Desigualtats en salut i gènere - Escuela Andaluza de Salud Pública

LES DESIGUALTATS DE GÈNERE EN SALUT EN L’AGENDA DE SALUT PÚBLICA ■ ESTRATEGIA PARA
INCORPORAR EL ANÁLISIS DE GÉNERO EN LAS POLÍTICAS DE SALUD ■ L’ATENCIÓ SANITÀRIA DE LA
VIOLÈNCIA DE GÈNERE ■ LAS DIFERENCIAS SEGÚN SEXO Y LA PERSPECTIVA DE GÉNERO ■ LA SALUT
SEXUAL I REPRODUCTIVA AMB ENFOCAMENT DE GÈNERE ■ DESIGUALDADES DE GÉNERO Y SALUD LABORAL
■ ATENCIÓN BIOPSICOSOCIAL AL MALESTAR EN ATENCIÓN PRIMARIA
92
+
abril
2012
Desigualtats
en salut i
gènere
últimes pàginesDesigualtats en salut i gènere
EDITA
Direcció General d’Investigació i Salut Pública
Conselleria de Sanitat. Generalitat
COORDINADOR
Valentín Esteban Buedo
EDITORTÈCNIC
Javier Parra Gasent
Servici de Gestió Administrativa
Secretaria General Administrativa. Subsecretaria
Conselleria de Sanitat
v
Dadesdelanutricióala
ComunitatValenciana
vS 90
Salutbucodental
enedatinfantil
S 89
Seguretat
alimentària
vS 88
vS 87
vS 86
vS 91
ASSESSORAMENTLINGÜÍSTIC
COORDINADORACIENTÍFICADELMONOGRÀFIC
Vicenta Escribà-Agüir
COL·LABORADORSDELMONOGRÀFIC
Lucía Artazcoz Lazcano, Carme Barona Vilar,
Vicenta Escribà-Agüir, Luis A. Espí Pastor,
Jaime Fons Martínez, Eduard Pla Ernst,
Rosa Mas Pons, Rosana Peiró Dardet,
M.ª Teresa Ruiz Cantero i Sara Velasco Arias
IMPRESSIÓIFOTOCOMPOSICIÓ
Rotodomenech
DISTRIBUCIÓ
Meydis
DIPÒSITLEGAL
V-1063-1988
ISSN1888-6833
Resistènciesa
antimicrobians
Tuberculosi
Al·lèrgiesen
l’àmbitlaboral
vS 85
vS 84
vS 83
Inclosaeneldirectoride
publicacionsseriadesLATINDEX
VIURE EN SALUT s’envia gratuïtament a tots els col·legis,
ajuntaments i centres sanitaris de la Comunitat
Valenciana. També es tramet a les associacions, entitats
o persones que ens ho sol·liciten. Agrairíem que se'ns
comunicara qualsevol anomalia observada en la recepció, per tal de corregir-la, i també els canvis de domicili.
La Conselleria de Sanitat, entitat editora de VIURE EN
SALUT, no s'identifica necessàriament amb les opinions
expressades pels redactors i col·laboradors de la publicació.
VIURE EN SALUT autoritza la reproducció dels seus textos, sempre que se'n cite la procedència. Alhora, demanem que ens feu arribar dos exemplars de la publicació
on s'incloguen els seus continguts.
Us convidem a fer una revista cada vegada més vostra. No
dubteu a donar-nos la vostra opinió sobre la revista,
expressar el vostre acord o desacord amb els articles d'opinió que hi apareixen, aportar suggeriments, plantejar dubtes o peticions, etcètera. Esperem les vostres aportacions.
Adreceu-vos a:
DireccióGenerald’InvestigacióiSalutPública
ServicidePlans,ProgramesiEstratègiesdeSalut
AvingudadeCatalunya,21
46020València
Fe d’errates
En el número 91, en la pàgina 11, en la figura 1:
• On posa: “2006: Mujeres, 15,7 %”.
• Hi ha de posar: “2006: Mujeres, 15,4 %”.
• On posa: “2006: Hombres, 15,4 %”.
• Hi ha de posar: “2006: Hombres, 15,7 %”.
• On posa: “2009: Mujeres, 17,9 %”.
• Hi ha de posar: “2009: Mujeres, 15,9 %”.
• On posa: “2009: Hombres, 15,9 %”.
• Hi ha de posar: “2009: Hombres, 17,9 %”.
2
Lasalutdel
viatger
Biobancs
Salutcardiovascular
igènere
SUBSCRIPCIÓGRATUÏTA
Per a subscriure's a Viure en Salut cal comunicar les dades demanades, per a la qual cosa es pot utilitzar
qualsevol d’estos mitjans: correu postal, correu electrònic o telèfon. també es pot fer una subscripció en línia
en la web de la Direcció General d’investigació i Salut Pública: www.sp.san.gva.es
1
2
3
4
5
6
7
8
9
■ nom i cognoms
■ Domicili
■ localitat
■ Província
■ Codi postal
■ telèfon
■ Correu electrònic
■ Data de naixement
■ Professió
Adreçapostal
Correuelectrònic
Telèfon
Direcció General d’investigació i
Salut Pública
Servici de Plans, Programes i
estratègies de Salut
avinguda de Catalunya, 21
46020 València
[email protected]
961 92 57 92
vS 92
editorial
Desigualtats en salut i gènere
A
Sumari
vS 92
últimespàgines
2 .......................Últimsnúmerospublicats
editorial
3 ..........................................................
informe
4 ............Lesdesigualtatsdegènereen
salutenl’agendadesalutpública
LUCÍAARTAzCOzLAzCANOI
VICENTAESCRIBÀ-AGÜIR
6 ..............Estrategiaparaincorporarel
análisisdegéneroen
laspolíticasdesalud
ROSANAPEIRÓDARDETy
ROSAMASPONS
8......................L’atenciósanitàriadela
violènciadegènere
jAIMEFONSMARTÍNEzI
VICENTAESCRIBÀ-AGÜIR
11 ...........Lasdiferenciassegúnsexoy
laperspectivadegénero.
Sesgosdegéneroenla
atenciónsanitaria
MARÍATERESARUIzCANTERO
13...........Lasalutsexualireproductiva
ambenfocamentdegènere
CARMEBARONAVILARI
EDUARDPLAERNST
15 ..............Desigualdadesdegéneroy
saludlaboral
LUISANTONIOESPÍPASTOR
17 .................Atenciónbiopsicosocialal
malestarenatenciónprimaria.
Lasubjetividadenlaclínicamédica
SARAVELASCOARIAS
recursos
19 ............................Materialstemàtics
vS 92
partir de la dècada dels anys huitanta es comença a utilitzar en la literatura
mèdica i de salut pública el concepte de gènere. El gènere o sexe social és un
constructe social basat en convencions culturals, actituds, valors i en la influència i el poder relatiu que una determinada societat atribuïx als sexes en funció de les
seues diferències. L’origen ètnic, la situació socioeconòmica, l’orientació sexual, la
situació geogràfica i altres factors socials (valors, poder) donen a les dones i els
hòmens un estatus diferent dins de la societat. Per això, el concepte gènere pot canviar d’una societat a una altra i també canvia al llarg de la història. En canvi, el sexe
biològic o simplement sexe es referix a les diferències biològiques, anatòmiques
(l’alçada, l’estructura corporal, etc. ) i fisiològiques (activitat hormonal, fisiologia dels
òrgans, etc.) entre hòmens i dones. Estes diferències sexuals es manifesten a nivell
genètic, molecular, cel·lular i dels òrgans. Tant el gènere com el sexe es relacionen
amb la salut i ho fan de forma simultània, ja que les persones no viuen sent d’un
“gènere” o d’un “sexe”, sinó d’ambdós al mateix temps.
En els països desenrotllats els hòmens presenten majors taxes de mortalitat que les
dones en tots els grups d’edat. Estos patixen en major grau, malalties amb major letalitat; en canvi, les dones viuen més temps, però patixen malalties cròniques i discapacitats. Estes diferències entre hòmens i dones en l’estat de salut és el que denominem
diferències de gènere en l’estat de salut, que es poden explicar per factors biològics o
socials. Les principals causes que contribuïxen a este excés de mortalitat masculina
són la cardiopatia isquèmica, el càncer de pulmó, els accidents de trànsit i altres causes externes. Esta major mortalitat en hòmens es pot explicar per les diferències
segons gènere en els comportaments (hàbits menys saludables, comportaments amb
major risc d’accidents, escassa atenció als missatges de promoció de la salut, etc.),
factors socials, així com per diferències lligades al sexe (fisiològiques i anatòmiques).
Concretament, el diferent patró del consum de tabac segons gènere explica la major
mortalitat en els hòmens per càncer de pulmó i cardiopatia isquèmica. Respecte a la
cardiopatia isquèmica, una altra possible explicació es basaria en les diferències
segons gènere en el patró de consum de greixos. Assajos controlats mostren que el
nivell de colesterol HDL s’ha incrementat més en les dones que en els hòmens, pel fet
que les dones presenten una major tendència a menjar aliments baixos en greixos
saturats.
Al llarg d’esta monografia es desenrotllaran diversos informes relacionats amb les
desigualtats de salut i gènere. En els dos primers informes es presenten aspectes més
generals, de les desigualtats de gènere en l’agenda política, així com l’anàlisi de gènere
en les polítiques de salut. En la resta d’informes es tracten qüestions més específiques
com els caires de gènere en l’atenció sanitària, la importància d’incorporar l’enfocament de gènere en salut sexual i reproductiva i en l’atenció biopsicosocial del malestar
en atenció primària. També es desenrotllen les desigualtats de gènere en les condicions
de treball i ocupació i el seu impacte en la salut de la població ocupada. A més, es
descriuen les característiques de programa d’atenció sanitària de la violència de gènere en l’àmbit de la Conselleria de Sanitat. En concret, es presenten les estratègies que
han de seguir els professionals sociosanitaris per a la recerca activa o detecció precoç
de casos de violència de gènere, així com les estratègies d’intervenció que cal seguir
després de la detecció de casos de violència de gènere.
3
informeDesigualtats en salut i gènere
Lesdesigualtatsde
gènereensaluten
l’agendadesalutpública
LUCÍAARTAzCOzIVICENTAESCRIBÀ-AGÜIR
Lesdiferènciesdesexeilesdesigualtatsdegèneresón
importantsdeterminantsdelsdiferentspatrons
d’emmalaltirdedonesihòmens.Noobstantaixò,ben
sovintnohansiguttingudesencompteenlespolítiques
desalut,nienlesd’altresàmbitsambinfluènciasobrela
salut,laqualcosareduïxilimitalacapacitatd’hòmensi
donesdedesenrotllarplenamentelseupotencialdesalut.
mb el moviment feminista dels anys
seixanta, les dones comencen a
expressar el seu descontent amb el
model tradicional de relació metgepacient. Des de llavors, la millora de
l’atenció mèdica envers la salut reproductiva s’ha
convertit en una de les principals reivindicacions
en salut. Però la salut reproductiva és només una
part del complex conjunt de factors biològics
relacionats amb la salut. En els anys noranta, es
fa patent que les necessitats específiques
d’assistència sanitària de les dones van més enllà
de la reproducció. Nombrosos estudis documenten una qualitat inferior en l’atenció sanitària
rebuda per les dones a causa del desconeixement
científic de la història natural de certes malalties,
diferent de la dels hòmens, i del fet que patixen
malalties diferents. Però si la salut reproductiva
és només una part de les complexes diferències
biològiques que expliquen les necessitats
d’assistència desiguals entre les dones i els
hòmens, qualsevol reflexió sobre la salut ha de
partir forçosament de l’assumpció que l’atenció
mèdica no és el recurs principal per a millorar la
salut de les persones.
A
Les diferències en l’estat de salut entre hòmens
i dones es relacionen amb factors biològics que
inclouen, encara que no només s'hi limiten, les
característiques reproductives. Un ampli ventall
de diferències genètiques, hormonals i metabòliques exercixen un paper important en els distints patrons de salut segons el sexe. No obstant això, les diferències biològiques són només
una part dels factors que influïxen en les
diferències en sa lut entre a mbdós sexes.
Diferències de gènere, socialment construïdes,
també determinen en gran manera l’estat de
salut. Les diferències de sexe es referixen a les
característiques biològiques i fisiològiques que
definixen els hòmens i les dones; les diferències
de gènere són les relacionades amb els rols esta-
4
blits socialment, comportaments i activitats que
una societa t considera a propia ts per a ls
hòmens i per a les dones. Mentres que les
diferències de sexe no canvien substancialment
entre els diferents contextos culturals, les de
gènere poden variar molt1.
Entendre les diferències en la salut i en les conductes relacionades amb la salut requerix integrar els dos discursos, el procedent del paradigma biomèdic i el sociològic. El primer, centrat en
les diferències de sexe, partix dels trastorns de
salut i examina les diferències en la incidència,
els símptomes, la resposta al tractament o el
pronòstic de les malalties, i oblida sovint l’entorn
psicosocial on viuen les persones, que interacciona amb els aspectes físics per a determinar les
diferències en la salut entre els dos sexes.
Contràriament, l’abordatge sociològic examina
les diferents condicions de vida de les dones i dels
hòmens i la relació amb diversos indicadors de
salut.
Al començament del segle XXI, ser dona o home
continua sent clau en l’organització de tots els
aspectes de la vida que estructura sistemàticament les oportunitats i les experiències. Els recursos i les oportunitats desiguals, les diferències en
els valors i les actituds presents des del començament del procés de socialització, transmesos des
de la llar, confirmats en l’escola i difosos a través
dels mitjans de comunicació, són responsables de
diferències i desigualtats en la salut entre els
hòmens i les dones.
Gènereiassistènciasanitària
La pràctica biomèdica ha adoptat tradicionalment un enfocament inclusiu i limitat de la salut
de les dones, restringit fonamentalment als aspectes físics. Esta independència dels aspectes biològics i somàtics respecte a altres factors, com ara
els socials o culturals, ha dibuixat una tendència
uniformitzadora de les patologies i una tendència
igualadora de les circumstàncies que experimentaven els hòmens i les dones davant dels problemes de salut. Seguint este paradigma d’uniformització i igualació entre sexes en relació amb la
salut, s’ha tendit a considerar que les malalties
eren universals, és a dir, comunes a tot el món
sense distinció de sexe, i que, en conseqüència, la
biomedicina havia d’obrar amb neutralitat
davant de les diferències sexuals. Esta aproximació tan limitada ha provocat que moltes dones
foren diagnosticades incorrectament. Per exemple, alguns estudis han posat de manifest que les
dones amb infart agut de miocardi són diagnosticades incorrectament més sovint que els hòmens,
perquè no s’atenen les diferències biològiques
entre sexes. La necessitat d’afrontar amb
vS 92
informe
Desigualtats en salut i gènere
coherència les malalties patides per hòmens i
dones obliga a superar esta visió i a adoptar un
plantejament més ampli, variat i divers, en el
qual és indispensable la introducció de la sensibilitat de gènere.
L’assistència sanitària hauria de tindre en compte tant les diferències biològiques que expliquen
les diferents malalties, els símptomes, la resposta
al tractament o el pronòstic entre els hòmens i
les dones, com les derivades de l’accés desigual
als servicis sanitaris o de l’esforç diagnòstic i
terapèutic, inferior en les dones. El biaix de
gènere es definix com el plantejament erroni
d’igualtat o de diferències entre hòmens i dones
—en la naturalesa, comportaments o raonaments— que pot generar una conducta desigual
en els servicis sanitaris (inclosa la investigació) i
és discriminatòria per a un sexe respecte a
l’altre. Els servicis sanitaris i la investigació en
salut poden esbiaixar la pràctica assumint erròniament que la situació de salut de les dones i
dels hòmens i que els seus factors de risc són
semblants quan no ho són o, alternativament,
presumint que són diferents quan són iguals2.
Així, molts estudis biomèdics s’han basat en
mostres formades exclusivament per hòmens i
han generalitzat els resultats a les dones, com si
la història natural de la malaltia i la resposta al
tractament foren les mateixes.
La investigació sobre el biaix de gènere en
l’esforç terapèutic se centra en l’accés als hospitals per la mateixa necessitat, la comparació dels
temps d’espera des dels primers símptomes fins a
la recepció d’atenció sanitària, els tipus de tractaments i el consum i el gasto de medicació per
sexes. També inclou la sobreprescripció de teràpies en problemes de salut més freqüents o exclusius de les dones. El consum més elevat de tranquil·litzants per les dones es pot explicar
parcialment per la incidència superior d’ansietat i
depressió, però també és possible que siga per un
esforç diagnòstic inferior, de manera que ben
sovint els metges atribuïxen alguns símptomes
físics a factors psicològics més fàcilment en les
dones que en els hòmens. Pareix també que el
malestar emocional de les dones, ben sovint relacionat amb la seua situació social més desfavorida, està medicalitzat.
Per a aconseguir una bona assistència sanitària,
és necessari que els professionals sanitaris siguen
conscients de la importància dels rols de gènere i
contribuïsquen a un canvi social que té com a
objectiu fer desaparéixer les barreres de gènere
associades amb el mal estat de salut. Este abordatge exigix anar més enllà de l’assumpció tradicional del fet que les qüestions de gènere són
només cosa de dones, si vol ser realment eficient.
Apostar per esta nova manera d’entendre la pràctica medicosanitària, interioritzant la sensibilitat
de gènere, implica posar en marxa una nova relació entre metge o metgessa i pacient, basada en la
rellevància de les experiències de les persones a
l’hora de diagnosticar i de recomanar un tractament determinat.
Laperspectivadegènereenlasalut
Incorporar la perspectiva de gènere com a determinant de l’estat de salut requerix considerar tres
aspectes: la socialització de gènere, les desigualtats en el poder i l’accés als recursos entre
hòmens i dones i la divisió sexual del treball. Les
normes de gènere proporcionen l’explicació
vS 92
social dels patrons de comportaments relacionats
amb la salut lligats al sexe. A primera vista, la
masculinitat pareix un factor promotor de la
salut, ja que oferix l’accés a un ampli ventall de
recursos. Així i tot, un examen més profund
revela un quadro més complex. Encara que la
configuració de la masculinitat pot variar entre
comunitats, el desenrotllament d’una identitat
masculina heterosexual generalment implica
assumir riscos per a la salut 1. Així, la menor
esperança de vida dels hòmens s’explica per uns
hàbits menys saludables relacionats amb el càncer i amb problemes cardiovasculars que acurten
la vida. No obstant això, este origen social rarament rep l’atenció que mereix, com si els comportaments relacionats amb la salut foren naturals i no apresos.
La divisió sexual del treball dicta per als hòmens
un paper central en l’àmbit laboral i públic, i per
a les dones, un rol protagonista en la vida familiar. En esta rígida divisió de la vida social, el
món masculí disfruta de més poder i reconeixement social, mentres que el femení queda relegat
a la invisibilitat i a la falta de valor social.
Ambdós mons s’han considerat naturals, és a dir,
ineludibles i adequats, de manera que el pas a la
vida adulta durant segles ha sigut, per als
hòmens, el treball productiu i, per a les dones, el
casament i la maternitat, o siga, el treball reproductiu. Però el primer tipus de món comporta la
independència econòmica i el reconeixement ciutadà ple i, el segon, la dependència i una ciutadania delegada.
Ladivisiósexualdeltreballcoma
determinantdelasalut
L’entrada de les dones al mercat laboral qüestiona esta divisió de rols i fa emergir la preocupació
per l’efecte del treball remunerat en la salut de les
dones. Els resultats de la investigació des dels
anys setanta són tranquil·litzadors: la majoria
dels estudis assenyalen l’efecte beneficiós de
l’accés a diferents rols socials i estatus considerats fins llavors típicament masculins (per exemple, el treball remunerat). Ocupar diversos rols
(conviure en parella, tindre un treball remunerat
i ser mare) és positiu per a la salut de les dones.
Esta hipòtesi anomenada de potenciació de rol
s’explica per la substitució de rol. Quan dos rols
són semblants, es poden substituir mútuament,
de manera que, quan hi ha limitacions en un,
l’altre el compensa. Així, l’ocupació i la convivència en parella serien fonts alternatives de
recursos econòmics, seguretat social i suport
social3. No obstant això, la sobrecàrrega relacionada amb l’ocupació de diversos rols pot conduir
a problemes de salut derivats del conflicte o la
sobrecàrrega de rol4.
D’altra banda, en ambdós esferes hi ha una nova
divisió sexual. En el mercat laboral hi ha una
segregació sexual del treball, horitzontal, de
manera que hi ha sectors feminitzats i altres de
masculinitzats, i vertical, que exposa les dones a
l'anomenat “sostre de vidre”, barrera invisible
però difícilment franquejable que els dificulta
l'ascens professional. Esta segregació sexual es
traduïx en riscos laborals diferents per a dones i
hòmens, de manera que, per exemple, elles estan
més exposades als riscos psicosocials i ells, als
físics.
Existix també una divisió sexual en l’àmbit
domèstic i familiar que contribuïx a les desigual-
tats de gènere en la salut. Les dones, inclús
incorporades al mercat laboral, són responsables
del treball domèstic i familiar, mentres als
hòmens se’ls continua atribuint el paper de sustentador econòmic principal de la llar i la responsabilitat en les reparacions. D’esta manera,
la compaginació de la vida laboral i familiar
s’associa amb un ampli espectre de trastorns de
salut, menor activitat física i poques hores de
son en les dones, sobretot en les de classes més
desfavorides 4 . En els hòmens, les dificultats
econòmiques de la unitat familiar relacionades,
per exemple, amb la desocupació, sobretot quan
no es reben prestacions econòmiques i en els treballadors manuals 5 , o les derivades d’uns
ingressos insuficients per a afrontar els gastos
que poden obligar-los a allargar forçosament les
jornades de treball6, tenen un impacte negatiu en
la salut.
Conclusions
Per a millorar la salut i l’atenció sanitària és
necessari introduir les desigualtats de gènere en
l’agenda política, però no sols en l’àmbit sanitari. La pràctica assistencial ha de considerar el
paper de les diferències de sexe i de gènere per a
ser més efectiva i no generar desigualtats. A més,
ha d’introduir-se la perspectiva de gènere en
àrees diferents de la sanitat, com ara les polítiques econòmiques o d’ocupació, amb un enorme
impacte en la salut, ja que les desigualtats de
gènere en diferents àmbits socials són un dels
determinants més importants de la salut de
dones i hòmens. Finalment, és necessari passar
d’entendre l’anàlisi de gènere com una «cosa de
dones» a entendre'l també com un aspecte fonamental per a la comprensió de la salut i els comportaments dels hòmens. Si no ho fem, les desigualtats de gènere continuaran sent un dels
factors limitadors de la capacitat de dones i
hòmens per a desenrotllar plenament el potencial de salut.
LucíaArtazcozLazcano
agència de Salut Pública de Barcelona.
VicentaEscribà-Agüir
Servici de Salut infantil i de la Dona.
Direcció General d'investigació i Salut Pública.
Conselleria de Sanitat.
Generalitat.
r e f e r è n c i e s
1. Doyal l (2001). Sex, gender, and health: the need for a new
approach. BMJ;323:1061-3.
2 ruiz-Cantero Mt, Vives-Cases C, artazcoz l, Delgado a,
García Calvente MM, Miqueo C, Montero i, Ortiz r, ronda e,
ruiz i, Valls C. a framework to analyse gender biases in epidemiologic research. J epidemiol Community Health. 2007; 61
Suppl 2:ii46-53.
3 Waldron i, Weiss C C, Hughes Me (1998). interacting effects of
multiple roles on women’s health”. J Health Soc Behav; 39:
216-236.
4 artazcoz l, Borrell C, Benach J (2001). Gender inequalities in
health among workers: the relation with family demands. J
epidemiol Community Health; 55: 639-647.
5 artazcoz l, Benach J, Borrell C, Cortès i (2004). unemployment
and mental health: understanding the interactions among gender,
family roles and social class. am J Public Health;94:82-8.
6 artazcoz l, Cortès i, escribà-agüir V, Cascant l, Villegas r.
understanding the relationship of long working hours with health
status and health-related behaviours. J epidemiol Community
Health 2009;63:521-527.
5
informeDesigualtats en salut i gènere
Estrategiaparaincorporar
elanálisisdegéneroen
laspolíticasdesalud
ROSANAPEIRÓyROSAMAS
Elanálisisdegéneroenla
esferasanitariaponede
manifiestolaformaenque
lasdesigualdadesredundan
enperjuiciodelasaludde
lasmujeres,laslimitaciones
aqueéstasseenfrentan
paraalcanzarlasaludylas
formasdehacerfrentea
estassituacionesysuperar
estaslimitaciones.También
ponederelievelosriesgos
yproblemasdesaludaque
seenfrentanloshombres
comoconsecuenciadela
interpretaciónsocial
desupapel.
conexiones en la salud y el impacto de obviar este
análisis, en las desigualdades de género. El análisis
de género es una dimensión intrínseca del análisis
de políticas e identifica cómo las políticas públicas
afectan a los hombres y las mujeres de forma diferente, así como las causas que producen las diferencias en el acceso, el control sobre los recursos,
la participación en el proceso de toma de decisiones y los beneficios del impacto de las políticas. El
análisis de género en la esfera sanitaria pone de
manifiesto la forma en que las desigualdades
redundan en perjuicio de la salud de las mujeres,
las limitaciones a que éstas se enfrentan para alcanzar la salud y las formas de hacer frente a estas
situaciones y superar estas limitaciones. También
pone de relieve los riesgos y problemas de salud a
que se enfrentan los hombres como consecuencia
de la interpretación social de su papel.
El proceso de las políticas se puede describir en
varias fases que se describen a continuación,
identificando algunas cuestiones para incorporar
el análisis de género en este proceso.
Análisisdegéneroenlaspolíticasde
salud
Construcción social de los problemas de salud
conperspectivadegénero
En un debate público, lo más importante no es
quién tenga razón o quién aporte más argumentos técnicos a favor o en contra de una determinada cuestión. Lo más importante es la capacidad para definir conceptualmente un problema y
sus posibilidades de intervención para reducirlo o
aminorarlo. Está aceptada como una de las funciones de la salud pública la contribución a la
construcción social adecuada de los problemas
de salud y sus respuestas.
as políticas públicas —guías de acción
desarrolladas por los gobiernos— establecen el rango de posibilidades que pueden
elegir tanto los grupos, las organizaciones
públicas y privadas o las empresas comerciales con o sin ánimo de lucro, como los individuos. La Organización Mundial de la Salud (OMS)
define las políticas públicas saludables como aquellas que muestran una preocupación explícita por la
salud y la equidad en todas sus áreas y una responsabilidad sobre su impacto en salud. Dichas políticas posibilitan o facilitan a los ciudadanos hacer
elecciones saludables y convierten los entornos
sociales y físicos en potenciadores de la salud. En
este sentido, tiene tanto interés el estudio de los
efectos en salud de las políticas como el estudio de
los efectos de la ausencia de políticas.
Los medios de comunicación son los mediadores
del proceso de comunicación entre la población y,
más concretamente, entre los grupos de presión
social y los responsables últimos de la adopción de
políticas. Además, participan como grupo de presión por lo que dicen, porqué lo dicen o lo ignoran, o en función de a quien le permiten hablar o
qué importancia le dan a un tema y al marco en el
que lo desarrollan. Introducir la cuestión de género en los medios de comunicación es fundamental,
ya que de esta forma la cuestión se politiza y
requiere atención por parte de la población
(mediante su aparición en los medios de comunicación) y por parte de quienes toman decisiones
(mediante su aparición en los procesos políticos).
El objetivo del análisis de género en las políticas de
salud es revelar las conexiones entre el sexo, las
relaciones de género y la política de salud en cuestión, de manera que se muestre el impacto de estas
El género hace referencia a los diferentes papeles
sociales, pero hay que evitar centrarlo exclusivamente en el análisis de roles, que tiende a focalizar el problema en los cambios de comporta-
L
6
miento a nivel individual en vez de cambios a
nivel estructural. Construirlo socialmente basado
en el cambio de roles desplazaría el eje de la
intervención solo al cambio de comportamiento
y no a un cambio estructural.
Tomadedecisionesparaqueelgéneroseintroduzcaenlaagendapolítica
¿Cuándo un problema de salud empieza a serlo
del conjunto de la sociedad en vez de un problema individual? Ésta es quizá la pregunta del
millón, por las implicaciones que tiene para la
posible consecución de recursos. El conjunto de
problemas que apelan a un debate público y a
una eventual respuesta pública se denomina agenda. Poner en la agenda un problema aparece
como un mecanismo esencial en una sociedad
democrática. Un problema de salud no existe en
sí mismo, sino en relación con los actores específicos, cuyas prioridades e intereses suelen ser diferentes. Un problema se politiza publicitándose,
haciendo que haya que tomar decisiones al respecto y que los actores implicados se posicionen
con respecto al problema y a los posibles niveles
de intervención (las soluciones). Es necesario
plantear el problema y ser capaz de formular la
demanda en términos de acción política y pública.
¿Y cómo influir para que un problema aparezca
en la agenda? La OMS lo llama defensa (advocacy) y lo define como la combinación de acciones individuales y sociales destinadas a conseguir compromisos políticos, apoyo para las
políticas de salud, aceptación social y apoyo de
los sistemas para un determinado objetivo o
programa de salud. La existencia de grupos y
redes de presión ayudan a visibilizar la existencia
de un problema y a conceptualizarlo de una
determinada manera. En este sentido, algunos
grupos de investigación se comportan también
como grupos de presión produciendo información para visualizar las desigualdades y conceptualizarlas de forma que se vean los beneficios de
intervenir frente a no hacerlo.
Formulación de las políticas de salud: valorar el
impactopotencial
La formulación significa la explicitación en un
documento de la política de salud para un determinado periodo de tiempo. Debe incluir las metas
y objetivos con los que se pretende mejorar la
salud, las prioridades entre los objetivos y las principales direcciones para conseguirlo. Debe dar una
amplia línea de acción para conseguir los objetivos
incluyendo la identificación de puntos de intervención adecuados, las formas de involucrar a sectores diferentes del sanitario, el rango de factores
políticos, sociales, económicos y de gestión que
intervienen y las debilidades y cómo afrontarlas.
vS 92
informe
Desigualtats en salut i gènere
1 El análisis de políticas de salud con enfoque de género entre las competencias de la salud pública en
España: cuestiones a tener en cuenta
Comprender y medir los determinantes de la salud y el bienestar de las poblaciones humanas en sus contextos sociales, políticos y ecológicos:
®Producir información que muestre las posibles diferencias sobre los hombres y las mujeres que tienen las políticas con impacto
en salud: trabajo, asuntos sociales, transporte, vivienda, educación, etc., analizando si éstas producen desigualdades.
®Hacer visible la información con perspectiva de género para hacer conscientes a la población y a los políticos de la necesidad de tomar decisiones a este respecto.
®Producir información sobre los actores implicados en los procesos de toma de decisiones y sus intereses.
®Mostrar las consecuencias de no incluir las cuestiones de género en las políticas.
Contribuir a la construcción de respuestas sociales adecuadas para mantener, proteger y promover la salud:
®¿Qué información hay que producir y de qué manera se debe mostrar para que las cuestiones de género que afectan a la
salud se configuren como una cuestión poblacional y estructural, y no individual?
®¿Quién produce la información sobre las cuestiones de género relacionadas con la salud en los medios de comunicación?
®¿Cuáles son los beneficios para el conjunto de la sociedad de introducir las cuestiones de género y de que los políticos
tomen decisiones referentes a las cuestiones de género?
Apoyar las garantías, eficiencia, sostenibilidad, subsidiaridad, equidad y paridad en las políticas, programas y servicios para
la salud:
®¿Cuáles son las intervenciones para cubrir las necesidades inmediatas y cuáles son las intervenciones que tienen que ver
con los intereses estratégicos, para los problemas de salud y para los entornos que mejoran la salud?
®¿Cuáles son las necesidades inmediatas que reducen las desventajas de género en ese problema de salud y en ese entorno
de salud?
®¿Cuáles son los intereses estratégicos que reducen las desigualdades de género en ese problema de salud?
®¿Está la organización dispuesta a que se produzca un cambio organizacional para la reducción de las desigualdades de salud por género?
®¿Cómo se distribuyen los recursos, incluidos los presupuestos?
®¿Cuáles son lo beneficios (humanos, financieros, etc.) que una determinada política aportan a los hombres y a las mujeres?
®¿Cuáles son los costes (humanos, financieros, etc.) que una determinada política carga sobre ambos mujeres y hombres?
®¿Cómo se percibe por parte de los diferentes grupos “beneficiarios” de una determinada política esta opción en término de
costes, beneficios, aceptabilidad y factibilidad?
®¿Cuáles son las consecuencias de que una determinada política no tenga incorporada la sensibilidad de género para los
hombres y las mujeres?
®¿Cuáles son los beneficios para el conjunto de la sociedad de introducir las cuestiones de género en las políticas de salud?
®¿Cómo se puede mostrar esa información a los políticos para que la puedan defender?
Existen muchas razones que muestran la utilidad
y la importancia de analizar los documentos de
políticas de salud. La principal es que la existencia de un documento escrito hace explícita una
determinada (intención) política y fuerza a quienes deciden a mostrar una propuesta de la acción
política, mejorando la transparencia, potenciando la responsabilidad social y estableciendo relaciones entre las intenciones explícitas (en forma
de objetivos e intervenciones) y los resultados
esperados (en forma de datos que muestran los
cambios en el estado de salud para todos los grupos de población). Permiten por tanto su monitorización y su evaluación. Además, informan acerca de las cuestiones que no aparecen, es decir,
que permanecen invisibles e implican una visión
de futuro (en qué se van a emplear los recursos
en el próximo periodo de tiempo).
Se necesita por tanto investigar sobre qué intervenciones benefician al conjunto de la sociedad por
igual, cuáles son las necesidades prácticas o inmediatas y cuáles las estratégicas que afectan a la salud.
Las necesidades prácticas requieren una respuesta a
corto plazo, son fácilmente identificables, están referidas a cuestiones biológicas o problemas de salud
específicos, involucran a hombres y mujeres como
sujetos pasivos y mejoran los problemas de salud,
pero los roles y relaciones de género se mantienen
constantes. Las necesidades estratégicas requieren
respuestas a largo plazo, son más difícilmente identificables, están dirigidas a reducir las desigualdades
en las relaciones de poder, enfocadas sobre procesos
de empoderamiento que involucran a la población
como participantes activos, mejoran la posición de
las mujeres y mejoran las relaciones de poder. Por
vS 92
ejemplo, una necesidad práctica e inmediata de las
mujeres que realizan los cuidados informales es la
necesidad de ayuda para reducir el impacto negativo
que ello tiene sobre su salud. Sin embargo, esto no
cambia la estructura social ni los roles establecidos.
Identificar como interés estratégico que los hombres
se inicien en el desarrollo de dichos cuidados informales (y poner recursos para ello) significa cambiar
las relaciones estructurales de género y pensar en términos de necesidades estratégicas.
Implantación de las políticas: monitorizar la
transversalidaddegénero
La implantación se define como el proceso de
implicación de los hombres y las mujeres en cualquier actividad planeada, incluyendo la legislación, las políticas o los programas, en cualquier
área y a todos los niveles. Es un proceso técnico
y político que requiere cambios en la cultura
organizacional y en las formas de pensamiento,
así como en los objetivos, la estructura y la distribución de los recursos. Conseguir la transversalidad de género requiere cambios a diferentes
niveles en las instituciones, en la agenda política,
en el desarrollo de las políticas.
La investigación en esta área ha desarrollado instrumentos que ayudan a introducir las cuestiones
de género en la práctica profesional, forzando a
las instituciones que los han adoptado y a sus
profesionales a chequear sus actividades en función de una lista de preguntas y a argumentar
cuando los aspectos de género no están cubiertos.
La transversalidad intenta asegurar que las necesidades, prioridades y amenazas de hombres y
mujeres se reconozcan e influyan en el proceso de
planificación e implantación. Para ello, todas las
fases del desarrollo y diseño de las políticas deben
ser participativas, que involucren a hombres y
mujeres de los grupos que se van a beneficiar con
esas políticas, y en todos los niveles de decisión.
Evaluación de las políticas en curso: la equidad
enlosresultados
El análisis de género en la evaluación de las políticas de salud tiene como objetivo —con el reconocimiento previo de la distinta situación de partida
entre mujeres y hombres y de sus diferentes necesidades— identificar y valorar si la aplicación de las
políticas produce un beneficio equivalente en mujeres y en hombres o, por el contrario, condiciona la
aparición de desigualdades en salud o incrementa
las ya existentes. Por tanto, su finalidad es medir si
las políticas reducen las desigualdades (largo plazo)
y no solo si las políticas contienen acciones relacionadas con las cuestiones de género (corto plazo).
La evaluación de las políticas de salud con perspectiva de género va más allá de la simple desagregación
de los datos por sexo, y de los individuos como unidad de observación y análisis. Debe incluir entre sus
objetivos, los procesos políticos que conforman una
situación dada y las correlaciones de poder sobre la
que se sustenta. Por tanto, serán necesarios indicadores cuantitativos que evidencien las desigualdades
en salud entre mujeres y hombres y su magnitud;
indicadores que pongan de manifiesto los factores
causales que contribuyen a estas desigualdades, e
indicadores que midan el impacto de las desigualdades de género y de la efectividad de la respuesta.
Pero también requerirá de metodología cualitativa
en el análisis de los discursos de los políticos y contenidos de las políticas para conocer si se han producido cambios con respecto a la construcción social de
los problemas de salud y la sensibilidad de genero;
estudios de la agenda para conocer hasta qué punto
esta sensibilidad se convierte en decisiones de políticas que afectan a la salud y movilizan recursos y
análisis de los hombres y las mujeres en términos de
grupos sociales, su influencia y poder, así como las
amenazas y oportunidades para obtenerlos.
Conclusiones
El análisis de políticas con enfoque de género y su
impacto en la salud es una área de conocimiento
que se incluye en las competencias profesionales de
la salud pública, que utiliza información procedente de la metodología epidemiológica clásica y que
introduce unidades de observación, metodologías y
técnicas de investigación más utilizadas en las áreas
de conocimiento de las ciencias sociales. Se nutre
fundamentalmente de las aportaciones del análisis
de políticas y del análisis de género en salud.
RosanaPeiróDardet
Centro Superior de investigación en Salud Pública.
Conselleria de Sanitat.
RosaMasPons
Servicio de Salud infantil y de la Mujer.
Dirección General de investigación y Salud Pública.
Área de Desigualdades.
Centro Superior de investigación en Salud Pública.
Conselleria de Sanitat.
nOta: este texto es un resumen del capítulo: Peiró-Pérez r, Vives-Cases C,
Álvarez-Dardet C, Mas-Pons r. el análisis de políticas con enfoque de género y
la salud. 5a monografía. investigación sobre género y salud. Borrell C, artazcoz
l. Coord, García aM eds. Sociedad española de epidemiología, 2007. el texto
completo de la monografía incluye las referencias bibliográficas.
7
informeDesigualtats en salut i gènere
L’atenciósanitàriadela
violènciadegènere
jAIMEFONSIVICENTAESCRIBÀ-AGÜIR
Laviolènciadegènereés
unimportantproblemade
salutpública,enelqualel
personalsanitaritéun
paperclau.Perafacilitarla
deteccióprecoçil'actuació
contraelproblema,la
ConselleriadeSanitatha
desplegatelProtocolpera
l’atenciósanitàriadela
violènciadegènere (PDA)i
l’aplicacióSIVIO,que
permetràlaimplantació
d’esteprotocol,aixícom
unacampanyadeformació
isensibilitzaciódel
personalsanitariila
poblaciógeneralsobrela
violènciadegènere.
a violència de gènere és un important
problema de salut pública, per les seues
importants conseqüències per a la salut
física i mental tant de les víctimes com
de les persones que en depenen. En la
seua detecció i tractament, els professionals sanitaris exercixen un paper clau, encara que el seu
abordatge requerix la participació de distintes
administracions (sanitat, benestar social, educació, justícia, etc.)
L
Quèéslaviolènciadegènere?
Per a poder definir la violència de gènere, primer
hem de definir-ne els dos components: la violència i el gènere.
•Violència: L’Organització Mundial de la Salut
(OMS)1 la definix com “l’ús deliberat de la força
física o el poder, ja siga en grau d’amenaça o
efectiu, contra un mateix, una altra persona o un
grup o comunitat, que cause o tinga moltes probabilitats de causar lesions, mort, danys psicològics, trastorns del desenrotllament o privacions”.
•Gènere: Es referix als distints rols, drets i responsabilitats que tradicionalment, i per mitjà del procés
de socialització, s’han assignat a hòmens i dones2.
La Llei Orgànica 1/2004, de 28 de desembre, de
Mesures de Protecció Integral contra la Violència
de Gènere definix la violència de gènere com “la
violència específica contra les dones, utilitzada
com a instrument per a mantindre la discriminació, la desigualtat i les relacions de poder dels
hòmens sobre les dones i que exercixen els cònjuges o els qui hagen estat vinculats a les dones per
relacions d’afectivitat”.
En funció de la seua naturalesa, es distingixen
tres formes de violència2:
•Física: busca produir lesions corporals (tant si
ho aconseguix com si no).
•Psicològica: com a mitjà d’imposar a la parella
les pautes de comportament que hom considera
adequades.
•Sexual: imposa comportaments sexuals en contra de la voluntat de la dona.
Elreconeixementdelaviolènciadegènerecoma
problemasocialidesalutpública
Tot i que la violència de gènere ha existit sempre
i, pràcticament, en totes les cultures, només
recentment s’ha definit i se li ha donat nom. Este
canvi de “visió” es va iniciar a Europa, i a
Espanya, a principi dels anys noranta i s’ha traduït en canvis legislatius. S’ha deixat de considerar-la com un assumpte privat o un delicte contra
l’honor de la família i se l’ha declarat com a
delicte contra la llibertat individual, la qual cosa
ha portat a crear una legislació específica3.
En el seu reconeixement com a problema social,
van ser fonamentals les conferències de
8
l’Organització de les Nacions Unides (ONU) dels
anys 1993 i 1995, que van declarar i van definir
la violència contra les dones com “una violació
dels drets humans”, de manera que l'establia
com a problema prioritari. A este reconeixement
com a problema social va acompanyar-lo el reconeixement com a problema de salut pública
durant l’any 1996, quan l’OMS va declarar la
violència de gènere com a prioritat internacional
per als servicis sanitaris, a causa de les seues
greus conseqüències per a la salut i a l’important
impacte econòmic que suposa.
A pesar dels avanços experimentats, encara continuen havent-hi molts obstacles que en dificulten la
visualització. Dos dels més importants són, d'una
banda, la dificultat de percebre qualsevol dany
que no deixe seqüeles físiques evidents i clarament
perceptibles, la qual cosa es limita sobretot a un
tipus de violència física, i, d'una altra, el concepte
de “família” com a espai privat proveïdor de protecció i afecte, que dificulta percebre'l com un
entorn potencialment perillós. Estos i altres obstacles, units a la naturalització i invisibilització
històrica de la violència de gènere, han contribuït
a dificultar-ne la identificació com a problema4.
Perquèhihalaviolènciadegènere?
La violència de gènere es deu a l’existència en la
nostra societat de la “cultura del gènere” i la
legitimació de la “cultura de la violència”. La
“cultura de gènere” es definix per les relacions
desiguals entre hòmens i dones, que potencien la
superioritat masculina i el paper secundari i complementari de la dona. La legitimació de la “cultura de la violència” tolera i accepta la utilització
de la violència com a forma d’imposar-se als
altres i resoldre conflictes5.
Inés Alberdi i Natalia Matas 6 assenyalen al
patriarcat com el principal culpable de l’existència
de la violència contra la dona en moltes de les
societats actuals: “La violència contra les dones té
l'origen en el patriarcat, que és una forma de
domini i organització social que han compartit
quasi totes les societats conegudes històricament i
que només recentment comença a qüestionar-se
(…), en cada cas de violència veiem el comportament concret d’un home que realitza una agressió
contra una dona, però açò és possible perquè les
pautes d’organització de la societat ho permeten i
les pautes culturals li donen una certa legitimitat.”
Les societats patriarcals es caracteritzen per la
desigualtat existent entre hòmens i dones,
diferències que s’inculquen amb l’educació que
reben des de xicotets els xiquets i les xiquetes, i
que fomenten la posició de dominació dels
hòmens i de subordinació de les dones. Esta
situació de desigualtat requerix algun mecanisme
que referme estes diferències, i la violència contra
les dones fa eixe paper. Per tant, el fi principal
vS 92
informe
Desigualtats en salut i gènere
d’un maltractador quan colpeja la seua víctima
no és fer-li mal, sinó mostrar-li la seua situació
de domini, poder i control sobre ella, i assegurar
així el manteniment de la relació desigual2.
1 El cicle de la violència
Pres del protocol per a l’atenció sanitària de la violència de gènere (PDA)7
Factorsderisc7
La literatura científica, a pesar de no mostrar
resultats concloents, assenyala l’existència de factors que augmenten les probabilitats que una
dona o un home es convertisquen en víctima de
maltractaments o agressor.
Els factors que solen relacionar-se amb el fet que
un home es convertisca en agressor són: la situació de pobresa, la desocupació, tindre un gran
estrés laboral, antecedents de maltractament
familiar durant la infància o l'adolescència, consum d’alcohol o drogues il·lícites, estar immers
en la cultura de violència, etc.
Els factors que se solen relacionar amb el fet que
una dona es convertisca en víctima són: antecedents de violència en la família d’origen, una
actitud submisa i dependent, l'autoestima baixa,
nivell socioeconòmic o cultural baix, consum
excessiu d’alcohol o de drogues il·lícites, existència de desequilibri de poder en la parella, estar en
tràmits de separació o divorci, viure situacions de
major vulnerabilitat i dependència, tindre dificultats laborals o de formació, no tindre habilitats
socials, viure situacions d’exclusió social, etc.
A pesar de l’existència d’estos factors de risc, cal
assenyalar que la violència de gènere es dóna en
tots els nivells socials, culturals i econòmics de la
societat, el principal factor de risc és el fet de ser
dona.
Comesproduïxlaviolènciadegènere?
L’aparició de la violència en les relacions sentimentals sol ser un procés lent, que s’inicia amb
uns controls no massa severs i camuflats per les
“bones intencions”. Esta forma lenta i “camuflada” d’introduir la violència, fa que siga difícil de
percebre-la. Les primeres agressions verbals o
psicològiques solen considerar-se com a inofensius atacs de zels quan, en la majoria de casos,
solen anunciar l’aparició d’agressions físiques o
l’augment de les psicològiques8.
Llevar importància a estos primers indicis, unit al
procés d’enamorament i a la tolerància social
amb estes actituds, fa que ni la dona ni les persones del seu entorn identifiquen el maltractament;
fet que impedix que puguen trencar la relació
abans que la violència es referme, la dependència
de la dona augmente i els efectes de la violència
sobre la dona siguen pitjors5.
Elcicledelaviolència
Leonore Walker va comprovar que en la majoria
de les relacions violentes es repetia un mateix
patró, en què s’identificaven tres fases diferenciades que es repetien de forma cíclica, encara que
la intensitat i la duració variaren tant en la
mateixa parella com entre distintes parelles. Este
patró el va denominar cicle de la violència, i les
seues fases són2:
1. Acumulació de tensió: L’home es mostra cada
vegada més irritable i hostil, sense motiu aparent; augmenta la violència verbal i poden aparéixer els primers indicis de violència física.
Com que són episodis aïllats, la dona creu que
els pot controlar i que acabaran desapareixent;
no obstant això, la tensió augmenta i s’acumula.
vS 92
Et pega, t’espenta,
t’amenaça, t’insulta,
abusa de tu sexualment
comunitats autònomes: Cantàbria i Aragó eren
les comunitats amb prevalences menors (18 %
alguna vegada en la vida i 10,7 % durant l’últim
any) i les ciutats autònomes de Ceuta i Melilla les
que presentaven les prevalences més altes
(40,2 % alguna vegada en la vida i 28,6 %
durant l’últim any). La Comunitat Valenciana
mostrava prevalences inferiors a la mitjana
nacional (21,4 % alguna vegada en la vida i
11,3 % durant l’últim any)9.
Estratègiad’atenciósanitàriadela
violènciadegènere
Importànciadelpaperdelpersonalsanitari7
S’enfada, discutix
cada vegada més,
t’acusa, et menysprea
Es disculpa, et fa
algun regal, busca
excuses, promet que
no tornarà a succeir
2. Explosió o agressió: És quan es produïxen les
agressions físiques, psicològiques i sexuals. En
esta fase és més probable que la dona denuncie o demane ajuda.
3. Calma, reconciliació o lluna de mel: L’agressor es mostra penedit davant de la dona i utilitza estratègies de manipulació afectiva per a
evitar que la relació es trenque (li fa regals,
carícies, disculpes, promeses) i la dona, sovint,
pensa que canviarà. A mesura que la violència
es referma, esta fase tendix a desaparéixer i els
episodis violents s’acosten en el temps.
Magnituddelproblema
La violència de gènere és la mostra més dramàtica de les desigualtats existents entre dones i
hòmens. De fet, l’Organització de les Nacions
Unides (ONU) assenyala que és la primera causa
de mortalitat a nivell mundial de les dones d'edats compreses entre 18 i 45 anys.
Els estudis realitzats sobre la incidència i prevalença de la violència de gènere, a pesar de mostrar diferències en la magnitud del fenomen,
solen situar la prevalença del mal entre el 25 % i
30 % al llarg de la vida de la dona, i entre el 2 %
i 12 % la prevalença anual.
El Ministeri de Treball i Assumptes Socials, per
mitjà de l’Institut de la Dona, va dur a terme una
enquesta transversal sobre una mostra representativa en l’àmbit de l’Estat espanyol. Va utilitzar
indicadors objectius de maltractament per a calcular la prevalença de dones maltractades, la qual va
situar en el 12,4 % l’any 1999, l'11,1 % l’any
2002 i el 9,6 % l’any 2006. La Comunitat
Valenciana va presentar prevalences de l'11,6 %,
9,9 % i 9 %, respectivament. La major prevalença,
en l’àmbit estatal, es va donar en les dones del
grup d’edat de 45 a 64 anys (15,6 % l’any 1999,
15,1 % l’any 2002 i 12 % l’any 2006), i la menor
en les de més de 65 anys (9 %, 8,2 % i 6,9 % els
anys 1999, 2002 i 2006, respectivament).
Un estudi representatiu, en l’àmbit autonòmic,
realitzat a l’Estat espanyol durant els anys 20062007, en dones que acudien a les consultes
d’atenció primària, va xifrar la prevalença de les
dones maltractades per la parella, en tot l’Estat,
en el 24,8 % (alguna vegada en la seua vida) i
15,1 % (durant l’últim any). Així mateix, va
mostrar que la prevalença varia molt segons les
La violència de gènere és un important problema
de salut pública, que requerix un esforç multisectorial per a dur a terme mesures de prevenció. El
sector sanitari pot col·laborar en la prevenció
primària d’este problema, però la seua principal
funció apareix en la prevenció secundària i terciària. Dins de la prevenció secundària, destaca
la detecció precoç de casos de maltractaments,
on els professionals sanitaris exercixen un paper
crucial, ja que la majoria de dones acudixen al
sistema sanitari en algun moment de la vida i, a
més, les víctimes de maltractaments, per les
repercussions que tenen en la salut, tenen una
major probabilitat d’acudir a les consultes dels
servicis sanitaris. La detecció precoç resulta fonamental, tant per a reduir les conseqüències negatives en la salut com per a previndre l’aparició
d’episodis de maltractament ulteriors.
Per això, l’OMS, en l'informe Violència contra
les dones10 recalca l’important paper del personal
sanitari en la detecció de la violència de gènere,
en què se'ls indica “que no tinguen por de preguntar (…), la majoria de les dones estan disposades a revelar el maltractament quan se’ls pregunta de manera directa i no valorativa. En
realitat, moltes dones estan esperant, silenciosament, que algú els pregunte”. A més, assenyala
les funcions mínimes que han de dur a terme els i
les professionals del sistema sanitari:
•Preguntar amb regularitat, quan siga factible, a
totes les dones sobre l’existència de violència de
gènere.
•Estar alerta a possibles signes i símptomes de
maltractament i fer-ne el seguiment.
•Oferir atenció sanitària i registrar-la en la història clínica.
•Ajudar a entendre el seu malestar i els seus problemes de salut com a conseqüència de la
violència i la por.
•Informar les dones i enviar-les als recursos específics disponibles en la comunitat.
•Mantindre la privacitat i confidencialitat.
•Estimular i donar suport a la dona durant el
procés, respectant la seua evolució.
•Evitar actituds insolidàries o culpabilitzadores
que reforcen el seu aïllament.
•Afavorir la confiança en ella mateixa i oferir-li
la possibilitat de buscar ajuda.
•Establir una coordinació amb altres professionals i institucions.
•Col·laborar a dimensionar i investigar el problema, registrant els casos.
Protocolperal’atenciósanitàriadela
violènciadegènere (PDA)
A causa de la importància dels professionals sanitaris en la busca activa, detecció precoç i atenció
integral de les dones víctimes de violència de gènere, la Conselleria de Sanitat va elaborar el Protocol
per a l’atenció sanitària de la violència de gènere
9
informeDesigualtats en salut i gènere
(PDA)7. Hi van participar professionals d’atenció
primària i especialitzada, de l’Administració sanitària i d’altres administracions públiques.
Este protocol recomana que es practique un cribratge universal a totes les dones de 14 anys o
més, i que es facen preguntes de seguiment en
passar un període determinat, o abans, si se
detecta la presència de conductes, símptomes o
signes de sospita.
Confirmació dels casos de maltractament: qüestionariAAS
El protocol proposa este qüestionari senzill, i de preguntes molt directes, per tal de confirmar els casos
de violència de gènere (qüestionari AAS). Es recomana utilitzar-lo per a: a) fer el cribratge universal;
b) quan el o la professional haja detectat la presència
de signes i símptomes de sospita, i c) per al seguiment dels casos de maltractament. El qüestionari
original és l’Abuse Assessment Screen, que ha sigut
validat a Espanya11. Està dissenyat per a ser administrat per personal sanitari, i consta de preguntes
que valoren la violència física, psicològica o sexual
durant l’últim any. A partir del resultat obtingut, els
casos es classifiquen de la següent manera:
•Cas negatiu de maltractaments.
•Cas positiu de maltractaments. En este cas, s’ha de
fer una avaluació del grau de seguretat i, segons el
resultat, aplicar el pla d’intervenció específic.
Algunes vegades, encara que hi haja una sospita
que es tracta d’un cas de maltractament, potser
la dona no reconega que és víctima de maltractaments. En este cas, és molt important no precipitar el seu testimoni, oferint-li suport, confiança,
continuïtat, per mitjà de visites de seguiment que
li permeten guanyar confiança i afrontar en un
futur el reconeixement. Així mateix, es valorarà
la possibilitat de derivar a altres professionals, si
fóra possible i amb la conformitat de la dona.
Avaluació del grau de seguretat: qüestionari
DangerAssessment(DA)
Com s’ha indicat anteriorment, després de la
confirmació d’un cas de maltractament es requerix valorar la situació de perill. Esta valoració es
fa respecte al nivell de risc d’homicidi o suïcidi
que presenta una persona que patix maltractaments. Per a això, es proposa el qüestionari DA,
conegut en anglés com Danger Assessment, que
ha sigut adaptat al nostre context cultural7.
Este qüestionari de 20 preguntes arreplega diversos factors associats al risc d’homicidi o suïcidi
en les relacions violentes. S’ompli de forma autoadministrada. Es considera perill extrem d’homicidi o suïcidi si s’obté una puntuació igual o
superior a quatre punts. De totes maneres, en cas
d’obtindre’s una puntuació inferior a quatre
punts, per a guiar les actuacions caldria valorar
el contingut de les preguntes que s’han respost
afirmativament, atés que la magnitud del risc de
cada una de les respostes és diferent.
Plad’intervenció
El determina el resultat que ens dóna el qüestionari DA (perill extrem o no extrem). Per això,
s’ha dissenyat un pla d’intervenció específic per a
cada situació de perill. Algunes funcions comunes a ambdós plans són:
1. Oferir informació.
2. Atenció i seguiment de la pacient.
3. Lliurar-li el tríptic Recomanacions de seguretat i resoldre els dubtes que la dona plantege.
10
4. Revisar les opcions i derivar com corresponga.
5. Documentar: omplir l’Informe mèdic per
violència de gènere o domèstica presumpta
(persones adultes).
Informemèdicperviolènciadegènereodomèsticapresumpta(personesadultes)
La legislació establix l’obligació de comunicar a
l’Administració de justícia els casos de maltractaments detectats. Per això, la Conselleria de
Sanitat ha dissenyat este informe específic, que
ha d'omplir el personal facultatiu responsable de
l’assistència de casos de maltractaments. Una de
les còpies de l’informe se li dóna a la víctima, o a
la persona que ella indique, si considera que pot
comprometre la seua seguretat, i l’altra s’envia a
l’Administració de justícia.
aconseguir una implantació efectiva del Protocol
per a l’atenció sanitària de la violència de gènere.
Formaciódelpersonalsanitari
En els últims anys, des de la Direcció General
d’Investigació i Salut Pública de la Conselleria de
Sanitat, s’està fent un gran esforç per a preparar les
i els professionals en matèria de violència de gènere. Per a això, s’ha elaborat un material docent que
permet homogeneïtzar la formació dels professionals, tant en la modalitat presencial com en línia.
El material s’ha confegit seguint els criteris de qualitat per a la formació bàsica en violència de gènere
del Sistema Nacional de Salut. Així mateix, s’ha
potenciat la realització de cursos i jornades sobre
esta matèria entre els professionals sanitaris.
Campanyadesensibilització
L’informe mèdic per violència de gènere o
domèstica presumpta (persones adultes) no s’utilitza només per a registrar els casos de violència
de gènere, sinó que també s’utilitza per a registrar i informar sobre la resta de casos detectats
de violència dins de l’àmbit domèstic, sempre que
la víctima tinga 14 anys o més.
Sistemad’informacióperaladeteccióiactuació
contralaviolènciadegènereodomèstica(SIVIO)
SIVIO és una aplicació informàtica de la Conselleria
de Sanitat de la Generalitat Valenciana que guia els i
les professionals de la sanitat en la detecció i l'actuació contra de la violència de gènere o domèstica.
Està dissenyada per a permetre l’aplicació del
Protocol per a l’atenció sanitària de la violència de
gènere (PDA). Conté ferramentes (qüestionaris, taules d’ajuda, plans d’intervenció, recomanacions de
seguretat, informe mèdic, etc.), així com alguns dels
materials realitzats per la Conselleria de Sanitat
sobre la matèria. A més, aplica una lògica que facilita, a partir dels resultats dels qüestionaris, la presa
de decisions per part de les persones professionals i
registra tota la informació generada.
Una de les característiques principals de l’aplicació és que no es limita només a la violència de
gènere, sinó que també permet detectar i actuar
contra qualsevol altre tipus de violència dins de
l’àmbit domèstic. L’únic requisit és que la pacient
o el pacient tinga 14 anys o més, independentment del seu sexe.
A més del protocol, la Conselleria de Sanitat ha
elaborat diversos materials destinats a sensibilitzar les professionals sanitàries i els professionals
sanitaris i la població general, especialment les
dones víctimes de violència de gènere.
Actualment, s’està acabant el portal web del
Programa d’Atenció Sanitària a la Violència de
Gènere o Domèstica, amb seccions destinades
tant a ciutadans i ciutadanes com a professionals,
el qual estarà disponible enguany. Molts dels
materials realitzats estan disponibles en la pàgina
web de la Direcció General d’Investigació i Salut
Pública: http://www.sp.san.gva.es/.
jaimeFonsMartínez
VicentaEscribà-Agüir
Servici de Salut infantil i de la Dona.
Direcció General d'investigació i Salut Pública.
agència Valenciana de Salut.
Conselleria de Sanitat. Generalitat.
r e f e r è n c i e s
1. Krug eG, Dahlberg ll, Mercy Ja, Zwi aB y lozano r, editores.
informe mundial sobre la violencia y la salud. Washington, D.C.:
Organización Panamericana de la Salud, Oficina regional para
las américas de la Organización Mundial de la Salud; 2003.
Publicación Científica y técnica nº 588.
2. Consejo interterritorial del Sistema nacional de Salud. Protocolo
Común para la actuación Sanitaria ante la Violencia de Género.
Madrid: Ministerio de Sanidad y Consumo; 2007.
L’aplicació SIVIO es considera un dels pilars bàsics
per a l’atenció sanitària de la violència de gènere
des de l’àmbit sanitari. Hi podran accedir les i els
professionals sociosanitaris de l’Agència Valenciana
de Salut (d'atenció primària i d'especialitzada), així
com usuàries i usuaris externs habilitats. Ara bé,
l’ompliment de l'informe específic de lesions per
violència de gènere o domèstica, l'informe mèdic
per violència de gènere o domèstica presumpta (persones adultes), queda limitat al personal facultatiu.
3. alberdi i. Cómo reconocer y cómo erradicar la violencia contra las
mujeres. en: Violencia: tolerancia cero. Barcelona: Obra social.
Fundación “la Caixa”; 2005. p. 10-87.
Es podrà accedir a l’aplicació des de diferents
aplicacions assistencials de l’Agència Valenciana
de Salut, així com per mitjà de la secció destinada a professionals sanitaris a través del portal
web del Programa d’Atenció de la Violència de
Gènere o Domèstica a la Comunitat Valenciana.
7. escribà-agüir V, royo Marques M, Más Pons r, et al. Protocolo
para la atención sanitaria de la violencia de género (PDa)Protocol per a l’atenció sanitària de la violència de gènere (PDa).
Valencia: Generalitat Valenciana. Conselleria de Sanitat; 2008.
Campanyadeformacióisensibilització
La Conselleria de Sanitat ha elaborat diversos materials destinats a sensibilitzar i formar el personal
sanitari, i la població general, en matèria de violència de gènere. La formació i la sensibilització s’han
considerat com dos dels pilars fonamentals per a
4. Corsi J. la violencia hacia las mujeres como problema social. análisis
de las consecuencias y de los factores de riesgo. Fundación Mujeres.
Formación de profesionales. Documento de apoyo. [accedido el 03 de
enero de 2012]. Disponible en: http://www.berdingune.euskadi.net/u89congizon/es/contenidos/informacion/material/es_gizonduz/adjuntos/lavi
olenciahacialasmujerescomoproblemasocial.pdf.
5. Patró r. Guía sobre la violencia contra la mujer. Conocer para cambiar la mirada. alicante: Caja Mediterráneo-Obras Sociales; 2007.
6. alberdi i, Matas n. la Violencia Doméstica. informe sobre los
malos tratos a mujeres en españa. Colección estudios Sociales
nº 10. Barcelona: Fundación “la Caixa”; 2002.
8. Álvarez a. Guía para mujeres en situación de violencia de género. Consejería para la igualdad y Bienestar Social. andalucía:
Junta de andalucía; 2006.
9. ruiz-Pérez i, Plazaola-Castaño J, Vives-Cases C et al.
Variabilidad geográfica de la violencia contra las mujeres en
españa. Gac Sanit. 2010;24:128–135.
10. OMS/OPS. Violencia contra la mujer. un tema prioritario.
Washington, D.C.: OMS/OPS; 1998.
11. escribà-agüir V, royo-Marqués M, ruiz-Perez i, PlazaolaCastaño J, artazcoz l. "Validación del instrumento "abuse
assessment Screen" de detección precoz de violencia contra las
mujeres", Gaceta sanitaria. 2009; 23 (espc Congr 3):46.
vS 92
informe
Desigualtats en salut i gènere
Lasdiferenciassegúnsexoy
laperspectivadegénero
Sesgosdegéneroenlaatenciónsanitaria
MARÍATERESARUIz
Lossesgosdegéneroenla
atenciónsanitariase
ubicandentrodelos
sesgossocialesderivados
delsexismoy
androcentrismoexistente
enlasociedad,ydentrode
ella,enlaciencia.Pesea
queelconocimientoyla
sensibilidadsobrelos
sesgosdegéneroenel
ámbitoespecializado
sanitariosiguen
avanzando,esteinterés
debeextendersetambiéna
lapoblacióngeneral,alos
diferentesprofesionales
sanitarios,enespecialde
atenciónprimaria,yalas
institucionescientíficas.
La normalidad consiste en creer que
lo que pasa es normal.
EL ROTO
l conocimiento sobre los sesgos de
género en la atención sanitaria sigue
avanzando, y sabemos más sobre su
existencia que cuando comenzamos a
principios de los años 90. La relevancia concedida por instituciones que apoyan la
investigación, como la Comisión Europea o en
nuestro país, el Ministerio de Salud, la Unidad de
Ciencia y Género del Ministerio de Ciencia e
Innovación de la pasada legislatura, el Instituto
de la Mujer y el Fondo de Investigación
Sanitaria, hacen posible que sigamos aportando
piezas de conocimiento al respecto. Presentar
parte de la evidencia existente sobre el sesgo de
género en la atención sanitaria es el objeto de
este artículo.
E
En la página web del proyecto Gendered
Innovations: In science, health and medicine and
engineering, de la Universidad de Stanford, financiado por la Comisión Europea, en el que participan investigadoras de países de la Unión Europea
y de esta universidad de EE. UU., podemos observar que los sesgos de género se producen en múltiples ámbitos del conocimiento y la práctica profesional, mas allá de la salud y la medicina
(http://genderedinnovations.stanford.edu/). Los
sesgos de género en la atención sanitaria, tanto
por un esfuerzo diagnóstico como terapéutico
desigual en un sexo respecto a otro (a igual necesidad) se ubican dentro de los sesgos sociales derivados del sexismo y androcentrismo existente en
la sociedad, y dentro de ella en la ciencia.
Los sesgos se pueden producir por una doble vía:
1. Por una asunción incorrecta de igualdad entre
hombres y mujeres: en la exposición a factores
de riesgo y sus consecuencias, en las manifestaciones precoces (e incluso tardías) de signos
y síntomas, en las respuestas al tratamiento y
en el pronóstico.
2. Por una asunción de diferencias entre ambos
sexos, en las fases del proceso salud-enfermedad descritas en el punto anterior.
Este tratamiento sesgado, obviamente, se ha de
producir en enfermedades y problemas de salud
que pueden ser padecidos por ambos sexos,
como las enfermedades cardiovasculares o las
pulmonares obstructivas crónicas, entre otras.
Pero también se producen con relación a pro-
vS 92
blemas de salud que son padecidos con mayor
frecuencia o totalmente por las mujeres, como
sería la sobremedicalización de la salud de las
mujeres a lo largo del ciclo de vida. Es el caso
de la excesiva prescripción de terapia hormonal
sustitutiva pese al desequilibrio riesgo-beneficio
que comporta —me remito a los debates sobre
el incremento de los riesgos de infartos y cáncer
mas allá de un consumo superior a los seis
meses a cambio del beneficio que supone paliar
los síntomas vasomotores producidos por la
menopausia—. Una revisión bibliográfica
publicada en el Journal Epidemiology and
Community Health, por la profesora Nancy
Krieger, de la Universidad de Harvard, identifica cómo desde finales de los años treinta, la
relación entre las hormonas y el cáncer de
mama está bien documentada. Es más, tan
pronto como en los años cincuenta, la seguridad de la terapia hormonal durante la menopausia fue puesta en duda por la comunidad
científica, pero el éxito comercial predominó.
Fue publicitada como “el elixir de la juventud”. En 1975, se publica un artículo en el
New England Journal of Medicine mostrando
la relación entre la terapia con estrógenos y el
cáncer de endometrio. Entonces, las compañías
farmacéuticas lanzaron su primera terapia hormonal combinada como la alternativa segura.
En 2002, la Women Health Initiative publicó
un artículo en el Journal of American Medical
Association sobre la relación entre terapia hormonal sustitutiva y cáncer y enfermedades cardiovasculares, y como resultado las ventas de
estos fármacos han caído en los países de habla
inglesa. En España, no fue hasta el año 2004
que la Agencia Española del Medicamento restringió su uso, pero se mantiene el debate confrontado entre diferentes especialidades médicas, que como mínimo deben poner en alerta a
las mujeres, al no tener claro si lo que subyace
son intereses comerciales o genuinos basados
en la evidencia científica.
Un caso de sesgo de género en el manejo asistencial sanitario en un problema de salud padecido
por ambos sexos, ya consolidado y aceptado en
la literatura científica, debido a que los modelos
de referencia tratan a los hombres como norma y
las mujeres son estudiadas como desviaciones de
la norma, es el que se produce en las enfermedades cardíovasculares. En 1991, se publicó en el
New England Journal of Medicine un artículo
fundamental sobre las angiografías coronarias
que partía de una investigación llevada a cabo
entre 30.000 pacientes del Hospital de Harvard y
30.000 del Hospital de New Haven en EE. UU.
Este artículo inició el debate sobre los sesgos de
11
informeDesigualtats en salut i gènere
género en medicina. Los hallazgos indicaron que
de cada 100 admisiones hospitalarias, a un
18,8 % de hombres blancos, frente a un 14 % de
no blancos, se les realizaron angiografías coronarias. Lo que resultó sorprendente es que a menos
mujeres se les realizaron angiografías coronarias
(9,4 % de mujeres blancas y 8,6 % de no blancas). Se detectaron diferencias significativas entre
todos los grupos, que persistieron después de eliminar el efecto de la edad, la comorbilidad y la
gravedad.
Estos resultados dieron pie al término “síndrome de Yentl” acuñado por Bernardine Healy,
que refleja el tema de la conocida película
Yentl, en la cual una mujer judía asume la apariencia de un hombre para poder acceder a la
sinagoga y estudiar sus textos sagrados.
Esencialmente, Healy usa este carácter para
explicar que, a menos que las mujeres muestren
los mismos síntomas que los hombres en los
problemas cardíacos, ellas tendrán dificultad
para ser hospitalizadas y recibir el diagnóstico y
tratamiento apropiado. Desafortunadamente,
los síntomas iniciales pueden diferir de los
manifestados por los hombres. Y como resultado, en EE. UU. se ha descrito una mayor tasa de
letalidad hospitalaria por esta causa en mujeres
que en hombres, pues cuando son ingresadas ya
están más graves.
El Informe sobre la Enfermedad Cardiovascular
en Mujeres, realizado por el Observatorio de
Salud de las Mujeres y la Sociedad Española de
Cardiología, refleja que la enfermedad cardiovascular es la primera causa de muerte en mujeres
españolas, como en el resto del mundo occidental
(www.msc.es/organizacion/sns/planCalidadSNS/e
nfCardiovascMujerEspana.htm). Pese a lo cual se
la sigue considerando una enfermedad de hombres. En los últimos 20 años se han detectado
descensos significativos de la morbilidad y mortalidad por esta causa, pero éste no ha sido tanto
en mujeres cuando se compara con el producido
en hombres. En las mujeres se ha mostrado un
peor pronóstico global, en parte por ser pacientes
de más edad, con mayor patología asociada, pero
también por el retraso en el diagnóstico y la
menor utilización de algunos tratamientos.
El informe también indica que la actuación médica actual está basada en evidencia producida en
investigaciones con una mayor participación
masculina, pues hasta hace poco, tanto los registros de instituciones científicas como los ensayos
clínicos de fármacos han incluido una mínima
proporción de mujeres. Así, la administración de
estatinas en prevención primaria y secundaria de
la cardiopatía isquémica se deriva de ensayos clínicos en que la participación de mujeres no
alcanzaba el 20 %; y la mayor parte de la información que manejamos de enfermedad cardiovascular en la mujer proviene de registros donde
estas suponen menos del 30 % de la población
analizada.
El caso más evidente de sesgos de género a caballo entre la investigación y la terapéutica es la
subrepresentación de mujeres en los ensayos clínicos, con el argumento de que es biológicamente
plausible inferir que los resultados obtenidos de
ensayos clínicos realizados en hombres pueden
ser aplicados a las mujeres. Sin embargo, la perspectiva de género no cuestiona la eficacia del fármaco, cuestiona la efectividad para las mujeres,
12
pues la relación beneficio-riesgo de ciertos fármacos puede variar de acuerdo con el sexo, si consideramos la variabilidad hormonal durante el
ciclo menstrual, y la interacción del fármaco con
ciertos niveles hormonales.
En la actualidad, debido a la presión de la Food
and Drug Administration, el National Institute of
Health y la Women Health Initiative, entre otros
grupos de presión, las mujeres han sido mejor
representadas en los ensayos clínicos. Pese a ello,
hay una falta de estratificación por sexo en los
ensayos clínicos, debido a que en la fase de diseño, la opción de realizar un análisis estratificado
por sexo no es considerada, y, por lo tanto, en la
fase de análisis, el tamaño muestral es demasiado
pequeño para producir resultados válidos si se
estratifica por sexo.
Los sesgos de género también afectan a los hombres. La osteoporosis subyace en cerca de un tercio de las fracturas de cadera en EE. UU. y la
Unión Europea, pero es considerada primariamente una enfermedad de la postmenopausia,
por lo que los hombres raramente son evaluados
y tratados. A la inversa de lo que sucede con las
enfermedades cardiovasculares, en donde, como
hemos mencionado, los modelos de referencia
tratan a los hombres como norma y a las mujeres como desviaciones de la norma; en el caso
de la osteoporosis, los estándares y modelos
diagnósticos utilizan normas de densidad mineral ósea de mujeres jóvenes caucásicas, no
habiendo sido establecidos los criterios de riesgo
en los hombres.
Un ejemplo de asunción errónea de diferencias
entre ambos sexos es la sobreprescripción de
fármacos ansiolíticos, somníferos y para problemas de salud mental en las mujeres más que en
hombres, bajo la creencia de que las mujeres
padecen más problemas de este tipo que los
hombres. ¿Tienden los médicos a prescribir este
tipo de fármacos más a mujeres que a hombres
ante problemas de salud mental de baja intensidad? Si incorporamos dentro de problemas de
salud mental el hábito alcohólico y los suicidios
en los hombres, ¿siguen siendo las mujeres las
que más problemas de salud mental tienen o se
igualan las cifras? Es urgente un debate en profundidad de los estereotipos de género con relación a la salud mental y cómo contribuimos a
elevar las cifras en las mujeres más allá de lo
que son problemas de origen no sanitario de la
vida cotidiana.
Se pueden producir también sesgos de género en
la atención sanitaria por la incorporación forzada de las diferencias por sexo como un problema. Este es el caso de lo que está sucediendo con
la producción desde los años noventa de prótesis
de rodilla específicas para mujeres para las artroplastias de rodillas. No hay evidencia de que un
diseño de prótesis de rodilla para mujer es la
opción de mayor calidad terapéutica, y la pregunta es si existen mejores predictores que el
sexo en la morfología de la rodilla, como es la
altura de la persona. Es importante, porque se ha
estimado que se realizan alrededor de 500.000
artroplastias al año, dos tercios de las cuales son
en mujeres.
La semiótica médica indica que los signos son
producidos, compartidos e interpretados, como
si de una partitura musical se tratara. Existen
intérpretes virtuosos y malos intérpretes que varían la calidad de la pieza musical. En medicina,
parece haberse identificado diferentes interpretaciones por parte de las médicas y los médicos
que dan lugar a diferentes versiones de los mismos síntomas y signos, según sean presentados
por pacientes hombres o mujeres. Por otro lado,
la literatura médica indica que la historia contada por los y las pacientes no es idéntica a la historia clínica, aunque pueden ser compatibles por
supuesto. Las historias son construidas, intercambiadas y oídas fruto de la interpretación
humana en un contexto sociopolítico. En este
sentido, la historia clínica es la traducción que
hacen los médicos y las médicas después de escuchar “la historia” de quien padece. Por lo tanto,
en problemas de salud en los que no se alcanza el
diagnóstico se propone cuestionar la presunción
de la medicina de ser más capaz que quien padece de contar la historia, pues, como cualquier
historia, tiene varias lecturas en función de quien
la escuche. Por último, desde el análisis crítico, se
plantea que la capacidad de observación de la
médica o el médico, está limitada por su experiencia personal/profesional, y determina la perspectiva desde la que observa a los y las pacientes,
por lo que impactará en lo qué puede ver y no
ver. Así, como si de un ángulo muerto de visión
en el coche se tratara, una visión desde una parte
no permite ver otra parte de la realidad. Por lo
que se propone cuestionar la aceptada visión universal y neutral de la medicina e identificar sus
consecuencias. Es el caso del término atípico, que
deriva de la creencia de que los procesos de
enfermar son propios de los hombres, los típicos.
Así, 20 años más tarde de los primeros hallazgos
sobre los sesgos de género en problemas cardiovasculares, tanto el informe publicado en 2011
sobre los avances en la salud cardíaca de las
mujeres en EE. UU como el informe de España
señalan que desafortunadamente los sesgos de
género en el diagnóstico y el tratamiento de estas
enfermedades persisten.
En conclusión, en el ámbito especializado sanitario hay una mayor sensibilidad de género en la
atención sanitaria. Pero este interés debe extenderse también a la población general, a los diferentes profesionales sanitarios en especial de
atención primaria, y a las instituciones científicas
para conseguir la prevención de este problema
generador de desigualdades en salud por parte
del propio sector sanitario, y realizar una atención sanitaria de calidad y equitativa. La Ley de
Igualdad Efectiva entre Hombres y Mujeres y la
Ley General de Salud Pública lo amparan.
MaríaTeresaRuizCantero
Profesora titular de Medicina Preventiva y Salud Pública.
Directora del Grupo de investigación de Salud Pública.
Coordinadora de investigación del Centro de estudios de la
Mujer, de la universidad de alicante.
B i b l i o g r a f í a
M teresa ruiz, Verdú M. Sesgos de género en el esfuerzo terapéutico. informe de la Sociedad española de Salud Pública y
administración Sanitaria. Gaceta Sanitaria 2004; 18: 118-25.
Krieger n, liana l, aronowitz r et al. Hormone replacement therapy,
cancer, controversies and women's health: historical, epidemiological, biological, clinical, and advocacy perspectives. J epidemiol
Community Health 2005; 59: 740-8.
Healy B. the Yentl Syndrome. n engl J Med 1991; 325: 274–6.
vS 92
informe
Desigualtats en salut i gènere
Lasalutsexuali
reproductivaamb
enfocamentdegènere
CARMEBARONAIEDUARDPLA
Lessocietatsconstruïxen
missatgesivalorsdiferents
peralasexualitatdedonesi
hòmens.Elspermisos,les
prohibicionsiles
expectativessocials
respectealasexualitat
d’unsialtresseran
claramentdiferents.Per
això,l’anàlisidels
estereotipsielsmodels
hegemònicsrespecteala
sexualitatfemeninaiala
masculinasónunelement
centralquanestreballades
delaperspectivadegènere.
a salut sexual i reproductiva és un eix
central en la vida de les persones, que
en l’actualitat forma part inqüestionable de les polítiques d’intervenció en
salut pública. Com a fita fonamental
en este camp, cal assenyalar el canvi de paradigma que va suposar la Conferència Internacional
sobre Població i Desenrotllament celebrada en el
Caire (1994). Va modificar l’orientació de les
conferències internacionals prèvies, amb una
visió merament demogràfica per a frenar la
superpoblació i la pobresa, elevant la salut reproductiva a la categoria dels drets humans. Un any
més tard, el Programa d’Acció, aprovat en la IV
Conferència Mundial sobre la Dona celebrada a
Pequín, serà adoptat com a guia mundial per a
les polítiques de millora de la salut sexual i
reproductiva, promovent la perspectiva de gènere. Este marc conceptual servirà formalment a la
Unió Europea i els seus Estats membres en 1996 i
es plasmarà en els Objectius de Desenrotllament
del Mil·lenni formulats en 2000 des de l’ONU.
L
Davall d’estes premisses, la salut sexual i reproductiva ha passat a ser entesa en termes del dret
de les persones a disposar d’informació adequada i completa per a poder disfrutar d’una
sexualitat lliure de coerció, malaltia i riscos; el
dret a exercir el control i decidir lliurement i
responsablement sobre el nombre i espaiament
de fills i filles; el dret a una maternitat segura i
sana; a no ser discriminat a causa de l’opció
sexual, i també a accedir a servicis de salut
sexual i reproductiva que proporcionen una
atenció integral i de qualitat.
Lasalutafectivosexual
Les societats construïxen missatges i valors diferents per a la sexualitat de dones i hòmens. Els
permisos, les prohibicions i les expectatives
socials respecte a la sexualitat d’uns i altres seran
clarament diferents. Per això, l’anàlisi dels estereotips i els models hegemònics respecte a la sexualitat femenina i a la masculina són un element
central quan es treballa des de la perspectiva de
gènere. Entre els mandats socials que han construït el model hegemònic de masculinitat es troben atributs com la fortalesa física, sexual i afectiva, la restricció emocional com a valor de la
virilitat, predomini de la raó, productivitat i
poder econòmic. A les dones, este mateix model
hegemònic els demanda fragilitat, dependència,
passivitat i subordinació a la seua parella, que
suposadament és l’experta sexual. No obstant
això, la societat actual es troba davant de
l’encreuament i el repte de generar noves maneres de concebre les relacions de gènere. Per a
això, un pas fonamental és que els barons desconstruïsquen, analitzen i assumisquen noves for-
vS 92
mes d’exercici de la sexualitat, sobre la base de
l’equitat. En el cas de les dones, autonomia,
autoestima i apoderament constituïxen principis
d’integritat personal per a possibilitar el gaudiment ple de la vida sexual.
En els últims 25 anys, la realitat social a Espanya
respecte a les concepcions sobre la sexualitat ha
experimentat canvis considerables. Alguns
d’estos, reflectits en l’Enquesta Nacional de Salut
Sexual (ENSS) de 2009, inclouen l’anticipació de
les relacions sexuals en dones jóvens, equiparant
la seua edat d’inici a la dels hòmens, respecte al
que ocorria en generacions anteriors. Això
s’acompanya d’una major protecció en les primeres relacions sexuals, si es compara amb el que
referixen les cohorts d’hòmens i dones majors de
55 anys, les primeres relacions de les quals es van
produir de manera generalitzada per mitjà de
pràctiques de risc.
La iniciació sexual primerenca pot comportar
efectes no desitjats diferents per a hòmens i dones.
Els embarassos no desitjats i les infeccions de
transmissió sexual (ITS) es troben entre els principals. Respecte a la utilització de mètodes anticonceptius per a previndre embarassos no desitjats,
l’ENSS mostra que la responsabilitat del seu ús
continua recaient majoritàriament en les dones.
Encara així, el 7 % de les xiques jóvens amb parella estable mai havia utilitzat mètodes anticonceptius en l’últim any. Això guarda relació amb el fet
que les taxes d’interrupció voluntària de l’embaràs
(IVE) més elevades corresponguen al grup de 20 a
24 anys, tal com reflectixen els informes anuals de
les comunitats autònomes. D’altra banda, els
hòmens incrementen la seua implicació per a previndre ITS, decidint conjuntament en parella la
utilització de mètodes adequats, en major grau els
més jóvens respecte a les cohorts més majors.
Cal destacar la importància que els condicionants de gènere poden exercir, fent més vulnerables a les dones davant de les pràctiques sexuals
de risc. Tal és la idea de l’amor romàntic que
invisibilitza les relacions de dominació-submissió
i la dificultat de negociar amb la seua parella les
pràctiques sexuals i l’ús de mètodes de protecció
en relació d’igualtat. L’exemple més clar el trobem en les ITS, inclòs el VIH/sida. El percentatge
de casos de sida a Espanya atribuïts a transmissió
heterosexual ha anat augmentant progressivament, passant del 8,1 % en 1990 al 33 % en
2010. Segons informa el Centre Nacional
d’Epidemiologia, el 80 % dels nous casos d’infecció per VIH declarats en 2010 en dones es van
produir per transmissió heterosexual, enfront del
23 % en els hòmens. També posa de manifest
que entre els nous diagnòstics d’infecció en
13
informeDesigualtats en salut i gènere
dones, més del 50 % corresponien a dones immigrants. Cal assenyalar que algunes tradicions culturals que atempten contra la integritat de les
dones, com la mutilació genital, o algunes pràctiques com el coit sec, poden facilitar la infecció
per VIH. Este és un motiu de reflexió de cara a
realitzar accions adaptades socioculturalmente
que, des d’una perspectiva de gènere, tinguen en
compte l’especificitat dels grups humans a què es
dirigixen.
L’atencióalasalutsexual
Ja en 1974, l’Organització Mundial de la Salut
(OMS) va apuntar la necessitat de considerar la
sexualitat de manera independent i desvinculada
de la reproducció. Això implicaria que les polítiques en educació sexual no se centraren exclusivament a millorar el coneixement sobre els mètodes anticonceptius i/o la prevenció de les ITS. Al
contrari, l’atenció a la salut sexual hauria d’encaminar-se a fomentar una cultura sexual, que ajudara a gestionar capacitats de debat per a fomentar la convivència entre els sexes.
A Espanya, el marc normatiu impulsor d’este
enfocament el constituïx la Llei Orgànica de Salut
Sexual i Reproductiva i de la Interrupció
Voluntària de l’Embaràs, de 2010. I les bases per
al seu desplegament han sigut arreplegades en
l’Estratègia Nacional de Salut Sexual i
Reproductiva (2011). L’estructura assistencial de
la Comunitat Valenciana presenta una trajectòria
que la fa diferent de la majoria de l’Estat, al
comptar amb un recurs específic com són els centres de salut sexual i reproductiva, incorporats en
l’estructura de l’atenció primària. Els equips professionals d’estos centres atenen tant l’esfera ginecològica com sexològica, orientant les seues intervencions cap a la perspectiva integral propugnada
per l’OMS. Les actuacions que realitzen són:
•Educatives i informatives: opcions de l’anticoncepció, avantatges i beneficis, així com sobre la
sexualitat humana i la procreació.
•Preventives: relacionades amb les ITS, càncer
genital, consulta preconcepcional, IVE i salut
sexual.
•Assistencials: recomanació i prescripció del
mètode anticonceptiu més apropiat a cada individu, assessorament sexual i tractament, si és el
cas, de les dificultats sexuals; tractament d’ITS,
enfocament dels casos d’esterilitat i infertilitat .
Este treball es complementa amb el que duen a
terme els centres d’informació i prevenció de la
sida (CIPS), entre les funcions dels quals està
donar consell, diagnosticar i donar formació en
la prevenció de les ITS i VIH/sida.
Per a promoure la salut sexual en la població
adolescent, s’està duent a terme des de 2010 en
la Comunitat un programa d’educació en salut
sexual dirigit als i les alumnes de 3r de l’ESO, per
acord de les institucions sanitàries i educatives.
El seu objectiu general és l’educació en valors
que promocionen una vivència positiva de la
sexualitat i uns comportaments sexuals acords
amb les opcions més saludables. Els objectius
específics inclouen reconéixer i situar la sexualitat des d’una visió integradora, facilitar la prevenció primària d’embarassos i ITS, reconéixer i
situar la diversitat de les opcions sexuals com un
principi de respecte i convivència, així com la
igualtat de dones i barons, potenciant la reflexió
crítica sobre les desigualtats per raó de sexe en
qualsevol àmbit de la vida.
14
Salutreproductiva:maternitati
paternitat
L’atencióalasalutmaternaial
naixement.
La salut de les dones vinculada a la maternitat
està estretament relacionada amb el model
socioeconòmic i cultural. El descens de la fecunditat i el retard en l’edat a la maternitat són
reflex de la incorporació de la dona a l’espai
públic, renunciant en certa manera a l’experiència de la maternitat per a adaptar-se a l’escissió
de rols ocupacionals i professionals. Per la seua
banda, els hòmens també han vist modificat el
seu paper i lentament van accedint a l’espai del
domèstic, del que és íntim. Estan accedint a una
nova forma de paternitat, al començar a compartir la criança dels fills i de les filles amb les
dones.
Encara que l’embaràs es considera un procés
fisiològic, resulta una situació vulnerable per a la
salut de les dones que requerix vigilància per a
poder detectar la presència o aparició de riscos en el
transcurs d’este. L’inici de l’atenció sanitària en el
primer trimestre de gestació és fonamental per a
establir l’edat gestacional i detectar precoçment
embarassos de risc que requerixen de cures especials. Per a aconseguir una adequada vigilància de
la gestació és convenient realitzar, almenys, sis visites prenatals pautades i una visita puerperal durant
la primera setmana postpart. Estes atencions a
Espanya estan garantides pel Sistema Nacional de
Salut (SNS) de manera universal i gratuïta. L’assimilació dels principis de la medicina basada en
l’evidència ha modificat en els últims anys els fonaments del control prenatal, centrant les pràctiques
recomanades en funció de la seua capacitat d’influir
sobre la salut materna i perinatal. Este raonament
també ha portat a qüestionar determinades pràctiques clíniques en el part que es feien de forma
rutinària (ènema, rasurat, episiotomia) i a plantejar
amb rigor els criteris de determinades intervencions
(inducció, cesària) amb la finalitat de corregir la
gran variabilitat en la seua pràctica, que no pot ser
explicada per raons tècniques vinculades al risc.
L’Estratègia d’Atenció al Part Normal, elaborada
recentment en el SNS, basant-se en estos principis,
proposa reorientar l’atenció hospitalària del part.
Es fonamenta bàsicament en la necessitat de recuperar la confiança en el paper que juga la pròpia fisiologia en el desencadenament, evolució i culminació
dels parts normals i de prestar major atenció als
aspectes emocionals i socials que comporta, reconeixent el protagonisme central de la dona en eixe
esdeveniment transcendental de la seua vida.
A Espanya, s’ha produït una caiguda en la taxa
de natalitat des de l’inici de la transició democràtica, vinculada a factors com la legalització dels
anticonceptius en 1978, la incorporació de les
dones al mercat laboral, la seua adquisició
d’independència econòmica i un major nivell
educatiu. Però estos canvis no han comportat
mesures institucionals suficients de suport a la
maternitat, la qual cosa ha conduït que les dones
donen prioritat a la qualitat sobre la quantitat de
la família que desitgen.
A partir de 1998, comença a recuperar-se la taxa
de natalitat, de forma clarament vinculada al procés migratori, després d’aconseguir Espanya
l’últim lloc en el món. Actualment, aproximadament el 21 % dels naixements a Espanya corresponen a dones immigrants procedents majoritàriament de Llatinoamèrica, Europa de l’Est i Magrib.
Les comunitats amb major pes de naixements de
mare estrangera són Catalunya, la Comunitat de
Madrid, Comunitat Valenciana i Andalusia.
Un dels factors que influïx en la salut de les
dones durant l’embaràs és l’edat. La mitjana
d’edat en el moment de la maternitat s’ha retardat ostensiblement, i és de 30,98 anys en 2010,
la més alta de la Unió Europea junt amb Itàlia i
Irlanda. A més, l’embaràs es considera de major
risc en les mares menors de 20 i majors de 34
anys, per la major probabilitat d’efectes adversos
com el part preterme, retard del creixement
intrauterí i mortalitat perinatal. Les adolescents
presenten major risc vinculat a factors de caràcter social i al menor nombre d’atencions sanitàries en la gestació. Les mares d’edat avançada
presenten major risc de mortalitat i morbiditat
amb complicacions en l’embaràs, incloent-hi
algunes anomalies congènites, hipertensió i diabetis. També presenten més cesàries i complicacions en el part.
Respecte a la morbiditat, la prematuritat (<37
setmanes de gestació) i el baix pes al naixement
(<2.500 g), constituïxen en estos moments el
principal repte en els països desenrotllats. Hi ha
una relació directa entre el grau de prematuritat i
la intensitat d’efectes adversos com a paràlisi
cerebral, trastorns del desenrotllament psicomotor i morbiditat respiratòria amb seqüeles importants a llarg termini. La prematuritat extrema
(<32 setmanes de gestació) és la de major impacte en la mortalitat i en la morbiditat. Els factors
de risc que contribuïxen a ella inclouen l’edat
extrema de la mare, el consum de tabac, abús de
drogues, estrés durant la gestació, així com els
embarassos múltiples derivats de les tècniques de
reproducció assistida.
En definitiva, l’atenció al procés de la maternitat
i naixement des dels servicis de salut, s’enfronta
al repte de concedir major protagonisme a les
dones i parelles, a través d’estratègies que fomenten la promoció, informació, educació, suport i
acompanyament professional a la maternitat i la
millora de la qualitat percebuda per les usuàries.
CarmeBaronaVilar
Cap de la unitat de Salut Perinatal.
Servici de Salut infantil i de la Dona.
Àrea de Desigualtats del Centre Superior
d'investigació i Salut Pública.
Direcció General d'investigació i Salut Pública.
Conselleria de Sanitat.
EduardPlaErnst
Cap de la unitat de Promoció de la Salut.
Servici de Plans, Programes i estrategies de Salut.
Direcció General d'investigació i Salut Pública.
Conselleria de Sanitat.
B i b l i o g r a f i a
Ministerio de Sanidad, Política Social e igualdad. estrategia
nacional de Salud Sexual y reproductiva. Madrid: Ministerio de
Sanidad Política Social e igualdad; 2011.
Ministerio de Sanidad y Consumo. informe salud y género 2005.
informes, estudios e investigación. Madrid: Ministerio de Sanidad
y Consumo; 2007.
C Barona Vilar y F Bolúmar Montrull. Maternidad y salud perinatal.
en: Hernández-aguado et al. Manual de epidemiología y Salud
Pública para grados en ciencias de la salud. 2ª ed. Madrid,
editorial Médica Panamericana, 2011.
vS 92
informe
Desigualtats en salut i gènere
Desigualdadesde
géneroy
saludlaboral
LUISANTONIOESPÍ
Existenmúltiplesfactores
queexplicanlaapariciónde
diferenciasdegéneroen
saludlaboral,entrelos
cualesseencuentran:las
diferenciasbiológicasentre
sexos,elfenómenodela
doblepresencia“trabajofamilia”,lamayor
prevalenciadeciertos
fenómenossociolaborales
enelcolectivofemenino,la
segregaciónverticaly
horizontalporgénerodel
mercadodetrabajo,e
incluso,lasubestimación
preventivaenlospuestos
detrabajoocupados
pormujeres.
vS 92
n la actualidad, podemos encontrar
múltiples determinantes que tienen
algún tipo de incidencia en nuestro
estado de salud, tales como: la herencia genética, los estilos de vida, las
condiciones del medio ambiente, e incluso, la
cobertura sanitaria existente en un lugar determinado. Ahora bien, no debemos olvidar que a
todos estos determinantes se les debe añadir otro
de gran importancia, esto es, el trabajo que realizamos.
E
Las condiciones de trabajo determinan en gran
medida el estado de salud de la población, aunque éstas no son las mismas para todas las personas, y mucho menos para las personas de distinto sexo. De hecho, existe la creencia
tradicional en nuestra sociedad de que los hombres llevan a cabo el trabajo duro y peligroso,
mientras que las mujeres realizan el trabajo ligero y seguro.
Según la Agencia Europea para la Seguridad y
Salud en el Trabajo, existen diversos factores
que pueden generar diferencias de género en
materia de salud laboral. Factores que aparecen
tanto fuera del contexto laboral (diferencias
biológicas entre ambos sexos, aspectos de la
vida privada y aspectos socioeconómicos),
como dentro del mismo (condiciones de trabajo
y empleo, organización del trabajo, y el sistema
de seguridad y salud laboral existente en las
empresas).
Lasdiferenciasbiológicasentresexos
Es evidente que hombres y mujeres no son iguales desde el punto de vista biológico, y que esto
puede tener repercusiones en salud laboral. Sin
embargo, hasta el momento este tema ha sido
escasamente abordado por la investigación científica, lo que implica que sea difícil encontrar
datos al respecto. A pesar de ello, en algunas
publicaciones científicas podemos encontrar ciertas evidencias sobre la materia, como son:
•Las mujeres, a partir de la menopausia, presentan una disminución de los niveles de estrógenos en sangre que provocan que aumente la
sequedad de su piel y sus mucosas, además de
producir ciertos efectos psicoemocionales como
cefaleas, depresión y fatiga crónica (Campos y
cols, 2009).
•Los valores basales para colinesterasa son
menores en las mujeres que en los hombres, y
aún menores en las mujeres que toman anticonceptivos orales. Por tanto, este hecho deberá
tenerse en cuenta a la hora de aplicar el protocolo de vigilancia de la salud correspondiente al
uso de plaguicidas en el lugar de trabajo
(Campos y cols, 2009).
Elfenómenodeladoblepresencia
trabajo-familia
La doble presencia aparece cuando recae sobre
una misma persona la necesidad de responder a
las demandas del trabajo doméstico y a las del
trabajo asalariado.
En este sentido, existen diversos datos e investigaciones que ponen de manifiesto que las mujeres, pese a tener una media de horas de trabajo
productivo menor que la de los hombres, soportan tiempos de trabajo total mayores, si consideramos tanto el tiempo dedicado al trabajo remunerado como el dedicado al cuidado del hogar y
la familia (tabla 1).
Ahora bien, ¿esta diferente distribución del trabajo doméstico es capaz de repercutir de manera
negativa en la salud de las mujeres? La respuesta
a esta pregunta es evidentemente afirmativa. De
hecho, un estudio realizado en 1998 basado en
la Encuesta de Salud de Terrassa (Artazcoz y
cols, 2001), nos muestra que el convivir en pareja dentro de una unidad familiar compuesta por
más de cuatro personas, mientras no parece
tener relación alguna con el mal estado de salud
de los varones (OR 1,08), sí tiene una relación
directa con un menoscabo de salud en las mujeres (OR 3,65).
Laprecariedadlaboral,elacososexual
yelmobbing
La precariedad laboral es un constructo constituido por dimensiones diferentes como pueden
ser el desempleo o la temporalidad.
En lo que respecta al desempleo, la tasa de paro
en nuestro país es ligeramente superior en el
colectivo femenino (23 %) que en el colectivo
masculino (22 %), manteniéndose las diferencias
de género independientemente del nivel formativo de los trabajadores y trabajadoras.
Situación similar a la del desempleo sucede con
la contratación temporal, ya que la tasa de
temporalidad española es también superior en
el colectivo femenino (26 %) que en el masculino (23 %).
1 Horas semanales dedicadas por hombres y
mujeres al trabajo productivo y reproductivo
Fuente: VI Encuesta Nacional de Condiciones de Trabajo (INSHT) e Informe SESPAS 2002
Horas semanales
trabajo productivo
Horas semanales Total
trabajo reproductivo
Hombres
42
8
50
Mujeres
37
20
57
15
informeDesigualtats en salut i gènere
Respecto a los efectos diferenciales que generan
el desempleo y la temporalidad sobre el estado de
salud de los trabajadores y trabajadoras, los estudios son muy escasos. Pese a ello, se puede disponer de ciertos datos al respecto, como son:
•Los resultados de la Encuesta de Salud de
Cataluña (Artazcoz, 2004) indican que los efectos negativos del desempleo son similares para
ambos sexos en el colectivo de personas solteras, y mayores en los varones si analizamos el
colectivo de personas casadas.
•Los resultados de un estudio sobre la población
activa de Barcelona (Artazcoz y cols, 2003)
indican una relación positiva entre la contratación temporal y el mal estado de salud mental
de los trabajadores de ambos sexos, especialmente en los varones de 35 años o más (OR
2,39) y en las mujeres jóvenes (OR 3,04).
Sea como fuere, no debemos olvidar que tanto
los trabajadores como las trabajadoras presentan
una siniestralidad laboral mayor cuando se
encuentran contratados de forma temporal, aunque el efecto de la temporalidad en este sentido
es más acusado en el colectivo masculino.
Otros fenómenos sociolaborales que afectan de
manera desigual a hombres y mujeres, y que son
responsables de la aparición de diferentes problemas de salud en ambos sexos, son el acoso sexual
y el mobbing.
En este sentido, los estudios nos indican que
mientras el 7 % de las mujeres trabajadoras confiesan haber sufrido acoso sexual alguna vez a lo
largo de su vida, en los hombres este porcentaje
es significativamente menor, situándose el mismo
entorno al 2 %.
En el caso del mobbing, las diferencias de género
son menos acusadas, pues declaran ser víctimas
del mismo el 1,7 % de las trabajadoras y el 1,2 %
de los trabajadores de este país, tal y como nos
indica la VI Encuesta Nacional de Condiciones
de Trabajo. .
Ahora bien, pese a conocerse que el acoso sexual
y el mobbing afectan negativamente al nivel de
salud física y mental de las personas que lo padecen (generando cefaleas, hipertensión, problemas
gastrointestinales, ansiedad, depresión, etc.), son
prácticamente inexistentes los estudios que muestran los efectos que ambos fenómenos generan
sobre el estado de salud de hombres y mujeres de
forma diferenciada.
Lasegregaciónverticalyhorizontalpor
génerodelmercadodetrabajo
Quizás la razón que mejor explica las diferencias de género en seguridad y salud laboral es la
segregación vertical y horizontal por género del
mercado de trabajo. Y es que, la progresiva
incorporación de las mujeres al mercado laboral
ha estado marcada por la existencia de una
fuerte segregación laboral según género, tanto
horizontal (las mujeres se concentran en unos
pocos sectores de actividad económica) como
vertical (las mujeres ocupan la mayoría de trabajos poco cualificados y que implican menor
autoridad).
En relación a la segregación horizontal encontramos que en los sectores agrícola, industrial, de la
construcción y alguna rama importante de los
servicios (transporte y comunicaciones) es donde
16
vamos a encontrar más reducida la presencia de
mujeres. Por el contrario, la presencia laboral de
las mujeres se concentra principalmente en el sector servicios, donde en algunas de sus ramas más
importantes (sanidad, educación, hostelería,
empleadas del hogar, y actividades administrativas) las mujeres suponen la mayoría de las asalariadas.
diversos, tales como: la formación e información
en seguridad y salud laboral (que confiesan recibir el 58 % de hombres y el 49 % de mujeres), la
evaluación de riesgos en el puesto de trabajo (que
confiesan reportar el 36 % de hombres y el 29 %
de mujeres) y la vigilancia de la salud (que es
ofrecida al 66 % de los hombres y al 54 % de
mujeres).
Dada la segregación horizontal por género existente en el mercado laboral, los hombres y las
mujeres están expuestos a riesgos diferentes en
su puesto de trabajo. Así, mientras en los hombres predominan los riesgos relacionados con la
seguridad, el ruido, la exposición a agentes químicos y la manipulación de objetos pesados; en
las mujeres predominan los riesgos psicosociales, las posturas forzadas y los movimientos
repetitivos.
Incluso, algunos autores indican que ciertas actividades preventivas son ineficaces para afrontar
con garantías las especificidades de género, al
estar basadas en patrones de referencia masculinos. Hecho que ocurre, por ejemplo, con las evaluaciones de riesgos químicos (García, 2010) y
con ciertos protocolos de vigilancia de la salud
(Campos y cols, 2009).
Además de la segregación horizontal, en el mercado de trabajo de nuestro país también existe
una clara segregación vertical, debido a la cual
los puestos de trabajo de categoría superior están
ocupados por hombres y los de categoría inferior
por mujeres.
En relación con este hecho, la Encuesta de
Población Activa nos indica que mientras las
ocupaciones de dirección y gerencia están ocupadas mayoritariamente por varones (6 % de hombres frente a 3 % de mujeres), las ocupaciones de
tipo no cualificado se encuentran ocupadas
mayoritariamente por mujeres (18 % de mujeres
frente a 9 % de hombres).
Esta segregación vertical por género provoca que
las mujeres posean peores condiciones de trabajo
que los hombres y sufran, en mayor medida que
éstos, fenómenos como la temporalidad, el acoso
sexual y el mobbing.
Desigualdadesenactividades
preventivas
Tal y como hemos visto, hombres y mujeres no
están expuestos a los mismos riesgos laborales,
y, en consecuencia, no sufren los mismos daños
a la salud de origen laboral. De hecho, mientras
los riesgos a los que están expuestas mayoritariamente las mujeres producen patologías que
aparecen de manera lenta y progresiva (molestias en el cuello, molestias en los brazos, alteraciones de la salud psíquica, etc.), los riesgos a los
que están expuestos los hombres suelen desencadenar daños de una manera más rápida y evidente (caídas en altura, atrapamientos, aplastamientos, etc.).
Este hecho provoca una subestimación preventiva en los puestos de trabajo ocupados por mujeres, debido a que las políticas y prácticas de prevención están dirigidas fundamentalmente a
atajar los riesgos relacionados con los accidentes
de trabajo. Por ello, va a ser habitual que los
riesgos y daños que afecten más frecuentemente a
las mujeres no se identifiquen, ni se evalúen, y en
consecuencia no se actúe sobre éstos para eliminarlos o reducirlos.
Ahora bien, ¿hasta dónde llega esta discriminación preventiva sobre las mujeres?
Según los datos que nos proporciona la VI
Encuesta Nacional de Condiciones de Trabajo, la
discriminación preventiva afecta a aspectos
Lasoluciónrequierelacolaboraciónde
todaslaspartesimplicadas
Para combatir, con garantías de éxito, las desigualdades de género que tienen repercusiones en
salud laboral, es necesario involucrar a todos los
actores implicados en las mismas, entre los cuales
se encuentran:
•Los poderes públicos: Corresponde a los
mismos aumentar los recursos públicos
para el cuidado de la familia; analizar las
estadísticas de siniestralidad laboral desde
la perspectiva de género; y generar políticas de empleo que reduzcan el desempleo,
la temporalidad y la segregación existente
en el mercado de trabajo.
•Los profesionales de la prevención de riesgos
laborales: Deben evitar caer en los tópicos sobre
la ligereza del trabajo de las mujeres; y poner el
mismo énfasis en erradicar los riesgos ergonómicos, higiénicos y psicosociales que en afrontar los riesgos relacionados con la seguridad en
el trabajo.
•Los empresarios: Es responsabilidad de los mismos garantizar que las medidas preventivas se
apliquen con éxito en todos los colectivos de
trabajadores y trabajadoras; y el aplicar protocolos concretos de actuación frente al acoso
sexual y el mobbing.
•Las trabajadoras: Deben aumentar su presencia
como delegadas de prevención en las empresas
de nuestro país (que se sitúa actualmente en
torno al 30 %), especialmente en aquellos sectores de actividad en los que su participación es
prácticamente inexistente.
LuisAntonioEspíPastor
Diplomado en relaciones laborales.
técnico superior en Prevención de riesgos laborales.
B i b l i o g r a f í a
artazcoz l, Borrel C, rohifs i, Beni C, Moncada a, Benach J.
trabajo doméstico, género y salud en población ocupada. Gac
Sanit. 2001; 15: 150-153.
artazcoz l, Cortés i. la importancia del género y la edad en el efecto de la contratación temporal sobre la salud mental de la población trabajadora. Gac Sanit. 2003; 17(supl 1):8.
artazcoz l, escribá V, Cortés i. Género, trabajos y salud en españa.
Gac Sanit. 2004; 18 (Supl 2):24-35.
Campos J, ronda e, roel JM, García M, Maqueda J, lópez MJ,
ivorra l. una visión de género a los protocolos de vigilancia sanitaria de la población trabajadora. arch Prev riesgos labor.2009.;
12: 116-123.
García, O. riesgo químico y mujeres: ¿el género importa en la prevención de riesgos laborales? arch Prev riesgos labor. 2010;13:
125-127.
vS 92
informe
Desigualtats en salut i gènere
Atenciónbiopsicosocialal
malestarenatenciónprimaria
Lasubjetividadenlaclínicamédica
SARAVELASCO
EnelDepartamento
ValenciaClínicoMalva-Rosa
seestállevandoacaboun
programaformativoy
asistencialsobreunmétodo
biopsicosocialmodificado
conintervenciónsobrela
subjetividadysobrelos
determinantesdegénero.
as quejas, síntomas, diagnósticos y
motivos de consulta más prevalentes en
población general son el dolor, —sobre
todo musculo-esquelético y cefaleas—;
ansiedad, depresión y una variedad de
síntomas, como taquicardias, mareos, parestesias, dificultad para respirar, dolor torácico no
cardiaco, gastralgias, trastornos intestinales, y
otros síntomas somáticos que englobamos como
somatizaciones (Mercedes de Onís, 1992;
Encuesta Nacionales de Salud, 2006). También,
los síndromes funcionales emergentes, como
fibromialgia, fatiga crónica, colon irritable, que
son agrupaciones sindrómicas de los anteriores
síntomas.
L
Bajo el marco teórico de los determinantes biopsicosociales para la salud, podemos decir que
todos ellos tienen en común el ser sufrimientos
determinados por factores psicosociales y subjetivos, sin causa orgánica evidenciable, más allá de
cierta disposición constitucional. Su principal
causa es el malestar vivido. Malestar al que, hoy
por hoy, parecen ser más vulnerables las mujeres,
ya que todos estos padecimientos son entre el
doble y el quíntuple más frecuentes entre ellas.
dromes del malestar (Sara Velasco, 2006), quedando así todos ellos agrupados como conjuntos
sindrómicos que pueden ser abordados de la
misma forma mediante los factores psicosociales
y subjetivos asociados, independientemente de
las diferentes etiquetas diagnósticas.
Losfactoresbiopsicosociales
determinantesdesalud-enfermedad
En el ámbito sanitario manejamos ampliamente los
factores biológicos que determinan la salud y la
enfermedad. Se conocen también, aunque se incluyen menos en la clínica, los factores determinantes
sociales o psicosociales, —clase social, nivel educativo, situación laboral, estatus migratorio—. Sin
embargo, está ignorada la experiencia vivida interiorizada por el sujeto. Cuidamos y tratamos de curar
el cuerpo, pero sin atender al sujeto que lo habita.
Todos sabemos que la muerte de un ser querido, la
pérdida del trabajo, problemas con los hijos o con la
pareja son, a menudo, causantes directos de una
enfermedad. Y son precisamente la posición subjetiva y los afectos, como la soledad, la tristeza, el desamor, el sentimiento de inutilidad, la rabia, la impotencia, el sometimiento al poder… desencadenados
por aquellas circunstancias vivenciales, los que
determinan enfermedades del cuerpo y del ánimo
(Annika Rosengren y cols., 2004; Sara Velasco,
2006). Dice Arnstein Mykletum (2007) que “la
depresión está asociada a una tasa de mortalidad
(por todas las causas, incluyendo cardiovasculares y
cáncer) de similar nivel al tabaco” (figura 1).
Pues bien, estos son los factores psicosociales y
subjetivos que determinan los síndromes del
malestar. Y desarrollamos un método para tratarlos, sea cual sea la expresión sintomática y
biológica con que se manifiesten.
Factoresdeterminantesdegénero
Ya en 1990, Mabel Burin acuñó el término malestar de las mujeres para explicar que la ansiedad y
depresión que las mujeres padecen, en mayor
medida que los hombres, son debidas a las condiciones de la vida cotidiana sujeta a los ideales de
género vigentes. Les llamaba patologías de género.
También tendríamos que incluir en la clínica los
factores determinantes de género, que son los
procesos psicosociales y subjetivos de las formas
de vida como hombres o mujeres. Cuando respondemos a los mandatos culturales que la sociedad impone a cada sexo y cumplimos con los
roles de género y con los ideales de feminidad y
masculinidad que se espera de nosotros, forzamos nuestra identidad para adaptarlos a estos
ideales. En ese forzamiento decapamos nuestra
identidad y nos sobrecargamos de funciones y
formas de hacer subjetivamente no deseadas. Y
esto genera un sufrimiento subjetivo que acaba
manifestándose en el cuerpo y en el ánimo.
Después, hemos considerado también la causalidad psicosocial para los padecimientos emergentes de dolor, síntomas somatizados, fibromialgia,
fatiga crónica y colon irritable, llamándoles sín-
Se puede estar viviendo en el modelo de género
tradicional, cuyos factores de vulnerabilidad son,
entre otros, en las mujeres, la obligación de ser
cuidadoras, la dependencia económica y afectiva,
vS 92
la falta de un proyecto de vida propio o el sometimiento a malos tratos. En los hombres, el empuje
a la demostración de fortaleza, el mantenimiento
de su poder, la negación de la debilidad. En el
modelo de género en transición, la vulnerabilidad
viene asociada, entre otros, a la multifuncionalidad de ambos, doble jornada laboral de ellas, conflictos de pareja y separaciones, soledad en ambos
sexos… En el modelo contemporáneo, afectan
modelos estereotipados de cuerpo delgado y etéreo, exigencia de ser objeto sexual, maternidad
inaccesible, conflictos de identidad y frustración…
Todos ellos son factores de género determinantes
de salud (Mabel Burin y cols., 1990; Silvia Tubert,
2001; Sara Velasco, 2009) que trataremos de
abordar en los síndromes del malestar.
Métodoparaunaclínicamédicadela
subjetividad
Afrontamos, por todo ello, un método de tratamiento para estos síndromes que se dirija a su
causa, no la orgánica, sino la psicosocial y subjetiva. Un instrumento para la clínica de atención
primaria, que actúe sobre los factores psicosociales y el efecto que estos acontecimientos causan
en la esfera psíquica, lo cual es el mecanismo
causal último de los síndromes del malestar.
Este método es un desarrollo del modelo biopsicosocial (George Engel, 1980; Jorge Luis Tizón,
1988), tratando de incorporar la escucha y manejo de la subjetividad con fines clínicos. También
se ha tratado de aportar algo al valioso método
DEPENAS (José María Aiarzaguena, 2002) para
atención primaria, un método ecléctico de corte
cognitivista, con atención decidida a lo psicosocial. Y entrar allí, donde, tanto el modelo biopsicosocial como el método DEPENAS, encuentran
el límite de su eficacia, creemos que debido a que
se detienen frente a los mecanismos más internos
de la subjetividad.
El método que hemos puesto en práctica
(Velasco, 2006) aúna una buena atención a lo
biológico —la clínica de la mirada—, además de
una escucha psicosocial consistente —clínica de
la escucha—, pero se proporcionan también instrumentos precisos para producir efectos de cambios internos en el sujeto. Se buscan cambios en
las posiciones subjetivas —psíquicas— enfermantes no conscientes de los pacientes. Para conseguir el efecto, el apoyo es sobre una relación
sanitario-paciente integral, que incluye las identificaciones y afectos que, tanto el paciente como
el profesional, transfieren a la relación —clínica
de encuentro— (figura 2).
Cuando una persona sufre acontecimientos vitales
que le hacen caer en una posición subjetiva pasi-
17
informeDesigualtats en salut i gènere
2 Método biopsicosocial para los síndromes del malestar
1 Factores biopsicosociales de salud-enfermedad
Lo social
Condiciones socio-culturales-económicas
Clase social, trabajo, nivel educativo, país de origen,
desigualdad social, desigualdad de género
Demanda biomédica explícita
Circunstancias sociales, biografía
y acontecimientos vitales:
Lo bio■ Constitución genética
■ Agresiones del medioambiente,
tóxicos
■ Estilos de vida:
■ consumo de tóxicos,
■ alimentación,
■ ejercicio,
■ descanso...
■ Huellas biográficas
significativas en el mapa del cuerpo
Cuerpo
Social
CONSULTA
Lo psicosocial
Demanda
Paciente
Demanda psicosocial implícita
■ Pérdidas, muerte.
■ Grandes carencias.
■ Conflictos de trabajo. Falta de
reconocimiento y valoración.
■ Frustración ante el éxito no alcanzado. Desarraigo, exclusión.
■ Conflictos de intimidad y sexualidad, pareja y familia.
■ Sobrecarga de roles de género.
Profesional
sanitario
†
PROCESO DE ATENCIÓN
Relación integral profesional-paciente (6.2)
†
Atención centrada en el/la paciente (6.1)
De sujeto a sujeto
Integrar las demandas explícita (biomédica) e implícita (psicosocial)
Psíquico
La subjetividad
Bio
Experiencia vivida; significado subjetivo de vivencias:
va, sufriente, victimaria y el sujeto está amenazado o vacío, este sufrir se manifiesta en el cuerpo y
en el ánimo. Cuando, con una clínica del encuentro subjetivo, se consigue causar efectos al sujeto
y cambia su posición a una activa y dueña de sí
mismo, los síntomas caen por sí solos.
El marco teórico que se aplica es el de la psicología profunda, el psicoanalítico, aunque utilizando solo algunos elementos manejables en atención primaria. Y también el enfoque teórico de
género como determinante de salud.
ElProgramaenelDepartamento
ValenciaClínicoMalva-Rosa
En 2003 se diseñó el método y un programa de
intervención formativa y asistencial en centros de
salud que, bajo los auspicios del Instituto de la
Mujer (entonces del Ministerio de Trabajo y
Asuntos Sociales), se aplicó hasta 2006 en la
Región de Murcia. Los profesionales formados aplicaron el método y se evaluaron sus efectos en 400
casos clínicos con resultados muy alentadores.
(Velasco y cols., 2007). Este programa fue seleccionado como experiencia de buenas prácticas por el
Programa EUROsocial, de la Comisión Europea, en
2008. Posteriormente, se ha aplicado en una área
sanitaria del Principado de Asturias (2009-2011).
Actualmente, está en la línea del objetivo 4.23 de
la Estrategia en Salud Mental del Sistema
Nacional de Salud (actualización 2009) aprobada
por el Consejo Interterritorial de Salud en noviembre de 2009: “4.23. Las comunidades autónomas
adecuarán los servicios y programas específicos
para atender las necesidades específicas de las
mujeres en edad adulta y madurez, potenciando
en los servicios de atención primaria el abordaje
biopsicosocial sensible a los determinantes psicosociales de género. (ESM, 2009, pág. 125)”.
Durante 2010 y 2011, en centros de salud del
Departamento Valencia Clínico Malva-Rosa, y en
algunos de otros departamentos, se ha aplicado el
mismo programa. Ha consistido en la formación
de profesionales de atención primaria. Se han
impartido desde la EVES cinco cursos básicos de
40 horas y un curso avanzado. Además, se realizan
sesiones clínicas biopsicosociales mensuales y tutorías personalizadas para el seguimiento de los casos
clínicos incluidos en el proyecto. Ha quedado constituido un grupo clave de profesionales de atención
primaria para los que,
tras dos años de aplicación práctica, persiste el
reconocimiento de los
beneficios que obtienen
con el nuevo método.
Psi
Biomédico Subjetividad
■ Ausencia de realización.
■ Posición pasiva.
■ Ser objeto de otros y de modelos sociales.
■ Acoplarse a identificaciones enfermantes.
■ Tristeza, soledad, desamor.
■ Vacío, miedo, rabia, odio.
18
Respuesta en
el proceso de
atención
Social
Social
ATENCIÓN BIOPSICOSOCIAL
†
†
†
†
ATENCIÓN BIOMÉDICA
ESCUCHA PSICOSOCIAL
ESCUCHA DEL SUJETO
†
Identificar necesidades y
morbilidad diferencial por sexos
†
INTERVENCIÓN NO SESGADA
PROPORCIONAR RECURSOS DE CAMBIO
Ética de interrogación sobre
los propios actos
Reflexión sobre estereotipos de
género, clase social, etnia
†
Mensajes de autonomía y
alternativos de género
Entre los beneficios de
este método hay que
destacar la disminución
o cese de hiperfrecuenSatisfacción de necesidades
biomédicas y equidad
tación de los y las
†
pacientes tratados y traDIAGNÓSTICO Y TRATAMIENTO
tadas con síndromes del
BIOMÉDICO SIN SESGO=EQUIDAD
malestar, la disminución
de la prescripción de
ansiolíticos y antidepresivos, así como de la realización de pruebas complementarias excesivas. También se aprecia una
mejoría clínica de los síntomas, tanto somáticos
como anímicos, de forma muy apreciable y, a
veces, total. Y, lo que las y los profesionales valoran en mayor medida es la satisfacción de los y las
pacientes, cuando antes primaba la crispación,
sobreexigencia y frustración. Así como la satisfacción de los y las profesionales al descubrir una
arma terapéutica para abordar lo psíquico, cuando
antes lo que primaba era la impotencia, el disgusto
y, a veces, el rechazo hacía estos pacientes.
En el momento actual, se está llevando a cabo la
evaluación de un grupo de casos clínicos para cuantificar y cualificar los efectos obtenidos y realizar
propuestas de continuidad y extensión del modelo.
Dedicado a Pepa Pont in memoriam, que
impulsó el Programa desde el principio,
desde la Dirección General de Salud Pública.
SaraVelascoArias
Médica y psicoanalista.
asesora del Observatorio de Salud de las Mujeres, del Ministerio
de Sanidad y Política Social. Consultora de salud y género.
Contribuciones de autoría:
Participan en el Programa: Rosa M. Marín,
Escuela Valenciana de Estudios de Salud; Jorge
Navarro, exdirector de atención primaria (AP)
del Departamento; Rosana Espinosa, directora
de AP; Gaspar Sánchez, Oficina del SIA del
Departamento; Feliciano Montilla, director de
†
†
Identificar necesidades, vulnerabilidad
y determinantes sociales y de género
†
Elaborarlas en cooperación con
el/la paciente
†
PRODUCIR EFECTOS DE SUJETO
ESCUCHA selectiva de
acontecimientos subjetivos
LOCALIZAR acontecimientos
biográficos asociados
DESCIFRAR posiciones subjetivas
asociadas a los síntomas
Facilitar recursos sociales
SEÑALAR lo descifrado
†
Tender a satisfacción de
necesidades psicosociales y
equidad
†
†
Efectos de subjetivación
activa
Autorresponsabilidad
†
TRANSFORMACIÓN SOCIAL
TRANSFORMACIÓN SUBJETIVA Y
DE ACTITUDES
enfermería de AP del Departamento; Rosa
González, médica de familia y coordinadora del
CS Salvador Pau; José Luis Trillo, Víctor Jiménez
Arenas y Ruth Usó de la Dirección General de
Farmacia, Enrique Sáez, asesor informático.
B i b l i o g r a f í a
aiarzaguena, José M. y cols. “abordaje biopsicosocial de los pacientes somatizadores en las consultas de atención primaria. un estudio piloto”. aten Prim 2002;29(9):558-561.
Burin, Mabel, Moncarz, esther y Velázquez, Susana. el malestar de
las mujeres. la tranquilidad recetada. Buenos aires. Paidós, 1990.
De Onís, Mercedes y Villar, José, la mujer y la salud en españa.
informe básico, Vols. i-iV, Madrid, instituto de la Mujer, 1992.
engel, George. “the clinical application of the biopsychosocial
model”, american Journal of Psychiatry, 1980, 137, págs. 535-544.
eurOsocial. Programa de atención Biopsicosocial al malestar de
las Mujeres en atención Primaria. Comisión europea, 2008.
Mykletun, arnstein; Bjerkeset, Ottar; DeweY, Michael y cols.,
“anxiety, Depression, and Cause-Specific Mortality: the Hunt
Study”, Psychosomatic Medicine, 2007, 69, págs. 323-331.
rosengren, annika; Hawken, Steven; Ôunpuu, Stephanie,
“association of psychosocial risk factors with risk of acute myocardial infarction in 11119 cases and 13648 controls from 52 countries (the interHeart study): case-control study”, the lancet,
2004, 364, 9438, págs. 953.
tizón, Jorge luis, Componentes psicológicos de la práctica médica.
una perspectiva desde la atención primaria, Barcelona, Doyma,
1988.
tubert, Silvia. Deseo y representación. Madrid. Síntesis, 2001.
Velasco, Sara, atención biopsicosocial al malestar de las mujeres.
intervención en atención primaria, Madrid, instituto de la Mujer, 2006.
Velasco, Sara; lópez Dóriga, Begoña y cols., evaluación de una intervención biopsicosocial para el malestar de las mujeres en atención
primaria”. Feminismos nº 10, universidad de alicante, 2007.
Velasco, Sara. Sexos, género y salud. teoría y Métodos para la
Práctica Clínica y Programas de Salud. Madrid. Minerva, 2009.
vS 92
informe
Desigualtats en salut i gènere
ObservatorideDesigualtatsenlaSalut
http://www.ods-ciberesp.es
En castellà
Portal científic d'accés lliure i gratuït especialitzat en desigualtats en la salut, realitzat pel Programa Transversal de Desigualtats en la Salut i el Centre
d'Investigació Biomèdica en Xarxa d'Epidemiologia i Salut Pública (CIBERESP) i dirigit a l'àmbit acadèmic i científic i la societat en general. Creat el
2008 com a resultat d'un objectiu estratègic del CIBERESP, la seua activitat es basa en l'intercanvi d'informació sobre desigualtats en salut en la
xarxa.
InstitutdelaDona
http://http://www.inmujer.gov.es
En castellà
L'Institut de la Dona, organisme autònom adscrit al Ministeri de Sanitat, Servicis Socials i Igualtat, té com a funció la promoció i el foment de les condicions que possibiliten la igualtat social d'ambdós sexes i la participació de les dones en la vida política, cultural, econòmica i social, a través de programes eficientment executats, servicis de qualitat i la cooperació de tercers.
ObservatoridelaViolènciadeGènere(FundacióDones)
http://www.observatorioviolencia.org/
En castellà
La Fundació Dones és una organització no governamental sense finalitat lucrativa que treballa en la posada en marxa de projectes d'intervenció, en els
diferents àmbits de la participació social, política, econòmica i cultural, amb l'objectiu d'aconseguir que la igualtat d'oportunitats entre dones i
hòmens, siga real i efectiva. L'any 2005, es va crear l'Observatori de la Violència de Gènere, on es recopilen, a través dels mitjans de comunicació,
notícies, opinions i informes que puguen ser d'interés no sols per a professionals en la matèria, sinó també per a la població en general. L'Observatori
disposa a més d’una base de dades de bones pràctiques que arreplega projectes i experiències pràctiques que han donat bons resultats en les diferents
modalitats d'intervenció en violència de gènere (sensibilització, prevenció, detecció o recuperació del dany).
Àread'IgualtatdelMinisterideSanitat,ServicisSocialsiIgualtat
http://www.seigualdad.gob.es/secretaria/enlacesInt/ambitoNacional.htm
Diversos idiomes
En el web de l'Àrea d'Igualtat es pot trobar, entre altres, informació abundant sobre mesures dirigides a millorar i consolidar la presència de dones en
tots els àmbits de la vida i, en especial, en les esferes política, civil, laboral, econòmica, social i cultural; programes que afavorisquen la integració
social i laboral de dones en situacions especials d'exclusió i discriminació; formació en matèria d'igualtat; promoció de la participació i de la coresponsabilitat dels agents socials en matèria d'igualtat de tracte i d'oportunitats en l'àmbit de la responsabilitat social corporativa i el foment de la participació social del moviment associatiu; normes i mesures per a la lluita contra el tràfic de dones amb fins d'explotació sexual.
OrganitzacióInternacionaldelTreball(OIT)
http://www.ilo.org/gender/lang--es/index.htm
Diversos idiomes
Si bé tots els membres del personal de l'OIT són responsables de promoure la igualtat entre hòmens i dones en el seu treball, l'Oficina per a la Igualtat
de Gènere és la que s'ocupa de prestar suport i assessorament sobre temes lligats a la promoció i foment de la igualtat de gènere en el món del treball.
Així mateix, té a càrrec seu la gestió d'una àmplia base de coneixements sobre qüestions de gènere i realitza auditoria participativa de gènere; entre
altres coses, manté un servici d'assistència que respon a consultes encaminades a millorar la capacitat del personal per a resoldre problemes d'igualtat
d'àmbit laboral. L'Oficina per a la Igualtat de Gènere coordina la Xarxa Mundial de Gènere de l'OIT, que congrega especialistes de gènere i punts
focals per a les qüestions de gènere de la seu i les oficines exteriors.
AgènciaEuropeaperalaSeguretatilaSalutenelTreball
http://osha.europa.eu/es/priority_groups/gender
Diversos idiomes
Les dones representen el 45% de la població activa en la UE. Els hòmens i les dones no són idèntics i les activitats professionals que realitzen, les condicions laborals i la forma en què són tractats per la societat són distintes. Estos factors poden influir en els perills a què s'enfronten en el lloc de treball i
en l'enfocament necessari per a la seua avaluació i control. Conscient d'açò, l'Agència Europea per a la Seguretat i la Salut en el Treball dedica un apartat del seu web a la dona i la salut en el treball. En esta secció es poden trobar publicacions específiques per a les dones, així com recursos destinats a
ajudar els usuaris a adoptar un enfocament que tinga en compte la perspectiva de gènere en la identificació i prevenció dels riscos, contribuir al debat
sobre la millor forma d'adoptar eixe enfocament i millorar l'intercanvi dels resultats de les investigacions sobre el gènere i la seguretat en el treball.
vS 92
19
Viure en
Salut
/Jornades/