Introducció a la propedéutica clínica Concepte de

Anuncio
PROPEDÉUTICA CLÍNICA
TEMA 1: Introducció a la propedéutica clínica
Concepte de propedéutica clínica:
Pro: abans; paideutike: ensenyament.
És la part de la patología que estudia les tècniques per explorar als animals (introducció a la medicina
veterinària). La seva finalitat és sentar les bases per poder diagnosticar (no pretén un diagnòstic concret).
La propedéutica se separa en:
-
Semiotecnia tècniques per recollir els símptomes dels animals.
Semiologia interpretació dels símptomes per elevar-los a la categoría de signes clíncs.
Tot aquest procès es du a terme mitjantçant el que anomenem exploració clínica. Aquesta exploració s’ha de
realizar d’una forma metódica, ordenada i amb els mitjants que tinguem al nostre abast. Amb aquesta
exploració volem obtenir el quadre clínic que ens permeti arribar a un diagnòstic.
Símptomes potognomònics específics d’una sola enfermetat (no existeixen). No podem diagnosticar una
enfermetat amb un sol símptoma. S’ha de tenir precaució i no precipitar-se a l’hora d’emetre un diagnòstic.
Els objectius de la propedéutica clínica són:
-
Conèixer la terminología propia.
Conèixer el maneig de les diferents espècies (mètodes de sujecció.
Saber fer una historia clínica.
Exploració d’òrgans o sistemes (smiotècnia) i interpretar els resultats (semiología).
Recollir mostres biològiques, analitzar-les i interpretar-ne els resultats.
Història clínica:
És un document, esquemàtic o no, on es reflecteixen antecedents, dades exploratòries actuals i judicis clínics
(diagnòstic, pronòstic i tractament) que s’obtenen davant d’un animal o animals malalts.
Hi ha diferents tipus d’històries clíniques:
-
Individual (animals de companyia, cavalls…) o col·lectiva (animals de renda).
Sencilla o complexe.
Les parts de la historia clínica són:
-
Encapçalament data, nº d’història clínica i dades del propietari (nom, domicili i telèfon).
Resenya dades de l’animal: espècie, raça, sexe, edat, per, identificació (xip) i particularitats.
Anamnesi antecedents de l’animal. Això ens ho proporcionarà el client i hem de preguntar:
 Què li passa a l’animal?
 Des de quan?
1



-
-
A què ho atribueix?
Descripció de l’enfermetat actual.
Altres: allotjament i ambient, alimentació, enfermetats patides anteriorment, vacunacions,
dades hereditàries, viatjes…
Exploració clínica (general i detallada) l’exploració general és una exploració molt básica que ens
pot donar información útil (actitud, comportament, estat de nutrició, estat d’hidratació,
temperatura, pols, frecuencia respiratòria, mucoses i limfonodes).
L’exploració detallada ja la farem segons el que sospitem que té amb mètodes directes i
complementaris (pell i annexes, aparell digestiu, respiratori, circulatori, urinari, reproductor, sistma
músculo-esquelètic, nerviós i estructures oculars i oïda).
Judicis clínics diagnòstic, pronòstic i tractament.
Evolució.
Historia clínica concreta (exploracions concretes d’especialistes)
El principal atribut que hem de tenir davant d’un client és saber escoltar. També hem de presentar actitud
de calma i deixar que el client expliqui el problema de l’animal. Les preguntes que s’han de fer han de tenir
també unes característiques especifiques: han de ser de generals a especifiques, no poden ser partidistes (no
dirigir les preguntes cap a casos concrets perquè davant del dubte el propietari et dirà que sí), fer les
preguntes amb certa graduació (no anar directament al problema), fer només UNA pregunta cada cop i
finalment utilitzar el mateix llenguatge.
A vegades, hem de preguntar-nos si la información que estem obtenint és fiable (moltes vegades, sobretot
en èquids, el propietari no és el que coneix realment el que li passa al seu cavall, sino el seu cuidador). A
més, hem de tenir en compte el que ens diu el propietari, però no només quedar-nos amb això, perquè el
que veu el propietari pot venir d’un problema ocult. A més, hem de tenir en compte que podem trovar tant
clients que no callen, clients que els hi has de treure les paraules amb pinces o inclús clients enfadats.
TEMA 2: métodos directos de exploración clínica
Entendemos como métodos directos de exploración física aquellos que podemos hacer directamente
nosotros sin ningún tipo de instrumento.
Métodos principales:
-
Inspección  observación externa o interna. Exploración mediante el sentido de la vista. Siempre
tiene que ser bilateral y simétrica, a ser posible con luz natural y si no, con luz artificial de día. La
inspección puede ser externa (visual directa) o interna (de cavidades como la boca, la vagina o
laparotomía).
En la inspección vamos a valorar en la estación y en la mancha y nos fijaremos en:
 Forma (heridas,…)
 Tamaño (tumoraciones,…)
 Color (cambios de color en las mucosas,…)
2


Posturas anormales (antiálgicas, alt. del equilibrio,…)
Movilidad activa (cojeras,…)
-
Palpación  exploración por medio del sentido del tacto. También tiene que ser bilateral y
simétrica. Se puede hacer de diferentes maneras según el objetivo que persigamos:
 Yema de los dedos: más sensibilidad, para tocar estructuras finas.
 Mano: temperatura, movimientos ruminales de la vaca…
 Puño: palpación profunda como por ejemplo los estratos ruminales.
La palpación puede ser externa (superficial o profunda) o interna (palpación rectal).
En la palpación valoraremos:
 Extensión (lesiones).
 Consistencia (dura, blanda o pastosa).
 Sensibilidad (hiper, hipo o anestesia)
 Movilidad pasiva (formaciones circunscritas).
 Temperatura (variaciones generales o locales).
-
Percusión  golpear una zona para apreciar las variaciones de sonido. Hay diferentes tipos:
 Digital: seno paranasal del perro.
 Dígito-digital: bolsas guturales del caballo.
 Nudillos: seno paranasal de caballo.
 Martillo: cascos, cuernos, senos paranasales de vaca.
 Martillo y plexímetro: casi todas las partes de vaca y caballo.
Los cinco tipos se pueden hacer de forma superficial (para delimitar los órganos) o profunda (para
detectar masas en los órganos).
Los 6 sonidos que podemos detectar en la percusión son:
 Mate  Tejido muscular, hígado…
 Submate  Contenido intestinal (sobretodo líquido y un poquito de gas)
 Claro o pulmonar  Tejido que contiene aire.
 Hipersonoro  Tejido con todavía más aire. Ej: pulmón con enfisema.
 Timpánico  Gas en cavidades (rumen, senos paranasales).
 Metálico  Aire en cavidad pero a presión. (rumen con timpanismo…)
-
Auscultación  captación de ruidos normales o patológicos (actividad funcional de órganos)
mediante el sentido del oído.
Puede ser inmediata o directa, pero la más habitual es la mediata o indirecta con un estetoscopio o
fonendoscopio.
La auscultación se puede combinar con la palpación (para la ascitis  sucusión) o con la percusión
(para torsión de abomaso, timpanismo ruminal… se llama la prueba del PING).
Métodos secundarios:
-
Olfación  exploración por medio del olfato. Se puede oler el aire espirado, excreciones como la
orina o secreciones como el pus.
Mesuración  exploración basada en la utilización de medidas.
3
Estos dos métodos no son muy utilizados hoy en día.
Estos métodos directos tienen que hacerse siempre al inicio de la exploración y luego, ya haremos métodos
complementarios si es necesario.
TEMA 3: Métodos complementarios de exploración clínica
Se usan siempre después de hacer los métodos directos. El objetivo es complementar la exploración animal.
Para decidir si las usamos o no tenemos que preguntarnos si nos va a dar información útil diagnóstica, si
tengo ese aparato y sobre todo, el coste.
La finalidad es ayudar a los 3 juicios clínicos (diagnóstico, pronóstico y tratamiento).
Biopatología:
Es investigar la normalidad o anormalidad de fluidos y estructuras del medio interno, excreciones y
secreciones.
Es el método más utilizado en veterinaria.
Biopsia:
Extracción y examen (microscópico) de tejidos y materias de animales vivos. Hay diferentes tipos:
- Punción-aspiración
- Seccióno raspado
Es un método muy utilizado en Veterinaria (Necropsias).
Radiología:
Uso de los rayos X para el diagnóstico. Se puede hacer radioscopia o radiografía. Tipos:
-
Normal (sin contraste).
Con contraste:
 Negativo (aire): vejiga.
 Positivo (sulfato de bario, compuestos iodados):
 Angiografía, artro-, cisto-, uretro-, uro-, sialo-, colecisto-, mielo-.
 Doble.
Elecrocardiografía:
Registro gráfico de la actividad eléctrica del corazón. Se usa para diagnosticar enfermedades cardídacas y es
un método muy utilizado en veterinaria.
4
Electroencefalografía:
Registro gráfico de los fenómenos eléctricos del encéfalo para la exploración del sistema nervioso. No se usa
en veterinaria.
Electromiografía:
Registro gráfico de las contracciones musculares. Estudio de la intensidad, duración y forma. Se usa para la
valoración de neuropatías periféricas, miopatías y transmisión del impulso nervioso. Es un método poco
utilizado en Veterinaria
Endoscopia:
Inspección directa de cavidades o conductos. Es una técnica muy antigua  inicialmente se usaban tubos
metálicos rectos, y ahora ya son de fibra óptica (fibroendoscopia). Tipos:
-
Broncoscopia,
colono-,
gastro-,
laparo-,
artro-
Se usa en la exploración de cavidades o conductos y es un método cada vez más utilizado en Veterinaria.
Ecografía:
Se basa en la emisión de ultrasonidos y su recepción. Nos perite ver el tamaño y estructura interna de un
órgano.
Se usa para la exploración de órganos internos (abdominales y corazón). Es un método cada vez más
utilizado en Veterinaria.
Gammagrafía:
Se basa en la utilización de sustancias radiactivas vía iv.
Inicialmente se usaba para la exploración de la glándula tiroides, pero es un método cada vez más utilizado
en Veterinaria
Termografía:
Se basa en la obtención de una imagen del reparto de la temperatura del cuerpo.
Lee la radiación térmica emitida (infrarroja) y nos sirve para localizar inflamaciones y alteraciones
metabólicas a causa del aumento de calor que se produce en la zona.
Nos permite hacer un diagnóstico precoz de neoplasias mamarias y diagnóstico de enfermedades
reumáticas. Es un método poco utilizado en veterinaria.
5
Anestesia de conducción:
Se van anestesiando los nervios de distal a proximal para saber, si un caballo cojea de una pata, donde está
el origen de esta cojera (más arriba o más abajo en la pierna). Sirve por lo tanto para la exploración de
extremidades, sobre todo en caballo y es un método muy utilizado en Veterinaria(caballos).
Tomografía computerizada (TC):
Se basa en la realización de radiografías seriadas tomadas desde distintos ángulos (imagen plana). Se usa
para el diagnóstico de procesos internos (SNC). Es un método cada vez más utilizado en Veterinaria.
Resonancia magnética:
Se basa en la recepción de la señal de radio emitida por algunos núcleos de ciertos elementos, situados en
un campo magnético y excitados mediante frecuencia pulsátil. Se usa para el diagnóstico de alteraciones
internas.
Es un método cada vez más utilizado en Veterinaria
TEMA 4: Exploración general del animal
En la exploración general de un animal valoramos:
-
Actitud
Comportamiento
Estado de nutrición
Estado de hidratación
Temperatura
Pulso
Frecuencia respiratoria
Mucosas
Nódulos linfáticos
La exploración general simplemente pretende informarme de si ese animal está enfermo o sano. Para ello
hago la anamnesis, la exploración general, y si aquí veo que el animal tiene un proceso patológico, pasaré a
hacer la exploración detallada.
La exploración puede ser individual (pequeños) o en grupo (animales de renta). Si la exploración es colectiva,
no solo tengo que decir si la granja está infectada, y diferenciar entre los animales sanos y los enfermos.
Actitud:
Hace referencia a la postura del animal y para ello hay que hacer una inspección anatómica general del
mismo.
6
Esta valoración se tiene que hacer en la estación (de pié), en marcha y en decúbito. Hay que observar la
cabeza, las orejas, el cuello, la cola, las extremidades respecto al tronco, la línea del dorso y la tensión de los
músculos abdominales.
En la estación podemos detectar:
-
Posiciones anormales.
Animales rígidos.
Posturas antiálgicas.
En la marcha, podemos detectar: marcha rígida, ataxia y cojeras. En decúbito, sobre todo, vamos a buscar
animales que tienen problemas para levantarse.
Comportamiento:
Es la forma de realizar las manifestaciones vitales y la reacción y la adaptación a las condiciones ambientales.
Hay que saber distinguir los tipos de comportamiento:
-
Instintivo y aprendido.
Comportamiento normal.
Los transtornos del comportamiento más normales son:
-
Excitación.
Depresión.
Vicios.
Estado de nutrición:
Se valora en la musculatura pectoral, las costillas, apófisisi espinosas de las torácicas y transversas de las
lumbares, tuberosidad isquiática e ilíaca, y solo en caballo y vaca, la base de la cola.
Se interpreta como:
-
No patológico  bueno (4), regular (3) y malo (2).
Patológico  Obesidad (5) y caquexia (1).
Estado de hidratación:
Tomamos un pellizco de piel y valoramos como vuelve a su sitio.
La deshidratación aparece o por falta de ingestión de líquidos o por pérdida de líquidos.
Temperatura:
La externa se toma con la mano en las axilas, morro, patas… y la interna con el termómetro. Los valores de
normalidad son:
-
Caballo37-38 ºC
Vaca38-39 ºC
7
-
Perro38-39 ºC
Gato38-39 ºC
Las variaciones de la temperatura pueden ser:
-
Fisiológicas  edad (los jóvenes pueden tener medio grado más), sexo (machos más alta que
hembras), ritmo nictemeral, ingesta de alimento, ejercicio físico, celo/gestación.
Patológicas  fiebre (sube la temperatura de referencia en el hipotálamo), hipertermia no febril
(golpe de calor o insolación), hipotermia (colapso circulatorio o metabólico).
Pulso:
Se valora en el perro en la femoral, en la vaca la facial y la caudal media y en el caballo la facial y la facial
transversa.
Los valores de normalidad son:
-
Caballo30-40 ppm
Potro70-90 ppm
Vaca70-90 ppm
Ternero70-110 ppm
Perro70-80 ppm
Cachorro80-120 ppm
Gato110-130 ppm, pero si han pasado mucho estrés antes de entrar en la clínica, te los puedes
encontrar a 200 fácilmente.
Las variaciones pueden ser:
Taquicardia:
-
Fisiológica  Gestación avanzada, Excitación, Temperatura exterior elevada, Ejercicio, Actividad
digestiva.
Patológica  Fiebre, Debilidad cardíaca, Hipotensión, Anemia, Procesos inflamatorios localizados o
difusos.
Bradicardia:
-
Fisiológica  Torcedor en el labio o la oreja, Compresión de los glóbulos oculares.
Patológica  Excitación de las serosas, Convalecencia de procesos graves, Inanición.
Cuando valoramos pulso, valoramos: ritmo, amplitud e intensidad.
Frecuencia respiratoria:
La valoramos según la especie:
-
Caballo: costo-abdominal
Vaca: abdominal
Perro y gato: costal
8
Valores de normalidad:
–
–
–
–
Caballo10-16 rpm
Vaca 15-35 rpm
Perro10-40 rpm
Gato20-40 rpm
Aumento(taquipnea o polipnea):
–
–
Variaciones fisiológicas  Actividad digestiva y rumia, Gestación avanzada, Ejercicio físico,
Temperatura ambiente elevada y Excitación
Variaciones patológicas Fiebre, Anemia, Dolor (órganos que intervienen en respiración)
Disminución(bradipnea u oligopnea)  Enfermedades agudas del encéfalo.
Mucosas:
Tienen que ser lisas, rosadas, húmedas y brillantes. Las mucosas pueden estar:
-
Congestivas.
Pálidas.
Cianóticas.
Ictéricas.
Melánincas.
Nódulos linfáticos:
En la palpación vamos a buscar aumentos de tamaño y cambios en la consistencia, sensibilidad, forma,
superficie, temperatura y movilidad pasiva.
TEMA 5: Exploració de l’ aparell digestiu
A propedèutica integrem l’estudi de la melsa a l’aparell digestiu.
Els aspectes importants per tal d’orientar-nos en l’anamnesi, és important saber el que menja i el que beu
tant en quantitat com en qualitat. També hem de demanar com són la quantitat i qualitat dels vòmits o
diarrea que hagi pogut tenir l’animal.
En ruminants, qualsevol petit problema acaba repercutint en la rumia i per això hem de preguntar per
aquesta.
Per últim, moltes vegades, els problemes digestius venen donats per canvis en el maneig (canvis
d’alimentació, estable, ambient…)
Boca:
Inspecció i palpació externa:
9
En la inspecció i palpació externa ens podem trobar:
-
Boca oberta (l’animal no la pot tancar)  pot estar causat per paràlisi del nervi trigemin, dolor,
luxació o fractura mandibular.
Boca tancada causada per un trismus mandibular (contracció continuada dels masseters a causa
del tètanus).
Sialorrea.
Continuem amb la inspecció dels llavis. Aquí podem veure canvis en la posició d’aquests i queilitis
(inflamació del llavi).
Inspecció i palpació interna:
Després ja passem a la inspecció i palpació interna. Per això, haurem d’obrir la boca i podrem apreciar, en la
mucosa oral, canvis en:
-
El color  icterícia, cianosis, congestió, pal·lidesa o melanosi.
Inflamació  general (estomatitis) o local (glossitis, palatitis, gingivitis,...)
Èpuli  tumors gingivals en petits animals.
Altres tumors com osteosarcoma o melanoma.
Continuem inspeccionant la llengua on podem trobar:
-
Macroglòssia  típica de la llengua blava.
Ferides o traumatismes.
Microglòssia  sol ser un problema congènit.
Paràlisi del nervi hipoglòs  ens trobarem un animal amb la llengua fóra.
Rànula  quist per obstrucció de les glàndules salivals.
Saburra lingual.
Tumors linguals.
A les dents podem trobar:
-
Coloració anòmala  sobretot per tractaments perllongats amb tetraciclines que enfosqueixen les
dents.
Sarro dental  produeix molta halitosi.
Pèrdua de dents.
Desgast anormal.
Dents defectuosos o desplaçats.
Càries.
Dents de llet retinguts.
Mala oclusió.
Dents supernumeraris.
Hipoplàsia de l’esmalt  típic del brom caní.
Neoplàsies dentals  són rares, però ens podem trobar odontoma (tumors mixtes del ciment,
dentina, esmalt...) o adamantinoma (tumors de l’esmalt).
Una altre estructura a explorar serà el paladar on podem veure:
10
-
Palatosquisi  falta de fusió del paladar dur. És relativament freqüent en cavall i gos i és un
problema congènit.
Longitud excessiva del paladar tou  això és típic d’algunes races com els bull dogs i provoca
problemes respiratoris.
Olfacció:
Per olfacció podem detectar l’halitosi causada pel sarro, saburra lingual...
Glàndules salivals:
Inspecció:
Amb la inspecció, el que podem trobar és:
-
Disminució de la secreció  típic de la febre o d’alguns fàrmacs com la atropina.
Augment (tialisme)  això passa amb les estomatitis o per presència de cossos estranys. Si no hi ha
cap altre problema, no tenim perquè adonar-nos perquè l’animal s’empassarà l’excés de saliva.
Sialorrea (pseudotialisme)  causada per fractures de mandíbula, cossos estranys, paràlisi de les
estructures de la boca, faringe o esòfag.
Inflamació.
Rànula.
Sialolits  presència de càlculs a les glàndules salivals o als conductes.
Faringe i tonsil·les:
Inspecció i palpació externa:
El que podem trobar és poca cosa:
-
-
Inflamació (faringitis)  el més significatiu és la presència de dolor, però també podrem detectar
augments de mida i temperatura. Quan un animal tingui una faringitis tindrà dificultat per tragar i
una posició antiàlgica.
Neoplàsies.
Inspecció i palpació interna:
El que podem fer és comprovar el reflexa faríngic  amb unes pinces hem de pressionar la faringe i hem de
provocar un reflexa deglutori. Aquests reflexa estarà absent en problemes nerviosos del nervi glosofaríngic,
la branca faríngia del nervi vago o paràlisi globals.
També podem veure convis en el color, secreció, cossos estranys i tumors.
Les tonsil·les pràcticament només són explorables en petits animals i el problema que solen tenir són les
tonsil·litis.
Esòfag:
Inspecció i palpació externa:
Únicament el terç distal, podrà ser explorat per mètodes directes. Podrem veure:
11
-
Augment de tamany  per cossos estranys, dilatació o tumors.
Inspecció interna:
Ho haurem de fer amb sondatjes o fibroendoscòpia.
Exploració abdominal externa:
El paradigma d’exploració abdominal són una sèrie de línies imaginàries que tracem sobre l’animal per veure
si la posició dels òrgans és correcta. Les línies són:
1. La línia va del pleg de la babilla cap a dalt (en vertical).
2. La línia que segueix la última vèrtebra toràcica.
3. La línia que va del pleg de la babilla (inguinal) cap endavant (en horitzontal).
La cosa quedaria així:
Un cop ho tenim dividit, hem de saber en cada espècie, on queden les vísceres:
Cavall
Remugant
12
Amb la inspecció externa, que ha de ser simètrica, podem trobar:
-
-
Augment del perímetre abdominal  pot ser:
 Generalitzat: causat per gestació avançada, meteorisme, ascites, tumors (gos i gat) o
piometras (gos i gat). En remugants és molt important mirar cap a on està desviat l’augment
del perímetre abdominal mirant-lo des del darrera perquè cada perfil és indicant d’una
patologia. (s’ha de tenir en compte que en una gestació d’un rumiant veurem més
augmentat el costat dret perquè a l’esquerra està el rumen i no pot créixer tant).
 Localitzat: a causa de tumors, hèrnies, hematomes i abscessos.
Disminució del perímetre abdominal  causat per malnutrició o malabsorció perllongades, malalties
consumptives o dolor.
Per palpació abdominal bàsicament valorem: dolor, masses i la ona ascítica.
També farem auscultació i percussió.
Exploració de l’estómac:
Monogàstrics:
En cavalls no es pot explorar directament, i en gossos i gats es pot palpar. Podem facilitar la palpació de
l’estómac aixecant l’animal en posició vertical.
El valorarem sobre tot en gossos de races grans on són molt més freqüents les torsions i les dilatacions.
Com tota la palpació abdominal, en els animals que estiguin una mica grassos, no palparem res.
Remugants:
Rumen:
Inspecció  El rumen l’estem valorant per inspecció del flanc esquerre a la fossa de l’illar. En aquests casos,
sobre tot el que hem de fer és mirar l’animal des de la part posterior per poder comparar els dos costats
(dret i esquerra).
Palpació La palpació pot ser:


superficial (per determinar la motilitat ruminal, que han de tenir una freqüència de dos o tres
moviments cada dos minuts. Ho fem amb la palma de la mà)
profunda (enfonsant el puny des de la fosa de l’illar cap a baix. Hauríem de trobar una consistència,
de dalt a baix, que vagi de tenso-elàstica a firme-pastosa. Fluctuant és quan hi ha massa l íquid).
Percusió  Es fa amb martell i plexímetre. També es fa des de la zona de l’illar cap a baix, i el normal és:
-
Timpànic (dorsal).
Submat (mig).
Mat (ventral).
Les patologies vindrien donades per un timpanisme (augment del so timpànic) o per sobrecàrrega (augment
del so mat o submat).
13
Auscultació  Podem valorar els moviments ruminals per auscultació. En valorarem la seva freqüència i la
seva intensitat. Hi haurà un augment dels moviments ruminals (hipermotilitat) en meteorismes espumosos.
Hi haurà hipomotilitat en moltes malalties sistèmiques, consum d’aliments tous o malalties d’altres
compartiments (abomàs, reticle...).
Reticle:
El que té importància pel que són les reticulitis traumàtiques (freqüents quan els animals ingereixen objectes
punxants que puguin clavar-se a la mucosa reticular). Aquests processos es caracteritzen per ser dolorosos, i
l’animal sol adoptar una posició antiàlgica.
El que es fa doncs, per valorar el reticle són les proves de dolor:
-
Pessigament a la creu.
Prova del bastó
Palpació dolorosa.
Percussió dolorosa.
Prova del pla inclinat.
Omàs:
Situat a la regió costal dreta entre el 7è i 9è espais intercostals. No es pot explorar per mètodes directes.
Només podem delimitar una mica per percussió, però és difícil.
Abomàs:
El trobem a la regió de l’hipocondri dret entre el 8è i el 10è espais intercostals.
Inspecció  podem valorar si hi ha protusió per sobrecàrrega o dilatació amb desplaçament.
Palpació  només és important en vedells i serveix per valorar sensibilitat dolorosa (abomasitis o úlceres
abomasals).
Percusió  el contingut normal és líquid i per tant, el so normal és submat.
Auscultació  una auscultació sola per se no té gaire sentit. El que és important és l’auscultació-percussió,
que consisteix en auscultar amb el fonendoscopi mentre que al mateix temps percutim amb els dits al
voltant del fonendoscopi per detectar so timpànic. Característic en torcions i dilatacions de l’abomàs.
Es pot arribar per auscultació-percusió, el que s’anomenen àries de ping (és on pensem que està l’abomàs
quan està dilatat perquè sona timpànic).
Budells:
Palpació:
Cavalls  explorem si hi ha dolor o si hi ha un augment de la tensió muscular.
Vaca  només podem explorar el flanc dret perquè a l’esquerra està el rumen. El que valorarem és si hi ha
dolor per palpació.
14
Petits animals  valorarem per palpació la presència de dolor i de masses (cossos estranys, neoplàsies,
invaginacions...)
Percusió:
És molt variable segons el contingut que hi hagi als budells. La única valoració que podem fer és si hi ha un
timpanisme molt exagerat o, per el contrari, si hi ha una ària de mat molt exagerat.
Auscultació:
Podem auscultar els borborigmes intestinals que haurien de ser cada 10-20 segons. El que valorem és
sobretot variacions de freqüència o intensitat dels borborigmes. Això es pot trobar:
-
Augmentat  vacuïtat, còlics espasmòdics, diarrea...
Disminuït  ilis paralítics, estrenyiment...
Fetge:
Al cavall no el podem explorar per mètodes directes perquè queda tapat. A la vaca el trobem al paracondi
dret, dorsal, entre els dos últims espais intercostals. El fetge a la vaca el valorarem per percusió i l’haurem de
delimitar amb un so mat.
En petits animals podem palpar el fetge. Es troba al paracondi dret i fins i tot una mica a l’esquerra. En
condicions normals és difícil de palpar perquè arriba fins a la última costella, però quan hi ha una hepatitis, la
sobrepassa i és molt fàcil de palpar. Aquests processos hepàtics solen anar acompanyants de dolor i per això
és important valorar també la presència de dolor.
Farem percussió digito-digital en els dos últims espais intercostals.
Melsa:
En cavalls La melsa no s’explora per mètodes directes en condicions normals. Quan està augmentada es
desplaça caudalment i per tant podem trobar una ària de matidesa a la part dorso-caudal del costat
esquerra.
A la vaca és inaccessible i al gos i al gat, tampoc no és explorable.
Exploració (palpació) rectal:
És un tipus d’exploració destinada a explorar diferents òrgans digestius i l’aparell reproductor de la femella.
La metodologia varía segons les espècies. En grans animals posem tot el braç i en petits, només el dit. Si hi ha
femptes, les hem de treure fins a buidar el recte. S’ha de fer sempre amb guants i lubricant.
Cavall i vaca:
En grans animals se sol fer en potros de contenció perquè l’animal no es moguin. L’inconvenient és que si
l’animal es desploma, hi ha una barra i si no podem treure el braç a temps, ens el pot trencar.
15
Previ a la palpació rectal, fem una exploració de la regió anal perquè ja podem veure varies coses
(melanomes a la part ventral, traumatismes, fístules recto-vaginals i dipòsits blanc-grisencs bastant
característics d’ Oxiuris equi).
Al quadrant dorsal del costat esquerre, podem palpar l’espai nefrosplènic (normalment amb la punta dels
dits s’arriba a tocar l’extrem caudal del ronyó i l’extrem caudal de la melsa. Si girem la mà amb la palma
dirigida dorsalment, toquem la aorta. Si amb aquesta posició anem traient poc a poc la mà, podem arribar a
palpar les bifurcacions de l’aorta (les ilíaques).
Al quadrant dorsal dret podem trobar el cec i al quadrant dorsal esquerre trobem el còlon. Si anem
enretirant la mà, a l’extrem de la pelvis, podem arribar a tocar l’anell inguinal, on es poden produir hèrnies
inguinals.
En cavalls és freqüent trobar masses sòlides que poden ser enterolits.
També podem arribar a palpar la bufeta de l’orina. Col·locant la mà ventralment trobarem lùter i per sota la
bufeta de l’orina, que si està buida difícilment la palparem. Urèter molt difícilment la palparem.
També podem palpar úter, banyes uterines i ovaris.
Petits animals:
Amb guant i un dit. Hem de lubricar amb parafina, sabó o vaselina.
Podem palpar recte, les glàndules perianals i la pròstata. Podem detectar un augment de tamany de la
pròstata per una hiperplàsia, quists o tumors.
TEMA 6: Exploració de l’ aparell respiratori
Els òrgans de l’aparell respiratori es troben al cap, coll i tòrax. Són importants pels problemes respiratoris la
tos, les secrecions nasals, els sorolls en respirar i la dificultat per respirar.
Nas i àrea nasal:
Inspecció externa  vaca i gossos tenen el morro humit i sense pèl, mentre que el cavall el té sec i amb pèl.
En la inspecció externa hem de valorar la presència de deformacions o lesions elementals de la pell.
A més, és important valorar la presència de secreció nasal que pot ser:
-
Unilateral o bilateral: en processos catarrals, infecciosos... solen ser bilaterals, mentre que seran
unilaterals processos més específics.
Intermitent o continua (rinorrea): les secrecions intermitents són característiques de les sinusitis en
grans animals i sobre tot tenen lloc quan l’animal abaixa el cap.
Escassa o abundant: sobretot petits animals i vacú, pel fet de tenir el morro humit i llepar-se’l, fa que
sigui difícil valorar la secreció si és escassa.
16
-
Serosa, mucosa, purulenta, hemorràgica (rinorràgia/epistaxis), espumosa o pútrida (necrosi...).
Rinorràgia és més greu, més important que l’epistaxi (que surt menys sang).
S’ha de tenir en compte que la secreció nasal pot provenir de molts llocs : faringe, laringe, tràquea, pulmons,
cavitat bucal, esòfag... i és clar, del nas.
Inspecció interna  només ho podrem fer en cavalls sense haver de recórrer a endoscòpia. Haurem de
valorar la mucosa, els orificis naso-lacrimals, la presència de processos infecciosos, cossos estranys, tumors o
pòlips.
Palpació  el que podem valorar és la intensitat de l’aire espirat. Això ens servirà per detectar estenosi o
obstruccions unilaterals.
Auscultació directa (sense fonendoscopi)  la respiració normal és silenciosa. Per tant, si sentim algun
soroll de forma constant, no és normal. La causa de sentir aquests sorolls anomenats xiulets o estridors sol
ser una estenosi des de foses nasals fins a faringe, laringe o tràquea.
Aquestes situacions d’estenosi es poden donar per:
-
Excessiva quantitat de moc,
Edema inflamatori.
Paràlisi laríngia: en el cas dels cavalls hi ha un procés característic anomenat hemiplegia faríngia.
Hipertròfia dels ganglis retrofaríngis.
Olfacció (de l’aire espirat)  hem de valorar si l’olor és desagradable que pot estar relacionat amb
processos necròtics o gangrenosos de totes les vies respiratòries, inclòs el pulmó.
Sinus paranasals:
Hi ha 4 sinus paranasals: maxil·lars, fontals esfenopalatins i etmoïdals, però per exploració directa només
podem explorar els maxil·lars i els frontals.
Els processos generals que afecten els sinus són les sinusitis (inflamació de la mucosa dels sinus). Les sinusitis
poden venir causades per rinitis, fractura de banyes i a causa de càries importants als molars.
Inspecció externa  El que hem de valorar a les sinusitis és si hi ha una deformació i falta de simetria a
l’àrea de projecció i del sinus, o que hi hagi una fractura òssia i l’ós del sinus estigui enfonsat.
Palpació  les sinusitis són doloroses i a més, l’àrea d’inflamació està calenta.
Percussió  els sinus paranasals, en condicions normals contenen aire i per tant donen un so timpànic. Si
tenim una sinusitis, aquest so va passant cap a submat i mat.
Bosses guturals:
Diverticles faringis exclusius dels èquids. En condicions normals ni es veuen ni es palpen perquè estan
tapades per la paròtide. Únicament quan estiguin augmentades de tamany les podrem palpar i això passarà
en dues ocasionis:
-
Guturalitis.
17
-
Timpanisme (exclusiu de poltres).
Palpació  tant les guturalitis com el timpanisme, són toves a la palpació.
Percussió  es percuteixen per percussió digito-digital i de forma normal donen un so timpànic. Com més
cúmul de secrecions hi hagi, el so anirà a més mat. En el timpanisme, tindrem un so encara més timpànic.
Mètodes complementaris  mitjançant fibroendoscòpia.
Laringe:
Els seus cartílags són tiroides, cricoides, aritenoides i epiglotis.
Inspecció externa  bàsicament el que podem valorar és si hi ha un augment de volum.
Palpació externa  s’ha de valorar si hi ha sensibilitat dolorosa, facilitat per provocar la tos, canvis en la
forma, grau de rigidesa (en animals vells els cartílags de la laringe s’ossifiquen) i el fermi laringi (consisteix en
col·locar la ma sobre la laringe i notar la vibració que fa l’aire al passar  és típic de l’hemiplegia laríngia).
L’hemiplegia laríngia és un problema neurològic que produeix un dèficit d’obertura de la laringe. La majoria
de vegades, l’hemiplegia sol ser esquerra.
Auscultació  col·loquem el fonendoscopi a la laringe i en condicions normals se sent un petit murmuri
uniforme quan l’animal respira. Les alteracions de l’auscultació de la laringe poden ser:
-
Xiulets o estridors.
Estretors: típics de quan hi ha líquid a la laringe, ja que en anar passant l’aire es van formant
bombolles que exploten i provoquen un soroll característic.
Exploració de la tos  pot ser que en el moment de la consulta, l’animal no tossi. Nosaltres podrem induir la
tos per valorar-la:
-
Pressionant lleugera i repetidament la unió laringo-traqueal.
En bòvids agafem la mà i fem pressions intermitents a la tràquea.
Ocloent els ollers posant una bossa de plàstic al morro.
Comprimint el tòrax entre les mans a petits animals.
Un animal que estigui en condicions normals, difícilment li provocarem la tos fent això.
La tos sol tenir un orígen respiratori (faringe, laringe, tràquea, bronquis, pulmons o pleura), però també pot
ser extrarrespiratoria (processos mediastínics, cardíacs o d’aparell digestiu.
La tos pot ser:
-
Humida o productiva  serveix per treure coses a fóra (ex. Moc).
Tos seca o no productiva  no serveix per res, agreuja la inflamació de les vies respiratòries i la
intentem eradicar.
Exploració de la tiroides  la glàndula tiroides es troba lateral a la laringe i el principi de la tràquea. La
glàndula tiroides té dos lòbuls a cada banda units per l’isma. La tiroides la podem valorar per inspecciói i
palpació on bàsicament el que podrem valorar és un augment de mida (per deficiència de iode, adenomes o
18
adenocarcinomes). De forma complementària podem determinar hormones tiroidees (biopatologia
sanguínia), biòpsia o ecografia.
Tràquea:
Inspecció externa  valorem canvis de forma o posició.
Palpació  valorem sensibilitat dolorosa, tumefacció local o deformació per traumatismes.
Percussió  aquí hi ha una prova combinada que consisteix en percutir la tràquea amb els dits mentre que
auscultem els pulmons  això rep el nom de broncofonia. Quan ho fem en condicions normals el so es
transmet poc. Quan tenim un pulmó consolidat, el so es transmet millor i ho sentim més.
Auscultació  normalment sentim un petit murmuri quan passa l’aire que anomenem so tràqueo-bronquial.
Mètodes complementaris  fonendoscòpia.
Pulmons:
El primer serà determinar els límits pulmonars de cada espècie. Per això ens ajudem del qu3e s’anomena
paradigma d’exploració pulmonar. Això consisteix en una sèrie de línies imaginàrires que tracem sobre
l’animal. Les línies són les mateixes que veiem per delimitar els òrgans abdominals.
En el cavall, els límits pulmonars normals arriben fins la costella 17, 14 amb la intersecció de la línia que
passa per les tuberositats isquiàtiques i la 10 .
A la vaca la intersecció amb la costella 11, 8 i 5.
En el cas de petits animals són les costelles 11,10 i 8 les que ens marquen els límits pulmonars.
El rosari raquític és un augment de mida en la unió costo-condral el animals joves a causa del raquitisme.
Inspecció externa  s’ha de valorar si existeix un augment localitzat de mida, el tipus de respiració (el patró
normal de respiració és el costo-abdominal). Els problemes que ens podem trobar en el tipus de respiració és
que hi hagi una respiració costal pura (quan hi ha dolor abdominal) o una respiració abdominal pura (quan hi
ha dolor costal). També haurem de valorar la freqüència respiratòria.
També haurem de valorar el ritme. El ritme normal de respiració consisteix en una inspiració, una expiració i
una pausa. Un animal tranquil, en condicions normals, l’expiració és més llarga que la inspiració. Ens podem
trobar amb:
-
Inspiració allargada  típic d’obstruccions parcials a les vies altes.
Espiració allargada  a causa d’un emfisema, edema o pneumònia intersticial.
La respiració la podem classificar segons la profunditat en superficial o profunda:
-
Respiració superficial  associada a dolor toràcic o abdominal.
Respiració profunda  a causa de l’exercici o obstrucció de les vies respiratòries.
Palpació  a nivell toràcic podem detectar dolor bàsicament en dos casos: pleuritis i fractura de costelles.
19
Percusió  ens pot proporcionar informació addicional. Parlem de dos tipus de percussió: superficial i
profunda. La diferència entre superficial i profunda recau en la força amb que es percuteix. Comencem amb
una percussió superficial per delimitar els límits pulmonars. Bàsicament en situacions d’enfisema pulmonar,
trobem els pulmons més grans del normal. En una atelectasia (falta de dilatació adequada de bronquis i
bronquíols per un problema mecànic o infecciós) o en una fibrosi, trobarem els pulmons més petits del
normal.
Per estudiar més amb detall els problemes pulmonars, ja passarem a fer una percussió profunda:
-
So hipersonor  el trobem en un emfisema perquè hi ha un cúmul anormal de gas.
So timpànic  causat per una bronquiectasia (dilatació excessiva del bronquis i bronquíols),
cavernes pulmonars superficials (típiques de tuberculosi) o pneumotòrax.
So submat  causat per un edema o broncopneumònia.
So mat  per un hidro-, pio- o hemotòrax, hernies diafragmàtiques o tumors intratoràcics.
Auscultació  s’ha de realitzar amb l’animal tranquil. El so pulmonar és un soroll molt molt fluixet. S’ha
d’auscultar la respiració tranquil·la i també la forçada. Per sentir la respiració forçada, taparem el nas i la
boca de l’animal amb una bossa durant una estona per impedir-li respirar.
Els sons normals són:
-
So tràqueo-bonquial.
So respiratori normal.
Els sons anormalment alts poden venir donats per:
-
Ventilació augmentada  causada per l’exercici (fisiològic), per malalties cardíaques o pulmonars i
anèmies.
Malalties pulmonars obstructives  asma, bronquitis/bronquiolitis crònica...
Obstrucció extratoràcica de les vies aèries.
Obstrucció intratoràcica de les vies aèries.
Consolidació pulmonar.
Els sons anormalment baixos poden venir donats per:
-
Emfisema pulmonar.
Efusió pleural, pneumotòrax.
Hernia diafragmàtica.
Existeixen sons respiratoris afegits o adventicis de 3 tipus:
-
Crepitacions  so que recorda a quan esclaten bombolletes d’aire. Això passa en malalties
restrictives en les quals la mecànica alveolar està alterada (hi ha dificultat de dilatació dels alvèols).
Sibilàncies, xiulets o estridors  situacions en les quals es redueix la llum de les vies respiratòries
(estenosi).
Fregaments pleurals  a causa de la inflamació de les pleures que en estar augmentades freguen
entre sí.
Mètodes complementaris:
20
-
Fibroendoscòpia.
Biopatologia de les secrecions.
Cultiu de secrecions.
Rentat traqueal .
Biòpsia pulmonar.
Aspiració pulmonar.
Líquid pleura.
Radiografies simples (molt útil en petits animals).
Biopatologia sanguínia.
TEMA 7: Exploració de l’aparell circulatori
Els problemes cardíacs donen una simptomatologia bastant característica:
-
Disnea.
Intolerància a l’exercici o fatiga.
Tos.
Ascitis o edema subcutani.
Debilitat o síncopes (pèrdua momentània de la consciència on l’animal es recupera
espontàniament).
Exploració de la circulació perifèrica:
Exploració de les mucoses:
Les mucoses normals han de ser llises, brillants, rosades i humides. Patològicament poden estar:
-
Pàl·lides  anèmia o disminució de la perfusió sanguínia.
Hiperèmiques o congestives.
Cianòtiques o blavoses.
Per valorar les mucoses fem la prova dels temps de l’ompliment capil·lar en què s’apreta la mucosa
gingival/labial i quan es treu el dit la sang ha de retornar en menys de 2 segons.
TCR
Exploració de les venes:
Bàsicament s’exploren les venes jugulars i les mamàries.
Les venes jugulars no estan disteses de forma normal. Ens les podem trobar disteses en els següents casos:
-
Problema cardíac congestiu dret.
Dificultat del retorn sanguini per compressió externa de la cava cranial (tumors).
Trombosi jugular.
21
A la jugular no hi ha d’haver pols (excepte a la vaca  la vaca té un pols venós que és normal perquè quan
es contrau l’aurícula (diàstole ventricular) hi ha un cert reflux de sang cap enrere). El pols de la jugular de la
vaca és un pols negatiu.
Quan valorem el pols de la jugular, hem de valorar si és:
-
Negatiu  no coincideix amb el pols arterial normal.
Positiu  coincideix amb el pols arterial normal. Un cas típic és a causa d’una insuficiència de
tricúspide.
Aquest pols venós no es palpa mai, s’ha d’explorar per inspecció perquè és un pols molt dèbil. En els
animals, per comprovar si la ona de pols que veiem és de la caròtida o de la jugular (estan molt juntes i es
pot confondre), el que fem és obstruir la vena jugular. Si seguim veient pols, és de la caròtida. Si no, ve de la
jugular.
Exploració de les artèries:
Són importants per valorar cardiopaties i cuixeres en èquids.
Inspecció  per inspecció podem valorar si hi ha pulsacions massa visible o si hi ha un pols en una artèria on
no s’hauria d’apreciar (això es refereix bàsicament a cavalls amb cuixeres on es pot apreciar el pols de les
artèries digitals).
Palpació  és el més important. S’ha de valorar la freqüència, el ritme, la força i l’amplitud (difícil de
valorar). S’ha de tenir en compte que en el gos hi ha una certa arítmia inspiratòria (s’accelera el pols). Segons
la força podem trobar cors:
-
Hipercinètics: a causa de febre o hipertiroïdisme.
Hipocinètic: per hipovolèmia o insuficiència de ventricle esquerre.
Exploració del cor:
El cor està localitzat a la regió cardíaca o precordial. Aquesta regió es troba al costat esquerre entre la
segona i la sisena costelles. Una bona part del cor està tapada per la musculatura del braç.
Inspecció  el que podem valorar es el xoc de punta, que és el contacte de la punta del cor contra les
costelles. Normalment no es veu. Només el podem veure en:
-
Animals molts prims o de tòrax prim i de pèl curt.
En una hipertròfia cardíaca.
Després d’un exercici intens.
Palpació  el xoc de punta sí que es pot palpar. Trobarem un augment de l’amplitud i la força:
-
Hipertrofia cardíaca.
Trobarem una disminució de l’amplitud i la força:
-
Insuficiència o atonia de miocardi.
Dificultat de transmissió dels moviments:
22
-
 Efusió pleural o paricàrdica.
 Pneumotòrax.
 Obesitat.
Vibracions palpables (thrill). El thrill és una vibració palpable com a conseqüència d’un buf (soplo).
Percussió  el so normal és mat a la majoria d’espècies (gos, gat i caball) i submat a la vaca (perquè hi ha
més pulmó entre el cor i la pell). El que podrem valorar serà:
Un augment de l’ària de matidesa/submatidesa més enllà de la sisena costella:
-
Hipertrofia/dilatació cardíaca.
Distensió del sac pericàrdic (hidro/hemopericardi).
Una disminució de la matidesa/submatidesa:
-
Emfisema pulmonar  el pulmó està augmentat de tamany i s’interposa més del compte entre la
percussió i el cor.
És important destacar que les pericarditis són molt doloroses.
Auscultació  en primer lloc hem d’identificar els sons normals, identificar els anormals en cas de què
existeixin i valorar també el ritme i freqüència. és Important que l’animal estigui tranquil, en estació i cal
evitar que pantegi o ronronegi. El cor s’ha d’auscultar a nivell dels focus de projecció de les vàlvules
cardíaques (és el punt on s’escolta millor l’activitat de les vàlvules). Tenim 3 focus a l’esquerra i un a la dreta:
-
Focus de projecció de l’aòrtica  quart espai intercostal a l’alçada de l’articulació escapulohumeral.
Foucs de projecció de la pulmonar  entre el segon i quart espapis intercostals per sota de
l’aòrtica. (això està a la regió axil·lar, ens hem de posar sota l’aixella).
Focus de projecció de la mitral  entre el quart i el sisè espais intercostals.
Focus de projecció de la tricúspide  entre el tercer i el cinquè espais intercostals drets. Aquí se
sent més fluix perquè estem auscultant de la dreta.
Tons cardíacs normals: un to cardíac correspon al tancament de la vàlvula. Entre el primer to i el segon to i
ha una petita pausa, i entre el segon i el primer, hi ha una gran pausa:
23
-
1er to (sistòlic). S1  correspon al tancament de les vàlvules mitral i tricúspide. Sempre és més fort
que el primer.
2on to (diastòlic). S2  correspon al tancament de pulmonar i aòrtica perquè s’omplin de sang els
ventricles.
Tons cardíacs no audibles en condicions normals:
-
3er to. S3  correspon al ompliment ventricular. En cavalls i bòvids pot ser que el sentim en
condicions normals.
4rt to. S4  correspon a la contracció auricular. Aquest també pot ser normal en cavalls i vacum
jove sobre tot.
Semiologia de l’auscultació cardíaca:
1. Modificació de la intensitat dels tons.
Això depèn de:
-
La força del batec.
El gruix de la paret toràcica.
Interferències en la transmissió del so (efusió pleural, pneumotòrax, pericarditis...)
Trobem tons més forts del normal (reforçats) en els següents casos:
-
Hipertròfia cardíaca.
Hipertensió arterial.
Broncopneumònia amb consolidació (el so es transmet millor quan menys aire hi ha).
Trobem tons més fluixos del normal (debilitats) en els següents casos:
-
Insuficiència cardíaca.
Shock.
Hipocalcèmia en bòvids.
2. Sorolls de galop.
Els sorolls de galop que ens podem trobar són:
-
L’S3 en petits animals no és normal i s’anomena galop ventricular. El sentim en:
 Miocardiopatia dilatada. Perquè es creen unes turbulències alhora d’omplir-se el ventricle.
 Insuficiència mitral greu. Quan el ventricle es contrau, si hi ha una insuficiència mitral greu,
hi ha molt refluxe cap a l’aurícula.
-
S4 o galop presistòlic o atrial:
 Cardiomiopaties hipertròfiques. Un cor hipertròfic és més rígid, costa més d’omplir i a la fase
final de diàstole, com costa d’omplir i es produeix un refluxe que provoca turbulències.
-
Desdoblament del 1er to. El primer to és el tancament sincrònic de les vàlvules mitral i tricúspide.
24


-
Bloqueig de branca. Si no es tanquen a la vegada, tenim un desdoblament del to. Això passa
quan hi ha un problema neurògen a nivell de la inervació d’alguna de les branques del
fascicle de hiss.
Endocarditis infecciosa. Quan tenim una endocarditis es retarda el tancament d’aquesta
vàlvula.
Desdoblament del 2on to:
 Hipertensió pulmonar.
 Bloqueig de branca.
3. Sorolls adventicis.
Trobem dos tipus de sorolls adventicis:
-
-
Endocardíacs:
 Bufs:
 Orgànics per lesions funcionals.
 Funcionals. Coincideixen amb la sístole i desapareixen amb el reflex oculomotor
(certa bradicàrdia). Es produeixen en:
 Dilatació cardíaca/aòrtica.
 Anèmia.
 Febre, excitació. Tot això provoca turbulències i un murmuri o buf.
Pericardíacs:
 Roçaments
 Xipolleig. (chapoteo)
Hi ha varies formes de classificar els bufs:
1. Segons el moment del cicle:
- Sistòlics  poden ser fisiològics. Fluxe turbulent durant la contracció ventricular (just després del
primer to) per:
 Anèmia.
 Estenosi aòrtica o pulmonar.
 Insuficiència mitral o tricúspide.
- Diastòlics  són sempre patològics. Flux turbulent durant l’ompliment ventricular per:
 Insuficiència aòrtica o pulmonar.
 Estenosi mitral o tricúspide.
- Continus.
2.
-
Segons el grau:
Grau I  inicialment no es detecta perquè és molt lleu.
Grau II.
Grau III.
Grau IV.
Grau V (thrill).
Grau VI (thrill).
25
3. Segons la qualitat:
- Reflux (regurgitació). Típic d’insuficiències valvulars.
- Ejecció (fluxe). Típic d’estenosis valvulars.
4. Arítmies.
Són la variació del ritme i de la freqüència cardíaca. Les arítmies dependent del node sinusal, el node
auriculoventricular, els sistemes de conducció (Hiss/purkinje) el miocardi i el SNC.
-
Taquicàrdia sinusal:
 Fisiològic quan hi ha dolor, exercici, excitació o fàrmacs adrenèrgics.
-
Bradicàrdia sinusal:
 Fisiològic quan hi ha una elevació del to vagal.
 Hipotèrmia.
 Lesions cerebrals .
 Hipotiroïdisme.
-
Arítmia sinusal respiratòria  a la fase inspiratòria hi ha un augment de la freqüència cardíaca de
forma fisiològica.
-
Bloqueig o parada sinusal  el node sinusal és el que està afectat i pot ser normal en cavalls
sempre i quan no estiguin fent exercici.
-
Bloqueig aurículo-ventricular:
 Primer grau  és freqüent en èquids. L’interval PQ > 400. És freqüent en èquids.
 Segon grau  bloqueig i despolarització al node A-V. Veiem un interval entre polsos que és
el doble del normal. No és un problema greu.
 Mobitz tipus 1: l’interval PR va augmentant gradualment fins al bloqueig.
 Mobitz tipus 2: PR constant fins que arriba un moment en què es bloqueja. No té cap
patró.
 Tercer grau  no hi ha activitat cardíaca i per tant tenim una bradicàrdia. Veiem ones P
sense complexes QRS. Això ja sí que és un problema greu i produeix intolerància a l’exercici i
inclús síncopes.
-
Extrasístole  existència d’un focus ectòpic d’estimulació cardíaca.
 Auricular  Si aquest focus el tenim a les aurícules tenim una extrasístole auricular. Aquesta
extrasístole no es detecta a l’auscultació. Només ho detectarem a l’electrocardiograma. Per
tant és un problema lleu. A l’electro veiem una ona P més petita del normal acompanyada
d’un complex QRS normal.
 Aurículo-ventricular  focus ectòpic a nivell del node aurículo-ventricular. Molt rares.
 Ventriculars  focus ectòpic a nivell del ventricle. Tampoc s’ausculta. El que veiem són ones
QRS sense ser precedides de l’ona P.
26
-
Taquicàrdia auricular  és un focus ectòpic que produeix estímuls amb gran freqüència. 3 o més
extrasístoles auriculars, les considerem taquicàrdia. No és greu, però no és normal.
-
Fibril·lació auricular  múltiples focus ectòpics actius. A l’electro parlem d’ones f (ones més petites
i seguides que les P). Aquestes ones poden donar lloc a un complex QRS o no.
-
Taquicàrdia ventricular  3 o més extrasístoles ventriculars causades per un focus ectòpics.
-
Fibril·lació ventricular  varis focus ectòpics. Activitat cardíaca absolutament aberrant i inefectiva.
TEMA 8: aparell urinari
Les funcions de l’aparell urinari són múltiples:
-
Eliminació de productes del metabolisme (orina).
Regulació d’elementes essencials (rabsorció).
Les alteracions de les vies baixes i altes donen simptomatologies diferents:
-
Vies baixes: disúria, hematúria, polaquiuria.
Vies altes (ronyons): signes sistèmics (anorèxia, vòmits...)
Anamnesi:
-
-
És important demanar el consum d’aigua:
 Normal (gos/gat): 5-25 ml/Kg/dia.
 Polidípsia: > 100 ml/Kg/dia.
També s’ha de preguntar per les característiques de l’orina (qualitat i quantitat).
 Poliuria  augment de la frequència i del volum:
 Diabetes melitus.
 Diabetes insípida.
 Administración de diurètics.
 Nefritis intersticial
 Polaquiuria  Un augment de la freqüència sense augmentar el volum. Pot venir donada
per:
 Cistitis.
 Uretritis.
 Càlculs.
 Oliguria  Disminució de la freqüència amb reducció del volum excretat.
 Pérdida de agua por otras vías
 Anuria  Una disminució de la freqüència per retenció d’orina, es dóna en :
 Obstruccions uretrals.
 Espasmes d’esfínter de la uretra.
27
-
Característiques de la postura de micció (tenesme)
Característiques de la orina (qualitat)
 Hematúria.
 Piúria.
Ronyons
Situació anatòmica:
-
-
-
-
Èquids:


Bòvids:


Gos:


Gat:

Ronyó dret: 3 últimes costelles i L1.
Ronyó esquerra: fina a la L3
Ronyó dret: última costella i L1, L2 i L3.
Ronyó esquerra: ventral a la L3, L4 i L5.
Ronyó dret: última vèrtebra toràcica i L1 i L2.
Ronyó esquerra: L2, L3 i L4.
Pla mig horitzontal.
Palpació  en èquids i bòvids es pot tocar el ronyó esquerra per palpació rectal. A petits animals
Per palpació podem valorar:
-
-
-
-
Augment de tamany:
 Nefritis aguda (augment moderat).
 Pielonefritis.
 Hidronefrosis.
 Neoplàsies.
Deformació:
 Nefritis purulentes.
 Tuberculosi.
 Pielonefritis.
 Hidronefrosi.
 Neoplàsies.
Consistència:
 La trobarem augmentada en nefrolitiasi, tuberculosi i neoplàsies.
 La trobarem disminuïda en pielonefritis, abscessos, pionefrosi i hidronefrosi.
Dolor:
 Nefritis agudes.
 Abscessos perirenals.
 Nefritis purulentes.
 Urolitiasi.
Urèters:
28
Només els podrem palpar per palpació rectal en grans animals si estan augmentats de mida per:
-
Ureteritis.
Pielonefritis.
Càlculs
Abscessos.
Bufeta de la orina:
En grans animals, a no ser que estigui molt plena o hi hagi una obstrucció uretral, no la palparem per
palpació rectal
Es pot valorar per palpació quan està plena en petits animals. Hem de valorar:
-
Grau de distensió.
Dolor.
Augment del gruix de la paret per cistitis.
Neoplàsies.
Càlculs.
Coàguls de sang.
Trencament.
Uretra:
Mascle:
És on podem valorar millor la uretra, sobre tot la part peniana. També hi ha les parts intravervical i perineal.
Valorar:
-
Inspecció del penis  valoració del prepuci. Cristaluria.
Palpació del penis  urolitiasi.
Palpació rectal  posició, distensió, dolor, augment del gruix de la paret.
Sondatge en cas de sospita d’obstruccions. Bàsicament es fa a cavalls i petits animals perquè els
remugants tenen la S peniana.
Femella:
És molt difícil trobar una alteració de la uretra perquè és un tram molt curt.
Valorar:
-
Inspecció amb l’espècul vaginal.
Palpació rectal  Posició, distensió, dolor i augment del gruix de la paret.
Mètodes complementaris:
Radiografia simple (petits animals)  valorar mida, forma, posició i opacitat radiològica de ronyons i vegiga
i la presència de càlculs.
Radiografia de contrast 
29
-
Urografia.
Cistografia (positiu i negatiu).
Uretrografia.
Ecografia 
-
Vejiga.
Ronyó: lesions sòlides o quístiques.
Biòpsia (renal) 
-
Processos glomerulars.
IRA-IRC.
Biopatologia sanguínea
Biopatologia de l’orina
Fibroendoscopia
TEMA 9: Exploració de l’aparell reproductor
Els òrgans externs i glàndula mamària bàsicament només els podem examinar per inspecció, palpació i
mètodes complementaris. Per altra banda, els òrgans interns s’examinen per palpació rectal i mètodes
complementaris.
Objectius:
-
Examinar defectes anatòmics.
Determinar l’estadi del cicle estral.
Reconèixer les malalties de l’aparell reproductor.
En femelles també és important valorar:
-
Infeccions.
Trastorns de fertilitat.
Diagnòstic de gestació.
Anamnesi:
Femella:
-
Gestació.
Últim part.
Quan s’ha instaurat el cel després del part.
30
-
Si s’ha fet servir IA o munta natural.
Presència d’avortaments.
Si és un problema puntual o de més animals.
Mascle:
-
Si hi ha presència de secrecions a nivell del penis.
Vulva i vagina:
Inspecció  valorar:
-
-
Conformació vulvar. Amb la edat, l’anus es va enfonsant respecte la vulva i quan defeca, totes les
femtes cauen sobre la vulva.
Augment de mida de la vulva que por ser causat per:
 Gestació.
 Piòmetra en petits animals.
 Administració d’hormones reproductores.
Pell.
Mucosa.
Descàrrega vaginal.
Laceracions i desgarraments.
Prolapse vaginal.
Hipoplàsia vulvar i vaginal (típic del freemartinisme).
Hiperplàsia vaginal.
Tumor veneri transmissible.
Inspecció amb vaginoscop  s’ha de valorar alteracions de vagina i cèrvix:
-
Fístules recto-vaginals.
Relaxació del cèrvix.
Presència d’exsudats.
Palpació  podem fer una palpació vaginal en grans animals i en petits, palpació digital vaginal. En petits
animals podem detectar:
-
Fractures de pelvis.
Estretenyiments del canal pèlvic.
Escrot:
S’explora per inspecció i palpació.
Valorarem:
-
Inflamació.
Pèrdua de simetria  una certa asimetria és normal, però massa ja no. Això pot venir donat per
orquitis, hèrnia, tumors, atròfia...
31
Testicles i epidídim:
S’exploren per inspecció i palpació.
Palpació  tot el cos del testicle es pot palpar. Té una consistència típica tenso-elàstica. Diferenciem per
palpació el testicle i la cua de l’epidídim.
Valorarem:
-
-
La mida  en grans animals és important la mesuració com a mètode d’exploració. Els podem trobar
augmentats (unilateral o bilateralment) o disminuïts (per una hipoplàsia per exemple).
Descens testicular  podem trobar-nos criptorquídia o monorquídia.
La consistència es pot veure:
 Augmentada: fibrosi, inflamació, neoplàsia.
 Disminuïda: degeneració, hipoplàsia, atròfia.
Sensibilitat  a una inflamació hi ha dolor testicular.
Posició  es poden produir torsions testiculars i queda més o menys alterada el que seria la posició
normal dels testicles.
Prepuci:
També el valorem per inspecció i palpació. Hem de valorar:
-
Lesions dèrmiques.
Adherències.
Abscessos.
Hematomes.
Fimosi  forat més petit del normal que no deixa exterioritzar el penis.
Parafimosi  sol ser conseqüència de la fimosi. Penis exterioritzat que no pot tornar a dins.
Tumors.
Penis:
L’explorem per inspecció i palpació conjuntament amb el prepuci. S’ha d’exterioritzar per poder valorar-lo.
En grans animals requereix la sedació, però en petits no.
Hem de valorar:
-
Si existeix una exteriorització permanent  això ens ho podem trobar en problemes del nervi
pudent, parafimosi.
Inflamació  per parafimosi, accidents de cobrició o d’origen iatrogènic.
Priapisme  erecció permanent. Sol ser característic d’alguns anestèsics com els narcòtics.
Lesions infeccioses del gland com pústules.
Anells de pèl al voltant del penis del gat que queden retinguts a causa de les espícules.
Trencament de la túnica albugínia en ruminats, que dóna una retracció de la S peniana i apareix un
abultament.
Tumors  en petits animals el tumor veneri transmissible, també tumors de cèl·lules de sertoli...
Ovaris i banyes uterines:
32
Ho podem palpar per palpació rectal.
Úter:
Podem palpar-ne la mida, el to, la consistència i la conformació. Bàsicament és útill palparlo rectalment en
grans animals durant la gestació. L’haurem de veure:
-
Augmentat de mida.
Buscar els embrions.
Podem palpar els ovaris per detectar el moment de l’ovulació.
En petits animals podem fer palpació abdominal. Serveix també per diagnosticar la gestació i quan la
gestació és de fa poc, es pot confondre amb una piometra.
Genitals interns del mascle:
Per palpació rectal podrem palpar les glàndules bulbouretrals, la pròstata i les vesídcules seminals quan
estiguin augmentades de tamany en grans animals.
Pròstata:
En petits animals podem palpar la pròstata per palpació rectal i podem valorar:
-
Dolor.
Augment de mida 
 Prostatitis.
 Hiperplàsia.
 Neoplàsies.
Glàndula mamària:
Euga, ovella i cabra: 2 glàndules mamaries.
Vaca: 4 glàndules mamàries.
Gossa, gata i porca: múltiples glàndules mamàries.
Anamnesi:
-
És important conèixer el número i curs de lactacions anteriors.
La lactació actual.
El maneig dels animals.
La tècnica de munyida i higiene.
Els tractaments donats.
Grans animals:
Inspecció d’animals lleters (vaca, ovella i cabra)  s’explora la mida i la forma.
-
Veurem un augment de la mida quan:
 Mamitis infeccioses  augment de mida i de temperatura.
33


-
-
Mamitis gangrenosa  la temperatura és freda.
Edema  no és tan dur com les mamitis i quan apretem amb el dit, queda la marca una
estona.
Veurem disminució de la mida quan:
 assecat.
 Final de la lactació.
 Atròfia.
Veurem un descens quan:
 Trencament del lligament suspensor de la mama.
La morfologia del mugró sobre tot en el vacum és important. Les alteracions en la morfologia, bàsicament el
que faran és dificultar la munyida. Són paràmetres importants la longitud del mugró i la distància del mugró
al terra. La morfologia del canal del mugró és un altre aspecte que pot donar problemes.
A més, hem de valorar:
-
Lesions cutànies.
Mugrons supernumeraris.
Palpació  hem de valorar:
-
-
Sensibilitat.
Consistència  a les mamitis, la glàndula mamària s’endureix.
Temperatura:
 Calenta  inflamació.
 Freda  necrosi o gangrena.
Palpar el canal del mugró.
Palpar la cisterna de la glàndula mamària. Col·loquem un dit a la base del mugró, l’introduïm
dorsalment i palpem. Podem determinar:
 Telitis  inflamació del mugró.
 Cisternitis.
 Anells de fibrosi com a conseqüència d’infeccions.
 Papil·lomes  notem consistència dura dins la cisterna del mugró.
 Càlculs de mida variable.
 Coàguls de llet o de sang.
Palpació dels nòduls limfàtics  estaran augmentats en mamitis i neoplàsies.
Petits animals:
-
Numerar les mames en sentit craneo-caudal.
Localització anatòmica  toràcica cranial i caudal, abdominal cranial i inguinal.
Inspecció  determinar:
-
El número de glàndules mamàries.
Mida.
Color.
34
-
Lesions cutànies.
Secrecions.
Palpació  els nòduls limfàtics en condicions normals no es palpen. Hem de valorar:
-
Augment de mida.
Consistència.
Adherència a la pell i teixits.
Dolor.
Principals alteracions:
-
Retenció de llet (galactostasis).
Galactorrea (emissió espontània de llet).
Inflamació.
Neoplàsia.
Hipertròfia.
TEMA 10: Exploració del sistema músculo-esquelètic
Hi intervenen bàsicament els músculs, els tendons, els ossos, les articulacions i els lligaments. És el
responsable de la postura i la locomoció. Per tant, les alteracions seran de la postura i de la locomoció.
S’ha de tenir en compte que els músculs tenen altres funcions com la masticació, la respiració o la defecació.
Quan estem davant d’un animal malalt hem de:
-
Preguntar l’edat, la raça i el pes.
Anamnesi:
-
La cuixera sol ser la causa de portar l’animal al veterinari. Per tant hem de preguntar les
característiques d’aquesta cuixera.
En remugants, les cuixeres solen estar molt relacionades amb les instal·lacions i el tipus de terra.
L’alimentació és important en relació a dèficit de vitamina D, per exemple.
És important diferenciar entre un animal sedentari o un esportiu.
Hi pot haver problemes hereditaris que poden afectar al sistema músculo-esqueletic. Per tant hem
de preguntar problemes familiars similars.
El primer que hem de fer és una exploració general.
Després farem una exploració detallada:
-
Exploració en l’estació (per davant, lateralment i per darrera).
Exploració en marxa.
Exploració en decúbit en animals que no es poden aixecar.
35
Músculs:
Inspecció i palpació  valorar:
-
-
-
Augment de mida:
 Miositis.
 Abscessos.
 Emfisemes.
Disminució de la mida:
 Atrofia.
Espasmes:
 Tònic (tetània)  contracció sostinguda i duradora en el temps.
 Clònic  espasmes intermitents. Típic d’algunes intoxicacions com intoxicació per
l’estignina.
Tremolor:
 Desequilibris electrolítics  típic d’animals deshidratats.
Ossos:
Inspecció i palpació  valorar:
-
Deformacions òssies congènites o adquirides.
Fractures.
“Callos” ossis  abultaments ossis com a conseqüència d’una mala soldadura òssia després d’una
fractura.
Exostosi  abultaments ossis com a conseqüència de repetits traumatismes.
Osteopaties sistèmiques  raquitisme, osteomalàcia...
Articulacions:
Inspecció  moltes vegades les lesions articulars es manifesten amb un augment important de la mida. Hem
de valorar també:
-
Desviacions  comprovar els aploms de l’animal.
Palpació  valorar:
-
La presència de líquid  palpació tova.
Augment de mida de la càpsula sinovial  palpació tova, però més dura que el líquid.
Augment de la mida òssia  palpació dura.
Proves d’amplitud del moviment:
En aquestes proves s’ha de comprovar:
-
Si hi ha limitació de la mobilitat (dolor). Aquesta limitació pot venir donada per:
 Espasme muscular.
 Contractura.
 Inflamació.
36
-
 Augment de la càpsula articular o lesions periarticulars.
 Efusió.
 Creixement ossi anormal.
 Desplaçament o trencament de menisc.
Crepitació:
Casc, unglots i ungles:
Inspecció (cascs i unglots)  valorar:
-
Creixement excessiu.
Solució de continuïtat  mirar si hi ha fissures o fractures del casc.
Pèrdua de substància  despreniment d’una part del casc.
Exsudats o crostes.
Races o anells  línies anormals que a vegades es formen als unglots com a conseqüència d’una
malaltia...
Inspeccionar també la regió palmar o plantar on ens podem trobar lesionsn bàsicament
traumàtiques.
Palpació (cascs i unglots)  palpar:
-
-
Rodet coronari  valorar:
Dolor i augment de temperatura per laminitis o abscessos. Fer pressió amb la pinça podal per
detectar punts de dolor.
 Enfonsament  característic de laminitis.
Tapa, talons i sola
Pols de les artèries digitals  és un pols patològic. És signe de que té problemes de cascs.
Percussió (casc i unglots)  valorar:
-
Dolor.
Àries de ressonància més gran que indiquin que el casc està buit. Això és típic de l’”hormiguillo” que
es causat per infeccions bacterianes o fúngiques.
Inspecció i palpació (ungles)  valorar:
-
Ungles excessivament llargues.
Ungles excessivament curtes.
Ungles encarnades.
Fractures d’ungles.
Inflamació.
Deformació.
Cuixeres en cavall:
És una alteració de l’animal en l’estació o en la marxa deguda a un dolor o a una disfunció mecànica.
Causes:
37
-
Traumatismes.
Anomalies congènites.
Infeccions (artritis sèptiques).
Alteracions metabòliques (laminitis  aportació excessiva de carbohidrats).
Alteracions nervioses (paràlisi).
Combinacions de les causes anteriors.
Classificació:
-
Cuixeres de suport  l’animal no suporta el seu pes en l’estació.
Cuixeres de moviment  només es manifesten quan es mou.
Cuixeres mixtes.
Una de les coses a valorar en les cuixeres són:
-
El pas  la distància entre les petjades de les extremitats anteriors i posteriors.
El tranc  distància entre petjades consecutives del mateix peu (el doble del pas).
Arc del vol del peu
Forma de recolzar el casc.
Tenint en compte que les extremitats anteriors suporten el 60-65% del pes de l’animal, la majoria de
cuixeres es donen a les extremitats anteriors.
Podem tenir una cuixera simultània en més d’una pota.
Anamnesi  preguntar:
-
Temps des que va coix.
Si des que té cuixera ha seguit caminant.
Evolució.
Causa.
Si li han administrar antiinflamatoris i quina resposta han donar.
Data de l’últim farratge.
Exploració  la seqüència d’exploració ha de ser:
1. En descans.
 Anomalies posturals.
 Cascs.
 Conformació dels aploms.
2. En exercici  lo ideal és fer-ho sobre una superfície dura perquè la pota que va coixa la recolza
menys i fa menys soroll. Primer el fem córrer en línia recta (pas i trot) i després en cercles (a mà
dreta i a mà esquerra).
Classificació:
 Grau I  no s’observa al pas, però sí al trot.
 Grau II  l’alteració ja es nota al pas i al trot, però no hi ha un moviment marcat del cap.
 Grau III  moviment marcat del cap.
38

Grau IV  l’animal no suporta el seu propi pes amb l’extremitat afectada.
3. Palpació i manipulació del membre afectat.
 Sistemàtica y bilateral
 Distal-proximal
 Determinar:
 Dolor
 Crepitació
 Temperatura
 Inflamació
 Casco:
 Localización de dolor e inflamación por fractura del proceso extensor
 Talones:
 Temperatura, dolor e inflamación por abscesos
 Art .interfalángica.
 Dolor, crepitación
 Menudillo.
 Distensión sinovial y aumento cápsula articular
 Ligamentos sesamoideos distales y tendones flexores
 Sesamoideos proximales.
 Dolor
 Metacarpo.
 Dolor, Inflamación
 Metacarpianos rudimentarios
 Tendones flexores (superficial y profundo)
 Ligamento suspensor del menudillo
 Carpo
 Hombro
 Tarso
4. Probes de flexió  consisteix en agafar una articulació i mantenir-la flexionada una bona estona i
després la deixem anar i fem caminar a l’animal. Si té algun problema això accentuarà el dolor quan
el fem moure. Forçarem:
 L’articulació interfalàngica.
 El menudillo.
 El carp.
 El colze.
 L’ombro.
 El tars.
5. Aïllament de la cuixera per anestèsia local  es tracta de bloquejar els nervis perifèrics. Comencem
de distal a proximal i així localitzem el lloc exacte de la lesió.
6. Altres mètodes complementaris  radiologia...
39
Cuixeres en vacum:
Les cuixeres en vacum són freqüents i solen tenir relació amb un mal maneig:
-
Boxes estrets.
Massa espai d’enreixat del pis.
Pisos lliscants o bruts o amb traves anys disparells o tallants.
Superfícies irregulars o dures.
Laminitis.
Miodistròfies (deficiències de seleni o vitamina E).
Anamnesi:
-
Número de casos.
Grup productiu més afectat.
Es un problema de tot l’estable?.
Tipus, quantitat i neteja del llit.
Situacions estressants.
Exploració individual:
1. Inspecció de l’animal en decúbit  podem trobar el que es diu vaca caiguda. Les causes bàsicament
són:
 Procés sistèmic:
 Enfermetat metabòlica: parèsia postpart, toxèmica, shock...
 Malaltia primària:
 Procés múscul-esquelètic o nerviós.
2. Inspecció al aixecar-se i estirar-se:
 Forma d’aixecar-se. Alteracions:
 Con extremidades anteriores (perro sentado)
 Apoyado sobre los carpos
3. Inspecció en l’estació:
 Posició de les extremitats entre sí i respecte del tronc:
 Simetria.
 Membres creuats en X i postura antiàlgica.
 Falta de recolzament.
 Sobreflexió o sobrextensió.
 Cap, coll i cua.
4. Inspecció durant la marxa:
 Determinar l’extremitat afectada.
 Diferenciar tipus de coixera:
 De recolzament.
40

 D’elevació  afecció a les regions proximals.
Presentació:
 Brusca: traumatismes.
 Paulatina: processos degeneratius, inflamació, tumor...
5. Exploració detallada de l’extremitat:
La major part de problemes són als unglots.
Cuixeres en petits animals:
Anamnesi:
-
-
1.
2.
-
Dades de la història:
 Raça.
 Edat.
 Pes (obesitat).
 Alimentació.
 Forma de vida.
 Antecedents.
Dades del motiu de consulta:
 Presentació aguda o crònica.
 En fred o després de fer exercici.
Inspecció de l’animal en estació
Inspecció de l’animal en moviment:
Coixeres (elevació i baixada del cap).
Arrastrar els dits.
Combatiment d’articulacions.
Residus articulars.
Càrrega irregular del pes.
3. Palpació de distal a proximal totes les estructures:
 Ungles (fractures, creixement...).
 Dits (pell de l’espai interfalàngic).
 Ròtula.
 Ossos i articulacions del peu.
 Flexió/extensió del carp i el tars.
 Palpació dels ossos de la cama i l’avant braç.
 Flexió/extensió del colze/genoll  comprovar l’estat dels lligaments creuats.
 Húmer/fèmur.
 Moure en totes direccions les articulacions d l’ombro i la cadera (signe d’Ortolani).
 Excàpula i ílion.
 Flexió dorsal, ventral i lateral del coll.
 Apòfisis espinoses de les vèrtebres toràciques i lumbars.
 Simetria entre els músculs de l’esquena o pelvis.
41
TEMA 11: Exploración del sistema nervioso
En la exploración del sistema nervioso a veces tenemos que incluir la exploración del aparato locomotor
como diagnóstico diferencial.
Definimos el examen neurológico como la evaluación sistemática y ordenada de la integridad y funcionalidad
del sistema nervioso.
Los objetivos de este examen son:
-
Confirmar o descartar un problema neurológico.
Localizar la lesión en el SN.
Valorar la gravedad y la extensión de la lesión.
Pronóstico.
Diagnóstico diferencial.
Terminología:
-
Reflejo  respuesta inconsciente e involuntaria que no implica a la corteza cerebral.
Componentes:
 Nervio sensitivo o neurona aferente (SNP).
 Nervio motor o neurona eferente (SNP).
-
Reacción respuesta consciente i voluntaria. Es un sistema polineuronal que implica a la corteza
cerebral.
Componentes:
 Nervio sensitivo (SNP).
 Vía sensitiva ascendente (SNC).
 Centro integrador cerebral (SNC).
 Vía motora descendente (SNC).
 Nervio motor (SNP).
-
Función motora:
Neurona motora inferior (NMI)  tiene origen en el segmento espinal y el final en el músculo. Es la
responsable de la actividad motora refleja y está modulada (inhibida o estimulada) por la neurona
motora superior.
Neurona motora superior (NMS)  su origen es intracraneal y su destino un segmento espinal. Es la
responsable de la actividad motora voluntaria y modula a la neurona motora inferior (acción
inhibitoria).
-
Paresis o paresia  pérdida parcial de la función motora voluntaria.
-
Parálisis o plejia  pérdida total de la función motora voluntaria.
Podemos tener mono-, para-, hemi- o tetra- parálisis o paresia.
42
Historia clínica:
En el neurológico es especialmente importante en la reseña incluir:
-
Especie, sexo, edad y raza. Hay muchas lesiones que van a tener un componente racial.
Información general (historia familiar, vacunaciones…).
Motivo de la consulta.
Cómo se ha iniciado el cuadro clínico (agudo/cróníco/episódico).
Progresión del cuadro clínico (progresivo/no progresivo).
Preguntar si hay lateralización.
Examen neurológico:
1. Examen físico general:
Vamos a mirar:
-
El estado mental:
 Normal  en alerta.
 Aumentado  hiperexcitado. Suele ser raro.
 Disminuido  es lo más frecuente. Dentro de las disminuciones del estado mental hay
cuatro categorías que van de menos grave a más grave:
 Desorientado.
 Deprimido.
 Estupor  paso inmediatamente anterior al coma. El animal no reacciona
prácticamente ante ningún estímulo y sólo sobre los dolorosos.
 Coma  cualquier estado de pérdida de consciencia.
-
Postura:
 Ladeo de cabeza  puede tener origen neurológico o no (otitis).
 Cuello  valorar la presencia de rigidez o de hiperextensión cervical.
 Columna vertebral  valorar la presencia de:
 Cifosis:
 Lordosis:
 Escoliosis:
 Tono muscular de las extremidades  valorar si hay espasticidad o flacidez. Si hay lesión de
NMI veremos flacidez, si hay lesión de NMS veremos espasticidad.
 Valorar el movimiento en un plano horizontal en un plano inclinado y sobre escaleras.
Dentro de la marcha vamos a valorar la presencia de:
 Ataxia  descordinación. Normalmente a causa de lesiones cerebelares.
 Paresis /parálisis.
 Diferenciar entre lesiones neurológicas y dolores o cojeras.
 Hiperexcitación: importante para le encefalopatía espongiforme.
-
Palpación:
43

Musculatura  si hay una pérdida de la función neurológica, los músculos estarán
atrofiados.
2. Reacciones posturales:
Son las respuestas generales consensuadas del animal a la modificación de la respuesta postural normal. Son
por lo tanto conscientes y con esta prueba evaluamos:
-
Evalúa el SN en conjunto.
Permite saber si hay lateralización.
No permiten localizar la lesión.
Pruebas:
-
-
-
Propiocepción  consiste en colocar el dorso de la extremidad sobre la mesa mientras el animal no
mira. Inmediatamente el animal tendrá que poner la pata bien.
Salto  cogemos tres extremidades y movemos un poco lateralmente el animal. Lo que tendrá que
hacer el animal es ir moviendo la extremidad para que quede donde tendría que ir.
Impulso postural extensor  Levantar el perro en el aire, lo sujetamos por la región axilar y lo
vamos acercando al suelo. Cuando se están acercando al suelo extienden las extremidades
intentando tocar el suelo.
Carretilla  se puede hacer normal o sin información visual. Cogemos al perro por la región
abdominal y lo levantamos por detrás y lo hacemos caminar para delante y para atrás. Podemos
hacerlo también con las extremidades anteriores.
Himiestancia y hemimarcha.
Situación o posicionamiento  con información visual y sin información visual.
3. Reflejos espinales:
Se valoran siempre con el animal en decúbito lateral. Hay que explorarlos por separado en las 4
extremidades aunque son más evidentes en las extremidades posteriores. Aquí, lo que es importante es que
el animal esté relajado para evitar problemas diagnósticos.
Permite aproximar la localización de la lesión.
Alteraciones de la NMS:
La inhibición desaparece y por tanto el reflejo será exagerado. Normalmente, si los reflejos espinales son
normales, tendrán un 2 en el examen neurológico. En caso de alteraciones de NMS tendríamos un 3.
Este tono muscular aumentado me da la paresia espástica. Tenemos una parálisis tensa. Aquí acaba
habiendo una atrofia muscular lenta y bastante progresiva.
Alteraciones de la NMI:
El tono muscular va a estar disminuido  parálisis flácida. La atrofia muscular será mucho más rápida que en
las alteraciones de la NMS.
Pruebas:
44
-
Extremidades anteriores:
 Reflejo bicipital
 Reflejo tricipital.
 Replejo etensor carporradial  golpear el vientre del músculo carpo-radial y se extenderá el
capo.
-
Extremidades posteriores:
 Reflejo gastrocnemio  no se hace.
 Reflejo tibial craneal.
 Reflejo rotuliano o patelar.
-
Extremidades anteriores y posteriores:
 Reflejos flexores  presionas el pliegue interdigital y el animal tiene que retirar la pata.
 Relejo panicular  pellizcar en el tronco y vamos a ver una contracción del músculo
cutáneo.
 Reflejo perineal  pellizcamos en el borde perineal y tiene que contraer el ano.
Pares craneales:
I: Nervios olfatorios
Mucosa nasal (sensibilidad olfatoria)
II: Nervio óptico
Retina
III: Nervio oculomotor
Ramos para los músculos recto dorsal, recto medial, recto ventral, oblicuo ventral y elevador del párpado
superior.
Fibras parasimpáticas inervan a músculos lisos del interior del globo (músculos ciliar y radial de la pupila)
IV: Nervio troclear
M. oblicuo dorsal (motor)
V: Nervio trigémino
Recoge gran parte de la sensibilidad de la cabeza y, además, es el nervio motor de los músculos que se
desarrollan en el I arco visceral. Mientras que los nervios oftálmico y maxilar son exclusivamente sensitivos,
el nervio mandibular es mixto. Tiene tres ramos, los nervios oftálmico, maxilar y mandibular.
-
-
Nervio oftálmico se distribuye por la órbita ocular y su contenido, incluyendo lógicamente el propio
globo ocular; algunos de sus ramos salen de la órbita por el borde orbitario para inervar la piel
próxima e incluso llegan hasta el seno frontal.
Nervio maxilar se distribuye por las regiones nasal, maxilar y bucal.
45
-
Nervio mandibular llega a las regiones mandibular, intermandibular y mentoniana.; su componente
motor inerva los músculos derivados del I arco visceral, entre los que se encuentra el grupo de
músculos masticadores.
VI: Nervio abducente
Músculos recto lateral y retractor del globo ocular (motor).
VII: Nervio facial
Incluye sobre todo fibras motoras destinadas a inervar los músculos faciales:
- músculos de la oreja y de la piel del pabellón auricular. Inerva también al platisma.
- músculo digástrico.
- músculo parotidoauricular y a los músculos cutáneos del cuello.
Los ramos terminales del nervio facial son el nervio auriculopalpebral, el ramo bucal dorsal y el ramo bucal
ventral . Todos ellos, una vez en la cara, quedan cubiertos por la parte rostral de la glándula parótida, si bien
luego se disponen más superficialmente cubiertos únicamente por algunos de los músculos faciales
- músculo orbicular del ojo
- músculos de los carrillos, labios y narinas
- músculos de los carrillos, labios y narinas
El nervio facial incluye también fibras parasimpáticas y fibras sensitivas gustativas. Las fibras parasimpáticas
están destinadas a la inervación de las glándulas lagrimales y nasales, y de diversas glándulas salivares (del
paladar, sublinguales y mandibular).
VII: Nervio vestibulococlear
Órgano del equilibrio y audicón (nervio sensorial). No se exterioriza con relación al cráneo.
IX: Nervio glosofaríngeo
Incluye fibras motoras destinadas a inervar los músculos faríngeos y el tercio caudal de la lengua (sólo
sensitivo y también fibras parasimpáticas).
X: Nervio vago
Faringe y la laringe, y participa en la inervación de los órganos torácicos y abdominales (nervio mixto: fibras
motoras y sensitivas y, sobre todo, fibras parasimpáticas).
XI: Nervio accesorio
Músculos esternocefálico, cleidocefálico, omotransverso y trapecio (motor)
XII: Nervio hipogloso
Músculos de la lengua, músculos genihioideo y tirohioideo (nervio motor)
Valoración:
46
-
-
-
-
-
olfato (I) guardar comida sin que el perro la vea i ver si la sigue.
Oído (VIII)  hacer una palmada cuando el animal no mira y mirar si el animal reacciona.
Equilibrio (componente vestibular del VIII)  con todas las reacciones posturales que hemos
visto antes.
Reacción de seguimiento de objetos  II.
Reflejo pupilar directo (reflejo fotomotor)  II i III (ipsilateral).
Reflejo pupilar indirecto (reflejo fotomotor)  II, III (contralateral) y quiasma óptico.
Posición de los globos oculares (estrabismo)  III, IV, VI. Cuando levantamos la cabeza de las
vacas hacen un reflejo ocular que provoca que tengan estrabismo ventral.
Diámetro pupilar (miosis, midriasis, anisocoria)  II, III. Anisocoria es asimetría de las pupilas.
Respuesta de amenaza  acercar súbitamente la mano al globo ocular y la respuesta del animal
tiene que ser de cerrar el ojo. El II es el nervio aferente que ve la mano y el que cierra el párpado
es el VI. Cuando hacemos esto no hay que hacer corriente de aire ni tocar los párpados, porque
si no, un animal ciego también cerraría el ojo porque tiene información táctil.
Reflejo parpebral  V y VII. Si hago el reflejo en el ángulo medial estoy valorando la rama
maxilar del trigémino y si lo hago en el lateral, la oftálmica. El que cerrará el ojo también será el
facial.
Sensibilidad facial  V y VII. Vamos pellizcando la cara con el mosquito de manera que
podemos valorar las tres ramas del trigémino.
Posición/simetría facial (orejas, labios, párpados)  VII.
Nistagmo fisiológico  II, III,V,VI, VIII. Si mueves la cabeza el globo ocular se mueve para seguir
mirando un punto fijo. Cuando te pasas del límite el ojo se mueve hacia el otro lado para buscar
un nuevo punto de mira. Tiene dos fases: una fase lenta en sentido contralateral del movimiento
de la cabeza y una fase rápida en el mismo sentido del movimiento de la cabeza.
Simetría laringe, faringe y lengua  IX, X y XII.
Estimular la deglución  IX, X y XII.
Palpación de los músculos trapecio, braquiocefálico y esternocefálico  XI.
Sensibilidad superficial  en un animal que tiene sensibilidad superficial seguro que va a tener
sensibilidad profunda y por eso ya no la valoramos si vemos que tiene sensibilidad superficial. La
sensibilidad superficial siempre va más externa que la profunda y por lo tanto, si tengo
superficial, tendré sensibilidad profunda.
 Reflejo perineal.
 Reflejo panicular.
 Reflejos flexores de la extremidad posterior y anterior.
 Reflejo interdigital.
Sensibilidad profunda  apretar fuerte una falange con el mosquito para ver si le hace daño.
Áreas de hiperestesia  reacciones exageradas al dolor.
Diagnóstico diferencial:
VITAMIND:
-
Vascular
Inflamatorio-infeccioso
Traumático
47
-
Anomalía congénita
Metabólico
Idiopático
Neoplasia
Degenerativo
TEMA 12: exploración de estructuras oculares y del oído
El exterior del ojo es fácilmente explorable. Para la inspección directa usamos linterna y lupa y para la
indirecta el oftalmoscopio directo. También podemos hacer algo de palpación, sobre todo de los anejos.
Exploración ocular:
-
Cuenca orbitaria
Párpados y membrana nictitante
Conjuntiva y aparato lagrimal
Cuenca del ojo
La primera capa que encontramos es la córnea. Luego encontramos el segmento anterior lleno del humor
acuoso. El segmento anterior es todo lo que queda entre la córnea y el cristalino.La cámara anterior es lo
que queda entre córnea e iris y la cámara posterior es todo lo que queda entre iris y cristalino. El humor
acuoso se produce en los cuerpos ciliares y se reabsorbe en el ángulo iridocorneal.
Después del cristalino encontramos el segmento posterior que está lleno del humor vítreo y finalmente la
retina.
Procesos oculares:
Podemos tener dos tipos de procesos en el ojo:
-
Problemas primarios  exclusivamente del ojo.
Problemas secundarios  el ojo puede ser el reflejo de enfermedades sistémicas (presión
alta…).
Anamnesis:
-
Inicio y duración de los síntomas.
Cambios de comportamiento.
Enfermedades sistémicas.
Antecedentes familiares de enfermedad.
Metodología:
-
Sala tranquila con luz regulable.
Observación a distancia.
48
-
Pruebas preliminares  reflejos, toma de muestras.
Pruebas oftalmológicas diagnósticas.
En caballos puede ser necesario boquear con anestesia local el nervio aurículo-palpebral y
sedarlos.
Cuenca orbitara:
Son todas aquellas estructuras anejas que vamos a explorar (globo ocular y tejidos blandos circundantes).
Se puede observar por inspección y por palpación y hay que valorar:
-
-
Simetría y posición de párpados y globos oculares.
Traumatismos, contusiones o heridas.
Presencia de exudados que me puede indicar una conjuntivitis.
Alopecias sobre todo en la zona infraorbitaria. Generalmente esto suele indicar una conjuntivitis
pasada. Puede ser simétrica o asimétrica. Hay algunas razas que tienen un conducto lácrimonasal muy estrecho y tienden a la epifora o a la dacriorrea.
Lagrimeo  epifora o dacriorrea.
Párpados:
Los podemos explorar por inspección y palpación.
Hay que valorar:
-
-
-
Presencia de pestañas supernumerarias o ectópicas. El problema de estas pestañas es que se
suelen dirigir hacia el globo ocular y por lo tanto, cada parpadeo supone una agresión.
 Distiquias  dos filas de pestañas.
Blefaritis  inflamación del párpado.
Blefarospasmo  contracción de los músculos palpebrales y el animal no puede abrir el
párpado.
Entropion  cuando el párpado está dirigido hacia dentro de manera que las pestañas irritan el
globo ocular.
Ectropion  cuando el párpado está dirigido hacia fuera de manera que se seca la córnea y
podemos tener queratitis.
Orzuelo  inflamación de las glándulas que se encuentran en el borde palpebral que pueden ser
3:
 Glándulas de Meibomio  orzuelo externo.
 Glándulas de Zeis (sebáceas)  orzuelo interno.
 Glándulas de Moll (sudorípadas)  orzuelo interno.
Ptosis  párpado caído.
Membrana nictitante:
Mal llamada tercer párpado. Se explora por inspección. Tiene una glándula (glándula nictitante o de Harder)
y tiene un cartílago que le confiere cierta rigidez.
Hay que valorar:
49
-
-
Quiste dermoide  que tenga pelos y por lo tanto irrite el ojo.
Ojo de cereza  protrusión o prolapso de la membrana nictitante causada por una inflamación
de la glándula de Harder. El tratamiento es quirúrgico: se abre el epitelio y se quita la glándula,
pero entonces tendremos que usar lágrima artificial.
Eversión por luxación de cartílago.
Inflamación de la mucosa.
Tumores.
Para inspeccionarla podemos protruirla.
Conjuntiva:
La hacemos por inspección y vamos a explorar la conjuntiva palpebral y ocular.
Vamos a valorar:
-
Color.
Presencia de exudados.
Si hay un cuerpo extraño.
Quiste dermoide  en vez de tejido mucosal, tejido dermoide con pelos.
Quemosis  edema de la conjuntiva.
Tumores en el saco conjuntival.
Aparato lagrimal:
Exploración:
-
Glándula lagrimal  inspección y palpación.
Conducto nasolacirmal 
 inspección y palpación (métodos directos).
 Drenaje y lavado (métodos indirectos). Esta exploración, si el problema es una
obstrucción ya estás aplicando el tratamiento.
Hay que valorar:
-
Que haya lágrima pero no dacriorrea.
Modificaciones de la lágrima.
Exploración del ojo:
Empieza con la exploración de las capas más externas: esclerótica, coroides (no se puede explorar) y la
retina.
Exploramos el conjunto del globo ocular por inspección y palpación (con el tonómetro  mide la presión
intraocular). Tipos de tonómetros:
-
De Schiötz  no lo usa nadie ya.
De aplanamiento  das 3 golpes suaves al ojo. Son muy sensibles y también se descalibran muy
rápidamente.
50
Exploración directa  Valorar:
-
Enoftalmos  ojo muy metido hacia adentro.
Exosftalmos  ojo hacia afuera. Si solo hay la protrusión de un solo ojo, hay que valorar la
presencia de tumores retrobulbares.
Glaucoma  aumento de la presión intraorbitaria. Esto puede llevar a la desecación de la retina.
Luxación  pasa en pekinesoides, chiuauoides… que se dan un golpe en la cabeza y se les sale
un ojo.
Estrabismo  modificación en la posición del globo ocular. Puede ser congénito o adquirido.
Exploración indirecta:
Tenemos dos tipos de oftalmoscopio:
-
Oftalmoscopio directo 
 Imagen no invertida.
 Veo una imagen de 15 a 17 veces ampliada. Por lo tanto voy a poder ver con mucho
detalle, pero no tendré una imagen general del ojo y se me pueden pasar cosas.
 Área limitada.
 Problema para detectar lesiones pequeñas.
 Tengo que acercarme mucho al animal.
 Hay que explorar el ojo del animal con el mismo ojo. (el ojo izquierdo con el ojo
izquierdo y el derecho con el derecho). Esto es un problema porque todos tenemos un
ojo dominante y cuando nos toca explorar con el otro la liamos.
 Tiene una escala que va de -20 a +20. Los miopes tienen dioptrías negativas porque
tienen el ojo más alargado de lo normal y los hipermétropes al revés. Empezaremos por
la córnea que la enfocaremos a 20 dioptrías. No tenemos que ver nada, ni en el
segmento anterior, ni en el cristalino… todo el rato estaremos viendo la retina pero
desenfocada. Cuando lleguemos a 0 dioptrías veremos la retina enfocada (si el animal no
es ni miope ni hipermétrope).
-
Oftalmoscopio indirecto 
 Vamos a ver la imagen invertida.
 Vemos una imagen poco ampliada (2-4 veces). Esto es una ventaja porque tenemos un
gran campo visual y es fácil detectar lesiones.
 Hay que adaptar la pupila (colirios midráticos).
 Muy caro.
Córnea:
El grosor de la córnea depende de cada animal, pero tiene una serie de capas comunes que son de externo a
interno:
-
Epitelio externo.
Membrana de Boman.
Estroma.
51
-
Membrana de Descemet.
Endotelio.
La córnea tiene que ser:
-
Brillante.
Transparente.
Lisa.
Húmeda.
Reflectante.
Valoraremos:
-
Queratitis  inflamación de la córnea.
Opacidad  leucomas.
Pérdida de estructura  úlcera.
Pannus  neovascularización de la córnea. Puede ser indicativo de un proceso de reparación,
pero mientras pasa, la córnea está opaca y el animal no ve. Puede llegarse a cronificar.
Quiste dermoide  tejido epitelial en la córnea.
Edema corneal.
Segmento anterior:
Podemos encontrar:
-
Hipema o hifema  sangre en la cámara anterior o en el segmento anterior.
Hipopion  pus en el segmento anterior.
Luxación de cristalino  si se llega a enganchar todo el cristalino al iris, obliterará toda la
abertura pupilar y el humor acuoso no va a poder absorberse y va a haber un glaucoma.
Membrana pupilar persistente  defecto congénito en que el iris no acaba de formarse bien y
pueden perjudicar por efecto mecánico o roce a otras estructuras del ojo.
Uvea:
Es la estructura que comprende:
-
El iris.
Cuerpo ciliar.
Coroides.
De estas estructuras solo vamos a poder inspeccionar el iris, que tiene que ser brillante y dibujo claro. Solo
vamos a poder valorar la presencia de uveítis.
Pupila:
Vamos a valorar:
-
Miosis.
Midriasis.
52
-
-
Anisocoria.
Reflejo fotomotor directo:
 Vía aferente: II
 Vía eferente: III ipsilateral
Reflejo fotomotor indirecto:
 Vía aferente: II
 Vía eferente: III contralateral
Cristalino:
Valorar:
-
Pérdida de transparencia debido a cataratas, depósito de inmunocomplejos…
Luxación.
Además de explorar el cristalino con el oftalmoscopio, hay que valorar las imágenes de Purkinje. Estas me
sirven para valorar la córnea, el segmento anterior y el cristalino de manera conjunta. Cogemos una
linternita y con la pupila del animal dilatada, incidimos en dirección a la retina. Parte de la luz va a continuar
hacia la córnea, pero parte va a reflejar y se va a quedar en la interfase. Veremos un primer punto de luz de
la córnea (p3) y dos más de reflexión que corresponden a la cápsula anterior del cristalino (p3) y su cápsula
posterior (p4).
Si movemos la linterna hacia a la derecha, los dos
puntos más proximales se mueven en el mismo
sentido de la linterna y el p4 en el contrario
porque nos da la imagen invertida.
En un animal con opacidad corneal no veríamos ni
p3 ni p4. Si veo p1 y no veo p3, puede ser que
tenga una catarata en la cámara anterior del
cristalino.
En el fondo del ojo vamos a ver:
Si nos ponemos en la zona tapetal, para buscar la papilla
ocular (optic disc) vamos a tener que ir hacia abajo. Si nos
ponemos en la zona no tapetal, tendremos que ir hacia
arriba. Si encontramos una arteria, solo tenemos que
seguirla porque todas salen de la papilla. La pupila va a
estar siempre cerca de la unión entre la zona tapetal y la
no tapetal.
Esto es con un oftalmoscopio directo, con uno indirecto
veremos el tapetum abajo.
53
En el caballo, cuando miramos el iris, podemos ver una cosa que se llama granos de hollín y son
proyecciones del iris. Los vamos a poder ver sobresaliendo a partir del límite entre pupila e iris.
En el fondo de ojo hay que valorar:
-
-
-
Desprendimiento de retina  encuentras una zona perfectamente enfocada y de golpe una
estructura que sobresale, que no está enfocada.
Reflejo palpebral:
 Vía aferente: V
 Vía eferente: VII
Corneal:
 Vía aferente: V
 Vía eferente VI, VII
Reflejo de amenaza:
 Vía aferente: II
 Vía eferente: VII
Métodos complementarios:
-
-
Biopatología sanguínea.
Test de Schirmer:
 Normal 20 +-5 mm de lágrima en un minuto.
 Queratoconjuntivitis seca  < 10 mm/1min.
 Queratoconjuntivitis seca grave  < 5mm/1min.
Tinción con fluoresceína:
 Úlceras corneales  en el punto donde se quede adherida la fluoresceína, el estroma
estará expuesto (úlcera). Para hacerlo más evidente podemos enfocar con una luz
ultravioleta.
 Drenaje del conducto nasolacrimal  ponemos fosforito el ojo y sale colorcillo por el
moquillo de la nariz.
ESTRUCTURAS DEL OÍDO:
En el oído tenemos:
-
-
Oído externo:
 Pabellón auricular.
 Conducto auditivo externo con sus porciones vertical y horizontal. La porción horizontal
está incluida en la porción petrosa del temporal. Con el otoscopio no vamos a poder
entrar más que en la porción vertical. Cuando lleguemos al fondo de la porción vertical,
horizontalizaremos el otoscopio para poder ver la porción horizontal y la membrana
timpánica.
Oído medio:
 Membrana timpánica.
54
-
 Cavidad timpánica.
Oído interno:
 Canales semicirculares (equilibrio y audición.
 Caracol.
Inspección:
Estática  valoraremos la posición:
-
Alteraciones del pabellón.
Otorrea u otorragia  salida de secreción a través del meato auditivo externo.
Inclinación de la cabeza  porque notan la presión de la secreción si tienen alguna otitis o que
esté afectando al oído interno y el animal tenga un cambio de presión en los canales
semicirculares.
Dinámica:
-
Si se asusta cuando hago una palmada.
Orientar la cabeza y orejas hacia el sonido.
Mover orejas.
Sordera (ausencia de reacción).
Interna  con otoscopio:
-
Color mucosa.
Heridas.
Exudados.
Cuerpos extraños.
Ácaros  hay que entrar a oscuras, porque los ácaros son fotófobos y si entro con luz, entre que
me coloco y todo ya se han escondido. Por eso tengo que entrar a oscuras y cuando esté
colocado, encender la luz.
Palpación:
Valorar:
-
Temperatura.
Sensibilidad.
Aspecto del tegumento.
Flujo.
Prueba del chasquido  Consiste en coger la parte inferior de la porción vertical del conducto
auditivo externo y aprieto las paredes entre sí. Si tengo secreción, esta secreción se va a
acumular aquí y por lo tanto, si lo apretó, las dos paredes que tienen secreción se van a quedar
pegadas y cuando las suelte, al separarse, van a hacer un chasquido.
Olfacción: oler los oídos.
55
Tema 15. PRUEBAS DE FUNCIÓN PANCREÁTICA Y GASTROINTESTINAL
1. Pruebas de función pancreática
1.1. Páncreas endocrino
1.1.1. Insulinoma
1.1.2. Diabetes mellitus
1.2. Páncreas exocrino
1.2.1. Amilasa
1.2.2. Lipasa
1.2.3. TLI
1.1.4. PLI
2. Pruebas de función gastrointestinal
2.1. Folato
2.2. Cianocobalamina
2.3. Determinación del hidrógeno exhalado
1. Pruebas de función pancreática
Páncreas:
- Endocrino 2% (células beta de los islotes de Langerhans)
 Insulina
 Glucagón
 Somatostatina
 Polipéptido pancreático
- Exocrino 93%
 Amilasa
 Lipasa
 Enzimas proteolíticas: tripsina, quimotripsina, elasta
1.1. Páncreas endocrino
Regulación de la glucemia
Hormonas hiperglucemiantes
- Glucagón
- Glucocorticoides
- Adrenalina
- Hormona del crecimiento
- Progesterona
Hormonas hipoglucemiantes
- Insulina
1.1.1.
-
Insulinoma
Tumor de células beta del páncreas
Tumor funcional  produce insulina
Sensible a la retroalimentación positiva: aunque haya insulina el seguirá secretando más
Sigue produciendo insulina en:
 Normoglucèmia: niveles normales o incluso bajos
 Hipoglucèmia
- Normalmente ya suele haber metástasis en el momento del diagnóstico
Diagnóstico
56
-
-
Hipoglucemia en ayunas (<60 mg/dL; <3.33 mmol/L), ya que el animal está permanentemente
secretando insulina
Insulina sanguínea elevada (normal 5-20 μUI/L). No es una prueba muy normal.
 Si la insulinemia nos da baja descartaremos la posibilidad de que haya un insulinoma
Pruebas laboratoriales:
 Insulinoma: Insulina > 5-20 μUI/L y glucemia <60 mg/dL
 ¿Insulinoma? Insulina normal/alta + normo o hipoglucemia
 Insulinoma poco probable: Insulina <5 μUI/L
Identificación de la masa tumoral
 Ecografía
 Laparatomía exploratoria
1.1.2.
-
Diabetes mellitus
Insuficiencia relativa (hay pero no se utiliza) o absoluta de insulina
Disminución de la utilización de glucosa
Diuresis osmótica: la glucosa que encontramos en la sangre se eliminará por orina
Cetoacidosis diabética
Síntomas:
 Poliuria/polidipsia
 Polifagia
 Hiperglucemia en ayuno
 Glucosuria
Humana
- DM tipo I: ausencia de secreción de insulina (déficit primario)
- DM tipo II: secreción inadecuada de insulina
 Con resistencia periférica a la insulina (no hay receptores para la insulina)
 Sin resistencia periférica a la insulina
- DM tipo III: resistencia periférica a la insulina
Veterinaria
- DMID (insulino dependientes)
- DMNID (no insulino dependientes  30% gatos)
Sistema de autorregulación entre la insulina y sus receptores que en gatos hace que se pueda cambiar de una
diabetes a otra dependiendo del control hormonal y la alimentación.
Pruebas diagnósticas
- Medición de glucosa
 Ayuno ≥ 12 horas
 Evitar estrés y excitación
 Análisis.
 En menos de 30 minutos, ya que los eritrocitos consumen glucosa.
 En más de 30 minutos:
– Centrifugar: separación del suero de los eritrocitos
– Fluoruro o iodoacetato (inhibidores del consumo de glucosa por parte
de los eritrocitos)
 Técnicas: Espectrofotometría (química húmeda)
- Proteínas glucosiladas: no se ve afectada por las hiperglucemias transitorias provocadas por estrés, etc.
 Glucosa y proteínas séricas: unión irreversible no enzimática, por lo que
obtendremos un valor medio y no puntual
 Marcadores glucemia media durante semivida de las proteínas
 Interpretación:
57


Correlación con la glucosa
No afectada por hiperglucemias transitorias:
– Estrés
– Excitación
 Afectada por procesos que afecten semivida de proteínas
 Fructosamina sérica
 Glucosa + albúmina
 Glucemia perros y gatos en tratamiento diabetis
 Da una idea de la glucemia media de las 2 o 3 semanas previas al análisis. Se
diluye el incremento de glucosa por estrés puntual, ya que nos da un valor
medio de mucho tiempo.
 Hemoglobina glucosilada
 Glucosa + hemoglobina
 Cuatro a ocho semanas previas
- Curvas de glucosa: administración de insulina y observación de la respuesta en el nivel de glucemia
 Evolución de la glucemia
 Control de tratamiento: para saber si el animal responde al tratamiento
 Duración del efecto de la insulina
 Control glucémico adecuado
 Ventajas
 Valoración de la respuesta a la insulina
 Modificación de dosis, frecuencia y tipo de insulina
 Inconvenientes
 Variabilidad individual de glucemia
 Adaptación al estrés de muestras repetidas de sangre
 Protocolo
 Administración intravenosa de glucosa al 50%
 Toma de muestras sanguíneas: 5,10, 15, 20, 25, 30, 45, 60, 120,…
 Interpretación:
 Lo normal es un descenso de glucemia en 60 minutos
 Si tenemos hiperglucemia persistente: cambio de insulina o pauta terapéutica
1.2. Páncreas exocrino
Pancreatitis
- Inflamación
- Enzimas pancreáticas pasan a la circulación vía linfa
- Detección de enzimas pancreáticas elevadas en sangre por el paso a la linfa
Insuficiencia pancreática exocrina (IPE)
- Descenso en las enzimas pancreáticas
- Maladigestión
- Hay 4 pruebas:
1.2.1. Amilasa  es una enzima que se produce en los acinis pancreáticos pero es poco específica. También se
produce en el hígado, en el intestino y en el cerdo también en la glándula salivar. Su eliminación es renal.
La vamos a ver elevada en:
o Pancreatitis
o Afecciones intestinales
o Afecciones renales (por disminución del filtrado glomerular)
58
Inducida (por estrógenos, corticoides  por aumento de su liberación, o furosemida por
efecto renal.)
Lipasa  también se produce en los acini pancreáticos pero tiene el mismo problema que la amilasa: es
poco específica. La encontramos también en intestino y mucosa gástrica. También tiene eliminación renal
y la vamos a ver elevada en:
o Pancreatitis.
o Gastritis crónica /neoplasia gástrica
o Afecciones renales (disminución del filtrado glomerular)
o Inducida (corticoides)
TLI (trypsin-Like immunoreactivity  es específica y me va a detectar tripsinógeno y tripsina. El
tripsinógeno sí que pasa de manera normal a la circulación, pero la tripsina, no. Cuando hay una
pancreatitis aumenta la cantidad de tripsinógeno en sangre y también va a pasar tripsina. La TLI no
diferencia entre tripsinógeno y tripsina, pero es específico, porque sólo hay estos dos enzimas en el
páncreas y por lo tanto es indicador de la función pancreática. Es especie específico (tendremos que
buscar anticuerpos específicos del tripsinógeno y la tripsina de cada especie. Aunque es muy específico y
sensible para las afecciones del páncreas exocrino, tiene el mismo problema que las otras dos: la tripsina
y el tripsinógeno se eliminan vía renal y por lo tanto un aumento de los mismos puede ser indicativo
tanto de pancreatitis como de insuficiencia renal.
PLI (inmunoreactividad de la lipasa pancreática)  es específica de páncreas y aunque sea peor
indicadora de insuficiencia pancreática exocrina (hay un rango en que animales sanos y animales con
pancreatitis se solapan), es mucho mejor para pancreatitis. Por lo tanto, usando conjuntamente TLI y PLI,
podremos diagnosticar tanto la insuficiencia renal como la pancreatitis.
o
1.2.2.
1.2.3.
1.2.4.
Pruebas de función gastrointestinal:
Un problema de función gastrointestinal se puede confundir con una insuficiencia de páncreas exocrino. Hay
básicamente tres pruebas para explorar la función gastrointestinal:
-
Determinación de folato  se absorbe a nivel del intestino delgado proximal.
Determinación de cianocobalamina (vitamina B12)  se absorbe a nivel del intestino delgado distal.
Por lo tanto, si miro los niveles séricos de estas dos vitaminas, según la que esté baja, sabremos de dónde es
la afección. Si tenemos un SIBO (Small Intestin Bacterial Overgrouth) , vamos a tener el folato elevado y la
cianocobalamina baja, porque las bacterias impiden la absorción de cianocobalamina, pero producen folato.
-
Determinación del hidrógeno exhalado  cuando comemos, la parte no digerida va al intestino
grueso donde las bacterias lo fermentan y producen gases. Esta prueba analiza estos gases
exhalados por la boca. Se hace estar al animal en ayunas, se miden los valores de gases basales y
luego se le da de comer. Se van poniendo jeringuillas dentro de la boca del animal y se va cogiendo
aire cada media hora o un cuarto de hora durante cuatro horas. Si un animal tiene mala absorción,
en el momento en que la comida tiene que absorberse, no lo hace y llega al colon mucha comida
que es fermentada por las baterías. Por lo tanto, el nivel de gases aumenta mucho.
En un SIBO, el pico de producción de hidrógeno se va a producir cuando el alimento llega al intestino
delgado (y no en el grueso como antes). Las bacterias se encargan de fermentar el alimento antes de
que el intestino pueda intentar absorberlo.
59
TEMA 16: Pruebas de función de las glàndules tiroides y paratiroides
Biopatología de las glándulas tiroideas:
Hormonas tiroideas:
Están en circulación. El 99% están unidas a proteínas plasmáticas.
-
T4  sólo se secreta en el tiroides.
T3  20% se secreta en el tiroides y el 80% se transforma en circulación a partir del T4.
Funciones de las hormonas tiroideas:
-
Aumentan el metabolismo y el consumo de O2
Ionotropismo y cronotropismo positivos
Favorecen la respuesta a catecolaminas
Estimulan la eritropoyesis
Aumentan el metabolismo muscular y adiposo
Regulan la síntesis y degradación del colesterol
Necesarias para
o Crecimiento normal
o Desarrollo musculo-esquelético
o Desarrollo neurológico
Regulación fisiológica:
El hipotálamo secreta TRH que estimula la secreción en la hipófisis de TSH. La TSH estimula la tiroides que
secretan T3 y T4. Estas dos hormonas hacen un feed back negativo tanto a nivel de hipófisis como de
hipotálamo.
Hipotiroidismo canino:
En el perro la alteración del tiroides más frecuente es el hipotiroidismo mientras que en el gato es
anecdótico. Puede ser:
-
-
Primario  por afección directa de las tiroides (el 95% de los casos). Las causas son:
o Tiroiditis linfocítica  bastante típica.
o Atrofia idiopática  bastante típica.
o Tumor destructor del tiroides.
o Deficiencia de yodo.
o Iatrogénica  normalmente en gatos, pero es buscado. Como tratamiento del
hipertiroidismo se extirpa la glándula, administrar substancias antitiroideas o yodo
radioactivo.
Secundario  por deficiencia de TSH.
Sintomatología:
-
Aletargamiento.
60
-
Intolerancia al ejercicio.
Intolerancia al frío.
Obesidad.
Anomalías en la piel:
o Pelo fino.
o Alopecias siempre simétricas en los extremos del cuerpo.
o Piodermas.
Todo esto son síntomas que me confirman un cuadro clínico sospechoso, pero son muy inespecíficos.
Siempre vamos a tener que confirmarlo laboratorialmente:
-
Hematología  encontraremos una anemia normocítica, normocrómica, no regenerativa sólo en el
50% de los casos.
Bioquímica  encontraremos hipercolesterolemia en un 80% de los casos.
Hormonal  pruebas específicas. Hay 7 pruebas específicas:
o Tiroxina total (TT4)  es una primera aproximación diagnóstica. Mira tanto la T4 libre como
la unida a proteínas. Es muy sensible, pero es poco específica, porque la tiroxina
biodisponible es la libre y por lo tanto es lo que realmente nos importa. Este aumento de T4
lo pueden provocar muchas cosas. Si la cantidad de TT4 es baja, no voy a poder confirmar,
pero tendré que hacer otras pruebas
o T4 libre  es la forma activa de T4 (la que no está unida a proteínas). La técnica se hace
mediante una diálisis de equilibrio y luego haces una RIA del dializado. No está tan afectada
por enfermedades y fármacos y tiene mayor especificidad.
o Triyodotironina (TT3)  se secreta en el tiroides pero también se secreta en el plasma des
del T4. Por lo tanto, tiene los mismos problemas que la TT4.
o TSH sérica basal  como no va a haber el feed back negativo, la TSH va a estar elevada.
Tiene una sensibilidad y una especificidad alta, pero no óptima. (1/5 hipotiroideos saldrán
como falsos negativos). Además, por causas del estrés, puedo encontrar niveles de TSH altos
en un 20% de los animales.
o Estimulación con TSH (prueba dinámica)  ponemos TSH para hacer una estimulación del
tiroides. Es caro, puede dar reacciones anafilácticas. Determino los niveles de T4 basales,
administro la TSH bovina y miro la reacción del animal a esto. Voy a tener un hipotiroidismo
probable cuando tenga una T4 baja tanto antes como después de la administración de TSH.
En un animal normal veríamos un aumento de producción de T4 después de la
administración de TSH.
o Estimulación con TRH (prueba dinámica)  se usa sobre todo en humana para diferenciar
hipotiroidismo primario de secundario, pero en veterinaria no se usa porque las secundarias
son muy poco frecuentes.
o Anticuerpos anti T3, T4 y tiroglobulina  no informa de la función tiroidea pero me permite
detectar si la causa es una tiroiditis linfocitaria.
Pruebas recomendadas:
-
TT4 + T4 libre + TSH. Si luego quiero confirimar la causa del hipotiroidismo, vamos a hacer lo de los
anticuerpos.
61
Las pruebas de estimulación las voy a reservar cuando:
-
tenga resultados dudosos.
Enfermedad sistémica concurrente
Fármacos.
Hipertiroidismo felino:
No solo se da en gatos, pero se da mucho más en gatos que en perros. Puede ser:
-
Primario  el más común. Puede ser por hiperplasia adenomatosa (70% de los gatos) o por un
tumor funcional y autónomo (adenoma).
Secundario  incremento de secreción TSH.
Sintomatología:
-
Polifagia
Pérdida progresiva de peso  la tasa metabólica va a estar aumentada.
Hiperactividad
Disnea
Bocio  incremento de las glándulas tiroideas.
Intolerancia al calor y al estrés  son hiperreactivos.
Pelo de aspecto descuidado y alopecia irregular.
Alteraciones cardíacas  las hormonas tiroideas tienen ionotropismo y cronotropismo positivo.
Diagnóstico:
Podemos utilizar las mismas pruebas que utilizábamos en el hipotiroidismo de perro, pero los kits son
específicos de gato o de perro.
Vamos a tener un 10% de hipertiroideos con valores normales bien por el ritmo circadiano o por
enfermedades no tiroideas. Para confirmar nuestro resultado vamos a hacer la prueba de supresión de T3
 administramos T3 exógena cada 8 horas durante tres días. Vamos a medir la T4 antes y a las 4 horas postadministración.
En un animal normal, vamos a ver la T4 disminuida al 50% a las 4 horas mientras que en un hipertiroideo la
T4 no varía a las 4 horas.
Glándula paratiroides:
Secreta la parathormona como respuesta a la hipocalcemia. La PTH estimula la liberación de calcio y fósforo
del hueso, aumenta la reabsorción de calcio e inhibe la reabsorción del fósforo en el riñón y estimula la
síntesis activa de vitamina D.
Hiperparatiroidismo:
-
Primario  tumor funcional y autónomo.
Secundario  puede ser o bien nutricional porque hay un desequilibrio Ca<P en la dieta. Una
insuficiencia renal crónica que haga que se pierda calcio en el rión continuamente también puede
ser la causa.
62
Diagnóstico:
-
Cuadro clínico.
Alteraciones óseas y radiológicas
Alteraciones bioquímicas:
o Hipercalcemia
o Hipofosfatemia
o Aumento de PTH
Hipoparatiroidismo:
Puede ser idiopático, por tumores destructores (tumores que afectan a las características de las células tanto
que ya no sean capaces de secretar parathormona) o iatrogénicos por extirpación de la paratiroides para
tratar el hiperparatiroidismo.
La consecuencia del hipoparatiroidismo es la hipocalcemia.
Diagnóstico:
-
Hipocalcemia
Hiperfosfatemia
Descenso de PTH
TEMA 17: Pruebas de función de las glàndules adrenales
El hipotálamo libera ADH y CRH que actúan sobre la hipófisis que secreta ACTH que va a hacer que las
adrenales secreten cortisol. Tanto el cortisol como la ACTH van a hacer feed back negativo. La ACTH sobre el
hipotálamo y el cortisol sobre el hipotálamo y la hipófisis.
La glándula adrenal tiene dos partes:
-
Corteza adrenal
o Zona glomerulosa: mineralocorticoides (aldosterona)
o Zona fasciculada: glucocorticoides (cortisol)
o Zona reticulada: esteroides sexuales
-
Médula adrenal  Catecolaminas (adrenalina y noradrenalina)
Hiperadrenocorticismo o síndrome de Cushing:
Hay tres tipos de hiperadrenocorticiso:
-
Espontáneos:
o Central (80-85%)  se suele dar en perros de menos de 20 Kg. Como es central vamos a
tener una hiperplasia bilateral. Puede estar causada por un adenoma distalis, un adenoma
63
o
o
o
intermedia o un carcinoma. Estos tres tumores producen ACTH que hace que se produzca
mucho cortisol de manera que hay una hipertrofia de las adrenales. El cortisol no hace feed
back en la hipófisis porque hay un tumor hipofisario y por lo tanto no responde a la
regulación. Por lo tanto hay hipertrofia de la hipófisis y de las adrenales.
El carcinoma de la hipófisis suele ser:
 <3 mm (en el 50% de los casos).
 3-10 mm
 >10 mm (en el 10-15% de los casos  Macroadenoma hipofisario. Por compresión el
animal puede empezar a presentar síntomas neurológicos.)
Tiene la misma predilección por sexos. Suele manifestarse en adultos geriátricos y las razas
más frecuentes son: Yorkshire, caniche, bóxer, beagle, terrier, dachsund
Adrenal  tenemos un tumor primario. Suele ser en razas de más de 20 Kg. Vamos a tener
una hiperplasia unilateral y como consecuencia se va a producir una atrorfia contralateral.
Son causados por tumores adrenales que suelen ser: un adenoma en el 50% de los casos, un
adenocarcinoma en el otro 50% y en un pequeño porcentaje de casos vamos a ver una
hiperplasia bilateral de las dos glándulas de manera que no lo vamos a poder diferenciar del
tumor central.
Es más frecuente en hembras que en machos. La edad típica de presentación suele ser entre
11-12 años y las razas más frecuentes son: Labrador retriever, pastor alemán
Adrenal + central
Adrenal bilateral
-
Yatrogénicos  cuando se produce una administración excesiva y prolongada de glucocorticoides
para el tratamiento de procesos inmunomediados o por mala praxis. Esto produce una
retroalimentación negativa de ACTH y se va a producir una atrofia bilateral. Si yo dejo de administrar
los corticos, como la ACTH no está estimulada y tengo atrofia de las adrenales vamos a tener un
hipoadrenocorticismo o síndrome de Addison. Por eso se hace lo que se llama tapering que consiste
en reducir progresivamente las dosis de corticos que estamos administrando.
-
Atípico o alopecia X  hiperadrenocorticismo leve que sólo va a tener una alopecia sin síntomas
sistémicas. Se produce por la secreción de precursores de las hormonas sexuales que puede dar una
feminización de los machos o una virilización de las hembras. Se suele dar en caniche y en razas
nórdicas.
Efectos de los glucocorticoides:
Básicamente prepara el cuerpo para la lucha:
-
Inhibición síntesis y catabolismo proteínas (músculo, hueso, piel)
Hiperglucemiante (anti-insulina y gluconeogénesis hepática)
Aumento del metabolismo lipídico  Grasa abdominal
Lipidosis hepática
Antiinflamatorio e inmunodepresor
Cronotropismo e ionotropismo positivos
64
-
Aumento de la presión arterial
Vasoconstricción
Disminución permeabilidad
Inhibición ADH
Inhibición TSH (disminución TT4, fT4, TT3)
Estimulación del centro respiratorio
Síntomas:
-
Poliuria/polidipsia
Polifagia
Abdomen péndulo
Aletargamiento y debilidad muscular
Problemas cutáneos
Alopecia
Comedones
Hiperpigmentación
Pioderma
Calcinosis cutis
Problemas reproductivos (anoestro)
Síntomas nerviosos (macroadenomas hipofisarios)
Métodos complementarios:
Hemograma:
-
Leucograma de estrés  neutrofilia, linfopenia, eosinopenia, monocitosis (perro).
Trombocitosis 887%)
Bioquímica sanguínea:
-
Aumento leve ALT (< 400 UI/L) (50-80%)
Depósito de glucógeno → Inflamación y necrosis hepatocitos
Aumento espectacular ALP (> 1000 UI/L) (85-95%)
Sin valor pronóstico
Isoenzima termorresistente inducida por glucocorticoides
Aumento colesterol y triglicéridos (50-90%)
Lipólisis
Hiperglucemia (30-40%)  que puede llevar a la aparición de diabetes mellitus no insulinodependiente.
Hipofosfatemia (38%), leve aumento ácidos biliares (30%)
Análisis de orina:
-
Isostenúrica o hipostenúrica (<1.015-1.020) (80%)
Glucosuria si existe diabetes mellitus (30%)
Proteinuria (60-80%)
Daño glomerular por exposición a glucocorticoides
65
-
Hipertensión arterial
Infección tracto urinario (40-75%)
Inmunodepresión
Dilución de la orina
Radiografía:
-
-
Abdominal
o Hepatomegalia
o Distensión de la vejiga de la orina
o Calcificación glándulas adrenales (50% tumores adrenales)
Torácica
o Mineralización traqueobronquial y parénquima pulmonar
o Metástasis pulmonar (tumor adrenal)
o Tromboembolismos pulmonares
Ecografía:
-
No útil para diagnóstico
Me permite diferenciación central – adrenal la mayor parte de las veces (aumento bilateral vs
unilateral)
Aumento bilateral glándulas adrenales (central)
Aumento unilateral y atrofia contralateral (adrenal)
TAC o RMN: macroadenomas hipofisarios
Pruebas diagnósticas específicas para el Cushing:
Son las que tenemos que llevar a cabo para realmente diagnosticar el hiperadrenocorticismo:
-
Dexametasona a dosis bajas  es muy sensible (muy buena prueba  80-95% central y casi el
100% de los adrenales los vamos a detectar. El problema es que es muy poco específico. El protocolo
es poner dexametasona a dosis bajas y miro el cortisol justo antes de administrarla, a las 4 horas y a
las 8 horas. La dexametasona debería aumentar la retroalimentación negativa de ACTH y por lo
tanto disminuye la ACTH y el cortisol. Cuando tenemos un hiperadrenocorticismo central, como el
tumor está en la hipófisis, esa hipófisis va a ser más o menos sensible a la retroalimentación negativa
y por lo tanto podemos tener resultados variables como una disminución del cortisol a las 4 horas y
un aumento a las 8, una disminución del cortisol a las 4 y a las 8…
En un hiperadrenocorticismo adrenal y en el 40% de los centrales, la secreción de ACTH ya está
inhibida. Por lo tanto, aunque metamos dexametasona los niveles de cortisol no van a cambiar
porque pasan de la regulación hipofisaria. Por lo tanto tendremos niveles de cortisol elevados.
-
Estimulación con ACTH  tiene una sensibilidad más baja en el caso de los hiperadrenocorticismos
adrenales, pero es mucho más específico. Metemos ACTH, inhibimos el cortisol y por lo tanto es
mucho más rápido porque lo que hacemos es una estimulación directa de la glándula. En una hora
ya podemos medir el cortisol.
66
Esta prueba es la única que me permite diferenciar el hiperadrenocorticimo iatrogénico. Si pongo
ACTH y no hay aumento quiere decir que la glándula está atrofiada porque le estoy dando
glucocorticoides exógenos, si aumenta un poco es lo normal. Si aumenta mucho el cortisol quiere
decir que hay hiperadrenocorticismo.
-
Ratio cortisol: creatinina en orina  es muy sensible pero muy poco específica. Se coge la orina a
primera hora de la mañana. Aumenta la relación más en el central que en el adrenal. Como es tan
poco específica hay que realizar alguna de las otras dos pruebas.
También hay 3 pruebas que nos sirven para diferenciar el hiperadrenocorticismo central del adrenal:
-
Dexametasona a dosis bajas  lo mismo que la anterior.
-
Dexametasona a dosis altas  damos una dosis diez veces superior que en la dexametasona a dosis
bajas y hacemos las mismas mediciones antes de la administración, a las 4 horas y a las 8 horas.
Siempre va a haber supresión tanto en un animal sano como en uno enfermo. En un animal que
tenga hiperadrenocorticismo central vamos a ver efectos de esa supresión, mientras que en uno
adrenal veremos que no hay supresión.
-
Concentración ACTH endógena  es más rápido (no tengo que esperar 8 horas), pero tengo que
hacer un procesado especial de la muestra porque la ACTH se degrada muy rápida. Tenemos que
recoger la muestra en tubos congelados con EDTA, centrifugar a 4ºC y luego congelar el plasma a 20ºC. la ventaja es que es una sola muestra, pero a cambio tenemos una serie de restricciones.
Si encontramos poca ACTH vamos a sospechar de un adrenal (porque el cortisol está inhibiendo la
ACTH), hay un intervalo de valores medios que es dudoso y si tengo valores de ACTH elevados se
trata de un tumor central.
DISCUSIÓN DEL CASO
67
Descargar