El Camp de la Bota, espai de memòria El Campo de la Bota, espacio de memoria Tot i que la història del Camp de la Bota va molt més enllà en el temps i que són diverses les memòries abocades sobre aquest espai (les execucions, el barraquisme, etc.), el nom d’aquest lloc evoca un record inseparable de la repressió franquista. El Camp de la Bota, espai entre Barcelona i Sant Adrià de Besòs on generalment eren executades les víctimes republicanes entre 1939 i 1952, i el Fossar de la Pedrera, on eren enterrades, han esdevingut espais de memòria reivindicats per entitats i associacions que, durant la democràcia, s’han esforçat per dignificar-los i mantenir el seu record. Aunque la historia del Campo de la Bota va mucho más allá en el tiempo y que son diversas las memorias vertidas sobre este espacio (las ejecuciones, el barraquismo, etc.), el nombre de este lugar evoca un recuerdo inseparable de la represión franquista. El Campo de la Bota, espacio entre Barcelona y Sant Adrià de Besòs donde generalmente eran ejecutadas las víctimas republicanas entre 1939 y 1952, y el Fossar de la Pedrera, donde eran enterradas, se han convertido en espacios de memoria reivindicados por entidades y asociaciones que, durante la democracia, se han esforzado por dignificarlos y mantener su recuerdo. Els afusellaments Los fusilamientos El diumenge 19 de juliol de 1936, la sublevació militar en contra de la legalitat republicana va fracassar a Barcelona. Amb l’esclat de la Guerra Civil, quaranta quatre dels militars implicats en el cop d’Estat foren jutjats i afusellats al Camp de la Bota entre el 4 de setembre i el 8 d’octubre de 1936. Tanmateix, les autoritats republicanes mantindrien també les execucions als fossars del castell de Montjuïc. El 26 de gener de 1939, Barcelona queia en mans de l’exèrcit rebel, i el dia 9 de febrer, les tropes franquistes arribaven a la frontera amb França. Cinc dies després, el 14 de febrer de 1939, les autoritats franquistes iniciaven les execucions al Camp de la Bota, les quals no finalitzarien fins passats tretze anys d’acabada la guerra, el 14 de març de 1952. Actualment es té coneixement de 1.717 persones executades –11 de les quals eren dones– a la ciutat de Barcelona entre aquests anys: 23 moriren pel sistema de garrot vil a la presó Model, 8 foren afusellades als fossars de Montjuïc i la resta al Camp de la Bota. Més del 92% dels afusellats van ser acusats en els respectius Consells de guerra del delicte de rebel·lió militar i/o adhesió a la rebel·lió militar, acusació que la dictadura solia utilitzar per condemnar a les persones que van defensar la legalitat republicana. Els cossos eren recollits i portats al Fossar de la Pedrera del cementiri de Montjuïc, espai memorial que es dignificaria el 1985. El domingo 19 de julio de 1936, la sublevación militar en contra de la legalidad republicana fracasó en Barcelona. Con el estallido de la Guerra Civil, cuarenta y cuatro de los militares implicados en el golpe de Estado fueron juzgados y fusilados en el Campo de la Bota entre el 4 de septiembre y el 8 de octubre de 1936. Asimismo, las autoridades republicanas mantendrían también las ejecuciones en los fosos del castillo de Montjuïc. El 26 de enero de 1939, Barcelona caía en manos del ejército rebelde, y el día 9 de febrero, las tropas franquistas llegaban a la frontera con Francia. Cinco días después, el 14 de febrero de 1939, las autoridades franquistas iniciaban las ejecuciones en el Campo de la Bota, las cuales no finalizarían hasta pasados trece años después de acabada la guerra, el 14 de marzo de 1952. Actualmente se tiene conocimiento de 1.717 personas ejecutadas –11 de las cuales eran mujeres– en la ciudad de Barcelona entre estos años: 23 murieron por el sistema de garrote vil en la prisión Modelo, 8 fueron fusiladas en los fosos de Montjuïc y el resto en el Campo de la Bota. Más del 92% de los fusilados fueron acusados en los respectivos Consejos de guerra del delito de rebelión militar y/o adhesión a la rebelión militar, acusación que la dictadura solía utilizar para condenar a las personas que defendieron la legalidad republicana. Los cuerpos eran recogidos y llevados al Fossar de la Pedrera del cementerio de Montjuïc, espacio memorial que se dignificaría en 1985. Arxiu Municipal de Sant Adrià de Besòs. Fons Municipal El castell de les Quatre Torres Durant el mandat del capità general Juan Zapatero (1855-1858) va aixecar-se sobre els sorrals del Camp de la Bota l’anomenat castell de les Quatre Torres (un edifici militar de planta baixa i dos pisos, de caire fortificat i amb torres als seus quatre angles) que formava, juntament amb el Parapet (ja existent de temps anteriors, i del qual hom assegura que fou emprat per les tropes napoleòniques com a camp de tir l’any 1813) el que havia de ser una Escola Pràctica d’Artilleria. Diverses fotografies de l’època ens mostren els trets dels canons des del castell sobre el Parapet, que feia d’objectiu per als exercicis de tir artiller. Aquesta instal·lació militar s’aixecava a cavall entre dos municipis: el castell estava al costat de Barcelona, molt a prop del barri de pescadors conegut amb el nom de Pequín (el qual datava de 1880), mentre que el Parapet es trobava a Sant Adrià de Besòs. El límit entre els dos municipis venia marcat pel traçat de la sèquia Madriguera. L’any 1932 els soldats de l’Escola d’Artilleria van abandonar el castell, que amb el temps acolliria al seu interior un col·legi i una església. Però abans d’això vindria la Guerra Civil i la dura repressió de la postguerra, que marcarien per sempre el nom del Camp de la Bota com un indret de sinistre record. El castell va desaparèixer a principis dels anys setanta. 8 9 6 2 5 4 Arxiu Municipal de Sant Adrià de Besòs. Fons Municipal L’empremta del Parapet La huella del Parapeto De 1858 fins a 1932, el Parapet del Camp de la Bota (una muntanya artificial de sorra subjectada al seu interior per un contrafort de formigó), feia de diana per als exercicis de tir artiller. Tenia unes dimensions de tres metres d’alçada i quaranta de llargada. A la imatge superior el podem veure en un plànol de l’any 1943, en plena repressió franquista, quan era emprat com a lloc d’afusellaments. La foto inferior ens mostra la seva empremta l’any 2003, en la construcció del Port del Fòrum. De 1858 hasta 1932, el Parapeto del Campo de la Bota (una montaña artificial de arena sustentada en su interior por un contrafuerte de hormigón), hacía de diana para los ejercicios de tiro artillero. Tenía unas dimensiones de tres metros de altura por cuarenta de largo. En la imagen superior lo podemos ver en un plano del año 1943, en plena represión franquista, cuando era empleado como lugar de fusilamientos. La foto inferior nos muestra su huella en el año 2003, durante la construcción del Port del Fòrum. 1 7 3 El castillo de las Cuatro Torres Durante el mandato del capitán general Juan Zapatero (1855-1858) se levantó sobre los arenales del Campo de la Bota el llamado castillo de las Cuatro Torres (un edificio militar de planta baja y dos pisos, de tipo fortificado y con torres en sus cuatro ángulos) que formaba, junto con el Parapeto (ya existente en tiempos anteriores, y del cual se asegura que fue empleado por las tropas napoleónicas como campo de tiro en el año 1813) lo que tenía que ser una Escuela Práctica de Artillería. Diversas fotografías de la época nos muestran los disparos de los cañones desde el castillo sobre el Parapeto, que hacía las veces de objetivo para los ejercicios de tiro artillero. Esta instalación militar se alzaba a caballo entre dos municipios: el castillo estaba en el lado de Barcelona, muy cerca del barrio de pescadores conocido con el nombre de Pequín (que apareció en 1880), mientras que el Parapeto se encontraba en Sant Adrià de Besòs. El límite entre los dos municipios venía marcado por el trazado de la acequia Madriguera. En el año 1932 los soldados de la Escuela de Artillería abandonaron el castillo, que con el tiempo acogería en su interior un colegio y una iglesia. Pero antes de esto vendría la Guerra Civil y la dura represión de la postguerra, que marcarían para siempre el nombre del Campo de la Bota como un lugar de siniestro recuerdo. El castillo desapareció a principios de los años setenta. 10 11 16 12 1 El pont del ferrocarril 9 El castell de les Quatre Torres 2 La Catalana 10 El Carburo 3 Can Farinetes 11 La carretera negra 4 12 La carretera de Madrid a França El puente del ferrocarril 13 Can Nofre 5 El Parapet del Camp de la Bota El Parapeto del Campo de la Bota 15 Arxiu Municipal de Sant Adrià de Besòs. Fons Municipal Il·lustració de Toni Benages i Gallard La carretera de Madrid a Francia 13 Can Serra 6 La sèquia Madriguera 14 El pont del Besòs 7 La Mina 15 El Polydor 8 Pequín 16 Cal Tondo La acequia Madriguera 14 El castillo de las Cuatro Torres El puente del Besòs El Camp de la Bota, barri de barraques El Campo de la Bota, barrio de barracas Durant la dictadura franquista, l’arribada constant i creixent d’immigrants a Barcelona (provinents majoritàriament del Sud d’Espanya) va fer créixer els nuclis barraquistes fins al punt que l’Ajuntament de Barcelona va instaurar, l’any 1949, el Servei de Repressió del Barraquisme: entre 1950 i 1960 la població de Catalunya passaria de 3.240.313 habitants a 3.925.871, un augment de població d’un 21’5%. El barri del Camp de la Bota no va ser una excepció: l’any 1963 la part barcelonina (Pequín) acollia 1.968 habitants en 378 barraques, mentre que la part adrianenca (Parapet) acollia 1.447 habitants en 289 barraques. En total, 3.415 habitants en 667 barraques, una xifra que no pararia d’augmentar fins que l’any 1974 es va inaugurar un polígon de pisos a Sant Adrià de Besòs que hauria de buidar les barraques i crear un barri nou, el de la Mina (en record d’una mina d’aigua amb un berenador, present des de finals del segle XIX fins als primers anys setanta del segle següent). Les darreres tres famílies van abandonar el Camp de la Bota el juliol de 1989. Durante la dictadura franquista, la llegada constante y creciente de immigrantes a Barcelona (provenientes mayoritariamente del Sur de España) hizo crecer los núcleos barraquistas hasta el punto que el Ayuntamiento de Barcelona instauró, el año 1949, el Servicio de Represión del Barraquismo: entre 1950 y 1960 la población de Cataluña pasaría de 3.240.313 habitantes a 3.925.871, un aumento de población de un 21’5%. El barrio del Campo de la Bota no fue una excepción: en el año 1963 la parte barcelonesa (Pequín) acogía a 1.968 habitantes en 378 barracas, mientras que la parte adrianense (Parapeto) acogía a 1.447 habitantes en 289 barracas. En total, 3.415 habitantes en 667 barracas, una cifra que no pararía de aumentar hasta que en 1974 se inauguró un polígono de pisos en Sant Adrià de Besòs que habría de vaciar las barracas y crear un barrio nuevo, el de la Mina (en recuerdo de una mina de agua con un merendero, presente desde finales del siglo XIX hasta los primeros años setenta del siglo siguiente). Las últimas tres familias abandonaron el Campo de la Bota en julio de 1989. Arxiu Municipal de Sant Adrià de Besòs. Fons Carlota Reyes Les primeres barraques L’any 1880 s’havia format un barri de pescadors, conegut amb el nom de Pequín, prop del castell de les Quatre Torres, ben bé tocant a mar. Vivien en cases molt senzilles i en algunes barraques. L’any 1925 una família d’aquest veïnat aniria a viure al voltant del castell, per cuidar-se del reflector nocturn de la caserna: aquests serien els primers habitants del Camp de la Bota. Els hiverns de 1932 i 1934, i per efecte dels temporals, moltes de les cases de Pequin van ser destruïdes, i una part dels habitants iniciaren el nou barri de barraques que havia d’envoltar el castell. A la banda adrianenca del Camp de la Bota, les barraques començarien a envoltar el Parapet durant la dictadura del general Franco, a finals dels anys quaranta, compartint un parell d’anys l’horror dels afusellaments: les nits que hi havia trajín (forma popular d’anomenar-los), un membre de la policia secreta se situava a la porta de cada barraca fins que s’havien acabat les execucions. Las primeras barracas En el año 1880 se había formado un barrio de pescadores, conocido con el nombre de Pequín, cerca del castillo de las Cuatro Torres, justo tocando al mar. Vivían en casas muy sencillas y en algunas barracas. En 1925 una familia de este vecindario iría a vivir al lado del castillo, para ocuparse del reflector nocturno de la caserna: estos serían los primeros habitantes del Campo de la Bota. Los inviernos de 1932 y 1934, y por efecto de los temporales, muchas de las casas de Pequin fueron destruídas, y una parte de sus habitantes iniciaron el nuevo barrio de barracas alrededor del castillo. En el lado adrianense del Campo de la Bota, las barracas empezarían a rodear el Parapeto durante la dictadura del general Franco, a finales de los años cuarenta, compartiendo durante un par de años el horror de los fusilamientos: las noches que había trajín (forma popular de denominarlos), un miembro de la policía secreta se situaba en la puerta de cada barraca hasta que se habían acabado las ejecuciones. Arxiu Municipal de Sant Adrià de Besòs. Fons Adela Villena Arxiu Municipal de Sant Adrià de Besòs. Fons Adela Villena Arxiu Municipal de Sant Adrià de Besòs. Fons Municipal Entre la via i el mar Entre la vía y el mar El Camp de la Bota es trobava dins una franja de sorra delimitada entre el mar i la via del tren que porta de Barcelona a Mataró. La sèquia Madriguera, que delimitava la part barcelonina del barri de l’adrianenca, va acabar essent amb els anys una claveguera a cel obert que passava entre mig de les barraques i desembocava a la mateixa platja. Però tot i les condicions d’insalubritat, el barri disposava d’equipaments: L’escola del castell (portada pel pare Botey), l’escola nacional Manuel de Falla (que pràcticament substituiria l’anterior), una guarderia (Los Ángeles), un dispensari, alguns comerços, sis safareigs públics, sis fonts i un centre social. El Campo de la Bota se encontraba dentro de una franja de arena delimitada entre el mar y la vía del tren que lleva de Barcelona a Mataró. La acequia Madriguera, que delimitaba la parte barcelonesa del barrio de la adrianense, acabó siendo con los años una cloaca a cielo abierto que pasaba en medio de las barracas y desembocaba en la misma playa. Pero a pesar de las condiciones de insalubridad, el barrio disponía de equipamientos: La escuela del castillo (llevada por el padre Botey), la escuela nacional Manuel de Falla (que prácticamente sustituiría la anterior), una guardería (Los Ángeles), un dispensario, algunos comercios, seis lavaderos públicos, seis fuentes y un centro social. Arxiu Municipal de Sant Adrià de Besòs. Fons Adela Villena