Textos de la cartellera (català + castellano, pdf, 5,59 MB)

Anuncio
El Camp de la Bota, espai de memòria
El Campo de la Bota, espacio de memoria
Tot i que la història del Camp de la Bota va molt més enllà en el temps i que són diverses les
memòries abocades sobre aquest espai (les execucions, el barraquisme, etc.), el nom
d’aquest lloc evoca un record inseparable de la repressió franquista.
El Camp de la Bota, espai entre Barcelona i Sant Adrià de Besòs on generalment eren
executades les víctimes republicanes entre 1939 i 1952, i el Fossar de la Pedrera, on eren
enterrades, han esdevingut espais de memòria reivindicats per entitats i associacions que,
durant la democràcia, s’han esforçat per dignificar-los i mantenir el seu record.
Aunque la historia del Campo de la Bota va mucho más allá en el tiempo y que son diversas
las memorias vertidas sobre este espacio (las ejecuciones, el barraquismo, etc.), el nombre de
este lugar evoca un recuerdo inseparable de la represión franquista.
El Campo de la Bota, espacio entre Barcelona y Sant Adrià de Besòs donde generalmente
eran ejecutadas las víctimas republicanas entre 1939 y 1952, y el Fossar de la Pedrera, donde
eran enterradas, se han convertido en espacios de memoria reivindicados por entidades y
asociaciones que, durante la democracia, se han esforzado por dignificarlos y mantener su
recuerdo.
Els afusellaments
Los fusilamientos
El diumenge 19 de juliol de 1936, la sublevació militar en contra de la legalitat republicana va
fracassar a Barcelona. Amb l’esclat de la Guerra Civil, quaranta quatre dels militars implicats
en el cop d’Estat foren jutjats i afusellats al Camp de la Bota entre el 4 de setembre i el 8
d’octubre de 1936. Tanmateix, les autoritats republicanes mantindrien també les execucions
als fossars del castell de Montjuïc.
El 26 de gener de 1939, Barcelona queia en mans de l’exèrcit rebel, i el dia 9 de febrer, les
tropes franquistes arribaven a la frontera amb França. Cinc dies després, el 14 de febrer de
1939, les autoritats franquistes iniciaven les execucions al Camp de la Bota, les quals no
finalitzarien fins passats tretze anys d’acabada la guerra, el 14 de març de 1952.
Actualment es té coneixement de 1.717 persones executades –11 de les quals eren dones– a
la ciutat de Barcelona entre aquests anys: 23 moriren pel sistema de garrot vil a la presó
Model, 8 foren afusellades als fossars de Montjuïc i la resta al Camp de la Bota. Més del 92%
dels afusellats van ser acusats en els respectius Consells de guerra del delicte de rebel·lió
militar i/o adhesió a la rebel·lió militar, acusació que la dictadura solia utilitzar per condemnar
a les persones que van defensar la legalitat republicana. Els cossos eren recollits i portats al
Fossar de la Pedrera del cementiri de Montjuïc, espai memorial que es dignificaria el 1985.
El domingo 19 de julio de 1936, la sublevación militar en contra de la legalidad republicana
fracasó en Barcelona. Con el estallido de la Guerra Civil, cuarenta y cuatro de los militares
implicados en el golpe de Estado fueron juzgados y fusilados en el Campo de la Bota entre el
4 de septiembre y el 8 de octubre de 1936. Asimismo, las autoridades republicanas
mantendrían también las ejecuciones en los fosos del castillo de Montjuïc.
El 26 de enero de 1939, Barcelona caía en manos del ejército rebelde, y el día 9 de febrero,
las tropas franquistas llegaban a la frontera con Francia. Cinco días después, el 14 de febrero
de 1939, las autoridades franquistas iniciaban las ejecuciones en el Campo de la Bota, las
cuales no finalizarían hasta pasados trece años después de acabada la guerra, el 14 de marzo
de 1952.
Actualmente se tiene conocimiento de 1.717 personas ejecutadas –11 de las cuales eran
mujeres– en la ciudad de Barcelona entre estos años: 23 murieron por el sistema de garrote
vil en la prisión Modelo, 8 fueron fusiladas en los fosos de Montjuïc y el resto en el Campo de
la Bota. Más del 92% de los fusilados fueron acusados en los respectivos Consejos de guerra
del delito de rebelión militar y/o adhesión a la rebelión militar, acusación que la dictadura solía
utilizar para condenar a las personas que defendieron la legalidad republicana. Los cuerpos
eran recogidos y llevados al Fossar de la Pedrera del cementerio de Montjuïc, espacio
memorial que se dignificaría en 1985.
Arxiu Municipal de Sant Adrià de Besòs. Fons Municipal
El castell de les Quatre Torres
Durant el mandat del capità general Juan Zapatero (1855-1858) va aixecar-se sobre els sorrals
del Camp de la Bota l’anomenat castell de les Quatre Torres (un edifici militar de planta baixa i
dos pisos, de caire fortificat i amb torres als seus quatre angles) que formava, juntament amb
el Parapet (ja existent de temps anteriors, i del qual hom assegura que fou emprat per les
tropes napoleòniques com a camp de tir l’any 1813) el que havia de ser una Escola Pràctica
d’Artilleria. Diverses fotografies de l’època ens mostren els trets dels canons des del castell
sobre el Parapet, que feia d’objectiu per als exercicis de tir artiller.
Aquesta instal·lació militar s’aixecava a cavall entre dos municipis: el castell estava al costat
de Barcelona, molt a prop del barri de pescadors conegut amb el nom de Pequín (el qual
datava de 1880), mentre que el Parapet es trobava a Sant Adrià de Besòs. El límit entre els
dos municipis venia marcat pel traçat de la sèquia Madriguera.
L’any 1932 els soldats de l’Escola d’Artilleria van abandonar el castell, que amb el temps
acolliria al seu interior un col·legi i una església. Però abans d’això vindria la Guerra Civil i la
dura repressió de la postguerra, que marcarien per sempre el nom del Camp de la Bota com
un indret de sinistre record. El castell va desaparèixer a principis dels anys setanta.
8
9
6
2
5
4
Arxiu Municipal de Sant Adrià de Besòs. Fons Municipal
L’empremta del Parapet
La huella del Parapeto
De 1858 fins a 1932, el Parapet del Camp de la Bota
(una muntanya artificial de sorra subjectada al seu
interior per un contrafort de formigó), feia de diana per
als exercicis de tir artiller. Tenia unes dimensions de tres
metres d’alçada i quaranta de llargada. A la imatge
superior el podem veure en un plànol de l’any 1943, en
plena repressió franquista, quan era emprat com a lloc
d’afusellaments. La foto inferior ens mostra la seva
empremta l’any 2003, en la construcció del Port del
Fòrum.
De 1858 hasta 1932, el Parapeto del Campo de la Bota
(una montaña artificial de arena sustentada en su interior
por un contrafuerte de hormigón), hacía de diana para
los ejercicios de tiro artillero. Tenía unas dimensiones de
tres metros de altura por cuarenta de largo. En la imagen
superior lo podemos ver en un plano del año 1943, en
plena represión franquista, cuando era empleado como
lugar de fusilamientos. La foto inferior nos muestra su
huella en el año 2003, durante la construcción del Port
del Fòrum.
1
7
3
El castillo de las Cuatro Torres
Durante el mandato del capitán general Juan Zapatero (1855-1858) se levantó sobre los
arenales del Campo de la Bota el llamado castillo de las Cuatro Torres (un edificio militar de
planta baja y dos pisos, de tipo fortificado y con torres en sus cuatro ángulos) que formaba,
junto con el Parapeto (ya existente en tiempos anteriores, y del cual se asegura que fue
empleado por las tropas napoleónicas como campo de tiro en el año 1813) lo que tenía que
ser una Escuela Práctica de Artillería. Diversas fotografías de la época nos muestran los
disparos de los cañones desde el castillo sobre el Parapeto, que hacía las veces de objetivo
para los ejercicios de tiro artillero.
Esta instalación militar se alzaba a caballo entre dos municipios: el castillo estaba en el lado
de Barcelona, muy cerca del barrio de pescadores conocido con el nombre de Pequín (que
apareció en 1880), mientras que el Parapeto se encontraba en Sant Adrià de Besòs. El límite
entre los dos municipios venía marcado por el trazado de la acequia Madriguera.
En el año 1932 los soldados de la Escuela de Artillería abandonaron el castillo, que con el
tiempo acogería en su interior un colegio y una iglesia. Pero antes de esto vendría la Guerra
Civil y la dura represión de la postguerra, que marcarían para siempre el nombre del Campo
de la Bota como un lugar de siniestro recuerdo. El castillo desapareció a principios de los
años setenta.
10
11
16
12
1 El pont del ferrocarril
9 El castell de les Quatre Torres
2 La Catalana
10 El Carburo
3 Can Farinetes
11 La carretera negra
4
12 La carretera de Madrid a França
El puente del ferrocarril
13
Can Nofre
5 El Parapet del Camp de la Bota
El Parapeto del Campo de la Bota
15
Arxiu Municipal de Sant Adrià de Besòs. Fons Municipal
Il·lustració de Toni Benages i Gallard
La carretera de Madrid a Francia
13 Can Serra
6 La sèquia Madriguera
14 El pont del Besòs
7 La Mina
15 El Polydor
8 Pequín
16 Cal Tondo
La acequia Madriguera
14
El castillo de las Cuatro Torres
El puente del Besòs
El Camp de la Bota, barri de barraques
El Campo de la Bota, barrio de barracas
Durant la dictadura franquista, l’arribada constant i creixent d’immigrants a Barcelona
(provinents majoritàriament del Sud d’Espanya) va fer créixer els nuclis barraquistes fins al
punt que l’Ajuntament de Barcelona va instaurar, l’any 1949, el Servei de Repressió del
Barraquisme: entre 1950 i 1960 la població de Catalunya passaria de 3.240.313 habitants a
3.925.871, un augment de població d’un 21’5%.
El barri del Camp de la Bota no va ser una excepció: l’any 1963 la part barcelonina (Pequín)
acollia 1.968 habitants en 378 barraques, mentre que la part adrianenca (Parapet) acollia
1.447 habitants en 289 barraques. En total, 3.415 habitants en 667 barraques, una xifra que
no pararia d’augmentar fins que l’any 1974 es va inaugurar un polígon de pisos a Sant Adrià
de Besòs que hauria de buidar les barraques i crear un barri nou, el de la Mina (en record
d’una mina d’aigua amb un berenador, present des de finals del segle XIX fins als primers
anys setanta del segle següent). Les darreres tres famílies van abandonar el Camp de la Bota
el juliol de 1989.
Durante la dictadura franquista, la llegada constante y creciente de immigrantes a Barcelona
(provenientes mayoritariamente del Sur de España) hizo crecer los núcleos barraquistas hasta
el punto que el Ayuntamiento de Barcelona instauró, el año 1949, el Servicio de Represión del
Barraquismo: entre 1950 y 1960 la población de Cataluña pasaría de 3.240.313 habitantes a
3.925.871, un aumento de población de un 21’5%.
El barrio del Campo de la Bota no fue una excepción: en el año 1963 la parte barcelonesa
(Pequín) acogía a 1.968 habitantes en 378 barracas, mientras que la parte adrianense
(Parapeto) acogía a 1.447 habitantes en 289 barracas. En total, 3.415 habitantes en 667
barracas, una cifra que no pararía de aumentar hasta que en 1974 se inauguró un polígono de
pisos en Sant Adrià de Besòs que habría de vaciar las barracas y crear un barrio nuevo, el de
la Mina (en recuerdo de una mina de agua con un merendero, presente desde finales del siglo
XIX hasta los primeros años setenta del siglo siguiente). Las últimas tres familias abandonaron
el Campo de la Bota en julio de 1989.
Arxiu Municipal de Sant Adrià de Besòs. Fons Carlota Reyes
Les primeres barraques
L’any 1880 s’havia format un barri de pescadors, conegut amb el nom de Pequín, prop del
castell de les Quatre Torres, ben bé tocant a mar. Vivien en cases molt senzilles i en algunes
barraques. L’any 1925 una família d’aquest veïnat aniria a viure al voltant del castell, per
cuidar-se del reflector nocturn de la caserna: aquests serien els primers habitants del Camp
de la Bota.
Els hiverns de 1932 i 1934, i per efecte dels temporals, moltes de les cases de Pequin van ser
destruïdes, i una part dels habitants iniciaren el nou barri de barraques que havia d’envoltar el
castell. A la banda adrianenca del Camp de la Bota, les barraques començarien a envoltar el
Parapet durant la dictadura del general Franco, a finals dels anys quaranta, compartint un
parell d’anys l’horror dels afusellaments: les nits que hi havia trajín (forma popular
d’anomenar-los), un membre de la policia secreta se situava a la porta de cada barraca fins
que s’havien acabat les execucions.
Las primeras barracas
En el año 1880 se había formado un barrio de pescadores, conocido con el nombre de
Pequín, cerca del castillo de las Cuatro Torres, justo tocando al mar. Vivían en casas muy
sencillas y en algunas barracas. En 1925 una familia de este vecindario iría a vivir al lado del
castillo, para ocuparse del reflector nocturno de la caserna: estos serían los primeros
habitantes del Campo de la Bota.
Los inviernos de 1932 y 1934, y por efecto de los temporales, muchas de las casas de Pequin
fueron destruídas, y una parte de sus habitantes iniciaron el nuevo barrio de barracas
alrededor del castillo. En el lado adrianense del Campo de la Bota, las barracas empezarían a
rodear el Parapeto durante la dictadura del general Franco, a finales de los años cuarenta,
compartiendo durante un par de años el horror de los fusilamientos: las noches que había
trajín (forma popular de denominarlos), un miembro de la policía secreta se situaba en la
puerta de cada barraca hasta que se habían acabado las ejecuciones.
Arxiu Municipal de Sant Adrià de Besòs. Fons Adela Villena
Arxiu Municipal de Sant Adrià de Besòs. Fons Adela Villena
Arxiu Municipal de Sant Adrià de Besòs. Fons Municipal
Entre la via i el mar
Entre la vía y el mar
El Camp de la Bota es trobava dins una franja de sorra
delimitada entre el mar i la via del tren que porta de
Barcelona a Mataró. La sèquia Madriguera, que
delimitava la part barcelonina del barri de l’adrianenca,
va acabar essent amb els anys una claveguera a cel
obert que passava entre mig de les barraques i
desembocava a la mateixa platja. Però tot i les
condicions d’insalubritat, el barri disposava
d’equipaments: L’escola del castell (portada pel pare
Botey), l’escola nacional Manuel de Falla (que
pràcticament substituiria l’anterior), una guarderia (Los
Ángeles), un dispensari, alguns comerços, sis safareigs
públics, sis fonts i un centre social.
El Campo de la Bota se encontraba dentro de una franja
de arena delimitada entre el mar y la vía del tren que
lleva de Barcelona a Mataró. La acequia Madriguera,
que delimitaba la parte barcelonesa del barrio de la
adrianense, acabó siendo con los años una cloaca a
cielo abierto que pasaba en medio de las barracas y
desembocaba en la misma playa. Pero a pesar de las
condiciones de insalubridad, el barrio disponía de
equipamientos: La escuela del castillo (llevada por el
padre Botey), la escuela nacional Manuel de Falla (que
prácticamente sustituiría la anterior), una guardería (Los
Ángeles), un dispensario, algunos comercios, seis
lavaderos públicos, seis fuentes y un centro social.
Arxiu Municipal de Sant Adrià de Besòs. Fons Adela Villena
Descargar