6 Beca Malgrat_6 Beca Malgrat 22/06/12 11:47 Página 3 MALGRAT 1930-1940: ELS ANYS SILENCIATS Repu´blica, revolucio´, guerra i dictadura a un poble de lAlt Maresme 6 Beca Malgrat_6 Beca Malgrat 22/06/12 11:47 Página 5 SO`NIA GARANGOU I TARRE´S Pro`leg de Josep Maymi´ MALGRAT 1930-1940: ELS ANYS SILENCIATS Repu´blica, revolucio´, guerra i dictadura a un poble de lAlt Maresme Ajuntament de Malgrat de Mar 6a Beca dInvestigacio´ Vila de Malgrat de Mar 6 Beca Malgrat_6 Beca Malgrat 22/06/12 11:47 Página 6 Fotografia de la coberta: Integrants de l’anomenada Lleva del Biberó de Malgrat. Imatge reproduïda a la pàg. 266. Edita: Ajuntament de Malgrat de Mar Primera edició: octubre 2005 Nombre d’exemplars: 1.000 Assessorament editorial: La Comarcal Edicions C/ Dr. Samsó, 39 · Tel. 93 756 07 20. Argentona Disseny, maquetació i impressió a càrrec de La Impremta d’Argentona Coordinació d’aquesta edició i de la beca d’investigació “Vila de Malgrat de Mar”: Arxiu Municipal © Ajuntament de Malgrat de Mar Dipòsit Legal: B-37706-2005 ISBN: 84Queda expressament prohibida, sota les sancions establertes per la llei, la reproducció total o parcial d’aquesta obra sense l’autorització escrita dels titulars del copyright, tant si és feta per reprografia o per tractament informàtic com per qualsevol altre mitjà o procediment. 6 Beca Malgrat_6 Beca Malgrat 22/06/12 11:47 Página 7 A tots els que ho van viure i ja no hi són, especialment als meus avis 6 Beca Malgrat_6 Beca Malgrat 22/06/12 11:47 Página 9 PRESENTACIÓ No hi ha cap dubte que estem davant d’un llibre llargament esperat, que, segurament com la resta de la col·lecció de la beca d’investigació, no ha tingut una gestació gens fàcil: tenim el convenciment que la matèria i el temps històric de què tracta l’ha fet, potser, una mica més complex. L’autora ha hagut de tractar temes i episodis de la nostra Guerra Civil que han estat envoltats de molta “mitologia”. Ha entrevistat un nombre més que considerable de persones (algunes de les quals malauradament ja ens han deixat) i ha consultat nombrosa documentació que es conserva als arxius del país, especialment a l’Arxiu Municipal de Malgrat. L’objectivitat en història, i en qualsevol activitat humana o científica, no existeix. El que cal exigir és rigorositat i competència. Al nostre entendre, el treball de Sònia Garangou és precís i atrevit. No trobareu en aquest llibre una llista de fets, sinó un discurs ben documentat que pretén explicar-nos un època ben difícil. Ha passat massa temps i potser ja deu ser hora de recuperar els anys silenciats a què fa referència el títol del llibre, no tant per obrir velles ferides, sinó per ser justos amb la nostra història i els seus molts i desconeguts protagonistes. Malgrat de Mar, juny de 2005 Conxita Campoy i Martí Joan Carles Tagua Jiménez Alcaldessa de Malgrat de Mar Regidor de Publicacions 6 Beca Malgrat_6 Beca Malgrat 22/06/12 11:47 Página 11 INTRODUCCIÓ 11 AGRAÏMENTS Com totes les recerques i estudis d‘història oral, aquest llibre no hauria estat possible sense la col·laboració desinteressada dels prop de 60 testimonis, que han fet realitat la recuperació d’una part de la història del nostre poble i s’han convertit en els veritables protagonistes del treball. M’agradaria agrair especialment els testimonis dels que, per desgràcia, han mort durant la realització i posterior redacció de la recerca i no podran llegir-la. Espero que per als seus familiars i amics aquesta obra sigui una bona manera de recordar-los i conèixer, potser, de més a prop una part important de les seves vides. També vull fer una menció especial a Josep Maymí, que, durant prop de tres anys, ha estat, de manera totalment desinteressada el tutor d’aquesta recerca, i a Josep M. Crosas, arxiver municipal, per la seva paciència infinita, les seves correccions i els seus consells, que han estat imprescindibles per poder seguir endavant. Josep Maymí sabia molt bé el que era intentar fer una investigació d’aquestes característiques i sempre ha mirat de trobar un forat per ajudar-me; en Josep M. Crosas, per la seva banda, des del primer moment va creure en el projecte i ha fet tot el possible per facilitar-me la consulta de tots els documents disponibles sobre el període i fer-me arribar tota mena d’informacions. En aquesta feixuga tasca, també hi va ajudar molt la Dolors Raja, que s’ha fet un tip d’anar amunt i avall amb carpetes i documents, i tot el personal dels arxius que he consultat, sobretot les arxiveres de l’Arxiu Nacional de Catalunya, de l’Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona i de l’Arxiu Històric Comarcal de Mataró. També m’agradaria agrair la col·laboració de Jordi Pomés i de Xavier Mas, que, amb els seus treballs sobre història local o de la comarca i les informacions que em van facilitar, em van ajudar a aclarir molts aspectes de la recerca; el de la Núria Arís que em va deixar accedir a unes entrevistes que m’han servit també de molt, i la de Carles Garriga Martorell, que sempre que ha pogut m’ha facilitat informació. Per acabar, també vull donar les gràcies a la Lluïsa Forroll, a en Pere Lliuró i a en Josep M. Tarrés per les seves correccions i comentaris, també a Salvador Regí per aclarir-me com es medeixen els camps, a la M. Carme Martínez i a en Joan Hernández Freixas per ferme de xofers en alguna ocasió, a la Lluïsa Estol per ser el meu enllaç a Madrid i en general a totes aquelles persones que han col·laborat en el llibre fent-me arribar fotografies, cartes o documents, i a moltes altres, sobretot als meus pares, familiars i amics, que, amb les seves preguntes constants de com anava la recerca, m’han ajudat en molts moments de crisi a tirar endavant. 6 Beca Malgrat_6 Beca Malgrat 22/06/12 11:47 Página 13 PRÒLEG Com en el cas de tants d’altres, l’elaboració d’aquest llibre no ha estat fàcil. Un treball d’investigació sobre el nostre passat més immediat requereix moltes hores de dedicació. N’hi ha que poden pensar que es tracta d’un esforç innecessari. D’altres ho poden veure com una curiositat. Fins i tot es pot arribar a considerar banal. Malauradament, aquestes percepcions són més aviat corrents en el marc de la nostra societat que, en termes generals, conscient o inconscientment, s’ha dedicat més al foment de l’oblit que no pas a crear les condicions necessàries per realitzar una aproximació sistemàtica al coneixement d’un dels conflictes polítics i socials més importants del segle XX, la Guerra Civil de 1936-1939. Amb tot, algú podrà dir que els estudis sobre la Guerra Civil a Catalunya són abundants. És cert. Però els veritables responsables d’aquesta producció tan prolífica han estat un nombre indeterminat de persones de diverses generacions que, mitjançant una inèrcia deutora de tants anys de privacions i de desgràcies, han anat bastint un cos teòric i metodològic utilíssim per entendre, amb una certa perspectiva històrica, la complexitat dels esdeveniments que ocorregueren a Catalunya durant la dècada dels anys trenta del segle passat. Es tracta d’un fenomen essencial per comprendre l’interès que en els darrers anys ha generat l’estudi d’aquella guerra de què, en la meva infantesa, havia sentit a parlar per boca dels meus avis. A final dels anys setanta, devia resultar sorprenent per ambdós que pràcticament l’únic interlocutor interessat en les seves “històries“ de la Guerra fos un marrec de deu anys que no hi entenia res de res. Aquest mecanisme de transmissió oral a través de les diverses generacions és la llavor que explica que els joves de final del segle XX s’hagin dedicat amb tant d’interès a la recuperació de la memòria col·lectiva d’aquells que varen viure uns anys plens d’il·lusions i de frustracions. Aquesta dedicació incansable ha permès tenir a l’abast la possibilitat d’adquirir una certa consciència de la nostra Història més recent. Però ni de bon tros la feina es pot considerar acabada. Les mancances encara avui són notables. Al meu parer falta un plantejament d’anàlisi profund dels diversos esdeveniments ocorreguts a la rereguarda catalana amb un abast territorial de caràcter provincial. La gestió política dels comitès antifeixistes durant el període revolucionari; la violència, desfermada primer en contra dels que simbolitzaven les jerarquies i els privilegis, i present després entre les diverses formacions polítiques i sindicals de l’espectre polític de l’esquerra; l’arribada dels refugiats de diverses àrees de l’Estat i el seu allotjament als municipis catalans; les 6 Beca Malgrat_6 Beca Malgrat 22/06/12 11:47 Página 14 14 SÒNIA GARANGOU I TARRÉS privacions, els primers vals de racionament i l’estraperlo; els bombardeigs i la construcció de refugis antiaeris; els exilis de 1936 i de 1939; la repressió franquista i la imposició d’un nou ordre, i, sobretot, els diversos aspectes de la vida quotidiana que permeten conèixer el teixit social de cada indret: les activitats econòmiques, les escoles, les tradicions culturals, les celebracions, així com l’organització dels sistemes familiars i els rols socials dels membres que els componen, haurien de constituir el corpus essencial que permetria tenir una font d’informació privilegiada sobre un període excepcionalment interessant. Aquest interès rau en el fet que el fenomen revolucionari a la Catalunya de la segona meitat de la dècada dels anys trenta assenyala un camí inaudit fins llavors en la gestió dels afers públics. La voluntat d’impulsar canvis estructurals en el si de l’ordre social es va convertir en una experiència tangible i contrastada que ha acabat esdevenint un exemple als ulls del món sencer. L’arribada a les nostres terres de centenars de milers de brigadistes internacionals, un altre aspecte poc estudiat a casa nostra, esdevé un símptoma clar del ressò que va tenir el conflicte i el grau d’implicació que va generar. Fa aproximadament uns deu anys, Noam Chomsky, en un dels seus debats públics als Estats Units, va fer una afirmació com la que segueix: “Si hom agafa els principis liberals bàsics i els aplica al període modern, crec que s’acostarà als principis que varen animar la Barcelona revolucionària de final dels anys trenta, és a dir, l’anomenat ‘anarcosindicalisme’. Crec que és el màxim nivell que ha aconseguit el ser humà en l’intent de materialitzar aquells principis llibertaris que, en la meva opinió, són els correctes. Amb això, no vull dir que tot el que es va fer en la revolució estigués bé, però, en el seu esperit general i el seu caràcter, crec que aquesta és la direcció correcta en què cal avançar”. És evident, doncs, que queda molta feina per fer. El llibre de la Sònia Garangou sobre la Guerra Civil a Malgrat de Mar és un producte d’aquest interès creixent de les generacions més joves per entendre què va passar en realitat. Com vam parlar amb la Sònia Garangou en més d’una ocasió, una de les maneres de saber-ho era fent les preguntes pertinents a aquells que ho varen viure i que encara tenien bona predisposició per parlar-ne. L’element de la transmissió oral és primordial per entendre alguns dels interrogants de qualsevol recerca en el camp de les ciències socials en general. Les Històries de Vida tenen la virtut d’oferir la possibilitat d’aprofundir en el coneixement i en l’anàlisi tant dels fets històrics més immediats com dels diferents processos contemporanis. És a dir, els espais de reflexió que generen aquestes aproximacions biogràfiques permeten conèixer esdeveniments específics que només la memòria col·lectiva malgratenca estava en disposició d’oferir. I això és el que ha fet la Sònia Garangou en aquest llibre. Però no s’ha limitat a això, sinó que, a més, ha tingut cura de contrastar la veracitat de les dades que anava recollint amb les entrevistes realitzades mitjançant l’obtenció d’una extensa i variada informació bibliogràfica i d’arxiu. El resultat final és senzillament excel·lent. 6 Beca Malgrat_6 Beca Malgrat 22/06/12 11:47 Página 15 PRÒLEG 15 El llibre que teniu a les mans està destinat a esdevenir un punt de referència obligat per a la historiografia malgratenca. Però el seu interès transcendeix l’àmbit estrictament local ja que és un document que fa aportacions interessants, també, a la historiografia de la Segona República i de la Guerra Civil 1936 1939. Després de fer una acurada contextualització històrica dels esdeveniments que condueixen a la proclamació de la Segona República l’abril de 1931, la Sònia Garangou ens va presentant d’una manera incisiva i ordenada diversos aspectes de la societat malgratenca de la dècada dels anys trenta del segle XX. El seu relat ens permet reviure quins foren els centres de sociabilitat més importants de la població, quines eren les condicions de vida dels treballadors i com s’organitzaven o quines varen ser les disposicions que va prendre l’Ajuntament republicà per tal de secularitzar el cementiri. Ja centrat en els anys de la Guerra, aquest llibre permet fer-se una idea força completa de la gestió del Comitè Antifeixista de Malgrat de Mar, conèixer el seu organigrama, les seves funcions polítiques i quins foren els seus integrants més destacats. L’anticlericalisme, les col·lectivitats i les respostes i reaccions que la societat malgratenca va donar a aquestes iniciatives, per exemple, són interessants per copsar la complexitat d’uns anys i d’uns esdeveniments que massa sovint se’ns han presentat d’una manera simplificada i maniquea. Així mateix, d’altres fets marquen el simbolisme de tota una època i acaben esdevenint icones d’un període convuls i esperançador. L’enfonsament del Ciudad de Barcelona davant mateix de Malgrat podria ser-ne un d’aquests símbols. Era diumenge i l’entrada del vaixell pel cap de la Tordera no va passar desapercebuda entre els banyistes i els pescadors que feinejaven a la platja. Com va explicar un dels testimonis entrevistats que hi havia aquell dia a primera línia de mar: “Quan va passar per allà davant, l’anava veient, però en aquell moment em va agafar que m’havia capbussat, suposo, perquè jo vaig sentir l’ona [expansiva] per l’aigua molt abans que per l’aire. Estava a sota aigua i vaig sentir borrooomm!” Tot seguit el vaixell s’enfonsà i molta gent de Malgrat col·laborà activament en els tasques de rescat dels passatgers de la nau. La consternació va ser gran, però la capacitat de reacció també. Una afirmació que sens dubte és vàlida per definir el que va viure el conjunt de la societat catalana d’aquella època. Girona, agost de 2004 Josep Maymí Antropòleg 6 Beca Malgrat_6 Beca Malgrat 22/06/12 11:47 Página 17 I INTRODUCCIÓ El juliol de l’any 1936 va començar una guerra que va capgirar completament la vida dels malgratencs. Arrossegats per la lògica dels esdeveniments històrics, durant prop de tres anys van haver de patir situacions extremes i lluitar per la seva supervivència. Molts van perdre la vida; altres, la família; la majoria, els anys de la infantesa o la joventut. Fou una experiència intensa i els records encara són molt presents. Malgrat 1930-1940: els anys silenciats va néixer amb l’objectiu de recuperar aquestes vivències, de donar veu als malgratencs i malgratenques que van suportar en pocs anys la fi de la Dictadura de Primo de Rivera, la proclamació de la Segona República, la concessió de l’Estatut, la Guerra Civil i els primers anys del franquisme. Fou una dècada que canvià per sempre la vida de moltes persones i que volem, des d’aquestes pàgines, intentar començar a comprendre. Per aquest motiu, encara que el cos central del treball estigui dedicat a la Guerra, també s’ha intentat reflectir l’ambient a Malgrat durant l’època republicana i com va repercutir en el poble l’inici de la dictadura de Franco. La decisió d’incloure aquests anys anteriors i posteriors al conflicte està justificada per la voluntat de mostrar un context més ampli que pugui ajudar a entendre millor les causes de l’esclat de la Guerra Civil i les seves conseqüències més immediates. Per tant, el treball s’ha dividit en dues parts: la primera dedicada als anys anteriors a la proclamació de la República i a la gestió republicana, i la segona que analitza el període bèl·lic en profunditat i fa una aproximació als primers anys del franquisme. La primera part d’una banda vol situar el lector en el convuls principi de segle que es va viure a Catalunya i, de retruc, a Malgrat, intentant descriure com era el poble, l’estil de vida d’aquells anys i les principals agrupacions polítiques i sindicals que hi actuaven. I, de l’altra, explicar com va anar a Malgrat l’experiència republicana analitzant l’actuació de l’Ajuntament, com es va rebre l’Estatut i com va afectar la recessió econòmica dels anys 30 la convivència social del poble. Aquest apartat ens servirà per entendre millor la complexitat política, social i econòmica de la dècada dels 30 i per introduir-nos al següent amb els diferents actors socials ben situats en el context de l’època. A la segona part s’ha mirat d’analitzar el que va suposar el conflicte tant en el terreny polític com a escala humana en el nostre poble. Pel que fa al primer tema, considerem que, sovint, la Guerra Civil se’ns ha mostrat massa simplificada i molta gent continua explicant-se el conflicte com la lluita dels “rojos” contra els “feixistes”, oblidant que, sobretot a Catalunya, al principi de la Guerra hi va haver 6 Beca Malgrat_6 Beca Malgrat 22/06/12 11:47 Página 18 18 SÒNIA GARANGOU I TARRÉS un intent de transformació política, econòmica i social sense precedents, que curiosament va afavorir que es visqués una etapa que molts autors assenyalen com de semiindependència. El buit de poder que va provocar el cop d’estat va propiciar que el poder s’atomitzés i que a cada poble es constituïssin els anomenats comitès antifeixistes, que van ser, durant els primers mesos, els veritables governs municipals encarregats d’organitzar la defensa i de dur a terme tot un seguit de transformacions revolucionàries. Si durant anys es va intentar soterrar el que havia passat durant la Guerra i només s’explicava la història dels vencedors, el que realment va suposar aquest intent de transformació revolucionària encara avui no està del tot analitzat. Per sort, en els últims anys han anat apareixent treballs com el de Josep Antoni Pozo, que intenta explicar el fenomen revolucionari a Catalunya, o els de Josep Maymí i Xavier Mas, per citar dos exemples, que se centren a descriure el funcionament dels comitès antifeixistes d’Orriols, de Salt i de Canet. Encara, no obstant això, falten molts estudis locals sobre els comitès que serveixin per aclarir què va passar en realitat durant aquells primers moments. Els quaranta anys de silenci imposats per la dictadura franquista sovint han contribuït a l’oblit i a la distorsió d’aquest capítol de la nostra història local presentant-lo com un moment de caos dominat per quatre eixelebrats. Però és l’estudi en profunditat de les transformacions socials i econòmiques que es van produir a cada poble el que en un futur ens ajudarà a entendre el que en realitat va significar la revolució a Catalunya. Per això s’ha volgut dedicar un tros important d’aquesta segona part a intentar recuperar la història del Comitè Antifeixista de Malgrat i del que va suposar el període revolucionari a la nostra vila. Ha estat potser la feina més feixuga ja que la documentació de què disposem només ens permet fer interpretacions aproximades de les seves competències o del seu nivell d’efectivitat i, per desgràcia, ja no podem comptar amb bona part dels testimonis que hi van estar directament implicats. Els informants que han col·laborat en el treball tampoc no n’han volgut parlar gaire: quan en una entrevista s’esmentava el Comitè la majoria de testimonis intentaven eludir la pregunta, canviar de tema: deien que no es van assabentar gaire del que passava, i, si en parlaven, ho feien en termes genèrics i evitaven dir els noms dels que en formaven part. Era habitual que alguns entrevistats demanessin que es parés la gravació abans de dir el nom d’algun dels capitosts i que recuperessin la memòria quan veien que ja es disposava d’aquesta informació i que només havien de confirmar-la. Ningú volia ser el primer d’obrir la caixa dels trons i explicar que potser el cosí o el veí de tota la vida es va “destacar” i es passejava pel poble amb un fusell penjat a l’esquena i “vint mocadors al coll”. Amb tot, s’ha aconseguit fer un estudi força detallat del que va passar en el àmbits polític, econòmic i social en aquells primers mesos i s’ha intentat analitzar un dels temes més controvertits d’aquells moments: la violència que es va desfermar contra l’església, que al nostre poble va provocar 5 morts i la crema de diversos edificis religiosos. No obstant això, encara que una part important de l’apartat dedicat a la Guerra estigui centrat en els successos polítics dels primers mesos i a les lluites entre els 6 Beca Malgrat_6 Beca Malgrat 22/06/12 11:47 Página 19 INTRODUCCIÓ 19 diferents partits i sindicats que configuraven el bàndol antifeixista, tampoc s’han oblidat altres aspectes del conflicte com les dificultats de la gent per trobar menjar, els principals fets bèl·lics que va viure la vila o l’impacte que va suposar que una bona part dels homes haguessin de marxar a lluitar al front. Aquests són els episodis més recordats pels testimonis, que expliquen, encara horroritzats, el que va suposar el bombardeig de Malgrat, l’enfonsament del Ciudad de Barcelona o les continuades visites d’en Sabatetes (vegeu capítol 9). Pel que fa a l’entrada de les tropes franquistes a la població i els primers anys de la dictadura, simplement s’ha intentat fer una aproximació que serveixi per a posteriors estudis. L’objectiu bàsic en aquest apartat era saber què va passar amb els grans protagonistes del període republicà un cop va acabar la Guerra i intentar descriure, mitjançant els testimonis i les poques dades de què disposem, què van significar l’exili, la repressió i els primers anys del franquisme al poble. En parlar d’aquesta etapa de postguerra es constataven altra vegada molts silencis: hi havia persones que no en volien parlar i d’altres que simplement ni ho volien recordar. La memòria sol ser força selectiva: ens ajuda a superar les situacions més traumàtiques simplement fent omissió dels episodis més dolorosos o distorsionant-los perquè en tinguem un record més agradable. Són els mecanismes d’autodefensa que ens serveixen per tirar endavant i, en el cas de les persones que hem entrevistat, els que els van permetre sobreviure a tanta desgràcia. No s’ha volgut, en cap cas, furgar dins les ferides de ningú, però sí intentar esbrinar el que va passar de la manera més objectiva possible. Ha estat difícil i esperem que ningú s’ofengui o es pugui sentir malament pel que explica aquest treball. Les guerres civils sempre són traumàtiques, però, quan ens fixem amb detall en una comunitat determinada, encara trobem ferides molt més profundes. Famílies trencades, odis entre veïns, noms que ningú vol dir i fets que tothom calla. En definitiva, el pitjor i el millor de tots nosaltres concentrat en un microcosmos que lluny d’estar aïllat és el reflex d’un drama molt més gran, que en aquells moments afectava tot un estat. Una ferida encara oberta que només la catarsi que ens pot proporcionar el record i la reivindicació dels oblidats pot ajudar a anar tancant de mica en mica. Que ningú pensi que en aquest llibre trobarà una història de bons i de dolents, dels que tenien la raó i dels que no. En aquest treball hi ha les històries de moltes persones que, en unes circumstàncies del tot excepcionals, van actuar de la manera que els va semblar més correcta. Mirarem d’exposar les raons d’uns i altres, del revolucionari i del franquista, del soldat heroic i de l’emboscat. Tothom va tenir els seus motius i l’única cosa que es pretén és exposar-los i situar-los en el seu moment i en el seu escenari. Hem d’intentar entendre el que va passar amb els ulls dels que ho van viure. No jutjar des de la nostra particular manera d’entendre el món, sinó situant els fets i analitzant les interaccions d’aquella realitat que era el Malgrat dels anys 30 amb la resta de situacions que es produïen a molts quilòmetres. Una de les intencions d’aquest treball és provar d’aconseguir precisament això, la visió d’una particularitat dins un context molt més ampli. No simplement 6 Beca Malgrat_6 Beca Malgrat 22/06/12 11:47 Página 20 20 SÒNIA GARANGOU I TARRÉS explicar la Guerra a un poble del Maresme, sinó mirar d’entendre com tot el que va passar estava estretament relacionat amb el que en aquells moments succeïa a Catalunya, a l’Estat espanyol i fins i tot a Europa. Es pretén mostrar com la història d’una petita comunitat pot arribar a reflectir els esdeveniments de tot un país, amb l’avantatge que, gràcies a la lupa que hi posem al damunt, podrem veure amb detall tot el que hi passava i com aquests successos eren viscuts i entesos pels seus protagonistes. Aquest exercici de contextualització, a més d’apropar-nos a un període del passat del nostre poble, ens pot ajudar a entendre que tots formem part de la història i que, tot i viure en una societat que ens vol fer creure que ho podem controlar tot amb un comandament a distància, seguim depenent del context històric que ens hagi tocat viure, que només nosaltres podem ajudar a transformar. L’única recança que em queda en acabar aquest treball és l’estranya sensació que mai estarà enllestit del tot. Aquest intent de recuperar la memòria s’havia d’haver fet fa molts anys, ja que avui, per desgràcia, molts dels protagonistes de l’època ja són morts i les seves experiències s’han perdut per sempre. Eren homes i dones que van viure intensament i que durant molt de temps van ser silenciats per una dictadura que els va robar part de la seva identitat i de la seva història. L’arribada de la democràcia no ha aconseguit esmenar el greuge i encara avui queden molts dubtes per aclarir i molts cossos per desenterrar. Així doncs, aquesta no pretén ser una recerca tancada i definitiva, sinó una primera aproximació que obri la porta a altres investigacions que ens ajudin a ampliar la visió d’aquesta etapa i potser donin respostes a moltes preguntes que han quedat obertes. Metodologia i fonts consultades Fonts escrites Abans de començar les entrevistes i la consulta de documents, hi va haver una fase prèvia del treball que es va dedicar a la lectura de la bibliografia general del període. Aquests estudis es van anar ampliant durant la realització de la recerca segons les necessitats i dubtes que anaven sorgint, i també s’hi van incorporar investigacions d’altres pobles dels voltants, per tenir referències properes i poder establir comparacions i paral·lelismes. Pel que fa a la consulta de la documentació, val a dir que moltes vegades hi ha serioses dificultats per fer estudis locals de la dècada dels 30, perquè molts documents dels ajuntaments i de les organitzacions polítiques i obreres han desaparegut dels arxius municipals. En el pitjor dels casos, van ser destruïts un cop acabada la Guerra i, si hi ha una mica més de “sort”, els podem trobar disseminats per altres arxius, o bé dipositats a l’Archivo Histórico Nacional, secció Guerra Civil a Salamanca. En tots dos supòsits, les dificultats dels 6 Beca Malgrat_6 Beca Malgrat 22/06/12 11:47 Página 21 INTRODUCCIÓ 21 investigadors són evidents i ens porten a viure situacions del tot surrealistes. Per sort, a l’Arxiu Municipal de Malgrat es conserva bona part de la documentació de l’època republicana i del període de la Guerra, però igualment s’han recorregut molts arxius i hemeroteques per trobar informacions complementàries i s’han viscut situacions que podrien ser el tema d’un altre estudi. A pesar de tot, s’han aconseguit recopilar molts documents tant dels arxius consultats com de la documentació privada d’alguns dels testimonis. Citant només els conjunts documentals dels que s’ha extret més informació, cal destacar que s’ha fet un buidat de tota la documentació de l’època existent a l’Arxiu Municipal de Malgrat que comprenia: la major part de la correspondència de l’Ajuntament de l’any 1931 al 1940, les actes municipals del mateix període, publicacions de l’època, censos i dades econòmiques, documents del Comitè Antifeixista, de la Junta de Defensa Passiva i del sindicat agrícola El Progrés. També s’han consultat les actes de constitució de sindicats, agrupacions, partits i ajuntaments de l’Arxiu de la Subdelegació del Govern a Barcelona, i s’han recuperat els documents sobre Malgrat de la Causa General de la Revolución Marxista en Barcelona y su provincia de l’Archivo Nacional de Madrid. A l’Arxiu Nacional de Catalunya s’han consultat, a més dels documents relacionats amb l’època de què disposa, els microfilms dels arxius de la Generalitat republicana, que encara avui són a Salamanca, i els expedients de la presó Model de l’any 1939 al 1962. També s’ha fet un esforç per intentar recuperar el major nombre possible d’articles de premsa relacionats amb Malgrat que poguessin ajudar a entendre millor el període. Així doncs, s’han consultat els exemplars de l’any 1930 al 1938 del diari anarquista Solidaridad Obrera disponibles a la Biblioteca Arús i a la Casa de l’Ardiaca, en què s’han trobat alguns articles d’opinió d’anarcosindicalistes malgratencs; els exemplars del diari Combat que es conserven a la Biblioteca de la Caixa Layetana de Mataró; el recull dels tres anys que va durar la publicació del diari Llibertat, que són a l’Arxiu Històric Comarcal de Mataró, i altres publicacions comarcals d’ERC que també s’hi han localitzat. Aquesta recerca per les diferents hemeroteques s’ha completat amb la consulta de diaris més generals com La Vanguardia, La Veu de Catalunya, L’Opinió o La Humanitat i publicacions més específiques de partits i sindicats com el Butlletí de la CNT-FAI i el diari de la Unió de Rabassaires, Terra Lliure. Relació d’arxius i hemeroteques consultades Arxiu Municipal de Malgrat de Mar (AMMM) Arxiu Nacional de Catalunya (ANC) Arxiu de la delegació del govern a Catalunya (ADGC) Archivo Histórico Nacional (AHN) (Madrid) Arxiu de la Diòcesi de Girona (ADG) Arxiu Històric Comarcal de Mataró (AHCM) 6 Beca Malgrat_6 Beca Malgrat 22/06/12 11:47 Página 22 22 SÒNIA GARANGOU I TARRÉS Hemeroteca de l’Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona (AHCB). Hemeroteca de la Biblioteca Layetana de Mataró Hemeroteca de la Biblioteca Pública Arús Fundación de Estudios Libertarios Anselmo Lorenzo (Madrid) Fonts orals Com ja es comentava en la introducció, una altra de les fonts utilitzades ha estat els testimonis que van viure l’època. S’han entrevistat prop de 60 persones que van viure de manera directa el conflicte i que han explicat les seves experiències i els seus sentiments. Les Històries de Vida o entrevistes en profunditat han estat el mètode utilitzat per intentar recollir aquestes valuoses informacions. No s’han fet servir qüestionaris tancats o massa planificats, sinó que, a partir d’uns temes generals i unes preguntes molt obertes, s’ha deixat que els testimonis parlessin lliurement d’allò que consideraven més important. Han explicat vivències, impressions, sentiments, records d’ells i de les seves famílies, modes de vida que avui ja no existeixen; en definitiva, han mostrat una part important de la seva experiència. L’encreuament de les diverses Històries de Vida amb la bibliografia i la documentació històrica consultada m’ha permès anar solucionant de mica en mica el trencaclosques dels esdeveniments de l’època, però alhora també entendre perfectament com era la societat que va viure a Malgrat durant els anys 30. Com assenyala Maymí: “Les Històries de Vida són una tècnica molt útil per tal d’assolir tota una sèrie d’objectius, els més importants serien: conèixer diferents tipus de vida, de maneres de fer, que gairebé mai surten als llibres, i per l’altra recuperar la memòria històrica d’un poble, col·lectivitat o grup. És a través de les Històries de Vida que parlen aquells personatges que ens poden semblar més inversemblants, els més “normals”, perquè és en la normalitat i en el transcórrer de la vida on s’amaguen les grans anècdotes, les grans alegries, misèries i també els grans esdeveniments, per insignificants que puguin ser”.* A l’hora de triar els informants s’ha intentat ser molt flexible i s’ha prioritzat l’objectiu de recollir testimonis com més variats millor quant a nivells socials i econòmics, orientacions polítiques, sindicals i religioses. No sempre ha pogut ser: l’avançada edat de molts dels informants moltes vegades ha fet difícil poder accedir a entrevistar-los. A això s’ha de sumar la dificultat per localitzar els malgratencs que es van exiliar un cop acabada la Guerra, cosa que ha limitat una mica el nostre camp d’estudi, i la negativa d’algunes persones a parlar del període. Amb tot s’han recollit testimonis de petits propietaris agrícoles que eren fills de famílies que feia generacions que vivien a Malgrat, d’obrers o obreres de fàbrica que havien arribat al poble feia molt poc temps o eren la primera generació que hi havia nascut, de gent que vivia del seu ofici, de mestresses de casa, de petits empresaris, de (*) MAYMÍ, Josep. 6 Beca Malgrat_6 Beca Malgrat 22/06/12 11:47 Página 23 INTRODUCCIÓ 23 fills de famílies benestants..., tot un mosaic de persones que reflecteixen força bé les diferents realitats socioeconòmiques que convivien aquells anys al poble. Pel que fa a la seva adscripció política, també s’ha intentat que fos al més variada possible: així trobem militants de la CNT, fills o familiars de capitosts d’aquest sindicat, votants i militants d’ERC, fills i familiars dels dirigents de l’agrupació local d’aquest partit, familiars de dirigents de la Unió de Rabassaires, membres de les Joventuts Llibertàries, persones vinculades a la Lliga, altres que es qualificaven simplement com de dretes o catòlics, simpatitzants i membres de Falange i un grup força nombrós que es defineixen com a apolítics. Pel que fa a les edats, bàsicament podríem parlar de dos grups: el primer format per aquelles persones que l’any que va esclatar la Guerra tenien de 15 a 25 anys, i el segon compost per gent que era més jove, el que podríem anomenar els nens de la guerra. Tots dos grups d’edat aporten visions diferents del conflicte i ens ajuden a entendre la brutalitat d’una guerra que no només afectava els joves o els homes que eren al front sinó que també atacava, inaugurant un tètric costum, la població civil de la rereguarda. Relació de persones entrevistades. Malauradament, des que es van fer les entrevistes fins al moment de la darrera revisió d’aquest llibre (juliol de 2005), molts dels entrevistats ens han deixat. Aguilar Ortega, Joan † Aldea Garriga, Ernest Argelés Sierres, Rosa Argelés Sierres, Maria Bernat Onna, Filomena † Bernat Onna, Joan † Colomé Alsina, Joaquim Castellà Carreras, Dolors Catà Girons, Nicolau † Coll Perxach, Lluís Creus Valls, Jaume Dellundé Ponsa, Pepeta (de can Salvi) † Evaristo Bofí, Joan Fàbregues Campano, Dolors Fàbregues Campano, Paquita Fontrodona i Vilanova, Andreu Forroll Soler, Salvador Freixes Creixell, Josep Freixes Creixell, Ramon Freixes Negre, Catalina † Freixes Negre, Maria 6 Beca Malgrat_6 Beca Malgrat 22/06/12 11:47 Página 24 24 SÒNIA GARANGOU I TARRÉS Garangou i Garriga, Josep “Pepet Pelaia” † García González, Ferran † Garriga i Colomer, Joan (de can Genet) Garriga i Marquès, Ramon Giménez García, Encarnación Malleu i Torrent, Josep (de can Gallina) Marés i Coromines, Josep “Pepet Fideuer” † Martínez Plazas, Gabriel † Montals i Regí, M. Cristina Montfulleda i Riera, Julita † Mora i Girons, Josep (de can Calet) Pica i Onna, Vicenç Pla i Buscall, Paquita Planagumà, Francesca Prat Tocavents, Maria Pujol Soley, Emili † Raja Gambín, Fernando Raja Fernández, Joan Ribot Ribas, Anna Rossell Auladell, Paquita Salvadó Dellundé, Josefina Soliva Munné, Maria † Soliva Munné, Teresa † Sousa Correa, Manel Sousa Correa, Maria † Tovar Fructuoso, Concepció Turró i Roura, Rita Urrea Raja, Juan Vicens, Josep (nét de l’avi Xaxo) A més de les realitzades a testimonis de l’època, cal afegir que també s’han pogut utilitzar transcripcions d’entrevistes fetes per estudiants, recollides en treballs de batxillerat l’any 1990 i cedides per Núria Arís (professora d’Història de l’IES Ramon Turró). Són les següents: Torrell Roses, Ernest: entrevista gravada i transcrita per M. Àngels Paradeda, Jesús Correa, Mireia Ruscalleda i Montse Viladevall. (A més de la transcripció, la M. Àngels Paradeda va tenir l’amabilitat de deixar-me l’entrevista original.) Viladevall, Maria: id. Masens, Antònia: id. Martorell, Mercè: id. Mallart Sagol, Dolors: entrevista gravada i transcrita per Anna Lliuró i Ferran Coca. Lliuró Forcada, Pere: id. 6 Beca Malgrat_6 Beca Malgrat 22/06/12 11:47 Página 25 INTRODUCCIÓ 25 D’altra banda, he tingut coneixement que n’hi ha de realitzades per altres investigadors a personatges molt rellevants del Comitè Antifeixista: per diverses raons no ha estat possible poder-les incorporar en aquest treball, però esperem que ajudin a poder realitzar-ne d’altres. Per acabar, cal esmentar les entrevistes i converses amb familiars i investigadors que he considerat que podien aportar informacions útils sobre els protagonistes de l’època o el tema en general: Amat i Teixidó, Jordi: historiador. Autor entre altres de República i guerra civil a Calella 1931-1939. Aris, David: familiar. Bunyol, Sebastiana: familiar. Carrillo, Melitón: pare marista. Els últims anys ha realitzat una recerca sobre la història de la congregació a Malgrat. Cuadrado Pérez, Damián: familiar. Ferrón Masssagué, Francesc: familiar. Folla, Joan: familiar. Mas Gibert, Xavier: historiador. Autor de Guerra-Revolució i Contrarevolució a Canet de Mar (1936-1943) (Les dimensions d’una tragèdia). Olivar Girons, M. Rosa: familiar. Ordi, Maribel: familiar. Paradeda Simeon, M. Mercè: familiar. Pomés, Jordi: historiador. Autor entre altres d’Associacionisme popular a Catalunya (18501950). Una població paradigmàtica: Malgrat de Mar. Quevedo Cedrán, Carmen: familiar. Turon, Judit: familiar. Vieta, Joan: familiar. Viusà i Verdaguer, Teresa: familiar. He d’agrair a tots els testimonis la sinceritat, l’amabilitat i que m’obrissin sense recels les portes de casa seva. Quasi bé sempre he rebut respostes positives i només en alguns casos molt puntuals hi ha hagut gent que no ha volgut ser entrevistada. Sempre he respectat la decisió de les persones que han preferit no remoure el passat i no recordar, ja que és molt difícil obrir-se a un estrany i més si és per explicar episodis que potser no has volgut compartir mai amb ningú. Com assenyalaven molts informants, recordar vol dir tornar a viure i no tothom està preparat per fer-ho. Durant les entrevistes, aquesta sensació de reviure el passat ha estat sempre molt present: hi havia moments de molta emoció en recordar els companys i familiars morts o les situacions viscudes durant la Guerra i el primer franquisme. També hi havia melangia per un Malgrat que van viure de joves i que mai més no tornarà, i, encara que ens pugui costar de creure, molta por. Molts informants no gosaven dir segons què ni parlar obertament de segons qui; 6 Beca Malgrat_6 Beca Malgrat 22/06/12 11:47 Página 26 26 SÒNIA GARANGOU I TARRÉS moltes de les informacions que revelaven volien que fossin anònimes o que no apareguessin al treball, i preferien no dir noms per por de perjudicar els fills o ferir les famílies dels qui donaven informacions. Ha estat una experiència colpidora que m’ha permès conèixer gent molt interessant que conviu cada dia amb nosaltres, però a qui quasi bé mai ens parem a escoltar. Les seves vides servirien per inspirar qualsevol novel·lista; la seva experiència hauria de guiar-nos a tots nosaltres per ajudar-nos a no repetir els errors del passat. 6 Beca Malgrat_6 Beca Malgrat 22/06/12 11:47 Página 27 Part I ELS ANTECEDENTS 1930 - juliol, 1936 27 6 Beca Malgrat_6 Beca Malgrat 22/06/12 11:47 Página 29 I 29 EL LLARG CAMÍ CAP A LA REPÚBLICA 1. Malgrat l’any 1930: aproximació socioeconòmica El Malgrat de final dels anys vint s’assemblava poc al poble que coneixem ara. Delimitat per camps de cultiu, pels seus carrers de sorra i cases baixes encara s’hi podien veure cavalls i bestiar de tota mena. Era un paisatge rural que tot just començava a transformar-se gràcies a l’empenta de les fàbriques que s’havien anat instal·lant a la vila. En aquells moments, ja quasi bé el 50% de la població activa treballava a les indústries tèxtils i de filats, que havien dominat els inicis de la industrialització malgratenca; a les petites empreses de gènere de punt, que havien començat a proliferar els darrers anys, o a les manufactures de moneders i de tanques.1 Tret de la Fàbrica de l’Aigua, que era la indústria més gran de la Malgrat, a la dècada dels 30, tot i la industrialització, encara mantenia una imatge plenament rural. AMMM. Donació GEM. 1. POMÉS, Jordi (2002: 23). 6 Beca Malgrat_6 Beca Malgrat 22/06/12 11:47 Página 30 30 SÒNIA GARANGOU I TARRÉS població, amb prop de 400 treballadors, les altres empreses eren de tipus familiar i solien donar feina a moltes dones, que, amb els diners del gènere de punt o del tèxtil, complementaven l’economia familiar. De les fàbriques de la vila sortien moneders, mitges, mitjons i teixits que es venien per tot l’Estat espanyol, i els propietaris d’aquests negocis es convertiren ben aviat en part d’una burgesia local que defensaria per damunt de tot els seus interessos com a empresaris, mentre els seus obrers i obreres s’organitzaven per millorar les seves precàries condicions laborals. Però a pesar de l’embranzida industrial, l’agricultura encara tenia un pes específic i hi havia moltes famílies que es dedicaven a aquest sector com a arrendataris, jornalers o bé com a petits propietaris. Entre l’últim terç del segle XIX i el primer del XX, els camps del Maresme havien patit una gran transformació en convertir-se en zona de regadiu: el tradicional conreu de la vinya va anar quedant desplaçat pels cultius de patates. Primer conreades entre les línies de ceps, les patates primerenques, conegudes també com les Mataro’s Potatoes, eren exportades a Anglaterra procurant als pagesos uns guanys nets que els van permetre comprar les terres arrendades i convertir-se en petits propietaris.2 El negoci va arribar a ser tan important que la majoria d’agricultors es van veure obligats a associarse per intentar defensar els seus interessos davant els abusos de la majoria de comerciants, que actuaven com a intermediaris.3 Així va néixer, l’any 1915, el sindicat El Progrés, encarregat fins al final de la Guerra de vetllar pels interessos dels pagesos malgratencs. La seva constitució i les bones comunicacions ferroviàries van estimular els camperols de la població, que decidiren diversificar els conreus i, a més de les patates, s’inicià l’exportació a Europa d’enciams trocadero i d’altres productes d’horta. Tot plegat va facilitar que, en pocs anys, es formés un grup força nodrit de pagesos benestants, que, encara que no podien deixar de treballar, gaudien d’una bona situació econòmica i es podien permetre tenir jornalers contractats. El dinamisme d’aquests dos sectors econòmics va atreure molta gent cap a Malgrat. Les primeres famílies de Múrcia havien arribat per treballar a les mines de ferro de can Palomeres cap al 1915. I uns anys més tard, com destaca Pomés, “la guerra mundial del 1914 al 1918 origina una gran prosperitat en els medis fabrils i provoca una gran atracció de famílies de la Selva, l’Empordà, el Priorat i 2. Segons dades de Jordi Pomés, l’any 1932 a Malgrat ja hi havia 450 propietaris. En el seu estudi Les Mataro’s Potatoes i el cooperativisme agrari al Maresme, l’autor analitza de manera molt acurada la transformació del camp al Maresme, causada, en gran mesura, per la plaga de la fil·loxera, que passà la línia de la Tordera l’any 1883. En aquest llibre també es pot trobar una anàlisi molt interessant sobre la importància del comerç amb Anglaterra i la necessitat dels pagesos d’associar-se per tal d’organitzar l’exportació de patates primerenques. 3. Per entendre els beneficis que podien arribar a generar les patates primerenques i l’interès dels pagesos a gestionar directament el negoci de les exportacions només cal que ens fixem en el preu de venda a què van arribar. L’any 1925, per exemple, es venien a 60 pessetes els 100 quilos al mercat de Londres; tenint en compte que cada hectàrea produïa de mitjana uns 25.000 quilos, els guanys podien ser considerables. POMÉS, Jordi (2002: 140). 6 Beca Malgrat_6 Beca Malgrat 22/06/12 11:47 Página 31 EL LLARG CAMÍ CAP A LA REPÚBLICA 31 la Conca del Barberà vers el Maresme. Al mateix temps s’inicià l’arribada d’altres famílies d’Aragó, València i Almeria [...] que tant es col·locaran d’obrers en les indústries com en el camp”.4 Gràcies a l’arribada constant de població i al creixement natural del poble, en setze anys, Malgrat va passar de tenir 3.924 habitants, l’any 1920, a 5.069 el 1936. Pels volts de 1930, el poble es trobava enmig d’aquest procés d’augment demogràfic i ja tenia 4.607 habitants, repartits entre el que avui és el centre de la població; la zona coneguda com “Piquin”, a l’actual carrer de Sant Esteve; el “Ravalet” o barri dels pescadors, i la zona que anomenaven “el Castell”. Normalment les famílies que feia més anys que eren a la vila solien viure a la zona del centre en cases de propietat i els que havien arribat els darrers anys es repartien en habitatges de lloguer a les altres zones que abans esmentàvem. A més dels habitants que podríem anomenar “fixos”, des de feia uns quants anys cada estiu també arribaven al poble els “vernajants”. La majoria pertanyia a famílies benestants de Barcelona que s’havien construït torretes a la població on anaven a passar els estius. Com recordava en Salvador Forroll, van causar gran impacte a la vila ja que solien portar minyones i eren dels pocs que en aquella època disposaven de cotxes. Molts dels testimonis encara recorden el senyor Emili Ragull, que tenia una de les poques torres que encara avui es conserven; el senyor Bosch, que passava l’estiu a l’anomenat xalet de can Margaridó, La platja ja era un espai d’oci. A primer terme s’observen les casetes que s’instal·laven a l’estiu perquè els banyistes es canviessin. Al fons es pot veure la torre d’Emili Ragull, avui coneguda com a torre de l’Esquena. AMMM. Fons Josep Bechdejú Bohigas. 4. POMÉS, Jordi (2002: 21). També es pot trobar informació sobre el creixement demogràfic de Malgrat en el llibre de MORA i VILA, M. Teresa (1996) i al de VALBONESI, Fabio (2005). 6 Beca Malgrat_6 Beca Malgrat 22/06/12 11:47 Página 32 32 SÒNIA GARANGOU I TARRÉS Grup de persones a la platja, segurament estiuejants, relacionats amb la família Pla Simó. AMMM. que en aquella època ja tenia camp de tennis; els de cal Burro d’Or, els Pou, els Miró, la senyora Sabina, i molts altres que solien arribar a Malgrat quan començava a intensificar-se la calor.5 Tant ells com la gent de la vila llogaven casetes a la platja durant els estius per gaudir dels banys i del bon temps, en un poble on cada cop quedaven menys pescadors6 i es començava a perfilar el que seria una de les seves futures fonts d’ingressos. 5. La torre del senyor Ragull està situada al carrer de Sant Esteve i actualment es coneix com la de l’Esquena. El xalet del senyor Bosch era on actualment hi ha l’hotel Maripins. Cal Burro d’Or, al carrer Sant de Esteve: anys després hi va viure el doctor Torner i actualment on hi havia la casa hi ha un edifici de pisos. La casa de la senyora Sabina, que encara es conserva, té entrada pel carrer del Carme i el de Ramon Turró i fins fa poc era el bar Liceo III. A part d’aquestes, els testimonis en recordaven d’altres, com la del senyor Pou, on actualment hi ha la plaça d’Incisa in Val d’Arno; la del senyor Miró, on hi havia l’edifici del sindicat de pagesos, al carrer de Sant Esteve, i altres al final del de Mallorca al qual una de les testimonis es va referir com “el carrer dels aristòcrates”. 6. A partir de 1924, el sector mariner era ja quasi bé inexistent a conseqüència de la pèrdua del comerç colonial. Pel que fa a la pesca, tot i que encara hi havia un nodrit grup de pescadors, municipis com Blanes o Arenys n’havien pres el predomini a les viles que no tenien port. MORA i VILA, M. Teresa (1996). 6 Beca Malgrat_6 Beca Malgrat 22/06/12 11:47 Página 33 EL LLARG CAMÍ CAP A LA REPÚBLICA 33 2. El marc polític del tombant de segle Malgrat, com la resta del país, havia viscut un principi de segle marcat per la conflictivitat social i la inestabilitat política. L’Estat espanyol encara intentava acabar de consolidar el trànsit cap a una democràcia parlamentària encetat el segle XIX. Des de l’any 1814, que acabà la Guerra del Francès, s’havien anat succeint en el govern primer absolutistes i liberals, després liberals moderats i liberals progressistes, en un ball interminable de biennis, triennis, sexennis, dècades moderades, ominoses i altres subdivisions, que, normalment, començaven i acabaven amb el pronunciamiento del general de torn, que cada cop era més habitual que intervingués en la vida política. Era molt difícil que aquests governs fossin capaços d’engegar el programa de reformes que feia falta a un país cada cop més endarrerit respecte als seus veïns europeus. El canvi constant de dirigents i el clima d’enfrontament que es va viure, primer amb les guerres carlines i després amb el moviment obrer, van fer que la vida política es taqués molts cops de sang innocent i que les postures ideològiques s’anessin radicalitzant cada cop més. L’any 1874, ajudats també per un pronunciament, els sectors més conservadors amb Cánovas del Castillo al capdavant, aconseguien acabar amb l’efímera Primera República (1873-1874) i restaurar la monarquia dels Borbons. Alfons XII havia de fer oblidar a tothom els errors de la seva mare Isabel II, obligada a fugir precipitadament durant la revolució de 1868. Però malgrat les bones intencions, a la pràctica, el seu regnat només va servir per perpetuar el domini d’una minoria immobilista i contrària a qualsevol reforma.7 El sistema de la Restauració pretenia emular la democràcia britànica i la seva alternança pacífica entre el partit conservador i el liberal, amb la diferència que a Anglaterra les eleccions decidien quin dels dos partits governaria i a Espanya abans de les eleccions això ja estava decidit. La influència dels cacics de cada poble i les topinades practicades a totes les eleccions van fer possible que durant anys els resultats fossin falsejats amb votacions de difunts, trencaments d’urnes i altres pràctiques antidemocràtiques. A pesar de les deficiències, però, aquest particular sistema polític va semblar que funcionava fins a l’any 1898; la pèrdua de Cuba, Filipines i Puerto Rico va marcar l’inici de la crisi. Els partits republicans i nacionalistes exclosos del torn electoral van començar a fer sentir la seva veu, mentre que el moviment obrer no parava de créixer i actuava cada vegada amb més força. Atemptats com els de les bombes del Liceu o l’assassinat del mateix Cánovas del Castillo, i episodis com els de la Setmana Tràgica, deixaven ben clar que hi havia cada cop més gent que lluitava per aconseguir un món diferent per a aquells que passaven cada dia 12 o 14 hores esclavitzats davant les màquines. 7. Segons destaca PAGÈS, Pelai (1987), la Restauració va ser un sistema polític en què van convergir definitivament els interessos de les velles classes dominants (església i noblesa) i les noves classes sorgides de la revolució liberal (burgesia). 6 Beca Malgrat_6 Beca Malgrat 22/06/12 11:47 Página 34 34 SÒNIA GARANGOU I TARRÉS Era a Catalunya on els sindicats i partits obrers tenien més força. La revolució industrial engegada el segle XIX i basada en el tèxtil havia convertit Barcelona en la principal ciutat fabril de l’Estat. La conseqüència social més evident del procés havia estat l’aparició d’una nova classe, el proletariat industrial, que aniria en augment des del 1840 i que seria una de les protagonistes dels conflictes que succeirien fins a la Guerra Civil. En un principi, els obrers catalans havien expressat les seves demandes adscrits als sectors demòcrates i republicans, però la ineficàcia dels polítics va fer que, a partir de l’any 1868, es vinculessin a l’obrerisme internacional. A diferència d’altres països europeus, on dominaven majoritàriament les tesis marxistes, a Catalunya i a la resta de l’Estat, des del primer moment, s’imposà una tendència clarament favorable als postulats anarquistes.8 Aquest predomini, que s’expressà tant en les postures de la Federació Regional Espanyola de l’AIT9 com en les diferents accions terroristes abans esmentades, va culminar l’any 1910 amb la fundació de la Confederación Nacional del Trabajo (CNT), que en pocs anys es convertí en el sindicat majoritari a l’Estat espanyol. La CNT va protagonitzar durant els primers anys del s.XX greus enfrontaments amb la patronal i els seus sicaris del Sindicat Lliure, a més de ser la principal impulsora de les vagues més significatives. A Malgrat, com a la resta de pobles fabrils del Maresme, la CNT també va tenir molta força durant aquest període. Segons Pomés, l’any 1919 el sindicat ja 8. Les dues ideologies havien sorgit a mitjan segle XIX com una evolució del denominat Socialisme Utòpic i pretenien acabar amb el sistema capitalista, que consideraven injust i responsable de la misèria social. El marxisme, teoria elaborada per Karl Marx i Frederich Engels, advocava per una lluita revolucionària guiada per un partit o avantguarda que permetés als obrers prendre el poder, imposar la “dictadura del proletariat” i socialitzar la propietat fins que desapareguessin les diferències socials i s’aconseguís una societat igualitària (comunista). L’anarquisme no tenia un cos ideològic tan estructurat ja que es componia de les idees de diversos autors, els més importants Proudhom, Bakunin o Kropotkin. Partia del supòsit que els homes havien de ser lliures i no estar sotmesos a cap poder (“ni Déu, ni amo, ni patró”) i per aconseguir-ho defensaven l’educació de les masses, que arribarien per si mateixes a la conscienciació. Un cop conscienciades, iniciarien una vaga revolucionària que portaria a l’assoliment d’una societat igualitària organitzada en comunes lliures de treballadors (comunisme llibertari). Els anarquistes, que no tenien una organització tan rígida com els marxistes, es van dividir en anarcocomunistes (partidaris de “la propaganda del fet”: atemptats que debilitessin el que ells anomenaven “la podrida societat capitalista”) i anarcosindicalistes, no tan partidaris de la violència i organitzats en sindicats (com la CNT espanyola o la CGT francesa), que organitzaven vagues i mobilitzacions i preparaven la lluita revolucionària. Els objectius de marxistes i anarquistes eren quasi bé els mateixos; les diferències principals estaven determinades pels mitjans que pretenien utilitzar uns i altres per aconseguir-los. Per exemple, els marxistes a finals del XIX van començar a fundar partits socialistes a cada país (a Espanya es va fundar el PSOE) per intervenir en les eleccions, mètode que els anarquistes veien completament reprobable ja que era col·laborar amb una democràcia burgesa. 9. Associació Internacional de Treballadors. Fundada l’any 1864 a Londres i en un principi composta per anarquistes i marxistes. Cada país que s’hi adheria constituïa una federació regional que tenia representació en els congressos que cada any celebrava l’associació. El primer representant de l’AIT que va arribar a l’Estat espanyol fou Giuseppe Fanelli, enviat per Bakunin, que va ser el fundador del primer nucli de l’AIT a Madrid i després a Barcelona. 6 Beca Malgrat_6 Beca Malgrat 22/06/12 11:47 Página 35 EL LLARG CAMÍ CAP A LA REPÚBLICA 35 agrupava prop de 450 treballadors de la vila, i la conflictivitat social que es va viure entre els anys 1918 i 1919 va fer que la majoria de dirigents sindicals locals fossin empresonats.10 En principi, els obrers més destacats en aquesta lluita van ser els fusters, “principals impulsors del Sindicat Únic de Treballadors de Malgrat fundat a principis de l’any 1919”,11 però després foren els obrers del tèxtil els que van protagonitzar les vagues més importants i els que establiren les bases de l’espectacular desenvolupament del moviment obrer a la població durant la dècada dels 30. Un altre moviment que s’oposava al sistema de la Restauració i que també tingué una forta representació a Malgrat fou el catalanisme. Com a la resta d’Europa, el nacionalisme català havia ressorgit a principis del segle XIX com un moviment cultural que aviat va rebre el nom de la Renaixença. Altres manifestacions més populars, que també van sorgir en aquest moment a favor de la llengua i la cultura catalanes, foren el teatre de Serafí Pitarra o els cors de Clavé. Durant la Restauració, aquestes reivindicacions culturals es van convertir en un moviment polític de la mà de Valentí Almirall, Enric Prat de la Riba i tants altres, que van acabar convertint el catalanisme en un moviment de masses. Partits com la Lliga Regionalista, representant del catalanisme més conservador i partit hegemònic fins a principis del segle XX, i altres organitzacions més petites que representaven els sectors més progressistes posaven de manifest la varietat i l’àmplia acceptació amb què comptava el moviment. La constitució de la Mancomunitat, l’any 1914, fou potser l’obra més significativa del catalanisme en aquests moments. Presidida primer per Enric Prat de la Riba i després per Puig i Cadafalch, va contribuir a la normalització de la llengua catalana i va fomentar els estudis tècnics i l’obertura de biblioteques i escoles a tot el territori. La tradició republicana i l’interès per fomentar la llengua i la cultura catalanes van fer que a Malgrat es formés un nucli força important de catalanistes. L’any 1883 ja s’havia fundat la Societat Coral La Barretina, que, igual que els cors de Clavé, agrupava sectors obrers i menestrals que cantaven en llengua catalana, i també s’organitzaren concursos literaris, a algun dels quals ens consta que va assistir Valentí Almirall com a jurat. Anys més tard, es va obrir l’entitat que sens dubte va ajudar a articular la vida política i sindical del poble. La Barretina, com destaca Pomés, es va convertir en un “autèntic ateneu obrer i popular local”12 on s’organitzaven conferències i cursos, s’hi feien tertúlies o reunions sindicals i, a més, era el lloc on les classes populars malgratenques anaven a ballar i a veure espectacles. 10. POMÉS, Jordi (2002, cap. V). 11. POMÉS, Jordi (2002: 115). 12. POMÉS, Jordi (2002: 67). 6 Beca Malgrat_6 Beca Malgrat 22/06/12 11:48 Página 36 36 SÒNIA GARANGOU I TARRÉS Benedicció del pendó de l’orfeó de La Barretina (22-9-1929). La persona asseguda a primer terme, amb bigoti, és Emili Ragull i Alabau. A la seva dreta, la seva filla. AMMM. Fons Josep Bechdejú Bohigas. 3. La Dictadura de Primo de Rivera Les tensions polítiques i socials, que, com hem vist, es vivien tant a Malgrat com a la resta del país, no van permetre que el sindicalisme i el catalanisme continuessin evolucionant. Els partits dinàstics que sustentaven el sistema de la Restauració ja no eren capaços de mantenir l’ordre i les classes més acomodades van començar a demanar solucions més dràstiques. Havia arribat l’hora de buscar un “cirurgià de ferro” que arreglés d’una vegada la situació i allunyés el perill revolucionari. El context internacional era favorable a aquesta mena de mesures, la burgesia europea estava aterrida davant la idea que els obrers seguissin l’exemple de la revolució bolxevic, que l’octubre de l’any 1917 havia convertit Rússia en el primer país socialista del món, i a l’Estat espanyol es va seguir l’exemple italià. Miguel Primo de Rivera, en aquells moments capità general de Catalunya, va fer un cop d’estat el dia 13 de setembre de l’any 1923 i va imposar una dictadura militar que duraria fins a l’any 1931.13 Tal i com el rei 13. La Dictadura de Primo de Rivera, com assenyala ROIG i ROISCH, Josep M. (1999: 265), va establir “les bases ideològiques que constituiran els futurs pilars teòrics i pràctics de la dreta espanyola. Aquesta nova configuració política, es caracteritzarà per la defensa de la sobirania de l’estat per 6 Beca Malgrat_6 Beca Malgrat 22/06/12 11:48 Página 37 EL LLARG CAMÍ CAP A LA REPÚBLICA 37 Alfons XIII comentà a Víctor Manel III d’Itàlia, Espanya ja tenia el seu propi Mussolini.14 En el moment del cop d’estat, l’alcalde de Malgrat era Ramon Cama i Sagarra “fabricant i comerciant de vins i licors [...] conegut amb el nom de la seva marca Xec”.15 Curiosament “havia rebut i hostatjat a casa seva [...] Miguel Primo de Rivera durant unes maniobres militars realitzades a Malgrat”16 cap al desembre de l’any 1922, però la seva hospitalitat li va servir de ben poca cosa. El 30 de setembre, el dictador va destituir tots els ajuntaments mitjançant un decret que es va fer efectiu a Malgrat el dia 2 d’octubre, quan el tinent de Carrabiners José Fortuny Girona va nomenar un nou Consistori que tenia com a alcalde l’Eduard Puignou. Aquest Ajuntament, però, era provisional, i el 28 de març de l’any 1924 fou nomenat alcalde Santiago Garriga. Quan aquest va morir, fou substituït per Lluís Caralt i Fors, que va intentar dimitir l’any 1928, però va seguir en el càrrec fins a l’any 1929, quan finalment li acceptaren la dimissió, i Joan Serra i Gastó va esdevenir el nou batlle. Van ser uns anys de silenci i repressió contra la cultura catalana i l’anarcosindicalisme. Es va prohibir l’ús públic del català, el seu ensenyament, l’exhibició de la senyera i es va dissoldre la Mancomunitat. Primo de Rivera s’havia proposat imposar la pau social a qualsevol preu i la majoria de dirigents polítics i obrers van prendre el camí de l’exili o van acabar a la presó. A Malgrat les principals forces que s’oposaven a la dictadura van haver d’aixoplugarse en les diferents entitats sindicals i culturals de la població. Tal i com destaca Pomés, la cooperativa de consum La Malgratenca, fundada l’any 1921, va complir aquesta funció com demostra la implicació de sindicalistes de la vila en la seva direcció. Pel que fa als sectors més vinculats al catalanisme, van trobar un bon refugi a La Barretina. Aquesta entitat, que ja havia destacat com a centre popular i obrer, va acollir, a principis dels anys trenta, les primeres manifestacions del ressorgiment del catalanisme polític a la població i va veure com es constituïen les agrupacions que lluitarien per aconseguir una república democràtica. 4. La reorganització dels republicans durant la Dictablanda17 A pesar dels èxits aparents de la Dictadura, el mes de gener de 1930, després de comprovar que ja no comptava amb el suport dels comandaments militars, Miguel Primo de Rivera va dimitir i Alfons XIII encarregà la formació del 14. 15. 16. 17. damunt de tot [i] per un espanyolisme hegemònic i homogeneïtzador basat en la religió i en una determinada concepció de la història.” THOMAS, Hugh (1985, vol. 1). COLOMÉ ALSINA, Joaquim (1999: 45). COLOMÉ ALSINA, Joaquim (1999: 45). Nom amb què es coneix la dictadura del general Berenguer. 6 Beca Malgrat_6 Beca Malgrat 22/06/12 11:48 Página 38 38 SÒNIA GARANGOU I TARRÉS govern al general Berenguer amb l’objectiu de tornar al marc constitucional. Les forces republicanes i obreres d’arreu del país van començar a moure’s després de la dimissió del dictador i els primers mesos de l’any 30, hi va haver diverses mobilitzacions a favor de l’amnistia dels presos polítics de la Dictadura. A l’agost, els partits republicans, els nacionalistes i algun socialista, a títol personal, van signar el pacte de Sant Sebastià, mitjançant el qual es comprometien a lluitar per la proclamació de la república i a reconèixer el dret de Catalunya a disposar de certa autonomia política.18 A Malgrat, com a altres pobles i ciutats, els republicans també es van reorganitzar durant aquells mesos i el 16 de setembre es va fundar el Centre Català Republicà. Amb seu al carrer d’en Blanch núm. 22, a can Mora, agrupava els catalanistes de la població que veien clar que calia acabar amb una monarquia que havia donat suport a una dictadura totalment repressiva amb la cultura catalana. Aquell mes de setembre es va formar una junta directiva amb en Martí Vidal com a president; en Miquel Catà, vicepresident; en Josep Benet, tresorer; en Gaspar Mir, secretari; l’Antoni Turró, vicesecretari, i en Rafael Soler, en Josep Forroll, l’Eusebi Simeon i en Josep Mateu com a vocals.19 Però el mes de novembre es va canviar parcialment la composició i la Junta Directiva de l’entitat va quedar constituïda pels homes següents:20 President: Vicepresident: Secretari: Vicesecretari: Tresorer: Vocals: Francesc Arnau i Cortina Jaume Safont Pere Itxart Gaspar Mir Antoni Turró Josep Forroll Josep Banet Rafael Soler Francesc Fontrodona En un primer moment, el Centre es va vincular al partit Acció Catalana, en aquells moments defensor del catalanisme republicà i moderadament esquerrà. I alguns dels seus membres, com Sebastià Fontrodona o Francesc Arnau i Cortina, van haver de formar part esporàdicament dels ajuntaments de la 18. RISQUES, Manel i altres autors (1999). 19. Aquesta Junta Directiva és la que consta a l’acta de constitució de l’entitat presentada al governador civil el 18 de setembre de l’any 1930. En aquest document també es recollien els estatuts de l’entitat, els objectius i els requisits per poder-ne formar part. No sabem del cert quants homes van fundar el Centre, però a la instància presentada al governador firmen com a components de la Comissió Organitzadora l’Antoni Turró, en Rafael Soler, en Jaume Safont, en Francesc Arnau i Cortina, en Gaspar Mir, en Josep Forroll, en Pere Itxart (i un altre nom inintel·ligible). Exp. 15229.0, ADGC. 20. Llista apareguda el dia 1 de novembre de 1930 al núm. 3 de la revista Ciutadania. 6 Beca Malgrat_6 Beca Malgrat 22/06/12 11:48 Página 39 EL LLARG CAMÍ CAP A LA REPÚBLICA 39 Dictablanda, normalment obligats per la seva posició econòmica. Durant aquest període, l’alcalde i els regidors es continuaven nomenant des del govern i, encara que les seves conviccions polítiques fossin unes altres, no es podien negar a exercir un càrrec que s’imposava per llei. Els consistoris de l’Ignasi Viladevall, alcalde fins a l’abril de l’any 1930, i d’en Salvador Masens, batlle fins a l’abril de l’any 1931, van estar compostos, en part, per col·laboradors dels sectors conservadors afins a la monarquia i per aquests regidors obligats, que, a la mínima que podien, dimitien el seu càrrec. En Francesc Arnau i Cortina, per exemple, va aprofitar per fer pública la seva renúncia una conferència de Francesc Rossetti que es va fer a La Barretina el mes de novembre de 1930. I, pel que podem llegir a la crònica de l’acte, la seva decisió va ser molt celebrada.21 Aquesta xerrada, que versava sobre el tema “la consciència popular”, fou un dels primers actes organitzats per Acció Cultural, entitat també fundada durant aquells mesos i estretament vinculada al Centre Català Republicà. Aquella agrupació es va dedicar bàsicament a organitzar conferències sobre diversos temes i cursos de gramàtica catalana, encara que també tenia la intenció d’oferir-ne d’història, d’idiomes, fer lectures comentades, crear una biblioteca circulant i fins i tot una secció excursionista. No sabem del cert fins a quin punt es van poder dur a terme tots aquests projectes, però com a mínim sembla que es van començar a recollir llibres per a la biblioteca i que l’entitat va organitzar diverses sortides. Un dels principals impulsors de l’associació fou Josep Planagumà, en aquells moments director de les escoles Fonlladosa.22 Però també formaven part de l’entitat Francesc Fontrodona, Arnau i Cortina i fins a 60 socis que pagaven una pesseta mensual per poder tirar endavant aquesta associació, que havia nascut amb la intenció de reactivar la vida cultural malgratenca.23 Tal i com la definien els seus integrants, Acció Cultural “ve a ésser una finestra oberta per on entren en la nostra vila les lluïssors anunciadores de una arribada d’emancipació i regeneració de les costums cíviques”.24 El Centre Català Republicà i Acció Cultural, a més, també comptaren amb un mitjà que els va permetre arribar a més gent i que les seves activitats tinguessin més ressò. El mes d’octubre d’aquell any s’havia començat a publicar la revista que es convertí en la tribuna pública del republicanisme i el catalanisme a la població: Ciutadania. Encara que durant la dictadura del general Berenguer alguns dels seus números van passar censura, de les seves pàgines van sortir articles molt crítics contra l’actuació de l’Ajuntament i la situació general del país. La redacció del setmanari estava situada al carrer de Marià Cubí, en aquella època més conegut com a carrer dels Boters, número 74, on vivia Francesc Fontrodona, 21. Llibertat (portaveu del Centre Republicà Federal), núm 10 (8/11/1930) (AHCM). 22. Ell i Joan Vinyes foren els encarregats d’organitzar els cursos de gramàtica catalana. 23. Informacions aparegudes a diferents números de Ciutadania. 24. Ciutadania, núm. 4 (16 de novembre de 1930) (AMMM). 6 Beca Malgrat_6 Beca Malgrat 22/06/12 11:48 Página 40 40 SÒNIA GARANGOU I TARRÉS destacat membre del Centre Català Republicà i president d’Acció Cultural a partir del març de 1931. Col·laboraven a la revista el seu germà Sebastià, Josep Planagumà, Pere Itxart, Joan Bonet, Ciril Puig, Isidre Guri, Sebastià Montalt i molts altres que, amb els seus articles, alguns cops amb pseudònim, intentaven servir els seus ideals democràtics. Ciutadania seguia la tradició d’altres publicacions malgratenques, com Germanor o La Falç,25 que anys abans ja havien recollit les inquietuds dels catalanistes i republicans del poble. Com podem llegir a l’ideari del setmanari, publicat en el primer número, el 5 d’octubre de 1930, els seus objectius eren prou clars: Ens hem reunit sense mires partidistes -un grup d’aimants del refloreixement i sosteniment del moviment cultural i ciutadà del nostre poble per a publicar un setmanari que sigui veritable ressó de llurs ideals, sentirs i necessitats. [...] No aspirem a un altre cosa que a desvetllar i mantenir latent l’esperit cívic del poble, siguent cosa sabuda que jamai una col·lectivitat zelosa de la seva ciutadania ha esdevingut esclava, i l’experiència ensenya que cal tenir sempre viva i vigilant l’atenció i actuació del poble per resguardar-lo de les orbes de l’absolutisme contra els seus més preats i humaníssims ideals, que són els nostres, de Justícia, Democràcia i Llibertat [...] Resumint nostra identitat política i siguent sinònim de llibertat la catalanitat quasi podríem excusar nostra afirmació de patriotisme que com vertaders catalans no és altra cosa que bregar pel triomf de drets i furs de la nostra terra. Tal i com acabà de puntualitzar Josep Planagumà en el segon número de la revista, la defensa de la Justícia, la Democràcia, la Llibertat i la Catalanitat es podia resumir en un mot que representaria la lluita de tots aquests homes: República “car que [per a ells] República significa govern de tots i sempre”.26 A falta de documentació i testimonis vius, aquesta revista és la millor font que tenim per entendre la incertesa política que es vivia en aquells moments i quins eren els projectes que tenien els republicans per modernitzar el poble. Les referències a la necessitat de pavimentar els carrers de Malgrat són constants, com també les crítiques a les deficiències de les recent inaugurades escoles públiques. Gràcies a la publicació, podem saber que el Centre Català Republicà, Acció Cultural i Ciutadania van engegar campanyes conjuntes per intentar dotar Malgrat d’una biblioteca pública o per demanar el retorn de Francesc Macià, en aquells moments encara a l’exili. I també, mitjançant aquest setmanari, ens és possible anar seguint els esdeveniments polítics de l’època repassant els articles d’opinió dels seus col·laboradors. Per exemple, els darrers mesos de l’any 30, quan la necessitat que el govern convoqués eleccions per sortir de la situació d’estancament que es vivia era cada cop més urgent, podem llegir escrits com el d’en Pere Itxart denunciant que “ja hem entrat en el vuitè any d’abstinència i d’anormalitat 25. Per a més informació sobre la premsa malgratenca vegeu BAYARRI, Jordi i GOÑI, Jordi (1994). 26. Ciutadania, núm.2 (19 d’octubre de 1930) (AMMM). 6 Beca Malgrat_6 Beca Malgrat 22/06/12 11:48 Página 41 EL LLARG CAMÍ CAP A LA REPÚBLICA 41 total”. O referències al pronuciament a favor de la república dels capitans Fermín Galán i García Hernández a Jaca.27 La realitat política no convidava els redactors de Ciutadania a ser gaire optimistes, però, tot i les decepcions, trobem articles com el que va escriure Sebastià Fontrodona per la Festa Major d’Hivern de 1930, en què intentava imaginar com seria la celebració en unes altres circumstàncies i obria una porta a l’esperança: La festa major de la llibertat en que la nostra pàtria esclava, pogués entrar a la sardana dels pobles alliberats. La festa major de la dignitat en la que quedes palesa d’una manera absoluta la impossibilitat de que la nostra pàtria mai més pogués caure sota els peus d’una altra miserable dictadura. La festa major del pensament. I la que aquest no fos escarnit, perseguit i empresonat i que el poble tingués garantida la llibertat amb la més assenyada i democràtica de les repúbliques. Tant de bó l’any 1931 ens reserves aquestes sorpreses com a present i aleshores si que no dubtem els esperits grisos i les ànimes temorenques, sentirien el trilleig de les campanes de la nostra Festa Major.28 Segurament en el moment d’escriure aquestes ratlles, en Sebastià no es podia ni imaginar que quatre mesos després veuria complertes les seves il·lusions. El gener de l’any 1931, els rumors eren constants. Teòricament, Alfons XIII tenia la intenció de convocar uns comicis que en un article de Ciutadania qualificaven irònicament com les “eleccions invisibles”. Segons un dels redactors, no confiaven en el fet que fossin convocades en una situació “d’anormalitat política, [...] amb partits polítics que no representen opinió i poble, amb locals clausurats i els seus dirigents perseguits i empresonats, no és estrany comprendre perquè han naufragat les últimes il·lusions, les darreres esperances d’una nació soferta i callada que avui ja no espera res dels seus dirigents i caps del conservadurisme. Hom cada dia comprova la revolta latent i existent i veu la impotència d’aquest règim per a normalitzar la vida política i civil d’Espanya. Cal doncs aplassar les eleccions i donar absoluta i sense reserves llibertat de propaganda a totes les agrupacions polítiques fins a la més extrema esquerra”.29 Pocs dies després que aparegués aquest article, la situació política havia tornat a canviar i es va aixecar l’estat de guerra. A principis de febrer, el govern de Berenguer va dimitir i el dia 18 del mateix mes Alfons XIII va encarregar la formació d’un nou govern a l’almirall Aznar. Es va formar un executiu amb tots els grups polítics que encara defensaven la monarquia, en què també va participar la Lliga Regionalista, i aquest nou govern fou finalment el responsable de convocar els comicis tan desitjats. Per evitar sorpreses desagradables, el govern va convocar primer unes eleccions 27. Aquest aixecament, que es va produir el 12 de desembre de l’any 1930, no va reeixir i tots dos capitans van ser afusellats al cap de pocs dies. 28. Ciutadania, núm. 5 (5 de desembre de 1930) (AMMM). 29. Ciutadania, núm. 10 (31 de gener de 1931) (AMMM). 6 Beca Malgrat_6 Beca Malgrat 22/06/12 11:48 Página 42 42 SÒNIA GARANGOU I TARRÉS municipals i deixà per a més endavant les legislatives. Tot i les precaucions, però, aquesta consulta municipal s’acabà convertint en un plebiscit entre monarquia i república. 5. El retorn de Macià, les eleccions del 12 d’abril i la proclamació de la Segona República El 22 de febrer de 1931, Francesc Macià va poder tornar del seu exili. El líder d’Estat Català, que havia vist com augmentava la seva popularitat gràcies a accions contra la dictadura com l’aventura de Prats de Molló,30 ja havia intentat tornar el 30 de setembre de l’any anterior però havia estat deportat al cap de pocs dies.31 Aquest cop, però, la seva arribada fou multitudinària i, entre els molts catalans que el van anar a rebre, hi havia també membres de la redacció de Ciutadania: A última hora del matí del passat diumenge ens enterem que el venerable Macià de retorn a la nostra pàtria passava per la carretera de França i sense temps material per preparar una manifestació popular de veïns de Malgrat. Nosaltres immediatament sortirem amb el auto del nostre director a rebre’l i oferir escorta d’honor al venerable avi i trobarem la caravana al arribar a Tordera, a on tombarem de direcció i anàrem a formar com un més de la manifestació. Al arribar a Malgrat que tan sols hi havia una vintena de persones a saludar-lo, la manifestació s’aturà a la pujada de Can Palomeras, a on la premsa gràfica prengué unes fotos de la caravana automobilística composta per una cinquantena de cotxes en la que obria la marxa el nostre amic Sr. Rossetti.32 Francesc Macià va prosseguir el seu camí fins a Barcelona. Fou molt més lent del que havia previst, perquè, a tots els pobles, la gent sortia al carrer a rebre el qui, dos mesos més tard, es convertí en president de la Generalitat i passà a la història de Catalunya com l’Avi. L’emoció d’aquell dia va ser viscuda intensament pels republicans malgratencs. Francesc Fontrodona Rabassa, gran admirador de Macià i, com escrivia ell mateix, antic membre dels seus escamots i dels que “cotitzaven” pro Estat Català i per l’aventura de Prats de Molló, explicava a Ciutadania el que havia sentit en veure’l retornar: 30. L’intent d’invasió de Catalunya per escamots d’Estat Català (Prats de Molló), l’havia organitzat Macià des de l’exili i, encara que no va tenir èxit, va donar molta publicitat a les demandes catalanistes a escala internacional, ja que Macià fou jutjat per aquests fets a França i el seu cas va ser molt seguit per la premsa del moment. 31. JACKSON, Gabriel i CENTELLES, Agustí (1982). 32. Ciutadania, núm. 14 (28 de febrer de 1931) (AMMM). 6 Beca Malgrat_6 Beca Malgrat 22/06/12 11:48 Página 43 EL LLARG CAMÍ CAP A LA REPÚBLICA Portada de la revista Ciutadania del 28 de febrer de 1931, amb motiu del retorn de Francesc Macià a Catalunya. Revista facilitada per la família Garriga-Nualard. 43 6 Beca Malgrat_6 Beca Malgrat 22/06/12 11:48 Página 44 44 SÒNIA GARANGOU I TARRÉS Diumenge passat plorava i reia, cridava i brassejava i amb despit sentia la proixa i la necessitat i el desig d’una nova generació que senti, que pensi i que segueixi les petjades del nostre invicte cabdill.33 Un mes després de l’arribada de Macià, el 19 de març de 1931, es va celebrar la Conferència d’Esquerres Catalanes, que donà lloc al naixement d’Esquerra Republicana de Catalunya. Formada a partir de la fusió de l’organització liderada per Francesc Macià, Estat Català, el Partit Republicà Català, liderat per Lluís Companys i Francesc Layret, i el grup de L’Opinió, el programa de la nova formació política incloïa la defensa dels drets de l’home, la del dret a la lliure organització sindical, la del dret a cobrar el retir i moltes altres demandes de caràcter social.34 En pocs mesos, ERC es convertí en l’alternativa progressista als catalanistes conservadors de la Lliga i aconseguí amalgamar la petita burgesia i els sectors populars en un projecte comú. El naixement d’aquest nou partit va incidir de manera directa en el Centre Català Republicà de Malgrat. Com hem assenyalat abans, aquest s’havia vinculat des dels inicis a Acció Catalana, però la formació d’una nova força política d’esquerres va dividir els seus membres entre els partidaris de seguir donant suport a Acció Catalana i el seu catalanisme més moderat, i els que volien adherir-se a la recent formada Esquerra Republicana de Catalunya. Des de principis del mes de març, els indicis que hi havia tensions en el Centre eren evidents. El mateix dia que va tenir lloc la Conferència d’Esquerres Catalanes, des de Ciutadania ja es comentava que a un bon grup de catalanistes de la població els havia impressionat molt més el programa del Partit Catalanista Republicà. Aquest, compost per la unió d’Acció Catalana i Acció Republicana, era una formació política moderada i tenia com a representants més importants homes com Antoni Rovira i Virgili, Jaume Bofill o Nicolau d’Olwer.35 Tal i com apareixia a les pàgines del setmanari, el nou partit, segons els seus defensors, “bregarà perquè Catalunya no caigui en el sovietisme ni en el feixisme”.36 Finalment, el 21 de març es va fer una reunió al Centre Català Republicà que va precipitar-ne l’escissió. S’havia de decidir a quin dels dos partits es donaria suport i quina llista es presentaria a les eleccions. La majoria dels membres del Centre van estar d’acord a fer-ho per Esquerra Republicana de Catalunya. Però els homes que defensaven que era millor seguir l’opció del republicanisme més moderat no s’hi avingueren i es van escindir per formar un nou Centre, anomenat Unió Catalanista Republicana, 33. Ciutadania, núm. 14 (28 de febrer de 1931) (AMMM). Estat Català era un partit independentista fundat per Francesc Macià. L’única evidència que existís una secció local és un informe del comissari municipal l’any 1938 en què es constata que hi devia haver una agrupació local amb prop de trenta socis. 34. JACKSON, Gabriel (1982). RISQUES, Manel i altres autors (1999). 35. RISQUES, Manel i altres autors (1999). 36. Ciutadania, núm. 15 (7 de març de 1931) (AMMM). 6 Beca Malgrat_6 Beca Malgrat 22/06/12 11:48 Página 45 EL LLARG CAMÍ CAP A LA REPÚBLICA 45 que va aprovar els seus estatuts el 28 de març. No obstant això, per saber què va passar en realitat durant aquella reunió del dia 21, és imprescindible repassar un article que va publicar Francesc Fontrodona al cap de pocs dies: He cregut sempre i sempre he defensat que actualment, en els moments que les lluites polítiques i electorals, eren més que guanyar uns llocs, respondre a un plebiscit nacional en pro o contra de la República, era l’hora d’enterrar els perjudicis, amors propis i personalismes i buscar la col·laboració de tothom per aconseguir un esclatant triomf de la República i per això i defensar això en la Junta del Centre Català Republicà d’aquesta vila vaig ésser quasi insultat i obligat a presentar la meva renuncia de Directiva i de soci mateix [...] si l’ideal republicà de la nostra vila fracassa seran responsables els homes que per intemperància, intolerància i intransigència i amb afany de crear un ídol nou i cultivar en la nostra vila un nou personalisme, no han procurat buscar la seva actuació en busca de la unió i concordia de totes les forces republicanes de la nostra vila.37 Després de llegir aquest escrit, el que més ens sobta és que Francesc Fontrodona, que es definia com a gran admirador i seguidor de Macià des dels inicis, no optés per donar suport a Esquerra Republicana, cosa que ens fa pensar que potser les disputes en el si del Centre, a més de les diferències ideològiques, van estar determinades, en gran mesura, per la divisió entre els partidaris d’evitar les fissures i anar plegats a les eleccions i els que van preferir convidar a marxar els elements més centristes. Un altre motiu, que no podem deixar d’assenyalar i que també s’insinua a l’article, podria ser el protagonisme que Francesc Arnau i Cortina havia anat aconseguint dins el Centre Català. Arnau i Cortina, fill d’Hostalric, s’havia instal·lat a Malgrat cap a l’any 20. En morir el seu oncle Joan, es va fer càrrec de la botiga de robes que aquest tenia al centre de la població i va començar a col·laborar en política i en diverses entitats i revistes que s’editaven a la comarca.38 El seu carisma era indiscutible i ben aviat aconseguí fer-se un bon lloc entre els republicans malgratencs. Potser, quan Francesc Fontrodona es queixa en el seu article que els membres del Centre tenien “l’afany de crear un ídol nou” i un “nou personalisme”, es referia al polític nouvingut, que s’havia convertit en el president del Centre Català Republicà i, que fou el que encapçalà la llista de la formació a les eleccions municipals. Fos per una cosa o per l’altra, a partir d’aquells moments, les relacions entre les dues formacions republicanes no van ser gaire bones i les acusacions entre ambdues entitats van ser constants fins als comicis del 12 d’abril. La tensió va arribar fins a l’extrem de deixar de publicar Ciutadania una setmana abans de les eleccions “per evitar fossin mal interpretades llurs opinions, ja que la nostra posició era ben difícil, puig que amb un ambient apassionat extrem, ens trobem entre dues entitats amigues”.39 Cadascuna 37. Ciutadania, núm. 18 (5 d’abril de 1931) (AMMM). 38. GARRIGA i MARQUÈS, Ramon (1989). 39. Ciutadania, núm. 19 (19 d’abril de 1931) (AMMM). 6 Beca Malgrat_6 Beca Malgrat 22/06/12 11:48 Página 46 46 SÒNIA GARANGOU I TARRÉS d’elles va presentar la seva llista de candidats per separat. El Centre Català Republicà de Malgrat la va decidir en la mateixa reunió que havia provocat l’escissió i estava formada per: Francesc Arnau i Cortina, Jaume Safont, Gracià Garriga, Miquel Verdaguer, Salvador Bunyol, Ciril Puig, Elies Paradeda i Joan Bufí.40 Mentre que la de la Unió Catalanista Republicana estava encapçalada per Salvador Masens, curiosament en aquells moments alcalde de la població, i comptava amb homes com Miquel Comas, Josep Gibert, Salvador Paradeda, Pau Aubanell, Quim Garriga, Ramon Difent i Sebastià Fontrodona.41 Alguns dels membres d’aquesta llista electoral, o de l’entitat, van destacar anys més tard pel seu conservadorisme, i homes com Ramon Difent o Joan Pau de Garriga fins i tot van formar part de l’Ajuntament constituït després dels fets d’Octubre de l’any 1934. Segurament el centrisme i la unitat que preconitzava Francesc Fontrodona van atreure els catalanistes més conservadors de la població cap a la nova formació. A Malgrat, l’opció monàrquica que representava la Lliga Regionalista no va estar defensada per cap llista electoral. Com destaca Pomés, va ser un poble paradigmàtic pel que fa a la seva implicació amb el republicanisme, però cal suposar que, tot i aquesta tendència majoritària, hi havia sectors propers a la Lliga que en aquest moment no estaven encara organitzats i que van decidir optar pel grup més conservador dins el republicanisme malgratenc. Sortosament, després de setmanes de tensions, el diumenge 12 d’abril es van celebrar les eleccions municipals. Després de molts anys d’abstinència electoral tots els homes majors de 25 anys de la població van poder anar a votar per decidir quina formació política accediria a l’Ajuntament. Aquell sufragi, però, va decidir moltes més coses. Del seu resultat depenia la proclamació d’una república democràtica o la continuïtat d’una monarquia estancada i inoperant. A Catalunya, l’opció monàrquica estava representada per la Lliga Regionalista i la republicana més moderada l’encapçalava el Partit Catalanista Republicà. Esquerra Republicana de Catalunya havia pactat amb la Unió Socialista de Catalunya i, més a l’esquerra, hi havia partits obreristes més radicals com el Bloc Obrer i Camperol.42 Els treballadors anarcosindicalistes, amb la CNT encara il·legalitzada, pel que sembla van practicar la doble militància i van votar les forces que els poguessin assegurar un clima de llibertat que permetés la seva reorganització. El resultat fou aclaparador: a 41 de les 50 capitals de província espanyoles va triomfar l’opció republicana i a Catalunya en van sortir elegits 3.219 regidors i 1.014 de la Lliga o propers a aquesta formació política.43 A Malgrat també 40. Llista apareguda al núm. 17 de Ciutadania (29 de març de 1931) (AMMM). 41. Llista apareguda al núm. 18 de Ciutadania (5 d’abril de 1931) (AMMM). La Unió Catalanista Republicana va llogar un local al carrer dels Ollers núm. 7 i va elegir com a president Francesc Fontrodona; vicepresident, Celestí Pons; secretari, Joan Pau de Garriga; vicesecretari, Damià Mallart; tresorer, J. Gili; comptador, J. Cases, i vocals Marià Xandri i Vicens Bayarri. 42. RISQUES, Manel i altres autors (1999). 43. Ídem. 6 Beca Malgrat_6 Beca Malgrat 22/06/12 11:48 Página 47 EL LLARG CAMÍ CAP A LA REPÚBLICA 47 es van imposar els republicans. El partit que va obtenir més vots fou ERC, que, com ja s’ha comentat abans, estava representat per la llista del Centre Català Republicà. Els escindits de la Unió Catalanista Republicana van aconseguir uns resultats més discrets. Potser, com es comentava en el darrer número de Ciutadania perquè “no tenia l’adhesió ferma dels seus mateixos components”.44 Els resultats de les dues formacions van ser els següents: Centre Català Republicà Unió Catalanista Republicana Miquel Verdaguer: 339 vots Francesc Arnau: 336 vots Elies Paradeda: 332 vots Gracià Garriga: 331 vots Salvador Bunyol: 329 vots Jaume Safont: 235 vots Ciril Puig: 233 vots Joan Bufí: 223 vots Salvador Masens: 208 vots Ramon Difent: 198 vots Miquel Comas: 195 vots Pau Aubanell: 193 vots Salvador Paradeda: 185 vots Joaquim Garriga: 115 vots Sebastià Fontrodona: 112 vots Josep Gibert: 94 vots Font: Ciutadania, núm. 19 (19 d’abril de 1931) (AMMM). L’endemà de les eleccions, la notícia de la victòria republicana va començar a estendre’s a arreu. Ramon Garriga i Marquès, fill de Gracià Garriga, candidat del Centre Català, encara recorda com aquell mateix dia s’assabentà de la victòria republicana: A l’escola nosaltres teníem aquell mestre extraordinari, que era el senyor Planagumà, i, bueno, hi van haver les eleccions, que era un diumenge. El dilluns anem a col·legi i llavors es proclama la República. I ell, aquella tarda, abans de sortir del col·legi, ens va dir: “Nois, s’ha proclamat la República i us he d’explicar què és això de la República.” Ens va explicar què era la República a classe, a nois d’onze, dotze i tretze anys, perquè jo era el més petit de la colla. Ens va explicar què volia dir la República i com havia anat el mecanisme democràtic de proclamació. O sigui que jo ho vaig viure més al col·legi, gràcies al senyor Planagumà, que a casa mateix. A casa, clar, que ho vaig viure, però el pare, les reunions polítiques, les tenia al Centre i no se sabia tant. Aquell 13 d’abril, però, la mort de Joaquim Garriga Viader,45 candidat de la Unió Catalanista Republicana, va enfosquir la victòria republicana a Malgrat. 44. Ciutadania, núm. 19 (19 d’abril de 1931) (AMMM). 45. Ciutadania, núm. 19 (19 d’abril de 1931) (AMMM). 6 Beca Malgrat_6 Beca Malgrat 22/06/12 11:48 Página 48 48 SÒNIA GARANGOU I TARRÉS No va ser fins l’endemà que, amb la proclamació de la República primer a Barcelona i després a Madrid, començaren les celebracions. Tal com explica el Ciutadania, el 14 d’abril va ser un “dia històric” i així fou, segons el setmanari, com es va viure a la població: Gràcies a “Radio Barcelona” que, per aquest motiu es mereix totes les simpaties del poble, poguerem ja a les primeres hores de la tarda enterar-nos de la proclamació de la República Catalana a Barcelona, per l’insigne i venerable Macià, i de la República Espanyola a Madrid. [...] Difícil, millor dir impossible, es expressar la emoció!... la alegria!... l’esclat de llibertat que tot el poble sentia i demostrava amb proves de viu relleu. Sortia tot del fons de l’ànima i el crit volgut, enterrat anyada darrera anyada, sorgia triomfant i avessallador: ¡Visca la República!. A la tarda, la Senyera Republicana ja majestuosament ondejava a la casa de la Vila i en el Centre [...] ja no era un trapo: era la bandera nacional de la República Espanyola. A la nit tot el poble estava al carrer i millor dit enfront al “Centre”, d’allí sortí una immensa manifestació que als acords de la “Marsellesa” que amenitzada per la cobla “La Llevantina” i corejada per tothom es dirigí davant la Casa Consistorial, de la que fou despenjat i destrossat el retrat de l’ex-Rei, ballant-se després amb tot entusiasme una lluïda audició de sardanes.46 Ramon Garriga i Marquès recordava perfectament aquests fets i com alguns dels homes que formaven part de la manifestació “van pujar a l’Ajuntament, van agafar el retrat del rei i el van tirar daltabaix del balcó”. És l’únic “estropici” que va esmentar, ja que la celebració, segons explicava, fou de caràcter festiu i popular. En Lluís Coll, tot i que era molt jovenet, també recordava la manifestació: El que portava la bandera republicana el 14 d’abril era aquest en Benet,47 que venia del casal de l’esquerra catalana. Venien d’allà i van passar pel carrer Ramon Turró. Va ser un dia molt intens per als republicans d’arreu de Catalunya i també per als homes d’ERC, un partit que amb només un mes de vida havia aconseguit guanyar les eleccions. A la una del migdia, Lluís Companys ja havia proclamat la República des del balcó de l’Ajuntament de Barcelona. A un quart de tres, des del de l’antiga seu de la Mancomunitat, Francesc Macià proclamava la República Catalana com a estat integrat dins la Federació Ibèrica. Després de la declaració va entrar a l’edifici de la Diputació i declarà que en nom del poble català prenia possessió del govern.48 La proclamació de la República a Madrid encara va trigar 46. Ciutadania, núm. 19 (19 d’abril de 1931) (AMMM). 47. Es refereix a un dels germans Benet, que anomenaven els Rajolers, però no sabem del cert si era en Rafael o en Josep. 48. JACKSON, Gabriel i CENTELLES, Agustí (1982). 6 Beca Malgrat_6 Beca Malgrat 22/06/12 11:48 Página 49 EL LLARG CAMÍ CAP A LA REPÚBLICA Portada del darrer número de la revista Ciutadania del 19 d’abril de 1931, dies després de la proclamació de la Segona República. Revista facilitada per la família Garriga-Nualard. 49 6 Beca Malgrat_6 Beca Malgrat 22/06/12 11:48 Página 50 50 SÒNIA GARANGOU I TARRÉS unes hores. Aquell mateix dia, Alfons XIII abandonava el país i el govern de la monarquia lliurava el poder al govern provisional de la República, que va decretar festa per a l’endemà a tot l’Estat espanyol. Segons el setmanari Ciutadania, a Malgrat “l’atur fou general, tothom celebrà la festa amb tota alegria i solemnitat. Cap el migdia es possessionà en llurs càrrecs el nou ajuntament [...]. Per la tarda, a la plaça, tingué lloc un lluït ball i una audició de sardanes a càrrec de la Llevantina.”49 La crònica acaba amb un “Visca la República! Visca Catalunya!” i l’acomiadament de la revista, que ja havia complert l’objectiu per al qual fou creada. Començava una nova etapa per als republicans malgratencs i per a tot el poble en general. Havia arribat l’hora d’intentar dur a terme les reformes que havien estat defensant els darrers anys. 49. Ciutadania, núm.19 (19 d’abril de 1931) (AMMM). 6 Beca Malgrat_6 Beca Malgrat 22/06/12 11:48 Página 51 II 51 LA SEGONA REPÚBLICA Tot i l’entusiasme amb què fou rebuda la proclamació de la Segona República, aquest període va néixer hipotecat per les contradiccions i els antagonismes heretats de les etapes anteriors. El nou règim tenia la difícil tasca d’intentar modernitzar el país, solucionar els greus problemes socials –que es vivien tant a l’àmbit rural com a les ciutats– i resoldre la qüestió de les nacionalitats no reconegudes. Tots aquests canvis s’havien de fer amb l’oposició dels grans propietaris rurals, els empresaris industrials i molts sectors de l’església i l’exèrcit, que volien tornar a “l’ordre” anterior per no perdre els seus privilegis. El context internacional tampoc no era gaire favorable. En el terreny econòmic, la dècada dels trenta va estar marcada pels efectes del crac de 1929. La recessió es va estendre per tot Europa i els efectes de la crisi van propiciar la radicalització de la vida política i l’ascens del feixisme a molts països. Però, tot i les dificultats, el nou govern provisional de Madrid va intentar engegar un programa de reformes destinat a solucionar tots aquests temes. I les primeres tasques que es va proposar l’executiu van ser elaborar una Constitució que recollís els principis del nou sistema polític i convocar eleccions generals per sortir de la situació de provisionalitat resultant dels comicis municipals.1 Començava el primer període de la Segona República (1931-1933), conegut amb el nom de Bienni d’Esquerres o de les Reformes. 1. Les primeres actuacions de l’Ajuntament republicà A Malgrat, l’Ajuntament s’havia constituït el dia 15 d’abril en un ambient encara festiu i entusiasta. Fou escollit alcalde Francesc Arnau i Cortina, encara que el candidat que havia aconseguit més vots a les eleccions municipals havia estat Miquel Verdaguer i Soler. Segons la Teresa Viusà, néta del candidat més votat: 1. Les eleccions es van celebrar el 28 de juny de 1931. Van triomfar els partits de centreesquerra i socialistes, però cap va obtenir la majoria. Es va formar un executiu presidit per Manuel Azaña amb membres d’Acción Republicana, el Partit Radical Socialista i el PSOE. Com a president de la República fou ratificat Niceto Alcalá Zamora. El nou govern va aprovar la nova constitució el 9 de desembre de l’any 1931. 6 Beca Malgrat_6 Beca Malgrat 22/06/12 11:48 Página 52 52 SÒNIA GARANGOU I TARRÉS L’Arnau anava per polític. Quan es va presentar per alcalde i no va sortir ell sinó que va sortir l’avi, l’avi va renunciar per donar-li la plaça perquè ell volia anar de parlamentari. No sabem del cert si Miquel Verdaguer va renunciar, tal i com ens va explicar la seva néta, o bé a l’hora de formar el nou consistori es va imposar el carisma del president del Centre Català Republicà, però efectivament Francesc Arnau i Cortina va continuar la seva carrera política més enllà del Consistori i va arribar a ser parlamentari tal i com veurem més endavant. Pel que fa a la distribució Distribució de càrrecs a l’Ajuntament després de les eleccions municipals del 12 abril de 1931 Francesc Arnau i Cortina (ERC) Salvador Bunyol Regí (ERC) alcalde. primer tinent d’alcalde i vocal de la Comissió de Foment i de la Junta Local d’Instrucció Pública. Regidors Elies Paradeda (ERC) Miquel Verdaguer i Soler (ERC) Gracià Garriga i Bufí (ERC) Ciril Puig i Estol (ERC) Joan Bufí Robert (ERC) Salvador Masens Torrent (Unió Cat. Republicana) Ramon Difent Trias (Unió Cat. Republicana) Sebastià Fontrodona Rabassa (Unió Cat. Republicana) Jaume Safont Bosch (Unió Cat. Republicana) Comissions formades durant la primera legislatura: president de la Comissió d’Hisenda i conseller de la plaça del Mercat. president de la Comissió de Foment i vocal de la Junta Administrativa del Cementiri. conseller de l’Escorxador i vocal de la Comissió de Foment. vocal de la Comissió d’Hisenda i de la Junta Local d’Instrucció Pública. vocal de la Comissió de Governació. vocal de la Comissió de Foment. vocal de la Comissió d’Hisenda. vocal de la Comissió de Governació. president de la Comissió de Governació i vocal de la Junta Administrativa del Cementiri. Comissió d’Hisenda, Comissió de Foment i Comissió de Governació. Elaboració pròpia a partir de les dades extretes dels llibres d’actes dels Plens (AMMM). 6 Beca Malgrat_6 Beca Malgrat 22/06/12 11:48 Página 53 LA SEGONA REPÚBLICA 53 de la resta de càrrecs de l’Ajuntament, Salvador Bunyol i Regí fou elegit primer tinent d’alcalde i prengueren possessió com a regidors: Miquel Verdaguer, Elies Paradeda, Ciril Puig, Joan Bufí i Gracià Garriga per ERC; i Salvador Masens, Ramon Difent i Sebastià Fontrodona per la Unió Catalanista Republicana. El lloc que havia deixat Quim Garriga i Viader va ser ocupat per Jaume Safont Bosch, també de la Unió Catalanista. Una de les primeres diferències entre el nou Consistori i els dels períodes anteriors va ser la freqüència amb què es van començar a celebrar les sessions. Segons els llibres d’actes de l’any 1930, l’anterior Ajuntament, presidit per Salvador Masens, només s’havia reunit dotze vegades del mes d’abril al mes de desembre. L’any 1931 trobem les sessions encara més espaiades: tan sols es van reunir el 16 de gener, el 15 de març i el dia 1 d’abril. Per mirar d’acabar amb aquesta situació, que feia de l’Ajuntament un òrgan de govern força inoperant, els regidors republicans van decidir que cada dimecres a les nou del vespre se celebraria una sessió ordinària.2 Aquest acord va aconseguir reactivar la vida municipal i solucionar molts temes, sobretot d’obres públiques, que feia anys que estaven pendents. De tots els projectes que esperaven ser resolts, el que va requerir més atenció fou el de la pavimentació dels carrers de Malgrat. Des de les pàgines de Ciutadania, els republicans ja havien criticat la desídia dels anteriors ajuntaments a l’hora d’engegar aquesta obra, i altres sectors, com els anarcosindicalistes malgratencs, també havien denunciat el mal estat dels carrers a Solidaridad Obrera: Dichas calles se encuentran en un estado tan lamentable que da náuseas a veces, de circular por ellas. Luego, que las aguas encharcadas que en algunos sitios forman verdaderas lagunas corrompidas y putrefactas, por los orines y excrementos de los animales”.3 Com podem comprovar llegint aquest article, la pavimentació no era només una qüestió estètica. Bàsicament del que es tractava era d’acabar amb el fangueig que es produïa quan plovia i amb algunes malalties, com el tifus, que provenien de les basses d’aigua bruta que es formaven als carrers. En teoria, el projecte de pavimentació ja havia estat engegat pels ajuntaments de la Dictablanda,4 però la lentitud de les decisions que es van prendre no facilitaren 2. Llibre d’Actes del Ple: 21/4/1931 (AMMM). 3. Solidaridad Obrera, núm. 88. 28/2/1931. Article amb pseudònim: Un sin trabajo (AHCB). 4. Potser la referència més antiga que trobem és a l’acta del 8 de febrer de l’any 1930, en què ja s’esmenta l’oferta verbal de José M. Madorell, “contratista de obras vecino de Calella”, de pavimentar un carrer de la població com a prova dels seus serveis. Aquesta proposta fou acceptada per la Comissió Permanent municipal, en aquells moments presidida per Joan Serra i Gastó, que va decidir que la prova es realitzés al carrer Desclapers. En una sessió extraordinària posterior, l’Ajuntament en ple va donar suport a aquesta decisió reconeixent “que cuanto se gasta para la reparación de las calles de esta vila, es echar dinero sin provecho, debido al mal estado del suelo. [...] Convirtiéndose las calles debido a su poco desnivel, en dias de lluvia, en verda- 6 Beca Malgrat_6 Beca Malgrat 22/06/12 11:48 Página 54 54 SÒNIA GARANGOU I TARRÉS Vista del carrer de Girona enfangat. AMMM. Fons Josep Bechdejú Bohigas. la seva realització. Els republicans, en canvi, ho consideraren un tema prioritari i en el Ple del 28 d’agost, només quatre mesos després d’haver estat elegits, van aprovar l’avantprojecte per iniciar l’asfaltatge. En aquesta sessió ja van decidir que el 50% de l’obra la pagarien els contribuents i l’altra 50% s’abonaria mitjançant un pressupost extraordinari. Es proposava, també, la formació d’una Associació Administrativa composta per les persones més interessades en l’execució deros charcos y lodazales [que] ofrecen un constante peligro para la salubridad pública”. Quatre mesos després, es demanà “que se proponga al pleno la manera de captar medios economicos para la pavimentación” i es convidà a “convocar una representación popular, [...] a fin de exponerles la necesidad de proceder a la pavimentación”. Aquesta representació, que s’havia de reunir el 25 de juny de 1930, havien de compondre-la els exconsellers que haguessin format part de l’Ajuntament des de 1912 al 13 de setembre de 1923 i els presidents de les diferents entitats de la població. Suposem que aquesta “representació del poble” va ser favorable a la proposta, ja que, en una sessió del mes de juliol del mateix any, es fa al·lusió als serveis topogràfics que s’havien de contractar per fer el projecte. No en tornem a trobar cap més referència fins al 16 de gener de 1931, que s’acordà aprovar la pavimentació i exposar l’avantprojecte al públic. Va estar exposat del 2 de febrer al 7 de març, però, curiosament, no es va aprovar definitivament fins a l’1 d’abril en l’última sessió que l’Ajuntament va celebrar abans de la proclamació de la República. Llibre d’Actes del Ple (AMMM). 6 Beca Malgrat_6 Beca Malgrat 22/06/12 11:48 Página 55 LA SEGONA REPÚBLICA 55 Tot i que la imatge no és gens nítida, hem optat per incloure-la al llibre ja que respon a la perfecció al que ens va explicar la Pepeta Dellundé: que el carrer de Mar s’inundava i calia utilitzar barques per arribar a algunes cases. AMMM del projecte. I pel que fa a l’Ajuntament, es va formar una comissió integrada per Salvador Bunyol, Gracià Garriga i Miquel Verdaguer per estudiar el pressupost, el plecs i el projecte d’execució de les obres ja aprovades per l’anterior Ajuntament. Pocs dies després, es va fer una sessió extraordinària per tractar el tema. El Ple va acceptar el pressupost de José M. Madorell i es va acordar, entre altres coses, pavimentar els carrers de Canalejas (actual de Mar), el de Marià Cubí, el de mossèn Cinto Verdaguer, el de Nàpols i el de la Riera. El sistema de pavimentació escollit era el mateix que en aquells moments s’utilitzava a Blanes i a Mataró tal i com es descriu a l’acta, “a base de arena y cemento pordland “Landford” y un preparado asfáltico”. El preu aproximat era de 10’50 pessetes per m2 i els regidors calculaven que aquesta primera fase costaria unes 42.000 pessetes. Com que el Consistori no es podia fer càrrec de l’import del 50% de l’asfaltatge sense recórrer a un préstec, es va demanar un crèdit a “la Caixa”, que, després de fer l’estudi pertinent, va accedir a concedir els diners als republicans. Pel que fa al 50% que tocava pagar als contribuents, es va resoldre que cada veí pagués sobre el valor de la seva finca i es van exposar al públic tant el pressupost del què havia de fer-se càrrec el Consistori com el repartiment del que havien de pagar els propietaris. Segons alguns testimonis, a molta gent no li va agradar gaire haver de pagar la meitat de l’asfaltatge, prova d’això són les instàncies presentades a l’Ajuntament per aquest motiu. Alguns propietaris, com Joan Pau de Garriga, 6 Beca Malgrat_6 Beca Malgrat 22/06/12 11:48 Página 56 56 SÒNIA GARANGOU I TARRÉS El carrer del Carme (aleshores, carrer de la República), abans i després de ser pavimentat. S’observa, a la fotografia inferior, la botiga de robes de Francesc Arnau, alcalde de Malgrat de 1931 a 1934 i de febrer a juliol de 1936, i la desaparició dels arbres que hi havia al carrer. AMMM. Donació GEM. 6 Beca Malgrat_6 Beca Malgrat 22/06/12 11:48 Página 57 LA SEGONA REPÚBLICA 57 Josep Sampere i Pasqual Torrent, van presentar una queixa conjunta demanant fins i tot que s’elevés la seva reclamació a la Delegació d’Hisenda, i altres van al·legar a títol personal. Podem comptar fins a vint-i-una reclamacions d’aquest tipus i tres més que, segons les actes de les sessions, es van fer verbalment. A pesar de la polèmica, però, el projecte va tirar endavant i es van començar a pavimentar els carrers que s’havia acordat. Aprofitant que es feien les obres, el Consistori també va decidir fer retirar de les voreres els pous morts o dipòsits de les comunes, arrenglerar les cases que no ho estaven per “millorar l’aspecte estètic dels carrers”, intentar evitar les inundacions que patia sempre el carrer de Mar, desviant les aigües de la pluja per altres carrers, obrir el passatge Alsina i refer les voreres, perquè, segons ells, s’havien construït de manera “arbitraria”. No es tractava només d’asfaltar quatre carrers, sinó de fer tot un projecte de millora urbanística del poble. El nou Consistori volia un Malgrat modern i urbanitzat d’acord amb el que ells creien que eren les noves tendències del segle; per això, després d’engegar la pavimentació dels primers 4.000m2, el mes de març de l’any 1932, els regidors van decidir completar tot el poble.5 Per a aquesta segona fase, es va convocar un concurs públic que va guanyar el senyor Omenades, que utilitzava un producte anomenat Sal-Ferroso. Aquest contractista va començar asfaltant els carrers de Passada i de Girona, per als quals l’Ajuntament va rebre de la Generalitat una contribució del 50% del cost de l’obra, perquè constituïen la travessia per la població del camí veïnal de Malgrat a Blanes. I havia de continuar la pavimentació pel carrer de la República (actual del Carme), on el Consistori va decidir treure els arbres perquè no mantenien cap simetria. Unes irregularitats en els bidons del producte que utilitzava aquest contractista, però, van provocar que es paressin les obres l’octubre de 1932.6 Durant uns mesos es va analitzar l’asfalt i es va negociar amb el senyor Omenades, que finalment va accedir a signar un document en què es comprometia a arreglar els carrers si l’asfaltat s’aixecava. Superades les dificultats, l’obra de millora del poble va continuar. Es va pavimentar el passeig Pi i Margall (actual de Llevant), on es van posar bancs i una barana de pedra perquè no hi passessin els cotxes. Es va arranjar la plaça del Dr. Robert i es van instal·lar “columnes per a llum públic” a la d’Anselm Clavé. També s’asfaltaren els carrers d’en Blanch, el de Prat de la Riba (actual de Sant Esteve) i el de St. Pere, obres que va realitzar el senyor Florensa.7 Així doncs, quan van acabar la seva primera legislatura, els republicans ja havien asfaltat la majoria de carrers de la població. Tot i la satisfacció per la feina feta, el pla de 5. Llibre d’Actes del Ple: sessió del 31 de març de 1932 (AMMM). 6. Segons el testimoni d’Elies Paradeda a El meu record de Malgrat, el primer que va queixar-se de les irregularitats va ser ell i la seva reclamació va provocar un enfrontament entre aquest regidor d’ERC i l’Arnau i els seus partidaris. A les actes del període no es recull aquest incident i les referències que hi ha sobre l’aturada de les obres es basen en els informes de l’arquitecte municipal. 7. Aquest contractista també es va encarregar de fer les voreres de la majoria de carrers del poble. 6 Beca Malgrat_6 Beca Malgrat 22/06/12 11:48 Página 58 58 SÒNIA GARANGOU I TARRÉS Vista del passeig de Llevant, aleshores Pi i Margall, un cop arranjat. AMMM. millores encara no havia finalitzat i tenien pensat, amb vista a la segona legislatura acabar de pavimentar els carrers que faltaven, arranjar més places i instal·lar més “columnes de llum”. Durant aquests primers mesos, però, el Consistori no només es va preocupar d’engegar l’asfaltatge dels carrers, també va haver de solucionar algun nyap dels anteriors ajuntaments. L’any 1927 s’havien inaugurat, amb gran pompa, les escoles públiques de la vila.8 A pesar de l’elevat cost de l’obra, 435.000 pessetes de l’època, aquest edifici tenia greus problemes de goteres i humitat. El nou Consell Municipal es va encarregar de reparar-lo, de fer arribar aigua potable a les escoles i a les habitacions dels mestres, així com d’instal·lar estufes per fer els hiverns més suportables als alumnes.9 Una altra de les preocupacions de l’Ajuntament durant aquest període fou la normalització de la llengua catalana. Després de l’etapa de repressió cultural viscuda sota la Dictadura de Primo de Rivera, els republicans van intentar eliminar-ne els signes més visibles. Per una llei de l’any 1923, s’havien arrencat les plaques amb els noms dels carrers en català i s’havien substituït per unes altres en castellà. Els republicans van tornar a posar els noms en català i van aprofitar per dedicar alguns carrers a personatges que havien destacat en el món de la cultura o per la seva lluita a favor de la República i del catalanisme. A partir de l’any 1932, ja trobem totes les actes de 8. Actual Escola Montserrat. 9. Llibre d’Actes del Ple: 31/7/1931, 11/9/1931,16/10/1931,2/12/1931,23/12/1931 (AMMM). Més endavant també es va acordar destinar una paga als mestres perquè poguessin fer les mateixes hores de classe als nens i a les nenes i subvencionar la compra de llibres i material científic. 6 Beca Malgrat_6 Beca Malgrat 22/06/12 11:48 Página 59 LA SEGONA REPÚBLICA 59 Canvis de nom dels carrers acordats per l’Ajuntament republicà (1932-33) Carrer del Carme Carrer de Passada Passatge Alsina Passatge de Bellaire Carrer de Sant Elm Carrer Emili Carrer Desclapers Carrer de Sant Pere Carrer dels Ollers carrer de la República* carrer dels capitans Galán i García Hernández* passatge del Dr. Martí Julià** passatge d’Isaac Albéniz** carrer de Salmerón** carrer de Joan Sala** carrer de Miquel Servet** carrer de Pau Claris** carrer d’Ignasi Iglésies** Altres canvis Passeig de Llevant Passeig de Pi i Margall * canvis acordats a la sessió del 29/4/1931. (Són els carrers que Macià va inaugurar o dels quals va destapar les plaques amb els noms el dia de la seva visita.) ** canvis acordats a la sessió del 24/3/1933. les sessions escrites en català així com tota la correspondència. També es van dur a terme altres actuacions com subscriure’s a l’Associació Protectora de l’Ensenyament Català o ajudar econòmicament la directora de l’escola de nenes per anar a un curset d’estiu de llengua catalana. Es va intentar reactivar la cultura del poble en general, com demostra la subvenció que es va concedir a Acció Cultural perquè pogués seguir amb els seus cicles de conferències, i la inauguració d’una biblioteca pública a l’edifici de les escoles noves cap a l’any 1933. Pel que fa a la política econòmica de la primera legislatura, el nou Ajuntament va acordar considerar els propietaris que vivien fora de Malgrat com a veïns de la població perquè paguessin els seus impostos com tothom. I els pressupostos municipals van passar a ser públics perquè tots els malgratencs s’assabentessin del que es feia amb els seus diners. Des del primer moment, el Consistori també va mostrar la seva preocupació pels temes socials. El 29 d’abril es va obrir una subscripció per alleugerir la situació dels obrers a l’atur i, més endavant, amb motiu de la pavimentació dels carrers, es va decidir contractar aturats per realitzar les obres. Seguint aquesta política d’ajuts socials, també es va elaborar una llista amb les famílies més necessitades per facilitar ajudes medicofarmacèutiques i se subvencionà un curs de tall i confecció dirigit a la classe obrera. 6 Beca Malgrat_6 Beca Malgrat 22/06/12 11:48 Página 60 60 SÒNIA GARANGOU I TARRÉS Himne a la cultura Visca, visca la cultura! Visca, visca la instrucció! que el progrés i l’aventura donen sempre a la nació. Catalunya benvolguda al progrés sigues fidel, a l’art dóna ton ajuda i a la ciència sens recel. Tu seràs la preferida de Tortosa a l’Empordà, a tos fills donaràs vida i tothom t’estimarà. Visca, visca la cultura! Visca, visca la instrucció!, que el progrés i l’aventura donen sempre a la nació. Font: Jaume Creus. Segons alguns programes culturals consultats la música d’aquest himne la va compondre Josep Vicens (nét de l’avi Xaxo) i la lletra era del mestre Llach. Aquest himne a la cultura, segons Jaume Creus, fou interpretat per un cor de nens el dia que es va inaugurar la nova biblioteca, situada a l’edifici central de les escoles noves. 2. La reforma religiosa a Malgrat Totes aquestes actuacions seguien la línia de reformes que s’estaven duent a terme tant a Catalunya com a la resta de l’Estat espanyol. Però de les mesures preses pel govern central, la que va despertar més oposició entre els sectors conservadors d’arreu fou la reforma religiosa. El govern pretenia acabar amb la influència i el poder que l’església havia exercit durant segles i que creia que era una de les causes de l’estancament del país. Es van començar a controlar les activitats de les congregacions religioses, se suprimiren els subsidis oficials que cobrava l’església, s’intentà eliminar la influència del clergat en el sistema educatiu, es va dissoldre l’orde dels jesuïtes i, potser la mesura més polèmica de totes, s’aprovà la llei del divorci. Com s’especificava a l’article 3 de la Constitució de 1931, l’Estat espanyol no tenia religió oficial i, per tant, els privilegis de l’església catòlica van ser eliminats. A Malgrat, el símptoma més clar de l’esperit d’aquesta reforma religiosa fou l’interès del Consistori per aconseguir la secularització del cementiri. El cementiri local estava dividit en dues parts: el religiós i un petit apartat reservat a aquelles persones que no volien ser enterrades seguint el ritual de l’església. Tot i que la majoria de morts de la població eren enterrats al cementiri catòlic, segurament perquè era el costum, la reivindicació del dret a un enterrament civil venia de lluny. Jordi Pomés, en el seu estudi sobre l’associacionisme malgratenc, 6 Beca Malgrat_6 Beca Malgrat 22/06/12 11:48 Página 61 LA SEGONA REPÚBLICA 61 Porta d’entrada del cementiri un cop retirada la creu i col·locat l’escut de la localitat. AMMM. Fons Josep Bechdejú Bohigas. ja destaca la importància que els grups de lliurepensadors van tenir a la població a finals del s. XIX i les picabaralles d’aquests amb el rector per poder exercir aquest dret.10 Per això, no ens ha d’estranyar que, amb la proclamació de la República i l’entrada dels homes d’ERC al Consistori, s’intentés posar fi al que ells descrivien com una “vergonyosa i vexatòria classificació d’idees i religions en el moment del repòs etern”.11 El govern provisional de Madrid havia decretat, el 9 de juliol de 1931, que els cementiris civils passarien a dependre dels municipis i que s’ampliaven els drets per ser-hi enterrat. Però aquestes mesures van semblar insuficients a alguns dels regidors de l’Ajuntament malgratenc. Miquel Verdaguer, Gracià Garriga i Elies Paradeda van presentar, en la sessió del 7 d’agost de 1931, una proposició en què recollien aquest sentiment i demanaven que l’Ajuntament elevés als “alts poders” la demanda de la immediata secularització dels cementiris. El Consistori va aprovar la proposició dels tres regidors i va redactar una carta per fer arribar a altres ajuntaments el contingut del text, per mirar de “crear entre tots un estat d’esperit que faci comprendre en les altes esferes la necessitat de consagrar de seguida per la llei aquest elemental principi d’igualtat i de justícia”.12 No ens ha d’estranyar aquesta iniciativa del Consistori ja 10. L’autor tracta aquest tema en el capítol III del llibre Associacionisme popular a Catalunya (18501950), que recomanem als lectors interessats en aquestes qüestions. 11. Llibre d’Actes del Ple, 31/7/1931 (AMMM). 12. Ídem. 6 Beca Malgrat_6 Beca Malgrat 22/06/12 11:48 Página 62 62 SÒNIA GARANGOU I TARRÉS Vista de l’estàtua de Mossèn Benet Turró, de la qual l’Ajuntament va fer retirar la polèmica inscripció. AMMM. Donació GEM. 6 Beca Malgrat_6 Beca Malgrat 22/06/12 11:48 Página 63 LA SEGONA REPÚBLICA 63 que, si repassem les actes del període, trobem molts exemples de proposicions que arribaven d’ajuntaments de tot Catalunya per engegar campanyes sobre tota mena de qüestions. En aquest cas, els republicans malgratencs van intentar fer el mateix amb un tema que els preocupava. Finalment el 4 de desembre el Ministeri de Justícia va aprovar el projecte de llei sobre la secularització. L’Ajuntament malgratenc no va ni esperar que s’aprovés la llei definitiva sobre el tema. El 16 de desembre va acordar convertir el fossar religiós en cementiri municipal i traslladar els morts al cementiri unificat. Es va substituir la creu per l’escut de la localitat i el diumenge 24 de gener de 1932 es va celebrar la “cerimònia de secularització”. Uns dies després es va acordar fer retirar de la tomba de mossèn Benet Turró una inscripció que deia: “Lluità fins a morir contra francmasons, protestants, espiritistes i liberals de tota mena. Per això meresqué l’agraïment de la religió i de la Pàtria”. Els regidors van considerar que aquesta inscripció era ofensiva i contradeia la norma de no posar inscripcions “de manca de respecte a qualsevol idea o creença”.13 Aquesta actuació i la pressa per secularitzar el cementiri ens fan plantejar si entre els regidors del Consistori no hi havia simpatitzants o membres d’alguna lògia maçònica.14 És coneguda la importància de la maçoneria a Catalunya durant aquest període i les connexions que tenia amb el republicanisme. Josep Irla i Bosch, que tenia molta relació amb els republicans malgratencs, era maçó i altres càrrecs de la Generalitat, com el mateix Lluís Companys, també. Tot i que no ens consta documentalment que en aquesta època hi hagués cap lògia organitzada a Malgrat, la tradició republicana a la població i els antecedents de grups de lliurepensadors i lògies organitzades al segle XIX ens obliguen a deixar oberta aquesta hipòtesi. És possible, a més, que la celeritat per secularitzar portés problemes a l’Ajuntament. Entre la correspondència s’ha trobat una carta dels advocats del Consistori en què advertien d’un decret de l’any 1933 que condemnava els ajuntaments que haguessin confiscat els cementiris sense seguir la llei a retornar-los als seus antics propietaris. L’Ajuntament no en devia fer gaire cas, ja que el cementiri no va ser retornat a ningú i fins al final de la Guerra tots els malgratencs van seguir compartint el repòs “etern”, fossin catòlics, ateus, maçons o espiritistes. 13. Llibre d’Actes del Ple 12/2/1932 (AMMM). 14. Maçoneria: Encara que sigui hereva dels gremis de picapedrers de l’Europa del s. XIII, en història contemporània utilitzem aquest terme per referir-nos a les diferents societats secretes que s’organitzaren per passar de la maçoneria operativa, típica de l’edat mitjana o moderna, a la que es dedicava al món de les idees. Aquestes societats secretes conservaven els rituals iniciàtics i la simbologia medieval, però eren contràries a qualsevol forma d’absolutisme. Els seus principis bàsics eren llibertat, igualtat i fraternitat, es dedicaven a cultivar els aspectes ètics de l’ésser humà i confiaven en el progrés per aconseguir que l’home fos més lliure. Normalment aquestes societats, que rebien diversos noms, estaven organitzades per lògies. Tot i haver patit una persecució ferotge durant la dictadura franquista, moltes encara perduren. 6 Beca Malgrat_6 Beca Malgrat 22/06/12 11:48 Página 64 64 SÒNIA GARANGOU I TARRÉS 3. L’Estatut de Núria i la visita de Macià La secularització del cementiri i bona part de l’obra de govern de la primera legislatura sembla que la van iniciar els regidors d’ERC en solitari. Repassant les actes de les sessions, s’aprecia clarament que els de la Unió Catalanista Republicana només van participar en els plens que tractaven el tema de la pavimentació i en altres ocasions, de manera esporàdica, com quan es va votar l’Estatut de Núria. Deixant de banda els temes municipals, certament, aquest era l’assumpte que més va interessar a tots els republicans malgratencs com demostra que un dels primers acords del nou Ajuntament fos el d’enviar un telegrama a Macià, en què hom li testimoniava “la seva adhesió incondicional pel bé de Catalunya”. En aquells moments, Macià ja no presidia aquella República catalana que havia proclamat el 14 d’abril. El govern provisional de Madrid havia enviat, el dia 17, tres ministres per parlar amb ell i solucionar el conflicte que suposava la proclamació de la República catalana, integrada dins una federació ibèrica que encara no s’havia ni constituït. Fins que no es decidís quina seria l’organització del nou règim, el govern central només estava disposat a reconèixer el compromís, signat en el Pacte de Sant Sebastià, de dotar Catalunya de “certa autonomia”. I Macià va acceptar renunciar a la República catalana a canvi de constituir un poder polític català autònom que va recuperar el nom de Generalitat. A partir d’aquell moment, la tasca prioritària del nou govern provisional va ser desenvolupar el procés d’elaboració i aprovació de l’estatut que havia de recollir el grau d’autonomia que assoliria Catalunya, i en un temps rècord fou enllestit l’avantprojecte.15 El document va ser redactat en un hotel de la vall de Núria, per una ponència de quaranta-sis membres que havien sorgit d’una assemblea de representants dels ajuntaments. El van acabar el 20 de juny de 1931 i pocs dies després el començaren a enviar als consistoris perquè hi donessin el vistiplau. L’Estatut de Núria va arribar a Malgrat el 20 de juliol i el Consell Municipal es va reunir en sessió extraordinària per “després de ser examinat aprovar-lo, ja que constata ben bé totes les aspiracions de Catalunya”. Com especifica l’acta de la sessió, els membres de l’Ajuntament ni van llegir el document “doncs estaven enterats per la premsa” i creien que “el contingut de l’Estatut és expressió de la voluntat de la nostra terra”. Pocs dies després, s’iniciava la campanya pro Estatut per promocionar el referèndum en què els catalans haurien de decidir si donaven suport o no al projecte autonòmic. A la majoria de pobles es van organitzar conferències, actes de suport... i els carrers s’ompliren de cartells demanant el sí per l’Estatut. A Malgrat el primer míting es va celebrar el 25 de juliol a la plaça d’Anselm Clavé i, segons la crònica, “fou escoltat religiosament per una gran 15. JACKSON, Gabriel i CENTELLES Agustí (1982). 6 Beca Malgrat_6 Beca Malgrat 22/06/12 11:48 Página 65 LA SEGONA REPÚBLICA 65 gentada que no es va cansar d’aplaudir els oradors que hi prengueren part”.16 El segon acte es va fer el dia abans de la consulta al cinema Liceu. En aquest míting no només es va demanar el vot a favor de l’autonomia, també hi van intervenir “las señoritas” Homedes i Maria Teresa Gibert per animar les malgratenques a anar a signar els impresos d’adhesió per donar suport al projecte.17 L’estiu de l’any 1931, les dones encara no tenien dret a vot i la Generalitat provisional havia distribuït fulls de recollida de signatures a molts ajuntaments perquè les catalanes també hi poguessin dir la seva. Finalment, el diumenge 2 d’agost de 1931, es va fer el referèndum i el 99% dels catalans majors de 25 anys que van anar a votar van ser favorables al document. Segons un article del corresponsal malgratenc de L’Opinió, a Malgrat la votació va ser un èxit. D’un cens de 1.268 electors, 1.000 van ser favorables a l’Estatut, 2 van votar que no i 1 va votar en blanc.18 Pel que fa al plebiscit femení, l’autor de la crònica destacava que “la nota més simpàtica i de major activitat la donaren les nostres dones, que amb tot entusiasme acudiren a signar els plecs a la casa de la Vila”.19 A l’Estatut de Núria, ratificat per la majoria de catalans, s’especificava el dret a l’autodeterminació, es considerava Catalunya com un estat autònom dins una república teòricament federal, es declarava el català llengua oficial i s’acceptava la possibilitat de la federació dels territoris de parla catalana. El document fou presentat immediatament a Madrid per una comissió de polítics catalans encapçalada per Macià, que, pocs dies després de tornar d’aquest viatge, va visitar Malgrat. 16. L’Opinió, 1/8/1931 (AHCB). Segons aquesta crònica, es van desplaçar a Malgrat per parlar en el míting: Víctor i Ramon Masriera, Pere Babot, Joan Munné, Esteban Margarit i Miquel Solà. Tots eren membres de Palestra, un moviment de joventuts nacionalistes fundat per Josep M. Batista i Roca l’abril de l’any 1930. Segons TERMES, Josep (1987:357) tant aquest grup com el creat per Daniel Cardona, Nosaltres Sols!, “aspiraven a realitzar la independència mitjançant unes organitzacions patriòtiques i de masses que no refusaven l’ús de la força “militar” i prescindien de la participació electoral”. Nosaltres Sols! va refusar l’Estatut des del primer moment i Palestra, tot i que durant l’elaboració i el referèndum va mostrar cert interès, també el va rebutjar quan va ser retallat pel govern central. No ens consta que a Malgrat hi hagués cap secció local d’aquests dos grups, però és possible que hi tinguessin simpatitzants entre els catalanistes més radicals. 17. La Vanguardia, 31/7/1931. Aquestes dues oradores formaven part del grup de dones que s’encarregaven de promocinar el plebiscit femení arreu de Catalunya, col·laborant en el que podien a la campanya. Tot i que no en tenim prova documental, segurament a Malgrat les dones també es devien implicar en la propaganda a favor de l’Estatut, penjant cartells o anant als diferents actes. 18. Si fem cas d’aquestes dades, la participació va ser lleugerament més alta que la mitjana de Catalunya. A Malgrat va votar un 79’1% dels electors mentre que la mitjana de participació al Principat, segons JACKSON, Gabriel (1982), va ser d’un 75%. Cal destacar que, a La Veu de Catalunya del 3 d’agost de 1931, apareixia un altre resultat segons el qual 1.100 electors havien votat que sí al referèndum. Com que no s’han pogut contrastar aquestes dades amb els resultats oficials, ens decantem pel número que dóna L’Opinió, ja que un 86’7% de participació sembla una mica exagerat. 19. L’Opinió, 9/8/1931 (AHCB). 6 Beca Malgrat_6 Beca Malgrat 22/06/12 11:48 Página 66 66 SÒNIA GARANGOU I TARRÉS Francesc Macià i Francesc Arnau i Cortina a la porta de l’Ajuntament de Malgrat. 20 de setembre de 1931. AMMM. Fons Josep Bechdejú Bohigas. 6 Beca Malgrat_6 Beca Malgrat 22/06/12 11:48 Página 67 LA SEGONA REPÚBLICA 67 El president gaudia de moltes simpaties entre els dirigents republicans de la població i, si fem cas dels resultats electorals, hem de suposar que aquest sentiment era compartit per la majoria dels malgratencs. No ens ha d’estranyar, doncs, la insistència, sobretot de l’alcalde, perquè Macià visités la població. La primera “invitació” que Arnau i Cortina va trametre al president fou amb motiu de la Festa Major d’Estiu de l’any 1931. Com escrivia el mateix batlle: “De tots els pobles que ens envolten aquest és l’únic que ha passat la recança de no haver pogut endiumenjar-se amb la vostra presència”.20 Però Macià no va poder assistir a les celebracions previstes per la tarda del 15 d’agost ja que encara era a Madrid i els malgratencs van haver d’esperar fins al 20 de setembre per rebre’l. Gràcies a la crònica que va escriure un periodista del diari L’Opinió, que acompanyava Macià, avui podem saber com va anar aquella visita: A les dotze arribà a Malgrat la comitiva presidencial.21 Totes les cases de la població i fins i tot les masies dels voltants, estàven endomassades. Una gernació esperava al president a l’entrada del poble, rebent-lo amb sorollosos aplaudiments i visques a les notes de l’himne de Riego i la Marsellesa. Hi acudiren les societats locals amb llurs banderes. Unes gentils senyoretes, ofrenaren a la senyora i filla de Macià, sengles poms de flors, amb belles llakades. L’alcalde [...], el jutge, senyor Viader i el fiscal senyor Simeons, saludaren al senyor Macià en nom de la població donant-li la benvinguda. El senyor Macià, baixà de l’automòbil i a peu, amb les autoritats, i seguit del poble que l’aclamava amb entusiasme, es dirigí a la Casa Consistorial [...].22 Requerit pels aplaudiments del poble i acompanyat de les autoritats locals, sortí el President al balcó. Llavors l’ovació fou aixordadora. L’alcalde de Malgrat, amb eloqüent paraula, expressà el goig que tenia el poble en rebre la visita del venerable President de la Generalitat, l’home que ha ofrenat tota una vida a la consecusió de la llibertat de Catalunya. Glosà el sentit humà d’amor als humils, de l’obra de Macià. Per això, afegí, “el poble us estima, perquè com un nou Mesies redemptor de Catalunya voleu que se us apropin els infants i els humils, els més necessitats de la protecció dels alts poders”. Acabà fent un fervorós elogi a Macià, “a qui Catalunya adora com a un sant”. 20. Carta d’Arnau i Cortina a Francesc Macià, 6/8/1931 (Fons Macià, ANC). 21. La comitiva presidencial estava formada pel president Macià, la seva esposa Eugenia, la seva filla Maria, el conseller de la Generalitat Sr. Serra i Moret, que en aquells moments també era alcalde de Pineda i molt amic d’Arnau i Cortina, i el tinent dels Mossos d’Esquadra Sr. Cabezas. 22. Un cop a l’interior del Consistori, el president va saludar els regidors de l’Ajuntament republicà, els alcaldes de Tordera, Blanes, Arenys de Munt, Pineda, Canet, Sant Pol i Palafolls i als presidents i alguns socis del Sindicat Mutu d’Agricultors, la Germandat de Sant Nicolau, la Unió Catalanista Republicana, La Barretina, l’Associació d’Artesans, el sindicat El Progrés, el Centre de Deports, la Germandat de Sant Antoni Abat, l’Orfeó La Barretina, la Cooperativa, l’Associació de Llauradors i el grup Sardanístic. 6 Beca Malgrat_6 Beca Malgrat 22/06/12 11:48 Página 68 68 SÒNIA GARANGOU I TARRÉS Josep M. Tarridas dirigint el cor de la Barretina de Malgrat davant de la Casa de la Vila, amb motiu de la visita del president Francesc Macià el 20 de setembre de 1931. AMMM. Fons Josep Bechdejú Bohigas. Després de les paraules d’Arnau i Cortina, Macià també va fer un discurs sobre la consecució de les llibertats de Catalunya i l’obra social que pretenia emprendre la Generalitat. Segons la crònica: El parlament del senyor Macià, que repetidament havia estat interromput pels aplaudiments, fou coronat per una ovació que durà llarga estona, amb visques i voleiar de mocadors. Fet el silenci, l’Orfeó “La Barretina”, cantà tres composicions i una el chor del Centre Català Republicà [...]. Després, el senyor Macià es retirà a descansar a l’interior on rebé una comissió d’obrers de Malgrat, afiliats a la C.N.T. amb els quals parlà llarga estona. Quan va acabar la reunió amb els cenetistes s’oferí un banquet a Macià, a la fonda Guillem, que, segons diuen les actes, va costar 280 ptes. i al qual assistiren unes vuitanta persones. Un cop acabat el dinar, es va aprofitar la visita del president per descobrir les plaques amb els nous noms del carrer de Passada i del del Carme, que, a partir d’aquell moment, s’anomenaren carrer Galán i García i la República. 6 Beca Malgrat_6 Beca Malgrat 22/06/12 11:48 Página 69 LA SEGONA REPÚBLICA 69 A les set, entre visques, estretes de mà, aplaudiments i amb els automòbils curulls de flors, ofrena de les belles malgratines, la comitiva presidencial sortí cap a Barcelona. Bon tros lluny ja a la carretera, s’oïen els visques i els aplaudiments. Com a colofó un detall: en passar Macià per un dels carrers de Malgrat, una dona humil, que portava de la mà un nen d’uns cinc anys, l’aixecà i apropant-se al president, digué a l’infant: -“Mirate’l bé, fill meu, i recorda’t-en! Es l’Avi Macià!”. I el president tot cor no pogué amagar la fonda emoció sentida.23 No sabem qui devia ser aquest nen, però, com recordava en Pepito Mora, van ser molts els infants que aquell dia es van acostar a veure el president: La Conxita Formiga em va portar a fer-li un petó a can Feliciano. El vam esperar allà, sembla que el vegi amb aquella cara d’avi bo. En Nicolau Catà no va tenir tanta sort: Com que vaig haver d’anar a tocar el cavall, no vaig poder sortir per anar a veure en Macià. Jo li deia al pare: “Home, és que avui a l’escola hem de sortir, hem d’anar formats, que hem de fer això, que hem de fer allò”, i li explicava el que ens explicaven, no? I el meu pare em va dir: “El mestre està carregat de collons, jo el que necessito és que el cavall no es pari perquè avui l’aigua ha d’arribar fins allà.” La que anys després fou la dona d’en Nicolau, la Victoria Valls, sí que va poder anar a rebre el president i cridar un Viva Catalunya! que fou rectificat per Macià que li va dir: “Viva no, visca Catalunya!” Com ens explicava en Joan Garriga: Aquell dia a ca l’Arnau van acabar tot el que era bandera catalana: cinturons i cintes. Van acabar-ho tot! I me’n recordo [de] les paraules que va dir: tots havíem de tenir la casa i l’hortet. La visita va estar marcada per l’ambient optimista que es respirava després de l’èxit del referèndum i de la presentació de l’Estatut de Núria a Madrid. Les esperances d’una ràpida consecució de l’autonomia, però, no van trigar a desaparèixer. La discussió del projecte estatuari a les Corts va provocar una campanya anticatalana a la resta de la península. Hi havia molts sectors que consideraven el document com un intent de trencar la unitat espanyola i veien amb recel la concessió de l’autonomia política a Catalunya. Es van organitzar mítings, mobilitzacions..., fins i tot es va arribar a fer boicot a alguns productes catalans. El 23. La crònica de la visita va aparèixer el 22 de setembre de 1931 al diari L’Opinió (AHCB). 6 Beca Malgrat_6 Beca Malgrat 22/06/12 11:48 Página 70 70 SÒNIA GARANGOU I TARRÉS Centre Català Republicà de Malgrat va enviar una carta d’adhesió a Macià expressant: La més viva contrarietat a quantes insídies vergonyants les quals heu sigut objecte per part d’esperits cretins, enemics de la República i de Catalunya, ofensiva la més vil i abjecta contra Vós i contra l’Estatut, que en protestem enèrgicament amb totes les forces de la nostra ànima, aquesta ànima catalana.24 El “comunicat” anava acompanyat de les firmes de Josep Forroll, Gaspar Mir, Rafael Soler, Eusebi Simeon, Miquel Catà, Antoni Turró, Josep Benet25 i s’hi especificava que hi havia altres firmants, suposem que membres o simpatitzants del Centre. L’Ajuntament també va mostrar la seva adhesió al president i el seu suport a l’Estatut en diferents sessions del ple. L’aprovació del document va quedar paralitzada durant quasi bé un any a Madrid. Tot i la celeritat amb què fou redactat i ratificat, no va començar a ser discutit a les Corts fins al mes de maig de l’any 1932. El debat va estar marcat per la desconfiança de molts diputats cap el projecte, que fou retallat i modificat considerablement per acontentar els grups més conservadors. Però l’intent frustrat de cop d’estat del general Sanjurjo, el mes d’agost de 1932, per aturar definitivament el procés, va fer entendre a molts republicans espanyols quins eren els veritables enemics de la República i finalment l’Estatut fou aprovat el 9 de setembre per una àmplia majoria. Al Consistori malgratenc la notícia va ser rebuda amb satisfacció. Van acordar penjar banderes i ornaments per celebrar-ho i “expressar la seva adhesió al president de la Generalitat”. A la sessió del 21 de setembre van decidir que “amb motiu de venir a Barcelona l’excel·lentíssim Sr. President del govern de la República i altres il·lustres senyors parlamentaris per fer entrega de l’Estatut de Catalunya el pròxim 25 del mes corrent. Una representació d’aquest ajuntament composta dels regidors Sr. Bunyol, Sr. Paradeda. Sr. Puig i Presidència concorri a rebre-les per oferir-los en nom de la Vila de Malgrat l’agraïment i respectes més sincers”. Amb l’aprovació de l’Estatut, la Generalitat va deixar de ser provisional i es van poder convocar les primeres eleccions al Parlament català. Se celebraren el dia 20 de novembre de l’any 1932 i tant a Catalunya com a Malgrat es va imposar ERC. El partit de Francesc Macià i Lluís Companys va aconseguir el 65’3% dels vots emesos a Malgrat, i Concòrdia Ciutadana, nom amb què es va presentar a les eleccions la Lliga Regionalista, va aconseguir un 27’9% dels sufragis. 24. Carta del Centre Català Republicà a Francesc Macià, 18/9/1931 (Fons Macià, ANC). 25. Tots eren membres de la Junta Directiva del Centre, que havia renovat els càrrecs després de les eleccions que van donar la victòria als republicans. A partir del mes de setembre de l’any 1931, el nou president va ser Martí Vidal en substitució d’Arnau i Cortina i els membres de la Junta: Miquel Catà (vicepresident), Josep Benet (tresorer), Gaspar Mir (secretari), Antoni Turró (vicesecretari) i Rafael Soler, Eusebi Simeon i Josep Mateu (vocals). Exp. 15229.0, ADGC. 6 Beca Malgrat_6 Beca Malgrat 22/06/12 11:48 Página 71 LA SEGONA REPÚBLICA 71 Aquest partit encara no tenia representació a escala local, però començava a perfilar-se com a segona força política a la població en detriment del Partit Catalanista Republicà. En aquests comicis, Arnau i Cortina es va presentar com a candidat per la circumscripció de Girona a la llista encapçalada per Josep Irla i Bosch. Va sortir elegit i va haver de compaginar des d’aquell moment la seva tasca d’alcalde amb la de parlamentari i la de president de la Federació de Municipis Catalans.26 En aquestes eleccions també es va ratificar Francesc Macià com a president de la Generalitat. No va poder gaudir gaire temps del seu càrrec: el 26 de desembre de l’any 1933 els regidors de l’Ajuntament de Malgrat es reunien en sessió extraordinària “assabentats de l’afligida desgràcia per la mort de l’Honorable Sr. Francesc Macià Llussà”. El president havia mort el dia de Nadal i els membres del Consistori van decidir assistir al seu enterrament i dedicar-li un dels carrers de la població (l’actual de Girona). Amb la mort de Macià podem dir que va acabar una època d’il·lusió pel restabliment de les llibertats de Catalunya. Al seu successor, Lluís Companys, i als republicans catalans en general, els tocaria viure un període ple de dificultats que s’inicià pocs mesos després. 4. Segona legislatura republicana El 14 de gener de 1934 es van celebrar les segones eleccions municipals del període republicà. El context polític, però, era molt diferent del dels comicis de l’any 1931. Els partits de dreta havien obtingut la victòria a les eleccions generals del novembre de l’any 1933,27 i el nou govern de Madrid es va dedicar a intentar desfer totes les reformes iniciades durant el primer bienni. La situació política a Catalunya era força diferent: el govern de la Generalitat seguia en mans d’ERC i les relacions amb el govern central eren cada vegada més tenses.28 Els resultats dels comicis municipals van afavorir les forces esquerranes a 580 municipis de 26. Per conèixer amb més detall la tasca d’Arnau i Cortina a la Federació de Municipis Catalans vegeu el llibre de GARRIGA i MARQUÈS, Ramon (1989). Altres Malgratencs també varen destacar per la seva activitat política fora de Malgrat. Aquest és el cas de Salvador Armendares, la biografia del qual ha estat estudiada per Salvador Torrent. 27. Aquestes eleccions generals van tenir uns resultats força ajustats a Malgrat: ERC va obtenir el 48’4% dels vots emesos (751 vots) i la Lliga un 45’4% (705 vots). Aquest recompte fou molt diferent al de les eleccions generals del juny de 1931 quan ERC va obtenir el 85’2% dels vots i la Lliga un 8%. La novetat de les eleccions de l’any 1933 són els 58 vots que van anar a parar al Partit Republicà Radical, liderat per Lerroux, que es caracteritzava pel seu populisme i el seu discurs espanyolista. Dades electorals extretes de l’Atlas electoral de Catalunya durant la Segona República (Orientació del vot, participació i abstenció) de Mercè Vilanova (1986). 28. Potser el moment més tens entre els dos governs fou amb motiu de l’anul·lació de la llei de contractes de conreu a instàncies de la Lliga. El govern de Companys va veure aquesta actuació com un atac a l’autonomia. 6 Beca Malgrat_6 Beca Malgrat 22/06/12 11:48 Página 72 72 SÒNIA GARANGOU I TARRÉS Catalunya, mentre que la Lliga es va imposar a 442 poblacions.29 A Malgrat va tornar a guanyar ERC amb 989 vots (58% dels sufragis emesos), però els lligaires es van perfilar definitivament com la segona força política del poble amb 719 vots (42% dels sufragis). La Unió Catalanista Republicana no va concórrer a les eleccions ja que molts dels seus components van deixar la formació per constituir el Casal Autonomista,30 representant de la Lliga31 a la població. Aquesta tendència fou general a tot Catalunya fins i tot entre els dirigents del mateix partit: els mals resultats a les eleccions generals i a les autonòmiques van mostrar el desplaçament de part de l’electorat del Partit Catalanista Republicà cap a ERC. Com destaca Josep Termes: “Intentà, aleshores, evolucionar en un sentit esquerrà, remarcant el laïcisme i a conseqüència d’això va ser abandonat per un important sector catòlic”.32 Aquest gruix de gent i de dirigents van anar a parar a Unió Democràtica de Catalunya, fundada el novembre de l’any 1931, o com va passar a Malgrat van tornar a la Lliga. La candidatura d’aquest partir no fou, però, l’única novetat que hi va haver en aquestes eleccions. Per primera vegada, com recorden algunes testimonis, les malgratenques van poder triar quins volien que fossin els seus representants municipals: Llavors van donar el vot a les dones, abans no es podia. Sí, sí, vam anar a votar, érem d’Esquerra. La constitució republicana de 1931 havia concedit per primer cop el sufragi “universal” i el govern central havia derogat moltes de les lleis que supeditaven la dona al pare o al marit. S’iniciava una nova etapa de participació política de les dones arreu del país, però encara trigaria a notar-se la seva presència. A Malgrat no ens consta que la candidatura d’ERC o la de la Lliga inclogués cap dona a la seva llista electoral ni que se n’acceptessin a cap dels dos centres; encara que, pel que sembla, algunes assistien als mítings polítics i moltes participaren, com hem vist abans, en el plebiscit de l’estatut.33 Tot i les noves lleis, la dona seguia vinculada a l’espai domèstic i la vida pública continuava en mans d’homes com els que van constituir el nou Ajuntament malgratenc l’1 de febrer de 1934. 29. TERMES, Josep (1987, cap. V). 30. El Casal Autonomista Malgratenc no es va constituir legalment fins al mes de gener de l’any 1935, però la Comissió Organitzadora ja devia funcionar abans i, per això, es van poder presentar a les eleccions municipals. Segons l’acta de constitució, fou elegit president del Casal en Salvador Paradeda; vicepresident, en Josep Maria Arís; tresorer, l’Anton Torrent; secretari, en Joan Pau de Garriga; vicesecretari, en Joan Mallart, i vocals en Miquel Tió i en Pere Prats. Exp.:17116.0, ADGC. 31. La Lliga Regionalista s’havia canviat el nom pel de Lliga Catalana l’any 1933. 32. TERMES, Josep (1987: 342). 33. Sabem que es va arribar a formar una secció femenina d’ERC, però, pel que explicaven els informants, es va constituir durant la Guerra. No podem contrastar la data de formació, tot i això, tractarem d’aquest tema en els propers capítols. 6 Beca Malgrat_6 Beca Malgrat 22/06/12 11:48 Página 73 LA SEGONA REPÚBLICA 73 Distribució de càrrecs a l’Ajuntament després de les eleccions municipals de 1934 Francesc Arnau i Cortina (ERC) Joan Prat i Maspera (ERC) Josep Forroll i Pla (ERC) Antolí Gros i Fornos (ERC) alcalde. segon alcalde, president de la Comissió de Foment i conseller d’Higiene. tercer alcalde, president de la Comissió de Governació i conseller del Cementiri. quart alcalde, president de la Comissió d’Hisenda i vocal de la Comissió de Cultura. Regidors Miquel Verdaguer i Soler (ERC) Josep Illas i Robert (ERC) Marià Mora i Marquès (ERC) Alfons Bou i Frigola (ERC) Artur Espàrrech i Fors (Lliga Catalana) Joan Pau de Garriga i Anglada (Lliga Catalana) Joan Mallart i Garriga (Lliga Catalana) Francesc Defaus i Marès (Lliga Catalana) president de la Comissió de Cultura i vocal de la Comissió de Foment. conseller de la plaça del Mercat i vocal de la Comissió de Governació i de la de Foment. vocal de la Comissió de Cultura i de la d’Hisenda. conseller de l’Escorxador i vocal de la Comissió d’Hisenda. vocal de la Comissió d’Hisenda. vocal de la Comissió de Cultura. vocal de la Comissió de Foment. vocal de la Comissió de Governació. Elaboració pròpia a partir de les dades extretes de l’acta del 7 de febrer de 1934 (AMMM). Francesc Arnau i Cortina fou escollit altre cop alcalde per set vots a favor i cinc en blanc, i, tal com havia passat a l’anterior legislatura, els regidors d’ERC van ser els que van acumular més càrrecs. Si ens fixem en el repartiment de regidories, podem assenyalar que Joan Prat i Maspera era el membre de l’Ajuntament que tenia més responsabilitats. Segons alguns testimonis, Prat i Maspera fou qui veritablement va exercir de batlle durant aquest període ja que l’Arnau solia absentar-se sovint de la població. És possible que aquestes informacions no vagin del tot desencaminades. L’Arnau l’any 1934 havia de combinar la seva tasca de parlamentari amb la de president de la Federació de Municipis Catalans i la d’alcalde, i segurament les dues primeres li devien robar força temps, ja que l’obligaven a fer molts viatges a Barcelona. 6 Beca Malgrat_6 Beca Malgrat 22/06/12 11:48 Página 74 74 SÒNIA GARANGOU I TARRÉS Vista de l’antic escorxador, situat ran de mar, pràcticament destruït. L’ombra que s’hi observa és la del fotògraf, Josep Bechdejú, un dels comerciants més emblemàtics de la nostra vila. AMMM. Fons Josep Bechdejú Bohigas. Durant aquest segon mandat els homes d’ERC tenien pensat seguir amb les millores iniciades durant la primera legislatura. Tal i com va exposar Arnau i Cortina a la sessió del 7 de febrer, volien continuar la pavimentació dels carrers, construir una plaça coberta per a la venda de verdures i fer un pont al carrer de la Riera. Aquests projectes van entrar dins els pressupostos ordinaris de l’Ajuntament i per a l’únic que van necessitar demanar un crèdit va ser per a la construcció del nou escorxador. Aquesta obra es considerava urgent perquè el “que hi havia a peu de mar els temporals l’han anat destruint fins a arribar a inutilitzar-lo”. Van tornar a recórrer a “la Caixa” per demanar el préstec de 85.026 ptes. que calculaven que els costaria el nou edifici,34 i van començar a buscar els terrenys més adients per construir-lo. Els republicans, però, no van poder acabar aquest projecte ja que el mes d’octubre de l’any 1934 es va capgirar totalment la situació política del país. 34. Llibre d’Actes del Ple, 5/9/1934 (AMMM). 6 Beca Malgrat_6 Beca Malgrat 22/06/12 11:48 Página 75 LA SEGONA REPÚBLICA 75 5. Els fets d’Octubre L’entrada de membres del partit CEDA35 al govern de Madrid el 4 d’octubre fou interpretada pels partits republicans i les forces obreres com una porta oberta al feixisme. Només feia un any que Hitler havia guanyat les eleccions a Alemanya i l’exemple de Mussolini era encara molt proper. Es va declarar una vaga general a tot Espanya i els miners d’Astúries començaren una revolta. A Catalunya, també es va iniciar una aturada general declarada per Aliança Obrera que la CNT no va secundar. I Lluís Companys va fer una crida perquè els catalans es solidaritzessin amb els seus companys espanyols i es va posar al capdavant del moviment insurreccional contra el govern central.36 No tenim gaires notícies del que va passar a Malgrat aquells dies. Però Elies Paradeda, en el testimoni que ens va deixar a El meu record de Malgrat, recorda els fets de la manera següent: Quan en Companys ens va cridar per preparar-nos i proclamar la República Catalana, ens vàrem reunir els més fidels a la casa de la Vila, esperant el moment de la seva decisió. En aquesta trobada, com sempre, no érem més que els més fidels, en Prats, en G. Garriga, en M. Verdaguer i alguns altres que no recordo, però l’Arnau no va venir. A les dues del matí en Companys va donar l’ordre de dispersar-nos perquè la cosa estava perduda. Vàrem tenir sort que el sargent de la guàrdia civil Sr. Martorell es va fer responsable dient que a Malgrat no havia passat res fora de la normalitat, del contrari aquell dia anàvem tots a la presó.37 En aquells moments Elies Paradeda ja no formava part de l’Ajuntament sorgit de les últimes eleccions. Segons el seu testimoni, havia renunciat a ser-ne 35. La Confederación Española de Derechas Autónomas era un partit conservador sorgit arran de la unió de diferents grups de dretes, molt vinculat a l’església i de fidelitat republicana dubtosa. 36. El matí del sis d’octubre “forces addictes de la Generalitat ocupen llocs estratègics de la ciutat. Els militants dels partits i sindicats d’esquerra estan concentrats en els locals de les seves organitzacions esperant ordres i armes. [...] Els grups nacionalistes radicals [...] feren una concentració paramilitar a la plaça de la Universitat. [...] Els d’Aliança Obrera sense les masses cenetistes ni els rabassaires poc podien fer. Organitzaren una manifestació que es dirigí a la plaça Sant Jaume [...]. No fou una revolta que s’imposà al govern sinó un govern que imposava una revolta. A les vuit i deu minuts del vespre, Companys apareix al balcó central de la Generalitat, acompanyat dels consellers i llegeix una proclama [...] poc després comunica els seus propòsits al general Batet, cap de les tropes a Catalunya, i li demana que es posi a les seves ordres. Batet es mostra disconforme [...] parla amb Madrid i proclama l’estat de guerra. Es construeixen barricades i els edificis oficials es preparen per resistir. S’estableix el setge [...] A les sis del matí, Companys comunica a Batet que es vol rendir. A un quart de set les tropes entren al Palau de la Generalitat on Companys es fa responsable de tot. Queda detingut amb el seu govern i amb alguns diputats. [...] Amb poca efusió de sang, acaba una revolta important per les conseqüències polítiques que se’n van derivar, però mal concebuda i gens dirigida”. Extret de TERMES, Josep (1987: 378-380). 37. Som-hi!, núm. 38, novembre 1980 (AMMM). 6 Beca Malgrat_6 Beca Malgrat 22/06/12 11:48 Página 76 76 SÒNIA GARANGOU I TARRÉS Ban del general Domingo Batet en què anuncia les mesures que es prenen com a conseqüència dels fets d’Octubre de 1934. AMMM (Reg. 2285). 6 Beca Malgrat_6 Beca Malgrat 22/06/12 11:48 Página 77 LA SEGONA REPÚBLICA 77 regidor perquè no trobava bé que l’Arnau tornés a ser nomenat alcalde. Segurament les divergències entre l’Arnau i l’Elies ja venien de lluny, com ell mateix comenta en aquestes memòries quan fa referència a un enfrontament motivat per les obres de pavimentació, i devien ser el motiu del retret cap a l’actuació del batlle durant els fets d’Octubre. Ramon Garriga i Marquès nega que el seu pare estigués a l’Ajuntament la nit del sis d’octubre,38 com afirma Elies Paradeda en el seu article, però hem de tenir en compte que aquest testimoni fou escrit molts anys després i pot ser que l’Elies no recordés totes les persones que hi van ser. Pel que fa a la postura de l’alcalde durant la revolta, el mateix Arnau es justificava anys després fent el raonament següent: Fou una bona visió política la proclamació feta per la Generalitat? Sincerament, he de dir que no. Ho creia abans de produir-se el fet. I no era pas sol a opinar així. El dia 3 o 4 del mateix mes hi va haver una reunió de diputats d’Esquerra dels dos Parlaments i de representants del partit. Allí es va traçar la línia de conducta a seguir, la qual era aconsellada pels mateixos polítics espanyols: que si a Espanya es produïa un alçament de tipus republicàsocialista, Catalunya, que ja tenia el seu govern, estigués quieta [...] i que Catalunya no es mogués només en el cas d’ésser atacada. És que la Generalitat podia guanyar l’alçament? La impossibilitat del triomf era visible per tots els costats.39 L’Arnau i l’Elies eren dos homes de temperaments i ideologies molt diferents, com també ho va ser la seva actuació. L’Arnau, tot i ser el líder d’ERC a la població, va destacar perquè era una persona molt moderada mentre que l’Elies era un home d’acció, un militant de base compromès amb ERC, però també amb els rabassaires. Són conegudes les connexions entre aquest sindicat i Companys; així doncs, no ens ha d’estranyar que l’Elies seguís la consigna del president de la Generalitat i no fes gaire cas al que deia el sector local més moderat d’ERC. A més, no fou l’únic rabassaire que devia seguir la crida de Companys a Malgrat, ja que nou pagesos van ser desnonats com a repressió per les seves posicions durant aquesta revolta.40 Com dèiem abans, però, la versió que ens ha arribat dels fets és molt parcial i només podem fer suposicions. El que ens interessa realment són les conseqüències polítiques dels fets d’Octubre i podem dir que tant a escala local com autonòmica van ser devastadores: es va suspendre l’Estatut i tots els consistoris de majoria d’esquerres, Companys i els membres del seu govern foren jutjats i condemnats a trenta anys de presó i Francisco Jiménez Arenas fou nomenat governador de Catalunya i president accidental de la Generalitat. A Malgrat, els membres de l’Ajuntament van ser citats pel comandant d’artilleria Antonio de Carranza el 13 d’octubre. “Con objetivo de salvaguardar 38. GARRIGA i MARQUÈS, Ramon (1989). 39. GARRIGA i MARQUÈS, Ramon (1989: 30). 40. POMÉS, Jordi (1991). 6 Beca Malgrat_6 Beca Malgrat 22/06/12 11:48 Página 78 78 SÒNIA GARANGOU I TARRÉS el orden” i fent complir les ordres que imposava l’estat de guerra, el comandant va suspendre del seu càrrec tots els regidors d’Esquerra. Arnau i Cortina va demanar que constés en acta que a Malgrat no s’havia produït cap incident durant la revolta. Aquesta versió va ser corroborada per tots els regidors, inclosos els del grup minoritari de la Lliga, però va servir de ben poca cosa. Antonio Carranza, “toda vez que se ha podido enterar que la actuación del ayuntamiento de Malgrat ha sido un modelo de administración y de comportamiento y que se ha podido convencer que no ha tenido efecto ningun acto subversivo durante estos dias de agitación [...] se ve obligado y bien en contra de su voluntat a proceder a las suspensiones”.41 Aquesta versió de l’opinió de Carranza ens ha arribat gràcies a una transcripció de l’original en català que apareix guixat a l’acta. No sabem els motius ni quan es van suprimir aquestes tres línies, però és molt sospitós que siguin les que parlen del desconsol del comandant per haver de suspendre un ajuntament que no havia tingut res a veure amb la revolta. El mateix dia a les deu de la nit es va tornar a fer una sessió al Consistori, aquest cop només amb els regidors de la Lliga. Aquests es van constituir com a Comissió Gestora i van esdevenir el nou Ajuntament. Fou elegit president “per aclamació” Artur Espàrrech; vicepresident, Joan Pau de Garriga, i consellers, Joan Mallart, Francesc Defaus, Antoni Torrent, Lluís Garriga, Ramon Difent i Ramon Bou. Aquesta comissió va durar ben pocs dies: el 7 de novembre els seus membres van ser citats altra vegada pel Sr. Carranza per notificar-los que “de acuerdo con las instrucciones que tengo dictadas, debe actuar, hasta que la superioridad disponga en ese ayuntamiento un solo alcalde gestor, sin comision gestora para atender al funcionamiento administrativo indispensable al municipio”. Artur Espàrrech va exercir d’alcalde gestor en solitari fins que es va aixecar l’estat de guerra el mes d’abril de l’any 1935, però no podem valorar la seva actuació perquè no tenim proves de quines van ser les seves diligències durant aquest període. Un cop aixecat l’estat de guerra, es va tornar a constituir la Comissió Gestora el dia 3 de maig.42 Foren designats com a regidors Joan Pau de Garriga, Joan Mallart, Francesc Defaus, Ramon Difent, Pere Masriera, Ciril Alegre, Josep Martínez i com a batlle altra vegada Artur Espàrrech. Les sessions d’aquest nou Consistori eren cada quinze dies, però molts cops no se celebraven perquè faltaven regidors. No en podem destacar gaires iniciatives. A més de la construcció del pont de la Riera, van intentar tirar endavant el projecte de l’escorxador i van decidir que era urgent construir una nova caserna per a la Guàrdia Civil. No ens consta que realitzessin cap de les dues obres, tot i que sovint fan referència a l’aprovació dels plànols i a la recerca de terrenys. A tall d’anècdota, podem destacar una actuació que és potser la que millor recorden els testimonis. A petició de Joan 41. Vegeu els llibres d’actes del Ple i els esborranys d’actes del Ple (AMMM). 42. La constitució de la Junta Gestora la coneixem gràcies als esborranys de les actes de l’Ajuntament, ja que al Llibre d’Actes no consta cap sessió fins al divuit de setembre de l’any 1935. 6 Beca Malgrat_6 Beca Malgrat 22/06/12 11:48 Página 79 LA SEGONA REPÚBLICA 79 Pau de Garriga i altres persones de la població, la Comissió Gestora va retirar una escultura mitològica de la plaça del doctor Robert que hi havia estat col·locada pel Consistori d’Arnau i Cortina. Leda i el Cigne,43 que es veu que escandalitzava alguns malgratencs, fou substituïda per un bust del doctor Robert. Aquest tema va portar molta cua: les dues estàtues es van acabar convertint en un motiu més de discrepància entre les dretes i les esquerres de la població, i en un signe evident de qui estava a l’Ajuntament en cada moment. Quan hi havia els d’Esquerra, Leda i el Cigne tornaven a la plaça; quan hi havia els de la dreta, li tocava retornar al doctor Robert. Anècdotes a part, encara que s’hagués aixecat l’estat de guerra, els regidors que havien estat elegits democràticament a les eleccions de l’any 1934 seguien suspesos dels seus càrrecs i no es van poder tornar a reincorporar a l’Ajuntament fins després de les eleccions del mes de febrer de l’any 1936. Aquests comicis generals es van celebrar el dia 16 i es van convertir en un veritable enfrontament entre les dretes i les esquerres arreu d’Espanya. Es va constituir el Front Popular a escala espanyola amb la unió de la majoria de partits d’esquerra, que, a Catalunya, es va anomenar Front d’Esquerres. Era una coalició d’ERC, Acció Catalana Republicana, la Unió de Rabassaires, el PNRE, la Unió Socialista de Catalunya i els partits comunistes. Els seus objectius bàsics eren l’amnistia dels presos polítics, restituir en els càrrecs els suspesos arran dels fets d’Octubre i intentar tornar a engegar les reformes iniciades durant el primer bienni republicà. Se’ls oposava el Front Català d’Ordre, encapçalat per la Lliga i integrat per altres partits de tendència conservadora. Va guanyar les eleccions l’opció de les esquerres. A Malgrat, va aconseguir el 61,4% dels sufragis mentre que el Front d’Ordre es va haver de conformar amb el 38’6% dels vots. L’endemà de les eleccions, a l’Arnau i als seus regidors els van ser restituïts els càrrecs. Els de la Lliga també van assistir a la sessió, perquè, com va dir l’Arnau: “Ostenten una legitima representació del poble, dolent-se solament que acceptessin uns càrrecs pels quals no havien estat elegits i que sols els companys de majoria podien ostentar”.44 Encara que ens pugui semblar que el conflicte entre dretes i esquerres s’havia solucionat només amb un retret, les acusacions cap a l’Ajuntament gestor van continuar. El 25 de febrer els regidors d’ERC van redactar una carta amb una sèrie de punts en què criticaven l’actuació dels regidors de la Lliga: 1r: “condemnar tota suplantació de càrrecs d’elecció popular i incloure especificament en la condemna el fet que els consellers municipals governatius que no tenien cap mena de representació del poble es prestessin a suplantar els legítims representants”. 43. Pel que sembla l’escultura no havia escandalitzat alguns veïns pel significat mitològic, sinó perquè Leda hi apareixia quasi bé nua. 44. Llibre d’Actes del Ple, 17/2/1936 (AMMM). 6 Beca Malgrat_6 Beca Malgrat 22/06/12 11:48 Página 80 80 SÒNIA GARANGOU I TARRÉS Carta tramesa per Lluís Montané Mollfulleda a la Comissió Gestora per evitar la retirada del grup escultòric Leda i el cigne Barcelona 26-juliol-35 Honorable Sr Alcalde de Malgrat El que signa aquesta carta, autor del grup escultòric al·legoria de “Leda” es dirigeix a V.E., com a cap de la corporació que presideix, per manifestar-li la seva condolença sabedor de l’acord que la referida corporació ha près de retirar l’esmentada obra del lloc on és emplaçada sota al·legació d’immoralitat. Hauria semblat atreviment sortir en defensa de la meva obra si abans no s’haguessin manifestat de manera noble i clara les associacions i cercles artístics, vetllant pel prestigi de les Arts. Em va sorpendrer i afectar fondament l’enterar-me de dit acord, perquè jo vaig posar en l’egecució tot el fervor i puresa de qu’ ès capaç la meva sensibilitat, mai se m’hauria ocorregut de que pugués èsser retirada per immoral. Vds, com a persones cultes, suposo hauràn llegit o viatjat i s’hauran adonat fins a quin punt es susceptible d’arribar a qualificar ma obra d’art en termes d’aquesta naturalesa. Estan espargides per tot el món civilitzat infinitat d’obres de totes les èpoques i tendències al costat de les quals, la meva molt humil apareixeria com a model de cuidor i d’inocència i són admirades i respectades i fins venerades sota el culte de lo bell, sense exclusió de religions i creences imperants. D’acord amb el culte i digníssim (llavors alcalde de Malgrat) Francesc Arnau i del refinat arquitecte sr Portillo, es va escollir d’entre uns projectes de figures diferents la que avui guarda i ornamenta vostre vila, creguts que seria la més indicada per al lloc destinat; fòu una obra feta amb amor i amb amor jo li vaig recomanar al Sr. Arnau qu’el seu poble la guardés; recomanació que era sobrera, doncs ja tenia coneixement quina era la Vila de Malgrat, Vila que per ésser de la nostre terra no podia ésser inculta. Es amb veritable sentiment qu’he llegit les informacions i articles publicats a la premsa de Barcelona i de fora fent públic aquets cas. L’art es manté en quietut i reculliment i jo hauria preferit que aquestes circumstàncies no l’hagués tret el vostre acord per lo qual prego aquesta Honorable Corporació que tan pot fer com desfer, no el dugui a terme. Respectuosament el saluda, [illegible] J Montané Lligalls de Correspondència, 1935. AMMM 6 Beca Malgrat_6 Beca Malgrat 22/06/12 11:48 Página 81 LA SEGONA REPÚBLICA 81 3r: “remarcar que els consellers suspesos sense causa pendent [...] varen presentar un requeriment als consellers governatius perquè abandonessin dintre el terme que fixa la llei [...] i significar l’incompliment d’aquest percepte declarar als consellers interins incursos en el delicte d’usurpació d’atribucions”. En aquesta carta també es queixaven de la retirada del grup escultòric de la plaça del doctor Robert i de l’actuació del conseller de Governació. Dies després, es lamentaven de la mala gestió econòmica de la Comissió Gestora, que havia desviat “l’orientació econòmica que es tenia traçada l’ajuntament legal entre la qual hi figurava un estudi a fons del presupost amb la finalitat de suprimir del capítol de despeses les partides que representen una carrega inútil i extorsionen la realització de l’obra de millorament social que reclama el concepte modern de govern”.45 També estaven en desacord amb el nou projecte d’escorxador aprovat pels regidors de la Lliga i, tan bon punt es van reincorporar al Consistori, van recuperar el primer projecte i el van intentar tirar endavant.46 Semblava que tot havia tornat a la normalitat i els regidors d’ERC només es preocupaven de tornar a engegar els projectes que havien deixat a mig fer abans de les suspensions de 1934. 45. Entre aquestes càrregues inútils, l’Ajuntament destacava el sou del dipositari municipal (d’unes 4.000 ptes.), càrrec que van acordar suprimir per innecessari. Llibre d’Actes del Ple, 27/3/1936 (AMMM). 46. La comissió formada per tirar el projecte endavant va seguir treballant i finalment es va decidir que els terrenys més adients per situar el nou edifici eren els coneguts com “les Torres” (es refereix segurament a les Terreres), situats en el camí que anava cap a Blanes. Eren propietat de Ramon Res, que demanava 10.000 ptes. per unes 45 “centiareas”. Llibre d’Actes del Ple, 13/6/1936 (AMMM). 6 Beca Malgrat_6 Beca Malgrat 22/06/12 11:48 Página 83 III 83 VIDA I TREBALL A L’ÈPOCA REPUBLICANA 1. Un estil de vida a punt de desaparèixer Si fem cas del que explicaven els testimonis, sembla que els incidents polítics que es van viure aquells mesos no van afectar gaire la vida dels malgratencs. La majoria d’informants valoraven positivament l’època republicana i la gestió de l’Ajuntament presidit per Francesc Arnau, i, més que les trifulgues entre partits, recordaven la millora del poble o l’estil de vida d’aquells anys. Com explicaven molts dels entrevistats, en aquells moments Malgrat encara era un poble petit, on tothom es coneixia i la vida transcorria amb total normalitat. Les relacions amb els veïns eren molt diferents de les que hi ha ara, cada carrer era com una família i les cases sempre tenien les portes obertes: Quan passava alguna cosa la gent s’hi abocava... Si un home estava malalt, la terra, l’hi continuava més bé que no pas amb ell. Si era pagès, la terra, l’hi treballaven els del carrer. Si un cavall estava malalt, el vetllaven. El cavall! Hasta el cavall es vetllava! No sé si s’estimaven més o menos, però es parlava més, el poble tenia més contacte.1 Tothom tenia obert, els veïns entraven i ni tocaven. “On sou?” I tots entraven cap a la cuina tant era que sopessis o que... Per exemple la Pepeta, la seva mare, quantes vegades agafava el plat i venia cap aquí amb el sopar! Feies faves...: Ai! Ara no tinc menta, me’n vaig i... au!, la Pepeta tenia menta, tenia cebes... Ara això no es fa, si et falta una ceba, jo no aniré a una veïna a dir: “Escolta que tens una ceba?” Era la confiança que ens donàvem els uns als altres. Ara tothom té tancat i tothom es queda a casa.2 Als estius, com també recordaven els testimonis, es treien les cadires per ferla petar a la fresca, mentre els més petits inventaven jocs de cap a cap de carrer: Jugàvem a seguir el rei, que ‘seguir el rei’ volia dir que tot el que feia el cap de colla ho havien de fer els demés. Jo he begut vi a totes les cases del carrer d’en Blanch, perquè normalment entraves a la casa i tenien el porró a la taula i el rei entrava a la casa a poc a poc 1. Entrevista a Salvador Forroll. 2. Entrevista a Rita Turró (quan parla de la Pepeta, es refereix a la Pepeta Dellundé de can Penxa, que de soltera vivia al carrer d’en Blanch). 6 Beca Malgrat_6 Beca Malgrat 22/06/12 11:48 Página 84 84 SÒNIA GARANGOU I TARRÉS i alguns havíem hagut de córrer, perquè sortia la mestressa: “Què feu aquí! Ja us espavilaré jo!” Ens ho passàvem bomba!3 Les nits que feia molta calor, els malgratencs que vivien prop de la platja anaven amb els veïns del carrer a mullar-se els peus a mar i a menjar un tall de síndria asseguts a la sorra. En canvi, a l’hivern, la gent es reunia a les cases per escoltar la ràdio, xerrar o cantar: El meu avi era un gran cantant, i collons allà! O política o cantar. A l’hivern fèiem foc i venien aquí casa a cantar quatre o cinc homes que eren la flor i nata del poble de Malgrat cantant. En Pepet Drapaire, en Vadó Rei, tots aquests jo els coneixia. Cantaven d’aquella manera... Allà es cantava molt, la meva tia també cantava, allà a can Calet cantava tothom! I a part de que cantava tothom, venia molta gent del poble.4 Com recordava un altre dels testimonis, es cantaven cançons de l’època o s’inventaven lletres que explicaven les últimes novetats del poble. Cançó popular sobre la pavimentació Si tots hi estem conformes pot donar bon resultat, fer unes noves reformes en els carrers de Malgrat. Hi farem passar l’arada i una vegada llaurat, barretina per tots quatre costats! Apa, anem-hi tots! Amb una pala, pic i arpió! Qui tingui carro és natural, tindrà que anar-hi amb l’animal. I la plaça de l’Anselmo, de l’Anselmo i Clavé, diu que la volen arreglar-la d’un modo que estigui bé. Hi posaran bancs per seure i n’hi haurà de destriats, per poder mirar de jeure els que van néixer cansats. Apa, anem-hi tots!, a arrencar terra cap als carrers perquè els estudis s’han d’estrenar i molta terra s’hi ha de portar. Després d’aquestes reformes també fóra menester que diguessim al de l’aigua que se’ns portés més bé. Ell vol les pessetes bones, per mi senyor no hi ha dret que després de cobrar l’aigua ens faci patir de set. I això de l’aigua ben demostra és un problema per tot Malgrat. Pel que l’explota per sentir a dir: vol cobrar l’aigua més cara que el vi, la puta que el va parir! Font: Joan Bernat Onna 6 Beca Malgrat_6 Beca Malgrat 22/06/12 11:48 Página 85 VIDA I TREBALL A L’ÈPOCA REPUBLICANA 85 Però no només es cantava a les cases o a les tavernes, on els homes es reunien per jugar a cartes i veure vi, molts joves anaven a cantar al cor: Nosaltres [anàvem] a La Barretina a cantar al coro, érem més de 70. [Cantàvem] cançons catalanes i per Nadal sortíem a cantar les caramelles.5 A La Barretina, com hem vist en el primer capítol, no només s’hi anava a cantar. Els diumenges, es podia triar entre anar a ballar a l’entitat o a La Cooperativa, que en aquells moments eren els dos locals que rivalitzaven per atreure els balladors malgratencs: La meva mare quan jo tenia dotze anys em va dir: “Salvador, hauries d’anar a ballar.” “Què se m’hi ha perdut a mi en el ball?” “Hauries d’anar a ballar que és una bona manera de conèixer les noies i així et traurà el vici.” Perquè llavors es jugava molt i es bevia, s’anava a les tavernes, s’anava al cafè a jugar i deia: “Et traurà que vagis a veure o jugar.” Els balls te’ls comprometies. Feien deu balls, començaven per un vals lent, després un pasdoble, un foxtrot... sempre eren els mateixos balls i llavors tu ja els comprometies amb aquella noia. Si no tenies relació amb cap, en comprometies amb diferents noies, amb les que t’agradaven més o les que et volien. Que elles també triaven! Perquè tu anaves a una noia i: «No, ja el tinc compromès”. Era mentida, lo que no volia ballar amb tu. Llavors hi havia aquella història dels palcos; als palcos hi havien les mares. Les mares vigilaven a les filles i llavors la noia et deia: “Cuidado que hi ha la meva mare” i si t’acostaves massa a ella no volia perquè la seva mare ho veia.6 Hi havia gent, però, que trobaven La Barretina o La Cooperativa massa car: Íbamos al cine, al Liceu, al Guimerán, que lo teníamos allí, en la calle Mahón. Tenían un manubrio en el Guimerà y iban dándole al manubrio y bailaban, ponían sillas todo alrededor del patio y hacían baile. En La Barretina y en la Cooperativa también hacían baile, pero allí teníamos que pagar y aquí pagábamos poco. Era más barato. Nos costaba una peseta la entrada y luego nos daban un papelito color de rosa y entrábamos de gratis al cine a la mitad de semana.7 Anar al cinema, certament, s’havia convertit en una de les aficions de molts malgratencs. Sin novedad en el frente, Rebeca, les pel·lícules “de l’oeste” i les de la Imperio Argentina feien passar les tardes del diumenge a molts nois i noies 3. (De la pàgina anterior.) Entrevista a Salvador Forroll. 4. (De la pàgina anterior.) Entrevista a Nicolau Catà. Can Calet era la casa dels Mora del carrer de Mar. 5. Entrevista a Josep Garangou (Pepet Pelaia). 6. Entrevista a Salvador Forroll. 7. Entrevista a Maria Sousa. 6 Beca Malgrat_6 Beca Malgrat 22/06/12 11:48 Página 86 86 SÒNIA GARANGOU I TARRÉS que somiaven de ser algun dia com els protagonistes d’aquests films. Els nens de l’època encara recorden les tardes passades al Centre mirant pel·lícules, gràcies als tiquets de descompte que els donava mossèn Narcís si anaven els diumenges a catequesi. El Foment Cultural (Centre Parroquial), fundat l’any 1917 com a alternativa catòlica a La Barretina, havia aconseguit fer-se un lloc en la vida lúdica dels malgratencs i organitzava molts actes, a més de ser utilitzat també com a cinema. Podríem esmentar moltes més activitats que omplien el temps lliure dels malgratencs en aquesta època: els berenars al cap de la Tordera o a la font de can Palomeres, les ballades de sardanes, les festes dels carrers, el futbol, el teatre, les xerrades als cafès: Al Mercantil, un cafè que hi havia, des d’on fa aquesta baixada l’andén de l’estació fins al carrer d’en Blanch, a l’estiu hi havia taules i cadires fora. Hi anàvem a fer el vermut, a prendre cafè, a passar-hi la tarda, els homes a jugar a cartes. I anàvem amunt i avall del carrer de Mar, perquè el carrer de Mar per nosaltres era com la Rambla de Catalunya!8 Però quan es feia festa grossa era sobretot per la Festa Major d’Estiu. Durant l’època republicana es va seguir donant permisos perquè La Barretina i Dansa de Sant Julià a la plaça de La Barretina. AMMM. Fons Josep Bechdejú Bohigas. 8. Entrevista a Pepeta Dellundé. 6 Beca Malgrat_6 Beca Malgrat 22/06/12 11:48 Página 87 VIDA I TREBALL A L’ÈPOCA REPUBLICANA 87 Una de les imatges més difoses i “simpàtiques” del que s’ha anomenat “Malgrat antic” correspon a Josep Bechdejú. El negatiu, restaurat, està conservat a l’Arxiu Municipal de Malgrat. La fotografia correspon a un carnaval dels anys trenta del segle passat. AMMM. Fons Josep Bechdejú Bohigas. La Cooperativa muntessin els envelats a la platja. En aquella època, el camí que separa el mar de la via del tren era molt més ample del que és avui el passeig de Mar i permetia que s’hi poguessin instal·lar els envelats i les fires. El 16 d’agost, per Sant Roc, era el “dia de gala”. Les noies es vestien de llarg i els nois es posaven corbata i americana per anar-hi a ballar: Potser sí que fèiem una mica de riure, però per un dia les noies vestien de llarg, que els hi agradava molt i era molt maco. Els nois vestits amb americana i corbata potser tenien més calor, però ens sentíem alguna cosa.9 L’Ajuntament republicà també organitzava cada estiu els Jocs Florals aprofitant la festa del poble. Els lletraferits malgratencs aprofitaven el certamen per intentar guanyar la flor natural amb alguna de les seves poesies, que es recitaven 9. Entrevista a Salvador Forroll. 6 Beca Malgrat_6 Beca Malgrat 22/06/12 11:48 Página 88 88 SÒNIA GARANGOU I TARRÉS des de l’escenari del cinema Liceu, on també es nomenava cada any la reina dels Jocs Florals. Com recordava una de les informants: “Jo vaig anar a aguantar la cua de la reina l’any 1933 [amb] l’Octavi Garriga”.10 Aquell any va ser coronada una neboda del senyor Bosch, un vernejant propietari de la revista La Dona Catalana, i foren nomenades dames d’honor la Teresita Nualart i la Teresita Carril. L’any següent, segons la informant, va ser reina la Pilar Espàrrech i un dels nens que aguantava la cua era l’Albert Puignou. Aquesta festa es va celebrar fins a l’any 1935: la Guerra va impedir fer cap més Festa Major i el franquisme va prohibir els Jocs Florals i l’elecció de la seva reina.11 Però encara estem descrivint la vida a l’època republicana. I en aquell període, a més dels balls, les pel·lícules i que hi hagués un ambient de tendència anticlerical, sobretot vinculat al món anarcosindicalista i a alguns sectors del republicanisme, la majoria de malgratencs continuaven anant a missa els diumenges i complint amb els rituals de l’església catòlica. Les processons seguien congregant molta gent. La més gran era la de Setmana Santa, la del Crist: Abans el Crist era molt pesat i el portava un sol portador que sortia de l’església cap al carrer de Passada; tot el carrer de Passada cap al quarter de la Guàrdia Civil. El meu pare el va portar cinc anys seguits.12 Al mes de juny es feia la processó de Corpus: s’omplien els terres de catifes de flors i es col·locava una tarima a cada carrer de la població. Al desembre, després de la Festa Major d’Hivern, se celebrava la Diada de les Llucietes per triar la “reina de les modistes” entre totes les noies que anaven a aprendre a cosir. Per Sant Antoni Abat, es portaven els cavalls engalanats a beneir i es triava un noi jove perquè anés al davant amb la bandera del sindicat El Progrés. A aquest noi se l’anomenava l’abanderado i els que l’ajudaven a portar els cordills de la bandera, segons els testimonis, els deien els cordinistes. Una altra festa força popular era el Carnestoltes, i el mes de juliol, per Santa Carme, se celebrava la festa dels pescadors al Ravalet: Del cantó del carrer de Mar avall era el Ravalet i a mig carrer hi havia la casa dels pescadors, perquè llavors hi havia moltes barques a Malgrat, hi havia molts pescadors. Hi havia un altar i la marededéu del Carme i cada any el dia de la Mare de Déu del Carme, s’hi deia una missa, es feia una festa i de vegades [fins i tot] s’hi havien ballat sardanes.13 10. Entrevista a Rita Turró. 11. Ens consta, però, que es van celebrar uns Juegos Florales l’any 1944, tot i que no es poden considerar hereus dels republicans. 12. Entrevista a Salvador Forroll. 13. Entrevista a Pepeta Dellundé. 6 Beca Malgrat_6 Beca Malgrat 22/06/12 11:48 Página 89 VIDA I TREBALL A L’ÈPOCA REPUBLICANA Programa cinematogràfic al cinema Liceu, el 6 d’octubre de 1935. AMMM (Reg. 19207). 89 6 Beca Malgrat_6 Beca Malgrat 22/06/12 11:48 Página 90 90 SÒNIA GARANGOU I TARRÉS 6 Beca Malgrat_6 Beca Malgrat 22/06/12 11:48 Página 91 VIDA I TREBALL A L’ÈPOCA REPUBLICANA Programa d’actes de la Festa Major d’Estiu de 1934. AMMM (Reg. 9888). Donació de la família Bayarri Costa 91 6 Beca Malgrat_6 Beca Malgrat 22/06/12 11:48 Página 92 92 SÒNIA GARANGOU I TARRÉS L’envelat era l’espai de festa per excel·lència. Aquestes dues imatges, procedents de la donació fotogràfica del GEM, en donen fe. AMMM. Fons Josep Bechdejú Bohigas. 6 Beca Malgrat_6 Beca Malgrat 22/06/12 11:48 Página 93 VIDA I TREBALL A L’ÈPOCA REPUBLICANA La plaça de l’Església el dia de la festa de Sant Antoni. La imatge sembla anterior a 1940. AMMM. Fons Josep Bechdejú Bohigas. 93 6 Beca Malgrat_6 Beca Malgrat 22/06/12 11:48 Página 94 94 SÒNIA GARANGOU I TARRÉS Llegint el que ens expliquen els testimonis, podem deduir que la vida en aquesta època era tranquil·la i, com ells mateixos assenyalaven, “les coses no canviaven tant de pressa”: Era un poble que havia sigut sempre molt tranquil, pensa que lo curiós era que eren amics tots aquests de la Lliga i així. Jo me’n recordo que el meu pare, amb els de can Masens i tot això, eren contraris, en canvi anaven al cafè junts, jugaven al billar junts i a més eren amics. Anaven a fer excursions al cap de Tordera, a fer dinars amb la família.14 Però a pesar d’aquesta visió d’un ambient solidari i sense problemes, a l’època de la República, com ja hem vist, es van produir conflictes polítics importants i es van posar de manifest, com explicarem tot seguit, les tensions socials que havien anat covant els darrers anys. 2. La situació dels obrers i la seva reorganització A principis dels anys 30, les conseqüències del crac del 29 es van deixar sentir a Catalunya i la mala situació econòmica va fer augmentar la conflictivitat laboral i el nombre de vagues. De res van servir les reformes socials iniciades pel govern republicà o la política practicada pels ajuntaments en aquest sentit. L’atur no parava de pujar i la situació de molts obrers era cada cop més desesperada. A Malgrat també es van viure moments de crisi. Del que diuen les actes del Consistori podem deduir que al barri del Castell –majoritàriament habitat per població nouvinguda– la situació era de penúria econòmica. Molts dels que havien arribat al poble anys abans, atrets per les possibilitats de trobar-hi feina, es veien condemnats, per culpa de la recessió econòmica, a l’atur forçós. Els mateixos aturats ja denunciaven aquesta situació el mes de febrer de l’any 1931: En esta villa, [...] existe un considerable número de obreros sin trabajo. Siendo por consiguiente la miseria de sus hogares tan aguda, que se les hace por momentos la vida completamente dificílisima y cruel. Estos obreros, estos depauperados parias que para conseguir el mendrugo que han de llevar a sus hijos, se arrastran y se humillan como leones domesticados. Corren quince, veinte y hasta treinta kilometros, buscando el ansiado trabajo que más tarde reciben de los capataces el consiguiente, “por ahora no que ya tengo bastantes.15 14. Entrevista a Ramon Garriga i Marquès. 15. Solidaridad Obrera, núm. 88. 28/2/1931. Article amb pseudònim: Un sin trabajo (AHCB). 6 Beca Malgrat_6 Beca Malgrat 22/06/12 11:48 Página 95 VIDA I TREBALL A L’ÈPOCA REPUBLICANA 95 Els aturats no eren els únics que tenien dificultats. Com recordaven alguns testimonis, en aquesta època els sous eren de misèria: No hi havia calés, perquè ara me’n faig creus. Mira, aquests treballadors de casa, teníem cinc treballadors, no? cinc carreters diríem, amb la pala tota la setmana a la mà, treballant dissabte fins al vespre i a vegades fins al diumenge al migdia, i guanyaven 200 peles. No els de casa, arreu! 200 pessetes! És a dir, que al mes encara no guanyaven 1.000 pessetes! Al mes!16 Amb aquests jornals, no ens ha d’estranyar que la gent treballés a dos llocs per complementar el sou: El meu pare era boter, feia bótes de vi i a més a més d’això anava a pescar amb en Fontrodona.17 O que els més petits d’algunes cases deixessin l’escola per ajudar econòmicament les seves famílies: Vaig començar a anar a l’art, m’havia d’aixecar a les 3 del matí tot siguent una criatura. A casa no volien i jo que sí, ells que no, jo que sí i ells que no. Després vaig vendre carmelos per un que es deia Canari, que era guardaagulles de l’estació del ferrocarril: em donava el tant per cent del que venia. Em feia el meu jornalet, m’entens?18 La República, com veiem, no va portar la millora immediata de la situació dels treballadors, però, com a mínim, les seves lleis van permetre que es poguessin tornar a organitzar. L’estiu de l’any 1931, la CNT tornava a ser el sindicat majoritari “amb més de 300.000 afiliats més de la meitat dels obrers de Catalunya”19 i el seu diari, Solidaridad Obrera, tornava a publicar-se sense censures.20 A Malgrat, poble de tradició anarcosindicalista, els obrers també van tornar a organitzar-se i el 3 de maig de 1931, a les deu del matí, dinou treballadors es reuniren al número 43 del carrer d’en Blanch per aprovar el reglament del Sindicat de Treballadors de Malgrat i Rodalies. Com especificaven els seus estatuts, estava adherit a la CNT i tenia com a objectiu: 16. 17. 18. 19. 20. Entrevista a Josep Marés “Pepet Dideuer”. Entrevista a Josep Garangou “Pepet Pelaia”. Entrevista a Ferran García. TERMES, Josep (1987: 366). Aquest diari es va tornar a publicar abans de la proclamació de la República, però amb molts dels seus artícles censurats. A Malgrat, pel que ens han explicat alguns testimonis, hi havia força subscriptors que el rebien quan arribava en tren des de Barcelona. Joan Bernat Onna fou un dels encarregats de distribuir-ne els exemplars durant un temps, però, pel que explicava, hi havia altres militants del sindicat que també es van encarregar d’aquesta tasca. Solidaridad Obrera tenia, a més de les seccions nacionals o internacionals, una de notícies sobre les comarques, en què s’han localitzat diverses informacions enviades per obrers magratencs. 6 Beca Malgrat_6 Beca Malgrat 22/06/12 11:48 Página 96 96 SÒNIA GARANGOU I TARRÉS Agrupar en su seno todos los trabajadores de tantas profesiones, ramos e industrias, como caracteristicas de trabajo haya en esta localidad, incluidos los trabajadores del campo conceptuados como asalariados, con el fin de defender sus intereses, de mejorar y elevar su condición moral y material, de procurarles medio de cultura siempre en sentido progresivo i de contribuir a su emancipación.21 A l’article núm. 4 s’especificava que el sindicat estaria constituït “por tantas secciones como caracteristicas profesionales existan entre los trabajadores que lo integren”, però des dels inicis les dues seccions més actives van ser la que representava els treballadors del tèxtil i del gènere de punt i la dels del ram de la construcció.22 Els paletes i peons d’obra van participar activament en la fundació del sindicat i protagonitzaren, l’any 1932, una de les úniques vagues que s’anomenen a les actes de l’Ajuntament republicà. Pel que fa als treballadors del tèxtil i el gènere de punt, una de les primeres lluites que van iniciar va ser la de la reducció de l’horari laboral. Encara que alguns testimonis associessin l’època de la República amb la jornada de vuit hores, ens consta que aquesta no va arribar a totes les fàbriques d’una manera tan immediata. Hi havia patrons malgratencs que no estaven disposats que els seus treballadors reclamessin menys hores de les que era habitual. Com es denunciava des de les pàgines de Solidariad Obrera: Se cierran fabricas, se conceden sólo tres jornales a los trabajadores amenazándolos con cerrar o declarar un lock-out si persisten los obreros en estar organizados.23 El 19 de juny de l’any 1931 es va celebrar una reunió general del Sindicat de Treballadors de Malgrat per tractar aquest tema.24 Segons la crònica de l’acte, es va arribar a la conclusió “que no se debian pedir ya más las ocho horas, sino que debíamos disponernos a tomarlas a partir del próximo lunes 21”. Suposem que aquesta mesura va ser un èxit, ja que, com explicava el “Confederado 32699”: 21. Exp. 14.786, ADGC. En la mateixa reunió es va elegir la Junta, formada per Francesc Xandri (president), Antonio Flaquer (vicepresident), Joaquim Sánchez (secretari), Ferran Solà (vicesecretari), Joan Evaristo (comptador), Josep Moré “Pepet Maco” (tresorer) i Josep Argelés, Adrià Calvo i Ferran García (vocals). 22. Es necessitaven quinze obrers per formar cada secció i segurament n’existien moltes més de les que hem aconseguit documentar. En aquest moment, ja hi havia alguna fàbrica de tanques, fàbriques de moneders... Algun dels testimonis que es dedicava a aquests sectors ens ha confirmat que estava afiliat al sindicat, però no s’ha pogut esbrinar si tenien secció pròpia o s’agrupaven a la secció “de oficios varios”. 23. Solidaridad Obrera, núm. 181,18/6/1931 (AHCB). 24. Segons l’article aparegut a Solidaridad Obrera en què s’explicava aquesta reunió, la convocatòria va ser massivament seguida pels obrers malgratencs: “En el local habia lugar para los 750 reunidos y sólo se podia entrar con el carnet confederal”. Solidaridad Obrera, núm.188, 26/6/1931(AHCB). 6 Beca Malgrat_6 Beca Malgrat 22/06/12 11:48 Página 97 VIDA I TREBALL A L’ÈPOCA REPUBLICANA 97 No pudiendo resistir la avalancha de los trabajadores organizados, ha cedido, a última hora la burguesia, a nuestra primera petición, cual es la jornada de ocho horas, con el mismo jornal de las diez, once y hasta doce horas de trabajo agotador anteriores, y en las que se ganaban unos jornales tan despóticos como son los de 35 y 17 pesetas semanales las mujeres.25 Les dones, certament, eren les que més havien patit les llargues jornades laborals i els sous de misèria. La majoria havia començat a treballar quan encara eren unes nenes, com recordava Filomena Bernat: Jo vaig anar a treballar a la Fàbrica de l’Aigua que encara no tenia 10 anys. Vaig anar a treballar-hi per la Festa Major de Sant Nicolau i fins al febrer no els feia. [Abans] ja havia anat a treballar a això dels moneders, perquè com que el pare cobrava tan poc necessitàvem [diners].26 Les obreres representaven un nombre important del total de treballadors del tèxtil, del gènere de punt i de la marroquineria; arribaven, en moltes fàbriques, a significar la majoria de la força obrera.27 És possible que moltes d’aquestes treballadores s’apuntessin al sindicat durant aquests anys i fessin augmentar així el nombre d’afiliats de manera considerable. Segons una de les testimonis: Allà ens feien treballar 9 [hores]. Llavors es van posar les 8 hores i, clar, si tothom no ens hi apuntàvem hi havia baralles, hi havia de tot. Tots ens hi vam apuntar. Cap dona, però, va participar en les tasques de direcció del sindicat encara que a l’article núm. 7 dels estatuts s’especifiqués que no es farien distincions de gènere a l’hora de triar els càrrecs de la Junta. Cal tenir en compte que en aquests moments, tot i la teòrica igualtat entre homes i dones que havia portat la República, encara quedaven per trencar les barreres del control social que seguien col·locant la mare i l’esposa en el lloc que suposadament els corresponia. La majoria de dones, a més, ja patien el que ara es coneix com a doble jornada laboral: treballaven a la fàbrica i eren mestresses de casa. Poc temps els devia quedar per poder assistir a les reunions. Segurament només les noies més joves podien 25. Solidaridad Obrera, núm. 188, 26/6/1931(AHCB). 26. Entrevista a Filomena Bernat. 27. Segons el Cens Patronal i Obrer de 1923, conservat a l’Arxiu Municipal de Malgrat de Mar, les dones representaven el 66’89% del total de treballadors de les fàbriques censades. Dels 510 obrers de les manufactures tèxtils, de gènere de punt i de moneders l’any 1923, 341 eren dones (en aquesta xifra també s’inclouen les nenes). De les 16 fàbriques registrades, a 7 només hi treballaven dones i a les altres acostumaven a ser majoria com a la Fàbrica de l’Aigua, on, dels 360 obrers censats, 226 eren dones. Informació extreta de “La dona treballadora a Malgrat a principis del segle XX”, article publicat per TORRES i LLOBATO, Josep, al núm. 21 de la revista Ateneu. Tampoc hem d’oblidar que hi havia dones que treballaven al camp, de modistes, de dependentes en comerços, fent puntes de coixí o fent feines per a les fàbriques a casa com assenyala MORA i VILA, M. Teresa (1996). 6 Beca Malgrat_6 Beca Malgrat 22/06/12 11:48 Página 98 98 SÒNIA GARANGOU I TARRÉS anar a alguna de les conferències que se celebraven, si els quedava temps lliure després d’ajudar les seves mares a fer les feines de casa. Per molt que el mateix Durruti advoqués per la incorporació de les dones a la CNT en un míting celebrat a Calella:28 com assenyala Mary Nash, a la pràctica les dones seguien relegades dins l’organització.29 Després d’aconseguir la jornada de vuit hores, el sindicat local va continuar lluitant per millorar les condicions dels treballadors i treballadores malgratencs. L’ambient semblava propici, ja que l’Ajuntament havia iniciat una política de reformes socials que posava de manifest la voluntat d’apropar-se als obrers i, d’aquesta manera, mirar de solucionar alguns dels seus problemes. Un bon exemple d’aquests intents va ser la contractació d’aturats per realitzar les obres de pavimentació, que els cenetistes ja reclamaven abans de la proclamació de la República,30 o la reunió que Macià va mantenir amb representants de la CNT malgratenca quan va visitar la població. Com destaca Josep Termes, en els primers mesos de la República, l’ala sindicalista moderada de la CNT va mantenir bones relacions amb la Generalitat. Podem parlar en aquests moments de “doble militància”: molts obrers afiliats a la CNT eren votants d’ERC i segurament aquesta situació de bona entesa entre republicans i cenetistes podem també extrapolar-la a Malgrat. La situació, però, va canviar quan dins la CNT es van iniciar els conflictes entre la tendència més sindicalista, partidària de les bones relacions amb el govern de la Generalitat, i el sector anomenat faista,31 més radical i partidari de la immediata revolució social i de l’anarquisme pur. Aquestes divisions van començar quan els faistes van intentar, per tots els mitjans, fer-se amb el control de la CNT. El mes d’agost de 1931 va aparèixer el Manifest dels 30, signat per tot un seguit de cenetistes partidaris de col·laborar amb les institucions republicanes, que alertaven dels perills de les accions revolucionàries. L’atur i la mala situació econòmica que es vivia a Catalunya, no obstant allò, van afavorir el sector faista. Encara no s’havia solucionat el problema de la desocupació forçosa i, a Malgrat, per exemple, hi havia obrers que després de mesos sense feina no podien pagar ni els lloguers: A este obrero se le ha deshauciado echándole los muebles y las criaturas y la mujer en mal estado en medio del arroyo, como si no se merecieran un respeto como personas. 28. La crònica de l’acte va aparèixer a Solidaridad Obrera el mes de gener de l’any 1932. Durruti en un moment del seu discurs va manifestar: “La religión conquistando a la mujer conquistó el mundo. Nosotros en la mujer tenemos también fundadas nuestras esperanzas”. 29. NASH, Mary (1999). 30. Solidaridad Obrera, núm. 88., 28/2/1931 (AHCB). 31. La FAI (Federación Anarquista Ibérica) havia nascut l’any 1927 i agrupava els sectors més radicals de la CNT, que havien abandonat aquest sindicat per constituir la nova agrupació. Les dues entitats tenien una estreta relació i, tot i ser teòricament independents, molts militants de la CNT declaraven posicions clarament faistes. A Malgrat, segons un informe del comissari polític, hi va haver una secció de la FAI que agrupava uns 30 militants, però no n’hem trobat cap més referència. 6 Beca Malgrat_6 Beca Malgrat 22/06/12 11:48 Página 99 VIDA I TREBALL A L’ÈPOCA REPUBLICANA 99 [...] Cómo puede hacer esta República abusos tan indignos con trabajadores honrados que se mueren de hambre por el paro forzoso, sometiéndolos a la más espantosa miseria?32 Com es pot deduir d’aquest article, hi havia obrers cada cop més desil·lusionats amb la República i les seves tímides reformes socials, que començaven a considerar-se insuficients. L’any 1932 es va consumar el divorci: els anomenats reformistes foren apartats de la CNT o optaren per retirar-se, i els sectors més revolucionaris van prendre el control del sindicat. En paraules de García Oliver, una de les figures més destacades de l’anarquisme durant els anys 30 i un dels posteriors responsables del Comitè Antifeixista de Catalunya: “Ser faísta equivalia a ser anarcosindicalista revolucionario, ser trentista a ser anarcosindicalista reformista, perteneciesen o no unos u otros a la FAI o al grupo de los Treinta”.33 Segons Pomés, la direcció del Sindicat de Treballadors de Malgrat i Rodalies s’identificava amb l’ala més revolucionària o faista. Com assenyala l’autor, en el Congrés Extraordinari de la CNT, celebrat a Madrid el mes de juny de l’any 1931, el sindicat de Malgrat va estar representat per Germinal Esgleas, que va votar “les resolucions més radicals i antipoliticistes del congrés”.34 Germinal, que era fill de Malgrat, en aquesta època ja feia anys que estava instal·lat a Calella i s’identificava amb les posicions més revolucionàries, segurament per la seva relació amb la família Urales, sobretot amb la filla, Frederica Montseny.35 Però, que la direcció del sindicat tendís a identificar-se amb les idees defensades per la FAI, no vol dir que tots els afiliats de la CNT de Malgrat fossin faistes. No en sabem del cert el nombre en aquells moments ni encara menys quin era el seu grau d’implicació ideològica.36 Alguns testimonis argumentaven que s’havien afiliat a la CNT perquè era el sindicat més fort, però potser no compartien les seves idees. Si ens centrem en la Junta, en part era lògic que compartís les idees de Germinal. Molts dels homes que l’any 1931 eren a la direcció del sindicat havien viscut les dificultats de la dècada dels 20 i els anys de clandestinitat durant la Dictadura de Primo de Rivera.Les postures ideològiques per força s’havien d’haver radicalitzat. Segurament, si les reformes republicanes haguessin arribat quan els obrers 32. 33. 34. 35. Solidaridad Obrera, 9/9/1932. Article amb pseudònim: Corresponsal (AHCB). GARCÍA OLIVER, Joan (1978). POMÉS, Jordi (2002: 123). Urales era el sobrenom que utilitzava Joan Montseny, pare de Frederica Montseny, una de les figures cabdals de l’anarquisme en aquesta època. Germinal Esgleas, a partir de l’any 1923, va participar en la redacció de La Revista Blanca, editada pels Montseny, i establí relació amb la família. Fou el company sentimental de Frederica fins que va morir l’any 1981. Per a més informació vegeu la publicació de AMAT i TEIXIDÓ, Jordi (1996). 36. Segons les dades que aporta POMÉS, Jordi (2002), l’any 1931 el sindicat tenia 275 afiliats; aquesta dada està extreta de la Memòria del Congrés Extraordinari de Madrid del juny de 1931. Suposem que aquesta xifra devia augmentar, si fem cas de les dades que Solidaridad Obrera dóna sobre el nombre d’afiliats del sindicat malgratenc. Segons aquest diari, el delegat del sindicat representava 800 afiliats al Ple Regional de l’agost de 1931 i s’assenyala el mateix nombre en el Ple de Regionals de març de l’any 1933. 6 Beca Malgrat_6 Beca Malgrat 22/06/12 11:48 Página 100 100 SÒNIA GARANGOU I TARRÉS van començar a protestar per les males condicions de treball, potser la història hauria anat molt diferent. El problema fou que les mesures van arribar amb quasi bé un segle de retard, després de molts anys de repressió i quan ja s’havia vessat massa sang dels obrers en la lluita. A la Catalunya dels anys 30 hi havia molts cenetistes que ja no en tenien prou amb el que ells anomenaven una república burgesa: volien una societat diferent, en què no existís la propietat privada i s’acabés d’una vegada “l’explotació de l’home per l’home”, que consideraven la mare de tots els mals. Amb la idea de tocar els fonaments del nou règim i aconseguir provocar la revolució definitiva que els portés a aconseguir el seu model utòpic, els sectors més radicals van iniciar un seguit d’insurreccions que a Catalunya van ser durament reprimides pel govern de la Generalitat.37 Començava un enfrontament obert entre el govern català i el nou sector dirigent de la CNT. Les detencions i les deportacions estaven a l’ordre del dia i els sindicats de tot Catalunya van començar a mobilitzar-se. El 29 de maig de 1932, es va convocar una jornada “d’agitació i protesta” i a Malgrat es va celebrar un míting amb la participació de J. Puntes, S. Maylló i S. Castells. No tenim notícies que es produís cap incident, com va passar a altres poblacions, i els mítings i els manifestos contra les detencions van continuar l’any 1933. El 8 de març, a l’Assemblea General del Ram de la Construcció de Malgrat es va decidir per unanimitat: Protestar ante los atropellos e injusticias de que somos objeto todos los que por amor defendemos los postulados de la Confederación Nacional del Trabajo [...] i [...] enviar al Pleno de Sindicatos de Cataluña un saludo a todos los delegados y en primer término a todos los compañeros presos i perseguidos por luchar en pro del Comunismo Libertario que todos debemos defender.38 El 31 de març es va organitzar un míting amb la presència de Rosario Dolcet, Magriñà i Asturiak, i el mes d’octubre, es va celebrar un altre acte a Blanes en què es va demanar l’amnistia per als presos arran dels últims aixecaments i l’abstenció a les eleccions.39 En aquesta població, s’havien viscut moltes 37. El 18 de gener de 1932 s’iniciava un moviment insurreccional a la comarca minera de l’Alt Llobregat. Els revolucionaris van suprimir la propietat privada i la moneda. El 16 de febrer, per protestar contra les detencions i les deportacions decretades arran d’aquests incidents, activistes de la CNT i la FAI ocuparen punts estratègics a Terrassa. També van ser detinguts i empresonats. PEIRATS, Joaquim (1971). 38. Solidaridad Obrera, 11/3/1933 (AHCB). La crònica acabava amb vives a la CNT i a la FAI i estava signada per l’Assemblea i la Junta. 39. Segons TERMES, Josep (1987), l’abstenció electoral anarquista és un mite i només la van practicar els sectors dirigents i els elements més compromesos amb l’apoliticisme. No tenim dades sobre l’abstenció a Malgrat durant aquest període, per tant no podem assegurar que el descens de vots d’ERC tingui una relació directa amb les consignes anarquistes. 6 Beca Malgrat_6 Beca Malgrat 22/06/12 11:48 Página 101 VIDA I TREBALL A L’ÈPOCA REPUBLICANA 101 tensions a conseqüència dels incidents laborals a la SAFA, on treballaven molts obrers de Malgrat, que segurament també van participar en les protestes i actes organitzats per la CNT blanenca.40 Com a conseqüència de les disputes internes, la CNT va disminuir el nombre d’afiliats i molts partidaris del sindicalisme més moderat van fundar els anomenats sindicats d’oposició. No tenim proves que a Malgrat en funcionés cap d’aquest tipus, però segons la hipòtesi defensada per Pomés, l’Ateneu Llibertari Aclarir, fundat a finals de setembre de 1933, va complir aquesta funció. No podem afirmar des d’aquesta recerca que això sigui cert, només s’ha pogut localitzar un dels antics components de l’Ateneu i el va definir com un lloc de reunió i esbarjo on anaven a fer teatre. Tal i com diuen els seus estatuts, el seu objectiu bàsic era: Propagar y difundir las ideas de libertad y de caracter progresivo, sin matiz autoritario, y contribuir al mejoramiento moral e intelectual de sus asociados por medio de prensa, de libros, de conferencias y veladas, de actos culturales y artísticos y de cuantos medios de estudio y recreativos esten en consonancia con dicho fin.41 Cal destacar, a més, que alguns dels integrants d’aquest Ateneu, com Gonzalo Gambín o Juan Molina, que segons un dels testimonis fins i tot era vegetarià, van formar part del Comitè de Defensa durant la Guerra i durant la República van firmar articles a Solidaridad Obrera definint-se com a membres de la FAI o a favor de la revolució social. I altres fundadors de l’Aclarir, com Rafael Benet “el Rajoler” o Joan Evaristo, destacaren mesos després en els òrgans de gestió del Comitè Antifeixista local. Tot això ens porta a pensar que, més que un refugi de trentistes, l’Ateneu fou el punt de trobada dels sectors més revolucionaris del poble, a més de servir possiblement d’aixopluc a alguns anarcosindicalistes que s’hi aplegaren després de la clausura de la CNT malgratenca pel governador de la província, a finals de 1933.42 Aquest tancament va radicalitzar encara més alguns obrers i va fer reaparèixer les tensions entre els cenetistes i 40. El Sindicat Únic de Blanes va mantenir un conflicte amb la direcció de la fàbrica que va durar molts mesos. Hi va haver diverses vagues i els incidents van ser constants durant aquests anys. Les protestes ja havien començat cap al setembre de l’any 1930, quan els obrers de la SAFA ja demanaven la setmana de les 48 h, la supressió de les 12 h de jornada permanent els diumenges, l’assistència facultativa, el salari mínim... 41. Exp. 16.535, ADGC. Aquest ateneu el van fundar a casa d’en Josep Forroll, al carrer de Marià Cubí núm. 7, en Fidel Pera, en Josep Pera, el Rafael Benet, en Joan Bernat, en Joan Molina, el Joan Asensio, el Josep Robert, el Manel Cano, el Gonzalo Gambín, el Nicolás Plazas, el Constantino Seco, el Bartolomé García, en Joan Evaristo, en Francesc Marquès i l’Antonio Safora. Va canviar de domicili social el gener de 1934 passant del carrer de Marià Cubí núm. 31(casa de Rafael Benet) al de Bellaire núm. 27. 42. No sabem la data exacta ni els motius d’aquest tancament, però cal suposar que devia tenir relació directa amb els aixecaments anarquistes i les posteriors protestes explicades més amunt. 6 Beca Malgrat_6 Beca Malgrat 22/06/12 11:48 Página 102 102 SÒNIA GARANGOU I TARRÉS alguns amos de fàbriques que tornaven a pressionar els treballadors sindicats. L’octubre de l’any 1933, per exemple, arran de l’acomiadament d’una obrera, Juan Molina amenaçava des d’un article: Sépalo el burgués Puig: si la obrera Aguilar no continua en su puesto como hasta aquí y repartiéndose el trabajo como las demás, tomaremos represalias. Sean de la índole que sean. Cuando se combate a un burgués que lanza al pacto del hambre a un trabajador desvalido, todos los medios empleados son lícitos y justicieros.43 Aquesta amenaça va servir perquè membres del sindicat local fossin acusats d’una sèrie de robatoris que hi va haver en aquesta època a algunes fàbriques i domicilis. La Junta del sindicat ho va negar i va amenaçar el fiscal del poble per haver-los acusat: Tales calumnias han sido lanzadas por un bicho “esquerrano” llamado Simeon aspirante a juez y al que es posible se le estropee qualquier dia la dentadura.44 No sabem com van acabar aquestes tensions entre cenetistes i empresaris. De l’any 1933 al 1936 es troben poques notícies relacionades amb l’activitat dels obrers de Malgrat. Segurament el tancament del sindicat i l’estat de guerra decretat arran dels fets d’Octubre va influir en el funcionament normal de la CNT de la vila. Pel que explicava Francesc Ferrón, en un article l’any 1936, els afiliats de base, que eren la majoria, un cop tancat el sindicat sembla que van deixar de preocupar-se per la lluita obrera: Hay algunos pueblos y en particular Malgrat en que el proletariado está muy ignorante de sus derechos y no se preocupa o no quiere entender lo que representa su organización. Dar fin a las injusticias que provienen de la desigualdad social y a la explotación del hombre por el hombre. Dar fin al poder político y a sus leyes, a la religión inculcadora de la falsa conciencia, y por fin al capital. Paso a la anarquia símbolo de la igualdad, fraternidad y libertad.45 Alguns militants, però, sí que devien defensar encara els postulats més radicals del sindicat ja que, el mateix mes que apareixia aquest article, alguns anarquistes locals van protagonitzar un dels incidents més greus d’abans de la Guerra: feren recular la processó de Corpus de juny de 1936. Com recordaven alguns testimonis: 43. Solidaridad Obrera, 12/10/1933 (AHCB). 44. Solidaridad Obrera, 29/10/1933 (AHCB). Article firmat per la Junta; quan diuen Simeon, es refereixen a l’Eusebi Simeon, membre del Centre Català Republicà i en aquells moments fiscal de Malgrat. 45. Article publicat per Francesc Ferrón a Solidaridad Obrera, núm. 6. 11/6/1936 (Biblioteca Arús). 6 Beca Malgrat_6 Beca Malgrat 22/06/12 11:48 Página 103 VIDA I TREBALL A L’ÈPOCA REPUBLICANA 103 Segons els testimonis consultats, els anarquistes que van parar la processó de Corpus, el juny de 1936, van sortir de can Lai Lai, situada a la cantonada del carrer Desclapers amb el de Passada (actual bar Blanc i Negre, a la plaça de La Barretina). AMMM. Donació GEM. La processó va sortir de l’església, va pujar pel carrer Ollers cap al carrer de Passada i llavors, quan era a can Lai Lai, van sortir aquests homes d’allà de la taverna, van parar la processó i va venir mossèn Narcís amb la creu. Mossèn Narcís tenia bastant de geni i va venir cap allà amb unes intencions una mica bèl·liques, però la gent que hi havia per allà li van dir: mossèn, mossèn, calmi’s, calmi’s... Clar, era la primera vegada a la seva vida que es trobava que li paraven la processó. I llavors aquells van dir: “Les processons les fa per dintre l’església!”46 I uns quants joves catòlics que anaven a la processó s’hi van tornar amb les atxes47 i van continuar. Entre ells els Margall, els pares d’aquells nois que jugaven a bàsquet, jo me’n recordo d’aquests tres allà lluitant, barallant-se amb aquests que volien parar la processó. “Que nosaltres tenim dret a passar!” I van passar, això ho vaig presenciar jo.48 46. Entrevista a Salvador Forroll. 47. Ciris grans i gruixuts, amb forma de prisma. 48. Entrevista a Ramon Garriga i Marquès. Altres testimonis afirmaven que no havien vist que cap noi que anés a la processó es barallés amb els cenetistes. 6 Beca Malgrat_6 Beca Malgrat 22/06/12 11:48 Página 104 104 SÒNIA GARANGOU I TARRÉS No sabem quins van ser els cenetistes que van provocar aquest incident, però tot ens fa pensar que fou un fet aïllat, protagonitzat per un petit grup espontani. El que s’ha de destacar és que, tot i que potser la CNT havia perdut una mica el seu poder de mobilització, hi havia gent prou implicada per posar-se al capdavant en qualsevol moment, tal i com va passar quan va esclatar la Guerra. A més dels obrers que feia poc que vivien al poble i que potser eren els que més havien patit les males condicions laborals, hi havia també un nodrit grup de joves molt influenciats per les idees anarquistes. Aquests nois i noies, com recordaven els informants, eren pagesos o fills de famílies menestrals que havien estat en contacte amb membres de l’Ateneu Aclarir i que llegien alguns dels llibres que en aquella època corrien sobre les idees llibertàries: En Forroll agafava el de can Vieta, el de can Vicens, el germà de la Genoveva, l’altre germà d’en Rafel “Rajoler”..., a la joventut que hi havia en aquest carrer i s’ajuntaven a [casa seva].49 El meu germà també hi va combregar una mica, amb aquesta colla, i recordo que em deia: “A la vida treballem per viure, no vivim per treballar.” Abans de la Guerra els llibres i les novel·les anarquistes abundaven molt; a casa teníem una biblioteca i el meu germà gran [en tenia], la novel·la ideal [n’hi deien].50 La majoria d’ells eren idealistes que somiaven amb un nou model de societat, però que mai devien haver pensat que un dia no gaire llunyà els tocaria fer funcionar el nou sistema. 3. La situació del camp Fins ara només hem parlat de les demandes i actuacions dels obrers industrials i dels del ram de la construcció, però no hem d’oblidar que la majoria d’homes de la població seguien dedicant-se al sector agrícola i que la direcció de la CNT també es va preocupar de la situació dels treballadors del camp. Els efectes de la crisi dels anys trenta s’havien deixat sentir també en el sector agrícola. Els pagesos malgratencs, abocats de ple a l’exportació de patates primerenques, van veure com baixava la demanda i n’havien de començar a vendre al mercat interior. Aquesta crisi d’exportacions no es va traduir en un augment dels conflictes. 49. Testimoni de Joan Garriga. Es refereix a Josep Forroll, que vivia al carrer de Marià Cubí núm. 7. L’ateneu Aclarir, com hem comentat abans, s’havia fundat a casa seva. 50. Testimoni de Josep Mora. 6 Beca Malgrat_6 Beca Malgrat 22/06/12 11:48 Página 105 VIDA I TREBALL A L’ÈPOCA REPUBLICANA 105 El Maresme va ser una comarca relativament tranquil·la si fem la comparació amb la situació que es vivia a altres indrets catalans en aquest període. La reforma agrària iniciada pel govern central no s’ajustava a les particularitats del camp català i la Generalitat va haver d’iniciar un projecte -la Llei de contractes de conreu- per dotar Catalunya d’una reforma agrària específica i solucionar els problemes sorgits arran dels contractes de rabassa morta.51 Malgrat estava molt lluny d’aquesta problemàtica.52 Durant la Segona República, El Progrés va continuar sent el sindicat agrícola més important de la població, encara que va patir dues escissions que van fer disminuir el seu nombre de socis. Des del 1927, el sindicat s’havia adherit a la Federació de Sindicats Agrícoles del Litoral i, com assenyala Pomés, “inicià un progressiu allunyament de la central rabassaire” a la qual s’havia vinculat l’any 1924. Segons l’autor, “a un sindicat com El Progrés, un dels que amb més volum de mercaderies treballava, acabà interessant-li més entendre’s comercialment amb la Federació de Sindicats del Maresme que amb la Unió de Rabassaires”.53 Aquest allunyament va provocar que l’any 1933 un grup de pagesos d’El Progrés s’escindissin i fundessin la Unió d’Agricultors, afiliada des del primer moment a la Unió de Rabassaires. Un dels principals dirigents del nou sindicat fou Elies Paradeda, l’exregidor de l’Ajuntament que, probablement amb altres socis de la Unió, van voler seguir la crida del president Companys durant els fets d’Octubre de 1934. L’altre sindicat agrícola que hi havia en aquells moments, sorgit també d’una escissió d’El Progrés, era l’Associació Mútua d’Agricultors i Ramaders de Malgrat, conegut amb el nom d’el sindicat dels “rics”. Segons el testimoni de Ramon Freixes Creixell: En Vadó Rei volia ser president, però en Prats va tenir més simpaties [...] i de president del sindicat va entrar en Prats, i en Vadó Rei va agafar uns quants dels que tenien calés i va fer un sindicat. 51. La reforma agrària encetada pel govern central pretenia repartir la terra entre els jornalers dels grans latifundis que hi havia a Andalusia, Castella i Extremadura, expropiant els grans terratinents. La seva aplicació va ser molt lenta, motiu pel qual molts pagesos es van radicalitzar i van ocupar terres pel seu compte, fet que provocà diversos incidents. A Catalunya, els problemes al camp eren uns altres: la terra estava molt més repartida i la qüestió que preocupava més a la Generalitat era l’enfrontament entre propietaris i arrendataris amb contractes de rabassa morta. 52. En aquests moments, potser la preocupació més gran dels pagesos era el conflicte amb els comerciants. Molts havien propiciat la sembra de patates primerenques a altres regions espanyoles, on els pagesos no estaven tan ben organitzats i podien seguir obtenint beneficis elevats. 53 POMÉS, Jordi (2002, cap. VI). La Unió de Rabassaires s’havia fundat l’any 1883 per defensar els pagesos afectats pels contractes de rabassa morta després de la plaga de la fil·loxera, però ben aviat es va convertir en un dels sindicats pagesos més important de Catalunya. Va estar liderat durant molts anys per Lluís Companys, que en aquella època exercia d’advocat laboralista i ajudava pagesos d’arreu en els plets. Com recordaven les germanes Fàbregues, el que a partir de desembre de 1933 fou president de la Generalitat havia vingut alguna vegada a Malgrat per ajudar el seu pare en un judici d’unes terres arrendades. 6 Beca Malgrat_6 Beca Malgrat 22/06/12 11:48 Página 106 106 SÒNIA GARANGOU I TARRÉS Que s’anomenés “dels rics” o que en Ramon Freixes ens expliqui que eren els que tenien més “calés”, no vol dir que aquests pagesos no treballessin les seves terres. Segons Jaume Creus, fill d’un dels components d’aquesta entitat: Es van escindir per aquelles coses que un era el president i l’altre també ho volia ser i no sé per quin motiu un dels presidents, en Salvador Viader, [...] va formar el seu propi sindicat. Va ajuntar deu o dotze pagesos i van formar com una mena de sindicat que se’n deia Agrupació Mútua d’Agricultors. I el va fer aquell que tenia molta experiència en això i tenia bones relacions [...]. Aquesta gent no tenien un local sindical, funcionaven sense un local central. Aquell home els dirigia, aquell home s’encarregava de fer les comandes i tot això. Si havien de menester palla o userda, com que no disposàvem d’un magatzem, cada un tenia a casa seva el seu magatzem i feien venir un vagó. [...] D’aquell sindicat en deien el sindicat dels rics, no sé per què, perquè eren tan pencaires i tan pobres com els altres. Mira, els hi van donar aquest motiu perquè eren uns quants [potser amb] més camps, però el meu pare no va anar mai de ric pel món, va anar de pencaire i de pobre, va haver de suar. Perquè sortien de casa, i jo igualment vaig seguir el mateix perquè així em van criar, que encara era de nit i tornava que les estrelles ja penjaven. No de sol a sol, de lluna a lluna treballàvem nosaltres pràcticament. Perquè sortíem que la lluna encara hi era i quan tornàvem ja hi tornava a ser. La CNT també tenia una secció agrícola integrada per homes d’un col·lectiu molt important per a la vida del camp: els jornalers. Aquests treballaven les terres dels mitjans i petits propietaris i dels pagesos arrendataris que els contractaven a les èpoques de collita. Com assenyala Pomés, en aquest sentit els membres d’El Progrés, els del “sindicat dels rics” o els de la Unió d’Agricultors actuaven com a patrons pel que fa als jornalers que treballaven les seves terres temporalment o durant tot l’any. Molts dels “fixes” vivien amb les famílies camperoles, eren el que s’anomenava els mossos: Vivia a la casa com un més de la família, cobrava un sou setmanal o mensual, el que s’establia, i era menjat, rentat i cosit. En deien tants duros, no sé si eren trenta duros, un duro diari, trenta o quaranta cada mes, depèn lo bo que era el tio, de vegades començaven per trenta i acabaven per 50 o 60... Rentat, menjat, cosit i dormit, perquè naturalment tenia un llit.54 Els jornalers “temporals” no gaudien de tan bones condicions: generalment eren obrers a l’atur que aprofitaven les collites per aconseguir algun ingrés. Durant la República, com ja s’ha comentat abans, el nombre de desocupats es va incrementar i la seva situació va arribar a ser força desesperada. La necessitat d’anar a treballar al camp va augmentar amb relació a altres períodes, cosa que obligà 54. Entrevista a Jaume Creus. 6 Beca Malgrat_6 Beca Malgrat 22/06/12 11:48 Página 107 VIDA I TREBALL A L’ÈPOCA REPUBLICANA 107 aquests jornalers a organitzar-se per defensar el dret a ser contractats en unes condicions dignes i impedir que els pagesos n’agafessin de forans o gitanos.55 El 18 d’abril de 1932, el Sindicat de Treballadors de Malgrat i Rodalies (CNT) va celebrar una reunió general d’obrers aturats per tractar aquestes qüestions. Es va acordar: Primera: Que no se debe dejar trabajar a nadie que no sea de la localidad, interin no estén ocupados los parados de la misma. Segunda: La jornada será de ocho horas, a 1’50 la hora [...]. Caso de no haver parados se haran horas extraodinarias pagadas con el 50 por 100 de aumento en el salario correspondiente.56 No sabem si la comissió formada per vetllar perquè aquests acords es complissin va aconseguir que els pagesos paguessin aquests sous als jornalers o bé es va continuar amb les onze hores a vuit pessetes que s’havien pagat fins aleshores. A recollir patates i a diverses tasques del camp, també hi ajudaven els fills i filles de les famílies camperoles, que no cobraven cap sou, i algunes dones que eren contractades durant les èpoques de més feina. Per tant, no sabem fins a quin punt els pagesos es van avenir a complir les condicions exigides pels cenetistes. Com hem vist fins ara, la CNT va ser el sindicat més actiu durant aquesta època; no ens consta que durant la Segona República hi hagués cap més central sindical o cap secció local d’algun partit obrer a Malgrat. No tenim notícies de la UGT fins a uns anys més tard57 i tampoc s’ha trobat cap rastre de seccions locals del POUM, tot i que a l’Ajuntament posterior a l’aixecament militar aquest partit hi tingués un representant.58 55. Segons explica algun testimoni, i pel que diu l’article de Solidaridad Obrera referit a aquest tema, era habitual que els pagesos contractessin gitanos que arribaven a la població a l’època de la recol·lecció. Les estades d’aquestes famílies a la vila eren temporals i es solien instal·lar a la zona dels Pins, anant cap al cap de la Tordera. 56. Solidaridad Obrera, 22/4/1932 (AHCB). 57. Això no vol dir que alguns obrers hi poguessin estar afiliats a títol personal. 58. El POUM (Partit Obrer d’Unificació Marxista) es va constituir el mes de setembre de l’any 1935 a partir de la unió del Bloc Obrer i Camperol, liderat per Joaquim Maurín, i l’Esquerra Comunista, liderada per Andreu Nin. Aquest partit, d’ideologia marxista, sempre es va mostrar molt crític amb Stalin i els seus mètodes. Això va fer que fos considerat un partit trotskista, sobretot pel mateix Stalin, que el tractà com a un partit hostil. Suposem que els seus simpatitzants a la població devien estar més o menys organitzats, però no se n’han trobat proves. 6 Beca Malgrat_6 Beca Malgrat 22/06/12 11:48 Página 108 108 SÒNIA GARANGOU I TARRÉS 4. El preludi de la guerra El mes de juny de 1936, l’activitat del Consistori malgratenc seguia amb normalitat encara que a la resta de la península els esdeveniments començaven a precipitar-se. A l’Estat espanyol, la situació era cada cop més preocupant. Quan els partits de dreta van perdre els comicis de febrer, els sectors més conservadors van veure clar que amb unes eleccions no recuperarien el poder i que calien mesures més “dràstiques”. Els grans terratinents castellans i andalusos, els industrials i alguns sectors de l’església i l’exèrcit sabien que, si no aturaven el govern de la República, les reformes serien irreversibles i definitivament perdrien els seus privilegis. Calia acabar amb aquell experiment republicà que havia gosat tocar les propietats dels grandes d’Espanya, l’església catòlica i havia posat en perill la unitat de l’Estat. Les vagues d’obrers insatisfets per les tíbies mesures socials, l’ocupació de terres pels pagesos andalusos cansats d’esperar l’aplicació de la reforma agrària i els atemptats perpetrats per la Falange59 per desestabilitzar la República donaven arguments als qui consideraven que el perill que Espanya es convertís en la nova Rússia era imminent. Van començar les reunions i les confabulacions. El general Emilio Mola i la Unión Militar Espanyola, de mica en mica, van anar estructurant una xarxa colpista que només necessitava un detonant per posar-se en marxa. Mentrestant, les joventuts del PSOE, amb Largo Caballero al capdavant, cada cop es radicalitzaven més i s’enfrontaven amb grups de la Falange pels carrers de Madrid. Els sindicats obrers, especialment la CNT, també feia mesos que es preparaven per si calia agafar les armes. L’ambient era cada cop més tens i el nou president de la República, Manel Azaña, no es prenia seriosament les informacions que li arribaven sobre la preparació d’un cop d’estat. A Catalunya, es respirava un altre ambient. Tal com ho han qualificat molts historiadors, semblava que es vivia en un “oasi” només pertorbat per alguns incidents puntuals. Les tensions socials viscudes durant l’època republicana seguien latents i la situació econòmica no millorava, però els trentistes s’havien reincorporat a la CNT i l’actitud de la majoria d’anarquistes era d’expectació davant els esdeveniments que es vivien a tot l’Estat. Com apunta Josep Termes, l’estiu de 1936 “a Catalunya la dreta no conspirava i els fabricants estiuejaven, com cada any”.60 Malgrat compartia aquest somni de tranquil·litat i a les sessions de l’Ajuntament es parlava dels actes d’una Festa Major d’Estiu que malauradament mai arribà a celebrar-se. El 12 de juliol de 1936, un grup de falangistes assassinaren el tinent dels Guàrdies d’Assalt José Castillo. Com a represàlia, l’endemà, un grup de companys 59. La Falange era un partit de signe feixista fundat per José Antonio Primo de Rivera l’any 1933. Cal que situem la seva fundació en el context polític europeu de l’època, ja que tenia força similituds amb el partit feixista italià i el nacionalsocialista alemany. 60. TERMES, Josep (1987: 383). 6 Beca Malgrat_6 Beca Malgrat 22/06/12 11:48 Página 109 VIDA I TREBALL A L’ÈPOCA REPUBLICANA 109 d’aquest i un guàrdia civil íntim amic del tinent assassinat es dirigiren al domicili de Calvo Sotelo, líder de Renovación Española,61 i el van fer pujar en un cotxe del que mai més tornaria a baixar. Aquests dos assassinats van ser la gota que va fer vessar el got i els enterraments es van convertir en la primera mostra del que serien les famoses dues Espanyes: el tinent Castillo fou enterrat embolcallat amb la bandera vermella i saludat amb el puny enlaire; Calvo Sotelo amb l’hàbit de caputxí i saludat a l’estil feixista.62 Els militars confabulats ja tenien l’excusa perfecta: quatre dies després s’engegava un cop d’estat que feia mesos que es preparava i que teòricament només havia de durar unes hores. No preveieren la resistència del poble ni la fidelitat de molts militars i membres dels cossos de seguretat. Potser la República no havia aconseguit convèncer els sectors més radicals del moviment obrer, però encara els convencia menys el feixisme. Van sortir al carrer i van lluitar per aturar-los i el que havia de ser un pronunciamento més es va convertir en una guerra sagnant que va durar tres anys. 61. Renovación Española era un partit monàrquic que s’havia convertit en el principal opositor del govern republicà. Teòricament, representava la classe mitja espanyola, però el seu líder havia destacat pels seus discursos provocadors i de signe força ultradretà. Segons THOMAS, Hugh (1985, vol. 1, cap. 14), Calvo Sotelo s’havia compromès amb l’aixecament i era partidari d’un cop de timó perquè Espanya tornés a la “normalitat”. Com assenyala el mateix autor, el seu assassinat va deixar consternada molta gent que no entenia com un polític podia haver estat ajusticiat per un grup de policies. 62. THOMAS, Hugh (1985, vol. 1, cap. 14). 6 Beca Malgrat_6 Beca Malgrat 22/06/12 11:48 Página 111 Part II GUERRA, REVOLUCIÓ I DICTADURA Juliol 1936 - gener 1940 111 6 Beca Malgrat_6 Beca Malgrat 22/06/12 11:48 Página 113 INTRODUCCIÓ 1a ETAPA Juliol - desembre de 1936: el predomini dels comitès 113 6 Beca Malgrat_6 Beca Malgrat 22/06/12 11:48 Página 115 IV 115 EL COP D’ESTAT I L’ESTABLIMENT DEL NOU ORDRE 1. L’Alzamiento nacional L’alçament militar va començar el 17 de juliol cap a les cinc de la tarda a Melilla. Estava previst que les guarnicions compromeses amb el cop d’estat comencessin a actuar l’endemà, però els plans dels conspiradors del Marroc van ser descoberts i la rebel·lió es va avançar unes hores. El dia 18 s’iniciava la primera onada d’aixecaments a la península i a la nit la majoria de ciutats andaluses ja estaven controlades pels rebels, mentre l’executiu de Casares de Quiroga seguia negant-se a donar armes als sindicats per fer front a la insurrecció. Barcelona, aquell dissabte, era la ciutat dels rumors: no paraven d’arribar notícies sobre el que estava passant a la resta de l’Estat i la gent formava grups al carrer i als cafès per intentar assabentar-se de les últimes novetats.1 A Malgrat, els que estaven implicats en política van viure una situació semblant, com recordava l’Ernest Torrell: El mateix dia 18 de juliol ja ens vàrem reunir perquè ja se sabia més o menys que hi havia aquest perill. Ens vam reunir al centre d’Esquerra Republicana que teníem en el carrer d’en Blanch. Hi havien rumors que si això que si allò...2 És probable que aquell dia també es reunís la CNT malgratenca per definir una línia d’actuació, iniciar contactes amb les altres forces antifeixistes de la població i estar al corrent de les consignes que arribaven des de Barcelona. Els sindicats catalans, tal i com havia passat a Madrid i a altres ciutats espanyoles, feia hores que demanaven armes a la Generalitat, però Companys, seguint les indicacions del govern central, a última hora de la tarda, es va negar a lliurar armament als obrers. La CNT, no obstant això, feia temps que es preparava. A més del que es guardava a molts locals sindicals, aquella nit, grups de militants anarcosindicalistes van assaltar diversos dipòsits d’armament i es va declarar la vaga general per l’endemà al matí. 1. THOMAS, Hugh (1985). Els capítols 14 i 15 del primer volum descriuen detalladament el que va passar aquells tres dies. 2. La seu local d’ERC era a can Mora, on actualment hi ha el restaurant La Bota. 6 Beca Malgrat_6 Beca Malgrat 22/06/12 11:48 Página 116 116 SÒNIA GARANGOU I TARRÉS La nit del 18 al 19 de juliol va ser molt llarga per a tothom. Mentre el general Franco viatjava de Canarias al Marroc, Casares de Quiroga dimitia el seu càrrec i era substituït primer per Martínez Barrio i unes hores més tard per José Giral. A Catalunya, el president Companys tampoc no va poder dormir i, cap a les dues de la matinada, va sortir a passejar per les Rambles amb el conseller de Cultura, Ventura i Gassol.3 L’ambient semblava tranquil, però només dues hores més tard l’informaven que les tropes del comandant López-Amor es dirigien cap a la plaça de Catalunya. Com destaca Termes, “els facciosos hagueren de detenir a molts oficials abans de sortir al carrer”4 i un cop a fora tampoc van tenir les coses gaire fàcils. Grups armats d’anarcosindicalistes, militants de la UGT, del POUM, d’Estat Català i d’altres partits obrers i catalanistes s’enfrontaren als militars revoltats i Barcelona es convertí en un camp de batalla. Les forces de seguretat que depenien del govern català –Guàrdies d’Assalt, Carrabiners i Mossos d’Esquadra– es van mantenir fidels a la Generalitat i lluitaren al costat dels obrers, i la Guàrdia Civil, que era el cos del qual hi havia més dubtes, després d’algunes vacil·lacions, també es va unir als que lluitaven contra els insurrectes. A la resta de Catalunya, diverses guarnicions militars s’havien posat del costat dels rebels i controlaven ciutats com Lleida, Figueres, Girona o Mataró. A la capital del Maresme, el Regiment d’Artilleria Lleugera núm. 8 havia declarat l’estat de guerra i, a algunes poblacions de la comarca, com a Calella o a Arenys, elements de la dreta s’havien organitzat per donar suport al cop d’estat. No sabem del cert el que va passar a Malgrat aquell dia, però no ens consta que la dreta local intentés cap acció ni que el quarter de la Guàrdia Civil protagonitzés cap intent d’insurrecció com va passar a altres pobles veïns.5 L’actuació de la Benemèrita durant el cop d’estat va variar molt d’una població a l’altra, depenent de les tendències polítiques dels comandaments de cada lloc, però, pel que sembla, els guàrdies civils de la localitat van seguir les indicacions que els arribaven des de la central i no es van sumar a la revolta. Tot i aquesta falta d’incidents, és probable que elements de la CNT, dels rabassaires i d’ERC ja haguessin organitzat una mena de comitè defensiu per si era necessari actuar. Com assenyala J. A. Pozo, des del 18 de juliol, a diverses poblacions “la gravetat de la situació i la possibilitat que el moviment iniciat guanyés terreny, facilità un ràpid acord entre les organitzacions per a la formació dels primers grups de defensa”6 i, en el cas de Malgrat, aquest grup fou el que, com veurem més endavant, aconseguí les primeres armes 3. THOMAS, Hugh (1985, vol I, cap. 15). El passeig de Companys també està extret d’aquest manual. 4. TERMES, Josep (1987: 385). 5. Una de les tasques més feixugues d’aquesta recerca ha estat aclarir què va passar a Malgrat els primers dies de la Guerra. A partir dels testimonis i de la poca documentació de què disposem, s’ha intentat deduir com van anar els esdeveniments a partir del 19 de juliol, però s’ha de tenir en compte que la interpretació dels fets que proposem és totalment hipotètica i, per tant, oberta a qualsevol matisació que es pugui fer en treballs posteriors que disposin de més informació de la que gaudim actualment. 6. POZO, Josep Antoni [tesi pendent d’edició]. 6 Beca Malgrat_6 Beca Malgrat 22/06/12 11:48 Página 117 EL COP D’ESTAT I L’ESTABLIMENT DEL NOU ORDRE 117 i començà a controlar els sectors més sospitosos de ser possibles còmplices de l’aixecament. De moment, però, restaven a l’expectativa. Va ser escoltant la ràdio com les primeres persones de la vila es van assabentar del que passava: El diumenge al matí ja la ràdio això i això i jo volia anar a mar i el pare va dir: “Tu no et mous de casa!” Tu diràs, al juliol, sense anar a mar jo! I efectivament no ens van deixar sortir, no.7 El pare d’aquest testimoni era Gracià Garriga, un dels membres d’ERC que havia anat a la reunió que el dia abans s’havia celebrat al Centre. Com la resta de persones compromeses amb la política municipal o amb el moviment obrer, segurament estava més pendent dels esdeveniments que la resta de la població ja que, pel que expliquen els altres informants, la majoria de malgratencs van rebre la notícia en els llocs d’esbarjo que freqüentaven cada diumenge: Aquell dia érem tots a dinar allà (al cap de la Tordera). Érem tota la família, uns veïns, els Puignou, en Torrent de les Granes... Allà a aquells pins, aquells quatre que queden, no n’hi havien més... i es sentien les canonades de Barcelona.8 Jo anava al futbol amb la meva germana, que el futbol era [davant] l’hotel Maripins, i me’n recordo que érem per allà l’estació i trobem uns que diuen: “No! S’ha suspès, perquè els militar[s] s’ha[n] aixecat en armes i s’ha suspès!”9 A la plaça de La Barretina hi havia una orquestrina de Mataró que venia a fer ball. [Va] començar l’orquestrina allò que fan pa, pa, pa... i surt en Prats.10 Va pujar (a l’escenari) i va dir: “Escolteu, en aquí casi tots sou joves, però Catalunya està passant un mal moment” –ens vam quedar parats– “així que espero de vosaltres que deixeu el ball, que l’orquestrina se’n vagi a casa seva i que ens preocupem del que ens pot venir a sobre...” que això, que allò, que lo altre. No diré exactament el que va dir, però sí que va dir una cosa: “Si voleu més informació aneu [al] carrer [del] Liceu que allà hi ha l’emissora de la Generalitat de Catalunya i sabreu exactament el que està passant.” Aleshores tots cap al Liceu i el Liceu, el que avui és plaça i el que és aparcament, tot aquell carrer que era bastant ample, tot allò tupit de gent esperant o sigui escoltant les notícies. Era un diumenge, un diumenge no sé cap allà les 6 de la tarda que va ser quan aquest, en Prats, va pujar allà dalt.11 Les notícies que va escoltar la gent reunida als voltants del Liceu encara eren força confoses. Goded, un dels militars rebels, havia arribat a les cinc de la tarda 7. 8. 9. 10. 11. Testimoni de Ramon Garriga i Marquès. Entrevista a Ernest Aldea. Entrevista a Josep Mora. El testimoni es refereix a Joan Prat i Maspera que en aquells moments era tinent d’alcalde. Entrevista a Nicolau Catà. 6 Beca Malgrat_6 Beca Malgrat 22/06/12 11:48 Página 118 118 SÒNIA GARANGOU I TARRÉS Mapa de com queda dividit l’Estat espanyol després del cop d’estat. Mapa facilitat per Editorial Criteria sscl. Publicat al primer volum de l'obra La guerra civil a Catalunya d'Ed. 62. Barcelona, 2004. des de Mallorca per posar-se al capdavant de la insurrecció, perquè els revoltats creien que no els costaria gaire fer-se amb el control de Barcelona. Però quan el general va aterrar a la ciutat, la balança ja estava a favor de les forces que defensaven la República. Goded va ser detingut cap a les set i fou portat davant de Companys, que el va convèncer perquè fes una al·locució de rendició que va tenir un efecte immediat a tot Catalunya. A les ciutats on s’havia declarat l’estat de guerra, els facciosos es retiraren, com va passar a Mataró o a la Seu d’Urgell. Encara quedarien alguns nuclis de resistència, però, en general, podem dir que gràcies a la reacció popular i a l’ajuda dels cossos de seguretat fidels a la República, la revolta havia fracassat a Catalunya. A la resta de l’Estat les coses no havien anat tan bé per al govern legalment constituït: el 19 de juliol es va produir una segona onada d’aixecaments i el resultat final fou força desigual. Els insurrectes s’havien imposat a les zones de l’Espanya interior i rural, però havien fracassat a les zones 6 Beca Malgrat_6 Beca Malgrat 22/06/12 11:48 Página 119 EL COP D’ESTAT I L’ESTABLIMENT DEL NOU ORDRE 119 industrialitzades on hi havia nuclis obrers ben organitzats. El cop d’estat no havia aconseguit els seus objectius, el govern republicà encara controlava bona part del territori i l’Estat espanyol quedava dividit en dues parts que esdevingueren els dos bàndols d’una guerra que començà l’endemà mateix. 2. L’inici de la revolució i la constitució del “doble poder” Però el que va iniciar-se aquell dilluns 20 de juliol no va ser només una guerra; a Catalunya, especialment, “fou més revolució que no front bèl·lic”.12 L’aixecament militar va provocar el que teòricament volia evitar: les condicions necessàries perquè fos possible un esclat revolucionari. La nit de diumenge a dilluns, quan van fugir els insurrectes que encara resistien a la Maestrança de Sant Andreu, els militants anarcosindicalistes es van quedar amb tots els fusells que hi havia dins.13 A Mataró va passar una cosa semblant: quan els oficials rebels van fugir, anarquistes de diversos pobles del Maresme s’apoderaren de les armes del Regiment d’Artilleria Lleugera.14 La CNT, que era el sindicat majoritari a Catalunya i el que havia mobilitzat més esforços en la lluita, el 20 de juliol al matí es va trobar amb els seus efectius armats al carrer i com aquell qui diu el poder a les seves mans. Va iniciar-se llavors “el procés revolucionari més profund que havia viscut Catalunya i un dels més importants de la història del moviment obrer internacional”.15 Segons Pozo, “la rebel·lió d’una part de l’aparell de l’Estat contra el mateix Estat, obrí una escletxa per la que s’introduí no només la voluntat de combatre l’amenaça feixista que encarnaven els generals, sinó també les esperances i frustracions de milers i milers d’obrers i camperols, totes les aspiracions no satisfetes després de cinc anys de règim republicà”.16 La crisi institucional i la sensació de “buit de poder” van propiciar l’aparició d’un poder alternatiu, i, als barris de Barcelona i a la majoria de pobles de Catalunya, els comitès defensius de les primeres hores es van començar a fer càrrec de tota mena d’atribucions abans en mans del govern. A Malgrat, el dia 20, els carrers també s’havien omplert de militants cenetistes armats, que teòricament depenien del comitè defensiu organitzat per la CNT, ERC i els rabassaires i que, com els comitès de tot Catalunya, ja començava a exercir altres funcions. No sabem del cert d’on van sortir les primeres armes, però és possible 12. RISQUES, Manel i altres autors (1999: 281). 13. TERMES, Josep (1987). 14. MAS, Xavier (2002). No podem assegurar que els integrants del sindicat malgratenc també anessin aquella nit fins a Mataró, però és una hipòtesi força probable. 15. Vegeu la introducció de SANTACANA, Carles, al llibre de diversos autors Col·lectivitzacions al Baix Llobregat (1936-39) (1989). 16. POZO, Josep Antoni [tesi pendent d’edició]. 6 Beca Malgrat_6 Beca Malgrat 22/06/12 11:48 Página 120 120 SÒNIA GARANGOU I TARRÉS que algunes provinguessin de l’assalt a la caserna de Mataró o que simplement fossin propietat dels mateixos anarcosindicalistes. En aquella època, al poble hi havia molts caçadors, per tant no ens ha d’estranyar que alguns militants que tinguessin armes a casa les agafessin per sortir al carrer. També cal assenyalar que un dels anarcosindicalistes entrevistat recordava com membres del comitè havien anat al quarter de la Guàrdia Civil i els havien dit, als guàrdies, “que o es quedaven o si volien marxar marxessin” i que aquests havien deixat les armes i se n’havien anat. És molt probable que es produís aquesta escena, encara que el destacament no devia marxar per seguir les indicacions dels anarquistes, sinó per complir les ordres dels comandaments superiors, que van concentrar tots els efectius de la comarca a Mataró. De totes maneres, les armes se les van quedar els milicians igual que el quarter, que fou confiscat i utilitzat com a punt de control de l’entrada de vehicles al poble. Com veiem, el govern català havia perdut totalment el control del país, i Companys i el seus consellers van veure clar que no podien parar la revolució ja en marxa. El dia 20 a la tarda i amb la intenció d’intentar reconduir una mica la situació, el president de la Generalitat es va reunir amb Durruti, García Oliver, José Asens i Aurelio Fernández. Com recordava García Oliver a les seves memòries, feia poques hores que havia acabat la lluita contra els insurrectes i encara anaven plens de pols i amb les armes al damunt.17 Els líders anarquistes eren conscients del seu poder i les disputes dels últims anys amb el govern català encara coïen. Tenien l’oportunitat històrica de fer la revolució per la qual havien lluitat durant tant de temps, però, com destaquen molts autors, Companys va ser molt hàbil i va aconseguir dominar la situació. Els va reconèixer el mèrit de la victòria i es posà a la seva disposició; com destaca Termes, els va oferir el poder quan sabia que no podrien acceptar-lo i després els proposà la fórmula del Comitè Central de Milícies Antifeixistes. La representació confederal va decidir traslladar la proposta al Ple Regional de Federacions Locals i Comarcals de la CNT de Catalunya. En el Ple s’acabà imposant l’opinió més moderada que era la de col·laborar amb les institucions catalanes i acceptar la constitució del Comitè. García Oliver assenyalava a la seva biografia que aquest fou l’inici de la gran derrota dels anarquistes: la CNT acabava de perdre l’ocasió “d’anar a per el tot”, de fer una veritable revolució social. Només va donar suport a aquesta visió la comarcal del Baix Llobregat; la resta de delegats van considerar que imposar el comunisme llibertari anava en contra de tots els preceptes anarquistes i, a més, van veure molt difícil prendre el poder i guanyar la guerra tots sols.18 Finalment el 21 de juliol apareixia el decret de creació del Comitè de Milícies Antifeixistes de Catalunya, que estava format per tres membres d’ERC, tres de la CNT, tres de la UGT, dos de la FAI, un de la Unió Socialista de 17. GARCÍA OLIVER, Joan (1978). 18. GARCÍA OLIVER, Joan (1978). 6 Beca Malgrat_6 Beca Malgrat 22/06/12 11:48 Página 121 EL COP D’ESTAT I L’ESTABLIMENT DEL NOU ORDRE 121 Catalunya, un d’Acció Catalana, un de la Unió de Rabassaires i un del POUM. Segons Maymí, la creació del CCMA “tenia la pretensió d’intentar controlar i dirigir l’efervescència revolucionària que vivia Catalunya”.19 ERC, tot i ser un partit que defensava les reformes socials, no era revolucionari. Tenia una base social formada bàsicament per petits i mitjans burgesos, botiguers i petits propietaris agrícoles. Aquest gros de gent no combregava amb els ideals anarquistes ni volia una societat igualitària. Eren propietaris, petits o mitjans, però propietaris que no estaven disposats a cedir ni les seves botigues ni les seves fàbriques a cap col·lectivitat. Companys i el seu govern, amb la fórmula del CCMA, només miraven de guanyar temps; com assenyala Pelai Pagès, ERC “es va apuntar a contracor a la revolució amb l’objectiu d’atemperar els seus excessos i moderar-ne els seus propòsits finals”.20 Des del primer moment, el CCMA, dominat per la CNT, s’encarregà de gestionar la vida política i econòmica a tot el territori català i d’organitzar-ne la defensa. Amb la creació d’aquest organisme, s’inaugurava un període que molts autors anomenen de “doble poder”. El CCMA era qui exercia el poder real a Catalunya mentre la Generalitat, que seguia existint, intentava sobreviure a la febre revolucionària d’aquells primers dies.21 Com assenyala Pozo, «la xarxa de comitès existents per tot Catalunya i, particularment, el CCMA, s’havien convertit en un contrapoder “de facto”» i, encara que la Generalitat seguís conservant el control de part de les finances, de les relacions polítiques amb Madrid o amb l’exterior, i algunes prerrogatives més “durant els primers moments, gairebé totes les qüestions polítiques importants es consultaven amb les organitzacions obreres quan no passaven abans pel CCMA on es prenia la decisió”.22 Aquesta situació no va afectar només el govern autonòmic: els ajuntaments de la majoria de poblacions també van quedar desbordats pels esdeveniments i foren els comitès locals antifeixistes els que van exercir el poder real durant els primers mesos de la guerra. Segons Santacana, “el territori català va quedar convertit en una mena de “regne de taifes” on cada comitè gaudia de total autonomia”.23 A Malgrat, com explicava un dels milicians, el Comitè Defensiu que s’havia format el 19 de juliol ràpidament va transformar-se i també va assumir el poder real al poble: 19. MAYMÍ, Josep (2001: 29). 20. PAGÈS, Pelai (1987: 50). 21. PAGÈS, Pelai (1987). Com assenyala Jackson, els comitès prengueren el control de les fàbriques, els serveis públics, els transports i els llocs fronterers i la Generalitat controlava la moneda, el crèdit i els passaports. Curiosament, segons molts autors, a pesar de la crisi del poder autonòmic, aquesta fou l’etapa en què Catalunya va gaudir de més autonomia respecte del govern central. Per primera vegada, s’assumien les tasques de defensa, de control de les fronteres, de control de la circulació de moneda i arribà a semblar, moltes vegades, que la situació era com a mínim de semiindependència. 22. POZO, Josep Antoni [tesi pendent d’edició]. 23. Diversos autors (SANTACANA, Carles, 1989). 6 Beca Malgrat_6 Beca Malgrat 22/06/12 11:48 Página 122 122 SÒNIA GARANGOU I TARRÉS Es va fer una vaga i un comitè i llavors es repartia el menjar; jo també havia fet algun vale perquè anessin a buscar menjar al principi, al principi... per allà de qualsevol manera, però llavors ja es van embolicar i es van posar una junta que eren més capaços. Aquesta Junta a què es refereix el testimoni, hem deduït que és la que l’Elies Paradeda descrivia en El meu record de Malgrat i que anomenava com a “Comitè de Resistència”: Es va formar de tres elements de cada tendència, o sigui tres del sindicat CNT, en Rafael Benet, en Vidal i un altre que no recordo, pels rabassaires en Pau Pica, en Salvador Barney i jo mateix i per l’Esquerra en Prats, en Miquel Verdaguer i un altre que no recordo. Encara que no en sabem la data exacta, suposem que la formació d’aquesta Junta va ser posterior a la constitució del CCMA i que la seva estructura imitava la d’aquest seguint les indicacions del govern de formar comitès que incorporessin tots els elements antifeixistes. Dins aquest nou organisme, va seguir dominant la CNT, perquè tenia les armes, però alguns rabassaires, com veurem més endavant, també hi van jugar un paper molt important. ERC, tal com havia fet a escala autonòmica, va acceptar per intentar “atemperar” les pretensions revolucionàries dels cenetistes locals, com assenyala Maymí en el cas del comitè de Salt o Orriols la seva funció fou la d’actuar com a “mur de contenció”. Aquest reorganitzat Comitè local es va imposar ràpidament a l’Ajuntament republicà, que havia quedat totalment desbordat per la situació que es vivia aquells dies i pel buit de poder que es va produir a escala estatal i autonòmica. La prova més evident que alguna cosa no rutllava en el Consistori és el seu silenci. A pesar de la gravetat dels esdeveniments, l’Ajuntament no es va reunir fins al 3 d’agost, quasi bé quinze dies després que s’hagués iniciat el conflicte i, en aquella sessió extraordinària, l’alcalde va manifestar oficialment la intenció de dimitir del seu càrrec. Arnau i Cortina ja feia dies que no exercia com a batlle: el 23 de juliol havia presentat una carta demanant 15 dies de permís, en què al·legava que deixava el càrrec perquè havia d’atendre les seves obligacions com a diputat. Tenint en compte que aquells dies el Parlament estava pràcticament paralitzat, és probable que els motius d’aquesta dimissió fossin uns altres. Segons Ramon Garriga i Marquès, biògraf de l’Arnau, el seu tarannà legalista i moderat no li va permetre acceptar la situació que es vivia a la població: Ningú te l’obligació de ser valent i [a] ell li va desplaure molt que aquí Malgrat hi hagués hagut més radical que volgués fundar ja el Comitè de Milícies Antifeixistes i de seguida anar amb els fusells pel carrer. Això amb ell no li va agradar mai i per això va ser que es va dedicar a fer de diputat pel Parlament de Catalunya [i no] d’alcalde de Malgrat. Pel que sembla, l’Arnau no va estar d’acord amb la decisió d’altres membres del seu partit de col·laborar amb la CNT i amb els rabassaires. Suposem que 6 Beca Malgrat_6 Beca Malgrat 22/06/12 11:48 Página 123 EL COP D’ESTAT I L’ESTABLIMENT DEL NOU ORDRE 123 hi havia més membres d’ERC que pensaven com ell i que la decisió d’entrar o no al Comitè va provocar un enfrontament entre el sector més moderat i el més progressista de l’agrupació local. A altres agrupacions d’ERC de Catalunya es van donar situacions semblants i van ser molts els membres d’aquest partit que s’apartaren dels càrrecs municipals per no col·laborar amb la nova situació revolucionària i deixaren als sectors més propers a l’obrerisme que defensessin el partit en els comitès.24 Garriga i Marquès també argumentava com una de les causes de la dimissió del batlle les amenaces que va rebre d’elements de la CNT, sense especificar si aquestes provenien de membres del Comitè malgratenc o bé d’elements forans. Aquesta explicació no és inversemblant del tot: hem de recordar que l’Arnau era una persona adinerada, el que es podria considerar un burgès. A més del negoci de robes soltes que tenia al centre de la població, també era propietari de terres i un dels principals contribuents de la vila. Com explicarem més endavant, el Comitè va decretar una mena d’impost revolucionari als principals propietaris de la població i, en els llistats que s’han recuperat amb les quantitats que havia de pagar cada un, sempre hi apareix el nom de l’Arnau. No seria estrany, doncs, que, amb la notificació de la quantitat que havia de pagar periòdicament, també li hagués arribat alguna nota intimidatòria. Fos per una cosa o per l’altra, Arnau i Cortina va deixar el càrrec i fou Joan Prat i Maspera qui va haver d’assumir les funcions d’alcalde accidental des del principi de la Guerra. L’absència de l’Arnau, que havia estat el líder indiscutible de l’equip de govern durant aquells anys, va deixar l’Ajuntament en una posició molt feble. El 9 d’agost el Consistori va fer oficial l’aplicació del decret de la Generalitat pel qual eren cessats els regidors de la Lliga i es va constituir un nou Ajuntament, format només per consellers de partits afins al Front Popular.25 Aquesta mesura, però, serví de ben poca cosa: el nou Consistori, a més de la depuració d’alguns funcionaris, semblava no ocupar-se d’altres temes referents a l’organització de la defensa o a la nova situació. Els regidors parlaven de la pavimentació dels carrers i es feien poques referències als incidents que es vivien al poble. Igual que a molts altres llocs, a Malgrat feia dies que s’havia reproduït la situació de “doble poder” que es vivia arreu de Catalunya, amb un Ajuntament gairebé inoperant i un Comitè que exercia de veritable govern de la població. Com recordava un dels testimonis: El poble va quedar desorientat. Aquí no sabies qui manava, si l’Ajuntament o el Comitè. 24. POZO, Josep Antoni [tesi pendent d’edició]. 25. El decret era del 22 de juliol però va tardar uns dies a aplicar-se. Foren destituïts Artur Espàrrech, Joan Pau de Garriga, Joan Mallart, Francesc Defaus i els suplents Pere Vidal, Anton Torrent, Lluís Garriga, Ramon Difent, Ramon Pou, Baltasar Riera, Josep Marcet, Cristòfor Ríos i Pere Hernández. Aquests noms són citats a l’acta de la sessió del 9 d’agost i a més s’han trobat notificacions als consellers informant-los del decret i una nota manuscrita amb el nom de tots els cessats. Correspondència (1936-1939) AMMM. 6 Beca Malgrat_6 Beca Malgrat 22/06/12 11:48 Página 124 124 SÒNIA GARANGOU I TARRÉS Composició de l’Ajuntament format el 9 d’agost de 1936 Joan Prat i Maspera (ERC) Antolín Gros (ERC) Josep Forroll Pla (ERC) Josep Illas Robert (ERC) Melcior Puig (ERC) Ramon Pica (ERC) Joan Ribas (ERC) Miquel Verdaguer i Soler (ERC) Mariano Mora (ERC) Ernest Torrell i Roses (ERC) Alfons Bou (ERC) Antoni Canovas Mendez (POUM). alcalde, membre de la Comissió de Governació i de la d’Obres Públiques. segon alcalde, membre de la Comissió de Finances i de la de Cultura. tercer alcalde, membre de la Comissió de Governació i de la del Cementiri. quart alcalde, membre de la Comissió d’Obres Públiques, de la de Governació i de la de l’Escorxador. membre de la Comissió de l’Escorxador i de la de Sanitat. membre de la Comissió d’Obres Públiques i de la de Sanitat. membre de la Comissió de Governació i de la de Sanitat. membre de la Comissió d’Obres Públiques, de la de Cultura i de la del Cementiri. membre de la Comissió de Finances i de la de Cultura. membre de la Comissió de Cultura i de la de l’Escorxador. membre de la Comissió de Finances. membre de la Comissió de Finances i de la Comissió de l’Escorxador. Elaboració pròpia a partir de la informació extreta de les actes municipals (AMMM). 6 Beca Malgrat_6 Beca Malgrat 22/06/12 11:48 Página 125 V 125 LA NOVA VIDA SOTA EL SIGNE DEL COMITÈ 1. Primeres mesures revolucionàries Certament, la revolució va capgirar complement la vida dels catalans. A partir de l’endemà de la victòria antifeixista, Barcelona i bona part de Catalunya van semblar canviar de fisonomia. Com relatava George Orwell a Homenatge a Catalunya, qualsevol que arribés a la capital catalana els primers mesos de la guerra quedava parat de veure una ciutat que semblava totalment controlada pels obrers: “Pràcticament tots els edificis importants havien estat ocupats pels treballadors i apareixien decorats amb banderes vermelles o amb la bandera vermella i negra dels anarquistes; les parets eren plenes de dibuixos amb la falç i el martell i de les inicials dels partits revolucionaris; gairebé totes les esglésies havien estat saquejades i les imatges cremades. Equips d’obrers es dedicaven a enderrocar sistemàticament els temples. Totes les botigues i els cafès exhibien una inscripció fent constar que havien estat col·lectivitzats i s’havien pintat les caixes de vermell i negre. Els cambrers i els dependents et miraven a la cara i et tractaven de tu a tu. Les locucions verbals de tipus servil i fins i tot cerimonials havien desaparegut temporalment. Ningú no deia “senyor” o “don”, i ni tan sols “vostè”; tothom es tractava de “camarada” i de “tu”, i deia “Salut!” en comptes de “Bon dia”. [...] No hi havia automòbils particulars, perquè tots havien estat requisats, i tots els tramvies i els taxis i bona part de la resta de vehicles de transport apareixien pintats de vermell i negre. [...] Al llarg de la Rambla, l’ampla artèria central de la ciutat, per on la multitud circulava constantment amunt i avall, els altaveus bramaven cants revolucionaris tot el dia i bona part de la nit. I el més sorprenent de tot era l’aspecte d’aquesta multitud. En aparença, era una ciutat on les classes riques havien deixat pràcticament d’existir. A part d’un petit nombre de dones i estrangers, no es veia gent “mudada”. Gairebé tothom portava roba de feina o granota blava, o alguna variant de l’uniforme milicià”.1 El fenomen no fou exclusiu de Barcelona o de les grans ciutats. Als pobles com Malgrat també semblava que la burgesia hagués desaparegut i que, de cop i volta, el país s’hagués convertit en la pàtria dels treballadors. A les entrades i sortides de cada població hi havia controls dels diferents comitès locals que exigien tota mena d’avals per poder circular per la xarxa viària catalana; els transports 1. ORWELL, George (1982: 28 i 29). 6 Beca Malgrat_6 Beca Malgrat 22/06/12 11:48 Página 126 126 SÒNIA GARANGOU I TARRÉS públics com els trens de rodalies van ser col·lectivitzats, i la majoria d’edificis ocupats. El Comitè malgratenc també va començar a prendre mesures revolucionàries des del primer dia. No es tractava tan sols d’estar preparats contra un possible atac dels feixistes: especialment la CNT, pretenia portar a la pràctica totes les mesures socials que feia anys que reclamava i l’actuació del Comitè va estar encarada en tot moment a aconseguir-ho. A més de l’organització de la defensa del poble, es van expedir vals per aconseguir queviures, s’establiren subsidis per als aturats, es prohibí el joc, es reorganitzà l’economia i es requisaren les cases i els cotxes de la gent que era considerada adinerada, dels suposats enemics de la revolució i dels que havien fugit per por de la nova situació: Van requisar els pocs cotxes que hi havien i anaven tots amb CNT, FAI, UGT, POUM, pam!, tot escrit de tots els partits i, si al cotxe n’hi podien anar quatre, n’hi anaven vint penjats amb el gorro i els mocadors.2 Un dels primers cotxes que es van requisar va ser el del senyor Bosch, un estiuejant que posseïa una torre a l’entrada de la vila on actualment hi ha l’hotel Maripins. El Comitè en aquells moments encara no tenia una seu establerta de manera definitiva i el xofer del senyor Bosch va anar a portar el Ford al local de les esquerres del carrer d’en Blanch: Relació de cotxes requisats pel Comitè Propietari Marca Tipus de vehicle Joan Pau de Garriga Ramon Pou Bartolomé Bosch Emili Ragull Francesc Prats Albert Joan Viladevall Ridaura Sebastià Mateu Comas Opel Hispano-Suiza Ford Ford? Fiat Essex Stewart i Chevrolet Fiat Chevrolet Whipet Opel Auburn Turisme Turisme Turisme Turisme Turisme Turisme Dos camions Turisme Camió Turisme Camió Turisme Se’l va vendre abans que li requisessin. Antonio Montals Fontrodona Anna Roura (vídua de Cama) Telesfor Cerdà Vallcorba 2. Testimoni de Nicolau Catà. 6 Beca Malgrat_6 Beca Malgrat 22/06/12 11:48 Página 127 LA NOVA VIDA SOTA EL SIGNE DEL COMITÈ 127 Torre del senyor Bosch, coneguda com a vil·la Margaridó, situada als afores de Malgrat, a l’actual passeig Marítim, on hi ha l’hotel Maripins. AMMM. Fons Josep Bechdejú Bohigas. Va venir en Salvador3 amb el cotxe i quan va arribar aquí [els va dir]: “On voleu que us porti nois?” “Enlloc, baixa del cotxe i ja te’n pots anar tranquil.” Baixa del cotxe i ja van sortir amb un pot de pintura CNT-FAI, CNT-FAI, a tot el cotxe van pintar CNT-FAI. I aquell, en Salvador, se l’estimava, aquell cotxe; clar, un xofer llavors el portaven net, i se’n va anar sense el cotxe i els hi va deixar a ells. Al senyor Emili Ragull, que passava els estius a l’actual torre de l’Esquena, situada al carrer de Sant Esteve núm. 17, també li van requisar el cotxe els primers dies de la revolució. Com recordava la Rosa Argelès, filla del matrimoni que cuidava la casa: Els senyors estaven a Malgrat, perquè ells venien pel juny i marxaven pel setembre, i [els del Comitè] van venir a incautar-se el cotxe i el meu pare els hi va dir: “Bueno, però aquests senyors se n’han d’anar a Barcelona, amb què hi han d’anar? Acompanyeu-los a Barcelona i [després] quedeu-vos els cotxes i feu el que vulgueu.” Els del Comitè van acompanyar els 3. Testimoni de Salvador Forroll. El “Salvador” a què fa referència és Salvador Mallart, que en aquells moments treballava de xofer del senyor Bosch. 6 Beca Malgrat_6 Beca Malgrat 22/06/12 11:48 Página 128 128 SÒNIA GARANGOU I TARRÉS Document per requisar el cotxe de Joan Montals. En alguns casos, els cotxes es requisaven només per una o dues hores, en funció de les necessitats del Comitè. Document cedit per Maria Cristina Montals. senyors a Barcelona i quan van tornar a Malgrat li van dir en el meu pare: “Estigueu tranquils que han arribat a casa seva i estan bé”, i es van quedar els cotxes. Aquesta versió ha estat confirmada per en Joan Bernat, que en aquella època era milicià i va ser un dels que va acompanyar el senyor Ragull fins a la ciutat: Era pels primers d’agost quan vam acompanyar el Sr. Ragull a Barcelona, ens va dir que l’acompanyéssim i vam portar-lo a casa seva. L’altra setmana em va tocar anar a acompanyar el senyor Bosch també a Barcelona. El senyor Ragull i el senyor Bosch van arribar sense problemes i es van quedar a la ciutat durant tota la Guerra. Les seves cases també van ser confiscades i utilitzades pel Comitè com a seu de la Secció de Guerra, la de can Ragull, i com a lloc de Control, la de can Bosch. Com recordava la filla del jardiner del senyor Ragull: Varen agafar tot el que hi havia de mobles, que en allà en aquella torre hi havia vint-i-vuit matalassos de llana, tot va desaparèixer! Hi havia una cova amb la Mare de Déu de Lourdes i a dins la torre tenien una església on [hi havia] la mare de Déu, i, saps què van fer? Van agafar la marededéu, la van posar en una finestra que donava allà al carrer i la disfressaven. I la mare, que en pau descansi, quan sortia allà al carrer i veia allò, li venien tots els mals, pobra dona! 6 Beca Malgrat_6 Beca Malgrat 22/06/12 11:48 Página 129 LA NOVA VIDA SOTA EL SIGNE DEL COMITÈ 129 Aquestes no van ser les úniques propietats d’estiuejants que es va quedar el Comitè, també es va expropiar la casa de Sabina Escubós, situada al carrer del Carme núm. 37; la torre del senyor Pou, a qui també li van requisar el cotxe; la casa del senyor Miró, expropiada després d’un incident amb un dels maristes assassinats el mes d’agost; la torre coneguda popularment com a cal Burro d’Or, situada al carrer de Sant Esteve, on vivia fins fa pocs anys el senyor Torner, i moltes altres de les quals no tenim referències. Aquestes propietats, com s’anirà detallant, van ser utilitzades com a seus o per a altres finalitats. Era habitual, per exemple, que algunes de les cases expropiades es fessin servir per allotjar famílies del poble, com recordaven els testimonis pel que fa a cal Burro d’Or: Aquí hi va anar la família Ajo, vivien en aquesta casa; com que havien requisat la roba i tot, sortien amb la bata, amb una bata llarga que no l’havien vist mai, no l’havien ni somiat! Teòricament del que es tractava era de repartir les propietats i que desapareguessin les diferències socials; per tant, si un propietari, suposat enemic de la revolució i sospitós de simpatitzar amb el bàndol dels revoltats, disposava d’una gran casa on hi havia lloc perquè hi visquessin tres famílies, se l’expropiava i s’hi instal·lava gent que potser no tenien recursos per pagar un lloguer o no disposaven d’un habitatge digne.4 El Comitè, però, no es va limitar només a requisar les cases i els cotxes de gent forastera: béns dels malgratencs que van fugir o van desaparèixer en iniciar-se la revolució també van ser confiscats. Aquesta gent no se n’anava del poble simplement perquè no simpatitzessin amb les noves idees revolucionàries: la majoria era de la Lliga i van rebre amenaces o pressions econòmiques. Aquest partit patia l’animadversió dels revolucionaris perquè s’identificava amb els sectors més conservadors de la societat catalana; i l’actitud de molts dels seus dirigents, que, encapçalats pel mateix Cambó, fugiren cap a França, des d’on organitzaren accions de suport i col·lectes per a l’exèrcit franquista, no va acabar d’ajudar gaire. Molts dels membres de les agrupacions locals en patiren les conseqüències, i la majoria es va veure obligada a amagar-se. Com recordava la neboda d’en Joan Pau de Garriga, exregidor de l’Ajuntament per aquest partit: El meu tio, el volien matar, era dels primers de la llista. Era dels que li portaven “les receptes”, de l’impost de guerra en deien “receptes”, i quan ell va dir: “Jo ja no pago més”, va marxar amb la seva mare. Llavors se li van quedar la casa, al carrer de Mallorca, davant de can Toy. Venien i et deien: “On és? Perquè portem les receptes.” “Nosaltres no ho sabem.” “Doncs si tal dia no ha pagat, nosaltres anirem i hi posarem bandera.” I nosaltres teníem les claus i, si no tenien les claus, esbotzaven la porta i llavors anaven i posaven una bandera de la FAI negre i vermella i hi anaven a viure. Jo recordo que hi vivien tres o quatre famílies en aquella casa, de gent que no volien els rics però es ficaven a les cases dels rics i llavors agafaven tot el que hi havia. 4. Vegeu les propietats incautades al “Mapa del Malgrat Revolucionari”, pàg. 208. 6 Beca Malgrat_6 Beca Malgrat 22/06/12 11:48 Página 130 130 SÒNIA GARANGOU I TARRÉS Part d’una relació de persones que havien de pagar “receptes” al Comitè Antifeixista. AMMM (Reg. 22430). 6 Beca Malgrat_6 Beca Malgrat 22/06/12 11:48 Página 131 LA NOVA VIDA SOTA EL SIGNE DEL COMITÈ 131 Rebut del Comitè sobre un pagament efectuat per Joan Montals. Document cedit per Maria Cristina Montals. La creació d’aquesta mena d’impostos, que la testimoni anomenava “receptes”, fou habitual a tot el territori i normalment s’aplicava a la gent que era considerada de dretes, als burgesos i a les famílies més catòliques. Com recordava la Lola Mallart: El Comitè tenia una llista i la gent d’aquesta llista cada dissabte havia de portar una quantitat de diners que deien que era per pagar les despeses del front. Una vegada el meu pare va dir que no podia pagar i llavors els del Comitè li van dir que era igual, que ja passarien el dia següent a buscar-lo a casa. Això era una amenaça. Quan un cotxe del Comitè et venia a buscar a casa, al dia següent et trobaven mort. Mare de Déu, si va trobar els diners ràpids! [Però] aquí Malgrat només es van fer amenaces sense cap mort.5 Els diners recollits tenien moltes finalitats: servien per pagar l’atur forçós, per als milicians que lluitaven al front, per subvencionar les escoles o per a alguna obra cultural. Es partia del precepte que els propietaris que s’havien enriquit durant anys explotant els treballadors o que eren sospitosos de simpaties envers els conspiradors tenien l’obligació de contribuir econòmicament a la causa i, pel que sembla, es feien aquests repartiments segons unes possibilitats econòmiques 5. Testimoni de Lola Mallart. 6 Beca Malgrat_6 Beca Malgrat 22/06/12 11:48 Página 132 132 SÒNIA GARANGOU I TARRÉS que moltes vegades simplement es suposaven. Així, com es pot veure a les llistes que s’han recuperat, hi havia gent que només havia de pagar 100 pessetes i altres que potser en pagaven 5.000. Alguns malgratencs, per no poder o no voler pagar més aquest impost i per por de figurar a la temuda llista negra del Comitè, van marxar i es van anar a amagar a Barcelona o van fugir cap a França per després passar-se al bàndol nacional. Els germans Montals, potser, en són l’exemple més paradigmàtic. Segons la versió de la filla d’en Joan Montals: Van cridar en uns quants, els hi van fer una sèrie de preguntes i els hi van dir: “Bé ja parlarem i ja us tornarem a avisar.” I entre ells també hi havia un capellà i, llavors, no ho sé ben bé si va ser el mateix dia o l’endemà, va venir un home, que era un pescador que anava a ajudar els pescadors que tenien barca de propietat i li va dir al meu pare: “Mira, Joan, vés-te’n perquè demà et vénen a buscar a tu i a tota una colla, perquè la idea que he sentit a dir és aquesta: hi ha una llista, el número u és el capellà, el dos ets tu, després vénen altres i després, el teu germà i altra gent.” El meu pare aquella nit ja va marxar i l’endemà al matí van venir a buscar-lo [però] ja no hi era.6 Pel que recordava la testimoni, l’endemà el grup de milicians que va anar a buscar el seu pare va escorcollar la casa de dalt a baix i també ho va fer a casa dels seus avis, per si s’havien amagat allà. Els germans Montals van estar uns dies refugiats a Barcelona; després van marxar cap a Marsella; al cap d’un temps, a Londres, i finalment es van instal·lar a la zona nacional, concretament a Pamplona, on es van encarregar, amb altres comerciants de la comarca, com en Lluís Matutano, d’organitzar les importacions de provisions per al bàndol nacional. Suposem que per motius semblants als dels Montals i als d’en Joan Pau de Garriga, també es van absentar de la població els germans Torrent, més coneguts com els Torrent “de les Granes”, en Joan Piferrer Rabassa,7 en Francesc Turró, en Celestí Nualart i en Lluís de Caralt i Fors. En Pasqual i en Salvador Torrent és probable que s’amaguessin a casa d’amics o familiars i en Joan, el tercer germà, ens consta que va estar tancat uns mesos a la presó. En Celestí Nualart, pel que deia un informe sobre les seves tendències polítiques, havia marxat de la localitat abans de ser detingut després de negar-se a pagar “les receptes” per a atencions culturals i d’ajut a les milícies. El document especificava que havia fugit amb 300 porcs que havia promès que donaria al poble, detall que no podem assegurar que sigui cert. Dels altres dos no podem aclarir gaire cosa més, si no és que constaven amb els noms esmentats fins ara, tant a la llista de “receptes” com a la de considerats suposats facciosos. Hi ha testimonis que afirmen que hi va haver més gent que va haver de 6. Testimoni de Maria Cristina Montals. 7. Segons fonts familiars, va marxar al Quer Foradat (la Cerdanya) on va exercir com a mestre. Pel que sembla, va patir l’animadversió dels revolucionaris per les seves profundes creences religioses. 6 Beca Malgrat_6 Beca Malgrat 22/06/12 11:48 Página 133 LA NOVA VIDA SOTA EL SIGNE DEL COMITÈ 133 marxar i que, per exemple, el notari també fou amenaçat, però no en tenim proves documentals. Pel que fa a la famosa llista negra de què també parlen els informants, no sabem del cert si va existir. Només s’han trobat relacions en què apareixen els principals propietaris del poble i les quantitats que havia de pagar cadascú. És possible que els rumors i la incertesa que es vivia portés molts propietaris a témer per la seva vida i només l’indici que hi havia una llista amb noms, els fes creure, a ells o a altres persones, que el Comitè els volia assassinar. El fet que a la reunió que esmenta la filla de Joan Montals hi hagués també capellans no prova tampoc que la llista fos realment de possibles víctimes ja que, per exemple, a mossèn Narcís també li van fer pagar l’impost revolucionari dies abans del seu assassinat. Tot i que no podem assegurar quina era la intenció real del Comitè, pel que sembla, la famosa llista negra es va confeccionar per exercir una repressió de tipus econòmic. La prova és que, als que es van quedar, no els va passar res si no tenim en compte les sancions a què foren sotmesos i les amenaces, que també patiren les famílies dels que havien marxat. Com sempre, cal remarcar que només treballem amb hipòtesis i que, els primers dies, era difícil assegurar que ningú fes cap disbarat. Les notícies que arribaven d’altres poblacions o del que passava a Barcelona van fer que la gent conservadora o catòlica no tingués gaire clar el que podia passar i que molts preferissin marxar i no esperar que el famós “cotxe fantasma” els vingués a buscar una nit per donar-los un “passeig” del que no sabien si tornarien mai més.8 Deixant de banda les mesures que s’aplicaven als considerats burgesos o catòlics, val a dir que, al principi, la resta de gent només va patir, a més de la requisa de les imatges religioses que explicarem més endavant, la confiscació de les armes de caça i de les ràdios. Van venir aquí, a casa, truquen: “A que tenen una ràdio?” I la meva mare va dir: “Sí.” “Venim a requisar-la.” Els va fer pujar i els va fer anar a l’habitació del meu germà [on hi havia la ràdio], i el meu germà estava molt malalt, i la meva mare va dir: “Mireu, nois.” No van tenir pebrots per agafar-la. I el meu germà els hi va dir: “Això no era el que predicàveu. No era el que predicàvem això: fora armes i vosaltres aneu tots armats i ara aneu a requisar les ràdios, què representa això d’anar a requisar les ràdios?” La ràdio d’en Josep Forroll, que va morir de tifus pocs mesos després, no va ser confiscada, però sí les de molts altres malgratencs, que van poder recuperar-les al cap d’un temps amb el carnet d’alguna entitat antifeixista. Aquestes requises van ser normals a tot el territori republicà i fins i tot justificades si tenim 8. Normalment anaven a buscar la persona en qüestió a casa seva i se l’emportaven amb el cotxe fins a algun lloc als afores. Un cop allà, o bé el mataven o l’espantaven i el deixaven tornar a casa. Popularment aquest mètode era conegut com a “passeig”. 6 Beca Malgrat_6 Beca Malgrat 22/06/12 11:48 Página 134 134 SÒNIA GARANGOU I TARRÉS en compte que es necessitaven armes per a les milícies i que s’intentava controlar les informacions que arribaven a la població. No va ser entès així per la majoria de malgratencs, que havien viscut massa canvis en poques setmanes. La transformació política, econòmica i social havia estat molt sobtada i molta gent no va poder o no va voler assimilar-la: La gent anava confosa, anava que no sabia de quin pa fer espigues. La gent no ho entenia, a excepte d’aquells que havíem llegit una mica, perquè jo era parroquià de La Humanitat i més o menys anava orientat pel diari, però hi havia gent que no llegia res i, a part de que no llegia res, era molt justa la gent que havia fet la teneduria.9 El nou ordre propugnava tot allò que abans estava prohibit, tot el que era considerat tabú. S’acceptaven les parelles de fet, l’amor lliure, que les dones anessin amb pantalons, fusells i mocadors al coll. No tothom estava preparat per fer el canvi, ni per assimilar aquelles idees que es consideraven “massa avançades”. Potser, com reconeixia un dels cenetistes entrevistat per Fraser: “Hoy dia, sin arrepentirme un solo instante, me doy cuenta de que queríamos ir demasiado aprisa, de que en unos dias queríamos saltar de un siglo hacia el futuro”.10 2. La crema de l’església La confusió d’aquelles primeres setmanes sota el govern del Comitè, a més, fou agreujada pels efectes de l’onada anticlerical que es va desfermar quan va començar la revolució. Com havia passat en altres moments històrics de convulsió, el 20 de juliol ja cremaven la majoria de temples de Barcelona i pocs dies després es començaria a calar foc als de tot Catalunya. Durant molt de temps, l’església havia estat vista, pels sectors més progressistes i pel moviment obrer, com una còmplice del poder i dels sectors més retrògrads de la societat espanyola. Segons els revolucionaris, era la institució encarregada de controlar ideològicament el poble i els que la representaven eren considerats instruments de l’opressió i l’absolutisme que calia vèncer per crear un nou escenari. Com destaca Manuel Delgado, “la iglesia fue atacada “por arriba”, por su complicidad con formas consideradas caducas del Estado [...] y “por abajo” por ser el reservorio blindado de una religión hiperritualizada, completamente irreconciliable con los principios de la liberalidad”. “[...] La violencia que a partir del 36, los “rojos” ejercían contra las imágenes era de la misma naturaleza que la que los nacionales ejercían en su nombre. [...] El rencor que mobilizaba a los incendarios anticlericales respondía a un odio profundo y secular y exigía un desquite, un ajuste de cuentas 9. Testimoni de Joan Garriga i Colomer. 10. FRASER, Ronald (1997, vol. 1: 162). 6 Beca Malgrat_6 Beca Malgrat 22/06/12 11:48 Página 135 LA NOVA VIDA SOTA EL SIGNE DEL COMITÈ 135 tan colosal como la suma de todos los agravios que, durante siglos, había visto aplazada su satisfacción”.11 El 21 de juliol la Generalitat ja es va veure obligada a confiscar tots els edificis religiosos per intentar protegir els que encara no havien estat incendiats. El govern català també va procurar evitar que es cremessin els arxius, les biblioteques i que no desapareguessin les obres artístiques de caràcter religiós. No sempre es va aconseguir: el mateix dia que apareixia el decret, seguien cremant esglésies per tot el territori. La majoria de vegades no eren els revolucionaris “locals” els que incendiaven els edificis: si aquests no es decidien, ja s’encarregaven altres elements que quedessin pocs temples sense passar per les flames. Per exemple, a Canet, el mateix dia que apareixia el decret de protecció del govern català, un escamot de la FAI de Mataró, amb l’excusa de buscar armes amagades dins l’església, la van escorcollar i hi van calar foc. L’endemà, es van saquejar les capelles d’aquesta població i el 26 de juliol, el santuari de la Misericòrdia. El dia 24, escamots del Prat i de l’Hospitalet de Llobregat cremaven l’església de St. Jaume i St. Pau de Sant Pol i el dia 29 elements de fora de la localitat, ajudats per gent del poble, incendiaven el santuari de Pineda.12 El temple malgratenc de St. Nicolau tampoc va escapar del foc, encara que membres del Comitè local ja havien intentat impedir alguna temptativa d’incendi: Van venir vàries vegades, d’aquí Malgrat no, van venir piquets de fora que eren els que passaven a cremar les esglésies. Van venir tres o quatre vegades i se’n van anar amb les ganes de cremar-la perquè no la vam deixar cremar; la gent del poble no érem incendiaris! No érem de cremar esglésies ni anar a destruir monuments! Això no serveix de res. Però de fora hi havia gent més exaltada i van anar buscant els d’aquí, i a última hora, també n’hi van haver d’aquí que s’hi van embolicar. Nosaltres vam fer tot el que vam poder però va haverhi un moment que membres del Comitè érem fora i van aprofitar per cremar-la, perquè me’n recordo que nosaltres arribàvem i quan érem a la pujada de can Gelat ja vam veure que l’església cremava.13 11. DELGADO, Manuel (1992: 169 i 87). Com analitza aquest autor, l’anticlericalisme venia de molt lluny i, tant en el seu vessant més intel·lectual com en el més popular, feia prop de tres segles que intentava que l’església deixés l’esfera pública i permetés que cada persona visqués la fe de manera íntima i individual. La reforma protestant no havia arribat a l’Estat espanyol; ben al contrari, es mantenia un sistema religiós que impregnava tots els aspectes de la vida quotidiana i asfixiava qualsevol intent de canvi (“dictadura del ritual”). Segons Delgado, la virulència amb què es va atacar la institució fou similar a la violència de les guerres de religió europees, ajornades a l’Estat espanyol fins al s. XX, i no va anar dirigida a destruir només la institució sinó també totes les seves representacions socials. Curiosament, aquestes destruccions van beneficiar el desenvolupament del capitalisme, encara que els seus encarregats fossin bàsicament els llibertaris, que, paradoxalment, es consideraven els veritables hereus de Jesús, a qui assignaven qualitats de “protorevolucionari”. 12. Les dades sobre els incendis d’altres esglésies del Maresme estan extretes del número especial que va publicar la revista Reporter amb motiu del 60è aniversari de la Guerra Civil; del llibre de MAS, Xavier (2002), i del de AMAT i TEIXIDÓ, Jordi (1995). 13. Testimoni d’Ernest Torrell. 6 Beca Malgrat_6 Beca Malgrat 22/06/12 11:48 Página 136 136 SÒNIA GARANGOU I TARRÉS Efectivament el 22 de juliol, segons la versió d’un testimoni que després de la Guerra va ser acusat de provocar l’incendi, van arribar uns camions amb milicians forasters que l’obligaren, a ell i al seu cunyat, a anar a buscar benzina a can Mallart. Tots dos van obeir les ordres i al cap de poca estona ja havien portat la gasolina a la plaça de l’església on aquest escamot i alguns elements del poble que s’hi havien afegit ja tenien preparat tot el que necessitaven per poder cremar el temple. La Dolors Castellà recordava que un grup d’anarcosindicalistes també havien anat a can Merlo, d’on era fill el seu promès, a buscar feixines del graner per utilitzar-les en l’incendi. Com si es tractés de la preparació d’una foguera de Sant Joan, els revolucionaris van treure totes les imatges a la plaça i a dins es van apilar tots els bancs de fusta per encendre’ls, igual que les portes.14 Poca estona després, ja es veia el fum des de diferents punts de Malgrat. La Filomena Bernat, per exemple, va veure les flames quan tornava de fer un berenar amb les amigues: Mentre baixàvem d’aquesta muntanya d’aquí can Palomeras ens deien: “Hi ha foc a baix!” I totes: “Foc a on?” “El fum es d’allà! Hi ha fum!” I l’altra deia: “Han calat foc a l’església!” Ens vam ben espantar. Al carrer de Passada, des de dalt, es veia cremar l’església, semblava un infern. En Manel Sousa, que encara era un vailet, s’ho va mirar des del carrer de St. Pere, on vivien les famílies dels carrabiners: A 7 o 8 anys ja tenies coneixement de tot el que passava i al dir que havien calat foc a l’església ja veus en Manel escales amunt! Perquè eren altes aquelles cases i encara ho són i, clar, com que no hi havi[a] [tants edificis] com ara, des de la finestra petita de les golfes ja veia les flamarades de la porta. L’incendi va causar un gran impacte a la població: quasi tots els testimonis recordaven perfectament el que estaven fent aquell dia i com havien viscut aquest incident. En Jaume Creus estava ajudant el seu pare al camp quan se’n va adonar del que passava: Vaig plorar, eh?, allà al camp plorava tothom, [fins i tot] la gent gran. No plorava jo sol, no, de veure que sortien les flames pel forat de les campanes, pel forat del rellotge i pel rosetó, feia feredat! La Pepeta Dellundé encara no ha oblidat la cara del seu marit quan va tornar a casa aquella tarda: 14. Aquests rituals abans dels incendis eren habituals: els llibertaris consideraven el foc com un element purificador i s’imitaven els preparatius propis d’algunes festivitats cristianes. 6 Beca Malgrat_6 Beca Malgrat 22/06/12 11:48 Página 137 LA NOVA VIDA SOTA EL SIGNE DEL COMITÈ 137 El dia que es va cremar l’església van enterrar un veí meu i tenien poca família aquella gent. [I el meu home li va dir a la seva dona]: “No pateixi[s] que jo aniré al cementiri amb el teu home”, perquè el dia que van cremar l’església va ser el primer dia que els cotxes de morts no van anar a buscar els morts per les cases i aquell home s’havia de dur al cementiri, aquell home era mort! I el meu home, amb el jove d’aquest home, al cementiri a portar la caixa i quan venien es van trobar que cremaven l’església. Van venir que els hi vam haver de fer una mica de til·la, entre anar sols a haver de portar el mort al cementiri i tornar cap aquí i trobar que cremaven l’església es van disgustar molt. Qui també es va disgustar va ser mossèn Albert, que era un dels eclesiàstics que en aquells moments vivia a Malgrat i era veí d’en Josep Mora: La paret del terrat era baixa perquè a can mossèn Albert era al costat i perquè no els hi tapés el sol l’havien fet baixa, i ell es passejava amb una bata per l’hort i vaig pujar jo i el cunyat del meu germà, en Pepito Puigferrer. [I] Mossèn Albert em diu: “Què passa, Pepito?”. I jo que em vaig quedar així espantat, sense dir res, i aquell li diu: “Que cremen l’església!” “Què dius ara?” Llavors es van veure les flames i anava dient: “Senyor, perdoneu-los, no saben el que es fan!” Desesperat així, feia aquesta impressió. Com es pot deduir del que diuen els informants, la majoria de malgratencs van mirar l’incendi des de lluny o des del terrat de casa; n’hi va haver pocs que, com en Joan Garriga, s’atrevissin a arribar fins a la plaça a veure el que passava: Un xicot de Canet,15 que l’havia criat una meva tia, va venir a fer-me sapiguer que anaven a cremar l’església. Perquè va venir en tren, no anava en cotxe, i va venir a casa a dir-ho. “Però, escolta, tu estàs gat?” Bueno... hi va haver discussió. El cas és que ell va sortir de casa disparat i jo vaig anar a veure com cremaven l’església. Tenien tallats els carrers i si volies [ho] havies de veure des de les aceres de can Pla, del cap de la plaça, perquè en allà no passava ningú. Només feien bestieses; van tirar la campana a baix i llavors van pujar a dalt, van desmuntar la campana i a tomballons varen baixar la campana i pum!, va quedar esquerdada! Em vaig posar nerviós i vaig marxar. En tornar cap a casa devia trobar en Ramon Freixes i Creixell, ja que aquest recordava com havia estat ell qui li havia explicat el que passava: Quan van cremar l’església, en Genet, que érem molt amics, em va dir: “Ara cremen les portes” i dic: “Deixa’m anar a mirar”, perquè hi havia la meva germana al costat, a can Conis, i jo cap allà. Arribo i encenen les portes i a can Conis, de l’església, hi van portar peces bones que després les treien [d’allà] i les portaven a can Defaus. 15. No ens va dir el nom del xicot, però ens va explicar que li deien el Cadiraire perquè el seu pare es guanyava la vida arreglant les cadires de l’església de Canet i altres llocs. Va morir afusellat després de la Guerra. 6 Beca Malgrat_6 Beca Malgrat 22/06/12 11:48 Página 138 138 SÒNIA GARANGOU I TARRÉS Interior de l’església de Sant Nicolau, un cop acabada la Guerra, quan ja havia estat rehabilitada com a espai de culte. A les parets i al sostre, s’hi observen els senyals de l’incendi. AMMM. Fons Josep Bechdejú Bohigas. 6 Beca Malgrat_6 Beca Malgrat 22/06/12 11:48 Página 139 LA NOVA VIDA SOTA EL SIGNE DEL COMITÈ 139 Segons Joaquim Colomé, és cert que algunes persones van treure imatges que hi havia a l’església i que fins i tot es va salvar la “tovallola” brodada d’or que cobria el santcrist, però considerem que es devien agafar de l’interior del temple objectes molt puntuals i que la majoria de les imatges i obres de valor van ser cremades a la plaça on els milicians les havien apilat. Segons un inventari de l’any 1944, aquell dia van desaparèixer: “Cuatro cálices de plata, dos custodias [...] ambas de plata, una cruz procesional de plata, relicario de plata dorada de St. Nicolás y St. Antonio obra de S. Teobaldo con otras reliquias, dos copones, una palmatoria y puntero de plata, incensiarios con naveta, la Vera Cruz, dos bordones, los ternos, negro, blanco, azul, encarnado completos, las casullas de todos los colores litúrgicos con sus capas, velo, humerales y umbrela. Dos palios, varias alfombras, unas veinte albas, con las piezas correspondientes para celebrar y otro objeto que no podria precisar.”16 Cal afegir a la llista la destrucció de tots els altars i del santcrist que, segons ens va explicar un testimoni, el dia 22 no es va cremar del tot i l’endemà un parell o tres d’anarcosindicalistes locals van anar a estellar-lo, el van ruixar de benzina i el van acabar de cremar.17 L’edifici també va quedar molt malmès. En el mateix informe on s’inventariaren l’any 1944 els objectes sagrats que havien desaparegut, també s’especificaven els danys que havia patit el temple: La parte de la sacrístia fué totalmente destruida, ya que se utilizaba la piedra de la que era construida para la construcción de refugios para la población y fuerzas que entonces las guarnecían. También fue destruido el órgano y el coro de la Iglesia. [...] Tambien sufrieron grandes daños el tejado y el piso interior de la Iglesia. Desaparecieron los bandos y el confesionario y todo el artesanado de madera, así como la puerta de entrada que era tallada y de grandes dimensiones.18 Encara que fos cert que alguns components del Comitè no estiguessin d’acord amb l’incendi de l’església, el dia 22 no tenien prou autoritat per aturar els 16. Diligencia de reconocimiento y detalles de los daños de la iglesia parroquial, realitzada per Jaume Cama Misser, Josep Rodó Morral, Ramon Grau Badia, Francesc Pla Riera i Juan Piferrer Rabassa el 9 de març de 1944. Aquest document està inclòs a la Causa General de la revolución marxista en Barcelona y su provincia que va ser instruïda pel fiscal Eugenio Carballo Morales a partir de 1940. La Causa està arxivada a l’Arxiu Nacional de Madrid, però actualment se’n pot trobar una còpia a l’Arxiu Municipal de Malgrat. 17. Com diu també l’informe de la Causa; aquest santcrist era molt venerat. Alguns dels testimonis van explicar la llegenda de l’origen d’aquesta imatge, que també recollia mossèn Fèlix en el llibre Malgrat i sos contorns. Segons s’explica, una nit van arribar tres nois a una fonda que hi havia al carrer de Passada, on actualment hi ha l’escola de música, i van demanar allotjament. El matrimoni propietari de la fonda els va allotjar i l’endemà en anar a despertar-los no van trobar els tres nois sinó tres imatges al seu lloc. Una d’aquestes era el santcrist que es va cremar, per això quan es feia la processó sempre es paraven davant d’aquesta casa (coneguda després com ca l’Arnau). 18. Ídem. En l’informe també s’incloïa un dictamen pericial del 4 d’abril de 1944, en què es feia un càlcul dels danys d’aproximadament 800.000 pessetes. 6 Beca Malgrat_6 Beca Malgrat 22/06/12 11:48 Página 140 140 SÒNIA GARANGOU I TARRÉS escamots que venien de fora ni els revolucionaris locals més convençuts.19 El Comitè i l’Ajuntament, igual que li havia tocat fer molts cops a la Generalitat i al Comitè Central de Milícies, es van limitar a intentar legalitzar el que ja eren “fets consumats” i el 19 d’agost, en una sessió en què “oficialment” en cap moment es parlà de l’incident, l’Ajuntament va decidir convertir l’església en un mercat cobert. Es van tapar les escales de l’edifici amb sorra i, durant els tres anys de Guerra, com recordava en Salvador Forroll, es va utilitzar com a garatge dels camions col·lectivitzats i com a punt de recollida de verdures: Era la recepció de les verdures, era un magatzem com si fos el sindicat, hi anaven els camions de Barcelona o de Santa Susanna i allà hi portaves la verdura amb el carro i carregaven els camions. Era una espècie de magatzem. Pel que fa a les campanes, com ja hem assenyalat abans, es van despenjar del campanar i la més grossa va caure de costat escarbotant la visera del campanar i féu un gran terrabastall: Estàvem en el Liceu allà prenent cafè i vam sentir com tiraven a terra la campana gran i va fer una remor que va ser massa. Ni una bomba atòmica fa tanta remor! 20 Hi havia una llegenda popular, que recollia mossèn Fèlix Paradeda en el llibre Malgrat i sos contorns, que deia que totes les campanes “foren foses a l’aire lliure i els habitants tiraven a la fosa peces d’or i plata”. Aquesta creença va portar els membres del Comitè a deixar les campanes a la plaça i a fer-ne analitzar mostres per comprovar si era cert que havien estat fetes barrejant or i bronze. Els resultats de les anàlisis van desmentir la llegenda:21 les campanes eren de bronze; finalment van ser carregades en un camió que les va portar a fondre. Amb la Guerra, el bronze s’havia convertit en un metall prioritari per a la indústria de l’armament, que devia aprofitar les campanes de Malgrat per fer-ne material bèl·lic. 19. Sembla confirmat, per l’opinió de molts dels testimonis i per les posteriors investigacions de les autoritats eclesiàstiques i de les franquistes, que va ser un escamot de fora el que va iniciar el foc. Com apuntava Joan Garriga, sembla que algun element de Canet hi va participar, però el fet que l’escamot arribés en camions i l’únic de Canet que sabem del cert que va venir ho fes en tren ens porta a pensar que els que van arribar per carretera potser eren d’un altre indret i se’ls va afegir gent d’altres comitès que anaven als pobles on sabien que hi hauria incidents d’aquest tipus. Pel que fa a la identitat dels elements de Malgrat que van col·laborar amb els forasters, hi ha moltes versions. La majoria dels entrevistats no van voler revelar els seus noms amb la gravadora engegada i, encara que algun informant apuntés algun dels noms dels responsables, és gairebé impossible poder contrastar aquesta informació.Tenint en compte els antecedents anticlericals dels anarcosindicalistes malgratencs, considerem que qualsevol cenetista va poder deixar-se emportar per l’onada iconoclasta que es vivia aquells dies 20. Testimoni de Gabriel Martínez Plazas. 21. Carta de l’enginyer delegat d’Indústria a l’Ajuntament de Malgrat. 29/1/1937. També hi ha una notificació del 17/2/1938 conforme s’han rebut dues campanes, suposem que devien ser 6 Beca Malgrat_6 Beca Malgrat 22/06/12 11:48 Página 141 LA NOVA VIDA SOTA EL SIGNE DEL COMITÈ 141 Les campanes a la plaça de l’Església, a punt de ser retirades. La persona que surt a la imatge de la dreta és Nicolau Sagol Soler. Imatges facilitades perla família Lliuró-Serra. Però la profanació d’edificis i objectes religiosos no es va aturar només en l’església. El 22 de juliol, quan el temple de St. Nicolau ja havia cremat, també es va saquejar la casa parroquial: Van anar a la rectoria i des del balcó van tirar tot el que trobaven i ho van cremar-ho al carrer.22 Segons l’informe sobre els danys ocasionats, que va fer mossèn Rodó després de la Guerra, aquell dia van desaparèixer de la rectoria els registres baptismals de l’any 1844 al 1923, els volums referents a les defuncions de l’any 1755 al 1789 i del 1909 al 1936. I els registres matrimonials del 1695 al 1755, del 1851 al 1854 i del 1929 al 1936.23 La rectoria va ser confiscada pel Comitè i hi van anar a viure primer una família de Malgrat i després es va fer servir per acollir els refugiats de guerra. Segurament, el mateix dia que van ocórrer aquests fets, l’escamot que havia col·laborat en l’incendi de l’església va cremar també les imatges de l’ermita de Sta. Rita i, l’endemà, els revolucionaris locals van les més petites perquè la gran, segons els testimonis, va estar a Malgrat fins poc abans que acabés la Guerra. Correspondència AMMM. 22. Testimoni d’Ernest Aldea. En aquella època vivia a l’actual plaça del doctor Robert, molt a prop de l’església i de la rectoria que estava situada en el carrer de Passada núm. 10. 23. Cuestionario de los hechos ocurridos en las parroquias y arciprestazgos de la diócesis de Gerona con motivo del movimiento nacional de 18 de julio de 1936. 28/9/1939. Aquest qüestionari va ser emplenat per mossèn Rodó un cop acabada la Guerra; se’n pot trobar l’original a l’Arxiu Diocesà de Girona. En el dictamen pericial abans esmentat sobre els danys de l’església també s’incloïen els danys a la rectoria que es calculaven en unes 25.000 ptes. 6 Beca Malgrat_6 Beca Malgrat 22/06/12 11:48 Página 142 142 SÒNIA GARANGOU I TARRÉS continuar l’onada anticlerical i fou saquejada la capella de les germanes carmelites.24 Com recordava en Lluís Coll: “La van desvalijar, van tirar les imatges al carrer, les hòsties corrent per terra, la meva germana recollint hòsties.” No sabem si abans o després d’aquest incident, les carmelites, que tenien una escola al centre de la població,25 ja havien intentat salvar alguns objectes i part dels hàbits passant-los per sobre de la lliça perquè els veïns els amaguessin. En aquella època, la comunitat de germanes i la casa d’en Lluís Coll estaven de costat i, tot i que ell encara era molt jovenet, es recorda del trànsit de mocadors de farcell aguantats amb agulles que passaven les monges des del convent. També es van amagar alguns objectes a casa dels Pla del carrer de Mallorca, acció que els va valer un escorcoll dels milicians malgratencs: Va venir el registre i la meva mare els va dir: “Què voleu?” “Que us han passat armes?” “Armes? A casa no n’hi han hagut mai, d’armes, no les necessito! Vinga, ja podeu entrar, obriu aquests paquets.” Van sortir robes i van sortir uns missals que els hi van donar una patada; la mama ho collia i ho tornava a deixar sobre la taula. “Això és d’elles, jo els hi haig de respectar, però d’arma ni una!” Va tenir molt descaro, la mama, molt, i, quan les hermanes se’n van anar, van venir a buscar els farcells. L’edifici de les carmelites va ser requisat pel Comitè, que l’utilitzà al principi de la Guerra com a seu de la CNT i després per acollir refugiats, i les dotze monges que en aquell moment vivien al convent van haver de vestir-se de seglars: Encara me’n recordo el dia que jo em vaig trobar al carrer amb l’hermana Concepció i ella: “Ei, Pepito, què no em coneixes?” Clar, jo veure-la, en aquella dona, vestida, disfressada, em va fer una cosa...26 Com recordaven les germanes Fàbregues, la Lola, que era pentinadora, va arreglar i tallar els cabells a dues o tres d’aquestes religioses perquè poguessin viatjar sense problemes. La majoria van tornar als seus pobles i les que no tenien família o eren massa grans es van quedar amb les germanes de St. Josep, que s’ocupaven de l’hospital del carrer de Passada.27 Aquestes monges, que es dedicaven 24. Els testimonis no podien precisar les dates dels incendis de les capelles que en aquells moments hi havia a la població, però a la Causa General constava que tots aquests incendis van ser el dia 22 o el 23 de juliol, data que sembla força lògica. 25. L’edifici on hi havia el col·legi i el convent de les germanes carmelites estava situat en el mateix lloc on hi ha actualment l’escola Vedruna, al carrer de Mar núm. 30, que encara dirigeixen germanes d’aquesta comunitat religiosa. 26. Testimoni de Josep Mora. 27. En un informe sobre comunitats religioses del mes d’octubre de l’any 1931, encarregat pel cap 6 Beca Malgrat_6 Beca Malgrat 22/06/12 11:48 Página 143 LA NOVA VIDA SOTA EL SIGNE DEL COMITÈ 143 a vetllar malalts a Malgrat i a Palafolls, van romandre a la població durant tota la Guerra. Encara que, el dia 23 de juliol, els van saquejar i mig incendiar la capella, el Comitè les va protegir i els va permetre continuar fent la seva feina. Les germanes Freixes Negre recordaven que aquestes religioses també es van haver de treure els hàbits per vestir-se de seglars i com els va impressionar veure la germana Campos vestida amb roba que li havia donat la seva mare. La Dolors Castellà, que en aquells moments era modista, va amagar a casa seva alguns objectes de les monges de St. Josep i també les va ajudar amb el vestuari: Hi anava a ajudar-les a arreglar el que s’havien de posar i el cosidor el tenien a dalt, en el cor, en allà [que] era el cor d’elles de l’església. Els mateixos problemes que van tenir les religioses de la població per trobar roba el devien tenir també els pares maristes del seminari del carrer Nou.28 El dia 22, mentre l’escamot incendiava l’església, alguns llibertaris locals ja havien anat fins al convent a buscar els maristes, suposem que amb la intenció de detenir-los. Com recordava un dels testimonis, que va presenciar el que va ocórrer a les portes de l’edifici: Arribo allà i: “Sí, són a dintre!” I els de fora amb les armes apuntant a veure si sortia cap frare. Aquell dia hi havia un tal Gambín, el ferrer, bueno eren una colla, però aquests són els que recordo. El cas és que va sortir en Campoy disfressat de frare i va venir de pèls que no li foten un tiro, perquè ells estaven esperant que sortís algun pare. Van caure tots de cul, perquè ja ens el vèiem mort, i de seguida es va treure el barret i no va passar res. Va ser un escàndol, una riota, allò era un jolgorio. Qui reia, qui criticava, qui cridava, perquè va ser un espectacle. Els milicians no van trobar els maristes i aquell dia no va passar res més, però l’endemà els van incendiar i saquejar la capella i la majoria de volums de la biblioteca. L’edifici fou confiscat i utilitzat com a seu del Comitè, que el va fer servir com a presó, per entrenar les milícies locals i els nois que marxaven al front provincial d’Estadística, consta que aquesta comunitat estava composta per cinc religioses (Correspondència AMMM), però, en un cens elaborat durant la Guerra, apareix que a la comunitat hi ha vuit religioses: Providencia Olivada Vinyes (70 anys), Presentació Vives (72 anys), Victòria Cufi Fita (55 anys), Dolors Campos Quevedo (40 anys), Carme Terrats Matabosch (40 anys), Francesca Cruixell Tortòs (74 anys), Maria Ubach Llauna (60 anys) i Úrsula Galambi (80 anys). Suposem que les tres religioses de més que trobem l’any 1936 devien ser les carmelites que no van poder marxar i es van refugiar al convent de les germanes de St. Josep. Aquest edifici situat al carrer de Passada núm. 44 encara existeix, però actualment ja no pertany a aquesta comunitat religiosa. 28. El seminari dels pares maristes estava situat al camí Nou, on hi ha actualment el col·legi Chanel, dirigit encara per aquesta comunitat religiosa. Segons el pare marista Melitón Carrillo, en aquella època, tenien molt poc contacte amb el poble, només sortien per fer el passeig de cada tarda i poca cosa més. 6 Beca Malgrat_6 Beca Malgrat 22/06/12 11:48 Página 144 144 SÒNIA GARANGOU I TARRÉS com a voluntaris, i posteriorment per allotjar els artillers de la bateria situada al castell per defensar la població. Quan van ocórrer aquests fets, a Malgrat només hi havia els pares maristes que feien de professors dels interns que es preparaven per ser religiosos. Segons les investigacions del pare Melitón Carrillo, els alumnes havien marxat com feien cada estiu en iniciar-se el període de vacances i la notícia de l’assassinat de Calvo Sotelo els va sorprendre de camí cap als seus pobles. Els pares maristes que es van quedar a Malgrat van vestir-se de seglars i alguns es van amagar a diverses cases de la població; la seva sort, però, va ser molt diferent a la de les religioses i al cap de pocs dies van ser els malaurats protagonistes d’un dels capítols més dramàtics de l’etapa de la gestió del Comitè. 3. La repressió contra els religiosos Només ens han arribat notícies del que els va passar a quatre dels professors maristes que es van quedar a Malgrat un cop s’havia iniciat la revolució. Segons la recerca que ha fet durant els últims anys Melitón Carrillo, tres d’aquests religiosos van restar amagats a diverses cases de la vila i l’altre va ser allotjat pel Comitè a can Flix. Un dels exmilicians entrevistats ens va confirmar que, efectivament, ell havia acompanyat un dels maristes a la fonda situada en el carrer Nàpols, cantonada amb el passatge Alsina. Diu: “Porta aquest senyor a can dallò” i el vaig portar a can Flix i allà li vaig dir en Flix: “Dóna-li menjar en el senyor aquest i dormir.” I el vaig deixar allà. El marista en qüestió era francès i al cap de pocs dies va viatjar a Barcelona on es va poder refugiar a l’ambaixada francesa i marxar cap al seu país. Un dels altres tres religiosos, el que estava acollit a can Salvà, també va aconseguir escapar perquè tenia un familiar que treballava de ferroviari a Vic i li va facilitar la fugida, però els altres dos maristes no van ser tan afortunats. En Constanci González estava amagat en una casa situada a la pujada del castell, però el seu caràcter tafaner i extravertit –no li agradava gaire quedar-se a dins– va fer témer als amos de la casa que no els pogués comprometre. Va acabar marxant disfressat de pagès i va anar cap a Tordera, on va ser interceptat i enviat altre cop a Malgrat perquè el Comitè local se’n fes càrrec. L’organisme revolucionari, tal i com havia fet amb el marista de nacionalitat francesa, el va allotjar a can Flix i li va donar un pase perquè pogués viatjar fins a Barcelona. El religiós, però, no va arribar mai al destí. El seu cos va aparèixer a Arenys i el que suposem que devia passar és que el van fer baixar del tren en alguna de les poblacions veïnes i, en descobrir que era capellà, el van assassinar. No sabem, però, la data exacta en què va aparèixer el cos ni podem afirmar, tal i com apunta Melitón Carrillo, 6 Beca Malgrat_6 Beca Malgrat 22/06/12 11:48 Página 145 LA NOVA VIDA SOTA EL SIGNE DEL COMITÈ 145 que el Comitè local li lliurés un salconduit marcat premeditadament perquè un altre comitè l’assassinés.29 Considerem que, si la intenció dels revolucionaris locals hagués estat matar al religiós, l’haurien fet desaparèixer sense molestar-se a donar-li ni menjar ni llit ni un aval perquè anés cap a la ciutat. La hipòtesi més probable és que el Comitè li va facilitar un salconduit normal i que potser algun dels elements més radicals, en assabentar-se que l’organisme revolucionari havia permès que marxés, va avisar del viatge del religiós perquè milicians d’altres pobles s’encarreguessin de fer-lo desaparèixer. O que, simplement, va ser identificat sense que ningú del Comitè malgratenc hi tingués res a veure. Ja hem comentat abans que no sabem la data exacta en què van ocórrer aquests fets i podem dir que a dins de l’àmbit popular no es coneixia gaire la història dels tres maristes que hem esmentat fins ara. Quan es pregunta als testimonis pels maristes assassinats durant la revolució, només recorden el cas del padre Anastasi García, que va morir assassinat després d’un incident al carrer de Sant Esteve. Hi ha moltes versions del que va passar aquella nit del 5 d’agost de 1936, però el que s’ha intentat des d’aquesta recerca és buscar una explicació el més realista possible, intentant fugir de la mitologia que amb els anys s’ha anat formant al voltant d’aquesta història. En primer lloc, cal aclarir que l’Anastasi García Díaz no era un estudiant del seminari, tal i com diuen molts testimonis. Tenia quaranta anys i era un dels tres professors que, en començar el conflicte, s’havien refugiat en algunes cases de la població. Segons la recerca de Melitón Carrillo, aquella nit el pare Anastasi estava amagat a can Miró, una casa d’estiueig situada al carrer de St. Esteve, on fins fa poc hi havia l’edifici del Sindicat de Pagesos. El senyor Miró, en aquells moments, no era a Malgrat com cada estiu: s’havia quedat a Barcelona i intentava fugir de la ciutat, ja que notava que els revolucionaris començaven a vigilar-lo. Per poder marxar, va simular que agafava el tren cap a Malgrat, però en realitat va baixar a Mataró on el seu xofer l’esperava per fugir cap a França. Els revolucionaris barcelonins van alertar de l’arribada del senyor Miró al Comitè malgratenc i a la nit van venir, no sabem si personalment o representats per membres d’algun altre comitè de la comarca, amb la intenció de detenir-lo. El moviment de milicians al carrer va avisar el marista amagat a casa dels Miró, que va pensar que el buscaven i va fugir per la part de darrere, que, en aquella època, estava comunicada amb les altres cases del carrer de Sant Esteve pels patis. Segurament la intenció del religiós era amagar-se a casa d’en Sebastià Fontrodona,30 al carrer de St. Esteve núm. 35, on sabia que li donarien refugi perquè la dona era molt religiosa i, segons Melitón, ja s’hi havia amagat durant uns dies. Però es va equivocar 29. L’única referència sobre la mort d’aquest marista apareix al llibre de SOLÉ i SABATÉ, Josep Maria i VILARROYA, J. (1983). 30. Ens referim al pare d’en Sebastià i en Francesc Fontrodona Rabassa, a qui la família i els amics anomenaven l’avi Nuti. L’Andreu Fontrodona ens va confirmar que a casa dels seus avis hi havia un capellà amagat, però li semblava que no era l’Anastasi García. 6 Beca Malgrat_6 Beca Malgrat 22/06/12 11:48 Página 146 146 SÒNIA GARANGOU I TARRÉS de número i va entrar a casa dels Molluna que era en el mateix carrer en el número 39. En Josep Molluna, en veure el capellà a dins de casa seva, no sabem si per por que el comprometés o, com apunten alguns testimonis, perquè era simpatitzant de les idees revolucionàries, va alertar els milicians i el va fer fora per la porta del davant. Un dels que estava esperant al carrer, en veure sortir el capellà, li va disparar, amb la mala sort que la bala va tocar la cuixa del pare marista, i també va ferir la Clara Molluna, filla del propietari de la casa, que havia seguit el seu pare fins al carrer i estava mirant l’escena des de darrere la porta.31 La Clara tenia nou anys i la bala la va travessar: li provocà una mort gairebé instantània. Aquest fet suposem que és el que va fer encendre l’escamot de revolucionaris forans i els milicians locals, que van culpar el marista de la situació que havia provocat la mort de la nena i se’l van emportar. És difícil poder confirmar si realment el religiós estava amagat a can Miró o, com diuen altres versions, simplement es dirigia cap a l’estació. El que sí que sembla cert és que la seva intenció era refugiar-se a casa dels Fontrodona ja que, la mateixa nit que van ocórrer aquests fets, membres del Comitè van anar a detenir l’avi Fontrodona i els seus dos fills, en Sebastià i en Francesc,32 i els van portar fins al cementiri: Aquella nit se’ls emporten, però no va passar res, van tornar pel que havia sigut l’oncle o el pare. No ho sé, però aquella mateixa nit o l’endemà mateix van tornar. Després vaig sentir explicar al meu pare que una persona dels que anaven armats, sobretot [per] l’avi [va dir]: “No, aquest home, no! Perquè abans de fer res [a] aquest home m’haureu de pelar a mi!” Aquell home hi tenia un agraïment, havia anat a pescar amb ells i es va posar a defensar a l’avi.33 Des d’aquell dia, els membres de la família Fontrodona van ser assenyalats com a enemics de la causa i van ser sotmesos a sancions econòmiques. Els van confiscar les barques, que van ser utilitzades per la col·lectivitat de pescadors, i gairebé tota la terra que tenien: els deixaren només un petit tros per autoabastirse. La repressió econòmica a què els van sotmetre va ser molt dura, però, com a mínim, havien aconseguit salvar la vida en una de les nits més violentes de la revolució a Malgrat. Mentre ells estaven retinguts, l’Anastasi García sembla que el van portar ferit fins a l’Ajuntament, com encara recorda una de les veïnes del carrer d’en Blanch: 31. Com ens va explicar en Fernando Raja, aquella nit ni la Clara ni els altres nens del carrer de Sant Esteve havien sortit a jugar al carrer, com cada nit, perquè feia una mica de fresca. 32. En Sebastià i en Francesc Fontrodona Rabassa ja apareixen en el primer capítol com a principals impulsors de la revista Ciutadania i posteriorment com a membres de la Unió Catalanista Republicana. En Sebastià va ser regidor de l’Ajuntament republicà durant la primera legislatura. 33. Testimoni d’Andreu Fontrodona. 6 Beca Malgrat_6 Beca Malgrat 22/06/12 11:48 Página 147 LA NOVA VIDA SOTA EL SIGNE DEL COMITÈ 147 Me’n recordo quan van passar amb una llitera amb unes rodes que devia ser de l’Ajuntament i encara es bellugava. Hi havia ple de gent en el carrer i deien: “Mira, encara es belluga!34 Un cop allà, no sabem del cert què va passar; segons algunes versions, es va demanar la presència d’un metge i, segons unes altres, se’l va sotmetre a judici. No es pot assegurar, per tant, si va morir a conseqüència de la ferida o va ser assassinat a sang freda; el cas és que el seu cos va aparèixer l’endemà al cementiri. La mort de la filla dels Molluna havia exaltat molt els ànims i aquella mateixa nit també van morir mossèn Joaquim Turró i Vives, sacerdot de les carmelites, i Narcís Jofre i Costa, que fins al principi de la Guerra havia exercit de rector del poble. Considerem que les quatre morts estan molt relacionades i que potser, si aquella nit no hagués mort la Clara, mossèn Turró i el rector no haurien estat ajusticiats. A mossèn Narcís, per exemple, ja l’havia intentat assassinar un escamot de forasters els primers dies de la Guerra i membres del Comitè local havien intercedit per ell. Com recordava la néta de Miquel Verdaguer: El meu avi es va posar davant de la rectoria i els hi va dir: “Abans de matar-lo amb ell, m’heu de matar a mi!” El va salvar i li va dir: “Jo m’he posa’t davant de la rectoria una vegada, però dues no m’hi posaré.”35 El regidor i membre del Comitè va aconsellar al rector que marxés de la població ja que no creia que pogués tornar a evitar que el matessin, però mossèn Narcís es va quedar a Malgrat. No sabem si per voluntat pròpia o com van declarar els seus germans per ordre del Comitè;36 després del saqueig de la rectoria, es va anar a refugiar a casa d’en Francesc Castells, que era familiar seu i director de la sucursal de “la Caixa” a la localitat. Pel que sembla, va estar-se allà fins que, la nit del 5 d’agost, el van anar a buscar i se’l van emportar cap al cementiri on el van executar. Hi ha molta mitologia al voltant de l’assassinat del rector i són moltes les persones, fins i tot familiars de membres del Comitè, que asseguren que el van torturar abans de matar-lo. Aquesta opinió també es desprèn de l’informe que mossèn Rodó va escriure un cop finalitzada la Guerra: Fue maltratado bochornosamente y con crueldad durante el camino de su casa al cementerio. [...] Antes de asesinar al cura regente le dijeron que se tapara los ojos, contestando negativamente pues los que tienen fe en Dios no temen la muerte, dijo que era inocente 34. Testimoni de Rita Turró. 35. És molt possible que aquesta escena es produís el mateix dia que van saquejar la rectoria. Segons ens va explicar la seva néta, en Miquel Verdaguer no era catòlic, però estava en contra que matessin a ningú perquè creia que s’havia de respectar la vida dels capellans. 36. Mateu i Josep Jofre van declarar davant el jutge de Sta. Coloma de Farners, per ordre de l’instructor de la Causa General, el mes de març de l’any 1943. Causa General de la revolución marxista de Barcelona i su provincia. Ayuntamiento de Malgrat, pàg. 66 (AMMM). 6 Beca Malgrat_6 Beca Malgrat 22/06/12 11:48 Página 148 148 SÒNIA GARANGOU I TARRÉS Façana de l’edifici de la Caixa de Pensions, als anys 1930. Al pis de dalt, hi vivia Francesc Castells, director de la sucursal de Malgrat, on es va refugiar mossèn Narcís. AMMM. Fons Josep Bechdejú Bohigas. de las calumnias que le acusaban y que les perdonaba a todos y murió segun cuentan profiriendo Vivas a Cristo Rey. Las palabras de perdón merecieron el escarnio de los homicidas.37 Sembla possible que de camí cap al cementiri els revolucionaris ridiculitzessin el rector, ja que aquesta pràctica era molt habitual aquells dies i alguns testimonis ho han corroborat: Passaven pel carrer de Mar i aquell home tirava carrer de Mar avall i diu un: “No, no! Tant que va al cementiri cada dia a [portar] morts, no sap on és el cementiri?”38 Li deien: “Va canta les absoltes! I el poble? Que t’ajudi el poble!”39 37. Cuestionario de los hechos ocurridos en las parroquias y arciprestazgos de la diócesis de Gerona con motivo del movimiento nacional de 18 de julio de 1936. 28/9/1939 (ADG). 38. Testimoni de Josep Marès “Pepet Fideuer”. 39. Testimoni de les germanes Freixes Negre. 6 Beca Malgrat_6 Beca Malgrat 22/06/12 11:48 Página 149 LA NOVA VIDA SOTA EL SIGNE DEL COMITÈ 149 Però no s’ha pogut confirmar ni que el sotmetessin a judici públic40 ni les afirmacions que fa mossèn Rodó, encara que la llegenda popular expliqui barbaritats sobre les tortures infligides al rector i, com assenyala Delgado en el seu estudi, aquests procediments fossin molt habituals a tot el territori.41 Mossèn Turró, l’altre capellà assassinat aquella nit, ja feia dos dies que estava a la presó. Segons el que van declarar els seus germans a la Causa General,42 el sacerdot havia estat detingut el 3 d’agost a l’estació per membres del Comitè de Guerra, quan, vestit de seglar, intentava fugir de la població. Primer el van conduir a la seu d’aquesta secció, suposem que per fer-lo declarar, i, més tard, el van tancar a l’edifici del seminari dels pares maristes, que, com hem esmentat abans, s’utilitzava com a presó. La nit del 5 d’agost també el van anar a buscar i el van assassinar en el camí de Malgrat a Palafolls, en un camp anomenat ca la Coixa, on va aparèixer el seu cos al matí. L’endemà, a l’Ajuntament, “sembla” que els regidors no van parlar d’aquests fets: si repassem l’acta de la sessió extraordinària que es va celebrar el 6 d’agost, en cap moment trobarem cap referència a la mort dels capellans. Com havia passat quan es va cremar l’església, el Consistori, privat de tot poder, només va parlar de la mort de la nena: El senyor president dona compte de la mort de Clara Molluna victima innocent de la lluita amb el nefast feixisme, quin enterrament tindrà lloc a les 5 de la tarda. El sepeli fou multitudinari i es va convertir en una manifestació popular contra el feixisme. La versió del Comitè, que culpava el marista dels fets, va fer sortir al carrer nombrosos militants de la CNT i les Joventuts Llibertàries, amb banderes i insígnies del sindicat: Quan van matar aquella menuda van fer com una professó, i [la Caganda]43 anava vestida amb la bandera de la CNT i la FAI, un vestit lluent, me’n recordo com si la veiés ara, que era mig negre i mig vermell.44 40. Una de les testimonis assegurava que li havien fet un judici que feia riure. La formació de “tribunals populars” o revolucionaris va ser habitual arreu de Catalunya. En el cas de Malgrat, però, no n’hem trobat evidències, encara que, pel que sembla, hi va haver diversos intents. Durant tota la Guerra, qui va exercir com a jutge popular fou l’Eusebi Simeon, però pel que sembla aquest no va estar implicat en cap dels fets que s’expliquen. 41. L’autor destaca que la violència dels rituals a Espanya en general va provocar una resposta anticlerical violenta que, en certa manera, els imitava: “Los suplicios, las incineraciones, los asesinatos, debían ser barroquizados, organizados para ser vistos si es que se quería que su eficacia simbólica quedara asegurada”. DELGADO, Manuel (1992: 68). 42. Isidoro Turró Vives i Adela Turró Vives van declarar el mes d’abril de l’any 1942. Causa General de la revolución marxista de Barcelona i su provincia. Ayuntamiento de Malgrat, pàg. 51 (AMMM). 43. La Caganda era el motiu d’una de les revolucionàries locals. No s’ha pogut esbrinar la seva identitat. 44. Testimoni de Josep Mora i Girons. 6 Beca Malgrat_6 Beca Malgrat 22/06/12 11:48 Página 150 150 SÒNIA GARANGOU I TARRÉS Els nens de les escoles i els regidors de l’Ajuntament també van acompanyar la comitiva en el seu recorregut pels carrers. La Clara va ser enterrada al cementiri municipal on també van rebre sepultura, més discretament, els tres capellans assassinats. Semblava que amb aquestes quatre morts quedava tancat el capítol de la violència antireligiosa a Malgrat, però l’endemà a la nit hi va haver una darrera víctima. El 7 d’agost, cap al vespre, un escamot va trucar a la porta de mossèn Fèlix Paradeda, un capellà jubilat que vivia al carrer del Carme conegut popularment amb el nom de Picapatrons.45 Com explicaven molts dels informants: Quan l’home va voler sortir a la finestra, obre la finestra: “Qui hi ha?” Pam! li van fotre un tiro i el van matar a la finestra.46 Vam sentir els trets i, cony, què passa? Mira, han matat a mossèn Fèlix Paradeda! Vam sortir al balcó i vam veure passar un carretó que hi havia a l’Ajuntament, com una camilla amb dues rodes grosses alta així, i vam veure com se l’emportaven amb aquell carretó, ja mort.47 Efectivament, el capellà va morir del tret que li van disparar des del carrer tal i com va confirmar la seva germana Mercè, quan va declarar en la instrucció de la Causa General. Tots dos germans vivien junts i la Mercè Paradeda recordava haver vist sang a terra i “que al ir a salir para ver donde lo llevaba, le hicieron entrar hasta que luego se enteró que lo habían enterrado”.48 L’autor de Malgrat i sos contorns, que havia estat responsable durant un temps de la biblioteca municipal, era molt estimat a Malgrat i la seva mort, com la dels mossens Turró i Narcís, va causar un gran impacte a la població: provocà fins i tot les protestes d’alguns elements de la CNT. Com recordava Joan Aguilar: El meu germà era de la FAI, de la CNT, era jove, bueno llavors tothom ho era...; feia guàrdies aquí al cap de Tordera junt amb el fill d’en Prat49 i quan va arribar a casa, a les sis del matí, la meva mare li va explicar què havia passat. Se’n va anar corrents cap allà i, bueno, una mica més i el maten amb ell! El cas és que a ell i en Prats els perseguien els mateixos 45. En Salvador Forroll ens va explicar que l’anomenaven així perquè era molt aficionat a fer puntes de coixí. 46. Testimoni de Josep Marès, conegut amb el motiu del Fideuer. Joan Garriga i Colomer va afegir a aquesta versió: “Ell s’ho va pensar i quan va obrir la finestra ja portava un coixí a davant.” 47. Testimoni de Jaume Creus, veí de mossèn Fèlix. 48. Mercè Paradeda va declarar el 12 de desembre de l’any 1942. Causa General de la revolución marxista de Barcelona i su provincia. Ayuntamiento de Malgrat, pàg. 62 (AMMM). Hi havia informants que afirmaven que mossèn Fèlix s’havia intentat tapar amb un coixí i que l’havien enterrat encara mig viu, hipòtesi que també defensa CERVERA i BERTA, Josep M. (1991); però, com ja apuntàvem abans, sense més mitjans no podem ni confirmar ni desmentir aquestes informacions. 49. El germà de l’informant era en Francesc Aguilar Ortega, el seu oncle i el seu cosí estaven també implicats en el Comitè, els anomenaven els Ajo. En Joaquim Prat era el fill de l’alcalde Joan 6 Beca Malgrat_6 Beca Malgrat 22/06/12 11:48 Página 151 LA NOVA VIDA SOTA EL SIGNE DEL COMITÈ 151 seus, els que entren sempre als llocs per figurar i per presumir. I, al vespre, van anar de guàrdia altra vegada al Tordera i li va dir el meu germà en el seu company: “Aixeca’t!” Diu: “Per què?” “Aixeca’t, aixeca’t, que no has de dormir, tu vigila aquí i jo vigilo per aquí, perquè ens pelaran pel que ha passat aquest matí, ens pelaran.” Es va amagar i van sortir dos tios que venien a voltar-los per darrere i diuen: “No, venim a rellevar.” “Però si heu de venir a rellevar per allà, ja sabeu la contrasenya? Ens heu de venir a rellevar i veniu per darrere? Pel que ha passat aquest matí, no? Heu matat a mossèn Narcís, heu matat aquest, heu matat a l’altre, la guerra està perduda, això és una guerra que està perduda, així no es pot anar, això és un assassinat el que heu fet!” No sabem qui eren els que van anar a cercar aquests dos nois que feien guàrdia, però no va ser l’únic cas de violència envers els que protestaven. El mes d’octubre va aparèixer a Sant Pol el cos sense vida de Ferran Molas, un pagès malgratenc que teòricament estava afiliat a la UGT i que, pel que diuen els testimonis, xerrava massa i també havia denunciat els assassinats. Segons el que va declarar la seva germana, va ser detingut pel Comitè de Guerra que se’l va emportar del seu domicili. No sabem què va passar després ni per què aquest pagès va ser assassinat, com tampoc podem assegurar que tots els membres del Comitè estiguessin informats d’aquest fet. Encara avui és difícil aclarir qui van ser els autors de les morts que hem descrit fins ara o els motius que els van portar a prendre mesures tan dràstiques. El tema de la repressió a la rereguarda és molt complex i s’ha escrit molt sobre l’abast real i les causes que van motivar-la. Segons alguns historiadors, la violència contra els religiosos i la gent de dretes en general va estar organitzada pels comitès locals, que molts cops també actuaven a poblacions veïnes, i, en part, va ser producte de les accions dels anomenats “incontrolats”, que, sense obeir les ordres més directes, es van dedicar a escampar el terror aprofitant la desorganització que es va viure els primers mesos. Molts autors, com Pelai Pagès o Josep Termes, assenyalen que el fenomen de la violència incontrolada és molt freqüent en les revolucions europees contemporànies i que la majoria d’elements radicals que solien executar aquest tipus de repressió responien al model de nou militant sorgit de la mateixa revolució que, sovint sense cap mena de militància prèvia, aprofitava el moment d’agitació per protagonitzar les accions més radicals i titllava els militants més veterans de moderats.50 Altres autors han fet una lectura diferent; Prat i Maspera; després d’aquest incident, en Francesc i en Joaquim van marxar de voluntaris al front. Segons el testimoni, el seu germà va marxar perquè creia que si es quedava a la població tindria més problemes amb els sectors més intransigents. 50. TERMES, Josep (1987: 395) destaca: “Aquest neòfit és el pitjor espècimen de la revolució: la seva covardia anterior (o un passat no gaire net ni gloriós) l’empeny cap a les pitjors accions, les més salvatges i les més injustes”. PAGÈS, Pelai (1987: 65 i 66) també reflexiona sobre aquesta qüestió: “Com ha posat en relleu Josep M. Solé i Sabatè, els “incontrolats”, protagonistes dels famosos “paseos” nocturns són fonamentalment producte de la situació revolucionària que es vivia a Barcelona i a l’extraradi industrial: homes amb escassa consciència política i social, 6 Beca Malgrat_6 Beca Malgrat 22/06/12 11:48 Página 152 152 SÒNIA GARANGOU I TARRÉS segons Maymi, “ni eren quatre ni eren tan incontrolats. Sabien molt bé el que feien i perquè ho feien”.51 Aquest autor apunta la idea que hem de deixar de vincular els assassinats exclusivament al conjunt dels membres que formaven els comitès locals. Segons la seva hipòtesi, fruit de l’anàlisi de dos comitès de les terres gironines, hi ha la possibilitat que existís una mena de comitè intercomarcal, compost pels elements més radicals, que eren els encarregats de “depurar” la rereguarda. Aquests homes més expeditius eren, com assenyala Fraser, un nou tipus de militant foguejat en el pistolerisme i la repressió de la Dictadura de Primo de Rivera, que apostava clarament per utilitzar qualsevol mitjà que garantís la revolució i el final dels elements considerats hostils. Fos d’una manera o altra, el que sembla provat és que, a diferència de l’altre bàndol, les autoritats antifeixistes van intentar frenar aquests excessos des del primer moment. I des de la mateixa CNT, dirigents com el mataroní Joan Peiró van denunciar la violència desmesurada.52 Com assenyala Pelai Pagès, la repressió franquista va estar organitzada pels alts comandaments i responia a una veritable voluntat depuradora, mentre que la del bàndol republicà va ser més descontrolada i fruit de les circumstàncies.53 Concretament a Malgrat, sembla que la intervenció d’escamots forans va ser clau en la majoria de casos de violència. Amb aquesta interpretació no volem exculpar tots els revolucionaris locals, però considerem que hi ha prou indicis per afirmar que el Comitè local no es va caracteritzar per la seva voluntat depuradora. En primer lloc, cal destacar que, si comparem les xifres de represaliats durant el període de domini dels comitès a la comarca, es pot comprovar que Malgrat no va ser dels pobles on es van produir més morts violentes: sorgits com a subproducte d’un món urbà i industrial generador de misèria i de marginació que han aparescut a totes les revolucions contemporànies d’Europa. Homes pels qui instintivament, la destrucció de vides, d’esglésies, de les cases dels rics i de tota la simbologia urbana que recordés “el vell món” esdevenia una necessitat per a construir una nova societat”. 51. MAYMÍ, Josep (2001: 136) 52. “Enmig d’un poble desbordat s’hi han introduït els amorals, els lladres i els assassins per confessió i per instint. I quan el poble desbordat ha estat contingut en el moment que devia contenir-se, els altres, els amorals, han continuat robant i assassinant per a deshonra de la revolució i per escarni dels que es juguen la vida als fronts de guerra. El vertader revolucionari, però no vessa una gota de sang més de la precisa, no mata per matar, perquè la sang li repugna. Siguin quines siguin les idees dels individus mentre aquests s’adaptin al nou estat de coses creat per la revolució, són individus la vida dels quals és inviolable”. PEIRÓ, Joan (1987). 53. Les xifres de represaliats al bàndol nacional són molt superiors i tenien el vistiplau de les autoritats. A més, no hem d’oblidar que el bàndol nacional, a part de represaliar republicans i nacionalistes, també va ajusticiar capellans, sobretot al País Basc. 6 Beca Malgrat_6 Beca Malgrat 22/06/12 11:49 Página 153 153 LA NOVA VIDA SOTA EL SIGNE DEL COMITÈ Víctimes a la rereguarda republicana (1936-1939)54 Arenys de Mar Arenys de Munt Calella Canet de Mar Palafolls Pineda de Mar 18 6 19 41 3 2 Sant Cebrià de Vallalta Sant Iscle de Vallalta Sant Pol de Mar Santa Susanna Tordera Malgrat de Mar 0 0 0 0 10 6 Dels sis assassinats, cinc van ocórrer el mateix dia o bé l’endemà, no es va matar cap propietari durant el període de gestió del Comitè, i sembla que aquest tampoc va estar implicat en els assassinats d’un veí de Pineda i un altre de Blanes, els cossos dels quals van aparèixer a la població.55 Quan va acabar la Guerra, les autoritats franquistes tampoc van poder aclarir qui havia matat els religiosos: els resultats de la seva investigació corroboren aquesta teoria, ja que apunten com a sospitosos “elementos desconocidos y forasteros”. Pel que fa a la versió dels testimonis, un dels exmilicians entrevistats va reconèixer que era habitual la visita d’escamots d’altres llocs: Sí, sí, venien de Mataró, de Barcelona, vés a sapiguer d’on venien... I “Jo sóc d’aquí i hi hem d’anar que tal hi viu, que a tal puesto hi ha armes o s’han de dallò.” I anàvem a fer els registres i jo [hi] anava perquè no fotessin el boig, eh? Perquè... si foten un disbarat, qui se l’emporta? Tu coneixes el del poble, però no saps mai un de Mataró, un de Barcelona qui és i qui deixa de ser. Sí que porta cunya però de cunyes se’n fan. Perquè vénen i si tu ets d’aquí i la responsabilitat és teva, tu aniràs a privar-ho i si no els pots privar què has de fer, eh?56 La versió de la majoria dels altres entrevistats és que normalment la gent del mateix comitè no acostumava a fer-se càrrec dels assassinats del seu poble: Aquí Malgrat els que van venir i van començar a matar capellans i així no eren pas de Malgrat, eren d’un altre poble, vés a saber d’on eren, i els d’aquí Malgrat anaven a altres llocs.57 54. Aquest quadre va aparèixer al número especial que la revista Reporter va dedicar a la Guerra Civil. Les dades estaven extretes del llibre de SOLÉ i SABATÉ, Josep Maria i VILARROYA, J. (1983). En el quadre i el llibre esmentats hi ha comptabilitzades, en el cas de Malgrat, 8 persones perquè també s’hi inclouen les morts de dos guàrdies civils afusellats a Girona que nosaltres no hem inclòs com a víctimes, perquè van ser jutjats per un tribunal militar i no hem trobat cap relació directa amb el Comitè, encara que els dos guàrdies haguessin residit a la població. 55. Sembla que el veí de Pineda era el Sr. Boguña propietari d’una tintoreria. L’altre mort era Josep Pi i Duran, un treballador de la SAFA que havia entrat en aquesta fàbrica com a esquirol durant una vaga. Segons el testimoni de la seva dona, elements blanencs de la FAI l’havien fet sortir d’un bar de Blanes i l’havien portat fins a Malgrat on el van assassinar. Causa General de la .. 56. Testimoni de Joan Bernat Onna. 6 Beca Malgrat_6 Beca Malgrat 22/06/12 11:49 Página 154 154 SÒNIA GARANGOU I TARRÉS Molts d’ells venien de Pineda o venien de Blanes i els de Malgrat anaven a Pineda, anaven a Blanes, s’ho combinaven per fotre hòsties.58 Molts testimonis responsabilitzaven directament el Comitè de Canet i, encara que en principi ens pugui semblar que aquestes opinions poden estar fonamentades en el rumor que es va formar aquells anys al voltant del comitè més expeditiu de la comarca, les informacions facilitades per Xavier Mas, autor del llibre Guerra-Revolució i contrarevolució a Canet de Mar, semblen corroborar aquesta versió. Pel que ens va explicar, pot ser que mossèn Turró, efectivament, fos assassinat per un milicià de Canet, com li va confirmar un dels seus testimonis després de descriure el lloc on va morir el capellà. No sabem qui foren els autors materials de les morts de l’Anastasi García ni de mossèn Narcís, però que morissin la mateixa nit i que un informant afirmés que a algun element del Comitè local fins i tot el van amenaçar amb un arma per protestar abans de la mort de mossèn Narcís, ens fa pensar que la implicació d’elements del comitè canetenc o foranis fou força evident en els dos casos.59 Tanmateix, encara que acceptem com a explicació vàlida que la majoria dels assassinats van ser responsabilitat de revolucionaris forasters, cal que ens preguntem si el sistema funcionava com apunten els testimonis seguint el famós “els d’aquí van allà i els d’allà vénen aquí”, si simplement venien i els membres del Comitè local no van tenir res a veure amb cap dels actes violents de la localitat ni dels pobles veïns, o si venien de fora però eren ajudats pels membres més exaltats del Comitè malgratenc. Si fem cas de la primera explicació, encara ens hauríem de fer una segona pregunta: aquest anar i venir era premeditat i organitzat o improvisat i fruit de la situació de confusió dels primers dies? En el cas de Malgrat, considerem que segurament els inductors i autors de la majoria dels morts van ser elements forasters, però, com va passar amb l’incendi de l’església, és possible que els elements més radicals de la població hi col·laboressin. Quan parlem de cooperació no necessàriament ens referim a participar activament en els assassinats, que no ho descartem, sinó a facilitar noms, adreces, avisar de possibles viatges... Aquests homes, tot i formar un corrent minoritari dins el Comitè local, és probable que, durant les primeres setmanes, tinguessin prou força per practicar detencions, col·laborar amb gent d’altres pobles o, més endavant, ja relegats a la Secció de Defensa, encarregar-se de l’assassinat de 57. (De la pàgina anterior.) Testimoni de Ramon Garriga i Marquès. 58. Testimoni de Nicolau Catà. 59. Alguns testimonis havien apuntat la possibilitat que milicians de Calella també hi intervinguessin, però no hem trobat cap evidència que ens ho confirmi. L’única referència que tenim de la visita d’activistes de Calella és amb motiu d’una manifestació, tal i com recull AMAT i TEIXIDÓ, Jordi (1994). I també sabem que alguns membres del Comitè malgratenc anaven a veure Germinal Esgleas, cap del Comitè Antifeixista d’aquesta població; però, pel que sembla, era per fer-li consultes sobre la gestió de l’organisme revolucionari i les consignes de la 6 Beca Malgrat_6 Beca Malgrat 22/06/12 11:49 Página 155 LA NOVA VIDA SOTA EL SIGNE DEL COMITÈ 155 Ferran Molas. La col·laboració d’aquests elements és molt evident per exemple en el cas de la mort de mossèn Narcís, ja que, a més d’anar-lo a cercar a una casa on no residia habitualment, segons alguns testimonis el van acusar de “faldiller”, rumor que només podia provenir d’alguna persona del poble. A principis d’agost, quan la situació era força caòtica, dins el Comitè encara no hi havia una autoritat gaire clara. Com reconeix Elies Paradeda en El meu record de Malgrat, “durant uns quants dies era difícil fer-se respectar. Els més exaltats no volien reconèixer cap autoritat i feien el que volien.” Els elements més conciliadors ho tenien difícil per poder controlar les actuacions dels revolucionaris locals més radicals i, com assenyala Fraser, moltes vegades els membres dels comitès s’havien de jugar la vida si volien impedir les accions de la gent de fora que venien alertats o simplement, a “fer neteja”. Després de neutralitzar els elements més expeditius i en un context menys violent que el de les primeres setmanes, es va aconseguir imposar un tarannà més moderat, que, tot i tenir la voluntat d’acabar amb el culte catòlic a Malgrat, va evitar més morts i va permetre als altres religiosos que vivien a la població poder seguir fent una vida més o menys normal. 4. La vida religiosa durant la revolució Encara que Peiró des de les pàgines del diari Llibertat de Mataró denunciés que: “Per absurdes que siguin les coses de l’esperit no es desarrelen per la força”,60 el Comitè malgratenc va sotmetre els capellans que es van quedar a la població a treballs especials o a sancions econòmiques i va intentar acabar amb el culte catòlic a la població. Per exemple, mossèn Albert, un capellà que vivia al carrer de Mar, va ser obligat a vestir de seglar, a anar a treballar i posteriorment va ser tancat a la Model, suposem que per ordres superiors a l’organisme revolucionari local: A casa, a can Mora, a can Calet, hi havia un capellà al costat que era mossèn Albert, i aquest pobre home se’l van emportar com tots els capellans que els van agafar de la manera que els van agafar i el feien anar al riu Tordera a omplir sacs de sorra per fer parapets i coses d’aquestes i jo igual que el meu cosí, en Ramon Mora, [li] dèiem: “Mossèn Albert vagi de seguida! –estava a casa–, vagi de seguida a casa seva que el vindran a buscar.” Es sentien rumors i en mossèn Albert ens l’estimàvem nosaltres.61 CNT-FAI. Amb tot, tampoc podem assegurar del cert de què es parlava en aquestes trobades. 60. Extret de l’article “Justícia i persecució” que va aparèixer al diari Llibertat de Mataró el 5 de setembre de l’any 1936 i que també està recollit al llibre Perill a la reraguarda. Segons l’autor, l’únic mitjà per sostreure dels cervells de la gent “les boires de la fe absurda” era l’educació. 61. Testimoni de Nicolau Catà, que en aquells moments vivia a casa dels Mora, que eren família seva. 6 Beca Malgrat_6 Beca Malgrat 22/06/12 11:49 Página 156 156 SÒNIA GARANGOU I TARRÉS Foto de carnet de mossèn Albert i de Ginesa Raja. AMMM. Fons Josep Bechdejú Bohigas. A casa no érem d’anar a missa, no érem anticlericals però no érem de missa, no hi crèiem però [teníem] una bona amistat amb en mossèn Albert i, clar, nosaltres com a bons veïns, doncs tot a l’Antonieta, la meva mare es deia Antònia. Els de can Cama venien, perquè, clar, el Comitè demanava quartos en els que considerava feixistes i, si no en tenien, els hi havien de deixar, i com que els hi feia por anar a casa del capellà, venien a casa: “Té, Antonieta, donaràs aquests cèntims a mossèn Albert?” El meu germà Ramon, quan van venir a buscar a mossèn Albert per anar a fer trinxeres al cap de Tordera, va pensar: el mataran pel camí; doncs, el va seguir per saber què li passava i no li va passar res. Com a veïns, li vam fer costat; tots els mobles, les casulles, els calzes que tenia i tot això quan el van detenir van venir aquí casa i ho vam tenir guardat tota la guerra.62 A mossèn Tenes, que era un capellà jubilat que vivia a prop de l’església, en principi no el van molestar: Al capellà de can Tenes no li va passar res, perquè el Comitè el va anar a buscar un dia al vespre i la seva majordoma: “Hi ha el Comitè que et demana!” “Digui’ls-hi que estic sopant, que no estic ara per atendre a la gent.” I es veu que els hi va caure simpàtic i el van deixar.63 62. Testimoni de Josep Mora. L’amistat amb mossèn Albert va provocar que els Cuadrado, que vivien a prop de can Mora i de mossèn Albert, tractessin l’Antònia Girons de feixista i l’insultessin pel carrer, malgrat ser una de les fundadores de la secció femenina d’ERC. Curiosament, un cop acabada la Guerra, l’ajuda que li prestaren al capellà tampoc els va valer per obtenir avals. 63. Testimoni de Josep Mora. Els originals (al mes de maig de 2005) encara són a Salamanca. LA NOVA VIDA SOTA EL SIGNE DEL COMITÈ Fitxes de la policia de mossèn Albert i mossèn Tenas quan van ingressar a la Model. Reproducció d’una còpia en microfilm dipositada a l’Arxiu Nacional de Catalunya. 6 Beca Malgrat_6 Beca Malgrat 22/06/12 11:49 Página 157 157 6 Beca Malgrat_6 Beca Malgrat 22/06/12 11:49 Página 158 158 SÒNIA GARANGOU I TARRÉS No sabem quina part de llegenda té aquesta explicació, però el cert és que mossèn Tenes encara va tardar uns mesos a ser tancat a la Model com mossèn Albert.64 Mossèn Josep i mossèn Lluís Gelpí, de can Merlo, que eren dos germans eclesiàstics que en el moment d’esclatar la Guerra no eren a la població, també van poder tornar i refugiar-se a casa seva, tot i que van patir alguna represàlia del Comitè: Un que estava en el Comitè va veure que entrava mossèn Josep i, clar..., un dia el van venir a buscar, però aquest ho va saber arreglar bé, va ser bo: “Estigueu alerta, estigueu a dins de casa vostra perquè us han fitxat.” Com avisant-los; no era dolent, no era dolent, no [riu]. Llavors, clar, tots estaven espantats que si vindran, que si faran un registre i van venir i van fer un registre per aquí baix, i, bueno, ja sabien on era a can Merlo, com que l’altre ja havia donat el parte, i van quedar tot el temps en aquí amagats.65 [I] Una vegada que es van enreveixinar, van fer anar tots els que tenien fitxats a arreglar la carretera del Pla.66 Per humiliar-los, rics que mai havien treballat, els capellans de casa, dos capellans mossèn Paradeda, Fèlix Paradeda i un altre que vivia en aquí... Els que tenien ells fitxats, què volies que fessin, però llavors van tornar a casa. No els van tornar a cridar. “Estigueu alerta, si us necessitem.”67 Després d’aquest període de clandestinitat i treballs, els dos germans es van vestir de seglars i se’ls va permetre que fessin de pagesos amb el seu pare fins que van ser cridats per incorporar-se a files.68 Pel que fa a la resta de la població, podem dir que les famílies considerades catòliques eren més vigilades que les altres i que el Comitè va passar a recollir totes les imatges religioses que els malgratencs tenien a casa seva. Com recordaven algunes testimonis: Passaven amb uns carros pel carrer i entraven a cada casa i el que tenia imatges ho fotien per la finestra daltabaix, pel carro. Oh!, les trencaven i les llençaven! Llavors teníem una imatge, una capelleta que dotze persones, dotze cases eren sòcies. Hi havia la zeladora i cada mes, tret d’un dia, cada dia anava a les cases que érem sòcies i aquell dia la tenies tu i feies llum, si volies dir el rosari, si volies dir un parenostre. L’endemà tu la duies a l’altre que tocava, aquella la duia a l’altre... i així les dotze. No n’hi havia una de sola en el poble, n’hi havia més, però nosaltres teníem aquesta. La mare no va voler que [la] tiressin daltabaix i ella les va cremar a l’hort, les imatges que teníem, va dir: “No vull que les llencin.” I aquella [capelleta] com que no era nostra, era de tants, no la va voler cremar, la teníem a dalt amb un quartet que hi havia al costat del llit, uns requartets que antes hi havia, amb una 64. Vegeu: “Relació de persones represaliades durant la Guerra”. Annex 2. 65. A can Merlo, que en aquella època encara era una casa antiga, hi havia com una mena de sostret on van instal·lar dos llits per als capellans. 66. La informant es refereix a l’actual camí de la Pomereda. 67. Testimoni de Dolors Castellà; en aquella època era la promesa del germà petit dels dos capellans, en Ramon Gelpí. 68. Un dels dos germans, mossèn Josep, va ser destinat a un hospital militar gràcies a la intervenció d’un conegut de la família. 6 Beca Malgrat_6 Beca Malgrat 22/06/12 11:49 Página 159 LA NOVA VIDA SOTA EL SIGNE DEL COMITÈ 159 enfila que allà hi guardaves les flassades i tot això. [...] Li vam voler donar a la que li tocava i no la va voler: “No me la portis, Pepeta, que cada dia em vénen a registrar a veure si tinc coses; si me la porta, me la tiraran a dalt del carro, no me la dugui.” I la mare va dir: “Passi el que passi” i la va posar allà, com també teníem a casa el pal i la bandera de l’abanderado de sant Antoni.69 Teníem unes imatges maques i el meu pare va fer un sot a la cort del cavall, va ben embolicar la marededéu i la va posar allà. Jo, amb el meu santcrist... com que em van empipar tant, li vam posar un ciri com si me’n burlés d’ells. I llavors, aquells es van quedar una mica cohibits. “Una casa que és tan catòlica que han de tenir coses per força i no teniu res?” “No, no tenim res més; si voleu entrar, veniu a veure-ho” i, clar, pensava que ho farien i no van fer-ho, van continuar fent feina.70 Segons ens va explicar un dels testimonis, sembla que el Comitè va cremar totes les imatges que havia recollit: Les van anar a cremar aquí, que abans en deien el Rex; aquí abans hi havia el matadero i hi havia uns sots molt grans.71 Altres informants, en canvi, asseguraven que les van cremar a la plaça de l’església, però el cas és que, durant els tres anys de Guerra, no es va tornar a celebrar cap més missa i tots els matrimonis i enterraments van ser civils: Quan van enterrar el meu germà, el van enterrar tapat amb la bandera comunista. Va ser un dels primers enterraments que es van parar davant de l’Ajuntament. El van portar companys, el van portar a l’espatlla des de casa fins al cementiri.72 Però tot i la teòrica desaparició de la religió a la Catalunya dels comitès, hi havia gent que no es resignava i havia reafirmat encara més les seves creences com a conseqüència de la persecució. Ben aviat es van començar a organitzar misses clandestines: a can Merlo, els dos mossens amagats deien missa per a la família i mossèn Tenes, abans que el detinguessin, també en celebrava a casa seva: A ca l’Angelina Codina, al costat de casa la meva germana, a dalt de tot té dos pisos i amb una calaixera deia la missa. I clar, un dia hi anava un, un dia hi anava un altre, eh? Perquè ell deia missa cada dia, però no hi anàvem conglomerats.73 69. 70. 71. 72. Testimoni de Pepeta Dellundé. Testimoni de les germanes Freixes Negre. Testimoni de Josep Malleu. Es refereix a l’escorxador que hi havia arran de mar. Testimoni de Salvador Forroll. Josep Forroll i Soler va morir de tifus el 2 de març de l’any 1937. Abans de la Guerra havia simpatitzat amb els ideals llibertaris; amb tot, un cop va començar el conflicte armat, estant malalt, va retreure als seus companys moltes de les actuacions dels primers dies. Pot ser que no fos la bandera comunista sinó la de la CNT, la que cobrís el fèretre, perquè sovint els testimonis anomenen comunistes tots els revolucionaris en general. 6 Beca Malgrat_6 Beca Malgrat 22/06/12 11:49 Página 160 160 SÒNIA GARANGOU I TARRÉS Fins i tot alguns malgratencs van intentar batejar algunes de les criatures que havien nascut durant el període revolucionari: Eren tres o quatre que les volien batejar i ens van dir que anéssim a una casa, que el capellà vindria allà. I quan va ser l’hora, ens van avisar: no, perquè es veu que es va sapiguer. I vam dir: “No, doncs fora”, perquè si per batejar la criatura ens hagués passat alguna cosa..., doncs, no. I ella hi va anar caminant, així que vaig poder la vaig batejar, però hi va anar caminant.74 Com veiem, l’únic que va aconseguir el Comitè amb les mesures contra la religió va ser que el sector més catòlic del poble, i molta altra gent que potser no eren catòlics practicants, però que creien que s’havien de respectar les creences, anessin en contra del nou ordre. La gent es van sentir dominats i això de cremar esglésies, matar capellans i matar aquesta gent, això no va caure bé en el poble. Ja automàticament no es va sentir identificat amb aquesta gent.75 Van ser molts els que no van entendre què era allò de la revolució ni per què es prenien aquelles mesures; la seva reacció va ser la resistència contra aquells que els tocaven el que consideraven sagrat i inamovible, part de la seva identitat. Encara que la majoria de gent continués creient en la República, hi va haver qui va pensar que l’altre bàndol era el bo simplement perquè defensava la religió. Com ja havia advertit Peiró en un article: Una cosa és la destrucció i la persecució de l’Església i l’altra ben distinta la persecució dels sentiments religiosos. [...] No justifica el mal gust dels qui ara quan tant hi ha per fer, esmercen llurs energies perseguint pintures i les obres cisellades pel sol fet de llur caràcter religiós. Es un joc infantívol que res no té de just, que res no té d’útil a la causa de la revolució. És però un atac a la llibertat de pensament i és per altra banda, el procediment per engroixir els rengles del feixisme perquè l’odi que aquest procediment va aixecant a l’entorn nostre o de la revolució, esdevindrà odi a les llibertats del poble que no en sap ésser digne.76 73. (De la pàgina anterior.) Testimoni de Dolors Castellà. 74. Testimoni de Pepeta Dellundé. La seva filla Fina havia nascut l’octubre de l’any 1936 i no la van batejar fins a l’any 1939. 75. Testimoni de Salvador Forroll. 76. Extret de l’article “Justícia i persecució” que va aparèixer al diari Llibertat de Mataró el 5 de setembre de l’any 1936 i que també està recollit al llibre de PEIRÓ, Joan: Perill a la reraguarda. 6 Beca Malgrat_6 Beca Malgrat 22/06/12 11:49 Página 161 VI 161 LA NOVA ESTRUCTURA POLÍTICA: EL COMITÈ ANTIFEIXISTA DE MALGRAT La majoria de malgratencs no van pair els esdeveniments d’aquells primers dies: la gent no estava preparada per viure ni una guerra ni una revolució i encara menys les dues coses alhora. La interpretació de molts dels testimonis és que el Comitè va ser cosa d’un grup de radicals que es van fer amb el poder imposant el nou ordre a la majoria, i que els principals culpables de la nova situació, i d’alguns dels excessos que es van produir els primers mesos, van ser “els que vivien aquí però no eren fills de Malgrat”. Aquesta percepció no és exclusiva del nostre poble. Pelai Pagès i Ronald Fraser ja ens adverteixen en els seus treballs d’aquesta idea força estesa del revolucionari castellà incontrolat, contraposat a l’anarquista català i moderat. Com assenyalen aquests autors, és habitual que els informants tendeixin a criminalitzar els primers titllant-los d’ignorants i radicals i a disculpar els segons tractant-los d’idealistes.1 En el cas de Malgrat, considerem que la causa d’aquesta diferenciació és molt evident. Molts dels d’integrants de les milícies d’anarcosindicalistes que patrullaven pels carrers eren murcians i andalusos que feia pocs anys que havien arribat a la vila, o bé descendents dels primers immigrants que arribaren al poble per treballar a les mines. Van ser els que van sortir al carrer des del primer moment perquè el seu passat a l’Espanya rural dels cacics i dels senyoritos, i les males condicions laborals i l’atur que havien patit des que havien arribat a Catalunya, els havien convertit en els elements més radicals dins la CNT. Anaven amb fusells i seguien les consignes revolucionàries. Encara que molts en cap moment van decidir res sobre l’actuació del Comitè, n’eren els representants més visibles i els més recordats pels testimonis. Anys més tard, la majoria d’aquests homes van seguir el procés que ja s’havia iniciat amb els primers murcians que arribaren al poble i es van catalanitzar totalment, però en aquells moments de crisi i tensió es van desfermar els odis i les pors més ancestrals. El pròsper pagès o el petit botiguer va veure amb desconfiança un moviment revolucionari que amenaçava directament el patrimoni que havia heretat dels seus pares o que havia aconseguit amb molt d’esforç. I el famós “de fora vingueren i de casa ens tragueren” va semblar fer-se realitat per a molts malgratencs 1. Segons FRASER, Ronald (1997, vol. 1: 205), “entre las clases medias el temor al anarquista no catalán –murciano, aragonés o andaluz– solía ser mayor que el miedo al libertario indígena”. L’autor analitza les causes d’aquesta diferenciació sobretot a Barcelona, on s’aplegava molta població obrera que feia pocs anys que havia arribat a Catalunya. 6 Beca Malgrat_6 Beca Malgrat 22/06/12 11:49 Página 162 162 SÒNIA GARANGOU I TARRÉS que no entenien com en pocs dies semblava que s’havia capgirat l’ordre de les coses a què estaven acostumats. Cal matisar, però, aquests tòpics i anar una mica més enllà en la nostra anàlisi: ser prou objectius per superar una visió potser massa negativa i valorar quin va ser realment el grau d’implicació de la població en el procés. El Comitè de Malgrat va aplegar un munt de gent amb inquietuds, motius i fins i tot ideologia força diferent. Hi trobem des de petits propietaris agrícoles fins a obrers en atur forçós. Militants anarcosindicalistes convençuts i membres d’ERC arrossegats per les circumstàncies. Rabassaires partidaris de les col·lectivitzacions i persones que es van apuntar al carro de la revolució per treure’n algun benefici personal. En el Comitè hi va haver de tot ja que va ser molta la gent que es va deixar emportar per la febre revolucionària que es vivia aquells dies i per la sensació de poder que dóna portar un arma a la butxaca. Si bé és cert que potser els que havien arribat al poble feia pocs anys van representar un nucli important dins la nova estructura revolucionària, i que com reconeixen alguns dels seus descendents no tenien la formació intel·lectual adequada,2 també ho és que hi va haver molts catalans “fills de Malgrat” que, com assenyalaven alguns entrevistats, també es van “destacar” com a revolucionaris i van creure que havia arribat el moment de fer un canvi social. La diversitat que va aplegar el nou organisme reflecteix el que es va viure aquells mesos: res no estava pautat ni estructurat. No s’estava produint ni una revolució anarquista ni hi havia un govern de concentració d’esquerres convencional. El que va sorgir era una cosa nova, que estava viva i s’anava transformant cada dia. Com assenyala Pozo, els comitès locals actuaren amb total autonomia: “L’únic lligam [...] fou el de compartir l’objectiu comú de lluitar contra el feixisme. I fins i tot, aquest element comú tingué més d’un matís en funció de l’orientació política de les organitzacions: per uns, la lluita contra el feixisme era, sobre tot, la lluita contra els enemics del règim republicà, mentre que per uns altres, el camp d’aquest mateix combat s’ampliava als enemics ‘de classe’”.3 Tot i que el Comitè Central de Milícies Antifeixistes, el mes d’agost, intentés organitzar una mica la situació amb la creació dels denominats comitès comarcals, en la majoria dels casos les actuacions d’aquest només van ser un punt de referència i els comitès locals seguiren actuant amb independència total. La vida política i econòmica de cada poble va estar totalment controlada pels nous organismes revolucionaris que, segons Xavier Mas, “no solament es van apoderar de totes les competències de l’administració local sinó que com a conseqüència del buit de poder provocat pel col·lapse de l’aparell de l’Estat va(n) haver d’assumir moltes de les seves funcions”.4 En paraules d’Amat i Teixidó cada comitè local esdevingué 2. Són habituals els comentaris que titllen aquests homes d’analfabets, tot i que alguns testimonis reconeguin que la majoria d’ells van intentar fer el que creien que era just. 3. POZO, Josep Antoni [tesi pendent d’edició]. 4. MAS, Xavier (2002: 82). 6 Beca Malgrat_6 Beca Malgrat 22/06/12 11:49 Página 163 LA NOVA ESTRUCTURA POLÍTICA: EL COMITÈ ANTIFEIXISTA DE MALGRAT 163 un veritable “microgovern”, que va actuar de la manera que li va semblar més convenient.5 1. Organigrama i funcionament del Comitè malgratenc Aquest “microgovern”, en el cas de Malgrat, va tenir una organització força complexa. Encara que en un principi el seu funcionament va ser molt improvisat, a remolc de les circumstàncies i per atendre les necessitats que anaven sorgint, el Comitè es va anar diversificant en diferents subcomitès integrats i dirigits per diverses persones i controlats per les formacions polítiques que hi prengueren part. Aquesta evolució es constata clarament repassant la documentació i analitzant els vals que el nou organisme expedia des del principi de la Guerra per anar a buscar productes o per autoritzar viatges i despeses. A finals de juliol, principis d’agost, aquests permisos són notes escrites a mà en nom del Comitè en qualsevol tros de paper o petits cartons amb els segells de la CNT, la Unió de Rabassaires i el Centre Català Republicà. Cap a finals del mes d’agost, principis de setembre, ja apareixen vals amb el segell del “Comitè Local de Milícies Antifeixistes” o del “Comitè Executiu” i cap a finals de setembre ja trobem segells del “Comitè de Proveïments” i vals impresos. El mateix passa amb les factures i la relació de despeses. Dels primers quinze dies, només hem trobat llistes de factures i rebuts de la Secció de Proveïments i del Comitè Executiu.6 Cap a finals d’agost, ja comencen a aparèixer llistes de subsidis, salaris i despeses de la majoria de seccions, que continuen encara, de manera més detallada, el mes de setembre, octubre i novembre de 1936.7 No podem dir que la gestió de la nova entitat local fos un exemple d’organització municipal, però sembla que com a mínim hi va haver la voluntat d’intentar portar una mica el control d’ingressos i despeses i de fer funcionar el nou sistema polític. Encara que és difícil establir quin va ser el grau d’autonomia i coordinació entre les diferents seccions que van configurar el nou organisme revolucionari, s’ha considerat necessari intentar deduir a partir de la documentació econòmica (factures, vals, etc.) un possible organigrama del seu funcionament: 5. AMAT i TEIXIDÓ, Jordi (1994). 6. Vegeu la documentació del Comitè conservada a l’Arxiu Municipal de Malgrat de Mar (Reg. 22429, 22431 i 22432). 7. AMMM, reg. 22434, 22429 i 22431. 6 Beca Malgrat_6 Beca Malgrat 22/06/12 11:49 Página 164 164 SÒNIA GARANGOU I TARRÉS Evolució dels vals del Comitè Antifeixista de Malgrat en què s’observa una notable millora dels impresos. AMMM (Reg. 22429). 6 Beca Malgrat_6 Beca Malgrat 22/06/12 11:49 Página 165 LA NOVA ESTRUCTURA POLÍTICA: EL COMITÈ ANTIFEIXISTA DE MALGRAT 165 Gràfic. Possible organigrama del Comitè Antifeixista de Malgrat (juliol, 1936 desembre, 1936) COMITÈ DE DEFENSA (també anomenat COMITÈ DE GUERRA o COMITÈ DE MILÍCIES) COMITÈ DE PROVEÏMENTS (també anomenat COMITÈ D’ABASTOS) COMITÈ EXECUTIU COMITÈ AGRÍCOLA (JUNTA SOCIAL COL·LECTIVA) COMITÈ D’OBRES PÚBLIQUES CENU 8 COMITÈ D’INQUILINATS COMITÈ DE CINEMA I ESPECTACLES COMITÈ DE TRANSPORTS Com es pot veure en el gràfic, tot ens fa pensar que la secció central de l’organisme era l’anomenat Comitè Executiu, que algunes vegades apareix simplement amb el nom de Comitè Antifeixista de Malgrat. Cal que l’identifiquem amb el nucli dirigent, amb els homes que es van posar al capdavant per intentar encarar-se amb la nova situació. Un dels testimonis de primera mà de què disposem per aclarir qui van ser aquests “homes forts” és el de l’Elies Paradeda. Com hem vist anteriorment, ell esmentava com a components del Comitè de Resistència en Rafael Benet i en Francesc Vidal Curull per la CNT; en Prat i Maspera i en Miquel Verdaguer per ERC, i en Salvador Barney, en Pau Pica i ell mateix per la Unió de Rabassaires. Hem d’afegir a aquests noms el de l’Ernest Torrell, que en una entrevista es definia com a membre d’aquest organisme i que deu ser l’element d’ERC que l’Elies no recordava, i el de Gonzalo Gambín, posterior responsable del Comitè de Defensa, que segurament és el tercer membre de la CNT que tampoc no ens revela l’Elies en el seu testimoni. Hem de matisar, però, que els únics d’aquesta llista que no solen ser esmentats pels informants són els membres d’ERC. Segurament la seva implicació es va reduir a intentar representar l’Ajuntament dins el nou organisme revolucionari; recordem que en Prat i Maspera va exercir d’alcalde accidental des de la dimissió de l’Arnau i que en 8. CENU: Comitè de la Escola Nova Unificada, la relació de la nova organització escolar i el comitè es tractarà en un apartat dedicat a l’escola. 6 Beca Malgrat_6 Beca Malgrat 22/06/12 11:49 Página 166 166 SÒNIA GARANGOU I TARRÉS Miquel Verdaguer i l’Ernest Torrell eren regidors de l’Ajuntament constituït el 9 d’agost. Pel que fa als altres elements esmentats per l’Elies, podem confirmar que, en major o menor grau, tots van participar en tasques d’organització i gestió del Comitè, com avala la documentació que ens ha arribat i la informació que podem extreure dels testimonis. Segons la Causa General i diversos informants, el president del Comitè era en Rafael Benet. El Rajoler, nom amb què se’l coneixia a ell i als seus germans, en aquells moments tenia 32 anys. Havia estat un dels membres fundadors de l’ateneu Aclarir i la majoria dels testimonis el defineixen com un idealista amb una certa preparació intel·lectual. Pel que hem pogut anar esbrinant, fou una de les ànimes de la nova estructura de poder local, tot i que no considerem que en fos l’únic responsable, ja que més que un president el que hi va haver va ser un nucli dirigent. Un altre home important va ser, sens dubte, l’Elies Paradeda, que va actuar una mica de catalitzador. El seu tarannà decidit i les seves bones relacions amb els cenetistes i amb el sector més progressista d’ERC li van servir per poder imposar-se i de mica en mica anar organitzant la situació. La prova més evident que fou un home respectat per totes les tendències representades en el Comitè va ser la seva elecció com a alcalde a partir del mes de desembre de 1936. Com apuntava Ramon Garriga i Marquès: Va ser valent, era dels valents físics que es va imposar. Cal que també destaquem com a “home fort“ en Gonzalo Gambín; aquest cenetista que durant la República ja s’havia distingit per les seves idees a favor de la revolució social, era, com en Rafael Benet, membre fundador de l’ateneu Aclarir. El seu nom sempre apareix relacionat, a les entrevistes i a la documentació, amb el d’en Salvador Cuadrado, en Juan Molina i el d’en Blas Hernández, també esmentats a la Causa General com a dirigents del Comitè. Aquests homes compleixen el perfil, que comentàvem més amunt, de militant anarcosindicalista procedent de Múrcia o Andalusia que feia pocs anys que vivia a la població. La majoria dels testimonis els assenyalaven com els principals culpables dels excessos revolucionaris, amb altres noms que també apareixen a la Causa com el de Juan Barnés, àlies el Cabrero, o Bernardino Torres. És possible que la percepció que ha quedat d’aquests homes vagi lligada a la seva implicació en el Comitè de Guerra i en les patrulles de milicians, però els únics que ens consta que van fer-se càrrec d’alguna secció dins el Comitè van ser en Gonzalo Gambín, en Salvador Cuadrado i potser en Bernardino Torres; els altres dos només van participar en les patrulles de control i en la Col·lectivitat d’Agricultors. No obstant això, és possible que els primers dies formessin part del Comitè Defensiu inicial. Un altre cenetista que esmenta l’Elies, i que hem identificat com a capitost, és en Francesc Vidal Curull. Durant l’època de la República, havia treballat de conserge a La Barretina i, com deia algun dels testimonis, durant la Guerra es va “destapar” 6 Beca Malgrat_6 Beca Malgrat 22/06/12 11:49 Página 167 LA NOVA ESTRUCTURA POLÍTICA: EL COMITÈ ANTIFEIXISTA DE MALGRAT 167 com a revolucionari i va formar part del Comitè de Guerra. Els altres dos rabassaires esmentats, en Salvador Barney i en Pau Pica, es van encarregar bàsicament d’engegar la col·lectivització de les terres, però no es descarta que també participessin en aquest nucli dirigent. Si ens fixem en la correlació de forces dins el Comitè Executiu, ens adonem que reflecteix força bé la importància de cada sindicat o partit en el poble durant la dècada dels 30. Encara que molts testimonis veiessin en el predomini de la CNT una mena d’usurpació contra el poder legítim d’ERC, cal recordar que aquest sindicat havia estat majoritari a la població durant anys i que, en el moment del buit de poder, era l’única força prou organitzada per assumir-lo o enfrontar-se a un possible atac feixista. ERC, com ja havíem comentat anteriorment, tot i que molt debilitada, va continuar tenint veu i vot a l’espera que la situació es normalitzés. I la Unió de Rabassaires, encapçalada per dirigents que ja havien demostrat que eren homes d’acció durant els fets d’Octubre, potser fou la formació que va prendre un relleu més considerable. Pel que fa a les altres forces antifeixistes que configuraven el panorama polític en aquells moments, cal apuntar que tot i que hi hagués un representant del POUM a l’Ajuntament constituït el 9 d’agost, considerem que aquest partit no disposava d’una secció local prou organitzada, i la UGT i el PSUC9 només tenien militants o simpatitzants que encara no s’havien constituït en cap agrupació local.10 Aquest fou el motiu principal pel qual no van participar en la gestió del nou organisme, encara que no descartem que en el terreny individual algun militant s’hi vinculés. Pel que fa a les seves funcions, el Comitè Executiu era la secció encarregada de controlar l’economia, assenyalar les directrius que calia seguir i intentar canalitzar la situació de desorganització dels primers dies. Quan diem que controlava 9. Partit Socialista Unificat de Catalunya. Es va fundar el 23 de juliol, a partir de la fusió del Partit Comunista de Catalunya, la Federació Catalana del PSOE, el Partit Català Proletari i la Unió Socialista de Catalunya. Aquells anys, a la majoria de països d’Europa, s’havien constituït partits comunistes, que estaven afiliats a la IIIa Internacional o Komitern, organitzada pel partit comunista rus. La majoria de militants d’aquests partits provenien de l’ala més revolucionària dels partits socialistes europeus, que, en esdevenir socialdemòcrates havien abandonat els objectius revolucionaris i havien moderat força les seves postures. L’objectiu dels partits comunistes era seguir l’exemple rus i fer la revolució proletària, encara que l’any 1936, amb Stalin al poder, les consignes que arribaven des de Moscú, i que van seguir tant el PSUC com el PCE, eren les d’afavorir les aliances amb els partits d’esquerra (el frontpopulisme). 10. Segons l’Informe que el delegat Joan Valldeperas representant de la UGT en el CCMA (sección comarcas) presenta a consideración del PCUS (13/8/1936). A Malgrat, igual que a Blanes, el delegat va constatar “un sectarisme molt gran” en contra de la UGT, com ell mateix destacava: “Els companys de la CNT creuen que la única central sindical que hi pot haver a Blanes (en el cas de Malgrat farà el mateix comentari) és la CNT. Això reflexa la necessitat immediata d’enviar un company, no per posar-se en front de la CNT, però sí per aixecar el nostre partit [...] tenint en compte que l’ambient a favor del nostre Partit Unificat existeix”. Aquest informe, actualment es troba entre la documentació del CCMA dipositada al Archivo Nacional Sección Guerra Civil, Salamaca, però és inclòs a l’annex de documents de la tesi de POZO, Josep Antoni [tesi pendent d’edició]. 6 Beca Malgrat_6 Beca Malgrat 22/06/12 11:49 Página 168 168 SÒNIA GARANGOU I TARRÉS l’economia ens referim al finançament del Comitè en general i al repartiment de diners per als diferents grups. S’han trobat documents signats en nom del Comitè Executiu en què hom convidava “la Caixa” a lliurar els diners que gent de dretes o de l’església tenia en aquesta sucursal, i rebuts de diferents persones que pagaven les “receptes” a aquesta secció.11 Segurament el Comitè Executiu era qui decretava els impostos revolucionaris i les requisicions que després s’encarregaven d’anar a fer efectives els milicians, i també controlava altres ingressos com els de les donacions voluntàries a favor de diferents causes, els que es recollien en els festivals que se celebraven i els que s’ingressaven gràcies a la venda de diferents productes. Els diners aconseguits es repartien entre els subcomitès per pagar el personal que hi treballava,12 els obrers en atur forçós, les famílies dels nois que havien marxat de milicians al front i també servien per cobrir les despeses de les escoles i d’assistència social.13 Els diners per pagar els viatges dels encarregats de les diferents seccions per anar a comprar armament o per assistir a reunions també sortien del Comitè Executiu.14 Repassant les factures ens adonem que hi 11. “El comitè executiu Antifeixista de Malgrat, demana a la Caixa que doni al comitè els diners que tingui a l’entitat: Jaume Turró Viñas, Pere Bunyol, Lluís de Caralt, Artur Vidal Girons, Joaquim Turró Viñas, Narcís Jofre i Fèlix Paradeda” (carta de 3-9-1936). La contestació de “la Caixa” és del 4/9/1936 i s’hi especifica els diners que hi havia a les diferents llibretes i el dia que van ser cancel·lades pel Comitè. En Jaume Turró Vinyes tenia una llibreta que va ser cancel·lada pel Comitè el 24 d’agost (hi ha un document, en què aquest senyor especifica les quantitats que va donar al Comitè, del 24/8/1936 segellat per les tres entitats polítiques); en total eren 20.395 ptes. (16.236,51 com a líquid remanent d’una llibreta de “la Caixa”, 7.043 d’un taló de la banca Marsans i 116 ptes. d’un taló del banc Hispano Colonial: la suma de les quantitats és més de 20.000). En Pere Bunyol i en Lluís Caralt no tenien cap llibreta a l’entitat; l’Artur Vidal Girons en tenia una amb el seu fill Josep, amb 5.450 ptes. més els interessos de l’any, que va ser cancel·lada el 26/9/1936; en Joaquim Turró Vinyes tenia una llibreta amb 1.150 ptes. més els interessos, cancel·lada el 26/3/36; en Narcís Jofre Costa, una llibreta amb 250,22 pessetes més els interessos, també cancel·lada el 26/9/1936, i en Fèlix Paradeda, una llibreta oberta amb la seva germana Mercè amb 6.142,24 més els interessos, cancel·lada el 24/9/1936. Segurament la data de les cancel·lacions no és correcta ja que, si la carta de l’entitat és del 4 de setembre, les cancel·lacions són del 24 i el 26 d’agost, no de setembre (AMMM, reg. 22430). 12. A les llistes de subsidis de principis d’agost de 1936 encara trobem relacions de sous força heterogènies; però, a mesura que van passant els mesos, apreciem com els salaris es van unificant. Els membres del Comitè Executiu i els responsables de les diferents seccions van acabar cobrant 70 pessetes a la setmana, que era la mateixa quantitat que rebien les famílies dels voluntaris. Les noies que treballaven pel Comitè al principi cobraven 20 o 30 pessetes, però més tard també se’ls va augmentar el sou. 13. Llistat de pagaments de les setmanes 41, 42, 43, 44 i 45. A la setmana 45 ja trobem diners que es donen a Juan Evaristo Albiol, responsable del Comitè d’Obres Públiques per pagar els obrers especificats en diferents llistes. El Comitè Agrícola (l’anomenada Junta Social Rabassaire) també rebia diners, suposem que del Comitè Eexecutiu o de la caixa municipal per pagar obrers del camp en atur forçós. També s’ha trobat una llista de despeses que va tenir en Pau Pica per anar a una reunió a Barcelona que va presentar al Comitè (AMMM, reg. 22429, carpetes 10, 25 i 32). 14. En la llista de la “Relació de despeses del comitè executiu antifeixista”, per exemple, podem trobar els rebuts del que va gastar el senyor Planagumà en un viatge que va fer a Barcelona per les escoles o les despeses d’Ernest Torrell per anar a Barcelona a comprar dinamita i metxa. En 6 Beca Malgrat_6 Beca Malgrat 22/06/12 11:49 Página 169 LA NOVA ESTRUCTURA POLÍTICA: EL COMITÈ ANTIFEIXISTA DE MALGRAT 169 ha molts rebuts d’hotels i restaurants de Barcelona i de França, comprovants de compres de dinamita i armes adquirides a Calella, Barcelona o Sta. Coloma de Farners i vals i autoritzacions d’aquesta secció a diferents persones del nucli dirigent per poder anar a adquirir material bèl·lic. El Comitè Executiu també controlava la benzina, per això es van fer uns vals impresos que es donaven als qui estaven autoritzats a anar a omplir els dipòsits dels cotxes requisats.15 Com recordava la Lola Mallart: El Comitè es va quedar tota la gasolina, nosaltres tota la que teníem ens la van controlar. La benzinera, propietat dels seus pares, estava situada al carrer de mossèn Cinto Verdaguer i va ser controlada pel Comitè, que hi va posar un guàrdia permanent que vigilava el subministrament. Aquest control era comú a tot Catalunya ja que, a causa de la situació bèl·lica, la benzina havia esdevingut un article de primera necessitat que s’havia de racionar. Una de les seccions que també disposava de benzina, cotxe i fins i tot xofer16 era l’anomenat Comitè de Defensa, també conegut com a Comitè de Guerra o simplement com a Comitè de Milícies. Aquesta secció, que correspon al nucli originari que es va mobilitzar els primers dies, seguia controlada per la CNT i la seva funció bàsica era organitzar la defensa del poble. La protecció de la vila, però, també va incloure la vigilància de qualsevol element dretà sospitós de no ser afí a la causa antifeixista, l’ús de la força i la intimidació per aconseguir fer complir el nou ordre revolucionari i l’ensinistrament dels nois que marxaven voluntaris al front. El Comitè de Defensa va arribar a controlar uns seixanta milicians dividits en tres grups, integrats per alguns d’aquells cenetistes que havien sortit al carrer els primers dies i per altres que s’hi sumaren posteriorment.17 Disposaven de 6 mosquetons i 50 escopetes de caça18 i bàsicament vigilaven les 15. 16. 17. 18. altres relacions trobem força tiquets de restaurants i hotels que consten com a despeses de les diferents comissions per anar a reunions a Barcelona. En una “Relació de comptes diversos pagats per aquest Comitè Antifeixista per diferents conceptes”, hi ha vals per a en Francesc Vidal per anar a Barcelona i per a l’alcalde i l’Ernest Torrell per anar a comprar dinamita a Sta. Coloma i armes (hi ha rebuts de l’armeria Gratovil de Calella). També s’ha localitzat una nota que autoritzava l’alcalde per anar a territori francès amb 3.000 pessetes a comprar material bèl·lic i una altra del 25 d’agost que especificava que s’havien entregat 2.000 pessetes a Francesc Vidal per anar a comprar armes i municions (AMMM, reg. 22429, carpetes 3, 4, 8, 33 i 34). El 17 de setembre ja hi ha tiquets d’autorització per anar a posar benzina a nom del Comitè Antifeixista de Malgrat amb el segell del Comitè Executiu, el del Comitè de Milícies Antifeixistes o el del Comitè d’Abastos (AMMM, reg. 22429, carpetes 14 i 15). El xofer del Comitè de Guerra era en Joaquim Sánchez, però hi havia altres persones que treballaven com a xofers del Comitè; segons la documentació, cobraven unes 15 pessetes la setmana. Vegeu: “Relació de milicians enquadrats en el Comitè de Defensa”. Annex 1. El nombre total de milicians controlats pel Comitè de Defensa i les armes que tenia la secció apareixen en uns informes dels delegats del CCMA esmentats per POZO, Josep Antoni a la seva tesi pendent d’edició. Aquests informes, que actualment es troben entre la documentació 6 Beca Malgrat_6 Beca Malgrat 22/06/12 11:49 Página 170 170 SÒNIA GARANGOU I TARRÉS entrades i sortides de Malgrat, feien guàrdies al cap de la Tordera i, si era necessari, també anaven a fer escorcolls, requises i detencions. Teòricament, qui ordenava les actuacions dels milicians a l’hora d’anar a fer aquest tipus d’actuacions era el Comitè Executiu, però no descartem que durant els primers dies alguns dels militants més radicalitzats no actuessin pel seu compte sense fer gaire cas del que deia el nucli dirigent. Qui firmava com a responsable del Comitè de Defensa era en Gonzalo Gambín, que cada setmana rebia l’import corresponent per pagar els sous dels milicians i de la resta de persones que treballaven en aquesta secció. El mes d’agost, percebien 50 pessetes, però més endavant se’ls va apujar el sou i van arribar a cobrar el mateix que els nois que eren al front: 70 pessetes la setmana. No tots els que patrullaven a les milícies, però, rebien el mateix salari: si algun d’ells treballava en un altre lloc, només li pagaven una part de l’import total del seu sou, ja que representava que tenia una altra font d’ingressos. Trobem relativament pocs casos de milicians en aquesta situació; per tant, hem de deduir que la majoria dels que es van apuntar per fer aquest servei eren obrers en atur.19 A part d’en Gonzalo Gambín, també eren components dels diferents departaments del Comitè de Guerra en Juan Molina, en Salvador Cuadrado, l’Emilio Sala, en Francesc Aguilar, l’Antoni Folla, en Fidel Pera i Catà i en Francesc Vidal Curull. No sabem del cert quines eren les funcions que exercia cada un, però cobraven el mateix sou que qualsevol dels altres responsables de secció. En el Comitè de Guerra, però, no només hi havia homes: segons la documentació, la Carmen Navarro, la Montserrat Cairol, la Margarita Quintana i la Maria Verbel també van treballar per aquest grup de defensa. Els seus noms apareixen de manera regular a les llistes de salaris com a empleades de la secció; cobraven 20 o 30 pessetes la setmana, però no hem pogut esbrinar quines eren les seves atribucions. Tot i que ens consti que durant la Guerra moltes dones van involucrar-se en la lluita antifeixista i en el projecte revolucionari, és difícil saber quina va ser la seva funció real dins l’organisme local. Molts testimonis recordaven dones vestides de milicianes i algunes que fins i tot es van atrevir a marxar al front amb els seus companys: realment la revolució va significar una relaxació dels costums i una certa liberalització de la dona; però, per analitzar fins a quin punt van repercutir aquests canvis a Malgrat, seria necessari un estudi més profund centrat en la situació de la dona durant la Guerra.20 del CCMA dipositada al Archivo Nacional Sección Guerra Civil, Salamaca, es poden consultar en un dels annexos del treball esmentat. Informe que el delegat Joan Valldeperas representant de la UGT en el CCMA (sección comarcas) presenta a consideración del PCUS (13/8/1936). Informe de los delegados del CCMA- sección comarcas- Valldeperas y Giménez. 19. “Relació dels sous dels milicians i de diverses persones que treballaven en el Comitè de Guerra”. Llistes de pagaments a diversos departaments per setmanes i notes firmades per Gonzalo Gambín conforme ha rebut els diners per pagar la gent que treballa al Comitè de Guerra i als milicians (AMMM, reg. 22429, carpetes 9 i 10). 20. De moment només en tenim indicis i, si ja és prou difícil aclarir l’actuació dels homes del 6 Beca Malgrat_6 Beca Malgrat 22/06/12 11:49 Página 171 LA NOVA ESTRUCTURA POLÍTICA: EL COMITÈ ANTIFEIXISTA DE MALGRAT 171 Segons algun dels testimonis, la primera seu del Comitè de Defensa va ser el local que ERC tenia al carrer d’en Blanch (a can Mora), però al cap de poc temps ja es va traslladar a la torre del senyor Ragull del carrer de St. Esteve núm. 17. En aquest edifici era on tenien la seva base d’operacions i des d’on es planificaven els torns dels grups de milicians, es feien informes dels incidents que hi havia al poble i es controlava el correu que sortia de la vila. Com recordava en Josep Mora: Feien anar a portar les cartes allà a la torre de l’Esquena21 i, per cert, tinc una visió d’un que estava sentat amb una cadira amb les cames sobre la taula, em mirava la carta, em preguntava d’on era i em posava “pasado por la censura” i llavors podies tirar aquella carta. El Comitè de Guerra també va utilitzar com a presó i per entrenar les milícies locals el seminari dels pares maristes, on suposem que hi van estar tancats alguns dels malgratencs que després van ser traslladats a altres presons, com per exemple l’Enric Arís, en Marià Mercader, en Ramon Cama o els eclesiàstics als quals ens hem referit anteriorment.22 En Ramon Cama, que havia estudiat química a França, pel que ens ha explicat algun informant, havia simpatitzat des de la seva època d’universitari amb les idees de José Antonio Primo de Rivera i abans de la Guerra ja havia estat implicat en el partit polític d’aquest, la Falange Española. Va estar tancat primer en un vaixell-presó i després a la Model durant quasi bé els tres anys que va durar la Guerra, experiència que va afectar molt la seva salut.23 La Lola Mallart recordava com, al principi del conflicte, també van tancar durant tres dies, en aquesta presó, el pare dels Arís i el pare d’en Mercader. Segurament pretenien interrogar-los per aconseguir més informació sobre els seus fills, encara que finalment els deixessin anar. En Pere Forroll i un altre home de Malgrat també van ser retinguts vint-i-quatre hores en una de les habitacions dels maristes que es feien servir com a presó: Al meu pare també el van detenir; el meu pare no era de res, votava a les esquerres, però el van venir a detenir perquè se suposa que coneixia a un que li deien en Freixes, que havia sigut el secretari d’en March. Efectivament, en Pere Forroll coneixia el secretari del multimilionari mallorquí que es va fer famós durant la Guerra Civil pels seus negocis amb Comitè, encara és més complicat saber quina importància van tenir les revolucionàries malgratenques. 21. Nom actual de la torre de can Ragull esmentada anteriorment com a seu del Comitè de Guerra. 22. Vegeu: “Relació de persones represaliades durant la Guerra”. Annex 2. 23. Com ell, els altres malgratencs que van passar per les presons republicanes van haver de patir situacions extremes que els afectaren psicològicament i físicament. Malauradament, no hem pogut recollir cap testimoniatge directe d’aquestes experiències. 6 Beca Malgrat_6 Beca Malgrat 22/06/12 11:49 Página 172 172 SÒNIA GARANGOU I TARRÉS Franco, però no sabia res d’on eren en aquells moments ni el tal Freixes ni en March. El Comitè finalment va deixar-lo anar quan va veure que no li podrien extreure informació. En Salvador Forroll també va tenir problemes amb el Comitè de Defensa. Encara que tant l’incident com el càstig que li van aplicar van ser totalment anecdòtics, el seu testimoni és un bon exemple del grau de crispació que es vivia aquells dies i com el Comitè molts cops volia ser tan intransigent que prenia mesures completament absurdes. Jo estava amb uns nois parlant al carrer i es va acostar un miliciano dient que no es podien formar grups i li vaig dir: “Vés a la merda, maco!” [Això era] un diumenge al matí que estàvem fent una xerrada aquí al passeig; jo tenia quinze anys, encara no havia fet els setze. Vaig anar al cine a la tarda i es van encendre els llums del cine i van venir dos milicians i se’m van emportar: l’escàndol que hi va haver! Vaig anar al Comitè de Guerra i el camarada Cuadrado, sembla que el vegi allà escrivint a màquina: “¿Cómo te llamas?”, em va prohibir anar al cine [durant un mes]. Em va castigar “¡por amenazar un miembro de la autoridad!” Les detencions i actuacions del Comitè de Defensa, però, no sempre eren tan anecdòtiques: molts testimonis recordaven els simulacres de paseos, les amenaces i els escorcolls a què van ser sotmesos durant aquells mesos: Un senyor que es deia Font, que era una bellíssima persona, li havien donat algunes passejades. “Va, puja al cotxe!” Sense dir ni piu i arribaven a un puesto una miqueta apartat perquè no dallò, el xofer parava i “Baixi! Vagi cap allà!” Aquí, ja està, aquí em fumen un tiro i allò que diu: “Bueno, què, pixes o no pixes? Va, doncs puja!” El portaven a casa seva i au! La família d’en Joan Pau de Garriga, que es va quedar a Malgrat, també va seguir rebent amenaces del Comitè: A casa cada dia venien a preguntar on era el meu tio; la meva mare sempre deia que no ho sabia, no ho sabia on era. Llavors la vigilaven, sabien el que feia, i una vegada ens varen avisar que era a Barcelona i que el volien matar, i la meva mare va agafar el tren i se’n va anar cap a Barcelona per dir-li que s’amagués, que se n’anés a algun lloc perquè l’anirien a buscar per matar-lo. Tot aquell dia van estar venint a casa i només hi havia el meu germà i jo, i tot el dia venint a casa a veure si havia arribat la meva mare, a cada tren que passava. I a última hora, al vespre, quan va arribar, al cap de res, cinc minuts, ja li van anar al darrere i van venir cap a casa, i que els hi digués a veure on era, que sabien que ella havia anat a parlar amb ell o sigui que ho sabien tot. I la meva mare va dir que no, que havia anat a veure a unes cosines, que en en Joan Pau no l’havia anat a veure per res, que ella no sabia on era. Varen venir en Cuadrado i un em penso que li deien en Gonzalo, i a la meva mare dient-li, preguntant-li on havia anat, i la meva mare que havia anat a casa les cosines; i no 6 Beca Malgrat_6 Beca Malgrat 22/06/12 11:49 Página 173 LA NOVA ESTRUCTURA POLÍTICA: EL COMITÈ ANTIFEIXISTA DE MALGRAT 173 la van treure d’aquí, que no que havia anat a veure en Joan Pau, que havia anat a veure en Joan Pau i que li donés la direcció. Es van treure la pistola, li van encarar la pistola i que els hi havia de dir perquè, si no, se l’emportarien a fer un “passeig”. I nosaltres plorant i plorant, tu diràs! El meu germà, que devia tenir deu o onze anys i jo nou. Mira si vigilaven [que] van anar a casa de les cosines i les cosines aquelles van dir que no l’havien vist. O sigui que elles es van treure les puces de sobre. La família Montals, després de la fugida dels dos germans, també va ser sotmesa a sancions econòmiques i a amenaces. La dona d’en Joan, la interrogaven constantment per poder aclarir on era el seu home, ja que es sospitava que podia estar ajudant l’altre bàndol. La van arribar a amenaçar d’enviar les seves filles a Rússia si continuava sense revelar on era el seu marit i finalment els va haver d’ensenyar una de les cartes que li enviava des de França. Les dues dones i els fills respectius van acabar traslladant-se a Palafolls, a casa d’uns amics, on es van refugiar fins que va acabar la Guerra. Tot aquest control dels elements considerats feixistes formava part de les tasques habituals dels comitès de defensa d’arreu i es fonamentava en la sospita que existia una mena de quinta columna que operava des de territori republicà. Aquesta xarxa que facilitava dades a l’altre bàndol pel que sembla va arribar a existir, però, tot i que alguns testimonis apuntessin els noms d’alguns col·laboradors malgratencs, no s’han trobat evidències que corroborin aquestes informacions. Una secció també important dins l’organigrama del Comitè i que va començar d’una manera una mica improvisada va ser el Comitè de Proveïments, també anomenat Comitè d’Abastos. Igual que les seccions que hem vist fins ara, estava controlada per la CNT i els principals responsables eren en Ferran García Arona, l’Alex Hernández López, en Manolo García Hernández i en Josep Pera i Catà. Utilitzaven com a magatzem el Centre Parroquial expropiat i, segons la documentació, la seva funció bàsica va ser “lliurar vals a milícies antifeixistes i a famílies en atur forçós”. Aquests papers, que ja circulaven el 22 de juliol, servien perquè els seus receptors anessin a les botigues a buscar aliments i productes sense haver d’utilitzar diners. El mecanisme era força senzill: el Comitè de Proveïments expedia el val, per exemple per a un formatge o unes espardenyes, el receptor anava a la botiga a buscar el producte i el botiguer l’hi donava sense cobrar-l’hi. Cada vuit dies, aproximadament, els botiguers feien arribar a aquesta secció les factures referents a tots els productes que havien lliurat a canvi dels vals i el Comitè els pagava l’import corresponent.24 El mateix procediment es feia servir per pagar a les fondes i als restaurants, que també acceptaven els vals d’aquesta secció i els del Comitè Executiu.25 24. Els primers mesos de la Guerra, els encarregats d’anar a pagar les diferents quantitats als botiguers i als hostalers eren en Josep Català, en Jaume Ganges i en Jaume Vergés, però no sabem quant de temps van seguir amb aquesta feina. 25. “Relació de les factures pagades contra vals lliurats per aquest comitè entre milícies locals anti- 6 Beca Malgrat_6 Beca Malgrat 22/06/12 11:49 Página 174 174 SÒNIA GARANGOU I TARRÉS Aquest sistema, en principi, va semblar que funcionava; si repassem la documentació, trobem força rebuts d’establiments amb els imports satisfets, i algun testimoni que en aquella època tenia botiga recordava que el Comitè els havia pagat el que els devia. El que no s’ha pogut acabar d’esbrinar són els criteris que es tenien en compte per concedir els vals a una família o a una altra i si tots els botiguers van cobrar els imports que el Comitè els havia quedat a deure. És possible que hi hagués irregularitats: per exemple, la família d’en Lluís Coll, que tenia una botiga d’espardenyes, va cobrar el que havia entregat mitjançant els vals, però va perdre els diners d’una part del gènere que els va requisar l’organisme revolucionari: Sí, sí, a casa venien a buscar calçat amb vales. Aquí a casa teníem aquesta botiga que tenim ara i la del costat, allà veníem calçat i aquí era la barberia.26 A la botiga, per Reis, veníem juguets i [ens] van incautar les existències que teníem de l’any passat, i els nous que ja havíem comprat, quan van arribar, se’ls van quedar ells i els van pagar, però els que teníem en existència dels anys passats se’ls van quedar i encara hem de cobrar. Les joquines requisades a la botiga del testimoni i a altres de la població es van posar a la venda en un local confiscat del carrer de Mar27 durant l’anomenada “Semana del Niño”, que pretenia ser una mena de substitut laic de la tradicional festa dels Reis. També hi va haver problemes amb les verdures fresques i el pa. No hem d’oblidar que s’estava vivint una guerra i que aquest organisme, a més de repartir vals, havia de ser l’encarregat de racionar el menjar, en el cas que fos necessari; controlar la circulació de queviures, i denunciar els possibles acaparadors. El 16 de setembre l’Ajuntament va acordar, en una de les poques sessions que es van celebrar durant aquests mesos, “vigilar als revenedors que acaparen totes les verdures i articles agrícoles al baixar les pageses a la plaça”. Encara que l’acord s’aprovés al Consistori, els encarregats de fer-lo complir van ser els membres del Comitè de Proveïments, que també es van veure obligats a fixar una quantitat determinada de verdures amb què es podia sortir del poble i a expedir justificants a les altres seccions si volien gènere del magatzem del sindicat agrícola o del Dipòsit Municipal.28 Vigilar la venda de pa va ser més difícil. Encara que pel que podem deduir de les factures de les fleques, sembla que hi havia un cert control del Comitè, segurament seguint el sistema de repartir vals per poder anar a buscar feixistes i famílies en atur forçós d’aquesta localitat fins el dia 3 d’agost inclusiu” i llistes similars en d’altres setmanes (AMMM, reg. 22429, carpetes 2 i 6). 26. El testimoni es refereix a l’actual botiga Calçats Coll, encara avui situada al carrer de Mar. 27. On actualment hi ha la botiga de roba Grace. 28. Hi ha vals del Comitè de Proveïments i del Comitè Executiu autoritzant el Comitè d’Obres Públiques perquè retiri userda del sindicat El Progrés (AMMM, reg. 22429, carpeta 20). Per emportar-se menjar també es necessitava aquesta mena d’autorització ja que s’han trobat notes que permetien als particulars retirar productes. 6 Beca Malgrat_6 Beca Malgrat 22/06/12 11:49 Página 175 LA NOVA ESTRUCTURA POLÍTICA: EL COMITÈ ANTIFEIXISTA DE MALGRAT 175 pa,29 alguns propietaris van haver de ser sancionats per vendre’n de manera “il·legal” i també es va donar el cas d’uns milicians que van intentar fer negoci aconseguint-ne de manera fraudulenta. Com es pot constatar, des del principi de la Guerra hi va haver gent que va intentar fer negoci aprofitant la falta de queviures, però, durant els primers mesos, a pesar dels casos esmentats, potser encara no es notava gaire que començaven a faltar productes. Els problemes de la manca de proveïments i del comerç clandestí, no obstant això, es van anar accentuant a mesura que passaven els mesos i, com veurem més endavant, la majoria de la població es va habituar al mercat negre, i al Comitè de Proveïments, posteriorment convertit en regidoria, la situació se li va acabar escapant de les mans. En aquests moments, però, encara hi havia força existències i ens consta que fins i tot es van enviar camions amb patates, cebes i altres productes al Comitè Central d’Abastos de Barcelona.30 Suposem que devia ser el de Proveïments el qui es va encarregar de gestionar aquestes trameses, però no s’ha pogut establir la periodicitat dels enviaments ni si va col·laborar a gestionar-los el Comitè Agrícola, que era una altra de les seccions en què es va subdividir l’organisme revolucionari i que tenia cert control sobre alguns pagesos malgratencs. El Comitè Agrícola, també anomenat Junta Social Col·lectiva, s’encarregava de pagar els obrers en atur forçós del camp i estava controlat per la Unió de Rabassaires. Els seus responsables van ser en Pau Pica i en Salvador Barney, que també van destacar com a dos dels principals impulsors de la col·lectivització de terres de què parlarem més endavant. No podem assegurar la relació que va existir entre la Col·lectivitat Agrícola i aquesta secció, però considerem que el fet que els noms dels principals capitosts coincideixin prova que els dos organismes van estar connectats d’alguna manera o bé demostra que la col·lectivització de terres es va impulsar des d’aquesta secció. Si acabem de repassar l’organigrama que s’ha configurat de la possible organització del Comitè, es pot observar que en el centre hem assenyalat dues seccions amb color gris. Aquesta diferenciació s’ha establert perquè no s’ha acabat d’aclarir del tot si realment van existir com a part del Comitè local o funcionaven de manera independent. Del CENU o Comitè de l’Escola Nova Unificada, ja en parlàrem quan tractem el tema de l’educació durant la Guerra, però el que de moment podem apuntar és que, com a mínim, sembla que va rebre diners del Comitè 29. Segons un dels testimonis: “Ens van donar a cada família unes cartilles de racionament però amb això només et tocaven tres unces de pa per persona”, però no tenim clar que aquestes cartilles ja es repartissin al principi de la Guerra. Segurament, com ja s’ha assenyalat, el que es repartien eren vals perquè la gent anés a buscar una quantitat determinada de pa a la fleca i posteriorment es repartia cada dia a l’Ajuntament. 30. Ja s’ha comentat anteriorment que no se sap del cert si el CCMA controlava d’alguna manera els comitès locals, però com a mínim podem dir que, en el tema dels proveïments, devia existir una certa col·laboració. 6 Beca Malgrat_6 Beca Malgrat 22/06/12 11:49 Página 176 176 SÒNIA GARANGOU I TARRÉS Executiu per comprar material escolar i habilitar locals nous. Pel que fa a l’altra secció, hi ha indicis que va funcionar una mena de Comitè del Transport que es cuidava dels cotxes i camions requisats i on s’aplegaven els homes que treballaven de xofers per l’organisme revolucionari. No hi ha prou informació per saber com va funcionar, però és probable que la seva creació fos posterior a la de les seccions que ja hem explicat anteriorment. Aquest també és el cas dels tres subcomitès que ens queden per analitzar, que segurament no van tenir tanta importància com el de Proveïments o el de Defensa, però hem considerat necessari esmentar-los i intentar esbrinar quina va ser la seva tasca. El Comitè d’Obres Públiques, que cap al mes de setembre de l’any 1936 ja tenia setanta obrers sota el seu control, probablement s’ocupava d’arranjar els edificis requisats per destinar-los a altres usos, de començar a fer fortificacions i de qualsevol obra que el Comitè considerés necessària a qualsevol punt de la població. Hi havia quaranta-set peons que treballaven a la carretera, setze a la pedrera, cinc carreters, una persona encarregada dels cavalls i un comptable. Van treballar a la casa dels Miró, que es va arreglar per poder instal·lar-hi un dels locals de les noves escoles, a l’estació, a l’església i a la torre del castell segurament per fer-hi les fortificacions. Aquest subcomitè també tenia contractats miners, que és probable que fossin els que van adequar les mines de can Palomeres perquè s’hi pogués guardar armament, i va comptar amb els serveis del Grup Col·lectiu de Paletes i Manobres CNT-Malgrat perquè fessin algunes feines. No sabem fins a quin grau podem relacionar el Comitè i el grup col·lectiu, però, considerant que el responsable de la secció d’obres públiques va ser en Joan Evaristo Albiol, que havia estat un dels paletes refundadors de la CNT l’any 1931, devia existir-hi una col·laboració continuada. El Comitè d’Inquilinats, si fem cas del seu llibre de caixa, va començar a funcionar cap al quinze de setembre de 1936. Segons la documentació, els seus responsables van ser en Francesc Onna i en Josep Campàs i, bàsicament, es va ocupar de cobrar els lloguers de les cases, que havien baixat considerablement des de l’inici de la Guerra.31 Com recordava un dels informants: La gent que vivia en una casa llogada havia de pagar el lloguer al Comitè, no al propietari de la casa. Al principi del conflicte sembla que els lloguers s’anaven a pagar a l’edifici que servia de seu de les Joventuts Llibertàries, la casa expropiada a Sabina Escubós, i més tard es va instal·lar l’oficina d’inquilinats a l’actual botiga de can Vinyes, que en aquella època era propietat de l’Arnau i Cortina. Per acabar la relació de les diferents seccions que constituïen el Comitè Antifeixista local, ens referirem a la de Cinema i Espectacles, que es va encarregar 31. La Generalitat a mitjan mes d’agost havia decretat la rebaixa dels lloguers. 6 Beca Malgrat_6 Beca Malgrat 22/06/12 11:49 Página 177 LA NOVA ESTRUCTURA POLÍTICA: EL COMITÈ ANTIFEIXISTA DE MALGRAT 177 de gestionar els dos locals de projeccions de la població, requisats en començar la Guerra. Manel Cusachs, en el seu treball El Cinema a Malgrat de Mar, ja assenyalava que “els cinemes Guimerà i Liceu van continuar oferint cintes als malgratencs [...] gestionats pels mateixos treballadors”.32 Però cal precisar aquesta afirmació, perquè, si bé és cert que els dos locals van seguir funcionant amb un notable èxit de públic, més que una col·lectivització normal en què els obrers es fan càrrec de l’empresa, el que va fer el Comitè va ser controlar els dos cinemes i crear una secció específica per gestionar-los. Aquesta hipòtesi està avalada per la documentació econòmica que ens ha arribat de l’entitat revolucionària, en la qual la recaptació dels cinemes consta en el llibre d’ingressos de l’organisme,33 i per la lògica que ens porta a pensar que és normal que l’executiva local volgués controlar els films que s’exhibien per així prioritzar les cintes propagandístiques. A més, s’ha de tenir en compte que els cinemes també eren utilitzats com a llocs de reunió dels sindicats i com a locals per celebrar mítings polítics. Molts cops ni era necessari que les xerrades estiguessin convocades prèviament, com recordaven alguns dels informants: era habitual que abans o després de la pel·lícula, si és que no se n’anava el corrent a mitja sessió, sortissin espontanis a fer discursos i arengues sobre els avantatges de la nova situació revolucionària: Al Liceu s’havien fet mítings perquè era on hi cabia més gent, tenia el gran escenari que en allà hi havien fet teatre de propaganda, poesies... Arraconaven els bancs aquells i allà s’havia fet ball també, sempre els mateixos. És que allò pràcticament era d’ells, en disposaven ells. En el cine Liceu, rebatejat com a cinema Popular, també s’hi van celebrar diversos festivals per recollir diners per als soldats del front i per homenatjar l’exèrcit popular. Els primers actes d’aquest tipus es van començar a fer l’estiu de 1936, segurament per recollir diners per als primers voluntaris que marxaven, i l’últim el van organitzar les escoles el dinou de febrer de l’any 1938. Aquests festivals solien incloure, a més dels discursos a favor de la causa antifeixista, actuacions musicals i de teatre normalment protagonitzades per nens i joves de la població. Alguns d’ells encara tenen present com es van fer barrets de paper imitant els que duien els milicians amb els símbols i els colors de la CNT i la FAI per sortir en alguna de les representacions. En Josep Vicens, el nét de l’avi Xaxo, que en aquells moments era un jove pianista molt prometedor,34 també recordava haver pres part en un d’aquests festivals: 32. CUSACHS i CORREDOR, Manuel (1999: 133). 33. Hi ha diverses anotacions del Comitè del Cine des del mes de desembre de 1936 fins al mes de març del 1937; segons el resum final dels ingressos, aquesta secció va aportar 11.500 pessetes durant aquest període (AMMM, reg. 22431). 34. En Josep Vicens havia guanyat una beca de la Generalitat per anar a estudiar música i als 18 anys ja havia debutat al Gran Teatre del Liceu de Barcelona com a pianista. Malauradament la Guerra i la repressió posterior van interrompre la seva carrera i va perdre l’oportunitat de convertir-se 6 Beca Malgrat_6 Beca Malgrat 22/06/12 11:49 Página 178 178 SÒNIA GARANGOU I TARRÉS Nota anunciant una reunió de la CNT. AMMM (Reg. 25088, carpeta 11). El va organitzar el meu pare que estava de mestre de música en aquell moment, i m’hi va fer tocar a mi; jo devia tenir 16 anys i vaig tocar una de Litz, que hi ha un solo. Van fer venir un piano de Barcelona de cua i es va fer una gran festa. La Francesca Planagumà, que encara era molt petita, també va actuar en la celebració amb altres nens de l’escola: Sortia amb cançons d’en Llongueras i el meu germà, en Fèlix, va fer Muset i Bernadet, una funció de teatre. Així doncs, queda força aclarida la utilització política dels dos recintes i, tot i no saber qui es va quedar amb el control dels cinemes després de la pèrdua de poder dels homes del Comitè, podem assegurar que mentre van governar la vila van fer en els dos locals el que més els va convenir. en una figura reconeguda a escala internacional. Com ell mateix ens va explicar, durant anys no va poder dir que havia estat becat per la Generalitat i, tot i poder guanyar-se la vida com a pianista, no va arribar al nivell que li hauria pertocat si la Guerra no l’hagués obligat a incorporar-se al front. 6 Beca Malgrat_6 Beca Malgrat 22/06/12 11:49 Página 179 LA NOVA ESTRUCTURA POLÍTICA: EL COMITÈ ANTIFEIXISTA DE MALGRAT 179 Programa d’actes culturals del Festival Antifeixista celebrat per recaptar diners per al front (19 de febrer de 1938). AMMM (Reg. 9888). Donació de Francesc Montalt i Bunyol. 6 Beca Malgrat_6 Beca Malgrat 22/06/12 11:49 Página 180 180 SÒNIA GARANGOU I TARRÉS 2. Les Joventuts Llibertàries de Malgrat No volem acabar de descriure l’organització política del període revolucionari sense fer esment d’una agrupació juvenil que, a pesar de no constar com a part oficial del Comitè, va contribuir a crear l’ambient revolucionari que es va viure aquells mesos i a difondre els ideals anarquistes entre els joves de la vila. Les Joventuts Llibertàries, organització vinculada estretament a la CNT i a la FAI, s’encarregava bàsicament de difondre propaganda llibertària i de formar els joves en els ideals anarquistes. Aquesta formació es portava a terme des de diferents àmbits: així, era habitual trobar seccions locals d’aquesta agrupació que tenien grups de teatre o cursos d’alfabetització, a més d’encarregar-se de realitzar la tasca d’organització de conferències i de conscienciació política habitual en aquesta mena d’agrupacions. No ens consta que a Malgrat, fins al juliol de 1936, existís una secció local de les JJLL, però, pel que s’ha pogut anar deduint de la documentació, quan aquesta es constituí va integrar l’ateneu Aclarir dins la seva estructura, cosa que ens porta a pensar que aquesta entitat anarquista, que durant l’època republicana es dedicà a fomentar els ideals llibertaris, en va ser l’antecedent més directe. Com ja hem explicat anteriorment, segons alguns testimonis, en Josep Forroll i altres membres de l’ateneu Aclarir durant els anys de la República ja s’havien dedicat a captar joves per a l’organització i a fer xerrades de conscienciació política. Després del cop d’estat, quan la majoria d’homes de l’ateneu van assumir responsabilitats dins el Comitè, aquest podem dir que es va reconvertir en secció local de les Joventuts Llibertàries de la població i es dedicà durant tota la Guerra a enquadrar els revolucionaris més joves: [Eren] els “progres”, els que veien les coses de diferent manera: llibertats, llibertàries... El que volien llavors ja hi és ara. De vegades, si passaves per allà, segons quin grup hi havia per dalt del balcó, et fotien una galleda d’aigua si convenia. No sabem del cert quants militants va arribar a tenir l’organització. Segons les dades de la comarcal de Mataró, els constava que el grup malgratenc comptava amb 75 militants, però l’agrupació local declarava el juny de 1937 a la Comissió de Responsabilitats de la Generalitat que tenia 200 afiliats.35 És possible que s’engreixés una mica el nombre que es va donar al govern català o bé que hi hagués nois i noies que assistissin a les excursions o conferències sense tenir el carnet que els acreditava com a socis de l’agrupació. De totes maneres, considerem que la quantitat d’afiliats devia ser prou important, ja que la majoria dels testimonis recordaven que era un grup molt nombrós i que en aquells moments 35. Carta de la Federació Comarcal de les JJLL del Maresme FAI, 13/4/1937 (AMMM). Declaració de l’Ateneu Llibertari a la Comissió de Responsabilitats de la Generalitat, 28/6/1937 (ANC). Com ja s’ha assenyalat, és possible que s’engreixés el nombre d’afiliats per justificar la utilització de l’edifici confiscat. 6 Beca Malgrat_6 Beca Malgrat 22/06/12 11:49 Página 181 LA NOVA ESTRUCTURA POLÍTICA: EL COMITÈ ANTIFEIXISTA DE MALGRAT 181 Segell de l’Ateneu Llibertari, que es pot trobar a la documentació adreçada a la Comissió de Responsabilitats de la Generalitat per a la confiscació de la casa de Sabina Escubós, que utilitzaven com a seu. Reproducció d’una còpia en microfilm dipositada a l’Arxiu Nacional de Catalunya. L’original (al mes de maig de 2005) encara és a Salamanca. molts joves de la població s’afegien a l’organització. Alguns van arribar a dir que estava “de moda”. Els joves llibertaris malgratencs tenien com a seu la casa que el Comitè havia expropiat a Sabina Escubós, al carrer del Carme, en aquells moments carrer de la República, núm. 37. En el primer pis d’aquest edifici celebraven reunions, assistien als diversos cursos i conferències que s’organitzaven o podien accedir a la biblioteca heretada de l’ateneu Aclarir, que es va instal·lar a la planta baixa de la casa.36 Com recordava la Filomena Bernat: Jo anava a escoltar les xerrades i algunes vegades havíem anat a Mataró. [Un dia] vam anar tota la colla a Arenys de Munt a fer un dinar, [hi] vam anar en camió, perquè aquell del camió també era de la pandilla, era jove i [vam anar] carregats com si fóssim cabres o xais. Tothom va portar una pelleringa de casa seva i vam fer un arròs. Era una cosa que era diferent, perquè abans sempre havies d’estar amb la teva mare. 36. Segons un inventari realitzat el 8 de febrer de 1939, aquesta biblioteca tenia 179 volums, 5 llibres de comptabilitat i un diari. Lligalls de correspondència, 1939 (AMMM). 6 Beca Malgrat_6 Beca Malgrat 22/06/12 11:49 Página 182 182 SÒNIA GARANGOU I TARRÉS Aquest dibuix (a color) amb el nom d’alguns membres del Comitè de l’Ateneu Llibertari es pot trobar en un llibre de comptes del Comitè Antifeixista de Malgrat. AMMM (Reg. 22436). 6 Beca Malgrat_6 Beca Malgrat 22/06/12 11:49 Página 183 LA NOVA ESTRUCTURA POLÍTICA: EL COMITÈ ANTIFEIXISTA DE MALGRAT 183 * (*) Pot ser que el Fidel a qui va dedicada la necrològica fos Fidel Pera Catà. AMMM (Reg. 2246). Sobretot les noies van trobar en aquesta organització una nova manera d’entendre les relacions socials. Eren joves que estaven acostumades a les estrictes normes de comportament que havien estat vigents fins al juliol de 1936: estava mal vist que una noia es posés pantalons, que anés amb un noi tota sola si no eren promesos, que participés en agrupacions fora de l’àmbit catòlic... Les que pertanyien a les Joventuts Llibertàries, gràcies a la relaxació de costums que va suposar la revolució, van poder sortir de l’espai estrictament domèstic i tenir les seves primeres experiències organitzatives i polítiques col·laborant en l’Ateneu Cultural, assistint a xerrades o anant a les trobades que se celebraven a la comarca. No podem dir en cap cas que hi hagués una igualtat total entre els militants homes i les militants dones, ja que, per exemple aquestes seguien fent els cursos per ajudar com a infermeres i els homes s’allistaven voluntaris per anar al front, però amb organitzacions d’aquest tipus s’estava fent un important primer pas cap a la integració de la dona en l’esfera pública. 6 Beca Malgrat_6 Beca Malgrat 22/06/12 11:49 Página 184 184 SÒNIA GARANGOU I TARRÉS Articles del Boletín de la Federación Comarcal de JJLL del Maresma, en el qual hi ha alguns escrits de gent de Malgrat. El primer, el títol del qual no hem pogut esbrinar, correspon al número 2, de 4 de desembre de 1937. La poesia (pàg. anterior) correspon al número 1. Ambdós són de Vicente Pérez. AMMM (Reg. 2246). 6 Beca Malgrat_6 Beca Malgrat 22/06/12 11:49 Página 185 LA NOVA ESTRUCTURA POLÍTICA: EL COMITÈ ANTIFEIXISTA DE MALGRAT 185 Com veurem més endavant, les JJLL malgratenques van ser força actives i, en l’etapa de gestió del Comitè i de l’Ajuntament de l’Elies Paradeda, van col·laborar tant en l’organització de la defensa –alguns joves llibertaris van patrullar com a milicians– com en diferents propostes que presentaren al Consistori. També van mantenir una estreta relació amb altres agrupacions locals, gràcies als plens de locals i comarcals de la Federació, als congressos convocats a Barcelona37 i a les reunions que periòdicament se celebraven a la seu comarcal de Mataró. A les actes consultades de la Federació Comarcal trobem una presència dels delegats malgratencs força continuada, i a més ens consta, per la correspondència que mantenia el grup amb l’executiva comarcal, que van ser els llibertaris malgratencs els encarregats d’anar a copsar l’ambient que hi havia a Palafolls per organitzar una secció local o d’arribar-se fins a Tordera, quan la secció local d’aquest poble va deixar de donar senyals de vida. Els joves llibertaris malgratencs també van col·laborar amb alguns escrits en el Boletín de la Federación Comarcal del Maresme que s’editava a Mataró, i, pel que sembla, alguns components també escrivien pamflets i opuscles que es repartien pel poble. La marxa de molts dels seus afiliats cap al front, la constitució de la UGT i el PSUC a Malgrat, a partir del mes de juny de 1937, i les repercussions dels fets de Maig van propiciar que les JJLL de Malgrat anessin perdent la seva preeminència com a agrupació juvenil antifeixista i que, fins i tot, en l’etapa de govern del comissari polític s’arribés a clausurar el seu local. De tota manera, va ser una de les organitzacions més importants durant els primers mesos de la Guerra i la seva influència no va desaparèixer completament fins que es va acabar el conflicte. 37. En Ferran García recordava que ell i dos components més de l’organització havien anat a un congrés de la Federació a Barcelona. Pel que hem deduït de la documentació, sembla que es va celebrar el 17 d’abril de 1937 a Barcelona. També van assistir als plens de locals i comarcals del 14/12/1937 i del 18/6/1938. I al Ple Regional del Moviment Llibertari celebrat el 25/6/1938. (Correspondència 1936-1939, AMMM). 6 Beca Malgrat_6 Beca Malgrat 22/06/12 11:49 Página 187 VII 187 LA NOVA ORGANITZACIÓ ECONÒMICA La revolució no va afectar només l’organització política i social, també es va posar en pràctica una nova manera d’organitzar l’economia, que pretenia ser una alternativa al sistema capitalista associat a l’ordre burgès. Des dels inicis del moviment obrer, els diferents corrents de pensament socialista ja havien coincidit en la crítica d’aquest sistema econòmic, sorgit de la revolució industrial, que fomentava l’individualisme, el lliure mercat, la propietat privada i la recerca del màxim benefici. Posteriorment, marxistes i anarquistes van proposar nous models basats en la propietat col·lectiva dels mitjans de producció i dels intercanvis. Encara que plantejaven diferents camins per aconseguir-ho,1 coincidien en el convenciment que, un cop transformades les estructures econòmiques, canviaria l’organització política i social. Pensaven que la desaparició de la propietat privada i l’assoliment de la col·lectiva farien desaparèixer les diferències socials, la classe dominant que les perpetuava (burgesia) i el seu sistema polític (democràcia parlamentària). Amb l’esfondrament del capitalisme, creien que seria possible una societat igualitària, sense opressors ni oprimits, organitzada en comunes lliures de treballadors. Els anarquistes anomenaven a aquest nou sistema “comunisme llibertari”, terme que servia per designar aquesta utopia alternativa, que poc té a veure amb la idea actual que tenim del terme “comunisme”, més associat a l’organització politicoeconòmica de l’antiga URSS i dels països de la seva òrbita. Els anarcosindicalistes havien redefinit aquest concepte en el congrés de Saragossa de 1936, on també van establir una mena de passos que calia seguir en el cas que es produís una situació potencialment revolucionària.2 Si llegim aquestes indicacions, 1. A diferència del marxisme, que és una teoria política més pautada en el sentit que marca quins han de ser els passos que cal seguir a l’hora de fer la revolució, l’anarquisme era un cúmul d’idees de diferents autors amb uns punts en comú però sense una línia d’actuació tan ben definida. El mateix funcionament de la CNT ho dificultava, perquè no es tractava d’un partit monolític amb uns líders que marcaven unes pautes o unes directrius, sinó que era una confederació de sindicats molt autònoms entre ells, en què les decisions es prenien per assemblea després d’hores de reunions i deliberacions. Una altra diferència entre les dues teories era que els marxistes pretenien primer de tot conquerir el poder mitjançant una revolució dirigida per un partit o avantguarda, en canvi els anarquistes creien en l’espontaneïtat de les masses i en la destrucció del poder sense cap fase intermèdia. 2. PEIRATS, Joaquim (1971). Es va redactar un dictamen en què s’especificava que la revolució havia de reposar sobre els principis socials i ètics del comunisme llibertari que eren: “Dar a cada 6 Beca Malgrat_6 Beca Malgrat 22/06/12 11:49 Página 188 188 SÒNIA GARANGOU I TARRÉS podem comprovar que moltes de les pautes marcades pels llibertaris en aquell congrés es van seguir els primers dies del conflicte, però no per això es pot afirmar que, a Catalunya, a partir del juliol de 1936, s’imposés de ple un sistema basat en la col·lectivització de la propietat privada. Encara que la CNT va tenir molt poder durant els primers mesos de la Guerra, s’havia compromès amb la Generalitat i, per tant, podem dir que formalment encara imperava el sistema “burgès”. Els anarcosindicalistes no havien sortit el 19 de juliol al carrer a fer una revolució sinó a aturar un cop militar i el que va passar després va ser més conseqüència de les circumstàncies i de la improvisació que no pas de l’aplicació d’un programa revolucionari. Un cop sufocada la revolta militar i desconvocada la vaga general que la CNT havia iniciat el 18 de juliol, es va animar els treballadors a tornar a la feina. La situació que va produir-se a partir d’aquell moment va ser força surrealista. Com destaca Pelai Pagès, molts dels empresaris, gerents i tècnics havien fugit o havien estat assassinats i els obrers es van haver de fer càrrec de moltes fàbriques. Els amos que s’havien quedat no sabien gaire com afrontar la situació i, depenent de l’actitud de l’empresari i de les característiques de cada lloc, es van posar en pràctica unes fórmules o altres. Davant d’aquest panorama, la Generalitat es va veure obligada a legalitzar el que ja era una situació “de fet” i el dia 11 d’agost es creà el Consell d’Economia,3 que fou l’encarregat de regir la nova organització econòmica, de redactar el Pla de transformació socialista del país4 i posteriorment el Decret de col·lectivitzacions. Encara que aquests documents van ser molt agosarats i que durant aquest període hi va haver canvis molt importants, les transformacions revolucionàries no van arribar mai a la utopia anarquista. El que va resultar va ser una mena de model mixt, que combinava les col·lectivitzacions amb la supervivència dels petits i mitjans propietaris. ser humano lo que exijan sus necesidades, sin que en la satisfacción de las mismas tenga otras limitaciones que las impuestas por las posibilidades de la economía”. I “Solicitar a cada ser humano la aportación máxima de sus esfuerzos a tenor de las necesidades de la sociedad, teniendo en cuenta las condiciones físicas y morales de cada individuo”. 3. En aquells moments, el conseller d’Economia i Serveis Públics era Josep Tarradellas, que dirigia aquest organisme que també estava compost per membres de la CNT, la FAI, la UGT, el POUM, ERC, Unió Catalana i la Unió de Rabassaires. Uns mesos després de la constitució d’aquest Consell d’Economia, el 5 de desembre de 1936, es va celebrar la 1ª Jornada de la Nova Economia, per informar els regidors en aquesta matèria dels ajuntaments de la nova situació. PÉREZ BARÓ, Antonio (1974). 4. Com assenyala Santacana a la introducció del manual Col·lectivitzacions al Baix Llobregat, aquest pla es va donar a conèixer el 19 d’agost i definia en general “les coordenades del disseny sòcio-polític del futur de la societat catalana”. Contenia onze resolucions en què es recollia la necessitat de monopolitzar el comerç exterior, de regular la producció segons les necessitats de la Guerra, de col·lectivitzar les grans empreses i les grans propietats agrícoles, de desvaloritzar la propietat urbana i reduir els lloguers i altres indicacions per millorar la situació econòmica. Aquestes resolucions, que després es concretaren en decrets específics, foren interpretades de maneres diferents pels partits i sindicats presents en el Consell d’Economia, segons fossin o no revolucionaris. 6 Beca Malgrat_6 Beca Malgrat 22/06/12 11:49 Página 189 LA NOVA ORGANITZACIÓ ECONÒMICA 189 Vista de la casa dels Arís, situada a la Fàbrica de l’Aigua. Institut d’Estudis Fotogràfics de Catalunya. 1. Col·lectivització de fàbriques A Malgrat, els obrers també van prendre el control d’alguns negocis. L’anomenada Fàbrica de l’Aigua, per exemple, que era l’empresa tèxtil més important de la població, fou de les poques que ens consta que va ser col·lectivitzada pels seus treballadors. En aquells moments, tot i ser propietat del senyor Maristany, aquesta empresa estava dirigida pels germans Arís Bonaplata, que eren els descendents dels antics propietaris. Els primers dies de la revolució, l’Enric Arís va ser desallotjat de la casa on vivia, que era al costat de l’empresa, i es va veure obligat a refugiar-se amb la seva família a casa d’uns amics. Pocs dies després, va ser denunciat, probablement per les seves antigues treballadores, i va estar tancat al vaixell Uruguay durant bona part de la Guerra. El seu germà, en Josep Maria, que normalment es dedicava més al despatx i no tenia tant de contacte amb els treballadors, va continuar treballant a la fàbrica amb un sou estipulat de 1.075 ptes. al mes i, pel que sembla, el senyor Maristany també tenia fixada una quantitat de 2.000 pessetes mensuals que no sabem si van arribar a cobrar mai. Segons apuntava un dels testimonis, l’Enric Arís Torres, pare d’en Josep M. i l’Enric, també va estar detingut tres dies a l’edifici dels pares maristes, però finalment fou alliberat i, igual que els seus fills, sotmès a sancions econòmiques. La 6 Beca Malgrat_6 Beca Malgrat 22/06/12 11:49 Página 190 190 SÒNIA GARANGOU I TARRÉS casa requisada del director va ser utilitzada posteriorment com a hospital de sang i la fàbrica la varen gestionar els treballadors. Segons el Cens Econòmic encarregat per la Generalitat, el setembre de 1936, a l’empresa es va formar un comitè en què estaven representats els obrers de la secció de teixits, de la de filatures, els manyans i el personal que treballava al despatx.5 Sembla probable que els treballadors es fessin amb el control de la fàbrica per iniciativa pròpia, ja que el funcionament d’aquest comitè obrer és anterior al Decret de col·lectivitzacions en què s’especificava que totes les empreses de més de 100 treballadors, les que els seus amos haguessin abandonat i les que eren propietat de persones que havien estat declarades feixistes havien de passar a mans dels treballadors.6 No podem dir, però, si la fàbrica va funcionar millor o pitjor amb el nou sistema: segons algunes obreres, els talls en el subministrament elèctric eren freqüents i feien impossible la jornada de treball habitual. Només anaven a la feina quan hi havia llum i moltes vegades treballaven de nit. A aquesta dificultat, hi hem de sumar l’escassetat de matèries primeres, la pèrdua del mercat natural de la fàbrica, que venia molts teixits a la que ara era la zona nacional, i la marxa progressiva de molts dels obrers cap al front. Les altres manufactures que en aquells moments hi havia a la població van patir els mateixos problemes i algunes fins i tot van haver de parar la producció. En el cens que abans s’esmentava, en el qual hi ha recollides les dades de quasi 40 empreses,7 és habitual trobar comentaris dels propietaris queixant-se que no han cobrat crèdits pendents, que els falten primeres matèries o que es veuen obligats a treballar la meitat d’hores. Moltes fàbriques, sobretot les de gènere de punt, exportaven a Andalusia, Marroc, Mallorca i altres zones ocupades pels rebels. I les que potser no tenien dificultats en aquest sentit, com alguns tallers dedicats a la confecció de bosses de mà o moneders, patien el descens de la demanda perquè la gent preferia gastar els pocs diners que corrien en productes de primera necessitat. La majoria d’empreses que en aquells moments hi havia a la vila eren de tipus familiar. Només s’han identificat tres fàbriques de més de 50 treballadors8 5. Segons el Cens, el president del comitè era Jaume Bonafacia Casals (representant de teixits); el vicepresident, en Celesti Pons Orriols (representant filatures); el secretari, en Joaquim Royas Casas (representant de teixits); el vicesecretari, en Marià Xandri Sutira (representant dels manyans), i els vocals en Josep Serra Selvà (teixits), en Miquel Mas Pallarés (filatures), en Josep Gispert Ginesta (filatura) i en Rafael Pérez Hays (representant despatx). Cens Econòmic de la Generalitat,1936 (AMMM, reg. 21805). 6. En aquells moments, la fàbrica tenia 217 treballadors; per tant, si no hagués estat col·lectivitzada per iniciativa dels obrers, ho hauria estat seguint el decret del qual reproduïm el preàmbul i els articles més importants a la pàgina següent. 7. El Cens Econòmic de la Generalitat de 1936 es pot consultar a l’Arxiu Municipal de Malgrat i recollia dades com el nombre de treballadors, els sous que cobraven, l’energia que consumia l’empresa, les hores que es feien, les exportacions, etc. 8. Aquestes empreses eren la d’en Juli Cardona i Girons, que tenia cinquanta-un treballadors: quaranta-sis dones i cinc homes; la de l’Emili Alegre, que també tenia cinquanta obrers justos, i la d’en Prats que en tenia vuitanta-quatre, setanta-set dels quals eren dones. Segons fonts familiars, l’Antonio Campoy, treballador d’aquesta fàbrica, va impedir que la col·lectivitzessin imposant-se als obrers que n’eren partidaris. 6 Beca Malgrat_6 Beca Malgrat 22/06/12 11:49 Página 191 LA NOVA ORGANITZACIÓ ECONÒMICA 191 Extracte del preàmbul i alguns articles del Decret de col·lectivitzacions i control obres, aprovat per la Generalitat el 24 d’octubre de 1936. “L’acumulació de riqueses en les mans d’un grup de persones cada vegada menor anava seguida de l’acumulació de la misèria de la classe treballadora, i pel fet que aquell grup per salvar els seus privilegis, no ha dubtat a provocar una guerra cruenta, la victòria del poble equivaldrà a la mort del capitalisme. Cal ara, doncs, organitzar la producció i orientar-la en el sentit que l’únic beneficiari n’ha de ser la col·lectivitat, el treballador, al qual correspondrà la funció directiva del nou ordre social [...]. Després del 19 de juliol la burgesia declaradament feixista desertà dels seus llocs. La majoria ha fugit a l’estranger; una minoria ha desaparegut, les empreses industrials afectades no podien estar sense direcció i els treballadors es decidiren a intervenir-les i crearen comitès obrers de control. El Consell de la Generalitat hagué de sancionar i procurar encarrilar el que espontàniament els obrers realitzaven a les empreses [...]. Art. 2: Seran obligatòriament col·lectivitzades totes les empreses industrials i comercials que el dia 30 de juny de 1936 ocupaven més de 100 assalariats, i també aquelles en què, tot i ocupar una xifra inferior d’obrers, els patrons hagin estat declarats facciosos o hagin abandonat l’empresa. Això no obstant, les empreses de menys de cent obrers podran ser col·lectivitzades si es posen d’acord la majoria dels treballadors i el propietari o propietaris. En les empreses de més de 50 treballadors i menys de 100, es podrà fer col·lectivització sempre que ho acordin les 3/4 parts dels treballadors [...]. Art. 10: la gestió directiva de les empreses col·lectivitzades anirà a càrrec d’un consell d’empresa nomenat pels treballadors en assemblea general d’ells mateixos. Art. 21: En les indústries o comerços no col·lectivitzats serà obligatòria la creació del comitè obrer de control.” i, pel que ens consta, ben poques van ser gestionades pels obrers. El Decret de col·lectivitzacions preveia la supervivència de les petites empreses perquè, com destaca Pérez Baró, era difícil adaptar aquest tipus de negoci al règim col·lectivista i alguns dels partits presents al Consell d’Economia, com ERC o Acció Catalana, van fer tot el que pogueren per protegir les propietats de la seva base social.9 Les fàbriques petites podien acollir-se a la col·lectivització voluntària si la majoria dels obrers ho decidien o si hi havia un acord amb l’empresari, però, en la majoria dels casos, continuaren en mans del propietari i es creà un comitè obrer de control amb els representants sindicals dels treballadors. Aquest comitè 9. PEREZ BARÓ, Antonio (1974) 6 Beca Malgrat_6 Beca Malgrat 22/06/12 11:49 Página 192 192 SÒNIA GARANGOU I TARRÉS era qui signava cada setmana les nòmines perquè l’empresari pogués retirar els diners del banc per pagar els obrers, ja que, davant del perill de la fuga de capitals, la Generalitat controlava les entitats bancàries que, a més, també tenien un comitè obrer de control, normalment en mans de la UGT. S’han trobat relacions de sous d’aquest tipus, amb el segell de l’Ajuntament i del banc corresponent, de la majoria de fàbriques de la població; per això, podem deduir que la majoria d’empreses van acollir-se a aquesta fórmula i que els empresaris presentaven aquests documents al Consistori, que, en nom de la Generalitat, autoritzava la retirada de diners. És probable, a més, que a moltes fàbriques la funció del comitè obrer de control es reduís a signar cada setmana, ja que, com destaca Termes, en la majoria dels casos, encara que el propietari constés a les llistes de sous com un obrer més, seguia exercint la direcció en connivència amb els treballadors. Hem d’entendre que, sobretot als petits tallers, les relacions personals passaven per davant de les ideologies i les que es mantenien amb l’amo, que t’havia donat la primera feina i a qui veies cada dia, eren molt estretes. El tracte paternalista que imperava en aquestes fàbriques feia que molts obrers se sentissin part de l’empresa on segurament treballarien tota la vida, i aquest tipus de vincles encara eren més forts a les fàbriques en què la majoria dels treballadors eren dones. Com apuntaven algunes de les informants, les poques empreses petites que es van col·lectivitzar van ser les que ocupaven més homes, que eren els que normalment engegaven el procés, i si es col·lectivitzava alguna fàbrica on la majoria eren dones, com va passar a la Fàbrica de l’Aigua, aquestes no eren incloses als comitès de direcció.10 Encara que les trobem moltes vegades com a representants dels comitès obrers de control, com hem dit abans, no podem assegurar que exercissin aquesta funció lliurement o si hi eren simplement perquè els ho demanava el propietari. Les úniques empreses que podem assegurar que van ser col·lectivitzades, a part de la ja esmentada Fàbrica de l’Aigua, van ser la d’en Pere Masriera del carrer Nàpols,11 Construcciones y pavimentos S.A., propietat de Joan Miró Trepat, o la petita manufactura de moneders del pare d’en Ramon Garriga i Marquès, que, com ell mateix recordava, fou col·lectivitzada per iniciativa de l’encarregat que tenien. Aquest obrer es va quedar amb totes les màquines, es va instal·lar en un local on actualment hi ha la sastreria Campeny i, a més, va rebre 10. El mes de juliol de 1936 hi havia 151 dones que hi treballaven, però cap d’elles va formar part del comitè d’empresa ja que, com apuntàvem al tercer capítol, la igualtat teòrica no s’acabava de posar en pràctica ni entre els revolucionaris. 11. En aquesta fàbrica, hi treballaven sis homes i sis dones i es va formar un comitè obrer integrat per en Joan Cano Martínez, en Rafael Molas Garrós i en Josep Garangou Garriga. També es va designar un interventor de la Generalitat, càrrec per al qual fou nomenat Josep Turné Simon. No s’ha pogut aclarir del tot què va passar en aquesta empresa, però segurament els obrers van seguir mantenint bona relació amb el propietari, ja que, després de la Guerra, el senyor Masriera va signar l’aval per a Josep Garangou “Pelaia”. El senyor Maristany també va ajudar a algun dels seus obrers perquè no anés a la presó i va tornar a donar feina fins i tot a les obreres que havien denunciat el senyor Arís. 6 Beca Malgrat_6 Beca Malgrat 22/06/12 11:49 Página 193 LA NOVA ORGANITZACIÓ ECONÒMICA 193 l’ajuda econòmica del Comitè per impulsar la nova fàbrica col·lectiva. En Gracià Garriga només va poder conservar una màquina de cosir i una de tallar pells amb què es va dedicar a fer caçadores per al Comitè, que, en aquell moment, solia demanar força peces de roba a sastres i a fàbriques de la població. No va ser l’únic: els Aldea també van atendre l’encàrrec de l’organisme revolucionari i van reconvertir temporalment la seva fàbrica de bosses de mà en una de caçadores de pell per als milicians. Segurament hi va haver més col·lectivitzacions industrials de les que hem esmentat, però és molt difícil que amb la documentació de què disposem actualment puguem identificar-les o arribar a saber amb certesa si la nova organització funcionava millor o pitjor que l’anterior. El context bèl·lic va dificultar el funcionament de les empreses i no ens permet jutjar si l’experiment revolucionari no va acabar de rutllar perquè estava mal concebut o simplement per les dificultats pròpies de la Guerra. Com assenyalen molts autors, la gent va fer el que va poder i no estem en situació d’assegurar si les mateixes fàbriques en mans del sector privat haurien aconseguit tirar endavant. Pel que fa a la situació dels obrers, tampoc se n’han trobat gaires dades. Des del principi del conflicte era obligatori que tots estiguessin sindicats i la majoria de treballadors es van apuntar a la CNT. Encara que els del tèxtil disposessin de secció i edifici propis,12 molts testimonis recordaven que els obrers anaven a timbrar el carnet i a pagar la quota cada dissabte a l’edifici de les carmelites del carrer de Mar, reconvertit durant uns mesos en seu d’aquesta entitat sindical. Segons la documentació, el sindicat aplegava uns 800 treballadors, que no sabem si incloïen els de totes les seccions o només els que no en tenien de pròpia. La necessitat d’obtenir un carnet també va fer que la UGT, que fins a aquells moments no havia tingut gaire implantació a Catalunya, creixés d’una manera espectacular. La gent que era més moderada i treballava com a tècnic, oficinista, en professions liberals o tenia un petit negoci preferia el discurs d’aquest sindicat que no era gaire favorable a les col·lectivitzacions i defensava que primer s’havia de guanyar la Guerra i després fer la revolució. Aquesta idea també la defensava el PSUC, que es va convertir en el braç polític de la UGT, i que també va augmentar de manera espectacular el seu nombre d’afiliats durant els anys de la Guerra.13 A Malgrat també es va notar aquesta tendència i, com veurem més endavant, cap al mes de juny de 1937 la UGT i el PSUC ja disposaven de secció local. Però, tot i aquest augment considerable d’afiliacions a forces obreres i que teòricament amb el nou sistema els treballadors havien d’estar 12. El sindicat Fabril i Tèxtil estava presidit per Josep Garangou “Pelaia” i estava situat al carrer de Passada núm. 5. Segons van declarar a la Comissió de Responsabilitats, havien confiscat aquesta propietat a Eladio Freixes els primers dies de la revolució. 13. El PSUC va passar de 5.000 afiliats el juliol de 1936 a 65.000 a finals de 1937, i la UGT de 15.000 o 20.000 a 60.000 afiliats aproximadament. Segons David Ballester, aquestes xifres serien superiors pel que fa a la UGT, que va aconseguir estar present durant aquests anys a quasi 1.000 localitats. Vegeu BALLESTER, David (1998). 6 Beca Malgrat_6 Beca Malgrat 22/06/12 11:49 Página 194 194 SÒNIA GARANGOU I TARRÉS en més bones condicions, hem de tenir en compte que, encara que s’apugessin els sous, també van augmentar els preus d’una manera desorbitada. Segons Risques, la inflació fou d’un 300% durant el període bèl·lic i no sabem fins a quin punt les ajudes que donava el Comitè van alleugerir la situació a tothom.14 Com recordaven les testimonis, la majoria de les obreres dedicaven el dia a buscar menjar i, quan sentien la sirena de la fàbrica o les avisaven que hi havia llum, anaven a fer la feina que podien. N’hi havia que recordaven que feien menys hores i que fins i tot a les de la Fàbrica de l’Aigua els havien donat vacances a l’agost; no sabem si com a millora laboral o simplement per falta de feina. 2. Els col·lectius d’oficis Fins ara només hem comentat la situació que es va viure a les fàbriques, però a Malgrat aquells anys hi havia gent que es guanyava la vida exercint el seu ofici i que també va organitzar-se en col·lectivitats. Va constituir-se des de l’inici de la revolució el que es va anomenar els grups col·lectius, que eren associacions de lampistes, paletes, pintors... que oferien els seus serveis conjuntament. Com recordava un dels informants, la manera que tenien de funcionar era força senzilla: si, per exemple, necessitaves un lampista i anaves a buscar el que havia vingut a arreglar els desperfectes a casa teva tota la vida, en aquells moments podia ser que vingués ell o un altre de la col·lectivitat d’aquell ram, que et feia la reparació en qüestió. Els beneficis de les diferents feines suposem que es repartien a parts iguals entre tots els membres, que d’aquesta manera eliminaven les competències pròpies del sistema capitalista. A Malgrat va funcionar el Grup Col·lectiu del Ram de la Construcció, que tenia el local social al carrer de Marià Cubí núm. 67, en el qual hi havia cenetistes històrics de la població com en Francesc Moné (“Pepet Macu”) o en Joan Evaristo. L’Agrupació de Fusters de Malgrat o Taller Col·lectiu de Fusters de Malgrat, que tenia el local al carrer de Mar núm. 63, i que estava encapçalat per en Ramon Pica. La Unió de Lampistes, en què s’integraven llauners de tota la vida com en Miquel Casajuana. La Cooperativa de Pintors, que va començar a funcionar cap al mes d’octubre de 1936 i que tenia la seu al carrer de Sant Esteve núm. 11. La Col·lectivitat de Rajolers, encapçalada per en Josep Benet, que va posar la seva bòbila a disposició, i el Grup Col·lectiu de Transports, que es dividia en la Secció de Transports Mecànics, amb seu al carrer de Desclapers, i la de Transports de Carros, ubicada al del Carme núm. 20. Aquest col·lectiu es va nodrir dels vehicles, carros i cavalls que voluntàriament o per requisa aportaren els que habitualment es dedicaven al sector a la població. Com recordava en Josep Marés, que es dedicava als transports abans de la Guerra: 14. Segons aquest autor, els preus augmentaren un 200% mentre que els sous només van pujar un 20%. RISQUES, Manel i ROIG i ROISCH, Josep M., i altres autors (1999: 330). 6 Beca Malgrat_6 Beca Malgrat 22/06/12 11:49 Página 195 LA NOVA ORGANITZACIÓ ECONÒMICA 195 Factura d’un grup col·lectivitzat, el de fusters, tramesa al Sindicat Agrícola El Progrés. Documentació cedida per la Cooperativa Agrícola El Progrés-Garbí. Capsa 036. Els cavalls se’ls van emportar quan va entrar la revolució. Els treballadors amb els de la FAI ens van agafar tots els cavalls i tots els carros. Hi havia cinc cavalls i quinze o setze carros, perquè havies de tenir carros per portar sorra, d’aquests que es tomben, i d’altres per portar altres coses. Aquesta família no va recuperar el material i els cavalls requisats fins després de la Guerra, igual que els propietaris dels camions utilitzats en la Secció de Transports Mecànics, com en Sebastià Mateu, que l’agost de 1937 ja reclamava que li retornessin els tres cotxes i els tres camions que li havien confiscat el mes de novembre de 1936.15 Però no només van patir canvis els transports privats: els públics havien estat col·lectivitzats des dels primers dies de la revolució i les línies de rodalies de tren i les seves estacions van haver d’adaptar-se a la nova situació. A Malgrat, va ser destituït l’encarregat de l’estació i es va constituir una mena de comitè de control obrer seguint el que s’havia fet a la majoria de pobles de la comarca. Fou nomenat delegat d’aquest nou organisme gestor en Joan Garriga i Vicens, que treballava com a peó ferroviari i que es va haver d’enfrontar amb els seus companys per poder salvar l’antic encarregat. Aquest comitè, com els que es 15. En un document del 13 d’agost de 1937 trobat entre la documentació d‘El Progrés, en Sebastià Mateu al·legava que els seus xofers volien tornar a treballar pel seu compte (AMMM). 6 Beca Malgrat_6 Beca Malgrat 22/06/12 11:49 Página 196 196 SÒNIA GARANGOU I TARRÉS formaren a les entitats bancàries de la població, va estar controlat per la UGT, encara que segurament alguns dels seus elements eren cenetistes. A part d’aquestes col·lectivitats, formades bàsicament per homes, ens consta que també es va organitzar un grup col·lectiu de modistes, que durant els seus inicis va utilitzar com a local l’edifici dels pares maristes. Les germanes Freixes Negre, que en aquella època es dedicaven a aquest ofici, recordaven que aquest grup col·lectiu l’havia organitzat en Delfí Massó i que es dedicava a fer roba per als milicians i per als xicots que marxaven al front. Elles van preferir no formar-ne part, però altres modistes i noies de la població que sabien cosir van estar treballant durant bona part de la Guerra enquadrades en aquest grup.16 Per acabar, cal fer menció de la col·lectivització del bar del cinema Liceu: els seus cambrers van demanar poder fer-se càrrec del local ja que, segons ells, el propietari s’havia absentat de la població. 3. La Col·lectivitat de Pescadors i la Col·lectivitat Agrícola El sector primari, molt important encara per a l’economia malgratenca, també va optar per col·lectivitzar part de les seves activitats i es va constituir una col·lectivitat de pescadors i una de pagesos. Com ja hem esmentat abans, el Comitè va expropiar les barques d’en Sebastià Fontrodona (avi) després de l’incident amb el pare marista al carrer de Sant Esteve. Aquest pescador era un dels que posseïa més arts a la població i tot aquest material, així com el d’altres propietaris de barques de la vila, va passar a la Col·lectivitat de Pescadors, que es va formar els primers dies de la revolució. Com recordava en Joan Garriga de can Genet, que treballava de pescador quan va començar la Guerra: Jo anava a pescar amb en Joan Sagol, que aquell home era un vell llop de mar i un pare; jo tenia disset anys, no havia fet els divuit. [I] el dia dinou [de juliol] va ser un dallò de sorpresa perquè l’endemà una huelga, ja es va parar el tren, ja es va parar tot... i llavors, bueno, va durar tres o quatre dies que hi va haver bastant de jolgorio, a decomissar aquest, a decomissar l’altre, els mariners en els amos que tenien les xarxes... A mi també m’hi van fer anar, com que entrava a dins de la cooperativa aquesta si volia treballar m’havia d’espavilar. Llavors anaves una mica venut, què faig ara? I com que de necessitats n’hi havia a manta, havia de seguir treballant. Allà es va fer la col·lectivitat i ara cobrarem una setmanada, doncs cap a cobrar la setmanada. 16. No ens consta que funcionessin més grups d’aquest tipus, però hem de tenir en compte que hem aconseguit documentar els que hem exposat gràcies a les factures que ens han arribat d’aquestes agrupacions, que avui encara podem consultar a l’Arxiu Municipal. No descartem, per tant, la possibilitat que en funcionessin d’altres d’aquesta mena, dels quals no ens hagin arribat documents. 6 Beca Malgrat_6 Beca Malgrat 22/06/12 11:49 Página 197 LA NOVA ORGANITZACIÓ ECONÒMICA 197 El testimoni recordava com havien aconseguit salvar algunes de les xarxes del seu antic cap, amagant-les en un petit sostret que tenien a casa seva, però la majoria van ser requisades i van passar a formar part del nou grup col·lectiu. Aquest estava format, bàsicament, per pescadors no-propietaris o per gent que només tenia una petita embarcació; els seus principals integrants van ser en Pere Lleonart, més conegut com en Peret de Tossa, en Magí, en Soler, en Perellada i molts altres homes de la població que es guanyaven la vida a mar. La seu d’aquesta col·lectivitat era a la Casa dels Pescadors del Ravalet i, en principi, la cosa va tirar endavant fins que van sorgir els primers problemes. Com recordava en Joan Garriga: Un que ja havia estat aquí Malgrat va venir de Badalona amb la família i es va posar a la col·lectivitat. També hi va portar el noi que li deien el Pillet, i va resultar que aquell sempre volia manar, no sabia el que deia, però sempre volia manar i ens vam barallar. I el pare s’hi va posar i llavors en Soler també s’hi va posar, en Perellada va dir que allò no podia ser, que el culpable era jo, que el que havia de fer era obeir i callar... [I] vaig tenir l’acudit de dir-los: “Si això és anarquisme, visca el feixisme!” Aquesta paraula va ser escoltada i dita per en Perellada, l’avi Torrelles, que vivia aquí i érem molt amics, i algun altre que ara no recordo. I “això s’ha d’arreglar, que això no pot ser, que l’hem de fotre al carrer”... Bueno, el cas és que el primer que van fer va ser portar-me al Comitè del carrer de Mar i allà els hi expliquen que sóc un feixista perquè els hi he dit això. I jo dic: “No sóc feixista, jo el que no accepto és que es mani de la manera que es mana; que jo sóc jove, ja ho sé, però que uns altres em vulguin posar el peu al coll perquè són més grans tampoc ho vull.” I en Rafel “Rajoler”, que hi era, va dir: “No us agafeu les coses malament, perquè ell s’ho mira d’una manera i nosaltres ens ho estem mirant d’una altra, i si li voleu dir que el règim és aquest i que la llei del règim és aquesta digueu-li, però no digueu que és perquè no és.” I a última hora l’endemà trobo aquí davant del bar en Perellada i em demana el carnet de la CNT i davant del bar mateix li dic: “I per què voleu el carnet?” Diu: “Perquè has d’entregar el carnet perquè quedes despedit, busca’t feina que tu no pertanys a la col·lectivitat.” I jo el portava a sobre i vaig dir: “Us donaré el carnet” –el vaig fer nyac, nyac, nyac, tres peces o quatre no sé quantes en vaig fer i– “aquí teniu el carnet!” I em van tornar a cridar al Comitè, hi havia uns capitostos del partit que eren els que jutjaven, feien de jutges i aquest deia això i l’altre deia allò, però jo vaig quedar al carrer i vaig haver-me d’espavilar anant per les meves altra vegada a jornal. No va ser l’únic membre que va tenir problemes amb aquesta col·lectivitat: el mes de juny de 1937 altres pescadors van presentar un escrit a l’Ajuntament manifestant “el desig de sortir-se de la col·lectivitat per la raó que no es conformen amb l’actuació de la mateixa”.17 Un mes després, continuaven les tensions i el Departament d’Alimentació del Consell d’Economia de Catalunya es va veure 17. Llibre d’Actes del Ple: sessió del 22 de juny de 1937 (AMMM). 6 Beca Malgrat_6 Beca Malgrat 22/06/12 11:49 Página 198 198 SÒNIA GARANGOU I TARRÉS obligat a obrir un expedient i investigar el tema. Aquest cop no es tractava d’un problema entre els pescadors de la col·lectivitat, sinó d’un litigi entre els antics propietaris de les barques i els pescadors col·lectius. En una reunió celebrada el mes de juliol de 1937, en què van participar representants dels pescadors, dels sindicats CNT i UGT i del Consell d’Economia, es va establir un acord provisional per repartir les embarcacions entre la col·lectivitat i els antics propietaris fins que el Consell d’Economia no donés una resolució definitiva.18 Pel que es pot deduir del document, els ànims estaven força exaltats i sembla que hi havia un enfrontament entre els pescadors partidaris de seguir treballant en col·lectivitat i els que, amb els antics propietaris, volien tornar al sistema anterior a la revolució. Cal tenir en compte que aquest conflicte es va produir el mes de juliol de 1937 quan, com veurem més endavant, la CNT ja havia perdut força poder i els partidaris de tirar enrere les transformacions revolucionàries començaven a dominar la situació. Igual que ens passava en intentar analitzar la gestió de les fàbriques col·lectivitzades, no tenim prou documentació per saber del cert les raons d’aquest enfrontament ni per assegurar si als que estaven en contra de continuar en el grup col·lectiu els movien interessos polítics o simplement volien recuperar el seu estatus econòmic. Només sabem que el 28 d’octubre de 1937 es va celebrar una darrera reunió presidida pel comissari municipal i un delegat del Consell d’Economia de la Generalitat en què es va decidir retornar el material i les barques als antics propietaris i que la col·lectivitat només es quedés el necessari per poder subsistir.19 Per acabar aquest apartat, cal que ens aturem en la que potser fou la col·lectivització més important d’aquells mesos: la de la terra. Normalment, quan es parla de les col·lectivitats agrícoles que van funcionar durant la Guerra Civil, sempre es fa referència a les de l’Aragó, que van ser organitzades, en bona mesura, per les primeres columnes de voluntaris que arribaren a aquella regió. A Catalunya, però, també van funcionar força col·lectivitats i tot i que, com assenyalen alguns autors, les que es formaren a les terres de Lleida també foren impulsades pel pas de la columna Durruti, les dels pròspers camps del Baix Llobregat i del Maresme sorgiren de la voluntat col·lectivitzadora d’alguns pagesos d’aquestes contrades. A Malgrat, el procés devia començar els primers dies de la revolució i, encara que al principi va estar impulsat per la Unió de Rabassaires i la CNT, més endavant també s’hi va afegir la UGT. Es col·lectivitzaren les terres dels declarats facciosos que havien abandonat la vila o que simplement havien estat penalitzats, 18. Acta de la reunió del 22 de juliol de 1937. Correspondència 1936-1939 (AMMM). 19. També assistiren a la reunió els propietaris que reclamaven sortir de la col·lectivitat: Pere Puig, Damià Fontrodona, Josep Solè, Sebastià Fontrodona, Joan Puig, Joaquim Muntpelló i Jaume Turró, i els representants dels pescadors col·lectius: Salvador Puigvert, Gonzalo Gambín, Joan Creixell i Francesc Matamala. Acta de la reunió, 28/10/1937. Governació 1936-1939 (AMMM). 6 Beca Malgrat_6 Beca Malgrat 22/06/12 11:49 Página 199 LA NOVA ORGANITZACIÓ ECONÒMICA 199 Segells de la Col·lectivitat Agrícola. AMMM (Reg. 24106, carpeta 3) i Maria Cristina Montals. i les d’alguns petits propietaris rabassaires, com en Pau Pica o l’Elies Parededa,20 que van apostar per aquesta nova forma d’explotació que també va incloure nombrosos jornalers de la població. Els arrendataris, teòricament, podien decidir lliurement si volien ingressar o no a la col·lectivitat, però, pel que expliquen els testimonis, en alguns casos hi va haver pressions perquè s’hi afegissin: Al meu sogre, pobre home, jo l’havia vist plorar, eh? Era gran i em venia: “Nicolau, que allà a la sorra em passen amb el carro i m’esbronquen.” “Jaume, no us acolloniu, no tingueu por, aquesta gent faran tota la pressió que vulguin, però jo us dic a vós, que a la vostra propietat no hi entrarà ni Maria santíssima!”21 Algunes vegades, però, tot i respectar-se la voluntat dels arrendataris de no entrar a la col·lectivitat, hi havia problemes quan aquests treballaven terres de propietaris que havien estat declarats feixistes i que, per tant, havien de ser requisades. Normalment el dilema es resolia agafant el tros de terra o la propietat ramadera en qüestió a l’arrendatari, que si en tenia més seguia treballant de manera individual i, si no, es veia obligat a integrar-se al grup col·lectiu: Nosaltres no hi vam voler entrar i ens van agafar un tros que menàvem, que era d’en Torrent, d’en Torrent de les Granes. La terra que ara hi ha el restaurant, allà a la Torreta, aquella terra ens la van fer deixar.22 L’horta que treballava el meu sogre també la van requisar per treballar-hi el comú, perquè, en el meu sogre, quan venia cap aquí, que hi havia un pont de ferro que separava Malgrat 20. Si fem cas del cens de propietaris agrícoles de l’any 1936, en Pau Pica i l’Elies disposaven de 4 quarteres cada un que és el que devien aportar al grup col·lectiu. Alguns testimonis recordaven que altres, com els de can Salau, també van aportar terres, tot i que no s’ha pogut comprovar si ho van fer de manera voluntària o obligada. 21. Testimoni de Nicolau Catà. Quan parla d’en Jaume es refereix al seu sogre, en Jaume Valls. 22. Testimoni de Salvador Forroll. 6 Beca Malgrat_6 Beca Malgrat 22/06/12 11:49 Página 200 200 SÒNIA GARANGOU I TARRÉS de la granja, l’esperaven allà i li deien que volien la terra. I ell els hi deia: “Jo no us la daré mai perquè no és meva i si no és meva no us la puc donar.” [Fins i tot] una vegada li van dir: “Doncs et pelarem!” [I al final] van anar allà i li van requisar i com que eren set o vuit de colla i se n’havien d’anar de la casa i tot, l’avi va dir: “Doncs no me n’aniré, jo em quedaré a treballar aquí.” I es va quedar a treballar allà; on havia d’anar amb vuit criatures? Per això el meu sogre va haver de treballar al comú, i el meu home!23 Sembla, però, que en quasi tots els casos es va respectar la voluntat dels que es van negar a entrar al grup col·lectiu. La majoria d’ells perquè consideraven que eren millors les petites explotacions individuals, fins en aquells moments força rendibles, o perquè pensaven que era una mica absurd cedir una terra que feia anys que treballaven per tirar endavant. Com apuntava en Jaume Creus: Al meu pare el van convidar a integrar-se a la col·lectivitat de pagesos i va dir que no, que ell volia seguir sent independent i no s’hi va integrar. Es va mantenir a lloc perquè ell sabia el que li havia costat situar-se i començar des de baix de tot sense res, ni una eina ni un animal ni res de res. I els va dir: “Jo amb lo que m’ha costat ho haig de posar a disposició dels altres? No, a mi no m’hi compteu amb això.” Molts camperols malgratencs eren d’aquesta opinió, però amb tot i això, per les dades que tenim, sembla que la col·lectivitat va aplegar un nombre força significatiu de persones. Segons un dels documents presentats al sindicat El Progrés, l’any 1937 el Grup Col·lectiu de Pagesos tenia 390 associats incloses les famílies. No ens sembla un nombre exagerat si tenim en compte que hi havia 63 socis que es dedicaven al conreu de la terra i que hem d’afegir a aquesta quantitat els que cuidaven el bestiar i les famílies respectives. Pel que fa a l’extensió de terres que treballaven, s’han trobat dos documents en què s’especifica que tenien 207 quarteres dedicades a la producció de blat, 128 de regadiu i 32 de vinya. S’ha d’anar amb compte amb aquestes dades perquè de moment no les podem contrastar, però, com que en principi no disposem de més documentació, s’ha intentat fer un càlcul aproximat del que suposava aquest nombre de quarteres amb relació a les terres que es treballaven aquella època a Malgrat, tenint en compte que disposem de dades contradictòries sobre aquesta qüestió. Segons un cens elaborat l’any 1936 es conreaven a la vila aproximadament unes 230 hectàrees entre quarteres, mesures i quartans.24 23. Testimoni de Pepeta Dellundé. Quan parla d’aquest tros es refereix a una granja que també tenia una petita horta anomenada la granja del Bot. Estava situada a prop de l’actual plaça de la germana Campos. En aquella època quedava una mica als afores, per això explica que per anar al poble passaven per un pontet de ferro, que era el que hi havia en aquells moments per travessar la riera, aproximadament on ara hi ha el pont del carrer de Ramon Turró. 24. Una quartera són aproximadament 0’2977 hectàrees, una mesura equival a uns 850’087 m2 i un quartà és un quart de quartera. Segons el Cens de Propietaris Agrícoles esmentat, a Malgrat es treballaven aproximadament unes 662 quarteres, 43 mesures i 402 quartans. Uns 2.306.516,241 m2 (230 hectàrees, aproximadament). 6 Beca Malgrat_6 Beca Malgrat 22/06/12 11:49 Página 201 201 LA NOVA ORGANITZACIÓ ECONÒMICA Relació de socis de la Col·lectivitat Agrícola José Belmonte Bartolo García José Valiente Pere Gibert Jaume Riera Francesc Pera Rosendo Cama Ramón León Josep Bonet Joan Sánchez Joan Barney Miquel Catà Miguel Vélez Francesc Robert Vicens Pica Josep Freixes Joan Treserres Francesc Onna Pere Garrós Celestí Mora Venancio Raja Diego Navarro José Anglada Joan Planas Josep Robert Joan Teixidó Joan Ribas Pere Bo Francesc Bo Antonio López Pau Barney Salvador Barney Pau Pica Josep Mares Pere Valls Pau Bofí Antoni Dellunder Ramon Pou Pablo López Josep Gibert Juan Raja Francisco Sánchez Altres membres de la Col·lectivitat: Juan Barnés Francesc Marquès Josep Casas Felip Casas Mariano López Juan Heredia Patricio Méndez Ginés Piña Miquel Sánchez Miquel Rabal Fulgencio Sánchez Francesc Marquès Salvador Cuadrado Bartolo Urrea Antonio Larios Miquel Jofre Joaquín Cherta Josep Barceló Elies Paradeda Francesc Aguilar José Pérez Francisco Escudero Joan Sabater Fulgenci Rabal Diego López Feliciano Cuní Alejandro Quintana Font: Documentació del sindicat El Progrés (AMMM). Si la col·lectivitat, tal i com especifica la documentació esmentada, treballava 367 quarteres això vol dir que de les 230 hectàrees conreades a la població, 109 estaven en mans de la col·lectivitat, aproximadament un 47’3% de les terres cultivables, però si agafem com a dada l’amillarament de 1944, segons el qual es cultivaven 571 hectàrees, el tant per cent de terres en mans de la col·lectivitat seria del 19%. Aquests terrenys, com ja s’apuntava anteriorment, majoritàriament havien estat confiscats a persones com per exemple els hereus de Trinitat M. 25. La torre que tenien els Oms a Palafolls va ser restaurada fa uns anys i actualment és el restaurant Casa Oms. En aquells moments, només era utilitzada per la família com a casa d’estiueig i, pel que sembla, quan fou confiscada, només hi havia els masovers. La requisa va ser realitza- 6 Beca Malgrat_6 Beca Malgrat 22/06/12 11:49 Página 202 202 SÒNIA GARANGOU I TARRÉS Oms, que havien estat desposseïts de la terra i de la casa, situada en el terme de Palafolls, i de les 69 quarteres que tenien a Malgrat;25 en Lluís de Caralt i Fors, que era propietari d’unes 60 quarteres; els esmentats germans Torrent, que havien marxat de la població, o l’Artur Vidal i Girons, que, com a altres propietaris, li foren requisats magatzems i immobles. El senyor Vidal tenia una propietat situada al carrer de Girona núm. 2, que constava de quadra, jardí i una part habitable, i un local de planta baixa amb habitatge i quadra al carrer del Comerç. Aquestes instal·lacions, després de ser confiscades, van ser utilitzades durant tota la Guerra per la col·lectivitat, que hi tenia vaques per produir llet, que després es venia en una mena de botiga col·lectiva, situada, segons alguns testimonis, al carrer de Mar i, segons uns altres, en una casa requisada a l’Arnau i Cortina del carrer Desclapers.26 A més del bestiar que ja hi devia haver a la propietat del senyor Vidal quan va ser intervinguda, la Col·lectivitat també disposava de cavalls i altres animals, aportats per alguns dels propietaris que s’integraren al grup o requisats en propietats com la granja del Bot, anteriorment esmentada. Segons la documentació, cap a l’octubre de 1937 la col·lectivitat tenia:27 Quadra 1 Quadra 2 Quadra 3 2 cavalls de 2 anys Vaques: 17 de 5 anys 5 cavalls de 12 anys Brau: 1 de 3 anys 3 cavalls de 6 anys 4 cavalls de 10 anys Vaques: 13 de 5 anys 2 cavalls de 17 anys 3 eugues de 6 anys Vaques: 12 de 5 anys 1 burro de 8 anys A més d’aquest bestiar, la terra i els edificis ja esmentats, el grup agrícola també disposava d’un local de planta baixa al carrer de St. Esteve núm. 47, expropiat a Francesc Santllehí; un local magatzem amb pis, situat al carrer dels Ollers núm. 7, requisat a la vídua de Josep Regí; una planta baixa i pis, al de la Riera núm. 1, de Ramon Martí; una altra situada al carrer Emili núm. 3, que abans era propietat de Trinitat M. Oms; un magatzem i botiga en el carrer de Passada, propietat de Salvador Torrent,28 i un local al carrer Ramon Turró núm. 16, que era da pel Comitè de Palafolls i el de Malgrat (ANC). 26. Un dels testimonis ens va indicar com a botiga de la Col·lectivitat l’actual establiment de regals de can Ponsa i un altre ens va assegurar que la llet es venia a l’actual comerç de robes de can Vinyes. 27. Aquesta llista és de l’octubre de 1937. Documentació del sindicat El Progrés (AMMM). 28. Comitè d’Apropiacions. “Expedients d’incautació, adjudicació i reclamació de bens incautats al Maresme”.Tots els immobles expropiats que s’han esmentat fins ara van ser declarats per la Col·lectivitat Agrícola a la Comissió de Responsabilitats de la Generalitat. Aquestes declaracions són del juliol de 1937 i, encara que els documents originals siguin a l’Arxiu de la Guerra Civil de Salamanca, se’n pot trobar una còpia microfilmada a l’Arxiu Nacional de Catalunya. 6 Beca Malgrat_6 Beca Malgrat 22/06/12 11:49 Página 203 LA NOVA ORGANITZACIÓ ECONÒMICA 203 utilitzat com a seu. Hi ha una mica de confusió pel que fa a la ubicació exacta d’aquest espai, ja que, segons la documentació, era en aquesta última adreça i, segons els testimonis, al número 30 de la mateixa via, on hi havia el Bar Bertran, que també fou confiscat per la Col·lectivitat d’Agricultors.29 Pel que sembla, els principals capitosts del grup solien freqüentar aquest cafè i és possible que s’hi celebressin algunes reunions; d’aquí poden venir les confusions a l’hora de situar la seu, que no es descarta que en realitat es dividís entre els dos locals. El bar sembla que complia una funció social al mateix temps que devia proporcionar ingressos; igual que el punt de venda de llet, abans esmentat, o la parada que la Col·lectivitat tenia al mercat. Com ja s’especificava més amunt, els principals impulsors del grup van ser els rabassaires, concretament en Pau Pica i en Salvador Barney, i la CNT, amb homes com Joan Barnés “el Cabrero”, que va arribar a ser president del Grup Col·lectiu, i Francesc Marquès, representant de la Col·lectivitat a la junta d’El Progrés, president del Sindicat d’Alimentació CNT-Malgrat i posteriorment de la Col·lectivitat. Tot i la implicació directa d’aquestes dues centrals sindicals, no sabem del cert les relacions que hi va haver entre la Col·lectivitat i el Comitè, però del que sí que tenim proves és de la relació del grup amb El Progrés. La Col·lectivitat Agrícola feia totes les operacions de compra de llavor, utillatges, adobs i venda de productes a través del sindicat com si fos un camperol individual, ja que des que havia començat la Guerra, l’organització interna del que era el sindicat agrícola més important de la població també havia patit algunes modificacions. 4. Els sindicats pagesos durant la Guerra Des de l’inici del conflicte, l’agricultura s’havia convertit gairebé en una indústria de guerra i, com destaca Pomés, la Generalitat es va veure obligada a controlar la producció, la comercialització i la distribució de productes.30 Ben aviat van començar a publicar-se decrets en aquest sentit; a finals de juliol de 29. Aquest bar era propietat de Salvador Robert Pica que, un cop acabat el conflicte, va tornar a reclamar l’establiment, al·legant que “durante 40 años he sido dueño del cafe Bertran [...] y durante la dominación roja me obligaron los individuos que formaban la Junta del Sindicato de Agricultores a traspasarlo a dicha agrupación bajo constantes coacciones de los mismos al extremo, que tuve que ceder forzosamente y retirarme a vivir [a Mataró]”. L’antic propietari també reclamava el que hi havia en el bar en el moment que el va deixar i que, segons ell, tenien a casa seva diverses persones de la població. Carta al jutge municipal de Malgrat, 28/10/1939 (AMMM). 30. Per obtenir més informació sobre la política agrícola de la Generalitat durant la Guerra, vegeu la biografia recent de POMÉS, Jordi i SAIZ, C. (2000) sobre Joaquim Pou i Mas. En aquells moments, a més de comptar amb aquest santpolenc rabassaire com a delegat de Proveïments, els pagesos del Maresme també tenien Josep Calvet, d’Argentona, com a conseller d’Agricultura. Després dels fets de Maig de 1937, Calvet fou substituït per Pou, que es féu càrrec de la conselleria. 6 Beca Malgrat_6 Beca Malgrat 22/06/12 11:49 Página 204 204 SÒNIA GARANGOU I TARRÉS 1936, per exemple, ja es van intervenir les cooperatives de consum, els sindicats agrícoles i les mutualitats, i el mes d’agost la sindicació dels pagesos catalans va esdevenir obligatòria. Com a conseqüència d’aquest decret, també es va promoure la unificació dels sindicats agrícoles. A cada poble només n’hi podia haver un mitjançant el qual els pagesos havien de comprar, vendre i realitzar totes les operacions necessàries. Els tres sindicats que hi havia a Malgrat durant l’època republicana també van veure’s obligats a fusionar-se seguint la nova normativa. Com recordava Ramon Freixes i Creixell, en aquell moment president del sindicat El Progrés: Al cap de tres o quatre dies d’esclatar el moviment, un diumenge al matí, allà als volts de les dotze, arribo aquí casa i ve la dona i em diu: “Ha vingut en Vadó Rei31 que diu que et vol veure perquè els rabassaires us volen prendre el sindicat.” I va venir l’Elies Paradeda i va dir: “Mira, agafarem el sindicat.” I a la tarda vam tenir reunió al Progrés les tres juntes: la d’El Progrés, la dels rabassaires i la del Rei. De les tres juntes em vam fer una [amb] quatre membres de cada [junta]. Encara que el testimoni situï la fusió de les tres entitats al cap de pocs dies de començar la Guerra, segons la documentació, la unificació oficial no es va produir fins al 13 de setembre de 1936.32 Pel que diu l’acta de constitució, els representants dels tres sindicats es van reunir a La Barretina i, sota la presidència de Ramon Freixes i Creixell, van elegir la nova Junta Directiva, formada efectivament per membres dels tres sindicats, i el nou president. Com també va explicar l’informant, fou escollit per a aquest càrrec en Salvador Viadé, i en Ramon Freixes va passar a ser el secretari de la nova entitat que, tot i anomenar-se Sindicat Agrícola de Malgrat, a la pràctica era considerat una continuació d’El Progrés.33 L’Elies Paradeda, un dels caps visibles dels rabassaires i de la col·lectivitat, fou elegit tresorer i segons el testimoni, un cop aclarida la situació, la relació entre ells fou immillorable: 31. El testimoni es refereix a Salvador Viadé, president de l’anomenat popularment sindicat dels rics. Vegeu l’apartat dedicat a l’agricultura a “Vida i treball a la segona República”, cap. 3. 32. Els membres de l’Associació Mútua d’Agricultors (sindicat dels rics) van acordar la fusió per unanimitat el 9 de setembre; els rabassaires ja ho havien acordat el dia 7, i els del sindicat El Progrés no van celebrar la reunió fins al dia 11, en la qual també decidiren per unanimitat admetre la unió dels tres sindicats. Documentació del sindicat El Progrés, capsa núm. 36 (AMMM). 33. Junta Directiva escollida el 13 de setembre en la reunió dels tres sindicats: Salvador Viadé (president), Pere Nogué (vicepresident), Ramon Freixes (secretari), Antoni Aubanell (vice-secretari), Tomas Gispert Burch (comptador), Elies Paradeda (tresorer), Joan Bufí i Narcís Valls (delegats de la caixa de crèdit i estalvi) i Jaume Turró, Joan Mateu, Joan Vidal i Francesc Aymerich (vocals). El repartiment de poders a la nova entitat fou força equitatiu si tenim en compte que el nou president era del sindicat dels rics; el vicepresident, l’antic president dels rabassaires, i el secretari, l’antic president d’El Progrés, que va rebutjar continuar a la presidència. Documentació del sindicat El Progrés, capsa núm. 36 (AMMM). 6 Beca Malgrat_6 Beca Malgrat 22/06/12 11:49 Página 205 LA NOVA ORGANITZACIÓ ECONÒMICA 205 L’Elies Paradeda era molt trempat, es va portar sempre de primera en tot, ja ho crec. Però el que al cap de pocs mesos esdevingué alcalde no era membre de la Junta com a representant de la Col·lectivitat de Pagesos, sinó com a rabassaire. Els representats del Grup Col·lectiu no s’integraren a la Junta d’El Progrés fins al cap d’uns mesos, segurament perquè al principi encara no estava gaire clar quin havia de ser l’encaix del Grup Col·lectiu en l’estructura de producció agrícola malgratenca.34 Pocs dies després de la constitució del nou sindicat, tres membres de la Junta van anar a Barcelona a comprar mobles nous ja que, amb la fusió dels sindicats i la unificació dels comptes, s’havia fet necessària una infraestructura més complexa i segurament la millora dels equipaments.35 Com destaca Pomés, “el nou Progrés hagué de multiplicar almenys per cinc les seves activitats, serveis i volum de mercaderies” ja que es convertí, en el nou context bèl·lic, en el tercer sindicat de la comarca en importància econòmica.36 Pel que fa a la situació dels afiliats, va continuar més o menys igual, tenint en compte que la manera de funcionar del nou ens unificat no diferia gaire de la que hi havia anteriorment. Potser el canvi més notable era que desapareixia definitivament la figura dels comerciants i que totes les vendes s’havien de fer a través de l’entitat, que estava coordinada amb els altres sindicats de la comarca mitjançant la Federació de Sindicats Agrícoles del Litoral. El Progrés ja estava adherit a la FSAL des de feia uns quants anys, però a partir d’aquests moments la Federació va restar integrada dins l’organigrama de la FSAC,37 que era l’instrument de la Conselleria d’Agricultura per controlar el camp català: va incloure tots els sindicats agrícoles de la comarca, cosa que ajudà a consolidar el cooperativisme agrari i a posar per primer cop en marxa la venda conjunta dels productes. Els malgratencs es van implicar força en l’entitat comarcal i van tenir representants a les diverses seccions que es formaren.38 També van participar 34. Aquests dubtes devien ser habituals, perquè, el març de 1937, la Direcció General d’Agricultura va redactar una circular en què s’especificava que “el sindicat és l’organisme que relliga, als efectes econòmics, totes les explotacions agrícoles d’un poble, tant les individuals com les col·lectives”. Circular núm. 1 de la Direcció General d’Agricultura, Generalitat de Catalunya, 13/3/1937. En aquest document també es diferenciava entre sindicat i col·lectivitat, s’aclarien els drets dels membres de la col·lectivitat dins els sindicats i s’aconsellava que a cada població es formés un grup col·lectiu. Documentació del sindicat El Progrés, capsa núm. 36 (AMMM). 35. Segons el testimoni, el tema dels mobles va comportar alguna petita fricció amb l’Elies, que fou un dels que els va anar a comprar i que es veu que no mirava prim a l’hora de triar. Actualment estan exposats a planta baixa de la Biblioteca Municipal de Malgrat. 36. POMÉS, Jordi (2002: 161). 37. La Federació de Sindicats Agrícoles de Catalunya es va constituir l’agost de 1936 arran de la fusió de l’antiga Unió de Sindicats Agrícoles, en la qual s’integrava la FSAL; de la Unió de Rabassaires, i de la Unió de Sindicats i Pagesos de Catalunya. Per a més informació sobre la FSAL i la FSAC vegeu Les “Mataro’s Potatoes” de POMÉS, Jordi (1991). 38. En Ramon Freixes fou delegat de la Secció de Compres, en Salvador Viadé de la de Vendes, en 6 Beca Malgrat_6 Beca Malgrat 22/06/12 11:49 Página 206 206 SÒNIA GARANGOU I TARRÉS regularment a les diferents reunions i assemblees: potser una de les més significatives fou la que se celebrà a Vilassar el 24 de setembre de 1936. S’hi van acordar, entre altres coses, potenciar el desenvolupament de l’avicultura, posar en marxa el sistema col·lectiu de vendes, la instauració de les caixes rurals i la compra conjunta d’utillatges, maquinària, adobs i llavors.39 A la pràctica, però, qui s’encarregà de fer arribar les llavors, sobretot de patates, va ser la Delegació de Proveïments de la Generalitat, que, després de força dificultats, aconseguí que a finals de 1936 al Maresme se sembressin 6.944,3 tones de patates primerenques i l’any 1937 n’arribessin a la comarca 17.000 tones més. A Malgrat, hi van correspondre 479.000 quilos de llavor i durant la campanya de 1936-37 el sindicat va vendre per valor de tres milions de pessetes.40 Segons les dades que recull una entrevista feta al president del sindicat el gener de 1938, durant l’any 1937, a més de la producció destinada al consum nacional, El Progrés va enviar a l’estranger 81.000 caixes d’enciam i 48.988 coves de patates.41 Aquestes exportacions necessitaven una infraestructura força complexa que, tot i la situació bèl·lica, va semblar que funcionava a la perfecció fins a l’any 1938. Encara que ens pugui semblar contradictori, la Col·lectivitat Agrícola també participava en les trameses i fins i tot el Comitè, en relació amb altres entitats revolucionàries de pobles veïns, va ajudar a cercar mà d’obra perquè no s’aturés la producció de les caixes de fusta on viatjaven els enciams. Com recordava la Julita Montfulleda: Ens van dir: “Voleu anar a fer hores a Malgrat? Us pagarem més i us portarem amb l’auto o amb el bus” I sí, sí, tots vam dir que sí. Érem potser uns cinquanta, tots de Tordera. Pel que explicava la testimoni, el Comitè de Tordera fou qui organitzà aquest transport que, com hem dit, també comptava amb el suport del Comitè malgratenc. És anecdòtic esmentar que la majoria d’aquests treballadors mai es van arribar a creure que les caixes fossin realment per enviar-hi enciams: per la fàbrica corria el rumor que arribaven buides a França i que allà les omplien d’armament i després les tornaven. Molts d’aquests obrers la majoria de dies tenien problemes per poder menjar i els semblava molt estrany que es pogués exportar si hi havia manca de proveïments. Però els enciams i els vagons de patates sembla que se seguien carregant puntualment; per tant, podem dir que la producció, almenys fins a finals de 1937, es va mantenir a un bon ritme encara que els pagesos no aconseguissin gaires guanys per culpa de les necessitats de la guerra. Prova Tomas Gispert de la de Transformació, en Joan Bufí de la de Mutualitats i en Pere Nogué de la de Treball Col·lectiu. Documentació del sindicat El Progrés (AMMM). 39. Llibertat, 24/9/1936 (AHCM). 40. Les dades sobre les llavors que arriben al Maresme estan extretes del llibre de Pomés Les “Mataro’s potatoes”, i, les que fan referència a Malgrat, de l’estudi sobre l’associacionisme malgratenc del mateix autor. 41. Aquesta entrevista, tot i estar recollida al diari Terra Lliure, va ser feta per un redactor del diari La Humanitat. Terra Lliure, 30/1/1938 (AHCB). 6 Beca Malgrat_6 Beca Malgrat 22/06/12 11:49 Página 207 LA NOVA ORGANITZACIÓ ECONÒMICA 207 d’aquest alt nivell de productivitat, són, a més de les dades de les vendes, els intercanvis que El Progrés va fer amb moltes entitats i empreses que els ho demanaven. Repassant la correspondència del sindicat, trobem que s’intercanviaven patates per oli, cafè, productes per al camp o sabó i també moltes cartes de persones que demanaven si l’entitat els podia fer arribar productes agrícoles per poder tirar endavant. El sindicat malgratenc acostumava a contestar positivament aquestes peticions i, fins i tot, va arribar a donar deu vagons de patates “para los valientes luchadores euskeras”.42 Cal afegir també que, a més dels cultius tradicionals, bàsicament patates, enciams i altres productes d’horta, aquells anys les necessitats de la Guerra van obligar molts pagesos i la Col·lectivitat a plantar blat. Com explicarem amb més detall a l’apartat dedicat als proveïments, un dels productes més escassos era el pa i la sembra de blat pretenia pal·liar aquesta necessitat. S’intentava que el poble fos autosuficient, però, tot i els esforços, les collites produïdes no van aconseguir cobrir la demanda.43 Pel que fa als altres cultius, és possible, com ja apuntàvem abans, que la producció comencés a davallar l’any 1938 a conseqüència de la dificultat d’aconseguir llavors, el mal funcionament dels transports, els cada cop més estesos robatoris al camp i els problemes que hi havia a la Col·lectivitat. Arran dels fets de Maig de 1937, la relació entre el sindicat i aquest grup de pagesos es va enterbolir una mica i fins i tot alguns camperols van abandonar l’organització i van demanar que se’ls retornés la terra. Segurament cap al final del conflicte, la Col·lectivitat, igual que la resta del camp malgratenc, no devia funcionar gaire bé, ja que, a més dels problemes que hem esmentat fins ara, n’hi havia un altre encara més preocupant: la marxa massiva de xicots cap al front. La falta de mà d’obra va obligar l’Ajuntament a demanar que es donessin permisos a malgratencs que estaven lluitant per poder recollir les collites.44 Sembla que alguns xicots van tornar per ajudar al camp, però la situació dels proveïments cap al final del conflicte havia arribat a ser tan desesperada que de poc servia ja que hi hagués més o menys braços. 42. La Vanguardia 28/5/1937. En un altre article es feia referència a una donació de 14.000 quilos de patates per a hospitals feta per la comarcal del Maresme. La Vanguardia 11/5/1937 (AHCB). A part de les donacions de productes, El Progrés va fer diverses donacions econòmiques, no sabem si forçades o voluntàries, primer al Comitè i després a l’Ajuntament. Documentació del sindicat El Progrés (AMMM). 43. Vegeu: “Les dificultats per trobar menjar”, capítol 8. 44. Correspondència 1936-1939 (AMMM). La Col·lectivitat també es queixava l’any 1938 de la falta de braços que li havia impedit la sega de blat. 6 Beca Malgrat_6 Beca Malgrat 22/06/12 11:49 Página 208 208 SÒNIA GARANGOU I TARRÉS 6 Beca Malgrat_6 Beca Malgrat 22/06/12 11:49 Página 209 LA NOVA ORGANITZACIÓ ECONÒMICA Mapa del Malgrat revolucionari (1936-37) Elaboració pròpia sobre la base d’un mapa de 1930. Els noms dels carrers els hem extret dels acords municipals i del padró d’habitants de 1936 que es conserva a l’Arxiu Municipal. 209 6 Beca Malgrat_6 Beca Malgrat 22/06/12 11:49 Página 210 210 SÒNIA GARANGOU I TARRÉS Llegenda del mapa del Malgrat revolucionari (1936-37) Núm Funció Nom de la propietat i dels propietaris expropiats Adreça de l’època Adreça actual 1 Torre d’Emili Ragull. Posteriorment de l’Esquena Torre coneguda popularment com a cal Burro d’Or, posteriorment del doctor Russinyol o del doctor Torner Seminari dels Pares Maristes Prat de la Riba Sant Esteve Prat de la Riba Sant Esteve 2 3 4 5 6 7 8 9 10 11A 11B 12 13 14 Seu del Comitè de Guerra; posteriorment va ser utilitzada com a seu del destacament de l’aviació instal·lat a la població. Casa destinada a allotjar famílies sense recursos. Seu del Comitè Antifeixista local, que s’utilitzava també com a presó i per allotjar els soldats destacats a la bateria d’artilleria situada al castell Seu de la CNT de Malgrat, posteriorment edifici utilitzat com a casa d’acollida de refugiats. Casa i quadres de la Col·lectivitat Agrícola de Malgrat Magatzem de recollida de verdures Seu de les Joventuts Llibertàries de Malgrat Ajuntament Passatge de Martí Passatge Alsina Julià cantonada amb amb el camí el carrer de Bakunin Nou Col·legi i convent de Avinguda de les Germanes Durruti Carmelites Carrer del Mar Casa propietat d’Artur Vidal i Girons Església parroquial Carrer de Francesc Macià Carrer de Girona Plaça Monturiol Casa propietat de Sabina Escubós Ajuntament Carrer de la República Carrer de la República Prat de la Riba Plaça de l’Església Carrer del Carme Carrer del Carme Sant Esteve Prat de la Riba Sant Esteve Carrer de Francesc Macià Carrer de Girona Carrer de Francesc Macià Passeig de Pi i Margall Carrer de Girona Passeig de Llevant Carrer de Mallorca Carrer de Mallorca Carrer de Passada Casa de Ramon Pou Casa destinada a les famílies sense recursos. Posteriorment també s’hi van allotjar refugiats Casa de Joan Miró Guarderia de l’Escola Nova Trepat, que després Unificada (CENU) de la guerra fou seu del sindicat de pagesos Casa d‘Enric Arís Hospital de sang i posteriorment edifici utilitzat com a casa d’acollida de refugiats Tèxtil Maristany o Fàbrica col·lectivitzada Fàbrica de l’Aigua Taller de reparació de material d’aviació i fabricació de bombes Casa de Joan Pau de Casa destinada a allotjar Garriga famílies sense recursos Rectoria Casa destinada a allotjar famílies sense recursos Carrer de Galán i García 6 Beca Malgrat_6 Beca Malgrat 22/06/12 11:49 Página 211 211 LA NOVA ORGANITZACIÓ ECONÒMICA Núm Funció Nom de la propietat Adreça i dels propietaris de l’època expropiats 16 Torre utilitzada per controlar Xalet de Bartolomé les entrades i sortides del poble Bosch i possiblement com a magatzem Granja col·lectivitzada Granja del Bot 17 Quarter de carabiners 18 Cementiri municipal 19 Magatzem del Comitè de Proveïments Casa utilitzada per la Col·lectivitat Agrícola Seu social de la Col·lectivitat Agrícola 15 20 21 22 23 24 25 26 27 28 29 30 31 32 Quarter de carabiners Cementiri municipal Centre Parroquial Casa de Ramon Martí Bar i casa de Salvador Robert Pica Seu del Comitè d’Inquilinats. Casa propietat de Posteriorment utilitzada com a Francesc Arnau i local de la UGT i el PSUC Cortina Casa expropiada. No en sabem Casa d’Enriqueta la funció Arnau Casa on vivia el doctor Brull Casa de la vídua Sala, avui coneguda com a can Serra i torre del Bombay Casa expropiada. No en sabem Casa de Silvio Sastre la funció Casa expropiada. No en sabem Casa de Damián la funció Garriga Casa expropiada. No en sabem Casa d’Anna Cunill la funció Casa expropiada. No en sabem Casa de Pere Bunyol la funció Casa expropiada. No en sabem Casa del cap dels la funció carrabiners Casa expropiada. No en sabem Casa de Teresa Turró la funció Casa expropiada. No en sabem Casa de Josep Piqué la funció Casa de dos pisos utilitzada Eladio Freixes com a seu del Sindicat Tèxtil i Fabril CNT-Malgrat Afores Adreça actual Actual passeig Marítim Actualment estaria situada prop de la plaça de la Germana Campos Carrer de Pau Claris Carrer de Sant Pere Afores Carrer de la República Carrer de la Riera Carrer de Ramon Turró Carrer del Carme Carrer de la Riera Carrer de Ramon Turró Carrer de Miquel Servet Carrer Desclapers Carrer de Galán i García Avinguda de Durruti Carrer de Passada Carrer de Mar Carrer de Mallorca Avinguda Durruti Carrer de Mallorca Carrer de Mallorca Carrer de Marià Cubí Carrer de Mallorca Carrer de Mar Avinguda Durruti Carrer de Mar Carrer de la República Carrer de Galán i García Carrer del Carme Carrer de Passada Carrer de Mallorca Carrer de Cubí Carrer de Mallorca 6 Beca Malgrat_6 Beca Malgrat 22/06/12 11:49 Página 212 212 SÒNIA GARANGOU I TARRÉS Núm Funció 33 34 35 36 37 38 38 Magatzem i botiga utilitzats pel Sindicat de l’Alimentació CNT-Malgrat Local de planta baixa utilitzat per la Col·lectivitat Agrícola Local de planta baixa i pis utilitzat per la Col·lectivitat Agrícola Planta baixa utilitzada per la Col·lectivitat Agrícola com a magatzem Grup col·lectiu del ram de la construcció Agrupació de Fusters de Malgrat o taller col·lectiu de fusters de Malgrat Cooperativa de Pintors Nom de la propietat Adreça i dels propietaris de l’època expropiats Adreça actual Casa de Salvador Torrent Carrer de Galán i García Carrer de Passada Casa de Trinitat M. Oms Vídua de Josep Regí Carrer d’Emili Carrer d’Emili Carrer dels Ollers Carrer d’Ignasi Iglesies Casa de Francesc Sanllehí Carrer de Prat de la Riba Carrer de Sant Esteve Carrer de Cubí Avinguda Durruti Carrer de Marià Cubí Carrer del Mar Carrer de Prat de la Riba Carrer de Sant Esteve 6 Beca Malgrat_6 Beca Malgrat 22/06/12 11:49 Página 213 INTRODUCCIÓ 2a ETAPA Desembre 1936 - octubre 1937: el declivi del poder revolucionari 213 6 Beca Malgrat_6 Beca Malgrat 22/06/12 11:49 Página 215 VIII 215 CAP A UN NOU EQUILIBRI DE PODERS Després de les primeres setmanes d’efervescència revolucionària, de mica en mica, les forces d’esquerra més moderades van poder anar reconduint la situació. El primer intent en aquest sentit ja es va produir a finals de juliol de 1936 quan es va formar un govern de la Generalitat amb la presència de tres consellers del PSUC. La CNT, però, va boicotejar la temptativa i el mes d’agost es va haver de constituir un altre govern sense els comunistes catalans. Tot i el fracàs, ERC tenia molt clar que havia de neutralitzar el Comitè Central de Milícies Antifeixistes i aliar-se amb els partits que prioritzaven guanyar la Guerra a fer la revolució. A Madrid, després dels primers fracassos militars, també s’imposava la idea de formar un govern fort per intentar ordenar la situació i, a principis de setembre, era designat com a cap de l’executiu central el socialista Largo Caballero, que va intentar constituir un govern d’unitat antifeixista i reorganitzar l’exèrcit. A finals del mateix mes, a Catalunya, també s’aconseguia un govern de concentració a la Generalitat, format per ERC, la CNT-FAI, el POUM, la Unió de Rabassaires, Acció Catalana i el PSUC.1 Amb l’acceptació de les conselleries, la CNT renunciava al seu tradicional apoliticisme i acceptava formar part de les institucions republicanes. En part víctima de les circumstàncies i del seu propi desgast, l’entitat sindical perdia, sense adonar-se, la possibilitat de continuar el procés revolucionari. El que feia uns anys hauria resultat incomprensible, el context bèl·lic ho havia fet possible i, el 5 de novembre de 1936, la CNT també acceptava entrar al govern central, lligant, sense voler, la revolució a l’èxit o fracàs de l’executiu de Largo Caballero.2 Fou l’inici de l’escissió definitiva de la unitat antifeixista al bàndol republicà, en el qual s’imposava la idea d’intentar primer guanyar la Guerra i en què el partit comunista anava prenent posicions davant d’un PSOE i una CNT cada cop més debilitats per l’acció de govern. A Catalunya, a partir d’aquell moment, els intents d’ERC i el PSUC per frenar la 1. El nou govern estava format per Josep Tarradellas (ERC), el tinent coronel Felip Díaz Sandino (independent), Andreu Nin (POUM), Ventura i Gassol (ERC), Artemi Aiguader (ERC), Joan Porqueras (CNT), Josep Joan i Domènech (CNT), Antoni García (CNT), Joan Comorera (PSUC), Miquel Valdès (PSUC), Josep Calvet (UR), Rafael Closas (Acció Catalana) i Lluís Companys. 2. Entraren com a ministres del govern de Largo Caballero els cenetistes: Frederica Montseny com a ministra de Sanitat, Joan García Oliver com a ministre de Justícia, Joan Peiró com a ministre d’Indústria i Juan López Sánchez com a ministre de Comerç. 6 Beca Malgrat_6 Beca Malgrat 22/06/12 11:49 Página 216 216 SÒNIA GARANGOU I TARRÉS revolució també foren constants i la formació de dos bàndols dins les esquerres catalanes, inevitable. A una banda, les forces d’esquerra més moderades, PSUC, UGT i ERC, i a l’altra, les revolucionàries: la CNT, la FAI i el POUM. 1. El Comitè entra a l’Ajuntament Els primers símptomes d’aquestes lluites pel poder van començar a notarse quan l’1 d’octubre de 1936, pocs dies després de la formació del govern de concentració de la Generalitat, s’autodissolgué el Comitè Central de Milícies Antifeixistes. La força revolucionària formada a mitjan juliol ja no era necessària si tots els partits que la integraven havien acceptat formar part del govern de la Generalitat. Tampoc calien els comitès locals perquè, un cop restablerta l’autoritat del govern català, els seus legítims representants tornaven a ser els ajuntaments. El decret no es va fer esperar i el 9 d’octubre de 1936 van quedar dissolts tots els comitès de Catalunya. Com assenyala Pozo, en el decret i en l’ordre del 12 d’octubre que el complementava, es dictaven “les normes per les quals s’havien de constituir els nous ajuntaments, els quals haurien d’acomodar el nombre de llurs components a les exigències de la representació dels partits i sindicats en funció del nombre d’habitants de cada municipi i prenent com a base la mateixa proporció que integrava el Govern de la Generalitat”.3 No a totes les poblacions, però, es van poder complir aquestes indicacions d’una manera immediata. Calia tornar a reestructurar les relacions de poder i no a tot arreu es podia seguir la mateixa proporcionalitat que al govern català. A Malgrat, la CNT i la Unió de Rabassaires no van decidir fins a finals de novembre qui serien els seus representants municipals, i el nou Ajuntament no es va poder formar fins al 5 de desembre. D’aquesta sessió de constitució, presidida pel jutge popular Eusebi Simeon, en va sortir un Consistori compost per tres membres de la CNT, tres d’ERC i un de la Unió de Rabassaires. Com s’especificava a l’acta, no es van designar regidors de les altres forces polítiques que estaven presents a la Generalitat “per no existir en aquesta vila degudament organitzades entitats de les mateixes”, i fou elegit alcalde per unanimitat l’Elies Paradeda. Si ens fixem en la composició del nou Consistori,4 l’únic element del Comitè que trobem a faltar és en Rafael Benet, que potser va optar per continuar en el seu càrrec de president de la CNT. Però els altres “homes forts” del nucli dirigent o d’algunes de les seccions importants de l’organisme revolucionari es van reconvertir en regidors i es posaren al capdavant del nou Ajuntament. En Gonzalo Gambín, per exemple, va passar de responsable del Comitè de Defensa 3. Vegeu POZO GONZÉLEZ, Josep Antoni [tesi pendent d’edició]. 4. Vegeu: “Relació de regidories de l’Ajuntament format el 5/12/1936”. A la pàgina següent. 6 Beca Malgrat_6 Beca Malgrat 22/06/12 11:49 Página 217 CAP A UN NOU EQUILIBRI DE PODERS 217 Relació de regidories i forces polítiques de l’Ajuntament format el 5/12/1936 Elies Paradeda i Comes (UR) Gonzalo Gambín Urrea (CNT) Salvador Cuadrado Gracia (CNT) Francesc Vidal i Curull (CNT) Pau Pica i Moner (ERC) Ernest Torrell (ERC) Miquel Verdaguer i Soler (ERC) Alcaldia i Regidoria de Finances Regidoria de Defensa Regidoria de Treball Regidoria d’Economia i Cultura Sanitat i Assistència Social Assistència Social i Obres Públiques. Representant del Comissariat de Propaganda de la Generalitat a l’Ajuntament (5/3/1937) Regidoria de Proveïments Regidors adjunts: Manel García (CNT) Salvador Barney (UR) Joan Prat (ERC) Regidoria d’Educació Regidoria d’Agricultura i Municipalització Regidoria de Sanitat Font: Elaboració pròpia a partir de la informació extreta de les actes municipals (AMMM). a regidor de Defensa, càrrec creat per afrontar les circumstàncies bèl·liques; l’Elies Paradeda, del Comitè Executiu a ser alcalde i regidor de Finances; en Salvador Cuadrado fou elegit regidor de Treball; en Pau Pica, reconvertit en representant d’ERC, assumí la Regidoria de Sanitat, i en Miquel Verdaguer i l’Ernest Torrell la de Proveïments i Assistència Social, respectivament. A més es va decidir integrar tres “consellers adjunts” que també havien estat membres del Comitè: en Manel García, nomenat responsable de la Conselleria d’Educació; en Salvador Barney, que fou escollit regidor d’Agricultura i Municipalització, i en Joan Prat, que es va fer càrrec de la Sanitat. A la pràctica, doncs, els homes del Comitè havien entrat a l’Ajuntament i un cop a dins es van proposar continuar la tasca iniciada quan gestionaven l’organisme revolucionari. Una de les prioritats del nou Consistori, orientada en aquest sentit, fou la confecció d’una carta orgànica i financera destinada a regular el funcionament de 6 Beca Malgrat_6 Beca Malgrat 22/06/12 11:49 Página 218 218 SÒNIA GARANGOU I TARRÉS l’entitat local. Encara que el document no es va acabar de redactar fins al mes de març de 1937, val a dir que l’organització de l’Ajuntament des del primer dia va seguir les pautes que després es recolliren per escrit en aquesta carta orgànica. Bàsicament del que es tractava era de “legalitzar” les funcions que les diverses subseccions del Comitè exercien des del mes de juliol, fet que es constata clarament llegint les atribucions de les conselleries o les estratègies que es volien seguir per nodrir la hisenda municipal. Hi ha altres indicis en la gestió i les formes del nou Ajuntament que també ens fan pensar que el Comitè, formalment dissolt, continuava la seva feina, com ara els llibres de comptes dels subcomitès, en què s’allarguen els mesos de gestió del nou Consistori simplement canviant el nom de la secció pel de “conselleria de”, la dependència dels regidors de les seves centrals sindicals i partits respectius, que són convocats per tractar els temes més conflictius. O el llenguatge que s’utilitza a les actes des de la tercera sessió, quan comencen a aparèixer paraules com “revolució” o “socialització” i es deixa de tractar els regidors de consellers i se’ls passa a anomenar “ciutadans consellers” o “companys consellers”. Les mesures preses pel nou Ajuntament també denoten aquesta clara orientació cap als principis de la democràcia social, propis de la ideologia revolucionària. Les ajudes que donava el Comitè a les famílies més necessitades i als obrers en atur forçós, per exemple, es van mantenir gràcies a l’actuació de les conselleries d’Assistència Social i de Treball. També es va intentar millorar la sanitat del poble, destituint Salvador Esquena com a metge municipal i substituint-lo pel doctor Brull, assistit pel doctor Russinyol. El doctor Esquena era acusat pel consistori de feixista i de no complir les seves obligacions com a funcionari des de l’esclat de la revolució, informació que ha estat confirmada per la majoria dels testimonis que recordaven que el metge havia estat tota la guerra tancat a casa simulant una paràlisi. Alguns entrevistats fins i tot acusaven un dels seus fills d’haver perpetrat algunes accions de sabotatge, com la de tallar els fils telefònics que comunicaven el control dels Pins del cap de la Tordera amb l’Ajuntament. Aquestes informacions, però, són molt difícils de comprovar i l’únic que sabem del cert és que el doctor Esquena, com algun altre funcionari municipal,5 va ser destituït i se li van imposar sancions econòmiques com a molts propietaris de la població. Pel que fa al doctor Russinyol, no sabem del cert si finalment va actuar com a assistent del doctor Brull ja que també era d’ideologia conservadora i totalment contrari al govern municipal que hi havia en aquells moments. El nou responsable de la sanitat a Malgrat, Ramon Brull, es va fer càrrec del Dispensari 5. Encara que el nou Ajuntament va destituir algun funcionari municipal més i va estudiar la possibilitat d’acomiadar com a mestre el senyor Golobardes, també va emetre informes favorables de gent que era a la presó. El 24 de febrer, per exemple, es va acordar demanar la llibertat per a Josep Riera, que estava detingut a Barcelona; el 12 de maig van emetre un informe favorable per a en Marià Mercader, que era empresonat des del mes de desembre de 1936. I encara que destitueixen Salvador Esquena i demanen a la Generalitat que facin el mateix amb Josep Puig, secretari del Jutjat, donen una darrera oportunitat a Martí Vidal, per motius humanitaris. 6 Beca Malgrat_6 Beca Malgrat 22/06/12 11:49 Página 219 CAP A UN NOU EQUILIBRI DE PODERS 219 Alguns d’aquests bitllets van ser dissenyats pel doctor Brull i eren molt apreciats pels col·leccionistes de l’època, tal com consta a la documentació. AMMM i Joaquim Colomé. Municipal de Sanitat de Guerra, que és possible que fos situat a l’actual torre de can Serra, casa confiscada on va viure el metge durant el conflicte, i d’una mena de sala quirúrgica o hospital de sang que l’Ajuntament va posar en marxa a l’antiga casa de l’Enric Arís, situada al costat de la Fàbrica de l’Aigua. El Consistori, a més, va encarregar una ambulància a la Cooperativa de Carrossers d’Arbúcies, va decretar que el cotxe personal del doctor Brull quedés a disposició de la sanitat de guerra i que el metge i el seu assistent visitessin un cop al mes les escoles per controlar la salut dels nens. Però la Guerra no només suposava nous reptes sanitaris; una altra de les preocupacions bàsiques continuava sent la dels proveïments. Cada vegada es feia més evident la falta d’alguns productes i la gent començava a acostumar-se al mercat negre. Per mirar de controlar una mica la situació, l’Ajuntament va intentar vigilar el trànsit de queviures perquè no es poguessin treure aliments del poble i es va nomenar en Joan Prat i en Francesc Vidal amb la finalitat que estudiessin quins eren els productes de primera necessitat que s’havien d’intentar aconseguir fora. Es va obligar els comerciants a declarar tot el que venien per poder controlar els preus i evitar els abusos i les especulacions, al mateix temps que es prohibia als carnissers vendre les pells, que quedaven a disposició de la Conselleria de Proveïments per confeccionar guerreres, i es controlava cada cop més la benzina. Els problemes de carestia, però, no es solucionaven tan sols intentant controlar el trànsit o els preus dels aliments. Cada vegada corrien menys bitllets i monedes i el Consell Municipal es va veure obligat, tal i com van fer altres ajuntaments i el mateix govern de la Generalitat, a emetre paper moneda. Es van fer 10.000 pessetes de bitllets d’una pesseta i 5.000 de dos rals, però, tot i les bones intencions i les posteriors emissions, els diners republicans cada cop tenien menys valor i la majoria de malgratencs van considerar-los paper mullat. En aquells moments, qui aconseguia algun duro de plata podia considerar-se afortunat i la gent va començar a veure clar que calia guardar les monedes i els bitllets que després els poguessin servir passés el que passés. Pel que fa al tema de la defensa, com veurem més endavant, es van mantenir les patrulles de milicians, es van imposar horaris per apagar els llums, per 6 Beca Malgrat_6 Beca Malgrat 22/06/12 11:49 Página 220 220 SÒNIA GARANGOU I TARRÉS tancar els bars, i s’intentà començar la construcció de refugis antiaeris.6 Un dels grups més actius a l’hora de fer propostes al Consistori, i que va ser dels primers a defensar que era necessari que es comencessin a construir aquestes proteccions contra els atacs dels rebels, va ser el de les Joventuts Llibertàries. Aquesta agrupació anarquista juvenil també va demanar el control de les lectures pornogràfiques i de les cues dels cinemes, canviar els noms del carrer de Mar i del de Sant Joan pel d’avinguda de Durruti i carrer d’Ascaso, en honor als dos líders anarcosindicalistes morts, i, fins i tot, van instal·lar un quiosc per vendre revistes a la plaça de l’Església. Com veiem, doncs, encara que les decisions de l’Ajuntament estiguessin força condicionades per les circumstàncies bèl·liques i la gestió se centrés a solucionar les necessitats més immediates, el Consell Municipal va escoltar propostes d’altres agrupacions i va intentar tirar endavant projectes que no tenien res a veure amb la Guerra. Repassant les actes del període, sorprèn comprovar que en els plens es parla de les normes per seguir controlant el joc,7 de l’asfaltatge dels carrers, de fer un estudi per intentar desviar la riera o del projecte de fer un passeig a la banda de mar. Així com fou molt notable l’esforç de l’Ajuntament per fer funcionar les escoles i intentar millorar l’educació dels infants. 2. L’Escola Nova Unificada A finals de juliol de 1936, el conseller de Cultura de la Generalitat, Ventura i Gassol, havia decretat la creació del Consell de l’Escola Nova Unificada, amb l’objectiu de reformar l’ensenyament a Catalunya i aconseguir que fos laic, gratuït, mixt, en llengua catalana i basat en els principis racionalistes. Com que en aquells moments els ajuntaments tenien competències en l’ensenyament primari, el Consistori malgratenc teòricament havia de fer-se càrrec de la reforma, però no ens 6. L’enllumenat públic s’apagava a partir de les 20:00 h, tot i que es va decidir que els dies que hi hagués cursos nocturns per a adults s’apaguessin una mica més tard. Per als cafès i tavernes es va fixar un horari de 11 a 3 de la tarda i de 6 a 11 de la nit, els dies de cada dia. De 6 a 12’30 de la nit els dissabtes i els diumenges permetia obrir tot el dia. Encara que aquestes normes es van anar eixamplant de mica en mica, tant a La Barretina com a la Cooperativa se’ls van imposar multes de 500 pessetes per no haver tancat algun dia a l’hora que s’especificava. La Cooperativa, per exemple, va rebre la multa per no haver retirat a les 3 de la tarda els taulers d’escacs, les boles de billar i haver deixat que els clients es quedessin; l’entitat va al·legar que aquell dia plovia i ningú portava paraigua. Correspondència 1936-1939. Llibre d’Actes (1937) (AMMM). 7. El Comitè havia prohibit el joc el mes de juliol i el nou Consistori va permetre que es jugués, però aplicant un impost de 10 cèntims a determinats jocs d’apostes i sense aixecar, per exemple, la prohibició de jugar al canari. Pel que fa als balls, teòricament, no es permetien i fins i tot a La Barretina li fou denegada una petició per poder celebrar-ne un. Amb tot es va donar permís perquè la bateria del castell organitzés un ball per recollir diners per als damnificats de la Guerra, i no sabem fins a quin punt es va complir aquesta normativa. (Correspondència 1936-1939, Llibre d’Actes del Ple (1937), (AMMM). 6 Beca Malgrat_6 Beca Malgrat 22/06/12 11:49 Página 221 CAP A UN NOU EQUILIBRI DE PODERS 221 consta que durant els primers mesos de la Guerra l’Ajuntament, presidit per Joan Prat i Maspera, gestionés l’organització de l’Escola Nova Unificada a la població. Pel que sembla, es va formar un comitè de la CENU adscrit al Comitè local, que rebia part dels diners procedents de les “receptes” per comprar material i adequar les escoles als nous temps, i, quan els homes del Comitè van entrar a l’Ajuntament, van seguir donant suport al projecte des de l’organisme municipal. Seguint la normativa de la Generalitat, es van unificar les escoles de la vila i s’utilitzaren els diferents edificis per distribuir els estudiants per edats i segons el seu nivell. Així, l’immoble de les Escoles Fonlladosa i el de l’Escola Pública van ser destinats als estudiants de primària i d’estudis superiors. I la casa del senyor Miró, que havia estat requisada pel Comitè al principi de la revolució, fou arranjada i utilitzada com a guarderia i parvulari per als més petits.8 Josep Planagumà, fins a aquells moments director de les Escoles Fonlladosa, va ser l’encarregat d’engegar el projecte i, durant els quasi bé tres anys que va durar la Guerra, hi va exercir com a mestre i director. El senyor Planagumà, pel que recorden els seus antics alumnes, va intentar posar en pràctica una pedagogia molt moderna, que en tot moment va tenir el suport del Consistori. El Consell Municipal, per exemple, va promocionar les classes de francès i “tenedoria”, va intentar instal·lar dutxes a les escoles i a més es va preocupar per la salut dels nens, enviant, com hem esmentat abans, els metges a fer-los revisions un cop al mes i proporcionant un got de llet diari als més petits. Quasi tots els nens de Malgrat d’aquella època van passar per la CENU i especifiquem que gairebé tots perquè encara que l’escola havia esdevingut obligatòria, molts nens no hi anaven a causa que havien d’ajudar les seves famílies o perquè els seus pares no estaven d’acord amb els principis de la nova organització educativa. Segons unes informants, alguns nens i nenes van anar a fer classes clandestinament a l’hospital de les monges del carrer de Passada, on encara quedaven carmelites, i fins i tot explicaven que una monja feia classes particulars a casa d’una família de la vila. Aquests casos, però, van ser minoritaris i, com a mínim fins al segon curs, cap a finals de 1937, podem dir que el funcionament de la nova escola fou del tot correcte i que la majoria dels antics alumnes entrevistats en guarden un bon record: Jo anava llavors a la CENU, aquí a can Fonlladosa i va funcionar molt bé allò. Mai més l’escola va funcionar com havia funcionat llavors: havíem aconseguit tots els avantatges d’una escola catalana i en català. Eren els primers anys de la gramàtica d’en Pompeu Fabra i jo vaig ser dels primers d’aquelles fornades d’estudiants de la CENU que vam poder gaudir de la renovació de l’idioma que va fer el mestre Fabra. En Planagumà, el gran mestre 8. Van ser nomenades mestres de la nova guarderia la Josefa i la Ignacia Luque, i, pel que diuen els pocs documents que hem trobat sobre el tema, el nou parvulari va acollir aproximadament uns 300 nens. No sabem quants diners va costar arranjar el parvulari, però, segons un decret del comissari municipal, el Comitè va gastar 60.870 ptes. per fer 7 classes al Fonlladosa. Decret núm. 76 (24/10/38), Llibre d’Actes del Ple (AMMM). 39 27 15 2 3 28 16 17 29 40 4 41 30 5 42 31 18 6 43 32 19 7 44 33 20 8 21 10 22 45 34 9 35 46 23 11 36 24 12 47 37 25 222 Imatges de nens i nenes de l’Escola Nova Unificada. 1: Jacint Romaguera Valls. 2: Josep Montals. 3: Miguel López Valverde. 4: ? 5: Martí Bigas Vicens. 6: Pepita Aubanell Privat. 7: ? 8: Francisco Dalmau Matas. 9: Manel Sousa Correa. 10: Fèlix Titus Puita. 11: Joan Raja Acosta. 12: Salvador Formentí. 13: Manolo Raja Acosta. 14: Francisca Montal Coronas. 15: ? 16: ? 17: Carmen Bermejo Ponce. 18: Sr. Joaquim. 19: ? 20: Rosa Triadú Garriga. 21: ? 22: Rufina Méndez Pica. 23: Catalina Paradeda Bis. 24: Catalina Pérez Raja. 25: Joan Aubanell Torrentó. 26: Pepita Solé Matas. 27: Carme Massó Vila. 28: ? 29: Ana Raja Gambín. 30: ? 31: Elvira Piferrer Codina. 32: Teresa Forest Tenas. 33: ? 34: ? 35: Montserrat Salvador. 36: Rosa Riera Oliveras. 37: Narcís Virolés Gibert. 38: ? 39: Josep Escudero Colomé. 40: Lluís Casanovas Bohigas. 41: Josep Casajuana Turró. 42: Jaume Mir Ponsa. 43: Francisco Rabal Valverde. 44: Fernando Rabal Valverde. 45: Antonio Larios Montoya. 46: Juli Aldea. 47: ? Imatge facilitada per Manel Sousa. Agraïm la col·laboració de Manel Sousa, Elvira Piferrer, Teresa Forest, Carme Massó i família Coll-Perxats. 38 26 14 13 1 6 Beca Malgrat_6 Beca Malgrat 22/06/12 11:49 Página 222 SÒNIA GARANGOU I TARRÉS 6 Beca Malgrat_6 Beca Malgrat 22/06/12 11:49 Página 223 CAP A UN NOU EQUILIBRI DE PODERS 223 Planagumà, va tenir un gran interès, ho va promocionar. No ensenyava el català sinó en català, la història de Catalunya o la gramàtica catalana d’en Pompeu Fabra. I tot gratuït! Instruments per fer experiments de física i química, esquelets de tamany natural per estudiar el cos humà... Tot molt bé, molt avançat i molt gratuït!9 Podem dir, doncs, que el Consistori i en Josep Planagumà, encara que les circumstàncies no eren les més adequades, van fer una gran tasca per millorar el nivell educatiu dels nens i nenes de Malgrat. Potser no van finançar el projecte de la manera més adequada, ja que es va seguir pressionant propietaris de la població perquè paguessin per “atencions culturals”, a més dels nous impostos que es decretaren. Però considerem que en cap moment es poden posar en dubte les bones intencions del senyor Planagumà i l’honradesa amb què va defensar una reforma educativa que feia dècades que s’esperava. Cap al mes de maig de l’any 1937, suposem que per la càrrega que representava el manteniment de les escoles, l’Ajuntament va decidir cedir els edificis a la Generalitat i acollir-se als beneficis que aquesta donava. Cada cop era més evident que el Consistori no podia sufragar les múltiples despeses que li suposaven les noves competències que s’havia vist obligat a assumir els darrers mesos. Calia cercar diners i noves fonts d’ingressos per poder seguir pagant les ajudes socials, les despeses sanitàries, proveir la vila, mantenir les escoles, les patrulles de control, preparar la defensa i fer front al problema dels refugiats de guerra que començaven a arribar. 3. El conflicte de la municipalització de les botigues de robes soltes Una de les mesures que pretenia posar en pràctica l’esperit revolucionari de l’Ajuntament i solucionar parcialment els problemes econòmics eren les municipalitzacions.10 Com expressava l’Elies Paradeda en una carta dirigida al conseller de Finances de la Generalitat, els “elements” que componien el Consistori havien pres l’acord de municipalitzar “tots aquells serveis que poden ésser d’una utilitat i rendiment eficients per a la població, unica manera factible de poguer cubrir llurs presupostos de despeses, ateses les inmombrables càrregues que desde el 19 de juliol pesen sobre els Municipis”.11 Aquest acord tenia el suport del govern català, que havia publicat un decret regulant la municipalització dels serveis públics i d’algunes activitats industrials.12 I l’Ajuntament, sense pensar-s’ho dues vegades, 9. Testimoni de Jaume Creus. Segons la documentació, fins i tot es van prendre mesures perquè fossin detinguts els nens que no anaven a l’escola. 10. Municipalització: Procés de socialització d’uns béns, uns serveis, etc., a través de l’organisme municipal. 11. Carta de l’Elies Paradeda al conseller de Finances de la Generalitat, 22/1/1937, (ANC). 12. Decret de la municipalització dels serveis del 9 de gener de 1937. 6 Beca Malgrat_6 Beca Malgrat 22/06/12 11:49 Página 224 224 SÒNIA GARANGOU I TARRÉS va tirar endavant el projecte. Es va municipalitzar l’habitatge, el servei d’aigües, el camp de futbol i les botigues de robes soltes.13 En els tres primers casos, pel que sembla, no hi va haver cap problema: els lloguers de les cases des del mes de juliol els cobrava el Comitè mitjançant la secció d’Inquilinats; per tant, només calia seguir cobrant les quotes, però ara en nom de l’Ajuntament. El servei d’aigües, en ser considerat un bé comú, també fou municipalitzat sense inconvenients i els rebuts els va començar a recaptar l’Ajuntament a un preu més reduït del que habitualment cobrava el senyor Campassol, anterior responsable de fer arribar aquest servei a la vila. Tampoc hi va haver cap impediment perquè el camp de futbol fos gestionat pel Consistori, que pretenia arranjar-lo i destinarlo a “esbarjo per els escolars i a partits de futbol”. O per un projecte que tenien els regidors d’organitzar una granja avícola municipal per proveir el poble d’ous i pollastres. Però la municipalització de les botigues de robes soltes fou una altra història. La intenció del Consistori era que les tres botigues que venien peces de roba a Malgrat –la de l’Arnau i Cortina, la de la vídua Marès i la d’en Pere Vidal– fossin de propietat municipal i, a més, volia organitzar un taller que fabriqués la majoria d’articles que se solen vendre en aquests establiments, per poder proveir les milícies i l’assistència social. Es considerava que, amb l’eliminació de la competència de preus entre les botigues, aquests es regularien millor i serien més justos, alhora que la gent que necessités roba podria obtenir-la sense dificultats. L’Ajuntament tenia previst indemnitzar els propietaris i conservar els treballadors de les botigues, però la Generalitat no va veure l’assumpte de la mateixa manera i va resoldre que la municipalització d’aquests establiments es contradeia amb el decret sobre el tema publicat pel govern català.14 El Consistori, des del primer moment, va interpretar aquesta resolució com una interferència en els afers municipals i un afavoriment al parlamentari i antic alcalde de la població Arnau i Cortina, que era propietari d’una de les botigues. Efectivament, l’Arnau, quan es va assabentar de les intencions de l’Ajuntament, va enviar una carta a l’Elies Paradeda en què li preguntava si els rumors que havia sentit eren certs i li recordava que la mesura que volien posar en pràctica contradeia el decret de col·lectivitzacions en què s’especificava que s’havien de respectar els petits propietaris.15 Però ni la carta de l’Arnau ni la negativa del govern català van semblar que impressionessin gaire l’Elies, que va insistir i va enviar una segona instància a la Generalitat, acompanyada d’una memòria en què s’explicava detalladament la municipalització, perquè des del govern català 13. Llibre d’Actes del Ple: sessions del 30 de desembre de 1936, del 20 de gener de 1937, del 12 de maig de 1937 i altres (AMMM). 14. Informe de la Direcció General d’Administració Local 28/1/1937 i Resolució del Departament de Finances de la Generalitat 29/1/1937 (Fons de la Generalitat de l’ANC). 15. Carta de Francesc Arnau i Cortina a Elies Paradeda, 11/1/1937 (AMMM). L’Arnau, en un escrit posterior, feia referència a aquest tema i es queixava de la inconstitucionalitat del decret de col·lectivitzacions. GARRIGA i MARQUÈS, Ramon (1989: 37). 6 Beca Malgrat_6 Beca Malgrat 22/06/12 11:49 Página 225 CAP A UN NOU EQUILIBRI DE PODERS 225 s’entenguessin bé les intencions del Consistori.16 Les velles discrepàncies entre l’Arnau i l’Elies havien tornat a sorgir, posant de manifest, altra vegada, les visions polítiques contraposades d’aquests dos homes. Com sempre, tots dos tenien part de raó. Amb la llei a la mà, l’Arnau tenia tot el dret a demanar que li respectessin la propietat de la botiga, encara que els arguments que defensava l’Elies, que volia considerar aquesta activitat com a industrial gràcies a l’organització del taller de confecció, també fossin del tot raonables en la situació de conflicte bèl·lic que es vivia. Un i altre feia temps que anaven per camins diferents: l’antic alcalde mantenia el seu tarannà moderat i legalista i l’Elies, com veurem més endavant, cada vegada era més partidari dels canvis socials. Finalment, el Departament de Finances va donar la raó als arguments de l’Arnau i va tornar a resoldre que la municipalització de les botigues de robes soltes no s’avenia amb el que deia el decret.17 L’Ajuntament, no obstant, estava decidit a seguir endavant i finalment el pols entre l’administració autonòmica i el Consistori va desencadenar una crisi política. Pel que diu l’acta de la sessió de l’11 de febrer de 1937, l’Elies Paradeda, després de parlar amb el conseller de Seguretat Interior de la Generalitat de “l’assumpte Francesc Arnau”, va dimitir perquè considerava intolerable que es volgués afavorir una persona d’aquella manera. Quatre regidors més, per solidaritzar-se amb l’alcalde, també van presentar la seva dimissió18 i els únics que quedaren al marge de l’assumpte van ser en Miquel Verdaguer i l’Ernest Torrell, tots dos d’ERC, que van preferir organitzar una comissió per negociar l’assumpte amb el conseller. El context polític ja no afavoria les obres revolucionàries i, pel que es desprèn de la correspondència entre la Generalitat i l’Ajuntament, aquest tenia la voluntat d’entendre’s amb l’administració, però seguia prioritzant la socialització del poble i argumentant que les transformacions revolucionàries eren del tot necessàries i beneficioses.19 16. Carta amb memòria adjunta de l’alcaldia de Malgrat al conseller de Finances de la Generalitat, 6/2/1937 (Fons de la Generalitat de l’ANC). 17. Resolució del Departament de Finances, 13/2/1937 (Fons de la Generalitat de l’ANC). 18. Van dimitir en Francesc Vidal, en Salvador Cuadrado, en Gonzalo Gambín i en Pau Pica. 19. L’encapçalament de la memòria que l’Ajuntament va enviar al Departament de Finances, per exemple, és prou explícit: “El nostre esperit revolucionari es revela a tota disciplina mitjanament autoritària, però circumstàncies del moment que obliguen a subjectar-se a normes que no lliguen gaire amb la revolució, però que son un deure de lleial col·laboració entre les diverses autoritats, fan que ens enmotllem a elles i procurem resoldre els nostres problemes amb el mínim de discrepàncies possible”. A continuació, el Consistori detallava les raons per què era necessari municipalitzar aquest servei i defensava que “l’implantació d’aquest règim netament socialista que reporta un benefici de la col·lectivitat, un remarcable avenç, ens produirà no solsament un avantatge neta i clara de caràcter revolucionari, sino que servirà de guia i norma per a la total socialització del comerç i la industria dels pobles”. 6/2/1937 (ANC). 6 Beca Malgrat_6 Beca Malgrat 22/06/12 11:49 Página 226 226 SÒNIA GARANGOU I TARRÉS 4. Els problemes per recaptar impostos El nou Consistori, però, no només es va enfrontar amb la Generalitat. Durant aquells mesos alguns sectors de la població, no gaire partidaris de les mesures revolucionàries, també havien començat a fer sentir la seva veu encoratjats per la recuperació de poder d’ERC al govern català. Les discrepàncies entre els sectors més revolucionaris, en aquell moment a l’Ajuntament, i els partidaris de les esquerres més moderades, tot i tenir una base política, van expressar-se inicialment mitjançant boicots i protestes contra els nous impostos decretats pel Consistori. Com ja es comentava més amunt, les noves competències que havia d’assumir l’Ajuntament per fer front a les noves circumstàncies bèl·liques van obligar-lo a buscar noves fonts d’ingressos com ara les municipalitzacions, però també a recaptar més diners entre la població. A la primera sessió celebrada pel nou Consell Municipal ja s’havia decretat aplicar un impost de 5 cèntims per cada consumició i confeccionar un pressupost extraordinari de guerra que recollís els nous repartiments. El 6 de gener es va aprovar que totes les begudes que es consumissin a la localitat fossin subministrades per en Ramon Cama, amb un 10% de benefici per al Consell Municipal, i les ampolles de lleixiu, per en Pere Domènech, amb un marge per al municipi de 5 cèntims per ampolla. També es va decretar un impost del 10% sobre l’entrada dels espectacles públics destinat a atencions culturals; multes als bars o establiments que incomplissin els horaris fixats pel Consistori, i es van seguir cobrant les “receptes” als suposadament facciosos. La població, cada cop més empobrida, va reaccionar malament davant els nous impostos i es va arribar a produir un incident força greu entre l’Ajuntament i alguns sectors dels rabassaires i d’ERC. El 19 de gener de 1937, al matí, hi va haver una protesta davant de l’Ajuntament protagonitzada per alguns pagesos i nombroses dones de la població. Segons l’explicació que es recull a l’acta de la sessió extraordinària, que es va celebrar aquell mateix dia, la protesta va estar motivada pels insults que van rebre les germanes Fàbregues de part d’integrants de la Conselleria de Defensa. Aquestes noies, segons la versió del Consistori, havien anat a preguntar si una comissió d’homes s’havia presentat a l’Ajuntament i, tot i ser tractades correctament, al cap de poca estona d’haver marxat, un grup de pagesos es va presentar a la Casa de la Vila i demanaren explicacions pels insults i l’interrogatori a què foren sotmeses. La comissió d’homes va parlar amb alguns dels consellers i, mentre estaven a dins de l’edifici, un grup de gent força nombrós es va concentrar davant de l’Ajuntament cridant contra les autoritats, la CNT i les JJLL. El Consistori argumentava, com a principal causa de la manifestació, que els sectors més contrarevolucinaris havien aprofitat els suposats insults envers unes noies per fer una manifestació de caràcter feixista. Però si analitzem amb més profunditat l’incident, es constata que en realitat fou un enfrontament entre les forces d’esquerres més moderades i les més revolucionàries, amb un clar rerefons polític i econòmic. 6 Beca Malgrat_6 Beca Malgrat 22/06/12 11:49 Página 227 CAP A UN NOU EQUILIBRI DE PODERS 227 Com van explicar les germanes Fàbregues, el motiu principal de les discrepàncies amb l’Ajuntament va ser el repartiment extraordinari que aquest havia decretat per poder cobrir les múltiples despeses que estava provocant la Guerra. Hi havia gent que no va estar conforme amb el que consideraven un impost revolucionari i una comissió d’homes, la majoria pagesos militants o simpatitzants dels rabassaires i d’ERC, van anar a Barcelona a preguntar si era lícit que els el fessin abonar. A la Generalitat els van dir que no havien de pagar res i els pagesos van tornar cap a Malgrat i es van negar a satisfer l’impost. Això va motivar que, com va manifestar l’Eloi Fàbregues, els citessin a la Conselleria de Guerra, suposem que per demanar-los explicacions sobre l’anada a Barcelona o per exigir-los el pagament. I, pel que sembla, van ser les germanes Fàbregues les que van anar a l’Ajuntament –no hem aclarit si per respondre a la citació o, com diu l’acta, per preguntar si la comissió d’homes hi havia anat en nom de tots els que no volien pagar. Tal i com ens van explicar elles mateixes, és cert que a la Conselleria de Defensa els van preguntar pel famós viatge dels homes a Barcelona i les van tractar de feixistes, mot que els cenetistes utilitzaven no solament per designar els partidaris de la victòria del general Franco, sinó també per denominar tots aquells que no combregaven amb les mesures revolucionàries.20 Però, pel que sembla, la comissió de pagesos, que es va presentar al cap d’una hora al Consistori, hi hauria anat igualment per resoldre el tema de l’impost. La versió de la reunió entre els pagesos i els representants de l’Ajuntament que ens van explicar les dues protagonistes de l’incident també varia una mica de la que està recollida a l’acta d’aquell dia. Segons les germanes Fàbregues, la comissió d’homes va ser retinguda a la casa de la vila i per això es va organitzar la concentració a fora, formada bàsicament per dones, moltes d’elles simpatitzants de la secció femenina d’ERC,21 que van plegar de les fàbriques per anar a protestar, i alguns pagesos. El conflicte va pujar de to quan alguns cenetistes van col·locar una metralladora a les escales de l’Ajuntament i la van encarar cap als manifestants que cridaven contra les forces revolucionàries, però, per sort, la cosa no va anar a més i, segons les informants, una trucada oportuna de la Generalitat va ajudar a calmar els ànims. Aquest avís del govern català no va ser casual. El malestar que es respirava des de feia dies convidava a pensar que en qualsevol moment podia desencadenar-se algun incident entre els que no volien pagar i l’Ajuntament. Les germanes Fàbregues, conscients del perill, ja havien quedat d’acord amb un ferroviari perquè, en cas de produir-se algun problema, aquest pogués donar l’avís a Barcelona mitjançant el telèfon de què disposava l’estació per 20. Des de l’òptica de la CNT, tots els que no eren partidaris de la revolució eren considerats feixistes, encara que fossin del bàndol republicà. 21. No sabem del cert quan es va formar la secció femenina d’ERC, però tot ens fa pensar que fou al principi de la Guerra. La presidenta era la dona d’en Cánovas, que tenia una horta al carrer de Girona; la vicepresidenta, l’Antònia Girons (de can Calet), i la tresorera, la Paquita Fàbregues. Bàsicament es dedicaven a organitzar col·lectes de diners i de roba per al front. 6 Beca Malgrat_6 Beca Malgrat 22/06/12 11:49 Página 228 228 SÒNIA GARANGOU I TARRÉS comunicar-se amb els altres pobles. En aquells moments, les altres línies telefòniques que hi havia a la localitat estaven controlades per l’Ajuntament i, si volies telefonar des de casa, havies d’anar a demanar línia a la central de telèfons del carrer de Mar, controlada per dos milicians, o trucar des d’allà mateix. L’única manera d’assegurar-se que la trucada arribés al seu destí era fer-la des d’un telèfon independent i, per això, van fer arribar la consigna al treballador de l’estació.22 Alguns testimonis recordaven que aquell mateix dia havia arribat un camió de Guàrdies d’Assalt, suposem que per acabar de controlar la situació, i que la tensió va durar fins a la nit, quan el mateix alcalde i altres homes d’ERC van haver d’intervenir per calmar els ànims d’alguns cenetistes que volien detenir les germanes Fàbregues i el seu pare. Segons la versió de l’Elies a El meu record de Malgrat, foren els Guàrdies d’Assalt qui volien detenir i jutjar els responsables de la revolta, però tant una afirmació com l’altra són difícils de comprovar i l’únic que sembla cert, confirmat per les mateixes germanes Fàbregues, és que la intervenció de l’Elies fou decisiva perquè no hi hagués represàlies. Dies després es va celebrar una sessió extraordinària a l’Ajuntament, que no està recollida al Llibre d’Actes, a què també va assistir una delegació d’ERC, una de la CNT, un representant de les patrulles de control, un del Comitè Regional de la CNT i un altre de Seguretat Interior de Barcelona. Repassant un esborrany de l’acta d’aquesta reunió, es confirmen les sospites que l’incident amagava disputes polítiques. En Rafael Benet i en Francesc Vidal, membres destacats de la CNT, acusaven ERC com a instigadora del conflicte i fins i tot els van retreure els problemes que, pel que sembla, aquesta formació havia posat per a la constitució de l’Ajuntament un cop dissolt el Comitè. Encara que es va acordar redactar un manifest unitari demanant seny i desautoritzant la recollida de firmes que havia iniciat la secció femenina d’ERC, les tensions entre les forces representades al Consistori eren evidents i no s’arribaren a solucionar del tot. ERC, com ja apuntàvem quan parlàvem de l’època de predomini dels comitès, s’havia sumat al de Malgrat obligada per les circumstàncies i amb la desaprovació d’amplis sectors. Els representants que el partit tenia a l’Ajuntament eren força conciliadors i sembla que bàsicament el que intentaven era negociar entre uns i altres, però cada vegada hi devia haver més gent que era del parer que les forces revolucionàries no havien estat elegides democràticament i que calia tornar a recuperar la composició republicana del Consistori. Pel que fa als rabassaires, tot i que alguns d’ells haguessin optat per les col·lectivitzacions i tinguessin un dels seus representants com a alcalde, també començaven a estar tips de les polítiques revolucionàries i dels nous impostos. Membres d’aquests sectors descontents i les dones d’ERC foren els que es manifestaren el 19 de gener, com podem comprovar repassant els noms dels que participaren a l’incident,23 encara que no descartem que la 22. Segons Josep Sampere i Ministral, els que van fer la trucada van ser en Blanc i el vell Tió. Somhi núm. 163, desembre de 1991. 23. Dels 25 homes que es recullen a l’acta del 19 de gener de 1937 que es van concentrar davant 6 Beca Malgrat_6 Beca Malgrat 22/06/12 11:49 Página 229 CAP A UN NOU EQUILIBRI DE PODERS 229 manifestació també fos aprofitada per molts dels propietaris que des del principi de la Guerra pagaven “receptes” o pels sectors més contraris al bàndol republicà per protestar.24 5. La fi de la unitat antifeixista A finals de febrer, coincidint amb les dimissions de l’alcalde i d’alguns regidors per la crisi de la municipalització de la venda de robes soltes, va tornar a sortir el problema dels que no pagaven els impostos. Segons l’Elies hi havia “un cert boicot d’algun sector d’opinió de la vila que dóna greix a la gent feixista, que sempre esperen l’ocasió per manifestar-se en contra de tot el que es faci”.25 Els components de l’Ajuntament van tornar a discutir i al final van acordar que cada grup intentés controlar els seus elements i que s’havia de celebrar una reunió de les forces antifeixistes per renovar els pactes. La trobada, que va servir per parlar dels impostos i de les municipalitzacions, es va celebrar el 3 de març i marcà l’escissió definitiva entre els grups polítics d’esquerres de la vila. La majoria dels militants d’ERC volien que l’Ajuntament complís totes les disposicions de la Generalitat i el president de l’agrupació local, Salvador Bunyol, va advertir l’Elies en una carta que si no ho feia li retirarien el seu suport.26 Pel que fa al tema dels impostos, es va acordar crear una comissió formada per totes les forces polítiques que s’encarregués de fer complir les disposicions de l’Ajuntament, però els homes escollits per ERC, en una reunió celebrada el 17 de març, renunciaren a formar part d’aquesta comissió i aquest partit no hi va aportar cap representant.27 La UR, pel que sembla, va obrar de manera semblant, fet que propicià que l’alcalde i altres rabassaires es distanciessin cada cop més de la seva central sindical. 24. 25. 26. 27. de l’Ajuntament o van participar a la comissió d’homes, 9 eren rabassaires, entre ells fins i tot Pere Nogués, president de l’agrupació local d’aquest sindicat, 3 d’ERC i 1 que el defineixen com a comunista. La resta eren neutrals, però tots ells, en general, petits i mitjans propietaris disconformes amb la política de l’Ajuntament. Elies PARADEDA, a El meu record de Malgrat, assegura que el moviment era d’ultradreta, però hem d’anar amb compte amb aquesta afirmació, perquè no podem dir que la majoria dels manifestants d’aquell dia fossin d’aquesta tendència política, tot i que molts no eren partidaris de la revolució i que la manifestació potser fou aprofitada per algun personatge de tendències feixistes, com ja hem apuntat. Hi va haver certa polèmica arran de les opinions de l’Elies, i Josep Sampere i Ministral li va contestar en un article onze anys després (Som-hi núm. 163, desembre de 1991). Encara que la versió dels fets que donava Josep Sampere era força correcta, els insults cap a l’Elies, quan aquest ja havia mort, la falta d’anàlisi del context històric i les opinions subjectives cap al Comitè van desautoritzar força les seves opinions, com li va contestar Ángel Sody en un article a la mateixa revista (Som-hi núm. 165, febrer de 1992). Llibre d’Actes del Ple: 24/2/1937 (AMMM). Carta de Salvador Bunyol a Elies Paradeda, 9/3/1937 (AMMM). Carta de Salvador Bunyol a Elies Paradeda, 18/3/1937 (AMMM). 6 Beca Malgrat_6 Beca Malgrat 22/06/12 11:49 Página 230 230 SÒNIA GARANGOU I TARRÉS Relació de regidories i forces polítiques de l’Ajuntament format el 28/4/1937 Elies Paradeda (CNT) Ferran García Arona (CNT) Gonzalo Gambín Urrea (CNT) Joan Prat i Maspera (ERC) Rafael Soler Abad (ERC) Ernest Torrell (ERC) Joan Bufí i Robert (UR) alcalde i regidor de Presidència i de Cultura regidor d’Economia regidor de Governació i de Treball regidor de Finances i d’Obres Públiques regidor de Serveis Públics regidor de Sanitat i d’Assistència Social regidor d’Agricultura i de Proveïments (Es va nomenar una comissió formada per Ferran García i Rafael Soler per ajudar el regidor amb els proveïments.) Font: Elaboració pròpia a partir de les actes municipals (AMMM). El batlle i els regidors que havien dimitit l’11 de febrer per la crisi de les municipalitzacions finalment van tornar a ocupar els seus càrrecs el 5 de març, segons el que diu l’acta, perquè desaparegueren les causes que havien motivat les seves dimissions. Tot i la tensió, en la reunió del dia 3, teòricament s’havien renovat els pactes antifeixistes i es va decidir seguir amb la municipalització de les robes soltes, diguessin el que diguessin des de Barcelona. Les botigues van ser intervingudes com demostren els inventaris que es van fer del gènere que hi havia a cada una i la comptabilitat de l’Ajuntament, en què consten aquests establiments com a font d’ingressos des del mes de febrer de 1937.28 No obstant això, el tema dels impostos no es va solucionar. L’actitud dels rabassaires i ERC era clara: no estaven disposats a fer pagar a ningú repartiments extraordinaris no previstos per la Generalitat, i, en els plens posteriors a la reincorporació dels càrrecs que havien dimitit, hi ha referències constants a les dificultats per poder fer efectius aquests pagaments.29 Suposem que aquesta falta de col·laboració de les dues forces d’esquerra i el malestar per la municipalització de la botiga de l’Arnau van 28. Comitè Antifeixista / Municipalitzacions (AMMM, reg. 22431). 29. Considerem que, a part de la gent que en realitat potser sí que feia boicot, hi havia molts malgratencs que no podien pagar ni els impostos ni el lloguer ni els rebuts de l’aigua perquè ja no tenien diners. 6 Beca Malgrat_6 Beca Malgrat 22/06/12 11:49 Página 231 CAP A UN NOU EQUILIBRI DE PODERS 231 acabar provocant l’escissió definitiva. A principis d’abril de 1937, l’alcalde anuncià que els representants dels rabassaires a l’Ajuntament amb ell mateix al capdavant s’havien passat a la CNT i que calia tornar a redistribuir les forces que el componien.30 Finalment s’havia produït el trencament entre els rabassaires partidaris de les col·lectivitzacions i les transformacions revolucionàries, com l’Elies Paradeda, en Salvador Barney i en Pau Pica, i els que preferien restar al costat de les forces d’esquerres més moderades, com el mateix president de l’agrupació local, Pere Nogués, i alguns dels que havien anat a la manifestació del 19 de gener. El nou Consistori, amb una composició molt semblant a la que s’havia decidit el desembre, no sobrevisqué gaires mesos. Un cop més, els esdeveniments que es produïen a la localitat només eren un reflex del que passava a Catalunya, i la crisi general que es va desencadenar al cap de pocs dies marcà també la fi de l’ajuntament de concentració. 6. Els fets de Maig i les seves repercussions Arran d’un incident a l’edifici de la Telefònica de Barcelona entre els anarcosindicalistes i els Guàrdies d’Assalt, els carrers de la ciutat es van tornar a omplir de barricades i es va consumar el divorci de les forces antifeixistes a Catalunya. Del 3 al 5 de maig es van enfrontar, tant a la capital catalana com a altres ciutats i poblacions, els partits i sindicats revolucionaris, CNT, FAI i POUM, contra la Generalitat, que comptava amb el suport del PSUC, la UGT i Estat Català. Era la guerra dins la guerra, la confrontació final dels que entenien que el conflicte bèl·lic i la revolució eren el mateix i els que eren partidaris de primer intentar guanyar la Guerra i posposar, si podia ser indefinidament, la revolució. Només van ser tres dies d’enfrontaments directes, però les repercussions que se’n derivaren canviaren totalment el panorama polític de Catalunya. Els anarcosindicalistes van perdre definitivament el seu poder i el POUM fou il·legalitzat, acusat d’haver provocat els incidents i de col·laborar amb el bàndol rebel. Les acusacions eren completament absurdes, però, en aquells moments, el partit fou utilitzat com el cap de turc d’una trama en què també es barrejaven interessos internacionals. La majoria de militants del POUM van ser perseguits i empresonats i el seu líder, Andreu Nin, que havia estat conseller de la Generalitat, assassinat.31 El govern català també patí una darrera transformació que significà la recuperació 30. Llibre d’Actes del Ple: 2/4/1937 (AMMM). 31. El POUM era un partit marxista però antiestalinista i, en aquests moments, l’únic país que ajudava els republicans era la Rússia d’Stalin. L’obsessió d’Stalin per perseguir els dissidents i els suposats seguidors del seu rival Trotski va travessar fronteres i, en part, la il·legalització i posterior persecució dels membres del POUM fou conseqüència d’aquestes intrigues que poc tenien a veure amb la política catalana. 6 Beca Malgrat_6 Beca Malgrat 22/06/12 11:49 Página 232 232 SÒNIA GARANGOU I TARRÉS final del poder per ERC, amb el suport del PSUC, mentre que, a la resta de la zona republicana, els comunistes també confirmaven el relleu de poders. A Malgrat, les conseqüències tampoc tardaren gaire a notar-se. No hem pogut comprovar si durant els dies que es van produir els enfrontaments hi hagué algun incident a la població,32 però els fets de Maig influïren decisivament en la fi de l’Ajuntament de l’Elies, en la consolidació de la UGT i el PSUC a la localitat i, com hem vist en l’apartat de les transformacions econòmiques, en la progressiva desintegració de molts dels grups col·lectius formats al principi de la revolució. El PSUC i la UGT, per exemple, tot i comptar amb militants a la població des del principi de la Guerra, no van demanar local propi fins al mes de juny de 1937, cosa que ens fa pensar que els resultats dels fets de Maig van fer guanyar importància a aquestes forces en un poble tradicionalment dominat pels anarcosindicalistes. Com assenyala Pozo, molts militants d’ERC es passaren a aquestes formacions durant els anys de la Guerra, i a Malgrat hem trobat casos de fundadors de la UGT o del PSUC que havien tingut clares vinculacions amb el partit republicà.33 Les JJLL van ser molt crítiques amb la constitució d’aquestes dues noves entitats i fins i tot van arribar a escriure pamflets en què qüestionaven les veritables intencions dels fundadors de la UGT. A partir d’aquell moment, l’agrupació juvenil anarquista tingué la competència dels joves que s’aplegaren al voltant del PSUC o la UGT i, encara que es va intentar que les tres organitzacions s’aliessin per lluitar juntes contra el feixisme, les indicacions que arribaven des de la comarcal i el clima enrarit que es vivia al poble no van permetre l’aliança. Les JJLL malgratenques visqueren moments difícils aquells mesos i, fins i tot, es va arribar a clausurar el seu local. Els fets de Maig també van propiciar que molts propietaris contraris a les col·lectivitzacions es veiessin amb prou força per qüestionar-les obertament i que el Consistori visqués la seva crisi definitiva. El mes de juny de 1937 es va formar un nou govern de la Generalitat sense la presència dels anarquistes i això va repercutir de manera immediata a Malgrat. El dia 29, l’Elies Paradeda va entregar un document al ple del Consistori en què anunciava que “este sindicato”, referint-se a la CNT, “retira del municipio a los tres representantes por entender que no pueden representar a la organización, cuando ella no tiene representación en el gobierno”. Els tres regidors anarcosindicalistes, inclòs l’alcalde, van sortir de l’Ajuntament posant fi d’aquesta manera a l’etapa de gestió revolucionària i l’Elies, suposem que cansat de la política municipal, va marxar cap al front. En Joan Prat s’havia tornat a quedar sol com a batlle accidental 32. S’ha trobat una instància del Jutjat d’Arenys en què pregunta per la visita de dos cotxes de Calella amb homes armats, però no hem trobat més evidències sobre aquest fet i els testimonis tampoc recordaven que aquells dies hagués passat res especial. 33. Per exemple, un dels participants de la Comissió Organitzadora del Centre Català Republicà, Antoni Turró, fou un dels caps visibles de la UGT malgratenca i alguns militants destacats del PSUC, com Joan Verges o Martí Vidal Pica, també havien estat afiliats a ERC. El local de la UGT I EL PSUC estava situat a l’actual botiga de teixits de can Vinyes, en aquells moments propietat d’Arnau i Cortina. 6 Beca Malgrat_6 Beca Malgrat 22/06/12 11:49 Página 233 CAP A UN NOU EQUILIBRI DE PODERS 233 amb els regidors d’ERC que formaven part de l’Ajuntament, però la seva gestió tampoc va durar gaires dies. Pel que sembla, ja no gaudien de la confiança de la seva agrupació local, que va decidir convocar una reunió amb l’ordre del dia següent: S’han de desautoritzar i per tant canviar els consellers municipals que representen el centre? Si son desautoritzats fer el nomenament dels substituts. L’escissió que s’havia produït a l’agrupació rabassaire es repetia a la secció local d’ERC. Malgrat l’actitud de prudència que en tot moment van mantenir en Joan Prat, en Miquel Verdaguer, en Rafael Soler i l’Ernest Torrell, mentre exercien les seves funcions de regidors, els seus intents de conciliar la CNT i ERC els havien acabat passant factura. Havien col·laborat amb el Comitè i l’Ajuntament revolucionari per intentar mantenir la unitat antifeixista, però, pel que sembla, la seva actuació ja no era considerada necessària i potser per molts era vista com a massa radical. L’alcalde accidental i els altres dos regidors van decidir dimitir i demanar ser substituïts pels nous representants nomenats pel seu partit, però l’11 d’agost cap membre d’ERC havia pres possessió del càrrec. Per intentar solucionar la situació, l’Alcaldia va convocar fins a tres vegades els presidents de la CNT, la UGT, la UR, ERC i el PSUC, però com explicava el mateix Joan Prat, van comparèixer tots menys el president d’ERC. Els rabassaires, encara que van anar a les reunions, van decidir no participar en cap més ajuntament i les altres forces polítiques no van poder formar consistori.34 El problema l’havia de resoldre la Direcció General d’Administració Local que va decidir, després d’enviar un delegat i no aconseguir que es formés ajuntament, nomenar un comissari municipal perquè es fes càrrec del govern del poble. El 5 d’octubre de 1937, Antoni Serra i Arnau fou nomenat alcalde governatiu i des d’aquell moment va gestionar la localitat mitjançant decrets. Encara que la CNT i el PSUC, en una aliança contranatura, intentessin recuperar l’alcaldia a finals d’octubre, ERC i la UR van tornar a negar-los el suport, argumentant que estaven satisfets amb la tasca del comissari polític, i la temptativa va acabar fracassant perquè els va faltar un representant de la CNT.35 Així, el poble va seguir sota el govern d’Antoni Serra i Arnau fins que aquest fou substituït, el 30 de març de 1938, per Miquel Albiol Sánchez, que esdevindria el comissari municipal fins al final del conflicte. Tots dos, com ja assenyalàvem abans, governaren mitjançant decrets i intentaren 34. Els tres regidors d’ERC van dirigir una carta a la Direcció General de l’Administració Local en què explicaven tot el que havia passat. Correspondència, 11/8/1937 (AMMM). 35. S’havia d’esperar un permís perquè un dels representants escollits per la CNT pogués prendre possessió del càrrec de regidor. Foren escollits com a representants del PSUC, per intentar formar l’ajuntament, l’Antoni Turró, en Lluc Nogueres i en Martí Vidal, i per la CNT, en Francesc Marquès, en Ferran Solà i l’Antoni Miquel Foncuberta. Acta de la reunió d’intent de constitució. 25/10/1937, Governació, 1936-1938 (AMMM). 6 Beca Malgrat_6 Beca Malgrat 22/06/12 11:49 Página 234 234 SÒNIA GARANGOU I TARRÉS bàsicament solucionar les necessitats que vivia la població com a conseqüència de la Guerra. Davant la gravetat de la situació, de mica en mica, les disputes entre les forces antifeixistes locals havien anat quedant relegades a un segon terme, alhora que, en el terreny autonòmic, la Generalitat també vivia moments difícils. Els fets de Maig havien propiciat la dimissió de Largo Caballero i el nomenament de Negrín com a cap d’un executiu dominat pels comunistes. El nou govern central, l’octubre de 1937, decidí traslladar la seva seu de València, ciutat on era des que els ministres i el president havien marxat de Madrid, a Barcelona. Amb l’arribada del govern a la ciutat es perdé la independència de facto de què havia gaudit Catalunya des que havia començat la Guerra. L’executiu central va assumir les competències de què havia gaudit la Generalitat fins a aquell moment i el govern català va quedar relegat dins el seu propi territori. La realitat bèl·lica i les circumstàncies polítiques havien acabat amb totes les disputes i amb l’autonomia, mentre la població civil, afamada, intentava sobreviure com podia. 7. Les dificultats per trobar menjar Pel que diuen les actes de l’Ajuntament, l’any 1937 ja era necessària la presència de funcionaris municipals per controlar l’ordre a les fleques i feia temps que escassejaven alguns productes de primera necessitat. Tot i els esforços del Consistori, el sistema de proveïments quedà desbordat i moltes famílies van haver de patir l’angoixa permanent de la falta d’aliments. Com ja havíem comentat, el pa era potser un dels productes que es trobava més a faltar. Les collites de blat no podien cobrir les necessitats de la vila i la quantitat assignada a cada família es va anar escurçant. Si ens fixem en la collita de 1937, que teòricament havia de proporcionar pa fins al juliol de 1938, ens adonem ràpidament d’aquestes mancances. Salvador Viadé, president d’El Progrés, va declarar que aquell estiu el sindicat havia recollit 74.060 quilos de blat. Encara que ens pugui semblar una quantitat considerable, hem de tenir en compte que se n’havien de guardar 14.520 per poder sembrar l’any vinent i que els 59.540 que quedaven només servien per sostenir les famílies dels camperols, que havien conreat el blat tres o quatre mesos. La Col·lectivitat va poder aportar aquell any al poble 600 quilos dels 900 que havia recollit, però amb tot i això encara faltaven 4.446 quintars mètrics de blat perquè tothom pogués menjar pa fins a l’estiu de l’any 1938.36 L’Ajuntament va haver de demanar ajuda a la Generalitat i fer un control exhaustiu perquè les fleques no intentessin especular o fer negoci, mentre les famílies es van haver d’anar acostumant al racionament. Com recordaven en Manel i la Maria Sousa: 36. Correspondència 1936-1939. Agricultura (AMMM). 6 Beca Malgrat_6 Beca Malgrat 22/06/12 11:49 Página 235 CAP A UN NOU EQUILIBRI DE PODERS 235 [Per als] carrabiners hi havia [el] racionament que venia directament de Barcelona, passant per Arenys i llavors arribaven aquí. [Però] el que tenia poca família li donaven [el mateix] que el que en tenia més. I a vostè li toquen cigrons i li toca oli, i teníem també un xusco cada dia, un xusco de pa que devia fer 400 grams, no arribava a mig quilo. I a casa érem 8 de colla, perquè hi havien les meves cosines, les quatre germanes i el matrimoni, i del xusco aquell es feien 8 llesques de pa. A mi padre le daban un chusco diario, pero ¿qué es un chusco? Un trocito de pan así, mi padre no comía. En vez de comérselo, lo repartía [para] nosotros. Encara que sembli increïble que una família de vuit membres pogués sobreviure amb 400 grams de pa al dia, hem de tenir en compte que els malgratencs que només rebien el racionament de l’Ajuntament van haver d’aguantar tota la Guerra amb poc més de tres unces diàries. Els únics que no van notar gaire la falta de pa van ser els pagesos, que, en la majoria dels casos, van alternar els conreus d’horta amb els de blat: Patata i pa no ens en va faltar mai. Les carències més aviat eren d’altres coses, per exemple un formatge, llet... tot això no n’hi havia. Jo li vaig donar pit sol [a la meva filla] molt de temps, perquè gairebé no en trobaves i si en trobaves era caríssima. D’oli tampoc en trobaves: [havies de canviar] mongetes per un litre d’oli. I qui tenia roba també canviava roba per menjar. Quin altre remei hi havia!37 Com reconeix la testimoni, l’intercanvi havia esdevingut un mecanisme habitual per aconseguir aquells productes que escassejaven o que, simplement, no es podien comprar per culpa de la progressiva pujada dels preus dels articles de primera necessitat. Els que podien canviar més coses eren els pagesos, però també hi havia altra gent que aconseguia productes destinats al bescanvi per altres canals: La meva mare anava molt sovint a Barcelona perquè teníem un oncle a França que tenia botiga i ens enviava menjar. I la meva mare anava per les cases de pagès i ho canviava, perquè com que ens enviava cada quinze dies el paquet de deu quilos, no el gastàvem i en aquestes cases de pagès et canviaven verdura per cafè o per sucre.38 Per aconseguir fer algunes de les transaccions, els malgratencs havien d’estar sempre pendents dels llocs on es podia aconseguir oli, medicaments, tabac, xocolata o qualsevol altra cosa que tingués valor en aquest mercat alternatiu i fer molts quilòmetres en trens que podien ser bombardejats en qualsevol moment: 37. Testimoni de Pepeta Dellundé. 38. Testimoni de Rosa Argelès. 6 Beca Malgrat_6 Beca Malgrat 22/06/12 11:49 Página 236 236 SÒNIA GARANGOU I TARRÉS En deien l’estraperlo. Vam començar a anar a Santa Coloma, a Girona, a Figueres. Passava un tren que era mixt: de passatgers i de càrrega, i a cada poble s’havien de parar per carregar i descarregar. Marxàvem d’aquí a les 10 o les 11 de la nit i arribàvem a Figueres l’endemà a les 4 o a les 5, de matinada. Havíem de fer foc a dins el tren i tot del fred que hi feia. De Figueres treia molta cosa, perquè hi havia una fàbrica que treballava per a la intendència i, clar, jo els hi portava fesols del “carai”, del ganxet i em donaven xocolata. Llavors pujava al tren i portava un macuto de soldat, ho posava allà dintre i com que hi havien tants soldats, no em van arreplegar mai.39 [Una vegada] vaig anar cap a Figueres i quan estàvem a mig camí un avió va venir a bombardejar. Vam haver de baixar del tren, el tren parat a la via, nosaltres ben quiets, allà amagats, [i] quan va passar el perill vam tornar a pujar. Vam arribar en allà, a l’estació, i llavors vam haver d’anar muntanyes amunt. Vaig dur dos litres d’oli a canvi de sulfat pels raïms i, quan vaig arribar a casa, a la mare se li va escapar de la mà una ampolla i se li va trencar.40 La meva mare va morir d’un càncer i per trobar-li medicaments vam haver de fer intercanvi. Havíem hagut d’anar a [Figueres i Santa Coloma]. Portaves menjar, fesols o patates, i et donaven el medicament.41 El valor dels productes a l’hora de fer els intercanvis era determinat per la necessitat del comprador i es podien arribar a donar quantitats poc raonables de verdures per articles que en altres circumstàncies haurien resultat molt més barats: La meva primera nina és de l’any 36. La meva àvia va donar un quilo de mongetes per aconseguir-la. Encara la tinc.42 No sempre, però, eren els malgratencs els que viatjaven. La gent que vivia a les ciutats, sobretot a Barcelona, passaven moltes més necessitats que els que vivien als pobles. Els productes d’horta feia mesos que escassejaven i, com recordava Garriga i Marquès, als restaurants cada vegada hi havia menús més exòtics: Ens vam aturar a un restaurant de la Barceloneta i vam menjar gat. Sapiguent-t’ho, eh? No allò de dir és conill: sabíem que menjàvem gat. Aquest malgratenc havia anat a la ciutat amb l’Elies Paradeda que l’havia d’acompanyar fins a l’Escola d’Agricultura de Caldes de Montbui43 i, és possible 39. 40. 41. 42. 43. Testimoni de Josep Malleu. Testimoni de Pepeta Dellundé. Testimoni de les germanes Fàbregues. Testimoni de Fina Salvadó. L’Ajuntament havia concedit una beca a aquest jove perquè estudiés a l’Escola d’Agricultura. 6 Beca Malgrat_6 Beca Malgrat 22/06/12 11:49 Página 237 CAP A UN NOU EQUILIBRI DE PODERS Mostra de document per fer entrar o treure aliments del poble, conegut com a “guia”. AMMM (Reg. 24106, carpeta 11). 237 6 Beca Malgrat_6 Beca Malgrat 22/06/12 11:49 Página 238 238 SÒNIA GARANGOU I TARRÉS que mentre es menjaven el pobre animal, entenguessin per què cada dia eren més habituals les visites de persones de tot arreu a Malgrat que intentaven canviar qualsevol cosa per menjar: Venien dones [que] duien oli i els pagesos els hi canviaven per blat de moro, patates, fesols, per tot el que tenien.44 Venien amb espardenyes i s’emportaven patates, perquè [a] les ciutats no n’hi havia i la gent havia de menjar. Va arribar un moment que els cèntims no tenien valor i portaven roba, teles, espardenyes. N’hi havia que sabien fer carbó i amb allò també podien fer l’intercanvi.45 Davant d’aquest tràfic de queviures, l’Ajuntament es va veure obligat a controlar l’entrada i sortida d’aliments del poble. Per poder treure qualsevol producte de Malgrat, era necessari obtenir una “guia”, que era com una mena de comprovant, signat pel Consistori, conforme t’havien concedit el permís per poder viatjar amb aquells aliments. Els Carrabiners van ser els encarregats de controlar l’estació i intentar que es complís la normativa. Sovint van haver de confiscar els productes o practicar detencions quan les quantitats que es transportaven feien sospitar de la intenció de fer negoci amb els queviures i no simplement utilitzar-los per poder menjar. Les mesures de l’Ajuntament, del govern de la Generalitat i, cap al final de la Guerra del mateix exèrcit, però, van servir de ben poca cosa per aturar “la avalancha de gente que llena los trenes y que de dia y de noche se presentan en casa de los campesinos pidiendoles que les vendan productos agricolas”.46 Repassant les actes d’algunes detencions practicades pels Carrabiners, es constata clarament que els inculpats no eren els grans acaparadors que es van fer rics gràcies a les misèries dels altres. La majoria eren propietaris de botigues de comestibles, cada vegada més buides, persones que, sense més mitjans per guanyar-se la vida, pensaven que la venda de determinats productes els podia permetre sobreviure una temporada o bé gent que ho necessitaven per poder menjar. El mateix podríem dir dels pagesos, molts dels quals no venien les verdures per aconseguir beneficis, sinó per poder proveir-se d’allò que els mancava. Així doncs, poc podia fer la policia per aturar un tràfic impulsat per la gana, que portava molta gent allà on fos per aconseguir aquell quilo de mongetes que garantia poder sobreviure una setmana més. L’intercanvi o el mercat negre, no obstant això, només va servir per fer aconseguir productes a aquelles persones que els quedaven diners o que podien 44. Testimoni de Rita Turró. 45. Testimoni de Manel Sousa. 46. Carta del president del sindicat El Progrés a la Jefatura Administrativa Comarcal de Barcelona.12/8/1938, documentació del sindicat El Progrés (AMMM). 6 Beca Malgrat_6 Beca Malgrat 22/06/12 11:49 Página 239 CAP A UN NOU EQUILIBRI DE PODERS 239 canviar alguna cosa. Hi havia molts malgratencs, però, que no tenien res per poder bescanviar. A moltes cases feia mesos que no hi entrava cap sou, ja no quedaven joies ni cap tros de roba per poder vendre i, encara que algú tingués algun cèntim guardat, els preus del mercat negre eren cada vegada més prohibitius. Amb aquesta perspectiva, els robatoris al camp van esdevenir habituals i fins i tot la Col·lectivitat va demanar a l’Ajuntament que es contractessin guàrdies per vigilar que a la nit no els destrossessin les collites. Com recordava en Josep Mora, la necessitat va fer que moltes persones que en una situació normal mai robarien res aquells dies haguessin d’anar pels camps a agafar qualsevol cosa: El capellà de can Tenes se n’anava pel camp a robar. “Sant Tenes, vostè també?” [I deia]: “Robatorum per menjatorum no és pecatorum.” Jo tenia un camp de melons que estaven a punt de ser madurs i un dia vaig allà i els trobo tots tatxats. Com que eren verds, els van tatxar, provaven i tatxaven, i l’endemà ve un i em diu: “Vols un ganivet per tatxar melons?”. Hi havia molta misèria, la gent anava al camp a les nits [i] ens robaven, però era gana això, i sempre enmig d’aquesta gana hi havia algú que era un vividor. Molta gent també es dedicava a buscar qualsevol cosa per menjar a les muntanyes del voltant de Malgrat i recordaven que difícil que és sobreviure quan els diners ja no valen res i cada dia tens l’estómac més buit: Oh! Sembla impossible [però] passaves dos dies sense menjar perquè no hi havia res. Jo em vaig trobar [amb] el meu pare, l’àvia, la meva mare, tres, i jo quatre sense res. Me n’anava de bon matí aquí a Santa Rita amb el cistell i al temps dels bolets recollia tots els bolets [que hi havia]. L’àvia els netejava, els feia bullir i sempre deia: “Si el bolet no s’ha pelat, no ens matarà mai!” Ens ho fotíem tot. [El] temps dels fonolls, anava a buscar els fonolls a aquesta muntanya, que tant de temps d’anar-hi va quedar [sense] res. Després vaig anar cap a Sant Genís. Si hi havia una figuera, passava un i es menjava una figa, passava un altre... i aquella figuera no madurava mai perquè es menjaven les figues abans del compte. I garrafons o avellanes. Els cavalls [menjaven] garrofes, doncs anàvem en busca de les garrofes i cada dia una garrofa, anant-la menjant, i així passaves tot el dia. Tothom rosegava, no eres tu [sola], tothom! Vivies de miracle.47 L’escassetat va portar la gent a aprofitar tot el que tenien i a fer servir l’enginy: els ous ferrats es coïen amb aigua, es feien espardenyes amb pneumàtics i la majoria de dones, soles al capdavant de famílies molt nombroses, cada dia inventaven noves maneres de sobreviure: Mi madre deshacía [la] grasa [de los animales], lo hacía todo en aceite y lo echábamos por encima de la verdura. Las farinetes las hacíamos también con aquella grasa. Hervíamos las 47. Testimoni de Filomena Bernat. 6 Beca Malgrat_6 Beca Malgrat 22/06/12 11:49 Página 240 240 SÒNIA GARANGOU I TARRÉS acelgas y los bróquiles con agua y vinagre, [porque] a mi padre le daban cada 15 días un litro de aceite y no lo comíamos. Éramos cinco chicas jóvenes y mi madre aún tenía la regla. ¿Cómo teníamos que lavar la ropa? Era diferente de ahora que hay compresas, entonces [se utilizaban] paños higiénicos como de toalla. [Y mi madre del] aceite hacía jabón, porque si encontrabas una barra de jabón, que la traían de Francia, te costaba 50 duros o más.48 Les dificultats per mantenir una bona higiene i la malnutrició van fer augmentar la incidència del tifus, la tuberculosi o la sarna, que van afectar especialment els nens i la població més jove. No ha estat possible esbrinar quin fou el grau de morbiditat d’aquestes malalties i potser caldria un estudi més detallat sobre el tema per determinar les conseqüències de l’escassetat d’aliments sobre la població civil. Malauradament, com veurem més endavant, les condicions que n’afavorien l’aparició van trigar molts anys a desaparèixer, un cop acabat el conflicte, i això fa difícil calcular el nombre d’afectats. Com destacaven tots els testimonis, els tres anys de Guerra es va passar molta gana, però la postguerra encara fou pitjor. 48. Testimoni de Maria Sousa. 6 Beca Malgrat_6 Beca Malgrat 22/06/12 11:49 Página 241 IX 241 ELS FETS BÈL·LICS Encara que bona part d’aquest treball estigui centrat en el que va passar en els àmbits polític i social en un poble de la rereguarda republicana i que fins ara ens hagi pogut semblar que els conflictes només es manifestaven entre els del mateix bàndol, no hem d’oblidar que s’estava vivint una guerra civil i que el veritable enemic atacava cada vegada amb més contundència. En un principi, l’exèrcit franquista pretenia marxar directament sobre Madrid per conquerir la capital i així guanyar la Guerra en poc temps. El general Mola havia de baixar des del nord i Franco pujar des del sud, amb les tropes del nord d’Àfrica, que ja havien aconseguit desembarcar a la península. Però el pla no els va acabar de sortir gaire rodó, gràcies a la resistència de la capital, i cap a l’abril de 1937 l’exèrcit rebel va haver de centrar-se en la conquesta de la franja cantàbrica i el País Basc. Els insurrectes, no obstant això, des del principi van estar més ben organitzats o, el que és més important, van gaudir de més “ajudes”, ja que la Guerra Civil espanyola no va ser només un conflicte entre faccions d’un país, sinó l’epicentre de la política internacional d’aquells moments. Com assenyala Hugh Thomas, el difícil equilibri polític europeu va començar a enfonsar-se el juliol de 1936 a l’Estat espanyol i la política que seguiren les potències europees hi va tenir molt a veure. La por a la internacionalització del conflicte va fer que a Europa imperés la prudència i Anglaterra i França van creure que la creació d’un Comitè de No-intervenció, amb el suport d’Alemanya, Itàlia i Rússia, serviria perquè cap dels països compromesos prengués partit, per així evitar la temuda guerra europea. En l’Europa radicalitzada dels anys 30, les democràcies tenien les de perdre. El gran capital alemany i italià ja havia triat el feixisme com a millor opció contra el comunisme que representava l’URSS d’Stalin. I en la mateixa situació res feia pensar que no passés el mateix a França i a Anglaterra, o que, si això no succeïa, la defensa de la República espanyola no fos l’excusa utilitzada pels dos governs feixistes per declarar-los la guerra. A més, en aquells moments, Espanya no representava només una democràcia liberal en perill: el procés revolucionari que es va engegar a la zona republicana va espantar el govern anglès, que tenia molts interessos econòmics a la península, i també el gran capital europeu que mai hauria aprovat que els seus governs donessin suport a un país on s’estaven col·lectivitzant terres i fàbriques. Hi va haver altres països, però, que no van tenir cap mena d’escrúpol a l’hora d’incomplir els acords del Comitè de No-intervenció. Des del principi de 6 Beca Malgrat_6 Beca Malgrat 22/06/12 11:49 Página 242 242 SÒNIA GARANGOU I TARRÉS la guerra, l’Alemanya de Hitler i la Itàlia de Mussolini van començar a ajudar els rebels subministrant-los homes i armament a canvi de places estratègiques i contractes per a futures explotacions de recursos minerals. En el cas d’Alemanya, a més, la Guerra Civil espanyola li va servir d’assaig general per posar a prova el nou armament i les tàctiques militars que a partir del mes de setembre de 1939 començà a utilitzar a la Segona Guerra Mundial. És possible que Hitler no veiés els generals colpistes espanyols com uns veritables aliats ni a la Falange com un partit feixista seriós, però Espanya era un país estratègic en una hipotètica guerra europea i era preferible que estigués controlat per un “amic” afí. El mateix pensava Mussolini, que va convertir Mallorca durant tres anys en una mena de portaavions d’on sortien els hidros que atemorien la costa catalana i des d’on controlava també part del Mediterrani. La resta de països semblava que no s’adonaven del que passava i aquesta actitud va indignar els militants de base dels partits i sindicats d’esquerra europeus. A diferència dels seus governants, van veure clar que la primera batalla contra el feixisme s’estava desenvolupant a Espanya i que era allà on calia parar-lo, si no volien que s’acabés d’escampar per Europa. Centenars d’homes i dones de molts països del món van deixar la casa, la feina i la família per venir a lluitar i molts d’ells per intentar ajudar a fer possible el somni revolucionari. Foren els futurs components de les Brigades Internacionals que es van unir als atletes que eren a Barcelona per participar a les olimpíades populars,1 que foren els primers estrangers a allistar-se, i a les columnes de voluntaris de la zona republicana. 1. La columna Malatesta i els primers soldats de lleva A Catalunya, com que el govern central havia dissolt l’exèrcit el 18 de juliol a la nit i el territori s’havia quedat sense cap mena d’infraestructura per fer front a un possible atac dels rebels, el Comitè Central de Milícies Antifeixistes es va haver d’encarregar d’organitzar la defensa assumint una competència que des de sempre havia estat en mans de l’executiu de Madrid. Es van formar llavors una mena de milícies populars, integrades per voluntaris i militars fidels a la República, que pretenien ser una alternativa a l’exèrcit regular. I el 27 de juliol ja va sortir de Barcelona la primera columna, comandada per Bonaventura Durruti, amb l’objectiu de conquerir Saragossa i establir una línia de defensa a l’Aragó. Van ser milers els nois i noies que, a partir d’aquell moment, arrossegats per l’entusiasme i la propaganda, van apuntar-se a les diverses columnes que els partits i els sindicats organitzaven aquells dies. Los aguiluchos de la FAI, la columna 1. Aquestes olimpíades populars s’havien organitzat a Barcelona l’estiu de 1936 com a alternativa a les organitzades a l’Alemanya de Hitler. 6 Beca Malgrat_6 Beca Malgrat 22/06/12 11:49 Página 243 ELS FETS BÈL·LICS 243 Macià-Companys, la Graells... eren alguns dels noms que van rebre aquests grups, mal uniformats i poc preparats, que, amb molta il·lusió i grans ideals, creien que guanyarien un exèrcit disciplinat, ben armat i entrenat en les batalles africanes més dures. Al Maresme, cap a mitjan mes d’agost, també es va començar a organitzar una columna integrada per voluntaris de tots els pobles de la comarca i de Blanes. Es demanava als joves que en volguessin formar part, que es proveïssin d’una muda i una arma llarga i que s’anessin a inscriure a la caserna de Mataró. No obstant això, ens consta que, en el cas de Malgrat, van ser membres del Comitè local els que s’encarregaren de recollir les dades dels que volien marxar i de proporcionar-los un mínim de preparació. Segons alguns informants, molts malgratencs van voler integrar-se en aquesta columna, però no tots hi van poder participar. Pel que sembla, només s’hi acceptava un nombre limitat d’homes de cada poble, suposem que era pel fet que eren els comitès locals els que s’havien de fer càrrec de pagar les 10 pessetes que cobraven els milicians cada dia un cop al front. Per això, només hem pogut documentar els noms dels 10 o 12 malgratencs que lluitaren en aquest grup concret del qual es conserven diverses relacions de noms i sous, però no n’hem pogut acabar d’esbrinar el nombre exacte ni els noms de tots els altres voluntaris que també van marxar amb la columna del Maresme, i que devien ser redistribuïts en columnes d’altres partits i sindicats en arribar al quarter. És el cas d’en Joan García García, en Manel Raja, en Joaquim Prat, en Josep Mejías, en Josep Gallart, en Salvador Riera, en Salvador Robert, en Santiago Vidal, en Pedro Urrea, en Pedro Hernández Valverde, l’Isidre Verdaguer, en Ramon Mora, en Pere Comella, en Francesc Aguilar Ortega o en Francesc Gómez, que, a pesar que apareguin en algunes llistes com a milicians al front o que alguns testimonis ens hagin assegurat que van marxar com a voluntaris, només en trobem algunes referències de pagaments esporàdics i no sabem ben bé a quines columnes s’integraren ni a on van ser destinats. La majoria d’aquests nois eren militants i simpatitzants de la CNT o, com el germà d’en Josep Mora, d’ERC: Eren de les joventuts d’ERC... I me’n recordo com si fos ara, la mare: “Ramon que faràs tard! Ramon que faràs tard per anar a treballar!” I a l’últim puja a l’habitació i va trobar el llit fet. En Ramon Mora, com molts altres, no va dir als de casa que se n’aniria. Va prendre la determinació i, amb la resta de companys, un dia a finals d’agost, a primera hora, va marxar cap a Mataró. Allà, els voluntaris que havien sortit de Malgrat es van trobar amb els altres xicots de les diferents localitats que es van concentrar a la caserna Enricco Malatesta, nom amb què s’havia rebatejat l’antic quarter d’artilleria de la ciutat i que també serví per anomenar la columna formada pels voluntaris maresmencs. Per les informacions que ens han arribat, els 6 Beca Malgrat_6 Beca Malgrat 22/06/12 11:49 Página 244 244 SÒNIA GARANGOU I TARRÉS Alguns membres malgratencs de la columna Malatesta al Front d’Aragó (1936). D’aquesta imatge, facilitada per la família Ferron-Masseguer, tenim identificades dues persones: Gabriel Ferron, ajupit, el tercer començant per l’esquerra, amb un jersei de ratlles, i Joan Bernat Onna, dret, el segon començant per la dreta, amb un cigar a la boca. malgratencs que van formar part pròpiament de la Malatesta van ser en Joan Bernat Onna, en Ramon Leon Requena, l’Eulogio Martínez Plazas, l’Eustaquio Quevedo, l’Eusebi Gordillo, en Jaume Garriga Bonet, en Desideri Pasqual, en Josep Rambla Mateu, en Tomás Aguilar Zamora, el seu germà Francesc i en Gabriel Ferron Ortega. I, posteriorment, és possible que també s’hi incorporessin en Miquel Rabal, l’Alfonso Muñoz i en Juan Urrea Raja. D’aquest grup d’homes és del que tenim més informació, ja que el diari Llibertat de Mataró va recollir en un article la seva sortida de la capital del Maresme cap a Barcelona, l’1 de setembre. I la seva marxa cap al front d’Aragó, el dia 5 a mitjanit, després d’haver passat pel quarter de Pedralbes i de desfilar per alguns carrers de la ciutat. L’endemà al matí, els integrants de la columna ja havien arribat a Casp i ben aviat es van adonar de les condicions que els tocaria suportar. La situació a les trinxeres republicanes era deplorable i l’equipament i les armes escassos. Com recordava un dels integrants malgratencs de la Malatesta: Vam arribar allà i no teníem armes ni res, havies d’estar provant fusells i un es bolcava cap aquí, l’ altre cap allà...2 2. Testimoni de Joan Bernat Onna. 6 Beca Malgrat_6 Beca Malgrat 22/06/12 11:49 Página 245 ELS FETS BÈL·LICS 245 Grup de milicians de la columna Malatesta, al front d’Aragó. Al fons fotogràfic de Josep Bechdejú i Bohigas, dipositat a l’Arxiu Municipal de Malgrat, hi ha un bon nombre de fotografies de l’estada d’aquests combatents en un poble de l’Aragó. Segons els testimonis consultats, és un poble proper a Híjar i Belchite, potser Samper de Salz. A la imatge hi apareix Ramon León Requena (el primer ajupit començant per l’esquerra) i segurament Juan Urrea Raja (el segon dret començant per la dreta). Alguns dels joves que van lluitar enquadrats en aquesta columna van perdre la vida al front d’Aragó els primers mesos de la Guerra. Com també hi van morir alguns dels altres voluntaris malgratencs, o aquells que els va tocar anar a defensar Madrid o a l’aventura catalana de reconquerir Mallorca als insurrectes. N’hi va haver uns quants, però, com va ser el cas d’alguns dels joves d’ERC, que, abans de morir al front, van decidir tornar per desavinences ideològiques i esperar que els avisessin de lleves. Havien marxat a lluitar per defensar la República, però un cop a les trinxeres van veure clar que, sobretot a l’Aragó, el que es defensava era la revolució: Va estar-hi 5 o 6 mesos i va venir desenganyat perquè [fins i tot] els hi van prohibir posar la bandera republicana. En aquest lloc en concret no els hi permetien, havia de ser la comunista o la de la CNT i la FAI. [Perquè] la dona del gran era modista; bueno, la dona, llavors eren promesos, i li va demanar d’allà al front que els hi fessin una bandera republicana i els del taller aquell li van fer i li van enviar allà. No els hi van permetre posar la bandera i, clar, si havien anat a lluitar per la República, no poder posar la bandera republicana era una cosa...3 3. Testimoni de Josep Mora i Girons. 6 Beca Malgrat_6 Beca Malgrat 22/06/12 11:49 Página 246 246 SÒNIA GARANGOU I TARRÉS D’esquerra a dreta, Juan Urrea Raja i Ramon León Requena, dos voluntaris al front d’Aragó. Fem notar que tots dos porten l’uniforme típic dels milicians de l’època, combinat amb espardenyes d’espart. Imatge facilitada per Josep León Masferrer. Tot i les decepcions d’algunes persones, durant tot el conflicte va ser constant el degoteig de nois que marxaven voluntaris, com demostra la instància que va presentar el pare de José Guerra, en què argumentava que el seu fill de 17 anys se n’havia anat sense consentiment; el testimoni que ens ha deixat en Ferran García, que també va marxar falsificant les seves dades,4 i el d’algun altre informant de la mateixa edat, que va marxar amb un grup de membres de les JJLL, a finals de l’any 1937. Ben aviat, però, es va comprovar que per guanyar la Guerra caldria alguna cosa més que voluntat, i el govern de la Generalitat va decidir començar a mobilitzar les quintes de 1933, 1934 i 1935 mentre des de Madrid també s’intentava reorganitzar l’exèrcit republicà. A partir del mes d’octubre de 1936, els russos van començar a subministrar aliments i armes a la República i el mes de 4. GARCÍA GONZÁLEZ, Ferran (2000). 6 Beca Malgrat_6 Beca Malgrat 22/06/12 11:49 Página 247 ELS FETS BÈL·LICS 247 Pregó de la Comissió de Reclutament de Voluntaris de la CNT, de 8 d’abril de 1938. AMMM (Reg. 25088, carpeta 11). desembre es va iniciar la militarització de les columnes de voluntaris i la incorporació dels soldats de lleva al front.5 Començà, a partir d’aquells moments, el veritable drama per a la majoria de famílies malgratenques. Els marits en edat de lluitar, els germans i els fills grans eren cridats a files i marxaven cap a una guerra de la qual molts ja no tornarien més. Aviat van començar a arribar les notificacions dels primers morts, els primers desapareguts i dels que havien estat fets presoners i ningú sabia on paraven. La gent es va haver d’acostumar a viure amb el cor encongit, pendent del correu, dels avisos de l’Ajuntament i del temor que qualsevol dia mobilitzessin els fills més joves. Molts no ho van poder suportar i, o per por o perquè no volien lluitar en un bàndol en què no creien, es van amagar per no haver d’anar a la Guerra. Les muntanyes es van omplir d’“emboscats” i, a moltes masies de Sant Genís i de Palafolls, s’hi amagaven xicots que no volien 5. Les columnes anarquistes es van transformar en tres divisions: la milícia del POUM esdevingué la a Divisió 29, la columna del PSUC es va convertir en la a Divisió 27 i la columna MaciàCompanys fou des d’aquells moments la a Divisió 30. Els anarquistes van ser els que es van mostrar més reticents a la militarització dels grups de voluntaris, perquè creien que es perdria l’esperit de la guerra revolucionària i perquè veien clarament que l’ajuda militar soviètica implicaria el creixent protagonisme dels comunistes tant a l’exèrcit com a la vida política. 6 Beca Malgrat_6 Beca Malgrat 22/06/12 11:49 Página 248 248 SÒNIA GARANGOU I TARRÉS anar al front. Alguns desertaven aprofitant algun permís i s’amagaven a casa de coneguts a Barcelona o s’estaven a Malgrat fins que els detenien i s’havien de tornar a incorporar. Aquests casos no van ser aïllats: s’han trobat moltes notificacions avisant de soldats amb comportaments d’aquest tipus i molts anuncis prometent als “emboscats” que, si s’incorporaven a files de manera voluntària, no se’ls tindria en compte que s’haguessin amagat. La por, però, solia ser més forta. Sobretot en el cas dels que tant els feia o dels que no volien lluitar per desavinences ideològiques. Aquests últims moltes vegades canviaven de bàndol un cop al front o, com en Josep Freixes Negre, en Joan Pagès i altres companys seus de Malgrat, intentaven fugir per passar directament a la zona nacional.6 Hi havia alguns nois, no obstant això, que vivien la situació contrària. Quan va començar la Guerra estaven fent el Servei en alguna de les ciutats on van triomfar els insurrectes i van haver de fer la guerra al bàndol rebel. Molts sabien que els seus germans lluitaven enquadrats a l’exèrcit republicà i cada dia disparaven esperant que a la trinxera del davant no hi hagués cap familiar. Fou el cas d’en Salvador Vieta i del seu germà Joan: la nit abans que en Salvador morís en combat, es van intercanviar els últims cigarrets de trinxera a trinxera sense saber que mai més es tornarien a veure a Malgrat. Quan es van acabar les quintes dels homes que havien fet el Servei Militar, van començar a cridar nois més joves. Com recordava en Joan Garriga: Ens havien donat els fusells de fusta per fer la instrucció i no sabíem res, no sabíem tirar un tiro i ens van enviar cap allà, i allà ens van rebre [dient]: “Pobrets, pobrets!” Alguns van estar a Belchite, altres a Madrid o a Terol, a algun li va tocar anar a l’Ebre i fins i tot hem localitzat un testimoni que durant uns mesos fou el cuidador del cavall d’un dels homes més carismàtics del bàndol republicà: el general Líster. En Josep Marès va lluitar a l’anomenada Columna de Hierro del general i encara avui recorda el discurs de benvinguda: Va venir [i ens va dir]: “¡Camaradas que habéis dejado las herramientas del trabajo para incorporaros al glorioso ejército popular, tenéis que saber y estar orgullosos que habéis ingresado en la gloriosa 11ª División. La 11ª División nunca retrocede, nunca pide permiso, nunca pide descanso. La 11ª División siempre pide al gobierno los puestos de mas responsabilidad y peligro!” 6. Van intentar marxar amb una barca des de Blanes el 2 d’octubre de 1937, però van ser descoberts per una patrulla de Carrabiners. Foren jutjats i tancats a la presó a Montjuïc durant bona part del conflicte. Les germanes Freixes Negre recordaven com, a partir d’aquell moment, la seva família va viure permanentment angoixada, pendent de l’altre germà que sí que havia aconseguit sumar-se als nacionals i del que estava a la presó, que només podien veure 5 minuts al dia darrere un enreixat. La família de Josep Freixes era molt catòlica i segurament els fets que van ocórrer a Malgrat durant les primeres setmanes de la Guerra els devien fer creure que el bàndol republicà no defensava prou les seves creences. 6 Beca Malgrat_6 Beca Malgrat 22/06/12 11:49 Página 249 ELS FETS BÈL·LICS 249 Tot i la duresa, va tenir sort i aconseguí sobreviure, però no tots els malgratencs que van lluitar aquells tres anys ho van poder explicar.7 2. El polvorí de can Palomeres, la fàbrica d’armament i els primers preparatius per a la defensa Amb les notícies dels primers soldats morts, la Guerra va deixar de ser una cosa llunyana i es va convertir en una amenaça propera. S’escampaven els rumors d’un possible desembarcament dels rebels pel cap de la Tordera i la gent vivia atemorida per les incursions dels hidroavions italians. Primer el Comitè i després l’Ajuntament de l’Elies Paradeda es van haver de fer càrrec de l’organització de la defensa del poble i van aconseguir, com a mínim, muntar un bon sistema de vigilància. Els milicians, que depenien primer del Comitè i després de la Regidoria de Defensa, patrullaven pels carrers, feien guàrdies cada nit al cap de la Tordera i tenien una mena de lloc de vigilància dalt d’un arbre, on actualment hi ha el càmping Disney. Aquest punt de control estava connectat telefònicament amb l’Ajuntament: davant de qualsevol situació de perill es donava l’avís i, des del Consistori, es feia sonar la sirena per alertar dels possibles bombardejos. Els Carrabiners, que seguien depenent del seu comandament i van quedar-se durant tota la Guerra al quarter que tenien al costat de can Campassol, es van coordinar amb els milicians per vigilar els camins i les platges on, primer amb sacs de sorra i després amb ciment, es van construir nius de metralladores per defensar-se en cas que l’exèrcit rebel intentés atacar per mar.8 Per complementar aquests punts de vigilància i de defensa, també es va instal·lar una bateria d’artilleria al castell,9 que depenia de l’exèrcit republicà, i l’Ajuntament va dictar una sèrie de mesures, com la d’apagar els llums a les nits, destinades a dificultar la visió nocturna dels avions i així evitar el major nombre possible de víctimes civils. A Malgrat, però, no només es va organitzar una estructura defensiva. Com recordaven molts testimonis, les mines de can Palomeres van servir de magatzem d’armament i, en un local on actualment hi ha l’hotel Sorra d’Or, s’hi va instal·lar un taller dedicat a la indústria de guerra. Aquests dos punts claus estaven sota el control d’un destacament de l’aviació republicana comandat pel tinent Cueto, que va utilitzar com a lloc de control la torre de can Ragull, segurament després que l’abandonés el Comitè de Defensa. En Ferran García, que era integrant d’una de les brigades civils que es van formar per donar suport a aquest destacament, 7. Vegeu l’annex 4. 8. Com ja explicàvem en el capítol dedicat al Comitè, els treballs de fortificacions de costes eren realitzats per la gent d’ideologia més conservadora que eren obligats a treballar pel Comitè. 9. Segons la documentació, el 8 de febrer de 1937, els sergents d’aquesta bateria eren en Josep Rossell Infante i en Pere Burch; en Lluís Bosch Isart n’era l’alferes. 6 Beca Malgrat_6 Beca Malgrat 22/06/12 11:49 Página 250 250 SÒNIA GARANGOU I TARRÉS recordava que les mines sempre estaven vigilades per soldats i que les bombes que s’hi emmagatzemaven servien per proveir diversos camps d’aviació de la zona: Nosaltres anàvem al camp d’aviació que feia comanda, com si fos que passa el viatjant i demana material, tantes bombes de tants quilos, m’entens? Doncs, vinga!, anàvem allà i carregàvem. A dintre de les mines amb unes hi havia bombes de 100, a l’altra n’hi havia de 200, a l’altra de 300 i a l’altra de 500 quilos. Hi anàvem destinats, què sé jo, 5 o 6 amb una expedició de 4 o 5 camions, cap a Reus o cap a Vilajuïga o cap allà on hi hagués un camp d’aviació. Quan arribàvem, saltàvem i els avions ja estaven en marxa escalfant els motors per sortir quan estiguessin les bombes carregades. Trèiem el tap, que anava a rosca, i llavors posàvem l’espoleta que era el que al caure quan tocava a terra, picava a dins, feia l’explosió i acabava d’explotar tota la bomba. Els camions que feien servir aquestes brigades per anar a portar les bombes es guardaven en el taller d’armament que abans esmentàvem, on, segons alguns testimonis, es reparaven metralladores i peces dels avions i, segons uns altres, s’hi fabricaven bales i bombes aèries. Alguns informants també asseguraven que, en aquest taller, hi treballaven mecànics del nord i refugiats de guerra, però no hem pogut contrastar cap d’aquestes informacions perquè s’han trobat molt pocs documents que facin referència a les activitats que s’hi duien a terme. Ens passa el mateix amb el polvorí de les mines, del qual només tenim referències gràcies al que ens n’ha explicat en Ferran García o altres testimonis com en Fernando Raja, que recordava com li havia tocat anar a descarregar camions i guardar el material bèl·lic que arribava cada cert temps per substituir el que s’anava gastant: Vengo yo con permiso de Barcelona i aquí en el Liceu, que siempre se iba la corriente, viene la policía de asalto que había entonces y a todos los jóvenes que habíamos a entrar bombas a las minas. Estaban las minas llenas de bombas... allí iban los ricos y los pobres a entrar bombas.10 3. Els atacs d’en Sabatetes i la Junta Local de Defensa Passiva L’existència d’aquests dipòsits, les activitats de la fàbrica d’armament i la proximitat del cap de la Tordera i la SAFA van ser, segons alguns informants, els motius principals dels habituals atacs aeris: 10. El llibre el Cinema a Malgrat també recull un testimoni semblant d’en Manuel Mas. CUSACHS, Manel (1999: 141). Tot i el secretisme que envoltava l’activitat del taller i l’arsenal que es guardava a les mines, s’ha trobat un inventari fet pels nacionals del material bèl·lic 6 Beca Malgrat_6 Beca Malgrat 22/06/12 11:49 Página 251 ELS FETS BÈL·LICS 251 Aquí Malgrat era un problema perquè cada moment estava tocant la sirena. Havien d’anar a bombardejar Barcelona i arribaven fins aquí, perquè es regien pel riu Tordera, i llavors d’aquí anaven a Barcelona. I quan tornaven [també] anaven fins al riu i llavors enfilaven i se n’anaven cap a Mallorca. Sirena quan passaven cap aquí i quan tornaven. I de tant en tant passaven un parell d’avionets que també feien mal. Una vegada quasi ens enganxen a la meva germana i a mi al carrer de St. Pere. Diu la meva germana: “Ja els tenim aquí!” I tot amb un plegat veig que els tenia ja massa a la vora. Agafo a la meva germana pel braç, l’enclasto contra la paret i en aquell moment pa, pa, pa, pa!, les bales van passar que si haguéssim anat pel mig ens enganxen amb una alçada d’un metro, un metro deu.11 De cop sentíem els avions i el jefe que hi havia deia: “Sortiu tots d’aquí! Sortiu i estireuvos! [I] nosaltres estirats a terra, nois i noies agafats ben fort. Però ells ens metrallaven. I quan ja ens havien espantat i metrallat bastant, llavors marxaven. Això ho feien cada dia, cada dia. De vegades no venien, però el dia que venien ho passàvem molt malament.12 Cap al vespre o la matinada venia molt un avió que bombardejava la SAFA. Li dèiem en Sabatilles i cada dia o cada dos dies el veies que passava.13 Encara que els testimonis parlin d’en Sabatilles, també conegut com a Sabatetes o Sidro, com si fos només un avió, és possible que en realitat fos un nom genèric que servia per anomenar tots els hidroavions que des de Mallorca solien atacar la costa catalana. El motiu dels sobrenoms és ben evident si evoquem l’estructura d’un hidroavió o si utilitzem el nom abreviat hidro, en el cas dels que l’anomenaven Sidro. I la familiaritat amb què en parlen els informants ens indica que, tot i que no tenim proves escrites de totes les incursions, aquestes eren força habituals i no es limitaven a passar de llarg per anar a bombardejar altres llocs o a buscar el cap de la Tordera. Venia aquí a tirar alguna bomba, a fer alguna metrallada, a fer por. I a les nits buuuu!, la sirena i vinga tothom fugint. [I] fotíem el camp cap a les afores del poble. Solia venir al vespre i jo ja estava emprenyat, era l’hora que et posaves a sopar, cap allà a les deu, i la sirena. “Mira, en Sabatetes!” I un dia estàvem sopant i [els vaig dir als de casa]: “Vosaltres marxeu, que jo em quedo.” “Jaume, no vull que et quedis aquí; va, anem!”. I em vaig emportar el plat, aquell dia menjàvem fesols “sastres” per sopar i em vaig anar a menjar els fesols sastres allà fora. A mi no em foteu!14 11. 12. 13. 14. que van trobar acabada la Guerra. Aquest inventari ens pot donar una idea de la quantitat d’armes acumulades. Vegeu Annex 6. Testimoni de Manel Sousa. Testimoni de Julita Montfulleda. Testimoni de Joan Evaristo. Testimoni de Jaume Creus. 6 Beca Malgrat_6 Beca Malgrat 22/06/12 11:49 Página 252 252 SÒNIA GARANGOU I TARRÉS Me’n recordo quan passava aquell hidro, en Sabatetes que li deien, que fustigava tota la costa. Un dia que es veu que havia de passar un comboi del tren, va volar la via davant mateix de la torre del senyor Bosch, on ara és el Maripins, devia ser el 37, això. Era un hidro, un Savoia, es veien dos cabines i un pilot a dins. Jo els havia vist a vegades i, aquell dia, venia de portar el peix que havíem agafat i quan vaig trobar la via... ti, ti, ti, ti... cap aquí i vaig veure venir l’hidro aquell pel cantó de davant. Deixo el cistell, em tombo a terra i quasi no les vaig sentir. Jo vaig sentir que m’aixecava de terra i llavors tornava a caure a darrere de la via. Vaig aixecar el cap i les bombes havien caigut en aquell tros de camp, tot va quedar florescent, encès, tot el camp i tota la via.15 Davant el perill constant de bombardeig, la gent es veia obligada a refugiar-se a sota les escales, a fugir cap a les barraques dels camps o a amagar-se en improvisats refugis casolans: A casa de la meva dona, la Teresa, tenien un refugi que si hi hagués caigut una bomba haguessin quedat enterrats; però, mira, a fora de la casa amb matalassos a sobre... Va durar una temporada que la gent vivia a les barraques del camp. A un que es deia Valls li va semblar que l’avió tirava gasos asfixiants i s’afogava, i el seu germà el va trobar allà terra i: “Què fas?” Diu: “Que no han tirat gasos?” “No han tirat res!” Però ell ja s’afogava del pànic.16 Avisaven dels bombardejos i la meva mare, ahhh! Ens amagàvem a sota els llits o sortíem allà a l’hort que hi teníem 4 mongetes i l’avi Nicolau hi havia fet com una mena de refugi amb sacs de sorra. Ens posàvem allà ajupits. Em sembla que si hagués caigut una bomba no hagués fet res, però quan érem a casa tots corrents cap [allà].17 Els veïns del carrer d’en Blanch s’aixecaven a la nit i venien amb criatures i tot, i el pare els baixava a obrir la porta i se’n tornava al llit i nosaltres tots a l’eixida. Tots els veïns de davant i del costat a sota la figuera amb aquells matalassos que hi havia posat.18 Nosaltres quan ens quedàvem soles a casa i sentíem la sirena que venien a bombardejar, anàvem a sota l’escala i, com que no hi havia llum, agafàvem el quinqué i ens l’emportàvem. Totes tres allà sota esperant que vingués el meu pare de treballar. I un dia, el meu pare quan va arribar: “Però què feu desgraciades aquí sota? I si passa alguna cosa amb el llum?”. “Oh! És que vostè trigava molt, papa.” “Jo ja venia, però... i si em metrallaven pel camí?” Aquell, en Sabatetes, metrallava i ell anava per mig dels camps amagant-se per poder venir.19 L’Ajuntament de l’Elies, encaparrat en els problemes polítics i econòmics d’aquells mesos, tot i que ho tenia previst, no va poder fer front a la despesa i al 15. 16. 17. 18. 19. Testimoni de l’Andreu Fontrodona. Testimoni de Josep Mora i Girons. Testimoni de M. Cristina Montals. Testimoni de Pepeta Dellundé. Testimoni de Rosa Argelés. 6 Beca Malgrat_6 Beca Malgrat 22/06/12 11:49 Página 253 ELS FETS BÈL·LICS 253 Ban de la Junta Local de Defensa Passiva en el qual s’especifiquen les normes que cal seguir en cas de bombardeig. AMMM (Reg. 22428). 6 Beca Malgrat_6 Beca Malgrat 22/06/12 11:49 Página 254 254 SÒNIA GARANGOU I TARRÉS trasbals que suposava començar a planificar la construcció dels refugis antiaeris. Així com tampoc es va propiciar l’organització de la Junta Local de Defensa Passiva, per culpa de les disputes que hi va haver entre les forces antifeixistes de la població després de la dissolució de l’ajuntament de concentració. El govern català havia decretat, el mes d’agost de 1937, que era necessari que a tots els pobles es constituïssin aquests grups per coordinar l’estructura defensiva de tot el territori i fer arribar a la població la informació necessària per afrontar els bombardejos.20 Però a Malgrat, la Junta Local de Defensa no es va constituir fins al mes de febrer de 1938, després de diverses advertències de la Generalitat i amb la gestió del poble ja en mans del comissari municipal, que fou qui actuà com a president d’aquesta comissió. A més de l’Antoni Serra, que a partir de la segona reunió fou substituït pel nou comissari, Miquel Albiol, també van formar part del grup de defensa l’Alberto Gutiérrez, tinent d’artilleria de la bateria del castell; en Francesc Portillo, arquitecte municipal; l’Albert Altoaguirre, que havia estat nomenat nou metge del municipi per substituir el doctor Brull; en Fèlix Masens com a representant d’ERC; l’Antoni Turró, representant de la UGT, i en Ferran Solà com a representant de la CNT. Només ens han arribat sis actes de les reunions que van celebrar, però, pel que se’n pot deduir, els primers mesos es van trobar amb les mateixes dificultats que l’Ajuntament de l’Elies. Fins a finals de maig de 1938, la Junta, bàsicament, es va dedicar a planificar i estudiar el nombre de refugis que seria necessari construir i va elaborar un informe en què es detallava que tenien pensat edificar tres refugis al castell, tres més repartits pel centre de la població i un a cada escola. El mes de juny, l’arquitecte municipal ja va poder presentar els plànols dels dels centres escolars, però encara s’havien de solucionar els problemes de finançament i cercar les eines i els materials necessaris. Ràpidament el comissari municipal es va posar en contacte amb la Generalitat per aconseguir subvencions i tot el que necessitaven, i en la tercera reunió es va decidir organitzar festivals per recollir diners, crear un impost de 10 cèntims sobre les consumicions de cafè i licors i fixar una diada de treball voluntari per iniciar, al més aviat possible, la construcció dels refugis per als infants. A la jornada de treball voluntari, que havia estat fixada el dia 14 d’agost, no hi va anar ningú, ni tan sols les joventuts sindicals que havien promès la seva assistència. Com manifestava el tinent Gutiérrez a la cinquena reunió de la Junta, després de set mesos de gestions encara no s’havia iniciat la construcció de cap refugi i era necessari agilitzar d’una vegada els treballs. Finalment es va decidir organitzar la feina per torns i implicar al màxim les entitats sindicals. No sabem del cert, però, si els refugis van 20. En el decret s’especificaven com a punts bàsics que les juntes locals havien “de crear en el poble una moral d’alerta i defensa que es caracteritzi per la disciplina, la calma i la serenitat davant del perill mitjançant la difusió [...] de l’ensenyament de les mesures de caràcter pràctic”. S’havien de coordinar amb els encarregats de la “defensa activa”, fer-se càrrec de la construcció de refugis, organitzar un servei d’extinció d’incendis i coordinar els serveis sanitaris per atendre els possibles morts i ferits. 6 Beca Malgrat_6 Beca Malgrat 22/06/12 11:49 Página 255 ELS FETS BÈL·LICS 255 arribar a construir-se mai. Només tenim proves que la gent utilitzava una mena de coves que hi havia al castell, que van ser adequades com a refugis i un de ciment de forma piramidal, que va ser construït pel destacament d’aviació a l’actual carrer de Sant Esteve: Era piramidal perquè deien que si una bomba caigués, relliscaria cap a fora. Allà vora mar no podien anar a sota terra perquè a dos metres, dos metres i mig ja surt l’aigua.21 De dins eren uns passadissos amb unes voltes i hi havia unes parets com uns pilars a una distància més o menys d’un metro. Si et sentaves era de la manera que podies, però no deixaven circular a ningú. Deien que sobretot estigués cada un al seu lloc i si sentíem el perill de bombardeig, [ens poséssim] drets amb l’esquena arrambada en els pilars aquells.22 A mitjan 1937, com veiem, la població sabia molt bé el que s’havia de fer en cas d’atac aeri i fins i tot els més petits ja s’havien acostumat a posar-se un tros de fusta a la boca tan bon punt sentien la sirena. L’Ajuntament de l’Elies Paradeda i la Junta Local de Defensa no van ser capaços de construir tots els refugis, però, com a mínim, van informar la població i intentaren organitzar una mica l’atenció mèdica impartint cursets de primers auxilis a algunes de les joves que militaven a les JJLL. Tots aquests preparatius, malauradament, no van poder evitar les víctimes del bombardeig de gener de 1939 ni tampoc van servir gaire quan el perill va començar a venir per mar. L’enfonsament del Ciudad de Barcelona i la visita del Canarias van posar de manifest la fragilitat del sistema defensiu dels pobles de la costa i van tornar a recordar a la població de la rereguarda que l’exèrcit rebel cada vegada estava més a prop. 4. L’enfonsament del Ciudad de Barcelona i la visita del Canarias El Ciudad de Barcelona era una motonau de la companyia Transmediterránea que, des del principi de la Guerra, era utilitzada pel bàndol republicà per transportar mercaderies i passatgers de tota mena. A mitjan maig de 1937, havia sortit de Marsella carregada de brigadistes internacionals, alguns vehicles i aliments per a València i Barcelona, que, malauradament, no arribaren mai al seu destí. Segons la versió del diari Llibertat, quan el vaixell va entrar en aigües jurisdiccionals espanyoles, la tripulació ja es va adonar que els seguia un submarí. Però encara que van informar de les seves sospites i l’aviació va proposar que el vaixell fes nit a Sant Feliu de Guíxols, finalment es va decidir continuar el viatge 21. Testimoni de Jaume Creus. 22. Testimoni de Manel Sousa. 6 Beca Malgrat_6 Beca Malgrat 22/06/12 11:49 Página 256 256 SÒNIA GARANGOU I TARRÉS Vista del Ciudad de Barcelona, enfonsat davant de Malgrat el 30 de maig de 1937. AMMM. Fons Josep Bechdejú Bohigas. i intentar arribar fins a Barcelona amb l’ajuda d’un hidroavió escorta.23 Del que va passar després hi ha diverses versions. El comunicat oficial que va aparèixer l’endemà a la premsa assegurava que el submarí facciós, abans d’atacar el Ciudad de Barcelona, va torpedinar sense èxit un vaixell de mercaderies entre Pineda i Calella.24 Però molts testimonis recordaven que, en realitat, aquest primer atac ja havia estat contra el Ciudad de Barcelona, que fou atacat pel submarí a l’alçada de Lloret.25 Aquesta explicació sembla més lògica que la versió oficial i aclariria per què el vaixell va continuar el camí vorejant la costa i, pel que diuen els informants, intentant arribar fins al banc de sorra que hi havia davant la platja de Malgrat. Fos d’una manera o d’una altra, al cap de poca estona del primer incident, alguns dels malgratencs que aquell diumenge 30 de maig eren a la platja gaudint del bon temps van veure aparèixer el vaixell pel cap de la Tordera:26 23. Llibertat, any III, núm. 267. 31/5/1937 (AMM). 24. Llibertat,any III, núm. 267, 31/5/1937 (AMM) i La Vanguardia, 1/6/1937 (AHCB). 25. Les dues versions asseguraven que el primer torpede havia quedat clavat a la sorra sense tocar el vaixell. Però, segons La Vanguardia, el projectil havia anat a parar a la platja de Calella; segons el diari Llibertat de Mataró, a la de Pineda, i, si fem cas de la versió dels testimonis, va quedar clavat a la platja de Lloret on li va tallar el peu a un noi que era a la sorra. El que sembla aclarit és que el torpede fou portat a Malgrat, on es va exposar uns dies i després se’l van emportar cap a Barcelona per analitzar-lo. 26. L’enfonsament es va produir en el tram de platja comprès entre el carrer de Mar i el de Marià Cubí, aproximadament. 6 Beca Malgrat_6 Beca Malgrat 22/06/12 11:49 Página 257 ELS FETS BÈL·LICS 257 Ens banyàvem aquí tota la canalla i ja havíem sortit de l’aigua perquè eren les dues de la tarda i anàvem cap a dinar. I en aquestes: Oi quin barco tan maco! Anem a veure’l! Anem a veure’l! I mentre l’anàvem esperant ens vam tornar a tirar a l’aigua, sobretot jo que m’agradava molt. I quan va passar per allà davant l’anava veient, però en aquell moment em va agafar, que m’havia cabussat suposo, perquè jo vaig sentir l’onda per l’aigua molt abans que per l’aire. Estava a sota aigua i vaig sentir: borrooomm! Vaig treure el cap i llavors vaig veure buummm!, el vapor i que tota la popa del barco se n’anava enlaire. I, clar, tu diràs, què ha passat? Què ha passat? Tots allà esverats i llavors un avió fa una volta i tira dues bombes més a l’aigua, que les va tirar al submarí, però nosaltres al veure l’avió tots corrents cap a casa.27 Efectivament, tot i l’alarma que va provocar, el petit hidroavió que molts malgratencs van veure que tirava bombes a l’aigua era el que s’havia assignat com a escorta de la motonau i fou el que en primera instància va salvar alguns dels passatgers. Era un hidroavió petit però portava dues barques, una a cada banda, per poder aterrar o enlairar-se, i, n’hi havia molts, pobrets, que anaven agafats a les embarcacions aquestes.28 Els que sabien nedar ho van tenir molt clar. Alguns van arribar aquí a la platja completament nus. La gent es treia coses per tapar-los; llavors es deia tapar les vergonyes.29 No tots els que anaven al vaixell, però, van poder arribar a la costa nedant o amb l’hidroavió. El torpede disparat pel submarí, segons les declaracions de la tripulació recollides a La Vanguardia, va impactar contra el vaixell per la popa i va entrar a la bodega número tres que es va omplir d’aigua molt ràpidament. En cinc o deu minuts la motonau es va enfonsar i molts homes no van tenir temps de saltar. Va quedar tocat d’un costat i els pocs supervivents de l’explosió, si no sabien nedar, es van quedar i van anar pujant i es sentien els crits d’aquella pobra gent.30 Vaig veure els mariners com anaven d’una banda a l’altra del barco i es tiraven a l’aigua. I el barco s’anava posant dret, dret, dret i quan va ser dret [del tot] ssssssmmmm!, com aquell qui res va ser avall.31 Alguns informants afirmaven que el Ciudad de Barcelona s’havia enfonsat tan ràpidament que molts, quan van arribar a la platja alertats pel soroll de l’impacte, ja 27. 28. 29. 30. 31. Testimoni d’Andreu Fontrodona. Testimoni de Josep Malleu. Testimoni de Salvador Forroll. Testimoni de Salvador Forroll. Testimoni de Pepeta Dellundé. 6 Beca Malgrat_6 Beca Malgrat 22/06/12 11:49 Página 258 258 SÒNIA GARANGOU I TARRÉS no el van veure. Sortosament, els pescadors que aquell diumenge al migdia estaven a la platja recollint les xarxes i alguns homes de la població van reaccionar amb rapidesa i van sortir amb les barques per intentar salvar el major nombre possible de passatgers: El que vam fer nosaltres va ser pujar a la barca i anar a salvar gent, perquè els que sabien nedar havien vingut perquè era molt a la vora, però els que estaven atontats de l’estruendo s’hagueren negat. Quan érem a mig camí es va enfonsar el barco i, els que no es van negar, que se’n van negar molts, [estaven] allà agafats amb fustes. Nosaltres vam arribar allà els primers, com que érem davant mateix; llavors van venir altres barques, però quan vam arribar, en Fontrodona estava al timó i jo i en Marsa n’anàvem agafant. Eren barques grosses i en vam carregar 50 o 60, però n’hi havia un que no podíem pujar-lo de cap de les maneres perquè pesava molt. I jo pensava que era rus, perquè tots xan, xan, xau, xau, no sabíem el que deien, i li dic a l’altre: “Deixa’l estar aquest, collons, que pesa massa!” I em contesta en català. Em vaig quedar... em diu: “Quina culpa tinc si sóc tan gras? Em voleu deixar negar?” “Em cago en l’olla! Vine cap aquí!” El vam agafar, li vaig poder posar la mà aquí al cinturó i el vam fotre a dalt. Era el cuiner del barco, per això era català.32 Contràriament al que va pensar en aquell moment l’improvisat grup de rescat, la majoria dels brigadistes que anaven al Ciudad de Barcelona eren americans i, gràcies a la ràpida actuació d’aquests homes, molts van poder salvar la vida.33 Les barques dels pescadors de Malgrat i d’altres poblacions que també van sortir per mirar d’ajudar van aconseguir portar molts dels voluntaris i part de la tripulació fins a la sorra i, un cop allà, van poder ser atesos pels metges de la localitat i d’alguns pobles veïns, que anaven arribant per col·laborar en el salvament. Després de practicar-los les primeres reanimacions, se’ls portava fins a la torre de can Ragull, des d’on eren distribuïts per cases de la vila si no estaven ferits. Si necessitaven atenció mèdica se’ls portava a l’hospital de sang de la casa de la Fàbrica de l’Aigua. Com es destacava des de les pàgines del diari Llibertat de Mataró, quan es van assabentar de la notícia a la capital del Maresme, es va organitzar un equip de salvament format per les ambulàncies de l’Aliança Mataronina, la Creu Roja i diversos vehicles que ràpidament van sortir cap a 32. Testimoni de Josep Marés “Pepet Fideuer”. El cuiner, que va morir no fa gaires anys, va ser allotjat a casa dels Domènech del carrer de Sant Esteve i cada any solia tornar a Malgrat per visitar-los, a ells i al seu salvador, amb qui sovint recordaven l’anècdota: «Venia a casa i em deia: “Em volies deixar negar, eh?, malparit!”. “Em pensava que eres un rus, collons!”» 33. L’any 1988 va ser rebuda a l’Ajuntament una representació de supervivents i familiars dels nàufrags del Ciudad de Barcelona. Tot apunta que eren americans, hipòtesi que sembla confirmada pels cognoms dels morts i ferits i perquè fins i tot una de les testimonis també recordava que es va anar a buscar un home que havia estat a Chicago perquè fes d’intèrpret. David Pavon, en el dossier publicat per la revista Reporter sobre la Guerra Civil a l’Alt Maresme, apunta que també hi havia brigadistes jueus i senegalesos, explicació que també sembla possible ja que molts testimonis recordaven que entre els supervivents hi havia “gent de raça negra”. No es descarta que, si no eren senegalesos, fossin afroamericans. 6 Beca Malgrat_6 Beca Malgrat 22/06/12 11:49 Página 259 ELS FETS BÈL·LICS 259 Malgrat. Aquest equip fou el que en un primer moment va ajudar a portar els ferits de la torre de can Ragull a l’hospital de sang del carrer de Girona i va traslladar els dos més greus a un hospital de Barcelona.34 L’Ajuntament de l’Elies havia demanat ajuda a tot arreu i les hores posteriors a l’enfonsament van arribar més ambulàncies de Barcelona i metges de tots els pobles del voltant. El mateix dia a la tarda, també es desplaçaren fins a la població el president Companys, el conseller de Governació i el director general de l’Administració Local per donar suport a les autoritats de la vila i ajudar a coordinar el salvament. I cap al vespre d’aquell mateix dia ja es va poder fer un recompte provisional dels ferits i desapareguts. Segons l’informe del delegat general d’Ordre Públic, es van ofegar uns 50 homes dels 280 que es calcula que anaven aproximadament al vaixell. Per desgràcia, només es van poder recuperar els cossos de cinc, que van ser enterrats l’endemà a la tarda al cementiri de Malgrat, en un acte multitudinari: Al luctuoso acto asistió el vencindario en masa, demostrándose así el dolor y la indignacion que había producido la tragedia del Ciudad de Barcelona. La presidencia del entierro fue ocupada el doctor Serra Hunter, a quien acompañaban Antonio Soler, en representación del presidente de la Generalidad, el delegado jefe de Orden Público y las autoridades locales. A continuación desfilaron gran número de representaciones de centros oficiales, partidos políticos y sindicales. Entre ellas figurava una nutrida representación de la Aeronáutica Naval con sus jefes y oficiales, el Consejo de Sanidad de Guerra, con sus inspectores Rallo y Bosch, representante de la compañia Transmediterranea, armadora del buque siniestrado, Angel Estivill, representante del PSUC, comarcal en pleno de la CNT de Canet de Mar y representantes de la misma organización de los pueblos de la costa. También desfilaron la seccion femenina de Esquerra Republicana, con la junta en pleno, las Juventudes Libertarias y una nutrida representación de las escuelas municipales de la localidad. Se ofrendaron a la memoria de las victimas del naufragio gran numero de coronas y ramos de flores. Rindió honores una sección de la sexta Bateria de Artilleria, al mando del teniente Gil. Al llegar al cementerio, antes de la inhumación de los cadáveres, dieron gracias a los asistentes al acto, en primer lugar, el delegado político de la bateria de la costa, Delso; Planagumà, en representación del capitán del buque y finalmente el doctor Serra Hunter. Se calcula que al luctuoso acto asistieron unas cuatro mil personas.35 Els ferits que havien quedat a la població i els altres nàufrags, acollits per diverses famílies de la vila, van ser traslladats al cap de pocs dies a Barcelona. Es tancava així un episodi que havia trasbalsat la vida del poble i posava una vegada més de manifest la superioritat de les ajudes que rebia l’enemic. El submarí que 34. Segons La Vanguardia, van necessitar atenció mèdica: William Brass, Rafael López Echevarría, Tabernano Yechok, Blas Ley, José Calafat, Ronald Barber Venson, Andres Sánchez Gascón, Charles Braffield i José Sanmartí García. La Vanguardia. 1/6/1937 (AHCB). 35. La Vanguardia, 2/6/1937 (AHCB). Segurament la xifra d’assistents és excessiva. No hem d’oblidar que els articles de premsa eren molt propagandístics. 6 Beca Malgrat_6 Beca Malgrat 22/06/12 11:49 Página 260 260 SÒNIA GARANGOU I TARRÉS va atacar el Ciudad de Barcelona, com van poder deduir les autoritats de l’època després d’analitzar el torpede que s’havia recuperat a la platja, era italià. Havia estat cedit a l’exèrcit nacional, després d’uns acords secrets amb Mussolini i Hitler, amb l’objectiu d’atacar tots els vaixells republicans o neutrals que portessin subministraments per a la República. Mentre va durar la cessió, la major part de la tripulació va continuar sent italiana fins que, el mes d’abril de 1937, la nau fou entregada definitivament al bàndol facciós.36 Li van canviar el nom de Torricelli primer pel de C-3, perquè semblés que era un dels submarins que havia perdut la República i, cap al mes d’agost de 1937, el van rebatejar amb el nom de General Sanjurjo. La seva missió va continuar sent la mateixa i a més del Ciudad de Barcelona, va enfonsar també el Granada, el Cabo de Palos i va atacar el Ciutat de Reus i el petrolier Campero. L’exèrcit rebel, com veiem, estava disposat a imposar el seu domini al Mediterrani i, per aconseguir-ho, a més dels submarins italians i d’algunes naus cedides pels alemanys, també va utilitzar els vaixells que s’havien rebel·lat contra la República i dos creuers nous que s’estaven acabant de construir a les drassanes de Ferrol.37 El Canarias i el Baleares van entrar en servei el mes de setembre de l’any 1936 i, des d’aquell moment, van alternar les seves operacions entre el mar Cantàbric i el Mediterrani. Dels dos creuers, potser el que més va atemorir la costa catalana va ser el Canarias. L’octubre de 1936 ja va bombardejar la badia de Roses i provocà el pànic a tots els pobles de la costa que per primera vegada es van adonar de la seva fragilitat. I, entre el mes de juny de 1937 i el mes de març de 1938, quasi totes les localitats de l’Alt Maresme van patir la seva visita. El 8 de juny de 1937, només set dies després de l’enfonsament del Ciudad de Barcelona, el Canarias va bombardejar Malgrat. Segons la versió de la majoria dels testimonis, l’atac del creuer havia estat culpa de la bateria del castell, que havia disparat primer, però que el Canarias bombardegés el mateix dia Calella fa sospitar que potser fou premeditat i la bateria només va obrir foc per defensar la població. Com recordava un dels informants, que hi estava destinat: El dia del bombardeig jo estava de guàrdia i a la nit vam sentir com bombardejaven cap a Sant Feliu de Guíxols i ja cap al matí estava aquí i el tinent ens va dir: “No dispareu fins que ells no ho facin.” Ells van disparar i van tocar l’església i a més van enfonsar unes cases del costat. Això passava el dijous i encara, el dia següent, va tornar, però hi havia una boira tan espessa que va tornar a marxar. 36. L’entrega es va fer a Mallorca i curiosament la primera sortida del submarí, ja amb bandera del bàndol nacional, s’inicia el 13 de maig de 1937. El General Sanjurjo i el General Mola, ex Archimede, van sortir cap a Sicília on van estar explorant el canal Spartivento i, de tornada, fou quan el General Sanjurjo, en aquells moments encara C-3, va enfonsar el Ciudad de Barcelona. 37. Aquestes drassanes, des de l’inici de la Guerra, estaven en mans dels nacionals. 6 Beca Malgrat_6 Beca Malgrat 22/06/12 11:49 Página 261 ELS FETS BÈL·LICS 261 Els que potser tenen un record més nítid del que va passar són els nens que aquell dia eren a col·legi i van haver de marxar cap a casa alertats per l’atac. Com recordava en Jaume Creus: Quan va venir el Canarias era l’estiu i fèiem la classe allà sota uns plataners centenaris que hi havia al pati. I va arribar en Josep Vicens Mornau, que ens feia de professor de música, tot esverat: “Escolteu! Heu de marxar que ve el Canarias bombardejant per tota la costa!”. I al cap d’un moment ja vam començar a sentir canonades que s’anaven atansant. Sortírem de col·legi esverats i ens en vam anar cap a l’altra banda, cap allà a can Penxa, a l’horta del Bot que en deien, i allà ajaguts, sentíem les canonades del Canarias.38 Altres testimonis recordaven escenes semblants i com la gent corria atemorida pel carrer de Mar. El creuer, amb les seves detonacions, va fer caure dues cases prop de l’església; però, per sort, no hi va haver víctimes. Fou un atac bàsicament destinat a fomentar el terror a la rereguarda i, en part, ho va aconseguir. En poc menys de dues setmanes els malgratencs van aprendre que, a més del perill constant dels bombardejos aeris, l’amenaça de l’atac marítim era real. Sobretot després de la derrota republicana al País Basc, que va provocar que les operacions dels vaixells nacionals se centressin en el Mediterrani i el perill augmentés encara més. La campanya del nord tenia com a objectiu final el control de les principals indústries metal·lúrgiques i d’armament que hi havia al País Basc, així com el domini dels ports i de la flota naviliera més important de la Península Ibèrica. El mes de juny de 1937, els nacionals ja havien aconseguit entrar a Bilbao. A finals d’agost els republicans perdien Santander i el mes d’octubre, amb la desfeta d’Astúries, la franja del nord de la península quedava definitivament en mans de l’exèrcit rebel. 5. L’arribada dels refugiats de guerra La derrota al Cantàbric, a més de suposar la pèrdua de matèries primeres o d’indústries, també va incrementar l’èxode de bona part de la població d’aquests territoris, que fugia alertada per les notícies que havien anat arribant a la zona republicana sobre la repressió que els insurrectes practicaven a les ciutats i els pobles conquerits. Com destaca Hugh Thomas, “en la España nacionalista, los masones, los miembros de los partidos del Frente Popular, los miembros de sindicatos y, en algunas zonas, incluso todos los que habían votado a favor del Frente Popular en las elecciones de febrero, fueron detenidos y muchos de ellos 38. El testimoni estava fent classe al pati de l’escola Fonlladosa. 6 Beca Malgrat_6 Beca Malgrat 22/06/12 11:49 Página 262 262 SÒNIA GARANGOU I TARRÉS fusilados”.39 Encara avui es fa difícil donar xifres definitives sobre el nombre de represaliats, però es calcula que només els primers sis mesos de la Guerra van morir executades a la zona dominada pels insurrectes més de 50.000 persones. A Granada, per exemple, segons Gibson, només el mes d’agost se’n van afusellar 562 i durant els tres anys que va durar el conflicte calcula que la quantitat d’executats va pujar fins a 4.000.40 Aquestes morts sovint anaven acompanyades de tortures i exposició pública dels cadàvers per aconseguir crear l’ambient de “terror i dominació” que havia recomanat el general Mola. Per tant, no ens ha d’estranyar que molts bascos i asturians decidissin marxar, per afegir-se als que ja havien abandonat casa seva fugint dels bombardejos i els enfrontaments armats. Amb el govern autònom basc al capdavant, aquest grup de gent, compost majoritàriament per dones i nens, va venir a buscar asil a Catalunya, fet que multiplicà el nombre de refugiats que des de l’inici de la Guerra havien anat arribant d’altres punts de l’Estat. La Generalitat, obligada a assumir un nou repte, va redactar un decret el mes de maig de 1937 per intentar ordenar l’acolliment d’aquest nou contingent, que va ser repartit per municipis de tot el territori. A Malgrat també van arribar els refugiats de guerra, la majoria dels quals van ser acollits per les famílies malgratenques o allotjats en cases habilitades per l’Ajuntament com s’especificava a l’article núm. 2 de l’esmentat decret. Per la informació que hem extret de la documentació i de les actes municipals, cap a l’octubre de 1937 ja hi havia 450 refugiats a la localitat: 290 procedents del País Basc, 42 d’Astúries i 118 que, pel que sembla, havien arribat de Madrid i de diferents parts d’Andalusia conquerides pels rebels.41 Encara que la procedència era força variada, la majoria dels informants sempre que parlaven dels refugiats es solien referir als bascos. Segurament perquè eren el grup més nombrós i perquè moltes famílies malgratenques els van acollir a casa seva. Abans que arribessin ja van fer el míting i un peixater que li deien el Xerraire cridava i deia: “Demano la paraula! En vull tres, de refugiats!” I quan van [arribar] va ser un caos. [Venien] afamats, mal vestits, plens de misèries, polls i n’hi havia que sarna. Van passar per les cases a preguntar el número de fills i [a dir] els refugiats que et tocaven.42 [Eren] refugiats bascos que van fugir dels bombardejos de Guernica, de Durango, del mateix Bilbao i de la persecució. Perquè, a més dels bombardejos, van patir una persecució. Els pelaven i els engarjolaven només perquè tenien cognoms bascos. Zurrazagagoita es deien els de casa, bascos de soca-rel.43 39. THOMAS, Hugh (1985: 285). 40. GIBSON, Ian (1985, cap. 5, apèndix 2). 41. Dels 332 refugiats procedents de la franja cantàbrica, 32 eren nens: 20 del País Basc i 12 d’Astúries. 42. Testimoni de Manel Sousa. 43. Testimoni de Jaume Creus. 6 Beca Malgrat_6 Beca Malgrat 22/06/12 11:49 Página 263 ELS FETS BÈL·LICS 263 Van portar moltes criatures que no tenien pares. Eren orfes i van passar a veure qui els volia recollir. A casa en vam recollir un que es deia Juan Elias Orobio Urrutia. Era fill de Durango i va venir a casa als 12 anys i s’hi va estar fins als 30. Llavors es va casar a Malgrat i se’n va anar a viure a Durango.44 No tots els refugiats es van quedar a viure tant de temps amb les famílies malgratenques. De mica en mica l’Ajuntament va anar organitzant la situació i molts van ser traslladats a cases i locals habilitats per acollir famílies senceres. L’antic convent de les carmelites, requisat al principi de la revolució pel Comitè i que havia servit com a seu de la CNT, va convertir-se en la Casa Francesc Macià destinada a allotjament i menjador col·lectiu per als refugiats. L’antiga casa dels Arís, situada al costat de la Fàbrica de l’Aigua i que era utilitzada parcialment com a hospital de sang, fou rebatejada com a Casa Lluís Companys i també es va destinar a acollir els refugiats. Altres finques que havien estat confiscades el juliol de 1936, com la casa del senyor Pou, cal Burro d’Or o part de la casa dels Miró, foren utilitzades també per allotjar aquest contingent de gent que va suposar una càrrega difícil d’assumir per la ja malmesa economia del Consistori. Per poder proveir les diferents cases de matalassos i mantes, per exemple, es va haver de fer una crida a la gent del poble, que, pel que sembla, ja estava una mica cansada de tantes donacions: Hi va haver una reunió en el Liceu i demanaven plats, mantes, llençols... i el pare, emprenyat de sentir-los, demana la paraula i a davant de tot el públic diu: “Escolteu! I els plats, les mantes i els llençols de can Pou, on són? I els plats i les mantes de can Ragull?” Va tenir un aplaudiment del poble, que el va ovacionar.45 Tot i les reticències i que molts no entenguessin per què havia desaparegut tot el mobiliari de les cases més riques del poble, els malgratencs un cop més van respondre a la crida i van aportar tot el que van poder per ajudar els refugiats. No fou, però, l’única contribució que se’ls demanà. Els diners assignats pel govern català eren insuficients per cobrir totes les despeses de menjar, assistència mèdica i salaris de les dues encarregades d’administrar les cases d’acollida, i el comissari municipal es va veure obligat a crear nous impostos. El 15 de novembre de 1937, va decretar un impost setmanal directe i el dia dinou un d’indirecte que s’aplicava a les entrades dels espectacles.46 El govern d’Euskadi, per la seva banda, també va voler col·laborar en la manutenció dels refugiats i, segons consta en els llibres d’entrades d’aliments de les cases d’acollida, va intentar sufragar almenys una part de les despeses. 44. Testimoni de Salvador Forroll. 45. Testimoni de Joan Garriga. 46. Llibre d’Actes del Ple (AMMM). 6 Beca Malgrat_6 Beca Malgrat 22/06/12 11:49 Página 264 264 SÒNIA GARANGOU I TARRÉS El cost que representava per al poble l’acolliment dels nouvinguts, però, no va impedir que, segons els testimonis, la relació entre malgratencs i refugiats fos bona en la majoria dels casos. Recordaven que molts dels nens que van venir durant la Guerra es quedaren a viure a Malgrat i alguns nois i noies van arribar a casar-se amb malgratencs. Alguns entrevistats també asseguraven que els pocs homes que havien arribat del nord van treballar a la fàbrica d’armament i que les dones ajudaven les modistes de la població o cosien pel seu compte: [Les refugiades] eren dones laborioses, anaven totes pel carrer fent punt de mitja i jerseis pels homes del front. Les que sabien cosir es feien roba per elles i els marits. De les mantes de l’exèrcit, en feien caçadores, feien jerseis i guants de llana amb quatre agulles. [I] a la nit s’ajuntaven i explicaven el que havien viscut a Bilbao.47 Encara que en línies generals podríem dir que segurament és cert que la convivència va ser bona, com ja destacaven en Jordi Bayarri i en Jordi Goñi en el seu treball sobre la premsa malgratenca,48 hi va haver alguns incidents que van enterbolir les relacions i van obligar les forces d’ordre públic a intervenir. El mes de gener de 1938 ja es van haver d’expulsar tres bascos per haver causat aldarulls i insultat l’autoritat quan es repartien lots de roba enviats pel govern basc. Cap a finals del mateix any, 200 refugiats van signar una denúncia en què es queixaven del mal tracte que rebien de les autoritats malgratenques i el Comissariat d’Assistència als Refugiats va voler investigar el tema. El comissari municipal es va defensar de les acusacions argumentant que les autoritats municipals i els Mossos d’Esquadra s’havien vist obligats a detenir alguns refugiats pels constants robatoris que protagonitzaven i per altres actes violents com l’apedregada a Francesc Català, veí de la població. El comissari també es queixava de l’estat de brutícia en què vivien i de la poca cura que tenien per mantenir les cases que els havien habilitat. Tal com apuntaven alguns testimonis, “a tot arreu hi ha de tot” i potser les circumstàncies no van ser les més òptimes per facilitar la convivència. 6. La Lleva del Biberó A mesura que la República anava perdent territoris i arribaven refugiats de guerra, molts malgratencs deixaven el poble per anar a lluitar al front. Cada vegada es mobilitzaven més quintes i la marxa de xicots cap a la guerra havia esdevingut un ritual massa freqüent. Hi va haver un moment que es van esgotar els nois disponibles en edat de combatre i la Generalitat es va veure obligada a 47. Testimoni de Manel Sousa. 48. BAYARRI, Jordi i GOÑI, Jordi (1994). 6 Beca Malgrat_6 Beca Malgrat 22/06/12 11:49 Página 265 ELS FETS BÈL·LICS 265 començar a cridar els reservistes (Lleva del Sac) i els nois més joves de la vila. Es van mobilitzar els nascuts l’any 1920, que van formar la quinta del 41, coneguda popularment com la Lleva del Biberó. La componien xicots que amb prou feines tenien 18 anys i no eren gaire conscients del que els esperava a la guerra: Érem molt joves, n’hi havia que ploraven, quina vergonya, i jo com la majoria, pensava que seríem vertaders herois.49 De Malgrat, l’abril de 1938, en van marxar uns 40, que, gràcies al destí, no van morir a la batalla de l’Ebre com la majoria de companys d’altres pobles de la seva quinta. Com recordava en Salvador Forroll a les seves memòries: Vam ser concentrats a Castelldefels fins al vespre que ens portaren a l’estació. Érem aproximadament 2000 reclutes, que omplíem a vessar l’estació mentre esperàvem els trens. Durant l’espera, a un dels 40 nois de Malgrat, que no ens separàvem, doncs portàvem una escombra aixecada com a pendó, se li va acudir obrir un pot de llet condensada. I això era tot un ritual, doncs un cop obert s’havia de repartir entre tota la colla i en aquell moment va arribar el primer tren. Com que estàvem menjant, vam decidir no agafar aquell i esperar el segon [...]. El tren anava camí del front, que estava situat, en aquells temps al voltant del riu Ebre, on, segons les cròniques, molts dels nois que van agafar aquell primer tren van deixar-hi la vida. La sort a la vida no saps mai d’on pot venir. Quan va arribar el segon tren, van girar la màquina de costat i ens van portar a Barcelona, per formar el Batalló de Defensa de Costes, i aquests érem nosaltres, què gràcies al pot de llet i l’escombra-pendó ens aplegàrem, tots els del 41 de Malgrat, en el batalló de Metralladores i Defensa de Costes. El canvi de tren va evitar que moltes famílies malgratenques passessin pel tràngol de tornar a perdre un fill; com era el cas dels Martínez Plazas, que ja havia patit la mort d’un dels nois, l’Eulogio al principi de la Guerra, o dels Torras del carrer d’en Blanch, que havien perdut dos fills i ara veien com el tercer també s’havia d’incorporar a files. Com recordaven en Fernando Raja, en Salvador Forroll i el Gabriel Martínez Plazas, la vida dels reclutes malgratencs de la Quinta del Biberó al quarter de Barcelona, per sort, encara fou prou suportable. Les mares dels 41 nois feien torns i els portaven menjar un cop a la setmana i, entre aquest reforç i el ranxo que donaven a l’exèrcit, com a mínim no van passar gaire gana. Molts ni van arribar a disparar, però amb tot i això l’experiència els va marcar la vida. Com veurem més endavant, quan va acabar la Guerra, aquests xicots no van poder tornar a casa seva: els van tancar en camps de concentració i més tard els obligaren a fer el Servei Militar. Havien sortit de casa seva amb 17 anys i la majoria van tornar amb 24 o 25. L’exèrcit republicà els havia tractat com a carn de canó i els vencedors els van considerar enemics i els dispensaren un tracte 49. Memòries de Salvador Forroll. 6 Beca Malgrat_6 Beca Malgrat 22/06/12 11:49 Página 266 266 SÒNIA GARANGOU I TARRÉS Integrants de l’anomenada Lleva del Biberó de Malgrat. 1: Clemente (de Mataró). 2: Miquel Serrano. 3: Gabriel Martínez Plazas. 4: Joan García. 5: Joaquim Ibáñez. 6: Alberto Alarcón. 7: Josep Campí. 8: Manuel Gómez Vilchez. 9: Josep Torras Onna. 10: Salvador Forroll Soler. Imatge facilitada per Salvador Forroll. 1 2 3 4 8 5 9 6 7 10 vexatori i humiliant. Com algun comentava, van marxar que encara eren uns nens i les experiències viscudes els van fer tornar com si fossin uns vells. El mateix els va passar als de la quinta del 42, que marxaren uns mesos més tard, i als nois de la mateixa edat que s’havien incorporat com a voluntaris. La Guerra no diferenciava edats i la repressió posterior tampoc. A més, quan alguns d’ells van tornar a casa, encara els esperava una darrera sorpresa: els efectes del bombardeig que havia patit Malgrat el mes de gener de 1939. Jo me’n recordo de l’efecte que em va fer arribar a casa i trobar-la a terra. Havia caigut la casa del costat, a casa havia caigut lo de sobre... Els vaig trobar dormint a la cuina amb el cap a sota el fogó.50 50. Testimoni de Salvador Forroll. 6 Beca Malgrat_6 Beca Malgrat 22/06/12 11:49 Página 267 ELS FETS BÈL·LICS 267 Mentre la majoria de joves de la vila lluitaven al front, la rereguarda havia estat atacada per provocar el pànic i debilitar la moral de l’enemic republicà. Els bombardejos sistemàtics i indiscriminats contra la població civil, que havia inaugurat la legió Còndor amb el bombardeig de Guernica l’abril de 1937, van ser utilitzats com a tàctica habitual per l’exèrcit rebel. Molts autors coincideixen a assenyalar que la Guerra Civil espanyola va servir de camp de proves per als nous bombarders alemanys tal i com demostren els informes que els alts comandaments i tècnics nazis feien arribar al seu país descrivint detalladament els efectes que tenien les pluges de bombes sobre la població. No importava que, en els pobles i ciutats bombardejades, només hi quedessin dones, vells i criatures o que en la majoria dels casos no hi hagués objectius militars. Els atacs només pretenien sembrar el terror entre una població cansada i afamada que només desitjava que s’acabés la Guerra. 7. El bombardeig de Malgrat Malgrat va ser bombardejat el 21 de gener de 1939, quan els rebels tenien el conflicte més que guanyat i la resistència republicana era força residual. Alguns testimonis apuntaven, com a possible motiu de l’atac, la intenció de l’exèrcit nacional de destruir els polvorins i les fàbriques d’armament que quedaven a la rereguarda per no trobar-se cap sorpresa. Però els avions que bombardejaren Malgrat no van tirar cap bomba sobre can Palomeres ni van tocar el taller d’armament, que no sabem del cert si a principis del 39 encara funcionava. Segons un dels testimonis que va patir directament els efectes de l’atac: El bombardeig de Malgrat no va ser res més que un acte de terrorisme. Perquè la Guerra ja estava acabada. Aquí van bombardejar el dia 22 i el dia 26 entraven a Barcelona. Segurament aquesta opinió, tot i la seva duresa, sigui certa. L’única intenció dels rebels era debilitar la resistència i provocar el pànic, com s’havia fet a Guernica, a Durango, a Barcelona i a tants altres llocs castigats pels bombardejos indiscriminats. Segons les actes municipals, aquell dia van morir 16 persones i en van resultar ferides de diversa consideració aproximadament 25. Algú pot pensar que el nombre de víctimes no va ser gaire elevat, acostumats com estem als grans genocidis, o que només va ser un bombardeig més entre els molts que hi va haver. Però si ens aturem a escoltar els testimonis dels que ho van viure, fàcilment ens adonarem que darrere de cada víctima d’un conflicte hi ha una història de dolor i que sovint la fredor dels números de les estadístiques ens fa oblidar l’horror i el patiment que produeixen les guerres. 6 Beca Malgrat_6 Beca Malgrat 22/06/12 11:49 Página 268 268 SÒNIA GARANGOU I TARRÉS Aquell 21 de gener de 1939, com hem dit, els malgratencs pensaven que la Guerra ja estava quasi bé acabada. Feia dies que es veia gent que passava caminant per la carretera que anava cap a França i les notícies que arribaven del front no eren gaire esperançadores. Cansats pels tres anys de conflicte, tothom intentava fer una vida més o menys normal. Era el temps de la sembra de patates i en Jaume Creus, el seu pare i el seu oncle aprofitaven el matí per descarregar un vagó d’adobs. Havien de portar tots els sacs fins al número 56 del carrer del Carme, on tenien el magatzem, i mentre feien el primer viatge ja van veure un avió: Sense més ni més va arribar aquí, va fer una volta per sobre el poble i va dibuixar un cercle de fum que va quedar [perquè] hi havia calma de vent. Llavors va córrer la veu d’alguna persona que tenia experiència i algú va dir: “Mira, saps què diuen? Què això és una senyal de que vindran a bombardejar!” Com recordava la Pepeta Dellundé, les primeres a advertir que allò podria ser un senyal van ser les refugiades basques que quedaven a Malgrat: [Unes] refugiades [d’allà davant de casa] van dir: “Marchaos! Marchaos! Que van a venir a bombardear!” Què diuen ara aquestes dones? “Eso lo marca! Eso lo marca!” –ens deien. I ho va marcar perquè ells primer passaven, deixaven la marca i així l’altre ja sabia on havia de bombardejar. Alguns malgratencs van anar a amagar-se als refugis, però altres que havien vist que els avions només havien deixat una marca van continuar les seves activitats. Els Creus, per exemple, van seguir descarregant el sacs d’adobs i, un cop acabada la feina, van marxar cap al tros: Vam tirar cap allà l’horta, que era a sota la pujada de can Gelat, i quan tiràvem entraven cinc avions en formació delta, un a davant, dos enrere i dos més. Una remor! Que la remor ja espantava. “Mira! Mira! Són cinc! Marxem, marxem!” No em vaig imaginar mai... no tenia la consciència que anessin a atacar. Van passar, van anar poder fins a Tordera o més amunt i “Mira! Ara giren!” Van girar, van entrar cap a dintre de mar, tornen [a] girar i, amb tot això, quan vam arribar al camí que entràvem a la nostra horta... “Mira! Ara tornen a entrar!” Van fer una maniobra, es van obrir i queien coses. No em vaig imaginar que allò eren bombes fins que les primeres van començar a caure i explotar. No es veien grans avions, es veien com una gavina. I jo, des del camí del mig, perquè aquest carrer del Carme ve recte al que era el camí del mig, ja vaig veure la polseguera. I “Mare de Déu! Estan bombardejant! I això és aquí, és el nostre carrer!” Vaig saltar del carro i li vaig dir a l’oncle: “Desenganxeu el cavall i poseu-lo a la cort que jo me’n vaig cap a casa!” Vaig venir corrents, tant com vaig poder, perquè no es veia ni el poble de la polseguera. 6 Beca Malgrat_6 Beca Malgrat 22/06/12 11:49 Página 269 ELS FETS BÈL·LICS 269 Octavetes com aquesta van se llençades a Malgrat, des de l’aire, dies abans del bombardeig. Les tropes franquistes encara no havien entrat a Barcelona i amb aquest tipus de propaganda miraven de tranquil·litzar la població. Malauradament, el bombardeig del dia 21 de gener de 1939 contradiu el que s’anunciava a les octavetes. Aquest document ens l’ha facilitat en Joaquim Colomé que el va recollir al carrers de Malgrat. Molts dels que van veure els avions des del pla de Pineda o des del de Grau van pensar que tiraven paperets o propaganda. Fins i tot alguns malgratencs no es van adonar que bombardejaven fins que les primeres bombes van començar a caure sobre les cases. L’Ajuntament havia fet sonar la sirena de perill dues vegades, però molta gent, com la Rita Turró que amb prou feines tenia nou anys, no havia tingut temps d’arribar als refugis: Quan devia ser a mig carrer de Mar, van tornar a tocar la de perill de bombardeig. Em vaig ficar a dintre la panaderia51 i en Serra arriba i diu: “Avi, avi! Passen uns avions que tiren puros!” I l’avi, sembla que el vegi aquell home, va treure l’aparador de vidre i, al moment, ja es van sentir els grans espeternecs. L’àvia d’aquella casa ens va ficar dins el forn, [que] era fred perquè de pa no en feien gaire, fins que no va haver passat tot. [Quan] vam sortir al carrer no es veia res, només una pols vermella. I va venir una dona i va dir: “Al carrer d’en Blanch tot és a terra!” [Jo] sabia que la meva mare era a casa i, quan vaig sentir que el carrer d’en Blanch tot era a terra, me’n vaig anar corrents cap a casa. I a la cantonada d’aquí al Liceu 51. On actualment hi ha la fleca Merce. 6 Beca Malgrat_6 Beca Malgrat 22/06/12 11:49 Página 270 270 SÒNIA GARANGOU I TARRÉS es veu que ens vam creuar amb la mama [que] esverada anava a buscar-me, però ni ella em va veure a mi ni jo la vaig veure amb ella. La que recordo que vaig veure va ser a la Pepeta de can Salvi amb la nena, pobreta, plena de sang. [Quan vaig arribar] a casa, les portes no es podien ni obrir ni tancar. I a mi em feia por entrar perquè pensava: “Ara la trobaràs morta.” I des del cancell cridava: “Mare! Mare!” I ningú em contestava. Llavors va venir una veïna i em va dir: “La teva mare ha anat a buscar-te!”, i al cap d’una estona va venir la meva mare. Recordo el bombardeig aquell com si fos ara, un pànic horrorós, un pànic horrorós. La Pepeta de can Salvi i la seva filla, que es van creuar amb la testimoni a la plaça del Liceu i que també vivien al carrer d’en Blanch, no van tenir tanta sort i a més de perdre mitja casa52 van quedar ferides: Teníem una dona gran que no tenia gaire menjar i venia a menjar a casa, i aquell dia va dir a la mare: “Aniré a buscar el pa.” I la mare va dir: “Ai!, la Laia, sola, pobra dona!” I va anar a buscar-la. I jo la vaig agafar a ella,53 me la vaig posar aquí al braç i vaig sortir al portal. I en el mateix moment, l’avió ssssss, va ser quan va tirar. Em vaig girar d’esquena amb ella, la vaig agafar així i al girar-me tots els vidres del balcó d’allà davant se’m van clavar des d’aquí fins a baix el taló. I ella amb tot això d’aquí penjant.54 Jo llavors, amb la criatura als braços, no sabia què havia de fer. [I] un home d’allà al costat em va treure un mocador de la butxaca, perquè jo tenia hemorràgia, i me’l va lligar estret aquí. Em va donar una tovallola i ens va dir que anéssim al metge. I quan anàvem [cap] al metge [ens] van dir: “Heu de pujar en aquest camió, que us portarem a Calella.” Ens van pujar en un camió que acabava de descarregar fems. Hi van pujar molts ferits, tots els que hi vam capiguer. [I] a última hora, [en girar] pel carrer d’en Blanch, es va parar i van pujar al camió un sac embolicat amb una criatura. Jo estava aguantant-me la tovallola i em van posar aquella criatura en els peus i va pujar una altra noia al carrer de Boters, l’Antònia “Rajolera”. La van pujar a allà i em diu: “És ...”. I no m’ho va poder dir perquè s’anava a desmaiar. “La seva mare és morta a sota el llit.” I la criatura es movia, i vaig posar-me la tovallola així, em vaig agenollar [com] vaig poder i vaig agafar aquell sac, perquè aquell sac haguera anat a terra amb aquella criatura. Aquella nena i l’Antònia Benet “Rajolera” vivien al carrer de Marià Cubí, on també havien caigut algunes cases. En Josep Malleu, que durant l’atac estava treballant al camp, va tornar a cavall cap al poble, i va ajudar a treure-les de sota les runes: Jo [era] al camp i li dic al pare: “Mira! Ja tiren propaganda! I eren les bombes que baixaven. Eren cinc avions, van començar allà a l’estació i llavors van agafar des del carrer 52. La Pepeta i la seva filla Fina recordaven que, curiosament, de la part de la casa que va caure a terra, només van aconseguir salvar una marededéu que tenien amagada en un sostret i una dotzena d’ous que hi havia a sobre d’una calaixera. 53. Es refereix a la seva filla que en aquells moments tenia 2 anys. 54. Es refereix a la part de sota d’un ull de la nena i al nas. 6 Beca Malgrat_6 Beca Malgrat 22/06/12 11:49 Página 271 ELS FETS BÈL·LICS 271 Mallorca fins al carrer dels col·legis. I jo tenia un cavall molt maco i vaig agafar la sella i cap a casa. Em va arreplegar la pols pel pas a nivell del camí del Pla, però jo endavant. I em vaig trobar algun [que em deia]: “On vas desgraciat?” Però jo no li vaig contestar. Llavors al arribar a casa no havia passat res i [vaig deixar] el cavall i vaig [anar] on hi havia el bombardeig. Tiro pel carrer del Carme, carrer de Riera; al carrer de Riera trobo un carro aixafat a can Marquès, i llavors anava cap al castell perquè m’havien dit que hi havien persones [ferides], però em van dir: “Ja són mortes.” I llavors [vaig anar] cap avall pel carrer de Nàpols. Passo pel carrer de Cubí i em diuen aquestes noies de can Benet: “És que la meva germana no hi és!” Com que la casa va caure tota, no la trobaven. Comencem a voltar per allà i sentim com un gat: “Meu, meu, meu.” Vam començar a treure la runa i vam trobar la seva germana. No s’havia fet ni una rascada, ni sang, ni res. Estava sota la taula i no es va fer res, però, clar, havia quedat inconscient tanta estona allà sota. Com destacava el testimoni, al carrer de la Riera també van caure algunes cases com la de can Marquès, i moltes famílies es van salvar perquè van saltar des dels horts a la riera: Van dir: “Mira, tiren paperets!” I un home que hi havia a aquest carrer diu: “No, no, que són bombes!” Vam anar cap a dintre i quan vam ser a dins ens van tirar les bombes. Vam sortir per darrere, per la riera, per l’aigua. I després cridant a la mare i ella cridant-nos a nosaltres.55 Tanmateix, hi va haver gent com en Joan Estévez Montero “el Drapairet” i altres que no es van poder amagar i van morir a conseqüència de l’ona expansiva en els portals o a la cantonada amb el carrer de Passada: Al carrer de Riera va morir el drapaire manco, que li deien. Va caure una bomba i aquell home era davant d’aquella casa i el seu nano era per allà al voltant. Tenia el carro parat allà, i quan va caure la bomba una reixa va caure sobre el nano, però el nano va quedar ajagut a sota aquella reixa i les pedres van quedar a sobre de la reixa, i el seu pare va quedar mort per allà. I quan van desenterrar el nano els hi va dir: “El meu pare! El pare! Jo estic bé!” La Concepció i l’Adela Turné, que vivien a prop d’aquesta zona, també van quedar molt malferides quan els va caure part de la casa a sobre. I al carrer del Carme, en Jaume Creus també va haver d’ajudar a desenterrar algunes víctimes quan va aconseguir arribar a la vila: Vaig arribar al poble i hi havia gent que encara se n’anava. Acollonits, perquè no sabien cap a on tirar. “Allà al carrer del Carme, Jaume! Allò és per allà, a casa teva!” Vaig arribar corrents aquí i vaig veure aquell desastre: la paret del davant va anar a parar a mig del carrer, 55. Testimoni de la Paquita Rossell. 6 Beca Malgrat_6 Beca Malgrat 22/06/12 11:49 Página 272 272 SÒNIA GARANGOU I TARRÉS la porta que havíem tancat feia 10 minuts va anar a rebotre contra la casa del davant, tot a terra. La gent amb galledes apagant el foc que encara cremava. Ho vam apagar com vam poder i, quan ja va ser passat una mica, algú va dir: “Aquí hi havia gent! A aquesta casa hi havia gent!” En deien a can Patrap, però es deien Gibert de cognom. Aquesta família ja els hi havien matat un fill al front, el fill gran. Els veïns van desembarassar el carrer, perquè es pogués circular, i van començar a treure pedres de les que hi havien a sobre d’aquella casa per veure on trobaríem aquella gent. A mi em va tocar aixecar una pedra. Tenia 14 anys, però m’havia criat entre els homes i feia la feina dels homes, no em venia d’aquí. I aixeco la pedra i em surten els peus de l’àvia. Vaig quedar blanc... em va agafar d’imprevist. Em vaig aixecar, vaig fer un gest i el veí, en Sidro Tauler, que era el carreter, li va dir al meu pare: “Xico, treu aquest noi d’aquí que això no és per ell.” “Va, anem, Jaume, vés cap a casa. Vés a veure la teva mare.” Vaig anar cap a casa, però després hi vaig voler tornar i llavors ja havien tret més pedres i va aparèixer una nena de 4 anys a la falda d’una refugiada basca. La bomba que va matar aquestes dones havia caigut en el magatzem on els Creus havien descarregat els adobs i per 10 minuts no els havia enxampat a dins. La paret de darrere de la casa on vivien, que era a l’altre costat, també va caure a conseqüència d’una bomba que va quedar enterrada al pati de l’actual col·legi Chanel. Només que hagués explotat, la mare i la germana d’aquesta família no haurien pogut sobreviure a l’amagatall de sota l’escala. S’havien salvat tots de miracle, però les seves veïnes no havien tingut tanta sort i en Jaume, encara avui, no ho ha pogut oblidar: Va ser una imatge que mentre visqui la recordar[é], encara que no vulgui. La mare [d’aquesta família] encara estava treballant i es veu que algú li va dir: “Vés cap a casa teva!” El seu home havia mort al front, va trobar l’àvia morta, la nena morta, aquella pobra refugiada basca... no voleu saber la desesperació d’aquella persona, d’aquella mare que quan va arribar aquí va trobar la seva nena de 4 anys i la seva sogra... Aquella desesperació de pensar que primer li havien matat l’home al front i després li mataven la família. És un quadre que mai més podré oblidar per més tragèdies que m’ensenyin. No van ser els únics morts d’aquell dia. Al carrer de Ramon Turró van morir unes dones forasteres que havien vingut per mirar d’aconseguir menjar i van caure força cases i part de la fàbrica de can Mallart a terra. Les Escoles Nacionals i el Fonlladosa, propers a aquesta zona, també van patir les conseqüències de l’atac: La meva tia Pepeta va fer els cursets de mestra de pàrvuls i feia de mestra a can Fonlladosa i les criatures van quedar cobertes de runes.56 56. Testimoni de Ramon Garriga i Marquès. 6 Beca Malgrat_6 Beca Malgrat 22/06/12 11:49 Página 273 ELS FETS BÈL·LICS 273 Pels carrers corria la sang dels animals que havien mort i les noies de les Joventuts Llibertàries, que havien fet el curset de primers auxilis, ajudaven a embenar els metges que arribaven de tots els pobles del voltant i es trobaven desbordats. Alguns ferits una mica desorientats, com recordava la Victòria Viladevall, entraven a les farmàcies demanant ajuda: Aquell dia del bombardeig, érem l’àvia Anita i jo. Totes dues soles vam portar la farmàcia, perquè no hi havia ningú més. I ens va entrar la gent ferida! Oh! Va entrar un pobre noi que portava la mà penjant i vaig dir: “Això no és cosa meva.” I el vaig portar a cal senyor Esquena. A l’Espàrrech el van portar amb tot de metralla al cap, tot ell estava incrustat de metralla. Molta altra gent va anar pel seu peu fins a casa de l’exmetge municipal, que, aquell dia, malgrat els problemes que havia tingut amb el bàndol republicà, va ajudar a curar molts dels damnificats: [Després] del bombardeig, nosaltres des de la placeta vèiem com [li] portaven [ferits]. [Fins i tot] vam anar a fer tat a la porta i tenien tot el pasillo ple de gent i ell d’un costat a l’altre curant.57 Les germanes Turner, que estaven molt mal ferides, també van ser traslladades fins a casa del metge: Van venir aquí al metge encara vives. Una li deia: “Senyor Esquena, no em deixi morir.” Jo ho vaig sentir i em va quedar aquí. Només es veia sang i la mama va dir: “Porta-li, aquell llençol.” No va mirar ni que fos nou ni res i, ja ho crec, cap allà. Tot el carrer va ajudar [portant] llençols.58 Finalment aquestes noies foren traslladades a l’hospital de Girona, on van morir. Altres ferits els portaren també en aquest centre o al de Malgrat o al de Calella. A la Pepeta Dellundé, a la seva filla i a la nena que van recollir al camió les van atendre en aquest últim: Ens ho van rentar, [perquè] no hi havia res, però ens van posar un drap i ens van canviar. A mi se’m va parar l’hemorràgia, em van embolicar ben bé això i em van dir: “Ara, curarem a l’altra nena.” “Ai! No és meva.” “I, doncs, de qui és?” Dic: “No ho sé, l’han posat en el camió sortint d’una caseta i perquè no caigués l’he agafada, però no és meva.” I em van dir: “Doncs què farem?” “Bueno, si no és de ningú, ja me la quedaré jo.” Perquè jo ja no sabia el que feia. “Vostè ens firmarà conforme nosaltres la rebem i l’hi tornarem?” “Sí, sí, si no té ningú me la quedaré, pobreta.” I llavors els vaig dir: “A dalt hi ha una noia que 57. Testimoni d’Ernest Aldea. 58. Testimoni de les germanes Soliva, que vivien al carrer de Bellaire. 6 Beca Malgrat_6 Beca Malgrat 22/06/12 11:49 Página 274 274 SÒNIA GARANGOU I TARRÉS Una de les cases bombardejades situada probablement al carrer de Ramon Turró. AMMM. Fons Josep Bechdejú Bohigas. també és de Malgrat que m’ha dit que la seva mare era morta sota el llit.” Van anar a buscar aquesta noia que també hi era, a sota el llit, i els hi va dir: “Sí, a la seva mare i als seus germans, se’ls han endut cap a Girona amb un altre camió. La seva mare era de can Cárceles, però és morta sota el llit i el seu home mort al front.” “Jo ja us ho he dit, si ningú la vol me la quedo. Si visc.” Perquè a mi em van dir que havia d’anar a Mataró a posarme suero. I vaig dir: “No, la casa ha anat a terra, la mare no hi era, els homes eren al pla, el meu home era al front. Jo haig de deixar la nena? No, jo vaig cap a casa.” I llavors van curar aquella nena, [i] quan van venir em van dir: “No se l’haurà de quedar, estava rebentada, tots els budells li penjaven.” No sé, potser tenia una mica més d’un any, era petita. [I] jo la vaig veure, perquè em van venir a buscar i em van dir: “Escolti, la nena és morta, què haurem de fer?” Dic: “Si me la doneu jo me l’emportaré i la portaré a l’Ajuntament; si no té família que es cuidin de tot d’enterrar-la, de dir-li el que sigui.” “Però vostè té la seva ferida, no sap com estan a casa.” Què vol que li digui, em va fer una pena tan gran. Va portar la nena amb l’ajuda d’una infermera de Calella59 fins a Malgrat i, un cop al poble, la van deixar a l’hospital del carrer de Passada, on les monges van dir que se n’ocuparien. La Pepeta, però, va necessitar més atenció mèdica per59. Aquesta infermera era la Maria Barceló i Roqué, que actualment encara viu a Calella. 6 Beca Malgrat_6 Beca Malgrat 22/06/12 11:49 Página 275 ELS FETS BÈL·LICS 275 què li traguessin els vidres que duia clavats a l’esquena. Encara avui té les marques de metralla al braç, igual que la seva filla, a qui va quedar el nas senyalat. La resta dels ferits també van trigar a recuperar-se i els que havien perdut la casa es van haver d’espavilar a buscar un lloc per viure. Com recull el Llibre d’Actes municipals, el bombardeig havia sembrat de dolor, misèria i mort les llars de Malgrat, i, a més dels morts i ferits, s’havien ensorrat 12 edificis i uns altres 20 havien quedat afectats.60 Les 50 bombes que van deixar caure aquells cinc avionsvan provocar el bombardeig amb més víctimes de l’Alt Maresme.61 La por a nous atacs va fer que molts malgratencs fugissin i s’anessin a refugiar a Palafolls o Sant Genís, on, a cases d’amics i familiars, van esperar el final de la Guerra. 8. L’entrada de les tropes franquistes Després de perdre la batalla de l’Ebre, a mitjan novembre de 1938, els republicans es van anar replegant mentre l’exèrcit franquista avançava sobre Catalunya. El 15 de gener de 1939 ja havia entrat a Tarragona, on va quedar establerta una línia de front que els rebels trencaren en pocs dies, i el dia 26 els insurrectes ocupaven Barcelona i començaven el seu avanç cap a Girona, passant pel Maresme. La desfeta definitiva només era qüestió de temps i la majoria de polítics del govern central i de la Generalitat feia dies que havien iniciat el camí cap a l’exili. Negrín, cap de l’executiu des de la dimissió de Largo Caballero, encara s’entossudia a resistir i pretenia reorganitzar la defensa de Madrid des d’Alacant. Però era difícil que la capital aguantés la darrera batalla després de tres anys de setge o que l’exèrcit republicà fos capaç d’organitzar una contraofensiva després de la derrota de Catalunya. La majoria de gent va veure clar que la Guerra estava perduda i, amb les quatre coses que els quedaven a casa, van començar a caminar. Militants de partits obrers i catalanistes, gent compromesa amb el món de la cultura republicana, soldats, alcaldes, regidors... Homes, dones i criatures omplien les carreteres fugint de la repressió, de la misèria, de la derrota: La carretera real que passava per darrere de cals meus sogres anava d’ample a ample dia i nit, dia i nit! Nits, i nits, i nits, i dies! D’ample a ample de gent que anaven cap a França.62 60. Llibre d’Actes del Ple: Decret núm. 99, 21/1/1939 (AMMM). Com recordava en Salvador Forroll, ningú es va fer càrrec de la reconstrucció d’aquestes cases. Cada família es va haver d’espavilar, ja que, quan van bombardejar Malgrat, el bàndol republicà ja estava derrotat i les autoritats franquistes, un cop acabada la Guerra, van fer firmar una declaració als afectats en què declaraven que els havien bombardejat avions republicans, per no haver de pagar cap indemnització. 61. Els dos bombardejos a Arenys havien causat un mort cada vegada; el dels afores de Pineda, 2 ferits, i el de Calella, 3 morts i 21 ferits. PAVON, D. (1999). 62. Testimoni de Pepeta Dellundé. 6 Beca Malgrat_6 Beca Malgrat 22/06/12 11:49 Página 276 276 SÒNIA GARANGOU I TARRÉS Aquella setmana va ser com la fugida d’Egipte, marxaven amb carros, tartanes, a peu... anaven passant i miraves així d’escletxes perquè no et veiessin, perquè tu eres en contra del que ells pensaven.63 Molts malgratencs també van marxar amb aquelles riuades interminables de gent. Com recordava en Josep Malleu, davant de l’actual bar La Font es van concentrar famílies senceres amb carros i maletes, a punt per iniciar l’èxode. El seu germà va ser un dels que se’n va anar; igual que els seus companys de viatge, no sabia quant de temps trigaria a tornar al poble, potser alguns d’ells no tornarien mai més. Com recordava l’Elies Paradeda a les seves memòries: No podeu imaginar-vos la impressió que fa i el neguit que dóna el moment d’abandonar el país i emprendre l’aventura del futur que no saps el que t’espera.64 Unes 353.000 persones van travessar la frontera aquells dies, mentre l’exèrcit rebel seguia bombardejant els camins i avançant, inexorable, darrere seu. [Una] tarda, amb en Joaquim Simeon, vam anar al castell de Palafolls i des d’allà es veia la carretera. Si haguessis vist allò! Així de gent a peu! I amb carros! Nanos i dones! Això era el dia 31 a la tarda i al vespre van entrar a Palafolls. Me’n recordo que estava allà mirant i “Ja han arribat!” I per darrere a on estàvem nosaltres van entrar uns que ja eren nacionals i “¿Quién hay por aquí? No hay nadie, no hay nadie!” Llavors van anar a la plaça, allà Palafolls, i anaven passant les tropes. L’endemà vaig venir aquí Malgrat i la gent d’aquí davant havien posat a les portes: “Ocupado por su dueño”, perquè, si no, entraven i ho destrossaven tot.65 Efectivament el 31 de gener, l’exèrcit rebel entrava a Calella, Pineda, Malgrat i Palafolls, on s’estarien uns dies per acabar amb un reducte de la resistència republicana que, després de volar el pont del riu Tordera, s’havia fet fort al castell de Sant Joan de Blanes. Segons diversos testimonis, el destacament de l’aviació republicana instal·lat durant la Guerra a Malgrat també havia preparat, abans d’abandonar el poble, una mena de dispositiu per fer explotar les mines de can Palomeres quan entressin els nacionals. Per sort, en Josep Creus i Patuel, un dels electricistes del poble, va aconseguir desconnectar l’enginy i evitar més morts inútils, que no haurien servit per aturar l’exèrcit franquista, però potser haurien estat utilitzades per augmentar la repressió contra els malgratencs. Així doncs, com recordaven molts dels entrevistats, els soldats van entrar cap al vespre a la localitat, sense trobar resistència i amb el vistiplau dels partidaris del nou règim que ja havien començat a mobilitzar-se: 63. Testimoni de Dolors Castellà. 64. PARADEDA, Elies; “El meu exili a França”. Som-hi! núm. 47, juliol, 1981 (AMMM). 65. Testimoni de Lluís Coll. 6 Beca Malgrat_6 Beca Malgrat 22/06/12 11:50 Página 277 ELS FETS BÈL·LICS 277 El dia que van entrar els nacionals ens volien fer posar una bandera i a casa no l’hi vam posar. El pare va dir: “Estic content que s’hagi acabat la Guerra perquè no mataran a ningú més.” Però li havia quedat el fill. “Com voleu que posi una bandera per entrar els que l’han mort!”66 Hi havia gent que esperava des de feia temps aquest dia. Pensaven que l’exèrcit nacional els portaria la pau, l’ordre i la recuperació de les propietats i la religió. Tots aquells que havien patit les amenaces del Comitè o havien vist perillar la seva fe vivien esperançats el final de la Guerra i havien sortit al carrer amb els braços aixecats a saludar els seus llibertadors. La majoria de la població, però, exhausta després de tres anys de guerra i amb les il·lusions escapçades des de feia temps simplement es resignava a perdre la llibertat a canvi d’una mica de pau. Només volien que finalitzés un conflicte que molta gent mai havia entès del tot i que s’havia endut la vida dels seus fills, amics i germans. Després de tantes lluites socials i polítiques, arribava el desgast, el cansament. A ningú li quedaven ganes de resistir i aquells que ho haurien pogut fer, desesperançats, travessaven la frontera. Els que es van quedar només esperaven que el desenllaç fos al menys traumàtic possible i, amagats a pobles veïns o tancats a casa, van veure arribar els primers contingents nacionals: Devien ser les nou, però nosaltres ja, no podent treballar, [ho] teníem tot tancat. I “Obriu!” Donaven cops a les portes: “Obriu! Que som d’en Franco!”. I vam anar a obrir la portella i “Sí, són soldats!” Anaven equipats i després passaven els carros de combat.67 Nosaltres, quan vam començar a veure ¡Viva España! i ¡Viva Franco!, vam tornar a marxar cap a dintre i tota la nit van estar tirant cap aquí i cap allà. Vam anar a dormir tots al llit, me’n recordo: es va posar el pare, la mare i [nosaltres] dos al mig. Em vaig adormir de seguida.68 El poble estava mort, tothom tancat a dins. Era perillós, però va resultar que, com que el sol ja anava a la posta, encara era clar [i] sento la veu d’en Paradeda69 cridant. S’havia traslladat a Sant Pol i venia amb els nacionals. Clar, hi havia a can Vives i a can Canyell, que aquells eren feixistes, tothom ho sabia, i ell va venir i va picar: “Mira, que ja som aquí! Ja som aquí!” [Del meu germà] gran, que es va quedar a l’altra banda, no en vam sapiguer res i la meva mare deia: “Aquest noi és mort.” I quan van entrar [els nacionals], la meva mare: “Anem a 66. 67. 68. 69. Testimoni de Pepeta Dellundé. Testimoni de Dolors Castellà. Testimoni de Paquita Rossell. El testimoni es refereix a Salvador Paradeda, conegut també com a Bagnari. 6 Beca Malgrat_6 Beca Malgrat 22/06/12 11:50 Página 278 278 SÒNIA GARANGOU I TARRÉS El triomf dels “nacionals” queda ben reflectit al Llibre d’Actes del Ple de l’Ajuntament. AMMM (Reg 108). veure’ls entrar” i quan érem a mitja plaça salta un d’un camió i li diu: “Mama!” La mama se’m va desmaiar: [era] el meu germà gran.70 Els primers soldats havien entrat pel pont de la riera del carrer de Passada i, després de recórrer diferents carrers, un destacament va anar fins al quarter dels Carrabiners: La noche que entraron los nacionales, mi padre y todos los carabineros estaban en la Sala de Armas, en la calle Mahón, y nosotros estábamos en casa todos reunidos. Picaron a la puerta y abrió mi hermano, el pequeño, y le dijeron: “Niño, ¿dónde está tu padre?” “Mi padre está en la Sala de Armas”. Era un alemán. Fue a la Sala de Armas, se presentó y los que venían con él le quitaron las armas a mi padre y luego los metieron en un almacén que 70. Testimoni de Paquita Pla. 6 Beca Malgrat_6 Beca Malgrat 22/06/12 11:50 Página 279 ELS FETS BÈL·LICS 279 havia en la calle Gerona. Allí metieron a todos los carabineros y [a] los soldados que estaban aquí; llenaron el almacén.71 Eren les primeres detencions, que van anar acompanyades de les esbotzades d’algunes portes. Encara que la majoria de la gent havia pintat a la porta de casa la frase “Ocupado por su dueño”, els militars van entrar en alguns edificis que els van semblar abandonats i, aquella mateixa nit, també es van obrir moltes botigues i magatzems de la població. Hi ha certa confusió entre els testimonis a l’hora d’especificar qui en van ser els responsables, però tots coincideixen a assenyalar que, coincidint amb l’entrada de l’exèrcit nacional, es van saquejar algunes botigues, el magatzem d’olis de can Masens, el Magatzem Municipal de Proveïments i la Cooperativa. Segons la versió d’alguns informants, els que varen iniciar el saqueig van ser els malgratencs que marxaven cap a França i, segons la d’altres, van ser les tropes nacionals quan arribaren a la població. Sigui com sigui, hi va haver molta gent que va aprofitar per anar a carregar oli, llet en pols, sabó o roba. I més que per mala fe, ho van fer per necessitat: La noche que entraron los nacionales abrieron can Quico [can Masens], abrieron el almacén de aceite. Imagínate! No veíamos el aceite..., nos fuimos a coger aceite cada una por su lado, uno con cubos, otro con jarras..., todo el pueblo, ricos y pobres.72 Todo Malgrat nos fuimos al Ayuntamiento y cuando [lo] vi... Aquí tanta hambre y todo almacenado!... Se lo llevaron todo!73 Aquest desordre aparent, però, no va durar gaire. L’exèrcit franquista va ocupar el poble amb celeritat, es va anar instal·lant a diversos edificis i va començar a ordenar la situació. Els testimonis recordaven que hi havia molts soldats italians i alemanys i que, sobretot els primers, solien repartir menjar entre la gent del poble i fins i tot donaven racions de ranxo a qui els n’anava a demanar. Pel que diuen les actes municipals, aquestes provisions anaven en quatre camions que el govern de Mussolini va fer arribar a la població i es van sumar a un altre contingent que aportaren els germans Montals, encarregats dels proveïments del govern de Franco.74 Aquells primers dies semblava que per fi s’havia acabat la gana i molts malgratencs vivien esperançats pensant que aquestes ajudes durarien sempre. L’endemà mateix d’arribar els nacionals també van fer la primera missa. 71. 72. 73. 74. Testimoni de Maria Sousa. Testimoni de Maria Sousa. Testimoni d’Encarnación Giménez García. Com ja es destacava en el punt 1 del cinquè capítol, els germans Montals havien fugit del poble al principi de la revolució i, després de ser a França i a Anglaterra, es van passar al bàndol nacional, on, amb altres comerciants maresmencs, van encarregar-se dels proveïments de l’exèrcit nacional. 6 Beca Malgrat_6 Beca Malgrat 22/06/12 11:50 Página 280 280 SÒNIA GARANGOU I TARRÉS Composició del l’Ajuntament nomenat el 2 de febrer de 1939 Salvador Paradeda Mateu: Josep M. Arís i Bonaplata: Artur Espàrrech i Fors: Ramon Pou i Aymerich: alcalde 2n alcalde 3r alcalde 4t alcalde Regidors Alfons Montalt i Garriga Baltasar Riera i Casanovas Joan Mallart i Garriga Antoni Torrent i Fradera Jaume Serra i Puig Antoni Garriga i Serra Albert Matamala i Riera Càrrecs judicials nomenats el 2 de febrer de 1939 Josep Riera i Salomé: Josep Viusà i Bolasell: Joan Balcells i Carreras: Francesc Defaus i Mares: jutge jutge suplent fiscal fiscal suplent Font: Elaboració pròpia a partir de la informació extreta de les actes municipals (AMMM). Composició de la Comissió Gestora nomenada el 5 de febrer de 1939 Melchor Graupera i Cama: Joan Freixes i Negre Salvador Paradeda i Mateu Santiago Russinyol i Tort Joan Viladevall i Forés Antoni Garriga i Serra Francesc Roig i Galis: Ramon Cama Roura: Lluís Garriga Viader: Santiago Plà Buscall: alcalde-president secretari cap de la Secció Local de Falange delegat del Frente de Juventudes del 31/1/1939 al setembre de1946 secretari de FET i de les JONS Font: Elaboració pròpia a partir de la informació extreta de les actes municipals (AMMM) i de la documentació de constitució d’ajuntaments de l’Arxiu de la Delegació del Govern a Catalunya. 6 Beca Malgrat_6 Beca Malgrat 22/06/12 11:50 Página 281 ELS FETS BÈL·LICS 281 Composició de l’Ajuntament nomenat el setembre de 1940 Ramon Cama: alcalde Joan Freixes Negre Salvador Vila Freixes Enric Planas Horta Santiago Plà Buscall Nicolau Sagol Soler Francesc Roca Arigós Josep Serra Mora Jaume Barques? Castellò Font: ADGC. Com que l’església estava en molt mal estat, es va haver de celebrar a la plaça i va ser oficiada per un capellà que durant tota la Guerra s’havia fet passar per carrabiner.75 L’església catòlica havia legitimat l’alçament com una creuada contra el perill roig i, durant bona part de la dictadura, gaudí d’una posició privilegiada. Els catòlics de la població per fi veien restablert el culte i només dos dies després “l’ordre”. El 2 de febrer, després que el sergent de la Guàrdia Civil José Díaz Español obtingués informes dels veïns “que por su conducta, honradez, capacidad y actitudes pudieran ser elegidos para constituir el Ayuntamiento y el juzgado municipal”, es va formar el primer Consistori de la dictadura. Segons l’acta d’aquell dia, els nous regidors es comprometien “a colaborar por España para restaurar la vida civil”, l’economia “y ayudar a la Administración de Justicia para el castigo de todos los hechos punibles o delitos cometidos durante la dominación marxista y de este modo hacer la España Una, Grande y Libre por la que todos trabajamos bajo las órdenes de nuestro Caudillo”. Els nous regidors només van poder col·laborar en aquesta gran tasca tres dies, ja que el 5 de febrer es va nomenar una Comissió Gestora que fou la que, a partir d’aquell moment, governà el destí del poble, sense que els malgratencs poguessin dir-hi res. La democràcia trigaria quaranta anys a tornar i el període que s’obria, tot i les aparences inicials, estigué caracteritzat per la misèria, la por i la repressió. A molts malgratencs els tocà patir la coerció ferotge dels primers temps del franquisme, en uns anys de dura postguerra en què, com afirma més d’un informant, no calgué estar tancat per sentir-se presoner. 75. Aquest capellà era l’encarregat de custodiar la benzinera de can Mallart, al carrer de mossèn Cinto Verdaguer. 6 Beca Malgrat_6 Beca Malgrat 22/06/12 11:50 Página 283 X 283 LA LLARGA POSTGUERRA 1. Les primeres detencions i els camps de concentració L’endemà d’arribar els nacionals a Malgrat, a més de les misses, també van començar les represàlies. La presència de la tropa a la localitat no era tan amable com semblava i, encara que molta gent pensés que per fi havia arribat la pau, el que en realitat va fer l’exèrcit rebel fou imposar la victòria. Els objectius principals eren acabar amb el catalanisme, el moviment obrer i qualsevol signe de disconformitat amb els guanyadors, i paraules com presó, camp de concentració, exili permanent o humiliació van esdevenir habituals per a moltes famílies malgratenques. Hi va haver moltes represàlies. Gent del poble que s’havia posat del cantó dels nacionals es venjava contra els seus veïns, va ser un temps molt cru.1 Com ja s’apuntava en el capítol anterior, la mateixa nit que arribaren a la localitat, els nacionals van tancar en un magatzem del carrer de Girona tots els carrabiners i a part dels soldats republicans que hi havia a la població. L’endemà, els que no s’havien assabentat del que passava també van ser cridats a presentarse. Aquests combatents no formaven cap nucli de resistència contra els conqueridors: simplement eren joves de la vila que, després de la desfeta republicana, havien tornat a casa seva. La majoria pensava que, com que eren soldats de lleva, no tindrien cap problema amb les noves autoritats i molts, a peu, havien retornat de diversos llocs per poder veure per fi les seves famílies: Quan es va acabar la Guerra, veníem per la muntanya i ens vam parar per Arenys i els avions ens metrallaven per la carretera. A l’estació d’Arenys, agafar el tren era impossible i a peu fins a Malgrat, de Tarragona com aquell qui diu a Malgrat.2 Llegamos a Malgrat y ni mi padre ni mi madre, nadie estaba en mi casa. Nos metimos por la ventana siete u ocho. “¿Qué, nos vamos para Francia?” Y yo: “No, porque no he hecho nada, yo no me voy.” Pues a los tres días o cuatro, entraron los nacionales aquí en Malgrat 1. Testimoni de Pere Lliuró Forcada. 2. Testimoni de Gabriel Martínez Plazas. 6 Beca Malgrat_6 Beca Malgrat 22/06/12 11:50 Página 284 284 SÒNIA GARANGOU I TARRÉS Amb la victòria dels “nacionals” es va restablir el culte catòlic i es va instal·lar una placa a la façana de l’església amb els noms dels capellans i de la nena morts durant la Guerra. AMMM. Fons Josep Bechdejú Bohigas. 6 Beca Malgrat_6 Beca Malgrat 22/06/12 11:50 Página 285 LA LLARGA POSTGUERRA 285 y nos dicen: “Todo el que haya pertenecido al ejército rojo que se presente a can Fonlladosa”.3 Arribo aquí casa i al menjador de davant hi havien dos oficials asseguts, i un em diu si m’havia presentat aquí a la granja. Però jo en ves d’anar a la granja, vaig anar a Sant Genís a buscar [la família] i el bestiar. Arribem a Sant Genís i, quan vam ser a can Joan de les Cabres, allà hi havia la tropa i em cridaven, i jo avall cap a casa. Arribem aquí casa amb el bestiar i llavors em diuen si m’havia presentat allà. [Els vaig dir que no i em van dir]: “Ara vagi aquí al col·legi”, que en aquí agafaven els números i els anaven dient tots en fila per marxar.4 Al Fonlladosa, els nacionals van prendre declaració a tots els nois que es van presentar i, un cop els van haver identificat, els van fer anar cap a Barcelona amb els carrabiners i els soldats que havien estat empresonats la nit abans: Nos llevaron andando, íbamos por lo menos dos o tres mil, toda la carretera llena. No nos escapamos porque teníamos miedo.5 Si d’aquí Malgrat en vam sortir 200, a Mataró anàvem 80 o 90. A Mataró només ens vam aturar un moment i vam tirar fins a Badalona i allà ens van fer pujar a un cine que hi havia. Al diari portava que els que estaven a casa seva no es moguessin, i vam anar a un local que hi havia el jefe dels nacionals i li vam dir: “Nosaltres venim de Malgrat, però estàvem a casa i el diari diu...”. “Aneu amb expedició i seguiu!” Vam dormir a Badalona i l’endemà cap a Barcelona. Ens van portar a Poble Nou, a una casa que no hi havia cap porta, i amb el meu germà vam anar al segon pis. Va venir una família [que coneixíem] de Barcelona i [ens] va portar menjar i d’allà ens van portar amb barco a Tarragona.6 Nos llevan al cuartel Macià, que estuvimos ocho o diez días allí, no teníamos agua, nos daban unas cocas duras y una caja de sardinas para tres y de allí salimos voluntarios para ir a batallones de trabajadores.7 No tots els malgratencs que marxaren amb aquesta expedició de presoners van fer el mateix recorregut, però el destí final fou en tots els casos el mateix: l’internament en un camp de concentració.8 A Cervera, a Barbastro o a Miranda de 3. 4. 5. 6. 7. 8. Testimoni de Fernando Raja. Testimoni de Ramon Freixes i Creixell. Testimoni de Fernando Raja. Testimoni de Ramon Freixes i Creixell. Testimoni de Fernando Raja. Segons BORJA DE RIQUER, els camps estaven organitzats per la Inspección General de Campos de Concentración de Prisioneros i servien per retenir els soldats de l’exèrcit republicà mentre s’investigaven els seus antecedents polítics. Molts presos catalans van ser portats a camps de Burgos o Aragó, però a Catalunya també se’n van organitzar a Tarragona, Cervera i 6 Beca Malgrat_6 Beca Malgrat 22/06/12 11:50 Página 286 286 SÒNIA GARANGOU I TARRÉS Ebro, els malgratencs que havien optat per tornar a casa es van retrobar amb els que havien estat fets presoners durant la retirada. Aquests camps, que en la majoria dels casos van ajudar a construir els mateixos presos, van suposar una experiència traumàtica per a la majoria d’homes que no acabaven d’entendre de què se’ls acusava ni per què els infligien aquell tracte. Alguns van tenir sort i només s’hi van estar unes setmanes o un parell de mesos, però n’hi va haver que van estar de camp en camp quasi bé dos anys en unes condicions infrahumanes: Jo vaig estar en un camp de concentració a Miranda de Ebro, a Burgos. Allà sí que no es pot contar el que s’hi passa: gana, misèria, maltractaments, tot el que puguis pensar. De vegades, parlen dels camps de concentració alemanys, però no parlen d’aquests. Hi havia una infermeria que el que hi anava ja no tornava, tothom tenia por d’anar allà. Polls, gana... Menjar? Anaves allà a parar el plat i et donaven un cucharón, una cosa negra i de vegades t’hi posaven mitja patata. Et donaven uns xusquets que amb dues queixalades te’ls foties i allò havia de ser per tot el dia. També ens van donar una manteta, que era l’únic abrigall que teníem i, amb un cove gros a nansa, anàvem a un lloc a carregar de pedres o rajols, ja no me’n recordo què era, i anàvem fent els barracons. Au, vinga! I a última hora, que ja no podies, ens feien formar i desfilar. Cada vegada érem menys i: “Cabrones! Hasta que no salga bien, no vais...” A última hora havíem de plegar perquè quedàvem quatre i el cabo, tothom es desmaiava. I, per dormir, sobre una fusta i amb aquella manteta, aquella manteta havia de servir per abrigar-te a la nit i per quan anàvem amb el cove.9 Quan vam anar cap allà el camp de concentració, que vam estar a Barbastro, gana, gana i gana! Hi havia una sala com La Barretina que estàvem allà 4.000 o 5.000 persones. Gent esperant amb un látigo i al que li tocava espolsar-se la pols, li tocava. Després vam anar a Burgos, que anàvem destinats a batallons, i per apuntar-nos voluntaris a batallons vam estar 6 o 7 mesos. Allà, misèria sobre misèria.10 Vam anar a parar al camp de concentració d’Albatera. Sense jalar ni res, 1.000 peles que portava les vaig haver de deixar amb uns d’allò que ens van posar per recollir tots els diners. Al cap de tres dies ens van donar un llonguet i una llauna de sardines: passàvem més gana que l’enteniment! Hi vaig estar quasi un any i van divertir-se, aquella gent, perquè cada setmana carregaven dos cotxes. Hi havia una senyora que era feixista i aquella, amb dos feixistes més, anava dient: “Tu, cap allà, tu cap allà.” I el que tenia sort havia de sortir de la colla, l’embarcaven amb un cotxe i qualsevol sap on anaven. Sortint d’aquí, al cap d’un any i pico, estava al camp de concentració de Porta Coeli. [Allà] hi havia un capellà que estava molt gras i nosaltres estàvem molt flacs i amb el sol que hi havia allà al mig de l’esplanada al Poble Nou (als antics tallers Godó, també coneguts com del cànem). Les xifres sobre la quantitat d’interns no són definitives, però es calcula que al voltant d’uns 300.000 homes van passar per aquests camps un cop acabada la Guerra. Història de Catalunya, dirigida per Pierre Vilar. Volum VII. 9. Testimoni de Vicens Pica. 10. Testimoni de Gabriel Martínez Plazas. 6 Beca Malgrat_6 Beca Malgrat 22/06/12 11:50 Página 287 LA LLARGA POSTGUERRA 287 ens feia la missa i [ens deia]: “¿Sabéis por qué estáis aquí? Yo os lo diré: estáis aquí porque mataron 2.000 sacerdotes, mataron, ¡matasteis!”11 En Juan Urrea Raja també recordava una experiència similar al camp de concentració de Campo del Toro, on el capellà els va imposar una penitència de deu dies sense menjar per ser rojos i, a més, van haver de dormir durant molts mesos al ras patint la pluja i la neu. Segons aquest testimoni l’esgotament i la gana van fer que la majoria d’aquests homes perdessin qualsevol capacitat de resistència davant les barbaritats que es veien a diari en aquests camps. Afusellaments, maltractaments... la majoria no reaccionava ni en veure un oficial nacional arrencant l’orella d’un pres a queixalades.12 Qualsevol que intentava plantar cara era executat immediatament –com li va passar al seu cunyat, Antonio Urrea López, de 22 anys, afusellat en un d’aquests camps. De mica en mica, tots van anar callant, van quedar completament anul·lats, impotents i pensant només en poder sortir vius d’allà dins. Com assenyalava aquest mateix informant: Cuando tienes hambre no eres nada, pierdes la dignidad.13 Per poder sortir del camp, però, no importava la bona conducta, el que comptava era tenir un aval. Aquests documents només eren una mena de comprovants que havien d’estar signats per gent ben considerada pel règim, en què s’especificava que no eres dels rojos ni havies marxat de voluntari. La necessitat d’obtenir aquest aval va portar la majoria de mares i esposes dels presos a les cases de la gent “d’ordre” a demanar aquests documents. No sempre els el firmaven: molts dels que en aquells moments tenien el poder per decidir si et quedaves al camp o tornaves a casa solien aplicar criteris força arbitraris basats en les coneixences i les simpaties personals o polítiques: Quan estava en el camp de concentració, el jefe de Falange, que era en Cama, no em volia fer l’aval perquè el meu pare havia anat a votar a les esquerres.14 La convivència feia temps que s’havia trencat i aquell veí de qui anys abans no hauries dubtat mai no sabies si et firmaria l’aval o deixaria el teu fill al camp uns mesos més. Com recordava en Josep Mora, quan el seu germà va necessitar un aval per poder anar a fer el Servei, la seva mare també va tenir força problemes per aconseguir-lo: A can Cama li van negar el salvaconducte, però no van tenir la valentia de dir-l’hi. La meva mare hi anava i li donaven excuses: “És que ara passa això, és que ara lo altre, és que ara no 11. 12. 13. 14. Testimoni de Joan Bernat Onna. Testimoni de Juan Urrea Raja. Testimoni de Juan Urrea Raja. Testimoni de Salvador Forroll. 6 Beca Malgrat_6 Beca Malgrat 22/06/12 11:50 Página 288 288 SÒNIA GARANGOU I TARRÉS Postal en què Salvio Estragués sol·licita un aval a Joan Montals per poder sortir d’un camp de concentració. Document cedit per Maria Cristina Montals. 6 Beca Malgrat_6 Beca Malgrat 22/06/12 11:50 Página 289 LA LLARGA POSTGUERRA 289 [ho] tenim...” I el meu germà havia de marxar a les vuit del matí de l’endemà i eren les deu del vespre que per última vegada hi va anar, i a can Cama: “Ai! Ho sento molt, Antonieta, però no pot ser.” Va sortir de can Cama plorant i troba una dona i li diu: “T’han dit que no el tenien? Mira, ara m’acaba de donar la firma en Gibert, vés-hi i digues que t’ho he dit.” [Va anar fins allà] i en Gibert li diu: “Vine, Antònia”. Telefona a can Cama: “Escolta, Ramon, tinc la mare d’en Mora aquí, jo ara acabo de donar el segell a una dona, què haig de fer?” I llavors l’hi van donar. Una de les persones que aquells dies va firmar més avals a Malgrat va ser, com recordava la seva filla, en Joan Montals: Jo recordo el meu pare sentat al menjador de casa meva [i una] cua de gent perquè el meu pare els avalés. I el meu pare amb unes carpetes amb escrits i llistes i la gent fent cua demanant-li que, per favor, traiés aquest i a l’altre. Recordo que deia: “Oi que no tenen les mans tacades de sang? Doncs, vinga, fora!” I gent que venia a demanar diners: “Per favor, Joan, t’ho tornarem.”15 Ja durant la Guerra, la seva posició com a cap de subministraments del bàndol rebel li havia permès treure dels camps de concentració alguns malgratencs que havien estat fets presoners per l’exèrcit insurrecte. Molts d’aquests nois van canviar de bàndol o bé es van posar a treballar en els camps de cultiu de patates primerenques que els germans Montals havien començat a organitzar a Màlaga: Tenia set o vuit hortes seves i va reclutar 7 o 8 nois; això que feia ell de mirar les llistes de camps de concentració i els que li semblava que eren d’aquí Malgrat i eren bona gent els agafava i feien de pagès en allà.16 Alguns dels testimonis afirmaven que treure gent dels camps havia estat una acció interessada del comerciant, que va fer molts diners gràcies a la seva col·laboració amb l’exèrcit rebel, però, segons la seva filla, en Joan Montals simplement havia intentat ajudar aquells que li ho demanaven: Quantitat de xicots que escrivien des de camps de concentració. N’havia tret molts i a alguns els hi havia donat feina: a carregar camions o a fer de pagès. El fet era una feina i sortir del camp de concentració.17 No sempre, però, els avals servien per a tots els camps i alguns malgratencs van haver de patir més mesos de confinament per culpa de les disputes entre les diferents “famílies” que formaven el cos ideològic del franquisme: 15. Testimoni de M. Cristina Montals. 16. Testimoni de Nicolau Catà. 17. Testimoni de M. Cristina Montals. 6 Beca Malgrat_6 Beca Malgrat 22/06/12 11:50 Página 290 290 SÒNIA GARANGOU I TARRÉS Ens van dir que tot aquell que tingués algú que l’avalés podria sortir. A mi em va avalar en Mariets i aquell de can Txec.18 Però això era el camp de Barbastro, que era de Falange, i quan vam sortir ja era a Burgos, que era requetè, i ens van fer la mateixa pregunta i jo portava el paper aquell i “¿Qué tiene, usted?” “Mire.” Si no em va matar... “¡Qué trae, usted, si esto es requeté!” Com que no es podien veure Falange i requetè, sort del capellà. Vaig sortir sense aval perquè, al camp de concentració de Burgos, cada setmana, feien una llista i ens anaven nomenant i sortien. I en Pepet “Regalat” i jo vam quedar els últims, ja no hi havia ni cuiners!19 Aquest testimoni, a més, com la majoria dels nois que sortien dels camps, va haver de buscar-se la vida per tornar a Malgrat. Morts de gana, cansats i sense diners..., la majoria van arribar a casa molt debilitats i malalts: Jo venia amb en Pepet “Regalat” i portava una manta que la manta ens portava a nosaltres, perquè de polls tots els que vulguis. A Burgos ens la vam vendre, la devien bullir perquè era una manta molt bona i allà vam agafar quartos per arribar a Barcelona. Quan vam pujar al tren ens van deixar sols, perquè si fèiem així una mica quedava el vagó ple de polls.20 Vaig venir aquí malalt, amb una pleura com una casa de pagès. Vam estar de Miranda d’Ebro a Barcelona cinc dies sense menjar. Et donaven un panet i au, cap a casa! Et posaven allà en una via morta i t’hi passaves un dia. Quan vam arribar a Barcelona una dona que ens va veure allà arraconats [ens va dir]: “D’on veniu, nois?” “D’un camp de concentració.” “El meu fill també hi és, deveu tenir gana.” Ens va venir amb un [entrepà] i allò encara ens va obrir [més] la gana, pobra dona, ho va fer amb tota la bona fe del món. Quan vaig arribar aquí no em coneixien, era un avi, un avi de 90 anys, sec, ple de polls, misèria acabada.21 Tot i la malaltia i que durant quasi bé un any no es va poder moure del llit, aquest testimoni encara va tenir sort perquè no el van tornar a reclamar. Hi va haver altres nois, però, que quan van arribar a casa els van tornar a cridar per anar a batallons de treballadors: Me mandan a Malgrat y llegamos aquí y al cabo de ocho o diez días, que nos presentemos a la casa de reclutas de Barcelona.... y, bueno, nos vamos a la casa de reclutas a Figueras y, en Figueras, preso del ejército. Nos dieron un traje de soldados y el sombrero redondo con la “t” de trabajador. De allí nos llevaron a Torroella de Montgrí a hacer un puente de siete ojos, de allí a los Pirineos, a San Cristóbal de Tossa a hacer fortificaciones porque era la guerra de Francia y desde allí veíamos los fogonazos, de allí a San Juan de les Fonts a hacer 18. 19. 20. 21. Es refereix a en Ramon Cama. Testimoni de Gabriel Martínez Plazas. Testimoni de Gabriel Martínez Plazas. Testimoni de Vicens Pica. 6 Beca Malgrat_6 Beca Malgrat 22/06/12 11:50 Página 291 LA LLARGA POSTGUERRA 291 puentes y luego nos llevan a Lérida a hacer los cuarteles de Lérida. Y al llegar a casa, ahora tenéis que hacer de soldados con Franco. Yo en total estuve siete años, salí de mi casa con 17 y volví con 25.22 L’obligació d’anar a fer el Servei Militar amb l’exèrcit franquista, la van haver de complir la majoria de soldats de lleva, que havien estat cridats per anar a la Guerra sense haver fet el servei. Com recordava en Salvador Forroll a les seves memòries: Arribava l’hora d’incorporar-me a un nou exèrcit. En qualitat de soldat ras, i amb els estigmes de “Rojo, polaco, perro catalán y ateo.” Aquests adjectius no els esmenta el testimoni ni per fer broma ni d’una manera gratuïta. La rebuda dels soldats republicans a l’exèrcit franquista i a segons quines poblacions de l’Estat espanyol no solia ser gaire bona. Hi havia molta gent que creia que els rojos portaven cua com els dimonis i el “mal costum” de parlar en català tampoc no era gaire ben vist: A mi m’han posat un fusell aquí al cap: “¡Como no hable en cristiano, disparo!”23 Alguns dels joves que havien estat fets presoners per l’exèrcit rebel durant la Guerra també van haver d’anar a fer el Servei. Com recordava en Joan Garriga, molts d’aquests homes ja portaven prop de tres anys de periple per tot l’Estat com a presoners de l’exèrcit franquista i havien “estrenat” la majoria de camps que després serviren per confinar els perdedors de la Guerra: Arribem a un poble i ve un guàrdia civil: “Para vosotros se ha terminado la guerra muchachos!” Va anar a l’estanc, va comprar tabaco i: “¿Habéis comido? ¿No? Pues fumad!” I quan vam haver begut aigua i tot vam continuar el camí i ens van portar fins a Camino Real, a un camp que havien segat de blat, havien voltat d’alambrada i vinga, aquí! Jo anava ferit i amb febre i en Bayarri, de seguida, va a un guàrdia i: “Escolti, que jo vaig amb un company que està ferit i està carregat de febre.” “Bueno, ya le avisaremos, ya le avisaremos...” No ens van donar res, ni dinar, i al cap [d’una estona] ens diuen: “Venga! Los enfermos i heridos!” I em van portar a l’estació, on hi havia un metge i vinga, va! Una cura de cavall. No sé el que m’hi van fotre, m’ho emboliquen i cap al camp altra vegada. Llavors, a la tarda, ens van donar un xusco i dues sardines escabetxades per a cada un i, al vespre, ens agafaven i ens portaven als vagons que hi havien a l’estació. Quaranta tios a cada vagó i a dormir sense mantes, sense res i allà hi vam estar tres dies. Al matí venien i et donaven un cucharón, una mica de suc d’espardenyes, que no era ni cafè ni res, i sort que per allà hi passava 22. Testimoni de Fernando Raja. 23. Testimoni de Salvador Forroll. 6 Beca Malgrat_6 Beca Malgrat 22/06/12 11:50 Página 292 292 SÒNIA GARANGOU I TARRÉS un rec d’aigua i aigua tenies la que volguessis. Al cap de tres dies ens van tornar a fotre als vagons i cap a Logronyo. Arribem a Logronyo i ja ens [hi] esperava una companyia de guàrdies civils: “¡Venga, Cara al Sol!” “Què és això de Cara al Sol?” Jo no l’havia sentida cantar mai! Sort que van començar ells i llavors n’hi va haver algun que es veu que sí que l’havia sentida i també seguia. [Després] passem pel passeig que anava a la plaça de toros i sentim una veu d’un balcó: “¡Mamá, mamá! No decías que los rojos llevaban cola?” I ens van portar a la plaça de toros de Logronyo. Allà si et tocava una manta, una manta, si te’n tocava mitja, mitja, i espavila’t. Hi vam estar 20 dies, menjàvem bé allà; ara, havíem de menjar tres en un plat: a un li donaven la sopa, a l’altre la truita i l’altre el tall. Ens van pelar al zero, i de dies a prendre el sol i a la nit a dormir sota les grades, i als 22 dies ens van traslladar a Miranda de Ebro, a un camp de concentració... La mare que els va parir! Havíem d’anar a fer les feines a l’aigua, tot queia a l’aigua de l’Ebro i quan anaves a buscar ranxo t’havies de preparar per si et fotien una fava que no te’n sentissis, menys mal que ens van arreplegar amb roba d’hivern! Allà, hi vam estar una setmana, perquè hi havia 15 o 20.000 homes un a sobre l’altre, i llavors van formar batallons de treballadors. Vam marxar en Freixes, en Vicens24 i jo en el mateix batalló i ens van tornar a traslladar a Logronyo. Hi vam estar una setmana i ens van portar a Extremadura, en vagons de carga. D’allà vam marxar per St. Jaume, [i ens van portar] cap al front a fer trinxeres, fortins i carreteres. Llavors vam anar a Valdecaballeros i, quan vam ser allà, un dia em ve en Bayarri, que l’havien posat en una altra companyia, i em va dir: “Mira, Joan, si vols els avals, en Lluc ens avalarà. Jo marxo avalat. M’ha fet enviar uns avals en Joan Freixes.” [Jo] no vaig voler els avals: “Si en Franco vol soldats, que se’ls faci de plom, jo no vull anar a tirar tiros contra el meu germà, ja en tinc prou amb el que m’ha passat.” I em vaig quedar en el batalló de treballadors i ells van marxar. Quan es va acabar la Guerra, continuava en el batalló de treballadors. Encara hi vaig estar un any i mig, perquè quan va esclatar la Guerra Mundial ens van fotre cap a Roncesvalles a fer fortins i llavors, [quan va] empitjorar, ens [van] portar cap a Mallorca, a les salines, per fortificar la costa. El 13 [de juny] del 1941 em van llicenciar, i vaig venir cap aquí. Vaig estar 9 mesos a casa i em van tornar a cridar per fer la mili a Santiago de Compostel·la. Com coincidien a assenyalar la majoria dels informants, la Guerra i la repressió posterior els havia fet perdre la joventut. Els set anys que van estar fora de casa entre una cosa i l’altra els van fer retornar a Malgrat cansats, decebuts i amb la sensació d’haver perdut mitja vida per no-res. 24. Es refereix a Joan Freixes Negre i a Vicens Bayarri. 6 Beca Malgrat_6 Beca Malgrat 22/06/12 11:50 Página 293 LA LLARGA POSTGUERRA 293 2. Els exiliats temporals i els que no retornaren mai més Els malgratencs que havien optat per fugir cap a França tampoc van tenir gaire més sort que els que s’havien quedat a Catalunya. En aquest grup de gent trobem algun exregidor de l’ajuntament republicà,25 quatre exalcaldes,26 membres destacats del Comitè o de les JJLL,27 soldats de l’exèrcit republicà que, seguint el que feia la seva companyia, van decidir travessar la frontera i famílies que, davant la incertesa i el trasbals que va suposar el final de la Guerra, van pensar que el millor era marxar. A excepció dels que se n’havien anat del poble en grup, els altres malgratencs van anar arribant a França pel seu compte i en la majoria dels casos l’entrada al nou país fou força accidentada. Com recordava en Ferran García, la rebuda de les autoritats franceses no va ser gaire cordial i les condicions que els tocà suportar aquells primers mesos acabaren d’enfonsar la moral dels exiliats republicans: Al cruzar la frontera había mucha gente que lloraba, hombres, mujeres, ancianos, aquello encogía el corazón porque la mayoría se salvaban de ser cogidos por Franco pero no sabían el destino que les reservaba la República Francesa. [...] Toda una larga fila de soldados negros controlaban aquella carretera que no sabíamos a qué dirección nos llevaba, siempre repitiendo la misma palabra “alle!”, adelante. [...] Solamente que te deslizaras un centímetro te podían meter un golpe de fusil y dejarte allí mismo. [...] Solamente que vieras algo tirado y te pareciera que te podría ser útil, venían y a golpes de culata te volvían al medio de la carretera, no hablaban, aullaban [...] te imponían respeto, tu con las manos limpias y ellos hasta los dientes armados, el gobierno francés nos mandó la flor y nata de su ejército.28 En un primer moment, el govern francès s’havia negat a acollir els refugiats republicans, però davant l’allau de persones que es concentraven a la frontera i la negativa de l’exèrcit franquista d’establir una zona neutral on els exiliats poguessin rebre ajuda internacional no va tenir més remei que “obrir les portes”. França no estava preparada per rebre tot aquell contingent de gent i l’ajuda dels altres països europeus fou més aviat escassa. Amb aquest panorama, les autoritats franceses van decidir concentrar els exiliats que no tenien cap lloc on anar en una mena de camps, sense cap mena d’infraestructura, que es repartiren en alguns pobles com Argelers, Barcarès, Gurs o Agde.29 Les condicions en aquests “camps 25. Com l’Ernest Torrell. 26. Van travessar la frontera cada un pel seu compte: Francesc Arnau i Cortina, Elies Paradeda, Joan Prat i Maspera i Miquel Albiol Sánchez, que havia estat comissari polític de Malgrat del mes de març de 1938 fins al final de la Guerra. 27. Com en Salvador Cuadrado i la seva família, en Francesc Vidal i Curull, en Pau Pica, en Salvador Barney, en Gonzalo Gambín, en Ferran García Arona o en Joan Evaristo Albiol. 28. GARCÍA GONZÁLEZ, Ferran (2000: 66). 29. Segons TERMES, Josep (1987: 420), “a Argelès va arribar a haver-hi 65.000 homes, a Sant 6 Beca Malgrat_6 Beca Malgrat 22/06/12 11:50 Página 294 294 SÒNIA GARANGOU I TARRÉS de refugiats” improvisats, sobretot els primers quinze dies, foren deplorables i la majoria d’exiliats, que ja venien molt cansats del viatge, van debilitar-se encara més: Ya nos encontrábamos instalados en este gran hotel una buena playa de unos cuantos kilómetros por un lado una larga alambrada que dividía la libertad, por el otro el mar mediterráneo, como techo el firmamento, como manta la gran tramontana clavándonos la arena en nuestro rostro. Llegamos con tanta antelación que los franceses no pudieron ofrecernos ni lo más indispensable como es el agua y algo donde poder amagar nuestros cuerpos de la dura temperatura de la temporada de invierno [...] No había ni un puesto de la Cruz Roja, para atender cualquier emergencia [...] para todo nos teníamos que pelear, si querías obtener algo de lo que nos daban para mal comer [...] Suerte que el propio cuerpo de transporte español se ofreció para colaborar en tan humana empresa y con los propios camiones del ejército se pudo organizar un pequeño socorro de pan y sardinas con aceite. [...] De agua la cosa estaba bien mal, para un vaso de agua tenías que aguardar tres horas de cola. [...] Nos pusieron unas fuentes en la arena de la playa para que nos surtieran de agua, aquello era pura agua del mar, salía tan poco filtrada que enfermó más de medio campo de colitis, que había casos extremos que los tenían que evacuar al hospital, como tampoco teníamos W.C., todo tenía que ser hecho en la playa, aquello yo no sé si era para llorar o reír, de ver tantos culos inmóviles tan largo rato hasta que el cuerpo había evacuado todo lo que hacía el mal. [...] Mentiría si no dijera que había alguna barraca, las había no la cantidad suficiente para albergar la cantidad de heridos, ancianos, mujeres, niños, incalificable el trato recibido. Donde había las barracas se podían haver visitado y ver el hacinamiento que la gente tenía que soportar, dentro se respiraba una atmósfera con un hedor que no había persona capaz de resistirlo.30 Com destacava aquest testimoni, la vida en els camps va ser molt dura. Per aconseguir qualsevol cosa es necessitaven diners i la majoria de gent no en tenia. Els que potser van tenir una estada més agradable, segons explicava en Josep Garangou, van ser els que podien exercir algun ofici útil dins el camp, com els barbers, els cuiners o els metges, però la majoria de gent simplement intentava sobreviure amb la incertesa, en la majoria dels casos, de no saber res de les seves famílies. En Ferran García, per exemple, sabia que el seu pare també havia entrat a França, però no es va assabentar que l’havia acollit una família de Saint-Cloud fins al cap d’uns mesos, i els altres refugiats no sabien res dels de casa des de feia moltes setmanes. Algunes malgratenques, amb l’ajuda de contrabandistes que es dedicaven a fer creuar la gent per la frontera, van arribar-se fins als camps per poder veure els seus marits o els seus fills. Però aquestes visites, per desgràcia, no van ajudar gaire a pujar la moral dels exiliats malgratencs: Cebrià 80.000, a Barcarès 35.000, a Gurs uns 12.000, a Agde 18.000 i també n’hi van haver als Banys d’Arles, a Vernet d’Avieja i a Rieucros”. 30. GARCÍA GONZÁLEZ, Ferran (2000: 69-73). 6 Beca Malgrat_6 Beca Malgrat 22/06/12 11:50 Página 295 LA LLARGA POSTGUERRA 295 Yo conocía gente de Malgrat que no se podían adaptar a estas circunstancias porque no todos en esta vida tenemos naturaleza o cerebro para pasar por toda clase de atropellos, los hay que pierden la moral rápidamente y cuando se pierde este sentido, estás mal. Esta gente de la que hablo paseaban cerca de la alambrada gesticulando brazos y labios como si estuvieran locos, no lo estaban, los nervios les habían subido a la cabeza.”31 Alguns homes, això no obstant, encara mantenien l’esperança i continuaven les activitats polítiques dins el camp: Ens reuníem per parlar de la situació, si tornaríem aviat. Ens pensàvem que duraria tres o quatre setmanes, que en Franco plegaria perquè no tenia mitjans per mantenir-se.32 Però la situació no es va arreglar i molts van decidir tornar. No havien comès cap delicte i pensaven que les autoritats franquistes no els podien acusar de res. Es van equivocar: de seguida que van trepitjar l’Estat espanyol van ser internats en camps de concentració. Hi va haver altra gent que va decidir provar sort i marxar a l’estranger, com en Ramon Malleu, que tenia doble nacionalitat i va poder fugir cap a Cuba al cap de poc temps. I alguns joves es van deixar seduir per les ofertes del govern francès i s’apuntaren a la legió: Allà hi havien uns cartells que deien que si et volies apuntar de voluntari a la legió francesa et donaven 20.000 francs i al cap de 2 anys podies ser francès. Una persona normal i corrent no ho fa, això, però una persona que ha passat una guerra, que ha passat de tot, tant se li’n fot tres com quatre. “Anem-hi? Ens hi apuntem?”33 El doctor Brull, l’exfacultatiu municipal de Malgrat, que havia coincidit amb el testimoni en travessar la frontera i estava al mateix camp fent de metge, finalment va convèncer en Nicolau i un altre company perquè tornessin cap a Catalunya i es deixessin estar d’anar a guerres que no els pertocaven. Altres joves, com en Ferran García, no van entrar a la legió francesa perquè no van passar les proves mèdiques, però hi va haver nois de Malgrat que, pel que explicaven alguns informants, van acabar entrant a l’exèrcit del país veí. Com es pot deduir de tot el que conten, les condicions eren extremes i aquelles primeres setmanes qualsevol via per sortir d’allà dins era ben rebuda. De mica en mica, els camps es van anar organitzant i se’n van anar habilitant de nous. Alguns malgratencs que eren al d’Argelers, que era un dels que estaven en més males condicions, van aconseguir que els traslladessin a l’anomenat campo de los catalanes a Agde, on, com recordava en Ferran García, s’hi menjava 31. GARCÍA GONZÁLEZ, Ferran (2000: 75). 32. Testimoni d’Ernest Torrell. 33. Testimoni de Nicolau Catà. 6 Beca Malgrat_6 Beca Malgrat 22/06/12 11:50 Página 296 296 SÒNIA GARANGOU I TARRÉS millor ja que dos dels cuiners eren de Malgrat.34 L’Elies Paradeda, que va entrar a França amb en Celestí Mora, va fer el mateix recorregut, però a l’inrevés. Al principi, com altres malgratencs que tenien família o contactes a França,35 s’havia instal·lat a casa d’un oncle d’en Celestí que vivia a Saint Clemont, però, al cap de poc temps, el govern francès els va obligar a ingressar al camp d’Agde: El menjar anava prou bé, només que havíem de dormir per terra i sense cap mena d’higiene i que els polls hi abundaven.36 Després d’intentar, sense èxit, arreglar els papers per marxar cap a Mèxic, va aconseguir un permís per sortir del camp, i treballar d’hortolà contractat pel sogre d’en Francesc Massó, que vivia allà prop. Però l’esclat de la Segona Guerra Mundial, el mes de setembre de 1939, i la invasió de França per les tropes alemanyes van capgirar la vida de tots els catalans que en aquells moments estaven en els camps o que havien intentat començar una vida nova. L’Elies, per exemple, fou ingressat altra vegada en un camp de refugiats, aquest cop a Argelers, i més tard va ser traslladat a un camp de treballadors a Alemanya. En Ferran García i altres malgratencs, que eren al d’Agde, foren obligats a incorporar-se com a obrers a l’exèrcit francès. A la família d’en Salvador Cuadrado, mentre ell també estava confinat, la van fer pujar en un tren de càrrega que anava cap als camps de concentració alemanys, però, no sabem per quin motiu, va retornar cap a França: es van salvar de morir, però un dels fills recordava que a alguns nois joves de Malgrat que anaven amb ells en aquest tren els havien fet baixar i mai més se’n va saber res. En Francesc Arnau i Cortina, que s’havia retrobat amb la dona i les filles i vivia a Prada de Conflent, fou confinat al departament de la Sarthe, concretament a la ciutat de Le Mans, on es concentraren molts polítics catalans seguint les ordres de les autoritats franceses. Després d’uns dies allà i davant la por de l’avanç de les tropes nazis, va decidir fugir amb en Josep Irla, en Santiago Pi i Sunyer i en Dencàs. Van trigar molts dies, però, després de mil peripècies, van aconseguir escapar de la França ocupada i arribar, en el cas de l’Arnau, a Prada.37 Altres malgratencs que eren a la França ocupada pels alemanys no van tenir tanta sort i van ser traslladats a camps de concentració a Alemanya o a Àustria. D’aquest grup, que no s’ha pogut comprovar si fou gaire nombrós, en van morir almenys 34. Segons el testimoni de l’Elies, els dos malgratencs que feien de cuiners al camp d’Agde eren en Peret Bo i en Francesc Matamala. PARADEDA, Elies; “El meu exili a França”. Som-hi! núm. 47, juliol 1981 (AMMM). 35. En Francesc Arnau i Cortina, que tenia la dona i les filles vivint a França des de feia una temporada, va anar directament a la casa de Prada de Conflent que els havia deixat la seva cunyada. En Ferran García Arona també va estar acollit a casa d’uns francesos a Saint-Cloud. 36. PARADEDA, Elies; “El meu exili a França”. Som-hi! núm. 47, juliol 1981 (AMMM). 37. Per a més informació sobre l’exili de l’Arnau, vegeu el cinquè i sisè capítol del llibre de GARRIGA i MARQUÈS, Ramon (1989). 6 Beca Malgrat_6 Beca Malgrat 22/06/12 11:50 Página 297 LA LLARGA POSTGUERRA 297 Carnet de deportat de Jaume Turón. Document facilitat per Judih Turón (néta). dos en els camps d’extermini: l’Emilio Tovar, al de Gusen, el 16 de novembre de 1941, i l’Antonio Ríos Egea, al de Mauthausen el 7 de febrer de 1942. Els que van sobreviure, com en Jaume Turon Gibert, mai oblidaren l’horror d’aquells interminables mesos de confinament. Aquest guàrdia d’assalt malgratenc38 havia estat fet presoner pels alemanys a la base naval de Bordeus, on l’havien fet anar a treballar des del camp d’Argelers. Fou internat al camp de Thil, a la frontera de Luxemburg amb Alemanya, on va estar prop d’un any esperant que qualsevol dia diguessin el seu nom i el portessin cap al crematori. Com li explicava anys després a la seva néta, cada dia els alemanys cridaven dues o tres persones i l’angoixa de no saber si l’endemà et tocaria va esdevenir insuportable. Quan va entrar al camp de concentració era un home alt i fort que pesava uns 80 quilos; quan en va sortir, el 2 de setembre de 1944, amb prou feines arribava als 43. La situació d’angoixa que es va viure a França durant la Segona Guerra Mundial va animar molts catalans a tornar. La majoria, igual que havia passat 38. En Jaume Turon havia entrat al cos de Guàrdies d’Assalt després d’haver intentat dedicar-se a la reparació i venda de bicicletes, en un taller que havia muntat amb el seu germà al carrer d’Aragó. Fou destinat a Tarragona, on va viure el començament de la Guerra i va ajudar a fugir el cardenal Francesc d’Assís Vidal i Barraquer. Quan va veure que la Guerra aniria per llarg, va portar la dona i el fill cap a Malgrat i ell va seguir a Tarragona fins que, un cop a acabada, es va exiliar. 6 Beca Malgrat_6 Beca Malgrat 22/06/12 11:50 Página 298 298 SÒNIA GARANGOU I TARRÉS amb els que havien retornat les primeres setmanes, fou internada en camps de concentració i, si havien exercit algun càrrec durant la República, sotmesos a consells de guerra. Hi va haver gent però que va decidir quedar-se a França perquè pensaven que, si els aliats guanyaven, retornarien la democràcia a l’Estat espanyol i les llibertats a Catalunya. La guerra va finalitzar l’any 1945 i ni Europa ni els americans van fer res per acabar amb la dictadura franquista. Els exiliats malgratencs no pogueren tornar en molts anys i, encara que hagi estat impossible trobar referències de tots, hem volgut destacar, com a mínim, què va passar amb els que havien estat els principals protagonistes dels esdeveniments polítics a Malgrat durant l’etapa republicana o la Guerra, i amb algunes persones que, tot i no ser personatges públics, també patiren un llarg exili. En Joan Prat, que després de dimitir com a alcalde de Malgrat va exercir de comissari polític, no va poder tornar a la vila a buscar la seva família i va marxar sol cap a França, on es va trobar amb el seu fill Joaquim, que morí al cap de poc temps. La seva dona i els altres fills al cap d’uns anys el van poder anar a visitar, però la família no es va tornar a ajuntar mai més. Va morir a Castelnaudary el dia 1 de març de l’any 1975. Tenia 86 anys i, per pocs mesos, no va poder veure la fi de la dictadura franquista.39 L’Elies Paradeda, després d’algun temps treballant a diversos pobles es va instal·lar a Perpinyà on va formar una nova família. Quan va morir Franco, va tornar diverses vegades a Malgrat i, gràcies a les entrevistes que li va fer en Vicens Tomàs, avui tenim el seu testimoni. Va morir a Perpinyà el 30 de gener de 1992.40 En Miquel Albiol i Sánchez, comissari polític a Malgrat fins al final de la Guerra, va estar uns mesos residint a França i finalment va marxar cap a Xile. Va morir l’1 de novembre de 1976 a Rafael (Concepción, Xile).41 La família Cuadrado es va separar: la mare amb els fills van tornar i es van instal·lar a Cartagena, mentre en Salvador es quedava a França, on va morir cap a l’any 1964. Un dels seus fills també va morir intentant travessar la frontera.42 En Jaume Turon Gibert i en Lorenzo Olivar, un altre malgratenc mecànic d’avions durant la Guerra que també havia estat confinat amb ell al camp de Thil, van aconseguir recuperar-se físicament i cap a l’any 1946 es van traslladar a Perpinyà. La dona i el fill d’en Jaume Turon, aquell mateix any, van marxar de Malgrat amb el poc que van poder carregar i van aconseguir arribar, amb l’ajuda d’un guia, a la frontera francesa. El guia morí metrallat poc abans de creuar, però, sortosament, la Presentación Concha i el seu fill Jaume aconseguiren passar i reunir-se amb el pare després d’onze llargs anys de separació. Aquesta família va estar vivint a França fins que l’any 1970 decidiren tornar a Malgrat. Lorenzo Olivar, 39. Testimoni de Maria Prat Tocavents. Vegeu COLOMÉ ALSINA, Joaquim (1999). 40. PARADEDA, Elies; “El meu exili a França”. Som-hi! núm. 47, 48, 49, 50, 51, 52, 53 (juliol, 1981-gener, 1982). COLOMÉ ALSINA, Joaquim (1999). 41. COLOMÉ i ALSINA, Joaquim (1999). 42. Testimoni de Damián Cuadrado Pérez. 6 Beca Malgrat_6 Beca Malgrat 22/06/12 11:50 Página 299 LA LLARGA POSTGUERRA Elies Paradeda l'any 1983, en una de les seves visites estiuenques a Malgrat. Fotografia realitzada i cedida per Vicenç Tomàs. 299 6 Beca Malgrat_6 Beca Malgrat 22/06/12 11:50 Página 300 300 SÒNIA GARANGOU I TARRÉS que tampoc no va aconseguir reunir-se amb la seva dona, Narcisa Girons, i els seus fills fins al cap d’uns anys, després que la seva esposa patís diversos escorcolls i interrogatoris a Malgrat, a diferència de la família Turon va decidir quedar-se a França i no tornar mai més al seu poble. Actualment alguns dels seus fills estiuegen a Malgrat. Dels Gambín i d’en Francesc Vidal Curull, no se n’han trobat més referències, però tot ens fa pensar que també es van quedar a viure a França. En Pau Pica i la seva família tampoc van tornar i es van quedar a viure a Saint-Germain, un poblet prop de París.43 L’Arnau i Cortina va passar els últims anys a Prada de Conflent, on hi havia altres exiliats catalans com en Pau Casals, molt amic de l’Arnau, o en Pompeu Fabra. Com assenyala Ramon Garriga i Marquès, l’Arnau, a la seva etapa de l’exili, va continuar escrivint articles a nombrosos diaris i va mantenir el contacte amb el govern de la Generalitat a l’exili. També era un habitual de les reunions del grup dels catalans, els diumenges a la tarda a casa d’en Pau Casals. No va poder tornar a Catalunya fins als anys 60 i encara només de visita. Va morir a Perpinyà el 14 de març de 1974; les seves filles i els seus néts encara viuen a França.44 L’exili permanent fou l’alt preu que van haver de pagar alguns dels representants locals més significatius del catalanisme o del moviment obrer, i molts malgratencs anònims. Havien defensat les seves idees fins al final i això els va costar perdre en alguns casos la família, el patrimoni o les dues coses alhora. A més de no poder tornar durant molts anys a Catalunya, les autoritats franquistes es van encarregar de confiscar-los totes les propietats que van poder i sotmetre’ls a l’amenaça constant de represaliar els membres de la família que s’havien quedat al poble. En el cas de l’Arnau i Cortina, la Falange li va requisar les cases i la botiga del carrer del Carme i del carrer de Desclapers, que foren utilitzades durant molts anys per aquesta organització. La família d’en Prat i Maspera, a més de patir escorcolls i altres humiliacions, fou obligada a deixar la casa que tenia llogada al carrer de Mar on l’exalcalde tenia la que en aquells moments era la lampisteria més gran de la població. Durant anys, la seva dona i els seus fills van passar força dificultats econòmiques i es van veure obligats a viure rellogats. La família de l’Elies Paradeda també va passar un tràngol després de la Guerra. Havien quedat arruïnats i encara que l’Elies no contestés les provocacions que li feia arribar la secció de la Falange local a França,45 la seves filles van haver de patir durant anys estar separades del 43. Testimoni de Vicens Pica i Paquita Rossell. 44. GARRIGA i MARQUÈS, Ramon (1989). 45. Pel que explicava l’exalcalde en les seves memòries de l’exili, els falangistes utilitzaven les cartes que li enviava la seva família per fer-li arribar notes al camp de refugiats: «Els primers mesos d’ésser al camp, la censura de Malgrat, a mi i en Pau Pica, ens posava a les cartes que rebíem de casa nostra, unes sàtires vergonyoses: “Tus amigos de Falange te esperan con los brazos abiertos, gritando muy fuerte, viva Franco, muera la FAI”». En un principi els va contestar dient-los que, 6 Beca Malgrat_6 Beca Malgrat 22/06/12 11:50 Página 301 LA LLARGA POSTGUERRA 301 pare i de la mare. La seva dona, la Joaquima Simeon, que treballava de mestra a Malgrat, fou vetada per les noves autoritats franquistes i destinada primer a Berga i després a Sant Pere de Riu. Només es va poder emportar la filla petita; les altres van ser criades per la seva tia. Mai van arribar a entendre per què el seu pare els havia fet sacrificar tantes coses per un ideal polític i durant anys van haver de patir els comentaris de la gent “d’ordre” del poble. 3. Malgratencs a les presons franquistes Les represàlies, però, no només van anar contra els familiars dels exiliats. Els que van optar per quedar-se a Malgrat o van retornar al cap d’uns mesos de França o dels camps de concentració també patiren, en la majoria dels casos, la repressió dels primers anys del franquisme. Qualsevol persona que hagués militat en alguna organització obrera o catalanista era susceptible de ser sotmesa a un consell de guerra i només haver treballat pel govern de la Generalitat era motiu suficient per ser empresonat. Molt aviat van començar les depuracions de funcionaris, les denúncies, les venjances personals i els empresonaments. Encara avui és molt difícil establir una relació del nombre total de malgratencs que van passar per les presons i batallons de treballadors franquistes, però, com a mínim s’ha intentat mostrar quin era el procés que se seguia i elaborar una llista provisional de persones que van estar empresonades perquè pugui servir de base per a estudis posteriors.46 Els criteris que guiaven les detencions eren força arbitraris ja que només era necessària una denúncia d’alguna persona ben vista pel règim perquè qualsevol fos detingut i conduït fins a Arenys. Així trobem casos de persones que s’havien implicat força en política durant l’època republicana i per amistats personals amb determinats elements conservadors o perquè canviaren radicalment d’ideologia política no van ser detingudes, i altres que amb una implicació similar eren jutjades i empresonades. Algunes vegades, com recordava en Ramon Garriga i Marquès, hi havia altres raons que portaven a “perdonar” la presó a homes que, com el seu pare, havien exercit càrrecs durant la República: Un dia a Falange hi havia reunió i en Russinyol va aixecar la llebre. “I amb en Garriga, què hem de fer?” I l’Esquena va dir: “Mireu, en Gracià és un desgraciat que són set de colla i s’han quedat sense ni una pesseta per poder començar. Té la seva dona que s’està morint d’un tifus galopant, deixeu-lo estar que prou pena té.” com a mínim, les firmessin, però després, pensant en la dona i les filles, va ignorar les missives perquè la família no patís represàlies. “El meu exili a França”. Som-hi!. núm. 47, juliol 1981. 46. Vegeu l’annex 5. 6 Beca Malgrat_6 Beca Malgrat 22/06/12 11:50 Página 302 302 SÒNIA GARANGOU I TARRÉS Seguint el mateix raonament tampoc van empresonar l’Ernest Torrell quan va tornar de França, però hi va haver altres exregidors d’ERC que no van tenir tanta sort. A més dels que ja havien marxat, almenys quatre dels homes que havien exercit càrrecs a algun dels ajuntaments republicans van ser tancats a la presó i sotmesos, en alguns casos, a represàlies econòmiques. En Miquel Verdaguer, per exemple, a part d’expropiar-li tot el material de la botiga de comestibles i la major part dels diners que tenia al banc, va estar retingut durant sis mesos a Montjuïc. Com recordava la seva néta: Va estar tancat mig any [condemnat] a pena de mort i la meva àvia cada dia amb un cabasset se n’anava fins a Montjuïc a portar-li menjar, que si li portava sis o set dies a la setmana potser ho rebia un o dos dies. [I] els mateixos que ell havia ajudat [durant la Guerra] perquè no els matessin el van ajudar quan va estar tancat. El seu expedient no el podien eliminar, però aconseguien que el posessin a sota i així va passar mig any fins que el van poder alliberar. Unes persones concretes de Malgrat varen actuar per ell, li van tornar el favor.47 En Josep Illas i en Salvador Bunyol també van estar tancats uns mesos, i el que potser s’hi va estar més temps fou l’Antolín Gros, que va ingressar a la Model el mes de febrer de l’any 1939 i no en va sortir fins al juliol del 1941. L’exjutge popular i antic membre de la direcció local d’ERC, Eusebi Simeon, també fou empresonat primer a Malgrat i després a la Model, igual que altres membres d’aquest partit, que foren represaliats, com en Josep Gallart Jalencas, tancat prop de dos anys, o algunes dones que van ser obligades a anar a escombrar a les cases on s’allotjaven els militars per haver format part de la secció femenina d’aquesta formació política. En Martí Vidal Pica i en Joan Verges Sastre, que també havien militat a ERC i posteriorment havien estat dos dels fundadors de la secció local del PSUC, també van ser empresonats, així com l’Antoni Turró, que era un dels caps visibles de la UGT malgratenca, o Francesc Barney, germà d’un dels principals dirigents rabassaires. Però l’organització que va patir més detencions i represàlies fou la CNT. A més dels dirigents i militants que havien fugit cap a França, dels prop de 56 malgratencs que hem pogut documentar que van estar tancats a la Model, almenys 26 havien estat relacionats amb aquest sindicat. Encara que la majoria fossin militants de base, també trobem entre els presos alguns dels dirigents més significatius de la CNT malgratenca, com en Rafael Banet “el rajoler”, que fou un dels que va estar més anys tancat, en Joan Evaristo, en Josep Moré Molist “Pepet Maco” o en Juan Barnés “el Cabrero”. Tots van ser jutjats i empresonats per les seves implicacions en el Comitè Antifeixista i compliren, com es pot veure a l’annex 5, força anys de condemna. Però no només es va represaliar membres de partits polítics o organitzacions sindicals: el que havia estat el director de 47. Testimoni de Teresa Viusà i Verdaguer. 6 Beca Malgrat_6 Beca Malgrat 22/06/12 11:50 Página 303 LA LLARGA POSTGUERRA 303 l’Escola Nova Unificada també fou empresonat. En Josep Planagumà, quan va acabar la Guerra, es va anar a reunir amb la seva família, que s’havia refugiat a Amer després del bombardeig que va patir Malgrat. I allà fou on el van anar a buscar un grup de joves falangistes malgratencs per detenir-lo i portar-lo a la presó de Malgrat: El van venir a buscar deixebles d’ell i se’l van emportar en un camió.48 Com recordava la seva filla, el fet que fossin els propis exalumnes els que l’anessin a detenir va afectar molt el senyor Planagumà, que no acabava d’entendre de què se l’acusava. Pel que sembla, les denúncies contra el mestre l’inculpaven d’ensenyar en català, d’aplicar una pedagogia massa moderna, de ser el delegat cultural del Comitè i de fer servir els diners de les “receptes” que aquest cobrava per comprar material per a les escoles. En Josep Planagumà va estar retingut a la presó de Malgrat del 14 al 24 d’abril de l’any 1939. Després va ser conduït fins a Arenys i d’allà a la Model de Barcelona. En el judici sumarísimo que es va celebrar el gener de 1940, es va defensar ell mateix, però amb tot i això fou condemnat a 8 anys de presó. Un altre mestre de Malgrat empresonat per haver ensenyat en català va ser en Napoleó Soliva. Com recordaven les seves germanes: Quan era davant del jutge aquest li va dir: “Per què no nega aquest crim, que ensenyava en català?” “Per què ho hauria de negar? Aneu a l’escola i ho trobareu tot escrit en català.” En Napoleó havia estat tancat a la presó de Malgrat en tornar de França; igual que en Josep Planagumà, fou jutjat a Arenys i conduït fins a la presó de Mataró. Segons les seves germanes, va estar tancat pocs mesos, però un cop lliure no el van deixar exercir com a mestre a Catalunya i fou traslladat forçosament.49 Repassant els expedients dels presos malgratencs que hem aconseguit localitzar, es pot comprovar que els casos d’en Planagumà o d’en Soliva no van ser gaire diferents dels de la resta de represaliats. El recorregut de tots els detinguts solia ser el mateix: primer els tancaven a la presó del poble, que estava custodiada per militants de Falange o nois que feien el Servei Militar, i, al cap d’uns dies, els portaven a Arenys on un tribunal militar els jutjava i els condemnava. L’estada a la presó local moltes vegades s’allargava i alguns presoners van ser maltractats pels joves falangistes que a les nits solien fer interrogatoris pel seu compte. Com recordava algun dels informants: 48. Testimoni de Francesca Planagumà. 49. No sabem exactament on va exercir de mestre a partir de llavors. En el llibre de GONZÁLEZ, J. i MARQUÉS, S. (1996), només consta que fou traslladat fora de Catalunya. 6 Beca Malgrat_6 Beca Malgrat 22/06/12 11:50 Página 304 304 SÒNIA GARANGOU I TARRÉS Qui més qui menys, per una raó o una altra, hagué de ser investigat per les noves autoritats. Els informes els sol·licitaven organismes diversos, com ara jutjats militars, juntes classificadores de presoners, jutges penitenciaris, etc. i eren contestats per les autoritats municipals. Un informe favorable o desfavorable decidia la sort de les persones investigades. El nombre de persones de qui se sol·licità informe s’acosta a les 400. Informes de la repressió franquista (juliol de 1939) dins de Lligalls de Correspondència de 1939 (AMMM). On hi ha la rectoria hi havia la presó i en allà fèiem guàrdia. N’hi havia un de Falange que se’n cuidava. Hi havia quatre o cinc rojos detinguts que els treien a la nit i feien el que volien amb ells. Tornaven desfigurats.50 Un cop eren portats a Arenys, però, la situació no solia millorar gaire. Podien ser sotmesos a un consell de guerra immediatament o empresonats a Montjuïc, a la Model o a la presó de Mataró sense judici previ. Si tenien sort i aconseguien un bon aval, només complien uns mesos de reclusió, com va ser el cas 50. Aquest testimoni feia guàrdies a la presó quan complia el Servei Militar. 6 Beca Malgrat_6 Beca Malgrat 22/06/12 11:50 Página 305 LA LLARGA POSTGUERRA 305 de l’Eusebi Simeon o en Miquel Verdaguer, però si no es donaven aquestes circumstàncies solien ser condemnats al cap d’uns mesos per tribunals militars i se’ls abonava el temps de presó que ja havien complert. Com recordaven alguns dels testimonis, els judicis solien ser molt ràpids i els detinguts no tenien cap mena de garantia per poder defensar-se. S’han trobat molts casos de consells de guerra que jutjaven diverses persones alhora i les acusacions, quasi bé sempre, no es basaven en més proves que les dels testimonis aportats pels denunciants. En Juan Urrea Raja, per exemple, recordava que, tot i que el van jutjar amb 28 persones més, el consell de guerra va durar amb prou feines vint minuts i cap dels càrrecs que li van imputar eren certs. Repassant els expedients dels prop de 60 detinguts de Malgrat que van ser tancats a la presó Model, es pot comprovar que aquests procediments eren els habituals i que curiosament tots, a part d’altres càrrecs, sempre eren acusats del delicte que havien comès els que els jutjaven: rebel·lió militar. Les condemnes oscil·laven entre els sis anys i un dia, que era la mínima, fins a la reclusió perpètua o la pena de mort, que era la màxima. Hem localitzat tres homes nascuts a Malgrat que van ser afusellats durant aquest període: en Manel Cordón Esteves, en Josep Ros Planas i en Pere Valverde, però, per les referències que en tenim, tots tres feia anys que no vivien al poble i no havien pres part en els esdeveniments de l’època republicana o de la Guerra.51 Quasi tots els altres presos malgratencs van aconseguir sobreviure i la majoria no va complir íntegrament els anys de les condemnes, perquè sovint els les commutaven o els concedien la llibertat condicional. Amb tot i això, un bon nombre d’homes van passar entre un i tres anys a la presó i, a pesar d’obtenir la llibertat abans d’hora, van haver de presentar-se cada setmana al quarter de la Guàrdia Civil fins que van acabar les condemnes, patir l’estigma d’haver estat empresonats, cosa que els dificultava trobar feina, i, en alguns casos, no van poder tornar més al poble perquè les noves autoritats els van aplicar la libertad condicional con destierro. A més, cal tenir en compte que les reduccions de les penes no obeïen a la bona voluntat del règim sinó al fet que va arribar un punt que les presons franquistes estaven tan plenes de gent que es van veure obligats a buidar-les una mica. La gran quantitat de presos polítics dels primers anys de la dictadura havia provocat la massificació de la majoria de centres penitenciaris, cosa que no va fer gaire agradable l’estada dels reclusos. Com recordava en Juan Urrea Raja, les condicions higièniques i alimentàries eren deplorables, havien de conviure fins a dotze reclusos en cel·les preparades per a una persona i molta gent es veia obligada a dormir als passadissos.52 L’atenció mèdica dins les presons tampoc era gaire bona i 51. En Manel Cordon Esteves vivia a Mataró. Fou afusellat al Camp de la Bota el 4 de febrer de l’any 1942. En Josep Ros Planas fou executat a Girona el 28 de juliol de l’any 1939. I en Pere Valverde Fuentes fou afusellat el 17 de febrer de l’any 1949. Aquest últim formava part de l’Exèrcit Guerriller de Catalunya, un grup de maquis que va perpetrar diverses accions entre el 1946 i el 1947. Era el responsable de la secció politicomilitar del PSUC i, pel que sembla, havia viscut a Calella. SOLÉ i SABATÈ, Josep M. (2003). SANCHEZ AGUSTÍ, Ferran (1999: 249). 52. Com recordava aquest testimoni, hi havia gent que no ho suportava i optava pel suïcidi. També 306 Carta d’Eusebi Simeón des de la presó Model de Barcelona adreçada als seus familiars. Carta facilitada per Joan i Rosa Simeón Piferrer (néts). 6 Beca Malgrat_6 Beca Malgrat 22/06/12 11:50 Página 306 SÒNIA GARANGOU I TARRÉS 6 Beca Malgrat_6 Beca Malgrat 22/06/12 11:50 Página 307 LA LLARGA POSTGUERRA 307 molts homes que ingressaven malalts o ferits solien empitjorar. Això és el que li va passar a l’Antoni Folla i Isern. Aquest cenetista malgratenc de 42 anys va entrar a la presó Model el 8 de febrer de l’any 1939, segons un testimoni, després d’haver estat apallissat amb barres de plom per membres de la Falange de Malgrat. Tot i estar molts mesos queixant-se de dolors a l’estómac, va morir de colitis ulcerosa el 19 de juny de l’any 1941. Les autoritats franquistes mai van notificar a la família de l’Antoni la seva mort i encara avui no saben ni a on el van enterrar. Els altres reclusos malgratencs, com ja hem dit, aconseguiren sobreviure, però molts mai més van poder recuperar-se psicològicament de l’experiència. Alguns havien passat part de la condemna a la presó patint les males condicions higièniques, els maltractaments o l’angoixa que qualsevol nit els piquessin la porta de la cel·la i se’ls emportessin al Camp de la Bota per afusellar-los, i l’altra part a batallons de treballadors que els acabaren d’esgotar físicament.53 Hi havia pocs homes capaços de suportar tanta pressió i quasi tots van tornar a casa seva ensorrats, decebuts i sense gaires ganes de tornar a lluitar per res. Com recordava la néta d’en Miquel Verdaguer, el seu avi, tot i que mai va renunciar als seus ideals, va trigar molts anys a tornar a ser el mateix: Va tornar molt tocat del cap, perquè, clar, mig any i que no sàpigues si viuràs o no viuràs. [Els] metges li van aconsellar que no es dediqués al negoci i se’n va anar a treballar al camp. Continuaven portant el negoci la mare i la filla i se’n van sortir com van poder fins que, de tenir dues paneretes, en van tenir quatre, i de quatre vuit, i van tornar a remuntar.54 En Josep Planagumà també va sortir molt tocat de la presó i, com explicava la seva filla Francesca, la situació que van haver de passar durant el temps que va estar pres els va destrossar la família. Mentre el senyor Planagumà era a la presó, la seva dona, que estava molt delicada de salut, i els seus fills van passar greus dificultats econòmiques. Els nois grans van haver d’anar a viure amb l’oncle, que era qui els proporcionava el menjar, i les dues noies es van quedar amb la mare a Amer. La filla gran fou la que es va ocupar de fer totes les gestions perquè el seu pare pogués sortir de la presó i d’anar-lo a veure cada setmana. L’esgotament i la falta de defenses van fer que al cap d’un temps morís de tuberculosi i es van quedar la petita i la mare soles. Quan finalment fou alliberat, les autoritats franquistes no van permetre que el senyor Planagumà tornés a exercir de mestre a Malgrat. Per no marxar gaire lluny de la família, va optar per aprofitar l’oferta del seu amic Francesc Fontrodona i va entrar a treballar a la seva ens explicà que els delinqüents comuns, que eren els únics que rebien menjar amb regularitat, eren utilitzats com a delators a les cel·les dels presos polítics. 53. Com a mínim 15 dels 56 detinguts localitzats a la Model van ser destinats a batallons de treballadors a més dels homes que ja havien estat enquadrats en aquests grups en els camps de concentració o per ser presoners de l’exèrcit franquista. 54. Testimoni de Teresa Viusà i Verdaguer. 6 Beca Malgrat_6 Beca Malgrat 22/06/12 11:50 Página 308 308 SÒNIA GARANGOU I TARRÉS empresa com a comptable. Encara que durant anys va treballar a Malgrat,55 la seva família no va voler tornar mai més al poble i d’Amer es van traslladar a viure a Barcelona. El que havia estat un dels caps del Comitè, en Rafael Banet, tampoc va tornar mai més a viure a Malgrat. Com altres cenetistes, després de molts anys de presó i que li commutessin la pena de mort, fou desterrat i va fixar la seva residència a Calella. En Juan Urrea Raja, després de sortir de la Model i treballar uns mesos com a ferroviari, va fugir cap a França, on va viure fins fa pocs anys. Els casos esmentats només són alguns exemples de com l’estada a la presó va trasbalsar la vida de molts dels homes que van haver de patir la repressió del franquisme. Per desgràcia, quan van sortir, les condicions tampoc milloraren gaire. Cap tingué temps per lamentar-se: la misèria de la llarga postguerra els obligà una vegada més a lluitar per la supervivència de les seves famílies i a tirar endavant com fos. 4. El Malgrat de la postguerra El menjar que havien portat els primers dies les tropes franquistes no va durar gaires setmanes i els malgratencs van adonar-se que, encara que s’hagués acabat la Guerra, la fam trigaria a desaparèixer: [Durant] la Guerra no ens van faltar mai les tres unces de pa, però quan es va acabar la Guerra: “El rojo se tiene que morir de hambre”. Sis o set anys ens vam passar sense res i quan la meva Conxita tenia 2 anys, llavors van donar el pa de sègol.56 La Guerra va ser dolenta, però la postguerra... jo pensava que ens haguéssim mort tots. Sobretot la part obrera d’aquí. Necessitats de menjar, del vestit, de tot. Aquell temps tothom anava apedaçat. Unes cortines que hi havia com amb unes veces que passava el cordill... no en va quedar cap, les vam bullir i ens les vam menjar.57 Yo tenía una hermana que se le murieron dos hijos por no tener dinero ni para comprar las medicinas. Lo que duró aquello! Hambre viva! No podíamos comer nada, porque no había. Te morías! Los abuelicos se morían por las calles tirados; yo lo he visto por la calle del Mar los abuelitos caer muertos de hambre, yo lo he visto.58 55. Josep Planagumà va aprofitar per fer classes nocturnes clandestines d’alfabetització i català quan es quedava entre setmana a dormir a Malgrat. 56. Testimoni de Filomena Bernat. 57. Testimoni de Joan Raja Fernández. 58. Testimoni d’Encarnación Giménez García. 6 Beca Malgrat_6 Beca Malgrat 22/06/12 11:50 Página 309 LA LLARGA POSTGUERRA 309 L’any que es va passar més gana va ser el 40. Va ser desastrós! Vaig haver de dir-li a la mare: “Si aneu així, no podrem sembrar, eh?” Venien a les onze a picar: “Antonieta, que no tinc res per sopar.” Au!, quatre fesols, quatre patates, una mica de blat de moro..., i vam quedar sense res. Hi havia una germana del pare que tenia una noia i li [va dir]: “Mira, nosaltres ja ens espavilarem com podrem, però deixa venir a menjar a la noia a casa teva.” I el pare [deia]: “Ara [no s’ho] creurà si li dic que no tinc res per donar-li.” I aquí hi havia el forn de ca l’Ibáñez i ens van deixar dos sacs de patates, així el meu pare li va poder donar un sac a la seva germana i l’altre [el vam] poder menjar nosaltres. Ja ho veus, nosaltres [érem] pagesos [i] vam quedar sense patates, perquè la mare ho donava tot.59 Encara que, com sempre, hi va haver gent que es va enriquir durant aquest període, gràcies a la col·laboració amb les noves autoritats o a l’estraperlo, la majoria de malgratencs, com hem vist, van passar serioses dificultats i només pensaven a poder tornar a menjar pa blanc al més aviat possible: La meva mare sempre deia: “No tinc pas cor de veure mai més les fleques amb els prestatges plens de pa.” I va acabar la Guerra el 39, la meva mare va morir el 42 i encara no havia vist pa als prestatges, perquè encara anàvem amb la cartilla de racionament.60 Anaves a buscar pa al racionament i es venien la farina bona. Els confiters feien “xaxos” i feien un pa que si te’l fotien pel cap et mataven. Com una pedra, no es podia menjar, et feia mal a l’estómac.61 Les targes de racionament no asseguraven l’alimentació de tota la família i els menjadors organitzats per Falange, bàsicament, es dedicaven a donar menjar als més petits. La situació va arribar a ser tan desesperada que qualsevol mitjà per aconseguir diners o aliments era vàlid, encara que moltes vegades tenir un lloc de treball no t’assegurava un plat a taula: Ens aixecàvem a les tres del matí i anàvem a tirar l’art perquè ens donessin un grapat de sardines per esmorzar, sense oli i sense res. Molts d’aquí Malgrat treballàvem a la SAFA i hi anàvem a peu: anar i venir a la SAFA, i sense menjar. [Treballàvem] onze hores, estiu i hivern, 11 hores cada dia. I tota la gent amb una misèria, amb una gana. És que ja no era gana, era decadència, que arribaves a casa i no hi havia res de menjar. Dia [rere] dia, dia [rere]) dia... Anàvem a buscar glans a les 8 o les 9 del matí, sense esmorzar i sense res i si fèiem dues bossetes o tres ho veníem i al venir anàvem a comprar mig quilo o tres quarts de quilo de farina de blat de moro per fer farinetes, això si tenies sort i trobaves glans! Allò va ser... jo pensava que moriríem tots.62 59. 60. 61. 62. Testimoni de Josep Mora i Girons. Testimoni de Rita Turró. Testimoni de Josep Mora i Girons. Testimoni de Juan Raja Fernández. 6 Beca Malgrat_6 Beca Malgrat 22/06/12 11:50 Página 310 310 SÒNIA GARANGOU I TARRÉS Les famílies que ho van passar més malament van ser les que havien perdut els homes a la Guerra i les que els tenien tancats a la presó o en camps de concentració. Algunes de les dones dels presos, com la Rosa Massó o la dona d’en Miquel Verdaguer, van haver de dedicar-se a fer intercanvis de patates o carn per altres productes quan anaven a veure els seus marits a la presó,63 i altres, com la dona d’en Josep Sousa i la seva filla, treballaven del que podien per aconseguir el menjar i poder alimentar tots els membres de la família: A mi me daban 19 duros cuando trabajábamos tres días [y] mi madre tenía que gobernar ese dinero para tanto. Tuvo que ir a trabajar a una casa y nosotros al campo y a robar bellotas. Cosíamos en casa y, cuando entraron los nacionales, cosimos mucho porque muchos nos traían la ropa destrozada.64 Una vegada més, les dones, que havien estat les grans resistents de la rereguarda, es trobaven soles al capdavant de les famílies: Aquestes dones van ser les heroïnes que van quedar, perquè van haver de pujar les famílies i els nens amb molt pocs recursos i això sí que és una victòria. La meva dona, quan jo vaig marxar, va quedar embarassada i va donar a llum acabada la Guerra. Va haver de pujar tres fills ella tota sola i això sí que va ser un miracle, perquè es van haver de posar a treballar per pujar-los.65 A més de les dificultats econòmiques, aquestes dones vivien amb la incertesa de no saber res dels seus marits o dels seus fills. Hi havia mares que encara esperaven que algun dia aparegués per la porta el fill que havia desaparegut durant la Guerra i esposes que tenien l’esperança que els seus marits tornessin aviat de l’exili. Un dels casos més dramàtics d’aquestes infructuoses esperes fou el de la família de l’Emili Tovar. La seva dona i la seva filla van anar durant mesos cada capvespre a l’estació per veure si arribava en algun tren, però l’Emili no va arribar mai. Com hem esmentat abans, va morir l’any 1941 en el camp de Gusen, però la seva família no se’n va assabentar fins a l’any 1946. Les esposes dels presos tampoc estaven en una situació gaire millor: quan podien anaven a la Model a portar als seus marits roba neta i alguna cosa per menjar, però amb prou feines els podien veure. Havien de parlar a crits des d’una reixa i no sabien mai del cert si quan arribessin allà encara els hi trobarien. Els presos, a més, quasi bé no podien enviar cartes i l’única via de comunicació possible eren, com recordava la Sebastiana Bunyol, les notes escrites en paper de fumar que podien treure de la 63. La Rosa Massó va fer intercanvi de carn per oli durant uns mesos quan el seu home, Josep Garangou, estava tancat a la presó Model. La Maria Teresa Méndez, dona d’en Miquel Verdaguer, intercanviava patates per altres productes. 64. Testimoni de Maria Sousa. 65. Testimoni d’Ernest Torrell. 6 Beca Malgrat_6 Beca Malgrat 22/06/12 11:50 Página 311 LA LLARGA POSTGUERRA 311 La plaça del doctor Robert, que durant la República havia estat una font de conflictes entre els sectors propers a la Lliga (que defensaven la instal·lació del bust del doctor Robert) i els republicans (que defensaven el conjunt escultòric de Leda i el cigne), es convertí l’any 1939 en una plaça dedicada a los caídos. Darrere de l’altar provisional de la imatge es podia llegir: “Caídos por Dios, España y su revolución nacional-sindicalista. !Presentes!” 6 Beca Malgrat_6 Beca Malgrat 22/06/12 11:50 Página 312 312 SÒNIA GARANGOU I TARRÉS presó amagades entre els traus de les camises. Fou una època de temors i desesperança ja que no hem d’oblidar que es vivia en plena dictadura i la repressió política i ideològica que exercien els vencedors podia sentir-se en tots els àmbits de la vida quotidiana. A més de les detencions, i les depuracions de funcionaris i mestres, hi va haver moltes noies que havien militat a les JJLL, a la CNT o a ERC que foren obligades a anar a escombrar les cases on s’allotjaven els militars: Va venir un que li dèiem en Sandalio. Venien amb l’escopeta a buscar-nos per anar a escombrar. Llavors n’hi va haver-hi una [que] era republicana [que] es va espantar i no va voler anar-hi i es va trastocar, pobra noia. Però nosaltres, la quadrilla que érem, hi vam anar.66 Era escombrar el puesto d’ells que deien que els rojos ho havien..., però eren ells que hi estaven. Estava ple de puces.67 Les que no complien les ordres o intentaven rebel·lar-se eren obligades a beure oli de ricí i en algunes ocasions havien arribat a tallar els cabells al zero a algunes noies, per després fer-les passejar pel carrer i ridiculitzar-les: On hi havia l’hotel Bombay, en Viladevall, el del Tropical, hi va fer el Salón España i aquí hi havia Falange i me’n recordo que un dia a la tarda van detenir dues noies i les van castigar a talla’ls-hi el cap al zero. Van anar en el pare d’en Coll, que era barber, i ell s’hi va negar, però el van obligar. Van venir aquí a la torre, els hi van tallar el cap al zero i les van fer sortir al carrer amb el cap pelat sense posar cap drap i aquí fora hi havien tres noies de 15 o 16 anys enfotent-se’n d’elles. Totes aquestes accions eren organitzades i perpetrades per l’agrupació local de la Falange, que, a més, també es dedicava a organitzar piquets per impedir que els pagesos treballessin els diumenges i a fer escorcolls a les cases dels exiliats, dels exdirigents catalanistes i obrers i de qualsevol persona que ells creguessin que podia ser “separatista” o “roja”: A mi em van venir dos d’aquí Malgrat a registrar a casa i perquè tenia una agulla de corbata que era una destral me la van tirar a terra, me la van patejar i no em van fer res a mi per llàstima.68 Eren la gent d’aquí mateix que eren franquistes. Aquests són els que denunciaven, els que feien mal [a les] noies i es passejaven vestits de Falange. Amb la boina vermella i la camisa 66. Testimoni de Filomena Bernat. 67. Testimoni de les germanes Fàbregues. 68. Testimoni de Gabriel Martínez Plazas. 6 Beca Malgrat_6 Beca Malgrat 22/06/12 11:50 Página 313 LA LLARGA POSTGUERRA 313 blava, desfilaven per Malgrat amb trompetes. Quan anaves al cine abans de començar la pel·lícula, et feien aixecar a cantar el Cara al Sol i, una vegada, al costat meu, hi havia un home que no va aixecar el braç i va venir un guàrdia civil que anava de paisà i li va fotre una hòstia que va quedar assegut.69 Hi havia en Chicago, en Suñé, els Plas, en Girons... me’n deixo algun. Aquests eren els que portaven la veu cantant aquí Malgrat.70 Catalunya va ser tractada per l’exèrcit rebel com un país ocupat i, com s’ha comentat abans, els objectius que es van intentar complir van ser els d’acabar amb qualsevol signe de catalanisme o d’oposició al nou règim. Amb el consentiment i la col·laboració de les autoritats municipals, que van elaborar informes de tots els elements sospitosos, es va imposar al poble el control ideològic feixista dels primers temps de la dictadura. El català i tots els símbols o manifestacions públiques de la nació catalana van desaparèixer de la vida del poble. Les banderes republicanes i les senyeres foren substituïdes per la bandera roja y gualda i les fletxes de la Falange. Es van canviar tots els noms dels carrers i places que tinguessin connotacions republicanes o catalanistes i a les escoles es va deixar d’ensenyar el català i cada matí se sentia el Cara al Sol: Jo he vist nenes dir: “Ui! Que m’estic fent un pipí, puc anar al lavabo?” I no contestar-les i fer-se el pipí a terra. Ens deien que era perquè ens hi acostuméssim, perquè, si un dia entrava un inspector a la classe que anés a informar-se de com parlàvem, no caiguéssim en la trampa de dir-ho en català.71 Els nois a partir de set anys eren obligats a assistir a la formació que impartia el Frente de Juventudes. En aquestes classes, a més de practicar la lluita grecoromana o preparar desfilades i altres activitats, els nois aprenien els fonaments ideològics del nou règim: A nosaltres ens feien anar a teòrica de Falange cada nit. Érem 200 allà. [Ens] deien que la Falange era un moviment espanyol per la implantació de la universal doctrina [del] nacionalsindicalisme i això ho havies de saber. I “¿Qué es el nacionalsindicalismo? El nacionalsindicalismo es la recuperación del hombre para que realice su auténtico destino dentro de sus cauces naturales de nación i sindicato. ¿Cómo entendemos al hombre? Entendemos al hombre como un ser portador de valores eternos. ¿Cuál es el destino del hombre? La necesaria orientación hacia una vida presidida con los valores eternamente connaturales al modo de ser humanos y su último en Dios.” Encara me’n recordo, em va quedar aquí gravat.72 69. 70. 71. 72. Testimoni de Josep Mora i Girons. Testimoni de Nicolau Catà Girons. Testimoni de Josefina Salvadó. Testimoni de Juan Raja Fernández. 6 Beca Malgrat_6 Beca Malgrat 22/06/12 11:50 Página 314 314 SÒNIA GARANGOU I TARRÉS Canvis de noms dels carrers durant l’època franquista Carrer d’Ascaso Carrer de Diògenes Carrer de Galán i García Carrer d’Ignasi Iglésias Carrer d’Isaac Albéniz Plaça del Dr. Robert Carrer de la Llibertat Plaça de Monturiol Carrer de Prat de la Riba Passeig de Pi i Margall Carrer de Ramon Turró Carrer de la República Carrer de Salmeron Carrer de Pau Claris Via de Durruti Carrer de Miquel Servet Carrer del 19 de juliol Carrer de la Fraternidad Carrer de Bakunin Carrer de Martí Julià Carrer de Francesc Macià Carrer d’Àngel Guimerà calle Nápoles calle San Isidro calle Pasada calle Ollers travesía plaza Dr. Robert plaza Calvo Sotelo calle 31 de enero plaza de la Iglesia calle San Esteban paseo del Mar calle San Juan calle Milans del Boch calle del Carmen calle San Telmo calle San Pedro vía del Caudillo calle del Mar calle Desclapers calle San Antonio Abad calle Iglesia calle Nueva pasaje Alsina calle Gerona calle Escuelas Després de la Guerra ens feien anar a instrucció de la Falange i tota una pandilla ens vam rebel·lar de no voler anar-hi més. I vam ser tan vius que corríem per davant, amunt i avall de la Falange, cridant com animals. Va durar un dia i pico, l’endemà va venir una centúria de la Falange de Badalona en van replegar uns quants els van esquilar ben esquilats, els hi van fotre quatre pinyes i es va acabar.73 Alguna vegada havia anat a fer algun desfile a algun poble, a Canet, a Calella. Sabies que després de la desfilada tenies un tiberi, almenys [un entrepà].74 Les nenes també rebien formació a la Sección Femenina de la Falange. Com recordava la Paquita Pla, una de les organitzadores de l’agrupació local: 73. Testimoni de Joan Evaristo. 74. Testimoni de Manel Sousa. 6 Beca Malgrat_6 Beca Malgrat 22/06/12 11:50 Página 315 LA LLARGA POSTGUERRA 315 Processó de la Mare de Déu del Carme pels carrers de Malgrat, segurament de l’any 1943. AMMM. Fons Josep Bechdejú Bohigas. El Servei Social era de cara a una educació. Després de la Guerra hi va haver una desorientació terrible, va quedar un buit i Pilar Primo de Rivera, que per mi és una santa al cel, ho va organitzar. I una ensenyava a fer els plats de cuina, l’altra ensenyava a tallar els patrons, l’altra a fer els manuals... és a dir totes una cosa. Aquelles nenes que ara són mares no van aprendre res [de] mal, van aprendre una manera de ser bé. [Perquè] la femenina va fer un pla de formació ben fet, va posar classes de corte, d’alfabetisme, de labors, de moral, de modus...Tot el que va fer falta es va fer.75 A pesar d’aquesta visió amable de l’organitzadora, la Sección Femenina no deixava de ser un instrument de control ideològic del règim per retornar les dones a l’espai domèstic i retallar tots els drets aconseguits durant l’època republicana. Com assenyala Mary Nash: “La represión franquista cerró brutalmente el camino de las mujeres hacia la emancipación. Las voces femeninas desaparecieron, sus organizaciones se dispersaron y se desautorizó su presencia recién adquirida en la escena pública. El nuevo régimen defendía la sumisión, la docilidad y la obediencia incuestionable de las mujeres a los principios tradicionales de la domesticidad. [...] El servicio social obligatorio para todas las mujeres, bajo la dirección de la Sección Femenina, preparaba y adoctrinaba a las muchachas en los cánones de la ideología franquista y los roles tradicionales de género. Aunque 75. Testimoni de Paquita Pla. 6 Beca Malgrat_6 Beca Malgrat 22/06/12 11:50 Página 316 316 SÒNIA GARANGOU I TARRÉS en la practica algunas de las dirigentes de la Sección Femenina rompieron con las normas de la domesticidad al ser solteras y desempeñar actividades fuera del hogar, a las jóvenes se las educaba para que concibieran su identidad y sus expectativas sociales exclusivamente en términos del matrimonio y la maternidad”.76 A més, fins a l’arribada de la democràcia, les dones van estar sotmeses legalment al pare o al marit i els homes tenien el dret de poder castigar-les o repudiar-les quan volguessin. Certament les dones foren les grans perdedores de la Guerra, però no les úniques. Els nens que van viure el conflicte i la postguerra van perdre la infantesa; els nois i noies d’entre 14 i 20 anys, la joventut, i molts homes la dignitat. D’un i altre bàndol tothom va perdre alguna cosa per culpa de la Guerra, la majoria, els somnis i la il·lusió. El poble també va perdre part de la seva vida, part de la seva gent i, durant molts anys de silenci, part de la seva història. 76. NASH, Mary (1999: 257). 6 Beca Malgrat_6 Beca Malgrat 22/06/12 11:50 Página 317 317 ANNEXOS Annex1: Relació de milicians enquadrats en el comitè de defensa Grups de milicians del mes d’agost (data aproximada 18/8/1936, setmana 36) Grup 1 Juan Barnés García “el Cabrero” Manuel Raja Méndez Carmelo Plavia ? José Gallego Cárdenas Francisco Rossell Joan Bernat Onna Ramón Juan Requena Juan Vera Gambín Alfonso ? Fernández Pedro Piña Muñoz Tomás Aguilar Zamora Mateo Burgueño Sierra Josep Catà Feliu Eusebio Gordillo Romero Leandro Esquin Alonso Ginés López Valverde Joan Folla Narcís Castellà Tarrés Francesc Pera Catà Grup 2 Juan Vera Hernández Ginés Méndez Urrea Benito Rabal Vera Francisco Aguilar Ortega Gerónimo Vera Hernández Juan Gambín Hernández Ginés Gambín Hernández José García Hernández Juan Gambín Parra Tomás Romero Pedro Fernández Alonso Eustaquio Quevedo “Teniente” Enrique Moreno Pedro Serrano Simón Jose Vera López Alfonso Gambín Urrea Nicolas Pérez Raja Josep Ramblas Mateu Domingo ? ? Miquel Omedes Font Juan Hernández Hernández Francisco García Josep Feliu Grup 3 Diego López Piña Eleuterio ? Sousa Mateo Muñoz Ginés Solas Asensio Antonio Méndez José Pagán Valverde Andrés Hernández Asensio Quim Jorquera Raja Pedro Martínez Diego Navarro Calvo Martín Obles Martí José Raja Méndez Manuel Solano Sánchez Juan Urrea Raja J. Bermejo Ponce Ant. Gómez Martínez J. Navarro Calvo Vicente González José Piña? López Relació dels grups de milicians que hi havia a Malgrat el mes de setembre de 1936 Grup 1 Juan Barnes García Juan Vera Gambín Pedro Piña Muñoz Mateo Burgueño Josep Catà Feliu Ginés López Valverde Jose Rodríguez García Jose Telle Jorquera Antonio Solà Francisco Pera Catà Leandro Esquín Grup 2 Juan Vera Hernández Ginés Méndez Urrea Benito Rabal Vera Francisco Aguilar Ortega Gerónimo Vera Hernández Juan Gambín Hernández Ginés Gambín Hernández Blas Hernández Hernández José García Hernández Domingo López García Juan Gambín Parra Grup 3 Diego López Piña Andrés Hernández Asensio Juan Urrea Raja Diego Navarro Calvo Martín Robles Martín Mateo Muñoz Fernández Pedro Martínez Hernández Antonio Méndez Ros Miquel Omedes Fonts Manuel Solano Pérez Jose Raja Méndez 6 Beca Malgrat_6 Beca Malgrat 22/06/12 11:50 Página 318 318 SÒNIA GARANGOU I TARRÉS Grup 1 Juan Asensio Hernández Francisco Rosell Grup 2 Tomás Romero Enrique Moreno Escobar Alfonso Gambín Urrea Alfonso Hernández Peña Font: Documentació del Comitè Antifeixista de Malgrat (AMMM). Grup 3 Joaquín Jorquera Raja Ginés Solas Asensio Antonio Gómez Martínez Juan Navarro Calvo Gerónimo García Hernández Antonio Sánchez 6 Beca Malgrat_6 Beca Malgrat 22/06/12 11:50 Página 319 ANNEXOS 319 Annex 2: Relació de persones empresonades durant la Guerra (juliol 1936-gener 1939) Aquesta relació ha estat elaborada a partir de la consulta dels micofilms dels Serveis Correccionals de Catalunya on constaven les fitxes de les persones empresonades a les presons republicanes; i també a partir de les informacions que ens han facilitat familiars i coneguts, així com d’altres documents d’arxiu. Volem fer constar que, com en el cas dels empresonats pel règim franquista, aquesta llista és encara provisional i susceptible de ser ampliada en posteriors investigacions. Arís Bonaplanta, Josep M. Va estar tancat uns mesos, però no s’ha trobat l’expedient Cama Roura, Ramon Ingressa a la model el 8 de juliol de 1938. És possible que abans estigués en una altra presó. La condemna originària era de 30 anys, però després el van condemnar a mort. No el van executar i va sortir de la presó quan els franquistes conqueriren Barcelona. Carceller Carol, Manuel Guàrdia civil afusellat el 20 de febrer de 1937 a Girona * Carceller Guardiola, Manuel Guàrdia civil, fill de Manuel Carceller Carol, afusellat el febrer de 1937 a Tortellà. Freixes Negre, Josep Va estar tancat a Montjuïc, però no s’ha aconseguit trobar l’expedient. Mercader Bohigas, Mariano Ingressa a la Model el 30 de desembre de 1936 i el deixen en llibertat el 29 de juny de 1937. No consta cap judici ni cap acusació. Pagès, Joan Va estar tancat a Montjuïc però no s’ha aconseguit trobar l’expedient. Riera Palomé, Josep Consta com a detingut però no s’ha localitzat l’expedient. Tenas Menendez, Josep Capellà. Ingressa el 6 de febrer de 1937 i li concedeixen la llibertat el 13 de novembre de 1937. L’expedient és de la presó de Montjuïc. No consta cap judici, ni cap acusació. Torrent Marès, Joan Ingressa a la Model el 13 de gener de 1939 i el 23 fou conduït a un camp de treball. Vila Turró, Albert Capellà. Ingressa a la Model el 30 de desembre de 1936 i el deixen en llibertat l’octubre de 1937. No consta cap judici ni cap acusació. (*) Vegeu SOLÉ I SABATÉ, Josep M. I VILARROJA FONT, Joan (1983: apèndix 1.a.). En el mateix llibre s’explica que aquest guàrdia civil i el seu fill, Manuel Carceller Guardiola, es podrien considerar veïns de Malgrat perquè hi visqueren durant molts anys: el pare havia estat comandant de la guàrdia civil a la població i hi és enterrat. 6 Beca Malgrat_6 Beca Malgrat 22/06/12 11:50 Página 320 320 SÒNIA GARANGOU I TARRÉS Annex 3: Llista provisional de soldats de lleva Exèrcit de l’Est 30ª división, 132 brigada mixta, 527 batallón Enrique Gómez Vilches José Puig Prats Joan Garcia Moreu Jaume Duval (Durval?) Avellaneda Antonio Paradeda Regí Joan Muntanya Roscareda Francisco Catà Feliu Exèrcit de l’Est 30ª división, 132 brigada mixta, 528 batallón. Jaume Simón Turró Joan Vallés Aubanell Jaume Garriga Vendrell Agustí Ruscalleda Gelada Alfonso Vera López Joan Garriga Colomè Vicens Bayarri Creixell 58 brigada mixta Santiago López Gálvez Salvador Dellunder Pica José Rodríguez Raja Jacinto Cuní Verdaguer Enrique Clos Codinas Lluís Solà Giralt Francisco Roig Lloret Ramon Piferrer Piñol Pere Robert Graciano Ríos Larios Josep Moltalt? Curo? Reemplaç de 1929. Joan Suria Gubau? Josep Gelpí Ripoll Joan Bernat Onna Ramon Cano Roura Pere Dalmau Burch Jaume Pujol Soler Manel Urrea López Pere Montasell Paradeda Joan Garcia Garcia Eloi Regí Pesaferrer Domingo López Garcia Antonio Ribot Ribot Sebastià Regí Turró Mariano Nogueres Martori 6 Beca Malgrat_6 Beca Malgrat 22/06/12 11:50 Página 321 ANNEXOS 321 Jaume Bargués (Vargés) Castelló Francisco Cuni Becdejú Josep Gibert Ribas Joaquim Onna Garriga Pere Torrentó Campa Reemplaç de 1940 Ramon Aymerich Ripoll Joaquim Baldrich Rocafort Ramon Aubanell Fàbregas Ricard Martínez Segura Miquel Treserres Roura Matías Torrelles Cuní Jaume Simó Riu Ferran Raja Acosta Salvador Privat Mateu Josep Plazas Larios Ricard Nuñez Alba Gonçal Hernández Peñas Agustí López Castell Felix? Heras Arcejo Laureà Gutiérrez Cantos Josep Gómez Martínez Pere Gambin Asensio Joan Gambin Méndez NOTA: Aquests llistats han estat elaborats a partir dels escrits que l’exèrcit enviava a l’Ajuntament perquè anessin a la guerra. 6 Beca Malgrat_6 Beca Malgrat 22/06/12 11:50 Página 322 322 SÒNIA GARANGOU I TARRÉS Annex 4: Persones mortes durant la Guerra Per a l‘elaboració d’una relació de les persones mortes durant la Guerra Civil a Malgrat disposem de tres fonts documentals, totes de l’Arxiu Municipal de la nostra població. Malauradament, se’ns ha denegat l’accés al Registre Civil de Malgrat, la qual cosa representa un greu entrebanc per a la nostra recerca. El primer document és una “rectificació” del padró d’habitants de 1936 i inclou una relació de bajas, signada l’octubre de 1939, amb totes aquelles defuncions des de 1936 al gener de 1939. El segon document és el Llibre de Registres del Cementiri, en què consten les persones enterrades a Malgrat durant el període. La tercera font documental estaria formada per tots aquells documents que directament o indirecta ens informen sobre la vida o la mort de persones: bàsicament el que es coneix com a lligalls de correspondència; a Malgrat se’n conserven des de mitjan segle XIX fins a 1979. No hi ha dubte que el que presentem és encara provisional, però és un primer pas importat per fer una llista de totes aquelles persones que van morir durant el conflicte bèl·lic. 1. Relació de persones mortes segons la rectificació del padró d’habitants de 1936, realitzada el 1939 Reproduïm el document tal i com l’hem trobat, afegint-t’hi la informació de què disposem sobre algunes de les persones que hi apareixen. La relació que segueix pot servir de base per saber el nombre de malgratencs morts durant la Guerra Civil. Cal tenir present, però, dues qüestions: primera, que la relació no especifica quina és la causa de la mort, per la qual cosa hem de suposar que en molts casos es tracta de morts “naturals”; segona, que hi apareixen sobretot els malgratencs morts a la població, i no es fa esment de molts joves que van morir al front. Albareda Rabassa, Teresa. Pons Juli, Joan Rovira Curell, Josep Molluna Mateu, Clara Enterrada el 21 de juliol de 1936 al Cementiri municipal.1 Morta per ferida de bala el 5 d’agost de 1936, enterrada l’endemà al Cementiri municipal.2 Turró Viñas, Joaquim Capellà assassinat la nit del 5 d’agost de 1936; no apareix en el Llibre de Registres del Cementiri municipal, però tots els indicis ens fan suposar que el van enterrar allà.3 Jofré Costa, Narcís Capellà assassinat la nit del 5 d’agost de 1936, enterrat l’endemà al Cementiri municipa.4 Villanueva Díaz, Anastasio Marista assassinat la nit del 5 d’agost de 1936, enterrat l’endemà al Cementiri municipal.5 Paradeda Robert, Fèlix Capellà assassinat la nit del 7 d’agost de 1936; no apareix en el Llibre de Registres del Cementiri municipal, però tots els indicis ens fan suposar que el van enterrar allà.6 Hernández Peña, Juan Enterrat el 6 d’agost de 1936 al Cementiri municipal. De Garriga Cardona, Maria del Roser Enterrada el 16 d’agost al Cementiri municipal. Cardona Tenas, Joan Enterrat el 31 d’agost de 1936 al Cementiri municipal. Gibert Bonet, Narcís Enterrat el 5 de setembre de 1936 al Cementiri municipal. Martí Vila, Joan Pau Enterrat el 8 de setembre de 1936 al Cementiri municipal. Sampere Passi, Josep 1. 2. 3. 4. 5. 6. Llibre de Registres del Cementiri municipal (Ajuntament de Malgrat). Per a més informació sobre la seva mort, vegeu el capítol 5.3. Ídem. Ídem. Ídem. Ídem. 6 Beca Malgrat_6 Beca Malgrat 22/06/12 11:50 Página 323 ANNEXOS Cazorla Torres, Felipe Dalmau Pujol, Joaquim Turné Garriga, Salvador Raja Martínez, Isabel Cama Tenas, Sebastià Salvat Paradeda, Maria Benaiges Pujol, Francesc Gambín Méndez, Gonzalo Mateu Vergés, Josep Margall Roura, Pere Mateu Turró, Maria Mateu Comas, Francesc Nualart Freixas, Francesc Vilaró Maresma, Pere Orantes Androver, Amparo Gómez Méndez, Álvara Vila Turró, Esteve Argès Martí, Concepció Vila Marès, Mariana Garriga Català, Maria Planas Hernández, Josepa Forroll Soler, Josep Freixes Fontseca, Salvador Terrades Iglesias, Teresa Vila Fradera, Francesc Torras Tenas, Dolors Royes Sorolla, Joaquim Reus Roura, Francesc Pi Pera, Joan Bernabé López, Cecília Mateu Badia, Francesc Cano Fallejas?, Clara Prats Estarte, Josepa Solench Ruscalleda, Francesca Pérez Pérez, Luisa Aymerich Garriga, Francesc Riera Freixes, Josep Rossell Arabia, Ricard Massaguer Serra, Margarida Salvà Marquès , Pau Garriga Mateu, Josep Castellà Sala, Pere Julià Cuní, Pau Fèlix Prats, Andreu Moner Alsina, Maria Homar Reinés, Llorenç Regí Turró, Eloi Camps Rossell, Josep Martínez Torrecilla, Ovelio Rodríguez García, Manel Itxart Panias?, Pere 7. 8. 9. 10. Enterrat al Cementiri municipal el 29 d’octubre de 1936. Enterrat al Cementiri municipal el 14 d’octubre de 1936. Enterrada al Cementiri municipal el 16 d’octubre de 1936. Enterrat al Cementiri municipal el 31 d’octubre de 1936. Enterrada al Cementiri municipal el 4 de novembre de 1936. Enterrat al Cementiri municipal el 17 de novembre de 1936. Enterrat al Cementiri municipal el 18 de novembre de 1936. Enterrat al Cementiri municipal el 30 de novembre de 1936. Enterrada el 7 de desembre de 1936 al Cementiri municipal. Enterrat al Cementiri municipal el 23 de desembre de 1936. Enterrat al Cementiri municipal el 31 de desembre de 1936.7 Enterrada al Cementiri municipal el 18 de gener de 1937. Enterrat al Cementiri municipal el 10 de gener de 1937. Enterrada al Cementiri municipal el 25 de gener de 1937. Enterrada al Cementiri municipal el 30 de gener de 1937.8 Enterrada al Cementiri municipal el 28 de febrer de 1937. Va morir de tifus a casa seva i fou enterrat el 2 de març de 1937 al Cementiri municipal. Enterrat el 6 de març de 1937 al Cementiri municipal. Enterrat al Cementiri municipal el 23 de març de 1937. Enterrada al Cementiri municipal el 26 de març de 1937. Enterrat al Cementiri municipal el 7 d’abril de 1937. Enterrat al Cementiri municipal el 7 d’abril de 1937.9 Enterrat al Cementiri municipal el 19 d’abril de 1937. Enterrada al Cementiri municipal el 19 d’abril de 1937. Enterrat al Cementiri municipal el 23 d’abril de 1937. Enterrada al Cementiri municipal el 26 d’abril de 1937. Enterrada al Cementiri municipal el 6 de maig de 1937. Enterrada al Cementiri municipal el 7 de maig de 1937. Enterrat al Cementiri municipal el 15 de maig de 1937. Enterrat al Cementiri municipal el 20 de maig de 1937. Enterrat al Cementiri municipal el 30 de maig de 1937. Enterrada al Cementiri municipal el 10 de juny de 1937. Enterrat al Cementiri municipal l’1 de juliol de 1937. Enterrat al Cementiri municipal el 5 de juliol de 1937. Enterrat al Cementiri municipal el 17 de juliol de 1937. Enterrat al Cementiri municipal el 19 de juliol de 1937. Enterrat al Cementiri municipal el 28 de juliol de 1937. Enterrada al Cementiri municipal el 6 d’agost de 1937. Enterrat al Cementiri municipal l’11 d’agost de 1937. Enterrat al Cementiri municipal el 20 d’agost de 1937. Enterrat al Cementiri municipal el 21 d’agost de 1937. Enterrat al Cementiri municipal el 31 d’agost de 1937. Enterrat al Cementiri municipal el 13 de setembre de 1937.10 Al Llibre de Registres del Cementiri el segon cognom apareix com a Magriñà en comptes de Marisme. Al Llibre de Registres del Cementiri el segon cognom apareix com a Marc. Al Llibre de Registres del Cementiri el segon cognom apareix com a Riera. Al Llibre de Registres del Cementiri el segon cognom apareix com a Ramírez. 323 6 Beca Malgrat_6 Beca Malgrat 22/06/12 11:50 Página 324 324 Bofí Bagués, Josep Aubanell Faixedes, Francesc Turró Turró, Valentí Garriga Privat, Rosa Rabassa Deluig, Rosa Piferrer Garriga, Mariano Fontrodona Soler, Josep Vila Català, Francesc Martí Arigós, Pau Ruiz Palé, Nicolau Vicenç Ponsa, Tecla Molina López, Luisa Busquets Quer, Jaume Fernández Martín, Modesto Arís Torres, Enric Garriga Coll, Joan Malleu Mateu, Montserrat Turró Turró, Isabel Martí Gelabert, Josepa Omar Casademunt, Gibert Pi Valldejuli, Francesc Marés Paradeda, Josepa Serrano Díaz, Juan Expósito López, Aida? Girons Mateu, Josep Cabruja Paradeda, Pau Cornellà Defaus, Gertrudis Expósito López, Alfredo Cruzado González, José Piña López, Josep Rossell Plà, Josep Masrosell Bigas, Josepa Mújica Iparraguirre, Agustina Martínez Navarro, Juan Forroll Gibert, Concepció Roura Comavella, Dolors Ramos Rodríguez, Juan Matamala Grau, Francesc Massaguer Piferrer, Josep Turró Viñas, Jaume Hernández López, Josefa Parera Roy, Antonia Montasell Turró, Mariana Pica Fonlladosa, Francesca Claveria Forts, Catalina Avelí Garriga, Maria Blázquez Ríos, Julià Robert Capellera, Teresa13 Robert Capellera, Joan Jaumet Pagès, Josep Montasell Pradera, Demetrio SÒNIA GARANGOU I TARRÉS Enterrat al Cementiri municipal el 13 de setembre de 1937. Enterrat al Cementiri municipal el 18 de setembre de 1937. Enterrat al Cementiri municipal el 27 de setembre de 1937. Enterrada al Cementiri municipal el 5 d’octubre de 1937. Enterrada al Cementiri municipal el 12 d’octubre de 1937. Enterrat el 15 d’octubre de 1937 al Cementiri municipal. Enterrat al Cementiri municipal el 10 d’octubre de 1937. Enterrat al Cementiri municipal el 25 d’octubre de 1937. Enterrat al Cementiri municipal el 29 d’octubre de 1937. Enterrat al Cementiri municipal el 3 de novembre de 1937. Enterrada al Cementiri municipal el 6 de novembre de 1937. Enterrada al Cementiri municipal el 14 de novembre de 1937. Enterrat al Cementiri municipal el 15 de novembre de 1937. Enterrat al Cementiri municipal el 22 de novembre de 1937. Enterrat al Cementiri municipal el 22 de novembre de 1937. Enterrada al Cementiri municipal el 22 de novembre de 1937. Enterrada al Cementiri municipal el 23 de novembre de 1937. Enterrada al Cementiri municipal el 26 de novembre de 1937. Enterrat al Cementiri municipal el 27 de novembre de 1937. Enterrat al Cementiri municipal el 6 de desembre de 1937. Enterrada al Cementiri municipal el 9 de desembre de 1937. Enterrat al Cementiri municipal el 14 de desembre de 1937. Enterrat al Cementiri municipal el 17 de desembre de 1937. Enterrada al Cementiri municipal el 17 de desembre de 1937. Enterrat al Cementiri municipal el 18 de desembre de 1937. Enterrat al Cementiri municipal el 23 de desembre de 1937. Enterrat al Cementiri municipal el 23 de desembre de 1937. Enterrada el 27 de febrer de 1937. Enterrat al Cementiri municipal el 31 de desembre de 1937. Enterrada al Cementiri municipal el 31 de desembre de 1937. Enterrada al Cementiri municipal el 4 de gener de 1938.11 Enterrat al Cementiri municipal el 5 de gener de 1938. Enterrat al Cementiri municipal l’11 de gener de 1938. Enterrat al Cementiri municipal el 13 de gener de 1938. Enterrada al Cementiri municipal el 17 de gener de 1938. Enterrada al Cementiri municipal el 19 de gener de 1938.12 Enterrada al Cementiri municipal el 25 de gener de 1938. Enterrada al Cementiri municipal el 26 de gener de 1938. Enterrada al Cementiri municipal el 26 de gener de 1938. Enterrada al Cementiri municipal el 26 de gener de 1938. Enterrat al Cementiri municipal el 27 de gener de 1938. Enterrat al Cementiri municipal el 16 de febrer de 1938. Enterrat al Cementiri municipal el 10 de febrer de 1938. Enterrat al Cementiri municipal el 19 de febrer de 1938. 11. Al Llibre de Registres del Cementiri el primer cognom apareix com a Roma. 12. Al Llibre de Registres del Cementiri el segon cognom apareix com a Pon. 13. Pot ser Robert Bruguera, Teresa que apareix al Llibre de Registres del Cementiri que va ser enterrada el 23 de gener de 1938. 6 Beca Malgrat_6 Beca Malgrat 22/06/12 11:50 Página 325 ANNEXOS Busquets Jordà, Feliciana Cardedach Sabater, Andreu Martí Turró, Ramon Riera Freixes. Maria Méndez Sánchez, Rosa López Rabassa, Maria Gil Toledo, María Méndez Aznar, Agustín Cárceles Hernández, José Paradeda Masens, Serafina Armendares Català, Serafina Marès Riera, Josep Blaya Clade, Maria Privat Mateu, Pere Martínez Oriol, Maria Sánchez Barbero, Ángela Fontrodona Soler, Àngela Ruiz Ruiz, Patricia Raja Urrera, Fernando Prats Albert, Francesc Casas Costa, Josep Mas Castellà, Àngela Dalmau Ribas, Eulàlia Ripoll Bruñol, Maria Català Sagol, Àngela Comas Vila, Catalina Pros Mercader, Dolors Ramírez Herrera, Antonia Vicens Cubí, Escolástica Compaño Carles, Dolors Herrera Sáez, Diego Gràcia Gràcia, Josepa Casamiquel Abunyé, Maria Martí Gelabert, Antònia Vila Súria, Pere Barrionuevo Aguilar, Ángela Díaz Pérez, Pía Dalmau Noguera, Josep Gena Molina, Manuela Martí Aubanell, Martí Mateu Plà, Ramon Paradeda Robert, Narcisa. Bechdejú Moner, Francesc Giménez Porter, Juan Turró Burguet, Teresa Verdaguer Rabassa, Maria Vila Català, Antoni Roura Bagué, Montserrat Camps Ros, Carmen Escudero Bolonia, Hipólito Rossell Vidal, Rafael Ubach Llauró, Antònia Pasqual Carpentier, Pere Campi Robert, Esperança Cama Mora, Francesc Ordi Burch, Josep Turró Puig, Jaume Enterrada al Cementiri municipal el 21 de febrer de 1938. Enterrat al Cementiri municipal el 24 de febrer de 1938. Enterrada al Cementiri municipal el 28 de febrer de 1938. Enterrada al Cementiri municipal l’1 de març de 1938. Enterrada al Cementiri municipal el 5 de març de 1938. Enterrada al Cementiri municipal el 8 de març de 1938. Enterrat al Cementiri municipal el 12 de març de 1938. Enterrat al Cementiri municipal el 15 de març de 1938. Enterrada al Cementiri municipal el 20 de març de 1938. Enterrada al Cementiri municipal el 24 de març de 1938. Enterrat al Cementiri municipal el 25 de març de 1937. Enterrada al Cementiri municipal el 27 de març de 1938. Enterrat al Cementiri municipal el 4 d’abril de 1938. Enterrada al Cementiri municipal el 13 d’abril de 1938. Enterrada al Cementiri municipal el 21 d’abril de 1938. Enterrada al Cementiri municipal el 23 d’abril de 1938. Enterrat al Cementiri municipal el 6 de maig de 1938. Enterrat al Cementiri municipal el 9 de maig de 1938. Enterrada al Cementiri municipal el 16 de maig de 1938. Enterrada al Cementiri municipal el 14 de juny de 1938. Enterrada al Cementiri municipal el 18 de juny de 1938. Enterrada al Cementiri municipal el 22 de juny de 1938. Enterrada al Cementiri municipal el 27 de juny de 1938. Enterrada al Cementiri municipal el 12 de juliol de 1938. Enterrada al Cementiri municipal el 18 de juliol de 1938. Enterrada al Cementiri municipal el 18 de juliol de 1938. Enterrat al Cementiri municipal el 18 de juliol de 1938. Enterrada al Cementiri municipal el 23 de juliol de 1938. Enterrada al Cementiri municipal el 22 de juliol de 1938. Enterrada al Cementiri municipal el 26 de juliol de 1938. Enterrat al Cementiri municipal el 2 d’agost de 1938. Enterrat al Cementiri municipal el 10 d’agost de 1938. Enterrat al Cementiri municipal el 16 d’agost de 1938. Enterrada al Cementiri municipal el 19 d’agost de 1938. Enterrat al Cementiri municipal el 21 d’agost de 1938. Enterrada al Cementiri municipal el 27 d’octubre de 1938. Enterrada al Cementiri municipal el 27 d’agost de 1938. Enterrat al Cementiri municipal el 29 d’agost de 1938. Enterrada al Cementiri municipal el 30 d’agost de 1938. Enterrada al Cementiri municipal el 31 d’agost de 1938. Enterrat al Cementiri municipal el 14 de setembre de 1938. Enterrada al Cementiri municipal el 20 de setembre de 1938. Enterrada al Cementiri municipal el 26 de setembre de 1938. Enterrat al Cementiri municipal el 27 de setembre de 1938. Enterrat al Cementiri municipal el 29 de setembre de 1938. Enterrat al Cementiri municipal el 3 d’octubre de 1938. 325 6 Beca Malgrat_6 Beca Malgrat 22/06/12 11:50 Página 326 326 Fradera Fontrodona, Antònia Martí Gispert, Aleix Casanovas Solans, Pere Brea Plà, Agustí Dalmau Martell Joaquima Fornés Pi, Miquel Raja Jorquera, Fernando Benaiges Pujol, Josep Català Garriga, Rosario Estivalez Martínez, Juliana Forroll Marès, Josep Magrazo Carceller, Manel Miró Mas, Joaquima Martínez Argüelles, Aurelio Pedemonte Casasayas, José Alfaro Nogueras, Anna. Bou Vilaró, Consol. Aguilar Barrionuevo, Francisco Aragay Montserrat, Maria Àngela Vicens Pica, Martí Mach Esteve, Joan Simon Tenas, Joan Turró Puig, Enric Nogués Gray, Antoni Garrés Cano, Josep Maria Vieta Marès, Ramon Serra Gastó, Joan Granero Llobet, Josep Saura Robert, Salvador Vergés Salellas, Concepció Luma Echevarría, María Cuevas Gómez, María Seco Alonso, Miguel Llerinós Plà, Josep Lechundi Olearta, Sabino Casas Rabassa, Francesc Roig Llobet, Josepa Mora Vidal, Maria Escudero Hernández, Bartolomé Agueta Luengo, Carmelo Rodríguez Sánchez, Tomás Regí Canals, Josepa. Basart Buñol, Josep Robert Turró, Ramon. García García, Micaela Daumal Ribas, Enric Patuel Graupera, Elvira. Soliva Rabassa, Artur. Aubanell Burguet, Ramon. Casanovas Piferrer, Joan Soler Torralba, Antoni. 14. 15. 16. 17. SÒNIA GARANGOU I TARRÉS Enterrada al Cementiri municipal el 4 d’octubre de 1938. Enterrat al Cementiri municipal el 5 d’octubre de 1938. Enterrada al Cementiri municipal el 5 d’octubre de 1938. Enterrat al Cementiri municipal el 6 d’octubre de 1938. Enterrat al Cementiri municipal el 10 d’octubre de 1938. Enterrada al Cementiri municipal el 10 d’octubre de 1938. Enterrat al Cementiri municipal el 13 d’octubre de 1938 Enterrada al Cementiri municipal el 29 d’octubre de 1938. Enterrada al Cementiri municipal el 4 de novembre de 1938. Enterrat al Cementiri municipal el 8 de novembre de 1938. Enterrat al Cementiri municipal el 8 de novembre de 1938. Enterrat al Cementiri municipal el 10 de novembre de 1938. Enterrat al Cementiri municipal el 9 de novembre de 1938. Enterrat al Cementiri municipal el 10 de novembre de 1938.14 Enterrat al Cementiri municipal el 14 de novembre de 1938. Enterrat al Cementiri municipal el 14 de novembre de 1938. Enterrada al Cementiri municipal el 21 de novembre de 1938. Enterrada al Cementiri municipal el 26 de novembre de 1938.15 Enterrat al Cementiri municipal el 30 de novembre de 1938.16 Enterrat al Cementiri municipal l’1 de desembre de 1938. Enterrat al Cementiri municipal el 12 de desembre de 1938. Enterrada al Cementiri municipal el 14 de desembre de 1938. Enterrada al Cementiri municipal el 26 de desembre de 1938. Enterrat al Cementiri municipal el 29 de desembre de 1938. Enterrada al Cementiri municipal l’1 de gener de 1939. Enterrat al Cementiri municipal el 4 de gener de 1939. Enterrat al Cementiri municipal el 5 de gener de 1939. Enterrat al Cementiri municipal el 7 de gener de 1939.17 Enterrat al Cementiri municipal el 10 de gener de 1939. Al Llibre de Registres del Cementiri el segon cognom apareix com a Grau. Al Llibre de Registres del Cementiri el primer cognom apareix com a Juma. Al Llibre de Registres del Cementiri el primer cognom apareix com a Serra. Al Llibre de Registres del Cementiri el primer cognom apareix com a Corominas. 6 Beca Malgrat_6 Beca Malgrat 22/06/12 11:50 Página 327 ANNEXOS Puig Roig, Montserrat. Alomar Ferrer, Dolors Mola Carrel, Sebastià. Muñoz Hernández, Bartolomé Pons Bellbé, Maria. Estévez Montero, Joan “el Drapairet”. Fradera Valldejuli, Luis Villegas Calvo, Luisa Ribas Casademunt, Cristina Bellvert Montserrat, Eulàlia Gibert Ferrer, Maria Marquès Rosich, Josep Turné Simon, Adela Cotabitarte Ibarra, María Nieves Cazorla Cárceles, Josepa Campeny Simon, Josep Arbós Roig, Joan. Verdaguer Verdaguer, Joaquima Costa Costa, Pere Rabassa Comas, Emérita Alfaro Pérez, Adoración Ferrer Robert, Josep Mateu Mateu, Josep Vieta Montasell, Salvador Martínez Plazas, Eulogio Ferrón Ortega, Francisco Aguilar Ortega, Francisco Turró Cabruja, Eusebio Cuní Bechdejú, Francesc Riera Dalmau, Joan Paradeda Regí, Antonio Itxart Pasqual, Josep Dellunder Ponsa, Salvador Pi Garriga, Nicolau Gelpí Rabassa, Francesc Garriga Bonet, Jaume Gibert Lorenzo, Ventura 327 Enterrada al Cementiri municipal l’11 de gener de 1939. Enterrat al Cementiri municipal el 22 de gener de 1939. Enterrat al Cementiri municipal el 23 de gener de 1939. Enterrada al Cementiri municipal el 23 de febrer de 1939. Mort durant el bombardeig. Enterrat al Cementiri municipal el 23 de gener de 1939. Enterrat al Cementiri municipal el 23 de gener de 1939. Enterrada al Cementiri municipal el 22 de gener de 1939. Enterrada al Cementiri municipal el 23 de gener de 1939. Morta durant el bombardeig. Enterrada al Cementiri municipal el 23 de gener de 1939. Morta durant el bombardeig. Enterrat al Cementiri municipal el 24 de gener de 1939. Enterrat al Cementiri municipal el 28 de gener de 1939. Enterrada al Cementiri municipal el 29 de gener de 1939. Enterrat al Cementiri municipal el 31 de gener de 1939. Enterrada al Cementiri municipal el 3 de gener de 1939. Enterrada al Cementiri municipal el 30 de gener de 1939. Sergent mort el 30 de setembre de 1938 al front, no s’especifica a on. Mort al front, no s’especifica quan ni a on. Pot ser que hi hagi un error amb aquest nom. En tot cas no es tracta de Fracesc Ferron Ortega, del carrer de la Llibertat, mort el 28-9-98. Mort al front, no s’especifica quan ni a on. Era de la lleva de 1929. Mort al front, no s’especifica quan ni a on. Estava destinat a la Divisió 30, Brigada Mixta 132, 527è batalló de l’Exèrcit de l’Est. Mort a Fuentes de Ebro no s’especifica quan. Lluitava a la Brigada Mixta 58 de l’Exèrcit de l’Est. Mort al front, no s’especifica quan ni a on. Va marxar amb la lleva de 1924. 6 Beca Malgrat_6 Beca Malgrat 22/06/12 11:50 Página 328 328 SÒNIA GARANGOU I TARRÉS 2. Altres malgratencs que segons la documentació consten com a morts al front i no apareixen a la rectificació del padró de 1936 Gelpí Teixidor, Damián Pi Garriga, Josep Vidal Pica, Julio Plazas Forroll, Francisco Martorell Llacer, Emili López Gálvez, Santiago Raval Valverde, Miguel Gibert Ribas, Jaume Rigau, Joan Catà Forroll, Vicens Arigós Girons, Manel Torrent Cardó, Josep Torras Onna, Benet Mateu Turró, Benito Mort el 23 de novembre de 1937 a l’Hospital Militar de la Vega. Mort el 19 de novembre de 1938 d’una angina de pit, no s’especificava a quin hospital. Mort el 12 de febrer de 1938 a Terol. No s’especificava ni la data ni el lloc de la mort a la notificació de l’exèrcit. Tinent de l’exèrcit republicà, mort el 6 d’agost de 1938. Caporal mort el 6 d’agost de 1938. Va lluitar a la Brigada Mixta 58 de l’Exèrcit de l’Est. No s’especifica ni la data ni les causes ni el lloc de la mort. Mort el 15 d’octubre de 1938 a l’Ebre. Mort el 5 d’octubre de 1938, no s’especifica quan ni a on, ni el segon cognom. Mort el 22 de setembre de 1938 a Gandesa. Mort al front, no s’especifica quan ni a on. Mort el 22 d’agost de 1938 a Gandesa. Mort al front, no s’especifica quan ni a on. Mort el 12 de novembre de 1938 a Segre. 3. Altres malgratencs que segons la documentació consten com a desapareguts al front i no apareixen en la llista de defuncions durant la Guerra Torras Onna, Francesc Turró Verdaguer, Joan Velis Morales, Miquel Feliu Ros, Joaquim Quintana Llosa, Josep Pera Catà Francesc Prieto Delhero, José Alegre Torres, Blas Verdú Noet, Pere? Serra Moré, Jaume Hernández Hernández, Josep Escudero Cuní, Joan Alarcón Pérez, Blas Turró Verdaguer, Josep Gispert Muné, Josep Serret Pallarés, Josep Aguilar Zamora, José Coronas Feliu, Narcís Herrera, Diego García, Juan Muñoz Hernández, Diego No s’especifica el lloc ni la data Desaparegut a Terol el 25 d’agost de 1937. Pertanyia a la 151 Brigada Mixta. Desaparegut des del 7 de gener de 1938. Desaparegut a Pancudo (Terol) el febrer de 1938. A la documentació constava que havia estat ferit i que s’ignorava on era. Desaparegut, no s’especifica quan ni a on. Desaparegut el 18 de desembre de 1938. Desaparegut a Gelsa el mes de març de 1938. Desaparegut a Pancudo (Terol) el febrer de 1938. Desaparegut a Castelló el 17 de juny de 1938. Desaparegut el 7 de setembre de 1938 a l’Ebre. Desaparegut, no s’especifica quan ni a on. Desaparegut, no s’especifica quan ni a on. Desaparegut el 22 d’agost de 1938 a l’Ebre. Desaparegut, no s’especifica quan ni a on. Desaparegut, no s’especifica quan ni a on. Desaparegut, no s’especifica quan ni a on. Desaparegut el 6 d’octubre de 1938. Va marxar amb la lleva de 1940 ?????. Desaparegut el 10 d’agost de 1938, no s’especifica a on ni el segon cognom. Desaparegut, no s’especifica a on ni el segon cognom. Desaparegut, no s’especifica quan ni a on. 4. Altres morts que apareixen al registre del Cementiri, però no són a la llista elaborada per l’Ajuntament l’octubre de 1939 Catà Forroll, Josep Fontrodona Salvà, Maria Ferrer Plana, Albert Carceller Zuerol, Manel Enterrat al Cementiri municipal el 20 d’agost de 1936. Enterrada al Cementiri municipal el 30 de setembre de 1936. Enterrat al Cementiri municipal el 21 de gener de 1937. Enterrat el 22 de febrer de 1937 al Cementiri municipal. 6 Beca Malgrat_6 Beca Malgrat 22/06/12 11:50 Página 329 ANNEXOS Palau Marimon, Benedictina Gibert Feliu, Maria Creixell Tortós, Josep Mateu Pla, Josep Rabassa Prat, Narcís Doménech Martí, Josep Tapiola Sagol, Maria Vidal Girons, Artur Carol Valls, Ramon Noguer Camps, Josep Turné Simon, Concepció 329 Enterrada al Cementiri municipal el 30 de març de 1937. Enterrada al Cementiri municipal el 17 d’octubre de 1937. Enterrat al Cementiri municipal el 15 de novembre de 1937. Enterrat al Cementiri municipal el 5 de gener de 1938. Enterrat al Cementiri municipal l’11 de gener de 1938. Enterrat al Cementiri municipal el 30 de gener de 1938. Enterrada al Cementiri municipal el 15 de març de 1938. Enterrat al Cementiri municipal el 29 d’abril de 1938. Enterrat al Cementiri municipal el 16 de maig de 1938. Enterrat al Cementiri municipal el 10 d’agost de 1938. Morta durant el bombardeig, enterrada al Cementiri municipal el 23 de gener de 1939. 5. Altres morts que no apareixen a la llista, ni al registre del Cementiri Molas, Ferran Pagès assassinat. El seu cos va aparèixer el mes d’octubre de 1936 a Sant Pol.18 18. Per a més informació sobre la seva mort, vegeu el capítol 5. 6 Beca Malgrat_6 Beca Malgrat 22/06/12 11:50 Página 330 330 SÒNIA GARANGOU I TARRÉS Annex 5: Relació de malgratencs empresonats de 1939 a 1953 (aprox.) a les presons franquistes El llistat que trobareu més avall ha estat confeccionat bàsicament a partir de la documentació de la presó Model dipositada a l’Arxiu Nacional de Catalunya. Actualment s’està elaborant una base de dades amb tots aquests expedients que d’aquí a uns anys ens permetrà poder fer consultes per poblacions i saber del cert el nombre de detinguts. De moment, però, l’única manera que tenim de cercar-los és confeccionant una llista de possibles represaliats i buscar expedient per expedient. Aquest és el mètode que s’ha utilitzat per elaborar aquesta relació, que només pretén ser una primera aproximació fins a poder realitzar consultes més específiques. Cal assenyalar a més, que faltaria consultar els expedients del servei correccional de dones. El nombre de malgratencs represaliats de què tenim coneixement, ja sigui a perquè s’ha localitzat l’expedient o bé perquè ens ho han explicat els seus familiars és d’una seixantena. Al llistat que hem elaborat només hem fet constar els noms, el temps aproximat de reclusió i altres incidències durant la reclusió, com poden ser trasllats a altres presons o a camps de treballadors. El temps de reclusió és aproximat perquè en la majoria de casos les persones represaliades eren traslladades des d’altres presons o camps de concentració i als expedients no s’especifica el temps que s’hi van estar. S’ha decidit no incloure a la relació els càrrecs de què se’ls acusava perquè cap d’aquests homes va tenir un judici just. Considerem que els casos de persones que potser sí que havien comès algun delicte són minoritaris i, encara que els fets que se’ls imputen fossin certs, tampoc van tenir cap possibilitat de poder-se defensar. S’ha de tenir en compte, a més, que en aquells moments no era necessari aportar cap prova per denunciar a algú i que en molts casos hi ha gent que després de passar nou mesos a la presó al final no se’ls acusava de res. Trobem persones acusades de cremar l’església o col·laborar en l’assassinat de mossèn Narcís, encara que a la Causa General instruïda per aclarir aquests fets es va concloure que els responsables havien estat “elementos desconocidos i forasteros”; i d’altres que havien estat tancats per ensenyar en català o haver estat afiliats a ERC. La publicació d’aquestes dades l’entenem com un reconeixement a tantes i tantes persones represaliades injustament per motius ideològics, o senzillament per haver-se mantingut fidel al govern democràticament constituït, en definitiva, per haver quedat en el bàndol dels vençuts. La decisió de publicar els noms i i el periple carcelari d’aquestes persones està justificada per demostrar el drama personal que els va tocar viure i per destacar que la repressió franquista va ser sistemàtica i generalitzada. El que volem és desmuntar el tòpic instal·lat a la nostra població que amb l’arribada del nou règim es va instal·lar la pau i no va haver-hi repressió. Les històries que segueixen ens demostren tot el contrari. Nom i cognoms Temps reclusió aproximat Altres Aguilar Zamora, Francisco 3 anys i 2 mesos a la presó Model El desterren primer a Mazarrón (Múrcia) i posteriorment es trasllada a viure a Mataró perquè segons un informe de la Falange de Malgrat era un element perillós. Asensio Hernández, Juan 4 anys i 3 mesos a la presó Model 2 anys i 5 mesos a la presó Model 2 anys i 8 mesos a la presó Model i 2 anys a la presó de Mataró. 3 anys i 3 mesos a la presó Model Traslladat a la Model des d’un camp de concentració. No fou alliberat fins l’any 1949 després de commutar-li la pena de mort Andrés Nogueres, Pere Barnes Garcia, Juan (“El Cabrero”) Barney Mateu, Francesc Benet Canudes, Rafael Traslladat durant un temps a un batalló de treballadors. 6 Beca Malgrat_6 Beca Malgrat 22/06/12 11:50 Página 331 331 ANNEXOS Nom i cognoms Temps reclusió aproximat Altres Benet Canudes, Josep 1 any i 9 mesos a la presó Model. 2 anys i 3 mesos a la presó de Gandia d’on fou traslladat a la de Mataró. No s’especifica quan li concedeixen la llibertat condicional. 1 mes a la presó Model 1 any a la presó Model 7 mesos a la presó Model 10 mesos a la presó Model 2 anys i 3 mesos a la presó Model 11 mesos a la presó Model L’havien traslladat des de la presó d’Oviedo Bernat Onna, Joan Bunyol Regí, Salvador Cànoves Méndez, Alfons Cañadas Esteban, José Casajuana Pros, Miquel Casas Moreu, Josep Catà Feliu, Josep Catà Feliu, Francesc Catà Gibert, Miquel Esquín Alonso, Leandro Doménech Jerez, Josep Evaristo Albiol, Joan Ferrer Elda, Secundino Folla Isern, Antoni Forroll Torrelles, Sebastià Gallart Jalencas, Josep 2 anys i 5 mesos a la presó Model. 30 dies a la presó Model. 9 mesos a la presó Model. 5 anys i 4 mesos. 1 any i 10 mesos a la presó Model. 2 anys i 4 mesos a la presó Model. 15 dies a la Model. 2 anys i 4 mesos a la Model. Gallego Cárdenas, José Gambin Méndez, Pedro No s’ha localitzat l’expedient L’havien traslladat des d’un batalló de treballadors de Lleida 3 anys i 11 mesos a la presó Model Cordón Esteves, Manel Cuní Vila, Jacint Dàvila Rubio, Joan L’havien traslladat des del camp de concentració de Porta Coeli. 3 anys a la Model Afusellat al camp de la Bota el 4 de febrer de 1942. Era natural de Malgrat però estava domiciliat a Mataró. Natural de Malgrat però veí de Barcelona Ja estava pres quan van entrar les tropes nacionals Traslladat a la Model des de la presó de Granada, va estar-hi tancat 2 anys i 2 mesos. De la Model el van traslladar a un batalló de treballadors de Torelló durant 1 any per després reingressar a la Model durant 5 mesos. Finalment el traslladen a la presó de Sevilla on va estar reclòs 1 any i 9 mesos més fins que li van concedir la llibertat condicional amb desterrament. Els últims 5 mesos, presó atenuada Va morir el 19 de juny de 1941 a la presó a causa d’una colitis ulcerosa. Traslladat l’any 1942 a la presó Model des de la presó de Mataró, no s’especifica la data d’entrada i sortida. De la Model el traslladen 2 anys més a un batalló de treballadors a Guadalajara. 6 Beca Malgrat_6 Beca Malgrat 22/06/12 11:50 Página 332 332 SÒNIA GARANGOU I TARRÉS Nom i cognoms Temps reclusió aproximat Altres Garangou Garriga, Josep 3 anys a la presó Model Traslladat des de la presó d’Arenys, l’últim any presó atenuada. García García, Joan Gordillo Romero, Eusebio 3 anys a la presó Model 3 anys i 6 mesos a la presó Model Gros Fornós, Antolin 2 anys i 5 mesos a la presó Model 4 mesos a la presó Model Hernández Asensio, Andrés Illas Robert, Josep Leon Requena, Ramon 3 mesos a la presó Model 3 anys i 8 mesos a la presó Model Lleonart Garriga, Pere Lozano Villuendas, Daniel Mallart Martín, Salvador Martínez Plaza, Joan Moll Guinart, Pere Moré Molist, Josep (“Pepet Macu”) 1. Després és traslladat a un batalló de treballadors de Lleida d’on desapareix amb altres reclusos. Segons un informant va aconseguir escapar i fugir cap a Mèxic. Durant un temps va estar en un batalló de treballadors Durant un mes va ser destinat a un batalló de treballadors de Vic i posteriorment desterrat a València fins l’abril de 1945. Va ser traslladat a la presó Model des de la presó Conde de Peñalver de Madrid. Posteriorment el tornen a traslladar a la de Mataró. S’especifica la data d’ingrés (agost de 1941) però no quan li concedeixen la llibertat condicional. L’any 1946 reingressa a la Model però tampoc s’especifica quan de temps. 8 mesos a la Model 1 mes a la presó Model, 2 anys i 7 mesos a la presó de Montjuïc 7 mesos a la presó Model 2 anys i 5 mesos Muñoz Fernández, Alfonso 1 any i 7 mesos Pasqual Catalina, Desiderio 2 anys i 9 mesos a la Model No s’especifica el temps de reclusió Abans havia estat a un batalló de treballadors que depenia de la presó provincial de Girona des d’on fou traslladat a la Model. Ingressa a la presó de Mataró procedent del batalló especialitzat de treballadors nº10 de Madrid. Després fou traslladat a la presó Model fins que li concedeixen la llibertat condicional.1 Traslladat a la Model des de la presó d’Arenys. Hi va estar tancat 1 any i 6 mesos, dels quals dos mesos va estar destinat al batalló de treballadors de Vic. De la Model el traslladen a Manresa , a un altre batalló de treballadors, on hi va estar 1 mes fins que li van concedir la llibertat condicional. El 30 de setembre de 1949 reingressa a la Model amb Miquel Valls i Castro Riera per un assumpte pel que sembla relacionat amb la resistència dels maquis. En aquesta ocasió el van retenir durant quatre mesos. 6 Beca Malgrat_6 Beca Malgrat 22/06/12 11:50 Página 333 333 ANNEXOS Nom i cognoms Temps reclusió aproximat Paulís Castellà, Joan 2 anys i 3 mesos a la Model 2 anys i 4 mesos a la Model 3 anys i 4 mesos Planagumà Baqué, Josep Quevedo Mergarejo, Eustaquio (“El Teniente”) Rabal Méndez, Fulgencio Raja Méndez, José 30 dies a la presó Model 2 anys i 3 mesos a la Model. Raja Méndez, Manel 2 anys i 11 mesos a la Model 2 anys i 4 mesos a la Model 9 mesos a la presó Model Sabater Pijoan, Joan Simeón Solench, Eusebi Soliva Munné, Napoleó Sousa Fernández, José 2 anys i 6 mesos Tomàs Romo, Lluís 6 anys i 7 mesos Turró Robert “Xineco” 11 mesos a la presó Model Altres Traslladat a la Model des de la presó d’Arenys, hi va estar tancat 2 anys i 9 mesos. Després va ser traslladat a Saragossa per treballar a les mines d’Utrilla on hi va estar 7 mesos fins que li concedeixen la llibertat provisional. Després va ser traslladat a un campament de Belchite (Aragó), no s’especifica la data de sortida. Va estar pres a la presó d’Arenys i a la de Mataró, no s’ha localitzat l’expedient. 2 anys i 2 mesos a la Model. Mentre estava en aquesta presó va ser traslladat 2 mesos a un batalló de treballadors a Manlleu i Torelló. Finalment va ser traslladat de la Model a Vielha, a un altre batalló on va estar 4 mesos fins que li van concedir la llibertat condicional. Ingressa el 13 de febrer de 1940 a la presó de Girona. El 6 d’agost de 1941 va ser traslladat a la presó militar naval de Cartagena i va tornar a la de Girona l’1 de novembre de 1942, on va ser jutjat en consell de guerra el 20 de juliol de 1943 i condemnat a pena de mort commutada a 30 anys de reclusió. El 13 de novembre de 1944 va ser traslladat a la presó de Barcelona. Fou posat en llibertat el 26 de setembre de 1946. Tot i el periple que va haver de patir, encara avui, “no consta la causa ni el delito” pel que fou condemnat. Segons la família, en Lluís Tomàs va ser utilitzat com a cap de turc perquè no fos jutjat per assassinat el familiar d’una persona influent de Palamós. Hi va ser traslladat des de la presó de Mataró on no s’especifica quan de temps restà empresonat. 6 Beca Malgrat_6 Beca Malgrat 22/06/12 11:50 Página 334 334 SÒNIA GARANGOU I TARRÉS Nom i cognoms Temps reclusió aproximat Altres Urrea Raja, Juan 2 anys i 6 mesos a la Model Vélez Muñoz, Francisco Verges Sastre, Joan 1 any i 10 mesos a la Model 3 mesos a la presó de Montjuïc 3 anys i 2 mesos Mentre estava a la presó Model va ser traslladat 2 mesos a un batalló de treballadors de Manlleu i Torelló. L’havien traslladat des de la presó d’Arenys Vidal Pica, Martí 2 anys a la presó Model Verdaguer Soler, Miquel Havia estat traslladat des del camp de concentració de Cervera a la presó d’Arenys on va estar tancat 9 mesos. Després va ser traslladat a la Model on va estar empresonat 2 anys i 5 mesos. Havia estat tancat en un camp de treballadors d’Alemanya, el van empresonar quan va tornar l’any 1941. 6 Beca Malgrat_6 Beca Malgrat 22/06/12 11:50 Página 335 ANNEXOS Annex 6: Relación de la existencia de Material que tienen estos depósitos del pueblo de Malgrat Material Fusiles rusos c/ 7,62 mm 311 Fusiles “mauser” c/ 7 mm 50 Fusiles “negrilla” c/ 7,92 mm 8 Fusiles checos c/ 7,92 mm 16 Fusiles polacos c/ 7,92 mm 14 Fusiles legionarios c/ 6,5 mm 16 Fusiles ingleses c/ 7,7 mm 10 Fusiles “winchester” 20 Mosquetones españoles 7 mm 18 Rifles americanos 7 Ametralladoras “brovving” 7,92 mm 2 Ametralladoras rusas 7,62 mm (de avión) 75 (14 en esplosión) Ametralladoras “wiker” Inglesas 7,7 mm 119 Ametralladoras “maxin” rusas 7,62 mm 88 Ametralladoras “levvis” inglesa 7,7 mm 1 Ametralladoras “hotkris” española 7,7 mm 1 Carros de ametralladora rusa 1 Cañones ametralladora rusa 7,72 mm (de avión) 4 Cañones ametralladora 7 mm de avión 4 Cañones ametralladora “hotkris” 7mm 1 Cañones fusil ametrallador ruso 7,62 mm 140 Grapas para ametralladora rusa 7,62 mm 10.043.000 Grapas para ametralladora 7,92 mm 54.000 Carabinas “negrilla” 7,92 mm 6 Carabinas polacas 7,92mm 11 Carabinas españolas 7mm 4 Fusiles ametralladores rusos 7,62 mm 1 Cintas ametralladora 7,92 mm 8 Cintas ametralladora rusa 7,62 mm 23 Cartuchos para fusil c/ 7,62 mm 777.000 Cartuchos para fusil c/ 7,92 mm 44.000 Cartuchos para fusil c/ 7,7 mm 111.000 Cartuchos para fusil 8 mm 4.800 Cartuchos para fusil 7 mm 24.000 Cartuchos a granel 20.000 Vainas de cañón 100/17 70 Vainas de cañón 65/17 400 Vainas con estafoin y carga de proyección de 80 mm 40 Proyectiles cargados 100/17 G. R. legión 16 335 6 Beca Malgrat_6 Beca Malgrat 22/06/12 11:50 Página 336 336 SÒNIA GARANGOU I TARRÉS Proyectiles cargados de 89 mm G. R. Disparos completos del 65/17 (a falta de espoleta G. R. legión) Espoletas lanzaminas rusa para G. mortero 50 mm Cartuchos de humo amarillos para ejercicios de bombardeo Cohetes luminosos Botes insumergibles para señales lumigenas en el agua Bombas iluminación de aviación para señales Botes de luz para tierra Bombas luminosas con paracaidas (para pistola) Bombas de humo amarillas Bombas de luz antorcha blanca Bombas de luz estrellas verdes Bombas de luz antorcha roja Bombas de luz estrellas rojas Bengalas luminosas con paracaidas Espoletas “Entero” para bombas de aviación (incendiarias) Paracaidas Espoletas para bombas de aviación Cartuchos de señales de humo para aviación Bombas de aviación Valones de oxigeno (vacios) Machetes rusos Machetes españoles Fusiles ametralladores rusos 7,62 mm Ametralladora francesa 8 mm “sistema Darne” Fusiles ametralladores checos 7,92 mm Cañones ametralladora varios calibres Cintas ametralladora varios calibres Cargadores fusil ametrallador varios calibres Cintas cargadas de ametralladora 7,62 de avión Rollos de alhambre espino 50 200 50 300 144 525 4 120 45 80 48 45 10 50 960 90.000 85 120 200 6 20 60 34 Nulo 230 2 250 80 54 21 49 Malgrat 7 febrero 1939 III Año Triunfal Entregué el aferez Damian Argüelles Lligalls de correspondència 1939 (AMMM). 6 Beca Malgrat_6 Beca Malgrat 22/06/12 11:50 Página 337 337 BIBLIOGRAFIA Bibliografia general BALLESTER, David: Marginalitats i hegemonies: La UGT a Catalunya (1888-1936). De la fundació a la IIª República. Columna Edicions Barcelona. Fundació Josep Comaposada, 1996. BALLESTER, David: Els anys de la guerra. La UGT de Catalunya (1936-1939). Columna Edicions Barcelona. Fundació Josep Comaposada, 1998. DELGADO, Manuel: La ira sagrada. (Anticlericalismo, iconoclastia y antirritualismo en la España contemporánea). Ed. Humanidades. Barcelona, 1992. DIVERSOS AUTORS:1 Col·lectivitzacions al Baix Llobregat (1936-1939). Centre d’Estudis Comarcals del Baix Llobregat. Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 1989. FRASER, Ronald: Recuérdalo tú y recuérdalo a otros. Historia oral de la guerra civil española. Ed. Grijalbo Mondadori. Barcelona, 1997. Vols. 1 i 2. GARCIA OLIVER, Joan: El Eco de los Pasos. El anarcosindicalismo en la calle, en el Comité de Milícias, en el Gobierno y en el exilio. Memorias Ruedo Ibérico. Ibérica de Ediciones y Publicaciones. Madrid, 1978. GIBSON, Ian: El asesinato de García Lorca. Plaza & Janés. Barcelona, 1985. GONZÁLEZ-AGÀPITO, Josep i MARQUÉS i SUREDA, Salomó: La repressió del professorat a Catalunya sota el franquisme (1939-1943). Institut d’Estudis Catalans. Treballs de la Secció de Filosofia i Ciències Socials, XXI. Barcelona, 1996. JACKSON, Gabriel i CENTELLES, Agustí: Catalunya. Republicana i revolucionària (1931-1939). Edicions Grijalbo. Barcelona, 1982. MAYMÍ, Josep: “L’organització política de la dinàmica repressiva: La gestió dels Comitès Antifeixistes”. Ponència inclosa al llibre Guerra Civil i Franquisme, 60 anys després. - “Les històries de vida. Teoria i pràctica”. Ressenya sobre el llibre Les rècits de vie/ théorie et practique de J. Poirier, S. Clapier- Valladon i P. Raybaut. Presses Universitaires de France, 1983. MORINAS, José Miguel i SANTAMARIA, Cristina: La Historia Oral-Métodos i Experiencias. Editorial Debate. NASH, Mary: Rojas. Editorial Taurus. Madrid, 1999. ORWELL, George: Homenatge a Catalunya (Un testimoni sobre la revolució espanyola). Ed. Ariel. Barcelona, 1992. PAGÈS, Pelai: La Guerra Civil Espanyola a Catalunya (1936-1939). Coneguem Catalunya. Els Llibres de la Frontera. Sant Cugat del Vallès, 1987. PEIRATS, Joaquim: La CNT en la revolución española. Ruedo Ibérico. París, 1971. Vols. 1 i 2. PEIRÓ, Joan: Perill a la reraguarda. Patronat Municipal de Cultura de Mataró. Ed. Alta Fulla, 1987. Col·lecció Caps de Bou núm. 7. PÉREZ BARÓ, Albert: 30 meses de colectivismo en Catalunya (1936-1939). Editorial Ariel, 1974. POZO GONZÁLEZ, Josep Antoni: El poder revolucionari a Catalunya durant els mesos de juliol a octubre de 1936/ Crisi i recomposició de l’Estat. (Tesi doctoral pendent de publicació, presentada i defensada el juny del 2002 a la UAB.) PUJADES, Juan J.: “La recuperació de la memòria col·lectiva: reflexions Civil i metodològiques sobre guerra civil i franquisme”. Ponència inclosa al llibre Guerra i Franquisme, 60 anys després. (falta editorial...) RISQUES, Manel i ROIG i ROISCH, Josep M. i altres autors: Història de la Catalunya Contemporània. Ed. Proa. Barcelona, 1999. ROIG, Montserrat: Els catalans als camps nazis. Edicions 62. Barcelona, 2001. SOLÉ i SABATÉ, Josep M.: La repressió franquista a Catalunya (1938-1935). Edicions 62. Barcelona, 2003. 1. J. Lluís Adín, R. Calpe, R. Cases, Josep M. Cobos, G. Gutierrez, A. Malaret, C. Martínez, M. Ollè, J. Padró, V. Rocosa, C. Santacana, A. Maria Simón, G. Tribó, R. Vilardell. Pròleg de Bernat Muniesa. 6 Beca Malgrat_6 Beca Malgrat 22/06/12 11:50 Página 338 338 SÒNIA GARANGOU I TARRÉS SOLÉ i SABATÉ, Josep M. i VILARROYA i FONT J.: La repressió a la guerra i a la postguerra a la Comarca del Maresme (1936-1945). Publicacions de l’Abadia de Montserrat. Barcelona, 1983. TERMES, Josep: De la revolució de Setembre a la fi de la Guerra Civil (1868-1939). Dins de VILAR, Pierre: Història de Catalunya. Vol. VI. Edicions 62. Barcelona, 1987. THOMAS, Hugh: La Guerra Civil Española. Vols. 1 i 2. Editorial Grijalbo. Barcelona, 1985. UCELAY DA CAL, E.: La Catalunya Populista. Imatge, cultura i política en l’etapa republicana. Edicions de La Magrana. Barcelona, 1982. VILANOVA, Mercè: Atlas electoral de Catalunya durant la Segona República. (Orientació del vot, participació i abstenció). Estudis Electorals /5. Fundació Jaume Bofill. Edicions de La Magrana. Barcelona, 1986. Treballs, monografies i articles d’àmbit local i comarcal AMAT i TEIXIDÓ, Jordi: Germinal Esgleas (1903-1981). Una vida en roig i negre. Grup d’Història del Casal de Mataró, 1996. AMAT i TEIXIDÓ, Jordi: Pineda entre dos temps 1931-1939. Ajuntament de Pineda de Mar, 1995. AMAT i TEIXIDÓ, Jordi: República i guerra civil a Calella 1931-1939. Premi Iluro, 1993. Caixa d’Estalvis Laietana, Mataró, 1994. BAYARRI, Jordi i GOÑI, Jordi: Malgrat i la seva premsa: 1915-1958. Cinquanta anys de vida malgratenca. Ajuntament de Malgrat, 1994. 1a Beca d’Investigació Vila de Malgrat. BOSCH i VALLBONA, J.: L’església parroquial: un temple de la contrareforma. Recull d’articles i documents. Matinals d’Història, Malgrat, 2001. CERVERA i BERTA, Josep M.: Testimoni de fe i fidelitat. (Els preveres de la diòcesi de Girona víctimes de la revolta del 1936). Bisbat de Girona, 1991. COLOMÉ i ALSINA, Joaquim: Els alcaldes de Malgrat de Mar 1898-1998. Cent anys de govern municipal. Ajuntament de Malgrat de Mar, 1999. COSTA i OLLER, Francesc: La Premsa a Mataró 1820-1980. Premi Iluro, 1981. Caixa d’Estalvis Laietana. Mataró, 1982. CUSACHS i CORREDOR, Manel: El Cinema a Malgrat de Mar 1904-1997. Ajuntament de Malgrat, 1999. 3a Beca d’Investigació Vila de Malgrat. GARRIGA i MARQUÈS, Ramon: Francesc Arnau i Cortina: L’alcalde de Malgrat. Ajuntament de Malgrat de Mar, 1989. MAS i GIBERT, Xavier: Guerra-Revolució i Contrarevolució a Canet de Mar (1936-1943). (Les dimensions d’una tragèdia). Premi Iluro 2001. Caixa d’Estalvis Laietana, Mataró, 2002. MAYMÍ, Josep: Entre la violència política i el conflicte social. Els comitès antifeixistes de Salt i d’Orriols en el context de la guerra civil 1936-1939. Biblioteca Serra d’Or. Publicacions de l’Abadia de Montserrat. Ajuntament de Salt, 2001. MORA i VILA, M. Teresa: Malgrat al vuit-cents: estudi socioeconòmic. Ajuntament de Malgrat de Mar,1996. 2a Beca d’Investigació Vila de Malgrat. PAVON, David: “Entre el record i l’oblit”. Reportatge sobre la Guerra Civil a l’Alt Maresme amb motiu del 60è aniversari de la fi del conflicte. Reporter, abril, 1999. POMÉS, Jordi: Associacionisme popular a Catalunya (1850-1950). Una població paradigmàtica: Malgrat de Mar. Ajuntament de Malgrat de Mar, 2002. 4a Beca d’Investigació Vila de Malgrat de Mar. POMÉS, Jordi: Les “Mataro’s Potatoes” i el cooperativisme agrari al Maresme (1903-1939). (La Federació de Sindicats Agrícoles del Litoral). Premi Iluro 1990. Caixa d’Estalvis Laietana, Mataró, 1991. POMÉS, Jordi i SÁIZ, Carles: Joaquim Pou Mas (1891-1966). Dinamisme i ambició. Biblioteca Serra d’Or. Publicacions de l’Abadia de Montserrat. Ajuntament de Sant Pol de Mar, 2000. TORRES LOBATÓ, Josep: “La dona treballadora a Malgrat a principis del segle XX” a Ateneu, núm. 21. - “Notícies sobre la maçoneria de principis de segle a Malgrat” a Ateneu, núm. 14. Malgrat, 1996. SAMPERE i MINISTRAL, Josep: “Protesta cívica al 1937” a Som-hi!, núm. 163 i 164. Malgrat, desembre 1991-gener 1992. SODY DE RIVAS, Àngel: “Aclarecer, ateneu de cultura de Malgrat” a Ateneu, núm. 10, 1994. - “A propósito de Elies Paradeda i Comas” a Som-hi!, núm. 165, febrer 1992. SODY DE RIVAS, Àngel, TORRES LOBATÓ, Josep, VALBONESI, Favio i altres autors: Crònica d’un segle. Ajuntament de Malgrat, 2002. 6 Beca Malgrat_6 Beca Malgrat 22/06/12 11:50 Página 339 BIBLIOGRAFIA 339 Memòries i autobiografies FORROLL i SOLER, Salvador: 80 anys i escaig. Malgrat. FORROLL i SOLER, Salvador: Recull d’anècdotes de Malgrat. GARCÍA GONZÁLEZ, Ferran: Soldado de tres ejércitos. Superviviente de la quinta del biberón. Malgrat, 2000. PARADEDA COMAS, Elies: “El meu record de Malgrat” a Som-hi!, núm.38, 39, 40, 42. Malgrat, novembre 1980-març 1981. - “El meu exili a França” a Som-hi!, núm. 47, 48, 49, 50, 51, 52, 53. Malgrat, juliol 1981-gener 1982. Publicacions periòdiques Boletín de la CNT-FAI. Consultat: butlletins del mes d’agost, setembre, octubre i novembre de 1936, maig de 1937, gener i febrer de 1938. (Biblioteca Pública Alfons Arús). Boletín de la Federación Comarcal de las JJ.LL. del Maresme. (Convertits posteriorment en circulars periòdiques).1937-1938. Consultats: butlletins del’1 al3, circulars núm. 1, 3, 9, 26, 29 i 30 (AMMM). Butlletí mensual del Departament d’Economia de la Generalitat. 1936. Consultat: núm. de l’1 al 3. (Biblioteca Pública Alfons Arús). Ciutadania (revista setmanal portaveu del Centre Republicà de Malgrat). Consultat: núm. 1 (5 d’octubre de 1930)- fins al núm. 19 (19 d’abril de 1931) (AMMM). Combat. Setmanari d’avançada. Consultat: núm. 1 (11 d’abril de 1936) - fins a l’últim exemplar, núm. 15 (18 de juliol 1936). (Biblioteca Layetana). La Humanitat. Consultat: octubre 1934-fins al setembre 1936. (Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona, Casa de l’Ardiaca). L’Opinió. Consultat: juny 1931- fins a octubre 1934. (Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona, Casa de l’Ardiaca). La Vanguardia. Consultat: juliol-agost 1931, maig-juny 1937. (Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona, Casa de l’Ardiaca). La Veu de Catalunya. Consultat: juliol, agost 1931. (Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona, Casa de l’Ardiaca). Llibertat (portaveu del Centre Republicà Federal). Setmanal, 1930. Consultat: núm. 1 (setembre 1930) - fins a l’últim exemplar, núm. 15 (13 de desembre de 1930) (ACM). Llibertat (defensor de l’ideari d’ERC de Catalunya a Mataró i Comarca). Setmanal, 1933. Consultat: núm. 1 (30 de juny de 1933) - fins al núm. 49 (16 de juny de 1934) (ACM). Llibertat (òrgan del Comitè Local de Salut Pública. Mataró. A partir del núm. 4 (27/7/1936): òrgan del Comitè Local Antifeixista; a partir del núm. 93 (8/11/1936): òrgan oficial del Consell Municipal). Consultat: núm. 1 (23 de juliol de 1936) - fins al mes de desembre de l’any 1937 (ACM). Solidaridad Obrera (diari portaveu de la CNT). Consultat: agost 1930- fins a juny 1937.(Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona, Casa de l’Ardiaca), (Biblioteca Pública Alfons Arús). Terra Lliure (diari portaveu de la Unió de Rabassaires). Consultat: núm. 1 al núm. 20. (Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona, Casa de l’Ardiaca). Treball (diari portaveu de la UGT i el PSUC). Consultat: octubre 1937-desembre 1937. (Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona, Casa de l’Ardiaca). 6 Beca Index onomàstic_6 Beca Malgrat 12/09/12 11:37 Página 341 341 ÍNDEX ONOMÀSTIC Adín, J. Lluís 337 Agueta Luengo, Carmelo 326 Aguilar Barrionuevo, Francisco 201, 326 Aguilar Ortega, Francesc 150, 243, 317, 327 Aguilar Ortega, Joan 23, 150 Aguilar Zamora, Francisco 170, 244, 330 Aguilar Zamora, José 328 Aguilar Zamora, Tomás 244, 317 Aiguader, Artemi 215 Alarcón Pérez, Blas 328 Alarcón, Alberto 266 Albareda Rabassa, Teresa 322 Albiol Sánchez, Miquel 233, 254, 293, 298 Alcalá Zamora, Niceto 51 Aldea (família) 193 Aldea Garriga, Ernest 23, 117, 141, 273 Aldea Garriga, Juli 222 Alegre Torres, Blas 328 Alegre, Ciril 78 Alegre, Emili 190 Alfaro Nogueras, Anna 326 Alfaro Pérez, Adoración 327 Alfons XII 33 Alfons XIII 37, 41, 50 Almirall, Valentí 35 Alomar Ferrer, Dolors 327 Altoaguirre, Albert 254 Amat Teixidó, Jordi 25, 99, 135, 154, 162, 163, 338 Andrés Nogueres, Pere 330 Anglada, José 201 Anglada, Pepeta (vídua Sala) 211 Aragay Montserrat, Maria Àngela 326 Arbós Roig, Joan 327 Argelés Sierras, Maria 23 Argelés Sierras, Rosa 23, 127, 235, 252 Argelés, Josep 96 Argentina, Imperio 85 Arges Martí, Concepció 323 Arigós Girons, Manel 328 Arís Bonaplata (germans) 189 Arís Bonaplata, Enric 171, 189, 192, 210, 219, 319 Arís Bonaplata, Josep M. 72, 189, 192, 280 Arís Torres, Enric 171, 189, 324 Arís Serra, Núria 11, 24 Armendares Català, Catalina 325 Arnau Cortina, Francesc 38, 39, 45, 46, 47, 51, 52, 56, 57, 66, 67, 68, 70, 71, 73, 74, 75, 77, 78, 79, 80, 83, 122, 123, 165, 176, 202, 211, 224, 225, 230, 232, 293, 296, 300, 338 Arnau Majoral, Joan 45 Arnau, Enriqueta 211 Asens, José 120 Asensio Hernández, Juan 101, 318, 330 Asturiak 100 Aubanell Burguet, Ramon 326 Aubanell Fàbregas, Ramon 321 Aubanell Faixedas, Francesc 324 Aubanell Privat, Pepita 222 Aubanell Torrentó, Joan 222 Aubanell, Antoni 204 Aubanell, Pau 46, 47 Avelí Garriga, Maria 324 Aymerich Garriga, Francesc 323 Aymerich Ripoll, Ramon 321 Aymerich Pica, Francesc 204 Azaña, Manuel 51, 108 Aznar (almirall) 41 Babot, Pere 65 Bakunin, M. 34 Balcells Carreras, Joan 280 Baldrich Rocafort, Joaquim 321 Ballester, David 193, 337 Banet (germans) 48 Banet Canudas, Antònia 270 Banet Canudas, Josep 38, 70, 194, 331 Banet Canudas, Rafael (“El Rajoler”) 101, 104, 122, 165, 166, 197, 216, 228, 302, 308, 330 Barber Verson, Ronald 259 Barceló, Josep 201 Bargués Castelló, Jaume 281, 321 Barnés García, Juan (“el Cabrero”) 166, 201, 203, 302, 317, 330 Barney Mateu, Francesc 302, 330 Barney Mateu, Salvador 122, 165, 167, 175, 201, 203, 217, 231, 293 Barney, Joan 201 Barney, Pau 201 Baron Sousa, Eleuterio 317 Barrionuevo Aguilar, Ángela 325 6 Beca Index onomàstic_6 Beca Malgrat 12/09/12 11:37 Página 342 342 SÒNIA GARANGOU I TARRÉS Basart Buñol, Josep 326 Batet, Domingo 75, 76 Batista Roca, Josep M. 65 Bayarri Costa (família) 91 Bayarri Creixell, Vicens 46, 291, 292, 320 Bayarri Poch, Jordi 40, 264, 338 Bechdejú Moner, Francesc 325 Bechdejú Bohigas, Josep 31, 36, 54, 61, 66, 68, 74, 86, 87, 92, 93, 127, 138, 148, 156, 245, 256, 274, 284, 315 Bellvert Montserrat, Eulàlia 327 Belmonte, José 201 Benaiges Pujol, Francesc 323 Benaiges Pujol, Josep 326 Berenguer (general) 37, 38, 39, 41 Bermejo Ponce, Carmen 222 Bermejo Ponce, Juan 317 Bernabé López, Cecília 323 Bernat Onna, Filomena 23, 97, 136, 181, 239, 308, 312 Bernat Onna, Joan 23, 84, 95, 101, 128, 153, 244, 287, 317, 320, 331 Bigas Vicens, Martí 222 Blaya Clade, Maria 325 Blázquez Ríos, Julià 324 Bo Serra, Francesc 201 Bo Serra, Pere 201, 296 Bofí Bagués, Josep 324 Bofí, Pau 201 Bofill, Jaume 44 Boguña (Sr.) 153 Bonafacia Casals, Jaume 190 Bonet, Joan 40 Bonet, Josep 201 Borja de Riquer 285 Bosch (inspector) 259 Bosch Garriga, Bartolomé 31, 32, 88, 126, 127, 128, 211, 252 Bosch Isart, Lluís 249 Bou Frigola, Alfons 73, 124 Bou Vilaró, Consol 326 Bou, Ramon 78 Braffield, Charles 259 Brass, William 259 Brea Pla, Agustí 326 Brull, Ramon (doctor) 211, 218, 219, 254, 295 Bufí Robert, Joan 46, 47, 52, 53, 204, 206, 230 Bunyol Gelpí, Sebastiana 25, 310 Bunyol Gibert, Pere 168, 211 Bunyol Regí, Salvador 46, 47, 52, 53, 55, 70, 229, 302, 331 Burch, Pere 249 Burgada Tapiola, Rosa 222 Burgueño Sierra, Mateo 317 Busquets Jordà, Feliciana 325 Busquets Quer, Jaume 324 Cabezas (tinent Mossos d’Esquadra) 67 Cabruja Paradeda, Pau 324 Cairol, Montserrat 170 Calafat, José 259 Calpe, R. 337 Calvet, Josep 203, 215 Calvo Sotelo, José 109, 144 Calvo, Adrià 96 Cama (can) 287, 289 Cama Misser, Jaume 139 Cama Mora, Francesc 325 Cama Roura, Ramon 171, 280, 281, 290, 287, 319 Cama Segarra, Ramon 37, 226 Cama Tenas, Sebastià 323 Cama Torrellas, Rosendo 201 Cambó, Francesc 129 Campàs, Josep 176 Campassol Calvell, Joan 224 Campeny Simon, Josep 327 Campí Robert, Esperança 325 Campí, Josep 266 Campos Quevedo, Dolors (germana) 143, 200, 211 Campoy Algüello, Antonio 143, 190 Campoy Martí, Conxita 9 Camps Ros, Carmen 325 Camps Rossell, Josep 323 Cano Fallejas?, Clara 323 Cano Martínez, Joan 192 Cano Roura, Ramon 320 Cano, Manel 101 Cánovas del Castillo, Antonio 33 Cánovas Méndez, Antoni 124 Cánovas Méndez, Alfons 331 Cañadas Esteban, José 331 Caralt Fors, Lluís de 37, 132, 168, 202 Carballo Morales, Eugenio 139 Cárceles Hernández, José 325 Carceller Carol, Manuel 319, 329 Carceller Guardiola, Manuel 319 Cardedach Sabater, Andreu 325 Cardona Girons, Juli 190 Cardona Tenas, Joan 322 Cardona, Daniel 65 Carol Valls, Ramon 329 Carranza, Antonio de 77, 78 Carril, Teresita 88 Carrillo Orive, Melitón 25, 143, 144, 145 Casajuana Pros, Miquel 194, 331 Casajuana Turró, Josep 222 Casals, Pau 300 Casamiquel Abuyé, Maria 325 6 Beca Index onomàstic_6 Beca Malgrat 12/09/12 11:37 Página 343 ÍNDEX ONOMÀSTIC Casanovas Bohigas, Lluís 222 Casanovas Piferrer, Joan 326 Casanovas Solans, Pere 326 Casares de Quiroga 115, 116 Casas Costa, Josep 325 Casas Moreu, Josep 331 Casas Rabassa, Francesc 326 Casas Reixach, Felip 201 Casas, Josep 201 Cases, J. 46 Cases, R. 337 Castellà Carreras, Dolors 23, 136, 143, 158, 160, 276, 277 Castellà Sala, Pere 323 Castellà Tarrés, Narcís 317 Castells Pla, Francesc 147, 148 Castells, S. 100 Castillo, José (tinent) 108, 109 Catà Feliu, Francesc 320, 331 Catà Feliu, Josep 317, 331 Catà Forroll, Josep 329 Catà Forroll, Vicens 328 Catà Gibert, Miquel 38, 70, 201, 331 Catà Girons, Nicolau 23, 69, 85, 117, 126, 154, 155, 199, 289, 295, 313 Català Garriga, Rosario 326 Català Sagol, Àngela 325 Català, Francesc 264 Català, Josep 173 Cazorla Cárceles, Josepa 327 Cazorla Torres, Felipe 323 Centelles, Agustí 42, 48, 64, 337 Cercós, Josep 134 Cerdà Vallcorba, Telesfor 126 Cervera i Berta, Josep M. 150, 338 Cherta, Joaquín 201 Chicago 313 Chomsky, Noam 14 Clapier-Valladon, S. 337 Clavé, Josep Anselm 35 Claveria Forts, Catalina 324 Clos Codina, Enrique 320 Closas, Rafael 215 Cobos, Josep M. 337 Coca, Ferran 24 Codina Salicrú, Angelina 159 Coll Perxachs, Lluís 23, 48, 142, 174, 276 Coll-Perxachs (família) 222 Colomé Alsina, Joaquim 23, 37, 139, 219, 269, 298, 338 Comas Vila, Catalina 325 Comas, Miquel 46, 47 Comella, Pere 243 Comorera, Joan 215 Companys, Lluís 44, 48, 63, 70, 71, 75, 77, 105, 343 116, 118, 120, 121, 215, 259 Compañó Carles, Dolors 325 Concepció (“hermana”) 142 Concha Martínez, Presentación 298 Cordón Esteves, Manel 305, 331 Cornellà Defaus, Gertrudis 324 Coronas Feliu, Narcís 328 Correa Negrera, Maria (dona d’en Josep Sousa) 310 Correa, Jesús 24 Costa Costa, Pere 327 Costa Oller, Francesc 338 Cotabitarte Ibarra, María Nieves 327 Creixell Tortós, Francesca 143 Creixell Tortós, Josep 329 Creixell, Joan 198 Creus (família) 268, 272 Creus Patuel, Josep 276 Creus Valls, Jaume 23, 60, 106, 136, 150, 200, 223, 251, 255, 261, 262, 268, 271 Crosas Malleu, Josep M. 11 Cruzado González, José 324 Cuadrado (família) 156, 298 Cuadrado Gracia, Salvador 166, 170, 172, 201, 217, 225, 293, 296, 298 Cuadrado Pérez, Damián 25, 298 Cueto (tinent) 249 Cuevas Gómez, María 326 Cufi Fita, Victòria 143 Cuní Bechdejú, Francesc 321, 327 Cuní Verdaguer, Jacinto 320 Cuní Vila, Jacint 331 Cuní, Feliciano 201 Cunill, Anna 211 Cusachs i Corredor, Manuel 177, 250, 338 Dalmau Burch, Pere 320 Dalmau Martell, Joaquima 326 Dalmau Nogueras, Josep 325 Dalmau Pujol, Joaquim 323 Dalmau Ribas, Eulàlia 325 Dalmau Matas, Francisco 222 Daumal Ribas, Enric 326 Dàvila Rubio, Joan 331 Garriga Cardona, Maria del Roser de 322 Defaus i Marès, Francesc 73, 78, 123, 280 Delgado, Manuel 134, 135, 149, 337 Dellundé Ponsa, Pepeta 23, 55, 83, 86, 88, 136, 159, 160, 200, 235, 236, 252, 257, 268, 270, 273, 274, 275, 277 Dellundé Pica, Salvador 320 Dellundé Ponsa, Salvador 327 Dellunder, Antoni 201 Delso 259 Dencàs, Josep 296 6 Beca Index onomàstic_6 Beca Malgrat 12/09/12 11:37 Página 344 344 SÒNIA GARANGOU I TARRÉS Díaz Español, José 281 Díaz Pérez, Pía 325 Díaz Sandino, Felip 215 Diffent Trias, Ramon 46, 47, 52, 53, 78, 123 Dolcet, Rosario 100 D’Olwer, Nicolau 44 Domènech (família) 258 Domènech Jerez, Josep 331 Domènech Martí, Josep 329 Domènech, Pere 226 Drapaire, Pepet 84 Durruti, Bonaventura 98, 120, 242 Durbau Avellaneda, Jaume 320 Engels, Frederich 34 Escubós, Sabina 32, 129, 176, 181, 210 Escudero Bolonia, Hipólito 325 Escudero Colomé, Josep 222 Escudero Cuní, Joan 328 Escudero Hernández, Bartolomé 326 Escudero, Francisco 201 Esgleas, Germinal 99, 154, 338 Espàrrech Fors, Artur 73, 78, 123, 273, 280 Espàrrech, Pilar 88 Esquena Forroll, Salvador 218, 273 Esquín Alonso, Leandro 317, 331 Estévez Montero, Joan (“el Drapairet”) 271, 327 Estivalez Martínez, Juliana 326 Estivill, Angel 259 Estol, Lluïsa 11 Estragués, Salvio 288 Evaristo Albiol, Joan 96, 101, 176, 194, 293, 302, 331 Evaristo Bofí, Joan 23, 251, 314 Expósito López, Aida? 324 Expósito López, Alfredo 324 Fabra, Pompeu 221, 223, 300 Fàbregas (germanes) 105, 142, 226, 227, 228, 236, 312 Fàbregas Campañó, Dolors 23 Fàbregas Campañó, Paquita 23, 227 Fàbregas, Eloi 227 Fanelli, Giuseppe 34 Feliu Ros, Joaquim 328 Feliu, Josep 317 Fernández Alonso, Pedro 317 Fernández Martín, Modesto 324 Fernández, Aurelio 120 Ferrer Elda, Secundino 331 Ferrer Plana, Albert 329 Ferrer Robert, Josep 327 Ferron-Massaguer (família) 244 Ferrón Massaguer, Francesc 25 Ferrón Ortega, Francisco 327 Ferron Ortega, Gabriel 244 Ferrón Ortega, Francesc 102 Flaquer, Antonio 96 Flix (can) 144 Flix Prats, Andreu 323 Florensa (senyor) 57 Folla Isern, Antoni 70, 307, 331 Folla, Joan 25, 317 Font 172 Fontrodona (família) 146 Fontrodona Boadas, Sebastià (avi) 95, 196, 258 Fontrodona Rabassa, Damià 198 Fontrodona Rabassa, Francesc 38, 39, 42, 45, 46, 145, 146, 307 Fontrodona Rabassa, Sebastià 38, 40, 41, 46, 47, 52, 53, 145, 198 Fontrodona Salvà, Maria 329 Fontrodona Soler, Àngela 325 Fontrodona Soler, Josep 324 Fontrodona Vilanova, Andreu 23, 145, 146, 252, 257 Forest Tenas, Teresa 222 Formentí, Salvador 222 Fornés Pi, Miquel 326 Forroll García, Lluïsa 11 Forroll Gibert, Concepció 324 Forroll Marès, Josep 326 Forroll Pla, Josep 73, 124 Forroll Soler, Josep 159, 323 Forroll Soler, Salvador 23, 31, 83, 85, 87, 88, 103, 127, 140, 150, 159, 160, 172, 199, 257, 263, 265, 266, 275, 287, 291, 339 Forroll Torrelles, Sebastià 331 Forroll, Josep 38, 70, 101, 104, 133, 180 Forroll, Pere 171 Fortuny, José 37 Fradera Fontrodona, Antònia 326 Fradera Valldejuli, Lluís 327 Franco Bahamonte, Francisco 17, 116, 172, 227, 241, 277, 279, 281, 291, 292, 293, 295, 298, 300 Fraser, Ronald 134, 152, 155, 161, 337 Freixas 171, 172 Freixas Creixell, Josep 23, 201 Freixas Creixell, Ramon 23, 105, 106, 137, 204, 205, 285 Freixas Fontseca, Salvador 323 Freixas Negre (germanes) 143, 148, 159, 196, 248 Freixas Negre, Catalina 23 Freixas Negre, Joan 280, 281, 292 Freixas Negre, Josep 248, 319 Freixas Negre, Maria 23 Freixas, Eladio 193, 211 6 Beca Index onomàstic_6 Beca Malgrat 12/09/12 11:37 Página 345 ÍNDEX ONOMÀSTIC Galambi, Úrsula 143 Galán, Fermín 41 Gallart Jalencas, Josep 243, 302, 331 Gallego Cárdenas, José 317, 331 Galobardes, Josep 218 Gambín (família) 300 Gambín Asensio, Pere 321 Gambín Hernández, Ginés 317 Gambín Hernández, Juan 317 Gambín Méndez, Gonzalo 323 Gambín Méndez, Joan 321 Gambín Méndez, Pedro 331 Gambín Parra, Juan 317 Gambín Urrea, Alfonso 317, 318 Gambín Urrea, Gonzalo 101, 143, 165, 166, 170, 172, 198, 216, 217, 225, 230, 293 Ganges Rimbau, Jaume 173 Garangou Garriga, Josep “Pepet Pelaia” 24, 85, 95, 192, 193, 294, 310, 332 Garangou Tarrés, Sònia 9, 14, 15 García Arona, Ferran 96, 173, 230, 293, 296 García Díaz, Anastasi 145, 146, 154 García García, Joan 243, 320, 332 García García, Micaela 326 García González, Ferran 24, 95, 185, 246, 249, 250, 246, 293, 294, 295, 339 García Hernández, Gerónimo 318 García Hernández, José 317 García Hernández, Manolo 173 García Hernández (capità) 41, 59 García Moreu, Joan 320 García Oliver, Joan 99, 120, 215, 337 García, Antoni 215 García, Bartolo 201 García, Bartolomé 101 García, Francisco 317 García, Joan 215, 266 García, Juan 328 García, Manel 217 Garres Cano, Josep Maria 326 Garriga-Nualart (família) 43, 49 Garriga Anglada, Joan Pau de 46, 55, 72, 73, 78, 123, 126, 129, 132, 172, 173, 210 Garriga Bonet, Jaume 244, 327 Garriga Bufi, Gracià 46, 47, 52, 53, 55, 61, 75, 117, 193, 301 Garriga Català, Maria 323 Garriga Coll, Joan 324 Garriga Colomer, Joan 24, 69, 104, 134, 137, 140, 150, 196, 197, 248, 263, 291, 320 Garriga Marquès, Ramon 24, 45, 47, 48, 71, 77, 94, 103, 117, 122, 123, 154, 166, 192, 224, 236, 272, 296, 300, 301, 338 Garriga Mateu, Josep 323 Garriga Privat, Rosa 324 345 Garriga Robert, Jaume (germà de la Genoveva) 104 Garriga Serra, Antoni 280 Garriga Vendrell, Jaume 320 Garriga Viader, Joaquim 46, 47, 53 Garriga Viader, Lluís 78, 123, 280 Garriga Vicens, Joan 195 Garriga, Carles 11 Garriga Rabassa, Damián 211 Garriga, Octavi 88 Garriga, Santiago 37 Garrós, Pere 201 Gelpí Rabassa, Francesc 327 Gelpí Ripoll, Josep 320 Gelpí Teixidor, Damián 328 Gelpí, Josep (mossèn) 158 Gelpí, Lluís (mossèn) 158 Gelpí, Ramon 158 Gena Molina, Manuela 325 Gibert Bonet, Narcís 322 Gibert Feliu, Maria 329 Gibert Farré, Maria 327 Gibert Lorenzo, Ventura 327 Gibert Ribas, Jaume 328 Gibert Ribas, Josep 321 Gibert Torrent, Narcís 272, 289 Gibert, Josep 46, 47, 201 Gibert, Maria Teresa 65 Gibert, Pere 201 Gibson, Ian 262, 337 Gil (teniente) 259 Gil Toledo, María 325 Gili, J. 46 Giménez García, Encarnación 24, 279, 308 Giménez Porter, Juan 325 Giral, José 116 Girons 313 Girons Mateu, Josep 324 Girons Pla, Antònia 156, 227, 289 Girons, Narcisa 300 Gispert Burch, Tomas 204, 206 Gispert Ginesta, Josep 190 Gispert Muné, Josep 328 Goded 117, 118 Gómez Martínez, Antonio 317, 318 Gómez Martínez, Josep 321 Gómez Méndez, Álvara 323 Gómez Vilchez, Enrique 320 Gómez Vilchez, Manuel 266 Gómez, Francesc 243 González, Constanci 144 González, J. 303 González, Vicente 317 González-Agàpito, Josep 337 Goñi, Jordi 40, 264, 338 6 Beca Index onomàstic_6 Beca Malgrat 12/09/12 11:37 Página 346 346 SÒNIA GARANGOU I TARRÉS Gordillo Romero, Eusebi 244, 317, 332 Gordillo, Eusebi 244 Gràcia Gràcia, Josepa 325 Granero Llobet, Josep 326 Grau Badia, Ramon 139 Gros Fornós, Antolín 73, 124, 302, 332 Guerra, José 246 Guri, Isidre 40 Gutiérrez Cantos, Laureà 321 Gutiérrez, Alberto 254 Gutiérrez, G. 337 Heras Orcajo, Felix 321 Heredia, Juan 201 Hernández Asensio, Andrés 317, 332 Hernández Freixas, Joan 11 Hernández Hernández, Blas 166, 317 Hernández Hernández, Josep 328 Hernández Hernández, Juan 317 Hernández López, Alex 173 Hernández López, Josefa 324 Hernández Peña, Alfonso 318 Hernández Peña, Gonçal 321 Hernández Peña, Juan 322 Hernández Valverde, Pedro 243 Hernández, Pere 123 Herrera Sáez, Diego 325 Herrera, Diego 328 Hitler, Adolf 75, 242, 260 Homar Reynés, Llorenç 323 Homedes (“las señoritas”) 65 Ibáñez, Joaquim 266 Illas Robert, Josep 73, 124, 302, 332 Irla Bosch, Josep 63, 71, 296 Isabel II 33 Itxart Pamias, Pere 38, 40, 323 Itxart Pasqual, Josep 327 Jackson, Gabriel 42, 44, 48, 64, 65, 121, 337 Jaumet Pagès, Josep 324 Jiménez Arenas, Francisco 77 Joaquim (Sr.) 222 Joan Domènech, Josep 215 Jofré Costa, Narcís (mossèn) 86, 103, 133, 147, 148, 150, 151, 154, 155, 168, 322, 330 Jofre Mateu, Josep 147 Jofre, Miquel 201 Jorquera Raja, Joaquín 317, 318 Juan Requena, Ramón 317 Julià Cuní, Pau 323 Kropotkin, P. 34 Lamarca, Eugènia 67 Largo Caballero, Francisco 108, 215, 234, 275 Larios Montoya, Antonio 222 Larios, Antonio 201 Layret, Francesc 44 Lechundi Olearta, Sabino 326 León Masferrer, Josep 246 León Requena, Ramon 244, 245, 246 León Requena, Ramon 332 León Martínez, Ramon 201 Lerroux, Alejandro 71 Ley, Blas 259 Líster (general) 248 Litz, Franz 178 Llach Carreras, Joan 60 Lleonart Garriga, Pere (“Peret de Tossa”) 197, 332 Llerinós Pla, Josep 326 Lliuró Forcada, Pere 24, 283 Lliuró-Serra (família) 141 Lliuró Serra, Anna 24 Lliuró Serra, Pere 11 Llongueras 178 López Castell, Agustí 321 López Echevarría, Rafael 259 López Gálvez, Santiago 320, 328 López García, Domingo 317, 320 López Piña, Diego 201, 317 López Rabassa, Maria 325 López Sánchez, Juan 215 López Valverde, Ginés 317 López Valverde, Miguel 222 López, Antonio 201 López, Mariano 201 López, Pablo 201 López-Amor 116 Lozano Villuendas, Daniel 332 Luna Echevarría, María 326 Luque Vicente, Ignacia 221 Luque Vicente, Josefa 221 Mach Esteve, Joan 326 Macià Llussà, Francesc 40, 42, 43, 44, 45, 48, 59, 64, 65, 66, 67, 68, 69, 70, 71, 98 Macià Lamarca, Maria 67 Madorell, José M. 53, 55 Magí 197 Magrazo Carceller, Manel 326 Magriñà 100 Malaret, A. 337 Malatesta, Enricco 243 Mallart Garriga, Joan 72, 73, 78, 123, 280 Mallart Sagol, Dolors 24, 131, 169, 171 Mallart, Damià 46 Mallat Martín, Salvador 127, 332 Malleu Mateu, Montserrat 324 Malleu i Torrent, Josep 24, 159, 236, 257, 270, 276 6 Beca Index onomàstic_6 Beca Malgrat 12/09/12 11:37 Página 347 ÍNDEX ONOMÀSTIC Malleu Torrent, Ramon 295 Marcet, Josep 123 March, Joan 171, 172 Marès (vídua) 224 Marès Corominas, Josep “Pepet Fideuer” 24, 95, 148, 150, 194, 248, 258 Marès Paradeda, Josepa 324 Marès Riera, Josep 325 Marès, Josep 201 Margall (els) 103 Margall Roura, Pere 323 Margarit, Esteban 65 Maristany Gil, Ferran 189, 192, 210 Marquès Rosich, Josep 327 Marquès Sureda, Salomó 303, 337 Marquès, Francesc 101, 201, 203, 233 Martí Arigós, Pau 324 Martí Aubanell, Martí 325 Martí Gelabert, Antònia 325 Martí Gelabert, Josepa 324 Martí Gispert, Aleix 326 Martí Turró, Ramon 325 Martí Vila, Joan Pau 322 Martí, Ramon 202, 211 Martínez Argüelles, Aurelio 326 Martínez Barrio, Diego 116 Martínez Hernández, Pedro 317 Martínez Navarro, Juan 324 Martínez Oriol, Maria 325 Martínez Plazas (família) 265 Martínez Plazas, Eulogio 244, 265, 327 Martínez Plazas, Gabriel 24, 140, 265, 266, 283, 286, 290, 312 Martínez Plazas, Joan 332 Martínez Segura, Ricard 321 Martínez Torrecilla, Ovelio 323 Martínez, C. 337 Martínez, Josep 78 Martínez, M. Carme 11 Martorell (Sr.) 75 Martorell Llacer, Emili 328 Martorell, Mercè 24 Marx, Karl 34 Mas Castellà, Àngela 325 Mas Gibert, Xavier 25, 338 Mas Pallarès, Miquel 190 Mas Pallarès, Manuel 250 Mas, Xavier 11, 18, 119, 135, 154, 162 Masens (família) 94 Masens Torrent, Salvador 39, 46, 47, 52, 53 Masens, Antònia 24 Masens, Fèlix 254 Masriera Pujadas, Pere 78, 192 Masriera, Víctor i Ramon 65 Masrosell Bigas, Josepa 324 347 Massaguer Piferrer, Josep 324 Massaguer Serra, Margarida 323 Massó Montalt, Rosa 310 Massó Vila, Carme 222 Massó, Delfí 196 Massó, Francesc 296 Matamala Garriga, Francesc 198, 296 Matamala Grau, Francesc 324 Matamala Riera, Albert 280 Mateu Badia, Francesc 323 Mateu Comas, Francesc 323 Mateu Comas, Sebastià 126 Mateu Mateu, Josep 327 Mateu Pla, Josep 329 Mateu Pla, Ramon 325 Mateu Turró, Benito 328 Mateu Turró, Maria 323 Mateu Vergés, Josep 323 Mateu, Joan 204 Mateu, Josep 38, 70 Mateu, Sebastià 195 Matutano, Lluís 132 Maurín, Joaquim 107 Maylló, S. 100 Maymí, Josep 11, 22, 15, 18, 22, 121, 122, 152, 337, 338 Mejías, Josep 243 Méndez Aznar, Agustín 325 Mercader Bohigas, Mariano 171, 218, 319 Méndez Pica, Rufina 222 Méndez Ros, Antonio 317 Méndez Sánchez, Rosa 325 Méndez, Ginés 317 Méndez, Patricio 201 Miquel Fontcuberta, Antoni 233 Mir Ponsa, Jaume 222 Mir, Gaspar 38, 70 Miró (casa dels) 176 Miró Mas, Joaquima 326 Miró Trepat, Joan 32, 129, 145, 192, 210, 221 Mola, Emilio (general) 108, 241, 262 Mola Carré, Sebastià 327 Molas Garrós, Rafael 192 Molas, Ferran 151, 155, 329 Molina López, Luisa 324 Molina, Joan 101, 102, 166, 170 Moll Guinart, Pere 332 Molluna Mateu, Clara 146, 147, 149, 150, 322 Molluna, Josep 146 Montal Turró, Josep 320 Moner Alsina, Maria 323 Montal Coronas, Francisca 222 Montals (família) 173 Montals (germans) 132, 279, 289 Montals Fontrodona, Antonio 126 6 Beca Index onomàstic_6 Beca Malgrat 12/09/12 11:37 Página 348 348 SÒNIA GARANGOU I TARRÉS Montals Fontrodona, Joan 128, 131, 132, 133, 288, 289 Montals Garriga, Nicolau 252 Montals Regí, M. Cristina 24, 128, 131, 132, 199, 288, 252, 289 Montals Roura, Joan 222 Montals, Josep 222 Montalt Bunyol, Francesc 179 Montalt Garriga, Alfons 280 Montalt Fontrodona, Sebastià 40 Montané Mollfulleda, Lluís 80 Montasell Paradeda, Pere 320 Montasell Pradera, Demetrio 324 Montasell Turró, Mariana 324 Montfulleda Riera, Julita 24, 206, 251 Montseny, Frederica 99, 215 Montseny, Joan 99 Mora (família) 85 Mora Girons, Josep 24, 69, 104, 117, 137, 142, 149, 156, 171, 239, 243, 245, 252, 287, 309, 313 Mora Girons, Ramon 155, 156, 243 Mora Marquès, Marià 73, 124 Mora Vidal, Maria 326 Mora Vila, M. Teresa 31, 32, 97, 338 Mora, Celestí 201, 296 Moré Molist, Josep (“Pepet Maco”) 96, 194, 302, 332 Moreno Escobar, Enrique 317, 318 Morinas, José Miguel 337 Mújica Iparraguirre, Agustina 324 Muniesa, Bernat 337 Munné, Joan 65 Muntanya Roscareda, Joan 320 Muntpelló, Joaquim 198 Muñoz Fernández, Alfonso 244, 332 Muñoz Fernández, Mateo 317 Muñoz Hernández, Bartolomé 327 Muñoz Hernández, Diego 328 Mussolini, Benito 37, 75, 242, 260, 279 Nash, Mary 98, 315, 316, 337 Navarro Calvo, Diego 201, 317 Navarro Calvo, Juan 317, 318 Navarro, Carmen 170 Negrín, Juan 234, 275 Nin, Andreu 107, 215, 231 Noguer Camps, Josep 329 Nogués Gray, Antoni 326 Nogués, Pere 204, 206, 229, 231 Nogueres Martori, Mariano 320 Nogueres, Lluc 233 Nualart Freixas, Francesc 323 Nualart, Celestí 132 Nualart, Teresita 88 Núñez Alba, Ricard 321 Oliveda Viñas, Providència 143 Olivar Girons, M. Rosa 25 Olivar Ruiz, Lorenzo 298 Ollé, M. 337 Omar Casademont, Gilbert 324 Omedes Font, Miquel 317 Omedes Sistachs 57 Oms, Trinitat M. 201, 202, 212 Onna Garriga, Joaquim 321 Onna, Francesc 176, 201 Orantes Androver, Amparo 323 Ordi Burch, Josep 325 Ordi Rabal, Maribel 25 Orobio Urrutia, Juan Elias 263 Orwell, George 125, 337 Pagán Valverde, José 317 Pagès, Joan 248, 319 Pagès, Pelai 33, 121, 151, 152, 161, 188, 337 Palacio Homar, David 25 Palau Marimón, Benedictina 329 Paradeda Bis, Catalina 222 Paradeda Comas, Elies 46, 47, 52, 53, 57, 61, 70, 75, 77, 105, 122, 155, 165, 166, 185, 199, 201, 204, 205, 216, 217, 223, 224, 225, 228, 229, 230, 231, 232, 236, 249, 254, 255, 259, 276, 293, 296, 298, 299, 300, 338, 339 Paradeda Comas, Mercè 150, 168 Paradeda Freixas, M. Àngels 24 Paradeda Masens, Serafina 325 Paradeda Mateu, Salvador 46, 47, 72, 277, 280 Paradeda Regí, Antonio 320, 327 Paradeda Robert, Fèlix (mossèn) 139, 140, 150, 158, 168, 322 Paradeda Robert, Narcisa 325 Paradeda Simeón, M. Mercè 25 Parera Poy, Antonia 324 Pasqual Carpentier, Pere 325 Pasqual Catalina, Desideri 244, 332 Patuel Graupera, Elvira 326 Paulís Castellà, Joan 333 Pavon, David 258, 275, 338 Pedemonte Casasayas, José 326 Peirats, Joaquim 100, 187, 337 Peiró, Joan 152, 155, 160, 215, 337 Pera Catà, Fidel 101, 170, 183 Pera Catà, Francesc 201, 317, 328 Pera Catà, Josep 101, 173 Perellada 197 Pérez Baró, Albert 188, 191, 337 Pérez Hays, Rafael 190 Pérez Pérez, Luisa 323 Pérez Raja, Catalina 222 6 Beca Index onomàstic_6 Beca Malgrat 12/09/12 11:38 Página 349 ÍNDEX ONOMÀSTIC Pérez Raja, Nicolas 317 Pérez, José 201 Pérez, Vicente 184 Pi Duran, Josep 153 Pi Garriga, Josep 328 Pi Garriga, Nicolau 327 Pi Sunyer, Santiago 296 Pi Pera, Joan 323 Pi Valldejuli, Francesc 324 Pica Fontlladosa, Francesca 324 Pica Onna, Vicenç 24, 201, 286, 290, 300 Pica Moner, Pau 122, 165, 167, 168, 175, 199, 201, 203, 217, 225, 231, 293, 300 Pica, Ramon 124, 194 Piferrer Codina, Elvira 222 Piferrer Garriga, Mariano 324 Piferrer Piñol, Ramon 320 Piferrer Rabassa, Joan 132, 139 Piña López, Josep 317, 324 Piña Muñoz, Pedro 317 Piña, Ginés 201 Piqué, Josep 211 Pitarra, Serafí 35 Pla (família) 313 Pla Buscall, Paquita 24, 278, 314, 315 Pla Buscall, Santiago 280, 281 Pla Riera, Francesc 139 Pla Simó (família) 32 Planagumà Bagué, Josep 39, 40, 47, 168, 221, 223, 259, 303, 304, 307, 308, 333 Planagumà, Francesca 24, 178, 303, 307 Planas Hernández, Josepa 323 Planas Horta, Enric 281 Planas, Joan 201 Plavia, Carmelo 317 Plazas Forroll, Francisco 328 Plazas Larios, Josep 321 Plazas Larios, Nicolás 101 Poirier, J. 337 Pomés Vives, Jordi 11, 25, 29, 30, 31, 34, 35, 60, 77, 99, 101, 105, 106, 203, 205, 206, 338 Pons Bellbé, Maria 327 Pons Juli, Joan 322 Pons Orriols, Celestí 46, 190 Porqueras, Joan 215 Portillo Quintana, Francesc 80, 254 Pou Aymerich, Ramon 123, 126, 201, 210, 280 Pou Mas, Joaquim 203, 338 Pou, Ramon 32, 129 Pozo González, Josep Antoni 18, 116, 119, 121, 123, 162, 167, 169, 216, 232, 337 Prat Maspera, Joan 73, 75, 117, 122, 123, 124, 150, 165, 217, 219, 221, 230, 232, 233, 293, 298, 300 349 Prat de la Riba, Enric 35 Prat Tocavents, Maria 24, 298 Prat, Joaquim 150, 243 Prats Albert, Francesc 126, 190, 325 Prats Estrarte, Josepa 323 Prats, Pere 72 Prieto Delhero, José 328 Primo de Rivera, Miguel 17, 36, 37, 58, 99, 108, 152, 171, 345 Primo de Rivera, Pilar 315 Privat Fontrodona, Teresa 252 Privat Mateu, Pere 325 Privat Mateu, Salvador 321 Pros Mercader, Dolors 325 Proudhom, P. J. 34 Puig i Cadafalch, Josep 35 Puig Estol, Ciril 40, 46, 47, 52, 53, 70, 102 Puig Prats, José 320 Puig Roig, Montserrat 327 Puig, Joan 198 Puig, Josep 218 Puig, Melcior 124 Puig, Pere 198 Puignou (família) 117 Puignou, Albert 88 Puignou Ortoneda, Eduard 37 Puigvert, Salvador 198 Pujol Soler, Jaume 320 Pujol Soley, Emili 24 Puntes, J. 100 Quevedo Cedrán, Carmen 25 Quevedo Mergalejo, Eustaquio “Teniente” 244, 317, 333 Quintana Llosa, Josep 328 Quintana Llosa, Alejandro 201 Quintana Llosa, Margarita 170 Rabal Méndez, Fulgencio 201, 333 Rabal Valverde, Fernando 222 Rabal Valverde, Francisco 222 Rabal Vera, Benito 317 Rabal, Miguel 201, 244 Rabassa Comas, Emérita 327 Rabassa Delpuig, Rosa 324 Rabassa Prat, Narcís 329 Ragull Alabau, Emili 31, 32, 36, 126, 127, 128, 171, 210 Raja Acosta, Ferran 321 Raja Acosta, Joan 222 Raja Acosta, Manolo 222 Raja Fernández, Joan 24, 308, 309, 313 Raja Gambín, Ana 222 Raja Gambín, Fernando 24, 146, 250, 265, 285, 291 6 Beca Index onomàstic_6 Beca Malgrat 12/09/12 11:38 Página 350 350 SÒNIA GARANGOU I TARRÉS Raja Jorquera, Fernando 326 Raja Martínez, Isabel 317, 323 Raja Méndez, José 243, 317, 333 Raja Méndez, Manel 333 Raja Tovar, Dolors 11 Raja Urrea, Fernando 325 Raja Vivanco, Venancio 201 Raja, Ginesa 156 Raja, Juan 201 Rallo (inspector) 259 Rambla Mateu, Josep 244, 317 Ramírez Herrera, Antonia 325 Ramos Rodríguez, Juan 324 Raval Valverde, Miguel 328 Raybaut, P. 337 Regí Canals, Josepa 326 Regí Pesaferrer, Eloi 320 Regí Turró, Eloi 323 Regí Turró, Sebastià 320 Regí, Josep 202 Regí, Josep (vídua de) 212 Regí, Salvador 11 Reus Roura, Francesc 323 Ribas Casademunt, Cristina 327 Ribas, Joan 124, 201 Ribot Ribas, Anna 24 Ribot Ribot, Antonio 320 Riera Castro 332 Riera Casanovas, Baltasar 123, 280 Riera Dalmau, Joan 327 Riera Freixes, Josep 323 Riera Freixes. Maria 325 Riera Oliveras, Rosa 222 Riera Palomé, Josep 218, 280, 319 Riera, Jaume 201 Riera, Salvador 243 Rigau, Joan 328 Ríos Egea, Antonio 297 Ríos Larios, Graciano 320 Ríos, Cristòfor 123 Ripoll Bruñol, Maria 325 Risques, Manel 38, 44, 46, 119, 194, 337 Robert Bruguera, Teresa 324 Robert Capallera, Joan 324 Robert Capallera, Teresa 324 Robert Pica, Salvador 203, 211, 243 Robert Turró, Ramon 326 Robert, Francesc 201 Robert, Josep 101, 201 Robert, Pere 320 Robles Martín, Martín 317 Roca Arigós, Francesc 281 Rocosa, V. 337 Rodó Morral, Josep (mossèn) 141, 147, 139 Rodríguez García, José 317 Rodríguez García, Manel 323 Rodríguez Raja, José 320 Rodríguez Sánchez, Tomás 326 Roger Pagerols, Joan 25 Roig Galis, Francesc 280 Roig Llobet, Francisco 320 Roig Llobet, Josepa 326 Roig Rosich, Josep M. 36, 337 Roig, Montserrat 327, 337 Romaguera Valls, Jacint 222 Romero, Tomás 317, 318 Ros Planas, Josep 305 Rossell Arabia, Ricard 323 Rossell Auladell, Paquita 24 Rossell Infante, Josep 249 Rossell Pla, Josep 324 Rossell Vidal, Rafael 325 Rossell, Francesc 317, 318 Rossell, Paquita 271, 277, 300 Rossetti Sánchez, Francesc 39, 42 Roura Bagué, Montserrat 325 Roura Cama, Anna 126 Roura Comavella, Dolors 324 Rovira Curell, Josep 322 Rovira Virgili, Antoni 44 Royes Casas, Joaquim 190 Royes Sorolla, Joaquim 323 Ruhí, Ramon 81 Ruiz Palé, Nicolau 324 Ruiz Ruiz, Patricia 325 Ruscalleda Gelada, Agustí 320 Ruscalleda, Mireia 24 Russinyol i Tort, Santiago (doctor) 280, 210, 218, 301 Sabater Pijoan, Joan 333 Sabater, Joan 201 Safont Bosch, Jaume 38, 46, 47, 52, 53 Sagol Soler, Nicolau 141, 281 Sagol, Joan 196 Sáiz, Carles 203, 338 Sala, Emilio 170 Salvà Marquès, Pau 323 Salvadó Dellundé, Josefina 24, 313, 236 Salvador, Montserrat 222 Salvat Paradeda, Maria 323 Sampere Ministral, Josep 228, 229, 338 Sampere Passi, Josep 57, 322 Sánchez Agustí, Ferran 305, 337 Sánchez Barbero, Ángela 325 Sánchez Gascón, Andres 259 Sánchez, Antonio 318 Sánchez, Francisco 201 Sánchez, Fulgencio 201 Sánchez, Joan 201 6 Beca Index onomàstic_6 Beca Malgrat 12/09/12 11:38 Página 351 ÍNDEX ONOMÀSTIC Sánchez, Joaquim 96, 169 Sánchez, Miquel 201 Sanjurjo (general) 70 Sanllehí Bosh, Francesc 212 Sanmartí García, José 259 Santacana, Carles 119, 121, 188, 337 Santamaria, Cristina 337 Sastre, Silvio 211 Saura Robert, Salvador 326 Seco Alonso, Miguel 326 Seco, Constantino 101 Serra Hunter, Jaume 259 Serra Arnau, Antoni 233, 254 Serra Gastó, Joan 37, 53, 326 Serra Mora, Josep 281 Serra Moré, Jaume 328 Serra Puig, Jaume 280 Serra Salvà, Josep 190 Serrano Díaz, Juan 324 Serrano Simón, Pedro 317 Serrano, Miquel 266 Serret Pallarés, Josep 328 Simeón Piferrer, Joan 306 Simeón Piferrer, Rosa 306 Simeón Solench, Eusebi 38, 67, 70, 102, 149, 216, 302, 305, 306, 333 Simeón, Joaquim 276 Simeón, Joaquima 301 Simó Riu, Jaume 321 Simón Tenas, Joan 326 Simón Turró, Jaume 320 Simón, A. Maria 337 Sody de Rivas, Ángel 229, 338, 339 Solà Giralt, Lluís 320 Solà, Antonio 317 Solà, Ferran 96, 233, 254 Solà, Miquel 65 Solano Pérez, Manuel 317 Solano Sánchez, Manuel 317 Solas Asensio, Ginés 317, 318 Solé Matas, Pepita 222 Solé Sabaté, Josep M. 145, 151, 153, 305, 319, 338 Solé, Josep 197, 198 Solench Ruscalleda, Francesca 323 Soler Abad, Rafael 38, 70, 230, 233 Soler Torralba, Antoni 326 Soler, Antonio 259 Soliva (germanes) 273 Soliva Munné, Maria 24 Soliva Munné, Napoleó 303, 333 Soliva Munné, Teresa 24 Soliva Rabassa, Artur 326 Sousa Correa, Manel 24, 136, 222, 234, 238, 251, 255, 262, 264, 314, 24, 222 351 Sousa Correa, Maria 24, 85, 234, 240, 279, 310 Sousa Fernández, José 333 Stalin, Joseph 107, 167, 231, 241 Suñé Nualart, Francesc 313 Suria, Joan 320 Tagua Jiménez, Joan Carles 9 Tapiola Sagol, Maria 329 Tarradellas, Josep 188, 215 Tarrés, Josep M. 11 Tarridas Barri, Josep M. 68 Tauler Reig, Isidre 272 Teixidó, Joan 201 Tellez Jorquera, José 317 Tenas Menendez, Josep 156, 157, 158, 159, 319 Termes, Josep 65, 72, 75, 95, 98, 100, 108, 116, 119, 120, 151, 192, 293, 338 Terrades Iglesias, Teresa 323 Terrats Matabosch, Carme 143 Thomas, Hugh 37, 109, 115, 116, 241, 261, 262, 338 Tió Ambós, Miquel 72 Tió Puig, Miquel 228 Titus Puita, Fèlix 222 Tomàs Romo, Lluís 333 Tomàs Cordon, Vicens 298, 299 Torner Fors, Josep 32, 129, 210 Torras (família) 265 Torras Onna, Benet 328 Torras Onna, Francesc 328 Torras Onna, Josep 266 Torras Tenas, Dolors 323 Torrell Rosés, Ernest 24, 115, 124, 135, 165, 166, 168, 169, 217, 225, 230, 233, 293, 295, 302, 310 Torrelles (avi) 197 Torrelles Cuní, Matías 321 Torrent Cardó, Josep 328 Torrent Marès, Joan 132, 319 Torrent Martori, Jaume 290 Torrent Fradera, Antoni 72, 78, 123, 280 Torrent Marès, Pasqual 57, 132, 199, 202 Torrent Marès, Salvador 71, 132, 199, 202, 212 Torrentó Campa, Pere 321 Torres Lobato, Josep 97, 338, 339 Torres, Bernardino 166 Tovar Fructuoso, Concepció 24 Tovar Martínez, Emili 297, 310 Treserres Roura, Miquel 321 Treserres, Joan 201 Triadú Garriga, Rosa 222 Tribó, G. 337 Trotski, Léon 231 Turné (germanes) 273 Turné Garriga, Salvador 323 6 Beca Index onomàstic_6 Beca Malgrat 12/09/12 11:38 Página 352 352 SÒNIA GARANGOU I TARRÉS Turné Simon, Adela 271, 327 Turné Simon, Concepció 271, 329 Turné Simon, Josep 192 Turón (família) 300 Turón Gibert, Jaume 297, 298 Turón Concha, Jaume 298 Turón González, Judit 25 Turró Burguet, Teresa 325 Turró Cabruja, Eusebio 327 Turró Puig, Enric 326 Turró Puig, Jaume 325 Turró Robert, Anton “Xineco” 38, 70, 232, 233, 254, 302, 333 Turró Roura, Rita 24, 83, 88, 147, 238, 269, 309 Turró Turró, Isabel 324 Turró Turró, Valentí 324 Turró Verdaguer, Joan 328 Turró Verdaguer, Josep 328 Turró Viñas, Jaume 168, 324 Turró Viñas, Joaquim 168, 322 Turró Vives, Adela 149 Turró Vives, Isidoro 149 Turró Vives, Joaquim 147 Turró, Benet (mossèn) 62, 63, 147, 149, 150, 154 Turró, Francesc 132 Turró, Jaume 198, 204 Turró, Teresa 211 Ubach Llauna, Maria 143 Ubach Llauró, Antònia 325 Ucelay Da Cal, Enric 338 Urales (família) 99 Urrea López, Antonio 287 Urrea López, Manel 320 Urrea Raja, Juan 24, 244, 245, 246, 287, 305, 308, 317, 334 Urrea Méndez, Bartolomé 201 Urrea Raja, Pedro 243 Valbonesi Prieto, Fabio 31, 339 Valdés, Miquel 215 Valiente, José 201 Valldeperas y Giménez 170 Valldeperas, Joan 167, 170 Vallès Aubanell, Joan 320 Valls, Jaume 199 Valls, Miquel 332 Valls, Narcís 204 Valls, Pere 201 Valls, Victoria 69 Valverde Fuentes, Pere 305 Vélez Muñoz, Francisco 334 Vélez Morales, Miguel 201, 328 Ventura i Gassol 116, 215, 220 Vera Gambín, Juan 317 Vera Hernández, Gerónimo 317 Vera Hernández, Juan 317 Vera López, Alfonso 320 Vera López, José 317 Verbel, María 170 Verdaguer Rabassa, Maria 325 Verdaguer Soler, Miquel 46, 47, 51, 52, 53, 55, 61, 73, 75, 122, 124, 147, 165, 166, 217, 225, 233, 302, 305, 307, 310, 334 Verdaguer Verdaguer, Joaquima 327 Verdaguer, Isidre 243 Verdú Noet, Pere? 328 Vergés Salellas, Concepció 326 Vergés Sastre, Joan 232, 302, 334 Vergés, Jaume 173 Viader Rabassa, Salvador (Vadó Rei) 67, 84, 105, 106, 204, 205, 234 Vicens Pica, Martí 201, 286, 290, 300, 326 Vicens Ponsa, Tecla 324 Vicens (de can) 104 Vicens Cuní, Escolástica 325 Vicens Mornau, Josep 261 Vicens Busquets, Josep (nét de l’avi Xaxo) 24, 60, 177 Víctor Manel III 37 Vidal Curull, Francesc 122, 165, 170, 217, 293, 300 Vidal Girons, Artur 168, 202, 210, 329 Vidal Barraquer, Francesc 297 Vidal Pica, Julio 328 Vidal Pica, Martí 38, 70, 218, 232, 233, 302, 334 Vidal, Francesc 166, 169, 219, 225, 228 Vidal, Joan 204 Vidal, Josep 168 Vidal, Pere 123, 224 Vidal, Santiago 243 Vieta (de can) 104 Vieta Marès, Ramon 326 Vieta Montasell, Salvador 248, 327 Vieta Montasell, Joan 248 Vila Català, Antoni 325 Vila Català, Francesc 324 Vila Fradera, Francesc 323 Vila Freixes, Salvador 281 Vila Marès, Mariana 323 Vila Súria, Pere 325 Vila Turró, Albert (mossèn) 137, 155, 156, 157, 158, 319 Vila Turró, Esteve 323 Viladevall Forest, Joan 280, 312 Viladevall Ridaura, Joan 126 Viladevall, Ignasi 39 Viladevall, Maria 24 Viladevall, Montse 24 6 Beca Index onomàstic_6 Beca Malgrat 12/09/12 11:38 Página 353 ÍNDEX ONOMÀSTIC Viladevall, Victòria 273 Vilanova, Mercè 71, 338 Vilar, Pierre 286, 338 Vilardell, R. 337 Vilaró Maresma, Pere 323 Vilarroya Font, Joan 145, 153, 319, 338 Villanueva Díaz, Anastasio 322 Villegas Calvo, Luisa 327 Vinyes Forcada, Joan 39 Virolés Gibert, Narcís 222 Viusà Bolasell, Josep 280 Viusà Verdaguer, Teresa 25, 51, 302, 307 Vives, Presentació 143 Xandri Subirà, Marià 46, 190 Yechok, Tabernano 259 Zaforas, Antonio 101 Zurrazagagoita 262 353 6 Beca Malgrat_6 Beca Malgrat 22/06/12 11:50 Página 345 345 ÍNDEX Presentació ......................................................................................................... Agraïments ......................................................................................................... Pròleg ................................................................................................................. Introducció ......................................................................................................... 9 11 13 17 PART I. ELS ANTECEDENTS (1930 - juliol 1936) ......................................... 27 I. EL LLARG CAMÍ CAP A LA REPÚBLICA 1. Malgrat l’any 1930: aproximació socioeconòmica ........................................... 2. El marc polític del tombant de segle ............................................................... 3. La Dictadura de Primo de Rivera.................................................................... 4. La reorganització dels republicans durant la Dictablanda ................................ 5. El retorn de Macià, les eleccions del 12 d’abril i la proclamació de la República................................................................................................ 29 33 36 37 42 II. LA SEGONA REPÚBLICA .......................................................................... 1. Les primeres actuacions de l’Ajuntament republicà ......................................... 2. La reforma religiosa a Malgrat......................................................................... 3. L’Estatut de Núria i la visita de Macià............................................................. 4. La segona legislatura republicana..................................................................... 5. Els fets d’Octubre ........................................................................................... 51 51 60 64 71 75 III. VIDA I TREBALL A L’ÈPOCA REPUBLICANA 1. Un estil de vida a punt de desaparèixer ........................................................... 2. La situació dels obrers i la seva reorganització ................................................. 3. La situació al camp ......................................................................................... 4. El preludi de la guerra..................................................................................... 83 94 104 108 PART II. GUERRA, REVOLUCIÓ I DICTADURA (juliol 1936 - gener 1940) ................................................................................... 111 1a ETAPA. JULIOL - DESEMBRE DE 1936: EL PREDOMINI DELS COMITÈS IV. EL COP D’ESTAT I L’ESTABLIMENT DEL NOU ORDRE 1. L’Alzamiento nacional ...................................................................................... 2. L’inici de la revolució i la constitució del doble poder ..................................... 115 119 6 Beca Malgrat_6 Beca Malgrat 22/06/12 11:50 Página 346 346 SÒNIA GARANGOU I TARRÉS V. LA NOVA VIDA SOTA EL SIGNE DEL COMITÈ 1. Primeres mesures revolucionàries..................................................................... 2. La crema de l’església ...................................................................................... 3. La repressió contra els religiosos ...................................................................... 4. La vida religiosa durant la revolució ................................................................ 125 134 144 155 VI. LA NOVA ESTRUCTURA POLÍTICA: EL COMITÈ ANTIFEIXISTA DE MALGRAT................................................................................................... 1. Organigrama i funcionament del Comitè malgratenc ..................................... 2. Les Joventuts Llibertàries de Malgrat............................................................... 161 163 180 VII. LA NOVA ORGANITZACIÓ ECONÒMICA.......................................... 1. Col·lectivització de fàbriques........................................................................... 2. Els col·lectius d’oficis ...................................................................................... 3. La Col·lectivitat de Pescadors i la Col·lectivitat Agrícola ................................. 4. Els sindicats pagesos durant la Guerra............................................................. 187 189 194 196 203 2a ETAPA. DESEMBRE 1936-OCTUBRE 1937: EL DECLIVI DEL PODER REVOLUCIONARI VIII. CAP A UN NOU EQUILIBRI DE PODERS........................................... 1. El Comitè entra a l’Ajuntament ...................................................................... 2. L’Escola Nova Unificada.................................................................................. 3. El conflicte de la municipalització de les botigues de robes soltes.................... 4. Els problemes per recaptar impostos ............................................................... 5. La fi de la unitat antifeixista............................................................................ 6. Els fets de Maig i les seves repercussions ......................................................... 7. Les dificultats per trobar menjar ..................................................................... 215 216 220 223 226 229 231 234 IX. ELS FETS BÈL·LICS.................................................................................... 1. La columna Malatesta i els primers soldats de lleva ......................................... 2. El polvorí de can Palomeres, la fàbrica d’armament i els primers preparatius per a la defensa ............................................................................. 3. Els atacs d’en Sabatetes i la Junta Local de Defensa Passiva ............................. 4. L’enfonsament del Ciudad de Barcelona i la visita del Canarias........................ 5. L’arribada dels refugiats de guerra.................................................................... 6. La Lleva del Biberó ......................................................................................... 7. El bombardeig de Malgrat............................................................................... 8. L’entrada de les tropes franquistes ................................................................... 241 242 X. LA LLARGA POSTGUERRA 1. Les primeres detencions i els camps de concentració ....................................... 2. Els exiliats temporals i els que no retornaren mai més..................................... 3. Malgratencs a les presons franquistes............................................................... 4. El Malgrat de la postguerra ............................................................................. 249 250 255 261 264 267 275 283 293 301 308 6 Beca Malgrat_6 Beca Malgrat 22/06/12 11:50 Página 347 ÍNDEX ANNEXOS Annex 1. Relació de milicians enquadrats en el comitè de defensa....................... Annex 2. Relació de persones empresonades durant la Guerra (juliol 1936-gener 1939) ................................................................................. Annex 3. Llista provisional de soldats de lleva ..................................................... Annex 4. Persones mortes durant la Guerra......................................................... Annex 5. Relació de malgratencs empresonats de 1939 a 1953 (aprox.) a les presons franquistes .......................................................................................... Annex 6. Relación de la existencia de Material que tienen estos depósitos del pueblo de Malgrat ....................................................................................................... Bibliografia .......................................................................................................... Índex onomàstic .................................................................................................. 347 317 319 320 322 330 335 337 341