Informe sobre el canvi climàtic a Catalunya

Informe sobre
el canvi climàtic a Catalunya
Resum executiu
BIBLIOTECA DE CATALUNYA. DADES CIP:
Informe sobre el canvi climàtic a Catalunya : resum executiu
Text en català, castellà i anglès
ISBN 84-393-6708-2
I. Llebot, Josep Enric, dir. II. Jorge Sánchez, Joan, dir. III. Queralt, Arnau,
ed. IV. Rodó, Jordi, ed. V. Consell Assessor per al Desenvolupament
Sostenible (Catalunya)
1. Canvis climàtics Catalunya 2. Gestió ambiental Catalunya
551.58(467.1)
© Generalitat de Catalunya
Departament de la Presidència
Consell Assessor per al Desenvolupament Sostenible de Catalunya (CADS)
http://www.cat-sostenible.org
Direcció de l’estudi: Josep Enric Llebot Rabagliati i Joan Jorge Sánchez.
Edició a cura de: Josep Enric Llebot Rabagliati, Arnau Queralt Bassa i Jordi
Rodó Rodà.
Traducció: Tau Traduccions, SL (versió castellana) i David Belayla (versió
anglesa).
Aquest estudi ha estat elaborat per encàrrec del Consell Assessor per
al Desenvolupament Sostenible de Catalunya (CADS), òrgan adscrit al
Departament de la Presidència, i del Servei Meteorològic de Catalunya,
empresa pública del Departament de Medi Ambient i Habitatge de la
Generalitat de Catalunya i ha comptat amb la coordinació de l’Institut
d’Estudis Catalans (IEC).
Tiratge: 1.500 exemplars
Disseny i producció gràfica: MTMGRUP
Impressió: Gràfiques Oller
Dipòsit Legal: B-8912-2005
Aquesta publicació ha estat feta amb paper ecològic estucat semimat de
135g. i les cobertes en cartolina ecològica de 400g.
Pròleg
En els darrers anys s’ha posat de manifest, amb molt poc marge de dubte,
que les activitats antròpiques estan produint canvis en els sistemes que
determinen el clima de la Terra. Així doncs, es pot parlar de l’existència
d’un canvi climàtic a escala global, lligat a les activitats humanes, que se
superposa al canvi que ja experimenten de forma natural les condicions
climàtiques del planeta. Essencialment, aquest canvi té el seu origen en
una sèrie de gasos amb efecte d’hivernacle (com, per exemple, el metà o
el diòxid de carboni) emesos a l’atmosfera com a resultat de les pautes de
comportament i consum de les societats del planeta.
Davant de la complexitat d’aquest fenomen, el Programa de les Nacions
Unides per al Medi Ambient i l’Organització Meteorològica Mundial van crear,
ja fa setze anys, el Grup intergovernamental d’experts sobre el canvi climàtic
(IPCC), el qual periòdicament presenta l’estat del coneixement sobre el canvi
del clima. Els seus estudis es basen en prediccions sobre l’evolució de les
emissions i els possibles impactes dels futurs canvis climàtics sobre el medi
natural i les activitats humanes a escala global.
En qualsevol cas, tot i aquest caràcter planetari que té el fenomen del canvi
climàtic, els seus impactes potencials i les eventuals accions d’adaptació són
diferents per a cada país i cada zona climàtica del planeta, per la qual cosa
avui es treballa intensament en l’elaboració d’estudis específics per a cada
territori. En aquest sentit destaquen, per exemple, els realitzats a Califòrnia,
el Gran Londres i els Alps.
En aquesta mateixa línia, el Consell Assessor per al Desenvolupament
Sostenible de Catalunya (CADS), òrgan assessor del Govern en l’àmbit del
desenvolupament sostenible, ha impulsat i coordinat la realització d’un estudi
sobre els possibles efectes del canvi climàtic al nostre país, juntament amb
el Servei Meteorològic de Catalunya i amb el suport de l’Institut d’Estudis
Catalans.
Iniciat el mes d’octubre de 2002, l’estudi ha aplegat prop d’una cinquantena
d’experts en diversos àmbits, procedents d’universitats, centres de recerca
i empreses ubicades a Catalunya, els quals han analitzat, des d’una
perspectiva pluridisciplinar i centrant-se en el nostre país, els indicadors del
canvi climàtic, les seves causes i possibles impactes, les accions de mitigació
3
i adaptació i el marc de competències existent a l’hora d’afrontar aquest canvi
climàtic d’origen antròpic.
L’estudi pretén recollir i analitzar totes les recerques i els treballs elaborats
sobre el fenomen del canvi climàtic a Catalunya, emmarcant-los amb els
treballs de l’IPCC i valorant la informació existent a escala internacional que
sigui aplicable al nostre país, per tal de poder fer una anàlisi prospectiva sobre
els possibles efectes del canvi climàtic en els diversos sectors estratègics de
Catalunya.
Es tracta, doncs, de recollir en un únic document l’estat del coneixement
sobre la qüestió del canvi climàtic d’origen antròpic a Catalunya, per tal
de posar-lo a disposició del públic i, especialment, d’aquelles persones
responsables de la planificació i la gestió pública al nostre país. Aquest
document que també conté algunes propostes formulades pels experts que
han participat a l’informe voldria contribuir a preparar el nostre país davant
dels possibles canvis en les seves condicions climàtiques per tal d’intentar
minimitzar-ne els efectes negatius i adaptar-s’hi amb la màxima eficiència.
Esperem que així sigui.
Gabriel Ferraté i Pascual
President
Consell Assessor per al Desenvolupament Sostenible de Catalunya
4
Prólogo
En los últimos años se ha hecho evidente, con un margen de duda muy
reducido, que las actividades antrópicas están produciendo cambios en
los sistemas que determinan el clima de la Tierra. Así pues, puede hablarse
de la existencia de un cambio climático a escala global, asociado a las
actividades humanas, que se superpone al cambio que ya experimentan
las condiciones climáticas del planeta de forma natural. Esencialmente, este
cambio de origen antrópico tiene su origen en una serie de gases con efecto
invernadero (como, por ejemplo, el metano o el dióxido de carbono) emitidos
a la atmósfera como resultado de las pautas de comportamiento y consumo
de las sociedades del planeta.
Ante la complejidad de este fenómeno, el Programa de las Naciones Unidas
para el Medio Ambiente y la Organización Meteorológica Mundial crearon,
hace dieciséis años, el Grupo intergubernamental de expertos sobre el cambio
climático (IPCC), el cual periódicamente presenta el estado del conocimiento
sobre el cambio del clima. Sus estudios se basan en predicciones sobre la
evolución de las emisiones y los posibles impactos de los futuros cambios
climáticos sobre el medio natural y las actividades humanas a escala global.
En cualquier caso, a pesar de este carácter planetario que tiene el fenómeno
del cambio climático, sus impactos potenciales y las eventuales acciones
de adaptación son diferentes para cada país y cada zona climática del
planeta, por lo que hoy se trabaja intensamente en la elaboración de estudios
específicos para cada territorio. En este sentido destacan, por ejemplo, los
realizados para California, la región del Gran Londres y los Alpes.
En esta misma línea, el Consell Assessor per al Desenvolupament Sostenible
de Catalunya (CADS), órgano asesor del Gobierno en el ámbito del desarrollo
sostenible, ha impulsado y coordinado la realización de un estudio sobre los
posibles efectos del cambio climático en nuestro país, con la colaboración del
Servei Meteorològic de Catalunya y del Institut d’Estudis Catalans.
Iniciado el mes de octubre de 2002, el estudio ha reunido cerca de una
cincuentena de expertos en diversos ámbitos, procedentes de universidades,
centros de investigación y empresas ubicadas en Catalunya, los cuales han
analizado, desde una perspectiva pluridisciplinar y centrándose en nuestro
país, los indicadores del cambio climático, sus causas y posibles impactos,
5
las acciones de mitigación y adaptación y el marco de competencias existente
a la hora de afrontar este cambio climático de origen antrópico.
El estudio pretende recoger y analizar todas las investigaciones y los
trabajos elaborados sobre el fenómeno del cambio climático en Catalunya,
enmarcándolos con los trabajos del IPCC y valorando la información existente
a escala internacional que sea aplicable a nuestro país, con el fin de poder
hacer un análisis prospectivo sobre los posibles efectos del cambio climático
en los diversos sectores estratégicos de Catalunya.
Se trata, pues, de recoger en un único documento el estado del conocimiento
actual sobre la cuestión del cambio climático de origen antrópico en Catalunya,
con el fin de ponerlo a disposición del público y, especialmente, de aquellas
personas responsables de la planificación y la gestión pública en nuestro
país. Este documento, que también contiene algunas propuestas formuladas
por los expertos que han participado en la elaboración del informe, pretende
contribuir a preparar nuestro país ante los posibles cambios del clima con
el fin de intentar minimizar los efectos negativos y adaptarnos a ellos con la
máxima eficiencia. Esperamos que así sea.
Gabriel Ferraté Pascual
Presidente
Consell Assessor per al Desenvolupament Sostenible de Catalunya
6
Preface
There is growing evidence that anthropic activity is the culprit for changes
in systems determining Earth’s climate. Climate change on the global scale
is a reality and is therefore linked to human activity, overlapping natural
patterns of Earth’s climatic variability. Essentially, climate change is caused
by certain gases with a “greenhouse effect” (such as, for instance, methane or
carbon dioxide) emitted to the atmosphere as a result of the behavioural and
consumption patterns of human societies.
In the face of the complexity of this phenomenon, the United Nations
Environmental Programme and the World Meteorological Organization
created, sixteen years ago, the Intergovernmental Panel on Climate Change
(IPCC), who periodically draw up a summary of the state of the art on climate
change. Their studies are based on predictions on the evolution of emissions
and possible impacts of future climate change on the natural environment and
human activity on the global scale.
Despite climate change being a planetary phenomenon, the potential impacts,
and subsequent human adaptative action, differ across countries and climatic
zones. Today, intensive research is conducted leading to works focusing on
particular geographical areas (the work done in. In this line, work done in
California, Greater London and the Alps stands out).
Along these lines, the Advisory Council for the Sustainable Development
of Catonia (CADS), advisory commission for the Catalan Government in
sustainable development matters, has promoted and coordinated the
undertaking of a study on the possible effects of climate change in our
country, with the support of the Meteorological Service of Catalonia and the
Institute of Catalan Studies.
This study, initiated in October 2002, brings together work by fifty Catalan
experts on various fields of knowledge related to this phenomenon. Their
pluridisciplinary analyses have especially focused on Catalonia, on climate
change indicators, their causes and potential impacts, on mitigation and
adaptation possible action, and on the existing legislatively-established
powers framework for facing anthropogenic climate change from Catalonia.
7
Here, we have gathered together and analysed climatic change researches
produced in Catalonia, inserting them within the frame of IPCC work, and
evaluating existing internationally available information sources potentially
applicable to our country. The final aim was to deliver an up-to-date
prospective analysis of possible climate change effects on the various sectors
which are strategic to Catalonia.
Thus, we have collected in a single document the state of the art about the
issue of climate change of anthropic origin in Catalonia, with an aim to making
it available to the public at large and, especially, to public planners and
managers. This document also contains a few proposals by the participating
experts and thus aims to contribute to preparing our country for potential
climate changes. With appropriate information, potentially harmful effects
may be minimized and facing changes may be more efficient. We cannot only
hope.
Gabriel Ferraté i Pascual
President
Advisory Council for the Sustainable Development of Catalonia
8
Índex
INTRODUCCIÓ
15
A. LA CIÈNCIA DEL CANVI CLIMÀTIC
23
1. UNA VISIÓ GENÈRICA DEL CANVI CLIMÀTIC A ESCALA GLOBAL
23
2. UNA PERSPECTIVA HISTÒRICA DEL CANVI CLIMÀTIC
25
3. FACTORS GEOGRÀFICS, REGIONALITZACIÓ CLIMÀTICA
TENDÈNCIES DE LES SÈRIES CLIMÀTIQUES A CATALUNYA
26
4. EL FORÇAMENT ANTROPOGÈNIC I ELS CANVIS EN EL CLIMA
28
5. PROJECCIONS FUTURES SOBRE EL CLIMA A CATALUNYA
29
6. ESTIMACIÓ DE LES EMISSIONS DE GASOS AMB EFECTE
D’HIVERNACLE PRODUÏTS A CATALUNYA DURANT EL
PERÍODE 1990-2001
B. IMPACTES, VULNERABILITAT, MITIGACIÓ I ADAPTACIÓ
31
33
1. L’ENERGIA
33
2. LES INFRAESTRUCTURES I EL MEDI URBÀ
38
3. EL TRANSPORT
39
4. LA INDÚSTRIA
40
5. L’AGRICULTURA I LA SILVICULTURA
40
6. ELS RESIDUS
44
7. EL TURISME
46
8. ELS RECURSOS HÍDRICS I EL PROVEÏMENT D’AIGUA
48
9. ELS SISTEMES NATURALS: ELS ECOSISTEMES TERRESTRES
53
10. EL SÒL
56
11. LES ZONES COSTANERES I LA DINÀMICA SEDIMENTÀRIA
57
12. LA SALUT
59
C. INSTRUMENTS DE GESTIÓ
63
1. EL MARC INSTITUCIONAL
63
2. ELS INSTRUMENTS ECONÒMICS
66
3. LA PERCEPCIÓ I LA COMUNICACIÓ SOBRE EL CANVI CLIMÀTIC
71
9
Índice
INTRODUCCIÓN
83
A. LA CIENCIA DEL CAMBIO CLIMÁTICO
91
1. UNA VISIÓN GENÉRICA DEL CAMBIO CLIMÁTICO A ESCALA GLOBAL
91
2. UNA PERSPECTIVA HISTORICA DEL CAMBIO CLIMÁTICO
93
3. FACTORES GEOGRÁFICOS, REGIONALIZACIÓN CLIMÁTICA
Y TENDENCIAS DE LAS SERIES CLIMÁTICAS EN CATALUÑA
94
4. EL FORZAMIENTO ANTROPOGÉNICO Y LOS CAMBIOS EN EL CLIMA
97
5. PROYECCIONES FUTURAS SOBRE EL CLIMA EN CATALUÑA
97
6. ESTIMACIÓN DE LAS EMISIONES DE GASES DE EFECTO
INVERNADERO PRODUCIDOS EN CATALUÑA DURANTE
EL PERÍODO 1990-2001
B. IMPACTOS, VULNERABILIDAD, MITIGACIÓN Y ADAPTACIÓN
99
103
1. LA ENERGÍA
103
2. LAS INFRAESTRUCTURAS Y EL MEDIO URBANO
108
3. EL TRANSPORTE
109
4. LA INDUSTRIA
110
5. LA AGRICULTURA Y LA SILVICULTURA
111
6. LOS RESIDUOS
114
7. EL TURISMO
117
8. LOS RECURSOS HÍDRICOS Y EL ABASTECIMIENTO DE AGUA
119
9. LOS SISTEMAS NATURALES: LOS ECOSISTEMAS TERRESTRES
124
10. EL SUELO
127
11. LAS ZONAS COSTERAS Y LA DINÁMICA SEDIMENTARIA
129
12. LA SALUD
131
C. INSTRUMENTOS DE GESTIÓN
135
1. EL MARCO INSTITUCIONAL
135
2. LOS INSTRUMENTOS ECONÓMICOS
138
3. LA PERCEPCIÓN Y LA COMUNICACIÓN SOBRE EL CAMBIO CLIMÁTICO 143
10
Index
INTRODUCTION
155
A. THE SCIENCE OF CLIMATE CHANGE
163
1. A GENERIC VIEW ON CLIMATE CHANGE GLOBAL
163
2. AN HISTORICAL PERSPECTIVE ON CLIMATE CHANGE
165
3. GEOGRAPHICAL FACTORS, CLIMATIC REGIONALIZATION
AND TRENDS IN CLIMATE SERIES OF CATALONIA
166
4. ANTHROPOGENIC FORCING AND CLIMATE CHANGES
168
5. FUTURE PROJECTIONS ON CLIMATE IN CATALONIA
169
6. ESTIMATION OF GREENHOUSE EFFECT GASES PRODUCTION IN
CATALONIA DURING 1990-2001
B. IMPACTS, VULNERABILITY, MITIGATION AND ADAPTATION
170
173
1. ENERGY
173
2. INFRASTRUCTURE AND URBAN ENVIRONMENT
178
3. TRANSPORT
179
4. INDUSTRY
180
5. AGRICULTURE AND FORESTRY
180
6. WASTE
183
7. TOURISM
186
8. HYDRIC RESOURCES AND WATER SUPPLY
187
9. NATURAL SYSTEMS: TERRESTRIAL ECOSYSTEMS
192
10. SOIL
195
11. COASTAL AREAS AND SEDIMENTARY DYNAMICS
196
12. HEALTH
198
C. MANAGEMENT TOOLS
201
1. INSTITUTIONAL FRAMEWORK
201
2. ECONOMIC TOOLS
204
3. PERCEPTION AND COMMUNICATION OF CLIMATE CHANGE
208
11
Resum de
les conclusions
de lʼinforme sobre
El canvi climàtic
a Catalunya
13
Introducció
La creació del Grup Intergovernamental d’Experts sobre el Canvi Climàtic
(IPCC) per part de les Nacions Unides i de l’Organització Meteorològica
Mundial, l’any 1988, va permetre disposar d’un ens independent que analitza
periòdicament, des d’una perspectiva exclusivament científica i tècnica,
l’estat del coneixement sobre el canvi climàtic. En els seus informes l’IPCC
també fa recomanacions sobre possibles línies d’actuació dels responsables
polítics i socials davant d’aquest fenomen.
Fins ara, l’IPCC ha elaborat tres informes globals sobre l’estat de la ciència
del Canvi Climàtic, el darrer dels quals va ser publicat el mes de juliol de
1
2001 . En aquest darrer informe es fa constar la necessitat de dur a terme
estudis de detall sobre els impactes, les mesures d’adaptació i de mitigació
sobre la qüestió del canvi climàtic ja que aquest fenomen no afectarà de la
mateixa manera totes les zones de la Terra.
Efectivament, el marc del problema del canvi climàtic és global però, en canvi,
els impactes i les eventuals accions d’adaptació són diferents per a cada
país i cada territori. A Catalunya, el Consell Assessor per al Desenvolupament
Sostenible de Catalunya i el Servei Meteorològic de Catalunya han impulsat
aquest estudi, amb l’objectiu últim de disposar d’un informe sobre els
possibles efectes del canvi climàtic al nostre país.
L’estudi ha consistit en recollir tota la informació produïda sobre aquest tema
a Catalunya, valorar la informació elaborada arreu que sigui aplicable al nostre
país, detectar els buits existents, extreure conclusions sobre la situació actual
i les perspectives futures i, finalment, formular propostes sobre les diferents
opcions a seguir. Per tant, doncs, el projecte no ha tingut l’objectiu de generar
materials estrictament nous, sinó de recollir la informació científica i tècnica
existent i disponible al nostre país en un únic document que proporcioni una
visió agregada de les conseqüències que pot tenir el canvi climàtic.
L’estudi s’ha dividit en tres grans blocs, que són els següents:
1) La ciència del canvi climàtic: la situació i evolució del clima, els
indicadors de canvi climàtic a Catalunya, l’inventari d’emissions i
projeccions futures sobre el canvi climàtic al nostre país.
1
Vegeu l’edició catalana a: Grup Intergovernamental d’Experts sobre el Canvi Climàtic (2003): Canvi Climàtic 2001.
III Informe del Grup Intergovernamental d’Experts sobre el Canvi Climàtic. Barcelona: Consell Assessor per al
Desenvolupament Sostenible de Catalunya.
15
Introducció
2) Els impactes, la vulnerabilitat, la mitigació i l’adaptació davant
els efectes del canvi climàtic (en sectors com el transport, la
indústria, l’agricultura, el turisme, la salut o els sistemes naturals).
3) Els instruments de gestió del canvi climàtic: marc de
competències de Catalunya per desenvolupar una política de lluita
contra el canvi climàtic d’origen antròpic i els seus potencials
efectes, instruments econòmics aplicables, la percepció social del
canvi climàtic, etc.
El document que el lector té a les seves mans és el resum executiu de
l’estudi original i, per tant, conté un extracte de les conclusions elaborades
pels diferents autors del treball. Naturalment, en una obra d’aquestes
característiques, on es posen de manifest les diferents visions de cada
disciplina científica sobre un mateix fenomen, és difícil poder arribar a
consensos globals i, per tant, els autors són únicament responsables del
capítol que han elaborat.
També, per la pròpia naturalesa dels treballs desenvolupats, les conclusions
que s’incorporen en aquest document tenen unes bases diferents. Mentre
que en els aspectes més científics i tècnics les conclusions responen a la
constatació de mesures i càlculs, en altres capítols representen les opinions
prospectives dels autors. Per això mateix, i atès el caràcter transversal del
document, és possible que el sentit d’algunes de les conclusions es repeteixi
en diverses parts del text, tot i que s’ha intentat evitar-ho al màxim.
La lectura d’un resum necessàriament és esbiaixada i per això, adrecem al
lector interessat a la publicació completa en la qual es podran copsar tots els
matisos i la complexitat de l’anàlisi del canvi climàtic a Catalunya.
A continuació s’inclou l’índex resumit de l’informe, amb els autors que hi
han participat:
A.
LA CIÈNCIA DEL CANVI CLIMÀTIC
A1. Una visió genèrica del canvi climàtic a escala global.
Josep Enric Llebot. Catedràtic de Física de la Matèria Condensada
de la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB).
A2. Una perspectiva històrica del canvi climàtic.
Antoni Rosell. Professor de recerca de la Institució Catalana
d’Estudis Avançats (ICREA) a l’Institut de Ciència i Tecnologia
16
Introducció
Ambientals de la UAB. “Honorary Research Fellow” del Departament
de Geografia de la University of Durham.
A3. Factors geogràfics, regionalització climàtica i tendències de
les sèries climàtiques a Catalunya.
Javier Martín Vide. Catedràtic de Geografia Física de la Universitat
de Barcelona (UB).
A4. El forçament antropogènic i els canvis en el clima.
Xavier Rodó. Director del Laboratori de Recerca del Clima del Parc
Científic de Barcelona (UB). Professor d’investigació de la ICREA.
Miquel-Àngel Rodríguez Arias. Investigador del Laboratori de
Recerca del Clima del Parc Científic de Barcelona (UB).
A5. Projeccions futures sobre el clima a Catalunya.
Josep Calbó. Professor titular del Departament de Física de la
Universitat de Girona (UdG).
A6. Estimació de les emissions de gasos amb efecte d’hivernacle
produïts a Catalunya durant el període 1990 – 2001.
José María Baldasano Recio. Catedràtic d’Enginyeria Ambiental de
la Universitat Politècnica de Catalunya (UPC).
René Parra. Doctor en Enginyeria Ambiental.
Eugeni López. Tècnic de suport a la recerca al Laboratori de
Modelització Ambiental del Departament de Projectes d’Enginyeria
de la UPC.
B.
IMPACTES, VULNERABILITAT, MITIGACIÓ I ADAPTACIÓ
B1. L’energia.
Joaquim Corominas. Director d’Ecoserveis i d’Ecofys. Professor
associat al Departament de Geografia de la UAB.
B2. Les infraestructures i el medi urbà.
Ricard Pié. Professor titular del Departament d’Urbanisme i
Ordenació del Territori de l’Escola Tècnica Superior d’Arquitectura
de Barcelona de la UPC.
Josep Maria Vilanova. Professor associat del Departament
d’Urbanisme i Ordenació del Territori de l’Escola Tècnica Superior
d’Arquitectura de Barcelona de la UPC.
Robert Vergés. Professor del Departament d’Infraestructura del
Transport i del Territori de la UPC.
17
Introducció
Joan Lluís Zamora. Professor del Departament de Construccions
Arquitectòniques i de l’Escola Tècnica Superior d’Arquitectura de
Barcelona de la UPC.
B3. El transport.
Francesc Robusté. Catedràtic de Transport de la UPC. Director de
l’Escola Tècnica Superior de Camins Canals i Ports de Barcelona i
del Laboratori d’Anàlisi i Modelizació del Transport (LAMOT) de la
UPC.
B4. La indústria.
Joan Jorge. Professor titular del Departament de Física Aplicada de
la UPC.
B5. L’agricultura i la silvicultura.
Maria Teresa Sebastià. Professora de Botànica a l’Escola Tècnica
Superior d’Enginyeria Agrària de la Universitat de Lleida (UdL).
Responsable de l’Àrea d’Ecologia Vegetal i Botànica Forestal del
Centre Tecnològic Forestal de Catalunya (CTFC).
Pere Casals. Investigador del Centre Tecnològic Forestal de
Catalunya.
Glòria Domínguez. Responsable de l’Àrea de Política Forestal
i Desenvolupament Rural del Centre Tecnològic Forestal de
Catalunya.
Joan Costa. Professor titular de Fructicultura a l’Escola Tècnica
Superior d’Enginyeria Agrària de la UdL.
Lluís Martín. Professor d’Horticultura i coordinador de la Unitat
d’Horticultura de l’Escola Tècnica Superior d’Enginyeria Agrària de
la UdL.
B6. Els residus.
Teresa Vicent. Professora titular d’Enginyeria Química de la UAB.
Investigadora de l’Institut de Ciència i Tecnologia Ambientals (ICTA)
de la UAB.
Xavier Gabarrell. Professor titular d’Enginyeria Química de la UAB.
Director de l’Institut de Ciència i Tecnologia Ambientals (ICTA) de
la UAB.
B7. El turisme.
David Saurí. Professor titular del Departament de Geografia de la
UAB. Investigador de l’Institut de Ciència i Tecnologia Ambientals
(ICTA) de la UAB.
18
Introducció
Joan Carles Llurdés. Professor titular del Departament de Geografia
de la UAB. Professor de l’Escola Universitària de Turisme i Direcció
Hotelera de la UAB.
B8. Els recursos hídrics i el proveïment d’aigua.
Josep Mas-Pla. Professor titular de l’Àrea de Geodinàmica Externa
de la UAB.
B9. Els sistemes naturals: els ecosistemes terrestres.
Josep Peñuelas. Professor d’Investigació del CSIC. Director de
la Unitat d’Ecofisiologia CSIC-CEAB-CREAF (Centre d’Estudis
Avançats de Blanes).
Iolanda Filella. Científic Titular del CSIC. Unitat d’Ecofisiologia
CSIC-CEAB-CREAF (Centre de Recerca Ecològica i Aplicacions
Forestals).
Santi Sabaté. Professor titular d’ecologia del Departament
d’Ecologia de la UB. Investigador del Centre de Recerca Ecològica
i Aplicacions Forestals (CREAF).
Carlos Gracia. Professor titular d’ecologia del Departament
d’Ecologia de la UB. Investigador del Centre de Recerca Ecològica
i Aplicacions Forestals (CREAF).
B10. El sòl.
Josep Maria Alcañiz. Catedràtic d’Edafologia i Química Agrícola de
la Universitat Autònoma de Barcelona. Investigador del Centre de
Recerca Ecològic i Aplicacions Forestals (CREAF).
Jaume Boixadera. Professor associat d’Edafologia i Química
Agrícola de l’ETS d’Enginyeria Agrària de la UdL.
Maria Teresa Felipó. Catedràtica d’Edafologia i Química Agrícola del
Departament de Productes Naturals, Biologia Vegetal i Edafologia
de la UB.
Oriol Ortiz. Professor d’Edafologia i Química Agrícola de la UAB.
Investigador del Centre de Recerca Ecològica i Aplicacions
Forestals (CREAF).
R.M. Poch. Professora i investigadora de l’ETS d’Enginyeria
Agrària de la UdL i del Centre Tecnològic Forestal de Catalunya.
Responsable del Laboratori de Micromorfologia de Sòls de la
UdL.
B11. Les zones costaneres i la dinàmica sedimentària.
Agustin Sánchez-Arcilla. Catedràtic de Ports i Costes del Departament
d’Enginyeria Hidràulica, Marítima i Ambiental de la UPC. Director
19
Introducció
del Laboratori d’Enginyeria Marítima (LIM/UPC) del Departament
d’Enginyeria Hidràulica, Marítima i Ambiental de la UPC.
José A. Jiménez. Professor titular del Departament d’Enginyeria
Hidràulica, Marítima i Ambiental de la UPC.
Joan Pau Sierra. Catedràtic d’Escola Universitària i director
del Departament d’Enginyeria Hidràulica, Marítima i Ambiental
(DEHMA) de la UPC.
B12. La salut.
Marc Sáez. Catedràtic d’Estadística i Econometria de la UdG.
Investigador Principal del Grup de Recerca en Estadística,
Economia Aplicada i Salut (GRECS) de la UdG.
Aitana Lertxundi-Manterola. Professora associada d’Informàtica i
Estadística de la UdG.
C.
INSTRUMENTS DE GESTIÓ
C1. El marc institucional.
Isabel Pont. Professora titular de Dret Administratiu de la UAB.
Mar Campins. Professora titular de Dret Internacional Públic de la
UB.
C2. Els instruments econòmics.
Flàvia Rosembuj. Professora de Dret Mercantil de la UB. “Visiting
Scholar” de la Columbia University.
Lluís Esquerra. Soci del Departament de Dret Mercantil del despatx
de Barcelona de Garrigues Advocats i Assessors Tributaris.
C3. La percepció i la comunicació sobre el canvi climàtic.
Joan David Tàbara. Professor associat a la Universitat Pompeu
Fabra. Investigador de l’Institut de Ciències i Tecnologia Ambiental
(ICTA) de la UAB.
20
A. La ciència del canvi climàtic
A1
UNA VISIÓ GENÈRICA DEL CANVI
CLIMÀTIC A ESCALA GLOBAL
1.
El sistema climàtic ha canviat tant a escala global com a escala
regional des del final de l’era preindustrial i alguns dels canvis es
poden atribuir a les activitats humanes. La concentració atmosfèrica
dels GEH ha crescut des de mitjans del segle XIX com a conseqüència
de l’ús dels combustibles fòssils, la gestió de residus i dels canvis
produïts en l’agricultura i en els usos del sòl. Cada vegada hi ha més
observacions que apunten a un escalfament del planeta terra, el qual,
com a conseqüència, experimenta altres canvis en les seves condicions
ambientals. A escala global, l’última dècada del segle XX va ser la més
càlida des del 1861. Des d’aquesta data, l’any 1998 i el 2002 van ser, en
aquest ordre, els dos anys on les temperatures van ser més elevades (+
0,55ºC i + 0,48ºC respecte a la mitjana 1961-1990, respectivament).
A partir de les dades paleoclimàtiques disponibles i de l’ús de diversos
models climàtics, s’ha fet evident que l’escalfament dels darrers 50 anys
és atribuïble a les activitats antròpiques. Els canvis del nivell del mar,
de l’extensió del gel marí, de la coberta de neu i de les precipitacions
són consistents amb l’escalfament de la temperatura superficial de
l’atmosfera. No obstant això, hi ha indicadors importants del clima que
no han canviat: des que es disposa de mesures de l’extensió de gel a
l’Antàrtida (any 1978), no s’observa una tendència significativa a la seva
reducció i no s’han observat canvis en la intensitat i la freqüència de les
tempestes tropicals i extratropicals, ni en la dels tornados.
2.
Tots els escenaris de futur elaborats per l’IPCC preveuen que la
concentració de CO2 durant el segle XXI segueixi creixent i, per
tant, que la temperatura i el nivell del mar segueixin augmentant
globalment. Els sis escenaris principals preveuen que la concentració
de CO2 augmentarà fins a 540-970 ppm. De la mateixa manera, preveuen
també que l’augment de la temperatura mitjana global del període 1990–
2100 oscil·larà dins d’una franja compresa entre els 1,4ºC i els 5,8ºC.
En termes generals, la precipitació anual augmentarà, tot i que aquest
23
A. La ciència del canvi climàtic
increment presentarà diferències a escala regional. Les geleres seguiran
retirant-se i el nivell del mar seguirà augmentant (es preveu que l’ascens
sigui d’entre 0,09 i 0,88 m). Aquests canvis de les propietats físiques del
sistema climàtic tindran efectes en els sistemes biològics i socials els
quals, valorats globalment, podrien ser més negatius que positius. Els
possibles impactes dels canvis en el clima afectaran amb més intensitat
els sistemes i els sectors econòmics més vulnerables (l’agricultura, la
salut, la productivitat ecològica dels sistemes, els sòls, el proveïment
d’aigua, etc.).
24
3.
S’albira un augment de la variabilitat climàtica en períodes curts
de temps. Els models climàtics projecten que els augments en la
concentració de GEH a l’atmosfera indueixen a canvis en la freqüència,
la intensitat i la durada d’esdeveniments extrems (com les onades de
calor, les pluges torrencials, les tempestes tropicals, etc.). Tot i així,
fins ara no s’ha detectat experimentalment un senyal clar al respecte.
En la mateixa línia, augmenta el risc de canvis sobtats (canvis climàtic
ràpids) a causa de la naturalesa no lineal del sistema climàtic. Alguns
estudis paleoclimàtics i de modelització mostren que a l’Atlàntic nord, i
especialment a Europa, es poden produir canvis bruscs en una o dues
dècades a causa de l’escalfament global.
4.
La inèrcia en tots els sistemes aconsella establir estratègies
d’adaptació als canvis que es produeixen en les condicions
climàtiques. L’estabilització de les emissions de CO2 a curt termini no
aconseguirà estabilitzar la concentració d’aquest gas a l’atmosfera abans
de 100 anys, així com tampoc frenar l’augment del nivell del mar i la
disminució de la superfície marina ocupada pels gels. Pels altres GEH es
preveuen uns períodes d’estabilització més curts.
5.
La taxa i la magnitud de l’escalfament global i d’altres conseqüències
que se’n deriven pot reduir-se si es redueixen les emissions de gasos
amb efecte d’hivernacle. Com més importants siguin les reduccions,
més petita serà la taxa d’escalfament. La reducció en les emissions
de GEH és imprescindible per tal d’estabilitzar el forçament radiatiu.
Actualment ja disposem de tecnologies que ens permetrien reduir-ne les
emissions. D’altra banda, els boscos, els sòls, els ecosistemes terrestres
i els ecosistemes marins plantònics, embornals de diòxid de carboni,
ofereixen un bon potencial –encara que no permanent- per absorbir
l’excés d’aquest gas present a l’atmosfera, sempre que se’n faci una
gestió correcta. És molt difícil el càlcul dels costos de mitigació de les
A. La ciència del canvi climàtic
emissions. S’han de potenciar els mecanismes de transferència de
tecnologia per tal d’aconseguir la més ràpida estabilització al mínim cost.
6.
A2
El canvi climàtic d’origen antròpic està directament relacionat
amb altres problemes de caràcter ambiental i socioeconòmic i,
per tant, les formes d’afrontar-lo moltes vegades seran comunes i
sinèrgiques.
UNA PERSPECTIVA HISTÒRICA DEL
CANVI CLIMÀTIC
7.
Genèricament, el clima de Catalunya respon a canvis naturals
globals del sistema climàtic, com serien les glaciacions o la
variabilitat a més curt termini (mil·lennis o segles) d’èpoques
glacials o interglacials. No es disposa, però, d’estudis paleoclimàtics
centrats en el territori català que permetin entendre la variabilitat i la
tendència al canvi natural dels climes del nostre país, les seves causes,
i la resposta dels sistemes naturals i socials de cara a adaptar-se als
canvis. Així doncs, no existeixen registres històrics i paleoclimàtics de
l’evolució de la temperatura del mar a la vora del litoral català i hi ha molt
poques seqüències climàtiques contínues a terra que abastin més d’uns
centenars d’anys (de fet, només n’hi ha una que abasti els darrers 30.000
anys i que hagi estat publicada a revistes internacionals indexades).
8.
Al sud d’Europa, les temperatures s’han anat incrementant
progressivament durant els darrers 8.000 anys. L’actual clima
mediterrani, predominant a grans zones del nostre país, va començar
a estendre’s pel territori català, des del sud, fa uns 7.600 anys (és a
dir, durant l’holocè, període que comprèn els darrers 10.000 anys). No
va ser fins més tard, ara fa entre 4.000 i 5.000 anys, que es varen anar
configurant aquestes condicions climàtiques al centre i nord del país.
Aquests canvis van provocar que la vegetació decídua present a les zones
costaneres anés sent reemplaçada per la de caràcter esclerofil·le i que,
des de fa 2.900 anys les sequeres persistents esdevinguessin habituals
durant l’estiu. Així doncs, sembla haver-hi una tendència natural cap a
una aridesa més important del territori, amb cada cop menys pluges
i temperatures més altes. Aquesta tendència contrasta, però, amb la
25
A. La ciència del canvi climàtic
davallada de temperatures que es produeix durant l’holocè al nord
d’Europa.
9.
En el passat, a Catalunya ja s’han produït canvis abruptes en les
condicions climàtiques, així com situacions meteorològiques
extremes, seguint tendències i freqüències semblants a les d’altres
indrets del planeta. Caldria realitzar estudis que permetessin establir
quines són les pautes de variabilitat natural del clima a Catalunya, tot
determinant, per exemple, la freqüència amb que es presenten situacions
climàtiques extremes de forma natural o la variabilitat del règim de pluges
als diferents punts del territori.
Es desconeix encara fins a quin punt és possible que es donin situacions
climàtiques adverses molt més extremes de les que s’han pogut
observar des que es tenen registres instrumentals de les variables
climàtiques. També caldrà determinar la resposta dels sistemes naturals
més vulnerables davant dels canvis ambientals (especialment les zones
deltaiques i els ecosistemes d’alta muntanya) o la del clima de Catalunya
(entès en un sentit genèric) davant de fenòmens d’abast global com “El
Niño” o de possibles canvis sobtats relacionats amb el vulcanisme, la
variabilitat solar o la circulació oceànica.
FACTORS GEOGRÀFICS, REGIONALITZACIÓ
CLIMÀTICA I TENDÈNCIES DE LES SÈRIES
CLIMÀTIQUES A CATALUNYA
10. Atesa la dificultat de fer generalitzacions, seria necessari disposar
d’un gran nombre de punts d’observació meteorològica per poder
comprendre la diversitat climàtica -passada, actual i futura- de
Catalunya. La localització climàtica de Catalunya conforma un espai
singular amb múltiples influències-subtropicals i temperades, atlàntiques
i mediterrànies- sota efectes aerològics diversos. Sense baixar encara
a l’escala microclimàtica, s’observa que els grans contrastos d’altitud i
exposició de la geografia catalana produeixen un complex mosaic de
climes. Les terres catalanes presenten contrastos molt notables de tipus
tèrmic, pluviomètric, etc., molt poc comunes en espais que amb prou
feines tenen unes poques desenes de milers de quilòmetres quadrats
tant pel que fa a l’escala climàtica com per a la meteorològica.
26
A3
A. La ciència del canvi climàtic
La necessitat d’obtenir sèries climàtiques de qualitat, llargues i
homogènies, obliga a tenir cura dels observatoris meteorològics i dels
seus observadors, i a posar èmfasi en els estudis paleoclimàtics, base
indispensable per a estudis climàtics futurs. Encara farà falta realitzar
molts estudis i investigacions per arribar a comprendre, amb profunditat
i a una escala espacial suficientment detallada, el comportament de
l’atmosfera i de la resta de components del sistema climàtic al Principat.
11. La complexitat climàtica de Catalunya (passada i present)
constitueix una dificultat a l’hora de determinar i avaluar els
canvis actuals i, sobretot, preveure els que es puguin produir en el
futur. Si la regionalització climàtica actual de Catalunya és certament
complexa, difícil de plasmar en un mapa, els llindars i divisòries futures
també semblen difícils de preveure. En tot cas, atès el pes que tenen
els diversos factors geogràfics del país, a l’hora d’establir aquestes
divisòries climàtiques convindria recolzar-se en les unitats fisiogràfiques,
tant ara com de cara a escenaris futurs.
12. Convindria investigar els patrons de variabilitat de baixa freqüència
pròpiament mediterranis. En el cas de Catalunya, l’índex NAO, el
patró de variabilitat de baixa freqüència més important per a l’Europa
Occidental, té una influència relativament modesta a causa de la posició
a sotavent de la península Ibèrica (a la costa catalana la precipitació
hivernal presenta correlació negativa però molt dèbil amb l’índex NAO).
L’impacte de l’índex NAO sobre Catalunya es produeix bàsicament a
l’hivern i sense retard temporal, la qual cosa limita molt el seu potencial
de predicció.
13. La variació de la quantitat de precipitació a Catalunya és, a hores
d’ara, incerta. L’estudi de sèries pluviomètriques anuals que abastin un
segle o més de durada, no evidencia canvis significatius pel que fa a la
quantitat de precipitació. Així doncs, la suposada reducció pluviomètrica
de la qual es parla sovint com un dels efectes possibles del canvi climàtic
no està avalada per les sèries pluviomètriques seculars.
14. A Catalunya, l’evolució futura de la pluviometria és un dels principals
temes a tenir en compte. Al nostre país, el caràcter moderat de les
precipitacions i la seva acusada variabilitat fan que la pluviometria sigui
un factor decisiu a l’hora de fer previsions sobre l’evolució del clima
i els seus possibles efectes socioeconòmics, per davant, fins i tot,
de la temperatura. La inseguretat que podria generar una variabilitat
27
A. La ciència del canvi climàtic
pluviomètrica més gran pel que fa a les contribucions hídriques seria,
probablement, tant o més greu que una reducció moderada dels totals
pluviomètrics.
15. Al conjunt de Catalunya, la temperatura ha mostrat un comportament
variable, similar al que ha passat a escala global des de l’últim terç
del segle XIX fins a l’actualitat i, a més, s’observa de forma clara
un escalfament entre els anys 80 i 90 del segle XX. La dècada dels
anys 90 ha estat la més càlida des de l’inici dels registres instrumentals
i, d’altra banda, és possible que al llarg del segle XX s’hagi produït un
augment de la pressió atmosfèrica mitjana anual, així com la dels mesos
d’hivern, tal i com ha passat en el conjunt de la conca mediterrània.
16. No s’ha mesurat un canvi en el nombre, la freqüència, la intensitat
i/o la persistència dels episodis meteorològics extrems. Fins ara
no s’ha pogut demostrar, per exemple, que en els últims lustres s’hagi
produït un augment de les pluges amb més volum de precipitació, encara
que els efectes d’aquest fenomen meteorològic hagin produït pèrdues
econòmiques cada cop més elevades en els darrers anys. Així doncs, es
destaca la necessitat de realitzar nous estudis i anàlisis per caracteritzar
(en termes de freqüència, intensitat i persistència) i avaluar els riscos
derivats de la variabilitat natural del clima i, d’aquesta manera, descobrir
les tendències reals que es donen actualment i la seva projecció futura.
EL FORÇAMENT ANTROPOGÈNIC
I ELS CANVIS EN EL CLIMA
17. El comportament del sistema climàtic davant de l’ENSO (El Niño
Southern Oscillation) a Europa o la Mediterrània pot variar d’episodi
a episodi, en gran part a causa de les diferències que ja hi ha en origen
entre els diferents esdeveniments (de “El Niño”, per exemple). Aquesta
característica pot dificultar el seu ús com a variable predictora del clima
peninsular, tot i que la seva gran anticipació pot contrarestar aquests
efectes negatius. D’altra banda, també s’ha de tenir en compte que
aquesta resposta pot estar emmascarada per l’elevada variabilitat interna
que presenta l’atmosfera a les nostres latituds.
28
A4
A. La ciència del canvi climàtic
18. En un context de canvi climàtic es preveu, amb un grau de fiabilitat
elevat, que en el futur l’índex NAO esdevindrà més profund i variable,
tot i que no queda clar en quina mesura la seva influència afectarà el
clima de Catalunya (en conjunt) a l’hivern.
19. En el cas de l’ENSO, es creu que pot incrementar la seva variabilitat
a escala interanual, a causa de l’escalfament global i del Pacífic
tropical en particular. En aquest àmbit es fa palesa, doncs, la necessitat
d’incrementar els esforços de recerca, tant a nivell instrumental com
analític, amb el desenvolupament de prediccions regionals que ens
permetin simular més acuradament el clima d’una àrea geogràfica tan
complexa com la Mediterrània.
A5
PROJECCIONS FUTURES
SOBRE EL CLIMA A CATALUNYA
20. Encara hi ha un grau d’incertesa important amb relació a la
modelització del clima a escala global. Les millors prediccions sobre
l’evolució futura del clima a escala global s’obtenen de l’aplicació de
models numèrics de simulació del clima, en particular dels models
tridimensionals acoblats, anomenats AOGCM (Atmospheric Oceanic
General Circulation Models). Aquests models acostumen a treballar
amb resolucions de l’ordre de 2,5º de latitud i longitud (Catalunya hi està
representada per una quadrícula).
Els models climàtics emprats per l’IPCC acostumen a reproduir força
bé el clima present i els canvis produïts durant els segles XIX i XX, i
comença a haver-hi consens sobre la idea que, en termes generals, les
condicions climàtiques passades eren radicalment diferents a les actuals.
Actualment, doncs, les prediccions són cada cop més fiables. Les
incerteses que encara hi ha es posen de manifest quan diversos models
que utilitzen el mateix augment de concentració de CO2 i d’aerosols
tenen com a resultat prediccions prou diferents.
21. Hi ha prediccions a escala global molt més incertes pel que fa
als canvis que es puguin produir en la variabilitat climàtica i en la
freqüència i intensitat dels esdeveniments extrems. Concretament,
diversos estudis mostren una disminució de dies amb precipitació, la
29
A. La ciència del canvi climàtic
qual cosa, en combinació amb un augment de la precipitació total,
implicaria un augment de la intensitat de les precipitacions. També
es dóna versemblança a les prediccions que indiquen temperatures
màximes més altes i més dies calorosos sobre les àrees continentals,
un augment de l’índex de xafogor i un increment de l’evaporació durant
l’estiu als continents, amb el risc associat que es produeixin sequeres i
incendis forestals.
22. Convindria regionalitzar les prediccions sobre el canvi climàtic per
l’àmbit específic de Catalunya. Actualment, les prediccions regionals
no estan prou desenvolupades i, per tant, encara no tenen la mateixa
fiabilitat i solidesa que les projeccions a escala global. De fet, a mesura
que es redueix l’escala espacial, la predicció del clima futur per a una
àrea determinada es fa altament complicada i incerta. En qualsevol cas,
fins ara no s’ha trobat cap estudi de modelització o de downscaling
estadístic centrat exclusivament a Catalunya. En realitat, tots els resultats
de projeccions futures a Catalunya han estat extrets d’estudis referits a
àrees molt més grans.
23. La temperatura de l’aire a prop de la superfície terrestre podria
augmentar a tota Catalunya en el decurs del segle XXI, com a
conseqüència de l’escalfament global. L’augment exacte és difícil de
predir, tot i que hi ha un acord força general sobre el fet que l’augment
podria ser superior al de la mitjana del planeta (que seria, aproximadament,
de 3,5ºC per a finals del segle XXI). Aquest augment no seria uniforme ni
en el temps ni en l’espai, podent-se produir augments més acusats de la
temperatura a l’estiu que a l’hivern i més importants a l’interior que a la
costa.
24. A Catalunya, la precipitació podria no canviar significativament
durant els propers anys. Els diversos resultats regionalitzats presenten
prediccions lleugerament diferents, que oscil·len entre disminucions
moderades i augments molt lleugers. Amb una mica més de detall, en
termes generals hi ha acord a l’hora de predir disminucions entre petites
i moderades de la precipitació (fins a un 20%) durant l’estiu i augments
petits (fins a un 10%) a l’hivern. No s’han trobat prediccions que apuntin
canvis significatius per a la primavera, mentre que de cara a la tardor
la disminució de la precipitació podria ser encara més petita que la de
l’hivern. L’únic estudi que permet distingir variacions espacials d’aquests
canvis –amb l’horitzó fixat a finals del segle XXI- indica disminucions de
precipitació a la zona del Pirineu i Pre-pirineu occidental (podria anar
lligat a les disminucions estiuenques) i augments a la resta del territori.
30
A. La ciència del canvi climàtic
A6
ESTIMACIÓ DE LES EMISSIONS DE GASOS
AMB EFECTE D’HIVERNACLE PRODUÏTS A
CATALUNYA DURANT EL PERÍODE
1990-2001
25. Seria indispensable disposar d’inventaris d’emissions transparents,
documentats i comparables. L’IPCC ha desenvolupat unes guies
tècniques que incorporen la metodologia de càlcul i comunicació de
resultats que haurien de seguir els estats vinculats pel PK per presentar
oficialment les seves dades d’emissions. Cal apuntar la bona qualitat
de les guies de l’IPCC, tot i que encara existeixen algunes llacunes
metodològiques i diversos aspectes tècnics per resoldre. L’inventari
d’emissions calculat segons el mètode de l’IPCC inclou assumpcions
certament discutibles com, per exemple, no comptar les emissions dels
incendis forestals o suposar que les emissions de metà (CH4) originades
en els dipòsits controlats de residus es produeixen totes en el mateix
any que aquests es disposen a l’abocador. Amb relació a Catalunya,
seria molt recomanable aplicar la metodologia de l’IPCC per tal de poder
disposar d’un inventari d’emissions de GEH.
26. En el període 1990-2001, les emissions han augmentat seguint la
tendència de l’Estat espanyol. Segons dades oficials de l’Administració
2
espanyola presentades a la Unió Europea , les dades de les emissions
corresponents a les instal·lacions ubicades en territori català són, per
9
l’any base (1990-1995), un total de 39.282 Gg (1Gg=10 g) de CO2
equivalent. L’any 2001 aquesta emissió fou de 52.270 Gg, un 33%
superior. En termes mitjans, les emissions corresponen en un 72% al
consum de combustibles fòssils, en un 9% a les activitats agrícoles, en
un 13% a les activitats industrials de producció i en un 5,5% a la gestió
de residus.
27. Les emissions de CO2 per càpita a Catalunya durant l’any 2001 han
estat de 8,4 tones de CO2 per habitant i any. Aquestes emissions
corresponen a un valor mitjà respecte als valors indicats per l’ONU pel
que fa als països rics i per als països amb ingressos mitjans.
28. Atès el dinamisme del consum, es complica el compliment dels
compromisos de reducció d’emissions que contempla el PK, malgrat
les previsions del Pla de l’Energia a Catalunya en l’horitzó de l’any 2010.
2
Decisió 1999/296/EC.
31
B. Impactes, vulnerabilitat,
mitigació i adaptació
B1
L’ENERGIA
3
29. De totes les conclusions i propostes del Llibre Blanc de l’Energia
a Catalunya, es podria ressaltar que moltes continuen sent vàlides
actualment, que caldria impulsar l’execució d’aquelles que no s’han
dut a terme i que encara són vàlides i, finalment, que algunes d’elles
haurien de ser modificades per tal de complir els requeriments de
reducció de les emissions de CO2 establerts a escala internacional.
30. És previsible que la transposició de la Directiva sobre límits
4
nacionals d’emissions de determinats contaminants atmosfèrics a
l’Estat espanyol comporti problemes importants a l’hora d’aplicarla a Catalunya. Els estats membres tenen la competència d’assignar
les quotes d’emissió pactades a escala comunitària entre les diverses
regions i sectors productius. El Pla de l’Energia a Catalunya en l’Horitzó
de l’any 2010 proposa utilitzar l’indicador d’emissions de GEH per unitat
de Valor Afegit Brut (VAB).
31. En l’àmbit energètic, hi ha diverses accions possibles a emprendre
per tal de reduir les emissions de CO2:
I) L’adopció d’estratègies d’estalvi i eficiència energètica en processos i equips, en edificis i vehicles, i/o per generar un canvi d’hàbits
en els consumidors.
II) El desplaçament a formes d’energia menys intensives pel que fa
a emissions de CO2. Cal tenir present, però, que no hi ha gaire
marge d’actuació en aquest sentit ja que la conversió a gas
natural ha estat important i l’energia nuclear no és una opció
vàlida per complir amb els compromisos de Kyoto a la UE atesos
els problemes que comporta el seu ús. L’opció que sembla més
3
4
La política energètica del Govern de la Generalitat de Catalunya ha estat marcada per dos documents: el Llibre
Blanc de l’Energia a Catalunya, que cobreix el període comprès entre els anys 1981 i 2000, i el Pla de l’Energia a
Catalunya, aprovat el 2002 i que té com a horitzó temporal l’any 2010.
Directiva 2001/81/CE, de 23 d’octubre, sobre límits nacionals d’emissions de determinats contaminants
atmosfèrics. DO núm. L 309, de 27/11/2001.
33
B. Impactes, vulnerabilitat, mitigació i adaptació
recomanable és utilitzar fonts renovables d’energia. A Catalunya
hi ha prou recursos renovables, coneixement tècnic i tecnologia
com per poder augmentar significativament l’aportació de les fonts
renovables d’energia si s’estableixen les condicions oportunes de
promoció activa com, en el seu dia, van obtenir totes les altres
fonts (moltes d’aquestes condicions estan exposades en El Llibre
Blanc de l’Energia a Catalunya).
32. Caldria considerar l’hidrogen en els balanços dels canvis de
combustible. L’energia que proporcionen els combustibles es deu
majoritàriament a l’oxidació del carboni i de l’hidrogen que contenen,
obtenint diòxid de carboni i aigua respectivament (aquesta generalment
en forma de vapor). Caldria considerar les emissions i el rendiment
energètic en la producció d’hidrogen com a combustible i, atès que el
vapor d’aigua contribueix a l’efecte d’hivernacle i intervé en diverses
retroaccions, caldria estudiar la seva incorporació en el balanç dels
canvis de combustibles i utilitzar les tecnologies que condensin el
vapor.
33. Hi ha accions tècniques que poden dur-se a terme per reduir les
emissions de gasos amb efecte d’hivernacle que no han estat
proposades en els documents oficials com ara:
I) No autoritzar centrals termoelèctriques sense cogeneració.
II) Afegir turbina i generador als embassaments existents que no en
tenen.
Seria necessari impulsar l’assignació dels costos a l’energia elèctrica en
funció del seu origen (renovable –incloent tota la hidràulica– i no renovable
–fòssils i nuclear). En aquest mateix sentit, caldria vetllar per tal que les
grans empreses elèctriques no financin l’electricitat procedent de fonts
no renovables, abaratint-ne el preu de venda en lloc d’aconseguir un
preu competitiu per al conjunt de fonts renovables. Així mateix, seria
especialment important aconseguir acords favorables per a la importació
a Catalunya d’energia verda en forma de combustibles, de carburants i
d’electricitat, així com adequar els sistemes d’assignació de costos i la
fiscalitat als costos reals. Cal tenir present que els costos de reducció
de les emissions de CO2 són de l’ordre de les primes que s’assigna a
l’electricitat d’origen renovable.
34
B. Impactes, vulnerabilitat, mitigació i adaptació
34. De cara als propers cinc anys caldrà tenir especialment en compte
l’existència d’un augment en els costos de l’energia, un increment de
la demanda energètica i de les exigències ambientals, un creixement
de la competència per l’accés al petroli, la integració generalitzada
de criteris energètics en els processos de presa de decisions i,
finalment, una generalització de les fonts renovables d’energia. Tots
aquests elements clau, es descriuen a continuació:
34.1. Increment de costos.
Aquest augment es podria deure, en termes generals, a
l’increment dels costos dels combustibles (especialment
els d’origen fòssil), a la progressiva internalització de les
externalitats i al previsible augment dels costos dels equips i de
les instal·lacions energètiques per millorar l’eficiència.
34.2. Increment de la demanda energètica.
Les demandes de transport, d’oci i de confort és probable que
continuïn creixent en el futur. Això podria repercutir clarament en
un increment de les emissions de GEH. La informació sobre les
emissions derivades d’aquestes activitats s’ha de proporcionar
de forma clara, entenedora i concisa, juntament amb les
recomanacions d’invertir en equips més eficients i de reduir les
activitats que més contribueixin al consum d’energia.
34.3. Augment de les exigències ambientals.
La constatació de l’existència d’un canvi climàtic d’origen
antròpic i dels seus possibles efectes hauria de permetre
augmentar l’exigència de reduir les emissions de GEH, tot
incrementant la pressió per disminuir el consum d’energia
(amb mesures d’estalvi i d’eficiència energètica) i l’ús de fonts
renovables d’energia i de tecnologies menys contaminants.
34.4. Competència creixent per l’accés al petroli.
El fet que el ritme de creixement del consum de petroli sigui
més ràpid que el de l’oferta, és a dir, que la disponibilitat de
noves reserves condueixi a una situació de més competència
per aquest recurs a escala mundial. Les conseqüències socials,
econòmiques i polítiques d’aquesta tendència són molt difícils
de predir.
34.5. Integració generalitzada de criteris energètics en els
processos de presa de decisions.
Així com ja ha passat amb els criteris ambientals, de seguretat i
de qualitat, els quals s’han anat integrant en les decisions de tot
35
B. Impactes, vulnerabilitat, mitigació i adaptació
tipus, els criteris energètics també seguiran aquest procés. Per
aconseguir aquest resultat caldria millorar la cultura energètica
de la població, però també la informació i el compromís de les
persones amb responsabilitat política i tècnica.
34.6. Generalització de les fonts renovables d’energia.
Les fonts renovables d’energia s’aniran generalitzant en el
futur. En alguns casos, l’ús de determinades fonts renovables
d’energia pot traslladar alguns dels seus impactes, com ara
el visual, prop dels usuaris, cosa que pot crear una reacció
en contra del seu ús. Seria important fer una tasca educativa
respecte als impactes del sistema energètic amb la finalitat
que es poguessin avaluar correctament els impactes de
les diferents fonts i tecnologies. La visibilitat dels impactes
hauria de contribuir a una limitació del consum d’energia i de
la construcció i ampliació de determinades infraestructures
energètiques.
35. Anàlisi clàssica del sistema energètic a Catalunya respecte a les
emissions de gasos amb efecte d’hivernacle.
36
B. Impactes, vulnerabilitat, mitigació i adaptació
Punts forts i oportunitats
Punts febles i reptes
• Importància del gas natural en el
consum domèstic i industrial
• Dependència elèctrica de l’exterior
• Pes de l’energia nuclear en la
producció energètica
• Poca importància del carbó
• Potencial eòlic important sense
explotar
• Potencial solar per explotar
• Recolzament social de l’energia solar
• Potencial d’aprofitament de la calor
de la generació elèctrica en centrals
tèrmiques
• Teixit associatiu i social favorable
a l’ús de les fonts renovables
d’energia
• Capacitat tecnològica per reduir les
emissions de GEH
• Existència d’empreses punta en el
sector de les energies renovables i
de l’eficiència energètica
• Potencial d’impulsar el turisme verd
o sostenible
• Existència de projectes de la UE per
disminuir les emissions de GEH
• Reducció de la despesa energètica
• Renovació d’equips antiquats
• Exportació de coneixements
• Exportació de tecnologia
• Reciclatge professional de les
persones que treballen en aquest
àmbit.
• Dependència de competències
energètiques d’organismes de fora
de Catalunya
• Proximitat a la saturació del
potencial hidroelèctric
• Certa oposició a l’energia eòlica
• Importància del trànsit de pas en el
consum de carburants
• Manca d’empreses energètiques
catalanes
• Poca formació universitària en
l’àmbit de les energies renovables
• Poca conscienciació social de la
necessitat de reduir les emissions
de GEH
• Introducció de noves centrals sense
cogeneració
• Increments importants del consum
elèctric de noves infraestructures
amb gran consum energètic
• Decisió del govern central sobre el
repartiment de les emissions entre
CCAA
• Encariment dels combustibles
fòssils
• Exigència ambiental creixent de la
UE
• Incoherència entre les iniciatives de
les diverses administracions
• Increment de la climatització
elèctrica dels habitatges
• Posada al dia dels programes
formatius
• Incorporació de l’equip de generació
en els embassaments existents
sense aprofitament elèctric
• Aprofitament del biogàs dels
abocadors de RSU sense
aprofitament energètic
37
B. Impactes, vulnerabilitat, mitigació i adaptació
LES INFRAESTRUCTURES I EL MEDI URBÀ
36. L’actual procés d’urbanització que experimenta Catalunya ha
comportat l’extensió del model residencial de baixa densitat, amb un
elevat consum de sòl i la demanda de noves infraestructures urbanes
que genera un augment de la mobilitat obligada i fa inviable una xarxa de
transport públic eficaç.
Per afrontar aquests problemes caldria desenvolupar un planejament
territorial i urbanístic que frenés aquestes dinàmiques urbanes, a través
d’una distribució racional dels usos del sòl i les xarxes de transport públic.
D’altra banda, la urbanització del territori també limita la disponibilitat de
sòl com a embornal de carboni.
37. Els efectes del canvi climàtic previstos aconsellen la revisió dels
criteris de disseny i construcció de les infraestructures. En el cas
de les infraestructures de comunicació, aquesta revisió s’hauria de dur
a terme davant d’un possible augment de la freqüència de fenòmens
meteorològics extrems (com les pluges torrencials), tant pel que pugui
suposar de manteniment i ús de les tècniques constructives com pel
risc que pugui comportar l’efecte barrera per a la lliure circulació de
les aigües superficials. Pel que fa a les xarxes pluvials, que actualment
es dimensionen per esdeveniments amb períodes de retorn petit (de
l’ordre de deu anys), s’hauria de considerar la possibilitat que es produís
un augment considerable del risc d’inundació i que, per tant, calgués
ampliar la seva capacitat i condicionar àrees inundables com a sistemes
de laminació de grans avingudes.
38. Caldria disposar d’infraestructures de subministrament d’aigua que,
en episodis extrems de manca de recursos hídrics, permetessin
donar resposta a les demandes. En la situació actual, les simulacions
realitzades a la regió metropolitana de Barcelona posen de manifest que
ja es produeixen dèficits d’aigua superiors al 10% un de cada deu anys.
Si es van repetint amb freqüència períodes de sequera més intensos i
continua l’augment de població experimentat els darrers anys, la situació
podria empitjorar de forma notable.
39. Els edificis són uns dels principals responsables de la creació
de les condicions últimes del microclima urbà. La temperatura, la
humitat, la radiació i la ventilació poden ser hàbilment modelades per
38
B2
B. Impactes, vulnerabilitat, mitigació i adaptació
l’edificació, creant carrers i places amb millors condicions climàtiques
que les mesurables en el clima natural de la zona. Això és així, no tan sols
per l’efecte de la pròpia ordenació urbanística (sol-ombra, sobreventsotavent, a cobert–descobert), sinó també pels materials de tancament i
revestiment emprats en les cobertes i façanes.
Els nous edificis presenten una estructura més lleugera, amb moltes
superfícies vidrades i amb materials de conductivitat tèrmica més elevada.
Aquesta tipologia constructiva obliga, en termes generals, a incrementar
l’ús de tecnologies de climatització artificial dels edificis, tant de sistemes
de calefacció com de refrigeració (cada cop més indispensables durant
l’estiu). Conseqüentment, caldria avançar en la introducció de criteris
climàtics en el disseny dels edificis, per tal de mantenir el confort dels
seus habitants i/o usuaris, minimitzar l’ús de tecnologies de climatització
artificials i millorar la seva l’eficiència energètica.
B3
EL TRANSPORT
40. L’augment de la mobilitat quotidiana de la població i l’increment
del transport de mercaderies són dues tendències generals a tot el
món. Malgrat l’evolució positiva de l’eficiència energètica dels vehicles,
les distàncies recorregudes han augmentat, les ocupacions mitjanes
han disminuït i la mobilitat global ha augmentat un 50% per sobre de
l’augment del PIB. Per reduir el nivell d’emissions associat a aquest
augment de la mobilitat, seria fonamental ampliar la xarxa ferroviària i
millorar-ne el servei com a alternativa als altres mitjans de transport més
contaminants i, a més, introduir massivament les piles d’hidrogen com a
alternativa energètica avantatjosa per a l’automoció a mig termini.
41. El transport és el sector que està creixent més com a consumidor
d’energia i productor de gasos amb efecte d’hivernacle a la Unió
Europea. Les previsions pel període 1998-2010 apunten un increment del
38% en el transport de mercaderies i del 24% en el de viatgers a l’Europa
Occidental. En els darrers anys s’han produït millores en la tecnologia
i els carburants, que han tingut com a resultat descensos significatius
en les emissions de determinats contaminants. Tot i això la qualitat de
l’aire encara és pobre a la major part de ciutats europees. Pel que fa a
les mercaderies, les noves pràctiques logístiques de just in time, estoc
zero, lliuraments en finestres temporals, etc. valoren la qualitat del servei
39
B. Impactes, vulnerabilitat, mitigació i adaptació
per sobre dels costos del transport i, per tant, del seu impacte sobre
les emissions. En aquest àmbit, els escenaris de millora no són molt
optimistes malgrat els recents passos vers la regulació del transport de
mercaderies interurbà per carretera (cànon per ús de carretera) i de l’urbà
(control de la càrrega i descàrrega amb temps màxim d’estacionament).
LA INDÚSTRIA
B4
42. Les indústries catalanes presenten diferents graus de sensibilitat
al canvi climàtic en funció de la seva tipologia i, per tant, hauran
d’adaptar-s’hi en funció de la seva especialitat i expertesa.
43. Els canvis de clima hauran de ser més evidents abans que les
empreses decideixin invertir per adaptar-s’hi i mitigar-ne els efectes.
Amb un temps de vida de la maquinària de les plantes industrials que
va des dels 10 fins als 40 anys, les empreses estaran en condicions de
canviar la maquinària només quan aquesta s’hagi de renovar, no abans.
44. Caldria estudiar l’opció d’establir mecanismes de finançament, bé
des de l’Administració, bé des de les federacions d’indústries, per
tal d’ajudar a reduir els costos d’adaptació. En els propers anys serà
clau mantenir l’aplicació d’eines d’adaptació contínua, tot obligant les
empreses a innovar, a repensar processos, que les situïn allà on la societat
comença a exigir des del punt de vista ambiental. Està comprovat que
aspectes com l’ecoetiquetatge o l’estalvi energètic associat a un producte
present en el mercat li fan gaudir d’una major demanda .
L’AGRICULTURA I LA SILVICULTURA
45. Els efectes del canvi climàtic sobre l’agricultura són incerts, variats i
complexos i presenten interaccions entre ells i amb factors culturals,
polítics i socioeconòmics, entre els quals destaquen l’abandonament
de les activitats agràries i els canvis en els usos del sòl, els quals poden
tenir unes repercussions tan o més grans que el canvi climàtic. La
40
B5
B. Impactes, vulnerabilitat, mitigació i adaptació
reducció de la superfície destinada a terres de cultiu i boscos a causa
dels processos d’urbanització segueix un ritme molt ràpid arreu del món,
principalment a les zones més properes a grans àrees metropolitanes.
En àrees més allunyades de la dinàmica metropolitana, l’abandonament i
posterior embosquinament de les terres de cultiu té com a conseqüències
una pèrdua de biodiversitat, una reducció de la qualitat del paisatge i un
augment del risc d’incendis. En canvi, el pas de conreu a bosc podria
incrementar l’embornal de carboni.
46. La resposta davant del canvi climàtic varia segons les espècies
agrícoles i forestals. Aquest efecte diferencial s’ha observat avaluant
l’estrès a les altes temperatures, el grau de resposta sostinguda i
d’aclimatació a l’augment del CO2 a l’atmosfera i la vulnerabilitat a
l’increment en la concentració d’ozó (O3).
47. L’augment de la temperatura pot conduir a curt termini a la ràpida
mineralització de la matèria orgànica dels sòls forestals i agrícoles
i, a la llarga, a una disminució de la disponibilitat de nutrients al sòl.
Aquest fet es podria aguditzar si es produís un augment de la relació C/N
de la matèria que retorna al sòl com a conseqüència d’un augment del
CO2 atmosfèric.
48. A Catalunya, una de les principals amenaces per a l’agricultura i la
silvicultura és la disminució de la disponibilitat d’aigua amb l’augment
de l’evapotranspiració amb les temperatures i la possible reducció de les
pluges. Si es garantís el subministrament de reg, les zones de regadiu
podrien augmentar llur productivitat. Aquest aspecte, però, presenta
certa complexitat i està condicionat a altres factors que poden afectar la
productivitat dels conreus (tipus de sòl, etc.).
49. Els canvis en les variables climàtiques podrien afectar la productivitat
dels conreus i els riscos meteorològics als quals estan sotmesos. La
disminució d’hores de fred podria conduir a una davallada de la producció
de cultius llenyosos com la pomera, la perera, el cirerer i el presseguer
en zones tradicionalment fruiteres com la Plana de Lleida. Un canvi de
varietat en espècies com el presseguer podria solucionar el problema,
però en el cas de les pomes i les peres el risc és més gran. Si la pujada de
temperatures produeix un avançament de la floració i el risc de gelades
es manté, la incertesa en la producció augmentarà. Per contra, si el risc
de gelades disminuís es podrien introduir varietats més primerenques de
presseguers o albercoquers, de qualitat i producció més baixes, però amb
41
B. Impactes, vulnerabilitat, mitigació i adaptació
un preu de venda més alt. També es podria introduir el cultiu del nesprer
i ampliar el cultiu de cítrics, amb la possible introducció, si l’augment de
temperatures i davallada del risc de gelades ho permet, del mandariner
i el llimoner. La reducció del risc de gelades hivernals també afavoriria
d’altres conreus llenyosos de secà com l’olivera, amb la reducció del risc
de pèrdua de collita i una necessitat més baixa de reposició dels arbres.
50. La reducció de la disponibilitat hídrica podria ser crítica en les zones
de secà, tot reduint la productivitat de cultius com l’olivera, l’ametller,
l’avellaner o la vinya. L’efecte del canvi climàtic sobre la vinya, però,
probablement dependrà d’efectes microclimàtics particulars. L’augment
de l’estrès hídric també podria ser molt important per a d’altres cultius de
secà com els cereals, en zones ara ja relativament àrides. En canvi, el seu
cultiu podria estendre’s en àrees de secà actualment més humides, com
el Berguedà.
51. Les conseqüències per als petits productors podrien ser més
importants que per als grans, atès que els primers tenen menys
capacitat de canviar els seus conreus amb varietats alternatives i
d’afrontar amb èxit possibles rebutjos temporals del mercat, on una
petita tara en els productes podria fer-los invendibles.
52. S’estima un increment de la vulnerabilitat dels conreus i el bestiar
a les plagues i les malalties (actualment de distribució limitada per les
baixes temperatures i el risc de gelades). L’impacte sobre les males herbes
dependrà de les espècies concretes i del cultiu i les característiques
ecofisiològiques i competitives d’aquests. L’increment de CO2 a
l’atmosfera podria fer augmentar la resistència dels vegetals per increment
de la producció de productes secundaris, però l’augment de la relació C/N
del material vegetal resultant podria estimular-ne el consum i empitjorar
la qualitat de la matèria orgànica al sòl, amenaçant la disponibilitat de
nutrients.
53. Els prats d’alta muntanya i els boscos de muntanya són ecosistemes
molt amenaçats pels canvis en les condicions climàtiques. Els prats i
els boscos constitueixen un reservori de biodiversitat i proporcionen una
font de productes diversos i externalitats. El maneig extensiu tradicional
de les pastures ha modelat el seu valor ecològic, paisatgístic i cultural.
L’escalfament podria tenir un efecte positiu sobre llur productivitat, però
l’amenaça d’extinció d’algunes espècies i de pèrdua de la qualitat de la
biodiversitat és real. Els boscos i les pastures presenten un valor afegit
42
B. Impactes, vulnerabilitat, mitigació i adaptació
en la mitigació del canvi climàtic gràcies a llur funció com a embornals
de carboni al sòl. Caldria saber més, però, sobre la relació entre la gestió
d’aquests ecosistemes i el seu efecte d’embornal.
El principal valor dels boscos de Catalunya rau en els productes que
no tenen un valor directe de mercat i les externalitats, com ara són la
biodiversitat, la protecció i la regulació hídrica. A més, els nostres boscos
són extraordinàriament multifuncionals en el seus productes de mercat.
Actualment els productes no fusters són poc competitius en els mercats
internacionals, i les perspectives sota el canvi apunten a un empitjorament
d’aquesta situació. Els productes no fusters proporcionen un volum
econòmic no menyspreable, però llur aprofitament és heterogeni i està
poc regulat. Amb el canvi climàtic podria produir-se una disminució en la
producció de bolets però una millora en la qualitat de plantes medicinals
i aromàtiques, així com en la producció de mel i d’altres productes
apícoles.
54. A llarg termini podria produir-se un canvi en la distribució de la
vegetació dels boscos de Catalunya. Les zones baixes i meridionals
es podrien enriquir en plantes de matollar, el bosc mediterrani podria
pujar de cota en les zones de muntanya i els boscos de muntanya
tendirien a enrarir-se. Les comunitats silvícoles tenen més resiliència
davant dels canvis que altres comunitats vegetals més efímeres,
però aquesta capacitat de tamponar els canvis podria desaparèixer
si el bosc fos destruït per pertorbacions a gran escala (com els grans
incendis ocorreguts els darrers anys). En aquest cas, les diferències en
la capacitat de regeneració de les diferents espècies i llur vulnerabilitat
relativa en front a l’estrès hídric poden determinar canvis importants en la
composició i el funcionalisme dels nostres boscos.
55. El canvi climàtic podria comportar un augment del risc d’incendi a
les zones mediterrànies i una ampliació de les zones d’alt risc cap
a territoris on ara és més baix. El principal risc natural per als boscos
del nostre país és el foc, risc que sovint es veu incrementat per la pressió
antròpica. La seva vulnerabilitat podria veure augmentar per una major
freqüència i magnitud dels episodis de sequera, l’abandonament de les
zones rurals -que podria incrementar-se en les zones de secà si disminuís
la productivitat i la competitivitat dels productes agrícoles-, l’evolució dels
sistemes forestals cap a boscos joves i densos i la disminució de la gestió
forestal a causa d’una davallada de la rendibilitat dels aprofitaments de la
fusta.
43
B. Impactes, vulnerabilitat, mitigació i adaptació
ELS RESIDUS
56. Els residus que més aportacions fan a les emissions de gasos
amb efecte d’hivernacle (diòxid de carboni i metà) són els residus
sòlids urbans que es gestionen a través d’abocador (75% de les
emissions totals dels residus sòlids urbans), seguits dels que es destinen
a d’incineració (23%) i les aigües residuals tractades en les EDARs
(2%). Bona part d’aquestes emissions són produïdes a partir de matèria
orgànica no fòssil continguda en aquests tipus de residus. A Catalunya
la producció de RSU ha augmentat un 50% durant l’última dècada.
Actualment la disposició controlada dels residus municipals és la via
més utilitzada per aquest tipus de residu, que l’any 2000 va representar
el 65,3% del total de residus municipals generats. En aquest sentit, cal
apuntar que hi ha més de 32 dipòsits en funcionament al llarg de la
geografia catalana.
57. L’aprofitament del biogàs produït en el procés de digestió anaeròbia
té un paper cabdal en la reducció de les emissions de gasos amb
efecte d’hivernacle, ja sigui perquè es duu a terme en els abocadors,
ja sigui perquè és un dels tractaments proposat per valoritzar la matèria
orgànica. Mitjançant aquest procés es pot tractar un gran nombre de
residus: agrícoles i ramaders, industrials orgànics, aigües residuals
urbanes i industrials, fangs d’estacions depuradores i la fracció orgànica
dels residus sòlids urbans. El biogàs, que té un alt contingut en energia
i pot ser utilitzat de moltes maneres amb un elevat rendiment energètic
(per produir electricitat, cuinar, etc.), és un combustible que genera
energia amb efectes neutres des del punt de vista d’emissions de CO2.
58. La normativa europea i catalana en matèria de residus i el Pla de
Gestió de Residus Municipals de Catalunya per al període 2001-2006
(PROGREMIC) poden contribuir a reduir les emissions de gasos
amb efecte d’hivernacle de cara al futur. Les mesures de mitigació
proposades (disminuir l’aportació de la matèria orgànica a abocadors,
implantar la recollida selectiva, recollir el biogàs dels abocadors,
aprofitament del biogàs, etc.) són més fàcils d’implantar en els abocadors
de nova creació, però caldria fer un esforç suplementari per implantar-les
en els abocadors més antics i als que tenen pocs anys de vida útil. És
especialment significativa l’opció d’aprofitar energèticament el biogàs, ja
que el seu aprofitament contribuiria a reduir l’ús d’altres combustibles
que generen emissions de GEH. No obstant això, es detecta com a
punt feble l’efectivitat de les xarxes de recollida o captació del biogàs
44
B6
B. Impactes, vulnerabilitat, mitigació i adaptació
en el vas de l’abocador. Caldria fer un seguiment acurat dels abocadors
que s’han anat tancant en aquests darrers anys i que no disposaven de
sistemes de recuperació d’aquest gas.
59. En els propers anys es podrien reduir en un percentatge elevat les
emissions de diòxid de carboni equivalent generades pels processos
de tractament dels residus respecte a l’any 2000, atès que el punt de
partida era el pitjor dels escenaris possibles: el 65% dels residus urbans
l’any 2000 anaven a abocador i, de la resta, una part molt important anava
a incineració. Si es compleix la planificació del PROGREMIC, de cara a
l’any 2006 un 55% de la matèria orgànica s’ha de valoritzar mitjançant
metanització (les emissions tenen efectes positius ja que substitueixen
d’altres emissions per obtenir energia) i compostatge (redueixen els
efectes de les emissions respecte a l’abocador unes 10 vegades, ja
que no es genera el CH4). Malgrat l’assoliment de l’objectiu establert al
PROGREMIC, encara quedaria una part important de matèria orgànica
que aniria destinada a abocadors. Caldria, doncs, vetllar pel disseny i
funcionament correctes dels abocadors (especialment pel que fa a la
captació i aprofitament energètic del biogàs) per tal que puguin reduir les
seves emissions a l’atmosfera.
60. Les principals reduccions es podrien produir a partir de l’any
2006, atès el període de temps que es requereix per implantar noves
instal·lacions i millorar les actuals. La planificació del PROGREMIC és
adequada per reduir les emissions, encara que podria plantejar objectius
més ambiciosos pel que fa a instal·lacions que permetessin recuperar el
biogàs.
61. Les aigües residuals tractades a les estacions depuradores d’aigües
residuals tenen una contribució petita (2%) al total d’emissions
generades pels residus a Catalunya. Durant els propers anys es
preveu un increment d’aquestes emissions respecte a l’any 2000, com
a conseqüència de l’execució de noves actuacions ja planificades que
són absolutament necessàries per a una bona gestió de les aigües
residuals. Es podria destacar la posada en funcionament de l’EDAR del
Baix Llobregat, que tractarà un volum d’aigües residuals molt important
però que, al seu torn, farà augmentar entre un 10 i un 15% les emissions
de GEH, i els canvis adoptats en el funcionament de nombroses EDAR’s
per a l’eliminació de nutrients, que faran augmentar lleugerament les
emissions d’òxids de nitrogen (NOx).
45
B. Impactes, vulnerabilitat, mitigació i adaptació
62. La planificació de la gestió dels purins hauria d’incorporar les
emissions generades per aquest tipus de residus com a criteri per a
la presa de decisions. A partir de les dades de producció de purins es
podria estimar la producció màxima de biogàs a Catalunya. Les previsions
fetes per a l’any 2010 comporten una producció inferior al 10% del total
del biogàs que potencialment es podria aprofitar. L’escenari energètic del
2010 previst per l’ICAEN reflecteix un increment en les emissions de CO2
i CH4 generades pels purins excedents que no podran ser abocats al
sòl i que, per tant, hauran de ser tractats en plantes d’assecatge tèrmic
(generant noves emissions de CO2 i COVs), basses, depuradores amb
eliminació de nutrients, etc.
EL TURISME
63. El turisme és una de les activitats econòmiques principals de
Catalunya. Es tracta d’un sector molt diversificat que comprèn el turisme
de masses (sol i platja), el turisme d’hivern (esquí) i formes emergents de
turisme alternatiu, com les vinculades a la natura i l’aventura, al patrimoni
cultural i urbà, a la pràctica de certs esports com el golf o la nàutica, i
als parcs temàtics, etc. L’anomenat “turisme de sol i platja” encara és
la modalitat dominant, seguit pel turisme de l’esquí (amb una presència
important del mercat domèstic). Tanmateix, bona part de les diverses
formes de turisme anomenat alternatiu (potser menys dependents
del clima però sí dels possibles efectes del canvi climàtic sobre
certs ecosistemes) mostra un notable dinamisme que probablement
s’intensificarà de cara al futur.
64. El clima és un factor clau per a gran part de l’oferta turística de
Catalunya. Per tant, qualsevol canvi en les condicions climàtiques podria
comportar impactes molt significatius en el turisme. El fet que aquests
efectes siguin positius o negatius dependrà de cada subsector i de les
estratègies d’adaptació/mitigació que s’adoptin. No obstant això, en
aquest sentit es percep poca conscienciació per part del sector turístic
català en relació amb l’existència del canvi climàtic i els seus efectes
potencials sobre el turisme.
65. Hi ha una hipòtesi plausible sobre l’augment de la freqüentació
de visitants per l’allargament de la temporada i la disminució de
46
B7
B. Impactes, vulnerabilitat, mitigació i adaptació
l’estacionalitat en el turisme de sol i platja. Addicionalment, l’increment
més elevat de les temperatures en destinacions competidores també
podria influir positivament en aquest subsector.
L’augment de la freqüència dels fenòmens extrems i l’increment del nivell
del mar –altres possibles efectes del canvi climàtic- podria suposar una
amenaça per a un recurs tan bàsic per al turisme com són les pròpies
platges. Si aquests canvis es confirmessin, caldria estudiar molt bé les
vies per intentar minimitzar aquests efectes, que podrien passar per la
construcció d’obres de protecció del litoral i/o la reordenació de l’espai
construït a primera línia de costa.
En un altre ordre de coses, el canvi climàtic podria tenir un efecte
sobre aquesta modalitat de turisme en la mesura que pugui afectar la
disponibilitat futura de recursos hídrics.
66. Els impactes més importants del canvi climàtic sobre el sector
turístic de Catalunya probablement recaurien sobre el turisme
d’hivern, tot i que variarien en funció de la ubicació de les estacions
d’esquí. La innivació artificial (és a dir, l’ús de canons de neu) podria
intensificar-se en el futur, especialment a les estacions més orientals
del Pirineu català, com a resposta a aquesta variabilitat climàtica. Això
contribuiria al fet que l’esquí pogués mantenir-se per sobre dels 2.000
metres però, al mateix temps, això implicaria que es podria arribar a
produir l’abandonament de part de les instal·lacions actuals situades
per sota d’aquesta cota. Finalment, també cal tenir present que tot i que
la innivació artificial ha permès l’adaptació d’aquest sector turístic a la
variabilitat del clima, presenta clares limitacions de caire ambiental.
67. Els impactes sobre l’anomenat turisme alternatiu variaran en funció
de cada modalitat concreta d’activitat. D’antuvi no sembla que el
turisme cultural i urbà s’hagin de veure massa afectats, mentre que
l’anomenat ecoturisme i el turisme rural ho podrien estar en la mesura
que el patrimoni natural que els sustenta evolucioni com a conseqüència
del canvi climàtic.
68. La diversificació de l’oferta turística i la integració de productes
contribuiria a augmentar la capacitat d’afrontar els possibles
impactes del canvi climàtic. El sector turístic català es troba en un
procés d’adaptació a les noves tendències en el món del turisme,
especialment orientades cap a la diversificació i integració de
“productes” i “paquets”, així com a la millora de la qualitat (incloent-hi de
47
B. Impactes, vulnerabilitat, mitigació i adaptació
manera molt significativa la millora en el rendiment ambiental d’empreses
i destinacions turístiques). En reduir el risc de dependència d’un sol
àmbit, el sector també estaria més ben preparat per afrontar els possibles
impactes del canvi climàtic. No obstant això, caldrà seguir amb atenció
l’evolució d’aquesta tendència per comprovar si es consolida durant els
propers anys.
ELS RECURSOS HÍDRICS
I EL PROVEÏMENT D’AIGUA
69. A Catalunya, els efectes del canvi climàtic sobre els recursos
hídrics cal estimar-los considerant les possibles tendències
que experimentarà la meteorologia a la conca mediterrània:
augment de les temperatures, manteniment o lleugera disminució
de la precipitació i increment dels episodis extrems (aiguats).
La repercussió d’aquests canvis sobre la dinàmica hidrològica és
complexa, però a grans trets podria comportar un augment important
de l’evapotranspiració, una disminució de la recàrrega dels aqüífers i,
exceptuant els episodis extrems, una reducció del cabal dels rius. La
variabilitat intra i interanual observada des de 1960 al riu Fluvià pot ser
indicadora de canvis en la dinàmica hidrològica. A la costa, el possible
augment del nivell del mar, juntament amb les repercussions esmentades
anteriorment, podria afavorir la intrusió de la falca salina en els aqüífers
litorals i, conseqüentment, això reduiria la seva capacitat d’explotació.
70. Les variacions en la demanda d’aigua i les transformacions
produïdes en els usos del territori podrien produir, a curt i mig
termini, afectacions més importants pel que fa als recursos hídrics
que no pas les influències globals derivades del canvi climàtic.
Concretament, els canvis d’ús del sòl (abandonament de pastures i
conreus) a la conca de l’Ebre pot haver influïtenciat significativament
en els cabals recents del mateix riu. Durant els propers anys serà clau
la definició d’una política hidrològica que contempli específicament
reduccions potencials en la disponibilitat de recursos i, alhora, garanteixi
la satisfacció de la demanda. Caldria formular propostes de gestió
on apareguin explícitament les limitacions que la influència del canvi
ambiental (el qual inclou les causes climàtiques i les antròpiques) tindran
sobre l’abastament humà i la disponibilitat d’aigua per als ecosistemes.
48
B8
B. Impactes, vulnerabilitat, mitigació i adaptació
Actualment, la demanda a les conques internes és de l’ordre d’un
80% dels recursos, la qual cosa requereix una gestió molt afinada en
la qual les iniciatives d’estalvi, control de l’ús i possibles limitacions al
desenvolupament territorial esdevindran imprescindibles.
71. Actualment es disposa d’un coneixement acceptable sobre els
recursos superficials, mentre que el coneixement sobre els recursos
subterranis és encara aproximat. S’hauria de millorar el coneixement
dels diferents components del cicle hidrològic, entès com a tal, mitjançant
el seguiment de cabals i nivells de qualitat, així com elaborar estudis i
mapes de vulnerabilitat, estudis de repercussió socioeconòmica i per a la
prevenció de la incertesa en l’oferta de recursos hídrics en el context de
les variacions climàtiques. Amb l’argument d’adaptació al canvi climàtic,
caldria adaptar-se als canvis d’usos i, sobretot, d’organització del territori
que influencia la dinàmica hidrològica; és a dir, promoure un ús conjunt
dels recursos superficials i subterranis d’acord amb les disponibilitats
locals.
72. En l’àmbit de la hidrologia no s’identifiquen accions concretes
per tractar d’influir en el canvi climàtic, però, d’altra banda, sí que
hi ha accions que incideixen en els seus possibles efectes sobre la
disponibilitat de recursos i en la dinàmica hidrològica. Aquestes accions,
que passarien per una planificació adequada i una educació ambiental
efectiva, haurien de promoure l’estalvi dels recursos locals.
73. Les tendències climàtiques no afavoririen la recuperació de
les deficiències actuals en la disponibilitat de recursos hídrics.
Concretament, la recuperació del nivell hidràulic en els aqüífers
intensament explotats, la millora de la qualitat en àrees amb contaminació
d’aigües superficials o subterrànies o la salinització d’aqüífers litorals, i la
major disponibilitat d’aigua per a zones humides i de ribera esdevindrien
menys probables, atesos els canvis que aquests fenòmens suposarien en
la dinàmica hidrològica. L’augment del risc d’avingudes és un factor molt
important en el context de Catalunya.
74. Tot i la preocupació existent pels impactes potencials del canvi
climàtic sobre l’abastament humà, caldria estendre aquesta
preocupació a l’àmbit dels sistemes ecològics. La dinàmica
ecosistèmica depèn en molts casos de la disponibilitat hídrica. Atès que
la natura no n’és un consumidor més, sinó el primer, caldria determinar
quin percentatge de recursos li pertoquen i quins estem disposats, com
49
B. Impactes, vulnerabilitat, mitigació i adaptació
a gestors, a cedir-li. És obvi que des de la perspectiva antròpica es
tracta d’un pacte a la baixa, però cal entendre que un bon funcionament
hidrològic garanteix alhora la protecció del medi i la disponibilitat de
recursos.
75. L’educació ambiental és una eina bàsica per a una bona gestió dels
recursos hídrics. Les accions per adaptar-se als possibles efectes
del canvi climàtic no són només responsabilitat de les administracions
públiques, sinó que impliquen al conjunt de la societat. És bastant
evident que gran part de la ciutadania és conscient del fet que cal
implicar-se en la protecció dels recursos hídrics, però no està tant clar
que sàpiga fer-ho de forma eficient (malgrat que aquesta sigui la seva
voluntat). És aquí on l’educació, promoguda per l’Administració amb
l’ajut d’educadors, associacions i voluntaris, hauria de servir per ampliar
l’abast de la conscienciació i difondre formes correctes d’actuació.
76. Hi ha múltiples opcions d’adaptació al canvi climàtic pel que fa als
recursos i a la demanda hídrica. És conegut que els efectes del canvi
climàtic d’origen antròpic només podran ser absorbits si existeix una
planificació finalista avançada als seus efectes. Aquesta planificació s’ha
de considerar tant des del vessant de l’oferta com del de la demanda. La
taula següent sintetitza i valora algunes d’aquestes opcions:
50
B. Impactes, vulnerabilitat, mitigació i adaptació
Oferta
Opció
Comentaris
1. Abastament domèstic
1.1. Construcció de noves infraestructures
d’embassament i regulació.
Queden poques opcions de construir nous
embassaments en el territori català. Forta
oposició social. Impacte ambiental notable.
1.2. Increment de la derivació des de rius i
les captacions en aqüífers.
La majoria dels rius presenten cabals per
sota dels mínims desitjables, amb importants
trams secs a l’estiu o durant períodes més
amplis.
La possibilitat d’explotar aigües subterrànies
encara és factible en algunes localitats,
especialment en zones de muntanya i àrees
urbanes.
1.3. Transvasament de cabals i/o increment
dels ja transvasats.
Costós, oposició social, impacte ambiental.
1.4. Dessalinització. Potenciació tecnològica
dels tractaments potabilitzadors.
L’ús de l’aigua salina és una opció
viable, socialment acceptada. Costosa,
però sensiblement inferior al preu del
transvasament. Podria suposar una reducció
important de recursos en àrees litorals.
La millora dels tractaments permet l’ús de
recursos desestimats anteriorment por raons
de qualitat (ex. Besòs).
1.5. Reutilització.
Limitacions d’ús pel què fa a la qualitat. Apta
per al reg (golf) i usos públics.
2. Ús agrícola
2.1. Increment de les infraestructures
d’embassament i regulació.
Costós, impacte ambiental i social notable.
Escasses possibilitats de crear-ne de noves
per limitacions territorials.
3. Ús industrial (refrigeració)
3.1. Ús d’aigua de menys qualitat i/o
reutilització.
Viable.
4. Plantes hidroelèctriques
4.1. Increment de la capacitat dels
embassaments.
Costós, impacte ambiental notable.
4.2. Previsió d’entrades per simulació.
Poca viabilitat davant la incertesa de la
magnitud del canvi climàtic.
5. Control de la contaminació
5.1. Increment de la capacitat de tractament.
Costós.
6. Gestió d’avingudes
6.1. Construcció de motes i represes de
contenció.
Costós, impacte ambiental en l’àmbit de
ribera. Limiten l’ús del territori afectat.
6.2. Construcció d’elements a la capçalera
per reduir el pic d’avinguda.
Només és efectiu en conques petites.
Requereix un manteniment periòdic.
51
B. Impactes, vulnerabilitat, mitigació i adaptació
Demanda
Opció
Comentaris
1. Abastament domèstic
1.1. Incentius d’estalvi (política de preus).
Limitacions en la seva aplicació. Requereix
iniciativa institucional i un pacte social.
1.2. Increment del reciclatge i l’ús d’aigües
residuals.
Viable, localment costós per duplicació de la
xarxa de distribució.
Millora de la qualitat dels efluents abocats
en lleres on pràcticament no hi ha dilució per
falta de cabal natural.
2. Ús agrícola
2.1. Increment de l’eficiència.
Mitjançant l’ús de tecnologia o d’una política
de preus.
2.2. Canvi en cultius amb uns requeriments
d’irrigació més petits.
Difícilment aplicable a causa de
l’especialització de determinades àrees en
certs productes i a les limitacions de mercat
i legislatives de la CE (a través de la política
agrària comuna).
3. Ús industrial (refrigeració)
3.1. Foment de la reutilització.
Depèn del procés industrial.
3.2. Increment de l’eficiència.
Requereix inversió en millores tecnològiques.
4. Plantes hidroelèctriques
4.1. Increment de l’eficiència de les
turbines.
Requereix inversió en millores tecnològiques.
5. Control de la contaminació
5.1. Reducció del volum dels efluents a
tractar.
Requereix inversions en millores
tecnològiques i/o l’establiment d’impostos
sobre els cabals abocats.
5.2. Gestió dels abocaments en l’àmbit
de conca. Equilibri territorial en la
producció/eliminació de residus.
Especialment pels abocaments difusos
(purins).
6. Gestió d’avingudes
52
6.1. Millora dels sistemes de prevenció i
protecció.
Molt limitada en conques petites amb un
temps de resposta curt, com és propi dels
rius catalans (amb l’excepció de l’Ebre).
6.2. Influència en el desenvolupament
territorial, tot limitant l’ús de les àrees
inundables.
Connotacions polítiques i econòmiques.
Es requereix un treball específic sobre les
actuacions urbanes i industrials existents
des de fa anys en aquestes àrees.
B. Impactes, vulnerabilitat, mitigació i adaptació
B9
ELS SISTEMES NATURALS:
ELS ECOSISTEMES TERRESTRES
77. El canvi climàtic ve a afegir-se a les moltes pressions a les quals
actualment estan sotmesos els ecosistemes terrestres en general
i, és clar, també els catalans: canvis en els usos del sòl, elevades
demandes de recursos, sobreexplotació o abandonament, deposició de
nutrients i contaminants, etc. Tot plegat pot produir-los transformacions i,
fins i tot, posar-los en perill, així com als béns i serveis que proporcionen.
L’impacte del canvi climàtic serà influït per la gestió que se’n faci i per les
interaccions amb aquestes altres pressions.
78. A Catalunya, com passa arreu del planeta, ja hi ha ara una quantitat
substancial d’evidències observacionals i experimentals sobre el
lligam entre el canvi climàtic i els processos biològics i físics dels
ecosistemes. L’arribada de la primavera s’ha avançat i la de l’hivern s’ha
retardat, tot provocant que el període vegetatiu s’hagi allargat, com a
terme mig, uns 5 dies per dècada durant els darrers cinquanta anys.
79. Han variat les habilitats competitives entre les espècies, atès que els
canvis han estat diferents per a cadascuna d’elles, i es pot esperar que
se’n derivin canvis en la composició de les comunitats i desplaçaments
en la distribució de les espècies. De fet, ja se n’han descrit al massís del
Montseny, on alzines i faigs semblen desplaçar-se cap a majors altituds
impel·lits pels canvis d’usos del territori i pel progressiu escalfament de
les temperatures.
80. És més probable que es moguin les espècies que no pas els
ecosistemes complets, ateses les diferents respostes que presenten
les diverses espècies i la possible arribada d’espècies invasores. En els
casos més extrems, les poblacions d’algunes espècies estarien en perill
per la sinergia entre l’estrès produït pel canvi climàtic, que fa inadequats
els hàbitats en els qualse vivien, i per la fragmentació del territori, que en
dificulta la migració cap a hàbitats amb condicions més adients per a la
seva supervivència.
81. La disponibilitat hídrica juga un paper cabdal en la composició de
la vegetació i en la distribució de les espècies en els ecosistemes
terrestres, majoritàriament mediterranis. Un progressiu increment
53
B. Impactes, vulnerabilitat, mitigació i adaptació
de l’aridesa, com el viscut darrerament a Catalunya i el que es preveu
per a les properes dècades podria tenir conseqüències importants per
a la fisiologia, la fenologia, el creixement, la reproducció, l’establiment
i, finalment, la distribució dels éssers vius i, per tant, l’estructura i el
funcionament dels ecosistemes.
82. Diversos estudis experimentals mostren com unes espècies són
més afectades que altres per l’escalfament i els episodis de sequera,
amb la qual cosa s’altera la seva habilitat competitiva i s’acaba alterant la
composició de la comunitat. S’ha observat, per exemple, una disminució
de la diversitat dels nostres matollars. A més d’aquests canvis estructurals
també s’han trobat canvis funcionals, com per exemple la disminució de
l’absorció de CO2 produïda per les sequeres o una pèrdua més elevada de
nutrients en els lixiviats després de les pluges a causa de l’escalfament.
S’han observat molts altres canvis en les darreres dècades com a resposta
al canvi climàtic: secades del bosc més freqüents, més freqüència de
situacions de risc d’incendi, emissions més elevades de compostos
orgànics volàtils biogènics des dels nostres ecosistemes. L’increment
previsible de l’aridesa tindrà com a conseqüència un augment dels riscos
de degradació dels sòls per processos que ja són importants al nostre
país com l’erosió, la salinització i les pèrdues de matèria orgànica.
83. Els canvis afecten i afectaran els múltiples serveis proporcionats
pels ecosistemes terrestres, tant els productius (subministrament
de béns naturals renovables com ara aliments, medecines, productes
fusters, caça, bolets, pastures, etc.) com els ambientals (manteniment
de la biodiversitat, regulació de la composició atmosfèrica i el clima,
conservació dels sòl i l’aigua, emmagatzematge de carboni, etc.) i socials
(usos recreatius, educatius i de lleure, valors tradicionals culturals,
turisme i excursionisme, etc.).
84. Les respostes al canvi climàtic i altres factors del canvi global
alteraran l’emmagatzematge de carboni als boscos, però l’extensió
i la direcció del canvi no estan clars. L’augment de CO2 atmosfèric
pot augmentar el creixement d’arbres i matolls, així com la fullaraca i les
arrels i, per tant, la producció primària neta. No obstant això, els darrers
experiments de fumigació amb CO2 a l’aire lliure i els duts a terme en les
fonts naturals de CO2, és a dir, en condicions naturals i/o a llarg termini,
ens indiquen que aquests efectes del CO2 poden saturar-se perquè els
boscos estan arribant a la seva màxima capacitat i les plantes es poden
aclimatar a aquest augment de CO2.
54
B. Impactes, vulnerabilitat, mitigació i adaptació
85. L’augment de temperatura pot tenir tant efectes positius com
negatius sobre el balanç de carboni, en gran part en funció de com
evolucioni la disponibilitat d’aigua. Als ecosistemes mediterranis, on el
canvi climàtic podria fer disminuir la humitat del sòl i la productivitat –i,
per tant, també l’absorció de CO2- fàcilment podria decréixer. A més, la
productivitat de l’ecosistema, que inclou la mortalitat dels organismes i
la dinàmica del carboni del sòl, i la productivitat del bioma, que inclou
pertorbacions com els incendis, és menys probable que sigui positiva.
2
86. Els models preveuen una producció neta mitjana d’uns 60 g C m
-1
any pel conjunt dels ecosistemes forestals de Catalunya, tant ara
com a mitjan segle XXI, tot i que en aquest darrer cas resulta d’una
producció primària bruta i una respiració total quasi 60% més grans que
actualment, com a resultat d’un increment de la concentració de CO2
atmosfèric (d’un 1% anual) i de la temperatura (0,04°C anuals), així com
d’una disminució anual de la pluja del 0,03%. A més, tot això disminuirà
encara més la reserva hídrica dels sòls, de manera que el paper de molts
dels nostres ecosistemes terrestres com a embornals de carboni podria
veure’s compromès seriosament durant les properes dècades.
87. Sovint, el balanç del carboni està més influït per canvis en els usos
del sòl que no pas per l’augment de CO2 o pel canvi climàtic.
88. Caldria seguir duent a terme estudis per conèixer millor en quin grau
el canvi climàtic pot alterar –ara i de cara al futur- el funcionament
i l’estructura dels ecosistemes mediterranis. Les condicions
experimentals d’aquests estudis s’haurien d’apropar tant com fos
possible a les naturals i aprofitar els avenços tecnològics per aplicarlos a les diferents escales temporals i espacials que ens donin idea de
l’abast de l’alteració dels processos. Aquests estudis haurien d’abastar
des dels períodes més remots als del futur més immediat, tot passant per
les darreres dècades fins a l’actualitat, i des dels estudis descriptius als
experimentals, tot passant per la modelització en l’espai i el temps.
89. En els propers anys, les polítiques de forestació d’espais agrícoles
abandonats i de reforestació de zones pertorbades haurien de tenir
en compte les condicions que s’estan projectant per al futur immediat
per pal·liar l’augment de CO2 atmosfèric. Entre aquestes destaca una
disponibilitat hídrica decreixent, conseqüència tant de la disminució de
les precipitacions i/o l’augment de l’evapotranspiració potencial com
d’una demanda més elevada per part d’uns ecosistemes més actius.
55
B. Impactes, vulnerabilitat, mitigació i adaptació
90. La gestió dels espais forestals, i dels naturals en general, hauria
d’incorporar una escala de paisatge, on s’inclogués una planificació a
gran escala que considerés la combinació d’espais de tipus divers, així
com el seu múltiple ús i l’efecte de les pertorbacions (com, per exemple,
els incendis forestals).
EL SÒL
91. S’haurien de completar els inventaris de sòls de Catalunya per poder
calcular unes taxes d’emissió de GEH i un potencial de segrest de carboni
més ajustats a la realitat. Igualment, atès que les mesures de mitigació
haurien d’estar basades en les possibilitats de cada sòl, és imprescindible
completar el coneixement sobre aquest recurs natural. Caldria promoure
estudis de base dels sòls de Catalunya per millorar el grau de comprensió
i poder quantificar els processos edàfics que podrien estar afectats o són
agents del canvi climàtic. La utilització de dades generades per estudis
de sòls d’Europa Central o d’altres àrees del món té una utilitat limitada i
fa que els models de simulació de processos edàfics que utilitzen aquesta
informació portin associada una gran incertesa en les prediccions.
92. Els sòls de Catalunya tenen, en conjunt, un potencial de segrest de
carboni elevat, encara que la manca d’aigua en limita les entrades i
la seva estabilització en forma d’humus dins el sòl. El reg és una de
les pràctiques més efectives per augmentar les reserves de carboni al sòl,
de manera que els sòls de les noves àrees regables es poden convertir
en bons embornals. La limitació de les reserves d’aigua podria, però,
hipotecar aquesta potencialitat.
93. La gestió dels fertilitzants nitrogenats pot ser molt més efectiva
i viable que altres mesures en la mitigació dels efectes del canvi
climàtic, ja que els òxids de nitrogen suposen una contribució específica
del 89% en les emissions de GEH generades a partir dels sòls (dades
europees). Caldria aprofundir especialment en aquest tema i fer complir
les mesures agroambientals i bones pràctiques agrícoles establertes a
la legislació. És necessari desenvolupar i aplicar pràctiques agràries en
els aspectes relacionats amb l’ús eficient dels fertilitzants nitrogenats, el
reciclatge dels residus orgànics ramaders i urbans, en combinació amb
tècniques de conreu adequades per facilitar la integració i manteniment
56
B10
B. Impactes, vulnerabilitat, mitigació i adaptació
del carboni orgànic en el propi sòl. En aquest sentit, les tècniques
de conreu mínim, cultius ecològics o de no conreu semblen les més
adients.
Per poder implementar aquestes tècniques davant de l’agricultura
convencional, seria necessari establir incentius pels agricultors. Igualment,
s’hauria de controlar millor l’aplicació generalitzada de fangs residuals
al sòl, utilitzant aquells que hagin sofert un procés d’estabilització que
asseguri la permanència de la matèria orgànica i del nitrogen al sòl.
94. Seria important establir i mantenir una xarxa de seguiment
(monitoratge) en parcel·les experimentals, adequada a les
característiques dels principals sistemes agraris, on es quantifiquessin
els canvis, es mesuressin els processos i es posessin a punt les
tecnologies. Igualment, s’hauria de donar continuïtat a microconques i
parcel·les forestals que monitoritzessin propietats importants en relació
amb el canvi climàtic. Caldria que aquestes àrees pilot s’integressin en
les xarxes estatals i europees de seguiment. És important també utilitzar
els instruments de política agrària i ambiental per assegurar el segrest del
carboni i fer una correcta gestió del sòl, tot afavorint aquelles pràctiques
que permetin reduir la concentració de GEH a l’atmosfera.
95. L’educació ambiental dirigida als agricultors pot ser una pràctica
molt útil a l’hora d’implementar el Codi de Bones Pràctiques
agràries. Igualment, seria necessari sensibilitzar la població en general
de la necessitat de consolidar la recollida selectiva de RSU per tal que
puguin ser aprofitats, previ tractament, com a adobs per incrementar el
contingut orgànic del sòl i reduir així les necessitats d’altres fonts de
nitrogen.
B11
LES ZONES COSTANERES
I LA DINÀMICA SEDIMENTÀRIA
96. A mig termini, el canvi climàtic pot contribuir a modelar l’aspecte
de la costa catalana. Els principals agents d’aquesta transformació
serien:
57
B. Impactes, vulnerabilitat, mitigació i adaptació
I) L’ascens relatiu del nivell mitjà del mar.
II) L’augment en la persistència de les tempestes i un lleuger
increment en la seva intensitat. Aquest creixement de la
persistència augmenta els processos d’erosió i inundació, ja que
no permet la recuperació natural del cos sedimentari.
III) L’augment en la freqüència d’inundacions (disminució del seu
període de retorn), amb la consegqüent disminució de la capacitat
de recuperació natural dels trams afectats.
IV) La disminució del volum sedimentari disponible a les nostres
costes sorrenques, que és deguda a l’erosió amplificada
per l’ascens relatiu del nivell mitjà del mar i per la disminució
de l’aportació sedimentaria dels rius. Aquesta disminució,
independentment d’altres factors, està associada des del punt
de vista del canvi climatològic a un increment de la torrencialitat
dels règims fluvials i l’augment de les pèrdues de sorra cap a la
plataforma continental.
97. La morfologia de la costa determina la seva vulnerabilitat als efectes
del canvi climàtic, motiu pel qual les costes sedimentàries baixes
presenten una vulnerabilitat més acusada. Els canvis en les condicions
climàtiques poden accelerar els processos d’erosió actuals i incrementar
la freqüència i magnitud de les inundacions, per la qual cosa representen
una amenaça directa per als deltes i aiguamolls que trobem al litoral
català (delta de la Tordera, del Llobregat, de l’Ebre, Aiguamolls de
l’Empordà, etc.).
98. A Catalunya la zona costanera es troba en un equilibri molt fràgil i
presenta un alt valor natural, per la qual cosa s’hauria de començar
a actuar amb suficient antelació a fi d’anticipar-se al possible canvi
climàtic, ja que no serà factible defensar totes les costes baixes de
Catalunya simultàniament i en un període de pocs anys. Per tot això
és recomanable començar des d’ara la planificació de les estratègies de
resposta per apoder disposar d’una a dues dècades de marge en la seva
execució, tal com realitzen països més directament amenaçats.
99. Les estratègies de resposta que s’adoptin haurien de considerar
la geomorfologia, l’ecologia i l’economia de cadascun dels trams
costaners, juntament amb les infraestructures existents i la
percepció social i valors culturals de les comunitats que viuen i/o
58
B. Impactes, vulnerabilitat, mitigació i adaptació
fan un ús del litoral. La valoració de les funcions naturals i econòmiques
justificaran o limitaran la inversió per adaptar-se als efectes del canvi
climàtic a escala local. Qualsevol actuació sobre la costa haurà de poderse integrar en una planificació global del tram, entenent com a tal la unitat
fisiogràfica, ecològica i socioeconòmica corresponent. Les estratègies de
resposta seran essencialment de dos tipus:
1) De retrocés. En aquest cas les actuacions han de valorar
acuradament les implicacions de la pèrdua de territori i la
disponibilitat d’espai a la franja costanera.
2) De defensa i/o protecció. Les actuacions d’aquest tipus han de
valorar acuradament els costos de construcció i manteniment de
les infraestructures, juntament amb els impactes d’aquestes sobre
la costa.
En ambdós casos s’hauran de realitzar les valoracions corresponents
amb un horitzó temporal únic i consistent amb la velocitat de canvi
previst per a la climatologia. Aquesta anàlisi caldrà realitzar-la en el
marc d’una gestió integral de la zona costanera que tingui molt present
el seu caràcter dinàmic i la impossibilitat de mantenir la línia de costa
exactament en la seva posició actual.
B12
LA SALUT
100. A escala global, el canvi climàtic podria tenir efectes importants
sobre la salut. Encara que la salut pot estar afectada tant per
variacions en el clima com per canvis en la meteorologia és, de
fet, l’associació entre la salut i la variabilitat climàtica (desviacions
del clima mitjà d’una regió en un període que pot abastar des de
setmanes fins a anys) el que ens permetrà inferir els possibles efectes
del canvi climàtic sobre la salut, en el cas que n’hi hagi. La variabilitat
climàtica (antropogènica) pot afectar la salut a través de nombroses
vies. La magnitud dels efectes, a més, depèn en part de l’habilitat
per anticipar-los, així com i de l’educació i de la planificació de les
respostes d’emergència, que podrien reduir els impactes. Així doncs,
l’impacte últim en la salut pública, en general, dependrà de si pesen
més les tensions que la variabilitat climàtica provoca sobre la salut o,
per contra, són més importants les mesures d’adaptació dissenyades
per protegir la població d’aquestes tensions.
59
B. Impactes, vulnerabilitat, mitigació i adaptació
101. El temps i la variabilitat climàtica poden afectar la salut a través
de mecanismes directes, que inclouen bàsicament impactes físics
que causen un estrès fisiològic (la temperatura, per exemple) o un dany
físic sobre les persones (les tempestes i les riuades, per exemple). Els
efectes més importants i evidents de la variabilitat climàtica sobre la salut
dels catalans són els directes i, en aquest sentit, els impactes principals
podrien estar associats a augments de les temperatures. Encara que
és difícil de generalitzar, els fets que alguns estudis hagin trobat un
rang de temperatures de confort bastant ample per a l’Estat espanyol,
així com el fet que aquestes temperatures de confort disminueixen
quan s’introdueixen altres variables com per exemple la contaminació
atmosfèrica, suggereixen que certs augments de la temperatura poden
tenir un efecte sobre la salut, encara que estiguin fora del rang de
situacions tan extremes com pot ser una onada de calor. En segon
terme, seria important no menysprear els efectes que poden tenir les
riuades sobre la salut i el benestar, fins i tot en països desenvolupats com
Catalunya.
102. El canvi climàtic també pot afectar la salut a través de mecanismes
indirectes en modificar els nivells de contaminació atmosfèrica, tant
la d’origen antropogènic com biogènic (pol·len). L’efecte més important
podria estar provocat per l’ozó troposfèric, atès el previsible augment de
les seves concentracions com a conseqüència del canvi climàtic. La
població en situació de risc podria augmentar, incorporant totes aquelles
persones que pateixen malalties respiratòries (com l’asma, per exemple),
així com les persones que viuen en àrees on les concentracions d’ozó
troposfèric podrien ser més elevades. D’altra banda, l’impacte d’alguns
dels contaminants sobre la salut és més evident durant l’estiu o en
períodes amb temperatures elevades. El problema és que la majoria
d’estudis –llevat d’algunes iniciatives recents- han investigat el possible
efecte independent de la temperatura i/o la contaminació atmosfèrica
sobre la salut, però no les interaccions entre aquestes variables.
103. La complexitat i els múltiples factors que determinen la transmissió
de les malalties fan molt difícil generalitzar sobre els mecanismes
que la fan possible i molt menys predir la direcció dels possibles
canvis que es produeixin a Catalunya. Segons l’informe del grup de
treball conjunt de l’Organització Mundial de la Salut, de l’Organització
Mundial de Meteorologia i del Programa de les Nacions Unides per al Medi
Ambient, titulat Climate Change and Human Health, la incidència de les
malalties infeccioses augmentarà com a conseqüència de l’escalfament
global. La supervivència i la reproducció d’alguns virus estan determinats
60
B. Impactes, vulnerabilitat, mitigació i adaptació
per condicions climàtiques com la temperatura ambiental i la pluja. En
aquest sentit, doncs, encara que l’augment de la temperatura de l’aigua i
altres factors climàtics podria fer augmentar el nombre de bacteris viables
en el medi aquàtic i en els peixos, les condicions higièniques existents al
nostre país i el tractament permanent que es fa de les aigües (tant les
potables com les residuals) podrien impedir la generació i propagació
de grans brots de còlera a Catalunya (a diferència del que passa a
determinats punts de l’Amèrica del Sud o del Sud-est asiàtic, on els brots
infecciosos esporàdics acaben transformant-se en epidèmies).
61
C. Instruments de gestió
C1
EL MARC INSTITUCIONAL
104. L’adopció del Conveni Marc sobre el Canvi Climàtic (1992) i del
Protocol de Kyoto (1997) constitueixen els passos més importants
que ha fet la comunitat internacional per lluitar contra el canvi
climàtic d’origen antròpic. Aquests instruments jurídics expliciten
els compromisos dels Estats pel que fa a la prevenció i la reducció de
les emissions de GEH i la cooperació científica, tècnica i tecnològica.
De la mateixa manera, s’estableix el marc institucional que servirà per
a l’execució de les seves disposicions i es determinen els diferents
mecanismes de control de l’aplicació. Per a la delimitació d’aquests
compromisos, tant el CMCC com el PK fan una distinció bàsica i
preliminar entre els estats desenvolupats o amb economies en transició,
separant-los dels que es troben en vies de desenvolupament, sobre la
base del principi de les responsabilitats comunes però diferenciades.
D’altra banda, per tal de facilitar l’assoliment d’aquests objectius, ambdós
textos contemplen, com a contrapartida als estats desenvolupats que
han assumit l’obligació de reduir les emissions de GEH, tres instruments
que estan pensats únicament per flexibilitzar l’assoliment de les fites
establertes: l’Aplicació Conjunta i el Mecanisme de Desenvolupament
Net (ambdós considerats com a mecanismes de projecte) i l’articulació
d’un sistema de permisos negociables (comerç d’emissions).
105. La Comunitat Europea i els seus Estats membres han ratificat
el Conveni Marc sobre el Canvi Climàtic i el Protocol de Kyoto,
tot assumint un compromís concret de limitació i reducció de les
emissions de gasos amb efecte d’hivernacle. Aquest compromís
s’articula a través de l’establiment d’uns objectius quantitatius conjunts
que posteriorment es distribueixen entre els Estats membres en funció de
la seva capacitat econòmica i el seu grau de desenvolupament. Això és,
en definitiva, el que es coneix com a “bombolla europea”. Les mesures
de caràcter normatiu adoptades per les institucions comunitàries són
l’establiment de l’Inventari Europeu d’Emissions Contaminants (2000),
5
en virtut de la Directiva 96/61/CE, de 24 de juny 1996 , i l’adopció de
la Directiva 2003/87/CE, que estableix un règim per al comerç de drets
5
Directiva 96/61/CE, del Consell de 24 de setembre de 1996, relativa a la prevenció i al control integrat de la
contaminació (DO L 257, de 10.10.96).
63
C. Instruments de gestió
6
d’emissió de GEH a la Comunitat Europea , que funciona des del dia
7
1 de gener de 2005; la Decisió 280/2004/CE, d’11 de febrer de 2004 ,
relativa al mecanisme de seguiment de les emissions de gasos amb
efecte d’hivernacle a la comunitat; i la Directiva 2004/101/CE, de 27
8
d’octubre de 2004 , per la que s’estableix un sistema d’intercanvi de
quotes d’emissió de GEH dins de la Comunitat Europea en el marc dels
mecanismes de projecte del Protocol de Kyoto. El reglament sobre gasos
9
fluorinats, que també caldrà tenir en compte de cara al futur encara està
en fase de proposta.
106. La distribució de poder públic que hi ha entre els diversos nivells
territorials de l’Estat espanyol fa que sigui necessari determinar de
quines competències disposa el Govern Central per tal de lluitar
contra el canvi climàtic i els seus efectes i quines estan reservades
a les Comunitats Autònomes. L’Estat gaudeix de competències en
planificació general de l’activitat econòmica, medi ambient, aprofitaments
hidràulics, transports, aprofitaments forestals i vies ramaderes; règim
miner i energètic, etc. No obstant això, en determinats sectors únicament
té reservada la competència exclusiva per emetre la legislació bàsica,
per dictar-ne les bases, o bé per concedir autoritzacions singulars.
Hi ha altres aspectes que no estan reservats exclusivament a l’Estat i
que, per tant, poden restar sota l’única competència de les Comunitats
Autònomes.
107. El respecte a l’exercici legítim de les seves competències per part
de cadascuna de les diverses administracions obliga a integrar
les Comunitats Autònomes en el procés de presa de decisions en
relació amb les matèries que estan sota la seva competència i sobre
les que després elles mateixes hauran d’exercir funcions normatives
o executives. Aquest plantejament general hauria de reflectir-se en la
presa de les grans decisions d’àmbit polític intraestatal que encara cal
adoptar sobre el canvi climàtic.
6
7
8
9
64
Directiva 2003/87/CE del Parlament Europeu i del Consell de 13 de octubre de 2003 per la qual s’estableix un
règim pel comerç de drets d’emissió de gasos amb efecte d’hivernacle a la Comunitat i per la qual es modifica la
Directiva 96/61/CE del Consell (DO L 275, de 25.10.2003, p.32).
Decisió 280/2004/CE, publicada al DO L 49/8, de 19.2.2004.
Directiva 2004/101/CE del Parlament Europeu i del Consell, de 27 d’octubre de 2004, per la qual es modifica
la Directiva 2003/87/CE, per la qual s’estableix un règim pel comerç de drets d’emissió de gasos amb efecte
d’hivernacle a la Comunitat pel que fa als mecanismes de projecte del Protocol de Kyoto (DO L 338/18 de
13.11.2004).
COM (2003) 492, adoptada per la Comissió Europea el dia 11 d’agost de 2003.
C. Instruments de gestió
108. En aquesta línia, hi ha tota una sèrie d’actuacions concretes encara
pendents de completar per part de l’Estat:
1) El desenvolupament, la promoció i la difusió de tecnologies per al
control, la reducció i la prevenció de les emissions de GEH.
2) L’adopció de mesures d’adaptació als possibles impactes del
canvi climàtic en el context de les polítiques públiques d’àmbit
estatal.
3) L’assoliment dels objectius quantificats establerts a l’annex B del
Protocol de Kyoto i en el marc de la bombolla europea de cara al
primer període de compromís (2008/2012).
109. Catalunya disposa d’un marc de competències que li permet
el desenvolupament d’una política pròpia en matèria de canvi
climàtic. El Govern de Catalunya disposa de competències legislatives i
executives en multiplicitat de sectors, com són, entre altres, l’agricultura,
el medi ambient, la recerca, les forests i els serveis forestals i el règim
miner i energètic.
110. Encara que el Consell Nacional del Clima ja hagi incorporat una
representació de les Comunitats Autònomes, caldria vetllar per la
participació dels governs autonòmics en els òrgans amb poder
decisori real en relació amb el canvi climàtic. És convenient impulsar
instruments que garanteixin el manteniment dels respectius espais de
competències, com poden ser les conferències sectorials, els convenis
de col·laboració o els plans i programes conjunts. També cal que les
posicions que el Govern central defensa en l’àmbit internacional i europeu
siguin participades, atesa la influència que les decisions adoptades a
escala internacional tindran en l’àmbit autonòmic.
111. Hi ha una sèrie de possibles actuacions d’interès per la Generalitat
de Catalunya en l’àmbit del canvi climàtic:
1) La implementació de l’Estratègia Catalana de Lluita contra el
canvi climàtic i el disseny i aplicació dels plans específics que la
desenvolupin.
2) La determinació dels òrgans responsables de la política del Govern
de Catalunya sobre el canvi climàtic i l’atribució de funcions entre
ells.
65
C. Instruments de gestió
3) La definició de la tasca d’intervenció o de control de la Generalitat
de Catalunya en matèria de canvi climàtic per tal de garantir el
compliment dels compromisos esmentats.
4) L’adequació de la tasca de foment duta a terme per la Generalitat
en els diversos sectors implicats a la problemàtica del canvi
climàtic.
5) L’anàlisi de les possibilitats d’actuació paral·lela amb altres
Comunitats Autònomes pel que fa a polítiques públiques, mesures
concretes, i l’ús de mecanismes flexibles.
ELS INSTRUMENTS ECONÒMICS
112. El Protocol de Kyoto permet flexibilitat en l’ús dels mecanismes per
assolir els objectius de reducció d’emissions de gasos amb efecte
d’hivernacle, reflectint una tendència existent a escala internacional
cap a la integració de l’anàlisi econòmica en les polítiques ambientals.
El PK ofereix les alternatives als països industrialitzats per reduir les seves
emissions de GEH de forma més eficient i racional, és a dir, amb un cost
més petit per els emissors i uns resultats ambientals similars. El PK és
el primer instrument de dret internacional que avança en el debat sobre
els instruments econòmics per a la protecció del medi ambient, deixant
de banda la discussió sobre la conveniència o no d’utilitzar-los i posant
l’accent en la forma com han de ser aplicats.
113. El comerç d’emissions és un instrument econòmic que permet la
lliure transmissibilitat d’uns drets d’emissió prèviament assignats als
emissors d’aquests gasos. El sistema de comerç d’emissions parteix
sempre de l’establiment d’un límit global màxim imperatiu d’emissions,
que és inferior al nivell d’emissions actual i que actua com a objectiu
ambiental a assolir. Els drets són distribuïts entre els diferents emissors
participants en el sistema de comerç en forma de fraccions. Aquells
participants que aconsegueixen reduir les seves emissions per sota de
les unitats assignades poden vendre l’excedent a altres participants que
les necessitin, bé per haver-ne rebut menys de les que necessitaven,
bé per augments en les seves produccions. L’eficiència del sistema de
comerç d’emissions es basa en dues premisses:
66
C2
C. Instruments de gestió
I) Els participats amb uns costos de reducció més petits tendiran a
disminuir el seu nivell d’emissions.
II) El preu pagat pel comprador dels drets serà més petit que el cost
de reducció directe de les emissions. El preu de la unitat d’emissió
reflectirà, doncs, el cost estàndard de reducció.
114. D’acord amb el què estableix la Directiva 2003/87/CE, el dia 1
de gener de 2005 es posa en funcionament el mercat de drets
d’emissions de CO2 a la Unió Europea, amb la participació de 15.000
instal.lacions industrials de més de 25 estats. El mercat europeu
inclou únicament les reduccions directes de CO2 de les instal.lacions
de producció d’energia elèctrica i les indústries més consumidores
d’energia, com són la siderúrgia, la refineria d’hidrocarburs, el ciment i
la calç, els productes ceràmics, el vidre, el paper i la pasta de paper. El
primer període de compliment és el 2005-2007 i, a partir d’aleshores, els
següents períodes de compliment seran quinquenals.
115. Per tal de posar en funcionament el mercat de la Unió Europea,
els drets han estat objecte d’assignació gratuïta a cada instal.lació
10
per l’autoritat competent estatal . El Pla Nacional d’Assignació ha
establert els límits màxims pel mercat estatal corresponents al període
2005-2007, i les assignacions a cada un dels sectors inclosos a la
Directiva, així com les emissions que corresponen a la resta de sectors
no inclosos en aquest text legal. L’atribució de drets a cada instal.lació
es farà de forma individualitzada d’acord amb la petició que facin les
mateixes instal.lacions.
116. Les obligacions legals de les instal.lacions especificades al Pla
Nacional d’Assignació de drets d’emissió de l’Estat espanyol
consisteixen en lliurar amb caràcter anual un número de drets
equivalents a les seves emissions verificades per les administracions
competents.
117. Les opcions per donar compliment a les obligacions són les
següents: (a) reducció de les emissions; (b) compra bilateral de drets
d’emissió fora de mercat; (c) adhesió a una plataforma de negociació
alternativa i compra de drets al mercat o (d) conversió d’unitats
resultants de mecanismes flexibles en drets d’emissió. La compra
bilateral pot resultar més econòmica, però requereix la cobertura de risc
de contrapart i una negociació bilateral dels contractes de compravenda.
En canvi, l’adhesió a mercats existents és més senzilla de gestionar, tot i
10
Real Decret 1866/2004 de 6 de setembre per el qual s’aprova el Pla Nacional d’Assignació 2005-2007. BOE 7-9-2004.
67
C. Instruments de gestió
que els preus dels drets poden ser més elevats. Les instal.lacions també
podran convertir drets resultants de mecanismes flexibles del PK en drets
d’emissió europeus.
118. L’objectiu dels mecanismes de projecte (el mecanisme de
desenvolupament net o MDN i el mecanisme d’aplicació conjunta
o AC) és el d’ajudar els països d’acollida dels projectes a reduir les
emissions potencials, mitjançant la transferència de tecnologies
netes i de recursos financers per a projectes específics per part dels
països industrialitzats que són els obligats a reduir les emissions de GEH.
En el nostre àmbit de competències, l’obligat subjecte de dret internacional
serà l’Estat espanyol, que té assignades unes quantitats totals d’emissions
antropogèniques de GEH per a un període de compliment determinat (el
primer període està comprès entre els anys 2008 i 2012).
Sense perjudici de l’obligatorietat del subjecte de dret internacional
públic, serà el sector privat qui haurà d’estar implicat necessàriament
i de manera principal en l’ús dels mecanismes de flexibilitat, tant en
els mecanismes de projecte com en el mercat de drets d’emissió. En
parlar dels actors econòmics del sector privat, entenem en sentit ampli
aquelles entitats emissores directes o indirectes de GEH (generadores
d’energia elèctrica, grans consumidores d’energia elèctrica, gestores
d’abocaments, etc.), aquelles entitats susceptibles de reduir les emissions
de GEH (promotores d’energia renovable, investigació i desenvolupament
de tecnologia neta, estalvi energètic, millores en ús de la terra, etc. ) i
tots els subjectes del mercat financer (entitats financeres -finançadores
de projectes, gestores de fons d’inversió-, entitats intermediadores,
societats gestores de mercats organitzats, etc.).
119. S’haurien de fer conèixer les alternatives disponibles als actors
econòmics locals per tal que puguin valorar els costos i beneficis
i puguin modificar les seves eleccions i comportaments de manera
favorable per al medi ambient. Tenint en compte això, i atès que el
territori català reuneix els elements i factors de competitivitat necessaris
per a la consolidació d’aquests mecanismes de mercat, Catalunya
concentra un gran potencial d’actuació en el marc dels mecanismes
de projecte del PK basat en l’excel·lència de la investigació i el
desenvolupament de tecnologies netes, en el sector del foment de les
energies renovables, de l’eficiència i de l’estalvi energètic, com també en
la riquesa del teixit financer. Des de l’Administració s’hauria de facilitar
als diferents sectors assistència tècnica per tal de reduir els costos de
transacció un cop que els actors en tinguin coneixement.
68
C. Instruments de gestió
120. S’haurien de fomentar les inversions directes d’empreses locals
en països en vies de desenvolupament, a l’empara del MDN, o en
països amb economies en transició, amb el mecanisme d’aplicació
conjunta com a eina bilateral. Aquesta activitat de foment ha de
contribuir a una veritable transferència de tecnologies, que pot abastar,
entre d’altres, el foment d’energies renovables, l’eficiència energètica
o, fins i tot, el segrest de carboni mitjançant embornals. És fonamental
que les empreses catalanes elaborin estratègies per contribuir al
desenvolupament dels països en vies de desenvolupament aprofitant
les noves regles de joc dissenyades pel PK. Aquestes estratègies han
d’adreçar-se cap al treball amb potencials participants en el mercat, per
augmentar la seva capacitat i transmetre’ls coneixements profunds de
les modalitats del MDN i d’AC i una comprensió clara dels conceptes
d’addicionalitat i línia de base.
Les diferents possibilitats d’actuació de Catalunya en aquest àmbit
poden passar per l’edició de material sobre els mecanismes de projecte,
la posada en marxa de missions inverses en regions per fomentar
l’intercanvi de coneixement i la coordinació amb programes de la UE o de
les Nacions Unides, per tal d’ajudar els actors potencials en la interpretació
de regles complexes i a navegar pel procés previ a l’aprovació.
121. S’hauria de facilitar la creació d’intangibles per augmentar el fons
de comerç de les empreses catalanes. Catalunya podria jugar un
paper important a l’hora de facilitar que els actors econòmics defineixin
i desenvolupin mètodes pràctics per tal de determinar les línies de
base –sobretot en projectes a petita escala, que són els que tendiran
a desenvolupar els actors catalans; en la creació d’instruments per
monitoritzar les dades rellevants i per calcular les reduccions d’emissions;
i, finalment, en la definició de procediments per validar i verificar les
reduccions d’emissions. És a dir, es tracta que les empreses locals
puguin crear un bé immaterial, un intangible, que és font de coneixement
i en conseqüència de riquesa i que pot arribar a transformar-se en dret de
propietat, és a dir, en unitat de carboni verificada de qualitat. Les empreses
catalanes, amb el suport del Govern català, poden esdevenir posseïdores
d’un coneixement que acabarà sent un intangible – en una idea entesa
com a resultat d’un procés creatiu, encara que sigui elemental, que es
materialitza en coses o elements: la unitat de reducció verificada-.
122. Catalunya podria facilitar i aglutinar interessos de les empreses
actives en els diferents estadis esmentats en el desenvolupament
d’un mecanisme de projecte: empreses locals capaces de definir línies
69
C. Instruments de gestió
de base estàndard per a projectes a petita escala, de crear instruments
per avaluar dades i calcular reduccions d’emissions i de verificar-les
i validar-les. Es pot crear un grup de treball multidisciplinari que doni
suport a les empreses locals dels diferents sectors amb un cert impacte
en l’escalfament global en el disseny, posada en marxa, verificació i
obtenció d’una unitat de carboni resultant d’un projecte MDN o AC. Un
cop que s’hagi organitzat una assistència tècnica – mitjançant el que no
deixa de ser una col·laboració entre el sector públic i el sector privat – es
poden aprofitar iniciatives existents relatives al foment i a la promoció
d’ofertes i demandes tecnològiques d’empreses catalanes en l’àmbit
internacional per fomentar els acords o projectes de transferència de
tecnologia transnacional.
123. Les empreses de Catalunya haurien de poder aconseguir unitats de
carboni de qualitat. L’objectiu principal és que les empreses catalanes
aconsegueixin, com a resultat dels projectes, una unitat de carboni de
qualitat – que ha de garantir guanys més importants dels projectes.
Aquesta unitat de carboni verificada de qualitat podria servir per donar
compliment a les obligacions del PK (si els mecanismes de projecte
es consideren com a instruments bilaterals que requereixen l’acord de
l’Estat d’origen del projecte i de l’Estat d’acollida), o com a objecte de
contractes de compravenda o altres fórmules financeres derivades.
Situant les empreses catalanes com a propietàries d’una unitat de
carboni, Catalunya possibilita a les empreses locals l’obtenció de
beneficis suplementaris en inversions en projectes que tinguin en
compte aspectes d’escalfament global o, fins i tot, pot facilitar l’accés a
finançament addicional en projectes de reducció d’emissions. La unitat
de carboni és un dret subjectiu pel seu titular, un actiu. Justament, la
possible obtenció de finançament addicional – amb la garantia d’una
unitat de carboni de qualitat – pot sorgir al voltant de la creació d’un ens
multilateral català on es pugui diversificar el risc de diferents projectes
específics i que gestioni i processi la certificació d’unitats de carboni: un
fons de carboni català. És a dir, Catalunya té una oportunitat per ajudar a
definir en el país quines són les unitats de carboni de qualitat que tindran
preus competitius en mercats internacionals de carboni, i promoure
inversions tecnològiques en països en desenvolupament.
70
C. Instruments de gestió
C3
LA PERCEPCIÓ I LA COMUNICACIÓ
SOBRE EL CANVI CLIMÀTIC
124. El canvi climàtic, tant en les seves causes com en les seves
conseqüències, no és únicament un problema científic o tècnic,
sinó que sobretot té un conjunt de dimensions polítiques i socials
les propostes de les quals demanen el recurs a un marc deliberatiu i
participatiu molt més ampli que no es limiti a una exploració, més o
menys aprofundida, rigorosa, o integrada, procedent del treball aportat
per una sola recerca, disciplina científica o conjunt de disciplines. Segons
dades quantitatives, el canvi climàtic no ha constituït ni a mitjans dels
noranta ni en l’actualitat el principal problema de preocupació ambiental
global dels catalans. No obstant això, és possible que s’estigui generant
una major preocupació pels problemes ambientals globals en general i,
per tant, lligada a altres processos de canvi ambiental global, com és ara
el cas de l’aprimament de la capa d’ozó.
125. Un procés deliberatiu dirigit a l’aprenentatge sobre l’escalfament
global de la terra entre la població en general podria donar lloc a:
I) Un increment del reconeixement de la incertesa sobre la seva
existència o inexistència últimes;
II) Un augment del sentiment de la necessitat d’actuar;
III) Una major acceptació de la necessitat d’aplicar mesures
econòmiques i legals al respecte (les quals eren força rebutjades a
l’inici del procés);
IV) Una major consciència sobre la necessitat de reduir, en part, el
consum. Els sectors on es creu més adequat actuar són l’energètic,
el transport, i els residus, juntament amb la planificació del territori.
No obstant això, i en general, es seguiria mantenint encara la
percepció que les decisions relatives al canvi climàtic no haurien
de seguir principalment criteris econòmics, i que les prohibicions
i mesures legals o econòmiques són menys preferibles a les
educatives o voluntàries; i que, dins de les possibles alternatives
que s’identifiquen per combatre el canvi climàtic, també seria
preferible trobar fonts d’energia alternatives, reduir els residus
i trobar noves formes de transport abans que reduir el propi
consum.
71
C. Instruments de gestió
126. La informació sobre el canvi climàtic publicada a la premsa de
Catalunya ha estat molt baixa al llarg de tot el període 1990-2002,
i, en tot cas, molt subjecte a cicles i a esdeveniments i conferències
internacional claus, com va ser la negociació del PK. Amb tot, la
informació apareguda a la premsa a Catalunya ha experimentat un cert
increment al llarg de tot aquest període, la qual cosa probablement
hagi tingut un efecte sobre l’opinió pública, atesa la complexitat i la
dependència informativa a la qual estan subjectes aquestes qüestions.
72
Glossari
aplicació conjunta
Mecanisme de Kyoto que permet que
els països desenvolupats (o companyies
procedents d’aquests països) cooperin
en projectes per reduir les emissions
de gasos amb efecte d’hivernacle i
comparteixin les unitats de reducció
d’emissions.
carboni equivalent
Mesura mètrica utilitzada per comparar
les emissions dels diversos gasos
amb efecte d’hivernacle basada en els
respectius potencials d’escalfament
global.
cistella de Kyoto
Conjunt de sis gasos amb efecte
d’hivernacle –diòxid de carboni, metà,
òxid nitrós, HCFs, PFC’s i SF6– les
emissions dels quals han de ser
controlades per les Parts al Protocol
de Kyoto.
comerç d’emissions
Mecanisme de mercat que permet que
aquells actors (estats, empreses, etc.)
que han reduït les seves emissions
de gasos amb efecte d’hivernacle
per sota els nivells màxims requerits
puguin utilitzar o comercialitzar els seus
excedents d’emissions (la part que han
reduït en excés) per tal que es puguin
reduir les emissions en altres fonts de
contaminació ubicades dins o fora d’un
determinant país. En termes generals,
el comerç pot tenir lloc tant a escala
local com internacional, així com en el
si d’una mateixa empresa amb diversos
centres productius.
embornals de carboni
Sistemes naturals o artificials que
absorbeixen diòxid de carboni procedent
de l’atmosfera i l’emmagatzemen (per
exemple, els arbres, les plantes i els
oceans).
emissions de referència
Emissions de gasos amb efecte
d’hivernacle que es produirien en cas
que no s’adoptessin actuacions per a
reduir-les. Les estimacions del nivell
de referència són necessàries per
determinar l’efectivitat dels programes
de reducció d’emissions (sovint
anomenats estratègies de mitigació).
forçament radiatiu
Canvi en l’equilibri entre la radiació
solar que entra a l’atmosfera terrestre i
la radiació infraroja i d’ona curta que és
emesa des de la Terra. Sense forçament
radiatiu, la radiació solar absorbida per
la Terra seria aproximadament igual a
la radiació infraroja emesa pel planeta.
En canvi, l’increment en la concentració
de gasos amb efecte d’hivernacle a
l’atmosfera condueix a un increment en
l’absorció de la fracció infraroja per part
de l’atmosfera, que la irradia de nou
cap a la Terra i contribueix, d’aquesta
manera, a l’escalfament global del
Planeta.
índex NAO
L’índex NAO (Oscil·lació de l’Atlàntic
Nord) habitualment es defineix com la
diferència de la pressió al nivell del mar
entre dues estacions meteorològiques
situades sobre Islàndia i Portugal.
75
Glossari
L’Oscil·lació de l’Atlàntic Nord és
un mode de variabilitat climàtica de
gran escala que s’associa amb grans
impactes meteorològics i climàtics
a l’Atlàntic Nord i a països propers a
aquesta zona.
a cobrir els costos administratius i a
crear uns fons d’adaptació per ajudar
a emprendre accions en aquells
països en desenvolupament que són
particularment vulnerables als efectes
adversos del canvi climàtic.
inventari d’emissions
Inventari d’emissions de gasos amb
efecte d’hivernacle que els estats han
d’elaborar i sotmetre regularment a la
Conferència de les Parts (del Conveni
Marc sobre el Canvi Climàtic). L’IPCC
ha elaborat directrius per estimar
i elaborar els informes sobre les
emissions antròpiques de gasos amb
efecte d’hivernacle (i les reduccions
corresponents), utilitzant un format
tabular estandarditzat per a sis sectors
principals: energia, processos industrials,
solvents i altres productes, canvis en els
usos del sòl, silvicultura i residus.
mecanismes de Kyoto
Procediments que permeten a les Parts
de l’Annex I assolir els compromisos
contrets en el Protocol de Kyoto i que
es basen en actuacions fora de les seves
fronteres. Inclouen l’Aplicació Conjunta i
el Mecanisme de Desenvolupament Net.
mecanisme de desenvolupament net
(MDN)
Mecanisme definit a l’article 12 del
Protocol de Kyoto que estableix el marc
per al desenvolupament, en països en
vies de desenvolupament, de projectes
que han de permetre donar resposta a
les necessitats de desenvolupament
sostenible del país receptor i generar
crèdits d’emissions que puguin ser
utilitzats per satisfer els compromisos
de les Parts de l’Annex I i, d’aquesta
manera, incrementar la flexibilitat de les
parts per tal que puguin complir els seus
compromisos de reducció. Els projectes
que limiten o redueixen les emissions
de gasos amb efecte d’hivernacle
poden aconseguir els crèdits de
l’inversor (governs o indústries) si així
ho aprova la Junta executiva del MDN.
Una part dels ingressos generats per
les activitats del projecte es destina
1
76
Coneguts anteriorment com mecanismes de flexibilitat.
1
model de circulació general
Model computacional tridimensional,
amb un caràcter global, que pot utilitzarse per simular els canvis produïts en el
sistema climàtic com a conseqüència
de les activitats antròpiques.
països de l’Annex I
Països inclosos a l’annex I del
Conveni de les Nacions Unides sobre
el Canvi Climàtic (UNFCCC) i, més
concretament, tots els països que
pertanyien a l’Organització per a la
Cooperació i el Desenvolupament
Econòmic (OCDE) l’any 1990, a
més de països amb economies de
transició, Europa de l’est i central
(excloent l’antiga Iugoslàvia i Albania).
D’acord amb el que estableix l’article
4.2 del Conveni, els països de l’Annex
I es comprometen específicament a
retornar, individualment o de forma
conjunta, als nivells d’emissions de
gasos amb efecte d’hivernacle de l’any
1990 de cara a l’any 2000.
països de l’Annex II
Països inclosos a l’annex II del Conveni
de les Nacions Unides sobre el Canvi
Glossari
Climàtic (UNFCCC), entre els quals
tots els que formaven part de l’OCDE
l’any 1990. D’acord amb l’article 4.2 del
Conveni, s’espera que aquests països
facilitin recursos econòmics per ajudar
els països en vies de desenvolupament
a complir amb les seves obligacions
(com, per exemple, la preparació
d’informes estatals). Aquests països
haurien de promoure la transferència
de tecnologies respectuoses amb el
medi ambient cap als països en vies de
desenvolupament.
països de l’Annex B
Països inclosos a l’annex B del Protocol
de Kyoto, el qual inclou aquells països
desenvolupats (de l’OCDE, Europa
de l’est i central i la Federació Russa)
que s’han compromès a controlar les
seves emissions de gasos amb efecte
d’hivernacle en el període 2008-2012.
gas i petroli exhaurits, filons de carbó i
aqüífers salins).
unitat de reducció d’emissions
Volum concret i especificat d’emissions
de gasos amb efecte d’hivernacle que
ha estat reduït a través d’un projecte
d’aplicació conjunta o com a unitat
comercialitzable en un sistema de
comerç d’emissions de gasos amb
efecte d’hivernacle.
unitat de reducció d’emissions
certificada
Volum concret i especificat d’emissions
de gasos amb efecte d’hivernacle que
ha estat reduït mitjançant un projecte de
Mecanisme de Desenvolupament Net.
potencial d’escalfament global
Índex utilitzat per traduir el nivell
d’emissions de diversos gasos amb
efecte d’hivernacle en una mesura
comuna que permeti comparar el
forçament radiatiu relatiu de diferents
gasos sense haver de calcular
directament els canvis produïts en les
seves concentracions atmosfèriques.
reservori
Component o components del sistema
climàtic on es troba emmagatzemat
un gas amb efecte d’hivernacle o un
dels seus precursors (per exemple, els
oceans, el sòl i els boscos).
segrest de carboni
Emmagatzematge a llarg termini de
carboni o diòxid de carboni en boscos,
oceans, sòl o subsòl (en jaciments de
77
Abreviacions
AC: aplicació conjunta
AOGCM: Atmospheric Oceanic General Circulation Model
CCAA: comunitats autònomes
CE: Comunitat Europea
CMCC: Conveni Marc sobre el Canvi Climàtic
COVs: compostos orgànics volàtils
EDAR: estació depuradora d’aigües residuals
GEH: gasos amb efecte d’hivernacle
ICAEN: Institut Català d’Energia
IPCC: Grup Intergovernamental d’Experts sobre el Canvi Climàtic
MDN: mecanisme de desenvolupament net
ONU: Organització de les Nacions Unides
PIB: Producte Interior Brut
PK: Protocol de Kyoto
PROGREMIC: Pla de gestió de residus municipals de Catalunya
RSU: residus sòlids urbans
tCO2e: tona de CO2 equivalent
UE: Unió Europea
78
Resumen de
las conclusiones
del informe sobre
El cambio climático
en Cataluña
81
Introducción
La creación del Grupo Intergubernamental de Expertos sobre el Cambio
Climático (IPCC) por parte de las Naciones Unidas y de la Organización
Meteorológica Mundial, en 1988 permitió disponer de un ente independiente
que analiza periódicamente, desde una perspectiva exclusivamente científica
y técnica, el estado del conocimiento sobre el cambio climático. En sus
informes el IPCC también hace recomendaciones respecto a posibles líneas
de actuación de los responsables políticos y sociales ante este fenómeno.
Hasta ahora, el IPCC ha elaborado tres informes globales sobre el estado de
la ciencia del cambio climático, el último de los cuales fue publicado en julio
1
de 2001 . En este último informe se hace constar la necesidad de llevar a
cabo estudios de detalle sobre los impactos, las medidas de adaptación y de
mitigación sobre la cuestión del cambio climático, puesto que este fenómeno
no afectará de la misma manera a todas las zonas de la Tierra.
Efectivamente, el marco del problema del cambio climático es global pero, en
cambio, los impactos y las eventuales acciones de adaptación son diferentes
para cada país y cada territorio. En Cataluña, el Consell Assessor per al
Desenvolupament Sostenible de Catalunya ha impulsado este estudio, con
el objetivo último de disponer de un informe sobre los posibles efectos del
cambio climático en nuestro país.
El estudio ha consistido en recoger toda la información producida acerca este
tema en Cataluña, valorar la información de cualquier procedencia que fuera
aplicable a nuestro país, detectar los vacíos existentes, extraer conclusiones
sobre la situación actual y las perspectivas futuras y, por último, formular
propuestas sobre las diferentes opciones a seguir. Así pues, el proyecto no ha
tenido como objetivo generar materiales estrictamente nuevos, sino recoger
la información científica y técnica existente y disponible en Cataluña en un
único documento que proporcione una visión agregada de las consecuencias
que puede tener el cambio climático.
El estudio se ha dividido en tres grandes bloques, que son los siguientes:
1) La ciencia del cambio climático: la situación y evolución
del clima, los indicadores de cambio climático en Cataluña, el
1
Véase la edición catalana en: Grup Intergovernamental d’Experts sobre el Canvi Climàtic (2003): Canvi Climàtic
2001. III Informe del Grup Intergovernamental d’Experts sobre el Canvi Climàtic. Barcelona: Consell Assessor per
al Desenvolupament de Catalunya.
83
Introducción
inventario de emisiones y proyecciones futuras sobre el cambio
climático en Cataluña.
2) Los impactos, la vulnerabilidad, la mitigación y la adaptación
ante los efectos del cambio climático (en sectores como el
transporte, la industria, la agricultura, el turismo, la salud o los
sistemas naturales).
3) Los instrumentos de gestión del cambio climático: marco de
competencias de Cataluña para desarrollar una política de lucha
contra el cambio climático de origen antrópico y sus potenciales
efectos, instrumentos económicos aplicables, la percepción social
del cambio climático, etc.
El documento que el lector tiene en sus manos es un resumen ejecutivo
del estudio original y, por tanto, contiene un extracto de las conclusiones
elaboradas por los diferentes autores del trabajo. Naturalmente, en una obra
de estas características, en la que se ponen de manifiesto las diferentes
visiones de cada disciplina científica sobre un mismo fenómeno, es difícil
llegar a consensos globales y, por tanto, los autores son únicamente
responsables del capítulo que han elaborado.
Asimismo, por la propia naturaleza de los trabajos desarrollados, las
conclusiones que se incorporan en este documento tienen bases distintas.
Mientras que en los aspectos más científicos y técnicos las conclusiones
responden a la constatación de medidas y cálculos, en otros capítulos
representan las opiniones prospectivas de los autores. Precisamente por esta
razón, y dado el carácter transversal del documento, es posible que el sentido
de algunas de las conclusiones se repite en diversas partes del texto, pese a
que se ha intentado evitar en lo posible.
La lectura de un resumen resulta necesariamente sesgada, y por ello
remitimos al lector interesado a la publicación completa, en la que podra
apreciar todos los matices y la complejidad del análisis del cambio climático
en Cataluña.
A continuación se incluye el índice resumido del informe, con los autores
que han participado en su elaboración:
A. LA CIENCIA DEL CAMBIO CLIMÁTICO
A1. Una visión genérica del cambio climático a escala global.
Josep Enric Llebot. Catedrático de Física de la Materia Condensada
de la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB).
84
Introducción
A2. Una perspectiva histórica del cambio climático.
Antoni Rosell. Profesor de investigación de la Institució Catalana
d’Estudis Avançats (ICREA) en el Institut de Ciència i Tecnologia
Ambientals de la UAB. “Honorary Research Fellow” del
Departamento de Geografía de la University of Durham.
A3. Factores geográficos, regionalización climática y tendencies
de las series climáticas en Cataluña.
Javier Martín Vide. Catedrático de Geografía Física de la Universitat
de Barcelona (UB).
A4. El forzamiento antropogénico y los cambios en el clima.
Xavier Rodó. Director del Laboratori de Recerca del Clima del
Parc Científic de Barcelona (UB). Profesor de investigación de la
ICREA.
Miquel-Àngel Rodríguez Arias. Investigador del Laboratori de
Recerca del Clima del Parc Científic de Barcelona (UB).
A5. Proyecciones futuras sobre el clima en Cataluña.
Josep Calbó. Profesor titular del Departamento de Física de la
Universitat de Girona (UdG).
A6. Estimación de las emisiones de gases de efecto invernadero
producidos en Cataluña durante el periodo 1990 – 2001.
José María Baldasano Recio. Catedrático de Ingeniería Ambiental
de la Universitat Politècnica de Catalunya (UPC).
René Parra. Doctor en Ingeniería Ambiental.
Eugeni López. Tècnico de soporte a la investigación en el Laboratori
de Modelització Ambiental del Departamento de Proyectos de
Ingeñiería de la UPC.
B. IMPACTOS, VULNERABILIDAD, MITIGACIÓN Y ADAPTACIÓN
B1. La energía.
Joaquim Corominas. Director de Ecoserveis y de Ecofys. Profesor
asociado al Departamento de Geografía de la UAB.
B2. Las infraestructures y el medio urbano.
Ricard Pié. Profesor titular del Departamento de Urbanismo
y Ordenación del Territorio de la Escola Tècnica Superior
d’Arquitectura de Barcelona de la UPC.
Josep Maria Vilanova. Profesor asociado del Departamento
85
Introducción
de Urbanismo y Ordenación del Territorio de la Escola Tècnica
Superior d’Arquitectura de Barcelona de la UPC.
Robert Vergés. Profesor del Departamento de Infraestructura del
Transporte y del Territorio de la UPC.
Joan Lluís Zamora. Profesor del Departamento de Construcciones
Arquitectónicas de la Escola Tècnica Superior d’Arquitectura de
Barcelona de la UPC.
B3. El transporte.
Francesc Robusté. Catedrático de Transporte de la UPC. Director
de la Escola Tècnica Superior de Camins Canals i Ports de
Barcelona y del Laboratori d’Anàlisi i Modelizació del Transport
(LAMOT) de la UPC.
B4. La industria.
Joan Jorge. Profesor titular del Departamento de Física Aplicada
de la UPC.
B5. La agricultura y la silvicultura.
Maria Teresa Sebastià. Profesora de Botánica en la Escola Tècnica
Superior d’Enginyeria Agrària de la Universitat de Lleida (UdL).
Responsable del Área de Ecología Vegetal y Botánica Forestal del
Centre Tecnològic Forestal de Catalunya (CTFC).
Pere Casals. Investigador del Centre Tecnològic Forestal de
Catalunya.
Glòria Domínguez. Responsable del Área de Política Forestal y
Desarrollo Rural del Centre Tecnològic Forestal de Catalunya.
Joan Costa. Profesor titular de Fruticultura a la Escola Tècnica
Superior d’Enginyeria Agrària de la UdL.
Lluís Martín. Profesor de Horticultura y coordinador de la Unidad de
Horticultura de la Escola Tècnica Superior d’Enginyeria Agrària de
la UdL.
B6. Los residuos.
Teresa Vicent. Profesora titular del Departamento de Ingeniería
Química de la UAB. Investigadora del Institut de Ciència i
Tecnologia Ambientals (ICTA) de la UAB.
Xavier Gabarrell. Profesor titular del Departamento de Ingeniería
Química de la UAB. Director del Institut de Ciència i Tecnologia
Ambientals (ICTA) de la UAB.
86
Introducción
B7. El turismo.
David Saurí. Profesor titular del Departamento de Geografia de la
UAB. Investigador del Institut de Ciència i Tecnologia Ambientals
(ICTA) de la UAB.
Joan Carles Llurdés. Profesor titular del Departamento de Geografía
de la UAB. Profesor de la Escola Universitària de Turisme i Direcció
Hotelera de la UAB.
B8. Los recursos hídricos y el abastecimiento de agua.
Josep Mas-Pla. Profesor titular del Área de Geodinámica Externa
de la UAB.
B9. Los sistemas naturales: los ecosistemes terrestres.
Josep Peñuelas. Profesor de Investigació del CSIC. Director de
la Unitad de Ecofisiología CSIC-CEAB-CREAF (Centre d’Estudis
Avançats de Blanes).
Iolanda Filella. Científico Titular del CSIC. Unitad de Ecofisiología
CSIC-CEAB-CREAF (Centre de Recerca Ecològica i Aplicacions
Forestals).
Santi Sabaté. Profesor titular de ecología del Departamento de
Ecología de la UB. Investigador del Centre de Recerca Ecològica i
Aplicacions Forestals (CREAF).
Carlos Gracia. Profesor titular de ecología del Departamento de
Ecología de la UB. Investigador del Centre de Recerca Ecològica i
Aplicacions Forestals (CREAF).
B10. El suelo.
Josep Maria Alcañiz. Catedrático de Edafología y Química Agrícola
de la Universitat Autònoma de Barcelona. Investigador del Centre
de Recerca Ecològic i Aplicacions Forestals (CREAF).
Jaume Boixadera. Profesor asociado de Edafología y Química
Agrícola de la ETS d’Enginyeria Agrària de la UdL.
Maria Teresa Felipó. Catedrática de Edafología y Química Agrícola
del Departamento de Productos Naturales, Biología Vegetal y
Edafología de la UB.
Oriol Ortiz. Profesor de Edafología y Química Agrícola de la
UAB. Investigador del Centre de Recerca Ecològica i Aplicacions
Forestals (CREAF).
R.M. Poch. Profesora e investigadora de la ETS d’Enginyeria
Agrària de la UdL y del Centre Tecnològic Forestal de Catalunya.
Responsable del Laboratori de Micromorfologia de Sòls de la UdL.
87
Introducción
B11. Las zonas costeras y la dinámica sedimentaria.
Agustin Sánchez-Arcilla. Catedrático de Puertos y Costas del
Departamento de Ingeniería Hidráulica, Marítima y Ambiental de la
UPC. Director del Laboratori d’Enginyeria Marítima (LIM/UPC) del
Departamento de Ingeniería Hidráulica, Marítima y Ambiental de la
UPC.
José A. Jiménez. Profesor titular del Departamento de Ingeniería
Hidráulica, Marítima y Ambiental de la UPC.
Joan Pau Sierra. Catedrático de Escuela Universitària y director del
Departamento de Ingeniería Hidráulica, Marítima y Ambiental de la
UPC.
B12. La salud.
Marc Sáez. Catedrático de Estadística y Econometría de la
UdG. Investigador Principal del Grup de Recerca en Estadística,
Economia Aplicada i Salut (GRECS) de la UdG.
Aitana Lertxundi-Manterola. Profesora asociada de Informàtica y
Estadística de la UdG.
C. INSTRUMENTOS DE GESTIÓN
C1. El marco institucional.
Isabel Pont. Profesora titular de Derecho Administrativo de la
UAB.
Mar Campins. Profesora titular de Derecho Internacional Público
de la UB.
C2. Los instrumentos económicos.
Flàvia Rosembuj. Profesora de Derecho Mercantil de la UB.
“Visiting Scholar” de la Columbia University.
Lluís Esquerra. Socio del Departamento de Derecho Mercantil
del despacho de Barcelona de Garrigues Advocats i Assessors
Tributaris.
C3. La percepción y la comunicación sobre el cambio climático.
Joan David Tàbara. Profesor asociado a la Universitat Pompeu
Fabra. Investigador del Institut de Ciències i Tecnologia Ambiental
(ICTA) de la UAB.
88
A. La ciencia del cambio
climático
A1
UNA VISIÓN GENÉRICA DEL CAMBIO
CLIMÁTICO A ESCALA GLOBAL
1.
El sistema climático ha cambiado tanto a escala global como a
escala regional desde el fin de la era preindustrial y algunos de
estos cambios pueden atribuirse a las actividades humanas. La
concentración atmosférica de los gases de efecto invernadero (GEI) ha
crecido desde medios del siglo XIX como consecuencia del uso de los
combustibles fósiles, de la gestión de residuos y de los cambios que se
han producido en la agricultura y en los usos del suelo. Cada vez hay
más observaciones que apuntan hacia un calentamiento del planeta que,
como consecuencia, experimenta otros cambios en sus condiciones
ambientales. A escala global, la última década del siglo XX fue la más
cálida desde 1861. Desde esta fecha, 1998 y 2002 fueron, en este orden,
los dos años en los que las temperaturas fueron más elevadas (+0,55ºC
y +0,48ºC respecto a la media 1961-1990, respectivamente).
A partir de los datos paleoclimáticos disponibles y del uso de diversos
modelos climáticos, se ha evidenciado que el calentamiento de los
últimos cincuenta años es atribuible a las actividades antrópicas. Los
cambios del nivel del mar, de la extensión del hielo marino, de la cubierta
de nieve y de las precipitaciones son consecuencia del calentamiento
de la temperatura superficial de la atmósfera. Sin embargo, existen
indicadores importantes del clima que no han cambiado: desde que
se dispone de mediciones de la extensión de hielo en la Antártida (año
1978), no se observa una tendencia significativa a su reducción y no se
han observado cambios en la intensidad y frecuencia de las tormentas
tropicales y extratropicales, ni en la de los tornados.
2.
Todos los escenarios de futuro elaborados por el IPCC prevén que
la concentración de CO2 durante el siglo XXI siga creciendo y, por
lo tanto, que la temperatura y el nivel del mar sigan aumentando
globalmente. Los seis escenarios principales prevén que la concentración
de CO2 aumente hasta 540-970 ppm. Del mismo modo, prevén también
91
A. La ciencia del cambio climático
que el aumento de la temperatura media global del período 1990–2100
oscilará dentro de una franja comprendida entre los 1,4ºC y los 5,8ºC.
En términos generales, la precipitación anual aumentará, aunque este
incremento presentará diferencias a escala regional. Los glaciares
seguirán retirándose y el nivel del mar seguirá subiendo (se prevé que el
ascenso sea de entre 0,09 y 0,88 m). Estos cambios de las propiedades
físicas del sistema climático tendrán efectos en los sistemas biológicos
y sociales que, valorados globalmente, podrían ser más negativos que
positivos. Los posibles impactos de los cambios en el clima afectarán con
más intensidad a los sistemas y sectores económicos más vulnerables
(la agricultura, la salud, la productividad ecológica de los sistemas, los
suelos, el abastecimiento de agua, etc.).
92
3.
Se prevé un aumento de la variabilidad climática en períodos cortos
de tiempo. Los modelos climáticos indican que los incrementos de
concentración de GEI en la atmósfera inducen a cambios en la frecuencia,
la intensidad y la duración de acontecimientos extremos (como oleadas
de calor, lluvias torrenciales, tormentas tropicales, etc.). Con todo, hasta
ahora no se ha detectado experimentalmente un indicador claro al
respecto. En la misma línea, aumenta el riesgo de cambios repentinos
(cambios climático rápidos) a causa de la naturaleza no lineal del sistema
climático. Algunos estudios paleoclimáticos y de modelización muestran
que en el Atlántico Norte, y especialmente en Europa, se pueden producir
cambios bruscos en una o dos décadas debido al calentamiento global.
4.
La inercia en todos los sistemas aconseja establecer estrategias
de adaptación a los cambios que se producen en las condiciones
climáticas. La reducción de las emisiones de CO2 a corto plazo no
conseguirá estabilizar la concentración de este gas en la atmósfera antes
de cien años, así como tampoco frenar el aumento del nivel del mar y la
disminución de la superficie marina ocupada por el hielo. Para los otros
GEI se prevén unos períodos de estabilización más cortos.
5.
La tasa y la magnitud del calentamiento global y de otras
consecuencias que se derivan de él pueden reducirse si se
reducen las emisiones de gases de efecto invernadero. Cuanto
más importantes sean las reducciones, más pequeña será la tasa de
calentamiento. La reducción en las emisiones de GEI es imprescindible
para estabilizar el forzamiento radiativo. Actualmente ya disponemos de
tecnologías que nos permitirían reducir las emisiones de estos gases.
Por otro lado, los bosques, los suelos, los ecosistemas terrestres y los
A. La ciencia del cambio climático
ecosistemas marinos planctónicos, sumideros de dióxido de carbono,
ofrecen un buen potencial –aunque no permanente- para absorber el
exceso de este gas presente en la atmósfera, siempre que se lleve a
cabo una gestión correcta del mismo. Es muy difícil calcular los costes
de mitigación de las emisiones. Deben potenciarse los mecanismos de
transferencia de tecnología a fin de conseguir la estabilización más rápida
con el mínimo coste.
6.
A2
El cambio climático de origen antrópico está directamente
relacionado con otros problemas de carácter ambiental y
socioeconómico y, en consecuencia, las formas de afrontarlo
muchas veces serán comunes y sinérgicas.
UNA PERSPECTIVA
HISTÓRICA DEL CAMBIO CLIMÁTICO
7.
Genéricamente, el clima de Cataluña responde a cambios naturales
globales del sistema climático, como serían las glaciaciones o la
variabilidad a más corto plazo (milenios o siglos) de épocas glaciales
o interglaciales. Sin embargo, no se dispone de estudios paleoclimáticos
centrados en el territorio catalán que permitan entender la variabilidad y la
tendencia al cambio natural de los climas de nuestro país, sus causas y la
respuesta de los sistemas naturales y sociales de cara a adaptarse a los
cambios. Así pues, no existen registros paleoclimáticos de la evolución
de la temperatura del mar cerca del litoral catalán y hay muy pocas
secuencias climáticas en tierra que abarquen más de unos centenares de
años (de hecho, sólo hay una que abarque los últimos 30.000 años y que
haya sido publicada en revistas internacionales indexadas).
8.
En el sur de Europa, las temperaturas se han ido incrementando
progresivamente durante los últimos 8.000 años. El actual clima
mediterráneo, predominante en grandes zonas de Cataluña, comenzó
a extenderse por el territorio catalán, desde el sur, hace unos 7.600
años (es decir, durante el Holoceno, período que comprende los últimos
10.000 años). No fue hasta más tarde, hace entre 4.000 y 5.000 años,
cuando se fueron configurando estas condiciones climáticas en el centro
y norte del país.
93
A. La ciencia del cambio climático
Estos cambios provocaron que la vegetación decidua presente en las
zonas costeras fuese siendo reemplazada, por la de carácter esclerófilo
y que desde hace 2.900 años las sequías persistentes se volvieran
habituales durante el verano. Así pues, parece haber una tendencia
natural a una aridez más importante del territorio, con cada vez menos
lluvias y temperaturas más altas. Sin embargo, esta tendencia contrasta
con el importante descenso de temperaturas que se produce durante el
Holoceno en el norte de Europa.
9.
En el pasado, en Cataluña ya se han producido cambios abruptos
en las condiciones climáticas, así como situaciones meteorológicas
extremas, siguiendo tendencias y frecuencias parecidas a las de
otros lugares del planeta. Habría que realizar estudios que permitieran
establecer cuáles son las pautas de variabilidad natural del clima en
Cataluña, determinando, por ejemplo, la frecuencia con que se presentan
situaciones climáticas extremas de forma natural o la variabilidad del
régimen de lluvias en los diferentes puntos del territorio.
Se desconoce todavía hasta qué punto es posible que se den situaciones
climáticas adversas mucho más extremas que las que se han podido
observar desde que se cuenta con registros instrumentales de las variables
climáticas. También habrá que determinar la respuesta de los sistemas
naturales más vulnerables ante los cambios ambientales (especialmente
las zonas deltaicas y los ecosistemas de alta montaña) o la del clima de
Cataluña (entendido en un sentido genérico) ante fenómenos de alcance
global como “El Niño” o posibles cambios repentinos relacionados con el
vulcanismo, la variabilidad solar o la circulación oceánica.
FACTORES GEOGRÁFICOS,
REGIONALIZACIÓN CLIMÁTICA Y
TENDENCIAS DE LAS SERIES CLIMÁTICAS
EN CATALUÑA
10. Dada la dificultad de hacer generalizaciones, sería necesario disponer
de un gran número de puntos de observación meteorológica para
poder comprender la diversidad climática -pasada, actual y futurade Cataluña. La localización climática de Cataluña conforma un espacio
94
A3
A. La ciencia del cambio climático
singular con múltiples influencias -subtropicales y templadas, atlánticas
y mediterráneas- bajo efectos aerológicos diversos. Sin descender aún a
la escala microclimática, se observa que los grandes contrastes de altitud
y exposición de la geografía catalana producen un complejo mosaico de
climas. Las tierras catalanas presentan contrastes muy notables de tipo
térmico, pluviométrico, etc., muy poco comunes en espacios que a duras
penas tienen unas pocas decenas de miles de kilómetros cuadrados,
tanto en lo referente a la escala climática como a la meteorológica.
La necesidad de obtener series climáticas de calidad, largas y
homogéneas, obliga a cuidar de los observatorios meteorológicos y de sus
observadores, y prestar especial atención a los estudios paleoclimáticos,
base indispensable para estudios climáticos futuros. Será necesario
realizar aún muchos estudios e investigaciones para llegar a comprender,
en profundidad y a una escala espacial suficientemente detallada, el
comportamiento de la atmósfera y del resto de componentes del sistema
climático en Cataluña.
11. La complejidad climática de Cataluña (pasada y presente) constituye
una dificultad a la hora de determinar y evaluar los cambios actuales
y, sobre todo, prever los que se puedan producir en el futuro. Si la
regionalización climática actual de Cataluña es ciertamente compleja,
difícil de plasmar en un mapa, los umbrales y divisorias futuras también
parecen difíciles de prever. En cualquier caso, dado el peso que tienen
los diversos factores geográficos del país, a la hora de establecer
estas divisorias climáticas sería conveniente basarse en las unidades
fisiográficas, tanto ahora como de cara a escenarios futuros.
12. Sería conveniente investigar los patrones de variabilidad de baja
frecuencia propiamente mediterráneos. En el caso de Cataluña, el
índice NAO, el patrón de variabilidad de baja frecuencia más importante
para Europa occidental, tiene una influencia relativamente modesta
debido a la posición a sotavento de la península Ibérica (en la costa
catalana la precipitación invernal presenta correlación negativa pero muy
débil con el índice NAO). El impacto del índice NAO sobre Cataluña se
produce básicamente en invierno y sin retraso temporal, lo que limita
mucho su potencial de predicción.
13. La variación de la cantidad de precipitación en Cataluña es, en estos
momentos, incierta. El estudio de series pluviométricas anuales que
abarquen un siglo o más de duración no evidencia cambios significativos
95
A. La ciencia del cambio climático
en cuanto a la cantidad de precipitación. Así pues, la supuesta
reducción pluviométrica de la que se habla a menudo como un de los
efectos posibles del cambio climático no está avalada por las series
pluviométricas seculares.
14. En Cataluña, la evolución futura de la pluviometría es uno de los
principales temas a tener en cuenta. En nuestro país, el carácter
moderado de las precipitaciones y su acusada variabilidad hacen que
la pluviometría sea un factor decisivo a la hora de realizar previsiones
sobre la evolución del clima y sus posibles efectos socioeconómicos, por
delante, incluso, de la temperatura. La inseguridad que podría generar
una mayor variabilidad pluviométrica en lo referente a las contribuciones
hídricas sería, probablemente, tanto o más grave que una reducción
moderada de los totales pluviométricos.
15. En el conjunto de Cataluña, la temperatura ha mostrado un
comportamiento variable, similar a lo que ha sucedido a escala global
desde el último tercio del siglo XIX hasta la actualidad y, además, se
observa de forma clara un calentamiento entre los años ochenta y
noventa del siglo XX. La década de los años noventa ha sido la más
cálida desde el inicio de los registros instrumentales y, por otro lado, es
posible que a lo largo del siglo XX se haya producido un aumento de la
presión atmosférica media anual, así como la de los meses de invierno,
tal como ha ocurrido en el conjunto de la cuenca mediterránea.
16. No se ha registrado un cambio en el número, la frecuencia, la
intensidad y/o la persistencia de los episodios meteorológicos
extremos. Hasta ahora no se ha podido demostrar, por ejemplo, que
en los últimos lustros se haya producido un aumento de las lluvias con
más cantidad de precipitación, aunque los efectos de este fenómeno
meteorológico hayan producido pérdidas económicas más elevadas en
los últimos años. Por lo tanto, se destaca la necesidad de realizar nuevos
estudios y análisis para caracterizar (en términos de frecuencia, intensidad
y persistencia) y evaluar los riesgos derivados de la variabilidad natural
del clima y, de este modo, descubrir las tendencias reales que se dan
actualmente y su proyección futura.
96
A. La ciencia del cambio climático
A4
EL FORZAMIENTO ANTROPOGÉNICO
Y LOS CAMBIOS EN EL CLIMA
17. El comportamiento del sistema climático ante la ENSO (El Niño
Southern Oscillation) en Europa o el Mediterráneo puede variar de
episodio en episodio, en gran parte debido a las diferencias que ya
existen en origen entre los diferentes acontecimientos (de “El Niño”,
por ejemplo). Esta característica puede dificultar su uso como variable
predictora del clima peninsular, pese a que su gran anticipación puede
contrarrestar estos efectos negativos. Por otro lado, también hay que
tener en cuenta que esta respuesta puede estar enmascarada por la
elevada variabilidad interna que presenta la atmósfera en nuestras
latitudes.
18. En un contexto de cambio climático se prevé, con un grado de
fiabilidad elevado, que en el futuro el índice NAO se vuelva más
profundo y variable, aunque no queda claro en qué medida su influencia
afectará (en conjunto) al clima de Cataluña en invierno.
19. En el caso de la ENSO, se cree que su variabilidad puede incrementar
a escala interanual, debido al calentamiento global y del Pacífico tropical
en particular. Por tanto, en este ámbito se hace evidente la necesidad de
incrementar los esfuerzos de investigación, tanto a nivel instrumental
como analítico, con el desarrollo de predicciones regionales que nos
permitan simular más detalladamente, el clima de un área geográfica tan
compleja como la mediterránea.
A5
PROYECCIONES FUTURAS
SOBRE EL CLIMA EN CATALUÑA
20. Todavía hay un grado de incertidumbre importante en relación con
la modelización del clima a escala global. Las mejores predicciones
sobre la futura evolución del clima a escala global se obtienen de la
aplicación de modelos numéricos de simulación del clima, en particular de
los modelos tridimensionales acoplados, llamados AOGCM (Atmospheric
Oceanic General Circulation Models). Estos modelos acostumbran a
97
A. La ciencia del cambio climático
trabajar con resoluciones del orden de 2,5º de latitud y longitud (Cataluña
está representada por una cuadrícula).
Los modelos climáticos utilizados por el IPCC acostumbran a reproducir
bastante bien el clima presente y los cambios acontecidos durante los
siglos XIX y XX, y empieza a haber consenso sobre la idea de que, en
términos generales, las condiciones climáticas pasadas eran radicalmente
diferentes a las actuales. Por tanto, actualmente las predicciones son
cada vez más fiables. Las incertidumbres que aún existen se ponen de
manifiesto, por ejemplo, cuando diversos modelos que utilizan el mismo
aumento de concentración de CO2 y de aerosoles tienen como resultado
predicciones bastante diferentes.
21. Existen predicciones a escala global mucho más inciertas en cuanto
a los cambios que se puedan producir en la variabilidad climática
y en la frecuencia e intensidad de los acontecimientos extremos.
En particular, diversos estudios muestran una disminución de días con
precipitación, lo que, en combinación con un aumento de la precipitación
total, implicaría un aumento de la intensidad de las precipitaciones.
También se da verosimilitud a las predicciones que indican temperaturas
máximas más altas y más días calurosos sobre las áreas continentales,
un aumento del índice de bochorno y un incremento de la evaporación
durante el verano en los continentes, con el riesgo asociado que se
produzcan sequías e incendios forestales.
22. Sería conveniente regionalizar las predicciones sobre el cambio
climático para el ámbito específico de Cataluña. Actualmente, las
predicciones regionales no están lo bastante desarrolladas y, por lo tanto,
aún no tienen la misma fiabilidad y solidez que las proyecciones a escala
global. De hecho, a medida que se reduce la escala espacial la predicción
del clima futuro para un área se hace altamente complicada e incierta.
En cualquier caso, hasta ahora no se ha encontrado ningún estudio de
modelización o de downscaling estadístico centrado exclusivamente
en Cataluña. En realidad, todos los resultados de proyecciones futuras
en Cataluña han sido extraídos de estudios referidos a áreas mucho
mayores.
23. La temperatura del aire cerca de la superficie terrestre podría
aumentar en toda Cataluña en el transcurso del siglo XXI, como
consecuencia del calentamiento global. El aumento exacto es difícil de
predecir, pese a que hay un acuerdo bastante general sobre el hecho de
98
A. La ciencia del cambio climático
que el aumento podría ser superior al de la media del planeta (que sería,
aproximadamente, de 3,5ºC para finales del siglo XXI). Este aumento
no sería uniforme ni en el tiempo ni en el espacio, pudiéndose producir
aumentos más acusados de la temperatura en verano que en invierno y
más importantes en el interior que en la costa.
24. En Cataluña, la precipitación podría no cambiar significativamente
durante los próximos años. Los diversos resultados regionalizados
presentan predicciones ligeramente diferentes, que oscilan entre
disminuciones moderadas y aumentos muy ligeros. Mas detalladamente,
en términos generales, existe acuerdo a la hora de predecir disminuciones
entre pequeñas y moderadas (hasta un 20%) durante el verano y
aumentos pequeños (hasta un 10%) en invierno. No se han encontrado
predicciones que indiquen cambios significativos para la primavera,
mientras que de cara al otoño la disminución de la precipitación podría
ser aún menor que la de invierno. El único estudio que permite distinguir
variaciones espaciales de estos cambios –con el horizonte fijado a finales
del siglo XXI- indica disminuciones de las precipitaciones en la zona
del Pirineo y Prepirineo occidental (podría ir ligado a las disminuciones
veraniegas) y aumentos en el resto del territorio.
A6
ESTIMACIÓN DE LAS EMISIONES DE
GASES DE EFECTO INVERNADERO
PRODUCIDOS EN CATALUÑA DURANTE
EL PERÍODO 1990-2001
25. Sería indispensable disponer de inventarios de emisiones
transparentes, documentado y comparables. EL IPCC ha desarrollado
unas guías técnicas que incorporan la metodología de cálculo y
comunicación de resultados que tendrían que seguir los Estados
vinculados por PK para presentar oficialmente sus datos de emisiones.
Hay que destacar la buena calidad de las guías del IPCC, pese a que aún
existen algunas lagunas metodológicas y diversos aspectos técnicos por
resolver. El inventario de emisiones calculado según el método del IPCC
incluye asunciones ciertamente discutibles como, por ejemplo, no contar
las emisiones de los incendios forestales o suponer que las emisiones
de metano (CH4) originadas en los depósitos controlados de residuos
99
A. La ciencia del cambio climático
se producen todas en el mismo año que éstos llegan al vertedero. En
relación con Cataluña, sería muy recomendable aplicar la metodología
del IPCC a fin de poder disponer de un inventario de emisiones de GEI.
26. En el período 1990-2001 las emisiones han aumentado siguiendo la
tendencia del Estado español. Según datos oficiales de la Administración
2
española presentados a la Unión Europea , los datos de las emisiones
correspondientes a las instalaciones ubicadas en territorio catalán son,
9
para el año base (1990-1995), un total de 39.282 Gg (1Gg=10 g) de CO2
equivalente. En el año 2001 esta emisión fue de 52.270 Gg, un 33%
superior. En términos medios, las emisiones corresponden en un 72% al
consumo de combustibles fósiles, un 9% a las actividades agrícolas, un
13% a las actividades industriales de producción y un 5,5% a la gestión
de residuos.
27. Las emisiones de CO2 per cápita en Cataluña durante el año 2001
fueron de 8,4 toneladas de CO2 por habitante y año. Estas emisiones
corresponden a un valor medio respecto a los valores indicados por la
ONU para los países ricos y para los países con ingresos medios.
28. Dado el dinamismo del consumo, se complica el cumplimiento de
los compromisos de reducción de emisiones que contempla el PK,
a pesar de las previsiones del Pla de l’Energia a Catalunya en l’Horitzó
de l’Any 2010 (Plan de la Energía en Cataluña en el Horizonte del Año
2010).
2
100
Decisión 1999/296/EC.
B. Impactos, vulnerabilidad,
mitigación y adaptación
B1
LA ENERGÍA
3
29. De todas las conclusiones y propuestas del Llibre Blanc de l’Energia
a Catalunya (Libro Blanco de la Energía en Cataluña), podría
destacar que muchas siguen siendo válidas actualmente, que habría
que impulsar la ejecución de aquéllas que no se han llevado a cabo y
que aún son válidas y, por último, que algunas de ellas deberían ser
modificadas a fin de cumplir los requerimientos de reducción de las
emisiones de CO2 establecidos a escala internacional.
30. Es previsible que la transposición de la Directiva sobre límites
nacionales de emisiones de determinados contaminantes
4
atmosféricos en España comporte problemas importantes a la hora
de aplicarla a Cataluña. Los Estados miembros tienen la competencia
de asignar las cuotas de emisión pactadas a escala comunitaria entre las
diversas regiones y sectores productivos. El Pla de l’Energia a Catalunya
en l’Horitzó de l’any 2010 propone utilizar el indicador de emisiones de
GEI por unidad de Valor Añadido Bruto (VAB). El reparto de las cuotas de
emisión de GEI entre las CCAA del Estado español será una cuestión muy
importante. Es conveniente preparar a fondo las bases de negociación.
31. En el ámbito energético, hay diversas acciones posibles a emprender
para reducir las emisiones de CO2:
I) La adopción de estrategias de ahorro y eficiencia energética en
procesos y equipos, en edificios y vehículos, y/o para generar un
cambio de hábitos en los consumidores.
II) El desplazamiento a formas de energía menos emisoras de CO2.
Hay que tener presente, sin embargo, que no existe demasiado
margen de actuación en este sentido, ya que la conversión a gas
3
4
La política energética del Gobierno de la Generalidad de Cataluña ha venido enmarcada por dos documentos: el
Libro Blanco de la Energia en Cataluña, que cubre el periodo comprendido entre los años 1981 y 2000, y el Plan de
la Energía en Cataluña, aprobado el 2002 y que tiene como horizonte temporal el año 2010.
Directiva 2001/81/CE, de 23 de octubre, sobre límites nacionales de emisión de determinados contaminantes
atmosféricos. DO núm. L 309, de 27/11/2001.
103
B. Impactos, vulnerabilidad, mitigación y adaptación
natural ha sido importante y la energía nuclear no es una opción
válida para cumplir con los compromisos de Kyoto en la UE,
dados los problemas que comporta su uso. La opción que parece
más recomendable es utilizar fuentes renovables de energía. En
Cataluña existen suficientes recursos renovables, conocimientos
técnicos y tecnología como para poder aumentar significativamente
la aportación de las fuentes renovables de energía si se establecen
las condiciones oportunas de promoción activa como, en su día,
obtuvieron todas las otras fuentes (muchas de estas condiciones
están expuestas en El Llibre Blanc de l’Energia a Catalunya).
32. Habría que considerar el hidrógeno en los balances de los cambios
de combustible. La energía que proporcionan los combustibles se debe
mayoritariamente a la oxidación del carbono y del hidrógeno que éstos
contienen, obteniendose dióxido de carbono y agua respectivamente
(ésta generalmente en forma de vapor). Habría que considerar las
emisiones y el rendimiento energético en la producción de hidrógeno
como combustible y, dado que el vapor de agua contribuye al efecto
invernadero e interviene en diversas retroacciones, habría que estudiar
su incorporación en el balance de los cambios de combustibles y utilizar
las tecnologías que condensen el vapor.
33. Existen actuaciones técnicas que pueden llevarse a cabo para
reducir las emisiones de gases con efecto invernadero que no han
sido propuestas en los documentos oficiales, como, por ejemplo:
I) No autorizar centrales termoeléctricas sin cogeneración.
II) Añadir turbina y generador a los embalses existentes que no
dispongan de ellos.
Sería necesario impulsar la asignación de los costes a la energía eléctrica
en función de su origen (renovable –incluyendo toda la hidráulica– y no
renovable –fósiles y nuclear-). En este mismo sentido, habría que velar
para que las grandes empresas eléctricas no financien la electricidad
procedente de fuentes no renovables abaratando su precio de venta
en lugar de conseguir un precio competitivo para el conjunto de fuentes
renovables. Asimismo, sería especialmente importante conseguir
acuerdos favorables para la importación a Cataluña de energía verde
en forma de combustibles, de carburantes y de electricidad, así como
adecuar los sistemas de asignación de costes y la fiscalidad a los costes
104
B. Impactos, vulnerabilidad, mitigación y adaptación
reales. Hay que tener presente que los costes de reducción de las
emisiones de CO2 son aproximadamente correspondientes a las primas
que se asignan a la electricidad de origen renovable.
34. De cara los próximos cinco años habrá que tener especialmente
en cuenta la existencia de un aumento en los costes de la energía,
un incremento de la demanda energética y de las exigencias
ambientales, un crecimiento de la competencia para el acceso al
petróleo, la integración generalizada de criterios energéticos en los
procesos de toma de decisiones y, por último, una generalización
de las fuentes renovables de energía. Todos estos elementos clave se
describen a continuación:
34.1. Incremento de costes.
Este aumento podría deberse, en términos generales, al
incremento de los costes de los combustibles (especialmente
los de origen fósil), a la progresiva internalización de las
externalidades y al previsible aumento de los costes de los
equipos y de las instalaciones energéticas para mejorar la
eficiencia.
34.2. Incremento de la demanda energética.
Es probable que las demandas de transporte, de ocio y de
confort continúen creciendo en el futuro. Ello podría repercutir
claramente en un incremento de las emisiones de GEI. La
información sobre las emisiones derivadas de estas actividades
debe proporcionarse de forma clara, comprensible y concisa,
junto con la recomendación de invertir en equipos más
eficientes y de reducir las actividades que más contribuyen al
consumo de energía.
34.3. Aumento de las exigencias ambientales.
La constatación de la existencia de un cambio climático de origen
antrópico y de sus posibles efectos debería permitir aumentar
la exigencia de reducir las emisiones de GEI, incrementando la
presión para disminuir el consumo de energía (con medidas de
ahorro y de eficiencia energética) y el uso de fuentes renovables
de energía y de tecnologías menos contaminantes.
34.4. Competencia creciente por el acceso al petróleo.
El hecho de que el ritmo de crecimiento del consumo de
petróleo sea más rápido que el de la oferta, o, lo que es lo
105
B. Impactos, vulnerabilidad, mitigación y adaptación
mismo, que la disponibilidad de nuevas reservas, conduce a
una situación de más competencia por este recurso a escala
mundial. Las consecuencias sociales, económicas y políticas de
esta tendencia son muy difíciles de predecir.
34.5. Integración generalizada de criterios energéticos en los
procesos de toma de decisiones.
Así como ya ha sucedido con los criterios ambientales, de
seguridad y de calidad, que se han ido integrando en la
toma de decisiones de todo tipo, los criterios energéticos
también seguirán este proceso. Para conseguir este resultado
habría que mejorar la cultura energética de la población, pero
también la información y el compromiso de las personas con
responsabilidad política y técnica.
34.6. Generalización de las fuentes renovables de energía.
Las fuentes renovables de energía se irán generalizando en
el futuro. En algunos casos, el uso de determinadas fuentes
renovables de energía puede trasladar algunos de sus impactos,
como el visual, cerca de los usuarios, lo que puede crear una
reacción en contra de su uso. Sería importante hacer una labor
educativa respecto a los impactos del sistema energético con
el fin de que pudieran evaluarse correctamente los impactos
de las diferentes fuentes y tecnologías. La visibilidad de los
impactos debería contribuir a una limitación del consumo de
energía y de la construcción y ampliación de determinadas
infraestructuras energéticas.
35. Análisis clásico del sistema energético en Cataluña respecto a las
emisiones de gases de efecto invernadero.
106
B. Impactos, vulnerabilidad, mitigación y adaptación
Puntos fuertes y oportunidades
Puntos débiles y retos
• Importancia del gas natural en el
consumo doméstico e industrial
• Dependencia eléctrica del exterior
• Peso de la energía nuclear en la
producción energética
• Poca importancia del carbón
• Potencial eólico importante sin
explotar
• Potencial solar por explotar
• Apoyo social a la energía solar
• Potencial de aprovechamiento del
calor de la generación eléctrica en
centrales térmicas
• Tejido asociativo y social favorable
al uso de las fuentes renovables de
energía
• Capacidad tecnológica para reducir
las emisiones de GEI
• Existencia de empresas punta en el
sector de las energías renovables y
de la eficiencia energética
• Potencial de impulsar el turismo
verde o sostenible
• Existencia de proyectos de la UE
para disminuir las emisiones de GEI
• Reducción del gasto energético
• Renovación de equipos anticuados
• Exportación de conocimientos
• Exportación de tecnología
• Reciclaje profesional de las personas
que trabajan en este ámbito.
• Actualización de los programas
formativos
• Dependencia de competencias
energéticas de organismos de fuera
de Cataluña
• Proximidad a la saturación del
potencial hidroeléctrico
• Cierta oposición a la energía eólica
• Importancia del tráfico de paso en
el consumo de carburantes
• Falta de empresas energéticas
catalanas
• Poca formación universitaria en el
ámbito de las energías renovables
• Poca concienciación social de la
necesidad de reducir las emisiones
de GEI.
• Introducción de nuevas centrales
sin cogeneración
• Incrementos importantes del
consumo eléctrico de nuevas
infraestructuras con gran consumo
energético
• Decisión del Gobierno central sobre
el reparto de las emisiones entre
CCAA
• Encarecimiento de los combustibles
fósiles
• Exigencia ambiental creciente de la
UE
• Incoherencia entre las iniciativas de
las diversas administraciones
• Incremento de la climatización
eléctrica de las viviendas
• Incorporación del equipo de
generación en los embalses
existentes sin aprovechamiento
eléctrico
• Aprovechamiento del biogàs
de los vertederos de RSU sin
aprovechamiento energético
107
B. Impactos, vulnerabilidad, mitigación y adaptación
LAS INFRAESTRUCTURAS
Y EL MEDIO URBANO
36. El actual proceso de urbanización que experimenta Cataluña ha
comportado la extensión del modelo residencial de baja densidad, con
un elevado consumo de suelo y la demanda de nuevas infraestructuras
urbanas, que genera un aumento de la movilidad obligada y hace inviable
una red de transporte público eficaz. Para hacer frente a estos problemas,
se debería desarrollar un planeamiento territorial y urbanístico que frenara
estas dinámicas urbanas a través de una distribución racional de los usos
del suelo y las redes de transporte público. Por otro lado, la urbanización
del territorio también limita la disponibilidad del suelo como sumidero de
carbono.
37. Los efectos del cambio climático previstos aconsejan la revisión
de los criterios de diseño y construcción de las infraestructuras. En
el caso de las infraestructuras de comunicación, dicha revisión debería
llevarse a cabo ante un posible aumento de la frecuencia de fenómenos
meteorológicos extremos (como las lluvias torrenciales), tanto por lo que
pueda suponer de mantenimiento y uso de las técnicas constructivas
como por el riesgo que pueda comportar el efecto barrera para la libre
circulación de las aguas superficiales. En lo referente a las redes pluviales,
que actualmente se dimensionan por acontecimientos con periodos
de retorno pequeño (del orden de diez años), debería considerarse la
posibilidad de que se produjese un aumento considerable del riesgo de
inundación y que, por lo tanto, fuese necesario ampliar su capacidad y
acondicionar áreas inundables como sistemas de laminación de grandes
avenidas.
38. Habría que disponer de infraestructuras de suministro de agua que,
en episodios extremos de falta de recursos hídricos, permitieran
dar respuesta a las demandas. En la situación actual, las simulaciones
realizadas en la región metropolitana de Barcelona ponen de manifiesto
que ya se producen déficits de agua superiores al 10% uno de cada
diez años. Si se van repitiendo con frecuencia periodos de sequía más
intensos y continúa el aumento de población experimentado en los
últimos años, la situación podría empeorar de forma notable.
39. Los edificios son unos de los principales responsables de la creación
de las condiciones últimas del microclima urbano. La temperatura, la
108
B2
B. Impactos, vulnerabilidad, mitigación y adaptación
humedad, la radiación y la ventilación pueden ser hábilmente modeladas
por la edificación, creando calles y plazas con mejores condiciones
climáticas que las naturales de la zona. Esto es así, no sólo por el efecto
de la propia ordenación urbanística (sol-sombra, barlovento-sotavento, a
cubierto–a descubierto), sino también por los materiales de cerramiento
y revestimiento utilizados en las cubiertas y fachadas.
Los nuevos edificios presentan una estructura más ligera, con muchas
superficies vidriadas y con materiales de conductividad térmica más
elevada. Esta tipología constructiva obliga, en términos generales,
a incrementar el uso de tecnologías de climatización artificial de los
edificios, tanto de sistemas de calefacción como de refrigeración (cada
vez más indispensables durante el verano). Consecuentemente, habría
que avanzar en la introducción de criterios climáticos en el diseño de
los edificios, a fin de mantener el confort de sus habitantes y/o usuarios,
minimizando el uso de tecnologías de climatización artificiales y
mejorando su eficiencia energética.
B3
EL TRANSPORTE
40. El aumento de la movilidad cotidiana de la población y el incremento
del transporte de mercancías son dos tendencias generales en todo
el mundo. Pese a la evolución positiva de la eficiencia energética de los
vehículos, las distancias recorridas han aumentado, la ocupación media
ha disminuido y la movilidad global ha aumentado un 50% por encima del
crecimiento del PIB. Para reducir el nivel de emisiones asociado a este
aumento de la movilidad, sería fundamental ampliar la red ferroviaria y
mejorar el servicio como alternativa a los otros medios de transporte más
contaminantes y, además, introducir masivamente las pilas de hidrógeno
como principal alternativa energética ventajosa para la automoción a
medio plazo.
41. El transporte es el sector que está creciendo más como consumidor
de energía y productor de gases de efecto invernadero en la Unión
Europea. Las previsiones para el periodo 1998-2010 apuntan hacia un
incremento del 38% en el transporte de mercancías y del 24% en el de
viajeros en la Europa Occidental. En los últimos años se han producido
mejoras en la tecnología y los carburantes, que han tenido como
109
B. Impactos, vulnerabilidad, mitigación y adaptación
resultado descensos significativos en las emisiones de determinados
contaminantes. Pese a ello la calidad del aire todavía es pobre en la
mayor parte de ciudades europeas. En cuanto a las mercancías, las
nuevas prácticas logísticas (just in time, stock cero, entregas en ventanas
temporales, etc.) valoran la calidad del servicio por encima de los
costes del transporte y, por tanto, de su impacto sobre las emisiones.
En este ámbito, los escenarios de mejora no son muy optimistas pese
a los recientes pasos dados hacia la regularización del transporte de
mercancías interurbano por carretera (canon por uso de carretera)
y del urbano (control de la carga y descarga con tiempo máximo de
estacionamiento).
LA INDUSTRIA
42. Las industrias catalanas presentan diferentes grados de sensibilidad
al cambio climático en función de su tipología y, por lo tanto, deberán
adaptarse a ello en función de su especialidad y experiencia.
43. Los cambios de clima tendrán que ser más evidentes antes de
que las empresas decidan invertir para adaptarse a ellos y mitigar
sus efectos. Con un tiempo de vida de la maquinaria de las plantas
industriales que va desde los 10 hasta los 40 años, las empresas estarán
en condiciones de cambiar la maquinaria sólo cuando ésta tenga que
renovarse, y no antes.
44. Habría que estudiar la opción de establecer mecanismos de
financiación, bien desde la Administración, bien desde las
federaciones de industrias, a fin de contribuir a reducir los costes de
adaptación. En los próximos años será clave mantener la aplicación de
herramientas de adaptación continua, obligando las empresas a innovar,
a rediseñar procesos que las sitúen allí donde la sociedad empieza a
exigir desde el punto de vista ambiental. Está comprobado que aspectos
como el ecoetiquetado o el ahorro energético asociado a un producto
presente en el mercado hacen que éste disfrute de una mayor demanda.
110
B4
B. Impactos, vulnerabilidad, mitigación y adaptación
B5
LA AGRICULTURA Y LA SILVICULTURA
45. Los efectos del cambio climático sobre la agricultura son inciertos,
variados y complejos y presentan interacciones entre ellos y con
factores culturales, políticos y socioeconómicos, entre los cuales
destacan el abandono de las actividades agrarias y los cambios en los
usos del suelo, los cuales pueden tener unas repercusiones tan grandes
o más que el cambio climático. La reducción de la superficie destinada
a tierras de cultivo y bosques debido a los procesos de urbanización
sigue un ritmo muy rápido en todo el mundo, principalmente en las zonas
más próximas a grandes áreas metropolitanas. En áreas más alejadas
de la dinámica metropolitana, el abandono y posterior crecimiento del
bosque en tierras explotadas anteriormente por la agricultura tiene como
consecuencias una pérdida de biodiversidad, una reducción de la calidad
del paisaje y un aumento del riesgo de incendios. En cambio, el paso
de cultivo a bosque podría incrementar su potencial como sumidero de
carbono.
46. La respuesta ante el cambio climático varía según las especies
agrícolas y forestales. Este efecto diferencial se ha observado evaluando
el estrés en las altas temperaturas, el grado de respuesta sostenida y de
aclimatación al aumento del CO2 en la atmósfera y la vulnerabilidad al
incremento en la concentración de ozono (O3).
47. El aumento de la temperatura puede conducir a corto plazo a la
rápida mineralización de la materia orgánica de los suelos forestales
y agrícolas y, a la larga, a una disminución de la disponibilidad de
nutrientes en el suelo. Este hecho podría agudizarse si se produjera
un aumento de la relación C/N de la materia que vuelve al suelo como
consecuencia de un aumento del CO2 atmosférico.
48. En Cataluña, una de las principales amenazas para la agricultura
y la silvicultura es la disminución de la disponibilidad de agua con
el aumento de la evapotranspiración con las temperaturas y la posible
reducción de las lluvias. Si se garantizara el suministro de riego, las
zonas de regadío podrían aumentar su productividad. Este aspecto,
sin embargo, presenta cierta complejidad y está condicionado a otros
factores que pueden afectar a la productividad de los cultivos (tipo del
suelo, etc.).
111
B. Impactos, vulnerabilidad, mitigación y adaptación
49. Los cambios en las variables climáticas podrían afectar a la
productividad de los cultivos y a los riesgos meteorológicos a los
que están sometidos. La disminución de horas de frío podría conducir
a un descenso de la producción de cultivos leñosos como el manzano,
el peral, el cerezo y el melocotonero en zonas tradicionalmente fruteras
como la Plana de Lleida. Un cambio de variedad en especies como el
melocotonero podría solucionar el problema, pero en el caso de las
manzanas y las peras el riesgo es mayor. Si la subida de temperaturas
produce un adelantamiento de la floración y el riesgo de heladas se
mantiene, la incertidumbre en la producción aumentará. Por el contrario,
si el riesgo de heladas disminuyera, podrían introducirse variedades más
tempranas de melocotoneros o albaricoqueros, de calidad y producción
más bajas, pero con un precio de venta más alto. También podría
introducirse el cultivo del níspero y ampliar el cultivo de cítricos, con
la posible introducción, si el aumento de temperaturas y descenso del
riesgo de heladas lo permite, del mandarino y el limonero. La reducción
del riesgo de heladas invernales también favorecería otros cultivos
leñosos de secano como el olivo, con la reducción del riesgo de pérdida
de cosecha y una menor necesidad de reposición de los árboles.
50. La reducción de la disponibilidad hídrica podría ser crítica en las
zonas de secano, reduciendo la productividad de cultivos como el olivo,
el almendro, el avellano o la viña. El efecto del cambio climático sobre la
viña, sin embargo, dependerá probablemente de efectos microclimáticos
particulares. El aumento del estrés hídrico también podría ser muy
importante para otros cultivos de secano como los cereales en zonas
ahora ya relativamente áridas. En cambio, su cultivo podría extenderse
en áreas de secano actualmente más húmedas, como la comarca del
Berguedà.
51. Las consecuencias para los pequeños productores podrían ser
más importantes que para los grandes, dado que los primeros tienen
menos capacidad de cambiar sus cultivos con variedades alternativas y
de afrontar con éxito posibles rechazos temporales del mercado, donde
una pequeña tara en los productos podría hacerlos invendibles.
52. Se estima un incremento de la vulnerabilidad de los cultivos y el
ganado a las plagas y las enfermedades (actualmente de distribución
limitada por las bajas temperaturas y el riesgo de heladas). El impacto
sobre las malas hierbas dependerá de las especies concretas y del
cultivo así como de las características ecofisiológicas y competitivas de
112
B. Impactos, vulnerabilidad, mitigación y adaptación
éstos. El incremento de CO2 en la atmósfera podría hacer aumentar la
resistencia del vegetales por incremento de la producción de productos
secundarios, pero el aumento de la relación C/N del material vegetal
resultante podría estimular su consumo y empeorar la calidad de la
materia orgánica del suelo, amenazando la disponibilidad de nutrientes.
53. Los prados de alta montaña y los bosques de montaña son
ecosistemas muy amenazados por los cambios en las condiciones
climáticas. Los prados y los bosques constituyen un reservorio de
biodiversidad y proporcionan una fuente de productos diversos y
externalidades. El manejo extensivo tradicional de los pastos ha configurado
su valor ecológico, paisajístico y cultural. El calentamiento podría tener un
efecto positivo sobre su productividad, pero la amenaza de extinción de
algunas especies y de pérdida de la calidad de la biodiversidad es real.
Los bosques y los pastos presentan un valor añadido en la mitigación del
cambio climático gracias a su función como sumideros de carbono en el
suelo. Sin embargo, habría que saber más acerca de la relación entre la
gestión de estos ecosistemas y su efecto de sumidero.
El principal valor de los bosques de Cataluña radica en los productos
que no tienen un valor directo de mercado y las externalidades, como
por ejemplo son la biodiversidad, la protección y la regulación hídrica.
Además, nuestros bosques son extraordinariamente multifuncionales en
sus productos de mercado. Actualmente, los productos madereros son
poco competitivos en los mercados internacionales, y las perspectivas
bajo el cambio apuntan hacia un empeoramiento de esta situación. Los
productos no madereros proporcionan un volumen económico nada
desdeñable, pero su aprovechamiento es heterogéneo y está poco
regulado. Con el cambio climático podría producirse una disminución
en la producción de setas, pero una mejora en la calidad de plantas
medicinales y aromáticas, así como en la producción de miel y de otros
productos apícolas.
54. A largo plazo podría producirse un cambio en la distribución de la
vegetación de los bosques de Cataluña. Las zonas bajas y meridionales
podrían enriquecerse en plantas de matorral, el bosque mediterráneo
podría subir de cota en las zonas de montaña y los bosques de montaña
tenderían a escasear. Las comunidades silvícolas tienen más resiliencia
ante los cambios que otras comunidades vegetales más efímeras,
pero, esta capacidad de tamponar los cambios podría desaparecer si
el bosque fuera destruido por perturbaciones a gran escala (como los
grandes incendios ocurridos en los últimos años). En este caso, las
113
B. Impactos, vulnerabilidad, mitigación y adaptación
diferencias en la capacidad de regeneración de las diferentes especies
y su vulnerabilidad relativa en frente al estrés hídrico y otros pueden
determinar cambios importantes en la composición y funcionalismo de
nuestros bosques.
55. El cambio climático podría comportar un aumento del riesgo de
incendio en las zonas mediterráneas y una ampliación de las zonas
de alto riesgo hacia territorios donde ahora es más bajo. El principal
riesgo natural para los bosques de nuestro país es el fuego, riesgo que a
menudo se ve incrementado por la presión antrópica. Su vulnerabilidad
podría verse aumentada por una mayor frecuencia y magnitud de los
episodios de sequía, el abandono de las zonas rurales -que podría
incrementarse en las zonas de secano si disminuyera la productividad y la
competitividad de los productos agrícolas-, la evolución de los sistemas
forestales hacia bosques jóvenes y densos y la disminución de la gestión
forestal debido a un descenso de la rentabilidad de los aprovechamientos
de la madera.
LOS RESIDUOS
56. Los residuos que más aportaciones hacen a las emisiones de gases
de efecto invernadero (dióxido de carbono y metano) son los residuos
sólidos urbanos que se gestionan a través de vertedero (75% de las
emisiones totales de los residuos sólidos urbanos), seguidos de los que
se destinan a incineración (23%) y las aguas residuales tratadas en EDAR
(2%). Gran parte de estas emisiones son producidas a partir de materia
orgánica no fósil contenida en estos tipos de residuos. En Cataluña la
producción de residuos sólidos urbanos (RSU) ha aumentado un 50%
durante la última década. Actualmente, la disposición controlada de los
residuos municipales es la vía más utilizada por este tipo de residuo, que
en el año 2000 representó el 65,3% del total de residuos municipales
generados. En este sentido, hay que señalar que existen más de 32
depósitos en funcionamiento distribuidos por la geografía catalana.
57. El aprovechamiento del biogás producido en el proceso de digestión
anaerobia desempeña un papel capital en la reducción de las
emisiones de gases de efecto invernadero, ya sea porque se lleva
a cabo en los vertederos, ya sea porque es uno de los tratamientos
114
B6
B. Impactos, vulnerabilidad, mitigación y adaptación
propuestos para valorizar la materia orgánica. Mediante este proceso
puede tratarse un gran número de residuos: agrícolas y ganaderos,
industriales orgánicos, aguas residuales urbanas e industriales, fangos
de estaciones depuradoras y la fracción orgánica de los residuos sólidos
urbanos. El biogás, que posee un alto contenido en energía y puede ser
utilizado de muchas maneras con un elevado rendimiento energético
(para producir electricidad, cocinar, etc.), es un combustible que genera
energía neutral desde el punto de vista de las emisiones de CO2.
58. La normativa europea y catalana en materia de residuos y el Plan
de Gestión de Residuos Municipales de Cataluña para el período
2001-2006 (PROGREMIC) pueden contribuir a reducir las emisiones
de gases de efecto invernadero de cara al futuro. La implantación
de las medidas de mitigación propuestas (disminuir la aportación de la
materia orgánica a vertederos, implantar la recogida selectiva, recoger
el biogás de los vertederos, aprovechamiento del biogás, etc.) resulta
más fácil en los vertederos de nueva creación. Sin embargo, haría falta
hacer un esfuerzo suplementario para implantarlas en los vertederos más
antiguos y en los que tienen pocos años de vida útil. Es especialmente
significativa la opción de aprovechar energéticamente el biogás, ya que
su aprovechamiento contribuiría a reducir el uso de otros combustibles
que generan emisiones de GEI. No obstante, se detecta como punto débil
la efectividad de las redes de recogida o captación del biogás en el vaso
del vertedero. Habría que llevar a cabo un minucioso un seguimiento de
los vertederos que se han ido cerrando en estos últimos años y que no
disponían de sistemas de recuperación de este gas.
59. En los próximos años se podrían reducir en un porcentaje elevado
las emisiones de dióxido de carbono equivalente generadas por
los procesos de tratamiento de los residuos con respecto al año
2000, dado que el punto de partida no podría ser peor: el 65% de los
residuos urbanos del año 2000 iban a vertedero y, del resto, una parte
muy importante iba a incineración. Si se cumple la planificación del
PROGREMIC, de cara al año 2006 un 55% de la materia orgánica se
tendrá que valorizar mediante metanización (las emisiones tienen efectos
positivos ya que sustituyen otras emisiones para obtener energía) y
compostaje (reducen los efectos de las emisiones respecto al vertedero
unas diez veces, dado que no se genera CH4). Aunque se lograse cumplir
con el objetivo establecido en el PROGREMIC, todavía quedaría una
parte importante de materia orgánica que iría destinada a vertederos. Así
pues, habría que velar por el diseño y funcionamiento correctos de los
115
B. Impactos, vulnerabilidad, mitigación y adaptación
vertederos (especialmente en lo que a la captación y aprovechamiento
energético del biogás se refiere) a fin de que puedan reducirse sus
emisiones a la atmósfera.
60. Las principales reducciones podrían producirse a partir del año
2006, dado el periodo de tiempo que se requiere para implantar nuevas
instalaciones y mejorar las actuales. La planificación del PROGREMIC es
adecuada para reducir las emisiones, aunque podría plantear objetivos
más ambiciosos en lo referente a instalaciones que permitieran recuperar
el biogás.
61. Las aguas residuales tratadas en las estaciones depuradoras de
aguas residuales representan una contribución pequeña (2%) al total
de emisiones generadas por los residuos en Cataluña. Durante los
próximos años se prevé un incremento de dichas emisiones respecto al
año 2000, como consecuencia de la ejecución de nuevas actuaciones ya
planificadas que son absolutamente necesarias para una buena gestión
de las aguas residuales. Podría destacarse la puesta en funcionamiento
de la EDAR del Baix Llobregat, que tratará un volumen de aguas residuales
muy importante, pero que, a su vez, hará aumentar entre un 10 y un 15%
las emisiones de GEI, y los cambios adoptados en el funcionamiento de
numerosas EDAR para la eliminación de nutrientes, que harán aumentar
ligeramente las emisiones de óxidos de nitrógeno (NOx).
62. La planificación de la gestión de los purines debería incorporar las
emisiones generadas por este tipo de residuos como criterio de
decisiones. A partir de los datos de producción de purines se podría
estimar la producción máxima de biogás en Cataluña. Las previsiones
realizadas para el año 2010 comportan una producción inferior al 10% del
total del biogás que potencialmente podría aprovecharse. El escenario
energético de 2010 previsto por el ICAEN refleja un incremento en las
emisiones de CO2 y metano (CH4) generadas por los purines excedentes
que no podrán ser vertidos al suelo y que, por lo tanto, deberán ser
tratados en plantas de secado térmico (generando nuevas emisiones de
CO2 y COVs), balsas, depuradoras con eliminación de nutrientes, etc.
116
B. Impactos, vulnerabilidad, mitigación y adaptación
B7
EL TURISMO
63. El turismo es una de las actividades económicas principales de
Cataluña. Se trata de un sector muy diversificado que comprende el
turismo de masas (sol y playa), el turismo de invierno (esquí) y formas
emergentes de turismo alternativo, como las vinculadas a la naturaleza
y la aventura, al patrimonio cultural y urbano, a la práctica de ciertos
deportes como el golf o la náutica, a la creación de parques temáticos, etc.
El llamado “turismo de sol y playa” todavía es la modalidad dominante,
seguido por el turismo del esquí, con una presencia importante del
mercado doméstico. Sin embargo, buena parte de las diversas formas de
turismo llamado alternativo (quizás menos dependientes del clima, pero
sí de los posibles efectos del cambio climático sobre ciertos ecosistemas)
muestra un notable dinamismo que probablemente se intensificará de
cara al futuro.
64. El clima es un factor clave para gran parte de la oferta turística de
Cataluña. Por tanto, cualquier cambio en las condiciones climáticas
podría comportar impactos muy significativos en el turismo. El hecho
de que estos efectos sean positivos o negativos dependerá de cada
subsector y de las estrategias de adaptación o de mitigación que se
adopten. No obstante, en este sentido se percibe poca concienciación
por parte del sector turístico catalán en relación con la existencia del
cambio climático y sus efectos potenciales sobre el turismo.
65. Existe una hipótesis plausible sobre el aumento de la frecuentación
de visitantes por el alargamiento de la temporada y la disminución
de la estacionalidad en el turismo de sol y playa. Adicionalmente, el
incremento más elevado de las temperaturas en destinos competidores
también podría influir positivamente en este subsector.
El aumento de la frecuencia de los fenómenos extremos y el incremento
del nivel del mar -otros posibles efectos del cambio climático- podrían
suponer una amenaza para un recurso tan básico para el turismo como
son las propias playas. Si estos cambios se confirmaran, habría que
estudiar exhaustivamente las vías para intentar minimizar dichos efectos,
que podrían pasar por la construcción de obras de protección del litoral
y/o la reordenación del espacio construido en primera línea de costa.
En otro orden de cosas, el cambio climático podría tener un efecto
sobre esta modalidad de turismo en la medida en que pueda afectar a la
disponibilidad futura de recursos hídricos.
117
B. Impactos, vulnerabilidad, mitigación y adaptación
66. Los impactos más importantes del cambio climático sobre el sector
turístico de Cataluña recaerían probablemente sobre el turismo de
invierno, aunque variarían en función de la ubicación de las estaciones
de esquí. La innivación artificial (es decir, el uso de cañones de nieve)
podría intensificarse en el futuro, especialmente en las estaciones
más orientales del Pirineo catalán, como respuesta a esta variabilidad
climática. Ello contribuiría al hecho de que el esquí pudiera mantenerse
por encima de los 2.000 metros, pero, al mismo tiempo, eso implicaría
que se podría llegar a producir el abandono de parte de las instalaciones
actuales situadas por debajo de esta cota. Finalmente, también hay que
tener presente que pese a que la innivación artificial ha permitido la
adaptación de este sector turístico a la variabilidad del clima, presenta
claras limitaciones de tipo ambiental.
67. Los impactos sobre el llamado turismo alternativo variarán en
función de cada modalidad concreta de actividad. A primera vista
no parece que el turismo cultural y urbano tengan que verse demasiado
afectados, mientras que el ecoturismo y el turismo rural podrían estarlo
en la medida en que el patrimonio natural que los sustenta evolucione
como consecuencia del cambio climático.
68. La diversificación de la oferta turística y la integración de productos
contribuiría a aumentar la capacidad de hacer frente a los posibles
impactos del cambio climático. El sector turístico catalán se halla en un
proceso de adaptación a las nuevas tendencias en el mundo del turismo,
especialmente orientadas hacia la diversificación e integración de
“productos” y “paquetes”, así como a la mejora de la calidad (incluyendo
de forma muy significativa la mejora en el rendimiento ambiental de
empresas y destinos turísticos). Al reducir el riesgo de dependencia de un
solo ámbito, el sector también estaría mejor preparado para afrontar los
posibles impactos del cambio climático. Con todo, habrá que seguir con
atención la evolución de esta tendencia para comprobar si se consolida
durante los próximos años.
118
B. Impactos, vulnerabilidad, mitigación y adaptación
B8
LOS RECURSOS HÍDRICOS
Y EL ABASTECIMIENTO DE AGUA
69. En Cataluña, los efectos del cambio climático sobre los recursos
hídricos deben estimarse considerando las posibles tendencias
que experimentará la meteorología en la cuenca mediterránea:
aumento de las temperaturas, mantenimiento o ligera disminución
de la precipitación e incremento de los episodios extremos (lluvias
torrenciales). La repercusión de estos cambios sobre la dinámica
hidrológica es compleja, pero, a grandes rasgos, podría comportar
un aumento importante de la evapotranspiración, una disminución de
la recarga de los acuíferos y, exceptuando los episodios extremos,
una reducción del caudal de los ríos. La variabilidad intra e interanual
observada desde 1960 en el río Fluvià puede ser indicadora de cambios
en la dinámica hidrológica. En la costa, el posible aumento del nivel del
mar, junto con las repercusiones antes mencionadas, podría favorecer la
intrusión de la cuña salina en los acuíferos litorales y, consecuentemente,
ello reduciría su capacidad de explotación.
70. Las variaciones en la demanda de agua y las transformaciones
acontecidas en los usos del territorio podrían producir, a corto
y medio plazo, afectaciones más importantes en lo referente a
los recursos hídricos que las influencias globales derivadas del
cambio climático. Concretamente, los cambios de uso del suelo
(abandono de pastos y cultivos) en la cuenca del Ebro puede haber
influido significativamente en los caudales recientes del río. Durante los
próximos años será clave la definición de una política hidrológica que
contemple específicamente reducciones potenciales en la disponibilidad
de recursos y, a la vez, garantice la satisfacción de la demanda. Habría
que formular propuestas de gestión en las que aparezcan explícitamente
las limitaciones que la influencia del cambio ambiental (que incluye
las causas climáticas y las antrópicas) tendrá sobre el abastecimiento
humano y la disponibilidad de agua para los ecosistemas. Actualmente,
la demanda en las cuencas internas es del orden de un 80% de los
recursos, lo que requiere una gestión muy precisa en la que las iniciativas
de ahorro, control del uso y posibles limitaciones al desarrollo territorial
resultarán imprescindibles.
71. Actualmente se dispone de un conocimiento aceptable de los recursos
superficiales, mientras que el conocimiento sobre los recursos
119
B. Impactos, vulnerabilidad, mitigación y adaptación
subterráneos es aún aproximado. Debería mejorarse el conocimiento
de los diferentes componentes del ciclo hidrológico, entendido como
tal, mediante el seguimiento de caudales y niveles de calidad, y también
deberían eleborarse estudios y mapas de vulnerabilidad, estudios de
repercusión socioeconómica y para la prevención de la incertidumbre en
la oferta de recursos hídricos en el contexto de las variaciones climáticas.
Con el argumento de la adaptación al cambio climático, sería necesario
adaptarse a los cambios de usos y, sobre todo, de organización del
territorio que influye en la dinámica hidrológica; es decir, habría que
promover un uso conjunto de los recursos superficiales y subterráneos
de acuerdo con las disponibilidades locales.
72. En el ámbito de la hidrología no se identifican acciones concretas
para tratar de influir en el cambio climático, pero, en cambio, sí que
hay acciones que inciden en sus posibles efectos sobre la disponibilidad
de recursos y en la dinámica hidrológica. Estas acciones, que pasarían
por una planificación adecuada y una educación ambiental efectiva,
deberían promover el ahorro de los recursos locales.
73. Las tendencias climáticas no favorecerían la recuperación de las
deficiencias actuales en la disponibilidad de recursos hídricos.
Concretamente, la recuperación del nivel hidráulico en los acuíferos
intensamente explotados, la mejora de la calidad en áreas con
contaminación de aguas superficiales o subterráneas, o la salinización de
acuíferos litorales, así como la mayor disponibilidad de agua para zonas
húmedas y de ribera resultarían menos probables dados los cambios
que estos fenómenos supondrían en la dinámica hidrológica. El aumento
del riesgo de avenidas es un factor muy importante en el contexto de
Cataluña.
74. A pesar de la preocupación existente con respecto a los impactos
potenciales del cambio climático sobre el abastecimiento humano,
habría que hacer extensiva esta preocupación al ámbito de los
sistemas ecológicos. La dinámica ecosistémica depende en muchos
casos de la disponibilidad hídrica. Puesto que la naturaleza no es, un
consumidor más, sino el primero, haría que determinar qué porcentaje de
recursos le corresponden y cuáles estamos dispuestos, como gestores, a
cederle. Es obvio que desde la perspectiva antrópica se trata de un pacto
a la baja, pero hay que entender que un buen funcionamiento hidrológico
garantiza al mismo tiempo la protección del medio y la disponibilidad de
recursos.
120
B. Impactos, vulnerabilidad, mitigación y adaptación
75. La educación ambiental es una herramienta básica para una buena
gestión de los recursos hídricos en Cataluña. Las acciones para
adaptarse a los posibles efectos del cambio climático no son sólo
responsabilidad de las administraciones públicas, sino que implican
al conjunto de la sociedad. Es bastante evidente que gran parte de
la ciudadanía es consciente del hecho que hace falta implicarse en la
protección de los recursos hídricos, etc. Sin embargo no está tan claro
que sepa hacerlo de forma eficiente (pese a que esa sea su voluntad). Es
aquí donde la educación, promovida por la Administración con la ayuda
de educadores, asociaciones y voluntarios, debería servir para ampliar el
alcance de la concienciación y difundir formas correctas de actuación.
76. Hay múltiples opciones de adaptación al cambio climático en lo que a
los recursos y a la demanda hídrica se refiere. Se sabe que los efectos
del cambio climático de origen antrópico sólo podrán ser absorbidos si
existe una planificación finalista que se adelante a sus posibles efectos.
Esta planificación, debe considerarse tanto desde la vertiente de la oferta
como desde la demanda. La tabla siguiente sintetiza y valora algunas de
estas opciones:
121
B. Impactos, vulnerabilidad, mitigación y adaptación
Oferta
Opción
Comentarios
1. Abastecimiento doméstico
1.1. Construcción de nuevas infraestructuras
de embalse y regulación.
Quedan pocas opciones de construir nuevos
embalses en el territorio catalán. Fuerte
oposición social. Impacto ambiental notable.
1.2. Incremento de la derivación desde ríos y
las captaciones en acuíferos.
La mayoría de los ríos presentan caudales
por debajo de los mínimos deseables, con
importantes tramos secos en el verano (o
periodos más amplios).
La posibilidad de explotar aguas
subterráneas es todavía factible en algunas
localidades, especialmente en zonas de
montaña y áreas urbanas.
1.3. Transvase de caudales y/o incremento
de los ya trasvasados.
Costoso, oposición social, impacto
ambiental.
1.4. Desalinización. Potenciación tecnológica
de los tratamientos potabilizadores.
El uso de agua salina es una opción
viable, socialmente aceptada. Costosa,
pero sensiblemente inferior al precio del
transvase. Podría suponer una reducción
importante de recursos en áreas litorales.
La mejora de los tratamientos permite el uso
de recursos anteriormente desestimados por
razones de calidad (por ejemplo, el Besòs).
1.5. Reutilización.
Limitaciones de uso en lo referente a la
calidad. Apta para el riego (golf) y usos
públicos.
2. Uso agrícola
2.1. Incremento de las infraestructuras de
embalse y regulación.
Costoso, impacto ambiental y social notable.
Escasas posibilidades de crear nuevas por
limitaciones territoriales.
3. Uso industrial (refrigeración)
3.1. Uso de agua de menor calidad y/o
reutilización.
Viable.
4. Plantas hidroeléctricas
4.1. Incremento de la capacidad de los
embalses.
Costoso, impacto ambiental notable.
4.2. Previsión de entradas por simulación.
Poca viabilidad ante la incertidumbre de la
magnitud del cambio climático.
5. Control de la contaminación
5.1. Incremento de la capacidad de
tratamiento.
Costoso.
6. Gestión de avenidas
122
6.1. Construcción de motas y bermas de
contención.
Costoso, impacto ambiental en el ámbito de
ribera. Limitan el uso del territorio afectado.
6.2. Construcción de elementos en la
cabecera para reducir la intensidad de
las avenidas.
Sólo resulta efectivo en cuencas pequeñas.
Requiere un mantenimiento periódico.
B. Impactos, vulnerabilidad, mitigación y adaptación
Demanda
Opción
Comentarios
1. Abastecimiento doméstico
1.1. Incentivos de ahorro (política de
precios).
Limitaciones en su aplicación. Requiere
iniciativa institucional y un pacto social.
1.2. Incremento del uso de aguas residuales.
Viable, localmente costoso por duplicación
de la red de distribución.
Mejora de la calidad de los efluentes vertidos
en cauces en los que prácticamente no hay
dilución por falta de caudal natural.
2. Uso agrícola
2.1. Incremento de la eficiencia.
Mediante el uso de tecnología o de una
política de precios.
2.2. Cambio en cultivos con unos
requerimientos de irrigación menores.
Difícilmente aplicable a causa de la
especialización de determinadas áreas en
ciertos productos y a las limitaciones de
mercado y legislativas de la CE (a través de
la política agraria común).
3. Uso industrial (refrigeración)
3.1. Fomento de la reutilización.
Depende del proceso industrial.
3.2. Incremento de la eficiencia.
Requiere inversión en mejoras tecnológicas.
4. Plantas hidroeléctricas
4.1. Incremento de la eficiencia de las
turbinas.
Requiere inversión en mejoras tecnológicas.
5. Control de la contaminación
5.1. Reducción del volumen de los efluentes
a tratar.
Requiere Inversiones en mejoras
tecnológicas y/o el establecimiento de
impuestos sobre los caudales vertidos.
5.2. Gestión de los vertidos a nivel de
cuenca. Equilibrio territorial en la
producción/eliminación de residuos.
Especialmente por los vertidos difusos
(purines).
6. Gestión de avenidas
6.1. Mejora de los sistemas de prevención y
protección.
Muy limitada en cuencas pequeñas con un
tiempo de respuesta corto, como es propio
de los ríos catalanes (a excepción del Ebro).
6.2. Influencia en el desarrollo territorial,
limitando el uso de las áreas inundables.
Connotaciones políticas y económicas.
Se requiere un trabajo específico sobre
las actuaciones urbanas e industriales
existentes desde hace años en estas áreas.
123
B. Impactos, vulnerabilidad, mitigación y adaptación
LOS SISTEMAS NATURALES:
LOS ECOSISTEMAS TERRESTRES
77. El cambio climático viene a sumarse a las muchas presiones a las
que actualmente están sometidos los ecosistemas terrestres a
escala general y, por consiguiente, también los de Cataluña: cambios en
los usos del suelo, elevadas demandas de recursos, sobreexplotación
o abandono del suelo, deposición de nutrientes y contaminantes, etc.
Todo ello puede producir transformaciones en los mismos e, incluso,
ponerlos en peligro, así como a los bienes y servicios que proporcionan.
El impacto del cambio climático estará condicionado por la gestión que
se haga y por las interacciones con estas otras presiones.
78. En Cataluña, cómo ocurre en todo el planeta, ahora ya se dispone
de una cantidad sustancial de evidencias observacionales y
experimentales sobre el vínculo existente entre el cambio climático y
los procesos biológicos y físicos de los ecosistemas. La llegada de la
primavera se ha adelantado y la de invierno se ha retrasado, provocando
que el periodo vegetativo se haya alargado, como término medio, unos
cinco días por década durante los últimos cincuenta años.
79. Han variado las habilidades competitivas entre las especies, dado
que los cambios han sido diferentes para cada una de ellas. Puede
esperarse que se produzcan cambios en la composición de las
comunidades y desplazamientos en la distribución de las especies. De
hecho, ya se han descrito en el macizo del Montseny, donde encinas y
hayas parecen desplazarse hacia mayores altitudes impelidas por los
cambios de uso del territorio y por el progresivo calentamiento de las
temperaturas.
80. Es más probable que se muevan las especies que no los ecosistemas
completos, debido a las diferentes respuestas que presentan las
diversas especies y la posible llegada de especies invasoras. En los
casos más extremos, las poblaciones de algunas especies estarían en
peligro por la sinergia entre el estrés producido por el cambio climático,
que hace inadecuados los hábitats en los que vivían, y la fragmentación
del territorio, que dificulta la migración hacia hábitats con condiciones
más adecuadas para su supervivencia.
124
B9
B. Impactos, vulnerabilidad, mitigación y adaptación
81. La disponibilidad hídrica desempeña un papel esencial en la
composición de la vegetación y en la distribución de las especies
en los ecosistemas terrestres de Cataluña, mayoritariamente
mediterráneos. Un progresivo incremento de la aridez como el vivido
últimamente en Cataluña y el que se prevé para las próximas décadas,
podría tener consecuencias importantes para la fisiología, la fenología,
el crecimiento, la reproducción, el establecimiento y, finalmente,
la distribución de los seres vivos y, por lo tanto, la estructura y el
funcionamiento de los ecosistemas.
82. Diversos estudios experimentales muestran cómo unas especies se
ven más afectadas que otras por el calentamiento y los episodios de
sequía, con lo que se altera su habilidad competitiva y se acaba alterando
la composición de la comunidad. Se ha observado, por ejemplo, una
disminución de la diversidad de nuestros matorrales. Además de estos
cambios estructurales también se han detectado cambios funcionales
como, por ejemplo, la disminución de la absorción de CO2 producida por
las sequías o una mayor pérdida de nutrientes en los lixiviados después
de las lluvias a causa del calentamiento. Se han observado muchos otros
cambios en las últimas décadas como respuesta al cambio climático:
sequías más frecuentes, más frecuencia de situaciones de riesgo de
incendio, emisiones más elevadas de compuestos orgánicos volátiles
biogénicos desde nuestros ecosistemas. El incremento previsible de
la aridez tendrá como consecuencia un aumento de los riesgos de
degradación de los suelos por procesos que ya son importantes en
nuestro país, como la erosión, la salinización y las pérdidas de materia
orgánica.
83. Los cambios afectan y afectarán a los múltiples servicios
proporcionados por los ecosistemas terrestres, tanto los productivos
(suministro de bienes naturales renovables como alimentos, medicinas,
productos madereros, caza, setas, pastos, etc.) como los ambientales
(mantenimiento de la biodiversidad, regulación de la composición
atmosférica y el clima, conservación de los suelo y el agua, almacenamiento
de carbono, etc.) y los sociales (usos recreativos, educativos y de ocio,
valores tradicionales culturales, turismo y excursionismo, etc.).
84. Las respuestas al cambio climático y otros factores del cambio
global alterarán el almacenamiento de carbono en los bosques, pero
la extensión y la dirección del cambio no están claros. El aumento de
CO2 atmosférico puede aumentar el crecimiento de árboles y matorrales,
125
B. Impactos, vulnerabilidad, mitigación y adaptación
así como la hojarasca y las raíces y, por lo tanto, la producción primaria
neta. Sin embargo, los últimos experimentos de fumigación con CO2
al aire libre y los llevados a cabo con las fuentes naturales de CO2, es
decir, en condiciones naturales y/o a largo plazo, nos indican que estos
efectos del CO2 pueden saturarse porque los bosques están llegando a
su máxima capacidad y las plantas se pueden aclimatar a este aumento
de CO2.
85. El aumento de temperatura puede tener efectos tanto positivos como
negativos sobre el balance de carbono, en gran parte en función de cómo
evolucione la disponibilidad de agua. En los ecosistemas mediterráneos,
donde el cambio climático podría hacer disminuir la humedad del suelo y
la productividad –y por lo tanto también la absorción de CO2- fácilmente
podría decrecer. Además, la productividad del ecosistema, que incluye
la mortalidad de los organismos y la dinámica del carbono del suelo, y la
productividad del bioma, que incluye perturbaciones como los incendios,
es menos probable que sean positivas.
2
86. Los modelos prevén una producción neta media de unos 60 g cm
-1
año para el conjunto de los ecosistemas forestales de Cataluña,
tanto ahora como a mediados de siglo XXI, pese a que en este
último caso resulta de una producción primaria bruta y una respiración
total casi un 60% mayores que en la actualidad, como resultado de un
incremento de la concentración de CO2 atmosférico (de un 1% anual) y
de la temperatura (0,04°C anuales), así como de una disminución anual
de la lluvia del 0,03%. Además, todo eso disminuirá aún más la reserva
hídrica de los suelos, de manera que el papel de muchos de nuestros
ecosistemas terrestres como sumideros de carbono podría verse
seriamente comprometido durante las próximas décadas.
87. A menudo, el balance del carbono está más influido por cambios
en los usos del suelo que por el aumento de CO2 o por el cambio
climático.
88. Habría que seguir llevando a cabo estudios para reconocer mejor en
qué grado el cambio climático puede alterar –ahora y de cara al futuroel funcionamiento y la estructura de los ecosistemas mediterráneos.
Las condiciones experimentales de estos estudios deberían acercarse lo
máximo posible a las naturales y aprovechar los adelantos tecnológicos
para aplicarlos a las diferentes escalas temporales y espaciales que nos
den idea del alcance de la alteración de los procesos. Estos estudios
126
B. Impactos, vulnerabilidad, mitigación y adaptación
deberían abarcar desde los periodos más remotos hasta los del futuro
más inmediato, pasando por las últimas décadas hasta la actualidad,
y desde los estudios descriptivos a los experimentales pasando por la
modelización en el espacio y el tiempo.
89. En los próximos años, las políticas de forestación de espacios
agrícolas abandonados y de reforestación de zonas perturbadas
deberían tener en cuenta las condiciones que se están proyectando
para el futuro inmediato encaminadas a paliar el aumento de
CO2 atmosférico. Entre éstas destaca una disponibilidad hídrica
decreciente, consecuencia tanto de la disminución de las precipitaciones
y/o el aumento de la evapotranspiración potencial como de una mayor
demanda por parte de unos ecosistemas más activos.
90. La gestión de los espacios forestales, y de los naturales en general,
tendría que incorporar una escala de paisaje, en la que se incluyera
una planificación a gran escala que considerase la combinación de
espacios de tipo diverso, así como su múltiple uso y el efecto de las
perturbaciones (como, por ejemplo, los incendios forestales).
B10
EL SUELO
91. Deberían completarse los inventarios de suelos de Cataluña para
poder calcular unas tasas de emisión de GEI y un potencial de secuestro
de carbono más ajustados a la realidad. Igualmente, dado que las
medidas de mitigación tendrían que estar basadas en las posibilidades
de cada tipo de suelo, es imprescindible completar el conocimiento sobre
este recurso natural. Habría que promover estudios de base de los suelos
de Cataluña para mejorar el grado de comprensión que tenemos sobre él
y poder cuantificar los procesos edáficos que se podrían ven afectados o
que son agentes del cambio climático. La utilización de datos generados
por estudios de suelos de Europa Central o de otras áreas del mundo
tiene una utilidad limitada y hace que los modelos de simulación de
procesos edáficos que utilizan esta información tengan asociada una
gran incertidumbre en las predicciones.
92. Los suelos de Cataluña poseen, en conjunto, un elevado potencial de
secuestro de carbono, aunque la falta de agua limita sus entradas y
127
B. Impactos, vulnerabilidad, mitigación y adaptación
su estabilización en forma de humus dentro del suelo. El riego es una
de las prácticas más efectivas para aumentar las reservas de carbono en
el suelo, de manera que los suelos de las nuevas áreas regables pueden
convertirse en buenos sumideros. Sin embargo, la limitación de las
reservas de agua podría hipotecar esta potencialidad.
93. La gestión de los fertilizantes nitrogenados puede ser mucho más
efectiva y viable que otras medidas en la mitigación de los efectos
del cambio climático, ya que los óxidos de nitrógeno suponen una
contribución específica del 89% en las emisiones de GEI generadas a partir
de los suelos (datos europeos). Habría que profundizar especialmente en
este tema y hacer cumplir las medidas agroambientales y las buenas
prácticas agrícolas establecidas en la legislación. Es necesario desarrollar
y aplicar estas buenas prácticas en lo que se refiere al uso eficiente de
los fertilizantes nitrogenados y con el reciclaje de los residuos orgánicos
ganaderos y urbanos, en combinación con técnicas de cultivo adecuadas
para facilitar la integración y mantenimiento del carbono orgánico en el
propio suelo. En este sentido, las técnicas de cultivo mínimo, cultivos
ecológicos o de no cultivo parecen las más adecuadas.
Para poder implementar estas técnicas frente la agricultura convencional,
sería necesario establecer incentivos para los agricultores. Finalmente,
debería controlarse mejor la aplicación generalizada de fangos
residuales al suelo, utilizando aquéllos que hayan sufrido un proceso de
estabilización que asegure la permanencia de la materia orgánica y del
nitrógeno al suelo.
94. Sería importante establecer y mantener una red de seguimiento
(monitorización) en parcelas experimentales, adecuada a las
características de los principales sistemas agrarios, en la que se
cuantificasen los cambios, se midiesen los procesos y se pusiesen
a punto las tecnologías. Igualmente, debería darse continuidad a
microcuencas y parcelas forestales que monitorizasen propiedades
importantes en relación en el cambio climático. Sería necesario que
estas áreas piloto se integrasen en las redes estatales y europeas de
seguimiento. Es importante también utilizar los instrumentos de política
agraria y ambiental para asegurar el secuestro del carbono y llevar a
cabo una correcta gestión del suelo, favoreciendo aquellas prácticas que
permitan reducir la concentración de GEI en la atmósfera.
95. La educación ambiental dirigida a los agricultores puede ser una
práctica muy útil a la hora de implementar el Código de Buenas
128
B. Impactos, vulnerabilidad, mitigación y adaptación
Prácticas agrarias. Igualmente, sería necesario sensibilizar a la
población en general de la necesidad de consolidar la recogida selectiva
de RSU a fin de que puedan ser aprovechados, previo tratamiento, como
abono para incrementar el contenido orgánico de los suelos y reducir de
este modo las necesidades de otras fuentes de nitrógeno.
B11
LAS ZONAS COSTERAS Y LA DINÁMICA
SEDIMENTARIA
96. A medio plazo, el cambio climático puede contribuir a modelar
el aspecto de la costa catalana. Los principales agentes de esta
transformación serían:
I) El ascenso relativo del nivel medio del mar.
II) El aumento en la persistencia de las tormentas y un ligero
incremento en su intensidad. Este crecimiento de la persistencia
aumenta los procesos de erosión e inundación, puesto que no
permite la recuperación natural del cuerpo sedimentario.
III) El aumento en la frecuencia de inundaciones (disminución de
su período de retorno), con la consecuente disminución de la
capacidad de recuperación natural de los tramos afectados.
IV) La disminución del volumen sedimentario disponible en
nuestras costas arenosas, que se debe a la erosión amplificada
por el ascenso relativo del nivel medio del mar y por la disminución
de la aportación sedimentaría de los ríos. Esta disminución,
independientemente de otros factores, está asociada desde el
punto de vista del cambio climático a un incremento del carácter
torrencial de los regímenes fluviales y al aumento de las pérdidas
de arena en la plataforma continental.
97. La morfología de la costa determina su vulnerabilidad a los
efectos del cambio climático y, por tanto, las costas sedimentarias
bajas presentan una vulnerabilidad más acusada. Los cambios en las
condiciones climáticas pueden acelerar los actuales procesos de erosión
e incrementar la frecuencia y magnitud de las inundaciones, por lo que
representan una amenaza directa para los deltas y marismas del litoral
129
B. Impactos, vulnerabilidad, mitigación y adaptación
catalán (delta de la Tordera, del Llobregat, del Ebro, Aiguamolls de
l’Empordà, etc.).
98. En Cataluña la zona costera se encuentra en un equilibrio muy frágil
y presenta un alto valor natural, por lo que se debería empezar
a actuar con suficiente antelación a fin de anticiparse al posible
cambio climático, ya que no será factible defender todas las costas
bajas de Cataluña simultáneamente y en un período de pocos años.
Por todo ello, es recomendable empezar desde ahora la planificación de
las estrategias de respuesta para poder disponer de una a dos décadas
de margen en su ejecución, tal como hacen países más directamente
amenazados.
99. Las estrategias de respuesta que se adopten deberían considerar la
geomorfología, la ecología y la economía de cada uno de los tramos
costeros, junto con las infraestructuras existentes y la percepción
social y los valores culturales de las comunidades que viven en el
litoral y/o hacen un uso de él. La valoración de las funciones naturales
y económicas justificará o limitará la inversión para adaptarse a los
efectos del cambio climático a escala local. Cualquier actuación sobre
la costa deberá poder integrarse en una planificación integral del tramo,
entendiendo como tal la unidad fisiográfica, ecológica y socioeconómica
correspondiente. Las estrategias de respuesta serán esencialmente de
dos tipos:
1) De retroceso. En este caso las actuaciones deben valorar
minuciosamente las implicaciones de la pérdida de territorio y la
disponibilidad de espacio en la franja costera.
2) De defensa y/o protección. Las actuaciones de este tipo deben
valorar detalladamente los costes de construcción y mantenimiento
de las infraestructuras, junto con los impactos de éstas sobre la
costa.
En ambos casos tendrán que efectuarse las valoraciones correspondientes
con un horizonte temporal único y acorde con la velocidad de cambio
previsto para la climatología. Este análisis deberá realizarla en el marco
de una gestión integral de la zona costera que tenga muy presente
su carácter dinámico y la imposibilidad de mantener la línea de costa
exactamente en su posición actual.
130
B. Impactos, vulnerabilidad, mitigación y adaptación
B12
LA SALUD
100. A escala global, el cambio climático podría tener efectos
importantes sobre la salud. Aunque la salud puede estar afectada tanto
por variaciones en el clima como por cambios en la meteorología es, de
hecho, la asociación entre la salud y la variabilidad climática (desviaciones
del clima medio de una región en un periodo que puede abarcar desde
semanas hasta años) lo que nos permitirá inferir los posibles efectos del
cambio climático sobre la salud, en caso de que los haya. La variabilidad
climática (antropogénica) puede afectar a la salud a través de numerosas
vías. La magnitud de los efectos, además, depende en parte de la
habilidad para anticiparlos y de la educación y de la planificación de las
respuestas de emergencia, que podrían reducir los impactos. Así pues,
el impacto último en la salud pública, en general, dependerá de si pesan
más las tensiones que la variabilidad climática provoca sobre la salud
o, por el contrario, son más importantes las medidas de adaptación
diseñadas para proteger a la población de dichas tensiones.
101. El tiempo y la variabilidad climática pueden afectar a la salud a
través de mecanismos directos, que incluyen básicamente impactos
físicos que causan un estrés fisiológico (la temperatura, por ejemplo) o un
daño físico sobre las personas (las tormentas y las riadas, por ejemplo).
Los efectos más importantes y evidentes de la variabilidad climática sobre
la salud de los catalanes son los directos y, en este sentido, los impactos
principales podrían estar asociados a aumentos de las temperaturas.
Aunque es difícil generalizar, el hecho de que algunos estudios hayan
encontrado un rango de temperaturas de confort bastante amplio para
el Estado español, así como el hecho que estas temperaturas de confort
disminuyan cuando se introducen otras variables como, por ejemplo,
la contaminación atmosférica, sugieren que ciertos aumentos de la
temperatura pueden tener un efecto sobre la salud, aunque estén fuera
del rango de situaciones tan extremas como puede ser una oleada de
calor. En segundo lugar, sería importante no menospreciar los efectos
que pueden tener las riadas sobre la salud y el bienestar, incluso en
países desarrollados como Cataluña.
102. El cambio climático también puede afectar a la salud a través de
mecanismos indirectos al modificar los niveles de contaminación
atmosférica, tanto la de origen antropogénico como biogénico
(polen). El efecto más importante podría estar provocado por el ozono
troposférico, dado el previsible aumento de sus concentraciones como
131
B. Impactos, vulnerabilidad, mitigación y adaptación
consecuencia del cambio climático. La población en situación de
riesgo podría aumentar e incluir a todas aquellas personas que sufren
enfermedades respiratorias (como el asma, por ejemplo), así como a las
personas que viven en áreas en las que las concentraciones de ozono
podrían ser más elevadas. Por otro lado, el impacto de algunos de los
contaminantes sobre la salud es más evidente durante verano o en
períodos con temperaturas elevadas. El problema es que la mayoría de
estudios –salvo algunas iniciativas recientes- han investigado el posible
efecto independiente de la temperatura y/o la contaminación atmosférica
sobre la salud, pero no las interacciones entre estas variables.
103. La complejidad y los múltiples factores que determinan la
transmisión de las enfermedades hacen muy difícil generalizar
respecto a los mecanismos que la favorecen y mucho menos predecir
la dirección de los posibles cambios que se produzcan en Cataluña.
Según el informe del grupo de trabajo conjunto de la Organización
Mundial de la Salud, de la Organización Mundial de Meteorología y
del Programa de las Naciones Unidas para el Medio Ambiente, titulado
Climate Change and Human Health, la incidencia de las enfermedades
infecciosas aumentará como consecuencia del calentamiento global. La
supervivencia y la reproducción de algunos virus están determinadas
por condiciones climáticas como la temperatura ambiental y la lluvia.
Así pues, en este sentido, aunque el aumento de la temperatura del
agua y otros factores climáticos podrían hacer aumentar el número de
bacterias viables en el medio acuático y en los peces, las condiciones
higiénicas existentes en nuestro país y el tratamiento permanente que se
efectúa de las aguas (tanto potables como residuales) podrían impedir
la generación y propagación de grandes brotes de cólera en Cataluña (a
diferencia de lo que sucede en determinados puntos de América del Sur
o del Sureste asiático, donde los brotes infecciosos esporádicos acaban
transformándose en epidemias).
132
C. Instrumentos de gestión
C1
EL MARCO INSTITUCIONAL
104. La adopción del Convenio Marco sobre el Cambio Climático (1992) y
del Protocolo de Kyoto (1997) constituyen los pasos más importantes
que ha dado la comunidad internacional para luchar contra el
cambio climático de origen antrópico. Estos instrumentos jurídicos
explicitan los compromisos de los Estados en lo referente a la prevención
y reducción de emisiones de GEI y la cooperación científica, técnica y
tecnológica. Del mismo modo se establece el marco institucional que
servirá para la ejecución de sus disposiciones y se determinan los
diferentes mecanismos de control de la aplicación. Para la delimitación
de estos compromisos, tanto el CMCC como el PK establecen una
distinción básica y preliminar entre los Estados desarrollados o con
economías en transición, separándolos de los que se encuentran en
vías de desarrollo, sobre la base del principio de las responsabilidades
comunes pero diferenciadas.
Por otra parte, a fin de facilitar la consecución de estos objetivos, ambos
textos contemplan, como contrapartida para los Estados desarrollados
que han asumido la obligación de reducir las emisiones de GEI, tres
instrumentos que están pensados únicamente para flexibilizar la
consecución de los objectivos establecidos: la Aplicación Conjunta
y el Mecanismo de Desarrollo Limpio (ambos considerados como
mecanismos de proyecto) y la articulación de un sistema de permisos
negociables (comercio de emisiones).
105. La Comunidad Europea y sus Estados miembros han ratificado el
Convenio Marco sobre el Cambio Climático y el Protocolo de Kyoto,
asumiendo un compromiso concreto de limitación y reducción de
las emisiones de gases con efecto de invernadero. Este compromiso
se articula a través del establecimiento de unos objetivos cuantitativos
conjuntos que posteriormente se distribuyen entre los Estados miembros,
en función de su capacidad económica y su grado de desarrollo. Esto es,
en definitiva, lo que se conoce como “burbuja europea”. Las medidas de
carácter normativo adoptadas por las instituciones comunitarias son el
establecimiento del Inventario Europeo de Emisiones Contaminantes
135
C. Instrumentos de gestión
5
(2000), en virtud de la Directiva 96/61/CE, de 24 de junio 1996 , y la
adopción de la Directiva 2003/87/CE, que establece un régimen para el
6
comercio de derechos de emisión de GEI en la Comunidad Europea , que
funciona desde el 1 de enero de 2005; la Decisión 280/2004/CE d’11 de
7
febrer de 2004 , relativa al mecanismo de seguimiento de las emisiones
de gases con efecto invernadero a la comunidad; y la Directiva 2004/
8
101/CE de 27 de octubre de 2004 por la que se establece un sistema
de intercambio de cuotas de emisión de GEI dentro de la Comunidad
Europea en el marco de los mecanismos de proyecto del Protocolo de
9
Kyoto. El reglamento sobre gases fluorinados , que también deberá ser
tomado en consideración en el futuro, esta en fase de propuesta.
106. La distribución de poder público que existe entre los diversos
niveles territoriales del Estado español hace que sea necesario
determinar de qué competencias dispone el Gobierno Central con el
fin de luchar contra el cambio climático y sus efectos y cuáles están
reservadas a las Comunidades Autónomas. El Estado disfruta de
competencias en planificación general de la actividad económica, medio
ambiente, aprovechamientos hidráulicos, transportes, aprovechamientos
forestales y vías pecuarias, régimen minero y energético, etc. No obstante,
en determinados sectores únicamente tiene reservada la competencia
exclusiva para emitir la legislación básica para dictar sus bases, o bien
para conceder autorizaciones singulares. Hay otros aspectos que no
están reservados exclusivamente al Estado y que, por lo tanto, pueden
quedar bajo la única competencia de las Comunidades Autónomas.
107. El respeto al ejercicio legítimo de sus competencias por parte de
las diversas administraciones obliga a integrar a las Comunidades
Autónomas en el proceso de toma de decisiones en relación
con las materias que están bajo su competencia y sobre las que
5
6
7
8
9
136
Directiva 96/61/CE del Consejo, de 24 de septiembre de 1996, relativa a la prevención y al control integrados de la
contaminación (DO L 257, de 10.10.96).
Directiva 2003/87/CE del Parlamento Europeu y del Consejo de 13 de octubre de 2003 por la que se establece un
régimen para el comercio de derechos de emisión de gases de efecto invernadero en la Comunidad y por la que
se modifica la Directiva 96/61/CE del Consejo (DO L 275, de 25.10.2003, p.32).
Decisión 280/2004/CE, publicada al DO L 49/8, de 19.2.2004.
Directiva 2004/101/CE del Parlamento Europeo y del Consejo, de 27 de octubre de 2004, por la que se modifica
la Directiva 2003/87/CE, por la que se establece un régimen para el comercio de derechos de emisión de gases
con efecto invernadero en la Comunidad con respecto a los mecanismos de proyecto del Protocolo de Kyoto (DO
L 338/18 de 13.11.2004).
COM (2003) 492, adoptada por la Comisión Europea el dia 11 de agosto de 2003.
C. Instrumentos de gestión
después ellas mismas tendrán que ejercer funciones normativas o
ejecutivas. Este planteamiento general tendría que reflejarse en la toma
de las grandes decisiones de ámbito político intraestatal que aún hay que
adoptar sobre el cambio climático.
108. En esta línea, existe toda una serie de actuaciones concretas
todavía pendientes de completar por el Estado:
1) El desarrollo, la promoción y la difusión de tecnologías para el
control, la reducción y la prevención de las emisiones de gases
con efecto invernadero.
2) La adopción de medidas de adaptación a los posibles impactos
del cambio climático en el contexto de las políticas públicas de
ámbito estatal.
3) La consecución de los objetivos cuantificados establecidos en
el anexo B del Protocolo de Kyoto y en el marco de la burbuja
europea de cara al primer periodo de compromiso (2008/2012).
109. Cataluña dispone de un marco de competencias que le permite el
desarrollo de una política propia en materia de cambio climático. El
Gobierno de Cataluña dispone de competencias legislativas y ejecutivas
en multiplicidad de sectores, como son, entre otros, la agricultura, el
medio ambiente, la investigación, montes y servicios forestales y el
régimen minero y energético.
110. Aunque el Consejo Nacional del Clima ya haya incorporado una
representación de las Comunidades Autónomas, habría que velar
por la participación de los gobiernos autonómicos en los órganos
con poder decisorio real en relación con el cambio climático. Es
conveniente impulsar instrumentos que garanticen el mantenimiento
de los respectivos espacios de competencias, como pueden ser las
conferencias sectoriales, los convenios de colaboración o los planes y
programas conjuntos. También es necesario que las posiciones que el
Gobierno central defiende en el ámbito internacional y europeo fuesen
participadas, dada la influencia que las decisiones adoptadas a escala
internacional tendrán en el ámbito autonómico.
111. Hay una serie de posibles actuaciones de interés para la Generalitat
de Cataluña en el ámbito del cambio climático:
137
C. Instrumentos de gestión
1) La implementación de la Estrategia Catalana de Lucha contra el
Cambio Climático y el diseño y aplicación de planes específicos
que la desarrollen.
2) La determinación del órgano u órganos responsables de la política
del Gobierno de Cataluña sobre el cambio climático y la atribución
de funciones entre ellos.
3) La definición de la función de intervención o de control de la
Generalitat de Cataluña en materia de cambio climático a fin de
garantizar el cumplimiento de los compromisos citados.
4) La adecuación a la problemática del cambio climático de la tarea
de fomento llevada a cabo por la Generalitat en los diversos
sectores implicados.
5) El análisis de las posibilidades de colaboración con otras
Comunidades Autónomas en relación a políticas públicas, medidas
concretas, y el uso de mecanismos flexibles.
LOS INSTRUMENTOS ECONÓMICOS
112. El Protocolo de Kyoto permite cierta flexibilidad en el uso de los
mecanismos para alcanzar los objetivos de reducción de emisiones
de gases de efecto invernadero, reflejando una tendencia existente
a escala internacional hacia la integración del análisis económico en
las políticas ambientales. El PK concede a los países industrializados
las alternativas de usar medios que permitan disminuir la demanda
global de actividades emisoras de forma más efectiva y con un coste
económico más reducido (por ejemplo, a través de la creación de un
mercado de derechos de emisión). Las virtudes teóricas del comercio
de derechos de emisión ya han sido reconocidas desde hace diversas
décadas, pero el PK es el primer instrumento de derecho internacional
que avanza en el debate sobre los instrumentos económicos para la
protección del medio ambiente, dejando a un lado la discusión sobre la
conveniencia o no de utilizarlos y poniendo hincapié en la forma en que
deben aplicarse.
138
C2
C. Instrumentos de gestión
113. El comercio de emisiones es un instrumento económico que permite
la libre transmisibilidad de unos derechos de emisión previamente
asignados a los emisores de estos gases. El sistema de comercio de
emisiones parte siempre del establecimiento de un límite global máximo
imperativo de emisiones, que actúa como objetivo ambiental a alcanzar
y que es distribuido entre los diferentes participantes en el sistema de
comercio en forma de unidades de emisión. Aquellos participantes que
consiguen reducir sus emisiones por debajo de las unidades asignadas
pueden vender las unidades excedentes a otros participantes que las
necesiten, ya sea por haber recibido menos de las que necesitaban, ya
sea por incrementos de sus producciones. La eficiencia del sistema de
comercio de emisiones se basa en dos premisas:
I) Los participantes con unos menores costes de reducción tenderán
a disminuir su nivel de emisiones.
II) El precio pagado por el comprador de los derechos será inferior al
coste de reducción directa de las emisiones. El precio de la unidad
de emisión reflejará, pues, el coste estándar de reducción.
114. De acuerdo con lo que establece la Directiva 2003/87/CE, el día 1 de
enero de 2005 se pone en funcionamieno el mercado de derechos de
emisiones de CO2 en la Unión Europea, con la participación de 15.000
instalaciones industriales de más de 25 estados. El mercado europeo
incluye únicamente las reducciones directas de CO2 de las instalaciones
de producción de energía eléctrica y las industrias más consumidoras de
energía, como son la siderurgia, la refinería de hidrocarburos, el cemento
y la cal, los productos cerámicos, el vidrio, el papel y la pasta de papel. El
primer período de cumplimiento es el 2005-2007 y, a partir de entonces,
los siguientes períodos de cumplimiento serán quinquenales.
115. A fin de poner en funcionamiento el mercado de la Unión Europea,
los derechos han sido objeto de asignación gratuita a cada
10
instalación por la autoridad competente estatal . El Plan Nacional de
Asignación ha establecido los límites máximos para el mercado estatal
correspondiente al período 2005-2007, y las asignaciones a cada uno
de los sectores incluidos en la Directiva, así como las emisiones que
corresponden al resto de sectores no incluidos en este texto legal.
La atribución de derechos a cada instalación se realizará de forma
individualizada de acuerdo con la petición que realicen las propias
instalaciones.
10
Real Decreto 1866/2004 de 6 de septiembre por el que se aprueba el Plan Nacional de Asignación 2005-2007.
BOE 7-9-2004.
139
C. Instrumentos de gestión
116. Las obligaciones legales de las instalaciones especificadas en el
Plan Nacional de Asignación de derechos de emisión del Estado
español consisten en entregar con carácter anual un número
de derechos equivalentes a sus emisiones verificadas por las
administraciones competentes.
117. Las opciones para dar cumplimiento a las obligaciones son las
siguientes: (a) reducción de las emisiones; (b) compra bilateral
de derechos de emisión fuera de mercado; (c) adhesión a una
plataforma de negociación alternativa y compra de derechos en el
mercado, o (d) conversión de unidades resultantes de mecanismos
flexibles en derechos de emisión. La compra bilateral puede resultar
más económica, pero requiere la cobertura de riesgo de contraparte y
una negociación bilateral de los contratos de compraventa. En cambio,
la adhesión a mercados existentes es de gestión más sencilla, aunque
los precios de los derechos pueden ser más elevados. Las instalaciones
también podrán convertir derechos resultantes de mecanismos flexibles
del PK en derechos de emisión europeos.
118. El objetivo de los mecanismos de proyecto (el Mecanismo de
Desarrollo Limpio, o MDL, y la Aplicación Conjunta, o AC) es ayudar
a los países de acogida de los proyectos a reducir las emisiones
potenciales, mediante la transferencia de tecnologías limpias y
de recursos financieros para proyectos específicos por parte de los
países industrializados, que son los obligados a reducir las emisiones
de GEI. En nuestro ámbito de competencias, el obligado sujeto de
derecho internacional será el Estado español, que tiene asignadas unas
cantidades totales de emisiones antropogénicas de GEI para un periodo
de cumplimiento determinado (el primer período está comprendido entre
los años 2008 y 2012).
Sin perjuicio de la obligatoriedad del sujeto de derecho internacional
público, será el sector privado el que deberá estar necesariamente
implicado y de manera principal en el uso de los mecanismos de
flexibilidad, tanto en los mecanismos de proyecto como en el mercado
de derechos de emisión. Al hablar de los actores económicos del sector
privado, entendemos en sentido amplio aquellas entidades emisoras
directas o indirectas de GEI (generadoras de energía eléctrica, grandes
consumidoras de energía eléctrica, gestoras de vertidos, etc.), aquellas
entidades susceptibles de reducir las emisiones de GEI (promotoras de
energía renovable, investigación y desarrollo de tecnología limpia, ahorro
energético, mejoras en uso de la tierra, etc.) y todos los sujetos del
140
C. Instrumentos de gestión
mercado financiero (entidades financieras -financiadoras de proyectos,
gestoras de fondo de inversión-, entidades intermediadoras, sociedades
gestoras de mercados organizados, etc.).
119. Deberían darse a conocer las alternativas disponibles a los actores
económicos locales a fin de que valoren los costes y beneficios y
modifiquen sus elecciones y comportamientos de manera favorable
para la protección del medio ambiente. Teniendo esto en cuenta,
y dado que el territorio catalán reúne los elementos y factores de
competitividad necesarios para la consolidación de estos mecanismos
de mercado, Cataluña concentra un gran potencial de actuación en el
marco de los mecanismos de proyecto del PK basado en la excelencia
de la investigación y el desarrollo de tecnologías limpias, en el sector
del fomento de las energías renovables, de la eficiencia y del ahorro
energético, así como en la riqueza del tejido financiero. Desde la
Administración debería facilitarse asistencia técnica a los diferentes
sectores a fin de reducir los costes de transacción una vez que los
actores tengan conocimiento de ello.
120. Deberían fomentarse las inversiones de empresas locales en
países en vías de desarrollo al amparo del Mecanismo de Desarrollo
Limpio (MDL) o en países con economías en transición con el
mecanismo de Aplicación Conjunta como herramienta bilateral. Esta
actividad de fomento tiene que contribuir a una verdadera transferencia
tecnológica, que puede abarcar, entre otros, el fomento de energías
renovables, la eficiencia energética e incluso el secuestro de carbono
mediante sumideros. Es fundamental que las empresas catalanas
elaboren estrategias para contribuir al desarrollo de los países en vías
de desarrollo, aprovechando las nuevas reglas de juego diseñadas
por el PK. Dichas estrategias deben orientarse hacia el trabajo con los
potenciales participantes en el mercado para aumentar su capacidad y
para transmitirles conocimientos profundos de las modalidades del MDL
y de AC y una comprensión clara de los conceptos de adicionalidad y
línea de base.
Las diferentes posibilidades de actuación de Cataluña en este ámbito
pueden pasar por la edición de material informativo sobre los mecanismos
de proyecto, la puesta en marcha de misiones inversas en regiones para
fomentar intercambio de conocimiento y la coordinación con programas
de la UE o de Naciones Unidas, a fin de ayudar a los actores potenciales
en la interpretación de reglas complejas y a navegar por el proceso previo
a la aprobación.
141
C. Instrumentos de gestión
121. Debería facilitarse la creación de intangibles para aumentar el fondo
de comercio de las empresas catalanas. Cataluña podría desempeñar
un papel importante a la hora de facilitar que los actores económicos
definan y desarrollen métodos prácticos a fin de determinar las líneas de
base –sobre todo proyectos a pequeña escala (que son los que tenderán
a desarrollar los actores catalanes) con la creación de instrumentos
para monitorizar los datos relevantes y para calcular las reducciones de
emisiones, y finalmente, en la definición de procedimientos para validar
y verificar las reducciones de emisiones. Es decir, se trata de que las
empresas locales puedan crear un bien inmaterial, un intangible que
es fuente de conocimiento y en consecuencia de riqueza y que puede
transformarse, o no, en derecho de propiedad, es decir, en unidad de
carbono verificada de calidad. Las empresas catalanas pueden ser, con
el apoyo del Gobierno catalán, poseedoras de un conocimiento que da
como resultado un intangible –en una idea entendida como resultado de
un proceso creativo, aunque sea elemental, que se materializa en cosas
o elementos: la unidad de reducción verificada.
122. Catalunya podría favorecer los intereses de las empresas activas
en los diferentes estadios mencionados en el desarrollo de un
mecanismo de proyecto y actuar como aglutinante de los mismos:
empresas locales capaces de definir líneas de base estándar para
proyectos a pequeña escala, de crear instrumentos para evaluar datos
y calcular reducciones y de verificar y validar dichas reducciones. Se
puede crear un grupo de trabajo multidisciplinario que dé apoyo a las
empresas locales de los diferentes sectores con un cierto impacto en
el calentamiento global en el diseño, puesta en marcha, verificación y
obtención de una unidad de carbono resultante de un proyecto MDL o
AC. Una vez que se haya organizado una asistencia técnica –mediante
lo que no deja de ser una colaboración entre el sector público y el sector
privado–, se pueden aprovechar iniciativas existentes relativas al fomento
y a la promoción de ofertas y demandas tecnológicas de empresas
catalanas en el ámbito internacional para fomentar los acuerdos o
proyectos de transferencia de tecnología transnacional.
123. Las empresas de Cataluña deberían poder conseguir unidades de
carbono de calidad. El objetivo es que las empresas catalanas consigan
como resultado de los proyectos una unidad de carbono de calidad, que
tiene que garantizar mayores ganancias de los proyectos. Esta unidad de
carbono verificada de calidad podría servir, bien para dar cumplimiento
a las obligaciones del PK (si los mecanismos de proyecto se consideran
142
C. Instrumentos de gestión
como instrumentos bilaterales que requieren el acuerdo del Estado de
origen del proyecto y del Estado de acogida), o bien como objeto de
contratos de compraventa u otras fórmulas financieras derivadas.
Situando a las empresas catalanas como propietarias de una unidad
de carbono, Cataluña posibilita a las empresas locales la obtención de
beneficios suplementarios en inversiones en proyectos que tengan en
cuenta aspectos de calentamiento global e, incluso, puede facilitar el
acceso a financiación adicional en proyectos de reducción de emisiones.
Esta unidad de carbono aspira a ser una materia prima susceptible de ser
negociada en un mercado de futuros. Precisamente, la posible obtención
de financiación adicional – con la garantía de una unidad de carbono
de calidad – puede surgir en torno a la creación de un ente multilateral
catalán en el que se pueda diversificar el riesgo de diferentes proyectos
específicos y que gestione y procese la certificación de unidades de
carbono: un fondo de carbono catalán. Es decir, Cataluña tiene una
oportunidad para ayudar a definir en el país cuáles son las unidades
de carbono de calidad que tendrán precios competitivos en mercados
internacionales de carbono, y promover inversiones tecnológicas en
países en desarrollo.
C3
LA PERCEPCIÓN Y LA COMUNICACIÓN
SOBRE EL CAMBIO CLIMÁTICO
124. El cambio climático, tanto en sus causas como en sus consecuencias,
no es únicamente un problema científico o técnico, sino que sobre
todo tiene un conjunto de dimensiones políticas y sociales cuyas
propuestas requieren recurrir a un marco de deliberación y participación
mucho más amplio, que no se limite a una exploración, más o menos
profunda, rigurosa, o integrada, procedente del trabajo aportado por una
sola investigación, disciplina científica o conjunto de disciplinas. Según
datos cuantitativos, el cambio climático no ha constituido, ni a mediados
de los noventa ni en la actualidad, el principal problema de preocupación
ambiental global de la población de Catalunya. No obstante, es posible
que se esté generando una mayor preocupación por los problemas
ambientales globales en general y, por tanto, ligada a otros procesos de
cambio ambiental global, como por ejemplo el caso del deterioro de la
capa de ozono.
143
C. Instrumentos de gestión
125. Un proceso deliberativo dirigido al aprendizaje sobre el calentamiento
global de la Tierra entre la población en general podría dar lugar a:
I) Un incremento del reconocimiento de la incertidumbre sobre su
existencia o inexistencia últimas.
II) Un aumento del sentimiento de la necesidad de actuar.
III) Una mayor aceptación de la necesidad de aplicar medidas
económicas y legales al respecto (que eran bastante rechazadas al
inicio del proceso).
IV) Una mayor conciencia sobre la necesidad de reducir, en parte, el
consumo. Los sectores en los que se cree más adecuado actuar
son el energético, el de transporte y el de los residuos, junto
con la planificación del territorio. No obstante, y en general, se
seguiría manteniendo todavía la percepción de que las decisiones
relativas al cambio climático no deberían seguir principalmente
criterios económicos y que las prohibiciones y medidas legales o
económicas son menos preferibles a las educativas o voluntarias,
y también que, dentro de las posibles alternativas que se
identifican para combatir el cambio climático, sería preferible
encontrar fuentes de energía alternativas, reducir los residuos y
encontrar nuevas formas de transporte antes que reducir el propio
consumo.
126. La información sobre el cambio climático publicada en la prensa
de Cataluña ha sido escasa a lo largo de todo el período 1990-2002
y, en cualquier caso, ha estado muy sujeta a ciclos, acontecimientos
y a conferencias internacional clave, como fue la negociación del
PK. Con todo, la información aparecida en la prensa en Cataluña ha
experimentado un cierto incremento a lo largo de todo este período, lo
que probablemente, haya tenido un efecto sobre la opinión pública, dada
la complejidad y la dependencia informativa a la que están sujetas estas
cuestiones.
144
Glosario
aplicación conjunta
Mecanismo de Kioto que permite que
los países desarrollados (o compañías
procedentes de estos países) cooperen
en proyectos para reducir las emisiones
de gases de efecto invernadero y
compartan las unidades de reducción
de emisiones.
carbono equivalente
Medida métrica utilizada para comparar
las emisiones de los diversos gases
de efecto invernadero basada en
los
respectivos
potenciales
de
calentamiento global.
cesta de Kioto
Conjunto de seis gases con efecto
invernadero –dióxido de carbono,
metano, óxido nitroso, HCFs, PFCs
y SF6 – cuyas emisiones deben ser
controladas por las Partes en Protocolo
de Kioto.
comercio de emisiones
Mecanismo de mercado que permite
que
aquellos
actores
(Estados,
empresas, etc.) que hayan reducido
sus emisiones de gases de efecto
invernadero por debajo de los niveles
máximos requeridos puedan utilizar
o comercializar sus excedentes de
emisiones (la parte que han reducido
en exceso) a fin de que se puedan
reducir las emisiones en otras fuentes
de contaminación ubicadas dentro
o fuera de un determinado país. En
términos generales, el comercio puede
tener lugar tanto a escala local como
internacional, así como en el seno
de una misma empresa con diversos
centros productivos.
emisiones de referencia
Emisiones de gases de efecto
invernadero que se producirían en caso
de que no se adoptaran actuaciones
para reducirlas. Las estimaciones del
nivel de referencia son necesarias
para determinar la efectividad de los
programas de reducción de emisiones
(a menudo denominados, estrategias
de mitigación).
forzamiento radiativo
Cambio en el equilibrio entre la
radiación solar que entra en la
atmósfera terrestre y la radiación
infrarroja y de onda corta que es
emitida desde la Tierra. Sin forzamiento
radiativo, la radiación solar absorbida
por la Tierra sería aproximadamente
igual a la radiación infrarroja emitida por
el planeta. En cambio, el incremento en
la concentración de gases de efecto
invernadero en la atmósfera conduce
a un incremento en la absorción de
la fracción infrarroja por parte de
la atmósfera, que la irradia hacia la
Tierra y contribuye, de esta forma, al
calentamiento global del planeta.
índice NAO
El índice NAO (Oscilación del Atlántico
Norte) habitualmente se define como la
diferencia de la presión a nivel del mar
entre dos estaciones meteorológicas
situadas sobre Islandia y Portugal.
La Oscilación del Atlántico Norte es
un modo de variabilidad climática de
147
Glosario
gran escala que se asocia con grandes
impactos meteorológicos y climáticos al
Atlántico Norte y en países cercanos a
esta zona.
inventario de emisiones
Inventario de emisiones de gases de
efecto invernadero que los Estados
tienen que elaborar y someter
regularmente a la Conferencia de las
Partes del Convenio Marco sobre
el Cambio Climático. El IPCC ha
elaborado directrices para evaluar
y elaborar los informes sobre las
emisiones antrópicas de gases de
efecto invernadero (y las reducciones
correspondientes),
utilizando
un
formato tabular estandarizado para
seis sectores principales: energía,
procesos industriales, solventes y otros
productos, cambios en los usos del
territorio, silvicultura y residuos.
mecanismo de desarrollo limpio (MDL)
Mecanismo definido en el artículo 12
del Protocolo de Kioto que establece el
marco para la implantación, en países
en vías de desarrollo, de proyectos
que permitan dar respuesta a las
necesidades de desarrollo sostenible
del país receptor y generar créditos
de emisiones que puedan utilizarse
para satisfacer los compromisos de las
Partes del Anexo I y, así, incrementar la
flexibilidad de las Partes a fin de que
puedan cumplir sus compromisos de
reducción. Los proyectos que limiten
o reduzcan las emisiones de gases de
efecto invernadero pueden obtener
los créditos del inversor (gobiernos o
industrias) si así lo aprueba la Junta
ejecutiva del MDL. Una parte de los
ingresos generados por las actividades
del proyecto se destina a cubrir los
costes administrativos y a crear unos
1
148
Conocidos anteriormente como mecanismos de flexibilidad.
fondos de adaptación para ayudar a
emprender acciones en aquellos países
en desarrollo que son particularmente
vulnerables a los efectos adversos del
cambio climático.
1
mecanismos de Kioto
Procedimientos
que
permiten
a
les Partes de l’Anexo I alcanzar
los compromisos contraidos en el
Protocolo de Kioto y que se basan en
actuaciones fuera de sus fronteras.
Incluyen la Aplicación Conjunta y el
Mecanismo de Desarrollo Limpio.
modelo de circulación general
Modelo computacional tridimensional,
con un carácter global, que puede
utilizarse para simular los cambios
producidos en el sistema climático
como consecuencia de las actividades
antrópicas.
países del Anexo I
Países incluidos en el anexo I del
Convenio de las Naciones Unidas sobre
el Cambio Climático (UNFCCC) y, más
concretamente, todos los países que
pertenecían a la Organización para la
Cooperación y el Desarrollo Económico
(OCDE) en 1990, así como los países
con economías en transición de Europa
del Este y Central (excluyendo a la
antigua Yugoslavia y a Albania). De
acuerdo con lo establecido en el artículo
4.2 del Convenio, los países del Anexo
I se comprometen específicamente
a volver, individualmente o de forma
conjunta, a los niveles de emisiones
de gases de efecto invernadero del año
1990 de cara al año 2000.
países del Anexo II
Países incluidos en el anexo II del
Glosario
Convenio de las Naciones Unidas sobre
el Cambio Climático (UNFCCC), entre
los que figuran todos los que formaban
parte de la OCDE en 1990. De acuerdo
con el articulo 4.2 del Convenio, se
espera que estos países faciliten
recursos económicos para ayudar
a los países en vías de desarrollo
a cumplir con sus obligaciones
(como, por ejemplo, la preparación
de informes estatales). Estos países
deberían promover la transferencia de
tecnologías respetuosas con el medio
ambiente hacia los países en vías de
desarrollo.
países del Anexo B
Países incluidos en el anexo B del
Protocolo de Kioto, que incluye aquellos
países desarrollados (de la OCDE,
Europa del este y central y la Federación
Rusa) que se han comprometido a
controlar sus emisiones de gases de
efecto invernadero en el período 20082012.
potencial de calentamiento global
Índice utilizado para traducir el nivel
de emisiones de varios gases con
efecto invernadero en una medida
comuna que permita comparar
el forzamiento radiativo relativo
de diferentes gases sin tener que
calcular directamente los cambios
producidos en sus concentraciones
atmosféricas.
secuestro de carbono
Almacenamiento a largo plazo de
carbono o dióxido de carbono en
bosques, océanos, suelo o subsuelo
(en yacimientos de gas y petróleo
agotados, filones de carbón y acuíferos
salinos).
sumideros de carbono
Sistemas naturales o artificiales
que absorben dióxido de carbono
procedente de la atmósfera y lo
almacenan (por ejemplo, los árboles,
las plantas y los océanos).
unidad de reducción de emisiones
Volumen concreto y especificado
de emisiones de gases de efecto
invernadero que ha sido reducido a
través de un proyecto de aplicación
conjunta o como unidad comercializable
en un sistema de comercio de emisiones
de gases de efecto invernadero.
unidad de reducción de emisiones
certificada
Volumen concreto y especificado
de emisiones de gases de efecto
invernadero que ha sido reducido
mediante un proyecto de Mecanismo
de Desarrollo Limpio.
reservorio
Componente o componentes del
sistema climático en los que se
encuentra almacenado un gas de
efecto invernadero o alguno de sus
precursores (por ejemplo, los océanos,
el suelo y los bosques).
149
Abreviaciones
AC: Aplicación Conjunta
AOGCM: Atmospheric Oceanic General Circulation Model
CCAA: comunidades autónomas
CE: Comunidad Europea
CMCC: Convenio Marco sobre el Cambio Climático
COVs: compuestos orgánicos volátiles
EDAR: estación depuradora de aguas residuales
GEI: gases de efecto invernadero
ICAEN: Institut Català d’Energia
IPCC: Grupo Intergubernamental de Expertos sobre el Cambio Climático
MDN: Mecanismo de Desarrollo Limpio
ONU: Organización de las Naciones Unidas
PIB: Producto Interior Bruto
PK: Protocolo de Kioto
PROGREMIC: Plan de Gestión de Residuos Municipales de Cataluña
RSU: residuos sólidos urbanos
tCO2e: tonelada de CO2 equivalente
UE: Unió Europea
150
Executive
summary of the
report on
Climate change in
Catalonia
153
Introduction
The Intergovernmental Panel on Climate Change (IPCC), created by the
United Nations and the World Meteorological Organization in 1988, is an
independent institution delivering regular up-to-date reports from scientific
and technical perspective with state-of-the-art knowledge on climate change.
In these reports, the IPCC also gives advice on possible courses of action to
political and social representatives when facing climate change.
Until now, the IPCC has published three global reports on the state of climate
1
change science, the latest published in July 2001 . In this report, the need is
stated for conducting detailed, specific studies on impacts, and adaptation
and mitigation measures against the harmful effects of climate change, as this
phenomenon will impact different geographical areas on the planet in different
ways and with different intensities.
Indeed the problem of climate change is global, but, in contrast, impacts and
subsequent adaptative action may differ across countries and regions. In
Catalonia, the Advisory Council for the Sustainable Development of Catalunya
and the Meteorological Service of Catalonia has promoted the present report,
with the ultimate aim of gathering together state-of-the-art information on
potential climate effects on our country.
During this study, locally-generated information about climate change
impinging on Catalonia has been gleaned, and information collected elsewhere
has been assessed which is applicable to Catalonia, detecting existing gaps
of knowledge, and extracting conclusions about the present situation and
future perspectives. Finally, proposals are made about the various possible
courses of action. Hence, the project has not strictly pursued the production
of new material, but aimed to deliver a scientific and technical state-of-the-art
digest of information presently available in Catalonia, providing an overview of
the potential local consequences of climate change.
The report is structured around the three following broad sections:
1) The Science of Climate Change: present-day state and predicted
climate evolution, climate change indicators and Catalonia,
emissions inventories and future local climate change projections.
1
Catalan edition: Grup Intergovernamental d’Experts sobre el Canvi Climàtic (2003): Canvi Climàtic 2001. III
Informe del Grup Intergovernamental d’Experts sobre el Canvi Climàtic. Barcelona: Consell Assessor per al
Desenvolupament de Catalunya.
155
Introduction
2) Impacts, vulnerability, mitigation and adaptation to climate
change effects in sectors, i.e. transport, industry, agriculture,
tourism, public health and natural systems.
3) Climate change management tools: framework for a scheme
of reserved powers for Catalonia developing policies for
fighting against climate change and its potential harmful effects,
implementing economic tools. Social perception of climate change,
etc.
The present report extracts main conclusions reached by each participating
author. Clearly overall consensus on the various issues could not be attained
and, therefore, authors only express their own views in respective chapters.
Also, due to the different sort of approaches followed in the elaboration
of the report, in the scientific and technical chapters conclusions are the
result of measurements and quantitative analysis whereas other chapters
include a prospective analysis. Similarly, the inter-disciplinary nature of the
climate change issue has lead to conclusions appearing more than once in
different sections. Although this has been avoided where possible, some
of these repetitions have been maintained because these points are raised
in the context of different sector or activity analyses. Inevitably, the single
perspective from any one report will lead to biases and, therefore, the
interested reader should read the complete published work. There, one will
be able to grasp the multiple facets and rich complexity of climate change
analysis in Catalonia.
Next, a summary index for the report is included, with the names of
participating authors,
A. THE SCIENCE OF CLIMATE CHANGE
A1. A generic view on climate change global.
Josep Enric Llebot. Professor of Condensed Matter Physics at the
Universitat Autònoma de Barcelona (UAB).
A2. An historic perspective on climate change.
Antoni Rosell. Research Professor of the Institució Catalana
d’Estudis Avançats (ICREA) in the Institut de Ciència i Tecnologia
Ambientals of the UAB. “Honorary Research Fellow” in the
Department of Geography at the University of Durham.
156
Introduction
A3. Geographical factors, climatic regionalization and trends in
climate series of Catalonia.
Javier Martín Vide. Professor of Physical Geography at the
Universitat de Barcelona (UB).
A4. Anthropogenic forcing and climate changes.
Xavier Rodó. ICREA. Director of the Laboratori de Recerca del
Clima. Parc Científic de Barcelona (UB).
Miquel-Àngel Rodríguez Arias. Researcher at the Laboratori de
Recerca del Clima. Parc Científic de Barcelona (UB).
A5. Future projections on climate in Catalonia.
Josep Calbó. Director of the Institut de Medi Ambient. Universitat
de Girona (UdG).
A6. Estimation of greenhouse effect gases production in Catalonia
during 1990-2001.
José María Baldasano Recio. Professor of Environmental
Engineering at the Universitat Politècnica de Catalunya (UPC).
René Parra. Ph.D. in Environmental Engineering.
Eugeni López. Research assistant at the Laboratori de Modelització
Ambiental, belonging to the Department of Engineering Projects
(UPC).
B. IMPACTS, VULNERABILITY, MITIGATION AND ADAPTATION
B1. Energy.
Joaquim Corominas. Director of Ecoserveis and Ecofys. Associated
Professor at the Department of Geography. Universitat Autònoma
de Barcelona (UAB).
B2. Infrastructure and urban environment.
Ricard Pié. Professor at the Department of Urban and Regional
Planning in the Escola Tècnica Superior d’Arquitectura de
Barcelona. Universitat Politècnica de Catalunya (UPC).
Josep Maria Vilanova. Associated Professor at the Department of Urban
and Regional Planning in the Escola Tècnica Superior d’Arquitectura
de Barcelona. Universitat Politècnica de Catalunya (UPC).
Robert Vergés. Professor at the Deparment of Transport and
Highway Engineering. Universitat Politècnica de Catalunya (UPC).
157
Introduction
Joan Lluís Zamora. Professor at the Department of Architectural
Technology (I) in the Escola Tècnica Superior d’Arquitectura de
Barcelona. Universitat Politècnica de Catalunya (UPC).
B3. Transport.
Francesc Robusté. Professor at the Deparment of Transport and
Highway Engineering. Universitat Politècnica de Catalunya (UPC).
B4. Industry.
Joan Jorge. Professor at the Department of Applied Physics.
Universitat Politècnica de Catalunya (UPC).
B5. Agriculture and forestry.
Maria Teresa Sebastià. Professor of Botanics at the Escola Tècnica
Superior d’Enginyeria Agrària. Universitat de Lleida (UdL). In charge
of the Section of Plant Ecology and Forest Botanics at the Centre
Tecnològic Forestal de Catalunya (CTFC).
Pere Casals. Researcher at the Centre Tecnològic Forestal de
Catalunya.
Glòria Domínguez. Responsible for the Area of Forestry Policy and
Rural Development at the Centre Tecnològic Forestal de Catalunya
(CTFC).
Joan Costa. Professor of Fruticulture at the Escola Tècnica Superior
d’Enginyeria Agrària. Universitat de Lleida (UdL).
Lluís Martín. Professor of Horticulture and Coordinator of the
Horticulture Unit at the Escola Tècnica Superior d’Enginyeria
Agrària. Universitat de Lleida (UdL).
B6. Waste.
Teresa Vicent. Professor of the Department of Chemical Engineering.
Universitat Autònoma de Barcelona (UAB). Researcher at the
Institut de Ciència i Tecnologia Ambientals (ICTA).
Xavier Gabarrell. Professor of the Department of Chemical
Engineering. Universitat Autònoma de Barcelona (UAB). Director of
the Institut de Ciència i Tecnologia Ambientals (ICTA).
B7. Tourism.
David Saurí. Professor at the Department of Geography (UAB).
Researcher at the Institut de Ciència i Tecnologia Ambientals
(ICTA).
Joan Carles Llurdés. Professor at the Department of Geography
(UAB) and at the Escola Universitària de Turisme i Direcció Hotelera
(UAB).
158
Introduction
B8. Hydric resources and water supply.
Josep Mas-Pla. Professor of Hydrogeology at the Area of External
Geodynamics. Universitat Autònoma de Barcelona (UAB).
B9. Natural systems: terrestrial ecosystems.
Josep Peñuelas. Research Professor at the Consell Superior
d’Investigacions Científiques (CSIC). Director of the Ecophysiology
Unit CSIC-CEAB-CREAF (Centre d’Estudis Avançats de Blanes).
Iolanda Filella. Scientist of the Consell Superior d’Investigacions
Científiques (CSIC). Ecophysiology Unit CSIC-CEAB-CREAF
(Centre d’Estudis Avançats de Blanes).
Santi Sabaté. Professor of Ecology at the Department of Ecology.
Universitat de Barcelona (UB). Researcher at the Centre de
Recerques i Aplicacions Forestals (CREAF).
Carlos Gracia. Professor of Ecology at the Department of Ecology.
Universitat de Barcelona (UB). Researcher at the Centre de
Recerques i Aplicacions Forestals (CREAF).
B10. Soil.
Josep Maria Alcañiz. Professor of Edaphology and Agricultural
Chemistry at the Universitat Autònoma de Barcelona (UAB).
Researcher at the Centre de Recerca Ecològica i Aplicacions
Forestals (CREAF).
Jaume Boixadera. Associated Professor of Edaphology and
Agricultural Chemistry at the Escola Tècnica Superior d’Enginyeria
Agrària of the Universitat de Lleida (UdL).
Maria Teresa Felipó. Professor of Edaphology and Agricultrual
Chemistry at the Department of Naturals Products, Plant Biology
and Edaphology of the Universitat de Barcelona (UB).
Oriol Ortiz. Professor of Edaphology and Agricultural Chemistry at
the Universitat Autònoma de Barcelona (UAB). Researcher at the
Centre de Recerca Ecològica i Aplicacions Forestals (CREAF).
R.M. Poch. Professor and researcher at the Escola Tècnica Superior
d’Enginyeria Agrària, belonging to the Universitat de Lleida (UdL)
and at the Centre Tecnològic Forestal de Catalunya (CTFC).
B11. Coastal areas and sedimentary dynamics.
Agustin Sánchez-Arcilla. Professor of Harbours and the Coastal
Zone at the Hydraulic, Maritime and Environmental Engineering
Department at the Universitat Politècnica de Catalunya (UPC).
Director of the Laboratori d’Enginyeria Marítima (LIM / UPC).
José A. Jiménez. Professor at the Hydraulic, Maritime and Environmental
Engineering Department. Universitat Politècnica de Catalunya (UPC).
159
Introduction
Joan Pau Sierra. Director of the Hydraulic, Maritime and
Environmental Engineering Department. Universitat Politècnica de
Catalunya (UPC).
B12. Health.
Marc Sáez. Professor of Statistics and Econometry at the Universitat
de Girona (UdG). Chair of the Research Group on Statistics, Applied
Economy and Health (GRECS). Universitat de Girona (UdG).
Aitana Lertxundi-Manterola. Associated Professor of Computer
Science and Statistics at the Universitat de Girona (UdG).
C. MANAGEMENT TOOLS
C1. Institutional framework.
Isabel Pont. Professor of Administrative Law at the Universitat
Autònoma de Barcelona (UAB).
Mar Campins. Professor of International Public Law at the
Universitat of Barcelona (UB).
C2. Economic Tools.
Flàvia Rosembuj. Professor of Mercantile Law at the Universitat de
Barcelona (UB). Visiting Scholar at the Columbia University.
Lluís Esquerra. Partner of the Mercantile Law Department of the
Barcelona-based Office of the firm Garrigues Advocats i Assessors
Tributaris.
C3. Perception and communication of climate change.
Joan David Tàbara. Associated Professor at the Universitat Pompeu
Fabra (UPF). Researcher at the Institut de Ciència i Tecnologia
Ambiental (ICTA), belonging to the UAB.
160
A. The science of climate
change
A1
A GENERIC VIEW
ON CLIMATE CHANGE GLOBAL
1.
The climatic system has changed, both at global scale and at
regional scales, since the end of the pre-industrial era, and some
of the changes can be attributed to human activity. The atmospheric
concentration of gases responsible for the greenhouse effect (GEG) has
risen since the mid-nineteenth century, as a consequence of the use of
fossil fuels, waste management and changes in agricultural practices and
land use.
Increasingly evidence suggests warming up of the globe and, in
consequence, also indicates other environmental changes. Globally, the
2
last decade in the 20th century has been the warmest since 1861 , the
year 1998 has been the hottest (+ 0.55°C as compared to the average of
the period 1961-1990), and the year 2002, the second hottest (+ 0.48°C),
since 1861. There is increasing evidence, from paleoclimatic data and
from the use of climatic models, that the warming experienced over the
past 50 years is caused by human activity. Changes in sea-level, marine
ice and snow cover, and precipitation, are consistent with the hypothesis
of warming up of the lower atmosphere.
However, there are relevant climate indicators which have not changed:
from available records of ice cover in Antarctica, starting in 1978, no
significant trend is observed for a reduction. Also, no changes have been
observed in the intensity and frequency of tropical and extra-tropical
storms, nor in that of tornadoes.
2.
2
All future scenarios forecast by the IPCC predict that CO2 concentration
st
during the 21 century will continue to increase and, hence, global
temperature and sea-level will continue increasing, too. The six main
scenarios predict that the CO2 concentration will rise to 540-970 ppm.
Also, they predict that the rise in global average temperature during the
period 1990-2100 will be in the range of 1.4°C to 5.8°C. Annual rainfall
Year 1861 is the beginning of the last International Period.
163
A. The science of climate change
will change globally, although at regional scales, behaviour may differ.
Glaciers will continue to retreat, and sea-level will continue to rise. The
sea-level is projected to rise by 0.09 to 0.88 m.
These changes in physical properties of the climatic system will lead to both
positive and negative changes on biological and social systems, although
it is thought that effects will be negative rather than positive on the global
scale. Possible impacts of climate change will affect more severely more
vulnerable systems. Impacts are predicted on agriculture, public health,
ecological productivity of systems, soils, water supply, and so on.
164
3.
An increase is predicted in climatic short-term variability. Climatic
models project that increases in the atmospheric concentration of
GHG will induce changes in the frequency, intensity and duration of
extreme events, such as heat waves, torrential rains, tropical storms, etc.
However, up until now no clear signal has been detected in this respect
in an experimental way. Similarly, the risk of sudden changes increases
(rapid climatic changes) because of the non-linear nature of the climatic
system. Paleoclimatic and modelling studies have shown that in the North
Atlantic, and particularly in Europe, sudden changes may occur in one or
two decades caused by global warming.
4.
Inertia in all systems advises establishing strategies to adapt to
climate changes. The short-term stabilization of CO2 emissions will not
manage to stabilize the atmosphere content before 100 years, neither will
it manage to stop the rise in sea levels nor the decrease in ice-covered
sea surface. For other GHG, shorter stabilization periods are predicted.
5.
The rate and magnitude of global warming and other derived
consequences can be reduced by lowering GHG emissions. The
larger these reductions in emissions, the slower the rate of warming.
Reductions in emissions are essential for stabilizing the radiative forcing.
Nowadays, technologies are available which could achieve this reduction
in emissions. Forests, soils and terrestrial ecosystems, and the marine
planktonic ecosystems, offer a good potential for absorbing the excess
carbon dioxide in the atmosphere, as long as appropriate use is made,
and although this potential is not perennial. The calculation of the
emission mitigation costs is fraught with difficulty. Technology transfer
mechanisms should be enhanced in order to achieve the most rapid
stabilization at the minimum cost.
A. The science of climate change
6.
A2
Anthropogenic climate change naturally is related to other
environmental and socio-economic problems. Hence, the ways of
facing these problems often will be common and act in synergy.
AN HISTORICAL
PERSPECTIVE ON CLIMATE CHANGE
7.
The climate in Catalonia, generically responds to natural changes
in the global climate system, such as glaciations or the shorterterm variability (milennia or centuries) of glacial and interglacial
periods. However, paleoclimatic studies are scarce in Catalonia which
help to understand the variability and trends of natural change of
Catalan climates, their causes, and the adaptation response of natural
and social systems to these changes. In fact, no historic/paleoclimatic
records exist of the evolution of sea temperature near the Catalan coastal
zone, and there are very few land-based continuous climatic sequences
ranging back to more than a few hundred years. In fact, there is only one
which ranges back the past 30,000 years and is published in indexed
international journals.
8.
Temperatures in Southern Europe have increased progressively over
the past 8,000 years. The extant Mediterranean climate, predominant in
large areas of Catalonia, spread from the south during the holocene (the
past 10,000 years). Thus, while these conditions occurred in the SouthEast of the Iberian peninsula more than 10,000 years ago, in Catalonia,
conditions as found today, began in the south about 7,600 years ago,
and only reached the centre and North of Catalonia about 4,000 to 5,000
years ago.
In those times, deciduous vegetation in coastal zones was progressively
replaced by sclerophilous, and from about 2,900 years ago, persistent
droughts were usual during summer. Apparently, there is a natural
tendency towards aridification of the country, with less and less rainfall
and higher temperatures. This tendency is in contrast with the drop in
temperatures occurring during the Holocene in Northern Europe.
9.
Abrupt climatic changes and extreme weather have occurred in
Catalonia in the past, following similar trends and frequencies to those
165
A. The science of climate change
in other parts of the planet. Studies are needed which permit us to
establish which are the natural trends of climatic variability in Catalonia,
determining, for instance, the natural frequency of extreme climatic
situations, or the variability of rainfall regimes in different areas of the
country. Until now, it is not known where adverse climatic situations may
occur which are much more extreme than those possibly registered since
instrumental records of climatic variables are available.
Also, we still have to determine the responses to changes of the most
vulnerable natural systems of Catalonia, such as coastal areas and,
especially, deltaic zones, or alpine ecosystems, or how does climate in
Catalonia respond in a generic way to global phenomena such as El Niño,
or to potencial sudden changes related to vulcanism, solar variability or
oceanic circulation.
GEOGRAPHICAL FACTORS, CLIMATIC
REGIONALIZATION AND TRENDS IN
CLIMATE SERIES OF CATALONIA
10. Generalizations are difficult and, consequently, a great number of
weather stations are needed to understand the past, present and
future climatic diversity of Catalonia. The climatic situation of Catalonia
shapes a unique setting with multiple influences, subtropical and
temperate, Atlantic and Mediterranean, under varied aerologic effects.
The great contrasts in altitude and exposition of Catalonia generate,
without having to descend to the microclimate scale, to a complex
mosaic of climes. (Remarkable contrasts in temperature, pluviometry, etc.
can be found across such a small country, hardly a few tens of thousands
square kilometers, both at the climatic and meteorological scale.)
The need for long and homogeneous quality climate series, calls for care
for weather observatories and their observers, and for large emphasis
on paleoclimatic studies, essential base for future climate studies. More
studies and researches are still needed for a deeper, spatially resolute
understanding of atmospheric behaviour and of the rest of components
of the climatic system in Catalonia.
11. Climatic complexity in Catalonia, past and present, hinders the
determination and assessment of present changes and, especially,
166
A3
A. The science of climate change
the establishment of predictions for the future. While the present
climatic regionalization of Catalonia is certainly complex, i.e. difficult to
capture on a map, the future limits and divisions apparently will also be
of complicated forecast. Nevertheless, it is convenient to rely, today and
in future scenarios, on physiographic units when establishing climatic
boundaries, due to the relevance of geographical units in Catalonia.
12. Research is needed on the typically Mediterranean low-frequency
patterns of variability. The NAO, i.e. the main low-frequency pattern
of variability in Western Europe, has a relatively modest influence on
Catalonia, because of the leeward orientation of the Iberian Peninsula
(in the Catalan coast, winter rainfall is negatively correlated, albeit very
weakly, to the NAO index). Research into the typically Mediterranean lowfrequency patterns of variability, which help understand the autonomous
behaviour of the Mediterranean basin and, through the analysis of trends,
project future results for the Western Mediterranean and for the Iberian
Peninsula, are seen as a necessary and promising line of research.
13. The variation in rainfall count in Catalonia is still uncertain. No
significant changes in amount of rainfall are evident from looking at
series of yearly rainfall going back a century or more. The putative rainfall
reduction finds no evidence in secular series of rainfall. In contrast, there
is a significant trend for a drop in the annual rainfall of the whole of
Catalonia during the period 1961-1990. Increasing uncertainty in water
supplies generated by the larger pluviometric variability in Catalonia will
likely be more relevant than a moderate reduction in total rainfall.
14. In Catalonia, the future evolution of pluviometry is one of the main
themes, which should be taken into account. Because of the moderate
amount of rainfall, and the sharp variability in rainfall in Catalonia, this
climatic element will be decisive when projecting previsions about
future climate and its socio-economic effects on the country, beyond
temperature. The uncertainty in hydric supplies deriving from the greater
pluviometric variability would probably be, in Catalonia, as serious or
more than a moderate reduction of total amounts of rainfall.
15. Temperature across Catalonia shows similar variations and trends
to those global from the last third of the nineteenth century until
present, and warming is conspicuous from the 1980s and 1990s.
The decade of the 90s has been the warmest since instrumental records
are available. It is possible that an increase has occurred in atmospheric
167
A. The science of climate change
pressure through the twentieth century, both annual and during winter
months, with a similar behaviour to that of the Mediterranean basin as a
whole.
16. A change in the number, frequency, intensity and/or persistence of
extreme weather episodes has not been ascertained. Until present,
the presumed increase in volume of rainfall, has not been demonstrated,
although the effects of this meterological phenomen risk have lead to
larger economic losses in the past years. This emphasizes the need for
new studies and analyses of climatic risks in order to identify the real
present tendencies, and their future projection, considering their natural
origin, and characterizing their frequency, intensity and persistence.
ANTHROPOGENIC FORCING
AND CLIMATE CHANGES
17. The response to ENSO (El Niño Southern Oscillation) in remote
regions such as Europe or the Mediterranean, can vary from episode
to episode, due in large part to the great differences between the different
episodes (different “El Niño” events, for example). This feature may hinder
its use as a climate predictor for the Iberian Peninsula. However, the large
delay in its effects may compensate for this. On the other hand, this
response may also be masked by the high internal atmospheric variability
at our latitudes.
18. In a context of climatic change, it is thought with high certainty that
the NAO will become deeper and more variable in the future, although
it is still not clear to what extent will its winter influence impinge on the
climate of Catalonia.
19. Interannual variability of ENSO can rise due to global warming and
to tropical Pacific warming. As still there is no clear relation between
ENSO and Mediterranean climate, more efforts should be devoted to
research to get near instrumental data and to develop better regional
simulations for the Mediterranean area.
168
A4
A. The science of climate change
A5
FUTURE PROJECTIONS
ON CLIMATE IN CATALONIA
20. Uncertainties still exist in the modelling of global climate. The best
global predictions for future climate are obtained from the use of numeric
models for climate simulation, in particular from the use of coupled 3D models, called AOGCM (Atmospheric Oceanic General Circulation
Models (AOGCM). These models usually work with resolutions of the
order of 2,5º latitude and longitude (Catalonia is represented by one
single cell).
The climatic models used by the IPCC usually reproduce present climate
and changes during the nineteenth and twentieth centuries quite well,
and there is a widespread consensus on general past climatic conditions
being dramatically different those at present. Therefore, future predictions
are increasingly reliable. Uncertainties are revealed by the different
climate predictions provided by different models with equal inputs of CO2
and aerosol concentration increase.
21. There are various global predictions which are much more uncertain
about changes in variability and the occurrence of extreme events.
In particular, various studies suggest a reduction in rainfall days, which,
combined with an increase in total precipitation, implies an increase in the
intensity of precipitation. Predictions are also believed pointing towards
higher maximum temperatures and more hot days over continental areas,
increases in the sultriness index, and increases in evaporation during
summer in the continents, with the ensuing risk of droughts and forest
fires.
22. A regionalization of climate change predictions specifically for
Catalonia is needed. The issue is not sufficiently developed, such that
regional predictions lack the reliability and solidity of global projections.
In fact, the definition itself of climate involves intrinsically an increase in
the difficulty of its prediction as we reduce the spatial scale. In particular,
the prediction of future climate for a small area such as Catalonia will
be highly complicated and uncertain. No modelling study has been
found, nor statistical downscaling study, which is exclusively focused on
Catalonia. Indeed, all future projections in Catalonia have been gleaned
from studies applying to much larger areas.
169
A. The science of climate change
23. Near-surface air temperature in Catalonia may increase across the
country during the twenty-first century, as a consequence of global
warming. The exact magnitude of the increase is difficult to predict, given
the large number of uncertainties associated and the very complexity of
the climatic system. A largely general consensus exists, however, about
the increase being higher than the average for the planet (~3,5ºC by the
end of the twenty-first century). This increase would not be uniform in
time nor space, and increases would be more noticeable during summer
than winter, and larger inland than on the coast.
24. Precipitation in Catalonia during the next years may not vary
substantially. The various regionalized results give slightly different
predictions, between moderate reductions and very slight increases. In
slightly more detail, there is a nearly general agreement in predictions
of small to moderate (up to 20%) decreases in precipitation during
summer; and small increases (up to 10%) during winter. No predictions
of significant changes during spring have been found, while for autumn,
the reduction in rainfall could be even smaller than that during winter. The
only study which allows to separate spatial variations in these changes
predicts less rainfall in the Pyrynees and Western Pre-Pyrynees by the
end of the twenty-first century, possibly due to summer decreases, and
increases throughout the rest of the country.
ESTIMATION OF GREENHOUSE EFFECT
GASES PRODUCTION IN CATALONIA
DURING 1990-2001
25. It is essential to have transparent, documented and comparable
inventories. The IPCC has developed technical guides including a
methodology for calculations and results reporting which must be
followed by parties during the official presentation of their emission data.
The present methods scheme of the IPCC is good, although some gaps
and unresolved technical aspects remain. The inventory of calculated
emissions includes arguable assumptions, such as not accounting
for emissions from forest fires, or assuming that CH4 emissions from
controlled waste dumps are produced completely and the same year
when waste is dumped. It would be convenient to apply this methodology
in Catalonia.
170
A6
A. The science of climate change
26. During the period 1990-2001, emissions have increased in line with
the trend for the rest of Spain. In year 1990, a total emission of 39.282
Gg (1 Gg = 109 g) of CO2 equivalents was produced. The year 2001, this
emission was of 52.270 Gg, a 33% larger. On average, emissions are 72%
from consumption of fossil fuels, 9% from agricultural practices, 13%
from industrial production activity, and 5,5% from waste management.
27. The per capita CO2 emissions in Catalonia during the year 2001 have
been of 8,4 tons of CO2 per inhabitant and year. These emissions are
whithin the average of values indicated by the UN for the rich countries
and for States with average income.
28. Given the dynamism of consumption, the fulfilment of the emission
reduction commitments under the Kyoto protocol is becoming
complicated, despite the forecasts on the energy programme.
171
B. Impacts, vulnerability,
mitigation and adaptation
B1
ENERGY
3
29. Many proposals in the Llibre Blanc de l’Energia a Catalunya (“Energy
White Paper for Catalunya”) are still valid today. The implementation
of those still pending should be promoted. On the other hand, a few
need revising to adapt to internationally-established CO2 emission
reduction requirements.
30. It is likely that the transposition to Spain of the European Directive
4
providing emission caps for certain atmospheric contaminants will
involve important difficulties for fulfilment in Catalonia. The member
States have the powers for distributing internally to regions and sectors,
the national emission quotas agreed upon at the Community level. The
Pla de l’Energia a Catalunya en l’Horitzó de l’any 2010 suggests using
the emission indicator GHG per unit of Gross Value Added (GVA). (The
distribution of GHG emission quotas among the Autonomous regions in
Spain will be an important issue in the future. It is important to prepare
thoroughly the bases for negotiation.)
31. There are various possible actions in the two main energy fronts for
curtailing CO2 emissions:
I) The adoption of strategies for energy savings and energy efficiency
in processes and equipment, in buildings and vehicles, and/or to
lead to changes in consumer habits.
II) The change to forms of energy lower intensities of CO2 emissions.
However, we must realize that there is little room for this type of
action, given the widespread conversion to natural gas. On the
other, atomic energy is not a valid option for achieving Kyoto
commitments within the EU, given the problems its use may
involve. The most advisable option is to use renewable energy
3
4
Energy policies by the Government of Catalonia are based on two documents, i.e., the Llibre Blanc de l’Energia a
Catalunya (White Energy Paper in Catalonia), covering the period 1981 i 2000, and the Pla de l’Energia a Catalunya
en l’Horitzó de l’Any 2010 (Energy Plan for Catalonia in the Horizon of the year 2010), approved in 2002 and with
the horizon of year 2010.
Directive 2001/81/CE of the European Parliament and of the Council of 23 d’octubre 2001 on national emission
ceilings for certain atmospheric pollutants. OJ L 309, 27/11/2001.atmosfèrics. DO núm. L 309, de 27/11/2001.
173
B. Impacts, vulnerability, mitigation and adaption
sources (RE). In Catalonia, there are enough renewable resources,
and sufficient knowledge and technology to significantly increase
the contribution of RE sources if the appropriate conditions are
established for their active promotion, similarly to those given to
other energy sources in the past. Many of these conditions are
clearly set out in the Llibre Blanc de l’Energia a Catalunya.
32. Hydrogen must be considered in energy balances resulting from fuel
change scenarios. The energy supplied by fuels is primarily due to the
oxidation of the carbon and hydrogen they contain, producing carbon
dioxide and water, respectively, the latter generally in the form of vapour.
The emissions and energy yield from the production of hydrogen fuel
must be considered. Because water vapour is a greenhouse effect gas
and is linked to important feedback mechanisms, we ought to study its
introduction into fuel change balances and use the technology of vapour
condensation.
33. There are technical actions for reducing emissions of GHG which
have not been proposed in official documents, such as:
I) not authorizing thermoelectrical plants without co-generation, or
II) adding turbine and generator to existing reservoirs without them.
It is necessary to promote the assignment of costs to the different types
of electricity (renewable, including hydraulic; and non-renewable, fossil
fuel and atomic), avoiding the funding of non-renewable electricity by
the hydraulic, which cheapens the selling price instead of achieving
price competitivity for renewable sources. Also, it is essential to reach
agreements for the importing of green energy, in the form of fuels and
electricity, and to adapt the systems of cost assignment and taxation
to real costs. We must take into account that the costs of reducing
CO2 emissions are in the order of magnitude of bonuses assigned to
renewable-source electricity.
34. During the next five years we should take into account increases
in energy costs, energy demand and environmental demands,
the growth of competence for access to petroleum, generalized
integration of energy criteria in decision-making processes and,
finally, the generalization of renewable energy sources. These key
elements are described next:
174
B. Impacts, vulnerability, mitigation and adaption
34.1. Costs increases
This increase could be due generally to fuel costs increases
(especially those of fossil origin), and to the progressive
internalization of externalities and the predicted increase in
costs of equipment and energy installation for improving energy
efficiency.
34.2. Demand increases
It is likely that the demand of transport, leisure, comfort and
modern household appliances continues to increase. Clearly,
this will lead to increases in GHG emissions. Information about
emissions derived from these activities should be given in a
clear, reader-friendly and succinct way, together with advice on
investment in more efficient equipment and on the reduction of
activities which may contribute to energy consumption.
34.3. Environmental demands increases
Increasing awareness of the potential consequences of climate
change will increase public demands for reducing GHG emissions,
increasing the pressure for reducing energy consumption and
increasing measures promoting energy savings and efficiency
and the need for increasing the participation of sources and
technologies with a smaller contribution to climate change. It is
best to inform about the need to initiate corrective actions, than to
impose the measures when they become necessary.
34.4. Increased competition for access to petroleum
A larger increase rate of petroleum consumption than
availability of new reserves leads to stronger competition. The
consequences of world-wide competition for a basic resource
such as petroleum are difficult to predict. Education and
information should open up new energy sources with a smaller
change cost.
34.5. Integration of energy criteria into decision-making
In the same way, introduction of safety, environmental and
quality criteria into decision-making, energy criteria will also
follow in this process. To achieve this, it is necessary to greatly
improve both the “energy culture” of the public. Also, policymakers and technical staff must be adequately informed and
committed.
34.6. Generalization of the use of renewable energy sources
Renewable sources of energy will become widespread, driven
175
B. Impacts, vulnerability, mitigation and adaption
by institutional promotion, and caused by their need. The use
of renewable source energies frequently transfers some of its
impacts, such as visual impact, to the end-users, driving a
reaction against their introduction. It is important to educate
the public about the impacts of the energy system in order to
correctly assess impacts of different sources and technologies.
The visibility of impacts should contribute to limit energy
infrastructures and energy consumption.
35. Classical analysis of the energy system in Catalonia with respect to
greenhouse effect gases emissions.
176
B. Impacts, vulnerability, mitigation and adaption
Strong points and opportunities
Weak points and challenges
• Large consumption of Natural Gas
• Considerable importation of
electricity
• Weight of atomic energy in energy
production
• Coal is of small importance
• Unexploited potential of wind
energy
• Dependence on the energy
jurisdiction of organisms outside
Catalonia
• Near-saturation of the hydroelectric
potential
• Unexploited potential of solar
energy
• Certain opposition to wind energy
• Social support for solar energy
• Importance for fuel consumption of
through-transit
• Potential use of heat produced
during electricity generation in
thermal power plants
• Associations and society at large
are in favour of using renewable
energy sources
• Technology is available for reducing
emissions
• Existence of “cutting-edge” firms in
the renewable and energy efficiency
sector
• Potential for promoting green or
sustainable tourism activities
• Existence of EU projects for
reducing GHG emissions
• Reduction of the energy expenditure
• Renewal of obsolete equipment
• Knowledge export
• Technology export
• Professional updating
• Lack of energy local firms
• Little university education
• Little public awareness of the need
to reduce GHG emissions
• Introduction of new plants lacking
co-generation
• Important increases in electric
consumption due to the building
of new infrastructures with great
energy demands
• Decision of the central government
about the distribution of emissions
among autonomous regions
• Fossil fuel price rises
• Increasing environmental demands
from the EU
• Inconsistent initiatives by different
administrations
• Increase in the electrical
climatization of homes
• Updating of education programmes
• Introduction of generation
equipment in existing reservoirs not
being presently used for electricity
generation
• Use of biogas from urban waste
dumps not presently used for
electricity generation
177
B. Impacts, vulnerability, mitigation and adaption
INFRASTRUCTURE AND URBAN
ENVIRONMENT
36. The present urbanising process in Catalonia has involved the expansion
of the low-density residential model, with intense land consumption and
an increase in the demand for new urban infrastructure. This generates
obliged mobility and leads to an inefficient network of public transport.
To face these problems, we need to develop land and urban planning
which stops this type of growth, avoiding an unjustified use of land
and reduced mobility -having repercussions on GHG emissions to the
atmosphere- through a rational distribution of land uses and networks of
public transport. Urbanization also limits land which is available to act as
a carbon sink.
37. The predicted effects of climate change advise the revision of
infrastructure design and construction criteria. In the case of
communication infrastructures, this revision must be done taking into
account the possible increased occurrence of torrential rains; both from
the point of view of maintenance and use of appropriate construction
techniques, and from the point of view of potential risks associated to
the “barrier effect” for the free circulation of surface waters. Sewarage
systems are presently designed for small return periods, of the order of
ten years. We must either accept a potentially large increase in flooding
risks compared to those today, or enlarge the capacity of our systems
and plan flooding areas that act as flood lamination systems during the
heaviest rains.
38. Adaptable infrastructures are needed in the face of future scarcity
in water resources and to be able to deal with extreme events. Under
present conditions, simulations for the urban area of Barcelona show
that deficits in excess of 10% can already occur once in every ten
years. Evidently, if dry periods become more intense and frequent, and
population increases continue as lately, the situation will tend to worsen
notably. To overcome these difficulties, we must inter-connect networks
and search for new supply sources; moreover, we may have to search for
these alternative supply sources in different climatic zones lacking these
same problems.
178
B2
B. Impacts, vulnerability, mitigation and adaption
39. Buildings are one of the main causes for the generation of the
ultimate conditions making up the urban microclimate: temperature,
humidity, radiation and ventilation can be skilfully modelled by buildings,
creating streets and squares with better environmental conditions than
those expected for the area’s climate. This is so not only because of urban
planning itself (sun-shade, windward-leeward, covered-uncovered), but
also because of the envelope and cladding materials used for roofs and
façades.
New buildings are apparently lighter, have larger glassed surfaces and
incorporate, increasingly, materials with higher thermal conductivity. An
artificial heating system can readily provide a comfortable winter. In this
way, however, thermal inertia is also reduced and summer heat is notably
increased inside buildings. While artificial heating systems have been
predominant in our area, now climatization systems are starting to be
widespread, too. All this implies an increase in energy consumption in
detriment of passive systems of thermal comfort.
B3
TRANSPORT
40. The huge increase in daily mobility of population and the increase
in goods transport are occurring worldwide. Besides the positive
evolution of the energetic efficiency of vehicles, the distances covered
grow, the mean occupancies of the vehicles diminish and global mobility
increases around 50% over the GDP. To reduce the emissions caused by
this increased mobility, it is essential to promote and extend the railway
system as an alternative to other, more polluting means of transport. An
alternative option is the generalized promotion of hydrogen cells as the
best technological option for terrestrial vehicles in medium term.
41. The transport sector is the fastest growing sector as energy
consumer and producer of GHG in the European Union. Forecasts
from the European Union for the period 1998-2010 in Western Europe
are 38% increase in goods, and 24% increase in passenger transport.
Technological improvements and better fuels have lead to significant
reductions in the emissions of certain pollutants. However, air quality is
still poor in most European cities. New practises for goods, as just on
time and zero stock have priority over transport costs and however over
179
B. Impacts, vulnerability, mitigation and adaption
the emissions impact. In that case, the scenarios in the mean time are not
very optimistic even the recent actions carried out about goods transport
in interurban areas (taxes for using roads) and in urban areas (control over
charge and discharge and parking time).
INDUSTRY
B4
42. Catalan industries are sensitive to climate change in different
degrees according to the type of industry, and therefore must adapt
according to their specialization and expertise.
43. Changes in climate will become more evident before firms decide to
invest to adapt and mitigate change. With the operating life of industrial
machinery being between 10 and 40 years, industrialists are in a position
to change machines only when renewal becomes necessary, and not
before.
44. The possibility must be studied of establishing funding mechanisms
either from the public sector, or from industry federations, to help
coping with adaptation costs. In the next years, it is essential that tools
for continuous adaptation are given support, forcing firms to innovate,
to rethink processes, and situating industry at the level of environmental
awareness society is beginning to demand. It has been demonstrated
that eco-labelling and energy savings associated to a marketed product,
among other aspects, may increase product demand.
AGRICULTURE AND FORESTRY
45. The effects of climate change on agriculture are uncertain, diverse
and complex, and interact with each other and with cultural, political
and socio-economic factors. The main factors are the abandonment of
agriculture and changes in land use. These factors may have repercussions
as serious or more as climate change itself. The reduction of crop land
and forests because of urbanization is very strong in some areas, mainly
near the largest urban areas. The abandonment of land in other areas may
180
B5
B. Impacts, vulnerability, mitigation and adaption
lead to the loss of biodiversity, to a reduction in landscape quality, and to
an increase in the risk of forest fires. In contrast, the conversion of crops
to forests could increase the carbon sink.
46. The response to climate change varies according to agricultural
and forest species. This differential effect has been observed for
high-temperature stress, for the degree of sustained response and
acclimatisation to CO2 increases in the atmosphere and for vulnerability
to O3 concentration increases.
47. Temperature increases can lead to the rapid mineralization of organic
matter in agricultural and forest soils in the short term, and in the long
term, to a reduction in soil nutrient availability. The latter may worsen if
an increase occurs in the C/N ratio of matter returning to soils, due to an
increase in atmospheric CO2.
48. The greatest threat to Catalan agriculture and forestry is
reduced water availability due to the increase, with temperature, of
evapotranspiration and the possible reduction in rainfall. If water supply
to irrigated areas is secured, these areas could increase their productivity.
This issue, however, is complex and is under the influence of multiple
factors impinging on crop productivity, such as soil type, and so on.
49. Changes in the climatic variables will affect productivity and crop
risks. The reduction in cold-hours could lead to a drop in the production
of woody crops, such as apples, pears, cherries and peaches in
traditionally fruit-producing areas such as the Plana de Lleida. A change
in the variety which is cultivated could solve the problem for species like
the peach, but for apples and pears the risc es higher. If the increase in
temperatures advances the flowering period, or the risk of frost damage
is maintained, the degree of uncertainty in production will increase. If the
risk of frost damage is reduced, earlier-blooming peach or apricot varities
could be introduced, of lower quality and less productive, but of higher
sales price. Also, the growing of medlar could be introduced, and citrus
crops extended, possibly introducing, if the increase in temperatures
and reduced frost-damage risk was substantial enough, tangarines and
lemons. The reduction in the number of frosty winter days would also
favour other unirrigated woody crops, such as olives, with a reduction in
the risk of crop loss and a lower need for replacement.
181
B. Impacts, vulnerability, mitigation and adaption
50. The reduced water availability will be criticial for unirrigated areas,
reducing the productivity of crops, such as olives, almonds, hazelnuts
or grape. The effect of climate change over vinyeards would probably
depend on particular microclimatic effects. Also, the increase in hydric
stress will have an important effect on other unirrigated crops, such as
cereals, in areas which are already relatively dry. In contrast, they may be
cultivated more extensively in unirrigated areas which nowadays are more
humid, such as the Berguedà.
51. Consequences to small producers can be important. The difficulty
in adapting to alternative crops and their limited capacity to survive
temporary market rejection, where a small flaw may render the product
unsaleable.
52. Increases are predicted in invasibility, pest occurrence, and crop
and cattle diseases. Nowadays, restrictions to distribution are primarily
due to low temperatures and frost risk. The impact on weeds will depend
on the particular species and, specifically, on the cultivation mode and
specific ecophysiology and competitiveness. The atmospheric CO2
increase could increase the resistance of vegetables due to the increase
in production of secondary compounds, although a C/N ratio increase
in resulting plant matter could stimulate consumption and worsen the
quality of soil organic matter, subsequently having negative impacts on
nutrient availability.
53. Alpine meadows, similarly to mountain forests, are highly threatened
ecosystems under conditions of climate change. Our meadows and
forests are a biodiversity reservoir and a source for diverse products
and externalities. The traditional extensive management of pastures has
modelled their ecological, landscape and cultural values. Warming may
have a positive effect over productivity, but there is a real threat of species
extinction and biodiversity loss. Forests and pastures have an added value
in that they may help to mitigate climate change thanks to the function of
forest soils as carbon sink. More knowledge is needed, though, on the
relationship between the management of these ecosystems and their sink
function.
The main value of forests in Catalonia is in products without direct market
value and in externalities, such as biodiversity, and hydric protection
and regulation. Also, our forests are extraordinarily multifunctional in
their market products. Today, non-wood forest products are not very
182
B. Impacts, vulnerability, mitigation and adaption
competitive in international markets, and climate change will worsen that.
Non-wood products amount to a substantial economic volume, but their
use is heterogeneous and scarcely regulated. Climate change may lead to
a reduction in mushroom production, but to an improvement in the quality
of medicinal and aromatic plants, and to an increase in honey production
and other bee-hive products.
54. On the long term a change could occur in the distribution of forest
vegetation in Catalonia. Lowland and southern areas would become
richer in bushy plants and the typically Mediterranean forest would be
found higher up in mountaineous areas. Montane forests would become
more rare. Forest communities are more resilient in the face of change
than other, more ephemeral plant communities, but this capacity of
buffering changes could disappear if the forest is destroyed by largescale perturbations, such as the large forest fires which have occurred
over the past years. In this case, differences in the ability to regenerate
of different species and their respective vulnerability to hydric stress and
other could determine important changes in the composition and function
of our forests.
55. Climate change will involve an increase in forest fire risk in the
Mediterranean zone and an extension of high-risk areas to areas
where present risk is lower. The primary natural risk in forests of
our country is fire. This risk is often increased by anthropic pressure.
Vulnerability would increase due to drought, abandonment of rural
areas, potentially increasing in unirrigated crop areas with decreases in
the productivity and competitivity of agricultural products, succession
towards young and over-dense forests, and less intensive forest
management because of the reduced cost-effectiveness of wood
products and uses.
B6
WASTE
56. Waste with largest contributions to GHG emissions (CO2 and CH4) is
that of urban origin. This waste is disposed of in dumps (75% of total
waste production), incinerated (23%), or is treated in sewage treatment
plants (2%). A large part of this waste is generated from non-fossil organic
matter. Waste production has increased in Catalonia by 50% during the
183
B. Impacts, vulnerability, mitigation and adaption
past decade. Nowadays, controlled disposal of urban waste is the most
used option for this type of waste. Controlled disposal made up for 65,3%
of generated urban waste by year 2000. There are over 32 dump sites in
operation in Catalonia at present.
57. Biogas use is key in reducing emissions produced during anaerobious
digestion of organic matter, both in waste dumps, or as a recycling
treatment of organic matter for energy production. By this process, a
large part of waste can be treated: agricultural, cattle, industrial organic,
urban and industrial waste water, sewage treatment plant (STP) sludge
and the organic fraction of urban waste. Biogas is a fuel which generates
neutral energy from the point of view of CO2 emissions. Biogas has a high
energy content and can be used in various ways with high performance,
especially for electricity production, to cook, heat, dry, etc.
58. European and Catalan legislation and the PROGREMIC planning
(Local plan for the management of urban waste in Catalonia 20012006) will help to reduce emissions. The proposed mitigation measures
(reduction of organic matter supplied to dumps, implementation of
collection at source, collection of biogas in waste dumps, use of biogas,
etc.) will be readily implemented in new waste dumps, but an added
effort will be needed to implement these measures in dumps at the end
of their service life or in old dumps. A close monitoring of recently closed
waste dumps will be needed. The most significant change of measures
proposed as regards mitigation is the energetic use of biogas. Its not
sufficient with simply collecting it. Energy must be obtained from it, as
this is how it may substitute other emissions. Another problem may be
the effectiveness of the collection or capture networks of biogas in waste
dumps; all too often one is too optimistic and low efficiencies must be
expected.
In the next years, carbon dioxide equivalent emissions generated by
waste treatment processes could be reduced as compared to those in
year 2000. The initial situation was among the worst possible scenarios,
i.e., 65% or urban waste in year 2000 was dumped. A substantial part of
the rest was incinerated. With views to 2006 (if the PROGREMIC plan is
followed), 55% of organic matter will be recycled by methanization and
composting. Emissions during methanization are good because they
replace other, harmful, emissions in order to obtain energy. Composting
may reduce emissions by a factor of 10 as compared to waste dumps,
because CH4 is not generated. Both processes will mean considerable
global reductions.
184
B. Impacts, vulnerability, mitigation and adaption
59. It will be necessary to look for adequate design and operation
of the dumps because an important part of the organic matter (OM)
remaining, though, will be dumped. For methanization and, particularly,
for composting processes to function correctly it is very important to
separate sufficiently the organic fraction during collection at source.
For this, adequate planning and participation by the public at large are
crucial. Also, to reduce emissions from waste dumps, a correct design
and functioning is needed, and very especially the recovery and collection
(capture and energetic use) of biogas.
60. Main reductions will occur starting from year 2006, because of the time
needed to build the new installations and improve present installations.
PROGREMIC planning is adequate to reduce emissions, although it could
have been more ambitious as regards biogas recovery installations for the
future.
61. Waste water treated in sewage treatment plants presently
contributes little to global waste production (2%). During the next
years in Catalonia, an increase is expected in these emissions compared
to year 2000, because of actions planned. These are absolutely necessary
for appropriate waste water management. For example, the beginning of
operations of the STP of Baix Llobregat. This plant will mean a 10-15%
emissions increase, made up by the substantial represent increase in the
volume of waters which are now treated. Also, the upgrading of numerous
STPs for nutrient removal, will also increase slightly nitrogen oxide (NOx)
emissions.
62. Pig slurry management would need to incorporate emissions from
this waste as a planning criterion. From data on production of potential
waste for obtaining biogas, the “maximum potential biogas production”
from these substrates in Catalonia could be estimated. Predictions for
2010 show biogas production may represent less than 10% of the total
obtainable. The ICAEN energy scenario for 2010 shows CO2 and methane
emission increases, generated by the excedent pig slurries which cannot
be landfilled. Hence, these excedents will need to be treated either in
thermal drying plants, generating CO2 and COV gases, in lagoons, or in
sewage treatment plants for nutrient removal, etc.
185
B. Impacts, vulnerability, mitigation and adaption
TOURISM
63. Tourism is one of the main economic activities in Catalonia. It is a very
diversified sector, comprising mass-tourism (sun&beach), winter tourism
(skyiing) and emerging forms of alternative tourism such as those related
to nature and adventure, cultural and urban heritage, to the practice of
certain sports such as golf or nautics, theme parks, etc. The so-called
“sun and beach tourism” is still dominant, followed by sky tourism (largely
dominated by the domestic market). Also, a large part of the various forms
of alternative tourism, maybe less dependent on climate but dependent
on the potential effects of climate change over certain ecosystems, show
remarkable dynamism, which will probably increase in the future.
64. Climate is essential for a great part of the Catalan touristical offer.
Therefore, any change in the offer could lead to very significant impacts
on tourism; however, whether these changes are positive or not will
depend on each subsector and on the adaptation/mitigation strategies
which are taken. There is a lack of awareness among the Catalan tourism
sector on the potential impacts of climate change.
65. There is a plausible hypothesis stating an increase could occur in
people influx due to the lengthening of the touristical season and
the reduction in seasonality of sun&beach tourism in Catalonia.
In addition, higher temperatures in competing destinations could also
positively influence this subsector. Some of the impacts deriving from
climate change, such as increased frequency of extreme phenomena,
and sea-level rises, could have negative consequences for sun&beach
tourism, because of threats to the basic resource, beaches themselves. If
these changes are confirmed, then decisions should be taken as regards
construction of defense works or replanning of the whole length of the
main coastline. Both alternatives have potentially very high costs. On
the other hand, climate change may impact this type of tourism through
impacts on future water availability.
66. The main impacts of climate change would probably affect first the
winter tourism in Catalonia, although impacts would vary considerably
depending on the location of sky resorts. In any case, the response to
climatic variability in the form of snow cannons could intensify in the
future, especially in the easternmost resorts of the Catalan Pyrynees.
186
B7
B. Impacts, vulnerability, mitigation and adaption
Artificial snow is a common adaptation to climatic variability, although it
also has clear environmental limitations. Sky sport will probably be able
to maintain itself above 2,000 m altitude thanks to snow cannons. This
would imply, however, the abandonment of part of present installations
below this altitude.
67. Impacts over alternative tourism in Catalonia will vary depending on
the specific type of activity. Cultural and urban tourism would not seem,
a priori, to be impacted by climate change. In contrast, so-called ecotourism and rural tourism could suffer impacts in the measure that natural
heritage sustaining them evolves in response to climate change.
68. The orientation of the tourism sector towards diversification and
integration of products and packages would tend to increase its
capacity to face possible impacts of climate change. Catalan tourism
has already initiated a process of adaptation to new tendencies in the
sector, especially those orientated towards diversification and integration
of “products” and “packages”, as well as quality improvement, including
significant changes in the environmental performance of firms and
touristical destinations. As the risk of depending on a single sphere of
activity is reduced, the sector would be better prepared to face possible
impacts of climate change. It remains to be seen, however, whether this
tendency is realized in the next few years.
B8
HYDRIC RESOURCES
AND WATER SUPPLY
69. In Catalonia, effects of climate change over hydrological resources
should be estimated taking into account the widespread tendency
in the Mediterranean area: temperature increases, maintenance or
slight reduction in precipitation and increased occurrence of extreme
episodes (e.g. torrential rains). Repercussions on the hydrological
dynamics are complex, but, broadly speaking, a substantial increase in
evapotranspiration, a slower aquifer recharge and, except during extreme
episodes, smaller fluvial discharges would all occur. The variability within
and between years observed since 1960 in the river Fluvià could be an
indicator of changes occurring in hydrological dynamics. In the coastal
187
B. Impacts, vulnerability, mitigation and adaption
strip, the possible rise in sea-level, together with the abovementioned
repercussions, could favour the intrusion of a saline wedge and, hence,
reduce exploitation.
70. Variations in demand and land-use changes in Catalonia will
probably lead to the major short and medium-term modifications to
hydrological resources, rather than global influences. Specifically,
land-use changes (abandonment of pastures and crops) in the Ebre
basin could have influenced significantly the recent discharges of the
river itself. During the next years, it is crucial that hydrological policies
are defined which specifically contemplate potential reductions in
resource availability while simultaneously guaranteing water supplies.
Management proposals are needed in which limitations due to the
influence of environmental change, including climatic and anthropic
causes, over human supply, and the equally-important water availability
for ecosystems, are explicitly included. At present, the demand from
internal basins makes up for about 80% of resources. This requires
a finer management, in which savings initiatives, uses control, and,
possibly, limits to land development will become essential.
71. Presently, knowledge is acceptable about surface water resources,
and approximate about underground resources. We must improve
our knowledge about the different components of the hydrological
cycle, through the monitoring of discharges and levels, and water
quality, through studies and maps about change vulnerability, through
studies of socio-economic repercussions, and through the prevention
of uncertainty in water supplies in a context of variability. To adapt to
climate change, the main challenge is to adapt to changes in uses and,
especially, to changes in land organization influencing hydrological
dynamics; i.e., to promote a combined use of surface and underground
resources according to local availability.
72. No proposals for fighting climate change are given from the field of
hydrology, although there is scope for action bearing on the potential
effects of climate change on water availability and hydrological dynamics.
These actions, through adequate planning and solid environmental
education, should promote the effective utilization and savings of local
hydric resources.
73. Climatic tendencies will not favour the recovery of present
deficiencies in resource availability. Specifically, the recovery of
188
B. Impacts, vulnerability, mitigation and adaption
groundwater levels in intensely exploited aquifers, quality improvements
in areas with polluted surface or underground waters, or the salinization
of coastal aquifers, and greater water availability for wetlands and
riparian areas would become less likely, given the changes in hydrological
dynamics implied. The risk of flash-floods in Catalonia is real.
74. In balance with the concern for securing human supplies,
environmental concerns should be included, too. Ecosystem dynamics
depend, from many points of view, on adequate water availability. Nature
is not just another consumer, but the main consumer. We must “negotiate”
what percentage of resources belong to Nature, and which are we
prepared, in the role of water managers, to hand over. Clearly, from the
anthropic perspective, it is a deal favouring human needs; but we should
realize that good hydrological functioning guarantees environmental
protection and resource availability.
75. Environmental education is a basic tool for the good management of
hydric resources in Catalonia. Actions involve the whole of Society. We
cannot simply call it a government problem, and think it can be solved
by simply passing laws. It is quite clear that a large part of citizenship is
aware of the need for involvement in the protection of water resources,
etc. What remains unclear is whether citizens will know how to involve
in an efficient manner, although the will to do so exists; here is where
education, promoted from the government, and with the invaluable aid of
numerous associations, must widen awareness and knowledge about the
apropriate forms of action.
76. Options of adaptation to climate change as regards resources and
hydric demand. It is known that the effects of anthropogenic climate
change can only be absorbed through finalist planning which is in
advance of its effects. This planning must be considered from both the
points of view of supply and demand. The following table summarizes
and assesses some of these options.
189
B. Impacts, vulnerability, mitigation and adaption
Resources
Option
Remarks
1. Domestic supply
1.1. Increase regulation and reservoir
infrastructures
There are few options of building reservoirs
in Catalonia. Strong social opposition.
Substantial environmental impact.
1.2. Increase derivation from rivers and
abstraction from aquifers.
Most rivers have discharges below the
desirable minimum, and long dry reaches
during summer (or longer periods).
The possibility of exploiting groundwaters is
still feasible in a few localities, especially in
mountain and urban areas.
1.3. Diversions, or increase of diverted water
discharges.
Costly, high social opposition, strong
environmental impact (to the point of being
unfeasible) in any river in Catalonia.
1.4. Desalinization. Promotion of new
technologies for potabilization
treatments.
The use of saline water is a viable option,
and socially accepted.
Costly, though price is sensibly inferior to
that of diversion. It can mean a considerable
reduction in resources of coastal areas.
Improvements in treatments allows the use
of resources previously rejected for reasons
of bad quality (e.g., water from the the river
Besós).
1.5. Re-utilization.
Limitations to use because of quality.
Suitable for irrigation (golf) and public use.
2. Agricultural uses
2.1. Increase regulation and reservoir
infrastructures.
Costly, large environmental and social
impacts. Scarce possibilities of creating new
works because of land scarcity.
3. Industrial uses (refrigeration)
3.1. Use of poorer quality water and/or water
re-utilization.
Viable.
4. Hydroelectrical plants
4.1. Increase capacity of reservoirs.
Costly, high environmental impact.
4.2. Simulation prediction of inputs.
Little reliability in the face of uncertainty
about the magnitude of climate change.
5. Pollution control
5.1. Increase treatment capacity.
Costly.
6. Flash-flood management.
190
6.1. Construction of contention dams.
Costly, environmental impact on the riparian
area. Limited use of the affected area.
6.2. Headwater elements to reduce flashflood peaks.
It is only effective in small catchments.
Regular management is required.
B. Impacts, vulnerability, mitigation and adaption
Demanda
Option
Remarks
1. Domestic suply
1.1. Incentives for savings (price policy).
Limits to applicability. The iniciative of
institutions and a social contract are needed.
1.2. Increase of wastewater recycling.
Viable, locally costly due to the duplication of
distribution networks.
Improve the quality of sewage discharged to
channels with little dilution because of the
scarcity of natural discharges.
1.3. Reduction of water losses in the
distribution network.
Costly in the oldest installations.
2. Agricultural uses
2.1. Increases in efficiency.
Through technology use or a price policy.
2.2. Change to crops with less irrigation
demands.
Difficult to apply due to the specialization of
certain areas to a few products and due to
market and EU legislation limitations enacted
through its agricultural policies.
3. Industrial uses (refrigeration)
3.1. Promote water reutilization.
Depends on the particular industrial process.
3.2. Efficency process.
Investment in technological improvement is
needed.
4. Hydroelectrical plants.
4.1. Increase in turbine efficiency.
Investment in technological improvement is
needed.
5. Pollution control.
5.1. Reduction of effluent volumes to be
treated.
Investments or technology, or imposition of
taxes to discharge flows.
5.2. Management of discharges at the
watershed scale. Land-use planning
with respect to waste production/
disposal.
Especially diffuse discharges (pig slurries).
6. Flash-flood management.
6.1. To improve prevention and protection
systems.
Of limited use in small basins, i.e. with a
short response time, typical of Catalan rivers,
with the exception of the Ebre river.
6.2. To regulate land development by limiting
use of floodable areas.
Political and economic connotations.
Improvements would be required of urban
and old industrial works in these areas.
191
B. Impacts, vulnerability, mitigation and adaption
NATURAL SYSTEMS:
TERRESTRIAL ECOSYSTEMS
77. Climate change adds to multiple pressures presently acting on
terrestrial ecosystems in general, and obviously over ecosystems
in Catalonia, too: land-use change, high resource demands and overexploitation in some cases, abandonment in others, nutrient and pollution
deposition, etc. All these factors may impinge on terrestrial ecosystems
or endanger them, and similarly on the goods and services they provide.
The impact of climate change will be modified by the type of management
adopted and by interactions with those other pressures.
78. In Catalonia, similarly to the rest of the planet, at present there is
substantial evidence, both observational and experimental, about the
links between climate change and ecosystem biological and physical
processes. The beginning of spring has moved forward, and the onset of
winter is delayed, such that the vegetative period has been protracted by
about 5 days per decade on average during the past fifty years.
79. Competitive abilities between species have varied, though changes
have been different for each species, and derived changes can be
expected in community composition and in species distributions. In fact,
in the Montseny, Quercus and beech trees are apparently growing at higher
altitudes, driven by land-use changes and progressive climate warming.
80. It is more likely that species are displaced than whole ecosystems,
given the different response of each species and the possible introduction
of invasive species. In the most extreme cases, the populations of some
species are endangered by the synergy between climate change-induced
stress, changing their habitats to inadequate for their survival, and land
fragmentation, hindering their migration to habitats more adequate for
survival.
81. Water availability plays a key role in determining the composition
of vegetation and species distributions in Catalan terrestrial
ecosystems, primarily those Mediterranean. The progressive
aridification experienced in the past years (i.e. climate warming and
increased potential evapotranspiration with no corresponding increases
192
B9
B. Impacts, vulnerability, mitigation and adaption
in precipitation), and that predicted for the next decades (warming and,
in addition, a reduction in water availability) will have large consequences
on physiology, phenology, growth, reproduction, species establishment
and, finally, on the distribution of biota, and therefore, on the structure
and functioning of ecosystems.
82. Experimental studies about climate warming and drought have shown
how some species are more affected than others. Thus, competitive
abilities of species are altered, effects eventually leading to changes in the
composition of biological communities. For instance, a reduction has been
observed in the diversity of our scrublands. In addition to these structural
changes, functional changes have also been observed, such as the
reduction in CO2 absorption caused by drought and by the greater nutrient
loss in leachates following rains, caused by climate warming.
Many other changes have also been observed during the past decades
in response to climate change, i.e. more frequent forest droughts, higher
forest fire risks, larger emissions of biogenic volatile organic compounds
from our ecosystems. The expected aridity increase will lead to an
increase in the risk of soil degradation through processes which are
already in operation in our country, such as soil erosion, salinization and
organic matter loss.
83. Changes affect, and will continue to affect, the multiple resources and
services provided by terrestrial ecosystems (supply of natural renewable
resources, such as foods, drugs, wood products, game, mushrooms,
pastures, etc.), such as environmental resources (biodiversity maintenance,
regulation of air composition and climate, land and water conservation,
carbon reservoir, etc.) and social (recreational and educational uses,
traditional values such as culture, tourism and trekking, etc.).
84. Responses to climate change and other factors involved in global
change will alter the carbon reservoir capacity of forests, but the
magnitude and direction of changes remain unclear. The increase
in atmospheric CO2 concentration could lead to an increase in tree and
bush growth, as well as the amount of fallen leaves and root growth and,
hence, net primary production. However, the last open-air fumigation
experiments with CO2, and those conducted near natural CO2 sources,
i.e. under natural conditions and/or in the long term, suggest that these
effects of CO2 may saturate because forests are reaching their maximum
absorptive capacity and plants may climatize to this CO2 increase.
193
B. Impacts, vulnerability, mitigation and adaption
85. The temperature increase may have both positive and negative
effects on the carbon balance, largely as a function of the evolution of
water availability. In Mediterranean ecosystems, where climate change
can readily reduce soil humidity, productivity may decrease rapidly
and, subsequently, also carbon absorption. In addition, ecosystem
productivity, including organism mortality and soil carbon dynamics, as
well as biome productivity, including perturbations such as forest fires,
are less likely to be positive.
2
-1
86. Models predict an average net production of about 60 g C m year
for forest ecosystems in Catalonia, currently and by mid-21st century,
although, by then, this net production will result from a circa 60% higher
than today gross primary production and total respiration, as a result of
the annual 1% increment in atmospheric CO2, annual increment of 0.04ºC
in temperature, and 0.03% annual reduction in precipitation; all average
predicted values from the IPCC (2001). Also, these changes will decrease
further the soil water reserve, thus seriously compromising the role of
many of our terrestrial ecosystems as carbon sinks in the next decades.
87. We should take into account that the carbon balance is seriously
influenced by land-use change, often more than by climate change,
or by the CO2 concentration increase.
88. We must continue conducting studies for improving our knowledge
about the present and future extent of changes to the functioning and
structure of Mediterranean ecosystems. Experimental conditions of
these studies must approximate as much as possible natural conditions.
We must use technological advances and apply them to the different
time and spatial scales providing a picture of the scale of alteration of
processes. These studies must comprise from the most remote periods
to those in the near-future, passing through the past decades, to present,
and from descriptive to experimental studies, as well as modelling studies
across space and time scales.
89. The foresting policies of abandoned agricultural areas and of
perturbed areas, in the next years will have to take into account
those conditions predicted for the immediate future, in order to
alleviate effects of both climate change and atmospheric CO2 increases.
Among these, reduced water availability, consequence of both rainfall
decreases and/or increases in potential evapotranspiration, and of the
higher demand of the more active ecosystems.
194
B. Impacts, vulnerability, mitigation and adaption
90. The management of forests and generally all areas of natural interest,
should incorporate the landscape scale, including large-scale planning
which considers the combination of areas of various types, as well as the
multiple use and effect of perturbations, such as forest fires.
B10
SOIL
91. The soil maps and databases for Catalonia must be completed, to
aid in the calculation of better estimates of GHG emission rates and the
carbon sequestering potential. Equally, mitigation measures should be
based on the potential of each soil type, therefore it is essential to increase
our knowledge about this natural resource. We must promote baseline
studies about soils in Catalonia to improve our understanding and to allow
quantification of below ground soil processes which are affected, or are
agents, of climatic change. The use of data generated from soil studies
in Central Europe and across the planet have limited use. This has lead to
large associated uncertainty in predictions obtained from simulation models
of belowground soil processes which make use of this information.
92. Soils in Catalonia have, overall, high carbon sequestering
potential, although water scarcity limits inputs and stabilization
in the form of soil humus. Irrigation is one of the most effective
practices for increasing carbon reserves in soils; thus, new irrigated
areas may become good carbon sinks. Limited water reserves may
set restrictions to these forecasts.
93. The management of nitrogen fertilizers can be much more effective
and feasible than other measures in mitigating effects of climatic
change, because nitrogen oxides specifically contribute 89% to
soil GHG emissions (European data). This issue merits further study,
agroenvironmental measures must be enforced and agricultural good
practices codes, established. It is necessary to develop and apply
agricultural practices in those aspects related to the efficient use of
nitrogen fertilizers, recycling of agricultural and urban organic waste,
in combination with the appropriate growing techniques which help
to integrate and maintain organic carbon in soils. Thus, techniques of
minimum cultivation, ecological growing and no cultivation are apparently
the most adequate for those types of crops where they are applicable.
195
B. Impacts, vulnerability, mitigation and adaption
In order to implement these technologies rather than conventional
agriculture, necessary incentives will need to be established. The
generalized application of residual sludge should be better controlled.
Stabilized STP sludge should be used, allowing to permanently fix the
organic matter and nitrogen into the soil.
94. It is important to establish and maintain a monitoring network
with experimental plots, adapted to the characteristics of the main
agricultural systems in Catalonia, in which changes are quantified,
processes are measured, and technologies are tested. Equally, continuity
must be given to microbasins and forest plots monitoring relevant
properties related to climatic change. These pilot areas should integrate
into State and European monitoring networks. It is also important to use
agricultural and environmental policy tools to secure carbon sequestering
and to implement appropriate soil management, favouring practices with
the strongest effects on climatic change.
95. Environmental education focused on agricultural workers to
implement the Code of Good Practice. This code, which should be
completed, developed and applied, will be a very useful measure.
Equally, awareness must be raised among the public in general about the
need for consolidating the collection at source of urban waste for them
to be utilized, prior to treatment, as fertilizers for increasing the organic
content of soils and thus reducing the need for other nitrogen sources.
COASTAL AREAS
AND SEDIMENTARY DYNAMICS
96. On the medium term, climate change may contribute to the modelling
of Catalan coastal areas. The main transformation agents could be
the following:
I) relative increase in average sea level,
II) increase in storm persistence and slight increase in storm
intensity. The increase in storm persistence would lead to
increases in erosion processes and flooding, as natural recovery of
the sedimentary body would be hindered,
196
B11
B. Impacts, vulnerability, mitigation and adaption
III) increase in flood probability (i.e. a decrease in its return period),
with ensuing decreases in the ability to recover naturally of affected
areas, and
IV) reduction in the sedimentary volume available in the sandy
coastal strip due to the reduction in sedimentary input from rivers.
This reduction, independently from other factors, is associated,
from the climatic-change point of view, to the increase in intensity of
rainfall regimes and to the larger sediment losses to the continental
platform.
97. The response of the coast to these modelling factors depends on the
shape of the coast. Therefore, the low-lying sedimentary coasts will
be the most vulnerable. Changes in climatic conditions may accelerate
erosion processes and increase the frequency and magnitude of floods,
directly threatening deltas and coastal wetlands in Catalonia (e.g. delta of
rivers Ebre, Tordera, Llobregat, Aiguamolls de l’Empordà, etc.).
98. The Catalan coastal zone is in a fragile equilibrium and has a high
natural value. Thus, action should be taken in sufficient advance of
potential climate change. It will not be feasible to defend all low-lying
coastal areas in Catalonia simultaneously and within a period of few
years. Planning of response strategies should begin now, so we have a
margin of possibly one or two decades for implementation, in a similar
way to how other, more directly threatened, countries have done.
99. The possible response strategies must consider geomorphology,
ecology and economy of each coastal stretch, together with existing
infrastructure and social perception and cultural values of those
communities “utilizing” these stretches. The assessment of natural
and economic functions will justify or limit investment in order to face
local climate changes. Any coastal works will have to form part of the
integrated planning of the coastal stretch, defined as the corresponding
physiographic, ecological and socioeconomic unit. The response
strategies will be essentially of two types:
1) Retreactive. Actions must accurately assess the implications of
land loss and land availability in the coastal strip.
2) Protective and/or defensive. This action must also assess
accurately the costs of initial construction and maintenance
together with impacts on the coast of these works.
197
B. Impacts, vulnerability, mitigation and adaption
In both cases, assessments must be done within a single time-frame which
is consistent with the predicted speed of climatic change. This analysis must
be performed within the framework of integrated coastal management,
taking into account the coast’s dynamism and the impossibility to maintain
(sustain) a coastline “fixed” in its present position.
HEALTH
100. Climate change could have, globally, important effects over health.
Although health may be affected both by climate variations and weather
changes, it is, in fact, the relationships between climatic variability
(deviations from the average regional climate within a period between
a few weeks and a few years) and health which will allow us to infer the
possible effects of climate change over public health, if there are any
effects.
Climatic variability (anthropogenic) can affect health through numerous
pathways. The magnitude of effects, also, will partly depend on the ability
to anticipate them and on the education and planning of emergency
responses potentially reducing the impacts. Therefore, the ultimate
impact on public health, in general, will depend on whether health
tensions caused by climatic variability or, on the other hand, adaptation
measures designed to protect the populations against these tensions,
have the larger weight.
101. Weather and climatic variability may affect health through direct
and indirect mechanisms. Direct effects include primarily physical
impacts which cause physiological stress (for example, temperature),
or physical damage to people (for example, storms or flash-floods). The
most important and evident effects of climatic variability over the health
of Catalan people are direct effects. We believe that the main effects
will be linked to temperature increases. Some studies have found for
Spain a considerably wide range for comfort temperature. Also, comfort
temperature decreases when other variables are taken into account, such
as air pollution.
Although it is difficult to generalize, these results suggest that temperature
increases, not necessarily in the range of extreme situations such as heat
waves, can cause an effect on public health. On the other hand, we think
198
B12
B. Impacts, vulnerability, mitigation and adaption
that effects of flash-floods on health and welfare cannot be ignored, even
in developed countries such as Catalonia.
102. With respect to indirect effects, firstly, climate change may
affect public health by modifying primarily levels of air pollution
(anthropogenic), but also pollen levels (biogenic). The main effect,
given the anticipated increase in concentrations due to climate change,
wil be cause by ozone. Increasingly, the population will be at risk,
especially persons with respiratory diseases, for instance asthma, as well
as people living in areas with potentially greatest ozone levels.
On the other hand, the impact on health of some of the contaminants
is more evident during summer or with high temperatures. The problem
is that most studies have investigated the possible independent effect
of temperature and/or air pollution over public health, but not the
interactions between these variables, although recently a few iniciatives
have been taken towards approaching this aspect.
103. The complexity and multiple factors determining the spread of
diseases makes it very difficult to generalize about the mechanisms,
and even less so, about the direction of changes in Catalonia.
According to the report Climate Change and Human Health produced
by the working group bringing together the World Health Organisation,
the World Meterological Organisation and the Environmental Programme
of the United Nations, the incidence of infectious diseases will increase
as a consequence of global warming. Although the increase in water
temperatures and other climatic factors may increase the number of
viable bacteria in water and in fish, the maintenance of water treatment
infrastructures, both for potable and waste water, will prevent the
occurrence of large cholera outbreaks in Catalonia. A few climatic factors
(air temperature and rain) affect the survival and reproductive rates of
bacteria and viruses in the environment. In Catalonia, hygiene conditions
and water treatment, both of potable and waste water, will prevent
sporadic outbreaks from becoming epidemic, such as now occurs in
South America or in South-East Asia.
199
C. Management tools
C1
INSTITUTIONAL FRAMEWORK
104. The adoption of the United Nations Framework Convention on
Climate Change (1992) and the Kyoto Protocol (1997) are the main
steps taken by the international community towards fighting against
the phenomenon of climatic change. In these legal tools, commitments
of States are explicitly stated regarding both the prevention and reduction
of greenhouse-effect gases, and the co-operation in scientific, technical
and technology matters. At the same time, legislation has been passed for
implementing its legal dispositions, and the various control mechanisms
of their application have been established.
To delimit these commitments, both the Convention and the Protocol
make a basic and preliminary distinction between developed countries,
or with transition economies, and developing countries, on the principle
of common but differentiated responsibilities. In addition, to help
achieve these objectives, both texts contemplate, as compensation for
developing countries which have committed to reducing emission of
greenhouse-effect gases, three tools designed to relax the fulfilment of
the established targets: two mechanisms are considered “in project”, i.e.
the Joint Implementation and the Clean Development Mechanism, while
the third is the articulation of a system of negotiable emission permits
(emission trading).
105. The European Community and its member States have ratified the
Framework Convention and the Protocol. They have committed to
fulfill the obligation to reduce and limit emissions of greenhouseeffect gases. This is done through the establishment of joint quantitative
targets. These are subsequently distributed internally, between member
States, according to their economic capacity and degree of economic
development. This has become known as the European bubble.
The Community institutions have taken two main legislative measures,
i.e. the establishment of the European Inventary on Pollutant Emissions
5
(2000) by virtue of the Directive 96/61/EC, 24 June 1996 , Directive 2003/
87/EC establishing a regime for emission right trading of greenhouse-
5
Council Directiva 96/61/EC, of 24 September 1996, concerning integrated pollution prevention and control (OJ L
257, 10.10.96).
201
C. Management tools
6
effect gases within the Community which entered in force on 1rs’ Januari
2005; Decisión 280/2004/EC of the European Parliament and of the
7
Council of 11 February 2004 , concerning a mechanism for monitoring
Community greenhouse gas emissions and for unplementing the Kyoto
Protocol; and Directive 2004/101/EC of the European Parliament and of
the council of the 27 October 2004, establishing a scheme for greenhouse
8
gas emissions allowance trading within the EC . The regulation on certain
fluorinated greenhouse gases, which should be considered in future, is
9
only a proposal .
106. The peculiar distribution of public powers across the various
administrative levels in Spain makes it necessary to determine
which powers are available to the central government for fighting
against climate change and its effects, and which are reserved to
the Autonomous regions. The Spanish Government has powers in
multiple sectors, such as, inter alia, agriculture, environment, research,
forestry and forest services, cattle paths, and in the mining and energy
sectors. However, in certain sectors, powers are reserved only for
passing basic legislation, i.e. for laying the legal foundations, or for
giving special authorisations. There are other aspects which are not
exclusive competence of the State and therefore could be in the powers
of Autonomous regions.
107. Respect to the legitimate exercise of powers by all levels of
administration obliges to integrate Autonomous regions into
the decision-making process concerning matters under their
jurisdiction, and concerning matters over which they may have to
exert legislative or executive functions. This general approach should
be followed when taking the important internal decisions still to be taken
about climate change.
6
7
8
9
202
Directive 2003/87/EC of the European Parliament and of the Council of 13 October 2003 establishing a scheme
for greenhouse gas emission allowance trading within the Community and amending Council Directive 96/61/EC.
(OJ L 275/32, 25.10.2003).
Decision 280/2004/EC, (OJ L 49/8, 19.2.2004).
Directive 2004/101/EC of the European Parliament and of the Council of 27 October 2004 amending Directive 2003/
87/EC establishing a scheme for greenhouse gas emission allowance trading within the Community un respect of
the Kyoto Protocol’s project (OJ L 338/18, 13.11.2004).
COM (2003) 492, adopted by the European Comission on 11th August 2003.
C. Management tools
108. There are a number of specific actions still to be taken by the
Spanish Government:
1) The development, promotion and dissemination GHG emission
technologies for control, reduction and prevention.
2) The adoption of measures to adapt to possible impacts of climatic
change in the context of the State’s public policy.
3) The achievement of quantified targets established in Annex B of
the KP and within the framework of the European bubble, by the
first commitment period (2008/2012).
109. Catalonia has its own framework for a scheme of reserved powers,
allowing to develop own policy in climatic change matters. The
Government of Catalonia has legislative and executive powers in multiple
sectors, such as, inter alia, agriculture, environment, research, forestry
and forest services, and the mining and energy regime.
110. Although regional representatives have been incorporated to
the Consejo Nacional del Clima, we must also advocate for a
representation in the real decision-making organisms. It would be
convenient to promote tools which guarantee regional powers, such
as sector conferences, cooperation agreements or joint plans and
programmes. In addition, internal decisions, i.e. those left to the discretion
of Member States by International treaties, must involve regions in Spain.
Regions need to participate when defending State positions in climate
change matters in Europe and overseas, given the particular relevance to
regions that decisions will have later.
111. In the context of climatic change, the Catalan Government could be
interested in the following actions:
1) Implementation of the Catalan Fighting Strategy against Climatic
Change and design and application of specific plans developing it.
2) Identification of organisms which will be held accountable for those
policies enacted by the Government of Catalonia and allocation of
functions among them.
3) Definition of the task of intervention or enforcement to be
implemented by the Generalitat Goverment of Catalonia in climatic
change matters with the aim to guarantee commitments fulfillment.
203
C. Management tools
4) Adaptation in the context of climatic change of the task of promotion
carried out by the Generalitat in the various sectors involved.
5) Analysis of potential lines of concert action with other Autonomous
regions.
ECONOMIC TOOLS
112. The Kyoto Protocol allows flexibility in the use of mechanisms for
fulfilling greenhouse gas emissions reduction targets, a reflection
of the tendency at the international scale towards integrating
economic analysis in environmental policy. The KP gives alternatives
to industrialized countries for reducing their GEG emissions in the most
effective and rational way, that is, at the lowest economic cost for
emissors and similar environmental results.
The kyoto Protocol is the first international law instrument which advances
in the debate about the use of economic tools in environmental protection,
aside from arguments as to the convenience of their use, and stressing the
importance of finding best ways for their implementation.
113. Emissions trading is an economic instrument that allows free transfer
of previously assigned rights to GEG emissors. The emissions trading
system is based on an imperative to limit global maximum emissions,
which is lower than the present emissions level, the tights are distributed
among the different emissors participants in the trading system as
fractions. Participants which achieve reductions in their emissions below
the units assigned, can sell their surplus to other participants in need
of them. Need can arise from having received less units than initially
required, or because of subsequent increases in their production system
and ensuing emissions.
The efficiency of the emissions trading system is based on two premises, i.e.:
I) Participants with lower costs of reductions will tend to reduce their
emissions, and
II) The price paid by buyers of rights is cheaper than the cost of
directly reducing emissions. The price of an emission unit is
therefore an expression of the standard reduction cost.
204
C2
C. Management tools
114. In accordance with the provisions of Directive 2003/87/EC, on
1 January 2005 the CO2 emissions trading market will come into
operation in the European Union, with the participation of 15,000
industrial facilities in over 25 states. The European market includes
only the direct reductions in CO2 of electricity generating facilities
and industries that are high energy consumers, such as iron and steel
manufacture, hydrocarbon refining, cement and lime, ceramic products,
glass, paper and paper pulp. The first perior of fulfilment is 2005-2007
and the subsequent periods will have a duration of five years.
115. In order to set up the market of the Europena Union, the rights
have been freely allocated to each facility by the competent national
10
authority . The National Allocation Plan establishes the maximum limits
for the national market corresponding to the period 2005-2007 and the
allocations to each of the sectors included in the Directive, in addition to
the emissions corresponding to the sectors not included in this legal text.
The rights will be allocated to each facility individually in accordance with
the applications made by the latter.
116. The legal obligation of the facilities specified in the National
Allocation Plan for emission rights of the Spanish State consist
in handing over annually a number of rights equivalent to their
emissions as verified by the competent authorities.
117. The following options are available for fulfilling the obligations:
(a) a reduction in the emissions; (b) bilateral purchase of emission
rights outside the market; (c) joining an alternative platform of
negotiation and purchase of rights on the market; or (d) conversion
of the units resulting from flexible mechanisms into emission rights.
Bilateral purchase may be cheaper, but it requires the coverage of the
counterparty risk and bilateral negotiation of the sales contracts. Using
the existing markets is simpler to manage, but the prices of the rights
can be higher. The facilities may also convert the rights resulting from
the flexible mechanisms of the Kyoto Protocol into European emission
rights.
118. The aim of the project mechanisms (the Clean Development
Mechanism, or CDM, and the Join Implementation Mechanism,
or JI) is to direct involved countries towards the path of reducing
their potential emissions, through clean-technology transferral and
financial resources for specific projects from industrialized countries,
10
Royal Decree 1866/2004 of 6th September approving the National Allocation Plan for 2005-2007. (BOE 7-9-2004).
205
C. Management tools
who are those obliged to reduce GEG emissions. Within our powers, the
subject obliged by international law will be the Spanish State, which has
been allocated total anthorophogenic GEG emission amounts for a given
fulfilment period (the first period is from 2008 to 2012).
Without prejudice to the binding to the public international legislation, the
private sector will necessarily involve, especially in the use of flexibility
mechanisms, both in project mechanisms and those concerning the
emission rights market. When referring to the private sector economic actors,
both direct and indirect GEG emitters (electrical companies, large electricity
consumers, waste management firms, etc.), entities which are susceptible
to reducing GEG emissions (renewable energy promoters, research and
development of clean technologies, energy savings, improvements in land
use, and so on) and all the financial market subjects (financial institutions
funding projects, investment funds societies, intermediary institutions,
organized-market management societies, etc.) are included.
119. Local economic actors should be informed about available
alternatives so they can evaluate costs and benefits and can modify
their choices and behaviours in favour of the environment. Catalonia
has those competitivity elements and factors needed for consolidating
these market mechanisms, and concentrates great potential for action
in the framework of KP project mechanisms, based on its research
excellence and development of clean technologies, in its promotion of the
sector of renewable energy, energy savings and efficiency, and a wealth
of financial institutions. Technical assistance should be provided from
the Administration to the different sectors to reduce transaction costs to
informed actors.
120. Direct investment in developing countries from local firms should
be promoted, under the auspices of the CDM, or in transition
economies, with the aid of the joint implementation mechanism as
a bilateral tool. Promotion should contribute to real technology transfer,
including, among others, promotion of renewable energy, of energy
efficiency, or even of the carbon sequestering by sinks. It is essential that
Catalan firms draw up strategies for contributing to the development of
poor countries, taking advantage of the new rules of the game designed
by the KP. These strategies must be directed towards working together
with potential market parties in order to increase market capacity and
for the transfer of in-depth knowledge about CDM and JIM modes and a
clear understanding of the concepts of additionality and baseline.
206
C. Management tools
The different possibilities for action in Catalonia could include material
publication about project mechanisms, the initiation of inverse missions in
regions for promoting knowledge exchange and coordination with EU or
UN programmes, to help potential actors to interpret complex rules and
to navigate through the process prior to approval.
121. The creation of intangibles should be given support to increase
goodwill of Catalan firms. Catalonia could play a main role in facilitating
that economic actors can define and develop practical methods for
determining baselines -especially for small-scale projects, i.e. those
Catalan actors are likely to develop in the creation of monitoring tools
for relevant data and for calculating emissions reductions, and finally,
in the definition of procedures for validating and verifying emissions
reductions.
That is, it is a question of allowing local firms to create immaterial goods,
intangibles, which are sources of knowledge and, hence, of wealth, and
which can, or can not, be transformed into rights of property, i.e., into a
verified quality carbon unit. Catalan firms can be, with the support from
the Catalan government, owners of knowledge that can become in an
intangible -an idea in the sense of product from a creative process,
albeit elementary, which is embodied in things or elements: the verified
reduction unit.
122. Catalonia could promote and bring together interests from firms
active in the above stages of development of a project mechanism, i.e.
local firms capable of defining standar baselines for small-scale projects,
of creating instruments for evaluating data and calculating emission
reductions, and of verifying and validating them. A multidisciplinary
workgroup could be created giving support to different sector local
firms having substantial impacts on global warming, during the design,
implementation, verification and obtention of a carbon unit resulting from
a CDM or JIM project. Once technical assistance is organized -through
cooperation between the public and private sectors- existing initiatives
could be used promoting technological offer and demand between
Catalan firms and those abroad, to encourage international agreements
and technology transfer projects.
123. Catalan firms should be able to obtain quality carbon units. The
primary aim is that Catalan firms obtain, as a result of projects, a quality
carbon unit -which should secure more important benefits deriving from
207
C. Management tools
projects. The verified quality carbon unit could help fulfill KP commitments
(if project mechanisms are considered bilateral instruments requiring both
the agreement of the State-of-origin and of the State hosting the project),
or as objects for buying and selling contracts or in other types of financial
contract.
By making Catalan firms owners of a carbon unit, Catalonia makes
it possible that local firms can obtain additional benefits from project
investments which take into account aspects of global warming or may
even give access to additional funds for emission reduction projects.
Carbon unit is a subjective right, an asset, for its holder. Precisely,
additional funding could be obtained -with the guarantee of a quality
carbon unit- around a new Catalan multilateral institution which can
diversify risk across diverse specific projects, and managing and
processing the certification of carbon units, i.e. a Catalan carbon
Fund. Thus, Catalonia has the opportunity for helping to define for the
country, which are the quality carbon units, having competitive prices in
international carbon markets, and to promote technology investments in
developing countries.
PERCEPTION AND COMMUNICATION
OF CLIMATE CHANGE
124. Climatic change, both its causes and consequences, is not only a
scientific or technical problem, but, especially, also has a set of political and
social facets. These suggest that a much wider debate and wider participatory
spaces are still needed, not limited to the exploration, however in-depth,
rigorous or integrated, from work contributed by research emanating from
single scientific disciplines or group of disciplines. Quantitative data shows
climatic change has not been a main cause for environmental concern for
Catalans, both in the mid-nineties and presently. However, it appears that
concern is growing about global environmental problems and links to other
global processes such as the ozone layer thinning.
125. A learning-focused debate about global warming on Planet Earth
among the public at large could help in,
208
C3
C. Management tools
I) Increasing awareness about uncertainties over the ultimate existence
or non-existence of global climatic change;
II) Increasing the feeling that action is necessary;
III) Producing greater acceptance for the need to apply economic and
legislative measures (which were substantially rejected at the outset);
IV) Leading to greater awareness of the need for reducing consumption.
Main sectors requiring action are: energy, transport, and waste,
together with land planning. Nevertheless, the general perception
is maintained that decisions relative to climatic change should not
follow primarily economic criteria, and that prohibitions and legal and
economic measures are less preferable than education or voluntarilyadopted measures; and that, within the possible alternatives identified
for fighting against climatic change, it would also be preferable to find
alternative energy sources, reducing waste and finding new transport
means, than reducing own consumption.
126. Press coverage of climatic change has been small in Catalan
press during the period 1990-2002. In any case, cover has been cyclic
and has increased considerably during key international events and
conferences, such as during the KP negotiation. Still, Catalan press
releases have increased during the period, and have probably exerted a
substantial effect over public opinion concerning climatic change, given
the complexity of issues and hence the information dependence of public
at large in these matters.
209
Glossary
Annex I Countries
Countries listed into the Annex I to the
United Nations Framework Convention
on Climate Change (UNFCCC). This
list includes all the countries in the
Organization of Economic Cooperation
and Development (OECD) in 1990, plus
countries with economies in transition,
Central and Eastern Europe (excluding
the former Yugoslavia and Albania).
Under article 4.2 of the UNFCCC, these
countries commit themselves to return
individually or jointly to their 1990 levels
of greenhouse gas emissions by the
year 2000.
Annex II Countries
Countries listed into the Annex II to the
United Nations Framework Convention
on Climate Change (UNFCCC). This lists
includes all countries in the OECD in
1990. Under Article 4.2 of the UNFCCC,
these countries are expected to provide
financial resources to developing
countries in order that they comply with
the obligations of the Convention (such
as preparing national reports) These
countries are also expected to promote
the transfer of environmentally sound
technologies to developing countries.
Annex B Countries
Countries listed into the Annex B to
the Kyoto Protocol, which include
the developed countries that have
commited to control their greenhouse
gas emissions in the period 2008–12,
including those in the OECD, Central
and Eastern Europe and the Russian
Federation.
Baseline Emissions
Emissions that would occur without
policy intervention (in a business-asusual scenario).
Carbon Equivalent (CE)
Metric measure used to compare the
emissions of the different greenhouse
gases based upon their global warming
potential (GWP).
Carbon Sequestration
The long-term storage of carbon or
carbon dioxide in the forests, soils,
ocean, or underground in depleted
oil and gas reservoirs, coal seams and
saline aquifers.
Carbon Sinks
Natural
or
man-made
systems
that absorb carbon dioxide from
the atmosphere and store them
(for instance, trees, plants and the
oceans).
Certified
(CER)
Specified
emissions
a Clean
project.
Emission Reduction Unit
amount of greenhouse gas
reduction achieved through
Development Mechanism
Clean Development Mechanism (CDM)
Mechanism defined in Article 12 of
the Kyoto Protocol, which sets the
framework for the development of
projects in developing countries with de
following two objectives: (1) to address
the sustainable development needs of
211
Glossary
the host country; and (2) to generate
emissions credits that can be used to
satisfy commitments on Annex 1 Parties
and thus increase flexibility in where
government Parties meet their reduction
commitments. Projects that limit or
reduce greenhouse gas emissions
can earn the investor (government or
industry) credits if approved by the
CDM Executive Board. A share of the
proceeds from the project activities is to
be used to cover administration costs,
and to create an adaptation fund which
will assist developing countries that are
particularly vulnerable to the adverse
effects from climate change to take
action to adapt.
Emissions Reduction Unit (ERU)
Specified amount of greenhouse gas
emissions reductions achieved through
a Joint Implementation project or as
the unit of trade in greenhouse gas
emissions trading systems.
Emissions Trading
A market-based approach to achieving
environmental objectives that allows
those reducing GHG emissions below
what is required to use or trade the
excess reductions to offset emissions
at another source inside or outside the
country. In general, trading can occur at
the domestic, international and intracompany levels.
General Circulation Model (GCM)
A global, three-dimensional computer
model of the climate system which can
be used to simulate human-induced
climate change.
Global Warming Potential (GWP)
Index used to translate the level of
1
212
Formerly known as Flexibility Mechanisms.
emissions of various gases into a
common measure in order to compare
the relative radiative forcing of different
gases without directly calculating the
changes in atmospheric concentrations.
GWPs are calculated as the ratio of the
radiative forcing that would result from
the emissions of one kilogram of a
greenhouse gas to that from emission
of one kilogram of carbon dioxide over
a period of time (usually 100 years).
Inventory of greenhouse gases
emissions
Inventory of the greenhouse gases
emissions that countries must submit
regularly. The IPCC has provided
guidance on how to estimate and report
on anthropogenic GHG emissions and
removals, using a standardized tabular
reporting format for six major sectors:
energy, industrial processes, solvents
and other product use, agriculture, landuse change and forestry, and waste.
Joint Implementation
Kyoto mechanism that allows developed
countries (or companies from those
countries) to cooperate on projects to
reduce greenhouse gas emissions and
share the emissions reduction units
(ERUs).
Kyoto ‘Basket’
Group of six greenhouse gases -carbon
dioxide, methane, nitrous oxide, HFCs,
PFCs and SF6– whose emissions have
to be controled by the Parties to the
Kyoto Protocol.
1
Kyoto Mechanisms
Procedures that allow Annex 1 Parties
to the Kyoto Protocol to meet their
commitments under this protocol based
Glossary
on actions outside their own borders.
They include Joint Implementation
(Article 6), the Clean Development
Mechanisms (Article 12) and Emissions
Trading (Article 17).
North Atlantic Oscillation index
The difference of sea level pressure
between two meteorological stations
situated over Iceland and Portugal. It
is a large-scale mode of natural climate
variability having large impacts on
weather and climate in the North Atlantic
region and surrounding countries.
Radiative Forcing
A change in the balance between
incoming solar radiation and outgoing
infra-red and short-wave radiation.
Without any radiative forcing, solar
radiation absorbed by the earth would
continue to be approximately equal to
the infra-red radiation emitted from the
earth. The addition of greenhouse gases
absorbs an increased fraction of the
infra-red radiation in the atmosphere,
reradiating it and creating a warming
influence.
Reservoir
Component or components of the
climate system where a greenhouse gas
or a precursor of a greenhouse gas is
stored (for instance, oceans, soils and
forests).
213
Abreviations
AOGCM: Atmospheric Oceanic General Circulation Model
CDM: clean development mechanism
UNFCCC: Framework Convention on Climate Change
EC: European Community
EDAR: wastewater treatment plant
EU: European Union
GEG: greenhouse effect gases
ICAEN: Institut Català d’Energia (Catalan Institute for Energy)
IPCC: Intergovernmental Panel on Climate Change
JI: joint implementation
KP: Kyoto Protocol
PROGREMIC: Local plan for the management of urban waste in Catalonia
RSU: Urban Solid Wastes
VOCs: volatile organic compounds
UN: United Nations
214