Descarregar programa - Fundació Studium Aureum

Fundació Studium Aureum
Temporada 2014-15
Concert núm. 2
“Jean Sibelius: la música per a orquestra de cordes”
Jean Sibelius:
“La música per a orquestra de cordes”
Carles Ponseti Verdaguer
La música per a orquestra de cordes representa
una important part del repertori orquestral, a més,
és una constant a través de la història de la música.
Molts compositors han dedicat el seu talent a
aquesta formació musical i ens han deixat obres
mestres, podem citar entre d’altres els barrocs
Vivaldi, Handel, Bach; els clàssics Haydn Mozart; els
romàntics Mendelsohnn, Grieg, Dvorak,
Tchaikowski, Elgar; els postromàntics: Schönberg,
Bartok, Britten, i finalment el contemporanis
Goreki, Vasks o Ligeti.
Com veiem, un ample espectre de compositors trià
aquesta formació per expressar les seves
inquietuds creatives. És a partir del nacionalisme i
principi del segle XX que aquesta formació
adquireix més ressonància. Els compositors
aportaran moltes obres que exploren l’atractiu
tímbric de les combinacions de les cordes. Podem
citar alguns exemples com P. Warlock, R. V.
Williams, F. Delius, N. Gade, P. Hindemith, I.
Stravinsky, J. Suk, H. Genzmer, S. Barber, J.
Turina..... i molts d’altres.
L’orquestra de cordes forma una sòlida unitat
sonora, els violins, violes, violoncels i el contrabaix
són instruments de llarg recorregut històric que han
crescut junts i s’han adaptat uns als altres. Això
aporta la unitat citada abans. No oblidem que
aquesta formació és el cor de la gran orquestra
simfònica. A l’inici es va començar afegint
instruments de vent i percussió fins a arribar a la
gran orquestra.
És obvi, idò, que aquesta formació és autòctona i
es pot valer per si mateixa. Tot el discurs polifònic i
harmònic està integrat en ella. Les ”cordes”, com
normalment les anomenen els músics, tenen unes
peculiaritats sonores molts destacables, sonen molt
“empastades”, recorren un gran registre sonor del
més agut al més greu. Són ideals per “cantar”
melodies. Posseeixen una dinàmica molt ampla, a
més d'una gran riquesa d’articulacions possibles.
L’arc possibilita un so continu i sustentat que crea
una sensació de base sonora esponjosa i subtil,
quasi etèria. Els diferents “atacs” configuren una
varietat important en el joc polifònic i
contrapuntístic.
Un dels compositors que va escriure de manera
notable i abundant per aquesta formació, va ser
Jean Sibelius. Sibelius va nèixer el 8 de desembre
de 1865 a Hämeenlinna i va morir el 20 de
septembre de 1957 a Järvenpää (Finlandia). Encara
que va estudiar dret, la seva vertadera vocació va
ser la música. Va estudiar a Finlàndia, Berlín i Viena.
Sibelius fou hereu del llenguatge romàntic, va estar
influenciat per la música de Wagner i finalment va
assolir la seva particular visió tenyida d’un cert
nacionalisme. Quan va considerar que no tenía res
més a dir, musicalment parlant, es va retirar i no va
tornara a escriure al llarg de 29 anys fins a la seva
mort.
La música de Sibelius te un caràcter inconfusible,
una sonoritat rica, plena i empastada, envellutada,
profunda, elegant, apassionada i sincera. Encara
que va ser molt criticat sobretot pels cercles més
avantguardistes, Sibelius va ser fidel al seu estil
creant un discurs congruent i innovador basat en la
senzillesa harmònica i la modalitat com a elements
de la seva estructura compositiva.
Sibelius va rebre una pensió vitalícia que l’hi atorgà
el govern Finès, això li va permetre concentrar-se
en la composició. El 1903 es va traslladar a viure a
Ainola al costat del llac Tuusula on va viure la resta
de la seva vida. Probablement el paissatge sigui
una de les seves inspiracions més importants,
l’aïllament amb la seva dona i fills en un lloc apartat
i tranquil, li permeteren seguir el seu camí
compositiu. La natura i el folklore estaven sempre
presents en la seva música.
Sibelius era violinista, això confereix a la seva
música un afegit diguem que tècnic. La seva
escriptura per les cordes és molt sòlida i natural, a
més explora molt les capacitats dels instruments
amb un rigor i profunditat inapel·lables.
Les obres a interpretar al concert d’avui són molt
variades i contrastades, així i tot tenen una arrel
comuna que despunta de manera important. Són
obres de petit format i durada. Les tres suites són
mini simfonies (Suite champètre, Suite Mignonne i
Rakastava) les tres tenen tres moviments, també
instruments solistes (les dues flautes a la
Mignonne, el violí a la champètre, i el violí, viola i
violoncel al Rakastava. Això hi afegeix uns colors
nous a la paleta orquestral, alhora que també
possibilita un diàleg entre solistes i orquestra.
Aquestes petites perles formen part d’un corpus
molt unitari des del punt de vista expressiu, la seva
brevetat contribueix a la seva intensitat i recalca la
personalitat de l’autor. Així mateix en algunes
d’elles podem apreciar algunes reminiscències de
Tchaikowsky.
L’Arioso op. 3 va ser escrit per a veu i piano, més
tard Sibelius el va orquestrar. Està basat en un
poema de l'escriptor nacionalista Finès Johan
Ludvig Runeberg, que és també l’autor del famós
text de Finlàndia. D’una finor i discurs exquisit,
Sibelius ens demostra el seu domini de l'escriptura
vocal i ens pinta una delicada escena plena de
melancolia en tan sols cinc minuts de música.
La Romanze, el Presto, l’Impromptu i l’Andante
festivo són cuatre obres més que en petit format
exploren melodies i sonoritats de caràcter més
romàntic. Contrasta la serenitat de l'Andante i el
Impromptu en l’apassionament de la Romanze i el
virtuosisme del Presto.
L’Elegia és el segon moviment de la suite per a
orquestra simfònica “King Christian”. Aquesta
petita i intensa obra canta una apassionada
melodia circular que va creant un clima ascendent
arravatador que se dissipa en un final optimista i
calmat.
Encara que les obres més emblemàtiques de
Sibelius (Vals trist, Finlàndia) són les més
conegudes del gran públic, les obres avui
interpretades no han de ser considerades
“menors” la raó és que en elles està la mateixa
essència creativa del compositor, la seva manera
d’escriure i expressar-se i, el que és més difícil i
singular, “reconèixer” que el que sona és
“Sibelius”.
Arioso
Flickan gick en vintermorgon
I dem rimbe strödda lunden,
Säg en vissnad ros och talte:
"Sörj ej, sörj ej arma blomma,
Att din sköna tid förflutit!
Du har lefvat, du har njutit,
Du har ägt din vår och glädja,
Innan vinterns köld dig nådde.
Värre öde har mitt hjärta,
har på en gäng vår och vinter:
Gossens öga är dess vårdag
Och min moders ärdess vinter.
"Sörj ej, arma blomma,
att din sköna tid förflutit! "
Una noia es va acostar un matí
a un prat cobert de gebre,
Va veure una rosa descolorida i va dir:
“No ploris, no ploris, pobre flor,
perquè els teus dies més feliços se n'han anat!
Has viscut, has gaudit, has conegut la primavera
i l'alegria abans que el fred hivern arribàs.
El meu cor ha patit una sort pitjor, en conèixer
tant la primavera com l'hivern junts:
Els ulls del meu amant són la primavera;
i els ulls de la meva mare seu hivern.
No ploris, no ploris, pobre flor,
perquè els teus dies més feliços se n'han anat!"
Traducció i adaptació dels textos: Joan Carles Simó
tudium Aureum
Solista: Waltraud Mucher
Concertino: Ramon Andreu*
Violins primers:
Alfredo Ardanaz
Paula Marqués
Enrique Pastor
Sebastià Pou
Leah Wolf
Violins segons:
Ricardo Duato*
Laura Álvarez
Catalina Bibiloni
Xavier Pericàs
Marta Saura
Violes:
Fernando Villegas*
M José Fernandez de la Vega
Lluís Oliver
Lourdes Pons
Violoncels:
Dmitry Struchkov*
Joana Gual
Ester Jiménez
Gabriel Fiol
Contrabaix:
Anna Endzelm
Flautes:
Enrique Sanchez
Catalina Roig
*Solistes
Director:
Carles Ponseti Verdaguer
Xerrada introductòria al concert:
Mercè Pons; compositora
Jean Sibelius 1865-1957
Romanze op. 42
Andante
Impromptu op. 5, núm 5 i 6
Andantino
Suite champètre op. 98b
Pièce caractéristique
Mélodie Élégiaque
Danse
Arioso op. 3
Andantino
Presto per a cordes op. 4
Presto
Elegie op. 27
Andante sostenuto
Andante festivo
Andante
Rakastava op. 14
Rakastava
Rakastetun tie
Hyvää ilta.... Jää hyvästi
Suite Mignonne op. 98a
Petite Scène
Polka
Epilogue
Jean Sibelius:
“La música para orquesta de cuerdas”
Pintura de Pekka Halonen dedicada a Jean Sibelius el 1915
La música para orquesta de cuerdas representa
una importante parte del repertorio orquestal,
además, es una constante a través de la historia de
la música. Muchos compositores han dedicado su
talento a esta formación musical y nos han dejado
obras maestras, podemos citar entre otros los
barrocos Vivaldi, Handel, Bach; los clásicos Haydn
Mozart; los románticos Mendelsohnn, Grieg,
Dvorak, Tchaikowsky, Elgar; los posrománticos:
Schönberg, Bartok, Britten, y finalmente los
contemporáneos Goreki, Vasks o Ligeti.
Como vemos, un amplio espectro de compositores
eligió esta formación para expresar sus inquietudes
creativas. Es a partir del nacionalismo y principios
del siglo XX que esta formación adquiere mayor
resonancia. Los compositores aportarán muchas
obras que exploran el atractivo tímbrico de las
combinaciones de las cuerdas. Podemos citar
algunos ejemplos como P. Warlock, R.V. Williams, F.
Delius, N. Gade, P. Hindemith, I. Stravinsky, J. Suk,
H. Genzmer, S. Barber, J. Turina ..... y muchos otros.
La orquesta de cuerdas forma una sólida unidad
sonora, los violines, violas, violonchelos y el
contrabajo son instrumentos de largo recorrido
histórico que han crecido juntos y se han adaptado
unos a otros. Esto aporta la unidad antes citada.
No olvidemos que esta formación es el corazón de
la gran orquesta sinfónica. Al inicio se empezó
añadiendo instrumentos de viento y percusión
hasta llegar a la gran orquesta.
Es obvio, pues, que esta formación es autóctona y
puede valerse por sí misma. Todo el discurso
polifónico y armónico está integrado en ella. Las
"cuerdas", como normalmente las llaman los
músicos, tienen unas peculiaridades sonoras
muchos destacables, suenan muy "empastadas",
Carles Ponseti Verdaguer
recorren un gran registro sonoro del más agudo al
más grave. Son ideales para "cantar" melodías.
Poseen una dinámica muy amplia, además de una
gran riqueza de articulaciones posibles. El arco
posibilita un sonido continuo y sustentado que
crea una sensación de base sonora esponjosa y
sutil, casi etérea. Los diferentes "ataques"
configuran una variedad importante en el juego
polifónico y contrapuntístico.
Uno de los compositores que escribió de manera
notable y abundante para esta formación, fue Jean
Sibelius. Sibelius nació el 8 de diciembre de 1865
en Hämeenlinna y murió el 20 de septiembre de
1957 en Järvenpää (Finlandia). Aunque estudió
derecho, su verdadera vocación fue la música.
Estudió música en Finlandia, Berlín y Viena.
Sibelius fue heredero del lenguaje romántico,
estuvo influenciado por la música de Wagner y
finalmente alcanzó su particular visión teñida de un
cierto nacionalismo. Cuando consideró que no
tenía nada más que decir, musicalmente hablando,
se retiró y no volvió a escribir a lo largo de 29 años
hasta su muerte.
La música de Sibelius tiene un carácter
inconfundible, una sonoridad rica, plena y
empastada, aterciopelada, profunda, elegante,
apasionada y sincera. Aunque fue muy criticado
sobre todo por los círculos más vanguardistas,
Sibelius fue fiel a su estilo creando un discurso
congruente e innovador basado en la sencillez
armónica y la modalidad como elementos de su
estructura compositiva.
Sibelius recibió una pensión vitalicia que le otorgó
el gobier no Finlandés, esto le per mitió
concentrarse en la composición. En 1903 se
trasladó a vivir a Ainola junto al lago Tuusula
Probablemente el paisaje sea una de sus
inspiraciones más importantes, el aislamiento con
su esposa e hijos en un lugar apartado y tranquilo,
le permitieron seguir su camino compositivo. La
naturaleza y el folclore estaban siempre presentes
en su música.
Sibelius era violinista, esto confiere a su música un
añadido digamos que técnico. Su escritura para las
cuerdas es muy sólida y natural, además explora
mucho las capacidades de los instrumentos con un
rigor y profundidad inapelables.
Las obras a interpretar en el concierto de hoy son
muy variadas y contrastadas, con todo, tienen una
raíz común que despunta de manera importante.
Son obras de pequeño formato y duración. Las
tres suites son mini sinfonías (Suite champètre,
Suite Mignonne y Rakastava) las tres tienen tres
movimientos, también instrumentos solistas (las
dos flautas a la Mignonne, el violín a la champètre,
y el violín, viola y violonchelo en Rakastava. Esto
añade unos colores nuevos en la paleta orquestal,
al tiempo que también posibilita un diálogo entre
solistas y orquesta. Estas pequeñas perlas forman
parte de un corpus muy unitario desde el punto de
vista expresivo, su brevedad contribuye a su
intensidad y recalca la personalidad del autor.
Asimismo en algunas de ellas podemos apreciar
algunas reminiscencias de Tchaikowsky.
El Arioso op. 3 fue escrito para voz y piano, más
tarde Sibelius lo orquestó. Está basado en un
poema del escritor nacionalista finlandés Johan
Ludvig Runeberg, que es también el autor del
famoso texto de Finlandia. De una finura y
discurso exquisito, Sibelius nos demuestra su
dominio de la escritura vocal y nos pinta una
delicada escena llena de melancolía en tan sólo
cinco minutos de música.
La Romanze, el Presto, el Andante festivo y el
Impromptu son cuatro obras más que, en pequeño
formato, exploran melodías y sonoridades de
carácter más romántico. Contrasta la serenidad del
Andante i el impromptu con el apasionamiento de
la Romanze y el virtuosismo del Presto.
La Elegía es el segundo movimiento de la suite
para orquesta sinfónica "King Christian". Esta
pequeña e intensa obra canta una apasionada
melodía circular que va creando un clima
ascendente arrebatador que se disipa en un final
optimista y calmado.
Aunque las obras más emblemàticas de Sibelius
(Vals triste, Finlandia) son las más conocidas del
gran público, las obras hoy interpretadas no
deben ser consideradas "menores" la razón es
que en ellas está la misma esencia creativa del
compositor, su manera de escribir y expresarse y,
lo que es más difícil y singular, "reconocer" que lo
que suena es "Sibelius".
Arioso
Flickan gick en vintermorgon
I dem rimbe strödda lunden,
Säg en vissnad ros och talte:
"Sörj ej, sörj ej arma blomma,
Att din sköna tid förflutit!
Du har lefvat, du har njutit,
Du har ägt din vår och glädja,
Innan vinterns köld dig nådde.
Värre öde har mitt hjärta,
har på en gäng vår och vinter:
Gossens öga är dess vårdag
Och min moders ärdess vinter.
"Sörj ej, arma blomma,
att din sköna tid förflutit! "
Una chica se acercó una mañana a un prado
cubierto de escarcha,
Vió una rosa descolorida y dijo:
“No llores, no llores, pobre flor,
porque tus días más felices se han ido!
Has vivido, has disfrutado, has conocido la
primavera y la alegría antes de que el frío
invierno llegara.
Mi corazón ha sufrido un destino peor,
conociendo la primavera y el invierno juntos:
Los ojos de mi amante son la primavera; y los
ojos de mi madre el invierno.
No llores, no llores, pobre flor,
porque tus días más felices se han ido ! "