Imprimeix aquest article - Revistes Digitals de la UAB

Cob. Manuscrits 30.pdf 1 20/02/2013 8:05:15
Universitat Autònoma de Barcelona. Departament d’Història Moderna i Contemporània
9 Editorial
Dossier:
Catalunya en una època d’entreguerres (1640-1714)
13 Presentació
15 Güell, Manel. Reus, vila oberta. Els primers anys de la
guerra de Separació.
55 Dantí i Riu, Jaume. Catalunya entre el redreç i la revolta:
afebliment institucional i diferenciació social.
77 Pérez Aparicio, Carme. Catalunya i València durant la
Guerra de Successió. «La comuna empresa de la llibertat».
Articles
101 Jiménez Sureda, Montserrat. El concepto histórico de
alianza en el Occidente cristiano.
125 Rawlings, Helen. Las órdenes religiosas y la crisis en el
nombramiento de obispos en Castilla bajo Felipe IV
(1621-1665).
139 Boeglin, Michel. Aspectos de la Reforma en Aragón a
finales del reinado del Emperador. El proceso del rector
Miguel Monterde.
manuSCRITS
Revista d’història moderna
30
Núm. 30, 2012, ISSN 0213-2397 (imprès), ISSN 0214-6000 (en línia), http://revistes.uab.cat/manuscrits
Núm, 30, 2012
ISSN 0213-2397 (imprès), ISSN 0214-6000 (en línia)
http://revistes.uab.cat/manuscrits
manuScrits 30
Revista d’història moderna
Catalunya en una època d’entreguerres (1640-1714)
manuSCRITS
Universitat Autònoma de Barcelona. Departament d’Història Moderna i Contemporània
Catalunya en una època d’entreguerres
(1640-1714)
Manuscrits. Revista d’Història Moderna és una publicació científica que edita treballs de recerca originals relatius al periode de l’Edat Moderna (segles xv-xviii).
Els continguts de la revista van adreçats a investigadors, estudiants universitaris i
persones interessades en aquesta àrea de coneixement.
Direcció
Javier Antón Pelayo (UAB)
Secretaria de redacció
Montserrat Jiménez Sureda (UAB)
Consell de redacció
Silvia Amor López (UAB),
Adrià Cases Ibáñez (UAB),
Antonio Espino López (UAB),
Elena Fernández García (UAB),
Ignasi Fernández Terricabras (UAB),
Oscar Jané Checa (UAB),
Oriol Junqueras i Vies (UAB),
Maria Antònia Martí Escayol (UAB),
Andreu Navarra Ordoño (UAB),
Gisela Pagès Cruz (UAB),
Enric Pujol i Casademont (UAB),
Andrea Ricci (UAB),
Lluís Roura i Aulinas (UAB),
Pilar Sánchez López (UAB),
Antoni Simon i Tarrés (UAB)
Consell assessor
Ángel Alcalá (Brooklyn College, The City University
of New York, United States),
Ernest Belenguer Cebrián (Universitat de Barcelona, Espanya),
Peter Burke (Emmanuel College, Cambridge, United Kingdom),
William J. Callahan (Toronto University, Canada),
James Casey (Norwich University, United Kingdom),
John H. Elliott (Oxford University, United Kingdom),
Josep Fontana (Universitat Pompeu Fabra, Espanya),
Giovanni Levi (Università Cà Foscari di Venezia, Italia),
Tomás Mantecón Novellán (Universidad de Cantabria, Espanya),
Geoffrey Parker (The Ohio State University, USA),
Stuart Woolf (Università Cà Foscari di Venezia, Italia)
Redacció
Universitat Autònoma de Barcelona
Departament d’Història Moderna
i Contemporània
08193 Bellaterra (Barcelona). Spain
[email protected]
http://revistes.uab.cat/manuscrits
Subscripció i administració
Universitat Autònoma de Barcelona
Servei de Publicacions
08193 Bellaterra (Barcelona). Spain
Tel. 93 581 10 22. Fax 93 581 32 39
[email protected]
Intercanvi
Universitat Autònoma de Barcelona
Servei de Biblioteques
Secció d’Intercanvi de Publi­cacions
08193 Bellaterra (Barcelona). Spain
Tel.: 93 581 11 93. Fax: 93 581 32 19
[email protected]
Fotocomposició: gama, sl
Edició i impressió
Universitat Autònoma de Barcelona
Servei de Publicacions
08193 Bellaterra (Barcelona). Spain
Tel. 93 581 21 31. Fax 93 581 32 39
[email protected]
http://www.uab.cat/publicacions
ISSN 0213-2397 (imprès)
ISSN 0214-6000 (en línia)
Dipòsit legal: B. 2994-1985
Imprès a Espanya. Printed in Spain
Imprès en paper ecològic
Bases de dades en què Manuscrits està referenciada
— European Reference Index for the Humanities (ERIH)
— Dialnet (Unirioja)
— DICE del CINDOC
— Directory of Open Access Journals (DOAS)
— Índice Español de Ciencias Sociales y Humanidades (ISOC-CSIC)
— Latindex
— RACO (Revistes Catalanes amb Accés obert)
— Revistas Españolas de Ciencias Sociales y Humanas (RESH)
Les opinions expressades en articles, notes, informacions, ressenyes i treballs publicats a Manuscrits
són d’exclusiva responsabilitat dels seus autors.
Aquesta revista es regeix pel sistema d’avaluadors externs.
Manuscrits es publica sota el sistema de llicències Creative Commons segons la modalitat:
Reconeixement - NoComercial (by-nc): Es permet la generació d’obres derivades
sempre que no se’n faci un ús comercial. Tampoc es pot utilitzar l’obra original amb
finalitats comercials.
Credits contra coberta30.indd 1
20/02/2013 8:07:22
Manuscrits. Revista d’Història Moderna 30, 2012 1-7
Sumari
Manuscrits
Núm. 30, p. 1-187, 2012
ISSN 0213-2397 (imprès), ISSN 0214-6000 (en línia)
Les paraules clau són en llenguatge lliure
http://revistes.uab.cat/manuscrits
9-10Editorial
DOSSIER. Catalunya en una època d’entreguerres (1640-1714)
13Presentació
15-54Güell, Manel (Reial Societat Arqueològica Tarraconense)
Reus, vila oberta. Els primers anys de la guerra de Separació
L’article exposa la difícil trajectòria d’una població gran durant la guerra de
Separació. Els primers anys, Reus va trobar-se enmig d’una frontera militar
d’una gran inestabilitat i va optar per no oferir resistència a l’ocupant i cooperar-hi, amb independència del bàndol de què es tractés. Alhora, va procurar
mantenir les relacions amb els dos bàndols i proclamar la seva lleialtat a tots
dos per separat. Reus va tenir una supervivència difícil, amenaçada per les inacabables aportacions als exèrcits (diners, armes, lleves, proveïments, treballadors) i sobretot pels allotjaments, que foren dels més durs de Catalunya. La
vila, que hagué de suportar una despesa econòmica exorbitant, féu fallida i
s’endeutà d’una manera exponencial i crònica. També va perdre bona part dels
seus habitants. El cas de Reus és el cas de la lluita de les poblacions rurals per
superar la crisi política i militar de mitjan segle xvii.
Paraules clau: Reus; guerra; exèrcit hispànic; bàndols; allotjaments; proveïments; despesa.
Reus, villa abierta. Los primeros años de la guerra de Separación
El artículo expone la difícil trayectoria de una población grande durante la
guerra de Separación. En los primeros años, Reus se halló en medio de una
frontera militar de una gran inestabilidad, y optó por no ofrecer resistencia y
cooperar con el ocupante, con independencia del bando de que se tratase. Al
mismo tiempo procuró mantener las relaciones con ambos bandos y proclamar
su lealtad a los dos por separado. Reus tuvo una supervivencia difícil, amenazada por las inacabables aportaciones a los ejércitos (dinero, armas, levas, pro-
2 Manuscrits. Revista d’Història Moderna 30, 2012
Sumari
visiones, trabajadores) y sobre todo por los alojamientos, que fueron de los
más duros de Cataluña. La villa, que soportó un gasto económico exorbitante,
quebró y se endeudó de manera exponencial y crónica. También perdió buena
parte de sus habitantes. El caso de Reus es el caso de la lucha de las poblaciones rurales por superar la crisis política y militar de mediados del siglo xvii.
Palabras clave: Reus; guerra; ejército hispánico; bandos; alojamientos; provisiones; gastos.
Reus, an open village. The first years of the War of Separation
This article focuses on the difficult path of a large population during the War
of Separation. In the early years, Reus was found in the middle of a military
frontier of great instability, and chose not to resist and cooperate with the
occupier, regardless of which side they were. At the same time, it sought to
maintain relations with both sides and proclaim his loyalty towards the two.
Reus had a difficult survival, threatened by the endless contributions (money,
weapons, cams, provisioning, labour) and especially for the military billeting,
which were the hardest of Catalonia. The village, with an exorbitant economic
cost, broke into debt exponentially and chronic, and also lost many of its
inhabitants. The case of Reus is the case of the struggle of rural populations to
overcome the political and military crisis of the mid-seventeenth century.
Keywords: Reus; war; Spanish army; sides; military billeting; provisioning;
cost.
55-76Dantí i Riu, Jaume (Universitat de Barcelona. Departament d’Història
Moderna)
Catalunya entre el redreç i la revolta: afebliment institucional i diferenciació social
Al darrer quart del segle xvii, Catalunya es va moure entre un redreç econòmic
important —però no pas sense dificultats, durant el qual es consolidà una relació fonamental entre el món urbà i una part significativa del món rural— i una
revolta oberta al camp, la dels Barretines, però amb tensions latents bastants
més extenses, on convergien motivacions economicosocials i polítiques. Amb
tot plegat i les conseqüències de les guerres amb França, es donaven les condicions perquè l’austriacisme pogués arrelar en diferents sectors socials.
Paraules clau: Catalunya; segle xvii; redreç econòmic; Barretines; austriacisme.
Cataluña entre el crecimiento económico y la revuelta: debilidad institucional y diferenciación social
Durante el último cuarto del siglo xvii, Cataluña se movió entre un crecimiento económico importante —aunque no exento de dificultades, durante el cual
se consolidó una relación fundamental entre el ámbito urbano y una parte significativa del ámbito rural— y una revuelta desatada en el campo, la de los
Barretines, aunque con tensiones latentes bastante más extensas, donde convergían motivaciones económico-sociales y políticas. Con todo ello, junto a
Sumari
Manuscrits. Revista d’Història Moderna 30, 2012 3
las consecuencias de las guerras contra Francia, se dieron las condiciones para
que el austriacismo pudiese arraigar en diferentes sectores sociales.
Palabras clave: Cataluña; siglo xvii; crecimiento económico; Barretines;
austriacismo.
Catalonia between the economic growth and the revolt: institutional
weakness and social differentiation
During the last quarter of the 17th century, Catalonia moved between an economic important growth —though not without difficulties, during which a fundamental relation was consolidated between the urban area and a significant part
of the rural area— and a revolt untied in the field: the revolt of the so-called Barretines (after the name of the Catalan cap the rebels wore). Both in the urban and
in the rural areas, there were more extensive latent tensions, with converging
economic, social and political causes. Because all of this, added to the consequences of the wars against France, different social sectors in Catalonia decided
to choose the political option of the archduke Charles of Hapsburg. These political option has been known as «austriacism» and could take roots in different
social Catalan sectors from the beginning of the xviiith century onwards.
Keywords: Catalonia; 17th century; economic growth; revolt of the so-called
Barretines; «austriacism».
77-97Pérez Aparicio, Carme (Universitat de València. Departament d’His­
tò­ria Moderna)
Catalunya i València durant la Guerra de Successió. «La comuna
empresa de la llibertat»
La mort sense descendència de Carles II situava Europa i la Monarquia Hispànica en una autèntica cruïlla. Els dos candidats finals al tron, l’arxiduc Carles
d’Àustria i el duc d’Anjou, Felip de Borbó, representaven trajectòries politicodinàstiques ben diferents. Per als Regnes de la Corona d’Aragó, estava en joc
la pervivència del sistema pactista i la defensa dels seus projectes i interessos
econòmics. En aquest context, Catalunya i València mantingueren una relació
ben estreta, d’ajuda mútua, durant l’etapa de govern austriacista, que continuà
després de la victòria borbònica d’Almansa i de l’abolició dels Furs de València, en un intent de frenar l’ofensiva militar sobre Catalunya i de restaurar el
sistema pactista al Regne de València. Malgrat tot, l’ocupació borbònica de
Barcelona i els tractats d’Utrecht i de Rastatt posaren fi a aquests projectes.
Paraules clau: Guerra de Successió; Catalunya; València; pactisme.
Cataluña y Valencia durante la Guerra de Sucesión. «La comuna
empresa de la llibertat»
La muerte sin descendencia de Carlos II situaba a Europa y a la Monarquía
Hispánica en una auténtica encrucijada. Los dos candidatos finales al trono,
el archiduque Carlos de Austria y el duque de Anjou, Felipe de Borbón, representaban trayectorias político-dinásticas bien diferentes. Para los Reinos de la
4 Manuscrits. Revista d’Història Moderna 30, 2012
Sumari
Corona de Aragón, estaba en juego la pervivencia del sistema pactista y
la defensa de sus proyectos e intereses económicos. En este contexto, Cataluña
y Valencia mantuvieron una relación muy estrecha, de ayuda mutua, durante la
etapa de gobierno austriacista, que continuó después de la victoria borbónica
de Almansa y de la abolición de los Fueros de Valencia, en un intento de frenar la ofensiva militar sobre Cataluña y de restaurar el sistema pactista en el
Reino de Valencia. A pesar de todo, la ocupación borbónica de Barcelona y
los tratados de Utrecht y de Rastatt pusieron fin a estos proyectos.
Palabras clave: Guerra de Sucesión; Cataluña; Valencia; pactismo.
Catalonia and Valencia during the War of the Spanish Succession.
«La comuna empresa de la llibertat»
After the childless death of Charles II, Europe and the Spanish Monarchy were
placed in a real crossroad. The two final throne’s candidates, Charles, archduke
of Austria, and Philip of Bourbon, duke of Anjou, represented really different
political-dynastic courses. To the Crown of Aragon’s Kingdoms, the survival of
the constitutional system and their economic interests and projects’ defence were
at stake. In this context, during the Hapsburg’s government, Catalonia and Valencia maintained a close relationship of mutual aid that continued after the Almansa’s
Bourbon victory and the abolition of Valencia’s Statute-Laws, in an attempt to
slow down the military offensive over Catalonia and to restore the constitutional system in the Kingdom of Valencia. In spite of everything, Barcelona’s
Bourbon occupation and the Treaties of Utrecht and Rastatt ended these projects.
Keywords: War of the Spanish Succession; Catalonia; Valencia; Parliamentarian system.
ARTICLES
101-123 Jiménez Sureda, Montserrat (Universitat Autònoma de Barcelona.
Departament d’Història Moderna i Contemporània)
El concepto histórico de alianza en el Occidente cristiano
Este artículo sitúa los orígenes de la interpretación eclesiástica occidental del
concepto de alianza en un universo cultural judeocristiano y romano. Asimismo, relaciona los conceptos de pacto y propiedad con el de soberanía y plantea
diferentes evoluciones e interpretaciones históricas de los mismos.
Palabras clave: pactismo; alianza; soberanía; identidad; Roma; Occidente.
El concepte històric d’aliança a l’Occident cristià
Aquest article situa l’origen de la interpretació eclesiàstica occidental del concepte d’aliança en un univers cultural judeocristià i romà. A més a més, rela­
ciona els conceptes de pacte i propietat amb el de sobirania, alhora que planteja
evolucions i interpretacions històriques diferents dels esmentats conceptes.
Paraules clau: pactisme; aliança; sobirania; identitat; Roma; Occident.
Sumari
Manuscrits. Revista d’Història Moderna 30, 2012 5
The historic concept of alliance in the Christian Western World
This article places the origins of the ecclesiastic Western interpretation of the
concept of alliance in a cultural universe simultaneously Judeo-Christian base
and Roman. Likewise, it relates the concepts of covenant and property with
that of sovereignty and raises different evolutions and historical interpretations
of the same ones.
Keywords: covenant; sovereignty; identity; Rome; Western World.
125-137 Rawlings, Helen (University of Leicester. College of Arts, Humanities and Law)
Las órdenes religiosas y la crisis en el nombramiento de obispos en
Castilla bajo Felipe IV (1621-1665)
La Iglesia española del siglo xvii destacó, sobre la de otros países católicos de
la Europa occidental, por el alto porcentaje de miembros de las órdenes religiosas —especialmente dominicos— nombrados obispos. Su autoridad como
predicadores y teólogos, en la tradición postridentina, les hacía candidatos
eminentemente aptos para el cargo, pero tenían poca experiencia en asuntos de
gobierno —requisito fundamental para un episcopado que trabajaba en estrecha alianza con el Estado. Las presiones, tanto políticas como fiscales, a las
cuales fue sujeta esta alianza en tiempos de Felipe IV provocaron una crisis sin
precedentes en la provisión de candidatos a obispados en Castilla, lo cual favoreció el ascenso de las órdenes religiosas en la carrera episcopal.
Palabras clave: Iglesia; Estado; obispos; órdenes religiosas; siglo xvii.
Els ordes religiosos i la crisi en el nomenament de bisbes a Castella
sota Felip IV (1621-1665)
L’Església espanyola del segle xvii va destacar, per sobre de la d’altres països
catòlics de l’Europa occidental, per l’alt percentatge de membres dels ordes
religiosos —especialment dominics— nomenats bisbes. Tot i que la seva autoritat com a predicadors i teòlegs, en la tradició posttridentina, els feia candidats eminentment aptes per al càrrec, tenien poca experiència en assumptes de
govern —requisit fonamental per a un episcopat que treballava en estreta aliança amb l’Estat. Les pressions, tant polítiques com fiscals, a les quals es va
veure sotmesa aquesta aliança en temps de Felip IV van provocar una crisi
sense precedents en la provisió de candidats a bisbats a Castella, la qual cosa
va afavorir l’ascens dels ordes religiosos en la carrera episcopal.
Paraules clau: Església; Estat; bisbes; ordes religiosos; segle xvii.
The religious orders and the crisis in the nomination of bishops in
Castile under Philip IV (1621-1665)
The seventeenth-century Spanish Church stood out among other Catholic
countries of western Europe on account of the high percentage of members of
the religious orders —especially Dominicans— recruited as bishops. While
their authority as preachers and theologians, schooled in the post-Tridentine
6 Manuscrits. Revista d’Història Moderna 30, 2012
Sumari
tradition, made them eminently suitable candidates for office, they had little of
the secular experience regarded as a fundamental requirement of an episcopate
that worked in close alliance with the state. The political and fiscal pressures
placed on this alliance under Philip IV prompted an unprecedented crisis in the
preferment of candidates to Castilian bishoprics, which resulted in the rise of
the religious orders in the career of bishop.
Keywords: Church; State; bishops; religious orders; Seventeenth-century.
139-159 Boeglin, Michel (Université Paul Valéry)
Aspectos de la Reforma en Aragón a finales del reinado del Emperador. El proceso del rector Miguel Monterde.
El presbítero Miguel Monterde (1510?-1571), fue racionero de la Seo de Zaragoza y rector de Villanueva de la Huerva. Antiguo estudiante de Alcalá, tuvo
allí como maestro al doctor Juan Gil, comúnmente conocido como el Doctor
Egidio, que, posteriormente, sería uno de los principales difusores de la sensibilidad reformada en Castilla y Aragón. En 1558, la Inquisición procesó a
Monterde por sus estrechos contactos con su antiguo maestro, así como con
otro discípulo de éste, Juan Pérez de Pineda. La relación del proceso de Miguel
Monterde, inédita, aporta relevante información sobre la actuación de Egidio
después de su condena de 1552 y el sistema de captación de fondos y de difusión de obras protestantes en castellano publicadas en Ginebra.
Palabras clave: luteranismo; protestantismo; libros; Aragón; Sevilla; París;
Miguel Monterde; Juan Gil; Doctor Egidio; Juan Pérez de Pineda; Constantino
de la Fuente
Aspectes de la Reforma a l’Aragó a finals del regnat de l’Emperador.
El procès del rector Miguel Monterde
El prevere Miguel Monterde (1510?-1571), va ser racioner de la Seu de Saragossa i rector de Villanueva de la Huerva. Antic estudiant d’Alcalà, va tenir
allà com a mestre el doctor Juan Gil, comunament conegut com el Doctor Egidio, que, posteriorment, seria un dels principals difusors de la sensibilitat
reformada a Castella i Aragó. En 1558, la Inquisició va processar Monterde
pels seus estrets contactes amb el seu antic mestre i també amb un altre deixeble d’aquest, Juan Pérez de Pineda. La relació del procés de Miguel Monterde,
inèdita, aporta rellevant informació sobre l’actuació d’Egidio després de la
seva condemna de 1552 i el sistema de captació de fons i de difusió d’obres
protestants en castellà publicades a Ginebra.
Paraules clau: luteranisme; protestantisme; llibres; Aragó; Sevilla; París;
Miguel Monterde; Juan Gil; Doctor Egidio; Juan Pérez de Pineda; Constantino
de la Fuente
Sumari
Manuscrits. Revista d’Història Moderna 30, 2012 7
Aspects of Reformation in Aragon at the end of Charles V’s reign. The
trial of the rector Miguel Monterde
The cleric Miguel Monterde (1510? -1571) was prebendary of the Cathedral of
Zaragoza and rector of a rectory in Villanueva de la Huerva. He was a former
student of Alcalá de Henares where his teacher was Dr. Juan Gil, commonly
known as Doctor. Egidio. Later on, Dr Egidio would become one of the main
disseminators of the reformed sensibility in Castile and Aragón. In 1558, the
Spanish Inquisition prosecuted Monterde for his relationship with his former
teacher and another disciple of Doctor Egidio, Juan Pérez de Pineda. The
unpublished abstract of the process provides us with relevant information
about the activity of Doctor Egidio after he was condemned in 1552 and about
the system of fundraising and distribution of Protestant works published in
spanish in XVIth century Geneva.
Keywords. Lutheranism; Protestantism; books; Aragon; Seville; Paris; Miguel
Monterde; Juan Gil; Doctor Egidio; Juan Pérez de Pineda; Constantino de la
Fuente
161-187 Ressenyes
Mackay, Ruth (2012). The Baker Who Pretended to Be King of Portugal (Ignasi Fernández Terricabras).
Cardim, Pedro y Palos, Joan-Lluís (eds.) (2012). El mundo de los virreyes en las monarquías de España y Portugal (David Aguilera Ferragut).
Parets, Miquel (2011). Crònica (Manel Güell).
Simon Tarrés, Antoni (2011). Del 1640 al 1705: L’autogovern de
Catalunya i la classe dirigent catalana en el joc de la política internacional europea (Ernest Belenguer).
Vermeir, René; Ebben, Maurits y Fagel, Raymond (eds.) (2011). Agentes e identidades en movimiento: España y los Países Bajos, siglos xvixviii (Antonio Marco Greco).
Rodríguez Hernández, Antonio José (2011). Los tambores de Marte:
El reclutamiento en Castilla durante la segunda mitad del siglo xvii
(1648-1700) (Sergio Nanín Martínez).
Bernardo Ares, José Manuel de y Echeverría Pereda, Elena (coords.)
(2011). Las Cortes de Madrid y Versalles en el año 1707: Estudio traductológico e histórico de las correspondencias real y diplomática
(Silvia Amor López).
Manuscrits. Revista d’Història Moderna 30, 2012 9-10
Editorial
Una antiga llegenda explica que els pobles romanitzats van designar amb un mot
d’origen germànic (werra) els conflictes armats que provocaven un patiment horrorós als qui hi participaven (d’una manera o altra) per no haver de descriure’ls
amb la paraula llatina bellum, ja que aquesta s’assemblava massa a l’adjectiu
(bello) que s’aplicava a tot allò que paga la pena de veure i de viure. I la guerra
no té absolutament res de bonic.
«Una cosa es la hazaña y la otra, la urbanidad de la campaña», escriví el savi
legista català Ramon Llàtzer de Dou i de Bassols, reformulant la bella dita castellana de «Lo cortés no quita lo valiente». No hi ha hagut cap conflicte armat que s’hagi
regit per l’utòpic codi de conducta —el ius in bello— que, sobre un camp de batalla, articula la manera moralment correcta de combatre segons els dos principis de:
1. Proporcionalitat (s’han d’utilizar només els mitjans necessaris i no s’ha d’abusar de la pròpia força per ofendre els adversaris).
2. Discriminació, que distingeix els enemics que es pretén abatre, aquells a qui
és legítim de matar (és a dir, els altres combatents, ja siguin els dels despatxos
en què es planifiquen els carnalatges o els de les trinxeres, que són els que
pragmatitzen els esquemes dels anteriors), dels qui no són més que víctimes
dels uns i dels altres, és a dir, la població civil, els no combatents.
Les anàlisis que mesuren els impactes que han tingut les guerres són recurrents. Les més tradicionals s’han basat en indicadors quantitatius i n’han percentualitzat els efectes econòmics o demogràfics, refiant-se de la suposada
objectivitat dels nombres. Els qui les han patit, però, han pogut comprovar que la
marca indeleble d’una guerra és el patiment, físic i psicològic, que aquesta provoca. Aquest dolor és tan intens que sol deixar-se en herència i cal més d’una generació per tancar les ferides immaterials que constitueixen el rastre de qualsevol
conflagració. Qualsevol estudi que no tingui en compte aquest aspecte no quantificable, però més real que els anteriors, esdevé esbiaixat. Parcial, en la seva
essència més important, que és la condició humana.
La guerra canvia la identitat de les persones, a nivell individual i a nivell col·lectiu. Mentre és viscuda, l’espiral de valors negatius associats a la destrucció
ISSN 0213-2397 (imprès), ISSN 0214-6000 (en línia)
10 Manuscrits. Revista d’Història Moderna 30, 2012
Editorial
que comporta sotmet els individus a processos de liminització que tant poden
anul·lar referents positius que tenien en un estadi prebèl·lic, com valors filantròpics propis (malgrat tot) de l’espècie humana. Conduït paroxísticament al límit de
la supervivència, l’home pot esdevenir «l’animal més perillós de tots».
Al llarg del segle passat, Europa va sofrir, en territori propi, dues guerres de
caràcter global que van deixar l’esborronador balanç de milions de morts com a
víctimes immediates. Per als qui els inhumaren, el procés va ser tan esfereïdor
que va afectar l’ús del llenguatge. Després de la Segona Guerra Mundial, els
ministeris de la Guerra van ser reemplaçats pels ministeris de Defensa, l’única
modalitat bèl·lica que semblava assumible per a formes democràtiques de govern.
Sortosament, aquestes mateixes formes democràtiques, a la part més occidental
d’Europa, en tenir en compte la presència política d’una majoria de votants (entre
els quals hi havia mares de família), han semblat un blindatge preventiu contra
contingències bèl·liques, si més no, en territori propi.
Un dels pares de la història, Heròdot, escrigué que, quan es viu en pau, els
fills enterren els pares i, quan s’està en guerra, els pares enterren els fills. Abans,
les guerres les declaraven els vells i hi lluitaven els joves. No hauríem de deixar
mai més que el passat sepelís el futur.
DOSSIER
Catalunya en una època d’entreguerres
(1640-1714)
Manuscrits. Revista d’Història Moderna 30, 2012 13
Presentació
Aquest dossier dedicat a Catalunya en una època d’entreguerres, 1640-1714, és
la plasmació escrita del divuitè cicle de conferències que va organitzar el grup
de recerca Manuscrits i que es va celebrar, entre el 16 i el 18 d’abril de 2012,
a la Facultat de Filosofia i Lletres de la Universitat Autònoma de Barcelona.
1640 i 1715 són dues de les dates simbòliques més importants de tota la història del Principat. Representen el principi i el final d’un llarg procés marcat per
les guerres. La primera llei promulgada pel reconstituït Parlament de Catalunya
de 1980 va ser la que declarava que l’onze de setembre de 1714 esdevindria la
festa nacional catalana. I el text de l’Estatut d’autonomia de 2006 reblava que
l’himne dels Segadors i l’11 de setembre eren els símbols nacionals del país.
La Guerra dels Segadors fou el conflicte que afectà Catalunya entre els anys
1640 i 1652. La seva conseqüència més duradora fou el Tractat dels Pirineus.
Signat l’any 1659 entre Espanya i França, va permetre que aquest darrer país
incorporés el Rosselló, part de la Cerdanya i el Conflent al seu territori nacional.
El 1705 va esclatar l’altre gran i decisiu conflicte: la Guerra de Successió.
Amb el doble carés de guerra internacional i guerra civil, tingué com a resultat
més segregacions territorials per a la monarquia hispànica, a més de canvis estructurals transcendents. Entre les primeres, s’ha de tenir en compte la pèrdua d’estats
a la península Itàlica, Flandes, Gibraltar i Menorca. Entre els segons, l’acabament
del sistema pactista a Catalunya a través dels Decrets de Nova Planta.
Per a la història del Principat, doncs, és de vital importància fer la crònica de
l’etapa a què es dedica aquest dossier, en el qual concorren les plomes d’especialistes destacats en la recerca de tots dos períodes: Carme Pérez Aparicio, que analitza
«La comuna empresa de la llibertat» a través del que va succeir, tant a Catalunya
com a València, durant la Guerra de Successió; Jaume Dantí i Riu, que focalitza
l’atenció en el darrer quart del segle xvii per disseccionar l’afebliment institucional
i la diferenciació social en una Catalunya oscil·lant entre el redreçament i la revolta,
i Manuel Güell i Junkert, que presenta un detallat estudi empíric centrat en els primers anys de la Guerra de Separació a Reus.
ISSN 0213-2397 (imprès), ISSN 0214-6000 (en línia)
Manuscrits. Revista d’Història Moderna 30, 2012 15-54
Reus, vila oberta.
Els primers anys de la guerra de Separació
Manel Güell
Reial Societat Arqueològica Tarraconense
[email protected]
Rebut: juny de 2012
Acceptat: juliol de 2012
Resum
L’article exposa la difícil trajectòria d’una població gran durant la guerra de Separació. Els primers anys, Reus va trobar-se enmig d’una frontera militar d’una gran inestabilitat i va optar per
no oferir resistència a l’ocupant i cooperar-hi, amb independència del bàndol de què es tractés.
Alhora, va procurar mantenir les relacions amb els dos bàndols i proclamar la seva lleialtat a
tots dos per separat. Reus va tenir una supervivència difícil, amenaçada per les inacabables
aportacions als exèrcits (diners, armes, lleves, proveïments, treballadors) i sobretot pels allotjaments, que foren dels més durs de Catalunya. La vila, que hagué de suportar una despesa econòmica exorbitant, féu fallida i s’endeutà d’una manera exponencial i crònica. També va perdre
bona part dels seus habitants. El cas de Reus és el cas de la lluita de les poblacions rurals per
superar la crisi política i militar de mitjan segle xvii.
Paraules clau: Reus; guerra; exèrcit hispànic; bàndols; allotjaments; proveïments; despesa.
Resumen. Reus, villa abierta. Los primeros años de la guerra de Separación
El artículo expone la difícil trayectoria de una población grande durante la guerra de Separación. En los primeros años, Reus se halló en medio de una frontera militar de una gran inestabilidad, y optó por no ofrecer resistencia y cooperar con el ocupante, con independencia del bando
de que se tratase. Al mismo tiempo procuró mantener las relaciones con ambos bandos y proclamar su lealtad a los dos por separado. Reus tuvo una supervivencia difícil, amenazada por las
inacabables aportaciones a los ejércitos (dinero, armas, levas, provisiones, trabajadores) y sobre
todo por los alojamientos, que fueron de los más duros de Cataluña. La villa, que soportó un
gasto económico exorbitante, quebró y se endeudó de manera exponencial y crónica. También
perdió buena parte de sus habitantes. El caso de Reus es el caso de la lucha de las poblaciones
rurales por superar la crisis política y militar de mediados del siglo xvii.
Palabras clave: Reus; guerra; ejército hispánico; bandos; alojamientos; provisiones; gastos.
Abstract. Reus, an open village. The first years of the War of Separation
This article focuses on the difficult path of a large population during the War of Separation. In
the early years, Reus was found in the middle of a military frontier of great instability, and
chose not to resist and cooperate with the occupier, regardless of which side they were. At the
same time, it sought to maintain relations with both sides and proclaim his loyalty towards the two.
Reus had a difficult survival, threatened by the endless contributions (money, weapons, cams,
ISSN 0213-2397 (imprès), ISSN 0214-6000 (en línia)
16 Manuscrits 30, 2012
Manel Güell
provisioning, labour) and especially for the military billeting, which were the hardest of Catalonia. The village, with an exorbitant economic cost, broke into debt exponentially and chronic,
and also lost many of its inhabitants. The case of Reus is the case of the struggle of rural populations to overcome the political and military crisis of the mid-seventeenth century.
Keywords: Reus; war; Spanish army; sides; military billeting; provisioning; cost.
Sumari
1. La vila
2. Jocs de lleialtats
3. Els odiosos allotjaments
4. El cost
5. Epíleg
Bibliografia
A mitjan juny de 1642, quan feia menys de dos anys que les tropes de Felip III
havien envaït el Principat i menys d’un que havien superat un llarg i penós setge
a Tarragona, un dietarista anònim de l’exèrcit hispànic que s’havia establert en
aquesta ciutat com a capital de la zona «obedient», consignava:
No tratará el enemigo de venir s[obr]e esta plaça si no es teniendo not[ici]a se alla
en estado de poderse llevar por ynterpresa, a causa de estar tan gastado este Campo
de Tarrag[on]a y lugares de su contorno, que es ymposible conservarse ex[érci]to,
ni aun mill hombres, si no es trayendo de fuera todos los víveres1.
Tenia raó, els francesos van trigar dos anys més a intentar-ho. Quan ho van
fer, fou a través d’un assalt ràpid, violent, precipitat i fallit! Però allò que volem
destacar de la citació és l’estreta vinculació entre el territori i l’operativitat d’un
contingent armat nombrós. La logística dels exèrcits a mitjan segle xvii deixava
molt a desitjar, i no seria fins a la centúria següent que es crearien intendències
efectives que possibilitessin un manteniment sostingut dels soldats i, amb això, la
consolidació dels exèrcits permanents. Així, doncs, al bell inici de la guerra de
Separació, un exèrcit s’havia de mantenir a través de la cooperació, de grat o per
força, del territori sobre el qual vivia. Aquesta realitat dibuixava una situació ben
magra per a les poblacions civils properes, més encara si es trobaven a prop d’una
frontera militar tan inestable i canviant com la que els primers anys de guerra hi
va haver al Camp de Tarragona.
El cas de la vila de Reus és, en aquest sentit, molt interessant, ja que l’escenari geoestratègic s’ho valia. Després de la derrota a Montjuïc, els hispànics es tancaren a Tarragona, on van patir un terrible i dilatat setge (Güell, 2003), i no va ser
fins després d’haver-lo llevat que les tropes de Felip III tornaven a escampar-se
1.
Diario de las guerras de Cataluña por los años 1640, 1641 y 42 [= Diario...]. Biblioteca Nacional de España [= BNE], Manuscritos, reg. 2.337, f. 361v. Aquesta obra, mig inèdita, consta escrita per Antonio Pellicer, si bé nosaltres ja en vam descartar aquesta autoria (Güell, en premsa).
Reus, vila oberta. Els primers anys de la guerra de Separació Manuscrits 30, 2012 17
pel Camp de Tarragona i van recuperar terreny. Dins d’aquest context, qualsevol
fet d’armes podia trastocar la situació a favor dels uns o dels altres (Montjuïc, el
primer setge de Tarragona, la batalla de Paret Delgada, la desfeta de Sant Celoni,
el front de Ponent, el segon setge de Tarragona, etc.) i fer-los avançar o retrocedir, però, en definitiva, mantenint una frontera militar que, amb diverses variacions, creuava el Camp de Tarragona per dalt i per baix.
Aquesta fluctuació constant donà com a resultat que les viles d’aquesta zona,
especialment Reus, passessin d’unes mans a les altres contínuament, en un fenomen prou típic d’aquella guerra que s’ha estudiat, per exemple recentment, en el
cas d’Àger (Cristòfol, 2011). Al llarg de la contesa, aquesta vila ponentina canvià
de domini fins a cinc vegades. Tanmateix, el cas de Reus és més difícil de precisar, perquè era una vila oberta, mai no va oferir resistència i es reté, s’entregà,
pactà i/o col·laborà immediatament amb qualsevol força militar que se li plantava
al davant, fos del color que fos, a voltes en un descarat doble joc que procurarem
destapar al llarg d’aquest article.
1. La vila
El poblament gaudeix d’una situació geogràfica privilegiada. La vila es troba
assentada als últims contraforts de la serralada pradenca i ocupa una zona de confluència important al bell mig de la plana del Camp de Tarragona, limitada per
les muntanyes de Prades i la mar. Al llarg del temps, sabé connectar una notable
xarxa de vies de comunicació que la féu punt de referència de bona part de les
poblacions de la comarca, i no menys de les del voltant: la Conca de Barberà, el
Priorat i la Ribera d’Ebre (Rovira i Gómez et al., 1982: 174). Malgrat la seva
condició de vila, Reus era una de les poblacions més grans del Camp de Tarragona, amb un nombre d’habitants similar als de la capital tarragonina i Valls.
D’acord amb el càlcul que hem efectuat de la taxa de natalitat corresponent al
quinquenni previ a la guerra (1635-1640), se li podien estimar uns 5.120 residents (amb sengles taxes de fills de pares incògnits —0,87%— i de bessonades
—0,48%— sensiblement baixes2), quan a Tarragona hi havia 5.155 habitants i a
Valls, 5.595 (Güell, 1996: 249). En entrar a la dècada de 1640, veurem baixar
totes aquestes xifres i tots aquests percentatges.
La privilegiada situació a la qual ens referíem més amunt dotà la vila d’un
ampli rerepaís que li va permetre l’adquisició, la comercialització i la concentració
dels estocs i els excedents agrícoles i industrials, amb una interessant sortida al
mar per la propera platja de Salou, mal que il·legal i d’una competència fraudulenta pregona amb la capital tarragonina. De fet, al segle xviii, Reus es va convertir
en la capital de l’aiguardent, atès que n’aglutinava la major part de la producció de
2.
Ens basem en l’únic estudi d’abast comarcal que ha calculat en tants per cent els fills de pares
incògnits, a l’època moderna, a la Conca de Barberà (Gual, 1993: 152-199) i que, calculat localitat per localitat, dóna un percentatge general de l’1,18%. Quant als parts múltiples, Tarragona,
Cabra del Camp, Rocafort de Queralt i altres poblacions de la Conca de Barberà compartien, a
l’època moderna, una taxa molt similar del 0,69% (Güell, 2011: 189).
18 Manuscrits 30, 2012
Manel Güell
l’interior i li donava sortida per Salou a tot Europa (Rovira i Gómez et al., 1982,
VII: 176; Jordà i Pujals, 1983; Andreu, 1986; Morell, 1986; Segarra, 1988; Morell,
1993; Segarra, 1994). Això ens porta al seu indiscutible lideratge (juntament amb
Valls i Alcover) dins de la Comuna del Camp (Fort, 1975), de manera que el seu
parer era sovint el pes que feia decantar la balança cap a un costat o cap a l’altre.
Quan, l’any 1639, Reus envià una companyia dels seus veïns al setge de Salses,
s’integraren en el contingent uns 45 homes més que corresponien a les poblacions
d’Alforja, Almoster, les Borges del Camp, Castellvell, Mascalbó, Montbrió,
Mont-roig del Camp, el Morell, la Pobla de Montornès, Riudoms, Vila-seca,
Vinyols i els Arcs, el priorat de la Cartoixa i la baronia d’Escornalbou3. No hi ha
dubte que aquests pobles constituïen el rerepaís reusenc.
Ja al segle xvii, Reus s’havia convertit en l’anticapital del Camp de Tarragona, un contrapès que consolidà la sempiterna rivalitat existent amb la capital
(AADD, 1990). Aquest poder adquisitiu i de captació de recursos, la influència
que projectava sobre les comarques i la contraposició amb la capital tarragonina,
seu consolidada dels hispànics, van fer de Reus un objectiu cobejat tant per un
bàndol com per l’altre. Les autoritats de tots dos maldaven, almenys al llarg dels
primers anys de la contesa, per atraure’n el favor i la col·laboració en exclusiva.
Els reusencs s’aprofitaren d’aquesta situació i feren el possible per nedar i
guardar la roba, o sigui, navegar per les turbulentes aigües de la guerra i procurar sortir-ne indemnes. Però la guerra és un monstre massa voraç i, si bé evitaren
el saqueig (d’esquitllentes), no pogueren fer el mateix amb les quantioses contribucions i aportacions als exèrcits, i patiren ferotges allotjaments anuals de
soldats.
2. Joc de lleialtats
Durant la campanya per la recuperació de la fortalesa de Salses (Serra, 1988;
Güell, 2008: 135-176), l’any 1639, Reus complí enviant-hi una companyia de
113 homes, que, al llarg de la campanya, augmentà amb un segon enviament de 55
més, i els últims dies amb un esforç final d’una vintena, amb jurat, consellers i
vilatants destacats de l’oligarquia local (Joan Espuny, Pau Miró, el Dr. Cosme
Anguera, Pere Baldrich, Pere Clariana, Joan Pàmies Mascabrés, etc., noms que
no tardarien a ser constants en la documentació pels càrrecs ocupats) (Bofarull,
1846: 16)4. Amb aquests 189 milicians, Reus es constituïa com la segona població del Camp de Tarragona en aportació d’efectius humans al Rosselló, després
de la ciutat de Tarragona, que la doblà (Güell, 2008: 172). Algun d’aquests milicians féu el servei destacat ben a prop del virrei comte de Santa Coloma, com ara
3.
4.
Arxiu Comarcal del Baix Camp [= ACBC], Fons municipal de Reus, lligall «Guerras contra
Francia», 1542-1704, reg. 1755/1759 [= «Guerras contra Francia»], núm. 51.
Bofarull es va equivocar força, ja que datà l’expedició erròniament. La va situar al 27 de desembre de 1640 i no de 1639 —en el calendari del Dia de la Nativitat, que llavors imperava, l’any
començava el 25 de desembre i no l’1 de gener, per tant, el seu 27 de desembre de 1640 és per a
nosaltres el 27 de desembre de 1639. Els esforços per donar una explicació plausible a aquesta
expedició i encabir-la en el context d’un any més tard són còmics, si no fan plorar...
Reus, vila oberta. Els primers anys de la guerra de Separació Manuscrits 30, 2012 19
Pere de Granada, que s’integrà en la companyia de nobles que li feia de guàrdia
de corps5. A més dels milicians, els reusencs hi enviaren igualment una desena de
cavalcadures, que, a principis de febrer de 1640 (Salses capitulà el dia 6 de gener),
encara no havien retornat6.
Els revolucionaris
Entre maig i juny de 1640, el país fou sacsejat de dalt a baix per uns fets revolucionaris que el divorciaren de la monarquia hispànica. Ja el 22 de maig, s’havia
produït un motí de segadors a través del qual foren alliberats de les presons el
diputat Francesc de Tamarit i els consellers Vergòs i Lleonard Serra. Una setmana abans del Corpus de Sang (6 de juny), el doctor Josep Queralt escrivia als
jurats de Reus recomanant fortament Jacint Vilosa (Florensa i Güell, 2005:
95-98), instant-los a obeir les seves ordres i a col·laborar-hi estretament, àdhuc
amb enganys, ja que hi afegia «perq[uè] així o a resolt lo Real Consell [...]»7,
quan sabem que les úniques facultats que tenia Vilosa li foren dades pel subcol·
lector de la Cambra Apostòlica.
L’engany serà una constant de les autoritats de Barcelona per assegurar-se la
col·laboració no únicament de Reus, sinó també de tot el Camp de Tarragona
(Florensa i Güell, 2005: 114-119). Si ens limitem estrictament al cas de Reus,
direm que, amb l’amenaça del perill d’una esquadra francoholandesa de 40 vaixells que amenaçava de desembarcar precisament a la costa tarragonina, el diputat reial Miquel Joan Quintana els exigia, a través dels cònsols de Tarragona,
recompte d’armes i de gent mobilitzable, i que tinguessin la milícia armada i previnguda. El 29 d’agost de 1640, Vilosa els advertia, des de Riudecanyes, que, per
l’estret de Gibraltar, havien passat 160 vaixells enemics disposats a arribar per la
part de Salou i que s’havia d’acudir a defensar la pàtria i posar-se al servei del
rei8. Les 200 veles que amenaçaven de caure sobre la costa es van quedar en quatre (ja no de francesos, sinó de turcs) els primers dies de setembre, quan Joan de
Tamarit Lladernosa era a Vila-seca i els jurats del lloc demanaven gent armada a
Reus9. El dia 11 següent, Vilosa, des de Constantí, seguia mantenint l’engany i
instava els jurats reusencs a tenir la milícia preparada, perquè tot el país estava
en situació d’alerta esperant la invasió d’«alguns enemichs del Rey n[ostr]e
5.
Archives Departamentales des Pirenées Orientales [= ADPO], 1B, reg. 390, núm. 19. Granada
rebé l’extremunció la nit del 24 d’agost de 1645 i va ser enterrat l’endemà. Arxiu Històric Arxidiocesà. Tarragona [= AHA], Parròquia de la Prioral de Sant Pere de Reus, òbits, 1639-1667,
capsa 58, núm. 123, f. 83v.
6.ACBC, Fons municipal de Reus, Correspondència, 1601-1643, reg. 509/2, camisa 1640,
núm. 316.
7. Dr. Josep Queralt als jurats de Reus, Barcelona-Reus, 1 de juny de 1640. ACBC, Fons municipal de Reus, Correspondència, 1601-1643, reg. 509/2, camisa 1640, núm. 320.
8. Cònsols de Tarragona als jurats de Reus, Tarragona-Reus, 5 d’agost de 1640. ACBC, Fons
municipal de Reus, Correspondència, 1601-1643, reg. 509/2, camisa 1640, núm. 299 i 304
(13 d’agost), Acords, 1636-1673, reg. 12, f. 112-114 (Florensa i Güell, 2005: 117).
9. Jurats de Vila-seca als jurats de Reus, Vila-seca-Reus, 4 de setembre de 1640. ACBC, Fons
municipal de Reus, Correspondència, 1601-1643, reg. 509/2, camisa 1640, núm. 315.
20 Manuscrits 30, 2012
Manel Güell
S[enyo]r». Com a conseqüència, els reusencs allistaren una companyia local de
50 homes10. En una data inconcreta, el mateix Vilosa ajustà una unió a Reus «A
efecte de perseguir, espellir, capturar y extirpar los lladres, homiçides, assasinos
y altres facinerosos de la p[rese]nt vila de Reus»11, la qual no cal ser gaire llest
per suposar que no seria sinó una altra enganyifa per tenir ben disposada la milícia local.
El dia 25, Joan de Tamarit els manà enviar gent armada, «encara que sia ab
xispes llargues», a Riudoms, on concentrava forces per remetre al diputat militar,
pendent d’entrar a Tortosa, i, dos dies més tard, els exigia els 50 homes allistats,
que n’acreixessin el nombre i en nomenessin pagador i dos caps d’esquadra12.
Salou
A principis d’octubre de 1640, aparegué en escena un nou personatge, el comte
de Savallà (Francesc de Boixadors de Rocabertí, senyor de Vallmoll, Bràfim i
Nulles —Florensa i Güell, 2005: 95-96), cap militar de l’exèrcit català que havia
d’aturar la invasió hispànica, primer, a Tortosa i, després, a Cambrils. Llavors ja
no hi havia marge per a enganys: l’enemic eren els castellans, que pujaven pel
sud arrasant-ho tot a sang i a foc. L’estratègia dels reusencs va ser contemporitzar amb les demandes d’enviament de gent i abocar tot l’esforç de la vila en la
fortalesa de Salou, que serviria d’escut a les demandes d’enviament de gent.
Això fou així en ocasió de sengles cartes escrites per reclamar soldats, una del
comte de Savallà, per a Tortosa, i l’altre dels jurats de Vila-seca, per guardar-se
de la dotzena de galeres mores que s’havien divisat apropant-se i que ja havien
capturat algunes barques de pescadors. El dilema era fàcil de resoldre: atendrien
la demanda d’ajut dels vila-secans perquè «està tan prop y és major lo perill»13.
Reus es volcà en la fortalesa de Salou. Hi va enviar homes per fer-hi de guardes, treballadors (manobres, fusters, picapedrers, mestres de casa, jornalers), carros de transport, etc., tot pagat puntualment, com acrediten la gran quantitat de
rebuts que se’n conserven. El 4 d’octubre, Tamarit Lladernosa els reclamava el
miler de lliures que havien ofert pel finançament de les obres de la fortalesa14.
Dos dies més tard, Savallà es plantà a Reus, a fi de demanar més gent per fortificar el coll de Balaguer, gent que el Consell no volgué donar-li, al·legant que
la resta de poblacions de la vegueria «fins vuy no la an donada». En canvi, envià
10. Jacint Vilosa als jurats de Reus, Constantí-Reus, 11 de setembre de 1640. ACBC, Fons municipal de Reus, Correspondència, 1601-1643, reg. 509/2, camisa 1640, núm. 295 i Acords, 16361673, reg. 12, f. 156.
11. ACBC, «Guerras contra Francia», lligall 1542-1640, núm. 53.
12. Joan de Tamarit Lladernosa als jurats de Reus, Riudoms-Reus, 25 de setembre de 1640. ACBC,
Fons municipal de Reus, Correspondència, 1601-1643, reg. 509/2, camisa 1640, núm. 310 i
Acords, 1636-1673, reg. 12, f. 158.
13.ACBC, Fons municipal de Reus, Acords, 1636-1673, reg. 12, f. 160, i Jurats de Vila-seca als
jurats de Reus, Vila-seca-Reus, 4 d’octubre de 1640, Correspondència, 1601-1643, reg. 509/2,
núm. 301 i 325.
14. Joan de Tamarit Lladernosa als jurats de Reus, Tarragona-Reus, 4 d’octubre de 1640. ACBC,
Fons municipal de Reus, Correspondència, 1601-1643, reg. 509/2, camisa 1640, núm. 312.
Reus, vila oberta. Els primers anys de la guerra de Separació Manuscrits 30, 2012 21
50 homes i 500 lliures a la fàbrica de Salou i sindicaren quatre prohoms perquè
venguessin censals i obtinguessin líquid per afrontar tanta despesa15.
La destinació salouenca, atesa la delicada situació, no semblava que fos del
grat de ningú. Els jurats hagueren d’enviar els 50 homes en tres torns i permetre
que els designats presentessin substitut i, si es negaven a fer totes dues coses,
se’ls imposava una multa de 3 lliures, aplicadores, per descomptat, a la fàbrica
de la fortalesa. Per tal de fer-ho complir, nomenaren un clavari que s’encarregués de
cobrar els renitents, amb un salari de 2 sous per lliura recaptada. De seguida es
mostrà el desànim en la gent tramesa a Salou, que anava i venia sense fer res,
cosa que obligà el Consell a enviar-hi 20 treballadors ben pagats (a través d’un
tall a la població) que s’hi estiguessin una setmana seguida16.
Però l‘enemic castellà avançava ràpid, el 25 de novembre entrava a Tortosa i
el 27 perpetrava un brutal i desproporcionat assalt sobre Xerta que va sotragar
Barcelona. A les desesperades reclamacions d’ajut de Savallà el 29 de novembre,
el Consell de Reus resolgué «que no se alçe sometent general per ara», i va donar,
a tot estirar, 25 o 30 homes dels 60 que tenia allistats17. Quan, dotze dies més
tard, el marquès de Los Vélez estava sobre el coll de Balaguer, Savallà ja no va
demanar, va exigir, i a Reus tocaren les campanes del sometent amb ordres «que
vage hun home de cada casa de tota la vila, ab la prestesa pussible y que·s pose la
pena que diuen las cartillas, que és pena de la vida»18.
Cambrils
Superat, amb la matança corresponent, l’obstacle del coll de Balaguer, l’exèrcit
hispànic entrava al Camp de Tarragona i posava setge a Cambrils, plaça d’armes
catalana, on s’havien tancat totes les milícies aixecades. També la de Reus. Malgrat el fervor patriòtic que, en un primer moment, van poder experimentar (en
una reunió de la Comuna del Camp, el síndic reusenc Josep Pedret «pronuncià un
discurs, roent de patriotisme, en el qual advocà per l’alçament del Camp davant
l’exèrcit castellà» —Alentorn, 1931: 31-32), la crua realitat els féu tocar, ben
aviat, de peus a terra.
El dia 13 de desembre de 1640, mentre la cavalleria d’Álvaro de Quiñones
massacrava 800 catalans emboscats als afores de Cambrils, la del duc de San Jorge
es plantava davant la vila de Reus i l’obligava a rendir-se. San Jorge oferia totes les
seguretats, però, si no es rendien, els faria «passar per lo rigor de la Guerra». Els
exemples de Xerta, el Perelló, el coll de Balaguer i l’Hospitalet no donaven marge
a dubtar sobre l’abast d’aquest «rigor». Els diputats els prometien socors, però no
especificaven quins serien ni quan arribarien. Així les coses, els reusencs van plantejar-se tres opcions: 1) retre’s als hispànics; 2) defensar-se dels hispànics, o 3)
15.ACBC, Fons municipal de Reus, Acords, 1636-1673, reg. 12, f. 162.
16.ACBC, Fons municipal de Reus, Acords, 1636-1673, reg. 12, f. 163-164.
17.ACBC, Fons municipal de Reus, Acords, 1636-1673, reg. 12, f. 168 (Bofarull, 1846: II, 15;
Florensa i Güell, 2005: 187).
18.ACBC, Fons municipal de Reus, Acords, 1636-1673, reg. 12, f. 172 (Bofarull, 1846: II, 15;
Maristany, 2003: 175).
22 Manuscrits 30, 2012
Manel Güell
abandonar la vila (opció que ja havien executat poblacions com ara Mont-roig,
Montbrió del Camp o Riudoms —Diario: 3v. i 7v.). Tractant-se d’una decisió molt
crucial, els jurats van convocar consell general de la vila per a l’endemà, dia 14, on
s’explicà que havien demanat ajut a un mossur que comandava 4.000 soldats a la
Selva, el qual se’n dessentengué. Desenganyats del suport català i tenint en compte
com (de malament) anaven les coses a Cambrils (els reusencs devien estar informats que la plaça era a punt de caure) i que allí tenien 700 o 800 homes naturals
de la vila, «Fonch determinat per lo Consell General, sens oir que contradís algú,
que·ns rendissem al Rey, puys veyem que no tenim resistència»19.
De seguida van enviar a suplicar per la vida dels 800 reusencs que eren dins de
Cambrils. La resolució del consell general degué ser a primera hora del matí, perquè, a les dues del migdia, els jurats reusencs eren postrant-se als peus del marquès
de Los Vélez. Va ser la primera població que ho va fer («y asta aora no se a dado
otro lugar» —Diario, 6), circumstància que les cartes de recomanació i els memorials posteriors van explotar amb lletres d’or. Darrere de Reus, van venir els
re­presentants de Vila-seca de Solcina i de la Selva del Camp. El marquès de Los
Vélez va acceptar la prestació d’obediència de Reus i va complir la seva paraula.
L’endemà, Cambrils es rendia i un altre dia (16 de desembre), a primera hora, sortien els defensors desarmats, que els hispànics anaren separant d’acord amb la vila
d’on provenien, «mandó [el marquès de Torrecuso] abrir un postigo y fué apartando
a un lado los vecinos de Reus, lugar que el sávado vino a la ovediencia, y al otro
lado diversos lugares». Una separació providencial, per tal com, tot seguit, per malícia o per error, els soldats hispànics carregaren contra la resta dels rendits i en feren
el més sonat carnatge de tota aquella guerra (Florensa i Güell, 2005: 204-206).
L’endemà d’aquesta nova massacre, la meitat de la cavalleria hispànica, que
estava allotjada a Riudoms, passà a Reus «donde fuimos vien reçividos», fins a
l’últim dia del mes, que partí camí de Barcelona. A més, van enviar cinc càrregues i mitja de vi a Cambrils i van proveir de llenya tots els cossos de guàrdia20.
La notícia de la rendició reusenca i l’estreta col·laboració amb el marquès de Los
Vélez només necessità dos dies per arribar a Barcelona, on va causar un fort
impacte (Maristany, 2003: 176-177). Els diputats declararen enemigues de la
pàtria les viles ocupades i decidiren revenjar-se especialment de la de Reus. Així,
van confiscar diversos béns mobles a les cases dels reusencs residents a la capital
catalana (síndics, botiguers i paraires —Sebastià Cot, Joan Francesc Gualdo,
Joan Serra i alguns més), per un valor de 65 lliures. També tot el crèdit que tenien
a la taula de canvis, cosa que pujà a quasi 4.353 lliures21.
Després de Montjuïc, Reus allotjà més de 2.000 militars hispànics durant setmanes, fins als darrers dies d’abril (el 27 deixaven la vila els dos terços que hi
eren, camí de Constantí, i dos dies més tard, ho feia tota la cavalleria que quedava
—Diario: 54v. i 57).
19.ACBC, Fons municipal de Reus, Acords, 1636-1673, reg. 12, f. 174 i 179 (Bofarull, 1846:
II, 16; Alentorn, 1931: 35; Maristany, 2003: 176).
20. ACBC, «Guerras contra Francia», s/n.
21. ACBC, «Guerras contra Francia», lligall 1542-1640, núm. 51.
Reus, vila oberta. Els primers anys de la guerra de Separació Manuscrits 30, 2012 23
El setge de Tarragona (maig-agost de 1641)
Després de la victòria a Montjuïc (26 de gener de 1641), Reus s’alliberava dels
hispànics i, és clar, tornava a caure dins de l’òrbita contrària. El 2 de maig
següent, Francesc Cabanyes els prohibia que deixessin entrar a la vila cap miquelet «p[er] ocasió de q[ue] si entraven és sert sucseiria algun strago», i, si venia
l’enemic, que s’hi resistissin, perquè ells acudirien al socors. Finalment, els
demanava els cavalls, la roba, els bagatges, el blat i pertrets militars que s’haguessin deixat els hispànics. De tot això, n’havien de fer un memorial i trametreli22. En aquella data, alguns soldats francesos ja s’allotjaven a Reus. L’autor del
Diario diu que així ho van corroborar una quinzena de cavalls escollits que s’hi
atansaren aquell dia, i s’assabentaren, a més, que havien occit dos tinents i alguns
soldats que havien quedat malalts. Desenganyat, acabava sentenciant: «se bé lo
que ay que fiar d·esta gente». No havien estat els reusencs, sino una trepa de
miquelets que, malgrat els advertiments de Cabanyes, entraren a la vila «con consentimiento de los del lugar y se llevaron catorçe o quinçe soldados con sus caballos, y ayer volvieron a buscar por las cassas los soldados que avia enfermos y
degollaron veynte y dos» (Diario: 60-60v. i 61v.) i se li van haver de donar 100
lliures al capità Negre «que promaté que no saguejaria la vila»23. El 9 de maig de
1641, els jurats i prohoms reusencs sortien a rebre l’almirall Sourdis i els exèrcits
francès i català i els entregaren les claus de la vila (Bofarull, 1846, II: 18).
Reus, igual que moltes altres poblacions, havia passat de ser lleial a Felip III a
ser-ne a la Diputació del General, per tornar a l’obediència de l’Àustria després
de Cambrils i tornar a la de la Diputació després de Montjuïc. Més endavant,
encara veurem més canvis de bàndol.
Al llarg del setge, la documentació il·lustra profusament com les autoritats catalanes van requerir tota mena de recursos als reusencs24: diners, bastiments, vi, treballadors (terrelloners, fusters, mestres de casa), carros de transport, carbó, calç viva
(per enterrar els morts), adobament d’armes, palla per a la cavalleria i manteniment
d’un hospital militar ben dotat. Van aprofitar aleshores per fer-los liquidar les 417
lliures que devien als diputats per adquirir la partida de 32 arcabussos i 5 mosquets
«que foren los darrés que tenia la Deputació en aquella ocasió», i que comprà Pau
Ferran a mitjan 1640, quan la revolució segadora sacsejava tot el país25.
També els van fer contribuir amb lleves de soldats, ja que van haver de trametre al setge una companyia pagada i proveïda de munició per a la vila, del qual
n’era l’enllaç l’alferes Rafel Llanes, una companyia lluïda que feia goig, almenys
en va fer als diputats i a Josep de Margarit, els quals quedaren «folgats moltís22.ACBC, Fons municipal de Reus, Correspondència, 1601-1643, reg. 509/2, camisa 1641.
23.ACBC, Fons municipal de Reus, Acords, 1636-1673, reg. 12, f. 208; «Guerras contra Francia»,
lligall, 1641-1704, s/n. La informació es complementa amb un rebut que presentà Pere Marca,
qui negocià la composició.
24. Diverses cartes als jurats de Reus, de Francesc de Tamarit, Cabanyes o el conseller de Barcelona
Rossell, memorials de comptes. ACBC, Fons municipal de Reus, Correspondència, 1601-1643,
reg. 509/2, camisa 1641; «Guerras contra Francia».
25. En parlava temps després Josep d’Urrea als jurats de Reus, Barcelona-Reus, 19 de setembre de
1643. ACBC, Fons municipal de Reus, Correspondència, 1643-1691, reg. 1.897.
24 Manuscrits 30, 2012
Manel Güell
sim», al comprovar «que no n·i ha ninguna de altras tan bona com és la nostra»26.
Els mateixos veïns que feia un parell de mesos havien servit els hispànics, aleshores els disparaven trets! La companyia era de 100 soldats i, pels rebuts de
socors que se’ls pagava (60 lliures diàries), podem suposar que fou llevada el 28
de juny i que encara estava operativa el 18 de desembre27. A mitjan juliol, faltaven molts efectius i un Margarit menys «folgat» manava als jurats de reposar-los
com fos, «y així, quant enlloch dels fugits no troben soldats, los trauran a rodolins, y en això no·y haja falta»28. Un compte de l’aportació que rebia cada soldat
de la companyia reusenca, de 26 d’agost de 1641, revela un total de 48 efectius!29.
Statu quo al Camp de Tarragona
Però el setge a Tarragona no va reeixir. La plaça va ser socorreguda per l’armada
hispànica el 19 d’agost i, dos dies més tard, La Mothe decidí plegar. Ara els vents
bufaven per l’altre costat, i els partidaris de Felip III, que no devien ser pocs a
Reus, es començaren a fer notar. A les nits de diumenge i dilluns de la segona
setmana de setembre de 1641, passada la mitjanit, es va poder sentir bé pels carrers de Reus qui cridava: «¡Víctor y viva el rey de España, y al traidor que otra
cossa se atreviera a decir, le hemos de quemar la cassa!» (Diario: 179v.).
Sembla que s’hi atansaren els hispànics i, ultra de dir que no els van rebre,
tampoc sembla que se’ls espolsessin de sobre, almenys tan enèrgicament com
haguessin esperat les autoritats catalanes. Així, el 18 d’octubre de 1641, els tres
jurats de la vila van haver de comparèixer, instats formalment per un comissari,
davant de Pere Joan Rossell, conseller terç de Barcelona, a Valls. Allí van haver
de respondre per la «poca diligènçia ab expelir» els castellans i, malgrat les raons
que van argüir, els va caure multa a cada un de 2.000 ducats, pagadors sens falta
el dimarts següent en presència seva. Un fet providencial sortí llavors a favor dels
reusencs. Els hispànics tornaren a atansar-se (de fet, ho feien diàriament) i, el 19
d’octubre, els jurats feren tocar l’alarma i acudir tothom armat. Van fer valdre
aquest mèrit per comunicar a Barcelona «que cada dia estem ab estes inquietuts
de venir soldats, i que los soldats que la provínsia té en la p[rese]nt vila, ni los
naturals y gent del poble són bastants a resistir a les tropes de cavalls que venen
cada dia i que se suplique a dit S[enyo]r qu·ens envie socorro p[er] a resistir en
cas vinguen soldats castellans, o que no·ns culpa si acás sucseïe lo contrari,
eo que veja de la millor manera nos avem de governar»30. No eren quimeres. Cer26. Rafel Llanes als jurats de Reus. Constantí-Reus, 7 de juny de 1641. ACBC, Fons municipal de
Reus, Correspondència, 1601-1643, reg. 509/2, camisa 1641.
27. ACBC, «Guerras contra Francia», lligall de 1641-1704.
28. Josep de Margarit als jurats de Reus. Constantí-Reus, 19 de juliol de 1641. ACBC, Fons municipal de Reus, Correspondència, 1601-1643, reg. 509/2, camisa 1641, núm. 326. Els jurats no s’hi
posaren fins un mes després. Acords, 1636-1673, reg. 12, f. 190.
29. ACBC, «Guerras contra Francia», lligall 1641-1704.
30.ACBC, Fons municipal de Reus, Acords, 1636-1673, reg. 12, f. 198-199. Els jurats eren Rafel
Fortuny, Antoni Nogués i Joan Salvat. Amb ells anaren a Valls alguns consistorials: el Dr.
Cosme Anguera (del Consell Secret), Joan Gras, Joan Pàmies i Pere Miret.
Reus, vila oberta. Els primers anys de la guerra de Separació Manuscrits 30, 2012 25
tament, es registra activitat aquells dies prop de Reus: el 21 d’octubre, els hispànics feren caure l’enemic en un parany, i tres dies més tard esquivaven un altre
atac dels francesos a la sortida de la vila (Diario: 206v. i 208).
A finals d’octubre, la tensió amb les autoritats franceses era extrema. Segons
el Diario, els reusencs no hi van voler contribuir amb una quantitat de diners i els
francesos baixaren amb quatre peces d’artilleria «a destruilles», amb l’excusa que
s’havien assabentat que els jurats volien prestar obediència a Felip III a Tarragona. Els francesos convertiren Reus en caserna, des de la qual podien operar per
tota la comarca i no es descartava que artillessin la vila. L’entrada dels francesos
no va ser gens pacífica, tenien la intenció de represaliar i, segons uns cavallers
hispànics que s’hi atansaren el 27 d’octubre, «avia mucho umo en Reus, y se uya
disparar, por donde juzgan deven de batirla o quemarla». Efectivament, l’endemà
mateix, aparegueren a Tarragona «seis personas y gente común que procuraron
contradeçir el alojam[ien]to del enemigo, que como se allavan sin fuerças y él
trujo artillería, no se atrevieron, y que la causa de no averse venido a Tarragona
toda la gente principal uyendo a sido porqué luego les quemasen las casas y asolaran las haçiendas, que en esto no se perdona oy más que el primer dia». L’1 de
novembre, seguien passant reusencs a Tarragona «uyendo de la tiranía de los
franceses» (Diario: 209v. i 210). De com ho van passar de malament els reusencs
que s’hi van quedar, ja en donem compte a l’apartat dels allotjaments.
Ofensiva hispànica: Paret Delgada (gener de 1642)
El 9 de desembre de 1641, els francesos abandonaven la vila, i el mateix 9 de
desembre de 1641, els jurats enviaven un propi amb cartes per al marquès de la
Hinojosa, el nou virrei en funcions (Güell, 2003: 185; Güell, 2001: 55-56) «en que
avisan salió la gente y piden bamos o se les embie guarnición». Efectivament,
l’endemà, dia 10, Hinojosa hi acudí amb la companyia de dragons i els jurats sortiren a rebre’l, li oferiren la vila i s’intercanviaren paraules d’ànim i de consol. Els
hispànics no hi van deixar guarnició, de moment, però es restablí la comunicació i
el trànsit habitual amb la ciutat de Tarragona (Diario: 247v., 248v. i 252v.).
Les autoritats catalanes de Barcelona de seguida van ser coneixedores
d’aquesta nova situació. La Mothe escriví a Argençón i aquest estirà les orelles
de Josep d’Urrea, agent de la vila a Barcelona, el qual degué demanar un gest als
jurats. El dia 12 de desembre, els edils reusencs li enviaven el gest, una carta que
no coneixem però que deduïm que devia tranquil·litzar els ànims, perquè Urrea
l’anà a mostrar a tothom (els diputats, el Consell de Guerra, misser Josep Queralt,
etc.). El Consell de Guerra els donà instruccions noves perquè resistissin els atacs
dels hispànics, no els deixessin entrar i avisessin a La Mothe de qualsevol intent.
Els asseguraven que només els podien sorprendre amb cavalleria i que, si es tancaven tots els portals, aquesta no podia fer cap mal31. Però això de la resistència
no feia pels de Reus, i la vila es lliurà a Hinojosa la setmana següent. L’hispànic
31. Josep d’Urrea als jurats de Reus, Barcelona-Reus, 16 de desembre de 1641. ACBC, Fons municipal de Reus, Correspondència, 1601-1643, reg. 509/2, camisa 1641, núm. 329.
26 Manuscrits 30, 2012
Manel Güell
només hagué d’amenaçar de dur mil soldats de cavalleria i passar la vila «ab lo
rigor de la Guerra a foch i a sanch» per aconseguir el seu objectiu. Un trompeta
que els envià els havia promès amnistia total, «no tocar a ningú en persona ni
hisenda y sustentarà los privilegis, pràtigues, usos i consuetuts y no usarà de ninguna hostelitat», i el mateix Hinojosa els ho confirmà entrant sol amb tres o quatre cavallers dins de la vila. Els jurats van intentar avisar La Mothe o Lluís de
Rajadell, inútilment, i es van trobar desesperats: «No sabem aont demanar socorro. Vejem lo exèrcit del rey d·Espanya lo strago han fet en la vila de Alcover per
avernos o relatat personas de la matexa vila, vejem esta vila sens homens, sens
monisions, sens armes, que las poques que tenien las tenen los soldats que la vila
té en servei de la provínsia en la vila de la Selva». Així les coses, el 21 de desembre de 1641, el Consell General resolgué «sens oir que ningú contradís, que puix
veiem que no teniem resistència alguna, que·ns rendirem al Rei d·Espanya i que
se anàs ab molta diligència a prestar la obediència a Tarragona»32. Dit i fet. I els
de Barcelona, enganyats, prometien, el dia 23, ajut «a eyxa vila ab tot lo que convinga, pues o mereix sa fidelitat»33.
El dia 27 següent, es renovaven els càrrecs consistorials, i els elegits per insaculació per detentar els principals càrrecs governatius van ser els membres de
l’oligarquia local més significats del bàndol hispànic, per tal com resultaren
nomenats jurats el doctor Cosme Anguera34, Pere Baldrich i Rafel Llorenç35 (el
primer i el tercer assoliren categoria nobiliària en base als serveis prestats 36) i
32.ACBC, Fons municipal de Reus, Acords, 1636-1673, reg. 12, f. 203-204 (Bofarull, 186: II,
18-20; Alentorn, 1931: 58-60; Maristany, 2003: 182-183).
33. Josep d’Urrea als jurats de Reus, Barcelona-Reus, 23 de desembre de 1641. ACBC, Fons municipal de Reus, Correspondència, 1601-1643, reg. 509/2, camisa 1641, s/n.
34. Anguera fou dels primers allistats per anar a la guerra de Salses el 1639 i l’any següent des de
Barcelona i/o Tarragona féu d’enllaç del Consell avançant diners per cobrir diverses despeses. El
1641 estigué al setge de Tarragona i va ser qui signava els rebuts de la paga dels soldats de la
companyia de la vila. L’any següent, fou elegit jurat en cap, però hagué d’abandonar Reus i passar a Tarragona acomboiant la diàspora hispànica reusenca, on es convertí en el factor principal
dels reusencs. Allí gestionà l’obtenció de certificacions de les autoritats hispàniques per demanar
el favor reial per a Reus i per a ell mateix, en les quals s’especificaven els serveis prestats acudint
a guarir malalts a l’hospital, però sobretot proporcionant valuosos avisos a l’exèrcit hispànic i
exhortant els seus convilatans a unir-se a la causa de Felip III. Hinojosa se’n serví per a missions
d’espionatge. La seva hisenda de Reus fou cremada i confiscada, i ell mateix caigué presoner dels
francesos i hagué de satisfer un rescat de 300 escuts i sofrir maltractaments. El 1643, aspirava a
ser designat successor del protomedicat de Catalunya. Tornaria a ser jurat en cap de Reus l’any
1647. ACBC, «Guerras contra Francia», lligall 1542-1640, núm. 54 i lligall 1641-1704, s/n., Correspondència, 1601-1643, reg. 509/2, camisa 1643; Acords, 1636-1673, reg. 12, f. 314; Arxiu de
la Corona d’Aragó [= ACA], Consell Suprem d’Aragó, lligall 292, 293 i 393 (Panno, 1993: 205).
35. Rafel Llorenç també actuà com a síndic de Reus i avançà quantitats de diners quan féu falta,
prestà valuosos serveis al camp de Salses i, posteriorment, va ser capità de la companyia de
Cambrils. El 1641, el veiem pagar les 15 lliures diàries d’allotjament a monsieur de Terraill.
L’any 1648 fou elegit mostassà. Va morir cap al 1654. ACA, Consell Suprem d’Aragó, lligall
292; Manifiesto..., f. 3; ACBC, Fons municipal de Reus, Acords, 1636-1673, reg. 12, f. 332;
AHA, Prioral de Sant Pere de Reus, òbits, 1639-1667, capsa 58, núm. 123, f. 181 (la novena).
36. El doctor Cosme Anguera obtingué privilegi de cavaller el setembre de 1643 i de militar el 1645.
En una carta de febrer de 1646, ja emprava la preposició de abans del cognom. Llorenç també
Reus, vila oberta. Els primers anys de la guerra de Separació Manuscrits 30, 2012 27
mostassà Rafel Fortuny37. La partida semblava guanyada per la causa hispànica.
Hinojosa era, a més, un general amb carisme i sabé guanyar-se els reusencs. El
dia 2 de gener de 1642, els visità i els prodigà mostes d’afecte i de consol que els
reusencs agraïren tant que li asseguraren la seva «última resolución de defender
la entrada al françés y miqueletes, peleando hasta morir» (Diario: 260). No tenien cap més remei, ja que, a Barcelona, havien descobert el doble joc i posaven la
vila en el seu punt de mira. El dia 5 de gener de 1642, un trompeta provinent de
Valls advertia que els francesos volien aplegar 3.000 infants, 500 cavalls i 8
peces d’artilleria, per tal «de hir sobre Reus y a de asolar el lugar y pasar la gente
a cuchillo». Tres dies més tard, La Mothe arribava procedent del front de Lleida i
feia el propòsit d’aplegar 6.000 infants i 1.000 cavalls per recuperar les poblacions passades al domini hispànic, també «de abrasar y destruir a Reus». No eren
perspectives gaire galdoses per als reusencs, perquè es reconeixia que «deve dar
cuidado porqué si a Reus no se embian mill ynfantes más lo que ay allí, estan
perdidos y si se embian no podemos pelear en campaña con el enemigo» (Diario:
261v. i 264).
Els primers dies de 1642, Hinojosa tragué l’exèrcit de Tarragona i començà a
expandir-se per tota la comarca. Va prendre Constantí, Altafulla, Tamarit, la
Selva, Valls, el Pla, el Vendrell, Cabra, etc. Cap a mig mes, mesurava les seves
forces amb les de Terraill, a Paret Delgada, feien taules (Alentorn, 1931; Güell,
2001). Per passar a l’Alt Camp, havia sojornat a Reus i havia allotjat l’exèrcit
allí. En marxar, hi deixà una petita guarnició i els féu la promesa que hi acudiria
al primer avís «aunque lo arriesgue todo», agraït que, a més dels allotjaments,
la vila aplegués la milícia local i l’acompanyés en la incursió a Vilallonga que
acabaria amb la topada de Paret Delgada. El 24 de gener, ho feren una trentena
de milicians en l’assalt contra l’Aleixar i, a mitjan febrer, anaven al coll de Cabra
(Diario: 281v.). Hinojosa reforçà la guarnició amb 800 homes38 i els féu un gran
favor en passar-los blat i recomanar la vila al virrei de València perquè facilitar-li
l’adquisició d’una gran partida de gra a molt bon preu (i a compte dels 7.000
escuts que li havien pagat per a les fortificacions de Tarragona). En contraprestació, els reusencs enviaren als hispànics una gran quantitat de carros de transport i
els cediren part de la collita de garrofes i vi39.
obtingué privilegi de cavaller a la mateixa data. Posteriorment, veiem el seu nom escrit a les
actes del Consell amb la preposició de. ACA, Consell Suprem d’Aragó, lligall 292; ACBC, Fons
municipal de Reus, Correspondència, 1601-1643, reg. 509/2, camisa 1646 (Anguera), i Acords,
1636-1673, reg. 12, f. 332 i 334 (Llorenç).
37.ACBC, Fons municipal de Reus, Acords, 1636-1673, reg. 12, f. 211. Fortuny també desenvolupà importants càrrecs governatius, entre els quals hi havia el de jurat en cap l’any 1641. El juliol
de 1644 fou una de les tres persones que recomanava el governador Francisco de Toralto per al
càrrec de recaptador de rendes eclesiàstiques en territori enemic. ACBC, Fons municipal de
Reus, Acords, 1636-1673, reg. 12, f. 137; ACA, Consell Suprem d’Aragó, lligall 396.
38. ACBC, «Guerras contra Francia», lligall 1641-1704, s/n.; «Guerras contra Francia», lligall
1641-1704, núm. 32 (Diario..., f. 267, 270 i 272).
39.ACBC, Fons municipal de Reus; Acords, 1636-1673, reg. 12, f. 214 (Diario..., f. 273).
28 Manuscrits 30, 2012
Manel Güell
Sant Celoni (28 de març de 1642)
Dos mesos més tard, baixava el nou exèrcit que Felip III havia preparat a l’Aragó, sota comandament del marquès de Povar, s’ajuntava amb el de Tarragona i ho
feia precisament a Reus. Això succeïa el 21 de febrer de 1642 i, fins que Povar no
va marxar cap al nord un mes i escaig després, Reus es convertí en el seu sojorn
habitual, per tal com no sofria estar prop d’Hinojosa, amb qui topà des del primer
moment per qüestions puerils de comandament. Prèvia la marxa de Povar, els
reusencs hagueren d’aplegar 40.000 racions de farina per al seu exèrcit (Diario:
282v., 283v., 295, 297, 298-299, 302v. i 303).
El 23 de març de 1642, el marquès de Povar iniciava la marxa al capdavant
del seu exèrcit, marxa fatal que el duria a caure presoner amb totes les tropes
a prop de Sant Celoni, els últims dies de mes (Sanabre, 1956; Relacion, 1642).
La desfeta hispànica alterà la situació geoestratègica de la zona. La Mothe, victoriós, tornà a acaronar la idea de baixar sobre Reus aprofitant els pocs efectius de
cavalleria de l’enemic (Diario: 308). Hinojosa només podia defensar Reus amb
una escassa guarnició de 300 soldats (que, al cap d’una setmana, disminuí fins al
centenar), i el primer dia d’abril, els envià a avisar de la magra situació, invitant
els que volguessin (i s’haguessin significat més) a retirar-se a la protecció de la
ciutat de Tarragona40. Es produí, llavors, un autèntic èxode de gent de Reus,
encapçalat pel jurat en cap doctor Cosme Anguera, el més significat de tots els
del partit hispànic, com consta a les certificacions que els comandaments de
Felip III signaren posteriorment, «A los vecinos de Reus se avissó para que // se
viniesen los que quisiesen a esta ciu[da]d, y se les an dado carros para traer la
haçienda. Seran 10 o 12 los que an benido de los más principales, y todos los
cónsules y demás oficiales de la cassa de la villa que eran los que corrían el
mayor peligro. Otros se an hido a diferentes lugares». Havien d’emportar-se
amb ells «toda la ropa, vino y aceyte que pudieren, porqué este lug[a]r es el que
dicen an de asolar luego, que esta jente save castigar d·esta manera su reveldia»
(Diario: 312-312v.).
Val a fer notar que, contràriament al que es podia suposar, la població de la
vila no solament no disminuí, sinó que augmentà notablement. Efectivament, tot i
l’exili forçat d’aquestes persones, els registres de baptismes assenyalen un nombre més elevat de naixements, de manera que si els quatre primers mesos de 1642
havien estat 17 (amb una població absoluta, en base al càlcul de la taxa de natalitat del 40‰, d’uns 106 habitants), al llarg de la resta de l’any, van ser 9941, amb
una població estimada d’uns 309 habitants. El canvi de mans a favor dels catalans i dels francesos comportà un augment poblacional del 300%, o sigui, la vila
multiplicà per tres els seus efectius demogràfics, cosa que mena a pensar que el
partit hispànic, malgrat que fos el que s’imposava políticament, no era pas el de
la majoria, sinó a l’inrevés.
40.ACBC, Fons municipal de Reus; Acords, 1636-1673, reg. 12, f. 224, Correspondència, 16011643, reg. 509/2, camisa 1642. La protecció de Reus es completava amb els 300 cavalls de guarnició a Vila-seca.
41.AHA, Prioral de Sant Pere de Reus, baptismes, 1633-1659, capsa 7, núm. 28.
Reus, vila oberta. Els primers anys de la guerra de Separació Manuscrits 30, 2012 29
Reus quedà amb una guarnició escassa de 100 soldats, parapetats a l’església
prioral de Sant Pere. Això era a mitjan abril de 1642, i el dia 23 del mateix mes
les tropes franceses ja s’hi atansaven, i, després de ser repel·lides, es dedicaren a
saquejar els ravals. El dia 7 de maig, se’n retiraven amb l’excusa que les represàlies franceses serien més grans si veien que la vila disposava de guarnició enemiga. Els francesos van entrar a Reus i s’hi van allotjar el 8 de maig de 1642
(Diario: 319v., 325v. i 333-333v.)42. Entengueren que la fugida del grup de partidaris de Felip III era una purga prou important i en perdonaren la resta. L’endemà
de la seva entrada, La Mothe expedia un ban pel qual manava, sota pena de la
vida, a tota l’oficialitat i als capitans de miquelets, que no es maltractés cap vilatà
ni se li toqués cap propietat, «antes los tingan per molt lleials vassallos»43. Els
miquelets no els van fer gens de cas. De seguida que van poder, van robar unes
mules a uns pagesos reusencs44. Ardena sortí a perseguir-los amb 25 cavalls, però
la documentació no en dóna més detalls i tot fa pensar que els miquelets es feren
escàpols a la muntanya i les mules no van tornar mai a Reus.
Crèdit a la cort de Madrid
Es va donar la coincidència que, precisament el dia 13 de maig de 1642, els síndics reusencs formalitzaven l’adquisició d’una important partida de blat (1.886
quarteres per un total de 5.476 lliures), en una complicada operació mercantil
facilitada enormement per la recomanació dels hispànics!45. La comunicació amb
Tarragona, a desgrat de les autoritats catalanes, va mantenir-se, de manera que els
hispànics anaren rebent les notícies i les confidències públiques i notòries que
corrien per Reus (Diario: 361v. i 364v.).
Durant l’estiu de 1642, en ple allotjament francès, els reusencs passaven, més
que mai, pels més lleials servidors de la monarquia hispànica. Si, a Tarragona,
tenien el doctor Cosme Anguera i, a Barcelona, el racional Josep d’Urrea, el seu
valedor a la cort de Madrid era fra Francesc Roger, el qual tenia la porta oberta a
les estances del totpoderós comte duc d’Olivares, a l’orella del qual xiuxiuejava:
[…] quant attenta era estada sempre aquexa vila a les cosas de son real servey, per
lo qual fonc la primera q[ue] ab gust y presteza declarà son ànimo y se mostra ser
estada sempre affecta a sa r[eia]l mag[esta]d, donant en assó gran exemple a las
demés viles, perq[uè] fesen lo mateyx. I·m sé molt alegrat aja ella confirmat
aquesta veritat proseïnt en totas sas accions tan honradament com ha proseit, q[ue]
42. La data d’entrada dels francesos també és avalada per un concís comentari als sacramentals
quan, a la regesta d’enterrament d’un home de Montbrió, es comenta «y p[er] ser lo die entrà lo
camp dels francesos, donà llicència per·a...». AHA, Prioral de Sant Pere de Reus, òbits, 16391667, capsa 58, núm. 123.
43.ACBC, Fons municipal de Reus, Correspondència, 1601-1643, reg. 509/2, camisa 1642. Maristany cita una part del ban, però ho fa fora de context, en l’ocupació de 1641, quan, en realitat,
corresponia a la de l’any següent (Maristany, 2003: 179).
44. Josep d’Urrea als jurats de Reus, Barcelona-Reus, 13 de juny de 1642. ACBC, «Guerras contra
Francia», lligall 1641-1704, núm. 33.
45.ACBC, Fons municipal de Reus, Correspondència, 1643-1691, reg. 1.897.
30 Manuscrits 30, 2012
Manel Güell
per así a fet ruido la llealtat y fineza de aqueixa vila, y tinc per cert alcansarà de sa
mag[esta]d tot lo que prudentment serà servida de demanar en son favor. Per lo
qual [...] procuraran obtenir dels cabos del exèrcit certificacions dels serveys fets a
sa mag[esta]d y del q[uè] ha patit en azienda y personas per ser li estada affecte46.
Fra Roger també es movia entre els principals ministres de la monarquia, i
advertia els reusencs que «me apar q[ue] en la forma que·s parla de aqueixa vila
resta ben acreditada, com és raó». Si a la cort de Madrid rebien (i s’empassaven)
notícies com aquestes, on la realitat parava a les Antípodes, no ens ha d’estranyar
que la monarquia de Felip III trontollés tan perillosament durant aquella dècada.
Amb tot, els reusencs posaren fil a l’agulla a través del doctor Anguera, que era a
Tarragona, el qual es va moure per aconseguir certificacions de serveis prestats
a tall de cartes de recomanació dels principals comandaments hispànics (de mestre
de camp en amunt). És per això que en trobem un bé de Déu entre la documentació47, la majoria amb un text que es repeteix de l’una a l’altra, perquè probablement eren obra i gràcia de l’inefable Anguera, qui, d’altra banda, no va tenir
inconvenient de pagar-les48. Hi ha les del marquès de la Hinojosa (20 de juliol),
el baró de Seebach (26 d’agost), el marquès de Torrecuso (26 d’agost), Álvaro
de Quiñones (27 d’agost), Antonio Gandolfo (27 d’agost), Rodrigo de Herrera y
Céspedes (28 d’agost), etc.
En el moment que la vila tornava a ser dins de l’òrbita hispànica, ens trobem
que, a la sessió de 28 de setembre de 1642, havien de reposar fins a 25 consellers
que faltaven del total de 100 que tenia el Consell49. Són el doble dels 10 o 12 significats amb la causa hispànica que s’exiliaren a Tarragona a principis d’abril,
si suposem que tots eren consellers.
La col·laboració de Reus amb les autoritats hispàniques de Tarragona fou
fluida i sense reserves, i d’això se’n servirien els diversos governadors d’aquella
plaça. Així, el 10 d’octubre de 1642, Juan de Arce els demanava carros i cavalcadures per transportar la pedra de les obres de fortificació de la ciutat50.
Navegant entre dues aigües
Això era difícil d’explicar a Barcelona, sempre atenta als moviments de les grans
poblacions. El 20 de novembre de 1642, Urrea explicava als jurats la forta discussió mantinguda amb Josep de Margarit, al qual va intentar fer entendre que la
situació l’havien provocat alguns elements «dolents» de la vila. Però l’astut Mar46. Fra Francesc Roger als jurats de Reus, Madrid-Reus, 6 de juliol de 1642. ACBC, Fons municipal de Reus, Correspondència, 1601-1643, reg. 509/2, camisa 1642.
47. Al fons de l’ACBC, «Guerras contra Francia», lligall 1641-1704 (Maristany, 2003: 184).
48. Trobem un rebut de 56 lliures del Dr. Anguera, per «presents y estrenes de segretaris per alcansar las certificatòries que té la vila per abono al rey de Espanya». ACBC, «Guerras contra Francia», lligall 1641-1704.
49.ACBC, Fons municipal de Reus, Acords, 1636-1673, reg. 12, f. 227-228.
50. Juan de Arce als jurats de Reus, Tarragona-Reus, 10 d’octubre de 1642. ACBC, Fons municipal
de Reus, Correspondència, 1601-1643, reg. 509/2, camisa 1642.
Reus, vila oberta. Els primers anys de la guerra de Separació Manuscrits 30, 2012 31
garit no es va deixar ensarronar i acabà cridant-li, enfurismat: «encara no volen
que no·i aja algú si no que tots som sants, sens duda que si·s va allà a fer ynformació no·s trobarà ningun dolent». Urrea apuntava: «tot asó ha dit p[er] a que
v[ostres] m[ercè]s estigan advertits»51. A mitjan desembre de 1642, Reus feia tuf
de deslleial a la terra i Urrea envià als jurats un propi per advertir-los seriosament: «enojat està lo s[enyo]r virrey contra d·ella y altras cosas, y lo perill que té
de algun gran càstich». Els recomanava que enviessin síndics a prestar obediència al virrei francès «com o an fet altres llochs, y se a reparat molt com los
de Reus no·y són vinguts», i fins i tot es permetia recomanar-los alguns noms de
personatges del grat del virrei i que no s’estiguessin «en lo gasto que convé p[er]
remediar-o en temps, y no després que no y aja remey»52.
L’avís causà efecte i els jurats enviaren ràpidament hàbils síndics a resoldre
la situació. I se’n sortiren. Només quatre dies més tard de la missiva d’Urrea, els
escrivia el president de la Generalitat, Bernat de Cardona, en un to complagut i
comprensiu, ja que «per la de v[ostre]s m[ercè]s y sos síndichs havem vist lo stat
de las cosas en eixa vila, hi·ns condolem molt de sos traballs»53. Només dos dies
després d’aquesta missiva, el governador hispànic Juan de Arce els felicitava les
Pasqües i es mostrava tan satisfet dels serveis que li havien prestat els jurats que
demanava que fossin reelegides les mateixes persones54. Del que no hi ha dubte
és que els reusencs tenien els més hàbils diplomàtics del país, capaços de tenir
enganyats els uns (la cort de Madrid) i els altres (la Generalitat a Barcelona), i
estar bé amb tothom, sense mullar-se per cap bàndol en concret, si la vila no era
ocupada militarment i, a més, traient-ne tot el profit polític (certificacions), econòmic (blat) i militar (persecució de miquelets), segons el cas.
En una data indeterminada de 1642 que nosaltres situem pels volts de finals
d’any, un carreter fill de la vila topà, a Cambrils, amb un La Mothe també força
enganyat, que li preguntà pels seus amics de Reus. El carreter quedà del tot sorprès per l’efusivitat del mariscal virrei:
[…] li respongué tots estavem al servei de sa acselènsia i q[u]e los q[u]e avui
governaven la vila i estaven dins d’ella tost moririan en servei de sa acsalènsia i
per lo rei crastianissim. En lo punt me preng[u]é las mans y me abrasà i·m manà
q[u]e jo ascrigués a v[ostres] m[escè]s agraïnt-los la bona diligència dels car[r]os
del vi i pa, i qu·els aserigés q[u]·els farà qualsevol mersè sols per mon respecte i
q[u]e jo comendés tot so q[u]e voldrà per los de Reus, i asó dig[u]é devant de més
de sinquanta mossurs y gent de la terra55.
51. Josep d’Urrea als jurats de Reus, Barcelona-Reus, 20 de novembre de 1642. ACBC, Fons municipal de Reus, Correspondència, 1601-1643, reg. 509/2, camisa 1642.
52. Josep d’Urrea als jurats de Reus, Barcelona-Reus, 18 de desembre de 1642. ACBC, Fons municipal de Reus, Correspondència, 1601-1643, reg. 509/2, camisa 1642.
53. Bernat de Cardona als jurats de Reus, Barcelona-Reus, 22 de desembre de 1642. ACBC, Fons
municipal de Reus, Correspondència, 1601-1643, reg. 509/2, camisa 1642.
54. Juan de Arce als jurats de Reus, Tarragona-Reus, 24 de desembre de 1642. ACBC, Fons municipal de Reus, Correspondència, 1601-1643, reg. 509/2, camisa 1642.
55. Benet Bosch als jurats de Reus, Cambrils-Reus, 24 de..., de 1642. ACBC, Fons municipal de
Reus, Correspondència, 1601-1643, reg. 509/2, camisa 1642.
32 Manuscrits 30, 2012
Manel Güell
Tempesta per la part de Barcelona
Al tombant de 1643, el problema principal dels reusencs eren els miquelets, que
els assaltaven i els prenien atzembles i cavalcadures. Pel governador Juan de
Arce: «El remedio hera que v[uestras] m[ercede]s se juntaran y se
defendieran»56, o sigui, que s’espavilessin ells mateixos. Aquell any, les servituds i la comunicació amb els hispànics de Tarragona devien ser tantes i tan fluides que, a les autoritats de Barcelona, els pujà la mosca al nas. Era difícil
mantenir una situació de desinformació durant gaire temps. La gent es traslladava i parlava, i cada cop devia ser més públic i notori el veritable context en què
es movien els de Reus.
Josep d’Urrea hagué de fer equilibris ben difícils i suportar una nova discussió amb el governador general Josep de Margarit (d’altra banda, bon amic seu).
Sabien que Arce havia reclamat carros de transport i terrelloners per a les obres
de fortificació de Tarragona i Urrea podia dir ben alt que Reus no n’hi havia
donat (aquesta vegada!). L’objectiu dels reusencs era aconseguir passaports de
pas del virrei per tal de poder-se moure per la comarca lliurement i desenvolupar
un comerç de subsistència. A La Mothe no li feia gens de gràcia expedir aquests
passaports (prou motius devia tenir...) i Urrea trobà el seu entorn bastant fred.
Acudí al regent Fontanella, el qual el rebé «en satisfaçió de que no havia eixa vila
donat ningun terralloner p[er] a Tarragona, però que ya no·y havie que tractar-ne
més». Josep d’Urrea es va permetre d’amenaçar el regent, amb el perill de trencar
relacions amb Barcelona, «que si·s perdia dita vila, perdia lo General de drets que
donava altre temps cada any, tres o quatre mil lliures». Fontanella entrà a parlar
amb La Mothe, mentre Urrea esperava fora del despatx virregnal (suposem que
amb una orella enganxada a la porta). Llavors aparegué Margarit i, en preguntar-li per quina causa hi anava (i per compte de qui), s’enredaren en una nova discussió: «i parlarem llarg i·ns donarem de les hastes bravament, de manera que·l
trobí molt terco també ab las cosas deyxa vila, y·m digué que may li havien complit cosa de les que li havien promés, hans bé, li havian fet eyxir los colors a la
cara mes de dos vegades». Però valent-se de la seva amistat, Urrea li va suplicar
que l’ajudés amb la qüestió dels passaports. Tot seguit, entraren dins del despatx
del virrei, el qual es negà a expedir-li els passaports al·legant que era competència del Consell de Guerra: «Repliquí dient-li que·s apiadàs de aqueyx pobre lloch,
que morian de fan, y que no o havien de pagar los bons p[er] los mals. Digue’m
“esta tots son mals”. Digue-li: “Mire V[ostra] Ex[cel·lènci]a que ni·a molts de
bons y q[ue] per ser-o stats, en traure los jurats que haviam trets, lo s[enyo]r don
Juan de Arze los volia mal de mort y p[er] so no·ls volia ni per son diner donarlos tampoch víveres”». Efectivament, possiblement per acontentar les autoritats
catalanes, de cara a l’exercici de 1643, va sortir elegit un consistori afí encapçalat
pel jurat en cap Llorenç Enveja, a qui Urrea havia recomanat fer síndic per visitar
el virrei en els pitjors moments. Enveja tenia un nebot homònim, que era doctor
56. Juan de Arce al Dr. Cosme Anguera, Tarragona-Reus, 5 de gener de 1643. ACBC, Fons municipal de Reus, Correspondència, 1601-1643, reg. 509/2, camisa 1643.
Reus, vila oberta. Els primers anys de la guerra de Separació Manuscrits 30, 2012 33
en dret i residia a la capital catalana. Amb tot, al final de la jornada, Urrea se
n’anà amb les mans buides57.
A mitjan març de 1643, la situació amb Barcelona era d’una tensió tan extrema que el síndic que duia les cartes d’Urrea als jurats els confessava «que ell tremolava de tractar cosa d’eyxa vila ab sa Ex[cel·lènci]a». Però havien d’insistir en
la qüestió dels passaports, ja que la vila s’hi jugava molt, i consultar alguna autoritat: «y·m tornà a dir que ell reparava molt parlar de aqueyxa vila, no perquè sa
ex[cel·lènci]a los volgués mal, si no p[er] què sabia la gran comunicació tenian ab
Tarragona. Yo li digué que sert fos que molt, si morian de fam». Era, doncs,
impossible negar-ho, i Urrea, conscient, no ho feia, sinó que s’excusava en la
necessitat de subsistir, però amb això no n’hi havia prou. El crèdit de les autoritats
barcelonines semblava que s’havia esgotat: «No tinch més què dir, sinó lo molt
que sento estas desditxas de ma pàtria y los treballs que tocan a tots, son mal nom,
que p[er] més que·m canso en defensar-la no·u acabo sinó moltas moynas y disgusts que·m costa, sens aprofitar, que és lo que més sento»58. Acababa recomanant
l’enviament de més síndics. La setmana següent, Urrea arrencà del regent, malgrat
que el va trobar «algo enfadat de tant “Reus” (com digué)», sengles ordres per als
caps militars de Prades i Cornudella, que ens imaginem que devien ser conduents
a tallar els robatoris d’atzembles dels miquelets o a estrènyer-ne la persecució59.
El robatori de bestiar no solament anava a càrrec dels miquelets, sinó que els
soldats hispànics també perpetraven robatoris sonats de tant en tant. El governador
Juan de Arce ho va tallar de seguida, enèrgicament, ja que la majoria de soldats
occits pels miquelets en accions aïllades de «guerra menuda» eren els que s’apartaven de la unitat per anar a robar pel seu compte (Güell, en premsa)60. Va publicar
un ban i va facultar els jurats reusencs per detenir els infractors i avisar els comandaments perquè anessin a buscar i se’n fessin càrrec. Amb còpia del ban, el soldat
s’havia d’entregar sense oferir resistència, a pena de sis anys de galeres.
El blat del governador Margarit
Una nova qüestió vingué a pertorbar encara més les ja delicades relacions amb
Barcelona, quan Josep de Margarit vengué als jurats de Reus una partida de blat
que tenia arraconada al seu feu de Vallespinosa61. Sembla que li van comunicar
57. Josep d’Urrea als jurats de Reus, Barcelona-Reus, 7 de març de 1643. ACBC, Fons municipal de
Reus, Correspondència, 1601-1643, reg. 509/2, camisa 1643.
58. Josep d’Urrea als jurats de Reus, Barcelona-Reus, 14 de març de 1643. ACBC, Fons municipal
de Reus, Correspondència, 1601-1643, reg. 509/2, camisa 1643.
59. Josep d’Urrea als jurats de Reus, Barcelona-Reus, 24 de març de 1643. ACBC, Fons municipal
de Reus, Correspondència, 1601-1643, reg. 509/2, camisa 1643.
60. En la carta als jurats de Reus, admetia que els soldats delinquien «saliéndose de las tropas y
alargándose con peligro de sus vidas». Juan de Arce als jurats de Reus, Tarragona-Reus, 27
d’abril de 1643. ACBC, Fons municipal de Reus, Correspondència, 1601-1643, reg. 509/2,
camisa 1643.
61. La sèrie de cartes que en parlen van des del 15 de maig de 1643 fins al 5 de febrer de l’any
següent. ACBC, Fons municipal de Reus, Correspondència, 1601-1643, reg. 509/2, camisa
1643. (Sobre Margarit i Vallespinosa, vegeu Carbonell, 2002, i Güell, 2011.)
34 Manuscrits 30, 2012
Manel Güell
que la vila tenia necessitat «de grans per·a viurer» i, per fer-los favor, aconseguí
del virrei La Mothe llicència per vendre’ls-en una partida. El 6 de maig de 1642,
els envià com a delegat seu per tancar l’operació el Dr. Pere Morell, capità de
miquelets. El dia 2 de juny, el contracte estava tancat i signat i Margarit els recordava que li devien diners i que havien de passar a buscar el blat. A finals d’aquell
mes, la paciència del governador començava a esgotar-se, en dir als jurats «la
admiratió me causa lo prosehir de v[ostre]s m[ercè]s» que ni pagaven, ni anaven a
buscar el blat a Vallespinosa, i es lamentava que podia haver-lo venut a qualsevol
altra vila amb diners comptants, i que, per haver-ho fet a Reus, ells li pagaven:
[…] ab eixa dilació [...] i gustar de car[r]egar-me eix dany y burlar-se de mi // del
que pens no·ls he donat ocasió, ni que menos los pugue estar bé prossehir ab mi
d’eixa manera, com los prech considerin ma justa raó y me avisen per lo portador
de sos intents, desenganyant-los que lo blat per restar a son compte s·és deixat de
vendrer y de valer-me jo dels diners. Y així, los protesto que si de prompte no·m
avisen ab ell, n·e faré tot sentiment, valent-me de tot lo que serà permès, estimant-los no vullan donar ocasió de que tinga de arribar ha fer semblants prossehiments, puis serà mon major gust lo servir-los en totes ocasions. Y no·m passen
més ab paraules que no·m satisfaré de ninguna!
En una nota al final, els proposava que paguessin el blat encara que aleshores
no el necessitessin. Els jurats li van contestar els primers dies de juliol, argumentant problemes de liquiditat i que ja havien quedat amb Morell de pagar-lo a terminis i no pas tot alhora. A més d’això, la sessió del Consell que va debatre la
qüestió semblava que vinculava aquell contracte de compra amb el fet «que se
obririe lo pas per·a portar qualsevol provisions a esta vila y los naturals poder
puiar a la muntania»62. Fa la impressió que es tracta de la vella aspiració de la vila
de disposar de la llicència de les autoritats (els passaports) per desplaçar-se a
comerciar a l’interior.
A mitjan setembre, Urrea rebé una nova esbroncada del seu amic Margarit:
«Trobi·l com sempre enujat, y al cap de moltes dares y tomares restarem que ell
vol tot lo diner y no part [...] diu que v[ostres] m[ercè]s tenen moneda doble sempre que volen p[er] fer grangeries». Al final, tot fa pensar que van adquirir (i
pagar) el blat per parts, ja que, entre d’altres problemes, Margarit no volia cobrar
en «creuets o rals de vuit y la vila no·n tinga». El 6 de novembre de 1643, el Consell de la vila resolia demanar a censal la quantitat i liquidar el deute amb el
governador del Principat63.
La darrera notícia que tenim sobre aquest afer ens porta al 5 de febrer de
1644, quan, en una carta als jurats, el Dr. Pere Morell els recrimina la seva actitud i els insta a satisfer-li la part del preu del blat que quedava pendent. Margarit
li havia escrit «ab notable sentiment», i a ell «Apar-me té tanta raó que me admiro de la paciència a tingut, si bé en moltes ocasions e procurat moderar-lo ara jo
no·m sento ànimo de suplicar-li se entretinga més». Els donava de termini per
62.ACBC, Fons municipal de Reus, Acords, 1636-1673, reg. 12, f. 245.
63.ACBC, Fons municipal de Reus, Acords, 1636-1673, reg. 12, f. 257.
Reus, vila oberta. Els primers anys de la guerra de Separació Manuscrits 30, 2012 35
pagar la setmana següent, altrament: «se valdrà dels medis de justícia, y és una
llàstima se aja de arribar a estos termes [...] y no lo tingan a burles [...] que segons
veig està resolt de pagar[cobrar]-se allí a hont trobarà asienda dels de Reus»64.
I tanta que en tenia, de raó, el bon Margarit! El 21 de desembre de 1643, els
jurats reusencs enviaven síndics a tancar el contracte de compra de 800 quarteres
de blat que Francesc Palau, de Tarragona, els oferia a raó de 70 sous la quartera i,
un mes després, el Consell enviava fins a quatre síndics a cercar i adquirir blat
arreu del país65. De fretura, semblava que n’hi havia, però, pel que fos, el blat del
governador Josep de Margarit no era prou bo!
El segon setge de Tarragona (1644)
Entrem al 1644 i la impressió que ens fa allò que interpretem de la documentació
és que Reus es decantava bastant més cap al costat hispànic que no pas cap al
català. A més de l’afer Margarit, una notícia en concret ens mena a pensar que els
hispànics tenien el control dels òrgans judicials reusencs (i amb això creiem que
també el domini de la vila). El jutge local havia sentenciat un miquelet (Jaume
Grasses) a la pena capital i, per assegurar-se que no hi hauria sorpreses en l’execució a mitjan desembre de 1643, el governador de Tarragona, Francisco de
Toralto y Aragón, destacà a Reus dos capitans, Luis Francés i Antoni Font, amb
ordres d’assistir-hi i, cas que aparegués algun impediment d’última hora, de custodiar el pres fins a la plaça tarragonina, on segur que l’executarien puntualment,
«porqué assí conbiene al servicio de su mag[esta]d»66.
Aquesta situació tornaria a canviar al llarg de l’estiu, quan es produí l’intent
de La Mothe d’assaltar la plaça tarragonina. A mitjan agost, el Consell de Reus
tornava a mobilitzar la milícia per destacar-la al nou setge i negociava amb el Dr.
Morell l’aportació de 50 terrelloners, que, un mes després, hagué d’augmentar a
10067. No hi ha més notícies documentals (l’expugnació que van intentar els francesos fou per assalt i durà pocs dies), però amb aquesta queda clara la participació de la vila i la col·laboració amb els francesos, aquest cop, contra els hispànics.
Recapitulació dels canvis de bàndol
Fins a mitjan 1642, Reus escenificava i protocol·litzava els canvis de bàndol, però,
a partir de la segona meitat d’aquell any, és molt difícil saber si la vila la controlaven els uns o els altres, ja que satisfeia tothom i els dos bàndols se’n servien indis64. Dr. Pere Morell als jurats de Reus, Montblanc-Reus, 5 de febrer de 1644. ACBC, Fons municipal de Reus, Correspondència, 1601-1643, reg. 509/2, camisa 1644.
65.ACBC, Fons municipal de Reus, Acords, 1636-1673, reg. 12, f. 260 i 264-265.
66. Francisco de Toralto de Aragón als jurats de Reus, Tarragona-Reus, 13 de desembre de 1643.
ACBC, Fons municipal de Reus, Correspondència, 1601-1643, reg. 509/2, camisa 1643. Grasses
fou sentenciat el 5 de setembre inculpat d’un seguit de robatoris (Acords, 1636-1673, reg. 12,
f. 247). Era de Constantí i l’interès de les autoritats hispàniques devia derivar del fet que es
podia tractar d’un miquelet.
67.ACBC, Fons municipal de Reus, Acords, 1636-1673, reg. 12, f. 275 i 277.
36 Manuscrits 30, 2012
Manel Güell
tintament. Era una vila oberta, amb tots els efectes que això implicava. El Camp
de Tarragona esdevingué «terra de ningú, a l’abast del primer exèrcit que hi arribava» (Maristany, 2003: 184). Només a l’estiu, entre els mesos de maig i agost, es
podia precisar el domini francès formalitzat a través de durs allotjaments.
Gener
Febrer Març Abril Maig Juny Juliol Agost Setembre Octubre Novembre Desembre
1640
1641
1642
1643
1644
Domini hispànic; Domini catalanofrancès; Domini indefinit o ambigu.
A través d’aquesta exposició, podem precisar que la vila de Reus canvià de
mans no menys de cinc cops durant els quatre primers anys de guerra:
— Primer. L’agost de 1640, quan les autoritats de Barcelona la involucraren en
la dinàmica de resistència contra la invasió hispànica de l’exèrcit del marquès
de Los Vélez. Reus col·laborà molt activament en la construcció de la fortalesa de Salou, i també comprant armes, reclutant lleves i allotjant tropes milicianes.
— Segon. A mitjan desembre de 1640, els jurats reusencs anaren a rendir la vila
davant del marquès de Los Vélez, que era a Cambrils.
— Tercer. Els primers dies de maig, arribava la contraofensiva catalanofrancesa
després de la victòria de Montjuïc, i un nombrós exèrcit s’instal·lava al Camp
de Tarragona i bloquejava la capital en un setge terrible. Mentre aquest va
durar, Reus hi va col·laborar amb una companyia de 100 soldats i l’aportació
de bastiments per sustentar l’exèrcit, a més de tots els productes i els materials que li van ser requerits.
— Quart. El 9 de desembre de 1641, els francesos abandonaren el Camp de Tarragona i l’endemà mateix els reusencs van oferir la vila al marquès de la Hinojosa.
— Cinquè. Entre principis de maig i finals de juliol de 1642, consten documentalment els allotjaments francesos a la vila, cosa que equival, de grat o per
força, a un nou canvi de bàndol.
3. Els odiosos allotjaments
Reus patí els allotjaments militars com les càrregues més enutjoses de totes les
que podia comportar la guerra. En ser una vila gran, rica i populosa, esdevenia
idònia per acollir i mantenir tropes. Com veurem, els reusencs no van poder defugir l’allotjament anual de tropes franceses i, en alguns casos, els allotjaments
foren salvatges i força costosos.
Reus, vila oberta. Els primers anys de la guerra de Separació Manuscrits 30, 2012 37
Els primers allotjaments generalitzats que van tenir les poblacions catalanes
van ser després de la campanya de recuperació de la fortalesa de Salses. Ben
entrat 1640, el síndic Pau Ferran68, destacat a Barcelona, seguia de prop aquest
assumpte, amoïnat per la possibilitat que la vila pogués ser objecte d’allotjaments. Les cartes que enviava informant-ne els jurats conformen un testimoni
de preocupació constant. Ja el febrer o el març, s’assabentava que el virrei comte de
Santa Coloma havia resolt, juntament amb els assessors de la capitania general,
allotjar 3.000 soldats al Camp de Tarragona, comesa que van encarregar a misser
Martí, Lo Negre69. Ferran l’anà a trobar i, quan li ho hagué confirmat, li preguntà
desesperat com esperaven allotjar soldats allí, «p[e]r què las universitats y particulars estan destruits». Lo Negre li respongué, sense immutar-se: «que me·n imaginàs qualsevol mal p[e]r què lo de Balbasas és lo que comanda la enfanteria, i
entén la tenia sola de sustentar, i diguere m[isse]r Martí tantas llàstimas, que me·n
baixí de son casa tan afligit com v[ostra]s m[ercè]s o estaran quan o miraran de
prop». Seguia explicant com aquells dies estaven reunits d’urgència els diputats
per una carta de Felip III on se’ls comminava a sustentar les tropes i pagar els
salaris als militars, «no obstant las Constitucions i Capítols de Cort»70.
En una carta de 10 de març, els explicava que el doctor Jeroni Guerau li assegurà que, de moment, no hi havia «orde ni resolució de que ajan de anar aquí soldats de peu ni de cavall, si bé és veritat de que no estam sens algun perill, i avem
de estar llastimats dels dañs, inquietuts i encontres nos poden venir segons las
novas eren, que són tals i de tanta consideració que són bastants a obligarnos a fer
pregàries secretas, perquè i a presagis tals que no tan solament Catalunya perilla
de algun gran conflicte, p[er]ò Valènsia, Aragó i Castella està en los matexos
perills». Assegurava, igualment, que el doctor Magarolas era a Urgell per rebre
2.000 cavalls i que «A Sigas an fet anar 1.200 soldats p[e]r què i enviaren una
compania i no·ls volgueren alojar»71.
Dos dies més tard, saltaren totes les alarmes. Ferran acudí al Palau Reial i
abordà 3 o 4 comissaris que hi sortien, els quals «me amostraren las ordes que
tenien, que és los trànsits per a portar unas tropas de cavalls a Vilallonga, Vilaseca, Riudoms, Cambrils, Riudecañes». Estava cantat que Reus també hauria
68. Apotecari de Reus, era llavors jurat segon de la vila. Ferran estigué el 1639 entre els soldats que
anaren a lluitar a Salses, però el 2 de gener de 1640 era a Barcelona, on exercia de síndic i venia
un censal de 780 lliures. Al mes de maig, era tornat a Reus, on s’ocupava de la distribució de
farina i pa de munició. Ferran fou qui, el 5 de desembre de 1640, adquiria una important partida
d’armes en comprar-la al General. Era mort a mitjan abril de 1641. ACBC, «Guerras contra
Francia», núm. 54 i 42; Correspondència, 1643-1695, reg. 1.897; AHA, Parròquia de la Prioral
de Sant Pere de Reus, òbits, 1639-1667, capsa 58, núm. 123.
69. També dit el Nyerro per haver estat un abrandat seguidor de Carles de Vilademany. Era escrivà
de la Reial Audiència, des d’on passava avisos a la quadrilla dels bandolers Margarit. El febrer
de 1627, el virrei l’empresonà quan un militar provinent de la cort l’inculpà de dirigir una quadrilla d’assaltadors de camins (Torres, 1991: 124; Dietari de Jeroni Pujades, 1976: IV, 83-84).
70. Pau Ferran als jurats de Reus. Barcelona-Reus, febrer o març de 1640. ACBC, Fons municipal
de Reus, Correspondència, 1601-1643, reg. 509/2, camisa 1640, núm. 265.
71. Pau Ferran als jurats de Reus. Barcelona-Reus, 10 de març de 1640. ACBA, «Guerras contra
Francia», núm. 33.
38 Manuscrits 30, 2012
Manel Güell
d’allotjar l’exèrcit. Acudí a veure el doctor Guerau i el doctor Queralt, amb l’esperança de confirmar «que no bajen cavalls, cinó soldats de peu, i que lo número
sie tant llimitat com sia posible». L’endemà, dia 13 de març de 1640, Ferran es
deprimia encara més en confirmar l’allotjament de 3.000 soldats al Camp de
Tarragona. Les notícies que donava del brogit en el qual s’havia convertit Barcelona (ciutat que també allotjaria, «cosa mai no vista!»): «Los brasos se aiuntan
cada dia i no resolen cosa per ser lo cas tan difi[cul]tós i de tanta importànsia
[...] La Diputació fa cada dia junta de 18 omens [...] fan enbaixadas al s[enyo]r
virrei e no las reb ab molt gust. Tota Barcelona està confusa, tota va plena de
síndichs de las universitats i no poden negotiar cosa, los advocats no consolan
ningú; p[e]r las cosas del servei no la jà, sinó és que Déu lo done». Ferran mostrà una clarividència proverbial quan aconsellà els jurats de Reus que «p[er]
amor de Déu, valégan-se de sa prudènsia, sin·s la tenen, que segons estan encaminades las cosas dupte de algun encontre». L’incansable Ferran aconseguí veure’s amb el virrei el dia 14, a les cinc de la tarda, i li suplicà a favor de la vila,
però Santa Coloma es limità a recomanar-lo a Lo Negre, que es comportaria
amb moderació72.
A partir d’aquí, a través dels rebuts presentats al clavari pels prohoms i els
vilatans que, en nom de la vila, acreditaven haver efectuat algun servei remunerat, podem recompondre els allotjaments que s’imposaren. Així, sabem que, entre
maig i juny de 1640, allotjaren 19 companyies de valons, als caps de les quals
hagueren de satisfer, el 8 de maig, un total de 531 lliures73. Només que cada companyia estigués formada per un centenar de soldats, estem parlant de ben bé 2.000
militars que hi van estar allotjats durant dos mesos. Als primers senyals de la
generalització de la revolta segadora, els valons degueren abandonar Reus a cuita-corrents i fer cap a l’Aragó.
Allotjaments catalans
A més dels allotjaments de tropes hispàniques, també n’hi hagué de milicians
catalans (no encara francesos), i cal dir que, pel que sembla, van ser d’allò més
respectuosos amb la llei i els pobladors. El 27 de setembre de 1640, Joan de
Tamarit demanava a la vila que allotgés una tropa que els enviava, «q[ue] ja
pagaran tot lo q[ue] gastaran»74. A mitjan octubre següent, Savallà feia el mateix
amb 200 milicians del terç de Vilafranca del Penedès, que acudien amb un jurat a
la defensa de Cambrils, poble que no tenia infraestructura per acollir-los. Savallà
especificava als jurats reusencs que aquell allotjament havia de ser «conforme lo
que disposa la Constitució de Cataluña»75.
72. Pau Ferran als jurats de Reus. Barcelona-Reus, 12, 13 i 14 de març de 1640. ACBC, Fons municipal de Reus, Correspondència, 1601-1643, reg. 509/2, camisa 1640.
73. ACBC, «Guerras contra Francia», s/n.
74. Joan de Tamarit Lladernosa als jurats de Reus, Vila-seca?-Reus, 27 de setembre de 1640.
ACBC, Fons municipal de Reus, Correspondència, 1601-1643, reg. 509/2, camisa 1640, s/n.
75. Comte de Savallà als jurats de Reus, Cambrils-Reus, 15 d’octubre de 1640. ACBC, Fons municipal de Reus, Correspondència, 1601-1643, reg. 509/2, camisa 1640, núm. 303.
Reus, vila oberta. Els primers anys de la guerra de Separació Manuscrits 30, 2012 39
A més de milicians, a mitjan novembre, Reus també allotjà miquelets, o
almenys això es dedueix dels rebuts que presentava el verguer Pere Martí del vi
blanc que consumien76.
Durant el setge de Tarragona, Reus també allotjà, suposem que de manera
ocasional, alguns soldats. Ho deduïm per rebuts com el que, amb data de 23 de
juliol, presentava Joan Olives per 4 lliures «y són per lo servey y llits tinch fet en
ma casa per orde dels señors dejurats als soldats»77.
Allotjaments hispànics
Després d’haver prestat l’obediència al marquès de Los Vélez, els reusencs van
obrir les portes a la meitat de la cavalleria hispànica el dia 17 de desembre de
1640, la qual passà d’allotjar-se a Riudoms, a fer-ho a Reus. S’hi estaren exactament dues setmanes, ja que l’últim dia d’aquell mes rebia ordres de reprendre la
marxa cap a Barcelona: «la vuelta de Larbós y la otra mitad a Vilanoba de
Siches» (Diario: 11).
El 26 de gener de 1641, l’exèrcit hispànic del marquès de Los Vélez era derrotat davant de Barcelona, i perdia el bo i millor de la cavalleria i la iniciativa.
Efectivament, d’ençà de la batalla, francesos i catalans organitzaren una fulminant contraofensiva que, malgrat que disposava d’efectius inferiors, va empènyer
els hispànics ben avall, fins que va tancar-los literalment a Tarragona, a mitjan
maig (Güell, 2003: 77 i s.). Entre febrer i maig, doncs, les viles del Camp de Tarragona hagueren de tornar a allotjar l’exèrcit hispànic. Segons el Memorial de
1666, a Reus s’hi va hostatjar el regiment del comte duc, 1.600 homes i 800
cavalls, que els costà 3.450 lliures i «la destrucción de mucha parte de árboles,
olivares, y algarrovales del término»78.
El degotall de defuncions de soldats hispànics registrats al llibre d’òbits de
l’església prioral de Sant Pere (molt més «llibreta de comptabilitat», que no pas
«obituari» pròpiament dit) testimonien la recepció i l’acolliment dels ferits
greus de la batalla de Montjuïc a l’hospital de Reus. Segons els volums sacramentals79, són 192 els militars enterrats a Reus (el 17,7% del total de difunts
d’aquell any), i creiem que encara n’hi devia haver molts més. Una regesta del 9
de febrer diu: «En Reus sávado después de media noche, murió D. R[obert]o de
Mendoça, alferez mayor de la Orden de Alcántara, y sobrino del arçob[is]po
de Burgos. No quiso que le sangrassen ni haçer lo que los médicos ordenavan»
(Diario: 32). Mendoza no apareix als sacramentals. Quants militars difunts més
76. ACBC, «Guerras contra Francia», núm. 19.
77. ACBC, «Guerras contra Francia», lligall 1641-1704, s/n.
78. Biblioteca de Catalunya [= BC], Fons de Reserva, Fullets Bonsoms [= F. Bons.], núm. 9.978, f. 2.3
(també Güell, 2003: 84). Idèntiques xifres a ACBC, «Guerras contra Francia», lligall de 1641-1704.
79.AHA, Parròquia de la Prioral de Sant Pere de Reus, òbits, 1639-1667, capsa 58, núm. 123.
(Maristany, 2003: 178). Aquest autor dóna unes xifres netament superiors, per bé que cal advertir que és extremament fàcil confondre la barreja de regestes comptables que conté el volum
(extremuncions, novenes, caps d’any, cossos presents, absoltes, processons, enterraments o simples deutes), quan s’intenta llegir a través de la bigarrada i penosíssima lletra de les anotacions.
40 Manuscrits 30, 2012
Manel Güell
hi devia haver aquells dies que, per la causa que fos, no van registrar-se al volum
sacramental?80.
Sabem exactament quants dies va durar aquest nou allotjament, foren vuitanta,
des del 9 de febrer de 1641 fins al 29 d’abril del mateix any. Així consta a les
regestes dels rebuts que els furriers del terç allotjat signaven81 a favor de Pere
Miret, encarregat pel Consell de distribuir el pa de munició. Van ser un total de
126.160 racions. Comptant que la població catalana pogués vorejar el mig milió
d’habitants (Simón, 1992), s’hauria pogut alimentar per un dia la quarta part del
país! Arribaríem a la mateixa deducció a través dels rebuts o dels memorials «dels
homens que tallen la llenya, començant a 19 de febrer de 1641» per als cossos de
guàrdia, l’últim dels quals és precisament de 29 d’abril. I en aquesta data sortia
de Reus Álvaro de Quiñones amb tota la cavalleria (pel que sembla, per no tornar-hi
més), amb la intenció de socórrer Fernando de Ribera, a Valls (Diario: 57).
Aquests allotjaments hispànics foren continuats i ininterromputs malgrat que
la tropa es renovés. Sembla que, a finals de març, sortia el terç del marquès de Los
Vélez i entrava el terç d’irlandesos, 350 militars, amb dones i infants (més de 600)
i 800 bagatges «y así donde llegan no ay langosta como ellos». Els havien tret de
Vilallonga del Camp, on havien destrossat literalment la població, i en pocs dies
feien el mateix a Reus, fins al punt que les mateixes autoritats hispàniques se’n
van compadir i els van fer marxar «por el mucho daño que açen y aver sido este
lugar siempre ovediente a su mag[esta]d y aver estado en él todos sus vecinos sin
desampararle, y parece hera justo acelles buen passaje». Cambrils fou la nova destinació. Una localitat idònia, per tal com restava deserta i «por no aver paysanos
importava poco que destruyeran el lugar». El 9 d’abril, tornaven a entrar els 800
homes del terç del marquès de Los Vélez (Diario: 37v.-38v. i 42v.-43).
Els hispànics s’hi tornaren a allotjar de manera intermitent i ocasional, per
exemple: els primers dies de 1642, quan feia poques setmanes que havien marxat
els francesos i el marquès de la Hinojosa preparava una incursió a Valls82, o els
primers dies d’abril, quan els posaren una guarnició de 300 homes83; també a
finals de juliol, quan anaren a rebre el marquès de Torrecuso i allotjà la cavalleria
dels Ordes Militars (Diario: 385v.), etc. Però es tractava d’allotjaments molt ocasionals i d’una durada ínfima.
Allotjaments francesos
Els pitjors allotjaments de tots van ser els perpetrats per les tropes franceses a
partir de 1641, les quals no van tenir miraments amb una població que, fins que
80. Per banda francesa, bastants. Una relació de l’època diu que «A muy pocos de sus difuntos davâ
Sacramentos, ni tierra sagrada», BC, F. Bons., núm. 7.689.
81. Juan de la Sierra, Francisco Berzarano, Lorenzo Pardo, Luis Ibáñez, Diego Lerin, Pedro de Taravilla, etc. ACBC, «Guerras contra Francia», lligall 1641-1704, s/n (Maristany, 2003: 178).
82. Foren molt pocs dies, abans del 15 de gener. ACBC, «Guerras contra Francia», lligall 16411704, s/n.
83. Marquès de la Hinojosa als jurats de Reus, Tarragona-Reus. ACBC, Fons municipal de Reus,
Correspondència, 1601-1643, reg. 509/2, camisa 1642 (Diario: 312-312v.).
Reus, vila oberta. Els primers anys de la guerra de Separació Manuscrits 30, 2012 41
hi van arribar, s’havia mantingut lleial a Felip III. Al principi, els reusencs van
intentar subornar els comandaments per tal que s’allotgessin fora vila, oferint-los
50.000 rals. Els caps francesos els cobraren, però entraren a allotjar-se igualment
dins la població, cosa que va provocar una brega amb els miquelets, i uns i altres
s’esbatussaren pels carrers fins que es va determinar que els francesos s’hostatgessin als ravals i els miquelets, dins (Diario: 77v.-78). Quan fou l’època
de sega, els francesos segaven pel seu compte, de manera que Francesc de Tamarit hi hagué d’enviar un escamot d’una dotzena de cavalls per protegir les feines
del camp84.
Els reusencs en van quedat tan tips que, a principis de setembre de 1641, quan
es llevà el setge de Tarragona i La Mothe s’endugué una bona part de l’exèrcit, no
van voler admetre més allotjaments francesos, i preferiren condonar el servei
pagant 900 ducats, però igualment baixà una tropa i allotjà 500 cavalls i uns quants
membres de la infanteria (Diario: 172v. i 209). Segons el Manifiesto que hizo Tarragona... (Manifiesto, 1642), això va ser el 22 d’octubre de 164185 i no en marxa­
rien fins al 9 de desembre següent. Aquest imprès ens dibuixa un escenari dantesc
amb situacions molt fortes. Algunes dades que hi consten es poden corroborar
documentalment86. A més de diversos actes vandàlics perpetrats contra la imatgeria sacra local, els francesos van disposar que, en cada casa que s’allotgessin, hi
hagués més soldats que naturals i que els patrons proporcionessin a cada un dotze
unces de carn diàries i els festius la mateixa quantitat de peix, pa, vi, civada i garrofes. A més, van fer cos de guàrdia i armeria de la casa de la vila. El cap d’aquella trepa, monsieur de Terraill, s’adjudicà quatre cases de quatre dels principals
prohoms de la vila (una de les quals era la de Miquel Valls, que havia estat la casa
de la Diputació, on s’allotjava Tamarit quan sojornava a Reus) i cobrava als
patrons 15 lliures diàries. «Las violencias contra las mujeres han sido infinitas»,
esmenta violacions, assassinats de donzelles i estupres (a Francesc Marca, que
denuncià que els soldats allotjats a casa amenaçaven de violentar-li la filla, Terraill «ofreció por remedio que se la llevasse a casa, y solo él dormiria cô ella»),
fins al punt que els reusencs van decidir dur totes les seves dones als convents
«donde en quarto apartado y decente pudiesen aguardar el remedio del cielo» 87.
Els robatoris descarats estaven a l’ordre del dia: «El robar era à todas horas, machos, mulas, ropa, y quanto podia llegar a sus manos, y publicamente se ponian
delante de los mismos dueños [...] Los dueños de las casas no se atrevian a salir
dellas, porq. en saliendo se desaparecia quanto avian dexado en ellas, y los mismos se hâ desaparecido, pues son más de quatrocientas las q. oy estan perdidas, y
pocas las puertas y ventanas q. ay en las que han quedado».
84. Francesc de Tamarit als jurats de Reus. Constantí-Reus, 21 de juny de 1641. ACBC, Fons municipal de Reus, Correspondència, 1601-1643, reg. 509/2, camisa 1641 (Maristany, 2003: 181).
85. Manifiesto, 1642. BC, F. Bons., núm. 7.689 [= Manifiesto...], f. 2. S’esmenta igualment a
ACBC, «Guerras contra Francia», lligall 1641-1704, s/n.
86. Manifiesto, 1642: 2-3 (també Maristany, 2003: 181-182).
87. També ho esmenta el Diario (f. 211), en anotació del 31 d’octubre, que diu que el convent era el
de Sant Francesc. És cert que els jurats reusencs se serviren del guardià d’aquest convent diverses vegades per tractar-hi qüestions delicades.
42 Manuscrits 30, 2012
Manel Güell
Però els amos de les cases sí que en sortiren. Ho feren per abandonar Reus i
escapar d’aquell malson. Segons un presoner francès que capturaren els hispànics: «avia desamparado la villa la más de la gente para huir del mal tratam[ien]to
de los francesses y otros desatinos» (Diario: 228). Els registres de baptismes corresponents a aquells mesos88 confirmen plenament l’afirmació del dietarista:
entre juliol i desembre de 1641, es produeixen únicament 10 baptismes (quantitat
que contrasta amb la de la primera meitat d’any, que havien estat 127!), una ràtio
de naixements que, sotmesa al càlcul de la taxa de natalitat del 40‰, donaria com
a resultat una població de 41 habitants. Si atenem aquestes xifres, hem de pensar
que Reus havia quedat pràcticament deserta.
Tots aquests desoris es produïen amb el consentiment (o la impotència) dels
comandaments catalans, no dels de Barcelona, ja que Terraill restringí severament les comunicacions dels jurats amb la capital, de manera que el Consell
hagué de consignar una partida per «propis segrets [...] per ço que lo S[eny]or de
Terral avia dit no volia que escriguesen que no ves las cartas»89.
Un interessant document de 1645 ens informa dels danys causats pels allotjaments francesos a la vila90. Per ell sabem que els allotjaments foren anuals, greus
i terribles. Aquests de 1641 feren malbé tota la collita de blat, ordi i faves, com
també la meitat de la verema, «que no·s pot precisar per ser tant gran lo dany»
(«En la huerta no han dexado arbol, ni planta verde...», deia el Manifiesto
(1642)). Monsieur de Terraill obligà a donar menjar a tots els militars (les consabudes 12 unces diàries i 18 per als cavalls), mantenir-los i fer la vida als oficials
majors (mitjançant un pagament de salari de 2 lliures i 10 sous o de 3 lliures diàries, segons el cas): «En dits alaugaments als qui no tenien per·a pagar lo gasto
los trien de casa p[er] robar lo que tenien y donant los bastonades y fent-los tornar a ses cases p[er] fer lo gasto de tots los aliments».
L’any 1642, allotjà el mariscal La Mothe, com ja hem dit, a partir del dia 9 de
maig. També llavors els francesos van fer malbé tota la collita de blat, ordi i
faves, i obligaren els patrons a donar menjar als militars «y fent mal bé lo vi era
p[er] les cases [...] robant moltes cases y fen·na caura algunas cases y maltractant
los patrons a bastonadas».
El 1643, allotjà el comte de Xabot, que també obligà a donar menjar als militars.
Hi devien ser des de finals de maig, quan els reusencs se’n queixaven al governador
del Principat Josep de Margarit i aquest els contestava el 2 de juny prometent-los
suport davant del virrei. Hi van continuar el 5 de juliol, quan els consellers no podien
celebrar junta «per tenir la gent de g[u]erra alaujada en dita vila»91. Aquell any ja
s’havia recollit la collita, però feren malbé bona part de la verema i dels garro88.AHA, Parròquia de la Prioral de Sant Pere de Reus, Baptismes, 1633-1659, capsa 7, núm. 28.
89. ACBC, «Guerras contra Francia», lligall 1641-1704, s/n.
90. Memorial dels danys y exesos an fets la gent de guerra de nostron Rey Christianisim, que Déu
guarde, en la vila de Reus, comensant en lo any de 1641 y proseguint fins la col[l]ita del p[rese]
nt any de 1645... [= Memorial de 1645]. ACBC, «Guerras contra Francia», núm. 45 (també
Maristany, 2003: 180, 183 i 184).
91. Josep de Biure y de Margarit als jurats de Reus, Barcelona-Reus, 2 de juny de 1643. ACBC,
Fons municipal de Reus, Correspondència, 1601-1643, reg. 509/2, camisa 1643.
Reus, vila oberta. Els primers anys de la guerra de Separació Manuscrits 30, 2012 43
fers. Segons s’explica, Xabot hi posà remei: «que és cert que si no fos estat lo señor
compte de Xhabot tant bon cabo, se fora acabada de aquella vegada dita vila».
El 1644, allotjà monsieur de la Fondarella, però no podem precisar-ne les
dates i només suposem que ho devia fer entre agost i setembre, amb motiu del
segon setge de Tarragona. Com era costum en els francesos, forçaren els patrons
a donar menjar a les tropes i feren malbé la meitat de la verema (que aquell any
podia computar-se en unes 4.000 càrregues de vi).
El 1645, més del mateix: «que a no fos estat tenir en dita vila lo cabo que era
musur de Sant Ones, que o ha fet molt bé, la aurian acabada d’esta vegada». Un
dia que Saint-Aunèz s’absentà, hi hagué un altercat amb un patró i els soldats
l’assassinaren impunement d’una estocada.
Al Memorial de 1645, queden pendents d’anotar-hi molts altres casos i excessos: «forçant dones y donselles y maltractan los de bastonadas als patrons, que p[er]
ser tant grans los excessos no·s posen en lo p[rese]nt memorial». De fet, si tornem a
mirar els llibres sacramentals de bateig i tornem a calcular la població en base a la
taxa de natalitat del 40‰, ens adonem que, dels 5.120 habitants que se li podrien
suposar a la vila durant el quinquenni 1636-1640, es baixà, al següent, als 2.970.
Reus havia perdut ben bé el 42% de la seva població aquests primers anys de guerra, i no normalitzaria els índexs demogràfics fins unes quantes dècades més tard.
4. El cost
Però, a més dels costos demogràfics, la vila hagué de suportar uns costos econòmics brutals. Els fronts oberts per on s’esmerçaren els cabals reusencs foren múltiples: lleves, allotjaments, lloguer de carros per fer transport, etc. Ja hem vist la
despesa que li va resultar l’aventura de Salses, i també el que li va representar els
allotjaments. Vegem-ne uns quants més.
Les autoritats de Barcelona
Com sol passar en època de crisi, les institucions polítiques del país, lluny d’ajudar, acaben d’escanyar els vassalls o administrats per tal d’aplegar diners i fer
front institucional a la penúria. Els diversos organismes amb seu a Barcelona es
van mostrar intransigents amb el daltabaix econòmic existent i van fer pagar
milers de lliures als reusencs en uns moments d’allò més delicats.
El 24 de desembre de 1640, assabentats els diputats que els jurats havien
prestat obediència al marquès de Los Vélez, davant de Cambrils, i entregada la
vila a l’enemic, van comminar Antoni Miralles a dur-los 2.161 lliures que sabien
que tenia per compte de la universitat reusenca, i van confiscar tots els comptes
de particulars reusencs a la taula de canvis per un total de 4.353 lliures92. El 20 de
92. ACBC, «Guerras contra Francia», lligall 1542-1640, núm. 51 i 55 (Maristany, 2003: 176-177).
En una data indeterminada després de 1665, els jurats reusencs van fer imprimir un memorial a
la reina regent suplicant-li la devolució dels 21.610 rals (2.160 lliures) que havien estat sostrets i
gastats, però mai retornats.
44 Manuscrits 30, 2012
Manel Güell
març de 1641, el regent de la Reial Tresoreria forçava els jurats a satisfer 471
lliures «de les pensions que deviam als pobills Miret y Don Anton Cassador»93.
La contribució grossa va arribar a mitjan maig següent, en iniciar-se el setge
de Tarragona, quan Joan de Tamarit Lladernosa demanava (d’aquella manera que
no se li podia dir que no) una llista dels habitants més acabalats de la vila per tal
que reunissin 8.000 lliures i les posessin a disposició de la Diputació del General,
que les compraria a censal «perquè com ha fets tants grans gastos en esta Guerra
per defensar la terra, està necesitada y per so demana que li deyxen a sensal dita
cantitat»94. El Consell resolgué enviar mitja dotzena de síndics dels més acreditats (el Dr. Cosme Anguera, Josep Bofarull, Francesc Enveja, Joan Gras Sans,
Pere Marca) a Barcelona, perquè cerquessin censals, mentre els jurats mirarien de
rebaixar aquesta quantitat. El dia 7 de juny, no s’havia avançat gens. La Diputació els havia posat un termini de vuit dies i no quedava cap més remei que executar els veïns acabalats de la vila, per a la qual cosa formaren una comissió
especial. El dia 22 de juny, els síndics de Reus creaven censal per les 8.000 lliures (400 lliures de pensió) a l’escrivania major de la taula de canvis, per cobrir el
de la Diputació de 300.000 lliures. El febrer de 1643, el Consell consignava
aquest censal a Antoni Miralles i enviava a Barcelona quatre prohoms (Llorenç
Enveja, Francesc Canals, Pau Miret i Josep Bofarull) per tancar l’operació. L’any
1677, aquest censal fou objecte d’un plet que encara era viu l’any 1803!95.
El 19 d’octubre de 1641, veient la poca resistència i l’oposició nul·la de la
vila envers els hispànics, el conseller terç Rossell els envià un comissari amb un
notari per convocar-los a Valls, on els recriminà durament la «poca diligència ab
expelir» unes tropes enemigues que s’havien atansat a la vila. De res no van servir les raons que els jurats van al·legar, Rossell els va imposar una multa de 2.000
ducats «a cada hu en particular»96.
La fàbrica de Salou
Acabar l’edificació de la fortalesa de Salou (d’altra banda, poca cosa més que
una torre d’homenatge) (Florensa i Güell, 2005: 222-223) va implicar el pagament d’un munt de professionals de la construcció i el lloguer de molts carros, a
més de llevar una dotació de la milícia i dur bastiments per mantenir tota aquella
gernació. Entre el material documental, hi consten 38 rebuts corresponents a
l’any 1640 (que van des del 31 de juliol fins al 29 de desembre), que importen
677 lliures. A més d’això, el Consell votà un ajut en metàl·lic d’entre 500 i un
93.ACBC, Fons municipal de Reus, Correspondència, 1643-1691, reg. 1.897.
94. Entre els «grans gastos» de la guerra hi havia les 40 càrregues de vi claret que demanaven que
enviessin a Constantí, el preu del qual aniria a compte de les 8.000 lliures del censal. Francesc
de Tamarit als jurats de Reus, Constantí-Reus, 6 de juny de 1641. ACBC, Fons municipal de
Reus, Correspondència, 1601-1643, reg. 509/2, camisa 1641.
95.ACBC, Fons municipal de Reus, Acords, 1636-1673, reg. 12, f. 187-189 i 257 i 268; «Guerras
contra Francia», lligall 1641-1704, núm. 1 (Maristany, 2003: 179). Sobre el censal de les
300.000 lliures, vegeu Serra, 1989.
96.ACBC, Fons municipal de Reus, Acords, 1636-1673, reg. 12, f. 198-199.
Reus, vila oberta. Els primers anys de la guerra de Separació Manuscrits 30, 2012 45
miler de lliures al comptat, quantitat que encara no havia satisfet a principis d’octubre, quan Joan de Tamarit els la reclamava encaridament, ja que «sols aguardam esta oferta p[er] posar-i mà». Tres dies més tard, els jurats enviaren a Salou
50 homes i 500 lliures, i també sindicaren quatre consellers per tal que venguessin censals i aconseguissin líquid97.
Lleves
A Salses, s’hi van trametre un total de quasi 190 homes, per bé que no tots hi van
anar alhora. Pagaven el capità amb 50 lliures al mes, l’alferes amb 40, el sergent
amb 12 i la resta amb una paga diària que oscil·lava entre els 4 i els 8 sous. Un
càlcul aproximat del cost de l’expedició, només en els salaris dels milicians, puja
més de 9.000 lliures98. Segons assegurava el síndic Pau Ferran, foren més de
12.000 les lliures gastades en la campanya99. En canvi, el llibre major de clavaria
del Consell reconeixia, el 24 de març de 1640, que es devien 7.585 lliures, 8 sous
i 6 diners a diversos creditors que, al llarg de l’any 1639, havien presentat un
total de 325 albarans «firmats y asentats en la llibreta per gastos ha fets la vila
així p[e]r soldats com altras gastos ha fets la vila». Al compte, s’hi afegien 6.157
lliures i 2.409 lliures i 10 sous, sense especificar-hi res més que «per socorros
dels soldats y d·estos demés sometents»100. Si ho hem de sumar tot, la xifra puja a
16.152 lliures, 6 sous i 6 diners, que és exactament la quantitat que apareix reiteradament en els memorials que la vila elevà després de la guerra a la cort de
Madrid101. Però és a través d’un altre memorial que sabem d’on sortien les quantitats que els jurats reusencs sumaven a les 7.585 lliures perquè en resultessin
16.152. Efectivament, el memorial imprès de 1666 al virrei per suplicar que tanqués la concòrdia als 42 creditors que tenia la vila, fa una triada entre: els 226
homes que anaren a Salses (no alhora, sinó en diverses etapes i substitucions) al
llarg de 1639, més 16 bagatges, més els 50 soldats que van haver de reclutar
durant tres mesos de 1638102.
 97.ACBC, «Guerras contra Francia», lligall 1542-1640, núm. 43 «Cuentas y órdenes», i Joan de
Tamarit Lladernosa als jurats de Reus, Tarragona-Reus, 4 d’octubre de 1640. ACBC, Fons
municipal de Reus, Correspondència, 1601-1643, reg. 509/2, camisa 1640, núm. 312; Acords,
1636-1673, reg. 12, f. 162 i 163.
 98. Comptant almenys set persones més de complement (els quatre caps d’esquadra, el pagador, el
comptador, etc.), també a 12 lliures al mes, i una paga uniforme de 6 sous diaris per als 180 milicians restants, durant una campanya de cinc mesos tots plegats, dóna 9.270 lliures. Els salaris
són els que apareixen a la Lista de tots los soldats que la universitat de la vila de Reus, a oufert
a sa magestat (1640). ACBC, «Guerras contra Francia», lligall 1542-1640, núm. 51.
 99. Pau Ferran als jurats de Reus, Barcelona-Reus, 14 de març de 1640. ACBC, Fons municipal de
Reus, Correspondència, 1601-1643, reg. 509/2, núm. 255.
100. ACBC, «Guerras contra Francia», lligall 1542-1640, núm. 34.
101. Cas del memorial posterior a 1661. Memorial de la vila y particulars, que dirigeixen al Capità
G[enera]l, manifestant-li que los gastos exorbitans que sofrí lo Comú per lo servei del Rey y de
la peste són de 250.000 [= Memorial d.1661]. ACBC, «Guerras contra Francia», lligall 15421640, núm 60, 6a.
102.BC, F. Bons, 9.978. Sobre les lleves de 1638 i la campanya de Salses, vegeu igualment Maristany, 2003: 168-173 i 187.
46 Manuscrits 30, 2012
Manel Güell
A finals de juliol, el temor a un atac corsari i l’exemple de moltes poblacions
que havien aixecat la milícia féu que el Consell de Reus creés una estructura miliciana al capdamunt de la qual manaria un sergent major (Francesc Rovellat) i, per
sota d’ell, quatre capitans (Pau Ferran, Francesc Salvador, Pere Miret i Josep
Bofarull). Les confraries elegirien els alferes, els sergents i els caps d’esquadra, i
dividirien la vila en quatre parts, cadascuna de les quals s’assignava a un capità103. A finals de novembre, amb l’exèrcit hispànic a sobre, Reus tenia 60 homes a
Salou i n’enviava 40 més cap a la Ribera d’Ebre (Bofarull, 1846: II, 15; Maristany, 2003: 174). Aquests últims van anar cap a Tivenys i hi van perdre tot l’equipament i les armes que duien. L’expedició i el material perdut elevaren el cost a
les 672 lliures (Maristany, 2003: 188). Ja hem vist com, a mitjan desembre de
1640, aconseguia salvar in extremis els 700 milicians que havia tramès a defensar
Cambrils.
Quan catalans i francesos estigueren sobre Tarragona, a partir de mitjan maig
de 1641, les autoritats de Barcelona van cridar tot el país a la mobilització general. Exigien un home per cada deu focs. Reus mobilitzà novament la seva companyia local de 100 soldats, la qual, pels rebuts del socors que se satisfeia als
integrants (60 lliures diàries) trobats entre la documentació, va ser operativa (no
sempre amb els mateixos efectius) del 28 de juny al 18 de desembre104. Van ser
173 dies a 60 lliures per dia, un total de 10.380 lliures.
Així que es llevà el setge i els francesos es replegaren del Camp de Tarragona,
la mateixa milícia que els havia combatut s’afilerava a mitjan gener de 1642 amb
l’exèrcit hispànic per marxar sobre Vilallonga del Camp (i el 24 sobre l’Aleixar).
El gest va commoure el propi marquès de la Hinojosa: «Esta ciud[ad] lo haçe lindamente pues saca un jurado d’ella toda la gente que puede conmigo, y los unos
emos de ayudar a los otros». Un mes després, els hispànics passaven ordres per tal
que «saliese también a juntarse con el exército la gente de Reus, menos 100 hombres, y la de Villaseca, menos 30/40», per marxar sobre el coll de Cabra105.
Això no va ser impediment perquè, a mitjan agost de 1644, amb motiu del
segon setge de Tarragona, el Consell es plegués a la demanda del Dr. Morell de
«alguna compania de soldats que fés dit servei per la vila». Aquest cop no sembla
l’ordeno y mando hispànic, de manera que els jurats enviaren síndics a allistar
gent «del milor modo que pujen», pagant-los, és clar, un salari. També els enviaren terrelloners «pagats a gasto de las vilas», amb un bon salari de 6 sous diaris106.
Armes i pertrets de guerra
Reus, com moltes altres poblacions, es va armar, i ho va fer ràpid i malament.
Sabem que, de l’aventura salsenca, en va restar un estoc d’arcabussos i de mos103.ACBC, Fons municipal de Reus, Acords, 1636-1673, reg. 12, f. 151.
104. ACBC, «Guerras contra Francia», lligall de 1641-1704.
105.Marquès de la Hijonosa als jurats de Reus [Tarragona-Reus], 15 de gener de 1642. ACBC,
«Guerras contra Francia», lligall 1641-1704, s/n (Diario: 272 i 281v.).
106.ACBC, Fons municipal de Reus, Acords, 1636-1673, reg. 12, f. 275 i 277.
Reus, vila oberta. Els primers anys de la guerra de Separació Manuscrits 30, 2012 47
quets considerable107 que van deixar tirats a Perpinyà (segurament perquè l’administrador de les deu mules que acompanyaven la milícia reusenca caigué
malalt i restà postrat a l’hospital de Perpinyà) 108; també que la vila disposava
d’un munt d’armes blanques: llances, javelines o «xussos»109. No n’hi devia
haver prou, perquè el jurat en cap i síndic, Pau Ferran, s’afanyà a adquirir una
bona partida d’armes a la Diputació del General (32 arcabussos i 20 mosquets)
per 417 lliures110.
Hem col·leccionat tots els rebuts (23) que hem trobat sobre adquisició d’armes (compra o adobament) i pertrets (pólvora, corda i flascons) entre la documentació municipal reusenca. Abasten des del 22 de juny de 1640 fins al 20 de
desembre del mateix any i sumen un total de pocs sous més de 416 lliures111. Val
a dir que la pólvora exigida per Joan de Tamarit a finals de setembre de 1640,
la pagava la Diputació del General: «y no reparen tota la que vinga de prende-la
q[ue] jo la pagaré q[ue] sian 1.000 càr[r]agas»112. Durant el període que durà el
setge de Tarragona, n’hi ha cinc més, que pugen a 602 lliures113.
Carros i cavalcadures
Per transportar els bagatges i els bastiments necessaris per mantenir la companyia
de milicians destacada a Salses, els jurats disposaren de fins a deu cavalcadures
que anaven a càrrec d’un administrador114. Durant la segona meitat de maig
de 1640, s’hagueren d’emprar fins a 24 carros de la vila per dur soldats valons a
Torredembarra. Es pagaven a raó de 12 rals el viatge, i si hem de fer cas dels
rebuts trobats entre la documentació, la vila es gastà aquell mes més de 96 lliures.
Entre la segona meitat d’octubre i la primera meitat de novembre següent, es van
llogar cinc carros per dur homes i material a la fortalesa de Salou (20 lliures)115.
Ocupada Tarragona pel marquès de Los Vélez, i per tal de proporcionar transport a l’exèrcit hispànic camí de Barcelona, Reus resolgué (degudament instada a
107. 120 arcabussos i 25 mosquets, que van deixar en un racó del convent de Sant Francesc. Acabada
la campanya militar, Fontanella els suplicava que se’ls enduguessin. Fontanella als jurats
de Reus [Barcelona-Reus]. ACBC, Fons municipal de Reus, Correspondència, 1601-1643,
reg. 509/2, camisa 1640, núm. 287.
108. Dr. Àngel Carrera als jurats de Reus, Perpinyà-Reus, 3 de gener de 1640. ACBC, Fons municipal de Reus, Correspondència, 1601-1643, reg. 509/2, camisa 1640, núm. 316 (Maristany, 2003:
172).
109. Centenars que el diputat Quintana, a falta de res més, reclamà. Josep Miquel Quintana als jurats
de Reus, Ginestar-Reus, 4 d’octubre de 1640. ACBC, Fons municipal de Reus, Correspondència, 1601-1643, reg. 509/2, camisa 1640, núm. 308.
110. ACBC, «Guerras contra Francia», lligall 1641-1704, núm. 18 i 42.
111. ACBC, «Guerras contra Francia», lligall 1542-1640.
112. Joan de Tamarit Lladernosa als jurats de Reus. Tarragona-Reus, 30 de setembre de 1640. ACBC,
Fons municipal de Reus, Correspondència, 1601-1643, reg. 509/2, camisa 1640, núm. 310.
113. ACBC, «Guerras contra Francia», lligall 1641-1704, núm. 18.
114.Bartomeu Ximenes, que els primers dies de febrer de 1640 havia caigut malalt a Perpinyà i no
podia tornar. Dr. Àngel Carrera als jurats de Reus, Perpinyà-Reus, 3 de gener de 1640. ACBC,
Fons municipal de Reus, Correspondència, 1601-1643, reg. 509/2, camisa 1640, núm. 316.
115. ACBC, «Guerras contra Francia», lligall 1542-1640.
48 Manuscrits 30, 2012
Manel Güell
fer-ho) aportar vuit carros amb dues atzembles cada un, però el comissari Pau
Gendre es va mostrar intransigent i féu pujar l’aportació a vint carros amb quatre
atzembles i dos carreters cada un. Pere Baldrich fou nomenat síndic de la vila per
acompanyar els carros, tenir-ne cura i cobrar els lloguers (28 rals diaris, tant si
treballaven com si no, des del dia que abandonaven Reus fins al dia que hi retornaven). La vila es va comprometre davant dels propietaris a respondre si pel camí
(o per accions de guerra) es perdia alguna atzembla, en cas que el monarca hispànic no en respongués, que era la cosa més probable116. En estimbar-se aquell
exèrcit a Montjuïc hi va haver replegament general (per no dir fugida a la desbandada), creiem que aquests carros ho devien tenir molt difícil per tornar a casa
indemnes.
Els carros que van quedar a la vila també van fer feina. El d’Antoni Nogués
presentava, a finals de gener de 1641, un rebut de 260 lliures per dur garrofes a
Tarragona, i el 24 de febrer següent, el compte dels carros que transportaven la
llenya per als cossos de guàrdia sumava 75 lliures. Pere Baldrich seguí exercint
de sotscomissari dels carros i era qui, al llarg de febrer, març i abril, presentà
diversos rebuts pel lloguer dels carros de la vila, per 230 lliures, 220, 100 o
400117.
Durant el setge catalano-francès de Tarragona, els carros reusencs es posaren
al servei de la causa de la terra, per transportar material de setge, per fer arribar
bescuit a Salou (31 de maig), per al transport de l’exèrcit (16 de juny)118, etc.
Com era de suposar, quan els francesos abandonaren el Camp de Tarragona, els
mateixos carros passaren al servei dels hispànics que eren a la plaça de Tarragona. Reus i moltes altres viles feren l’agost amb el manà tarragoní. Un plec de
vint-i-quatre rebuts de l’any 1642 fa pujar fins a 534 lliures i 8 sous «los carros y
azémilas y sustento de 400 soldados de la plaza de Tarragona [que] tenía d[ic]ha
villa para su defensa» i el memorial imprès de 1666 diu que eren 8 carros, 32
atzembles i 16 carreters que van servir al front de Ponent (Lleida i Ribera d’Ebre),
amb un cost de 3.000 lliures. Els primers dies de febrer de 1644, el governador de
Tarragona agraïa als jurats els carros tramesos «que los dits carros tornaren a fer
altra camí, puix diu seran pagats, q[u]e també [h]i van los de Vilaçeca i altres
vilas»119.
El Memorial posterior a 1661 avaluava en 48.000 lliures la despesa esmerçada entre 1642 i 1650 en concepte de bagatges i cavalcadures120, cosa que fa pensar que el pagament dels serveis de transport no va ser en efectiu (ni per
imaginació!), sinó sobre el paper («mullat»).
116.ACBC, Fons municipal de Reus, Acords, 1636-1673, reg. 12, f. 184-185; «Guerras contra Francia», lligall 1542-1640 (Bofarull, 1846: II, 17).
117. ACBC, «Guerras contra Francia», lligall 1641-1704.
118.ACBC, «Guerras contra Francia», lligall 1641-1704, Correspondència, 1601-1643, reg. 509/2,
camisa 1641.
119. ACBC, «Guerras contra Francia», lligall 1641-1704, núm. 15; BC, F. Bons., 9.978, Correspondència 1601-1643, reg. 509/2, camisa 1644.
120. Memorial d.1661. ACBC, «Guerras contra Francia», lligall 1542-1640, núm. 60, 6a.
Reus, vila oberta. Els primers anys de la guerra de Separació Manuscrits 30, 2012 49
Llenya
La llenya per dur als cossos de guàrdia on s’allotjaven les tropes era, a més d’un
servei que s’havia de prestar a l’exèrcit, una font de despeses, per tal com el Consell pagava els veïns que n’hi portaven. L’últim dia de 1640, Joan Gasol presentava rebut de 63 lliures «per una partida de llenya [...] per los cuerpos de guarda y
espitals, tot del exèrcit del Rei, nostre S[enyo]r». El 1641, consten sengles memorials de febrer, març i abril dels homes llogats per tallar la llenya, que importaven
32, 26, 23 i 54 lliures, respectivament, pels quals sabem que el jornal del llenyataire computava a raó de 16 sous121.
L’hospital militar
A mitjan maig de 1641, els catalans van decidir traslladar a Reus l’hospital de campanya que tenien establert a Barberà, a «la capella del Roser, que és fora los murs
de aque[i]xa vila». Francesc de Tamarit comminà els jurats reusencs a assistir i ajudar en tot el Dr. Vidal, capellà major de l’exèrcit «y en tot cas faran una acapta per
tota la vila aceptant flassades y altres cosas per los llits dels malalts». El 6 de juliol
següent, el diputat militar els enviava dos caputxins recomanats «per confessar los
malalts del hospital de n[ost]ro exèrcit y fer altras obras pías per lo sustento y regalo dels malalts. V[ostres] m[ercè]s se serviran fer lo gasto a dits dos religiosos
caputxins, commodament, regalant-los en tot lo que poran, fent-los acomodar en
una casa, per·a que·ls tracten com a religiosos y personas de vida exemplar».
Amb tot, no sembla que els jurats reusencs tinguessin gaire cura d’aquell
establiment, almenys la manera d’administrar-lo no satisfeia prou les autoritats
catalanes. La segona setmana d’agost, el visità el conseller terç de Barcelona,
Pere Joan Rossell, i s’adonà de la manca de màrfegues i de llençols i que, a la
vila, no havien fet l’«acapte» necessari per dotar-lo adequadament. Els rondinà
enèrgicament, recordant-los que els havia encarregat la bona marxa de la casa
«per·a que cuidassen y fosien protectors de aquell, y segons he vist v[ostres]
m[ercè]s han cuidat d’ell des de las murallas y puig no han fet v[ostres] m[ercè]s
lo que tenian obligació de fer, ni senyal, com si en dita vila no·y hagués charitat y
tenir menester los dits soldats remey prompte de llits». Els ordenà cercar un centenar de matalassos i llençols, mal que fossin de préstec (ja que sabia «de certa
sciència que aquí y ha molts matalassos»), i assignar una persona devota perquè
en tingués cura. Si no ho feien, els amenaçava amb una multa d’un miler d’escuts, aplicadors a l’hospital «y ab assó entendran lo que no han volgut conèixer
de la necessitat de dit hospital»122.
Sembla que, passat el setge i els allotjaments francesos, les autoritats catalanes establiren els equipaments hospitalaris de l’exèrcit a Santa Coloma de Queralt, més a l’esguard de l’interior del país. Alguna vegada hi duien soldats malalts
121. ACBC, «Guerras contra Francia», lligall 1542-1640 i lligall 1641-1704.
122.Francesc de Tamarit als jurats de Reus [Constantí-Reus], 14 de maig de 1641 i 6 de juliol de
1641 i Pere Joan Rossell als jurats de Reus, Constantí-Reus, 10 d’agost de 1641. ACBC, Fons
municipal de Reus, Correspondència, 1601-1643, reg. 509/2, camisa 1641.
50 Manuscrits 30, 2012
Manel Güell
des del Rourell123. El Memorial posterior a 1661 avalua en 1.400 lliures la despesa anual de manteniment de l’hospital124.
Altres despeses
A banda de la dinàmica militar, la vida civil reusenca es desenvolupava igual que
sempre, amb una despesa que, ultra ser considerada «ordinària», no per això deixaria de sumar-se a les altres, la qual cosa augmentava considerablement la despesa general del Consell. El 25 de març de 1640, la vila signava la capitulació de
la compra d’un pou de neu als frares cartoixans d’Escaladei, per un import de 454
lliures125.
Per complementar l’activitat militar, hi hagué una infinitat d’operacions que
també van deixar rastre econòmic a la documentació. Entre finals de març i mitjan juliol de 1640, la vila contractà tots els treballadors locals que va poder (amb
un salari de 4 sous diaris), perquè treballessin en l’adobament i la fortificació de
les muralles, una obra que feien per trams i de la qual no excloïen ningú. Els
comptes del segon semestre de 1641 importaven una despesa de 70 lliures 126. A
finals de juliol, s’adobaren diverses finestres, taules, portes i caixes a l’hospital
de Sant Joan, al convent de Santa Anna i a la casa de la vila, per un total de 24
lliures i 15 sous127.
També hi havia les despeses de representació (les grangeries a les quals es
referia Josep de Margarit). Els jurats reusencs volien quedar bé com a amfitrions i,
a mitjan setembre de 1640, quan van reunir-se amb Joan de Tamarit i el seu equip
per anar a inspeccionar la fortalesa de Salou, li van fer festa grossa. Hi hagué tres
pollastres, «3 gallines p[er] la olla», una bóta de vi, aiguardent, melindros, canyella, llimona, espècies i «garrafons de malvasia». Igualment, per complimentar el
diputat reial Quintana, el 20 de setembre, se li va haver d’obsequiar, i a la recepció
hi hagué gingebrons, melindros, «marçapans», bescuit del bo, confits, fruits secs
del Camp, etc. El 6 d’octubre següent es va celebrar una altra recepció, aquest cop
dedicada al conseller en cap de Barcelona, Pere Joan Calders, que era de passada
per la vila. Van sortir a rebre’l «a cavall y los señors jurats en las gramalles vestits
ab tota la honra que·s hague fet». El total d’aquestes reunions festives i recepcions
oficials va comportar una despesa de quasi 33 lliures128.
Una altra manera de quedar bé era complaure’ls en tot. L’1 d’octubre de
1640, Josep d’Ardena els reclamà tres cavalls amb els equips corresponents que
123. ACBC, «Guerras contra Francia», lligall 1641-1704.
124. Memorial d.1661. ACBC, «Guerras contra Francia», lligall 1542-1640, núm. 60, 6a.
125.ACBC, Fons municipal de Reus, Correspondència, 1601-1643, reg. 509/2, camisa 1640,
núm. 321.
126.ACBC, Fons municipal de Reus, Acords, 1636-1673, reg. 12, f. 147 i s. Un piquer presentava
rebut el 24 de gener de 1641 de 4 lliures «per vint carretades de pedres que han presis per adobar
las murallas de dita vila». «Guerras contra Francia», lligall 1641-1704.
127. ACBC, «Guerras contra Francia», lligall 1542-1640, núm. 1.
128. ACBC, «Guerras contra Francia», lligall 1542-1640, núm. 12 i 13; Acords, 1636-1673, reg. 12,
f. 159.
Reus, vila oberta. Els primers anys de la guerra de Separació Manuscrits 30, 2012 51
eren de la seva companyia de cavalleria i, segons ell, uns fadrins de Reus havien
sostret del campament. Sense poder esbrinar gaire més ni arribar al fons de la
qüestió, els consellers reusencs li van pagar una composició de 100 lliures, «p[er]
tres cavalls se perderen de la compania de dit gov[ernador] en lo terme de la
p[rese]nt vila»129. Durant tot l’any de 1641, el Consell pagà un parell o tres de
mossos per tal que vigilessin la muralla dia i nit i en guardessin les portes. Els
pagava a raó de 8 diners cada vespre, de manera que, en un mes, podien suposar
més de 20 lliures130 (240 a l’any). Semblen quantitats insignificants, però el cert
és que tot anava sumant...
Fallida municipal, ruïna i endeutament crònic
Ja l’any 1639, amb la campanya per recuperar la fortalesa de Salses, el Consell
havia tocat fons (igual que la gran majoria de municipis catalans). Ingressava
unes 4.500 lliures i n’havia de gastar quatre vegades més (16.152). La solució:
augmentar els ingressos i endeutar-se. El Consell de Reus féu concessions noves
d’exclusives i actualitzà les imposicions sobre venda al detall, va prohibir la
venda a la menuda dels principals llegums, fruits secs i espècies. També donà en
exclusiva la venda del tabac i de la pesca i els serveis d’hostatgeria, i a més regulà la venda de ferro obrat, cànem, fusta, porcs i sal. Al mateix temps, vengué censals per valor de quasi 6.000 lliures (negociats amb un interès del 4,5% amb
alguns dels prohoms de la vila: Josep Miró, Miquel Simó, Josep Pedret, etc.). La
quota de pensió resultant d’aquesta nova càrrega censal (300 lliures anuals)
només seria assumible amb l’augment d’algunes imposicions, de manera que
apujà la lliura de carn i el dret de moltura. A la primeria de la guerra, els militars
derrocaren el molí de Mascalbó (Maristany, 2003: 188 i 189).
El dia 22 de febrer de 1641, «la vila està posada en tants grans gastos per lo
dels soldats y adobar murallas y altres gastos, que no basten diners». Un particular de Tarragona els oferia una partida de 2.000 quarteres de blat, i van haver
d’assegurar l’operació amb els béns de la universitat131.
El 26 de gener de 1642, s’endevinava una carestia bladera considerable per
«la estelaritat dels tems i cóm en lo Camp de Tarragona i en particular en lo terme
de Reus, no ja blats ni ninguns grans sembrats p[er] a que los naturals i abitants
de la vila pugan confiar de collita per a sestentar-nos». Hinojosa, que en rebia per
mar, n’hi passà alguna quantitat, però, esgotada aquesta, el Consell envià síndics
arreu a adquirir blat a censal, o sigui, endeutant-se. Aquell mateix dia havia passat un oficial a recollir tot de garrofes i vi per a l’exèrcit hispànic «y si no es Reus
que dá todo lo que tiene, todos los demás reusan quanto pueden»132. Abans del
129.ACBC, Fons municipal de Reus, Acords, 1636-1673, reg. 12, f. 195 i «Guerras contra Francia»,
lligall 1641-1704.
130.ACBC, «Guerras contra Francia», lligall 1542-1640, núm. 19 i 24. El 3 de gener de 1641, sis
individus presentaven rebut per 4 lliures i 10 sous «per aver guardat el portal de Robuster tres
dies y una nit, cada un lo dia a raó quatre sous y la nit a raó tres sous».
131.ACBC, Fons municipal de Reus, Acords, 1636-1673, reg. 12, f. 186.
132.ACBC, Fons municipal de Reus, Acords, 1636-1673, reg. 12, f. 214, i Diario: 273.
52 Manuscrits 30, 2012
Manel Güell
mes d’abril, els jurats Pere Baldrich i Pere Marca havien comprat farina per valor
de més d’un miler de lliures, i al mes següent es tancava l’operació de compra de
blat a València, a compte del donatiu que van haver de fer a les tropes de Felip
III, blat que no entraria a la vila fins al 2 d’agost133.
Tanta despesa obligà les autoritats municipals a gravar un seguit de productes
a 6 diners per lliura (mercaderies i càrregues de vi)134. Molts particulars de Reus,
aprofitant la conjuntura politicomilitar, van deixar de pagar delmes a l’Església.
L’octubre de 1642, quan els jurats demanaven un ajut al capítol de canonges de
Tarragona, aquest, molt sibil·linament, els recordava que no hi podia acudir «per
la concideració que tenim en las cobrances, puix devent-nos lo particular de
aqueixa vila moltes cantitats de censos, escusam lo possible per no afligir ab nous
treballs»135. Els últims dies de 1644, el Consell es quedà sense líquid, en haver de
lluir un censal de 3.060 lliures als pares descalços de Barcelona136.
No anem més enllà d’aquest any, però consignem que els diversos memorials
confegits tot just acabada la guerra parlaven de 250.000 lliures de «gastos exorbitans que sofrí lo Comú per lo servei del Rey y de la peste». Els comptables reusencs filaven molt prim i tenien memòria d’elefant. Per aquests sis primers anys de
guerres (1639-1644), computaven una despesa de 61.982 lliures i asseguraven que
els ingressos no depassaven les 4.500 lliures anuals, quan, en pensions de censals
venuts, n’havien de cotitzar 5.600137. Un altre memorial, també sense data, assegurava que el deute censal era de 108.006 lliures i suposava un càrrec anual de 5.400
lliures, al qual se n’hi havien d’afegir 2.600 de despesa corrent. S’havien carregat
de censals «havent gastat aquells per occació de les tribulacions, contagis, esterilitats y la major part en servey de sa mag[esta]t desde la campanya de Salsas fins
huy», i eren capaços d’aportar proves documentals de censals creats per un valor
total de 200.000 lliures. El memorial s’annexava de documentació probatòria de la
pobresa en què s’havia sumit la vila, la incapacitat d’arrossegar el deute censal,
la concòrdia de creditors establerta i un decret reial d’una nova concòrdia auspiciada per la Reial Audiència138. Tots aquests memorials foren la conseqüència
de les devaluacions monetàries dels anys 1653 i 1654 que van significar augmentar el deute un 200% (ja que, d’acord amb les pragmàtiques, s’havien de pagar
«lliura per lliura»). El 1661, Francesc Baldrich estava sindicat per més de 60 viles
del Camp de Tarragona, que, juntes, acumulaven un deute superior a les 200.000
lliures (Maristany, 2003: 194-195), i els anys següents, la universitat reusenca
elaborava aquests memorials tan nombrosos i acurats com inútils.
133.ACBC, Fons municipal de Reus, Correspondència, 1643-1691, reg. 1.897; Acords, 1636-1673,
reg. 12, f. 22 (Maristany, 2003: 189-190).
134.ACBC, Fons municipal de Reus, Acords, 1636-1673, reg. 12, f. 227-228.
135.Capítol de canonges de Tarragona als jurats de Reus, Tarragona-Reus, 8 d’octubre de 1642.
ACBC, Fons municipal de Reus, Correspondència, 1601-1643, reg. 509/2, camisa 1642.
136.ACBC, Fons municipal de Reus, Acords, 1636-1673, reg. 12, f. 285.
137. Memorial d.1661.
138. Memorial del q[ue] la huniversitat de Reus dedueix ab justificació de […] Memorial donat
a sa mag[esta]d. ACBC, Fons municipal de Reus, Correspondència, 1643-1691, reg. 1.897
(Maristany, 2003: 193-194).
Reus, vila oberta. Els primers anys de la guerra de Separació Manuscrits 30, 2012 53
5. Epíleg
Malgrat els esforços de les autoritats reusenques per esquivar els estralls de la
guerra, la frontera militar del Camp de Tarragona la involucrà en una espiral de
misèries. Reus, com tantes altres poblacions, s’arruïnà, el Consell féu fallida i
hagué de recórrer al concurs de creditors per atendre l’exorbitant i crònic endeutament contret al llarg d’aquells anys. Amb el comerç bloquejat, passà gana i va
tenir prou feina a poder-se proveir de gra. La població sofrí duríssims allotjaments i a voltes abandonà la vila, que, en general, experimentà un descens demogràfic espantós. Ruïna, misèria, fam, desolació...
Però Reus va renéixer com l’ocell Fènix. Va remuntar des de les seves cendres
fins que va ocupar una privilegiada posició al Camp de Tarragona. Al llarg del segle
xviii, es convertí en la «capital de l’aiguardent» i, quan esclatà la guerra del Francès, doblava Tarragona en població. És curiós que, en aquella ocasió en què Napoleó envaí el país durant sis anys (de 1808 a 1814), la situació (i l’actitud) tornà a ser
calcada a la de mitjan segle xvii: resistència nul·la a l’invasor, col·laboracionisme
total i absolut, i, al recer de la Tarragona devastada, nou floriment econòmic i augment poblacional notable mercès als refugiats. La història es tornava a repetir.
Bibliografia
AADD (1990). «Baralles i batalles entre Reus i Tarragona». Lligalls. Revista d’Història.
Societat d’Estudis Històrics «Salvador Vilaseca». Reus, 1 (juny).
Alentorn i Ballester, Francesc (1931). Els vallencs pel carrer de l’Amargura (La vila
de Valls a través de la guerra de Separació). 1639-1660. Valls: Impremta Castells.
Andreu, Jordi (1986). Economia i societat a Reus durant la crisi de l’Antic Règim. Reus:
Associació d’Estudis Reusencs (Rosa de Reus; 65).
Bofarull y Brocà, Andrés de (1846). Anales históricos de Reus: Desde su fundacion
hasta nuestros dias. II. Reus: Impremta Pedro Sabater.
Carbonell i Buades, Marià (2002). «Els barons de Vallespinosa». A: Anglès, Francesc
i Huguet, Joan (eds.). Vallespinosa i el seu patrimoni monumental i artístic conservat
(segles xii-xviii). Tarragona: Diputació de Tarragona, 21-69.
Cristòfol i Escorsa, Pere (2011). «Les preses d’Àger durant la guerra dels Segadors».
A Carn! [en línia], 17, 16-21. <www.acarn.cat>.
Dietari de Jeroni Pujades (1976), IV (1626-1630). Edició a cura de Josep M. Casas Homs.
Barcelona: Fundació Salvador Vives Casajuana.
Florensa i Soler, Núria i Güell, Manel (2005). «Pro Deo, pro rege et pro patria». La
revolució catalana i la campanya militar de 1640 a les terres de Tarragona. Barcelona:
Fundació Salvador Vives Casajuana / Òmnium.
Fort i Cogul, Eufemià (1975). Notícia històrica d’una singular institució medieval:
La Comuna de pobles del Camp de Tarragona. Barcelona: Fundació Salvador Vives
Casajuana.
Gual Vilà, Valentí (1993). La família moderna a la Conca de Barberà. Tarragona: Institut d’Estudis Tarraconenses Ramon Berenguer IV / Diputació de Tarragona.
Güell, Manel (1996). «Aproximació a la resistència fiscal dels municipis catalans a
la vetlla de la revolta dels Segadors: L’impost de fortificacions de 1639». A: Actes.
III Congrés Internacional d’Història Local de Catalunya. Barcelona: L’Avenç, 241-256.
54 Manuscrits 30, 2012
Manel Güell
—(2001). «Valls durant els primers anys de la guerra dels Segadors». Quaderns de Vilaniu, 39, 47-69.
—(2003). El setge de Tarragona de 1641. Tarragona: Arola Editors.
—(2008). Camí a la revolta (1625-1640). Lleida: Universitat de Lleida (Josep Lladonosa; 9).
—(2011a). La crisi durant la guerra del Francès (1808-1814) al Camp de Tarragona. Tarragona: Cercle d’Estudis Històrics i Socials «Guillem Oliver» del Camp de Tarragona.
—(2011b). Els Margarit de Castell d’Empordà: Família, noblesa i patrimoni a l’època
moderna. Barcelona: Fundació Noguera (Estudis; 56).
—(en premsa). «El Diario de las guerras de Cataluña por los años 1640, 1641 y 1642:
Un dietari inèdit dels primers anys de la guerra de Separació al Camp de Tarragona
(1640-1642)». Butlletí Arqueològic, RSAT, 34.
Jordà i Fernández, Antoni i Pujals i Vallvé, Joan M. (1983). Les lluites pel port de
Salou: Un enfrontament singular entre el progrés econòmic i els drets senyorials. Tarragona: Institut d’Estudis Tarraconses Ramon Berenguer IV (Secció d’Arqueologia i
Història; 49).
Manifiesto que hizo Tarragona, sobre persuadir al Principado sus quietudes (1642).
Madrid: Catalina de Barrio y Angulo.
Maristany, Carles (2003). «Els segles xvi i xvii». A: Anguera, Pere (dir.). Història
General de Reus. Volum II: L’època moderna. Els segles xvi, xvii i xviii. Reus: Ajuntament de Reus.
Morell i Torrademè, Josep (1986). El port de Salou en el segle xviii. Tarragona: Institut
d’Estudis Tarraconenses Ramon Berenguer IV.
—(1993). Aproximació al comerç marítim de Reus i de Salou al segle xviii. Barcelona:
Fundació Salvador Vives i Casajuana.
Panno, Francesc-Pasqual de (1993). Motines de Cataluña. A cura d’Isabel Juncosa i Jordi
Vidal. Barcelona: Curial.
Relacion de la derrota, y presa del general don Pedro de Aragón y de todo su exercito
(1642). Barcelona: Gabriel Nogués.
Rovira i Gómez, Salvador; Anguera, Pere i Ventura i Solé, Daniel (1982). Gran Geografia Comarcal de Catalunya [= GGCC]. Volum VII: Tarragonès, Baix Camp, Alt
Camp. Barcelona: Fundació Enciclopèdia Catalana.
Sanabre, Josep (1956). La acción de Francia en Cataluña en la pugna por la hegemonía
de Europa (1640-1659). Barcelona: Real Academia de Buenas Letras.
Segarra i Blasco, Agustí (1988). L’economia de Reus al segle xviii: El comerç de l’aiguardent. Reus: Centre de Lectura (Assaig; 24).
—(1994). Aiguardent i mercat a la Catalunya del segle xviii. Vic / Reus: Eumo / Centre de
Lectura (Referències; 17).
Serra, Eva (1988). «Notes sobre l’esforç català a la campanya de Salses. Juliol 1639, gener
1640». A: Homenatge al Doctor Sebastià García Martínez. II. València: Generalitat, 7-28.
Serra i Puig, Eva (1989). «L’inici formal de la guerra contra el rei: un censal de tres-centes mil lliures. Nota a un aspecte de la guerra dels Segadors». A: El barroc català:
Actes de les jornades celebrades a Girona els dies 17, 18 i 19 de desembre de 1987.
Barcelona: Quaderns Crema, 89-136.
Simón i Tarrés, Antoni (1992). «La població catalana a l’època moderna. Síntesi i actualització». Manuscrits, 10, 217-258.
Torres i Sans, Xavier (1991). Els bandolers (s. xvi-xvii). Vic: Eumo.
Manuscrits. Revista d’Història Moderna 30, 2012 55-76
Catalunya entre el redreç i la revolta:
afebliment institucional i diferenciació social
Jaume Dantí i Riu
Universitat de Barcelona. Departament d’Història Moderna
[email protected]
Rebut: novembre de 2012
Acceptat: desembre de 2012
Resum
Al darrer quart del segle xvii, Catalunya es va moure entre un redreç econòmic important
—‌però no pas sense dificultats, durant el qual es consolidà una relació fonamental entre el món
urbà i una part significativa del món rural— i una revolta oberta al camp, la dels Barretines,
però amb tensions latents bastants més extenses, on convergien motivacions economicosocials i
polítiques. Amb tot plegat i les conseqüències de les guerres amb França, es donaven les condicions perquè l’austriacisme pogués arrelar en diferents sectors socials.
Paraules clau: Catalunya; segle xvii; redreç econòmic; Barretines; austriacisme.
Resumen. Cataluña entre el crecimiento económico y la revuelta: debilidad institucional y
diferenciación social
Durante el último cuarto del siglo xvii, Cataluña se movió entre un crecimiento económico
importante —aunque no exento de dificultades, durante el cual se consolidó una relación fundamental entre el ámbito urbano y una parte significativa del ámbito rural— y una revuelta desatada en el campo, la de los Barretines, aunque con tensiones latentes bastante más extensas, donde
convergían motivaciones económico-sociales y políticas. Con todo ello, junto a las consecuencias de las guerras contra Francia, se dieron las condiciones para que el austriacismo pudiese
arraigar en diferentes sectores sociales.
Palabras clave: Cataluña; siglo xvii; crecimiento económico; Barretines; austriacismo.
Abstract. Catalonia between the economic growth and the revolt: institutional weakness and
social differentiation
During the last quarter of the 17th century, Catalonia moved between an economic important
growth —though not without difficulties, during which a fundamental relation was consolidated
between the urban area and a significant part of the rural area— and a revolt untied in the field: the
revolt of the so-called Barretines (after the name of the Catalan cap the rebels wore). Both in the
urban and in the rural areas, there were more extensive latent tensions, with converging economic,
social and political causes. Because all of this, added to the consequences of the wars against
France, different social sectors in Catalonia decided to choose the political option of the archduke
Charles of Hapsburg. These political option has been known as «austriacism» and could take roots
in different social Catalan sectors from the beginning of the xviiith century onwards.
Keywords: Catalonia; 17th century; economic growth; revolt of the so-called Barretines;
«austriacism».
ISSN 0213-2397 (imprès), ISSN 0214-6000 (en línia)
56 Manuscrits 30, 2012
Jaume Dantí i Riu
Sumari
1. El redreç
2. Condicions per a la revolta
3. Entre el conflicte i la fidelitat
Bibliografia
L’estudi del període que va de 1652 a 1705 esdevé clau per comprendre els principals aspectes derivats de les conseqüències de la revolució catalana de 1640 i, alhora, de les causes del decantament austriacista a la guerra de Successió. S’hi
manifestà amb tota claredat el nou caràcter de les relacions de la monarquia hispànica amb Catalunya després del que havia estat el trencament polític i la vinculació
amb la monarquia francesa, alhora que la reintegració per la força militar. D’altra
banda, es va fer evident la persistència en la voluntat centralitzadora del poder reial
durant el regnat de Carles II, equiparable a la ja manifestada abans de 1640 i ben
allunyada de qualsevol intenció neoforalista. En un altre ordre, esdevé essencial
constatar les característiques del redreç econòmic iniciat a partir de 1660 per comprendre el creixement que es produí al segle xviii com a consolidació d’aquell procés, més que no pas com a novetat després de l’aturada provocada per la guerra i
del nou ordre borbònic. Finalment, tant dels aspectes polítics com dels econòmics
i dels socials, en van sorgir les motivacions i la composició de l’austriacisme català.
L’objectiu d’aquest treball és el d’intentar oferir una visió de conjunt, sobre la
qual no s’ha insistit prou, del context economicosocial i alhora de la conflictivitat
política i social entre 1652 i 1690, entre l’inici de la repressió després de la secessió i l’acabament de la revolta dels Barretines. En aquell marc, és important d’assenyalar dos aspectes com a resultat dels processos respectius: d’una banda, des
de la perspectiva política, el difícil equilibri de les institucions catalanes —Diputació i Consell de Cent— entre la defensa de la «constitucionalitat», percebuda
com a mitjà de preservació de la legalitat i dels interessos dels ciutadans de Catalunya i de la fidelitat a la Corona de la qual depenien, i, d’altra banda, des de la
perspectiva de l’estructura social, l’accentuació de la diferenciació interna, tant
en el món rural com en l’urbà, com a resultat de la crisi dels dos primers terços
del segle i de les diferents possibilitats d’aprofitament del redreç del darrer terç.
L’atenció que la historiografia catalana dels últims vint-i-cinc anys ha posat
en la segona meitat del segle xvii és una mostra del relleu que es dóna en aquest
període. D’entrada, ha permès completar i matisar l’esmentat redreç que havia
exposat Vilar darrere l’epígraf «1660-1705: segon redreçament català. Renovació
de l’esperit d’iniciativa» (Vilar, 1966: II, 373). En aquest sentit, s’ha avançat en
la caracterització del redreç agrari, en les diferents intensitats i la diversitat cronològica en què es manifestà, així com en la feblesa que presentava en aquelles
àrees sense transformacions significatives de l’estructura productiva (Serra,
1988; Duran, 1985: 7-42; Dantí, 1988). Pel que fa a la manufactura i al comerç,
s’ha aprofundit en alguna de les àrees capdavanteres com ara la de Mataró i el
Maresme, però sobretot en la diferent aportació del conjunt del territori a partir
de la consolidació d’una xarxa principal entorn de Barcelona i d’altres xarxes
secundàries que contribuïren igualment a promoure l’esmentat redreç (Oliva,
Catalunya entre el redreç i la revolta
Manuscrits 30, 2012 57
2001; Giménez i Blasco, 2001; García Espuche, 1998, 2005; Lobato, 1995;
Forns, 2004: 287-312; Duran, 2003: 61-88; Dantí et al., 2005, 2011).
Més gran ha estat encara l’atenció a la història sociopolítica i militar del perío­
de que quedava abans més eclipsat entre els dos grans esdeveniments de la guerra
dels Segadors i la guerra de Successió. S’ha aprofundit en els diferents mitjans
de repressió aplicats per assegurar el control de Catalunya per part del poder
reial, en els efectes dels allotjaments militars i, especialment, dels successius conflictes amb França després del Tractat dels Pirineus fins l’any 1697, en l’afebliment de les institucions catalanes i en el canvi o la continuïtat en els objectius de
les classes dirigents del Principat entre 1640 i 1705 pel que fa a la relació amb la
monarquia hispànica (Sánchez Marcos, 1983; Torras, 1991: 242-290; Serra,
2001: 71-103; Espino, 1999, 2007; Dantí, 2003: 9-24; Jané, 2009; Martí, 2009;
Simon, 2011). Un relleu particular ha tingut l’estudi de la revolta dels Barretines,
que ha deixat de ser «Una insurrecció oblidada del segle xvii» (Kamen, 1978:
11-28), per esdevenir el moviment social en què confluïren una bona part
dels factors explicatius del període (Dantí, 1979: 79-99 i 1990; Albareda, 1988:
152-170 i 1991: 291-317; Espino, 1990: 19-38.
1. El redreç
L’inici del redreç demogràfic i econòmic de Catalunya a partir de 1660 és un fet
inqüestionable, tot i que no fou ni continuat en el temps que restava de segle, ni
generalitzat arreu del Principat. Cal tenir present l’estagnació de la segona meitat
de la dècada de 1680, que, en algunes àrees, es perllonga fins entorn de 1694,
manifestada tant pels efectes d’alguna crisi de mortalitat (1684-1685), com per les
penúries patides en la producció agrària. En el millor dels casos, es recuperava el
nivell de començament del sis-cents (Català, 1987; Pladevall i Simon, 1986:
54-56)1. El redreç fou més important a tota la zona litoral a causa de la transformació de l’estructura productiva vers una agricultura més orientada a la comercialització, amb una substitució de terres de cereal per vinya, de manera primerenca al
Maresme, al Garraf i al Camp de Tarragona, però també amb la dedicació a uns
altres productes, com ara els fruits secs (avellanes i pinyons) (Duran, 1985: 7-42;
Serra, 1988: 205-216; Dantí, 1988: 211-222; Giménez i Blasco, 2001: 222-255).
Es tractava, doncs, d’un creixement de la producció agrària per la via de l’especialització que propiciava una interrelació més gran entre l’interior i el litoral, entre el
món rural i el món urbà, en el marc d’una conjuntura d’impuls de l’activitat comercial. Justament per aquelles condicions no es manifestà amb la mateixa intensitat
arreu del territori, atès que es van mantenir algunes àrees estancades fins a la darrera dècada del segle. D’altra banda, en aquelles dècades, van persistir alhora dos
factors que dificultaven les possibilitats de redreç: les guerres amb França, que delmaren especialment la zona nord i fins bona part de Catalunya el 1697 (Espino,
1999: 176-199), i els feixucs allotjaments militars distribuïts irregularment.
1.
A part de les oscil·lacions de les collites, s’hi sumaren causes extraordinàries, com ara la plaga
de la llagosta.
58 Manuscrits 30, 2012
Jaume Dantí i Riu
En aquest context, s’han de subratllar les importants i suggerents aportacions
que ha fet A. García Espuche, tant pel que respecta a l’èmfasi sobre el creixement
del segle xvi, com per la constatació de la creació d’un sistema urbà entorn de
Barcelona, amb el que suposava d’avançament del procés de descentralització
que Vilar ja apuntava, però que, a la fi, situava a la segona meitat del segle xvii
(García Espuche, 1998, 2004; Vilar, 1966: II, 387-391). Amb tot, caldria precisar
que, en el perfil d’expansió descrit entre 1550 i 1640, les anàlisis més quantitatives mostren un clar canvi de tendència si més no a partir de 1620, de manera que
el període de la guerra dels Segadors no fou la causa de la crisi, sinó un motiu
d’agreujament (Simon, 1992: 157-180). Malgrat aquell trencament, la reordenació productiva que es realitzà a partir de 1660 va seguir una gran part de les línies
traçades anteriorment, però amb un nivell de descentralització superior.
Amb la necessària redefinició del concepte urbà a la Catalunya moderna, per
l’escassetat de nuclis de població que superessin el llindar dels cinc mil habitants,
fent-lo extensiu a aquelles viles que en tenien entre mil i tres mil, ha esdevingut
significativa la constatació que, justament com a conseqüència de la crisi de mitjan segle, es consolidà una xarxa urbana principal que tenia com a centre Barcelona, però que, alhora, s’afermaven un seguit de xarxes menors, complementàries
de la primera, amb més o menys autonomia, que configuraven conjuntament una
xarxa urbana catalana (Dantí et al., 2005: 10). Es desplegava, així, una interrelació més gran entre el món rural i el món urbà que fou la base del desenvolupament comercial i manufacturer del segle xviii.
A la constatació de Vilar de l’inici del redreç fora de la ciutat de Barcelona, la
descentralització, s’hi afegien els efectes de la desurbanització de la manufactura
provocada per la pressió fiscal més elevada i per la rigidesa gremial. Aquell era,
però, un procés que també tenia lloc en altres ciutats, com ara Perpinyà, Girona,
Tarragona o Vic, i que s’havia començat a desenvolupar des de finals del segle
xvi. Paral·lelament, algunes d’aquelles viles o ciutats, i també d’altres, com ara
Mataró, esdevenien nodes de les seves xarxes respectives amb més o menys vinculació amb la primera. Des d’aquesta perspectiva, es pot parlar també d’una
certa especialització productiva, però que alhora exigia més interrelació, sobretot
pel que suposava d’assegurar els productes de subsistència i, en particular, el blat.
Les característiques de les relacions que s’establiren mostren una diversitat
important de comportaments. Així, Mataró i Sant Feliu de Guíxols reflectien dues
dinàmiques distintes, la primera estava més vinculada a Barcelona, mentre que la
segona n’estava amb Girona. De la mateixa manera, Sitges i Vilanova i la Geltrú
tenien una clara dependència de la capital catalana, mentre que Reus i Salou es
desenvolupaven amb molta menys influència del cap i casal. A l’interior, Vic i
Vilafranca mantenien una estreta relació amb Barcelona, però, en canvi, la petita
vila de Balaguer, amb una clara funció de centre de redistribució, estava clarament lligada a les terres de ponent.
Davant de la pregunta sobre l’abast del creixement i de les transformacions
agràries, no hi ha dubte del canvi de conjuntura a partir de 1660, però és clar que
fou desigual en intensitat, de la mateixa manera que eren limitats els canvis
estructurals, d’altra banda indiscutibles a la zona litoral. És important de consta-
Catalunya entre el redreç i la revolta
Manuscrits 30, 2012 59
tar, per exemple, que, tot i la significació de l’expansió del conreu de la vinya en
aquell període, no era pas comparable al que es va produir a la segona meitat del
segle xviii a les terres del Penedès i de la Conca de Barberà.
També s’ha de tenir present l’important procés de diferenciació social interna
entre la pagesia a causa del procés d’endeutament que ja s’havia accentuat durant
la primera meitat del segle i que s’agreujà amb la crisi que tingué lloc a mitja
centúria (Serra, 2008: 511-532). A partir de 1660, es constata la disminució del
nombre de «pagesos» (els emfiteutes propietaris útils) i, per contra, l’augment
del nombre de jornalers, parcers i masovers, alhora que es produïen processos de
parcel·lació d’algunes propietats mitjanes i grans, la qual cosa donava com a
resultat una concentració més elevada en mans dels pagesos benestants. El procés es féu extensiu arreu de Catalunya, com ho demostren els traspassos de
parcel·les petitíssimes a la Conca de Barberà, la reducció de la petita propietat a
Balaguer entorn de 1659 o l’augment de la propietat dels Pallarès de Talarn
(Gual, 2007: 417-450; Vilalta, 1990: 89-118; Mirabet, 1989; Serra, 2004: 901920). Així mateix, apareixien nous propietaris, mercaders, alguns menestrals i
fins algun noble que invertia en terres, com succeïa a l’Hospitalet de Llobregat a
partir de 1658 en l’anomenat «temps dels propietaris barcelonins», mentre que
els antics emfiteutes passaven a ser masovers (Codina, 1987: II, 379-525). Una
dinàmica semblant s’ha constatat al Camp de Tarragona. A Valls, l’any 1659, la
major part de la terra estava en mans del sector secundari (Olivé, 1989). Al
Vallès, alguns dels mateixos pagesos benestants eren els que engrandien la seva
propietat, però també algun menestral i fins bracers que accedien a petites
parcel·les (Serra, 1988: 367-372; Dantí, 1988: 257-267). Amb tot, la inversió de
capital urbà i la concentració de la propietat es feia present a qualsevol indret del
Principat, tant a ponent com a les terres de Girona (Serra, 2008: 530; Gifre,
1999: 185-228).
Si el redreç en el camp va tenir limitacions, no en van ser una causa menor la
persistència dels allotjaments militars, a part de la guerra. Els efectius presents a
Catalunya no van disminuir ni després de la capitulació de 1652 ni tampoc a partir de 1659, amb la doble justificació política de ser necessaris per evitar un nou
aixecament, així com pel fet que el Principat s’havia convertit en territori de frontera. Tal com ho deixava escrit Joan Guàrdia, pagès de Corcó: «Són-se cridadas
las paus als primés dias de marts de l’any 1660 y ab tot això la terra no ha fetas
ninguna demostració de alegrias, perquè los soldats may se’n són acabats de anar,
ans bé tostems la contribució sempre à corragut molt fort» (Pladevall i Simon,
1986: 112). Tot i les dificultats per conèixer les xifres reals de soldats, segons A.
Espino, entre 1684 i 1697, la mitjana seria de 14.000, mentre que les estades d’hivern que eren més carregoses per a la població no baixaren mai dels 11.000 entre
1691 i 1697, i sobrepassaven els 25.000 en aquesta darrera data (Espino, 1999:
201-206). Els efectes prou coneguts dels allotjaments sobre l’economia de les
poblacions era múltiple, ja que, a part de les aportacions pactades o establertes,
s’hi afegien els abusos amb el resultat d’esgotament de queviures, manca de menjar per als animals, esgotament de la palla, arrasament de botigues i, finalment,
despoblament, tal com recollien els informes de llocs ben distants com ara Xerta,
60 Manuscrits 30, 2012
Jaume Dantí i Riu
Sant Celoni o la Garriga2. La Diputació del General, en el seu paper de mediació i
de defensa de la legalitat, corroborava aquella situació just el mes de gener
de 1660, així reflectia la queixa de zones com ara el Baix Llobregat, el Camp de
Tarragona, el comtat de Prades o la baronia d’Entença3:
Los clamors y las llàstimas que cadaldia arriban en nostre consistori per medi dels
sindichs de las universitats del present Principat, occasionades dels allotjaments
dels soldats y contribucions tant grans y tant continuades, com també del pa y
civades tenen bestret, nos han moguts ha suplicar a vostra excel·lència sie de son
real servey manar se moderen ditas contribucions, per quant, segons les notícias
tenim, ellas són de tal qualitat y aniquilan de tal manera los pobres paysans d’esta
província que, a no donar-i prompte remey aliviant-los de càrrega tant pesada
corria molt gran perill de despoblar-se molt gran part de la província.
D’altra banda, la repercussió econòmica dels allotjaments també esdevenia
desigual, tant per l’arbitrarietat en el repartiment dels soldats entre els pobles,
com per les exempcions de què gaudien els qui tenien privilegi militar, els ciutadans honrats de Barcelona, els oficials de la Diputació, els familiars del Sant
Ofici, els doctors en lleis i medicina i alguns altres. Cal tenir en compte que, justament en aquell període, va augmentar el nombre de privilegis concedits. És
important contemplar que, a més a més, les poblacions pagaven una quantitat que
treien de la hisenda municipal per mantenir un cert nombre de soldats i d’animals. Davant d’aquella doble pressió, algunes viles i pobles decidiren cercar un
«ajust», un pacte amb l’exèrcit per evitar l’allotjament a canvi d’una contribució,
malgrat que sovint comportés l’endeutament del consell i la necessitat de recórrer
a la fiscalitat extraordinària de la imposició d’una talla. Així doncs, la continuïtat
dels allotjaments, amb la pressió fiscal derivada, es va convertir, en moltes comunitats pageses, en un veritable ròssec per aprofitar un redreç que ja de per si era
limitat en algunes zones.
Pel que respecta a la recuperació de la manufactura, tal com s’ha dit, es va fer
efectiva sobretot a partir de la producció descentralitzada i de l’anomenada
«indústria dispersa», seguint la relativa especialització ja iniciada al segle xvi i
accentuada a la segona meitat del xvii. El teixit de llana esdevenia important a
l’àrea de Vic i Taradell, a la d’Olot o al Moianès; la producció de cuir d’Igualada i
de Vilafranca del Penedès fornia bona part del mercat barceloní; la producció
metal·lúrgica del Ripollès, sobretot de claus, s’exportava des de Barcelona i Mataró, i la producció de vidre, que es localitzava fonamentalment en aquesta vila del
Maresme, abastava el mercat interior i alhora també participava en l’exportació.
Paral·lelament, sorgien les iniciatives de renovació del sector més desenvolupat, el tèxtil, en les quals es plantejava la necessitat de produir una «nova drape2.
3.
Arxiu de la Corona d’Aragó (ACA). Consell d’Aragó, lligall 518. Amb el dubte sobre la possible exageració en aquell tipus d’informes, la Garriga passà de 116 focs a 70 entre 1654 i 1655;
Sant Celoni, l’any 1657, havia passat de 200 cases habitades a 35.
Dietaris de la Generalitat de Catalunya, vol. vii, p. 108. Memorial presentat al virrei marquès
de Mortara el 23 de gener de 1660.
Catalunya entre el redreç i la revolta
Manuscrits 30, 2012 61
ria», d’aprendre tècniques noves o de millorar el tint, i tot plegat vinculat amb una
recuperació necessària del comerç que hauria de fer-se a través de la creació de
companyies (García Espuche, 2005: 261-272). Aquell paradigma del redreç era el
que volia impulsar Narcís Feliu de la Penya amb el seu Político discurso, de 1681,
i el Fénix de Cataluña, de 1683, on es feia ressò de les queixes dels gremis barcelonins i de l’encara precària activitat comercial de la ciutat a diferència de temps
passats, observacions que reforcen el contrast amb el que succeïa fora del cap i
casal (Molas, 1977: 70-120). En la figura de Feliu de la Penya convergia l’anàlisi
crítica de la situació feta des de Barcelona i el dinamisme mostrat per altres viles
i ciutats catalanes. Així, cal fer notar l’estreta relació que mantenia amb la branca
originària de la família a Mataró i amb Martí Piles, col·laborador seu i coautor del
Fénix, botiguer de teles procedent de Vic. A partir dels anys vuitanta, però, també
es consolidava la recuperació barcelonina (García Espuche, 1998: 123).
La represa comercial és la que ha merescut més atenció historiogràfica (Fontana, 1955; Martínez Shaw, 1981; Lobato, 1995; Oliva, 2001; Giménez i Blasco,
2001). L’interès principal s’havia fixat en el redreç del comerç exterior i en la relació entre Barcelona i l’àrea de més influència de la ciutat on altres nuclis van mantenir també el creixement durant el segle xviii, com va ser el cas de Mataró. S’ha
constatat també el relleu que assoliren les botigues i els botiguers de teles de Barcelona i com, entorn del seu desenvolupament, es generava una atracció de paraires
cap a la ciutat (Molas, 1977: 7-46; Duran, 2003: 61-88). A part de l’evolució estrictament econòmica d’aquella activitat, esdevenen particularment significatius els
estudis sobre l’ascens social dels capdavanters d’aquell procés i els decantaments
polítics respectius, en la major part en l’austriacisme (Molas, 1977: 121-172).
Darrerament, a través de l’estudi de les xarxes urbanes menors entorn de
la principal, així com de les relacions entre la costa i l’interior, s’ha avançat en la
caracterització de l’articulació del conjunt del territori en aquell període on s’aprecia una interrelació creixent entre el món urbà i el món rural (Dantí et al., 2005:
9-40, 2011: 13-54). En aquest últim aspecte, es posa de manifest la importància de
la pluriactivitat pagesa com a mitjà per al millorament de la renda i, alhora, com a
factor que contribuí a assolir l’esmentat redreç (Dantí, 2008: 887-904)4.
Si bé, en el conjunt de la xarxa urbana catalana, es troben àrees interiors del
Principat que desenvoluparen els seus propis espais de producció i de mercat,
com ara Girona, Solsona o Cervera, esdevenen especialment il·lustratius de les
característiques d’aquell redreç alguns exemples de les relacions entre l’àrea costanera i l’interior. El cas de la vila de Mataró, que assolia el títol de ciutat el
1702, ha esdevingut el paradigma del procés de transformació, relacionat amb la
descentralització de Barcelona però convertida finalment en competència mercès
al de­senvolupament de la seva pròpia dinàmica econòmica. Tal com ha demostrat
J. Giménez, es tracta d’un «microcosmos en moviment», en la mesura que, a la
segona meitat del segle xvii, culmina el procés iniciat la centúria anterior que
interrelacionava el canvi de l’estructura de la producció agrària, l’especialització
4.
L’itinerari dels Guàrdia de Castellterçol és paradigmàtic: paraires, propietaris de terres, traginers i
arrendataris del glaç a Barcelona i, ja a la ciutat, passen a ser botiguers, mercaders i privilegiats.
62 Manuscrits 30, 2012
Jaume Dantí i Riu
manufacturera i el creixement de l’activitat comercial (Giménez i Blasco, 2001:
763).
Mataró substituí una bona part de la terra de blat per vinya com a opció vers
una agricultura orientada a la comercialització. Pel que fa a la manufactura, passà
d’una diversitat de petites produccions a l’especialització en el vidre i en les puntes, que es destinaven fonamentalment al mercat peninsular, amb la qual cosa
ocupava l’espai que fins aleshores havien cobert les franceses, que deixaren d’arribar a la segona meitat del segle xvii. Aquests productes dinamitzaren sobretot
el comerç d’importació, però també el d’exportació, amb una presència creixent
de mercaders francesos i genovesos al port barceloní i amb un ascens dels mercaders mataronins, que passaren de ser representants de companyies foranes a esdevenir titulars de les seves pròpies (Giménez i Blasco, 2001: 595-651).
Tot i que les relacions entre Mataró i Barcelona eren molt intenses, malgrat
les tensions esmentades, la vila va crear una xarxa pròpia cap a l’interior, especialment va establir intercanvis comercials amb el Vallès, però també amb el Ripollès. A la primera comarca, va sobresortir el proveïment de pinyons, amb el que
suposava de vinculació amb aquella economia agrària, que eren exportats des del
port mataroní conjuntament amb altres productes cap a ports francesos o italians i
també distribuïts en diferents indrets de la Península. Alhora, Mataró abastia
aquell territori de productes d’importació i de propis, com ara l’aiguardent (Dantí
et al., 2011: 19-22).
Una altra àrea de relació important dels mercaders maresmencs va ser la que
tenia com a centre Ripoll i que, al segle xvii, iniciava una producció metal·lúrgica
creixent, de claus i d’armes de foc que sortien via Barcelona, però també per
Mataró. Una part d’aquells productes s’utilitzaven en les seves mateixes drassanes i l’altra s’incorporava al comerç costaner que feien els comerciants de la vila,
sobretot cap a València i Alacant (Graells, 1972). Per aquella ruta, des del port
del Maresme, també es fornia una àmplia zona pirinenca de teixits, d’espècies o
de pesca salada. En aquest cas, coincidien amb un dels eixos de la xarxa barcelonina, que era el que unia amb Vic i Ripoll.
Sant Feliu de Guíxols, com altres ports de la costa nord, com ara Blanes o
Palamós, va registrar un canvi important de la seva activitat pels efectes de la
crisi de la zona gironina, amb la qual estaven estretament vinculats. La caiguda i
la llarga estagnació de la manufactura tèxtil gironina es va fer notar a Sant Feliu,
l’anomenat «port de Girona», que, alhora, havia patit l’impacte de la pesta, la
repressió després de l’aixecament de 1640 i els atacs francesos posteriors. Malgrat tot, va participar en el redreç a partir de 1670, substituint l’antiga dependència per una dedicació més gran a la pesca i a la salaó de la sardina i l’anxova per
exportar. En contrapartida, es rebien teixits de Narbona, de Montpeller o de
Gènova, que, juntament amb altres productes, es distribuïen a l’interior. Blanes i
Palamós, amb menys activitat, participaven també en la recuperació a través de
l’exportació de productes agroforestals com ara el suro i les castanyes.
En aquest cas, en la relació entre interior i costa, es diferenciava l’àrea més
propera d’on procedien la fusta, el suro i els fruits secs, i la més allunyada, vinculada a la xarxa gironina, que proveïa aquell comerç de teixits i de productes
Catalunya entre el redreç i la revolta
Manuscrits 30, 2012 63
metal·lúrgics. L’explotació forestal, que ja era important des de mitjan segle xvi,
es va refer després de la caiguda ocorreguda a mitjan segle xvii i el suro tornava
a sortir cap a Barcelona i als ports de València, Alacant, Màlaga i Cadis, així com
alguns de francesos, des de Sant Feliu, però també des de Tossa, Lloret i Blanes5.
Una part de la fusta era utilitzada pels boters i pels barrilers d’aquelles mateixes
poblacions, mentre que una altra part anava cap a València o cap a Itàlia, sobretot
des de Blanes. L’exportació d’aquells productes s’intensificà amb l’augment de
l’expansió vitícola del segle xviii.
De la mateixa manera que succeïa al Camp de Tarragona, els fruits secs,
especialment les castanyes però també les avellanes, van ser un producte important en la relació entre la producció agrària de zones de la Selva i d’una part
d’Osona i el comerç que, des d’aquells ports, es dirigia fonamentalment cap a
València. La represa econòmica d’aquella àrea litoral reflectia, doncs, l’articulació amb l’interior rural més o menys proper, la reorientació de la pròpia dedicació i l’aprofitament de nous recursos generats per la pluriactivitat, com podia ser
la producció de puntes de Blanes, una part de la qual també s’exportava. El dinamisme d’aquelles viles mostrava, d’altra banda, la relativa autonomia que havien
assolit, tant en relació amb Girona com amb Barcelona.
La costa central i la del sud foren els espais del Principat on es manifestà més
clarament el redreç per l’estreta relació entre la transformació agrària i el creixement del comerç, tant de cabotatge pel litoral peninsular com d’exportació. Prenem com a exemple dues realitats relativament diferents: Sitges i Vilanova i la
Geltrú, poblacions clarament situades dins de la xarxa barcelonina, i Reus i
Salou, que, sense formar part directa d’aquell entramat, van participar en la
mateixa dinàmica en alguna mesura.
Les viles del Garraf, que ja havien optat, des del segle xvi, per una certa es­pe­
cia­lit­za­ció vitícola —la malvasia de Sitges i els vins clarets—, aportaven al mercat
barceloní aquests productes juntament amb els de la manufactura del margalló,
com eren les escombres, els cabassos i les senalles. S’hi afegien encara cereals propis o dels entorns, fins al Penedès, que abastaven la demanda de la ciutat. A partir
de 1670, però, reflectint el creixement de la producció i de l’especialització, el
comerç per la Mediterrània va prendre més protagonisme, amb la presència de productes i mercaders genovesos i amb una intensificació de les relacions amb València, Mallorca, Menorca o Eivissa i fins puntualment a l’Atlàntic cap a Anglaterra.
Vilanova aportava el vi a Barcelona, mentre que l’aiguardent el comercialitzava per
tota la costa catalana. L’interès en l’exportació, tant de l’aiguardent com d’altres
productes, va propiciar la inversió de capital barceloní com la de Pau Feu, que
construí una fassina a Vilanova i carregava cap a Holanda (Virella, 1990: 24-25).
Finalment, és molt indicativa de tot aquell procés l’evolució que va seguir la
vila de Reus i l’estreta relació que va establir amb Salou com a port de sortida.
Mentre que la represa de Tarragona, en el seu paper d’enllaç entre València i
Barcelona, i com a receptora del blat de la Segarra i de l’Urgell que abastava
aquesta ciutat, va ser més lleu i dificultosa, per contra, Reus va registrar un fort
5.
ACA. Generalitat, D-50-1417.
64 Manuscrits 30, 2012
Jaume Dantí i Riu
creixement a partir de 1660. En els primers anys del redreç, els productes agraris
(el vi, l’aiguardent, les avellanes, l’oli i les garrofes) compartien el protagonisme
amb la manufactura de la pell, la sola, que es produïa a la mateixa vila. A partir
de 1680, s’intensificava el creixement, centrat ja en l’exportació de l’aiguardent i
seguit del vi, les avellanes i les ametlles com a resultat d’una especialització que
s’havia estès pel Camp de Tarragona i que s’endinsava cap a l’Urgell i el Penedès
(Segarra, 1994; Andreu, 1986). Si abans les sortides s’havien diversificat entre
Tarragona, Cambrils i Salou, des d’aleshores es concentraven a Salou, on es gaudia d’exempcions de drets. La destinació principal era l’Atlàntic nord, amb una
presència important de vaixells anglesos.
Un aspecte sobresortint en aquest desenvolupament fou sens dubte la participació de comerciants estrangers i de companyies constituïdes a Barcelona, que
diversificaven així els seus àmbits d’actuació. Els mercaders reusencs intervenien
com a productors d’aiguardent i, en tot cas, com a comissionistes d’aquells, alhora que es dedicaven al comerç interior. Amb tot, s’han de tenir en compte excepcions com la dels Grasses, que també participaven en l’exportació i es convertien
en membres de la companyia de Salvador Feliu de la Penya. Si bé l’aiguardent
esdevingué el producte principal d’aquell comerç, en l’àmbit mediterrani, els
genovesos també embarcaven vi negre, bótes o bescuit. Així mateix, els fruits
secs ocupaven un lloc important en la major part de carregaments, amb més
volum que el constatat a la costa nord6.
L’impuls de l’activitat exportadora també va contribuir a intensificar el
comerç cap a l’interior, amb una presència significativa de mercaders aragonesos,
que hi cercaven tant productes importats com els que es produïen a la mateixa
àrea, en aquest cas, sobretot, els fruits secs i la sola.
Així doncs, en conjunt, el redreç econòmic era inqüestionable a l’àrea litoral
i, en la mesura que s’havia aconseguit per la vinculació amb l’interior més proper, els efectes també es feien extensius a un espai més ampli del Principat. Tot
plegat contribuïa a crear una articulació més àmplia del territori a través d’una
xarxa urbana complexa (Dantí et al., 2011: 52-54).
2. Condicions per a la revolta
El redreç s’iniciava en el marc de les conseqüències de la revolució de 1640, del
que havia suposat el trencament amb la monarquia hispànica, una guerra de recuperació per a la reintegració, i el resultat de la Pau dels Pirineus. Un context en el
qual no es pot deixar de banda que els esdeveniments de Catalunya ocupaven un
lloc important dins del conjunt de la política internacional europea (Simon,
2011). En aquest sentit, doncs, la disposició de la monarquia en relació amb Catalunya era determinada per la repressió desencadenada a partir de 1652, que s’havia concretat en la intervenció en les institucions i en l’exigència d’aportacions
econòmiques extraordinàries (Torras, 1991: 241-290); per l’objectiu del control
6.
ACA. Generalitat, D-23, 915. L’any 1699, el cònsol anglès Joseph Shallet carregava cinquanta
quintars d’ametlles de l’Urgell.
Catalunya entre el redreç i la revolta
Manuscrits 30, 2012 65
efectiu del territori i, alhora, de la defensa davant de futures amenaces, malgrat
les dificultats de portar-la a terme, per la manca de recursos de la hisenda reial; i,
finalment, per les guerres successives amb França des de 1667 i fins a 1697, que
obligaven i justificaven una presència militar important (Espino, 1999).
Al bell mig del canvi de conjuntura, s’alçà la revolta dels Barretines, entre
1687 i 1690, on confluïen la continuïtat de les causes de conflicte amb la monarquia, amb el rerefons fix de la desconfiança i les circumstàncies particulars del
període, que eren alhora econòmiques, socials i polítiques (Kamen, 1979: 11-28;
Dantí, 1990). Com es sabut, es tractava d’una revolta pagesa, popular, però no
pas d’un més dels aixecaments de subsistències a causa d’una penúria, malgrat
que esclatés a l’entorn de la crisi provocada per la plaga de llagosta de 16851687. Fou un moviment encapçalat per pagesos benestants i, per tant, mogut justament per la defensa de l’aprofitament i de la continuïtat de la represa, o si més
no de l’estabilitat, en la qual també participaven.
Els Barretines defensaven, al mateix temps, la legalitat de les constitucions
pel que es referia als allotjaments militars i a la imposició de drets fiscals nous.
Aquells eren els factors que, d’una banda, eren percebuts com a fruit de l’abús i
de l’arbitrarietat i, de l’altra, afectaven directament la renda pagesa fins que la
malmetien. Va ser el component polític de la revolta entorn del qual s’involucrava les institucions catalanes, especialment la Diputació del General, però també
el Consell de Cent, ja que les abocava al compromès decantament de complir
amb la mateixa defensa de les constitucions o d’anteposar-hi una fidelitat al rei
que era la condició per accedir als càrrecs des del control més gran exercit a partir de 1652.
Un element que cal considerar d’aquella revolta és el gran abast de la mobilització, tot i les divergències de la documentació i la prevenció amb la qual cal
prendre aquest tipus d’apreciacions. Una de les causes seria la dels precedents,
la continuada tensió i els repetits abusos que els soldats cometien arreu del territori des de 1659 i sense que les queixes fetes als diferents virreis tinguessin cap
resposta efectiva (Dantí, 2009: 245-254). La pròpia pressió dels capdavanters va
ser una altra de les causes de l’extensió de l’aixecament. Que, referent al setge a
la ciutat de Barcelona de 1688, es parli de fins a 18.000 i 20.000 Barretines
(algunes fonts ho xifren només en 3.500) i que l’any 1689 tornessin a envoltar la
ciutat entre 6.000 i 10.000 homes és la mostra d’una gran coincidència en les
motivacions i d’una capacitat d’organització molt notable que ja no s’hauria
desfet després del primer alçament de Centelles de 1687 (Alsina, 1987: 79-90;
Simon, 1993: 65)7.
Una de les qüestions que pensem que els estudis sobre la revolta dels Barretines han ajudat a escatir és la referida al caràcter de les relacions entre Catalunya i
la monarquia durant el regnat de Carles II, a partir d’aquella valoració primerenca
7.
Biblioteca de Catalunya, ms. 504. Sucessos de Cataluña , foli 24; ACA. Consell d’Aragó, lligall
240. L’informe fet per la Reial Audiència parla de 10.000 (14 de juny de 1688); Dietari de l’Antich Consell Barceloní, vol. xx, p. 331. Al llibre de memòries de Francisco Gelat, pagès de
Santa Susanna, hi consten també 20.000 homes.
66 Manuscrits 30, 2012
Jaume Dantí i Riu
de Reglà que el qualificava de neoforalista i que, per contra, s’ha pogut constatar
que fou molt més de continuïtat de la de Felip IV i, en el millor dels casos,
d’aproximació a les classes dirigents o de col·laboració necessària (Reglà, 1963:
310-312; Sánchez Marcos, 1983; Ribot, 1999; Gil, 2001).
Resseguirem amb tres textos la síntesi de la visió que els òrgans principals de
la monarquia tenien sobre Catalunya en moments diferents, des de la capitulació
de 1652 fins a l’acabament de la revolta dels Barretines, on es constata la continuïtat en els criteris polítics i la desconfiança de fons. A la consulta del Consell
d’Aragó dirigida a Felip IV, s’hi deia:
Hallándose tan cerca del francés y ellos tan propensos a su perdición, no ha de
quedar aquello seguro sin gran prevención y con este sentimiento es necesario ir
aplicando los remedios o quedará expuesto a que sucedan nuevos y mayores daños
[...] hallándose consentidos y poderosos han de buscar el expediente y camino de
llamar a Francia8.
A part de la preocupació que aleshores hi havia per una guerra no acabada, la
justificació de la repressió es fonamentava en la idea de la persistència del desig
de trencament amb la monarquia i de partidaris del suport francès. D’aquell
temor, se’n desprendria l’ambivalència de les actuacions posteriors, les mesures
de control polític i militar i, alhora, es procurava que no fossin excessives per evitar un nou aixecament.
Malgrat l’aplicació del control de les insaculacions com a mesura repressiva
sobre el Consell de Cent i la Diputació del General, la consideració del virrei
Bournonville l’any 1684 en relació amb els consellers barcelonins no havia variat
a la d’altres textos anteriors a 1640:
[...] lo que en tales sujetos no es novedad, respecto de que su naturaleza les inclina
siempre a poner dificultades en todo lo que mira al servicio de Vuestra Majestad9.
A la part final de la revolta dels Barretines, el virrei duc de Villahermosa
radicalitzava les seves actuacions, alhora que lamentava la fragilitat del poder
reial a Catalunya, per aquests motius, reiterava les motivacions d’enfortir la
necessària presència militar al Principat, així com l’ús de la repressió com a únic
mitjà per impedir nous moviments:
No contemplarlos y que sin apurarlos ni exasperarlos con cosas insoportables, se
les haga entrar por lo razonable y asi conviene tratar de despojarles de la posesión
en que se hallan de consentimiento y libertad10.
  8. Correspon a la consulta del Consell d’Aragó de 14 de novembre de 1652, transcrita a Torras,
1991: 50-51.
  9. ACA. Consell d’Aragó, lligall 336. Carta de Bournonville a Carles II, 29 de gener de 1684.
Reflectia la reticència del Consell de Cent a aportar un nou terç de soldats.
10. Biblioteca Nacional, ms. 2.399. Carta del duc de Villahermosa al comte d’Oropesa (3 de juliol
de 1689).
Catalunya entre el redreç i la revolta
Manuscrits 30, 2012 67
En los naturales de Cataluña es más poderoso el escarmiento del castigo propor­
cionado que la tolerancia y sufrimiento, pues ni desengañan ni reprimen11.
L’amenaça francesa únicament era, doncs, una raó més, mentre que la preocupació constant era la d’assegurar un domini fonamentat en la presència militar
i en el control de les institucions a través del dret de desinsaculació. Un aspecte i
l’altre esdevenien les causes de les reivindicacions principals dels Barretines:
l’exigència de la reincorporació als seus càrrecs a la Diputació del General dels
germans Daniel i Antoni Saiol i de Josep Ciges, i la reducció de la pressió dels
allotjaments. L’anàlisi de la revolta en la doble vessant social i política reflecteix
tant els efectes del redreç, com els de la repressió sobre les institucions catalanes
endegada per la monarquia després de la capitulació de 1652. Resseguirem
alguns trets sobresortints de tots dos aspectes.
Tal com s’ha dit, el continuat manteniment de l’exèrcit sobre el territori fou
causa, en si mateix, de les limitacions en la represa de l’economia agrària en
molts indrets, tenint en compte que la crisi de la primera meitat del segle ja havia
tingut com a conseqüència una accentuació de la diferenciació social interna de
la pagesia catalana, amb un impacte important de l’endeutament, que comportà
una concentració més gran de la propietat i l’augment dels jornalers i dels arrendataris amb poca terra. Les penúries de 1684 a 1687 van accentuar aquella situació. En aquest context, però, amb la revolta, s’imposà la cohesió de la comunitat
pagesa per sobre d’aquella diferenciació, per la constatació que la pressió dels
allotjaments condicionava el redreç i agreujava la precarietat dels petits pagesos.
La bona consideració que rebien els pagesos benestants que encapçalaven la
revolta, com ara Enric Torres, de Sant Quirze Safaja; Antoni Soler, de Sant Boi
de Llobregat, o Josep Llavina, de Centelles, entre d’altres, que alhora formaven
part dels consells municipals respectius, és el reflex que la percepció era la d’una
causa comuna, fet que també explica la disponibilitat per mobilitzar-se (Kamen,
1978: 11)12.
A l’interior d’aquelles comunitats, però, es posava de manifest el conflicte
amb els privilegiats, ja que, per la seva condició, estaven exempts d’allotjament.
A part dels que tenien privilegi militar, també gaudien d’exempció, entre d’altres,
els ciutadans honrats de Barcelona, els oficials de la Diputació, els familiars
del Sant Ofici, els doctors en medicina i lleis i els almoiners de Montserrat.
El fet s’agreujava sobretot pel gran volum de títols de ciutadà honrat concedits
per Carles II (216). Cal tenir en compte que un nombre significatiu corresponia
a pagesos benestants (Morales, 1979: 177). La causa del conflicte era, doncs,
que el pes de l’allotjament esdevenia encara més feixuc a l’hora del repartiment.
La conflictivitat antisenyorial ja s’havia accentuat en el marc de la crisi de la
primera meitat del segle, davant l’exigència dels senyors per tal de refer la seva
11. BN, ms. 2.402, folis 320-344. Informe del duc de Villahermosa a Carles II (15 de desembre de
1690), transcrit a Dantí, 1990: 206-224.
12. Segons Kamen, fou «L’alçament popular més important ocorregut en els dominis dels Habsburg
castellans en el curs del segle xvii». Sobre la condició social dels dirigents Barretines, vegeu
Albareda, 1988: 151-170.
68 Manuscrits 30, 2012
Jaume Dantí i Riu
pròpia renda, afectada també per la caiguda de la producció agrària. Amb el
canvi de conjuntura, la resistència a alguns drets, sobretot als delmes, i a la
recuperació d’altres o al control d’aquells que havien estat cedits als consells
municipals, era el reflex tant de l’estagnació que encara patia un sector molt
important de la pagesia, com de la percepció que es tractava d’un ròssec per
poder accedir al redreç que s’anava albirant, especialment per part dels pagesos
benestants. D’altra banda, la posició dels senyors en relació amb els allotjaments, atès que es negaven a qualsevol contribució i fins estaven en connivència
amb el poder reial per utilitzar-los com a mitjà de pressió (cas de Centelles, on
s’inicià la revolta dels Barretines), refermava aquell tipus de conflicte (Dantí,
1990: 106-110).
La diferència que es donava entre les poblacions rurals —amb una situació
econòmica precària i unes hisendes municipals sovint endeutades— i les viles i
ciutats que participaven més clarament en el redreç, s’evidenciava també en la
capacitat d’alliberar-se de la càrrega de l’allotjament. En el marc de la revolta, el
cas més significatiu seria el de la vila de Mataró, però també els de Moià, l’Hospitalet, Sabadell o Vilafranca del Penedès, que substituïen el manteniment de soldats a canvi del pagament d’una contribució, amb les conseqüències que tenia
sobre la resta del territori per haver d’assumir un volum més gran d’exèrcit. Cal
tenir present que els allotjaments se situaven majoritàriament a les zones rurals,
de manera que el decantament de viles i ciutats fou propiciat per la pressió exercida pels revoltats, mentre que la resistència responia al temor a les con­se­qüèn­
cies de l’aixecament i a la desestabilització del redreç que vivien13.
Pel que fa als nuclis de la burgesia ascendent, protagonista de la represa, que
es pot identificar amb la figura i l’entorn de Narcís Feliu de la Penya, en conjunt,
apareixia com a distanciada de la pagesia en relació amb el posicionament davant
del poder reial. D’una banda, cercava el suport de la monarquia per desenvolupar
els projectes econòmics de clar caràcter mercantilista que pretenia impulsar, amb
una estreta relació amb la delegació de la Junta General de Comercio, i, finalment, assolint la creació de la Junta de Comerç de Barcelona el 1692 (Molas,
1977: 240-250). D’altra banda, pel nivell de frau que es cometia en els drets de la
Diputació del General, tal com planteja Serra, també s’hauria produït un dis­tan­
cia­ment, en aquest cas per simple pragmatisme econòmic, en relació amb aquella
institució (Serra, 2001: 92).
Malgrat tot, aquell grup social tampoc no s’escapava d’alguns conflictes amb
la monarquia, com ara la prohibició d’entrada de mercaderies procedents de
França o dels seus dominis, dictada pel virrei duc de San Germán el 1674, que
imposava el control de la capitania general sobre qualsevol producte que entrés
per mar. Fou considerat, pels mercaders i gremis i pel Consolat, el Consell de
Cent i la mateixa Diputació, com una limitació al lliure comerç i causa de contra13. ACA. Consell d’Aragó, lligall 211/2. El virrei duc de Villahermosa proposava de reconèixer
l’actitud de fidelitat de les ciutats de Tarragona, Girona, Vic i Manresa, com també de les viles
de Mataró i Moià. BN, ms. 2402. L’Audiència afegia com a viles lleials, entre d’altres, Reus,
Cervera, Tàrrega o Balaguer.
Catalunya entre el redreç i la revolta
Manuscrits 30, 2012 69
facció14. Per aquella oposició i denúncia, es va arribar a la detenció i a l’empresonament d’alguns botiguers i negociants, com ara Martí Piles, soci de Pau Feu i de
Feliu de la Penya, tots els quals eren capdavanters del redreç i persones que després esdevindrien austriacistes destacats15.
Encara que es tractava d’un cercle relativament limitat, tampoc no es pot
menystenir el fet que alguns membres d’aquella burgesia, com la mateixa companyia Feu-Feliu de la Penya, participaven en el subministrament a l’exèrcit, tal
com ha exposat Espino, del qual treien importants beneficis econòmics i el reconeixement per part dels virreis i del monarca, amb la concessió de privilegis de
ciutadà honrat o de cavaller (Espino, 1999: 326-332). Entre els diferents àmbits
de vinculació amb aquell negoci, hi havia el del pa de munició i el del gra, amb
noms destacats com ara la família de flequers dels Colomer, els mercaders holandesos Kies i Jager o algun conseller barceloní, entre d’altres (García Espuche,
2004: 286-312). Aquestes relacions expliquen prou clarament tant el posicionament d’aquella burgesia en contra de la revolta i a favor del pacte, com la satisfacció amb el govern de Carles II.
3. Entre el conflicte i la fidelitat
En el mateix marc de tensió, s’hi ha de situar l’equilibri en què es van moure les
institucions catalanes, tant la Diputació com el Consell de Cent. Tal com s’ha dit,
la repressió política a partir de 1652 s’exercí a través del control de les insaculacions, amb l’objectiu d’assegurar-se la fidelitat i de comprar voluntats (Torras,
1993: 457-468). Després de les primeres depuracions, les desinsaculacions van
ser poques, però, en tot cas, es feia palesa la consciència de la dependència reial.
El resultat fou el debilitament institucional, si bé no ho va ser fins a l’extrem de
deixar de reclamar diverses vegades la recuperació d’aquell dret, amb la invariable resposta negativa fins a les mateixes corts borbòniques de 1701-1702 (Simon,
2011: 69-81). La reclamació es justificava sempre després d’alguna demostració
de disponibilitat a les demandes de la monarquia, però mentre es reconeixia amb
concessions menors no s’acceptava la més gran, perquè es considerava un element fonamental per al control polític. D’altra banda, la Corona exigia la inclusió
d’oficials reials a les bosses de la Generalitat per cobrir-ne ràpidament les
vacants, malgrat que fos una contrafacció, cosa que tampoc es deixava de denunciar en cada cas d’habilitació (Ferro, 1987: 248; Serra, 2001: 71-104). Quan
aquell dret s’acabà cedint, a les corts de 1705-1706, fou encara a precari.
Així doncs, s’ha plantejat fins a quin punt aquella mesura repressiva havia
aconseguit els objectius pretesos, si la Diputació no va deixar en cap moment de
defensar les constitucions, encara que es tractés d’una queixa recurrent que anava
seguida d’una acceptació resignada de l’incompliment, cas de l’entrada de nou
virrei sense haver-se convocat corts i realitzat el jurament de les constitucions per
part del rei. En la mateixa línia, s’han de subratllar les manifestacions de suport a
14. Dietaris de la Generalitat de Catalunya, vol. vii, p. 722-724.
15. Dietaris de la Generalitat de Catalunya, vol. viii, p. 122-123.
70 Manuscrits 30, 2012
Jaume Dantí i Riu
les queixes de consells municipals i particulars pels excessos de l’allotjament i
els abusos dels soldats.
En aquest darrer aspecte, però, la identificació amb la defensa de la legalitat
s’imposava a la consciència de la dependència del poder reial. Només així es pot
entendre el conflicte amb el virrei marquès de Leganés, el 1687, enfrontat també
amb la Diputació per altres causes, quan instà la destitució i la desinsaculació
d’Antoni i Daniel Saiol, com també de Josep Ciges, coincidint aleshores amb
l’inici de la revolta dels Barretines (Simon, 2011: 134-146)16. Si bé primer es produïa la intercessió de la resta de diputats, posteriorment, amb la pressió del
mateix virrei, s’aconseguia que es manifestessin diferències internes entre els
membres de la institució. El criteri reial quedava clar en la carta enviada als diputats després de l’extracció dels que substituïen els destituïts:
[...] havéis hecho extracción de otro diputado ecclesiástico, de otro oydor militar y
de otro assesor para servir dichos officios en el trienio corriente, y he querido responderos he tenido particular complacencia de haver sabido los sugetos que han
sorteado en lugar de los que he mandado excluhir del exercicio de dichos cargos,
fiando, con razón, de vuestra atención y celo que assí vosotros como los nuevamente extractos cumpliréis con vuestras obligaciones en lo que se offreciere de mi
servicio y también en mirar por el bien común de essa província17.
S’ha de mesurar la força assolida pels Barretines en la mobilització del maig
de 1688, alhora que la debilitat de la monarquia, que aconseguia la reintegració
d’aquells en els seus càrrecs, malgrat que no canviés el criteri sobre el dret de
desinsaculació.
Un altre àmbit en el qual la Diputació no abandonà la defensa, però en què
tampoc reeixiria, fou el de les seves finances i, en concret, en el control de la pròpia fiscalitat. La preocupació pel frau va ser constant, sobretot a partir de 1659,
però no només no aconseguia el suport reial, sinó que diverses actuacions de la
Corona agreujaven l’estat d’aquella hisenda, situació que també repercutia negativament en les sol·licituds successives d’aportacions econòmiques per a les despeses de la mateixa monarquia. La Diputació denunciava l’agreujament del frau,
en el qual participaven els seus propis collidors i taulers, particularment el que realitzaven privilegiats i oficials reials en els teixits, on «hi ha gran abús entre personas, així eclesiàsticas com seculars, cabos y ministres de justícia y de la guerra, que
no sols se acontentan de tenir dits magatsems de robas forasteras, però encara
donan lloch a que en sas casas tingan talers a hont se fabrican robas de seda, oculta y amagadament y sens que manifesten al General»18.
Una primera intervenció de la Corona en les finances de la Diputació fou la
incorporació de l’impost de nova ampra, amb la conseqüència de la pèrdua d’uns
16. Simon es refereix fonamentalment al plet entre Manuel Llupià i els Alemany-Fontanella.
17. Dietaris de la Generalitat de Catalunya, vol. viii, p. 919. La carta reial que s’inseria al dietari
era del 31 de juliol de 1687.
18. Dietaris de la Generalitat de Catalunya, vol. VIII, p. 530-534. Memorial que es presentava al
virrei el 18 de novembre de 1681.
Catalunya entre el redreç i la revolta
Manuscrits 30, 2012 71
ingressos que havien de rescabalar el censal de guerra creat l’any 1640, a part de la
limitació de la capacitat de gestió de la Generalitat. Una intromissió encara més greu
fou la realitzada pel virrei duc de Sessa, el 1670, quan establia que es podria mercadejar indirectament amb productes de països enemics, però sota el control d’oficials
de la capitania general que cobrarien un doble dret, per contraban i per entrada, a
part del derivat de l’estimació sobre la procedència del producte. En aquest cas, l’actuació perjudicava l’activitat comercial per l’encariment que comportava i, alhora,
s’atribuïa una jurisdicció que no li corresponia, a part de la contrafacció que suposava l’establiment d’un nou dret, tal com la Diputació manifestava al virrei:
[...] diuen y representan a Vostra Excel·lència que [...] està expressament disposat
no ésser lícit ni permès al capità general de aquest Principat, per si ni ministres
alguns, directa o indirectament, palès ni amagadament, ab qualsevol motiu o
potestat, imposar, exigir ni fer exigir vectigal algun, imposició ni contribució [...]
desitjan los diputats y oïdors acudir a la observansa de sos oficis, procurant que los
provincials no sian molestats per ministres y oficials de la capitania general ab la
execució de ditas cridas19.
Els motius de contrafacció per part de la capitania general es van multiplicar
l’any 1674, amb la prohibició d’entrada de mercaderies franceses o que haguessin passat per aquell territori, i se’n va atribuir el control, el registre i la imposició
corresponent de penes. D’aquella disposició se’n derivarien, a més, diverses actua­
cions repressives sobre mercaders catalans (Dantí, 2009: 245-254)20. En el mateix
procés, els diputats denunciaven el frau que cometien directament els propis oficials de capitania:
Acostuman los officials de la Capitania General, quan venan algunas barcas o fustas ab robas o mercaderias a la platja de la present ciutat, fer desembarcar aquellas
y fer-las descarregar en la barraca de dita Capitania General sens haver descarregat aquellas en las casas del General y allí haver pagat los drets a dit General. Y
moltas vegades se’n aportan, ditas robas de dita barraca, restant defraudat lo General de sos drets21.
D’altra banda, tampoc no eren acceptades algunes mesures proposades per la
Diputació per perseguir el frau esmentat, com era la que emparava el diputat
eclesiàstic per excomunicar els qui no paguessin els drets fiscals, a part que obligava els membres dels gremis a jurar-ne el compliment. L’any 1681, el virrei duc
de Bournonville n’impedia l’aplicació i instava Carles II a desautoritzar l’acord
pres per la Generalitat i el Consell de Cent, tal com va fer malgrat que va recollir
en la seva pròpia carta la justificació dels diputats «por lo mucho que se necesita
deste remedio a causa de lo que cada día se van disminuyendo los dichos d[e]
19. Dietaris de la Generalitat de Catalunya, vol. vii, p. 1438-1440.
20. Dietaris de la Generalitat de Catalunya, vol. viii, p. 124-125. Recull les queixes de mercaders
catalans intervinguts per la capitania general, no només en productes que no eren de contraban,
sinó també en els llibres de comptes.
21. Dietaris de la Generalitat de Catalunya, vol. viii, p. 123.
72 Manuscrits 30, 2012
Jaume Dantí i Riu
rechos, de manera que no havrá quien quiera arrendarlos»22. Fins i tot amb atribucions que no depenien del poder reial, com ara les butlles papals que permetien
l’actuació esmentada, les institucions catalanes no aconseguien imposar-se i s’arribava a la pràctica fallida de les seves finances.
En la vessant de la col·laboració i la fidelitat institucional amb el poder reial,
s’ha d’assenyalar la implicació en la defensa, la disponibilitat manifestada tant
per la Diputació com pel Consell de Cent per tal d’aconseguir lleves. Fins als
anys vuitanta, els diputats atenien les sol·licituds de soldats fins a comprometre’s a sortir personalment pel Principat per formar un terç, com succeí amb la
demanda del virrei, el 1675, d’enviar més reforços a l’Empordà: «[...] attenent
ses senyories a la sobredita carta de sa excel·lència, desitjan acudir al major servey de sa magestad [...] se disposaven per a eixir per Catalunya a solicitar llevas
de soldats»23. Sense qüestionar la fidelitat, l’actitud fou de més prevenció, atès
l’augment de dificultats per part de les poblacions a fer qualsevol contribució
nova. Amb tot, amb el retorn de la guerra amb França, el maig de 1689, la Generalitat responia la demanda del virrei Villahermosa amb la creació d’un terç de
quatre-cents homes i el Consell de Cent amb un de cinc-cents, i el 1691 en feia
un altre de tres-cents (Espino, 1999: 250-251)24. Tant la Generalitat com el Consell barceloní van continuar aportant terços des de 1694 i fins al final de la guerra, el 1697, tal com ha estudiat Espino, amb la qual cosa es desmenteix la manca
de col·laboració catalana (Espino, 1999: 258-264). Així i tot, tampoc no es deixaven de presentar les queixes per la indefensió del Principat a causa de la
manca d’acció del virrei Gastañaga davant l’amenaça francesa l’any 1696.
La reacció reial fou la desinsaculació de quatre dels sis consellers sortints
(Simon, 2011: 224).
Pel que fa a l’actitud de les institucions durant la revolta dels Barretines, dins
d’una reiterada manifestació de fidelitat al poder reial i d’estar al marge del moviment, en els anys 1687-1688 la posició dominant va ser la d’oferir-se al virrei per
fer d’intermediadors. El Consell de Cent, però, també es manifestà diverses vegades obertament en contra de les actuacions d’excessiva exigència sobre les poblacions per part del virrei, el marquès de Leganés. En la darrera fase, amb la
radicalització de la revolta l’any 1689, la Generalitat, el Consell de la Ciutat i el
braç militar s’acabaven decantant per un clar col·laboracionisme amb el poder
reial a partir de l’acceptació de contribuir al «donatiu» voluntari proposat pel
virrei Villahermosa. El canvi fou més evident en el cas de la Diputació, amb manifestacions crítiques i fins menyspreadores cap als Barretines, malgrat que es
justifiquessin com una intermediació per evitar mals més greus (Dantí, 1990:
131-138). D’aquella col·laboració, en resultava el reconeixement reial, proto­
col·lari, amb la concessió, als diputats i als membres del braç militar, del títol
d’il·lustres i fidelíssims i, als consellers de Barcelona, del privilegi de cobertura.
22. Dietaris de la Generalitat de Catalunya, vol. VIII, p. 496-497. La carta del rei era de 3 de juliol
de 1681.
23. Dietaris de la Generalitat de Catalunya, vol. viii, p. 80.
24. Dietaris de la Generalitat de Catalunya, vol. viii, p. 1064.
Catalunya entre el redreç i la revolta
Manuscrits 30, 2012 73
Amb tot, el reconeixement vers les institucions catalanes també es pot interpretar com un reflex més de la importància d’aquell aixecament i de la debilitat
de la Corona, ja que, de fet, les actuacions polítiques posteriors van continuar
guiades per la desconfiança i per l’amenaça de la possible vinculació dels revoltats amb França. El duc de Villahermosa, partidari d’una repressió més efectiva
quan es plantejaven les excepcions al «perdó general» que finalment es concedí,
tensava de nou les relacions amb la Diputació i el Consell de Cent, no pas pel
dubte del distanciament amb els aixecats, sinó per l’actitud política que significava que es dirigissin directament al monarca sense considerar el lloctinent. Els
«tres comuns» es queixaven de la indefensió de Catalunya davant de la pressió
francesa, mentre que Villahermosa considerava que les accions conjuntes
d’aquells esdevindrien «un tribunal que no reconozca superior»25. D’altra banda,
el trencament que s’havia produït entre els pagesos revoltats i les institucions
catalanes faria impossible una nova aliança francocatalana tal com procurava
endegar-la l’intendent del Rosselló Ramon Trobat (Jané, 2009: 204-205).
La duresa de la repressió sobre els Barretines no va impedir que encara es
produïssin algunes accions el mateix 1690, especialment a l’àrea que havia estat
de més mobilització —Osona, el Vallès, el Moianès, el Bages i el Lluçanès— i,
posteriorment, al Baix Llobregat, al Penedès i al Garraf, però ja sense la possibilitat de reprendre el moviment (Dantí, 1990: 147-150). La fugida forçada a França d’Enric Torres, Josep Rocafort i Joan Rocabruna, caps dels Barretines, amb
alguns seguidors, coincidia ja amb els efectes de la guerra dels Nou Anys. Si la
revolta havia accentuat l’animadversió cap a l’exèrcit castellà i cap a aquell poder
reial, la guerra generaria alhora una francofòbia creixent.
Si l’acabament de la revolta havia suposat la derrota militar dels pagesos, tot i
la reducció temporal de l’allotjament, així com un cert aïllament social per part
dels qui encapçalaven el redreç, també havia reflectit la debilitat de la monarquia,
en haver d’acceptar la reintegració dels Saiol i els Ciges, com també la relativa
moderació en el perdó general amb exceptuats, en no incloure entre aquests els
comuns de Centelles i Begues, tal com pretenien Villahermosa i alguns membres
del Consell d’Aragó i d’Estat, per temor a un nou aixecament amb el possible
suport francès.
Les institucions catalanes s’havien afeblit, especialment la Diputació, en relació amb l’any 1640, com a conseqüència de les mesures repressives aplicades a
partir de 1652. Malgrat la persistència del control reial, la desconfiança impedí
qualsevol canvi de criteri dels governs de la monarquia sobre la necessària presència militar al Principat, «no siendo menos necesario que para la defensa del
enemigo para que se mantenga esta Provincia»26. Tot plegat, molt lluny de qualsevol noció de neoforalisme, quan, alhora, en aquells darrers anys del segle, es
continuava emprant el recurs de la desinsaculació com a resposta a les queixes
25. BN, ms. 2402, folis 342-343. Així es recollia a l’informe presentat pel virrei Villahermosa a
Carles II, amb data de 15 de desembre de 1690
26. BN, ms. 2402, foli 336. Es tractava de la visió que en tenia el duc de Villahermosa l’any 1690,
un cop acabada la revolta dels Barretines.
74 Manuscrits 30, 2012
Jaume Dantí i Riu
reiterades d’indefensió fins a l’ocupació francesa de Barcelona. Malgrat tot, tant
la Generalitat com el Consell de Cent no deixaren de defensar el compliment de
les constitucions i la legalitat que les emparava, encara que fos sempre sense resposta i amb dissidències internes.
La revolta dels Barretines també va afavorir la configuració de la base de
l’austriacisme pel que fou la principal àrea d’implantació a la Catalunya interior i
per la xarxa de relacions personals que s’establí durant l’aixecament amb aquells
membres de les institucions, cas dels Saiol o dels Pinós amb els Puig de Perafita,
els Sala o els Moragues de Vic. Uns i altres també van participar en l’apropament
que significà el virregnat del príncep Darmstadt, amb qui van mantenir la vinculació quan es tractà del decantament austriacista (Simon, 2011: 227-229).
Així doncs, Catalunya es va moure, en el darrer quart del segle xvii, entre un
redreç econòmic important, però no pas sense dificultats, durant el qual es consolidà una relació fonamental entre el món urbà i una part significativa del món
rural, i, alhora, una revolta oberta en el camp però amb tensions latents bastant
més extenses, on convergien motivacions economicosocials i polítiques. Amb els
efectes de les mesures de repressió política endegades per la monarquia a partir
de 1652 i mantingudes durant tot el període, les institucions catalanes, encara que
estiguessin afeblides, se situaren entre la fidelitat deguda al poder reial i la defensa del compliment de la legalitat pròpia del Principat. Amb tot plegat i les conseqüències de les guerres amb França, es donaven les condicions perquè
l’austriacisme pogués arrelar en diferents sectors socials.
Bibliografia
Albareda, J. (1988). «Els dirigents de la revolta pagesa de 1687-1689: de barretines a
botiflers». Recerques, 20, 151-170.
—(1991). «Catalunya a finals del segle xvii: la continuïtat de la revolta». A: Serra, E.
(ed.). La revolució catalana de 1640. Barcelona: Crítica.
Alsina, J. (1987). «Un interessant manuscrit sobre la revolta dels Barretines». Arrahona,
1, 79-90.
Andreu Sugranyes, J. (1986). Economia i societat a Reus durant la crisi de l’Antic
Règim. Reus: Edicions Rosa de Reus.
Català Roca, P. (1987). La plaga de llagosta a Catalunya (1686-1688). Barcelona:
Rafael Dalmau Editor.
Codina, J. (1987). Els pagesos de Provençana (984-1807). Barcelona: Publicacions de
l’Abadia de Montserrat.
Dantí i Riu, J. (1979). «La revolta dels Gorretes a Catalunya, 1687-1689». Estudis d’Història Agrària, 3, 79-100.
—(1988). Terra i població al Vallès Oriental: Època moderna. Santa Eulàlia de Ronçana:
Ajuntament de Santa Eulàlia de Ronçana.
—(1990). Aixecaments populars als Països Catalans 1687-1693. Barcelona: Curial.
—(2003). «L’afebliment de la Generalitat, 1674-1689: fidelitat institucional i incapacitat
econòmica». A: Dietaris de la Generalitat de Catalunya. Vol. VIII. Barcelona: Generalitat de Catalunya.
—(2008). «Món rural i món urbà. Els Guàrdia de Castellterçol, paraires i arrendataris del
glaç». Pedralbes, 28-II, 887-904.
Catalunya entre el redreç i la revolta
Manuscrits 30, 2012 75
—(2009). «Conflictivitat social i revolta després del Tractat dels Pirineus». A: Jané, O.
(ed.). Del Tractat dels Pirineus a l’Europa del segle xxi: un model en construcció?
Barcelona: Museu d’Història de Catalunya.
Dantí, J. (coord.); Pojada, P.; Gómez Zorraquino, J.I.; Lobato, I.; Gual, V.; Jorba,
X.; Serra, E.; Torras i Ribé, J.M.; Alcoberro, A. (2011). Les xarxes urbanes a
la Catalunya dels segles xvi i xvii. Barcelona: Rafael Dalmau Editor.
Dantí, J. (coord.); Serra, E.; Gual, V.; Alcoberro, A.; Font, J. (2005). Ciutats,
viles i pobles a la xarxa urbana de la Catalunya moderna. Barcelona: Rafael Dalmau
Editor.
Duran i Pujol, M. (1985). «L’evolució de l’ingrés senyorial a Catalunya (1500-1799)».
Recerques, 17, 7-42.
Duran, M. (2003). «Oferta y consumo de tejidos en Cataluña en la segunda mitad del
siglo xvii». Revista de Historia Económica, 21, 61-88.
Espino, A. (1990). <<Ejército y sociedad en la Cataluña del Antiguo Régimen: el problema de los alojamientos, 1653-1689>>. Historia Social, 7, 19-38.
— (1999). Catalunya durante el reinado de Carlos II. Bellaterra: Universitat Autònoma
de Barcelona.
—(2007). Guerra, fisco y fueros: La defensa de la Corona de Aragón en tiempos de Carlos II, 1665-1700. València: PUV.
Ferro, V. (1987). El Dret Públic català: Les institucions de Catalunya fins al Decret de
Nova Planta. Vic: Eumo.
Fontana Lázaro, J. (1955). «Sobre el comercio exterior de Barcelona en la segunda
mitad del siglo xvii: Notas para una interpretación de la coyuntura catalana». Estudios
de Historia Moderna, 5, 197-218.
Forns i Bardají, J. (2004). «Les terres de Lleida en el comerç amb Aragó i Catalunya
(1661-1682)». A: Vicedo, E. (ed.). Fires, mercats i món rural. Lleida: Institut d’Estudis Ilerdencs.
García Espuche, A. (1998). Un siglo decisivo. Barcelona y Cataluña, 1550-1640.
Madrid: Siglo XXI.
—(2004). Barcelona entre dues guerres: Economia i vida quotidiana (1652-1714). Vic:
Eumo.
Gifré i Ribas, P. (1999). «Mercat de la terra i formació de patrimonis agraris (14861720): Una primera aproximació». A: Congost, R. i To, L. Homes, masos i història:
La Catalunya del nord-est (segles xi-xx). Barcelona: Publicacions de l’Abadia de Montserrat.
Gil Pujol, X. (2001). «La Corona de Aragón a finales del siglo xvii: A vueltas con el
neoforalismo». A: Fernánez Albadalejo, P. (ed.). Los Borbones: dinastia y memoria
de nación en la España del siglo xviii. Madrid: Marcial Pons.
Giménez i Blasco, J. (2001). Mataró en la Catalunya del segle xvii: Un microcosmos en
moviment. Mataró: Caixa d’Estalvis Laietana.
Graells, E. (1972). La indústria de claus a Ripoll: Contribució a l’estudi de la farga
catalana. Barcelona: Fundació Salvador Vives Casajuana.
Gual i Vilà, V. (2007). Poblet senyor feudal. Valls: Cossetània.
Jané Checa, O. (2009). Catalunya sense Espanya: Ramon Trobat, ideologia i catalanitat
a l’empara de França. Catarroja-Barcelona: Afers.
Kamen, H. (1978). «Una insurrecció oblidada del segle xvii: l’alçament dels camperols
catalans de l’any 1688». Recerques, 9, 11-28.
Lobato Franco, I. (1995). Compañías y negocios en la Cataluña preindustrial. (Barcelona 1650-1720). Sevilla: Secretariado de Publicaciones. Universidad de Sevilla.
76 Manuscrits 30, 2012
Jaume Dantí i Riu
Martí Fraga, E. (2009). La classe dirigent catalana: Els membres de la Conferència
dels Tres Comuns i el Braç Militar (1697-1714). Barcelona: Fundació Noguera.
Martínez Shaw, C. (1981). Catalunya en la carrera de Indias 1680-1756. Barcelona:
Crítica.
Mirabet, M. (1989). Els Pallarès de Talarn: Petita noblesa rural. Lleida: Ajuntament de
Talarn.
Molas i Ribalta, P. (1977). Comerç i estructura social a Catalunya i València als segles
xvii i xviii. Barcelona: Curial.
Morales Roca, F. (1979). «Privilegios nobiliarios del Principado de Cataluña. Dinastia
de Austria. Reinado de Carlos II (1665-1700)». Hidalguía, 153.
Oliva i Ricós, B. (2001). La generació dels Feliu de la Penya: Burgesia mercantil i
Guerra de Successió entre el Maresme i Barcelona. Lleida: Edicions de la Universitat
de Lleida.
Olivé i Ollé, F. (1989). Valls. De la crisi del segle xvi a la recuperació del segle xviii. La
ciutat, les viles, la comarca: un estudi de la terra i de la seva gent al llarg de l’Antic
Règim. Tesi doctoral inèdita. Universitat de Barcelona.
Pladevall i Font, A. i Simon i Tarrés, A. (1986). Guerra i vida pagesa a la Catalunya
del segle xvii. Barcelona: Curial.
Reglà Campistol, J. (1963). Introducción a la historia de España. Barcelona: Teide.
Ribot García, L. A. (1999). «Carlos II. El centenario olvidado». Studia Historica, 20,
19-43.
Sánchez Marcos, F. (1983). Cataluña y el gobierno central tras la guerra de los Segadores (1652-1679). Barcelona: Edicions de la Universitat de Barcelona.
Segarra i Blasco, A. (1994). Aiguardent i mercat a la Catalunya del segle xviii. Vic:
Eumo.
Serra i Puig, E. (1988). Pagesos i senyors a la Catalunya del segle xvii. Barcelona:
Crítica.
—(2001). «El pas de rosca en el camí de l’austriacisme». A: Albareda et al. Del patriotisme al catalanisme. Vic: Eumo.
—(2004). «Les Valies de Ciutadilla, Maldà i Maldanell: conreus i propietat a la vegueria
de Montblanc (segle xvi)». Homenatge al Dr. Emili Giralt i Raventós. Estudis d’Història Agrària, 17, 901-920.
—(2008). «La propietat. Mercat de la terra i evolució de la renda (segles xvi i xvii)». A:
Giralt i Raventós, E. (dir.). Història Agrària dels Països Catalans. Edat Moderna.
Vol. III. Barcelona: FCRI-Universitats dels Països Catalans.
Simon i Tarrés, A. (1992). «Els anys 1627-1632 i la crisi de Catalunya en el segle xvii».
Estudis d’Història Agrària, 9, 157-180.
—(1993). Pagesos, capellans i industrials de la Marina de la Selva. Barcelona: Curial.
—(2011). Del 1640 al 1705: L’autogovern de Catalunya i la classe dirigent catalana en
el joc de la política internacional europea. València: PUV.
Torras i Ribé, J. M. (1991). «El projecte de repressió dels catalans de 1652». A: Serra,
E. (ed.). La revolució catalana de 1640. Barcelona: Crítica.
—(1993). «El control polític de les insaculacions del Consell de Cent de Barcelona (16521700)». Pedralbes, 13-I, 457-468.
Vilalta, M. J. (1990). Balaguer a la Catalunya moderna. Lleida: Pagès.
Vilar, P. (1966). Catalunya dins l’Espanya Moderna. Vol. II. Barcelona: Edicions 62.
Virella i Bloda, A. (1990). L’aventura ultramarina de la gent de Vilanova i la Geltrú i
la nissaga dels Samà. Vilafranca del Penedès: Museu de Vilafranca.
Manuscrits. Revista d’Història Moderna 30, 2012 77-97
Catalunya i València durant la Guerra de
Successió. «La comuna empresa de la llibertat»*
Carme Pérez Aparicio
Universitat de València. Departament d’Història Moderna
[email protected]
Rebut: octubre de 2012
Acceptat: novembre de 2012
Resum
La mort sense descendència de Carles II situava Europa i la Monarquia Hispànica en una
autèntica cruïlla. Els dos candidats finals al tron, l’arxiduc Carles d’Àustria i el duc d’Anjou,
Felip de Borbó, representaven trajectòries politicodinàstiques ben diferents. Per als Regnes de
la Corona d’Aragó, estava en joc la pervivència del sistema pactista i la defensa dels seus projectes i interessos econòmics. En aquest context, Catalunya i València mantingueren una relació ben estreta, d’ajuda mútua, durant l’etapa de govern austriacista, que continuà després de
la victòria borbònica d’Almansa i de l’abolició dels Furs de València, en un intent de frenar
l’ofensiva militar sobre Catalunya i de restaurar el sistema pactista al Regne de València. Malgrat tot, l’ocupació borbònica de Barcelona i els tractats d’Utrecht i de Rastatt posaren fi a
aquests projectes.
Paraules clau: Guerra de Successió; Catalunya; València; pactisme.
Resumen. Cataluña y Valencia durante la Guerra de Sucesión. «La comuna empresa de la
llibertat»
La muerte sin descendencia de Carlos II situaba a Europa y a la Monarquía Hispánica en una
auténtica encrucijada. Los dos candidatos finales al trono, el archiduque Carlos de Austria y el
duque de Anjou, Felipe de Borbón, representaban trayectorias político-dinásticas bien diferentes. Para los Reinos de la Corona de Aragón, estaba en juego la pervivencia del sistema pactista
y la defensa de sus proyectos e intereses económicos. En este contexto, Cataluña y Valencia
mantuvieron una relación muy estrecha, de ayuda mutua, durante la etapa de gobierno austriacista, que continuó después de la victoria borbónica de Almansa y de la abolición de los Fueros
de Valencia, en un intento de frenar la ofensiva militar sobre Cataluña y de restaurar el sistema
pactista en el Reino de Valencia. A pesar de todo, la ocupación borbónica de Barcelona y los
tratados de Utrecht y de Rastatt pusieron fin a estos proyectos.
Palabras clave: Guerra de Sucesión; Cataluña; Valencia; pactismo.
*
Aquest treball forma part del Projecte d’Investigació «Cambios y resistencias sociales en los
territorios hispánicos del Mediterráneo Occidental en la Edad Moderna», financiat pel Ministerio de Ciencia e Innovación, Projecte nº HAR2011-27898-C02.01.
ISSN 0213-2397 (imprès), ISSN 0214-6000 (en línia)
78 Manuscrits 30, 2012
Carme Pérez Aparicio
Abstract. Catalonia and Valencia during the War of the Spanish Succession. «La comuna
empresa de la llibertat»
After the childless death of Charles II, Europe and the Spanish Monarchy were placed in a real
crossroad. The two final throne’s candidates, Charles, archduke of Austria, and Philip of Bourbon, duke of Anjou, represented really different political-dynastic courses. To the Crown of
Aragon’s Kingdoms, the survival of the constitutional system and their economic interests and
projects’ defence were at stake. In this context, during the Hapsburg’s government, Catalonia
and Valencia maintained a close relationship of mutual aid that continued after the Almansa’s
Bourbon victory and the abolition of Valencia’s Statute-Laws, in an attempt to slow down the
military offensive over Catalonia and to restore the constitutional system in the Kingdom of
Valencia. In spite of everything, Barcelona’s Bourbon occupation and the Treaties of Utrecht
and Rastatt ended these projects.
Keywords: War of the Spanish Succession; Catalonia; Valencia; Parliamentarian system.
Sumari
1. Què hi havia en joc,
amb el canvi dinàstic?
2. A l’espera de la iniciativa
internacional
3. Els projectes compartits. La rebel·lió
dels Regnes de la Corona d’Aragó
4. La victòria borbònica d’Almansa
i la lluita per la supervivència
Bibliografia
L’11 de setembre de 1714 es representà, a Barcelona, l’acte final d’un drama
nacional, el del poble català lluitant fins a l’últim alè per defensar la seva identitat
i les seves llibertats constitucionals, per la pervivència d’un sistema polític que ja
havia estat sentenciat a mort per Felip V tan prompte es produïren les rebel·lions
a la Corona d’Aragó i executat a mesura que les seves tropes van anar recuperant
els distints territoris. L’actitud aferrissada dels austriacistes catalans de resistir el
setge borbònic va ser compartida i també protagonitzada pels valencians i pels
aragonesos que havien cercat refugi a Barcelona després de la victòria filipista
d’Almansa. En efecte, pel que respecta als valencians, la desfeta d’Almansa, del
25 d’abril de 1707, representa l’inici d’una ofensiva institucional i d’una resposta
social per tal d’evitar allò que en aquell moment semblava ja inevitable, com era
l’abolició dels Furs i, amb aquesta acció, la pèrdua de la sobirania, una lluita que,
en les diferents manifestacions que va presentar, va estar estretament vinculada
a l’austriacisme català, amb el qual va compartir, l’11 de setembre de 1714,
un mateix destí. Amb aquesta desfeta i els acords signats a Utrecht i Rastatt, es
consolidava el canvi dinàstic, amb les conseqüències polítiques, econòmiques i
socials que comportava.
Catalunya i València durant la Guerra de Successió
Manuscrits 30, 2012 79
1. Què hi havia en joc, amb el canvi dinàstic?
El fet de compartir els mateixos interessos no era circumstancial. Com és sabut,
la Corona d’Aragó s’havia anat conformant com una Monarquia composta sota
un sistema pactista, que constituïa el seu senyal d’identitat en produir-se la unió
amb la Corona de Castella, formada per un conjunt de territoris units de manera
accessòria sota l’hegemonia castellana. Aquesta identitat històrica diferenciada,
plasmada en els sistemes de govern respectius, no havia impedit que els Habsburg tractaren d’avançar per la senda de l’autoritarisme en els Regnes de la Corona d’Aragó, la qual cosa provocava el descontentament en aquests territoris i
generava un clima cada vegada més tens en les relacions entre el rei i els Regnes.
En conseqüència, no era d’estranyar que la incògnita de la successió suscitara la
preocupació pel futur d’aquestes relacions i, fins i tot, que les consideracions a
favor o en contra dels candidats no foren coincidents en totes dues Corones.
Doncs bé, la mort sense descendents del darrer Àustria, Carles II, en 1700, situava la Monarquia Hispànica, en general, i la Corona d’Aragó, en particular, en una
autèntica cruïlla. Però també a Europa. Per damunt de les implicacions internes
—‌de tot tipus— del canvi dinàstic estava en joc l’equilibri internacional, que es
podia veure alterat significativament si l’herència hispànica contribuïa a crear un
poder hegemònic a Europa. Els tractats de partició acordats per les potències
europees principals no feren sinó provocar la protesta i el rebuig del propi Carles
II, disposat a garantir la integritat patrimonial mitjançant la designació d’hereu,
tal com va fer, el 1698, en la persona del príncep electoral Josep Ferran de Baviera, una candidatura que no sols responia a factors de legitimitat dinàstica, sinó
que també garantia el manteniment de l’equilibri internacional. Això no obstant,
la mort prematura del príncep, un any després, va deixar en escena les dos candidatures finals al tron espanyol, la de Felip de Borbó i la de l’arxiduc Carles
d’Habsburg. Un i altre s’atribuïen un dret preferent, però no van ser raons de legitimitat dinàstica les que mogueren Carles II a designar nou hereu el representant
de la Casa de Borbó, sinó que la raó d’Estat (Molas, 2000) li va fer anteposar la
necessitat de garantir la integritat territorial de la Monarquia i d’evitar una nova
guerra amb Lluís XIV —‌que amenaçava de reclamar l’herència hispana per la
força. Aquesta consideració va passar davant dels drets de la Casa d’Àustria,
l’ajut militar de la qual esdevindria inoperant per la distància. I ho va fer «no sin
repugnancias de la voluntad, vencida de la razón», en paraules del marquès de
San Felipe1.
La decisió del darrer Habsburg responia al parer majoritari de la classe política cortesana, però no mancaren veus favorables als austríacs, com la del comte de
Frigiliana, membre del Consell d’Estat i governador de la presidència del Consell
d’Aragó, molt conscient de les conseqüències negatives que podien desencadenar-se en el cas que un Borbó assolira el tron. Segons la seva opinió, era un greu
1.V. Bacallar i Sanna, marquès de San Felipe (s. a. 1725), Comentarios de la Guerra de
España e Historia de su Rey Phelipe V el Animoso, 2a ed., Gènova, estudi preliminar i notes
de C. Seco Serrano, Madrid, 1957, p. 15.
80 Manuscrits 30, 2012
Carme Pérez Aparicio
error lliurar la Monarquia a França i convertir el Cristianíssim en àrbitre d’Europa, ja que això provocaria la resposta immediata de l’emperador, així com el
rebuig de les potències marítimes, contraposades a França per interessos econòmics, polítics i religiosos, i també d’altres prínceps europeus que havien sostingut
tantes guerres per a mantenir l’equilibri internacional. A més, hi havia el perill
que es declarés una guerra civil, i tot plegat podia portar al desmembrament de la
Monarquia. Malgrat això, no trobava fàcil elegir el camí que calia seguir, perquè
considerava molt incert el futur dels Regnes hispànics, fins i tot en el cas que,
units a la Casa de Borbó, els francesos resultaren victoriosos. El temor a un canvi
del sistema de govern planava, segons ell, sobre el futur de la Monarquia:
Y no sé si sea más deseable que, estando nosotros unidos con los franceses,
quedásemos victoriosos o vencidos, si consideramos con madurez que siempre tendremos más que temer de los franceses victoriosos que de los mismos enemigos.
Aquellos, ahora más complacientes y por eso aplaudidos, pero soberbios e imperiosos, nos mirarán después con desprecio y tratarán como un pueblo de conquista;
aquellos, al contrario, deseando solo el equilibrio de las potencias en Europa, no
alterarán ciertamente nuestras leyes, no pretenderán nuestras dignidades, no destruirán nuestros privilegios y no causarán el menor menoscabo a nuestras prerrogativas. Decidme ahora, y consideradlo vosotros mismos que me escucháis, si puede
sobrevenir mayor desgracia que la de no saber lo que más debemos desear o temer2.
Com no podia ser d’altra manera, les implicacions internacionals de la manca
de successió interferien directament en l’escenari polític espanyol, marcat per
una trajectòria d’enfrontaments entre el rei i els Regnes no castellans, com va
quedar de manifest en la crisi de 1640. En aquells moments, el fracàs del projecte
olivarista va tindre un preu, la independència de Portugal, que comportà la ruptura de la unitat peninsular, però el retorn de Catalunya al si de la Monarquia no va
evitar que, a partir de 1652, si bé va mantenir el sistema de govern establert en les
Constitucions, haguera de suportar la presència d’un contingent militar al Principat i la ingerència del rei en el procés d’insaculació per als oficis de la Generalitat
i la Ciutat de Barcelona. Durant la segona meitat del segle xvii, les reivindicacions
per recuperar l’statu quo ante foren una constant en les difícils relacions entre el
rei i Catalunya, així com la defensa del sistema constitucional (Simon, 2011).
Aquestes i les denúncies de contrafaccions a Catalunya o de contrafurs al Regne
de València, en definitiva, les tensions polítiques, marcaren el desencontre dels
Regnes de la Corona d’Aragó amb la Monarquia.
Amb aquests antecedents, la primera valoració que calia fer, llavors, de les
diferents candidatures al tron espanyol havia de ser necessàriament política, tant
per part de la Corona de Castella com de la Corona d’Aragó, representants, l’una
i l’altra, de trajectòries i models polítics ben diferents. A l’Europa occidental,
2.F. de Castellví (1997-2002), Narraciones históricas, manuscrit existent en l’Österreichisches
Staatsarchiv, de Viena, edició de J. M. Mundet i Gifré i J. M. Alsina Roca i estudi preliminar de
F. Canals Vidal, 4 vols., Madrid, vol. i, p. 171-172. Existix una còpia del manuscrit a l’Arxiu
Nacional de Catalunya amb el títol Narraciones históricas desde el año 1700 al 1725.
Catalunya i València durant la Guerra de Successió
Manuscrits 30, 2012 81
la dinastia francesa era l’exponent més clar d’una política absolutista, centralista i
militarista, que encaixava de ple en el sistema de govern i en els projectes de
futur d’amplis sectors de la Corona de Castella, però generava greus recels a la
Corona d’Aragó, fermament decidida a mantenir el seu sistema constitucional i
l’organització confederal dels territoris que la integraven. Per aquesta raó, la Casa
d’Àustria constituïa la millor opció, malgrat els avenços de l’autoritarisme
monàrquic aconseguits al llarg de dues centúries. És cert que, en un territori i l’altre, l’arribada al tron de Madrid de la dinastia gal·la aportava un avantatge indiscutible, com era el d’establir unes bases sòlides per tal d’acabar amb la secular
enemistat francoespanyola, que tantes pèrdues humanes i econòmiques havia
provocat. Això contribuïa a enfortir, sens dubte, l’opció de la Casa de Borbó a
la Corona de Castella, però en res no debilitava la candidatura dels Àustria a la
Corona d’Aragó, a favor de la qual comptaven, a més a més, unes altres consideracions igualment negatives cap a Felip de Borbó, com ara el temor d’una competència més dura dels productes francesos i el ferm desig de mantenir i estrènyer
els lligams comercials existents amb les potències marítimes, Anglaterra i les
Províncies Unides, que, en 1701, amb la signatura de la Gran Aliança de l’Haia,
donaren suport a la candidatura austríaca. Més endavant, iniciat ja el conflicte
successori, s’afegiren a favor del candidat austríac les promeses fetes pels seus
emissaris, que consistien a atendre les reivindicacions antisenyorials existents en
el camp valencià, però que tampoc no faltaven a la resta dels territoris.
D’altra banda, el recel que despertava la dinastia francesa a la Corona d’Aragó està present en molts testimonis de l’època, de manera directa o indirecta,
començant pel propi testament de Carles II, en el qual ell —‌que no havia jurat les
Constitucions de Catalunya ni els Furs de València, ni com a príncep hereu ni
com a rei— recollia l’obligació dels súbdits de donar possessió al nou rei «precediendo el juramento que deve hacer de observar las Leyes, Fueros y Costumbres
de dichos mis Reynos y Señoríos»3. També la Junta de Govern tractà de neutralitzar el malestar creat per les disposicions d’un suposat Reial Despaig d’1 de
novembre, que el rei no havia pogut signar perquè li havia sobrevingut la mort,
entre les quals hi havia la del manteniment de la Planta de Govern, que es justificava «por ser la que más conviene a vuestra más segura defensa y conservación
de los Fueros, Privilegios Usos y Costumbres de esse Reyno» 4. A més de la
còpia de les clàusules testamentàries i del Reial Decret, els Estaments valencians,
com a representants del Regne, van rebre una lletra del comte de Frigiliana,
governador de la presidència del Consell d’Aragó i conseller d’Estat, on es feia
una crida a l’obediència de les disposicions reials, la finalitat de les quals era
«procurar el logro de quedar en los términos de observancia de los Fueros, Privilegios y Prerrogativas de cada Provincia»5. El mateix expressava el propi Lluís
XIV, en recomanar al seu nét que visités aquests territoris i jurés les seves lleis,
3.
Testamento de Carlos II, edició facsímil, transcripció i estudi preliminar d’Antonio Domínguez
Ortiz, Madrid, 1982, p. 43-49.
4. Arxiu del Regne de València (ARV), Real, 558, f. 146r.-147v.
5.Ídem.
82 Manuscrits 30, 2012
Carme Pérez Aparicio
per fer veure a aquests pobles, zelosos dels seus privilegis, que no tenia intenció
de suprimir-los6. També l’historiador borbònic valencià Josep Manuel Minyana,
a l’inici de la seua obra De bello rustico valentino, contraposava el que ell qualificava d’«imperio plácido y benigno» de la casa d’Àustria a la francofobia generada per les guerres i la dura competència comercial7, un rebuig cap als francesos
i la Casa de Borbó que havia penetrat en tota la població i que, en el cas valencià,
era recollit pel mateix virrei, el marquès de Villagarcia, qui es va fer ressò ben
aviat del clima favorable a la Casa d’Àustria i «el recelo de que, entrando la de
Borbón, experimentarían el severo y riguroso gobierno que publican del Rey
Christianísimo»8. En tot cas, Felip V no estigué a l’alçada de les seues obligacions
i, en el cas valencià, el fet de no haver jurat els Furs ni convocar Corts contribuí,
sens dubte, a mantenir els recels cap a la nova dinastia.
2. A l’espera de la iniciativa internacional
Malgrat tot, el fet que els Regnes hispànics de la Corona d’Aragó compartiren, en
termes generals, un mateix projecte polític, interessos econòmics i reivindicacions
socials semblants, això no va donar pas a una resposta immediata, unànime ni contundent de rebuig al testament de Carles II, que designava hereu el duc d’Anjou.
Mentre el Regne d’Aragó, com a cap de la Corona, era partidari de convocar una
Junta General, com la que es va reunir a Casp, per a tractar de la successió, i mentre Catalunya expressava les seves discrepàncies sobre les suposades disposicions
del darrer Àustria, el Regne de València, des d’una postura rotundament pragmàtica, es va manifestar partidari, sense cap objecció explícita ni aparent, d’acatar el
testament i les disposicions del rei difunt, reconeixent que la voluntat reial havia
estat la de «mirar per la pau, quietud y unió de sos afligits vasalls, observància de
sos Privilegis, Furs, Usos y bons Costums y universal conservació de esta Cathòlica Monarquia»9. No obstant aquests titubejos inicials, Aragó, Catalunya i Mallorca no trigaren gaire a sumar-se a la decisió adoptada pel Regne de València,
perquè ni els Regnes disposaven de recursos econòmics o militars per a fer efectiu
el seu hipotètic desacord, ni era viable dur fins a les últimes conseqüències un
enfrontament contra els Borbons de totes dues bandes dels Pirineus10. Per contra,
 6. A. Baudrillart (1890), Philippe V et la Cour de France, 5 vols., París, vol. i, p. 92. Existix
una traducció al castellà del volum i, amb el títol Felipe V y la corte de Francia, tom i, Felipe V
y Luis XIV, edició i coordinació de C. Cremades, Murcia, 2001, volum i, p. 106.
  7. J. M. Miñana (1752), De bello rustico valentino, l’Haia. La primera traducció al castellà fou
publicada per V. Castañeda en Revue Hispanique, LV, 1922, p. 447-618 (la citació és a la pàgina
456). Hi ha una nova edició revisada del text llatí i una nova traducció amb el títol La Guerra de
Sucesión en Valencia, edició a càrrec de F. J. Pérez Durà i J. Mª. Estellés i González, València,
1985, p. 33.
  8. Archivo Histórico Nacional (AHN), Estado, llib. 216, lletra del virrei al president del Consell
d’Aragó de 15 de març de 1701.
 9. ARV, Real, 558, f. 162v.-164r.
10. Cal no oblidar que el governador de Castelló, don Andreu Montserrat, informava el virrei, mitjançant una carta d’11 d’octubre, que Lluís XIV havia desplaçat a la frontera catalana un contingent militar de 26.000 soldats. ARV, Cartas a los virreyes, Felipe V, 213/3.
Catalunya i València durant la Guerra de Successió
Manuscrits 30, 2012 83
era preferible mantenir la prudència i esperar la resposta i les iniciatives que
pogueren arribar d’altres països europeus, i especialment de l’emperador.
No obstant això, el que queda clar en aquests primers moments és que els
Regnes de la Corona d’Aragó mantingueren una fluida correspondència entre ells
per tal de posar en comú una mateixa veu i d’escenificar una mateixa actitud en
la Cort11, mentre que la Junta de Govern de la Monarquia i els virreis respectius
es mostraven molt atents a qualsevol indici de dissidència en aquests territoris.
En el cas valencià, el marquès de Villagarcía es manifestava especialment preocupat pels esdeveniments que es pogueren produir a Catalunya, sabedor de l’«eco
que puede hazer cualquier novedad del Principado en este Reyno» i encomanava
al governador de Sant Mateu enviar algun confident a Tortosa per a «inquirir [...]
si vienen noticias melancólicas de Barcelona y, en caso que esto suceda (que
Dios no permita), me despache vuestra merced un correo muy ligero que llegue a
esta ciudad un día antes de la estafeta»12.
Però, malgrat que aquest recel no es va fer patent de forma institucional, les
primeres disposicions del virrei revelen fins a quin punt els valencians, en general, i les institucions, en particular, es mostraven atents a qualsevol esdeveniment
que poguera produir-se en el Principat. Les raons eren òbvies. En primer lloc,
perquè formaven part d’una mateixa Corona, però també pel fet que, al llarg del
segle xvii, Catalunya havia estat escenari de grans esdeveniments, la repercussió
dels quals havia afectat de ple el Regne de València. En primer lloc, la revolta de
1640, que havia obligat les institucions valencianes a posar en marxa una sèrie
de mesures per tal evitar-ne la propagació. Desprès, l’ofensiva militarista duta a
terme per Lluís XIV al llarg del regnat de Carles II (Albareda, 1993: 20-31. Torras, 1999: 28-42), raó per la qual el darrer Àustria havia sol·licitat, diverses vegades, la col·laboració dels valencians i els aragonesos en la defensa del Principat
(Espino López, 2007). En aquelles circumstàncies, el Regne de València no havia
dubtat a prestar ajut en forma de soldats. Ho va fer perquè «de la defensa de
aquell Principat redunda la pròpia y peculiar del present Regne» (García Martínez, 1991: 605), una defensa, la pròpia i la general de la Corona, a la qual, cal no
oblidar-ho, estaven obligats tots els Regnes i que es convertí en l’argument més
rotund per tal d’aconseguir la contribució de totes les poblacions valencianes:
[...] a més de estar tots obligats a sa pròpia defensa, per ser aquella natural; considerada la precissa obligació, que a tots en general corre, de acudir a procurar que
no tinguen efecte los danys que poden succehir.
Tot això per solidaritat amb un territori de la pròpia Corona d’Aragó, però
també perquè «seria cruel y despiadada resolució contra nosatros mateixos, el no
procurar fer lo machor y més adelantat esforç» (García Martínez, 1991: 622-623)
11. Les deliberacions de l’Estament Militar en ARV, Real, 558, f. 200v.-211r. També la Ciutat de
València acusà rebut de la comunicació dels diputats de la Generalitat catalana. Arxiu Municipal
de València (AMV), Lletres missives, g3 63, f. 143v.-144v.
12.ARV, Cartas a los virreyes, Felipe V, 45/20.
84 Manuscrits 30, 2012
Carme Pérez Aparicio
en la defensa de Catalunya, com va confirmar el bombardeig francès de la ciutat
d’Alacant l’any 1691. Estava molt clar que, en aquells moments, la defensa del
Principat constituïa la salvaguarda del País Valencià, una situació que es tornarà
a repetir a propòsit del conflicte successori.
En aquest marc i amb aquests antecedents, la possibilitat de donar una altra
resposta per part de la Corona d’Aragó a l’arribada al tron de Felip V es va posposar fins que, per iniciativa de l’emperador Leopold I, es va formar la Gran Aliança
de l’Haia. Un dels primers objectius d’aquesta coalició fou el d’integrar i coordinar tots els grups dissidents, tant de la Corona de Castella com de la Corona
d’Aragó o dels altres territoris de la Monarquia, si bé el fet que aquests preparatius es desenvoluparen en la clandestinitat dificulta un coneixement precís del seu
complex entramat més enllà de notícies fragmentades sobre intercanvis epistolars, la presència d’emissaris imperials o la circulació de propaganda.
Iniciada ja la guerra i trencades les relacions comercials amb els signants del
Tractat de l’Haia, especialment amb Anglaterra i les Províncies Unides, les conseqüències econòmiques hagueren d’influir necessàriament a l’hora de decantar o
d’enfortir voluntats a favor de l’arxiduc, però també la política duta a terme per
Felip V, de permetre la ingerència del rei de França en els assumptes interns de la
Monarquia, d’acceptar disposicions emanades de la Cort de París i —‌el que era
pitjor— en contra dels interessos dels seus súbdits. Malgrat que la comissió de
contrafurs en els Regnes de la Corona d’Aragó havia estat una pràctica habitual
per part dels Àustria, els comesos durant el regnat del primer Borbó, així com les
agressions practicades en els ports pels corsaris i els vaixells de guerra francesos
contra les embarcacions de països neutrals i contra els interessos dels comerciants, a qui se’ls obligava a anar a França a reclamar les seues pertinences, causaren, almenys en el port d’Alacant, un autèntic terratrèmol. A més dels afectats,
totes les institucions valencianes, la Ciutat i la Batlia d’Alacant, els tres Estaments del Regne i fins i tot el virrei i la Reial Audiència mostraren el seu complet
desacord amb les actuacions dels súbdits francesos. També el Consell d’Aragó es
veié forçat a plantejar a Felip V l’obligació, i fins i tot la conveniència, en aquelles difícils circumstàncies, de respectar els Furs i d’actuar amb tota la contundència possible en defensa de la seva sobirania, dels interessos dels seus súbdits i
de la salvaguarda de les embarcacions ancorades en els ports sota l’estendard
reial (Pérez Aparicio, 2008: I, 315-345). D’altra banda, és difícil trobar disposicions relatives al comerç que no resultaren altament lesives per als interessos
dels diferents sectors econòmics valencians i favorables als francesos, la qual
cosa comportà un agreujament de la francofòbia que caracteritzava també la societat valenciana.
3. Els projectes compartits. La rebel·lió dels Regnes de la Corona d’Aragó
La Corona d’Aragó va entrar en l’escenari internacional del conflicte l’any 1703,
a causa de la primera incursió aliada en les seves costes, fins a culminar, en agost
de 1705, amb el desembarcament a Dénia de don Joan Baptista Basset i Ramos i
la proclamació de Carles III. Des del primer moment, quedà ben clar que l’objec-
Catalunya i València durant la Guerra de Successió
Manuscrits 30, 2012 85
tiu prioritari era Catalunya. En un manifest datat el 15 d’agost al navili Gran Bretanya, l’arxiduc es dirigia als valencians per a donar-los a conèixer la seva
presència, rumb al Principat, on s’executarien les operacions necessàries per tal
d’alliberar la Monarquia del jou imposat per Felip de Borbó i per a anunciar el
seu compromís «de acudir al amparo y defensa de este Reyno luego que las disposiciones más precisas de nuestro servicio sean executadas en Cathaluña»13.
Així, s’obrí un compàs d’espera al País Valencià en funció dels esdeveniments
que pogueren produir-se al nord del riu de la Sènia.
Dénia fou la primera població de la Corona d’Aragó i de la Monarquia que es
va rebel·lar contra Felip V el 18 d’agost de 1705. El govern borbònic va enviar
tropes immediatament, però l’intent de recuperar-la va fracassar quan Felip V
decidí concentrar els seus recursos al Principat, convertit, pel desembarcament
aliat, en l’objectiu prioritari dels dos contendents. Totes les tropes borbòniques
enviades a Dénia foren contramanades a Catalunya, totes a excepció d’un regiment de catalans, la fidelitat del qual era motiu de recel i desaconsellava el retorn
a la seva terra. A partir d’aquests fets, els esdeveniments catalans tingueren un
impacte directe sobre el País Valencià. Les institucions valencianes no sols es
mostraven preocupades pel focus austriacista de Dénia i el fort suport que li prestaven els pobles de la Marina, sinó també per les notícies que arribaven de Catalunya sobre el setge aliat al qual estava sotmesa Barcelona i sobre el triomf de la
rebel·lió en diferents comarques. Els preocupava de manera especial la situació
de Tortosa, considerada l’antemural del Regne, per la seva situació estratègica, la
qual cosa li permetia dominar una àmplia extensió de territori a una banda i l’altra de l’Ebre. De fet, la caiguda de Tortosa, a les darreries del mes de setembre,
produí un efecte de contagi immediat a les terres del nord del País Valencià, «la
mayor parte se a olgado, prometiéndose llegarà el día de juntarse con ellos», i
especialment a Vinaròs, que es va rebel·lar el dia 7 d’octubre gràcies a l’ajut prestat pels miquelets catalans14.
Aquests dos focus austriacistes valencians, incomunicats per terra per sengles
regiments borbònics, desenvoluparen, no obstant això, una intensa activitat per
mar, en estreta relació amb Catalunya i amb la resta del País, a l’espera dels esdeveniments finals al Principat. Sense més recursos militars que dos regiments, destinats només a bloquejar Dénia i Vinaròs, la resta del territori es trobava totalment
desprotegida, mentre l’activisme dels seguidors de l’arxiduc augmentava i generava un clima d’inseguretat que les institucions valencianes transformaren en tota
una allau de peticions de socors. No obstant això, el Govern borbònic, mancat de
mitjans suficients per defensar Catalunya, no pogué atendre les necessitats militars del Regne i el deixà abandonat a la seua sort. Aquesta indefensió va ser
denunciada una vegada i una altra pels tres Comuns, Ciutat, Regne i Diputació,
com també per uns altres personatges de gran rellevància, com ara l’arquebisbe
de València, qui va plantejar al rei la impossibilitat que un sol regiment —‌el que
13.AHN, Estado, lligall 265/33.
14.Ibídem. Lletra de don Joan Antoni Hurtado de Amézaga a don Joseph Grimaldo de 30 de setembre de 1705.
86 Manuscrits 30, 2012
Carme Pérez Aparicio
bloquejava Vinaròs— servira per a «detener la corriente de sedición de Cataluña
y asegurar que no levanten otra semejante nuestros paisanos»15. Les raons eren
contundents, especialment després de la rebel·lió de Tortosa, perquè, quan no hi
haguera altres motius, bastarien els ferms vincles socials i econòmics existents
amb les terres del Maestrat de Montesa, de Morella i la Plana de Castelló, on els
veïns, el bisbe i el Capítol tortosins posseïen béns, rendes i fruits estimats en
50.000 rals de vuit.
D’altra banda, les circumstàncies eren molt diferents en relació amb les de
1640, quan les institucions valencianes aportaren els mitjans que tenien a l’abast
per tal d’evitar la pèrdua de Tortosa i d’impedir que es propagara la rebel·lió a
terres valencianes. Pel contrari, en 1705, Catalunya i el País Valencià compartien
els objectius polítics, els projectes econòmics i les inquietuds socials. El fort descontentament cap a la dinastia francesa i a la seua acció de govern era també
comú i transcendia l’àmbit institucional per projectar-se cap a totes les capes
socials. La repressió aplicada per les tropes borbòniques en trànsit cap a Catalunya, amb l’incendi i la destrucció d’algunes poblacions de la Marina, o les extorsions i els abusos comesos per les que bloquejaven Dénia i Vinaròs contribuïren a
decantar voluntats cap a la causa austriacista. Al mateix temps, el triomf de la
rebel·lió a Catalunya i el control de la Mediterrània per part de l’armada aliada
posaven més en evidència la indefensió dels valencians i accentuaven el malestar
entre la classe política, que ja no dubtava a fer saber a Felip V que perillava la
fidelitat del Regne per la manca de defensa: «nuestra lealtad se halla en el último
trance y en la más crecida confusión [...] y si vuestra Magestad. no se sirve mirarnos con piedad y socorrernos promptament, como la necesidad lo pide, este
Reyno no puede mantenerse»16. En octubre, el mateix Govern borbònic donava
per feta la pèrdua del Regne de València, fins al punt d’ordenar la sortida dels
dos regiments que bloquejaven Dénia i Vinaròs, a fi d’evitar que caigueren en
mans dels rebels, una decisió finalment revocada per la protesta enèrgica i general que va provocar. En definitiva, la més absoluta indefensió per terra i per mar i
l’exhibició de força per part dels aliats, a més de les raons exposades anteriorment, feien inevitable el triomf austriacista al País Valencià. Per acabar-ho de
rematar, el dia 30 de novembre, es van emetre dos Reials Decrets. El primer
declarava rebels i enemics els catalans i ordenava la confiscació i el segrest de
tots els seus béns, i el segon prohibia el comerç amb Catalunya. Aquestes disposicions constituïren un colp dur per als altres Regnes de la Corona d’Aragó, atès
que mantenien vincles familiars, socials, econòmics, culturals i polítics molt
estrets amb el Principat17.
Els plans dels aliats, tal com l’arxiduc havia expressat en el manifest publicat
el mes d’agost, eren els de concentrar totes les forces en l’empresa de ser proclamat rei a Barcelona i deixar per a una segona fase les operacions conduents a obte15.AHN, Consejos, Estado, lligall 279, carta de l’arquebisbe a Grimaldo de 9 d’octubre de 1705.
16. Ibídem, representacions dels Estaments, la Diputació i la Ciutat de València al rei de 9 i 10 d’octubre de 1705.
17.AHN, Consejos, llib. 2.451, f. 256v.-257v.
Catalunya i València durant la Guerra de Successió
Manuscrits 30, 2012 87
nir l’obediència dels valencians. Va ser, però, un fet imprevist el que va capgirar
aquestes previsions: el regiment de catalans que bloquejava Dénia a les ordres de
don Rafael Nebot va decidir abraçar la causa austriacista. Aquesta circumstància
va permetre que els assetjats abandonassen el marquesat i iniciassen la marxa cap
a la capital del Regne, que capitulà davant els generals Basset i Nebot el dia 16 de
desembre de 1705. D’aquesta manera, amb a penes alguns centenars de soldats
catalans i el suport i l’entusiasme d’amplis sectors socials, els valencians proclamaren rei l’arxiduc sense que fos necessària la presència de tropes aliades.
A partir d’aquells moments, i units per uns mateixos interessos, es va estrènyer la vinculació entre Catalunya i València. A finals de gener de 1706, i gràcies
a l’arribada d’importants contingents de tropes aliades i de miquelets catalans, la
ciutat de València es va poder alliberar del bloqueig al qual va ser sotmesa per
part de l’exèrcit borbònic i escapar així d’una ja prevista suspensió dels Furs
(Pérez Aparicio, 2008: II, 358-360). Poc temps després, quan la ciutat de Barcelona va ser assetjada per les tropes de Felip V, els valencians contribuïren, especialment amb cavalls, a defensar-la, seguiren amb força preocupació l’evolució
dels esdeveniments i celebraren amb tota mena de festejos la retirada de Felip V i
les seves tropes de Catalunya18. Poc després, el triomf de les rebel·lions a la Corona d’Aragó es va completar amb les dels Regnes d’Aragó i Mallorca, però aquesta trajectòria compartida es va truncar un any després amb la victòria borbònica
d’Almansa, el 25 d’abril de 1707, que permeté que Felip V iniciara immediatament la recuperació dels Regnes de València i Aragó.
4. La victòria borbònica d’Almansa i la lluita per la supervivència
Davant l’arribada de l’exèrcit vencedor, i d’acord amb les ordres procedents de
Barcelona, el govern austriacista abandonà la ciutat de València camí del Principat. L’acompanyaren moltes famílies valencianes especialment vinculades a la
causa de l’arxiduc, una xifra que alguns dietaristes eleven fins a 5.000 persones.
A diferència de Barcelona, protegida per la fortalesa de Montjuic, la capital del
Regne mancava absolutament de recursos defensius. Situada en una planura, tan
sols estava cerclada per una muralla incapaç de suportar un atac amb tots els ets i
uts, i més encara en aquelles circumstàncies, perquè tota l’artilleria havia estat
traslladada al Principat o distribuïda entre les poblacions que estaven en condicions
de resistir. El mateix virrei, comte de la Corzana, en abandonar la capital, havia
recomanat al govern municipal que no oferís resistència al vencedor, a fi d’evitar
les represàlies borbòniques i la destrucció de la ciutat19.
No obstant això, el triomf borbònic marcà l’inici de la resistència. De fet,
la capital trigà dos dies a fer efectiva l’obediència als ducs d’Orleans i Berwick,
18. L’evolució dels esdeviments a Catalunya fou recollida pel dietaristes de l’época. I. Planes,
Sucessos fatales de esta Ciudad y Reyno de Valencia, volum i, Biblioteca Valenciana, ms. 159;
Ortí i Mayor, Diario de lo sucedido en Valencia desde el día 3 de octubre de 1700, hasta el día
1º de septiembre de 1715, Biblioteca Històrica de la Universitat de València (BHUV), ms. 460.
19.AMV, Lletres Reials, h3 16, f. 212.
88 Manuscrits 30, 2012
Carme Pérez Aparicio
el 8 de maig de 1707, a causa d’una violenta reacció popular. El temor al càstig
col·lectiu i a la repressió individual, que prendria forma en la supressió dels Furs i
Privilegis del Regne, la imposició de fortes multes, empresonaments i confiscacions, estava més que justificat per les disposicions adoptades pel govern borbònic al llarg de 1706, a mesura que l’exèrcit va anar recuperant algunes poblacions.
Així havia esdevingut a la ciutat d’Oriola, capital de la Governació dellà Xixona,
que fou saquejada per resistir-se a prestar obediència a Felip V, va veure abolits
els seus Privilegis, governada pel nou virrei, don Lluís Belluga, sense respectar
els Furs, sotmesa al control de l’exèrcit i obligada a satisfer elevades quantitats
de diners i grans per a mantenir les tropes20 (Castellví, 1997: II, 190-195).
Consumat el domini borbònic de la capital i amb aquests antecedents i d’altres, la preocupació principal de la classe política va ser la d’obtenir el perdó reial
per a evitar el que semblava inevitable. Foren els tres Comuns valencians, Ciutat,
Regne i Diputació, els que posaren en marxa tota una sèrie d’iniciatives per a
obtenir el perdó del rei i tractar de pal·liar així el càstig per la rebel·lió. Cal dir,
d’entrada, que aquesta iniciativa institucional, pacífica, va estar protagonitzada
pels més fidels seguidors del Borbó, molts dels quals havien patit represàlies i
confiscacions sota el govern de l’arxiduc, i es va traduir en una sèrie de missives
al rei, a la reina, a destacats membres de la Cort i, fins i tot, al mateix rei de França, per tal que actuaren de mediadors davant Felip V21. El perdó reial va arribar
amb un Decret de 5 de juny22, que, això no obstant, es limitava a la pena de la
vida i altres penes corporals dels que abandonaren les armes, però no va evitar el
Decret d’abolició dels Furs, signat el 29 de juny de 1707. Fou llavors quan la
Ciutat de València acordà l’elaboració d’un memorial per manifestar com d’injust i d’injustificat era aplicar aquell càstig a tots els valencians de forma indiscriminada i en el qual posava de manifest la indefensió que havia patit el Regne.
Aquesta vegada, fou el duc de Medinaceli i Cardona, també duc de Sogorb i marquès de Dénia, qui va fer a mans de Felip V la petició de recuperar els Furs, amb
la contundent resposta per part del Borbó d’ordenar el trasllat al castell de Pamplona de don Josep Ortí i don Antoni Blanquer, artífexs de la iniciativa. Amb tot,
aquesta reivindicació va ser molt present al llarg del regnat del primer Borbó
—
‌‌també dels seus successors—, període en el qual no mancaren els anuncis de
devolució de tots els Furs que no foren contraris a la sobirania reial ni les reiterades peticions respecte a aquesta qüestió, sense que, finalment, els valencians
veieren restaurat ni tan sols el dret civil, que sí que conservaren uns altres territoris de la Corona d’Aragó (Peset, 1972; Pérez Aparicio, 2009).
Aquesta ofensiva institucional fou paral·lela a un ampli moviment de resistència armada. Després d’Almansa, els aliats ordenaren la ràpida retirada de les
restes del seu exèrcit cap a Catalunya, però deixaren guarnicions militars en
les poblacions fortificades. Es tractava d’entrebancar l’avenç de l’exèrcit borbònic i de mantenir aquells enclavaments estratègics que, en un futur més o menys
20. Castellví, Narraciones históricas, op. cit., II, p. 190-195.
21.AMV, Lletres missives, g3 64, f. 1r.-12r.
22. BHUV, ms. 17/2.
Catalunya i València durant la Guerra de Successió
Manuscrits 30, 2012 89
immediat, pogueren afavorir una contraofensiva aliada. D’altra banda, molts austriacistes valencians es disposaren a resistir amb les armes a la mà. Les milícies
valencianes contribuïren a defensar les places fortificades i molts voluntaris —‌els
miquelets— combateren, en una guerra de guerrilles, contra les tropes ocupants.
En tot moment, disposaren del suport aliat i dels miquelets catalans i, al mateix
temps, participaren de forma molt activa en totes aquelles operacions que tenien
com a objectiu rebaixar la pressió militar borbònica sobre Catalunya. Ho van fer
establint una directa i estreta col·laboració entre l’austriacisme militant de totes
dues bandes del riu de la Sènia.
Com és sabut, malgrat les conseqüències transcendentals i immediates que es
derivaren de la batalla d’Almansa, especialment per als valencians i els aragonesos, aquesta batalla no significava el final de la guerra, ans al contrari. El primer
obstacle amb què toparen els vencedors fou Xàtiva, que es va mostrar disposada
a resistir fins a les últimes conseqüències, la qual cosa va obligar el cavaller
d’Asfeld a prendre la ciutat a l’assalt, el 24 de maig, i a lluitar casa per casa, carrer per carrer, en una dramàtica i sagnant operació, que va culminar unes quantes
setmanes després amb l’ordre de destruir-la, incendiar-la i deportar-ne els habitants a Castella (Castellví, 1997: II, 363-365)23. A la mira d’aquests esdeveniments, Alzira va capitular, sense resistència, el 5 de juny i tot seguit les tropes
borbòniques s’encaminaren cap a Dénia. A primeries de juliol començà l’atac,
però el setge no va donar els resultats previstos (Castellví, 1997: II, 365-367)24.
Al mateix temps, l’exèrcit havia iniciat una sèrie d’operacions al nord del
País amb els ulls posats en Tortosa. La importància d’aquesta empresa requeria,
això no obstant, llargs preparatius abans de posar-hi el setge. Calia, doncs, actuar
prèviament en les comarques valencianes veïnes, especialment als Ports i al
Maestrat, en aquell moment un veritable escut protector de les terres de l’Ebre, i
on encara existien distints focus de resistència, el més important dels quals era
Morella. D’Asfeld començà per atacar Xert a primeries de setembre, però no
era fàcil dominar aquelles terres, perquè les dificultats orogràfiques exigien un
esforç considerable per recuperar unes poblacions fortament austriacistes, que, a
més, disposaven del suport dels miquelets catalans i necessitaven després guarnicions que n’asseguraren l’obediència, uns recursos militars que eren molt necessaris a Catalunya25.
La recuperació de la ciutat de Lleida —‌que no del castell— per part dels borbònics, el dia 13 d’octubre, els permeté intensificar les operacions al nord del
País Valencià. L’objectiu següent fou Ares, una població situada en la part més
abrupta del Maestrat i dotada d’una fortalesa inexpugnable, malgrat que només
disposava d’una petita guarnició. A les darreries de novembre, les tropes franceses de Felip V entraren a sang i foc en la població, però no aconseguiren ocu23.Castellví, Narraciones históricas, op. cit, II, p. 363-365. Miñana, De bello..., op. cit., p. 558-565,
La Guerra..., op. cit., p. 203-212.
24.Castellví, Narraciones históricas, op. cit, II, p. 365-367. Miñana, De bello..., op. cit., p. 566-567,
La Guerra..., op. cit., p. 212-214.
25. Planes, Sucessos fatales..., op. cit., volum i, f. 208v.-209r. i 246r.-v.; Miñana, De bello...,
op. cit., p. 573-574; La Guerra..., op. cit., p. 224-225.
90 Manuscrits 30, 2012
Carme Pérez Aparicio
par-ne el castell i s’hagueren de retirar 26. Des d’allí, l’exèrcit es traslladà a
Morella, que, a més de ser capital de la comarca dels Ports, gaudia d’un enclavament estratègic i d’una formidable fortalesa, des de la qual dominava una vasta
extensió de territori a cavall entre els tres Regnes peninsulars de la Corona d’Aragó. En aquells moments, era també el refugi de molts austriacistes valencians,
alguns dels quals havien ocupat càrrecs rellevants durant el govern de l’arxiduc.
Els aliats havien dotat Morella d’una guarnició de tropes angleses i portugueses,
a les quals calia afegir les milícies pròpies i un important contingent de miquelets
valencians, catalans i d’altres procedències que hi tenien la base. El 4 de desembre, començà el setge formal i, tres dies més tard, es va iniciar el bombardeig que
va acabar amb l’entrada de l’exèrcit el dia 12 i amb la capitulació del castell el
dia 1727. La pèrdua de Morella deixà Tortosa en el punt de mira i en l’objectiu
immediat de les operacions militars borbòniques. També va constituir un dur colp
per a l’austriacisme valencià: «será de grande consecuencia para poner freno a
los migueletes, que tenían allí su retirada, para salir a robar en este Reyno»,
en paraules del dietarista borbònic Planes28.
Pas a pas, no sense dificultats, l’exèrcit borbònic anava consolidant el domini
sobre el territori. L’any 1708, es va iniciar, amb un nou triomf, la rendició d’Alcoi el 9 de gener29 (Santonja, 2008: 75-77 i 79-80). Malgrat tot, Dénia es mantenia fidel a l’arxiduc i els miquelets continuaven molt actius a la Marina, on
intentaren establir bases d’operacions noves a Guadalest i Finestrat. L’ajut prestat
pels austriacistes catalans a través del port de Dénia era vital perquè poguessen
sobreviure. No obstant això, la campanya militar de l’any 1708 tenia com a primer objectiu Tortosa. Els preparatius s’iniciaren a les darreries del mes de maig i
principis de juny. Com en els esdeveniments de 1640, el setge de Tortosa esdevenia de vital importància per als valencians, si bé en 1708 les postures estaven
dividides: d’una banda, els austriacistes, en connexió amb els catalans i l’exèrcit
aliat, disposats a impedir que la ciutat caiguera en mans de l’exèrcit borbònic; de
l’altra, els seguidors de Felip V, que donaven suport a les operacions militars del
seu exèrcit.
Conscients de la transcendència de l’operació, el govern de Catalunya tractà
de posar en marxa distintes iniciatives per tal d’evitar el setge. Entre aquestes iniciatives, Miñana, l’historiador valencià, destaca l’intent de provocar una nova
rebel·lió al País Valencià que obligara els borbònics a retirar-se o, almenys, a
dividir els seus efectius. L’operació resultà fallida. En comparació amb els fets de
1705, quan Dénia, primer, i la capital, després, proclamaren rei l’arxiduc sense
comptar amb tropes aliades, les circumstàncies havien canviat radicalment.
Hi havia un exèrcit d’ocupació al territori per a evitar noves rebel·lions, les pobla26.Ibídem, p. 576 i 228-229, respectivament.
27. Miñana, De bello..., op. cit., p. 576-577; La Guerra..., op. cit., p. 229-231; Planes, Sucessos
fatales..., op. cit., volum i, f. 233v., 234r. i 243v.-244v; Castellví, Narraciones históricas,
op. cit., volum ii, p. 368.
28. Planes, Sucessos fatales..., op. cit., volum i, f. 234r.
29. Miñana, De bello..., op. cit., p. 577-580; La Guerra..., op. cit., p. 231-235; Castellví, Narraciones históricas, op. cit., volum ii, p. 546-547.
Catalunya i València durant la Guerra de Successió
Manuscrits 30, 2012 91
cions estaven desarmades i els aliats havien de concentrar tots els seus efectius a
Catalunya. Fracassat aquest intent, es va establir un pla per tal de reagrupar totes
les quadrilles de miquelets —‌l’única força armada del austriacisme valencià en
aquells moments— disperses per les muntanyes després de la caiguda de Morella. Es tractava d’aprofitar la reduïda presència d’efectius militars borbònics a les
comarques del nord per a prendre una plaça forta que els servira de base d’operacions des d’on pogueren impedir el subministrament de provisions i pertrets a les
tropes borbòniques que operaven en Catalunya.
La població elegida va ser Sogorb, situada en la comarca de l’Alt Palància,
als peus d’un turó coronat per un alcàsser. El seu interès estratègic raïa en el fet
d’estar situada en la principal via de comunicació amb el Regne d’Aragó i pròxima al camí entre València i Catalunya, molt transitat en aquells moments pels
combois militars. Cap allí van confluir uns quants centenars de miquelets amb la
intenció d’ocupar-la els primers dies de juny de 1708, mentre uns vaixells anglesos es deixaven veure des de la platja de València, per tal de fomentar una nova
rebel·lió a la capital que no s’arribà a produir. Malgrat que l’operació semblava
que disposava del suport dels segorbins, la ràpida resposta del governador de
València, don Antoni del Valle, i l’arribada de reforços des de Terol aconseguiren vèncer la resistència dels miquelets i fer-los abandonar l’empresa30.
Aquest fracàs d’obrir un nou front austriacista al País Valencià convertí Tortosa en el nou escenari de confrontació. La ciutat de l’Ebre constituïa un enclavament estratègic de vital importància per a Catalunya i, per la proximitat amb el
Regne de València, n’era considerada també l’antemural. Per aquestes raons,
el govern de l’arxiduc havia dut a terme diverses obres de fortificació després de
la batalla d’Almansa i hi va concentrar importants contingents militars. Al llarg
del mes de juny, es feren els preparatius necessaris per a iniciar l’atac, que durà
fins als primers dies de juliol. El dia 10, els assetjats demanaren la capitulació,
que es va fer efectiva l’endemà davant el duc d’Orleans, qui també va exigir el
lliurament de la fortalesa d’Ares del Maestrat, que estava sota el comandament
del governador de Tortosa31. Amb aquesta pèrdua, l’austriacisme valencià va
patir un dur colp: «se entregó Tortosa, con la cual se tenía más en freno a los
rebeldes del reino de Valencia, que se habían unido a los catalanes»32.
Assolit aquest important objectiu, les operacions militars al País Valencià
evolucionaren de manera ràpida i favorable per a l’exèrcit borbònic, que pogué
encarar amb més possibilitats d’èxit la recuperació dels ja únics bastions austriacistes: Dénia i Alacant. Prompte començaren els preparatius per a assetjar la capital del marquesat, que disposava d’una important guarnició angloportuguesa
formada per 1.500 soldats, milícies valencianes i nombrosos miquelets, als quals
30. Miñana, De bello..., op. cit., p. 589-593; La Guerra..., op. cit., p. 247-252; Ortí i Major,
Diario..., op. cit., p. 280v.
31. Una còpia de les capitulacions de Tortosa en Castellví, Narraciones históricas, op. cit., volum ii,
p. 575-578. El capítol referit a Ares és el número 22.
32. Bacallar i Sanna, Comentarios..., op. cit., p. 156-157; Castellví, Narraciones históricas,
op. cit., volum II, p. 526-534 i 579; Miñana, De bello..., op. cit., p. 587-588 i 593; La Guerra...,
op. cit., p. 246 i 252.
92 Manuscrits 30, 2012
Carme Pérez Aparicio
es van sumar distints reforços enviats des de Catalunya. Per contra, a les darreries
d’octubre, arribaren des del Principat més de 10.000 efectius, 24 canons i 9 morters, «excesivo número para la débil plaza de Denia», segons l’opinió de Castellví 33. La forta concentració de tropes i d’artilleria responia a la importància que
tenia per als dos contendents, però també generava grans expectatives entre maulets i botiflers. Per als primers, Dénia era el bressol de l’austriacisme, refugi de
miquelets i pont de comunicació marítima amb Catalunya i les Illes. Per als
segons, prevalia el desig d’eradicar tots els reductes de dissidència, amb l’esperança de veure’s lliures de la presència de l’exèrcit i de les fortes càrregues i abusos que patien i, al mateix temps, d’acabar amb el focus més important de
l’activisme proaustríac, una ciutat «llena de todos los hombres facinerosos
de este Reino, siendo el asilo de todos los pícaros, de donde salen por mar y tierra
a insultar, robando a los pasajeros»34. Els preparatius per a l’assalt començaren
el 5 de novembre. El resultat fou l’entrada de les tropes el dia 12 i la capitulació
del castell el 17.
Des de Dénia, les tropes prengueren el camí d’Alacant. La ciutat havia estat
dotada pels aliats d’una nombrosa guarnició, a més de les milícies locals i un
gran contingent d’uns 5.000 miquelets, d’acord amb la seua importància estratègica, derivada de ser el millor port marítim valencià i de posseir una fortalesa
imponent. El primer pas era ocupar la ciutat i tractar d’impedir qualsevol comunicació entre el castell i el mar, l’única via per la qual podria rebre ajut. El 3 de
desembre, el comandant de la guarnició oferí la rendició per tal d’evitar els
estralls de l’assalt i, a canvi de conservar el castell a l’espera de reforços. No obstant això, l’arribada d’un estol aliat amb tropes de desembarcament, el 15 d’abril
de 1709, no va poder aconseguir els seus objectius i, finalment, el castell va capitular el dia 1935.
Dos anys, des del 25 d’abril de 1707, tardà l’exèrcit borbònic a vèncer la
resistència militar i controlar el País Valencià. No obstant això, sense el paraigua
protector de les places i les guarnicions aliades, la dissidència es mantingué molt
activa, ja fóra amb les contínues operacions dels miquelets contra els combois
militars borbònics i contra les poblacions i els botiflers més significats, ja fóra
amb els contactes continus amb Catalunya, afavorits per la presència d’espies i
per una intensa correspondència amb el Principat, que trobava en el mar una via
33. Castellví, Narraciones históricas, op. cit., volum ii, p. 547-548. Planes recollí també notícies
abundants sobre els preparatius del setge a Dénia i l’evolució dels esdeveniments. Aquestes notícies formaven part del volum ii del seu dietari —‌avui en parador desconegut— i foren publicades en el diari Las Provincias. L’esmentat volum va pertànyer a don Josep Martínez Aloy.
Les notícies relatives a aquest volum han estat tretes de l’esmentat diari, la referència de les quals
és donada per la data que hi figura. La Biblioteca Valenciana posseeix, en el Fondo Carreres,
signatura 2.542, els retalls de premsa que recullen les notícies extretes del dietari.
34. Planes, Sucessos fatales..., op. cit., volum ii, anotació corresponent al día 10 de novembre de
1708.
35.AHN, Estado, leg. 350-2, el contingut de les capitulacions de la Ciutat en carta del cavaller
d’Asfeld a don Josep de Grimaldo datada en Alacant el 3 de desembre. Sobre tots aquests esdeveniments, vegeu Castellví, Narraciones históricas, op. cit., volum ii, p. 618-621; Miñana,
De bello..., op. cit., p. 598-600 i 603-604; La Guerra..., op. cit., p. 259-261 i 264-265.
Catalunya i València durant la Guerra de Successió
Manuscrits 30, 2012 93
segura i ràpida de comunicació. Les raons d’aquesta activitat intensa eren provocades pel creixent descontentament cap al Govern borbònic a causa del progressiu i insuportable augment de la fiscalitat, el desprestigi dels nous ministres,
acusats de lladronici, o la presència de l’exèrcit i els abusos practicats sobre una
població vençuda, que no feien sinó mantenir viva l’esperança d’un retorn al
domini austriacista amb la recuperació consegüent dels Furs. En aquest sentit, la
difusió contínua de notícies, com la que circulà en juny de 1709, sobre l’arribada
imminent de l’arxiduc per a recuperar el País amb l’ajut dels miquelets, o la presència en Tarragona d’un estol anglès amb la missió de traslladar tropes a les costes valencianes, o fins i tot la veu d’haver-se produït ja un desembarcament en
Alacant, contribuïa a alimentar la dissidència i a crear un clima general d’inseguretat, amb el qual es pretenia que «estas voces causen recelos y temor para que
Felipe V, nuestro Rey, mande retirar a este reino soldadesca de la que tiene en
Cataluña, disminuyendo su ejército en Cataluña»36.
L’any 1710 va estar marcat per grans esdeveniments que van ser a punt de
canviar el rumb de la guerra. A començament de l’estiu, poc abans que Felip V
començara la campanya militar, es va posar en marxa una nova operació de
diversió de l’exèrcit borbònic a Catalunya. Es tractava d’organitzar una nova
sublevació al País Valencià amb el desembarcament de tropes angleses. Les notícies que comunicava el comandant borbònic a l’Ajuntament de València, el 4 de
juliol, avisaven de la presència en Salou d’un estol aliat, de més de quaranta naus
angleses, destinat —‌en opinió de Caetano— a algun port proper a la capital per a
afavorir la sublevació37. La realitat, però, fou molt diferent. El desembarcament
de miquelets —‌que no de tropes regulars— es va intentar fer a les platges de
Vinaròs i Orpesa, potser amb la intenció d’assaltar i destruir el gran magatzem
de gra que hi havia38.
Els esdeveniments militars de l’estiu, amb les victòries aliades d’Almenara i
Saragossa, capgiraren de dalt a baix el rumb de la guerra. L’arxiduc entrà de nou
a Saragossa, i Aragó recuperà els seus Furs, mentre es desfermava un clima d’intensa eufòria entre els austriacistes valencians, que consideraven imminent l’arribada de Carles III: «quanto antes será lo mismo en Valencia, pues están
los ánimos deseosos de ver abrogadas las leyes castellanas, su papel sellado y los
aloxamientos de los paysanos en esta Ciudad y Reyno extinguidos», quelcom
que, per al dietarista borbònic Planes, representava «el mal de los males»39. No
obstant això, els aliats decidiren donar prioritat a l’entrada en la capital de la
Monarquia, perquè consideraren que bastaria enviar un petit cos d’exèrcit a
València per a aconseguir recuperar-la, però l’operació va fracassar. La presència, a primeries de setembre, de vuit embarcacions enfront del Grao, amb el nou
36. Planes, Sucessos fatales..., op. cit., volum ii, dies 4, 19 i 22 de juny i 12 i 17 d’agost de 1709.
37.AMV, Libros Capitulares, D 7, f. 142-143, deliberació d’1 de juliol de 1710. La carta de Caetano en D 8, f. 168.
38. Planes, Sucessos fatales..., op. cit., volum iii, f. 69r., 76r., 77r. i 78v.
39. Ibídem, f. 98v.-99r., dia 30 d’agost de 1710. L’Ajuntament escrigué immediatament una carta al
rei per a manifestar el seu pesar per la desteta i oferir-se per al que fos necessari. AMV, Lletres
Missives, g 3 65, f. 32v.-33r.
94 Manuscrits 30, 2012
Carme Pérez Aparicio
virrei austriacista, el català comte de Savallà, mil catalans de desembarcament i
molts dels valencians que estaven a Barcelona no fou suficient davant les amenaces del governador, don Antoni del Valle, de bombardejar la ciutat si es produïa
la rebel·lió40. També resultà fallida l’empresa d’ocupar el tron, i l’arxiduc hagué
d’abandonar Madrid mentre les tropes aliades patien les severes desfetes de
Brihuega i Villaviciosa, de 9 i 10 de desembre. El rumb de la guerra es decantava
de nou a favor de Felip V.
L’any de 1710 es va tancar amb mals auguris per als aliats i, per tant, per als
austriacistes valencians, que, no obstant això, mantingueren una intensa activitat i
comunicació amb Catalunya, alimentada també per tants valencians com havien
trobat refugi al Principat i desitjaven ansiosament restaurar el sistema foral. Un
fluid intercanvi de correspondència i la contínua difusió de notícies sobre suposades arribades de l’armada anglesa i holandesa i de desembarcaments aliats continuaren al llarg de 1711 i 1712, i foren una arma molt eficaç per a mantenir activa
la dissidència i en peu de guerra els miquelets. Fins i tot en 1713, evacuades ja les
tropes de Catalunya i assetjada Barcelona per l’exèrcit de Felip V, a València, va
córrer la veu —‌sorprenent— de l’arribada d’una gran armada procedent del nord
d’Àfrica, disposada a assetjar la ciutat per tal d’alleujar la pressió militar sobre la
capital del Principat41.
També des de Barcelona s’alimentava l’esperança que es produís un canvi de
rumb amb la possibilitat de disposar d’una rebel·lió de valencians i aragonesos,
oprimits per una dura repressió i disposats a contribuir a l’empresa comuna de la llibertat, si les circumstàncies eren favorables. Així s’expressava don Manuel Ferrer i
Sitges en la transcendental reunió celebrada pel Braç Militar el 6 de juliol de 1713:
Los Regnes d’Aragó i València, que és just considerem com a nostres germans,
units per tantes centúries en tants solemnes repetits actes de Corts generals en
indissoluble separació, companys en tantes conquistes, que vui violentment sufren
la més dura i tormentosa despotiquès i que en nostres dies han sabut son gran valor
i coratge, tan notori al món com llastimós a la memòria, defensar los privilegis i
llibertats en indefensos pobles, comarques i muntanyes, si la sort los presenta la
més perillosa ocasió, reprendran les armes i fent últim extermini de ses vides sacudiran tan insuportable servitud i ajudaran a la comuna empresa de la llibertat42.
La solidaritat dels valencians —‌i també dels aragonesos— residents a Barcelona no es va fer esperar. El comte de Cirat, don Gaspar Bernat Calatayud Vilarig
i Carròs, i don Josep Vicent Torres i Eiximeno, en nom del Regne de València,
manifestaven la voluntat de seguir la resolució dels Comuns catalans de prendre
40. Planes, Sucessos fatales..., op. cit., volum iii, f. 100v. i s., dia 1de setembre i s.
41.Ibídem., volum iii, f. 21v., 22r., 50r., 76r., 85v., dies 28 i 31 de març, 28 de juny i 2 de setembre
de 1712 i volum iv, f. 186r., dia 4 d’agost de 1713.
42. Discurs de Don Manuel Ferrer i Sitges. Aquest document forma part de l’obra de CASTELLVÍ,
Narraciones históricas, op. cit, III, p.798. Ha estat publicat per J. Albareda (1996), Escrits
polítics del segle xviii, tom i, Despertador de Catalunya i altres escrits, Capellades, Eumo Editorial, p. 97-119 (la citació en la pàgina 113).
Catalunya i València durant la Guerra de Successió
Manuscrits 30, 2012 95
les armes per a defensar i continuar la guerra en nom de Carles III i a favor de les
lleis i els privilegis, com si foren nadius del Principat:
Desean los valencianos manifestar su constancia, celo y fidelidad a su legítimo rey
y señor y dar a V. E. F. un verdadero testimonio de su reconocimiento siguiendo
la tan laudable resolución en que V. E. F. deliberó publicar la continuación de la
guerra en nombre del rey nuestro señor y conservación de las leyes y privilegios
[...] La nación valenciana ha resuelto asegurar a V. E. F. que ha deliberado sacrificarse por las mismas razones junto con V. E. F. y que están prontos en concurrir
en quanto V. E. F. considere poder contribuir a este justo y honroso fin, considerándoles como nativos de este E. y F. Principado43.
Es tractava també d’una decisió amb la qual els valencians volien correspondre al fet que Catalunya havia estat el suport principal de Jaume I en la conquesta
del Regne «en la feliz expulsión de los moros de su Patria». Fruit ara d’aquesta
col·laboració, unides Catalunya i València «en el honor y interés común», es formaren dos regiments, el de la Mare de Déu dels Desemparats i el de Sant Vicent
Ferrer. El primer, d’infanteria reglada, fou comandat per Torres i Eiximeno, com
a coronel, per Tomàs Anglesola, Joan Antoni Corradó i Francesc Maians, successivament, com a tinents coronels, i per Vicent Esteve de Lago, com a sergent
major; el segon, de fusellers, estigué a les ordres de Joan Vila i Ferrer, primer, i
de Josep Ortí, després. El tinent coronel era Ramon Bordes (Albertí, 1977: 148149, 164, 252, 382). Hi hagué, però, més valencians que agafaren les armes. Castellví recull la presència d’una companyia solta a les ordres del també valencià
Josep Marco, anomenat el Penjadet. N’hi va haver d’altres que formaren part de
diferents unitats com a oficials, entre els quals hi havia Francesc Carròs de Vilaragut, el coronel Felip Armengol de Folc, el capità de granaders Mulet, el també
capità Manel Muñoz i altres44.
Això no obstant, si algun valencià brillà amb llum pròpia en la defensa de
Barcelona fou Joan Baptista Basset i Ramos (Cervera, 2006; Pérez Aparicio,
1981 i 2008), qui, en la seua condició de general de batalla, va assumir el comandament de l’artilleria45. El gran líder austriacista popular havia estat processat en
1706 per les irregularitats comeses durant el seu govern, al qual s’afegí, un any
després, un procés militar per haver abandonat la defensa de Dénia quan era
assetjada per les tropes borbòniques. Aquest darrer procés va concloure amb un
Reial Decret de 5 de gener de 1708, pel qual era «suspendido de todos los puestos
y honores militares por el tiempo que será de mi Real agrado». (Pérez Aparicio,
2009.2: 163-164) A partir d’aquesta data, no hi ha referències a la situació de
Basset fins al 1711, quan tot sembla indicar que, a causa del seu retorn a Viena,
l’arxiduc va alçar la suspensió. La importància de la seua actuació com a general
43. Representación que en 12 de julio dieron los valencianos a los tres comunes de Cataluña ofreciéndose a la defensa de Barcelona, en Castellví, Narraciones históricas, op. cit., volum iii,
p. 815.
44. Ibídem, volum iv, p. 36, 353-354, 357.
45. Ibídem, volum iii, p. 695, 704.
96 Manuscrits 30, 2012
Carme Pérez Aparicio
de l’artilleria en la defensa de Barcelona és sobradament coneguda gràcies a les
memòries de Castellví. Com altres valencians, fou apressat l’11 de setembre i
traslladat al castell d’Ondarrabia i després al de Segòvia, d’on fou excarcerat en
1724 a causa del seu precari estat de salut (Muñoz González-Catà Tur, 2005:
28-33, 37, 242-243, 247, 252-253). Allí morí, pobre, el 15 de gener de 1728 i fou
soterrat per caritat en l’església de Santa Eulàlia de Segòvia46.
Amb l’ocupació borbònica de Barcelona, Felip V recuperava tot Catalunya
i restava a l’espera de restablir la seua autoritat a les Illes. Només Menorca i
Gibraltar quedarien, finalment, en mans angleses, però uns altres territoris importants, els Països Baixos, Milà, Nàpols o Sicília, foren desmembrats de la Monarquia Hispànica, amb la qual cosa es frustrà la creença de Carles II que només la
Casa de Borbó podia garantir el manteniment de la seva integritat territorial. D’altra banda, els tractats d’Utrecht i de Rastatt acabaren també amb l’intent dels austriacistes de la Corona d’Aragó d’obtenir el reconeixement de la identitat
politicoconstitucional de cadascun dels Regnes que la integraven. Fins i tot els
borbònics valencians seguiren amb molta atenció les notícies segons les quals, en
1713, l’emperador va proposar que els tractats recolliren la segregació dels territoris hispànics de la Corona d’Aragó:
Fue el emperador precisado a proponer la separación de la Monarquía de España.
Y, en caso de no tener grata aceptación, ofrecer contentarse con la Corona de
Aragón y quando ni de esta la tuviessse, con su fidelíssimo Principado de Cataluña
y a todo trance con que quedasse libre y República bajo la Augustíssima Casa y de
los aliados47.
Malgrat tot, l’esperança de recuperar els Furs es mantingué viva i aflorà en
forma de peticions, ja fóra per part de les institucions valencianes, ja fóra de
caràcter general per les capitals dels antics Regnes de la Corona, quan les circums­
tàncies eren especialment favorables a una receptivitat més gran per part dels
monarques de la Casa de Borbó, sense que, finalment, aquestes aspiracions fores
satisfetes.
Bibliografia
Albareda i Salvadó, J. (1993). Els catalans i Felip V: De la conspiració a la revolta
(1700-1705). Barcelona: Ediciones Vicens Vives.
Albertí, S. (1977). L’onze de setembre. Barcelona, Albertí Editor, 3a ed.
Cervera Torrejón, J. L. (2006). Joan Baptista Basset: Vida i mort del líder maulet.
València: Tres i Quatre.
Espino López, A. (2007). Guerra, Fisco y Fueros: La defensa de la Corona de Aragón en
tiempos de Carlos II, 1665-1700. València: Universitat de València.
García Martínez, S. (1991). Valencia bajo Carlos II: Bandolerismo, reivindicaciones
agrarias y servicios a la Monarquía. València: Ajuntament de Villena.
46. Agraïsc a don Alfonso Ceballos Escalera que m’haja facilitat la notícia i les dades de la seua mort.
47. Planes, Sucessos fatales..., op. cit., volum iv, 218v.
Catalunya i València durant la Guerra de Successió
Manuscrits 30, 2012 97
Molas Ribalta, P. (2000). «La razón de Estado y la sucesión española». A: La razón de
Estado en la España Moderna. València, Publicacions de la Real Sociedad Económica
de Amigos del País, 27-36.
Muñoz González, A. i Catà i Tur, J. (2005). Repressió borbònica i resistència catalana (1714-1736). Madrid: Muñoz-Catà.
Pérez Aparicio, C. (1981). De l’alçament maulet al triomf botifler. València: Tres i Quatre.
—(2008). Canvi dinàstic i Guerra de Successió: La fi del Regne de València. València:
Tres i Quatre.
—(2009-1). «La respuesta de los valencianos a la abolición de los Fueros». A: La sociedad valenciana tras la abolición de los Fueros. València: Institució Alfons el Magnànim, 161-192.
¾(2009-2). “Don Juan Bautista Basset y Ramos. Luces y sombras del líder austracista
valenciano”. Estudis, Revista de Historia Moderna, 35, 133-164.
Peset Reig, M. (1972). «Notas sobre la abolición de los Fueros de Valencia». Anuario de
Historia del Derecho Español, XLII, 657- 715.
Santonja, J. L. (2008). La desfeta d’Alcoi. Alcoi: SCA Ediciones.
Simon Tarrés, A. (2011). Del 1640 al 1705. L’autogovern de Catalunya i la classe dirigent catalana en el joc de la política internacional europea. València: Universitat de
València / Institut d’Estudis Catalans.
Torras i Ribé, J. M. (1999). La Guerra de Successió i els Setges de Barcelona (16971714). Barcelona: Rafael Dalmau Editor.
ARTICLES
Manuscrits. Revista d’Història Moderna 30, 2012 101-123
El concepto histórico de alianza
en el Occidente cristiano
Montserrat Jiménez Sureda
Universitat Autònoma de Barcelona. Departament d’Història Moderna i Contemporània
[email protected]
Recibido: octubre de 2012
Aceptado: diciembre de 2012
Resumen
Este artículo sitúa los orígenes de la interpretación eclesiástica occidental del concepto de alianza en un universo cultural judeocristiano y romano. Asimismo, relaciona los conceptos de pacto
y propiedad con el de soberanía y plantea diferentes evoluciones e interpretaciones históricas de
los mismos.
Palabras clave: pactismo; alianza; soberanía; identidad; Roma; Occidente.
Resum. El concepte històric d’aliança a l’Occident cristià
Aquest article situa l’origen de la interpretació eclesiàstica occidental del concepte d’aliança en
un univers cultural judeocristià i romà. A més a més, relaciona els conceptes de pacte i propietat
amb el de sobirania, alhora que planteja evolucions i interpretacions històriques diferents dels
esmentats conceptes.
Paraules clau: pactisme; aliança; sobirania; identitat; Roma; Occident.
Abstract. The historic concept of alliance in the Christian Western World
This article places the origins of the ecclesiastic Western interpretation of the concept of alliance in a cultural universe simultaneously Judeo-Christian base and Roman. Likewise, it relates
the concepts of covenant and property with that of sovereignty and raises different evolutions
and historical interpretations of the same ones.
Keywords: covenant; sovereignty; identity; Rome; Western World.
ISSN 0213-2397 (imprès), ISSN 0214-6000 (en línia)
102 Manuscrits 30, 2012
Montserrat Jiménez Sureda
Sumario
1. Introducción
2. La Roma antigua como crisol
3. Contenidos e implicaciones
del concepto de alianza
4. «Sola fides». El concepto de alianza
bajo la perspectiva del individuo
5. «Per me reges regnant» o «Quod in
coelis sol hoc in terra caesar est».
Fuentes e interpretaciones
del concepto de soberanía
6. Pacto, soberanía y propiedad
7. El virrey de Dios
8. El vicario doméstico
Bibliografía
1. Introducción
El pensamiento filosófico occidental ha utilizado conceptos aparentemente simples, como los de individuo y sociedad, y abiertamente complejos, como los de
alianza, pacto, soberanía o propiedad, para definir su articulación política y su
identidad colectiva desde unas raíces helenas percibidas como comunes a todo
este pensamiento.
El presente artículo reflexiona sobre cómo la antigua Roma y el universo cultural judío explicitado en la Biblia son la base a partir de la cual las figuras más
señeras del pensamiento occidental reelaboran constantemente tales conceptos de
base griega, adecuándolos a las necesidades de cada coyuntura histórica.
Buena parte de los estudios sobre el pensamiento político son coyunturales.
Focalizan en una época concreta y suelen estar determinados por unos hechos
posteriores que actúan a modo de índices de impacto social de la superestructura.
La potencia factual de la revolución inglesa y de las revoluciones americana y
francesa ha sido el barómetro que ha medido la importancia de las teorías políticas de los pensadores del siglo xvii y de la Ilustración. Si este tipo de análisis que
se fija en una época concreta es imprescindible, también lo es el focalizar en las
fuentes originales en las que se basaron quienes elaboraron pensamiento político.
A la vez que reconoce la importancia de la antigua Roma en el campo del pensamiento político occidental, este artículo remarca la trascendencia de las fuentes
bíblicas para el uso medieval de determinados conceptos, cuales fueron los de
alianza y soberanía, y reivindica, así, el papel de la aristocracia del pensamiento
eclesiástico como productora de filosofía política. El artículo se fija en la gestación y el uso de conceptos políticos en el mundo occidental.
Asimismo, en el artículo, se plantea una relación básica entre los conceptos
anteriormente explicitados y la descripción de diferentes vías evolutivas que han
tenido los mismos, todo lo cual ha implicado hacer una selección y asumir unas
omisiones, de las cuales se ha sido consciente.
No se pretende hacer una historia lineal de cada concepto en sentido cronológico, así que no se diseccionan ideas en profundidad examinando sus cambios de
El concepto histórico de alianza en el Occidente cristiano Manuscrits 30, 2012 103
significado en pos de una mayor adaptación a épocas que exigían tal mutación.
Tampoco se busca la exhaustividad nominal a través de un listado de las figuras
más conocidas del pensamiento político occidental. De este modo, en el texto,
hay ausencias llamativas de pensadores de la talla de John Locke.
La materia prima de las disciplinas humanísticas occidentales es el hombre. Un
hombre cuya esencia sigue siendo la misma que analizaban los padres de la filosofía. Para entender a ese hombre, incluso los filósofos más contemporáneos siguen
remontándose a Platón. Etimológicamente, ser original es volver a los orígenes. La
historia, decían los antiguos griegos, no es más que la filosofía puesta en ejemplos.
La explicitación de los paradigmas mentales políticamente correctos en cada
coyuntura histórica ayuda a entender la actuación de los personajes rectores de
esos mismos momentos. O, al menos, ayuda a entender los pretextos honorables
de que se sirvieron esos personajes rectores. Muchas veces sin pretenderlo y otras
veces de manera voluntaria (abierta o encubierta), filósofos y pensadores prestigiosos colaboraron en definir la manera de actuar más pragmática de quienes gobernaban a los hombres. Todos ellos, filósofos y pensadores, son también personajes
históricos, incardinados en un momento y en unas circunstancias que conforman
una parte, al menos, de su actuación. Una manera de aprehender la realidad y a
quienes la construyen es entender las diferentes representaciones de la misma. Este
artículo, también, pretende apuntar la importancia de un campo de análisis para el
cual es sumamente útil la colaboración estrecha entre la filosofía y la historia.
2. La Roma antigua como crisol
En la antigua Roma, la religión formaba parte del gobierno. La posición religiosa
más importante de aquella Roma era la de pontifex maximus (Bouché-Leclerq,
1975). El pontífice máximo tenía poder político y religioso a la vez y solía ostentar cargos administrativos y militares (Haeperen, 2002). Gozaba, por consiguiente, de un gran prestigio inmaterial que revertía en una enorme proyección social
(Barchiesi, Rüpke, Stephens, 2004). Era el más distinguido de los representantes
del Estado en Roma y en toda el área que ésta dominaba.
Desde que Julio César, el primero de entre los triunviros (Balsdon, 1967;
Cairns y Fantham, 2003)1, asumió el pontificado máximo en el año 63 antes de
Cristo fue usual que los emperadores subsiguientes uniesen a su dignidad política
la más alta de las representaciones en materia de religión (Hurlet, 2009; Nogales
y Rodà, 2011)2. Los emperadores de Roma actuaban, de hecho, como los dignatarios superiores de la religión oficial del imperio (Ando, 2008). Se entiende que el
cristianismo, al desvincular la religión de la política, fuese percibido, desde
el primer momento, como una amenaza: «Al César lo que es del César, a Dios lo
1.
2.
El primer triunvirato se inició en el año 59 aC.
En la Roma republicana, el cargo de imperator se daba al comandante en jefe. Los gobernadores
provinciales solían serlo, ya que dirigían al ejército emplazado en la provincia puesta bajo su
responsabilidad. A partir del césar Augusto, imperator fue el título dado a la máxima autoridad
civil y militar romana.
104 Manuscrits 30, 2012
Montserrat Jiménez Sureda
que es de Dios»3. Con anterioridad al triunfo de las ideas de Jesús de Nazaret,
lo que era de Dios pasaba inmediatamente a ser dominio del César.
Para más abundamiento, todos los emperadores romanos, desde el primero de
ellos, Augusto, fueron deificados a su muerte (Nogales y González, 2007; Gasperini y Paci, 2008). De hecho, muchos actuaron como tales ya en vida. Exigían una
reverencia faraónica por parte de sus gobernados. Este culto imperial, además,
ayudaba a la mejor aceptación de la dominación romana por parte de los habitantes de los territorios conquistados, tal y como fue favorable a los españoles que
desembarcaron en América una primera consideración de dioses (Torres, 1952;
Étienne, 1958; Lozano, 2010). Es decir, cumplía una función política de mantenimiento de una estructura imperial (y una mentalidad sin la cual la anterior era
inviable) (Lamuà, 2012; Mateos, 2006).
Ahora bien, si un solo Dios alternativo acaparaba creencias, veneración y
culto, ¿qué espacio ultraterrenal les quedaba a ellos, a los emperadores romanos?
Deberían limitarse a disfrutar de los honores terrenales y a esperar una larga y
laica memoria por parte de los sucesores de sus gobernados. Demasiada lenidad
se pedía a quien podía resolver la cuestión con unos trazos escritos.
Desde esa interesada perspectiva política, el cristianismo tenía mucho de sacrilegio, es decir, de irreverencia hacia lo sagrado. En este caso, de sacrilegio personal o irreverencia a un sacerdote. Siendo éste nada menos que el pontifex maximus,
la representación jerárquicamente superior de la autoridad religiosa del Estado, la
falta era susceptible de aparecer, además, como alta traición (Engberg, 2007; Barnes, 1984). A pesar de ello, no faltaron autores cristianos que se aventuraron (si
bien de forma críptica en la mayoría de las veces, puesto que la reacción solía ser
virulenta) a refutar la parafernalia cosmológica del culto imperial (Friesen, 2001).
Muchos conceptos políticos de la Europa moderna tenían cimientos teológicos en la Antigua Roma. Así, el de guerra justa (bellum iustum) (Loreto, 2001;
Calore, 2003)4, el de ley (lex) (Schulz, 1946) o el de religión (religio) (North,
2000). Uno de los sentidos etimológicos de ésta última, asumido por Firmiano
Lactancio y san Agustín, le daba el contenido de «re-ligare», de reconectar, de
rehacer un vínculo, el que unía a los hombres y a los dioses (un solo Dios, en el
pensamiento cristiano). Más tarde, esos mismos cristianos tomarían, de la Biblia
y de la tradición hebrea, el sentido contractual de la palabra (Kogan, 2008). La
alianza entre Dios y los hombres.
El pactismo, en este sentido formal, no sería una forma política ajena a Dios y
a los cristianos que le adoraban para los sucesores de éstos últimos. Como concepto filosófico (más todavía que como instrumento de la práctica política), pues, el
pactismo es axial en las civilizaciones judía y cristiana, ya que se encuentra en la
base misma de su identidad religiosa colectiva, tal y como la expresa el libro
3.
4.
Mt 22,21.
Una parte importante del derecho romano se refiere al derecho de gentes —‌ius gentium— y en
él se explicitan convenciones referentes a tal concepto. Cicerón escribió sobre ello en De los
deberes. También lo trataron, extensamente, pilares del cristianismo como san Agustín o santo
Tomás de Aquino.
El concepto histórico de alianza en el Occidente cristiano Manuscrits 30, 2012 105
sagrado de ambas religiones: el Pentateuco o los cinco primeros libros de la Biblia
judía (la Torá) o la Biblia cristiana (Chinyere, 2002). Por ello, precisamente,
muchos defensores de la teoría pactista de la edad moderna fueron eclesiásticos.
3. Contenidos e implicaciones del concepto de alianza
Tanto Roma como otras civilizaciones precedentes se vincularon a otros pueblos
o particulares mediante pactos y convenios que daban forma a alianzas políticas y
privadas para la consecución de determinados objetivos apetecibles para aquellos
que las integraban (McCarthy, 1963; Wright, 2009). De hecho, un sistema político complejo (independientemente de la cronología en la que se desarrolle) no
puede funcionar sin usar esa herramienta vital en su engranaje, tanto en asuntos
internos cuanto en relaciones exteriores.
De la praxis política propia de sociedades con un cierto nivel de complejidad
formal, el concepto de contrato o pacto pasó al texto bíblico, donde adquirió un
sentido, más complejo, de alianza. Y de la Biblia, ya transformado por la interpretación religiosa del mismo, el concepto de alianza volvió a la política con el
añadido de nuevas connotaciones morales (Kalluveettil, 1982), con un potente
tercero (Dios) entre las partes contratantes anteriores.
Esta nueva alianza participaba implícitamente en un sentido positivo de beneficio para quien la suscribía. También exigía, más que el atenerse a la literalidad
de lo estipulado, un compromiso moral, una actitud vinculante, en la forma y en
el fondo (Berrigan, 1961).
Como acontecía con el pueblo romano, en la Biblia, aparecen explícitamente
cuatro tipos básicos de alianza: la sagrada o establecida entre Dios y los hombres;
la política o suscrita entre naciones o pueblos; la privada, que acordaban los individuos entre sí, y, como la tercera, pero en un sentido aún más restringido: la que
vinculaba a una pareja en matrimonio (Hillers, 1969).
Como concepto, estos tipos de alianza se articulaban mediante pactos y se
parecían, en esencia, a un contrato, tal y como éste era entendido por el derecho
romano, que es la base de esta misma disciplina legal en Occidente (Schulz,
1946). No en vano, en la Roma clásica, uno de los significantes de religio vincula
el concepto a un contrato.
Para los judíos y los cristianos, el sentido dominante del concepto era el
sagrado. De numerosos textos bíblicos, se infería que Dios había establecido una
relación de pactos y alianzas, ya con su pueblo, ya con algún elegido.
Al ser asumido, entendido e interpretado como una estructura organizativa
del propio discurso bíblico, el concepto teológico de alianza devino (además de
un cañamazo para tejer la explicación de las Sagradas Escrituras) un pilar de las
identidades judía y cristiana, un eje organizativo de la misma a nivel global. De
entrada, el ser parte de un pacto con la divinidad otorgaba un sentido identitario
de pueblo elegido (y una legitimidad moral para los actos que ejecutaba ese
mismo pueblo elegido por Dios) para todo aquél que conseguía articular esta idea
(Finguermann, 2008). Las religiones monoteístas solían desarrollar (aunque fuese
de manera implícita) este ligamen (Peters, 1990).
106 Manuscrits 30, 2012
Montserrat Jiménez Sureda
El concepto de alianza era, además, un potente cohesivo social que se encontraba en la base misma de la articulación mental y cultural del concepto de comunidad de sociedades construidas a partir del monoteísmo, como la judía y la
cristiana (Smith, 2008). Obviamente, el concepto fue cambiando a medida que lo
hacían las sociedades en las cuales el mismo se desarrollaba5. En la edad media y
en la época moderna, pasar de pacto a comunidad fue entendido como una manera de adquirir una identidad, como una forma de comprenderse para las sociedades que desarrollaban la explicación pertinente.
Aquellas mismas sociedades, a medida que se definían (mediante adjetivos
y sustantivos), hallaban palabras y conceptos que expresaban lo contrario a lo
que ellos decían (y/o creían, y/o querían) ser. Son axiales las conclusiones a las que
llegan los filósofos especializados en la lógica del lenguaje. Hay que tener en
cuenta que identidades y representaciones son temas esenciales (estrechamente
vinculados entre sí) del análisis filosófico desde sus mismos orígenes griegos. En
el sentido que liga el pensar y el ser, por ejemplo, las afirmaciones de Parménides
conectan con las de Descartes y con las teorías ilustradas que presentaban al
mundo como representación. En 1979, el filósofo alemán Gothard Günther halló
la lógica y transformó en modelos matemáticos (en base a símbolos abstractos
tan parecidos esencialmente como las letras y los números) conceptos como la
identidad y la contraidentidad6. Tales explicaciones se aplicaron a antagonistas
que cumplían, entre otras, la misión de reforzar su sentido de la identidad y la
cohesión del grupo social entero (Schremer, 2010).
Cuando uno de los miembros del grupo cuestionaba alguna de las características del mismo y ponía en peligro tanto su homogeneidad cuanto el papel de sus
dirigentes, no era inusual que fuese expulsado (física y/o psicológicamente) de él,
además, era sometido a algún proceso de liminización7 (como en el caso de los
mártires romano-cristianos del Imperio entre los siglos i y iv), entre los cuales se
contaba el aplicarle alguna de las definiciones de los que se habían perfilado
vigorosamente como contraidentidades. Éste último fue el caso de los castigados
por herejes en la Europa medieval o moderna (Peters, 1980; Laursen, Nederman
y Hunter, 2005)8. En España, no fue raro que el cargo legal los asimilase a los
judíos o a los musulmanes (Valdeón, 2004; Bennassar, 1981).
Las nuevas identidades colectivas, surgidas a partir del siglo xviii en Occidente, dieron otra vuelta de tuerca al concepto. Rousseau, por ejemplo, dejó atrás los
ribetes sacros del concepto de alianza y se fijó sólo en los componentes civiles de
lo que pasó a llamar no alianza, sino contrato social (Bertram, 2004; Boucher y
Kelly, 1994)9. Ahora bien, es preciso tener en cuenta que pensadores contemporá5.
6.
7.
8.
9.
Una percepción cristiana actual en Cartledge y Mills, 2001.
Léanse, al respecto, las observaciones de Heidegger, 1969, p. 22-88.
El concepto de liminización fue acuñado por el también disidente (académico) y padre de los
estudios sobre el folklore en Francia A. van Gennep, 1960.
Como todos los conceptos, el de herejía fue adecuándose a las necesidades de los grupos dominantes en las sociedades que los generaban.
Podemos encontrar una historia lineal del pensamiento «contratualista» desde el siglo xvii en
adelante en Boucher y Kelly, 1994.
El concepto histórico de alianza en el Occidente cristiano Manuscrits 30, 2012 107
neos y aun posteriores a Rousseau integraron con éxito los componentes religiosos
y los civiles de conceptos como alianza, pacto y contrato en la articulación y explicación de comunidades emergentes o reformadas (Allen, 2005).
4. «Sola fides»10. El concepto de alianza bajo la perspectiva del individuo
Con la interpretación personal de la Biblia, los reformadores del siglo xvi enfatizaron un aspecto de la alianza, el compromiso personal, el pacto que un individuo
establecía con Dios y renovaba a través de su fe. Frente a la fusión en una identidad colectiva cristiana (ortodoxa o disidente), tan propia de la edad media,
la Reforma hizo del reencuentro de las individualidades y de la potenciación de la
identidad personal un paradigma aceptable. En adelante, con el marchamo de
lo políticamente correcto, el individuo podía autorrepresentarse en el pacto suscrito con Dios.
En una sociedad como la medieval, con un diseño estamental delineado con
vigor y con unas identidades corporativas y personales tan encajadas en él, la
posibilidad de una autonomía religiosa como la que ofrecía esta modalidad de
pacto individual con el Creador dotaba, a quien creía ejercerlo, de un notable sentido de autogobierno que podía revertir en un incremento de su amor propio, de
lo que se ha definido, en la época contemporánea, como autoestima.
En el siglo xvii, Thomas Hobbes ejemplificaría gráficamente, en la portada
de su Leviatán, el concepto de soberanía en un gigante hecho de la suma de una
infinidad de voluntades más pequeñas que él. Este gigante lleva una espada en la
mano derecha y un báculo en la izquierda. Un báculo, como los obispos, como
los vicarios de Dios en la Tierra. Ambos objetos son símbolos, respectivamente,
del poder civil y del religioso. Si se desarrollaba plenamente la idea de pacto
individual, la reforma cedía el báculo (o, al menos, el usufructo del mismo) a una
sola persona, que adquiría así soberanía personal en lo religioso, es decir, capacidad de escoger libremente usando como instrumentos interpretativos sus propias
habilidades para entender los contenidos de la palabra de Dios.
Esta especie de soberanía contingente se convertía en una primera forma de
soberanía, que acercaba el hombre a la Trascendencia y, en el fondo, lo colocaba
ante el abanico de posibilidades que suponía el hecho de poder redefinirse. La
autodeterminación religiosa era una forma de libertad. Convertía a los individuos
en soberanos, les dotaba de una autoridad suprema sobre sus decisiones, no sujetas a la constricción de un poder humano superior al propio. Según estos postulados, el papel del rey como potestad suprema en lo religioso era una herejía, es
decir, una elección corrupta y consciente de una senda contraria al contenido de
la palabra de Dios, de la doctrina cristiana. De ahí que la Inglaterra de Enrique
10. Los reformadores del siglo xvi simplificaron su perspectiva teológica en cinco lemas esenciales
conocidos como «los cinco solas», a saber, sola Scriptura, sola fide, sola gratia, solo Christo y
soli Deo gloria. En este caso, la sola Scriptura (es decir, ‘sólo mediante la Biblia’) indica que el
libro entre los libros es la única fuente absoluta de doctrina cristiana, con un mensaje (la palabra
de Dios) capaz de llegar, sin mediación humana interpuesta, al entendimiento y al corazón de las
criaturas de Éste (Ramm, 1956).
108 Manuscrits 30, 2012
Montserrat Jiménez Sureda
VIII no aceptase ni el luteranismo ni el calvinismo, sino que optase por una «vía
media» para definir una religión de estado con el rey como «cabeza suprema»
cual fue la anglicana.
Sin embargo, la sociedad ha sido descrita, en ocasiones y con acierto, como la
suma de los individuos que la componen11. De lo que se deduce que uno y otro
conceptos (sociedad e individuo) no tienen por qué ser incompatibles. Ni siquiera
en aquellas teorías que articulan las relaciones entre el uno y la otra a base de la
dialéctica genérica y abstracta de individualismo contra comunitarismo o del
hombre contra la sociedad (Avineri y De-Shalit, 1992).
Por otro lado, todas las utopías, en el fondo, son expresiones o propuestas de
una redefinición de los ligámenes entre el individuo y la sociedad y, por tanto,
han reconceptualizado esos dos términos (Levitas, 1990). Y lo mismo se podría
aplicar a los diferentes sistemas políticos (como el comunista) que en el mundo
han sido.
Por otro lado, huelga decir que ninguna de las comunidades políticas formalmente establecidas en la Europa del siglo xvi estuvo dispuesta a ceder para siempre el báculo a sus individuos. El Leviatán se lo prestó, si acaso, para golpear con
él a sus rivales políticos, especialmente al pontífice. Hecho lo cual, lo recuperó
de manera resuelta.
Ahora bien, las mutaciones conceptuales son un crisol que modifica otros términos a nivel global. Cualquier cambio en el modelo de soberanía política implicó también un cambio en el modelo de soberanía doméstica (Seccombe, 1997),
puesto que todas las creaciones del hombre interactúan entre sí. El modelo de
paternidad de la España de Francisco Franco, por ejemplo, difirió notablemente
del modelo de paternidad que se instaló en la España democrática tan sólo una
década después de la muerte del dictador. Probablemente, podrían observarse
fenómenos análogos en la Europa del siglo xvi.
«Pacta sunt servanda», reza el principio general del derecho que normativiza
que los pactos deben cumplirse, siempre y en sus propios términos. Este axioma
expresa la autonomía de la voluntad de quien lo suscribe (Alburquerque, 1995).
Sin embargo, en los pactos suscritos con Dios se aceptaba a Éste como a Señor y
se acordaba la vida de cada cuál, al menos, con los preceptos contenidos en su
decálogo12, hasta el punto que, para los cristianos de las épocas medieval y
moderna, los diez mandamientos se convirtieron en sinónimo de justicia social
(Bourgeault, 1971; Ianucci, 1970; Davies y Fouracre, 1995). ¿Qué tipo de pacto
podía, entonces, establecerse con la Omnipotencia?, ¿qué sentido tenía para este
último concepto (el de Omnipotencia) el pactar, es decir, el ceder soberanía para
11. Por uno de los padres de la sociología alemana, el (académica e infructuosamente) protegido por
Max Weber, Georg Simmel (Spykman, 1992 y Simmel, 1971). Una visión crítica y alternativa
fue la del aún más influyente Émile Durkheim (Naninni, 1980).
12. Todavía en el Occidente europeo del siglo xix y de la primera mitad del siglo xx, los diez mandamientos eran el pilar de la enseñanza cristiana de base. Léanse los manuales de difusión masiva como el escrito por el cardenal Tomás Gousset (1872). No en la base, sino en la cima,
Kunt ha mostrado cómo filósofos de todas las épocas históricas (desde Filón hasta Nietzsche) los
han reinterpretado según la lógica de la época en que ellos mismos se incardinaban (Kuntz, 2004).
El concepto histórico de alianza en el Occidente cristiano Manuscrits 30, 2012 109
llegar a unos acuerdos comunes que beneficiasen a las partes contratantes, a Dios
y a sus criaturas? (Brink, 1993: Rudavsky, 1985).
En algunos párrafos de la alianza mosaica, el sentido parece el de pacto unilateral, el de pacto impuesto y, ello no obstante, aceptado (Carmichael, 1985)13. En
parte, por la posición consciente de quienes pactan, pero también por el contenido ventajoso que se deduce de la alianza. Este tipo de pacto unilateral conlleva el
castigo que impone la parte dominante si el acuerdo se rompe. En el Génesis,
Dios castiga a Adán y a Eva por desobedecer sus mandatos (McFarland, 2010).
El concepto bíblico de alianza implicaba, pues, a otros conceptos no menos trascendentes, cuales eran los de obediencia y resistencia, activa y pasiva (García,
1997; Buc, 1994; Miller, 2011).
Este concepto unilateral de alianza, que se asemeja a un contrato impuesto
por un fuerte a un débil (que no tiene más remedio que aceptarlo), fue el cultivado por los defensores de una forma absoluta de gobernar (Hani, 1998; Cogitore y
Savalli-Lestrade, 2010). Se entiende así que el líder por excelencia de la Inglaterra revolucionaria del siglo xvii, que empezó siendo republicanísimo (para poder,
en seguida, actuar dictatorialmente con un pretexto honorable y con cuasi total
impunidad), quisiese acompañar su título de lord protector con la fórmula «por la
gracia de Dios» (Hill, 1970; Smith, 1999; Kerlau, 1989), como otros dictadores
de edades más contemporáneas (Sevillano, 2010)14. Se entiende también que
hubiese respuestas alternativas a este tipo de actitudes15.
A pesar del sentido de alianza desarrollado en las líneas que anteceden, en
algunos otros párrafos de la Biblia se intuyen el desarrollo de la bilateralidad (la
interacción) como forma de relación de Dios y sus criaturas. Estos pactos regulan
la relación entre ambos y tienen actualizaciones sucesivas, tanto en la forma (participando en determinadas ceremonias o ritos) como en el fondo (a través de exámenes personales e introspectivos de conciencia, por ejemplo).
El uso del análisis que incidía en la relación entre Dios y los hombres a través de pactos (unilaterales o bilaterales) fue axial en el pensamiento político
cristiano y dio lugar a teorías que ayudaron a diferenciar identidades particulares
dentro de un cristianismo genérico (Buchanan, 1970; Courtenay, 1984; Oakley,
1984). Algunas de esas distinciones hacían hincapié en la predestinación, el
libre albedrío y el papel de la gracia (Gillespie, 2008; Kirjavainen, 1986; Galli,
1987; Cary, 2008).
13. Este tipo de pacto unilateral entre potencias desiguales se halla como una de las formas posibles de
acuerdo político ya en el mundo antiguo (entre una metrópolis y un territorio incorporado, mediante un proceso de conquista, a una estructura imperial, por ejemplo). Ver Souza y Franco, 2008.
14. Francisco Franco y/o sus ideólogos apelaron a la simbología romana implícita en la etimología de
la palabra latina capitellium (de donde deriva caudillo), es decir, «cabeza» de una estructura política entera que recuerda, por sus atribuciones, a la clásica portada del Leviatán de Hobbes. La
habilidad propagandística de Franco en enarbolar el estandarte de la religión (así como en la terminología —‌de «cruzada», por ejemplo— con la que designó a la guerra de 1936) desvió la atención de los intereses materiales hacia los espirituales y tuvo el efecto curioso de que —‌salvo en el
Vaticano— muchas potencias occidentales identificasen a España con el catolicismo a ultranza.
15. Podemos encontrar un ejemplo emergente en plena revolución inglesa (anterior al triunfo
cromwellliano) en Cueva, 2008.
110 Manuscrits 30, 2012
Montserrat Jiménez Sureda
Así que, de la idea de pacto con Dios, se derivaban otros conceptos no menos
importantes para entender a la condición humana de forma global. Tales eran el
determinismo y el libre albedrío o (asociada a los anteriores) la cuestión de la
Divina Providencia, devenidos temas de controversia entre filósofos y teólogos
que se mantuvieron leales a Roma y disidentes16.
Aunque el tema del libre albedrío, bajo otros parámetros, fue axial en la filosofía clásica de pueblos paganos (García, 1995; Bobzien, 2004)17, católicos y
protestantes rastrearon los orígenes mismos de su identidad en los pensadores de
cristianismo primitivo y en los faros de la edad media (Putallaz, 1995). Uno de los
proveedores de argumentos para este asunto, como para tantos otros, fue san
Agustín. En concreto, sus reflexiones sobre De libero arbitrio, escritas en tres
volúmenes entre los años 387 y 395 (Harrison, 2006; Ogliari, 2003).
Líderes de iglesias reformadas como Lutero o Calvino parecieron abogar por
un determinismo que reforzaba la idea de omnisciencia y omnipotencia divina.
Entre ésta y la idea del libre albedrío, asociada comúnmente a la orden jesuita
(como si ésta fuese su corporativa defensora), se halla una tercera vía, la compatibilista (que cree posible la coexistencia del Todopoderoso con la libertad de obrar
de sus criaturas), sostenida por, entre otros, Thomas Hobbes. Entre Del libre
albedrío de Erasmo y De la voluntad cautiva de Lutero, pues, hubo una amplia
gama de matices, perceptibles incluso entre los fieles de ambas doctrinas (Torzini, 2000; Graybill, 2010). Se trataba, en el fondo, de la reformulación del concepto de alianza.
5. «Per me reges regnant»18 o «Quod in coelis sol hoc in terra caesar est»19.
Fuentes e interpretaciones del concepto de soberanía
El concepto bíblico de alianza unilateral fue generador de una soberanía limitada
siempre por otra soberanía superior, cuyo detentor último era Dios, creador de
todas las cosas (y de todos los conceptos)20.
16. El dilema entre ambas posiciones no es privativo del cristianismo. Se halla también en el judaísmo, que ha generado, para explicarlo, conceptos como el yachid o yachida (referente a la parte
del alma humana que está unida a su Creador). Y se puede encontrar, asimismo, en el islam.
Véase, al respecto, Al Bayhaqî y Al Qachâni, 2000 (entre los siglos x y xiv), y Burrell, 1993.
17. Por otro lado, en ocasiones, en la antigua Grecia, contra el hado de cada cual, nada podía la
voluntad de los dioses.
18. «Por mí [la sabiduría], reinan los reyes, y decretan los legisladores leyes justas; por mí los príncipes mandan, y los jueces administran la justicia» (Proverbios 8, 15-16).
19. Lo que el sol es en el cielo, el césar es en la Tierra. Numerosos emperadores de la casa de Austria (Carlos I o Leopoldo I, por ejemplo) se hicieron retratar (con la técnica del grabado, especialmente) circuidos por este lema. Más tarde, un Austria por parte de madre, Luis XIV, sería,
por antonomasia, «el Rey Sol». La analogía entre el astro rey y los monarcas terrestres es muy
antigua y recurrente, sobre todo en las estructuras imperiales (Gestoso, 2002). Podemos encontrar una explicación sobre la apropiación cristiana del símbolo solar y su reconversión en mera
luz emanada de lo Trascendente en Martínez, 2001.
20. Es interesante cómo esta idea sigue siendo parte importante del acervo cultural de la inmensa
mayoría poblacional de Occidente, de modo que forma una especie de colchón conceptual que
revierte en la construcción de identidades individuales y colectivas (Evans, 1969).
El concepto histórico de alianza en el Occidente cristiano Manuscrits 30, 2012 111
Sin embargo, en época romana, el jurista Ulpiano sostuvo que el emperador
era el detentor de la suma de voluntades de todos los ciudadanos de Roma, los
cuales le habían transferido la capacidad de gobernar (Fernández de Buján y García Garrido, 2010; Honoré, 1982). Mediante esta transferencia —‌este pacto
social—, un solo hombre quedaba convertido en un símbolo (matemático y también biológico) de la indivisibilidad de una soberanía que recuperó de forma sistemática el pensamiento político del Renacimiento europeo y que, en el siglo
xvii, Hobbes describiría de manera eficaz (MacPherson, 2004).
El cristianismo matizaría el absolutismo implícito en Ulpiano (y explícito,
aunque utilitario y circunstancial, en el gran sofista que fue Hobbes21). De entrada, el Señor Supremo era Dios, no ningún ente terrenal. Los cristianos seguían
estrechamente preceptos bíblicos: «[...] no hay potestad que no provenga de Dios,
y Dios es el que ha establecido las que hay. Por lo cual, quien desobedece a las
potestades, a la ordenación de Dios desobedece. De consiguiente, los que tal
hacen, ellos mismos se acarrean la condenación»22. Y, dado que Dios y sus criaturas establecían pactos y alianzas, este tipo de relación se implementó en las
comunidades (también políticas) cristianas.
Con la fragmentación de soberanía subsiguiente a la caída del Imperio romano, el concepto de pacto se convirtió en la idea clave para las nuevas vías de
estructuración social (Gibbon, 1996; Heather, 2006; Anderson, 1986). La sociedad
feudal se estructuró mediante pactos a todos los niveles. Éstos establecían o ratificaban una serie de compromisos mutuos que precisaban, además, de una escenificación pública para ser reconocidos por la comunidad entera (Herlihy, 1970). Muy
basados en conceptos bíblicos como el de fides (cuyo significado comprendía globalmente la fe, la confianza, la alianza y el compromiso), estos pactos interpersonales solían representarse en presencia de la Divinidad (a quien se arrogaba,
de este modo, el papel de árbitro entre las, por decir así, partes contratantes).
Tales pactos solían incluir un juramento que aludía a este papel mediador de
Dios y que, por tanto, se pragmatizaba ante un ente físico (un altar, una cruz, la
Biblia o la reliquia de algún santo) que se suponía partícipe de la Esencia Trascendente. Heredero de la escenificación ritualizada de lealtad al césar y, por ende,
a Roma, aquel rito convertido en juramento sería mantenido por los más variopintos sistemas políticos surgidos con la Reforma, especialmente en Inglaterra,
donde, a partir de Enrique VIII, fue habitual que los reyes exigiesen del común de
sus súbditos un oath of supremacy desglosado del antiguo oath of allegiance.
A lo largo de la época moderna, en el Occidente cristiano, tales juramentos ponían
a Dios por testigo de los mismos y se parecían, mucho, todavía, a los juramentos
de lealtad feudales antecedentes.
A través de ellos, se trataba de actualizar los viejos pactos (el viejo pacto
social, de hecho) y de adecuarlos a unas nuevas formas (Bean, 1968). De hecho,
21. Pues el Leviatán ha de garantizar la seguridad de sus gobernados y, si es incapaz de hacerlo,
éstos quedan liberados del compromiso que habían contraído con respecto a él. Es decir, el pacto
entre ambos (pues la teoría de Hobbes es, en esencia, pactista) se rompe (Springborg, 2007).
22. Romanos 13,1-2.
112 Manuscrits 30, 2012
Montserrat Jiménez Sureda
durante la edad moderna, los juramentos solemnes de lealtad al soberano (y a su
posteridad) se generalizaron para quienes ocupaban cargos públicos y para quienes solicitaban una naturalización. Y así sigue siendo en el Occidente que reposa
el ejercicio de su derecho en la antigua Roma23.
El feudalismo medieval como sistema de estructuración social en todos los
ámbitos, pues, creció en un marco de desarrollo de múltiples formas de alianzas
entre partes desiguales (Bell, 1863; Brown, 1973). Alianzas jerárquicas que permitían dividir el usufructo de una soberanía, la nuda propiedad de la cual pertenecía a Dios, como si se tratase de una posesión, puesto que, en la edad media,
ambos conceptos, el de soberanía y el de propiedad, con profundas raíces en el
subsuelo legal romano, tendían a confundirse (hasta un punto de fusión, incluso)
mucho más que en épocas posteriores (Renoux-Zagamé, 1987; Cane y Tushnet,
2003; Daniel, 2005).
Significativamente, en una época medieval prolongada, para ella, en España,
hasta la segunda mitad del siglo xx, cuando una mujer accedía al deseable estado
de autosoberanía, siempre lo hacía del bracete de la gestión de la propiedad plena,
como dueña y señora o, en Cataluña, como senyora i majora, en la inmejorable
(antaño) condición de viuda con posibles en la mayor parte de los casos (Craik,
1991; Sperling y Wray, 2010; Erickson, 1986; Salmon, 1986; Agren, 2009).
En lengua inglesa, existe el concepto de suzerainty (con el significado de
‘soberanía limitada’, es decir, el tipo de relación en que se inmergía a un señor
feudal) para describir este conglomerado jerárquico de potestades, cuya forma se
asemejaría a un diagrama de Euler-Venn lleno de subconjuntos24. En cuanto a su
faceta espiritual, era clave para su desarrollo el concepto —‌implícito o explícito— de vicario de Dios. Ya que vicarius, en latín, significa ‘substituto’, se entiende que el vicario de Dios actuaba como una especie de virrey terrenal (y
territorial) en los asuntos que supuestamente competían al Señor Supremo25.
23. En 2012, por ejemplo, el juramento de lealtad que se exige a cualquier emigrante que desee
nacionalizarse estadounidense comprende cinco principios básicos, a saber: lealtad a la Constitución de su nueva patria; renuncia explícita a las lealtades que el emigrante tuviese con anterioridad; defensa de la Constitución estadounidense contra cualquier amenaza (interna o externa,
incluida la que pudiera provenir del país de origen de tales emigrantes); compromiso de servir en
el ejército de su nueva patria en los casos previstos por la ley, y compromiso de desempeñar
tareas civiles de importancia nacional cuando la ley así lo estime y requiera. Una perspectiva
más amplia en Higley, Nieuwenhuysen y Neerup, 2009.
24. Cuando Oliver Cromwell se intitula «lord protector» de Inglaterra, ¿no está reformulando una
aplicación de la soberanía que le era familiar? Por otro lado, el concepto es lo suficientemente
maleable como para adaptarse a situaciones diversas, en espacio y en tiempo. Una república
federal contemporánea, como los Estados Unidos de América en el siglo xix, por ejemplo, pragmatizó esta idea en su relación con las naciones indígenas autóctonas (como los cheroquis, a
quienes se trató como a una «domestic dependent nation» en unas formulaciones legales datadas
en 1831) que ocupaban una parte —
‌‌cada vez menor— de su suelo (Ehle, 1988).
25. Según esta etimología de «sustituto», se entiende que el cargo puede subrogarse. Los adelantados mayores castellanos medievales eran, en lengua inglesa, los vicarios del rey, por ejemplo
(McDonald, 2000).
El concepto histórico de alianza en el Occidente cristiano Manuscrits 30, 2012 113
6. Pacto, soberanía y propiedad
En cuanto a la propiedad, si se define la misma como la relación de una persona
(física o jurídica) con respecto a un bien, de esta interacción se desprenden múltiples actitudes y actuaciones, también por parte de terceros26. De entrada, la propiedad requiere la posesión del bien y el reconocimiento general de la misma. Por
otro lado, el derecho de propiedad implica, entre otros, el control del uso del bien,
el goce de cualquier beneficio derivado de la propiedad, la exclusión del acceso a
los demás al bien poseído y, en algunos casos, la transferencia del mismo. La
propiedad es, entonces, una soberanía restringida, siempre delimitada por el
marco legal en que se desarrolla tal tenencia. Este marco legal viene trazado por
una forma de autoridad suprema que es una soberanía total en el ámbito que le
compete (Grossi, 1992; Ryan, 1986).
La interpretación histórica más aceptada se focaliza en las condiciones económicas (y, en concreto, en el concepto de propiedad) como crisol del individualismo occidental27. Sin embargo, ya entre 1904 y 1905, Max Weber trató de
completar (o de enriquecer) las tesis de Karl Marx, añadiendo, a las condiciones
materiales de vida (a las, en cierto modo, estructuras), unas condiciones inmateriales (unas superestructuras), explicando como también la religión puede influir
en la política28.
Las tesis de Weber supusieron un espaldarazo positivo al sentido identitario
de prósperas naciones occidentales, que («no es bien nacido quien no es agradecido») contribuyeron a la difusión entusiasta de los postulados del sociólogo
sajón.
De manera relativamente rápida, sin embargo, los postulados weberianos
fueron discutidos con el argumento de que el capitalismo no se inició en tierras
británicas, sino en la Italia del siglo xiv (Robertson, 1959). Algunas ideas de
Robertson podrían haber sido suscritas ya por historiadores de zonas como la
Cataluña medieval y moderna o las más antiguas repúblicas de Occidente (San
Marino, Génova o Venecia) que se mantuvieron —‌más o menos— en la obediencia católica; ya por analistas de órdenes monásticas como la benedictina,
cuyo lema para este mundo era «Ora et labora» (sin que lo uno resultase en
demérito de lo otro); ya por historiadores de linajes medievales comerciales y
plutocráticos como los Datini de Prato; ya por especialistas en la esfera laboral
de los judíos en la Europa medieval, moderna y contemporánea (en la misma
época en que Max Weber desarrollaba la tesis que le hizo famoso, la familia
Rotschild, con lo que podría etiquetarse como una rigurosísima y observante
ética capitalista, llegó a dominar la banca en Inglaterra, Austria, Alemania, Francia y Suiza); ya por cualquier lector de obras que situaban como eje a protagonistas que vivían en lugares todavía católicos, cuya finalidad era la acumulación
26. Podemos encontrar diversas áreas en que se desarrolla el concepto (con profusión de ejemplos
norteamericanos) en Merrill y Smith, 2010.
27. Léanse los análisis del ruso Gurevich (1995) y del británico Macfarlane (1978). En este sentido
esencial, ambos seguirían la estela del materialismo histórico.
28. Su aportación (implícita) al sentido de lo individual en Occidente en Weber, 2009.
114 Manuscrits 30, 2012
Montserrat Jiménez Sureda
ilimitada de capital o, en otras palabras, lo que los moralistas católicos describían como avaricia29.
Un sentido similar de la matización podría implicar reflexiones —‌intemporales— sobre las actitudes frugales de algunas grandes fortunas históricas frente al
despilfarro y la ostentación de los descritos como «nuevos ricos». Sea como
fuere, de la lectura de capítulos de La ética protestante, como «Capitalismo judío
versus capitalismo puritano» o «Monasticismo versus puritanismo», cabe reconocer la validez del complejo y matizado grueso teórico de Weber. De hecho, han
sido weberistas de las dos tendencias («pro» y «anti») quienes han simplificado
las aportaciones del filósofo.
La propiedad es un concepto generado por los hombres y adaptado a sus
necesidades y a las sociedades en que estos hombres se organizan (San Emeterio,
2005; Megías, 1994; Attali, 1989; Brewer y Staves, 1995). La propiedad es un
concepto (como todos los conceptos humanos) evolutivo, mutable, aplicable a
un sinnúmero de cosas y de entes. Aplicable, incluso, al mismo ser humano, como
sujeto y como objeto. Un concepto del cual, para las sociedades contemporáneas
occidentales, cabe buscar las raíces legales que lo ordenan y lo estructuran, tanto
en contenidos morales bíblicos cristianos cuanto en el derecho romano30.
Los seres humanos con seguridad y autoestima tienden al autogobierno y a la
autosoberanía. Al hombre como propietario de sí mismo podrían aplicarse perfectamente los principios anteriormente formulados31. Luego, si un hombre es
dueño de sí, no es descabellado que reciba todos los productos derivados de tal
tenencia, en forma, por ejemplo, de cuánto el derecho da en llamar «propiedad
privada». Cada sociedad y cada momento histórico ha determinado (según las
necesidades del grupo dominante en ella) la manera en que cada individuo podía
considerarse y ejercer como parte de ese grupo. Ese mismo grupo ha decidido los
criterios en base a los cuales habían de incluirse nuevos miembros en él y excluirse a otros. Ha dictado las normas y también las excepciones.
7. El virrey de Dios
En Occidente, la esencia del marco codicológico que regula conceptos como el
de propiedad, pacto, contrato o soberanía ha descansado en los dos pilares de
Roma y el cristianismo. Referente a esos mismos conceptos antes enunciados,
29. Ejemplos de lo antedicho podrían ser el père Grandet, en Balzac (2007), o el no, por arquetípico,
menos veraz Oleguer, de Narcís Oller (2001). Algunos grandes novelistas del siglo xix pueden
ser leídos, metafóricamente, como unos espléndidos historiadores sociales.
30. En el siglo xix, hubo un alud de reflexiones al respecto. Probablemente, la más conocida sea la
de Engels (2010). Otros ejemplos son los debidos al autor del interesante El derecho a la pereza
y yerno de Carlos Marx, el galo-cubano Paul Lafargue, 1983; a Kovalevsky, 1890, o a Azcárate,
1879-1883. Puede encontrarse una perspectiva amplísima en Parel y Flanagan, 1979.
31. La vieja idea, cuyas expresiones más actuales suelen remitirse a John Locke, del hombre como
propietario de sí mismo tiene unas implicaciones básicas para el funcionamiento armónico a
todos los niveles en las sociedades occidentales. Baste citar su faceta ética en medicina (explícita
en la donación de tejidos, por ejemplo). Al respecto, véase McLaughlin, 2009, y George, 2001.
El concepto histórico de alianza en el Occidente cristiano Manuscrits 30, 2012 115
la terminología bíblica utilizada remite constantemente al orden doméstico. Dios
aparece en ella como el Padre Todopoderoso, con unas atribuciones concomitantes a las que el derecho romano otorgaba al pater familias. Pensadores políticos
como Robert Filmer han usado constantemente esta analogía en la mayor parte de
sus obras32. Especialmente, en épocas en las que había que ayudar al apuntalamiento de ciertas formas gubernamentales33.
En esa arena política, la cuestión de si Dios tenía uno o diversos vicarios
terrenales y cuáles habían de ser sus atribuciones era uno de los ejes en torno a
los cuales gravitó la grave discrepancia de si el papa era el único vicario de Dios
en la Tierra, de si lo era un emperador ansioso de recuperar también la antañona
figura de pontífice máximo o de si cada rey podía titularse de manera tan honrosa. El sostener una u otra respuesta determinaba la adscripción política de cada
cual e influía en la trayectoria biográfica individual. En ocasiones, hasta desencadenar un drama. Como ejemplo, baste citar el de Reginald Pole34.
Como concepto, el de vicario, ha tenido un uso muy controvertido. Para los
cristianos, se entendió pronto que los obispos actuaban, en sus funciones pastorales, como vicarios de Cristo (McDermott, 2005; Verbrugghe, 1986). A partir del
siglo xiii, sin embargo, el título (cuando se aplicaba en singular) pareció asociarse al cargo de pontífice en exclusiva, de manera tal que, hoy en día, el Anuario
pontificio lo arroga al papa, quien es actualmente referenciado por la citada
publicación con un elenco de responsabilidades que empiezan por ser obispo de
Roma y continúan con (su segundo título oficial) la de ser vicario de Cristo
(Corti, 1966)35.
32. A saber: The anarchy of a limited or mixed monarchy (1648); The necessity of the absolute
power of all Kings (1648); Observations concerning the originall of government, upon Mr.
Hobs. Leviathan, Mr. Milton Against Salmasius, Mr. Grotius De jure belli (1652); Observations
upon Aristotles concerning forms of government, together with directions for obediente to gouvernors in dangerous and doubtfull times (1652), y, especialmente, en la más famosa de ellas,
el Patriarcha or the natural power of Kings (1680). Ferviente (y recompensado) estuardista,
Filmer sostuvo con firmeza el derecho divino de los reyes y la necesidad absoluta de la obediencia pasiva a los mismos. Admirador del periodo imperial de la Roma clásica, sus más tenaces y
colectivos adversarios (si bien por lógicas razones contrapuestas) fueron los jesuitas y los calvinistas. No le faltaron, tampoco, respuestas puntuales, si bien igualmente potentes, como las de
John Locke (en el primero de sus dos tratados sobre el gobierno civil, 1689), Algernon Sydney
(en los Discourses concerning government, 1698), James Tyrrell (en su Patriarcha non monarca, 1681) o John Milton (en la Defensio pro populo anglicano, 1651). Al respecto, véase Filmer,
1991, y Gambra y Gutiérrez, 1966.
33. La comparación ha sido recurrente y lata. Véase Vernon Jenson, 1977.
34. Su posición, más que clara, es meridiana en De summo pontifice Christi in terris vicario (Pole,
1968). La reacción de su regio primo, Enrique VIII, fue tan desproporcionada como acostumbran a serlo las cuestiones que tienen un fondo familiar e identitario compactado a base de agravios y rencores. Los ligámenes personales, probablemente, fueron el aguijón para que Pole se
atreviese al arriesgado —‌y, más que probablemente, recibido como prepotente— alegato Reginaldi Poli cardinales Britanni ad Henricu[m] Octavum Britanniae regem pro ecclesiastica unitatis defensione libri quatuor (Roma: Imp. Antonio Blado, 1536).
35. La genealogía simbólica que vincula a Cristo con Pedro y a éste con los papas ha sido una de las
principales líneas de defensa del rol de estos últimos a lo largo de los siglos. En este sentido,
la defensa de las atribuciones contenidas en el concepto de vicario ha sido esencial.
116 Manuscrits 30, 2012
Montserrat Jiménez Sureda
No todas las tierras cristianas, sin embargo, lo entienden así. El Occidente
reformado no comulga con tal monopolio vicarial, por ejemplo, desde el siglo xvi.
En esta disidencia europea de la época moderna hubo un modelo previo que
fue observado con un cierto grado de minuciosidad36. A saber, el uso del concepto fue una de las claves para el rompimiento espiritual que acompañó a la división estructural del Imperio romano en dos. En efecto, entre los siglos v y vi, los
emperadores residentes en Bizancio, con (mayor o menor) aquiescencia de los líderes de las iglesias cristianas de Oriente, se apropiaron del usufructo conceptual y devinieron vicarios de Cristo en su (de ellos) tierra (Dagron, 2007; Ducelier, 1990; Hussey, 1990; Angold, 1995). De este modo, competía a los sucesivos
césares el dictar las órdenes pertinentes para mantener la fe y preservar la ortodoxia religiosa de sus súbditos. Huelga decir que esta función fue axial para el mantenimiento tanto de la forma ortodoxa del cristianismo en el antiguo imperio de
Oriente, cuanto de la dificultad de reconducir el cisma hacia una primitiva forma
de ecumenismo. Había demasiadas discrepancias en todas las partes implicadas
(Geanakoplos, 1966; Nicol, 1972). Una de ellas hacía referencia a la capital terrenal de los fieles.
8. El vicario doméstico
En torno a la figura del padre de familia, en las épocas medieval y moderna, parecía existir un mayor consenso (quizás porque aglutinaba las expectativas masculinas generales): el padre era el rey en su casa. Su esposa, si se portaba bien, podía
aspirar a ser su primer ministro, su virrey, si él estaba ausente. Los hijos no eran
más que los súbditos. Resulta muy interesante analizar las raíces últimas de los
intentos de sacralización monárquica que expresan ciertas frases como «Visca el
rei i mori el mal govern», reiteradamente usadas en la Cataluña moderna.
Aunque en el Nuevo Testamento también se sacraliza y se conceptualiza la
figura del Hijo, y el Hijo, por excelencia, es el hijo de Dios, cabe recordar que
Cristo muere siguiendo la voluntad de ese padre (Anagboso, 2011; Widdicombe,
1994). El consuelo teológico recaía en la conceptualización: Dios es el bien absoluto (y sus actos y disposiciones participan de esa esencia), luego, en él, no puede
caber el mal.
El cristianismo aglutina a los seguidores de ese Cristo. Cristo fue uno de los
fundadores espirituales de Occidente. Y la misma Biblia y el derecho romano, y,
por consiguiente, el pensamiento político medieval y moderno, contienen alabanzas (y, por tanto, aprobaciones explícitas) del derecho de resistencia e, incluso,
del tiranicidio. Con un límite último, no superado, siquiera en la especulación
filosófica, hasta que Nietzsche abrió una puerta por la que los teotanatólogos
decidieron entrar (Pearson, 2006; Rubenstein, 1992).
36. No sólo en cuanto a la aplicación práctica de este concepto, sino en otros ámbitos, cuales fueron
la cuestión monástica, la representación plástica de Dios o el culto a la Virgen María y a los santos (Morris, 1995; Limberis, 1994; Pelikan, 1990). Encontraremos prospectivas más genéricas
en Whittow, 1996; Krueger, 2006, y Baccari, 1996.
El concepto histórico de alianza en el Occidente cristiano Manuscrits 30, 2012 117
Por otro lado, no está de más recordar que los arquetipos de tirano más usados por el pensamiento político occidental, medieval y moderno se gestaron en la
antigua Roma, tanto como el acto físico de acabar con ellos (Bjaï y Menegaldo,
2009; Woolf, 2006). Si Calígula y Nerón se convirtieron en adjetivos denigrantes
para designar a un gobernante déspota y arbitrario (cuando se decía de él que era
un Calígula o un Nerón, no se precisaba de otros pinceles para su retrato), el magnicidio por excelencia fue el de Julio César (Wyke, 2006).
Claro que, en este último caso, la percepción era ambivalente. Por su calidad
de pontífice máximo asociada al cargo de emperador (de facto), el ataque físico
se convertía en un sacrilegio e, incluso (para los partidarios extremos de la soberanía de origen divino), en una suerte de deicidio, de contrariar los designios del
Creador, de torcer el «hágase tu voluntad», de rotura de un pacto con Dios que no
podía sino acarrear males sin cuento a sus torpes criaturas. El castigo, pues, había
de ser inmenso, proporcional a la ofensa.
Sin embargo, en la Biblia se encontraban modelos positivos de valentía asociados a la eliminación de un tirano, encarnados, incluso, en una mujer, como
Judith, que se convertirían en ejemplos atemporales a seguir37, ya que se entendía
que estaba castigando a un ofensor y siguiendo las líneas maestras del pacto entre
Dios y sus criaturas. La cuestión de un mal ejercicio del poder por parte de quien
lo detentaba devino una de las más delicadas del pensamiento político en Occidente (Cottret, 2009; Centenera, 2009; Delacampagne, 2000).
Bibliografía
Agren, M. (2009). Domestic secrets: Women and property in Sweden, 1600-1857.
Chapel-Hill: UNCP.
Al Bayhaqî y Al Qachâni (2000). Prédestination et libre arbitre selon la tradition
musulmane. París: IQRA.
Alburquerque, J. L. (1995). La protección jurídica de la palabra dada en derecho
romano: Contribución al estudio de la evolución y vigencia del principio general romano «pacta sunt servanda» en el derecho europeo actual. Córdoba: UC.
Allen, B. (2005). Tocqueville, covenant and the democratic revolution: Harmonizing
earth with heaven. Lanham: Lexington.
Anagboso, R. I. (2011). Fatherhood in God: Theological, biblical and sociological perspectives, towards a rediscovery of the Christian image of the father. Roma: PUSC.
Anderson, P. (1986). Transiciones de la antigüedad al feudalismo. Madrid: Siglo XXI.
Ando, C. (2008). The matter of the gods: Religion and the Roman Empire. Berkeley: UCP.
Angold, M. (1995). Church and society in Byzantium under the Comneni, 1081-1261.
Cambridge: CUP.
Attali, J. (1989). Historia de la propiedad. Barcelona: Planeta.
Avineri, S. y De-Shalit, A. (eds.) (1992). Communitarianism and individualism. Oxford:
OUP.
37. Tales figuras emblemáticas se convirtieron en un referente para el pensamiento político medieval y moderno. La historia de Roma y los ejemplos bíblicos ocuparon el imaginario de numerosos disidentes. Una actuación similar a la de Judith la encontramos en Trintzius, 1941, y
Shearing, 1935.
118 Manuscrits 30, 2012
Montserrat Jiménez Sureda
Azcárate, G. de (1879-1883). Ensayo sobre la historia del derecho de propiedad y su
estado actual en Europa. Madrid: IRL.
Baccari, M. P. (1996). Cittadini, popoli e comunione nella legislazione dei secoli iv-vi.
Turín: Giappichelli.
Balsdon, J. (1967). Julius Caesar: A political biography. Nueva York: Atheneum.
Balzac, H. de (2007). Eugénie Grandet. Madrid: Espasa-Calpe, 1833.
Barchiesi, A.; Rüpke, J. y Stephens, S. (eds.) (2004). Rituals in ink: A conference on
religion and literary production in Ancient Rome. Stuttgart: Steiner.
Barnes, T. D. (1984). Early Christianity and the Roman Empire. Londres: Variorum.
Bean, J. M. W. (1968). The decline of English feudalism, 1215-1540. Manchester: MUP.
Bell, A. (1863). A history of feudalism: English and continental. Londres: Longman.
Bennassar, B. (ed.) (1981). Inquisición española: Poder político y control social. Barcelona: Crítica.
Berrigan, D. (1961). The bow in the clouds: Man’s covenant with God. Nueva York:
Coward-McCann.
Bertram, C. (2004). Routledge philosophy guidebook to Rousseau and the social contract. Londres: Routledge.
Bjaï, D. y Menegaldo, S. (dirs.) (2009). Figures du tyran antique au Moyen Âge et à la
Renaissance: Caligula, Néron et les autres. París: Klincksieck.
Bobzien, S. (2004). Determinism and freedom in stoic philosophy. Oxford: OUP.
Bouché-Leclerq, A. (1975). Les pontifes de l’Ancienne Rome. Nueva York: Arno.
Boucher, D. y Kelly, P. (eds.) (1994). The social contract from Hobbes to Rawls.
Londres: Routledge.
Bourgeault, G. (1971). Décalogue et moral chrétienne: Enquête patristique sur
l’utilisation et interprétation chrétiennes du Décalogue de c. 60 à c. 200. París: Desclée.
Brewer, J. y Staves, S. (1995). Early modern conceptions of property. Londres: Routledge.
Brink, G. van den (1993). Almighty God: A study of the doctrine of the divine omnipotence. Kampen: Pharos.
Brown, R. A. (1973). Origins of English feudalism. Londres: Allen y Unwin.
Buc, P. (1994). L’ambigüité du livre: Prince, pouvoir et peuple dans les commentaires de
la Bible au Moyen Age. París: Beauchesne.
Buchanan, G. W. (1970). The consequences of the covenant. Leiden: Brill.
Burrell, D. B. (1993). Freedom and creation in three traditions. Nôtre Dame: UNDP.
Cairns, F. y Fantham, E. (eds.) (2003). Caesar against liberty?: Perspectives on his
authocracy. Cambridge: Cairns.
Calore, A. (2003). Forme giuridiche del bellum iustum. Milán: Giuffré.
Cane, P. y Tushnet, M. (ed.) (2003). The Oxford handbook of legal studies. Oxford: OUP.
Carmichael, C. M. (1985). Law and narrative in the Bible: The evidence of the deuteronomic laws and the Decalogue. Ithaca: CUP.
Cartledge, M. J. y Mills, D. (eds.) (2001). Covenant theology: Contemporary
approaches. Carlisle, Cumbria: Paternoster Press.
Cary, P. (2008). Inner grace Augustine in the traditions of Plato and Paul. Oxford: OUP.
Centenera, F. (2009). El tiranicidio en los escritos de Juan de Mariana. Madrid: Dykinson.
Chinyere, M. S. (2002). Creation-covenant scheme and justification by faith: A canonical study of the God-human drama in the Pentateuch and the Letter to the Romans.
Roma: PUG.
Cogitore, I. y Savalli-Lestrade, I. (eds.) (2010). Des rois au prince: Practiques du
pouvoir monarchique dans l’Orient hellénistique et Romaní (IVe siècle avant J. C. - II
siècle après J. C.). Grenoble: Université de Grenoble.
El concepto histórico de alianza en el Occidente cristiano Manuscrits 30, 2012 119
Corti, G. (1966). Il papa, vicario di Pietro: Contributo alla storia dell’idea papale. Brescia: Morcelliana.
Cottret, M. (2009). Tuer le tyran?: Le tyrannicide dans l’Europe moderne. París:
Fayard.
Courtenay, W. J. (1984). Covenant and causality in medieval thought: Studies in philosophy, theology and economic practice. Londres: Variorum.
Craik, E. (ed.) (1991). Marriage and property: Women and marital customs in history.
Aberdeen: AUP.
Cueva, R. (2008). «Los “agreements of the people” y los “levellers”: La lucha por un
nuevo modelo político en la Inglaterra de mediados del siglo xvii». Historia Constitucional (revista electrónica), 9.
Dagron, G. (2007). Emperador y sacerdote: Estudio sobre el «cesaropapismo» bizantino. Granada: Universidad de Granada.
Daniel, S. H. (ed.) (2005). Current continental theory and modern philosophy. Evanston: NUP.
Davies, W. y Fouracre, P. (eds.) (1995). Property and power in the Early Middle Ages.
Cambridge: CUP.
Delacampagne, C. (2000). Le philosophe et le tyran: Histoire d’une illusion. París: PUF.
Ducelier, A. (1990). L’église byzantine entre pouvoir et esprit, 313-1204. París: D. B.
Ehle, J. (1988). Trials of tears: The rise and fall of the Cherokee nation. Nueva York:
Anchor.
Engberg, J. (2007). Impulsore Chresto: Opposition to Christianity in the Roman Empire
c. 50-250 A.D. Frankfurt am Main: Peter Lang.
Engels, F. (2010). El origen de la familia, la propiedad privada y el Estado. Barcelona:
DP, 1884.
Erickson, A. L. (1986). Women and property in Early Modern England. Nueva York:
Routledge.
Étienne, R. (1958). Le culte imperial dans la Péninsule Ibérique d’Auguste à Dioclétien.
París: Boccard.
Evans, D. D. (1969). The logic of self-involvement: A philosophical study of everyday
language with special referente to the Christian use of language about God as creador.
Nueva York: Herder.
Fernández de Buján, F. y García Garrido, M. J. (2010). Fundamentos clásicos de la
democracia y la administración. Madrid: EA.
Filmer, R. (1991). Patriarcha and other writings. Editado por J. P. Sommerville. Cambridge: CUP, 1680.
Finguermann, A. (2008). La elección de Israel: Estudio histórico-comparado sobre la
doctrina del «pueblo elegido» en las religiones. Córdoba: El Almendro de Córdoba.
Friesen, S. J. (2001). Imperial cults and the Apocalypse of John: Reading Revelation in
the ruins. Oxford: OUP.
Galli, A. (1987). La teologia della grazia secondo San Tommasso e nella storia. Bolonia:
SD.
Gambra, R. y Gutiérrez, C. (eds.) (1966). La polémica Filmer-Locke sobre la obediencia política. Madrid: IEP.
García, A. (1995). El determinismo de la acción en Aristóteles: Valoración crítica de su
ética a la luz de la perspectiva determinista. Valencia: UV.
García, J. (1997). La autoridad política en la Biblia: Origen y desarrollo en el Antiguo
Testamento. Madrid: BAC.
Gasperini, L. y Paci, G. (eds.) (2008). Nuove ricerche sul culto imperiale in Italia. Tívoli: TORED.
120 Manuscrits 30, 2012
Montserrat Jiménez Sureda
Geanakoplos, D. J. (1966). Byzantine East and Latin West. Two worlds of Christendom
in Middle Ages and Renaissance: Studies in ecclesiastical and cultural history. Nueva
York: Harper y Row.
Gennep, A. van (1960). The rites of passage. Chicago: UCP, 1909.
George, A. (2001). Property in the human body and its parts: Reflections on self-determination in liberal society. Florencia: EUI.
Gestoso, G. (2002). «Atonismo e imperialismo». Davarlogos, I-2, 163-187.
Gibbon, E. (1996). The decline and fall of the Roman Empire. Harmondsworth: Penguin,
1776-1789.
Gillespie, M. A. (2008). The theological origins of modernity. Chicago: UCP.
Goldammer, E. von (2005). Annotations to identity, counter-identity and negative language [en línea]. <http://www.vordenker.de/ugo/annotations-negative-language.pdf>.
Gousset, T. (1872). Théologie morale a l’usage des curês et des confesseurs. París:
Lecoffre.
Graybill, G. B. (2010). Evangelical free will: Philipp Mélanchton’s doctrinal journey on
the origins of faith. Oxford: OUP.
Grossi, P. (1992). Il dominio e le cose: Percezioni medievali e moderne dei diritti reali.
Milán: Giuffrè.
Gurevich, A. (1995). The origins of European individualism. Oxford: Blackwell.
Haeperen, F. van (2002). Le collège pontifical, 3ème s.a.C.-4ème s.p.C: Contribution à
l’étude de la religión publique romaine. Bruselas: IHBR.
Hani, J. (1998). La realeza sagrada: Del faraón al cristianísimo rey. Palma: Olañeta.
Harrison, S. (2006). Augustine’s way into the will: The theological and philosophical
significance of «De libero arbitrio». Oxford: OUP.
Heather, P. (2006). La caída del Imperio Romano. Barcelona: Crítica.
Heidegger, M. (1969). Identity and difference. Nueva York: Harper y Row.
Herlihy, D. (ed.) (1970). The history of feudalism. Nueva York: Harper y Row.
Higley, J.; Nieuwenhuysen, J. y Neerup, S. (eds.) (2009). Nations of immigrants:
Australia and the USA compared. Cheltenham: Elgar.
Hill, C. (1970). God’s Englishman: Oliver Cromwell and the English Revolution.
Harmondsworth: Penguin.
Hillers, D. R. (1969). Covenant: The history of a biblical idea. Baltimore: OH.
Honoré, T. (1982). Ulpian. Oxford: Clarendon.
Hurlet, F. (dir.) (2009). Rome et l’Occident (IIe siècle av. J.C.-IIe siècle ap. J.C.).
Rennes: PUR.
Hussey, J. M. (1990). The orthodox church in the Byzantine Empire. Oxford: Clarendon.
Ianucci, R. J. (1970). The treatment of the capital sins and the Decalogue in the German
sermons of Berthold von Regensburg. Nueva York: AMS.
Kalluveettil, P. (1982). Declaration and covenant: A comprehensive review of covenant formulae from the Old Testament and the ancient near East. Roma: PIB.
Kerlau, Y. (1989). Cromwell. La morale des seigneurs. París: LAP.
Kirjavainen, H. (ed.) (1986). Faith, will and grammar: Some themes of intencional logic
and semantics in medieval and reformation thought. Helsinki: LAS.
Kogan, M. S. (2008). Opening the covenant: A Jewish theology of Christianity. Oxford: OUP.
Kovalevsky, M. (1890). Orígenes y evolución de la familia y la propiedad. Barcelona:
Granada y cía.
Krueger, D. (ed.) (2006). Byzantine Christianity. Minneapolis: FP.
Kuntz, P. G. (2004). The ten commandments in history: Mosaic paradigms for a wellordered society. Editado por Thomas d’Evelyn. Grand Rapids, Michigan: Eerdmans.
El concepto histórico de alianza en el Occidente cristiano Manuscrits 30, 2012 121
Lafargue, P. (1983). Origine ed evoluzione della propietà. Milán: Unicopli, 1896.
Lamuà Estañol, M. (2012). «Ecquid iis videretur mimun vitae commode transegisse?».
En : El foro de Augusto en Roma: La creación de la simbología del poder y el culto
imperial. Tarragona: URV.
Laursen, J. Ch.; Nederman, C. J. y Hunter, I. (2005). Heresy in transition: Transforming ideas of heresy in Medieval and Early Modern Europe. Aldershot: Ashgate.
Levitas, R. (1990). The concept of utopia. Syracuse: SUP.
Limberis, V. (1994). Divine heiress: The Virgin Mary and the creation of Christian Constantinople. Londres: Routledge.
Loreto, L. (2001). Il bellum iustum e i suoi equivoci: Cicerone ed una componente della
rappresentazione romana del völkerrecht antico. Nápoles: Jovene.
Lozano Gómez, F. (2010). Un dios entre los hombres: La adoración a los emperadores
romanos en Grecia. Barcelona: Universitat de Barcelona.
MacPherson, C. B. (2004). La théorie politique de l’individualisme possessif de Hobbes
à Locke. París: Gallimard.
Martínez, R. (2001). «Acerca del códex Calixtinus: Rozas (4.3)». Cuadernos de Filología Clásica, 20, 139-146.
Mateos Cruz, P. (ed.) (2006). El foro provincial de Augusta Emerita: Un conjunto
monumental de culto imperial. Madrid: CSIC.
McCarthy, D. (1963). Treaty and covenant: A study in form in the Ancient Oriental
documents and in the Old Testament. Roma: PIB.
McDermott, R. (2005). «Apostolorum successores and the episcopal vicar for consecrated life». Studia Canonica, 39-1/2, 243-270.
McDonald, R. A. (ed.) (2000). Leyes de los adelantados mayores: Regulations attributed
to Alfonso X of Castile, concerning the king’s vicar in the judiciary and in territorial
administration. Nueva York: SSMS.
McFarland, I. A. (2010). In Adam’s fall: A meditation on the Christian doctrine of original sin. Chichester: Wiley-Blackwell.
McFarlane, A. (1978). The origins of English individualism: The family, property and
social transition. Oxford: Blackwell.
McLaughlin, B. P. (ed.) (2009). The Oxford handbook of philosophy of mind. Oxford:
OUP.
Megías, J. J. (1994). Propiedad y derecho natural en la historia: Una relación inestable.
Cádiz: Universidad de Cádiz.
Merrill, T. W. y Smith, H. E. (2010). Property. Oxford: OUP.
Miller, G. P. (2011). The ways of a king: Legal and political ideas in the Bible. Gotingen: Vandenhoeck y Ruprecht.
Morris, R. (1995). Monks and laymen in Byzantium, 843-1118. Cambridge: CUP.
Naninni, S. (1980). Educazione, individuo è società in Émile Durkheim e nei suoi interpreti. Turín: Loescher.
Nicol, D. M. (1972). Byzantium: Its ecclesiastical history and the relations with the Western World. Collected Studies. Londres: Variorum Reprints.
Nogales, T. y González, J. (eds.) (2007). Culto imperial, política y poder. Roma:
L’Erma di Bretschneider.
Nogales, T. y Rodà, I. (coords.) (2011). Roma y las provincias: Modelo y difusión.
Roma: L’Erma di Bretschneider.
North, J. A. (2000). Roman religion. Oxford: OUP.
Oakley, F. (1984). Omnipotence, covenant and order: An excursión in the history of
ideas from Abelard to Leibniz. Ithaca: CUP.
122 Manuscrits 30, 2012
Montserrat Jiménez Sureda
Ogliari, D. (2003). Gratia et certamen: The relationship between grace and free will in
the discussion of Augustine with the so-called semi-pelagian. Lovaina: UL.
Oller, N. (2001). L’escanyapobres. Barcelona: Edicions 62, 1884.
Paolis, V. de (1966). La natura della potestà del vicario generale: Analisi storico-critica.
Roma: LEUG.
Parel, A. y Flanagan, T. (eds.) (1979). Theories of property: Aristotle to the present.
Waterloo: WLUP.
Pearson, K. A. (2006). A companion to Nietzsche. Oxford: Blackwell.
Pelikan, J. (1990). Imago Dei: The Byzantine apologia for icons. Princeton: PUP.
Peters, E. (ed.) (1980). Heresy and authority in Medieval Europe: Documents and translation. Londres: SP.
Peters, F. E. (1990). Judaism, christianity and Islam: The classical texts and their interpretation. Princeton: PUP.
Pole, R. (1968). De summo pontifice Christi in terris vicario. Farnborough: Gregg, 1569.
Putallaz, F. X. (1995). Insolente liberté: Controverses et condamnations au xiiie siècle.
Friburgo: EUF.
Ramm, B. (1956). Protestant biblical interpretation: A textbook of hermeneutics for conservative protestants. Boston: Wilde.
Renoux-Zagamé, M.-F. (1987). Origines théologiques du concept moderne de propiété.
Ginebra: Droz.
Robertson, H. M. (1959). Aspects of the rise of economic individualism: A criticism of
Max Weber and his school. Nueva York: Kelley y Millman, 1933.
Rubenstein, R. L. (1992). After Auschwitz: History, theology and contemporary Judaism.
Baltimore: JHUP.
Rudavsky, T. (ed.) (1985). Divine omnisciente and omnipotence in medieval philosophy:
Islamic, Jewish and Christian perspectives. Dordrecht: Reidel.
Ryan, A. (1986). Property and political theory. Oxford: Blackwell.
Salmon, M. (1986). Women and the law of property in Early America. Chapel-Hill: UNCP.
San Emeterio, N. (2005). Sobre la propiedad: El concepto de propiedad en la Edad
Moderna. Madrid: Tecnos.
Schremer, A. (2010). Brothers estranged: Heresy, christianity and Jewish identity in the
late antiquity. Oxford: OUP.
Schulz, F. (1946). History of Roman legal science. Oxford: Clarendon.
Seccombe, W. (1997). La trasformazione della famiglia nell’Europa nord’occidentale:
Mille anni di storia tra feudalesimo e capitalismo. Florencia: LNI.
Sevillano, F. (2010). Franco, «caudillo» por la gracia de Dios. Madrid: Alianza.
Shearing, J. (1935). The angel of assassination. Marie-Charlotte de Corday d’Armont,
Jean-Paul Marat, Jean-Adam Lux: A study of three disciples of Jean-Jacques Rousseau. Londres: Heinemann.
Simmel, G. (1971). On individuality and social forms: Selected writings. Editado por
David Levine. Chicago: UCP.
Smith, A. D. (2008). The cultural foundations of nations: Hierarchy, covenant and republic. Malden: Blackwell.
Smith, D. L. (1999). Oliver Cromwell: Política y religión en la Revolución Inglesa, 16401658. Madrid: Akal.
Souza, P. de y Franco, J. (eds.) (2008). War and peace in Ancient and Medieval History.
Cambridge: CUP.
Sperling, J. G. y Wray, S. K. (2010). Across the religious divide: Women, property and
law in the wider Mediterranean (ca. 1300-1800). Nueva York: Routledge.
El concepto histórico de alianza en el Occidente cristiano Manuscrits 30, 2012 123
Springborg, P. (ed.) (2007). The Cambridge’s companion to Hobbe’s Leviathan.
Cambridge: CUP.
Spykman, N. J. (1992). The social theory of Georg Simmel. Aldershot: Gregg Revivals.
Torres, C. (1952). «El culto al emperador en Galicia». Cuadernos de Estudios Gallegos,
XXII, 197-230.
Torzini, R. (2000). I laberinti del libero arbitrio: La discussione tra Erasmo e Lutero.
Florencia: Olschki.
Trintzius, R. (1941). Charlotte Corday, 1768-1793. París: Hachette.
Valdeón, J. (ed.) (2004). Cristianos, musulmanes y judíos en la España medieval: De la
aceptación al rechazo. Valladolid: FDS.
Verbrugghe, A. E. (1986). «The figure of the episcopal vicar for religious in the New Code
of Canon Law». En: Thériualt, M. y Thorn, J. Le Nouveau code du droit canonique:
Actes du V Congrès International de Droit Canonique. Ontario: SPU, II, 705-742.
Vernon Jenson, J. (1977). «British voices on the eve of the American Revolution:
Trapped by the family metaphor». Quaterly Journal of Speech, 63, 43-50.
Weber, M. (2009). The protestant ethic and the spirit of capitalism. Nueva York: Norton,
1904-1905.
Whittow, M. (1996). The making of orthodox Byzantium, 600-1025. Londres: Macmillan.
Widdicombe, P. (1994). The fatherhood of God from Origen to Athanasius. Oxford:
Clarendon.
Woolf, G. (2006). «Et tu, Brute?»: The murder of Caesar and political assassination.
Londres: PB.
Wright, D. P. (2009). Inventing God’s law: How the covenant code of the Bible used and
revised the laws of Hammurabi. Oxford: OUP.
Wyke, M. (ed.) (2006). Julius Caesar in Western culture. Malden: Blackwell.
Manuscrits. Revista d’Història Moderna 30, 2012 125-137
Las órdenes religiosas y la crisis en
el nombramiento de obisposen Castilla
bajo Felipe IV (1621-1665)
Helen Rawlings
University of Leicester. College of Arts, Humanities and Law
[email protected]
Recibido: enero de 2012
Aceptado: mayo de 2012
Resumen
La Iglesia española del siglo xvii destacó, sobre la de otros países católicos de la Europa occidental, por el alto porcentaje de miembros de las órdenes religiosas —especialmente dominicos—
nombrados obispos. Su autoridad como predicadores y teólogos, en la tradición postridentina, les
hacía candidatos eminentemente aptos para el cargo, pero tenían poca experiencia en asuntos de
gobierno —requisito fundamental para un episcopado que trabajaba en estrecha alianza con el
Estado. Las presiones, tanto políticas como fiscales, a las cuales fue sujeta esta alianza en tiempos
de Felipe IV provocaron una crisis sin precedentes en la provisión de candidatos a obispados en
Castilla, lo cual favoreció el ascenso de las órdenes religiosas en la carrera episcopal1.
Palabras clave: Iglesia; Estado; obispos; órdenes religiosas; siglo xvii.
Resum. Els ordes religiosos i la crisi en el nomenament de bisbes a Castella sota Felip IV
(1621-1665)
L’Església espanyola del segle xvii va destacar, per sobre de la d’altres països catòlics de l’Europa occidental, per l’alt percentatge de membres dels ordes religiosos —especialment dominics—
nomenats bisbes. Tot i que la seva autoritat com a predicadors i teòlegs, en la tradició
posttridentina, els feia candidats eminentment aptes per al càrrec, tenien poca experiència en
assumptes de govern —requisit fonamental per a un episcopat que treballava en estreta aliança
amb l’Estat. Les pressions, tant polítiques com fiscals, a les quals es va veure sotmesa aquesta
aliança en temps de Felip IV van provocar una crisi sense precedents en la provisió de candidats
a bisbats a Castella, la qual cosa va afavorir l’ascens dels ordes religiosos en la carrera episcopal.
Paraules clau: Església; Estat; bisbes; ordes religiosos; segle xvii.
1.
Los datos, tanto estadísticos como biográficos, utilizados en este artículo se extraen de las presentaciones a obispados bajo Felipe IV, que se encuentran en los siguientes archivos: Archivo Histórico Nacional, Consejos Suprimidos [AHN, Consejos], legajos 15221-15293 (1621-65); Archivio
Segreto Vaticano, Processus Consistoriales [ASV, PC], volúmenes consultados: 17, 18, 22, 32, 33,
38, 40, 48, 50, 57, 60 (1621-63). También se han utilizado las siguientes fuentes adicionales:
G. González Dávila (1645-1700), Teatro Eclesiástico de las Iglesias Metropolitanas y Catedrales
de los Reynos de las dos Castillas, 4 vols., Madrid, Imprenta de Francisco Martínez; Q. Aldea
Vaquero, T. Marín y J. Vives (eds.) (1972-1975), Diccionario de Historia Eclesiástica de España [DHEE], 4 vols., Madrid, CSIC. El artículo es una adaptación de mi trabajo anterior, «Bishops
of the Habit in Castile, 1621-65», Journal of Ecclesiastical History, 56 (2005), p. 455-472.
ISSN 0213-2397 (imprès), ISSN 0214-6000 (en línia)
126 Manuscrits 30, 2012
Helen Rawlings
Abstract. The religious orders and the crisis in the nomination of bishops in Castile under
Philip IV (1621-1665)
The seventeenth-century Spanish Church stood out among other Catholic countries of western
Europe on account of the high percentage of members of the religious orders —especially
Dominicans— recruited as bishops. While their authority as preachers and theologians,
schooled in the post-Tridentine tradition, made them eminently suitable candidates for office,
they had little of the secular experience regarded as a fundamental requirement of an episcopate
that worked in close alliance with the state. The political and fiscal pressures placed on this alliance under Philip IV prompted an unprecedented crisis in the preferment of candidates to Castilian bishoprics, which resulted in the rise of the religious orders in the career of bishop.
Keywords: Church; State; bishops; religious orders; Seventeenth-century.
Sumario
Introducción
La carrera del obispo religioso
El ascenso de los dominicos
Los inmaculistas favorecidos
La crisis de reclutamiento
Conclusión
Bibliografia
Introducción
Al comenzar el siglo xvi, en vísperas de la ruptura histórica que afectó a la Iglesia occidental y frente a las críticas de ignorancia, falsa piedad y corrupción dirigidas al clero regular en particular, las órdenes religiosas españolas se aplicaron a
la urgente tarea de elevar el perfil profesional y teológico de sus eclesiásticos.
Como resultado de esas iniciativas, a finales del siglo xvi y a principios del siglo
xvii, miembros de las órdenes mendicantes se convirtieron en algunos de los más
eminentes predicadores, maestros y consejeros religiosos de la Iglesia española.
Sobrepasaban incluso el perfil profesional del clero secular. La reforma de las
órdenes fue acompañada por una importante expansión en su número. En 1598,
al ascender al trono Felipe III, la Corona de Castilla contaba con un total de 1.326
comunidades religiosas (841 de hombres y 485 de mujeres). A principios del reinado de Felipe IV, poco más de veinte años después, había 2.141 en todo el país.
Esta cifra podía haber aumentado a 3.000 en 1700. El crecimiento más espectacular se registró entre las órdenes mendicantes masculinas, en especial entre los
franciscanos y los dominicos, así como entre los agustinos observantes, carmelitas, mercedarios y trinitarios, cuyo número de miembros pasó de 12.000 en Castilla en 1591 a una cifra aproximada de 34.000 en toda España en 1623. Por el
contrario, la dimensión de las órdenes monásticas masculinas (incluyendo a benedictinos, cartujos, cistercienses y jerónimos) permaneció estable durante este
mismo período (Ruiz Martín, 1972: 282-289; Molinié Bertrand, 1978: 13-37;
Domínguez Ortiz, 1979: 274-75; González Dávila, 1623: 234-99).
Las órdenes religiosas y la crisis en el nombramiento de obispos Manuscrits 30, 2012 127
Tanto Felipe III como Felipe IV eran patronos de las órdenes. Ambos monarcas fomentaron activamente la fundación de nuevas comunidades religiosas
reformadas, con el fin de satisfacer las necesidades devocionales de la sociedad
laica, por un lado, y de santificar su propia posición, por otro. Lo hicieron a pesar
de una creciente protesta pública de los observadores contemporáneos (algunos
de los cuales eran eclesiásticos), que consideraban que el número de religiosos
era excesivo. Las órdenes, encargadas de salvar el alma de la monarquía, iban
claramente absorbiendo a muchos hombres y mujeres que, en lugar de seguir una
auténtica vocación religiosa, sólo buscaban refugio contra los rigores de la vida
laica en la España de principios del siglo xvii. En 1621, la Junta de Reformación,
emanada del Consejo de Castilla, informó a Felipe IV de que «la mayoría del
clero regular en la actualidad en estos reinos sigue este camino como medio de
conseguir suficiente alimento para comer, más que por su auténtica devoción
cristiana» (González Palencia, 1932: 256-58). Los numerosos intentos de las Cortes de Castilla para vincular la concesión del servicio (un subsidio fiscal regular a
la Corona) a una restricción en la fundación de nuevos monasterios no consiguieron evitar su continua expansión.
Protegidas por la Corona, las órdenes religiosas establecieron una base de
poder importante en la sociedad, legitimada a través de nuevas concesiones reales. Madrid, donde la corte se había establecido de nuevo en 1606, experimentó
una verdadera explosión en el número de comunidades religiosas durante la primera mitad del siglo xvii. A principios del reinado de Felipe III, había once
monasterios y siete conventos en Madrid, que hospedaban a más de 1.000 frailes
y monjas. En el momento de subir al trono Felipe IV, en 1621, el número total de
establecimientos religiosos en la ciudad había aumentado a treinta y uno (de los
cuales nueve pertenecían a los franciscanos), que contaban con 2.500 miembros
(Álvarez de Baena, 1786: 98-177).
En la corte real de Madrid, donde la pompa y la ceremonia se combinaban
con el ejercicio del gobierno y la distribución del patronato real, las órdenes religiosas llamaron la atención del rey Felipe IV y de su primer ministro, el condeduque de Olivares (Elliott, 1989: 142-161). Se calcula que unos cien eclesiásticos
ocupaban puestos de importancia en la casa real, incluyendo funciones como la
de capellán real mayor, un cargo tradicionalmente desempeñado por el arzobispo
de Santiago, que era responsable del ceremonial religioso en la corte y de la gestión de la capilla real; el confesor real, una posición reservada a uno de los principales dominicos; el limosnero mayor, a cargo de la distribución de limosnas de
acuerdo con los deseos reales, y diez predicadores reales, así como numerosos
capellanes menores y confesores que atendían a los demás miembros de la familia real. En ocasiones especiales, los provinciales y generales de las principales
órdenes también estaban presentes, lo cual subrayaba la importancia de su relación con la monarquía (González Dávila, 1623: 323-328). La mayor presencia y
autoridad de las órdenes religiosas en la sociedad y en la corte facilitó el acceso de
sus miembros a una carrera profesional dentro de la Iglesia. El propósito de este
artículo es examinar las razones del aumento en la provisión de religiosos al oficio
de obispo dentro de la Corona de Castilla en tiempos de Felipe IV (1621-1665) y
128 Manuscrits 30, 2012
Helen Rawlings
evaluar el fenómeno en el contexto del liderazgo del conjunto de la Iglesia castellana durante este período.
La carrera del obispo religioso
A mediados del reinado de Felipe II, mientras la Corona reforzaba su control sobre
el patronato eclesiástico y dirigía la implementación de la reforma del estado eclesiástico tal y como se había decretado en la tercera fase del Concilio de Trento
(1562-1563), se estableció el perfil típico de un obispo castellano (Rawlings, 1987:
68-69, 2002: 58-67; Fernández Terricabras, 2000: 211-221). Preferentemente, este
pertenecía al clero secular, provenía de una familia de la mediana nobleza, era
licenciado o doctorado en teología y/o derecho canónico por Salamanca o Valladolid y tenía experiencia en el cabildo de una catedral o en la administración del
estado, incluyendo el tribunal de la Inquisición. Los miembros de las órdenes religiosas rara vez eran los candidatos elegidos en primer lugar. Los religiosos elevados a obispados castellanos en tiempos de Felipe II (12% del total de los
nombrados), por regla general, se encargaban de sedes situadas en la periferia de la
Península con más necesidad de orientación teológica, como Galicia, Aragón y las
Islas Canarias, o eran enviados al Nuevo Mundo (Fernández Terricabras, 1994:
601-609). No se consideraba al clero regular ni preparado ni capacitado para el
cargo episcopal de la misma manera que el clero secular. En el caso de los mendicantes, adquirían su experiencia (incluyendo su formación académica) dentro de la
estructura profesional y vocacional de su orden. Los franciscanos, por ejemplo,
obligados por votos de humildad y pobreza, no llegaban a obtener un título universitario2. Según el derecho canónico, los religiosos no debían ser preferidos como
obispos, porque en este empleo podían escapar a las normas de su orden y se veían
forzosamente involucrados en asuntos de gobierno. Efectivamente, un fraile
renunciaba a sus votos una vez que llegaba a ser obispo. Esta opinión fue respaldada por los miembros de la Cámara de Castilla (un subcomité del Consejo de Castilla con responsabilidad específica en asuntos de patronazgo), que, en las décadas
de 1570 y 1580, aconsejaba a Felipe II en la selección de personas beneméritas
para los obispados vacantes. En la revisión que hizo a una lista de candidatos para
la sede vacante de Oviedo, en septiembre de 1584, Mateo Vázquez de Leca, secretario del rey y miembro de la Cámara, sugería que sólo en casos excepcionales se
escogiera como obispos a los frailes (Instituto Valencia Don Juan, Madrid: envío
90, folio 588). Esta política de preferencia en los nombramientos episcopales iba a
cambiar drásticamente bajo los últimos reyes de la casa de Austria.
El número de miembros de órdenes religiosas promovidos a obispados castellanos se duplicó con creces en el transcurso de la primera mitad del siglo xvii:
2.
ASV, PC, vol. 18, f. 469r. (Juan de Arauz, OSF, presentado para Guadix, 1624: «no es graduado
porque en su orden no seleccionan grados por las universidades por la humildad y costumbre
que en ella se conserva»); vol. 22, f. 60r. (Juan Venido, OSF, presentado para Orense, 1626:
«porque en la dicha religión no se usa ni acostumbra por la humildad, recibir ni dar los dichos
grados»); vol. 40, f. 391r. (Francisco Guerra, OSF, presentado para Cádiz, 1642: «en dicha religión de San Francisco no hay grados de doctor, ni maestro, no otros»).
Las órdenes religiosas y la crisis en el nombramiento de obispos Manuscrits 30, 2012 129
de un 12% de los nombrados por Felipe II, pasó a un 24% bajo Felipe III, y llegó
a un 27% en tiempos de Felipe IV. Incluso se elevó aún más, a un 36%, bajo Carlos II. La Iglesia de la Corona de Aragón también fue testigo de un fenómeno
similar (Barrio Gozalo, 1996: 154-156). En efecto, los miembros del clero regular, en lugar de ser los menos preferidos, se convirtieron en los candidatos principales en las provisiones a obispados de Castilla. En noviembre de 1626, Felipe
IV emitió un informe a los miembros de la Cámara en que les instaba a no excluir
a religiosos de las consultas, «en que no son inferiores los dichos, no siendo tampoco ministerio en que se quede hacienda para sí, y por eso no sea incompatible
con la pobreza que profesan ni con el voto de no tener ni pretender dignidades»
(Domínguez Ortiz, 1992: 260). A pesar de que la Cámara avisó que elevar frailes
a prelacías era contrario a los cánones y dañino para el clero secular, la práctica
continuó (Barrio Gozalo, 2000: 53). De los 153 hombres designados como obispos en Castilla durante el reinado de Felipe IV, 41 fueron miembros de órdenes
religiosas, los cuales —teniendo en cuenta los traslados— recibieron 65 de los
266 oficios dispensados. Los religiosos mendicantes obtuvieron casi el doble de
nombramientos que los miembros de órdenes monásticas.
Un 35% de los obispados dirigidos por miembros de las órdenes religiosas
eran de bajo valor en renta y estatus dentro de la Iglesia castellana (con ingresos
anuales inferiores a 15.000 ducados en 1630). En esta categoría, se encontraban
las sedes situadas predominantemente en zonas periféricas de la Península, a
menudo con mucha necesidad de orientación pastoral. En estos casos, el nombramiento de religiosos era conforme a su papel tradicional dentro de la Iglesia como
pastores y predicadores, cualidades que concordaban con el modelo tridentino del
«buen obispo» (Fernández Terricabras, 2000: 240-245; Tellechea Idígoras, 1997:
207-223). Otro 35% fueron nombrados a sedes de un valor mediano de renta (con
ingresos entre 15.000 y 30.000 ducados), y el 29%, a los obispados de más alta
renta (con ingresos superiores a 30.000 ducados al año) (Domínguez Ortiz, 1987;
AHN, Cons., leg. 15221-15236). Cabe destacar el número de nombramientos de
religiosos a estos niveles medios y altos de la jerarquía eclesiástica, porque eran
precisamente estos puestos de más categoría los que conllevaban mayores desafíos
políticos y administrativos —retos para los cuales los miembros de las órdenes
generalmente habían sido considerados inadecuados. Sin embargo, bajo Felipe IV,
los regulares no sólo tenían una posibilidad entre tres de ser preferidos como obispos de las diócesis más importantes, sino que también podían actuar como líderes
de la Iglesia española y trabajaban en estrecha alianza con la Corona.
El ascenso de los dominicos
Los mecanismos específicos de acceso a la carrera episcopal para los miembros
de las órdenes, que habían surgido en tiempos de Felipe III, quedaron mejor establecidos en el reinado de Felipe IV. Los religiosos que habían servido previamente como predicadores o confesores reales, provinciales y generales de sus
órdenes, así como profesores universitarios y calificadores de la Inquisición, se
convirtieron en los principales candidatos para la promoción al episcopado. Los
130 Manuscrits 30, 2012
Helen Rawlings
dominicos fueron quienes alcanzaron mayor éxito en la obtención de sedes de
alta categoría dentro de la Iglesia española en tiempos de Felipe IV, puesto que
ocupaban un total de 24 obispados, de los cuales 11 eran de los más ricos y poderosos. Contrasta esta cifra si se compara con el total de seis obispados gobernados por dominicos bajo Felipe III, de los cuales sólo uno era de gran prestigio. El
ascenso profesional de los dominicos a cargos de autoridad, conseguidos a través
de una serie de importantes bases de poder, estableció un precedente que las otras
órdenes aspirarían a imitar.
Había razones apreciables para el ascenso al poder de los dominicos dentro de
la Iglesia. La orden se había sometido a un profundo programa de reforma interna
bajo los Reyes Católicos y asumió un papel de liderazgo en el movimiento mendicante de reforma española en el siglo xvi. Era la segunda orden religiosa masculina de Castilla (después de los franciscanos), establecida en casi todas las ciudades,
con unos 2.500 miembros registrados en el censo de 1591. De sus filas, surgieron
algunos de los teólogos y predicadores más destacados de la época, cuya ideología
y disciplina teológica (basada en las enseñanzas de Santo Tomás de Aquino) iban
a ejercer una influencia fundamental en la formación de la ortodoxia en la España
moderna. Treinta dominicos participaron en el Concilio de Trento (1545-1563),
donde, a pesar de las diferencias teológicas entre ellos, adoptaron una posición
conservadora ante la reforma. Entre ellos, figuraban los hermanos Pedro y Domingo de Soto, Bartolomé de Carranza y Miranda (el futuro arzobispo de Toledo),
Melchor Cano (su rival académico), Diego de Chaves (confesor de Felipe II) y
Juan Gallo, todos los cuales habían ocupado la distinguida cátedra de Prima de
Teología en Salamanca. La Universidad de Salamanca era uno de los principales
centros académicos a finales de los siglos xvi y principios del siglo xvii en Castilla. Proporcionó un foro académico importante para el desarrollo de la ciencia teológica, alimentada desde el interior del monasterio academia dominico de San
Esteban, en la misma ciudad. Entre 1490 y 1645, la Escuela de Salamanca produjo
un total de 34 obispos y arzobispos, 2 inquisidores generales, 4 predicadores reales
y más de 30 provinciales, escritores y profesores, así como numerosos misioneros
en el extranjero (González Dávila, 1650: III, 206-215).
En 1606, Felipe III y el duque de Lerma (el cual se había convertido en patrón
y protector de la orden en Castilla desde 1603) crearon una nueva cátedra de teología tomista en Salamanca, reservada exclusivamente a uno de los principales
dominicos de San Esteban. Al mismo tiempo, la orden renunció a su derecho
exclusivo de presentación a la cátedra de Prima de Teología, ejercido a lo largo
de casi dos siglos. En los años siguientes, fueron establecidas dos nuevas cátedras
de teología bajo el patrocinio del rey y del duque específicamente para los frailes
de San Esteban: la cátedra de Vísperas en Salamanca, en 1608, y la cátedra de
Santo Tomás en Valladolid, en 1611. Los titulares de estas sillas se convirtieron
automáticamente en candidatos en la provisión a obispados castellanos (Aldea
Vaquero et al., 1972-1975: II, 766-772).
Los dominicos también ocupaban puestos de influencia dentro del Santo Oficio, que había sido establecido en Castilla en 1478 bajo el control de la orden.
Como calificadores (asesores teológicos profesionales), ejercieron una influencia
Las órdenes religiosas y la crisis en el nombramiento de obispos Manuscrits 30, 2012 131
decisiva en las cuestiones doctrinales y, por extensión, en toda la dirección ideológica de la España postridentina. En 1614, una plaza de consejero de la Inquisición (anteriormente en manos de un franciscano) fue reservada de forma
permanente para un miembro de la orden de predicadores, lo que confirmaba su
posición de privilegio dentro de la monarquía católica. La primera persona designada para ocupar el cargo fue fray Luis de Aliaga, polémico confesor de Felipe
III (1608-1621), que, junto con el capellán real franciscano Juan de Santamaría,
encabezó una lucha de facciones entre 1618 y 1619, con el fin de eliminar al
duque de Lerma de la corte (Elliott, 1986: 95, 102; Williams, 2006: 241-242).
Los dominicos habían monopolizado el puesto de confesor real desde 1218, una
posición que daba al titular acceso íntimo a la conciencia real, lo cual le convertía
en el consejero de mayor confianza personal del rey al lado del valido. Se le consultaba en la elección de los candidatos a obispados y se tenía en cuenta su opinión sobre las principales cuestiones de la Iglesia y del Estado.
El fraile dominico Antonio de Sotomayor, que ocupó el puesto de confesor
real entre 1621 y 1643 y el de inquisidor general entre 1632 y 1643, ejerció una
influencia sin precedentes en la distribución del patronazgo real durante la primera mitad del reinado de Felipe IV. El favorito del rey, el conde-duque de Olivares, que podría haber influido en el ascenso de Sotomayor al poder, le permitió
tomar la iniciativa en los procesos de nombramientos de obispos, al parecer sin
consulta previa. A partir de 1635, la Cámara de Castilla hacía un anuncio formal
de los obispados disponibles a medida que se producían las vacantes, pero, en
contraste con el sistema establecido bajo Felipe II y bajo Felipe III, el proceso de
selección que llevaba a la designación del obispo quedó sin documentar. Una restricción similar en el proceso de consulta también afectó a la selección y al acceso a cargos inquisitoriales. En 1638, Olivares comentó que se ocupa de «lo
eclesiástico el confesor de Su Majestad, sin que de lo uno ni de lo otro tenga [yo]
más noticia que los secretarios y oficiales del escritorio del Protonotario, y mucho
menos» (Elliott, 1986: 533). Sotomayor era conocido por su práctica nepotista en
la distribución de los cargos, sin pasar por los consejeros ni por la Cámara. Diez
dominicos fueron promovidos a obispados castellanos durante su mandato como
confesor real. Y dos de sus sobrinos ascendieron en el cursus honorum episcopal:
Diego de Zúñiga y Sotomayor pasó de Orense a Zamora en 1634; Fernando
Andrade de Sotomayor, de Burgos a Sigüenza en 1640 y de Sigüenza a la sede
familiar de Santiago en 1645. La retirada forzosa de Sotomayor de su cargo, en
junio de 1643, a petición de Roma, fue un reconocimiento, aunque velado, de que
se había excedido en el ejercicio de su poder y de que tal vez la infiltración manifiesta de los dominicos en las carreras inquisitorial y episcopal ya había alcanzado su punto máximo.
Los inmaculistas favorecidos
En el transcurso del reinado de Felipe IV, los dominicos vieron puesto en duda su
monopolio como consejeros reales de confianza por otras órdenes religiosas de
las que les distinguían sutiles diferencias teológicas. La resistencia de los domini-
132 Manuscrits 30, 2012
Helen Rawlings
cos a apoyar el culto a la Inmaculada Concepción de la Virgen María (que implicaba que María había sido concebida libre de pecado) les diferenciaba de otras
órdenes, sobre todo de los franciscanos y de los jesuitas. Ambos institutos eran
inmaculistas apasionados y obtuvieron el apoyo de Felipe III y de Felipe IV para
solicitar al papa el reconocimiento de la devoción a la Virgen Inmaculada dentro
de la doctrina católica. En 1624, el fraile dominico Íñigo de Brizuela se vio obligado a renunciar al obispado de Segovia, porque se pedía a todos los que obtenían un cargo en esa iglesia que apoyaran la doctrina inmaculista (González
Dávila, 1645: I, 590-93). Las representaciones artísticas de la Inmaculada Concepción por parte de distinguidos artistas españoles, como Velázquez, Murillo y
Zurbarán, desempeñaron un papel importante en la campaña para intentar elevar
la doctrina a la categoría de dogma de la Iglesia católica. El culto a la Inmaculada
Concepción se convirtió en una cruzada pública de la monarquía, que se identificó firmemente con la Virgen como su protectora, en su papel tradicional de
defensora de la nación española y de su fe. Felipe III convocó tres juntas especiales de teólogos, en 1616, 1617 y 1619, para discutir el asunto, y algunos emisarios fueron enviados a Roma para solicitar el reconocimiento papal como dogma,
pero sin conseguirlo. El primer emisario fue Plácido Pacheco de Tosantos (benedictino), en 1616, más tarde obispo de Guadix (1620-1624) y de Zamora (1624).
El tercer emisario, Antonio de Trejo y Paniagua (franciscano), había sido promovido al obispado de Cartagena en 1618, antes de su partida hacia Roma al año
siguiente, con lo cual elevaba su perfil de embajador ante la Santa Sede. El respaldo del culto por parte de Agustín Antolínez (agustino), participante en la
segunda junta (1617), llamó la atención de la Corona. Pronto ganó la confianza
del nuevo rey, quien le elevó al obispado de Ciudad Rodrigo en 1623, iglesia
dedicada a la Virgen Inmaculada (ASV, PC, vol. 17). Los miembros de estas juntas, por lo tanto, llegaron a reflejar el equilibrio de poder entre las órdenes religiosas y su relación con el monarca (Stratton, 1994: 73-75, 78-87, 98-104;
Stradling, 1988: 344-47; Wright, 1991: 130-32). Los dominicos fueron excluidos
de manera significativa de la cuarta (1643) y de la quinta (1652-1665) juntas,
convocadas por Felipe IV. Cuatro de los teólogos que sirvieron en este comité de
1652 a 1665 se vieron recompensados ​​con obispados, en reconocimiento de su
servicio a la Corona: Francisco Guerra (franciscano), obispo de Plasencia (16561658); Francisco Gamboa (agustino), obispo de Coria (1659-1663); Alfonso
Pérez (cisterciense), obispo de Almería (1659-1663), y Bernardo de Ontiveros
(benedictino), obispo de Calahorra (1659-1662) (Meseguer Fernández, 1955:
663-671). Al final del reinado, después de casi medio siglo de peticiones de la
Corona española, el papa Alejandro VII dio permiso para la celebración de la fiesta de la Inmaculada Concepción en España, pero el reconocimiento como dogma
de la doctrina católica no llegaría hasta 1854.
Desde la década de 1640, los dominicos también vieron paulatinamente erosionado su lugar de privilegio en las altas esferas de la vida académica y del
Santo Oficio. En la segunda mitad del siglo, se crearon varias cátedras de teología reservadas a diferentes órdenes religiosas (incluyendo los jesuitas, los benedictinos y los franciscanos) en Salamanca, Alcalá de Henares y Valladolid, cada
Las órdenes religiosas y la crisis en el nombramiento de obispos Manuscrits 30, 2012 133
una de las cuales representaba diferentes escuelas de pensamiento teológico. Esto
constituyó el inicio del declive de las facultades universitarias dedicadas a la
enseñanza de la teología en España y de la preeminencia de los dominicos en
ellas. Los dominicos también vieron reducida su autoridad dentro del Consejo de
la Inquisición. A partir de 1620, los jesuitas comenzaron a dominar en las plazas
de calificador y, dos décadas después, eran más numerosos que sus compañeros
dominicos (Martínez Millán y Sánchez Rivilla, 1984: 26).
También se infiltraron en plazas del Consejo de la Inquisición. El primer
jesuita promovido al Consejo fue Hernando de Salazar Chirinos, en 1631, confesor del conde-duque de Olivares y miembro de varias juntas, entre ellas la creada
para atender las quejas contra la Sede Romana en asuntos financieros eclesiásticos y de disciplina. Dos años antes, Olivares, quien se refería a Salazar como «el
religioso de España a quien más debo y, a mi corto juicio, sujeto de raras y aventajadas partes en virtud y letras» (Elliott, 1986: 141), había intentado nombrar a
su confesor para el obispado de Málaga, pero el papa no quiso conceder la dispensa requerida para que un miembro de la Compañía de Jesús ocupase tal puesto
(Elliott, 1986: 427). Los favores concedidos a las diferentes órdenes exacerbaron
las rivalidades entre ellas, que estallaron en disputas públicas. En 1634, Felipe IV
encargó al inquisidor general intervenir con el fin de paliarlas, pero los involucrados respondieron con un contraataque. En la primavera de 1637, dos predicadores reales —un jesuita y un fraile capuchino— fueron expulsados de
​​ la corte por
criticar la política económica del Gobierno en sus sermones (Rodríguez Villa,
1886: 127-31).
La crisis de reclutamiento
La segunda mitad del reinado de Felipe IV fue testigo de una serie de tensiones
dentro de la jerarquía de la Iglesia, motivadas en parte por el aumento de la
demanda fiscal de la Corona al estado eclesiástico para apoyar sus múltiples​
compromisos militares en Europa y suplir la caída de los ingresos del Estado,
especialmente de la llegada de la plata americana. El período en cuestión se
caracteriza por un aumento en el número de transferencias de obispos de una sede
a otra, a pesar de los intentos de limitar esa práctica a causa de su impacto desestabilizador sobre el liderazgo de la Iglesia. En noviembre de 1656, Felipe IV
escribió a los consejos de Castilla y de Aragón pidiéndoles evitar los frecuentes
traslados de los prelados de una diócesis a otra (Domínguez Ortiz, 1979: 227-28).
Peticiones similares se habían hecho en tiempos de Felipe II y de Felipe III, lo
que demuestra la persistencia de la práctica. El 45% de los nombramientos a diócesis castellanas en tiempos de Felipe IV fue originado por la promoción del
obispo anterior, y el 52%, por su fallecimiento. Una media de seis sedes cambiaron de obispo cada año, en comparación con cuatro en los reinados de Felipe II y
de Felipe III.
Al mismo tiempo, existen pruebas de un mayor rechazo del oficio por parte
de los candidatos con mayor experiencia y perfil más distinguido, lo cual dio
lugar a una «crisis de reclutamiento» que se agudizó durante la década de 1660.
134 Manuscrits 30, 2012
Helen Rawlings
Nueve obispos castellanos se negaron a aceptar promociones en 1663. Un total de
21 negativas se registraron en el período de nueve años entre 1661 y 1670, que
coincidió con el cambio de monarca y la profundización de la crisis económica
(AHN, Cons., leg. 15256-15293). Las sedes más ricas, con mayores obligaciones
financieras, fueron las más difíciles de proveer en los últimos años del reinado
de Felipe IV. En general, los obispos en ejercicio (entre ellos, algunos miembros de
órdenes) preferían quedarse en sus diócesis en lugar de ascender en la escala de la
carrera episcopal, puesto que ello comportaba un aumento de su carga fiscal y
pastoral. La sede arzobispal de Sevilla (con ingresos anuales de alrededor de
100.000 ducados en la década de 1650 y la segunda más rica de España después
de Toledo) resultó ser un premio poco deseado. Se vio afectada de una manera
especialmente severa por el derecho de la Corona a exigir entre una tercera y una
cuarta parte del valor bruto de las rentas episcopales para establecer pensiones en
beneficio de eclesiásticos con muchos años de servicio. En la práctica, el arzobispo de Sevilla debía pagar pensiones por encima del máximo teórico de 30.000
ducados, así como contribuir en impuestos ordinarios y extraordinarios con al
menos 10.000 ducados anuales (Domínguez Ortiz, 1987: 251-253). Enrique
Pimentel, obispo de Cuenca (1623-1653), se negó a trasladarse a Sevilla en 1643
a causa de su avanzada edad y de los costes que ello suponía (Barrio Gonzalo,
1987: 83). El obispo franciscano Pedro de Urbina se mostró reacio a aceptar la
sede en 1657 por razones financieras, después de haber pasado de Valencia a Plasencia en 1655 (Jéronimo de Barrionuevo, vol. 221 (1655): 212; vol. 222 (1657):
104). Cuando Sevilla quedó vacante una vez más en 1663, dos obispos (los de
Jaén y Pamplona) rechazaron su promoción a la sede (AHN, Cons., leg. 15257);
la Corona tuvo que conformarse con su tercera opción: el arzobispo de Burgos.
Como consecuencia del aumento en el número de oportunidades de promoción, junto con la falta de personas adecuadas o dispuestas a ocupar ciertas vacantes, Felipe IV tuvo que recurrir cada vez más a otros candidatos a su disposición.
Esta situación contribuyó a brindar oportunidades para que hombres poco conocidos entraran en el episcopado, una proporción significativa de los cuales provenía
de órdenes religiosas. Por los datos biográficos disponibles, parece que los obispos regulares eran mayores que los seculares al tomar posesión de sus cargos.
Tenían una media de 61 años al ser nombrados y un promedio de 74 años al fallecer. Las cifras comparables para el conjunto de los obispos nombrados en tiempos
de Felipe IV son de 54 y 65 años, respectivamente. A pesar de que proporcionaban mayor estabilidad al oficio episcopal en razón de su longevidad, en la práctica, sus pontificados duraban alrededor de 5,5 años (la mitad del promedio
general), ya que se vieron inmersos en el ciclo de traslados frecuentes de una
sede a otra que caracterizó al reinado: catorce obispos regulares sirvieron en dos
obispados, ocho en tres diócesis y dos obispos en cuatro sedes.
La mayor presencia de las órdenes religiosas dentro de la Iglesia castellana
redujo significativamente la de obispos con títulos universitarios en derecho, que
pasó de un 35% en tiempos de Felipe III a un 20% en tiempos de Felipe IV. En
consecuencia, el porcentaje de prelados con experiencia en el gobierno de la
monarquía (principalmente, pero no exclusivamente, como juristas) se redujo a lo
Las órdenes religiosas y la crisis en el nombramiento de obispos Manuscrits 30, 2012 135
largo de los dos reinados del 44% al 33% del total de los nombrados (Rawlings,
1987: 62-63). Dado el creciente desacuerdo sobre la dirección política del país
entre Olivares y los miembros del clero secular al servicio de la monarquía (algunos de los cuales también eran obispos), es posible que los obispos teólogos fueran considerados servidores más dóciles y colaboradores que los obispos juristas,
aunque en la práctica este no siempre resultó ser el caso (Rawlings, 1987: 74-77).
La disminución del perfil del eclesiástico hombre de estado en el episcopado era
también un reconocimiento de un declive general en las relaciones entre la Iglesia
y el Estado.
A mediados de la década de 1650, el fraile dominico Pedro de Tapia se convirtió en uno de los principales promotores de la desobediencia fiscal entre el alto
clero castellano. Como arzobispo de Sevilla de 1652 a 1657 (la cuarta sede castellana de alto rango que había ocupado sucesivamente desde su nombramiento
como obispo de Segovia en 1641), se opuso firmemente a la renovación del
impuesto de millones —un subsidio universal cargado sobre los alimentos básicos— que se gravó sobre los bienes eclesiásticos sin haber recibido la necesaria
aprobación papal. Tapia encabezó una revuelta eclesiástica e incitó a los obispos
de Segovia (Francisco de Araujo), Osma (Juan de Palafox) y Málaga (Diego Martínez de Zarzosa) a unírsele (Jerónimo de Barrionuevo: vol. 221 (1654): 50; vol.
222 (1656): 6, 30, 33-34, 37-38; (1657): 99). El primado, Baltasar de Moscoso y
Sandoval, sumó su voz de protesta contra el ataque a la inmunidad clerical y amenazó con dimitir. Los ministros del Gobierno acusaron a la Iglesia de fraude fiscal,
lo cual provocó una acalorada respuesta por parte de Araujo, obispo de Segovia y
también dominico. Este defendió rigurosamente la posición del clero, que, según
él, apenas conseguía sobrevivir con sus ingresos, y atribuyó el frágil estado de las
finanzas reales a la mala administración del Estado. La renuncia del fraile Araujo
a su obispado, en octubre de 1656, constituye un testimonio de su desesperación.
Tapia amenazó con llevar el caso a Roma en lugar de aceptar que los clérigos contribuyesen a los millones. El Consejo de Castilla comenzó a debatir cómo destituirle de su cargo. En diciembre de 1656, el recién elegido papa, Alejandro VII,
concedió una renovación del subsidio y excusado pagados por el clero, pero, en
julio del año siguiente, continuaba negándose a sancionar la renovación de los
millones. La muerte de Tapia, en agosto de 1657, ayudó a disminuir un poco la
tensión. Un año después, Roma reconsideró su posición y otorgó la autorización
necesaria. El incidente pone de manifiesto cómo, bajo presión, los aliados de más
confianza de la Corona podían convertirse en sus más intransigentes enemigos.
Conclusión
Como hemos visto, en el transcurso del reinado de Felipe IV, los dominicos fueron perdiendo terreno frente a los franciscanos en el debate sobre la doctrina de la
Inmaculada Concepción y frente a los jesuitas en su acceso a las cátedras universitarias y a los cargos inquisitoriales. No obstante, al mismo tiempo, seguían figurando como los principales aspirantes a las sedes episcopales castellanas de más
categoría, a pesar de su poca disposición a aceptar el cargo en algunos casos.
136 Manuscrits 30, 2012
Helen Rawlings
En efecto, aumentó el control de los dominicos sobre los obispados de mayor
prestigio y renta (de cinco diócesis en el período 1621-1643 a nueve en el período
1644-1665), que se mantuvieron junto a los franciscanos como la orden con más
nombramientos episcopales en Castilla durante la época de los Austrias. El incremento en el número de obispos procedentes de las órdenes religiosas que gobernaron sedes castellanas durante el siglo xvii pudo ser consecuencia de las
tensiones que caracterizaron a las relaciones entre la Iglesia y el Estado en tiempos de Felipe IV. Las solicitudes, tanto fiscales como políticas, al estamento eclesiástico para que contribuyera a los gastos del Estado provocaron la resistencia de
un número apreciable de candidatos a aceptar la responsabilidad de un obispado.
La consiguiente «crisis de liderazgo» dentro de la jerarquía de la Iglesia favoreció el ascenso del clero regular en la carrera episcopal. El éxito de las órdenes
religiosas, y en particular de los dominicos, sirvió como confirmación de la dirección conservadora y dogmática de la Iglesia española en las últimas décadas de la
casa de Austria.
Bibliografía
Aldea Vaquero, Q.; Marín, T. y Vives, J. (eds.) (1972-75). Diccionario de Historia
Eclesiástica de España. 4 vols. Madrid: CSIC.
Álvarez de Baena, J. A. (1786). Compendio histórico de las grandezas de la coronada
villa de Madrid. Madrid: Antonio de Sancha, edición facsímil 1978.
Barrio Gozalo, M. (1987). «Perfil socio-económico de una élite de poder. V: Los obispos de Andalucía (1600-1840)». Anthológica Annua, 34, 111-188.
—(1996). «Perfil socio-económico de una élite de poder. VIII: Los obispos del reino
de Aragón (1536-1834)». Anthológica Annua, 43, 107-212.
—(2000). «La jerarquía eclesiástica en la España Moderna. Sociología de una élite de
poder (1556-1834)». Cuadernos de Historia Moderna, 25, monográfico, 17-59.
Domínguez Ortiz, A. (1979). Las clases privilegiadas en el Antiguo Régimen. Madrid:
Istmo.
—(1987). «Las rentas de los prelados de Castilla en el siglo xvii». En: Estudios de Historia Económica y Social de España. Granada: Universidad de Granada, 223-260.
—(1992). La sociedad española en el siglo xvii. Vol. 2: El estamento eclesiástico. Granada: CSIC.
Elliott, J. H. (1986). The Count-Duke Olivares: The statesman in an age of decline.
New Haven y Londres: Yale University Press.
—(1989). «The court of the Spanish Habsburgs: A peculiar institution?». En: Spain and
its World, 1500-1700. New Haven y Londres: Yale University Press, 142-161.
Fernández Terricabras, I. (1994). «Por una geografía del patronazgo real: teólogos y
juristas en las presentaciones episcopales de Felipe II». En: Martínez Ruiz, E. y Suárez Grimón, V. (eds.). Iglesia y sociedad en el Antiguo Régimen: III Reunión Científica de la Asociación Española de Historia Moderna. Las Palmas de Gran Canaria:
Universidad de Las Palmas de Gran Canaria, 601-609.
—(2000). Felipe II y el clero secular: La aplicación del Concilio de Trento. Madrid:
Sociedad Estatal para la Conmemoración de los Centenarios de Felipe II y Carlos V.
González Dávila, G. (1623). Teatro de las grandezas de la villa de Madrid. Madrid:
Publicaciones Abella, edición facsímil 1986.
Las órdenes religiosas y la crisis en el nombramiento de obispos Manuscrits 30, 2012 137
—(1645-1700). Teatro Eclesiástico de las Iglesias Metropolitanas y Catedrales de los
Reynos de las dos Castillas. 4 vols. Madrid: Francisco Martínez.
González Palencia, A. (ed.) (1932). Archivo Histórico Español. Vol. 5: La Junta de
Reformación, 1618-25. Valladolid: sin editorial.
Martínez Millán, J. y Sánchez Rivilla, T. (1984). «El consejo de la Inquisición
(1483-1700)». Hispania Sacra, 36, 71-123.
Meseguer Fernández, J. (1955). «La real junta de la Inmaculada Concepción (16161817/20)». Archivo Iberoamericano, 15, 663-671.
Molinié-Bertrand, A. (1978). «Le clergé dans le royaume de Castille à la fin du xvi siècle». Revue d’Histoire Economique et Sociale, 51, 5-53.
Paz y Meliá, A. (ed.) (1968-69). Avisos de Don Jéronimo de Barrionuevo (1654-1658).
Vols. 221-222. Madrid: Ediciones Atlas. Biblioteca de Autores Españoles.
Rawlings, H. E. (1987). «The secularisation of Castilian episcopal office under the Habsburgs, c. 1516-1700». Journal of Ecclesiastical History, 38, 53-79.
—(2002). Church, religion and society in early modern Spain. Basingstoke: Palgrave.
Rodríguez Villa, A. (1886). La corte y monarquía de España en los años 1636 y 1637.
Madrid: Publisher.
Ruiz Martín, F. (1972). «Demografía Eclesiástica». En: Aldea, Q.; Marín, T. y Vives,
J. (eds.). Diccionario de Historia Eclesiástica de España. Vol. 2, 682-733.
Stradling, R. A. (1988). Philip IV and the government of Spain, 1621-1665. Cambridge:
Cambridge UP.
Stratton, S. L. (1994). The Immaculate Conception in Spanish Art. Cambridge: Cambridge University Press.
Tellechea Idígoras, J. I. (1997). El obispo ideal según el Concilio de Trento. En: Mozzarelli, C. y Zardin, D. (eds.). I tempi del Concilio: Religione, cultura e società
nell’Europa tridentina. Roma: Bulzoni Editore, 207-223.
Williams, P. (2006). The great favourite: The Duke of Lerma and the court and government of Philip III of Spain, 1598-1621. Manchester: Manchester University Press.
Wright, A. D. (1991). Catholicism and Spanish society under the reign of Philip II, 15511598 and Philip III, 1598-1621. Lampeter: Edwin Mellen Press.
Manuscrits. Revista d’Història Moderna 30, 2012 139-159
Aspectos de la Reforma en Aragón
a finales del reinado del Emperador.
El proceso del rector Miguel Monterde
Michel Boeglin
Université Paul Valéry – Montpellier 3
Recibido: diciembre de 2011
Aceptado: julio de 2012
Resumen
El presbítero Miguel Monterde (1510?-1571) fue racionero de la seo de Zaragoza y rector de
Villanueva de la Huerva. Antiguo estudiante de Alcalá, tuvo allí como maestro al doctor Juan Gil,
comúnmente conocido como «Doctor Egidio», que, posteriormente, sería uno de los principales
difusores de la sensibilidad reformada en Castilla y Aragón. En el año 1558, la Inquisición procesó a Monterde por sus estrechos contactos con su antiguo maestro, así como con otro discípulo de
éste, Juan Pérez de Pineda. La relación del proceso de Miguel Monterde, inédita, aporta una información relevante sobre la actuación de Egidio después de su condena de 1552 y el sistema de captación de fondos y de difusión de obras protestantes en castellano publicadas en Ginebra.
Palabras clave: luteranismo; protestantismo; libros; Aragón; Sevilla; París; Miguel Monterde;
Juan Gil; Doctor Egidio; Juan Pérez de Pineda; Constantino de la Fuente, Constantino Ponce de
la Fuente.
Resum. Aspectes de la Reforma a l’Aragó a finals del regnat de l’Emperador. El procés del
rector Miguel Monterde
El prevere Miguel Monterde (1510?-1571) va ser racioner de la seu de Saragossa i rector de
Villanueva de la Huerva. Antic estudiant d’Alcalà, va tenir allà com a mestre el doctor Juan Gil,
comunament conegut per «Doctor Egidio», que, posteriorment, seria un dels difusors principals
de la sensibilitat reformada a Castella i Aragó. L’any 1558, la Inquisició va processar Monterde
pels estrets contactes que mantenia amb el seu antic mestre i també amb un altre deixeble
d’aquest, Juan Pérez de Pineda. La relació del procés de Miguel Monterde, inèdita, aporta una
informació rellevant sobre l’actuació d’Egidio després de la seva condemna de 1552 i el sistema
de captació de fons i de distribució d’obres protestants en castellà publicades a Ginebra.
Paraules clau: luteranisme; protestantisme; llibres; Aragó; Sevilla; París; Miguel Monterde;
Juan Gil; Doctor Egidio; Juan Pérez de Pineda; Constantino de la Fuente, Constantino Ponce de
la Fuente.
Abstract. Aspects of Reformation in Aragon at the end of Charles V’s reign. The trial of the
rector Miguel Monterde
The cleric Miguel Monterde (1510?-1571) was prebendary of the Cathedral of Zaragoza and
rector of a rectory in Villanueva de la Huerva. He was a former student of Alcalá de Henares
where his teacher was Dr. Juan Gil, commonly known as «Doctor Egidio». Later on, Doctor
ISSN 0213-2397 (imprès), ISSN 0214-6000 (en línia)
140 Manuscrits 30, 2012
Michel Boeglin
Egidio would become one of the main disseminators of the reformed sensibility in Castile and
Aragón. In 1558, the Spanish Inquisition prosecuted Monterde for his relationship with his former teacher and another disciple of Doctor Egidio, Juan Pérez de Pineda. The unpublished
abstract of the process provides us with relevant information about the activity of Doctor Egidio
after he was condemned in 1552 and about the system of fundraising and distribution of Protestant works published in spanish in xvith century Geneva.
Keywords: Lutheranism; Protestantism; books; Aragon; Seville; Paris; Miguel Monterde; Juan
Gil; Doctor Egidio; Juan Pérez de Pineda; Constantino de la Fuente, Constantino Ponce de la
Fuente.
Menos conocido que los grupos sevillanos y vallisoletanos desarraigados por la
Inquisición entre 1557 y 1560, el círculo luterano de Aragón fue objeto de una
mayor atención a partir de los estudios pioneros de A. Gordon Kinder en los años
1980 y objeto de una nueva valoración (Kinder, 1986b)1. La proximidad de la
frontera pirenaica, los numerosos intercambios y los fuertes vínculos con Francia
facilitaron la difusión, en determinados cenáculos aragoneses, de doctrinas reformadas. En Zaragoza, se tiene constancia de unas quince sentencias de luteranismo pronunciadas contra naturales de Aragón entre 1560 y 1563, poco después de
que se descubrieran los círculos de Valladolid y Sevilla.
Entre las causas despachadas por el tribunal zaragozano, descuella la del rector Miguel Monterde, personalidad eclesiástica destacada, un humanista erudito
abierto a los grandes planteamientos religiosos de su tiempo. Cercano a otro aragonés, Juan Gil, comúnmente conocido como «Doctor Egidio», canónigo magistral
de Sevilla, el rector Monterde estuvo en relación con varios súbditos de la Corona
exiliados que se habían adherido a la Reforma. Su caso ilustra el destino, en los
últimos años, del reinado de Carlos V de aquellos erasmistas e irenistas, quienes
habían defendido, hasta finales de la década de 1540, un acercamiento de Roma
con el partido de la Reforma para propiciar una concordia en los asuntos religiosos.
* * *
Clérigo presbítero, Miguel Monterde era, a mediados del siglo xvi, racionero de
la seo de Zaragoza y regentaba una rectoría en Villanueva de la Huerva, a unas
leguas de la capital aragonesa, donde era comúnmente considerado y apreciado
por su labor. Hombre de gran sabiduría y erudición, era un humanista versado en
teología, sabio en idiomas extranjeros, como lo recordaba el bibliógrafo aragonés
Felix Latassa (Gómez Uriel, 2001: 348). También recopiló crónicas históricas y
poseía notables conocimientos en las virtudes farmacéuticas de las plantas, según su
amigo, el médico humanista doctor Lucena (Andrés de Uztárroz, 1680: 481-482)2.
1.
2.
Para Valencia, ver Almenara y Ardit, 1998. Ver también Thomas, 2001, p. 40-41 y 247-249.
Carta de Juan Páez de Castro al Dr. Lucena del 1 de septiembre de 1549. El rector Monterde tradujo, entre otras obras, parte de la Crónica de Ramón Montaner, del provenzal al castellano y,
del italiano, la Relación de Micer Bernardo Navajero, baylio en la corte del Gran Turco en
Estambul.
Aspectos de la Reforma en Aragón a finales del reinado del Emperador Manuscrits 30, 2012 141
Mantuvo correspondencia con los cronistas Jerónimo Zurita y Bartolomé Llorente, con el jurisconsulto Batista de Lanuza, justicia mayor de Aragón y diversas
personalidades eclesiásticas de su tiempo (Gómez Uriel, 2001: 348).
Cursó en Alcalá de Henares, donde había tenido por maestro a un conterráneo
suyo, el doctor Juan Gil, que ejercería una profunda influencia en él, a cuyas clases de Artes y Filosofía había acudido, cuando éste enseñó en San Ildefonso,
entre 1525 y 15273. Podemos suponer, por tanto, que nació en torno a los años
1505 y 1510. Los títulos sacados en la prestigiosa universidad complutense y su
erudición le destinaban a una brillante carrera que le condujo a viajar por España
y, luego, a Roma, antes de acompañar al emperador y su séquito a Flandes y Alemania, pasando por Brujas, Bruselas y Worms, en 1545.
También se había hallado en el segundo coloquio de Ratisbona de 1546, entre
los letrados y los delegados españoles presentes en las reuniones destinadas a
hallar, sin éxito, una concordia entre católicos y reformados4. A continuación,
volvió a Roma, donde pudo coincidir con su amigo aragonés Juan Morillo, que
había integrado el grupo de los spirituali italianos. Su incansable curiosidad, sus
lecturas, sus viajes a Flandes y Alemania, así como su presencia en las dietas del
Imperio, en que pudo familiarizarse con la postura religiosa de los protestantes,
habían despertado la inquietud de esta personalidad preocupada por el devenir de
la cristiandad y, sin lugar a dudas, afín a las posturas del partido erasmista y de
los cardenales más abiertos al diálogo con los protestantes. Animado por un profundo espíritu crítico, nutriendo su reflexión de Erasmo y probablemente de
Lutero y otros reformadores, cuyas posturas teológicas sobre determinados puntos de doctrina conocía sobradamente, había lamentado las posiciones del papado
sobre ciertos puntos de discordia con los reformados.
Aquellas afirmaciones provocaron el inicio de su causa en la Inquisición de
Zaragoza. En 1546, a su vuelta de Ratisbona, había sido presentada una primera
denuncia en Barcelona contra el rector Monterde por un cierto licenciado Carlos,
capellán del emperador, por ciertas palabras a favor de los protestantes. El eclesiástico aragonés había afirmado, ante un grupo de personas, entre las que se
hallaban su amigo don Alonso de Ariago, don Alonso Manrique de Mendoza y el
testigo que le denunció, que la postura de Lutero era justificada en determinados
puntos de discordia con la Iglesia romana (Kinder, 1986b: 183, 189-190). El caso
se archivó en aquel momento. En 1557, cuando se descubrieron los denominados
«círculos luteranos» de Sevilla y Valladolid y que cundió en Castilla y en Aragón
el temor de ver varias ciudades del reino afectadas por la difusión del protestantismo, la Inquisición de Zaragoza volvió a abrir el expediente.
En 1558, se inició el proceso recogiendo el testimonio inicial, según el cual,
en Ratisbona,
[...] hablando de las cosas de los luteranos oyó [el testigo] decir al dicho rector que
los luteranos tenían razón de no obedecer al Papa en muchas cosas porque el voto
3.
4.
AHN, Inq., leg. 3570, caja 1, Méritos del proceso del rector Monterde, f. 2r.-v.
Ibídem, f. 2r. Sobre el coloquio de Ratisbona de 1546, véase Lecler, 1955, vol. I, p. 235-238;
Pollet, 1990, p. 201-205.
142 Manuscrits 30, 2012
Michel Boeglin
de celibato de clérigos y otros de la Iglesia, más eran redes para llevar los hombres
al infierno que no leyes para el cielo y que, diciéndole [el testigo] que para qué se
había ordenado si no pensaba guardar los votos, respondió que por vivir a su placer de los bienes de la Iglesia sin trabajar y que el dicho rector defendía el comunicar in [sic] utraque specie, conforme a la opinión de los luteranos5.
Detenido Monterde, reconoció, durante las audiencias con los inquisidores,
que, de camino para Ratisbona, había tenido una discusión sobre el matrimonio
de los clérigos con un cierto Mendoza, criado de don Alonso de Aragón. Fundándose en las epístolas de San Pablo a Timoteo, justificó la postura de Lutero y
rebatió los ataques del criado de Alonso Manrique de Mendoza, que defendía el
celibato y se escandalizaba de la postura de los protestantes, espetándole «de eso
sabéis vos muy poco, porque si atendiesedes a los inconvenientes que de ello se
siguen, no diríades eso pero como vos andáis de puta en puta, no lo echáis de
ver6». En sus defensas, el rector se justificó ante los jueces explicando que la
cuestión del voto de celibato, tal y como estaba interpretada por la Iglesia católica, constituía, a sus ojos, uno de los principales puntos de discordia entre católicos
y protestantes.
La segunda gran diferencia entre cristianos, según detalló a los inquisidores
en las audiencias, tocaba a la confesión auricular, terreno en el que Roma y los
reformados hubiesen debido hallar un acuerdo7. Por fin, el tercer gran escollo en
las discusiones entre ambos partidos era la cuestión de la comunión. Consideraba
el rector que comulgar sub utraque specie, bajo las dos especies, estaba más acorde a las Sagradas Escrituras. En este punto, afirmó fundarse en la exposición de
Erasmo sobre el salmo Quam dilecta tabernacula tua, que había titulado De concordia eclesiástica8.
Como buen humanista cristiano, sensible a las posiciones de los protestantes,
era partidario de un cristianismo auténtico, fundado en los Evangelios y respetuoso con los puntos de vista ajenos, en la misma perspectiva que el pensador de
Rotterdam. Se mostraba crítico con los clérigos y defendía que la Iglesia refrenase y censurase sus abusos para facilitar una concordia con los protestantes. En
particular, aclaraba, Roma debía acabar con la simonía de los eclesiásticos y
«aplacar sus contiendas movidas por intereses»9. De los canónigos, afirmaba con
talante irónico, que sólo les quedaba de religión el ir al refectorio, «que todo lo
demás era cobrar dinero»10. Y la cuestión de la simonía también aparecía en otra
declaración suya, según la cual uno de los grandes escándalos que Roma había
  5. AHN, Inq., leg. 3570, caja 1, Méritos..., f. 2r.
 6. Ibídem, f. 3r.
  7. Lutero, al inicio, había rechazado cualquier valor sacramental a la confesión, aunque posteriormente había ido mudando de opinión. Reconoció su valor para los fieles y atendió a las justificaciones de Melancton, cuando Calvino, al contrario, no quería ver en la confesión hecha ante un
ministro de Dios sino un instrumento de la tiranía papal sobre las conciencias.
  8. AHN, Inq., leg. 3570, caja 1, Méritos..., f. 2v. Se trata de la obra de Erasmo, De sarcienda ecclesiae concordia, París, 1533.
  9. Ibídem, f. 2v.
10.Ibídem.
Aspectos de la Reforma en Aragón a finales del reinado del Emperador Manuscrits 30, 2012 143
remediar era el tráfico de indulgencias, «pues muchos profanos se guardan de
hacer buenas obras porque se confiaban en ellas»11. Su talante humanista lo revelaban también sus declaraciones en las que decía no poder sufrir a los predicadores «que predicaban en sus sermones a Aristóteles», refiriéndose a los
escolásticos, y decantándose por aquellos que buscaban nuevas formas para
difundir la palabra de Dios entre los fieles y se mostraban más atentos a la elocuencia, en conformidad con lo propugnado por Erasmo en su Eclesiastes12.
Su sensibilidad se inscribía aparentemente dentro de las grandes corrientes
erasmianas españolas, pero su conocimiento y su defensa de las posiciones de los
reformados en varios puntos de doctrina fueron despertando las suspicacias de
los jueces. El afirmar que los luteranos tenían razón de no obedecer al papa en
muchas cosas podía delatar otro tipo de actitud13. De hecho, ante los inquisidores,
se había ceñido a una línea de defensa centrada en torno a Erasmo, en cuestiones
como la comunión, para deshacerse de sospechas de simpatías por las doctrinas
reformadas. Pero evitó prudentemente temas más candentes en aquellos años, en
que aún no se había clausurado el Concilio de Trento, como la justificación por la
fe o los méritos de Cristo, también tratados por Erasmo en su De sarcienda ecclesiae concordia, de 1533, pero cuyos planteamientos, particularmente en España,
resultaban arriesgados. Frente a ciertas acusaciones, apoyarse en Erasmo era una
cómoda forma de desviar graves sospechas de herejía y resultaba preferible afirmar seguir posturas defendidas por el humanista holandés, que gozaba del aura
de la ortodoxia, a pesar del ocaso del partido erasmista en la corte imperial desde
la década de 1540 (Seidel Menchi, 1996; Martínez Millán, 2004).
* * *
En las sucesivas audiencias con los inquisidores, reconoció que había hablado de
varios puntos del dogma, «en nombre de los luteranos, relatando lo que había
entendido de sus opiniones, mostrando alguna afición a opiniones semejantes [...]
deseando legítimamente [que] la Iglesia diese orden en ello». Cercano a las posiciones de los irenistas castellanos, que defendían, aún en la década de 1540, una
progresión del dogma para llegar a un acuerdo con los protestantes, compartía los
planteamientos del partido católico reformado de los spirituali. Sus relaciones
con varios encausados por herejía en 1557 o con personas ya condenadas entonces, como los aragoneses Juan Morillo (o Murillo), Francisco Mudarra (o Mudurra), Mateo Pascual o el Doctor Egidio, o con el castellano Agustín Cazalla,
delataban una adscripción a planteamientos religiosos afines al protestantismo y a
una postura de apertura y de diálogo que, desde 1545, había sido abandonada por
la curia romana. Consciente de ello y para defenderse, afirmó, ante los jueces,
que posiblemente algunas palabras suyas o confidencias hechas a ciertas personas
procesadas habían podido motivar su arresto en la Aljafería14.
11.Ibídem.
12.Ibídem.
13. Ibídem, f. 2r.
14.Ibídem.
144 Manuscrits 30, 2012
Michel Boeglin
No obstante, en el momento de las primeras audiencias, ya sabía Miguel
Monterde que el potencial y principal acusador que habría de ponerle en aprietos
era, si se decidía a colaborar con los jueces, Julián Hernández, comúnmente
conocido como Julianillo, entonces detenido en la Inquisición de Sevilla por
haber distribuido obras de propaganda protestante. Una carta de los inquisidores
de Zaragoza de finales de septiembre de 1558 dejaba claro que el rector, entonces
detenido, «está temeroso no testifique contra él aquel Julián»15. Y, efectivamente,
las declaraciones efectuadas por Julián Hernández resultaban particularmente
comprometedoras. A diferencia de la imagen legada por el Reginaldo Montes,
luego repetida en los martirologios protestantes, Julianillo no logró resistir a los
apremios ni a las torturas de los inquisidores y acabó proporcionando informaciones sobre diferentes personas con las que se había encontrado, dentro y fuera de
España, y detalló ciertas confidencias hechas por el exiliado reformado Juan
Pérez de Pineda (Castrillo Benito, 1991: 387-393; Longhurst, 1960; López
Muñoz, 2011: I, 109-114).
Julián Hernández nació en 1531 o 1532 en Valverde, población de Castilla
(Longhurst, 1960; Kinder, 1986b: 198). En torno a 1551, había abandonado
España y, tras varios viajes a Flandes, donde pudo coincidir con el exiliado Juan
Pérez de Pineda, se había asentado en Estrasburgo, donde se había casado, según
afirmó a Miguel Monterde16. Conociendo el proselitismo de Julianillo y la determinación de su carácter, Juan Pérez de Pineda le había elegido para realizar ciertos trámites en relación con sus proyectos de edición y distribución en la
Península de obras reformadas en castellano. En, por lo menos, dos ocasiones
mandó a Julián Hernández a España, la primera, probablemente en 1555 y, la
segunda, en la primavera de 1557, que acabó con su arresto en Sevilla. En una de
sus primeras cartas dirigidas a Miguel Monterde, en 1555, Juan Pérez le anunciaba que «un mensajero va a ver la tierra para conocer qué disposición hay y en qué
estado están las cosas de los píos afligidos por el amor de Dios» 17. Se trataba,
para Julianillo, en este primer viaje, de sondear los ánimos, pero también de
recaudar fondos para costear la edición del Nuevo Testamento en romance y otras
obras reformadas que proyectaba llevar a imprenta Juan Pérez de Pineda18.
La primera vez que «aquel hombrecito pequeño desarrapado» se presentó en
casa de Monterde, según la descripción que éste dio, era para aclarar el estado de
un envío de unos 400 ducados a Juan Pérez, que un cierto Juan de Santángel tenía
encomendado al rector. Natural de Calatayud, Santángel era estudiante en París
y, cuando volvió a Aragón, fue a ver a Monterde con unas cartas de recomenda15. AHN, Inq., libro 961, f. 532v.-533r. (28.9.1558): «[...] y así lo ha dicho en el examen general
que teme no lo hayan prendido porque este hombrecillo [Julianillo] no haya dicho en Castilla
entre sus amigos que este Monterde era uno de ellos porque [siendo] rector, fue amigo de Morillo y de Egidio y discípulo suyo y eso de Cazalla y Mudurra que fue condenado en Roma en
ausencia y de otro Mateo Pascual que también fue penitenciado o reconciliado [en Toledo]».
16. AHN, Inq., leg. 3570, f. 4r.
17.Ibídem.
18. Sobre dichas obras publicadas entre 1556 y 1557, ver Droz, 1960, p. 119-132; García Pinilla,
2012, p. 45-46. Ver también más bajo p. 151.
Aspectos de la Reforma en Aragón a finales del reinado del Emperador Manuscrits 30, 2012 145
ción que le habían escrito los «sobrinos del prior del Pilar», asentados en la capital francesa y de cuyo mantenimiento se ocupaba el rector. A la hora de retornar a
Francia, Juan de Santángel enfermó durante el viaje y murió poco después, probablemente a principios de 1555. Al fallecer, dejó una nota pidiéndole al rector
que enviara la suma de 400 ducados a Juan Pérez de Pineda, para que éste se
encargara de entregarlos a un «hijo bastardo que dejaba en Francia» y que, en
caso de no encontrarse o que hubiese fallecido, los empleara «al edificio del templo de Nuestro Señor». La expresión en cifra designaba la propagación de la confesión reformada en España y, más concretamente, los proyectos de publicación
de obras de propaganda protestante en castellano llevados a cabo por el que hubo
de ser su anfitrión en París, Juan Pérez de Pineda19.
Julianillo explicó a los jueces que Pérez de Pineda había recibido el recado
de Monterde, quien le señalaba que la suma pronto le sería enviada por medio de
unos mercaderes, pero sin indicar el origen del donativo. Puesto que dudaba
de que se tratara de una iniciativa del rector, al que no conocía en persona, y ante
la demora en recibir esta suma considerable destinada a financiar los costes de
las ediciones, Juan Pérez de Pineda le había encargado a su enviado que fuera
cerciorándose de su destino o que la recaudara20. Tras su estancia en Zaragoza,
Hernández tenía que ir a diversos lugares de Castilla y a Sevilla para entregar cartas a amigos de Juan Pérez e invitarlos a participar en la financiación de dicha
empresa editorial21.
Cauto ante los jueces, el rector afirmó haberse percatado de la naturaleza verdadera de dichas obras sólo al oír el edicto de prohibición del Santo Oficio referente a los libros de Juan Pérez de Pineda y, asimismo, afirmó conocerlo
únicamente por haberse carteado con él entre mayo de 1555 y agosto de 1556, el
tiempo que duraron los trámites para entregar las sumas dejadas por Santángel22.
Sin embargo, aquello era cierto sólo en parte, dado que ya había estado en relación con Pérez de Pineda anteriormente y le había mandado dinero para el mantenimiento de los sobrinos del prior del Pilar que tenía a su cargo.
Ahora bien, las relaciones que mantuvieron Juan Pérez de Pineda y Miguel
Monterde durante el año que duró su correspondencia eran lo suficientemente
estrechas como para despertar las sospechas de los jueces cuando se descubrió,
en el secuestro de los bienes del rector, el cartapacio donde se hallaban cartas
mandadas desde París, firmadas «Pierius» o «Pierio». A partir de septiembre de
1558, cuando los inquisidores fueron identificando a Juan Pérez, del que sólo
sabían que era estudiante en París, con el fugitivo de Sevilla que había salido
19. AHN, Inq., leg. 3570, f. 3v. En sus defensas, Monterde afirmó que ni Santángel ni Julián Hernández le aclararon qué era «aquella casa de Dios», que el segundo únicamente le había contestado que el dinero enviado se destinaría a ciertas limosnas para estudiantes pobres en París, sin
hablarle de los proyectos editoriales de Pérez de Pineda, que afirmó ignorar hasta el día en que
recibió ejemplares salidos de la prensa de Ginebra. Ibídem, f. 5r.
20.Ibídem., f. 5r.
21. Ver la relación de la sentencia de Gaspar Ortiz publicada por Huerga, 1990, p. 4107-4144,
y López Muñoz, 2011, vol. ii, p. 349-355.
22. Ibídem, f. 4v.
146 Manuscrits 30, 2012
Michel Boeglin
cuando se había procesado por primera vez a Egidio, en 1549, la causa de Monterde fue tomando otro cariz23.
Natural de Montilla, en la diócesis de Córdoba, aquel discípulo del doctor
Juan Gil pudo seguir sus clases en Alcalá, aunque no tenemos constancia de que
se hubiese graduado allí24. Había huido de Sevilla en compañía de otros dos
seguidores del predicador y canónigo magistral, Luis Hernández, alias «Del Castillo», y Diego de la Cruz, cuando había sido encarcelado el canónigo magistral
por los inquisidores. Los tres formaban parte, sin lugar a dudas, de la «pequeña
iglesia» de Sevilla, el grupo nicodemita en que se propugnaba una vuelta al espíritu del Evangelio y que, bajo el magisterio del Doctor Egidio, defendía una sensibilidad religiosa que se alejaba de la doctrina romana y que, tanto en la doctrina
de los sacramentos como en la concepción de los méritos de Cristo y el carácter
no retributivo de las obras, se fundaba en interpretaciones de Juan de Valdés, de
Lutero y Melanchthon25. Habían enseñado, por lo menos dos de ellos, en la Casa
de los Niños de la Doctrina, en Sevilla, donde ejercieron varios discípulos de Egidio y Constantino de la Fuente, posteriormente condenados por luteranismo.
De Sevilla, Juan Pérez fue a París, con sus dos compañeros. En la capital francesa, se asentó junto con sus dos amigos en casa del aragonés Juan Morillo, otro
amigo de Monterde, quien profesaba ya entonces la fe protestante y organizaba en
su casa debates y ceremonias siguiendo el rito alemán e inglés26. Natural de Biel,
en Valdonsilla, Morillo había manifestado un precoz interés por la Reforma. Había
acudido a Trento en el séquito del obispo de Clermont, Guillaume du Prat, y, después de la primera suspensión del Concilio, había pasado al servicio del cardenal
Reginaldo Pole. Integró, así, el círculo compuesto por Giovani Morone, Pietro
Carnesecchi, Luigi Priuli, Marco Antonio Flaminio y otros spirituali del partido
católico reformado italiano. También mantuvo discusiones en Roma y luego una
correspondencia con el arzobispo Bartolomé Carranza de Miranda27. En este
grupo, que abogaba por una conciliación con los protestantes y una reforma de la
23. AHN, Inq., libro 961, f. 532v.-533r. (28.9.1558): «El Juan Pérez que dice V Sas. que debe ser
estudiante en París tengo por cierto que éste es Juan Pérez cuyas obras se han reprobado y a quien
un maestro Juan de Santángel, natural de este reino, que es difunto, envió los dineros para imprimirlos por medio de este rector. Y este Juan Pérez, si no me engaño por los rastros que tengo y a
lo que me quiero acordar del tiempo de Sevilla, se ausentó cuando prendieron al doctor Egidio y
creo que si se advierte a los inquisidores de Sevilla habrá alguna información contra él. Y un testigo que aquí hemos examinado, que ha residido en París [Jaime Sánchez?], dice que el dicho Juan
Pérez era sevillano y que oyó decir a algunas personas que se había ido huyendo de Sevilla cuando prendieron a Egidio, y a otros que lo habían desterrado por la Inquisición, y a otros que el
dicho Egidio lo había enviado por el doctor Morillo cuando lo eligieron por obispo para que el
dicho Juan Pérez trajese al dicho Morillo a su obispado [de Tortosa] y que esto le parece que se lo
dijo m[aest]re Juan de Santangel y así tengo sospecha que toda esta gente son una liga».
24. Aparecen varios Juan o Johanes Pérez en las listas de graduados del colegio de San Ildefonso de
Alcalá, nombre con el que firmaba sus obras, pero era relativamente común. Sin embargo, no hay
ningún Pérez de Pineda entre ellos. AHN, Univ., libro 397. Sobre el calvinista andaluz, ver Kinder,
1986a; Kinder, 1986c, p. 85-96. Elementos actualizados de su biografía en Boeglin, 2008, p. 57-75.
25. Redondo, 2001; Boeglin, 2007, p. 102-103; Pastore, 2010, p. 292-301; Civale, 2008, p. 146-198.
26. Kinder, 1986b, p. 196-197. Deposiciones de Jaime Sánchez.
27. Tellechea, 1963a, p. 852. Ver también Tellechea, 1967, p. 35-51; Kinder, 1978, p. 345-350.
Aspectos de la Reforma en Aragón a finales del reinado del Emperador Manuscrits 30, 2012 147
Iglesia católica en varios puntos esgrimidos por Lutero y los reformados, se formó
y se afianzó su sensibilidad religiosa. Posteriormente, tomó una postura más abiertamente protestante. Considerado como luterano por muchos españoles, no lo
negaba y declaró a varias personas que si tenía los errores de Lutero, se los debía a
las enseñanzas de fray Bartolomé Carranza y del cardenal Reginaldo Pole (Tellechea, 1963a: 561, 564).
Los inquisidores de Zaragoza barajaban la posibilidad de que Pérez de Pineda
hubiese salido del reino a buscar a Morillo a petición del Doctor Egidio, para que
fuera a asistirlo en el obispado de Tortosa, donde había de ser nombrado28. El
nombramiento fue postergado y anulado, al iniciarse el proceso por herejía contra
el canónigo magistral de Sevilla. En París, donde estuvo hasta 1553, Morillo acogía a los españoles de paso o a los estudiantes, y tuvo gran influencia sobre ellos,
según el testimonio hecho a los inquisidores por Baltasar Pérez (Tellechea,
1963b: 35-36; Kinder, 1986b: 173-174). Sin lugar a dudas, Morillo ya había abrazado el protestantismo desde su estancia parisina, tras haber compartido en Italia
las posiciones del partido de los espirituali favorables a un acercamiento entre
católicos y protestantes.
Monterde había compartido estas mismas visiones y es posible que Morillo lo
introdujera en el círculo de los cardenales abiertos a un diálogo con los reformados
en 1546 y 1547, cuando estuvo en Roma. Antiguo profesor de Morillo, el rector le
había enseñado a leer y había sido luego su amigo. Ambos coincidieron en Flandes, según declaró a los jueces, pero probablemente también en Roma29. Compartía
la misma sensibilidad que abogaba por una reforma eclesiológica y dogmática
encaminada a facilitar el retorno de los reformados al seno de la Iglesia. Pero ante
los jueces prefirió afirmar que, si había tenido estrecha amistad con Morillo desde
que había sido su estudiante, había dejado de tener trato con él después de que
huyera de la justicia del rey de Francia en 1553, que le perseguía por presuntos cargos de luteranismo30. Aún así, a pesar de afirmar conocer poco a Pérez de Pineda,
Monterde sabía los lazos estrechos que le unían a Morillo y le transmitió las informaciones facilitadas por el doctor Arnedo, obispo de Mallorca, que, en una carta,
le había dado cuenta de la muerte de su amigo en Estrasburgo, camino a Francfort,
«hereje y atosigado»31, es decir, envenenado, en 1555. En su respuesta, en la primera carta traída por Julián Hernández, Pérez le confirmó su fallecimiento32.
Cercano a este grupo de aragoneses abiertamente favorables a la confesión
reformada, Francisco Mudarra constituía otro personaje central con quien el rector mantuvo una correspondencia epistolar. Éste había sido acusado en Roma por
Ignacio de Loyola de defender puntos de vista heréticos y tuvo que huir de la ciudad eterna para escapar al Santo Oficio (Kinder, 1986c: 89). Como había sido
procesado in abstentiam por la Inquisición romana, los inquisidores zaragozanos
28. AHN, Inq., libro 961, f. 532v.-533r. (28.9.1558).
29. AHN, Inq., leg. 3570, caja 1, Méritos..., f. 7r. 30.Ibídem, f. 7r.
31.Ibídem, f. 6v.-7r.
32. Ibídem. La respuesta de J. Pérez fue publicada por Kinder, 1986c, p. 85-96.
148 Manuscrits 30, 2012
Michel Boeglin
pidieron al Consejo que se examinara el proceso en vistas a acumular elementos
que permitieran inculpar a Monterde, pues habían hallado una carta en que Mudarra había hecho «befa del Purgatorio»33.
Monterde también había estado cercano a otro aragonés ilustre y perseguido
por cargos de luteranismo, Mateo Pascual, rector del colegio de San Ildefonso de
Alcalá entre 1528 y 1529. Siendo rector, se había reunido en su despacho la
comisión nombrada por el inquisidor general Manrique para pronunciarse sobre
el Diálogo de la doctrina cristiana, de Juan de Valdés. Compuesta por Mateo
Pascual, por el canciller Pedro de Lerma y otros profesores, la junta había dictaminado a favor de la edición de la obra34. Poco después, el rector del colegio de
San Ildefonso hubo de huir y se reunió con Juan de Valdés en Roma. Volvió a los
pocos años a Aragón como vicario general de Zaragoza, a partir de 1532, poco
antes de ser detenido y juzgado en Toledo, en julio de 153335. Se desconoce la
sentencia pronunciada entonces contra el maestro Pascual, probablemente una
penitencia por palabras sospechosas de luteranismo o alumbradismo36. Aquella
condena no le impidió volver a sus funciones de vicario general, reintegrado por
el nuevo arzobispo don Hernando de Aragón a su cargo, que ocupó pocos meses,
entre noviembre de 1539 y agosto de 154037. En los últimos tiempos de su mandato, el maestro Pedro Serra, «consejero» del Santo Oficio de Zaragoza, escribía
una carta pidiendo el amparo del tribunal en julio de 1540:
No creo ignoran Vuestras Señorías el mucho daño que poco a poco puede hacer el
letrado que siente mal de la santa fe católica: y como el doctor Pascual haya sido
penitenciado por proposiciones y aserciones repugnantes a la determinación de la
Iglesia y en lugar de contenerse, no cese de sembrar obras del mismo jaez de las
sembradas antes, porque lo he reprehendido, en pláticas y disputas entre él y mí
pasadas, de ellas ante testigos fidedignas, de ellas a solas, y le tengo cogidas algunas diabólicas, por anular mi dicho temiendo que depuse contra él, como lo he
hecho ante el inquisidor Molón, anda buscando modas como afrentar mi persona
con el poder que tiene de vicario general por el Señor Arzobispo. Y habiendo servido de consejero mas de diecisiete años al Santo Oficio en este reino, no habiendo pedido en todo este tiempo el amparo y sabor del que a los que se sirven
acostumbra dar, ahora me es forzado pedirlo38.
Las luchas internas fueron en contra del doctor Pascual, quien, cuando perdió el
apoyo de sus protectores, abandonó su cargo en el mes siguiente y, para huir de
nuevas pesquisas inquisitoriales, prefirió retirarse a Roma, donde murió en 155339.
33.
34.
35.
36.
37.
38.
AHN, Inq., libro 961, f. 532v.-533r. (28.9.1558).
Bataillon, 1991, vol. i, p. 514; Pastore, 2010, p. 264.
AHN, Inq., libro 321, f. 136r. (15.7.1533).
Ver la nota 15. Ver también la carta del maestro Serra, citada a continuación.
Fernández Serrano, 1969, p. 51.
AHN, Inq., libro 961, f. 164r., carta de 29 de julio de 1540. Agradezco a David Kahn dicha referencia inédita tocante a Mateo Pascual.
39. M. Bataillon apuntaba la fecha de 1553 para la muerte de M. Pascual: Bataillon, 1991, vol. i, p. 515517. Lo confirma el epitafio del humanista Juan de Verzosa. Ver Verzosa, 2006, vol. i, xxxii, p. 83.
Aspectos de la Reforma en Aragón a finales del reinado del Emperador Manuscrits 30, 2012 149
El rector Miguel Monterde aparecía, así, como un reo altamente sospechoso a
ojos de los inquisidores, por su correspondencia y su trato con aragoneses que se
habían adherido al protestantismo o que habían compartido ciertos planteamientos de los reformados. Pero, más que estas relaciones y las testificaciones comprometedoras de Julián Hernández, eran las cartas de Juan Pérez de Pineda,
traídas por Julianillo u otros portadores, como Domingo Ferrán, las que dificultaban su causa (Kinder, 1986b: 177). Estas diez cartas incautadas delataban, según
los inquisidores, «la gran amistad» e «inteligencia» que había entre ellos. La
correspondencia duró de mayo de 1555 a agosto de 1556, cuando Juan Pérez
mandó la quitanza del dinero recibido40.
* * *
Iniciada a favor de la petición del maestro Juan Santángel, la correspondencia revelaba, en efecto, la gran familiaridad entre ellos, por el número de conocidos comunes evocados, desde el Doctor Egidio en Sevilla hasta Francisco Mudarra o Juan
Morillo. Dichas misivas confirmaban como Pérez de Pineda, tras la huida forzosa
de Morillo en 1553, fue sustituyéndole y se convirtió en el polo de atracción de
muchos exiliados y estudiantes españoles en París, como Jaime Sánchez, Pere Lluís
Berga o Martín de Bervete. Éste último, zaragozano, matriculado en la Universidad
de París, había sido instruido en las doctrinas evangélicas por Juan Pérez. En una
misiva a Monterde, el discípulo del Doctor Egidio exiliado lo presentaba como uno
de los pocos españoles del exilio de quien el rector podía fiarse, y señalaba que a él
«Vuestra Merced podrá enderezar las cartas y no a otros porque es vere pius [sic]
de quién yo me fío como de mí mismo y conoce a Vuestra Merced como hijo del
Evangelio por las noticias que le he dado»41. Bervete servía, así, de destinatario a
los correos enviados a Pérez de Pineda, para impedir que fueran interceptados por
agentes españoles y, para limitar los riesgos, el calvinista andaluz aconsejaba, en
una de las cartas a Monterde, que no firmara sus misivas o lo hiciera con otro nombre y que mudara su escritura42. La atmósfera en los círculos exiliados, como lo
revelan las misivas de Pineda, estaba marcada por el acecho y la desconfianza, en
particular tras las detenciones de exiliados y las muertes de Juan Díaz o de Morillo,
asesinados, cuando escribía, en 1555 o 1556, «no hay aquí españoles de quienes
fiar sino de él, porque los demás son malignos y de natura perversa»43.
Procedía Bervete de una familia zaragozana y su padre «aborrecía el Evangelio», según Pineda, frase en cifra para señalar que no compartía en nada la profesión de fe secreta de su hijo. El joven estudiante también mantuvo una
correspondencia con Monterde en los mismos años. Los inquisidores hallaron
seis cartas de Bervete entre los efectos personales del rector y, en una de ellas,
40. Dos de ellas fueron editadas por Kinder, 1986c, p. 93-96. Dadas las fechas proporcionadas por el
documento inquisitorial, no consta, entre las diez cartas, la de J. Pérez que debía de haber traído
Julianillo en su viaje de primavera de 1557.
41. AHN, Inq., leg. 3570, caja 1, Méritos..., f. 5v.
42. Ibídem, f. 4r.
43. Ibídem, f. 5v.-6r. Sobre el acecho a los exiliados, ver Truman y Kinder, 1979, p. 65-93.
150 Manuscrits 30, 2012
Michel Boeglin
le anunciaba la vuelta de Julianillo: «Julián llegó aquí muy bueno y besa las manos
de V.M.» y, dándole diversas noticias sobre Juan Pérez, acababa la carta «rogando al Señor la vida de V. M. alargue por muchos años y que haya muchos en Aragón que imiten a V. M. a buscar la honra y gloria de Dios»44. Unas palabras
suficientemente equívocas que venían a recargar el expediente de Monterde. En
otra carta, daba cuenta de la salida de Juan Pérez para Flandes para llevar a cabo
la impresión de la traducción del Nuevo Testamento, que deseaba ver finalizada
cuanto antes. Posteriormente, le mandó al rector un libro de cuyo título Monterde
afirmó a los jueces no acordarse y que, al poco tiempo, acabaría siendo prohibido
por un edicto de la Inquisición. El rector le escribió entonces dándole cuenta de
ello y aconsejándole que, si venía a España, dejara de tener conversación con personas sospechosas y se guardara de leer este tipo de literatura religiosa 45. Más
tarde, Martín de Bervete iba a ser ordenado ministro protestante y sus actividades
llamarían la atención del embajador español en París (Kinder, 1986c: 90-91).
A través de Pérez de Pineda, Monterde también había entrado en contacto con
otro aragonés, Felipe de la Torre, natural de Tarrazona, al que el calvinista andaluz describió como «vere theologus, hombre de mediana estatura, moreno, al cual
unice amo propter pietatem quam Dominu animo illius insevit ministerio evangelii pasará por allí y hablará con V. M. como consorte»46. De la Torre, que se había
graduado en Artes en Alcalá en 1544, había estado luego el mismo año en París
con Morillo, al que siguió a Lovaina y participó en el círculo protestante de Pedro
Jiménez (Tellechea, 1963b: 28-31). El calificativo «consorte» resultaba ya de por
sí comprometedor y más aún en vistas de la testificación de Julián Hernández,
quien declaró que Juan Pérez le había referido que «Felipe de la Torre tiene los
dogmas luteranos» porque se los había enseñado y catequizado47. Felipe de la
Torre, que en aquellos años ya había publicado la Institución de un príncipe cristiano, logró más tarde volver desde Lovaina hasta España, posiblemente gracias a
valiosos valedores y a una confesión hecha ante los inquisidores (Truman, 1984:
83-93). Su caso parece haberse tramitado rápidamente y pudo volver a España sin
dificultades aparentes, pues fue capellán del rey (Tellechea, 1963b: 37). Cuando
fue interrogado en el marco del proceso de Bartolomé Carranza, prefirió limitarse
a afirmar, a propósito de Juan Pérez de Pineda, que sólo sabía que había estado
corrigiendo la traducción del Nuevo Testamento de Enzinas y que había procurado inducir a Morillo a apartarse de sus errores luteranos. En sus declaraciones,
nombró a muchos amigos de éste48.
Cuando ya habían salido de las prensas de Jean Crespin, en Ginebra, los últimos opúsculos editados por Juan Pérez de Pineda, Julián Hernández emprendió
44. AHN, Inq., leg. 3570, caja 1, Méritos..., f. 6r.
45. Ibídem, f. 9v.
46. AHN, Inq., leg. 3570, caja 1, Méritos..., f. 8r.-8v. Ver también la carta de Pérez de Pineda en
Kinder, 1986c, p. 96.
47. AHN, Inq., leg. 3570, caja 1, Méritos..., f. 8v.; Kinder, 1986b, p. 180-181.
48. Tellechea, 1963a, vol. II.2, p. 851-853; Tellechea 1963b, p. 31. La traducción editada por Pineda
contiene notables diferencias con respecto al texto de Enzinas. Muy probablemente lo utilizara
para realizar su propia traducción.
Aspectos de la Reforma en Aragón a finales del reinado del Emperador Manuscrits 30, 2012 151
un segundo viaje que había de llevarle hasta Sevilla. De camino, pasó por Zaragoza, para dar muestra de los ejemplares que se habían publicado gracias, en
parte, al donativo de Santángel tramitado por el rector y a entregarle algunos.
Monterde comprobó los libros que llevaba Julián Hernández en su talego y, por
el testimonio del rector, sabemos precisamente cuáles fueron los libros llevados a
Sevilla y su número. Eran unos catorce o quince ejemplares del Testamento
Nuevo49 que había hecho imprimir Pérez de Pineda «y otros tantos salterios» 50,
junto con la Carta para el Rey de España y la Imagen del Anticristo51. Junto a
éstos, se hallaban seis o siete catecismos52 de Calvino traducidos y adaptados por
Juan Pérez de Pineda y una Institución de Calvino con que Julianillo debía de
obsequiar a Monterde.
Algunos, como los Salmos de David, acababan de salir a principios de 1557
de las prensas de Crespin en Ginebra, y Julianillo cruzó Francia para ir a Aragón
y a Sevilla a distribuirlos. El proyecto que se proponía Juan Pérez con dichas traducciones y ediciones era sacar a España de las tinieblas en las que estaba, según
él. En una carta al rector, escribía: «en tanto que el Señor me dejare en este
mundo, tengo propósito y voluntad de emplearme en ayudar a mi nación con lo
que el Señor me ha dado [...] [porque] nuestra nación está más pobre y más miserable de las tierras que profesan cristianismo, y así tiene necesidad de ser ayudada con mayor piedad, pues es tan crecida su miseria»53. Según declaró Monterde
ante los jueces, dichas palabras le habían sentado mal, «porque le oyó decir que
acá no sabían letras, ni se conocía a Dios ni entendía el Evangelio»54. No obstante, habían seguido carteándose y debió de compartir con Juan Pérez sus proyectos
editoriales de catecismos en castellano, pues Monterde le aconsejó que «si escribiese algo, lo hiciera de forma que fuese acepto en España y que lo hiciese con
autoridades de la Iglesia», pues, según él, la «Doctrina Grande de Constantino no
agradaba a muchos porque no probaba con autoridades lo que decía»55.
49. El Testamento Nuevo de nuestro Senor y salvador Iesu Christo. Nueva y fielmente traduzido del
original Griego en romance Castellano. En Venecia, en casa de luan Philadelpho, MDLVI
[Ginebra, 1556].
50. Los psalmos de David con sus sumarios, en que se declara con brevedad lo contenido en cada
Psalmo, agora nueva y fielmente traduzidos en romane Castellano por el doctor Iuan Perez,
conforme a la verdad de la lengua Sancta [...] En Venecia en casa de Pedro Daniel. MDLVII
[Ginebra, 1557].
51. [Pérez de Pineda, Juan] Carta embiada a nuestro augustissimo senor principe don Philippe, Rey
de España en que se declaran las causas de las guerras y calamidades presentes... [Ginebra,
1557]. [Ochino, Bernardino], Imagen del Antechristo, conpuesta primero en italiano y despues traduzida en romançe por Alonso de peña fuerte [Ginebra]: [Jean Crespin, 1556?]. Alonso de Peñafuerte fue probablemente el seudónimo usado por Pérez de Pineda. Véase Bonnant, 1962, p. 50-57.
52. Sumario breve de la doctrina Christiana hecho por via de pregunta, y respuesta, en manera de
coloquio, para que assi la aprendan los niños con mas facilidad, y saque della mayor fructo…
Compuesto por el Doctor Juan Perez. Fue impresso en Venecia, en casa de Pietro Daniel,
MDLVI [Ginebra, 1556]. Reedición a cargo de Usoz y Río, 1852, RAE, VII.
53. AHN, Inq., leg. 3570, caja 1, Méritos..., f. 3v.
54.Ibídem, f. 5v.
55.Ibídem, f. 5r.-v. La Doctrina grande de Constantino era la Doctrina cristiana en que esta comprendida toda la información que pertenece al hombre que quiere servir a Dios, por el Doctor
152 Manuscrits 30, 2012
Michel Boeglin
En efecto, si la obra del doctor Constantino de la Fuente aparentaba conformarse con la doctrina cristiana, hasta tal punto que los inquisidores le dieron
licencia para imprimirla, desarrollaba en profundidad, como su Suma de la doctrina, de 1543, temas afines a los planteamientos de Juan de Valdés y de los
reformados alemanes y franceses56. Escritos, en su mayoría, en un periodo anterior al inicio del Concilio de Trento y a la aprobación de los decretos sobre la
justificación, en un ambiente en que podía esperarse aún ver converger las posiciones de la Iglesia romana hacia planteamientos dogmáticos que permitieran la
reunión de todos los cristianos, los libros del predicador de Sevilla empezaron a
ser el objeto de las suspicacias de los sectores tradicionalistas y de los inquisidores a partir de su vuelta de Flandes en 1553. Las obras del doctor Constantino
mostraban una innegable influencia de los autores reformados alemanes, suizos
y alsacianos, como Melanchton, Zwinglio o Bucer, de marcada sensibilidad irénica en sus planteamientos y, en cuestiones como la de los sacramentos, la justificación por la gracia o el papel de las obras para la salvación de los fieles,
manifestaba una postura intermedia muy afín a las posturas del partido católico
reformado italiano, los spirituali. Su catecismo dialogado, la Suma de doctrina
cristiana, escrito poco después de la dieta de Ratisbona de 1541, dejaba traslucir
este espíritu de concordia entre cristianos, proponiendo una economía sacramental reducida a la más mínima expresión y rehuyendo de la cuestión de las
obras.
El catecismo traducido al castellano por Juan Pérez de Pineda era una adaptación de la catequesis calvinista dirigida al público español. Por esto, cuando
Julián Hernández trajo su talego de libros a España, Juan Pérez le había encomendado que dejase a Monterde los libros que quisiese escoger, ya que el motivo
del viaje era dar muestra de lo que se había editado en Ginebra. Los catecismos
de Pérez de Pineda podían quedarse todos en manos del rector en Aragón o entregarse allí «a quien los quisiese», según tenían acordado el reformista andaluz y
Julianillo, dado que «en Sevilla había la Institución y Catecismo de Constantino,
porque, en efecto —según puntualizó Hernández—, todo lo que se contiene en el
catecismo de Juan Pérez se contiene en los escritos de Constantino y que en Aragón se distribuirían mejor los catecismos de Juan Pérez»57. No deja de ser evocador que la obra de Constantino se confundiera con la Institución de Calvino,
cuando se trataba seguramente de la Doctrina cristiana comúnmente llamada
Constantino. Parte primera. De los artículos de la fe (1548, Sevilla, Juan Canalla; con «examen
y licencia de los muy reverendos señores inquisidores del arzobispado»). Reeditado en 1554
y 1555 en anverso. Las dos otras partes nunca salieron a luz.
56. Constantino de la Fuente, Suma de doctrina christiana en que se contiene todo lo principal y
necesario que el hombre christiano deve saber y obrar, Sevilla, 1543 [reeditado en 1544, 1545,
1547 y 1551].
57. AHN, Inq., leg. 3570, caja 1, Méritos..., f. 9r. ¿Se trata de un error del notario del secreto a la
hora de recopilar los datos del proceso en la relación de méritos o del propio Hernández en su
deposición? No se tiene constancia de que circulara en Sevilla la Institución de la religión cristiana de Calvino y probablemente haya que atribuir dicha afirmación a la asimilación de la obra
de Constantino a la opera magna calviniana.
Aspectos de la Reforma en Aragón a finales del reinado del Emperador Manuscrits 30, 2012 153
Doctrina grande, en la que el predicador pretendía abordar las materias de la fe
desde los doce artículos de fe, integrándolos dentro de la historia de la Revelación, con amplias consideraciones sobre la resplandeciente verdad de la fe cristiana y las tribulaciones del Evangelio a través de la historia58.
En ella, desarrollaba una eclesiología muy cercana a la de Zwinglio, en su
oposición entre la Iglesia universal y la Iglesia santa (o invisible, en la teología
del reformador suizo), entre la Iglesia de los creyentes, con sus miembros muertos y podridos que se limitaban a seguir los preceptos, y la de los verdaderos justos y elegidos, animados por el Espíritu Santo. Esta concepción pneumatológica
(del griego pneuma, que significa ‘espíritu’, ‘hálito’) permitía desarrollar el concepto de la Iglesia santa y pequeña en la que se reunían los verdaderos fieles59. A
partir de la misma definición de la Iglesia santa, definía la comunión de los santos en la Doctrina Cristiana de 1548, en el sentido que le prestaban los reformados, como solidaridad entre los miembros de esta comunidad60. Su planteamiento
era muy cercano al que Calvino exponía en su Institución de la religión cristiana.
Según la definición dada por Constantino, la comunión de los santos dejaba de
ser el lazo trascendente que reunía a los fieles vivos y muertos en la unidad de un
mismo cuerpo místico cuya cabeza es Cristo. El predicador evitaba, así, tener que
pronunciarse sobre el nexo de justificación a la relación entre Iglesia triunfante,
purgante y militante y sobre el papel intercesor de los santos que defendía la doctrina romana desde la edad media.
En torno al papel de las obras, de los méritos de Cristo o de los sacramentos
(reducidos a tres: bautismo, eucaristía y confesión —los más esenciales—,y no a
dos, como en Calvino), la obra constantiniana, desde la Suma de Doctrina, de
1543, hasta la Doctrina cristiana o Doctrina grande, de 1548, manifestaba unas
concepciones eclesiológicas y teológicas cercanas a la confesión de Augsburgo o,
por lo menos, compatibles con ésta.
* * *
58. Se inspiraba en gran parte de la obra del irenista alemán Georg Witzel (1501-1573), cercano a
Lutero un momento dado y que luego se convirtió en un acérrimo denunciador de los excesos de
los protestantes. Lamentaba, al mismo tiempo, que la interpretación rigorista de los cánones
de Trento imposibilitaran en adelante cualquier acercamiento entre las dos confesiones. Sobre
las similitudes de la Doctrina grande con el Catechismus ecclesiae, de 1533, ver Guerrero,
1969, p. 166-167.
59. Doctrina cristiana..., f. 264r.-266v.
60. Doctrina cristiana..., f. 268r.-v.: «lo que llamamos en una parte santa iglesia, llamamos en la
otra santos, cuando decimos comunión de santos, porque de los miembros santos es constituido
el cuerpo de la iglesia santa. Cuando decimos que hay comunión de santos, entendemos estar
estos miembros unidos entre si con grandísima victoria. De manera que comunión de santos es
la condición y la inclinación de la Iglesia santa [...] Como tienen una cabeza, tienen una fe y una
obediencia y un amor, viene a que sean todos un cuerpo y que tengan comunión entre sí. Decimos pues que por comunión entendemos aquí participar todos de unos mismos beneficios y de
una mismas mercedes y tener una liberalidad unos con otros tan grande y tan extendida que no
hay cosa partida entre ellos».
154 Manuscrits 30, 2012
Michel Boeglin
Si Monterde no parece haber conocido personalmente al doctor Constantino de la
Fuente, sino por sus escritos, mantuvo, en cambio, estrechas relaciones con su
antiguo maestro, el Doctor Egidio, incluso después de su condena como hereje en
1552. El canónigo magistral de Sevilla era natural de Olvés, en Aragón61, y el
rector siguió en estrecho contacto con su profesor de Artes y Filosofía en la Universidad Complutense y mantuvieron una correspondencia epistolar, intercambiando escritos. Cumplida su sentencia de 1552, Egidio había solicitado la
autorización del cabildo sevillano de ausentarse para volver a su tierra en mayo
de 1554, y allí permaneció una temporada, hasta el mes de octubre de 155562.
Monterde le recibió durante unos quince días en Villanueva de la Huerva, donde
regentaba su rectoría, y allí tuvieron entera libertad para evocar la situación religiosa en Sevilla y en el resto de la Península tras la condena del predicador.
Los largos meses de su estancia en sus tierras, cuando decidió alejarse del
ambiente bochornoso de Sevilla, debieron de ser aprovechados por el canónigo
magistral para propagar en Aragón la concepción de la fe que defendía y relacionarse más estrechamente con sus antiguos discípulos, incluso aquellos que se
encontraban en el exilio, como Juan Pérez de Pineda. Egidio aprovechó después
un viaje como delegado del cabildo catedralicio en mayo de 1555 para reunirse
con sus discípulos y con los miembros del ala reformada española, particularmente en Valladolid, y se entrevistó con Carlos de Seso, Pedro Cazalla y su hermano
Agustín Cazalla, el cabecilla de la comunidad criptoprotestante de Valladolid, otro
amigo de Miguel Monterde desde tiempos de sus estudios en Alcalá.
Ante los jueces, prefirió Monterde limitarse a evocar charlas generales con su
antiguo maestro sobre su situación después de la condena y sus escritos. Por las
confesiones hechas por Julián Hernández a los jueces, estuvo obligado a detallar
lo que Egidio le había contado, en particular:
[...] le dijo que había escrito sobre Los Reyes y traducido los Reyes y otras obras
sobre la Sagrada Escritura y que otras escrituras se le habían quedado en la Inquisición cuando estuvo preso; y que en un monasterio de Cartujos escribió también
cuando estuvo y que él [el rector] nunca vio cosa suya sino el Psalmo de profundis
en romance que traía un criado del dicho doctor, llamado Domingo Pérez, y dice
que no se acuerda si rogó al dicho doctor que le enviase de lo que había escrito. Y
después, con un hermano suyo clérigo, envió un salmo que cree que era In te
d[omin]e esperavi que era en romance y que no sabía lo [sic] que lo había hecho y
que el dicho Monterde envió al dicho doctor un comentario sobre el Éxodo o sobre
el Levítico en latín que el dicho Juan Pérez le había enviado de París en un envoltorio de cartas63.
A su vuelta de Valladolid, el 6 de junio de 1555, Egidio, pocos meses antes
de fallecer, envió, desde Sevilla, una carta al rector en la que traslucía que tam61. Transcrito «Olvera» por error en la relación del auto de fe de 1560, en que fueron quemados sus
huesos: AHN, Inq., leg. 2075, exp. 1.
62. Hazañas, 1909, ap. 2, p. 384.
63. AHN, Inq., leg. 3570, caja 1, Méritos..., f. 8r.
Aspectos de la Reforma en Aragón a finales del reinado del Emperador Manuscrits 30, 2012 155
bién Monterde tramitaba gestiones en su nombre, tal vez envíos de dinero para
participar en la financiación de las ediciones que llevaba a cabo Pérez de Pineda
desde París64.
Las declaraciones de Hernández resultaban tanto más arriesgadas para el rector Monterde que afirmaba que éste le había dicho que «el dicho doctor [Egidio]
decía que los inquisidores le habían atajado el camino por una parte defendiéndole que no predicase pero que no por tanto dejaba de aprovechar por los escritos y
confesiones», y puntualizó «que entendió el dicho Julián que el dicho Monterde
y el doctor Egidio entendían por estas palabras aprovechar que era aprovechar en
la religión y dogmas luteranos»65.
También fue Monterde quien había anunciado a Juan Pérez la muerte de Egidio. El exiliado contestó a su corresponsal:
No sé si me digo que fue mayor el alegría que recibí del buen Doctor que la pena,
porque estando en tal disposición como estaba y le habían puesto los que aborrecen
la Cruz es justo que nos alegremos antes de su bien, que no tengamos pesar por su
ausencia; ya descansarán ahora los que no quieren que alumbre el sol, ni reciban
vista los ciegos; para que vean y conozcan al que dio su vida por ellos, si hombres
faltasen, que descubran quién es Jesucristo, las piedras se levantarán a publicarlo.
Escribían los inquisidores a continuación: «y así a este tono va cerca de una
plana de papel de letra menuda siempre diciendo muy grandes loores del dicho
Doctor y de sus cosas y vida y al fin dice: Dándome el Sr. vida, no me quedará
por diligencia de sacar luz lo que de sus trabajos pude haber»66. Monterde se propuso recuperar las obras de su antiguo maestro y entregárselas a Pérez de Pineda
para que las publicara «pues le había dicho que había dejado algunas cosas escritas». No obstante, a pesar de las misivas mandadas a un criado de Egidio, un cierto Domingo Pérez, el rector afirmó a los magistrados no haberlo conseguido67.
Por sus relaciones con muchos reos sospechosos de luteranismo, y entre ellos
los principales acusados de Sevilla y Valladolid, y por su correspondencia con
Pérez de Pineda y miembros de su círculo en París, el expediente de Miguel Monterde aparecía bastante recargado y voluminoso. Las últimas declaraciones
hechas por Julián Hernández le pusieron en otro aprieto, en particular cuando el
castellano afirmó, a modo de epílogo en sus confesiones ante los inquisidores,
64.Ibídem, f. 7v.: Según los fragmentos reproducidos en la relación de méritos, la carta de Gil decía
«no he respondido antes a V. M. antes de ahora esperando cierto despacho que había oído decir
que el rector Monterde [sic] era que tenía ordenado se hiciese para V. M.», y proseguía: «plúgome saber que el primer despacho fuese a salvo y como yo lo ordené que mi hermano lo llevase y
asimismo con la nueva que V. M. me dio de lo demás que me había de remitir, nuestro Señor lo
encamine».
65. AHN, Inq., leg. 3570, caja 1, Méritos..., f. 7v.
66. Ibídem, f. 7r.-v. Ver también el libro 961, f. 563v. (9.9.1558): «entre estas cartas hay una del
dicho Juan Pérez en loor del doctor Egidio que por el voto de éste bien le canonizara, es cosa de
ver con qué desvergüenza habla».
67.Ibídem, f. 8r. El autor de las Artes de la Inquisición… afirma, no obstante, tener recuperados
escritos de Juan Gil que se disponía a publicar (Castrillo, 1991, p. 435-437).
156 Manuscrits 30, 2012
Michel Boeglin
que «del rector Monterde no puede decir otra cosa por lo que de él oyó decir y
coligió, como dicho tiene, sino que aprueba y favorece generalmente la religión
que los luteranos tienen y enseñan y desea saber y vivir conforme a ella»68.
Monterde negó rotundamente aquellos cargos de la misma forma que desmintió haber recibido algún libro por parte de Julián y se limitó a reconocer conversaciones mantenidas con él sobre diversos temas, como, por ejemplo, la situación
religiosa en los países nórdicos. El 22 de mayo de 1559, los inquisidores de Zaragoza anunciaban al Consejo que el rector seguía negativo en la parte sustancial de
la causa y dudaban entre despacharla o seguir esperando para acumular nuevos
cargos contra él. El Consejo se limitó a contestar que se hiciese justicia sin consideración de su persona, sino de sus delitos69.
Desde tales perspectivas, con numerosas imputaciones de luteranismo, fue
condenado a abjurar de vehementi, pero no reconciliado, ante la imposibilidad para
los inquisidores de hallar testigos contestes, es decir, que coincidieran en los cargos reunidos contra él. A la sentencia espiritual, se añadía una pena de diez años
de reclusión en el monasterio de San Francisco de Zaragoza, en el que entró a
cumplir su condena el 28 de julio de 1560, al cabo de un proceso que había durado
aproximadamente dos años. También tuvo que pedir prestado dinero a sus amigos
para pagar una multa de 2.000 ducados. Los numerosos testigos que pudo presentar a su favor eran «en abono de su persona así en general de ser buen cristiano,
como de haber hablado siempre bien de las cosas de la religión católica cristiana»,
y haber estado siempre en la obediencia de la Iglesia romana y haber tenido en su
casa y venerado imágenes del Señor, de la Virgen y de haberse confesado y comulgado notoriamente «y otras cosas de católico cristiano»70, pero, como lo muestra la
sentencia, no logró convencer a los jueces de la ingenuidad de su actuación.
Al poco tiempo de empezar a cumplir su condena, otra causa fue abierta después de que su sobrino le acusase de mantener una correspondencia con una
mujer y usar términos en las cartas que dejaban sospechar que fuera casado con
ella. Fue encarcelado otra vez e interrogado por los inquisidores, por lo que podía
asimilarse a un rechazo al voto de celibato. Fue absuelto de los cargos del segundo proceso y su sobrino condenado por falso testimonio71.
Al cabo de cuatro años y medio, el licenciado Antonio de Molina, miembro
del tribunal zaragozano, que afirmaba temer por la salud del rector, muy deteriorada después de su segundo paso por los calabozos de la Inquisición, y movido
por la buena actitud de penitente, así como por los testimonios a su favor de los
religiosos del convento donde cumplía su pena, propuso al Consejo que el resto
de la pena de reclusión se ampliara al conjunto de la capital zaragozana y hasta
Villanueva de la Huerga, para que pudiese acudir a su rectoría. Puesto que contaba con el apoyo del obispo de Cuenca, fray Bernardo de Fresneda, que intervino
68. AHN, Inq., leg. 3570, caja 1, Méritos..., f. 7v.-8r.
69. AHN, Inq., libro 961, f. 546: «la causa del rector Monterde esta ya después del auto conclusa;
por él no parece tiene entera probanza del todo para le tener por convencido porque está negativo en mucho de lo sustancial».
70. AHN, Inq., leg. 3570, caja 1, Méritos..., f. 10r.-10v.
71. Ibídem, f. 10v.-11r. Ver Kinder, 1986b, p. 186.
Aspectos de la Reforma en Aragón a finales del reinado del Emperador Manuscrits 30, 2012 157
en dos ocasiones en su favor y, según parece, de miembros del tribunal zaragozano, el Consejo accedió a la petición y, en 1566, le levantaron la pena de reclusión
y de prohibición de decir misa y administrar sacramentos72. Murió pocos años
después, en 1571 (Gómez Uriel, 2001: 348).
* * *
El proceso Monterde confirma las múltiples conexiones existentes entre Zaragoza, París y Sevilla y la estructura de los cenáculos secretos en la Península, estrechamente vinculados a la persona del Doctor Egidio, verdadero propagador de
los principios de la Reforma desde el tiempo de su magisterio en Alcalá. Los
fragmentos de esta causa señalan, además, el sistema de recaudación de fondos
para financiar la edición de textos de propaganda reformada en Ginebra y el papel
central desempeñado por Juan Pérez de Pineda a través del círculo de su maestro
de Sevilla. La suerte de Monterde es reveladora, por fin, del destino de aquellos
humanistas partidarios de una conciliación o una concordia con los protestantes
que, al finalizar las primeras sesiones del Concilio de Trento en 1547 y a su
reapertura en 1551, resultaban cada vez más aislados y al margen de la Iglesia.
En una década, entre 1542 y 1552, los bloques confesionales se habían consolidado y las expectativas pasaban a ser, en primer lugar, el exilio, como fue el caso de
Pérez de Pineda, Juan Morillo, Mateo Pascual y también muchos de los monjes
isidros de Sevilla. Otra opción que se presentaba era la organización bajo la
forma de cenáculos secretos, como en Valladolid y Sevilla, en círculos reducidos,
siempre expuestos a una posible denuncia, o en Valencia, donde perduraron hasta
la década de 1570. O, por fin, la última posibilidad era procurar abandonar sus
íntimas convicciones para conformarse con los nuevos principios asentados por
la Iglesia romana, como parece haber sido el caso del rector Monterde, culpable a
pesar de mostrar un acatamiento a los ritos y observancias externas de la fe católica, de no haber cortado las relaciones con aquellos con quienes había compartido una sensibilidad religiosa que resultaba, en adelante, inconciliable con el
catolicismo tridentino.
Bibliografía
Almenara, M. y Ardit Lucas, M. (1998). «El protestantisme valencià del segle xvi:
Una nova perspectiva». El Contemporani: Revista d’Història, 16, 31-35.
Andrés de Uztárroz, J. F. (1680). Progressos de la Historia en el Reyno de Aragón y
elogios de Gerónimo Zurita su primer coronista... contienen varios sucesos desde el
año MDXII hasta el de MDLXXX.... Zaragoza: Hdes. de Diego Dormer.
Bataillon, M. (1991). Erasme et l’Espagne. Ginebra: Droz. 3 vol.
Boeglin, M. (2007). Inquisición y Contrarreforma: El tribunal del Santo Oficio de Sevilla (1560-1700). Sevilla: Renacimiento.
— (2008). «Les Épîtres à Philippe II de Pérez de Pineda et de Corran: Une apologie de la
liberté de conscience». En: Parello, V. (ed.). Actas del coloquio La correspondance,
72. AHN, Inq., leg. 3570, caja 1. Carta sin fecha, recibida en Madrid el día 13 de febrero de 1566.
158 Manuscrits 30, 2012
Michel Boeglin
pratiques et usages sociaux. Montpellier, 24-25 de abril de 2007. Pau: Presses Universitaires, 57-90.
Bonnant, G. (1962). «Notes sur quelques ouvrages en langue espagnole imprimés à
Genève par Jean Crespin (1557-1560)». Bibliothèque d’Humanisme et Renaissance,
XXIV, 50-57.
Castrillo Benito, N. (ed.) (1991). El «Reginaldo Montano»: primer libro polémico contra
la Inquisición española. Madrid: CSIC.
Civale, G. (2008). Con secreto y disimulación: Inquisizione ed eresia nella Siviglia del
secolo xvi. Nápoles: Edizioni Scientifiche Italiane.
Droz, E. (1960). «Note sur les impressions genevoises transportées par Hernández».
Bibliothèque d’Humanisme et de Renaissance, 22, 119-132.
Fernández Serrano, F. (1969). Obispos auxiliares de Zaragoza en tiempos de los arzobispos de la Casa Real de Aragón (1460-1575). Zaragoza: CSIC.
García Pinilla, I. J. (2012). «Lectores y lectura clandestina en el grupo protestante sevillano del siglo xvi». En: Vega, Maria José y Nakládalová, Iveta (eds.). Lectura y
culpa en el siglo xvi: Reading and Guilt in the 16th Century. Barcelona: Universitat
Autònoma de Barcelona, 45-62.
Gómez Uriel, M. (2001). Bibliotecas antigua y nueva de escritores aragoneses de Latassa. Pamplona: Prensas Universitarias de Zaragoza.
Guerrero, R. (1969). Catecismos españoles del siglo xvi: La obra catequética del Dr
Constantino Ponce de la Fuente. Madrid: Instituto Superior de Pastoral.
Hazañas y la Rúa, J. (1909). Maese Rodrigo (1444-1509). Sevilla: Librería e Imp. de
Izquierdo y Cía.
Huerga, A. (1990). «Procesos de la Inquisición a los herejes de Sevilla, 1557-1562». En:
Peláez, M. J. (ed.). Historia de la Iglesia y de las instituciones eclesiásticas: Trabajos
en homenaje a Ferrán Valls i Taberner. Barcelona, 4107-4144.
Kahn, D. (2011). «Et ne sub specie pietatis impietas disseminetur...». L’Inquisition
espagnole au temps de Charles Quint (1516-1556): des innovations structurelles à
l’épreuve des nouvelles menaces. Tesis de doctorado mecanografiada. Montpellier:
Université Montpellier 3.
Kinder, A. G. (1978). «Juan Morillo, catholic theologian at Trent. Calvinist elder in
Frankfurt. Bibliothèque d’Humanisme et de Renaissance, 38, 345-350.
— (1986a). «Juan Pérez de Pineda (Pierius). «Un ministro calvinista español del Evangelio en el siglo xvi en Ginebra». Diálogo Ecuménico, 69, 31-64.
— (1986b). «Un grupo de protestantes del siglo xvi en Aragón desconocido hasta ahora».
Diálogo Ecuménico, 70-71, 171-216.
— (1986c). «Dos cartas hasta ahora desconocidas de Juan Pérez de Pineda, protestante
sevillano del siglo xvi». Archivo Hispalense, 210, 85-96.
Lecler, J. (1955). Histoire de la tolérance au siècle de la Réforme. París: Aubier.
Longhurst, J. E. (1960). «Julián Hernández, protestant martyr». Bibliothèque d’Humanisme
et de Renaissance, 22, 90-118.
López Muñoz, T. (2011). La Reforma en Sevilla. Sevilla: Eduforma Historia. 2 vol.
Martínez Millán, J. (2004). «Corrientes espirituales y facciones políticas en el servicio
del Emperador Carlos V». En: Blockmans, W. P. y Mout, M. E. H. N. (eds.). The
World of Emperor Charles V. Amsterdam, 97-126.
Pastore, S. (2010). Una herejía española: Conversos, alumbrados e Inquisición (14491559). Madrid: Marcial Pons.
Pollet, Jacques V. (1990). Julius Pflug (1499-1564) et la crise religieuse dans l’Allemagne
du xvie siècle. Leiden: Brill.
Aspectos de la Reforma en Aragón a finales del reinado del Emperador Manuscrits 30, 2012 159
Redondo, A. (2001). «El doctor Egidio y la predicación evangelista en Sevilla durante los
años 1535-1549». Carlos V. Europeísmo y universalidad. Madrid: Sociedad Estatal
para la Conmemoración de los Centenarios de Felipe II y Carlos V, V, 577-598.
Seidel Menchi, S. (1996). Erasme hérétique, Réforme et inquisition dans l’Italie du xvie
siècle. Traducción del italiano. París: Seuil.
Tellechea Idígoras, J. I. (1963a). Fray Bartolomé Carranza. Documentos Históricos.
Madrid: Real Academia de la Historia, II. 2.
— (1963b). «Españoles en Lovaina en 1551-1558. Primeras noticias sobre el bayanismo».
Revista Española de Teología, 23, 21-45.
— (1967). «Una denuncia de los cardenales Contarini, Pole y Morone, por el cardenal
Francisco de Mendoza». Revista Española de Teología, 27, 35-51.
Thomas, W. (2001). La represión del protestantismo en España, 1517-1648. Lovaina:
Leuven University Press.
Truman, R. W. (1984). «Felipe de la Torre and his Institución de un rey Christiano (Antwerp, 1556). The Protestant Connections of a Spanish Royal Chaplain». Bibliothèque
d’Humanisme et Renaissance, 46, 83-93.
Truman, R. W. y Kinder, A. G. (1979). «The Pursuit of Spanish Heretics in the Low
Countries: The Activities of Alonso del Canto, 1561-64». Journal of Ecclesiastical History, 30, 65-93.
Verzosa, Juan de (2006). Epístolas. Editado por E. del Pino González. Alcañiz. Madrid:
Consejo Superior de Investigaciones Científicas.
Manuscrits. Revista d’Història Moderna 30, 2012 161-187
Ressenyes
Mackay, Ruth (2012)
The Baker Who Pretended to Be King of Portugal
Chicago / Londres: The University of Chicago Press, 300 p.
La noche del 7 de noviembre de 1577, un
brillante cometa surcó los cielos de Lisboa.
El astro fue visible durante dos meses y
despertó toda suerte de miedos y conjeturas,
en particular sobre el éxito de la campaña
que el rey Sebastián I de Portugal estaba
preparando para atacar Marruecos. Felipe II
y la mayoría de sus consejeros habían intentado disuadirle: era una temeridad embarcarse en dicha aventura cuando no tenía
herederos que asegurasen la sucesión al
trono. Pero Don Sebastián lo tuvo aún más
claro: los cielos le decían, inequívocamente:
«Acometa, acometa» (p. 17).
Más le hubiera valido al aguerrido
monarca escuchar los presagios de los agoreros. La batalla de Alcazarquivir, el 4 de
agosto de 1578, se saldó con una estrepitosa
derrota que condujo a la muerte o al cautiverio a buena parte de la nobleza portuguesa.
Aquel día, el rey fue visto por última vez por
sus compatriotas, aislado, rodeado de soldados enemigos, de los que intentaba defenderse espada en mano desde lo alto de su
montura. Después, nada más se supo de él.
¿Nada? Se inició entonces el fenómeno
del «sebastianismo». Por el reino corrían
los rumores de que el rey estaba vivo, prisionero o cumpliendo un voto de silencio o
una peregrinación a Tierra Santa que él
mismo se habría impuesto para penar sus
culpas y que, llegado el día, había de presentarse a recuperar su cetro. Y, en 1584,
apareció el primero de los varios sujetos
que, en diversos momentos, reivindicarían
ser el auténtico rey de Portugal.
Está claro que dichos personajes no
gozaron de la simpatía de quien había acabado asumiendo la Corona: el tío de Don
Sebastián, Felipe II, que, al unir Portugal y
su vasto imperio a sus demás reinos, se
había convertido en el monarca más poderoso de la Tierra, en cuyos dominios nunca
se ponía el sol. Su ascenso al trono implicaba también cierta sujeción de Portugal a las
directrices de la Monarquía Hispánica, lo
cual trastocó la secular independencia respecto al poderoso vecino castellano que sus
instituciones habían mantenido celosamente. Sin embargo, los intentos de articular
una nueva dinastía portuguesa en torno al
prior de Crato, Don Antonio, fracasaron
por la falta de un apoyo generalizado y por
la presión de la poderosa maquinaria militar hispánica. Don Antonio acabó exiliándose en el extranjero, desde donde continuó
reclamando su legitimidad.
La historiadora norteamericana Ruth
Mackay, que ha dado ya sobradas muestras
de su valía científica en otras obras sobre la
ISSN 0213-2397 (imprès), ISSN 0214-6000 (en línia)
162 Manuscrits 30, 2012
Castilla moderna, expone brillantemente
esta sugestiva historia. En un primer acto,
plantea claramente sus orígenes: la compleja personalidad de Don Sebastián, que se
lanzó a una quimérica conquista para la que
se sentía predestinado; la incomprensión
entre él y su tío Don Felipe, manifiesta en el
fracaso de las entrevistas que mantuvieron
en el monasterio de Guadalupe; la desastrosa preparación y ejecución de la campaña
en Marruecos; el breve reinado del anciano
cardenal Don Enrique; las intrigas y los
intereses en torno al prior de Crato, y sus
vanos intentos por hacerse con el trono...
En un segundo acto, el foco se desplaza
a la pequeña población de Madrigal de las
Altas Torres, a medio camino entre Ávila y
Medina del Campo, dieciséis años después
de la batalla. Allí, en 1594, se comentaba
que Don Sebastián había vuelto. Su credencial más importante, en una época en la que
la memoria biográfica difícilmente podía
sustentarse en imágenes, era que su prima, la
monja agustina Doña Ana de Austria, hija de
Don Juan de Austria y, por lo tanto, sobrina
del mismísimo Felipe II, no sólo le había
identificado, sino que hasta había prometido
casarse con él. La justicia del rey cayó inmediatamente sobre ellos y se abrió un largo
proceso en el que monjas, frailes, criados y
habitantes de la villa fueron escrupulosamente interrogados, algunos varias veces.
El blanco de todas las investigaciones, el
falso Sebastián, era Gabriel de Espinosa,
antiguo soldado, luego pastelero, que fue
arrestado en Valladolid el 8 de octubre de
1594. Tras meses de agotadores interrogatorios, fue ejecutado el 1 de agosto de 1595.
Desde entonces, el caso del «pastelero
de Madrigal» ha sido visto como una anécdota divertida y extravagante que, como mucho, serviría para mostrar la ingenua credulidad de los rústicos campesinos castellanos
del siglo xvi. De ahí la importancia de la
minuciosa investigación de Ruth Mackay,
que restituye todo lo que este fascinante
suceso puede decirnos sobre su época.
En primer lugar, la autora pone al descubierto las implicaciones políticas: Felipe
Ressenyes
II y sus jueces consideraron muy seriamente que en Madrigal se había fraguado una
conspiración cuya finalidad era instaurar
una dinastía portuguesa, para lo cual era
necesario previamente quebrar la soberanía
de los Habsburgo sobre Portugal. El momento no podía ser más propicio, porque ya se
veía cercana la muerte de Felipe II y, en
1593, el archiduque Alberto de Austria
había abandonado el virreinato de Portugal. El reino quedaba a cargo de gobernadores, lo que trastocaba las relaciones
privilegiadas que las élites portuguesas
querían mantener con la Corona. Mientras,
en una Castilla que acusaba signos claros
de crisis, profetas, visionarios y arbitristas
criticaban la política del monarca. Los
investigadores no sólo recurrieron a todos
los medios a su alcance (antiguos retratos,
viejos testimonios, extenuantes procedimientos y torturas, etc.) para establecer
que Espinosa era un farsante, sino que
también consideraron muy seriamente la
hipótesis de que fuera el prior de Crato
quien estaba moviendo los hilos o incluso,
y esto nunca quedó claro, que el propio
Don Antonio se hubiera entrevistado con
Espinosa para planear toda la impostura.
Las posibilidades, contempladas a lo largo
del proceso, de que Antonio Pérez o Enrique IV estuviesen detrás de la trama,
o de que Ana de Austria hubiese tenido una
niña, lo que implicaría una descendencia
regia alternativa a la legitima, alarmaron
especialmente a Felipe II, que seguía con
mucha atención el proceso: leía y anotaba
las actas de los interrogatorios, cursaba
órdenes a los jueces y hasta llegó a decidir
qué reos debían ser sometidos a tortura.
En segundo lugar, sorprende el entramado de relaciones sociales que se había
establecido en torno a la humilde villa de
Madrigal, cuyo vértice fue sin duda el convento de monjas agustinas de Nuestra Señora de Gracia la Real. Particularmente
importante fue el papel del bajo clero portugués, que si ya en la década de 1580 se
había manifestado muy numerosamente a
favor de Don Antonio, en 1594 trabajaba
Ressenyes
activamente contra el dominio hispánico.
De hecho, para los jueces, quien realmente
urdió todo el complot fue el agustino portugués Miguel de los Santos, antiguo provincial de la orden encarcelado por su apoyo a
Don Antonio, a quien sus superiores acabaron por enviar a Castilla. Pero resultó que
fray Miguel contaba con una sorprendente
red de complicidades, tanto entre los agustinos —‌donde, ciertamente, también tenía
enemigos que le odiaban cordialmente—,
como en otras órdenes y, asimismo, en
diversos sectores sociales. ¿Qué pensar
cuando se sabe que, durante su cautiverio en
Medina del Campo, Espinosa abandonó su
celda en el castillo de La Mota para ir a
cenar junto con su juez en casa del acaudalado Simón Ruiz? (p. 129).
En fin, la historia reconstruida por la
autora nos habla de la vida cotidiana de
la península en el siglo xvi: cómo circulaban las noticias, cómo se podía distinguir
—‌si es que se podía— las veraces de las
mendaces, cómo persistía o se deformaba
la memoria, etc. Bajo su pluma, aparece
una Europa inundada de cartas y de relaciones de avisos, de «ruidos» persistentes
sobre tal o cual persona, sobre tal o cual
suceso, noticias que luego frailes, vagabundos, espías, desertores y viajeros difundían por donde pasaban. Además, el sebastianismo es puesto en relación con distintas formas de mesianismo, con los diferentes «encubiertos», como el aparecido
Manuscrits 30, 2012 163
tras las Germanías en Valencia, y con
lugares comunes como el del rey disfrazado de plebeyo entre sus súbditos, tan popular en aquella época.
Ruth Mackay ha examinado concienzudamente no sólo los legajos del proceso
judicial y las crónicas o las relaciones que ya
entonces se publicaron, sino también un sinfín de documentos relacionados con él, en
particular la correspondencia entre Felipe II
y sus más próximos consejeros (Don Cristóbal de Moura y Don Juan de Silva, en primer lugar) en la corte y en Lisboa. Con un
estilo vibrante, nos sumerge en una intriga
detectivesca, en la que casi nadie es quien
dice ser, por cuyas páginas resuenan los
ecos del Martin Guerre de Natalie Zemon
Davis o de la Lucrecia de León de Richard
Kagan. No obstante, historiadora rigurosa,
Ruth MacKay no se deja ir más allá de lo
que sus fuentes le permiten: dice lo que se
puede saber a ciencia cierta y lo que quedó
(¿para siempre?) bajo la sombra de la duda,
incluso para los meticulosos —‌y a veces
sádicos— oficiales enviados por Felipe II.
Pero diversos hechos parecen probados y,
entre ellos —‌todos los testimonios concuerdan—, que Gabriel de Espinosa era un pésimo pastelero. ¿Hubiera sido un buen rey?
Ignasi Fernández Terricabras
Universitat Autònoma de Barcelona
Cardim, Pedro y Palos, Joan-Lluís (eds.) (2012)
El mundo de los virreyes en las monarquías de España y Portugal
Madrid: Iberoamericana, 472 p.
Hay una metáfora que se repite en El mundo
de los virreyes en las monarquías de España y Portugal. Solórzano Pereira (fl. 1648)
afirma que el Sol es el monarca y la Luna,
el virrey, y cuanto más lejos está aquel, más
brillante se hace esta. La distancia de las
conquistas no permite la presencia del soberano, quien tiene que delegar sus funciones
para agilizar las medidas gubernativas: el
virrey debe encarnarse en el monarca o
hacerse prácticamente idéntico a él a todos
los niveles. Este desdoblamiento, que nunca
llega a consumarse completamente, también
plantea algunas preguntas a propósito de su
dimensión jurídica. Si el virrey se integra en
la jurisdicción delegada, entonces está supe-
164 Manuscrits 30, 2012
ditado al rey, que puede sustraerle todas las
prerrogativas, pero si se inscribe en la jurisdicción ordinaria, obedece a unas atribuciones que dependen del cuerpo de leyes. La
ambigüedad, tanto en el plano simbólico
como en el fáctico y el jurídico, también se
hace patente en el ejercicio del cargo, pues
debe habérselas con realidades territoriales,
culturales y políticas diversas que responden no solo a una cosmovisión hasta entonces ignota, en casos extremos como la costa
de Malabar, sino también a fueros particulares, como los de la Corona de Aragón,
que se oponen a la jurisdicción de la que es
representante.
Con la intención de obtener respuestas,
Pedro Cardim y Joan-Lluís Palos coordinan un volumen de formato medio, que
cuenta con ilustraciones, mapas y gráficos
estadísticos, y que está estructurado en tres
grandes bloques y trece firmas. El resultado es un mosaico que describe en ocasiones una realidad inestable, en otras, sólida,
que trata de comprender, desde el marco
de la global history, la formación de sendos «imperios de escala planetaria», condicionados, sin embargo, por la acción local.
«No existían dos virreinatos iguales» (p. 25),
concluyen los editores en el prólogo.
En el primer epígrafe, «El marco jurídico e institucional», Jon Arrieta Alberdi
(p. 33-70) recuerda el proceso de «virreinalización» a partir de Fernando el Católico y
sus sucesores, al dotar al virrey, alter nos
regio en territorios alejados de la corte, de
una audiencia de letrados encargados de la
justicia, con lo cual se constituye una
«simetría jerarquizada» de las instituciones
de la monarquía hispánica, cuya cúspide
eran el propio rey y el Consejo Supremo. La
permanencia de los letrados era muy superior a la de los virreyes, limitada a tres años,
por lo que una de las principales labores de
estos consistía en conciliar los ordenamientos del monarca con el corpus textual producido por aquellos, basado en la práctica
jurídica y en las tradiciones particulares,
que progresivamente se había asentado en
cada reino y que definirían el «Derecho
Ressenyes
patrio». El autor destaca la Audiencia de la
Corona de Portugal, porque los magistrados
desplegaron «el cuadro de instituciones,
jurisdicciones de máxima instancia, y ejercicio ordinario de las mismas», con lo cual
reivindicaban «su lugar propio en el seno
de la monarquía católica» (p. 59). Así, se
articula el sistema polisinodal, una pluralidad política y jurídica en todo el territorio.
Catarina Madeira Santos (p. 71-118) describe la «bifrontalidad» de la corte de Goa
como el resultado de la hibridación cultural
y política entre el «modelo europeo» y las
«propuestas indias» (p. 108). La fundación
del Estado de la India en 1505 y la creación
del virreinato de Francisco de Almeida
marcan el inicio de una transferencia de
«vastos poderes» al ámbito asiático, hecho
que respondía a la necesidad de representar
al «rey ausente» (p. 80) debido a las dificultades de comunicar ambos continentes. La
amplitud de prerrogativas equiparaban al
virrey con el rey en materias como la justicia suprema, la imposición de tributos, la
subdelegación de cargos o el derecho de
guerra (regalia maiora), con la salvedad
de que este podía avocar todas las atribuciones concedidas (iurisdictio delegata). El
pacto de fidelidad a la Corona se formalizaba con un ceremonial feudo-vasallático
(p. 99-105), lo que no impedía la concesión
de símbolos monárquicos al virrey en calidad de representante, y la inversión en el
lujo de las cortes como la de Goa, que rivalizaban con la suntuosidad de la diplomacia
asiática. Alfredo Floristán (p. 119-147) remonta el virreinato de Navarra al siglo xiii,
con la aparición de la figura del lugarteniente, que, en la década de 1450, se aparta
de la habitual función de cubrir la ausencia
del rey y es ejercido por Carlos de Viana,
heredero legítimo de la corona, para pugnar
contra Juan II de Aragón, que la retuvo,
hecho que dividió definitivamente al estamento nobiliar en beamonteses, partidarios
del primero, y agramonteses, que apoyarían
al segundo. Con la incorporación del Reino
de Navarra a Castilla (1512-1515), Fernando el Católico se presentó como «un conquis-
Ressenyes
tador en una guerra justa» que no jura ante
el Fuero General del Reino de Navarra;
mientras que, por otro lado, se inició un
proceso de distensión con Carlos I, que
recibía el territorio «de buena voluntad» y
como «heredero legítimo» (p. 127), con el
propósito de mantener el reino como «hasta
aquí ha sido usado y acostumbrado». Con
el tiempo, «logró un cierto equilibrio entre jueces beamonteses y agramonteses»
(p. 130-131) y facultó la colaboración entre
el virrey y el Consejo Real de Navarra. Se
subraya la proximidad entre Navarra y Castilla sacando a colación la vigilancia estrecha al virrey y la participación de miembros
castellanos en el Consejo. Por su parte, el
virrey actuaba con relativa independencia
en la convocatoria de los estados y se centraba en «pequeños conflictos ordinarios»
(p. 141), respetando leyes e instituciones
que, en opinión de Floristán, le confieren
una dimensión de «reino propio» (p. 143)
integrado en Castilla. Cierra el bloque Enrique Solano Camón (p. 149-172) centrándose
en el «pleito del virrey extranjero», producto
de la incompatibilidad entre el nombramiento monárquico del cargo y el ordenamiento foral aragonés, que rechazaba que
estuviera ocupado por una persona foránea.
Las tensiones estallaron con las represalias
de Felipe II, que envió el ejército real en
respuesta a los tumultos de 1591. La
monarquía pasó a controlar directamente
las instituciones aragonesas, entre ellas el
cargo del justicia, que actuaba como mediador entre la nobleza autóctona y Castilla,
así como la posibilidad de elegir un virrey
que no perteneciera al reino, contrafuero
que se sumaba al decretado en 1551, al
cerrarse el flujo comercial transpirenaico y
que se vio agravado por el estallido de la
guerra civil francesa en 1562. Asimismo,
en 1585, el monarca asumió control absoluto sobre la Audiencia, formada por cuatro
consejeros aragoneses escogidos por él
mismo. El siglo xvii se iniciaría con «un
mayor equilibrio en las relaciones políticas e institucionales» (p. 162), que se
alterará por la incapacidad de movilizar una
Manuscrits 30, 2012 165
defensa eficaz ante la amenaza de invasión
francesa.
En el siguiente bloque, «La monarquía
y sus hombres», Pedro Cardim y Susana
Münch Miranda (p. 175-202) vinculan la
expansión territorial moderna con la dinámica medieval previa. La diversidad de
mecanismos de incorporación, sea por
sucesión dinástica, por cesión de soberanía
o por conquista militar, determinan la relación entre la metrópoli y el territorio absorbido. En el caso de Portugal, las incorporaciones del Nuevo Mundo «eran consideradas
conquistas, lo que comportaban una relación de sumisión» (p. 181) e implicaban
una situación de inferioridad con respecto
a Europa. El primer titular del virreinato de
Indias, Francisco de Almeida (1505), aglutinaba poderes gubernativos, judiciales y
militares, aunque «la institucionalización
virreinal se produjo en la década de 1530»
(p. 189). La expansión geográfica, no obstante, fue fragmentaria: en Asia, se tardaron cien años en establecer órganos
centrales como el Consejo de Indias, mientras que, en Brasil, no se nombraban virreyes regularmente hasta 1720 (p. 187). Tal
diferencia entre América y Asia también se
traducía en una distinción en el estatus, y
puede explicarse por la relativa proximidad de este territorio y la importancia otorgada a la «guerra religiosa» contra los
musulmanes, así como la necesidad de
afirmar la monarquía portuguesa en ultramar (p. 197). En Goa, se asistió a una rápida formalización del entramado burocrático
y de consejos palatinos, mientras que, en
Brasil, «la actuación del gobierno de Bahía
permanecía limitada» por «una subordinación político-administrativa poco clara»,
además de estar desprovista de «vida de
corte» (p. 193-194). Manfredo Merluzzi
(p. 202-245) hace hincapié en «el instrumento principal de transmisión de la línea
política [...]: las instrucciones reales»
(p. 206), que determinaban el programa
de actuación del virrey en combinación
—‌en ocasiones, en contraposición— con
la Audiencia. Las instrucciones tenían
166 Manuscrits 30, 2012
un carácter doble: una parte oficial o pública
y una secreta, que incluía juicios reservados.
Para abordar su heterogeneidad temática,
Merluzzi se basa en documentación relativa a don Antonio de Mendoza, virrey de
México, el primero en territorio americano
(1535) después de Cristóbal Colón (1492).
Una primera instrucción emitida por Carlos V limitaba el poder del virrey al de presidir la Audiencia de México, que dependía
de los oidores, y a ordenar un recorte del
sueldo de estos. La segunda instrucción,
más extensa, muestra una clara preocupación por las cuestiones económicas y abarcaba muy diversas obligaciones: edificar
templos para el culto y la conversión de los
indígenas; elaborar un censo de ciudades
próximas a México para la recaudación fiscal; usufructuar la tierra «con menos vejación de los naturales de ella» (p. 217);
exigir el servicio personal para la extracción de oro y plata de las minas, incluyendo la esclavitud (p. 226); acuñar moneda;
recabar información sobre los novohispanos que, como Cortés, contaban con mercedes a fin de establecer un nuevo vínculo
vasallático, o pactar con el cacique indígena para obtener tributos. En cuanto a las
secretas, el rey apelaba a la probidad de su
mandatario para conocer la situación real
de Nueva España. Un tercer grupo de instrucciones incidían sobre todo en la defensa de la religión católica: horas regulares
dedicadas a la doctrina, la censura de
libros, la reunión de concilios periódicos,
la condena del maltrato a los indios y el
aprendizaje de las lenguas indígenas para
futuros sacerdotes. En definitiva, se ordenaba «fidelidad y diligencia» en «la distancia que hay en estos nuestros reinos»
(p. 238-239). La investigación de Mafalda
Soares da Cunha y Nuno Gonçalo Monteiro (p. 247-285) arroja luz sobre la relación
y la integración de las élites portuguesas en
la administración del Imperio. Esta nobleza reputaba el destino de los cargos en función de variables como la antigüedad, el
salario y el atractivo institucional, esta última referida a la «raigambre histórica» y al
Ressenyes
vínculo con el «imaginario militar de la
nobleza» (p. 269). Destacaban, por ejemplo, el Estado de India y las presidencias
de consejo, pero también cargos militares
en Brasil. El sueldo de un gobernador y
capitán general en Brasil era de 1.200.000
reis, mientras que el virrey de la India
cobraba 3.200.000 reis. En un mismo territorio, la oscilación también era notoria: en
Río de Janeiro, el gobernador percibía
200.000 reis. La capacidad para negociar
mercedes se convirtió en el motor principal
de las concesiones, toda vez que se generaron «instrumentos normativos que clasificaban las mercedes a conceder en función
del tipo de servicios desempeñados»
(p. 255) y un proceso organizado de nombramientos; entre ellos, a partir de 1643, la
presentación de candidaturas al Consejo
Ultramarino que filtraba las elecciones.
Durante el periodo pombalino (17501777), las decisiones se tomaban en juntas
creadas ad hoc (p. 259) y se mantenían criterios en los que se reproduciría el dominio
de la primera nobleza y los fidalgos. Desde
el punto de vista de la aristocracia, la política ultramarina garantizaba entrar en el
circuito institucional con el propósito de
obtener sueldos, encomiendas y títulos.
Esto supuso una progresiva uniformización de las capas de gobierno. En Brasil, el
20% de los titulares durante el siglo xvii
eran de la nobleza; en el siglo xviii, constituían el 45%. Se reducía paralelamente la
presencia de los nativos: en el mismo
periodo se pasó del 22% al 10%, aunque
este dato no significaba, en cualquier caso,
que las instancias locales no ejercieran
influencia en las políticas del Imperio y en
su relación con el centro. La ausencia prolongada del rey, entre 1583 y 1619, caracteriza, para Fernanda Olival (p. 287-316),
el gobierno de Lisboa. La monarquía hispánica alternó como maniobra política el
nombramiento de gobernadores y los virreyes de sangre, una particularidad de Portugal que no compartía con ningún otro
territorio (p. 312-313). Además del recelo
que despertaba en el seno de la familia real
Ressenyes
por la posesión del título y de ser codiciado
por las élites nobiliarias portuguesas, el
cargo se veía fortalecido con funciones
eclesiásticas, fundamentalmente la de obispo, pero también la de inquisidor general, en una etapa de control ideológico más
intenso. «A todos los efectos, los Austria
contribuyeron con sus políticas a reforzar la
“clericalización de los gobiernos” de Portugal» (p. 300). El cargo supremo recibía las
instrucciones mediante las ordenanzas
(regimento); en ellas, se fijaban los nombramientos de los órganos asesores, cuestiones
relativas al protocolo, la posibilidad de conceder mercedes o se consig­naban las competencias del virrey, mediatizadas por el
Consejo de Portugal. En definitiva, se daba
a entender que su ocupación era «vice-reinar, mas não para governar» (p. 304). Al
igual que las prerrogativas, los sueldos también reflejaban la gradación en el estatus y
la posición relativa del virrey de Lisboa con
respecto a otros reinos peninsulares y del
imperio ultramarino: Pedro de Castelho percibía, por ambos cargos, 4.800.000 reis; el
virrey de Cataluña percibía 1.208.000 reis,
y el de India, 7.339.550 (p. 310).
El tercer bloque, «El universo simbólico y cultural. Las cortes virreinales», lo
abre Christian Büschges (p. 319-343),
quien explica las características fundamentales del espacio de poder y sus implicaciones políticas y, más concretamente, la corte
como «punto de contacto» (p. 323) entre el
soberano y otros agentes que incluye «tanto
a los ministros y altos oficiales [...] como a
todas las personas que, por su oficio, rango
o simple favor real estaban en contacto
directo» (p. 321-322). Divide su exposición
en tres ámbitos: la base jurídico-institucional, el entourage o séquito y la representación política. Del primero, destaca la
exportación del sistema castellano, que
impedía, durante las primeras décadas de
conquista, la incorporación de criollos americanos en la Administración pública salvo
en rangos de escasa magnitud. El virrey
concentraba cargos «como el de gobernador, presidente de la audiencia y capitán
Manuscrits 30, 2012 167
general» (p. 329), pero restringidos por las
instrucciones monárquicas y por una pugna
de intereses entre magistrados. Del segundo, explica que el séquito del virrey pertenecía a «su casa —o corte— privada»
(p. 332); al entourage pertenecían tanto
gentileshombres de cámara como sirvientes. Del último, recuerda que el palacio
virreinal se inscribía en el centro de una
ciudad, por lo que no podía desplegarse una
escenografía como la de, por ejemplo, el
palacio de Versalles, situado en las afueras.
Se sabe poco del ceremonial y de las fiestas, pues tampoco se conoce ninguna tradición local, aunque se sabe que se llevaban a
cabo audiencias públicas o celebraciones
por victorias militares. En el protocolo y en
la participación colectiva, se «refleja claramente la estructura compuesta de poderes
[...] en el que el monarca y su alter ego, el
virrey, formaban el centro político»
(p. 335). Joan-Lluís Palos y Joana Fraga
(p. 345-390) abordan las políticas urbanísticas que se siguieron en Nápoles, Lisboa y
Barcelona con el objetivo de levantar una
nueva arquitectura que sirviera de escenario de poder. En Nápoles, tomada por los
aragoneses en 1443, el virrey representaba al monarca en dimensiones «sacras y
simbólicas, institucionales y militares»
(p. 350); la herencia ceremonial y cortesana, en medio de una «tupida red» (p. 346)
aristocrática, se remonta a la eclosión cultural promovida por Carlos I en el siglo
xiii, a quien se debió la construcción del
Castel Nuovo como residencia real. A ello
se sumaría la remodelación «de toda el área
circundante» para consolidar «un distrito
oficial» extramuros. En Lisboa, que en
1581 se incorporó a la monarquía hispánica, el virrey ejercía funciones administrativas y, como en Barcelona, «el esplendor
comercial encontraba uno de sus símbolos
más característicos» (p. 357) en el núcleo
donde Manuel I instaló la corte. Se derribaron murallas, se abrieron rutas de comunicación y se edificaron «iconos del imperio
ultramarino» (p. 361) que arroparon el
Paço da Ribeira, la residencia de los Aus-
168 Manuscrits 30, 2012
tria. Las vistas al mar representaban la
prosperidad comercial que Lisboa había
adquirido por el comercio naval. En Barcelona, el virrey se limitaba a la lugartenencia
y, a diferencia de las otras dos ciudades, su
residencia construida ex profeso parecía
hecha «justamente para constreñirla»
(p. 366), motivo por el que se preferían
casas privadas de la calle Ample. Después
de los levantamientos de 1640, «más de un
virrey debía tener motivos para pensar que
tanto como engalanar su entrada se trataba
de facilitar su salida» (p. 376). María Fernanda Bicalho (p. 391-414) analiza el Estado de
Brasil, que se configura administrativamente en 1549 con la institución del Gobierno
General en San Salvador de Bahía. Asimismo, señala que las competencias del virrey,
título que se concede intermitentemente
desde 1640, eran difusas debido a «la
superposición de jurisdicciones entre los
diferentes oficiales regios [...] civiles, militares, judiciales y religiosos» (p. 393-394)
que limitaban su autoridad efectiva. Esto
confirma que no existía un programa
homogéneo para la aplicación del derecho
en el imperio portugués y que el resultado
no podía dejar de ser plural. La historiadora
saca a colación el virreinato de don Pedro
Antônio de Noronha en 1714, que se caracterizó por el enfrentamiento con el Consejo
Ultramarino a causa de su deseo de «concentración de jurisdicciones y de prerrogativas, hasta entonces exclusivas del
monarca» (p. 398); para introducir, después, el cambio de paradigma de gobierno
desde don Juan V, caracterizado por «una
mayor concentración de la capacidad decisoria» y la creciente importancia de Brasil
en el marco colonial, coincidiendo con el
descubrimiento de oro en el interior del
continente, donde se establecerán nuevas
capitanías con la consiguiente creación de
títulos. El resultado de todo ello fue un progresivo solapamiento de las funciones del
alter ego del monarca. En este contexto,
Río de Janeiro, capital del virreinato desde
1763, se estaba convirtiendo en un correlato de la corte portuguesa, como atestiguan
Ressenyes
las celebraciones descritas en la Epanáfora
festiva... y la urbanización promovida por
Luís de Vasconcelos e Souza (1779-1790),
que además «del carácter ilustrado del
gobierno [...] muestran el desarrollo de una
sociabilidad cortesana» (p. 408), en la que
él era el centro simbólico que determinaba
el espacio jerárquico entre cargos. María de
los Ángeles Pérez Samper (p. 415-442)
introduce su artículo recordando que el
virreinato era una «maquinaria gubernamental» (p. 415) que, en Cataluña, nunca
llegó a cristalizar, porque tuvo que enfrentarse a unas instituciones completamente
enraizadas. Por este motivo, se interesa por
la participación activa del virrey en las
ceremonias oficiales y en la interacción
ritual que de ellas se derivaban. Por ejemplo, la entrada del virrey en la ciudad, análoga a la del monarca, estaba acompañada
de un desfile multitudinario y festivo, que
no estuvo exento, como el resto de protocolos, de desajustes —‌la guerra en 1652, por
ejemplo— que interferían en la marcha. El
juramento en la catedral era el «momento
culminante de la ceremonia», que «se hacía
de manera muy solemne, con una fuerte
carga política y religiosa» (p. 422). Un día
después, los diputados hacían una visita a
la residencia del virrey, que, como ya se ha
referido, era un espacio problemático.
Habitualmente, se hospedaba en la casa del
duque de Cardona, en la calle Ample, y, a
partir del siglo xvii, en un remodelado
Palacio Nuevo. El virrey podía participar
en otros actos públicos, como la fiesta de
San Jorge, patrón de Cataluña; la acción de
gracias por una victoria militar, y, sobre
todo, la procesión del Corpus Christi, en las
que se adoptaban diferentes grados de
implicación; por ejemplo: don Juan José de
Austria (1653), con miras a la integración
política catalana, se sumó a la comitiva
portando hachas, en vez de mantenerse al
margen, «desde la casa de la taula en companyia dels senyors canceller i regent...»
(p. 433), como el marqués de Almazán. La
muerte del virrey, que raramente ocurría
durante el ejercicio del cargo, también era
Ressenyes
motivo de un ceremonial cuyo seguimiento
dependía, más que del rango, de «su categoría personal» (p. 439). Cierra el volumen
Ignasi Fernández Terricabras (p. 443-465),
quien analiza las tensiones que subyacen
en la alteración del protocolo durante las
celebraciones públicas. En Barcelona, los
principales agentes políticos, tanto representantes del monarca como organismos
municipales, se vieron envueltos en un conflicto institucional a raíz de la procesión de
los restos de san Ramon de Penyafort. En la
celebración, participaron «todos los gremios, colegios, cofradías, parroquias con
sus banderas, cruces, espectáculos, imágenes [...]» (p. 448), pero quedaron excluidos
los miembros del Consejo de Ciento, porque el virrey rechazó que se situaran justo
detrás de las reliquias del santo, algo que se
interpretaba como una usurpación de las
funciones de la Real Audiencia. El espacio
simbólico dependía de tres variantes: «la
proximidad a las reliquias del santo [...]. La
situación respecto al gremial», que divide
el estamento religioso del laico, y «la lateralidad», es decir, «quien iba al lado derecho de la procesión precedía en importancia
a quien iba a mano izquierda» (p. 453).
Con motivo de la construcción, en 1608, de
una nueva capilla a la que se iban a trasladar los restos, surgió otra disputa. Esta vez
no hubo procesión: el virrey ordenó anularla porque las diferencias se hicieron irreconciliables, a pesar de la mediación de
Felipe III. Fernández Terricabras observa
que la rivalidad entre la Corona y el Principado parte de la modificación de las constituciones de las Cortes de 1585 y 1599 que
las autoridades catalanas no toleraron, y
desemboca en la guerra de los Segadores
de 1640.
El volumen, en tal multiplicidad metodológica, permite un acercamiento fragmentario que es correlativo a la acumulación de
territorios de los imperios portugués y
español. Paradójicamente, esta primitiva
apropiación de un mundo recién ensanchado por los nuevos descubrimientos coincide con la renuncia a la posibilidad de
Manuscrits 30, 2012 169
gobernarlo. Norbert Elias escribía, en La
sociedad cortesana, que cuanto mayor era
el poder del rey, tanta más gente se congregaba a su alrededor y, por extensión, más
atención exigía mantenerse como el centro
de gravedad político. El conflicto local
ante el que se enfrentaba el representante
del rey ha quedado ya expuesto, pero también es relevante la complejidad de los
mecanismos que se desarrollaron con tal
de fijar esa preeminencia monárquica que
en muchas ocasiones fracasó, o, en el peor
de los casos, aceleró la separación. Aunque
Francisco de Vitoria, en sus Relecciones
sobre los indios y el derecho de guerra,
aludiera a un argumento teológico, su afirmación decepciona la voluntad ecuménica
de la monarquía hispánica: «El emperador
no es señor de todo el orbe [...]. El dominio
y el gobierno han sido introducidos por el
derecho humano, luego no son de derecho
natural». Límite, pues, de sus pretensiones,
que augura el colapso de las conquistas
que llegaría en el siglo xix. Frente a la dificultad coyuntural de cohesionar el territorio, los nuevos estudios ahondan en la
intuición de Foucault, el cual, en Un diálogo sobre el poder y otras conversaciones,
afirma que «sería preciso saber hasta
dónde se ejerce el poder, mediante qué
relevos y hasta qué instancias, a menudo
ínfimas, de jerarquía, control [...]». Los
monarcas no podían aplicar sus políticas
directamente sobre todo el espacio geográfico y los virreyes tenían una jurisdicción
que se imbricaba con otras; había una
estrategia, pero también un desajuste evidente entre las fuerzas implicadas; el vaivén de informaciones, viajes y personas
tiene que ver con este poder esquivo. Así
se lee mucho mejor El mundo de los virreyes en las monarquías de España y Portugal: como una aproximación parcial y
panorámica a un tiempo.
David Aguilera Ferragut
Universitat Autònoma de Barcelona
170 Manuscrits 30, 2012
Ressenyes
Parets, Miquel (2011)
Crònica
A cura de M. Rosa Margalef.
Estudi de James S. Amelang, Antoni Simon i Xavier Torres
Barcelona: Barcino (Baró de Maldà; 5), 438 p.
Una mostra evident de la normalització
historiogràfica d’un país és haver editat les
cròniques, els dietaris o les memòries principals, aquelles que han estat imprescindibles per bastir episodis històrics cabdals i
que, com a tals, han ajudat a prefigurar
l’obra històrica en més d’un aspecte. De la
mateixa manera que és evident que no es
pot aspirar a publicar sistemàticament
qualsevol manuscrit antic que es localitzi
(o potser sí? El professor Òscar Jané hi tindria molt a dir, amb el projecte www.
memoriapersonal.eu que lidera), és cert
que diu molt del nivell cultural d’una nació
el fet que, almenys les més importants,
hagin rebut els honors de la impremta. En
aquest sentit, s’ha fet molt a Catalunya, i hi
ha fet molt, concretament, el professor
Antoni Simon i Tarrés, que ha curat (sol o
juntament amb Antoni Pladevall i Font) els
manuscrits, inèdits fins en aquell moment,
de Joan Guàrdia (1986), Frederic Despalau
(1991), Perot de Vilanova (1991 i 2006),
Jeroni Cros, Pere Pascual (1998), Bartomeu Llorenci, Ramon Rubí de Marimon
(2003), etc. I no ha estat l’únic en aquesta
comesa, Josep M. Casas Homs curà el dietari de Jeroni Pujades (1975-1976), Ramon
Boixareu, el Calaix de Sastre del Baró de
Maldà (1988); Joan Busquets, la crònica
de Jeroni de Real (1994); Josep M. Mundet
i José M. Alsina, les Narraciones históricas, de Francesc de Castellví Obando
(1998); Antonio Moliner, la Barcelona
cautiva, de Ramon Ferrer (2011), i encara
ens en deixem, segur, alguns més.
A tomb de tot allò exposat, esdevenia
imprescindible escometre la publicació de
la crònica de l’assaonador barceloní
Miquel Parets, ben coneguda i a bastament
consultada per complementar obres sobre
la guerra de Separació, la vida quotidiana a
la Catalunya del segle xvii o l’epidèmia de
pesta que es va patir a mitja centúria. En
paraules de la curadora escrites al prefaci,
«no hi ha cap altra narració popular comparable en la Catalunya moderna, ni per la
condició menestral de l’autor, ni tampoc per
la densitat narrativa i informativa de les
seves planes». Una crònica ja publicada,
però en castellà i feia cent vint anys. Aquest
primer antecedent ha estat l’exemplar on,
fins aquest moment, tots els historiadors
d’època moderna hem hagut de beure. Curat
per Celestí Pujol i Camps entre 1888 i 1893,
ocupà els volums xx i xxv del Memorial
Histórico Español, obra omnipresent en tota
gran biblioteca, i avui sortosament digitalitzada i penjada a la Xarxa en més d’un web
(Google books, Archive.org). Tanmateix,
existeixen diferències sensibles entre l’original en català (que rau a l’arxiu de la Biblioteca Universitària de Barcelona, amb els
registres 224 i 225) i el text en castellà, la
traducció del qual no té autoria i, a més de
contenir múltiples petites omissions, el
redactat contempla un estil recargolat
impropi de l’original, que esdevé, fins i tot,
distorsionador. Valia la pena, doncs, escometre una transcripció seriosa, acurada i
ben comentada, encara que el procés de gestació s’hagi allargat en els anys. I en les
dècades!, ja que era el 1989 quan, segons X.
Torres, Margalef n’estava preparant llavors
una edició aparaulada ja amb Barcino
—‌aquesta, doncs. Així, no ens ha d’estranyar que, dels vint-i-dos regraciats tant per
la curadora com pels autors dels estudis
introductoris (pàgina 9), tres hagin traspassat sense haver pogut tenir a mans l’edició, i
alguns altres, amb edats força avançades,
l’arribin a tenir a les seves velleses.
Va ser l’any 1989 quan James S. Amelang i Xavier Torres rescataren de l’oblit la
Ressenyes
crònica paretiana i en publicaren a Eumo
aquells pedaços que feien referència a la
terrible epidèmia de pesta bubònica de
1651. Un punt de vista barceloní, però amb
un relat càlid, humà i nodrit de dades i
curiositats que els dos professors van saber
contextualitzar i aprofitar (i brodar!).
Aquella vegada, els il·lustres acadèmics
van fer servir únicament un bocinet de la
crònica (quaranta pàgines i escaig), però és
que el manuscrit original consta de dos
toms de 650 pàgines atapeïdes d’una lletra
ben menuda!
I és precisament aquesta reduïda
comissió d’experts, notables plomes, la
més adient per escatir l’estudi introductori,
James S. Amelang («Autor, biografia i
contextos»), Antoni Simon [i Tarrés]
(«L’època: un temps de guerra i de revolucions»), Xavier Torres [i Sans] («Parets i
la seva època») i la pròpia M. Rosa Margalef («Llengua i literatura en la crònica de
Miquel Parets»), unes pàgines introductòries que abasten 165 de les 438 que té el
volum —‌més d’un terç, doncs. El primer,
delega en el text d’una obra seva anterior,
The Flight of Icarus (Stanford, 1998), a
través d’un extracte traduït al català per
Xavier Torres. Se li podria retreure la
manca d’interès en una oportuna, com a
mínim, actualització, però, llegint-ho, ens
adonem que té un nivell tan acurat que
difícilment es podria afegir res a una investigació documental tan exhaustiva (complementada, allà on no és capaç d’arribar
aquesta, pel text de la pròpia crònica). Hi
apareix retratada tota la família Parets,
parents consanguinis (pares, avis, besavis,
oncles —‌p ossible avantpassat de 1389
inclòs) i polítics, ja que s’arribà a casar tres
vegades i va tenir, doncs, mantes sogres i
cunyats. Tots menestrals de Barcelona i de
Vic. «D’un total d’onze fills, només en van
sobreviure dos nois i una noia» (p. 19), que
hi surten relacionats. Amelang parla igualment d’aspectes que ajuden a contextualitzar Parets a la Barcelona del segle xvii, els
amics, els veïns (quasi tots treballadors de
la pell, com ell) i hi afegeix unes quantes
Manuscrits 30, 2012 171
paginetes sobre l’ofici d’assaonador (confrares, expectatives laborals, preus, curiositats) i unes quantes més sobre el món
cultural i de l’escriptura que envoltà
Parets. Totes són d’una lectura força edificant. Clou la seva aportació resseguint la
trajectòria, mig rocambolesca, dels volums
224 i 225 de la BUB, passats de mans de
mercaders de llibres de vell a destacats
bibliòfils (Antoni Bastero, Pau Ignasi de
Dalmases, Pere Serra i Postius) i bibliotecaris, amb còpies en castellà entremig, prèvies a la versió del MHE.
La contextualització del moment històric va a compte d’Antoni Simon, amb
tota probabilitat, l’acadèmic més adient per
bastir una síntesi de l’episodi segador:
revolta dels Segadors, revolució de 1640 i
guerra de Separació (trilogia que ha treballat a bastament fins que ha arribat a convertir-se en un dels principals entesos en la
matèria). Cal pensar, a més, que, els darrers anys, el professor Simon ha aprofundit
en l’estudi dels antecedents ideològics del
període (amb un parell de bones monografies), circumstància que rebla el nostre
parer sobre la seva solvència preferent.
La confiança que li fem no es veu decebuda
en cap moment. La redacció de Simon té
música pròpia, aporta dades, interpreta
constantment i és capaç de sintetitzar harmoniosament els conceptes en poques línies.
Ens explica que fou en el període que
abasta la crònica de Parets (trenta-cinc
anys, de 1626 a 1660 —‌pràcticament el
regnat de Felip III—) quan el Principat caigué involucrat «en l’anomenat procés de
construcció de l’estat modern espanyol»,
que «aquests anys marquen un abans i un
després encara més profund i decisiu en la
història de Catalunya, pel fet de produir-s’hi
la pèrdua definitiva del control militar del
territori per part de les institucions catalanes» i que «la pugna per l’hegemonia
d’Europa entre els Àustries espanyols i els
Borbons francesos va entrar en la seva fase
decisiva, el factor militar va esbardellar els
delicats equilibris en què es basava el
model constitucional de la monarquia his-
172 Manuscrits 30, 2012
pana [...] Enmig d’aquella espiral de guerra i violència, la conservació de la
comunitat política catalana i de les seves
“llibertats” fou ben difícil». Idees com
aquestes, i alguna altra més, subjeuen a
l’ambient de la lectura i esdevenen el tiralínies a través del qual acaba dibuixant amb
mestria el procés que es convertiria en el
primer antecedent de la pèrdua d’independència del país (procés políticomilitar
completat el 1714 i ratificat el 1939).
Simon concedeix el rang d’apartat a explicacions entorn de les bases ideològiques
dels dos models d’estat divergents (amb
arrels medievals), també al fracàs de la cort
de 1626 a 1632, als allotjaments, a la revolta dels Segadors, a la revolució política,
a la guerra... Després d’haver deixat clara
l’excel·lència del text, ens podem permetre
ser-ne crítics en un parell de punts. Com
sol ser normal en aquesta mena de síntesis,
passa com una revolada (p. 91) pel terrible
tràngol de 1639 (campanya militar per
recuperar la fortalesa de Salses), un episodi tan cabdal o més que els allotjaments en
el cúmul de greuges que feren detonar la
protesta social i que hagués merescut un
apartat propi. També s’hauria d’haver
parat més atenció, potser, a les intencions
primigènies de la monarquia l’estiu de
1640, que van ser, de bon començament,
aparcar tota solució pactada diplomàticament i optar directament per la força bruta.
Simon, encara que no prou, ja ho esmenta
a peu de pàgina (98, n. 30), quan destapa
l’estratègia d’Olivares de dissimulació per
guanyar temps i formar un bon exèrcit
repressiu (una idea, si no manllevada, sí
semblant a la que ja havia exposat N. Florensa l’any 2005 —‌«temps al temps»—,
quan assenyalava que, ja el mes de juny,
s’havien iniciat els preparatius militars).
També hagués estat bé dedicar més espai a
la cacera de la qual van ser objecte els jutges de la Reial Audiència, una cacera que,
com a episodi urbà barceloní digne de
l’atenció de Parets, donava més de si convenientment basat en la bibliografia de
rigor. En l’apartat dedicat a la guerra, més
Ressenyes
que no pas accions militars, Simon centra
l’atenció en la delicada situació del govern
català: «Depenents militarment de França,
impotents davant de les transgressions de
les lleis i constitucions perpetrades pels
administradors i caps militars francesos,
pressionats pels exèrcits espanyols i aclaparats per les dificultats econòmiques [...]», i
en la part de guerra civil que aquell conflicte va tenir, una profunda «divisió social
interna», que no només caldria evidenciar
a través de la noblesa (estament que tradicionalment s’ha venut al postor més alt),
sinó també en els estaments més modestos.
La dura postguerra (a partir de 1652) i el
cop definitiu (i mutilador) del Tractat dels
Pirineus en clouen la intervenció.
La part a càrrec de Xavier Torres esdevé més humana i social. Toca els aspectes
civils i el pensament d’adscripció identitària del protagonista de la crònica. Hi destaca els episodis d’alarma social puntual o
que, al seu dia i pel que fos, van cridar
l’atenció de la població barcelonina: l’entrada d’algun gran personatge, un acte de
fe, un robatori sonat, els estralls de les
tempestes i l’estat de la subsistència (crisi
al camp, collites, sequeres). Conformen un
anecdotari petit davant del que ocupa la
dinàmica de guerra (omnipresent, en un
85%, al llarg de la crònica). Menestral de
la mà menor, Parets «romangué tothora al
bell mig d’una trama social i estamental
marcadament jerarquitzada i polaritzada, la
qual cosa el col·locava en una posició
intermèdia força peculiar i suggestiva»,
una posició que invita Torres a aprofundir
una mica sobre les arrels socials menestrals de la Barcelona altmoderna i la societat estamental en què vivia immers Parets,
amb els privilegis i les llibertats de què
gaudia. Per defensar-los i protegir-los, els
agremiats no cedien ni un pam, i recorrien,
si arribava el cas, a divulgar memorials
impresos, protagonitzar algun aldarull urbà
o practicar la defraudació, l’ocultació i fins
i tot el sabotatge. La consideració que li
valia el sentit de pàtria i la lleialtat al seu
sobirà natural («almenys fins la vigília de
Ressenyes
la guerra») són objecte d’un interessant
apartat en el qual posa de manifest la devoció de la societat barcelonina envers la
casa reial («transposició ben natural del
“monarquisme ingenu” tan característic de
la menestralia urbana del període»); també,
els comentaris que li arribaven de les grans
fites polítiques. A la cort de 1626, la
manca d’entesa bloquejà la seva conclusió,
una manca d’entesa que va plasmar la
picabaralla entre els dos magnats principals del país, el duc de Cardona i el comte
de Santa Coloma, «que diuen que vingueren a les mans». Els quints, la violació del
privilegi de cobertura i els allotjaments
foren uns altres temes de política actual
que Parets consignava, passats pel sedàs
del seu enteniment menestral. Aquest
sedàs ofereix unes interpretacions capaces,
a voltes, de fer repensar tesis comunament
acceptades. Parets donava una gran importància al paper del poble menut en el curs
de la guerra. Així, la victòria de Montjuïc,
ultra la intervenció divina i l’ajut tècnic i
militar francès, es va deure en gran mesura
als sacrificis del poble que entomà les
armes (i al socors oportú dels riberencs
—‌p. 160—), o el cas de Reus i Tarragona,
que es van perdre perquè les oligarquies
enganyaren el poble, com, de fet, va ser
(els historiadors «de províncies» hem acabat arribant a les conclusions que ja llavors
interpretava Parets, de Barcelona estant).
El 1640, la devoció a «nòstron gran
monarcha», Felip III, deixava pas a una
perspectiva patriòtica més realista. «La
pàtria» i «la terra» són mots que esdevenen
plens de significat i sadollats dels matisos
que Torres mira d’analitzar, juntament
amb el desencís que va comportar la derrota de 1652, produïda per la defecció dels
francesos, sostinguda la lluita fins al final
per l’estament de sempre, el poble menut.
L’apartat que es reserva M. Rosa Margalef és el dedicat a la qüestió tècnica de la
transcripció. En una dotzena de pàgines,
Margalef ens parla del manuscrit. En descriu mides, redacció, lletra, paginació,
valor literari i altres curiositats. També
Manuscrits 30, 2012 173
d’altres versions del text: el volum que custodia l’Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona i el de la Biblioteca de Catalunya.
Comenta, a més, en apartat solt, les possibilitats d’existència d’un dietari previ (on
Parets apuntés les anotacions que desenvoluparia més tard), les fonts hemerogràfiques coetànies de les quals es va valdre per
complementar la informació (fulls volanders i opuscles) i l’originalitat de Parets
com a autor. Una originalitat que l’assaonador palesà en anunciar el sentit que volia
donar a la crònica, el d’una recopilació històrica original al servei de les generacions
futures. Un sistema historicista que només
deixà de banda en comptades ocasions. El
relat cobra un vigor inusual durant els luctuosos fets de la pesta bubònica, el 1651,
quan «la llengua de Parets flueix viva i
autèntica; l’home hi desplaça el cronista».
Margalef tanca amb l’apartat dels criteris
d’edició, on explica que, ocasionalment, ha
utilitzat les altres versions per reposar passatges omesos a la còpia original.
I arribem a la part de la transcripció de
la crònica, sobre la qual ens queden poques
coses per dir que no hagin estat comentades
en els estudis introductoris. El text de la
crònica de Miquel Parets té, al nostre
entendre, tres qualitats que són les que el
fan tan especial. Com ja s’ha dit, i jo hi
insisteixo, Parets consignà totes les notícies
que li arribaven, aquelles que estava vivint,
com un reporter enderiat a deixar constància escrita del temps que li va tocar viure.
Un reporter, posat a fer d’escriptor i d’historiador, molt treballador. El resultat fou
una obra farcida d’interessants dades de
tota mena, sobretot polítiques i militars,
però també socials, civils i familiars. La
descripció dels personatges il·lustres que va
conèixer és la que ens manca en els llibres
d’història, correctes i rigorosos, però freds,
escassament descriptius i poc precisos. Les
opinions que expressa són les d’un testimoni que vivia una situació concreta, in situ,
res d’especulacions històriques interpretatives. Una condició, la de testimoni dels fets,
que li permetia escoltar els diversos parers,
174 Manuscrits 30, 2012
comentaris i fins i tot rumors que corrien en
aquell moment concret i participar-ne. Cap
llibre d’història pot recollir això. Quant a
les dades que aplegava per complementar
el seu reporter, val a pensar que la majoria
ho seria a través de fulls volanders, i que no
tots han pogut arribar indemnes i localitzats
als nostres dies. Aquesta riquesa de notícies
fa possible (i aconsellable) consultar-lo
sobre qualsevol episodi important de l’època, a Barcelona (i a Catalunya) entre 1640 i
1660, amb la seguretat de poder-lo localitzar i aprofitar-ne alguna interpretació paral·
lela.
D’altra banda, Parets va estructurar el
seu relat capitulant cada episodi que registrava, talment com si en donés notícia
impresa. Cada capítol s’encapçala amb un
títol ben aclaridor, i no sol tenir gaires
pàgines. Això facilita enormement la tasca
de localització d’un fet històric concret,
sobretot quan el contingut ha estat estructurat en base a la importància dels fets,
sense una distribució espacial concertada
ni una voluntat d’homogeneïtzar-ne els
formats. Així, malgrat que aquest volum
abasta de 1626 a 1640, la rellevància dels
fets esdevinguts aquest últim any féu que
Parets li dediqués quasi una tercera part de
les pàgines, i que hi hagués introduït 40
dels 100 capítols totals. Dins del seu criteri
selectiu, Parets en reservà 24 (dels 60 primers abans de 1640) als grans personatges
del seu temps: magnats, bisbes, prínceps o
virreis (Lerma, Spínola, Santa Cruz, Alba,
Alcalà, Màntua, Cardona, Medina de las
Torres, Cariñena, Santa Coloma) que
entraven o sortien de la ciutat (amb les festes amb les quals se’ls obsequiava), ocupaven alts càrrecs, guanyaven batalles, etc.
La resta quedava pràcticament per a oficis
religiosos solemnes (pregàries, processons,
trasllats), i només alguns els va utilitzar
per a fets extraordinaris (accions militars,
motins, fams o tempestes).
Ressenyes
En tercer lloc, no podem deixar d’elogiar la qualitat i el rigor de les notes a peu
de pàgina que comenten el text de la crònica, les de caire lexicogràfic a càrrec de M.
Rosa Margalef i les de caire històric escrites per Antoni Simon. No únicament se’ns
hi aclareixen les curiositats lèxiques o
aquells mots que es presten a malentesos,
sinó que, a més, aporten dades històriques
per corroborar o desmentir dates, càrrecs,
situacions, o també serveixen per fer un
breu apuntament que acabi de situar
un personatge històric o aclarir una denominació dins del seu context real. És la
voluntat, expressada en poques paraules,
d’arribar on Parets no podia.
Parlàvem de tres qualitats i també hem
de parlar d’algun defecte: la fiabilitat (no
pas la credibilitat). Seria insensat considerar al peu de la lletra els fets que explica la
crònica. Parets, com tothom, també podia
equivocar-se o estar mal informat, i en la
guia del bon historiador hi ha el fet de llegir aquesta mena de testimonis escrits amb
l’atenció i la prudència necessàries. Ara
bé, errors palesos o omissió de noms (o
noms incorrectes) hi són, sortosament, ben
comptats.
Al final, sí que hi ha un índex, però no
és índex, sinó sumari (taula o contingut).
L’índex onomàstic i toponímic que esperàvem hem de suposar que arribarà amb l’últim volum dels quatre que hi ha previstos
editar. Aquest que tenim entre les mans és
el primer, «1/1», que abasta des de l’any
1626 fins al 1641. En manca la resta fins al
1660. Tenim confiança que s’aniran publicant a bon ritme i que, per veure’n el segon
volum, no haurem d’esperar vint-i-dos
anys més.
Manel Güell
Reial Societat Arqueològica Tarraconense
Ressenyes
Manuscrits 30, 2012 175
Simon Tarrés, Antoni (2011)
Del 1640 al 1705: L’autogovern de Catalunya i la classe dirigent catalana
en el joc de la política internacional europea
València: Publicacions de la Universitat de València / Institut d’Estudis Catalans,
364 p.
De tots els modernistes catalans, Antoni
Simon és l’historiador que presenta avui en
dia una obra més prolífica i alhora ben
feta, una mica diversificada —‌q üestió
positiva, perquè amplia el seu entorn d’investigació—, però centrada fonamentalment en el sis-cents. Nomenar aquí tots els
títols publicats per ell al voltant de la guerra dels Segadors, de Pau Claris o de les
construccions polítiques i les identitats
nacionals, per posar-ne alguns exemples,
no és objectiu meu com a escriptor que fa
una ressenya sobre el darrer llibre que ha
publicat: Del 1640 al 1605: L’autogovern
de Catalunya i la classe política dirigent
catalana en el joc de la política internacional europea.
Ja per començar, he de dir que es tracta d’un estudi cabdal, bàsicament en el seu
vessant polític, per a la historiografia actual. Bo i utilitzant tots els seus coneixements anteriors, sobretot pel que fa a la
primera part del llibre, i les aportacions
bibliogràfiques més conegudes, a la tercera
part, sense oblidar cap treball important
que pogués ajudar-lo al llarg de la redacció
de la seva obra —‌part segona inclosa—,
l’autor ens submergeix en un oceà de
documentació original, perquè ha investigat des d’arxius estatals —‌A rxiu de la
Corona d’Aragó, Archivo General de
Simancas, Archivo Histórico Nacional—
fins a arxius nacionals —‌Arxiu Històric de
la Ciutat de Barcelona, Arxiu Històric de
Protocols de Barcelona—, biblioteques
importants i més d’un arxiu local que encara es troba en alguna masia, sense oblidar-se, quan ho necessita, dels sempre
punyents protocols notarials. Jo diria que
aquí estem davant d’una barreja entre un
llibre de síntesi política de més de seixanta
anys d’història i una autèntica investigació
que supera qualsevol tesi doctoral d’ara
mateix. Perquè, al cap i a la fi, d’això es
tracta: d’establir una nova interpretació
dels fets que varen succeir entre dues dates
—‌1640 i 1705— i una mica més enllà,
com a conseqüència de la segona
—‌1714—, que han aportat a Catalunya
dues fites importants: el seu himne i la
seva diada nacionals.
Parlar de nova interpretació no vol dir
en absolut menysprear posicions anteriors,
sinó matisar-les. En aquest sentit, els punts
de vista d’historiadors ja clàssics, com ara
Ferran Soldevila, o uns altres d’actuals, tan
coneguts i valorats com ara Joaquim Albareda i Josep Fontana, són reinterpretats per
Antoni Simon. Començant pel primer,
Simon veu la visió de Soldevila emmarcada en el temps en què va viure el conegut
historiador. Simon té dubtes per aplicar la
paraula «separació» a la guerra dels Segadors, a causa del concepte del mot no vàlid
en aquell moment i pel fet que el mateix
Pau Claris, a la primeria del conflicte, cercava un suport francès però encara pensant
—‌fins al desembre del 1640— en un possible retorn a la monarquia hispànica. Més
aviat es tractava d’espantar el govern
d’Olivares perquè aturés tot el procés centralitzador que iniciava. I a fe que l’espantà
tant, que la qüestió se’ls escapà de les
mans a tots.
Però Simon dubta més sobre el 1705,
després del pacte de Gènova, que Catalunya volgués encapçalar un moviment de
renovació a Espanya, amb un cert paral·
lelisme amb l’Espanya Gran de Cambó.
Aquesta era una idea de Soldevila, a la
vegada que, amb moltes matisacions, Joaquim Albareda i, fins i tot, Josep Fontana
seguien aquest camí. A més, veien la recuperació econòmica catalana ja clara a les
176 Manuscrits 30, 2012
darreries del segle xvii, amb una burgesia
que s’emmirallava en les potències atlàntiques: les Set Províncies Unides i, al capdavant, Holanda. I encara més, es portaren
endavant molts avenços a les corts de
1701-1702, amb concessions econòmiques
evidentment indiscutibles.
Per a Simon, tot això no basta, i la
prova fou el pas que feren els dirigents
catalans a favor de l’Arxiduc des del juny
de 1705, amb la rendició, fins i tot de Barcelona, davant l’esquadra angloholandesa
a la tardor de 1705. Perquè hi ha un motiu
que mai s’ha subratllat prou i que és el que
defineix el seu llibre: el fil conductor que
uneix, amb més o menys intensitat i segons
els temps i les circumstàncies, els anys de
1640 i 1705. En una paraula, la decisió
sempre irreversible que tenen els dirigents
catalans per recuperar l’autèntic autogovern del Principat, ja sigui el Consell de
Cent, la Diputació, les ciutats, les viles
reials o el braç militar de Catalunya. I això
passa sempre durant revoltes i conflictes o
durant una pau atemorida que no deixa gaires opcions, sinó la paraula de constants
ambaixadors catalans enviats als nuclis
de poder central, bé sigui l’espanyol de
Madrid, bé el francès en moments de més
aproximació d’aquest segon al Principat,
entre el gener de 1641 i el març de 1652.
O, en la disjuntiva de la guerra de Successió, on França no és el perill pel centralisme borbònic de Madrid, sinó per la
presència pirinenca que encerclà Catalunya
pertot arreu.
Sense menysprear els valuosos resultats de les corts filipistes de 1701-1702 respecte a vessants econòmics, com ja he
citat, i fins i tot polítics, com ara el Tribunal de Contrafaccions, sempre demanat
abans als Àustria —‌segles xvi i xvii—,
però mai concedit, Simon devalua els possibles resultats obtinguts. Fa veure com,
aviat, n’hi va haver molts que no es van
complir. Primer, perquè les qüestions econòmiques es trobaven més alineades amb
les potències marítimes que no pas amb la
França i l’Espanya borbòniques. Segon,
Ressenyes
perquè ni els minsos guanys polítics varen
ser respectats, en infringir-se greus trepitjades a les mateixes concessions del Tribunal de Contrafaccions. Segons Simon, dues
de les peticions fonamentals dels dirigents
barcelonins i catalans durant més de seixanta anys mai no s’havien aconseguit. La
primera petició era la racionalització dels
allotjaments dels exèrcits, a fi que no provoquessin danys irreparables a la població,
ja fossin tropes espanyoles durant gran part
de la segona meitat del segle xvii, ja fossin
tropes franceses conforme avançava la
guerra dels Nou Anys, que acabà en un
cruel setge a la mateixa ciutat de Barcelona
(1697), la qual cosa mai no oblidà la Ciutat
Comtal. I Felip IV (V) era francès!
No, pels catalans d’aquell temps, Catalunya mai no podia ser «libanitzada» (amb
una concepció ben actual de la situació que
vivia el Líban dels darrers anys del segle
xx). I Catalunya era en una cruïlla de
camins dins d’un rosari de guerres contínues de caràcter internacional, però que sempre acabaven en un front pirinenc. Cal
pensar que molts dels conflictes rurals que
es varen produir restaren lligats a la qüestió
dels allotjaments. Ara bé, seria d’ignorants
dir que ho eren tots, perquè no fou així. Bé
que ho sap Simon, atès que distingeix, quan
és necessari, el fet de les topades antisenyorials que també hi va haver, en diversos
conflictes de les barretines. D’exemples,
n’hi ha bastants, com ara la guerra de les
Faves o l’oposició a Francesc de Blanes de
Carrós, comte de Centelles. En aquest darrer cas, «el primer epicentre de la insurrecció pagesa...», com va ser Centelles a la
Plana de Vic, ho tenia tot: conflictes entre
els vassalls i el comte; allotjaments de tropes de la cavalleria hispana bo i exigint
diners a unes economies pageses ben castigades, i, finalment, «[...] connivència entre
el marquès de Leganés i el comte de Centelles, però també entre els notables i jurats
de la vila i els germans Saiol» (p. 160).
S’ha d’aclarir que el marquès de Leganés
era el virrei a Catalunya l’any 1687 i que
els germans Saiol constituïen la representa-
Ressenyes
ció més clarivident dels dirigents barcelonins, connectats amb els jurats d’un lloc
ubicat a la plana de Vic; en aquella zona on
va esclatar la revolta dels vigatans el mes
de gener de 1705, aviat connectada amb
part dels dirigents catalans del pacte de
Gènova del mes de juny de 1705.
La segona petició anava al moll de l’os
de les institucions catalanes. Dit d’una
altra manera: malgrat els processos de desnacionalització que s’havien originat
almenys des de Felip II de Castella, la
Catalunya de 1639 tenia molt més autogovern que la posterior a 1652, quan Barcelona va rendir-se a l’exèrcit de Joan Josep
d’Àustria. Entre altres coses, Barcelona
posseïa el poder de guardar les seves portes o, quan hi anava el rei, mantenir el símbol que un nen donés la clau de la ciutat al
sobirà. Aquestes qüestions podien ser més
o menys simbòliques, però ja no ho eren
tant si es tractava del procés de les insaculacions, tant de la capital com de la Diputació del General. Fins l’any 1639, aquestes
llistes per nomenar càrrecs estigueren en
mans de la ciutat o de la Generalitat.
Després de 1652, tot i que va dir-se
que no es modificaria res, la realitat fou
que aquest poder d’insacular o desinsacular va convertir-se en una regalia del rei.
Això comportava treure gran part de la
governació al Principat de Catalunya. I
sobre aquest punt en especial gira el llibre
de Simon. Perquè, ni en el pitjor dels
moments, els catalans no varen renunciar a
recuperar el seu autogovern, ja fos amb
enfrontaments directes o més prudents
amb el Govern central.
Conegut aquest nucli del llibre, Antoni
Simon estudia els tres períodes clau en els
quals, d’una manera o altra, els catalans
apostaren pel seu autogovern. Sobre la primera de les èpoques —‌«L’entrada de Catalunya en el joc de la política internacional
europea del segle xvii»—, l’autor fa gala
del coneixement propi i investigador de la
seva àmplia obra anterior, en narrar fil per
randa tots els passos històrics importants
del Principat quan formava part de la Fran-
Manuscrits 30, 2012 177
ça de Lluís XIII; els intents de recuperació
del territori per part de la monarquia hispànica, i, fins i tot, els orígens de la segregació de Catalunya, tot i que el Rosselló i
part de la Cerdanya van quedar per a París
a partir de la Pau dels Pirineus (1659),
encara que, en realitat, aquesta situació ja
estava apareixent molt abans.
Sobre el segon període, que comprèn
des de 1652 fins a 1697 —‌«La constitució
d’una facció política contestatària a la cort
de Madrid en els anys finals del segle
xvii»—, Simon explica com el Principat
no va obtenir l’autogovern, i no el va aconseguir tot i mostrar-se fidelíssim a la
monarquia hispànica. Però és que, al costat
d’aquesta, cap autoritat no va afavorir el
Principat, ni els virreis que hi havia a Catalunya; ni el Consell d’Aragó, bastant
agressiu enfront del Principat; ni el Consell
d’Estat, sempre més prudent per la paüra
que recorria la ment dels seus assessors en
recordar els fets de 1640 i la possibilitat
que tingués lloc una amenaça francesa que
tornés a intentar aconseguir Catalunya.
Això no obstant, els dirigents catalans mai
no perderen els seus objectius. Antoni
Simon estudia un grapat de famílies que,
en aquells anys, varen mantenir el foc
sagrat de l’autogovern català. En destaquen els Saiol, després d’una investigació
protocol·lària que permet reproduir les
generacions familiars d’aquesta nissaga.
Una nissaga que va posar-se al capdavant
de les institucions d’autogovern; una nissaga de la qual, cap a les darreries dels anys
vuitanta, hi va haver dos membres que
arribaren a ser desinsaculats pel virrei i,
temps després, perdonats i tornats a posar a
les llistes. Perquè aleshores ja, a les primeries de la guerra dels Nou Anys i amb
revoltes pageses que varen connectar amb
els Saiol i varen exigir la seva llibertat, la
por anava per barris.
Evidentment, els catalans podien tenirne molta, en aquest «Líban» pel qual es
movia la història de Catalunya, però les
autoritats hispàniques també anaven amb
prudència. Combinaven la repressió i el
178 Manuscrits 30, 2012
perdó, no fos que el país caigués a mans
franceses. L’actitud gairebé salvatge de les
tropes franceses, tant o més que els tercios
castellans anteriors, va fer que «el gavatxo» fos molt mal vist pels catalans. Això
significà que, a les darreries d’aquesta
època, hi hagués certa calma cap al govern
central espanyol. Però aquesta situació
duraria poc.
A la tercera etapa, que va de 1700 a
1705 —‌«Canvi de dinastia i de geometries
geopolítiques»—, Antoni Simon, que
abans ja havia presentat el darrer virrei a
Catalunya en temps de Carles II, com fou
Jordi Darmstadt, arriba al seu punt final.
Simon posa sobre la taula que el «sí» català a Felip Borbó a les corts de 1701-1702
és gairebé forçat. Que tant ell com gran
part del Principat actuaren enmig d’un
funambulisme diplomàtic. Però que, en un
moment —‌des de la Plana de Vic fins a la
ciutat conquerida per una flota angloholandesa—, els dirigents catalans apostaren,
més que per l’Arxiduc, per l’obtenció definitiva del seu autogovern. És a dir, de la
racionalització dels allotjaments i de l’obtenció de les insaculacions a la Ciutat i a la
Diputació del General.
Però Antoni Simon és un historiador ja
madur, molt fet. Sap que, en història, no
tot és blanc o negre. En conseqüència,
escriu preveient-ho gairebé tot. En un
moment determinat, comenta que segurament no hi havia tanta diferència de tarannà polític entre Carles III i Felip Borbó i
cita Virgínia León com a font d’aquesta
afirmació. De diferències, és clar que n’hi
havia, ja que no era el mateix el govern de
tall austriacista que el centralisme borbònic, però també cal tenir en compte que,
com diu un proverbi xinès, les persones
que formen part d’una mateixa generació
s’assemblen més entre elles que no pas
amb els seus pares. En aquest aspecte, trobem diverses posicions que apropaven
l’Arxiduc al Borbó francès. Òbviament,
fins a cert punt, perquè Carles III sí que
confirmà tot allò que no va acceptar Felip
IV (V) a les corts de 1701-1702. L’austríac
Ressenyes
Carles, a les corts de 1705-1706, que desligitimaren absolutament els Borbons —‌val
a dir que aquesta fou la seva primera constitució—, entre d’altres moltes coses, posà
els pilars dels allotjaments en quarters de
les tropes i la defensa dels civils davant de la
tradicional prepotència d’exèrcits molt sovint empobrits. A canvi, aquelles corts votaren un servei copiós de 2.000.000 de lliures al seu nou i desitjós rei.
Ara bé, Carles III no volgué agafar-se
totalment els dits amb la clau absoluta de
l’autogovern català. Perquè, per a Simon,
tampoc no n’hi havia prou amb una postura defensiva dels dirigents catalans pel que
fa a les seves constitucions. Ells havien de
plantar cara i reeixir en un govern ple, però
ni la devolució de la insaculació a la ciutat
ni tampoc a la Diputació va donar-se en
constitucions de les corts. Això hagués
legitimat, sense cap retorn possible, un
autogovern total. Carles III tirava per la
banda del decret reial que sí que atorgava
les tan somiades peticions de l’autogovern
català. Les insaculacions serien ja per als
catalans, però sempre quedaria alguna
reserva del rei, potser més possible que
real. De totes maneres, el curt temps que li
quedava a una Catalunya lliure, enmig
d’una guerra que acabà per abocar-la als
peus dels cavalls borbons —‌convertit l’Arxiduc en emperador d’Àustria i quan els
tories, conservadors, arribaven al govern
anglès—, no permetia cap constatació posterior, ja que els decrets de Nova Planta
acabaren amb l’autogovern català.
Per acabar, vull dir que, amb un estil
senzill i ben construït, Simon reïx en la
redacció, sempre complexa però estimulant,
d’aquesta obra. D’un llibre que, pensat i en
part començat a escriure’s l’any 2007, porta
el lector a veure reflectit en el passat allò
que, sobretot en alguns conceptes, succeeix
en el present immediat. Perquè el treball
Del 1640 al 1705 reflecteix tota la tristesa
que sentia el país; reflecteix també un anticatalanisme de les autoritats espanyoles,
que, en el millor dels casos, quan parlaven
dels catalans, solien adjectivar-los com a
Ressenyes
«sujetos», no pas en sentit positiu. Això no
obstant, sempre hi va haver alguna veu discrepant en el govern de la cort de Madrid
que estava a favor que es concedís un tracte
millor als catalans. Però eren poques i molt
sovint actuaven per por, per temor a qualsevol ingerència francesa, tal com ja va succeir l’any 1640. I per molt que el món, la
societat catalana i els seus dirigents s’esforcessin a demostrar el contrari, l’ombra de la
revolta dels Segadors i la idea que Catalunya sempre seria una societat rebel a la
monarquia i al domini castellà s’imposava
davant de qualsevol altre pensament.
Ara bé, el lector també ha de pensar
que no tot el Principat era així, que aquest
Manuscrits 30, 2012 179
gran llibre s’escriu sobre uns eixos polítics
concrets i que poques vegades s’hi parla
d’economia. Simon no està obligat a ferho, però sí que ho diu quan cal. Planteja
una qüestió que ja coneixem: que, malgrat
tota una problemàtica política adversa, els
catalans van aixecar econòmicament el
país. És, evidentment, un altre motiu sobre
per què, tot i la pèrdua del seu autogovern,
Catalunya no va morir durant tots els anys
d’agressió constant que va patir.
Ernest Belenguer
Universitat de Barcelona
Vermeir, René; Ebben, Maurits y Fagel, Raymond (eds.) (2011)
Agentes e identidades en movimiento: España y los Países Bajos, siglos xvi-xviii
Madrid: Sílex Ediciones, 464 p.
La ciencia historiográfica en el pasado se
ha parecido bastante a la técnica que estudia la Administración pública. Esta similitud es fácil de entender, porque, al ser las
instituciones grandes productoras de actos
jurídicos, su historia se puede justificar
fácilmente por la disponibilidad de «materias primas» para el estudio. Materias a
menudo abundantes y macizas que, manufacturadas, nos han ofrecido una gama de
puntos de vista históricos «semielaborados», pero que no se han parecido a los
«bienes de consumo» finales. Este trabajo
de colaboración académica busca transformar los listones existentes en marcos útiles
y lo hace rastreando, por un lado, lo que en
ciencias sociales se llaman informal political forces y, por el otro, no perdiendo de
vista el well established and formal code,
es decir, el conjunto de las respuestas
gubernamentales.
Si este texto fuese el primer volumen
de un largo ciclo narrativo, diríamos sin
duda que aquí se sientan las bases de una
estructura expositiva donde un universo de
normas no explícitas, de conductas recu-
rrentes con bajo grado de formalización, se
contrapone al universo de las organizaciones oficiales que generan, transmiten y tienen poder. La misma estructura imperial
hispánica parece estar impregnada de esta
relación de equilibrio muy precario. El
resultado del análisis y la síntesis del largo
periodo en el que España y los Países
Bajos tuvieron vínculos dinásticos (14961714) nos hace pensar en un sistema ecológico cerrado en equilibrio inestable, donde
viajeros, clérigos, militares, estadistas,
diplomáticos, científicos y artistas gestan
imágenes, cultura y prestigio futuro.
Este trabajo nos ayuda a entender los
detalles más pequeños, los cimientos sobre
los que descansa una trama compleja y
también muchos de los flujos y reflujos
tácticos y estratégicos de la época, inseparables del melodrama y de los recelos para
conquistar el poder. Los autores dedican la
debida atención a las figuras de los gobernadores generales y a las de sus secretarios
particulares. Toman, al mismo tiempo, la
decisión consciente de no abandonarse a
una institutional view, tienen claro que ésa
180 Manuscrits 30, 2012
es una fase donde family politics y government son categorías que aún no pueden
estar separadas mentalmente. Si seguimos,
por ejemplo, los pasos de la carrera política del secretario privado Tomás Armenteros en la corte de la gobernadora Margarita
de Austria, podemos apreciar cómo operaban simultáneamente la established institution y el madama´s dinasty entourage.
Armenteros, como un jugador experto y
ambiguo, representa la persona capaz de
mediar entre los intereses de la nobleza
local, del rey y de la duquesa de Parma.
De la obra, esperábamos una prolijidad
de respuestas gubernamentales a problemas internacionales, lo más fácil de percibir tanto por el historiador experto como
por el lector profano, y en su lugar nos
hemos encontrado con artículos de dimensión existencial. Se explora a fondo la
dinámica del poder y, a menudo, nos ha
parecido estar delante no de unos administradores a cargo de la gestión de un territorio en ausencia del rey, sino en presencia
de arquetipos de una novela gótica. Por
ejemplo, los secretarios particulares no nos
han parecido particularmente valientes; su
lengua, las formas de hacer se ven siempre
frenadas por la sospecha o por una cautela
cortesana casi maniática. La obra, además,
nos permite entrar en las funciones de los
secretarios, en la relación confidencial que
los une al gobernador y a la corte de
Madrid. La correspondencia epistolar
constante con la metrópoli para informar al
rey y la elección de términos y fórmulas de
las epístolas revelan muchas cosas. Gracias
a ellas, comprendemos, por ejemplo, cuáles son los matices psicológicos de estos
agentes, las profundas incertidumbres,
el deseo de algo mejor, pero, sobre todo, el
hecho de que, para el poder madrileño, es
difícil pactar con los privilegios flamencos. Todo pertenece formalmente al rey,
pero su poder absoluto se basa en la cooperación de un número importante de
estructuras.
Felipe II quiere reorganizar el aparato
institucional de la monarquía, quiere agili-
Ressenyes
zarlo, pero la presencia de los secretarios
particulares es difícil de conciliar con esta
voluntad de aclarar las cosas. El rey redacta
y distribuye, más o menos secretamente,
códigos de ética. Con el objetivo de controlar y de desarrollar un modelo de custodia
bastante autocrático, se ofrecen seminarios
y programas de capacitación para «nuevos
empleados» vinculados a Madrid. Felipe
está constantemente en busca de una solución radical al poder incontrolable y omnipresente de los secretarios particulares,
capaces no sólo de escribir cartas, sino también de negociar nuevos impuestos, preparar el terreno, ayudar en los consejos de
guerra y firmar en nombre de los gobernadores generales. Ejemplar en este sentido
es la intimidad existente entre el secretario
particular Cosimo Masi y el gobernador
Alessandro Farnese, una relación que debe
de haber parecido a Felipe II nefasta para
los intereses del estado. Un príncipe italiano que se rodeaba de italianos y que hablaba italiano con su entourage era considerado demasiado independiente. Cuando
Farnese murió, Masi fue interrogado, lo
cual demuestra cómo el poder del secretario particular era similar al poder de un
agente político capaz de tomar decisiones
importantes. En los Países Bajos, la voluntad de Felipe de definir cuál es la conducta
correcta y cuál la incorrecta y de normalizar los comportamientos para trascender
individuos y grupos encuentra obstáculos.
Madrid opta por una especie de indirect
rule, una diplomacia de influencia indirecta, es decir, una irradiación no declarada en
los lugares privilegiados del poder flamenco. No es casual que Esteban de Ibarra,
secretario de guerra del gobernador Ernesto
de Austria, realice funciones conocidas,
como reordenar las finanzas o luchar contra
la corrupción y, al mismo tiempo, lleve a
cabo funciones secretas, como la de alejar a
todos los que querían manipular al gobernador.
Aunque en el trabajo no se desarrolle
un nuevo método de análisis geopolítico
orgánico para todo el período, tal vez por-
Ressenyes
que no está escrito por un solo estudioso,
tiene el mérito de concentrar un humus de
observaciones, razonamientos estratégicos,
geográficos e históricos de gran interés.
Disputas, propaganda, violencia, enfrentamientos armados, patrones de alianzas más
o menos globales o más o menos lejanas;
en definitiva, toda relación de poder se
toma en cuenta.
Los autores no se reducen a un simple
acuerdo historiográfico sobre la complejidad política de las causas del conflicto
entre los dos territorios. Ellos nos ofrecen
una visión de la escala, en muchos sentidos, análoga a lo que está sucediendo en
Europa en aquellos siglos y reafirman
cómo un territorio específico, a veces
pequeño, puede ser el objetivo de rivalidades macroscópicas.
En los artículos dedicados a los eclesiásticos españoles en Flandes, la lucha de
los lermistas y antilermistas en la corte
madrileña de Felipe III —‌y también en la
de Bruselas— no es tomada simplemente
en cuenta como una lucha entre facciones
cortesanas. Estos textos permiten evaluar
la esencia del pensamiento estratégico de la
monarquía española. La manera en que se
está actuando en este pequeño territorio es
fundamentalmente la forma en que se está
procediendo en el mundo. Sin duda, la
«clericalización» de la sociedad, en la que
la Iglesia organiza todo el aparato administrativo, fiscal, judicial e intelectual, es todavía la norma, pero hemos notado cierto
malestar en el pensamiento de los agentes
religiosos. Tienen la obsesión de actuar
como defensores del catolicismo, y el creciente riesgo de una alienación en el escenario internacional en favor de los protestantes genera cierto rechazo hacia la
pax hispánica y la política de tolerancia
creada por la tregua de los doce años. El
proselitismo de los protestantes holandeses
en las ciudades meridionales se tradujo en
la producción de escritos apologéticos y
en una red de inteligencia capaz de facilitar
datos sobre libros heréticos y sobre cualquier tipo de actividad protestante. El deseo
Manuscrits 30, 2012 181
más profundo del pensamiento estratégico
de los eclesiásticos españoles en Flandes
era no permitir acuerdos con los herejes,
combatirlos con las armas, erradicar sin
blandura toda desviación del dogma que
pudiera conllevar críticas o escepticismo. A
pesar de las omnipresentes proclamaciones
contrarreformistas, se tiene la impresión de
que no había una auténtica vocación universal de la monarquía, la élite parece casi
alérgica y renuente a la dimensión internacional: poca conciencia de la participación
en un diseño colectivo, pocos agentes que
expresan puntos de vista, a veces formulados con precaución o, mejor aún, «levantando el dedo para saber en qué dirección
sopla el viento». Tenemos, por lo tanto, una
visión contrarreformista provista de centralidad y un pensamiento estratégico que es
marginal, incapaz de articular y soportar
una visión de conjunto menos peninsular y
menos fideísta. Quizás la importancia del
movimiento de los «descalzos» en Flandes
durante el gobierno de los archiduques
puede ser considerado una excepción a ese
modelo de gestión dirigista. La espiritualidad con tendencia a la mística de las órdenes religiosas de San Francisco y del
Carmen y su incondicionada obediencia a
Roma son una nota discordante respecto a
unos agentes religiosos que quieren cometer y perpetuar voluntariamente el error de
clavarse al suelo ibérico. Además, los autores de esta obra han vislumbrado, en el lenguaje de estos religiosos, el campo semántico del irreversible declive metahistórico
de la monarquía católica under siege.
La presencia de las comunidades flamencas y neerlandesas en varios centros
urbanos españoles, en las ciudades portuarias andaluzas, en el área de levante y en las
islas atlánticas en la época de Felipe V, se
puede considerar la narración de comunidades «silenciosas» pero en simbiosis con la
sociedad de acogida. Pensemos, por ejemplo, en las comunidades mercantiles de los
enclaves portuarios, microsociedades muy
dinámicas que reunían individuos originarios de la misma región geográfica y con
182 Manuscrits 30, 2012
nexos comunes de idioma y religión. Dentro de ellas, la búsqueda individual de
beneficios se acompañó de la cooperación
mutua. Estas colectividades, organizadas
en torno a principios de reciprocidad, muy
comunes en el antiguo régimen, no eran
simplemente un conjunto de actores económicos. Pretendían experimentar, disponían
de movilidad horizontal y vertical, eran
incluso capaces de pactar privilegios y prerrogativas con la Corona. Pensemos en las
mujeres flamencas que dirigían empresas
familiares en los centros urbanos andaluces; agentes femeninos conscientes de su
propio valor transaccional a la hora de contraer matrimonio con los autóctonos y, al
mismo tiempo, sujetos activos económicamente que habían dado prueba de un alto
deseo de ascenso social y de integración.
Concluyendo, podemos afirmar que la
relación de estos dos mundos tan diferentes, con creencias e identidades opuestas,
se crea gracias a la activa labor de media-
Ressenyes
ción territorial que desarrollaron todos
estos sectores. No importa realmente si se
trató de un mandarinato de alto rango, de
religiosos preocupados por mantener un
calcificado sistema ético o de mujeres
industriosas. En cualquier controversia
geopolítica, cada actor cuenta la historia de
su pueblo y de su nación, historias que son,
al mismo tiempo, distintas pero indisolubles. Para un observador externo que se
considere imparcial, es difícil afirmar
quién miente y quién dice la verdad. Se
trata más bien de encontrar los silencios
más significativos de ambas narraciones. A
veces, con estos silencios, se pueden construir puentes entre representaciones contrapuestas. Silencios que resuenan en las
páginas del libro.
Antonio Marco Greco
Università degli studi di Palermo
Rodríguez Hernández, Antonio José (2011)
Los tambores de Marte: El reclutamiento en Castilla durante la segunda mitad
del siglo xvii (1648-1700)
Valladolid: Universidad de Valladolid, 382 p.
Antonio José Rodríguez Hernández, profesor asistente en el departamento de Historia Moderna de la UNED, tras obtener el
doctorado con la máxima cualificación en
2007, viene realizando, en su faceta como
investigador, una importante y ardua labor
de documentación y vaciado de archivos,
tanto nacionales (a nivel estatal, provincial
y municipal), como foráneos, con el objetivo de ofrecer una nueva visión empírica
sobre los ejércitos de la monarquía española durante el siglo xvii.
Prueba de ello son sus diversos artículos
en revistas especializadas, donde ha tratado
el reclutamiento a distintos niveles, tanto
geográficos como coyunturales, entre los
que pueden citarse los siguientes: «Patentes
por soldados: reclutamiento y venalidad en
el ejército durante la segunda mitad del siglo
xvii», «Miranda en Granada, el apercibimiento para las Alpujarras 1569-1570» o
«De Galicia a Flandes: reclutamientos y servicio de soldados gallegos en el ejército de
Flandes (1648-1700)», entre otros, amén
de colaboraciones en obras coordinadas,
como Guerra y sociedad en la monarquía
hispánica: política, estrategia y cultura en
la Europa moderna (1500-1700) (2006) o
La sucesión de la Monarquía Hispánica
1665-1725 (2009), así como el monográfico
España, Flandes y la Guerra de Devolución
(1667-1668): Guerra, reclutamiento y movilización para el mantenimiento de los Países
Bajos españoles (2007).
Con este nuevo título, Los tambores de
Marte: El reclutamiento en Castilla duran-
Ressenyes
te la segunda mitad del siglo xvii (16481700), presentado el pasado 2011 en la 44ª
Feria del Libro de Valladolid, el doctor
Rodríguez Hernández llega para reafirmar
su apuesta por la línea de investigación
abierta y confirmarse como uno de los
valores en alza de la historiografía española en lo concerniente al estudio del ejército, siguiendo los pasos de su mentor y tutor
de tesis, el reputado historiador Luis A.
Ribot (actualmente catedrático de Historia
Moderna por la UNED) y de la línea de
investigación de Historia del Poder en la
Edad Moderna desarrollada por la Universidad de Valladolid.
Se trata de una publicación que llega
para señalar la importancia, más allá de la
cuestión del reclutamiento, de los estudios
de historia militar, no sólo en un sentido
estrictamente castrense, sino a través de
sus ramificaciones y sus derivadas sociales, económicas y político-institucionales.
El protagonismo y la repercusión de la
historia militar en el ámbito de la ciencia
histórica se redujo —‌quizá por la huella
dejada por el franquismo— hasta hace
relativamente pocos años, a pesar de que,
durante la edad moderna, el ejército fue
uno de los instrumentos esenciales para la
política, una institución central en la concepción del poder del Estado y en el empuje del proceso histórico.
El subtítulo de la obra, El reclutamiento en Castilla durante la segunda mitad del
siglo xviii (1648-1700), es indicativo de la
dirección en que se desarrolla la misma. Su
temática es el reclutamiento de hombres
para los ejércitos que la monarquía hispánica tenía repartidos a lo largo de sus posesiones, que comprendían los territorios de
la Corona de Castilla —‌léase aquí el Reino
de Galicia, Asturias, las Cuatro Villas de la
Costa, las tres provincias vascongadas, el
Reino de León, las dos Castillas con la
corte de Madrid, el Reino de Granada, el
Reino de Murcia y Andalucía. La cronología del análisis está centrada en la segunda
mitad del siglo xvii, un período complejo
por la confluencia de diversos frentes de
Manuscrits 30, 2012 183
crisis para la monarquía hispánica, lo cual
le obligará a hacer un importante esfuerzo
en todos los sentidos para garantizar su
pervivencia e intentar consolidar sus posiciones.
Las páginas que ofrece Los Tambores
de Marte proponen el difícil objetivo de
calibrar y ponderar el componente humano
—‌tanto desde el punto de vista cualitativo
como cuantitativo— expresado desde el
fenómeno plural del reclutamiento. La
finalidad del autor es la de extraer conclusiones en torno al peso que éste tuvo en
el declive del ejército hispano durante el
mismo siglo xvii. Para ello, toma cuatro
puntos cronológicos que hacen las veces
de muestreo aprehensible: 1668, con la Guerra de Devolución; 1676-1678, en la fase
de retroceso de la Guerra de Holanda; 1684,
en el breve conflicto bélico de Luxemburgo tras la captura por parte de los franceses,
y 1689-1697, en la conocida como Guerra
de los Nueve Años.
Para ello, Antonio José Rodríguez
Hernández inicia sus propósitos con un
estado de la cuestión. En él, valora, desde
un punto de vista numérico, la presencia
del ejército hispano en los distintos ámbitos de acción (Flandes, Italia, el norte de
África —‌esa gran infravalorada desde las
concepciones eurocéntricas—, Cataluña y
el resto de presidios peninsulares). Así,
puede matizar la situación y la naturaleza
diferentes de cada uno, y deja entrever las
doctrinas de expatriación militar y de alejamiento de los frentes de batalla de la
Península (precepto, éste último, que ya se
verá imposibilitado a raíz de las múltiples
crisis abiertas a partir de 1640) como directrices rectoras.
A continuación, el profesor Rodríguez
Hernández describe las tipologías del
reclutamiento, empezando por los elementos que, como el vestuario, el transporte
y la guarnición, las soldadas y los problemas derivados (fugas y deserciones, interacción conflictiva con el entorno, enfermedad y muerte), tenían en común todas
ellas.
184 Manuscrits 30, 2012
En esta monografía, se desglosan y se
analizan en profundidad, desde un punto
de vista numérico y de sus implicaciones,
los mecanismos de reclutamiento que la
Corona poseía y que fue desarrollando. El
profesor Rodríguez nota como la monarquía intenta flexibilizar sus instrumentos
para llegar efectivamente a la mayor parte
de la población castellana y extraer de ésta
la máxima colaboración humana o económica para el ejército, intentando perfeccionar y profesionalizar a éste.
En este sentido, podemos ver como la
Corona opta por utilizar vías indirectas,
más allá de los arbolamientos de banderas,
los repartimientos y los reclutamientos a
través de los vecindarios (éste último ya en
sí mismo una protoquinta) que gestiona
directamente. La Corona cede poder y prerrogativas en la recluta a ciudades, reinos,
provincias y particulares (en cuyo caso
asistimos a un naciente capitalismo dentro
de la parcela de la recluta) y rompe el concepto —‌acuñado por el historiador J. J.
Ruiz Ibáñez— de Constitución implícita
factual en la relación entre la Corona, los
mediadores y el común.
En el análisis de esta heterogeneidad,
que es llevado a cabo por el profesor
Rodríguez Hernández desde una multiplicidad de facetas (antecedentes, motivaciones, estructura e idiosincrasia, particularidades y puntos en común, así como
resultados y efectividad), subyace la pervivencia de reminiscencias feudales junto
con el proceso de desarrollo de una concepción moderna del Estado. El Estado
intenta asumir funciones que anteriormente habían estado en manos de poderes territoriales y feudales.
Este proceso choca con importantes
resistencias. Una muestra de ello son los
«servicios voluntarios» que se pactarán
con las instituciones provinciales, locales y
regionales en el tercio norte de la Península, pero que irán evolucionado según el
poder de las oligarquías territoriales.
Desde una perspectiva diversa, el libro
también aborda otros aspectos de interés,
Ressenyes
como puede ser la función de control social
y orden público de la recluta forzosa. Ésta
«purgaba» a las sociedades —‌sobre todo en
el ámbito urbano— de aquellos elementos
que rompían la visión orgánica de la sociedad. Tales elementos eran:
— Los parias o marginados que no tenían
acceso a ningún tipo de relación con
los colectivos y las corporaciones que
determinan la existencia.
— Los emigrados en busca de trabajo,
ocio­sos, malentretenidos y vagamundos
(he aquí un curioso caso de metátesis en
la evolución del lenguaje).
Estos colectivos completaron los
cupos de los reclutamientos, puesto que la
monarquía antepondría sus propias necesidades, a pesar de preferir el sistema de
voluntarios, dado que la implicación connotaba aprobación e iniciativa propia.
En un plano sociológico, el estudio del
origen social, territorial y cultural de los
soldados queda en un estadio iniciático. La
razón la da el propio autor: la documentación conocida y estudiada al respecto es
bastante escasa, fragmentaria. Además, en
muchos casos, su veracidad puede ser puesta en tela de juicio como consecuencia de la
dificultad —‌o el desinterés— por parte de
las instituciones encargadas de llevar a
cabo un pormenorizado análisis de los sujetos que ingresaban en el ejército.
Esta es una obra que explica cómo se
desarrolló un complejo y plural entramado
reclutador ante la exigencia de una coyuntura de máxima presión bélica, conjugado
todo ello con un descenso tanto demográfico como en la vocación de voluntariado.
El profesor Rodríguez facilita la aprehensión específica de la problemática gracias
a la profusión de tablas, esquemas y gráficos, que aportan una visión sintética de lo
expuesto. En el libro se halla, además, un
breve pero interesante glosario de términos específicos que permite tener unas
nociones básicas del léxico específico de
la guerra.
Ressenyes
Nos hallamos, pues, ante una lectura
amena, con amplias referencias a las fuentes
documentales, con extensas notas y bibliografía. Este libro es altamente recomendable para todos los historiadores de lo militar,
pero también para todo el que quiera mejorar y completar su visión de la monarquía
Manuscrits 30, 2012 185
hispánica durante el siglo xvii y la imbricación de ésta en el contexto internacional.
Sergio Nanín Martínez
Universitat Autònoma de Barcelona
Bernardo Ares, José Manuel de y Echeverría Pereda, Elena (coords.) (2011)
Las Cortes de Madrid y Versalles en el año 1707: Estudio traductológico
e histórico de las correspondencias real y diplomática
Madrid: Sílex, 450 p.
El texto que el lector tiene entre sus manos,
Las Cortes de Madrid y Versalles en el
año 1707: Estudio traductológico e histórico de las correspondencias real y diplomática, es el resultado de un esmerado
proceso de investigación, todavía en curso,
realizado con el propósito de elaborar una
edición crítica de las cartas intercambiadas
entre Luis XIV, Felipe V y María Luisa
Gabriela de Saboya entre 1700 y 1715, en
el que colaboran investigadores de las universidades de Córdoba y Málaga. Parte de
esa correspondencia ha sido reproducida y
analizada en De Madrid a Versalles: La
correspondencia bilingüe entre el Rey Sol
y Felipe V durante la Guerra de Sucesión,
obra coordinada por José Manuel de Bernardo Ares, Elena Echeverría Pereda y
Emilio Ortega Arjonilla, y publicada en
Barcelona por la editorial Ariel en el año
2011. El catedrático de Historia Moderna
de la Universidad de Córdoba y la profesora titular del Departamento de Traducción
e Interpretación de la Universidad de
Málaga repiten como coordinadores del
presente volumen, el cual se ocupa de las
cartas de 1707, año de trascendental
importancia en el desarrollo de la Guerra
de Sucesión española.
Aunque el tema no es novedoso —‌sólo
en la última década se ha publicado más de
un centenar de obras basadas en dicho conflicto—, sí lo es la utilización de la correspondencia como fuente documental
principal (si bien no es la única tenida en
cuenta en este libro). Las cartas nos ofrecen
una nueva perspectiva sobre el tema y la
posibilidad de estudiar el funcionamiento de
la corte y las redes sociales cortesanas.
Igualmente original nos parece la colaboración en un mismo proyecto de especialistas
en dos ámbitos de conocimiento a veces tan
dispares como la historia y la traducción, y
cómo ésta ha quedado reflejada en Las Cortes de Madrid y Versalles en el año 1707...
Cada uno de sus capítulos representa una
pieza distinta a la par que complementaria
de un mismo proceso de investigación que,
en el apartado histórico, se centra en el análisis de las relaciones entre las cortes de
Madrid y Versalles, la naturaleza política
del estado moderno y el juego internacional
de poderes a principios del siglo xviii. Es
patente la voluntad de los investigadores
responsables de la presente monografía de
suscribir los principios epistemológicos
de la sociología histórica.
El heterogéneo contenido de Las Cortes de Madrid y Versalles en el año 1707...
se halla distribuido en diversas secciones.
Inaugurando la obra, encontramos un
apartado de agradecimientos y una presentación de la misma a cargo de José Manuel
de Bernardo Ares. A continuación, se suceden los dos bloques que constituyen la
esencia de este libro: el correspondiente a
los estudios preliminares traductológicos e
históricos y en el que se reproducen las
186 Manuscrits 30, 2012
cartas que se intercambiaron Luis XIV,
Felipe V y María Luisa Gabriela de Saboya a lo largo de 1707 (en versión original
y traducidas) y una regesta de los informes diplomáticos elaborados por MichelJean Amelot, agente de Luis XIV en la
corte madrileña, ese mismo año. Finalmente, a modo de extenso apéndice,
encontramos unas conclusiones generales,
un listado bibliográfico, un conjunto de
biografías de personajes importantes de la
época, una cronología, diversos índices y
un breve currículo de los autores del presente volumen.
De la memoria de traducción y la relación de la terminología de ámbito bélico que
aparece en las epístolas reales, se ocupan
Elena Echeverría y el también profesor de la
Universidad de Málaga, Emilio Ortega. Por
su parte, los responsables de los cuatro apartados que componen el bloque histórico son:
el propio José Manuel de Bernardo Ares,
François Flament (École des Hautes Études
en Sciences Sociales de París), Soledad
Gómez Navarro (Universidad de Córdoba)
y Juana María Salado Santos (Universidad
de Córdoba). La revisión minuciosa de los
temas tratados en las cartas permite al primero formular la que es, sin duda, la tesis
fundamental de esta obra: la toma de decisiones que atañían a los intereses políticos,
económicos y militares españoles, especialmente en aquellos asuntos relacionados con
la guerra, se producía en la corte de Versalles (y en beneficio de los intereses galos) y
se ejecutaba en Madrid.
En palabras de José Manuel Bernardo
Ares, «en 1707 había Dos Coronas —‌la
francesa y la española— y una sola
Monarquía, la Borbónica; una genuina
Monarquía Universal de facto, que Luis
XIV quería convertir en Monarquía Universal de iure» (p. 109). El historiador
describe cómo se orquestó la influencia
francesa (ejercida por Luis XIV) y qué
personajes participaron en lo que él ha
bautizado como «triángulo gubernativo
francés». Los informes del embajador galo
que actuó como primer ministro de la
Ressenyes
monarquía hispánica, Michel-Jean Amelot, ponen de manifiesto su colaboración
en la transformación jurídico-política de la
vieja monarquía paccionada española. De
un sistema de gobierno en que el monarca
compartía su poder con los consejos
supremos y los diferentes reinos, se pasó,
tras el fin de la Guerra de Sucesión, a otro
unitario, centralizado y jurídicamente unificado.
François Flament coincide con el catedrático de Historia Moderna de la Universidad de Córdoba en su identificación de
Versalles como centro estratégico de la
toma de decisiones. El historiador francés
atribuye la subordinación de Felipe V a la
aquiescencia de su abuelo a la juventud e
inexperiencia del monarca español. Flament destaca el carácter familiar de las cartas intercambiadas entre Felipe V y Luis
XIV (pese a su carácter de correspondencia oficial) y señala las operaciones militares en el año 1707 y las relaciones
diplomáticas como los dos temas principales que desarrollan las epístolas. Como sus
dos predecesores, Soledad Gómez Navarro
dedica fundamentalmente su estudio a desgranar la información histórica contenida
en las cartas reales a partir de una relación
detallada de las materias tratadas en las
mismas. Sin embargo, esta historiadora se
fija también en algunos aspectos formales,
como la extensión de las misivas, su
estructura, el tono del discurso o las fórmulas afectuosas de despedida utilizadas;
tiene en cuenta la periodicidad del intercambio; quién escribió más cartas a quién
(Felipe V a Luis XIV) y cuándo (los meses
de mayores incidencias), y hace referencia
a los nombres de los personajes y los lugares citados.
Si Soledad Gómez Navarro pone en
evidencia las bondades de la carta como
elemento fundamental de análisis del
entramado social cortesano, Juana María
Salado Santos, autora del último estudio
histórico de esta obra, hace lo propio con
la documentación diplomática. Según esta
investigadora, los informes que el embaja-
Ressenyes
dor Michel-Jean Amelot envió a Versalles
en 1707 proporcionan información crítica
y privilegiada sobre «las principales
preocupaciones pero también de las decisiones que provocarían un sustancial cambio en la evolución de la guerra y en el
proceso de asentamiento en el trono de
Felipe V» (p. 188). Salado subraya la
importancia que tuvo la batalla de Almansa en el resultado de la Guerra de Sucesión
española, y sitúa ese acontecimiento histórico en el punto de partida de las reformas
unificadoras y uniformadoras que puso en
marcha la Administración borbónica a través de los Decretos de Nueva Planta (en
cuyo diseño participó Amelot).
Pese a que las cartas estudiadas y
reproducidas en este libro se conservan en
la sección «Correspondance Politique/
Espagne», de los Archives du Ministère
des Affaires Étrangères de París, es
incuestionable su carácter familiar. El
hecho de que los protagonistas del intercambio epistolar sean príncipes soberanos
de un estado además de parientes infunde
a su correspondencia el carácter de documentación oficial a la par que privada. Las
misivas analizadas en esta obra combinan
los temas de naturaleza doméstica (alusiones al afecto que se profesaban ambos
monarcas y a los nacimientos reales) con
los asuntos de estado (noticias sobre la
situación de los diferentes frentes bélicos
peninsulares o negociación de la concesión de determinados títulos). Aún así, el
contenido de carácter oficial de las cartas
es más informativo que estratégico. Las
materias de vital importancia para los intereses de ambas coronas se trataban y circulaban por otros canales (embajadores o
enviados especiales). Como afirma Pedro
Cardim en un artículo sobre la correspondencia diplomática, «en las cartas, “nem
tudo se pode escrever”, es decir, la redacción de una carta debía ser precedida de
una cuidadosa selección de lo que en ella
se escribiría, puesto que los diplomáticos
Manuscrits 30, 2012 187
sabían mejor que nadie que lidiaban con
información políticamente sensible»
(Cuadernos de Historia Moderna. Anejos,
IV, 2005: 100).
Las Cortes de Madrid y Versalles en el
año 1707... rompe con el esquema compositivo de la narración histórica tradicional
y opta por presentar al lector lo que vendría a ser el esqueleto de un mismo e interdisciplinario proceso de investigación
(fuentes, metodología, resultados). Este
tipo de exposición fraccionada incurre a
veces en la repetición de la información, y
su lectura puede resultar un poco farragosa
(aunque sin duda muy útil). La utilización
de la relación epistolar como fuente documental principal es novedosa en el ámbito
de la historia política, y más aún en relación con el tema de la Guerra de Sucesión
española, sobre el cual tan sólo conocemos
los precedentes del artículo del propio José
Manuel de Bernardo Ares, «Las dos Españas de 1706 según las cartas reales de los
reyes borbónicos» (2007), y la obra Educando al príncipe: Correspondencia privada de Luis XIV a Felipe V durante la
Guerra de Sucesión (2008), de Francisco
Javier Guillamón Álvarez y Julio David
Muñoz Rodríguez. Los autores de los diferentes estudios históricos que conforman
esta obra sacan todo el jugo posible del
contenido de las epístolas y otros documentos analizados en este libro. Sin
embargo, el potencial que tienen las cartas
como fuente de estudio de la corte y las
redes sociales cortesanas no ha quedado
del todo probado, pues para eso hubiera
hecho falta un número considerablemente
mayor de corresponsales y misivas examinadas. Y tampoco nos parece que ése fuera
el propósito de la elaboración de la presente monografía.
Silvia Amor López
Universitat Autònoma de Barcelona
Manuscrits. Revista d’Història Moderna 30, 2012
Normes de publicació de Manuscrits (desembre de 2011)
Les persones que enviïn articles per publicar-los a Manuscrits. Revista d’Història
Moderna hauran de verificar prèviament que el text enviat s’ajusta a les normes
següents:
 1. Natura dels articles: els treballs hauran de ser originals i inèdits i no s’hauran de
sotmetre a la consideració d’altres revistes mentre es trobin en procés d’avaluació
per part de Manuscrits. Revista d’Història Moderna. Excepcionalment, i per
raons d’interès científic o de divulgació d’aportacions d’especial notorietat,
el consell de redacció podrà decidir la publicació o traducció d’un text ja publicat.
 2. Format: els treballs s’enviaran en qualsevol format editable (Word, RTF, ODT...).
 3. Idiomes de publicació: castellà o català.
 4. Extensió: el text tindrà una extensió màxima de 10.000 paraules.
 5. Presentació:
• A la primera pàgina de l’article hi haurà d’haver la informació següent: títol de
l’article, nom i cognoms de l’autor, filiació institucional (universitat o centre,
departament o unitat), telèfon, adreça postal i adreça electrònica.
• A la segona pàgina de l’article s’inclourà un resum de 150 paraules i de cinc a
vuit paraules clau. El resum ha de plantejar de forma succinta els objectius, la
metodologia, els principals resultats i les conclusions del treball. Les paraules
clau han d’incloure termes acceptats internacionalment en les disciplines científiques i humanistes o expressions habituals de classificació bibliomètrica.
El títol de l’article, el resum i les paraules clau es presentaran en tres idiomes:
castellà, català i anglès.
 6. Bibliografia i referències:
• Les al·lusions a autors en el text s’acompanyaran normalment d’una referència
explícita, afegida a continuació entre parèntesis (cognoms de l’autor, any de
publicació i eventualment la pàgina). En el cas d’una citació textual, a continuació del text citat s’afegirà la referència entre parèntesis i hi ha de constar
necessàriament la pàgina. Per exemple:
[...] és a dir, no solament de la família aristocràtica o de qualsevol altra
forma d’agrupació familiar (Petit, 1997).
[...] Les confraries i germandats responien, segons Isidoro Moreno (1972:
199), a la doble necessitat d’associar-se en el marc local i d’assegurar-se la
salvació eterna.
[...] en paraules de Schumpeter, l’economia conquerí, entre els escolàstics
tardans, «sinó una existència autònoma, al menys sí una existència ben
determinada» (Schumpeter, 1971: 136).
• Al final de l’article s’inclourà, per ordre alfabètic, una bibliografia amb les
referències completes que permetin la identificació dels treballs. S’ha de fer de
la manera següent:
a) Quan es tracti d’un llibre:
Castro, A. (1996). La realidad histórica de España. Mèxic: Fondo de Cultu­ra
Económica.
(Cognoms de l’autor en minúscules, nom; any de publicació entre parèntesis; títol del llibre en cursiva o subratllat; lloc d’edició; editorial).
Manuscrits. Revista d’Història Moderna 30, 2012
b) Quan es tracti d’un article:
Asensio, E. (1972-1973). «Notas sobre la historiografía de Américo Castro». Anuario de Estudios Medievales, 8, 349-392.
(Cognoms de l’autor en minúscules, nom; any de publicació entre parèntesis; títol de l’article entre cometes; títol de la revista en cursiva o subratllat;
volum i número; pàgines inicial i final).
• Cal evitar les notes a peu de pàgina, però si són imprescindibles hauran de
numerar-se i agrupar-se després del text de l’article i abans de la bibliografia.
Per a les al·lusions i citacions s’observaran els mateixos criteris que per a la
resta del text.
 7. Elements no textuals: Les taules, quadres, mapes, gràfics, il·lustracions, etc. que
contingui el treball apareixeran inserits en el lloc del text que els correspongui i
s’entregaran també per separat, en format Word, RTF, PDF, JPEG o TIFF. Tots
estaran numerats i titulats, se n’especificarà la font a peu de quadre i s’hi farà
referència explícita en el text. Les imatges s’entregaran amb una resolució superior a 300 dpi i les taules —única denominació que s’utilitzarà per a tota mena de
quadres i relacions estadístiques— aniran acompanyades d’un document tipus
Excel amb les dades numèriques.
 8. Tramesa d’articles: es farà mitjançant el portal de gestió de la revista, a l’adreça
http://revistes.uab.cat/manuscrits
 9. Correspondència amb els autors: tota la correspondència s’enviarà a l’adreça
electrònica facilitada per l’autor/a en la primera pàgina de l’article. En el cas d’articles d’autoria múltiple, s’haurà d’especificar la persona que mantindrà la correspondència amb Manuscrits. Revista d’Història Moderna.
10. Compliment d’aquesta normativa: el consell de redacció es reserva el dret de
retornar els articles que no compleixin aquestes normes o d’adaptar-los als criteris establerts.
11. Acceptació de l’article: el consell de redacció comunicarà al col·laborador l’acceptació de l’article després d’examinar-lo oportunament.
12. Drets de publicació:
a) Manuscrits. Revista d’Història Moderna es publica sota el sistema de
llicències Creative Commons segons la modalitat «Reconeixement - No
Comercial (by-nc): es permet la generació d’obres derivades sempre que
no se’n faci un ús comercial. Tampoc no es pot utilitzar l’obra original amb
finalitats comercials».
b) Així, quan l’autor/a envia la seva col·laboració accepta explícitament aquesta
cessió de drets d’edició i publicació. També autoritza Manuscrits a incloure
el seu treball en un fascicle de la revista perquè es distribueixi i vengui.
Aquesta cessió sobre el treball es realitza a fi que sigui publicat a Manuscrits
en un termini màxim de dos anys.
c) Amb l’objectiu d’afavorir la difusió del coneixement, Manuscrits s’adhereix
al DOAJ (Directory of Open Access Journals), i entrega la totalitat dels seus
continguts a diferents repositoris sota aquest protocol; per tant, la remissió
d’un treball perquè sigui publicat a la revista suposa l’acceptació explícita, per
part de l’autor/a, d’aquest mètode de distribució.
Manuscrits. Revista d’Història Moderna 30, 2012
Normas de publicación a Manuscrits (diciembre de 2011)
Las personas que envíen artículos para su posible publicación en Manuscrits.
Revista d’Història Moderna deberán verificar previamente que el texto enviado
se ajusta a las siguientes normas:
  1. Naturaleza de los artículos: los trabajos deberán ser originales e inéditos y no
se podrán someter a la consideración de otras revistas mientras se encuentren en
proceso de evaluación en Manuscrits. Revista d’Història Moderna. Excepcionalmente, y por razones de interés científico o de divulgación de aportaciones
de especial notoriedad, el consejo de redacción podrá decidir la publicación o
traducción de un texto ya publicado.
 2. Formato: los trabajos se enviarán en cualquier formato editable (Word, RTF,
ODT...).
  3. Idiomas de publicación: castellano o catalán.
 4. Extensión: el texto tendrá una extensión máxima de 10.000 palabras.
 5. Presentación:
• En la primera página del artículo constará la siguiente información: título del artículo, nombre y apellidos del autor/a, filiación institucional (universidad o centro,
departamento o unidad), teléfono, dirección postal y dirección electrónica.
• En la segunda página se incluirá un resumen de 150 palabras y entre cinco y
ocho palabras clave. El resumen tiene que plantear de forma sucinta los objetivos, la metodología, los principales resultados y las conclusiones del trabajo;
las palabras clave tienen que incluir términos aceptados internacionalmente
en las disciplinas científicas y humanísticas o expresiones habituales de clasificación bibliométrica. El título, el resumen y las palabras clave se presentarán en tres idiomas: castellano, catalán e inglés.
  6. Bibliografía y referencias:
• Las alusiones a autores en el texto irán acompañadas normalmente de una
referencia explícita añadida a continuación entre paréntesis (apellidos del
autor, año de publicación y eventualmente la página); en el caso de una cita
textual, a continuación del texto se añadirá esta referencia entre paréntesis,
en la que constará necesariamente la página. Ejemplos:
[...] es decir, no ya sólo de la familia aristocrática o de la de cualquier otra
forma de agrupación familiar (Petit, 1997).
[...] Las cofradías y hermandades respondían según Isidoro Moreno (1972:
199) a la doble necesidad de asociarse en el marco local y asegurarse la salvación eterna.
[...] En palabras de Schumpeter, la economía conquistó entre los escolásticos tardíos «si no una existencia autónoma, al menos sí una existencia bien
determinada» (Schumpeter, 1971: 136).
• Al final del artículo se incluirá, por orden alfabético, una bibliografía con las
referencias completas que permitan la identificación de los trabajos. Se hará
del siguiente modo:
a) Cuando se trate de un libro
Castro, A. (1996). La realidad histórica de España. México: Fondo de Cultura Económica.
Manuscrits. Revista d’Història Moderna 30, 2012
(Apellidos del autor en minúsculas, nombre; año de publicación entre paréntesis; título del libro en cursiva o subrayado; lugar de edición; editorial.)
b) Cuando se trate de un artículo
Asensio, E. (1972-1973). «Notas sobre la historiografía de Américo Castro». Anuario de Estudios Medievales, 8, 349-392.
(Apellidos del autor en minúsculas, nombre; año de publicación entre
paréntesis; título del artículo entre comillas; título de la revista en cursiva o
subrayado; volumen y número; páginas inicial y final.)
• Conviene evitar las notas, pero si son imprescindibles irán numeradas consecutivamente al pie de la página correspondiente. Para las alusiones y citas se
observarán los mismos criterios que en el resto del texto.
  7. Elementos no textuales. Las tablas, cuadros, mapas, gráficos, ilustraciones, etc.
que contenga el trabajo aparecerán insertados en el lugar del texto que corresponda, y se entregarán también por separado en formato Word, RTF, PDF, JPEG o
TIFF. Todos estarán numerados y titulados, se especificará al pie su fuente y se
hará referencia explícita a ellos en el texto. Las imágenes se entregarán con una
resolución superior a 300 dpi y las tablas —única denominación que se utilizará
para todo tipo de cuadros y relaciones estadísticas— irán acompañadas de un
documento tipo Excel con los datos numéricos.
  8. Envío de artículos: Se hará mediante el portal de gestión de la revista, en la
dirección http://revistes.uab.cat/manuscrits
  9. Correspondencia con los autores: toda la correspondencia se enviará a la dirección
electrónica facilitada por el autor/a en la primera página del artículo. En el caso de
artículos de autoría múltiple, se deberá especificar la persona que mantendrá la
correspondencia con Manuscrits. Revista d’Història Moderna.
10. Cumplimiento de esta normativa: el consejo de redacción se reserva el derecho
de devolver los artículos que no cumplan estas normas o, en su caso, de adaptarlos a éstas.
11. Aceptación del artículo: el consejo de redacción comunicará al colaborador la
aceptación del artículo tras el oportuno examen.
12. Derechos de publicación:
a) Manuscrits. Revista d’Història Moderna se publica bajo el sistema de
licencias Creative Commons, según la modalidad «Reconocimiento - No
Comercial (by-nc): se permite la generación de obras derivadas siempre que
no se haga un uso comercial de las mismas. Tampoco se puede utilizar la obra
original con finalidades comerciales».
b) Así, cuando el autor/a envía su colaboración está explícitamente aceptando
esta cesión de derechos de edición y de publicación. Igualmente autoriza a
Manuscrits la inclusión de su trabajo en un fascículo de la revista para su
distribución y venta. Esta cesión sobre el trabajo se realiza para que sea publicado en Manuscrits en un plazo máximo de dos años.
c) Con el objetivo de favorecer la difusión del conocimiento, Manuscrits se
adhiere al DOAJ (Directory of Open Access Journals), y entrega la totalidad de
sus contenidos a diversos repositorios bajo este protocolo; por tanto, la remisión de un trabajo para ser publicado en la revista presupone la aceptación
explícita por parte del autor/a de este método de distribución.
manuSCRITS
Revista d’història moderna
Subscripció, compres i intercanvis
Servei de Publicacions de la Universitat Autònoma de Barcelona
Apartat postal 20. 08193 Bellaterra (Barcelona). Spain
Tel. 93 581 10 22. Fax 93 581 32 39
[email protected] - http://www.uab.cat/publicacions
Subscripció / Suscripción
Desitjo subscriure’m a Manuscrits. Revista d’Història Moderna a partir del número 30
(2012). Preu de subscripció: 16 €.
Deseo suscribirme a Manuscrits. Revista d’Història Moderna a partir del número 30 (2012).
Precio de suscripción: 16 €.
Data: .. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .
Fecha
Nom i cognoms: .. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .
Nombre y apellidos
Adreça postal: . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .
Dirección postal
Tipus de targeta de crèdit:. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .
Tipo de tarjeta de crédito
Número de la targeta de crèdit: . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .
Número de la tarjeta de crédito
Data de caducitat de la targeta: . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .
Fecha de caducidad de la tarjeta:
Signatura / Firma
Preu unitari de venda dels números endarrerits: núm. 7: 6,01 €; núm. 8-9: 9,02 €; núm. 10:
15,03 €; núm. 11-16: 10,82 €; núm. 17-19: 15,63 €; núm. 20-28: 16 €. Núm. 1, 2, 3, 4/5,
6, 12, 15 i 21, exhaurits.
Els subscriptors poden acollir-se a la compra de la col·lecció «Monografies Manuscrits»
amb el mateix descompte sobre el preu de venda. Fins ara han aparegut set mono­grafies.
Los suscriptores pueden acogerse a la compra de la colección «Monografies Manuscrits» con el mismo
descuento sobre el precio de venta. Han aparecido hasta ahora siete monografías.
1. AA.VV., La cultura del Renaixement. Homenatge al pare Miquel Batllori, 1993
(10,22 €). – 2. A. Simon Tarrés, La població catalana a l’edat moderna, 1996 (10,82 €). –
3. AA.VV., Diez años de historiografía modernista, 1997 (10,82 €). – 4. J. Antón Pelayo,
La herencia cultural. Alfabetización y lectura en la ciudad de Girona (1747-1807),
1998 (15,03 €). – 5. A. Espino López, Catalunya durante el reinado de Carlos II. Política
y guerra en la frontera catalana, 1679-1697, 1997 (18,03 €). – 6. M.A. Martí Escayol,
La construcció del concepte de natura a l’Edat Moderna. Natura, cultura i identitat en el
pensament català dels segles xvi i xvii, 2005 (20 €). – 7. O. Junqueras Vies, Economia i
pensament econòmic a la Catalunya de l’Alta Edat Moderna (1520-1630), 2006 (15 €).