Full de sessió - Cineclub Sabadell

SESSIÓ ALLIANCE FRANÇAISE
L'enfant sauvage
(1970, El pequeño salvaje)
de François Truffaut
17 de febrer del 2005 - Horari: 20.15 i 22.30
Defensa apassionada de Truffaut
1. Una pèrdua irreparable
François Truffaut va morir el 21 d'octubre de 1984, aviat farà
vint anys. Deixava enrere algunes de les millors pel·lícules
de la història del cinema, però també una reputació dubtosa.
Una gran part de la crítica, enlluernada pel radicalisme d'alguns
dels seus companys de la Nouvelle Vague, encara li retreu
un cert sentimentalisme burgès traduït en una estètica pobra
i tímida. Truffaut, diuen, va caure en els errors que va denunciar
com a crític: l'academicisme i la qualité. A més a més,
acostumen a afegir, era un aprofitat, va fer carrera gràcies
als seus contactes i les seves relacions personals sempre
eren destinades a alimentar la carrera professional.
No acceptaré aquesta provocació. Als interessats en les
xafarderies ben documentades els puc remetre a l'excel·lent
biografia d'Antoine de Baecque i Serge Toubiana. Als altres
els diré que tornin a veure les pel·lícules de Truffaut, que avui
dia es mantenen tan punyents i doloroses com quan les va
realitzar, potser, com dirien els seus detractors, perquè són
l'expressió d'un malestar personal. M'és igual. Fins i tot els
darrers treballs, que molts consideren la demostració definitiva
de la seva decadència, resulten encara d'una audàcia
sorprenent: El último metro (1980), Renoir i el cine teatre; La
mujer de al lado (1981), Griffith i el melodrama nord-americà;
Vivamente el domingo (1983), Becker i el polar francès.
¿Donaré la raó als seus enemics si dic que Truffaut no era
un cineasta modern? Però ¿què és la modernitat
cinematogràfica?
Els cinemes Verdi van reestrenar ahir L'infant salvatge (1970),
que Truffaut va dirigir després del fracàs de La sirena del
Mississipí (1969), una de les històries d'amor més esgarrifoses
de la seva filmografia. És una època prolífica i fructífera,
emmarcada entre dues aventures d'Antoine Doinel, el seu
personarge fetitxe, i culminada amb una obra mestra com ho
és Les dues angleses i l'amor (1971). Tant aquesta com la
pel·lícula que ens ocupa poden passar per reconstruccions
històriques i literàries més o menys convencionals, però en
realitat constitueixen reflexions sobre el mateix fet de
reconstruir, d'evocar altres temps. En el cas de Truffaut, això
volia dir, per començar, observar els sentiments i comprovar
el que els fa semblants als nostres, llavors habitants del segle
XX. Jo no sé si aquesta operació és moderna o no, una cosa
que obsessiona als antitruffautians. En canvi, sí que puc dir
que es tracta del mateix camí seguit per Eric Rohmer, de La
marquesa de O (1976) a Triple agent (2003), encara que en
el seu cas d'una manera més analítica, menys emocional. El
resultat, però, és idèntic: també Rohmer comença a ser acusat
de démodé.
2. La llum i les fulles dels arbres
L'inici de L'infant salvatge presenta un bosc lluminós per on
es mou una criatura de pell fosca que a poc a poc es revela
Cinemes Imperial
un nen de deu o dotze anys. Presumptament abandonat pels
pares, viu allà com un animal, menja el que troba, beu aigua del
riu. Arriben uns homes per atrapar-lo. La llum del sol travessa
les fulles dels arbres i regalima sobre el paisatge amb una brillantor
inusitada. Malgrat el caire angoixós de la seqüència, tot és ple
d'una plàcida claredat. També les ombres semblen acollidores.
Des del principi, Truffaut evita la il·lustració tenebrosa i cerca una
difícil transparència que alhora apropi i distanciï l'espectador:
apropar-lo per fer-li veure les coses sense obstacles; allunyarlo per tal que pugui reflexionar sobre el que veu. La fotografia de
Néstor Almendros, en la seva primera col·laboració amb el director,
també procura un equilibri semblant, filma el costat més físic de
les coses sense perdre'n l'essència, utilitza la ingenuïtat d'alguns
procediments visuals del cinema mut per mostrar la distància
que ens en separa i anul·lar qualsevol tipus de nostàlgia.
Reconstruir una època significa, per a Truffaut i Almendros, que
la llum que s'esmicola entre els arbres esdevingui font de
coneixement.
La història té lloc el 1798, gairebé deu anys després dels
esdeveniments de la Bastilla. Jean Itard, el metge protagonista,
és el prototip de l'home il·lustrat, per la qual cosa està convençut
que les deficiències del nen no són constitutives, sinó únicament
la conseqüència del seu mode d'existència fins aleshores. El seu
objectiu serà ensenyar-li a menjar en un plat, a beure en got, a
viure els sentiments com a propis, fins i tot a llegir i escriure. Es
tracta d'un cas real i el seu protagonista, conegut com Victor de
l'Aveyron, la província francesa on va ser trobat, va viure fins als
quaranta anys sense haver aconseguit integrar-se del tot a la
societat, ocupat amb treballs senzills i en companyia de Madame
Guérin, que rebia una pensió anual de l'Estat destinada a la seva
subsistència. La pel·lícula de Truffaut no arriba fins a aquest
moment, sinó que acaba poc mesos després que Itard i Guérin
comencin a fer-se càrrec d'en Victor. El que més l'interessa, de
fet, és tornar a obrir el debat ideològic de la Il·lustració, origen
de la cultura occidental contemporània, i afegir-hi una perversa
nota a peu de pàgina, un comentari melancòlic que en el fons és
un carreró sense sortida. D'una banda, l'aprenantatge pot ser
joiós, però també suposa una pèrdua de la llibertat. De l'altra, la
llibertat absoluta, el mite del bon salvatge, són utopies sense cap
sentit als inicis de l'era moderna.
3. L'amor i el cinema
¿Què ens resta, llavors, segons Truffaut? L'infant salvatge, com
la totalitat de les pel·lícules del cineasta, parla de l'art d'estimar,
que diria Jean Douchet. Però no ens espantéssim, ja que aquest
amor no respon a la banalitat del simulacre que han popularitzat
els mitjans de comunicació de masses, sinó que és un sentiment
real, de vegades l'estimació dels que ens envolten, o bé la passió
portada als límits. Els dos extrems més radicals de la filmografia
de Truffaut són Besos robados (1968), en què Doinel troba un
precari equilibri per fer fugir els espectres de la por de viure, i
L'habitació verda (1979), en què Truffaut-actor es capbussa a
cor obert a les tenebres de la mort. És curiós que a L'infant
salvatge, dedicada a Jean-Pierre Léaud-Antoine Doinel, també
Es prega puntualitat. Es demana a tot el públic que desconnecti els telefons mòbils i qualsevol altre aparell electrònic a bans de començar la projecció
Cinemes Imperial
17 de febrer del 2005 - Horari: 20.15 i 22.30
aparegui el director com a intèrpret, ja que aquí la plenitud
és senzillament la carícia, quan en Victor toca els rostres
d'Itard o Guérin, però, de la mateixa manera, la llunyania fa
més mal perquè es tracta d'un infant.
La infantesa, per a Truffaut, és l'època de les humiliacions i
les tristors. De Los cuatrocientos golpes (1959) a La pell dura
(1976), els seus nens sempre pateixen les misèries de cada
dia amb més intensitat que els grans. Però també
experimenten la il·luminació del primer cop, de veure el món
amb els ulls àvids de vida, i sobretot de veure'l mitjançant el
cinema. A L'infant salvatge, quan li confien en Victor, Itard
diu a Madame Guérin: "Li ensenyarem a mirar i a escoltar".
Segur que aquesta era també la seva intenció pel que fa al
públic. I per això mateix la pel·lícula és la història d'un nen
espectador que passa de veure la vida sense restriccions a
veure-la únicament al marc de les finestres, de les quals mai
no se separa, sota la mirada d'un metteur en scène que el
guia alhora que ens guia a nosaltres. Al final, després de fruir
per darrer cop de i els núvols, torna a casa i mira Itard, ens
mira, pels barrots de l'escala, com darrere d'una càmera: el
dolor de viure en societat comporta també, en contrapartida,
el domini de l'escena i de la perspectiva, és a dir, del cinema.
Carlos Losilla
Diari Avui 18/09/2004
Jean Itard, el primer educador de niños inadaptados
Jean Marc Gaspard Itard nació el 24 de Abril de 1774 en
Oraison, en el valle de la Durance. Fue médico, cirujano y
cirujano de la marina, llegó a París en 1796. Habiendo trabado
conocimiento con el padre Sicard, director del Instituto imperial
de sordomudos, Itard tuvo muy pronto consulta en el instituto,
del que pasó a ser jefe médico en 1800. Fue éste el primer
contacto de Itard con niños cuya educación requiere medidas
especiales. Itard descubrió que estos niños sordomudos eran
confinados en una especie de vida vegetativa y se interesó
particularmente por el tema. Como discípulo del filosofo
Helvétius, a partir de libro «De l'homme», Itard pensaba que
la educación lo podía todo.
No sólo se consagró el estudio del lado fisiológico de la
sordomudez (Itard es universalmente considerado como el
fundador de la otorrinolaringología), sino que se apasionó
por el problema pedagógico que plantea la educación y la
enseñanza de sordomudos. Un acontecimiento imprevisto
iba a hacer de él el primer educador de niños inadaptados,
en la acepción más amplia de la palabra. Fue la llegada a
París del niño salvaje de L’Aveyron, de once años de edad.
Varias veces avistado, varias veces capturado, penetró un
día de invierno en una casa habitada, en donde fue detenido
para ser luego transportado al hospicio de Rodez. Pero Víctor
siguió siendo un salvaje, cerrado a toda solicitación, y muy
pronto la curiosidad pública dejó de fijarse en él. La ciencia
le abandonó a su vez cuando Pinel, el maestro de Jean Itard
afirmó que el niño salvaje debía ser internado en el hospicio
de Bicêtre, junto a los aquejados de idiotismo.
naturaleza de las ideas de un adolescente que, privado desde
su infancia de toda educación, había vivido completamente
separado de los individuos de su especie.
Víctor no ingresó en Vicêtre. Convencidos por Itard, quien decidió
espontáneamente consagrarse a su educación, admitieron a
Víctor en el Instituto de sordomudos de París. Víctor pasó varios
años de su vida cuidado y educado por Itard.
Itard creía profundamente que Víctor se iba a convertir en un ser
humano como otro cualquiera. Creía profundamente en la
posibilidad de educar a Víctor, poseía una actitud total de confianza
de la educación de otras personas a pesar de cualquier cosa. A
los que dicen que un niño salvaje es un ser débil, les digo: «es
posible hacer cualquier cosa», es el camino de una actitud
esencial en cualquier educador, no resignarse a aceptar la fatalidad
y decir que siempre hay algo por hacer por alguien.
Ficha técnica
Dirección: François Truffaut Guión: François Truffaut y Jean Gruault Producción:
Les Films du Carosse y Les Artistes Associés Musica: Antonio Vivaldi Dirección
musical: Antoine Duhamel Fotografía: Nestor Almendros Sonido: René Levert
Ayudante Dirección: Suzanne Schiffman Script: Christine Pellé Decorados:
Jean Mandaroux Montaje: Agnès Guillemot y Yann Dedet Productor delegado:
Marcel Berbert Director de producción: Claude Miller.Duración: 83 min.
Ficha artística
Jean-Pierre Cargol (Victor), François Truffaut (Dr Jean Itard), Françoise Seigner
(Madame Guerin), Jean Dasté (Professor Philippe Pinel), Annie Miller (Madame
Lemeri), Claude Miller (Monsieur Lemeri), Paul Villé (Remy), Nathan Miller (Baby
Lemeri), Mathieu Schiffman (Mathieu), Laura Truffaut (granjera), Eva Truffaut
(granjera).
Filmografia
1955 Une visite (CM).
1958 Les mistons (CM).
1959 Les quatre cents coups (Los cuatrocientos golpes)
1960 Tirez sur le pianiste (Tirad sobre el pianista).
1961 Une histoire d'eau (CM).
1962 Jules et Jim (Jules y Jim).
1962 L'amour à vingt ans ( El amor a los veinte años/ episodio “Antoine et
Colette”)
1964 La peau douce (La piel suave)
1966 Fahrenheit 451
1968 La mariee etait en noir (La novia vestía de negro)
1968 Baisers volés (Besos robados)
1969 La Sirène du Mississippi (La sirena del Mississipi)
1970 Domicile conjugal (Domicilio conyugal)
1970 L'enfant sauvage (El pequeño salvaje)
1971 Les deux anglaises et le continent (Las dos inglesas y el amor)
1972 Une belle fille comme moi (Una chica tan decente como yo)
1973 Le nuit americaine (La noche americana)
1975 L´histoire d´Adele H. (Diario íntimo de Adela H.)
1976 L´argent de poche (La piel dura)
1977 L´homme qui aimait les femmes (El amante del amor)
1978 La chambre verte (La habitación verde)
1979 L'amour en fuite (El amor en fuga)
1980 Le dernier metro (El último metro)
1981 La femme d'à côté (La mujer de al lado)
1983 Vivement dimanche (Vivamente el domingo)
Itard no compartió esta opinión desfavorable, afirmando que
no era posible determinar el grado de inteligencia y la
www.cineclubsabadell.org