la Mañana OPINIÓN 5 JUEVES 13 DE SETIEMBRE DE 2012 FENT CAMÍ DAMUNT LES ARRELS DE LA NOSTRA TERRA El Canal Auxiliar dels regs d’Urgell Miquel Polo Silvestre Col·laborador informatiu E l dia 4 de maig de 1924 es varen inaugurar les activitats inicials de les obres de construcció del Canal Auxiliar d’Urgell. S’havia programat l’acte pel dia 5 de març del mateix any, però es van endarrerir 62 dies a causa d’uns tràmits administratius complicats per les expropiacions. L’obra tenia, per finalitat principal, l’aconseguir la concessió i aportació d’un cabal de 8 metres cúbits per segon, damunt els 33 metres/3 per segon, i que ja tenien adjudicats els regs d’Urgell. Encara que mai els havia pogut derivar del riu Segre, donada la insuficiència de la llera del Canal principal i que no aconseguí portar ans el cabal de la concessió amb llei autoritzada. Al respecte trobem autoritzat un text, poc conegut, que s’escriu en un informe que evacuà la Mancomunitat de Catalunya per a justificar la necessitat de construir el Canal Auxiliar que diu: “Durante los estiajes el caudal del río desciende hasta 5 y 6 metros cúbicos. La media de caudal que corre por el río Segre durante los meses de julio a septiembre viene a ser de 12 metros cúbicos por segundo. Esta escasez de agua obligó a pensar, ya desde los primeros tiempos de explotación del Canal, en la construcción de una obra complementaria que aprovechase las aguas del Noguera Pallaresa y que, al propio tiempo, estableciera otro cauce que divi- diese la extensa zona del Urgel. Esta obra es la del Canal Auxiliar de los Riegos de Urgel, que tiene la finalidad de ampliar el caudal de que disfruta hoy el Urgel, sin alcanzar la cifra de concesión, aliviando de esta forma la escasez de agua, especialmente durante los estiajes”. A pesar de tots els avantatges que es pretenien aconseguir, i de les deficiències que es proposava solucionar amb aquest projecte, les intencionalitats positives dels seus promotors també varen topar amb força entrebancs i no menys detractors. Impensable, però cert, mai s’aconsegueix el consens fàcil i ple en qualsevol obra pública que es pretengui escometre. A l’ensems d’aquesta reflexió en trobem fidel testimoni a la revista “Pla i Montanya”, que es publicava a Balaguer, en un comentari publicat el dia 6 d’abril de 1926, en el seu número 20 i en el seu segon any de difusió, localitzat a la pàgina 5, que titulava: “El Subcanal d’Urgell. Uns redemptors que podrien crucificar-nos”. “Mai com ara –reproduïm literalment- s’havia afrontat el millorament dels regs de l’Urgell i és cosa de no oblidar que aquesta tasca laboriosíssima de fer viable aquest viu desig, fill de la necessitat del país es deu als homes que han contribuït a que el projecte del Subcanal fos una realitat... L’estudi del projecte i la collaboració per millorar-lo en lo possible és cosa que tots els qui s’interessen per l’Urgell i tenen capacitat i influència, tindrien que aportar-hi el seu esforç. Però aquells que, aparentant un interès per aquesta qüestió, no fan més que ofuscar el país sembrant la desconfiança i el recel, a aquests que volen presentar-se com a redemptors, cal assenyalar-los i remarcar la responsabilitat que tenen car serien uns especialíssims que podrien crucificar el país condemnantlo a patir set i misèria perpètua”. Els agricultors de la comarca n’eren convençuts i coneixedors de la necessitat i dels avantatges que, sens dubte, podia aportar la construcció del Canal Auxiliar o Subcanal dels Regs d’Urgell –que de les dos maneres era conegut. La nova via d’aigua les 70.000 hectàrees amb cabals de 22 metres cúbics per segon i encara menys molts estiuatges en que, el riu Segre, no portava més de tres o sis metres cúbics per segon. Aquesta breu exposició justifica tota l’epopeia de la lluita i violència que va provocar, des dels seus inicis, el projecte de construcció del nou Canal d’Ajuda i Recolzament als Regs deficients que tenia, fins llavors, una extensa zona d’Urgell. “La concessió del Canal Auxiliar – transcrivim també literalment algu- ‘La nova via d’aigua permetria millorar l’estructura patrimonial de regadiu dels agricultors dotant de cabal més important i segur del que disposaven’ permetria millorar la seva estructura patrimonial de regadiu dotant de cabal més important i segur del que fins ara disposava. D’aquesta història en va fer una extraordinària i rigorosa explicitació el Jaume Vila i Ricard, de Mollerussa, en el seu llibre “Els Canals d’Urgell i la seva història”. Jaume Vila ha estat sens dubte un dels historiadors més complerts i importants, quasi diríem que incomparable, en la narració més real que mai s’ha escrit del Canal d’Urgell. “Deixant de banda – reproduïm fidel i literalment- l’axioma irrefutable que el Canal Principal no podia bastir el regatge de nes de les característiques més significatives del Subcanal- fou otorgada a la Societat Anònima Canal d’Urgell per Real Decret del 3 de novembre de 1919, però aquesta societat la transferí al sindicat de regs mitjançant escriptura signada el 29 de març de 1926 davant del notari, de Barcelona, Sr. Don Leopoldo Rodés. El pressupost total era de 14.427.570 pessetes, i els treballs de construcció s’iniciaren el 4 de maig de 1929. L’empresa constructora fou “Constructora Bilbaína, S.A”. El director de l’obra en fou Don Carlos Valmaña i Fabra. L’embassament de Sant Llorenç de Montgai té una capacitat de 3.295.000 metres cúbics. La longitud del Canal Auxiliar és de 77 km, i el cabal que porta és de 8 metres cúbics per segon. La superfície que rega és de 23.000 hectàrees. La seva obra més important és el sifon, que es va haver de construir damunt del riu Sió, de 365 metres. Finalment, el Canal Auxiliar va ser inaugurat el dia 17 de juliol de l’any 1932.” Com a resum podem dir que el Canal Auxiliar o Subcanal d’Urgell ha estat l’obra més vital, útil i rentable de tot el territori irrigat de la Plana. La seva vàlua està reconeguda pel que va representar, ja que va eliminar les desigualtats i deficiències manifestes de dotació que existien entre els regants de la zona superior en relació amb els del tram inferior, que eren els més afectats per l’escassetat i diferències ostensibles d’aigua que arribava als seus predis i finques molt mermada i, sempre, insuficient. El nou Canal els permetia tenir molt més a prop de les seves terres de cultiu un potencial d’aigua com mai ans havien gaudit, específicament calculat per obtenir la mateixa quantitat d’aigua que els regants de la zona superior que, per ells, eren més privilegiats. Així es pogué acabar amb l’injust greuge comparatiu que, fins llavors, havia constituït sempre la situació dels patrimonis territorials que estaven influïts per la proximitat equidistant de la llera del Canal Principal en relació amb la ubicació del terreny a regar. Va ser la solució a molts mals entesos i l’eliminació de molts mals de cap. Era el final feliç que l’Urgell buscava. Prou, també, va costar la cosa: ningú va regalar ni cedir res de les seves conviccions. CHINA, UN EDÉN DE OPORTUNIDADES PARA LAS EMPRESAS Déjalo en mis manos Adrián Díaz Socio fundador de SedeenChina A lo largo de los años las empresas han ido cambiando sus formas de expansión. Han borrado fronteras y se han expandido a países donde los costes de producción eran más rentables. Otras muchas han decidido realizar esa ampliación con la exportación de sus productos o con la importación de materiales. Sea como fuese todas ellas han visto en la internacionalización un buen camino para que sus negocios crezcan. Uno de los países frecuentemente elegidos por muchas empresas tanto para la importación como la exportación es China. El gigante asiático es un edén de oportunidades, tanto por sus competitivos costes en la producción como por tratarse de un país con más de mil millones de potenciales clientes. Estos datos son, sin duda, un gran aliciente para las empresas. Sin embargo, hay que tener muy en cuenta que Oriente es la antítesis del mundo occidental. Normativas, cultura y forma de trabajo son completamente distintas por lo que es bueno dejar en manos de profesionales especializados el desarrollo de nuestro negocio. Confiar nuestra empresa en una asesoría puede abrirnos puertas en el presente y ahorrarnos grandes problemas en el futuro. China es un país con un régimen muy especial en cuanto a las relaciones comerciales. Conocer la legislación específica de cada sector es complicado, sin mentar que cambia tan rápidamente como evoluciona el país. Además es importante conocer que muchas relaciones comerciales se realizan con lo que los chi- ‘La internacionalización es la panacea para las empresas, pero desconocer la legislación de los territorios puede volver en contra esta estrategia’ nos denominan “guangxi”, es decir, las relaciones y contactos a nivel político. Para esto es clave tener al lado una persona conocedora de este tipo de arte y con los conocidos sufi- cientes para llevarlo a cabo. Hecho que no suele ser frecuente pues, a pesar de la apertura de los últimos años, el pueblo chino sigue teniendo grandes desconfianzas hacia los occidentales. Por último, la empresa que se decida a emprender relaciones con el país oriental debe dejar desde el principio bien cerrada la gestión de beneficios. Una de las mayores complicaciones de las empresas que cosechan éxito en China es el retorno de beneficios. La enrevesada legislación foránea suele suponer un gran problema para las empresas en este campo. En conclusión, podemos afirmar que la internacionalización es la panacea para las empresas, en la que todo parecen ventajas. Sin embargo, el desconocimiento o la ignorancia de la legislación de los territorios puede volver en contra esta estrategia empresarial brillante en un principio.