XVIII Mostra d`Art Públic per a Joves Creadors Octubre de 2015

 XVIII Mostra d’Art Públic per a Joves Creadors
Octubre de 2015
La barraca de la iaia ja no està
Núria Moreno Campello
La barraca de la iaia ja no està és un projecte que parla sobre la memòria de
l’oblidat. Les barraques a València eren antigament xicotetes vivendes construïdes
principalment de canyes i fang, habitades pels llauradors a les hortes. Aquests edificis
s’han anat substituint amb el pas del temps per uns altres més moderns, fins el punt
d’haver desaparegut pràcticament i que els anem oblidant. Fins el segle XX, la zona de
la Carrasca, on actualment està la Universitat de València, era una zona molt poc
poblada, on predominaven l’horta i algunes xicotetes cases o barraques, llars de gent
humil que treballava allí.
Per a parlar del fet de «fer memòria», és a dir, recordar alguna cosa que per a
nosaltres estava oblidada, es requereix que tinguem en compte el pas del temps. El
temps és el que alimenta els records i sense ell no hi hauria res a recordar. Però més
enllà del temps, és gràcies a l’elaboració cognitiva dels humans que recordem
moments del nostre passat, de fa setmanes, mesos i dècades. La responsable de tot
això és la memòria, lloc on emmagatzemem la informació.
Però eixe mateix temps de què parlàvem, a més de ser un generador de records,
també va desdibuixant-ne molts altres, cosa que fa que no es recorden totalment les
coses o que arriben a esvair-se per complet. En aquest projecte, el record i l’oblit van
de la mà, ja que es pretén retornar a la vida aquelles xicotetes construccions, fent-les
tornar de nou al present per a crear una interacció entre l’espectador i l’obra, fent-li
sentir que és el protagonista dins d’ella i que així puga imaginar com era la vida a la
zona de la Carrasca antigament. Una casa és un continent, al cap i a la fi, amb
pensaments, records, emocions, la vida de tota una família, que la podem comparar
amb la nostra ment, espai on habiten els nostres records i que amb el temps van
envellint i deteriorant-se. S’utilitzen per tant les barraques per a parlar de la memòria, i
de com els ha afectat que passe el temps.
Igual que memòria i oblit van de la mà, també ho fan el visible i el no visible, ja que
allò que conforma l’obra és un dibuix de línia blanca discontínua de gran potència
visual. En ell es reprodueix un plànol en planta d’una petita comunitat de tres
barraques, amb arbres que podrien trobar-se als voltants. La línia discontínua en un
plànol de tipus arquitectònic s’utilitza per a representar alguna cosa que està però que
no veiem en eixe moment, en eixa vista en qüestió.
Tot i ser un dibuix de gran potència visual, ens parla d’una cosa que no està
realment, d’una cosa que s’ha anat perdent i que sembla enterrada davall les rajoles
del terra de la plaça. Es pretén amb això crear una interacció directa amb l’espectador,
caminar pels traços del dibuix i preguntar-se què són eixes línies, de què ens parlen.
Què és el que realment hi havia allí abans?
L’espectador és el protagonista de l’obra, ja que és la seua presència, habitant i
recorrent el plànol dibuixat en el terra, encara que només siga per uns instants, la que
farà que tornen a la vida aquestes antigues barraques.
XVIII Mostra d’Art Públic per a Joves Creadors
Octubre de 2015
La barraca de la yaya ya no está
Núria Moreno Campello
La barraca de la yaya ya no está es un proyecto que habla sobre la
memoria de lo olvidado. Las barracas en Valencia eran antiguamente
pequeñas viviendas construidas principalmente de cañas y barro, habitadas
por los labradores en las huertas. Estos edificios se han ido sustituyendo
con el paso del tiempo por otros más modernos, hasta el punto de
prácticamente desaparecer y que los vayamos olvidando. Hasta el siglo
XX,
la zona de la Carrasca, donde actualmente está la Universidad de Valencia,
era una zona muy poco poblada, donde predominaba la huerta y algunas
pequeñas casas o barracas, hogares de gente humilde que trabajaba allí.
Para hablar del hecho de «hacer memoria», es decir, recordar algo que
para nosotros estaba olvidado, se requiere que tengamos en cuenta el paso
del tiempo. Ese tiempo es lo que va nutriendo los recuerdos y sin él no
habría nada que recordar. Pero más allá de ese tiempo, es gracias a la
elaboración cognitiva de los humanos que recordamos momentos en
nuestro pasado, de hace semanas, meses y décadas. La responsable de
todo esto es la memoria, lugar donde almacenamos la información.
Pero ese mismo tiempo del que hablábamos, además de ser un
generador de recuerdos, también va desdibujando muchos otros, haciendo
que no se recuerden totalmente las cosas o lleguen a desvanecerse por
completo. En este proyecto, el recuerdo y el olvido van de la mano, ya que
se pretende devolver a la vida aquellas pequeñas construcciones,
haciéndolas volver de nuevo al presente y crear una interacción entre el
espectador y la obra, haciéndole sentir que es el protagonista dentro de ella
y así pueda imaginar cómo era la vida en la zona de la Carrasca
antiguamente. Una casa es un continente al fin y al cabo con pensamientos,
recuerdos, emociones, la vida de toda una familia, que la podemos
comparar con nuestra mente, espacio en el que habitan nuestros recuerdos
y que con el tiempo van envejeciendo y deteriorándose. Se utilizan por lo tanto
las barracas para hablar de la memoria, y de cómo les ha afectado que pase el
tiempo.
Al igual que memoria y olvido van de la mano, también lo hacen lo visible y
lo no visible, ya que lo que conforma la obra es un dibujo de línea blanca
discontinua de gran potencia visual. En él se reproduce un plano en planta de
una pequeña comunidad de tres barracas, con árboles que podrían encontrarse
en los alrededores. La línea discontinua en un plano de tipo arquitectónico se
utiliza para representar algo que está pero que no vemos en ese momento, en
esa vista en cuestión.
A pesar de ser un dibujo de gran potencia visual, nos habla de algo que no
está realmente, de algo que se ha ido perdiendo y parece estar enterrado bajo
los ladrillos del suelo de la plaza. Se pretende con ello crear una interacción
directa con el espectador, andar por los trazos del dibujo y preguntarse qué son
esas líneas, de qué nos están hablando. ¿Qué es lo que realmente había allí
antes?
El espectador es el protagonista de la obra, ya que es su presencia,
habitando y recorriendo el plano dibujado en el suelo, aunque solo sea por
unos instantes, lo que va a hacer que vuelvan a la vida estas antiguas
barracas.