La veritat de les dones

Anuncio
DUODA. Estudis de la Diferència Sexual, núm 38-2010
La veritat de les dones
Aquest número de DUODA recull, en el tema monogràfic, les lliçons
magistrals dedicades al feminisme de Luisa Muraro al Màster en Estudis de
la Diferència Sexual del Centre de Recerca Duoda, i que ella va titular “La
veritat de les dones”. Recollim aquests textos perquè desitgem “entrar en el
camp d’investigació i de batalla” que entén l’autora que és el feminisme, i
perquè –a l’igual que les alumnes que la impel·liren a escriure aquestes
lliçons– pensem que “algunes idees i alguns llibres vénen d’una història de
les dones i desitgem conèixer-la”.
L’autora entra en el feminisme plantejant preguntes grans (sobre les pràctiques del feminisme, sobre l’amor com a relació, sobre el significat que té el
fet de ser dona o home...).
Per la filòsofa, la presa de consciència feminista ha revelat una qüestió
crucial, que: “respecte de si, una dona es veu o es viu com vista per
l’altre –no únicament l’home– però sense perdre enterament una proximitat de si i si, mediada per la relació amb la mare o amb d’altres dones”. La
tendència a l’objectivació de l’altre, tendència (bàsicament masculina) que
travessa la cultura europea, és hostil a l’experiència femenina, a allò que
una dona sent, sap i diu, és a dir, a la veritat dicible, que es pot dir, per les
dones. A les primeres dècades del segle XXI, encara ressona en una part
del discurs científic la consideració que és poc rigorós que una investigadora vulgui donar ressò i autoritat a dones que parlen de la seva experiència,
prenent-la com a testimoni per explicar la realitat. Una part de la comunitat
11
EDITORIAL
científica no vol donar espai a un saber original de dones, ni vol deixar
caure les barreres a la veritat dicible per les dones. Una veritat dicible per
les dones, des de qualsevol lloc i activitat (mestressa de casa, estudiant,
caixera, venedora, sindicalista, professora, investigadora...) i que ha aflorat
amb el feminisme gràcies a la pràctica de l’autoconsciència, que és la presa
de consciència i de la paraula per part d’una dona en presència i en relació
d’intercanvi amb d’altres.
Amb el moviment feminista nascut a la dècada dels anys seixanta del segle
XX, les relacions entre els sexes esdevingueren el camp de batalla que
dóna compte d’una veritable mutació de la civilització. Però el feminisme a
vegades no ha pogut o no ha sabut tancar el pas a l’epistemologia de
l’objectivació de l’altre, i dins d’ell s’han fet afirmacions sobre les dones en
les quals ni arriben a reconèixer-se.
El veritable canvi, segons Luisa Muraro, és deixar “que la veritat es digui per
boca de qui la viu, amb les seves paraules”, i amb les mediacions que
necessiti. El feminisme ha revolucionat l’esquema de subjecte/objecte, fent
de l’altre no un contrari sinó el terme d’una relació d’intercanvi.
Al feminisme, com a moviment fecund que és, el segueixen travessant conflictes que interessen també els homes, perquè estan en joc qüestions com la del
règim simbòlic de la veritat. La qüestió que batega en el fons és saber l’autoritat
que es requereix perquè la veritat de qualsevol cosa sigui reconeguda.
La història de les relacions entre els sexes –que es dóna a conèixer pel
feminisme– ha mostrat que la veritat dicible per les dones ha sigut sempre
una preocupació masculina, perquè una dona no és ni diu independentment de qualsevol relació, creença, etc., i un home sí que pot ser i dir
independentment de tota relació i dins d’uns certs límits. Una dona pot dir
solament gràcies al feminisme i a la presa de consciència i de la paraula a
partir de si en relació amb d’altres. Ara estem en condicions de reconèixer
que les dones diuen la veritat, sense preocupar-nos que això resulti
escandalós al pensament científic i crític dominant. Una dona, “per ser
dona”, sap i vol dir que hi ha un altre.
12
DUODA. Estudis de la Diferència Sexual, núm 38-2010
El patriarcat com a orde simbòlic que ha sostingut una gran varietat de
cultures ha acabat per aquelles dones que han trobat en la relació amb la
mare una mesura de la seva llibertat. Existeix avui a la llengua de les dones,
un joc obert sobre el sentit de la diferència sexual que es presta a alliberar
no solament el significat de les paraules dels prejudicis del patriarcat, sinó el
significat mateix de l’expressió en plural: les dones.
El feminisme ha contribuït a fer protagonistes a les dones, conscients dels
canvis que els afectaven i les ha fet conscients que es fan a si mateixes,
perquè ara les dones es pensen lliures i no secundàries o complementàries
als homes.
Però, tot i que el feminisme –amb la pràctica de l’autoconsciència– va
excloure la presència dels homes –amb el missatge que prenguessin
consciència de si–, no va promoure contra ells violències que no fossin
verbals o fruit de la fantasia, i en canvi, va donar lloc al feliç descobriment
que les dones estem habitades per un desig original. El desig femení és un
desig que corre lliurement i es mesura amb la realitat, però està poc
interessat en mesurar-se amb el poder.
Pensem, com ho fa Luisa Muraro, que les dones han fet la revolució i l’han
portat feliçment a bon port al segle XX, i que la seva fecunditat continua al
segle XXI.
Publiquem també en aquest número les ressenyes i fotografies de la
instal·lació Heloïse perfundet omnia luce d’Elena del Rivero, produïda pel
Centre de Recerca Duoda. Encartada al final de la revista, publiquem la
traducció castellana del Sottosopra de 2009 de la Llibreria de dones de Milà,
que està dedicat al treball i al sentit del treball avui.
En un volum a part, es publiquen els índexs de DUODA. Estudios de la
Diferencia Sexual, 20-34 (2001-2008). Han escrit l’editorial Núria Jornet i
Benito y Mª Elisa Varela-Rodríguez.
13
14
DUODA. Estudis de la Diferència Sexual, núm 38-2010
La verdad de las mujeres
Este número de DUODA recoge en el Tema monográfico las lecciones
magistrales dedicadas al feminismo por Luisa Muraro en el Máster en
Estudios de la Diferencia Sexual del Centre de Recerca Duoda, y que ella
tituló “La verdad de las mujeres”. Recogemos los textos de Luisa porque
deseamos “entrar en el campo de investigación y de batalla” que entiende la
autora que es el feminismo, y porque –al igual que las alumnas que la
impulsaron a escribir estas lecciones– pensamos que “algunas ideas y
algunos libros proceden de una historia de mujeres, y deseamos conocerla”.
La autora entra en el feminismo planteando algunas preguntas de las
grandes (sobre las prácticas del feminismo, sobre el amor como relación,
sobre el significado que tiene el hecho de ser mujeres u hombres…).
Para la filósofa la toma de conciencia feminista ha revelado una cuestión
crucial, que: “respecto a sí, una mujer se ve o se vive como vista por el otro
–no únicamente el hombre– pero sin perder enteramente una proximidad
entre sí y sí, mediada por la relación con la madre o con otras mujeres”. La
tendencia a la objetivación del otro, tendencia (básicamente masculina) que
atraviesa la cultura europea, es hostil a la experiencia femenina, a lo que
una mujer siente, sabe y dice, es decir, a la verdad decible por las mujeres.
En las primeras décadas del siglo XXI, aún resuena en una parte del
discurso científico la consideración de que es poco riguroso que una
15
EDITORIAL
investigadora quiera dar eco y autoridad a mujeres que hablan de su
experiencia tomándola como testimonio para explicar la realidad. Una parte
de la comunidad científica no quiere dar espacio a un saber original de
mujeres ni dejar caer las barreras a la verdad decible por las mujeres.
Verdad decible por una mujer desde cualquier lugar y actividad (ama de
casa, estudiante, cajera, vendedora, sindicalista, profesora, investigadora,
…), y que ha aflorado con el feminismo gracias a la práctica de la autoconciencia, que es la toma de conciencia y palabra por parte de una mujer en
presencia y en relación de intercambio con otras.
Con el movimiento feminista nacido en la década de los años sesenta del
siglo XX, las relaciones entre los sexos se convirtieron en el campo de
batalla que da cuenta de una verdadera mutación de la civilización. Pero el
feminismo a veces no ha podido o sabido cerrar el paso a la epistemología
de la objetivación del otro, y dentro de él se han hecho afirmaciones sobre
las mujeres en las que estas ni se reconocen.
El verdadero cambio, según Luisa Muraro, es dejar “que la verdad se diga
por boca de quien la vive, con sus palabras” y con las mediaciones que le
sean necesarias. El feminismo ha revolucionado el esquema de sujeto/
objeto, haciendo del otro no un opuesto sino el término de una relación de
intercambio.
Como movimiento fecundo que es, el feminismo sigue atravesado por
conflictos que interesan mucho también a los hombres, porque están en
juego cuestiones como la del régimen simbólico de la verdad. La cuestión
que late de fondo es saber la autoridad que se requiere para que la verdad
de cualquier cosa sea reconocida.
La historia de las relaciones entre los sexos –dada a conocer por el
feminismo– ha mostrado que la verdad decible por las mujeres ha sido
siempre una preocupación masculina, porque una mujer no es ni dice
independientemente de cualquier relación, creencia, etc., y un hombre sí
puede ser y decir independiente de toda relación y dentro de ciertos límites.
Una mujer puede decir solo gracias al feminismo de la toma de conciencia y
16
DUODA. Estudis de la Diferència Sexual, núm 38-2010
de la palabra a partir de sí en relación con otras. Ahora estamos en
condiciones de reconocer y hacer reconocer que las mujeres dicen la
verdad, sin preocuparnos de que esto le resulte escandaloso al pensamiento científico y crítico dominante. Una mujer, “por ser mujer”, sabe y quiere
decir que hay otro.
El patriarcado como orden simbólico que ha sustentado una gran variedad
de culturas ha terminado para aquellas mujeres que han encontrado en la
relación con la madre una medida de su libertad. Existe hoy una lengua de
las mujeres, un juego abierto sobre el sentido de la diferencia sexual, que se
presta a liberar no solo el significado de las palabras de los prejuicios del
patriarcado, sino el significado la expresión en plural: las mujeres.
El feminismo ha contribuido a hacer a las mujeres las protagonistas conscientes de los cambios que les afectaban y las ha hecho conscientes de que
se hacen a sí mismas, porque ahora las mujeres se piensan libres y no
secundarias o complementarias a los hombres.
Pero si bien el feminismo –con la práctica de la autoconciencia– excluyó la
presencia de los hombres –como mensaje para que tomaran conciencia de
sí–, no promovió contra ellos violencias que no fuesen meramente verbales
o fruto de la fantasía y, en cambio, posibilitó el feliz descubrimiento de que
las mujeres estamos habitadas por un deseo original. El deseo femenino es
un deseo que corre libremente y que se mide con la realidad, pero que está
poco interesado en medirse con el poder.
Pensamos, al igual que Luisa Muraro, que las mujeres han hecho la
revolución y la han traído felizmente a buen puerto en el siglo XX, y que su
fecundidad prosigue en el siglo XXI.
Publicamos también en este número las reseñas y fotografías de la instalación Heloïse perfundet omnia luce de Elena del Rivero, producida por el
Centre de Recerca Duoda. Encartada al final de la revista, publicamos la
traducción castellana del Sottosopra de 2009 de la Librería de mujeres de
Milán dedicado al trabajo y al sentido del trabajo hoy.
17
EDITORIAL
En volumen aparte se publican los índices de DUODA. Estudios de la
Diferencia Sexual, 20-34 (2001-2008). Han escrito el editorial Núria Jornet i
Benito y Mª Elisa Varela-Rodríguez.
18
Descargar