Una veintena de personalidades reviven la posguerra cultural Rosa

Una veintena de personalidades reviven la posguerra cultural
Rosa M. Piñol
La Vanguardia, 01/04/2005
Josep Palau i Fabre recuerda con amargura cómo, tras dar a conocer en un
cenáculo de amigos su famoso poema La sabata, compuesto en 1943, hubo
"caras largas" y "a la salida, una persona que no quiero nombrar porque la
apreciaba, y la aprecio todavía, se negó a darme la mano". Por su parte,
Joaquim Molas evoca las reuniones dominicales de escritores en el piso de
Carles Riba, en las que a veces éste "de repente se abstraía mentalmente", se
quedaba como ausente en plena tertulia. Son anécdotas de los años grises de
la posguerra en Catalunya, la etapa de silencio en que la cultura tuvo que
resistir en las catacumbas. Éstas y muchas otras vivencias están recogidas en
el libro La postguerra cultural a Barcelona (1939-1959), de Patrícia Gabancho,
que ha editado Meteora.
La actividad cultural en Barcelona durante aquellas dos décadas revive a través
de los testimonios de 19 personas, escritores e intelectuales que las vivieron
personalmente o biógrafos que dan voz a autores ausentes, como Maria
Aurèlia Capmany, Joan Brossa o Manuel de Pedrolo. Son una serie de
conversaciones que, con el título Juxtaposicions, organizó la escritora y
periodista en el 2003 en el Museu d´Història de Catalunya y que ahora
transcribe.
"Me planteé estos diálogos porque quería entender los motivos que impulsaban
a los autores de la generación de los 50, Espinàs, Pedrolo, Capmany...
entonces jóvenes, a escribir sus primeras novelas en catalán, una lengua que
las condenaba a un circuito de difusión casi clandestino. Me propuse conocer
los motivos de aquella fidelidad", explicó ayer Gabancho.
La suma de los relatos de las experiencias personales de estos autores Ainaud, Castellet, Vicens, Sarsanedas, Raguer, Triadú, Verrié, Manent,
Espinàs...- convierte así el libro en una especie de memorias colectivas, en las
que "muchas cosas eran conocidas, se habían publicado, pero
aproximadamente la mitad de las informaciones que se dan nunca se habían
divulgado".
El libro, que deja fuera el mundo oficial, la cultura del régimen, aborda tres
grandes ámbitos: la literatura y las artes, la cultura en lengua castellana (el
premio Nadal, la revista Laye...)y la inmigración.
La cultura dels anys grisos del franquisme a Barcelona
Eva Piquer
Avui, 01/04/2005
Patrícia Gabancho recull a 'La postguerra cultural a Barcelona (1939-1959)' una
vintena de converses amb testimonis de primera mà de dues dècades fosques.
Les converses van tenir lloc entre el febrer i el juliol del 2003 al Museu
d'Història de Catalunya, dins d'un cicle titulat Juxtaposicions. "Responien al
meu desig d'analitzar els anys grisos, els anys del silenci, a partir de testimonis
d'una generació que s'està extingint", explica la periodista. Amb aquest objectiu
va convidar a parlar els protagonistes culturals de la primera postguerra, i els
biògrafs i estudiosos d'escriptors ja desapareguts com Nèstor Luján, Maria
Aurèlia Capmany, Joan Brossa i Manuel de Pedrolo. La nòmina final dels
participants a les converses ara transcrites i publicades la formen Josep Maria
Ainaud, Paco Candel, Josep Maria Castellet, Josep Maria Espinàs, Salvador
Giner, Romà Gubern, Albert Manent, Joaquim Molas, Josep Palau i Fabre,
Lluís Permanyer, Agustí Pons, Miquel Porter i Moix, Arnau Puig, Hilari Raguer,
Carme Riera, Jordi Sarsanedas, Joan Triadú, Frederic-Pau Verrié i Francesc
Vicens.
"Volia entendre com és que hi havia gent jove disposada a escriure novel·les en
català, una llengua prohibida i condemnada a un circuit de difusió gairebé
clandestí -diu Gabancho-. Costa d'entendre que una generació literària triï fer
novel·les sense lectors, per fidelitat a un món que no havien viscut. Em vaig
entestar a conèixer els mecanismes d'aquesta fidelitat".
Després d'acostar-se a la realitat d'aquella època a través dels testimonis orals
dels qui la van patir en primera persona, Patrícia Gabancho ja ha entès el
perquè de la continuïtat cultural i cívica de la primera postguerra: "El projecte
civil que es consolida amb la República és tan potent que tota una generació es
nega a entrar de cop en un món clerical, repressor, carca, feixista, militaritzat,
groller, sòrdid i miserable. Només la cultura els permet donar continuïtat a un
món que ja ha desaparegut. I prefereixen instal·lar-se en la realitat virtual de la
continuïtat clandestina".
Batalles de després de la guerra
Manuel Cuyàs
El Punt, 02/04/2005
La periodista Patrícia Gabancho recull en un llibre de converses amb testimonis
actius la represa i lluita cultural barcelonina entre els anys trenta i cinquanta,
amb moltes notícies que fins ara no se sabien amb tant detall.
Fa dos anys, es van celebrar al Museu d’Història de Catalunya unes jornades
amb nom de Juxtaposicions que van fer desfilar personalitats de la cultura
catalana que havien tingut protagonisme en els anys de la postguerra. Es
tractava que recordessin l’època tètrica i heroica en veu alta a partir de
l’experiència pròpia. Hi van assistir, per ordre alfabètc, Josep Maria Ainaud de
Lasarte, Paco Candel, Josep Maria Castellet, Josep Maria Espinàs, Salvador
Giner, Romà Gubern, Albert Manent, Joaquim Molas, Josep Palau i Fabre,
Lluís Permanyer, Agustí Pons, Miquel Porter Moix, Arnau Puig, Hilari Raguer,
Carme Riera, Jordi Sarsanedas, Joan Triadú, , Frederic-Pau Verrié, Francesc
Vicens. N’hi va haver, com Pons o Permanyer, que no van poder ser activistes
en aquells anys perquè eren massa joves, però la seva pressència a les
jornades va servir per aportar la memòria de personatges morts que ells han
estudiat i que van ser molt importants aleshores. És el cas, per exemple, de
Nèstor Luján i de Josep Maria de Sagarra.
Ara, la periodista Patrícia Gabancho ha recollit en un llibre aquelles
conferències o més aviat converses que ella mateixa va moderar i incentivar, i
s’ha de dir per començar que es tracta d’un llibre molt bo, molt amè, molt
documentat i que es llegeix amb un gran interès. Es titula La postguerra cultural
a Barcelona i l’ha editat Meteora. Els intervinents no diuen en general res que
ells mateixos no hagin dit en altres llocs o no hagin deixat escrit en llibres
memorialístics, articles o entrevistes, però com que Patrícia Gabancho no és
catalana d’origen, sinó que és argentina -una argentina integrada a Catalunya
de fa anys i panys- i no va viure aquella època, fa als personatges unes
preguntes que periodistes naturals del país no farien mai perquè les donarien
per sabudes o sobreenteses. Les inquisicions de Gabancho fan que els
interrogats entrin en uns detalls –com reia o no reia o no volia riure Espriu, com
eren les trobades a casa del matrimonio Riba, quin humor gastava Sagarra, fins
a quin punt era del règim Martí de Riquer– que finsara no s’havien pintat amb
tanta vivesa i precisió.
El llibre, com les conferències originàries, peca només d’un
barceloninocentrisme excessiu, com si fora de Barcelona no s’hagués fet res ni
hi hagués hagut ningú o com si Sagarra, Riba i Foix no haguessin transportat
les seves tertúlies o conferències més enllà de la capital, cridats per inquiets
que també feien activitats per salvar una llengua i una cultura.
Patrícia Gabancho retrata con testimonios la cultura barcelonesa de la
postguerra
Israel Punzano
El País, 04/04/2005
Hace dos años, la periodista Patrícia Gabancho mantuvo en el Museo de
Historia de Cataluña una serie de conversaciones con protagonistas del
mundillo cultural barcelonés de la postguerra española. En algunos casos, el
ciclo contó con la participación de los de los biógrafos de figuras ya fallecidas,
impresindibles para comprender aquella época, y aquellas charlas se han
recogido ahora en el libro La postguerra cultural a Barcelona. 1939-1959
(Meteora).
“Me interesaba saber por qué escritores como Maria Aurèlia Capmany, Joan
Brossa o Manuel de Pedrolo escogieron en los años cuarenta y cincuenta el
catalán como lengua literaria cuando estaba prohibido y tenia una escasa
difusión”, explica Gabancho. Tras los coloquios, la autora ha encontrado la
respuesta: “El proyecto civil y cultural que se consolidó con la República era tan
potente, que esta gente rechazó el mundo clerical, facista, carca, grosero y
sórdio en el que se vio sumergida la sociedad catalana. Se crearon un mundo
virtual para escapar de la realidad de la postguerra. Lo hicieron dando
continuidad a un proyecto cultural que se inició con la Reinaxença y culminó en
el periodo republicano.”
El volumen se adentra en ámbitos culturales diversos y combina testimonios de
primera mano y reflexiones de glosadores de protagonistas ya desaparecidos.
Los entrevistadosson Josep Maria Ainaud, Joan Triadú, Miquel Porter Moix,
Albert Manent, Hilari Raguer, Romà Gubern, Jordi Sarsanedas, Frederic-Pau
Verrié, Arnau Puig, Joaquim Molas, Josep Maria Espinàs, Agustí Pons, Lluís
Permanyer, Josep Maria Castellet, Carme Riera, Josep Palau i Fabre, Francesc
Vicens, Paco Candel y Salvador Giner.
Los aspectos tratados son tan dispares como los interpelados. El paisaje moral
de la postguerra, Montserrat y el papel de la Iglesia, las revistes enfrentadas de
arte Ariel y Dau al Set, la llegada masiva de inmigrantes de otras comarcas de
España, los minúsculos espacios de libertad, la actitud de la burguesía, las
míticas reuniones de intelectuales en casa del poeta Carles Riba y la
resistencia antifranquista desde la continuidad son algunos de los temas
tratados en los diálogos.
Memoria oral
“Es una generación con un gran patrimonio que se va extinguiendo. Como
periodista, creo mucho en la memoria oral”, afirma Gabancho. Gracias a las
palabras de los entrevistados, el retrato de la postguerra se llena de matices.
“La sociedad autóctona de los años treinta estaba totalmente catalanizada.
Cuando irrumpe el franquismo, parte de la alta burguesía creyó que el
catalanismo fue el culpable de la guerra. La pequeña y mediana burguesía no
pensaba igual”, indica la autora. “Es una visión muy matizada Riba decía que
entre los catalanes había facistas y republicanos de izquierdas. No todos eran
vencidos, por tanto. Pero añadia que cataluña como proyecto cultural y civil, sí
había sido vencida en la Guerra Civil”.
Voces de posguerra
Sergi Doria
ABC, 15/04/2005
En 2003 el Museu d´Història de Catalunya acogió «Juxtaposicions», un ciclo de
diálogos conducido por Patricia Gabancho. La intención era «conservar el
testimonio de una generación que se está extinguiendo». Reunidas en «La
postguerra cultural a Barcelona» (Meteora), las conversaciones abarcan de
1939, el año de la derrota republicana, hasta 1959, cuando el Plan de
Estabilización posibilitará el desarrollismo de los sesenta. La retórica falangista
de los primeros años, la diáspora de toda una generación intelectual, la
represión cultural y moral, la precariedad económica y las iniciativas que
permitieron reagrupar las «piedras dispersas» del edificio cultural de Cataluña
son algunos de los aspectos abordados por Josep M. Ainaud de Lasarte, Paco
Candel, Josep M. Castellet, Josep M. Espinàs, Salvador Giner, Romà Gubern,
Albert Manent, Joaquim Molas, Josep Palau Fabre, Lluís Permanyer, Agustí
Pons, Miquel Porter Moix, Arnau Puig, Hilari Raguer, Carme Riera, Jordi
Sarsanedas, Joan Triadú, Frederic-Pau Verrié y Francesc Vicens. «Me
pregunto porqué una generación escogió una lengua proscrita como el catalán
y se creó un mundo virtual para sobrevivir culturalmente», afirma Gabancho.
Personas y circunstancias
El monje e historiador Hilari Raguer recuerda así la entrada de los ancionales
en Barcelona. «Hacía poco que había presenciado el famoso desfile de
despedida de las Brigadas Internacionales. Diagonal arriba, y poco después la
entrada de las tanquetas italianas y las brigadas navarras, Diagonal abajo. Se
producían, más o menos, los mismos aplausos.»
El historiador Josep M. Ainaud de Lasarte subraya la hipocresía de unos
tiempos en que la moralina convivía con el estraperlo: «Pensemos que se
llegaron a imponer imbecilidades inconcebibles, como que no se podía estar en
bañador en la playa. ¡Se había de estar con el albornoz puesto! Pero al lado
había una playa que tenía la calificación de ´solarium´ y allí sí podías estar en
bañador».
Tiempos en los que las apariencias sociales encubrían dramas personales y
estrecheces domésticas. «En los años cuarenta, -dice Francesc Vicens- todo
era falso. Son los años del ´piojo verde´, una epidemia de tifus de la que la
gente moría; que cada día había una docena de fusilados en el Campo de la
Bota... Pues en el año 1940, en el paseo de Gracia todo el mundo iba
elegantísimo, los hombres vestían americana y corbata. Los obreros, que en la
fábrica se habían de poner el mono de trabajo, también iban con americana y
se les reconocía porque llevaban la ´fiambrera´ que les preparaba la mujer,
porque con el sueldo que cobraban no podían comer en ningún sitio».
El recientemente fallecido Miquel Porter Moix, historiador del cine y librero en el
Portal de l´Àngel, evoca personajes decisivos como el añorado Vicens Vives:
«Se presentaba com un aliadófilo e incluso, esto es rigorosamente cierto, tenía
trato con gente del Foreign Office británico...»
El profesor de comunicación Román Gubern pertenecía a la burguesía
barcelonesa y fue testimonio de las «dos Españas», Su abuelo materno era el
banquero Garriga-Nogués, y su padre, un abogado de raíces republicanas.
Recuerda los años de la Guerra Mundial con su abuelo germanófilo y su padre,
aliadófilo, que escucha la BBC. «Debajo de casa, en el paseo de Gracia,
teníamos una oficina de propaganda del Tercer Reich, muy bien montada.
Regalaban unas revistas, «Signal» y «Adler», bien hechas, con fotografías
excelentes. Cuando Alemania perdió la guerra, de la noche al día aquello
quedó vacío, con los papeles por el suelo...».
Lluís Permanyer elogia la figura de Josep M. de Sagarra y su debut periodístico
en en el semanario «Destino». Josep Vergès, apunta, «era un hombre de ideas
muy claras, sabía exactamente lo que quería... Era muy, muy autoritario. Tenía
unas peleas tremendas con la censura, que se oían los gritos desde fuera de
su despacho y las discusions acababan colgando el teléfono con mucha
violencia».
Revistas como «Ariel» o «Laye» ayudaron a la recuperación cultural. Los de
«Laye», cuenta Josep M. Castellet, «éramos un grupo de jóvenes que
estabamos viviendo un descubrimiento literario, que poco a poco se hace
político, pese a que éramos más inconformistas que salvajes, y del todo
antifranquistas. La revista está progresivamente trufada de signos
antifranquistas; palabras, frases, citas, pequeñas cosas significativas. Al lado
de textos falangistas, claro...».
Exilios y emigraciones
Como otros intelectuales, el poeta Josep Palau i Fabre vivió un «exilio interior»
que le llevó a marcharse a París: «Si he de decir la verdad, en aquella época
me sentía muy solo en mi casa. Amigo íntimo, íntimo, quizá no llegué nunca a
tenerlo, nadie que comulgara del todo con mi manera de pensar y de setir, y
muy a menudo iba solo a pasar un par o tres de horas al Molino. Era la máxima
distracción que tenía, para huir de todo».
Fueron años de racionamiento alimenticio y de inmigración. Barracas y
realquilados. «Realquilaba el que tenía un piso, -explica Paco Candel- No hacía
falta ni habitación libre. Pongamos tres habitaciones, que es lo más normal.
Entonces el matrimonio y los hijos ocupaban las dos habitaciones más grandes
y en la que sobraba metían dos o tres personas».
Més que tossuderia
Teresa Pàmies
Avui, 08/08/2005
Amb la publicació de les converses amb vint personalitats de la cultura de
postguerra, la periodista i escriptora Patricia Gabancho omple un buit en la
copiosa literatura "contra l'oblit", per recuperar "la memòria històrica", llibres
testimonials o periodístics centrats en fets espectaculars de la dècada dels
seixanta i setanta, com ara la tancada d'intel·lectuals als Caputxins, la creació
de Comissions Obreres a la parròquia de Sant Medir, algunes accions a la
universitat protagonitzades pels "infants" de la guerra, una generació sense
"experiència" però revoltada. De la tasca silenciosa i silenciada dels que havien
quedat "per salvar-vos els mots/per retornar-vos el nom de cada cosa", com va
escriure l'Espriu en plena nit, com ho agraí Raimon (nascut en l'any 40)
musicant l'escruixidor Indesinenter dedicat al "vell vençut" dels que "mai no
hem pogut desesperar". Aquells vells vençuts, calladament, creaven les
condicions que farien possible la tancada als Caputxins tot obrint escletxes en
el búnquer inexpugnable dels vencedors i, de mica en mica, en deixaven
testimoni escrit en dietaris i memòries com les de Maurici Serrahima, Maria
Aurèlia Capmany i, més endavant, les d'Ibáñez Escofet, referent actiu per a
noves i coratjoses fornades de periodistes que no sols obririen escletxes sinó
que les utilitzarien per dir i escriure el que tenien prohibit.
En tornar d'un exili de trenta-dos anys i convidada per la poetessa i activista
cultural Rosa Leveroni, assistia, algun diumenge, a "la sala d'algú", el pis de la
Rosa a la Diagonal on personatges de la cultura catalana que emergia de les
cendres del desastre -Maria Aurèlia Capmany, el filòleg Pere Bohigas i la seva
dona Mercè Martí; Jaume Alcover i la Rosa Leveroni- llegien poemes i les
cartes d'algun exiliat, però també documents com el dels intel·lectuals contra la
repressió franquista dels minaires asturians torturats i empresonats per les
vagues que s'estenien a altres indrets de l'Estat. També es comentaven actes
legals de l'antifranquisme, com la conferència de Tierno Galván al Col·legi
d'Advocats o la pintoresca presentació al Club Mundo del best seller Papillón,
acte multitudinari que esdevingué un clam per les llibertats en presència d'un
espantat delegado gubernativo, amb poders virtuals per suspendre la
presentació i empresonar els organitzadors. Les escletxes obertes al búnquer
s'ampliaven i la gent de cultura, coordinada o no amb l'incipient moviment
obrer, hi participava a la seva manera. Guardo i consulto sovint el volum editat
per Proa que reuní, en facsímil, 23 números d'Ariel dels anys 1946 al 1951.
Me'l va regalar la Rosa Leveroni, que esdevingué la meva amiga fins a la mort,
a Cadaqués. Llegint el número 14 del desembre del 1947, un poema de Jordi
Cots m'explica el sentit del que Patricia Gabancho qualifica de "miracle de la
tossuderia humana". L'obstinació a ser lliures, la fidelitat a la idea de la llibertat.
"Serà una lluita de fidelitat,/ serà una pluja en totes les finestres / sobre la terra i
sobre els cors eixuts / dins de nosaltres ha de fer-se carn.../tota la joia que
amaguen els arbres/es manifesta avui als cors fidels.../
Sang i lletres
Adolf Beltran i Xandri
Avui, 07/07/2005
"Tanta sangre y salen ustedes con esto", li va dir el cap superior de la policia de
Barcelona a Joan Triadú, com a responsable d'un número de la revista cultural
en català Ariel, en un interrogatori a la segona meitat dels anys 40.
Ben mirat, el funcionari tenia raó de fer-se'n creus: tanta sang, tants morts,
exiliats i empresonats, tantes defeccions, i encara quedava gent disposada a
bufar les brases d'una llengua i d'una cultura esclafades! Aquesta fidelitat,
sobretot de la gent més jove, li sembla a la periodista i escriptora Patrícia
Gabancho "un miracle de la tossuderia humana". El seu astorament és a
l'origen de La postguerra cultural a Barcelona (1939-1959), que recull el
contingut de les converses que Gabancho va dirigir entre el febrer i el juliol del
2003 al Museu d'Història de Catalunya sota el títol de 'Juxtaposicions'. Entre la
vintena dels seus interlocutors, entrevistats en solitari o en grups de dos, la
majoria van ser protagonistes directes de l'època, bé dins de la resistència
cultural catalana, tant literària com artística (Triadú, Porter i Moix, Manent,
Raguer, Sarsanedas, Verrié, Arnau Puig, Molas, Espinàs, Palau i Fabre,
Francesc Vicens), bé de la cultura no oficial en castellà (Castellet i Gubern).
També n'hi ha alguns que en donen testimoni, sobretot, en qualitat de biògrafs:
Lluís Permanyer, de Sagarra; Agustí Pons, de Capmany i Luján; Carme Riera,
dels poetes de l'Escola de Barcelona: Barral, Gil de Biedma i José Agustín
Goytsisolo. A l'últim capítol, Paco Candel i Salvador Giner analitzen l'altre
fenomen que, juntament amb la derrota republicana a la Guerra Civil,
transformarà la Catalunya del segle XX: la immigració.
MIRACLES DE TOSSUDERIA
No hi havia fins ara gaires testimonis directes de la postguerra, diu Josep Maria
Ainaud: tot just el dietari de Serrahima, les memòries d'Oliart, Eduard Castellet i
Barral, i en novel·la Nada, de Carmen Laforet. Situat dins d'aquest semibuit, La
postguerra cultural a Barcelona (1939-1959) fa un bon exercici de memòria
oral, prou equilibrat entre categoria i anècdota. El detall és sempre el que
conserva millor el color de l'època. Per exemple: el 26 de gener del 1939,
explica Albert Manent, J.V. Foix va sortir a rebre la brigada franquista que
alliberava Sarrià; hi anava un tinent, fill del barri, a qui el poeta, content, saluda;
l'altre li etziba: "Foix, no sabeu la merda que us ve a sobre".
També Manent i Espriu creien aleshores que Franco era un mal menor. "No
volíem veure -diu Triadú- que bona part dels que van fer la guerra [...] la van fer
contra Catalunya". Al 40, afegeix, ja hi veien clar. Les defeccions eren moltes:
Valls i Taberner blasmava la "falsa ruta" del catalanisme, Sentís proclamava el
"Finis Cataloniae"... Per a molts burgesos, evoca Raguer, catalanisme era igual
a caos. Ens podem imaginar el daltabaix, per aquells que es mantenien fidels al
català: com covaran el record de la cultura esplèndida dels anys 30. El mateix
Foix -remarca amb molta justesa Gabancho-, que s'havia queixat durant la
guerra dels "sentimentals del catalanisme que han elaborat en llur ment una
imatge desproporcionada, irreal i estranya de Catalunya", el 1947 recordava
una comunitat "on, per una feliç conjunció d'orientacions, el mite no era cap
faula ni l'universal una teoria". ¿No era Borges qui deia que la desventura
necessita paradisos perduts?
Tot llegint aquest llibre fa la impressió que, com diu l'autora, la resistència
cultural catalana a la postguerra va ser un miracle de tossuderia. Pocs hi
creien. "En aquells primers anys 40, tan negres -explica Hilari Raguer-, la gent
es reunia a casa d'algú a llegir poemes i comentar-los: això era la resistència".
Amb l'autobús 22, amunt i avall de Barcelona, de Vallcarca, on vivia Riba, al
carrer Craywinckel, on s'estava Manent, a la Bonanova, on hi havia can
Sagarra, Josep Palau i Fabre convocava algunes d'aquestes reunions. Era un
món petitíssim, recorda Sarsanedas, el d'aquells que "no acceptàvem que la
guerra hagués esborrat una gran quantitat d'esperances i d'esforços útils".
EN CATALÀ I EN CASTELLÀ
A través dels diversos testimonis, ens fem càrrec de l'ambient enxubat en què
ha de sobreviure la cultura catalana. Dels mandarins en exercici, Riba apareix
com el més exigent, el més rigorós, també el més purità. Entre la gent que
l'envoltava, diu Molas, n'hi havia no de dreta, sinó d'ultradreta. Cada casa és un
món: a can Foix, a can Sagarra, hi havia un altre to. Però s'imposa un model de
noucentisme eixarreït, la llengua esdevé un objecte de culte. Falta l'aire: a
Palau li neguen la mà per cantar amors de bordell i quan pugui (amb el cor com
una sabata...) fugirà a París. Pels artistes plàstics és més fàcil, trencar la cotilla.
En castellà també s'obren més espais, reconeix Josep Maria Castellet, que
col·laborava a la revista falangista Estilo amb "molta llibertat, perquè l'única
censura que funcionava era la del director del SEU". Tanmateix el faran fora
per una glossa d'El segon sexe, de Simone de Beauvoir. Es creen aleshores,
diu Castellet, recels perdurables entre els intel·lectuals que treballaven en
català o en castellà.
El llibre ofereix detalls de primera mà de totes les iniciatives culturals de la
postguerra. De ple o de resquitllada, es dibuixen els seus grans personatges,
inclosos els representants del règim. De tots, el més misteriós és Martí de
Riquer, que passa de separatista "de armas tomar" a franquista durant la
guerra...
Els oficialistes, però, han estat exclosos per Patrícia Gabancho del llistat dels
seus interlocutors. No hi són Riquer, Sentís ni Monreal: l'autora mana. És
discutible que tampoc no hi siguin, per exemple, Antoni Tàpies ni Ricard Salvat.
En tot cas, als que hi són, l'entrevistadora els sap treure molt de suc. Les seves
acotacions són esplèndides. Observat en conjunt i amb una certa distància,
com si fos un quadre impressionista, La postguerra a Barcelona (1939-1959)
acaba resultant un retrat d'aquella època d'un gran interès.