Modernisme. Naturalisme. Noucentisme. Avatguarda. Preguerra. Posguerra

EL NATURALISME
La característica fonamental de l'expressió poètica durant el modernisme és la diversitat d'estètiques que
dominaren alternativament les dues dècades a cavall del canvi de segle. A voltes, aquestes estètiques
convisqueren harmònicament (simbolisme i prerafaelitisme); d'altres, s'enfrontaren i polemitzaren
(espontaneisme−vitalisme i parnassianisme), i algunes, com el parnassianisme i el classicisme, evolucionaren
fins a connectar, cap al 1910, amb el nou ordre noucentista.
Els primers signes de canvi de gust s'evidenciaren a les pàgines de la revista L'avens (1881−1884) amb textos
del seu director, Ramon D. Perés (1863−1956), de marcat to antifloralista i amb la campanya de
normativització lingüística. Perés formulà unes propostes que volien traslladar a la poesia la renovació que el
naturalisme ja havia aconseguit en els gèneres en prosa. Volien una poesia que deixés de banda el retoricisme,
prengués la vivència personal com a punt de partida i s'expressés amb el màxim de naturalitat. Apel·les
Mestres (1854−1936), sobretot, però també la poètica del primer Joan Maragall (1860−1911) són exemples
d'aquests canvis de registre.
Joaquim M. Bartrina (1850−1880), un dels grans mites de l'esquerra, escriví una poesia que traspuava les
tensions entre la vella estètica i la nova, naturalista, és a dir, entre el sentiment i la raó.
EL MODERNISME
Pels volts del 1880 comencen a aparèixer a Catalunya un conjunt d'actituds culturals noves caracteritzades,
totes elles, per una voluntat clara de modernització. El nucli ideològic més representatiu d'aquestes noves
actituds és la revista l'Avens (1881−1884), des d'on es promourà una ciència, una literatura i un art
essencialment "moderns". L'Avens atraurà tant els escriptors naturalistes (Yxart, Sardà,Oller) com els joves
intel·lectuals que acaben d'incorporar−se al món de l'art i la cultura (Raimon Casellas, Jaume Brossa,
Alexandre CortadaSabtiago Rusiñol), joves que comparteixen els afanys renovadors de la revista i que
constituiran el grup promotor del que coneixerem com a "modernisme".
El modernisme sorgeix com a moviment a l'entorn del 1892, quan tot un conjunt de grups renovadors, que
actuen en el món de l'art, la literatura, la música, etc., s'articulen al voltant d'un mateix programa. La revista
L'Avenç, en la seva segona etapa (1889−1893), n'és la plataforma més influent, ja que acull i promou tot el
que siguin iniciatives innovadores.
L'Avens ha passat a ser l'Avenç. Aquest canvi de grafia en el nom de la revista no és casual sinó que respon a
una intenció ben determinada. Es tracta de la primera mostra d'una campanya de reforma lingüística, l'impuls i
la justificació de la qual són plenament modernistes: convertir el català en una llengua moderna capaç de ser
usada com a vehicle lingüístic normal en totes les manifestacions d'una societat desenvolupada.
Els modernistes són plenament conscients de la necessitat d'una gramàtica, una única gramàtica unànimement
acceptada, element imprescindible per a fer del català una llengua de cultura. S'adonen que cal liquidar tant les
"bones intencions", que no condueixen a altra cosa que a una proliferació inútil de gramàtiques, com
l'anarquisme gramatical, i que és necessari establir una ordenació rigorosa i integradora. S'adonen, definitiva,
que l'única opció amb futur és una "normalització" gramatical.
JOAN MARAGALL
Quart i últim fill i únic noi d'una família de petits industrials tèxtils, Maragall neix a Barcelona el 10 d'octubre
de 1860. Del col·legi dels primers anys en sabem poca cosa. Devia ser un entremig entre el que Rusiñol
descriu a L'auca del senyor Esteve i el don José de què Segarra parla en les seves Memòries. El de l'Estevet
era "encongit i pràctic"; Sagarra hi aprenia "una sèrie de coses útils". Els estudis de batxillerat i les
1
obligacions familiars assenyalen, segons ell mateix admet en les Notes autobiogràfiques escrites l'any 1885,
un primer punt d'inflexió en la seva trajectòria personal i literària:
Maragall podrà, finalment, deixar el negoci familiar i matricular−se a la Facultat de Dret. Les classes, les
campanes, les tertúlies, la lectura, la música, l'òpera i uns quants amics (els set condeixebles que constituïen el
"círcol", Antoni Roura i Josep Soler i Miquel) eixamplaran ràpidament el que fins aleshores havia estat un
horitzó intel·lectual força escarransit. Antoni Roura (1860−1910), company de la Facultat, fou l'amic i el
confident per excel·lència; les nombroses cartes conservades ens parlen d'una relació no tan literària com la
mantinguda amb Soler i Miquel o amb Pijoan però molt més humana, familiar i domèstica. Més
despreocupada però infinitament més serena. Per la seva banda, Josep Soler i Miquel (1861−1897), també
company a la Facultat de Dret, exercí com a crític literari a La Vanguardia. Coneixedor de la poètica
simbolista, exercí una gran influència sobre el Maragall poeta i també sobre el Maragall crític i teoritzador.
Fou el responsable de l'edició del volum Poesías (1891), regal dels amics el dia del casament de Maragall amb
Clara Noble. Gran part de la seva producció fou aplegada el 1898 en el volum Escritos.
A partir del 1902, Maragall retrobà en Josep Pijoan (1879−1963) l'excelsior que havia perdut en morir Soler i
Miquel. L'epistolari dóna mostra de la solidesa de les seves relacions i de com el mestratge no fou sempre
unidireccional.
És a la universitat on Maragall comença realment els seus anys d'aprenentatge, durant els quals, a vegades
amb timidesa i a vegades amb fatxenderia, haurà de resoldre molts interrogants, afirmar posicions i marcar
camins. Les opcions estètiques i la llengua amb què les ha de vehicular; els models culturals i les fonts
literàries; les relacions entre la teoria i la pràctica, entre l'abstracte i el concret o, cosa que és el mateix, entre
l'art i la vida; la identificació entre creació i crítica, i el rebuig de qualsevol mena de preceptiva o de
codificació prèvia seran algunes de les grans qüestions a les quals Maragall haurà de donar resposta. Els
poemes d'aquests anys confirmen i accentuen aquelles tendències tot just esbossades en els primers poemes
que Maragall escrivia d'amagat. El plagi, la imitació i la paròdia de la poesia espanyola barroca, romàntica i
postromàntica més tronades informen alguns poemes "dedicats" als professors, fets sobre la marxa i per matar
l'avorriment propi i dels companys, i els poemes amorosos fets per encàrrec d'algun company amb
pocs dots poètics.
.
2
La Setmana Tràgica serà el reactiu que farà sortir Maragall de la letargia en què es trobava i el retornarà, els
anys finals de la seva vida, a la funció d'agitador del començament. La violència del juliol del 1909, que
Maragall descriu a la segona part de l'"Oda nova a Barcelona", com la del 1893 reflectida a "Paternal"
(Poesies) o la dels anys de la guerra colonial expressada a "Els tres cants de la guerra" (Visions i Cants), la
violència −dèiem− ha servit per a alguna cosa: per a posar en evidència uns errors, per a reclamar esperançats
una reparació que ha de ser assolida per compromís, no d'uns quants sinó de tot un país, i per a expressar una
fidelitat a aquest mateix país. El problema és que la Barcelona del 1909 no era la mateixa que la del 1893 o
del 1898: l'oferta de camins era més àmplia i les posicions, més radicals. Maragall morí a Barcelona l'any
1911.
VÍCTOR CATALÀ
Pseudònim de Caterina Albert va nèixer a L'Escala, 1869 i morí l'any 1966; novel·lista i narradora. També va
escriure poesia i monòlegs teatrals. Fou la gran dels quatre fills del matrimoni format per l'advocat, polític i
propietari rural Lluís Albert i Dolors Paradís. Va viure de les rendes familiars al seu poble natal i després de la
mort del pare i de l'àvia materna tingué cura de la mare i de l'administració del patrimoni familiar. Va viatjar
per Europa i va residir temporades a Barcelona, on a partir de l'any 1904 va disposar d'un pis. Fou educada i
instruïda en el si de la família, únicament va anar a l'escola primària del seu poble i un any a un pensionat de
Girona, on va començar a estudiar francès. Pel que fa a la ideologia, les activitats polítiques del seu pare,
diputat republicà que es va haver d'exiliar durant un temps per haver participat en l'alçament federalista
empordanès de l'octubre de 1869, són la base del catalanisme de l'autora, la seva identificació amb la llengua
catalana i l'afinitat amb les doctrines d'Enric Prat de la Riba. Culturalment, la família li va facilitar, amb
classes particulars, l'acompliment de les inclinacions artístiques pel dibuix, la pintura i l'escultura, que va
compartir amb la creació literària fins a començaments de segle. Fou també en la mateixa família on va trobar
l'ambient propici per al seu «autodidactisme» literari: la mare escrivia poesies i l'àvia era una gran
coneixedora del folklore i la cultura popular. També hi contribuïren el fet de poder disposar d'un estudi on
gaudir de la privacitat necessària per a la creació i a una gran afició per la lectura que la portà a comprar,
setmanalment, llibres i revistes.
A partir de 1907 es produeix un silenci editorial de l'autora que es retreu davant dels atacs noucentistes a la
narrativa rural. Els volums de contes La Mare−Balena (1920) i Contrallums (1930), la novel·la Un film 3. 000
metres (1926) i l'antologia Marines (1928), configuren la segona etapa que quedarà interrompuda per la
Guerra Civil i els primers anys de la dictadura franquista. Els contes d'aquests volums presenten les mateixes
3
característiques dels anteriors. Amb la novel·la, en canvi, l'autora pretén, per una banda, adaptar−se a la
modernitat amb la introducció d'elements procedents del cinema, i demostrar, per l'altra, la seva capacitat de
fer novel·la ciutadana d'ambient no burgès. A la postguerra publica un volum de contes en castellà, Retablo
(1944), un de proses literàries no narratives, Mosaic (1946) i dos reculls de contes, Vida mòlta (1950) i
Jubileu (1951), que continuen sent una mostra de la gran capacitat narrativa de Víctor Català.
SANTIAGO RUSIÑOL
Santiago Rusiñol i Prtas ve nèixer l'any 1861, i morí en el 1931.
Quan va començar a escriure, tenia vint anys, treballava a l'empresa familiar i ocupava part del seu temps
lliure pintant. Era, també, excursionista, i havia començat a col·leccionar les peces de forja catalana antiga que
localitzava en masos i ermites aprofitant les seves sortides amb l'Associació d'Excursions Catalana. A una
d'aquestes excursions correspon el primer text publicat de Santiago Rusiñol.
Corria l'any 1881. Amb altres membres de l'Associació, Rusiñol va fer la ruta del Taga, Sant Joan de les
Abadesses i Ripoll, acompanyat de llapis, ploma i paper. Havia d'escriure la crònica detallada de l'excursió per
tal de deixar−ne constància al butlletí que editava el centre. El text, il·lustrat amb dibuixos fets del natural per
ell mateix, respon al més pur estil romàntic. La descripció del paisatge, la reflexió sobre el sentit de la història
i l'admiració per la portalada gairebé en ruïnes del monestir de Ripoll són els ingredients bàsics d'unes
impressions de to elegíac i patriòtic que, l'any 1883, es repetirien a l'entorn d'un pretext diferent, el castell de
Centelles.
Però no tot era romanticisme i elegia en els primers textos de Rusiñol. De la mateixa manera que la seva
pintura, progressivament, va anar evolucionant del paisatgisme olotinista al gust pels espais sòrdids, la seva
literatura va passar també per un moment de pruïja naturalista. D'un naturalisme sui generis, més proper a la
paròdia que no pas a l'assumpció dels pressupòsits del moviment, i vehiculat a través d'uns textos realment
insòlits: les cartes trameses a la que ben aviat seria la seva dona, Lluïsa Denís. Escrites en castellà i destinades
a una lectora molt especial i particular, les cartes de Santiago Rusiñol a la seva promesa són, per damunt de
tot, literatura pura. I l'interès primordial d'aquesta literatura rau, no tant en la capacitat de Rusiñol de seguir el
codi convencional del gènere epistolar en el seu vessant amorós, sinó, ben al contrari, en la utilització
deliberada de tots i cadascun dels tòpics del gènere des de la distància irònica i amb la consegüent explicitació
del codi. La hipèrbole sistemàtica determina els apel·latius que el jo atorga a l'estimada, els planys per la
separació forçada dels amants i els impediments reals o inventats, tant se val que interposen la família i la
societat en general a la seva felicitat. En contrast amb el registre dramàtic, l'enamorat aprofita l'espai de la
carta per narrar les seves aventures i les dels seus amics en un registre extremament realista que es pot arribar
a transformar en caricaturesc i, a partir d'aquí, fregar l'humor negre i, si molt convé, l'escatologia. Les cartes a
la promesa són, per tant, una mena de camp de proves de la literatura de Rusiñol.
4
EL NOUCENTISME
Noucentisme és d'antuvi un terme degut a la facúndia d'Eugeni d'Ors. Aquest l'encunya per analogia amb la
denominació que fan dels segles els historiadors d'art italians: Quattrocento, Cinquecento. I jugant de manera
implícita amb l'homofonia existent en català entre nou, adjectiu contraposat a vell, i nou, de número 9,
l'indicador centesimal del segle just acabat d'encetar, el 1900. Se'n serveix de primer, ja des dels inicis del
Glosari el 1906, en la seva forma adjectiva, «noucentista», aplicada a persones, de la qual aviat en derivarà la
substantiva genèrica: «noucentisme». Tot plegat en un devessall retoricoconceptual amb vista a designar les
expectatives de canvi que, en el si d'una societat amb consciència d'endarreriment i amb afany de
modernització, s'havien generat arran del traspàs d'una centúria a l'altra.
Per bé que en un sentit força vague i genèric, el terme fa fortuna fins entrats els anys vint, quan, en la mateixa
mesura que es dilueixen les condicions que n'havien propiciat la difusió, va adquirint un sentit quasi despectiu
que l'identifica en exclusiva amb una escola literària afectada i artificiosa.
En el magma ideològic del Noucentisme concorren, de manera prou indistinta, d'una banda, elements
manllevats dels trets reactius que, a l'Europa de finals del segle xix, emergien en contra d'alguns dels grans
principis configuradors de la revolució industrial i burgesa encetada una centúria abans; d'altra banda, hi ha
també una acusada presència de Leitmotive en part heretats del regeneracionisme finisecular i degudament
adaptats a les conveniències d'una societat en vies d'industrialització. Entre els primers, la reacció contra el
liberalisme, el materialisme i el positivisme, el romanticisme i el naturalisme, també el laicisme, consistia a
contraposar−hi una exigència intervencionista en els afers públics, un renovat espiritualisme i una
emfasització de la voluntat enfront del sotmetiment a la dada empírica, una disciplina de grup cohesionat i una
idealitat utopitzant, també una acceptació de la religiositat i d'un cert misticisme. Trets reactius, tots ells, que
s'adeien amb les limitacions i les disponibilitats d'una burgesia tocatardana, com era la de Catalunya, delerosa
de realitzar−hi el seu projecte de reforma, tot exportant−lo també a la societat espanyola, i alhora
d'afermar−s'hi com a classe hegemònica.
J.V.FOIX
J. V. Foix (va nèixer a Barcelona en el 1893 i morì a la mateixa ciutat l'any 1987), després de la guerra civil,
decideix romandre al país i fer−se càrrec del negoci familiar de les pastisseries a Sarrià. Antic municipi
annexionat a Barcelona, el barri de Sarrià, on va néixer i va passar la resta de la seva vida el poeta, és, com la
Lisboa de Pessoa o el Buenos Aires de Borges, l'escenari mític de molts dels seus poemes. Foix, exiliat a la
pairal contrada −com afirma al primer poema de Les irreals omegues (1949)−, que havia estat un destacat
periodista, col·laborador i cap de cultura de La Publicitat, des del 1922 fins al 1936, en la impossibilitat
5
d'exercir el periodisme en català, es concentra, aleshores, en un particular exili interior, en la reelaboració i la
publicació de la seva obra. Com a testimoni de la tradició de l'avantguarda i fidel a les seves conviccions
catalanistes, amb la voluntat de contribuir a la represa cultural, col·labora a les revistes més destacades de la
immediata postguerra: Poesia, Ariel o Dau al Set.
Després d'haver publicat Gertrudis (1927) i KRTU (1932), llibres escrits sota l'influx del futurisme, el
cubisme, el dadaisme i el surrealisme, Foix, intel·lectual i periodista de prestigi durant la Segona República,
evoluciona cap a una posició estètica que s'allunya de l'ortodòxia de l'avantguarda sense abandonar, però, el
compromís amb l'esperit de recerca de la modernitat. Ja, abans de la guerra civil, a l'article "En versos ben
tallats i arrodonida estrofa...", publicat al núm. 6 dels Quaderns de poesia (gener del 1936)
El 1972, mostrant la vigència, al llarg de la seva obra, d'aquestes idees essencials en la seva poètica, J. V. Foix
tornà a estampar aquest text, amb algunes variacions, com a pròleg del seu llibre de proses poètiques Tocant a
mà. Fins als darrers moments de la seva dilatada pràctica literària, J. V. Foix, en un gest singular, emprant un
terme més habitual en el món científic que en el món literari, es definí a ell mateix, doncs, no com a poeta
sinó com a investigador en poesia.
JOSEP CARNER
Josep Carner va nèixer a Barcelona l'any 1884, i morí a la ciutat de Brusel·les l'any 1970.
La vida de Josep Carner i Puig−Oriol abraça un període apassionant de la literatura i, en general, de la cultura
i la història de Catalunya: Carner neix durant el modernisme però viu encara la maduresa de molts dels homes
(i de l'impuls) de la Renaixença creix amb el noucentisme i el representa, s'involucra en la tasca de la
Mancomunitat, opta per la carrera consular en una mena de peculiar allunyament que el convertirà en un lúcid
observador de la Dictadura de Primo de Rivera i de la dinàmica que els anys trenta acabà abocant el país a la
guerra civil, escull l'exili mexicà i acaba tornant a l'Europa en reconstrucció després del malson de la Segona
Guerra Mundial i instal·lant−se a Brussel·les, la ciutat que esdevindrà els anys cinquanta el cor de
l'europeisme.
Carner fa una entrada en escena fulgurant: als dotze anys comença a col·laborar en diverses publicacions
literàries, als divuit es llicencia en dret i als vint en filosofia i lletres, als vint−i−dos triomfa amb el seu tercer
recull de versos, als vint−i−sis ja és mestre en gai saber, als vint−i−set ingressa a la Secció Filològica de
l'Institut d'Estudis Catalans... Aquesta precocitat, el seu caràcter extravertit, la vestimenta agosarada dels anys
de joventut, una proverbial facilitat de paraula i una certa tendència a la plagasitat en feren un "personatge" de
la Barcelona del tombant de segle, personatge reconegut i assenyalat, tot i que no sempre celebrat.
Quan esclata la guerra civil espanyola, Carner és un dels pocs diplomàtics que es manté fidel a la República.
Això farà que el 1939 el seu allunyament voluntari del país esdevingui forçat, i que amb la professora i crítica
literària belga Émilie Noulet, la seva segona esposa (Carmen de Ossa havia mort al Líban el 1935), emprengui
el camí de l'exili, primer a Mèxic (del 1939 al 1945, on fou professor al Colegio de México) i després a
Bèlgica. A Brussel·les, Carner fa de professor universitari sense abandonar un cert paper d'autoritat entre la
comunitat de la Catalunya a la diàspora (el 1945 és nomenat pel president Irla conseller del govern de la
Generalitat a l'exili, col·labora als Jocs Florals, a la represa de la Revista de Catalunya, etc.), i s'incorpora
6
(com a membre del consell executiu de la Societat Europea de Cultura, per exemple) al teixit d'intel·lectuals
continentals que en el context de la guerra freda fan bandera de la llibertat, el diàleg i un naixent europeisme.
La suma de l'obra els llibres de poemes, la prosa, el periodisme, el teatre, les traduccions, l'activitat culutral i
intel·lectual i l'actuació cívica i política de Carner al llarg de més de mig segle componen una imatge encara
no del tot perfilada però que permet parlar d'ell com un dels grans homenots literaris del nostre temps, i com
un intel·lectual català i europeu en el sentit alhora més clàssic i més modern, més contemporani, del terme.
L'AVANTGUARDA A CATALUNYA
En aquesta època, es produeix a Catalunya una efervescència artística i literària en la que van confluir diverses
iniciatives, sempre presidides per les idees de modernitat i progrés. Els plantejaments de crisi de fi de segle
que produiren figures de la talla de Gaudí, Rusiñol o Casas, es conjuguen amb manifestacions més radicals de
modernitat, com Nonell o Picasso, i deriven en un període ple de contradiccions que es perllonga fins als anys
de la Guerra Civil espanyola.
Aquest projecte d'investigació es proposa, com primer objectiu, estudiar la recepció de l'avantguarda artística
a Catalunya i la convivència d'aquesta amb d'altres projectes que fonamentaven la modernitat en la tradició
autòctona. Com a base metodològica de treball, considerem que és fonamental unificar els criteris de les
investigacions que s'estan realitzan a les diferents universitats catalanes, essent imprescindible que els
materials bàsics d'investigació que està recollint el nostre centre de documentació, comporti tant la
sistematització de les referències documentals, com l'elaboració de les bases d'un discurs teòric.
JOAN SALVAT−PAPASSET
Va estar a Barcelona desde l'any 1894 fins que morí l'any 1924. És un poeta. D e formació autodidacta i
extracció proletària és un del representants més significatius de l'avantguarda històrica a Catalunya. Orfe de
pare, des del 1901 visqué a l'Asilo Naval Español. A partir de 1906 fins el 1917 va fer oficis ben diversos, des
7
d'aprenent d'adroguer fins a vigilant nocturn al moll. Cap el 1914 havia ingressat a la «Juventud Socialista»
per la qual cosa començà a escriure a publicacions revolucionaries com ara Los Miserables, La Justicia Social
de Reus i Sabadell Federal, des del 1915. S'inspirà en l'anarquisme i inicià una defensa aferrissada de la
classe obrera. Utilitzà normalment el pseudònim de Gorkiano. Molts d'aquest articles foren reunits a Glosas
de un socialista (1916). Aquest és un període on té preferència la llengua castellana i on s'aboca a la crítica
politicosocial. La seva obra assagística comprèn tres reculls: Humo de fábrica (1918) amb un pròleg de
l'escriptor Àngel Samblancat on incorporà molts articles de les Glosas, els textos dels Mots propis
(1917−1919) publicats a la revista Un Enemic del Poble, reflexions morals sobre l'home inspirats en la
filosofia de Nietzche i l'ideari de Torres−Garcia i, finalment, La ploma d'Aristarc, que no arribà a publicar.
El 1918 es casà amb Carmen Eleuterio. Del matrimoni van néixer dues filles, Salomé i Núria, a les quals
dedicà Els nens de la meva escala: dites d'infants (1926). A partir de l'any 1919 es va fer càrrec de la secció
de llibreria de les Galeries Laietanes sota la protecció de Santiago Segura. Batejada posteriorment com
Llibreria Nacional Catalana, l'escriptor la convertir, ajudat pel seu germà Miquel, en un focus avantguardista,
sobretot a partir de l'estada que va fer a París el 1920 on prengué contacte amb diferents autors d'avantguarda.
De salut molt feble hagué de fer diverses estades als sanatoris de Les Escaldes, Amélie−les−Bains i el Vernet
cosa que influí decissivament en la seva obra.
El seu primer poema català que aparegué el 1917, «Columna vertebral: Sageta de foc» juntament amb els
textos programàtics Sóc jo que parlo als joves (1919), Concepte de poeta (1919) i el manifest Contra els
poetes amb minúscula: primer manifest català futurista (1920), són el clam d'una poètica que l'acostà al
futurisme de Marinetti
Morí de tuberculosi als trenta anys. La seva vida i obra estigué sempre dedicada a l'exaltació de la joventut, la
llibertat, la sinceritat, l'heroisme i la lluita. La seva poesia ha estat musicada per diversos cantautors catalans i
ha estat traduïda a diferents idiomes. Tant la seva persona com la seva producció han estat objecte de
nombrosos números monogràfics a revistes i homenatges.
LITERATURA DELS ANYS 1930.− LA PREGUERRA−
CLEMENTINA ARDERIU
Clementina Arderiu va nèixer a Barcelona l'any 1889, i morí en la mateixa l'any 1976. Era poeta. Filla d'una
família d'argenters, n'aprengué l'ofici i estudià idiomes, música i piano. Gran afeccionada a la lectura, publicà
el seu primer poema el 1911, i poc després ja fou inclosa en l'Antologia de poetes catalans d'avui de L'Avenç
(1913) i en l'Antologia de poetes catalans moderns d'Alexandre Plana (1914). El 1916 edità Cançons i elegies,
8
que recollia textos escrits des de 1913, i es casà ambCarles Riba, que l'orientà en la seva vocació literària i la
introduí definitivament en els cercles intel·lectuals. Junts viatjaren per Itàlia, Alemanya, França i Grècia,
prengueren una clara posició de compromís amb la República durant la guerra, cosa que els conduí a l'exili el
1939, i al seu retorn a Catalunya van exercir un paper central en la resistència cultural.
Malgrat la importància de Riba en la vida de l'autora, des del punt de vista literari fou un altre escriptor qui hi
exercí una influència decisiva: Josep Carner, que entre altres coses, com sosté Enric Bou «li forní un
determinat model de composició, la cançó».
El 1938 guanyà el Premi Joaquim Folguera amb Sempre i ara, publicat el 1946 i ampliat en l'edició de 1952
de Poesies completes. Posteriorment aparegueren És a dir (1959, Premi Óssa Menor 1958 i «Lletra d'Or»
1960), L'esperança encara (1969) i Obra poètica (1973), que recollia el conjunt d'una producció estretament
lligada a l'experiència vital −en la qual el fet de ser dona fou crucial− i presidida per una poètica de ressons
maragallians. L'amor, la fe, l'alegria, el cant, la condició femenina, el dolor, l'angoixa, la tristesa, la por i la
mort són els temes que, amb més o menys pes i amb tractaments diferents segons el moment i les
circumstàncies, dominen una poesia molt treballada, depurada i mesurada en l'expressió del sentiment alhora
que d'extraordinària força expressiva; una poesia que, inicialment inscrivible en elmoviment noucentista, el
supera amb la incorporació d'elements de la tradició catalana culta i popular, del simbolisme i de l'avantguarda
CARLES RIBA
Nascut el 1893, va formar−se, com tota la seva generació, llegint el Glosarid'Eugeni d'Ors. L'adjectiu
noucentista li és, doncs, perfectament aplicable. Sempre que, però, en distingim dos aspectes.
D'una banda, Riba passà per un període plenament noucentista, en el sentit d'una intensa influència orsiana,
durant la segona dècada de segle. L'ascendent de Xèniuses palesà, per exemple, en els seus articles de crítica
(Escolis i altres articles, 1921, i en els primers d'Els marges, 1927), en què Riba maldava per construir−se un
pensament literari propi manllevant conceptes i termes a diferents teòrics i crítics romàntics, simbolistes, etc.,
però, sobretot, a l'ideari del Pantarca. Dissortadament, no va saber sostreure's a la influència del manierisme i
l'èmfasi retòric característics de l'estil orsià, la qual cosa va restar, a aquests primers articles, part de la seva
9
eficàcia crítica.
En canvi, en les seves incursions en el món de la prosa narrativa, per exemple a Les aventures d'en Perot
Marrasquí (obra per a infants escrita els anys deu i publicada el 1924), va aconseguir un llenguatge més
eficaç, que, sense deixar de ser literari, arribava a assolir un to planer i quotidià. No així als relats de L'ingenu
amor, contes no específicament per a infants, sobre temes com l'amor, el sacrifici, etc., en els quals el propòsit
volgudament literari el tornava a decantar un xic cap a l'artificiositat noucentista. En tot cas, va ser en les
traduccions d'obres en prosa realitzades aquells anys on més s'insinuen les possibilitats del que havia de ser
posteriorment la prosa ribiana.
Trobant−se en plena activitat durant l'inici de la dècada dels trenta a més de la crítica, la creació poètica i la
traducció d'Èsquil, com a professor universitari i de la càtedra de la Fundació Bernat Metge, i com a membre
de l'Institut d'Estudis Catalans, aquesta activitat no s'estroncà en esclatar la guerra civil: d'un banda, entre el
1936 i el 1939 compongué les dues primeres seccions de l'obra poètica Del joc i del foc (que, completada amb
una altra, aparegué el 1946); d'altra banda, el 1937 participà en la creació de la Institució de les Lletres
Catalanes i assistí al congrés del PEN Club a París.
Riba i la seva família (casat amb la poetessaClementina Arderiu , tenia tres fills) van ser dels darrers a partir
cap a l'exili a França, juntament amb Josep Pous i Pagès, a final de gener del 1939. S'instal·laran a Bierville,
vila que donarà nom a la més coneguda de les seves obres poètiques.
Durant la postguerra, Riba continuà treballant, no solament com a escriptor a més de les obres poètiques,
publicà un aplec d'escrits de crítica, ...Més els poemes (1957), i, gràcies a l'ajut de mecenes, féu una nova
versió de l'Odissea (1948) i traduí Sòfocles i Eurípides, sinó també com a figura pública, assistint, per
exemple, com a representant de la cultura catalana als congressos de poesia de Segòvia, Salamanca i Santiago
de Compostel·la (1952, 1953 i 1954), de contacte entre intel·lectuals catalans i castellans. Optant sempre pel
rigor en el treball i construint una obra certament difícil per la seva riquesa i complexitat, Riba exercí el seu
mestratge durant els durs anys quaranta i cinquanta. Una obra així no podia, no pot ser, popular; però, poc o
molt, no podia ni pot deixar de tenir alguna cosa d'exemplar. Si més no, perquè hi retrobem un home
compromès per complet amb la seva creació
MIQUEL LLOR
Miquel Llor (Barcelona, 1894−1966). Era de família modesta, fou el segon de tres germans. Cursà estudis
primaris però aconseguí una sòlida cultura gràcies a una tenacitat exemplar. Atret inicialment pel teatre i per
la música, finalment es decantà per les lletres, influenciat pels cursos sobre literatura catalana que impartia
Jordi Rubió i Balaguer. Així el 1925 publica el seu primer llibre, Història grisa. L'autor compaginà el conreu
de la literatura amb la feina de delineant fins al 1928, any en què entrà a treballar a la secció de cultura de
l'Ajuntament de Barcelona, on s'encarregà de la revisió ortogràfica d'escrits en català; aquest mateix any
publicà la seva segona novel·la, Tàntal, que produí una forta sensació en ser titllada d'immoral pel seu
freudisme, un dels trets dominants de la literatura europea. El 1930 és quan l'autor arriba al punt culminant de
la seva creativitat; així escriu l'obra de teatre Pas de núvols, encara no editada, i publica, el mateix any, el seu
primer recull de contes, L'endemà del dolor. Bon coneixedor de llengües, tradueix Proust, Giovani Vega, Gide
i Moravia. El 1931 publica Laura a la ciutat dels sants, la seva novel·la més important, i L'oreig al desert
(1934), el seu segon recull de contes, i és membre del PEN Club. Després de la Guerra Civil, continua la seva
feina a l'Ajuntament després d'haver passat la depuració política, però literàriament no torna a la llum fins el
1946, any en què l'editorial Selecta compra els drets de les obres que havia publicat. L'any 1947 publica El
somriure dels sants, continuació de Laura a la ciutat dels sants, de la qual farà una versió teatral el 1950, i
segueixen Un camí de Damasc (1959) i Joc d'infants (1950), potser la novel·la més important d'aquest nou
període. El 1952 aplega la seva narrativa curta en un sol volum, Tots els contes. Al final de la seva vida es
dedica al comerç d'antiguitats, feina que ja havia començat abans de la guerra, obrint una galeria a Tossa de
Mar.
10
JOSEP PLA
Josep Pla va néixer el 8 de març de 1897 a Palafrugell, és a dir, al tombant de segle i en una vila industrial,
agrícola i marinera del Baix Empordà. Aquestes circumstàncies expliquen, en part, el contingut d'una obra
dispersa i rica en gèneres, que l'autor justifica per la necessitat de preservar la memòria col·lectiva d'un país,
l'Empordanet i Catalunya, i uns costums, que a partir de la Guerra Civil estaran sotmesos a un canvi radical.
D'altra banda, la vacil·lació inicial i el rebuig posterior envers la novel·la s'emmarquen en la crisi del gènere
plantejada després de la Primera Guerra Mundial. Pla en va viure tot el procés els anys vint, quan La
Publicidad el va enviar a París de corresponsal. La recuperació del model de l'antiheroi de Dostoievski, per
escriptors com André Gide, va ser seguida per Pla en els primers intents per a bastir un personatge que li
permetés exposar una concepció de la humanitat escèptica i crítica, tot evitant el compromís personal.
El personatge final serà el resultat de la combinació d'una tria a favor de la condició de l'escriptor
professional, que ell defineix com «el rellogat», del personatge de l'antiheroi esmentat i de la pròpia
personalitat, que amb els anys es confondran amb el Pla escriptor i home. Aquesta veu narrativa, que sovint té
el relleu d'un autèntic protagonista, com en el cas d'El quadern gris, serà el fil conductor de tota l'obra
aplegada en l'Obra completa i, també, de la majoria dels articles que encara avui es conserven dispersos en
diverses publicacions. Aquest narrador serà sovint el protagonista dels primers llibres que anuncien les vastes
memòries posteriors, llibres en els quals predomina la narració, com a Coses vistes (1920−1925) (ed. 1925),
Llanterna màgica (ed.1926) i Relacions (ed. 1927), però en els quals figuren els esbossos de gèneres
essencials en la seva obra com són la biografia, l'assaig antropològic i costumista, i la descripció del paisatge.
Havia començat amb la il·lusió i l'afany de ser escriptor i es tancava amb l'assoliment d'aquesta ambició, a
partir de la perspectiva dels més de quaranta−cinc anys de professió periodística i literària. El Pla madur
s'havia reconegut en el personatge jove, en l'antiheroi literari producte de la Primera Guerra Mundial. Si bé
l'escepticisme en el gènere humà l'allunyava de la literatura intimista, en canvi la sensibilitat pel paisatge i
pels canvis socials el consagraven com un memorialista dels personatges del nostre país i com un dels millors
paisatgistes. Josep Pla va morir la matinada del 23 d'abril de 1981 i va ser enterrat al cementiri de Llofriu.
JOSEP MARIA DE SEGARRA
La infantesa i l'adolescència de Josep Maria de Sagarra (va nèixer a Barcelona l'any 1894 i morí l'any 1961)
transcorregueren en una casa on «el clima d'unes existències remotes continuava present en les olors, en els
objectes i fins en els costums». La «mentalitat de segle divuit» impregnava la vida familiar del casalot del
carrer de Mercaders, escenari de tres−cents anys de residència barcelonina d'una nissaga de senyors rurals. El
futur escriptor, que hi havia nascut el 1894, hi va començar a remenar la biblioteca ben aviat; gairebé tan aviat
com s'iniciava en la freqüentació de les bigarrades relíquies de la història familiar.
11
El poema dramàtic és el gènere que proporciona a Sagarra els seus èxits teatrals més sonats. També és el que
l'esclavitza, des del moment que alguns intents de distanciar−se'n no donen els resultats esperats: era el risc de
la professionalització. Des d'un punt de vista literari, la inclinació és complementària de la que l'autor té pel
poema narratiu. Potser la fascinació de l'escenari s'alimentava també de la imaginació del passat suscitada per
la història familiar i els seus reductes. Des d'aquella Rondalla d'esparvers, una pila d'obres que tenen sempre
com a nucli un conflicte de triangle i un final feliç que el soluciona a base de penediment i perdó constituiran
el gruix de la seva producció teatral. Costumisme històric i patetisme, derivat més d'un particular «efecte
vers» que no pas de les situacions dramàtiques, seran sostinguts per una galeria d'hostaleres, hereus, masovers,
pubilles, amos i criats que representaran accions situades, la majoria, entre el segle XVII i l'inici del XIX (els
temps de la geòrgica nostàlgia sagarriana, corresponent a la mitologia dels orígens familiars). L'eficàcia, dins
d'aquestes coordenades, de Marçal Prior (1926), La filla del Carmesí (1929), La corona d'espines (1930) i
L'hostal de la Glòria (1931) n'explica sobradament l'èxit; el mateix èxit que obtingué El Cafè de la Marina
(1933), que situava l'acció en l'època contemporània. Admetent el reduccionisme que implica el recurs,
situació i sentit de l'obra dramàtica de Josep M. de Sagarra s'inferirien, possiblement, de dues afirmacions: la
de Jordi Carbonell, segons el qual «Josep M. de Sagarra ha sostingut més que ningú damunt les seves
espatlles el teatre català des dels anys vint fins a la seva mort»
MÀRIUS TORRES
Va nèixer a Lleida l'any 1910 i morí a Puig d'Olena, Sant Quirze de Safaja en el 1942. Era poeta que estudià la
carrera de medicina a la Universitat de Barcelona i, un cop acabada, l'any 1933 féu un viatge per França i
Itàlia, països que el captivaren, especialment la ciutat de Florència. Exercí durant poc temps a Lleida, ja que
ben aviat, l'any 1935, caigué malalt de tuberculosi i ingressà al sanatori de Puig d'Olena, on havia de morir set
anys després. Fill del metge, polític i estudiós de la metempsicosi Humbert Torres, de ben jove s'educà d'una
banda en el republicanisme catalanista i de l'altra en una concepció espiritualista de l'existència que tant havia
de pesar en la seva obra líric.
Deixant de banda algunes col·laboracions a la premsa periòdica, alguna narració i una peça dramàtica (Una
fantasma com n'hi ha poques) presentada sense èxit al premi de teatre Ignasi Iglésias l'any 1935, l'obra
literària de Torres se centra en la poesia, escrita en la seva major part durant el període de reclusió al sanatori
de Puig d'Olena lloc on coincidí amb Mercè Figueras, la «Mahalta» de molts dels seus poemes, tot i que ja el
1935 havia presentat, també sense èxit, una selecció de poemes al premi Joaquim Folguera sota el títol
d'Invencions.
L'adveniment de la guerra civil i la immediata postguerra, sumades a la prematura mort del poeta, n'han
condicionat la recepció, ja que no és fins a l'any 1947 que es publica, i encara a Mèxic, el volum Poesies.
12
La seva situació personal marcada per una malaltia que l'abocava irremissiblement a la mort i la
descoratjadora situació col·lectiva la guerra civil i la desfeta accentuen la solitud del poeta i determinen el
caràcter reflexiu de la seva poesia que, en paraules de Carles Riba, «brolla sempre des de la crisi». Riba amb
qui Torres mantingué correspondència, al costat de Verlaine o Baudelaire, amb qui l'autor compartia el gust
per la musicalitat, són algunes de les influències de la seva poesia, una poesia que poua en la tradició
simbolista i que assoleix una gran puresa i essencialització a la recerca del sentit de l'existència.
Els seus temes la solitud, l'amistat, l'amor, la consciència del temps, la mort, la transcendència, la bellesa del
món, la música, identificada amb la vida, etc.−apareixen desenvolupats amb una gran exigència formal que
s'acull tant a la forma clàssica del sonet com a una àmplia gamma de provatures estròfiques, inclosa la tannka.
A banda de les diferents edicions de les seves Poesies, el 1967 Joan Sales publicava Cartes a Màrius Torres,
un recull de la correspondència entre ell i el poeta lleidatà.
JOAN BROSSA
El poeta Joan Brossa (1919−1998) ha estat el poeta avantguardista d'aquest segle per antonomàsia. Gairebé
desconegut fins a la publicació de Poesia rasa (1970) i convertit després en una referència indiscutible, tota la
seva obra ha destacat per un interès desbordant per l'home i un procés continu d'investigació. Les seves
paraules són el millor exponent d'aquest esperit d'avantguarda: "Considero la investigació com un viatge a
l'inconegut, una capbussada al mirall de la imaginació; per tant no puc assegurar on porten les meves
experiències actuals ni què pensaré jo mateix d'aquí a uns anys. De moment continuaré forçant els mitjans
habituals de percepció per descobrir nous espais de sensibilitat.
13
Brossa inicià una experimentació en la literatura que ja no abandonaria mai. A partir de l'any 1950 la seva
poesia experimentà un tomb notable, tot abandonant la recerca en el subconscient per passar a una poesia més
lligada a la realitat. Joao Cabral de Melo, poeta brasiler que en aquells moments era a Barcelona, influí
decisivament en aquest canvi. Així, l'any 1950 escriví Em va fer Joan Brossa, amb poemes totalment prosaics
que ocupaven un mínim espai. Eren petits flaixos de la realitat quotidiana, plens d'humor i d'intencionalitat de
denúncia política. Es tractava de donar més amb el mínim possible.
Aquest període no estigué únicament marcat pel conreu de la sextina. Arran de l'exposició antològica de
poesia visual i poemes objecte a la Fundació Miró l'any 1986, la seva obra plàstica s'anà multiplicant, alhora
que fou objecte d'exposicions arreu del món. El fet de poder disposar de mitjans per a materialitzar objectes
que tenia pensats des de feia anys permeté que el catàleg d'objectes i obra visual de Brossa s'incrementés
notablement. El seu art sortí fins i tot al carrer i s'ha convertit en un paisatge habitual per als ciutadans de
Barcelona.
Entre unes coses i les altres, l'activitat del poeta es desbordà a partir dels seus setanta anys, al mateix temps
que sortia de l'anonimat per convertir−se en un home públic. Però això no canvià el seu tarannà i la seva
dedicació a la plàstica no perjudicà la literatura. Per a ell, no hi havia gèneres o fronteres i sempre se sentí
poeta del seu temps
SALVADOR ESPRIU
14
L'obra de Salvador Espriu (Santa Coloma de Farners 1913−Barcelona 1985) s'ha de definir a partir de dos
eixos: la recerca de la diversitat (marcada per la relació amb la quotidianitat, per la pluralitat de gèneres i per
la diversitat de tècniques compositives que conviuen fins i tot dins d'un mateix llibre) i l'aspiració a la unitat
(amb un entramat temàtic, moral i filosòfic que determina les relacions entre les diferents obres). Espriu va
considerar indestriables aquests dos pols en el procés dialèctic d'aprehensió de la realitat al qual aspirava.
Estudiant brillant, llicenciat en dret (1935) i en història (1936), amb estudis de llengües clàssiques, Espriu
aspirava a convertir−se en professor d'egiptologia a la Universitat Autònoma creada durant la Segona
República. Aquest futur professional va quedar truncat pel conflicte civil. La mort el 1940 del pare, el notari
Francesc Espriu, que havia patit un infart a causa del trasbals de la guerra, el va obligar a treballar en la
notaria d'Antoni Gual Ubach. Espriu, doncs, és un més dels escriptors funcionaris o oficinistes del segle xx,
com Franz Kafka, com Fernando Pessoa, autors també hermètics i cabalistes, pensadors com ell en la
Divinitat i recercadors de la unitat en la dispersió.
La trajectòria literària de Salvador Espriu es va iniciar el 1929 amb una edició no venal del llibre en castellà
Israel, un recull d'estampes bíbliques que, segons ha estudiat Rosa M. Delor, presentaven ja una ordenació
temàtica cabalista al voltant de la figura de Jesús. Un any després, el 1930, Espriu ingressava a la Universitat
de Barcelona, on va conèixer el poeta Bartomeu Rosselló−Pòrcel. Aviat, el prestigi d'Espriu en els cercles
universitaris va descansar en la seva activitat de jove escriptor en català
Entre els factors que van acabar de portar Espriu cap a la poesia durant la postguerra hi havia, al costat del
procés de concentració expressiva que ja hem vist, les majors facilitats de publicar en un gènere que no
necessita tant d'espai com la prosa i que, pel seu caràcter més hermètic, podia superar millor els entrebancs de
la censura.
L'obra d'Espriu, caracteritzada per la barreja d'un intel·lectualisme extrem i d'un descriptivisme sovint càustic,
té una gran singularitat. La riquesa idiomàtica, la complexitat temàtica i de fonts, la capacitat per a retratar en
termes transcendents la història col·lectiva, i fins i tot la representativitat històrica que va aconseguir a partir
dels anys seixanta, la converteixen en una de les més importants de la literatura catalana del segle xx.
PERE CALDERS
15
Pere Calders i Rossinyol (va nèixer a Barcelona l'any 1912 i morí a la mateixa ciutat l'any 1994) acabava de
complir seixanta−sis anys i feia poc que s'havia jubilat de les seves tasques professionals a l'Editorial
Montaner i Simó. Tot i que Antaviana i Invasió subtil i altres contes van revelar la màgia de la ficció
caldersiana, l'escriptor tenia ja una dilatada −i també accidentada− trajectòria literària, encetada públicament
el 1936.
Calders es va formar en un ambient cultural que aspirava a la normalitat. Una normalitat que els anys trenta,
encara sota els efectes de les onades successives delmodernisme i del noucentisme, semblava a l'abast de la
punta dels dits del país. Tant era així, que els joves de l'edat de Calders, tot i sentir−se hereus directes de la
més recent i assenyada tradició noucentista, no s'inhibien gens ni mica davant les propostes molt més
rupturistes de les avantguardes artístiques i literàries, que ja tenien una presència diversa i significativa en el
panorama cultural català de l'època. Com a "artista adolescent", Calders se sentia integrat en una generació
premeditadament allunyada dels referents realistes −sovint identificats, des de l'òptica interessada del
noucentisme, amb un ruralisme més aviat tremendista−, amb una declarada decantació cap al joc civilitzat, pel
que fa a les formes d'expressió, i un cert distanciament crític respecte als valors morals imposats per l'esperit
noucentista. En poques paraules, una generació que, sense renunciar a la reflexió crítica sobre les
contradiccions i les febleses humanes, començava a sentir−se alliberada de "sagrades missions patriòtiques" i
se sentia més compromesa amb la qualitat formal de l'obra creativa que no pas amb l'efecte reformador que
aquesta obra pogués tenir sobre el seu entorn social immediat.
Calders assaja una doble solució a les seves necessitats narratives: d'una banda, el conreu del conte (gènere
que, per la seva flexibilitat, no està tan subjecte a les lleis que han definit el model de novel·la tradicional) i,
d'una altra, una rèplica desmitificadora −pròxima a la paròdia− de la novel·la convencional.
El Calders escriptor, coherent amb aquesta premissa, és conscient que en construir una història −tant si és
descaradament fictícia com si parteix de fets reals− no fa sinó representar la seva pròpia percepció de la
realitat, una percepció que, més enllà de l'aparença evident i superficial de les coses, n'atrapa també els angles
insòlits i obscurs, però que no deixa de ser una percepció parcial i fragmentària. La conseqüència de tot això
és que l'escriptor se sotmet a un voluntari procés de destranscendentalització de l'acte de representar
literàriament la seva percepció de la realitat: se'n distancia irònicament. I arriba a fer de la ironia l'instrument
literari més eficaç i identificador.
La complicitat és el que ens dóna la principal clau d'interpretació de la narrativa caldersiana. Sota l'aparent
afabilitat del narrador, sota el tractament subtil i sovint humorístic de les trames relatades i sota el vel d'uns
escenaris obertament imaginaris, la complicitat des de la ironia permet endevinar−hi una reflexió aguda i
profunda sobre els caires més absurds de la condició humana.
16
L'estil típicament irònic que caracteritza la literatura de Calders no és, doncs, un pur artifici formal, sinó la
seva mateixa essència literària. Una essència que desplega amb precisió de rellotger en cada una de les seves
obres, des de les simples llegendes dels seus acudits gràfics fins a la seva extensa obra narrativa.
MERCÉ RODOREDA
La seva obra travessa els punts cardinals de la literatura moderna occidental que es fa contemporània a partir
de l'experiència de la guerra i, molt en particular, de l'exili. L'experiència de l'exili eixampla els límits del
realisme literari, que de cap de les maneres no són suficients per a llegir Rodoreda, per a compartir la
memòria del món des del qual ens parlen els seus llibres, els seus personatges. Nascuda amb el cine, com a
tants dels seus coetanis els agradava de dir, Rodoreda és una escriptora autodidacta que es forma a través de la
poesia popular i patriòtica, de les obres emblemàtiques, de la literatura de quiosc i, després, del periodisme,
per mitjà del qual coneixerà les elits de la literatura en català els anys trenta; és a partir de la guerra civil
espanyola (Aloma, la seva primera bona novel·la, és del 1938) i, sobretot, de l'experiència de la Segona Guerra
Mundial i de l'exili, que aconseguirà de donar forma al seu projecte, que es troba entre els de més ambició
literària de la literatura catalana del segle xx i entre els llegats significatius de l'Europa contemporània. El
resultat de la vivència i l'experimentació, en definitiva, de la fragmentació.
Quan Mercè Rodoreda neix, el 10 d'octubre de 1908, Sant Gervasi de Cassoles és una barriada barcelonina
que només feia quinze anys que s'havia annexionat a la capital, la ciutat convulsa on els anarquistes i els
gàngsters de la patronal es disputen els carrers, Gaudí és a mig fer el que avui coneixem com el parc Güell .
La biografia i l'obra de Rodoreda estan profundament lligades als esdeveniments culturals i polítics. Només va
assistir a escola durant tres anys, entre el 1915 i el 1918, i en dos centres diferents. Filla única d'un dependent
d'una armeria del carrer de Ferran i d'una mestressa de casa, el seu destí semblava el matrimoni. Mercè, una
nena solitària que escrivia escoltant i transcrivint els diàlegs dels paletes que treballaven al jardí, segons ha
deixat escrit en un breu esbós de memòries, va acomplir el destí familiar a vint anys. Es va casar amb el germà
de la seva mare, un emigrant a Buenos Aires que sovint ajudava l'economia familiar de la seva germana. Joan
Gurguí era disset anys més gran. De la unió va néixer un fill l'any següent (1929). La vida de casada despertà
en la jove mare un desig cada vegada més fort d'independència, d'escriure, de tenir un ofici. Cada dia torna
una estona a la casa materna de Manuel Angelon, on es tanca a escriure al colomar.
Si Rodoreda havia fet en els anys cinquanta una opció que d'una manera o d'una altra es pot considerar
realista, en els anys vuitanta opta per la responsabilitat que el retorn, com a territori de l'altra cara de l'exili, li
atorgava si volia seguir fent ús de la seva llibertat de creació. Un tipus de relació amb la pròpia obra que
permet pensar en d'altres projectes literaris coetanis, com ara el de la russa Nina Berbèrova (1901−1993) o el
de l'italià Italo Calvino (1923−1985) o el de la ucraïnesa−brasilera Clarice Lispector (1917−1978), tant en allò
que els acosta −el trànsit pels gèneres literaris i la seva transformació− com en allò que els separa o que
17
solucionen de manera diferent −el sentit donat a l'exili i la seva plasmació literària, o l'exili interior.
Mercè Rodoreda va transformar el primer exili fent ús, en el terreny personal, de la llibertat d'alterar el
concepte de família i de maternitat i, en el terreny creatiu, polint i evitant les falses il·lusions sobre el passat. I
va celebrar el segon exili, a Romanyà, atorgant−se la llibertat creativa més radical de què era capaç sense
pensar en l'èxit, una autora que tant l'havia desitjat i que tant n'havia obtingut.
LITERATURA CONTEMPORÀNIA
GABRIEL FERRATER
Neix a Reus el 20 de maig de 1922, en el si d'una família de vinaters benestant i culta que si d'una banda
retarda l'entrada del fill en el sistema educatiu reglat (no va a l'escola fins als 10 anys), de l'altra es preocupa
per crear l'ambient favorable per a la seva sòlida educació i formació intel·lectuals. Ferrater viu a Reus
(paradís de la infantesa i marc referencial de molts dels seus poemes, sobretot "In memoriam") fins el 1938,
any en què la seva família s'exilia a França.
El 1941 torna a Espanya: fa el servei militar (1943−45), treballa a l'empresa del pare i acaba com pot el
batxillerat (1945−47), es matricula en ciències exactes a la Universitat de Barcelona, però al tercer curs
abandona els estudis (1950). El 1951 mor el seu pare, que, arruïnat, se suïcida i aquest fet coincideix amb un
punt d'inflexió fonamental en la trajectòria vital i intel·lectual de Gabriel Ferrater. D'una banda, el poeta
s'estableix a Barcelona i fa els primers passos per professionalitzar−se com a crític d'art, traductor i lector
editorial; i, d'una altra, entra en contacte amb diversos grups artístics i intel·lectuals barcelonins.
Entre el 1958 i el 1968, Ferrater escriu i publica el conjunt de la seva obra poètica. A l'endemig, el poeta ha
maldat per procurar−se una certa estabilitat professional i personal. Primer, fora del país: viatja a Londres amb
la intenció de trobar−hi una feina editorial, que aconsegueix, però, a Hamburg, com a lector de la Rowohlt
Verlag. I després, a Catalunya: la tardor del 1963 accepta el càrrec de director literari de Seix Barral i l'any
següent es casa amb la periodista americana Jill Jarrell (de qui se separa el 1966) i fixa la seva residència
definitiva a Sant Cugat. El 1968 acaba la carrera de filosofia i lletres i entra com a professor de lingüística i
crítica literària a la Universitat Autònoma de Barcelona. Aquests són els anys de més activitat intel·lectual
(docència, conferències, seminaris, projectes, pròlegs, traduccions...) i són els anys, també, dels primers
reconeixements públics oficials. Però el 27 d'abril de 1972, pocs dies abans de fer 50 anys, Gabriel Ferrater se
suïcida al seu pis de Sant Cugat.
VICENT ANDRES ESTELLÉS
18
Vicent Andrés Estellés (Burjassot, 1924 − València, 1993) inicia la seva producció poètica a la postguerra. Ho
fa des de la perifèria literària que era la València d'aleshores i al voltant dels cenacles on s'aplegaven Xavier
Casp, Joan Fuster i altres membres de l'incipient catalanisme valencià de la represa. Era un jove periodista
amb vocació de poeta que escrivia versos i versos, infatigable, i alguna vegada els publicava: Ciutat a cau
d'orella, editat a València el 1953, fou el primer dels quatre poemaris que van veure la llum durant les
dècades dels anys cinquanta i dels seixanta.
Però no fou fins a l'inici dels anys setanta que la seva obra va protagonitzar l'assalt al carrer i va esdevenir
símbol d'un país valencià que despertava, poc després dels crits de protesta de Raimon. La mà hàbil de Joan
Fuster i l'enginy de l'editor Eliseu Climent van programar l'esclat editorial de la seva poesia. I arribaren els
best−sellers el Llibre de meravelles (1971) principalment, premis com el de les Lletres Catalanes i, a poc a
poc, els deu volums d'obra completa. Per fi la literatura valenciana contemporània infantava un poeta
exportable i popular.
L'operació va ser un èxit cívic en aquell moment auroral de la transició a la democràcia. I ho va ser en l'àmbit
general de la literatura catalana, on Estellés va ser llegit i valorat, més enllà dels dubtes que, en el pròleg a
Recomane tenebres (1972), primer volum de l'Obra Completa de l'autor, expressava Fuster sobre les
dificultats d'interpretació dels matisos dialectalitzants més enllà del marc local o regional: fins i tot l'arrel
localista del vers estellesià en va ser factor d'eficàcia poètica.
Estellés es centra en episodis de la història nacional, en les fidels petites coses que, com en el cas de Riba,
omplen la vida quotidiana, o en la ressenya d'un amor personalíssim. En qualsevol d'aquests casos, el resultat
és d'una profunda coherència i genera una crònica amarga i esperançada alhora, el crit que enlaira una idea de
dignitat mai no desistida. Sovint la sap transmetre, a més, amb uns dots de confidencialitat conversacional ben
notòria. Amb eficàcia comunicativa fora de tot dubte.
Home apassionat i civilment compromès, pou de cultura literària, cronista periodístic del seu món ensems que
poeta amb cims d'intensitat lírica entre el conjunt proteic de la seva producció, Vicent Andrés Estellés ha
llegat a la cultura catalana un discurs pastat amb paraula viva, eficaç per a la difusió popular de la poesia i
això és força cert i útil en l'àmbit valencià d'on procedeix, i també un referent poètic personalíssim, ben
perfilat i caracteritzat en el conjunt de la literatura catalana contemporània.
MIQUEL MARTÍ I POL
19
La biografia de Miquel Martí i Pol ( que va nèixer a Roda de Ter, Osona, 1929) ha estat marcada per alguns
trets definitoris, entre els quals sobresurten els següents: a) el seu lligam al poble nadiu, on ha viscut sempre;
b) la seva condició obrera, com a escrivent a la fàbrica tèxtil La Blava, de Roda de Ter, on treballà des dels 14
anys fins als 43; c) les conseqüències de la malaltia que contragué pels volts del 1970, una esclerosi múltiple
que des d'aleshores li ha impedit de moure's i de parlar amb normalitat; d) el compromís del poeta amb la seva
classe social i amb el país; e) la seva disposició, des de jove, a interrogar−se, a esforçar−se per conèixer−se a
si mateix i el món que l'envolta. I, és clar, la seva dedicació a la poesia, que començà a donar fruits entorn del
1948.
Des d'aleshores, la millor referència biogràfica de Martí i Pol ha estat la seva obra. Miquel Martí i Pol no s'ha
dedicat només a la poesia: tot i considerar que la prosa és la seva assignatura pendent, ha publicat un volum de
narracions, dos volums de memòries, un d'articles periodístics i diverses traduccions. Ha col·laborat en
algunes revistes, entre les quals cal remarcar Inquietud (1955−1966) i Reduccions (des del 1977), del consell
de redacció de la qual forma part.
Format sota el catolicisme imperant de la postguerra, en un ambient perfectament descrit a El poble (1966), el
jove Martí i Pol es presenta tot interrogant−se sobre el seu ésser i el seu destí. Afirma el seu jo, distint d'un
"vosaltres" que inclou la resta dels humans però que es concreta en la gent que l'envolta, bàsicament de
condició obrera, la qual en el fons admira, i constata el desconcert.
Martí i Pol inicia un aprofundiment en la seva reflexió sobre la poesia i la seva activitat com a poeta, reflexió
que es va accentuant al llarg dels anys vuitanta i noranta. Aquesta reflexió és objecte d'alguns poemes, com,
per exemple, uns quants de l'apartat "Capfoguer" d'Estimada Marta, i d'alguns textos més teòrics, com l'article
del 1987 "Algunes consideracions sobre experiència i poesia" (Reduccions, núm. 34). La poesia és entesa com
un procés de coneixement interior per part del poeta, d'autoanàlisi, per tant lligada a l'experiència personal, tot
i que aquesta experiència pot tenir molts matisos. Martí i Pol entén que la poesia tendeix a expressar el que és
essencial de la vida personal i la col·lectiva, i a expressar−ho amb senzillesa. D'altra banda, el material amb
què treballa el poeta, la paraula, és objecte d'atenció preferent: no pot ser utilitzada de manera gratuïta, sinó
que se li ha d'exigir densitat, justesa i capacitat de suggestió.
El desencís de Martí i Pol esdevé crític, de nou, lluny d'abandonar−se a la resignació o a la passivitat. Al
darrer volum, Llibre de les solituds, el poeta recupera la ironia, ja present en alguns llibres d'anys enrere, com
a recurs per a salvar−se tant del desconcert com de la resignació, amb la qual cosa introdueix un element que
20
permet de pensar en la superació d'aquesta darrera etapa.
MANUEL DE PEDROLO
Manuel de Pedrolo (l'Aranyó, 1918−Barcelona, 1990) fou un clandestí en una societat segrestada. Fill d'una
antiga nissaga nobiliària, va néixer dins els murs d'un castell de la inhòspita Segarra, propietat de la família
paterna. Fou un adolescent solitari carregat d'expectatives durant la República en una petita capital de
comarca, i un jove soldat que va fer la guerra en el bàndol dels vençuts. Un escriptor de posicions
insubornables al llarg de la dictadura franquista i un intel·lectual isolat en una democràcia avara que, per al
nostre autor, desdibuixa clarament les llibertats col·lectives. El silenci de la crítica a l'entorn de la seva obra
féu que, els darrers anys de la seva vida, l'escriptor covés la idea de fracàs. Al seu enterrament, hi assistí la
seva muller, la seva filla i un bon amic que arribà tard.
Amb tot, ha estat un dels escriptors més llegits de la postguerra i ens ha llegat una obra poètica considerable:
uns centenars d'articles periodístics amb el seu respectable nombre d'entusiastes, unes quantes peces teatrals
cabdals, l'obra novel·lística de més gruix de la nostra literatura amb la corresponent legió de lectors i, encara,
un radical concepte de la creativitat i una imatge d'autor que compromet el seu ésser a cada ratlla. D'antuvi,
presumia aquell fracàs; lliurat del tot a un univers−escriptura de rebel coherència interna no sols és un capítol
estel·lar de la literatura catalana contemporània: és una aportació rotunda a la història de la nostra cultura.
Els únics límits entre Pedrolo i la seva obra els imposà la imaginació. Ni la més estricta censura política, o
moral, es va interposar en el seu projecte literari, com ho mostra el desfasament cronològic, provocat per
aquella institució, que hi ha entre la data d'escriptura i la data d'edició de moltes de les seves obres. Com ara
Un amor fora ciutat, novel·la de temàtica homosexual des de la perspectiva de la psicoanàlisi, que, escrita
l'any 1959, no fou possible publicar fins l'any 1970, i encara va patir un procés judicial per escàndol públic.
Amb tot i des de molt jove, Pedrolo vol ésser novel·lista. Aquest és el vessant més important de la seva obra,
en qualitat i quantitat, que suma uns 20.000 fulls. D'altra banda, un novel·lista proteïforme i amb el propòsit
d'abraçar qualsevol subgènere. Sempre, però, amb una vocació realista que entén la ficció com una
realitat−altra.
Hem de destacar que Pedrolo es desmarca del realisme com a tradició mitjançant, entre altres però sobretot, la
novel·la psicològica, que entén també com una realitat−altra, influenciat, probablement, per les seves lectures
freudianes; en canvi, s'hi enganxa pel vessant ideològic perquè havia mostrat la seva eficàcia per a
descriure'ns els aspectes socials a la manera de Zola.
21
JOAN FUSTER
Joan Fuster (va nèixer a Sueca 1922 i morí en l'any 1992) és, com a assagista, una figura cimera en la
literatura catalana de l'època, a part de la seva extensa activitat com a historiador de la literatura, crític literari
o historiador social de la llengua. Caldria afegir−hi, encara, una breu trajectòria poètica, a la darreria dels
quaranta i primeria dels cinquanta, que va quallar en poemes com el famós "Criatura dolcíssima", musicat per
Lluís Llach i que forma part del llibre Escrit per al silenci (1954). Ara bé, el polimorfisme d'aquest homenot
que Pla va deixar retratat amb ploma àgil i trets inesborrables gira al voltant de la seva producció assagística,
que no és, en el fons, més que un epifenomen del seu inacabable dietari, on l'escriptor deixa constància
quotidiana de les seves reflexions sobre el món.
Fuster reivindica l'assaig com el gènere més adequat a la seva activitat literària: l'assaig és l'escriptura "en
mànigues de camisa". I reitera el record del mestre europeu del gènere, Michel de Montaigne, aquell primer
escriptor descregut, autoanalític, escèptic, conscient de la base fisiològica de tot humanisme i fins i tot del que
Fuster anomena amb gràcia "l'autonomia de la bragueta". Montaigne havia inaugurat amb orgull, en aquell
moment auroral del segle xvi europeu, aquest gènere de caire egotista i intel·lectual, sense narrador ni
personatges de ficció interposats entre l'autor i el lector, i lluny també de l'impudor íntim i l'exclamativitat que
són característics de la poesia lírica. Fuster hi teoritza a bastament, donant una altra mostra de
l'autosuficiència d'aquesta literatura d'idees que neix del diari personal, passa sovint pels diaris per
l'articulisme periodístic d'opinió i desemboca finalment en les pàgines del volum bibliogràfic.
Els aforismes, que a vegades constitueixen tot un llibre com en el cas de Consells, proverbis i insolències
(1968), són una aportació de l'autor a un gènere multisecular que el fascinava i que havia trobat conreadors
entre els moralistes francesos, en Nietzsche o, en el nostre segle, en les gloses orsianes. Però allò que en
Xènius sol derivar cap a la consigna, en Fuster defuig sistemàticament el to dogmàtic, esdevé més aviat un
enigma per desxifrar per mitjà de la meditació que no pas una consigna per acceptar acríticament, i llueix així
els perfils més insolents de l'escepticisme.
Una de les estratègies que contribueixen a crear aquest efecte és la contaminació de conversacionalisme a què
Fuster sotmet els seus assaigs i fins i tot la miniatura assagística i epigramàtica que és l'aforisme. Aquest seria
un altre tret essencial del seu estil, que acosta l'escriptura al món de l'oralitat immediata, a la interacció entre
autor i lector. Com ara en aquest aforisme dedicat irònicament a XèniusEn aquest equilibri entre la idea
profunda i la conversa vivaç rau probablement un dels mèrits més rellevants del model d'escriptura assagística
que Fuster propugna.
JOAN OLIVER (PERE QUART)
22
Joan Oliver neix l'any 1899 en el si d'una destacada família de la burgesia industrial sabadellenca: mentre l'avi
patern havia estat un dels fundadors de la Caixa de Sabadell, el matern era un dels dirigents del Foment del
Treball. Educat, doncs, com a fill de casa bona, quart d'onze germans dels quals acabarà essent l'únic
supervivent, estudià la carrera de dret, viatjà per Europa i, l'any 1919, formà l'anomenat «grup de Sabadell»
amb el novel·lista Francesc Trabal i el poeta i crític Armand Obiols −−pseudònim de Joan Prat−−, entre
d'altres. Aquests autors practiquen una literatura a mig camí de la iconoclàstia avantguardista, de caire
cosmopolita, i de la pura facècia de regust més local −aquest últim aspecte una mica en la línia de les
humorades de Santiago Rusiñl, per exemple. El seu gust per l'humor absurd es manifesta en el volum
col·lectiu L'any que ve, conjunt d'acudits i estirabots diversos firmat per Trabal però on tots intervenen. L'any
1923 es fan càrrec del Diari de Sabadell, del qual Oliver serà el director i on usarà pseudònims diversos (Feliu
Camp de la Sang, Florentí Carvallà Cot i Joan Pendonista, Orella Dreta, entre d'altres) i el 1925 funden les
edicions La Mirada, remarcable iniciativa editorial que publicarà divuit volums i fulls solts −d'autors com
Carner, Riba o, evidentment, ells mateixos. Veiem així com en el grup de Sabadell es combinen la influència
avantguardista amb l'humorisme més local i, en el camp de l'edició, el gust pel rigor i l'obra ben feta
d'herència noucentista.
D'altra banda, Oliver va col·laborant també en les publicacions importants de l'època −com ara La Veu de
Catalunya, La Publicitat, Revista de Catalunya o Mirador−, es trasllada a viure a Barcelona l'any 1926 i
estrena a Sabadell una primera obra teatral, Una mena d'orgull −anys després declararia que la seva principal
aspiració literària era la de dramaturg. Si el primer llibre publicat és del 1928 −−Una tragèdia a Lil·liput,
narracions−−, és el 1934 que es dóna a conèixer com a poeta −a una edat, doncs, ja una mica tardana−, amb el
pseudònim que ja sempre més utilitzarà per a aquest gènere: Pere Quart, que ja havia usat per a signar articles
contra la Dictadura de Primo de Rivera, i que forma a partir del segon nom de baptisme i del fet de ser el quart
fill de la família. El llibre de poemes, Les decapitacions, parodia tan aviat el simbolisme com les avantguardes
i ja hi despunta una intenció alhora humorística, crítica i, en alguns casos, clarament ideològica −en poemes,
per exemple, al·lusius a Hitler o a Mussolini.
La primera gran sotragada en la vida de Joan Oliver, i els canvis literaris consegüents, es donen, però, amb la
guerra civil, durant la qual es compromet a fons amb el bàndol republicà: esdevé president de l'Agrupació
d¨Escriptors Catalans −−filial de la UGT−−, cap de publicacions de la Conselleria de Cultura de la
Generalitat, cofundador i cap de publicacions de la Institució de les Lletres Catalanes autor de la lletra de
l'himne de l'exèrcit popular català. Tot plegat, doncs, des d'una clara actitud de ruptura amb els seus orígens
benestants. Si Oda a Barcelona, nacionalista i revolucionària, representa un tomb en la seva obra poètica en
adoptar el vers lliure, un marcat to directe i una decidida voluntat de compromís, l'obra teatral La fam planteja
els problemes de la revolució. Mobilitzat primer, i reclamat després per la Conselleria de Cultura, s'encarrega
de l'evacuació dels intel·lectuals compromesos. Acabada la guerra, s'exiliarà a França, primer al castell de
Roissy−en−Brie −−amb Trabal, Rodoreda, Calders, Obiols i d'altres−− i després a Saint−Cyr−sur−Morin; fins
que el mateix any 1939 s'embarca cap a Buenos Aires i el 1940 fixa la residència a Santiago de Xile, on viurà
vuit anys.
23
A Santiago de Xile, Oliver continuarà la seva doble tasca d'intel·lectual i lluitador.
Joan Oliver serà, doncs, una figura clau en el panorama poètic català i, alhora, un exemple permanent
d'inconformisme. Detingut i multat en diverses ocasions per participar en actes multitudinaris contra el
franquisme −com la constitució del Sindicat Democràtic d'Estudiants de la Universitat de Barcelona o
l'homenatge al doctor Jordi Rubió−, rebrà el Premi d'Honor de les Lletres Catalanes l'any 1970 i s'abocarà a
una poesia cada vegada més corrosiva i escèptica, alhora que progressivament acostada al fet religiós, si bé
des d'un individualisme aferrissat que valora la figura de Jesús com a revolucionari. Temperamental, crític,
després de la mort del general Franco, amb la democràcia espanyola −i, per tant, amb la majoria de polítics
catalans−, independentista i, en les seves pròpies paraules, antic «anarquista en potència», serà un personatge
incòmode, com ho demostra alguna denúncia per les seves opinions públiques, com també el seu rebuig de la
Creu de Sant Jordi de la Generalitat l'any 1982. Literàriament, però, acabarà relegat a un lloc gairebé
testimonial en un context en què es valoraran més altres tendències: l'experimentació derivada de J.V.Foix
oJoan Brossa, l'anomenada «poesia de l'experiència» posterior a Gabriel Ferrater o, fins i tot, un cert retorn al
formalisme carnerià.
Mort l'any 1986 a Barcelona i enterrat al Sabadell nadiu, la seva activitat pública i l'obra poètica han relegat a
un segon terme tant la producció narrativa −esporàdica, centrada en el relat breu− com la prosa de caire més
periodístic o el teatre. Aquest darrer gènere, però, suposa un intent lloable de normalització de l'escena
catalana a través del qual Oliver, tot adreçant−se al gran públic, atacava alhora, amb el seu sentit crític
habitual, les convencions socials −amb obres com Allò que tal vegada s'esdevingué, del 1936, o Ball robat,
del 1956, ambdues a l'entorn de la institució familiar tal com és entesa per la burgesia.
En termes generals, l'obra de Joan Oliver està marcada, doncs, per l'actitud crítica, la ironia sovint punyent, i
també la versatilitat lingüística −−demostrada, per exemple, en la versió lliure de l'obra teatral Pigmalió de
George Bernard Shaw, on els diferents registres de l'idioma es combinen amb habilitat−−. Tot a partir d'un
cert individualisme que defuig els intel·lectualismes i que busca sovint una resposta als grans dilemes ètics del
seu temps.
POEMES DE L'AUTOR:
24
De la col·lecció de poemes El Bestiar:
CONILL
Conill, per què tems el temps?
La pineda està tranquil.la
i tanmateix mous ensems
musell, orella i pupil.la.
−−Escolto la veu dels pins,
flairo l'oratge que em fibla
i esguardo vers els camins
de la ciutat invisible
on homes de cor mesell
desengreixen el fusell
que fa aquell pet tan terrible.
CÉRVOL
Com un arbre rabent,
arrelat dins el vent...
ALTRES:
CANÇÓ DE VELL
¿En què voleu que pensi
sinó en la mort?
En tinc vuitanta−quatre,
voleu més sort?
Amb la salut malmesa
mig enclaustrat,
a penes m'acompanay
la soledat.
Jo també he tingut somnis
com tu i com ell,
i amb els somnis bastia
tot un castell.
Era jove per sempre!
I enamorat!
M'era una primavera
l'hivern glaçat.
Ara el temps em devora
criminalment
de pressa, cada dia,
cada moment.
25
Les orelles em xiulen,
no hi veig d'un ull,
les cames em fan figa
i el cap em bull...
Per tal que allò que menjo
se'n vagi avall,
haig d'ingerir unes purgues!
Sí, de cavall!
Però encara vull viure
del cau estant
per a veure els qui creixen
al meu voltant!
LA SOLUCIÓ DE L'IL.LÚS
La democràcia sols
funciona sense trampes
en els pobles on abans
de votar−la i engegar−la
ja l'exercien, de fer,
per costum i per criança.
I per això no reïx
a l'Espanya retardada
on encara lleven fruit
caciquismes, tupinades,
capellanies i feus,
rebrots d'antigues usances.
¿Com pot Catalunya entrar
en la mateixa fornada
si ella, només per raons
−val a dir−ho., geogràfiques
supera cívicament
el míser estat d'Espanya?
Que ens deixin, doncs, anar sols
i podrem, amb el temps i palla,
ensenyar−los com se fa
una vera democràcia.
Llavors, i només llavors,
encetarem el diàleg
per arribar a ser germans
però cadascun a casa!
OPINIÓ PERSONAL
El treball d'aquest any l'he trobat molt interessant per moltes raons. És un treball de recerca que et fa moure i
buscar per molts llocs, de manera que has de saber resumir i escollir bé el que has de posar en cada autor.
Et fa adonar de que hi ha hagut moltes persones en la història que han volgut posar de la seva part per a que la
literatura catalana es desenvolupi i arribi fins els nostres dies.
26
Així que a la vegada que fas el treball adquireixes cultura, que gràcies a aquesta gent ha pogut arribar fins els
nostres dies.
BIBLIOGRAFIA
• Història de la Literatura Catalana.
• Enciclopèdia Catalana.
• Enciclopèdia Larousse.
• Pere Quart, Antologia.
• Llibre : Vacances Pagades (Pere Quart)
• Internet
ÍNDEX
• INTRODUCCIÓpàg.5
• ELS JOCS FLORALSpàg.18
• LA RENAIXENÇA ...pàg.20
−Jacint Verdaguer .pàg.22
−Àngel Guimerà.pàg.24
• EL NATURALISME ...pàg.27
−Narcís Oller..pàg.29
• EL MODERNISMEpàg.32
−Joan Maragall pàg.34
−Víctor Català pàg.36
−Santiago Rusiñolpàg.38
• EL NOUCENTISME..pàg.41
−Josep Carner.pàg.43
• L'AVANTGUARDA.pàg.46
−J.V.Foixpàg.48
−Joan Salvat−Papassetpàg.50
• LA PREGUERRA..pàg.53
−Clementina Arderiu.pàg.54
−Carles Riba...pàg.56
27
−Miquel Llor..pàg.58
−Josep Pla..pàg.59
−Josep Maria de Segarrapàg.61
• LA POSTGUERRApàg.64
−Màrius Torrespàg.66
−Joan Brossapàg.68
−Salvador Espriu.pàg.70
−Pere Calders...pàg72
−Mercé Rodoreda.pàg.74
• LITERATURA CONTEMPORANIA.pàg.77
−Gabriel Ferrater.pàg.78
−Vicent Andres Estellés..pàg.80
−Miquel Martí i Pol.pàg.82
−Joan Fuster.pàg.84
−Manuel de Pedrolo.pàg.86
• JOAN OLIVERpàg.89
• OPINIÓ PERSONALpàg.97
• BIBLIOGRAFIA..pàg.100
28