Descarrega aquest fitxer PDF - Documents d`Anàlisi Geogràfica

Coberta DAG 60-3.pdf
1
25/09/14
11:49
Universitat Autònoma de Barcelona. Departament de Geografia
Universitat de Girona. Departament de Geografia
Documents d’Anàlisi Geogràfica
Octubre-desembre 2014, vol. 60, núm. 3
ISSN 0212-1573 (imprès), ISSN 2014-4512 (en línia)
http://dag.revista.uab.es
Octubre-desembre 2014, vol. 60, núm. 3
ISSN 0212-1573 (imprès), ISSN 2014-4512 (en línia)
http://dag.revista.uab.es
Ecologia política i gestió de l’aigua
453 Presentació
C
M
Y
Articles
459 Swyngedouw, Erik; Kaika, Maria. Urban Political Ecology. Great
Promises, Deadlock… and New Beginnings?
483 Morote Seguido, Álvaro Francisco; Hernández Hernández, María.
Jardines y urbanizaciones, nuevas naturalezas urbanas en el litoral
de la provincia de Alicante.
505 March, Hug. La nova «guerra de l’aigua» a Barcelona: austeritat,
deute i participació privada.
523 Rico Amorós, Antonio M.; Olcina Cantos, Jorge; Baños Castiñeira,
Carlos J. Competencias por el uso del agua en la provincia
de Alicante: experiencias de gestión en la armonización de usos
urbano-turísticos y agrícolas.
CM
MY
CY
CMY
K
Estats de la qüestió
551 Dinarès, Marta. Urban Metabolism: A review of recent literature
on the subject.
573 Costa Ribeiro, Wagner; Mello Sant’Anna, Fernanda. Water security
and interstate conflict and cooperation.
Miscel·lània
599 López Villanueva, Cristina; Gil-Alonso, Fernando; Bayona-i-Carrasco,
Jordi; Thiers Quintana, Jenniffer. Efectes de la suburbanització i la
immigració internacional en l’evolució recent de la fecunditat a
Catalunya: un estudi territorial a escala local.
627 Rodríguez-García, Dan; Solana Solana, Miguel; Miguel Luken,
Verónica de; Lubbers, Miranda J. Immigració, unions mixtes i
integració sociocultural: cap a una anàlisi complexa multimètode.
Documents d’Anàlisi Geogràfica, octubre-desembre 2014, vol. 60, núm. 3
Universitat Autònoma de Barcelona. Departament de Geografia
Universitat de Girona. Departament de Geografia
Documents
d’Anàlisi
Geogràfica
60/3
Ecologia política i gestió de l’aigua
Coberta DAG 60-3.pdf
2
25/09/14
11:49
Editors
Miguel Solana Solana (Universitat Autònoma de Barcelona),
Juan Antonio Módenes Cabrerizo (UAB),
Anna Ribas Palom (Universitat de Girona)
C
M
Y
CM
MY
CY
CMY
K
Redacció
Universitat Autònoma de Barcelona
Departament de Geografia
08193 Bellaterra (Barcelona). Spain
Tel. 93 581 15 27. Fax 93 581 20 01
Consell de redacció
[email protected]
Gemma Cànoves Valiente (UAB),
http://dag.revista.uab.es
Maria Antònia Casellas Puigdemasa (UAB),
Subscripció i administració
Aron Cohen Amselem (Universidad de Granada),
Universitat Autònoma de Barcelona
Rafael Mata Olmo (Universidad Autónoma de Madrid),
Servei de Publicacions
Xavier Oliveras González (UAB),
08193 Bellaterra (Barcelona). Spain
David Pavón Gamero (UdG),
Tel. 93 581 10 22. Fax 93 581 32 39
Xavier Pons Fernández (UAB),
[email protected]
Maria Prats Ferret (UAB),
http://publicacions.uab.cat
Perla Zusman (Universidad de Buenos Aires)
Intercanvi
Consell assessor
Universitat Autònoma de Barcelona
Lourdes Beneria (Cornell University), Muriel Casals
Servei de Biblioteques
Secció d’Intercanvi de Publicacions
Couturier (UAB), Antoni Durà Guimerà (UAB),
08193 Bellaterra (Barcelona). Spain
Maria Dolors Garcia Ramon (UAB), Josefina Gómez
Tel. 93 581 11 93. Fax 93 581 32 19
Mendoza (UAM), Francesco Indovina
[email protected]
(Instituto Universitari di Architettura de Venezia),
Ricardo Méndez Gutiérrez del Valle
Edició i impressió
(Consejo Superior de Investigaciones Científicas), Janet
Universitat Autònoma de Barcelona
Momsen (University of California, Davis), Francesc Nadal Servei de Publicacions
Piqué (Universitat de Barcelona), Joan Nogué Font (UdG), 08193 Bellaterra (Barcelona). Spain
Jorge Olcina Cantos (Universitat d’Alacant), Emma Pérez
Tel. 93 581 21 31. Fax 93 581 32 39
[email protected]
Chacón (Universidad de Las Palmas de Gran Canaria),
http://publicacions.uab.cat
Margarida Queirós do Vale (Universidade de Lisboa),
Lluís Riudor Gorgas (Universitat Pompeu Fabra),
ISSN 0212-1573 (imprès)
David Saurí Pujol (UAB), Erik Swyngedouw
ISSN 2014-4512 (en línia)
(University of Oxford), Sirpa Tani (University of Helsinki), Dipòsit legal: B. 27.071-1982
Antoni Francesc Tulla Pujol (UAB), Maria Villanueva
Imprès a Catalunya
Margalef (UAB)
Imprès en paper ecològic
DOCUMENTS D’ANÀLISI GEOGRÀFICA és una revista acadèmica adreçada als estudiosos i professionals que
s’interroguen sobre les interaccions entre natura, societat, política, economia i cultura que es donen sobre
l’espai a les diferents escales, i davant les quals la geografia hi aporta anàlisis o respostes. Té per objectiu la
publicació de textos inèdits procedents de la recerca feta per investigadors d’arreu del món relacionats amb
la ciència geogràfica i amb les disciplines afins i preveu, al mateix temps, la difusió de publicacions i
d’esdeveniments científics que hi són vinculats. Editada conjuntament pel Departament de Geografia de la
Universitat Autònoma de Barcelona i pel Departament de Geografia de la Universitat de Girona, DOCUMENTS
D’ANÀLISI GEOGRÀFICA té una periodicitat quadrimestral, en febrer, juny i octubre.
Les opinions expressades en articles, notes, informacions, ressenyes i treballs publicats a DOCUMENTS
D’ANÀLISI GEOGRÀFICA són d’exclusiva responsabilitat dels seus autors.
L’acceptació d’articles es regeix pel sistema de censors. Les normes del procés de selecció i les instruccions
per als autors/es es poden consultar a: http://revistes.uab.cat/dag/about/submissions
Guidelines for publication: http://revistes.uab.cat/dag/about/submissions
Bases de dades en què DOCUMENTS D’ANÀLISI GEOGRÀFICA està referenciada
— Dialnet (Unirioja)
— IN~RECS (Índice de impacto de Revistas
— Francis (núms. 3, 5-6, 8-10, 14-20, 24-26,
Españolas de Ciencias Sociales)
anys 1983-1995)
— Latindex
— Geobase (Elsevier, acord juny 2004)
— RACO (Revistes Catalanes amb Accés Obert)
— Geographical Abstracts. Human Geography
— RESH (Revistas Españolas de Ciencias
— GeoRef
Sociales y Humanas)
— Índice Español de Ciencias Sociales
— Scopus
y Humanidades (ISOC-CSIC)
DOCUMENTS D’ANÀLISI GEOGRÀFICA es publica sota el sistema de llicències Creative Commons
segons la modalitat:
Reconeixement - NoComercial (by-nc): Es permet la generació d’obres derivades
sempre que no se’n faci un ús comercial. Tampoc es pot utilitzar l’obra original amb
finalitats comercials.
Documents d’Anàlisi Geogràfica 2014, vol. 60/3 451-452
Sumari
Documents d’Anàlisi Geogràfica
Octubre-desembre 2014, vol. 60, núm. 3, p. 451-680
ISSN 0212-1573 (imprès), ISSN 2014-4512 (en línia)
Les paraules clau són en llenguatge lliure
http://dag.revista.uab.es
Ecologia política i gestió de l’aigua
453-455 Presentació
Articles
459-481 Swyngedouw, Erik; Kaika, Maria (University of Manchester)
Urban Political Ecology. Great Promises, Deadlock… and New
Beginnings?
Keywords: urban political ecology; environmental politics; urban theory; socioecological conflict.
483-504 Morote Seguido, Álvaro Francisco; Hernández Hernández,
María (Universidad de Alicante)
Jardines y urbanizaciones, nuevas naturalezas urbanas en el litoral de
la provincia de Alicante.
Palabras clave: tipologías urbanas residenciales; litoral de Alicante; jardines; expansión residencial.
505-521 March, Hug (Universitat Oberta de Catalunya)
La nova «guerra de l’aigua» a Barcelona: austeritat, deute i participació privada.
Paraules clau: cicle urbà de l’aigua; privatització; reescalació; governança; crisi
econòmica.
523-548 Rico Amorós, Antonio M.; Olcina Cantos, Jorge; Baños Castiñeira, Carlos J. (Universidad de Alicante)
Competencias por el uso del agua en la provincia de Alicante: experiencias de gestión en la armonización de usos urbano-turísticos y
agrícolas.
Palabras clave: disponibilidad de agua; usos agrícolas; usos urbano-turísticos; aguas
residuales depuradas; acuerdos con regantes; Benidorm.
Sumari
Estats de la qüestió
551-571 Dinarès, Marta (Universitat Autònoma de Barcelona)
Urban Metabolism: A review of recent literature on the subject.
Keywords: urban metabolism; city; sustainability; sustainable development;
environment; fields of discipline.
573-596 Costa Ribeiro, Wagner (São Paulo University); Mello Sant’Anna,
Fernanda (São Paulo State University)
Water security and interstate conflict and cooperation.
Keywords: water; water security; interstate conflict; international cooperation;
transboundary water.
Miscel·lània
599-626 López Villanueva, Cristina; Gil-Alonso, Fernando; Bayona-iCarrasco, Jordi; Thiers Quintana, Jenniffer (Universitat de Barcelona)
Efectes de la suburbanització i la immigració internacional en l’evolució
recent de la fecunditat a Catalunya: un estudi territorial a escala local.
Paraules clau: fecunditat; població estrangera; migració interna; Barcelona; Catalunya.
627-657 Rodríguez-García, Dan (Universitat Autònoma de Barcelona); Solana
Solana, Miguel (Universitat Autònoma de Barcelona); Miguel Luken,
Verónica de (Universidad de Málaga); Lubbers, Miranda J. (Universitat
Autònoma de Barcelona)
Immigració, unions mixtes i integració sociocultural: cap a una
anàlisi complexa multimètode.
Paraules clau: immigració; unions mixtes; mixicitat; integració social; xarxes personals/socials.
Ressenyes
659-662 Crase, Lin i O’Keefe, Sue (eds.). Water Policy, Tourism and Recreation (Josep Pueyo-Ros).
663-667 Hill, Margot. Climate change and water governance. Adaptative
capacity in Chile and Switzerland (Ariadna Gabarda i Mallorquí).
668-671 Karvonen, Andrew. Politics of Urban Runoff. Nature, Technology
and the Sustainable City. (David Saurí).
672-675 Paniagua, A.; Bryant, R. and Kizos, T. (eds.). The Political Ecology
of Depopulation: Inequality, Landscape and People (Christos Zografos).
676-678 Pigeon, Martin; McDonald, David A.; Hoedeman, Olivier y
Kishimoto, Satoko (eds.). Remunicipalización. El retorno del agua
a manos públicas. (Maria Vallès Casas).
679-680 Sultana, F. y Loftus, A. The right to water. Politics, governance and
social struggles (Álvaro Francisco Morote Seguido).
452 Documents d’Anàlisi Geogràfica 2014, vol. 60/3
Documents d’Anàlisi Geogràfica 2014, vol. 60/3 453-455
Presentació
Aquest número 60/3 de Documents d’Anàlisi Geogràfica recull un conjunt
d’articles i estats de la qüestió que podríem situar dins les noves perspectives
en l’anàlisi de les relacions entre aigua i urbanització i molt particularment
dins del que s’ha convingut a anomenar ecologia política de l’aigua. Segons
aquest enfocament, l’aigua ja no es pot estudiar aïllada de la societat. Així, vells
conceptes com el de cicle hidrològic necessiten una revisió profunda que, bo
i mantenint la materialitat dels fluxos de l’aigua i dels processos físics, sigui
capaç d’integrar també en el procés els elements i les construccions humanes
que els fan possibles. En l’àmbit urbà, l’estudi d’aquests fluxos ha d’incorporar
elements físics i humans, com ara la precipitació, les estacions depuradores i
les canonades d’abastament o sanejament de l’aigua, les llars, els jardins i les
piscines de les àrees residencials o les aigües subterrànies. A més a més, tot
aquest entramat hidrosocial resta sempre sota el control d’algú, per la qual cosa
—i com diu Eric Swyngedouw, un dels autors d’aquest número— els fluxos
d’aigua són també fluxos de poder i de control sobre un recurs essencial per al
desenvolupament humà i social.
El fil conductor que guia aquest semimonogràfic, doncs, és l’aigua i molt
particularment l’aigua urbana, que, segons argumenten Swyngedouw i Kaika
en el primer article, representa un exemple bàsic del procés d’urbanització de
la natura, procés entès com aquell mitjançant el qual tota mena de «natures» (i
l’aigua en seria un exemple ben clar) són socialment mobilitzades, s’incorporen
als circuits econòmics i es transformen metabòlicament a fi de contribuir al
procés d’expansió de les ciutats. Per desgràcia, però, les dimensions metabòliques relacionades amb el consum de recursos i la producció de residus han
estat històricament força ignorades en el planejament urbà i territorial i, segons
els autors, convé que es recuperin ràpidament si volem entendre i afrontar la
voracitat urbana.
http://dx.doi.org/10.5565/rev/dag.233
ISSN 0212-1573 (imprès), ISSN 2014-4512 (en línia)
Presentació
Les noves «natures» que sorgeixen d’aquesta relació dialèctica entre aigua
i urbanització tenen un exemple ben clar en les tipologies urbanes dominants
a les darreres dècades al litoral mediterrani peninsular, amb la província
d’Alacant com a àrea on el procés d’urbanització ha estat especialment intens.
Morote i Hernández ens situen en el context social del creixement urbanístic
d’Alacant, en bona part estimulat per la presència de col·lectius de població
procedent de països europeus, els quals, malgrat que a vegades ho intenten,
no poden reproduir les natures en forma de jardí dels seus llocs d’origen a
causa d’obstacles climàtics i econòmics (com seria el preu de l’aigua). El seu
estudi dels jardins és un exemple prou clar de com aquestes noves natures
modifiquen el metabolisme hídric en aquests entorns i, per tant, tot el cicle
de l’aigua.
Encara en el context territorial alacantí, Rico, Olcina i Baños exploren
com des de l’àmbit de les polítiques de subministrament s’ha fet front a una
demanda creixent d’aigua per part d’interessos agrícoles, urbans i turístics. Una
vegada pràcticament exhaurides les possibilitats d’augmentar l’oferta d’aigua a
través de la gran hidràulica convencional en forma d’embassaments i transvasaments i amb la dessalinització en entredit pels seus elevats costos energètics
i ambientals, aquesta oferta s’orienta cap a altres recursos no convencionals
(la reutilització d’aigües residuals regenerades) i, sobretot, cap a solucions de
gestió col·lectiva de gran eficàcia, sigui d’aqüífers sobreexplotats (com ara el
cas de la Junta Central de Regants del Vinalopó) o bé d’intercanvis de drets
d’aigua entre comunitats de regants i ciutats (com seria el cas del nucli turístic
de Benidorm i els agricultors dels nuclis propers).
L’article d’Hug March encara plenament la dimensió del poder i del control sobre el cicle de l’aigua urbà. En un moment en què l’onada privatitzadora
dels serveis d’aigua urbans —impulsada, entre altres institucions, pel Banc
Mundial— es troba en retrocés a moltes parts del món, la recent reconfiguració
del cicle de l’aigua a Barcelona apunta precisament cap a la direcció contrària:
el pas a mans privades del control públic del subministrament i també del sanejament de l’àrea metropolitana d’aquesta ciutat. March ens mostra els lligams
entre la crisi financera de moltes entitats públiques (amb l’Agència Catalana
de l’Aigua sobreendeutada) i la privatització de pràcticament tot el cicle urbà de
l’aigua en aquest entorn urbà.
Finalment, ens cal parlar dels dos estats de la qüestió inclosos en aquest
semimonogràfic. Cap d’ells s’orienta específicament a l’ecologia política de l’aigua, però els temes que s’estudien hi tenen molts punts de contacte. En primer
lloc, Marta Dinarés s’ocupa de presentar el concepte de «metabolisme urbà»,
el qual manté forts vincles conceptuals amb l’ecologia política urbana, tot i
que també té moltes altres lectures, tant des de les ciències naturals com des de
les ciències socials. En la seva dimensió física, aquest concepte resulta de gran
utilitat, ja que proporciona una seqüència lògica i susceptible a la modelització
i quantificació dels fluxos de matèria i energia per a les àrees urbanes. Per la
seva banda, Wagner Costa i Fernanda Mello ens mostren una visió crítica sobre
les polítiques hídriques transfrontereres que posa l’èmfasi en qüestions com la
454 Documents d’Anàlisi Geogràfica 2014, vol. 60/3
Presentació
seguretat hídrica, la justícia en l’accés al recurs o la governança d’aquest, amb
conflictes però també amb possibilitats i realitats de cooperació.
En síntesi, els textos reunits en aquest número poden resultar d’interès
per a totes aquelles persones que es poden sentir incòmodes amb les visions
i maneres de fer de la gestió convencional de l’aigua per molt «sostenible»
que pugui semblar. L’estudi dels fluxos de l’aigua ja no pot ser una qüestió
merament física. És també una qüestió profundament social i política que en
l’àmbit urbà adquireix potser un significat especial en la mesura que el cicle
urbà de l’aigua esdevé un híbrid constituït alhora per components humans i
no humans, el control de qual resulta clau per garantir un accés i un gaudi del
recurs justos i democràtics.
Val a dir també que el semimonogràfic inclou les recensions bibliogràfiques
d’algunes publicacions recents que, en menor o major mesura, es podrien situar
en aquest àmbit temàtic i que toquen aspectes de gran interès, com ara el dret
a l’aigua, les relacions entre aigua i turisme o entre aigua i canvi climàtic, la
qüestió del drenatge urbà, o les anomenades polítiques de remunicipalització
del recurs.
Per acabar, només resta dir que l’edició d’aquest semimonogràfic ha rebut
el suport del Grup de Recerca Consolidat Aigua, Territori i Sostenibilitat
(GRATS) (2014 SGR 351).
Anna Ribas i David Saurí (eds.)
Documents d’Anàlisi Geogràfica 2014, vol. 60/3 455
ARTICLES
Documents d’Anàlisi Geogràfica 2014, vol. 60/3 459-481
Urban Political Ecology. Great Promises, Deadlock…
and New Beginnings?
Erik Swyngedouw
Maria Kaika
The University of Manchester. School of Environment, Education and Development
[email protected]
[email protected]
Received: February 2014
Accepted: February 2014
Abstract
The paper starts from the premise that it is vitally important to recognize that the rapid
rate of planetary urbanization is the main driver of environmental change. Indeed, the
‘sustainability’ of contemporary urban life (understood as the expanded reproduction of its
socio-physical form and functions) is responsible for 80% of the world’s use of resources
and most of the world’s waste. We wish to highlight how these urban origins are routinely
ignored in urban theory and practice, and how feeble techno-managerial attempts to produce more ‘sustainable’ forms of urban living are actually heightening the combined and
uneven socio-ecological apocalypse that marks the contemporary dynamics of planetary
urbanization. This paper is, therefore, not so much concerned with the question of nature
IN the city, as it is with the urbanization OF nature, understood as the process through
which all forms of nature are socially mobilized, economically incorporated and physically metabolized/transformed in order to support the urbanization process. First, we shall
chart the strange history of how the relationship between cities and environments has been
scripted and imagined over the last century or so. Second, we shall suggest how the environmental question entered urban theory and practice in the late 20th century. And, finally, we
shall explore how and why, despite our growing understanding of the relationship between
environmental change and urbanization and a consensual focus on the need for ‘sustainable’ urban development, the environmental conundrum and the pervasive problems it
engenders do not show any sign of abating. We shall conclude by briefly charting some of
the key intellectual and practical challenges ahead.
Keywords: urban political ecology; environmental politics; urban theory; socio-ecological
conflict.
http://dx.doi.org/10.5565/rev/dag.155
ISSN 0212-1573 (imprès), ISSN 2014-4512 (en línia)
Erik Swyngedouw; Maria Kaika
Urban Political Ecology. Great Promises, Deadlock… and New Beginnings?
Resum. L’ecologia política urbana. Grans promeses, aturades… i nous inicis?
L’article parteix de la premissa que és de vital importància reconèixer que el principal
impulsor dels canvis ambientals ha estat el galopant procés d’urbanització mundial. De fet,
la «sostenibilitat» de la vida urbana contemporània —entesa com la reproducció ampliada
de la seva forma social i natural i del seu funcionament— és la responsable de l’ús del 80%
dels recursos i de la generació de la major part dels residus mundials. Aquest article vol fer
palès com aquestes arrels urbanes són habitualment ignorades per gran part de la teoria i
la pràctica urbanes, i com els febles intents tecnocràtics per adoptar formes més «sostenibles» de vida urbana en realitat segueixen afavorint l’apocalipsi socioecològica combinada i
desigual que marca les dinàmiques contemporànies de la urbanització mundial. Així, no es
tracta tant d’analitzar la qüestió de la natura a la ciutat, sinó més aviat d’analitzar la urbanització de la natura (entesa com el procés a través del qual tot tipus de natures són socialment
mobilitzades, econòmicament incorporades i físicament metabolitzades/transformades per
tal de donar suport al procés d’urbanització). En primer lloc, explicarem com les relacions
entre les ciutats i el medi ambient han estat descrites i imaginades al llarg de l’últim segle.
En segon lloc, indagarem com la qüestió ambiental va entrar en la teoria i en la pràctica
urbana durant el segle xx. Per acabar, esbrinarem com i per què, malgrat l’avenç del nostre
coneixement sobre la relació entre el canvi ambiental i la urbanització i un consens focalitzat
en la necessitat d’un desenvolupament urbà «sostenible», la incògnita del medi ambient
i els problemes generalitzats que ocasiona no mostren cap senyal de disminuir. L’article
conclou amb un breu esbós d’alguns dels reptes intel·lectuals i pràctics que ens esperen.
Paraules clau: ecologia política urbana; polítiques ambientals; teoria urbana; conflicte
socioecològic.
Resumen. La ecología política urbana. Grandes promesas, frenos… y ¿nuevos comienzos?
El artículo parte de la premisa de que es de vital importancia reconocer que el principal
impulsor de los cambios ambientales ha sido el galopante proceso de urbanización mundial.
De hecho, la «sostenibilidad» de la vida urbana contemporánea —entendida como la reproducción ampliada de su forma social y natural y de su funcionamiento— es la responsable del
uso del 80% de los recursos y de la generación de la mayor parte de los residuos mundiales.
Este artículo tiene por objetivo resaltar cómo estas raíces urbanas son habitualmente ignoradas
por gran parte de la teoría y la práctica urbanas, y cómo los débiles intentos tecnocráticos para
adoptar formas más «sostenibles» de vida urbana en realidad siguen favoreciendo el apocalipsis
socioecológico combinado y desigual y que marca las dinámicas contemporáneas de la urbanización mundial. De ahí que no se trata tanto de analizar la cuestión de la naturaleza en la
ciudad, sino más bien de analizar la urbanización de la naturaleza (entendida como el proceso
a través del cual todo tipo de naturalezas son socialmente movilizadas, económicamente incorporadas y físicamente metabolizadas/transformadas en beneficio del proceso de urbanización).
En primer lugar, explicaremos cómo las relaciones entre las ciudades y el medio ambiente han
sido descritas e imaginadas a lo largo del último siglo. En segundo lugar, indagaremos cómo la
cuestión ambiental entró en la teoría y en la práctica urbana durante el siglo xx. Por último,
averiguaremos cómo y por qué, a pesar del avance de nuestro conocimiento sobre la relación
entre el cambio ambiental y la urbanización y un consenso focalizado en la necesidad de un
desarrollo urbano «sostenible», la incógnita del medio ambiente y los problemas generalizados
que ocasiona no muestran ninguna señal de disminuir. El artículo concluye con una breve
aproximación a algunos de los retos intelectuales y prácticos que nos esperan.
Palabras clave: ecología política urbana; políticas ambientales; teoría urbana; conflicto
socioecológico.
460 Documents d’Anàlisi Geogràfica 2014, vol. 60/3
Urban Political Ecology. Great Promises, Deadlock… and New Beginnings?
Erik Swyngedouw; Maria Kaika
Résumé. Écologie politique urbaine. Grandes promesses, freins … et nouveaux débuts?
L’article suppose qu’il est essentiel de reconnaître que le principal moteur du changement
environnemental a été le lent processus d’urbanisation mondiale. En fait, la «durabilité»
de la vie urbaine contemporaine —comprise comme la reproduction élargie de sa forme
sociale et naturelle et de son fonctionnement— est responsable de l’utilisation de 80%
des ressources et de la production de la plupart des déchets mondiaux. Cet article vise à
mettre en évidence la façon dont ces racines urbaines sont généralement ignorées par une
partie de la théorie et de la pratique en milieu urbain, et le fait que les faibles tentatives
technocratiques qui veulent adopter des formes plus «durables» de vie urbaine ne font
plus que favoriser l’apocalypse socioécologique combinée et inégale qui marque les dynamiques contemporaines de l’urbanisation mondiale. Par conséquent, il n’est plus important
d’analyser la question de la nature DANS la ville, mais plutôt celle de l’urbanisation DE la
nature (comprise comme le processus par lequel toutes sortes de natures sont mobilisées
socialement, économiquement et physiquement métabolisées/transformées au profit de
l’urbanisation). En premier lieu, nous expliquerons comment les relations entre les villes et
l’environnement ont été décrites et imaginées tout au long du siècle dernier. Nous analysons
ensuite la manière dont les questions environnementales sont entrées dans la théorie et la
pratique urbaine au xxe siècle. Enfin, nous exposerons comment et pourquoi, en dépit de
l’avancement de nos connaissances sur la relation entre les changements environnementaux et l’urbanisation et du consensus qui a pour but un développement urbain «durable»,
la question de l’environnement et les problèmes généralisés qu’elle comporte ne montre
aucun signe de ralentissement. L’article s’achève par une brève référence à certains des défis
intellectuels et pratiques qui nous attendent.
Mots-clé: écologie politique urbaine; politique environnementale, théorie urbaine; conflits
socioécologiques.
Summary
The Curious Case of 20th Century
Urban Theory and Practice
EUREKA!: Ecologizing the Urban
Deadlock!: the strange non-performativity
of the urban environmental concern
From Combined and Uneven Apocalypse
to New Beginnings: An Intellectual
and Political Agenda
Bibliographical references
Hammer: “If the place isn’t hotting up, we’re fucked”
Beard: “Here’s the good news. The UN estimates that already a third of a
million people a year are dying from climate change. Bangladesh is going
down … Methane is pouring out of the Siberian permafrost. There is a
meltdown under the Greenland ice sheet … Two years ago we lost forty
per cent of the Arctic summer ice … The future has arrived, Toby.”
Hammer: “Yeah, I guess”
Beard: “Toby, listen. It is a catastrophe. Relax”
Ian McEwan, Solar (London: Jonathan Cape, 2010, p. 216-217)
Documents d’Anàlisi Geogràfica 2014, vol. 60/3 461
Erik Swyngedouw; Maria Kaika
Urban Political Ecology. Great Promises, Deadlock… and New Beginnings?
In May 2013, the Mauna Loa Observatory in Hawaii recorded for the first
time a concentration of 400 ppm of CO2 in the atmosphere, thus reaching an
emblematic threshold. Such levels of carbon dioxide have not been observed
since the dinosaurs roamed the Earth. In 2011, global CO2 emissions totaled a
record 31.6 gigatons and are set to rise to 37.2 gigatons in 2035 (I.E.A., 2012),
on track for an average rise of 3.6 degrees Celsius in overall temperatures.
Despite two decades of intense debate, successive rounds of fruitless climate
negotiations and unrelenting environmental activism, greenhouse gas emissions
continue to rise inexorably. According to the head of the International Energy
Agency, “the average unit of energy produced today is basically as dirty as it
was 20 years ago1”, and this is set to get worse as ‘dirty’ energy sources, like
tar sands and shale gas, are added to the mix. We have now truly entered what
Paul Crutzen tentatively called the Anthropocene, the geological period that
follows the Holocene (Crutzen and Stoermer, 2000).
It is vitally important to recognize that rapid planetary urbanization is the
main driver of the Anthropocene, and the inexorable increase in fossil energy
use and its associated environmental problems. Planetary urbanization not only
refers to how most of the world’s seven billion people live in cities (a figure set
to rise to 70% by 2050), but (more importantly) that a much greater number
of people that often do not live in places defined as ‘cities’ are directly or indirectly involved in ensuring the continuation of the global urbanization process. Indeed, the ‘sustainability’ of contemporary urban life (understood as the
expanded reproduction of its socio-physical form and functions) is responsible
for 80% of the world’s use of resources (Bulkeley and Betsill, 2005) and most
of the world’s waste. The ecological condition and the socio-ecological pro­
blems spurred by accelerating urbanization are indeed making cities the pivotal
sites for confronting the environmental conundrum that affects us all. What
we wish to highlight in this paper is not the urban origins of environmental
conditions, but rather why and how these urban origins are routinely ignored
in urban theory and practice, and how the feeble techno-managerial attempts
to produce more ‘sustainable’ forms of urban living (understood in terms of a
more benign socio-ecological urban relationship) are actually heightening the
combined and uneven socio-ecological apocalypse that marks the contemporary dynamics of planetary urbanization.
From the outset, we do not consider the city to be a heterogeneous assemblage of accumulated socio-natural items and bodies gathered in a densely
concentrated space, but a socio-spatial process whose functions are predicated
upon ever longer, often globally structured, socio-ecological metabolic flows
that not only fuse objects, nature and people together, but do so in socially,
ecologically and geographically articulated, but depressingly uneven, manners
(Swyngedouw, 1996). We are, therefore, not so much concerned with the
question of nature IN the city, but rather with the urbanization OF nature,
1. According to IEA Executive Director Maria van der Hoeven, <http://www.iea.org/
newsroomandevents/pressreleases/2013/april/name,36789,en.html>, accessed 21 December 2013.
462 Documents d’Anàlisi Geogràfica 2014, vol. 60/3
Urban Political Ecology. Great Promises, Deadlock… and New Beginnings?
Erik Swyngedouw; Maria Kaika
i.e. the process through which all types of nature are socially mobilized,
economically incorporated (commodified), and physically metabolized/transformed in order to support the urbanization process (Heynen, Kaika and
Swyngedouw, 2005). Consider, for example, how the everyday functions of
the assumedly de-materialized affective economies that animate much of elite
urban social and cultural life (IT networks, social media, smart infrastructural networks and eco-architecture, informatics, and the like) are predicated
upon mobilising minerals such as Coltan (columbite–tantalite) in some of
the most socio-ecologically vulnerable places on Earth, upon production
chains that are shaped by increasingly uneven socio-ecological conditions,
and upon a ‘re-cycling’ process that returns much of the e-waste to the
socio-ecologically dystopian geographies of Mumbai’s or Dhaka’s informal
suburban wastelands.
In this paper, we shall first chart the strange history of how the relationship between cities and environments has been scripted and imagined over the
last century or so. Second, we shall suggest how the environmental question
entered urban theory and practice in the late 20th century. And, finally, we
shall explore how and why, despite our growing understanding of the relationship between environmental change and urbanization and a consensual
focus on the need for ‘sustainable’ urban development, the environmental
conundrum and the pervasive problems it engenders do not show any sign of
abating. We shall conclude by briefly charting some of the key intellectual and
practical challenges ahead.
The Curious Case of 20th Century Urban Theory and Practice
It is interesting to note that 19 th century urban theory and practice was
decidedly grounded on a concern with what today would be labelled ‘sustainable’ urban development. While ecological science was still in its infancy,
social theorists and urban engineers were acutely aware of how the urban
process constituted a socio-ecological process. Consider, for example, Frederick Engels’s vivid analysis of the conditions of the working class in England
in the mid 19th century (Engels 1971). He chronicles how the ruthlessly
exploitative socio-economic dynamics of capitalist urbanization were paralleled by highly uneven socio-ecological urban conditions. For example,
sanitary conditions in working class neighbourhoods resulted in reduced
life expectancy and the proliferation of diseases. The ecological niches where
poor households were located nurtured a rich ecosystem in which bacteria,
rats, bad ventilation, and impoverished bodies lived in symbiotic exchanges
that were detrimental for sustaining human life. His intellectual and political
peer, Karl Marx, had already explored how socio-natural capitalist metabolism and its associated production of new socio-natural conditions nurtured
a metabolic rift between city and countryside, whereby soil exhaustion and
socio-ecological decay in the rural domain was the flipside of the accumulation of waste, excrement and unsustainable development in the capitalist
Documents d’Anàlisi Geogràfica 2014, vol. 60/3 463
Erik Swyngedouw; Maria Kaika
Urban Political Ecology. Great Promises, Deadlock… and New Beginnings?
city (Foster, 1999). In the wake of such socio-ecologically disastrous urban
conditions, late 19th century urban planners and engineers began to put
extraordinary effort into ‘cleansing’ the city (both socially and physically)
through, for example, water and sewage works, ventilation, and the planning of green areas. Consider how British engineer Edwin Chadwick, the
founding father of urban eco-infrastructure, laid the foundations for a smart
sanitary city avant-la-lettre by radically re-engineering the flows of water,
waste, and air in the city, while Baron Eugene Haussmann brought light
and air (and the bourgeoisie) into central Paris.
While 19th century urban thought and practice were directly related to
ecological and environmental relations, the understanding of the urbanization
process as a process of urbanizing nature was largely lost in the 20th century.
In many ways, 20th century urban thought and practice became strangely
de-naturalized. Nature was relegated to the material and discursive domains
outside the city and was practically monopolised by technocratic engineering
professions. The Chicago School of Urban Ecology, for example, while mobilising ecological signifiers, considered urban dynamics exclusively in terms
of social, economic or cultural processes. With a few notable exceptions, like
Lewis Mumford and Murray Bookchin, urban thought and practice in times
of high modernity was radically severed from its ecological and environmental
concerns. Urban eco-technologies were used to produce an ‘idealized’ environment inside the home by carefully engineering domestic temperature, ventilation, humidity, cleanliness, etc., often with detrimental effects for ‘external’
socio-ecological conditions (Kaika, 2004).
The post-war hegemony of positivist urban science and engineering further consolidated the view that the urban had severed its ties from nature;
that the city could be considered the triumph of the human over the nonhuman. Consider, for example, how quantitative urban social and economic
modelling in the 1950s and 1960s totally evacuated nature from the urban
terrain. The hegemony of a de-naturalised urban theory was unfolded precisely at a time when engineers modelled and built the networked infrastructure that permitted the incessant and accelerating movement of all types
of nature into, through and out of the city, creating the metabolic vehicles
[such as pipes, ducts, cables, canals, (rail)roads, etc.] that sustained largescale urbanization.
Even the radical urban theories that began to animate urban thought and
practice, pioneered by the seminal work by Henry Lefebvre (Lefebvre 1974),
Manuel Castells (Castells, 1972) and David Harvey (Harvey, 1973), from the
early 1970s onwards, were symptomatically silent about the socio-ecological
dynamics that underpinned the capitalist urbanization process or considered
how the urbanization process co-produced increasingly problematic socioecological conditions. In fact, most radical cultural, social and political urban
thought (and practices) that became intellectually hegemonic during the late
20th century were strangely silent about the devastating ecological processes
that paralleled a still accelerating urbanization process.
464 Documents d’Anàlisi Geogràfica 2014, vol. 60/3
Urban Political Ecology. Great Promises, Deadlock… and New Beginnings?
Erik Swyngedouw; Maria Kaika
EUREKA!: Ecologizing the Urban
The return to highlighting the urban process as a vital and integral part of
the socio-ecological predicament we are in emerged with the increased deterioration of the environment in the 1970s. While the lone voices of earlier
visionaries had largely gone unnoticed [see, for example, Bookchin (1992)], in
1969, McHargh’s seminal theoretical advocacy of Design with Nature gradually
inspired the explicit reintroduction of the environmental issue into urban practice (McHarg, 1969). But much more important was the Malthusian clarion
call regarding pending resource depletion pioneered by the Club of Rome’s
Limits to Growth, which raised the spectre of immanent scarcity in nature, led
the global elites to worry about the allegedly feeble prospects for sustaining
capitalist accumulation for much longer, and pinpointed urbanization as the
main culprit for the world’s accelerating resource depletion (Meadows et al.,
1972). In addition, the budding environmental movement, which was particularly active in opposition to the nuclear edifice in the Global North, and to
rapidly rising hyper-urbanization in the Global South, propelled environmental matters to the top of the urban policy agenda. The paradigmatic hole in the
ozone layer and the subsequent call to undertake urgent action, for example,
was largely blamed on CFCs used in domestic appliances.
Urban thought and practice followed suit. Increasingly, urban scholars
began to dissect the urbanization of nature as a process of continuous de- and
re-territorialisation of metabolic circulatory flows, organized through socially
managed physical conduits or networks (Swyngedouw, 2006). These processes
were seen to be infused by relations of power and sustained by particular imaginaries of what nature is or should be. Under capitalism, so the argument went,
the commodified relationship with nature and its associated transformation
and monetary flow suture these socio-ecological processes and turn the city
into a metabolic socio-environmental process that stretches from the immediate environment to the remotest corners of the globe (Heynen et al., 2005).
Through this conceptual lens, urbanization is viewed as a process of geographically arranged socio-environmental metabolisms that fuse the social with
the physical, producing a ‘cyborg’ city (Swyngedouw, 1996; Gandy, 2005)
with distinct physical forms and incongruous socio-ecological consequences.
Recent monographs have substantiated, both empirically and theoretically,
how cities and their human and non-human inhabitants across the globe
are linked through networks and flows of technology, and social relations of
power for the circulation and disposal of water, energy, fat, chemicals, viruses, e-waste (Pellow 2007), household waste (Njeru, 2006), redundant ships
(Buerk, 2006; Hillier, 2009), ducts, pipes, cables, and channels (Graham and
Marvin, 2001). Gandy’s Concrete and Clay narrates New York’s Urbanization
process as a political-ecological construct (Gandy, 2003), Kaika’s City of Flows
considers the cultural, socio-economic and political relations through which
urban socio-natural flows are cast and recast during modernity (Kaika, 2005),
Swyngedouw’s Social Power and the Urbanization of Nature explores the relaDocuments d’Anàlisi Geogràfica 2014, vol. 60/3 465
Erik Swyngedouw; Maria Kaika
Urban Political Ecology. Great Promises, Deadlock… and New Beginnings?
tionship between cities and nature through the lens of water (Swyngedouw,
2004), Desfor and Keil examine the socio-ecological productions that shape
Los Angeles and Toronto (Desfor and Keil, 2004). Bakker follows the flow of
water through the privatization politics of England and Wales (Bakker, 2003),
and Saurí et al. explore the political-ecological dynamics, conflicts and struggles around Barcelona’s urban water supply (Masjuan et al., 2008; March and
Sauri, 2013). Davis examines the peculiar ecologies of cities that should not
be where they are (Davis, 2002). Freidberg’s majestic study demonstrates how
green beans link African cities to Paris and London (Freidberg, 2004), while
William Cronon explores how Chicago became the great city of the U.S. midWest through incorporating its hinterland ‘nature’ into the city’s metabolic
and spatially expanding transformation (Cronon, 1991), Klinenberg shows
that heat can be a matter of life or death in contemporary Chicago (Klinenberg, 2002). Brechin narrates how San Francisco’s elites rummaged through
nature in search of earthly gain and power (Brechin, 2001). Burrowing into
the metabolic process of less visible, yet powerfully important socio-natural
actants, Ali and Keil map how the SARS epidemic challenged global networks
of urban governance (Ali and Keil, 2011), Bulkeley searches for the urban
origins of CO2 (Bulkeley and Betsill, 2005), and Robbins reconstructs the
networks of pollution and toxic waste that sustain the ‘green’ suburban lawn
(Robbin, 2007). Other, less dialectical, standpoints claim a greater sensitivity
to non-human ‘actants’, and both critique and complement the above perspectives (Hinchcliffe, 1999; Wolch, Pincetl and Pulido, 2002), adding further
insights into what is now a rapidly expanding body of thought.
The above scholars have resolutely debunked the myth that the city is
where nature stops and convincingly argued that the urban process has to
be theorized, understood and managed as a socio-natural process that goes
beyond the technical-managerial mediation of urban socio-ecological relations.
By doing so, they helped to delegitimize the dominant 20th century perspectives on the city that ignored nature, without falling into the trap of nature
fetishism or ecological determinism. Moreover, by transcending the binary
division between nature and society, the urban metabolism perspective has
shown that socio-ecological processes are intensely political, and has confirmed
that urban theory without nature cannot be but incomplete.
However, this body of thought has paid relatively little attention to the
political opportunities such a perspective could bring, or to imagining radically
different future urban socio-ecological assemblages. Thus, although we may
now be able to trace, chart, follow, and narrate the multiple socio-ecological
lines that shape the urban process both locally and globally, precious little has
been said about how to produce alternative, more equitable and enabling,
urban socio-ecological assemblages. “What is required”, Mark Whitehead
argues, “is a political methodology of urban nature” (Whitehead, 2003: 280).
We shall briefly explore three perspectives that have galvanized thinking and
practice around the urban environmental question. The first, urban sustainability, tends to side-line the political-ecological insights summarized above in
466 Documents d’Anàlisi Geogràfica 2014, vol. 60/3
Urban Political Ecology. Great Promises, Deadlock… and New Beginnings?
Erik Swyngedouw; Maria Kaika
favour of a more techno-managerial and ecologically modernizing ‘fix’ for the
environmental condition we are in. In contrast to this, urban environmental
justice and urban political ecology open much more politicized and emancipatory modes of intervening in the urban socio-ecological process.
Urban sustainability: the fantasy of socio-ecological urban cohesion
A small library of books has now been assembled around the notion of urban
‘sustainability’. Spurred on by the 1987 Brundtland Report and the subsequent 1992 Rio Summit, ‘sustainability’ became the empty signifier that
referred generically to the phantasmagoric vision of a world in which people, the economy and the environment could happily and lovingly interact in
mutually supportive, cohesive, and historically reproducible manners, mediated by increasingly ‘smart’ technologies that would benignly micro-engineer
the delicate balance between humans and nature. The term ‘sustainability’
(which has neither intellectual coherence nor political substance) has now
become hegemonically engrained and consensually accepted as the normative ideal that might, with the proper techno-managerial devices in place, not
only render our urban ecological predicament bearable but permit civilization
as we know it to continue a while longer without engendering significant
socio-political change. While there is considerable debate among the multifarious voices that constitute the ‘sustainability’ edifice, there are a number of
underlying assumptions that sustain this vision. First, it is generally accepted
that the ecological predicament that the world is in requires serious technomanagerial and institutional change to make sure that the fundamental social
and political-economic configuration that we inhabit, i.e. neoliberal globalized
capitalism, can continue for a while longer. Second, this vision can be achieved
by recognizing the inefficient and ecologically irrational mobilization of the
world’s natural resources. The development of new smart eco-technologies that
are carbon-neutral and resource-efficient, including socio-technical systems
that permit the re-use of what was hitherto considered to be excess or waste,
point in the right direction for the manufacture of sustainable urban futures.
Third, ecological modernization, based on the mobilization of eco-technical
rationality, good governance principles, and the internalization of negative
externalities within the market logic, becomes the ideological basis around
which these principles are articulated. While occasional attention is paid to
questions of socio-environmental inequality and injustice, to environmental
conflicts, and to the geographically uneven extended networks that sustain
particular and place-specific socio-environmental conditions, the sustainability
paradigm tends to focus on the techno-managerial complex that might deliver
a ‘sustainable’ urbanity (Krueger and Gibbs, 2007).
Moreover, the implicit and occasionally explicit imaginary of what nature
is that underlies much of this discourse is articulated around the myth of a
primordial nature that in its original form is inherently harmonious, ba­lanced
and dynamically equilibrated, but that (through human intervention) became
Documents d’Anàlisi Geogràfica 2014, vol. 60/3 467
Erik Swyngedouw; Maria Kaika
Urban Political Ecology. Great Promises, Deadlock… and New Beginnings?
out-of-synch, destabilized, ruptured and destructive. The challenge of ‘sustainability’ is therefore one of restoring the disturbed relationship in order
for a harmonious, rationally mediated, society-nature articulation to be
re-established and nurtured further. Moreover, the prophylactic qualities of
the market offer the appropriate set of mechanisms to achieve this healing
process. As such, ‘sustainability’ has become an imaginary fantasy, literally a
utopia, predicated on the possibility of socio-ecological harmony legitimized
by an equally fantastical scripting of a particular ‘scientific’ nature as singular,
ordered and inherently dynamically balanced. In doing so, questions of socioecological inequality, environmental destruction and its associated power relations are relegated to an issue of effective techno-scientific eco-management
(Swyngedouw, 2010).
Much of the ‘smart’ eco-city discourse and the hype surrounding the
greening of urban development through techno-scientific ingenuity are arti­
culated around the above conceptual framework. Eco-cities are perhaps the
most exemplary showcases of such green capital investment (Caprotti, 2014).
Abu Dhabi’s Masdar City is portrayed as the first fully sustainable city and
claims to be setting Abu Dhabi on course to being a post-carbon capita­list
urbanization, albeit it one that is now in jeopardy as the urban-financial crisis
wreaks havoc in this erstwhile capitalist paradise. Nonetheless, the near slavelike working conditions of underpaid Asian immigrants reveal the dark side
of this eco-technical utopia. Dongtan, outside Shanghai, was conceived as
China’s showcase for environmentally friendly eco-urbanization. A project
of global scale and importance, designed by eco-warrior architectural consultancy firm ARUP, visualized through wonderful images, commissioned by the
Shanghai Industrial Investment Company (SIIC), supported by Tony Blair
and later Gordon Brown, promoted by both the Chinese President Hu Jintao and the city’s Communist Party leader Chen Liangyu, Dongtan became
the iconic lovechild of those who imagined the possibility of a new urbanity
based on a new socio-ecological deal, sustained by market-based technological
fixes. However, the project has been stalled, while the first steps towards its
materialization proved highly controversial. Chen Liangyu now sits in prison
over fraudulent land deals, while the SIIC’s planning permissions have lapsed,
along with the dream for a model global eco-city. Still, the project did confirm
Shanghai’s roaring success as a world city, attracted the global elite’s attention,
and propelled it high up the list of cities where a new type of ‘sustainable’
city-nature assemblages are imagined and possibly turned into real geographies
(Kaika and Swyngedouw, 2010).
As ‘sustainable development’ evolves into a market logic that is opening
up new avenues for capital accumulation (Castree, 2008; Himley, 2008),
the environmental question has become one that mobilizes diverse political
energies around a singular program. Indeed, the urban environmental question helped to form a highly selective ‘pluralization’ of the state, whereby
non-elected officials, experts, and private actors are being incorporated in the
go­vernance, delivery and financing of sustainable cities (Swyngedouw, 2009a).
468 Documents d’Anàlisi Geogràfica 2014, vol. 60/3
Urban Political Ecology. Great Promises, Deadlock… and New Beginnings?
Erik Swyngedouw; Maria Kaika
Recent research has criticized these new forms of governance for excessively
empowering business elites, for negating issues of democracy and accountability, and for ‘naturalizing the political’ (Swyngedouw, 2009b). A considerable body of academic literature has also detailed how the new assemblages of
money-materialities-governance for managing resources across the urban world
retrace the socio-spatial choreographies of the flows of water, waste, food, etc.,
rearticulate patterns of control and access along class, gender and ethnic lines,
and reconfigure maps of entitlement and exclusion. At the other end of the
spectrum, however, these same assemblages of capital-natures-cities-people
have also given rise to all manner of struggles and contestation (Heynen et al.,
2007; Loftus, 2012), ushering in a variety of tactics of resistance and rebellion, and imaginings of alternative urban socio-environmental practices. This
is what we shall turn to next.
Urban Environmental Injustice: The distribution of environmental bads
A perspective that has been much more sensitive to the inherently conflicting
and power-laden processes of urbanizing nature and the creation of unjust
urban socio-environmental conditions through elite-based techno-managerial
fixes is that associated with urban environmental justice (UEJ) (Walker 2012).
Originating in the United States, urban environmental justice emerged both
as a normative concept and a social movement, sustained by newly emerging
insights into the highly uneven distribution of environmental ‘goods’ and
‘bads’ in the city. Early work in the 1980s had already begun to recognize
that poor, often predominantly African American, neighbourhoods were overwhelmingly located in areas that were also characterized by high concentrations
of environmentally hazardous conditions. Significant positive correlations were
found between the presence of toxic dumps, waste processing facilities, ground
pollution, hazardous chemicals, absence of green zones, etc. on the one hand,
and concentrations of low-income households on the other. In other words,
the spatial distribution of environmental goods and bads mirrored the sociospatial distribution of wealth and income (Schlosberg, 2007).
Urban environmental justice became defined and understood as a question
of Rawlsian distributional justice. The latter is choreographed and structured
by the highly uneven political and economic power relations through which
decisions regarding the conditions for environmental distribution are made and
implemented. While highlighting race, emphasis is put on the ethnically
and economically uneven positions in the political and economic decisionmaking machinery that allocates the distribution of goods and bads throughout the city, revealing that environmental ‘goods’ are partitioned such that
urban elites benefit most while environmental ‘bads’ are decamped to the areas
of the powerless and disenfranchised. It became clear that sustainable urban
lives are primarily the privilege of the rich, and sustained by deteriorating
socio-ecological conditions elsewhere. While nominally accentuating questions of equality, the emphasis of environmental justice perspectives is clearly
Documents d’Anàlisi Geogràfica 2014, vol. 60/3 469
Erik Swyngedouw; Maria Kaika
Urban Political Ecology. Great Promises, Deadlock… and New Beginnings?
on stressing liberal notions of procedural justice as fairness, and expressing a
distinct form of NIMBY-ism (Not in My Back Yard). More recent explorations of urban environmental injustices have extended the earlier focus on race
to other social categories such as gender, class, age, ability, and geographical
scale, each reflecting distinct forms of unjust urban socio-ecological configurations (Walker, 2009a).
While urban environmental justice is primarily concerned with the procedures through which smart and other environmental technologies, infrastructures and amenities are distributed throughout the city and highlight the
highly uneven social pattern of ecological qualities and hazards, this perspective
clearly succeeded in socializing nature and ecology by revealing the intricate
mechanisms through which nature, ecological processes and socio-environmental conditions in the city are so highly interwoven in such an extremely
unjust manner. The latter become etched in the urban landscape through a
combination of highly elitist decision-making procedures on the one hand and
their cementation into the architecture of eco-technological infrastructures
and technologies on the other. Nonetheless, the environmental justice
perspective tends to be symptomatically silent about the particular ways
in which political forms of power interweave with the particular modalities by
which nature is implicated in processes of capital circulation and accumulation.
Urban Political Ecology: re-asserting the capitalist production of urban natures
The third perspective that I wish to briefly introduce is urban political ecology
(UPE). While the previous perspective focused primarily on patterns of socioecological injustice within the city, urban political ecology shifts attention to
the socio-ecological inequalities embodied in and shaped by the production
and reproduction of capitalist urbanization itself (Keil, 2003; 2005). Taking
its cue from the previous urban political ecological research summarized earlier, the theoretical objective of UPE is to explore the process of human and
non-human assembly through which the city becomes constructed as a hybrid
concentration of both social and physical objects pivoting around the social
inequalities that are expressed in urban socio-ecological metabolic processes
and render the urbanization process a highly unequal socio-ecological configuration whose functions (i.e. ‘sustainability’) is predicated upon geographically and ecologically widening networks of socio-ecological transformation
(Swyngedouw, 1996; 2006).
Under capitalism, nature does indeed become increasingly implicated in
the circuits of capital accumulation through which it is both transformed
and de-/re-territorialized. This is a socio-metabolic process whereby “physical
matter such as water or cows is transformed into useable, ownable and tradable commodities” (Coe, 2007: 161). From this perspective, ‘Nature’ does
not exist, but rather there is a diverse and changing collection of all sorts of
natures that become historically and geographically produced in specific and
decidedly urbanised manners. It is such an approach that led David Harvey,
470 Documents d’Anàlisi Geogràfica 2014, vol. 60/3
Urban Political Ecology. Great Promises, Deadlock… and New Beginnings?
Erik Swyngedouw; Maria Kaika
for example, to argue that “there is nothing unnatural about New York City”
(Harvey, 1996). Indeed, large scale or ‘planetary’ urbanization of all manner of
natures is THE spatial form of capital accumulation with all sorts of intended
and non-intended, but thoroughly unequal, outcomes.
Urban political-ecology is decidedly anti-Malthusian. In contrast to the
doomed-laden spectre of Malthusian limits on the Earth’s resource base and
the menace of inevitably pending scarcity, urban political ecology considers
scarcity to be socially produced through the twin imperative of ‘accumulation
for accumulation’s sake’ on the one hand and ‘market’ forces as naturalized
and privileged instruments for the social allocation and distribution of (transformed) natures on the other. A political-economic configuration (usually
called capitalism) whose ‘sustainability’ is predicated upon growth for growth’s
sake necessarily hits the physical and social limits of its own pre-conditions for
existence, thereby ushering in highly uneven dynamics of continuous socioecological transformation. More importantly, such produced urban socio-physical environments embody and reflect the unequal power relations inscribed in
socio-ecological metabolism. The city becomes the arena par excellence where
control, ownership, access, transformation, and quality of physical matter and
its utilization/distribution are choreographed. ‘Scarcity’ resides therefore not in
nature but in the socially constructed and utterly contingent modalities of its
involvement within urbanizing circuits of capital circulation and accumulation.
The production of urban environments, and the ‘metabolic vehicles’ that
make sure it functions (such as infrastructures of all kinds, the technical conditions that permit the flow and metabolization of energy, food, information,
bodies and things – as well as their socio-ecological characteristics) are of course
mediated by governing arrangements that are often nominally democratic, but
are nonetheless necessarily deeply committed to ensuring the uninterrupted
expansion of the capital circulation process. It is precisely this articulation
between state, class and environmental translation that renders urban socioecological processes, including the question of ‘sustainability’, highly conflictive and subject to intense political and social struggle. Consider, for example,
how the urban rebellion that engulfed Turkey with unprecedented intensity in
the summer of 2013 was emblematically sparked off by a conflict over a park
and a few trees in Istanbul’s Taksim Square. Or how all COP global climate
negotiations are met by increasingly intense street protests in each city that the
climate governance circus visits (Swyngedouw, 2013b).
The urbanization of nature is extensively multi-scaled and spatially networked. Multi-level governance arrangements, from Agenda 21 to the Kyoto
Protocol, suggest how the global span of socio-ecological transformation processes are articulated with multi-scale governance ensembles, each of which
express particular power relations and geometries and where struggles for the
control of, access to, and transformation of nature and the distribution of ecological goods and bads are carefully, yet intensely, negotiated and fought over.
From this political-ecological perspective, urban ecological conditions and the
configurations of their governance are never just local, but are attached to
Documents d’Anàlisi Geogràfica 2014, vol. 60/3 471
Erik Swyngedouw; Maria Kaika
Urban Political Ecology. Great Promises, Deadlock… and New Beginnings?
processes that operate in the various and diverse ecologies of the world. Smart
ITC soft- and hardware and its production, for example, is directly related to
the socio-ecological abyss of Coltan mining on the one hand and the feverish
search for new e-waste dumping grounds on the other. Such urban politicalecological approaches highlight the political core of environmental change and
transformations and insist on the fundamentally political nature of the modes
of socio-technically organizing the metabolic transformation of nature.
Therefore, urban political ecology is concerned with the democratic process
through which such a politically embedded ecological transformation takes
place. Rather than invoking a normative notion of environmental justice,
political ecology insists on focusing on the realities of the presumed democratic political equality in the decision-making processes that organize socioecological transformation and choreograph the management of the commons.
In doing so, attention shifts from a techno-managerial or ethical perspective
to a resolutely political vantage point (articulated around the notion of equa­
lity) that considers the ecological conundrum to be inexorably associated with
democratic political action (Swyngedouw 2014).
Deadlock!: the strange non-performativity
of the urban environmental concern
Despite this extraordinary leap forward in critical understanding of the urban
environmental condition and a consensual public concern with the same,
exemplified by the ubiquitous attention that city councils and governors pay
to urban ‘sustainability’ in virtually every city in the world, precious little is
achieved to prevent greenhouse gases from accumulating in the atmosphere,
the expanding use of natural resources, biodiversity loss, or the rapidly increa­
sing privatization and commodification of the commons of the environment.
Despite the omnipresent attention to ‘sustainable’ and ‘smart’ eco-technologies, and the concern for sustainable urban policies and lifestyles, the global
ecological conditions continue to deteriorate at an alarming rate as planetary
urbanization intensifies. This is a veritably paradoxical situation that can only
be understood in strictly ideological terms. As Slavoj Žižek put it: “Despite the
fact we know very well (the ecological predicated that we are in), we continue
to act as if we do not know” (Žižek, 2008b). While the techno-managerial
elites desperately attempt to micro-engineer the socio-ecological conditions in
ways that make it possible to both sustain economic growth indefinitely into
the future and turn environmental technologies into a ‘green’ accumulation
strategy, the depth and extent of environmental degradation is rapidly heading
for what Williams calls ‘a combined and uneven apocalypse’ (Williams, 2011).
It is also becoming abundantly clear that the ecologists’ clarion call, to
coin 20th century Italian communist Amadeo Bordiga, that ‘when the ship
goes down, the first class passengers drown too’ is manifestly untrue. The
first class urban passengers are busily building rescue vessels while ecological refugees drown in the Mediterranean and others continue to live in the
472 Documents d’Anàlisi Geogràfica 2014, vol. 60/3
Urban Political Ecology. Great Promises, Deadlock… and New Beginnings?
Erik Swyngedouw; Maria Kaika
proli­ferating socio-ecological wastelands of their degrading environments.
Planetary urbanization, unfolding through the universalization of the commodification and accumulation of natures within a neo-liberal political configuration, is accelerating the process of combined and uneven ecological
apocalypse, one that is increasingly sustained by the mythical promise of
technologically mediated sustainability and post-democratic forms of governance that do not tolerate radical dissent or the pursuit of political-ecological
alternatives. The de-politicizing techno-managerial pursuit that characterizes
dominant modes of environmental governance sutures the ideological landscape and forecloses more politically grounded modes of producing a more
egalitarian socio-ecological mode of governance and transforming the commons (Swyngedouw, 2009a).
Transgressing this ‘deadlock’ between the real and present dangers of combined and uneven socio-ecological urban development on the one hand and
the impotent action of post-democratic sustainable management on the other
demand serious intellectual and political engagement with some of the most
intractable conditions of our cities and world. And that is what we shall turn
to in the conclusions.
From Combined and Uneven Apocalypse to New Beginnings:
An Intellectual and Political Agenda
Urbanizing global environments
The present process of accelerating urbanization of globalization must be
understood as a combined political-economic and socio-environmental project,
one that is primarily configured and animated by increasing processes of, first,
the commodification of natures and, second, its subsequent financialization
that makes it possible to turn material natures into seemingly self-expanding
circulations of fictitious financialized capital. Consider for example, the apparently unstoppable commodification of CO2, H2O, shale-gas deposits and other
resources, land, waste, gene-codes, ecological services, and the like, the often
speculative financial movements that implant themselves in and around the
global circulation of these natures, and the multi-scalar governance arrangements, from local governments to countries and international organizations,
that shape and intensify this neoliberal process of ‘accumulation by dispossession’ as David Harvey so aptly called it (Harvey, 2003).
An urgent research agenda is emerging that needs to focus on empirically
detailing and theoretically exploring the geographically uneven conditions associated with the globally constituted networks, connectivities, and transformations through which this circulation of matter and money is organized, and
to recognize the pivotal role of urbanization therein. Consider, for example,
that the urban ‘recycling’ of electronic and other waste does not stop at the
recycling plant, but now spans a truly global, often illicit, circuit of capital
flows and socio-ecologically dangerous matter.
Documents d’Anàlisi Geogràfica 2014, vol. 60/3 473
Erik Swyngedouw; Maria Kaika
Urban Political Ecology. Great Promises, Deadlock… and New Beginnings?
Such a research agenda needs to unravel the complex, shifting and powerladen social relationships that operate within cities, and examine how these
are mediated by and structured through processes of socio-ecological change.
In relation to this, future research must examine how the urban environment
is constituted through socio-ecological metabolic flows (such as energy, CO2,
water, food, materials), sustained by a series of technological infrastructures
and social, political and institutional support structures, and how these are
implicated in the production of highly uneven socio-ecological configurations. Not only do we need to map, chart, analyze and understand the socioecological metabolism of cities, past and present, but we also need to critically
imagine the metabolised socio-ecological relations that would operate under
the potential and politically different alternatives that are beginning to emerge.
As part of this agenda, research must pay attention to the networked relations
that expand beyond the contemporary city to different scales and places, as
well as to those extra-urban relations that are being proposed by new eco-urban
political thought.
Post neo-liberalizing urban environments
The state plays a pivotal role in the process of organizing urban socio-ecological
transformation. Whether deliberately or not, it helps determine who is exploi­
ted and ignored, or rewarded and listened to, and how these exclusions and
privileges are exercised. It also has considerable power to exacerbate, displace
or alleviate existing socio-environmental inequalities or create entirely new
ones. Many EJ and UPE studies have highlighted the role of formal state
institutions and actors as decision-makers in, for example, decisions to locate
toxic facilities or about how non-renewable resources should be utilized. The
role of the state in its various contemporary modalities, we argue, needs to
be more central with increased links to the expansive and emerging work on
neo-liberalization and crisis-mitigation policies. In particular, attention needs
to be paid to the contradictory position between neoliberalizing growth and
market-oriented politics on the one hand and the presumed attention to questions of socio-ecological cohesion and ‘sustainability’ on the other.
Viewing neo-liberalization as a contingent, path-dependent, amorphous and
selective process of market-like state restructuring, we have begun to reveal
its discursive constructs, actually existing and mutative forms, and its often
socially and ecologically regressive consequences (see, for instance, Castree,
2008; Béal, 2008; Peck, 2010). The neo-liberalesque selective pluralization of
policy circles to incorporate business elites (primarily), selective experts and
community ‘representatives’ in new governance arrangements as well as the
increasing reliance on industry ‘self-regulation’ in the form of non-binding
voluntary standards have also been revealed and critiqued (Guthman, 2007;
Swyngedouw, 2005; 2009a). Clearly then, neo-liberalization has implications
for socio-environmental equality. It could be hypothesized that neo-liberalization and, in particular, the deeper post-crisis entrenchment of its practices, is
474 Documents d’Anàlisi Geogràfica 2014, vol. 60/3
Urban Political Ecology. Great Promises, Deadlock… and New Beginnings?
Erik Swyngedouw; Maria Kaika
widening rather than resolving environmental injustices, making it more difficult for minority groups to have equal access to good quality environmental
resources or for procedural equality in environmental decision-making to be
achieved. Future research, therefore, needs to tackle this shortcoming to see
how the nexus of neo-liberalization and environmental (in)equality is actua­
lized in different urban contexts. The socio-ecological implications, displacements and rhetoric of neo-liberal technologies and strategies such as auditing,
‘joined-up’ policymaking, urban spectacles, the fetishistic emphasis on ‘smart’
eco-technologies, place marketing, financialization of everything, and gentrification should be critically analyzed with respect to their emancipatory and
democratizing socio-ecological potential.
Urban socio-ecological movements and the political struggles
or environmental equality
A key focus of the urban political-ecological literature has been on how people
from disadvantaged communities in various localities have formed, or joined,
movements to fight for environmental justice, inclusion or equality. As Agyeman points out, rather than taking a progressive stance that outlines a vision
of socio-ecological utopia, these movements have overwhelmingly taken a reactionary, defensive stance, demonstrating against existing or proposed injustices
(Agyeman and Evans, 2004). This literature has examined the formation and
evolution of movements, their translation of grievances into ‘repertories of
action’, their collective identity politics, and their influence on the targeted
‘mechanisms’ of injustice. It shows how socio-natural relations are produced,
and by whom and for whom, as subjects of intense social struggle and contestation (Swyngedouw and Heynen, 2003). Some difficult questions and issues
need to be raised in this context. For instance, have movements developed
agendas and alternatives that if implemented would simply reproduce or relocate injustices and inequalities? Have they misunderstood or overlooked any
environmental injustices? How inclusive are these movements? Are these movements’ goals co-opted by more powerful bodies and, if so, how and why? Why
have some movements dismantled or failed to achieve their goals?
More general work in urban political ecology and environmental political economy has begun to show the importance of scale, showing how social
movements engage in scalar strategies such as ‘jumping scales’ and discursively
framing their plight as an ‘issue’ on one scale or across multiple scales amidst
the continued reworking of scalar power relations. As noted earlier, a growing
number of studies have suggested an intense interconnectedness of place-based
urban socio-ecological movements and a supposed internationalization of environmental politics [e.g. Carruthers (2008); Pellow (2007); Walker (2009b)].
These analyses offer valuable insights but more research is needed on how
and why such movements alter, expand, or rescale their spatial focus; how and
why their structures, tactics and discourses are replicated by groups in other
places; and how and why they liaise and share resources with other groups.
Documents d’Anàlisi Geogràfica 2014, vol. 60/3 475
Erik Swyngedouw; Maria Kaika
Urban Political Ecology. Great Promises, Deadlock… and New Beginnings?
We also need to understand more about how meanings and values are constructed and contested within these trans-local and trans-national networks.
How, for instance, are one group’s understandings of society-environment
relations projected, evaluated and reworked when they engage with groups
located elsewhere? To what extent have these meanings and values been universalized and, if so, how do communities in particular places ‘ground’ these
universalized meanings and values and with what implications?
Urban socio-ecological imaginaries: the discourses of urban natures
The cultural, technical and political mediations through which the urban environment is (re-)configured cannot be understood without reference to discursive practices and how they intertwine with material processes and outcomes.
Three important and inter-linked claims have been made in recent work on
sustainability, discourse and the post-political condition. First, nature and its
more recent derivatives, such as ‘environment’ or ‘sustainability’, are ‘empty’
and ‘floating’ signifiers (Swyngedouw, 2010). Second, there is no such thing
as a singular ‘Nature’ around which an urban environmental policy or environmentally-sensitive planning and technical intervention can be constructed
and performed. Rather, there are a multitude of natures and a multitude of
existing, possible or practical socio-natural relations and socio-technical mediations. Nature becomes a tapestry, a montage, of meaning and equivalences,
held together with quilting points (or points de capiton) through which certain
meanings of Nature are knitted together, much like the upholstery of a Chesterfield sofa [see Žižek (2008a), Stavrakakis (1997), Swyngedouw (2010)].
Third, the obsession with a singular Nature that requires ‘sustaining’ or, at
least, techno-administrative ‘managing’, is sustained by a particular ‘quilting’ of
Nature that forecloses asking political questions about immediately and truly
possible alternative urban socio-natural arrangements.
In part due to the growing global awareness of ‘the environmental crisis’,
contemporary representations of ‘Nature’ have become more decidedly apocalyptic. The Real of Nature, in the form of a wide variety of real and customarily unsymbolised ecological threats (global warming, new diseases, biodiversity
loss, resource depletion, pollution), has invaded and unsettled our received
understandings of ‘Nature’. This has forced yet another transformation of the
chains of meaning that seek to provide ‘content’ for Nature, while at the same
time exposing the impossibility of fully capturing the Real of Natures (Žižek,
2008b; Swyngedouw, 2013a).
These arguments are structured by the fundamental insight that the
natures we see and work with are necessarily imagined, scripted, and symbolically charged as ‘Nature’. These inscriptions are always inadequate, they
leave something missing and maintain a certain distance from the natures
that exist materially, and which are complex, chaotic, often unpredictable,
radically contingent, historically and geographically variable, risky, patterned
in endlessly complex ways, and ordered along ‘strange’ attractors [see, for
476 Documents d’Anàlisi Geogràfica 2014, vol. 60/3
Urban Political Ecology. Great Promises, Deadlock… and New Beginnings?
Erik Swyngedouw; Maria Kaika
instance, Lewontin and Levins (2007)]. This means, quite simply, that there
is no ‘foundational’ ‘Nature’ out there that needs or requires salvation in
name of either Nature itself or a generic Humanity. There is nothing foundational in ‘Nature’ that needs, demands, or requires sustaining. The debate
and controversies over Nature and what do with it, in contrast, signal rather
our political inability to engage in direct political and social argument and
strategies about re-arranging the socio-ecological co-ordinates of everyday life,
the production of new socio-natural configurations, and the arrangements
of socio-metabolic organisation (what is usually called capitalism) that we
inhabit. The notions of urban sustainability and sustainable technology/deve­
lopment have symptomatically become the hegemonically and consensually
agreed metaphors to signal the ecological quandary we are in (Swyngedouw,
2007). Indeed, one of the key pivotal ‘empty’ signifiers that have emerged to
capture the growing concern for a ‘Nature’ that seemed to veer off-balance
is, of course, ‘sustainability’.
This scripting of Nature permits and sustains a post-political arrangement
sutured by fear and driven by a concern to manage things so that we can hold
on to what we have (Swyngedouw, 2007). This perspective leads Alain Badiou
to insist that ecology has become the new opium for the masses, replacing
religion as the axis around which our fear for social disintegration becomes
articulated (but also from where redemption, if the warnings are heeded, can
be retrieved). Such ecologies of fear ultimately conceal, yet nurture, a conservative or, at least, reactionary discourse/message. While clouded in rhetoric
about the need for radical change in order to stave off immanent catastrophe,
a range of technical, social, managerial, physical and other measures have to be
taken to make sure that things remain the same, that nothing really changes,
and that everyday life (or at least our lives) can go on as before. Is this not the
underlying message of, for example, An Inconvenient Truth or of the report
by the United Nation’s Intergovernmental Panel on Climate Change (IPCC)
on the human consequences of global climate change? Both these narratives,
in their very different ways (popular/populist on the one hand, ‘scientific’ on
the other), urge radical changes in the techno-organisational management
of the socio-natural environment in order to ensure that the world as we know
it stays fundamentally the same (Žižek, 2008b).
There is an urgent need ahead to delve into the complex links between discourse, post-political management and environmental socio-ecological inequa­
lities. It should be asked what visions of ‘Nature’ and what socio-environmental
relations are being promoted; what quilting points are being used and how
they are being stitched together; and who is promoting these visions and why?
Future research must also ask what issues and whose voices are being silenced
in the process and how these discourses are competing with, altering and being
altered by other alternative discourses. In this respect, we also need to consider
more radical discourses, such as those of the environmental political movements
or the various ‘indignados’ that in recent years have been demanding a new
constituent democratic process.
Documents d’Anàlisi Geogràfica 2014, vol. 60/3 477
Erik Swyngedouw; Maria Kaika
Urban Political Ecology. Great Promises, Deadlock… and New Beginnings?
Ultimately, the intellectual challenge posed by the socio-environmental
conditions and shaped by planetary urbanization must be to extend the
intellectual imaginary and the powers of thought and practice to overcome
the contemporary cultural injunction identified by Jameson that “it is easier
to imagine the end of the world than changes in the eco-capitalist order and
its inequities” (Jameson, 2003: 76). This courage of the intellect is required
now more than ever, a courage that takes us beyond the impotent confines
of a sustainability discourse that leaves the existing combined and uneven,
but decidedly urbanised, socio-ecological dynamics fundamentally intact,
and charts new politicized avenues for producing a new common urbanity.
Bibliographical references
Agyeman, J. and Evans, B. (2004). “‘Just Sustainability’: the Emerging Discourse of
Environmental Justice in Britain?”. Geographical Journal, 170, 155-164.
Ali, S. H. and Keil, R. (2011). Networked Disease: Emerging Infections in the Global
City. Oxford: Wiley-Blackwell.
Bakker, K. (2003). An Uncooperative Commodity - Privatizing Water in England and
Wales. Oxford: Oxford University Press.
Béal, V. (2008). “Social Justice and the Sustainable City. Ce que le développement
urbain durable nous dit de la production urbain”. In Le Développement Urbain
Durable Saisi par les Sciences Sociales. TemiS -- University of Saint-Etienne.
Bookchin, M. (1992). Urbanization without Cities: the Rise and Decline of Citizenship.
Montreal: Black Rose Books.
Brechin, G. (2001). Imperial San Francisco: Urban Power, Earthly Ruin. Berkeley:
University of California Press.
Buerk, R. (2006). Breaking Ships: How Supertankers and Cargo Ships are Dismantled
on the Beaches of Bangladesh. New York: Chamberlain Books.
Bulkeley, H. and Betsill, M. (2005). Cities and Climate Change: Urban Sustainability and Global Environmental Governance. London: Routledge.
Caprotti, F. (2014). Eco-urbanism and the Eco-City, or Denying the Right to the
City? Antipode, (forthcoming).
Carruthers, D. V. (2008). “The Globalization of Environmental Justice: Lessons
from the U.S.-Mexico Border”. Society and Natural Resources, 21, 556-568.
Castells, M. (1972). La Question Urbaine. Paris: F. Maspero.
Castree, N. (2008). Neoliberalising Nature: the Logics of Deregulation and Reregulation. Environment and Planning A, 40, 131-152.
Coe, N.; Kelly, P.F. and Yeung, H. (2007). Economic Geography: A Contemporary
Introduction. Oxford: Blackwell.
Cronon, W. (1991). Nature’s Metropolis: Chicago and the Great West. New York:
Norton.
Crutzen, P. J. and Stoermer, E. F. (2000). The ‘Anthropocene’. Global Change
Newsletter, 17-18.
Davis, M. (2002). Dead Cities, and other Tales. New York: New Press / London: I.
B. Tauris.
Desfor, G. and Keil, R. (2004). Nature and the City: Making Environmental Policy
in Toronto and Los Angeles. Tucson: The University of Arizona Press.
478 Documents d’Anàlisi Geogràfica 2014, vol. 60/3
Urban Political Ecology. Great Promises, Deadlock… and New Beginnings?
Erik Swyngedouw; Maria Kaika
Engels, F. (1971). The Condition of the Working Class in England. Oxford: Blackwell.
Foster, J. B. (1999). “Marx’s Theory of Metabolic Rift: Classical Foundations for
Environmental Sociology”. The American Journal of Sociology, 105 (2), 346–405.
Freidberg, S. (2004). French Beans and Food Scares: Culture and Commerce in an
Anxious Age. New York: Oxford University Press.
Gandy, M. (2003). Concrete and Clay: Reworking Nature in New York City. Cambridge, Mass.: MIT Press.
Gandy, M. (2005). “Cyborg Urbanization: Complexity and Monstrosity in the
Contemporary City”. International Journal of Urban and Regional Research, 29,
26-49.
Graham, S. and Marvin, S. (2001). Splintering Urbanism: Networked Infrastructures,
Technological Mobilities and the Urban Condition. London: Routledge.
Guthman, J. (2007). The Polanyan Way: Voluntary Food Labels as Neoliberal Governance. Antipode, 39, 456-478.
Harvey, D. (1973). Social Justice and the City. London: E. Arnold.
Harvey, D. (1996). Justice, Nature, and the Geography of Difference. Oxford Blackwell.
Harvey, D. (2003). The New Imperialism. Oxford: Oxford University Press.
Heynen, N.; Kaika, M. and Swyngedouw, E. (2005). In the Nature of Cities - The
Politics of Urban Metabolism. London: Routledge.
Heynen, N.; McCarthy, J.; Prudham, S. and Robbins, P. (2007). Neoliberal Environments: False Promises and Unnatural Consequences. New York: Routledge.
Hillier, J. (2009). “Assemblages of justice: The ‘Ghost Ships’ of Graythorp”. International Journal of Urban and Regional Research, 33, 640-661.
Himley, M. (2008). “Geographies of Environmental Governance: The Nexus of
Nature and Neoliberalism”. Geography Compass, 2, 433-451.
Hinchcliffe, S. (1999). “Cities and Nature: Intimate Strangers”. In: J. Allen and M.
Pryke (eds.). Unsettling Cities. London: Routledge, 137-180.
I.E.A. (2012). World Energy Outlook 2012. Paris: International Energy Agency.
Jameson, F. (2003). “Future City”. New Left Review, 65-79.
Kaika, M. (2004). “Interrogating the geographies of the familiar: domesticating nature
and constructing the autonomy of the modern home”. International Journal of
Urban and Regional Research, 28, 265-286.
Kaika, M. (2005). City of Flows. London: Routledge.
Kaika, M. and Swyngedouw, E. (2010). “The Urbanization of Nature: Great Promises, Impasse, and New Beginnings”. In: G. Bridge and S. Watson (eds.). The New
Blackwell Companion to the City. Oxford: Wiley/Blackwell.
Keil, R. (2003). “Urban political ecology”. Urban Geography, 24, 723-738.
Keil, R. (2005). “Progress report - Urban political ecology”. Urban Geography, 26,
640-651.
Klinenberg, E. (2002). Heat Wave: A Social Autopsy of Disaster in Chicago (Illinois).
Chicago: University of Chicago Press.
Krueger, R. and Gibbs, D. (2007). The Sustainable Development Paradox. New York:
Guilford.
Lefebvre, H. (1974). La Production de l’Espace. Paris: Anthropos.
Lewontin, R. and Levins, R. (2007). Biology under the Influence - Dialectical Essays
on Ecology, Agriculture, and Health. New York, NY: Monthly Review Press.
Loftus, A. (2012). Everyday Environmentalism: Creating an Urban Political Ecology.
Minneapolis: University of Minnesota Press.
Documents d’Anàlisi Geogràfica 2014, vol. 60/3 479
Erik Swyngedouw; Maria Kaika
Urban Political Ecology. Great Promises, Deadlock… and New Beginnings?
March, H. and Sauri, D. (2013). “The Unintended Consequences of Ecological
Modernization: Debt-induced Reconfiguration of the Water Cycle in Barcelona”.
Environment and Planning A, 45, 2064-2083.
Masjuan, E.; March, H.; Domene, E. and Sauri, D. (2008). “Conflicts and Struggles over Urban Water Cycles: The case of Barcelona 1880-2004”. Tijdschrift Voor
Economische En Sociale Geografie, 99, 426-439.
McHarg, I. L. (1969). Design with Nature. Garden City. New York: Natural History
Press.
Meadows, D. H.; Meadows, G.; Randers, J. and Behrens, W. W. I. (1972). The
Limits to Growth. New York: Universe Books.
Njeru, J. (2006). “The urban political ecology of plastic bag waste problem in Nairobi, Kenya”. Geoforum, 37, 1046-1058.
Peck, J. (2010). Constructions of Neoliberal Reason. Oxford: Oxford University Press.
Pellow, D. (2007). Resisting Global Toxics: Transnational Movements for Environmental Justice. Cambridge, Mass.: MIT Press.
Robbin, P. (2007). Lawn People: How Grasses, Weeds, and Chemicals Make Us Who
We Are. Philadelphia, PA: Temple University Press.
Schlosberg, D. (2007). Defining Environmental Justice - Theories, Movements and
Nature. Oxford: Oxford University Press.
Stavrakakis, Y. (1997). “Green Fantasy and the Real of Nature: Elements of a Lacanian Critique of Green Ideological Discourse”. Journal for the Psychoanalysis of
Culture & Society, 2, 123-132.
Swyngedouw, E. (1996). “The City as a Hybrid -- On Nature, Society and Cyborg
Urbanisation”. Capitalism, Nature, Socialism, 7 (1), 65-80.
Swyngedouw, E. (2004). Social Power and the Urbanization of Water: Flows of Power.
Oxford: University Press.
Swyngedouw, E. (2005). “Governance Innovation and the Citizen: The Janus Face
of Governance-beyond-the-state”. Urban Studies, 42, 1-16.
Swyngedouw, E. (2006). “Circulations and Metabolisms: (Hybrid) Natures and
(Cyborg) Cities”. Science as Culture, 15, 105-121.
Swyngedouw, E. (2007). “Impossible/Undesirable Sustainability and the Post-Political Condition”. In: J. R. Krueger and D. Gibbs (eds.). The Sustainable Development
Paradox. New York: Guilford, 13-40.
Swyngedouw, E. (2009a). “The Antinomies of the Post-Political City. In Search of a
Democratic Politics of Environmental Production”. International Journal of Urban
and Regional Research, 33, 601-620.
Swyngedouw, E. (2009b). “Civil Society, Governmentality and the Contradictions
of Governance-Beyond-the-State”. In: J. Hillier; F. Moulaert and S. Vicari (eds.).
Social Innovation and Territorial Development. Aldershot: Ashgate, 63-78.
Swyngedouw, E. (2010). “Trouble with Nature – Ecology as the New Opium for
the People”. In J. Hillier and P. Healey (eds.). Conceptual Challenges for Planning
Theory. Farnham: Aldershot, 299-320.
Swyngedouw, E. (2013a). “Apocalypse Now! Fear and Doomsday Pleasures”. Capitalism, Nature, Socialism, 24, 9-18.
Swyngedouw, E. (2013b). “The Non-Political Politics of Climate Change”. ACME
– An International E-Journal for Critical Geographies, 12, 1-8.
Swyngedouw, E. (2014). “Anthropocenic Politicization: From the Politics of the Environment to Politicizing Environments”. In: J. Hedrén and K. Bradley (eds.). Green
Utopianism: Politics, Practices and Perspectives (forthcoming). London: Routledge.
480 Documents d’Anàlisi Geogràfica 2014, vol. 60/3
Urban Political Ecology. Great Promises, Deadlock… and New Beginnings?
Erik Swyngedouw; Maria Kaika
Swyngedouw, E. and Heynen, N. (2003). “Urban Political Ecology, Justice and the
Politics of Scale”. Antipode, 34 (4), 898-918.
Walker, G. (2009a). “Beyond Distribution and Proximity: Exploring the Multiple
Spatialities of Environmental Justice”. Antipode, 41, 614-636.
Walker, G. (2009b). “Globalizing Environmental Justice: The Geography and Politics of Frame Contextualization and Evolution”. Global Social Policy, 9.
Walker, G. (2012). Environmental Justice: Concepts, Evidence and Politics. New York:
Routledge.
Whitehead, M. (2003). “‘In the Shadow of Hierarchy’: Meta-Governance, Policy
Reform and Urban Regeneration in the West Midlands”. Area, 35, 6-14.
Williams, C. E. (2011). Combined and Uneven Apocalypse. Washington, D.C.: Zero
Books.
Wolch, J.; Pincetl, S. and Pulido, L. (2002). “Urban Nature and the Nature of
Urbanism”. In: M. Dear (ed.). From Chicago to L.A. - Making Sense of Urban
Theory. London: Sage, 367-402.
Žižek, S. (2008a). In Defense of Lost Causes. London: Verso.
Žižek, S. (2008b). “Nature and its Discontents”. SubStance, 37, 37-72.
Documents d’Anàlisi Geogràfica 2014, vol. 60/3 481
Documents d’Anàlisi Geogràfica 2014, vol. 60/3 483-504
Jardines y urbanizaciones, nuevas naturalezas urbanas
en el litoral de la provincia de Alicante*
Álvaro Francisco Morote Seguido
María Hernández Hernández
Universidad de Alicante. Instituto Interuniversitario de Geografía
[email protected]
[email protected]
Recepción: diciembre de 2013
Aceptación: febrero de 2014
Resumen
La última expansión residencial acaecida en el litoral mediterráneo ha provocado importantes repercusiones territoriales. El objetivo de esta investigación es poner de manifiesto una
de ellas: la proliferación de nuevas tipologías urbanas y la presencia de áreas ajardinadas.
Identificar los factores que han posibilitado la génesis de esas nuevas tipologías urbanas
que predominan en el litoral de Alicante y conocer los rasgos que definen a uno de esos
elementos (los jardines) constituyen los objetivos de esta publicación. Metodológicamente,
se adopta un enfoque integrado por el cual se combinan metodologías cuantitativas (análisis
de bases de datos) y cualitativas (entrevistas). La presencia de un importante colectivo de
población procedente del centro y norte de Europa unido a rasgos climáticos y el precio del
agua justifican la tipología de jardín predominante, el denominado jardín mediterráneo.
Palabras clave: tipologías urbanas residenciales; litoral de Alicante; jardines; expansión
residencial.
*
Este artículo es resultado de la concesión de una beca predoctoral de Formación de Profesorado Universitario del Programa Nacional de Investigación Científica, Desarrollo e Innovación
Tecnológica (FPU) y se inserta en el Proyecto de investigación Urbanización y metabolismo
hídrico en el litoral de Alicante: análisis de tendencias para el periodo 2000-2010 (CSO201236997-CO2-02), financiado por el Ministerio de Economía y Competitividad.
http://dx.doi.org/10.5565/rev/dag.122
ISSN 0212-1573 (imprès), ISSN 2014-4512 (en línia)
Álvaro Francisco Morote Seguido;
María Hernández Hernández
Jardines y urbanizaciones,
nuevas naturalezas urbanas en el litoral de la provincia de Alicante
Resum. Jardins i urbanitzacions, noves natures urbanes al litoral de la província d’Alacant
L’última expansió residencial esdevinguda al litoral mediterrani ha provocat importants
repercussions territorials. L’objectiu d’aquesta investigació és posar-ne de manifest una: la
proliferació de noves tipologies urbanes i la presència d’àrees enjardinades. Identificar els
factors que han possibilitat la gènesi d’aquestes noves tipologies urbanes que predominen
al litoral d’Alacant i conèixer els trets que defineixen un d’aquests elements (els jardins)
constitueixen els objectius d’aquesta publicació. Metodològicament, s’adopta un enfocament integrat pel qual es combinen metodologies quantitatives (anàlisi de bases de dades)
i qualitatives (enquestes). La presència d’un important col·lectiu de població procedent del
centre i nord d’Europa unit a trets climàtics i el preu de l’aigua justifiquen la tipologia de
jardí predominant, el denominat jardí mediterrani.
Paraules clau: tipologies urbanes residencials; litoral d’Alacant; jardins; expansió residencial.
Résumé. Jardins et lotissements, une nouvelle nature urbaine sur le littoral de la province
d’Alicante
La dernière expansion résidentielle qui a eu lieu sur le littoral méditerranéen a entraîné des
répercussions territoriales importantes, parmi lesquelles la prolifération de nouvelles typologies urbaines et la présence de zones aménagées en espaces verts. Le but de cette recherche
est d’identifier les facteurs qui ont rendu possible la genèse de ces typologies urbaines
prédominant sur le littoral d’Alicante, ainsi que de connaître les traits qui définissent les
jardins. Ainsi, la typologie prédominante, le fameux “jardin méditerranéen”, se justifie par
les conditions climatiques, le prix de l’eau et la présence d’une importante communauté de
population provenant du centre et du nord de l’Europe. Au niveau méthodologique, nous
adoptons une approche intégrée combinant une méthode quantitative (analyse de bases de
données) et qualitative (enquêtes).
Mots-clé: typologies résidentielles; littoral d’Alicante; jardin; boom immobilier.
Abstract. Gardens and housing developments, new urban natures on the coast of the province
of Alicante
The urban sprawl that has taken place on the Spanish Mediterranean coast during the
last decade has led to significant territorial impacts. The objective of this research is to
highlight one of these; the proliferation of new urban typologies and recreational areas
such as gardens. This publication aims to identify factors that have enabled the genesis of
these new urban typologies predominant on the coast of Alicante and to determine the
traits defining one of these elements (the gardens). From a methodological viewpoint,
an integrated approach combining quantitative (data analysis) and qualitative (surveys)
methodologies is used. The presence of a large group of people from Central and Northern Europe coupled with climatic features and the price of water justified the typology of
gardens predominantly, what is known as the Mediterranean garden.
Keywords: urban typologies; coast of Alicante; gardens; real estate boom; urban sprawl.
484 Documents d’Anàlisi Geogràfica 2014, vol. 60/3
Jardines y urbanizaciones, nuevas naturalezas urbanas en el litoral de la provincia de Alicante
Álvaro Francisco Morote Seguido;
María Hernández Hernández
Sumario
Introducción
Objetivos y metodología
Expansión de los usos urbanos
residenciales: ritmos de implantación y
tipologías predominantes
Proliferación de espacios exteriores
(jardines y piscinas) vinculados con
la difusión de tipologías urbanas
residenciales de baja densidad
Conclusiones
Referencias bibliográficas
Introducción
La expansión residencial acaecida en el litoral mediterráneo español desde finales de los años noventa del siglo xx hasta el inicio de la crisis de la construcción
en 2008 ha generado notables repercusiones territoriales que se insertan, en
gran medida, en las dinámicas de cambio que han caracterizado toda la costa
mediterránea española (Hernández, 2013). Estas dinámicas se relacionan con
el desarrollo de las actividades turísticas que se vienen difundiendo en el litoral
de Alicante desde las décadas de los años sesenta y setenta del pasado siglo.
Estas se vieron favorecidas por la benignidad del clima, el mar y la proximidad
a los centros emisores europeos, sumado a factores internos relacionados con el
contexto aperturista de la España del momento, que llevaron a incluir el sector
turístico dentro de las actuaciones de la política económica con el objetivo de
obtener el máximo crecimiento para el país (Navalón, 1999). El crecimiento
inmobiliario vinculado con el turismo se ha beneficiado de la existencia de una
política flexible en materia de ordenación del territorio que ha favorecido la
presencia de abundante suelo urbanizable, buenas comunicaciones, generalmente a partir de la apertura del aeropuerto del Altet en 1967 (Torres, 1997)
y una tradición turística que se remonta al turismo de balnearios en la costa
alicantina ya desde el siglo xix (Vera, 1987).
La fuerte expansión de las funciones residenciales en el litoral mediterráneo
ha ido asociada a la adquisición de viviendas por población procedente de
otras regiones españolas; pero, sobre todo, por una fuerte demanda por parte
de inmigrantes europeos por motivos residenciales (Morote, 2013). Según
el Censo de Población de 2001, el porcentaje de población extranjera ascendía al 4,5% del total nacional y se elevaba al 12,1% en 2011 (INE, 2012).
Una mención especial requiere la población procedente del centro y norte de
Europa. Junto a la accesibilidad, la tranquilidad, el atractivo paisajístico o el
precio del suelo, los adquirientes extranjeros europeos valoran especialmente
un régimen térmico templado de filiación mediterránea, que resulta mucho
más confortable que el existente en sus países de origen. En las provincias
ribereñas del Mediterráneo, este colectivo se sitúa, salvo alguna excepción, en
porcentajes superiores al 15% del total poblacional. El análisis en la escala local
refleja la intensidad de la llegada de población europea en la última década.
Resultan llamativos municipios como Rojales, San Fulgencio o San Miguel
Documents d’Anàlisi Geogràfica 2014, vol. 60/3 485
Álvaro Francisco Morote Seguido;
María Hernández Hernández
Jardines y urbanizaciones,
nuevas naturalezas urbanas en el litoral de la provincia de Alicante
de Salinas (sur del litoral de la provincia de Alicante), en los que el porcentaje
de extranjeros ha pasado del 35% al 70% del total poblacional entre 2001 y
2011, y además ocupan los primeros puestos de la clasificación de municipios
españoles con mayor número de extranjeros.
La expansión residencial ha ido acompañada de una intensificación en el
cambio de modelo urbano iniciado a mediados de la década de los años ochenta del pasado siglo. Frente al modelo concentrado y en altura, caracterizado por
construcciones en bloque (apartamentos), la expansión residencial se ha basado
en la difusión de nuevos modelos urbanos residenciales de media y baja densidad, basados en la proliferación de casas adosadas y viviendas unifamiliares
en zonas periurbanas, cuando no en entornos no urbanos hasta entonces. Esta
expansión, junto con el incremento de los modelos urbanos más extensivos, ha
significado un aumento significativo de áreas verdes. Este se vincula a un doble
proceso. Por un lado, la adecuación y ajardinamiento de los nuevos espacios
urbanizados, generalmente viales de acceso y calles, tanto por entes públicos
(ayuntamientos) como privados (promotoras urbanas). Por otro, la existencia
de zonas verdes comunes en el caso de urbanizaciones o de jardines privados
en el caso de chalés unifamiliares. Igualmente ha ido asociado a la proliferación
de otro elemento, como son las piscinas, asociadas a espacios vinculados con
el ocio y las relaciones sociales.
Objetivos y metodología
En el sur de Europa, la difusión de tipologías urbanas residenciales extensivas
se ha considerado un rasgo definitorio del reciente proceso de expansión en
esta zona (EEA, 2006). Las investigaciones llevadas a cabo sobre estos procesos
muestran que la expansión residencial de baja densidad (Clayton, 2007) tiende
a producir mayores impactos ambientales que las formas urbanas de alta densidad (Breheny, 1992). A pesar del significativo incremento de estos espacios, en
España, a diferencia del mundo anglosajón, donde son numerosos los trabajos
en torno a los jardines y sistemas de riego (Kiefer y Dzigieleski, 1991; Costello,
et al., 2000; Loh y Coghlan, 2003), son escasos los estudios empíricos sobre
el consumo de agua por parte de los jardines privados y su incidencia en los
consumos totales de los hogares (Burés, 1991; Domene y Saurí, 2003; García,
2012; Parés et al., 2013; Padullés et al., 2014).
Los objetivos de esta investigación, en la que se analizan las relaciones que
se establecen entre expansión residencial y los cambios en el modelo urbano
residencial, son:
— Poner de manifiesto el proceso de intensa urbanización acaecido en el litoral
de Alicante, con particular atención a sus ritmos de implantación.
— Identificar los cambios registrados en el modelo residencial y, más concretamente, la difusión de modelos de baja y media densidad.
— Relacionar la expansión de modelos de media y baja densidad con la generalización de espacios ajardinados.
486 Documents d’Anàlisi Geogràfica 2014, vol. 60/3
Jardines y urbanizaciones, nuevas naturalezas urbanas en el litoral de la provincia de Alicante
Álvaro Francisco Morote Seguido;
María Hernández Hernández
— Analizar las correlaciones que se establecen entre variables como la tipología
de jardín, las dimensiones y especies dominantes y los factores que determinan su elección.
Metodológicamente, se adopta un enfoque integrado por el cual se combinan técnicas cuantitativas y cualitativas. Por lo que se refiere a las primeras,
estas se centran en un aspecto básico, como es la evolución de la superficie
urbana residencial a partir de la restitución fotogramétrica de fotografía aérea
e imágenes de satélite correspondientes a 1956, 1978 y 2013. La consulta y el
manejo de estas fuentes documentales permiten establecer las características de
la expansión residencial (intensidad del proceso, áreas con mayor o menor afectación, superficie urbanizada, tipologías de edificación, etc.), y sus consecuencias
demográficas (incremento de la población, especialmente la extranjera). Atendiendo a los ritmos de implantación y a las tipologías urbanas dominantes, en
el análisis de la evolución de la superficie urbana residencial se ha diferenciado
entre el litoral norte y el litoral sur de la provincia. No son objeto de estudio los
municipios de Alicante y Elche, cuya dinámica urbanística responde, mayoritariamente, a procesos de difusión desde el centro hacia la periferia en núcleos
urbanos consolidados y no a dinámicas turístico-residenciales.
La metodología cualitativa se ha basado en la realización de 122 entrevistas que se llevaron a cabo en urbanizaciones de nueve municipios litorales y
prelitorales de Alicante: Calpe, Altea, Polop, La Nucía, Alfaz del Pi (litoral
norte), San Fulgencio, Rojales, Torrevieja y San Miguel de Salinas (litoral sur)
(figura 1). Con ella, se pretende profundizar en el conocimiento de los factores (climáticos, sociológicos, culturales, económicos, etc.) que inciden en
la elección de la tipología urbana y de los elementos externos de las viviendas
(tamaño, tipología, especies dominantes, etc.). Para alcanzar tales objetivos, la
entrevista se articuló en seis apartados (aspectos generales, características de
la vivienda, características del exterior de la vivienda, características del jardín,
variables de comportamiento y consumo de agua). A través de estos apartados,
se integran cuestiones referentes a sus propietarios (edad, procedencia, nivel
educativo), principales características de las viviendas (tipología, régimen de
propiedad, tipo de ocupación, año de construcción, superficie total), particularidades de los elementos externos (tipo y profundidad de la piscina, cambios
introducidos en el exterior de la vivienda), características del jardín (tipología,
especies dominantes, sistemas de riego utilizados), variables de comportamiento
relativas a la elección de plantas y sistemas de ahorro de agua y, por último,
el consumo de agua y el nivel de renta de la unidad familiar. El nivel de respuesta y su fiabilidad fueron elevados en cinco de los seis apartados en los
que se estructuró la entrevista. Las respuestas al apartado 6 (consumo de agua
e ingresos medios mensuales de la familia), en cambio, fueron poco representativas. Esta escasa significación se debió en gran medida a dos procesos.
O bien directamente no respondían aduciendo que desconocían el dato concreto e incluso aproximado (pregunta en la que se les demandaba el consumo de
agua de red pública de su vivienda) en el último año, o lo hacían con evasivas,
Documents d’Anàlisi Geogràfica 2014, vol. 60/3 487
Álvaro Francisco Morote Seguido;
María Hernández Hernández
Jardines y urbanizaciones,
nuevas naturalezas urbanas en el litoral de la provincia de Alicante
Calpe
Altea
Polop
La Nucía
L’Alfàs del Pi
San Fulgencio
Rojales
Torrevieja
San Miguel de Salinas
10
0
10
20
Kilómetros
Figura 1. Municipios del litoral de Alicante donde se han realizado las entrevistas.
Fuente: elaboración propia.
o la respuesta resultaba poco creíble a la vista del tipo de jardín o de vivienda
(en el caso de la pregunta en que se les solicitaba los ingresos netos mensuales
totales de la familia). Por ello, se desestimaron las respuestas obtenidas a través
de esta entrevista y, en el caso concreto del nivel de renta, se recurrió a otras
fuentes, en este caso indirectas. Concretamente, las estadísticas que diferentes
organismos proporcionan sobre este ítem y seleccionando siempre la escala de
detalle disponible más próxima al ámbito de estudio.
La implementación de esta entrevista, diseñada por miembros del grupo
de investigación Medio Ambiente y Tecnologías de la Información Geográfica de la Universidad de Gerona (García, 2012) en varias áreas del litoral
mediterráneo español (Gerona, Barcelona y Alicante), tenía como finalidad
poner de manifiesto similitudes o diferencias en el proceso de difusión de los
espacios ajardinados.
Expansión de los usos urbanos residenciales: ritmos de implantación
y tipologías predominantes
El incremento de la superficie urbana residencial es evidente al comparar el
mapa de las superficies ocupadas por los usos urbanos residenciales correspondientes a 1978 y 2013 (figura 2). Un análisis más pormenorizado pone
488 Documents d’Anàlisi Geogràfica 2014, vol. 60/3
Jardines y urbanizaciones, nuevas naturalezas urbanas en el litoral de la provincia de Alicante
Álvaro Francisco Morote Seguido;
María Hernández Hernández
de manifiesto diferencias significativas desde el punto de vista del ritmo de
implantación y de las tipologías urbanas. Aquel se inicia de manera más temprana en el litoral norte. En las comarcas de la Marina Alta y Baja, el uso turístico residencial se desarrolla a partir de las décadas de los sesenta y setenta con
la llegada de población procedente del centro y norte de Europa (Vera, 1987).
Factores como el desarrollo turístico de Benidorm, la mejora de la accesibilidad
(con la inauguración del aeropuerto de Alicante-Elche y la construcción de la
autopista AP-7), una mayor calidad paisajística (colinas y espacios forestales
intercalados entre áreas cultivadas), la fragmentación parcelaria y una reducida
rentabilidad agraria que favorecía la venta de parcelas agrarias y su adquisición
por particulares, entre otros, explican el inicio y posterior expansión de esta
actividad. En el litoral sur la superficie ocupada por las urbanizaciones, si
exceptuamos un sector del litoral de Orihuela, Santa Pola y el municipio de
Torrevieja (Torres, 1997), se ha difundido a partir de 1990. Esta implantación
más tardía, sin embargo, se ha caracterizado por unos elevadísimos índices en
la construcción de viviendas, que situaron a algunos de estos municipios en los
primeros puestos de la clasificación de viviendas visadas en el ámbito estatal en
la década de los noventa del siglo xx. Otros rasgos definidores son: su implantación en municipios prelitorales de base eminentemente agrícola hasta los años
noventa; iniciativas planificadas basadas en la transformación de grandes lotes
de tierras de secano o sectores de monte bajo, generalmente coincidiendo con
pequeños resaltes del relieve que proporcionan mayor calidad paisajística y que
dan lugar a la configuración de urbanizaciones de dimensiones notables, si se
comparan con el núcleo urbano tradicional, y separadas físicamente de él; y una
intensa llegada de población extranjera a unos municipios hasta el momento
estancados o regresivos desde el punto de vista demográfico. En la actualidad,
el litoral y prelitoral norte y sur se caracterizan por presentar un elevado índice
de compactación por los usos urbanos residenciales. Este crecimiento ha sido
especialmente llamativo en la costa sur, ya que este sector prácticamente se
ha ocupado en tan solo diez-quince años, coincidiendo con el último boom
inmobiliario (figura 2).
Significativos resultan también los contrastes desde el punto de vista de las
tipologías urbanas residenciales dominantes. La expansión residencial ha ido
acompañada de una intensificación en el cambio de modelo urbano iniciado
a mediados de la década de los ochenta. Frente al modelo concentrado y en
altura caracterizado por construcciones en bloque, la expansión residencial se
ha basado mayoritariamente en la difusión de nuevos modelos urbanos residenciales de baja densidad (casas unifamiliares con piscina y jardín), frente a los de
media densidad (casas adosadas) y a las edificaciones en altura (apartamentos),
integrados ambos, mayoritariamente, en urbanizaciones privadas con jardín y
piscina. La tipología de «baja densidad» ha visto multiplicada por 4,5 veces
la superficie que ocupaba entre 1978 y 2013. Incrementos notables registran,
asimismo, los apartamentos y casas adosadas, cuya superficie ha aumentado 3,5
y 3,2 veces respectivamente, si bien su entidad superficial es significativamente
inferior (tabla 1). Estas ampliaciones de suelo urbano residencial se realizan, en
Documents d’Anàlisi Geogràfica 2014, vol. 60/3 489
Álvaro Francisco Morote Seguido;
María Hernández Hernández
Jardines y urbanizaciones,
nuevas naturalezas urbanas en el litoral de la provincia de Alicante
2013
1978
10
0
10 20 30
Kilómetros
Superficie urbana residencial
(apartamentos, casas adosadas y chalés)
Núcleo urbano
No residencial
Figura 2. Evolución de la superficie urbana residencial del litoral y prelitoral de la provincia
de Alicante (1978-2013).
Fuente: fotografía aérea de 1978 e imagen de satélite de 2013 (elaboración propia).
Tabla 1. Evolución de los usos del suelo (m2) según tipologías urbanas residenciales del litoral
de la provincia de Alicante (1978-2013)
Litoral norte
Litoral sur
1978
2013
Total
1978
2013
1978
Núcleo urbano
6.644.122
11.604.015
2013
Apartamentos con
jardín y/o piscina
Casas adosadas
2.401.005
8.575.289
562.639
2.754.648
2.963.644 11.329.937
547.814
9.304.066
371.622 20.571.661
919.436 29.875.727
7.739.501 13.681.448 14.383.623 25.285.463
Urbanización de baja 25.479.214 96.371.985 3.649.000 31.164.695 29.128.214 127.536.680
de densidad (chalés)
Suelo urbano
1.364.985 13.469.742 1.144.249 14.468.277 2.509.234 27.938.019
no residencial
Total
36.437.140 139.325.097 13.467.011 82.640.729 49.904.151 221.965.826
No se incluye los municipios de Elche y Alicante.
Fuente: restitución fotogramétrica del vuelo de 1978 e imagen de satélite de 2013 (elaboración propia).
gran medida, al margen de los núcleos urbanos tradicionales. Estos registran
incrementos poco relevantes y reducen notablemente su peso porcentual sobre
el total de las superficies urbanizadas.
La dinámica general enmascara diferencias significativas entre los dos sectores analizados desde el punto de vista de la implantación de los usos urbanos
residenciales. En el sector de la costa norte, la superficie ocupada por la urba490 Documents d’Anàlisi Geogràfica 2014, vol. 60/3
Jardines y urbanizaciones, nuevas naturalezas urbanas en el litoral de la provincia de Alicante
Litoral norte
9,65%
Álvaro Francisco Morote Seguido;
María Hernández Hernández
Litoral sur
8,31%
6,14%
16,56%
17,51%
6,87%
3,33%
24,89%
37,71%
69,03%
Núcleo urbano
Casas adosadas
Apartamentos con jardín
y/o piscina
Urbanización de baja densidad
Suelo urbano no residencial
Figura 3. Porcentaje de suelo urbanizado según la tipología urbana residencial (2013).
Fuente: restitución fotogramétrica del vuelo de 1978 e imagen de satélite de 2013 (elaboración propia).
nización de baja densidad ya era mayoritaria en 1978, cuando ocupaba 25,4
millones de metros cuadrados, el 69,92% del total de las superficies construidas. Este porcentaje se mantiene en 2013 (69,03%) a pesar del notable incremento de superficies, que asciende a más de 96 millones de metros cuadrados.
En 2013, las otras dos tipologías (apartamentos con jardín y/o piscina y casas
adosadas) reúnen una superficie similar (8,5 millones de metros cuadrados
los primeros frente a 9,3 las segundas). Sin embargo, la situación en 1978 era
contrastada. Los apartamentos multiplicaban por cuatro la superficie de casas
adosadas. El incremento de estas últimas es porcentualmente, a pesar de su
escasa entidad (6,67%), el más relevante. Es una tipología minoritaria en el
litoral norte, pero con una marcada implantación territorial. En relación con
los apartamentos, en la ciudad de Benidorm es donde se alberga casi la mitad
de toda la superficie de los apartamentos con jardín y/o piscina del litoral norte
(3.527.244 m2). En el litoral sur, la urbanización de baja densidad es también
la tipología mayoritaria, si bien su porcentaje (37,71%) no presenta un claro
predominio como en el sector norte. Sin embargo, la tipología de casas adosadas es la que ha registrado los mayores incrementos de superficie tanto en
términos absolutos como relativos. Los 371.622 m2 han ascendido a más de 20
millones, y se ha pasado del 10,7% al 28,89% entre 1978 y 2013. Constituyen
Documents d’Anàlisi Geogràfica 2014, vol. 60/3 491
Álvaro Francisco Morote Seguido;
María Hernández Hernández
Jardines y urbanizaciones,
nuevas naturalezas urbanas en el litoral de la provincia de Alicante
Figura 4. Urbanizaciones de chalés en la costa de Jávea (litoral norte).
Fuente: http://maps.google.es/maps.
en la actualidad uno de los elementos que caracterizan la expansión urbana
residencial en este sector meridional.
El análisis de la distribución espacial de estas tipologías se caracteriza, al igual
que el proceso de implantación, por un evidente contraste entre el litoral norte
y el litoral sur de la provincia (figura 3). En el primero, el modelo mayoritario
es el caracterizado por urbanizaciones, planificadas y no planificadas, de chalés
con jardín y piscina particulares, que ocupan dilatados espacios (figura 4). En
el litoral sur, el modelo residencial que se ha impuesto ha sido más intensivo y
en él predomina la urbanización planificada de casas adosadas, en ocasiones en
medio de ámbitos rurales, en la que las parcelas son de menores dimensiones
(inferiores a los 150 m2) y con jardines y, sobre todo, piscinas comunitarias
(figura 5).
El análisis de la figura 3 evidencia que el porcentaje de la superficie de casas
adosadas en el litoral sur no supera la urbanización de baja densidad, pero hay
492 Documents d’Anàlisi Geogràfica 2014, vol. 60/3
Jardines y urbanizaciones, nuevas naturalezas urbanas en el litoral de la provincia de Alicante
Álvaro Francisco Morote Seguido;
María Hernández Hernández
Figura 5. Urbanizaciones de casas adosadas en la costa de Orihuela (litoral sur).
Fuente: http://maps.google.es/maps.
Figura 6. Diferencias de las parcelas de chalés entre el litoral norte y el litoral sur. Chalé en
Altea, litoral norte (izquierda) y chalés en Torrevieja, litoral sur (derecha).
Fuente: http://maps.google.es/maps.
que destacar que esta última tipología presenta unas características diferentes
a las que podemos encontrar en las urbanizaciones de chalés de la costa norte.
En el sur, la mayoría (el 53,25%) se caracterizan por presentar unas parcelas
de reducidas dimensiones (250 m2 o menos) que se asemejan al modelo de las
casas adosadas, frente a los 940 m2 de las parcelas de chalés del litoral norte.
Estas diferencias se remontan al inicio del proceso de difusión de los usos
Documents d’Anàlisi Geogràfica 2014, vol. 60/3 493
Álvaro Francisco Morote Seguido;
María Hernández Hernández
Jardines y urbanizaciones,
nuevas naturalezas urbanas en el litoral de la provincia de Alicante
turísticos residenciales. Tendencia que se ha acentuado en la última década,
vinculada en gran medida a factores asociados a la diferente capacidad de renta
de sus propietarios (viviendas más baratas que en la costa norte) y por la forma de
implantación en el territorio, donde las promotoras urbanísticas buscan la
rentabilidad a corto plazo basada en la construcción de un mayor número de
viviendas en unos programas de actuación urbanística de gran entidad superficial y repitiendo el tipo de vivienda (figura 6).
Proliferación de espacios exteriores (jardines y piscinas) vinculados
con la difusión de tipologías urbanas residenciales de baja densidad
El análisis de los usos del suelo y el tratamiento estadístico de las entrevistas
evidencia la importancia que los elementos externos adquieren en la expansión residencial. Profundizar en el conocimiento de los factores (sociológicos, culturales, económicos, etc.) que inciden en la elección de tipologías
de media y baja densidad y de los rasgos que caracterizan a los jardines
(dimensiones en relación con el total de la parcela), su tipología y niveles
de complejidad de las formaciones vegetales, las plantas dominantes (crasas,
arbustos, césped, flores, etc.) permite poner de manifiesto los consumos
derivados de este elemento externo de las vivienda, pero también reflexionar
acerca de los factores que explican su elección por los propietarios de las
viviendas (Clayton, 2007).
Para lograr tales objetivos las entrevistas se organizaron en seis apartados.
En el primero, denominado aspectos generales, se consideran cuestiones relativas a los habitantes de las urbanizaciones del litoral alicantino (nacionalidad, edad, nivel educativo, etc.). En el segundo, materias relacionadas con
las viviendas (antigüedad, tipo de propiedad y de ocupación). En el tercero,
elementos relacionados con las parcelas (tamaño medio y características de su
distribución) y las características del exterior de la vivienda, concretamente
las características de las piscinas (presencia y tipología) y los posibles cambios
realizados en el exterior de la vivienda y las motivaciones de estos. En el cuarto,
cuestiones relacionadas con elementos externos de las viviendas; concretamente el jardín (dimensión media, diferentes niveles, tipos de plantas existentes,
densidad y sistemas de riego). En el quinto epígrafe se analizan variables de
comportamiento referentes al jardín (por ejemplo, satisfacción que proporciona
tener un jardín), elección de plantas o ahorro agua.
Las motivaciones para escoger un determinado tipo de jardín u otro son
el resultado de las respuestas que los entrevistados dieron a las preguntas del
tercer apartado, donde se les preguntaba sobre los cambios que habían introducido en su jardín y los motivos del cambio, o a las preguntas contenidas en
el quinto apartado, «variables de comportamiento». Se les preguntaba acerca
de la satisfacción que les producía disponer de un jardín, la trascendencia que
concedían a la vegetación exuberante, las motivaciones a la hora de elegir las
plantas del jardín y su relación con el hecho de que no tengan que regarse
mucho, etc.
494 Documents d’Anàlisi Geogràfica 2014, vol. 60/3
Jardines y urbanizaciones, nuevas naturalezas urbanas en el litoral de la provincia de Alicante
Álvaro Francisco Morote Seguido;
María Hernández Hernández
Aspectos generales
El tratamiento estadístico de las entrevistas pone de manifiesto la elevada presencia de población extranjera (75% del total de la muestra) procedente del
centro y norte de Europa, con predominio del colectivo de ingleses y alemanes
(40% y 12%, respectivamente). Resulta significativo, asimismo, el análisis de
la edad de los residentes. El 65% de la población tiene 60 años o más, pero
estos datos son más llamativos si se tiene en cuenta la nacionalidad. En este
sentido, la mayor parte de los extranjeros superan los 60 años (el 74% de los
ingleses o el 77% de los alemanes), mientras que la única nacionalidad con
porcentajes significativos en la cohorte de menos de 60 años es la española,
ya que el 61% de estos tiene entre 25 y 59 años. Corroboran estas cifras los
datos ofrecidos por el Registro de la Seguridad Social sobre el número de trabajadores afiliados en Torrevieja (ejemplo de modelo de turismo residencial),
que se situaba en el 17,32% de su población total frente al 36,5% en la ciudad
de Benidorm (Seguridad Social, 2013). Ambos datos (edad y nacionalidad)
reflejan la estrecha relación existente entre estos espacios urbanizados implantados al margen de los núcleos urbanos tradicionales y la llegada de población
extranjera, jubilada o prejubilada. Uno de los factores explicativos de la fuerte
expansión de las funciones residenciales en el litoral mediterráneo ha sido la
adquisición de viviendas por población de inmigrantes europeos. El análisis de
la variable «número de habitantes por hogar» ratifica las afirmaciones anteriores. En el 59% de los hogares de los entrevistados residen dos personas, es decir,
la mayoría de las viviendas están ocupadas por parejas de jubilados, mientras
que el resto de cifras son muy inferiores. El 14% de las viviendas cuenta con un
residente; el 11%, con tres residentes; y el 14,6%, con cuatro residentes o más.
El ítem «nivel educativo» refleja que nos encontramos con una población con
un nivel de formación medio, medio-alto. El 52,3% de los entrevistados tiene
estudios secundarios y el 27,5%, universitarios. Estos porcentajes, sin embargo,
encubren diferencias significativas. Un análisis en función de la nacionalidad
pone de manifiesto que el 55% de los entrevistados sin estudios o con estudios
de primer grado son españoles.
Características de las viviendas
Conocer los rasgos principales de las viviendas (antigüedad, propiedad y tipo
de ocupación) tiene como objetivo establecer posibles relaciones entre las características de los habitantes (analizadas en el epígrafe anterior) con los ritmos
de ocupación del litoral y la llegada de población inmigrante procedente del
centro y norte de Europa y estos, a su vez, con la edad de las viviendas y el
tipo de ocupación.
En relación con la antigüedad de la vivienda, un 89% tiene entre cinco y
treinta años, es decir, se construyeron en el periodo comprendido entre 1970
y 2005. De este periodo, las que tienen entre diez y veinte años son las que
presentan el mayor porcentaje (36%), que coincide en gran medida con el
boom de la construcción que se inició a mediados de la década de los noventa.
Documents d’Anàlisi Geogràfica 2014, vol. 60/3 495
Álvaro Francisco Morote Seguido;
María Hernández Hernández
Jardines y urbanizaciones,
nuevas naturalezas urbanas en el litoral de la provincia de Alicante
Con valores inferiores aparecen las viviendas con más de treinta años (8,1%)
y las de menos de cinco años (7,3%). El primer valor corresponde a la llegada
de los primeros turistas que se asentaron en estas costas, y el último, a las vendidas una vez se inició la crisis de la construcción. La segunda de las variables
analizadas (régimen de la vivienda) evidencia que predominan de manera abrumadora las viviendas en propiedad (90%), dato que se relaciona con el tipo de
ocupación. De las viviendas en propiedad, el 66,12% son hogares principales,
mientras que el resto son residencias secundarias. Los valores evidenciados por
el tratamiento estadístico de las entrevistas se vinculan estrechamente con el
perfil de los habitantes: población extranjera prejubilada o jubilada que llega a
estas costas atraída por las condiciones climáticas, suelo barato, servicios, etc., y
se instala en urbanizaciones en las que reside de manera permanente o durante
largos periodos de tiempo (entre ocho y diez meses).
Características de la parcela
El análisis de ítems como «tamaño de la parcela» y de los elementos que la
integran tiene como objetivo conocer las dimensiones de las parcelas y de los
diferentes elementos que la integran para evidenciar la importancia creciente
que adquieren los espacios exteriores de las viviendas en áreas con predomino
de turismo residencial. Los valores obtenidos al analizar el ítem «tamaño de la
parcela» reflejan que nos encontramos ante parcelas de dimensiones pequeñas
(el 35,30% tienen menos de 250 m2) o medianas (el 22,70%, entre 251 y
500 m2). Las situadas entre 501-800 m2 y las de más de 800 m2 presentan
valores en torno al 21% cada una de ellas. El valor medio de parcela de la
muestra se sitúa en 678 m2. Las primeras (las de 250 m2 o menos) se localizan
mayoritariamente en el litoral sur (el 77,43%). En general, una parcela «tipo»
(tabla 2) se caracteriza por las siguientes cifras: el jardín ocuparía el 40,61%
del total de la parcela, el área pavimentada, el 28,01%, el edificio en planta,
el 25,06%, y la piscina, el 6,34% restante. El porcentaje de la superficie del
jardín sobre el total de la parcela es importante, pero resulta también muy
ilustrativo el correspondiente a la superficie pavimentada. Su valor medio
asciende a 231 m2, es decir, similar al tamaño medio del jardín (274 m2). La
trascendencia de la superficie pavimentada se vincula con el menor coste que
supone su mantenimiento (no deben adquirirse plantas y productos para su
mantenimiento y, sobre todo, la reducción del consumo de agua). Un análisis pormenorizado de la superficie que ocupa la planta del edificio refleja
que el valor mayoritario son las de 100-250 m2 (el 53,20%), que coincide
en un porcentaje muy elevado con viviendas unifamiliares, frente a un 37%
que tiene menos de 100 m2, generalmente casas adosadas. Resulta relevante,
asimismo, que el 90% de esta tipología de viviendas se localice en el litoral
sur. Encontramos diferencias significativas al comparar los resultados entre
el litoral norte y el sur. En el primero, dadas las mayores dimensiones de la
parcela, todos los elementos que la integran presentan superficies mayores,
excepto en el caso de las piscinas.
496 Documents d’Anàlisi Geogràfica 2014, vol. 60/3
Jardines y urbanizaciones, nuevas naturalezas urbanas en el litoral de la provincia de Alicante
Álvaro Francisco Morote Seguido;
María Hernández Hernández
Tabla 2. Tamaño de la parcela y del resto de elementos que la integran
Litoral norte
m2
%
Litoral sur
m2
%
Total ámbito de estudio
m2
%
Edificio en planta
Jardín
177,33
376,40
18,86
40,04
130,30
171,62
31,27
41,18
153,81
274,01
25,06
40,61
Área pavimentada
351,37
37,38
77,67
18,64
214,52
28,01
Piscina
Total
35,56
940,60
3,78
100,00
37,14
416,73
8,91
100,00
36,35
678,69
6,34
100,00
Fuente: entrevistas (elaboración propia).
Características de los elementos exteriores de las viviendas: piscinas y jardines
El análisis de ambos elementos permite valorar la trascendencia que adquieren
como componentes vinculados con el desarrollo de actividades de ocio y recreación. Esta cuestión es fundamental, ya que los propietarios, al estar jubilados
en un alto porcentaje, disponen de abundante tiempo libre.
La presencia de piscinas es un elemento que caracteriza y define las tipologías urbanas de media y baja densidad. En general, el 67% de las viviendas
entrevistadas cuenta con piscina, y predominan las unifamiliares (el 65%) frente
a las comunitarias, que se asocian con las urbanizaciones de casas adosadas y
apartamentos. Estos porcentajes enmascaran, sin embargo, un notable contraste territorial. El 86,39% de las piscinas comunitarias se concentran en el
litoral sur, es decir, donde la presencia de urbanizaciones de casas adosadas es
más importante. El análisis de su superficie no refleja un predominio nítido de
ninguno de los umbrales de tamaño utilizados: los valores oscilan entre el 40%
para las que tienen más de 50 m2, un 28% para las situadas entre 30 y 49 m2 y
un 32% las de menos de 30 m2. El hecho relevante es disponer de una piscina,
convertida en un espacio muy valorado por los entrevistados debido a las condiciones térmicas estivales.
En relación con las características del jardín se han analizado dos variables:
el tamaño medio y el nivel de complejidad. En el litoral norte son mayoritarios los que tienen entre 51 y 250 m2 (34,88%) y los que tienen entre 251 y
800 m2 (34,88%). Un porcentaje minoritario (11,63%) corresponde a los que
superan los 800 m2. Resultan significativos los valores obtenidos por los de
menos de 50 m2 en el litoral sur, generalmente asociados a casas adosadas, que
representan el 30,77% (figura 7), donde también destacan los que tienen entre
51 y 250 m2 (53,84%), vinculados con chalés con una parcela de reducidas
dimensiones. En el ítem «niveles de complejidad», las opciones mayoritarias
son jardines de uno (40,21% de los entrevistados) o dos niveles (43,48%),
es decir, aquellos en los que predominan los árboles, arbustos o césped (un
nivel) o los que combinan árboles y arbustos, árboles y césped o arbustos y
césped (dos niveles). Son poco frecuentes (16,30%) los que presentan los tres
niveles: césped, arbustos y árboles (figura 8), sin diferencias significativas entre
el litoral norte y el sur. Esta distribución se explica por la escasa presencia del
Documents d’Anàlisi Geogràfica 2014, vol. 60/3 497
Álvaro Francisco Morote Seguido;
María Hernández Hernández
Jardines y urbanizaciones,
nuevas naturalezas urbanas en el litoral de la provincia de Alicante
Litoral norte
Litoral sur
3,85%
11,63%
18,60%
34,88%
11,54%
30,77%
34,88%
53,84%
50 m2 o menos
251-800 m2
50-250 m2
Más de 800 m2
Figura 7. Tamaño del jardín (m2).
Fuente: entrevistas (elaboración propia).
césped, que dificulta alcanzar esos tres niveles de densidad. La elección de la
tipología del jardín se relaciona con las condiciones climáticas y los requerimientos hídricos de las especies e indirectamente con el consumo de agua y
su coste de mantenimiento. También la opción de las especies dominantes
se adecúa a los factores citados. Entre las formaciones arbóreas, las de filiación mediterránea (adaptada a una elevada evapotranspiración), como pinos
y palmeras, son las predominantes. A estas se une la presencia de olivos, que
si bien es un cultivo mediterráneo, tiene una amplia presencia como planta ornamental. Los factores aducidos para esta elección están determinados
por los reducidos consumos hídricos, su relativo fácil mantenimiento y su
encanto asociado a su carácter de vegetación perennifolia y, en el caso de la
palmera, su percepción como vegetación de espacios de ocio. Las formaciones arbustivas presentan también una clara filiación mediterránea. Dominan
las plantas crasas (chumberas) y el matorral mediterráneo, donde a sus bajos
requerimientos hídricos se une su carácter de especies fragantes. El césped es
una opción minoritaria. El coste de su mantenimiento (consumo de agua asociado a su riego), pero también las tareas necesarias para su conservación y la
dificultad de mantenerlo en buen estado en el periodo estival debido a las altas
temperaturas son razones que justifican su reducida presencia. Es, además, la
superficie que presenta una tendencia negativa. En esta línea, es significativo
el hecho de que numerosos entrevistados han sustituido el jardín con césped
por zonas pavimentadas y macetas de flores. Los argumentos esgrimidos son
498 Documents d’Anàlisi Geogràfica 2014, vol. 60/3
Jardines y urbanizaciones, nuevas naturalezas urbanas en el litoral de la provincia de Alicante
16,33%
Álvaro Francisco Morote Seguido;
María Hernández Hernández
9,78%
20,65%
42,39%
9,78%
1,09%
Un nivel con césped
Dos niveles (césped + árboles)
Un nivel con arbustos
Dos niveles (arbustos + árboles)
Un nivel con árboles
Tres niveles (césped + arbustos + árboles)
Figura 8. Distribución de los niveles de densidad del jardín (%).
Fuente: entrevistas (elaboración propia).
la disminución de los consumos de agua y el ahorro de dinero, esfuerzo y
tiempo en mantenerlo.
Consumo de agua y sistemas de riego del jardín
Los diferentes elementos del exterior de las viviendas, principalmente los jardines y las piscinas, son elementos que se han relacionado con un aumento
notable del consumo de agua residencial en la periferia (Domene y Saurí,
2006), principalmente por los cambios en la producción de nuevas naturalezas,
tales como la instalación de praderas de césped, asociados con jardines de tipo
atlántico (Swyngedouw, 1999). En el área metropolitana de Barcelona, los
jardines de este tipo consumen aproximadamente 40 hm3/año, lo que significa
que más de la mitad del agua que se utiliza en el hogar en los meses de verano
y más de un tercio del consumo anual de agua se destina para regar el jardín
(Domene et al., 2005). Conocer los consumos generados por estos elementos
exteriores es prioritario para adoptar políticas orientadas a planificar recursos
y demandas. En el litoral de Alicante, la proliferación de estos espacios, a
pesar del predominio de jardines de tipo mediterráneo con menores consumos,
puede agravar los desequilibrios entre recursos disponibles y demandas.
En esta línea, se enmarcan las preguntas relativas a las fuentes de suministro utilizadas en los diferentes elementos de la parcela (interior de la vivienda,
Documents d’Anàlisi Geogràfica 2014, vol. 60/3 499
Álvaro Francisco Morote Seguido;
María Hernández Hernández
Jardines y urbanizaciones,
nuevas naturalezas urbanas en el litoral de la provincia de Alicante
jardín, piscina, huerto u otros usos) y sistemas de riego. Con ellas, se trata de
conocer no solo las fuentes de suministro, sino también si los propietarios
adoptan sistemas alternativos a la red pública para el suministro o medidas para
minimizar los consumos. Los costes del agua parecen tener un papel importante en este proceso, ya que tienden a ser más influyentes en el exterior de la
vivienda (jardín, piscina, etc.) que en el interior (Renwick y Archibald, 1998).
Para ello, entre las diversas fuentes de abastecimiento se ha diferenciado entre
la red pública de distribución, pozo con contador o sin contador o tanque de
aguas pluviales. El suministro de agua tanto para el interior de la vivienda como
para el exterior (jardín, piscina e incluso la minoría que tiene huerto) se lleva
a cabo a partir de la red pública de distribución (90% de los entrevistados). La
presencia de pozos o tanques de aguas pluviales es testimonial. Resulta llamativo, por ejemplo, a diferencia de otros ámbitos, como en algunas comarcas
de Gerona (García, 2012), la escasa presencia de tanques de aguas pluviales
a pesar de encontrarnos en un ámbito semiárido. Solamente un 6,7% indica
que utiliza este sistema. La elevada sobreexplotación de los mantos acuíferos
determina que el uso de pozos sea muy infrecuente dada la profundidad de
estos. En relación con los sistemas de riego, de manera general para todos los
elementos, a excepción del césped, la manguera es el método más utilizado, ya
que es la manera más fácil y cómoda de regar. Sin embargo, si se analiza por
separado las diferentes formaciones vegetales, observamos que los métodos
de regar cambian. El goteo, por ejemplo, cobra protagonismo y es creciente
su utilización asociada al arbolado y césped. Esta difusión se relaciona con su
amplia implantación en los espacios rurales aledaños, donde su introducción
se remonta a los años ochenta, vinculada a sistemas de modernización de regadíos o transformación de secanos en regadíos mediante sistemas de manejo y
ahorro de agua.
Conclusiones
Profundizar en el conocimiento de los rasgos que caracterizan a los modelos
urbanos resulta prioritario para determinar posibles repercusiones ambientales, como, por ejemplo, el consumo de agua en el futuro. Pero también lo es
examinar los factores que explican la elección de una determinada tipología de
jardín o las especies dominantes. La escasa bibliografía científica que existe al
respecto sobre el litoral alicantino enfatiza el valor de los resultados derivados
de la realización y el tratamiento estadístico de las entrevistas, si bien es evidente que esta presenta un universo reducido. Un mejor conocimiento de estos
elementos puede ayudar a gestionar y planificar los recursos disponibles en este
territorio y sensibilizar a la población para una gestión más eficiente de estos.
Los factores climáticos (radiación solar y escasez de precipitaciones) y
económicos (ingresos y precio del agua) resultan primordiales para entender
los motivos que justifican la elección del tipo de elementos externos de una
vivienda y de los elementos que la integran, frente a otros, como podrían
ser culturales (nivel de formación) o sociales (edad y área de procedencia).
500 Documents d’Anàlisi Geogràfica 2014, vol. 60/3
Jardines y urbanizaciones, nuevas naturalezas urbanas en el litoral de la provincia de Alicante
Álvaro Francisco Morote Seguido;
María Hernández Hernández
La consideración del césped como elemento ornamental por antonomasia de
los jardines y asociado a una imagen estereotipada del verde como elemento fundamental queda descartada por motivos prácticos. La hipótesis de una
presencia mayoritaria de población centroeuropea de áreas con pluviometrías
más elevadas y donde el césped es predominante podría traducirse en una imitación de modelos de jardín propios de otros ámbitos territoriales, pero esta
no se cumple en el ámbito de estudio. En la elección de las plantas del jardín y
en su adquisición tiene un papel fundamental el que sus necesidades de riego
no sean muy elevadas. El precio medio del metro cúbico de agua (2,16 €),
que sitúa a los municipios litorales de Alicante entre los más caros de España,
unido a la existencia de precios diferentes según tramos de consumo y que
penalizan un uso elevado, justifica la tipología dominante de los jardines y la
atención prestada al consumo de agua tanto en el litoral norte como en el sur
de la provincia de Alicante. En relación con el coste del mantenimiento del
jardín, numerosos entrevistados han afirmado que han sustituido una parte de
la superficie del jardín por áreas pavimentadas, han instalado macetas o incluso
han cambiado de especies vegetales (el césped por plantas crasas), han reducido
la frecuencia de riego del jardín y de manera excepcional lo han abandonado,
ya que de esta manera ahorran agua y, por consiguiente, reducen la factura del
agua. Los pocos que utilizan tanques de aguas pluviales para el riego del jardín,
además de razones económicas, argumentan cuestiones ambientales (prácticas
más sostenibles).
La gran expansión urbanística de este territorio, así como el incremento de
los usos exteriores (jardines y piscinas), habría implicado un aumento paralelo
en el consumo de agua, ya que el proceso de urbanización constituye una de
las principales causas del crecimiento del consumo de agua en el mundo, que
se ha triplicado durante los últimos cincuenta años. Sin embargo, la hipótesis
del incremento de la demanda hídrica en los núcleos urbanos y turísticos del
litoral mediterráneo español, derivado del gran crecimiento urbanístico de la
última década, no se ha comprobado empíricamente, al menos de una manera
sistemática. Incluso el análisis de la evolución de las demandas de agua evidencia una dinámica inversa. Todos los municipios analizados, al igual que
el resto del litoral alicantino, desde principios del siglo xxi registran significativas reducciones, cifradas en torno a un 20% en el consumo hídrico. A los
factores coyunturales (mejora de la eficiencia en la red de distribución, la concienciación ambiental de los ciudadanos entendida en términos de consumo
responsable, las mejoras técnicas de equipamientos y electrodomésticos y el
incremento de las tarifas domésticas) se une desde 2008 la crisis económica que
afecta a la economía española y que se ha traducido en la adopción de medidas
orientadas a la contención de los gastos de los hogares, como la disminución
del consumo de agua.
El análisis de la evolución del número de visados de obra nueva para uso
residencial refleja, por un lado, la magnitud del boom de la construcción y
el estallido de la crisis inmobiliaria a partir de 2008, cuando la construcción
de nuevos edificios se ha reducido drásticamente. Basta comparar las 41.596
Documents d’Anàlisi Geogràfica 2014, vol. 60/3 501
Álvaro Francisco Morote Seguido;
María Hernández Hernández
Jardines y urbanizaciones,
nuevas naturalezas urbanas en el litoral de la provincia de Alicante
viviendas visadas en Alicante en 2006, frente a las poco más de 1.800 en
2011. Esta contracción se ha plasmado no solo en una total paralización de
los procesos de expansión urbana residencial, sino también en la proliferación
de urbanizaciones que han quedado a medio finalizar y donde las estructuras de las viviendas aparecen como esqueletos en medio de la maleza. Esta
paralización de la actividad constructiva, sin embargo, no se ha traducido en
un posible cambio de modelo productivo, sino más bien en la aceptación, al
menos por la comunidad política, de que nos encontramos en una situación
transitoria a la espera de una mejora de la coyuntura económica y, con ella,
una cierta recuperación de la dinámica urbanística. Los estudios recientes
sobre venta de viviendas elaborados por el INE y Provia (Asociación de
Promotores Inmobiliarios de la Provincia de Alicante) ponen de manifiesto que Alicante es la tercera provincia, tras Madrid y Barcelona, en venta
de viviendas, un elevado porcentaje de las cuales (alrededor del 15%) son
adquiridas por extranjeros.
Los contrastes entre tipologías turísticas residenciales entre el norte y el
sur de la provincia, además de por factores climáticos (más árido el sur), que
condicionan la extensión de los jardines, tienen también una fuerte ligazón
con los contrastes en los niveles de renta (Larsen y Harlan, 2006). Si la renta
familiar media disponible por habitante1 de la provincia de Alicante asciende a 13.168 €, según el Atlas Socio-comercial de la Comunidad Valenciana
2009, los municipios del norte de la provincia mayoritariamente superan
dicho umbral. Los valores más elevados (en torno a los 16.000 €) corresponden a los municipios de Alfaz del Pí, Altea o La Nucía, es decir, aquellos
en los que las parcelas son más amplias y donde la presencia de piscinas
individuales es muy elevado y el tamaño de los jardines es mayor frente al
sur, donde jardines y piscinas comunitarias o áreas pavimentadas presentan
una mayor entidad. En los municipios del sur de la provincia, el umbral
de renta es inferior a la media provincial. Se observa una diferencia interna
entre aquellos en los que la intensa actividad urbanizadora ha incrementado
esta renta hasta situarla en valores próximos o en torno a la media provincial
(caso de municipios como Rojales, San Fulgencio o Torrevieja) y la mayoría
donde esta no supera los 12.000 €.
Referencias bibliográficas
Breheny, M. J. (ed.) (1992). Sustainable Development and the Urban Form. Londres:
Pion.
Burés, Silvia (1991). «El Xeriscape, un nuevo concepto de jardinería». Horticultura,
67, 6-11.
Clayton, Susan (2007). «Domesticated nature: Motivations for gardening and perceptions of environmental impact». Journal of Environmental Psychology, 27, 215-224.
1.Es decir, la cantidad de que disponen las familias residentes para el consumo y el ahorro, una
vez detraídas las amortizaciones o consumo de capital fijo en las explotaciones económicas
familiares, los impuestos directos y las cuotas satisfechas a la Seguridad Social.
502 Documents d’Anàlisi Geogràfica 2014, vol. 60/3
Jardines y urbanizaciones, nuevas naturalezas urbanas en el litoral de la provincia de Alicante
Álvaro Francisco Morote Seguido;
María Hernández Hernández
Costello, Laurence R.; Matheny, Nelda P.; Clark, James R. y Jones, Katherine S.
(2000). A guide to estimating irrigation water needs of landscape plantings in California. Sacramento: University of California, Cooperative Extension, Department
of Water Resources.
Domene, Elena y Saurí, David (2006). «Urbanization and water consumption: influential factors in the metropolitan region of Barcelona». Urban Studies, 43, 16051623.
Domene, Elena; Saurí, David y Parés, Marc (2005). «Urbanization and sustainable
resource use: the case of garden watering in the metropolitan region of Barcelona».
Urban Geography, 268, 520-535.
EEA (European Environmental Agency) (2006). Urban Sprawl in Europe: The
ignored challenge. Report Number 10/2006. Luxemburgo: Office for Official Publications of the European Communities.
Garcia, Xavier (2012). «Nous processos d’urbanització i consum d’aigua per a usos
domèstics. Una exploració de relacions a l’àmbit gironí». Gerona: Universitat de
Girona. Tesis doctoral.
Garcia, Xavier; Llausàs, Albert y Ribas, Anna (2013). «Landscaping patterns and
sociodemographic profiles in suburban areas: Implications for water conservation
along the Mediterranean coast». Urban Water Journal, DOI: 10.1080/157.
Garcia, Xavier; Llausàs, Albert; Ribas, Anna y Saurí, David (2013). «Socio-demographic profiles in suburban developments: Implications for water-related
attitudes and behaviors along the Mediterranean coast». Applied Geography, 41,
46-54.
Garcia, Xavier; Llausàs, Albert; Ribas, Anna; Jeffreys, P.; Muro, C. y Saurí, David
(2013). «Water conservation: Attitudes and behaviours towards water conservation
on the Mediterranean coast: the role of socio-demographic and place-attachment
factors». Water International, 38 (3), 283-296.
Hernández, María (2013). «Análisis de los procesos de transformación territorial en
la provincia de Alicante (1985-2011) y su incidencia en el recurso hídrico a través
del estudio bibliográfico». Documents d’Anàlisi Geogràfica, 59 (1), 105-136.
INE (Instituto Nacional de Estadística) (2012). Censos de población y viviendas,
2001 y 2011.
<http://www.ine.es/inebmenu/mnu_cifraspob.htm> [consulta: 10 de marzo de
2013].
Keiffer, J. C. y Dziegilewski, B. (1991). Analysis of the Residential Landscape Irrigation in Southern California. Informe de investigación preparado para el Metropolitan Water District of Southern California, Los Ángeles.
Larsen, Larissa y Harlan, Sharon L. (2006). «Desert dreamscapes. Residential landscapes preference and behavior». Landscape and Urban Planning, 78, 85-100.
Loh, M. y Coghlan, P. (2003). Domestic water use study: Perth, Western Australia
1998–2001. Water Corporation.
<http://www.water.wa.gov.au/PublicationStore/first/42338.pdf> [consulta: abril
de 2013].
Morote, Álvaro Francisco (2013). «Luces y sombras del desarrollo inmobiliario del
litoral de la provincia de Alicante: estrategias y soluciones desde el desarrollo local».
En: Actas del IX Coloquio Nacional de Desarrollo Local. Alicante, Elche y Villena,
del 6 al 8 de junio de 2013. En prensa.
Navalón, M. Rosario (1999). «Caracterización del espacio turístico residencial del
litoral valenciano». Boletín de la Asociación de Geógrafos Españoles, 28, 161-178.
Documents d’Anàlisi Geogràfica 2014, vol. 60/3 503
Álvaro Francisco Morote Seguido;
María Hernández Hernández
Jardines y urbanizaciones,
nuevas naturalezas urbanas en el litoral de la provincia de Alicante
Padullés, Josep; Vila, Josep y Barriocanal, Carles. (2014). «Maintenance, Modifications, and Water Use in Private Gardens of Alt Empordà, Spain». HortTechnology, 24 (3), 374-383.
Parés, Marc; March, Hug y Saurí, David (2013). «Atlantic gardens in Mediterranean climates: Understanding the production of suburban natures in Barcelona».
International Journal of Urban and Regional Research, 37 (1), 328-347.
Renwick, Mary E. y Archibald, Sandra O. (1998). «Demand side management
policies for residential water use: who bears the conservation burden? Land Economics, 74 (3), 343-359.
Seguridad Social (2013). Serie de afiliación media por regímenes.
<http://www.seg-social.es/Internet_1/Estadistica/Est/AfiliacionAltaTrabajadores/
SeriesAfiliacion/SerieAfMediaReg/index.htm> [consulta: septiembre de 2013].
Swyngedouw, Erik (1999). «Modernity and hibridity: Nature, regeneracionism and
the production of the Spanish waterscape, 1890-1930». Annals of the Association
of American Geographers, 89 (3), 443-465.
Torres, Francisco José (1997). Ordenación del litoral en la Costa Blanca. Alicante:
Publicaciones de la Universidad de Alicante, 269.
Vera, José Fernando (1987). Turismo y urbanización en el litoral alicantino. Alicante:
Diputación Provincial de Alicante, 441.
504 Documents d’Anàlisi Geogràfica 2014, vol. 60/3
Documents d’Anàlisi Geogràfica 2014, vol. 60/3 505-521
La nova «guerra de l’aigua» a Barcelona:
austeritat, deute i participació privada
Hug March
Universitat Oberta de Catalunya. Internet Interdisciplinary Institute (IN3)
[email protected]
Recepció: novembre de 2013
Acceptació: març de 2014
Resum
En aquest article es presenten de manera detallada els episodis més recents de reconfiguració
del cicle metropolità i regional de l’aigua a Barcelona: la licitació del subministrador en alta
Aigües Ter-Llobregat i la creació de l’empresa mixta Aigües de Barcelona, Empresa Metropolitana de Gestió del Cicle Integral de l’Aigua, SA. Aquests grans canvis s’emmarquen en unes
polítiques d’austeritat i de privatitzacions legitimades pel deute creixent de l’Administració
pública en un context de crisi econòmica. El deute acumulat per l’administració hídrica
(Agència Catalana de l’Aigua) es pot entendre millor si es té en compte la reescalació de les
polítiques mediambientals a Europa i una estructura de finançament insuficient del cicle
de l’aigua en l’àmbit regional. Més enllà d’aquestes dues grans reconfiguracions, l’article
presenta noves esferes del cicle de l’aigua que potencialment poden ser nínxols de mercat
importants, com la gestió intel·ligent. Finalment es reflexiona críticament sobre quin impacte
poden tenir aquests canvis per a la ciutadania i per al medi ambient.
Paraules clau: cicle urbà de l’aigua; privatització; reescalació; governança; crisi econòmica.
Resumen. La nueva «guerra del agua» en Barcelona: austeridad, deuda y participación
privada
En este artículo se presentan de manera detallada los episodios más recientes de la reconfiguración metropolitana y regional del ciclo del agua en Barcelona: la licitación del proveedor en alta Aigües Ter-Llobregat y la creación de la empresa mixta Aigües de Barcelona,
Empresa Metropolitana de Gestió del Cicle Integral de l’Aigua, SA. Estos grandes cambios
se enmarcan en unas políticas de austeridad y de privatizaciones legitimadas por la creciente deuda de la Administración pública en un contexto de crisis económica. La deuda
acumulada por la administración hídrica (Agència Catalana de l’Aigua) se puede entender
mejor si se tiene en cuenta la reescalación de las políticas medioambientales en Europa y
una estructura de financiación inadecuada del ciclo del agua a nivel regional. Más allá de
estas dos grandes reconfiguraciones, el artículo presenta nuevas partes del ciclo del agua
susceptibles de convertirse en importantes áreas de negocio, como la gestión inteligente.
http://dx.doi.org/10.5565/rev/dag.140
ISSN 0212-1573 (imprès), ISSN 2014-4512 (en línia)
Hug March
La nova «guerra de l’aigua» a Barcelona: austeritat, deute i participació privada
Finalmente se reflexiona críticamente sobre qué impacto pueden tener estos cambios en la
ciudadanía y en el medio ambiente.
Palabras clave: ciclo urbano del agua; privatización; reescalación; gobernanza; crisis económica.
Résumé. La nouvelle “guerre de l’eau” à Barcelone: austérité, dette et participation privée
Cet article présente les changements récents du cycle métropolitain et régional de l’eau à
Barcelone: la licitation de la société régionale Aigües Ter-Llobregat et la création de la société
mixte Aigües de Barcelona, Empresa Metropolitana de Gestió del Cicle Integral de l’Aigua,
S.A. Ces deux changements se sont produits dans le cadre de l’application des politiques
d’austérité et de privatisation, ayant pour justification de combattre l’augmentation de la dette
publique. La dette de l’Agence Catalane de l’Eau peut être mieux comprise si l’on regarde le
ré échelonnage des politiques environnementales au niveau européen ainsi que le mauvais
financement de la gestion de l’eau au niveau régional dans un contexte de crise économique.
Au-delà de ces reconfigurations, l’article souligne d’autres sphères du cycle de l’eau qui commencent à exister sur le marché, comme par exemple la gestion intelligente. Finalement
l’article évoque l’impact de ces changements sur les citoyens et sur l’environnement.
Mots-clé: cycle urbain de l’eau; privatisation; ré échelonnage; crise économique; gouvernance.
Abstract. The new “water war” in Barcelona: austerity, debt and private participation
This paper introduces the most recent developments in the metropolitan and regional
reconfiguration of the water cycle in Barcelona: the lease of the raw water supplier Aigües
Ter-Llobregat and the creation of the mixed-capital metropolitan firm Aigües de Barcelona, Empresa Metropolitana de Gestió del Cicle Integral de l’Aigua, S.A. In a context of
economic crisis, both changes took place against the backdrop of austerity and privatization
policies, which have been justified by the rocketing debt of the Catalan administration.
The debt of the Catalan Water Agency can be better understood if we take into account
the rescaling of environmental policies to the European level and the inadequate water
financing model at a regional level. Beyond those reconfigurations I highlight other spheres
of the water cycle that are beginning to attract the interest of private capital, such as smart
management. Finally, we critically reflect upon the impact that those changes may have
on the citizens as well as on the environment.
Keywords: urban water cycle; privatization; rescaling; economic crisis; governance.
Sumari
Introducció
Crisi ambiental, crisi econòmica: l’estat
anèmic de l’Agència Catalana de l’Aigua
Reconfiguració del subministrament en alta:
la licitació d’Aigües Ter-Llobregat (ATLL)
Reconfiguració del subministrament
en baixa i del sanejament: Aigües de
Barcelona, Empresa Metropolitana de
Gestió del Cicle Integral de l’Aigua, SA
506 Documents d’Anàlisi Geogràfica 2014, vol. 60/3
Noves fronteres per al capital privat en el
cicle de l’aigua: de les fonts alternatives a
les solucions intel·ligents
Discussió
Conclusions
Agraïments
Referències bibliogràfiques
La nova «guerra de l’aigua» a Barcelona: austeritat, deute i participació privada
Hug March
Introducció
Com a activitat monopolística, el subministrament modern d’aigua ha estat
un servei basic urbà atractiu per al capital privat. No obstant això, el seu
paper ha estat desigual en diferents geografies i moments històrics. De manera resumida, podem dir que majoritàriament a Europa durant el segle xx,
amb algunes excepcions, com França o la mateixa ciutat de Barcelona, el
subministrament d’aigua urbà ha estat dominat pel sector públic, sigui local,
regional o estatal. Tanmateix, en les últimes dècades del segle xx s’ha observat una intensificació del rol del capital privat en el cicle de l’aigua. Aquests
moviments han estat legitimats mitjançant diferents discursos que operen a
escala global i que han impulsat la gestió privada de l’aigua, sigui per la seva
suposada major eficiència, per la necessitat d’inversions en la infraestructura
per expandir el servei, o fins i tot per complir legislacions ambientals més
exigents (vegeu Budds i McGranahan, 2003; Gialis et al., 2007; March i
Saurí, 2013a). Aquests discursos han estat promoguts de manera important
des d’instàncies supranacionals, com institucions econòmiques internacionals
(Banc Mundial, Fons Monetari Internacional, etc.) o regionals (bancs de
desenvolupament regional) (Bakker, 2003), subscrits per institucions polítiques com la Unió Europea i amb un paper actiu dels operadors de l’aigua
privats internacionals (Hall i Lobina, 2007). A Barcelona, tanmateix, la participació privada en el subministrament modern ha tingut una trajectòria
molt més dilatada i extensa. Així, des de mitjan segle xix, l’empresa privada
Aigües de Barcelona (amb diferents noms) ha tingut ininterrompudament
el control del subministrament en baixa o, el que és el mateix, la distribució
d’aigua a escala urbana (vegeu March Corbella, 2010). Durant el segle xix i
començaments del xx, altres companyies privades, i fins i tot l’Ajuntament,
subministraven aigua a parts de la ciutat. No obstant això, a començaments
del segle xx la Societat General d’Aigües de Barcelona es va refermar amb
el control en règim monopolístic de tota la ciutat, després d’adquirir els
diferents subministradors i guanyar la partida a l’Ajuntament, que perseguia la municipalització del servei (Martín Pascual, 2009; March, 2013a).
Excepcionalment, l’empresa va perdre el control sobre el cicle hídric urbà
durant la Guerra Civil Espanyola, quan la companyia va ser col·lectivitzada
pels treballadors en el marc de les diferents col·lectivitzacions produïdes a
Catalunya (Gorostiza et al., 2013). Amb l’arribada de la dictadura de Franco,
la companyia va ser retornada als antics propietaris (banquers) i va ampliar el
seu poder sobre el cicle de l’aigua urbà gràcies a la concessió que li va donar
l’Estat per extreure i tractar aigua superficial del riu Llobregat a començaments dels anys cinquanta del segle passat. Posteriorment, l’Ajuntament de
Barcelona li va cedir la gestió de l’aigua que va arribar del transvasament del
Ter l’any 1966.
Al llarg del segle xx, la companyia va ampliar el seu rang d’actuació a
diferents municipis veïns. Amb l’arribada de la democràcia i la reorganització
metropolitana de l’àrea de Barcelona es va constituir l’Entitat Metropolitana
Documents d’Anàlisi Geogràfica 2014, vol. 60/3 507
Hug March
La nova «guerra de l’aigua» a Barcelona: austeritat, deute i participació privada
de Serveis Hidràulics i Tractament de Residus, que posteriorment va donar
lloc a l’Entitat Metropolitana de Medi Ambient (EMA). A partir d’aquest
moment, els municipis metropolitans van cedir les seves competències en el
subministrament hídric a aquest organisme, que és el que directament negocia
amb les companyies, entre les quals destaca Aigües de Barcelona (Agbar), les
condicions de concessió del subministrament urbà.
D’altra banda, el subministrament en alta1 en l’àmbit metropolità de Barcelona a uns cinc milions de ciutadans, l’ha dut a terme, de manera majoritària,
l’empresa pública Aigües Ter-Llobregat (ATLL). Tanmateix, podem considerar que Agbar ha tingut una relació directa amb el subministrament en alta,
ja que extreu i tracta aigües superficials del riu Llobregat a través de la planta
potabilitzadora de Sant Joan Despí, inaugurada el 1957. D’altra banda, també
ha extret recursos subterranis al Llobregat i al Besòs, i durant un breu període
després de la seva inauguració va gestionar la planta dessaladora del Prat de
Llobregat (tot i que la propietat era d’ATLL).
Fins a finals de 2012, Agbar gestionava el subministrament en baixa (per
delegació de l’EMA) de la ciutat de Barcelona i de la majoria dels municipis
metropolitans, i comprava majoritàriament l’aigua (a part de les fonts pròpies mencionades anteriorment) a l’empresa pública ATLL (subministrament
en alta). Recentment, però, s’han materialitzat canvis molt rellevants, tant en
la gestió en alta com en la gestió en baixa. D’una banda, el subministrador
regional ATLL va ser licitat a finals de 2012 i adjudicat, de manera polèmica,
a la companyia Acciona per cinquanta anys. D’altra banda, l’any 2013 s’ha
produït la creació de l’empresa publico-privada Aigües de Barcelona, Empresa
Metropolitana de Gestió del Cicle Integral de l’Aigua, SA, que subministra
aigua a una gran part dels municipis de l’àrea metropolitana. Aquests canvis
s’han produït guiats per unes polítiques d’austeritat que es justifiquen en el
dèficit i el deute acumulat pel sector públic i la necessitat de capital per continuar fent operatiu el cicle metropolità. El deute acumulat pel sector públic
es pot entendre si s’analitzen les grans inversions requerides en els darrers vint
anys per complir les directives europees i el finançament limitat del cicle de
l’aigua. Aquestes reconfiguracions, tanmateix, han estat contestades tant per
les empreses privades competidores com pels moviments veïnals i ecologistes,
per motius ben diversos, i algunes romanien sotmeses a processos judicials en
el moment de redactar aquest treball. Una vegada el cicle integral de l’aigua
ha passat virtualment a mans privades, l’article tracta sobre les noves fronteres
de negoci en la gestió de l’aigua i se centra en la gestió intel·ligent. Finalment,
es discuteixen les implicacions que aquestes reconfiguracions poden tenir en
el ciutadà i en el medi ambient, i s’apunta una agenda de recerca que explori
aquestes qüestions.
1. La gestió dels recursos hídrics des del seu origen fins als dipòsits dels municipis o, en altres
paraules, la captació d’aigua no potable, el tractament per convertir-la en potable i la seva
conducció fins als dipòsits urbans.
508 Documents d’Anàlisi Geogràfica 2014, vol. 60/3
La nova «guerra de l’aigua» a Barcelona: austeritat, deute i participació privada
Hug March
Crisi ambiental, crisi econòmica:
l’estat anèmic de l’Agència Catalana de l’Aigua
A finals del segle xx es va crear l’Agència Catalana de l’Aigua (ACA) per substituir l’antiga Junta d’Aigües i la Junta de Sanejament, i amb el record del
conflicte de la Guerra de l’Aigua que va tenir lloc a la dècada dels anys noranta
del segle passat a la Barcelona metropolitana (vegeu Domene i Saurí, 2012).
Aquest organisme té competències directes sobre la planificació i la regulació del cicle hidrològic de les conques internes, incloent-hi el sanejament.
Per fer front a les grans inversions requerides, es va acordar que l’Agència
s’autofinançaria a través de l’anomenat «cànon de l’aigua», una taxa associada
al consum d’aigua domèstic i industrial. Amb el pas dels anys, s’ha observat
una clara dissociació entre els ingressos i les despeses de l’Agència (March i
Saurí, 2013a), que l’ha obligat a recórrer a l’endeutament. Tot i no tenir un
paper directe en el subministrament d’aigua (dut a terme per altres empreses
públiques o privades), el deute econòmic acumulat per l’ACA ha estat un factor
clau en la reconfiguració del cicle de l’aigua, especialment del subministrament
en alta de la regió metropolitana de Barcelona.
En el context de la pitjor crisi econòmica soferta pel nostre país, i per extensió pel sud d’Europa en les darreres dècades, el sector públic ha experimentat
una forta reconfiguració per les polítiques d’austeritat de despesa i de privatització. A Catalunya, a finals de 2011 es van aprovar les lleis òmnibus de simplificació, agilitat i reestructuració administrativa i de promoció de l’activitat
econòmica. Entre els canvis previstos s’incloïen canvis dins l’ACA i la possibilitat que el sector privat gestionés l’empresa pública Aigües Ter-Llobregat
(ATLL). El Govern català insistia en el dramàtic deute acumulat en el cicle de
l’aigua i la impossibilitat de refinançar-se a través dels mercats internacionals.
En aquesta secció exposarem de manera resumida la progressió d’aquest
deute acumulat, així com alguns dels motius pels quals s’ha incrementat. Entre
d’altres, destaca l’aplicació a marxes forçades i sense un finançament adequat de
les directives europees relacionades amb el cicle hidrològic. És clar, tanmateix,
que la crisi econòmica ha accelerat la intensitat del problema de sobreendeutament, ja que s’han tancat de manera dràstica les vies de crèdit de què l’ACA
havia disposat fins llavors.
A finals de 2011, el deute a llarg termini de l’ACA s’aproximava al seu
màxim legal de 1.500 milions d’euros, mentre que el d’ATLL estava al voltant
dels 679 milions d’euros. Aquests deutes representaven aproximadament el 20
per cent de les necessitats financeres del Govern català per a l’any 2011. El cost
anual, només en interessos, de refinançar aquest deute ha superat 50 milions
anuals (i en algun any s’ha aproximat als 100 milions d’euros) i és superior, en
el cas de l’ACA, als seus costos de personal laboral (per a una versió més extensa
d’aquests arguments vegeu March i Saurí, 2013a).
Així doncs, darrere la «inevitabilitat» de reconfigurar el cicle de l’aigua
argumentada pel Govern català, ens trobem amb unes dades objectives de
deute creixent tant de l’ACA com d’ATLL. Tanmateix, el que no és tan evident
Documents d’Anàlisi Geogràfica 2014, vol. 60/3 509
Hug March
La nova «guerra de l’aigua» a Barcelona: austeritat, deute i participació privada
és la lectura oficial que s’ha fet de les causes d’aquest deute, que s’ha atribuït
inequívocament a una gestió «desastrosa» de l’executiu català entre 2003 i 2010
(el dos tripartits entre el PSC, ERC i ICV). Com ja s’ha argumentat en treballs
previs (March i Saurí, 2013a), aquesta lectura és polèmica i de curtes mires,
i intencionadament o inintencionadament oblida altres factors que superen
l’escala temporal i geogràfica anterior, molt especialment l’anomenada «modernització ecològica» (March, 2013b) del cicle de l’aigua «imposada» a Europa en
les darreres dues dècades i fruit de la reescalació de la governança del cicle de
l’aigua cap a les escales europees (i també cap a les escales regionals). En aquest
sentit, des de l’accés d’Espanya a la Unió Europea l’any 1986, les directives
europees han tingut un paper clau en la millora ambiental a l’Estat en general, i
més particularment en el cicle de l’aigua. Directives com la de sanejament urbà
de 1991, la d’aigua potable de 1998 o la Directiva marc de l’aigua, de l’any
2000, han millorat indubtablement la qualitat dels nostres ecosistemes aquàtics
continentals i costers. Per exemple, només cal dir que quan Espanya va entrar
a la UE el tractament de les aigües residuals només arribava al 30 per cent de
la població (EEA, 2010). Tanmateix, aquesta adaptació a marxes forçades als
estàndards europeus també ha tingut unes conseqüències financeres importants
sobre la gestió pública del cicle de l’aigua. A Catalunya, més específicament,
la directiva sobre aigües residuals de 1991 va impulsar la construcció massiva
de depuradores, així com l’ampliació de les plantes existents per fer front al
nivell de tractament requerit en funció de la població servida (per a diferents
horitzons temporals: 1998, 2000 i 2005). Part d’aquestes inversions, sobretot a la dècada dels anys noranta del segle xx, i també en menor manera a la
primera dècada del segle xxi, va ser cofinançada amb fons europeus. D’altra
banda, la Directiva marc de l’aigua de l’any 2000 obligava els estats europeus
a aconseguir un bon estat ecològic de les seves masses continentals d’aigua
per a l’any 2015. Aquesta darrera directiva ha condicionat profundament les
polítiques de l’aigua en els àmbits estatal i català. El Pla de gestió de conca
fluvial de Catalunya, aprovat pel Govern català a finals de 2010, és l’instrument
que ha de determinar les mesures i accions necessàries per desenvolupar els
objectius de planificació hidrològica d’acord amb les premisses de la Directiva
marc de l’aigua al districte de la conca fluvial de Catalunya. El pla preveia la
necessitat d’invertir uns 9.500 milions d’euros durant el període 2010–2015
per complir les demandes europees, xifra que no es podrà cobrir atesa la conjuntura econòmica. Actualment, s’està en la fase de revisió del pla, que s’ha de
publicar a finals de 2015.
D’altra banda, mentre que aquesta reescalació de la governança del cicle de
l’aigua cap a l’esfera europea i la demanda de més protecció ambiental poden
explicar les grans despeses associades al cicle de l’aigua en els darrers vint anys
(una part de les quals va ser finançada amb fons europeus), no és possible entendre la crisi de deute de l’administració hídrica sense tenir en compte el model
particular de finançament d’aquestes inversions i despeses, que constitueix l’altra
cara de la moneda de la crisi de l’aigua a Catalunya. Com ja s’ha comentat,
durant la creació de l’ACA es va acordar que seria autosuficient econòmicament
510 Documents d’Anàlisi Geogràfica 2014, vol. 60/3
La nova «guerra de l’aigua» a Barcelona: austeritat, deute i participació privada
Hug March
a través del cànon de l’aigua i no rebria transferències econòmiques (en termes
generals) de la Generalitat o de l’Estat. L’excepció va ser el període 2006–2010,
quan hi va haver una transferència directa de la Conselleria de Medi Ambient
de 150 milions d’euros. De fet, com es pot veure amb més detall a March
i Saurí (2013a), on s’han analitzat detalladament els pressupostos de l’ACA
des de la seva creació, de mitjana el cànon de l’aigua només ha cobert la meitat de les despeses i inversions públiques en el cicle de l’aigua dutes a terme
per l’ACA. Això ha tingut com a resultat un dèficit anual important i la necessitat de l’ACA de recórrer als mercats financers (més enllà de les transferències
de fons de cohesió o de fons regionals de la UE o de la mateixa Generalitat,
com hem comentat anteriorment) per quadrar els desequilibris entre ingressos i
despeses. També s’ha recorregut, d’altra banda, a l’augment sostingut del cànon.
De fet, la situació ha esdevingut tan extrema que l’any 2012 el pagament del
deute (incloent-hi els interessos) requeria al voltant del 70 per cent dels ingressos
obtinguts pel cànon de l’aigua. Així doncs, mentre que el cànon ha augmentat
en els darrers anys, aquests increments han anat a parar «virtualment» a retornar
el deute i els costos derivats d’aquest, en lloc de revertir d’una manera més gran
en la millora del funcionament del cicle de l’aigua.
Paral·lelament a aquestes inversions per complir els dictats europeus, també
hem d’afegir els costos econòmics dels darrers episodis de sequera (2005 i
especialment 2007-2008), que van tenir un impacte molt important en la
societat catalana (per a una descripció detallada de l’episodi de sequera, vegeu
Aldomà-Boixadé, 2012 o March i Saurí, 2013b). Finalment, també s’ha observat un descens del consum en bona part de la Barcelona metropolitana en els
darrers anys (vegeu AMB, 2013). Per bé que això són bones notícies per al
medi ambient, ja que ha disminuït la pressió sobre els ecosistemes aquàtics,
paradoxalment ha pogut tenir un impacte menys positiu en les finances de
l’ACA, que s’ha traduït en un descens dels ingressos pel cànon de l’aigua.
Així doncs, per complir amb les exigències ambientals europees (en els darrers vint anys), i per fer front als darrers episodis de sequera, l’ACA (i en certa
manera ATLL) ha hagut d’invertir en el cicle de l’aigua per sobre de les seves
possibilitats financeres, limitades per l’estructura de recuperació de costos (en
front d’un descens dels ingressos per un descens del consum) i la no-transferència de recursos addicionals. Això té com a resultat l’acumulació d’un deute
conjunt superior als 2.000 milions d’euros i ha donat arguments al paradigma
dominant, que es tradueix en austeritat i privatitzacions i la reconfiguració del
cicle de l’aigua, amb una transferència de poder i control cap al sector privat.
Reconfiguració del subministrament en alta:
la licitació d’Aigües Ter-Llobregat (ATLL)
Davant la delicada situació financera de l’Administració catalana, el Govern
català va endegar el 2012 el concurs de licitació del subministrador en alta
regional Aigües Ter-Llobregat (ATLL) (recordem que a finals de 2011
l’aprovació de les lleis òmnibus de flexibilització de l’Administració ja obrien
Documents d’Anàlisi Geogràfica 2014, vol. 60/3 511
Hug March
La nova «guerra de l’aigua» a Barcelona: austeritat, deute i participació privada
les portes a fer aquest pas). La licitació es va fixar per una durada de cinquanta anys per 995,5 milions d’euros, dels quals una part s’hauria d’avançar al
començament del contracte, i per una inversió de 126 milions d’euros en el
cicle de l’aigua en els deu anys següents.
Per bé que al principi diferents operadors es van posicionar per participar
en el procés de licitació, finalment només es van presentar dos consorcis al
concurs: un primer consorci liderat per Acciona (39% capital), conjuntament
amb el banc d’inversions brasiler BTG Pactual (39% capital) i petits inversors; i un segon liderat per Agbar (25% capital) conjuntament amb el fons
d’inversió canadenc Caisse de Dépots (33%), l’australià First State (30 %), el
grup CASSA i altres petits inversors (12%) (GWI, 2012a).
El 6 de novembre de 2012 es va adjudicar la gestió d’ATLL al consorci
liderat per Acciona. Es va acordar que aquest consorci avançaria 300 milions
d’euros d’entrada i aportaria la resta al llarg de cinquanta anys (uns 700
milions). Tanmateix, aquesta decisió va ser el principi d’un conflicte entre
empreses privades i l’Administració que s’ha judicialitzat, i que en el moment
de redactar aquest article encara no s’havia resolt. Davant l’adjudicació inicial,
el consorci liderat per Agbar va acudir a l’Òrgan Administratiu de Recursos Contractuals de Catalunya (OARCC) per presentar un recurs contra
l’acceptació de la proposta del consorci liderat per Acciona, argumentant diferents incompliments al plec de condicions de l’oferta d’aquest consorci. A
començaments de desembre de 2012, l’OARCC va acceptar parcialment el
recurs contra l’adjudicació del contracte. Tanmateix, el 27 de desembre de
2012, ATLL, Concessionària de la Generalitat de Catalunya, SA (liderada per
Acciona), va signar el contracte que estableix la gestió en règim de concessió
durant cinquanta anys d’ATLL a partir de l’1 de gener de 2013. La totalitat
dels 995,5 milions d’euros es va anotar als ingressos de la Generalitat de 2012
i va reduir el dèficit català de 2012 en mig punt (encara que només en va
ingressar al voltant de 300 milions, ja que els restants havien de ser amortitzats en els cinquanta anys següents). Un dia després de l’inici de la concessió,
l’OARCC va emetre un dictamen en què donava parcialment la raó al recurs
interposat per Agbar. Dels diferents arguments presentats, se’n va donar un
de bo: que la companyia adjudicatària va presentar un programa d’execució
d’obres i d’inversions que no complia els requisits del plec de condicions. La
resolució executiva de l’OARCC apel·lava a invalidar l’oferta presentada per
Acciona. Aquesta decisió de l’OARCC va ser recorreguda per la Generalitat
i per Acciona al Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC), i van
demanar que se suspengués de manera cautelar l’efectivitat de la resolució de
l’OARCC fins que no hi hagués una sentència en ferm. Paral·lelament, Agbar
va demanar a la Generalitat que complís la resolució i, en conseqüència, li
adjudiqués la gestió d’ATLL, cosa que la Generalitat no va fer.
El mes de març de 2013, el TSJC va denegar la paralització cautelar de
la resolució de l’OARCC argumentant que aquesta era executiva i basant-se
en jurisdicció europea sobre els mecanismes àgils de suspensió de contractes
públics. A l’abril, la Generalitat va presentar un recurs de reposició al TSJC
512 Documents d’Anàlisi Geogràfica 2014, vol. 60/3
La nova «guerra de l’aigua» a Barcelona: austeritat, deute i participació privada
Hug March
contra la interlocutòria d’aquest tribunal en considerar que l’oferta d’Agbar
tampoc no complia les condicions establertes per l’OARCC. A part dels costos
financers i de les indemnitzacions que s’haurien de pagar al consorci liderat per
Acciona (si assumim que el retorn dels 300 milions que el consorci havia fet
efectius al començament del contracte serien coberts pel nou concessionari),
la Generalitat argumentava que l’oferta d’Agbar suposaria un increment als
usuaris de 956 milions d’euros a causa del preu de venda d’aigua ofert, que era
més alt que el del consorci Acciona.
El 19 de juliol de 2013, el TSJC va confirmar el rebuig dels recursos de
la Generalitat de Catalunya i d’Acciona i va reafirmar la validesa de la decisió
adoptada per l’OARCC. El refús dels recursos per part del TSJC va generar
una situació d’incertesa sobre l’estat legal de la concessió d’ATLL. Així, el TSJC
argumentava, segons el diari El País (19 de juliol de 2013), que «l’estat actual
de les coses porta a una primera hipòtesis consistent en el fet que el servei sigui
concedit al segon licitant [és a dir, al consorci liderat per Agbar]» o «si aquesta
hipòtesi no prospera, el servei haurà de ser objecte d’una nova licitació, ja que el
marc normatiu imposa la gestió per concessió». En aquest sentit, el Govern català va estudiar la possibilitat d’un recurs de cassació davant el Tribunal Suprem
d’Espanya, però, en tot cas, amb aquesta decisió quedava el dubte de si Acciona
estava legalment autoritzada a prendre el control d’ATLL. Posteriorment, el
Gabinet Jurídic de la Generalitat de Catalunya, que depèn de Presidència, va
presentar en data de 22 de juliol un informe al TSJC on es demanava la nul·litat
absoluta de la resolució de l’OARCC argumentant que els fonaments en què
es va basar aquesta última per prendre una decisió eren erronis. Per calmar les
inquietuds dels accionistes i dels socis financers, la mateixa companyia Acciona
va presentar un comunicat el 23 de juliol afirmant que la sentència no anul·lava
l’adjudicació del contracte, que continuava sent efectiu legalment2.
En el moment d’escriure aquest article encara no hi havia una resolució
en ferm del litigi, però, tal com revelava el diari El País (9 d’octubre de 2013)
citant un document oficial, en el cas de perdre el litigi, la Generalitat es comprometia a retornar els 298 milions ingressats just després de l’adjudicació,
els costos de les inversions fetes i els costos financers de l’operació, i a retre
una compensació pels beneficis que li hauria donat el negoci. Segons citava el
diari, el document preveia, en cas que la licitació fos revocada, que s’adjudiqués
ATLL a un nou concessionari privat o bé que retornés al sector públic.
La important «guerra» per l’aigua en alta, és a dir, per la gestió d’ATLL,
entre Acciona i Agbar, rau en la important xifra de negoci que es pot fer
gestionant de manera monopolística el subministrament regional. Per veure
la importància del negoci, només cal citar les dades aportades per Acciona
aparegudes al diari Ara (14 de maig de 2013), que va valorar el negoci a ATLL
en 6.000 milions d’euros.
2. Vegeu Acciona (2013). «The ATLL management contract is valid and will remain
in force». 23 de juliol de 2013. <http://www.acciona.com/news/the-atll-management-contract-is-valid-and-will-remain-in-force>.
Documents d’Anàlisi Geogràfica 2014, vol. 60/3 513
Hug March
La nova «guerra de l’aigua» a Barcelona: austeritat, deute i participació privada
Reconfiguració del subministrament en baixa i del sanejament:
Aigües de Barcelona, Empresa Metropolitana de Gestió del Cicle
Integral de l’Aigua, SA
Paral·lelament al procés de licitació del subministrament en alta al llarg de 2012
i 2013 s’han produït canvis molt importants en la gestió en baixa, és a dir, en
el subministrament urbà d’aigua. Aquest darrer procés també ha estat guiat per
disputes entre diferents parts interessades i sotmès als veredictes de la justícia,
començant per la polèmica sobre l’estat de la concessió a Agbar del subministrament d’aigua a la ciutat de Barcelona (vegeu per exemple Balasch, 2012).
Amb aquesta polèmica de fons, a finals de 2012 l’Àrea Metropolitana de
Barcelona (AMB) va engegar la creació, juntament amb Agbar, d’una empresa
de capital mixt per gestionar el cicle integral de l’aigua, incloent-hi el subministrament d’aigua en baixa i la gestió del sanejament, en règim de concessió
per trenta-cinc anys a l’Àrea Metropolitana (amb l’excepció d’alguns municipis
amb altres règims concessionals). En aquesta nova societat, Agbar posseiria
el 85 % del capital i el restant 15 % seria de l’AMB. Encara que Agbar ja té
un monopoli quasi absolut pel que fa al subministrament metropolità (sigui
directament a través d’Aigües de Barcelona o de Sorea, amb algunes excepcions,
com per exemple al Prat de Llobregat), no passa el mateix amb el sanejament,
on l’Empresa Metropolitana de Sanejament, SA (EMSSA) ha tingut un paper
molt important.
La justificació que es va donar per a la reconfiguració del subministrament en baixa va ser que es volia salvar el «forat negre» en què podria caure el
finançament del cicle de l’aigua a l’AMB (vegeu per exemple La Vanguardia,
29 d’octubre de 2013). La manca d’un concurs públic en aquesta nova concessió a l’empresa mixta de nova creació va provocar les queixes no només
d’associacions veïnals i ecologistes i partits polítics, sinó també d’altres companyies privades del sector de l’aigua. Mentre que l’AMB (vegeu GWI, 2012b)
mantenia que l’obertura d’un concurs no era necessària, ja que la creació d’una
societat mixta no alterava els drets i les concessions existents en el cicle hidrològic, segons la plataforma Aigua és Vida, aquest procés responia a la necessitat
de regularitzar la incerta situació contractual d’Agbar en l’àmbit metropolità
esmentada anteriorment.
La nova companyia havia de començar a operar el gener de 2013, però els
diversos contenciosos oberts van portar a la suspensió cautelar del seu funcionament. A començaments de 2013, la Generalitat de Catalunya va recórrer
la creació d’aquesta societat al TSJC per invasió de competències en la gestió
de l’aigua en alta. Prèviament, les companyies privades Aguas de Valencia,
Aqualia, Sociedad Española de Abastecimientos i Acciona ja havien presentat
recursos a la creació, sense contracte previ i sense concurs, de la nova companyia metropolitana liderada per Agbar, i van reclamar que se suspengués el
procés de manera cautelar.
Més enllà de l’Administració pública autonòmica i les empreses competidores, diverses organitzacions ciutadanes també van portar el procés als tribunals.
514 Documents d’Anàlisi Geogràfica 2014, vol. 60/3
La nova «guerra de l’aigua» a Barcelona: austeritat, deute i participació privada
Hug March
El febrer de 2013, la plataforma Aigua és Vida va portar a la Fiscalia Anticor­
rupció la constitució d’aquesta societat mixta metropolitana i va denunciar
l’existència d’indicis de prevaricació per part de l’AMB i de l’Ajuntament de
Barcelona, així com apropiació indeguda per part d’Agbar d’infraestructures
públiques. D’altra banda, un particular també va presentar un recurs al TSJC
on argumentava que el funcionament de la nova companyia encariria substancialment el preu que els ciutadans paguen per l’aigua.
El maig de 2013, el TSJC va desestimar la petició de les empreses privades
i de la Generalitat de suspendre cautelarment l’activitat de la nova empresa
mentre no hi hagués una decisió final del TSJC. Això va donar peu al fet que
finalment es pogués constituir aquell mateix mes la nova societat a falta de
l’aprovació del Govern català. Amb aquest acord, Agbar rebria uns interessos
anuals del 7,5 % pel traspàs de la infraestructura a la nova societat i un 3,5 %
pel seu saber fer (know how) (La Vanguardia, 21 de maig de 2013).
Paral·lelament, el maig de 2013, l’ACA va acordar obrir un procés de revisió de totes les concessions d’obtenció d’aigua que Agbar té en el sistema TerLlobregat. D’acord amb l’article 65.1 de la Llei d’aigües espanyola de l’any
1985, totes les concessions es poden revisar quan hi ha indicis que les condicions en què es van donar les concessions han canviat substancialment. Segons
el diari El País, una trentena de concessions podrien ser retirades i retornades a
l’ACA (El País, 13 de maig de 2013). En aquest sentit, l’ACA argumentava que
tant els pous de l’aqüífer del Llobregat com la planta de captació i tractament
d’aigua superficial de Sant Joan Despí (que data de 1953) s’haurien d’incloure
en la gestió en alta, i conseqüentment els hauria de gestionar ATLL. A banda,
moltes d’aquestes concessions van ser atorgades abans del restabliment de la
democràcia (fins i tot algunes daten del segle xix). Des de llavors, segons defensa l’ACA, s’han produït canvis substancials en la gestió de l’aigua en l’àmbit
metropolità: hi ha hagut un increment notable de les infraestructures i sobretot
ha tingut lloc la unió del sistema Ter amb el Llobregat.
El juny de 2013, la nova companyia va poder començar a operar gràcies al
fet que el Govern català va retirar el recurs del TSJC després que es fessin certes
modificacions en l’acord entre Agbar i l’AMB pel que fa al subministrament
en alta. El nou acord es va aprovar amb els vots favorables de CiU i el PSC,
l’abstenció d’ERC i PP i l’oposició d’ICV. Finalment, el juliol de 2013, el
TSJC va ratificar la desestimació dels recursos de les companyies privades contra l’acord entre Agbar i l’AMB. Tanmateix, encara no s’ha resolt la qüestió de
si els pous del Llobregat i la planta de tractament d’aigües de Sant Joan Despí
formen part finalment de la xarxa en alta o de la xarxa en baixa.
Noves fronteres per al capital privat en el cicle de l’aigua:
de les fonts alternatives a les solucions intel·ligents
Podríem pensar que, després d’aquestes dues grans reconfiguracions de poder
sobre el cicle hídric de Barcelona, la iniciativa privada ja no té més marge de
maniobra per controlar noves esferes en el cicle urbà de l’aigua. Així doncs,
Documents d’Anàlisi Geogràfica 2014, vol. 60/3 515
Hug March
La nova «guerra de l’aigua» a Barcelona: austeritat, deute i participació privada
el control durant cinquanta anys (provisional) d’Acciona sobre ATLL i la
reafirmació del monopoli metropolità per trenta-cinc anys més sobre la gestió en baixa d’Agbar podrien ser llegits com «el final de la història» pel que
fa a l’interès del capital privat pel cicle urbà i regional de l’aigua. Tanmateix, aquesta visió està allunyada de la realitat. De fet, durant la redacció de
l’article va circular la notícia que la Generalitat estava estudiant la privatització de les depuradores a Catalunya per poder reduir el dèficit en el pressupost
per al 2014. Queda per analitzar com es materialitza (si es materialitza) tal
reconfiguració.
Més enllà d’aquesta possible nova privatització, a continuació es vol mostrar
que el cicle urbà de l’aigua encara té moltes fronteres de negoci per al capital
privat. En aquest sentit, la utilització de membranes no tan sols per tractar
aigua marina o salobres (dessalatge), sinó també per reutilitzar aigües grises o
residuals i contaminades avança a gran velocitat. Això obre noves possibilitats
tant per a les companyies que subministren la tecnologia com per a les mateixes
companyies d’aigua tradicionals. Paral·lelament, aquestes mateixes tecnologies,
juntament amb l’aprofitament d’aigües pluvials, poden esdevenir una eina per
als ciutadans per disminuir el seu grau de dependència dels sistemes centralitzats si aquestes s’utilitzen a la llar (vegeu per exemple Domènech i Saurí, 2010;
Domènech, 2011 o Domènech et al., 2013).
A part de les fonts alternatives, en el present treball volem introduir altres
propostes més incipients que han estat poc explorades acadèmicament. En
aquest sentit, a Barcelona, per exemple, trobem una aposta clara d’Agbar, a
través de la seva filial Aquology, per l’anomenat paradigma de les «ciutats intel·
ligents». Un exemple d’aquesta aposta serien els comptadors intel·ligents, que
permeten fer lectures a temps real i a distància dels consums tant en llars com
en equipaments municipals, i d’aquesta manera es poden proposar programes
de gestió més eficients. Actualment, Aquology té proves pilot en diferents
municipis, entre els quals podem destacar a Catalunya Castelldefels i Gavà o
Tarragona, amb 10.000 i 55.0003 comptadors intel·ligents respectivament.
En la línia dels comptadors intel·ligents també es pot destacar, per exemple, AQMOS (Aqualogy Management Operating System), una plataforma
que integra informació tècnica sobre el subministrament i que està destinada
a millorar la coordinació operacional i permetre una resposta automatitzada a
les necessitats específiques del client per gestionar els recursos existents d’una
manera més eficient.
En el marc de la gestió urbana intel·ligent, Agbar està signant acords
amb diferents municipis catalans. Per exemple, col·labora amb l’Ajuntament
de Barcelona per transformar la ciutat en un laboratori d’experimentació i
innovació amb l’anomenat Smart City Campus-22@ com a eix principal.
Com es pot llegir a la seva pàgina web, aquest projecte serà «un clúster de
nova generació per educar, investigar i desenvolupar solucions per a les
smarts cities que es puguin aplicar a tot el món», on «s’ubicaran empreses,
3.<http://www.agbar.es/pdf/45.pdf>.
516 Documents d’Anàlisi Geogràfica 2014, vol. 60/3
La nova «guerra de l’aigua» a Barcelona: austeritat, deute i participació privada
Hug March
universitats, emprenedors i centres d’investigació de les TIC, l’ecologia i
l’urbanisme»4.
Observem, doncs, un gir cap a la provisió de solucions tecnològiques integrals, intensives en R+D+I. Potser Barcelona no és en si mateixa una important
font d’ingressos a través d’aquest gir cap al coneixement (sinó que els ingressos
principals continuen venint del cicle tradicional de l’aigua), però sí que serveix com una sala d’exposició al món per mostrar i vendre aquest nou model
intel·ligent de gestió hídrica, especialment en un context en què les grans
companyies de serveis estan abandonant els grans contractes de subministrament tradicional a moltes parts del món. Si observem companyies com Suez
Environnement (que de fet és la propietària majoritària d’Agbar), Veolia o la
mateixa Acciona, observem que totes estan fent un gir cap als paradigmes de
la ciutat intel·ligent per ampliar les seves àrees de negocis.
Discussió
Davant d’aquests canvis tumultuosos (i polèmics) en el cicle de l’aigua metropolità i regional, podem constatar l’establiment de dos monopolis privats: un
per al cicle integral urbà de l’aigua (incloent-hi el sanejament) i un altre en el
subministrament en alta de l’aigua.
En aquest article s’argumenta que les importants inversions en el cicle
hidrològic dels darrers vint anys, el finançament inadequat, les sequeres recur­
rents, els canvis en els patrons de consum combinats amb la situació actual
d’interrupció del crèdit a les institucions públiques, i la imposició dels estrictes
dèficits des del nivell europeu (i de retruc des de l’Estat) poden explicar en
bona mesura el perquè de la situació crítica del sistema públic de gestió de
l’aigua a Catalunya i d’aquestes reconfiguracions «inevitables». Les organitzacions i plataformes ciutadanes afegeixen un altre factor clau que ajuda a explicar
aquestes reconfiguracions: la renúncia del sector públic a gestionar un bé comú
com l’aigua. En una òptica metropolitana, la situació d’indefinició contractual,
juntament amb el temor d’entrar en un «forat negre» de finançament, complementa l’explicació del perquè de la reconfiguració en baixa.
El que hem tractat d’il·lustrar en examinar el cicle de l’aigua urbà de
Barcelona es pot estendre també al sud d’Europa, on el deute i la crisi financera s’utilitzen com a justificacions discursives per redibuixar de manera
fonamental les relacions entre Estat, capital, medi ambient i ciutadania. I el
cicle de l’aigua no és aliè a tals canvis. Gialis i col·legues (2011) relacionen,
per exemple, les reformes del sector urbà de l’aigua a Grècia amb la reestructuració del sector de l’aigua a Europa i la resta del món. Així doncs, i basant
el meu argument amb el que diu la geògrafa Karen Bakker (2010: 720), es
pot argumentar que la reconfiguració del cicle de l’aigua a Barcelona no és
només una expressió de la interacció entre les dinàmiques politicoeconòmiques i ambientals locals i nacionals existents, sinó també de les dinàmiques
4.<http://barcelonacatalonia.cat/b/?p=3716&lang=CA>.
Documents d’Anàlisi Geogràfica 2014, vol. 60/3 517
Hug March
La nova «guerra de l’aigua» a Barcelona: austeritat, deute i participació privada
multiescalars de reestructuració regulatòria, en aquest cas de les polítiques
ambientals i econòmiques.
Es vol fer un èmfasi especial en el paper clau i paradoxal que ha tingut el
medi ambient (vegeu March, 2013b per a una revisió sobre la neoliberalització
del medi ambient) en la legitimació discursiva d’una major presència del capital
privat en la gestió, en aquest cas, de l’aigua. Així, Karen Bakker (2007), partint
del cas anglès i gal·lès de privatització del cicle hidrològic, argumenta que el
sector de l’aigua s’ha reinventat com una indústria de serveis ambientals. En
aquest sentit, aquesta autora argumenta que s’ha anat produint un canvi en les
geometries de poder i que s’ha concedit més importància a les preocupacions
ambientals que als drets dels treballadors o als dels consumidors i ciutadans.
De manera molt sintètica, aquesta autora argumenta que «mentre que els costos socials de producció de l’aigua abans eren externalitzats des de l’esfera del
ciutadà polititzat i absorbits pel medi ambient, ara els costos ambientals de
la producció de l’aigua són externalitzats des de l’esfera d’un medi ambient
capitalitzat i suportats pels consumidors» (2007: 112, traducció pròpia), que
responen normalment amb baixades importants del consum.
Salvant les diferències en el model de participació privada i en la governança de l’aigua, podem afirmar que en certa manera a Barcelona ha tingut
lloc una situació similar que queda especialment exemplificada en els darrers
esdeveniments que han redibuixat el cicle de l’aigua metropolità i regional.
Durant el segle xx, per superar l’escassetat i fer arribar l’aigua a «tothom» (ja
que hi podien haver moltes desigualtats en l’accés en alguns casos) es van fer
intervencions molt importants en el cicle hidrològic que van deteriorar de
manera important els ecosistemes aquàtics, però també van tenir un impacte
(negatiu) social molt important, traduït en el desplaçament forçat de poblacions negades pels pantans.
En el marc d’unes regulacions ambientals estrictes dictades a escala europea, en els darrers anys les preocupacions ambientals han virat cap al centre
(almenys discursivament) de la planificació hídrica. En un context en què
l’única manera de finançar les noves inversions (i el deute acumulat) es veu
a través de la participació de capital privat (no només industrial, sinó també
financer, que ha donat peu a una financerització dels serveis hídrics [vegeu
March i Purcell, 2014]), els costos es traspassen als ciutadans a través d’augments continuats dels preus, com es pot observar en el cas de Barcelona en els
darrers anys. Per al 2014 s’ha aprovat un augment del 4,9 % del preu de venda
d’aigua per part d’ATLL. Aquest augment està determinat principalment per
les condicions de licitació acordades amb la Generalitat (augment del 4,2 %),
al qual se li suma un 0,7 % per cent més d’augment acordat l’octubre de 2013.
D’altra banda, en l’àmbit metropolità també s’ha fixat un augment important
del preu per al 2014, una mitjana del 8,5 %. El cànon de l’aigua també està
previst que augmenti un 7,2 %.
Aquests augments sostinguts del preu poden tenir com a resultat amb el
temps, i si la situació econòmica no millora, la «pobresa hídrica» d’una part de
la població, que ja veiem que existeix en el cas de l’energia (Síndic de Greuges
518 Documents d’Anàlisi Geogràfica 2014, vol. 60/3
La nova «guerra de l’aigua» a Barcelona: austeritat, deute i participació privada
Hug March
de Catalunya, 2013). Per evitar tals situacions, a l’àrea metropolitana s’ha
introduït una tarifa social que suposadament ha de garantir l’accés a l’aigua.
Serà necessari fer un seguiment d’aquestes noves estructures tarifàries per analitzar els efectes reals en la població.
Com argumenta el geògraf Erik Swyngedouw, si exceptuem alguns casos regionals i temporals puntuals (com els ocorreguts a Barcelona al llarg del segle xx),
l’accés desigual a l’aigua és un fet «socialment i políticament construït i expressa
relacions desiguals de poder politicoeconòmic que estan inserides […] en les dinàmiques del cicle hidrosocial» (ídem; vegeu també Kaika, 2005 i Linton i Budds,
en premsa). Així doncs, si Barcelona ha patit en les darreres dècades certs episodis
d’escassetat (física) d’aigua, amb un component de producció social a causa de
l’expansió del model suburbà, la combinació entre crisi econòmica, recuperació
integral de costos i benefici privat podria tenir com a resultat casos d’escassetat
(econòmica), pròpia d’altres èpoques (durant bona part del segle xix, quan només
tenien accés a l’aigua corrent les classes benestants) o d’altres geografies.
D’altra banda, per bé que els costos ambientals (derivats de les directives
més estrictes) es traslladin a l’esfera social, també s’estan desplaçant a altres esferes ambientals que queden a l’ombra d’aquestes regulacions. Per exemple, per
disminuir impactes sobre recursos tradicionals (rius) i evitar més intervencions
en aquests, s’ha donat un impuls important al dessalatge, que pot comportar
una altra sèrie de problemàtiques ambientals (entre les quals hi ha els elevats
costos energètics i les emissions de gasos d’efecte hivernacle).
Conclusions
Les solucions en què guanya tothom rarament existeixen en el seu model ideal.
Pot guanyar el medi ambient i el capital, el capital i la ciutadania (o menys
freqüentment la ciutadania i el medi ambient), però difícilment, en el marc
politicoeconòmic en què estem immersos, poden guanyar tots tres alhora amb
la mateixa intensitat i de manera equilibrada. Aquest article no s’ha d’entendre com un al·legat contra les polítiques ambientals i la millora de la qualitat
dels nostres ecosistemes, que finalment repercuteixen molt positivament en el
benestar dels ciutadans (o teòricament ho haurien de fer de manera equitativa).
Tot al contrari, el que es vol exposar és la necessitat de repensar les relacions
entre ciutadania, medi ambient, estat i capital, i explorar models alternatius que
ens permetin gestionar els recursos d’ús comú (vegeu Ostrom, 1990). Aquests
nous models haurien de superar la separació conceptual entre el cicle hidrològic
i els processos socials, polítics i econòmics que el sostenen (Swyngedouw, 2013;
Linton i Budds, en premsa) i plantejar noves relacions politicoecològiques més
equitatives (Bakker, 2007), que permetin una participació activa i inclusiva de
la ciutadania en la presa de decisions (Parés, 2011).
Evidentment, els mecanismes econòmics i el mercat tenen un rol a jugar en
la gestió de l’aigua, però haurien d’estar supeditats a les necessitats ciutadanes
i del medi ambient. Han de ser socialment justos repartint equitativament
els costos de la millora ambiental, sense traslladar els costos als ciutadans més
Documents d’Anàlisi Geogràfica 2014, vol. 60/3 519
Hug March
La nova «guerra de l’aigua» a Barcelona: austeritat, deute i participació privada
desfavorits, que són els que pateixen més cruament la crisi econòmica i que
ja tenen comportaments ambientals molt austers. Tanmateix, la necessitat de
mantenir mínimament les xifres d’un negoci ara per ara molt problemàtic fa
que aquests supòsits no es compleixin.
Agraïments
Hug March ha rebut el suport d’un ajut postdoctoral Juan de la Cierva (convocatòria 2011) finançat pel Ministeri d’Economia i Competitivitat.
Referències bibliogràfiques
Aldomà-Buixadé, I. (2012). «Del conflicte d’usuaris a la confrontació política passant
per l’autoafirmació regional. A propòsit de la crisi de la sequera del 2008 a Barcelona i els transvasament». Treballs de la Societat Catalana de Geografia, 74, 11-39.
Àrea Metropolitana de Barcelona (AMB) (2013). Dades ambientals metropolitanes
2012. Barcelona: Àrea Metropolitana de Barcelona.
Bakker, K. (2003). «Archipelagos and networks: urbanization and water privatization
in the South». The Geographical Journal, 169 (4), 328-341.
— (2005). «Neoliberalizing Nature? Market Environmentalism in Water Supply in
England and Wales». A: Heynen, N.; McCarthy, J.; Prudham S. i Robbins P.
(eds.). Neoliberal Environments: False promises and unnatural consequences. Londres
i Nova York: Routledge, 101-113.
—(2007). «The ‘Commons’ versus the ‘Commodity’: Alter-globalization, Anti-privatization and the Human Right to Water in the Global South». Antipode, 39 (3),
430-455.
—(2010). «The limits of ‘neoliberal natures’: Debating green neoliberalism». Progress
in Human Geography, 34, 715-735.
Balasch, L. (2012). «Agbar, una gestió il·legítima de l’aigua». A: Palà, R. i Picazo,
S. Anuari Media.cat. Els silencis mediàtics del 2011. Barcelona: Mèdia.cat, 19-25.
Budds, J. i Mcgranahan, G. (2003). «Are the debates on water privatization missing
the point? Experiences from Africa, Asia and Latin America». Environment and
Urbanization, 15, 87-114.
Domene, E. i Saurí, D. (2012). «Water, public responsibility and equity: The Barcelona ‘water war’ of the 1990s». A: Barraqué, B. Urban Water Conflicts. París:
Unesco Publishing, CRC Press, 33-38.
Domènech, L. (2011). «Rethinking water management: From centralised to decentralised water supply and sanitation models». Documents d’Anàlisi Geogràfica, 57
(2), 293-310.
Domènech, L.; March, H. i Saurí, D. (2013). «Degrowth initiatives in the urban
water sector? A Social Multi-criteria Evaluation of non-conventional water alternatives in Metropolitan Barcelona». Journal of Cleaner Production, 38, 44-55.
Domènech, L. i Saurí, D. (2010). «Socio-technical transitions in water scarcity contexts: Public acceptance of greywater reuse technologies in the Metropolitan Area
of Barcelona». Resources, Conservation and Recycling, 55 (1), 53-62.
European Environment Agency (EEA) (2010). Changes in wastewater treatment in
Southern European countries between 1980s and 2007. Copenhaguen: European
Environment Agency.
520 Documents d’Anàlisi Geogràfica 2014, vol. 60/3
La nova «guerra de l’aigua» a Barcelona: austeritat, deute i participació privada
Hug March
Gialis, S.; Louka, A. i Laspidou, C. S. (2011). «Theoretical perspectives and empirical facts on water sector privatization: the Greek case against European and global
trends». Water Resources Management, 25, 1699-1719.
Global Water Intelligence (GWI). (2012a). «Counting the monopoly money».
Global Water Intelligence, 13 (10) (octubre 2012). En línia.
—(2012b). «Opposition grows to Agbar’s home rule». Global Water Intelligence, 13
(10) (octubre 2012). En línia.
Gorostiza, S.; March, H. i Saurí, D. (2013). «Servicing customers in revolutionary
times: the experience of the collectivized Barcelona Water Company during the
Spanish Civil War». Antipode, 45 (4), 908-925.
Hall, D. i Lobina, E. (2007). «International actors and multinational water company
strategies in Europe, 1990-2003». Utilities Policy, 15 (2), 64-77.
Kaika, M. (2005). City of flows: modernity, nature, and the city. Nova York: Routledge.
Linton, J. i Budds, J. «The hydrosocial cycle: Defining and mobilizing a relational-dialectical approach to water». Geoforum. En premsa.
<http://dx.doi.org/10.1016/j.geoforum.2013.10.008>.
March, H. (2010). Urban Water Management and Market Environmentalism: A Historical Perspective for Barcelona and Madrid. Bellaterra: Universitat Autònoma de
Barcelona. Tesi doctoral.
—(2013a). «Taming, controlling and metabolizing flows: Water and the urbanization
process of Barcelona and Madrid (1850-2012)». European Urban and Regional Studies.
<http://dx.doi.org/10.1177/0969776412474665>
—(2013b). «Neoliberalismo y medio ambiente: una aproximación desde la geografía
crítica». Documents d’Anàlisi Geogràfica, 59 (1), 137-153.
March, H. i Saurí, D. (2013a). «The unintended consequences of ecological modernization: debt-induced reconfiguration of the water cycle in Barcelona». Environment and Planning A, 45 (9), 2064-2083.
—(2013b). «La sequera del 2007-2008 a la ciutat de Barcelona: gènesi, gestió i resposta ciutadana». Treballs de la Societat Catalana de Geografia, 76, 309-326.
March, H. i Purcell, T. (2014). «The muddy waters of financialisation and new
accumulation strategies in the global water industry: The case of Agbar». Geoforum,
53, 11-20.
Martín Pascual, M. (2009). Barcelona: aigua i ciutat. Barcelona: Fundació Agbar i
Marcial Pons Edicions Jurídicas y Sociales, SA.
Ostrom, E. (1990). Governing the Commons: The Evolution of Institutions for Collective
Action. Nova York: Cambridge University Press.
Parés, M. (2011). «River Basin Management Planning with Participation in Europe: From Contested Hydro-politics to Governance-Beyond-the-State». European
Planning Studies , 457-478.
Síndic de Greuges de Catalunya (2013). Informe sobre la pobresa energètica a Catalunya. Barcelona: Síndic de Greuges de Catalunya.
Swyngedouw, E. (2013). «UN Water Report 2012: Depoliticizing Water». Development and Change, 44 (3), 823-835.
Diaris consultats
Ara
El País
La Vanguardia
Documents d’Anàlisi Geogràfica 2014, vol. 60/3 521
Documents d’Anàlisi Geogràfica 2014, vol. 60/3 523-548
Competencias por el uso del agua en la provincia de
Alicante: experiencias de gestión en la armonización
de usos urbano-turísticos y agrícolas*
Antonio M. Rico Amorós
Jorge Olcina Cantos
Carlos J. Baños Castiñeira
Universidad de Alicante. Instituto Interuniversitario de Geografía
[email protected]
[email protected]
[email protected]
Recepción: noviembre de 2013
Aceptación: febrero de 2014
Resumen
La disponibilidad de agua en cantidad y calidad es un factor decisivo para atender las
demandas urbanas, turísticas y agrícolas en territorios con escasez natural de recursos. En
la provincia de Alicante, a fin de garantizar estas demandas se ha recurrido a soluciones
hidráulicas tradicionales, como trasvases y explotación de acuíferos, unidas al creciente
empleo de fuentes no convencionales y al incremento de la eficiencia del uso del agua,
así como a otras basadas en la armonización de distintos usos. Se analizan los modelos
más importantes desarrollados en Alicante para la armonización de usos del agua urbanoturísticos y agrícolas: la gestión colectiva de acuíferos sobreexplotados (Junta Central de
Usuarios del Vinalopó) y los acuerdos suscritos entre el medio urbano y los agricultores
basados en el intercambio de aguas depuradas y aguas limpias para su empleo en el regadío
y los usos urbano-turísticos, respectivamente (Consorcio de Aguas de la Marina Baja). Se
pone de manifiesto la importancia creciente de las aguas residuales regeneradas para la
armonización de usos urbano-turísticos y agrícolas del agua.
Palabras clave: disponibilidad de agua; usos agrícolas; usos urbano-turísticos; aguas residuales depuradas; acuerdos con regantes; Benidorm.
*
Este artículo se inserta en el Proyecto de Investigación «Urbanización y metabolismo hídrico
en el litoral de Alicante: análisis de tendencias para el periodo 2000-2010» (CSO201236997-CO2-02), financiado por el Ministerio de Economía y Competitividad.
http://dx.doi.org/10.5565/rev/dag.136
ISSN 0212-1573 (imprès), ISSN 2014-4512 (en línia)
A. M. Rico Amorós; J. Olcina Cantos
Competencias por el uso del agua en la provincia de Alicante: C. J. Baños Castiñeira
experiencias de gestión en la armonización de usos urbano-turísticos y agrícolas
Resum. Competències per l’ús de l’aigua a la província d’Alacant: experiències de gestió en
l’harmonització d’usos urbanoturístics i agrícoles
La disponibilitat d’aigua en quantitat i qualitat és un factor decisiu per atendre les demandes urbanes, turístiques i agrícoles en territoris amb escassesa natural de recursos. A la província d’Alacant, a fi de garantir aquestes demandes s’ha recorregut a solucions hidràuliques
tradicionals, com ara transvasaments i explotació d’aqüífers, unides a la utilització creixent
de fonts no convencionals i a l’increment de l’eficiència de l’ús de l’aigua, com també a
unes altres solucions basades en l’harmonització de diversos usos. S’analitzen els models
més importants desenvolupats a Alacant per a l’harmonització d’usos de l’aigua urbanoturístics i agrícoles: la gestió col·lectiva d’aqüífers sobreexplotats (Junta Central d’Usuaris
del Vinalopó) i els acords subscrits entre el medi urbà i els agricultors basats en l’intercanvi
d’aigües depurades i aigües netes per utilitzar-les en el regadiu i els usos urbanoturístics,
respectivament (Consorci d’Aigües de la Marina Baixa). Es posa de manifest la importància
creixent de les aigües residuals regenerades per a l’harmonització d’usos urbanoturístics i
agrícoles de l’aigua.
Paraules clau: disponibilitat d’aigua; usos agrícoles; usos urbanoturístics; aigües residuals
depurades; acords amb regants; Benidorm.
Résumé. Concurrences entre diferentes utilisations d’eau: expériences de gestion pour
l’harmonisation des usages urbaines, touristiques et agraires
La disponibilité suffisante d’eau et de qualité est un facteur crucial pour répondre à la
demande urbaine, touristique et à l’agriculture dans les régions qui manquent où la pénurie
des ressources naturelles. Dans la province d’Alicante, pour s’assurer les demandes en eau
ont été utilisés solutions hydrauliques traditionnelles comme les transferts et l’exploitation des aquifères, couplé avec l’utilisation croissante des sources non conventionnelles et
d’accroître l’efficacité d’utilisation de l’eau, ainsi que d’autres basés sur l’harmonisation des
différents usages. Ce travaux examine les modèles les plus importants développés à Alicante
pour l’harmonisation des usages de l’eau en milieu urbain, le tourisme et l’agriculture: la
gestion collective des aquifères surexploités (Junta Central de Usuarios del Vinalopó) et
les accords signés entre les villes et les agriculteurs sur la base du échange de l’eau traitée
et d’eau potable pour une utilisation dans l’irrigation et les usages urbaines et touristiques
respectivement (Consorcio de Aguas de la Marina Baja). On souligne l’importance croissante
des eaux usées recyclées pour l’harmonisation des usages urbains, touristiques et agricoles.
Mots-clé: disponibilité d’eau; usage agricole; usage touristique; eaux usées epurées; accords
avec communautés d’irrigation; Benidorm.
Abstract. Competition for water use in the province of Alicante (Spain): management
experiences for harmonizing tourist and agricultural uses
Water availability in quantity and quality is a decisive factor to attend the urban, tourist and agricultural demands in areas with natural scarcity of resources. In the province
of Alicante in order to ensure these demands, it has been resorted to hydraulic traditional solutions such as transfers and aquifers exploitation and new ones as growing use of
non-conventional sources, increasing the efficiency of water use and others based on the
harmonization of different uses. In this paper, it is analyzed the most important models
developed in Alicante for harmonizing tourist and agricultural water uses: the collective
management of overexploited aquifers (Junta Central de Usuarios del Vinalopó) and the
agreements signed between urban areas and farmers based on the exchange of wastewater
524 Documents d’Anàlisi Geogràfica 2014, vol. 60/3
Competencias por el uso del agua en la provincia de Alicante: A. M. Rico Amorós; J. Olcina Cantos
experiencias de gestión en la armonización de usos urbano-turísticos y agrícolas
C. J. Baños Castiñeira
and clean water for its use in irrigation and tourism activities, respectively (Consorcio de
Aguas de la Marina Baja). It is highlighted the growing importance of sewage regenerated
for harmonizing tourist and agricultural water uses.
Keywords: water availability; agricultural uses; tourist uses; treated wastewater; agreements
with farmers; Benidorm.
Sumario
Competencias y complementariedades
por el uso del agua. Marco teórico,
método y objetivos
Contexto territorial y factores explicativos
De la competencia a la
complementariedad de usos del agua en
las entidades de gestión colectiva
de acuíferos sobreexplotados
del Vinalopó-el Alacantí
La armonización de usos a partir
de la reutilización de aguas residuales
regeneradas
Los acuerdos suscritos entre comunidades
de regantes y el Consorcio de Aguas de la
Marina Baja para el intercambio de aguas
blancas por aguas residuales regeneradas
Conclusiones
Referencias bibliográficas
Competencias y complementariedades por el uso del agua.
Marco teórico, método y objetivos
La disponibilidad de recursos hídricos en territorios con escasez natural de agua
y con procesos de dinámica territorial intensos justifica la aparición de situaciones de competencia para abastecer usos diversos. Se generan, así, tensiones
por la utilización del recurso escaso, que tradicionalmente se han resuelto con
medidas de incremento de oferta allí donde era posible. Si esta competencia
se establece entre las actividades agrarias y las urbano-turísticas y no ha sido
posible aumentar los recursos, la garantía de abastecimiento de las demandas
de agua del medio urbano ha sido el principal objetivo. La propia legislación de
agua en los países desarrollados establece la prioridad de abastecimiento urbano
sobre el resto de usos del agua. Aspectos económicos —mayor rentabilidad
de las actividades del medio urbano— y de salubridad —suministro de agua
potable— están detrás de estas soluciones, que minusvaloran cuestiones de
tradición histórica y de mantenimiento de valores paisajísticos y ambientales.
Y ello, a pesar de que las fuentes de abastecimiento suelen estar alejadas de las
áreas urbanas.
En la actualidad, atendiendo al principio rector de la sostenibilidad en
la planificación ambiental y territorial (Olcina, 2012), las soluciones únicas
resultan insuficientes para hacer frente a la complejidad de efectos ambientales, socioeconómicos y culturales que conlleva la gestión del agua; de ahí que
sean necesarias nuevas e integradas formas de resolución de conflictos del agua
que deben partir de la premisa de la mejora de la capacidad de adaptación
(Pahl-Wostl, 2007). A ello se une el escenario de calentamiento climático,
Documents d’Anàlisi Geogràfica 2014, vol. 60/3 525
A. M. Rico Amorós; J. Olcina Cantos
Competencias por el uso del agua en la provincia de Alicante: C. J. Baños Castiñeira
experiencias de gestión en la armonización de usos urbano-turísticos y agrícolas
que en algunas regiones, como la cuenca del Mediterráneo, puede aumentar
las tensiones por el uso del agua, si se cumplen las previsiones de reducción de
precipitaciones previstas en la modelización climática (IPCC, 2013). Para territorios turísticos, la necesidad de planificar los usos actuales y futuros teniendo
en cuenta una posible disminución de recursos de agua ha sido puesta de
manifiesto por diversos autores en un reciente ensayo sobre las relaciones entre
el turismo y el uso del agua (Gössling et al., 2012).
Por ello, las acciones de complementariedad en los usos del agua que
incorporan recursos de procedencia diversa se presentan como solución de
interés en territorios con escasez natural de agua y con desarrollo de actividades económicas de interés. De manera que la actividad agraria, que dispone de recursos de agua limpia, puede ceder una parte de ellos a las áreas
urbano-turísticas y recibir a cambio aguas procedentes de la depuración de
efluentes residuales con calidad suficiente para poder utilizarse en el regadío.
En esta línea, la construcción de plantas desalinizadoras y la promoción del
uso de aguas residuales depuradas se está consolidando como un mecanismo de gobernanza del agua que busca soluciones al abastecimiento de usos
intensivos del agua basado en la complementariedad. Así ha sido señalado en
determinadas zonas de la España mediterránea (Rico et al., 2013). Se trata,
en definitiva, de la implantación de sistemas de gestión integrada del agua
capaces de atender las necesidades de agriculturas intensivas y de usos turísticos del agua que en el futuro pueden padecer tensiones mayores en el marco
del calentamiento climático.
El presente artículo analiza las iniciativas más destacadas llevadas a cabo en
la provincia de Alicante, en el contexto del litoral mediterráneo, para solucionar
problemas de competencia por el uso del agua entre la agricultura y el espacio
urbano-turístico. Se trata de experiencias de «transferencia» de recursos de agua
convencionales (aguas superficiales o subterráneas de calidad) de la actividad
agraria a la urbana a cambio de «transferencia» de recursos económicos (precios
del agua) en las áreas cedentes o de recursos de agua no convencionales (depuración de aguas residuales y desalación) desde los espacios urbano-turísticos
susceptibles de ser utilizados por aquella en condiciones de cantidad y calidad.
Se trata acciones que desarrollan principios de rentabilidad económica del agua
(Easter et al., 1998; Chong y Sunding, 2006) pero que introducen mecanismos
de eficiencia (Savenije, 2002 ) y buscan paradigmas de sostenibilidad en el
marco de la gestión territorial más racional (Naredo, 2010).
En este contexto, la presente investigación pretende cubrir los siguientes
objetivos:
a) Valorar, en primer lugar, cuáles son los factores explicativos (económicos,
sociales e institucionales) que facilitan los acuerdos entre las entidades de
regantes y los abastecimientos para el intercambio de recursos de agua y
para la integración en entidades de gestión colectiva.
b) En el caso de los acuerdos que se han formalizado en las distintas comarcas
alicantinas (el Vinalopó-el Alacantí y Marina Baja), aportar un balance de
526 Documents d’Anàlisi Geogràfica 2014, vol. 60/3
Competencias por el uso del agua en la provincia de Alicante: A. M. Rico Amorós; J. Olcina Cantos
experiencias de gestión en la armonización de usos urbano-turísticos y agrícolas
C. J. Baños Castiñeira
ventajas e inconvenientes para los distintos usuarios en materia de garantía
de suministro, costes y calidad del agua.
c) Caracterizar las estructuras de organización y gobernanza del agua (comunidades y juntas centrales de usuarios, comunidades de regantes, Consorcio
de Aguas de la Marina Baja) que han protagonizado los distintos acuerdos.
d) Identificar los beneficios derivados de una estrategia de gestión colectiva
y conjunta para paliar problemas como la sobreexplotación de acuíferos,
la competencia de usos y la vulnerabilidad de los sistemas de suministro
en situaciones de sequía, y procurar una asignación más eficiente de los
recursos hídricos disponibles.
e) Analizar el papel que pueden desempeñar las aguas residuales regeneradas
en los acuerdos entre regantes y abastecimientos de agua potable para el
intercambio de aguas blancas por aguas depuradas.
Para abordar un trabajo de estas características, además de recurrir a fuentes
bibliográficas y a documentación técnica sobre los sistemas de explotación y
gestión existentes en cada una de las comarcas analizadas, ha sido preciso recurrir a entrevistas y trabajos de campo realizados en las entidades de regantes (el
Vinalopó-el Alacantí y Marina Baja) y abastecimientos de agua potable (Consorcio de Aguas de la Marina). Dichas entrevistas han proporcionado datos de
consumo, tarifas, procedencia del agua, modelos de gestión y gobernanza, y
han resultado fundamentales para acceder a los convenios y acuerdos que han
suscrito los distintos usuarios agrícolas y urbano-turísticos durante las últimas
décadas, bien para favorecer su integración en entidades de gestión colectiva, en
el ámbito de la Junta Central de Usuarios del Vinalopó-el Alacantí y Consorcio
de Aguas de la Marina Baja, o bien para el intercambio de aguas blancas por
residuales regeneradas que se ha afianzado en la Marina Baja entre regantes y
abastecimientos, y que ha permitido garantizar el suministro de agua potable a
la ciudad de Benidorm, que constituye uno de los principales destino turísticos
del litoral mediterráneo español.
Contexto territorial y factores explicativos
La escasez natural de recursos hídricos de la provincia de Alicante, agravada
por la intensificación de las demandas urbano-turísticas y las agrarias en los
tres últimos decenios, ha provocado frecuentes episodios de competencia por
el uso del agua entre regantes y abastecimientos de agua potable, principalmente durante situaciones de sequía. Para resolver los conflictos surgidos entre
usuarios se han planteado distintas soluciones prácticas que revisten carácter
pionero en España, entre las que destacan los acuerdos suscritos entre regantes
y abastecimientos para el intercambio de recursos de «agua blanca» por residual
regenerada. Este trabajo valora las distintas soluciones planteadas para resolver
las competencias de uso, con el análisis de las iniciativas más destacadas desarrolladas durante las últimas décadas en distintas comarcas de Alicante (ver la
figura 1):
Documents d’Anàlisi Geogràfica 2014, vol. 60/3 527
A. M. Rico Amorós; J. Olcina Cantos
Competencias por el uso del agua en la provincia de Alicante: C. J. Baños Castiñeira
experiencias de gestión en la armonización de usos urbano-turísticos y agrícolas
Villena
Benidorm
Novelda
Alicante
Mar
Mediterráneo
Torrevieja
Junta Central de Usuarios del Vinalopó,
l’Alacantí y la Marina Baixa
Consorcio de Aguas de la Marina Baixa
Área atendida por la Comunidad de Canales
del Taibilla
Figura 1. Entidades de gestión de agua de la provincia de Alicante analizadas en el estudio.
Fuente: Ángel Sánchez Pardo. Departamento de Análisis Geográfico Regional y Geografía Física. Universidad de Alicante.
a) La gestión colectiva de fuentes de suministro mediante la integración de
entidades de regantes, ayuntamientos y empresas de abastecimientos
de agua potable en comunidades de usuarios, que se ha desarrollado en las
comarcas del Vinalopó, el Alacantí y la Marina Baja.
b) La complementariedad de usos del agua urbanos y agrícolas a partir de
la reutilización de aguas residuales depuradas que se ha afianzado en las
comarcas del Vinalopó y el Alacantí.
528 Documents d’Anàlisi Geogràfica 2014, vol. 60/3
Competencias por el uso del agua en la provincia de Alicante: A. M. Rico Amorós; J. Olcina Cantos
experiencias de gestión en la armonización de usos urbano-turísticos y agrícolas
C. J. Baños Castiñeira
c) Los acuerdos suscritos por regantes y abastecimientos urbano-turísticos
para el intercambio de agua blanca por agua residual depurada que se han
desarrollado en la Marina Baja.
Existen varios factores que han favorecido la armonización de los usos del
agua urbano-turísticos y agrícolas en los últimos años en tierras alicantinas.
Entre ellos ocupan un lugar destacado las recientes dinámicas de cambio registradas en las comunidades de regantes y en la propia agricultura de regadío.
La principal amenaza es el abandono de tierras de cultivo por problemas de
rentabilidad económica en algunas producciones de frutales como cítricos (ver
la tabla 1).
Este proceso se ha visto acelerado por la fuerte expansión de zonas urbanas, infraestructuras viarias y equipamientos comerciales y de ocio. Y a ello se
une otro fenómeno generalizado en el litoral mediterráneo español, como es
la urbanización difusa y de baja densidad, que ha obligado a las comunidades
de regantes a prestar servicios de suministro de agua para el riego de pequeños
huertos y jardines que forman parte de segundas residencias. Los cambios en
los usos del suelo fueron particularmente intensos en comarcas de intensa
implantación urbano-turística, como la Marina Baja o el Bajo Segura durante
el último tercio del siglo xx, y se prolongaron hasta el inicio de la crisis inmobiliaria en 2006. Estos cambios, vinculados a una fuerte actividad inmobiliaria,
incrementaron la competencia por el agua, el suelo y la mano de obra en la
mayor parte de las comarcas alicantinas, lo que agravó las debilidades estructurales de la agricultura de regadío, particularmente de la orientada al cultivo de
cítricos. Además, durante la sequía de 2005-2009, los regadíos del Bajo Segura
y el Bajo Vinalopó, dotados con recursos del trasvase Tajo-Segura, padecieron
fuertes restricciones de agua y elevadas pérdidas económicas.
Por otro lado, además de la destrucción de suelo agrícola o del abandono
de cultivos de regadío, el funcionamiento de las comunidades de regantes
también se ha visto condicionado por el progresivo envejecimiento de los agricultores y la falta de relevo generacional. Este proceso se ha generalizado en
toda la provincia, en la que las explotaciones con jefes jóvenes, menores de 34
años, apenas representan el 3% del total, mientras que las que cuentan con
jefes mayores de 55 años suponen casi el 66%, incluso en los municipios del
interior, con regadíos más eficientes y donde está más arraigada la explotación
Tabla 1. El ajuste estructural de la agricultura alicantina de 1962 a 2009 según los censos
agrarios
Año
Número de explotaciones
Superficie (ha)
Tamaño medio por explotación (ha)
1962
1999
2009
59.286
85.496
1,44
34.057
84.454
2,48
18.502
76.607
4,10
Fuente: Censo Agrario, INE.
Documents d’Anàlisi Geogràfica 2014, vol. 60/3 529
A. M. Rico Amorós; J. Olcina Cantos
Competencias por el uso del agua en la provincia de Alicante: C. J. Baños Castiñeira
experiencias de gestión en la armonización de usos urbano-turísticos y agrícolas
Tabla 2. El envejecimiento de titulares de explotación y la falta de relevo generacional en la
agricultura valenciana: ejemplos alicantinos (2009)
Municipio
% de menores de 34 años
% de mayores de 55 años
Agost
Altea
3,5
2,7
63
67
Callosa d’en Sarrià
7,2
45,5
Banyeres de Mariola
0,5
79,5
La Romana
2,1
60,8
Sant Vicent del Raspeig
2,2
73,3
Alicante
Comunidad Valenciana
2,2
2,2
67,4
67,7
Fuente: Censo Agrario de 2009.
familiar, como Callosa d’en Sarrià. El declive demográfico es todavía mayor en
los municipios costeros, donde los agricultores mayores de 55 años dirigían
en 2009 alrededor del 75% de las explotaciones agrarias, con porcentajes incluso más elevados en Benidorm (78%) y Villajoyosa (81%). Además del envejecimiento, la disminución de la actividad agraria también se ve agravada por la
escasa incorporación de agricultores jóvenes. Este hecho viene propiciado en
gran medida por la escasa rentabilidad económica de las explotaciones, si bien
otro hecho determinante es la existencia de mejores oportunidades de trabajo
en otros sectores económicos vinculados al turismo y los servicios. Así, con la
excepción de Callosa d’en Sarrià, donde los agricultores jóvenes con menos de
44 años suponen el 25,5% de los titulares de explotación, en los municipios
turísticos no superan el 10%, lo que compromete seriamente el futuro de la
actividad agraria (ver la tabla 2).
De la competencia a la complementariedad de usos del agua
en las entidades de gestión colectiva de acuíferos sobreexplotados
del Vinalopó-el Alacantí
La necesidad de racionalizar la gestión de fuentes de suministro compartidas
por usuarios agrícolas y urbano-turísticos ha propiciado ciertos cambios en las
relaciones de competencia que tradicionalmente se planteaban en territorio
alicantino. La Ley de aguas (1985 y 2001) y los distintos instrumentos de
planificación hidrológica, incluidos los planes de gestión de sequía, otorgan
prioridad de uso a los suministros urbanos cuando se dan cita problemas de
escasez de agua. Así ocurrió durante las sequías de 1991-1995 y 2005-2009
en el área beneficiada por el trasvase Tajo-Segura, en las provincias de Murcia
y Alicante, cuando las 147.000 ha que dependen de dicha transferencia padecieron severas restricciones de agua que arruinaron cosechas y plantaciones. En
cambio, completando otras fuentes de suministro (río Taibilla, desalinización y
bancos públicos de agua), el trasvase Tajo-Segura sí que aportó la dotación prevista (110 hm3/año) a la Mancomunidad de los Canales del Taibilla, con lo que
530 Documents d’Anàlisi Geogràfica 2014, vol. 60/3
Competencias por el uso del agua en la provincia de Alicante: A. M. Rico Amorós; J. Olcina Cantos
experiencias de gestión en la armonización de usos urbano-turísticos y agrícolas
C. J. Baños Castiñeira
se evitaron restricciones a 2,5 millones de habitantes abastecidos en esta red de
suministro en alta. Los conflictos de uso se producen, fundamentalmente, en
situaciones de sequía, si bien existe una fórmula de compensación económica
hacia el regadío que se plasma en las tarifas de agua del trasvase. Así, mientras
los regantes pagan 0,17 €/m3, los abastecimientos urbanos y turísticos satisfacen 0,21 €/m3. Dicha diferencia se explica por una mayor contribución de
los abastecimientos a las tres componentes de la tarifa (a, b y c), que incluyen
la compensación a la cuenca cedente (a), más la repercusión de los costes fijos
(b) y variables (c) del mencionado trasvase.
La armonización de usos del agua en Alicante conoce otros ejemplos de
colaboración entre regantes y abastecimientos urbano-turísticos para fomentar la gestión colectiva de fuentes de suministro y la financiación de nuevas
infraestructuras hidráulicas. Así ocurre con la Junta Central de Usuarios del
Vinalopó-el Alacantí y Consorcio de Aguas de la Marina Baja, constituida
en 2003, a la que se adscriben 50 entidades de regantes, con unas 50.000 ha
de regadío, 21 ayuntamientos y 912.000 habitantes. Su principal objetivo
fundacional es dar cumplimiento al Plan Hidrológico de la Cuenca del Júcar
(1997) asumiendo la gestión del trasvase Júcar-Vinalopó, cuya finalidad es la
sustitución de bombeos en los acuíferos sobreexplotados del Vinalopó, con 80
hm3/año de recursos sobrantes del Júcar, que deben servir para riego y garantizar suministros urbanos (Rico, 2002).
Desde su constitución, en enero de 2003, la Junta Central ha elaborado un
inventario de derechos de uso del agua subterránea, se han impuesto sistemas
de control de extracciones y se han suscrito convenios con la Generalidad
Valenciana y el Ministerio de Agricultura para la modernización de regadíos.
Así, ya se han completado las obras de implantación de riego localizado en
la Comunidad General de Usuarios del Alto Vinalopó y en otras entidades
del Medio Vinalopó asociadas a la Junta Central. Sin embargo, el principal
objetivo de esta entidad era asumir la financiación y gestión del trasvase JúcarVinalopó, lo que propició un acuerdo global entre regantes y abastecimientos
urbano-turísticos para la asignación de los volúmenes trasvasados y, sobre todo,
para el reparto de las cargas financieras que genera la amortización de la obra
realizada y la propia explotación. El convenio de financiación de la obra y el
reparto de caudales se firmó en julio de 2001 por parte de las comunidades
generales de usuarios del Alto Vinalopó y del Medio Vinalopó-el Alacantí, más
el Consorcio de Aguas de la Marina Baja, que en enero de 2003 integrarían la
Junta Central de Usuarios.
La piedra angular del acuerdo gira alrededor del reconocimiento de la prioridad de uso de los abastecimientos urbano-turísticos sobre el regadío, que
en caso de no recibir toda el agua prevista harían uso de aguas subterráneas y
residuales depuradas. A cambio, en compensación, los regantes asumían en las
tarifas una participación sensiblemente menor en la amortización y explotación
del trasvase. Este consenso suponía que los regantes contribuían a la amortización de la obra con la mitad del importe establecido para los abastecimientos, es decir, con 653.613 €/hm3, mientras que los segundos lo hacían con
Documents d’Anàlisi Geogràfica 2014, vol. 60/3 531
A. M. Rico Amorós; J. Olcina Cantos
Competencias por el uso del agua en la provincia de Alicante: C. J. Baños Castiñeira
experiencias de gestión en la armonización de usos urbano-turísticos y agrícolas
1.307.227 €/hm3. Por su parte, los beneficios del acuerdo para los regantes
alcanzan también al precio del agua. Así, el sector de riego recibirá 45 hm3/año,
con tarifas que oscilan entre 0,08 €/m3 en el Alto Vinalopó y 0,12 €/m3 en el
Medio Vinalopó y Campo de Alicante. Los abastecimientos de agua potable
recibirán 35 hm3/año, de los cuales 23,5 se destinarán a municipios del propio
Vinalopó y del Campo de Alicante, con una tarifa de 0,24 €/m3, y otros 11,5
hm3/año a los abastecimientos turísticos del Consorcio de Aguas de la Marina
Baja, con una tarifa de 0,27 €/m3 (López y Melgarejo, 2010).
No obstante, es preciso hacer notar que estos acuerdos todavía no han
podido ponerse en práctica, ya que las obras del trasvase Júcar-Vinalopó, con
toma en Cortes de Pallars, fueron paralizadas en julio de 2005, cuando ya se
habían invertido unos 140 millones de euros en la ejecución de los tramos i,
v, vi y vii. Poco después, la Confederación Hidrográfica del Júcar modificó el
proyecto original e impuso una nueva conducción, completamente diferente
a la pactada con la Junta Central de Usuarios del Vinalopó. La decisión significaba el traslado de la toma en Cortes de Pallars, que ya había sido finalizada,
al azud de La Marquesa, en el estuario del río Júcar en Cullera, una solución
técnica que siempre había sido rechazada por los problemas de contaminación
del recurso y los costes prohibitivos de explotación.
En estos términos, los abastecimientos no pueden participar en la financiación de este trasvase ni tampoco compensar al sector del regadío los costes
de explotación, lo que lo hace inviable. Más aún cuando estos costes resultan
prohibitivos, ya que de Cullera a Villena la altura neta de bombeo suma 767
metros, con un consumo neto de energía de 2,6 kWh/m3. Además, estos valores
triplican el bombeo de 250 metros y duplican el consumo de 1,29 kWh/m3
que se obtenía en el trasvase Júcar-Vinalopó desde Cortes de Pallars. Ante la
inviabilidad del trasvase que ha ejecutado la Confederación Hidrográfica del
Júcar, que aparece como única usuaria del mismo, la Junta Central de Usuarios
del Vinalopó, el Alacantí y Consorcio de Aguas de la Marina Baja sigue cohesionada y decidida a alcanzar un acuerdo con los regantes del Bajo Júcar para
finalizar el trazado desde Cortés de Pallars con el fin de acceder a recursos de
calidad, indispensables para los abastecimientos, y que resulte viable económicamente. Con ello se pretende recuperar el convenio de financiación suscrito
por abastecimientos y regantes en 2001, que incluye una mayor asignación
de las cargas financieras de amortización y explotación de la conexión JúcarVinalopó a los usuarios urbanos y turísticos. En compensación, los regantes
lograrían tarifas de riego inferiores a 0,20 €/m3, pero a cambio incrementarían
el uso de aguas residuales regeneradas y cederían los recursos con mayor calidad
y garantía de suministro a los abastecimientos.
La armonización de usos a partir de la reutilización
de aguas residuales regeneradas
Otra fórmula de complementariedad surgida entre regadíos y abastecimientos
urbano-turísticos gira alrededor de la reutilización de aguas depuradas, que se
532 Documents d’Anàlisi Geogràfica 2014, vol. 60/3
Competencias por el uso del agua en la provincia de Alicante: A. M. Rico Amorós; J. Olcina Cantos
experiencias de gestión en la armonización de usos urbano-turísticos y agrícolas
C. J. Baños Castiñeira
ha visto muy potenciada durante situaciones de sequía (Olcina y Rico, 1999).
En territorio alicantino, la concentración del poblamiento urbano en la fachada
litoral y en algunos valles interiores garantiza en esas zonas la disponibilidad de
unos 100 hm3/año de agua depurada con un alto nivel de garantía. Sin embargo, los regantes son reacios a utilizar estos recursos cuando no se garantiza una
calidad suficiente y un precio óptimo en comparación con los recursos convencionales. En efecto, el agua depurada suele ofrecer una calidad deficiente para
el riego, con conductividades entre 1.800 y 2.300 µS/cm y altos contenidos en
boro, sodio y cloruros que perjudican los cultivos. A ello se une la necesidad
de reducir al máximo la presencia de coliformes, sobre todo desde la aprobación del Real decreto 1620/2007, de 7 de diciembre, por el que se establece el
régimen jurídico de la reutilización de las aguas residuales, y que definió unos
criterios de calidad muy estrictos para el empleo de las aguas regeneradas.
Por otro lado, el empleo de aguas residuales depuradas está sujeto al régimen concesional que establece el Texto refundido de la ley de aguas (2001),
que en su artículo 109 determina que «El titular de la concesión o autorización
deberá sufragar los costes necesarios para adecuar la reutilización de las aguas
a las exigencias de calidad vigentes en cada momento». En definitiva, no toda
el agua depurada de acuerdo con los requisitos establecidos en la Directiva
91/271/CEE sobre tratamiento de las aguas residuales urbanas cumple con
los requisitos que ha de tener el «agua regenerada» que establece el citado Real
decreto 1620/2007, de 7 de diciembre, por el que se establece el régimen jurídico de la reutilización de las aguas residuales (Olcina y Moltó, 2010). El agua
regenerada es un concepto técnico que se aplica a «las aguas residuales depuradas que, en su caso, han sido sometidas a un proceso de tratamiento adicional o
complementario que permite adecuar su calidad al uso al que se destinan». En
consecuencia, mientras los costes de la depuración repercuten sobre el usuario
del agua urbana, mediante un canon de saneamiento y depuración, los costes
de regeneración del agua depurada para su reutilización han de ser sufragados
por la comunidad de regantes que tenga la titularidad de la concesión. Además,
los regantes han de hacerse cargo también de las inversiones en infraestructuras
de captación, bombeo, transporte y regulación del agua depurada regenerada
y de los correspondientes gastos de explotación. La repercusión de todos estos
costes sobre las tarifas del agua regenerada que paga el regante puede oscilar
entre 0,10 y 0,20 €/m3 (Melgarejo, 2009).
A pesar del inconveniente que representa el coste del agua en la reutilización de aguas residuales, aunque menor en comparación con las aguas
procedentes de desalación, el empleo de este recurso no convencional se ha
afianzado durante las tres últimas décadas. Ante las peticiones de los regantes
para mejorar la calidad del agua depurada, a partir de 2006 la Generalidad
Valenciana desarrolló varios proyectos de incorporación de tratamiento terciario en grandes plantas depuradoras de Valencia (Pinedo) y de Alicante (Benidorm, Torrevieja, Orgegia y Rincón de León), que han elevado el volumen
de reutilización directa en la Comunidad Valenciana a más de 300 hm3/año
(2011) (ver la figura 2).
Documents d’Anàlisi Geogràfica 2014, vol. 60/3 533
A. M. Rico Amorós; J. Olcina Cantos
Competencias por el uso del agua en la provincia de Alicante: C. J. Baños Castiñeira
experiencias de gestión en la armonización de usos urbano-turísticos y agrícolas
477 hm3
CASTELLÓ
DE LA PLANA
305 hm3
VALÈNCIA
Ontinyent-Aguillent
177,9 hm3
Gandia
127,3 hm3
Elda
Elx
Benidorm
ALACANT
Volumen tratado
Volumen reutilizado directamente
Volumen reutilizado indirectamente
Torrevella
Figura 2. Volumen de agua tratada y reutilizada en la Comunidad Valenciana (2011).
Fuente: Entidad de Saneamiento. Generalidad Valenciana. Memoria de actuación 2012.
Por su parte, con estos tratamientos terciarios, que incorporan ultrafiltración y desalación, se produce un recurso de gran calidad, con menos de 500
mg/l de sales disueltas, que puede servir para usos agrarios, industriales (refrigeración), urbanos (baldeo de calles, riego de parques y jardines) y otros (campos
de golf, medianas de carreteras y autopistas) (ver la figura 3). Por ejemplo, en
la planta del Rincón de León, que alimenta de aguas residuales los regadíos del
Campo de Alicante y el Vinalopó, se ha implantado un sofisticado sistema de
tratamiento terciario, con desalación mediante ósmosis inversa, para producir
25.000 m3/día de agua desalada más otros 13.000 m3/día de agua ultrafiltrada. Mediante cuatro líneas de ósmosis inversa, se reduce el alto contenido
de salinidad (2.800 ms/cm) del agua residual que llega a la depuradora, hasta
reducirlo a 600 ms/cm, con lo que se obtiene un recurso de alta calidad para el
riego de todo tipo de producciones agrarias a un coste de producción que no
supera los 0,20 €/m3. Aunque el agua obtenida también se destinará al riego
de parques y jardines de la ciudad de Alicante, tendrá como destino preferente
su distribución a presión para el riego de 6.800 ha de las entidades Aralvi y
Agricoop, en el Campo de Alicante y Medio Vinalopó, y otras 7.000 ha de la
Comunidad de Riegos de Levante en el municipio de Elche, a un coste que no
superará los 0,10 €/m3 (Gil y Rico, 2007).
En la provincia de Alicante destacan algunas experiencias de reutilización
de agua depurada. El agua tratada se emplea básicamente para usos agrícolas
o riego de campos de golf. Junto a lo señalado de la planta de tratamiento del
Rincón de León (Alicante), donde se reutilizan 6 hm3/año para uso agrícola
y riego de un campo de golf (Plantío), en Benidorm la planta de tratamiento
534 Documents d’Anàlisi Geogràfica 2014, vol. 60/3
Competencias por el uso del agua en la provincia de Alicante: A. M. Rico Amorós; J. Olcina Cantos
experiencias de gestión en la armonización de usos urbano-turísticos y agrícolas
C. J. Baños Castiñeira
25
20
15
10
5
0
Alicante
Castellón
Instaladas
En ejecución
Valencia
Proyectadas
Figura 3. Estaciones de depuración de agua residual con tratamiento terciario en la Comunidad Valenciana (2011).
Fuente: Entidad de Saneamiento. Generalidad Valenciana. Memoria de actuación 2012.
tiene una capacidad de 20 hm3/año, de los cuales se utilizan en la actualidad
9 hm3 para uso agrícola de las comunidades de regantes incluidas en el Consorcio de Aguas de la Marina Baja. La depuradora de Torrevieja sirve anualmente
6 hm3 de agua regenerada de elevada calidad para el riego agrícola y de campos
de golf del litoral sur de Alicante; por su parte, la depuradora de Algorós (Elche)
permite la reutilización anual de 8,5 hm3/año para uso agrícola del campo de
Elche. Para fines recreativos y riego de un campo de golf (Playa de San Juan)
se reutilizan 1,3 hm3 anuales procedentes de la depuradora de Monte Orgegia
(Alicante). Por último, resulta interesante destacar la experiencia de reutilización
de agua depurada de la depuradora de Alcoy, que dedica anualmente 5,4 hm3
para su utilización en procesos industriales (Olcina y Moltó, 2010).
Cabe destacar que la mayoría de estas iniciativas de reutilización han sido
impulsadas por la Administración regional y, con la excepción de la Marina
Baja, estas iniciativas no son fruto de acuerdos entre regantes y entidades de
abastecimiento de agua potable para intercambiar agua residual para riego por
agua blanca para consumo urbano (Gil y Rico, 2008). En efecto, los regantes
han de asumir una parte de la amortización de las obras realizadas y, además,
los costes de explotación que generan las instalaciones de regeneración, captación y transporte a las zonas de riego, en ocasiones con impulsiones que suman
más de 300 metros, como ocurre con la elevación del agua producida en la
depuradora de Rincón de León (Alicante) a los regadíos de Agost y Monforte
del Cid, dedicados al cultivo de uva de mesa embolsada, en el Medio Vinalopó.
En relación con el precio final de las aguas regeneradas y el fomento de
su uso para distintos fines, Melgarejo (2009) señala que el coste mayor del
Documents d’Anàlisi Geogràfica 2014, vol. 60/3 535
A. M. Rico Amorós; J. Olcina Cantos
Competencias por el uso del agua en la provincia de Alicante: C. J. Baños Castiñeira
experiencias de gestión en la armonización de usos urbano-turísticos y agrícolas
agua, producto resultante del proceso de depuración, es el que se corresponde
con la aplicación del tratamiento de tipo secundario (0,26 €/m3); a partir de
este tratamiento, la aplicación de sistemas terciarios (0,06 €/m3) o avanzados
(ultrafiltración y ósmosis inversa) apenas suponen incrementos entre 0,14 €/m3
y 0,20 €/m3 añadidos al tratamiento secundario. De manera que, en relación
con las aguas depuradas, la armonización y complementariedad de usos del
agua entre actividades económicas diversas (agricultura, industria, usos urbanoturísticos y recreativos) no es tanto una cuestión de coste económico y de precio
final del agua regenerada como de voluntad política de implantación de sistemas
de depuración avanzados, que completen las exigencias técnicas de la Directiva
91/271, y de incentivación de su uso mediante sistemas tarifarios u obligaciones
legales (normativas regionales sobre usos de aguas depuradas).
Sobre el futuro de la reutilización de aguas residuales en la provincia de
Alicante debe indicarse que el Plan de Demarcación Hidrográfica del Júcar1
(horizonte 2009-2027) prevé el incremento de recursos a partir de la reutilización como objetivo estratégico para los próximos lustros y ha incluido una
serie de actuaciones de mejora de plantas de tratamiento (tratamiento terciario) y distribución de aguas regeneradas (Alacantí Norte, Novelda-Monforte,
Elda, Ibi, Castalla, Villajoyosa, Alcoy, Alquería de Aznar, Agost, Villena) de
financiación estatal. Por su parte, el Plan de Demarcación Hidrográfica del
Segura2 también pretende el incremento de recursos en el horizonte de planificación a partir de la reutilización del 100% de aguas depuradas, y se detallan
algunas medidas concretas incentivadoras del uso de aguas depuradas para uso
agrícola en la provincia de Alicante, como ampliación y mejora de EDAR con
implantación de sistemas terciarios (Albatera, Benejúzar, Benferri, DoloresCatral, Guardamar, Orihuela, Pilar de la Horadada, Rojales, San Fulgencio,
San Miguel de Salinas, Torrevieja) y la construcción de redes de distribución
para comunidades de regantes del sur de Alicante, con cargo a los presupuestos
generales del Estado. La Estrategia Territorial de la Comunidad Valenciana
(2011)3 ha fijado como objetivo estratégico la mejora en la gestión de los
recursos hídricos (objetivo 7) y, al respecto, la apuesta por la reutilización es
una de las principales metas materializada en la obtención de un porcentaje de
reutilización del 75% del volumen depurado para el año 2030 (20% en 2008).
Esto supondría disponer de un volumen de agua con tratamientos avanzados
cifrado en 320 hm3/año para el conjunto del territorio valenciano, del que la
1. Con fecha 7 de agosto de 2013, el Boletín Oficial del Estado publicó el anuncio que notifica
la apertura del período de consulta pública de los documentos «Propuesta de proyecto de
plan hidrológico de cuenca» e «Informe de sostenibilidad ambiental» del proceso de planificación hidrológica correspondiente a la Demarcación Hidrográfica del Júcar.
2. En el Boletín Oficial del Estado del 7 de junio de 2013, por Resolución de la Dirección General del Agua, se anunciaba la apertura del período de consulta pública de los documentos
«Propuesta de proyecto de Plan Hidrológico y de Informe de Sostenibilidad Ambiental»
del proceso de planificación hidrológica de la Demarcación Hidrográfica del Segura.
3. La Estrategia Territorial de la Comunidad Valenciana se aprobó por el Decreto 1/2011, de
13 de enero, del Consell.
536 Documents d’Anàlisi Geogràfica 2014, vol. 60/3
Competencias por el uso del agua en la provincia de Alicante: A. M. Rico Amorós; J. Olcina Cantos
experiencias de gestión en la armonización de usos urbano-turísticos y agrícolas
C. J. Baños Castiñeira
mitad se destinaría al abastecimiento de usos diversos (agrícolas, recreativos,
industriales y urbanos) en la provincia de Alicante.
Los acuerdos suscritos entre comunidades de regantes
y el Consorcio de Aguas de la Marina Baja para el intercambio
de aguas blancas por aguas residuales regeneradas
La única excepción en territorio alicantino donde los abastecimientos de agua
potable participan activamente en la gestión directa de depuradoras, en el
intercambio de agua residual regenerada por agua blanca, y en la cesión de
agua blanca por parte de los regantes a cambio de distintas compensaciones
y colaboraciones en materia de gestión conjunta de recursos, es en el ámbito
de actuación del Consorcio de Aguas y Saneamiento de la Marina Baja. Los
primeros acuerdos con los regantes se plantearon a finales de los años sesenta y
principios de los setenta del pasado siglo. Lo habitual era que dichos acuerdos
se pactaban de forma verbal y servían para colaborar conjuntamente en el uso
de infraestructuras existentes y en la ejecución de otras nuevas que beneficiaban
a los regantes y a los abastecimientos. Fueron acuerdos que surgieron en un
contexto de vacío legal. En cualquier caso, son acuerdos muy anteriores a la
promulgación del artículo 67 del Texto refundido de la ley de aguas de 2001,
que fue añadido por la Ley 46/1999, de 13 de diciembre, y que regula los
contratos de cesión de derechos.
A partir de los años ochenta, y sobre todo de los noventa, se inició una
nueva etapa con acuerdos plasmados en convenios de colaboración que establecían las compensaciones que recibían los regantes por la cesión de aguas
blancas por depuradas servidas a coste cero, incluyendo también inversiones
en conducciones, embalses de riego y otras infraestructuras agrarias.
La reutilización de aguas residuales constituye la clave de un conjunto
interrelacionado de medidas técnicas y de gestión, a partir de infraestructuras
hidráulicas muy flexibles, para garantizar el suministro a poblaciones racionalizando el consumo agrícola y armonizando ambos usos. El Consorcio de Aguas
de la Marina Baja, creado en 1973, ha configurado un sistema de suministro y
de gestión que integra recursos epigeos y subterráneos, apoyado en la interconexión de las cuencas del Algar-Guadalest con la del Amadorio-Sella, con sus
respectivos embalses, y con los campos de bombeo de Beniardá, Sacos-Algar,
Polop y Sella. En épocas de sequía extrema, también se cuenta con el auxilio
de recursos del Júcar aportados por la conexión Fenollar-Amadorio. Y completando este sistema, se dispone de otra red de captación y distribución de
aguas regeneradas proporcionadas por las depuradoras de Benidorm, Altea y
Villajoyosa, que puede atender las demandas agrícolas y de otros usos recreativos (campos de golf) de la comarca. La piedra angular de todo este sistema
ha sido la integración de las aguas depuradas en el sistema de explotación del
Consorcio, ya que esta fuente no convencional hace posible el intercambio
de aguas blancas por regeneradas mediante compensaciones e incentivos a las
entidades de regantes, que permiten destinar preferentemente las primeras
Documents d’Anàlisi Geogràfica 2014, vol. 60/3 537
A. M. Rico Amorós; J. Olcina Cantos
Competencias por el uso del agua en la provincia de Alicante: C. J. Baños Castiñeira
experiencias de gestión en la armonización de usos urbano-turísticos y agrícolas
al abastecimiento urbano-turístico y las segundas, primordialmente, al riego
(Gil, 2010).
En periodos de escasez de agua, el Consorcio de Aguas de la Marina tiene
capacidad para suministrar a los regantes un volumen de 9 hm3/año de agua
residual depurada en las plantas de Villajoyosa, Benidorm y Altea. Los regantes
exigen garantía de suministro y calidad del recurso cuando se emplean aguas
residuales depuradas. El centro neurálgico de este gran sistema es la depuradora
de Benidorm, ubicada en la sierra Helada, a 141 m de altitud, que permite
enviar por gravedad y sin coste alguno de bombeo el agua depurada a las distintas áreas de destino. Inaugurada en 1982, y dotada inicialmente con un sistema
secundario, la depuradora de Benidorm fue ampliamente renovada en 2006
con la incorporación de un tratamiento avanzado de ultrafiltración y desa­
linización, y con capacidad de 25.000 m3/día, que era lo que demandaban los
regantes para reducir la conductividad y el contenido en sodio y boro del agua
depurada, por los daños que ocasionaba el riego en cítricos (Gil y Rico, 2007).
Los abastecimientos urbano-turísticos son los que asumen los costes de
regeneración del agua producida con el tratamiento avanzado con el fin de no
penalizar al regante cuando emplea agua residual para liberar el consumo de
agua blanca. Ello ha obligado al Consorcio de Aguas a crear un sistema específico de reutilización, con cuatro estaciones de impulsión, tres conducciones
generales y varias balsas de regulación que permiten atender con aguas depuradas unas 3.700 ha de las comunidades de regantes del Canal Bajo del Algar
(2.500 ha), Villajoyosa (840 ha), Rec Nou y Cap Negret (443 ha) de Altea.
La demanda estimada para esta superficie de regadío suma 14,3 hm3/año, y
puede ser atendida indistintamente con aguas depuradas o con aguas blancas,
dependiendo de la situación hidrológica. Con carácter flexible, a medida que
disminuye la disponibilidad de aguas blancas se incrementa la participación
de las depuradas, lo que garantiza siempre el suministro urbano-turístico. En
años hidrológicos abundantes en lluvias, aumenta el consumo de aguas blancas
y disminuye el de residuales. E inversamente, en años secos, crece el consumo
de aguas residuales y se reduce el de aguas blancas.
En efecto, los acuerdos establecidos entre regantes y abastecimientos para
la gestión conjunta de recursos, a partir del intercambio de aguas blancas por
aguas depuradas, no pueden entenderse al margen de la diacronía de las intensas transformaciones territoriales propiciadas por la implantación del turismo
en la franja litoral de la Marina Baja y, principalmente, en Benidorm, cuyo
futuro desarrollo urbano se había diseñado en el plan general de ordenación
municipal de 1956. La fuerte expansión del poblamiento urbano-turístico en
este municipio, a partir de los años sesenta y setenta del pasado siglo, precisaba
crecientes dotaciones de agua y, para ello, resultaba indispensable crear un
sistema de gestión con infraestructuras hidráulicas capaces de garantizar los
suministros durante los periodos de prolongada e intensa sequía, que agravan
todavía más la escasez e irregularidad de las disponibilidades hídricas. Desde
el primer momento, se evidenció que la mayor amenaza que podía limitar el
desarrollo turístico era la falta de recursos hídricos, y unido a ello, la ausen538 Documents d’Anàlisi Geogràfica 2014, vol. 60/3
Competencias por el uso del agua en la provincia de Alicante: A. M. Rico Amorós; J. Olcina Cantos
experiencias de gestión en la armonización de usos urbano-turísticos y agrícolas
C. J. Baños Castiñeira
cia de un sistema de gestión capaz de garantizar el servicio público de agua
potable dando respuesta a los retos que planteaba la expansión de la ciudad.
Así, en la embrionaria ciudad turística de Benidorm de principios de los años
setenta todo estaba por hacer en materia de gestión del agua, aunque el suministro se había resuelto satisfactoriamente, salvo en 1969. En dicho año, una
fuerte sequía puso en evidencia la precariedad de las fuentes de suministro del
municipio, que dependían de sendos pozos en Rabasa (Polop) y Armanello
(Benidorm), que no sumaban más de 80 l/s, más una concesión del agua del
embalse de Guadalest, que variaba de 90 a 30 l/s, según la demanda turística.
La tabla 3 sistematiza de manera sintética los diferentes convenios establecidos históricamente entre el Consorcio de Aguas de la Marina Baja y las diferentes entidades de regantes, que han supuesto, desde la creación de las nuevas
estructuras de gestión y administración, la construcción de infraestructuras o
el desarrollo de las fórmulas de financiación y compensación.
Uno de los acuerdos más importantes es el suscrito con los regantes de
Callosa d’en Sarrià. En este caso, los regantes se niegan a hacer uso de aguas
residuales depuradas, ya que cuentan con grandes dotaciones de agua blanca, y
durante décadas los acuerdos con el Consorcio se han pactado de forma verbal.
El primer Convenio de Colaboración Económica, firmado en diciembre de
2010, posibilita la gestión coordinada de las fuentes del Algar y de los pozos
de Sacos-Algar, cuyos sobrantes resultan vitales para el Consorcio. A cambio,
los regantes se han beneficiado de una serie de ayudas concedidas anualmente,
que han oscilado entre 420.000 y 600.000 €, para financiar los gastos que
genera principalmente el coste del fluido eléctrico que precisan los pozos de
Sacos-Algar y los bombeos de agua vinculados al suministro de agua potable
del Ayuntamiento y de las zonas de regadío elevadas del municipio.
Con los acuerdos con los regantes se ha logrado atender las demandas urbana
y agrícola de agua a costes unitarios que resultan muy competitivos y asumibles
por los usuarios, sobre todo si se comparan con los precios vigentes en otras
comarcas alicantinas. Las comunidades de riego reciben el agua servida en
alta de forma gratuita, si bien luego han de repercutir otros costes de gestión,
administración o amortización de inversiones. Por ejemplo, en regadío, los
regantes de Villajoyosa hacen uso de agua para riego y afrontan tarifas de
0,05 a 0,11 €/m3, además de unos 300 €/ha en concepto de derramas para
amortizar inversiones como la implantación de riego localizado. En otros regadíos alicantinos del Bajo Vinalopó o del Bajo Segura, las tarifas del agua para
riego no bajan de 0,20 €/m3 y suben en ocasiones a más de 0,40 €/m3. Estos
regadíos hacen frente a costes de suministro muy superiores, tanto de fuentes convencionales como de aguas residuales depuradas. Y además, padecen
fuertes restricciones durante situaciones de sequía, con graves daños sobre
cosechas y plantaciones.
Los acuerdos suscritos entre el Consorcio de Aguas de la Marina Baja y
las comunidades de regantes no pueden ser conceptualizados como simples
contratos de cesión de derechos al uso privativo del agua, tal y como precisa
el art. 67.1 del Texto refundido de la ley de aguas. En efecto, en realidad no
Documents d’Anàlisi Geogràfica 2014, vol. 60/3 539
Tabla 3. Rasgos básicos de los convenios de colaboración del consorcio de aguas de la
Marina Baja con las entidades de regantes
Comunidad de regantes
(hectáreas regables)
Etapas de colaboración
Ámbito de colaboración
Canal Bajo del Algar
(2.500 ha)
I) Acuerdos verbales
(1964-1990)
I) Uso conjunto del canal bajo del Algar para transporte
de agua blanca desde el río Algar-Guadalest hasta el
embalse de Amadorio.
II) Convenios por escrito
(1990, 1991, 1993 y 2010) II) Los costes de mantenimiento y explotación de aguas
depuradas son asumidos por el Consorcio.
III) Intercambio de agua blanca del sistema Algar-Guadalest por agua depurada y desalada a coste cero.
IV) Importe aproximado de la colaboración (450.000600.000 €/año, más obras financiadas por el Consorcio)
Villajoyosa (840 ha)
I) Acuerdos verbales
I) Uso conjunto del embalse de Amadorio para alma(1981-1992)
cenar hasta 1.500 l/s de sobrantes de la cuenca del
II) Convenios por escrito
Algar-Guadalest. Se utiliza el canal bajo del Algar y
(1992, 1993, 1994 y 2005)
la impulsión del río Torres para conectar con el río
Amadorio
II) La construcción del embalse y la red de distribución
de agua depurada ha sido asumida por el Consorcio.
III) Intercambio de agua blanca del embalse de Amadorio
por agua depurada a coste cero.
IV) Importe aproximado de la colaboración (81.500 €/año
más obras financiadas por el Consorcio).
Callosa d’en Sarrià
(1.271 ha)
I) Acuerdos verbales
(1979-2010)
II) Convenios por escrito
(2010)
I) El Consorcio asumía los costes de energía de los pozos
de Sacos-Algar y de otros bombeos a regantes y al
Ayuntamiento de Callosa d’en Sarrià.
II) El Consorcio también ha financiado obras hidráulicas
e infraestructura agraria.
III) Los pozos de Sacos-Algar (700 l/s) garantizan
durante periodos de sequía los caudales circulantes
en el río Algar compartidos por los regantes y por el
Consorcio.
IV) Los regantes de Callosa d’en Sarrià no quieren hacer
uso de agua residual depurada.
V) Importe aproximado de la colaboración (420.000600.000 €/año, más obras financiadas por el
Consorcio).
Otras entidades de
regantes de La Nucía
y Altea (600 ha)
I) Acuerdos puntuales
y verbales (1990-2012)
I) Se ha colaborado de forma puntual con entidades
de regantes de La Nucía y Altea que tienen derechos
de uso de los ríos Algar-Guadalest.
II) El Consorcio ha favorecido la conexión de las redes
de riego de regantes de la Nucía y Altea con la conducción de agua depurada del Canal Bajo del Algar
y con la depuradora de Altea.
III) Durante periodos de sequía los regantes emplean
agua depurada y se evitan tensiones por el uso del
agua blanca del Algar-Guadalest.
IV) Importe de la colaboración (obras financiadas por
el Consorcio).
Fuente: información elaborada a partir de Consorcio de Aguas de la Marina Baja (2012), Comunidad
General de Regantes y Usuarios de Callosa d’en Sarrià (2000) y T. Torregrosa Martí (2009).
Competencias por el uso del agua en la provincia de Alicante: A. M. Rico Amorós; J. Olcina Cantos
experiencias de gestión en la armonización de usos urbano-turísticos y agrícolas
C. J. Baños Castiñeira
hay una cesión temporal de derechos, ni se establece ningún volumen de agua
que motive una reducción o revisión del régimen concesional asignado a las
comunidades de regantes que intercambian sus aguas blancas por regeneradas.
De hecho, en los convenios suscritos entre regantes y el Consorcio de Aguas
suele hacerse notar que no cabe modificación de las concesiones administrativas otorgadas a los distintos usuarios. Así se hace constar en el preámbulo del
Convenio de Colaboración Económica suscrito el 20 de diciembre de 2010,
entre el Consorcio de Aguas de la Marina Baja y la Comunidad General de
Regantes y Usuarios de Callosa d’en Sarrià, en cuyo preámbulo se advierte
que no concurre una situación de «modificación de las correspondientes concesiones administrativas sobre el río Algar». La finalidad primordial de dicho
acuerdo es alcanzar una explotación coordinada y flexible de las fuentes del
Algar y de su acuífero.
En todos estos convenios subyace un denominador común que reviste una
importancia de primer orden, como es el uso coordinado de fuentes de suministro de agua blanca que son compartidas por las entidades de regantes y el
Consorcio de Aguas de la Marina Baja. Este denominador común, que revela
un planteamiento enteramente novedoso y con un carácter eminentemente
práctico, también afecta a la optimización de recursos hídricos y al propio
incremento de la garantía de suministro en usos agrarios y urbanos a través de
la reutilización de aguas residuales, o del uso conjunto de recursos epigeos y
superficiales. Como se indica, es un planteamiento original y novedoso que no
conoce una regulación específica en la Ley de aguas, de 2 de agosto de 1985,
vigente desde el 1 de enero de 1986, y tampoco la conocía en la «vieja» Ley
de aguas de 13 de junio de 1879, que regía cuando nacieron dichos convenios
(Gil, 2010).
Tanto los primeros acuerdos verbales, de los años setenta, como los más
formales, reglados y por escrito que se firmaron a partir de los años ochenta
y noventa, e incluso los de última generación suscritos recientemente, han
incluido incentivos y compensaciones variadas acordes con las necesidades de
las comunidades de regantes en cada momento. Es preciso hacer notar que esas
ayudas han servido para resolver problemas, en ocasiones serios y acuciantes, en
materia de captación, distribución o regulación del agua para riego que por sí
solos no podrían haber atendido las comunidades de regantes. Esas inversiones
en infraestructuras han aumentado notablemente la garantía de suministro, lo
que ha generado confianza mutua entre las partes firmantes y ha servido para
evitar tensiones cuando en años secos o durante episodios de sequía se reduce
la disponibilidad de aguas blancas. En estas situaciones es cuando se intensifica
el intercambio de aguas blancas por regeneradas, con los criterios que recogen
los convenios de colaboración, suscritos de mutuo acuerdo y ajustados a la
buena fe de ambas partes.
Los convenios firmados no se limitan a plantear compensaciones económicas por la cesión o intercambio de aguas blancas a cambio de regeneradas, ya
que también establecen un marco de colaboración institucional entre las entidades de regantes y el Consorcio de Aguas de la Marina Baja. Así ocurre, por
Documents d’Anàlisi Geogràfica 2014, vol. 60/3 541
A. M. Rico Amorós; J. Olcina Cantos
Competencias por el uso del agua en la provincia de Alicante: C. J. Baños Castiñeira
experiencias de gestión en la armonización de usos urbano-turísticos y agrícolas
ejemplo, con el Convenio de Colaboración Económica suscrito en diciembre
de 2010, entre la Comunidad General de Regantes y Usuarios de Callosa d’en
Sarrià y el Consorcio de Aguas de la Marina Baja, que en su cláusula quinta
establece un marco de colaboración institucional entre ambas entidades. Según
dicha cláusula, el Consorcio de Aguas aportará sus medios técnicos y humanos
para gestionar la petición de ayudas públicas por parte de la Comunidad General dirigidas a la ejecución de obras de mejora, conservación y mantenimiento
de sus infraestructuras hidráulicas.
En cuanto a los aspectos de gestión económica, los acuerdos verbales y
los convenios de colaboración suscritos por el Consorcio de Aguas con las
distintas entidades de regantes de la Marina Baja suponen un coste económico aproximado de 1,2 millones de euros cada año. Dicha cantidad se destina
primordialmente a sufragar costes de fluido eléctrico en bombeos y elevaciones,
mantenimiento de instalaciones de riego, regeneración de aguas residuales y
la ejecución de obras hidráulicas. El importe de estas ayudas a los regantes no
supera el 15% del presupuesto ordinario anual del Consorcio, y los acuerdos
permiten gestionar de forma coordinada alrededor de 50 hm3/año de agua
blanca, que distribuye para abastecimiento y para riego, además de la dotación
adicional que proporciona la reutilización de aguas residuales regeneradas, con
ultrafiltración y desalación, que puede superar los 7 hm3/año. El coste medio
del agua que gestiona el Consorcio no supera los 0,14 €/m3, incluyendo los
costes de captación, transporte y regulación de recursos convencionales, más
los de regeneración de aguas residuales para riego (Rico et al., 2013).
A pesar de que las ayudas económicas que reciben las entidades de regantes
repercuten sobre las tarifas del agua de los abastecimientos urbano-turísticos, estos usos también resultan claramente beneficiados por los acuerdos.
En primer lugar, porque crece significativamente la garantía de suministro al
aumentar las posibilidades de explotación conjunta de aguas subterráneas y
superficiales, lo que evita conflictos de uso durante situaciones de sequía con
el intercambio de aguas blancas por residuales regeneradas para uso agrícola.
Asimismo, la colaboración económica con las comunidades de regantes permite
aprovechar los recursos que almacenan los acuíferos del interior de la comarca.
Son sistemas calcáreos y dolomíticos de gran espesor y extensión, en situación
de equilibrio o incluso con notables excedentes, gracias a las elevadas entradas
que registran por agua de lluvia. Son recursos de excelente calidad y de facies
bicarbonatada-cálcica, con salinidades que no superan los 220 mg/l. Durante
periodos de sequía, como el sufrido de 1996 a 2002, el Consorcio de Aguas
pudo extraer volúmenes cercanos a los 30 hm3/año, procedentes de los campos
de bombeo de Beniardà, Polop y Sacos-Algar. Los acuerdos también permiten
acceder a los recursos de agua superficiales de las cuencas Algar-Guadalest y
Amadorio-Sella. Los recursos que almacena el embalse de Guadalest proceden
de la elevación de sobrantes de las fuentes del Algar, de la batería de pozos de
Beniardà y de la propia escorrentía superficial. Y ocurre igual con el embalse
de Amadorio, que también recibe los sobrantes del Algar (1.500 l/s) a través
del canal bajo del Algar. Dichos recursos deberían ser objeto de reparto entre
542 Documents d’Anàlisi Geogràfica 2014, vol. 60/3
Competencias por el uso del agua en la provincia de Alicante: A. M. Rico Amorós; J. Olcina Cantos
experiencias de gestión en la armonización de usos urbano-turísticos y agrícolas
C. J. Baños Castiñeira
abastecimientos de agua potable y suministro para regadío, con porcentajes del
50% para cada gran grupo de usuarios, aunque la existencia de los acuerdos con
los regantes permite gestionar de forma flexible ambos embalses. Con ello se
destina más o menos agua blanca al regadío, según la situación pluviométrica,
y se completan las dotaciones de riego con agua regenerada.
En segundo lugar, además de incrementar la garantía de suministro, los
acuerdos con los regantes permiten optimizar la gestión de todo el sistema
de captación, transporte y regulación de aguas superficiales, subterráneas y
residuales regeneradas, ampliando o restringiendo su uso según las coyunturas
pluviométricas. Además, las infraestructuras hidráulicas utilizadas otorgan una
gran flexibilidad a la gestión del recurso, y todas ellas quedan integradas en un
sistema de telemedida y control que se gobierna desde la estación de bombeo
del Algar, en Callosa d’en Sarrià.
De esta forma, se optimiza el funcionamiento técnico y económico de todo
el sistema de explotación, con lo que se logra un precio muy competitivo en el
suministro de agua blanca para atender la demanda urbano-turística. Y ello
haciendo notar que ese precio final incluye el importe de las ayudas e incentivos
que reciben las comunidades de regantes, que ascienden a 1,2 millones de euros
anuales. Así, en 2012, la tarifa de suministro de agua blanca que el Consorcio
aplicaba a los abastecimientos urbano-turísticos ascendía a 0,36 €/m3. En ese
precio puede estimarse que la repercusión económica de los acuerdos con los
regantes no supera los 0,05 €/m3.
La tarifa del agua suministrada en alta por el Consorcio no incluye el coste
de la potabilización, que es realizada por las empresas encargadas de la distribución en baja, dentro de las ciudades. Pero incluyendo dicho coste, puede
estimarse que el precio final del agua potable antes de ser suministrada a la
red en baja no supera los 0,40 €/m3. Dicho precio final es inferior al existente
en otras comarcas alicantinas, como el Bajo Vinalopó, Campo de Alicante y
Bajo Segura, donde el suministro de agua potable en alta es llevado a cabo
por la Mancomunidad de los Canales del Taibilla, que aplica unas tarifas de
0,64 €/m3, si bien, en este caso, un 28% del recurso suministrado por esta
entidad es aportado por desalinizadoras que encarecen considerablemente el
precio final del agua.
Asimismo, los acuerdos con los regantes resultan vitales para aliviar las
tensiones o los conflictos que se generarían durante situaciones de sequía en
el reparto de recursos de agua. Además, los acuerdos permiten incrementar
la garantía de suministro de todos los usos al integrar y combinar el aprovechamiento conjunto de aguas superficiales, subterráneas, residuales depuradas y, puntualmente, trasvases desde el río Júcar utilizando la conexión
Rabasa-Fenollar-Amadorio. En condiciones climáticas no sujetas a sequía,
el Consorcio de Aguas de la Marina suele movilizar un volumen cercano a
50 hm3/año de agua blanca, que distribuye para abastecimiento y para riego,
además de la dotación adicional que proporciona la reutilización de aguas
residuales regeneradas, con ultrafiltración y desalación, que puede superar los
7 hm3/año. Con esos recursos, y dependiendo de coyunturas pluviométricas,
Documents d’Anàlisi Geogràfica 2014, vol. 60/3 543
A. M. Rico Amorós; J. Olcina Cantos
Competencias por el uso del agua en la provincia de Alicante: C. J. Baños Castiñeira
experiencias de gestión en la armonización de usos urbano-turísticos y agrícolas
se han de garantizar unas necesidades de agua para riego y para abastecimiento que pueden oscilar de 42 a 55 hm3/año. Por ejemplo, en 2008, el
Consorcio de Aguas de la Marina Baja distribuyó en alta 25.147.176 m3 para
abastecimiento urbano-turístico y otros 16.860.495 m3 para riego, con una
aportación de 38 hm3 de agua blanca y de 4,2 hm3 de agua depurada, que
es servida a coste cero a los regantes. Considerando el presupuesto ordinario
del Consorcio de Aguas de 2008 y el volumen de agua suministrada en alta
en dicho año, tanto para riego como para abastecimiento, puede estimarse
que el coste medio del agua ascendió a 0,189 €/m3. En realidad, el volumen
de recursos hídricos movilizados es muy superior al suministrado a regantes
y abastecimientos, y puede ascender a unos 57 hm3/año, de ahí que el coste
medio del agua baje a 0,139 €/m3. No obstante, en virtud de los acuerdos
con las entidades de regantes, los costes de captación, transporte y regulación
de recursos convencionales, más los de regeneración de aguas residuales,
repercuten principalmente sobre los abastecimientos urbano-turísticos.
Conclusiones
Los usos urbano-turísticos y agrícolas requieren una alta garantía de suministro
de agua en cantidad y calidad para mantener el alto rendimiento social y económico del turismo y de los regadíos intensivos de vocación exportadora. Las
sequías que afectan al sureste ibérico incrementan la competencia por el uso del
agua y ponen en riesgo los sistemas de suministro urbanos y sobre todo los agrícolas, que son los más vulnerables a este riesgo climático. La sequía de finales de
los años setenta del siglo pasado afectó negativamente al sistema de suministro
del Consorcio de Aguas de la Marina Baja, y provocó que Benidorm tuviera que
ser abastecida en el verano de 1978 mediante dos buques cisterna desde Alicante.
Las sucesivas sequías de 1983-1985, 1991-1995 y 2005-2009 han obligado a
los abastecimientos urbanos y turísticos a diversificar sus fuentes de suministro
mediante elevadas inversiones en infraestructuras hidráulicas de regulación, captación y transporte. En el Bajo Segura, en el Alacantí y en el Vinalopó durante
las décadas de los años ochenta y noventa del pasado siglo se aumentó la participación de las aguas subterráneas y del trasvase Tajo-Segura, lo que generó una
fuerte competencia por el uso del agua con los regantes, que sufrieron elevadas
pérdidas económicas durante las situaciones de sequía.
Asimismo, para atender los fuertes incrementos del consumo de agua potable asociados al boom inmobiliario que sufrió el litoral alicantino hasta 2007,
durante la última década se pusieron en marcha varias desalinizadoras de agua
marina (Alicante I y II, Calpe) más las plantas pendientes de inauguración
(Torrevieja, Muchamiel, Denia) vinculadas al Programa AGUA (Actuaciones
para la Gestión y la Utilización del Agua). Las fuertes inversiones en obra
hidráulica han reducido la vulnerabilidad de los suministros urbanos frente a
los riesgos de sequía, pero no han evitado la competencia por el uso del agua
con los regantes, que no han podido competir con las ciudades en términos de
precio, calidad y cantidad del recurso.
544 Documents d’Anàlisi Geogràfica 2014, vol. 60/3
Competencias por el uso del agua en la provincia de Alicante: A. M. Rico Amorós; J. Olcina Cantos
experiencias de gestión en la armonización de usos urbano-turísticos y agrícolas
C. J. Baños Castiñeira
No obstante, en algunas comarcas alicantinas, como el Vinalopó y la Marina Baja, la experiencia adquirida tras las últimas sequías ha servido para establecer distintas iniciativas para la armonización de usos del agua e impulsar
los acuerdos entre los regantes y los abastecimientos urbanos para una mejor
asignación de los recursos existentes, incluyendo fuentes no convencionales.
Para dicho fin, se han impulsado modelos de gestión y cooperación adaptados a la realidad territorial e hidrológica de dichas comarcas siguiendo dos
fórmulas. Por un lado, destaca el modelo seguido para la integración de regantes, ayuntamientos e industrias en comunidades de usuarios (Alto Vinalopó
y Medio Vinalopó-el Alacantí) y consorcios (Marina Baja), que integran a su
vez la Junta Central de Usuarios del Vinalopó, el Alacantí y Consorcio de
Aguas de la Marina Baja. En esta entidad, los regantes han logrado una destacada representación en las estructuras de gobierno, de forma que ostentan
la presidencia y una de las dos vicepresidencias. Los abastecimientos de agua
potable ocupan una vicepresidencia y mantienen un alto grado de cooperación
institucional con los regantes. Ello ha facilitado que la Junta Central promueva
un modelo de gestión colectiva que descansa en la sustitución de extracciones
en acuíferos sobreexplotados con recursos aportados por la conexión JúcarVinalopó, completados con aguas residuales regeneradas. Es el reconocimiento
de la prioridad de uso de los abastecimientos lo que determinará que estos
asuman unas mayores cargas financieras en la amortización y explotación
de las infraestructuras. A cambio, para reducir la presión sobre los recursos de
mayor calidad, tanto subterráneos como de la conducción Júcar-Vinalopó,
los regantes habrán de incrementar el uso de aguas regeneradas, sobre todo en
épocas de sequía. En compensación, las tarifas para riego se reducen notablemente en comparación con el coste del agua potable. Ello hará viables cultivos
de uva de mesa, frutales y hortalizas que no pueden hacer frente a costes del
agua superiores a 0,20 €/m3.
De esta forma, una de las piedras angulares sobre las que descansan los
acuerdos de armonización de usos agrícolas y urbano-turísticos en territorio
alicantino es el empleo de aguas residuales regeneradas. A medida que se
potencia el consumo de estos recursos se reduce la presión sobre el agua de
mayor calidad y se incrementa la garantía de suministro en caso de sequía. Sin
embargo, para suscribir estos acuerdos los regantes solicitan a las ciudades que
completen de forma más rigurosa el ciclo integral del agua, lo que mejora las
instalaciones de depuración con tratamientos avanzados de ultrafiltración y
desalinización. Este requisito es fundamental para cumplir con las exigencias
del Real decreto 1620/2007, de 7 de diciembre, por el que se establece el
régimen jurídico de la reutilización de las aguas residuales, que define unos
criterios de calidad muy estrictos para las aguas regeneradas de uso agrícola.
Y a todo ello se une otra exigencia de los regantes para renunciar al empleo
de aguas de calidad a cambio de aguas regeneradas, como es la participación de
los abastecimientos en los costes de transporte desde las depuradoras hasta las
zonas de riego, que en ocasiones incluyen bombeos superiores a 400 metros
(Olcina y Moltó, 2010).
Documents d’Anàlisi Geogràfica 2014, vol. 60/3 545
A. M. Rico Amorós; J. Olcina Cantos
Competencias por el uso del agua en la provincia de Alicante: C. J. Baños Castiñeira
experiencias de gestión en la armonización de usos urbano-turísticos y agrícolas
En el apartado de intercambio de aguas blancas por regeneradas para la
armonización de usos agrícolas y urbano-turísticos, el modelo de gestión que
puede servir como referente internacional es el desarrollado en la Marina Baja.
Desde su creación, en 1973, el Consorcio de Aguas de la Marina Baja ha
apostado por los acuerdos con las entidades de regantes para garantizar los
suministros urbanos y turísticos a partir del intercambio de aguas blancas por
regeneradas. Y ello ha hecho posible la expansión urbana de Benidorm, considerada el destino turístico más importante del Mediterráneo español. Una
estrategia de diversificación de fuentes de suministro convencionales (subterráneas y superficiales), apoyada en la reutilización de aguas residuales, unida a la
forma urbana compacta y vertical de Benidorm, con abundante oferta hotelera,
configuran uno de los sistemas de gestión de agua potable más eficientes de
España, tanto en el suministro en alta como en baja. Un factor explicativo
de primer orden del éxito de este modelo son los acuerdos con los regantes, que
ceden sus aguas blancas a cambio de aguas residuales regeneradas y de diferentes compensaciones económicas. Sin embargo, para dar forma a este modelo
de cooperación entre regantes y abastecimientos, se han precisado más de tres
décadas, donde no han faltado los problemas y los desencuentros. En efecto,
no todas las comunidades de regantes han mostrado la misma disposición para
participar en los intercambios de agua. Tampoco se ha podido extender una
única modalidad de acuerdo, ya que mientras algunas entidades de regantes
sí que accedían a intercambiar aguas blancas por residuales regeneradas, otras
exigían compensaciones en forma de prestación de servicios o de inversiones
agrarias. Sin embargo, esas tensiones han ido superándose a medida que se
afianzaba la cooperación entre el Consorcio de Aguas de la Marina Baja y
los regantes, lo que ha facilitado que los acuerdos más importantes se hayan
formalizado por escrito durante la última década.
A través del análisis de estos modelos de gestión y cooperación, el presente
trabajo ha querido demostrar que la complementariedad de usos entre regantes
y abastecimientos constituye una opción interesante para los territorios con
escasez de agua y con elevado riesgo de sequía. Esta alternativa resulta viable en
modelos costeros de desarrollo territorial donde conviven regadíos intensivos
y actividades turísticas. Y apoyada en otras opciones como el incremento de la
eficiencia de uso y el ahorro de agua, puede contribuir a disminuir la dependencia de soluciones hidráulicas convencionales no exentas de grandes costes
económicos y ambientales como la desalinización o los trasvases. Para ello es
preciso fomentar una cultura de gestión colectiva de los recursos hídricos con
la participación de los regantes y las ciudades, y fomentar la cooperación y
los incentivos económicos para asignar el agua disponible atendiendo a unos
principios de garantía de suministro según requisitos de calidad y precio. Esta
cultura de la gestión colectiva no surge espontáneamente y, de hecho, en el caso
de la Marina Baja se han requerido más de tres décadas para que los acuerdos se
hayan afianzado como una opción eficiente de gobernanza para el agua. Dada
la evolución histórica de los usos del agua, con abundantes ejemplos de competencia entre regantes y abastecimientos urbano-turísticos, estos modelos de
546 Documents d’Anàlisi Geogràfica 2014, vol. 60/3
Competencias por el uso del agua en la provincia de Alicante: A. M. Rico Amorós; J. Olcina Cantos
experiencias de gestión en la armonización de usos urbano-turísticos y agrícolas
C. J. Baños Castiñeira
gestión colectiva desarrollados en Alicante pueden ayudar a resolver situaciones
en territorios similares de la cuenca mediterránea en beneficio del turismo y la
agricultura de regadío (Rico et al., 2013).
Referencias bibliográficas
Baños, Carlos Javier; Vera, José Fernando; Díez, Daniel (2010). «El abastecimiento
de agua en los espacios y destinos turísticos de Alicante y Murcia». Investigaciones
Geográficas, 51, 81-105.
Chong, H.; Sunding, D. (2006). «Water markets and trading». Annual Review of
Environment and Resources, 31, 239-264.
Choukr-Allah, Redouane; Ragab, Ragab; Rodríguez-Clemente, Rafael (eds.)
(2012). Integrated Water Resources Management in the Mediterranean Region. Nueva
York: Springer.
Confederación Hidrográfica del Júcar (2009). Esquema Provisional de Temas
Importantes. Valencia: Confederación Hidrográfica del Júcar.
Consorcio de Aguas de la Marina Baja (2009). Reutilización de aguas depuradas
en la Marina Baja (Alicante). Benidorm.
Easter, K. W.; Rosegrant, M. W.; Dinar, A. (eds.) (1998). Markets for water.
Potential and performance. Dordrecht: Kluiwer.
García, J. (dir.); Zapata, F.; Simón, M.; Soler, E.; Ferrer, C.; Torregrosa, J. B.;
Ferrer, C. (1996). Plan de racionalización del riego en la comarca de la Marina
Baja (Alicante). Generalidad Valenciana y Universidad Politécnica de Valencia.
Documento policopiado.
Gil, Antonio; Rico, Antonio Manuel (2007). El problema del agua en la Comunidad
Valenciana. Generalitat Valenciana. Valencia: Fundación Agua y Progreso.
—(2008). Políticas del agua III. De la Ley de Aguas de 1985 al PHN. Murcia: Esamur,
Región de Murcia y Pesar, Generalitat Valenciana.
Gil, Antonio (2010). «Optimización de recursos hídricos y armonización de sus usos:
El Consorcio de Aguas de la Marina Baja». Investigaciones Geográficas, 51, 165-183.
Gössling, S.; Peeters, P.; Hall, CM.; Ceron, J.-P.; Dubois, G.; Lehmann, L.;
Scott, D. (2012). «Tourism and water use: supply, demand and security. An
international review». Tourism Management, 33, 1-15.
Guardiola-Claramonte, Maite; Sato, Toshio; Choukr-Allah, Redouane; Qadir,
Manzoor (2012). «Wastewater Production, Treatment and Reuse Around the
Mediterranean Region: Current Status and Main Drivers». En: Choukr-Allah,
Redouane; Ragab, Ragab; Rodríguez-Clemente, Rafael (eds.) (2012). Integrated
Water Resources Management in the Mediterranean Region. Nueva York: Springer,
139-174.
IPCC (2013). Climate Change 2013. The physical science basis. Main report. Naciones
Unidas.
<http://www.ipcc.ch/report/ar5/wg1/#.UvIaZvvyGfY>. [consulta: enero de 2014].
Mancomunidad de los Canales del Taibilla (2009). La gestión del servicio 2008.
Murcia: Mancomunidad de los Canales del Taibilla.
Naredo, J. M. (2010). Raíces económicas del deterioro ecológico y social. Madrid: Siglo
XXI.
López, M. Inmaculada; Melgarejo, Joaquín (2010). «El trasvase Júcar-Vinalopó.
Una respuesta a la sobreexplotación de acuíferos». Investigaciones Geográficas, 51,
203-233.
Documents d’Anàlisi Geogràfica 2014, vol. 60/3 547
A. M. Rico Amorós; J. Olcina Cantos
Competencias por el uso del agua en la provincia de Alicante: C. J. Baños Castiñeira
experiencias de gestión en la armonización de usos urbano-turísticos y agrícolas
Melgarejo, Joaquín (2009). «Efectos ambientales y económicos de la reutilización
del agua en España». CLM Economía, 15, 245-270.
Olcina, Jorge (2002). «Nuevos retos en depuración y desalación de aguas en España».
Investigaciones Geográficas, 27, 5-34.
—(2012). «Globalisation and Sustainability: Threats to the environment in a globalised world. The point of view of Spanish geography». En: New trends in the XXI
century Spanish Geography. Albert, T. y Carrasco, L. (eds.). Comité Español de la
Unión Geográfica Internacional, 374-392.
Olcina, Jorge; Rico, Antonio Manuel (1999). «Recursos de agua “no convencionales”
en España. Depuración y desalación». En: Los usos del agua en España. Gil Olcina,
A. y Morales Gil, A. (eds.). Alicante: Instituto Universitario de Geografía y Caja
de Ahorros del Mediterráneo, 203-252.
Olcina Jorge; Moltó, Enrique (2010). «Recursos de agua no convencionales en
España. Estado de la cuestión, 2010». Investigaciones Geográficas, 51, 131-163.
Pahl-Wostl, C. (2007). «Transitions towards adaptive management of water facing
climate and global change». Water Resources Management, 21, 49-62.
Peña, Juan; Poveda, Rosa M.; Bonet, Andreu; Bellot, Juan; Escarré, Antonio
(2005). «Cartografía de las coberturas y usos del suelo de la Marina Baixa (Alicante) para 1956, 1978 y 2000». Investigaciones Geográficas, 37, 93-107.
Prats, Daniel; Melgarejo, Joaquín (2006). Desalación y reutilización de aguas. Situación en la provincia de Alicante. Alicante: Generalitat Valenciana. Conselleria de
Territori i Habitatge, Instituto Universitario de Agua y Ciencias Ambientales y
COEPA.
Rico, Antonio Manuel (1996). «Depuración y reutilización de aguas residuales en el
litoral alicantino». Papeles de Geografía, 23-24, 245-261.
— (2002). «Escasez de recursos de agua y planteamiento de trasvases en la provincia de
Alicante: la transferencia Júcar-Vinalopó». Insuficiencias Hídricas y Plan Hidrológico
Nacional. Alicante: Universidad de Alicante y Caja de Ahorros del Mediterráneo,
407-482.
— (2007). «Tipologías de consumo de agua en abastecimientos urbano-turísticos de
la Comunidad Valenciana». Investigaciones Geográficas, 42, 5-34.
Rico, Antonio Manuel; Olcina Jorge; Paños, Vicente; Baños, Carlos Javier (1998).
Depuración, desalación y reutilización de aguas en España. Vilassar de Mar: OikosTau.
Rico, Antonio Manuel; Saurí, David; Olcina, Jorge; Vera, José Fernando. (2013).
«Beyond Megaprojects? Water Alternatives for Mass Tourism in Coastal Mediterranean Spain». Water Resources Management, 27, 553-565.
Savenije, H. H. G. (2002). «Why water is not an ordinary economic good, or why
the girl is special». Physics and Chemistry of the Earth, 27, 741-744.
Torregrosa, Teresa (2009). La gestión del agua en la Marina Baja (Alicante). Valencia:
Corts Valencianes.
Vera, José Fernando; Olcina, Jorge; Díez, Daniel (2009). «Repercusiones del
Trasvase Tajo-Segura en el sector turístico de la Región de Murcia». En: Melga­
rejo Moreno, J. (dir.). El trasvase Tajo-Segura: repercusiones económicas, sociales y
ambientales en la cuenca del Segura. Alicante: CAM, 465-516.
548 Documents d’Anàlisi Geogràfica 2014, vol. 60/3
ESTATS DE LA QÜESTIÓ
Documents d’Anàlisi Geogràfica 2014, vol. 60/3 551-571
Urban Metabolism: A review of recent literature
on the subject
Marta Dinarès
Universitat Autònoma de Barcelona (UAB). Departament de Geografia
Institut de Ciència i Tecnologia Ambientals (ICTA)
Grup d’investigació INTERFASE en recursos, territoris i paisatges marins i costaners
[email protected]
Received: November 2013
Accepted: April 2014
Abstract
Urban areas are the primary habitat for a majority of the global population. The deve­
lopment of cities not only entails a fundamental change in human settlement patterns
but also a dramatic transformation of the physical environment. Thus, urban areas and
their development are at the centre of all discussions on sustainability and/or sustainable
development. This review essay introduces the notion of Urban Metabolism (UM), a term
that provides a conceptual framework to study how a city functions, and hence, a way to
address the sustainability issue of a city. Due to the significance and scope of the subject,
the notion of UM is interpreted and thus approached differently across diverse disciplines
from both the natural and social science fields. In order to comprehend the commonalities
and controversies between them, the present review also briefly introduces the historical
roots of the term. This review reveals the increasing significance of a rich and rapidly evolving
field of research on the metabolism of urban areas.
Keywords: urban metabolism; city; sustainability; sustainable development; environment;
fields of discipline.
Resum. Metabolisme urbà: una revisió de la literatura recent sobre el tema
Les àrees urbanes són el principal hàbitat de la majoria de la població mundial. El desenvolupament de les ciutats no sols implica un canvi essencial en els patrons d’assentament
humans, sinó també una dramàtica transformació del medi físic. D’aquí que tant les àrees
urbanes com el seu desenvolupament esdevinguin el tema central de tots els debats sobre
sostenibilitat i desenvolupament sostenible. Aquest assaig introdueix la noció del metahttp://dx.doi.org/10.5565/rev/dag.134
ISSN 0212-1573 (imprès), ISSN 2014-4512 (en línia)
Marta Dinarès
Urban Metabolism: A review of recent literatura on the subject
bolisme urbà (MU), un terme que proporciona un marc conceptual per a l’estudi del
funcionament de les ciutats i, en conseqüència, una aproximació a l’anàlisi de la sostenibilitat d’aquestes. Tant la importància com l’abast del tema deriven cap a formes diverses
d’interpretar i, per tant, d’aplicar el concepte del MU a través de les diferents disciplines
dels camps de coneixement de les ciències naturals i socials. Amb l’objectiu de comprendre
les similituds i controvèrsies entre aquestes, la present revisió també exposa breument les
arrels històriques del terme. Aquesta revisió posa de manifest la importància creixent d’un
camp de recerca sobre el metabolisme de les àrees urbanes immers en una abundant, fèrtil
i ràpida evolució.
Paraules clau: metabolisme urbà; ciutat; sostenibilitat; desenvolupament sostenible; medi
ambient; disciplines del coneixement.
Resumen. Metabolismo urbano: una revisión de la literatura reciente sobre el tema
Las áreas urbanas son el principal hábitat de la mayoría de la población mundial. El desarrollo de las ciudades no solo implica un cambio fundamental en los patrones de asentamiento humano, sino también una dramática transformación del entorno físico. Es por
ello que tanto las áreas urbanas como su desarrollo se encuentran en el centro de todas las
discusiones sobre sostenibilidad y desarrollo sostenible. Este ensayo introduce la noción
de metabolismo urbano (MU), un término que proporciona un marco conceptual para
el estudio del funcionamiento de las ciudades y, consecuentemente, una aproximación al
análisis de la sostenibilidad de las mismas. Tanto la importancia como el alcance del tema
derivan en formas distintas de interpretar y, por tanto, de aplicar la noción del MU a través de distintas disciplinas pertenecientes a los campos de las ciencias naturales y sociales.
Con el fin de comprender las similitudes y las controversias entre las mismas, la presente
revisión también expone brevemente las raíces históricas del término. Esta revisión pone
de manifiesto la importancia creciente de un campo de investigación sobre el metabolismo de
las zonas urbanas inmerso en una abundante, fértil y rápida evolución.
Palabras clave: metabolismo urbano; ciudad; sostenibilidad; desarrollo sostenible; medio
ambiente; disciplinas de conocimiento.
Résumé. Métabolisme urbain: Un examen de la littérature récente sur le sujet
Les zones urbaines constituent l’habitat principal de la majorité de la population mondiale. Le développement des villes implique non seulement un changement fondamental dans les schémas d’établissement humain, mais aussi une transformation radicale de
l’environnement physique. C’est pourquoi les zones urbaines et leur développement sont au
centre de toutes les discussions sur le développement durable. Cet article introduit la notion
de métabolisme urbain (MU), un terme qui fournit un cadre conceptuel pour l’étude du
fonctionnement des villes et par conséquent, une approche de l’analyse de la viabilité de ce
concept. En raison de l’importance et la portée du sujet, la notion de MU est interprété, et
donc abordé, différemment selon les disciplines appartenant aussi bien aux domaines des
sciences naturelles et qu’à celui des sciences sociales. Afin de comprendre les similitudes
et les controverses entre ces dernières, cet article expose également brièvement les racines
historiques du terme. Cet examen met en évidence l’importance croissante d’un domaine
de recherche portant sur le métabolisme des zones urbaines, plongé dans une évolution
rapide, riche et fertile.
Mots-clé: métabolisme urbain; ville; développement durable; environnement; disciplines
de la connaissance.
552 Documents d’Anàlisi Geogràfica 2014, vol. 60/3
Urban Metabolism: A review of recent literatura on the subject
Marta Dinarès
Summary
Introduction and background
What does urban metabolism mean?
A historical perspective of the concept
Contemporary understandings of urban
metabolism
Commonalities and controversies
on urban metabolism
Methodological approaches toward the
biophysical notion of urban metabolism
Conclussions
Acknowledgements
Bibliographical references
Introduction and background1
Cities are the primary habitat for a fast-increasing majority of the global population. Modern urban growth, beginning in the 19th and early 20th centuries
in Europe and America as a result of the spread of industrialization and the
associated rapid increase in the use of fossil fuels, is now a common trend all
over the world (Girardet, 1996).
Cities have grown dramatically not only in size and density but complexity
across the globe. This growing complexity is associated with their social structures, economic systems, geopolitical settings, and the evolution of technology
(Decker et al., 2000; Kennedy et al., 2007; Satterthwaite, 2007).
According to the United Nations, over half of the world’s population lives
today in urban areas (UN-WUP-2011), and by 2030 this figure is estimated to
increase to 60% (Decker et al., 2000). Urban areas in low- and middle-income
nations will absorb most of the world’s population growth between now and
2020 (Satterthwaite, 2007). Moreover, the majority of this urban population
is located in coastal zones or in zones with a distinct coastal influence (Glasow
et al., 2013). Recent studies show that low elevation coastal zones2, although
accounting for only about 2% of the world’s land area, contain about 10% of
the world’s population and 13% of the world’s urban population. On average,
developing countries have a higher share of their population living in coastal
lowlands (14%) than OECD countries (10%), with even greater disparities in
the urban sphere (21% compared to 11%). Furthermore, urban settlements
in coastal lowlands are densely settled and expand very rapidly (McGranahan
et al., 2007).
In the Mediterranean region, more than one third of the population lives
in coastal administrative entities totalling less than 12% of the surface area of
the Mediterranean countries. The concentration of population in the coastal
zone is higher in the southern countries than in the northern shores of the
basin (UNEP/MAP, 2012).
1. The work carried out by the authors of Broto et al. (2012) and Rapoport (2011) was particularly useful for the writing of this review.
2. According to McGranahan et al. (2007), the Low Elevation Coastal Zone is defined as a
contiguous zone along the coast less than 10m above sea level.
Documents d’Anàlisi Geogràfica 2014, vol. 60/3 553
Marta Dinarès
Urban Metabolism: A review of recent literatura on the subject
The development of cities represents a fundamental change in human settlement patterns and entails a dramatic transformation of the physical environment (Hosier, 1993).
On a global scale, urban settlements occupying 2% of the world’s land
surface use over three-quarters of the world’s resources and discharge similar
amounts of wastes to the environment (Baccini, 1997; Barles, 2010; Girardet, 1996). Hence, cities are not only important drivers for socio-economic
development, but also sources of human pressures on ecosystems because of
the environmental consequences associated with their development (Glasow
et al., 2013; Sekovski et al., 2012; UNEP/MAP, 2012). As population density
and economic activity increase, so do pressures on the structure and function
of ecosystems and on the services provided by them (Bai, 2007; Decker et al.,
2000; Huang et al., 2012; Niza et al., 2009). But cities also offer important
economies of scale accommodating large numbers of people in a limited space
and providing them with jobs, housing, and services (Girardet, 1996; Satterth­
waite, 2007). Hence, the effective management of the environment and of the
impact of cities on the wider environment is critical for a large proportion of
the world’s population.
Since cities play a significant role in the world’s major environmental agenda, they also need to be part of the global problem-solving process (Girardet,
1996). Accordingly, urban areas and their development are at the centre of all
discussions on sustainability and/or sustainable development (Baccini, 1997),
the latter understood as development without increase in the throughput of
materials and energy beyond the Earth’s carrying capacity for regeneration
and waste assimilation (Goodland and Daly, 1996). Yet, urban areas remain
largely unrecognised as agents in the flow of energy and materials, and therefore remain grossly understudied (Barles, 2010; Decker et al., 2000). Likewise,
their local, global and differed impacts in both space and time are also poorly
recognised (Barles, 2010). In addition, although at least some urban metabolism (UM) studies at regional-local level exist (e.g. Kennedy et al., 2007; Niza
et al., 2009; Browne et al., 2009) the literature is dominated by case studies
from developed countries.
For cities to increase compatibility with the surrounding environment, first,
a clear understanding of the functioning and processes of the urban system,
and the impacts and implications of urban lifestyles (in terms of consumption and discharge patterns) is essential to face the social, environmental, and
economic challenges of the near future and to manage the urban environment
in a way that is more compatible with its hinterlands (Baccini, 1997; Decker
et al., 2000; Girardet, 1996).
Therefore, there is an urgent demand to gain a better understanding of
cities’ functions, states and needs in order to achieve more circular urban
systems. A concept that addresses this claiming demand is urban metabolism.
UM provides a conceptual framework to study how a city operates and is
constituted and therefore, is a means of assessing the impact performance of a
city, a region, or a country.
554 Documents d’Anàlisi Geogràfica 2014, vol. 60/3
Urban Metabolism: A review of recent literatura on the subject
Marta Dinarès
This review attempts to reveal the increasing significance of UM as a rich
and rapidly evolving field of research on urban environments. First, the concept of urban metabolism is introduced in general terms to continue with the
concept’s historical roots or intellectual antecedents. From here we move on
to identify and present the diverse approaches on UM, as applied by diffe­
rent disciplines to study the performance of cities. Finally, the paper ends by
focusing on the most widely used approach of UM today, i.e. the biophysical
perspective, to briefly expose the diversity of methodologies used when studying the city.
What does urban metabolism mean?
A historical perspective of the concept
The concept of urban metabolism has been used, in recent years, as a way of
enhancing our understanding of the way in which environmental, social and
economic factors interact to shape urban phenomena and processes. Thus, UM
can be a productive and useful way to conceptualize how urban areas function,
and a valuable concept for understanding urban processes and the relations
between society and nature in urban areas (Rapoport, 2011).
Concerns about UM are not entirely new and, after having been overlooked for many years, have once again become central in urban environmental matters (Barles, 2010). The term “metabolism”, developed in the early
19th century to characterize chemical changes within living cells, was broadly
applied in the following fifty years, in the field of biology and in what would
become biochemistry, to represent processes of organic breakdown and combination, within individual organisms (at a cellular scale) and between organisms
and their environment. Ever since, metabolism has lived a dual existence in the
natural sciences, applying both to processes through which bodies change and
reproduce themselves and to more holistic conceptions of ecosystem relations
(Fischer-Kowalski, 1998; Foster, 1999, Wachsmuth, 2012).
In the 1970s, the ecological approach to UM was largely influenced by
H.T. Odum’s (1983) conceptualization of energy flows. H.T. Odum, working
in the field of systems ecology, pioneered the application of the notion of biological metabolism to describe metabolism in terms of solar energy equivalents
(or eMergy) (Holmes and Pincetl, 2012). The entire ecosystem was taken as a
unit of analysis, in order to study and model an entity, its environment, and
the interactions between the two (Rapoport, 2011). H.T. Odum’s eMergy
analysis represents an attempt to apply a biophysical value theory to both ecological and economic systems to study the energetic flows in the metabolism
of socio-economic systems (Holmes and Pincetl, 2012), since it recognizes the
variation in the quality of different forms of energy (fuels, electricity, solar)
that accomplish different amounts of work. This is based on H.T. Odum’s
(1996) claim that the different types of energy flows are organized in an energy
transformation hierarchy, Transformity, which measures energy quality. This
argument connects with the entropy concept, understood as a measure of
Documents d’Anàlisi Geogràfica 2014, vol. 60/3 555
Marta Dinarès
Urban Metabolism: A review of recent literatura on the subject
dispersion, determined by the second law of thermodynamics. Hence, solar
energy equivalents are used as a universal metric (Kennedy et al., 2011).
However, long before H.T. Odum, urban metabolism in the 19th century,
although not using the term at the time, was applied by agricultural chemists
to understand the cycle of organic matter and nutrients in order to encourage
exchanges between the city and agriculture, that is, by using urban population
excreta from cities as a new agricultural fertilization source in the production of
food (Barles, 2010). The fertiliser revolution and the mobilization of new raw
materials that made urban excreta useless led to the end of this peculiar form
of urban chemistry, but at the same time, paved the way for urban metabolism
(Barles, 2010). Thus, the biological concept of metabolism has influenced
understandings of, and approaches to, urban metabolism in urban ecology,
industrial ecology and ecological economics (Rapoport, 2011).
Also in the 19th century, the concept of metabolism entered the social
sciences via Karl Marx. Marx had been influenced by Justus von Liebig, a German soil chemist who used the concept of metabolism to describe the material exchanges and interdependent relationships between human society and
nature (Fischer-Kowalski, 1998; Martinez-Alier, 1987; Wachsmuth, 2012).
It was in this sense that Marx’s use of the expression “metabolism between
man and earth” referred specifically to the cycles of plant nutrients (MartínezAlier, 1987: 220-221) in terms of fertility conditions, agricultural production
systems and urbanization. By applying the notion of UM, Marx described
first the human transformation of nature through the labour process, and secondly the capitalist system of commodity exchange. Marx was also first to use
the concept of social metabolism to question the apparent separation between
human beings and their environment, the society-nature duality, which Marx
coined as “metabolic rift” (Wachsmuth, 2012). The term “metabolic rift”
comprises the characterization of the social and environmental implications
of industrial agriculture and urbanization, referring to the notion that human
beings in capitalist society have become estranged from the natural conditions
of their existence (Foster, 1999).
Specifically, Marx regarded urbanization as a key process leading to “metabolic rift” because of the reduced interaction between humans and the Earth
resulting from the migration of people from rural to urban areas or because of
the growth in long-distance trade in food and clothing (Martínez-Alier, 1987;
Wachsmuth, 2012). The implication of this perspective is that environmental
crises unfold in relation to historical and spatial patterns of inequality that,
in the context of increasing urbanization, manifest themselves within the
city (Broto et al., 2012). In short, Marxian conceptions of metabolism have
influenced understandings of, and approaches to urban metabolism in the
fields of ecological economics, political ecology and urban political ecology
(Rapoport, 2011).
With reference to the concept of metabolism applied to the economy,
according to Martínez-Alier (2004, 2013) the first precursors appeared at the
end of the 19th century. Podolinsky’s work on agricultural energy flows and
556 Documents d’Anàlisi Geogràfica 2014, vol. 60/3
Urban Metabolism: A review of recent literatura on the subject
Marta Dinarès
Marx’s and Engels’ interest in the interactions between the human economy
and the natural environment, both expressed the concept of metabolism. In
this sense, the significance of identifying and tracing physical flows of material and energy through the human economy has been recognized for several
decades (Ayres and Kneese 1968, 1969; Georgescu-Roegen, 1971; Leontief
1970, 2002; Wolman 1965).
In 1965, the engineer and geographer Abel Wolman published the first
explicit application of the metabolism concept to the urban sphere. Wolman
modelled the metabolism of a hypothetical American city of one million people in response to deteriorating air and water quality, and used metabolism as
a method of analysing cities and communities through the quantification of
inputs –water, food, and fuel, and outputs –sewage, solid refuse and air pollutants, while tracking their respective transformations and flows. Wolman
defined metabolic needs as ‘‘all the materials and commodities needed to sustain the city’s inhabitants at home, at work and at play’’ (Wolman, 1965:179;
Decker et al., 2000; Kennedy et al., 2007).
A wave of empirical studies of the metabolism of various cities ensued
(Boyden et al., 1981; Duvigneaus and Denaeyer-De Smet, 1977; Hanya and
Ambe, 1976; Newcombe et al., 1978). After this initial popularity, several
decades elapsed before a renewed interest in urban metabolism was expressed,
in the late 1990s, within the context of two emerging concerns: first, the
capacity of the planet to feed and maintain a growing population and, second,
the destructive power of humans due to the Earth’s finite, limited and unique
characteristics (Barles, 2010; Kennedy et al., 2007; Rapoport, 2011). The
study by Kennedy et al. (2011) presents a chronological review of some 15-20
comprehensive studies on UM, in addition to numerous related studies, from
the first study by Wolman in 1965 to the current period. Likewise, Zhang
(2013) presents a review of UM studies applied to cities, and introduces stu­
dies on UM approached from different perspectives such as the expanding field
of household or community metabolism (Moll et al., 2005; Liu et al., 2011).
Therefore, contemporary work employing the concept of UM tends to
draw on either biophysical or political economy sciences. Additionally, diffe­
rent disciplines in their diverse approaches to UM, draw on various branches
of systems theory (Gandy, 2004; Rapoport, 2011). While UM studies in the
fields of ecological economics and industrial ecology rely on thermodynamics,
world system analysis, initially developed by Immanuel Wallerstein (1974), is
the basis for ecological economics and to a lesser degree for political ecology.
Likewise, urban ecologists draw on complex systems theory (Rapoport, 2011).
Contemporary understandings of urban metabolism
As introduced in the previous section, the notion of UM is understood and
employed differently across the disciplines of urban ecology, industrial eco­
logy, ecological economics, political ecology and urban political ecology. It
Documents d’Anàlisi Geogràfica 2014, vol. 60/3 557
Marta Dinarès
Urban Metabolism: A review of recent literatura on the subject
must be emphasized that the writing of this section has been fundamentally
based on Broto et al. (2012) and Rapoport (2011). Thus, this section briefly
introduces the most prominent interpretations of UM by the five disciplines
(see also table 1 as a summary).
As Broto et al. (2012) and Rapoport (2011) state, urban ecology understands the city as an ecosystem in the biological sense, seeing the city as both a
‘system’ and a ‘natural’ entity. The concept of UM is loosely based on an ana­
logy with the metabolism of organisms. Cities are similar to organisms in that
they consume resources from their surroundings and excrete wastes outwards
(Decker et al., 2000; Kennedy et al., 2011). The city is seen as an ecosystem
embedded in a larger system, and the metabolism notion is used to describe
the interactions between the numerous subsystems of an urban region, in an
attempt to understand how cities process energy or matter in relation to their
surroundings. Hence, the application of a systemic approach to the analysis of
human-environment relations enables the full complexity of urban systems to
be effectively captured and interpreted (Broto et al., 2012).
Accordingly, urban ecologist proponents argue that by emulating the cyclical and efficient nature of natural ecosystems, that is, by shifting from a linear
to a circular metabolism, in which outputs are recycled back into the system to
become inputs, urban settlements will become viable and sustainable in the
long term (Rapoport, 2011).
However, it is important to note Golubiewski’s (2012) observation questioning the suitability of the UM framework in applying the concept of the
city as a biophysical system. By underlining the essentials of both foundational
ecology and biology disciplines, she unveils “a weakness of UM as the tendency
to conflate organism and ecosystem, often using the terms interchangeably”
(Golubiewski, 2012:757). Hence, by drawing parallels with the biology of
individual organisms, UM inconsistently applies the analogy that “has the
effect at times of conflating concepts, limiting analyses, or fostering misleading
interpretations” (Golubiewski, 2012:757).
In this vein, a group of scholars working in the subdiscipline of systems
ecology have developed research to understand cities as socio-ecological systems, i.e. urban ecosystems (Golubiewski, 2012). According to these scholars,
working from complex system theory, “urban ecosystems are complex, dynamic biological-physical-social entities, in which spatial heterogeneity and spatially
localized feedbacks play a large role” (Pickett et al., 2008:148). There is an
attempt, therefore, to understand complex systems approaching system dyna­
mics from different perspectives, such as eMergy or solar energy equivalents
(H.T. Odum, 1996), Network theory (Fath et al., 2007; Ulanowicz, 1987),
Hierarchy Theory (Allen and Starr, 1982; Zellmer et al., 2006) and complexity and Thermodynamics (Schneider and Kay, 1994). Likewise, the work
by Giampietro et al. (2009) has contributed to the metabolic studies from the
perspective of complex systems theory.
Broto et al. (2012) and Rapoport (2011) associate the notion of UM
developed in industrial ecology with the analysis of material and energy flows
558 Documents d’Anàlisi Geogràfica 2014, vol. 60/3
Urban Metabolism: A review of recent literatura on the subject
Marta Dinarès
in the city. UM studies in this field focus on quantifying the flow of particular materials and/or energy in an urban system. The goal is to optimize
metabolism with the final aim of making cities less dependent on their wider
hinterlands, since being self-sufficient, in terms of resource generation and
waste disposal, is considered the hallmark of a sustainable UM (Barles, 2010;
Baccini, 1997; Brunner, 2007). Though the aim is similar to that pursued by
urban ecologists, the rationale behind the approach of industrial ecologists
is that, through the systematic recording of all physical flows to and from an
urban area, it becomes possible to describe the relationship between the environment and an urban system (Rapoport, 2011). The lack and the imperative
need to systematically account for physical flows through the economy have
also been advocated by ecological economists (Murray et al., 2005; Naredo,
2006; Carpintero, 2005).
By optimizing economy-environment relations, or their metabolism,
industrial ecologists attempt to identify and reduce the loss of materials in
order to lessen environmental impacts, and to develop symbioses by shifting
from a linear to a circular metabolism. In other words, the discipline seeks to
develop methods that improve metabolic efficiency or to reduce the amount of
resources used per unit of economic output. This is a process usually referred
to as dematerialization or decoupling (Carpintero, 2005). At this point, industrial ecologists and ecological economists share the interest in the relationship
between economic growth and resource consumption, by applying the same
notion as the material basis of the economy (Adriaanse et al., 1997; Carpintero,
2005; Broto et al., 2012; Naredo, 2006).
In this regard, ecological economists use UM to analyse potential existing
measures to break the links between urbanisation, economic growth and resource
consumption with the focus of concern on depletion of natural resources and
environmental damage (Carpintero, 2005; Naredo, 2006; Rapoport, 2011).
However, ecological economics differs significantly from the industrial
ecology discipline in the way in which it draws on the use of systems theory.
Here, the notion of metabolism is applied to a view of an economic sector that
is subject to the laws of thermodynamics (Rapoport, 2011). In other words,
the metabolism idea is related to the hegemony of the laws of thermodynamics
on economic flows (Broto et al., 2012). Quoting Daly and Farley (2004:70)
the economy is seen as embedded in an “ordered system for transforming
low-entropy raw materials and energy into high-entropy waste and unavailable
energy. The urban is presented as a key form of organization of the current
economic system”.
In the research debate on how to break the link between urbanization,
economic growth and resource consumption, a group of ecological economic
scholars who regard the unending capital accumulation as the main cause of
continued resource depletion and environmental damage, advocate for alternative models to dematerialization theories: the steady-state economy (Czech and
Daly, 2004) and de-growth theory (Martínez-Alier et al., 2010b; Schneider
et al., 2010).
Documents d’Anàlisi Geogràfica 2014, vol. 60/3 559
Marta Dinarès
Urban Metabolism: A review of recent literatura on the subject
The steady-state economy as presented in Czech and Daly (2004) entails
an economy that undergoes neither growth nor recession, but finds a stable
size at a stable level of throughput, consistent with the ecological principle of
carrying capacity, and dependent on technological progress to increase the
efficiency ratio of production throughput.
De-growth theories according to Schneider et al. (2010:512) propose “an
equitable downscaling of production and consumption that increases human
well-being and enhances ecological conditions at the local and global level,
in the short and long term”, or actually limiting the scale of production and
consumption.
The ecological economics and political ecology disciplines share a common
interest in the unequal social and ecological distributional flows and structural
inequalities that unfold with the functioning of cities. However, their particular focus of concern differs, creating and applying different conceptions of UM.
These scholars relate urban agglomeration resource demands to the structural
inequalities and ecological conflicts occurring in the world regions supplying
these resources (Hornborg, 1998; Martínez-Alier, 2009).
Within ecological economics there is some interest in studying the economic drivers of rural-urban relationships, as named by Broto et al. (2012).
However, when building on world systems theory, two slightly different
perspectives appear.
The first perspective seeks to explain the connections between urban flows
and inequality by supporting the idea that cities are both centres of capital
accumulation and dissipative structures or systems sustained through increa­
sing resource exchanges with their peripheral environments (usually correspon­
ding to rural underdeveloped regions). This ever-increasing exchange process
reveals in itself the main cause of the creation of continual structural inequalities between urban areas and their periphery in the world system (Broto et
al., 2012). As Broto et al. (2012) explain, in this approach UM is applied to
analyse the way in which urban areas impact upon and are impacted by broa­
der global systems. Therefore, the underlying ecological conditions of human
economies determine this unequal distribution of resources. This relates to
and builds on Harvey’s proposals of the “uneven geographical development”
of capitalism (1982:373), which emphasizes the significance of the politics of
space and the role of space in social reproduction, mainly in the urban context,
as well as the property rights in land markets shaping the physical landscape of
spatial accumulation driven by the capitalist mode of production.
The second perspective departs from the idea that the fast increasing
metabolism of cities, that is, their enlarging constant demand for resources and
generation of waste, is related to the proliferating number of ecological conflicts in “commodity frontiers”, commonly situated far from cities (MartínezAlier et al., 2010a). Since urban metabolic processes rely on areas beyond their
boundaries, these processes produce and reproduce inequality through conflicts
around the social and environmental costs of resource extraction (Broto et al.,
2012). Therefore, as suggested by Martínez-Alier (2010a:153), the metabolism
560 Documents d’Anàlisi Geogràfica 2014, vol. 60/3
Urban Metabolism: A review of recent literatura on the subject
Marta Dinarès
analysis should focus on “the manner in which human societies organize their
growing exchanges of energy and materials with the environment”.
An alternative debate, —by proponents from the urban ecology and ecological economic disciplines— which follows the ecology argumentation and
builds on complex systems theory, seeks to understand cities as socio-ecological
systems, whose processes are influenced by human agents and socio-economic
factors (Golubiewski, 2012). This approach advocates for metabolism stu­dies
that not only elucidate the magnitude of the heterotrophy of the city, but
contextualize the city’s consumption of resources within the analysis of the
structures (agents or funds) using these flows, and the functions performed
by the consumption of these flows, i.e. the purpose of this consumption (Sorman and Giampietro, 2012). Therefore, these approaches not only analyse
the external constraints, namely supply and sink side limits, but also “study the
internal relation of structures and functions associated with the metabolic
pattern of society” (Sorman and Giampietro, 2012: 4).
Furthermore, political ecologists and political geographers interested in
social and distribution impacts in cities, analyse the urban inequality of material and nonmaterial flows, and the role that infrastructure networks and spatial
patterns of urbanization have in creating and reproducing patterns of urban
inequality within the city (Broto et al., 2012; Monstadt, 2009).
An inferred suggestion from these types of studies is that different parallel
metabolisms for the same resource might coexist in the same city. For example,
water may be supplied by networked infrastructure to the urban elite but also
by water vendors to poor urban citizens with limited access to water supply
networks (Bakker, 2003a). Thus, infrastructure networks are central to the
understanding of metabolic circulation in cities, since through their analysis,
socioeconomic inequalities may be disclosed (Broto et al., 2012).
In association with studying the impact of urban flows on inequality the
analysis of their governance, and/or control also becomes relevant. That is,
understanding how power relationships shape urban flows and how urban
flows are influenced by broader social power relationships (March, 2013;
Rapoport, 2011). In this sense, the control of metabolic flows is essential for
the reproduction of structures of power (Broto et al., 2012).
Urban political ecologists focus on understanding the way in which urban
metabolic flows and the networks that mediate them are controlled by and
socially mobilized to serve particular purposes, usually in the interest of the
elite to achieve or maintain social power positions, and often at the expense
of marginalised populations (Otero et al., 2011; Swyngedouw and Heynen,
2003). This work has displayed the role of politics, the urban elite, neoliberal
reforms and international finance institutions in governing urban resource
flows (Bakker, 2003b; Broto et al., 2012; March and Saurí, 2013; Otero et al.,
2011). In addition, governance that commands individuals and institutions on
urban flows may be contested or subverted by daily practices of individuals and
groups and local political economies of cities, and hence also requires an analysis (Bulkeley et al., 2011 in Broto et al., 2012; Monstadt, 2007). Nevertheless,
Documents d’Anàlisi Geogràfica 2014, vol. 60/3 561
Marta Dinarès
Urban Metabolism: A review of recent literatura on the subject
Table 1. Contemporary interpretations and current debates on the concept of urban metabolism across different disciplines from biophysical and political economy sciences
Discipline
Interpretations/ current debates
The city as an ecosystem
Urban
Ecology
Industrial Ecological
Ecology Economics
Political
Geography
X
The city as material and energy
flow or material and energy flows
in the city
X
The material basis of the
economy, or breaking the
links between urbanization,
economic growth and resource
consumption
X
The city as a socio-ecological
system
Political
Ecology
X
X
X
Economic drivers of rural-urban
relationships, and the production
and reproduction of inequality
X
X
The reproduction of urban
inequality and the governance
of urban flows
X
X
Resignifying the city: urban
metabolism and social, technical
and ecological relationships
X
X
Source: author’s elaboration mainly from Broto et al. (2012) and Rapoport (2011).
understanding the way in which these infrastructure networks reproduce power
structures is particularly complex since in modern cities many networks are
out of sight and therefore invisible to citizens (Kaika and Swyngedouw, 2000).
Political ecologists and urban political ecology scholars, assuming the
notion of the interdependence between ecosystem function and human acti­
vity, particularly in urban areas, build on the idea that resource flows interact
reflexively with the social world to reimagine relations between social, technical, economic, and ecological forces in urban areas to hence create new conceptions of UM (Heynen et al., 2006; Swyngedouw, 2006). In doing so, they
contribute to the idea of resignifying the city (Broto et al., 2012).
For political ecologists UM is conceived as consisting of a number of
dynamic, interconnected, and mutually transformative physical and social processes (Heynen et al., 2006) whose flows are shaped by the historical context
in which they emerge and the urban practices around them (Gandy, 2004).
This conception of UM, built on Marx’s idea of metabolism, explores the complex interweaving of social and biophysical processes occurring in cities that
transform nature into commodities, and which produce new forms of nature
(Gandy, 2004), emphasizing the conception of urbanization as the outcome of
historical change by political contestation (Broto et al., 2012; Gandy, 2006).
562 Documents d’Anàlisi Geogràfica 2014, vol. 60/3
Urban Metabolism: A review of recent literatura on the subject
Marta Dinarès
From this perspective finally, urbanization is seen as “a process by which
new and more complex relationships of society and nature are created” (Keil,
2003:729); or as defined by Swyngedouw (2006:35) “urbanization is conceived
as a social process of transforming and reconfiguring nature”. Hence, a scientist
model is replaced by a historically driven conception of urban nature which is
rooted in the political dynamics of capitalist urbanization as a contested and
multi-dimensional process of urban change (Gandy, 2004).
From this approach, the characterization of metabolism also adopts a critical political stance, since, despite being a process of exchanging resources,
humans can control their input into this exchange. In this regard, a key remark
is that metabolisms have the potential to express people’s drives, desires, and
imaginations, but they do so in a dialectic way, that is, through the interplay
of structure and agency (Swyngedouw, 2006). This reveals a large diversity in
the mechanisms shaping these flows, which are seen as being shaped by a wide
array of policies, designs, and management styles alongside forms of cultural
production, routine interactions and everyday practices (Broto et al., 2012).
Yet, due to their inherent critical emphasis, the normative and practical
applications of this approach are not as obvious as urban ecology and industrial
ecology methods. The emphasis of these critical perspectives on UM is raising
new questions, which require further theoretical development and methodological innovation through enhanced interdisciplinary dialogue on the future
of sustainable cities (Broto et al., 2012).
Commonalities and controversies on urban metabolism
The notion that urban areas operate as metabolic systems has not only already
made a significant impact on urban scholarship, but has also led to expanded
conceptions and reconceptualizations of UM across different disciplinary fields
(Rapoport, 2011).
Each disciplinary approach adds and contributes to the understanding of the
relations and interactions between environmental, social and economic factors
in shaping urban phenomenon (Rapoport, 2011). Actually, the analysis of the
scholars’ work on UM, across the diverse range of disciplines, discloses shared
common concerns, such as the relationships between social and natural systems,
cities and their hinterlands (both immediate and global) and sustainability and
social justice in urban areas (Rapoport, 2011).
Yet, the different disciplinary conceptions of UM introduce a set of analytical dilemmas about the crossing points between the sociopolitical and the
biophysical dimensions of urban space (Gandy, 2004). Likewise, in an attempt
to seek interdisciplinary approaches, confusion about or misuse of jargon and
theory within multidisciplinary research, by making connections across disciplines, may foster misleading interpretations and prevent interdisciplinary
problem-solving and knowledge-building research (Golubiewski, 2012:760).
Besides, significant variation exists in the extent to which these different disciplinary perspectives proceed from theory into practice (Rapoport, 2011).
Documents d’Anàlisi Geogràfica 2014, vol. 60/3 563
Marta Dinarès
Urban Metabolism: A review of recent literatura on the subject
The prevailing interpretation of UM today is the biophysical quantitative
and accounting perspective (Kennedy et al., 2011) measuring the exchange
and transformation of energy and matter between a city and its environment
(Moles et al., 2008). This interpretation draws mostly on approaches from the
field of urban and industrial ecology which are seen as tools both for identifying environmental problems and designing more efficient urban planning
policies (Baccini, 1997; Barles, 2009; Niza et al., 2009).
According to Holmes and Pincetl (2012), UM is defined as a multi-disciplinary and integrated platform that examines material and energy flow in
cities, as they are shaped by various social, economic and environmental forces.
Factors such as urban structure, form, climate, quality and age of building
stock, urban vegetation and transportation technology can influence the rate
of a city’s metabolism. These studies contradict works that interpret UM in a
political or qualitative historical context (Kennedy et al., 2011).
Major criticisms of urban and industrial ecology interpretation claim that
though necessary, these quantitative and technological approaches are not
sufficient. It is argued that these predominant conceptions of UM depoliticize the urban sphere, since they are unrelated to social and historical
contexts, paying little attention to political changes as well (Gandy, 2004;
Monstadt, 2009; Rapoport, 2011; Swyngedouw, 2006). In this regard, they
fail to explain the changing nature of the contemporary city within an increasingly globalized urban system (Gandy, 2004) based on the underlying capi­
talist economy. Another objection insists on the shallowness of the analysis
to provide the fundamentals for effective urban policy and planning interventions (Fischer-Kowalski and Hüttler, 1999). Yet another criticism observes
the shortcomings in better integrating the spatial characteristics and their
influence, and the lack of methods to perform long-term analyses (Rapoport,
2011). Therefore, criticisms of biophysical approaches primarily target the
integration of sociopolitical and historical factors and spatial characteristics
into urban metabolism analysis.
Alternatives to overcome the observed shortcomings comprise extending
the metabolism model to consider the links between urban and environmental quality, urban drivers, patterns and lifestyles and metabolic flows (Minx
et al., 2011 in Rapoport, 2011; Newman, 1999). Likewise, attempts are also
made to better integrate the social aspects of and influences on material and
energy flows, as well as to understand how spatial characteristics influence the
relationship between the built environment and ecosystems (Barles, 2010;
Rapoport, 2011).
Methodological approaches toward the biophysical notion of urban
metabolism
Urban metabolism, involving ‘big picture’ quantification of the inputs, outputs and storage of energy, water, nutrients, materials and wastes for an urban
region (Kennedy et al., 2011), can be a productive and useful way to concep564 Documents d’Anàlisi Geogràfica 2014, vol. 60/3
Urban Metabolism: A review of recent literatura on the subject
Marta Dinarès
tualise how urban areas function and to determine their spatial relationships
with surrounding hinterlands and global resource webs (Rapoport, 2011; Kennedy et al., 2007). At the same time, UM studies can elucidate basic trends
in human resource use (Decker et al., 2000), by analysing relevant energy
and material pathways at different scales, which might lead to the design of
adequate and more efficient urban planning policies towards a more circular
pattern of UM, vital to sustainable development (Holmes and Pincetl, 2012;
Moles et al., 2008; Niza et al., 2009).
Different methodological approaches are used to account for and analyse
urban metabolic processes (Barles, 2010). The studies of Daniels (2002),
Daniels and Moore (2002), Hammer et al. (2003), Loiseau et al. (2012),
Huang et al. (2012) and Zhang (2013), provide a comprehensive review and
a classification of both research methodologies and UM studies conducted
through these different methods. Material Flow Analysis -MFA- (Brunner
and Rechberger, 2004; Niza et al., 2009; Zhang et al, 2013), Substance Flow
Analysis -SFA-(Antikainen et al., 2005), Input-Output analysis (and PIOTphysical input-output tables) (Liang et al., 2012), eMergy (energy flow)
analysis (Huang et Hsu, 2003; Liu et al., 2011); Ecological footprint analysis
(Holden, 2004; Muñiz and Galindo, 2005), Ecological network analysis (Li
et al., 2012), MuSIASEM (Multi-Scale Integrated Analysis of Societal and
Ecosystem Metabolism) (D’Alisa et al., 2012) and LCA –Life Cycle Analysis- (Chester et al, 2012), are among the main tools used to conduct physical
environmental accounting, based on the study, in variable depths, of material
and energy flows (Eurostat, 2001; Loiseau et al., 2012). The substantive use
made of the organicist “analogies” of the human-environment relation, as
well as the metabolic viewpoint closely linked to the acceptance of “material
balance” principles, in which the modelling of material and energy flows is
governed by the laws of conservation of matter and energy, are major features
shared by most of these studies (Daniels and Moore, 2002; Barles, 2010).
Yet, the significant internal variation across the above-mentioned metabolism
techniques, from methodological to conceptual variations, makes integration difficult, and justifies the reason behind why a unique, clearly defined
methodology with standard criteria and a consistent set of operational tools
to conduct UM is still lacking (Daniels and Moore, 2002; Loiseau et al.,
2012). Moreover, as Huang et al. (2012) observe, M/SFA applications continue to grow, and are increasingly combined with other research methods
to analyse the increasingly complex material/substance flows resulting from
socioeconomic development. Hence, in general terms, MFA provides the
methodological groundwork, mostly because it is the primary methodological framework that offers great scope for the generic application and the
harmonization, integration, and advancement of environmental accounting
and systems analysis (Daniels and Moore, 2002). In most of these cases, the
UM approach is primarily used as the basis of an accounting framework.
Nevertheless, part of the methods introduced move beyond classic MFAstyle analyses.
Documents d’Anàlisi Geogràfica 2014, vol. 60/3 565
Marta Dinarès
Urban Metabolism: A review of recent literatura on the subject
Furthermore, at a regional-local scale, a uniform and standardised metho­
dology does not exist yet either (Hammer et al., 2003; Loiseau et al., 2012;
Niza et al., 2009). Therefore, studies on a regional scale use previously published methods for assessing cities’ circular metabolism patterns which necessarily required modifications and further improvements (Moles et al., 2008).
Conclusions
Urban areas sustain over half of the world’s population today, and all future
scenarios point towards an increase in this trend. The concentration of population and socioeconomic activities within a reduced geographic space not
only entails important economies of scale but also pressure on the structure
and function of ecosystems and on the services provided by them, potentially
producing ecosystem impacts from the local to the global scale but varying
both in space and time.
Therefore, for cities to alleviate their ecological and environmental impacts,
the interactions between societies (i.e., their living patterns in terms of resource
consumption and waste discharges) and the biosphere, considered two interdependent systems in co-evolution, need to reach a certain balance. Accor­
dingly, the fundamental previous step is to create a better understanding of
the processes, structures and functions of urban systems and the impacts and
implications of urban lifestyles.
The notion of urban metabolism provides a conceptual framework to study
how a city functions, and hence, a way to assess a city’s compatibility with
the surrounding environment. Nevertheless, different field disciplines from the
social and natural sciences interpret and approach the concept differently,
revealing the complexity and multiple dimensions of the same urban phenomenon, and point to the need for interdisciplinary dialogue to develop
theoretical and practical approaches to urban metabolism with the aim of
making progress in urban sustainability research.
Acknowledgements
The author is grateful to David Saurí and two anonymous reviewers for their
useful comments and suggestions on an earlier version of the manuscript. This
work has been funded by the MEDINA Project <http://www.medinaproject.eu>
supported by the European Union Seventh Framework Programme (FP7/20072013) under grant agreement no. 282977.
Bibliographical references
Adriaanse, A.; Bringezu, S.; Hammond, A.; Moriguchi, Y.; Rodengurg, E.;
Rogich, D. and Schütz, H. (1997). Resource Flows: The Material Basis of Industrial Economies. Washington: World Resources Institute.
Allen, T. F. H. and Starr. T. B. (1982). Hierarchy: perspectives for ecological complexity. Chicago: University Chicago Press.
566 Documents d’Anàlisi Geogràfica 2014, vol. 60/3
Urban Metabolism: A review of recent literatura on the subject
Marta Dinarès
Antikainen, R.; Lemola, R.; Nousiainen, J. I.; Sokka, L.; Esala, M.; Huhtanen,
P. and Rekolainen, S. (2005). “Stocks and flows of nitrogen and phosphorus in
the Finnish food production and consumption system”. Agriculture, Ecosystems
and Environment, 107, 287-305.
Ayres, R. and Kneese, A. (1968). “Environmental pollution”. In: Federal programs
for the development of human resources, Vol. 2. Washington, DC: U.S. Congress
Joint Economic Committee.
Ayres, R. and Kneese, A. (1969). “Production, consumption, and externalities”. American Economic Review, 59 (3), 282-297.
Baccini, P. (1997). “A city’s metabolism: Towards the sustainable development of
urban systems”. Journal of Urban Technology, 4 (2), 27-39.
Bai, X. (2007). “Industrial ecology and the global impacts of cities”. Journal of Industrial Ecology, 11 (2), 1-6.
Bakker, K. (2003a). “Archipelagos and networks: Urbanization and water privatization in the South”. Geographical Journal, 169 (4), 328-341.
Bakker, K. (2003b). “A political ecology of water privatization”. Studies in Political
Economy, 70, 35-58.
Barles, S. (2009). “Urban Metabolism of Paris and Its Region”. Journal of Industrial
Ecology, 13 (6), 898-913.
Barles, S. (2010). “Society, energy and materials: the contribution of urban metabolism studies to sustainable urban development issues”. Journal of Environmental
Planning and Management, 53 (4), 439-455.
Boyden, S.; Millar, S.; Newcombe, K. and O’Neill, B. (1981). The Ecology of a
City and its People: The Case of Hong Kong. Canberra: Australian National University Press.
Broto, C. V.; Allen, A. and Rapoport, E. (2012). “Interdisciplinary Perspectives
on Urban Metabolism”. Journal of Industrial Ecology, 0, 1-11.
Browne, D.; O’Regan, B. and Moles, R. (2009). “Assessment of total urban metabolism and metabolic inefficiency in an Irish city-region”. Waste Management, 29
(10), 2765-2771.
Brunner P. H. and Rechberger, H. (2004). Practical Handbook of Material Flow
Analysis. Washington, DC: CRC Press.
Brunner, P. (2007). “Reshaping Urban Metabolism”. Journal of Industrial Ecology,
11 (2), 11-13.
Carpintero, O. (2005). El metabolismo de la economía española: recursos naturales y
huella ecológica (1955-2000). Lanzarote: Fundación César Manrique.
Chester, M.; Pincetl, S. and Allenby, B. (2012). “Avoiding unintended tradeoffs by
integrating life-cycle impact assessment with urban metabolism”. Current Opinion
in Environmental Sustainability, 4, 451-457.
Czech, B. and Daly H. E. (2004). “The steady state economy – What it is, entails,
and connotes”. Wildlife Society Bulletin, 32 (2), 598-605.
D’Alisa, G.; Di Nola, M. F. and Giampietro, M. (2012). “A multi-scale analysis
of urban waste metabolism: density of waste disposed in Campania”. Journal of
Cleaner Production, 35, 59-70.
Daly, H. E. and Farley, J. C. (2004). Ecological economics: Principles and applications.
Washington, DC: Island Press.
Daniels, P. L. (2002). “Approaches for Quantifying the metabolism of Physical Economies: A Comparative Survey. Part II: Review of Individual Approaches”. Journal
of Industrial Ecology, 6 (1), 65-88.
Documents d’Anàlisi Geogràfica 2014, vol. 60/3 567
Marta Dinarès
Urban Metabolism: A review of recent literatura on the subject
Daniels, P. and Moore, S. (2002). “Approaches for Quantifying the Metabolism
of Physical Economies. Part I: Methodological Overview”. Journal of Industrial
Ecology, 5 (4), 69-93.
Decker, E. H.; Elliott, S.; Smith, F. A.; Blake, D. R. and Rowland, F. S. (2000).
“Energy and Material Flow through the Urban Ecosystem”. Annual Review of
Energy and the Environment, 25, 685-740.
Duvigneaud, P. and Denaeyer-De Smet, S. (1977). “L’Ecosystéme Urbs”. In: L’Ecosystéme Urbain Bruxellois, in Productivité en Belgique. Bruxelles: Traveaux de la
Section Belge du Programme Biologique International, 581-597.
Eurostat (2001). Economy-wide material flow accounts and derived indicators, a methodological guide. Eurostat Theme, vol.2. Luxemburg: European Union - Economy
and Finance.
Fath, B. D.; Scharler, U. M.; Ulanowicz, R. E. and Hannon, B. (2007). “Ecological network analysis: network construction”. Ecological modelling, 208,
49-55.
Fischer-Kowalski, M. (1998). “Society’s Metabolism. The Intellectual History of
Materials Flow Analysis, Part I, 1860-1970”. Journal of Industrial Ecology, 2 (1),
61-78.
Fischer-Kowalski, M. and Hüttler, W. (1998). “Society’s metabolism: The intellectual history of materials flow analysis, Part II, 1970-1998”. Journal of Industrial
Ecology, 2 (4), 107-136.
Foster, J. B. (1999). “Marx’s Theory of Metabolic Rift: Classical Foundations for
Environmental Sociology”. American Journal of Sociology, 105 (2), 366-405.
Gandy, M. (2004). “Rethinking urban metabolism: water, space and the modern
city”. City, 8 (3), 363-379.
Gandy, M. (2006). “Urban nature and the ecological imaginary”. In: N. C. Heynen,
M. Kaika and E. Swyngedouw (eds). In the Nature of Cities: Urban Political Ecology and the Politics of Urban Metabolism. Questioning cities series. Abingdon, UK:
Routledge, 62-72.
Georgescu-Roegen, N. (1971). The entropy law and the economic process. Cambridge,
MA: Harvard University Press.
Giampietro, M.; Mayumi, K. and Ramos-Martin, J. (2009). “Multi-scale integrated
analysis of societal and ecosystem metabolism (MuSIASEM): Theoretical concepts
and basic rationale”. Energy, 34, 313-322.
Girardet, H. (1996). The Gaia Atlas of Cities. New directions for sustainable urban
living. Gaia books limited.
Glasow, R.; Jickells, T. D.; Baklanov, A.; Carmichael, G. R.; Church, T. M.;
Gallardo, L.; Hughes, C.; Kanakidou, M.; Liss, P. S.; Mee, et al. (2013).
“Megacities and Large Urban Agglomerations in the Coastal Zone: Interactions
between Atmosphere, Land, and Marine Ecosystems”. Ambio, 42, 13-28.
Goodland, R. and Daly, H. (1996). “Environmental sustainability: Universal and
non-negotiable”. Ecological Applications, 6, 1002-1017.
Golubiewski, N. (2012). “Is there a metabolism of an urban ecosystem? An ecological
critique”. Ambio, 41 (7), 751-764.
Hanya, T. and Ambe, Y. (1976). “A study on the metabolism of cities”. In: Science for
a Better Environment. HSEC, Science Council of Japan, 228-233.
Hammer, M.; Giljum, S.; Bargigli, S. and Hinterberger, F. (2003). “Material Flow
Analysis on the regional level: Questions, Problems, Solutions”. NEDS Working
Paper 2. Hamburg: Hamburg University.
568 Documents d’Anàlisi Geogràfica 2014, vol. 60/3
Urban Metabolism: A review of recent literatura on the subject
Marta Dinarès
Harvey, D. (1982). The limits to capital. Oxford: Blackwell. 478.
Heynen, N.; Kaika, M. and Swyngedouw, E. (2006). “Urban political ecology:
Politicizing the production of urban natures”. In: N.C. Heynen, M. Kaika and E.
Swyngedouw (eds). In the Nature of Cities: Urban Political Ecology and the Politics
of Urban Metabolism. Questioning cities series. Abingdon, UK: Routledge, 1-19.
Holden, E. (2004). “Ecological footprints and sustainable urban form”. Journal of
Housing and the Built Environment, 19, 91-109.
Holmes, T. and Pincetl, S. (2012). “Urban Metabolism Literature Review”. Center
for Sustainable Urban Systems. UCLA Institute of the environment.
Hornborg, A. (1998). “Towards an ecological theory of unequal exchange: articulating world systems theory and ecological economics”. Ecological Economics, 25
(1), 127-136.
Hosier, R. H. (1993). “Urban Energy systems in Tanzania: A tale of three cities”.
Energy Policy, 21 (5), 510-523.
Huang, C. L.; Vause, J.; Ma, H. W. and Yu, C. P. (2012). “Using material/substance
flow analysis to support sustainable development assessment: A literature review
and outlook”. Resources, Conservation and Recycling, 68, 104-116.
Huang, S. L. and Hsu, W. L. (2003). “Material flow analysis and emergy evaluation
of Taipei’s urban construction”. Landscape and Urban Planning, 63, 61-74.
Kaika, M. and Swyngedouw, E. (2000). “Fetishizing the modern city: The phantasmagoria of urban technological networks”. International Journal of Urban and
Regional Research, 24 (1), 120-138.
Keil, R. (2003). “Urban political ecology”. Urban Geography, 24 (8), 723-738.
Kennedy, C.; Cuddihy, J. and Engel Yan, J. (2007). “The changing metabolism of
cities”. Journal of Industrial Ecology, 11, 43-59.
Kennedy, C.; Pincetl, S. and Bunje, P. (2011). “The study of urban metabolism
and its application to urban planning and design”. Environmental Pollution, 159,
1965-1973.
Leontief, W. (1970). “Environmental repercussions and the economic structure: An
input-output approach”. Review of Economics and Statistics, 52, 262-271.
Li, S.; Zhang, Y.; Yang, Z.; Liu, H. and Zhang, J. (2012). “Ecological relationship
analysis of the urban metabolic system of Beijing, China”. Environmental Pollution,
170, 169-176.
Liang, S.; Zhang, T.; Wang, Y. and Jia, X. (2012). “Sustainable urban materials
management for air pollutants mitigation based on urban physical input-output
model”. Energy, 42, 387-392.
Liu, G.; Yang, Z. and Chen, B. (2011). “Four angle model for the urban metabolism
integrated analysis”. Procedia Environmental Sciences, 5, 81-86.
Loiseau, E.; Junqua, G.; Roux, P. and Bellon-Maurel, V. (2012). “Environmental
assessment of a territory: An overview of existing tools and methods”. Journal of
Environmental Management, 112, 213-225.
March, H. (2013). “Taming, controlling and metabolizing flows: water and the
urbanization process of Barcelona and Madrid (1850-2012)”. European Urban
and Regional Studies, 0 (0), 1-18.
March, H. and Sauri, D. (2013). “The unintended consequences of ecological modernization. Debt-induced reconfiguration of the water cycle in Barcelona”. Environment and Planning A, 45 (9), 2064-2083.
Martínez-Alier, J. (1987). Ecological Economics. Energy, Environment and Society.
Oxford: Blackwell, 287.
Documents d’Anàlisi Geogràfica 2014, vol. 60/3 569
Marta Dinarès
Urban Metabolism: A review of recent literatura on the subject
Martínez-Alier, J. (2004). “Los Conflictos Ecológico-Distributivos y los Indicadores
de Sustentabilidad”. Revista Iberoamericana de Economía Ecológica, 1.
Martínez-Alier, J. (2009). “Social Metabolism, Ecological Distribution Conflicts,
and Languages of Valuation”. Capitalism Nature Socialism, 20 (1), 58-87.
Martínez-Alier, J.; Kallis, G.; Veuthey, S.; Walter, M. and Temper, L. (2010a).
“Social Metabolism.Ecological Distribution conflicts and valuation Languages”.
Ecological Economics, 70 (2), 153-158.
Martínez-Alier, J.; Pascual, U.; Vivien, F. D. and Zaccai, E. (2010b). “Sustainable
de-growth: Mapping the context, criticisms and future prospects of an emergent
paradigm”. Ecological Economics, 69 (9), 1741-1747.
Martínez-Alier, J. (2013). “Ecological Economics”. International Encyclopedia of the
Social and behavioral Sciences, entry 91008.
McGranahan, G.; Balk, D. and Anderson, B. (2007). “The rising tide: assessing
the risks of climate change and human settlements in low elevation coastal zones”.
Environment & Urbanization, 19, 17-37.
Moles, R.; Foley, W.; Morrissey, J. and O’Regan, B. (2008). “Practical appraisal
of sustainable development – Methodologies for sustainable measurement at settlement level”. Environmental Impact Assessment Review, 28, 144-165.
Moll, H. C.; Noorman, K. J.; Kok, R.; Engström, R.; Throne-Holst, H. and
Clark, C. (2005). “Pursuing More Sustainable Consumption by Analyzing
Household Metabolism in European Countries and Cities”. Journal of Industrial
Ecology, 9 (1-2), 259-275.
Monstadt, J. (2007). “Urban governance and the transition of energy systems: Institutional change and shifting energy and climate policies in Berlin”. International
Journal of Urban and Regional Research, 31 (2), 326-343.
Monstadt, J. (2009). “Conceptualizing the political ecology of urban infrastructures:
Insights from technology and urban studies”. Environment and Planning A, 41
(8), 1924-1942.
Muñiz, I. and Galindo, A. (2005). “Urban form and the ecological footprint of
commuting. The case of Barcelona”. Ecological Economics, 55, 499-514.
Murray, I.; Blázquez, M. and Rullan, O. (2005). “Las huellas territoriales de deterioro ecológico. El transfondo oculto de la explosión turística en Baleares”. Geo
Crítica. Scripta Nova-Revista Electrónica de Geografía y Ciencias Sociales, 9 (199),
1-27.
Naredo, J. M. (2006). Raíces económicas del deterioro ecológico y social. Más allá de los
dogmas. (ed. 2010). Madrid: Siglo XXI de España Editores, 47-62.
Newcombe, K.; Kalma, J. D. and Aston, A. R. (1978). “The Metabolism of a City:
The Case of Hong Kong”. Ambio, 7 (1), 3-15.
Newman, P. (1999). “Sustainability and cities: extending the metabolism model”.
Landscape and Urban Planning, 44 (4), 219-226.
Niza, S.; Rosado, L. and Ferrao, P. (2009). “Urban metabolism methodological
advances in urban material flow accounting based on the Lisbon case study”.
Journal of Industrial Ecology, 13, 384-405.
Odum, H. T. (1983). Systems ecology; an introduction. New York: Wiley.
Odum, H. T. (1996). Environmental accounting: Emergy and environmental decisionmaking. New York: Wiley-Interscience.
Otero, I.; Kallis, G.; Aguilar, R. and Ruiz, V. (2011). “Water scarcity, social power
and the production of an elite suburb: The political ecology of water in Matadepera, Catalonia”. Ecological Economics, 70 (7), 1297-1308.
570 Documents d’Anàlisi Geogràfica 2014, vol. 60/3
Urban Metabolism: A review of recent literatura on the subject
Marta Dinarès
Pickett, S. T. A.; Cadenasso, M. L.; Grove, J. M.; Groffman, P. M.; Band, L. E.;
Boone, C. G.; Burch, W. R.; Grimmond, C. S. B.; Hom, J.; Jenkins, J. C. et
al. (2008). “Beyond urban legends: An emerging framework of urban ecology, as
illustrated by the Baltimore Ecosystem Study”. BioScience, 58, 139-150.
Rapoport, E. (2011). “Interdisciplinary perspectives on Urban Metabolism. A review
of the literature”. UCL Environmental Institute working paper. Development
planning unit, UCL.
Satterthwaite, D. (2007). “The transition to a predominantly urban world and its
underpinnings”. Human Settlements Discussion Paper Series.Urban Change -4.
International Institute for Environment and Development –IIED.
Sekovski, I.; Newton, A. and Dennison, W. C. (2012). “Megacities in the coastal
zone: Using a driver-pressure-state-impact-response framework to address complex
environmental problems”. Estuarine, Coastal and Shelf Science, 96, 45-59.
Schneider, F.; Kallis, G. and Martínez-Alier, J. (2010). “Crisis or opportunity?
Economic degrowth for social equity and ecological sustainability. Introduction
to this special issue”. Journal of Cleaner Production, 18 (6), 511-518.
Schneider, E. D. and Kay, J. J. (1994). “Complexity and Thermodynamics. Towards
a new ecology”. Futures, 26 (6), 626-647.
Sorman, A. H. and Giampietro, M. (2012). “The energetic metabolism of societies
and the degrowth paradigm: analyzing biophysical constraints and realities”. Journal of Cleaner Production, 38, 80-93.
Swyngedouw, E. (2006). “Circulations and metabolisms: (Hybrid) natures and
(cyborg) cities”. Science as Culture, 15 (2), 105-121.
Swyngedouw, E. and Heynen, N. C. (2003). “Urban political ecology, justice and
the politics of scale”. Antipode, 35 (5), 898-918.
Ulanowicz, R. E. (1987). “Growth and development: Variational principles reconsidered”. European Journal of Operational Research, 30 (2), 173-178.
UNEP/MAP (2012). UNEP/MAP: State of the Mediterranean Marine and Coastal
Environment. Athens: UNEP/MAP – Barcelona Convention.
UN-WUP (2011). World Urbanization Prospects: The 2011 Revision. Working Paper
No.ST/ESA/SER.A/322. United Nations, Department of Economic and Social
Affairs, Population Division (2012).
Wachsmuth, D. (2012). “Three Ecologies: Urban Metabolism and the SocietyNature Opposition”. The Sociological Quarterly, 53, 506-523.
Wallerstein, I. (1974). “The rise and future demise of the world capitalist system”.
Comparative Studies in Society and History, 16 (4), 387-415.
Wolman, A. (1965). “The Metabolism of Cities”. Scientific American, 213 (3), 179190.
Zellmer, A. J.; Allen, T. F. H. and Kesseboehmer, K. (2006). “The nature of ecological complexity: A protocol for building the narrative”. Ecological Complexity,
3, 171-182.
Zhang, Y. (2013). “Urban metabolism: A review of research methodologies”. Environmental Pollution, 178, 463-473.
Zhang, Y.; Liu, H. and Chen, B. (2013). “Comprehensive evaluation of the structural
characteristics of an urban metabolic system: Model development and a case study
of Beijing”. Ecological Modelling, 252, 106-113.
Documents d’Anàlisi Geogràfica 2014, vol. 60/3 571
Documents d’Anàlisi Geogràfica 2014, vol. 60/3 573-596
Water security and interstate conflict and cooperation*
Wagner Costa Ribeiro
São Paulo University. Department of Geography. Faculty of Philosophy, Languages and
Literature, and Human Sciences
[email protected]
Fernanda Mello Sant’Anna
São Paulo State University. Department of International Relations. Faculty of Social and
Human Sciences
[email protected]
Received: January 2014
Accepted: April 2014
Abstract
Tensions and conflicts over water use are increasingly common, as a result of both high
water scarcity and high water demand. The use of water resources generates political disputes between countries sharing waters within their borders. This paper aims to discuss
water security and the interstate conflict and cooperation that can result from it. It is
based on an interdisciplinary literature review that aims to contribute to the development
of studies on transboundary water policies, encompassing concepts such as water security,
water justice and water governance. This article aims to grasp the problems involved in the
conflicts and cooperation on shared use of transboundary water resources. It is divided in
the following parts: water and international politics; international security, environmental
security and water security; and interstate water conflicts and cooperation in the use of
shared water resources. Cooperation in the use of transboundary waters might spare distri­
butive conflicts on water use. In situations of scarcity, policies should prioritize human and
animal watering, which might relieve water supply issues between riparian countries. On
the other hand, water abundance may end up creating more tensions than water shortages,
since disputes over its use might emerge instead of cooperation favoring interstate security.
Keywords: water; water security; interstate conflict; international cooperation; transboun­
dary water.
* This article is the result of studies financed by Conselho Nacional de Desenvolvimento
Científico e Tecnológico – CNPq and Fundação de Amparo à Pesquisa do Estado de São
Paulo – FAPESP.
http://dx.doi.org/10.5565/rev/dag.150
ISSN 0212-1573 (imprès), ISSN 2014-4512 (en línia)
Wagner Costa Ribeiro; Fernanda Mello Sant’Anna
Water security and interstate conflict and cooperation
Resum. Seguretat hídrica i conflicte i cooperació interestatals
Les tensions i els conflictes entorn dels usos de l’aigua són cada vegada més comuns, tant
com a resultat de la seva elevada escassetat com de la seva encara més elevada demanda. L’ús
dels recursos hídrics genera confrontacions polítiques entre els països que comparteixen
aigües transfrontereres. Aquest article té per objectiu debatre entorn de la seguretat hídrica
i els conflictes i la cooperació interestatals que se’n poden derivar. Parteix d’una revisió
de la literatura sobre aquest tema abordada des d’una perspectiva interdisciplinària, té per
finalitat contribuir al desenvolupament d’estudis sobre polítiques d’aigües transfrontereres
i desenvolupa conceptes com els de seguretat hídrica, justícia hídrica i governança hídrica.
L’article ajuda a comprendre els problemes que es plantegen al voltant dels conflictes i
la cooperació en l’ús compartit dels recursos hídrics transfronterers. S’estructura en les
parts següents: aigua i política internacional; seguretat internacional; seguretat ambiental i
seguretat hídrica, i conflictes hídrics interestatals i cooperació en l’ús dels recursos hídrics
compartits. La cooperació en l’ús de les aigües transfrontereres podria minimitzar conflictes distributius en l’ús de l’aigua. En situacions d’escassetat hídrica, les polítiques han
de prioritzar els usos humans i ramaders, la qual cosa podria alleujar els problemes en el
subministrament d’aigua entre països riberencs. Tanmateix, l’abundància d’aigua pot acabar
creant més tensions que no pas la falta d’aquest recurs, ja que les disputes sobre el seu ús
poden imposar-se a la cooperació en favor de la seguretat interestatal.
Paraules clau: aigua; seguretat hídrica; conflicte interestatal; cooperació internacional;
aigües transfrontereres.
Resumen. Seguridad hídrica y conflicto y cooperación interestatales
Las tensiones y los conflictos en torno a los usos del agua son cada vez más comunes, tanto
como resultado de su elevada escasez como de su todavía más elevada demanda. Los usos
de los recursos hídricos generan controversia política entre los países que comparten aguas
transfronterizas. Este artículo tiene como objetivo debatir en torno a la seguridad hídrica y
los conflictos y la cooperación interestatales que de ella pueden derivarse. Se basa en una revisión de la literatura sobre esta temática abordada desde una perspectiva interdisciplinaria, con
la finalidad de contribuir al desarrollo de estudios sobre políticas de aguas transfronterizas, y
desarrolla conceptos como los de seguridad hídrica, justicia hídrica y gobernanza hídrica. El
artículo ayuda a entender los problemas que se plantean en torno a los conflictos y la cooperación en el uso compartido de los recursos hídricos transfronterizos. Se estructura en las
siguientes partes: agua y política internacional; seguridad internacional, seguridad ambiental
y seguridad hídrica; conflictos hídricos interestatales y cooperación en el uso de los recursos
hídricos compartidos. La cooperación en el uso de las aguas transfronterizas podría ahorrar
conflictos distributivos en el uso del agua. En situaciones de escasez hídrica, las políticas
deben priorizar los usos humanos y ganaderos, lo que contribuiría a aliviar los problemas
en el suministro de agua entre países ribereños. Sin embargo, la propia abundancia de agua
puede incluso crear más tensiones que la falta de la misma, ya que las disputas sobre su uso
pueden imponerse frente a la cooperación a favor de la seguridad interestatal.
Palabras clave: agua; seguridad hídrica; conflicto interestatal; cooperación internacional;
aguas transfronterizas.
Résumé. Sécurité hydrique, conflits et coopération inter-états
Les tensions et les conflits autour l’usage de l’eau sont de plus en plus communs, à la fois
en raison de la pénurie d’eau et aussi à cause d’une plus forte demande. L’utilisation des
574 Documents d’Anàlisi Geogràfica 2014, vol. 60/3
Water security and interstate conflict and cooperation
Wagner Costa Ribeiro; Fernanda Mello Sant’Anna
ressources hydriques génère des affrontements politiques entre les pays qui partagent des
eaux transfrontalières. Cet article vise à discuter de la sécurité hydrique, des conflits et de
la coopération inter-états pouvant en résulter. Il est fondé sur une révision de la littérature
versant sur ce sujet à partir d’une perspective interdisciplinaire qui vise à contribuer à l’élaboration d’études sur les politiques des eaux transfrontalières et qui englobe des concepts
tels que la sécurité hydrique, la justice hydrique et la gouvernance hydrique. L’article vise
à comprendre les problèmes qui se posent autour des conflits et de la coopération sur l’utilisation partagée des ressources hydriques transfrontalières. Il est divisé diverses parties :
l’eau et la politique internationales; la sécurité internationale, la sécurité environnementale
et la sécurité hydrique; conflits hydriques et coopération inter-états pour l’utilisation des
ressources hydriques transfrontalières. La coopération pour l’utilisation des eaux transfrontalières pourrait épargner les conflits distributifs sur l’utilisation de l’eau. Dans les
situations de pénurie d’eau, les politiques devraient accorder la priorité à l’alimentation en
eau des hommes et des animaux, ce qui pourrait soulager les problèmes d’approvisionnement hydrique entre les pays riverains. D’autre part, l’abondance d’eau peut créer plus de
tensions même que l’absence de celle-ci, parce que les conflits liés à son utilisation peuvent
émerger à la place de la coopération pour la sécurité inter-états.
Mots-clé: eau; sécurité hydrique; conflits inter-états; coopération internationale; eaux
transfrontalières.
Summary
Water and international politics
International security, environmental
security and water security
Interstate conflicts related
to the use of water
Cooperative and institutional arrangements
for the regulation of shared water resources
Final considerations
Bibliographical references
This paper discusses water security and the interstate conflicts that can
result from it. It is based on a literature review and seeks to contribute to
the advancement of this topic.1 It is divided into the following parts: water
and international politics; international security, environmental security and
water security; and interstate water conflicts and cooperation in the use of
shared water resources. In the first part it presents a general overview of water
management and its relationship to international politics. Afterwards, it
explores the rise of the concept of water security on the international scene.
Finally, it examines water conflicts among states and how international cooperation can be used to avoid aggravating the tensions between countries caused
by distributive conflicts related to the use of water.
This paper aims to discuss water security and other issues involved in the
conflict and cooperation between countries that share transboundary river
1. This topic area contains some literature reviews with different viewpoints, cf.: Dinar, S.
and Dinar, A. 2003. The state of the natural resources literature. Book Reviews. Natural
Resources Journal, v. 43: 1217-1287.
Documents d’Anàlisi Geogràfica 2014, vol. 60/3 575
Wagner Costa Ribeiro; Fernanda Mello Sant’Anna
Water security and interstate conflict and cooperation
basins, and to do so, it will discuss the main concepts related to this theme,
such as water politics, water security and governance. The political nature of
water resources, which refers to their access and use, is what allows topics such
as water politics to be discussed, which deals with the political relations esta­
blished between human groups (namely States) which share water resources.
Water politics is marked both by cooperation and by conflicts pertaining to
water resources. In situations of scarcity, tensions might arise between riparian
countries, which ought, in turn, to lead to a securitization of the topic, and
that is what makes the concept of water security relevant to our analysis. In
the specific case of cooperation between countries and the social groups within
them concerning the sharing of water resources, the various initiatives that exist
around the world, at different scales, not only at the international level, define
water governance as a policymaking decision-making process which includes
the participation of all the social agents involved with the goal of regulating
access to and use of water resources. For this governance to be democratic and
to seek water justice, it is necessary for it to involve the participation of all the
parties concerned, such as social groups, the government, civil society at large,
private initiative sectors and so forth. However, it is necessary to take into
account the asymmetric relations between different social agents, mainly when
it comes to power and information, since the mechanisms for social participation in water governance take this aspect into consideration, generating a lack
of democratization in this political process.
This study aims to contribute to the study of transboundary water politics
from a critical standpoint, taking into consideration the scales of analysis and
the concepts used in the literature. In doing so, it approaches the critical political geography analyses and the new approach to security studies which point
to their multidimensionality, as in the case of water security.
Water and international politics
It is already known that today there are 263 rivers basins and an as-yet uncalculated number of aquifers that cross the political boundaries of states and can be
defined as transboundary water resources. These shared river basins account for
45.3% of the total area of the planet’s surface, which 40% of the world’s population inhabits; this corresponds to approximately 60% of the world’s river flow,
according to data presented by Delli Priscoli and Wolf (2009). In the opinion
of these authors, water is a scarce resource with no substitute, but has a constant,
immediate and growing demand in the world, which is why resource conflicts
will become more frequent and intense, as the use of water in one country can
no longer help but impact neighboring riparians, a situation which is aggravated
by poorly developed international law (Delli Priscoli and Wolf, 2009).
Although all human communities are interested in water, the political
nature of its access and use is not always explicit. It is worth noting that water
is also seen as a resource; therefore, the use of the term water resources refers
to the various properties and uses of water. According to Raffestin (1990),
576 Documents d’Anàlisi Geogràfica 2014, vol. 60/3
Water security and interstate conflict and cooperation
Wagner Costa Ribeiro; Fernanda Mello Sant’Anna
water, just like other natural resources, has properties that can become utilities and therefore a resource. However, it may only be classified as such when
it is the result of a production process. The relationship between matter and
natural resources is political in the sense that a resource is a collective product
and access to it is based on a political decision. Therefore, all human relations
with matter are power relations which are played out in the political sphere
through the means of production (Raffestin, 1990).
Therefore, water resources are the result of a historical relationship with
human beings, who attach value to it according to its various possible uses
(spiritual, leisure, agricultural, industrial, domestic, urban and hydropower,
among many others). Water is not produced in the same sense as a new pro­
duct is generated; however, human work is necessary for its capture, treatment
and transportation. According to Ribeiro (2008), water is a substance that
occurs in nature and it is not processed and synthesized in a laboratory. Nor
is it altered in any expressway, although chemicals might be added to it that
modify some of its traits (Ribeiro, 2008). As Raffestin (1990) points out, the
usage of new techniques can lead to the manifestation of new properties of a
resource which alters the relationship to the matter and the territory where it is
inserted. Thus, technicity, in regard to matter, is the appendix of territoriality
and can be symmetric or dissymmetric. A symmetric technicity is characte­
rized by non-destructive relations to the matter and the environment, while a
dissymmetric technicity is characterized by destructive relations to the matter
and the environment (Raffestin, 1990).
Furthermore, technicity expresses power relationships not only with matter,
but also with the people to whom this matter has a use. The production of
resources, therefore, entail minimal dominion over the parts of the time-spatial
frame in which and to which technicity interacts with territoriality. The whole
problem of access is thus defined: access in space and/or access in duration
(Raffestin, 1990).
The first political issue which arises with regard to water is access, and after
that comes its natural distribution, which is unequal, and its use via several
different techniques. As claimed by Warner and Wegerich (2010), there is not
always a clear definition of what exactly “water politics”, also called “hydropolitics”, is in the vast literature about water resources. The earliest usage of this
term first occurred in the work of Waterbury (1979), and to the extent that
it relates to the relationships between states that share a transboundary river
basin. According to Turton:
Hydropolitics as a relatively new discipline is and generally lacks conceptual
rigor. It is also being developed by scholars from a variety of disciplines, each
with their own set of core concepts and perceptions of reality, resulting in the
fact that many hydropolitical concepts are used interchangeably with high
degree of ambiguity (2003: 7).
Besides its usage regarding international relations as proposed by Delli
Priscoli and Wolf (2009), who view it as related to political institutions’ abi­
Documents d’Anàlisi Geogràfica 2014, vol. 60/3 577
Wagner Costa Ribeiro; Fernanda Mello Sant’Anna
Water security and interstate conflict and cooperation
lity to manage shared water resources and avoid tensions between different
political entities, other authors also refer to a broader concept of water politics. Mollinga (2008) points out that water politics should be approached as a
broader concept within politics, one which encompasses not only the official
actions of the state and the relations among states but also public policy on
water resources and the notion of daily political uses of these resources.
The fact that water is viewed as a political matter demonstrates that there
are several different interests which produce discourses in accordance with
political strategies. Such discourses might contain an emancipatory strategy
that seeks to break away from the “status quo”, and in the same vein, there is a
discourse that water is not a political problem, which might serve as strategy to
conceal the problems and conflicts of interests regarding water usage (Warner
& Wegerich, 2010).
Beyond this, Ribeiro (2008) points out the existence of a political geography marked by the unequal distribution of water resources which is evident
when its distribution across countries is analyzed. He also points out that the
absence of regulation of its use on the international scale allows it to be commercialized on a wide scale,2 which triggers tensions and conflicts between
States in the dispute for access and use, which can entail a threat to international, environmental and water security.
International security, environmental security and water security
Analyses of international conflicts for natural resources are mostly centered
around the idea that the international system comprises sovereign states that
lack a higher authority above them which can regulate their actions (international anarchy3). Therefore, when some resources become scarce or when a
state is denied access to certain resources, this leads to the possibility of international conflict (Le Prestre, 2000). This is the case of water that is plentiful
in certain countries but scarce in others. Beyond all that, the sharing of river
basins by two or more countries may also bring forth conflict if the use of water
in one country has negative impacts in the other.
In the absence of an international regime of transboundary water resources,
tensions proliferate around the use of shared water resources, which jeopardizes
the water security of a significant portion of the world population. In this scenario wherein sovereignty, development and national security issues are often
an impediment to international cooperation, non-state domestic agents have
stood out as they play important roles in water management and governance.
Changing water needs, values and governance structure in riparian states have
2. Water can be commercialized in natura but also through the sale of products that apply it
in their production, as happens to be the case of agriculture, for example. This leads to the
concept of virtual water (Ribeiro, 2008; Allan, 2011).
3. According to Bull (1997), international society is anarchic since it is made up of sovereign
states that are not subjected to a common government.
578 Documents d’Anàlisi Geogràfica 2014, vol. 60/3
Water security and interstate conflict and cooperation
Wagner Costa Ribeiro; Fernanda Mello Sant’Anna
contributed to the emergence of unresolved political tensions over transboun­
dary water resources. These tensions and conflicts jeopardize the water security
of more than half of the world’s population. The critical causes of these tensions are identified as states’ national sovereignty and security considerations.
However, non-state domestic actors have played a prominent role in the context of the process of post-Cold War democratization and globalization. They
have participated in national decision-making on traditional foreign policy
debates, and combined with evolved definitions of the concepts of sovereignty
and security there have been changes that pose new opportunities for ensuring
international water security (Jansky, Nakayama & Pachova, 2008).
According to Ribeiro (2012) concepts such as territory and sovereignty
have come to represent the interests of social groups in a certain areas throughout history. There is no natural fact in the territorial representation of countries, even though it can be used to delineate borders, such as river courses
and mountain peaks. Instead, the individual or group that defines where the
representation of territorial limits will run, thus establishing the boundaries of
the exercise of sovereignty, are the social agents engaged in political struggles
and agreements throughout the years.
Issues which involve water security must be politically regulated to ensure
a democratic process. Concerns regarding interstate conflicts for natural
resources and the expansion of the concept of security in the post-Cold War
landscape led to a reformulation of the concepts of environmental security.
The concept of security was mostly developed by the Copenhagen School, 4
mainly by the studies of Buzan (1991), Buzan et al. (1998) and Buzan and
Waever (2003), who incorporated new themes and actors to security studies.
The authors define securitization as a process of extreme politicization of an
issue that comes to be seen as a threatening situation, which therefore requires
the use of any means necessary to contain it, including those above the usual
rules of the political game (Buzan et al., 1998).
The concept of environmental security came to the fore in the international
and academic agenda at the beginning of the 1980’s, and also after the publication of the “Our Common Future” report (1988), also known as the Brundtland
Report, written by the United Nations’ World Commission on Environment
and Development (WCED). This report points out the effects of unsustainable
development, which could deepen international conflicts.
The great challenge of environmental security for traditional interstate relations is the fact that the environment and many environmental issues do not
recognize political boundaries among states. Therefore, the same approach to
traditional military security issues does not apply in the case of environmental
4. The Copenhagen School is affiliated with the Copenhagen Peace Research Institute
(COPRI), created by the Danish Parliament in 1985 as a research institute established. In
1996, it became a research institute of the Danish government and in 2003 it was merged
with the Danish Institute for International Studies (DIIS). Available at: <http://www.diis.
dk/sw152.asp>.
Documents d’Anàlisi Geogràfica 2014, vol. 60/3 579
Wagner Costa Ribeiro; Fernanda Mello Sant’Anna
Water security and interstate conflict and cooperation
security (Dyer, 1996). According to Dyer (1996), it is important to understand
the changes in the concept of security after the end of the Cold War and what
this mean for environmental security proposals, as well as the changes in the
global environment.
There is a series of definitions of the concept of environmental security,
some of which are contradictory and ambiguous. For example, the Brundtland
Report points out that there are no military solutions for environmental security,
despite the fact that some authors refer to environmental security within the
dispute between states for natural resources. According to the report, environmental security goes far beyond the traditional concept of security. Environmental security is concerned with threats to the environment, which cause its
degradation, and the effects it has on human beings, but not necessarily with
threats to states or interstate relations (Dyer, 1996; Grasa, 1994). Other authors
pinpoint the fact that there might be global environmental changes which would
affect the relations between states (Le Prestre, 2000; Ribeiro, 2002).
There are two main approaches to environmental security. The first is
characterized by the securitization of environmental issues, in which environmental crises are seen as a threat to national and international security; that is,
environmental issues are viewed within the traditional perspective of security
issues. The second approach refers to environmental protection, to securing
it “by which the integrity of the environment is both a security referent and a
security goal, and in which environmental degradation is to be taken at least as
seriously as traditional military threats” (Elliott, 2004: 201-202). According to
this second approach, the traditional interpretation of environmental security
is as a problem, as it narrows the political options by focusing on the symptoms instead of on the causes of insecurity, which can only lead to inadequate
responses to the challenges of environmental degradation. It also reinforces
a set of ideas that are directly or indirectly the cause of many environmental
issues, such as military conflicts which lead to widespread environmental degradation at the site where they take place.
This perspective is much closer to the concept of human security, as
environmental problems are seen as a threat to the security of human beings
(Sánchez, 1998), not to the state in itself. According to Buzan (1991:19-20):
The security of human collectives is affected by factors in five major sectors:
military, political, economic, societal and environmental. [...] Environmental
security concerns the maintenance of the local and planetary biosphere as the
essential support system on which all other human enterprises depend. These
five sectors do not operate in isolation from each other. Each defines a focal
point within the security problem and a way of setting priorities, but all are
woven together in a strong web of linkages.
Elliott (2004) proposes the demilitarization of security and new ways of
thinking about what must be secure. Environmental security must be based on
approaches that do not identify “the enemy” and that do not identify security
only as a matter of state conflicts, military interests and territorial security. The
580 Documents d’Anàlisi Geogràfica 2014, vol. 60/3
Water security and interstate conflict and cooperation
Wagner Costa Ribeiro; Fernanda Mello Sant’Anna
focus has to be an integrated meaning of security, in which it is an indispensable component of human security.
In the discussion about the securitization of environmental issues, water is
the one natural resource that brings out most of the conflicts in the near future
(Gleick, 1993; Gleick, 1993a; Homer-Dixon, 1994; Gleiditsch et al., 2006;
Yoffe et al., 2004). Water resources have gone through a process of securitization in several parts of the world, giving rise to the concept of water security,
which has been used by a series of actors and in international documents.
According to Pachova and Jansky (2008), water security involves a multiplicity
of objectives, especially in regards to shared river basins, and multiple goals,
such as ensuring peace, human security and environmental protection in the
process of planning, using and managing water resources.
In accordance with Cook and Bakker (2012), the concept of water security
has been subjected to a growing amount of attention in the last decade:
Multiple definitions of this concept exist, promoted by a range of international
organizations – notably the Global Water Partnership and the World Economic
Forum. Other groups identifying the importance of water security include
UNESCO’s Institute for Water Education, which has made water security
one of its research themes (UNESCO-IHE, 2009), and the Asia-Pacific Water
Forum, which in 2007 held its first summit entitled “Water Security: Leadership and Commitment” (Asia-Pacific Water Forum, 2007). Water security
has also come to the fore in some domestic water management agendas in
the past decade, particularly associated with (bio)-terrorism concerns, leading
some to characterize it as “a key objective of a range of governmental and
nongovernmental agencies across the spectrum of governance levels” (Jansky
et al., 2008: 289). Moreover, […] there has been a significant increase in the
employment of “water security” within the academic community over the past
decade (Cook e Bakker, 2012: 94).
In the opinion of Mirumachi (2008), water security has become as important to national political agendas as it is to the international political agenda.
Several documents from international institutions attempt to define water
security. According to the 2006 Human Development Report (UNEP, 2006),
one objective of water security is to assure that any person has access to a sufficient quantity of water of good-quality at an affordable price so that it may
contribute to a healthy, dignified and productive life, while also maintaining
the quality of ecological systems for the continual supply of water to those that
also depend on water for their survival (Mirumachi, 2008).
The term water security also recognizes that access to water might lead to
conflict and competition; therefore, it is also associated with peace. This is
especially true because water security is more complex in shared river basins,
since the number of threats increases once conflicting interests in the interstate and domestic scale are involved. That is why Mirumachi (2008) upholds
that the political stability of riparian states is important for cooperation, and
therefore for international water security.
Documents d’Anàlisi Geogràfica 2014, vol. 60/3 581
Wagner Costa Ribeiro; Fernanda Mello Sant’Anna
Water security and interstate conflict and cooperation
The idea of water security also prompts concerns on the part of certain
authors who, like Davidsen (2010), notice how the discourses of water politics have increasingly made use of the language of security, as in the case of
most literature about the management of transboundary water resources. This
derives from the concept of security formulated by Weaver and Buzan (apud
Davidsen, 2010), who define it as an act of discourse because, by using the
word ‘security’, the agent inserts it in a specific subject, under a threatening
situation, which demands a special right to use the means needed to fight such
a threat. In that case, security becomes a matter of survival, because there is
an existential threat to the state or to another designated referent. This special
nature of the threat justifies the use of extraordinary measures to deal with it
(Buzan et al. 1998). Therefore, a specific rhetorical structure including such
issues as survival, priority of action and urgency is the specific feature of securitization. The problem must be dealt with immediately or it will be too late
and there will be nobody left to remedy the failure (Davidsen, 2010).
The securitization of water triggers concerns since by defining threats, states
can use any means necessary to fight these threats, which may sometimes mean
the use of force. The limits on the actions taken by states can be questioned:
up to which point can they employ the use of force to get water? To Ribeiro
(2008), the limit to the use of force is preventing degradation of the resource
they seek to obtain, because “one of the great difficulties in using force to have
access to the water resources of another country is precisely the capacity to
destroy the ecosystem that a war carries” (Ribeiro, 2008:129).
Interstate conflicts related to the use of water
Many authors dedicate themselves to researching conflicts involving the use
of water between countries. Gleick (1993) demonstrates that there are several
examples throughout history of disputes, competitions and conflicts for water.
He posits that there are several reasons to believe that new conflicts will arise in
the future, since many people will be competing for a limited and unreplaceable resource with an ever-growing demand moved by an increasingly consu­
merist lifestyle, not to mention the climate changes that might cause changes in
the supply and quality of available water, still in a scenario of great uncertainty.
Gleick (1993) also points to the existence of inequalities between the rich
and the poor when it comes to water access and how this can also be observed
in the relations between states as a cause of disputes and conflicts. Another
factor that might lead to conflict is the construction of the infrastructure to
capture and use water resources such as irrigation canals, electric powerhouses,
reservoirs to control floods and many others. Such constructions have major
domestic impacts as they displace large local populations, change control over
local resources, as well as international impacts as they affect downstream water
users and cause economic dislocations. These impacts may also influence unresolved political tensions and exacerbate disputes among ethnic or economic
groups, between urban and rural populations, and across borders.
582 Documents d’Anàlisi Geogràfica 2014, vol. 60/3
Water security and interstate conflict and cooperation
Wagner Costa Ribeiro; Fernanda Mello Sant’Anna
Up to what point can “the destruction of the environment become an
important source of conflicts that would, in turn, threaten the stability of
states?” (Le Prestre, 2000: 427). Homer-Dixon (1994) created a conceptual
model to frame the causal relation between environmental degradation and
violent conflict. As a result, he pointed out that the major problem revolved
around the “reduction of access to environmental resources necessary to satisfy
the basic needs of the population, particularly those related to food resources”.
To Homer-Dixon (1994), the scarcity of resources is the result of three
factors: environmental changes (caused by the degradation of the resource
and the environment), population growth and the unequal distribution of
resources. When a natural resource shows a decrease in its quality and amount
due to changes in the environment, coupled with population growth, and
the elites use it according to their interests, that leads to a unequal distribution of the resource, causing what Homer-Dixon (1994) called an interaction
of “resource capture”. Population growth combined with unequal access to
resources might lead to migrations to ecologically vulnerable areas. The lack
of knowledge and capital to protect resources in these areas has caused severe
environmental losses and chronic poverty. This process is known as “ecological marginalization”.
Regarding the first hypothesis that there will be interstate conflicts over
scarce resources, Homer-Dixon asserts the greater probability that these will be
for non-renewable resources like oil and minerals, and that among the renewable resources only water might be a reason for interstate conflicts:
[…] the renewable resource most likely to stimulate interstate resource war
is river water. Water is a critical resource for personal and national survival;
furthermore, since river water flows from one area to another, one country’s
access can be affected by another’s actions. Conflict is most probable when
a downstream riparian is highly dependent on river water and is strong in
comparison to upstream riparians. Downstream riparians often fear that their
upstream neighbors will use water as a means of coercion. This situation is
particularly dangerous if the downstream country also believes it has the military power to rectify the situation (Homer-Dixon, 1994: 19).
However, access to the natural resource is not the major cause of conflict;
rather, it is presented as an aggravating factor that can kindle the conflict
between states. Furthermore, water seems more prone to sparking far more
internal than international conflicts (Homer-Dixon, 1994). According to Le
Prestre (2000), Homer-Dixon’s studies show how important social-political
variables are to understanding conflicts which are “apparently” for resources.
This demonstrates that the scarcity of a resource such as water will not lead
directly to conflict, as it also depends on social-political variables.
Conflict can be defined as a social situation in which at least two actors
dispute an accessible group of scarce resources (Delli Priscoli and Wolf, 2009)
at the same time. In the literature about conflicts over water, the authors in
general relate the possibility of conflict with the situation of scarcity.
Documents d’Anàlisi Geogràfica 2014, vol. 60/3 583
Wagner Costa Ribeiro; Fernanda Mello Sant’Anna
Water security and interstate conflict and cooperation
According to Martinez-Alier (2007), distributive ecological conflicts, which
are conflicts for natural resources or environmental services, commercialized or
not, are studied by political ecology, a new field born from local case studies
in geography and rural anthropology and now extended to the national and
international levels.
In this way, political ecology started to question the modernity and functioning of industrial societies and even interrogated the nature/society opposition (Lipietz, 2003). Theses questions and analyses about distributive ecological conflicts have contributed to our understanding of the political relationship
between water resources and society.
Analyses of environmental and water justice and studies about collective
rights and water politics in the Andean regions can be found in Boelens (2010),
Boelens and Urteaga (2006) and Boelens and Hoogendam (2007), which have
shown how Andean communities are deprived of their rights to water access
by their countries’ new water policies. According to Geary (2012) the conflicts
between Argentina and Uruguay regarding the installation of paper manufacturing facilities along the Uruguay River can be characterized as a distributive
ecological conflict. In discussing the case of the Guarani aquifer, Villar (2012)
argued that international organizations have created fragile and illegitimate
management institutions. In analyzing the Amazon River basin, Sant’Anna
(2012) stresses that in the Brazil-Peru-Bolivia border region (Acre River) and
in the border region between Ecuador and Peru (Napo River), civil society has
created governance initiatives to manage transboundary river basins. On the
other hand, Ribeiro, Villar and Sant’Anna (2013), discuss the challenges of
international cooperation in South America in the cases of the Amazon River
basin and the Guarani aquifer. Giuppon (2013) examines the judicialization
of water conflicts in Latin America, while Garcia (2013) studies conflicts over
hydropower plant projects.
According to Mirumachi and Allan (2010), in situations where water is
not perceived as a scarce resource, the interactions between riparian countries
are not conflictive. When the scarcity of shared water becomes an issue on
states’ the political agendas, it means that the international relations regar­
ding shared water resources have become politicized. And if this water scarcity
is perceived as an existential threat, the securitization of this target reveals
that it is part of the national security, and therefore measures beyond the
conventional ones can be taken to guarantee access to the necessary water.
Beside securitization, the stronger or more hegemonic riparian state might use
violence to ensure access to this resource. From the moment transboundary
water resources become politicized, their negotiation is led by the Ministry of Foreign Relations, and international water relations are no longer the
responsibility of technical state departments such as the water, agriculture,
planning and finance ministries. As a consequence, the issues and priorities
on the agenda become related to sovereignty. If this occurs in the absence
of an international water treaty, upstream states usually insist on principles of
ownership of – that is, sovereignty over – the water resource in its territory
584 Documents d’Anàlisi Geogràfica 2014, vol. 60/3
Water security and interstate conflict and cooperation
Wagner Costa Ribeiro; Fernanda Mello Sant’Anna
and over the water that flows out of it. On the other hand, downstream states
will insist on continuing access to the water resources on which they are economically dependent, arguing the principle of prior use. These approaches
have proved through history to lead to deadlock negotiations and the tendency of the hegemony to accumulate water based on a very poor understanding
of both the hydrology and the economics involved in the matter (Mirumachi
& Allan, 2010).
Gleick (2013) presents a timeline of water resource conflicts in the world
that begins with events spanning from 3000 BC until the year AD 2012.
Conflicts are classified by region, period and type, and they can result from
religious accounts, disputes over infrastructure development projects, military
targets, military tools, military weapons, political tools and terrorism. Furthermore, water resources can be related to conflicts in various ways , from
conflicts over access to adequate water supplies to international attacks on
water systems during wars, and as the roots and instruments of war when
access to shared water supplies is cut off for political and military reasons.
Another source of regional and international frictions and tensions is inequities in the access and use of water. A growing demand for water needed for
agricultural, industrial and economic development will cause or intensify
conflicts around the world. This scenario could change if various existing
regional and international legal mechanisms meant to reduce water related
tensions received the international support or attention needed to resolve
many water conflicts (Gleick, 1993).
Gleditsch and Brochmann (2012) pointed out that riparian states’
relations in transboundary river basins are always asymmetric due to the
upstream/downstream situation. Upstream riparians will always have access
to their water, while any action taken by them will impact downstream states.
This means that a negative impact on downstream states will have no cost
for upstream riparian states. However, asymmetries related to transboun­dary
water resources will not always benefit upstream riparians, as in the case
of navigation in international rivers, because downstream states can control
exits and entries in the estuary, which can compromise international trade
for upstream states.
Besides conflicts analysis, security studies applied to transboundary water
resources created the concept of hydropolitical security complex (HSC) as
applied by Schulz (1995), Turton (2003) and Allan (2001). Schulz affirms
that a hydropolitical security complex emerges when “a set of states that
are geographically part-owners and technically users of shared rivers start
to consider this water body to be a major security issue as a consequence”
(1995: 97). Therefore, the existence of an HSC implies a situation of interdependence between riparian states and that these states perceive shared water
resources as a security matter. This concept was derived from the regional
security complex formulated by Buzan and Waever (2003). In this case,
the HSC is always part of a broader structure, namely the regional security
complex.
Documents d’Anàlisi Geogràfica 2014, vol. 60/3 585
Wagner Costa Ribeiro; Fernanda Mello Sant’Anna
Water security and interstate conflict and cooperation
The concept of HSC was refined by Allan (2001) and Turton (2003, 2008)
who distinguish between an HSC and a hydropolitical complex (HC). Thus:
A hydro-political complex (of which there are two distinct types) is defined
as existing when a nation’s dependence starts to drive interstate relations of
potential cooperation (amity) or competition (enmity) in a discernible manner (Turton, 2003b, 2008b). If it is in the direction of amity, then a hydropolitical complex emerges such as the one found in the SADC region (Turton,
2003b, 2008b). If it is in the direction of enmity, then a hydro-political security complex emerges such as the one found between Turkey, Syria and Iraq
until at least a decade ago (Schulz, 1995) (Turton, 2008: 188).
Therefore, a hydropolitical complex exists when there is cooperation
between riparian states coming from major interdependence in the use of
shared water resources. When these relations become competitive and hostile,
they lead to the securitization of the matter and a hydrological security complex emerges.
In the case of South America, as part of the South American regional security complex, Queiroz (2012) argues that in the La Plata River basin there
existed a hydropolitical security complex; however, after the 1980’s, it became
a hydropolitical complex resulting from the de-securitization of the shared water
resources issue, which became a matter of cooperation among the riparian states.
The cooperative relations between Brazil and Argentina in the La Plata River
basin were the consequence of a series of factors such as the re-democratization
of their governments and the attempts to increase commercial relations, the latter resulting in the creation of Mercosul5. The proximity of and improvement
in the cooperation between these two states contributed to the de-securitization
of shared water resources in the basin. In the Amazon River basin, the scenario
is different because there is no securitization of the matter and not even broad
cooperation among the riparian states; thus, the author defines it as an Amazon
hydropolitical proto-complex (Queiroz, 2012).
The debate over conflicts in transboundary river basins presents analyses
about the existence of hydro-hegemony. Zeitoun and Warner (2006) argue
that the control over transboundary water resources is not dependent on
wars or armed conflicts but on power strategies, because in the majority of
these river basins there is a situation of power asymmetry among riparian
states. The authors uphold that there are three types of control over water
resources: “shared (meaning some form of cooperation exists), consolidated in
the stronger riparian’s favor (where cooperation is minimal and the competition
is shut down) or contested (when the competition is at its fiercest)” (Zeitoun and
Warner, 2006: 443). In these relations, the most stable situation is likely to be
5. Mercosul (Mercado Comum do Sul or Southern Common Market, in English) is a regional
integration organization for the commercial and economic integration of its member states
(Argentina, Brazil, Paraguay, Uruguay and Venezuela), established in 1991 by the Asunción
Treaty.
586 Documents d’Anàlisi Geogràfica 2014, vol. 60/3
Water security and interstate conflict and cooperation
Wagner Costa Ribeiro; Fernanda Mello Sant’Anna
when the hegemon has negotiated a water-sharing agreement that is perceived
positively by all riparians, considered to be the “positive/leadership” form of
hydro-hegemony. The least stable situation is when the stronger competitor
seeks to attain and consolidate maximum control over water resources through
unilateral action, defined as a dominative form of hydro-hegemony. In these
negative/dominative, exploitative configurations of hydro-hegemony, the weaker
competitor will have less control over water resources, which is associated with
induced relative scarcity for the weaker riparians. Another situation emerges
when the riparians are roughly equal in power and one of them contests the
established control over the resources, resulting in competition leading to either
a reversal of the dominative form of hydro-hegemony or progression towards a
leadership form (Zeitoun e Warner, 2006).
Power relations between riparians are the most important determinants
of the degree of control over the resource that each state possesses and can
be characterized by their nature: cooperation, conflict or a particular form of
hydro-hegemony.
Cooperative and institutional arrangements for the regulation of shared
water resources
Analyses that refute the idea of interstate water wars have dedicated their stu­
dies to cooperative arrangements and governance processes, as well as to the
creation of institutions with the purpose of avoiding water conflicts. Conca
(2006) asserts that there are global problems related to water that demand
global regulation, besides the situation of shared rivers basins and aquifers
among two or more countries. However, as pointed out by Ribeiro (2008), the
absence of international regulations to water access, such as an international
convention or political pact among countries, allows it to be commercialized
on a global scale, and if necessary, it allows states to use force to guarantee their
population’s water supply.
International cooperation was and continues to be broadly studied as a
relevant international relations phenomenon. In international environmental
politics, the type of interactions among states will depend on the type of environmental issue at stake. To Elliott (2004:93), “environmental governance
needs to be cooperative and collective because unilateral action by states is
ultimately ineffective in the face of transboundary and global problems and
inefficient in the face of shared or common problems”.
Le Prestre (2000) presents four types of attitudes that states may have
towards multilateral international environmental negotiations. The first is
called imperialist and occurs when a state realizes that its national interests
depend on actions taken by others states in the international system and thus
tries to impose its national values and models to be adopted by the international community. The second type is called defensive and refers to the
behavior of states that perceive the imposition of economic and political values
and objectives by other states as a limitation on their autonomy and thus
Documents d’Anàlisi Geogràfica 2014, vol. 60/3 587
Wagner Costa Ribeiro; Fernanda Mello Sant’Anna
Water security and interstate conflict and cooperation
adopt a defensive position in an attempt to protect them. Generally, countries
avoid the imposition of new commitments and obligations. A third type of
behavior involves concessions in issue area to get gains in another one, that is,
bargaining in one domain to guarantee results in another. This is a pragmatic
attitude because the concern with the domain in vague, it is not the primary
motivation. The last type is the internationalist position, in which states agree
about defining and seeking a common goal since the problem and its solutions
are transnational in nature.
The issue of water resources, despite its urgency and the fact that it involves
social conflicts related to its use, have been broadly discussed in international
forums but they have been incapable of putting an international regime into
motion like the international climate change regime. Nevertheless, as pointed
out by Conca (2006), this does not mean that transnational governance initiatives for shared water resources do not exist; however, they do not fit the
traditional format of international regimes.
In the opinion of Conca (2006), international regime theory is predominant in the international relations literature about environmental issues.
Nevertheless, this theory has revealed flaws in explaining several characteristics
of transnational governance initiatives for water resource management that do
not fit in an international regime model. Conca states that the international
regimes have shown difficulties with compliance since they are rarely enforceable in a strictly legal sense. The institutionalization of the regime is the most
important factor in establishing common understandings, shared expectations
and cooperative norms that will shape the behavior of states. In an international system characterized by the absence of a centralized governmental
authority, defined as anarchy, regimes are thus instruments of governance
without a government as they promote rule-conforming behavior.
Conca (2006) believes that the international regime theory approach is
profoundly based on international law, modern science and bureaucratic
administration, which leads it to ignore conflicts that are centered on territory, authority and knowledge, like the majority of environmental conflicts.
For example, in the case of water resources, territory refers to water access and
authority to who has the legitimate power to make decisions related to water
access, distribution and use.
In accordance with Conca (2006), there is a series of water-related practices,
policies and rules that have been carried out by different political forces: the
international law of shared waters (defined by responsibilities and rights of
sovereign states); neoliberal structural adjustments (which includes privatization, mercantilization and commoditization); water resource expert networks
(spreaders of integrated water resources management); and the transnational
activism of local communities rights (which also struggle for human rights,
participative democracy and the preservation of local ecosystems and culture).
This variety of different contradictory forces which are part of water governance,
as argued by Conca (2006), have several features in common since each has been
thoroughly transnationalized and is sufficiently embedded in important spheres
588 Documents d’Anàlisi Geogràfica 2014, vol. 60/3
Water security and interstate conflict and cooperation
Wagner Costa Ribeiro; Fernanda Mello Sant’Anna
of international life. These forces make up a set of proto-norms attempting to
govern, shape, influence and “normalize” water practices around the world.
Despite this, none has generated a dominant frame governing watershed practices. Therefore, water governance is a process taking place at the intersection
of these forces and being normalized across national boundaries (Conca, 2006).
The study by the University of Oregon (United States of America) called
“Basins at Risk” became notorious in this academic field dedicated to analyzing
relations among countries that share rivers basins. This study analyzed interstate relations and classified them on a scale from conflict to cooperation, and
it concluded that there are more cooperative events than conflictive ones in
international relations involving shared water resources. The numbers demons­
trated that are 507 conflict-related events versus 1,228 cooperative events,
implying that water-related events among nations tilted towards cooperation.
This might indicate that violence means over water are neither strategically
effective nor economically viable. Another important conclusion of this study
is that most actions over water among states are mild, because almost twothirds of all events are only verbal and more than two-thirds are reported as
having no official sanction whatsoever (Delli Priscoli and Wolf, 2009).
Giordano and Wolf (2003) indicate that the international community has
recognized the benefits of cooperative management of water resources which
had developed and refined its principles of joint management throughout the
20th century. Thus, they believe that it is necessary to assist states in shared
river basins to create and develop cooperative management networks which
have to consider aspects such as: flexible and adaptable management structures,
flexible and clear criteria for water allocation and water quality management,
equitable distribution of the benefits of the use of water resources, concrete
mechanisms to obligate countries to fulfill their agreements and detailed conflict resolution mechanisms (Giordano and Wolf, 2003).
Duda and Uitto (2002), who worked for GEF and PNUMA’s projects
in different international river basins, assert that strategic projects, such as
those financed by GEF, are important to overcome the barriers and bring
together countries that share water resources by creating a shared vision of
the river basin and commitment among the countries. They also argue that
to strengthen cooperation it is important to involve institutions at different
scales related to water management in the shared basin and existing regional
organizations and non-governmental organizations.
The negotiation process of agreements and conflict resolution are matters that
have also been discussed in the literature on hydropolitics. Jarvis and Wolf (2010)
assert that water management is basically conflict management. They claim that:
There is room for optimism, notably in the global community’s record of
resolving water-related disputes along international waterways and over transboundary aquifers. For example, the record of acute conflict over international
water resources is overwhelmed by the record of cooperation. Despite the
tensions inherent in the international setting, riparian countries have shown
Documents d’Anàlisi Geogràfica 2014, vol. 60/3 589
Wagner Costa Ribeiro; Fernanda Mello Sant’Anna
Water security and interstate conflict and cooperation
tremendous creativity in approaching regional development, often through
preventive diplomacy, and the creation of “baskets of benefits” which allow for
positive-sum, integrative allocations of joint gains. Vehement enemies around
the world have negotiated water-sharing agreements, and once cooperative
water regimes are established through treaties, they turn out to be impressively
resilient over time, even as conflict rages over other issues. Shared interests
along a waterway seem to consistently outweigh the conflict-inducing characteristics of water (Jarvis & Wolf, 2010: 138).
Daoudy (2010) points out benefit-sharing as a way to avoid conflicts and
create opportunities for cooperation in international river basins. He believes
that pointing out the benefits resulting from the use of water resources in
shared basins is crucial, and he defines benefit-sharing as an action designed to
change cost and benefit allocations associated with cooperation. The benefits
can be divided in four categories: to the river (quality, quantity, regulation,
soil conservation, etc.); from the river (hydropower, agriculture, flood-drought
management); because of the river (cooperation versus conflict, economic
development, food security); and beyond the river (markets and trade, regional
stability). The benefits can be monetary or non-monetary.
Generally speaking, authors who defend the benefit-sharing principle
studied cases as the Lesotho Highlands Water Project between Lesotho and
South Africa, and the agreement between Canada and United States over
the Columbia River (Daoudy, 2010), as well as the case of the Senegal River
basin (Alam, Dione and Jeffrey, 2009). Daoudy (2010) concluded that the
cases examined demonstrated that this principle can be applied well, but its
effectiveness depends on limited power asymmetries among riparian countries, or they need an active civil society. He states that benefit-sharing has a
multidirectional nature and will only be possible if the upstream-downstream
dynamic that dominates the majority of the relations in a shared river basin is
surpassed by riparian countries in order to prevent conflicts, fight poverty and
promote social and economic development.
One part of the literature about cooperation in shared basins is focused
on the analysis of international law, such as the principles contained in the
United Nations Convention on the Law of the Non-Navigational Uses of
International Watercourses (Machado, 2009), as well as regional agreements
for specific transboundary river basins (Caubet, 2006), or groundwater (Villar and Ribeiro, 2011) and the human right to water (Ribeiro, 2008; Gupta,
Ahlers and Ahmed, 2011; Villar and Ribeiro, 2012).
McIntery (2010) presents four categories within international law concerning
riparian rights over the use of water resources in international watercourses:
absolute territorial sovereignty, absolute territorial integrity, limited territorial sovereignty and common management. The theory of absolute territorial
sovereignty asserts that states that share a river basin can freely use its water
with no concern with the rights of the other riparian states. Absolute territorial integrity guarantees that a downstream riparian country can demand the
upstream state the continuity of the water flow in its territory. It is based on
590 Documents d’Anàlisi Geogràfica 2014, vol. 60/3
Water security and interstate conflict and cooperation
Wagner Costa Ribeiro; Fernanda Mello Sant’Anna
equity among countries and is compatible with the principle of sovereign
equality of states, as contained in the second article of the United Nations
Charter. The theory of limited territorial sovereignty is also known as the
principle of equitable utilization, which determines that each riparian can use
the water resources that flow through its territory in an equitable and rational
manner. And in the perspective of common management:
The drainage basin is regarded as an economic unit, with the eaters either
vested in the community or divided among co-basin states by agreement,
accompanied by the establishment of international machinery to formulate
and implement common policies for the management and development of
the basin. The institutional structure and purposes of common management
regimes vary from basin to basin, with most having a clear role in environmental management. Common management is an approach to managing water
problems rather than a normative principle of international law, and as such
it has been widely endorsed by the international community […] and adopted
by international codification bodies, including the Institute of International
Law and the International Law Commission (McIntery, 2010: 67).
Kathryn Furlong (2006) published an important review and criticism of
studies on transboundary water resources in the field of international relations.
Her criticism is basically focused on four points: implicit theorization, “territorial trap”, hegemony and depoliticized ecological conditions. She points
out that despite the new approaches in international relations, such as critical
theory and constructivism, the majority of the literature on transboundary
water resources is based on neorealism and/or neoliberalism, which come from
the same rationalistic and positivist perspective. Nevertheless, the use of such
theories is generally implicit in the analysis:
The reality, however, is that theory guides the analysis, how it is framed and the
lines of inquiry pursued. As such, it also guides the data collected as well as their
refinement, presentation and interpretation; other data may have been collected
(guided by other theoretical constructs) that may have led to other conclusions. Secondly, explicit theorization might broaden the intellectual approach
[…] by clarifying which theories are being used and which theories are not.
The application of different theoretical approaches would lead to new – and
potentially important – lines of inquiry as well as alternate data. Third, explicit
theorization enables the contextualization of arguments and findings within
debates in IR. This would equip one to more clearly evaluate the applicability of
these theories to hydro-politics, assessing what modifications may be necessary.
In this way, explicit theorization could contribute to a mutual advancement of
hydro-political analyses as well as IR theory (Furlong, 2008: 812).
The author also asserts that the theoretical constructs which have been used
the most widely are: normative theories to understand the agreements over
shared river basins, realist theory of hegemonic stability to explain the establishment of these agreements, game theories to forecast the propensity for conflict
Documents d’Anàlisi Geogràfica 2014, vol. 60/3 591
Wagner Costa Ribeiro; Fernanda Mello Sant’Anna
Water security and interstate conflict and cooperation
versus cooperation, and liberal theories of interdependence and reciprocity to
elucidate the long-term function and stability of some international regimes of
transboundary water resources. However, she argues that international relations
theory is important for understanding the decision-making process in foreign
policy (Furlong, 2006). According to Furlong, critical geopolitics, political
ecology and nature production are perspectives that present important views
that can complement the analyses. These perspectives can contribute to identifying the territorial trap and the different relevant scales and pave the way for a
different approach to hegemony. They also examine the matter of distributive
injustice related to water and social and ecological conditions.
Among the approaches to international cooperation in transboundary river
basins, it is also relevant to point out studies on water governance. The concept of governance has been used in different scientific fields and by different
national and international organizations with different meanings. In the field
of international relations, it became popular due to the book by James Rosenau
and Ernst-Otto Czempiel entitled Governance without Government: Order and
Transformation in World Politics (2000). Rosenau (2000) presents governance as
an effective ordering system that does not rely solely on formal mechanisms and
institutions and also brings together non-governmental actors and mechanisms
accepted by most actors, which forces them to have a given behavior.
Global environmental governance emerged from this concept as a sum
of organizations, political instruments, financing mechanisms, rules, procedures and norms that regulate the process of global environmental protection (Najam, Papa and Taiyab, 2006). According to these authors, global
environmental governance has diverged from its original design and purpose.
It has high maintenance needs (costs), internal redundancy and intrinsic inefficiencies that have contributed to its divergence from its objective, which is
to improve the planet’s environmental conditions. Therefore, the authors propose a series of reforms in international environmental institutions to improve
global environmental governance (Najam, Papa and Taiyab, 2006).
The concept of governance was adopted in the field of water resources and
became water governance, even though its meaning was not yet clarified. As
pointed out by Lautze et al.:
Water governance has emerged as perhaps the most important topic in the
international water community in the 21st century […] Although acknow­
ledgement of and appreciation for the importance of water governance is
widespread, definitions of the concept can be broad and fuzzy, and inconsistencies in usage and interpretation are common (Lautze et al., 2011, p. 1-2).
The proliferation of water governance rules, roles and practices has influenced water decisions and politics, in addition to countless social struggles all
around the world. These initiatives emerge on different scales and involve a
variety of actors. They are as much the outcome of local struggles among traditional communities as the result of organized civil society in municipalities and
river basins, including transnational movements in transboundary river basins,
and on the international scale of international water management institutions,
592 Documents d’Anàlisi Geogràfica 2014, vol. 60/3
Water security and interstate conflict and cooperation
Wagner Costa Ribeiro; Fernanda Mello Sant’Anna
as in the case of the Danube, Reno and Mekong Rivers. According to Conca
(2006), these diverse initiatives can shape a form of global water governance:
The net effect of this panoply of increasingly embedded roles and rules is not a
neat, uncontested set of water norms of the sort proffered by the World Water
Vision, but the result, nevertheless, is a form of global governance. Water-related
struggles are being bounded, channeled, regularized, and normalized, with tangible consequences for the behavior of national governments and other actors.
If global governance consists of governing acts that have a broadly international
reach, and if those acts include such things as the framing of policy, the setting
of standards, and the mobilization and allocation of resources, then water is
indeed subject to governance that is increasingly, though certainly not exclusively, global” (Conca, 2006: 5).
Due to this plural characteristic of water governance initiatives, especially
in shared basins, a multi-scale analysis is needed to comprehend how these
water governance experiences occur at different scales and the linkages among
them. Another justification for a multi-scale approach is to avoid generalizations and simplifications of the contexts where the conflicts occur, as well as
cooperation initiatives over transboundary water resources.
Final considerations
This literature review reveals that there is no consensus among experts in international water politics regarding the predominance of conflict or cooperation
among countries that share transboundary water resources. The fundamental
feature of water is that it makes the reproduction of life in its various forms
possible, and also the intensive increase of its use in production process in
agriculture and industry or even to generate energy. This situation can spark
the interactions between riparian countries. Water security, as discussed in
this article, indicates that to achieve a scenario where water is secure, there
has to be a discussion over what water use will be prioritized. In a scenario
of water scarcity, drinking water for humans and animals and environmental
services provided by water have to be prioritized, but this is not what occurs.
Generally, distributive conflicts are caused by projects that aim to use water to
produce goods or energy. This debate should only increase in the next years.
There is still hope that cooperation will predominate over conflict, especially
if it is created to provide water to people.
Bibliographical references
Alam, U.; Dione, O. and Jeffrey, P. (2009). “The benefit-sharing principle: implementing sovereignty bargains on water”. Political Geography, 28, 90-100.
Allan, J. A. (2001). The Middle East Water Question: Hydropolitics and the Global
Economy. London: I.B. Tauris & CO.
Boelens, R. (2010). “Water rights politics”. In: J. Warner and K. Wegerich (eds.).
The Politics of Water: A Survey. London: Routledge, 161-183.
Documents d’Anàlisi Geogràfica 2014, vol. 60/3 593
Wagner Costa Ribeiro; Fernanda Mello Sant’Anna
Water security and interstate conflict and cooperation
Boelens, R. and Urteaga, P. (ed.). (2006). Derechos colectivos y políticas hídricas en
la región andina. Lima: IEP, WALIR.
Boelens, R. and Hoodengam, P. (eds.) (2007). Derechos de agua y acción colectiva.
Lima: IEP, WALIR.
Bull, H. (1977). The Anarchical Society: A Study of Order in the World Politics.
Columbia University Press.
Buzan, B. (1991). People, States and Fear: An Agenda for International Security Studies
in the Post-Cold War Era. Hemel Hempstead: Harvester-Wheatsheaf.
Buzan, B.; Waever, O.; and Wilde, J. (1998). Security: A New Framework for Analysis. Boulder: Lynne Rienner.
Buzan, B. and Waever, O. (2003). Regions and Powers: The Structure of International
Security. Cambridge: Cambridge University Press.
Caubet, C. G. (2006). A água doce nas relações internacionais. Barueri: Manole.
Conca, K. (2006). Governing Water: Contentious Transnational Politics and Global
Institution Building. Massachusetts: MIT Press.
Cook, C. and Bakker, K. (2012). “Water security: Debating an emerging paradigm”.
Global Environmental Change, 22, 94-102.
Daoudy, M. (2010). “Getting beyond the environment-conflict trap: Benefit sharing
in international river basins”. In: A. Earle, A. Jägerskog, and J. Öjendal (eds.).
Transboundary Water Management: Principles and Practice. London: Earthscan,
43-55.
Davidsen, P. A. (2010). “Hydrosolidarity as water security in the Okavango River
Basin”. In: J. Warner and K. Wegerich (eds.). The Politics of Water: A Survey.
London: Routledge, 68-95.
Delli Priscoli, J. and Wolf, A. T. (2009). Managing and Transforming Water Conflicts. Cambridge: Cambridge University Press.
Dinar, S. and Dinar, A. (2003). “The state of the natural resources literature. Book
Reviews”. Natural Resources Journal, 43, 1217-1287.
Duda, A. M. and Uitto, J. I. (2002). “Management of transboundary water resources: Lessons from international cooperation for conflict prevention”. The Geographical Journal, 168 (4), 365-378.
Dyer, H. C. (1996). “Environmental security as a universal value: Implications for
international theory”. In: J. Vogler and M. F. Imber (eds.). The Environment and
International Relations. London/New York: Routledge, 22-40.
Elliott, L. (2004). The Global Politics of the Environment. New York: New York
University Press.
Furlong, K. (2006). “Hidden theories, troubled waters: International relations, the
‘territorial trap’, and the Southern African Development Community’s transboundary Waters”. Political Geography, 25, 438-458.
Furlong, K. (2008). “Hidden theories, troubled waters: Response to critics”. Political
Geography, 27, 811-814.
García, M. V. I. (2013). “El derecho a disentir: el caso del proyecto hidroeléctrico
‘La Parota’”. In: W. C. Ribeiro (org.). Conflitos e cooperação pela água na América
Latina. São Paulo (Brazil): Annablume/PPGH, 245-264.
Geary, M. (2012). “O debate sobre a fábrica de celulose no rio Uruguai: um conflito
ecológico distributive”. Geousp (USP), 31, 161-172.
Giordano, M. A. and Wolf, A. (2003). “Sharing waters: Post-Rio international
water management”. Natural Resources Forum, 27, 163-171.
Giuppon, B. O. (2013). “Derecho al agua en América Latina y judicialización de los
conflictos sociales”. In: W. C. Ribeiro (org.). Conflitos e cooperação pela água na
América Latina. São Paulo (Brazil): Annablume/PPGH, 35-53.
594 Documents d’Anàlisi Geogràfica 2014, vol. 60/3
Water security and interstate conflict and cooperation
Wagner Costa Ribeiro; Fernanda Mello Sant’Anna
Gleditsch, N. P.; Hegre, H.; Lacina, B. A.; Owen, T. and Furlong, K. (2006).
“Conflicts over shared rivers: Resource scarcity or fuzzy boundaries?”. Political
Geography, 25, 361-382.
Gleditsch, N. P. and Brochmann, M. (2012). “Shared river – a reconsideration”.
Political Geography, 31, 519-527.
Gleick, P. (1993). Water in Crisis: A Guide to the World’s Freshwater Resources. New
York: Oxford University Press.
Gleick, P. (1993a). “Water and conflict: Freshwater resources and international security”. International Security, MIT Press, 19 (1), 79-112.
Gleick, P. (2013). Water Conflict Chronology. Available online at: <http://www.
worldwater.org/conflict/list/>. Access in: march 2013.
Grasa, R. (1994). “Los conflictos ‘verdes’: su dimensión interna e internacional”.
Ecologia Política, 8, 25-40.
Gupta, J.; Ahlers, R. and Ahmed, L. (2010). “The Human Right to Water: Moving
towards consensus in a fragmented world”. RECIEL, 19, (3), 294-305.
Homer-Dixon, T. F. (1994). “Environmental scarcities and violent conflict: Evidence
from cases”. International Security. MIT Press, 19 (1), 5-40.
Jansky, L., Nakayama, M., and Pachova, N. I. (2008). “Introduction: From domestic to international water security”. In: L. Jansky, M. Nakayama and N. I. Pachova
(eds.). International Water Security: Domestic Threats and Opportunities. New York:
United Nations University Press, 2-6.
Jarvis, T. and Wolf, A. (2010). “Managing Water Negotiations and Conflicts in Concept and Practice”. In: A. Earle, A. Jägerskog and J. Öjendal (eds.). Transboundary
Water Management: Principles and Practice. London: Earthscan, 125-141.
Lautze, J. et al. (2011). “Putting the cart before the horse: Water governance and
IWRM”. Natural Resources Forum, 35, 1-8.
Le Prestre, P. (2000). Ecopolítica Internacional. São Paulo (Brazil): SENAC.
Lipietz, A. (2003). “A Ecologia Política, solução para a crise da instância política?”.
In: H. Alimonda (org.). Ecologia Política: natureza, sociedade y utopia. Buenos
Aires: CLACSO.
Martinez-Alier, J. (2007). O ecologismo dos pobres: conflitos ambientais e linguagens
de valoração. São Paulo: Contexto.
Machado, P. A. L. (2009). Direito dos cursos de água internacionais. São Paulo: Malheiros Editores.
McIntyre, O. (2010). “International Water Law: Concepts, evolution and development”. In: A. Earle, A. Jägerskog and J. Öjendal (eds.). Transboundary Water
Management: Principles and Practice. London: Earthscan, 59-71.
Mirumachi, N. (2008). Domestic issues in developing international waters in
Lesotho: ensuring water security amidst political instability. In: L. Jansky, M.
Nakayama and N. I. Pachova (eds.). International Water Security: Domestic Threats
and Opportunities. New York: United Nations University Press, 35-60.
Mirumachi, N. and Allan, J. A. (2010). “Why negotiate? Asymmetric Endowments,
Asymmetric Power and the Invisible Nexus of Water, Trade and Power that brigs
Apparent Water Security”. In: A. Earle, A. Jägerskog and J. Öjendal (eds.). Transboundary Water Management: Principles and Practice. London: Earthscan, 13-26.
Mollinga, P. (2008). “Water Policy-Water Politics: social engineering and strategic
action in water sector reform”. In: W. Scheumann, S. Neubert and M. Kipping
(eds.). Water Politics and Development Cooperation: Local Power Plays and Global
Governance. Berlin: Springer, 1-29.
Najam, A.; Papa, M. and Taiyab, N. (2006). Global Environmental Governance: A
Reform Agenda. Winnipeg: IISD.
Documents d’Anàlisi Geogràfica 2014, vol. 60/3 595
Wagner Costa Ribeiro; Fernanda Mello Sant’Anna
Water security and interstate conflict and cooperation
Pachova, N. I. and Jansky, L. (2008). “Domestic drivers of international water
security on the Danube”. In: L. Jansky, M. Nakayama and N. I. Pachova (eds.).
International Water Security: Domestic Threats and Opportunities. New York: United Nations University Press, 61-78.
Queiróz, F. A. (2012). Hidropolítica e segurança: as bacias platina e amazônica em
perspectiva comparada. Brasilia: FUNAG.
Raffestin, C. (1990). Por uma geografia do poder. São Paulo: Ática.
Ribeiro, W. C.; Villar, P. C. and Sant’anna, F. M. (2013). “Desafios para a cooperação internacional nas águas transfronteiriças na América do Sul”. In: W. C.
Ribeiro (org.). Conflitos e cooperação pela água na América Latina. São Paulo (Brazil): Annablume/PPGH, 77-100.
Ribeiro, W. C. (2002). “Ecologia política: ativismo com rigor acadêmico”. Biblio
3W, 7 (364), 1-20.
Ribeiro, W. C. (2008). Geografia Política da Água. São Paulo: Annablume.
Ribeiro, W. C. (2012). “Soberania: conceito e aplicação para a gestão da água”.
Scripta Nova (Barcelona), XVI, 1-11.
Rosenau, J. (2000). “Governança, ordem e transformação na política mundial”. In:
J. Rosenau and E. Czempiel. Governança sem governo: ordem e transformação na
política mundial. São Paulo: Imprensa Oficial.
Sánchez, J. (1998). “De la seguridad compartida a la seguridad ecológica”. Ecología
política, 15, 11-30.
Sant’anna, F. M. (2012). “Tensões e conflitos na governança dos recursos hídricos
amazônicos transfronteiriços”. Geousp (USP), 31, 132-145.
Schulz, M. (1995). “Turkey, Syria and Iraq: S Hydropolitical Security Complex”.
In: L. Ohlsson (ed.). Hydropolitics: Conflicts over Water as Development-Constraint.
London: Zed a Book.
Turton, A. R. (2008). “A South African perspective on possible benefit-sharing
approach for transboundary water in the SADC region”. Water Alternatives, 1
(2), 180-200.
Turton, A. R. (2003). The Political Aspects of Institutional Development in the Water
Sector: South Africa and its International River Basin. PhD Dissertation, Faculty
of Humanities, Pretoria (South Africa): University of Pretoria.
UNEP (2006). Human Development Report 2006. New York: UNEP.
Villar, P. C. (2012). “Governança dos riscos e os aquíferos transfronteiriços”. Geousp
(USP), 31, 93-107.
Villar, P. C. and Ribeiro, W. C. (2012). “A percepção do Direito Humano à Água
na ordem internacional”. Revista direitos fundamentais & democracia (UniBrasil),
11, 358-380.
Villar, P. C. and Ribeiro, W. C. (2011). “The Agreement on the Guarani Aquifer:
A new paradigm for transboundary groundwater management?”. Water International, 36, 646-660.
Warner, J. and Wegerich, K. (2010). “Is water politics? Towards international water
relations”. In: J. Warner and K. Wegerich (eds.). The Politics of Water: A Survey.
London: Routledge, 3-17.
Waterbury, J. (1979). Hydropolitics of the Nile Valley. Syracuse: Syracuse University
Press.
Yoffe, S.; Fiske, G.; Giordano, M.; Giordano, M.; Kelli, L.; Stahl, K. and
Wolf, A. (2004). “Geography of international water conflict and cooperation:
Data sets and application”. Water Resources Research, 40.
Zeitoun, M. and Warner, J. (2006). “Hydro-hegemony – a framework for analysis
of trans-boundary water conflicts”. Water Policy, 8, 435-460.
596 Documents d’Anàlisi Geogràfica 2014, vol. 60/3
MISCEL·LÀNIA
Documents d’Anàlisi Geogràfica 2014, vol. 60/3 599-626
Efectes de la suburbanització i la immigració
internacional en l’evolució recent de la fecunditat
a Catalunya: un estudi territorial a escala local*
Cristina López Villanueva
Universitat de Barcelona. Departament de Teoria Sociològica,
Filosofia del Dret i Metodologia de les Ciències Socials
[email protected]
Fernando Gil-Alonso
Jordi Bayona-i-Carrasco
Jenniffer Thiers Quintana
Universitat de Barcelona. Departament de Geografia Humana
[email protected]
[email protected]
[email protected]
Recepció: octubre de 2013
Acceptació: abril de 2014
Resum
L’objectiu d’aquest article és analitzar l’evolució de la fecunditat catalana en el període
2000–2011, i especialment les seves diferències territorials a escala local. Per això, s’han
calculat indicadors d’intensitat i calendari per als municipis catalans de més de deu mil
habitants i les quatre restes provincials, és a dir, per a 125 unitats d’anàlisi diferenciades.
Com a possibles hipòtesis explicatives s’han considerat la fecunditat diferencial segons la
nacionalitat de les mares i l’impacte de les migracions internes. Els resultats mostren que
les diferències de fecunditat observades en l’àmbit municipal no responen tant a les diferències entre espanyoles i estrangeres ni al pes de la població estrangera a cada municipi, com
a l’arribada de migrants interns (parelles joves en edat reproductiva) i al percentatge de
població d’origen africà. Finalment, destaca el cas de Barcelona per la seva baixa fecunditat
independentment de la nacionalitat.
Paraules clau: fecunditat; població estrangera; migració interna; Barcelona; Catalunya.
*
Aquest treball es realitza en el marc de dos projectes d’R+D+I: «Las nuevas ciudades españolas. El impacto espacial de las dinámicas demográficas recientes en las grandes áreas urbanas
españolas en un contexto de crisis» (CSO2011-24680), dirigit per la Dra. Isabel Pujadas,
i «Estrategias residenciales y modelos urbanos en la Región Metropolitana de Barcelona» (CSO2010-22117-C02-02), dirigit per la Dra. Cristina López. Ambdós projectes són
finançats pel Ministeri de Ciència i Innovació (actualment d’Economia i Competitivitat).
El mateix ministeri, juntament amb el Fons Social Europeu, finança el contracte Ramón y
Cajal del Dr. Gil-Alonso. Els autors formen part del grup de recerca consolidat Territori,
Població i Ciutadania (Ref. 2009SGR01086). Una primera versió d’aquest treball va ser
presentada en el VI Congrés Català de Sociologia, que es va celebrar l’any 2013 a Perpinyà.
http://dx.doi.org/10.5565/rev/dag.129
ISSN 0212-1573 (imprès), ISSN 2014-4512 (en línia)
Cristina López Villanueva; Fernando Gil-Alonso;
Jordi Bayona-i-Carrasco; Jenniffer Thiers Quintana
Efectes de la suburbanizació i la immigració internacional
en l’evolució recent de la fecunditat a Catalunya
Resumen. Efectos de la suburbanización y la inmigración internacional en la evolución
reciente de la fecundidad en Cataluña: estudio territorial a escala local
El objetivo de este artículo es el análisis de la evolución reciente (período 2000–2011)
de la fecundidad y de sus diferencias territoriales dentro de Cataluña, utilizando como
argumentos interpretativos la fecundidad diferencial según la nacionalidad y el impacto de
las migraciones internas. Con este objetivo, se han calculado indicadores de intensidad y
calendario de la fecundidad para 125 unidades geográficas: los 121 municipios catalanes
de más de diez mil habitantes, más los cuatro restos provinciales. Los resultados obtenidos
muestran que las diferencias de fecundidad en el ámbito municipal no responden al peso
de la población extranjera en cada municipio ni a las diferencias de fecundidad de esta con
las españolas. En cambio, la migración interna de parejas jóvenes en edad reproductiva,
más la presencia de mujeres africanas, más fecundas, es lo que marca las pautas espaciales
de fecundidad. Finalmente, sobresale la baja fecundidad en la ciudad de Barcelona, independientemente de la nacionalidad de su población femenina.
Palabras clave: fecundidad; población extranjera; migración interna; Barcelona; Cataluña.
Résumé. Effets de la suburbanisation et de la migration internationale sur l’évolution récente de
la fécondité en Catalogne: analyse géographique à l’échelle locale
Cet article veut analyser l’évolution récente (période 2000-2011) de la fécondité catalane,
en portant une attention particulière aux différences géographiques à l’échelle la plus locale
possible. L’impact des migrations internes et de la fécondité distinctive selon la nationalité
sont deux aspects que nous étudions aussi car ils constituent de possibles explications à
ces différences. Pour cela, nous avons calculé des indicateurs d’intensité et un calendrier
de la fécondité pour 125 unités géographiques différentes : 121 communes catalanes avec
plus de 10 mille habitants en 2011, ainsi que les quatre ensembles provinciaux contenant
les communes de moins de 10 mille habitants. Les résultats obtenus montrent que les
différences de fécondité à niveau local ne reflètent pas le poids de la population étrangère
dans chaque commune. En revanche, les deux facteurs les plus explicatifs sont la migration interne de couples jeunes en âge reproductif et la présence de femmes africaines, plus
fécondes. Finalement, la ville de Barcelone apparait comme une île de fécondité très basse
et stable, indépendamment de la nationalité de sa population féminine.
Mots-clé: fécondité; population étrangère; migration interne; Barcelone; Catalogne.
Abstract. Suburbanization and international migration effects on recent Catalan fertility: A
local-scale spatial analysis
This article endeavours to analyse recent fertility changes in Catalonia, focusing on locallevel spatial differences. To this end, fertility indicators for the 121 Catalan municipalities
with more than ten thousand inhabitants, and four other geographical units grouping
those with less than ten thousand inhabitants, have been studied. The differences between
autochthonous and foreign women and the impact of internal migrations are considered
as potential explanatory factors. The results show that neither fertility differences between
Spaniards and foreign women, nor the distribution of foreigners within each municipality, would explain local-level fertility variations. Instead, the internal migration of young
couples wanting to expand their families, and the settlement of more fertile African women
seem to be the most plausible explanatory factors. Finally, it is interesting to note that,
regardless of the nationality of the women analysed, the city of Barcelona has low and stable
fertility levels throughout the period analysed.
Keywords: fertility; foreign population; internal migration; Barcelona; Catalonia.
600 Documents d’Anàlisi Geogràfica 2014, vol. 60/3
Efectes de la suburbanizació i la immigració internacional
en l’evolució recent de la fecunditat a Catalunya Cristina López Villanueva; Fernando Gil-Alonso;
Jordi Bayona-i-Carrasco; Jenniffer Thiers Quintana
Sumari
1. Introducció
2. Marc explicatiu i estat de la qüestió
3. Metodologia i dades utilitzades
4. Resultats
5. Conclusions
Referències bibliogràfiques
1. Introducció
En els primers anys del segle xxi, la fecunditat a Catalunya va experimentar
un creixement notable, que va assolir el seu màxim durant l’any 2008. Des
de llavors, s’observa un lleuger retrocés en la seva intensitat a causa, probablement, dels efectes de la crisi econòmica, dinàmica que es va confirmant
amb les dades més recents. Dels 56.572 naixements que es van registrar
l’any 1998, amb un indicador sintètic de la fecunditat (ISF) d’1,17 fills per
dona, es passa progressivament a un màxim de 89.024 naixements l’any 2008
(amb un ISF d’1,54), que es redueixen fins als 80.861 de 2011, la qual cosa
significa un ISF d’1,43 (amb dades de l’Institut d’Estadística de Catalunya
[Idescat]).
En aquesta dinàmica, la contribució de la població estrangera a la natalitat,
com en altres fenòmens demogràfics o socials, ha estat molt important i explica
bona part del creixement de la fecunditat durant els anys estudiats (Devolder i
Cabré, 2009). Entre els naixements per nacionalitat de la mare1 s’observa una
evolució creixent d’aquells en què la mare és estrangera entre els anys 2000 i
2008, quan passen de xifres de 5.707 naixements (el 9% del total) a 25.075 (el
28,2% dels nascuts el 2008), i una disminució posterior fins a 22.611 naixements el 2011 (tot i que la seva contribució a la natalitat es manté en el 28%,
pel descens generalitzat observat).
Els efectes d’aquesta evolució en combinació amb la desigual distribució
territorial de la població estrangera a Catalunya, i dels diversos col·lectius
per nacionalitat (Bayona et al., 2008), haurien generat, per ells mateixos,
un impacte diferencial sobre la fecunditat municipal, que aquí pretenem
explorar.
Un segon factor que hauria intervingut en la possible diferenciació territorial
de la intensitat de la fecunditat seria la dinàmica migratòria interna. Tal com
s’ha fet referència en altres treballs (López-Villanueva et al. 2013; Módenes,
2001; Pujadas, 2009), a les àrees metropolitanes s’ha observat en les darreres
dècades un fort moviment de desconcentració des dels centres urbans més compactes —bàsicament Barcelona, en el nostre cas, però també des d’altres capitals
provincials i comarcals— cap a les perifèries més disperses, el que es coneix
com a «suburbanització» (Champion, 2001). Es tracta d’una mobilitat selectiva
1. No es consideren en aquest recompte els naixements en què la mare és espanyola i el pare,
estranger, dades que farien augmentar encara més l’impacte de la contribució dels estrangers
a la natalitat.
Documents d’Anàlisi Geogràfica 2014, vol. 60/3 601
Cristina López Villanueva; Fernando Gil-Alonso;
Jordi Bayona-i-Carrasco; Jenniffer Thiers Quintana
Efectes de la suburbanizació i la immigració internacional
en l’evolució recent de la fecunditat a Catalunya
protagonitzada, sobretot, per parelles joves que cerquen un habitatge amb una
millor relació qualitat/preu (més gran, en un entorn natural…) en relació amb
un projecte reproductiu (tenir o ampliar la descendència), i a la qual també
han contribuït, i amb gran intensitat durant els darrers anys, les persones de
nacionalitat estrangera. Aquestes migracions diferencials explicarien, almenys en
part, la major fecunditat dels municipis metropolitans respecte de la ciutat de
Barcelona, que presenta durant les dues darreres dècades una fecunditat baixa i
estable (Pujadas et al., 2013).
La conjugació d’aquests dos factors, i aquesta és la hipòtesi, es trobaria en
l’origen del creixement de les diferències internes de la intensitat de la fecunditat entre els municipis catalans. Aquest treball tracta de verificar aquesta hipòtesi a partir de l’anàlisi descriptiva de la fecunditat de la població espanyola i
estrangera a escala local. D’aquesta manera, s’intenta respondre, entre d’altres, a
preguntes del tipus: han tingut els dos factors la mateixa importància, o aquesta
ha variat en funció de si parlem de municipis urbans, suburbans o rurals? La
fecunditat de les dones estrangeres és sempre més elevada que la de les espanyoles, o això depèn de la seva nacionalitat? S’observen evolucions divergents
en funció de les zones de Catalunya analitzades (Barcelona, Tarragona, Lleida
i Girona) o hi ha convergència territorial en el comportament reproductiu de
les dones natives i estrangeres?
L’objectiu d’aquest article, per tant, és analitzar l’evolució recent de la
fecunditat a Catalunya cercant les causes de les diferències territorials existents a escala municipal o subprovincial. Per a això s’ha estudiat el període
2000–2011, el més recent amb les dades municipals de què disposàvem quan
vam redactar aquest article, i s’han calculat indicadors d’intensitat i calendari
per als municipis catalans de més de deu mil habitants i les quatre restes provincials. Això ha permès fer una aproximació a la fecunditat utilitzant fins a
125 unitats territorials d’anàlisi diferenciades.
2. Marc explicatiu i estat de la qüestió
L’interès per l’estudi de les diferències territorials de la fecunditat, que havia
ocupat històricament un lloc força destacat entre els treballs de la geografia de la població, ha anat minvant darrerament. Malgrat reconèixer el
paper del territori en l’evolució de la fecunditat —especialment la urbana—
mitjançant la influència de l’entorn en la decisió de tenir o no descendència,
pocs estudis aborden avui en dia l’anàlisi de la fecunditat des d’aquesta
perspectiva, tret de comptats treballs com els de Fagnani (1991) en el cas
de França, de Hank (2001) en el cas d’Alemanya o, més recentment, els de
Kulu, Boyle i Andersson (2009), Kulu, Vikat i Andersson (2007) o Kulu i
Boyle (2009), que analitzen l’evolució de la fecunditat segons la grandària
de la població i en funció del gradient urbà-suburbà-rural en el països del
nord d’Europa. Els seus resultats apunten que la fecunditat és mes alta a les
zones rurals que a les urbanes, i també més alta als suburbis que als centres
metropolitans, on, a més, els fills es tenen de mitjana a edats més tardanes.
602 Documents d’Anàlisi Geogràfica 2014, vol. 60/3
Efectes de la suburbanizació i la immigració internacional
en l’evolució recent de la fecunditat a Catalunya Cristina López Villanueva; Fernando Gil-Alonso;
Jordi Bayona-i-Carrasco; Jenniffer Thiers Quintana
Aquestes diferències, fins i tot si es controlen les característiques sociodemogràfiques de les mares, s’explicarien per una barreja de factors contextuals (el
medi ambient immediat on viuen les parelles, que afavoriria la fecunditat) i
per la migració selectiva. En altres paraules, les parelles que volen tenir fills
tendeixen a emigrar cap a zones on esperen trobar habitatge més apropiat
per acomplir els seus plans reproductius, és a dir, cases més grans i amb una
millor relació qualitat-preu en entorns de densitat més baixa i més familiars
(Mulder, 2006).
Més enllà d’aquesta perspectiva territorial hi ha un creixent nombre de
treballs que aborden la fecunditat diferencial dels estrangers, i que se centren
a estudiar com els estrangers mantenen o adapten les seves pautes reproductives als països de recepció, i com contribueixen a l’augment o disminució
de la fecunditat del conjunt de la població. En aquest sentit destaquen els
treballs de Toulemon (2004) i de Lindstrom i Giorguli (2007), que apunten que la migració constitueix un «estímul» per a la fecunditat en els casos
en què aquesta va lligada a la formació de la parella o al reagrupament familiar,
i com el «temps d’espera» previ es compensa a la societat receptora. No obstant
això, altres autors defensen que la immigració (internacional) pot representar
una interrupció en el procés de formació de la llar i reproductiu, i que, de
tota manera, existeixen diferents patrons en la relació migració-fecunditat en
funció de la nacionalitat de la mare. Així, les dones africanes —sobretot les
magribines— solen iniciar els seus projectes reproductius després de casar-se
i reagrupar-se amb el seu marit, mentre que les dones llatinoamericanes o de
l’Europa de l’est ja han tingut una part de la seva descendència abans de migrar
(Devolder i Bueno, 2011).
La creixent importància de la població de nacionalitat estrangera a Catalunya i l’Estat espanyol ha estat acompanyada d’un, també creixent, interès per
l’estudi de la fecunditat d’aquesta població (Delgado i Zamora, 2004; López de
Lera i Villares, 2004; Roig i Castro, 2007, entre molts d’altres). Aquests treballs
assenyalen que, a més d’una participació cada cop més gran en el nombre de
naixements totals, les dones estrangeres mostren un calendari de fecunditat
molt més jove que el de les autòctones (Castro i Rosero-Bixby, 2011), així
com també una major intensitat, en el cas d’algunes de les nacionalitats, particularment de les africanes.
Devolder i Cabré (2009) atribueixen a aquest col·lectiu bona part del
creixement de la fecunditat a Espanya dels darrers anys, tot i que apunten que les diferències de fecunditat entre autòctones i estrangeres —tant
d’intensitat com de calendari— tendeixen a disminuir amb el pas dels anys
(Devolder et al., 2010), coincidint amb les explicacions de tipus «assimilacionista», que sostenen que els immigrants estrangers adapten els seus
comportaments reproductius als de les poblacions de destinació (Riphahn
i Mayer, 2000).
En el cas del treball que es presenta, es parteix d’una aproximació recent
(Pujadas et al. 2013), en la qual s’analitzaven les diferències de fecunditat a
l’interior de la regió metropolitana de Barcelona (RMB) per a als municipis
Documents d’Anàlisi Geogràfica 2014, vol. 60/3 603
Cristina López Villanueva; Fernando Gil-Alonso;
Jordi Bayona-i-Carrasco; Jenniffer Thiers Quintana
Efectes de la suburbanizació i la immigració internacional
en l’evolució recent de la fecunditat a Catalunya
de més de 45.000 habitants2. Les dissemblances en l’evolució de la fecunditat, en aquell cas, depenien dels dos factors abans citats: 1) el desenvolupament del procés de suburbanització lligat al cicle de vida —instal·lació en
municipis de la perifèria metropolitana de parelles joves que volen iniciar o
augmentar la seva descendència—; i 2) l’impacte de la immigració estrangera,
molt desigual localment tant en la grandària com en la distribució territorial
segons l’origen.
Aquests dos factors semblaven determinar els resultats en la direcció
següent. En primer lloc, existia una correlació positiva entre el creixement
del municipi per immigració interna i la seva fecunditat. En segon lloc, no
hi havia aparentment una relació directa entre els nivells de fecunditat i el
percentatge assolit de població estrangera —com ho demostrava el cas de la
ciutat de Barcelona, amb una fecunditat baixa i força estable tot i haver rebut
molts immigrants—, però, en tercer lloc, sí que apareixia aquesta relació en
considerar agrupacions continentals per nacionalitat, especialment en el cas del
col·lectiu africà (més nombrós en el territori amb alta fecunditat). Finalment,
es constatava una creixent diferenciació espacial del nivells de fecunditat dintre
de l’RMB —que contrastava amb la progressiva homogeneïtzació dels comportaments fecunds entre províncies espanyoles de les darreres dècades— i que
s’interpretava com una conseqüència de la creixent especialització funcional
dels municipis metropolitans, on el municipi central, Barcelona, presentava
cada cop més uns valors de fecunditat més baixos dins del conjunt metropolità, en clar contrast amb els municipis de la primera corona —receptors
majoritaris de població estrangera— i els suburbans de la segona corona, on
l’establiment de parelles joves (majoritàriament autòctones) també afavoria
una fecunditat creixent.
En aquest treball s’amplia aquella recerca inicial al conjunt de Catalunya.
Dos aspectes centren, de nou, l’evolució de la població catalana dels darrers
anys: 1) el creixement de la població a causa de la instal·lació al país de nombrosos contingents d’immigrants (que han fet que la població hagi passat dels
6,262 milions d’habitants de l’any 2000 als 7,570 milions de 2012); i 2) els
processos de desconcentració territorial (Bayona i Gil-Alonso, 2012 i 2013).
Aquesta darrera dinàmica d’esponjament no s’ha produït només en relació
amb les grans ciutats (Pujadas et al. 2012) sinó també respecte a les ciutats
intermèdies (Pujadas i Prats, 2011).
L’augment dels fluxos migratoris interns fins a 2008 ha estat motivat per
la creixent participació de la població estrangera en la mobilitat residencial
(Bayona i Gil-Alonso, 2012), com també per la pròpia dinàmica de la població
catalana, ja que les generacions plenes del baby-boom (nascudes entre els anys
seixanta i setanta) van arribar durant aquest període a l’edat d’emancipació, formació de la parella i entrada al mercat laboral (Garcia-Coll, 2005). La pressió
sobre el mercat immobiliari i la manca d’oferta d’habitatge a les zones urbanes
2. Els resultats obtinguts no són comparables, ja que en aquest treball previ sobre la RMB es van
utilitzar les estimacions de població de l’Idescat com a denominador en el càlcul de l’ISF.
604 Documents d’Anàlisi Geogràfica 2014, vol. 60/3
Efectes de la suburbanizació i la immigració internacional
en l’evolució recent de la fecunditat a Catalunya Cristina López Villanueva; Fernando Gil-Alonso;
Jordi Bayona-i-Carrasco; Jenniffer Thiers Quintana
més saturades van dirigir les migracions residencials cap a municipis situats a
una distància més gran de les ciutats centrals que en èpoques passades (LópezGay i Mulder, 2012), tot i que la crisi econòmica mundial que afecta Espanya
des de l’any 2008 i la consegüent explosió de la «bombolla immobiliària» han
incidit en la posterior disminució dels fluxos de suburbanització (Gil-Alonso et
al., 2013), alhora que també han tingut un impacte negatiu sobre la fecunditat
(Pujadas et al., 2013).
3. Metodologia i dades utilitzades
En aquest treball s’han utilitzat les microdades del Moviment Natural de la
Població (MNP), extretes del web de l’Institut Nacional d’Estadística (INE),
per al període 2000–2011. Les microdades referides als naixements contenen
informació municipal per a les unitats amb més de deu mil habitants, i s’han
utilitzat les variables del lloc de residència de la mare, la seva edat i la nacionalitat. Per a cada municipi analitzat s’han obtingut els naixements totals, els
naixements en funció de si la nacionalitat de la mare és espanyola o estrangera i, entre aquestes últimes, segons l’origen continental (Europa, exceptuant
Espanya, Amèrica, Àfrica, Àsia i Oceania).
Com a denominadors en el càlcul de l’indicador sintètic de fecunditat (ISF)
s’han utilitzat les dades del Padró continu de població, extretes de l’Institut
d’Estadística de Catalunya (Idescat)3.
El nivell de desagregació territorial disponible —municipis a partir de
deu mil habitants— significa treballar amb 121 municipis l’any 2011 (per
únicament 93 municipis l’any 2000) més les quatre restes provincials (vegeu
la figura 1). D’aquests municipis, 81 pertanyen a la província de Barcelona, 19 a la de Girona, 16 a la de Tarragona, i només 5 són de la província
de Lleida. Geogràficament, molts són municipis costaners o de la regió
metropolitana de Barcelona, més la gran majoria de les capitals comarcals
catalanes, a excepció d’algunes de l’interior de les comarques tarragonines
o lleidatanes4.
Per mesurar la intensitat de la fecunditat s’ha calculat l’indicador sintètic
de fecunditat, tant per a la població total, espanyola i estrangera, com per a les
diferents agrupacions continentals. En alguns casos es presenten els resultats
utilitzant les mitjanes aritmètiques dels darrers tres anys per compensar la
possible variabilitat de l’indicador pel fet de treballar amb municipis on els
casos d’observació són reduïts, tot i que la variabilitat dels resultats entre anys
és menor que la que es podria esperar. Com a indicador de calendari s’ha tre3. Aquest càlcul dóna com a resultat uns ISF lleugerament inferiors als publicats per l’INE,
ja que aquest institut utilitza en els seus càlculs com a població de referència les xifres de
les Epoba (estimacions de població actual), que, en subestimar la població estrangera, són
sensiblement inferiors a les xifres de la població empadronada.
4. El 81,3% de la població catalana viu en municipis de més de deu mil habitants, amb un
màxim del 88,9% a la província de Barcelona, i un mínim del 45,2% a Lleida. A Tarragona
la xifra és del 66,9%, i a Girona, del 62,9%.
Documents d’Anàlisi Geogràfica 2014, vol. 60/3 605
Cristina López Villanueva; Fernando Gil-Alonso;
Jordi Bayona-i-Carrasco; Jenniffer Thiers Quintana
Efectes de la suburbanizació i la immigració internacional
en l’evolució recent de la fecunditat a Catalunya
Figura 1. Unitats d’anàlisi utilitzades: municipis de més de deu mil habitants a Catalunya
l’any 2011 i restes provincials
Font: elaboració pròpia.
ballat amb l’edat mitjana a la maternitat (EMM), calculada per als mateixos
col·lectius (utilitzant també la mitjana de tres anys).
4. Resultats
4.1. L’evolució recent de la fecunditat a Catalunya
El creixement del nombre de naixements a Catalunya durant el període estudiat és constant fins a l’any 2008, quan s’assoleix un màxim amb 89.024 naixements des dels 63.489 registrats l’any 2000 (punt de partida del treball), tot
i que la xifra de naixements creixia des de 1995, moment en què es va registrar
el valor mínim a Catalunya, 53.809. A partir de l’any 2008, i coincidint amb
606 Documents d’Anàlisi Geogràfica 2014, vol. 60/3
Efectes de la suburbanizació i la immigració internacional
en l’evolució recent de la fecunditat a Catalunya Cristina López Villanueva; Fernando Gil-Alonso;
Jordi Bayona-i-Carrasco; Jenniffer Thiers Quintana
90.000
35,0
80.000
30,0
70.000
25,0
60.000
50.000
20,0
40.000
15,0
30.000
10,0
20.000
5,0
10.000
0
0,0
2000 2001 2002 2003 2004 2005 2006 2007 2008 2009 2010 2011
Naixements
% naixements mare estrangera
Naixements mare estrangera
Figura 2. L’evolució recent dels naixements a Catalunya, en nombres absoluts (escala
esquer­ra) i en percentatge de mare estrangera (escala dreta), 2000-2011
Font: Moviment Natural de la Població, 1998-2011, amb dades de l’Idescat.
l’impacte de la crisi econòmica i financera, però també amb una estructura
demogràfica menys favorable, s’inicia un descens continuat de la natalitat fins
a assolir els 80.861 naixements de l’any 2011 (figura 2).
En l’evolució de la natalitat a Catalunya, el pes dels naixements de mare
estrangera és creixent i va adquirint un protagonisme important en l’evolució
de la natalitat catalana. Des de l’inici del segle xxi, s’han arribat a multiplicar
per cinc, des dels 5.707 observats l’any 2000, el 9,0% del total de naixements
d’aquell any, fins a un màxim de 25.075 naixements l’any 2008, tot i que al
2010 representen el major pes sobre els naixements totals, gairebé 3 de cada
10 (29,0%, exactament, amb 24.391 naixements).
Com ja s’ha avançat, la utilització com a denominador de les dades padronals provoca que en el càlcul de l’indicador sintètic de fecunditat els resultats
obtinguts siguin menors que els calculats a partir de les estimacions de població actual de l’INE, i això és degut a la sobreestimació de població, sobretot
estrangera, del Padró continu. La comparació que mostra la figura 3 exemplifica l’abast d’aquestes variacions, que són creixents amb el pas dels anys, per
l’increment de les diferències entre la població empadronada i l’estimada
per l’INE. Aquest fet, però, no hauria d’influir en l’anàlisi a escala municipal
que presentem a continuació, entenent que amb una metodologia o una altra
les diferències entre municipis, a grans trets, es mantenen.
Per al conjunt de Catalunya, la fecunditat de les mares de nacionalitat
estrangera ha estat notablement superior a la de les mares espanyoles, tot i
que la distància s’ha escurçat amb el pas dels anys, amb una progressiva conDocuments d’Anàlisi Geogràfica 2014, vol. 60/3 607
Cristina López Villanueva; Fernando Gil-Alonso;
Jordi Bayona-i-Carrasco; Jenniffer Thiers Quintana
Efectes de la suburbanizació i la immigració internacional
en l’evolució recent de la fecunditat a Catalunya
1,7
1,6
1,5
1,4
1,3
1,2
1,1
1,0
2000
2001
2002
2003
2004
2005
2006
2007
2008
2009
2010
Total (INE)
Espanyola (INE)
Total (Padró continu)
Espanyola (Padró continu)
2011
Figura 3. Evolució de l’ISF per a la població total i per a les mares espanyoles amb dades
padronals i amb estimacions de població (INE), 1998-2011
Font: ISF amb dades de l’INE i Moviment Natural de la Població, 2000-2011 i Padró continu, amb dades
de l’Idescat.
vergència en els valors finals (vegeu la figura 4). L’any 2000, les estrangeres
mostraven una fecunditat elevada (3,17 fills per dona) davant dels 1,22 fills
per dona de les espanyoles, gairebé dos fills més de mitjana. En el moment de
màxima fecunditat, que es correspon amb l’any 2008, les dones estrangeres
mostraven un ISF de 2,00 (ja amb un important descens des de 2000) davant
d’1,38 entre les espanyoles, que havien experimentat un creixement al voltant
del 13% de la seva fecunditat. Aquests valors, l’any 2011, se situen en 1,69 i
1,31 fills per dona respectivament (figura 4), amb un descens molt evident de
la fecunditat de les dones de nacionalitat estrangera, i de menor entitat entre
les de nacionalitat espanyola. En aquest cas, la crisi econòmica sembla haver
impactat de forma més contundent en les pautes de fecunditat del col·lectiu
estranger, sigui perquè experimenten taxes d’atur més elevades o perquè, amb
un calendari de la fecunditat més precoç que les espanyoles, tinguin encara un
marge per ajornar el seu projecte reproductiu. També l’aturada i postergació
de certs projectes migratoris via reagrupament familiar poden haver tingut
un impacte important sobre la fecunditat. Tot i que, deixant de banda la
hipòtesi de la crisi, les estrangeres hagin tendit —tal com ho afirmen les tesis
assimilacionistes— a adoptar les pautes reproductives de les espanyoles, atesa la
diversitat segons el lloc d’origen de les estrangeres caldrà estudiar la nacionalitat
de procedència per valorar-ne les diferències.
La creixent convergència que mostren les taxes de fecunditat d’espanyoles
i estrangeres amaga una evolució desigual entre les taxes de fecunditat de les
estrangeres en funció de la procedència. Les africanes segueixen mostrant el
2011 elevades fecunditats, 3,5 fills per dona (tot i que venien de 4,52 el 2008),
608 Documents d’Anàlisi Geogràfica 2014, vol. 60/3
Efectes de la suburbanizació i la immigració internacional
en l’evolució recent de la fecunditat a Catalunya Cristina López Villanueva; Fernando Gil-Alonso;
Jordi Bayona-i-Carrasco; Jenniffer Thiers Quintana
3
5,0
4,5
4,0
3,5
3,0
2,5
2,0
1,5
1,0
0,5
0,0
5
2
4
6
1
7
2000
2004
2008
1
Espanyoles
3
Africanes
5
Asiàtiques
2
Estrangeres
4
Americanes
6
Altres Europa
2011
7
Total
Figura 4. Evolució de l’índex sintètic de fecunditat segons la nacionalitat a Catalunya, 20002011.
Font: Moviment Natural de la Població, 2000-2011 i Padró continu, amb dades de l’Idescat.
i 2,5 les asiàtiques (2,85 el 2008). En canvi, les fecunditats d’americanes i
europees (1,14 i 0,94 fills per dona, respectivament) se situen, fins i tot, força
per sota dels valors de les espanyoles (figura 4), de forma recent en el cas de les
americanes i ja des de l’any 2008 entre les europees. Si el descens entre 2008
i 2011 el podríem atribuir, en gran part, a l’efecte de la crisi econòmica, les
dones estrangeres semblen haver sofert el major impacte, molt similar amb
independència de la nacionalitat, a excepció de les asiàtiques, amb un descens
menys acusat.
En resum, tres raons condueixen a explicar tant les diferències entre nacionalitats com el descens dels indicadors: d’una banda, la crisi, que afecta més
les estrangeres que les espanyoles; d’altra banda, l’assimilació o adaptació
de les pautes de fecunditat de les estrangeres a les autòctones; i en darrer lloc, la
procedència. Es constata que col·lectius fortament masculinitzats, com l’africà
(tret del Marroc) o l’asiàtic (tret de la Xina o el Japó), amb índexs de masculinitat superiors al 280% i el 350% respectivament, que provenen de regions amb
fecunditats tradicionalment elevades i en els quals bona part de les dones que
arriben ho fan pel procés de reagrupament familiar (Domingo et al. 2010), tenen
descendències elevades. Les dones vindrien a «recuperar el temps perdut» i, més
enllà de les qüestions culturals, el seu projecte migratori (de vegades no es tracta
d’un projecte propi) està lligat a la formació de la família (Toulemon, 2004).
4.2. Les diferències en la fecunditat en l’àmbit municipal
A causa de l’àmplia dispersió de la població estrangera en la geografia catalana,
el pes dels naixements de mare estrangera és notable a gairebé tot el territori
(figura 5) i en alguns municipis fins i tot supera el 50% dels naixements: són
Documents d’Anàlisi Geogràfica 2014, vol. 60/3 609
Cristina López Villanueva; Fernando Gil-Alonso;
Jordi Bayona-i-Carrasco; Jenniffer Thiers Quintana
Efectes de la suburbanizació i la immigració internacional
en l’evolució recent de la fecunditat a Catalunya
Menys del 10%
10,01% - 20,00%
20,01% - 30,00%
30,01% - 40,00%
40,01% - 50,00%
Més del 50,00%
Sense dades
Figura 5. Percentatge de naixements de mare estrangera sobre el total de naixements a
Catalunya, 2009.
Font: Moviment Natural de la Població, 2009 i Padró continu, amb dades de l’Idescat.
els casos, per a l’any 2009, de municipis de l’Empordà (Castelló d’Empúries,
Torroella de Montgrí o Roses), de Salt al Gironès, o de Manlleu a Osona, tots
ells caracteritzats per l’alta presència d’immigrants africans.
Per sobre del valor del 40% cal destacar municipis turístics costaners com
Lloret de Mar o Salou, o d’altres que són veïns de la ciutat de Barcelona (Santa
Coloma de Gramenet o l’Hospitalet de Llobregat), i que són significatius, ja
que superen el llindar dels 200.000 residents. A l’extrem contrari, en bona part
dels municipis de la segona corona de la regió metropolitana de Barcelona,
aquests valors no superen el 20% (i en alguns fins i tot és inferior al 10%), sigui
per una menor presència de població estrangera o per una major fecunditat de
les dones espanyoles (a causa de l’assentament de parelles joves en edat reproductiva). Fora de la RMB, els municipis menors de deu mil habitants presen610 Documents d’Anàlisi Geogràfica 2014, vol. 60/3
Efectes de la suburbanizació i la immigració internacional
en l’evolució recent de la fecunditat a Catalunya Cristina López Villanueva; Fernando Gil-Alonso;
Jordi Bayona-i-Carrasco; Jenniffer Thiers Quintana
2000
2004
2008
2011
Menys d’1,2 fills per dona
Entre 1,41 i 1,6 fills per dona
Més d’1,8 fills per dona
Entre 1,21 i 1,4 fills per dona
Entre 1,61 i 1,8 fills per dona
Sense dades
Figura 6. Evolució de la fecunditat total als municipis catalans, 2000-2011.
Font: Moviment Natural de la Població, 2000-2011 i Padró continu, amb dades de l’Idescat.
ten en general menors percentatges de naixements de mare estrangera que els
municipis més poblats. Així, a les províncies de Girona, Lleida i Tarragona,
les restes provincials tenen percentatges entre el 20% i el 30%, que són fins i
tot més baixos (entre el 10% i el 20%) a la resta de la província de Barcelona.
La figura 6 mostra l’evolució temporal de la fecunditat des de 2000 analitzada en quatre moments: any 2000, començament del període analitzat i que
coincideix amb una fase inicial del creixement immigratori; any 2004, en plena
Documents d’Anàlisi Geogràfica 2014, vol. 60/3 611
Cristina López Villanueva; Fernando Gil-Alonso;
Jordi Bayona-i-Carrasco; Jenniffer Thiers Quintana
Efectes de la suburbanizació i la immigració internacional
en l’evolució recent de la fecunditat a Catalunya
fase de creixement; any 2008, quan s’assoleixen els valors màxims i s’inicia la
crisi econòmica; i any 2011, amb les darreres dades disponibles i que correspon
a un moment de descens generalitzat de la fecunditat.
Els mapes mostren que l’any 2000 les restes provincials presentaven, en
general, més fecunditat que els municipis més grans de deu mil habitants, amb
les excepcions de Sant Cugat del Vallès, Sant Quirze del Vallès i Banyoles,
els tres amb fecunditats per sobre d’1,8 fills per dona. A l’extrem contrari, la
fecunditat més baixa es trobava a la ciutat de Barcelona i als altres municipis del Barcelonès, probablement a causa de la importància dels processos de
suburbanització, que implica la marxa de població (principalment de parelles
joves) dels grans nuclis de població i el seu establiment en municipis més petits
i menys densos. Això explicaria que la resta provincial amb més fecunditat
correspon a Barcelona (entre 1,6 i 1,8 fills per dona), mentre que Lleida —amb
les zones rurals més envellides— se situa a l’extrem contrari (entre 1,2 i 1,4
fills per dona).
Els anys 2004 i 2008 presenten una situació ben diferent, ja que molts
municipis de més de deu mil habitants, especialment de Lleida i Tarragona,
passen a tenir una fecunditat més elevada que les seves restes provincials. No
obstant això, el 2004 la majoria dels situats a l’àrea metropolitana de Barcelona
continuen tenint una fecunditat més baixa que els municipis més petits de la
seva província. L’any 2008, en relació amb els dos instants precedents, ens
ensenya unes pautes de fecunditat molt més intenses en la majoria del territori català (és l’any amb un ISF més elevat) i amb unes diferències territorials
més notables, ja que les restes provincials de Barcelona i Girona mostren una
fecunditat més gran que les de Lleida i Tarragona.
Finalment, l’any 2011 és el moment amb menys diferències territorials, ja
que la major part dels municipis catalans mostren un ISF d’entre 1,4 i 1,6 fills
per dona. La resta de la província de Tarragona té una fecunditat més baixa,
així com Barcelona i determinats municipis metropolitans i de la costa barcelonina. Al contrari, altres municipis metropolitans i certes capitals comarcals,
especialment a la província de Girona, presenten fecunditats més altes (entre
1,6 i 1,8 fills per dona), però, al contrari del que passava el 2008, són ja molt
pocs municipis els que tenen un ISF superior a 1,8.
L’evolució de la fecunditat només per a les dones de nacionalitat espanyola
(figura 7) segueix unes pautes similars a les de la fecunditat general (figura
6), però amb tres diferències significatives: a) s’observen nivells de fecunditat
sensiblement inferiors, sobretot a Lleida (anys 2000 i 2004); b) existeix una
major fecunditat als municipis menors de deu mil habitants de la província
de Barcelona (però, en aquest cas, a Girona no) que podria explicar-se a partir
dels processos de suburbanització de parelles joves; i c) en comparació amb el
total, es registra una fecunditat menor a les capitals comarcals i als municipis
més grans de les províncies de Barcelona i Girona, situació especialment contrastada per als anys 2008 i 2011. Cal destacar, en tots els casos, que la ciutat
de Barcelona apareix sempre entre els municipis amb menor fecunditat de les
dones autòctones, amb valors situats per sota dels 1,2 fills per dona.
612 Documents d’Anàlisi Geogràfica 2014, vol. 60/3
Efectes de la suburbanizació i la immigració internacional
en l’evolució recent de la fecunditat a Catalunya Cristina López Villanueva; Fernando Gil-Alonso;
Jordi Bayona-i-Carrasco; Jenniffer Thiers Quintana
2000
2004
2008
2011
Menys d’1,2 fills per dona
Entre 1,41 i 1,6 fills per dona
Més d’1,8 fills per dona
Entre 1,21 i 1,4 fills per dona
Entre 1,61 i 1,8 fills per dona
Sense dades
Figura 7. Evolució de la fecunditat de mares espanyoles als municipis catalans, 2000-2011.
Font: Moviment Natural de la Població, 2000-2011 i Padró continu, amb dades de l’Idescat.
Per la seva banda, les dones estrangeres es caracteritzen per una fecunditat
més elevada en els quatre moments analitzats (figura 8), si bé amb una
tendència clarament descendent. L’any 2000 els nivells eren màxims a la
majoria de les unitats analitzades i des de llavors l’ISF ha anat disminuint
progressivament, sobretot a la ciutat de Barcelona i a determinats municipis
propers. Aquest nucli metropolità és el que presenta actualment la fecunditat
Documents d’Anàlisi Geogràfica 2014, vol. 60/3 613
Cristina López Villanueva; Fernando Gil-Alonso;
Jordi Bayona-i-Carrasco; Jenniffer Thiers Quintana
Efectes de la suburbanizació i la immigració internacional
en l’evolució recent de la fecunditat a Catalunya
2000
2004
2008
2011
Menys d’1,5 fills per dona
Entre 2,01 i 2,5 fills per dona
Més de 3,0 fills per dona
Entre 1,51 i 2,0 fills per dona
Entre 2,51 i 3,0 fills per dona
Sense dades
Figura 8. Evolució de la fecunditat de mares estrangeres als municipis catalans, 2000-2011.
Font: Moviment Natural de la Població, 2000-2011 i Padró continu, amb dades de l’Idescat.
estrangera més baixa, probablement a causa de la major presència de dones
europees i llatinoamericanes. A l’altre extrem, i al contrari del que passava amb
les espanyoles, les estrangeres que viuen en municipis més grans de deu mil
habitants de Girona i de la Barcelona no metropolitana solen tenir, els anys
2008 i 2011, més fills que les que viuen en municipis rurals. Aquesta tendència
també s’observa parcialment a la província Lleida, però no a Tarragona (amb
un parell d’excepcions).
614 Documents d’Anàlisi Geogràfica 2014, vol. 60/3
Efectes de la suburbanizació i la immigració internacional
en l’evolució recent de la fecunditat a Catalunya Cristina López Villanueva; Fernando Gil-Alonso;
Jordi Bayona-i-Carrasco; Jenniffer Thiers Quintana
Total naixements
2,00
1,90
1,80
1,70
1,60
1,50
1,40
1,30
1,20
1,10
1,00
2000
2001
2002
2003
2004
2005
2006
2007
2008
2009
2010 2011
2007
2008
2009
2010 2011
2007
2008
2009
2010
Mare nacionalitat espanyola
1,70
1,60
1,50
1,40
1,30
1,20
1,10
1,00
2000
2001
2002
2003
2004
2005
2006
Mare nacionalitat estrangera
5,50
5,25
5,00
4,75
4,50
4,25
4,00
3,75
3,50
3,25
3,00
2,75
2,50
2,25
2,00
1,75
1,50
1,25
1,00
2000
2001
2002
2003
2004
2005
2006
2011
Primer decil
Tercer quartil
Mediana
Primer quartil
Novè decil
Catalunya
Figura 9. L’evolució de la fecunditat als municipis de més de deu mil habitants a Catalunya
per nacionalitat de la mare, 2000-2011.
Font: Moviment Natural de la Població, 2000-2011, amb dades de l’INE, i Padró continu, amb dades de
l’Idescat.
Documents d’Anàlisi Geogràfica 2014, vol. 60/3 615
Cristina López Villanueva; Fernando Gil-Alonso;
Jordi Bayona-i-Carrasco; Jenniffer Thiers Quintana
Efectes de la suburbanizació i la immigració internacional
en l’evolució recent de la fecunditat a Catalunya
Les diferències entre l’evolució descendent de la fecunditat de les dones
estrangeres en comparació amb les dues fases (creixent/decreixent) que presenten les espanyoles es veu clarament a la figura 9, on s’ha representat l’evolució,
tant per al total com per a la fecunditat per nacionalitat, dels estadístics descriptius més bàsics. S’hi ha representat el primer i el novè decil, així com la
mediana i el primer i tercer quartils, més el valor de l’ISF per al conjunt de
Catalunya, utilitzant les dades entre 2000 i 2011 i diferenciant segons la nacionalitat de les mares.
Per al conjunt de la fecunditat, s’observa que el gruix de municipis considerats ha augmentat la fecunditat de forma constant fins a l’any 2008, a partir
del qual s’inicia un descens general. La mediana ens informa que la meitat
dels municipis estudiats mostren fecunditats més elevades que les del conjunt català. Les diferències entre els municipis amb major i menor fecunditat
(considerant el primer i el novè decil) s’haurien anat eixamplant lleugerament
entre 2000 i 2008, i amb el descens de la fecunditat posterior s’haurien tornat
a reduir.
És, però, més significatiu observar l’evolució d’aquests indicadors diferenciats segons la nacionalitat de la mare. En aquest cas, és significatiu el descens
generalitzat dels índexs entre la població estrangera, que es produeix a tot el
territori català. La meitat dels municipis ja tindrien fecunditats per sota d’1,87,
quan una dècada enrere aquest valor era de 3,39. Fins i tot en un de cada quatre municipis aquesta fecunditat seria inferior a 1,5 fills per dona. El descens
és general en els primers anys de la dècada, en part per l’augment dels efectius
de dones lligat a l’acceleració del procés migratori, amb una estabilització fins
al 2008 i un lleuger, però continu, descens posterior. Entre les espanyoles, la
disparitat de valors entre els municipis catalans no és alta: entre el primer decil
i el novè aquesta diferència se situa al voltant de 0,4 fills per dona, amb poques
variacions al llarg de la dècada.
Estudiar la fecunditat de les dones estrangeres de manera col·lectiva emmascara les grans diferències que existeixen segons orígens continentals, i que mostra la figura 10 per a l’any 2011. Entre les africanes, la fecunditat és elevada (el
90% dels municipis experimenten fecunditats de més de 2,4 fills per dona),
però amb una important dispersió, ja que en un 25% dels casos fins i tot se
supera el llindar dels 4 fills/dona. Per a les asiàtiques, aquests valors són lleugerament més reduïts, tot i que també experimenten una alta dispersió entre
municipis (els casos són menors). Com més alts són els nivells mitjans de la
fecunditat, més gran és la dispersió entre els valors municipals. En contraposició, els nivells que s’observen entre les mares americanes i les europees, a més
de ser força més baixos que els d’asiàtiques i africanes, mostren al mateix temps
una menor variabilitat entre municipis. En el 75% dels municipis la fecunditat
d’europees es troba per sota dels 1,32 fills dona, i en un 25% per sota de 0,83.
En aquest cas concret apareix un dubte raonable sobre la població femenina
per la sobrerepresentació d’estrangers europeus en el padró perquè no s’aplica
als europeus comunitaris el procediment padronal de baixa per caducitat que
s’aplica en altres orígens. De tota manera, la pauta de les dones americanes és
616 Documents d’Anàlisi Geogràfica 2014, vol. 60/3
Efectes de la suburbanizació i la immigració internacional
en l’evolució recent de la fecunditat a Catalunya 5,0
4,5
4,0
3,5
3,0
2,5
2,0
1,5
1,0
0,5
0,0
Àfrica
Primer decil
Amèrica
Primer quartil
Mediana
Cristina López Villanueva; Fernando Gil-Alonso;
Jordi Bayona-i-Carrasco; Jenniffer Thiers Quintana
Àsia
Tercer quartil
Europa
Novè decil
Catalunya
Figura 10. Fecunditat als municipis de més de deu mil habitants a Catalunya de dones
estrangeres per nacionalitat de la mare, 2011.
Font: Moviment Natural de la Població, 2000-2011, amb dades de l’INE, i Padró continu, amb dades de
l’Idescat.
molt similar a la de les europees (amb valors una mica més elevats), és a dir,
fecunditat inferior a la d’espanyoles i poca variabilitat entre municipis.
Aquestes diferències també es reflecteixen en l’àmbit territorial, on cada
origen continental sembla tenir un patró espacial diferenciat, com s’observa a
la figura 11 (amb dades per als anys 2009-2011):
— Les dones africanes amb més fecunditat són les que resideixen als municipis
rurals de les províncies de Girona i Lleida (més de 4 fills per dona), i als de
més de deu mil habitants de Tarragona i de la segona corona metropolitana
de Barcelona. Els mínims, en canvi, s’observen a Barcelona, Sant Cugat del
Vallès i algun altre municipi proper.
— Les dones asiàtiques tenen un patró similar a les africanes, però amb nivells
d’intensitat inferiors, amb un màxim d’entre 3 i 4 fills per dona a les restes
provincials de Lleida i certs municipis de Barcelona i Tarragona.
—Molt inferiors són els nivells de fecunditat entre les dones americanes i
europees, que només superen el nivell d’1,5 fills per dona en uns pocs
municipis grans de Barcelona, Girona i Tarragona. En aquest cas, possiblement caldria fer una aproximació amb major detall segons la nacionalitat,
amb la dificultat que comporta l’existència de pocs casos.
Totes quatre representacions cartogràfiques coincideixen en la situació
de la ciutat de Barcelona, on s’experimenten taxes de fecunditat menors que
les conegudes a la resta de la regió metropolitana barcelonina, situació que
acostuma a expandir-se a alguns municipis veïns, especialment als de rendes
econòmiques més elevades, com Sant Just Desvern, Esplugues de Llobregat o
Sant Cugat del Vallès. En canvi, les fecunditats registrades a l’Hospitalet de
Llobregat, Santa Coloma de Gramenet o Badalona són molt més elevades i
similars al que succeeix en altres zones del país.
Documents d’Anàlisi Geogràfica 2014, vol. 60/3 617
Cristina López Villanueva; Fernando Gil-Alonso;
Jordi Bayona-i-Carrasco; Jenniffer Thiers Quintana
Efectes de la suburbanizació i la immigració internacional
en l’evolució recent de la fecunditat a Catalunya
Africanes
Menys d’1,5 fills per dona (1)
Entre 1,51 i 2,0 fills per dona (0)
Entre 2,01 i 2,5 fills per dona (2)
Entre 2,51 i 3,0 fills per dona (8)
Entre 3,01 i 4,0 fills per dona (57)
Més de 4 fills per dona (52)
Sense dades (5)
Asiàtiques
Menys d’1,5 fills per dona (3)
Entre 1,51 i 2,0 fills per dona (13)
Entre 2,01 i 2,5 fills per dona (13)
Entre 2,51 i 3,0 fills per dona (20)
Entre 3,01 i 4,0 fills per dona (20)
Més de 4 fills per dona (6)
Sense dades (50)
Americanes
Menys de 0,9 fills per dona (16)
Entre 0,9 i 1,1 fills per dona (28)
Entre 1,11 i 1,3 fills per dona (44)
Entre 1,31 i 1,5 fills per dona (23)
Entre 1,51 i 1,7 fills per dona (9)
Més d’1,7 fills per dona (4)
Sense dades (5)
Europees
Menys de 0,9 fills per dona (23)
Entre 0,9 i 1,1 fills per dona (29)
Entre 1,11 i 1,3 fills per dona (29)
Entre 1,31 i 1,5 fills per dona (19)
Entre 1,51 i 1,7 fills per dona (11)
Més d’1,7 fills per dona (11)
Sense dades (3)
Figura 11. Distribució municipal de l’ISF de les principals agrupacions continentals, mitjana
aritmètica dels anys 2009-2011.
Font: Moviment Natural de la Població, 2009-2011, amb dades de l’INE, i Padró continu, amb dades de
l’Idescat.
Per tant, podem concloure que les diferències de fecunditat en l’àmbit
municipal al conjunt de Catalunya no responen a les diferències entre espa­
nyoles i estrangeres ni reflecteixen el pes a cada municipi del percentatge de
població estrangera, sinó, sobretot, el pes de la població d’origen africà (les
asiàtiques són força menys nombroses). En efecte, analitzant la relació entre
l’ISF de cada municipi i el percentatge de la població de cada origen continental, només s’obté un resultat significatiu en el cas de la població africana, amb
618 Documents d’Anàlisi Geogràfica 2014, vol. 60/3
Efectes de la suburbanizació i la immigració internacional
en l’evolució recent de la fecunditat a Catalunya Cristina López Villanueva; Fernando Gil-Alonso;
Jordi Bayona-i-Carrasco; Jenniffer Thiers Quintana
% població africana
30,0
25,0
20,0
15,0
R2 = 0,39956
10,0
5,0
0,0
0,0
0,5
1,0
1,5
2,0
2,5
ISF
Figura 12. Relació entre l’ISF i el percentatge de població africana, 2011.
Font: Moviment Natural de la Població, 2000-2011, amb dades de l’INE, i Padró continu, amb dades de
l’Idescat.
un coeficient de correlació (R2) de gairebé 0,4 (figura 12). En altres paraules,
el percentatge de població africana explica prop del 40% de la variació de la
fecunditat entre els municipis catalans analitzats.
Les americanes i europees, al contrari, tenen actualment descendències fins
i tot inferiors a les de les espanyoles, encara que la major fecunditat d’aquestes
darreres als municipis menors de deu mil habitants de Barcelona, i als municipis per sobre d’aquest llindar, podria reflectir en certa manera les diferents
preferències en les pautes d’assentament d’aquests col·lectius en el moment de
plantejar-se un creixement de la família: municipis petits i mitjans de la segona
corona metropolitana en el cas de les parelles joves espanyoles; municipis més
grans, fins i tot del primer cinturó metropolità de Barcelona, en el cas de les
d’origen americà i europeu.
Tenint en compte aquests resultats, podem interpretar de manera més
adequada els resultats de la taula 1, on es presenten els quinze municipis
catalans de més de deu mil residents amb valors extrems de fecunditat, considerant un mitjana dels dos darrers anys. Els municipis de l’esquerra, els que
tenen més fecunditat a Catalunya (localitzats per tot el país), es caracteritzen
per una fecunditat de les dones amb nacionalitat espanyola elevada però
sobretot per una fecunditat de les dones foranes molt superior, majoritàriament les africanes.
En el cas contrari, els municipis de la dreta, els que tenen menys fecunditat —també amb una distribució força variada però amb una certa presència de municipis metropolitans, inclosa Barcelona—, es caracteritzen per una
fecunditat d’ambdós grups molt baixa i on s’observa en les dades del padró de
població un pes relativament petit del contingent africà. El mateix es pot dir
Documents d’Anàlisi Geogràfica 2014, vol. 60/3 619
Cristina López Villanueva; Fernando Gil-Alonso;
Jordi Bayona-i-Carrasco; Jenniffer Thiers Quintana
Efectes de la suburbanizació i la immigració internacional
en l’evolució recent de la fecunditat a Catalunya
Taula 1. Municipis amb valors majors i menors de l’ISF. Total dones, dones de nacionalitat
espanyola i dones de nacionalitat estrangera, mitjana 2010-2011
Espanyoles Estrangeres Total
Espanyoles Estrangeres Total
Salt
Vic
1,32
1,49
3,09
2,83
2,25 Castelldefels
1,99 Deltebre
1,29
1,25
1,18
1,26
1,27
1,27
Martorell
1,41
3,27
1,97 Blanes
1,14
1,65
1,26
Banyoles
1,51
2,87
1,90 El Masnou
1,20
1,61
1,24
Manlleu
1,30
3,06
1,90 Lliçà d’Amunt
1,25
0,88
1,22
Montornès del Vallès
1,50
3,28
1,89 Sant Carles de la Ràpita
1,18
1,25
1,20
Mollerussa
1,46
2,51
1,88 Premià de Dalt
1,14
1,57
1,19
Roses
1,48
2,25
1,82 Alcanar
1,13
1,21
1,18
La Bisbal d’Empordà
1,37
2,78
1,80 Barcelona
1,15
1,19
1,16
Torroella de Montgrí
1,49
2,19
1,80 Esplugues de Llobregat
1,06
1,44
1,15
Balaguer
1,59
2,15
1,79 Lloret de Mar
1,25
1,06
1,14
Abrera
1,54
3,43
1,79 Cerdanyola del Vallès
1,15
0,97
1,12
Tortosa
1,46
2,43
1,73 Sant Just Desvern
1,15
0,96
1,12
Figueres
Palafrugell
1,49
1,24
2,08
2,56
1,73 Sitges
1,72 La Seu d’Urgell
1,20
1,01
0,93
1,11
1,09
1,05
Font: Moviment Natural de la Població, 2000-2011, amb dades de l’INE, i Padró continu, amb dades de
l’Idescat.
Taula 2. Fecunditat a les capitals provincials, 2000 i 2011
2000
Espanyoles
Estrangeres Total 2011
Espanyoles
Estrangeres Total
Barcelona
Girona
1,11
1,50
2,62
1,71
1,18 Barcelona
1,51 Girona
1,15
1,39
1,17
1,57
1,16
1,44
Lleida
1,28
2,90
1,32 Lleida
1,50
1,63
1,54
Tarragona
Catalunya
1,30
1,22
3,87
3,17
1,34 Tarragona
1,28 Catalunya
1,25
1,31
1,79
1,69
1,40
1,41
Font: Moviment Natural de la Població, 2000-2011, amb dades de l’INE, i Padró continu, amb dades de
l’Idescat.
dels resultats de la taula 2: les quatre capitals de província han experimentat
una forta baixada de la fecunditat estrangera entre 2000 i 2011, però on hi ha
menys africanes (Barcelona) l’ISF total ha baixat al mateix nivell que al de les
espanyoles, mentre que a les altres tres ciutats la fecunditat estrangera (i total)
és encara més elevada, probablement a causa del major pes del contingent africà.
Això també es podria interpretar en el sentit que l’efecte que exerceix la gran
ciutat sobre la fecunditat, sigui el cas de Barcelona o altres grans metròpolis
europees on passa el mateix, no es reprodueix a la resta de capitals provincials.
Aquest, per tant, seria un efecte que es produiria únicament en ciutats denses i
de força grandària, on la fecunditat seria molt més baixa que als municipis de
la seva àrea d’influència (Pujadas et al. 2012).
620 Documents d’Anàlisi Geogràfica 2014, vol. 60/3
Efectes de la suburbanizació i la immigració internacional
en l’evolució recent de la fecunditat a Catalunya Cristina López Villanueva; Fernando Gil-Alonso;
Jordi Bayona-i-Carrasco; Jenniffer Thiers Quintana
4.3. L’edat mitjana a la maternitat
Finalment, s’ha calculat un indicador de calendari de la fecunditat, l’edat mitjana a la maternitat (EMM). En aquest cas, s’ha utilitzat la mitjana del període
2009–2011. Els resultats, que es poden observar a la figura 13, indiquen que
les estrangeres presenten una mitjana tres anys inferior a les espanyoles (29,2 i
32,1 anys respectivament), que en conjunt resulta en una EMM de 31,2 anys.
Entre els diversos col·lectius de dones estrangeres, l’EMM varia poc més de mig
any, entre el mínim de 29,1 anys de les americanes i de 29,2 per a les asiàtiques,
Espanyoles
Estrangeres
Total
Menys de 28,5 anys
Entre 28,5 i 30 anys
Entre 30 i 31 anys
Entre 31 i 32 anys
Entre 32 i 33 anys
Més de 33 anys
Figura 13. Edat mitjana a la maternitat a Catalunya segons la nacionalitat, mitjana aritmètica
dels anys 2009-2011.
Font: Moviment Natural de la Població, 2000-2011, amb dades de l’INE, i Padró continu, amb dades de
l’Idescat.
Documents d’Anàlisi Geogràfica 2014, vol. 60/3 621
Cristina López Villanueva; Fernando Gil-Alonso;
Jordi Bayona-i-Carrasco; Jenniffer Thiers Quintana
Efectes de la suburbanizació i la immigració internacional
en l’evolució recent de la fecunditat a Catalunya
i els màxims de 29,6 anys entre les europees (que tenen els fills més tard) i de
29,7 per a les africanes (que tenen més fills i, per tant, alguns més tard).
A escala municipal, entre les espanyoles el mínim es produeix a Sant Adrià
de Besòs (29,6) i Badia del Vallès (30,2), i els màxims a Sant Just Desvern
(34,1) i Sant Cugat del Vallès (33,8), la qual cosa, en una primera aproximació,
ens podria fer pensar en un efecte de classe social sobre l’edat a la fecunditat,
especialment a la regió metropolitana de Barcelona (RMB), ja que les diferències serien menys acusades a la resta de municipis catalans. De fet, Sant Adrià
de Besòs i Badia del Vallès se situen entre els deu municipis catalans de més de
cinc mil habitants amb rendes familiars disponibles més baixes; en canvi, Sant
Just Desvern i Sant Cugat del Vallès es trobarien entre els deu municipis amb
rendes més elevades.
Entre les estrangeres, els extrems es troben més allunyats, amb mínims a
Castellbisbal (25,9) i Mollerussa (27,6) i màxims a Sant Just Desvern (33,1),
en una distribució on adquiriria força visibilitat la composició per nacionalitats
de cada municipi, i on les edats més elevades reproduirien, en certa manera,
les mateixes pautes territorials que per a les dones autòctones. En el total de
població, als municipis de rendes més altes de la RMB (amb major presència
de dones espanyoles i d’altres països europeus de classe mitjana-alta) s’observa
l’EMM més tardana, mentre que els valors inferiors es produeixen en municipis amb un fort pes de la immigració africana i als municipis metropolitans
de rendes més baixes.
5. Conclusions
L’evolució de la fecunditat catalana a la primera dècada del segle xxi mostra
dos trets característics: un increment constant en el nombre dels naixements
des de l’any 2000 fins a assolir el valor màxim l’any 2008, moment en el qual
s’inicia una davallada; i una contribució creixent dels efectius d’estrangers, de
manera que un 28% del total de naixements al final del decenni són de mare
estrangera. La gran majoria dels municipis catalans segueix aquesta pauta, però
la pervivència de les diferències de fecunditat entre ells es deuria, segons la
nostra hipòtesi inicial, a dos factors: el pes de la població estrangera a cada
municipi; i l’elevada mobilitat interna, amb fluxos que surten dels centres
urbans —per exemple, Barcelona i la seva primera corona, però també altres
ciutats mitjanes— cap a unes perifèries cada cop més allunyades. Aquesta
mobilitat contribuiria a especialitzar el territori i s’obtindria com a resultat la
consolidació de centres envellits i, per tant, poc fecunds, i perifèries joves amb
elevats contingents de població en edat fèrtil.
Aquest treball ha tractat de verificar aquesta hipòtesi i, en general, els resultats han demostrat que la fecunditat de les mares de nacionalitat estrangera és
superior a la de les mares espanyoles, tot i que la distància entre unes i altres
s’ha anat escurçant en els darrers anys —a causa de la superior davallada de
la fecunditat de les dones estrangeres— i tendeix a convergir en els valors
finals. Diverses raons conflueixen a l’hora d’explicar aquesta davallada: la crisi
622 Documents d’Anàlisi Geogràfica 2014, vol. 60/3
Efectes de la suburbanizació i la immigració internacional
en l’evolució recent de la fecunditat a Catalunya Cristina López Villanueva; Fernando Gil-Alonso;
Jordi Bayona-i-Carrasco; Jenniffer Thiers Quintana
econòmica, que impactaria amb més intensitat sobre les estrangeres que sobre
les autòctones i que frenaria tant els naixements com els fluxos d’entrada de
nous migrants; les tesis de tall assimilacionista, que propugnen que, un cop
els immigrants s’instal·len al territori de destinació, adapten progressivament
les seves pautes de fecunditat a les de les autòctones; i, finalment, les explicacions relacionades amb l’origen cultural i el tipus de migració. Així, processos
migratoris molt masculinitzats —com és el cas de la migració africana—, en
què les dones migren per reagrupament familiar, produirien descendències més
nombroses; tanmateix, en frenar-se el flux migratori, la descendència també
hauria davallat.
No obstant això, els resultats de l’anàlisi també mostren que, a escala territorial, encara s’observa una diferència molt clara entre la fecunditat de les
espanyoles i les estrangeres. Entre les mares espanyoles la fecunditat és menor
a les capitals comarcals i als municipis de més de deu mil habitants (especialment a les províncies de Barcelona i Girona), i per contra assoleix valors més
elevats als municipis metropolitans de l’àrea de Barcelona menors de deu mil
habitants; aquest fet, sens dubte, és degut a un procés de suburbanització que
implica una sortida —sobretot de parelles joves en edat reproductiva— dels
centres urbans cap als municipis suburbans i alguns rurals. Contràriament,
entre les estrangeres, les dones que resideixen a municipis més grans de deu
mil habitants de Girona, Lleida i de la Barcelona no metropolitana presenten
valors de fecunditat més elevats que les estrangeres que resideixen a les zones
rurals. Però no pas tots els col·lectius d’estrangeres presenten les mateixes taxes
de fecunditat. En general, les africanes, seguides de les asiàtiques, són les més
fecundes, al contrari d’americanes i europees, que presenten valors similars a
les espanyoles.
En conclusió, les diferències de fecunditat observades a escala municipal
a l’interior de Catalunya no responen tant a les diferències entre autòctones i
estrangeres ni reflecteixen el pes a cada municipi del percentatge total de població estrangera, sinó que reflecteixen l’arribada de migrants interns (parelles
joves en edat reproductiva) i, sobretot, el pes de la població d’origen africà, ja
que la proporció de població asiàtica és molt menys significativa. En efecte, del
resultat de l’anàlisi de la relació entre l’ISF de cada municipi i el percentatge
de la població de cada origen continental, només s’obté un resultat significatiu
en el cas de l’africana. Així, el percentatge de població africana explicaria prop
del 40% de la variació de la fecunditat entre els municipis catalans analitzats.
Finalment, tant entre les dones autòctones com entre les estrangeres, les
menors intensitats en la fecunditat es troben a la ciutat de Barcelona (i en algun
dels municipis més propers). En altres paraules, la màxima expressió del fet urbà
a Catalunya mostra l’existència d’una fecunditat estancada al llarg del període
analitzat, amb oscil·lacions mínimes en la seva intensitat tot i la diferent conjuntura del país. Això succeeix, com ja s’ha dit, tant per a la fecunditat d’espanyoles
com d’estrangeres, i es reprodueix en gairebé totes les agrupacions continentals.
Si entre les mares amb nacionalitat espanyola la fecunditat es pot relacionar amb
un procés de sortida de la ciutat central cap a les perifèries, també pot passar el
Documents d’Anàlisi Geogràfica 2014, vol. 60/3 623
Cristina López Villanueva; Fernando Gil-Alonso;
Jordi Bayona-i-Carrasco; Jenniffer Thiers Quintana
Efectes de la suburbanizació i la immigració internacional
en l’evolució recent de la fecunditat a Catalunya
mateix en la majoria de nacionalitats. Tan sols entre les asiàtiques la fecunditat
de les dones que viuen a la ciutat se situa, tot i que per sota, lleugerament propera a la mitjana de la seva fecunditat al conjunt de Catalunya. Es pot dir, per
tant, que gairebé cap col·lectiu considera Barcelona un lloc adient per iniciar
o augmentar una família —sigui pel preu de l’habitatge o per raons de tipus
ambiental o altres.
En relació amb la hipòtesi de partida, que formulava un eixamplament de
les diferències en els nivells de fecunditat dels municipis catalans, els resultats
ens indiquen que això hauria estat cert en els moments de creixement de la
fecunditat, però que a partir de 2008 s’estaria produint el procés contrari,
un lleuger acostament a causa dels valors inferiors de la fecunditat i de la
reducció d’aquesta en la majoria de municipis. En tot cas, però, el que sí que
augmentaria són les diferències en el comportament entre la ciutat de Barcelona i la resta de municipis catalans, i Barcelona se situaria com un cas únic
pel que fa a la seva fecunditat estable i molt baixa, la qual cosa confirmaria
l’especificitat de les grans ciutats quant als comportaments demogràfics de
la població resident.
En darrer lloc, cal considerar les dades aportades des d’un vessant crític, ja
que el Padró de població, que s’ha utilitzat com a denominador, pot recollir de
forma deficient part de la població estrangera, sobrevalorar alguns col·lectius
(cas de les dones europees) o establir diferències entre municipis a partir dels
diversos criteris d’empadronament utilitzats a escala municipal, cosa que podria
afectar els resultats obtinguts.
Referències bibliogràfiques
Bayona, Jordi i Gil-Alonso, Fernando (2013). «Is foreign immigration the solution
for rural depopulation? The case of Catalonia (1996–2009)». Sociologia Ruralis,
53 (1), 26-51.
<http://dx.doi.org/10.1111/j.1467-9523.2012.00577.x>
—(2012). «Suburbanisation and international immigration: The case of the Barcelona Metropolitan Region (1998–2009)». Tijdschrift voor economische en sociale
geografie, 103 (3), 312-329.
<http://dx.doi.org/10.1111/j.1467-9663.2011.00687.x>
Bayona, Jordi; Domingo, Andreu i Gil-Alonso, Fernando (2008). «Población
extranjera y vivienda en Cataluña. Evolución reciente y previsión de la demanda».
Anales de Geografía de la Universidad Complutense, 28 (2), 37-62.
Boyle, Paul J. (2003). «Population geography: does geography matter in fertility
research?». Progress in Human Geography, 27 (5), 615-626.
<http://dx.doi.org/10.1191/0309132503ph452pr>
Castro, Teresa i Rosero-Bixby, Luis (2011). «Maternidades y fronteras: la fecundidad de las mujeres inmigrantes en España». Revista Internacional de Sociología, 1,
105-137. Monogràfic.
<http://dx.doi.org/10.3989/ris.2011.iM1.388>
Champion, Tony (2001). «Urbanization, Suburbanization, Counterurbanization and
Reurbanization». A: Paddison, R. i Lever, WF. (eds.) Handbook of Urban Studies.
Londres: Sage, 143-161.
624 Documents d’Anàlisi Geogràfica 2014, vol. 60/3
Efectes de la suburbanizació i la immigració internacional
en l’evolució recent de la fecunditat a Catalunya Cristina López Villanueva; Fernando Gil-Alonso;
Jordi Bayona-i-Carrasco; Jenniffer Thiers Quintana
Delgado, Margarita i Zamora, Francisco (2004). «Españolas y extranjeras: su aportación a la fecundidad en España». Economistas, 99, 88-97.
Devolder, Daniel i Bueno, Xiana (2011). «Interacciones entre fecundidad y migración. Un estudio de las personas nacidas en el extranjero y residentes en Cataluña
en 2007». Documents d’Anàlisi Geogràfica, 57 (3), 441-467.
Devolder, Daniel; Bueno, Xiana; Gumà, Jordi; et al. (2010). «Anàlisis de la fecunditat
a partir de l’Enquesta demogràfica de Catalunya, 2007». Quaderns d’Estadística, 4.
Devolder, Daniel i Cabré, Anna (2009). «Factores de la evolución de la fecundidad
en España en los últimos 30 años». Panorama Social, 10, 23-39.
Domingo, Andreu; López-Falcón, Diana i Bayona, Jordi (2010). «Reagrupación
familiar en la provincia de Barcelona, 2004-2008». Migraciones, 27, 11-47.
Fagnani, Jeanne (1991). «Fertility in France: the influence of urbanization». A: Bähr,
Jürgen i Gans, Paul (eds.). The Geographical Approach to Fertility. Kieler Geographische Schriften, 78, 165-173. Kiel: Geographisches Institut der Universität Kiel.
García-Coll, Arlinda (2005). «Migraciones interiores y transformaciones territoriales». Papeles de Economía Española, 104, 76-91.
Gil-Alonso, Fernando; Bayona, Jordi i Pujadas, Isabel (2013). «From boom to
crash: Spanish urban areas in a decade of changes (2001-2011)». European Urban
and Regional Studies.
<http://dx.doi.org/10.1177/0969776413498762>
Hank, Karsten (2001). «Regional fertility differences in Western Germany: An overview of the literature and recent descriptive findings». International Journal of
Population Geography, 7 (4), 243-257.
<http://dx.doi.org/10.1002/ijpg.228>
Kulu, Hill; Boyle, Paul J. i Andersson, Gunnar (2009). «High suburban fertility:
Evidence from four Northern European countries». Demographic Research, 21
(31), 915-944.
<http://dx.doi.org/10.4054/DemRes.2009.21.31>
Kulu, Hill i Boyle, Paul J. (2009). «High Fertility in City Suburbs: Compositional
or Contextual Effects?». European Journal of Population, 25, 157-174.
<http://dx.doi.org/10.1007/s10680-008-9163-9>
Kulu, Hill; Vikat, Andres i Andersson, Gunnar (2007). «Settlement size and fertility
in the Nordic countries». Population Studies, 61 (3), 265-285.
<http://dx.doi.org/10.1080/00324720701571749>
Lindstrom, David P. i Giorguli, Silvia (2007). «The interrelationship of fertility,
family maintenance, and Mexico-U.S. Migration». Demographic Research, 17 (28),
821-858.
<http://dx.doi.org/10.4054/DemRes.2007.17.28>
López-Gay, Antonio i Mulder, Clara (2012). «Implicaciones del tamaño de las generaciones en la movilidad residencial: el caso de Barcelona». A: Reques, Pedro i De
Cos, Olga (eds.). La población en clave territorial. Procesos, estructuras y perspectivas
de anàlisis. Santander: Consejería de Educación, Cultura y Deportes del Gobierno
de Cantabria, 108-116.
López-Villanueva, Cristina; Pujadas, Isabel i Bayona, Jordi (2013). «Households
within the residential mobility process: the case of the Barcelona Metropolitan
Region». Archivio di Studi Urbani e Regionali, 108, 57-84.
López de Lera, Diego; Villares, María (2004). «Extranjeros en España y su aporte
a la natalidad». A: DD. AA. (coord.). IV Congreso sobre la Inmigración en España:
Ciudadanía y Participación. Girona: Universitat de Girona.
Documents d’Anàlisi Geogràfica 2014, vol. 60/3 625
Cristina López Villanueva; Fernando Gil-Alonso;
Jordi Bayona-i-Carrasco; Jenniffer Thiers Quintana
Efectes de la suburbanizació i la immigració internacional
en l’evolució recent de la fecunditat a Catalunya
Michelin, Francesca (2004). «Lowest low fertility in an urban context: The role of
migration in Turin, Italy». Population Space and Place, 10 (4), 331-347.
<http://dx.doi.org/10.1002/psp.337>
Módenes, Juan Antonio (2001). «Relacions sòcio-territorials i mobilitat residencial a
l’àrea de Barcelona». Revista Catalana de Sociologia, 14, 43-56.
Mulder, Clara H. (2006). «Population and housing: a two-sided relationship». Demographic Research, 15 (13), 401–412.
<http://dx.doi.org/10.4054/DemRes.2006.15.13>
Pujadas, Isabel (2009). «Movilidad residencial y expansión urbana en la Región
Metropolitana de Barcelona, 1982-2005». Scripta Nova: Revista Electrónica de
Geografía y Ciencias Sociales, 13 (290). http://www.ub.es/geocrit/sn/sn-290.htm.
Pujadas, Isabel; Bayona, Jordi; Gil-Alonso, Fernando i López, Cristina (2013).
«Pautas territoriales de la fecundidad en la Región Metropolitana de Barcelona
(1986-2010)». Estudios Geográficos, 74 (275), 585-609.
<http://dx.doi.org/10.3989/estgeogr.201321>
Pujadas, Isabel; Bayona, Jordi i Gil-Alonso, Fernando (2012). «Las grandes metrópolis españolas en la encrucijada. Crecimiento, migración y suburbanización en
la última década». Contexto, Revista de la Facultad de Arquitectura. Universidad
Autónoma de Nuevo León, 6, 11-32.
Pujadas, Isabel i Prats, Patrícia (2011). «Migraciones interiores y dispersión residencial de las ciudades medias en Cataluña (1992–2008)». A: Pujadas, Isabel et al.
(eds.). Población y espacios urbanos. Barcelona: Departament de Geografia Humana
de la UB i Grupo de Población de la AGE, 197-215.
Riphahn, Regina i Mayer, Jochen (2000). «Fertility assimilation of immigrants: evidence from count data models». Journal of Population Economics, 13 (2), 241-261.
<http://dx.doi.org/10.1007/s001480050136>
Roig, Marta i Castro, Teresa (2007). «Childbearing Patterns of Foreign Women in
a New Immigration Country: The Case of Spain». Population-E, 62, 351-380.
<http://dx.doi.org/10.3917/pope.703.0351>
Toulemon, Laurent (2004). «Fertility among immigrant women: new data and new
approach». Population et Societés, 400.
626 Documents d’Anàlisi Geogràfica 2014, vol. 60/3
Documents d’Anàlisi Geogràfica 2014, vol. 60/3 627-657
Immigració, unions mixtes i integració sociocultural:
cap a una anàlisi complexa multimètode
Dan Rodríguez-García
Universitat Autònoma de Barcelona. Departament d’Antropologia Social i Cultural
[email protected]
Miguel Solana Solana
Universitat Autònoma de Barcelona. Departament de Geografia
[email protected]
Verónica de Miguel Luken
Universidad de Málaga. Departamento de Derecho de Estado y Sociología
[email protected]
Miranda J. Lubbers
Universitat Autònoma de Barcelona. Departament d’Antropologia Social i Cultural
[email protected]
Recepció: octubre de 2013
Acceptació: juny de 2014
Resum
Des de principis de la darrera dècada, coincidint amb la important arribada d’immigració
estrangera a Espanya, les unions mixtes o binacionals han augmentat considerablement.
Malgrat això, encara se sap ben poc sobre l’abast, les dinàmiques internes, els significats
i les conseqüències d’aquesta realitat. En aquest article presentem els avenços de dos projectes de recerca en curs on s’està intentant clarificar la relació entre unions/llars mixtes i
integració/cohesió social, a partir de l’estudi d’unions mixtes i no mixtes de set col·lectius
immigrats residents a Catalunya, aplicant una aproximació multimètode (quantitativa i
qualitativa), que inclou la explotació de fonts estadístiques administratives i l’anàlisi de
94 xarxes personals/socials. Les dades que presentem aquí corresponen a l’anàlisi d’una
de les fonts estadístiques més significatives (ENI) i a l’anàlisi descriptiva d’alguns casos de
xarxes personals. Tot apunta a una relació entre «mixicitat» i integració multidireccional o
segmentada, més complexa del que tradicionalment s’ha teoritzat.
Paraules clau: immigració; unions mixtes; mixicitat; integració social; xarxes personals/
socials.
http://dx.doi.org/10.5565/rev/dag.125
ISSN 0212-1573 (imprès), ISSN 2014-4512 (en línia)
Dan Rodríguez-García; Miguel Solana Solana;
Verónica de Miguel Luken; Miranda J. Lubbers
Immigració, unions mixtes i integració sociocultural:
cap a una anàlisi complexa multimètode
Resumen. Inmigración, uniones mixtas e integración sociocultural en Cataluña: hacia un
análisis complejo multimétodo
Desde principios de la última década, coincidiendo con la importante llegada de inmigración extranjera a España, las uniones mixtas o binacionales han aumentado considerablemente. Sin embargo, todavía se sabe muy poco sobre el alcance, las dinámicas
internas, los significados y las consecuencias sociales de esta realidad. Presentamos aquí
los avances de dos proyectos de investigación en curso donde se está intentando clarificar
la relación entre uniones/hogares mixtos e integración/cohesión social, a partir del estudio
de uniones mixtas y no mixtas de siete colectivos inmigrados residentes en Cataluña, aplicando una aproximación multimétodo que incluye la explotación de fuentes estadísticas
administrativas y el análisis de 94 redes personales/sociales. Los datos que presentamos
corresponden al análisis de una de las fuentes estadísticas más significativas (ENI) y al
análisis descriptivo de algunos casos de redes personales. Todo apunta a una relación
entre «mixicidad» e integración multidireccional o segmentada, más compleja de lo que
tradicionalmente se ha teorizado.
Palabras clave: inmigración; uniones mixtas; mixicidad; integración social; redes personales/
sociales.
Résumé. Immigration, unions mixtes et intégration socioculturelle en Catalogne: vers une
analyse complexe multi-méthode
Depuis le début de la dernière décennie, qui coïncide avec l’arrivée importante de l’immigration étrangère en Espagne, les mariages mixtes ou bi-nationaux ont considérablement
augmenté. Cependant, on en sait encore très peu sur la dimension, la dynamique interne,
les significations et les conséquences sociales de cette réalité. Nous présentons ici les
résultats de deux projets de recherche en cours, où nous tentons de clarifier la relation
entre unions mixtes et intégration/cohésion sociale à partir de l’étude de sept groupes
d’immigrés en unions mixtes et non-mixtes résidant en Catalogne, ainsi qu’une approche
multi-méthode qui comprend l’exploitation des sources de données statistiques et l’analyse
de 94 réseaux personnels/sociaux. Les données présentées ici correspondent à l’analyse de
l’une des sources statistiques les plus importantes (ENI) ainsi que de l’analyse descriptive
de certains cas de réseaux personnels. Tout indique une relation entre mixité et intégration multidirectionnelle ou segmentée, plus complexe que ce qui a traditionnellement
été théorisé.
Mots-clé: immigration; unions mixtes; mixité; intégration sociale; réseaux personnels/
sociaux.
Abstract. Immigration, intermarriage and socio-cultural integration in Catalonia, Spain:
Towards a multi-method analysis
Since the beginning of the last decade, coinciding with the arrival of a considerable
number of foreign immigrants to Spain, the amount of mixed or bi-national unions has
grown considerably. However, very little is still actually known about the scope, internal
dynamics, meanings and social consequences of this situation. In this paper we present
the preliminary findings of two research projects in progress, in which the relationship
between mixed unions and social integration/cohesion is being analyzed, from the study
of seven immigrant origins forming mixed and non-mixed unions residing in Catalonia
(Spain), and using a multi-method approach that includes the analysis of administrative
data sources and 94 personal/social networks. The data presented here correspond to the
628 Documents d’Anàlisi Geogràfica 2014, vol. 60/3
Immigració, unions mixtes i integració sociocultural:
cap a una anàlisi complexa multimètode
Dan Rodríguez-García; Miguel Solana Solana;
Verónica de Miguel Luken; Miranda J. Lubbers
analysis of one significant data source (ENI) and the descriptive analysis of some personal networks. Our results suggest a multi-directional or segmented relationship between
mixedness and social integration, which is much more complex than it has traditionally
been theorized.
Keywords: immigration; mixed unions; mixedness; social integration; personal/social networks.
Sumari
1. Introducció i context teòric: unions
mixtes i integració social
2. Objectius i metodologia
3. Resultats
4. Conclusions
Referències bibliogràfiques
1. Introducció i context teòric: unions mixtes i integració social
L’estudi de les unions mixtes i, en general, de l’endogàmia i l’exogàmia (unions
entre persones del mateix o diferent grup o categoria social, respectivament) ha
despertat l’interès dels investigadors durant segles, des dels primers treballs dels
antropòlegs evolucionistes del segle xix (McLennan, Tylor, Morgan), passant
pels estudis sociològics dels anys vint i trenta del segle passat de l’Escola de
Chicago liderats per Robert Park, fins a l’actualitat, en què abunden els estudis
des de diferents disciplines (antropologia, sociologia, demografia i geografia,
principalment). I és així perquè l’encreuament de fronteres socials, ètniques,
culturals, religioses o de classe a través de la unió de parella/matrimoni no
només parla de les decisions individuals sinó que també revela l’abast de les
divisions socials i les relacions entre els grups dins d’una societat; per tant, es
tracta d’un test crucial per identificar l’estructura i dinàmica d’una societat
(Davis, 1941; Merton, 1941; Leach, 1967).
Podem dir que les unions/famílies mixtes o binacionals i transnacionals
han augmentat de forma molt significativa a tot el món en les últimes dècades,
juntament amb la diversificació creixent de formes de família, a causa de la
intensificació de la mobilitat i els processos de globalització i modernització,
que impliquen una «internacionalització o transnacionalització de la intimitat» i de les relacions amoroses (King, 2002: 99; Beck i Beck-Gernsheim,
2012) i l’aparició de mercats matrimonials transnacionals (Bryceson i Vuorela,
2002; Constable, 2003; Waldis i Byron, 2006; Rodríguez-García, 2006, 2012;
Rosenfeld, 2007; Scott i Cartledge, 2009; Mai i King, 2009; Heikkilä i Yeoh,
2010; Hull et al., 2010; Williams, 2010; Doo-Sub, 2012).
Dins d’aquest context, des de principis de la darrera dècada, coincidint
amb una etapa d’important arribada d’immigració estrangera a Espanya
(Izquierdo, 1996; Arango, 2000; Domingo, 2010), els matrimonis mixtos o
binacionals (entre persones de nacionalitat espanyola i persones de nacionalitat estrangera, o entre persones nascudes a l’estranger i persones nascudes
Documents d’Anàlisi Geogràfica 2014, vol. 60/3 629
Dan Rodríguez-García; Miguel Solana Solana;
Verónica de Miguel Luken; Miranda J. Lubbers
Immigració, unions mixtes i integració sociocultural:
cap a una anàlisi complexa multimètode
a Espanya) també han crescut exponencialment; en particular a Catalunya:
del 5% de les unions inscrites celebrades el 2000 al 24% el 2009 (a Espanya el
5% el 2000 i el 16% el 2010), fins al 31% al municipi de Barcelona el 20111
(Idescat, 2009: 7; INE, 2011a, 2011b: 3; i Ajuntament de Barcelona, 2012:
3, 7, respectivament).
L’estudi d’aquesta realitat a España ha augmentat paral·lelament a la seva
incidència demogràfica durant els darrers anys, i en aquests moments ja disposem de contribucions molt valuoses en aquest terreny (Rodríguez-García,
2002, 2004a, 2004b, 2006, 2012; Cortina, Esteve i Domingo, 2006, 2008;
Santacreu i Francés, 2008; Esteve y Bueno, 2010; Bueno, 2010; Roca Girona,
2011; Sánchez Domínguez, 2011, entre d’altres).
Malgrat tot això, encara se sap ben poc sobre l’abast, les dinàmiques internes, els significats i les conseqüències socials d’aquest fenomen. I atès que
la integració/cohesió social és un dels majors desafiaments que afronten les
societats modernes en l’actualitat, una pregunta d’investigació vital és precisament explorar la relació entre les unions mixtes, i la «mixicitat»2 en general, i la
integració sociocultural dels immigrants i minories, especialment en contextos
que han experimentat canvis importants en la seva estructura i composició
demogràfica i sociocultural gràcies a la immigració internacional, com és el cas
de Catalunya en els darrers anys.
Les unions mixtes s’han vist tradicionalment com un indicador clau (l’última fase) de la integració social o fins i tot de l’assimilació dels immigrants i
les minories ètniques a la societat en general, perquè aquest tipus d’unions es
pensa que faciliten l’assentament dels immigrants en la societat d’acollida, una
major interacció i l’expansió de les seves xarxes socials, la permeabilitat de les
fronteres socials i la disminució de la distància social, l’adquisició de capital
social i l’erosió de les identitats ètniques i els prejudicis culturals (Resnik, 1933;
Gordon, 1964; Alba i Kessler, 1979; Lieberson i Waters, 1988; Pagnini i Morgan 1990; Coleman, 1994; Rumbaut, 1997; Kalmijn, 1998; Qian i Litcher,
2001). Altres autors han qüestionat aquesta relació directa o sense matisos
entre mixicitat i integració social i n’han emfasitzat la complexitat (Marcson,
1950; Lievens, 1999; Fu, 2001; Rodríguez-García, 2002, 2004a, 2004b, 2006,
2012; Safi, 2006, 2008; Santacreu i Francés, 2008; Song, 2009, 2010; Sánchez
Domínguez, 2011; Ward 2013).
Per exemple, la unió mixta pot significar integració socioeconòmica per a
uns grups i no per a uns altres, com ho demostren els estudis de Safi (2006,
2008) a França. Safi troba que entre els europeus, excepte en el cas dels portuguesos, sí que hi ha una relació entre exogàmia i inserció laboral; mentre que
en altres grups (per exemple, els tunisians) no és així; i fins i tot pot ser a la
1. Cal tenir en compte que aquestes dades tenen diversos biaixos, que més endavant explicarem.
2. Aquest és un concepte que preferim al de mestissatge —que té connotacions més negatives
lligades al passat colonial— i que prové de l’anglès mixedness i del francès mixité, per emfasitzar la realitat processual, complexa i contestada del fenomen.
630 Documents d’Anàlisi Geogràfica 2014, vol. 60/3
Immigració, unions mixtes i integració sociocultural:
cap a una anàlisi complexa multimètode
Dan Rodríguez-García; Miguel Solana Solana;
Verónica de Miguel Luken; Miranda J. Lubbers
inversa, com per exemple amb els asiàtics o portuguesos, entre els quals hi ha
una major inserció laboral malgrat l’endogàmia o justament a causa d’aquesta.
D’altra banda, la unió mixta pot ser conseqüència d’una legislació restrictiva sobre el reagrupament familiar o es pot fer per facilitar l’obtenció del permís de residència o l’accés a la ciutadania al país d’acolliment. Els anomenats
«matrimonis de conveniència» serien així, en part, una conseqüència d’aquest
marc restrictiu (Rodríguez-García, 2004a: 84). En aquest sentit, és necessari
distingir entre els efectes i les causes de la integració a través del matrimoni
mixt, ja que l’exogàmia pot ser de fet una conseqüència de la desigualtat o
d’estructures socials excloents o limitadores de la integració social.
Tanmateix, l’exogàmia no pressuposa necessàriament l’erosió o absència
de prejudicis cap a altres grups (Gordon, 1964; Alba i Kessler, 1979; Kalmijn,
1998: 396), com ja va assenyalar el treball clàssic de Roger Bastide (1961),
especialment en contextos segmentats socialment i ètnicament. Els desequilibris de gènere en les unions mixtes moltes vegades es deuen justament a prejudicis culturals, a l’«exotització» històrica de diferents col·lectius i a l’intercanvi
d’estatus social/ètnic en la unió. Veiem això, per exemple, amb l’exotització
occidental de la negritud (Fanon, 1967; Rodríguez-García, 2004a: 140-149);
o en la xenofília per les dones asiàtiques, a les quals històricament s’ha estereotipat amb atributs d’hiperfeminitat, seducció i submissió (Said, 1978; Lee,
2004; Rodríguez-García, 2007). En relació amb això, dins de les unions mixtes
solen existir diferències que són el reflex justament d’estructures socioètniques estratificades. Segons les teories d’estratificació social, que relacionen la
diferenciació social estructural (desigualtat) amb l’associació social desigual, allà
on hi ha una jerarquia de prestigi de grups socials, que sembla que és universal,
els patrons matrimonials segueixen la «línia de color» estratificada (Porter,
1965; Leach, 1967; Rytina et al., 1988). Les unions mixtes predominants,
doncs, seran les formades per immigrants els nivells econòmics o educatius dels
quals són més alts que els de les seves parelles no immigrants (Davis, 1941;
Merton, 1941; per a una crítica vegeu Rosenfeld, 2005, i per a la contracrítica
vegeu Rodríguez-García, 2007, i Kalmijm, 2010).
En relació amb aquest àmbit dels fenotips i dels estatus socioètnics, els
descendents d’unions mixtes tampoc no estan necessàriament millor integrats
a la societat on viuen si el seu fenotip els limita socialment (dissonància entre
la pròpia identitat i la identitat imposada per la societat). L’estudi de Song i
Aspinall (2012), per exemple, mostra que els fills de parelles mixtes de negres
i blancs al Regne Unit solen identificar-se com a «mixtos», però la gent els
considera i tracta com a «negres».
Finalment, l’endogàmia no equival necessàriament a un comportament
tradicional i a una actitud de segregació en contraposició a l’exogàmia (Gordon, 1964). Com assenyalen diversos estudis (Lievens, 1999: 717; RodríguezGarcía, 2004a, 2004b, 2012: 47-48, Collet i Santelli, 2012: 290), l’endogàmia
pot implicar perfectament modernitat i mobilitat social.
En tot cas, el nexe entre unions mixtes o mixicitat i integració social no és
clar, i hi ha encara moltes preguntes per contestar: Hi ha avantatges pel fet de
Documents d’Anàlisi Geogràfica 2014, vol. 60/3 631
Dan Rodríguez-García; Miguel Solana Solana;
Verónica de Miguel Luken; Miranda J. Lubbers
Immigració, unions mixtes i integració sociocultural:
cap a una anàlisi complexa multimètode
formar part d’una parella/família mixta o intercultural? Condueix l’exogàmia
a una major integració sociocultural i a una mobilitat social ascendent per als
immigrants o fills d’immigrants? Hi ha diferències en funció de factors com
ara l’origen, el sexe, la classe social, l’edat/generació, la trajectòria migratòria o
altres factors contextuals? Quins canvis es produeixen en la vida i el dia a dia
d’una parella mixta (per exemple, en l’àmbit sociocultural, en quina mesura
canvien els valors, les normes i les pràctiques)? En quina mesura suposen les
unions mixtes un desafiament de les nocions tradicionals d’origen, cultura,
ètnia o fenotip? Pateixen els matrimonis mixtos i els seus descendents menys
discriminació social que les formades només per immigrants? Quin paper
tenen les parelles/famílies mixtes en l’erosió dels prejudicis socioculturals i en
el foment de la inclusió? És la integració una causa o una conseqüència de la
unió mixta?
En aquest treball presentem els avenços de dos projectes de recerca finançats
en curs3 on s’intenta respondre aquestes preguntes entorn de la relació entre
unions mixtes i integració social.
2. Objectius i metodologia
L’objectiu general del projecte en què s’inscriu aquest treball és investigar la
relació entre mixicitat i integració/cohesió social a Catalunya a partir de l’estudi de les unions/famílies mixtes. Es tracta específicament de: 1) Mesurar
la incidència i les característiques sociodemogràfiques de les unions mixtes a
Catalunya en els darrers anys, especialment des de 2007, a través de diferents
fonts de dades estadístiques; i 2) Mesurar l’efecte de les unions mixtes (variable
independent) sobre la integració sociocultural (variable dependent), a través
també de diferents fonts de dades i tècniques d’anàlisi i analitzant unions mixtes i no mixtes de diferents grups d’immigrants residents a Catalunya.
Per a això, i en particular per poder copsar el segon objectiu, que és l’aportació fonamental d’aquesta recerca, s’està utilitzant una perspectiva d’investigació interdisciplinària i una metodologia mixta (quantitativa i qualitativa):
1) anàlisi documental (monografies, articles de revistes especialitzades, premsa, documents audiovisuals, etc.); 2) explotació de fonts sociodemogràfiques
oficials (Movimiento Natural de la Población, Encuesta Nacional de Inmigrantes-ENI 2007 i Censo 2011); 3) explotació de dades pròpies, obtingudes a partir de treball de camp etnogràfic, amb observació participant, grups
focals amb fills de parelles mixtes i no mixtes, i entrevistes semidirigides (94) a
immigrants en unions mixtes i no mixtes, on també es recull informació sobre
xarxes personals (amb el programa Egonet) i capital social (amb un generador
de posicions). Amb aquesta combinació de metodologies s’intenta copsar els
3. Inmigración y uniones mixtas: etnicidad e integración social (CSO2011-23242, VI Pla Nacional d’I+D+I 2008-2011 del Ministeri de Ciència i Innovació) i E pluribus unum: immigració,
mestissatge i cohesió social (Aposta-UAB 2011). En ambdós casos, l’investigador principal és
el Dr. Dan Rodríguez-García, que vol agrair a les institucions finançadores el seu ajut.
632 Documents d’Anàlisi Geogràfica 2014, vol. 60/3
Immigració, unions mixtes i integració sociocultural:
cap a una anàlisi complexa multimètode
Dan Rodríguez-García; Miguel Solana Solana;
Verónica de Miguel Luken; Miranda J. Lubbers
diferents nivells d’anàlisi (micro, a partir de les entrevistes individuals; meso,
a partir de l’estudi de xarxes i els grups focals; i macro, a partir de l’anàlisi
estadística), i superar alhora la limitació de cada un d’ells per separat. Tanmateix, s’ha intentat integrar al màxim els diferents nivells d’anàlisi utilitzant
les mateixes estructures (enfocaments, preguntes i variables) en cada una de les
tècniques utilitzades per poder després comparar i analitzar els diferents tipus
d’informació conjuntament.
Pel que fa a l’objectiu o nucli teòric de l’estudi, cal assenyalar que la relació entre unions mixtes i integració social és complexa i difícil de mesurar.
D’entrada, hi ha diferents maneres d’entendre la integració social. Aquí operacionalitzem «integració» en termes d’inserció o orientació cap a la societat
d’acolliment (Catalunya) a diferents nivells (econòmic-laboral, social, cultural,
identitari, etc.) (Penninx, 2005). Així, hem tingut en compte si el tipus d’unió
(mixta o no mixta) incideix i de quina manera en la inserció legal (adquisició
d’estatus legal de resident/ciutadà), la inserció/mobilitat laboral, la socialització
i participació social, l’adquisició de capital humà (per exemple, la competència
cultural-idiomàtica) i la composició (amplitud i heterogeneïtat) de les xarxes
socials, entre d’altres.
Alhora, cal aclarir si la unió mixta causa integració o si, al contrari, és la
mateixa integració la que porta a la formació d’unions mixtes. En el cas de les
xarxes socials, per exemple, s’ha argumentat en les dues direccions: tant que
la integració en xarxes socials porta que hi hagi més unions mixtes (Gordon,
1964), com que és la unió mixta la que porta a més integració en xarxes socials
(Scott i Cartledge, 2009). Una forma de contrastar la relació entre aquestes
dues variables és mitjançant l’anàlisi retrospectiva, analitzant el moment de
formació de la parella, si va ser abans o després de la migració del membre
immigrat, ja que la formació de la parella abans de la migració pot portar
(causar) la integració, però no es pot tenir seguretat a la inversa. En canvi, si
la parella s’ha format després de la migració, la unió pot ser tant la causa com
l’efecte de la integració. Això s’ha aplicat tant al guió d’entrevistes semidirigides com al qüestionari de xarxes personals. Així mateix, per mesurar aquesta
relació (mixt/integració) cal comparar els casos d’unions mixtes i no mixtes,
i assegurar-se que ambdós grups siguin sociodemogràficament comparables.
La mostra amb què s’ha treballat és per quotes, no probabilística. S’han
escollit set orígens immigrants (Romania, el Marroc, el Senegal, la República
Dominicana, l’Equador, el Pakistan i la Xina), atenent tant al seu volum a Catalunya com a la incidència d’unions mixtes dins el col·lectiu, i s’han agafat tant
grups amb una alta incidència d’unions mixtes (per exemple, dominicans), com
d’altres on la incidència és molt menor (per exemple, pakistanesos). El nombre
d’entrevistes en cada cas s’ha ajustat en funció d’aquestes característiques.
S’ha treballat amb dos tipus d’unions: mixtes o exogàmiques (d’immigrats
nascuts a l’estranger amb nadius nascuts a Espanya i residents a Catalunya
i de pares també nadius) i no mixtes o endogàmiques (ambdós immigrants
del mateix origen). Els immigrants entrevistats han estat aproximadament el
50% homes i el 50% dones. La mostra s’ha diversificat també (equiparada
Documents d’Anàlisi Geogràfica 2014, vol. 60/3 633
Dan Rodríguez-García; Miguel Solana Solana;
Verónica de Miguel Luken; Miranda J. Lubbers
Immigració, unions mixtes i integració sociocultural:
cap a una anàlisi complexa multimètode
per mixtos i no mixtos) en funció del lloc de residència (quatre províncies
de Catalunya, proporcionalment a la presència del col·lectiu), i intentant
incloure l’heterogeneïtat interna de cada col·lectiu i fent que el perfil sociodemogràfic entre mixtos i no mixtos fos semblant en funció de característiques
com el lloc de residència, el nivell educatiu i laboral/econòmic, l’edat, la
trajectòria migratòria, els anys de residència a Espanya o el subgrup ètniccultural.
A continuació fem alguns comentaris pertinents sobre la metodologia que
específicament abordem en aquest article: l’anàlisi de l’ENI i les xarxes personals.
Pel que fa l’anàlisi de dades de fonts estadístiques oficials, cal esmentar
primer de tot les grans limitacions per a l’estudi de les unions mixtes a partir
de dades secundàries a Espanya, fet que ha estat àmpliament discutit en treballs
anteriors sobre la qüestió (Rodríguez-García 2002: 415-42; Cortina, Esteve i
Jiménez, 2008; Esteve i Bueno, 2010). Farem aquí només un breu resum de les
fonts disponibles en el moment actual. Per treballar dades d’estoc de parelles
exogàmiques i endogàmiques a Espanya i a Catalunya disposem d’algunes fonts
que ja han quedat allunyades en el temps. Així, el Cens de 2001 no serveix per
reflectir la situació actual, a causa de la forta intensitat dels fluxos migratoris
que van tenir lloc justament durant la primera meitat del període intercensal
(2001-2011) i del grau d’integració d’una població immigrada més assentada
al país que va anar en paral·lel a l’augment de la incidència d’unions mixtes.
Caldrà esperar les dades sobre habitatge del nou Cens de 2011 per proporcionar una visió més detallada i precisa de la distribució i dels determinants de
les relacions endògames-exògames en el present.
Continuant amb dades d’estoc, disposem de la informació de l’Enquesta
Nacional d’Immigrants (ENI) de 2007, l’Enquesta de Població Activa (EPA)
en les diferents onades, que aporta una visió longitudinal de la qüestió, i, per
al cas català, l’Enquesta Demogràfica de 2007. Les dades d’enquesta presenten
com a problema principal la dificultat d’explotació i de desagregació per limitacions de representativitat de la mostra, la qual cosa impedeix abordar l’estudi
específic de contextos geogràfics més reduïts o de col·lectius determinats. Són
aquestes limitacions les que, per al nostre treball, aconsellen l’ús de l’ENI com
a font principal per analitzar dades d’estoc.
En referència a les dades de fluxos, les estadístiques del moviment natural
de la població (MNP) ofereixen els registres dels matrimonis celebrats dins
de les nostres fronteres (fet que representa un biaix, ja que moltes parelles
endogàmiques opten per casar-se al país d’origen), i a més no recullen informació sobre altres tipus d’unions consensuals. També es pot fer l’apropament al tema utilitzant els registres sobre naixements, que a partir de 2007
incorporen informació sobre la nacionalitat dels pares (que ja existia en anys
anteriors) i sobre el seus països de naixement. Això, però, tampoc no està
exempt d’inconvenients, atès que només s’inclouen les parelles que han tingut fills a Espanya en el període estudiat, fet que delimita considerablement
l’edat de les persones registrades. No obstant això, és probable que la imatge
de l’evolució del fenomen pel que fa a la distribució dels naixements de
634 Documents d’Anàlisi Geogràfica 2014, vol. 60/3
Immigració, unions mixtes i integració sociocultural:
cap a una anàlisi complexa multimètode
Dan Rodríguez-García; Miguel Solana Solana;
Verónica de Miguel Luken; Miranda J. Lubbers
pares en unions mixtes i no mixtes en la població en edat fèrtil sigui bastant
fidel a la realitat estudiada sobre tipus d’unions. Ens quedem, per tant, amb
aquesta perspectiva, tenint en compte les restriccions ja comentades: són
dades de fluxos, no podem conèixer a través d’elles la panoràmica completa
en un moment concret, i els grups d’edats susceptibles de ser incorporats són
aquells que poden tenir descendència (lògicament, es restringeix sobretot
l’edat de les mares).
Pel que fa a l’anàlisi de xarxes, cal dir que ha demostrat ser una metodologia molt útil en la identificació de processos i estructures d’interacció social
(Bott, 1990; Wellman i Berkowitz, 1988, McCarty, 2002; McCarty et al.,
2007; Molina et al., 2007), inclòs l’àmbit de les migracions, la integració
social i l’etnicitat (Lubbers et al., 2007; Miguel Luken et al., 2007; Brandes
et al., 2010). Aquest enfocament permet descobrir el grau en què es formen,
mantenen i trenquen relacions, així com la seva importància. Les variacions
en aquests aspectes reflecteixen diferents processos d’integració sociocultural.
Per tal d’explorar la relació entre unió mixta i integració social, quelcom que
pràcticament cap estudi no ha fet fins ara, en aquest projecte s’ha elaborat un
qüestionari de xarxes personals i s’ha implementat en el programa Egonet per
a la recollida de dades assistides per ordinador i per a la visualització i anàlisi
de les xarxes. El qüestionari recull la informació de la xarxa personal de cada
enquestat o ego (94 membres de parelles mixtes o exogàmiques i també no
mixtes o endogàmiques), sobre els seus vincles personals o alteri (30 en cada
cas), les característiques de cadascun d’ells (entre uns i altres, l’origen geogràfic, la durada de la relació, com es van conèixer i la proximitat emocional) i
sobre les relacions que existeixen entre ells. Això ens dóna informació sobre
la composició i l’estructura (densitat, heterogeneïtat) de les xarxes personals
en cada cas, i la temporalitat amb què aquestes relacions s’han format. Així,
podrem observar si la presència d’espanyols és més nombrosa en les unions
exogàmiques i si les relacions amb espanyols són més fortes o més integradores en les seves xarxes. A més, podrem valorar si en les unions mixtes
la persona immigrada coneix una major proporció d’espanyols a través de la
parella o si el paper de la parella és més central en les xarxes dels matrimonis
mixtos. Entre les variables explicatives o independents considerarem, d’una
banda, característiques individuals com el sexe, el grup ètnic de pertinença, el
nivell acadèmic i el temps de residència a Espanya, i, d’altra banda, característiques de la xarxa personal, com la presència relativa d’espanyols i la densitat
o l’heterogeneïtat d’aquesta, com a variables dependents.
3. Resultats
3.1. Resultats a partir de l’anàlisi de fonts estadístiques: ENI
a) Col·lectius d’estudi i unions mixtes segons les fonts oficials
Ens apropem aquí a la quantificació de la incidència de les unions mixtes en
els nostres col·lectius d’interès a partir de les dades d’estoc de 2007 de l’ENI.
Prenem Espanya com a marc territorial de referència per qüestions de repreDocuments d’Anàlisi Geogràfica 2014, vol. 60/3 635
Dan Rodríguez-García; Miguel Solana Solana;
Verónica de Miguel Luken; Miranda J. Lubbers
Immigració, unions mixtes i integració sociocultural:
cap a una anàlisi complexa multimètode
100%
90%
80%
70%
60%
50%
40%
30%
20%
10%
0%
Total
Pakistan
un altre país
Xina
Equador
Rep.
Senegal
Dominicana
Espanya
Marroc
Romania
mateix país
Gràfic 1. Unions segons el país de naixement de la persona enquestada i el lloc de naixement
de la parella. Espanya. 2007. Percentatge
Font: elaboració pròpia amb dades de l’ENI 2007.
sentativitat de la mostra4. Emprem com a variable fonamental de comparació
el país de naixement, que és més adient per als objectius de la recerca (contacte
i relació amb país/cultura d’origen, xarxes personals, identitat, integració sociocultural, etc.), i no la nacionalitat, a causa del fenomen de naturalització i el
consegüent efecte d’invisibilitat de la primera.
Si comparem les proporcions d’unions endogàmiques del total de la població nascuda a l’estranger i resident a Espanya el 2007 amb les dels nostres
col·lectius d’interès (gràfic 1), trobem que únicament el grup de dominicans5
(57,9%) queda per sota de la xifra per al total (65,3%). A l’altre extrem, tres
procedències (el Senegal, Romania i la Xina) superen el 90% d’unions amb
persones nascudes al mateix país o endogàmiques.
Com ja s’ha esmentat a la introducció, està força estesa en la literatura
acadèmica la interpretació que els nivells més elevats d’exogàmia estan associats amb processos més avançats d’integració, però hi ha múltiples factors que
poden incidir en les possibilitats reals a l’hora de trobar parella d’un o altre
origen. Aquests factors estan lligats, de forma important, a les probabilitats
d’interacció amb la població autòctona, amb la de la mateixa procedència
geogràfica (on incideix l’equilibri per sexes intragrups), o amb la de tercers
països. Així, el temps de residència a Espanya incentivarà a priori el contacte
amb espanyols i augmentarà el domini de les llengües oficials (o, com a mínim,
d’alguna d’elles) i potenciarà l’apropament nadiu-immigrant en altres aspectes
4. Es pot consultar una explotació de l’ENI en l’àmbit de Catalunya per a aquest tema a Miguel
Luken et al. (2012: 136-139).
5. Quan no s’expliciti el contrari, l’ús del masculí és genèric i inclou ambdós sexes.
636 Documents d’Anàlisi Geogràfica 2014, vol. 60/3
Immigració, unions mixtes i integració sociocultural:
cap a una anàlisi complexa multimètode
Dan Rodríguez-García; Miguel Solana Solana;
Verónica de Miguel Luken; Miranda J. Lubbers
Home
0%
50%
Dona
0%
100%
Romania
Romania
Marroc
Marroc
Senegal
Senegal
Rep.
Dominicana
Rep.
Dominicana
Equador
Equador
Xina
Xina
Pakistan
Pakistan
Total
Total
endògama
50%
100%
exògama
Gràfic 2. Tipus d’unió segons sexe i país de naixement de la persona enquestada. Espanya.
2007. Percentatge
Font: elaboració pròpia amb dades de l’ENI 2007.
culturals. En el cas dels dominicans, per exemple, el coneixement del castellà
pot propiciar la comunicació amb persones nascudes a Espanya (tot i que en
el cas equatorià aquesta variable no semblaria actuar de la mateixa manera).
Per la seva banda, la població marroquina (amb un 18,2% d’unions amb espa­
nyols) exemplificaria la hipòtesi sobre els temps de residència, ja que es tracta
d’una immigració històrica i amb fluxos importants ja des dels anys vuitanta
(a diferència d’altres nacionalitats d’immigració molt més recent).
La major similitud en els nivells formatius/educatius o homogàmia social
també és un factor que condiciona la probabilitat de formar parella mixta o no
mixta; això explica, per exemple, el major nombre d’unions mixtes entre europeus i argentins, que entre andins i europeus, ja que els primers tenen nivells
socioeducatius més semblants. Els homes pakistanesos (7,9%) i els homes i
dones dominicans (7,3%) són els únics que se situen prop del 7,4% de la
mitjana per a Espanya en unions amb parelles de tercers països.
Les tendències a la unió amb persones d’igual o diferent procedència varien
força segons el sexe de la persona immigrada (gràfic 2). En general, veiem que
són més exògames les dones (38,7%) que els homes (31,1%). Romaneses,
equatorianes, xineses i senegaleses s’emparellen més amb espanyols que no
pas ells amb espanyoles. Però el país que millor reflecteix la diferència és la
República Dominicana, en part per la incidència del mercat matrimonial que
opera a distància (Miguel Luken et al., 2007). Tot i que proporcionar dades a
Documents d’Anàlisi Geogràfica 2014, vol. 60/3 637
Dan Rodríguez-García; Miguel Solana Solana;
Verónica de Miguel Luken; Miranda J. Lubbers
Immigració, unions mixtes i integració sociocultural:
cap a una anàlisi complexa multimètode
escala macro no necessàriament explica les relacions causa-efecte, a escala micro
és presumible l’efecte que els índexs de masculinitat tenen sobre la distribució
de tipus d’unions per sexe (i que conseqüentment també afecta l’estructura
d’oportunitats). En el cas de la República Dominicana, trobem 58 homes per
cada 100 dones i, en el cas pakistanès, 725 homes per cada 100 dones (dades
del Padró Continu de 2007).
A més d’aquests desequilibris, els factors culturals-religiosos estarien darrere
la diferència observada entre els pakistanesos, com suggereixen algunes entrevistes en profunditat fetes en el nostre treball de camp: elles no es casen amb
homes d’altres procedències, no es concep la possibilitat ni entre dones que es
consideren integrades en la societat catalana; però, en canvi, ells actuen amb
una «flexibilitat» que supera la dels homes equatorians, senegalesos, xinesos i
romanesos.
L’estructura per edat i la situació de convivència afegeixen altres elements
interpretatius. Els senegalesos tenen uns dels índexs de masculinitat més elevats (536 homes per cada 100 dones) però, malgrat això, la proporció d’unions exogàmiques és lleugerament superior entre elles, la qual cosa podria
explicar-se en part perquè molts d’ells són solters sense emparellar i, per tant,
no apareixen en aquestes xifres. En tot cas, les interaccions són variades i s’han
d’estudiar amb un volum de dades considerable si es volen establir diferències
significatives entre orígens (Cortina, Esteve i Jiménez 2008).
b) L’efecte del tipus d’unió en alguns indicadors d’integració
Per tal de relacionar l’efecte del tipus d’unió amb la integració de la persona
immigrada, hem creat alguns indicadors relacionats amb quatre eixos essencials
en el procés d’inserció de la persona immigrada en la societat receptora: treball,
habitatge, llengua i participació social (taula 1).
És important aquí escollir indicadors que mesurin la situació en relació
amb el nivell d’integració en el moment de l’entrevista, moment de referència
del tipus de relació en parella, perquè d’aquesta manera podrem garantir, en
general, que l’inici d’aquesta relació és anterior a la posició que estableix l’indicador per a cada persona. La qüestió laboral s’ha valorat tenint en compte
l’últim estatus ocupacional al país d’origen i l’últim declarat a Espanya (sobre
la darrera setmana abans de l’entrevista). Amb la comparació d’aquestes dues
referències establim una variable de mobilitat laboral amb tres categories: descendent, no-mobilitat i ascendent. S’aplica un model multinomial per relacionar aquestes tres categories i estudiar l’efecte de les nostres variables explicatives
i de control.
D’altra banda, la qualitat de l’habitatge es mesura amb un índex creat
segons el nombre d’habitacions per persona i una variable de recompte de
problemes associats a l’habitatge i l’entorn. Per crear aquesta última variable
s’han tingut només en compte els aspectes més simptomàtics de problemes
reals amb l’habitatge (manca d’aigua corrent, manca d’electricitat, etc., fins a
un total de deu factors). L’índex final es crea com a producte d’aquest últim
indicador (en sentit invers, quantitats més baixes corresponen a llars amb més
638 Documents d’Anàlisi Geogràfica 2014, vol. 60/3
Immigració, unions mixtes i integració sociocultural:
cap a una anàlisi complexa multimètode
Dan Rodríguez-García; Miguel Solana Solana;
Verónica de Miguel Luken; Miranda J. Lubbers
mancances) i el nombre d’habitacions per persona a l’habitatge. El model
aplicat és un model de regressió lineal estàndard, atès el caràcter continu de la
variable quantitativa resultant.
Com a nivell de castellà o llengua cooficial s’ha pres el nivell més alt de totes
dues llengües, tenint en compte els valors registrats per a les diferents habilitats
(comprendre, parlar, llegir i escriure). Pel tipus de variable resultant també s’ha
optat per una regressió lineal múltiple.
Per acabar, atesos els baixos nivells generals de participació en associacions,
siguin aquestes específiques per a població immigrada o no, s’ha construït una
variable dicotòmica (sí/no) que s’ha incorporat com a variable dependent en
un model de regressió logística.
Per poder establir veritables relacions causa-efecte caldria disposar d’informació més detallada sobre el moment de realització de cada esdeveniment o
experiència. No obstant això, incorporem la variable de data de matrimoni,
considerant si ha estat abans o després de l’emigració de la persona entrevistada,
i tenim en compte fenòmens mesurats en el moment de l’entrevista per poder
establir en certa manera un ordre cronològic.
Treball
Quan es compara la probabilitat d’haver millorat la posició ocupacional amb
la de mantenir-la igual, o que aquesta hagi empitjorat en lloc que hagi quedat
més o menys estable, l’efecte de trobar-se en unió mixta no aporta cap clau
de comprensió del fenomen, que sembla seguir un procés més complex en
què, no obstant, l’origen sí que té un pes explicatiu important. L’únic resultat destacable pel que fa a la influència del tipus de matrimoni és que el fet
que sigui unió endogàmica incrementa la probabilitat d’una mobilitat laboral
descendent, la qual cosa denota un efecte negatiu d’aquest tipus d’unió sobre
la qüestió laboral. No obstant això, cal matisar aquesta conclusió, ja que si el
matrimoni s’ha produït després de la immigració, aquest efecte es veu atenuat,
probablement com a resposta al fet que la gent tendeix a casar-se i formar família quan les condicions econòmiques ho permeten, i una mobilitat descendent
probablement no indicaria aquesta situació d’estabilitat i seguretat laboral. En
canvi, els valors positius del coeficient per a «casat després de la immigració»
en tots dos models relacionats amb el treball (mobilitat ascendent comparada
amb no-mobilitat i mobilitat descendent comparada amb no-mobilitat) no
assenyala una direcció clara en l’efecte d’aquesta variable quan el matrimoni
és mixt (amb nascuts a Espanya).
Documents d’Anàlisi Geogràfica 2014, vol. 60/3 639
Dan Rodríguez-García; Miguel Solana Solana;
Verónica de Miguel Luken; Miranda J. Lubbers
Immigració, unions mixtes i integració sociocultural:
cap a una anàlisi complexa multimètode
Taula 1. Models de regressió per als diferents indicadors sobre integració
Nivell de
castellà o
d’una altra
Mobilitat laboral
Qualitat de llengua Participació
social
Ascendent Descendent l’habitatge cooficial
Anys de residència a Espanya
Lloc de naixement
Europa 15 i CEE
0,027**
–0,015
0,052**
Ref.
Ref.
Ref.
Ref.
–0,604**
0,819**
–2,930**
1,089**
Resta d’Europa
–0,608*
1,100**
–2,545**
0,851**
Rep. Dominicana
–0,812
0,866**
–3,288**
–0,357
Equador
–0,938**
–0,609*
–0,862**
–1,118**
0,948**
–3,747**
Resta de Llatinoamèrica –0,530**
0,971**
–2,780**
Marroc
0,346
1,408**
–3,103**
0,578**
Senegal
–0,421
1,982**
–4,198**
0,223
Resta d’Àfrica
–0,557
1,681**
–2,533**
0,730**
–0,100
–1,910**
–0,645**
1,347**
Xina
0,934
–3,908**
0,584**
1,417*
2,352**
–3,950**
0,667**
Resta d’Àsia†
0,829
1,503**
–3,270**
0,219
–0,266
Oceania††
0,462
0,650
–2,081**
–0,034
0,064
Ref.
0,486**
Ref.
–1,850**
Ref.
0,001
Ref.
0,122
Espanya
País de l’ego
Moment del matrimoni*
lloc de naixement
Després*País de l’ego
Després*Un altre país
Un altre país
Primària o menys
Secundària
Superior
Ref.
Ref.
Ref.
Ref.
–1,204**
–0,855**
0,099
0,203
0,584
–0,291
–0,389**
0,555**
–0,667*
–0,187
–0,828**
–0,886
0,672**
0,051
–0,116
–0,748**
Ref.
0,140
–0,291
Ref.
Dona
0,355**
–1,713**
Ref.
0,363
0,986**
0,355
Home
Constant
–0,165
–0,299**
Pakistan
Lloc de naixement
de la parella
Sexe
0,006*
Ref.
Romania
Moment del matrimoni en Abans o en el mateix any Ref.
relació amb el d’immigració Després
0,621**
Nivell d’estudis
0,024**
Ref.
1,472**
0,358
Ref.
Ref.
0,447**
0,781**
0,642**
0,315**
0,429**
1,278**
0,869**
0,734**
Ref.
0,895**
–2,591**
Ref.
Ref.
Ref.
–0,186
11,205**
–0,020
3,455**
Ref.
–0,070
–1,473**
† (sense el Japó i Corea del Sud)
† † i resta de països desenvolupats
* p < 0,1
** p < 0,05
Nota. Per a totes les variables els models s’han fet amb el programa Stata amb les dades ponderades.
Font: elaboració pròpia a partir de l’ENI 2007.
En tot cas, no hem d’oblidar que la mobilitat es mesura en termes relatius.
És a dir, una mobilitat ascendent serà més difícil si ja es parteix d’una situació
avantatjada, la qual cosa explicaria els valors positius corresponents a educació
secundària i superior en relació amb la primària o menys per a la mobilitat
descendent. Aquest mateix argument podria ajudar a interpretar els estimadors
per als països. Així, es veu clar que la majoria de procedències tenen una pro640 Documents d’Anàlisi Geogràfica 2014, vol. 60/3
Immigració, unions mixtes i integració sociocultural:
cap a una anàlisi complexa multimètode
Dan Rodríguez-García; Miguel Solana Solana;
Verónica de Miguel Luken; Miranda J. Lubbers
babilitat més elevada de mobilitat descendent que la dels països de l’Europa
15 i CEE. En canvi, el nombre d’estimadors significatius decreix quan fixem
l’atenció en la mobilitat ascendent, per a la qual els països de l’est d’Europa
i la majoria de llatinoamericans es veuen amb els coeficients negatius significatius. Potser la posició inicial de les persones vingudes d’aquests països, amb
un capital humà generalment més elevat que el de moltes persones vingudes
d’Àfrica, fa que la seva mobilitat ascendent (en les circumstàncies de mercat
laboral desigual) sigui més complicada.
Habitatge
En la qualitat de l’habitatge sí que s’aprecien diferències significatives a favor de
les unions mixtes. A més, hi ha un efecte remarcable i diferencial del moment
del matrimoni en relació amb el de la immigració. Si els matrimonis mixtos
amb espanyol/a que s’han produït després de la immigració puntuen negativament pel que fa a la qualitat de l’habitatge (probablement indiquen que
la posició socioeconòmica de la parella nascuda a Espanya no és en general
elevada), aquest efecte s’anul·la quan el matrimoni és anterior o es produeix el
mateix any de la immigració (suggereix que les circumstàncies en què s’originen
aquestes relacions són molt diferents i, en tot cas, més favorables en qüestió
econòmica). La tendència, no obstant això, no és la mateixa quan ens centrem
en els matrimonis endogàmics. Aquí, el matrimoni postimmigració tindrà lloc
en general quan les condicions siguin prou estables per poder formar una
família (sovint comporta la immigració del cònjuge del país d’origen). L’efecte
de casar-se després aniria a favor d’una millor qualitat de l’habitatge en comparació amb les persones que immigren ja casades amb parella del mateix país
de naixement.
Si en general el temps de residència a Espanya i el nivell d’estudis tenen un
efecte positiu sobre els indicadors d’integració contrastats, la diferenciació per
orígens continua tenint un pes significatiu després d’haver controlat aquestes
variables anteriors. Existeixen diferències, per tant, que semblen estar explicades
per barreres ètniques o per situacions de discriminació a la societat receptora.
En l’habitatge, el col·lectiu senegalès és el que sobresurt per la seva posició més
negativa en el rànquing de països.
Llengua
L’efecte de la unió mixta apunta en el sentit esperat quan ens referim al domini de les llengües oficials del lloc de residència, que és una forma important
d’adquisició de capital humà i també social. Els còmputs finals segons el lloc de
naixement del cònjuge estableixen estimadors negatius per a aquelles persones
casades amb una altra del mateix país o d’un tercer país, independentment del
moment d’arribada. El fet de tenir parella autòctona incideix de forma positiva sobre l’aprenentatge de la/les llengua/es, un cop controlat pel sexe, nivell
d’estudis, anys de residència a Espanya i regió o país de naixement. L’efecte
de casar-se després de l’emigració, quan es tracta d’un matrimoni endogàmic,
atenua, però, l’efecte negatiu d’aquest tipus d’unió sobre el coneixement de
Documents d’Anàlisi Geogràfica 2014, vol. 60/3 641
Dan Rodríguez-García; Miguel Solana Solana;
Verónica de Miguel Luken; Miranda J. Lubbers
Immigració, unions mixtes i integració sociocultural:
cap a una anàlisi complexa multimètode
la llengua. És possible que aquest resultat estigui lligat al fet que es passa més
temps fora de la llar/habitatge en un primer temps a Espanya (quan encara
no s’ha format família a la destinació) o al fet que les relacions socials estiguin
menys vinculades a la família del mateix origen i més als amics (com a resposta,
també, a l’etapa del cicle de vida), i això redundi en la necessitat d’un major
ús de la/les llengua/es nativa/es.
La resta de variables apunta en el sentit esperat, tot i que és interessant ressaltar que és l’únic model on tots els coeficients significatius segons procedència
són positius, en contrast amb la categoria base d’europeus provinents de països
rics, la qual cosa indica una integració lingüística més satisfactòria en persones
associades inicialment a la immigració de caràcter més econòmic. Especialment
destacable és el cas de la població romanesa, a la qual ajuda l’arrel llatina de la
seva llengua d’origen. Tanmateix, la diferència entre tenir parella autòctona
o no és més pronunciada en el cas dels xinesos (resultats no incorporats). El
treball de Miguel Luken et al. (2012: 43-46), amb les dades de l’ENI per a
Catalunya, mostra que aquest efecte d’unió amb autòcton és més acusat en el
coneixement del català que en el del castellà, i suggereix que l’aprenentatge del
català es veu més afavorit per la presència de parelles exogàmiques (en aquest
cas, probablement amb català/na) que el castellà.
Participació social
Atenent a la participació social, estudiada a través de la pertinença a associacions
o grups socials, siguin específicament orientats a immigrants o no (i que no arriba al 20%, segons dades de l’ENI, quan s’agrupen tots els tipus d’associacions),
no s’estableix un efecte clar de la presència d’un cònjuge nascut a Espanya a la
parella. Els matrimonis mixtos entre immigrants de diferents països de naixement són els que amb més probabilitat pertanyen a algun tipus d’associació,
sobretot si s’han casat abans de la immigració. De fet, a partir de les entrevistes
hem vist que una via de coneixement i d’inici de la relació per a les parelles
mixtes és justament la participació d’ambdues persones en associacions o ONG
a l’estranger. Entre unions endògames i exògames amb espanyol/a no es troben diferències destacables. Pel que fa als països de naixement, el Senegal és la
procedència que mostra una tendència d’associacionisme més elevada, quan es
compara amb els europeus de l’Europa dels 15 i CEE, inclinació que també hem
pogut observar amb l’anàlisi qualitativa de les nostres pròpies dades.
3.2. Primers resultats a partir de l’anàlisi de xarxes personals6
A continuació, presentarem dos casos, un d’una unió mixta i un altre d’una
unió endogàmica, per il·lustrar el mètode i fer una descripció (encara no interpretació ni explicació) dels casos.
6. La recol·lecció de dades ha estat portada a terme per les antropòlogues Irina Casado Aijón
i Adriana Jarrín Morán, investigadores contractades dins el projecte, a qui volem agrair la
seva bona feina.
642 Documents d’Anàlisi Geogràfica 2014, vol. 60/3
Immigració, unions mixtes i integració sociocultural:
cap a una anàlisi complexa multimètode
Dan Rodríguez-García; Miguel Solana Solana;
Verónica de Miguel Luken; Miranda J. Lubbers
Cas 1 (exògam). Xarxa d’una dona nascuda a la República Dominicana casada
amb un home nascut a Espanya
En aquest primer cas es tracta d’una dona que ha passat gran part de la seva
vida a Espanya. Va arribar quan tenia 18 anys i en l’actualitat en té 42. Hi
ha una certa dissociació entre els estudis realitzats, secundaris, i el seu treball en els serveis de neteja amb un nivell d’ingressos baix. Va conèixer la
seva parella actual quan tenia 34 anys i ja feia setze anys que era a Espanya.
Anteriorment havia estat casada amb un altre home espanyol, del qual té
un fill de 21 anys. Hi ha correspondència entre els nivells educatius i socioprofessionals dels dos cònjuges, encara que en aquest cas tots dos pertanyen
a la classe baixa.
La seva xarxa és molt compacta, ja que pràcticament tots es coneixen amb
tots i mantenen relacions. Hi ha una àmplia presència de familiars propis
(tretze), tan sols un familiar de la parella i força amics (quinze), com es pot
observar a les figures 1 i 2. La figura 1 mostra la xarxa de l’enquestat, en què
l’enquestada mateixa no hi és inclosa. Els trenta nodes representen els trenta
alteri i els lligams entre ells representen les relacions que l’enquestat considera
que hi ha entre ells (blau fosc indica que hi ha relació, blau clar indica que és
possible que n’hi hagi). A la figura 1, els colors representen els diferents rols
dels alteri; les formes, el país de residència; i la grandària, la proximitat emocional que l’enquestat sent cap a cada un dels alteri.
A la figura 1 podem veure que casi tots els alteri viuen a Espanya,
excepte un familiar, dos amics que viuen a la República Dominicana i
dos amics que viuen en un tercer país (un a l’Europa occidental i un altre
a Nord-amèrica). Com es pot observar a la figura 2, tots els familiars de
l’ego són d’origen dominicà excepte dos familiars (nascuts a Espanya). És
possible observar una majoria clara d’amics d’origen dominicà a la xarxa
(deu), només tres espanyols i dos d’altres països (un llatinoamericà i una
europea occidental).
La parella apareix al centre de l’entramat social de l’ego i es relaciona amb
pràcticament tots els alteri. Té una posició molt pròxima amb els familiars
de l’ego. Podríem trobar-nos davant d’un cas del que hem conceptualitzat
com a «integració a la inversa», ja que la seva parella espanyola té tendència a
integrar-se socioculturalment al món dominicà. L’entrevista qualitativa que
acompanya aquest cas ho corrobora.
Finalment, podem dir que la relació amb la seva parella ha tingut una
incidència bastant neutra en la seva xarxa actual, ja que ha sofert poques modificacions després d’establir la relació (figura 3), i només ha incorporat un amic
a la xarxa de l’ego (figura 4).
Documents d’Anàlisi Geogràfica 2014, vol. 60/3 643
Dan Rodríguez-García; Miguel Solana Solana;
Verónica de Miguel Luken; Miranda J. Lubbers
Immigració, unions mixtes i integració sociocultural:
cap a una anàlisi complexa multimètode
dona
home
home
home
home
home
home
home
home
home
home
dona
home
home
home
dona
dona
dona
dona
home
dona
dona
dona
dona
home
home
home
home
home
dona
Tipus de relació amb l’ego
Parella
País de residència
Espanya
Família de l’enquestat
Família de la parella
Amic/ga
República Dominicana
Un altre país
Veí/ïna
Company de feina
Un altre
Figura 1. Xarxa de dona dominicana exògama (cas 1). Tipus de relació i país de residència
dels membres.
Nota per a la lectura de la llegenda: sexe (etiqueta), país de residència (forma), tipus de relació (color) i
proximitat emocional (grandària).
Font: elaboració pròpia.
644 Documents d’Anàlisi Geogràfica 2014, vol. 60/3
Immigració, unions mixtes i integració sociocultural:
cap a una anàlisi complexa multimètode
Dan Rodríguez-García; Miguel Solana Solana;
Verónica de Miguel Luken; Miranda J. Lubbers
dona
home
home
home
home
home
home
home
home
home
home
dona
home
dona
dona
home
home
dona
dona
home
dona
dona
dona
dona
home
home
home
home
home
dona
Tipus de relació amb l’ego
Parella
País d’origen (naixement)
Espanya
Família de l’enquestat
Família de la parella
Amic/ga
República Dominicana
Un altre país
Veí/ïna
Company de feina
Un altre
Figura 2. Xarxa de dona dominicana exògama (cas 1). Tipus de relació i país d’origen dels
membres.
Nota per a la lectura de la llegenda: sexe (etiqueta), país d’origen/naixement (forma), tipus de relació (color)
i proximitat emocional (grandària).
Font: elaboració pròpia.
Documents d’Anàlisi Geogràfica 2014, vol. 60/3 645
Dan Rodríguez-García; Miguel Solana Solana;
Verónica de Miguel Luken; Miranda J. Lubbers
Immigració, unions mixtes i integració sociocultural:
cap a una anàlisi complexa multimètode
dona
home
home
home
home
home
home
home
home
home
parella
dona
home
dona
dona
home
home
dona
dona
home
dona
dona
dona
dona
home
home
home
home
home
dona
Temporalitat de la relació
Abans de conèixer la parella
País d’origen (naixement)
Espanya
A la vegada que la parella
Després de conèixer la parella
República Dominicana
Un altre país
Figura 3. Xarxa de dona dominicana exògama (cas 1). Temporalitat de la relació respecte a
la de parella i país d’origen dels membres.
Nota per a la lectura de la llegenda: (etiqueta), país d’origen/naixement (forma), proximitat emocional
(grandària) i durada de la relació (color).
Font: elaboració pròpia.
646 Documents d’Anàlisi Geogràfica 2014, vol. 60/3
Immigració, unions mixtes i integració sociocultural:
cap a una anàlisi complexa multimètode
Dan Rodríguez-García; Miguel Solana Solana;
Verónica de Miguel Luken; Miranda J. Lubbers
dona
home
home
home
home
home
home
home
home
home
home
dona
home
dona
dona
home
home
dona
dona
home
dona
dona
dona
dona
home
home
home
home
home
dona
Tipus de relació amb l’ego
País d’origen (naixement)
Amic conegut a través de la seva parella o família
Espanya
Amic conegut a través d’una altra persona
Amic conegut al col·legi, estudis, a la feina o al barri
Amic conegut d’una altra manera
República Dominicana
Un altre país
Parella
Família de l’enquestat
Família de la parella
Veí/ïna
Company de feina
Un altre
Figura 4. Xarxa de dona dominicana exògama (cas 1). Via d’establiment de la relació i país
d’origen dels membres.
Nota per a la lectura de la llegenda: sexe (etiqueta), país d’origen/naixement (forma), tipus de relació (color)
i proximitat emocional (grandària).
Font: elaboració pròpia.
Documents d’Anàlisi Geogràfica 2014, vol. 60/3 647
Dan Rodríguez-García; Miguel Solana Solana;
Verónica de Miguel Luken; Miranda J. Lubbers
Immigració, unions mixtes i integració sociocultural:
cap a una anàlisi complexa multimètode
Cas 2 (endògam). Xarxa d’una dona nascuda a la República Dominicana casada
amb un home nascut també a la República Dominicana
Com en el cas anterior, es tracta d’una dona dominicana amb un període de
permanència llarg a Espanya, país al qual va arribar fa disset anys (ara en té 51).
Amb estudis secundaris, també treballa en el sector de la neteja, encara que en
el moment de fer l’entrevista estava a l’atur. Va conèixer fa vint anys la seva
parella actual. No té fills amb ella però sí dos d’una relació anterior.
Com podem veure a les diverses figures, ens trobem aquí amb una xarxa
social formada per un grup compacte de familiars propis (vint) i amics (nou),
amb relacions creuades entre ells i en la qual no hi ha cap familiar de la parella.
Tots els amics viuen a Espanya, com també una gran part dels familiars (deu);
set viuen a la República Dominicana i tres viuen a l’Amèrica del Nord (figura
5). La parella ocupa una posició central i manté relació amb pràcticament tots
dona
home
home
dona
dona
home
home
home
home
home
home
home home
dona
dona
home
dona
home
home
dona
dona
dona
dona
dona
dona
dona
dona
dona
home
home
Tipus de relació amb l’ego
Parella
País de residència
Espanya
Família de l’enquestat
Família de la parella
Amic/ga
Veí/ïna
República Dominicana
Un altre país
Company de feina
Un altre
Figura 5. Xarxa de dona dominicana endògama (cas 2). Tipus de relació i país de residència
dels membres.
Nota per a la lectura de la llegenda: sexe (etiqueta), país de residència (forma), tipus de relació (color) i
proximitat emocional (grandària).
Font: elaboració pròpia.
648 Documents d’Anàlisi Geogràfica 2014, vol. 60/3
Immigració, unions mixtes i integració sociocultural:
cap a una anàlisi complexa multimètode
dona
Dan Rodríguez-García; Miguel Solana Solana;
Verónica de Miguel Luken; Miranda J. Lubbers
home
home
dona
dona
home
dona
home
home
dona
dona
home
home
home
home home
dona
dona
home
home
dona
dona
dona
home
dona
dona
dona
dona
home
home
Tipus de relació amb l’ego
Parella
País d’origen (naixement)
Espanya
Família de l’enquestat
Família de la parella
Amic/ga
República Dominicana
Un altre país
Veí/ïna
Company de feina
Un altre
Figura 6. Xarxa de dona dominicana endògama (cas 2). Tipus de relació i país d’origen dels
membres.
Nota per a la lectura de la llegenda: sexe (etiqueta), país d’origen/naixement (forma), tipus de relació (color)
i proximitat emocional (grandària).
Font: elaboració pròpia.
Documents d’Anàlisi Geogràfica 2014, vol. 60/3 649
Dan Rodríguez-García; Miguel Solana Solana;
Verónica de Miguel Luken; Miranda J. Lubbers
dona
Immigració, unions mixtes i integració sociocultural:
cap a una anàlisi complexa multimètode
home
home
dona
home
dona
home
dona
dona
home
dona
home
home
home
parella home
dona
dona
dona
home
home
dona
dona
home
dona
dona
dona
dona
home
home
Temporalitat de la relació
Abans de conèixer la parella
País d’origen (naixement)
Espanya
A la vegada que la parella
Després de conèixer la parella
República Dominicana
Un altre país
Figura 7. Xarxa de dona dominicana endògama (cas 2). Temporalitat de la relació respecte
a la de parella i país d’origen dels membres.
Nota per a la lectura de la llegenda: sexe (etiqueta), país d’origen/naixement (forma), proximitat emocional
(grandària) i durada de la relació (color).
Font: elaboració pròpia.
650 Documents d’Anàlisi Geogràfica 2014, vol. 60/3
Immigració, unions mixtes i integració sociocultural:
cap a una anàlisi complexa multimètode
dona
Dan Rodríguez-García; Miguel Solana Solana;
Verónica de Miguel Luken; Miranda J. Lubbers
home
home
dona
dona
home
dona
dona
home
home
dona
home
home
home
home home
dona
dona
home
dona
home
home
dona
dona
dona
dona
dona
dona
home
home
Tipus de relació amb l’ego
País d’origen (naixement)
Amic conegut a través de la seva parella o família
Espanya
Amic conegut a través d’altra persona
Amic conegut al col·legi, estudis, a la feina o al barri
República Dominicana
Amic conegut d’altra manera
Un altre país
Parella
Família de l’enquestat
Família de la parella
Veí/ïna
Company de feina
Un altre
Figura 8. Xarxa de dona dominicana endògama (cas 2). Via d’establiment de la relació i país
d’origen dels membres.
Nota per a la lectura de la llegenda: sexe (etiqueta), país d’origen/naixement (forma), tipus de relació (color)
i proximitat emocional (grandària).
Font: elaboració pròpia.
Documents d’Anàlisi Geogràfica 2014, vol. 60/3 651
Dan Rodríguez-García; Miguel Solana Solana;
Verónica de Miguel Luken; Miranda J. Lubbers
Immigració, unions mixtes i integració sociocultural:
cap a una anàlisi complexa multimètode
els amics i familiars de l’ego. Tot i que l’ego ja fa disset anys que és a Espanya,
tota la seva xarxa social es compon per alteri d’origen dominicà, com es pot
veure a la figura 6, i la major part d’aquests són anteriors a la formació de la
parella (figura 7). No hi ha cap amic/amiga que procedeixi de la relació que
manté amb la seva parella actual (figura 8).
4. Conclusions
Hem presentat els avenços d’una recerca en curs on s’està intentant clarificar una de les qüestions que ha ocupat els científics socials durant segles:
la relació entre les unions/famílies mixtes i la integració sociocultural. Hem
vist que, malgrat l’augment demogràfic d’aquest tipus d’unions a Espanya
i dels estudis existents respecte d’això, encara hi ha molt poca informació
empírica i en profunditat sobre aquesta qüestió, d’altra banda tan complexa
de mesurar.
Concretament, s’està aplicant una metodologia mixta per explorar la relació entre unions mixtes (formades per persones de nacionalitat espanyola i
persones de nacionalitat estrangera, o entre persones nascudes a l’estranger
i persones nascudes a Espanya) i integració dels immigrants a diferents nivells
(social, cultural, econòmic i polític), a partir de l’anàlisi d’unions mixtes i no
mixtes de set col·lectius immigrats residents a Catalunya: Romania, el Marroc,
el Senegal, la República Dominicana, l’Equador, el Pakistan i la Xina.
A partir de les primeres anàlisis de l’ENI, hem pogut veure que hi ha
col·lectius més endògams (e.g., Romania, la Xina, el Pakistan) i d’altres més
exògams (e.g., la República Dominicana), i que aquestes diferències poden
estar condicionades per factors com ara l’equilibri per sexes dins el grup, el
temps de residència a Espanya, el projecte migratori o el nivell socioeducatiu.
D’altra banda, observem diferències segons el sexe: les dones (38,7%) són
més exògames que els homes (31,1%). Dominicanes, equatorianes, romaneses, senegaleses i xineses s’emparellen més amb espanyols que no pas ells amb
espanyoles. A part dels desequilibris en les ràtios per sexe, podem parlar aquí
de l’efecte del mercat matrimonial que opera a distància en un context de globalització. El cas pakistanès és particular: s’observa una exogàmia pràcticament
inexistent, especialment en les dones. A més dels factors explicatius mencionats, podem afegir-hi el condicionament del patró migratori (marcadament
masculí, amb reagrupament de les dones, ja casades) i també factors de caire
cultural-religiós (prescripció d’endogàmia religiosa dins l’islam, que portaria
a l’endogàmia de país).
Pel que fa a l’efecte del tipus d’unió en la integració, a partir de les dades
de l’ENI, s’observen resultats variats: en alguns indicadors d’integració, com
l’aprenentatge de les llengües oficials, s’observa una relació positiva pel fet de
tenir parella nascuda a Espanya. Així mateix, són les parelles del mateix país
d’origen les que menys puntuen en referència a la qualitat de l’habitatge. Però
el fet de tenir una parella autòctona no té un efecte clar sobre la mobilitat
laboral ascendent o descendent, ni està relacionat amb una major participació
652 Documents d’Anàlisi Geogràfica 2014, vol. 60/3
Immigració, unions mixtes i integració sociocultural:
cap a una anàlisi complexa multimètode
Dan Rodríguez-García; Miguel Solana Solana;
Verónica de Miguel Luken; Miranda J. Lubbers
social. Caldrà fer una anàlisi més acurada per veure si hi ha diferents patrons
segons factors com l’origen particular, que ens podrien portar a establir diferents tipologies.
Pel que fa als primers resultats a partir de l’anàlisi descriptiva de xarxes
personals, hem analitzat dos perfils socioprofessionals semblants (dones immigrades dominicanes amb nivell d’estudis secundaris, feines en serveis de neteja i
baix nivell d’ingressos); però en el primer cas la seva parella és espanyola (unió
mixta) i en el segon cas la seva parella és dominicana (unió endogàmica). El que
destaca en ambdós casos és la similitud de la seva xarxa: hi ha pocs o cap familiar de la seva parella; pocs o cap familiar d’origen espanyol; i poca incidència
de la parella com a «introductora» d’amics. Per tant, una orientació marcada de
totes dues dones cap a les seves comunitats d’origen, resideixin a Espanya o a
la República Dominicana, i independentment de si formen una unió mixta
o endogàmica. Malgrat que es tracta només de dos casos, i que, per tant, la
naturalesa de l’anàlisi és descriptiva més que explicativa, aquests resultats ens
obliguen a plantejar-nos si el factor mixt/no-mixt en si mateix és el més rellevant a l’hora d’analitzar les diferències en aquest i altres aspectes de la integració
social, o si més aviat cal tenir en compte altres variables (com l’origen específic,
la trajectòria migratòria, el nivell socioeconòmic o el sexe/gènere). En alguns
casos (no presentats aquí), i amb la informació etnogràfica de conjunt, hem
observat també una integració «a la inversa», és a dir, una tendència de la parella
espanyola a integrar-se socioculturalment en el món de la parella immigrada.
La informació procedent de les entrevistes en profunditat permetrà interpretar millor la informació quantitativa sobre les xarxes i el capital social (aquí
no analitzat), i extreure millors conclusions sobre la causalitat de les relacions.
Pensem que l’ús d’una metodologia mixta o multimètode, que combina l’anàlisi de dades procedents de l’explotació de fonts estadístiques (nivell
macro), amb l’anàlisi procedent de la informació sobre les xarxes i el capital
social (nivell meso), i amb l’anàlisi de la informació procedent de les entrevistes
en profunditat als individus (nivell micro), ha de permetre interpretar millor
la informació i extreure conclusions més acurades sobre un tema tan complex.
De moment, tot apunta a una relació entre unió mixta i integració força
més complexa del que sovint s’ha teoritzat: no es tracta d’una relació unidireccional, sinó més aviat multidireccional o segmentada, amb diferències segons
l’origen o el context social.
Referències bibliogràfiques
Ajuntament de Barcelona (2012). La població estrangera a Barcelona. Gener 2012.
Barcelona: Departament d’Estadística, Ajuntament de Barcelona. Informe estadístic.
Alba, Richard i Kessler, Ronald (1979). «Patterns of Interethnic Marriage Among
Catholic Americans». Social Forces, 57, 1.124-1.140.
Arango, Joaquín (2000). «Becoming a Country of Immigration at the End of the
Twentieth Century: The Case of Spain». A: King, R.; Lazaridis, G. i Tsardanidis, C. (eds.). Eldorado o Fortress? Migration in Southern Europe. Londres: Palgrave
Documents d’Anàlisi Geogràfica 2014, vol. 60/3 653
Dan Rodríguez-García; Miguel Solana Solana;
Verónica de Miguel Luken; Miranda J. Lubbers
Immigració, unions mixtes i integració sociocultural:
cap a una anàlisi complexa multimètode
Macmillan, 253-276.
Bastide, Roger (1961). «Dusky Venus, Black Apollo». Race, 3 (1), 10-18.
<http://dx.doi.org/10.1177/030639686100300102>
Beck, Ulrich i Beck-Gernsheim, Elisabeth (2012). Amor a distancia. Nuevas formas
de vida en la era global. Barcelona: Paidós.
Bott, Elizabeth (1990) [1957]. Family and Social Network. Londres: Tavistock.
Brandes, Ulrik; Lerner, Jürgen; Lubbers, Miranda J.; McCarty, Cristopher; Molina, José Luis i Nagel, Uwe (2010). «Recognizing modes of acculturation in personal networks of migrants». Procedia. Social and Behavioral Sciences, 4, 4-13.
<http://dx.doi.org/10.1016/j.sbspro.2010.07.478>
Bryceson, Deborah i Vuorela, Ulla (eds.) (2002). The Transnational Family: New
European Frontiers and Global Networks. Oxford: Berg.
Bueno, Xiana (2010). «Los comportamientos demográficos diferenciales en la formación de la familia de la población inmigrada en España». Bellaterra: Universitat
Autònoma de Barcelona Departament de Geografia/Centre d’Estudis Demogràfics.
Tesi doctoral.
Coleman, David (1994). «Trends in Fertility and Intermarriage among Immigrant
Populations in Western Europe as Measures of Integration». Journal of Biosocial
Science, 26 (1), 107-136.
Collet, Beate i Santelli, Emmanuelle (2012). Couples d’ici, parents d’ailleurs. Parcours de descendants d’immigrés. París: PUF. Le Lien Social.
Constable, N. (2003). Romance on a Global Stage. Berkeley: University of California
Press.
Cortina, Clara; Esteve, Albert i Domingo, Andreu (2006). «Crecimiento y singularidades demográficas de los matrimonios de extranjeros en España». Migraciones,
20, 75-105.
—(2008). «Marriage Patterns of the Foreign-Born Population in a New Country of
Immigration: The Case of Spain». International Migration Review, 42 (4), 877-902.
<http://dx.doi.org/10.1111/j.1747-7379.2008.00151.x>
Cortina, Clara; Esteve, Albert i Jiménez, Edurne (2008). «La delicada captación
estadística de las uniones de los inmigrantes». Índice, setembre 2008.
Davis, Kingsley (1941). «Intermarriage in Caste Societies». American Anthropologist,
43, 388-395.
Domingo, Andreu (2010). «La immigració i els reptes de futur en la Catalunya del
2030». Quaderns d’Acció Social i Ciutadania, 9. Barcelona: Departament d’Acció
Social i Ciutadania, Generalitat de Catalunya.
Doo-Sub, Kim (ed.) (2012). Cross-Border Marriage: Global Trends and Diversity. Seül:
KIHASA.
Esteve, Albert i Bueno, Xiana (2010). «Tras el rastro estadístico de las parejas de
inmigrantes en España». Revista de Estadística Española, 52 (173), 91-125.
Fanon, Frantz (1967) [1952]. Black skin, white masks. Nova York: Grove.
Fu, Vincent K. (2001) «Racial Intermarriage Pairings». Demography, 38 (2), 147-159.
<http://dx.doi.org/10.1353/dem.2001.0011>
Gordon, Milton (1964). Assimilation in American Life. Nova York: OUP.
Heikkilä. Elli i Yeoh, Brenda (2010). (Eds.) International Marriages in the Time of
Globalization. Nova York: Nova Science.
Hull, Kathleen; Meier, Ann i Ortyl, Timothy (2010). «The changing landscape of
love and marriage». Contexts, 9 (2), 32-37.
<http://dx.doi.org/10.1525/ctx.2010.9.2.32>
654 Documents d’Anàlisi Geogràfica 2014, vol. 60/3
Immigració, unions mixtes i integració sociocultural:
cap a una anàlisi complexa multimètode
Dan Rodríguez-García; Miguel Solana Solana;
Verónica de Miguel Luken; Miranda J. Lubbers
Idescat (Institut Català d’Estadística) (2009). Moviment natural de la població. Barcelona: Idescat.
INE (Instituto Nacional de Estadística) (2011a). Padrón municipal de población.
Madrid: INE.
—(2011b). «Movimiento natural de la población e indicadores demográficos básicos.
Año 2010. Datos avanzados». Nota de premsa del 7 de juliol de 2011. Madrid: INE.
Izquierdo Escribano, Antonio (1996). La inmigración inesperada. La población
extranjera en España (1991-1995). Madrid: Trotta.
Kalmijn, Matthijs (1998). «Intermarriage and Homogamy: Causes, Patterns and
Trends». Annual Review of Sociology, 24, 395-421.
<http://dx.doi.org/10.1146/annurev.soc.24.1.395>
—(2010). «Educational inequality, homogamy and status exchange in Black-White intermarriage: A comment on Rosenfeld». American Journal of Sociology, 115 (4), 1.252-1.263.
<http://dx.doi.org/10.1086/649050>
King, Russell (2002). «Towards a New Map of European Migration». International
Journal of Population Geography, 8 (2), 89-106.
<http://dx.doi.org/10.1002/ijpg.246>
Leach, Edmund (1967). «Characterization of Caste and Race Systems». A: De Reuck,
A. i Knight, J. (eds.). Caste and Race: Comparative Approaches. Londres: Ciba
Foundation Symposia, 17-27.
Lee, Sara (2004) «Marriage Dilemmas: Partner Choices and Constraints for Korean
Americans in New York City». A: Lee, J. i Zhou, M. (eds.) Asian American Youth.
Culture, Identity and Ethnicity. Londres i Nova York: Routledge, 285-298.
Lieberson, S. i Waters, Mary C. (1988). From Many Strands: Ethnic and Racial
Groups in Contemporary America. Nova York: Russell Sage.
Lievens, John (1999). «Family-Forming Migration from Turkey and Morocco to
Belgium». International Migration Review, 33 (3), 717-744.
<http://dx.doi.org/10.2307/2547532>
Lubbers, Miranda J.; Molina, José Luis; McCarty, Cristopher (2007). «Personal
Networks and Ethnic Identifications: The Case of Migrants in Spain». International Sociology, (22), 721-741.
Mai, Nicola i King, Rusell (2009). «Love, sexuality and migration: mapping the
issue(s)». Mobilities, 4 (3): 295-307.
<http://dx.doi.org/10.1080/17450100903195318>
Marcson, Simon (1950). A theory of intermarriage and assimilation. Social Forces, 29
(1), 75-78.
<http://dx.doi.org/10.2307/2572762>
McCarty, Cristopher (2002). «Structure in Personal Networks». Journal of Social Structure.
<http://www.cmu.edu/joss/content/articles/volume3/McCarty.html> [consulta:
10 d’octubre de 2013].
McCarty, Cristopher; Molina, José Luis; Aguilar, Claudia i Rota, Laura (2007).
«A Comparison of Social Network Mapping and Personal Network Visualization».
Field Methods, 19 (2), 145-162.
<http://dx.doi.org/10.1177/1525822X06298592>
Merton, Robert K. (1941). «Intermarriage and the Social Structure: Fact and Theory».
Psychiatry, 4, 361-374.
Miguel Luken, Verónica de; Rodríguez-García, Dan; Solana Solana, Miguel i
Pascual de Sans, Àngels (2012). La població immigrada a Catalunya: consideracions sobre les seves condicions d’assentament i integració a partir de les dades de l’ENI
Documents d’Anàlisi Geogràfica 2014, vol. 60/3 655
Dan Rodríguez-García; Miguel Solana Solana;
Verónica de Miguel Luken; Miranda J. Lubbers
Immigració, unions mixtes i integració sociocultural:
cap a una anàlisi complexa multimètode
2007. Barcelona: Institut d’Estudis Catalans.
Miguel Luken, Verónica de; Solana Solana, Miguel i Pascual de Sans, Àngels (dir.)
(2007). Redes sociales de apoyo. La inserción de la población extranjera. Bilbao: BBVA.
Molina, José Luis; McCarty, Cristopher; Aguilar, Claudia i Rota, Laura (2007).
«La estructura social de la memoria». A: Lozares, C. (ed.). Interacción, redes sociales
y ciencias cognitivas. Barcelona: La Razón Áurea.
Pagnini, Deanna i Morgan, S. Phillip (1990). «Intermarriage and social distance
among U.S. immigrants at the turn of the century». American Sociological Review,
96, 405-432.
<http://dx.doi.org/10.1086/229534>
Penninx, Rinus (2005). «Integration of migrants: economic, social, cultural and political dimensions». A: Macura, M.; MacDonald, A. i Haug, W. (eds.). The new
demographic regime. Population challenges and policy responses. Nova York / Ginebra:
United Nations, 137-152.
Porter, John (1965). The Vertical Mosaic: An Analysis of Social Class and Power in
Canada. Toronto: UTP.
Qian, Z. i Lichter, D. (2001). «Measuring Marital Assimilation: Intermarriage
among Natives and Immigrants». Social Science Research, 30, 289-312.
<http://dx.doi.org/10.1006/ssre.2000.0699>
Resnik, Reuben B. (1933). «Some sociological aspects of intermarriage of Jew and
non-Jew». Social Forces, 12 (1), 94-102.
<http://dx.doi.org/10.2307/2570123>
Roca Girona, Jordi (2011). «Amores glocales, noviazgos transnacionales. La búsqueda
virtual de pareja mixta por parte de hombres españoles». Revista de Antropología
Social, 20, 263-292.
Rodríguez-García, Dan (2002). «Endogamia, exogamia y relaciones interétnicas.
Un estudio sobre la formación y dinámica de la pareja y la familia centrado en
inmigrantes de Senegal y Gambia en Cataluña». Bellaterra: Universitat Autònoma
de Barcelona. Departament d’Antropologia Social i Cultural. Tesi doctoral.
—(2004a). Inmigración y mestizaje hoy. Formación de matrimonios mixtos y familias
transnacionales de población africana en Cataluña. Barcelona: Servei de Publicacions
de la UAB.
—(2004b). «Inmigración y mestizaje hoy. Formación de matrimonios mixtos y familias transnacionales de inmigrantes en Cataluña». Migraciones, 16, 77-120.
—(2006). «Mixed Marriages and Transnational Families in the Intercultural Context». Journal of Ethnic and Migration Studies, 32 (3), 403-433.
<http://dx.doi.org/10.1080/13691830600555186>
—(2007). «Intermarriage Patterns and Socio-ethnic Stratification among Ethnic
Groups in Toronto». CERIS Working Paper No. 60. Toronto: CERIS – Joint
Centre of Excellence for Research on Immigration and Settlement.
—(2012). «Considérations théoricométhodologiques autour de la mixité». Enfances,
Familles, Générations, 17, 41-58 (núm. especial: «Mixité conjugale et définition
de soi: regards croisés»).
Rosenfeld, Michael (2005). «A Critique of Exchange Theory in Mate Selection».
American Journal of Sociology, 110 (5), 1.284-1.325.
<http://dx.doi.org/10.1086/428441>
—(2007). The Age of Independence: Interracial Unions, Same-Sex Unions, and the
Changing American Family. Cambridge: Harvard University Press.
Rumbaut, Rubén G. (1997). «Assimilation and its Discontents: Between Rhetoric
656 Documents d’Anàlisi Geogràfica 2014, vol. 60/3
Immigració, unions mixtes i integració sociocultural:
cap a una anàlisi complexa multimètode
Dan Rodríguez-García; Miguel Solana Solana;
Verónica de Miguel Luken; Miranda J. Lubbers
and Reality». International Migration Review, 31 (4), 923-960.
<http://dx.doi.org/10.2307/2547419>
Rytina, Steve; Blau, Peter; Blum, Terry; Schwartz, Josehp (1988). «Inequality and
Intermarriage: A paradox of Motive and Constraint», Social Forces, 66: 645-675.
Safi, Mirna (2006). «Le processus d’intégration des immigrés en France: inégalités et
segmentation». Revue Française de Sociologie, 62 (3), 618-639.
—(2008). «Intermarriage and assimilation: disparities in levels of exogamy among
immigrants in France». Population, 63 (2), 239-268.
<http://dx.doi.org/10.3917/pope.802.0239>
Said, Edward (1978). Orientalism. Nova York: Vintage.
Sánchez Domínguez, María Isabel (2011). «Estrategias matrimoniales y procesos de
integración social de los inmigrantes en España». Madrid: Universidad Complutense de Madrid. Tesi doctoral.
Santacreu, Óscar i Francés, Francisco (2008). «Parejas mixtas de europeos en
España: integración, satisfacción y expectativas de futuro». Obets, 1, 7-20.
<http://dx.doi.org/10.14198/OBETS2008.1.01>
Scott, Sam; Cartledge, Kim H. (2009). «Migrant Assimilation in Europe: A Transnational Family Affair». International Migration Review, 43 (1), 60-89.
<http://dx.doi.org/10.1111/j.1747-7379.2008.01147.x>
Song, Miri (2009). «Is Intermarriage a Good Indicator of Integration?». Journal of
Ethnic and Migration Studies, 35 (2), 331-348.
<http://dx.doi.org/10.1080/13691830802586476>
— (2010). «What happens after segmented assimilation? An exploration of intermarriage
and ‘mixed race’ young people in Britain». Ethnic and Racial Studies, 33 (7), 1.194-1.213.
<http://dx.doi.org/10.1080/01419871003625271>
Song, Miri i Aspinall, Peter (2012). «Is racial mismatch a problem for young ‘mixed
race’ people in Britain? The findings of qualitative research». Ethnicities, 12 (2),
1-24.
Waldis, Barbara; Byron, Reginald (2006) (eds.) Migration and Marriage Heterogamy
and Homogamy in a Changing World. Zuric: LIT.
Ward, Colleen (2013). «Probing identity, integration and adaptation: Big questions,
little answers Original». International Journal of Intercultural Relations, 37 (4),
391-404.
<http://dx.doi.org/10.1016/j.ijintrel.2013.04.001>
Wellman, Barry; Berkowitz, Stephen (eds.) (1988). Social Structures: A Network
Approach. Cambridge: Cambridge University Press.
Williams, Lucy (2010). Global Marriage: Cross-Border Marriage Migration in Global
Context. Basingstoke, Nova York: Palgrave Macmillan.
<http://dx.doi.org/10.1057/9780230283022>
Documents d’Anàlisi Geogràfica 2014, vol. 60/3 657
Documents d’Anàlisi Geogràfica 2014, vol. 60/3 659-680
RESSENYES
Crase, Lin i O’Keefe, Sue (eds.) (2011)
Water Policy, Tourism and Recreation
Washington: Resources for the Future, 221 p.
ISBN 978-1-61726-087-2
El llibre Water Policy, Tourism and Recreation explora les complicades relacions
entre la gestió de l’aigua i el turisme i
les activitats recreatives. Centra el focus
d’atenció en Austràlia, tot i que sovint
s’utilitzen exemples d’altres països, pràcticament sempre dins el marc anglosaxó.
Els grans contrastos climàtics d’Austràlia,
sobretot pel que fa als règims de precipitació, sumats a una forta demanda d’aigua per a usos turístics en algunes zones
del continent, converteixen l’illa en un
magnífic laboratori de recerca per analitzar aquestes relacions.
L’edició del llibre és a càrrec de
Resources for the Future (RFF), una
institució fundada el 1952 amb l’objectiu d’incidir en les polítiques ambientals
d’arreu del món a partir de la recerca en
ciències socials, amb un especial èmfasi
en l’anàlisi econòmica de temes ambientals. RFF Press té una línia editorial
centrada en les polítiques de gestió de
l’aigua: Water Policy Series. Els dos editors de l’obra, Lin Crase i Sue O’Keefe,
acaparen una llarga expertesa en aquest
àmbit de la recerca. Crase és catedràtic
d’economia aplicada i director del grup
de recerca Centre for Water Policy and
Management. És editor de dos llibres
sobre polítiques entorn de la gestió de
l’aigua (Crase i Gandhi, 2009; Crase,
2008). Sue O’Keefe és doctora en filosofia i economia i exerceix de professora
a la Facultat de Dret i Administració de
la Universitat La Trobe (Austràlia), a la
qual també pertany Lin Crase.
El llibre s’estructura en quatre parts
clarament diferenciades, que contenen
un total de catorze capítols escrits per
divuit experts (sobretot economistes i
ambientòlegs), entre els quals es troben
els mateixos Crase i O’Keefe. A més de
ser els encarregats d’escriure els capítols
que obren i tanquen el llibre, els dos
editors també participen en l’elaboració
de cinc capítols més. Les quatre parts
del llibre volen respondre a quatre preguntes. La primera pregunta és: «Què
coneixem sobre el valor que té l’aigua
per al turisme i les activitats recreatives
i, més específicament, sobre els conflictes d’ús del recurs per part d’aquest sector?». Aquesta primera pregunta és l’eix
ISSN 0212-1573 (imprès), ISSN 2014-4512 (en línia)
Ressenyes conductor de tres capítols de la primera
part, que agafen un aire de presentació
del context australià. Per començar,
Simon Hone, economista australià, analitza l’estat ecològic dels rius per arribar
a la conclusió que els rius australians han
patit una forta degradació en les últimes
dècades. La segona part del capítol analitza les causes d’aquesta degradació i
parla principalment de l’alteració dels
règims hidrològics, els principals culpables de la qual són el sector agrari i la
construcció d’obres hidràuliques. Hone
conclou que el temps de retard entre la
precipitació i l’augment de cabal en una
conca, la irreversibilitat entre entrades i
sortides, la no-linealitat dels processos
i les múltiples interaccions existents
entre els diferents trams d’un riu converteixen la gestió de l’estat ecològic dels
rius en una qüestió de gran complexitat.
El tercer capítol està dedicat a la valoració econòmica del turisme i les activitats recreatives. Els autors comencen fent
una introducció al concepte de valor econòmic total, que es defineix com la suma
dels valors d’ús i dels valors de no-ús d’un
ecosistema. Llavors, els autors enumeren
les principals metodologies emprades per
al càlcul dels valors que no computen
dins el mercat (valors recreatius, estètics,
de llegat, etc.). La principal aportació que
es fa en el capítol és una revisió exhaustiva de la recerca feta en aquest camp a
la conca del Murray-Darling, al sud-est
australià.
L’últim capítol de la primera part és
segurament el que aporta aspectes més
innovadors a la discussió. Pierre Horwitz
i May Carter, de l’Escola de Ciències
Naturals de la Universitat Edith Cowan,
exploren algunes qüestions en relació
amb la gestió de les aigües continentals
vinculades al turisme. Posen un èmfasi
especial en el concepte de serveis ambientals basant-se en l’Avaluació dels Ecosistemes del Mil·lenni i en el concepte
dels intercanvis com a punt clau en la
gestió de l’aigua. Un intercanvi apareix
660 Documents d’Anàlisi Geogràfica 2014, vol. 60/3
quan la demanda d’un recurs supera
l’oferta i cal compensar alguns usuaris
perquè estiguin disposats a compartir
l’ús del recurs. Després d’enumerar els
diferents serveis que ofereixen els ecosistemes, els autors se centren en els
intercanvis que forçosament es donen
entre aquests serveis, sobretot quan
depenen d’usos consumptius, ja que en
aquests casos la demanda sobrepassa les
possibilitats del recurs. El capítol utilitza una recerca feta a Mallorca (Essex et
al., 2004), l’únic exemple no anglosaxó, per exemplificar els seus arguments.
Els autors continuen detallant la relació entre el grau de desenvolupament
d’un espai aquàtic amb els serveis que
aquest ofereix al turisme i l’experiència que aquests n’obtenen, així com els
impactes que es deriven dels usos recreatius. El capítol conclou remarcant que
el principal repte de la gestió de l’aigua
és integrar els intercanvis en la presa de
decisions i que, per fer-ho possible, el
més important és la transparència en la
informació i la comunicació entre els
diferents agents.
La segona pregunta que es fan els editors del llibre és: «Com els drets de propietat influencien la presa de decisions
en la gestió de l’aigua per al turisme?».
El llibre dedica tres capítols a aquesta
qüestió. En el primer, Lin Crase i Ben
Gawne, director del centre de recerca The Murray-Darling Freshwater,
intenten explicar per què els drets de
propietat sobre l’aigua són importants.
Comencen definint un marc teòric al
voltant dels drets de propietat per anar
baixant d’escala fins al context australià. Els autors exposen que els drets de
propietat de l’aigua estan massa centrats
en la dimensió volumètrica i obliden
altres dimensions de l’aigua, com ara la
qualitat o la temperatura. La conclusió
principal de Crase i Gawne és que als
usos consumptius se’ls atorga una major
prioritat quant a drets que als no consumptius, mentre que les tendències
Ressenyes
econòmiques indiquen que hauria de
ser al contrari, ja que el sector turístic i
el recreatiu, que solen fer usos no consumptius de l’aigua, són sectors en alça.
El sisè capítol del llibre té com a
objectiu evidenciar la necessitat de millorar la governança en les polítiques de
gestió de l’aigua. Brian Dollery, catedràtic d’economia i director del Centre for
Local Government de la Universitat de
Nova Anglaterra, i Sue O’Keefe comencen explicant els problemes intrínsecs a
la gestió centralitzada basant-se en la teoria econòmica dels errors del mercat. Un
cop detallats aquests problemes, vénen
les solucions. Els autors descriuen diferents formes de descentralització, basades en incentius econòmics i en la gestió
col·laborativa, on els agents involucrats
són l’estat, les comunitats locals i els
mercats. Els mateixos autors analitzen,
en el setè capítol, les oportunitats que
ofereixen les societats fiduciàries d’aigua
(entitats privades que adquireixen drets
d’aigua amb finalitats ambientals) per a
la gestió col·laborativa. Els autors analitzen les iniciatives nascudes als Estats
Units per avaluar les possibilitats d’implantar un fideïcomís d’aigua en el context australià.
La tercera pregunta que vol respondre el llibre és: «Què ens expliquen les
pràctiques actuals sobre les polítiques
de l’aigua i com el coneixement pot
ajudar a solucionar conflictes entre els
diferents usos?». En aquesta part, el llibre parteix de l’anàlisi qualitativa de tres
casos australians on la gestió de l’aigua
és rellevant. Dos s’ubiquen a l’Austràlia
occidental i un altre tracta la indústria
nàutica ubicada al tram baix del riu
Murray. En el primer, els autors comparen la gestió del riu Swan amb la del riu
Harlem a Nova York. El segon compara
l’Austràlia occidental amb l’estat de Victòria (al sud-est), un cas que els autors
consideren d’èxit, per proposar un nou
model de governança que podria ajudar
a resoldre els conflictes existents. Aques-
ta part finalitza amb un capítol de Ronlyn Duncan, ambientòloga especialitzada en la gestió de l’aigua, que utilitza els
tres casos per introduir el concepte de
coproducció de coneixement, que l’autora
defineix com un coneixement produït
de forma transdisciplinària pels diferents
afectats per una qüestió, siguin acadèmics, polítics o usuaris. Segons Duncan,
la coproducció de coneixement ha de
permetre trobar convergències entre els
diferents agents involucrats en la gestió
de l’aigua.
Dos capítols responen a l’última
pregunta que es fan els editors: «Quines
són les implicacions del consum d’aigua
per part del sector turístic?». La primera a respondre-ho és Bethany Cooper,
economista del grup de recerca de Lin
Crase. Cooper analitza el comportament
dels turistes en relació amb el consum
d’aigua. L’autora parteix de la teoria de
la conformitat, una teoria que intenta
explicar quines han de ser les condicions
perquè les persones es mostrin disposades a assumir una determinada norma.
L’autora considera que aquesta hauria de
guiar les polítiques d’estalvi en el sector
turístic, on el comportament dels individus és clau per a l’èxit d’aquestes mesures. Cooper i Crase signen el penúltim
capítol, dedicat a analitzar les mesures
d’estalvi hídric que es donen en el sector
turístic australià. Els autors exploren si
la gestió tarifària pot ser una bona solució, però hi troben diferents problemes
que els fan dubtar de l’eficàcia d’aquesta mesura. Un dels principals problemes
que enumeren és que els turistes no es
preocupen gaire de les tarifes, ja que
estan en un context de lleure on la despesa ja és per se extraordinària. Conclouen afirmant que és necessari que amb
el temps sorgeixin noves aproximacions
que fomentin una gestió més eficient de
l’aigua.
A l’últim capítol del llibre, els dos
editors recuperen les quatre preguntes i
proven de respondre-les tot fent un exerDocuments d’Anàlisi Geogràfica 2014, vol. 60/3 661
Ressenyes cici de síntesi de totes les aportacions realitzades. Per acabar, unes conclusions on
els editors es limiten a remarcar la necessitat de continuar investigant en el tema
posant un èmfasi especial en el concepte
de coproducció de coneixement.
En definitiva, ens trobem davant d’un
llibre centrat en l’anàlisi de la gestió dels
usos de l’aigua en el context australià,
un context exportable a altres països de
l’àmbit anglosaxó, però que no és gaire
útil per al context mediterrani, sobretot
pel que fa als aspectes referits als drets de
propietat i als marcs legals, on existeixen
grans diferències entre els àmbits anglosaxó i mediterrani. Tot i això, el llibre
és capaç d’adoptar una transversalitat
imprescindible quan es parla de la gestió de l’aigua, fet que el converteix en un
bon exemple a l’hora de plantejar recerques similars per a altres destinacions
turístiques internacionals. Per exemple,
una recerca d’aquestes característiques a
l’àmbit del Mediterrani nord-occidental
podria ser molt útil, ja que els problemes en la gestió de l’aigua per a usos
recreatius i turístics són potser fins i tot
més punyents del que ho són en el context australià. Tanmateix, Water Policy,
Tourism and Recreation és una lectura
662 Documents d’Anàlisi Geogràfica 2014, vol. 60/3
totalment recomanada per a tots aquells
acadèmics i professionals que es dediquin a temes relacionats amb la gestió
de l’aigua.
Referències bibliogràfiques
Crase, L. (ed.). (2008). Water Policy in
Australia: The Impact of Change and
Uncertainty. Washington: Resources
for the Future.
Crase, L.; Gandhi, V. (ed.). (2009).
Reforming Institutions in Water Resource Management: Policy and Performance
for Sustainable Development. Londres:
Earthscan Publishing.
Essex, S.; Kent, M.; Newnham, R.
(2004). «Tourism Development in
Mallorca: Is Water Supply a Constraint?». Journal of Sustainable Tourism, 12 (1), 4–28. <http://dx.doi.
org/10.1080/09669580408667222>
Josep Pueyo-Ros
Universitat de Girona
[email protected]
http://dx.doi.org/10.5565/rev/dag.156
Ressenyes
Hill, Margot (2013)
Climate change and water governance. Adaptative capacity in Chile
and Switzerland
Dordrecht, Països Baixos: Springer, 345 p.
ISBN 978-94-007-5795-0
Tal com defensa l’autora d’aquest llibre, Margot Hill, doctora en Ciències
Ambientals per la Universitat de Ginebra i membre del grup de recerca Climate Change and Climate Impacts de
la mateixa universitat, ens trobem avui
en l’Antropocè, neologisme popularitzat
des de 1995 pel premi Nobel de Química Paul Josef Crutzen per designar una
nova època que s’inicia amb la Revolució Industrial, en la qual les activitats
antròpiques han transformat molts dels
processos biofísics que tenen lloc a escala planetària. D’aquí que, per exemple,
els canvis en la disponibilitat d’aigua
dolça a causa de noves variacions en el
règim de precipitació o la sobreexplotació
dels aqüífers per abastir una població cada
cop més nombrosa suposin un gran repte
per als sistemes de governança hídrica.
A això cal afegir que la incertesa associada a les projeccions climàtiques fa
encara més difícil la presa de decisions
en el marc de la governança. En aquest
sentit, els models projecten uns escenaris
climàtics concrets, però la complexitat
dels processos que tenen lloc a la biosfera
i que conformen els patrons hidrològics
del planeta és de tal envergadura que
totes les decisions en matèria de gestió
hídrica, en termes de qualitat, quantitat
i seguretat hídrica, estan subjectes a un
ampli ventall de situacions possibles. La
governança hídrica és, ara més que mai,
el principal repte de la bona gestió de
l’aigua i les estratègies que se’n deriven
són essencials per a una resposta efectiva
als efectes del canvi climàtic.
L’objectiu del llibre de Hill és aportar
una nova visió del concepte de governança hídrica a partir de l’anàlisi dels
diferents determinants que conformen la
capacitat d’adaptació d’un sistema a una
major recurrència d’episodis climàtics
extrems com les sequeres o les inundacions. La investigació sobre els fenòmens
severs de dos casos d’estudi molt contrastats, Xile i Suïssa, serveix a l’autora
per identificar els components clau de la
capacitat adaptativa i del marge de flexibilitat de què disposen els respectius
sistemes de governança hídrica. Així, el
llibre indaga en qüestions relatives a com
les diferents administracions permeten i
faciliten una millor adaptació hídrica a
les noves realitats socials i econòmiques
derivades del canvi climàtic, o sobre
quins conflictes i tensions sorgeixen
a l’hora de modelar aquesta capacitat
d’adaptació a diferents escales espacials i
temporals. Però, per damunt de tot, el
llibre vol contribuir a la generació d’un
marc conceptual que serveixi de referent
per a les polítiques hídriques d’una regió
determinada i orienti els agents implicats
en la gestió de l’aigua.
La metodologia que l’autora ha seguit
per assolir els objectius plantejats parteix de la identificació dels factors que
determinen la capacitat adaptativa d’un
sistema en termes de vulnerabilitat, resi­
liència, governança adaptativa i gestió
de l’adaptació. Aquests factors estan
modelats per uns determinants específics relacionats, entre d’altres, amb l’ús
de la informació i el coneixement per
part dels agents implicats en la gestió
de l’aigua, la cooperació entre aquests,
l’establiment dels diferents nivells de
presa de decisions, la implicació dels
diferents actors vinculats o el rol de cada
individu i institució en la gestió dels
recursos hídrics d’un territori determinat.
Gràcies a l’exploració d’aquests determinants, Hill ha pogut identificar el grau
d’adaptació de dos sistemes de goverDocuments d’Anàlisi Geogràfica 2014, vol. 60/3 663
Ressenyes nança hídrica molt dispars —la conca del
Roine a Suïssa i la conca de l’Aconcagua
a Xile— a l’hora de fer front a diversos
episodis hidrològics extrems que hi han
tingut lloc. Les entrevistes i enquestes als
agents implicats en la governança hídrica de cada cas d’estudi han estat la font
d’informació qualitativa necessària per
dur a terme aquesta exploració.
El llibre s’estructura en quatre parts.
La primera, titulada «Addressing water
governance challenges in the Anthropocene», estableix les bases teòriques i conceptuals de la gestió dels recursos hídrics
en l’Antropocè. L’autora dedica aquest
primer bloc a concretar i determinar els
conceptes de governança, bona governança
i governança hídrica. Així, segons Hill, cal
entendre el concepte de governança com
un procés més inclusiu que el de govern,
ja que incorpora la participació d’agents
tant públics com privats a l’hora de negociar i consensuar les estratègies necessàries
per al desenvolupament social. D’aquesta
manera, la bona governança neix com
a resposta a la necessitat d’un règim de
govern més efectiu i amb la finalitat
de superar i recompondre’s dels fracassos
polítics i econòmics recents. Malgrat la
globalitat d’aquests conceptes, la realitat
ens indica que l’ampli ventall de particularitats geogràfiques, polítiques i socials
no permet tenir una aplicació única i
indissoluble del concepte de bona governança. Hi ha tantes interpretacions del
significat com contextos polítics, socials
i econòmics existeixen. Malgrat això, un
dels principis universals de tota bona
governança hídrica no només hauria
de tenir en compte la quantitat d’aigua de
què podem disposar, on i quan, sinó que
també hauria de vetllar pel benestar dels
ecosistemes hídrics i protegir-los de la
sobreexplotació i la contaminació.
Altres conceptes destacats per Hill
són els de capacitat d’adaptació, governança adaptativa i resiliència. Davant els
reptes que suposen els canvis en la disponibilitat d’aigua —a causa dels canvis
664 Documents d’Anàlisi Geogràfica 2014, vol. 60/3
en les diferències estacionals, l’augment
de la freqüència o magnitud dels episodis
meteorològics extrems o l’alta variabilitat dels patrons pluviomètrics—, els sistemes de gestió hídrica basats en la bona
governança semblen els més capacitats
per fer front a fenòmens extrems com
ara sequeres i inundacions. Malgrat que
els sistemes de governança tradicionals
tenen mecanismes per superar puntualment aquests episodis, això no implica que tinguin la capacitat d’adaptació
necessària per fer front a una major recur­
rència d’aquests. De fet, els sistemes de
governança hídrics tendeixen a establir
les eines necessàries per gestionar les possibles incerteses climàtiques sempre dins
d’uns presumibles patrons de variabilitat
«ordinària». Però, malgrat tot, el canvi
climàtic porta implícita una impredictibilitat que supera els rangs esperables.
D’aquesta manera, la capacitat adaptativa és definida pel procés que se segueix
per gestionar més òptimament una condició de canvi, de risc o d’oportunitat a
curt, mitjà i llarg termini. L’ésser humà
no només és capaç d’adaptar-se als canvis sinó que a més pot anticipar-se als
impactes de noves realitats climàtiques,
socials o econòmiques. Quan una societat o comunitat té l’habilitat de preveure i modelar els efectes d’un determinat
canvi, ha desenvolupat adequadament
una capacitat d’adaptació real. El concepte de governança adaptativa, íntimament lligat al de capacitat adaptativa,
és entès com l’instrument més apropiat
per fomentar la capacitat d’adaptació
d’un sistema. Si la capacitat adaptativa és
l’objectiu, la governança adaptativa és el
mitjà. Finalment, la resiliència fa referència a la capacitat de superar una adversitat
mantenint una mateixa estructura, funció
o identitat.
Després del boom constructiu
d’infraestructures hidràuliques que va
tenir lloc durant la segona meitat del
segle xx, la bona governança hídrica ha
d’encarar-se ara cap a la gestió integrada
Ressenyes
dels recursos hídrics —integrated water
resources management, IWRM. El Global Water Partnership defineix aquest
concepte com «el procés que promou el
desenvolupament coordinat de l’aigua,
el sòl i els recursos hídrics, de manera
que es maximitzi el benestar econòmic
i social sense comprometre els ecosistemes» (p. 25). L’IWRM ha d’assegurar
una gestió dels recursos hídrics equitativa, econòmicament racional i mediambientalment sostenible. Hill se serveix
també dels preceptes de l’IWRM per
establir els criteris d’avaluació dels dos
sistemes de governança objecte d’aquest
llibre, Suïssa i Xile. Alguns dels indicadors explorats són responsabilitat, participació i transparència, tres elements
ja identificats a l’IWRM que poden
ser útils per augmentar la conscienciació, la cogestió i la iniciativa ciutadana;
lideratge, compromís i confiança, malgrat que el lideratge no sempre té una
correlació positiva amb els principis de
la governança adaptativa, però pot ser
el recurs gràcies al qual es poden assolir
els principis bàsics d’aquesta; experiència, ja que s’ha demostrat que pot tenir
una correlació positiva amb l’habilitat
d’afrontar les dificultats, fins i tot les
provinents de fenòmens meteorològics
extrems; finançament, necessari per assegurar la capacitat d’intervenció; connexió
i cooperació, determinants referents a la
coordinació entre individus, comunitats,
organitzacions i institucions, ja que s’ha
reconegut que com més connectivitat
entre agents i institucions involucrats en
la gestió hídrica, més capacitat adaptativa; previsió i flexibilitat; coneixement i
informació; i descentralització, és a dir, la
delegació de la responsabilitat i l’autoritat
en la gestió hídrica.
L’autora dedica el segon bloc del llibre, «The case areas in Chile and Switzerland», a presentar, explorar i analitzar
els sistemes de governança hídrica de dos
casos d’estudi molt oposats. Ambdues
àrees han patit canvis socials i polítics
rellevants i, com a zones de muntanya
amb presència de glaciars permanents,
hauran de fer front als reptes del canvi
climàtic. De cada un dels casos d’estudi,
se n’han investigat els determinants que
modelarien una bona governança de
l’aigua —la responsabilitat i la participació— i tots els factors considerats a
l’IWRM: adopció d’un planejament i
gestió a escala de conca, mesures prioritàries en períodes de sequera que poden
comportar conflictes entre usuaris, protecció dels ecosistemes hídrics, gestió del
risc d’inundació i acords adoptats relacionats amb els principis de l’IWRM. En el
cas suís, els sistemes de governança han
obtingut una bona puntuació en termes
de responsabilitat, de transparència i de
participació, però hi ha també importants
buits entre els preceptes de l’IWRM i
l’aplicació de la legislació federal a escala regional i local. El complex sistema
institucional suís suposa una manca de
coordinació i de planificació a llarg termini entre els diferents nivells políticoadministratius. Aquest fet impedeix una
gestió integrada de l’aigua, ja que el fet
que la gestió dels recursos hídrics recaigui al nivell polític inferior representa
una manca de visió integrada i general
d’aquests. Un dels reptes més rellevants
en la gestió hídrica a Suïssa és, per tant, el
de crear noves institucions que gestionin
l’aigua de manera integrada. La situació
del segon cas d’estudi, Xile, difereix
molt del primer. A Xile l’aigua es concep
com un bé econòmic i la seva gestió es
troba fonamentalment en mans privades.
Malgrat que el Codi de l’Aigua xilè reuneix els principis bàsics de la bona governança hídrica, la realitat és molt diferent
i tant les qüestions relacionades amb la
qualitat de l’aigua com l’impacte en el
medi natural no estan ben resoltes.
Un cop recollits els determinants
dels sistemes de governança dels dos
casos d’estudi, Hill dedica el tercer gran
bloc del llibre, titulat «Applying the
assessment», a avaluar-los. En una priDocuments d’Anàlisi Geogràfica 2014, vol. 60/3 665
Ressenyes mera part, el desè capítol del llibre, es
descriuen els principals mecanismes dissenyats per fer front a episodis severs i
que, correctament aplicats, permeten una
major capacitat d’adaptació. En ambdues
àrees d’estudi, les accions d’adaptació
varien des de les tècniques tradicionals
de gestió del risc que prioritzen determinats usos de l’aigua enfront d’altres
en episodis de sequera, fins a polítiques
i normatives molt més restrictives. Tots
aquests mecanismes s’avaluen en funció
de la resposta adaptativa, que pot ser de
tres tipus diferent: de transformació, o
els sistemes d’adaptació que inclouen un
canvi cap a escenaris més sostenibles; de
no transformació, les respostes que permeten la persistència de les propietats
originals d’un sistema; i de mala adaptació, quan les respostes d’adaptació han
suposat una degradació del sistema i en
deriva una situació menys favorable que
l’anterior. Els resultats obtinguts mostren
una major concentració de respostes que
permeten una capacitat transformativa i
adaptativa en el cas suís, no tant en el
cas xilè. En el capítol següent, l’onzè,
Hill introdueix les fortaleses i les febleses
que presenta la cooperació entre els diferents nivells de governança encarregats
d’activar els mecanismes necessaris en cas
d’episodis extrems passats. Considerant i
tenint un major coneixement d’aquests
elements, es podran explicar els factors
clau que poden convertir aquests obstacles en autèntics factors de transformació.
L’autora, doncs, elabora un esquema de
fortaleses (bridges) i de febleses (barriers)
propi d’una DAFO, que permet analitzar la governança hídrica d’ambdós
casos d’estudi. L’anàlisi s’estableix a partir de les diferents escales de governança:
nacional, regional i local per al cas xilè,
i federal, cantonal i comunal per al cas
suís. En l’últim capítol d’avaluació, el
dotzè, l’autora analitza uns indicadors
agrupats en tres categories que avaluen
més matisadament la capacitat adaptativa: el règim, o el conjunt de lleis,
666 Documents d’Anàlisi Geogràfica 2014, vol. 60/3
normatives legals i drets de propietat de
l’aigua; el coneixement, o la informació
dins el sistema de governança hídrica
que tots els agents implicats coneixen; i
la interacció entre agents, o la forma i el
grau en què cooperen entre ells. L’anàlisi
duta a terme en aquest tercer gran bloc
mostra com, a causa del desplegament
de diferents respostes a diferents escales espacials i temporals per fer front a
episodis extrems que afecten la normal
disponibilitat d’aigua, sorgeixen diversitat de tensions i conflictes. Certament,
el repte d’executar respostes ràpides i
flexibles durant els episodis extrems topa
amb la necessitat d’adoptar estructures
més previsibles que serveixin de base
per a la planificació de l’adaptació. De
fet, l’anàlisi ha posat damunt la taula
que una capacitat d’adaptació proactiva requereix una major predictibilitat
en les normatives dels nivells superiors
de governança, mentre que una capacitat més reactiva necessita flexibilitat i
autonomia en els nivells més locals. Les
respostes de transformació estan relacionades amb el fet de construir i dissenyar
estratègies de resiliència a llarg termini
i deriven d’una capacitat proactiva. En
canvi, les respostes no transformadores
permeten processos de canvi ràpids a
una escala més local com a reacció als
diferents esdeveniments extrems. Els
diversos nivells de governança i les diferents escales de canvi influeixen també
en l’agreujament de possibles conflictes i
tensions. L’autora ha analitzat els nuclis
d’aquests conflictes a partir d’uns indicadors més concrets per tal de conèixer
la capacitat d’adaptació tant proactiva
com reactiva. El disseny d’aquesta metodologia d’anàlisi contribueix a una nova
visió en termes de desenvolupament
d’adaptacions proactives i reactives. Hill
suggereix que el desenvolupament d’una
adaptació reactiva i proactiva a diferents
escales espacials i temporals permet una
major capacitat en la gestió de la incertesa i la transformació potencial a curt
Ressenyes
i llarg termini dins qualsevol sistema de
governança.
Per concloure, l’últim gran bloc,
«Challenges in developing and mobilising adaptative capacity», recull les
principals idees força del llibre i en fa
una síntesi. L’autora remarca que aquest
llibre vol contribuir a una nova visió de
la governança analitzant els diferents
determinants que conformen la capacitat d’adaptació.
En definitiva, aspectes com identificar els components principals de la capacitat adaptativa que responen a episodis
meteorològics extrems com les sequeres
i les inundacions, ajudar a entendre
com els diferents règims de governança
permeten i faciliten una major o menor
capacitat d’adaptació hídrica, i dilucidar
quins són els conflictes i tensions que
sorgeixen a l’hora de modelar aquesta
capacitat a diferents escales i en contex-
tos diversos, s’ha de tenir en compte a
l’hora de plantejar qualsevol estratègia
o actuació encaminada a donar una
resposta efectiva als efectes del canvi
climàtic. Estem, per tant, davant d’un
llibre molt útil per conèixer i aprofundir en els principals preceptes i requeriments de la governança adaptativa,
aspecte aquest clau —com dèiem a
l’inici d’aquesta ressenya— per aconseguir una resposta efectiva als impactes
sobre els recursos hídrics que el canvi
climàtic ens planteja.
Ariadna Gabarda i Mallorquí
Universitat de Girona
Departament de Geografia
[email protected]
http://dx.doi.org/10.5565/rev/dag.196
Documents d’Anàlisi Geogràfica 2014, vol. 60/3 667
Ressenyes Karvonen, Andrew (2011)
Politics of Urban Runoff. Nature, Technology and the Sustainable City
Cambridge, Mass: MIT Press, 288 p.
ISBN 978-0-262-51634-1
Una de les grans aportacions de l’ecologia
política al debat sobre el medi ambient
urbà ha estat la crítica a l’axioma que les
ciutats són l’antítesi de la natura i que,
per tant, la urbanització és un fenomen
intrínsecament antiurbà. Només cal
donar una ullada a qualsevol titular de
premsa que es faci ressò d’algun estudi
recent sobre el creixement de les ciutats per adonar-se que l’expansió urbana s’identifica sistemàticament amb
l’artificialització plena del paisatge i la
desaparició d’allò que habitualment anomenem «natura». I tanmateix, les ciutats,
des de les més denses fins a les més disperses, vessen «natura» pertot arreu i sota
multitud de formes, fins al punt que la
mateixa ecologia disposa des de fa anys
d’una especialitat anomenada precisament «ecologia urbana».
Com es pot conviure amb aquesta
aparent esquizofrènia? El llibre d’Andrew
Karvonen, professor a la Manchester
School of Environment and Development, aborda aquesta qüestió mitjançant
l’estudi d’un dels fluxos més caracte­
rístics del medi ambient urbà com són
les aigües pluvials. El cicle de l’aigua a les
ciutats ha estat un dels pilars fonamentals en el desenvolupament de l’ecologia
política urbana, sobretot arran dels
treballs d’Erik Swyngedouw, Matthew
Gandy i Maria Kaika, entre d’altres. En
l’estudi d’aquests fluxos, però, les aigües
pluvials han quedat generalment relegades a una posició secundària, en part perquè no tenen l’elegància i la funcionalitat
de les xarxes d’abastament o de clavegueram. Al contrari, el drenatge urbà és
molt heterogeni i constitueix una barreja
d’elements naturals (rierols, depressions
del terreny, etc.) i d’elements humans
(teulades, carrers, etc.), la qual cosa el
converteix en un candidat ideal per expe668 Documents d’Anàlisi Geogràfica 2014, vol. 60/3
rimentar amb les noves categories de la
ciutat «relacional» que, al capítol 2, Karvonen contraposa a la ciutat dels dualismes. El tractament històric de les aigües
pluvials urbanes ha oscil·lat entre la
necessitat d’evacuar-les ràpidament fora
de la ciutat (igual de ràpi­dament contestada pels que es troben «aigües avall») i
la seva gestió in situ principalment amb
estructures de contenció i derivació cap
al subsòl, dins del que s’ha definit com
a «desenvolupament de baix impacte» o
«sistemes sostenibles de drenatge urbà».
Què es pot fer, doncs, amb les aigües
pluvials? D’entrada, aquestes també s’han
integrat en el «planejament ecològic o
planejament ambiental urbà» derivat
de les propostes de Ian McHarg i el seu
«Dissenyar amb la natura» o l’impuls de
la idea de fer un espai urbà més «ecològic» aïllant-lo de les pressions humanes.
Karvonen es mostra crític amb aquesta opció, que no fa sinó reproduir el
dualisme implícit en les propostes tant
de l’enginyeria convencional com del
planejament ambiental més ecològic.
A partir d’autors com Bruno Latour o
Donna Haraway, les ciències socials i
especialment la geografia rebutgen els
dualismes i plantegen alternatives que
accepten en primer lloc l’existència d’una
natura urbana definida com «un conjunt
d’assemblatges» (en l’expressió de Latour)
formats per elements humans i elements
no humans. En definitiva, la urbanització no implica mai la fi de la natura
sinó la seva transformació, i en aquesta
transformació el procés és més important
que el resultat, de la mateixa manera que
les relacions entre elements humans i no
humans són més importants que aquests
elements per si mateixos (p. 26).
Karvonen és conscient de la complexitat d’aquestes formulacions teòriques
Ressenyes
i així, abans de passar als estudis de cas
d’Austin i Seattle, ja es preocupa per proporcionar exemples de projectes urbans
que incideixen en la difuminació dels
dualismes, en l’heterogeneïtat, en la fragmentació i en el que podríem anomenar
noves coreografies urbanes, com diu ell,
de caràcter més topològic que topogràfic;
en altres paraules, més pendents de buscar relacions que no pas d’imposar límits.
Un exemple d’això el troba en un suburbi de Davis (Califòrnia), on una comunitat de veïns ha intervingut en la gestió
d’un sistema de drenatge de pluvials que
busca relacionar els fluxos ambientals
(l’aigua de pluja) amb els fluxos socials
(les relacions socials que es creen en el
caminet que segueix la xarxa de drenatge).
Amb aquest exemple, l’autor pretén
començar a desmuntar la imatge de les
ciutats com a llocs hostils per a la natura i
preparar el lector per capgirar l’argument
i fer-li veure també la cara més amable
de la urbanització, sempre amb la gestió de les aigües pluvials com a teló de
fons. La selecció dels casos d’estudi
està molt meditada, ja que tant Austin
(Texas) com Seattle (Washington) es
troben entre les ciutats nord-americanes que han fet més esforços per situar
el medi ambient com a element central
de l’atractiu urbà en termes sobretot de
qualitat de vida. Ambdues ciutats comparteixen també característiques comunes, com ara un fort desenvolupament
recent basat en les noves tecnologies,
una arribada d’immigrats generalment
de classe mitjana i alts nivells educatius
i una clara vocació de fer compatibles el
desenvolupament econòmic i la protecció
ambiental. En tots dos casos, la gestió del
cicle hidrològic urbà també té un paper
essencial en la recerca d’aquest sant grial
o quadratura del cercle.
Començant per Austin (capítols 3
i 4), Karvonen descriu primer com els
dualismes (desenvolupament contra
conservació; vells residents contra nouvinguts) han dominat la política local
durant les darreres dècades. El primer
cas d’estudi escollit són les anomenades
basses de Barton Springs, pretesament un
símbol de la natura a la ciutat i un element emblemàtic de l’orientació «verda»
d’Austin. Segons els crítics de la urbanització, el desenvolupament residencial a la
conca d’alimentació d’aquestes basses ha
acabat provocant un problema seriós de
deteriorament de la qualitat de l’aigua, la
qual cosa ha esperonat un moviment de
classe mitjana-alta radicalment en contra
del creixement urbà. Aquesta resistència
al creixement (que passa per alt els molt
més importants impactes de l’activitat
agrària sobre la qualitat de les aigües)
fracassa en part per la tradició llibertària de Texas, però també, i de manera
més important segons Karvonen, per la
intransigència a voler pretendre conservar
una natura idealitzada. La imatge de les
basses de Barton Springs contrasta amb
la situació de la resta del drenatge urbà
d’Austin, constituït pels assemblatges
heterogenis de rierols, lleres cimentades,
canonades i altres elements del paisatge
fluvial. Tot i que abandonat a la seva sort
pels conservacionistes, aquest drenatge
manté encara uns certs atractius inesperats fins i tot en llocs de degradació
extrema (vegeu la citació de la p. 89). La
rehabilitació de tot aquest sistema, amb
un ull posat en el control de les inundacions urbanes, tindria en l’adequació de
basses urbanes, aprofitant per exemple
les depressions del terreny, un element
essencial en forma d’estructures multifuncionals i estèticament agradables
encara que lluny de ser «naturals».
El cas de Seattle (capítols 5 i 6) pot
ser encara més complex i fascinant.
D’entrada, aquesta ciutat és considerada
una de les més «verdes» del país (amb gairebé tres-cents dies de pluja a l’any tampoc no és gaire sorprenent), però també
una ciutat que històricament ha experimentat una modificació extrema del seu
medi natural amb l’eliminació del turons
i l’anivellament del centre històric durant
Documents d’Anàlisi Geogràfica 2014, vol. 60/3 669
Ressenyes les primeres dècades del segle xx (p. 104).
Aquesta operació gegantina que, d’altra
banda, va necessitar un sistema hidràulic
capaç de no malmetre l’estabilitat dels
vessants, deixa però una ciutat inacabada
a les parts més baixes i properes al mar,
que esdevenen espais socioambientalment marginals. Curiosament, aquesta
transformació a gran escala del paisatge
físic de la Seattle primitiva no representa cap obstacle per a la construcció
d’una imatge «verda» en la qual tampoc
no manquen elements radicals, com ara
els que apareixen a la coneguda novel·la
Ecotopia, d’Ernest Callenbach (1973), o
en el concepte de bioregionalisme, nascut precisament en aquest espai nordamericà (vegeu l’article de Josep Puig a
Documents d’Anàlisi Geogràfica,
11, 1987). Tot plegat ha fet que Seattle
sigui ara un exemple de «natura metropolitana» amb una xarxa hidrogràfica,
però també profundament alterada per
la urbanització.
La recuperació d’aquest medi hídric
local ha estat a l’agenda del govern de
la ciutat des de fa ja algunes dècades i
es planteja sobretot per la importància
política que suposa la tornada als cursos
fluvials metropolitans d’una espècie tan
emblemàtica com el salmó. Però els projectes de renovació del medi fluvial local
que més criden l’atenció a Karvonen
són precisament els que es basen en el
concepte de ciutat relacional. En aquest
sentit, el Sea Street Project, un carrer
que segueix el curs meandriforme d’un
torrent urbà acompanyat per tota mena
d’elements de control de fluxos i velocitat de l’aigua de la pluja, esdevé un espai
públic on natura i societat es fonen en
un híbrid capaç de reorientar les relacions
entre els residents i el seu medi fluvial
més immediat.
Els dos darrers capítols volen aprofitar
els casos d’Austin i Seattle per establir les
bases de la ciutat relacional. La política
—i molt especialment la política local—
és la clau de volta d’aquesta alternativa,
670 Documents d’Anàlisi Geogràfica 2014, vol. 60/3
però ha de canviar, i molt, a fi d’abordar
la gestió dels fluxos pluvials en contexts
de gran complexitat, com l’expansió del
medi construït, la degradació dels barris,
les creixents desigualtats socioambientals,
etc. En primer lloc, hi ha la crítica a les
polítiques de tall racionalista que ho deixen tot en mans dels experts i que consideren la política un destorb per a la gestió
experta. Karvonen, però, també es mostra
molt crític amb les reaccions adversàries
d’ONG, grups veïnals, etc. a les polítiques anteriors i que no fan sinó reproduir
el mateix patró d’expert contra expert en
generar les seves pròpies dades i informes
sobre qualsevol problema ambiental.
L’autor aquí va directe al moll de l’os
de bona part dels debats sobre la sostenibilitat urbana en els quals la suposada
«neutralitat científica» acaba convertintse en una arma partidista, la qual cosa
genera confusió i, encara pitjor, erosiona la credibilitat d’experts, convertits en
simples «mercenaris» a banda i banda de
la taula. En termes polítics, doncs, per a
Karvonen, l’enfocament descendent no
serveix, però l’enfocament ascendent,
sovint massa sectari i localista, tampoc
no és útil per desenvolupar formes democràtiques de governança que funcionin a
llarg termini.
L’alternativa, desenvolupada al darrer
capítol del llibre, depèn de noves polítiques ambientals que reconeguin relacions
i interaccions entre elements naturals i
socials i que no aboquin els habitants de
les ciutats a viure en una lluita constant
entre dualismes que no porten enlloc.
Karvonen és conscient que aquesta fita
no s’aconseguirà amb polítiques reformistes per moltes parts interessades que
fem entrar en el procés, però tampoc no
ens podem quedar amb els elegants però
massa teòrics postulats de Latour. Cal
el que ell anomena una «política cívica»
(p. 169) que transformi el pensament
relacional en una agenda política realment transformadora i que transformi
també el raonament deliberatiu de Dry-
Ressenyes
zek en propostes concretes d’activitats
de relació amb l’entorn. De manera més
conciliadora, Karvonen no nega la necessitat de polítiques racionals i populistes
però argumenta que cal anar més enllà
(vegeu la taula comparativa de la p. 184).
Finalment, tres serien les condicions
per avançar cap a una ciutat relacional:
despertar l’imaginari popular perquè
investigui i experimenti en el camp de
les relacions entre humans i no humans;
reorientar l’expertesa cap a models més
facilitadors que impositius i, per acabar,
concretar tot l’anterior en nous projectes relacionals. El vell i malmès drenatge urbà de moltes ciutats ofereix moltes
oportunitats en aquesta línia i ja n’hi ha
alguns exemples a Austin i Seattle, com
també en altres aglomeracions urbanes.
Una valoració crítica de Politics of
Runoff hauria de destacar les nombroses innovacions que proposa, tant
teòricament, recollint el bo i millor de
l’ecologia política urbana i els seus referents teòrics més visibles (sobretot els treballs de Latour i Donna Haraway), com
pel que fa a l’anàlisi de projectes concrets
sobre noves formes de gestionar el dre-
natge urbà a Austin i Seattle. El trànsit
de teoria a pràctica està generalment ben
resolt, però de vegades pot sorgir la sensació que alguns dels projectes lloats per
Karvonen encara són lluny de la «ciutat
relacional» i que la sensació de por i fàstic
associada amb el drenatge urbà s’imposa
quan alguns dels elements no humans del
paisatge esdevenen clarament hostils en
termes de salut i seguretat. Altrament, el
llibre hauria guanyat molt contrastant els
casos de Seattle i Austin, al cap i a la fi
ciutats benestants del món ric, amb algun
estudi de cas a les grans urbs dels països
en vies de desenvolupament, on potser
la ciutat relacional hi és present d’una
manera molt més nítida però també més
complexa que en els exemples tractats al
llibre.
David Saurí
Universitat Autònoma de Barcelona
Departament de Geografia
[email protected]
http://dx.doi.org/10.5565/rev/dag.198
Documents d’Anàlisi Geogràfica 2014, vol. 60/3 671
Ressenyes Paniagua, A.; Bryant, R. and Kizos, T. (eds.) (2012)
The Political Ecology of Depopulation: Inequality, Landscape and People
Zaragoza: CEDDAR, 311 p.
ISBN 978-84-92582-77-8
Faithful to its title, The Political Ecology
of Depopulation is an attempt to examine depopulation —mainly in Europe—
from a political ecology perspective.
According to the editors of the book,
political ecology’s primary focus on densely inhabited areas of the Global South
has “tended to neglect the casual [sic]
dynamics and socio-natural implications
of the historical depopulation of areas”
(p. 11). Through numerous empirical
studies mostly from southern (France,
Greece, Spain, Italy and Portugal), but
also northern (Denmark and Holland)
and Central (Czech Republic) Europe, as
well as one case from the US, the book
explores both “the construction of depopulated areas as well as efforts to redress
such problems” (p. 11). The editors see
the overall contribution of the book to
be the combined focus it offers on marginality, depopulation and environmental transformation in different European
countries. The main insight emerging from the book is the “importance
of taking the differentiated meaning of
marginality and its dynamics in rural
areas subject to depopulation seriously”
(p. 18). Overall, I think that the book
succeeds in presenting and establishing
the diverse character of the phenomenon
of depopulation as well as the diversity of
the social and socio-environmental science lenses through which it can be studied.
However, I feel that it is less successful
in explicitly clarifying its links and contribution to political ecology literature
and research. All in all, the wealth and
diversity of case study material earn a
recommendation to read this book.
Depopulated spaces in rural Europe
are often sites of neglect whose socioenvironmental landscapes are a bas-relief
of external economic development priori672 Documents d’Anàlisi Geogràfica 2014, vol. 60/3
ties materialised through variable levels of
public and private investment. The interdependent and co-constructed inland
and coastal (French Riviera) landscapes
of Alpes-Maritimes in France (Bryant)
exemplify a relationship between ‘shadowy’ and ‘luminous’ landscapes where
the latter landscapes have benefited economically and population-wise by drawing
resources from and externalising impacts
to the further ones. The consecutive
transformations of the Jutland landscape
in Denmark (Kristensen and Primdahl)
from one sustaining subsistence economies into arable land, non-productive
uses and a landscape of socioeconomic
and demographic decline, reflect the shifting needs of growth-oriented economies
supported by state policies. State attempts
to favour economies of scale and productivist agriculture have led to depopulation
due to migration and economic inequality
among rural inhabitants. Public policy in
the form of EU subsidies in Kilkis, Greece (Koutsou and Partalidou) has favoured lowland irrigated crops and farms at
the expense of the already disadvantaged
lowland non-irrigated and mountainous
farmers (due to Greek State post-WWII
agricultural policies).
One wonders to what extent the use
of public subsidies to generate such
a two-tier system of productive and
unproductive agriculture and the concurrent generation of large-scale agricultural concentrations in lowland areas
and cheap and mobile labour in mountainous regions may have also facilitated
processes of capital accumulation. This
is important, as the analysis of degraded socio-ecologies in relation to or at
least within the context of uneven capitalist development is political ecology’s
stock-in-trade (e.g. Peet et al., 2011).
Ressenyes
Although the book does not explicitly
explore the importance of capitalism
in depopulation, links between the two
flicker in some contributions. EU agricultural policy’s new focus on increasing
competitiveness has introduced mentally
exhausting activities (e.g., the obligation
to record all work activities) for farmers
in southern France (Tsiomidou). Those
farmers then feel that farming has ceased to be independent, creative work
where one exercises mental capabilities
to find solutions in complex situations of
human-nature interaction. This transformation of farmers into dependent labour
where “[t]he labourer is required to execute motions without having the authority to reflect upon their purposefulness”
(Molinier, 2006: 306) is an example of
alienating technologies resulting from
the neo-liberal requirement for competitiveness introduced in EU agricultural
policy. The drive to expand energy production as the “new cash crop of rural
America” (p. 275) helps to create policy
and public support for controversial projects that use depopulation and economic depression to justify the sidelining
of environmental (ethanol plant in rural
Kansas) or scenic landscape (wind farms
in Vermont) concerns. Marginality in
those cases provides fertile ground for
expanding the commodity frontiers of
capitalism (Moore, 2002) with the support of public policy. Indeed, the interaction between state policy and market
forces powerfully shapes the experience
of depopulation and environmental
degradation in marginal European rural
areas. This is evident in western Lesvos,
Greece (Kizos et al.), where sheep farmers
are locked in a low-profit and environmentally degrading activity whose profitability is maintained by public subsidies
and controlled by powerful intermediaries and price- and cost-setting markets
beyond their reach.
This image of depopulated areas and
their adverse socio-environmental rea-
lities as the result of state and capital
neglect or exploitative logics informs a
major strand of a relatively recent literature on ‘First World’ political ecology
(McCarthy, 2002). Predominantly USbased, this literature studies the ‘First
World’ as a site subject to processes
that are regularly associated with ‘Third
World’ spaces which create peripheries
within the First World. As regards rural
sites, it considers how a combination of
the control exercised by state regulators
over natural resource-dependent communities and the logic of capital investment
has produced Third World conditions
in many depressed rural areas within the
“spatial heart of capitalism” (Schroeder et
al., 2006, p. 163) in Europe and North
America. This essentially structuralist
approach is complemented by a poststructural one, which postulates that
modernity and capitalism are not necessarily as dominant in marginalised First
World sites as usually assumed and that
their effects are partial, contested and
incomplete. First World ‘marginalised’
sites are thus also analysed as spaces of
opportunity where viable and even more
hopeful alternatives may operate. Inte­
restingly, The Political Ecology of Depopulation presents examples where local
agents manipulate available resources
and opportunities in ways beyond the
prescribed or expected ones.
Rural agents in Spain use funding
from the EU-LEADER programme to
develop ‘best environmental practices’
that go beyond the traditional focuses of
nature protection and renewable energy
(Esparcia). These practices use the notion
of ‘the environment’ as an organiser of
activities that implement a productive
(e.g., incorporate environmental quality in the production process), sociocultural (e.g., cultural heritage interpretative centres) or support-system (e.g.,
environmental education and training)
dimension. The result is that through
the LEADER programme the environDocuments d’Anàlisi Geogràfica 2014, vol. 60/3 673
Ressenyes ment becomes “one area that greatly
contributes to the design and implementation of integrated rural development strategies” (p. 60). In the Czech
borderland (Kucera and Chromy), rural
dwellers engage in the restoration of
landscape landmarks (e.g., buildings)
from the Czech-German past not only
in a utilitarianist effort to make their area
attractive to visitors but also as part of
an effort “to learn something about one’s
own region and to recreate a relationship
with a certain historical and intergenerational continuity” (p. 208). Locallydriven strategic development planning
initiatives in Denmark (Kristensen and
Primdahl, 2012) provide opportunities
for researchers to harness their knowledge at the service of community priorities
and reveal “the potential to bring back
vitality to rural areas including collective beliefs in the virtue of the struggle to
survival and autonomy… [and]…prove
to be effective governance approaches”
(p. 187). At a more institutionalised level,
the territorial cooperative Noardlike
Frsyke Wâlden successfully implements
an alternative vision of rural development
in a marginal area of Friesland (northern
Netherlands) (Domínguez-García et al.)
that brings together such diverse stakeholders as farmers, politicians, scientists,
hunters and environmentalists in a successful model that integrates conservation
and farm production. A key implication
of inequality in the subsidies system for
agriculture in Greece (Koutsou and Partalidou) is that “farmers (especially those
in more favoured zones) are now dependent on the State (and EU) and capital,
in comparison to the situation during the
half [sic] of the 20th century” (p. 247).
Nevertheless, those farming in less favoured areas (e.g., mountains) in northern
Greece (Kilkis Prefecture) have become
less dependent by developing alternatives
such as investing in livestock, and could
be more resilient to a possible (or perhaps
even probable, under the current fiscal
674 Documents d’Anàlisi Geogràfica 2014, vol. 60/3
circumstances and policy choices of the
Greek State) withdrawal of public support to agriculture.
Marginalised and depopulated rural
areas in Europe are spaces of diversity where other processes, beyond the
overwhelming interaction between capital investment and state regulator logics,
also take place. In remote rural areas of
Castile and Leon, Spain (Paniagua), processes of administrative homogenisation
that concentrate smaller communities
into one municipal unit interact with
depopulation to create multiple locality identities as well as micro-politics
where regional institutions and mayors
have more clout. Similarly, in the AlpesMaritimes of southern France (Paniagua), communities mobilise diverse
strategies of spatial representation which
provide much-needed flexibility in the
area’s response to major processes of
transformation. And despite the high
rate (over 40%) of farm abandonment
in Italy’s mountainous regions (Omizzolo and Streifeneder) and a steep decrease
in active farmland between 1990-2007,
the current situation in the Apennines is
“relatively stable or has a positive trend”
(p. 223).
So, in line with what the First World
political ecology literature maintains
mostly for rural North America, ‘marginalised’ rural spaces in Europe can be
read both as backwaters or sites of neglect
and as spaces of hope and opportunity.
Although the book reveals the diversity
of socio-natural implications, realities
and drivers of the historical depopulation of rural areas in Europe, it does not
reflect on the implications of the factors
for political ecology and makes no explicit links to the literature. Perhaps with
the exception of Bryant, individual chapters do not explicitly attempt to reflect
on the implications of their research with
reference to the key elements in the political ecology framework of analysis, e.g.,
the relevance of unequal power relations,
Ressenyes
the role of politics in effecting environmental change, etc. (Robbins, 2012).
Likewise, the overall book lacks a specific
space for synthesising insights and discussing its contributions, such as in the form
of a concluding chapter or a sub-section
within the introductory chapter where
those reflections and links to the field of
political ecology —and particularly First
World political ecology— are drawn.
This absence of systematisation of the
knowledge offered by the individual cases
is a missed chance, both because depopulation is a key dimension in the peripheralisation and construction of remote areas in Europe (as it is well pointed
out by the book) and because the book
is replete with examples of such areas
emerging either as undergoing a process
of becoming backwaters or responding in
unexpected ways. An explicit discussion
of what the book achieves with reference
to the analytical framework and body of
work in political ecology would also establish a useful starting point of reference
for future studies on depopulation within
the field.
Overall, I believe that the book’s mission of offering “a rich account of how
political ecological dynamics condition
depopulated rural areas, mostly in a
European context” (p. 12) is achieved,
but that the mission of studying depopulation “from a political ecology perspective that encompasses rural areas”
(p. 11) is not as successfully achieved
because the diversity revealed by the studies is not systematised in a comprehensive way. Unfortunately, some chapters
also have several typos and a somewhat
informal appearance (more akin to unfi-
nished drafts), which diverts attention
from the interesting messages they try to
convey. Notably, and on a more positive
note, the ‘Conclusions’ sections of almost
all the chapters contain commendably
concise descriptions of each chapter and
its main messages.
Bibliographical references
McCarthy, J. (2002). “First World political ecology: Lessons from the Wise
Use Movement”. Environment and
Planning A, 34 (7), 1281-1302.
Molinier, P. (2006). Les enjeux psychiques du travail. Paris: Petite bibliotheque Payot.
Moore, J. W. (2003). “The Modern
World-System as environmental history? Ecology and the rise of capitalism”. Theory and Society, 32 (3), 307377.
Peet, R.; Robbins, P. and Watts, M.
(eds.) (2010). Global Political Ecology.
New York and Abingdon: Routledge.
Robbins, P. (2012). Political Ecology
(Second Edition). Oxford: Blackwell.
Schroeder, R. A.; St. Martin, K. and
Albert, K. E. (2006). “Political ecology in North America: Discovering
the Third World within?” Geoforum,
37 (2), 163-168.
Christos Zografos
Universitat Autònoma de Barcelona
Institut de Ciència i Tecnologia
Ambientals (ICTA)
[email protected]
http://dx.doi.org/10.5565/rev/dag.143
Documents d’Anàlisi Geogràfica 2014, vol. 60/3 675
Ressenyes Pigeon, Martin; McDonald, David A.; Hoedeman, Olivier y Kishimoto,
Satoko (eds.) (2013)
Remunicipalización. El retorno del agua a manos públicas
Amsterdam: Transnational Institute, 154 p.
ISBN 978-94-6228-049-6
«No és una paraula fàcil de dir, però la
remunicipalització és una tendència creixent i apassionant en el sector de l’aigua».
Així comença aquest llibre del Corporate
Europe Observatory, el Transnational
Institute i el Municipal Services Project,
la primera publicació sobre aquesta nova
tendència mundial de remunicipalització dels serveis d’aigua urbans, impulsada per un degoteig de casos que entre
2009 i 2013 ha duplicat el nombre del
període anterior (1997-2008) i que ja
frega el centenar. A la llista destaquen
les «capitals» de la Unió Europea —París
i Berlín—, juntament amb altres grans
ciutats del nord —Atlanta, Houston o
Budapest— i del sud —Buenos Aires,
Bogotà o Johannesburg—, com també
municipis més petits, amb experiències
a casa nostra com les d’Arenys de Munt i
el Figaró-Montmany.
A través de cinc estudis de cas geogràficament dispersos —localitzats sobre un
mapamundi a la primera pàgina: París
(Europa), Dar es Salaam (Àfrica), Buenos Aires (Amèrica del Sud), Hamilton
(Amèrica del Nord) i l’experiment a
escala nacional de Malàisia (Àsia)—, el
llibre examina per què i com han tingut
lloc les transicions de l’abastament privat
d’aigua al públic, a partir d’un conjunt de
criteris d’èxit (equitat, participació, sostenibilitat, solidaritat, qualitat del servei
i del lloc de treball, etc.) que permeten
avaluar aquestes experiències des d’una
perspectiva de la gestió pública i progressista. El llibre s’estructura en set capítols,
escrits per sis autors diferents, que s’encadenen amb fluïdesa: la introducció, amb
el títol «La remunicipalització funciona!»,
és una avantsala de la metodologia utilitzada i els resultats que s’exposen en els
676 Documents d’Anàlisi Geogràfica 2014, vol. 60/3
capítols següents, dedicats en profunditat a cadascun dels cinc estudis de cas,
més un últim capítol conclusiu que recull
les reflexions sobre el futur immediat de
la remunicipalització posant el focus al
sud d’Europa, on la profunda crisi econòmica, la manca de liquiditat de molts
ajuntaments i les mesures d’austeritat
imposades per les institucions europees
estan donant un nou i injustificat impuls
vers la privatització. A Catalunya, tal com
denuncia la Plataforma Aigua és Vida,
«l’acompliment del dèficit pressupostari
per part del govern de la Generalitat ha
tornat a agafar el cicle de l’aigua com a
boc expiatori», fent referència al traspàs
d’una part important del cànon de l’aigua, un impost amb finalitat «ecològica»
recaptat per la ja depauperada Agència
Catalana de l’Aigua a l’empresa mixta
metropolitana, constituïda en un 85%
per la multinacional Agbar-Suez. Amb els
exemples de remunicipalització del llibre,
es fa evident que aquí, directament, naveguem a contra corrent.
Comencem per París, cas presentat
com a simbolisme i èxit al cor de l’aigua
privada per l’autor d’aquest capítol, perquè és una derrota en camp propi de dues
de les companyies multinacionals de l’aigua més grans del món, Veolia i Suez, les
quals es repartien l’abastament d’aigua de
la ciutat des de 1985 (i Veolia la facturació des de 1860) per la línia que traça el
riu Sena. La decisió de remunicipalitzar
va ser política —i segons sembla, a títol
personal— de l’alcalde socialista entrant
el 2001, Bertrand Delanoë, que a partir
dels resultats d’una sèrie d’auditories va
poder constatar l’opacitat absoluta amb
què operaven les companyies privades
i es va comprometre a recuperar el ser-
Ressenyes
vei d’aigua si era reescollit. Dit i fet, el
subministrament d’aigua va ser transferit
entre 2009 i 2010 a Eau de París, la nova
entitat pública creada per l’Ajuntament
per gestionar el cicle integral de l’aigua.
Durant el primer any, el nou operador va
aconseguir estalviar 35 milions d’euros i,
en conseqüència, les tarifes van baixar un
8%. Però encara més important, la nova
gestió es basa en un contracte per objectius amb la ciutat (socials, de millora
ambiental, de cooperació internacional,
de transparència, de servei de qualitat,
d’investigació i sensibilització, etc.), amb
una perspectiva holística i a llarg termini.
Tot i que no va ser un procés gens fàcil,
la remunicipalització ha estat un èxit i
ha desencadenat un autèntic tsunami en
el sector de l’aigua que ha mostrat a tot el
món que la gestió pública, si es fa bé, és
la millor opció possible per als interessos
dels ciutadans i la sostenibilitat.
A Dar es Salaam, la ciutat més gran
de Tanzània, la situació és més dramàtica
segons el mateix autor. Abans de la privatització, imposada pel Banc Mundial
l’any 2003, l’estat dels sistemes d’aigua i
sanejament era deplorable i les expectatives d’augmentar la cobertura i la fiabilitat del servei, altes. Per això, davant la
inacció de l’operador privat, el Govern
va decidir suspendre el contracte només
vint-i-un mesos després i assumir el
control de tota la companyia, rebatejada amb el nom de Corporació d’Aigua i
Sanejament de Dar es Salaam (Dawasco).
El nou operador ha aconseguit algunes
millores en l’ampliació del servei i la
reducció dels nivells de fuites, però encara és molt lluny de la universalització i es
mantenen les desigualtats socials en l’accés a l’aigua. Això, afegit als problemes
estructurals del sistema —la necessitat
de millorar el sanejament, augmentar la
producció buscant noves fonts, implantar
comptadors, etc.— i locals —principalment, la venda il·legal d’aigua i la disminució dels recursos hídrics— fa que
les necessitats de finançament superin
els esforços econòmics del Govern i que
aquest depengui dels donants internacionals. Com a conseqüència, l’actuació de
Dawasco es veu limitada per les estrictes condicions de recuperació de costos
implícites en el contracte. Tal com sentencia l’autor, a Dar es Salaam el poder
dels donants internacionals ha denegat
qualsevol aspiració de subordinar la rendibilitat econòmica a les metes socials.
En el cas de Buenos Aires, la remunicipalització (2006) també va començar
quan el Govern estatal, presidit aleshores
per Néstor Kirchner, va interrompre la
concessió a la meitat d’un contracte de
trenta anys amb una filial de Suez, davant
l’incompliment sistemàtic dels objectius
establerts mentre els beneficis de la companyia es disparaven. La nova empresa
pública Agua y Saneamientos Argentinos
(AySA), de la qual un 10% és propietat
del sindicat de treballadors, tenia com a
objectiu principal universalitzar l’accés
a l’aigua i al sanejament als deu milions d’habitants de l’àrea metropolitana.
En els cinc primers anys, ha aconseguit
resultats impressionants en l’expansió de
la cobertura als barris més pobres, mitjançant la creació de cooperatives de treball
amb participació dels ciutadans (programa Agua + Trabajo). Només amb aquesta
iniciativa es van connectar 700.000 nous
usuaris. No obstant això, tal com reconeixen els autors, el nou servei públic no
és perfecte, ja que va ser establert amb
urgències i amb poc debat públic. A més,
ha d’afrontar el repte d’assegurar una gestió sostenible de l’aigua que cobreixi tot
el cicle, però és un pas en la bona direcció, i ara les persones i no pas els beneficis
econòmics són la primera prioritat.
A Hamilton, la pressió de la societat
civil i alguns representants polítics dels
districtes urbans va marcar la diferència i
va permetre posar l’atenció en els defectes
del contracte i la mala gestió de l’operador privat d’aigua, de manera que, quan
es van fixar les condicions per a la licitació (2004), cap de les empreses candiDocuments d’Anàlisi Geogràfica 2014, vol. 60/3 677
Ressenyes dates no va voler assumir les obligacions
que establia el nou contracte. Tot i que
la majoria del consistori era favorable a la
participació privada, a la ciutat no li va
quedar més remei que fer-se càrrec de la
gestió dels sistemes d’aigua. No obstant
això, com diu l’autor, era una victòria que
necessitava defensar-se, i el nou operador
públic estaria sotmès a les mateixes exigències de la licitació i a un sistema d’informes de rendiment que, any rere any, va
documentar uns resultats impressionants
en termes d’estalvi, eficiència i transparència. A més, la ciutat actualment està
millor posicionada per afrontar els problemes més urgents i els reptes ambientals associats al llac Ontario. L’èxit de la
remunicipalització dels sistemes d’aigua a
la ciutat canadenca pot servir de plataforma per promoure els valors «d’allò públic»
en altres serveis municipals, com ara residus, energia o sanitat.
Finalment, la reforma del sector de
l’aigua a Malàisia és una mica diferent
de la resta de casos del llibre perquè va
tenir lloc a escala nacional. Malàisia és
un país ric en recursos hídrics i des de la
independència (1957) el Govern federal
va prioritzar el subministrament d’aigua
assequible i universal com a objectiu
clau de desenvolupament, i es va assolir una taxa d’accés per sobre del 90%
però mantenint les tarifes baixes gràcies
als subsidis. Durant la dècada dels anys
vuitanta, el ràpid creixement del sector
industrial va afavorir la privatització dels
serveis d’aigua locals i se’n va millorar la
infraestructura, però també va comportar augments del preu i de la desigualtat
entre estats rics i pobres. Entre 2005 i
2006, el Parlament Federal va modificar la Constitució i va aprovar dues lleis
678 Documents d’Anàlisi Geogràfica 2014, vol. 60/3
per assignar-se les competències estatals
i recuperar, així, el control sobre els serveis d’aigua i harmonitzar-ne la gestió a
tot el país. Amb l’objectiu d’aconseguir
la recuperació total de costos a llarg termini, es pretenia aprofitar els «beneficis»
del sector públic per obtenir finançament i els del sector privat per prestar
el servei de manera eficient mitjançant
la corporatització. Tanmateix, els resultats fins al moment han estat mixtos:
la centralització per escassa flexibilitat i
l’enfocament sobre la prestació dels serveis en comptes de la gestió integral dels
recursos hídrics per parcial han aigualit
l’impacte potencialment molt més ampli
de la renacionalització.
És cert, doncs, que no és una paraula
fàcil de dir, ni tampoc un procés senzill
d’implementar, però cada vegada sona
amb més força en el sector de l’aigua i,
com diu el refrany castellà, «cuando el
río suena, agua lleva». Quan la privatització fa aigües o projecta massa ombres,
és important que la ciutadania coneguem
la remunicipalització i, sobretot, que la
practiquem i la compartim, i aquesta és
la contribució del llibre. De lectura àgil
i engrescadora, el text aborda amb rigor
científic i esperit crític el fenomen de la
remunicipalització i el situa en un debat
més ampli sobre alternatives a la privatització de l’aigua.
Maria Vallès Casas
Universitat Autònoma de Barcelona
Departament de Geografia
[email protected]
http://dx.doi.org/10.5565/rev/dag.219
Ressenyes
Sultana, F. y Loftus, A. (2012)
The right to water. Politics, governance and social struggles
Abingdon, Oxon: Earthscan, 262 p.
ISBN 978-1-84971-360-3
La monografía titulada The right to water.
Politics, governance and social struggles
analiza los conflictos por el derecho al
agua que han sucedido a raíz de los cambios y comportamientos sociales en relación con el acceso al agua. En este sentido, el derecho al acceso al agua limpia
y de calidad fue un principio adoptado
por las Naciones Unidas como derecho
humano básico. La obra incorpora diferentes casos de estudio donde están aconteciendo problemas por el acceso a este
recurso, como en África, Asia, Oceanía,
Latinoamérica, el este y norte de América
y la UE.
El libro aquí reseñado tiene como
finalidad poner de manifiesto cómo los
derechos en torno al agua se han organizado desde un contexto local e histórico-geográfico, la gobernanza y las reglas
políticas y sociales. Igualmente lleva a
cabo análisis de las propuestas y soluciones que se han adoptado.
El origen, la estructura, los objetivos
y los contenidos de esta obra determinan
que en su elaboración hayan participado un gran número de investigadores
de reconocido prestigio que se vinculan con los trabajos de la gobernanza
del agua y desde diferentes disciplinas,
como la geografía, el derecho, la economía, la sociología y la antropología. La
labor de coordinación tan necesaria en
un libro de esta estructura ha sido llevada a cabo por Farhana Sultana y Alex
Loftus, profesores ambos de reconocido
prestigio en temas relacionados con la
gobernanza del agua y la ecología política. Los dos coordinadores son profesores de geografía. Farhana Sultana lleva a
cabo su labor en la Maxwell School of
Syracuse University (EE. UU.), mientras
que Alex Loftus está adscrito a la Royal
Holloway de la Universidad de Londres
(Reino Unido).
Su estructura responde a una obra de
divulgación que se articula en quince
capítulos donde se exponen diferentes
ejemplos del mundo en relación con los
conflictos en torno al acceso al recurso
del agua, todos ellos desde un sentido
crítico. Conflictos generados, en gran
medida, por los intereses políticos y económicos que surgen en torno al control
de los recursos hídricos. Debido al elevado número de capítulos, se detallarán a
continuación algunos de ellos a modo de
ejemplo. En primer lugar, cabe mencionar el capítulo uno, «The right to water.
Prospects and possibilities». Sus autores
son los propios coordinadores del libro.
En él se analiza la justicia, la política y los
conflictos por el agua. Farhana Sultana
y Alex Loftus argumentan que mucha
gente está de acuerdo con la afirmación
de que el derecho al agua es un principio
vital. Sin embargo, este concepto es contradictorio según el momento y el espacio
debido a los diversos intereses políticos.
Además, añaden que los ciudadanos tenemos la obligación de construir debates en
torno al acceso al agua, y por ello esperan que con las aportaciones de este libro
se contribuya a continuar trabajando en
proyectos que sirvan para materializar el
derecho al agua.
El capítulo dos, «Commons versus commodities: debating the human
right to water», de Karen Bakker, trata
sobre el debate del triunfo del mercado medioambientalista, las reformas
neoliberales y los recursos de la Administración. Para ello, Bakker analiza las
consecuencias asociadas al concepto de
neoliberalización, las compañías antiprivatización y el derecho humano al agua.
Documents d’Anàlisi Geogràfica 2014, vol. 60/3 679
Ressenyes El capítulo concluye con una crítica a
la privatización del agua, ya que ésta no
es compatible con el derecho humano a
este recurso.
Otro capítulo destacable es el cinco,
«The political economy of the right to
water: reinvigorating the question of
poverty», de Kyle R. Mitchell. En él se
examina la cuestión de la propiedad y el
derecho al agua. El autor critica que se
está produciendo una radical transformación en el modo en que los ciudadanos
concebimos los derechos en una sociedad capitalista, y en especial el derecho
al agua. En este sentido, cuando Kyle R.
Mitchell hace referencia a la desigualdad
de estos derechos, defiende la no privatización del recurso agua para que sea
accesible a la sociedad en general y no al
sector de población con mayores recursos
económicos.
En el capítulo ocho, «Legal protection of the right to water in the European Union», Marleen van Rijwick
y Andrea Keessen tratan el derecho al
agua en Holanda. En él se explica que
las leyes europeas intentan facilitar una
justa distribución del agua. Esta legitimidad sobre los usos del agua y la
protección del derecho a suministrarla
a la población necesita una seria participación pública, al igual que un medio
legal que sirva para que toda la sociedad pueda tener derecho al acceso a los
recursos hídricos.
Otro capítulo que cabe mencionar
es el diez, «Water rights and wrongs:
illegallity and informal use in Mexico
and the U.S.». Su autora es Katharine Meehon, quien pone de manifiesto
que legalizar todas las formas de explotación y reutilización del recurso agua
no es universalmente posible, debido a
las tensiones entre la recogida de aguas
680 Documents d’Anàlisi Geogràfica 2014, vol. 60/3
pluviales y los derechos de preferencia
de agua. Estas relaciones las analiza de
manera específica en el estado de Colorado y en México.
Un último capítulo destacable es el
trece, «Anti-privatization struggles and
the right to water in India: engendering
cultures of opposition», de Krista Bywater. Este capítulo trata sobre los conflictos del agua en Pachimada y Delhi,
donde se cuestionan los fundamentos
teóricos de la cultura india y de la política del país. Krista Bywater pone de manifiesto, en relación con los movimientos
de protesta en contra de la privatización del agua, que el objetivo principal
de estas movilizaciones era favorecer la
protección de este recurso como un bien
público y para toda la población india, y
no, como suele ocurrir generalmente en
los países en vías de desarrollo, reservado
para unos pocos.
The right to water. Politics, governance
and social struggles es, en suma, una obra
de referencia para los estudios relacionados con la gobernanza y el derecho al
agua. En él se exponen de una manera
crítica diferentes estudios de caso del
mundo donde los conflictos en torno al
acceso y la privatización del agua están
de constante actualidad, ya que favorecen a las compañías que gestionan este
recurso pero perjudican el suministro y
acceso al agua de la población más desfavorecida.
Álvaro Francisco Morote Seguido
Universidad de Alicante
Instituto Interuniversitario de Geografía
[email protected]
http://dx.doi.org/10.5565/rev/dag.138