Levante-EMV, 2-2-2008

Levante
SUPLEMENTO ESPECIAL SÁBADO, 2 DE FEBRERO DE 2008 GRATIS CON SU EJEMPLAR DEL DIARIO
EL MERCANTIL VALENCIANO
Jaume I
800 AÑOS
aume I, de cuyo nacimiento se cumplen hoy 800 años, es un personaje clave para entender la historia de los valencianos como pueblo. No fue sólo el conquistador de las tierras valencianas, sino el responsable de la fundación del
Reino de Valencia, un espacio autónomo y con características propias dentro de la Corona de Aragón. A él debemos,
por tanto, buena parte de los rasgos que definen o modelan la identidad valenciana. Levante-EMV conmemora esta fecha
histórica con un suplemento especial en el que catedráticos y profesores de diferentes universidades reflexionan sobre la
figura del «conqueridor», sus gestas en el complejo contexto del siglo XIII y su profunda huella en la realidad política, social, jurídica y cultural posterior.
J
Jaume I/8 siglos
Sábado, 2 de febrero de 2008
2
Levante EL MERCANTIL VALENCIANO
SUMARIO
Jaume I (Montpellier, 1208; Alzira, 1276), de cuyo nacimiento se celebra hoy el octavo
centenario, es un personaje esencial en la historia del pueblo valenciano. Fue el rey que
emprendió la conquista de las tierras valencianas, configuró éstas como un estado propio
dentro de la Corona de Aragón, lo dotó de instituciones independientes y le concedió un
corpus jurídico peculiar («Els Furs), que limitaba los poderes de los señores feudales y se
ajustaba a las necesidades de las nuevas ciudades. Un grupo de expertos —adscritos a
diferentes universidades— reflexiona para Levante-EMV sobre la figura del «conqueridor»
y los episodios principales de su larga trayectoria histórica.
Jaume I i el regne
de València
El conqueridor és el gran mite fundador dels valencians
Antoni Furió ■ UNIVERSITAT DE VALÈNCIA
El regne de València és una creació de Jaume I, un producte
de la seua voluntat política. Va ser ell qui va decidir que es
conformara com un nou estat de la corona i no fora absorbit
per Aragó o Catalunya, com pensaven al principi els nobles
que l’acompanyaren en la conquesta. El 800 aniversari del
seu naixement hauria de servir menys per a commemorar i
més per a construir una nova concòrdia civil.
ORPRÈN, en un país com el nostre tan
S
donat al caïnisme i la discòrdia civil en qüestions d’identitat, la rara
unanimitat que suscita la figura de
Jaume I. El rei de la cimera coronada amb
un drac alat, com apareixia representat en
els manuals escolars de la nostra infantesa
i en l’estatuària pública de les nostres ciutats (per bé que la cimera, en realitat, pertany a Pere el Cerimoniós, i el drac alat, molt
prompte, ja des del final del segle XIV, es
confondria amb un rat penat, origen de la
posterior afecció autòctona per aquest petit mamífer de l’ordre dels quiròpters), és el
primer i el principal dels mites valencians.
Per no dir, sense por a exagerar, que l’únic
o un dels pocs en un país tan pobre en referències compartides i de consens, que no
és capaç de posar-se d’acord ni tan sols en
el seu propi nom. El rei conqueridor, i això
no és poc mèrit, ha estat aclamat a parts
iguals al llarg dels últims dos-cents anys per
liberals i conservadors, republicans i franquistes, catalanistes i anticatalanistes, per
motius ben diferents i des de perspectives
sovint contraposades. (Bé és veritat que el
franquisme, si bé utilitzà la imatge de Jaume I, en presentar-lo com un precursor del
general Franco, que havia alliberat València de moros igual que aquest l’havia netejada de rojos, també tractà de menyscabarla en benefici de la del Cid, de menys sospitosa estirp castellana: en els primers anys
de la postguerra, el nom oficial de la ciutat
va ser Valencia del Cid, i també porta el seu
nom una de les principals avingudes d’accés a la ciutat, en contrast amb l’humil carrer dedicat al rei conqueridor, que pocs valencians sabrien dir on es troba.)
I és que Jaume I és el gran mite fundador
dels valencians, a partir del qual comença
la nostra història com a poble. No és que
abans no n’hi hagués, d’història o de valencians. La presència humana en les nostres
terres està documentada des de fa més de
350.000 anys, com testimonien les restes de
la cova de Bolomor, a Tavernes de la Valldigna; i el gentilici «valencià» deriva del
nom de la ciutat fundada pels romans l’any
138 a.C., aplicat primer als habitants del nucli urbà i el territori rural dependent i més
tard, ja en època islàmica, als naturals de
Balansiyya, la regió de la ciutat de València,
de límits fluctuants, però que mai no abastaren el territori del posterior regne cristià
de València. Hi hagué valencians, doncs,
abans de la conquesta, i fins i tot un regne
o una taifa de València, però com també hi
hagué una taifa d’Alpont i una taifa de Dénia. I en vespres de la invasió cristiana, l’au-
J. ALEIXANDRE
Retrat de Jaume I.
El conqueridor ha estat
aclamat a parts iguals
per liberals i
conservadors,
republicans i franquistes
toritat del reietó de València, primer el sayyid Abu Zayd i després Zayyan ibn Mardanix, només arribava fins al riu Xúquer, mentre que Alzira, Xàtiva i les ciutats més meridionals formaven part del regne de Múrcia, en aquella època en el cim de la seua expansió.
El regne de València, des del riu de la Sènia fins a Biar (i més tard fins a Guardamar)
i des de la Font de la Figuera i les muntanyes interiors fins a la mar, és una creació de
Jaume I. Un producte de la voluntat política del rei conqueridor que, en comptes d’incorporar les noves terres guanyades a l’islam als dos estats que composaven la Corona, com s’havia fet un segle abans amb la
Catalunya Nova i el Baix Aragó, decidí crear un regne nou, un espai autònom i diferenciat, amb les seues pròpies lleis i institucions. A mesura que els regnes cristians
havien anat avançat cap al sud de la península, sobretot després que la batalla de Las
Navas de Tolosa, el 1212, precipitara l’enfonsament de l’imperi almohade, havien
anat annexionant els nous territoris, no creant nous regnes. Portugal havia eixamplat
els seus límits amb la incorporació de l’Alentejo i l’Algarve, Castella i Lleó absorbiren Múrcia i la major part d’Andalusia, llevat de Granada, i el mateix havien fet Aragó i Catalunya, que havien anat expandintse des dels seus enclaus originaris a les valls
pirinenques fins a ocupar i més tard sobrepassar la vall de l’Ebre i la desembocadura
del riu a Tortosa, una taifa islàmica, com
també la de Lleida, que no donaren lloc a
cap regne cristià nou. I si els monarques castellans conservaren algunes intitulacions
reials, com la de rei de Sevilla, Jaén o Múrcia, era només amb caràcter honorífic, ja
que en la pràctica no hi havia cap regne de
Sevilla, de Jaén ni de Múrcia, amb personalitat jurídica diferenciada o amb institucions pròpies i distintes de les del regne castellano-lleonès. En canvi, València no sols
no va ser absorbida per Aragó o Catalunya,
sinó que es conformà com un nou estat de
la Corona, amb lleis, corts i moneda pròpies.
Al principi, no semblava que les coses
acabarien així, ni ho devien pensar tampoc
els barons aragonesos que acompanyaren
a Jaume I en la conquesta valenciana i que,
des de molt abans, des d’abans que el rei organitzara i dirigira la croada, ja protagonitzaven regularment incursions de pillatge en
el territori valencià. Però Ahonés, un dels
grans senyors feudals d’Aragó, que havia
participat en Las Navas de Tolosa al costat
pasa a la página siguiente ☞
Especial
Jaume I
8 siglos
UN SUPLEMENTO ESPECIAL DE
LEVANTE-EMV
Director: Pedro Muelas
Director comercial: José V. Gámir
Promoción: Raúl Albert
Coordinación: Alfons Garcia
Fotografía: José Aleixandre
Sábado, 2 de febrero de 2008
Levante EL MERCANTIL VALENCIANO
3
10/11 De Montpeller a Jerusalem
2/3/4 Jaume I i el regne de València
AUTOR Antoni Furió / Catedrático de Historia Medieval de la
AUTOR Xavier Renedo / Profesor de Filología Catalana de
Universitat de València
la Universitat de Girona
12 L’herència política
6/7 El personatge clau per a la història del regne
AUTOR Gabriel Ensenyat / Profesor de Filología Catalana
AUTOR Enric Guinot / Catedrático de Historia Medieval de la
de la Universitat de les Illes Balears
Universitat de València
8/9 La entrada de Jaume I i el Nou d’Octubre
14/15
AUTOR Rafael Narbona / Profesor de Historia Medieval de la
Universitat de València
La conquista de Mallorca
AUTOR Josep Juan Vidal / Catedrático de Historia Medieval
de la Universitat de les Illes Balears
Escultura de Jaume I, en la plaza del Parterre de Valencia.
J. ALEIXANDRE
800 ANIVERSARI DEL
NAIXEMENT DE JAUME I
El Puig , bressol
de València
Ajuntament de El Puig
4
Jaume I/8 siglos
Sábado, 2 de febrero de 2008
Levante EL MERCANTIL VALENCIANO
☞ viene de la página anterior
de Pere el Catòlic i havia servit fidelment a
Jaume I durant la seua infància, trobà la
mort a mans d’aquest quan es disposava,
juntament amb el seu germà, el bisbe de Saragossa, a fer una cavalcada en terres valencianes, en contra de la voluntat del monarca, que havia pactat una treva amb Abu
Zayd. Jaume I es queixava que uns mesos
abans, quan havia convocat l’host a Terol
per a fer una expedició a València, només
s’hi havien presentat dos o tres cavallers. I
que aquests preferien emprendre les accions de saqueig pel seu compte, abans de
fer-ho a les ordres del rei. El 1232, un altre
noble important, Blasco de Alagón, que ja
havia fet diverses incursions en la frontera
valenciana, prengué Morella, i l’amenaça
que poguera constituir en el nord valencià
un estat autònom com el que havia creat Pedro Fernández de Azagra a Albarrassí, totalment al marge de l’autoritat reial, precipità la conquesta valenciana, dirigida pel
mateix monarca, que també es reservava el
dret de disposar i repartir com volguera el
botí i les terres guanyades als musulmans.
Això no sols limitaria l’actuació de vassalls
indòmits, en transformar la conquesta del
territori valencià en una empresa reial, sinó
que acabaria decidint el futur d’aquest territori.
Aragó aspirava des de feia molt de temps
a una eixida al mar, que primer havia pensat que seria Tortosa, finalment incorporada a Catalunya, i ara esperava que fora València. I, de fet, en moltes viles i ciutats valencianes acabades de conquerir, els nous
senyors aplicaren els furs de Saragossa, Terol, Daroca i altres ciutats aragoneses. D’altra banda, igual que la conquesta mallorquina havia estat primordialment una empresa catalana, la valenciana semblava que
ho seria aragonesa. Tanmateix, i a diferència de Mallorca, Jaume I tingué moltes dificultats per a dur a terme l’ocupació de les
terres valencianes. El primer intent, l’atac
contra Peníscola l’agost de 1225, tot i comptar amb el suport de Barcelona, Girona, Lleida i altres ciutats, es va saldar amb un sonor fracàs. Un any més tard, el monarca convocava tots els nobles aragonesos a Terol,
al principi de l’estiu, però, com ja he dit, només n’hi van acudir tres o quatre. I el 1233,
en els primers compassos de la conquesta
valenciana, davant la forta resistència que
oferia Borriana, el primer objectiu militar
de la campanya, els nobles aragonesos demanaren al rei que alçara el setge i acceptara les propostes que li poguera fer Zayyan.
Borriana finalment es rendí i, després d’ella, Peníscola i moltes altres viles i castells
del nord valencià, però estava clar que la
conquesta valenciana, tan incerta encara,
necessitaria de més suport polític i militar i
de majors recursos financers.
A recaptar-los dedicaria Jaume I els tres
o quatre anys següents, en el curs dels quals
es tornà a casar, ara amb Violant d’Hongria,
que estaria al seu costat en les últimes etapes de la conquesta de València, i durant els
quals es modificaria sensiblement el sentit
últim d’aquesta. Per tal d’obtenir l’ajuda que
necessitava, el monarca convocà a Montsó,
l’octubre de 1236, corts generals de tots els
seus regnes. En aquesta gran assemblea,
que comptà amb l’assistència dels prelats,
els grans barons i els representants de les
ciutats més importants d’Aragó i Catalunya, els arguments religiosos que justificaven
la conquesta del regne valencià com una
gran missió en exaltació de la fe cristiana,
es van veure poderosament reforçats per la
promesa del monarca de dotar generosament de terres i béns als qui hi participaren.
Per altre costat, el rei aconseguí que el papa
elevara la conquesta valenciana a la condició de croada, equiparant-la així a les expedicions que, des de feia segle i mig, enviava
l’Europa cristiana a Terra Santa. En l’assalt
final contra València, l’estiu de 1238, no hi
hauria només aragonesos, encara que
aquests continuarien sent la força militar
majoritària, sinó també catalans, occitans,
navarresos i, en general, nobles i guerrers
vinguts de tota la cristiandat, com l’arquebisbe de Narbona, un dels primers a acudir,
J. ALEIXANDRE
IMATGE D’«EL REI CONQUERIDOR», EDITAT PER BROMERA
MURALS. Pintures sobre l’entrada a València, al castell d’Alcanyís.
Creu prop d’on va morir, a Alzira.
J. ALEIXANDRE
PRESENT I PASSAT. Xicotet carrer de València dedicat a Jaume I. Al costat, Morella, primera vila que prengueren els aragonesos.
J. ALEIXANDRE
Miniatura amb la imatge del rei.
Molts historiadors
aragonesos no li han
perdonat encara la
conformació de
València com a estat
que s’hi presentà amb quaranta cavallers i sis-cents peons.
Cap al final de l’estiu, quan la
rendició era imminent, l’host
cristiana havia augmentat ja a
uns mil cavallers i uns seixanta mil homes a peu, tota una
ciutat a l’exterior de les muralles, esperant que caiguera la
de dins.
Degué ser en aquests moments o poc abans, mentre
reunia forces i s’internacionalitzava la croada, quan Jaume
I decidí crear un regne nou, un
espai diferenciat d’Aragó i de
Catalunya, perquè, des de la
presa de la capital, comença ja
a intitular-se rei de València, i
pocs mesos després concedia
a la ciutat una carta municipal,
la Costum de València, basada en les de Lleida i Tortosa,
que seria l’embrió dels futurs
Furs de València, el codi jurídic del nou regne. Una decisió
que frustrava les expectatives
de la noblesa aragonesa, que
no sols tallava l’anhelada eixida al mar d’Aragó, sinó que impedia que aquest poguera continuar avançant cap al sud, i
que, vuit-cents anys després,
molts historiadors aragonesos
encara no li han perdonat. Probablement,
en aquesta decisió pesaria la voluntat del
monarca de crear un espai polític més propici al poder reial i menys supeditat a les
ambicions de l’alta aristocràcia feudal, que
tant havia hagut de patir durant la seua adolescència, quan havia estat una titella en
mans de les distintes faccions nobiliàries.
Per això, també, va limitar les donacions territorials als nobles i cavallers, limitades generalment a l’àmbit d’una torre o una alqueria, en comptes de feus extensos. A València no hi hauria, al contrari que a Cata-
lunya i Aragó, grans estats feudals ni tampoc grans barons que poguessen qüestionar
l’autoritat del monarca. Jaume es reservà, a
més, la majoria de les ciutats i viles, enclavades principalment en les fèrtils hortes del
litoral i que, de nord a sud, de Morella a Xixona, constituïen la columna vertebral del
nou país.
El regne de València, un producte de la
conquesta del segle XIII, és en bona mesura el regne de Jaume I, el seu fundador a més
del seu conqueridor. Ja durant el setge de la
capital i les operacions militars en altres ciutats, el monarca havia començat a repartir
entre els cavallers i els peons que l’havien
acompanyat, i de seguida també entre els
colons que vingueren a instal·lar-se en el nou
regne, les cases i terres expropiades a la població autòctona, als musulmans que van
ser expulsats o redistribuïts en altres zones
del país. I en els anys següents aniria dotant
a la ciutat de València i a tot el regne de les
infraestructures institucionals i legislatives
necessàries per al seu govern i administració: el sistema d’elecció dels càrrecs municipals, les corts, una moneda pròpia, un sistema propi de pesos i mesures, la capacitat
de fixar i recaptar impostos, la normativa
per la qual s’haurien de regir els notaris i altres professions i oficis... En molts aspectes, el país dels valencians quedà ja traçat
en aquell primer disseny que en va fer Jaume I.
No és rara, finalment, tanta unanimitat
entorn de la seua figura i la seua obra. Els
valencians, en tant que poble, en som en
gran part la conseqüència. Llàstima que el
consens acabe ací i que de seguida vinguen
les desavinences. Començant per les que
afecten els nostres signes més elementals
d’identitat. L’aniversari hauria de servir
menys per a commemorar i celebrar el rei,
que no ho necessita, i més per a construir
una nova concòrdia civil sobre el nostre present i, sobretot, el nostre futur. Des d’un millor coneixement, això sí, del nostre passat
històric.
Sábado, 2 de febrero de 2008
Levante EL MERCANTIL VALENCIANO
5
6
Jaume I/8 siglos
Sábado, 2 de febrero de 2008
Levante EL MERCANTIL VALENCIANO
Jaume I va ser agent principal i fonamental en els orígens del Regne de València.
Alguns elements claus de la nostra història són producte de les actuacions del
Conqueridor al segle XIII, un moment de canvi del model feudal, on la noblesa va
començar a perdre poder en favor de les ciutats i la monarquia. En aquest context,
Jaume I va crear les noves institucions polítiques, va dirigir el repartiment de terres
entre els colons, va fundar i refundar viles amb les cartes de poblament, va emetre la
primera compilació de lleis (el Fur) i va crear institucions religioses.
AP a mitjan del segle XIII la societat europea en general va arribar a la maduresa d’un llarg període de creixement i desenvolupament del món rural, de roturacions i expansió demogràfica, tot això en un marc
de relacions socials feudals amb un clar
predomini de la noblesa. Però al mateix
temps va ser l’època d’enlairament definitiu d’un món urbà ralentit durant el període anterior, especialment en les regions
del nord de França i Flandes però també
i molt en el nord d’Itàlia, el món occità i
fins i tot en la pròpia Corona d’Aragó. I tot
això va acabar per portar durant el Doscents vers una dinàmica de canvis polítics
i socials, però també religiosos i culturals.
Tres segles de lent però sostingut creixement agrícola havien permès un augment
progressiu de la molt majoritària població camperola, de manera que existien recursos humans per a potenciar processos
de migració i colonització en moltes regions del continent. Paral·lelament aquest
desenvolupament agrícola havia ajudat a
un nou enlairament de les petites ciutats
altmedievals gràcies a la seua funció de
nodes de les xarxes comercials. Els incipients mercats urbans van començar al
seu torn a teixir les seues xarxes cap a les
zones rurals, dirigint la circulació de productes agraris i l’arribada als camps de
senzilles manufactures i primers objectes
de consum.
Aquest desenvolupament urbà, que
comportava un major poder econòmic per
a les seues élites, la burgesia urbana, va
portar aquesta a buscar un lloc en l’escenari polític de l’època. Per això, a partir
de meitat del segle XIII el model de societat feudal nascut al voltant de l’any Mil,
que estava basat en el poder quasi absolut de la noblesa i els senyors feudals sobre les seues respectives senyories (i gairebé tota Europa eren senyories en aquell
període), va començar a veure’s modificat
per la reclamació d’un espai propi de poder per a aquestes ciutats: és el naixement
dels municipis. I, unit de forma molt estreta a tot això, l’inici del reforçament del
poder real enfront dels nobles. La burgesia urbana va forjar una aliança estratègica amb la corona per a reforçar-se mútuament en els seus respectius àmbits de
poder i limitar així el dels senyors. No és
estrany doncs que aquesta burgesia urbana emergent, per exemple, demandés noves formes de religiositat, a les quals fou
una resposta la creació dels ordes mendicants de Franciscans i Dominicans entre
altres, o patrocinés un nou estil artístic conegut com el gòtic.
És en aquest context en el qual s’emmarquen els esdeveniments del regnat de
Jaume I i en el qual es va desenvolupar,
tant el destí personal del monarca i el de
la seua dinastia, com la història de l’entitat política de la Corona d’Aragó en les
seues relacions amb les societats veïnes
del Mediterrani occidental: la societat occitana-francesa al nord, la societat musulmana al sud, i la societat feudal castellana a l’oest. I en el qual hem de situar els
conflictes polítics en el món occità i la
seua incorporació al regne de França mitjançant la croada contra la coneguda com
heretgia càtara a principis del segle XIII,
com el motor de fons que va decantar el
regnat de Jaume I vers la frontera meridional amb el món andalusí.
Per tant, la conquesta de les terres valencianes a partir de l’any 1233 i la creació d’una nova societat feudal, el regne de
València, fou no solament el marc d’una
gran migració humana de pobladors que
C
El personatge
clau per a la
història del regne
Creador d’institucions i «repartidor» de terres
Enric Guinot Rodríguez ■
UNIVERSITAT DE VALÈNCIA
es va estendre al llarg de tot el segle XIII,
tant cap a València com vers Mallorca,
sinó també l’escenari on es van crear noves institucions polítiques i es va desplegar un model social que bevia dels canvis
de la societat de la seua època. Per això
no ha d’estranyar que als historiadors se’ns plantege el desafiament de destriar l’equilibri més adequat entre el protagonisme de la figura històrica del rei conquistador, de la nostra visió del personatge peculiar, capaç d’encapçalar a una societat
El model feudal es va
començar a modificar
per la reclamació de
les ciutats d’un espai
propi de poder
en una gran empresa, i aquesta pròpia societat com a protagonista del procés d’expansió territorial i creació d’un nou món
sobre les realitats materials de la València
islàmica. Una societat de colons pobladors al mateix temps complexa en la seua
diversitat humana ja que la van formar
gents de totes les classes socials: des d’una gran majoria de camperols, homes i dones, en general a la recerca d’un lloc amb
millors perspectives de vida, a mercaders
i artesans empesos pel seu propi negoci i
que van decidir quedar-se, però també de
clergues i joglars, cavallers amb major o
menor fortuna i rodamons de diversa
mena, almogàvers i gents de frontera, al
costat de frares dels nous ordes religiosos
o jueus de la Corona d’Aragó però també
de Occitania. Tots ells són aquelles «gents
del rei», que van protagonitzar la conquesta i repoblació valenciana.
Això no obsta per a constatar que, evidentment, existia una prèvia societat valenciana musulmana, però com a tal societat organitzada fou destruïda en la seua
PROTECTOR RELIGIÓS. Monestir cistercenc de Santa Maria de Benifassà, fundat per Jaume I.
TRET D’«EL REI CONQUERIDOR», D’ANTONI FURIÓ, EDITAT PER BROMERA
major part per la conquesta cristiana. La
societat urbana, les famílies dirigents andalusís, els mercaders i artesans, però
també els camperols musulmans de molts
llocs, van ser expulsats directament. Però
el daltabaix no fou a soles de la gent, que
J. ALEIXANDRE
Contexto social y económico
LLIBRES
CLAUS.
El «Llibre del
Repartiment»,
a l’esquera, i
«Els Furs», al
costat.
Sábado, 2 de febrero de 2008
Levante EL MERCANTIL VALENCIANO
7
Jaume I no va ser
només el conqueridor,
sinó qui va dirigir
l’assignació de béns i
terres entre els colons
J. ALEIXANDRE
ORÍGENS. Pintures murals a l’església de Sant Joan de l’Hospital de València.
VASSALLS. Jurament de fidelitat a Jaume I, miniatura del «Llibre Verd» de Barcelona.
ja és molt, sinó del canvi en el model de
relacions socials, polítiques, econòmiques, culturals i, evidentment, religioses,
les del món europeu feudal i cristià de l’època. Tot això va ser instaurat i començat
a desenvolupar pels colons repobladors
des de la dècada del 1230 i, en aquest procés general, hi podem trobar les directrius
i la visió del món del rei Jaume I i del seu
entorn d’assessors i consellers: burgesos,
nobles, juristes i eclesiàstics, tots ells emmarcats en els interessos dels grups socials influents del seu regnat: noblesa i,
potser més que ningú, la burgesia urbana
del moment de les dos o tres capitals urbanes de la Corona d’Aragó.
I és que Jaume I no només va
ser el conqueridor, sinó
també el repartidor del
regne, això és, el poder polític que va dirigir el procés d’assignació de béns,
cases i terres entre els colons
repobladors
(sense oblidar
que, freqüentment, havien
estat
expropiats a la població musulmana). Per tant, en la
tipologia de les donacions del repartiment: senyories feudals
a la noblesa i grans institucions eclesiàstiques; grans heretats als burgesos i mercaders, lots de
terres als camperols, botigues i tallers als
artesans, amb tot això estava dibuixant
l’assentament d’una nova societat, la valenciana, basada en els paràmetres de la
societat feudal de la resta de la Corona
d’Aragó i d’Europa, però al mateix temps,
i tal com va fer simultàniament a Mallorca, amb un diferent equilibri del poder, cas
de la limitació parcial de les dimensions
de les senyories, o el reconeixement d’abundants franqueses i impostos més baixos a pagar per part dels vassalls en molts
dels llocs.
Al mateix temps el rei va ser el fundador directe d’una sèrie de poblacions com
ara Castelló de la Plana, Vila-real o Montaverner, totes elles amb el seu caracte-
El Fur de València
recuperava el dret
públic romà, que
reforça l’autoritat de
l’Estat front a
la noblesa
«BALANSIYYA». Muralla àrab, visible al barri del Carme de València.
J. ALEIXANDRE
rístic urbanisme ortogonal, però indirectament és en el seu regnat quan es funden
o refunden moltes altres viles a través de
les cartes de poblament, atorgades unes
vegades en el seu nom per oficials reals, i
en uns altres per la noblesa laica i eclesiàstica en les seues respectives senyories. En paral·lel i a partir de l’any 1245
Jaume I va atorgar successius privilegis
de creació de municipis de reialenc, autònoms per a l’elecció anual dels seus càrrecs de govern: el justícia i els jurats, de
tal manera que entre cartes de poblament
i municipis podem considerar al monarca
com el creador polític de moltes de les actuals ciutats valencianes.
En altre àmbit, Jaume I va
atorgar a l’abril de 1240
una primera compilació legislativa al nou
regne: el costum
de la ciutat de València, que al
poc temps va
passar a ser
anomenat Fur
de València.
S’ha explicat
moltes vegades la peculiaritat d’aquest
codi legislatiu
pel que fa a les
tradicions legals
de Catalunya i Aragó i de la major part de
l’Europa del moment, ja
que estava basat en la recuperació del dret públic d’època romana,
el qual implicava el reforçament de l’autoritat de l’estat (de la monarquia per
tant), front a la privatització del poder per
part de la noblesa feudal, que havia estat
general en els segles anteriors. Una llei
igual per a tot el regne i tots els seus veïns
com gran assoliment, tot i que paral·lelament va haver de renunciar que fos aplicada per oficials judicials públics al termes de senyoria perquè la noblesa va rebre a ells la jurisdicció.
Finalment cal no oblidar en aquest panorama la creació de les principals institucions religioses medievals del nou regne. Jaume I va atorgar els privilegis de dotació i patrimoni de les catedrals de Tortosa i València, reconoguent-les amb això
els seus béns i drets materials, però fou
també el fundador del monestir cistercenc
de Santa Maria de Benifassà, i protector
directe dels altres dos més emblemàtics
de l’època: el mercedari de Santa Maria
d’El Puig, i el també cistercenc de Sant Vicent de la Roqueta.
En suma, una figura que, més enllà de
les llums i ombres de tot personatge històric, se’ns mostra com un agent principal
i fonamental en els orígens del regne medieval de València així com d’aspectes
claus de la seua història i, per tant, en els
orígens de la nostra societat contemporània.
8
Jaume I/8 siglos
Sábado, 2 de febrero de 2008
Levante EL MERCANTIL VALENCIANO
sabemos nada de las circunstancias que rodearon la primera entrada de Jaume I en Valencia. Sus propios recuerdos,
condensados en el Llibre dels feits, se limitaron a reseñar los principales acontecimientos del asedio y a atestar el profundo sentimiento de emoción que le embargaba en el momento en que vio izada
su señera en lo alto de la torre de ibn Sajar, rebautizada después como del Temple, al serle concedida como primera
sede a aquella orden militar que tantos y
tan buenos servicios le había prestado, y
que aún le brindaría, a lo largo de la campaña de conquista. Desde el real de Zayyan, palacete, almunia o residencia ajardinada en las afueras de la ciudad o desde sus inmediaciones, al otro lado del río,
desde donde después se levantaría el Palacio Real y hoy se sitúa el actual parque
de Viveros, Jaume I comprobó como su
enseña ondeaba en la torre principal que
defendía el ángulo nororiental de la muralla islámica, y allí mismo, según su propio relato, descabalgó del caballo, miró
hacia oriente y con lagrimas en los ojos
besó la tierra que pisaba, para dar gracias
a Dios por la gran merced que éste le había procurado, al haberle permitido rendir una de las más importantes ciudades
andalusíes.
Aquello ocurría la víspera de la fiesta
de San Miguel, el martes, veintiocho de
septiembre de 1238, y así lo constata su
libro de memorias, que transmitió a la
posteridad la gloria del acontecimiento.
Pero entre el fin del asedio y la consiguiente capitulación, por una parte, y la
toma de posesión de la plaza, por otra,
transcurrieron unos días. Las lamentables condiciones que había padecido la
población musulmana, refugiada durante cinco meses bajo una continua presión
militar, materializada sobre las fortificaciones con el incendio de alguna torre, el
inicio del minado del muro y el continuo
bombardeo de las máquinas de guerra,
sumado a la descartada posibilidad de
recibir ayuda norteafricana y al temor a
un asalto final a sangre y fuego, entre
otros motivos más personales, obligaron
a Zayyan a aceptar las condiciones ofrecidas por Jaume I para él y los suyos. Todos los que desearan salir de Valencia podrían hacerlo libremente con sus familias y bienes, sin temor a sufrir violencias
o depredaciones, para marchar hacia las
tierras meridionales todavía islámicas,
más allá del Júcar. Salvarían la vida y no
serían reducidos a la esclavitud, aunque
deberían dejar atrás y perderían para
siempre todos sus derechos de propiedad sobre casas, tierras, alquerías y parcelas.
El tratado contemplaba cinco días
para el desalojo, pero al tercero el propio rey hubo de personarse para garantizar su cumplimiento y procurar la salida
indemne de hasta cincuenta mil almas
por la puerta de Russafa, que encaminándose hacia Cullera, habían sufrido ya
las agresiones de una hueste insatisfecha, la cual no había podido participar
del saqueo con que habría culminado el
asalto final de la ciudad. Cabe pensar
pues con toda lógica que el propio monarca o algunos de sus hombres de confianza, armados, habrían entrado en Valencia tras la aceptación del pacto. Hasta el treinta de septiembre de 1238 todos
los documentos emitidos por la cancillería de Jaume I están datados ante las murallas de Valencia, in obsidione Valentie,
es decir, en cualquiera de los campamentos que la rodeaban, sobre todo Russafa, y en esa fecha por vez primera, los
documentos que legimitaban las continuas donaciones reales indicaron su presencia física en la ciudad con la datación
tópica correspondiente. No obstante, el
mismo Llibre del Repartiment que atestaba la capitulación del 28 de septiembre
también refería algunos folios más adelante que el sábado 9 de octubre Jaume I
entró en Valencia, presumiblemente de
forma solemne.
A
PENAS
La entrada de
Jaume I y el
Nou d’Octubre
Valencia: asedio, capitulación y pacto
Rafael Narbona Vizcaíno ■
UNIVERSITAT DE VALÈNCIA
F. BUSTAMANTE
NOU D’OCTUBRE. Procesión cívica —la última, en 2007— que conmemora la entrada del rey.
Los pergaminos de la cancillería, los
registros en papel donde se copiaban los
documentos redactados por los notarios
del rey, y los libros que anotaban los hechos memorables olvidaron transmitir
los pormenores de aquel episodio. Tan
sólo sabemos que el 18 de octubre Jaume I donó a la catedral las iglesias y las
mezquitas de Valencia en cumplimiento
Cincuenta mil
musulmanes salieron
por la puerta de Russafa
y se encaminaron
hacia Cullera
J. ALEIXANDRE
«Penó de la Conquesta».
de la promesa formulada casi dos años
antes, la cual había sido escriturada en
un acreditado pergamino, y mucho después recopilada como primer y más antiguo documento del Aureum Opus, el Libro de Oro de los privilegios recibidos
por la ciudad y reino de Valencia. Es decir, la mezquita mayor ya había sido consagrada entonces como iglesia catedral,
y tras ella los restantes oratorios islámicos. Los tres privilegios siguientes, también de finales de 1238, detallaban aquella nueva fundación y esas y otras donaciones. El cuarto, ya en 1239, concedía
unas casas a los nuevos habitantes de Valencia para que allí radicaran la sede del
tribunal y la cárcel del Curia, magistrado
que habría de ser nombrado entre los vecinos para conservar el orden público y
encauzar los pleitos. El quinto capacitaba a los notarios para elaborar escrituras
públicas. Etc.
También sabemos, que una vez desalojada la población musulmana Jaume
I procedió a distribuir los bienes entre
sus leales, acompañado del arzobispo de
Narbona, de los obispos, nobles, caballeros y gentes de armas, los cuales recibieron sus recompensas en forma de casas y tierras en Valencia y su término. En
realidad, no pocas de aquellas donaciones habían sido previstas mucho antes
de la rendición, pues el primer registro
del Repartiment se había comenzado en
julio de 1237 en el mismo Puig de Santa
María, campamento base de las primeras operaciones de asedio. De este
modo, los nobles, y hasta trescientos
ochenta caballeros recibieron propiedades a título individual, mientras que las
milicias de Tortosa, Teruel, Barcelona,
Montpelier, Zaragoza, Lleida, Daroca,
etc., obtuvieron sus heredamientos a título colectivo, por barrios o distritos urbanos, según los contingentes numéricos y armados con que habían participado en el sitio. Exultante por el triunfo, el rey dio a manos llenas, tanto que
tres semanas después de la capitulación
JOSÉ ALEIXANDRE
hubo de realizar una nueva distribución
de las recompensas, ya que no existían
tantas tierras como las que ya había concedido. La solución vino con la reducción del tamaño de la unidad de superficie, la jovada, que redujo su tamaño a
seis cahizadas.
Con esas referencias podemos intuir
los contenidos ceremoniales de la primera entrada de Jaume I, y bien podremos
La conquista de Valencia
Sábado, 2 de febrero de 2008
Levante EL MERCANTIL VALENCIANO
El asedio duró cinco
meses y la «senyera»
se izó en la torre
bautizada después
como del Temple
J. ALEIXANDRE
Placa en el Temple, donde se izó la bandera.
El Puig fue el
campamento base
desde el que comenzó
el asedio de la ciudad
9
una exaltación del poder monárquico
tras el éxito militar, y era seguida a continuación por el ejercicio de las facultades jurisdiccionales del conquistador,
que otorgaba privilegios, consignaba donaciones y creaba órganos competentes
de gobierno y administración. Con esos
procedimientos se venía a significar la incorporación de la ciudad a la cristiandad,
es decir, la implantación de un modelo de
sociedad distinto, comprobado tanto con
el principio de la colonización y de la feudalización según los cánones del occidente medieval, como con la expresión
de la autoridad bajo los modelos vigentes en los dominios de la Corona de Aragón.
El recuerdo de aquella gesta fue recreado gracias al patriotismo cívico y religioso promovido por las municipalidades bajomedievales. Si la Festa de l’Estandart conmemoró desde el 31 de diciembre de 1325 la entrada en 1229 de
Jaume I en la Mallorca islámica; la fiesta
de San Clemente de Sevilla, el 23 de noviembre, recordó la conquista de Fernando III de Castilla en 1248 con una procesión que exhibía su espada. Y en Valencia desde 1338, en conmemoración
del primer centenario de la entrada de
Jaume I, se comenzó a celebrar la fiesta
de San Dionisio, que sin haber contribuido de forma especial a la victoria fue festejado porque su onomástica marcaba en
el calendario aquella efeméride. Mucho
más tarde, en 1516, Granada celebró de
forma idéntica la toma de la ciudad por
los Reyes Católicos el 2 de enero de 1492.
La creación de unos poderes ciudadanos autónomos, gracias a la facultades delegadas por el monarca en las ciudades conquistadas, y el desarrollo estable de sus competencias mediante una
continua acción de gobierno, como la de
los Jurats y Consell valencianos, hicieron posible que esas mismas instituciones hicieran un hueco en el calendario
para la conmemoración solemne de la
conquista.
El recuerdo fue incorporado como
una cita regular al programa festivo y ceremonial de Valencia en 1338, y terminó por adquirir en el siglo XV los rasgos
de una consciente rememoración de los
orígenes, siempre como devota procesión religiosa y a la vez como regular reactualización de la lealtad a la monarquía. Si la solemne acción de gracias por
las atenciones recibidas tuvo como protagonista a la ciudadanía, la celebración
J. ALEIXANDRE
EL «CENTENAR DE LA PLOMA». Retablo conservado en Londres que retrata la batalla del Puig.
suponer que su solemnidad radicaría en
el ensalzamiento de la victoria ante la
hueste, que insistiría en los gestos de
apropiación del espacio conquistado, recurriendo como paso previo a la consagración de la iglesia catedral, y también
remarcaría de forma expresiva el ejercicio de la jurisdicción soberana. Un conjunto de ritos y gestos de amplia trascendencia simbólica, que con su carácter sa-
cro, guerrero y político, habían sido y seguirían siendo habituales entre los reyes
conquistadores de ciudades islámicas.
Según se rastrea entre los documentos y
las crónicas antiguas, aquellos actos protagonizados en Valencia por Jaume I se
guiaban por otros, practicados desde
tiempo inmemorial, como los protagonizados por Pedro I de Aragón cuando tomó
posesión de Huesca en 1096; muy simila-
EL PUIG. Cruz en el montículo donde se asentaron las tropas antes de la entrada en Valencia.
res a los de Alfonso I el Batallador cuando en 1118 entró en Zaragoza.
Mediante estas primeras acciones los
monarcas, acompañados de una pléyade
de obispos y ante sus hombres de armas,
asistían a la consagración de la antigua
mezquita mayor, convirtiéndola en iglesia catedral, al tiempo que la dotaban de
rentas que garantizasen su mantenimiento. La liturgia era acompañada de
de la conquista daba legitimidad a las
magistraturas municipales de un gobierno local tan maduro –ya entonces–
como empeñado en imitar con una ceremonia los ritos reales que habían culminado la epopeya, y con ella, dado comienzo a una nueva época, la de los orígenes de la sociedad urbana que todos
los años, reiteradamente, celebraba su
génesis y su idiosincrasia.
10
Jaume I/8 siglos
Sábado, 2 de febrero de 2008
Levante EL MERCANTIL VALENCIANO
Samuel Johnson va escriure que hi ha professions, com la del mariner i la del soldat, que tenen la dignitat del perill.
Jaume I va fer de soldat gairebé tota la seva vida, es va embarcar més d’un cop en viatges llargs i plens de riscos i va
viure gairebé des del seu naixement envoltat de perills. Orfe de pare i de mare des de ben petit, ostatge de Simó de
Montfort des d’abans de la derrota de Muret, va patir, com ell mateix explica en el seu «Llibre dels fets», atemptats
quan encara dormia en el bressol i, ja de retorn a la Corona d’Aragó, va fer-se home en una «terra destruïda i
empenyorada» i dividida per les lluites entre una noblesa que s’aprofitava de la seva feblesa i la seva inexperiència.
Rodejat d’enemics i de riscos per totes bandes, el rei En Jaume va conèixer des de ben petit la dignitat del perill.
L vespre de l’1 de febrer del 1208
—que, com aquest any, va caure
en divendres— Jaume I va néixer
a Montpeller en el si d’un matrimoni desavingut, que no es va posar d’acord ni tan sols per escollir el nom del seu
fill. El 1213 els seus pares van morir amb
pocs mesos de diferència: Maria de Montpeller a Roma, defensant la legitimitat del
seu matrimoni, i Pere I a Muret, defensant
els interessos de la Corona d’Aragó en terres occitanes. En els setze anys que separen la derrota de Muret de la conquesta de Mallorca van passar moltes coses:
l’educació del jove rei en el castell templer de Montsó; un lent i entrebancat procés d’afirmació del poder reial; el seu matrimoni amb Elionor de Castella; el bateig
de foc del rei primer en les lluites feudals
i després en una expedició militar sobre
Peníscola (1225), que va acabar en fracàs.
El 1228 el jove rei presenta a les corts,
reunides a Barcelona, el projecte de conquesta de les Illes, la seva «primera gran
cosa», com ell mateix recorda, ple d’orgull en el seu Llibre: la conquesta d’un
regne sencer enmig del mar. El seu pla
va representar, sobretot, un canvi en la
política d’expansió de la Corona d’Aragó,
que abandona els projectes que tenia més
enllà dels Pirineus i els redirigeix cap al
sud. Allò que «mai rei d’Espanya no poc
(pogué) acabar», Jaume I ho va fer possible perquè va saber unir bona part de
la noblesa, l’Església i les ciutats en un
projecte comú, i va saber canalitzar les
energies que es perdien en les guerres
feudals en un projecte de conquesta militar de nous territoris, un projecte que
era també, malgrat que hi hagi estudiosos que encara en dubten, una croada. El
rei se sentia un personatge messiànic, escollit per Déu per reimplantar la fe cristiana en territoris dominats per l’Islam.
Quan afirma, en el viatge per mar de Salou cap a Mallorca, que «jo vaig en aquest
viatge per exalçar la fe» ho diu convençut
del tot. I el mateix devia pensar, i dir, en
les campanyes de València, Múrcia i en
la fallida expedició a Terra Santa. La tenacitat del rei i la seva extraordinària força de voluntat només es poden explicar,
des del meu punt de vista, si es parteix
d’aquesta convicció messiànica, molt lligada amb l’esperit de les croades. Moments inoblidables, segons el relat que
se’n fa en el Llibre dels fets, d’aquesta expedició són la sortida de les naus de Salou cap a Mallorca i la batalla de Portopí,
amb la mort de Guillem i Ramon de Montcada i els reiterats, i frustrats, intents del
jove rei per entrar en combat i lluitar al
costat dels seus vassalls.
Si, segons Jaume I, la decisió de conquerir les Illes va sorgir en un dinar a Tarragona, el projecte de conquerir el regne de València va sorgir a Alcanyís, en terres aragoneses, en una partida de caça
amb el mestre de l’Hospital i Blasco d’Aragó. Tot i que això no és ben bé exacte
—recordem el setge fracassat de Peníscola—, l’anècdota ser veix per posar en
relleu la participació més forta que no pas
a Mallorca de la noblesa aragonesa en la
nova campanya. Jaume I, convençut com
estava que, després de la campanya de
Mallorca, ara tocava de conquerir, i cristianitzar, el regne de València, va defensar a peu i a cavall el seu projecte contra
totes les adversitats (rendes reials limitades; llarga durada, a diferència del que
havia passat a Mallorca, de la campanya;
el suport massa sovint inestable de la noblesa, etc.). Per aquesta raó, en una topada imprevista amb un destacament sa-
gués en un bany i regirant-se més de cent
vegades en el llit, després de descobrir,
gràcies a una conversa amb un frare dominic, que bona part dels cavallers, cansats d’una campanya que se’ls estava fent
massa llarga, estaven a punt d’abandonar
el campament i de posar en perill tot el
que s’havia guanyat fins aleshores. L’endemà, però, a l’església del campament,
dedicada a la mare de Déu, el rei redreça la situació amb un discurs memorable,
coronat amb el seu vot de no anar a Terol
o no travessar l’Ebre fins «que València
hajam presa». Després de tants perills i
de tantes dificultats es comprèn que Jaume I, en veure onejar per primer cop la
senyera a la València acabada de conquerir descavalqui del cavall, plori i, adreçant-se cap a Orient, besi la terra «per la
gran mercè que Déus nos havia feita».
E
Múrcia, Terra Santa i Lió
M. MOLINES
POBLET. Panteó reial del monestir de Poblet (Tarragona), on es troba el sepulcre de Jaume I.
De Montpeller
a Jerusalem
Les campanyes de Jaume I: un pla de croada
Xavier Renedo ■
UNIVERSITAT DE GIRONA
J. ALEIXANDRE
GUERRER. Quadre amb Jaume I ferit.
El rei se sentia un
personatge messiànic,
escollit per Déu per
reimplantar la
fe cristiana
J. ALEIXANDRE
FETS. Crònica de Ramon Muntaner.
rraí molt superior en nombre, va confessar a un noble del seu seguici: «Anc (mai)
no fugí ni sé fugir». Per això en el setge
de Borriana, al principi de la conquesta,
revela que, espantat per la possibilitat
d’haver d’abandonar el setge per manca
de supor t, va arriscar-se com a mínim
dues vegades a ser ferit perquè, si el setge s’havia d’aixecar, es pogués dir que només era a causa de les ferides que havia
rebut. La seva convicció i la seva tenacitat no li van estalviar, però, ni els dubtes
ni les angoixes, com es veu en l’episodi
de la nit d’insomni en la seva tenda del
campament del Puig, suant com si esti-
La campanya per la conquesta de Múrcia també va ser, com en el cas de les Illes
i del Regne de València, una croada, però
no pas una guerra de conquesta, sinó una
intervenció militar en defensa de tots els
regnes cristians peninsulars. Jaume I ho
va deixar molt clar en un discurs a les
corts aragoneses: «Nós ho fem, la primera cosa per Déu; la segona, per salvar Espanya». El rei, preocupat per la
magnitud de la revolta musulmana, amb
suport del regne de Granada i del Magreb, al sud de la península temia, si la
revolta triomfava, pel futur de València.
Per aquesta raó va decidir aliar-se amb
Alfons X de Castella i dirigir en persona,
acompanyat dels infants Pere i Jaume,
els seus dos hereus, l’ocupació de Múrcia. La campanya va ser molt més ràpida
i fàcil que les anteriors, però, un cop acabada i un cop repoblades les terres amb
súbdits seus, el regne de Múrcia va ser
lliurat, complint els tractes estipulats en
el tractat de Cazorla, al rei de Castella.
Si Múrcia va ser un canvi de paradigma en l’itinerari militar i polític del rei,
encara ho va ser més la fallida croada del
1269. Jaume I abandona la península per
embarcar-se en un projecte de croada a
Terra Santa. El seu objectiu era triomfar
allà on Lluís IX, rei de França, havia fracassat, és a dir contribuir amb èxit a la
defensa dels regnes cristians d’Ultramar
i, si podia ser, ampliar els seus dominis.
La situació no era gens fàcil: el regne mameluc d’Egipte cada dia era més fort, de
manera que el 1268 Antioquia va caure en
les seves mans. Jaume I va buscar una
aliança amb l’Imperi bizantí i fins i tot
amb els tàrtars per fer més poderosa la
seva ofensiva. El setembre del 1269, quaranta-cinc anys després de la sortida de
la flota reial cap a Mallorca, la flota dirigida per Jaume I va sortir cap a Terra Santa. Aquest cop, però, d’acord amb el relat del Llibre dels fets, les tempestes van
dispersar l’estol i només una part de les
naus va arribar al seu destí. El rei va interpretar el mal temps com un senyal diví
i, considerant que «no podíem forçar
nostre Senyor», va ordenar el retorn.
Malgrat el relatiu fracàs de l’expedició
i malgrat que ja començava a tenir anys,
Jaume I no va renunciar ni de bon tros al
projecte de croada. Durant tota la seva
vida havia nedat molts de cops contra corrent per defensar les seves idees i els
seus projectes i no va afluixar ni tan sols
al final. Ho posa en relleu la seva intervenció en el Concili de Lió (1274), on va
ser convocat pel papa Gregori X per dispasa a la página siguiente ☞
Los itinerarios del rey
Sábado, 2 de febrero de 2008
Levante EL MERCANTIL VALENCIANO
El «Llibre dels
fets», entre la
ploma i l’espasa
X. Renedo ■
UNIVERSITAT DE GIRONA
hi ha cap dubte que
l’educació que va rebre Jaume I va ser
molt
accidentada:
Montpeller; Carcassona, gairebé com a hostatge de Simó de
Montfort; el castell de Montsó,
sota la tutela dels templers, i
després els inicis del seu regnat
en una conjuntura política molt
inestable. Ras i curt, una situació en tot cas idònia per formarse com a guerrer, però no pas
com a home de lletres. Per això
molts d’estudiosos han dubtat
que el rei fos de debò l’autor del
Llibre dels fets. A hores d’ara
poca gent en dubta, però el problema de com es va arribar a escriure el llibre continua plante-
N
O
J. A.
CRÒNICA. «Llibre dels fets».
A hores d’ara
pocs estudiosos
dubten que el rei
és l’autor
de la crònica
jat. Em sembla que aquest problema es pot començar a resoldre si es té en compte que el Llibre dels fets és una obra molt
ben plantejada en el conjunt, tot
i que potser falla, per dir-ho d’alguna manera, en els detalls, si
més no en alguns detalls.
Deia J.L. Borges a propòsit
de Recuerdos de provincia de
Domingo F. Sarmiento que hi ha
obres «que no son analíticamente justificables. No hay
una de sus frases, examinada,
que no sea corregible; cualquier hombre de letras puede
señalar sus errores […] sin
embargo ese incriminado texto es eficacísimo, aunque no
sepamos por qué». Borges lloava del llibre de Sarmiento l’eficàcia patètica i commovedora
del conjunt i acabava la seva
anàlisi escrivint: «Cualquiera
puede corregir lo escrito por él;
nadie puede igualarlo». El mateix, ben bé el mateix, es pot dir
del Llibre dels fets, un llibre d’una eficàcia immensa escrit per
un rei guerrer, que devia tenir
uns rudiments de cultura adquirits a través de la lectura i
molta formació religiosa, en
bona mesura adquirida a còpia d’escoltar sermons —Jaume I va néixer gairebé alhora que els ordes mendicants, el
grans mestres de
l’art de la paraula.
Era també un rei,
convé tenir-ho present, que havia de
saber parlar en públic, que havia de saber defensar amb la
paraula, com molt
bé es veu en el Llibre, els seus projectes polítics i militars
tant a les corts com
en els consells
reials. Jaume I devia
ser, per tant, capaç
d’organitzar, com a
bon estratega de la
paraula, un relat
molt coherent i unitari de cap a cap, devia ser capaç de seleccionar amb molta
cura els episodis de
la seva vida que volia
narrar i la manera de
presentar-los.
El
punt feble de la cultura literària del rei era l’estructura de la frase i del període, que
és molt acostada a la de la llengua parlada i molt lluny de la
prosa tan equilibrada de la Crònica de Bernat Desclot, escrita
pocs anys després del Llibre
dels fets. Però, és clar, Desclot
devia ser un escrivà, en definitiva un home de lletres, mentre
que el rei era un guerrer, un estratega i un polític d’una intel·ligència extraordinàries. Desclot
podia corregir el que havia escrit Jaume I, i en certa manera
ho fa en els capítols de la seva
Crònica dedicats al regnat de
Jaume I, però no podia igualar
el que s’explica en el Llibre dels
fets. Qui llegeix Desclot llegeix
un cronista, un bon cronista,
sens dubte, però del llibre de
Jaume I es pot dir el que deia W.
Whitman dels seus poemes:
«Who touches this book, touches a man», toca un home d’una sola peça.
LEVANTE-EMV
CASTELL. La primera expedició del rei fou a Peníscola.
☞ viene de la página anterior
cutir la possibilitat d’una nova croada. Jaume I hi
va fer un discurs enèrgic en defensa de la croada
i, als seus gairebé seixanta-sis anys, es va oferir, si
el papa s’hi apuntava, a anar-hi amb mil cavallers.
11
Al final del concili, però, no es va decidir res en ferm. El rei, malgrat tot,
va demostrar que encara estava en
condicions físiques d’embarcar-se i de
lluitar en primera línia contra els musulmans. Sortint d’una de les sessions
del concili va fer una petita cursa d’exhibició amb el seu cavall que va despertar l’admiració dels francesos, que
van dir: «El rei no és tan vell com es
deia! Encara podria donar a un turc
un bon cop de llança!». Al final Jaume
I no va poder fer possible el seu somni d’anar a lluitar, i potser fins i tot a
morir, als regnes cristians d’Ultramar,
on l’esperava Oliver de Termes, un
vell amic seu, un cavaller occità també educat en la dignitat del perill, que
havia lluitat al costat del rei a Mallorca —de fet Jaume I va sopar i va dormir a la seva tenda el dia de
la batalla de Portopí— i potser també en la campanya de conquesta del regne de València; un cavaller que va acompanyar Lluís IX en les seves dues
croades i va acabar morint a Acre l’estiu del 1274
esperant l’arribada d’un vell amic que no tornaria
a veure.
12
Jaume I/8 siglos
Sábado, 2 de febrero de 2008
Levante EL MERCANTIL VALENCIANO
L’herència política
El rei va redactar quatre testaments per a repartir als fills els dominis
Gabriel Ensenyat Pujol ■
UNIVERSITAT DE LES ILLES BALEARS
EN EL LLIT DE MORT. Quadre de Pinazo, on es veu a un vell Jaume I traspassant els poders a l’infant Pere.
N dels aspectes més importants del
U
regnat de Jaume I el constitueix precisament allò que se’n derivà arran
de la seva mort, el 1276: la formació
d’una nova corona separada políticament de
la resta del món catalanoaragonès: la Corona de Mallorca. De fet, la idea de dividir els
seus dominis entre els fills la trobem al llarg
de tota la vida del Conqueridor, si atenem els
diferents testaments que féu en aquests sentit en funció de les circumstàncies de cada
moment (el naixement o la mort d´alguns infants).
En total foren quatre els testaments que
féu redactar el monarca en aquest sentit. El
primer va esser el 6 de maig de 1232, en què,
d’acord amb el costum, instituí com a únic
hereu dels seus dominis el primogènit Alfons,
fruit del seu matrimoni amb Elionor de Castella.
El segon tingué lloc el 19 de gener de 1248.
És el resultat d’un nou matrimoni contret per
Jaume I i de la descendència que se n´havia
derivat. El rei, després de conseguir l’anul·lació canònica del seu matrimoni anterior amb
la princesa castellana, es va casar amb Violant d’Hongria el setembre de 1235. Amb el
testament de 1248 ja feia un primer repartiment dels seus regnes i senyorius entre els
fills. D’aquesta manera, doncs, s’iniciava la
desmembració de la corona. Aragó havia
d’esser per al primogènit Alfons; Catalunya i
el regne de Mallorca passarien al segon fill,
Pere; el regne de València, al tercer, Jaume; i
els comtats rossellonesos i el senyoriu de
Montpeller serien per al quart fill, Ferran.
El tercer testament va esser redactat el 21
de març de 1251, com a resultat de la mort de
l’infant Ferran. Aleshores, Jaume I va fer una
nova distribució de la corona, d’acord amb la
qual el regne de Mallorca i el senyoriu de
Montpeller integrarien l’heretatge de l’infant
Jaume.
Finalment, el 22 d’agost de 1272 es va confeccionar l’últim i definitiu testament, altre
cop com a conseqüència de la mort d´un dels
prínceps, en aquest cas el primogènit Alfons.
La corona es dividí entre Pere, hereu d´Ara-
gó, Catalunya i València, i Jaume, futur rei de
la Corona de Mallorca, integrada pel regne de
Mallorca (nom que rep l’arxipèlag balear), els
comtats rossellonesos i la senyoria de Montpeller.
D’aquesta manera, doncs, només calia esperar la mort de Jaume I perquè, en aplicació
del testament, es configuràs la corona mallorquina com una entitat política específica.
El Conqueridor va morir quatre anys després,
el 27 de juliol de 1276, i, d’acord amb la seva
voluntat, Jaume II prengué el títol de «rei de
Mallorca, comte del Rosselló i la Cerdanya
i senyor de Montpeller» el 12 de setembre següent.
Aquests són els fets concrets que motivaren la creació de la corona mallorquina. Ara
bé, a partir d’ací la historiografia ha intentat
esbrinar el perquè d’aquesta circumstància.
Primer de tot cal dir que les divisions d’aquesta mena havien sovintejat durant l’edat
mitjana. La seva base es fonamentava en l’anomenat concepte patrimonial de l´estat. Es
tractava d´un antic costum, de procedència
germànica, segons el qual el regne era considerat com una mena de propietat privada del
rei. En conseqüència, aquest pot dur a terme
les divisions que li dicti el seu criteri, sempre
que siguin conformes amb el dret successori. Els primers exemples d’aquesta pràctica
es troben ja als regne britànics, als segles VI
i VII, així com al regne franc. Tot i amb això
seran els merovingis qui realment establiran
el procediment que després fou continuat
pels carolingis: per exemple el fill de Carlemany, Lluís el Pietós, l´any 840 dividí l’imperi entre els seus tres fills, Lotari, Lluís el Germànic i Carles el Calb. A partir d’ara la pràctica es va estendre pertot arreu: a l’Anglaterra dels Anjou-Plantagenet (divisió realitzada per Enric II entre els seus fills, Jofré i Ricard), a la França dels Capets, etc. També a
la península ibèrica la circumstància va esser usual: per exemple, Sanxo el Gran, a la
seva mort, dividi la corona entre els quatre
fills: Aragó per a Ramir el Bastard; Navarra
per a Garcia IV; Ribagorça-Sobrarb per a Gonçal i Castella per a Ferran.
JOSÉ ALEIXANDRE
Quant a la Corona d´Aragó, si bé no podem parlar de divisions d´aquesta mena, sí
que era freqüent l´ús dels anomenats apanages. Es tractava de concedir als fills segons
un determinat territori, reduït, en comparació amb l’herència del primogènit. Es tractava també d’una pràctica ben estesa a l’Europa feudal. De fet, la divisió establerta per Jaume I al seu últim testament era, en realitat,
això: un apanage, que permetès a Jaume II esser rei d’un petit territori.
En aquest sentit, els comtes de Barcelona
ja n’havien dut a terme anteriorment: Ramon
Berenguer III havia creat el de Provença; Ramon Berenguer IV, el de Cerdanya i el vescomtat de Carcassona; i Alfons II havia cedit
el Rosselló al seu fill Sanç.
Jaume l no podia
separar Catalunya i
Aragó (herència de son
pare), però si disposar
de Mallorca i València
Tot i així la segregació realitzada per Jaume I era quelcom més, anava més enfora que
la creació d´un simple apanage, ja que es
constituïa tota una nova corona al Mediterrani occidental. I sobretot, en crear-la, Jaume I anava contracorrent. Encara que hem
vist que aquest tipus de segregarions obeïen
a una manera de fer antiga i freqüent, val a dir
que en arribar al segle XIII la pràctica va caure en desús. I no només això: a partir d’ara la
tendència serà establir entitats polítiques
grans i compactes, indivisibles. Som en una
època en què, després de la fragmentació política que suposà el feudalisme, les monarquies intenten consolidar i enfortir el seu poder, i això passa per creat estats forts i per-
manents, evitant d’afeblir-los mitjançant divisions familiars. Un exemple d’això el podem observar en el cas castellà: els regnes de
Castella i Lleó s’havien dividit, unit i tornat a
dividir en diverses ocasions durants els segles anteriors. En temps de Jaume I es concentraren de bell nou sota un monarca comú,
Ferran III el Sant, i fins avui…
El fet, doncs, que Jaume I actuàs contra la
tendència de la seva època ha motivat que els
historiadors formulassin diverses hipòtesis
per explicar una circumstància aparentment
paradoxal. Val a dir, per començar, que el primer problema que plantegen els testaments
és el de llur validesa jurídica. A la Corona Catalanoaragonesa no existia cap tipus de legislació que regulàs la successió a la corona,
tot i que el criteri seguit es basava en el dret
consuetudinari, d’acord amb el qual els monarques no podien disposar lliurement dels
béns heretats per via paterna, als quals estava vinculada la dinastia, però sí dels rebuts
en herència per línia materna i dels adquirits.
És a dir, Jaume I no podia separar Catalunya
i Aragó (herència de son pare), però sí disposar com volgués de Montpeller (herència
materna), Mallorca i València (conquestes seves) i el Rosselló (herència del seu oncle Nunyo Sanç). En aquest sentit, els primers testaments no s’ajustaven al costum (encara que
després no arribaren a esser efectius), tot i
que sí que ho feia el darrer.
Tot plegat ha fet pensar que la Corona de
Mallorca fou el resultat de la voluntat, en el
fons arbitrària, de Jaume I. Potser, sempre
s’ha dit, induït per la reina Violant que, ultra
els drets del primogènit, volia que els seus
fills també fossin reis. En tot cas, el caràcter
artificial del procés queda demostrat pels mateixos testaments. Què hauria passat, posem
per cas, si Jaume I hagués mort l’endemà de
redactar el segon testament? Doncs que
s’haurien format quatre corones (!) i una hauria estat integrada per Catalunya i el regne de
Mallorca. Sens dubte ara parlaríem d’una altra història, ben diferent.
Aquest caràcter artificial de la corona mallorquina, a més, es pot constatar a través del
caràcter heterogeni dels territoris que la integraven: una part insular (el regne illenc) i
una altra de continentat (el Rosselló), a més
de la ciutat de Montpeller i els vescomtats
propers de l’Omeladès i el Carladès. Globalment considerada, la nova corona no només
es tractava d’un conjunt dispers de territoris
separats per la geografia, sinó també, i això
és tan o per ventura més important, un conjunt de territoris estranys entre si. Els comtats nordcatalans eren zones molt feudalitzades, de poblament antic i relativament dens
i tenien forts lligams amb la resta de Catalunya i ben pocs amb el regne mallorquí.
Aquest, en canvi, era de conquesta recent i es
trobava en plena fase de poblament, alhora
que econòmicament havia establert una xarxa comercial amb Catalunya i el nord d’Àfrica. Per acabar, Montpeller era una ciutat rica
i pròspera que en molts aspectes s´assemblava a les repúbliques itàliques.
En definitiva, allò que caracteritza la Corona de Mallorca és la seva heterogeneïtat geogràfica, economicosocial i política, a més de
les reduïdes dimensions territorials que tenia. Tots aquests factors li proporcionaran un
estat de feblesa permanent, al qual cal afegir
el caràcter artificial que acompanya el seu
naixement. De fet, els habitants cristians del
regne no tenien cap mena de consciència nacional separada en relació amb la resta dels
territoris de la Corona d’Aragó. Quan feien
referència al seu origen s’identificaven simplement com a catalans (fins i tot molt poques vegades feien la distinció que sovint s´ha
esmentat de «català de Mallorca»). I, àdhuc,
sempre hi va haver sectors de la població
illenca (començant pel poderós i influent
grup mercantil) obertament contraris a l´existència d’una corona mallorquina separada
políticament dels altres territoris de l´àmbit
català. Öbviament, tot això (i alguns factors
més que s’afegiren al llarg del temps) explica perquè aquesta corona tan sols va sobreviure una seixantena d’anys i, sobretot, perquè va esser reincorporada amb tanta facilitat a la Corona Catalanoaragonesa per Pere
el Cerimoniós, el 1343.
Sábado, 2 de febrero de 2008
Levante EL MERCANTIL VALENCIANO
13
Jaume I/8 siglos
Sábado, 2 de febrero de 2008
14
Levante EL MERCANTIL VALENCIANO
CRUDEZA. Fragmento del retablo de Sant Jordi, de Pere Niçard, sobre la entrada en Mallorca.
EXTRAÍDO DE
«EL REI CONQUERIDOR», EDITADO POR BROMERA
La conquista de Mallorca
Josep Juan Vidal ■
UNIVERSITAT DE LES ILLES BALEARS
captura de dos naves barcelonesas, procedentes del norte de
África, en 1226 por parte de una
escuadra sarracena balear fue el
pretexto coyuntural aprovechado por los
consejeros de Jaume I para la ruptura de
hostilidades con el walí de Mallorca. Es
destacable que este rutinario incidente de
corsarismo no era ni distinto ni superior
a otros que habían acaecido con anterioridad. Si éste fue el pretexto militar, la coartada moral procedía del espíritu de cruzada nacido en el mundo europeo occidental a finales del siglo XI, expansionado durante el siglo XII y plenamente vigente en el primer tercio del siglo XIII.
Este espíritu identificaba a los musulmanes como los principales enemigos de la
cristiandad y justificaba cualquier acción
militar contra ellos. Añadamos a estos
factores, el retroceso de la potencialidad
militar almohade en la península y en el
Mediterráneo, después de la derrota de
las Navas de Tolosa, y la necesidad de imponer orden en Cataluña y Aragón, acabando con las revueltas nobiliarias como
fenómenos de base de los proyectos de
conquista de las Baleares y de Valencia.
Todos los partícipes en la empresa tenían que salir ganando: las rentas de la no-
L
A
bleza feudal debían incrementarse, con la
obtención de nuevas tierras y fuentes de
ingresos, los navegantes de las ciudades
catalanas del litoral se verían libres de la
amenaza piratica balear, los mercaderes
conseguirían unas bases importantes en
LEVANTE-EMV
MINIATURAS. Jaume I, presidiendo unas Cortes y en el «Llibre de franqueses de Mallorca».
el centro del Mediterráneo occidental,
que facilitarían la navegación en este ámbito y las relaciones comerciales con el
norte de África, y la monarquía se vería
fortalecida en prestigio y poder.
Los preparativos de la empresa de conquista de Mallorca se iniciaron a finales
de 1228, cuando Jaume I reunió Cortes en
Barcelona, y en sus sesiones, el rey y algunos de los principales magnates y prelados y representantes de las ciudades se
comprometieron a aportar, a sus expensas, un número determinado de caballos
y de infantes para la aprehensión. Y también acordaron que las tierras conquistadas se repartirían entre los conquistadores, en relación proporcional a sus aportaciones. La expedición, formada por
unos 150 bajeles salió de los puertos de
Salou y Tarragona, el 5 de septiembre de
1229, y entre el 8 y el 9 del mismo mes llegó a la Palomera. La flota mallorquina no
dificultó la travesía y el desembarco se
realizó en Santa Ponça y Sa Porrasa el día
10 sin oposición. Los esfuerzos de los sarracenos se centraron en impedir el avance de los expedicionarios hacia la ciudad,
pero después de las victorias cristianas
del Coll de Sa Batalla y Porto Pi (12 y 13
de septiembre), Medina Mayurqa quedó
sitiada a partir del 18 de septiembre. La
plaza, bien amurallada y abastecida desde los distritos rurales, presentó una larga resistencia que se prolongó hasta el 31
de diciembre de 1229, cuando fue tomada al asalto. Existieron intentos de capitulación por parte musulmana que no fueron aceptados. Triunfó la línea dura. El
rechazo de la capitulación y la toma al
asalto de la ciudad de Mallorca, representan un comportamiento atípico en el
contexto de la reconquista. Mediante capitulaciones se ocuparon multitud de ciudades en Castilla, Aragón, Portugal y Cataluña. En Mallorca, el mando cristiano
practicó la operación de asaltar la ciudad
por el sector de la puerta de Bab-al-khal,
como vía de acceso más expedita y directa del área urbana político-militar más
esencial: la fortaleza de la Almudaina, residencia del walí almohade Abu Yayha.
La ciudad fue sometida a un saqueo sistemático y exhaustivo en busca de botín,
del que formaron parte también los musulmanes reducidos a cautividad, durante los primeros meses de 1230.
El apremio en la subasta de cautivos,
procedentes del botín, entre marzo y abril
de 1230, por los magnates deseosos de beneficiarse del mismo en detrimento de los
caballeros y de los peones de la hueste
determinó alborotos, que han de interpretarse como las primeras perturbaciones sociales en la posconquista. El descontento determinó disturbios en el curso de los cuales, caballeros y gentes que
la crónica real denomina del pueblo, saquearon las casas de los primeros beneficiarios del botín, incluso de algún eclesiástico, como el paborde de Tarragona.
En un ambiente de tensión, los magnates
tuvieron que refugiarse en la Almudaina
y las perturbaciones no cesaron hasta que
el rey se comprometió a compensar con
equidad a los disconformes.
Caída la capital, los musulmanes re-
La expansión de la corona
sistentes buscaron refugio en las montañas de Artá y en las de la sierra norte,
pero a causa de la pobreza de medios de
esta zona y de la falta de ayuda de las
otras islas y del norte de África, su resistencia se debilitó. Entre enero y octubre
de 1230 se ocupó todo el Pla y la mitad
oriental de la isla. El núcleo de Artá fue
reducido en marzo. La sierra norte fue
conquistada en su mayor parte entre noviembre de 1230 y julio de 1231, quedando algunos núcleos de resistencia que no
fueron reducidos hasta mayo-junio de
1232. No hubo ahí confrontaciones directas, sino acciones eventuales de hostigamiento, como en táctica de guerra de
guerrillas. Los efectivos armados
que permanecieron en Mallorca
trataron de bloquear los caminos
de acceso a las montañas, desarrollando una estrategia encaminada a aislar a los resistentes
hasta que agotaran sus recursos.
Tras la conquista, vinieron hechos trascendentales para el futuro devenir de Mallorca, como
fueron la fundación del reino con
sus instituciones propias, el repartiment, la repoblación y la
cristianización. Jaume I creó ya
en 1230 un nuevo reino no anexionado ni a Cataluña ni a Aragón por medio de la Carta de
Franquesa, promulgada el 1 de
marzo de 1230. Si hasta entonces
se había titulado rey de Aragón,
conde de Barcelona y señor de
Montpellier, a partir de entonces
añadirá a sus títulos el de rey de
Mallorca. Jaume I se titulará a
partir de entonces rey de Aragón
y de Mallorca, conde de Barcelona y señor de Montpelier. La Carta de Franquesa se inscribe en
una larga sucesión de actos jurídicos similares – desde 1148 hasta 1213 fueron otorgadas alrededor de 130 cartas de población
por parte de los condes de Barcelona – que tenían por objeto estimular el asentamiento de nuevos pobladores en territorios ganados a los musulmanes. Por medio de la Carta de Franquesa, se
intentó fijar el estatuto jurídico
de los nuevos habitantes de Mallorca. A pesar del predominio en
ella de temas judiciales, existen
aspectos políticos de gran importancia, como el que el rey
adoptó ahí el compromiso de no
dar ni permutar el reino de Mallorca, manteniéndolo permanentemente unido a la Corona, lo
que fue después conculcado.
Posteriormente, el rey organizó
la incipiente administración del
nuevo reino. Creó dos grupos de
poder: el de los oficiales reales y
el de los de la Universitat. A la cabeza de los primeros dejó al lugarteniente real, que fue Bernat
de Santa Eugenia, un delegado
regio, investido de poderes similares a los del monarca y destinado a suplirle cuando estuviera
ausente. Con el tiempo, la institución del lugarteniente real dio
lugar a la figura del virrey, usada
por los monarcas posteriores
hasta el siglo XVIII. Al frente de
la Universitat, colocó a los jurados, instituidos en 1249, que también perduraron hasta comienzos del siglo XVIII.
La partición de la isla entre el
rey y sus magnates se había pactado ya antes de la conquista, en
las Cortes de Barcelona de 1228
sobre la base de sus respectivas
aportaciones militares y financieras a la campaña. El recinto
urbano y las áreas rurales fueron
divididas en dos partes: la mitad
del rey y la mitad de los magnates. A ellos les seguía después
otro bloque de personajes civiles
y religiosos, cuya participación fue más
modesta, y a quienes les cupo por tanto
una porción de territorio proporcional a
su aporte.
Ante el vacío demográfico, hubo que
Mallorca se repobló
con catalanes,
pero también con
franceses, italianos,
aragoneses o navarros
Sábado, 2 de febrero de 2008
Levante EL MERCANTIL VALENCIANO
repoblar Mallorca con contingentes peninsulares, mayoritariamente catalanes, que fueron muy importantes desde
el principio, tal como ha quedado testimoniado en la lengua. Pero la rapidez
de la repoblación motivo que los orígenes de los repobladores ultrapasara el
marco peninsular e incluso catalán. Vinieron gentes también del sur de Francia, de Italia, de Aragón, de Navarra e
incluso de la Francia central, de Castilla y de Flandes. Una parte de los sarracenos que sobrevivieron a la conquista emigró a Menorca, o al Magreb,
pero otros, en número imposible de calcular, continuaron viviendo en Mallor-
15
ca, la mayoría convertidos en siervos y
unos pocos conservando sus bienes y
propiedades.
A la comunidad judía de Mallorca se
le otorgó en julio de 1231, un estatuto jurídico especial, que reconocía una fórmula de coexistencia con la mayoría cristiana. A los judíos se les aplicó un trato
de tolerancia, al reconocer su contribución al progreso de Mallorca en el sector
crediticio y en la potenciación del sector
comercial, valiéndose de sus relaciones
económicas con las comunidades judías
mediterráneas y norteafricanas. Mallorca quedó inserta a partir de entonces en
la civilización cristiana europea.
Sábado, 2 de febrero de 2008
Levante EL MERCANTIL VALENCIANO
1.
st
rtí
-I
ntr
od
uc
c
de
o
ic
to
s.
3.
-F
ot
og
et
im rafía
oq
á
de
ge
ue
g en
ne
de
s.
te y
im
6.pais
ag
E
ajes.
l es
en
Edició
cán
.P
n y diseño gráfico.
ho
er. E
tos
fecto
hop
s espec
. Fo
iales.
togr
afía e
n CD y D
VD.
Curso
práctico de
fotografía
digital
Con el Curso Práctico
de Fotografía Digital
en
i
am
s a rat
9.
to
T
ec
s.
f
E
n.
ión
ne
.
ó
s
i
e
c
a la
ale
ág
4.ac
7.s té
igit
im
Or
sy
La
cnic
sd
e
o
a
r
t
d
d
a
en a
as f o
im
bje
ón
cám
tográf
pre
dor
sti
s, o
icas. Ret
.- Las
es y
sió
ge
ale
oque fotográfico. 2
m
n. U
y
perif
i
an
jo
érico
tilid
ane
s. Álbum
f í a de
ade
.M
es virtuales. 5.- Fotogra
n
s pa
e
g
a
ra la
e im
cámar
que d
a digital. 8
.- Software y reto
-R
16
de
hará fotos
de profesional. Y las hará
porque le enseñaremos
todos los trucos
LUNES, 4 de febrero:
ÚLTIMA ENTREGA
Libro + CD 9
Retoque de imagen. Photoshop.
Fotografía en CD y DVD.
Cada LUNES
por sólo
3,95€
con