Graus de pèrdua auditiva Les graelles on es registren els

Graus de pèrdua auditiva
Interpreta l’audiometria del teu alumne/a
És útil per a l’ensenyant saber interpretar les corbes audiomètriques del seu alumne/a sord/a perquè l’ajuda
a tenir una idea més clara de les repercussions de la seva pèrdua auditiva en l’aprenentatge i en l’ús de la
llengua, i de les dificultats que pot tenir per copsar les informacions que es donen a l’aula.
La prova més habitual, de la què el pare o la mare en porten una còpia del resultat a l’escola per incorporar
al dossier de l’alumne/a, és l'audiometria tonal. La seva transcripció gràfica s'anomena audiograma. Vejam
tot seguit el procediment que es realitza i la seva interpretació:
Resum del funcionament de l'audiometria tonal
El camp de freqüències que s’explora va des dels 125 Hz (la més greu) fins als 8000 Hz (la més
aguda). És a dir només s’examina la part central del camp d’audibilitat humana (que va des dels 16-20
Hz fins als 16.000-20.000 Hz) per considerar que és la zona més necessària per a la comprensió de la
parla.
Les freqüències que s’exploren són les següents: 125, 250, 500, 1.000, 2.000, 4.000 i 8.000 Hz, i
sovint també algunes d’intermèdies com són les de 750, 1.500, 3.000 i 6.000 Hz. L’audiòmetre genera
intensitats en salts de 5 en 5 dB. Per això en l’audiograma de l’alumne/a els llindars sempre estan
expressats en nombres que són múltiples de 5.
La prova es pot realitzar bé amb cascos auriculars, bé en camp lliure sense cascos (els tons sonen
dins la cambra).
.
Per escoltar els tons purs que genera l’audiòmetre, clicar cada botó NO disponible en la versió impresa
125 Hz
250 Hz
500 Hz
1.000 Hz
2.000Hz
4.000 Hz
8.000 Hz
Les graelles on es registren els llindars
Els resultats obtinguts per cada llindar es registren en graelles
com la de l’esquerra, una per a l’orella dreta i una altra per a
l’orella esquerra. A l’eix horitzontal es representen les
freqüències explorades expressades en Hertz (Hz), i a l’eix
vertical les intensitats, expressades en decibels (dB).
La línia horitzontal dels 0 dB representa el llindar d’audició, el
punt on estadísticament les persones comencen a sentir. És a
dir, representa la mínima intensitat sonora audible, obtinguda
per a cada freqüència explorant un nombre significatiu de
població. Per això cal no confondre 0 dB amb el silenci. El
llindar estadístic canvia segons la freqüència, perquè l’orella
humana és més sensible a unes que a altres, però l’audiòmetre
“coneix” aquesta realitat i compensa automàticament el nivell
sonor en seleccionar cada freqüència durant la prova.
El llindar obtingut per cada freqüència s’anota a la cruïlla
corresponent. Això vol dir que si, per exemple, un/a nen/a comença a tenir sensació auditiva als 500 Hz a
una intensitat de 30 dB, es marcarà un senyal en el punt d’intersecció dels dos valors esmentats.
Capítol de “Tinc un/a alumne/a sord/a a l’aula”
Carles Llombart Elias
Una persona amb audició normal obté una corba audiomètrica
ajustada a la línia de 0 db (marcada en negre en la gràfica de
l’esquerra). El seu camp d’audició ve a ser tota la superfície
situada per sota d’aquesta línia, tot i que és normal que en
alguns punts la corba del llindar estigui una mica per sota del 0
dB, en altres punts coincideixi, i en altres punts estigui una
mica pel damunt. Però les persones amb pèrdua auditiva
obtenen corbes situades sempre per sota de la línia del llindar
estadístic dels 0 dB, i com més gran és el dèficit d’audició, més
avall es situa la corba. En l’exemple del gràfic s’ha notat en la
freqüència de 1.000 Hz un llindar de 50 dB: Això significa que
la imaginària persona explorada necessita una intensitat
addicional 50 dB més forta que una persona amb audició
normal per tot just començar a sentir en la freqüència de 1.000
Hz. A 2.000 Hz necessita 65 dB més. I així pel que fa a la resta
de corba. Per això el seu camp auditiu és l’ombreja’t en blau,
situat per sota la corba. El camp de damunt la corba li és
inaudible.
El sistema habitual de notació
S’acostuma a realitzar les notacions en dues graelles juxtaposades, identificades una d’elles amb el rètol
“orella dreta”, o simplement “OD”, en la qual les marques s’escriuen en color vermell, i l’altra amb el rètol
“orella esquerra” o les lletres “OE”, en la qual les marques s’escriuen en color blau. Els símbols que
s’utilitzen per a les vies aèria i òssia són els de la taula adjunta. Són tan diferenciats que encara que només
es disposi d’una fotocòpia en blanc i negre, o estiguin ambdues corbes sobreposades en una sola gràfica,
sempre es pot saber si corresponen a l’orella dreta o esquerra, a la via aèria (explorada mitjançant
auriculars) o a la via òssia (explorada amb un vibrador aplicat damunt l’os de darrera l’orella).
símbol
o
x
<
>

També poden aparèixer altres símbols: Quan una orella té molta
més audició que l’altra cal emmascarar-la amb un soroll continu
(que també genera l’audiòmetre). Això és necessari perquè en cas
contrari es podria atribuir a l’orella pitjor sensacions auditives que en
realitat han estat captades per la millor a causa d’haver-se transmès
el so a través dels ossos del crani. Quan hi ha un emmascarament,
els símbols són els corresponents a la taula adjunta.
Amb la tècnica de l’audiometria tonal també es pot avaluar el guany
protètic (dels audiòfons o de l’implant). Es realitza de manera
binaural (les dues orelles alhora), i encara que moltes vegades es
noti el resultat en una de les graelles corresponent a l’orella dreta o
a l’esquerra, no es refereix a cap d’elles en concret sinó a les dues
en conjunt. El llindar sense aparell/s es nota amb símbols en forma
de “S” de color verd o bé amb triangles de color vermell. El llindar
amb aparells es nota
símbol
llindar notat
amb triangles verds. La
diferència de llindars
S - ▲ Via aèria en camp lliure
representa
el
guany
Llindar amb pròtesis
▲
protètic en el cas dels
audiòfons.
Capítol de “Tinc un/a alumne/a sord/a a l’aula”
símbol
llindar notat
Via aèria de l’orella dreta
Via aèria de l’orella esquerra
Via òssia de l’orella dreta
Via òssia de l’orella esquerra
Aquest símbol o l’absència de
símbol significa que no hi ha
sensació auditiva en la
freqüència explorada

llindar notat
Via òssia amb emmascarament de l’orella dreta
Via òssia amb emmascarament de l’orella esquerra
Via aèria amb emmascarament de l’orella dreta

Via aèria amb emmascarament de l’orella esquerra
[
]
Carles Llombart Elias
Càlcul del valor de la pèrdua auditiva
El valor numèric de la pèrdua auditiva es calcula segons aquest procediment:
Es suma la pèrdua auditiva en dB de la via aèria obtinguda a les freqüències de 500 Hz, 1.000 Hz,
2.000 Hz i 4.000 Hz.
Si alguna freqüència d’aquest interval no és percebuda s’anota com una pèrdua de 120 dB.
Es divideix el valor de la suma per 4. S’arrodoneix la xifra al nombre enter superior. El resultat és el
valor de la pèrdua en dB.
En cas que les dues orelles tinguin corbes molt diferents, el valor mitjà de l’orella millor es multiplica
per 7, i el de l’orella pitjor es multiplica per 3. La suma dels dos valors es divideix per 10.
El valor de la pèrdua auditiva quan no
es calcula la mitja ponderada entre
dues orelles asimètriques, és sempre
el de la millor orella, la que obté un
nombre més petit en la suma de les
pèrdues auditives de 500 a 2.000 Hz.
Segons aquests criteris el valor
numèric de la pèrdua auditiva de
l'exemple de l'esquerra és de 55 dB, ja
que correspon al valor mitjà de pèrdua
entre les freqüències de 500 a 4000 Hz
de la millor orella.
Classificació de les sordeses pel Grau de Pèrdua Auditiva
El grau de pèrdua auditiva
(GPA) permet classificar les
sordeses atès el valor numèric
de la pèrdua obtinguda segons
el procediment anterior.
Grau de Pèrdua Auditiva
Audició Infranormal
Deficiència Auditiva Lleugera
Una vegada obtingut el valor
numèric cal confrontar-lo amb
un barem per tal de conèixer
quin
grau
de
sordesa
representa.
Amb
aquesta
finalitat s'utilitza l’escala del
Grau de Pèrdua Auditiva del
BIAP ("Bureau International
d'Audiophonologie”), òrgan de
referència a l’hora d’adoptar
lleis, decrets o reglaments en
el camp de l'Audiofonologia en
l'àmbit internacional.
Aquest barem (veure taula
adjunta) va ser promulgat en la
"Recomanació 02/1" (1997) de
l'esmentat
organisme,
i
distingeix
diversos
GPA,
determinats sempre segons la
mitjana de la pèrdua a les
freqüències de 500, 1000,
2000 i 4000 Hz de la millor
orella.
acrònim
pèrdua en dB
menor o igual a 20 dB
DAL
entre 21 i 40 dB
1r grau: entre 41 i 55 dB
Deficiència Auditiva Mitjana
(o Moderada)
DAM
2n grau: entre 56 i 70 dB
1r grau: entre 71 i 80 dB
Deficiència Auditiva Severa
DAS
2n grau: entre 81 i 90 dB
1r grau: entre 91 i 100 dB
Deficiència Auditiva Pregona
DAP
2n grau: entre 101 i 110 dB
3r grau: entre 111 i 119 dB
Cofosi
Capítol de “Tinc un/a alumne/a sord/a a l’aula”
120 dB
Carles Llombart Elias
A cada GPA se li atorga un nom relacionat amb la seva
importància (lleugera, mitjana, severa, pregona), i un acrònim.
Segons aquests criteris, l'exemple anterior corresponent a una
pèrdua de 55 dB, es tracta d'una pèrdua auditiva mitjana (DAM)
de 1r grau.
Els/les audioprotetistes dels CREDA utilitzen una altra
classificació pel que fa només a les sordeses pregones, que és
la següent:
1r grau: quan existeixen restes auditives fins a 4.000 Hz
2n grau: ídem fins a 2.000 Hz
3r grau: ídem fins a 1.000 Hz
4t grau: ídem fins a 750 Hz
El GPA no es tracta només d’un indicador quantitatiu sinó també qualitatiu ateses les previsibles –tot i que
no necessàriament determinants- repercussions en el camp de la comunicació i de l’aprenentatge de la
llengua. Segons la mateixa Recomanació 02/1 de la BIAP les repercussions del GPA sobre l’audició són
indicativament les següents:
0-20 dB
Es tracta eventualment d’una pèrdua tonal lleugera sense incidència social.
DAL
La parla amb veu normal es percebuda. No obstant es percep difícilment la veu baixa o
allunyada. La majoria dels sorolls familiars són percebuts.
DAM
La parla és percebuda si s’aixeca una mica la veu. El subjecte entén millor si mira quan li
parlen. Es perceben encara alguns sorolls familiars.
DAS
La parla és percebuda amb veu forta prop de l’orella. Els sorolls forts són percebuts.
DAP
Cap percepció de la paraula. Només els sorolls molt potents són percebuts.
Cofosi
No es percep res
Com es sap si una sordesa és de transmissió o neurosensorial
Quan la corba de la via òssia és normal però l’aèria no, es tracta d’una sordesa de transmissió.
Quan ni la corba òssia ni l’aèria són normals i estan disposades de manera pràcticament superposada
es tracta d’una sordesa neurosensorial.
Quan cap de les dues corbes és normal, però la corba de la via òssia és netament superior a l’aèria, es
tracta d’una sordesa mixta, de transmissió i neurosensorial.
La justificació d’aquestes regles és senzilla: En la prova tonal per via
aèria el so surt per l’auricular i travessa primer l’orella mitjana i després
la interna. En canvi, quan es realitza la via òssia, el vibrador col·locat
damunt l’os mastoides (darrera l’orella) transmet el so per vibració
d’aquest os estimulant directament la còclea. És a dir el vibrador “fa el
pont” a l’orella mitjana i només explora la interna. Per tant, si “saltantse” l’orella mitjana la corba obtinguda és normal, i “no saltant-se-la” no
és normal, cal atribuir la responsabilitat de la pèrdua auditiva a l’orella
mitjana. En canvi si tot i “fer el pont” a l’orella mitjana la corba òssia
continua no sent normal significa que la pèrdua auditiva prové de l’oïda
interna. El gràfic de l’esquerra representa, per tant, una pèrdua de
transmissió. El doble gràfic de l’apartat anterior (orella dreta-orella
esquerra) representa una sordesa neurosensorial.
Capítol de “Tinc un/a alumne/a sord/a a l’aula”
Carles Llombart Elias