Atletisme
L'atletisme es un esport de competició ( entre individus o equips ) que avarca un gran nom de proves que
poden tenir lloc en pista coberta o a l'aire lliure.
Les principals disciplines de l'atletisme poden emmarcar−se en les següents categories:
Carreres, marxa, llançaments i salts.
Les carreres, que constitueixen la major part de les proves atlètiques, varien des dels 50m llisos ( que tenen
lloc en una pista coberta ) fins a la carrera del marató, que cobreix 42,195km. Als Estats Units i a Gran
Bretanya les distàncies s'expressen en millas, però, des de 1976, per a rècord oficials, només es reconeixen
distàncies en mètriques ( excepte en la carrera de la milla ) A Europa i als Jocs Olímpics, les distàncies s'han
expressat sempre en metres.
Les reunions d'atletisme al aire lliure es celebren generalment en un estadi en el que el seu espai central es
trobi en una pista, en que el pis sigui de cendra, argila, o un material sintètic.
La longitud habitual de la pista es de 400m, te forma ovalada, amb dos rectes i dues corbes. La majoria dels
llançaments i salts ( denominats proves de camp ) tenen lloc en la zona compresa en el interior de l'oval. Hi ha
cinc disciplines especials, com en el decatlon ( exclusivament masculina ), que consisteix en cinc proves de
pista i cinc de camp, i l'heptalon ( només femenina ) , que consta de quatre proves de camp i tres de carreres.
Cursa de tanques
GENERALITATS
Les curses de tanques són unes proves en les quals s'ha de recórrer una distància determinada superant una
sèrie d'elements denominats tanques ( proves de velocitat ) o obstacles ( proves de fons ), en el mínim temps
possible.
Les distàncies que componen aquesta especialitat són:
• 100m.t. i 400m.t. per la categoria de dones
• 110m.t., 400m.t. i 3000m. Obstacles per la categoria d'homes
A més d'aquestes proves que són les indicades per la Federació Internacional de Atletisme per a competicions
a l'aire lliure d'alt nivell, n'existeixen tot un seguit que tan sols es realitzen en encontres de cert nivell o en
competicions en pista coberta, com a adaptacions a aquesta. D'entre elles destaquen els 60m. tanques en pista
coberta o els 200 m. tanques a l'aire lliure.
Coordinació, ritme i elasticitat són, en les proves de tanques, tan importants com la velocitat de la carrera.
Totes aquestes condicions afavoriran que l'efecte del puja i baixa a què obliga el pas de les tanques, sigui el
menys marcat possible i afecti al mínim la velocitat lineal que es pugui aconseguir.
En totes les proves d'aquesta especialitat els atletes han de superar 10 tanques, que no poden trepitjar ni
tombar intencionadament. L'alçada de les tanques és de 1'06m per a la prova dels 110 metres i de 0'91 metres
per a la prova dels 400 metres. La prova femenina de 100 metres té les tanques de 0'84 metres i els 400 de
0'76.
1
En la prova de 3000 metres obstacles els corredors han de superar tres obstacles ( son tanques baixes, amb un
tauló superior afavoreixen que es pugui recolzar els altres quan cal superar−lo ); a més, tenen un quart
obstacle a cada volta, donat que han de franquejar la ria, que és un obstacle seguit d'una zona amb aigua, per
fer més dur el recorregut ).
LA TÈCNICA
El franqueig de les tanques requereix una estudiada tècnica, perquè no influeixi en el ritme de la cursa de
forma negativa. Es per això que la tanca no se salta sinó que es passa, i per tant, l'acció de superar−la ha de ser
part i continuació de la mateixa cursa.
L'objectiu de la tècnica es tracta de modificar el mínim possible l'acció de cursa, perdent la menor velocitat a
cada tanca o obstacle.
Una repetida i constant exercitació, permet aconseguir passar per damunt les tanques amb la màxima
horitzontalitat, per tal de perjudicar al mínim la velocitat de la cursa.
A la gambada amb que s'inicia el pas de la tanca, gambada d'atac, la cama avançada s'eleva davant del cos
fins a l'alçada del maluc mantenint−se en extensió.
Durant la fase de vol sobre la tanca, la cama endarrerida, cama d'impuls, realitza un moviment lateral
d'elevació, obrint el genoll cap enfora, mentre que la cada d'atac descendeix estirada per buscar el recolzament
sobre la pista.
Una vegada a terra, la cama d'impuls inicia la seva acció cap endavant per continuar la cursa.
El tronc, durant el pas de la tanca, realitza una flexió ventral per compensar l'accentuada acció de les cames.
Els braços ajuden a equilibrar el cos.
Pel que fa a la resta, la cursa de tanques és molt similar en la seva execució a les altres proves de velocitat.
2
En aquest tipus de curses els atletes procuren realitzar sempre el mateix nombre de gambades entre dues
tanques, amb l'intenció de no perdre el ritme de cursa i poder atacar l'obstacle sempre de la mateixa manera.
En les proves de 100 i 110m. els corredors acostumen a fer tres gambades, quatre recolzaments, entre tanca i
tanca, encara que no hi ha un nombre reglamentat.
De forma general si es fa un nombre senar de recolzaments, la cama d'atac serà sempre la mateixa; la cama
d'atac serà diferent si es fa un nombre parell de recolzaments.
A les proves de 400m.t. el nombre de gambades oscil·la entre 13 i 17 recolzaments entre tanca i tanca.
EXERCICIS
• Trobar el ritme que s'ha de portar en les gambades per tal d'aconseguir arribar al pas just en la tanca
següents. La distància idònia proporciona una millor batuda.
• Sense haver col·locat les tanques. Es va corren i quan s'arriba a les línies marcades es fa veure que
s'està saltant una tanca.
• Es col·loca un circuit d'objectes ( banc, cons, piques, etc. ) en fila i es van saltant per tal de practicar el
salt abans de saltar les tanques
• Realitzar el pas de la tanca, mantenint la distància reglamentària, amb diferent nombre de
recolzaments, ja sigui en la mateixa cursa o en varies vegades.
• Es col·loquen tanques de diferents alçades i cadascú va provant a saltar les diferents alçades fins que
troba la que li va millor i la pràctica per tal de poder provar després una tanca més alta o per dominar
millor la tanca escollida.
Salt de llargada
GENERALITATS
Superar les dificultats del terreny saltant per damunt d'elles ha estat, des de sempre, una acció tan natural com
córrer o caminar. A partir d'aquest gest en va néixer la competició, ja en les èpoques més antigues a l'antiga
Grècia. Com a tal sorgeixen i es desenvolupen a les illes Britàniques i l'Europa central, durant el segle XIX. El
salt de llargada, va ser considerada prova olímpica des dels primers Jocs de l'era moderna, que es van disputar
a Atenes, l'any 1896.
En categoria femenina només es realitzen salts de llargada i d'alçada, els quals formen part del programa
3
olímpic des del 1948 a Londres i en els Jocs Olímpics celebrats a Amsterdam al 1928 respectivament..
LA TÈCNICA
La prova consisteix a provar d'assolir la major distància horitzontal possible mitjançant un salt endavant.
L'impuls s'ha d'efectuar des d'un punt prèviament senyalitzat anomenat taula de batuda, que pot ser trepitjada,
però no pas ultrapassada del seu límit anterior.
La taula de batuda es divideix en dues parts: una primera, que mesura 20 cm., i es pot trepitjar per batre, la
línia final d'aquesta fusta és la que marca l'inici de la mesura del salt. La segona part de la taula de batuda es
de 10cm. d'amplada, està formada per una banda de plastilina, a partir de la qual el salt es considera nul,
sempre en el cas que es trepitgi quan es fa la batuda, que és el punt on l'atleta inicia el seu salt.
L'atleta pot realitzar una cursa prèvia a l'impuls, la longitud de la qual és determinada pel mateix saltador.
L'ajustament exacte de la distància de cursa per part de l'atleta s'anomena taloneig.
La caiguda del salt es realitza sobre un fossat de sorra, per amortir−la. La llargada del salt es determina
amidant la distància que hi ha entre la taula de batuda i el senyal més proper a aquesta deixat pel saltador a la
sorra.
La tècnica dels salt de llargada va encaminada a aprofitar al màxim la força d'impulsió obtinguda mitjançant
la cursa i a reduir tant com es pugui la resistència a l'avanç durant la fase aèria o de vol.
Aquesta fase és la que diferencia bàsicament unes tècniques de les altres, segons la forma d'execució. Les més
generalitzades són:
. La tècnica de l'extensió
. La tècnica de cursa a l'aire.
D'aquesta última , n'hi ha de diferents modalitats, segons el nombre de passos que es facin durant el vol. S'han
provat altres tècniques durant el vol, com ara efectuar un salt mortal endavant, però la FIA (Federació
Internacional d'Atletisme) les prohibí perquè les considerava massa perilloses.
Al igual que la resta de proves de salt, la llargada es divideix en quatre parts:
1.− Cursa
2.− Batuda
4
3.− Vol
4.− Caiguda
Cursa. Es la fase inicial i juntament amb la batuda, la més important de tot el salt. El seu objectiu és
aconseguir la màxima velocitat lineal, per tal d'arribar a la propera part amb el màxim impuls possible.
Per realitzar la cursa, els atletes tenen un passadís específic, d'una llargada variable segons les pistes, però que
oscil·la entre els 40 i 50 m. Cada esportista haurà d'anar calibrant la distància òptima a nivell individual.
Batuda. Es el moment en que s'ha de convertir la velocitat lineal obtinguda a la cursa en velocitat parabòlica
de salt. La unió i dependència de la cursa i la batuda és total. Aquest canvi comença en el moment en que el
peu de batuda contacta amb la fusta de batuda, i finalitza un cop que ha finalitzat la seva impulsió. La batuda
també provocarà que el centre de gravetat del saltador es situï en la posició òptima envers la fase de vol
posterior.
Vol. La trajectòria de vol vindrà determinada per la velocitat de sortida i l'angle de projecció provocats durant
la batuda. La funció fonamental d'aquesta fase és la d'equilibrar el cos i realitzar els moviments preparatoris
per tal d'aprofitar al màxim la caiguda posterior.
Caiguda. L'objectiu fonamental de la caiguda es centra en arribar el més lluny possible, un altre finalitat seria
la millor amortiguació del vol, per tal d'evitar lesions. El punt de contacte amb la sorra del fossar indicarà el
final de la mesura del salt. Després de la part de recepció arribarà l'aterratge, que es refereix a la continuïtat de
la caiguda per evitar possibles lesions i un posterior reequilibri del saltador.
PARTICULARITATS DEL REGLAMENT
. Nombre d'intents. Cada saltador disposa de tres intents. En el cas dels salts horitzontals, els vuit millors
saltadors disposaran de tres salts més. Sempre es considerarà com a resultat final de cada atleta el millor dels
seus salts.
. Desempats. En cas d'empat, en el salts d'extensió es recorre al segon millor salt de cada participant que hagi
empatat.
. Calçat. No es obligatori d'efectuar els salts calçats. Dins i tot es pot saltar amb un peu calçat i l'altre no. En
qualsevol cas, el calçat utilitzat no pot portar cap ressort que ajudi a impulsar−se, està limitat pel que fa al
gruix de la sola i també pel que fa al nombre de claus que hi són permesos.
. Salt considerat nul. El salt serà considerat nul:
• Si el saltador trepitja la plastilina en el moment de fer la batuda
• Toca la part final del passadís de salts abans de caure a la sorra
• Cau fora del límits marcats dins del fossar de sorra
• L'atleta excedeix el tems que té assignat per realitzar el salt, com màxim 3 minuts.
EXERCICIS
• Des de la linea de batuda es fan 6, 8 i 10 gambades i es col·loquen els conos a les tres marques.
Després es compten els passos que hi ha entre la linea de batuda i els conos.
• Des de la distància de 8 gambades, es va provant la velocitat de la cursa perquè el salt surti ben fet,
sense trepitjar la linea.
• Es fa una petita corredissa i es fa batuda a un matalàs per practicar la manera de saltar.
5
• Es va corrent i a cada lloc marcat es fa un salt endavant i es segueix corrent per tal de mesurar la
velocitat que s'ha de portar.
• Sense anar corrent, es fan salts endavant amb les dues cames juntes per practicar l'impulsió a l'hora de
saltar.
Atletes importants
Fora interminable la relació de grans corredors tanquistes i de saltadors de llargada que per la seva trajectòria
esportiva caldria esmentar, per com a mostra cal parlar de:
NIURKA MONTALVO (1968− ), atleta cubana nacionalitzada espanyola. Gran especialista en la prova de
salt de llargada, al 1999 va aconseguir, en aquesta disciplina, la primera medalla d'or de l'atletisme femení
espanyol en un Campionat del Món.
Va néixer a La Havana ( Cuba ), des de molt petita va començar a formar−se a la gran escola cubana de alts,
que ha donat atletes de la talla de Iván Pedroso. Després d'haver dominat amb autoritat en les proves de salt de
llargada i triple salt ( també va destacar a 100m tanques ) en els events atlètics de Centreamèrica i del Carib, al
1993 ja va apuntar el seu potencial després de ser quarta en la prova de salt de llargada del Mundial. El seu
primer gran èxit internacional a l'alta competició va arribar al 1995, quan va guanyar la medalla de plata (
només superada per l'italiana Fiona May ) en la prova de salt de llargada del Campionat del Món d'Atletisme
al aire lliure celebrat a Göteborg ( Suècia ). Aquell mateix any va obtenir uns altres dos metalls en els Jocs
Panamericans: or en salt de llargada i plata en triple salt. Després de casar−se amb un ciutadà espanyol al
1998, un any després va poder adquirir la nacionalitat espanyola i d'immediat es va convertir en la millor
saltadora ( i probablement en la millor atleta ) de la història del seu nou país. Al 1999 va participar per primer
cop en el Campionat d'Espanya i es va imposar en les proves de salt de llargada i triple salt. A l'agost d'aquell
mateix any, en el transcurs del Campionat del Món d'Atletisme al aire lliure celebrat en la ciutat espanyola de
Sevilla, va conquerir la medalla d'or en salt de llargada ( superant aquest cop a May ); era el seu primer títol
mundial guanyat per una atleta espanyola.
FIONA MAY ( 1969− ), atleta italiana d'origen britànic, especialista en la disciplina de salt de llargada, de la
que va ser campiona del món i subcampiona olímpica.
Va néixer a Slough de pares jamaicans, va guanyar el títol mundial júnior al 1988, després d'haver conquerit
també l'europeu. Seleccionada pel Regne Unit per a participar als Jocs Olímpics de Barcelona ( 1992 ), aquell
mateix any es va traslladar a Itàlia, on va contraure matrimoni amb Gianni Iaoichino ( el llavors plusmarquista
italià de salt amb perxa ). Després d'obtenir la ciutadania italiana l'agost de 1994, va començar a representar el
seu nou país i va obtenir els majors èxits de la seva carrera, entre els quals es compten les següents medalles:
bronze en el Campionat d'Europa de Hèlsinki ( 1994 ); or al Campionat del Món de Göteborg ( 1995 ); plata
als Jocs Olímpics d'Atlanta 96; bronze al Campionat del Món d'Atenes ( 1997 ); i plata al Campionat del Món
de Sevilla ( 1999 ).
YAGO LAMELA ( 1977− ), atleta espanyol, especialista en la disciplina de salt de llargada. Nascut a Avilés
( Principat d'Astúries ), però va donar els seus primers passos a l'atletisme en la prova de triple salt, poc temps
després es va passar a la de salt de llargada per consell del seu entrenador, Juan José Azpeitia. Al 1996 va ser
quart al Campionat del Món júnior celebrat a Syndey ( Austràlia ), un any després va conquerir el segon lloc
al Campionat d'Europa sub−23 i al 1998 va guanyar la medalla d'or als Jocs Iberoamericans. Però la seva
consagració internacional es va produir l'any 1999. Al llarg d'aquell any va superar el rècord d'Espanya al aire
lliure amb un salt de 8'26m ( la anterior plusmarca, 8'23m, estava en possessió d'Antonio Corgos des de feia
casi vint anys ) i va aconseguir dues medalles de plata històriques: al Campionat del Món en pista coberta (
gràcies a un salt de 8'56m ) i al Campionat del Món al aire lliure, disputats respectivament a les ciutats de
Maebashi ( Japó ) i Sevilla ( Espanya ). En ambdós events només va ser superat pel llegendari saltador cubà
Iván Pedroso.
6
Caracteritzat per un estil agressiu i arriscat, Lamela es va convertir en el setè atleta del seu país que superava
la barrera dels 8 metres. Però les seves marques i triomfs el van convertir, tot i sent jove, en el millor saltador
espanyol de tots els temps.
IVÁN PEDROSO ( 1972− ), atleta cubà, especialista en la disciplina de salt de llargada, de la qual va arribar
a proclamar−se campió del món al aire lliure en tres ocasions.
Iván Lázaro Pedroso va néixer el 17 de desembre de 1972 a La Havana i el seu primer vincle amb l'atletisme
va ser en proves de mig fons. L'entrenador Milan Matos va iniciar la seva preparació per al salt de llargada, a
pesar de que la seva estatura ( 1'77m ) el convertia en un atleta baix per a aquesta prova. Quart en els Jocs
Olímpics de Barcelona ( 1992 ), una lesió li va impedir acudir al Campionat del Món celebrat a Stuttgart al
1993, però va aconseguir al medalla d'or al que va tenir lloc al 1995 a Göteborg. Aquell mateix any també va
aconseguir la medalla d'or en els Jocs Panamericans ( batent els rècords de Carl Lewis i Mike Powell en
aquesta competició ) i va aconseguir saltar en onze proves per sobre dels 8'50m. En una d'elles, disputada a
Sestriere, va completar un salt de 8'96m amb el que superava en 1cm el record mundial de Powell ( qui al seu
temps havia batut el llegendari de Bob Beamon ). L'anemòmetre indicava que el rècord era homologable, però
després d'un llarg contenciós i varis recursos, la International Amateur Athletic Federation ( IAAF, Federació
Internacional d'Atletisme Amateur ) va decidir que un àrbitre s'havia col·locat davant el mesurador de vent,
pel que el rècord no valia. Per llavors, els seus companys d'entrenament asseguraven haver−lo vist mesurat
salts de més de 9'10m en diversos entrenaments.
Entre 1995 i 1996 va continuar sense que ningú no el batis en 26 proves de llargada. Després d'un any
d'inactivitat, degut a una lesió que li va impedir aconseguir un nou èxit a Atlanta 96 ( on va competir molt
baix de forma i va ser onzè ), a l'agost de 1997 va revalidar el seu títol mundial al aire lliure en el transcurs del
Campionat del Món que va tenir lloc a Atenes. Dos anys més tard, a Sevilla, va aconseguir el seu tercer or
mundial al aire lliure després de batre l'espanyol Yago Lamela.
Durant la dècada de 1990 Iván Pedroso també va ser el gran dominador del salt de llargada en pista coberta,
proclamant−se campió del món a Toronto ( 1993 ), Barcelona ( 1995 ), París ( 1997 ) i Maebashi ( 1999 ).
ANTONIO CORGOS ( 1960− ), atleta espanyol especialitzat en la prova de salt del llargada Antonio Corgos
Cervantes, el seu nom complet, va néixer a Barcelona i amb 20 anys va batre el rècord d'Espanya amb un salt
de 8'23m, que es va mantenir com a plusmarca nacional fins al 1999 (quan va ser batuda per Yago Lamela
gràcies a un salt de 8'26m). Va ser considerat el millor saltador espanyol de tots els temps, i el llegendari Bob
Beamon va arribar a pronosticar que saltaria 8'70: només les lesions li ho impedirien. Va formar part de tres
clubs: el CDU, el Barcelona i el Larios. Va ser 50 cops internacional amb Espanya i entre els seus majors èxits
destaquen les tres medalles de plata conquerides als Campionats d'Europa. Va participar als Jocs Olímpics de
Moscou al 1980, on va ser setè: a Los Angeles ( 1984 ) i a Seül ( 1988 ), en els que va aconseguir el cinquè
lloc. En competicions nacionals, va ser campió d'Espanya de pista coberta en vuit ocasions ( 1982, 1983,
1984, 1985, 1986, 1988, 1989 i 1990 ) i a l'aire lliure nou cops ( 1980, 1982, 1983, 1984, 1985, 1986, 1987,
1988 i 1992 ). Tota la seva vida esportiva va estar marcada per les lesions: va efectuar el seu últim salt en el
Memorial Cagigal de 1995, on va sofrir un últim accident físic que li va fer decidir la seva retirada. Es va
llicenciar en L'Institut nacional d'Educació Física ( INEF ) i , després d'abandonar la pràctica activa de
l'esport, es va encarregar de la preparació d'un altre gran atleta espanyol, el saltador d'altura Gustavo Adolfo
Bécquer.
BOB BEAMON ( 1946− ), atleta estadounidens especialista en la prova de salt de llargada. Nascut a Nova
York, Beamon va passar a la història de l'atletisme al 1968, quan, amb un salt de 8'90m, va superar l'anterior
rècord del món en 55cm i va aconseguir la medalla d'or en els Jocs Olímpics celebrats a la ciutat de Mèxic.
Els tres guanyadors de medalla als Jocs Olímpics de 1964, Lynn Davies, Ralph Boston, e Ígor Ter_
Ovanesyan, també competien en aquella prova. Però de totes maneres Beamon, que havia tingut dificultats
tècniques en la seva sortida, va aprofitar l'ajuda del vent i l'elevada altitud i va volar fins a la distància de
7
8'90m. Semblava un rècord insuperable, al que ni tan sols ell mateix aconseguiria aproximar−se en posteriors
intents. Van haver de passar 23 anys fins que al 1991, a Tokio, Mike Powell va aconseguir batre'l en saltar
8'95 metres.
SANDRA MYERS ( 1961− ), atleta espanyola, nascuda als Estats Units. La millor de l'atletisme espanyol en
100 metres, 200, 400 i salt de llargada, les seves marques nacionals han aconseguit ostentar de forma
simultània. Va néixer a Little River, Kansas. Es va graduar en Música i es professora de piano. Es va
especialitzar primer en la prova de llargada, i en 400 metres tanques, conquerint el títol de la AIAW en
aquesta última disciplina. Casada amb l'entrenador espanyol Javier Echarri, va adquirir la nacionalitat
espanyola al 1987. Al 1991 es va convertir en la primera dona espanyola en pujar al pòdium en uns
Campionats del Món: va ser medalla de bronze de 400 metres. Va participar als Jocs Olímpics de Seül, però
una lesió la va privar de fer−ho en els de Barcelona, i en els d'Atlanta es va acomiadar de l'atletisme sense
aconseguir trofeus.
FANNY BLANKERS−KOEN ( 1918− ), atleta holandesa corredora de velocitat, de salt de tanques,
competidora de salt d'alçada, de llargada i de pentatlón, una de les millors i més completes atletes femenines
de la història. Francina Elsje Koen va néixer a Amsterdam. Va guanyar nou medalles d'or en importants
campionats: l'europeu de 1946 a 80m tanques i el de relleus 4x100m; al 1948 l'olímpic de 80m tanques i els de
100m, 200m i 4x100m relleu; al 1950 als europeus de 100m, 200m i 80m relleus. La seva participació va ser
sorprenent ja que molta gent pensava que era massa gran per a competir als Jocs Olímpics de 1948 sobre tot
després d'haver tingut dos fills. Al 1938 als campionats d'Europa va ser medalla de bronze en els 100m i 200m
i medalla de plata al 1950 en relleus de 4x100. Va establir moltes marques mundials, las millors van ser: 10'8
segons en 100 iardes, 11'3 segons en 100m, 24'2 segons en 220 iardes, 11 segons en 80m tanques, 1'71 en salt
d'alçada, 6'25 en el salt de llargada i 4692 punts en el pentatlón. Entre 1036 i 1955 va guanyar 58 títols
holandesos en diversos events i campionats individuals.
JACKIE JOYNER−KERSEE ( 1962− ), atleta estadounidense, doble campiona olímpica i mundial.
Jacqueline Joyner va néixer a East Saint Louis, Illinoil, i va estudiar a la Universitat de Los Àngeles,
Califòrnia ( UCLA ). Amb només 14 anys va guanyar el primer dels seus quatre campionats nacionals
consecutius de pentatlón. Després va passar a jugar a bàsquet a la Universitat de Califòrnia, on el seu
8
entrenador i futur marit, Bob Kersee, la va animar a entrenar−se en proves atlètiques miltidisciplinars.
Al 1983, tan ella com el seu germà, Al Joyner, van participar en els Campionats del Món d'Atletisme disputats
a Hèlsinki ( Finlàndia ). També van acudir junts als Jocs Olímpics de Los Àngeles, un any després. Jackie va
guanyar allí la medalla d'or en heptatlon, prova que inclou competicions de 100 metres tanques, salt d'alçada,
llançament de pes i 200 metres en la primera jornada, i salt de llargària, llançament de javelina i 800 metres en
la segona. El seu germà va ser medalla d'or en triple salt. Jackie es va casar amb Kersee al 1986, i aquell
mateix any va deixar el bàsquet per dedicar−se exclusivament al heptatlon. En un mes va batre dos vegades el
rècord del món de la disciplina.
Al llarg de 1987 va guanyar la prova de heptatlon en els campionats dels Estats Units en pista coberta i a l'aire
lliure; en els Jocs Panamericans de Indianàpolis i en
els Mundials de Roma va aconseguir una altra medalla d'or en heptatlon, a més de aconseguir la medalla d'or i
el rècord olímpic en llargària amb un salt de 7'40 metres. Als Jocs Olímpics de Barcelona de 1992 va tornar a
guanyar en heptatlon i va ser tercera en llargària. Va aconseguir vèncer una malaltia a temps per conquerir una
nova medalla d'or en heptatlon en els Mundials de Stuttgart de 1993. Va rebre varis premis a finals dels anys
vuitanta, entre ells el trofeu Jesse Owens de 1986 i 1987. Es, sens dubte, la millor heptatleta de la història.
JESSE OWENS ( 1913−1980 ), atleta estadounidens considerat un dels esportistes més grans de tots els
temps. James Cleveland Owens va néixer a Danville, Alabama, Estats Units, i va estudiar a la universitat
estatal de Ohio. En aquesta escola secundaria va destacar en salt de llargària, en la carrera de 100m i en la de
220 iardes. Com a membre de l'equip d'atletisme de la universitat estatal de Ohio al 1935 va establir un rècord
del món en salt de llargària amb 8'13m i a l'any següent va batre un nou rècord en els 100m llisos amb una
marca de 10'2 segons.
Al 1936, com a integrant de l'equip d'atletisme dels Estats Units que va participar als Jocs Olímpics celebrats a
Berlín, Owens va guanyar quatre medalles d'or, va establir tres nous rècords olímpics en 200m, salt de
llargària ( 8'05m ) i 4x100 relleus ( 39'8s ), dos mundials ( 200m i 4x100 relleus ) i va igualar el rècord
olímpic anterior de 100m ( 10'3s ). No obstant les seves destacades actuacions en atletisme, Hitler es va negar
a reconèixer les victòries olímpiques de Owens degut al seu color de pell.
Owens va participar de forma molt activa en programes d'atletisme per a la joventut i més tard va fundar la
seva pròpia empresa de relacions públiques. Al 1970 es va publicar la seva autobiografia, The Jesse Owens
Story
CARL LEWIS ( 1961− ), atleta estadounidens, especialista en les proves de salt de llargària, 100 i 200
metres llisos. Adoptat amb el nom El Hijo del Viento, el seu nom figura entre els mes llegendaris de la història
de l'esport. Al llarg de la seva carrera va guanyar deu medalles olímpiques ( nou d'or i una de plata ) i unes
altres deu ( vuit d'or, una de plata i una de bronze ) en distintes edicions del Campionat del Món d'Atletisme al
aire lliure. Al 1999 va ser designat millor atleta del segle XX per el Comitè Olímpic Internacional ( COI ) i
per la Fundació Internacional d'Atletisme Amateur ( IAAF ).
9
Frederick Carlton Lewis va néixer l' 1 de juliol de 1961 a Birmingham ( Alabama ). Va estudiar a la
Universitat de Houston i va començar a practicar l'atletisme en el Santa Mònica Track Club, en el que va estar
durant tota la seva trajectòria esportiva. Al 1980 es va classificar pels Jocs Olímpics que van tenir lloc a
Moscou, però al president Jimmy Carter va decidir que els Estats Units no acudiria a tal cita, en protesta per la
invasió soviètica a Afganistan. Un any després li va ser concedit el James E. Sullivan Memorial Award, premi
atorgat anualment per la Amateur Athletic Union ( AAU ) de Estats Units al atleta més destacat d'aquest país.
La seva primera gran actuació internacional va arribar amb el transcurs del I Campionat del Món d'Atletisme
al aire lliure, celebrat al 1983 a Hèlsinki, on va guanyar tres medalles d'or ( en 100m, salt de llargària i
4x100m ).
En els Jocs Olímpics de Los Àngeles ( 1984 ), Lewis va realitzar una impressionant proesa quan va guanyar
quatre medalles d'or ( 100m, 200m, salt de llargària i relleus 4x100m ) i va igualar la gesta que Jesse Owens
va protagonitzar al 1936 a Berlín. Al II Campionat del Món, celebrat a Roma ( 1987 ), va aconseguir tres
noves medalles d'or ( 100m, salt de llargària i relleus 4x100m ). La seva segona participació olímpica va tenir
lloc a Seül al 1988. Lewis va guanyar dues medalles d'or ( en 100m, després de ser desqualificat Ben Johnson,
i en salt de llargària ) i una plata ( en 200m ). Durant el III Campionat del Món, a Tokio ( 1991 ), va obtenir
dues medalles d'or ( 100m i relleus 4x100m ) i una plata ( en salt de llargària ). A la ciutat japonesa, Lewis va
batre el rècord del món de 100m ( establint una nova plusmarca de 9'86s ), però va patir la decepció de veure
com, després d'encadenar una increïble sèrie de salts en la prova de llargària, era el seu compatriota Mike
Powell qui finalment es feia amb l'or i batia ( amb un salt de 8'95m ) l'històric rècord mundial de Bob Beamon
que tants cops intentava superar.
Tot i que des de llavors el seu rendiment va començar a decréixer, encara va brillar als Jocs Olímpics de
Barcelona ( 1992 ), on es va penjar dos nous ors olímpics ( en salt de llargària i relleus 4x100m ), i en el IV
Campionat del Món, celebrat a 1993 a Stuttgart, on va aconseguir una medalla de bronze en la prova de 200
metres. Va tancar la seva espectacular trajectòria olímpica als Jocs d'Atlanta ( 1996 ), en els que, amb 35 anys
i contra tot pronòstic, va aconseguir en salt de llargària el seu novè or, que el convertiria en l'únic atleta ( amb
Al Oertet ) capaç de aconseguir el valuós metall en una mateixa disciplina en quatre edicions diferents dels
Jocs Olímpics, i en l'atleta més premiat en tota la història d'aquests ( amb Paavo Nurmi ). A l'agost de 1997,
Carl Lewis va posar fi a la seva llarga i brillant carrera esportiva, que ja li havia aportat, al 1996, la concessió
del Premio Principe de Asturias d'esports.
10
Descargar

Atletisme

AtletesDeportes de competiciónCarreras y SaltosInstalaciones # Tècnica
Així com cell qui en lo somni es delita; Ausiàs March

Així com cell qui en lo somni es delita; Ausiàs March

Literatura española de la Edad MediaPoesía y lírica medieval trovadoresca

Art Islàmic

Art Islàmic

Mesquita de CórdobaAlhambra de GranadaHistoria del Arte Islámico # Edificis

EmpresasTiposSector económicoEstudio de mercadoOrganizaciónPrincipios organizativos # Activitat empresarialEstudi de mercatPrincipis organitzatius

L'ANORÈXIA Què és l'anorèxia nerviosa?

L'ANORÈXIA Què és l'anorèxia nerviosa?

PsicologíaPublicitatNutriciónTrastornos en la alimentación # Perfil d'una persona anorèxicaSolucionsAdolescentsMassa corporalDietética

Art Romànic

Art Romànic

Arte medievalArquitectura románica # PelegrinacióSantiago de Compostela

SaludAlimentaciónTiposMnipulación genéticaBiotecnologíaPlanta trangénicaConsumo

Amazònia

Amazònia

Selva tropicalEspécies animals i vegetalsIngigenaBoscosProblemes principals

Arte clásico romano

Arte clásico romano

Grup escultòricaAnàl-lisi formalInterpretacióMosaicPinturaEsculturaHistoria del ArteMosaicoArte funerario y civilArquitectura # Catalogació

L'antic Egipte

L'antic Egipte

EscrituraPinturaEsculturaArquitecturaEgipteReligió

Motociclismo

Motociclismo

Pilotos profesionalesMotosVictoriasCamperonatosEsponsorsPoleHaruchika AokiEquiposStefano PeruginiLucio CecchinelloDeportes