Programa. - Fundació Studium Aureum

Fundació Studium Aureum
Temporada 2014-15
Concert núm. 4
“El romanticisme francès”
Gabriel Fauré
“El romanticisme francès”
Gabriel Fauré
Carles Ponseti Verdaguer
Una Vegada més la “petita forma” és el tronc d’una
carrera compositiva de rellevància. De la mateixa
manera que els romàntics Robert Schumann, Franz
Schubert, el quasi expressionista Hugo Wolf, o el
dodecafonista Anton Webern, Gabriel Fauré
(1845-1925) és un compositor que dedica la major
part de la seva producció a la petita forma, de
manera especial a la melodia acompanyada
(melodíe), a la música de cambra i a la pianística. La
major part de les seves composicions està feta per
aquestes formacions.
Fauré fou un compositor de gran personalitat: va
començar la seva carrera compositiva assimilant els
models romàntics, va desenvolupar un profund
lirisme i una estètica a cavall entre el romanticisme i
el que s’anomenaria “impressionisme”. Però Fauré
mai va abandonar la tonalitat com a eix de les seves
composicions. Les seves aportacions al llenguatge
harmònic són fruit de la seva audàcia i refinament
melòdics. Com és de suposar, la gran quantitat
d'obres vocals escrites foren el vehicle amb el qual
el seu discurs va anar adquirint personalitat pròpia.
La formació de Fauré va ser molt completa: va
estudiar onze anys a l'escola de música clàssica i
religiosa de Louis Niedermeyer, a París, per arribar
a ser director de cor i organista. Fauré va
aconseguir una beca del bisbe de Pamiens per
realitzar els seus estudis. Allà va conèixer amb
profunditat el cant gregorià, la polifonia del
renaixement i l'orgue. També va estudiar el piano i
l'art de la composició amb Saïnt-Saens. Fauré va
explorar i conèixer les vanguardes del seu temps.
Gran admirador de la música de Wagner,
curiosament no es va deixar influenciar per aquesta
en les seves composicions. Fauré mai va abandonar
el seu refinament sonor, la seva delicada melodia i
la "suggestió sonora" que l'acosta als
impressionistes/simbolistes com Claude Debussy o
Maurice Ravel (Ravel va estudiar amb Fauré).
El programa d'avui conté l'integral de les obres que
Fauré va escriure per a cor i piano. Les més
conegudes són el Cantique de Jean Racine op. 11,
una obra escrita al principi de la seva carrera amb
un text de clara influència religiosa. Aquesta obra
orquestrada posteriorment forma part del repertori
habitual del compositor. La segona és la Pavana op.
50, va ser escrita originalment per a orquestra,
Fauré va afegir posteriorment el cor amb un text
clarament mitològic i Amorós. L'obra es va estrenar
a la casa de la "Comtesse Greffulhe" a la qual està
dedicada l'obra. Per contra Les djinns op. 12 és una
obra amb text de Victor Hugo, escrita en el prefaci
del seu llibre "Les Orientals". "Les Djinns" és
bastant representatiu de l'orientalisme del segle XIX
romàntic. El terme "Djinn" s'utilitza per referir-se als
esperits bondadosos, esperits o dimonis en les
creences musulmanes. Els djinns són esmentats en
l'Alcorà i en la teologia islàmica com habitants d'un
món invisible en una dimensió més enllà de
l'univers visible, poden ser esperits bons, dolents o
neutres. En el poema d'Hugo, djinns són
representats com a éssers malèvols, una banda de
dimonis. Hugo comença amb línies de dues
síl·labes, i després s'allarga gradualment les línies
poètiques a deu síl·labes. En el punt mig del
poema, s'inverteix aquest esquema, i les línies
s’encongeixen lentament fins a les dues síl·labes, al
tancament del poema. La música de Fauré segueix
aquest esquema amb un crescendo gradual seguit
d'un gradual diminuendo. El Madrigal op. 35 amb
text d'Armand Silvestre enfronta els homes contra les
dones, però només al començament de l'obra. A
mesura que la música avança, l'estat d'ànim canvia
de la confrontació a la reconciliació. Le Ruisseau op.
12 va ser escrita per Fauré com a conseqüència de la
seva activitat de pianista acompanyant,
concretament la va escriure per a les classes de
Pauline Roger el 1881. De text metafòric, conté una
sensual melodia i unes oscil·lants modulacions.
Fauré té un extens repertori per a piano que inclou
entre d'altres: 6 Impromtus, 13 Nocturnes, 13
Barcaroles, 4 Valsos, 9 Preludis... obres d'un gran
contingut emocional i líric. En elles trobam l'herència
d'un Schumann o Chopin amb l’"especial coloració
francesa" que Fauré li aporta. Les Romances Sans
Paroles op. 17 són unes encantadores miniatures que
conviden al plaer d'escoltar, petites obres plenes
d'inspiració. Com hem dit abans, la música de
cambra és una de les altres facetes de la música de
Fauré. Un dels instruments més "francesos" és la
flauta: per tradició històrica, les flautes dolces i
travesseres tengueren gran acceptació en el
renaixement i el barroc francès. Però realment serà a
l’impressionisme quan la flauta, de la mà de Claude
Debussy, trobarà el seu moment sonor més
característic. Fauré va proposar en diverses ocasions
la flauta travessera com a ideal sonor per transmetre
la suavitat, l'elegància i la subtilesa del seu discurs.
Les obres per a flauta i piano del present programa
són variades, algunes molt conegudes i altres
gairebé desconegudes com per exemple la
"Morceau de Concours" o la Fantasia op. 7, obres
que evoquen tot un món sonor al qual Fauré dóna
vida d'una manera molt personal. Les més
conegudes: la "Berceuse" i la "Siciliene", aquesta
darrera és el segon moviment de la suite orquestral
"Pelleas e Melisande", una de les poques obres que
Fauré va dedicar a l'orquestra. L'ordre d'interpretació
de les obres obeeix a un concepte de conjunt i de
continuïtat: el de recrear l'atmosfera i el món sonor
d'un "quasi" conegut Gabriel Fauré.
“El romanticismo francés”
Gabriel Fauré
Carles Ponseti Verdaguer
Una Vez más la "pequeña forma" es el tronco de
una carrera compositiva de relevancia. De la misma
manera que los románticos Robert Schumann, Franz
Schubert, el casi expresionista Hugo Wolf, o el
dodecafonista Anton Webern, Gabriel Fauré
(1845-1925) es un compositor que dedica la mayor
parte de su producción a la pequeña forma, en
especial a la melodía acompañada (melodie), a la
música de cámara y a la pianística. La mayor parte
de sus composiciones está hecha para estas
formaciones.
Fauré fue un compositor de gran personalidad:
comenzó su carrera compositiva asimilando los
modelos románticos, desarrolló un profundo lirismo
y una estética a caballo entre el romanticismo y lo
que se llamaría "impresionismo". Pero Fauré nunca
abandonó la tonalidad como eje de sus
composiciones. Sus aportaciones al lenguaje
armónico son fruto de su audacia y refinamiento
melódicos. Como es de suponer, la gran cantidad
de obras vocales escritas fueron el vehículo con el
que su discurso fue adquiriendo personalidad
propia.
La formación de Fauré fue muy completa: estudió
once años en la escuela de música clásica y
religiosa de Louis Niedermeyer, en París, para llegar
a ser director de coro y organista. Fauré consiguió
una beca del obispo de Pamiens para realizar sus
estudios. Allí conoció con profundidad el canto
gregoriano, la polifonía del renacimiento y el
órgano. También estudió el piano y el arte de la
composición con Saint-Saëns. Fauré exploró y
conoció las vanguardias de su tiempo. Gran
admirador de la música de Wagner, curiosamente
no se dejó influenciar por esta en sus
composiciones. Fauré nunca abandonó su
refinamiento sonoro, su delicada melodía y la
"sugestión sonora" que lo acerca a los
impresionistas / simbolistas como Claude Debussy
o Maurice Ravel (Ravel estudió con Fauré).
El programa de hoy contiene la integral de las
obras que Fauré escribió para coro y piano. Las más
conocidas son el Cantique de Jean Racine op. 11,
una obra escrita al principio de su carrera con un
texto de clara influencia religiosa. Esta obra
orquestada posteriormente forma parte del
repertorio habitual del compositor. La segunda es la
Pavana op. 50, fue escrita originalmente para
orquesta, Fauré añadió posteriormente el coro con
un texto claramente mitológico y amoroso. La obra
se estrenó en casa de la "Comtesse Greffulhe" a la
que está dedicada la obra. En cambio Les djinns
op. 12 es una obra con texto de Victor Hugo,
escrita en el prefacio de su libro "Les Orientales".
"Les Djinns" es bastante representativo del
orientalismo del siglo XIX romántico. El término
"Djinn" se utiliza para referirse a los espíritus
bondadosos, espíritus o demonios en las creencias
musulmanas. Los djinns son mencionados en el
Corán y en la teología islámica como habitantes de
un mundo invisible en una dimensión más allá del
universo visible, pueden ser espíritus buenos, malos
o neutros. En el poema de Hugo, djinns son
representados como seres malévolos, una banda de
demonios. Hugo comienza con líneas de dos
sílabas, y luego se alargan gradualmente las líneas
poéticas a diez sílabas. En el punto medio del
poema, se invierte este esquema, y las líneas se
encogen lentamente hasta las dos sílabas, al cierre
del poema. La música de Fauré sigue este esquema
con un crescendo gradual seguido de un gradual
diminuendo. El Madrigal op. 35, con texto de
Armand Silvestre, enfrenta los hombres contra las
mujeres, pero sólo al comienzo de la obra: a medida
que la música avanza, el estado de ánimo cambia de
la confrontación a la reconciliación. Le Ruisseau op.
12 fue escrita por Fauré como consecuencia de su
actividad de pianista acompañante, concretamente
la escribió para las clases de Pauline Roger en 1881.
De texto metafórico, contiene una sensual melodía y
unas oscilantes modulaciones.
Fauré tiene un extenso repertorio para piano que
incluye entre otros: 6 Impromtus, 13 Nocturnas, 13
Barcarola, 4 Valses, 9 Preludios ... obras de un gran
contenido emocional y lírico. En ellas encontramos la
herencia de un Schumann o Chopin con la "especial
coloración francesa" que Fauré le aporta. Les
Romances Sans Paroles op. 17 son unas
encantadoras miniaturas que invitan al placer de
escuchar, pequeñas obras llenas de inspiración.
Como hemos dicho antes, la música de cámara es
una de las otras facetas en la música de Fauré. Uno
de los instrumentos más "franceses" es la flauta: por
tradición histórica, las flautas dulces y traveseras
tuvieron gran aceptación en el renacimiento y el
barroco francés. Pero realmente será en el
impresionismo cuando la flauta, de la mano de
Claude Debussy, encontrará su momento sonoro más
característico. Fauré propuso en varias ocasiones a la
flauta travesera como ideal sonoro para transmitir la
suavidad, la elegancia y la sutileza de su discurso.
Las obras para flauta y piano del presente programa
son variadas, algunas muy conocidas y otras casi
desconocidas como por ejemplo la "Morceau de
Concours" o la Fantasía op. 7, obras que evocan
todo un mundo sonoro al que Fauré da vida de una
manera muy personal. Las más conocidas: la
"Berceuse" y la "Siciliene", esta última es el
segundo movimiento de la suite orquestal "Pelleas y
Melisande", una de las pocas obras que Fauré
dedicó a la orquesta. El orden de interpretación de
las obras obedece a un concepto de conjunto y de
continuidad: el de recrear la atmósfera y el mundo
sonoro de un "casi" conocido Gabriel Fauré.
Gabriel Fauré 1845-1925
Romance Sans Paroles op. 17, núm 1 per a piano
Cantique de Jean Racine op. 11 per a cor i piano
Siciliene op. 78 per a flauta i piano
En priere per a cor i piano
Morceau de Concours per a flauta i piano
Madrigal op. 35 per a cor i piano
Fantasia op. 79 per a flauta i piano
Les Djinns op.12 per a cor i piano
Romance Sans Paroles op. 17, núm 3 per a piano
Le ruisseau op. 22 per a solista, cor femení i piano
Berceuse op.16 per a flauta i piano
Pavana op. 50 per a flauta, cor i piano
Studium Aureum
Flauta:
Enrique Sánchez
Soprano:
Bàrbara Femenias
Piano:
Andreu Riera
Cor:
Sopranos: M José Campaner, Rosana Delgado, Bàrbara Femeníes,
Do-in Peleteiro, M Antònia Riutort, Francesca M Salas
Contralts: Amelia Forteza, Joana Furió, Petra Genestra,
Margalida M Riutort, M de Gràcia Salas,
Montserrat Sobrevias, M del Mar Tugores
Tenors: Sergi Gil, Pau Juaneda,
Guillem Nicolau, Joan Serra
Baixos: Joan Brunet, Guillem Cortés,
Llorenç Melià, José Gabriel Serrano, Joan Carles Simó
Director:
Carles Ponseti Verdaguer
Xerrada introductòria al concert:
Mercè Pons; compositora
Per al mestre i amic Luís Remartínez, que la nostra música l’acompanyi.
Cantique de Jean Racine
Càntic de Jean Racine
Cántico de Jean Racine
Verbe égal au tres Haut,
Notre unique espérance,
Jour éternel de la terre
Et des cieux, de la paisible nuit,
Nous rompons le silence.
Divin Sauveur jette sur nous les yeux,
Répands sur nous
Le feu de ta grace puissante,
Que tout l’enfer,
Fuie au son de ta voix,
Dissipe le sommeil d’une ame
languissante,
Qui la conduit a l’oubli de tes lois,
O Christ sois favorable
A ce peuble fidele
Pour te bénir maintenant rassemblé.
Reçois les chants qu’il offre
A tagloire immortelle
Et de tes dons
Qu’il retourne comblé.
Verb igual a l'Altíssim,
la nostra única esperança,
dia etern de la terra
i el cel; de la plàcida nit
trenquem el silenci.
Diví Salvador dirigeix sobre nosaltres la
teva mirada. Expandeix sobre nosaltres
el foc de la teva poderosa gràcia,
que tot l'infern
desaparegui amb el so de la teva veu.
Dissipa el somni d'una ànima que
llangueix,
i la condueix a l'oblit de les teves lleis.
O Crist, sigues favorable
a aquest poble fidel
ara reunit per beneir-te.
Rep els cants que ofereix
a la teva glòria immortal
i sadolla’l dels teus dons
Verbo igual al Altísimo,
nuestra única esperanza,
día eterno de la tierra
y los cielos; de la apacible noche
rompemos el silencio.
Divino Salvador dirige sobre nosotros tu
mirada. Expande sobre nosotros el fuego
de tu poderosa gracia, que todo el
infierno desaparezca con el sonido de Tu
voz.
Disipa el sueño de un alma que
languidece, y la conduce al olvido de tus
leyes.
O Cristo, se favorable
a este pueblo fiel
ahora reunido para bendecirte.
Recibe los cantos que ofrece
a tu gloria inmortal
y sácialo de tus dones
En prière
Pregària
Oración
Si la voix d’un enfant peut monter jusqu’à Vous,
Ô mon Père,
Ecoutez de Jésus, devant Vous à genoux,
La prière!
Si Vous m’avez choisi pour enseigner vos lois
Sur la terre,
Je saurai Vous servir auguste Roi des rois,
Ô Lumière!
Sur mes lèvres, Seigneur, mettez la vérité
Salutaire,
Pour que celui qui doute, avec humilité
Vous révère!
Ne m’abandonnez pas, donnez moi la doucer
Nécessaire,
Pour apaiser les maux, soulager la douleur,
La misère!
Révèlez Vous à moi, Seigneur en qui je crois
Et j’espère:
Pour Vous je veux souffrir e mourir sur la croix,
Au calvaire!
Si la veu d’un infant pot pujar fins a Vós,
oh Pare meu,
escolteu de Jesús, davant Vós de genolls,
La pregària!
Si m’heu escollit per ensenyar les vostres lleis
A la terra,
Jo sabré servir-vos august rei de reis,
Oh llum!
Poseu, Senyor, als meus llavis la veritat
Salvadora.
Perquè aquell que dubti, amb humilitat
Us veneri!
No m’abandoneu, doneu-me la dolçor
Necessària.
Per apaivagar els mals, calmar el dolor,
La misèria!
Mostreu-vos a mi, Senyor en qui jo crec
I esper:
Per Vós jo vull sofrir i morir a la creu,
Del Calvari!
Si la voz de un niño puede subir hasta Ti,
¡oh Padre mío!,
escucha de Jesús, ante ti de rodillas,
La oración!
Si me habéis elegido para enseñar vuestras
leyes En la tierra,
Yo sabré serviros augusto rey de reyes,
Oh luz!
Poned, Señor, en mis labios la verdad
Salvadora.
Para que aquel que dude, con humildad
Os venere!
No me abandones, dame la dulzura
Necesaria.
Para apaciguar los males, calmar el dolor,
La miseria!
Mostraos a mí, Señor en quien yo creo
Y espero:
Por Vos yo quiero sufrir y morir en la cruz,
Del Calvario!
Madrigal
Madrigal
Madrigal
LES JEUNES GENS
– Inhumaines qui, sans merci,
Vous raillez de notre souci,
Aimez ! aimez quand on vous aime !
LES JEUNES FILLES
– Ingrats qui ne vous doutez pas Des
reves éclos sur vos pas, Aimez ! aimez
ELS AL·LOTS
—Inhumanes, que, sense pietat, us
burleu del nostre neguit, estimau,
estimau quan us estimem!
LES AL·LOTES
—Ingrats, que no us adoneu
dels somnis que brollen al vostre pas,
LOS CHICOS
—Inhumanas, que, sin piedad,
os burláis de nuestra inquietud, ¡amad,
amad cuando os amamos!
LAS CHICAS
—Ingratos, que no os dais cuenta de los
sueños que brotan a vuestro paso,
quand on vous aime !
LES JEUNES GENS
– Sachez, o cruelles Beautés,
Que les jours d’aimer sont comptés.
Aimez ! aimez quand on vous aime !
LES JEUNES FILLES
– Sachez, amoureux inconstants, Que le
bien d’aimer n’a qu’un temps. Aimez !
aimez quand on vous aime !
ENSEMBLE
Le même destin nous poursuit
Et notre folie est la meme:
C’est celle d’aimer qui nous fuit,
C’est celle de fuir qui nous aime !
Les Djinns
Murs, ville
Et port,
Asile
De mort,
Mer grise
Où brise
La brise
Tout dort.
Dans la plaine
Nait un bruit.
C'est l'haleine
De la nuit.
Elle brame
Comme une âme
Qu'une flamme
Toujours suit.
La voix plus haute
Semble un grelot.
D'un nain qui saute
C'est le galop.
Il fuit, s'élance,
Puis en cadence
Sur un pied danse
Au bout d'un flot
La rumeur approche,
L'écho la redit.
C'est comme la cloche
D'un couvent maudit,
Comme un bruit de foule
Qui tonne et qui roule
Et tantôt s'écroule
Et tantôt grandit.
Dieu! La voix sépulcrale
Des Djinns!... - Quel bruit ils font!
Fuyons sous la spirale
De l'escalier profond!
Déjà s'éteint ma lampe,
Et l'ombre de la rampe..
Qui le long du mur rampe,
Monte jusqu'au plafond.!
estimau, estimau quan us estimem!
ELS AL·LOTS
—Sapieu, oh cruels belleses,
que els dies d'estimar estan comptats.
Estimau, estimau quan us estimem!
LES AL·LOTES
—Sapieu, enamorats inconstants,
que el bé d'estimar només té un temps.
Estimau, estimau quan us estimem!
TOTS
El mateix destí ens persegueix
i la nostra bogeria és la mateixa: la
d'estimar aquell qui fuig de nosaltres i
fugir d'aquell qui ens estima.
Els Djinns
Muralles, poble
i port,
refugi
de mort,
la mar grisa
on bufa
la brisa
tot s’adorm.
A la plana
neix un renou.
És l’alè
de la nit.
Ella brama
com una ànima
que a una flama
sempre segueix.
La veu més alta
sembla una campana.
D’un nan que salta,
és el galop.
Ell fuig, s’eleva,
després amb cadència
dansa sobre un peu
a la cresta de l’ona.
El rumor s’acosta,
l’eco el repeteix,
és com la campana
d’un convent maleït,
com un renou de follia
que trona i que roda,
que de vegades s’ensorra
i de vegades es fa gran.
Déu! La veu sepulcral
dels Djinns!... Quin renou que fan!
Fugim sota l’espiral
de l’escala profunda!
Ja s’apaga la meva lámpara,
i l’ombra de la rampa…
El que escala al llarg de la pared,
puja fins al sostre.
¡amad, amad cuando os amamos!
LOS CHICOS
—Sabed, oh crueles beldades,
que los días de amar están contados.
¡Amad, amad cuando os amamos!
LAS CHICAS
—Sabed, enamorados inconstantes,
que el bien de amar sólo tiene un
tiempo. ¡Amad, amad cuando os amamos!
TODOS
El mismo destino nos persigue
y nuestra locura es la misma:
la de amar a quien huye de nosotros y
huir de quien nos ama.
Los Djinns
Murallas, pueblo
y puerto,
refugio
de muerte,
mar gris
donde sopla
la brisa
todo duerme.
En la llanura
nace un ruido.
Es el aliento
de la noche.
ella brama
como un alma
que a una llama
siempre sigue.
La voz más alta
parece una campana.
De un enano que salta,
es el galope.
Él huye, se eleva,
después con cadencia
danza sobre un pie
en la cresta de la ola.
El rumor acerca,
el eco lo repite,
es como la campana
de un convento maldito,
como un ruido de locura
que truena y que rueda,
que a veces se derrumba
ya veces se hace mayor.
¡Dios! ¡La voz sepulcral
de los Djinns! ... ¿Qué ruido hacen!
Huimos bajo la espiral
de la escalera profunda!
Ya se apaga mi lámpara,
y la sombra de la rampa ...
Quien escala a lo largo de la pared,
sube hasta el techo.
Cris de l'enfer! voix qui hurle et qui
pleure!
L'horrible essaim, poussé par l'aquilon,
Sans doute, o ciel! s'abat sur ma
demeure.
Le mur fléchit sous le noir bataillon.
La maison crie et chancelle penchée,
Et l'on dirait que, du sol arrachée,
Ainsi qu'il chasse une feuille séchée,
Le vent la roule avec leur tourbillon!
Prophète! Si ta main me sauve
De ces impurs démons des soirs,
J'irai prosterner mon front chauve
Devant tes sacrés encensoirs!
Fais que sur ces portes fidèles
Meure leur souffle d'étincelles,
Et qu'en vain l'ongle de leurs ailes
Grince et crie sur ces vitraux noirs!
De leurs ailes lointaines
Le battement décroit.
Si confus dans les plaines,
Si faible, que l'on croit
Ouïr la sauterelle
Crier d'une voix grêle
Ou pétiller la grêle
Sur le plomb d'un vieux toit.
Les Djinns funèbres,
Fils du trépas,
Dans les ténèbres
Pressent leur pas;
Leur essaim gronde;
Ainsi, profonde,
Murmure une onde
Qu'on ne voit pas.
Ce bruit vague
Qui s'endort,
C'est la vague
Sur le bord;
C'est la plainte
Presque éteinte
D'une sainte
Pour un mort.
On doute
La nuit...
J'écoute: Tout fuit,
Tout passe;
L'espace
Efface
Le bruit.
Le ruisseau
Au bord du clair ruisseau
Croît la fleur solitaire,
Dont la corolle brille
au millieu des roseaux;
Crits de l’infern! Veu que crida i que
Gritos del infierno! Voz que llama y que
plora!
llora!
L’horrible eixam impulsat pel vent del nord,
El horrible enjambre impulsado por el
sens dubte, oh cel! S’abat sobre la meva
viento del norte,sin duda, ¡oh cielo!
morada.
Se abate sobre mi morada.
La pared es doblega sota el negre batalló. La pared se dobla bajo el negro batallón.
La casa crida i trontolla inclinada,
La casa llama y se tambalea inclinada,
i sembla que del terra estripat,
y parece que el suelo roto,
tan bon punt aixeca una fulla seca,
tan pronto levanta una hoja seca,
el vent la fa rodar amb el seu remolí!
el viento la hace rodar con su torbellino!
Profeta! Si la teva mà em salva
Profeta! Si tu mano me salva
d'aquests dimonis impurs dels vespres,
de estos demonios impuros de las noches,
aniré a postrar el meu cap calb
iré a postrar mi cabeza calva
davant els teus sagrats encensers!
ante tus sagrados incensarios!
Fes que sobre aquestes portes fidels
Haz que sobre estas puertas fieles
mori el seu alè d’espurnes,
muera su aliento de chispas,
i que inútilmente l’urpa de llurs ales
y que inútilmente la garra de sus alas
grinyoli i cridi sobre aquests vitralls negres! chirríe y grite sobre estos vitrales negros!
De les seves ales llunyanes
De sus alas lejanas
el seu batec amaina.
su latido amaina.
Tan confús a les planes,
Tan confuso en las llanuras,
tan feble, que hom creu
tan débil, que uno cree
escoltar la llagosta
escuchar la langosta
que crida amb una veu aguda
que llama con una voz aguda
o que la calamarsa ressona damunt el
o que el granizo resuena sobre el gris de
gris d’un vell sostre.
un viejo techo.
Els Djinns fúnebres,
Los Djinns fúnebres,
fills de la mort,
hijos de la muerte,
dins les tenebres
dentro de las tinieblas
afanyen el seu pas;
apresuran su paso;
llur eixam retruny;
su enjambre retumba;
així, profunda,
así, profunda,
murmura una onada
murmura una ola
que ningú no veu.
que nadie ve.
Aquest renou d’ona
Este ruido de onda
que s’adorm,
que duerme,
és l’onada
es la ola
a la platja;
en la playa;
és la queixa
es la queja
gairebé apagada
casi apagada
d’una santa
de una santa
per un mort.
por un muerto.
Hom dubta,
Se duda,
la nit…
la noche ...
Jo escolt,
Yo escucho,
tot se’n va,
todo se va,
tot passa;
todo pasa;
l’espai
el espacio
esborra
borra
el renou.
el ruido.
El rierol
A la vora del clar rierol
creix la flor solitària
la corol·la brilla
entre les canyes.
El arroyo
Al borde del claro arroyo
crece la flor solitaria
cuya corola brilla
entre las cañas.
se berce mollement
sur la moire des eaux.
Ô fleur, ô doux parfum
Lui dit le flot qui passe,
À mes tendres accents
ta tristesse répond!
 mon suave élanviens
marier ta grâce.
Laissemoi t’entraîner
vers l’Océan profond!
Mais il l’entoure en vain
de sa douce caresse,
cette flottante image
aux incertains contours,
Se dérobe au baiser humide
Qui l’oppresse,
Et le flot éploré
tristement suit son cours.
suaument sobre les tornassolades
aigües.
Oh! flor, oh! dolç perfum,
li diu l'onada que passa.
Als meus tendres accents
respons amb la teva tristesa,
Al meu suau impuls
uneixes la teva gràcia.
Deixa’m arrossegar-te
cap al profund Oceà.
Però ella voreja inútilment
amb la seva dolça carícia
aquesta imatge flotant,
que en els incerts contorns
s'oculta al petó humit
que l'ofega,
i l'onada, desconsolada,
tristament segueix el seu curs.
y su ligera sombra se mece
blandamente sobre las tornasoladas
aguas.
Oh! flor, oh! dulce perfume,
le dice la ola que pasa.
A mis tiernos acentos
respondes con tu tristeza,
a mi suave impulso
unes tu gracia.
Déjame arrastrarte
hacia el profundo Océano.
Pero él la bordea en vano
con su dulce caricia,
esta imagen flotante,
de inciertos contornos
se oculta al beso húmedo
que la ahoga, y la ola, desconsolada,
tristemente sigue su curso.
Pavane
Pavana
Pavana
C’est Lindor! C’est Tircis! Et c’est tous
nos vainqueurs!
C’est Myrtil! C’est Lydé! Les reines de
nos coeurs.
Comme ils sont provocants! Comme ils
sont fiers toujours!
Comme on ose régner sur nos sorts et
nos jours!
Faites attention!
Observez la mesure!
O la mortelle injure!
La cadence est moins lente,
et la chute plus sûre.
Nous rabattrons bien leurs caquets!
Nous serons bientôt leurs laquais!
Qu’ils sont laids!
Chers minois!
Qu’ils sont fols!
Airs coquets!
Et c’est toujours de même,
et c’est ainsi toujours!
On s’adore! On se hait! On maudit ses
amours!
Adieu Myrtil! Églé! Chloé! Démons
moqueurs!
Adieu donc et bons jours aux tyrans de
nos coeurs!
Et bons jours!
Lindor és! Això és Tircis! I són tots els
nostres vencedors!
És Myrtil! Lydia és! Reines dels nostres
cors.
Quin repte són! Com no deixen de ser
orgullosos!
Com ens atrevim a descartar les nostres
destinacions i els nostres dies!
Aneu amb compte!
Observeu la mesura!
O injúria mortal!
El ritme és menys lent
i la caiguda segura.
Nosaltres farem amainar les seves
xafarderies!
Aviat serem els seus lacais!
Com són de lletjos!
Estimats rostres!
Com són de ximples!
Aires coquetes!
I sempre és el mateix, i sempre és així!
Hom s’encanta! Hom no s’agrada! Hom
maleeix els seus amors!
Adéu Myrtil! Egle! Chloe! Dimonis
burletes!
Adéu, doncs, i bon dia als tirans dels
nostres cors!
I bon dia!
Lindor es! Éste es Tircis! Y son todos
nuestros vencedores!
Es Myrtila! Lydia es! Reinas de nuestros
corazones.
Qué reto son! Como no dejan de ser
orgullosos!
Como nos atrevemos a descartar
nuestros destinos y nuestros días!
Tened cuidado!
Observad la medida!
O injuria mortal!
El ritmo es menos lento
y la caída segura.
Nosotros haremos amainar sus chismes!
Pronto seremos sus lacayos!
Qué feos son!
Estimados rostros!
Como son de tontos!
Aires coquetos!
Y siempre es lo mismo,
y siempre es así!
Uno se encanta! Uno no se gusta! Uno
maldice sus amores!
Adiós Myrtil! Egle! Chloe! Demonios
burlones!
Adiós, pues, y buenos días a los tiranos
de nuestros corazones!
Y buenos días!
Traducció i adaptació dels textos: Joan Carles Simó
www.fundaciostudiumaureum.cat
email: [email protected]