Quarta secció - Pàgines de la UAB

Fonts documentals
QUARTA SECCIÓ
Fonts documentals
Fuentes documentales
CUARTA SECCIÓN
Relatora: Conxita Mir, historiadora
Fuentes documentales
869
Els camps de concentració i el món penitenciari a Espanya durant la guerra civil i el franquisme
ARXIUS I FONTS DOCUMENTALS DEL MÓN CONCENTRACIONARI I PENITENCIARI ESPANYOL:
RELACIÓ DE COMUNICACIONS.
Conxita Mir Curcó
Professora de la Universitat de Lleida
En la meva intervenció m’aturaré a destacar sobretot les relacions que es poden establir entre
els tipus de fonts que els diversos autors presenten i les possibilitats de recerca que aquestes
ofereixen, de cara a una millor comprensió del món concentracionari i penitenciari de postguerra. De
ben segur, les reiteracions amb altres sessions desenvolupades al llarg del congrés seran inevitables ja
que, en raó de les fonts utilitzades, molts dels textos presentats podien ben bé haver-se incorporat a
aquesta, i a la inversa. Potser només assenyalar que m’ha cridat l’atenció que en aquest bloc de treballs
corresponents a arxius i fonts que se m’ha demanat relatar, no s’hagi presentat cap text que s’ocupi
específicament de la documentació conservada tant a l’Arxiu General Militar de Guadalajara com al
d’Àvila o als arxius judicials militars, amb centenars de consells de guerra custodiats, des de finals
dels vuitanta, pels Tribunals Militars Territorials, susceptibles ja de ser consultats amb certa normalitat.
És cert que la ponència presentada per Javier Rodrigo, Camps en temps de guerra. Història del món
concentracionari franquista, 1936-1939, així com algunes de les comunicacions reunides en aquest bloc
de treball, supleixen d’alguna manera la mancança a què em refereixo. Cosa, però, que no treu que
s’insisteixi a remarcar el buit existent, que de ben segur no fa més que reflectir les resistències que
encara envolten una documentació amb dèficits importants d’ordenació i catalogació.
Feta aquesta primera observació, l’estudi del món concentracionari de postguerra, així com
del món penitenciari, amb les derivacions corresponents a l’exili polític, la resistència al maquis i la
deportació als camps nazis, són aspectes que, en aquesta sessió, s’han abordat acudint, principalment,
a testimonis, històries de vida, dietaris, epistolaris i altres manifestacions circumscrites al camp que
Carles Feixa i Carme Agustí denominaren en la seva ponència, el discurs autobiogràfic de la presó
política.
A la vista de les aportacions fetes dins del memorialisme i la història oral, penso que es pot
parlar d’un renovat interès per la recuperació de la memòria dels protagonistes més anònims del nostre
passat. Interès que enllaçaria amb el camí encetat a finals dels anys seixanta, per molts dels que van
ser protagonistes directes d’aquesta experiència sobre la qual avui tractem de reflexionar.
Llibres pioners i emblemàtics com el de Tomasa Cuevas, Mujeres en las cárceles franquistas
(1979) –juntament amb els de Juana Doña o Soledad Real, ja que parlem de dones-, avui s’han convertit
en fonts historiogràfiques primàries de les quals molts historiadors n’han sabut treure excel·lent partit.
Sembla com si les noves generacions d’historiadors s’adonessin de la importància de les veus
silenciades i massa sovint ignorades.
Així es va animar a fer-ho David Ginard en el congrés celebrat el mes d’abril passat, amb el
títol Enfrontaments Civils, Postguerres i Reconstruccions (2002), organitzat per l’Associació Recerques
i el Departament d’Història contemporània de la Universitat de Lleida. Recordant Philippe Joutard i Paul
Thompson, ressaltà la importància de no renunciar a prendre en consideració els records d’aquells que
estaven a punt de silenciar-se pel transcurs inexorable del temps. Avui, no puc menys que fer meves
les seves paraules, tot i que, després de llegir el conjunt de treballs presentats, no deixi de qüestionarme si no va sent hora d’autoimposar-nos un cert ordre metodològic.
Amb sistemàtica ha treballat, per exemple, l’Institut Nacional d’Antropologia de Mèxic, que
disposa de desenes de milers de pàgines transcrites d’entrevistes a exiliats republicans – entre ells
molts catalans – sense les quals la historiadora Dolors Pla no hauria pogut fer el seu excel·lent treball
sobre la història social de l’exili català en aquest país. A Catalunya ja fa temps que hi ha diverses
institucions preocupades a recollir testimonis de tota mena. El fons sobre la deportació 1939-1945 de
l’Arxiu Municipal de Castellar del Vallès, recull des del 1996, a més de testimonis, memòries, cartells,
cartes, documents gràfics, etc, sobre l’èxode, l’internament i la deportació dels republicans espanyols a
França i als camps d’extermini nazi. L’any 1999 ja disposava de cent dotze històries de vida –quatrecentes hores enregistrades amb testimonis personals de supervivents de quinze camps d’internament i
de deportació. El mateix interès mostra l’Associació Catalana d’Expresos Polítics, per iniciativa de la
qual s’ha publicat el llibre Notícies de la negra nit. Vides i veus a les presons franquistes (2001). També
l’Amical Mauthausen reuneix testimonis dels republicans que patiren els camps. L’hemeroteca
municipal de Barcelona té en dipòsit diversos fons orals importants. Existeix també la fonoteca
particular de Jaume Font que no se ben bé quin tipus de material té enregistrat.
Tot plegat em fa creure en la conveniència de disposar d’alguna guia-inventari sobre els
diversos materials existents, que ens evités els inconvenients derivats de l’estat actual de dispersió i
fragmentació en què actualment es troba aquests tipus de documentació. Si comptéssim amb un
inventari, potser fins i tot ens sorprendríem davant del que es porta fet en aquesta direcció.
Segurament, tot plegat, permetria oferir una visó global sobre la memòria d’aquest món
Los campos de concentración y el mundo penitenciario en España durante la guerra civil y el franquismo
870
Fonts documentals
concentracionari i penitenciari de què s’ocupa aquest congrés, amb el benentès que quan es tracta
d’experiències sobre la presó política o els camps, les històries de vida constitueixen per elles mateixes
realitats particulars i intransferibles.
Un d’aquests universos és abordat per Joan Corbalán i Antoni Lardín en el treball que porta
per títol Des de la presó. Epistolari de Josep Fortuny (febrer-juliol del 1939). Els autors han optat per
oferir tot just la transcripció d’unes quaranta cartes de presó, escrites per qui va ser alcalde de Mollet el
bienni 1937-38. Un pastisser d’Acció Catalana Republicana (ACR), exiliat, retornat i afusellat a mitjan
juliol del 1939. La seva trajectòria política ja ens la van avançar els mateixos autors a les jornades sobre
la fi de la Guerra Civil, celebrades a Olot el 1999. Aquí reprodueixen només el seu epistolari. I,
certament, les més de quaranta cartes escrites al llarg dels sis mesos de presó patits per aquest
republicà constitueixen una font que per la seva condició de document històric, mereixeria ser
analitzada i contrastada. Tan sols una lectura ràpida de les cartes, com la que jo he fet, deixa intuir
qüestions d’indubtable interès. Escrites en castellà i amb un to adequat per poder passar la censura,
poden –com indiquen els autors, tot i que no els queda espai per fer-ho- llegir-se entre línies i, sobretot,
poden ser contrastades amb l’única què va sortir clandestinament de la presó. Lúnica escrita
lliurement i en català.
En realitat, el contingut de les cartes convida a reflexionar sobre la capacitat del règim a
trencar la confiança de qui estava pres vers els seus familiars i amics que romanien en llibertat. ”Me
contarás también –li diu el presoner a la seva dona- si en realidad mi hermano se interesa por mi caso,
pues no sé si será por falta de noticias, a veces llego a dudar de que haya quien se tome para mi el
interés necesario”, quan, el que sembla entendre’s de les altres cartes és que la família d’aquest
condemnat es desviu per enviar-li diners i menjar, així com per tractar d’ aconseguir els cobejats avals
que els reclamava amb tanta insistència, ignorant com era de difícil obtenir-los per part dels
assenyalats com a “rojos”, com ho era la seva família.
Capacitat de provocar desconfiança i trencar llaços de solidaritat amb els seus –deia– i,
també, capacitat de generar humiliació o transmutar les paraules. Només la carta que surt
clandestinament de la presó, per exemple, està exempta de la resignació i el conformisme amb la
voluntat inapel·lable de Déu que acompanya les altres. Escasses són les cartes escrites pensant en la
censura on no apareix la paraula Déu, ja sigui per dir en el seu nom que es trobava bé, o per expressar
la confiança que amb el seu ajut tot s’aclariria. Per contra, a la carta clandestina, no es parla de Déu,
sinó del destí, alhora que s’intenta conjurar-lo donant instruccions concretes i precises a la dona de
com es pot comunicar amb el germà per tal d’indicar-li millor com aconseguir els desitjats informes que
mai no arribaren. Sens dubte, aquesta no és la carta d’un home humiliat i resignat a la seva sort, sinó la
d’una persona que intenta, fins a l’últim moment, conjurar el mal.
En relació amb la qüestió de la humiliació, un dels objectius repressius més clars del
franquisme, els plecs de descàrrec adjunts a alguns consells de guerra o als sumaris incoats per
responsabilitats polítiques, presentats com a intent de salvar la vida, sovint comportaven
autoinculpacions o renúncies d’idearis defensats amb entusiasme. Constitueixen, indubtablement, una
documentació que valdria la pena analitzar amb més deteniment del que s’ha fet fins ara.
En la mateixa línia de transcripció documental, amb escassos comentaris sobre les
possibilitats d’anàlisi que ofereix la font transcrita, els mateixos autors, juntament amb M. Dolors
Bernal, presenten una nova comunicació titulada Diari de la retirada i l’exili. Transcriuen només una
part d’un dietari d’un soldat, reclutat per l’exèrcit republicà a finals de setembre de 1938. Com tants
d’altres, va passar la frontera el febrer de 1939, i va ser internat en els camps de concentració de Prats
de Molló i Judes fins que va tornar el juliol del mateix anys gràcies a l’aval d’un amic falangista. Sabem
que l’autor del dietari era dependent del comerç, casat i amb tres fills. Sabem de la seva obsessió per la
gana patida durant el seu èxode particular. L’obsessió per “lo quotidià” -que deia Ángela Cenarro en la
seva ponència. Però, els autors deixen massa coses sense explicar del protagonista de la història que
ens donen a conèixer, el qual, segons es dedueix de l’escrit, va viure fins a complir 82 anys. El van
arribar a conèixer o va ser la dona o algun dels seus fills els qui els van procurar el relat que
presenten?. Un dietari només transcrit parcialment que, al meu entendre, només adquirirà valor
documental si es publica sencer i convenientment anotat.
Sí que se’ns ofereix magníficament anotada la comunicació presentada per Ernest Gallart amb
el títol Exili, resistència i deportació. La trajectòria de Ramon Buj i Ferrer, un barceloní de les Joventuts
Socialistes Unificades de Catalunya (JSUC) que, després de ser alliberat del KL Dachau, s’establí a
França, a Montpellier, població on crec s’enregistrà, el 2-3 de maig de 1997, el testimoniatge oral que ha
estat base del text presentat. En aquells moments el testimoni tenia 76 anys.
L’objectiu del seu treball és, en pròpies paraules, “oferir als investigadors i professors una
font primària contrastada que faciliti ulteriors recerques i pugui ser emprada com a eina pedagògica”.
Al meu entendre, el treball presentat compleix a bastament els objectius historiogràfics i didàctics
pretesos. Tan important és el relat de vida reconstruït com les anotacions que l’acompanyen.
Exhaustives i precises notes a peu de plana que no busquen erudició gratuïta, sinó explicació de
conceptes, fets o sigles relatius a la història de Catalunya, d’Europa, de l’exili, de l’holocaust, de com
funcionaven els camps de concentració francesos i alemanys o de com els exiliats es resistien al tracte
Fuentes documentales
871
Els camps de concentració i el món penitenciari a Espanya durant la guerra civil i el franquisme
rebut i s’organitzaven i, a voltes, s’amotinaven. En fi, es van desgranant, de manera molt ben travada,
les múltiples vicissituds per les quals va passar l’informant al llarg del seu periple.
El darrer apartat de la comunicació, on s’explica l’alliberament del KL Dachau, el 29 d’abril de
1945, amb l’arribada de les tropes americanes, formades en bona part per soldats veneçolans i
mexicans, amb els quals els exiliats republicans es podien entendre fàcilment, assoleix el punt més alt
de tensió expositiva d’un relat que recreà, sense circumloquis, la violència extrema que acompanyà el
darrer tram d’un trajecte personal marcat del començament al final per la violència, en aquesta ocasió
girada contra els vigilants dels camps, els homes de la SS. Una violència que Ernest Gallart ens
descobreix, i posa atenció en el significat de catarsi que sens dubte va tenir la revenja duta a terme pels
homes alliberats del camp: “penso que no vam tornar malalts perquè durant el nostre alliberament ens
van donar llibertat completa”, diu l’entrevistat tot recordant l’actitud adoptada pels soldats americans.
Amb aquest episodi es clou un exemple molt ben resolt de les possibilitats historiogràfiques que pot
oferir una trajectòria de vida ben analitzada i contextualitzada.
Que la degradació de la vida concentracionària constituí per a tothom una ofensa i una
experiència humiliant difícilment superable és una qüestió que Pere Joan i Tous il·lustra a Deber de
memoria i voluntad de testimonio, a partir de l’experiència de l’artista plàstic Josep Franch Clapers, un
exiliat –avui té amb 87 anys- que va necessitar deu anys de la seva vida per retornar psicològicament
dels camps de concentració francesos i poder-se obrir, com a artista, a altres temps i a altres espais
que no fossin l’èxode i els camps de concentració patits. La comunicació parteix sobretot de l’obra feta
–plena de simbolisme i de poètica, en diu l’autor– per explicar com aquest artista de Castellterçol va
viure la degradació i la humiliació que es podia arribar a assolir als camps. A finals dels anys vuitanta,
Franch Clapers va cedir una part important de la seva obra a Catalunya. Actualment aquesta obra es
troba dipositada a l’Arxiu Històric de Catalunya, d’on -es plany Pere Joan- cap dibuix, cap oli, ni
escultura, ni mosaic dels fets per Franch Clapers ha tornat a sortir per ser exposat com va fer-se l’estiu
del 1989 al Palau Moja de Barcelona. Va ser en aquell moment, que de la mà de Josep Benet, es va fer
l’esmentada cessió d’una producció artística considerada, pel mateix Benet, d’un valor extraordinari
com a document històric. I recordo això perquè treballar amb documents plàstics, produïts per tants
creadors reconeguts -penso en Carles Fontserè o Josep Bartolí- o anònims que van aplicar-se a deixar
constància de l’horror viscut, constitueix un camí que els historiadors no hem de renunciar transitar.
Potser també s’hauria de començar a pensar en localitzar i inventariar l’obra feta què, com succeeix
amb les fonts orals, es troba massa fragmentada i dispersa per esdevenir útil com a font historiogràfica.
Passant dels camps de concentració francesos als espanyols, Sixto Agudo González (José
Blanco Brualla, àlies “Banco”) ha presentat dues comunicacions en què ens assabenta de la seva
experiència personal, primer en els camps de concentració, i després a les presons franquistes. La
trajectòria que es reconstrueix en el primer dels dos textos és el pelegrinatge seguit per un militant
comunista des del port d’Alacant fins a la fugida del Batalló de Treball de la Puebla (Mallorca), a finals
de gener de 1940, després d’haver passat, al llarg de deu mesos, per diversos camps de concentració.
En el segon text, l’autor ens explica el seu retorn de França, pel novembre de 1943, i el seu
transitar ininterromput per diverses presons, fins arribar a la de Burgos, d’on va sortir en llibertat
condicional l’estiu de 1961, prèvia condemna a mort, després commutada per trenta anys. Entremig va
passar tres anys a França, experiència que l’autor ha recollit en el llibre En la resistencia francesa.
Tota una vida encabida en unes poques planes autobiogràfiques, útils perquè s’hi apunta un
important nombre de qüestions, alhora que s’hi troba informació valuosa per reconstruir sobretot la
història de la militància comunista masculina per les presons espanyoles.
Només l’índex onomàstic del nombrós col·lectiu de “camarades” que són recordats per l’autor
–fent gala d’una memòria prodigiosa, si és que no comptava amb notes preses al llarg del anys que va
romandre tancat– ja resulta interessant.
Entre els elements de reflexió, el valor d’estar organitzat per resistir la vida dins de la presó,
les funcions que alguns presoners arribaren a tenir prop de l’administració dels penals, i el paper que
aquests tingueren de cara a beneficiar els companys. Per exemple, intercedien prop de les Comissions
Classificadores de presos, uns organismes el funcionament dels quals bé mereix un estudi monogràfic,
què podria fer-se – a falta d’altres fonts més directes – a través dels consells de guerra, que sovint
incorporen confessions de primera hora, obtingudes sota pressió en aquestes comissions, força
interessants, que cal mirar amb precaució i deteniment, atès el moment i les circumstàncies en què van
ser preses.
En el text també se’ns parla de la permanent predisposició dels presoners a preparar
evasions i fugues. En relació amb les fugues que tingueren èxit, queden pendents, des del punt de vista
historiogràfic totes les qüestions relatives a la reinserció dels evadits en una societat tant o més
vigilada que la mateixa presó.
El que més m’ha cridat l’atenció dels textos de Sixto Agudo és la visió, diríem especialment
optimista, que des del meu punt de vista dóna del món penitenciari, explicable només si es té en
compte que els textos estan escrits des del record de l’experiència resistencialista d’un militant
comunista que mai va perdre la fe ni en el partit, ni en el paper del comunisme -de Rússia en particular-
Los campos de concentración y el mundo penitenciario en España durante la guerra civil y el franquismo
872
Fonts documentals
en el món de la postguerra europea, ni en l’ideal què el mantingué en permanent bel·ligerància. És des
d’aquesta òptica, doncs, que s’han de considerar expressions carregades d’una dosi important de
romanticisme, cosa que porta l’autor a considerar les presons de postguerra “focos de libertad que
irradiaban luz y vida por encima de los muros”, “fortines que irradiaban libertad en los momentos más
críticos para el régimen franquista”, una opinió, per altra part, que aquests dies hem pogut escoltar
formulada en temes molts similars per alguns dels presents, al recordar l’impacte que va produir-los la
societat que van trobar-se després d’una llarga condemna de presó.
En qualsevol cas, en les dues comunicacions de Sixto Agudo queda clar que a les presons de
postguerra els presoners polítics constitueixen un món propi, aquí recreat per l’autor quan ens va
recordant la vigència d’un calendari festiu particular, que no coincidia amb l’oficial; l’elaboració d’un
pla econòmic; l’organització d’una estructura –“comunes”, en deien els homes, i “famílies”, les donesamb secretaries polítiques d’organització, educació, cultura i ajut, amb contacte amb l’exterior a partir
sobretot, però no únicament, de les xarxes de partit o familiars, en les quals les dones foren un element
clau, que l’autor no s’oblida de recordar. Les Dones de pres, com recorda el títol del llibre de Teresa
Pàmies, però també les dones de les localitats on hi havia el penal, que per diverses circumstàncies
oferien als presoners desinteressadament el seu ajut. Més d’un presoner va conèixer, a partir
d’aquestes xarxes externes de relació i ajut, la que després seria la seva esposa. Una qüestió aquesta
ben poc coneguda que ofereix, com tantes altres, elements a partir dels quals poder caracteritzar millor
l’experiència concentracionària i penitenciària dels homes i de les dones, ben diferent tant per raons
que radiquen, com assenyala Maria Salvo, en la pròpia fisiologia, com psicològiques, com així s’han de
considerar les actuacions repressives relacionades, per exemple, amb la maternitat i la cura dels seus
infants.
No obstant això, només dues comunicacions s’han ocupat d’explorar aquest univers femení.
Neus Samblancat Miranda, amb el text La lucha por la vida: Predicadores,Torrero y Argeles Sur Mer,
ens ofereix la transcripció d’una entrevista feta al matrimoni format per Carmen Casas y Leandro Saun,
ambdós militants comunistes amb experiències d’exili i presó.
El text ens introdueix en unes històries de vida que bé podrien considerar-se
individualment i amb molta més profunditat. Tot i això els temes que s’hi apunten són
prou interessants i diversos. Carmen Casas recorda les relacions entre les preses
polítiques i les comunes, fa esment a la qüestió de la prostitució, un tema punyent en la
postguerra, i recorda l’actitud de les dones catòliques, les prèdiques de les dames de la
caritat en pro de la resignació, la justícia -“No matar si la justicia no lo pide”, diu que els
deien -, la pacienci o la humilitat.
Mentre Leandro Saun evoca, entre altres qüestions, les cuirasses psicològiques amb què
s’equipà davant la condemna a mort. Uns comportaments certament difícils de copsar,
com bé ens va recordar Josep Subirats Piñana, condemnat a reclusió perpètua amb
dinou anys acabats de complir, company en diverses ocasions de condemnats a mort a
la presó de Pilatos mentre romanien en capella. Pilatos 1939-1941. Prisión de Tarragona
(1993) és el títol del llibre on explica la seva experiència de reclusió.
En relació amb qüestions delicades, però susceptibles de formar part de la historiografia,
resulta especialment suggerent la comunicació de Núria Llopis Domingues, Obrint les
cel·les de la galeria de la vida. L’autora fa una relectura del llibre de memòries Las
cárceles de Soledad Real, convertit, com dèiem al començament, en una font
historiogràfica primària.
El llibre és una aclaparadora història d’una dona de Barcelona, contada a partir de
l’entrevista que li va fer Consuelo García a començaments dels anys vuitanta. La història
d’una jove de les Joventuts Socialistes Unificades que, tornada de l’exili el 1940, va
passar-se setze anys empresonada per diverses presons del país. Publicat l’any 1985,
crec que el treball de Núria Llopis representa la redescoberta d’un llibre extraordinari, on
es plantejaren, ja fa tant de temps, aspectes sobre la repressió i el món penitenciari de
les dones de postguerra que segueixen esperant algú que decideixi historiar-lo. El sentit,
per exemple, que per a les dones, sobretot les d’origen húmil, va tenir la militància en
general, i la militancia comunista en particular, en els anys trenta i següents: “el partido
para mi ha sido mi pena i mi gloria”, diu Soledad Real. O qüestions difícils, per no dir
“tabús”, en la historiografia sobre aquests anys, com són les relatives a l’afectivitat o a la
sexualitat, les altres presons que la mateixa Soledad Real dibuixa i no dubtà a plantejar
amb franquesa i llibertat.
Fuentes documentales
873
Els camps de concentració i el món penitenciari a Espanya durant la guerra civil i el franquisme
Pel que respecta a les fonts no memorialistes, l’historiador del cinema Magí Crusells
acudeix un cop més al document cinematogràfic per parlar-nos de les vicissituds patides
per un altre col·lectiu de presos, constituït pels brigadistes internacionals. Amb la
comunicació Los prisioneros extranjeros a través de los noticiarios y documentales
cinematogràficos, pren en consideració les possibilitats del cinema a l’hora de manipular
l’opinió pública. Ho fa a partir d’imatges filmades per les televisions angleses i
americanes, i sobretot pel Departamento Nacional de Cinematografia, productor del
documental Prisioneros de Guerra (1938), produït, segons l’autor, per impulsar l’adhesió
a la causa franquista i incitar l’aversió a la causa defensada pels brigadistes, la majoria
comunistes, alguns vinguts fins i tot de la llunyana Xina.
Les tres darreres comunicacions que cal comentar es deuen a estudiosos que treballen
en els arxius on es troben dipositades les fonts que ens presenten. Josep M. Grau i
Pujol, ha titulat el seu text Entre la pèrdua i la dispersió: els fons documentals de les
presons preventives o de partit a la província de Tarragona durant l’època franquista.
L’autor fa una descripció de la documentació relativa a les presons que van funcionar en
els diferents partits judicials i que ha estat dipositada a l’Arxiu Històric Provincial.
Juntament amb una acurada descripció del que hi ha disponible en l’esmentat arxiu, en el
text s’insisteix en la necessitat d’acudir a d’altres fons –AGA, Salamanca, Arxiu de la
Capitania General de Barcelona, etc. – amb informació complementària i necessària per
fer qualsevol estudi més o menys complet. Una observació encertada de cara als joves
historiadors, no sempre amb disposició i recursos per desplaçar-se a contrastar fonts.
Marc-Aureli Berenguer Casulleras ens presenta El registre d’ingressos i filiacions i els
expedients d’interns del fons de la presó Model de Barcelona, dipositat a l’Arxiu Nacional
de Catalunya, mentre Àngels Bernal i Anna Duran Els llibres d’actes de la presó Model,
que conserva el mateix centre. En el seu text, aquestes autores ofereixen una útil
aproximació al contingut global del fons de la presó Model, així com a les possibilitats de
recerca que ofereix: cent sèries de documents generats entre 1904 i 1980, algunes
incompletes enfront d’altres de més conegudes, com la sèrie relativa als Expedients
d’interns, a la qual, segons els autors, han acudit tant estudiosos de la repressió
franquista com particulars: 200.000 expedients per al període 1936-1975, dels quals els
13.000 que corresponen als anys de la República han estat utilitzats per Pelai Pagès en
el seu treball sobre la història de la Model en temps de guerra. La resta, amb informació
sobre la vida quotidiana, el sistema penitenciari, la moral o els valors de l’època, resten a
l’espera de qui s’animi a explorar-los.
En qualsevol cas, del fons de la presó, especialment del llibre d’actes, beu el treball dirigit
per Josep M. Solé i Sabater sobre La Història de la presó Model de Barcelona o el de
Ricard Vinyes Irredentas. Las presas políticas y sus hijos en las cárceles franquistas. No
debades és el llibre dels òrgans col·legiats més importants de la presó, com la Junta de
Disciplina (Junta de Règim i d’Administració) o la Junta de la Comissió de la Llibertat
Vigilada. Per altra part, a partir del seu coneixement es fa més palesa l’oportunitat
d’estudiar determinades institucions superiors com el Patronato de Nuestra Señora de la
Merced, per a la redempció de penes pel treball, o la Junta de Llibertat Condicional,
institucions situades dins d’una estructura orgànica què anava de Madrid i la Dirección
General de Prisiones fins a les comissions provincial de llibertat vigilada o les juntes
locals, amb documentació no sempre fàcil de localitzar. Per això mateix, comunicacions
instrumentals com les que acabem de comentar són sempre metodològicament útils als
historiadors.
Per acabar, només afegir que, segurament, disposar d’un bon organigrama sobre els
distints organismes generadors de documents que estiguessin interrelacionats – de
l’exèrcit al Ministeri de Justícia, la Junta de Disciplina de la presó, la Direcció General de
Presons, el Patronato Central de Nuestra Señora de la Mercè, la Comissió Provincial de
Llibertat Vigilada o les juntes locals, les associacions catòliques, els hospicis, els centres
d’Auxili Social, etc.-, constituiria una eina de treball que permetria avançar entremig d’uns
materials què segueixen oferint complexos, però alhora atractius, camps de recerca. Per
això mateix, no voldria acabar la meva intervenció sense ressaltar l’esforç meritori dels
Los campos de concentración y el mundo penitenciario en España durante la guerra civil y el franquismo
874
Fonts documentals
que han decidit bregar amb materials com aquests, tot esperant que les meves paraules
hagin respectat el contingut de les seves comunicacions.
Fuentes documentales
875
Els camps de concentració i el món penitenciari a Espanya durant la guerra civil i el franquisme
Congrés
Els camps de concentració i el món penitenciari a
Espanya durant la guerra civil i el franquisme.
Quarta secció
Fonts documentals
Ponència.
Arxius
i
fonts
documentals
del
concentracionari i penitenciari espanyol.
Manel Risques Corbella
UB
Los campos de concentración y el mundo penitenciario en España durante la guerra civil y el franquismo
876
món
Fonts documentals
Octubre 2002
La renovació dels estudis sobre la repressió i la violència del franquisme
ha anat paral.lela, en bona mesura, a l’accés a les noves fonts
documentals, en especial les militars respecte de les quals cal distingir, a
hores d’ara, entre la documentació aplegada als diversos arxius generals
(Madrid, Segovia, Avila, Guadalajara...) i regionals (els de les antigues
capitanies generals i dels governs militars), i la conservada als arxius
judicials militars. La primera fa referència a l’activitat de l’exèrcit en els
seus diversos aspectes i moments, i als seus membres. La segona
s’identifica bàsicament amb els procediments sumaríssims i la celebració
de consells de guerra des de la guerra civil.
1. Els arxius militars judicials
U
La seva situació ha experimentat un canvi, lent i desigual segons
les zones, a partir de la creació dels Tribunals Militars Territorials 1 per la
TP F
FPT
Llei Orgànica 4/1987 de 15 de juliol (article 44 i següents), promulgada en
el marc de les reformes legislatives que ajustaven la justícia militar (fins
llavors integrada dins les Capitanies Generals) als preceptes de la
Constitució 2 i al principi de la necessària unitat del Poder Judicial 3 . En
TPF
FPT
TPF
FPT
1
Una valoració sobre la situació que s’havia donat fins aquell moment, a Jesús Antonio
del OLMO PASTOR El acceso a los Archivos Judiciales Militares dins Justícia en guerra.
Jornadas sobre la administración de justícia durante la guerra civil española:
institutciones y fuentes documentales. Salamanca noviembre de 1987. Ministerio de
Cultura, Madrid 1990, p. 583-593
TP
PT
2
Títol VI, article 117.5, que redueix l’actuació de la jurisdicció militar a l’àmbit
específicament castrense.
TP
PT
3
Altres dues lleis orgàniques van completar la reforma judicial empresa als anys 198587: la 13/1985, de 9 de desembre, el Codi Penal Militar i la 12/1985, de 27 de novembre,
de Règim Disciplinari de les Forces Armades
TP
PT
Fuentes documentales
877
Els camps de concentració i el món penitenciari a Espanya durant la guerra civil i el franquisme
funció d’això, es configuren com uns organismes judicials independents
dels alts comandaments de les Forces Armades -els quals són
desposseïts per primera vegada en la història contemporània de tota
atribució judicial- i subjectes a instàncies superiors específicament
jurídiques: la Sala 5ena. del Tribunal Suprem i el Consell Superior del
Poder Judicial. En conseqüència, aquests nous tribunals s’havien de fer
càrrec, a partir de l’1 de maig de 1988, de la custòdia de la documentació
judicial tutel.lada fins llavors per les antigues Capitanies Generals i que,
com ja hem senyalat, té el seu gruix en els procediments sumaríssims
incoats bàsicament des del 1936-1939.
S’encetava un camí que no tenia un calendari fix i que, de forma
palpable, va experimentar un desenvolupament lent ja que la posta en
marxa dels susdits Tribunals Militars no va significar l’automàtic accés
dels investigadors als documents dels arxius que passaven a tutelar. Ni de
bon tros: una cosa fou el nou impuls institucional i, una altre, la regulació
de la consulta dels documents i la possibilitat d’accedir-hi. Des llavors i
durant anys, la discrecionalitat del president del Tribunal esdevingué en la
pràctica, criteri gairebé únic per a autoritzar la consulta dels procediments
judicials i això va traduir-se en una pràctica de reiterades negatives a les
peticions dels investigadors. L’ocultisme i la por predominants en moltes
esferes militars van suposar la continuitat de les traves a un accés que la
Sentència de la Sala 3ª del Tribunal Suprem de 22 de maig de 1986 havia
objectivat en fixar que el dret a la privacitat i la intimitat de les persones
cedia davant del dret a la publicitat al cap de 50 anys i per tant, i en
principi, podien consultar-se lliurement els documents que tinguessin
aquella antigüitat. Diem en principi perque quedaria a mans dels
presidents dels tribunals la interpretació concreta, individual, de cada cas
a fi d’autoritzar-ne o no la consulta. En funció d’aquest paràmetre, la
mentalitat conservadora de les noves autoritats judicials militars
esdevingué el criteri que, en definitiva, va afaiçonar una tradició de
tancament que tardaria a superar-se.
Los campos de concentración y el mundo penitenciario en España durante la guerra civil y el franquismo
878
Fonts documentals
Tanmateix, l’actitud poc bel.ligerant dels historiadors (llevat
d’honroses excepcions com per exemple, la de Mirta Núñez i Antonio
Rojas a Madrid 4 ) davant les dificultats i la seva escassa confiança en l’ús
TPF
FPT
de vies judicials (amb excepcions com, per exemple, la de Josep
Cruanyes a Barcelona) que aboquessin a la presentació de recursos
davant el Consell General del Poder Judicial o per la via del contenciósadministratiu, tampoc no ajudaren a superar el context. I determinades
actuacions polítiques abocades exclussivament a la reivindicació partidista
amb motiu de dates determinades sense altra estratègia que la denúncia
puntual, espasmódica i ritual reforçaven les reaccions immobilistes sense
generar
sortides
polítiques.
D’aquesta
forma
les
interpretacions
restrictives predominaven com a resposta a un increment de peticions fins
la segona meitat dels 90
Pel que fa a Barcelona (Tribunal Militar que exten la seva
tutela a la documentació de les unitats militars de Catalunya,
d’Aragó, de les Balears i de Navarra), fins el 1997 l’autoritat
judicial militar posà efectives traves a la consulta dels
procediments sumaríssims, incluídes les sol.licituds que
s’ajustaven al termini preceptiu dels 50 anys 5 . De fet, fins fa 6
TPF
FPT
no s’aconseguí la normalització de la consulta, tot coincidint
amb el mandat d’un nou president del Tribunal, clarament
liberal, que davant la situació creada, optà per fer efectiva la
4
Vegeu M. NUÑEZ; A. ROJAS, Consejo de guerra. Los fusilamientos en el Madrid de
postguerra (1939-1945). Madrid 1997
TP
PT
5
A “Entorn del sumari Companys”, L’Avenç nº 218, octubre de 1997, explico les
vicissituds que acompanyaren l’autorització per a la consulta de la Causa 1/39 contra els
caps de la Guàrdia Civil de Barcelona, i que suposà l’apertura de l’arxiu del Tribunal
Militar Territorial Tercer, Barcelona, el gener de 1997. Vegeu també, Josep BENET, La
mort del president Companys. Barcelona 1998, p. 437 i ss.
TP
PT
Fuentes documentales
879
Els camps de concentració i el món penitenciari a Espanya durant la guerra civil i el franquisme
sentència del Tribunal Suprem i, fins i tot, d’una interpretació
flexible de la pròpia limitació dels 50 anys 6 .
TPF
FPT
Des llavors, i superat definitivament el primer gran
obstacle,
les
dificultats
van
centrar-se
en
la
deficient
infraestructura de l’arxiu i del lamentable estat en que es
trobaven les causes judicials ammagtzamades sense més cura.
A hores d’ara però, s’està en procés de superar aquestes
dificultats en haver-se realitzat unes obres d’adequació d’un
espai dins l’edifici del Govern Militar com a nou arxiu. Es tracta
d’una instal.lació sòbria i modernitzada, amb tots els requisits
de seguretat, la posta en funcionament de la qual requereix
encara de l’acompliment d’una tasca de neteja i ordenació dels
procediments.
Per regla general –per tant no només a Catalunya- la
consulta dels arxius judicials militars es formalitza per mitjà de
peticions adreçades als presidents dels tribunals, en les que cal
consignar el nom i el cognom dels encausats ja que,
habitualment aquests arxius només disposen d’un registre de
les fitxes de les persones que foren processades: la catalogació
professional d’aquests fons, la contractació de personal
especialitzat i la modernització dels serveis de reprografia són
uns darrers objectiu a assumir en aquesta lenta marxa cap a la
plena normalització dels arxius judicials militars.
6
Vegeu La història i ...Miguel Angel Bazaco. Entrevista feta per Manel Risques,
“Quadern d’història del Centre d’Història Contemporània de Catalunya”, Avui 28 de
setembre de 2002, p. IV.
TP
PT
Los campos de concentración y el mundo penitenciario en España durante la guerra civil y el franquismo
880
Fonts documentals
Pel que fa al seu contingut, els procediments sumaríssims
constitueixen
una
documentació
que
té
un
caràcter
extraordinari en el sentit que conté una informació imprevisible
donat el seu caràcter polític, social i ideològic, extrajurídic en
definitiva. Deixant de banda la seva dimensió formal i
institucional -i que també obra les portes a l’estudi de l’abast de
la implicació militar en la repressió-, la seva excepcionalitat pot
permetre el rastreig del pas per camps de concentració de
processats que, prèviament hi havien estat internats. I, si això
pot suposar una font auxiliar, potser secundària per obrir noves
perspectives en l’estudi dels camps, no és així pel que fa a les
presons. En aquest cas els procediments sumaríssims són una
font de primera magnitud per al coneixement dels camins que
porten a la presó, sobretot dels detinguts per activitats
antifranquistes així com per a l’estudi de la vida al seu interior,
de les dimensions del càstig que patiren els presos o de les
activitats resistencials que s’hi desenvoluparen, per citar només
alguns dels aspectes.
En darrer lloc, cal tenir en compte que els procediments
són desiguals pel que fa al seu interés ja que la quantitat
d’informació que apleguen depen molt de la instrucció duta a
terme i del temps que s’hi esmerçà, variables que sovint són
proporcionals a la categoria dels presoners de guerra i de la
importància
política
dels
detinguts
per
les
activitats
antifranquistes. En la mesura que creix la seva complexitat
major acostuma a ser l’interés de les diligències policials, de les
declaracions de particulars, dels informes oficials de la guàrdia
Fuentes documentales
881
Els camps de concentració i el món penitenciari a Espanya durant la guerra civil i el franquisme
civil, dels serveis d’informació de Falange i de les autoritats
locals, de la documentació personal que s’hi pot trobar etc...
Basteixen doncs, un camp d’una enorme potencialitat, difícil de
valorar a hores d’ara donat l’incipient ús que se n’ha fet des de
les perspectives esmentades.
2. Els arxius militars dels camps de concentració.
U
U
La documentació básica per a
l’estudi dels camps de concentració es troba dipositada als arxius militars generals, no judicials. A ells
dedicarem l’atenció principal. Tanmateix, i abans d’entrar-hi, cal constatar situacions anòmales que impedeixen
una efectiva unitat temàtica d’aquests arxius. Així, per exemple, la que planteja la Fundación Francisco Franco
on poden localitzar-se informes com el titolat “Lista de Campos de concentración y número de prisioneros.
Material recuperado a los rojos. Material que está en Francia”, de data 5 d’abril de 1939. I que és només un
exemple –hi ha més documents referits als camps i als batallons- de la incoherència que deriva de l’existència
de la susdita institució, que afavoreix la dispersió dels fons i controla la documentació del qui va ser cap de
l’Estat: com justificar que documents com l’anterior puguin trobar-se dins uns fons privatitzats amb el pretext
que són familiars? Des de la perspectiva de la recerca, aquesta entitat no fa sinó posar traves i distorsionar
7
l’estudi de qualsevol problemàtica vinculada amb la dictadura . A més, i com fixen els seus estatuts, està
8
compromesa amb l’apologia del franquisme
TPF
TPF
FPT
FPT
Les fonts oficials, institucionals, on reposa el gruix de la
documentació dels camps de concentració, són els Arxius Militars d’Avila i
de Guadalajara. I ha estat des de fa pocs anys –tres o quatre: la data és
imprecissa-, que s’han començat a consultar. En bona mesura, podem
relacionar la seva emergència “pública” amb les peticions fetes pels
represaliats polítics durant el franquisme, que han hagut de presentar
certificacions del seu pas pels camps i les presons a fi d’aconseguir una
indemnització econòmica, que ha assolit la categoria de reconeixement
social a la seva lluita a favor de la democràcia. Tanmateix, i pel que fa a
Catalunya, la quantitat de sol.licituds presentades (unes 35.000, nmés de
7
Sobre els arxius d’aquesta Fundació veure l’article d’Andreu MAYAYO, Viatge a l’arxiu
del Caudillo, a “El Periódico de Catalunya”, 20-XI-2002. D’altra banda, cal consignar que
la pràctica d’alts càrrecs de l’Estat d’endur-se’n la documentació de l’època que van
exercir la gestió pública, sembla una pràctica endémica: molt recentment Manuel ROS
AGUDO, La guerra secreta de Franco. Barcelona 2002, ha posat de manifest la
inexistència de documentació de Serrano Suñer als arxius del Ministeri de l’InteriorGovernació, anys 1938-42, i al Ministeri d’Assumptes Exteriors, anys 1940-42.
TP
PT
U
U
TP
PT
T
8
P
P
Vegeu el manifest llegit en la sessió de clausura del Congrés.
Los campos de concentración y el mundo penitenciario en España durante la guerra civil y el franquismo
882
Fonts documentals
majors de 65 anys) i les dificultats per certificar-ne la realitat ha comportat
la creació d’un equip de becaris de Generalitat de Catalunya, que està
verificant les dades aportades a
partir dels expedients personals de
servei militar i dels camps de concentració i unitats que estan a l’arxiu de
Guadalajara. La sortida a la llum pública d’aquesta documentació ha
lliscat doncs paral.lela a la recuperació de la memòria històrica dels
vençuts en la guerra civil.
L’Arxiu General Militar de Guadalajara (AGMG)
U
Conté la documentació procedent de la “Comisión liquidadora de
los Campos de Concentración” on sovint es barreja el que son camps de
concentració (o “dipósits temporals” de presoners, o de “desafectos”)
segons terminología usada a l’arxiu) amb les unitats disciplinàries:
batallons de treballadors, Batallons Disciplinaris, Presons Militars i el
camp de Miranda de Ebro. El nombre d’expedients personals és
indeterminat 9 . Als expedients de les “Unidades Disciplinarias” hi consta,
TPF
FPT
bàsicament, la filiació de les personas internades al camps de
concentració –bé capturades o bé que es lliuraren a les tropes
franquistes- els informes emesos per la guàrdia civil, les comissions
gestores/ajuntament i la Falange de la seva localitat, i, finalment el seu
destí als batallons. Aquests expedients es localitzen a partir d’uns llistats,
ordenats alfabèticament i que, en un altre sentit, posen de relleu les
dimensions que assolí l’elaboració d’informació política i el seu caràcter de
tasca prioritària dels nous poders estatals i locals 10 . D’altra banda, cal
TPF
FPT
considerar els expedients de les persones que, en edat militar, feien el
9
Segons Oriol Dueñas, becari de la Generalitat que participa en l’equip esmentat, es
sitúa, pel cap baix, a partir dels 120.000.
P
P
10
Així per exemple, Albert ARNAUS i PICAÑOL en la seva comunicació La Comissió
Gestora Municipal: una eina al servei de la informació política (Moià, 1939-1940),
publicada en les Actes de les jornades sobre la fi de la guerra civi. 1939 Catalunya. Olot
2001, fixa en 198 les demandes d’informació que arriben a Moià entre el febrer de 1939 i
les darreries de 1940: en priemr lloc hi ha les procedents (85) de l’Auditoria de Guerra i
els jutgats militars i, en segon lloc (26) les de les Comissions classificadores de
presoners i batallons de treballadors.
P
P
Fuentes documentales
883
Els camps de concentració i el món penitenciari a Espanya durant la guerra civil i el franquisme
servei en la vigilància i custòdia d’aquests camps i unitats: hi consten les
seves històries militars individuals on, sovint, hi ha la informació del temps
i dels llocs on han prestat el servei militar. Perquè, a més, cal tenir en
compte que molts dels que sortien del camps amb avals i estaven en edat
militar, eren reincorporats a l’exèrcit franquista.
A partir d’aquesta documentació hom pot constatar la
classificació dels tancats als camps, en funció de la qual, poden
passar a batallons de treballadors o van a parar a la presó, on
seran sotmesos a procediment sumaríssim. Els batallons poden
distingir-se, en primer lloc, per la seva data de creació: si va ser
durant la guerra o, posteriorment, en acabar el conflicte militar.
Aquests darrers van durar, llevat d’algunes excepcions, fins
1942 i sovint van incorporar els qui, com ja hem esmentat, per
reemplaç realitzaren el servei militar franquista, afegint aquest
temps al que ja havien passat en guerra. En segon lloc, els
batallons apareixen dividits qualitativament d’acord amb la
rellevància política dels que s’hi incorporaven. Als batallons de
“penats”, hi anaven a parar els presoners més clarament
involucrats amb la República i els partits d’esquerra; i que,
segons els vencedors, havien comés petits delictes. I els “no
penats” acollien la majoria de la gent que havia lluitat al bàndol
republicà. Aquests batallons, en definitiva, van ser batallons de
presoners i “desafectos”, que depenien de l’exèrcit i s’usaren
en la construcció d’obres d’infraestructura de guerra: els presos
ni cobraven ni redimien pena perque no estaven tampoc
processats 11 .
TPF
FPT
11
Per a aquestes questions d’ordre intern es imprescindible consultar: INSPECCION DE
LOS CAMPOS DE CONCENTRACION DE PRISIONEROS DE GUERRA, Reglamento
P
P
Los campos de concentración y el mundo penitenciario en España durante la guerra civil y el franquismo
884
Fonts documentals
En qualsevol cas sembla que el fons és incomplet i no hi
ha la documentació de tots els que passaren pels camps de
concentració i les diverses unitats diciplinàries. Una dolorosa
constatació d’aquest caràcter incomplet es va posar de
manifest en el documental emés per TV3 “El preu de la
memòria” 12 , en recollir diversos testimonis que van desplaçarTPF
FPT
se infructuosament fins a Guadalajara (i Avila) sense que enlloc
constés el seu pas pels camps de concentració. Actualment
s’està procedint a inventariar i catalogar aquests fons per part
de personal especialitzat que darrerament a començat a
incorporar-se als arxius militars. La tasca va començar a
principis de 2002 sense que a hores d’ara, pugui fixar-se una
data de finalització. Aquest treball, a més de facilitar la consulta
del fons, és ben possible que comporti l’aparició de nou
material.
De l’arxiu de Guadalajara, cal comentar encara altres tres
components. En primer lloc el fons de presons militars que
conté lligalls, per exemple, de les presons de Garcia Aldave i El
Hacho (Ceuta) però del qual no podem precissar-ne més el
contingut ja que també s’està catalogant i no coneixem cap
investigador que l’hagi usat.
Provisional para el Régimen interior de los Batallones de Trabajadores, aprovat per “S.E.
el Generalísimo en Telegrama Postal nº 21.934, sección 1ª de fecha 23 de Diciembre de
1938. Noviembre del III Año Triunfal” Burgos 1938. Té 60 pàgines i es completa amb els
models dels 24 formularis administratius, de funcionament intern del camps. I conté la
relació de les 9 disposicions dictades des de la creació de la Inspecció General l’1 de
juliol de 1937 fins llavors.
12
Emés l’any 2001 amb motiu de l’aprovació de les indemnitzacions aprovades per la
Generalitat...
P
P
Fuentes documentales
885
Els camps de concentració i el món penitenciari a Espanya durant la guerra civil i el franquisme
En segon lloc el fons del camp de concentració de
Miranda de Ebro, que acollí en bona mesura els estrangers
que passaven a mans de les tropes franquistes. El va
començar a estudiar l’octubre del 2000 l’historiador Josep
Calvet, de la Universitat de Lleida, fins el gener d’enguany, en
que també fou tancat amb motiu d’iniciar-se la seva
catalogació, sense que tampoc no se n’estigui prevista la data
de finalització. A banda de la previsible documentació sobre la
organització del camp, que hi pugui aparèixer, la que fins ara
ha assolit un major volum és la que fa referència a les sortides
col.lectives de grups d’estragers, la correspondència amb les
ambaixades etc...
Un
tercer
fons,
complementari
de
l’anterior
però
diferenciat, és el dels expedients personals d’estrangers
internats a Miranda de Ebro entre 1940-1947. Fou creat a
l’octubre de l’any 1973 i el composen 15.412 expedients
ordenats nominalment, que eren els de tots els estrangers
relacionats amb aquest camp de concentració i el de Jaraba. El
seu contingut és desigual. Tots consten d’una fitxa amb les
dades personals de la persona internada i la data d’entrada i
sortida del camp. I, en alguns casos, la documentació es fa
més completa ja que conté els interrogatorias a que foren
sotmesos, la correspondència censurada, els informes de la
Guàrdia Civil referents a la vida quotidiana i a les visites que
feien els representants diplomàtics etc... Hi ha també altra tipus
d’expedients com els de repatriació, visites etc..., que s’estan
inventariant. Josep Calvet ha establert que una petita part
Los campos de concentración y el mundo penitenciario en España durante la guerra civil y el franquismo
886
Fonts documentals
d’aquests estrangers eren brigadistes i que, la majoria, eren
evadits que creuaren els Pirineus durant la Segona Guerra
Mundial de diversa procedència i adscripció: des de fugitius del
nazisme que pretenien escapar de la deportació a Alemanya o
dels aliats –que no volien ser objecte d’integració forçosa a
l’exèrcit aliat del Nord d’Africa- fins a aviadors aliats que havien
estat abatuts i pretenien arribar a Anglaterra per reincorporar-se
a la lluita contra Hitler. A hores d’ara tampoc no és consultable
perquè també l’estan catalogant i sembla que estan apareixent
nous expedients.
Previsiblement, el procés de catalogació
s’allargarà fins el mes d’abril.
En darrer lloc, cal senyalar, en concret sobre la situació i del pas dels evadits i
refugiats francesos pel camp de Miranda de Ebro etc., l’estudi de Robert Belot, Aux
frontières de la liberté. Vichy-Madrid-Alger-Londres. S’evader de France sous
l’Occupation Es tracta d’una magnífica aportació elaborada a través de documentació
inédita procedent –entre d’altres- d’arxius com el del Ministeri d’Afers Estrangers
francès, de la delegació de la Creu Roja francesa a Espanya o dels Arxius Nacionals.
A més d’un rastreig impressionant d’arxius familiars i de testimonis orals, que
completen perfectament la recerca. Més enllà dels camps, l’obra de Belot recull una
notable explicació del món penitenciari franquista i, per exemple, sobre la Presó
Model de Barcelona, elaborada a partir de documentació procedent dels arxius
anteriorment mencionats 13 .
TPF
13
FPT
Fayard, Paris 1998, 793 pp.
consultades.
P
P
Hi ha la relació detallada dels arxius i les fonts
Fuentes documentales
887
Els camps de concentració i el món penitenciari a Espanya durant la guerra civil i el franquisme
L’Arxiu General Militar d’Avila (AGMA)
A
l’Arxiu
General
Militar d’Avila és on es troba la major part de la documentació
oficial sobre els camps de concentració. La seva sortida a la
llum pública, ha lliscat també i en certa manera, paral.lela a la
voluntat de recuperació de la memòria històrica dels vençuts en
la guerra civil, i a la indemnització aprovada pels represaliats
polítics del franquisme. Assolí una especial rellevància el
progama “Los campos de concentración de Franco” que va
emetre TV2 la primavera de 1999. Era un programa de recerca
endegat per l’equip de “Línea 900”, que suposà el primer
contacte
del gran públic amb una realitat oculta, molt
desconeguda fins llavors, així com la presentació pública del
contingut dels arxius militars –sobretot del d’Avila-. D’alguna
manera, permetia visualitzar la realitat dels camps i dels
batallons de treballadors, i certificava l’abast del fenomen. A
més, oferia per primera vegada, imatges oficials, fotografies i
fragments de pel.lícules dels camps. Cal incidir en el fet que
aquesta documentació gràfica és molt escassa la qual cosa
sembla evidenciar una voluntat de no deixar testimoni
d’aquesta mena dels camps: encara més, han estat les
víctimes qui ha servat un patrimoni més important –tot i que
forçosament reduit- en aquest sentit, sobretot pel que fa a les
unitats disciplinàres a les que foren destinats.
Gairebé paral.lela a aquesta sortida a la superfície de la
problemàtica dels camps, i en l’ambit més específicament
professional dels historiadors, Santos Juliá coordinava la
Los campos de concentración y el mundo penitenciario en España durante la guerra civil y el franquismo
888
Fonts documentals
publicació de Víctimas de la Guerra Civil una obra que ha
esdevingut punt de referència al respecte i que situava una
mena de balanç de fins on havia arribat fins llavors la recerca
en aquest àmbit 14 . Aquesta publicació coincidia amb les noves
TPF
FPT
perspectives obertes arran la possibilitats d’accés als arxius
militars de Guadalajara i Avila, i que marca la recerca empresa
per Javier Rodrigo, D. Blasco o Pedro Pascual 15 , a més del ja
TPF
FPT
esmentat Josep Calvet.
L’Arxiu
Militar
d’Avila
(AGMA)
conté
una
àmplia
documentació que, recentment, ha estat sistematitzada i
valorada en el seu contingut general per J. Rodrigo i D. Blasco
en l’article “Fuentes para la historia de la guerra civil: el Archivo
General Militar de Avila” 16 . Em remeto a ell en aquest sentit.
TPF
FPT
Tanmateix, pel que fa a la documentació específica dels camps
de concentració i batallons de treballadors, cal tenir en compte
que la documentació està organitzada pel seu origen. En
conseqüència, en dependre els camps franquistes de les
diferents unitats tant bèl.liques com administratives, la seva
documentació es troba repartida en els tres fons: el “Cuartel
14
Santos JULIA (coord.), Julián CASANOVA, Josep M. SOLE i SABATÉ, Joan
VILLARROYA, Francisco MORENO, Víctimas de la Guerra Civil. Temas de Hoy, Madrid
1999. Entre les publicacions anteriors cal destacar: J.M. SOLÉ i SABATE, La repressió
franquista a Catlunya. Edicions 62, Barcelona 1985, i José M. SABIN, Prisión y muerte
en la España de postguerra. Anaya&M. Muchnik, Barcelona 1996.
P
P
15
Javier RODRIGO SANCHEZ, Los campos de concentración franquistas. Memoria de
Investigación, Instituto Universitario Europeo, Florencia, juny de 2001; “Vae victis!” La
función social de los campos de concentración franquistas” a “Ayer” 43, 2002, p. 163188. Pedro PASCUAL, Campos de concentración en España y Batallones de
Trabajadores, a “Historia 16”, febrer de 2002.
P
P
P
16
P
Actualment en premsa, a “Spagna Contemporanea” nº 21, 2002.
Fuentes documentales
889
Els camps de concentració i el món penitenciari a Espanya durant la guerra civil i el franquisme
General del Generalísimo” (CGG), la “Zona Nacional” (ZN) i els
del “Ministerio del Ejército” (ME). En el del CGG hi ha la
paperassa generada per i rebuda en aquesta entitat: ordes,
disposicions polítiques, oficis, nomenaments... Aquí hi ha
també la referent a la “Inspección General de los Campos de
Concentración” i pot consultar-se un índex temàtic d’altres
entitats amb les que tenien relació, com l’Estat Major. En el de
la “Zona nacional” s’aplega la documentació procedent de les
incials Divisions Orgàniques i posteriors Capitanies Generals,
dels Exèrcits i dels cossos i divisions. I en el del “Ministerio del
Ejército” hi ha la documentació de postguerra, motiu pel qual hi
manca la del Ministerio de Defensa Nacional de Dávila des de
gener del 1939 (una part de la qual, no tota, és al famós Arxiu
de Salamanca).
Finalment, i per tancar el tema dels arxius militars, cal fer
referència al de Segovia on són dipositats els expedients
personals dels caps i oficials de l’exèrcit. Acostumen a ser
expedients força complets i que, coneixent el nom d’aquells
caps i oficials, pot aportar dades interessants. Entre ells s’hi
troben els que van exercir el comandament als camps.
3. - Els camps de treball de la República
Punt i apart mereixen els camps que van construir els
republicans. La seva existència havia estat certificada per les
memòries
dels
quintacolumnistes
presos
al
detinguts
llarg
i,
en
Los campos de concentración y el mundo penitenciario en España durante la guerra civil y el franquismo
890
de
la
especial,
guerra,
pels
n’apareixien
Fonts documentals
descripcions en testimonis que documentaven la persecució
que fou objecte l’esglèsia catòlica a partir del 19 de juliol de
1936 i que donà lloc als anomenats “martiriologis”. La “Causa
General”, dipositada a l’Archivo Histórico Nacional de Madrid
constitueix, des d’aquesta perspectiva molt vinculada a la
denúncia de la repressió exercida a la reraguarda republicana,
una font d’indubtable interés però que no s’esgota, ni de bon
tros, en això. Tanmateix, de forma singularitzada els camps
republicans no han constituit un objecte historiogràfic fins fa
molt poc: el treball de Francesc Badia en constitueix la principal
mostra 17 . En primer lloc, apareixen com a “camps de treball”
TPF
FPT
producte de la reforma i modernització del sistema penitenciari
espanyol, en la perspectiva de la seva humanitarització, i
éssent Ministre de Justícia el dirigent anarcosindicalista Joan
Garcia Oliver 18 : el primer que es va crear fou el de Totana
TPF
FPT
(Múrcia) 19 . Aquests primers camps de treball van tenir un
TPF
FPT
desenvolupament normatiu i reglamentari poc conegut, i que es
va allargar fins el maig de 1937 20 . Cal doncs, resseguir el seu
TPF
FPT
establiment i caracterització a partir de la documentació
17
Francesc BADIA, Els camps de treball a Catalunya durant la guerra civil (1936-1939).
Publicacions de l’Abadia de Montserrat, Barcelona 2001
P
P
18
Foren creats per D. 26.XII.1936 , Gaceta de la República nº 365, 30 de desembre de
1936.
P
P
19
O. 28.XII.1936 del Ministeri de Justícia, Gaceta de la República nº 365, 30 de
desembre de 1936.
P
P
20
Les ordres i decrets que fixen les normes i reglaments dels camps han estat
reproduits íntegrament a F. BADIA, op. cit, 2001, p. 359-380. Bàsicament són 3: la que
crea i regula el Cos de Vigilants de Camps de Treball (11.I.1937, el que regula el sistema
penitenciari aplicable als internats en els Camps de Treball (8.V.1937 i el reglament
provisional que estableix el règim intern dels camps (15.V.1937)
P
P
Fuentes documentales
891
Els camps de concentració i el món penitenciari a Espanya durant la guerra civil i el franquisme
generada pel mateix Ministeri de Justícia i per la Direcció
General de Presons 21 .
TPF
FPT
En segon lloc, i pel que fa a Catalunya, el govern de la
Generalitat s’havia fet amb el Servei de Presons el 12 d’agost
de 1936 22 i va procedir a l’organització penitenciària que
TPF
suposà
FPT
la
creació
d’una
Direcció
General
de
Serveis
Correccionals i Readaptació, éssent Pere Bosch i Gimpera el
conseller de Justícia 23 . Però la construcció de camps de treball
TPF
FPT
no es va plantejar fins que, amb el trasllat a Barcelona del
govern Negrín i de la Direcció General de Presons, i, sobretot,
arran la creació del Servei d’Intel.ligència Militar (SIM) la
Generalitat va veure les seves competències jurídiques i
penitenciàries interferides pel govern republicà que les assumí,
en la pràctica, i les subordinà a les necessitats de guerra. Això
significà la construcció de fortificacions estratègiques, que
s’associà a la creació de camps de treball dels presos: Rafael
Tasis ha deixat constància molt clara de com es plantejaren
aquests camps 24 . En conseqüencia, les necessitats de la
TPF
FPT
guerra en la conjuntura posterior als fets de maig de 1937
liquidaven les perspectives de reforma penitenciàries inicials,
21
I això sitúa la “Causa General” –altra vegada- al AHN-Madrid, i la documentació
aplegada a l’AHN-Guerra Civil, Salamanca (Justícia i, en Serveis Correccionals), l’Arxiu
d’Institucions Penitènciàries de Madrid i la generada per les mateixes presons com els
centres bàsics de consulta. D’aquests dos darrers en parlarem en el següent apartat.
P
P
22
P
P
Butlletí Oficial de la Generalitat de Catalunya, nº 227, 14.VIII.1936.
23
Sobre aquesta problemàtica, vegeu Pelai PAGÈS i BLANCH, La presó Model de
Barcelona. Història d’un centre penitenciari en temps de guerra (1936-1939). Barcelona
1996
P
P
24
Rafael TASIS va exercir el càrrec de Director General de Serveis Correccionals i
Readaptació de la Generalitat. Ha deixat memòria del seu exercici a Les presons dels
altres. Barcelona 1990.
P
P
Los campos de concentración y el mundo penitenciario en España durante la guerra civil y el franquismo
892
Fonts documentals
els
camps
sorgien
completament
desvinculats
de
les
perspectives reformistes inicials i passaven a ser controlats
directament pel S.I.M., assolint una dimensió repressiva
plenament
política.
Els
arxius
d’aquesta
entitat
han
desaparegut, i amb ells la paperassa generada per les oficines
dels camps i centralitzada en la “Jefatura Principal de los
Campos de Trabajo” ubicada al Poble Espanyol de Montjuïc
(Barcelona) 25 , veritable centre distribuidor dels presos pels
TPF
FPT
diferents camps que solcaren la geografia catalana 26 . Per això
TPF
FPT
l’estudi dels camps de treball s’ha de complementar també amb
dels arxius de les presons, tal com fa Pelai Pagès per exemple,
en la quantificació dels presos de la Model que hi foren
desplaçats, a la documentació de l’ANC 27 i de l’AHN, i de les
TPF
FPT
memòries i biografies així com els arxius privats. En aquest
sentit, la feina de Badia és modèlica ja que ofereix un reperori
extraordinari d’aquestes fonts.
Aquest reconeixement però, queda mediatitzat a nivell
teòric i metodològic ja que no sembla plausible la seva tesi
d’identificació dels camps republicans (des del 1938) amb el
“Gulag” estalinista ni tampoc que sigui acceptable, des d’un
25
Segons PASTOR PETIT, els arxius del SIM foren traslladats a Paris arran l’ocupació
de Barcelona i, allà, foren destruits mesos després.
P
P
26
La identificació dels camps l’han dut a terme J.M. SOLÉ-SABATÉ; J. VILLARROYA, La
repressió a la reraguarda de Catalunya, vol. 1, Barcelona 1989 p. 283-286. P. PAGÉS,
op. cit, 1996, p. 79-90. I, finalment, F. BADIA, op. cit , 2001, p. 59-64, que en fa
l’organigrama més precís
P
P
P
27
A banda del de Presó Model, i sense la pretensió de fer una relació exhaustiva dels
fons, podem consignar el Fons de la Generalitat de Catalunya, II República i el del
Conseller Bosch i Gimpera on hi ha dades de diversa índole, des de les més
administratives fins als informes on citen denúncies de pagesos que troben presos morts
pels boscos a causa del maltractaments dels vigilants, per exemple a la Seu d'Urgell
P
Fuentes documentales
893
Els camps de concentració i el món penitenciari a Espanya durant la guerra civil i el franquisme
punt de vista historiogràfic, plantejar-se una recerca sobre la
base de la denúncia dels abusos i les arbitrarietats que s’hi van
cometre a fí d’igualar moralment i políticament la “maldat” dels
camps “dels dos bàndols”. Reflecteix una actitud prèvia
ahistòrica, ja que confon l’anàlisi amb la recerca d’il.lustracions
per a justificar la condemna del fenomen concentracionari en
els termes que ho fèu el Papa Joan Pau II i que reprodueix el
mateix Badia 28 . D’aquesta forma interfereix l’explicació històrica
TPF
FPT
i redueix la magnífica tasca de recerca empírica realitzada a un
nivell descriptiu, que assoleix el valor de font a consultar i a
usar per a emprendre posteriors recerques. I això no té res a
veure amb que, des d’un punt de vista ètic, el fenomen
concentracionari sigui completament rebutjable en qualsevol de
les seves expressions.
4. Els arxius de les presons franquistes.
La presó constitueix un món ben diferent al dels camps de
concentració. En conseqüència, la documentació que genera
és també molt diferent i, en principi, ofereix una gran diversitat
de continguts a partir tant de la multiplicitat dels seus àmbits
com per la llarga durada del fenomen penitenciari. Una
diversitat que va des d’aspectes mèdics i/o psiquiàtrics fins els
específicament generats pel funcionament institucional i els
político-ideològics de la justificació del treball dels presos, tot
P
28
P
F. BADIA, op. Cit, 2001, p. 14.
Los campos de concentración y el mundo penitenciario en España durante la guerra civil y el franquismo
894
Fonts documentals
passant per la documentació generada per institucions
existents més enllà de les reixes, com la del Patronat de la
Mercè, directament vinculades al món penitenciari.
Per
esmentar només uns exemples. Tot plegat són mostres del seu
caràcter complex i excepcional.
La presó forma un món. I això estabaleix un punt d’arrencada diferent al dels camps
de concentració que, en aquest sentit ofereixen una realitat més simple: les
investigacions que s’estan portant a terme hauran de dir fins on arriba la realitat
d’aquests camps i valorar el seu abast com a univers. La presó ha estat una institució
històricament dependent del Ministeri de Justícia (si bé actualment depen del Ministeri
de l’Interior) i té com a institució vertebradora la Direcció General d’Institucions
Penitenciàries (DGIP), que centralitza tota la informació institucional i orgànica i que,
al llarg dels anys, ha produit una excel.lent biblioteca i un important arxiu.
La biblioteca conté uns 5000 volums i destaca per la seva gran especialització, la qual
cosa li atorga un valor únic. Destaquen les memòries anuals de la DGIP, les obres
d’autoritats del régim al voltant de la presó (com per exemple Eduard Aunós) així
com les publicacions impreses al tallers penitenciaris d’Alcalà de Henares, inclosa la
colecció de la revista “Redención” 29 . De fet, aquesta biblioteca ha estat poc utilitzada
pels historiadors. L’arxiu recull la documentació generada per l’activitat de la institució
fins al present, la qual cosa li atorga la dimensió d’arxiu viu, motiu pel qual té un accés
restringit i cal sol.licitar permís a la DGIP. Ben catalogada, conté, per exemple, els
expedients personals dels funcionaris de presons, éssent només possible la consulta
dels que ja són morts; no la dels vius. Les seves fitxes poden consultar-se a l’edifici
central (c/ Alcalá 38/40 on hi ha també la biblioteca) en tant que els altres arxius es
troben disseminants en altres edificis.
TPF
FPT
A partir d’aquest tronc central, i donat el caràcter policèntric del món penitenciari, la
documentació concreta generada per cadascuna d’elles té una diferent localització,
segons les Comunitats Autònomes, no havent-hi una norma unificadora al respecte.
En veurem alguns casos.
Catalunya
Com és sabut, la documentació de les presons de
Barcelona es troba a l’Arxiu Nacional de Catalunya. La més
29
L’altra col.lecció completa de la revista pot consultar-se a l’Hemeroteca Municipal de
Madrid.
P
P
Fuentes documentales
895
Els camps de concentració i el món penitenciari a Espanya durant la guerra civil i el franquisme
coneguda és la de la Presó Model de Barcelona 30 i
TPF
FPT
constitueix un documentació molt completa i ben classificada.
En contrast amb l’anterior, la documentació de l’antiga
Presó de Dones de les Corts no presenta la mateixa situació
ja que no és conserva íntegra. Bàsicament hi ha els llibres
d’actes, el de la Junta de Disciplina dels anys 1939-40, les
fitxes de les preses i alguns expedients, pocs. Aquesta presó
fou tancada l’any 1955 i les preses van passar a la Model on va
habilitar-se un pavelló especial per acollir-les fins el juliol de
1963 en que s’inaugurà la presó de la Trinitat, la documentació
de la qual no hem pogut localitzar. Segons el testimoni de
funcionaris que hi havia prestat servei i n’havien recollit la
documentació quan les preses foren traslladades a la Presó de
Wad Ras i la Trinitat quedà com a presó de menors l’any 1983,
la documentació ha desaparegut.
Pel que fa a Girona, Tarragona i Lleida, la documentació
de les respectives presons provincials ha estat dipositada als
arxius provincials, on estan ben conservats i inventariats, si
bé la seva catalogació encara no és completa. No tots aquests
fons però, tenen el mateix alor i, en alguns casos, es plantegen
misteris difícils d’entendre. Així, per exemple, el expedients de
les preses de Tarragona que foren traslladades a la presó de
30
Sobre la Presó Model: Pelai PAGÈS i BLANCH, La presó Model de Barcelona. Història
d’un centre penitenciari en temps de guerra (1936-1939). Barcelona 1996. Josep M.
SOLÉ i SABATÉ (dir.), Història de la presó Model de Barcelona. Barcelona 2000. Així
mateix les comunicacions presentades al Congrés per M.A. BERENGUER, El registre
d’ingressos i filiacions i els expedients d’interns del fons de la presó Model de Barcelona
a l’Arxiu Nacional de Catalunya i per A. BERNAL i A. DURAN, Els llibres d’actes de la
presó Model que conserva l’Arxiu Nacional de Catalunya.
P
P
Los campos de concentración y el mundo penitenciario en España durante la guerra civil y el franquismo
896
Fonts documentals
les Corts de Barcelona, continuen a l’arxiu de Tarragona sense
cap raó aparent. En qualsevol cas això ha possibilitat la seva
preservació ja que els expedients conservats de Les Corts són
escassos.
Fora de Catalunya
Els expedients personals de les presons de Madrid i del
seu entorn, incloses les que han desparegut com Carabanchel,
han quedat centralitzats a la de Yeserías, actual “Centro de
Reinserción Social Victoria Kent”. La seva consulta és molt
difícil no només per les péssimes condicions de conservació en
que es troben sinó també per la deixadesa que hi plana i la
deficient infraestructura sobre la que reposa l’arxiu. Actualment,
un escàs nombre de funcionaris intenten ordenar, gairebé
sense mitjans, aquesta documentació i, alhora, atendre le
peticions de consulta de l’arxiu que es presenten.
A les altres Comunitats Autònomes, la regla general és que cada presó conservi els
fons propis, i que les consultes es facin als respectius centres. Sempre cal
l’autorització de la DGIP per consultar-los i, també, el vist-i-plau del director de
cadascuna d’elles. A aquests requisits imprescindibles cal afegir-hi el que preveu la
reglamentació oficial, bàsicament la norma ja esmentada dels 50 anys.
Més enllà d’això, l’estat en que es troba la documentació dels centres penitenciaris
presenta grans diferències. Així, hi ha casos com el de Toledo, estudiat per José M.
Sabín 31 , Málaga i, sobretot Segovia, que la situació és força satisfactòria. Sovint això
depen dels mitjans i de la voluntat dels directors. A d’altres, com Santander o
Saragossa (la presó de dones de “Predicadores” i la d’homes de “Torreros”) la
documentació es conserva malament. En darrer lloc, s’ha d’esmentar les presons que
han desaparegut com la de Saturrarán i que amb elles, també ha desapregut la seva
documentació.
TPF
P
31
P
FPT
José Manuel SABÍN, Prisión y muerte en la España de postguerra. Barcelona 1996
Fuentes documentales
897
Els camps de concentració i el món penitenciari a Espanya durant la guerra civil i el franquisme
*
*
*
La documentació del món penitenciari no queda exhaurida però, en
els arxius de les presons i de la DGIP ja que la seva complexitat comporta
ramificacions institucionals i privades que assoleixen una importància
cabdal. D’acord amb la tesi de Ricard Vinyes, és una indústria de
transformació de les persones, que preten doblegar la seva voluntat, en
un projecte que va més enllà de la repressió física i política, del vigilar i
castigar teoritzat per C. Levi Strauss 32 . L’ambició del projecte va implicar
TPF
FPT
la vinculació de la presó amb d’altres entitats. Entre aquestes destaca
amb nom propi el “Patronato Nuestra Señora de la Merced”, creat l’any
1942 en substitució de l’antic “Patronato Central de Redención de Penas
por el Trabajo”(1938). El refundat Patronat de la Mercè suposà l’increment
de la influència eclesiàtica al sí de la institució penitenciària, element bàsic
per a dur a terme l’efectiu control dels presos i les seves famílies. El
Patronat encobrí
una estreta vinculació amb l’Ésglèsia Católica i les
xarxes de beneficència, per mitjà de les associacions catòliques, més
enllà de la funció exercida pels capellans a la presó. Una pràctica
il.lustrativa d’aquest tramat és el dels nens segrestats de les mares preses
i posat sota el tutelatge d’institucions religioses, i que posà en solfa el
documental emés per TV3 “Els nens perduts del franquisme” 33 . La
TPF
FPT
documentació del Patronat permetia comprovar tot el tramat institucional
d’una problemàtica l’anàlisi de la qual requerí de forma indispensable el
concurs dels testimonis orals.
L’eficàcia organitzativa del Patronat reposava en l’existència d’unes
“Juntes locals” que, al seu torn estaven vinculades a altres organismes
32
Ricard VINYES, Territoris de càstig, a ASSOCIACIÓ CATALANA D’EXPRESOS
POLÍTICS, Notícia de la negra nit. Barcelona 2001. De forma més amplia, Irredentas.
Madrid 2002.
P
P
33
Fou relaitzat per Ricard Belis i Monserrat Armengou, i estigué assessorat per Ricard
Vinyes. Fou estrenat per TV· a l’hivern de 2002, i ha estat emés en diverses cadenes. Els
P
P
Los campos de concentración y el mundo penitenciario en España durante la guerra civil y el franquismo
898
Fonts documentals
com, per exemple, el “Patronat de Protecció a la Dona” o la “Lliga contra
la Pública Immoralitat” 34 . En conseqüència, el descobriment i seguiment
TPF
FPT
d’aquest entramat institucional assoleix un importància cabdal per al
coneixement del món penitenciari. Aquestes Juntes locals elaboraven
unes memòries anuals d’un gran valor documental, i que servien de base
per a l’elaboració de les voluminoses “memòries” anuals del Patronat com
a tal, centrades teòricament, en el treball realitzat pels presos a les
presons. Aquestes memòries de les juntes locals i la documentació
aplegada es troba habitualment als arxius municipals (per exemple, a
Sabadell...) i als arxius diocesans, que depenen dels bisbats, i que són de
molt difícil accés. Acostumen a tenir un valor extraordinari per analitzar i
comprendre les condicions i el sentit que tenia el treball dels presos a
l’interior de la presó, i per reseguir com s’exercia el seu control, no només
a l’interior, sinó de les seves famílies, a l’exterior, a través del constant
seguiment que se’n feia (les xarxes de beneficència i les assistencials). A
més, i en funció de les problemàtiques que tracten a fí d’establir el control
esmentat, poden contenir una valuosa informació sobre la situació social
de la localitat. Per exemple, en abordar els avortaments que tenen lloc en
el món penitenciari femení i que extenen la seva informació al conjunt de
la població. O, també, pel que fa a la religiositat, a l’efectiva “catolització”
d’aquesta població.
*
*
*
Pel que fa al treball dels presos a l’exterior de la presó, la
documentació generada pel “Patronato” assoleix una importància
decissiva. Aquest treball s’enquadrava en els batallons, destacaments i
agrupacions de treballadors, formacions organitzades pel “Servicio de
seus autors n’han fet una versió en forma de llibre amb el mateix títol Els nens perduts
del franquisme, en edició en català i en castellà. Barcelona 2002.
P
34
P
Una de les activitats d’aquesta Junta fou la de multar les banyistes “provocadores”
Fuentes documentales
899
Els camps de concentració i el món penitenciari a Espanya durant la guerra civil i el franquisme
Colonias Penitenciarias” que depenia del Patronat 35 . Precissament, fou la
TPF
FPT
pressió econòmica exercida sobre la institució penitenciària la que
provocà la creació del “Servicio” i això, acaba de periflar el caràcter de
gran
empresa
económica
del
Patronat
de
la
Mercè.
La
seva
documentació, i en especial les seves “memòries” no deixen dubte al
respecte i constitueixen una font indispensable. Tanmateix el seu
complement són els arxius de les empreses beneficiàries del treball. Cal
doncs, entrar a aquests arxius privats o d’institucions “publiques” com les
diputacions que actuaren com a empreses: així, per exemple, ho ha posat
de relleu Francesc Gràcia en el seu estudi sobre els treballs arqueològics
endegats per part de la Diputació de Girona 36 . O l’obra del “Canal de los
TPF
FPT
Presos”. Ricard Vinyes ha fet el seguiment més exhaustiu –fins arad’aquestes empreses a través precissament de la documentació del
Patronat de la Mercè 37 .
TPF
FPT
Finalment, cal senyalar com altra font d’informació sobre quines
eren les empreses beneficiàries d’aquests treballs, els “estadillos”
elaborats per les Cambres d’Indústria i Comerç de les empreses que
contracten mà d’obra penal. Aquest aspecte, el del treball que redimia
penes, tenia una remuneració a càrrec de les empreses bona part de la
qual era incautada pel Patronat etc., és el que ha motivat una important
atenció pública i mediàtica 38 . També en aquest cas, la seva emergència
TPF
FPT
35
Recordem que la diferència entre les tres formes d’enquadrament del treball dels
penats era fonamentalment quantitativa: la unitat bàsica és el batalló, que tenia més de
100 treballadors. A partir d’aquí hi havia una entitat superior, l’agrupació –que la
formaven dos ó més batallons- i una altra d’inferior, el destacament, que era una fracció
d’un batalló.
P
P
36
Francesc GRACIA, L’ombra d’una absència. La recerca arqueològica a Catalunya
durant la postguerra, L’Avenç nº 261, p. 16-25.
P
P
37
Una primera aproximació a aquestes empreses, i i la relació dels treballs que
emprengueren els destacament penals es troba a Territoris de càstig..., 2001, i
Irredentas, Madrid 2002 Tambeé Isaías LAFUENTE, Esclavos por la patria. La
explotación de los presos bajo el franquismo. Madrid 2002, fa una relació de les obres i
les empreses, p.327-334
P
P
38
Rafael TORRES, Los esclavos de Franco. Madrid 2000: va aconseguir 4 edicions
(novembre de 2000, febrer, abril i maig de 2001) en 7 mesos. Una obra que no
especificava les seves fonts, i que venia a ser un recull de testimonis contrapuntats amb
les disposicions legals i fragments del pensament del jesuíta Pérez del Pulgar
P
P
Los campos de concentración y el mundo penitenciario en España durante la guerra civil y el franquismo
900
Fonts documentals
pot relacionar-se amb una certa empatia de l’exterior, en concret pel que
fa a les indemnitzacions per part d’empreses privades alemanyes a
treballadors forçats i posats pel nazisme al seu servei. Treballadors que
esdevingueren veritables esclaus. Això obria unes portes a l’estudi del
fenomen d’aquest treball ”esclau” també durant el règim franquista, fins
ara molt poc conegut i encara menys tractat en la seva inserció dins el
món de la presó en tota la seva complexitat 39 . I, no endebades, ambdúes
TPF
FPT
obres prenien una clara posició en defensa de la memòria d’aquests
“esclaus”, els vençuts en la guerra.
La problemàtica “exterior” però, no queda reduida al treball
penitenciari; com la problemàtica “interior” no s’exhaureix en el que hem
apuntat anteriorment. La diversitat d’aspectes vinculats a la presó
requereixen la consulta d’altres arxius i el recurs a d’altres fonts, en funció
dels fils a investigar. Podem senyalar els següents:
1/ L’àmbit de la salut, que no només permet l’estudi de les condicions
higièniques i sanitàries de la presó, sinó que conté portes d’accés a altres
aspectes com poden ser els experiments psiquiàtrics endegats per
exemple, per Antonio Vallejo Nájera 40 . El seu seguiment porta a la
TPF
FPT
consulta d’arxius com l’“Archivo General Militar” de Segovia, i a
documentació ubicada a la Biblioteca de Catalunya i la de l’Acadèmia de
Ciències Mèdiques.
2/ Per a la dimensió més específicament política i també repressiva de la
presó, són importants els arxius de les organitzacions antifranquistes,
que van patir més directament la repressió. Destaca en aquest sentit,
seleccionats de la seva obra fundacional de la redempció de penes Possiblement
aquesta sigui ja, a hores d’ara, una via exhaurida. Major envergadura té l’obra d’ I.
LAFUENTE, op.cit., Madrid 2002: 4 edicions (febrer, març i, dues, a l’abril) en 3 mesos
39
Un cas excepcional en aquest sentit el constiuí el Valle de los Caídos. Ha estat
estudiat per Daniel SUEIRO, La verdadera historia del Valle de los Caídos. Madrid 1976,
a banda de les memòries de presos que hi treballaren com Gila, Miguel Rodríguez, Paco
Rabal... així com Nicolás Sánchez Albornoz.
P
P
P
40
P
R.VINYES, op.cit, Madrid 2002
Fuentes documentales
901
Els camps de concentració i el món penitenciari a Espanya durant la guerra civil i el franquisme
l’arxiu del PCE, ampli, ben conservat i organitzat. El del PSUC, a l’ANC,
està en procés de catalogació.
3/ La producció memorialística i biogràfica, fins i tot literària, difícil de
sistematitzar per la seva amplitud 41 . Té un valor divers i desigual pel que
TPF
FPT
fa a les presons: n’hi ha de més tractades (per exemple Burgos) davant
d’altres que apareixen com a autèntiques ventafocs però, en qualsevol
cas, constitueixen un recurs indispensable. 42
TPF
FPT
4/ Les repercusions internacionals del que eren les presons de Franco,
va motivar la mobilització de determinades entitats preocupades pel que hi
succeïa, motiu pel qual aplegaren documentació. Assoleixen una especial
rellevància els papers generats per la “Comission International contre le
Régime Concentrationnaire”, avalada per la ONU, que va publicar l’any
1953 el Livre Blanc sur le système pénitentiaire espagnol elaborat pel la
amb importants dades quatitatives i qualitatives de la situació penal 43 .
TPF
FPT
També, des del 1962, els informes d’Amnistia Internacional” i els fulletons
i opuscles –que habitualment tenen un caràcter de denúncia- publicats a
l’estranger per organitzacions polítiques europees (com el PCI) vinculades
amb l’antifranquisme. Tenen un valor desigual, i es troben dispersos en
diversos arxius i fons: mostra d’aquesta dispersió són els que poden
consultar-se al CEHI 44 .
TPF
41
P
P
FPT
Vegeu les ponències de Maria Campillo, Carles Freixa i Carme Agustí.
42
Obra d’obligada referència és la trilogia de Tomasa CUEVAS, Un bon exemple de
sistematització de testimonis orals, a Associació Catalana d’Expresos Polítics, Notícia de
la negra nit. Diputació de Barcelona 2002, pgs., 105-429. No coneixem cap obra de
semblants característiques fora de Catalunya, la qual cosa no deixa de ser lamentable.
P
P
43
També els Diversos documentos de trabajo y de información sobre la situación de los
presos políticos en España, publicada per la “Conference d’Europe occidentale pour
l’Amnistie aux emprisonnés et exilés et exilés politiques espagnols Diferent, però
indispensable fou també el Libro Blanco sobre las cárceles franquistas publicats per
Ruedo Ibérico l’any 1976 i elaborat per Angel Suárez i l’Equipo 36
P
P
44
Per esmentar uns pocs exemples: España encadenada. Informe sobre las
persecuciones políticas en la España de hoy, editado por los Servicios de Información
del Gobierno de la República Española, París 1959, Spagna in prigione a cura della
Sezione per l’Estero del Partito Comunista Italiano, Roma 1964 (?), Reflexiones sobre el
P
P
Los campos de concentración y el mundo penitenciario en España durante la guerra civil y el franquismo
902
Fonts documentals
5/ Finalment, no volem deixar de referir-nos a una documentació, a hores
d’ara de molt difícil accés, i que pot constituir una font de primer ordre: la
de les ordes religioses (les mercedàries, les oblates, les “cruzadas”...)
que es feien càrrec de “vetllar” per l’esperit dels presos/es. Es significatiu
de senyalar que mentre l’apertura dels arxius militars s’està produint,
continuin tancats a pany i forrellat els eclesiàstics, i sense cap mena de
justificació: sembla que hi hagi una veritable por a permetre l’estudi de la
implicació de l’Esglèsia en el funcionament del gran entremat que va
constituir la presó franquista. I això encara és fa més incongruent quan
l’ús d’aquestes fonts fora d’Espanya ha permés l’elaboració d’estudis com
el de Laura Mariani Quelle dell’Idea. Storie di detenute politiche. 19271948 45 en que
TPF
FPT
s’explica qui eren les monges que s’ocupaven de les
preses i el seu paper dins la presó.
hambre. De los recurdos de un preso político de Juan Andrade (mecanografiat, a Xile
s/d), el de Joan COMORERA, Denunciem els monstruosos crims que Franco i la Falange
cometen a la presó “Model” de Barcelona, Paris 1948, o el de Pilar FIDALGO, Una
jeune mère dans les prisons de Franco. París s/d
P
45
P
De Donato, Bari 1982.
Fuentes documentales
903
Els camps de concentració i el món penitenciari a Espanya durant la guerra civil i el franquisme
Congrés
Els camps de concentració
durant
la
guerra
Barcelona, octubre 2002
i
el
civil
món
penitenciari
i
el
Internacional
a Espanya
franquisme.
Els discursos autobiogràfics de la presó política
Carles Feixa i Carme Agustí
Universitat de Lleida
1. Quaderns de presó.
“Voglio scriverti ora una serie di pensieri che mi veniva quando ero in carcere: cercavo di
rispondere alla domanda ‘chi mi ha condannato al carcere, cioè a fare questa determinata
vita in questo determinato modo”. 46
TPF
FPT
El 16 de juny de 1936, poc abans que esclatés la guerra civil espanyola, gairebé
al final de la dècada passada a les presons mussolinianes, Antonio Gramsci va
escriure una emocionada carta a la seva dona Iulca en la qual reflexionava
amargament i serena sobre la dècada passada a la presó i les raons d’haver tingut
que viure “aquesta determinada vida d’aquesta determinada forma”. Uns mesos
abans, el 25 de novembre de 1935, Gramsci havia escrit una altra carta en la qual
evocava “la vostra vida, tants anys (gairebé un quart de la meva existència)
separada de la meva”. Això no li feia pas feliç, però calia “resistir, cercar forces”. I
acabava preguntant: “Tu que recordes tantes coses del passat, recordes quan et deia
que ‘anava a la guerra’”? 47 . Gramsci es dirigia a la seva dona, pero pensava en ell,
que ho havia perdut tot (inclosa la salut i al cap de poc temps la vida), però havia
pogut conservar el record i la memòria. La guerra era el territori de càstig 48 on el
TPF
FPT
TPF
46
FPT
Antonio GRAMSCI, Lettere del Carcere, Einaudi, Torino, 1971 (orig. 1947), p. 285.
Carta a la dona Iulca, del 16 de juny de 1936.
47
Ibid., p. 281.
48
Per recuperar la feliç expressió de Ricard VINYES, “Territoris de càstig (les presons
franquistes, 1939-1959)”, Notícia de la negra nit, Diputació de Barcelona, Barcelona,
2001, pp. 41-62.
P
P
P
P
P
P
Los campos de concentración y el mundo penitenciario en España durante la guerra civil y el franquismo
904
Fonts documentals
fiscal de Mussolini l’havia reclòs amb l’objectiu explícit “d’impedir durant vint
anys que aquest cervell pugui funcionar”. 49 Però el cervell va funcionar, en
condicions extremadament difícils, fins al punt de produir centenars de cartes i
trenta-tres quaderns on va plasmar els seus pensaments, la seva autobiografia, la
seva memòria. La seva memòria de presó. 50
TPF
TPF
FPT
FPT
El mateix Gramsci, en un dels Quaderni redactats entre 1932 i 1935, intitolat
“Justificació de les autobiografies”, afirma: “És cert que l'autobiografia té un gran
valor històric, en tant que mostra la vida en acte i no només com hauria de ser
segons les lleis escrites o els principis morals dominants (...) Tanmateix, la
història, en les seves línies generals, es fa sobre la llei escrita: quan neixen després
fets nous que capgiren la situació es posen preguntes vanes, o manca el document
de com s'ha preparat ‘mol·lecularment’ el mutament abans d'explotar”. 51 El
pensador italià fou dels primers autors marxistes que van vindicar el gènere
biogràfic com un instrument fonamental en la investigació social: l’autobiografia
es pot concebre “políticament”, perque malgrat que sigui similar a moltes altres
vides, sempre conté sortides diverses, originals: “la importància d’allò particular
creix en la mesura que en un poble la realitat és diferent a les aparences, els fests a
les paraules, el que fa el poble al que interpreten els intel·lectuals”. Només a través
de les autobiografies es pot veure el “mecanisme” (dels fets històrics) en acte,
encarnat en individus reals. Història i vida són doncs pols complementaris en la
construcció d’una mena de materialisme humanístic que hauria de permetre
entendre no només com funcionen les estructures, sinó també com reaccionen les
persones concretes als canvis històrics, o en els termes de l’autor, com aquests
canvis es preparen de forma invisible -“mol·lecularment”- abans d’esclatar. 52
TPF
TPF
FPT
FPT
La memòria de la presó no sempre s’ha traduït en escriptura autobiogràfica, és a
dir, en quaderns de presó. Tanmateix, quan hom es desposseït de tot, quan hom
perd el control sobre el propi espai i sobre el temps propi, quan hom es reduït a la
in-dignitat, només resta la dignitat de la pròpia consciència: només resta la
memòria. Això pot explicar l’obsessió per l’escriptura (grafit, tatuatge, carta, diari,
quadern) present en moltes experiències penitenciàries (no només les polítiques). I
també pot ajudar a comprendre la passió autobiogràfica que va emergir després
dels grans conflictes del segle XX (de la guerra civil a Pinochet, passant per la
Shoa i el Gulag). Allò distintiu del cas espanyol és el fet que la recuperació
49
Ibid., p. XV. Citat en pròleg de Paolo SPRIANO.
La publicació de les Lettere, el 1947, va despertar una passió autobiogràfica a Itàlia
que va consolidar la imatge de la presó –l’espai/temps penitenciari- com el territori
autobiogràfic per antonomàsia. Sobre el context social i culttural de l’obra de Gramsci,
vegeu Carles FEIXA, "Més enllà d'Eboli. Gramsci i l'antropologia italiana", Nous
Horitzons, Barcelona, 1987, nº 105, pp. 28-41.
51
Antonio GRAMSCI, Quaderni del carcere, Einaudi, Torino, 1975, vol. III, pp. 1718-24
52
Ibid., p. 1723. Vegeu Carles FEIXA, “Més enllà d’Eboli. Gramsci i l’antropologia
italiana”, Nous Horitzons, nº 105, 1987, pp. 28-41; “La imaginació autobiogràfica”,
L’Avenç, Barcelona, nº 252, 2000, pp. 16-29.
P
P
50
P
P
P
P
P
T
P
T
T
T
Fuentes documentales
905
Els camps de concentració i el món penitenciari a Espanya durant la guerra civil i el franquisme
d’aquesta memòria no és immediata sinó que s’obre pas de forma molt
fragmentària i ha d’esperar no només la fi de la dictadura sinó fins i tot la fi de la
transició (més de mig segle, tota una vida!) per tal que comencin a superar-se els
temps de silenci (i els silencis del temps). Paradoxalment, els primers en parlar
obertament de l’experiència penitènciaria són més els militants ordinaris que no
pas els líders, més les dones que no pas els homes, més les classes populars que no
pas els intel·lectuals. Aquesta ponència aspira a reflexionar sobre la imaginació
autobiogràfica que sorgeix des de, sobre, gràcies i malgrat la presó, tot evocant la
forma i el fons (la veu i el record) d’homes i dones que van passar per
l’experiència de la privació de llibertat per motius polítics durant el franquisme, i
que van sobreviure per poguer-ho contar.
2. Vides de presó: estat de la qüestió
“Si comprender es imposible, conocer es necesario, porque lo sucedido puede volver a
suceder, las coincidencias pueden ser seducidas y obnubiladas de nuevo: las nuestras
también” 53
TPF
FPT
Al llarg del segle XX hom ha repetit massa freqüentment la metodologia de la
repressió per tal d’imposar a la resta els seus principis, i és seguint aquest camí que
arribà a mostrar la cara més cruel i diabòlica de la naturalesa humana, en els camps
nazis de l’Holocaust. Les memòries i autobiografies d’aquells que varen
sobreviure als més diversos centres de reclusió, concentració i/o extermini
establerts arreu d’Europa durant el segle passat, han estat la primera font de
referències per als historiadors, molt abans de poder estudiar rigorosament les
fonts oficials, d’on, per altra banda, difícilment podríem intuir la complexitat d’uns
sistemes implantants per tal d’anihilar l’enemic psicològicament i física. I és que la
literatura de ficció i els relats memorístics, escrits o orals, permeten fer accessible
una realitat difícilment comprensible, poden exposar uns processos i reflexions que
un altre gènere obviaria o suposaria evidents: les més profundes impressions
físiques i l’estat d’ànim personal, els ambients intangibles i les imatges
inesborrables, com defensa Ronald Fraser.
La literaturització com a eina per plasmar experiències i reflexions, és l’opció
que van fer seva diversos autors, com els coneguts Élisabeth Will i Joaquim AmatPiniella, per al cas dels camps nazis. D’altres com, Primo Levi, Jorge Semprún o
Robert Antelme, es decantaren pel relat memorístic i, encara un tercer grup,
representat per autors com David Rousset, Charlotte Delbo i Viktor Frankl, optà
per la tendència analítica. La seva obra, juntament amb altres noms com Jean
Améry, Imre Kertész, Hanna Arendt o Violeta Friedman, elevà a rang de gènere
propi el ‘gènere de l’Holocaust’ dins la literatura europea contemporània; amb uns
trets especials caracteritzats pel lligam entre la barbàrie de la deshumanització i el
P
53
P
Primo LEVI, Si esto es un hombre, Proyectos Editoriales, Buenos Aires, p. 208.
Los campos de concentración y el mundo penitenciario en España durante la guerra civil y el franquismo
906
Fonts documentals
compromís, la denúncia, però també la reflexió, la descripció i la proposta d’una
recerca existencial, que necessitava la victòria de la llibertat davant l’horror i
intentava comprendre o fer comprensible l’Holocaust, de manera que no es tornés
a repetir. Aquesta és la visió plantejada també per altres autors, com Elie Weisel o
Jankelevitch, i que Primo Levi expressava taxativament: “‘comprender’ una
proposición o un comportamiento humano significa incluso (etimológicamente)
contenerlo, contener al autor, ponerse en su lugar, identificarse con él. Pero ningún
hombre normal podrá jamás identificar-se con Hitler, Himmler, Goebbels,
Eichmann e infinitos otros... No podemos comprenderlo; pero podemos y debemos
comprender dónde nace, y estar en guardia” 54 .
TPF
FPT
Aquesta tradició literaria europea entorn al fenomen de l’Holocaust, que arrenca
ja durant la postguerra (Primo Levi publica Si això és un home l’any 1947), no
tingué la seva resposta a l’estat espanyol, que restà emmordassat per l’establiment
de la dictadura, excepció feta de Jorge Semprún i ben pocs més. Per al cas català,
el gènere té una sèrie de referents molt més pròxims en el temps, deixant de banda
la magnífica K.L Reich. En primer lloc, la monumental i imprescindible obra de
reconstrucció d’històries de vida de Montserrat Roig, Els catalans als camps nazis,
on ens mostrà una completa galeria de personatges i d’experiències
concentracionàries, tant de vides conegudes com d’anònimes que anaren a raure en
aquells centres d’extermini per raó del seu posicionament polític favorable a la
República. Massa modestament, l’autora escrivia que el volum “no és més que la
coordinació de totes aquestes veus: totes elles formen una convincent presència
col·lectiva” 55 . En segon lloc, s’ha fet palpable que darrerament està prenent una
forta embranzida a casa nostra l’interès pel tema de l’Holocaust, no només a través
de la literatura o les biografies, sinó també a través de la memòria visual. Pensem,
per exemple, en el llibre que Benito Bermejo ha dedicat a Francesc Boix i la
recopilació de les imatges que extragué de Mauthausen, en les exposicions que
recentment ens han interpel·lat sobre els camps de concentració i extermini i, com
no, en els reportatges televisius d’investigació que han obert noves portes a la
recuperació de la memòria històrica. També cal que citem algunes obres més que,
defugint el relat novel·lat, se centren en la recuperació oral de les fonts. A Cartes
des dels camps de concentració, de Pere Vives, s’hi recollien les missives que
envià des dels camps abans que fos mort amb una injecció a Mauthausen; el llibre
de David Serrano, Un català a Mauthausen. El testimoni de Francesc Comellas,
estructurat en forma de conversa transcrita, reprodueix els records de Comellas en
el mateix camp; l’obra de Rosa Toran, Vida i mort dels republicans als camps
nazis, que parteix de l’exili de 20 manresans després de la Guerra Civil,
reconstrueix fins al mínim detall l’estructura i el sistema que va permetre
l’existència dels camps de concentració. També cal citar Shoah. Una pedagogia de
la memòria, de Carles Torner; Memòria de l’infern, de David Bassa i Jordi Ribó i
TPF
54
P
P
P
55
P
FPT
Primo LEVI, op.cit., p. 208.
Montserrat ROIG, Els catalans als camps nazis, Edicions 62, Barcelona, 2001, p. 15.
Fuentes documentales
907
Els camps de concentració i el món penitenciari a Espanya durant la guerra civil i el franquisme
la perspectiva de gènere de Neus Català sobre l’experiència d’un grup de dones
deportades, majoritàriament a Ravensbrück, De la resistencia y la deportación. 50
testimonios de mujeres españolas.
El cas dels relats autobiogràfics o memoristes envers els camps i les presons
d’arreu de l’estat espanyol és certament particular per quan, de resultes de l’acció
censora del règim, molts textos escrits durant la postguerra no van poder sortir a la
llum en el seu moment i, aquells que ho aconseguiren, ho feren de forma mutilada
o desvirtuada dels propòsits reals del seu autor. Passats els anys de tàcit oblit
imposats per la transició, veiem com es produeix un fort auge en l’aparició de
memòries o textos novel·lats que, directament o de forma més implícita, donen a
conèixer la cruesa de la vida quotidiana en els camps de concentració i en les
presons franquistes, molt especialment durant la primera postguerra. Les raons
d’aquesta nova onada de publicacions podrien ser diverses, però de ben segur que
hi tenen molt a veure els factors biològics dels autors, arribats a una edat en què
potser es fa més perentòria la necessitat de donar a conèixer allò que visqueren,
d’erigir-se en testimonis, per tal de dificultar en la mesura del possible l’incansable
avenç de l’oblit.
Donada la quantitat ingent de textos que podríem citar, hem escollit apuntar-ne
un conjunt que, pel seu contingut, ens mostren un ventall suficientment ampli de la
bibliografia referida als presoners i personeres polítics, mostrant les diferències i
similituds entre els diferents centres i actituds. Abans, però, no podem deixar
d’esmentar l’especificitat que envolta l’univers penal femení i, així mateix, la
major atenció que les dones han dedicat al seu internament, per sobre del col·lectiu
masculí. Parlem dels textos d’Eva Forest, Diario y cartas de la cárcel, de
Consuelo García, Las cárceles de Soledad Real. Una vida, de Shirley Mangini,
Recuerdos de resistencia. La voz de las mujeres de la guerra civil española, de les
vivències personals i compartides en presons, hospitals penitenciaris i altres de
Lidia Falcón, plasmades a En el infierno: Ser mujer en las cárceles franquistas malgrat no centrar-se específicament la presó política - i a Camino sin retorno. No
podríem oblidar l’aportació de Fernanda Romeu a Silencio roto. Mujeres contra el
franquismo, i, com no, les obres de Mary Nash, Paloma Aguilar, Encarnación
Barranquero, Matilde Eiroa, Paloma Navarro, Mercedes Núñez, Assumpta Roura, i
tantes d’altres. Respecte de les obres, imprescindibles per altra banda, de Tomasa
Cuevas i Juaña Doña, en veurem els detalls més endavant. Per la seva part, la
reconstrucció autobiogràfica o els relats que afecten al món masculí, potser es
caracteritzen per una heterogeneïtat més marcada. A banda de l’obra de Gregori
López Raimundo i Gabriel Riera, que després veurem, podem citar les aportacions
de Joan Llarch, Campos de concentración en la España de Franco, Bernardo
López, En las cárceles de Franco no vi a Dios, Juan José Monago, El campo de
concentración de Nanclares de la Oca (1940-1947), Eduard Pons Prades, La
guerra de los niños republicanos (1936-1995), així com els textos de Josep
Subirats, sobre la presó de Tarragona, o el del mateix Jordi Pujol, Des dels turons
a l’altra banda del riu (escrits de presó), en forma d’assaig. Per últim, nombrar
Los campos de concentración y el mundo penitenciario en España durante la guerra civil y el franquismo
908
Fonts documentals
també les dues recents aportacions de Pere Carbonell, Tres Nadals empresonat
(1939-1943),i Nadal a la presó Model (1944-1945), un recorregut existencial
bastat mitjançant les cartes que escrivia a la que seria la seva muller; o l’aportació
Lluís Marcó i Dachs, Llaurant la tristesa. El camp de concentració d’Albatera i la
presó de Portaceli, camp, el d’Albatera que, juntament amb els fets del port
d’Alacant, també són descrits en les memòries reeditades del periodista Eduardo
de Guzmán, El año de la Victoria. Testimonio de los campos de concentración
franquistas.
3. Presó i franquisme: una història oral
“...Això de la història oral no te n'has de fiar gaire. La memòria és molt traïcionera. Una
vegada em van venir a entrevistar a mi i a una companya que havíem estat a la presó juntes.
Em vaig quedar parada de sentir el què deia (la meva companya)! Contava coses increïbles
de la presó: que si li passaven pernils mentre estava al periode cel.lular, que si no sé què...
Compta! Vam estar juntes tot aquell temps, sense separar-nos ni un minut, i és que al
periode cel.lular no podia entrar ni una carta! Clar, es comprén, pateixes molt a la presó... La
gent s'inventa coses, i después s'hu creuen de vritat que van passar així!... Són gent que han
lluitat, han patit, és normal...” (Imma) 56
TP
F
FPT
Quan aquesta militant del POUM evoca el caràcter imaginari d'altres relats que
ella ha escoltat de companyes de presó, el que fa no és negar la rellevància de la
pròpia memòria, sinó suggerir les vinculacions existents entre història i desig:
l'adaptació dels esdeveniments reals a l'estructura simbòlica dels propis somnis,
uns somnis que el pes inexorable de la derrota i del sofriment van impossibilitar
que maduressin com a "realitat objectiva", però que s'han conservat com a reals en
la subjectivitat de les persones que els van viure. La memòria de la presó política
va tenir una doble fonamentació: per una banda, els discursos de l’autoritat
franquista oficialitzats en la memòria escrita de la repressió; per altra banda, els
discursos de la militància antifranquista expressats en la memòria oral de la
resistència. Poques recerques han abordat fins ara la presència de la institució
penitenciària (com a lloc i com a símbol) en el conjunt de la societat. Per això
començarem esbossant una història oral de la presó franquista a partir d’alguns
relats obtinguts en el marc d’una recerca més general sobre la vida quotidiana dels
joves. Els hem agrupat en tres apartats que resumeixen els relats de presó de tres
generacions: la presó “terror” de la generació de la guerra; la presó “estigma” de la
generació de postguerra; i la presó “emblema” de la generació de la transició. 57
TP
F
FPT
56
Carles FEIXA, Cultures juvenils, hegemonia i transició social. Una història oral de la
joventut a Lleida. (1931-1989), Tesi Doctoral, UB, 1990, p. 65.
57
No es van fer preguntes directes sobre la presó, sinó que els records van sorgir
espontàniament de les histories de vida d’un centenar d’informants de generacions,
gèneres, classes i ideologies diverses. Els relats de la generació de la guerra estan
publicat a Carles FEIXA, La ciutat llunyana. Una historia oral de la joventut (1931-1945),
La Mañana, Col·lecció Josep Lladonosa, Lleida, 1992.
P
P
P
P
P
P
Fuentes documentales
909
Els camps de concentració i el món penitenciari a Espanya durant la guerra civil i el franquisme
3.1. La presó terror
“Vai caure presoner lo dia 15 d'agost del 38, al front de l'Ebro. Això [Lleida] encara estae
per lliberar, que dien ells. D'allí cap a Deusto, els camps de concentració. D'allí al camp de
classificació de Miranda d'Ebro. Me posen amb un batalló de presos de guerra. [...] D'allí me
van portar a la de Tarragona, a Pilats, que potser hi havie 2 o 300 condemnats a pena de
mort, tota la sala de baix. I va ser el cas que traslladaen els restos de José Antonio al valle de
los Caídos, va durar uns 15 dies. I allò ho van fer servir per repressàlies. Cada dia camions a
matar, a matar. Mos mataran a tots! Allò ere el terror més gran del món, lo de les presons!
Als últims del 41 vai vindre cap al Semenari, a Lleida. Estae tot ple. Naen fent consells de
guerra i naen marxant. Los que demanen pena de mort, ja naen cap a la Provincial. [...] Allí
al Semenari hi havie cubos de bassura, i tenies que haver vist tios amb la manteta,
arroplegant a vere si trobaen algun ós. Ere terrible! I si amb un de casa li portaen una taronja
o un plàtano, la pela, allí esperaen, que no la deixaen tocar a terra [...] Se me va fer un
consell de guerra. Me se va jutjar molt lluny, al 43. Hi ha hagut un company que em va
preguntar: "I com és que et vas salvar?" Ho atribuixo a dos coses: me van jutjar quan ja no
se feien consells sumaríssims, sinó ordinaris. I l'altre: em van jutjar com a menor d'edat. [...]
Això va variar molt jo crec la meua sort. Les coses de la vida passen així. Al consell de
guerra el fiscal em va demanar 20 anys i un dia i em van deixar 15 anys. Me vai apelar amb
un decret d'aquells de llibertat provisional, i al 15 d'agost del 43 vai sortir. 5 anys justos, dia
per dia, vai passar pres! Ves quines casualitats! [...] Vam ser una generació idealista, vam
patir d’idealisme” (Pelai).
“L'ordre de detenció es veu que ja venia des de Saragossa. Perquè clar, si jo tinc 20 anys i
entro a la presó i fan un consell de guerra i em van demanar pena de mort... Però jo no tenia
mèrits per tenir pena de mort! L'acusació... Tota la història va sortir allà: que si era
comunista des dels 13 anys, es van posar amb la feina de l'escola. Amb l'escola no s'hi
podien ficar perquè des de que vai començar a treballar, per a mi l'ànima del nen ha estat
una cosa sagrada. [...] Llavors la patacada va ser forta. Bueno, bueno, pues vai estar presa i
ja no en vai sortir més. Vai estar presa a Balaguer, me van jutjar a Balaguer. Después quan
me van comunicar la sentència, que va quedar en 30 anys i un dia, pena major, em van
traslladar. [...] I d'allà ens van passar a un penal, a Saturraràn. Ens van traslladar en uns
vagons de portar porcs. Allà hi havia moltíssima gent. Allà hi vai estar 9 mesos. A
Saturraràn hi havia dones de tota Espanya i moltes basques [...] Allí vam arribar amb un
abric que portava jo, verd amb coll de pell. I les tres que anàvem ens tapàvem amb aquest
abric, però dormint a terra. no teniem res més. Hi vam estar fins al 14 d'abril. Llavons ens
van donar un petate. Només un per cada tres. El posàvem de través i hi posavem los lloms.
Allà estàvem incomunicades. Només mos deixaven escriure una targeta postal a pares o a
germans. Allí ho vam passar bastant malament, pero no per raons de disciplina [...] Quan vai
tornar vai trobar Lleida molt apagada. Quan vai arribar aqui, vai tenir un sentiment de
soletat tan profund! [...] Tots los amics me van vindre a veure. Però estava sola. Parlava amb
gent que abans teniem una profunda afinitat, i em veia a 100 quilometros. Era una cosa molt
trista. Això em costar molt de supera-ho” (Imma).
En les històries de vida de la generació que va viure la guerra, l’univers
concentracionari és una realitat omnipresent, resumida en la frase de Pelai (“Allò
ere el terror!”) i en la de la Imma (“La patacada va ser forta”). Els relats de
l’experiència penitenciària són molt semblants: derrota, fugida, detenció, camp de
concentració, presó improvisada, tortura, pelegrinatge per reclusoris, judici,
condemna, llibertat (sempre provisional). Els cinc anys (emmarcats en dates ben
precises) que el Pelai va passar rera les reixes son un moment de ruptura en la
biografia que s’evoca sota el paradigma del càstig que aterroritza. Es tracta del
sentiment que els vencedors van voler provocar de manera conscient en els
Los campos de concentración y el mundo penitenciario en España durante la guerra civil y el franquismo
910
Fonts documentals
vençuts, mitjançant la repressió del cos (gana, maltracte, tortura, mort) i de
l’esperit (control absolut de l’espai i del temps, voluntat de fer taula rasa amb el
passat). Allò que dona sentit a la biografia és tanmateix el fracàs relatiu d’aquest
intent terrorista, el manteniment dels ideals anteriors encara que fos en el silenci
interior. En sortir els informants es confronten al pitjor dels càstigs: la soledat i el
menyspreu. Mentre els vencedors semblen haver fracassat dins les reixes,
aconsegueixen fer de la societat un reclusori. Els anys de presó són només un
interval, pero donen sentit a tota una vida, que s’idealitza en la vellesa com un
somni de joventut madurat en el sofriment: “Vam ser una generació idealista”. 58
TPF
FPT
3.2. La presó estigma
“Mon pare van dir que l'havien vist a França. Nosaltres també vam anar cap allí. Jo tenia
cinc anys. Hi vam anar amb camions, amb tren, com vam puguer. A França ens van ficar en
un recinte tancat, que ere un col·legit. Allò va ser com un camp de concentració. Allí havie
les dones amb una banda, els homes a l'altra. Ens van ficar en unes sales molt grans amb
llits, tipo comunal. El minjar ere molt dolent, perque la sopa i tot hi havia un dit de grassa o
mantequilla damunt, no t'ho podies minjar. [...] Llavors a França com que el pare no hi ere
vam vulguer tornar cap aquí. Això ere l'any 39. [...] Llavons al tornar a la meua mare la van
condemnar a la presó, per coses politiques. Resulte de que una veïna de l'escala li tenie
molta antipatia, i al tornar de França lo primer que va fer aquesta dona va ser denunciar la
meua mare com a roja o republicana, com se deie llavors. [...] I la van condemnar. Quan va
surtir de la presó la van desterrar amb un poblet d'Osca, va estar allí un any i pico. Però
allavons ja podiem anar a veure-la. [...] I al pare també li van fer un judici. [...] No podie
reintegrar-se al magisteri. No hi va haver cap altra solució que buscar una casa i fer
repassos, que jo també l'ajudae, des de les 9 del matí fins a les 10 de la nit, a base de turnos,
sense parar, que ere molt pesat. Hi havie sempre gent mes dolenta, que el van denunciar. Li
van fer tancar l'acadèmia més d'una vegada, perquè ere republicà” (Blai)
“Per les qüestions de la guerra, el meu pare estava en zona republicana i en guanyar els
nacionals, va marxar a França. Jo era molt petit, tenia 3 anys quan va passar això. Estàvem
aqui a Lleida la meva mare, una germana i jo. [...] I jo veie que la gent naven al cine, naven
al futbol, i que jo en aquest aspecte estava molt aïllat. I pensava: "Bueno, algun dia podré ser
com els demés" Això em va portar molts problemes sempre. Eres fill d'un roig... [...] Una
vegada havia d'entrar de dependent en una botiga. Me sembla que no vai poguer entrar pel
fet que el meu pare era a França. [...] Viviem al carrer Vallcalent, que hi havia el Asilo
Borras. Después de la guerra allò va ser expropiat i es va posar l'Auxili Social. Jo hi havia
anat a menjar. Hi havia unes cues! [...] Jo recordo que estavem jugant amb una pilota que
ens haviem fet de drap. Jo feia de porter a l'acera, que era molt ampla. "Va tira, tira! Que te
la paro!". I va passar un home gran i me va fotre una bufetada! Bom! De cul a terra. I diu
"Habla en cristiano, perro!". I em vaig quedar mig estabornit a terra, amb una ràbia! Però a
callar! Es clar, tot això, que el pare estigués a França, que visquéssim vora la presó, que des
del terrat de casa se veiés el pati de la presó i els presos... comportava una sèrie de
problemes. De tant en tant venien a registrar el pis. Deien que "éramos rojos" i tal” (Agustí).
58
Segons el cens de 1940, a la ciutat de Lleida hi havia 629 joves entre 20 i 29 anys
empresonats (619 homes i 10 dones), la qual cosa suposava la quarta part del total de
població reclosa i el 11’5 % de població juvenil masculina. Es a dir: segons el cens, un de
cada deu joves vivia a la presó.
P
P
Fuentes documentales
911
Els camps de concentració i el món penitenciari a Espanya durant la guerra civil i el franquisme
Aquests testimonis evoquen la memòria d’una generació més jove, que no va
viure directament ni la revolució ni la guerra, però que en va sentir les
conseqüències. Són els fills dels republicans derrotats, que composen el silenciós
batalló de reserva dels "altres vençuts", format també per mares, vídues i esposes
dels morts, exiliats o empresonats. Ser "fill de roig" esdevé, durant aquest periode,
una mena de pecat original que pesa com una llosa sobre els menors, i que cal
expiar a força de penitència. La repressió caurà, principalment, sobre els sectors
més "significats" amb la legalitat republicana; sobre ells ha centrat la seva atenció
la historiografia oficial. Però, d'una manera capil.lar, el control social abastarà
sectors més amplis de la població. Es tracta d'un mecanisme subtil, que estén els
seus tentacles per diversos racons de la societat. Té una dimensió ideològica
fonamental: cal difondre entre la població civil la sospita mútua; cal convèncer els
vençuts del seu pecat; cal avergonyir-los de haver estat, de grat o per força,
"rojos". Es tracta d'un pecat que depassa el nivell estrictament individual, i que
afecta a tota la família. Durant tota la postguerra, "ser fill de roig" serà un estigma
a mercè de ser usat quan convingui. L'objectiu serà aconseguir la destrucció del
teixit social i associatiu, esmicolar les xarxes de parentiu i veïnatge, dividir els
vençuts.
3.3. La presó emblema
“El 68 o el 69 vai vindre a estudiar a Lleida. Vaig fer el batxillerat superior. [...] Amb un
altre company del poble, vam entrar en contacte amb la Unió de Pagesos, que a llavorens
s'estava creant. Vam fer un grup de suport estudiantil de UP. I després entrar en contacte
amb el PTE i amb el Front Nacional. Això devia ser l'any 70. [...] Diguem la qüestió política
la portavem amb gent del Front de Borges i d'Arbeca, que va ser quan vai nar pels pobles a
fotre pintades... Nosaltres pintàvem damunt dels cartels de la Falange, aquells que hi havia a
l'entrada dels pobles.[...] Al COU va ser quan me van denunciar al TOP. La denúncia era
d'un particular i no he sabut mai qui la va fer. Però sospito que devia ser el guàrdia de
Franco que hi havia al poble. A tots els pobles n'hi havia un o altre, íntim amic de la guàrdia
civil. [...] Van agafar 3 o 4 nois de les Borges i 2 o 3 més a part de mi, i posteriorment a la
meva detenció,... [...] Vaig anar a parlar amb l'alcalde, li vaig dir si podia parar la denúncia.
[...] I em va dir que no, que la justícia faria el que havia de fer. [...] I va ser l'Arana, amic
conegut de l'altre company, que va dir: "Ah, no patiu" I el que va fer l'Arana va ser
endarrerir el judici tant com va poguer. [...] I poc després de l'indult, l'amnistia. L'acusació la
tinc allà penjada: ere de propagandes il.legals i ens acusaven de pintades diverses. [...] Ens
demanaven 2 anys de presó. I vam haver de pagar una fiança en llibertat provisional de
30.000 peles” (Ventura).
“Jo la primera vegada que vai nar a la comissaria va ser arrel de la primera vaga de
l'autopista. La segona vegada va ser una Assamblea al barri. La tercera vegada va ser quan
passaen los Captaires de la Pau. I aquella vegada sí que hi va haver moviment. En van
anxampar dos més. I la quarta vegada me van portar a la presó tres dies. Al meu marit quan
va estar a la presó pel procés de Burgos, estaen los polítics separats, incomunicats, encara
que al pati hi anaen junts, ja cap al 75 [...] La vritat és que semblae que estaem asperant que
surtigués un problema per aprofitamos demb'ell. També ere per arregla'l, per a conscienciar
a la gent, però els aprofitaem perque un problema es podie transformar en una cosa més
important. I claro, aquella gent que estae molt mosquejada, te la posaes a la butxaca volant.”
(Rosa).
Los campos de concentración y el mundo penitenciario en España durante la guerra civil y el franquismo
912
Fonts documentals
Per a les generacions del franquisme (els que van viure la seva joventut entre
1945 i 1970) la presó política desapareix dels relats. Se sap que hi ha gent
empresonada per les seves idees polítiques, se sap que quan Franco visita la ciutat
hi han razzies policials, però el discurs que predomina és el del conformisme i la
ignorància: “Nedar i guardar la roba”; “Aixantar la mui”. La cosa comença a
canviar després de 1968, quan una nova generació que no ha viscut ni la guerra ni
la postguerra comença a comprometre’s en la resistència antifranquista, primer en
el pla de les activitats cíviques i culturals, després en la militància clandestina.
Alguns d’aquests joves arriben a conèixer els centres de detenció i reclusió, que no
semblen haver canviat massa, pel que fa a les pràctiques de vigilància, càstig i
tortura (encara que la creació del Tribunal d’Ordre Públic pogués haver ampliar el
terreny del control polític vers àrees de la vida quotidiana i els costums que fins
llavors n’havien quedat relativament al marge). El que sí ha canviat és el clima
social que emmarca els discursos biogràfics: ser empresonat per idees polítiques
deixa de ser un estigma per a l’individu i el seu entorn familiar i comença a
transformar-se en un motiu d’orgull i d’identitat: en un emblema.
4. Memòries de presó: estudis de cas
Els discursos de la presó política han arribat a nosaltres en les seves més
diverses formes: història oral, converses, relat novel·lat, autobiografia, etc. No s’ha
de menystenir, però, la força que tenen i que, amb el temps pot ser que augmenti,
els mitjans audiovisuals i visuals. El poder d’impacte que tenen les imatges, tant
fixes com mòbils, i de les paraules, i l’àmplia difusió i repercussió que poden rebre
a través dels mitjans de comunicació de masses, fan que hàgim de tenir molt en
compte aquest canal per conèixer i donar a conèixer nous discursos autobiogràfics.
En aquest apartat hem seleccionat sis tipus de discursos autobiogràfics sobre la
presó política, que evoquen diversos llenguatges (orals, escrits, visuals,
audiovisuals), diverses estratègies narratives (monològiques, dialògiques,
polifòniques), i diversos discursos sociopolitics (militants, quotidians, masculins,
femenins, etc). 59
TPF
FPT
4.1. La memòria militant: Primera clandestinitat.
“...deixo per una altra ocasió relatar-te les brutalitats i les vexacions sofertes a la presó,
especialment a Ocaña, ja que gràcies a la campanya a favor nostre, darrerament no se’ns
dóna un tracte tan despòtic” 60
TPF
FPT
59
Naturalment, la selecció no és exhaustiva, ni pretén tenir cap caràcter representatiu.
Gregori LÓPEZ RAIMUNDO, Escrits. Cinquanta ys d’acció, 1937-1988, Nous
Horitzons, Barcelona, 1988, p. 33.
P
P
P
60
P
Fuentes documentales
913
Els camps de concentració i el món penitenciari a Espanya durant la guerra civil i el franquisme
De tots és conegut el tarannà i la militància fermament mantinguda per Gregori
López Raimundo al llarg de tota la seva vida. Dirigent destacat del PSUC a l’exili,
el 1947 tornà a Barcelona, on destacà en l’organització de la “vaga dels tramvies”
de 1951, arran de la qual fou empresonat. El 1954 fou alliberat, després d’una
intensa campanya de solidaritat, i expulsat de l’estat. El 1960 retornà i es
converteix en un ‘mite de la clandestinitat’. El 1965 era elegit secretari general del
partit i el 1977 n’era nomenat president. Posteriorment fou diputat en més d’una
ocasió i formà part del Consell d’Europa. És per totes les experiències,
intrínsecament lligades a l’acció política, que les seves memòries són una molt
bona font per tal de veure com interioritzà el període carcerari. Escrits. Cinquanta
anys d’acció, 1937-1988, es tracta d’una seqüència d’articles que es podrien
anomenar de ‘combat’, unes memòries de pensament i d’acció, partint d’escrits,
informes i discursos que complementen l’altre volum publicat per l’autor, Primera
clandestinitat 61 .
TPF
FPT
A aquest text, imbuït d’un compromís, hem volgut contraposar-hi el que recull
les memòries d’un altre jove membre de les JSU, en Gabriel Riera, com a mostra
dels diferents discursos susceptibles d’utilitzar-se a l’hora de plasmar el record de
la presó política a nivell formal. El llibre, Crònica d’un presoner mallorquí als
camps de concentració (1936-1942), es tracta d’un relat senzill, planer i
transparent, sense més objectius que donar a conèixer l’experiència viscuda,
emplaçant a tots aquells que qualifica de ‘fonts vives’ a fer públic el seu testimoni.
Com a memòria personal, aporta la magnitud del conflicte restringida a l’individu i
la capacitat d’adaptació a situacions insòlites. És una història de vida
representativa dels militants de base del moviment obrer, que no s’havien destacat
per les seves activitats, però que pagaren cara la seva afiliació. David Ginard, en la
presentació, reivindica la democratització de la producció històrica, és a dir, donar
el relleu que li correspon al que ell anomena “història popular”. Es tracta, doncs,
de dos textos, no oposats, però amb escassos punts de contacte discursiu, dues
mostres extremadament allunyades de quina manera, amb quina forma i amb quin
fons, es pot anar desgranant l’experiència viscuda. Així doncs, entre un i altre
model, hi ha tot un món de possibilitats explicatives. Pel que fa a Gregori López,
la seva és una forma particular d’interioritzar l’empresonament, basada en el
sacrifici i en el manteniment d’una moral a prova de qualsevol tortura, que, al seu
torn, pretenen ser un exemple per a la resta de militants, una mostra de l’actitud a
seguir. Partint de la seva pròpia experiència, fa explícit quin és el comportament
que ha de mantenir tot bon comunista, i també els seus familiars, des de la detenció
fins un cop finalitzat el judici. Demostra conèixer detalladament la metodologia
repressiva utilitzada pel règim, i dóna les claus per superar-la. En definitiva, diu,
“la seva actitud durant l’interrogatori marcarà el desenvolupament del judici i, per
tant, la pena (...) Com la dona del Cèsar, els comunistes que passen per la policia
61
Gregori LÓPEZ RAIMUNDO, Primera clandestinitat, Antártida/Empúries, Barcelona,
1995.
P
P
Los campos de concentración y el mundo penitenciario en España durante la guerra civil y el franquismo
914
Fonts documentals
no sols han de ser honrats sinó semblar-ho’ 62 . L’objectiu final era fer servir els
judicis o consells de guerra com a camp de batalla contra el règim. Qualsevol acció
havia de ser una mínima contribució a l’enderrocament del franquisme.
TPF
FPT
Al seu torn, Gabriel Riera, enfila la narració de la seva memòria des de la
infància. La seva afiliació a les JSU, als 17 anys, es produí segurament influenciat
per l’activitat sindicalista del seu pare, president del sindicat metal·lúrgic de Sóller.
Emigrats a Palma desenvolupà activitats de caire bàsicament lúdic i cultural fins
que, el 18 de juliol el seu pare és detingut i a ell poc després. Aquí començarà el
llarg periple d’internament, que el portarà al Marroc, a la presó europea de
Tetuán, a una companyia de càstig de Sierra Carbonera i al camp del Cerro
Murciano, on li arriba l’ordre de llibertat el 1942, després de 6 anys de captiveri.
Les impressions que n’extragué eren prou clares: “Procuraré explicar-me: quan
entrava a un camp o a una presó, on ja hi havia presos, sabia d’antuvi que eren
simpatitzants d’esquerres. Sempre hi havia qualque conegut i sinó era igual. El
corrent de simpatia era el mateix. Els qui eren allà estaven sempre disposats a
ajudar el qui acabava d’ingressar. Existia la solidaritat i la companyonia entre
nosaltres. Mentre que allà tots aquells homes havien lluitat contra la República, jo
era l’únic derrotat moralment que es trobava entre ells”63 . Un dels valors d’aquesta
obra rau en què confirma les notícies que es tenien sobre alguns centres pels quals
passà a Mallorca, Nord d’Àfrica i la península, a la vegada que mostra els seus
pensaments i impressions més íntimes durant l’estada en els camps; en cap
moment cau en el pessimisme, però tampoc s’esplaia en mostrar els sentiments de
solidaritat o amistat que poguessin nàixer en els camps. Sorprèn que no comenti la
possible existència de xarxes organitzades que agrupessin els diferents
posicionaments ideològics. Pel que fa al seu pensament particular, el fet de ser
antifranquista era motiu suficient per considerar als que l’envoltaven companys.
Contràriament, López Raimundo, narra pocs detalls respecte del seu temps
d’empresonament. Una de les poques concessions que es permet és un símbol de la
seva militància comunista: “Durant els primers dies de la meva detenció, els
policies franquistes, exasperats perquè no podien arrencar-me ni una sola paraula
que els ajudés en la seva infame escomesa contra el nostre PSU, em deien entre
fuetada i fuetada ‘fill de la Passionària’. Amb això, que ells creien un insult, jo
sentia un profund i gran orgull que m’ajudava a aguantar les fuetades” 64 .
TPF
FPT
TPF
FPT
62
Gregori LÓPEZ RAIMUNDO, op. cit., p. 52.
Gabriel RIERA, Op. cit., p. 81.
64
Gregori LÓPEZ RAIMUNDO, op. cit., p. 33.
P
P
63
P
P
P
P
Fuentes documentales
915
Els camps de concentració i el món penitenciari a Espanya durant la guerra civil i el franquisme
4.2. La memòria quotidiana: Carcel de Mujeres
“... havia toda una gama de mujeres condenadas a muerte, expectantes a cada ruido a cada
gesto de quien se acercase a aquella cancela...” 65
TPF
FPT
La memòria militant, en el cas femení, té una sèrie d’especificitats molt
concretes, i que li són particulars. Dos molt bones mostres del que significà per a
les dones el confinament són el llibre de Juana Doña, Desde la noche y la niebla i
els tres volums publicats per Tomasa Cuevas, dels qual hem elegit el primer:
Mujeres en las cárceles franquistas, I. La raó d’aquestes dues mostres és ben
senzilla, i és que ofereixen una diversitat de formes que aporten els millors
aspectes de cadascuna, els novel·la testimonial i els de la història oral. Aquestes
testimonis, militants comunistes, que mostren l’impacte i conseqüències de la
guerra civil en les seves vides, han estat possiblement la font d’informació més
important per conèixer el paper de les dones en la història contemporània de l’estat
espanyol. Com diu Francisco Candel en el pròleg al tercer volum de la trilogia de
Tomasa Cuevas, l’any 1986: “Hasta ahora eran sólo los hombres los que habían
luchado contra el franquismo, los que habían sufrido, los que habían padecido
persecución, cárcel y martirio por la causa democrática. Al menos así constaba en
los anales de la memoria colectiva, incluso en la de los partidos a los que estas
mujeres pertenecían” 66 .
TPF
FPT
Basant-se sempre en l'experiència autobiogràfica, la novel·la de Juana Doña
inclou episodis certament viscuts amb d’altres imaginaris o històrics - com el
viscut al port d’Alacant - que serveixen a l’autora per desfigurar la seva pròpia
identitat i també la dels fets relatats, ja que l’escrigué en la clandestinitat. Tomasa
Cuevas, per la seva banda, emprengué la seva tasca d’elaboració de Mujeres en las
cárceles franquistas I, partint d’una sèrie d’entrevistes, divuit en total, entre les
quals va intercalant fragments de la seva pròpia memòria, amb un llenguatge
directe i desproveït de giragonses literàries, un “primitivisme” que ja adverteix
Teresa Pàmies en el pròleg. Podríem dir que és una crònica de combat, escrita
quan tot just s’iniciava la democràcia, on part de les entrevistades mostren les
seves retinències, la seva por en definitiva, a donar a conèixer el seu record.
L’argument literari presentat per Juana Doña planteja les peripècies d’una jove
militant comunista, casada i amb un fill quasi recent nascut, des d’abans del final
de la guerra i un cop acabada aquesta, en plena clandestinitat, de casa en casa, fins
que és capturada i passa vint anys en camps i presons, després d’ésser-li
commutada la pena de mort; anys caracteritzats per sofriments, tortures i
violacions macabres, els cabells rapats, la reeducació dels seus fills i les presons
religioses, i tota una sèrie d’humiliacions constants dirigides a executar la seva
absoluta despossessió. Per contra, Tomasa Cuevas segueix un esquema discursiu
senzill, encadenant les entrevistes, de manera que les converses es presenten amb
65
P
P
P
66
P
Juana DOÑA, Des de la noche y la niebla, Editorial de La Torre, Madrid, 1978, p. 141.
Tomasa CUEVAS, Mujeres de la resistencia, Sirocco, Barcelona, 1996, p. 9.
Los campos de concentración y el mundo penitenciario en España durante la guerra civil y el franquismo
916
Fonts documentals
tota la seva cruesa i emotivitat. Commou, perquè també té un toc, en ocasions,
entre cru i novel·lesc quan les entrevistades comenten algunes de les seves
experiències: les condicions dels penals espanyols, la penositat en la ‘Cárcel de
Madres Lactantes’, la correlació de casos diferents però amb similituds a l’hora, de
dones heroiques, de les que se salvaren i de les que no, tot condimentat amb un
diàleg viu. Vist en comparació amb el relat literari de Juana Doña, temàticament
no hi ha pas grans diferències, aquestes apareixen especialment en les formes
diferenciades d’assimilar allò que les envoltà. En últim terme, el seu objectiu
parteix de la mateixa base, en paraules d’una de les entrevistades: “No recordamos
esto con ánimo de venganza no, pero sí porque es una parte muy importante de
nuestra Historia para el superviviente vencido, que sólo deseamos la reconciliación
y que jamás conozca nuestra España el terror fascista” 67 .
TPF
FPT
Sense plantejaments feministes, Doña es vol limitar a testimoniar uns fets, però
inevitablement ha de mostrar ítems o reivindicació de gènere. De tots és conegut
que les dones hagueren de patir un sofriment particular: la culpabilitat imposada de
ser esposa, vídua o mare de “vençut” i, a partir del moment de la detenció, els
abusos sexuals i les violacions. Tomasa Cuevas adverteix, encara, un altre element
diferenciador, i és que el sistema negava la condició de presoneres polítiques a les
dones, cosa que no va fer amb els homes. La resposta famenina a tots els
sofriments, és comuna – i en cert aspecte possibilista – en els dos textos: el
mateniment d’una altíssima moral, que era el seu puntal, juntament amb l’acció
contínua per assegurar el bé de la col·lectivitat i canviar en la mesura del possible
tot allò que no acceptaven. De totes maneres, aquesta organització, que girava
entorn dels grupuscles polítics, no era pas generalitzada en tots els presidis, segons
objecta només Cuevas: “En algunos testimonios se habla de la buena marcha
orgánica del Partido en los penales. Lo siento, difiero de ellas, sobre todo por los
tres que yo pasé, yo ví al Partido organizado únicamente en Ventas” 68 . Tot i la
divergència de discursos, hi ha una sèrie de constants – tractades amb més o menys
profunditat - en les dues obres: la continuada persecució religiosa exercida dins la
presó, les causes de les detencions, majoritàriament per denúncies de persones
conegudes, la pèrdua dels seus marits en tortures i execucions, el difícil
manteniment del lligam amb els fills, la perversió total del sistema judicial, des de
la detenció, passant per l’acusació de càrrecs inaudits, als mesos i mesos d’espera
de judicis i, fins i tot, a l’encarcerament i excarceració de dones sense càrrecs, o
les condemnades majors de 80 anys. Amb l’excusa literària, Doña ens dibuixa les
condicions de vida en una gran varietat de centres: Segovia, Guadalajara,
Amorebieta, Alcalá de Henares, Saturrarán, etc., que les entrevistades de Cuevas
també rememoren. Però, com remarquen molt especialment les protagonistes
descrites per Doña, pel que havien hagut de presenciar i per la negació tàcita que
acceptaren dels sentimentalismes particulars, aquelles dones no es podien permetre
TPF
67
P
P
P
68
P
FPT
Tomasa CUEVAS, op. cit., p. 87.
Tomasa CUEVAS, op. cit., 253.
Fuentes documentales
917
Els camps de concentració i el món penitenciari a Espanya durant la guerra civil i el franquisme
actituds de debilitat, perquè haurien mostrat la seva “falta de entereza comunista”.
El llibre de Cuevas, segurament a causa de l’oralitat a través de la qual s’articula,
resulta d’un caire més reivindicatiu. Pretén ser un homenatge a totes les dones
represaliades, a les veus silenciades: “la vergüenza, la impotencia y el dolor me
consumían más aún porque ya no era una mordaza, era una imponente losa que
pesaba sobre nosotros, que parecía imposible de levantar, que esta losa pudiera ser
la llamada ‘estrategia política’ y, en otras una especie de vergüenza colectiva –que
posiblemente había nacido de tantos años de deformación histórica” 69 .
TPF
FPT
4.3. La memòria dialògica: El soldat de Pandora
“Creix em mira, estem tots dos sols en un depatx massa quiet, fora del món (...) No poden
situar-me en cap responsabilitat, inútil a cap informació de valor i no ho creuen, però van
perduts encara avui després de tants dies d’humiliació i tortures a mi i als que estan amb mi
en els laberints d’aquest edifici en el qual cada pedra conta cent històries de crueltat buida
de sentit, dolor absurd, vexacions calculades per destruir qualsevol rastre de dignitat
humana...”. 70
TPF
FPT
“Me preguntaban que quién fue el que mató a éste, quién hizo esto y de los cargos que uno
tuviera. Yo me encerré en decir no, y no, y no, y no. Y no firmé nada (...) Dos horas
dándome palos (con voz muy baja). Muerto (...) Que dempués decía yo: “Y ¿cómo pude
aguantar yo todo eso?”. No me lo explicaba yo, se me creía que aquello era un ensueño, una
pesadilla que yo tenía. Pero si, fue una realidad”.71
TPF
FPT
Les obres analitzades fins ara es basen en un discurs autobiogràfic monològic,
fruit d’un diàleg amb el propi passat individual o col·lectiu. Dues obres publicades
els darrers anys suposen, en canvi, contribucions a una memòria fruit del diàleg
amb un investigador més jove que no ha viscut directament els fets: a una memòria
dialògica. Ens referim a El soldat de pandora (de Ricard Vinyes) i Un hombre (de
Joan Frigolé). Les vides dels protagonistes d’ambdós relats (el militant comunista
català Sebastià Piera i el camperol socialista murcià Juan de P.) presenten
nombroses convergències. Tots dos van néixer a principis de segle en el món rural;
van viure amb enorme esperança l’arribada de la II República i es van
comprometre activament en la seva defensa, un cop esclatà el conflicte bèl·lic; van
patir la repressió franquista, bo i experimentant en carn pròpia les dures condicions
de vida a les presons de postguerra, la repressió i la tortura (el record d’aquesta
experiència ocupa un lloc central en ambdós relats). També hi han, és clar,
nombroses divergències: mentre els pares de Juan eren uns traballadors agrícoles
sense terres, Piera provenia d’una família de mestres de classe mitja; mentre Juan
va passar la major part de la seva vida al seu poble de naixement, excepte en
l’interval bèl·lic i durant la immediata postguerra (que va passar entre reixes),
T
T
69
T
T
Tomasa CUEVAS, op. cit, p. 191.
Ricard VINYES, El soldat de pandora. Una biografia del segle XX, Proa, Barcelona,
1998, p. 130.
71
Joan FRIGOLÉ, Un hombre, Mucknick, Barcelona, 1997, p. 291.
P
P
70
P
P
P
P
Los campos de concentración y el mundo penitenciario en España durante la guerra civil y el franquismo
918
Fonts documentals
Piera va dur a terme un llarg pelegrinatge cosmopolita; mentre Juan va haver
d’abandonar la seva militància política, en romandre a l’Espanya franquista, Piera
la va mantenir a l’exili, a desgrat de traïcions i desenganys. Més que la condició
social dels actors, allò que uneix ambdues biografies és, sobretot, el fonament ètic
del compromís polític que els va moure. Mentre Frigolé subratlla que el relat de
Juan no és “una reflexión abstracta sobre ética y política” sino “una respuesta
moral y política a los peligros que acechan la supervivencia física, social y moral
de él y de los suyos”, Vinyes recorda que Piera “resultava històric en sentit moral,
és a dir, pels actes, no pels fets; era la seva actitud davant el context històric, no el
seu protagonisme en el desenvolupament d’un context el que interessava al meu
propòsit”. El record dels interrogatoris que van patir, el rostre i la veu del
torturador, la seva insistència en no delatar els companys, se situa en ambdos relats
a cavall entre el malson i la realitat, però s’evoca com un episodi que reafirmà la
seva dignitat com a persones. 72
TPF
FPT
Malgrat les coincidències de les històries de vida i del mètode utilitzat per
construir-les (basat en un alt grau de confiança entre l’observador i l’observat, i en
una recerca complementària per posar de relleu el context històric i cultural de la
biografia), ambdós autors utilitzen formes d’escriptura autobiogràfica ben
diferents. Frigolé opta per una narració en gran mesura lineal, l’eix articulador de
la qual és el relat oral del protagonista, que transcriu amb gran fidelitat i precisió,
atenent tant a les formes verbals com als continguts (amb notable atenció pel
llenguatge dialectal). Frigolé assumeix plenament la seva coautoria, sense
renunciar a intervenir en la relaboració del text si cal, car l’important és ser fidel a
la persona que parla, més que no pas a la cinta en que s’enregistrà la seva veu: “es
un orden construido, impuesto a sus recuerdos, adoptando un criterio parecido al
del orden vital”. El resultat final reforça la impressió d’una narració naturalista
molt propera als fets. El més original és l’opció per utilitzar les notes al peu de
pàgina per documentar el context històric i etnogràfic del relat, bo i fent referència
a altres materials provinents del treball de camp (fragments del diari de camp,
entrevistes a altres informants, fonts bibliogràfiques i documentals
complementàries, etc) que ajuden a documentar, matisar, datar i explicar millor el
contingut del relat: “este esbozo de instituciones, conceptos y valores básicos de la
cultura del protagonista, más las notas etnográficas e históricas a pie de página,
constituyen el contexto general del relato”. L’estratègia narrativa de Vinyes és ben
diferent: l’oralitat queda submergida en l’escriptura. Els vint capítols del relat no
estan ordenats només sota una perspectiva cronològica, sinó que la narració (amb
constans feed-backs, salts endavant i enrera i associacions metafòriques), es basa
en “el desplaçament pel passat a través de l’eina històrica i cognitiva que és la
memòria, que opera de manera discontínua, amb associacions ràpides, aparentment
desordenades però significatives”. El relat de Piera constitueix l’eix vertebrador,
però es combina amb mirades complementàries sobre la seva vida: els testimonis
P
72
P
Joan FRIGOLÉ, op.cit, pp. 14-5; Ricard VINYES, op.cit., p. 11.
T
T
T
T
Fuentes documentales
919
Els camps de concentració i el món penitenciari a Espanya durant la guerra civil i el franquisme
d’una companya russa de la guerrilla i de la seva dona, la sentència del seu judici,
les fotografies i notícies de premsa que il·lustren el seu itinerari, i sobretot les
interpretacions que Vinyes va apuntant al llarg del text. Es tracta d’un retaule
dialògic influït, com el mateix autor reconeix, per La canción de Rachel. El text no
se separa del seu context (que no apareix a peu de pàgina, sino que va emergint al
llarg del relat, mitjançant la descripció poètica de paisatges físics i morals). No hi
ha punts i a part, ni gairebé cap data (el lector ha d’anar ordenant al seu cap, com
en una novel·la, les escenes del relat): “L’historiador no es fonamenta en la faula,
però tanmateix organitza els elements reals i utilitza –conscientment o noprocediments retòrics destinats a produir efectes de realitat, a mostrar que encara
que nosaltres no hi érem, les coses van anar, efectivament, tal com ho estem
explicant”. 73
TPF
FPT
4.4. La memòria polifònica: Notícia de la negra nit
“Hem optat per mantenir fragments que podrien semblar marginals o fins i tot obscurs per
falta de referències al seu entorn i al seu tempo històric. Creiem que al llarg de la lectura –i
com si es tractés d’un psicodrama o d’un relat psicoanalític- el mosaic anirà adquirint la
seva grandesa i, al mateix temps, la seva duresa inhumana” 74 .
TPF
FPT
Els discursos evocats fins ara, recollits i publicats durant el franquisme i els
primers anys de la transició, tenen un origen militant i una naturalesa
individualitzada (és a dir, de recuperació de la memòria a partir del record propi,
del diàleg amb els propis records o bé amb els records del propi grup –partit,
companys, amics, familia). Ens els darrers anys s’han començat a publicar,
tanmateix, una mena de memòries biogràfiques que tenen una naturalesa més coral
i polifònica. Després del precedent citat de Montserrat Roig, l’obra més
representativa d’aquesta òpica és el llibre col·lectiu Notícia de la negra nit,
promogut per l’Associació Catalana d’Expresos Politics. El subtítol (Vides i veus a
les presons franquistes) deixar clar que es tracta d’una obra que preten recuperar
les vides (les biografies dels expresos) a través de les veues (de la memòria oral).
Aquest caràcter coral està subratllat pel fet singular que, a diferència de les
investigacions acadèmiques, el què és anònim no son els informants (que sempre
apareixen amb noms, cognoms i sovint també amb fotos) sinó els entrevistadors
(ocults rera les sigles ACEP: l’Associació Catalana d’Expresos Politics).75 La
metàfora del mosaic, citada en la introducció, respon tant a l’objectiu (anar
omplint amb la minuciositat de l’arqueòleg els forats d’una memòria històrica
TPF
73
FPT
Joan FRIGOLÉ , op.cit., pp. 21-2; 52; Ricard VINYES, op.cit., pp. 14; 13. Vegeu Carles
FEIXA. “La imaginació autobiogràfica”, L’Avenç, Barcelona, nº 252, 2000, pp. 16-29.
74
ASSOCIACIÓ CATALANA D’EXPRESOS POLÍTICS, Notícia de la negra nit. Vides i
veus a les presons franquistes, Barcelona, Diputació de Barcelona, 2001, p. 10.
75
En la introducció s’aclareix, tanmateix, que la major part de les entrevistes van ser
realitzades per Joan Garcia Tristany i Enric Pubill, que son dos dels 23 testimonis (6
dones i 17 homes) que apareixen al llibre: op.cit., p. 9.
P
P
T
T
T
T
P
P
P
P
T
Los campos de concentración y el mundo penitenciario en España durante la guerra civil y el franquismo
920
T
Fonts documentals
manllevada) com al mètode (confrontar veus que juntes van composant una imatge
cada cop més precisa i plural). Però tal vegada sigui més fecunda la metàfora del
psicodrama (o de la psicoanàlisi): es tracta de teatralitzar en públic (mitjançant el
llibre i els actes que el precedeixen i se’n desprenen) l’autoanàlisi col·lectiva d’uns
fets dolorosos, els efectes psicològics dels quals només es poden atenuar
mitjançant el recurs a la confessió, encara se hom surti a escena –o bé hom s’estiri
al sofà- gairebe mig segle després que els fets traumàtics s’hagin produït.
El volum està estructura en dues parts que pretenen donar-li un tarannà seriós:
en la primera part, més acadèmica, cinc especialistes dibuixen la situació social i
política de les presons franquistes: el marc legal (Marc Carrillo); el marc
penitenciari (Ricard Vinyes), el marc repressiu (Manuel Risques) i el marc social
(Carme Molinero i Pere Ysàs). Malgrat que es tracta d’una síntesi molt valuosa,
l’aportació central del llibre es troba en la segona part, on es reprodueixen els
testimonis d’expresos polítics (tots ells membres de l’ACEP). Després unes notes
biogràfiques elaborades segons el model de l’enclicopèdia catalana (centrades en
la biografia política dels informants, en general militants anònims), la part més
extensa es titula significativament “Fragments de memòria”, i reprodueix les peces
del mosaic ordenats a partir de nou moments o aspectes dels records de presó:
detenció, interrogatori, judici, organització, formació, violència, relacions amb
l’exterior, destrucció familiar i conseqüències socials i polítiques. No totes les veus
del cor canten al mateix ritme ni amb el mateix to: en uns casos es tracta de
monòlegs que presenten poques diferencies amb els discursos autobiogràfics
escrits que hem vist fins ara; en altres casos es reprodueixen relats extrets
directament de publicacions escrites; alguns son fruit d’una entrevista entre un
entrevistador i el testimoni solitari; hi ha també entrevistes de parella, en les quals
el marit i l’esposa evoquen records complementaris o contraposats; i finalment hi
ha també autèntics dialegs en que el caos de la conversa plural ordena el record
polifònic.
Pot sorprendre que la darrera peça del mosaic –la que evoca les conseqüències
socials i polítiques de l’empresonament- sigui la més breu (a penes 15 pàgines)
però els testimonis que l’obren son els més emotius, perque evoquen el moment
més feliç i alhora més dur de la presó: el retorn a la vida civil. Més feliç perque
implica escapar dels territoris de càstig i tornar a veure els éssers estimats i a la
lluita democràtica. Més dur perque, a diferència de molts altres casos
d’expresonament, no coincideix amb l’alliberament, la fi de la dictadura o
l’amnistia, sinó que implica confrontar-se a una altra presó, sense murs ni horaris
ni carcellers, però tal vegada molt més insufrible. Diu Laia Berenguer: “Et juro
que jo estava més tranquil·la a la presó que al poble, on em van fer la vida
completament impossible”. I diu Maria Salvo: “Només diré que llavors vaig
adonar-me que del temps que havia passat. Era un altre món, al qual m’havia
d’adaptar: era una forma de vida molt estranya per a mi”. Una forma de vida tan
estranya que encara va durar fins el 1975.
Fuentes documentales
921
Els camps de concentració i el món penitenciari a Espanya durant la guerra civil i el franquisme
4.5. La des-memòria: Els nens perduts del franquisme.
“No, no s’ha donat veu a ningú (...). Però quan algú vol que la memòria perduri, (...) només
ha de preguntar. Jo estic parlant. Tinc 62 anys, és la primera vegada que parlo, és la primera
vegada que em pregunten”.
Emès en dues parts els dies 20 i 27 de gener de 2002, Els nens perduts del
franquisme ens acosta la reconstrucció de la trajectòria vital d’unes dones i uns
homes, nens en el moment de produir-se els fets, a través del llenguatge
audiovisual, impactant i dinàmic, i utilitzant un mitjà de comunicació de masses.
Aquests dos fets, fan que el relat biogràfic que hem vist fins ara, en forma de
memòria o novel·la, prengui en aquest cas unes característiques especials i
diferenciades, marcades pel temps concret d’un espai televisiu, l’ampli ventall de
persones a qui va dirigit i la immediatesa de les seves reaccions. No en va, la seva
emissió provocà una sèrie d’aconteixements que només un mitjà com aquest pot
desencadenar, que anaren molt més enllà del món acadèmic i científic, repercutint
en els més diversos àmbits sòciopolitics. El reportatge, estructurat narrativament
en dos capítols i realitzat per Montse Armengou i Ricard Belis, amb
l’assessorament de Ricard Vinyes, analitza la repressió exercida sobre les dones
republicanes vençudes pel franquisme i sobre els seus fills, sota l’aval de les
teories d’Antonio Vallejo-Nájera, Cap del Servei de Psiquiatria de l’Exèrcit. La
repressió de gènere, agreujada per l’internament de les dones amb els seus infants,
la connivència de les institucions eclesiàstiques i l’execució directa de les del
règim respecte del nou modelatge ideològic de les criatures i, en molts altres casos,
la seva separació irreversible de les famílies, pretenien assolir la despossessió
absoluta dels vençuts, arribant a l’obssessió, com mostra l’activitat desenvolupada
per l’organisme exterior de Falange, encarregat de retornar, a qualsevol preu, els
infants al seu país d’origen.
Bona part de l’excepcionalitat del documental rau, a banda de la informació
desconeguda que aporta, en què s’hi fa pública la memòria dels que no havien
tingut la paraula abans, o no havien trobat la manera de fer públic el seu record. És
la memòria dels anònims, també en aquest cas polifònica, amb la virtud afegida de
fer parlar a generacions diferents, a aquells –com exemplificavem al principi – que
varen viure la guerra i la més dura postguerra i aquells altres que també n’han
sofert les conseqüències tota la vida, marcats per l’estigma de ser fill d’un ‘roig’ . I
tot, sense perdre de vista que el llenguatge oral i coral directe que s’utilitza en el
documental que, en comparació als testimonis escrits, és molt més impactant, ja
que no deixa marge a informacions supèrflues – com ocorre en qualsevol memòria
escrita – i exposa només l’escència d’allò que digué l’informant. La seva emissió
fou, sens dubte, un revulsiu per posar sobre la taula una sèrie de temàtiques que,
resseguint la premsa dels dies i mesos següents, reclamaven l’atenció de la societat
o, si més no, una revisió. En l’àmbit privat, provocà que persones que havien
passat pel mateix reconeguessin en aquest moment una experiència llargament
callada: “Moltes famílies que busquen els fills desapareguts i molts fills que volien
Los campos de concentración y el mundo penitenciario en España durante la guerra civil y el franquismo
922
Fonts documentals
investigar qui eren els seus pares biològics” 76 . I, en el camp públic, posà de nou
sobre la taula la necessitat de recordar i de debatre, de treure a la llum “la memoria
hurtada por lo políticamente correcto de la transición española” 77 . Així és com
s’ha produït el descobriment de les atrocitats que passaren aquí mateix, a persones
pròximes, assimilables, quan sempre s’han vist llunyans els països on els produïen
atrocitats similars: “Y nos muestra espeluznantes retazos de realidad policíaca,
penal y concentracionaria de la posguerra, tan parecida a la del nazismo entonces
triunfante” 78 .
TPF
FPT
TPF
TPF
FPT
FPT
La repercussió indiscutible que tingué l’emissió del documental, va generar la
necessitat de plantejar un debat televisiu envers la conveniència o no revisar els
fets ocorreguts durant el franquisme. Veus reconegudes objectaren que no es
tractava de recordar o oblidar, sinó de conèixer: “Es ya inexcusable que el
conocimiento del franquismo y del antifranquismo nos sea facilitado por las
instituciones democráticas, por ejemplo, con una política de la memoria, útil
además para fortalecer una cultura cívica democrática” 79 . No és gratuït afirmar que
“vint-i-cinc anys després de la mort del dictador, hi ha una àmplia consciència en
la societat catalana que el franquisme encara en sabem ben poques coses i
exercicis com aquests són imprescindibles, ja que la memòria oral de testimonis
directes cada dia serà més difícil de recuperar”80 . És necessari, doncs, respondre a
uns interrogants que, en bona mesura, només poden explicar els testimonis
directes, per quan la documentació, quan és accessible, no pot donar resposta a
molts dels aspectes de la quotidianitat repressiva del franquisme. Aquesta petició
per conèixer i per saber, doncs, s’ha fet més que pública i pantent: “la demanda de
saber y entender se ha manifestado en índices de audiencia, asistencia a
exposiciones o presencia del tema en la prensa escrita” 81 . El poder multiplicador
dels mitjans de comunicació, en aquesta ocasió, ha aconseguit que la reconstrucció
autobiogràfica feta pública, a més de difondre una informació per a molts
desconeguda, un generalitzat desvetllament de la consciència social; resultats molt
més difícils d’aconseguir a través dels canals que tradicionalment s’han utilitzat
per explicar el record personal. 82
TPF
TPF
FPT
FPT
TPF
TPF
FPT
FPT
76
Avui, 27-01-02.
El Mundo, 28-2-02.
78
Joan B. CULLA, “La historia, ese viejo estorbo”, El País, 1-02-02.
79
Carme MOLINERO, Pere YSÀS, “Memoria del franquismo y medios de
comunicación”, El País, 17-4-02.
80
Agustí ALCOBERRO, “Memòria popular”, Avui, 03-02-02.
81
Ricard VINYES, “Franquismo. ¿olvidar o recordar?”, El País, 15-04-02.
82
S’acaba de publicar un llibre que recull el reportatge i el debat posterior: Els nens
perduts del franquisme, Proa, Barcelona, 2002; Los niños perdidos del franquismo, Plaza
& janés, Barcelona, 2002.
P
P
77
P
P
P
P
P
P
P
P
P
P
P
P
Fuentes documentales
923
Els camps de concentració i el món penitenciari a Espanya durant la guerra civil i el franquisme
4.6. La memòria fetitxe: L’univers de l’horror.
“...Totes les possibilitats s’entreseguien sense cap forma, obeint només l’arbitrarietat d’una
naturalesa que s’aliava amb la Mort en l’aixafament dels febles i malaurats. Les vides
s’anaven apagant al ritme d’un rellotge insensible, i cada mort era un galó que la durada
deixava sobre el seu camí infinit” 83
TPF
FPT
L’univers concentracionari nazi, més enllà del que significà com a genocidi del
poble jueu, afectà a les més diverses nacionalitats, entre elles l’espanyola i la
catalana. En un intent d’apropar quins són els discursos utilitzats per explicar
aquest fet, en la línia de l’aparell repressiu institucionalitzat pel franquisme, hem
cregut convenient plantejar algunes de les formes bàsiques que s’han utilitzat per
tal d’explicar el món dels camps de concentració nazis, totes elles des del punt de
vista creació: la literaturitzada, la biogràfica i la visual. A través d’aquests camins
diferents, van apareixent molts punts de contacte amb els camps i presons
franquistes, especialment respecte del què significà i com varen plasmar les seves
experiències aquells que després ho han explicat.
És indiscutible que la millor reflexió en forma literària que s’ha fet envers el
fenomen concentracionari nazi a casa nostra és el llibre de Joaquim Amat-Piniella,
K. L. Reich, en la seva edició de 2001, que inclou tots els textos originals de
1946 84 . Montserrat Roig qualificà K. L. Reich com una ‘quasi-autobiografia’, un
‘llibre-reportatge’, on Amat-Piniella “trobà el punt just entre l’esperança i
l’escepticisme derrotat” 85 . No creiem exagerat afirmar que K.L. Reich encetà aquí
l’anomenat ‘realisme històric’, essent un dels representants ‘gènere de
l’Holocaust’. Joaquim Amat-Piniella elegí molt conscientment reflectir la seva
experiència a través de la literaturització, prenent la ficció com a eina per
comprendre i fer comprendre l’Holocaust o, com a mínim, donar-lo a conèixer en
una obra perfectament construïda, tancada i circular. Amat-Piniella, militant
d’Esquerra Republicana, un cop acabat el conflicte civil passà pels camps de
refugiats francesos, fins que fou deportat a Mauhausen. Des del primer moment,
com ell mateix escriu, es va imposar “l’objectivitat de l’observador” 86 mirant al
seu voltant com si allò no formés part de la seva nova trajectòria vital, com un
TPF
FPT
TPF
FPT
TPF
83
FPT
Joaquim AMAT-PINIELLA, K.L. Reich, Edicions 62, Barcelona, p. 211.
El prologuista, David Serrano, és un veritable especialista en K. L. Reich i l’univers
concentracionari nazi i fou qui impulsà la publicació d’un recull de poemes del mateix
Joaquim Amat-Piniella escrits durant el seu exili i, sobretot, durant el seu pas pel camp
de concentració de Mauthausen: Joaquim AMAT-PINIELLA, Les llunyanies. Poemes
d’exili (1940-1946), Columna, Barcelona, 1999. A la vegada, és l’autor del llibre basat en
les memòries de Francesc Comellas a Mauthausen: David SERRANO, Un català a
Mauthausen. El testimoni de Francesc Comellas, Pòrtic, Barcelona, 2001. Caldria citar
també l’altra gran obra de la literatura concentracionària catalana, Crist dels 200.000
braços d’Agustí Bartra, que el mateix Serrano analitza lúcidament en la comunicació
presentada en aquest congrés.
85
Montserrat ROIG, Els catalans als camps nazis, Edicions 62, Barcelona, 2001, p. 13.
86
Joaquim AMAT-PINIELLA, op. cit, p. 334.
P
P
84
P
P
P
P
P
P
Los campos de concentración y el mundo penitenciario en España durante la guerra civil y el franquismo
924
Fonts documentals
ésser extern. Però topà des de bon principi amb la tortura, el saqueig dels elements
més íntims, les diverses eines de terror psicològic, l’odi que provoca el continu
amuntegament de cossos, els casos de canibalisme, les enveges personals, la
misèria moral més profunda, la inexistència de tabús si la finalitat és salvar la vida,
etc. I tot, a través dels ulls dels protagonistes, una extensa galeria de personatges
que van des de l’alter ego de l’autor, Emili, un dibuixant negatiu i marcat pels
pitjors pressentiments des que arriba al camp, fins al seu company, en Francesc,
que n’és l’antítesi, positiu fins arribar a semblar extremadament ingenu, i tants
d’altres que van desfilant per les seves pàgines: August, el cap del grup espanyol
que es guanya la confiança alemanya per poder fer i desfer al seu gust; els
capitosts ideològics, en Rubio i en Castro; Ernest, el narcisista que exemplifica la
inexistència absoluta d’ètica; en Vicenç, incapaç de dominar els instints físics; o en
Hans Grupper, el comandant del camp i, per tant, símbol del poder destructor
alemany i, finalment, de la derrota de ‘l’Esperit del Camp’.
Tant els arquetipus protagonistes com els secundaris, parteixen inicialment de
personatges reals recordats per l’autor, que són modelats per mostrar dues
variables evolutives: com l’esperit del camp, el dia a dia, pot acabar amb els més
optimistes, i, per contra, com els més escèptics acaben aportant una llum
d’esperança. A mesura que avança el relat, s’ens fa conscients de l’evolució que
sofreix l’actitud del protagonista durant els quantre anys llargs de reclusió: de la
passivitat i renunciament que li sobrevingué amb la pèrdua dels amics a les ànsies
per recuperar la llibertat, mentre que es nega contínuament a aclimatar-se a aquell
món, perquè això hauria estat el mateix que perdre la condició humana.
Comparteix amb el Primo Levi de Si això és un home, una anàlisi reflexiva de la
dignitat humana inserida en un entorn de pur i simple extermini, amb l’objectiu de
descobrir la ‘veritat íntima’ i de com, finalment, l’Home guanya al Camp. També
com Levi reconeix que els salvats finalment no són pas els millors ni els pitjors, ni
els més forts ni els més febles, simplement els reconeix com a “predestinats”. Així
mateix, en la línia de Robert Antelme, planteja la dificultat que li suposa
inicialment explicar l’experiència viscuda mitjançant un llenguatge que li sembla
insuficient per mostrar la crueltat extrema del seu entorn: “Un camp era un
refinament de crueltat (...). A l’enemic se l’afusella si cal, però no és admissible
que se’l mati a pessics. La mentalitat alemanya l’ultrapassava” 87 . Per aquesta raó
s’erigeix en veu requisitòria, oferint el relat a aquells que van deixar-hi la vida.
TPF
FPT
Potser també amb una intenció d’erigir-se en veu requisitòria a posteriori,
Francesc Boix preservà la memòria visual del camp de Mauthausen; les proves
crues i irrefutables del què els supervivents han contat de paraula. Benito Bermejo,
al seu torn, ha reconstruït la biografia d’aquest fotògraf, lligada intrínsecament a
les imatges que preservà del camp. Un intens treball de recerca biogràfica – que ja
havia apuntat Montserrat Roig – que es tradueix en un discurs textual desenvolupat
seguint l’ordre cronològic: des de la seva joventut al Poble-Sec de Barcelona, la
P
87
P
Joaquim AMAT-PINIELLA, op. cit, p. 72.
Fuentes documentales
925
Els camps de concentració i el món penitenciari a Espanya durant la guerra civil i el franquisme
primera militància, la Guerra Civil, l’exili, els camps de refugiats francesos i
l’ingrés en la Companyia de Treballadors Estrangers, el camí i la llarga estada a
Mauthausen, les peripècies per organitzar l’operació d’evasió de negatius,
l’alliberament llargament esperat, el retorn a París i la seva mort prematura el
1951. Però el gran valor de l’obra, almenys el que nosaltres volem remarcar, rau en
el fet que recupera una mostra d’unes imatges que, per sí mateixes, són ja un
discurs de memòria repressiva clar i contundent, sense matisos i difícilment
descriptibles amb la parula.
El recorregut visual que ens ofereix es podria descriure mitjançant tres apartats:
el primer, format per imatges que pertanyen al servei d’identificació, on s’hi
reflecteixen amb tota la seva duresa les morts no naturals, execucions, intents de
fuga, la construcció del camp i un ampli ventall de presoners de diverses
nacionalitats, així com reportatges de les visites dels alts comandaments nazis. El
segon correspondria a les que féu directament Francesc Boix, on es mostra
l’alliberament del camp, l’arribada de les forces nordamericanes, l’estat en què
havien quedat les instal·lacions del camp, etc. L’últim grup seria aquell on es
recullen les fotografies del propi protagonista durant la seva infància, joventut i
durant els reportatges que realitzà. Es tracta d’un total de 240 fotografies, un
document excepcional sobre l’holocaust, tot i que sabem que no fou Boix l’únic
que aconseguí extreure imatges dels camps. Tanmateix, el volum i les
circumstàncies del conjunt de Boix fan que sigui un cas molt més rellevant. No en
va, el valor de les imatges féu que se sol·licités la seva declaració en els tribunals
de Nuremberg i Dachau. En últim terme, Bermejo no pretenia fer una històrica del
camp o dels seus presoners espanyols, sinó una història de les col·leccions
fotogràfiques relacionades amb Boix, objectiu per al qual li fou necessari enfilar
un relat que connectés els documents visuals, com a mostra eterna i inesborrable
de les majors baixeses humanes. L’obra recupera la figura del biografiat, intentant
de donar-li forma humana a força de recompondre dades i referències vàries. El
text i les imatges es donen així la mà per oferir un acurat quadre sobre l’univers
concentracionari nazi; la duresa visual de les imatges complementa la narració,
que no perd protagonisme davant les primeres, igualant-se en importància
narrativa dels dos elements que conformen el discurs.
Les imatges de Francesc Boix, malauradament, no varen poder formar part de
l’exposició Memòria dels camps. Fotografies dels camps de concentració i
d’extermini nazis (1933-1999). Les exposicions conformen una tercera tipologia
de memòria, que es tradueix en un llenguatge molt concret i directe amb
l’observador, i que es dirigeix a un públic més heterogeni. Organitzada pel
Patrimoni Fotogràfic de París en col·laboració amb altres institucions, entre elles el
Museu Nacional d’Art de Catalunya, si hi ha una cosa que caracteritza aquesta
exposició és el rigorós procés de documentació del qual foren objecte les imatges,
que implicà el sacrifici d’una part d’elles. L’objectiu d’aquesta nova exposició, ha
estat fer-ne una mostra iconogràfica, que permetés la reflexió i que fós el primer
pas cap a una anàlisi específica i transversal de les imatges que deixà l’Holocaust,
Los campos de concentración y el mundo penitenciario en España durante la guerra civil y el franquismo
926
Fonts documentals
com s’ha fet amb altres formes d’expressió com la pintura o el cinema. El
recorregut es divideix en tres períodes. El primer, de 1933 a 1945, anomenat El
període dels camps, mostra la diversitat en la tipologia de camps, de situacions, i
de vida que s’hi feia, així com la varietat d’internats, els diferents usos que el
sistema nazi donava a les imatges; sense perdre de vista aquelles que foren preses
de manera clandestina pels propis internats. L’interval 1944-1945, L’hora de
l’alliberament, ens apareix en forma d’imatges obtingudes tant pels propis
membres dels exèrcits nouvinguts com per la premsa (Margaret Bourke, George
Rodger, Lee Miller, etc.), on els protagonistes són els alliberats i la seva actitud
per enfrontar-se a allò que han passat. Per últim, en El temps de la memòria, de
1945 a 1999, els protagonistes són els treballs realitzats per fotògrafs
contemporanis sobre la memòria dels camps. Totes elles creen una relació molt
especial espectador-imatge, envers el valor d’aquestes i la seva influència en la
nostra memòria. La visió de l’exposició, que d’entrada ens sacseja i ens interpel·la,
no es fàcil, però és millor mostrar la barbàrie que no pas el perill de l’oblit. També
ens mostra variants de comportament antropològic, com ara les normes i pautes
seguides, acceptades i institucionalitzades en els camps o l’escala de valors que
s’ha d’utilitzar dins el camp que, com deia Primo Levi, no té res a veure amb el
que regeix a l’ésser humà fora d’aquest. És un món dins d’un altre, amb el qual no
hi ha pràcticament punts de connexió, on tot el que s’havia après, dins el camp es
deforma per donar pas a un nou coneixement 88 .
TPF
FPT
5. Epíleg: Paraules de presó.
“Les ruses de l’oubli sont encore faciles à démasquer au plan oû les institutions de l’oubli,
dont l’amnistie constitue le paradigme, donnent force aux abus de l’oubli qui font pendant
aux abus de la mémoire”. 89
TPF
FPT
Els discursos orals, escrits i visuals que hem evocat en aquest assaig
constitueixen distintes variants de les paraules de presó que donen sentit a les
històries de vida política. L’heterogeneïtat dels formats, dels mètodes de
recol·lecció i de les motivacions que els alimenten posen de manifest els usos i
abusos del silenci i la memòria. La recent emergència de la passió autobiogràfica
88
Una línia similtar impulsà una altra exposició realitzada anteriorment, Mauthausen.
L’univers de l’horror, creada pel Museu d’Història de Catalunya i Amical Mauthausen de
Barcelona. Comprèn diversos períodes i temàtiques, diferents de l’anterior exposició
comentada, començant per l’interval 1931-1939, amb l’adveniment de la República, la
Guerra Civil i el projecte de dominació de Hitler; 1939-1945, exili i persecució dels
republicans i les agressions nazis a Europa, on comença la part de l’univers
concentracionari, dividit en epígrafs: l’organització dels camps, els camps dels espanyols,
el trasllat i l’arribada, el treball, la subsistència, els experiments mèdics, la mort, la
solidaritat i la resistència, l’alliberament i el destí dels botxins. L’epíleg és ben expressiu
‘El món de l’home lliure’.
89
Paul RICOEUR, La mémoire, l’histoire, l’oubli, Seuil, Paris, 2000, p. 650.
P
P
P
P
Fuentes documentales
927
Els camps de concentració i el món penitenciari a Espanya durant la guerra civil i el franquisme
ha tingut el mèrit enorme de desemmascarar les institucions de l’oblit que el
franquisme va saber imposar primer mitjançant el terror i després mitjançant la
censura i que la transició va perllongar en equiparar simbòlicament amnistia i
amnèsia. Però cal també assenyalar alguns dèficits d’aquesta passió que una
historiografia crítica hauria d’abordar: l’obsessió per l’acumulació i difusió de
dades i testimonis per damunt de la sistematització i comparació; el predomini de
la descripció sobre la interpretació; la manca de diàleg entre les fonts orals i altres
fonts documentals; l’absència de testimonis autobiogràfics dels gestors de la
institució penitènciaria; les escasses interrelacions entre el dins i el fora del
reclusori (com va afectar la presó a l’entorn familiar i social del pres, com va
condicionar el curs de la biografia posterior); la concentració dels records en els
primers anys del franquisme i les discontinuïtat amb periodes posteriors (on altres
generacions, menys marcades per la guerra, van seguir omplint la presó política);
la inexistència de lectures transdisciplinàries i hermenèutiques dels materials orals;
etc. Es tracta, en definitiva, de superar l’actual estadi arxivístic i passar a un estadi
més analític, que permeti avançar en la comprensió de les estratègies de
resistència, però també de les formes de domini. Encara que no van ser
pronunciades durant l’empresonament, sinó sovint molts anys després, les paraules
de presó ens confronten a tres tipus de dilemes -la memòria o l’oblit, la paraula o
el text, l’escriptura o la vida- que ens serviran per cloure aquest assaig 90 .
TPF
FPT
La memòria o l’oblit. L’escriptura autobiogràfica té sovint una funció curativa,
encara que sigui amb gairebé mig segle de retard. El problema no rau tant en la
dificultat de fer públics uns records dolorosos, sinó en la manca d’atenció i
d’interès en conèixer; agreujada per un procés de transició on es pagà el peatge
tàcit de l’oblit. Les veus que han ressorgit ens demostren aquesta metamorfosi
curativa que significa poder reivindicar la pròpia memòria, la tossudesa en negarse a l’oblit, augmentada per les dècades de silenci suportades. Però el record és
selectiu i el silenci és part de la memòria: “la gent s'inventa coses, i después s'ho
creuen de veritat”. L’objecte d’estudi d’una historiografia de la presó franquista no
pot limitar-se als fets que succeïren rere les reixes i als objectes que els evoquen,
sinó que ha de rastrejar el seu impacte en els imaginaris, les creences i els desigs
de les persones que els van viure. Doncs ja havia afirmat un dels pares del mètode
biogràfic (W.I. Thomas) que allò que la gent creu, encara que sigui fals, té
conseqüències reals.
La paraula o el text. Els discursos autobiogràfics de la presó política segueixen
un itinerari que va del fons a la forma (de la paraula al text): la finalitat de
transmetre un missatge condiciona les estratègies narratives. Els primers
testimonis publicats –i aquells que recullen la vida dels militants i líders polítics90
Moltes de les comunicacions presentades en el congrés Els camps de concentració i el
món penitenciari a Espanya durant la guerra civil i el franquisme es basen en fonts orals
o en documents personals, i algunes son valuosos intents en la direcció que hem
assenyalat.
P
P
Los campos de concentración y el mundo penitenciario en España durante la guerra civil y el franquismo
928
Fonts documentals
van escollir la forma del memorialisme escrit que tendia a silenciar la quotidianitat
de la vida a la presó i els aspectes menys heroics de la lluita. Van ser les dones –
sobretot Tomasa Cuevas, però també altres com Juana Doña- les que es van
encarregar de vindicar la memòria oral del terror com a estratègia per recuperar la
dignitat perduda i per restituir el passat. Els darrers anys han vist la proliferació
d’altres formats autobiogràfics, entre els quals destaquen els visuals i els televisius,
que amb l’objectiu de fer una obra divulgativa han aconseguit despertar el desig de
conèixer (per a les generacions que no van viure aquests fets) i el desig de contar
(per als que van callar durant tant de temps).
L’escriptura o la vida. Posar el records per escrit, sigui directament o per
mediació d’una persona que pregunta, escolta i transcriu, és una forma d’exorcitzar
la por del passat. Però no s’ha de confondre l’escriptura amb la vida (el relat de
vida amb la història de vida). Els primers testimonis publicats van ser els de
militants polítics que volien compartir l’heroisme de la primera clandestinitat (però
la quotidianitat dels milions de presoners anònims va quedar sovint oculta, amb
notables excepcions com els relat corals de Tomasa Cuevas i l’ACEP). Els darrers
anys hem assistit a una autèntica renaixença de la passió autobiogràfica,
protagonitzada pels darrers testimonis vius (però seguim tenint molts pocs relats
dels presos comuns, i tampoc dels botxins, carcellers, còmplices i delators que
configuren les altres memòries de presó: la dels vencedors, que haurien de formar
part de l’univers penitenciari).
Es d’aquesta memòria –però també d’aquests oblits- que tracten els discursos
autobiogràfics de joves milicians, homes polítics, dones compromeses, militants
anònims, fotògrafs internats i mares manllevades dels seus fills, que van passar
una part de la seva vida en les presons franquistes o als camps nazis i van poguer
sobreviure per contar-ho i perque nosaltres ho poguem escoltar, llegir i tornar-ho a
contar, molts anys després.
Bibliografia
Amat-Piniella, J. K.L. Reich, Club Editor, Barcelona, 1963.
Arendt, H. Eichmann en Jerusalen. Un estudio sobre la banalidad del mal, Lumen, Barcelona,
1999.
Associació Catalana d’Expresos Polítics, Notícia de la negra nit. Vides i veus a les presons
franquistes (1939-1959), Diputació de Barcelona, Barcelona, 2001.
Bacca Dowden, M. Acusada d’espia a la Barcelona franquista 1939/1943, Pòrtic, Barcelona, 1994.
Bartra, A. Crist dels 200.000 braços, Proa, Barcelona, 1974.
Bassa, D. i Ribó, J. Memòria de l’infern, Edicions 62, Barcelona, 2002.
Bermejo, B. Francesc Boix, el fotógrafo de Mathausen, RBA, Barcelona, 2002 (La Magrana,
Barcelona, 2002).
Bourdieu, P. "La ilusión biográfica", Historia y Fuente Oral, 2, 1989, pp. 27-33.
Carbonell Fita, P. Tres Nadals empresonats (1939, 1943), Abadia de Montserrat, Barcelona, 1999.
Fuentes documentales
929
Els camps de concentració i el món penitenciari a Espanya durant la guerra civil i el franquisme
Carbonell Fita, P. Nadal a la presó Model (1944-1945), Abadia de Montserrat, Barcelona, 2000.
Català, N. De la resistencia y la deportación. Cincuenta testimonios de mjjeres españolas,
Península, Barcelona, 2000 (Ces femmes espagnoles de la Résistance et la Déportation.
Témoinages vivants de Barcelone à Ravensbrück, Éditions Tirésias, Paris, 1994).
Comisión Nacional sobre Desaparición de Personas. Nunca más. Informe de la Comisión Nacional
sobre desaparición de personas, Seix Barral/Eudeba, Barcelona, 1985.
Commission internationale contre le régime concentrationnaire. Livre blanc sur le systeme
penitentiaire espagnol. Paris, 1953.
Cuevas Gutiérrez, T. Cárcel de mujeres, Sirocco, Barcelona, 1985.
Cuevas Gutiérrez, T. Mujeres de la resistencia, Sirocco, Barcelona, 1986.
Cuevas Gutiérrez, T. Mujeres en las cárceles franquistas, I, Casa de Campo, Madrid, SD [1979].
Devi, P. Jo, Phoolan Devi, reina dels bandits. Columna, Barcelona, 1996.
Doña, J. Desde la noche y la niebla, Editorial de La Torre, Madrid, 1978.
Falcón, L. En el infierno. Ser mujer en las cárceles de Franco. Barcelona, 1977.
Feixa, C. "Més enllà d'Eboli. Gramsci i l'antropologia italiana", Nous Horitzons, Barcelona, 1987,
105: 28-41.
Feixa, C. Cultures juvenils, hegemonia i transició social. Una història oral de la joventut a Lleida,
1936-1989, Tesi doctoral, Universitat de Barcelona, 1990.
Feixa, C., “La imaginació autobiogràfica”, L’Avenç, Barcelona, nº 252, 2000, pp. 16-29
Ferrarotti, F. Storia e storie di vita, Laterza, Bari, 1981.
Forest, E. Diario y cartas de la cárcel, Argitaletxe Hiru, Estella, 1995.
Foucault, M. Vigilar y castigar. Nacimiento de la prisión, Siglo XXI, Madrid, 1994.
Fraser, R. Mijas: República, guerra y franquismo en un pueblo andaluz, Antoni Bosch Barcelona,
1985.
Fraser, R. Recuérdalo tú y recuérdalo a otros. Historia oral de la guerra civil española, Crítica,
Barcelona, 1979.
Frigolé, J. Un hombre. Género, clase y cultura en el relato de un trabajador, Barcelona, Muchnik,
1997.
García, C. Las cárceles de Soledad Real: Una vida. Alfaguara, Madrid, 1982.
Gramsci, A. Quaderni del carcere, Einaudi, Torino, 1975.
Guzmán, E. de, El Año de la Victoria, Vosa, Madrid, 2001.
Jackson, G. Soledad brother. Cartas de prisión, Barral, Barcelona , 1971.
Juliá, S. et al. Víctimas de la guerra civil, Temas de hoy, Madrid, 1999.
Juliá, S. et al. Violencia política en la España del siglo XX, Taurus, Madrid, 2000.
Kertész, I. Un instante de silencio en el paredón. El holocausto como cultura. Herder, Barcelona,
1999.
Levi, P. La Tregua, Muchnik, Barcelona, 1988.
Levi, P. Los hundidos y los salvados, Muchnik, Barcelona, 1989.
Levi, P. Si això és un home, Ed. 62, Barcelona, 1999.
López García, B. En las cárceles de Franco no vi a Dios, Ketrés, Barcelona, 1992.
López Raimundo, G. Escrits. 50 anys d’acció, 1937-1988, Nous Horitzons, Barcelona, 1988.
López Raimundo, G. Primera clandestinitat, Antártida/Empúries, Barcelona, 1995.
Llarch, J. Campos de concentración en la España de Franco, Producciones Editoriales, Barcelona,
1978.
Madelénat, D. La biographie. PUF, Paris, 1984.
Maestre Alfonso J. Testimonio de un rebelde, Edicusa, Madrid, 1976.
T
T
Los campos de concentración y el mundo penitenciario en España durante la guerra civil y el franquismo
930
Fonts documentals
Malonda, Á. Aquello sucedió así. Asociación de cooperativas farmaceuticas, Madrid, 1983.
Mangini, S. Recuerdos de la resistencia. La voz de las mujeres de la guerra civil española.
Península, Barcelona, 1997.
Marcó Dachs, Ll. Llaurant la tristesa. El camp de concentració d’Albatera i la presó de Portaceli,
Editorial Mediterrania, Barcelona, 1998.
Mariani, L. Quelle dell’idea. Storia di detenute politiche 1927-1948. De Donato, Bari, 1982.
Marinas, J.M.; Santamaría, C. (eds). La historia oral. Métodos y experiencias, Debate, Madrid,
1993.
Mir, C. Vivir es sobrevivir, Pagès, Lleida, 2001.
Mir, C.; Corretgé, F.; Farré, J.; Sagués, J. Repressió econòmica i franquisme, Publicacions de
l’Abadia de Montserrat, Barcelona, 1997.
Molinero, Carme; Ysàs, Pere, “Una immensa presó. Misèria, explotació i silenci sota el primer
franquisme”, dins Associació Catalana d’Expresos Polítics, Notícia de la negra nit,
Diputació de Barcelona, Barcelona, 2001, pp. 63-104.
Monago Escobedo, J.J. El campo de concentración de Nanclares de la Oca 1940-1947, Gobierno
Vasco. Departamento de Justicia, Economía , Trabajo y Seguridad Social. Vitoria, 1998.
Núñez, M.; Rojas, A. Consejo de guerra. Los fusilamientos en el Madrid de la posguerra (19391945), Compañía literaria, Madrid, 1997.
Núñez, M. Cárcel de Ventas, Colección Ebro, París, 1967.
Pagès, P. La presó Model de Barcelona, Publicacions de l’Abadia de Montserrat, Barcelona, 1996.
Passerini, L. (ed). Storia orale. Vita quotidiana e cultura materiale delle classi subalterne,
Rossenberg e Sellier, Torino, 1978.
Pons Prades, E. Las guerras de los niños republicanos, Compañía literaria, Madrid, 1977.
Portelli, A. Biografia di una città, Terni, storia e racconto. 1830-1985, Einaudi, Torino, 1985.
Pujol, J. Des dels turons a l’altra banda del riu, Pòrtic, Barcelona, 1978.
Quintero, J. Cuerda de presos, Planeta, Barcelona, 1997.
Richards, M. Un tiempo de silencio. La guerra civil y la cultura de la represión en la España de
Franco. 1936-1945.
Riera Sorell, G. Crònica d’un presoner mallorquí als camps de concentració (1936-1942), El Tall,
Palma de Mallorca, 1991.
Roig, M. Els catalans als camps nazis, Ed. 62, Barcelona, 1977.
Roldán, H. Historia de la prisión en España, Publicaciones del Instituto de criminologia de
Barcelona, Barcelona, 1988.
Romeu, F. Silencio roto. Mujeres contra el franquismo, Summa, Oviedo, 1994.
Roura, A. Mujeres para después de una guerra, Flor del Viento, Barcelona, 1998.
Rousset, D. L’univers concentrationnaire. Éditions du Pavois, Paris, 1946.
Sabín, J.M. Prisión y muerte en la España de postguerra.Anaya & Mario Muchnik, Madrid, 1996.
Semprún, J., La escritura o la vida, Tusquets, Barcelona, 1995.
Serrano, D. Un català a Mauthausen. El testimoni de Francesc Comellas, Pòrtic, Barcelona, 2001.
Suárez, A.; Colectivo 36. Libro Blanco sobre las cárceles franquistas.Ruedo Ibérico, Chatillonsous-Bagneux, 1976.
Subirats, J. Pilatos, 1939-1941. Prisión de Tarragona, Fundación Pablo Iglesias, Madrid.
Tasis, R. Les presons dels altres. Records d’un escarceller d’ocasió. Pòrtic, Barcelona, 1990.
Toran, R. Vida i mort dels republicans als camps nazis, Proa, Barcelona, 2002.
Torner, C. Shoah. Una pedagogia de la memòria, Proa, Barcelona, 2002.
Vallejo Nágera, A. Divagaciones intrascendentes.Talleres Tipográficos Cuesta, Valladolid, 1938.
Fuentes documentales
931
Els camps de concentració i el món penitenciari a Espanya durant la guerra civil i el franquisme
Vilanova, F. Risques, M. Vinyes, R. Les ruptures de l’any 1939, Publicacions de l’abadia de
Montserrat, Barcelona, 2000.
Vinyes, R. “’Nada os pertenece...’ Las presas de Barcelona, 1939-1945”, Historia Social, nº 39,
2001, pp. 49-66.
Vinyes, R. “Territoris de càstig (les presons franquistes, 1939-1959)”, dins Associació Catalana
d’Expresos Polítics, Notícia de la negra nit, Diputació de Barcelona, Barcelona, 2001, pp.
41-62.
Vinyes, R. El soldat de pandora. Una biografia del segle XX, Proa, Barcelona, 1998.
Vives, P. Cartes dels dels camps de concentració, Edicions 62, Barcelona, 1972.
Los campos de concentración y el mundo penitenciario en España durante la guerra civil y el franquismo
932
Fonts documentals
Fuentes documentales
933
Els camps de concentració i el món penitenciari a Espanya durant la guerra civil i el franquisme
COMUNICADO SOBRE LOS CAMPOS DE CONCENTRACION
FRANQUISTA
Sixto Agudo González
La celebración del Congreso sobre los campos de concentración y el mundo
penitenciario durante la Guerra Civil y el Franquismo, organizado por El Museo de
Historia de Cataluña y por el Grupo de Investigación sobre la Época Franquista del
Departamento de Historia Moderna y Contemporánea de la Universidad Autónoma de
Barcelona, considero que va a dar un gran paso para resolver la separación que ha
habido hasta hoy entre la vida y la actuación de la emigración española de 1939 y la vida
y la lucha de los españoles contra el franquismo en el interior de España.
Porque se ha escrito mucho sobre los campos de concentración y de la lucha de los
españoles en la Resistencia Francesa contra el fascismo, cuya últimas contribuciones
han sido los congresos sobre la España Exiliada de 1939 coordinados por Manuel Aznar
al frente del Grupo de Estudios sobre el Exilio de la Universidad Autónoma de Barcelona.
Pero se hablado y escrito poco sobre la relación existente entre la emigración exiliada de
1939 y la lucha antifranquista en el interior de España.
Sin embargo, en mi libro de memorias “En la Resistencia Francesa”, yo afirmaba: en
torno a la participación de los españoles en la Resistencia de Francia existen diversas
versiones en cuanto a su iniciación y también en cuanto al grado de participación. La
verdad es que los españoles desde que pasamos por la derrota de la Republica España,
por la ignominia de Austria y Checoslovaquia y por las vergüenza de la “Drole de Guerre”
de 1939-1940, no dejamos de luchar contra el fascismo dentro y fuera de España.
Está fuera de dudas que los españoles en Francia al mismo tiempo que luchábamos al
lado del pueblo francés contra Hitler y Mussolini, luchábamos por liberar España de la
dictadura franquista.
Si en España no se ha hablado de los campos ni de las prisiones franquistas hasta hace
muy poco ha sido debido a la guerra fría, a los 40 años de dictadura y a la ruptura
pactada.
A mí me sorprendió el fin de la Guerra Civil en el frente de Teruel. Aquí conocí el Golpe
de Estado de Casado y Besteiro, cuando organizaba una nueva división del Ejercito de la
República, que precipitó los acontecimientos y malogró con la traición, la prolongación de
la Resistencia.
De nada sirvieron los esfuerzos de la dirección del PCE para terminar la lucha fraticida
en Madrid y para restablecer la unidad rota. El gobierno del doctor Negrín y los mando
militares y políticos que volvieron a España para continuar la lucha, se vieron obligados a
salir del país para no ser detenidos, y yo con otros 18.000 españoles, viví la tragedia del
puerto de Alicante y los tres últimos días de la República hasta que fuimos hechos
prisioneros de la División Littorio.
Los campos de concentración y el mundo penitenciario en España durante la guerra civil y el franquismo
934
Fonts documentals
El plazo dado por los italianos para rendirnos expiró. La muchedumbre de vencidos
comenzó a rendirse a la puesta del sol. Silenciosos, cabizbajos, pero grandes en la
desgracia como lo fueron en los combates, los españoles salimos lentamente del puerto
entre filas de “Littorios”.
Era el 1º de abril de 1939 la República sucumbió, el lacónico parte de guerra del Cuartel
General de Franco concluía: “la guerra ha terminado”. Pero para los vencidos la
represión comenzaba y, con ella, se iniciaba también la larga, la indomable, la tenaz
lucha por la libertad y la democracia. Aquella noche hubo jefes militares y políticos que
todavía la pasaron en el puerto. Por la mañana temprano salíamos los grupos que
habíamos pasado la última como hombres libres. El último grupo lo formábamos el
coronel Ibarrola, Etelvino Vega, el teniente coronel Gallo, el diputado Florencio Sosa, la
dirigente del País Valenciano Pilar Soler y yo mismo. Avanzábamos silenciosos y
pensativos por el ancho pasillo que formaban las filas vigilantes de los soldados italianos.
Más adelante a la izquierda de la carretera, quedaban las inclinadas pendientes del mote
en cuya cima se alza el castillo de Santa Bárbara y a la derecha se veía el recinto
amurallado de Serragrosa, En las alturas vigilaban soldados con las ametralladoras
emplazadas, otros soldados en mayor número lo hacían en la carretera, desde la que se
veía un gran espacio de almendros, que aproximadamente debía tener 3 Km. de largo
por 500m. de ancho, hoy transformado en construcciones de viviendas modernas que
conservan en sus espacios verdes pequeñas plantaciones de la misma especie.
El Campo de los Almendros
En este amplio terreno fuimos internados para una primera selección. Los prisioneros le
bautizamos con el nombre de “campo de los almendros”, entre otras razones, porque los
almendros fueron, aunque nadie lo pensase al entrar en él, casi el único alimento durante
los seis días que permanecimos allí. Aquí fueron a parar, además de nosotros, hombres
detenidos en la ciudad, en los pueblos vecinos y todos los que circulaban por la
carretera, militares y civiles, que formaban parte del éxodo general por el final de la
guerra.
En el nuevo campo no había lugar reservado para nadie ni la menor señal de que los
fascistas pensasen tenernos muchos días encerrados en él, nuestro grupo muy reducido
lo formábamos Florencio Sosa, Jacinto Naranjo, mi hermano Jerónimo y yo. Como
equipaje sólo teníamos dos buenas mantas de lana que recogimos abandonadas en el
puerto. A primeras horas de la noche la lluvia empapó nuestros cuerpos y las mantas
que nos protegían. Al anochecer dormimos apretados unos contra otros. Nos despertó
muy temprano el toque de diana. Grupos de soldados anunciaban que todo el mundo
tenía que ponerse en pie. En efecto la amenaza la cumplieron al pie de la letra. Cuando
pasaban por algún sitio y encontraban a alguno tumbado lo molían a culatazos, patadas
o vergazos. Nos llamó la atención la actitud de un sargento muy próximo al lugar donde
estábamos que aporreaba a un prisionero, pero el cuerpo de este permanecía inmóvil y
el sargento enfurecido le azotaba cada vez más fuerte. De repente uno de los prisioneros
le cogió el brazo y con ademán enérgico detuvo el vergazo gritando ¡Este hombre está
muerto¡
Luego entraron en acción los italianos acompañados de “cameramen”.Comenzaron a
arrojar panes en medio de la multitud que llevaba seis días sin probar bocado. Trataban
de filmar la escena, pero no lo lograron porque nadie se prestó a tan degradante escena,
aunque se soñaba con la comida, hasta tal punto que las almendras y las hojas habían
desaparecido de los árboles.
Al fin aparecieron dos camiones en la entrada del campo con víveres. Que comenzaron
a repartir una lata de sardinas de 100 gramos para dos y un chusco de pan para cinco y
feliz el que tuvo suerte de alcanzarlo.
Fuentes documentales
935
Els camps de concentració i el món penitenciari a Espanya durant la guerra civil i el franquisme
Sometidos al hambre y a la sed, a la humillación sistemática y a las visitas de falangistas
y policías, bastantes de los allí concentrados enloquecían o perecían victimas de un
régimen tan inhumano. Por otro lado, la ley de fugas era una constante y los
fusilamientos se sucedían dentro y fuera del recinto. A lo largo de luna semana de
pasión.
La primera criba
El mando franquista procedió a una primera criba. Selecciono para la prisión militar a los
mandos republicanos más conocidos: Burillo, Ibarrola, Etelvino Vega, Ortega, etc.
Ibarrola, altiva la postura, con el brazo en cabestrillo, resumió en seis palabras toda la
angustia de militar y católico autentico: Hubiera querido morir sin ver esto.
Sucesivamente los prisioneros fueron conducidos a la Plaza de Toros 8.000, al Castillo
de Santa Bárbara 3.500, al Castillo de San Fernando 3000, a la Prisión provincial 2000
más 5000 mujeres y niños que fueron concentrados en salas de cine de Alicante.
Nuestro grupo se disperso. Florencio Sosa no quiso esperarse hasta el final y salió en la
expedición del Castillo de Santa Bárbara. Mi hermano y Naranjo marcharon con Sosa y
yo me quede esperando a la ultima expedición.
El día 7 por la mañana nos formaron. Estuvimos esperando mas de una hora hasta la
hora de salida. La expedición va a ponerse en marcha anuncio un oficial franquista. Que
nadie se aparte de la formación. Si alguno intenta fugarse, los soldados dispararan los
fusiles contra el. Al llegar a la estación de Alicante nos embarcaron en vagones como el
ganado.. Y el tren inicio la marcha hasta llegar a la estación de Albatera-Catral
El Campo de Albatera
La ultima expedición del Campo de los Almendros llegaba a su meta. Y un teniente, al
frente de una sección de soldados abría las puertas de los vagones gritando: ¡A formar!
Los alrededores estaban tomados por soldados fusil al brazo. En los puntos estratégicos
se veían emplazamientos de ametralladoras.
Emprendimos la marcha hasta llegar a un campo cerrado por una doble valla de
alambradas y torres metálicas desde las cuales montaban guardia con fusiles y
ametralladoras soldados del Regimiento de Arapiles, de la 13 División de Infantería,
mandada por el celebre coronel Pimentel, que fue durante la II Guerra Mundial segundo
jefe de la División Azul.
En este campo fueron internados unos 12.000 prisioneros. Entre esta multitud recuerdo a
dirigentes políticos y militares del PCE como Jesús Larrañaga, Casto García Rozas,
Ramón Ormazabal, Navarro Ballesteros, Jesús Bayon, Luis Espinosa, el aragonés
Cuevas, Ángel Martínez, Nilamon Toral, Recalde, Marquina, LUIS Sendín, Recatero y de
la JSU Tuñón de Lara, Manolo Gimeno, Juanillo y Sinovas.
Entre socialistas, a Rodríguez Vega, Rafael Henche, Carlos Rubiera, José Díaz Alor,
Gómez Osorio, Gómez Egido, Francisco de Toro, Antonio Pérez, Sola y Sócrates
Gómez.
Entre los anarquistas y cenetistas a David Antona, Julián Fernández, Amiel, Eduardo de
Guzmán, José Penido.
Una vez formados desde el altavoz se anuncio:
¡Silencio! Va a hablaros el Comandante Jefe del Campo
Sois prisioneros y os halláis en un campo de concentración, donde rige la más severa disciplina. Los
intentos de fuga serán castigados con la pena de muerte y la menor protesta será aplastada sin
contemplaciones. Nadie podrá acercarse a las alambradas, pues los centinelas tienen la orden de
disparar contra los que lo intenten. Tendréis que formar dos veces al día como mínimo. Tanto las
formaciones como las canciones nacionales se consideran actos de servicio y quienes pretendan
Los campos de concentración y el mundo penitenciario en España durante la guerra civil y el franquismo
936
Fonts documentals
eludirlos sufrirán en el acto el castigo merecido. Ningún prisionero podrá tener armas ni objetos
punzantes.
Esperábamos que empezase el registro de personas y equipajes, pero no fue así.. Por el
altavoz se dio la orden de romper filas. Y cada uno se desperdigo por el campo
buscando amistades o lugar donde poder instalarse.
Lluvias, hambre y sed
Nuestra primera noche en Albatera fue un pequeño anticipo de lo que nos esperaba allí.
No podíamos dormir ni descansar. El campo era grande, pero faltaba sitio para contener
a las 12.000 personas. Con cierta holgura cabíamos de pie, pero no tumbados. Cuando
lo hacíamos, las piernas de unos tropezaban con las cabezas de los otros.
Al sonar la diana a las siete de la mañana, hacia cuatro horas que llovía sin interrupción.
Pocos se levantaron para formar, pero los altavoces daban la orden de hacerlo y los
grupos de soldados con vergajos y las culatas de los fusiles obligaban a levantarse,
profiriendo insultos y repartiendo palos a diestro y siniestro.
La lluvia se prolongo durante una semana. Las mantas y capotes que servían de
protección se habían mojado y los cuerpos estaban calados. Había que defenderse
como se podía. Los prisioneros formaban pequeños grupos uniendo sus ropas y sus
cuerpos. Además la lluvia producía molestias, enfriamientos y algunas congestiones
pulmonares. Entre los internados había médicos excelentes: Peset, Recatero, Luna,
Catalina, Celamor, etc. pero poco o nada podían hacer porque no disponían ni de
aspirinas y los intentos para organizar la enfermería no habían dado ningún resultado.
Tampoco se podía hacer nada contra el hambre, que crecía a medida que pasaban las
horas y se sucedían los días en ayunas. Hasta el 14 de abril no comenzamos a recibir
una lata de sardinas de 200 gramos para dos y un chusco de pan de 250 gramos para
cinco. Es difícil imaginar lo que esto significa para quien no haya pasado por este trance.
Los que lo sufrimos apreciábamos diariamente los cambios físicos y materiales que se
producían: adelgazamiento, hundimiento de los ojos, inflamación y dolores de las
articulaciones, disminución de fuerzas hasta el punto de no poder levantarse. Cuando
mirábamos a nuestro alrededor, daba la sensación de que habíamos en poco tiempo
varios años. Agravaban nuestro aspecto la barba y la suciedad.
La sed hacia mas estragos que el hambre. Llevábamos tiempo esperando el agua para
beber. El jefe del campo lo había prometido abundante, pero no llegaba. Y cuando por fin
llego, fue muy escasa, solo para saciar la sed y nada para asearse un poco. Además la
ausencia de organización impedía que el turno se respetase y los internos mas
conscientes tenían tanta sed como los que mas, pero no queríamos ser la diversión del
enemigo.
Al hambre y a la sed se unían los vergajazos que repartían a su paso, sin ton ni son, los
afeminados oficiales falangistas y los brutos sargentos cargados de medallas.. También
las palizas mataban hombres. Los franquistas no hacían distinciones, fuesen comunistas,
socialistas, anarquistas, republicanos, ugetistas, cenetistas o no adscritos a ninguna
formación política o sindical.
Partidarios y enemigos del gobierno Negrin
Lamentablemente en el campo estábamos los partidarios y los enemigos del Gobierno
Negrín y tanto unos como otros sentíamos y continuaríamos sintiendo en nuestras
carnes durante largos años lo que significaba la ”Paz Honrosa” prometida por la traición
de Casado y Besteiro: Unidad del pueblo y del ejercito rotas, la ola de terror
desencadenada en toda España, las cárceles, campos de concentración, campos de
Fuentes documentales
937
Els camps de concentració i el món penitenciari a Espanya durant la guerra civil i el franquisme
fútbol, plazas de toros, escuelas, conventos y castillos llenos de prisioneros. Los
fascistas sin ley llenaban de luto y dolor a centenares de miles de hogares españoles.
Una mañana, me tropecé con José Sola, que fue nuestro primer comisario político del
Regimiento Dimitrof de Toledo, miembro de la JSU y de la Agrupación Socialista
Madrileña. Siempre nos había unido una gran amistad. Iba acompañado de Sócrates
Gómez y de otros jóvenes socialistas que habían provocado la escisión de la JSU.
Después de saludarle, le dije: Me alegra mucho verte Sola. Nuevamente volvemos a
estar juntos, esta vez sufriendo las consecuencias de la “paz honrosa” que creo tu has
apoyado.
Si, lo he hecho para impedir el golpe comunista que preparaba el Gobierno Negrín.
¡Ya esta bien! Este eslogan inventado por los casadistas para justificar el crimen
cometido contra la Republica puede confundir a la gente desinformada, pero no a los que
como tu conocen a los que han seguido una trayectoria clara, honesta y firme en defensa
de la Republica y de la política del gobierno legitimo de España.
Otro día vino a pasar un rato con nosotros Isabelo López, padre de Álvaro, teniente de
alcalde de nuestro barrio por el PSOE. Comentando las noticias que corrían fuera del
campo, Isabelo manifestó: “Hay que tener confianza en los gobiernos de Inglaterra y
Francia. Los acontecimientos internacionales van a precipitarse a favor de estas
potencias y Franco sé verá obligado a tenerlo en cuenta. No va a ocurrir nada, ya lo
veréis. A lo sumo, fusilarán a unos cuantos.
Esto parece un cuento de hadas, Isabelo. Conoces las atrocidades de Andalucía, de
Badajoz, de Toledo y en toda la zona ocupada por Franco. Conoces lo que Hitler esta
realizando en Austria, Checoslovaquia y Alemania. Has visto la actitud de Franco a las
propuestas de Casado. Lo que estamos viendo en este campo y lo que ocurre en todo el
país desmiente tu falsa esperanza”.
Pero como Isabelo pensaban dirigentes como Carlos Rubiera, que pensaban ser
ministros en septiembre.. La realidad fue otra. Los que pensaban como Rubiera fueron
juzgados y fusilados, como lo fueron centenares de miles de republicanos.
Actitudes ante la situacion
La jefatura del campo aun no había tomado ninguna medida organizativa. No conocía el
numero de prisioneros y menos quienes éramos. La primera medida que adopto para
iniciar la selección y la represión fue una llamada por los altavoces: ¡Los jefes, oficiales y
comisarios que formen inmediatamente en la puerta! Y como un solo hombre nos
agolpamos todos. Éramos tantos, que la Comisión de Depuración desistió de esta
primera selección, pero comenzó la verdadera. Nos organizaron en centurias y
nombraron un cabo en cada una de ellas, a quienes dieron la orden expresa de entregar
la relación nominal de los componentes de cada centuria, entregándoles tiendas de
campaña italianas para guarecernos.
La dirección clandestina del PCE en el campo, encabezada por Jesús Larrañaga y Casto
García Rozas, tomó medidas para sacar de las alambradas al mayor numero posible de
camaradas. Algunos jefes de unidades republicanas llevaban consigo papel timbrado y
sellos de las mismas, lo que iba a facilitar su tarea. La Comisión Depuradora abrió
oportunidades porque a los que presentaban documentación civil o militar que acreditaba
su personalidad, le entregaban un salvoconducto para trasladarse a su lugar de origen.
Así salieron del campo Larrañaga, Casto García Rozas, Asarta, Marquina, Manolo
Gimeno, Juanillo y otros. Que pudieron continuar la lucha.
Otra actitud muy diferente, era la de los dirigente socialistas que, en general, facilitaban
la misión de la comisión depuradora.
Desde entonces las formaciones y el control fueron mucho más rigurosos.
Los campos de concentración y el mundo penitenciario en España durante la guerra civil y el franquismo
938
Fonts documentals
El muro de los tormentos
Uno de los mayores peligros para la salud era la inexistencia de retretes y letrinas. Los
existentes eran los adecuados para 400 internos del anterior campo de trabajo. Las
consecuencias de este hecho era, que las heces y los orines encharcaban una parte de
la superficie del campo con las consiguientes amenazas para la salud. Eso teniendo la
barriga vacía.
Algunos no habíamos defecado desde el Campo de los Almendros. Sentíamos cada día
más trastornos intestinales. Los médicos prisioneros estaban alarmados, no tanto por el
estreñimiento si no por lo que ocurría cuando este cesara. Algunos prisioneros
empezaban a recibir paquetes de su familia. Y hacían sus necesidades con normalidad,
pero sin tener un lugar para hacerlo. Para solucionar el problema, la jefatura del campo
autorizo hacer dos largas letrinas.
Durante un mes la cosa no tuvo nada de particular, pero a partir de entonces se convirtió
en la peor amenaza porque no se podía expulsar los excrementos, sufriendo dolores
intensos y prolongados. Al fin, con grandes esfuerzos se lograba que los excrementos
bajaran hasta el esfínter, pero este se cerraba y la deyección se cerraba por lo que se
tenia que recurrir a las llaves de abrir las latas de sardinas para deshacer las duras bolas
del excremento y conseguir su evacuación. Tan trágico espectáculo fue bautizado por los
propios prisioneros como “el muro de los tormentos”.
Por recomendación de los médicos prisioneros se instalo en el campo un puesto de
frutas donde se vendían naranjas y uvas. Poco a poco fue desapareciendo el
estreñimiento, que fue dando paso a las diarreas, mucho más peligrosas que el
estreñimiento, pero afortunadamente no hubo brotes de cólera, pero si abundaban casos
de paludismo y sarna, además de la abundancia de piojos.
Para atajar los peligros, los médicos prisioneros pidieron a la jefatura del campo
desinfección, desinsectación, menos hacinamiento, y vacunación masiva, pero nada se
consiguió. Lo único que se consiguió fue que un centenar saliésemos a bañarnos a una
balsa que había fuera de las alambradas escoltados por soldados.
El discurso de Jiménez Caballero
A primeros de mayo circulaban por el campo bulos sobre una posible amnistía
relacionada sobre la gravedad de la situación internacional y la propaganda difundida por
la propaganda inglesa. Pero, de improviso, una tarde los altavoces llamaron a formar. Y
seguidamente anunciaron: “El Consejero Nacional de Falange, Ernesto Jiménez
Caballero, va a dirigirse a los prisioneros.
Con lenguaje grandilocuente y demagógico cantó loas a la Victoria, al Caudillo y a las
excelencias humanas y cristianas del nuevo régimen nacional sindicalista. Hablo de los
Reyes Católicos, del Imperio hacia Dios y de la unidad indestructible de la España
eterna. Fustigo a las democracias decadentes al tiempo que ensalzo las virtudes de los
regímenes de Hitler y Mussolini. Por ultimo se refirió a la magnanimidad del Caudillo,
afirmando: “Los que no tengan las manos manchadas de sangre nada tienen que temer;
pero para los comunistas y comisarios no habrá perdón. Sobre ellos caerá todo el peso
de la justicia”. Finalizado el discurso, los comentarios en el campo se referían a las
consecuencias de la gravedad de la situación internacional. Comentándolas con Luis
Espinosa y Luis Sendin, el primero opinaba que una coalición de los gobiernos ingles y
francés con la Unión Soviética seria la solución para frenar la expansión hitleriana e
impedir la guerra. Y también para ganarla- afirmó Sendin-, pero daros cuenta que los
equipos de Chamberlain y de Daladier no cambian su política de capitulación porque
ponen por encima de los intereses generales de la paz y del progreso sus intereses de
clase dominante.
Fuentes documentales
939
Els camps de concentració i el món penitenciari a Espanya durant la guerra civil i el franquisme
Represión sangrienta
A partir del discurso de Jiménez Caballero toda clase de provocaciones e insultos contra
los prisioneros. Los que más peligrábamos evitábamos el encuentro con los sargentos y
oficiales franquistas. Durante las noches se buscaba a los prisioneros. La caza del
hombre se realizaba diariamente Delegaciones de policías y falangistas pasaban revista
delante de los grupos debidamente formados buscando sus presas codiciadas. A
mediados de junio, en ora de las formaciones, aparecieron altas jerarquías madrileñas,
acompañadas de Amor Buitrago, dirigente de las Juventudes Libertarias, que fue
descubriendo a cuantos conocía de las direcciones del PSOE y del Movimiento
Libertario, que inmediatamente fueron trasladados a Madrid en la expedición de los 101.
El enemigo estrechaba el cerco y otro día, Velasco, jefe de la 3ª Brigada de Carabineros
fue descubriendo y entregando a los dirigentes y jefes militares comunistas que conocía,
hasta que Ramón Ormazabal le denuncio al jefe del campo como que fue destacado
falangista que fue descubierto y detenido por la policía republicana y que se salvo porque
denuncio a sus compañeros. Ormazabal logro lo que perseguía. Velasco desapareció del
campo. Fue detenido, procesada y juzgado y en las cárceles arrastro una vida miserable.
Pero las fugas se sucedían alcanzando cifras considerables, lo que dio motivo a la
presencia en el campo del coronel Pimentel, que en su visita sentencio: Por cada uno
que se escape fusilare a diez. Al día siguiente redoblo la guardia e hizo poner en los
postes de las alambradas el siguiente anuncio: El que use nombre supuesto y sea
descubierto será sometido a Consejo de Guerra Sumarísimo y ejecutado.
El terror más sanguinario se abatió sobre todos. Un día era el teniente Escamilla, que
probaba las ametralladoras en el cuerpo de los prisioneros. Otro era la caza a tiros de los
que se acercaban a las alambradas. Una noche corrió por el campo el rumor de que un
grupo que se había evadido días antes había sido detenido y reintegrado al mismo. La
noticia desgraciadamente se confirmó.
Se trataba de Ramón Navarro, capitán del XIV Cuerpo de Guerrilleros, de su hermano y
de un medico, los tres comunistas. Aquella misma noche se celebro Consejo de Guerra
que les condeno a la pena de muerte y al amanecer el altavoz del campo llamo a formar
y nos alinearon en la parte norte del recinto. En medio de un silencio sepulcral
aparecieron las tres figuras guerrilleras erguidas, con la cabeza bien alta. Avanzaban
entre bayonetas para encontrarse con la muerte.
De pronto la voz recia de Ramón Navarro retumbó: ¡Camaradas, manteneros serenos,
no caigáis en la provocación. Están dispuestos a hacer una matanza! Encuadrados por el
piquete, se les situó de espaldas a nosotros con los ojos vendados. En rápido
movimiento los tres dieron la cara y se quitaron el vendaje, querían morir de frente. Casi
simultáneamente una voz de mando ordeno: ¡Monten armas!, al mismo tiempo resonó la
voz de Ramón Navarro: ¡Camaradas, vamos a morir, pero os decimos: seguir luchando!
¡Viva la unidad! ¡Viva la Republica! ¡Viva el PCE!
La indignación y la rabia conmovieron a los millares de corazones, que tuvimos que
hacer esfuerzos para contenernos. Pero si con los fusilamientos públicos el coronel
Pimentel quería escarmentar a los prisioneros, el resultado fue diametralmente opuesto.
Las fugas continuaron los últimos días de mayo y todo el mes de junio.
Durante este corto periodo, asistimos al fusilamiento de cuatro anarquistas y también al
de un hombre enfermo que padecía de agudas diarreas y que al ir a las letrinas el
centinela moro le dio el alto y le denuncio como que se quería escapar. De nada sirvieron
sus argumentos.
Los campos de concentración y el mundo penitenciario en España durante la guerra civil y el franquismo
940
Fonts documentals
La solidaridad de la Vega del Segura
Cuando empezaban a clarear las filas de los prisioneros, el Campo de Albatera recibió
nuevos refuerzos. Millares de antifranquistas de los pueblos de la Vega, previamente
seleccionados, fueron internados, uniéndose a los veteranos del campo. El nuevo redil
suponía para ellos un alivio de su calvario en las prisiones de los pueblos. Para nosotros
significo una cierta salvación, producto de una significativa solidaridad de los habitantes
de la Vega, que nos hicieron llegar en abundancia los productos de sus tierras.
La Comision Depuradora llega a su fin
A principio de agosto, la clasificación de prisioneros llegaba a su fin. Pero coincidía con
las negociaciones de Inglaterra y Francia con la Unión Sovietica. Renacieron las viejas
discusiones. El conjunto de los prisioneros, confiaban en un acuerdo entre estas tres
potencias. Sendin, los tanquistas los comunistas mejor informados manifestaban que eso
seria lo mejor, pero los gobiernos de Paris y Londres no deseaban un tratado de paz con
la Unión Soviética, sino un acuerdo con los alemanes.
El 21 de agosto, cuando entre en la tienda de campaña que acogía a Sendin, este leía
un diario. Al saludarme me dijo. Fíjate lo que dice la prensa. El 20 de agosto, fracasadas
las conversaciones de las misiones militares, el gobierno alemán a pedido a su ministro
de Asuntos Exteriores que entre en relación con el gobierno de Moscú.
No será extraño que en pocos días nos hallemos ante un pacto de no agresión entre
Alemania y la Unión Soviética, aunque parezca imposible. Efectivamente, el día 24 la
prensa anunciaba en grandes titulares la firma de dicho pacto.
Liquidación del Campo de Albatera
Esta liquidación coincidía con las reacciones de todo tipo suscitadas por la firma del
Pacto germano-soviético. En peno debate, la prensa del 2 de septiembre publicaba la
declaración de las II Guerra Mundial, que coincidía con la disolución del Campo de
Albatera
El Campo de Portacoeli
Formados y llevados a la estación de Albatera, nos hicieron subir a un tren de
mercancías uno a uno, 60 por vagón y entre vagón y vagón de mercancías, uno para la
escolta de viajeros. Al llegar a la estación de Betera era de noche. No habíamos comido
ni bebido en todo el trayecto ni sabíamos cual seria la nueva meta.
Abiertos los vagones y apeados de los mismos, en grupos de 30 nos subieron a los
camiones que nos esperaban, fuertemente escoltados por guardias civiles. No
llevábamos quince minutos de trayecto, que a nuestros ojos apareció un edificio parecido
a un hospital. ¡Abajo todo el mundo! ¡A formar!
Un valenciano que estaba a mi lado exclamó: Este edificio es el sanatorio antituberculoso
a punto de terminar, situado en las estribaciones de la Sierra de Portacoeli. De ahí su
nombre. Una vez formados, nos condujeron al interior del edificio. Conmigo se situaron
en una habitación Virgilio Carretero y Manolo Ávila de Toledo; Manuel Rodríguez Calvo y
los hermanos Berlanga, de Almoradi y otros siete. Y nos dieron una lata de sardinas y
medio chusco de pan, que devoramos. Poco después dormíamos como un lirón.
Fuentes documentales
941
Els camps de concentració i el món penitenciari a Espanya durant la guerra civil i el franquisme
Encuentro con compañeros de Luch
Nos levantamos al toque de diana. Después de asearnos un poco, tocaron a formar en
una extensa explanada. Unos 3.000 internos constituíamos su población. Al romper filas
pude situarme geográficamente. Era un sitio ideal apropiado para el sanatorio cuya
inauguración impidió la guerra.
En el paseo obligado me encontré con caras conocidas del Campo de Albatera: Luis
Sendin, Luis Espinosa, Manuel Tuñón de Lara, Sinovas, Salvador Pomata, Blanco de
Córdoba, Fernando Barros, Julián Vázquez, Calixto Pérez y otros. Entre los veteranos
del campo tuve la alegría de abrazar a José Manero y a Ortega, comandantes de
batallón de mi brigada y a varios oficiales hechos prisioneros en Libros, procedentes de
la Plaza de Toros de Teruel.
Comparado con el Campo de Albatera, notamos un cambio sensible. Existía una mejor
organización. La comida era caliente, a base de café de malta por las mañanas, rancho
con garbanzos a medio día y verduras por la tarde. También existía un pequeño botiquín,
asistido por médicos prisioneros. El régimen de internamiento había superado el periodo
de represión que se impuso desde el 1º de abril especialmente a los concentrados en el
Puerto de Alicante. De este campo ya habían salido diversas expediciones para prisiones
o batallones de trabajo.
Con la dirección clandestina del PCE
En cuanto llegamos, la organización del PCE del campo dio señales de vida,
preocupándose de los recién llegados. Vino a verme el camarada Herraiz, que fue
Comisario de la 9ª División de Aranjuez, era responsable de la dirección clandestina del
PCE en el campo. Herraiz celebro una reunión con Sendin, Espinosa y conmigo para
tratar de garantizar la salida en batallones de trabajo de los camaradas que peligraban
sus vidas ya que se preparaban tres expediciones de prisioneros no reclamados por
juzgados militares para enviarlos a batallones de trabajo.
En las dos primeras expediciones salieron Espinosa, Sendin, Julián Vázquez, Calixto
Pérez y otros muchos. Se organizaba la tercera expedición y los camaradas que
trabajaban en las oficinas del campo tenían dificultades para incluirnos a Virgilio
Carretero y a mi. El que poseía nuestra solución era Benito García, capitán del Ejercito
de Extremadura, miembro de la JSU y del PCE, que hacia de secretario del jefe del
campo y era el único que podía acceder al archivo secreto.
Hable con Tuñón de Lara, que había sido responsable de la JSU del Ejercito de
Extremadura por si li conocía. Si, le conozco muy bien. Es un camarada de toda
confianza. Le explique el caso y Tuñón le planteo la posible solución. Benito acepto sin
titubear la solución. Precisamente porque estoy dispuesto a hacer lo que me propones y
mas es por lo que he adoptada una actitud para conservar este puesto para servir desde
el al PCE. En honor a la verdad no quedamos tranquilos hasta el momento de salir del
campo. Aunque Benito había roto los expedientes que traíamos de Albatera y elaboro
otros nuevos.
Nos quedamos tranquilos cuando llamaron a formar y nombraron por orden alfabético y
mi nombre Luis Aguado González, fue el primero.
El Centro de Clasificación de prisioneros Miguel Unamuno
La expedición de Portacoeli llegó a la estación de Delicias. En el anden, nos esperaban
las fuerzas de vigilancia y la escolta del Centro de Clasificación. Nos formaron y andando
nos condujeron hasta el mismo. Todavía estaba el letrero que lo acreditaba durante el
periodo republicano como Grupo Escolar Miguel de Unamuno, que Franco, para
Los campos de concentración y el mundo penitenciario en España durante la guerra civil y el franquismo
942
Fonts documentals
descrédito del gran filosofo y filólogo, catedrático de Lengua y Literatura, rector de la
Universidad de Salamanca y presidente del Consejo de Instrucción Publica, transformó
en centro de represión. La actividad que allí reinaba era intensa. Al siguiente día de
llegar fuimos incorporados al Batallón de Prisioneros afectado a las obras de
construcción de casas baratas en el celebre Campo de Comillas, lugar donde se celebro
la concentración de unas 500.000 personas para escuchar a Manuel Azaña en vísperas
de las elecciones del 16 de febrero de 1936.
Una sorpresa desagradable
Nuestra primera sorpresa al llegar a las obras fue la visión de este gran letrero:
CONSTRUCCIONES GUTIERREZ. Paseo de la Estación. Toledo.
Este contratista era muy conocido en Toledo por el seudónimo de “El Monje“.Tanto
Carretero como yo pensamos que con él trabajarían muchos obreros toledanos, como
así fue. De encargado general de las obras tenia a un individuo exdirigente del Sindicato
de la Construcción, que en 1933 se paso a la Falange. También había algunos obreros
libres y unos 200 obreros de la construcción presos en las distintas cárceles de Madrid,
traídos y llevados en camiones custodiados por falangistas.
Me pusieron de peón con un albañil que dio la casualidad que fue oficial de mi brigada.
Me reconoció enseguida y se alegro mucho de encontrarme con vida, asegurándome de
que no comentaría este fortuito encuentro con nadie, poniéndome en antecedentes de la
terrible represión que se cernía sobre la capital.. Diariamente se fusilaba en masa, las
cárceles estaban llenas y los que no estaban encerrados tenían que presentarse en las
comisarías o en los cuarteles de la Guardia Civil.
Estas circunstancias hacían que nuestra situación fuese poco segura.. Nos era urgente
hacer gestiones para buscar un refugio donde esconderse, pues evadirse era fácil.
Enseguida se presento a comunicar con él la esposa de su hermano que estaba
condenado a muerte. Virgilio Carretero le propuso que explorara las condiciones para
esconderse primero y buscar una solución después. Y haz un viaje a Toledo para
conocer la situación de allí.
Cuatro días después volvió a comunicar con Virgilio. No había posibilidad alguna en
Madrid debido al temor de graves represalias, como diariamente ocurría. La situación de
Toledo era terrorífica. Los sitiados en el Alcázar, al salir, detuvieron a todos los
sospechosos y los asesinaron en calles y plazas. El Campo de San Bernardo, lleno de
miles de prisioneros, estaba sometido a un régimen como el de Albatera, muchos morían
de hambre. En las tres prisiones de la capital había permanentemente unos 9.000
presos.. El 90% estaban condenados a muerte, de los que la mitad fueron conmutados,
entre ellos mi padre y mi hermano. Las “sacas” de condenados a muerte eran diarias. A
nosotros se nos buscaba por todas partes.
Yo hice también varias gestiones en Madrid con los mismos resultados negativos. Los
días que trabaje en las obras de Comillas, a la hora de comer lo hacia en compañía de
Carretero, Fernando Barros y Tuñón de Lara. Casi todos los días nos acompañaban sus
esposas, obsequiándonos con agradables momentos de conversación y de animo.
Una luz de esperanza
Estando de cuartelero, una mañana escuche un gran movimiento en el patio.. Era una
nueva expedición de prisioneros. Se trataba de unos 500 oficiales del Ejercito de la
Republica, la mayoría de Madrid, condenados en Alcalá de Henares a seis meses y
medio de prisión a cumplir en campos de trabajo. Me sorprendió ver entre ellos a
Mariano Bonneville, jefe de servicios del E.M. de la 28 Brigada. Cerciorado de cuan
firmes eran sus convicciones políticas, hice por encontrarme con él. Su alegría fue tan
Fuentes documentales
943
Els camps de concentració i el món penitenciari a Espanya durant la guerra civil i el franquisme
grande como la mía. Le explique la odisea vivida desde que nos separamos en el frente
de Teruel y con mucho interés me insinuó: a los que trabajamos en las oficinas nos dejan
salir los fines de semana para pasarlos con la familia. En casa tengo un pasaporte
portugués valido de mi padre, que puedo arreglarlo para que salgas de España. No esta
mal la idea, pero veremos a ver lo que pasa los próximos días.
En efecto, dos días después se anuncio que se organizaban dos expediciones para
Marruecos y para Mallorca. Algunos de los llegados de Alcalá hacían gestiones para
quedarse en Madrid. Consulte con Bonneville la posibilidad de permutarnos con los
madrileños y este lo hizo con el jefe del centro que no puso ningún inconveniente. Tres
internos aceptamos ir a Mallorca: Virgilio Carretero, Mariano Aviño y yo. Para realizar la
permuta, Bonneville nos acompaño hasta las oficinas con los madrileños. Ante el Jefe del
Centro, este preguntó a los madrileños:
¿Por que no quieren ir a Mallorca? Es muy lógico, porque tenemos la familia aquí y todo lo que
suponga alejarnos de ellos supone un grave trastorno.
El Jefe tercio:
Si los otros tres están de acuerdo, haga la permuta en las listas respectivas y en los ficheros.
El batallón de trabajo de La Puebla ( Mallorca)
El 31 de diciembre de 1939 nos llevaron hasta la Estación de Atocha, donde nos
subieron al tren expreso de Barcelona, que llego a la ciudad condal a las 8 de la mañana
del día 1º de enero de 1940. Por la noche, nos embarcaron en el barco correo de
Mallorca. La escolta estaba compuesta de soldados, cuyo trato era completamente
diferente al de anteriores expediciones. La travesía la hicimos en la bodega del barco.
Por la mañana, a eso de las ocho, entramos en la bahía de Palma. En el muelle nos
esperaba la escolta y los camiones del batallón, que nos encaminaron hasta el nuevo
campamento.
Nos hicieron formar en la explanada del recinto para pasar lista. Terminado el tramite, el
comandante del batallón ordeno: Todos aquellos que estén en condiciones de trabajar en
las oficinas que den un paso al frente. Salimos los tres, como habíamos concebido. Pero
solo nos seleccionaron a los dos mas jóvenes. A Mariano para el servicio de intendencia
y a mí para la plana mayor. Los compañeros de la plana mayor me asignaron llevar los
libros de petición de informes y el de llegada de los mismos. Nuestra única salida de
Mallorca era la de poder falsificar los informes, cosa nada difícil porque la licencia del
batallón la daban cuando los informes del Alcalde y de la Guardia Civil eran buenos. Yo
falsifique los sellos del Ayuntamiento y la Guardia Civil y Aviño redactaba los informes.
Así logre registrar y poner los informes en los expedientes personales de Carretero y
Aviño y comenzamos a preparar los míos. Pero el caso siguiente traería cola. Yo
ayudaba al teniente juez del batallón a tomar declaración de los que recibían malos
informes. Y un día estando solos tomando declaración a dos jóvenes extremeños se
presento el Comandante del Batallón ¿Adonde esta el teniente? ¿Que haces tu aquí
solo? Me interrogó. Ha salido hace un momento, le conteste. Marchó en su encuentro y
le encontró en la cama ¿Es así como hace la Revolución Nacional-Sindicalista?
De regreso a la oficina, el Comandante se encargó conmigo: ¿Por qué estas haciendo
este trabajo? Porque el teniente me lo ha ordenado, le contesté. Esta bien, tu no eres
culpable. Pero este tipo de trabajos son delicados y no conozco tus antecedentes ¿Han
llegado tus informes? Creo que no. Pues entonces me voy a interesar personalmente.
Los campos de concentración y el mundo penitenciario en España durante la guerra civil y el franquismo
944
Fonts documentals
La fuga
Mi situación tomó otro cariz. No me quedaba otra solución que la fuga y pasar los
Pirineos. Todo salió a la perfección. El domingo día 27 salía del batallón con mí
documentación de licenciado. Cogí el tren en La Puebla para coger el primer tren con
dirección a Palma de Mallorca. En la estación tomé precauciones para no ser reconocido
por ningún militar del batallón. El tren arrancó y sin darme cuenta me encontré en la
Ciutat. Procure hacer tiempo hasta la caída de la tarde que era la hora de salida del
barco correo de Barcelona. Lo demás fue mas sencillo. Mallorca-Barcelona-LéridaTardienta-Huesca y Canfran y desde aquí andando por el monte hasta Forges de Abel
de Francia sorteando muchos peligros.
Desde entonces comenzó otra etapa de luchas y de sacrificios.
Fuentes documentales
945
Els camps de concentració i el món penitenciari a Espanya durant la guerra civil i el franquisme
COMUNICADO DE SIXTO AGUDO SOBRE LAS PRISIONES
FRANQUISTAS
Sixto Agudo González
A los cuatro años de lucha por la liberación de Francia en la organización de la Escuela
Política para dirigentes comunistas que regresaban a España y, después, en los comités
del PCE de la zona pirenaica y la zona sur, el 23 de noviembre de 1943 fui designado
por la Delegación del Comité Central del PCE de Francia para volver a España. Llegué a
Madrid el día 1 de enero de 1944 tras un difícil paso de los Pirineos completamente
nevados con guías experimentados. Al llegar a Ripoll, me llevaron a una casa que servia
de punto de apoyo, adonde descanse, pude asearme y vestirme para coger el tren hacia
Barcelona y desde aquí hasta Madrid.
En el lugar convenido me recogió mi paisano Apolinario Pobeda que me llevo a la casa
de una veterana comunista. La Delegación del PCE en Madrid me asignó la misión de
llevar la relación en nombre de la Dirección del Partido con el Comité Regional del
Centro y con el representante del PCE en la JSUN. Tuve el primer contacto con
Eustaquio L. Madroño, secretario general del Comité Regional y con “Cantos”,
representante del PCE en la JSUN, pero no pude continuar porque en mis salidas era
frecuente encontrarme con gente de Madrid y de Toledo, peligrando mi seguridad.
Examinada la cuestión por la Delegación, esta me propuso trasladarme a Sevilla con la
misión de ayudar al Comité Regional, tener relación con Jiménez Fernández, miembro
de la JSUN, con el Aparato Especial de Málaga y con Celestino Domínguez desde
Argelia.
Manuel Castro, Secretario General del Comité Regional de Andalucía, me informo de la
situación del PCE en Andalucía y preparo una reunión con el Comité Provincial de
Sevilla, que dirigía una amplia organización basada en las principales fabricas de la
localidad. También me puso en relación con la familia de “Parrita“ encargada de ponerme
en relación con Jiménez Fernández y con Manuel González Castellanos, recién llegada
de Madrid para hacerse Cargo de la secretaria de organización. Con este llegó Antonio
Rodríguez “El Chato“ enviado a Málaga para organizar la guerrilla.
Por las características de este trabajo y la existencia del Aparato Especial de Málaga, le
pregunte por las características de Rodríguez y me dijo que le conoció en la prisión de
Yeserías cuando estaba condenado a muerte. Durante mucho tiempo se hizo pasar por
ciego hasta que salió en libertad en relación con el PCE. Era hermano de Rodríguez.
Jefe de la 11 División.
Advertí a González que Gutiérrez observase medidas de seguridad extremas y que sus
únicas relaciones fuesen con el secretario de organización del comité provincial de
Málaga
Ya tenia preparada la primera cita con Jiménez Fernández para el día 26 en casa de un
sobrino suyo y con Simón Sánchez Montero que acababa de yeguar a Sevilla para
Los campos de concentración y el mundo penitenciario en España durante la guerra civil y el franquismo
946
Fonts documentals
incorporarse al Comité Regional. Pero el día 23 recibí una comunicación de Madrid para
que Castro marchara a esta capital y para notificarme que se preparaba la llegada a
Málaga desde Argelia de Celestino Domínguez.
El día siguiente yo salía para Málaga con el fin de comprobar la seguridad de tan
importantes aparatos. En el lugar indicado me esperaba “Moreno“, pero mi sorpresa fue
muy grande porque junto a “Moreno“ estaba el “Chato“. Y en los contactos que tuve
pude comprobar que no existían medidas de seguridad y que todos conocían todo.. Esa
misma noche comunicaba a Madrid el peligro que corrían el Aparato y la organización
del PCE de Málaga. Para que evitaran posibles peligros hacia arriba.
Tuve, una profunda conversación con el “Chato“ Por sus preocupaciones y sugerencias
saque la conclusión de que era un agente de la policía y así se lo hice ver a Moreno y a
José Cerezo, responsable del Comité Provincial de Málaga. Y regrese a Sevilla con toda
clase de precauciones, bajándome en marcha en el apeadero antes de la estación de
Sevilla. No conocía la detención de González Castellanos y de José Palma y al acudir a
la cita que tenia con los dos al día siguiente en los Jardines de Murillo, fui acometido por
dos policías pistola en mano. Al no inmutarme, creyeron equivocarse, por lo que
preguntaron a una persona oculta en el bar de enfrente: ¡Es él, seguro!afirmó.
Seguidamente me condujeron a la Comisaría de la Policía Política y Social situada en el
mismo Jardín de Murillo.
En el corto trayecto trate de escaparme ¡Quieres que te matemos de un tiro ¿no? Iras
vivito a Comisaría y allí nos veremos las caras!
Ya en Comisaría, el Jefe me espetó: ¡Ponte en ese rincón, cara a la pared!. Así estuve
mas de dos horas, escuchando lo que hablaba por teléfono: mándame dos guardias de
plena confianza para trasladar a Jefatura a un comunista peligroso que ha tratado
escaparse, porque la furgoneta no marcha por falta de gasolina.. En efecto, rápidamente
se presentaron dos cabos de la Policía Armada. El comisario les puso en antecedentes
de mi intento de fuga. ¿Verdad que serás buen chico? Me preguntó un cabo.
Me esposaron con las manos atrás, echándome el abrigo por encima de los hombros.
Eran dos guardias jóvenes y muy altos. No iban a cuerpo. Vestían dos abrigos largos que
les impedía correr. Cuando apareció la Puerta de la Carne que yo conocía bien, di un
salto, echándoles encima el abrigo y comencé a correr sacándoles mas de cien metros
de distancia, pero me metí en una calle sin salida y al regresar me tope con los guardias
que me seguían.
Uno de ellos la emprendió a golpes conmigo hasta que caí al suelo sin sentido. Al
recuperarme me encontré rodeado de numerosos policías de la Brigada Político-Social y
de numeroso público que salía de la Pirotecnia. Ahora eran los policías quienes daban
los golpes e insultaban. La llegada del comisario de lo Político-social los paralizó a gritos:
¡Brutos! ¿Qué hacéis? Están logrando lo que querían, toda Sevilla se va a enterar de su
detención.
Conducido a la jefatura de policía, ante el inspector de servicio, los guardias y policías la
emprendieron de nuevo contra mí. En cuanto me tomaron los datos me condujeron a un
calabozo completamente aislado. Al día siguiente, fui trasladado a una comisaría de
distrito donde instruían las diligencia la Social de Madrid. Me condujeron a un calabozo
húmedo. Por cama el suelo. Permanentemente esposado y además tenía que soportar
un ruido continuo de locura. Así permanecí 18 días.
Por mí físico y por el traje azul marino que llevaba me confundieron con Manuel Gimeno,
que se les había escapado de Madrid. El primer interrogatorio estuvo relacionado con él,
hasta que conseguí convencerles de que no tenía nada que ver con él. Negué la casa
donde vivía aunque nada de comprometido guardaba. La localizaron investigando si
faltaba alguien en las casas de huéspedes del barrio de la Ciudad Jardín. Negué también
la relación orgánica con Madrid afirmando que había llegado directamente de Francia.
Me carearon con José Palma. Negué conocerle y, por mi actitud, rectifico la declaración
Fuentes documentales
947
Els camps de concentració i el món penitenciari a Espanya durant la guerra civil i el franquisme
que había hecho. Por ella me enteré de que Manuel González Castellanos estaba
detenido. Ambos fueron sorprendidos el día 25 en la cita que tenían frente al cine de la
Puerta de la Carne. Me carearon con González Castellano. No identifique mi
personalidad, asumí la de mi cuñado José Blanco Brualla refugiado en Francia.
Toda esta investigación la llevó a cabo el inspector de la Brigada Especial de Madrid, el
célebre Gilabert de la manera más sanguinaria durante 18 días. Actuaba de madrugada,
harto de juerga y borracho perdido. Abría el calabozo me enrollaba una cuerda por todo
el cuerpo y me subía al cuarto de interrogatorios donde cada día y durante horas se
ensañaba golpeando las rodillas y la parte trasera con un vergajo y otras veces me ponía
junto a la pared, me golpeaba el esternón con la punta de un secador de tinta..
Una de las últimas noches se incorporó otro célebre de la Social, Morales, quién al
verme esposado y con la cuerda alrededor del cuerpo le dijo: ¿No te da vergüenza tener
a este hombre de tal manera? ¿Tanto miedo le tienes? . Si no lo hago así, este es capaz
de romperme la cabeza con esta máquina de escribir.
El último día me llevaron ante todo el grupo de la Social. Unos preguntaban, otros
amenazaban y no faltaban los que te propiciaban fuertes golpes por detrás. Pero el
comisario afirmó con énfasis que daban por liquidada la investigación, anunciando que al
día siguiente Manuel González Castellanos y yo seriamos conducidos a la Dirección
General de Seguridad de Madrid. Allí me las pagarás todas me sentenció Gilabert.
El día 13 de febrero por la mañana entrábamos en la Dirección General de Seguridad.
Me bajaron a unos lúgubres sótanos, donde efectuado el correspondiente cacheo me
despojaron del cinturón, del reloj y de la documentación. Realizados estos trámites, me
instalaron en un calabozo situado en el ala derecha del sótano.
La primera sorpresa fue que en el calabozo situado frente al mío apareció por el
ventanillo la cabeza de Enrique Alegre, que muy sorprendido al verme explicó que en la
celda de al lado suyo se encontraban también detenidos los componentes del aparato
especial de Málaga. Y en el calabozo donde tu estás ahora pusieron a Antonio
Rodríguez “El Chato”. Es de mi barrio y nos conocíamos mucho por las actividades en la
JSU,pero en Francia le denunciamos porque en Figueras se puso al servicio de la
policía. Es él quien ha entregado a los componentes del aparato especial y a otros
camaradas de Málaga y Granada la policía le sacó de aquí y no hemos vuelto a verle.
Un rato después apareció en la ventanilla de su celda “Moreno” quien se asombró al
verme. Creíamos que te habías salvado, me dijo. Nosotros no pudimos hacer nada a
pesar de tus advertencias. No comprendemos como pueden introducirse bichos como
este.
Estuvo un mes sin que se acordaran de mí, hasta que un buen día me subieron a la sala
de interrogatorios para carearme con el estafeta de la calle de la Princesa nº 1. En su
declaración había dado mis señas, afirmando que era el sustituto de manolo Gimeno. Al
negarlo, me gane otra soberana paliza. Al día siguiente, me carearon con Eustaquio
Madroño quien me identificó con el que había tenido una entrevista con él, sin saber que
yo estaba detenido. Al día siguiente me llevaron a la celda general, lo cual suponía el
traslado a la prisión.
En la prisión de Carabanchel
En cuanto llegamos vino a abrazarme en nombre le la dirección del PCE de la prisión mi
paisano y amigo Cecilio Martín Borja, militante de la JSU De Toledo. A pesar de todo, me
dijo después de abrazarnos, vas a tener suerte. Dentro de pocos días recobrarás la
libertad. Estamos terminando un plan de fuga y te hemos incluido en los que deben
escaparse.
Pero nuestro gozo en un pozo. Una madrugada nos despertó la irrupción de la plantilla
de funcionarios hacia los cuartos de aseo. Se había descubierto la fuga. He
Los campos de concentración y el mundo penitenciario en España durante la guerra civil y el franquismo
948
Fonts documentals
inmediatamente comenzaba el “baile”. Toda la “brigada del amanecer”, de malas
maneras fue llamando a todos los presos situados cerca de los cuartos de aseo,
conduciéndoles al servicio de vigilancia de la prisión transformado en lugar de
interrogatorios. Cuando me bajaron a mí vi a varios presos de cara a la pared. En la
puerta de la habitación de interrogatorios se hallaba mi paisano Blanco de Menasalvas
completamente destrozado por las torturas que había sufrido para que delatara a los que
habían taladrado el muro. Así pasaron el interrogatorio uno tras otro de los
seleccionados. También a mí me llegó el turno. Situado de cara a la pared. Oí pasos que
se acercaban. Sentí golpes en el hombro derecho, volví la cabeza y vi que era el Jefe de
Servicios conocido por “el Bolita”. Hizo señas para que me fuera con el pero en vez de
llevarme al cuarto me hizo dar un paseo por el patio y me dijo: Me tienes que decir
quienes son los que trabajaban abriendo el hueco del muro para fugarse, pues tu
duermes cerca y seguramente los habrás visto. No he visto nada le replique. Hace sólo
dos días que he llegado de la Dirección General de Seguridad, puedes comprobarlo en
las oficinas. Después de insistir me dejó por imposible, librándome de las palizas de
turno.
Con motivo de este intento de fuga el Director de la prisión Faustino Rivero fue
trasladado y Batista con su plantilla volvió por sus fueros. Los recuentos duraban horas,
obligando a los internos a aguantarlos de pie y firmes, cualquier pequeñez se castigaba
duramente. A menudo se practicaban cacheos por sorpresa a altas obras de la
madrugada haciendo bajar a los presos completamente desnudos al patio. Mientras se
registraban las prendas de vestir, se rasgaban los petates, rompían libros y se tiraban los
alimentos por el suelo. Un verdadero caos.
A pesar de todo los presos nos manteníamos firmes. Redoblábamos el interés en la
defensa jurídica de los expedientes y organizamos un plan de educación política e
ideológica bajo la dirección de una comisión formada por Jesús Carreras, Alberto Puente
y yo. Está actividad implicaba muchos riesgos, pero no faltaba coraje.
La vigilancia era enorme porque allí donde veían un grupo los guardianes se echaban
encima e interrogaban. La represión franquista coincidía con el espectacular avance de
los ejércitos soviéticos en el Este. Con ellos crecía la esperanza de los demócratas
españolas y las cárceles se transformaban en focos de libertad que irradiaban luz y vida
por encima de los muros.
En esta situación el palacio de las Salesas donde se celebraban los consejos de guerra,
no era el mejor escenario para continuar los actos criminales sin que tuvieran una gran
repercusión política, en consecuencia el gobierno y la Dirección General de Prisiones
decidieron trasladar los presos políticos posteriores a la prisión de Alcalá de Henares,
población mayoritariamente compuesta por menestrales, clérigos y militares. Esta
decisión se cumplió en el mes de junio de 1944.
La prisión de Alcala de Henares
La Prisión de Alcalá de Henares fue desde entonces la morada de quienes tenían el
honor de ser los continuadores de la heroica lucha del PCE después de la guerra civil,
morada donde se fundía la experiencia de los camaradas encarcelados en las prisiones
de España con la que traían los que regresaban de los frentes de lucha de Francia.
De esta fusión nació la primera dirección del PCE de la prisión encabezada por José
Blanco Brualla ( Sixto Agudo), Telesforo Torres, Juan Soler y Agapito del Olmo.
La tarea mas urgente que teníamos que resolver era la defensa de los expedientes que
iban a ser juzgados. Al mismo tiempo se estudiaba las posibilidades de salvar a los que
cuya vida peligraba. También consideramos importante y urgente la defensa de nuestra
dignidad de presos políticos.
Fuentes documentales
949
Els camps de concentració i el món penitenciari a Espanya durant la guerra civil i el franquisme
Los objetivos previstos para esta fase los conseguimos con el ejemplo homogéneo y
ejemplar de todos los presos y también por la actitud positiva de la madre superiora Sor
Josefa Regentaba, de gran cultura y de respeto por toda la plantilla de funcionarios de la
prisión. Sobre ella recaía la administración de los servicios de cocina, economato,
sanidad, peluquería y limpieza. Para garantizar el buen funcionamiento de los mismos,
se selecciono a los camaradas mas competentes y con mejor carácter, Antonio Pérez,
profesor mercantil para la oficina de la administración de los servicios y Lorenzo
Humanes para la cocina. El trato amable y humano de estos comunistas ejemplares,
ganaron la simpatía de Sor Josefa. Y esta empleo todo su empeño en mejora la comida
y todos los servicios empleando al cien por cien las asignaciones económicas que recibía
para cubrir los mismos. Esta actitud significó una mejora notable en relación con los
servicios que habíamos tenido en otras prisiones. Pero donde más resalto su ayuda fue
en el aspecto cultural. Su ascendiente con el director fue decisivo para llevar a cabo un
plan de actividades culturales. Ella había comprobado en este corto periodo de tiempo
que nosotros no éramos forajidos como les habían inculcado, sino personas con un alto
nivel cultural, social y humano.
Las actividades culturales corrían a cargo de Luis Alberto Quesada, José Luis Gallego,
Poyatos y Alfaro, en un escenario que se levanto en el patio de la prisión. En el se
llevaron a cabo recitales de García Lorca y otros clásicos, estampas vascas, gallegas,
andaluzas, catalanas, valencianas, aragonesas, asturianas y castellanas, acompañadas
por intermedios de los cómicos Alex, Toni y Gutiérrez.
Pero esta situación comenzó a deteriorarse cuando comenzaron los consejos de guerra
y las ejecuciones. Los ordenanzas de celdas nos contaron las escenas desarrolladas en
la primera saca de once camaradas. Fueron llamando de uno a uno. Los gritos de ¡Viva
la Republica! ¡Viva el PCE! se sucedían. Ya en capilla se sucedían las canciones
revolucionarias. Cuando el capellán de la prisión Nicasio Martín (Palo Largo) entro en el
recinto a ofrecer sus servicios, los que estaban a punto de morir, conociendo su negra
historia contra los presos, le contestaron con mucha educación: No necesitamos sus
servicios. Si Vd. quiere hablar con nosotros, como hombre, no tenemos ningún
inconveniente en hacerlo. Aquella madrugada, murieron en el Cementerio de Alcalá de
Henares, Fuentes, Blanco, Criado, Sornis, Maderuelo, Gil Izturiz, Paquillo, Juanjo,
Chercoles y Baldomero.
Se presento la ocasión de realizar una fuga perfecta por iniciativa de Nieto, miembro del
Comité Provincial de Madrid del PCE, que se encontraba preso en los talleres
penitenciarios, junto a nuestra prisión. Nieto tenia relación con Rogelio, García.
Funcionario de nuestra prisión. Este se le ofreció para facilitar la fuga de un numero
determinado de presos y Nieto lo puso en conocimiento de Luis Espinosa. La dirección
del PCE en la prisión se reunió para examinar la propuesta. Mi posición fue llevar a
termino una fuga limitada, pero segura, si se realizaba con el máximo secreto Pero
Espinosa era partidario de ampliarla a varios camaradas más. Se consulto al Partido del
exterior y acepto un proyecto donde se incluyera a unos 15 camaradas, poniendo a
nuestra disposición una furgoneta.. La fuga debía producirse cuando Rogelio estuviese
de guardia en el rastrillo. Aprovechando el festival que se realizaba en el patio con la
presencia de los que estaban en celdas.
Lamentablemente Espinosa no guardó el secreto y el proyecto llegó a conocimiento de
los 33 condenados. La dirección del PCE de la prisión renunció a este proyecto y
manteniendo el reducido a cinco o seis persona.
Los procesos y los consejos de guerra continuaron y el Coronel Aimar llamó a diligencias
a Manuel Castro y a mí. Cuando me llegó el turno, Aimar, de entrada y haciéndose el
bondadoso, me comunico que los informes recogidos en Alcampell por su brigadilla de
información decían: Procede de una familia afecta al Frente Popular, pero de conducta
personal y social inmejorable, muy estimada por la población. Siendo así ¿Por qué se
marcho a Francia? La información dice la verdad, pero lo que no dice es que mi abuelo,
Sebastián Brualla Bria fue asesinado el día 8 de abril, junto a otros seis vecinos por los
Los campos de concentración y el mundo penitenciario en España durante la guerra civil y el franquismo
950
Fonts documentals
militares que ocuparon Alcampell. Si pase a Francia fue porque el régimen impuesto por
la fuerza a los españoles es la negación de los derechos humanos. El juez no esperaba
esta respuesta. Salió del despacho lanzando sentencias. De vuelta, ya calmado volvía a
preguntarme ¿Prefieres ser juzgado en Madrid o en Sevilla?. El juez de esta plaza lo ha
reclamado. Lo pondremos a disposición del juez militar de Sevilla.
Mis camaradas esperaban impacientes en el patio. Informados de los negros designios
del coronel Aimar, nos reunimos con los médicos presos para que me ingresaran en la
enfermería, provocándome altas fiebres a fin de retrasar mi traslado.
Como habíamos previsto a los pocos días se presentó la guardia civil con la orden de
traslado. Se llevaron a Manuel Castro pero no a mí. El medico oficial me reconoció en la
enfermería, certificando que no podía viajar porque tenía 41 grados de fiebre. Mi traslado
no pudo realizarse hasta pasado un mes.
El proyecto de fuga se mantenía, pero no llegaba el momento. Los médicos no pudieron
retrasar más mi traslado. Estuve de traslado varios días en la prisión provincial de
Madrid, aquí me enteré de que siete días después de dejar la prisión de Alcalá se
produjo la fuga de Luis Espinosa, Calixto Pérez, Cecilio Martín Borja y Cesar.
En la prision provincial de Sevilla
A principios de octubre de 1944 llegué a la prisión provincial de Sevilla. Tras los
correspondientes trámites burocráticos me introdujeron en una celda, incomunicado por
orden del juez, el comandante Fructuoso delgado. Dos días después me condujeron al
locutorio de jueces en presencia del juez. ¿Porque ha tardado tanto tiempo?, fue su
saludo. A lo que contesté: soy un detenido y no puedo disponer de mis movimientos,
pregunte a los que lo saben. Bueno es lo mismo, me replicó, pero dentro de dos meses
estarás criando malvas.
Así las cosas la oposición democrática se movilizaba en nuestro favor y el profesor
Jiménez Fernández movía los muchos peones que tenía en la Auditoria de Capitanía
General para paralizar la instrucción del proceso.
Después de 15 días de incomunicación, salí a hacer vida común en la galería de presos
comunistas posteriores. En ella convivían los expedientes de la centena de 1941, José
Ríos, José Muñoz, Murillo Carretero, Salvador Galiana y Faustino García de Sevilla,
Miguel Sánchez de Málaga, Francisco García Maroto y José Merino de Córdoba y otros
de Jaén; los de la caída de 1942 Isidoro Hernández, Francisco Agudo Aspiazu, José
Murillo Blanco, José Neira y Coronado; los de la caída de enero de 1944 Tomás Cerezo,
Luna y Guerra; los de la caída de marzo de 1944 Pedrero, González y otros dos de la
Línea de la Concepción, Zapata y Vizcaíno de Huelva y Parrondo y César del campo de
Gibraltar.
Tomas Cerezo, nos explicó, que el Comité Provincial de Málaga fue entregado a al
policía por Antonio Rodríguez “El Chato” y sus miembros principales José Cerezo, Soler
y Tirado fueron condenados y ejecutados el día 8 de agosto de 1944.
Pasada la terrible represión de Queipo de Llano el nº de presos de guerra existentes en
la prisión ascendía a más de 500, la mitad comunistas, el resto socialistas y cenetistas.
La moral era en general muy alta debido al desarrollo de la guerra mundial, pero la
opinión estaba dividida unos a favor y otros en contra de la política de unión nacional.
Asistí a una primera reunión con el Comité del Partido en la prisión, compuesto por
Isidoro Hernández, Francisco Agudo y Miguel Sánchez. No tenían muy claro que el éxito
de la política de Unión Nacional dependía de la fuerza de la unidad de los trabajadores y
demócratas como base para ampliarla a las fuerzas del otro campo que empezaban a
oponerse al régimen franquista y lo que correspondía en la prisión era no malgastar el
tiempo en disquisiciones abstractas, sino crear las condiciones para lograr la unidad de
los presos anti-franquistas en la defensa de la dignidad de los presos políticos y la lucha
Fuentes documentales
951
Els camps de concentració i el món penitenciari a Espanya durant la guerra civil i el franquisme
por reconquistar las libertades políticas de acuerdo con las orientaciones del partido.
Acordaron que me hiciera cargo de la Secretaría Política.
El avance del ejército soviético y de los aliados cerrando cada vez más el cerco sobre
Berlín acrecentaba la moral de los presos que favorecía la realización de la justa política
de unidad realizada por los comunistas y el resto de la población reclusa y que se
empezara a crear problemas a la dirección de la cárcel, en relación con la mejora del
rancho, los servicios de limpieza y la enfermería, también se impulsó el movimiento de
solidaridad. Yo tenía relación directa con el Comité Regional del PCE. a través de
Rosalito “Parrita” comunicaba con ella dos veces por semana o cuando era necesario,
porque su novio José Paradas estaba preso y a través de él la avisábamos en una de
mis primeras comunicaciones, me pasó una nota cifrada. Era de Fluís Espinosa, uno de
los fugados de Alcalá de Henares, me comunicaba que se había hecho cargo de la
dirección política del PCE De Andalucía por decisión de la delegación del comité central
en Madrid. Desde entonces mantuvimos una relación muy estrecha beneficiosa para su
trabajo y para nuestras actividades en la prisión.
En marzo de 1945 fueron detenidos algunos miembros del Comité Regional, el
malagueño Antonio Ramón y los sevillanos Juan García Dana, Bernardino del Cerro y
otros militantes. Desde la prisión ayudamos para evitar las detenciones en las fabricas
pero en mayo arrestaron a Naranjo, Sevilla, Ruiz Soler, León, Orellana, Anselmo y Rojas.
Por estas detenciones y las pésimas condiciones del rancho los presos apoyados por
sus familias y compañeros de trabajo manifestaron abiertamente sus protestas. Una
mañana los cocineros nos avisaron de que la comida tenia gusanos. Cambiamos
opiniones con las brigadas y se llego al acuerdo de que si era cierta la información no se
cogiera la comida, como así fue. Formados por brigadas a la cabeza de cada formación
nos pusimos los más responsables y cuando el funcionario dio la orden de comenzar el
reparto, desfilamos delante de la gaveta sin coger la comida. El funcionario llamó al Jefe
de Servicios, quien acudió rápidamente. Este dirigiéndose al corneta le ordeno tocar a
formar. Y una vez formados, ordenó a los presos coger la comida con el mismo
resultado. Así hasta tres veces. Hasta los presos comunes se sumaron al plante…
Fracasado su intento nos incomunico en las brigadas. La inspección abrió expediente,
pero todos los presos declararon lo mismo: La comida es peor que la que dan a los
animales. Nos arrestaron un mes, aislados en las brigadas.
En esta situación viví un hecho de los que han marcado mas mi vida. La visita de mi
amada mujer, Ángeles Blanco y de nuestro hijo Luis de 14 meses, el día 14 de abril de
1945. No sabia nada de ellos desde que nos separemos en la estación de Toulouse de
Francia. Conocieron mi situación por mi hermana Feli, que se desplazo a Alcampell para
enterarles de lo que me había sucedido.
Costo mucho trabajo para que el Director nos diera una comunicación. Fue decisiva la
intervención de su secretario, don Paulino, abogado de Jaén y destacado miembro del
PSOE y partidario de la unidad con los comunistas. El Director al fin, nos dio
comunicación ¡Solo una vez!
El locutorio estaba a cargo de un funcionario de mucha edad, pero el que hacia y
deshacía en el locutorio era un camarada del PCE. No te preocupes, me dijo, Vas a
comunicar por una reja todo el tiempo que yo quiera. Cuando se abrió la puerta y vi
entrar corriendo a mis dos seres queridos la emoción y la alegría inundaron todo mi ser.
Nuestras miradas lo decían todo, reflejaban con claridad la confianza mutua de que el
amor y la vida triunfarían sobre la muerte. Me relato las peripecias del paso clandestino
por los Pirineos con el niño acuestas, con tan mala fortuna que los detuvo la guardia civil
y los internaron a los dos y a otros dos matrimonios jóvenes en el Castillo de Figueras,
de la que salieron en libertad las mujeres y los niños gracias a la intervención del
hermano de uno de los maridos que presento una carta del arzobispado de Barcelona..
La estancia de Ángeles se prolongo diez días que nos comunicamos por carta que las
introducía el preso destinado en el locutorio y en el servicio de paquetes. En las cartas
también me contó como pudo llegar a Alcampell y las dificultades económicas que
Los campos de concentración y el mundo penitenciario en España durante la guerra civil y el franquismo
952
Fonts documentals
sufrían las familias de los rojos. Como medio de resolver el suyo le aconseje que
compañeros de prisión bien preparados culturalmente se ganaban bien la vida dando
clases particulares. Prueba tú a hacerlo en tu pueblo. Así lo hizo con los resultados que
vertemos mas adelante.
No repuesto de estas emociones, y alegrías, nos llegó una gran noticia: Los soldados
soviéticos han puesto la bandera roja sobre la cúpula del Reichstag. Era el 5 de mayo de
1945. La guerra había terminado y la libertad triunfaba sobre la barbarie fascista, Los
presos llenos de entusiasmo celebraron este acontecimiento histórico con un mitin en el
patio central de la prisión. Los funcionarios no se explicaban lo que veían. Atónitos, no
hicieron nada por impedirlo. Estaban desmoralizados. Hasta el juez militar, Fructuoso
Delgado, afirmaba ante nuestro expediente en la ultima diligencia: La situación va a
cambiar. Pero algunos no lo verán.
En esta situación aceleraba los tramites para llevarnos ante un consejo de guerra. Tenia
grandes dificultades porque nadie quería hacerse cargo de nuestra defensa y la auditoria
de guerra de Capitanía Militar ponían obstáculos. Aun así, el 28 de noviembre de 1945
nos llamaron al locutorio de jueces a los cuatro del expediente: Manolo Castro, José
Blanco, José Palma y Bartolomé. El juez nos comunicó que al día siguiente, 29, iba a
verse nuestra causa en Capitanía General. ¿Nos lleva a juicio sin defensa? Le pregunte.
Nadie quiere hacerse cargo de ella, manifestó el juez. Mañana la tendrán de oficio. Esta
es una ilegalidad mas que se une a las monstruosidades jurídicas cometidas contra los
demócratas españoles.. Nos negamos a firmar la convocatoria saliéndonos del locutorio
de jueces.
Al día siguiente, antes del toque de diana, los guardianes de la prisión nos ordenaron
estar preparados para ser conducidos por la Guardia Civil.. Listos ya, nos sacaron al
rastrillo donde nos esperaba una sección de este cuerpo al mando de un brigada, que
nos esposaron de dos en dos y andando. Porque no había gasolina, iniciamos la marcha
hasta la Plaza de España. Durante el trayecto recibimos muestras de simpatía por las
calles que pasamos.
Cuando divisamos la Plaza de España, numeroso publico estaba estacionado en sus
alrededores. La Guardia Civil nos pasó a una sala de espera y autorizo a los familiares
estar con nosotros. Y poco antes de comenzar el Consejo de Guerra, el Juez hizo acto
de presencia para presentarnos al defensor. Era el teniente de infantería llamado
Manuel González. Cuando se quedo solo con nosotros le preguntamos: ¿Ha estudiado el
expediente? No-contesto- porque acabo de recibir el nombramiento. Entonces ¿Por qué
ha aceptado nuestra defensa? Porque no tengo otra opción, comprendan ustedes,
La Guardia Civil recibe la orden de pasarnos a la sala adonde va a comenzar el juicio.
Nos sientan en un banquillo, rodeados de guardias civiles y policías de paisano.
Anunciada la audiencia publica por el Presidente del Tribunal Militar, la sala se llena en
un instante. Los que no pueden entrar se quedan en los pasillos y no son pocos los que
aguardan el resultado fuera del recinto.
Comienza el juicio
Tiene la palabra el juez. Este relata el proceso de los hechos, terminado el cual la
Presidencia concede la palabra al fiscal, que se limita a decir: “No voy a repetir lo que ya
se conoce por el relato del juez. Se trata de dos significados dirigentes comunistas
conscientes de su misión, que actúan para derrocar, mediante la subversión, el régimen
establecido, sin reparar en medios. Por ello, mantengo la petición de la pena de muerte
para Manuel Castro y José Blanco (Sixto Agudo), 20 años y un día para José Palma y
dos años para Bartolomé. Se oyen rumores en la sala.
El Presidente concede la palabra al defensor que se limita a leer la nota que le entregó el
juez en la que manifiesta su acuerdo con los cargos y solicita una suavización de las
Fuentes documentales
953
Els camps de concentració i el món penitenciari a Espanya durant la guerra civil i el franquisme
condenas. Seguidamente el Presidente preguntó a los procesados si tenían algo que
alegar. Si, contesto José Blanco, puesto en pie. Pues suba al estrado, ordeno el
Presidente.
Señor Presidente, señores del Tribunal- Alegó José Blanco- En primer lugar deseo
manifestar mi desaprobación por la acusación del fiscal y por el nombramiento y
actuación del defensor, completamente ilegales. La única acusación que se nos hace es
que somos comunistas convencidos. Es cierto, somos comunistas convencidos y nos
sentimos orgullosos de serlo. Pero ser comunistas no es un delito, sino un derecho en
los países que se rigen por normas de libertad y de justicia, ideales que han triunfado
sobre la barbarie fascista.
El Ponente del Tribunal, muy nervioso, habla con el Presidente, quien dirigiéndose a mí
ordena: ¡No haga discursos, limítese a la defensa personal!.- Es lo que estoy haciendo
señor presidente. Se me acusa políticamente y es obligada la defensa política frente a
acusaciones que no son ciertas. Lo que quieren y por lo que luchan los comunistas es
restablecer la legalidad democrática, basada en la voluntad popular y manifestada en
elecciones libres.
El Presidente le interrumpe y amenaza con desalojar la sala. –Bien señor Presidente voy
a terminar, pero no sin antes decir que podrán condenarnos a muerte por ser
comunistas, pero no podrán acabar con los ideales que luchan contra las injusticias y por
el bien de la humanidad- Se oyen aplausos y rumores en la sala y los pasillos. El
Presidente dando gritos: ¡La vista ha terminado! ¡El Tribunal se reúne para dictar
sentencia!
Reintegrados a la cárcel, nos sorprendió que a los condenados a muerte no non aislaran.
Al día siguiente, el Director de la cárcel nos llamó para decirnos: Se que han sido
condenados a muerte, pero no me doy por enterado porque oficialmente nada me han
comunicado. En Capitanía General temen que haya movilizaciones en las fabricas. Y he
decidido que hagan vida normal. Esta decisión nos fue muy útil porque pudimos
comunicar todos los días con familiares y con trabajadores de varias fabricas que nos
permitió preparar la lucha contra las condenas a muerte.
Esta situación, acompañada por la situación internacional hizo cambiar la actitud de la
plantilla de la cárcel hacia nosotros, lo que me llevo a plantear a los dos jefes de servicio
que nos facilitaran la fuga. Se lo pensaron mucho pero no se atrevieron. Tampoco
tomaron ninguna medida. Lo que si se llevó a termino fue la preparación de la fuga por
Carmona, cabo de las celda de perturbados mentales y castigados, por medio del
registro que había en las mismas que conducía al desagüe general. Todo salió a la
perfección y se lo comunique a Ángeles que se presento en Sevilla. Ten preparado un
taxis le dije, que conseguí rápidamente a través de un pariente del doctor Toscano, pero
el día antes del previsto el camión de suministro al pasar por el recinto hundió la mina,
pero el Director de la prisión no tomó ninguna medida. A pesar de este contratiempo, el
16 de febrero de 1946, el Jefe de Servicios nos llamó a Castro y a mí para notificarnos el
telegrama que había recibido el Director que decía: Comunico le conmutación de la pena
de muerte por la de 30 años de reclusión a Manuel Castro y a José Blanco Brualla.
La noticia se extendió en la prisión con la velocidad de un rayo. A esta fiesta también se
unió el Director, que en la formación de medio día leyó el telegrama y nos felicito
diciendo: Hoy la prisión esta de fiesta, que la alegría y la esperanza sea con vosotros
Liberada de preocupaciones la dirección del PCE en la prisión organizo cursillos sobre la
política de Unión Nacional defendida por el PCE muy bien acogidos por los dirigentes de
empresas detenidos que mejoraron las relaciones con los presos de otras
organizaciones. También ayudaron a mejorar el trabajo de las campañas de solidaridad
Así crecieron las posibilidades de terminar con las malas condiciones del rancho que nos
llevo a declarar una huelga del hambre, que fue general a pesar de la oposición del
comité del PSOE compuesto por Alfonso Fernández “Petaca”, Francisco López del Real
y el que fue jefe de los Servicios Secretos del Ejercito de Andalucía.
Los campos de concentración y el mundo penitenciario en España durante la guerra civil y el franquismo
954
Fonts documentals
Como consecuencia de esta acción nos fue impuesta una sanción de tres meses de
celda y trasladados al Penal de Ocaña
En el penal de Ocaña
El Director recibió personalmente a la expedición que veníamos de Sevilla. Formados en
un pasillo del departamento de celdas, nos dijo en plan amenazador y chulesco: “Venís
sancionados a tres meses en celdas de castigo. Aquí las ideas se han terminado. Se han
acabado también los plantes y las huelgas. Si alguno se atreve, no tendré compasión, se
pudrirá en estas lúgubres celdas”. Acto seguido, nos aislaron uno a uno en cada celda.
Con un ventanico pequeño como ventilación, con el suelo de asfalto y muy húmedo, con
el retrete en un rincón y con media hora de paseo por la mañana y por la tarde en el
patio.
Al cumplir el mes, nos comunicaron que pasábamos al régimen de castigo mixto en que
podíamos recibir paquetes y correspondencia, comprar en el economato y hacer vida
común en las horas de patio. Una tarde, un ordenanza preso me trajo una nota del patio
general. La enviaba Narciso Julián, a quien conocí durante la guerra en los combates de
Seseña. Mandaba una brigada de trenes blindados. Los moros habían rebasado
nuestras trincheras por los dos costados y estábamos cercados cuando apareció el tren
blindado que con fuego de ametralladoras limpio de atacantes la estación y sus
alrededores permitiéndonos restablecer nuestras trincheras.
Narciso se había hecho cargo de la dirección del PCE en la prisión debido al traslado de
los presos mas significados a la Prisión de Alcalá de Henares. En la nota nos
comunicaba que esperaba nuestra salida al patio general para reorganizar la dirección,
pero le habían concedido el indulto y salía en libertad. Y sentía mucho no poder
abrazarnos.
Teníamos unos deseos locos de estar en el patio general con los demás presos y no
quisimos dar ningún motivo para que se prolongara nuestro aislamiento. El jefe de
servicios Don Gabino estaba asombrado de nuestra conducta y así lo hacia constar a la
Junta de Régimen. Quizás por eso recibimos la visita del Director, que después de pasar
revista general manifestó: “Todo esta perfecto, pero no se equivoque Don Gabino. Allí
donde vea Vd. A un preso que se distingue por la limpieza, por el deseo de aprender, por
repartir lo que tiene con los demás y por denunciar lo que considera que está mal hecho
exigiendo el remedio con tesón,no dude en calificarlo: es comunista. Consecuentemente,
este grupo homogéneo de sevillanos a mi no me engaña.
Pese a las prevenciones del Director, cuando cumplimos los tres meses fuimos
incorporados a la vida común de la prisión. Mi hermano Jerónimo nos esperaba en el
patio y se afecto mucho al verme tan deteriorado, pues solo pesaba 50 quilos.
Hallamos la prisión en plena reorganización. Los pocos días que estuvimos en la vida
común ayudamos a clarificar la situación. Mi hermano estaba a punto de salir en libertad.
En las conversaciones que tuve con él, me refirió de las represalias y persecuciones que
sufrió mi familia cuando me escape del batallón de trabajo de Mallorca con las visitas de
la policía. También supe de las privaciones y sufrimientos que padecieron desde que
termino la guerra. No les valió la moneda republicana. La madre y la abuela con cinco
pequeños sin medios para alimentarlos, el padre y el hermano en la cárcel y yo en el
exilio y en campos de concentración.
Mi hermano que sufría profundamente esta situación, me pidió consejo sobre su actitud
a adoptar al salir en libertad. Estábamos en septiembre de 1946. Como comunista tenia
una predisposición de incorporarse a la guerrilla, cuya acción marcaba su punto mas
elevado. Este fue mi consejo: “Decide con arreglo a tu conciencia, perro lo fundamental
no es que todos los militantes se incorporen a la acción armada. La eficacia de esta
depende de que tengamos un partido fuerte, vinculado a la sociedad. Las guerrillas sin
un apoyo popular no tienen nada que hacer. Ayuda a las hermanas y hermanos a que se
Fuentes documentales
955
Els camps de concentració i el món penitenciari a Espanya durant la guerra civil i el franquisme
abran su propio camino. Como había previsto días después salió en libertad. Y nuestra
estancia en este penal también termino. El día 14 de octubre de 1946, de noche, el
director acompañado del capellán y de toda la plantilla, pistola en mano y en términos
provocadores asaltaron los dormitorios, ordenando en voz alta: “Todos los que nombre
que salgan al pasillo con todo lo que tengan”. Era una selección de unos 200 presos.
Nos embarcaron en la estación de ferrocarril de Ocaña con destino al Penal de Burgos.
En el penal de Burgos
El 16 de octubre de 1946 ingresamos en la Prisión Central de Burgos. Nos llevaron al
departamento celular y tras los tramites burocráticos normales nos introdujeron a cada
uno en celdas, donde se cumple un periodo de 20 días para adaptar al preso a un
régimen de severa disciplina. Transcurridos los primeros veinte días, salimos a pasear en
pista, formando fila, sin poder hablar. No se podía comprar en el economato. No se salía
del departamento hasta que los oficiales del mismo daban su consentimiento. Al salir de
celdas, nos metieron en la Brigada de Higiene a las ordenes del guardián de la misma.
Antes de llegar nosotros llego una expedición de Alcalá de Henares que se negó a fregar
de rodillas y en negociación con el Director, consiguieron hacerlo con una cruceta. Al
salir a la vida común nos encontramos con una gran concentración de presos
comunistas. Las prisiones franquistas se estaban transformando en fortines que
irradiaban libertad, en los momentos mas críticos para el régimen franquista. Y el
gobierno decidió concentrar en el celebre penal de Burgos a los presos políticos mas
conscientes. Llegaron expediciones de todas las prisiones, las mayores de Alcalá de
Henares, San Miguel de los Reyes y Ocaña. El Penal de Burgos acogió así unos 5.000
recluidos, el 95% comunistas. Con ello, el Penal adquirió un nuevo carácter.
Al encontrarnos todos en el patio general, fue emotivo el reencuentro con viejos
compañeros de lucha, con Antonio Núñez Balseras, a quien no había vuelto a ver desde
que nos detuvieron en Perpignan y con los numerosos camaradas que deje en la prisión
de Alcalá de Henares. De los primeros intercambios de opiniones entre los camaradas
más representativos de las diferentes expediciones se convino en formar un comité local
amplio y representativo, teniendo en cuenta no solo las características personales de
cada camarada, sino también su representatividad y el rendimiento que podían dar en las
nuevas condiciones del penal. De acuerdo con estos criterios se propuso para formar la
dirección restringida a Antonio Núñez Balseras, Ángel Núñez Escurza, José Blanco
Brualla (Sixto Agudo) y Miguel Caballero Vacas. Esta, teniendo en cuenta las nuevas
características del penal consideró imprescindibles las secretarías política, organización,
educación y cultura y ayuda.
También se creó la secretaría de propaganda, complemento de la actividad política y
educativa.
Para la secretaría política se eligió a Núñez Balseras, para organización a Ángel Núñez
para educación y cultura Sixto Agudo y para ayuda Miguel Caballero.
Junto a estos cuatro camaradas, se designó para formar parte de la dirección a Juan
Menor, Julio Sanisidro, Luis Alberto Quesada, Antonio Conca, Mario Fernández, Simón
Sánchez Montero, José Picado, Juan Soler, Narciso González, Ambrosio Sansebastián,
Oración Fernández Inguanzo, Antonio Rosell, Demetrio Blanco, Mariano Fernández,
Pablo González y puente. Siento en el alma si mi memoria olvida alguno. La mayoría de
estos camaradas eran los responsables políticos de las brigadas. La J.S.U. también
eligió su nueva dirección compuesta por Melquesidez Rodríguez, Gregorio Arnau,
Antonio del Pozo, León Encinas, Matías y Alfaro.
Los campos de concentración y el mundo penitenciario en España durante la guerra civil y el franquismo
956
Fonts documentals
La necesaria cohesion del partido
Las diferentes expediciones que llegaban traían sus propias experiencias de trabajo. Las
de los que no habían salido de España diferían de las que traían los que habíamos
participado en la resistencia en Francia. Era necesario cohesionar política, ideológica y
organizativamente el Partido, mediante el contacto con la dirección del PCE, contacto
que logramos a través de la delegación de Madrid.
Por las cartas de Santiago Carrillo y por Mundo Obrero supimos que ateniéndose al
programa expuesto en el Pleno de Toulouse, el PCE debía mantener se carácter
independiente y comprometido a luchar y actuar dentro de las normas democráticas que
se establezcan, junto a todas las fuerzas democráticas nacionales, tanto en las funciones
estatales como en la obra de reconstrucción de España... No nos cansaremos de insistir
sobre la necesidad de la unidad, para llevar a buen termino la liberación de nuestro
pueblo y la instauración de un régimen democrático en nuestro país. Hemos defendido la
política de Unión Nacional, no como una política de chanchullos y de comadres, sino
como una política de lucha intransigente contra el franquismo.
Esta gran ayuda de la dirección del PCE y la selección de la información política y
económica que realizábamos de la prensa y de las revistas legales nos permitieron
organizar la información y la vida política en los grupos organizados en cada brigada.
La lucha diaria en defensa de nuestra dignidad
El gobierno franquista creyó que concentrándonos en el Penal de Burgos evitaría el
peligro de tener focos de libertad en las diferentes provincias, al mismo tiempo que le
seria mas fácil concentrar su acción represiva contra nosotros. Pero sus cálculos fallaron.
Decidimos inicialmente defender firmemente nuestra dignidad de presos políticos,
huyendo de las acciones aisladas y organizando estas en coordinación con las acciones
del exterior, buscando su apoyo.
La lucha por mejorar la comida fue constante. La huelga de hambre permitió mejorar algo
el rancho, aunque continuo siendo insuficiente. Por la baja asignación oficial y también
por el robo de la administración del Penal y por lo que se quedaba la comunidad de
religiosas que administraban la cocina. Así lo denunciábamos ante la plantilla y hacia el
exterior.
Otra de nuestras luchas era combatir el frío de Burgos, que alcanzaba 18 grados bajo
cero en buena parte del invierno. Con nuestra presión y denuncia hacia el exterior
logramos acabar con los recuentos interminables en el patio, se nos permitió estar en
las brigadas, llevar botas de abrigo hechas por los presos, la entrada de carbón para
encender braseros, ropas y medicinas, que llegaban en cantidad producto de la
solidaridad nacional e internacional. Aun así, hasta 1951 las enfermedades del hígado,
estomago y pecho, atacaban a unos 1.500 presos, que no tuvieron mayores
consecuencias gracias a los médicos recluidos: Alejos, Blanco, Izquierdo y Bartrina que
impidieron las acciones criminales de Gustavo Cevallos, medico oficial del Penal.
Un día el Director llamó a nuestro camarada Antonio Pérez al que confesó que le
estaban acosando por todos los costados por las denuncias permanentes de REI y no
deben olvidar que yo no puedo hacer lo que desearía porque la plantilla que tengo esta
compuesta por falangistas que informan a la Dirección General de Prisiones. Pero a
pesar de esta confesión, la Dirección del Penal reforzó la vigilancia y aumento los
cacheos por sorpresa para impedir nuestras denuncias y la actividad política, cosa que
no logro debido a nuestra vigilancia y a que no nos dejamos arrebatar ningún escrito
clandestino.
Fuentes documentales
957
Els camps de concentració i el món penitenciari a Espanya durant la guerra civil i el franquisme
Las fiestas oficiales
Las fiestas oficiales del Penal eran Navidad, Reyes, la Virgen del Carmen y la Merded,
además nosotros teníamos nuestro calendario: 14 de abril, 16 de febrero, 1º de mayo, 18
de julio y 7 de noviembre. El 16 de febrero de 1947, aniversario del triunfo del Frete
Popular, lo celebramos de manera especial y ostensiblemente. El Director lo aprovechó
para aislar en celdas a los que creía mas responsables: Antonio Núñez Balseras, José
Blanco Brualla, Miguel Caballero Vacas, Juan Menor, Julio San Isidro, y entre estos al
grupo de jóvenes encabezado por Adolfo González Barona. Se nos comunicó que no
estábamos castigados sino aislados para evitar actos políticos que el reglamento
prohibía. Bercedo creía que de esta manera evitaría o limitaría nuestra actividad. Se
equivocó.
La educacion politica y cultural
Nadie comprendía mejor que nosotros la necesidad de que cada comunista allí donde
este debe pensar que él es el Partido y que por ello debía conocer la política y la
ideología del Partido para ser su defensor y su propagandista. A cumplir esta importante
tarea nos dedicamos con entusiasmo. Creamos la comisión de educación política e
ideológica compuesta por José Blanco, Julio San Isidro, Luis Alberto Quesada y Puente.
Disponíamos de los medios necesarios.
Organizamos tres cursos de educación política e ideológica elemental dedicado a
estudiar la política del Partido, medio, sobre las mismas cuestiones del anterior mas
algunas cuestiones básicas del marxismo y superior, en el que se incluían además temas
sobre economía.
Además se organizaron cursos de temas específicos: Ayuntamientos, sindicatos y
agricultura. También se crearon grupos regionales y nacionales en los que se estudiaba
el problema nacional y las características especificas de cada región. Todo ello
superando las medidas represivas de la plantilla.
Como complemento de la educación política e ideológica se utilizo el local de la escuela
oficial para desarrollar al máximo la cultura de los presos. Disponíamos de los profesores
necesarios: Custodio Peñarrocha, profesor de física; Julio San Isidro, economista Alberto
Sánchez Bascuñan, Antonio Pérez y Luis A. Quesada, profesores mercantiles; Andrés
Rodríguez, perito industrial; Igualador, profesor de matemáticas; Salvador Ruiz Soler,
proyectista; Monreal, delineante; Andrés Poyatos, profesor de lenguaje; Horacio F.
Inguanzo, Agapito del Olmo, Maeso, Guillermo Gaya, Valentín Bea, excelentes
profesores de primera enseñanza.
Se elaboro un plan cultural que Maeso presento al maestro oficial para su aprobación,
este abarcaba lo siguiente: Dos clases de cultura general, dos de francés e ingles, dos
de física, dos de matemáticas, dos de geometría y dibujo lineal, dos de lenguaje y
literatura, dos de geografía física y económica, dos de historia de España y universal,
una de peritos industriales y de organización del trabajo y una de radio.
Nunca valoraremos suficientemente esta labor. El año de mayor numero de presos la
cifra de matricula se acerco a los 2.000.
El movimiento de ayuda
Junto a la educación política, ideológica y cultural, la preocupación del Partido se baso
en organizar el movimiento de ayuda para tratar de salvar a tan valiosos camaradas de
enfermedades y de la muerte.. Para lograr este importante objetivo se creo la comisión
de ayuda compuesta por Miguel Caballero, Juan Soler, José Picado y Cecilio Arregui.
Los campos de concentración y el mundo penitenciario en España durante la guerra civil y el franquismo
958
Fonts documentals
Las comunas
Se crearon como base del movimiento de ayuda, compuestas voluntariamente por entre
cuatro y seis camaradas. Este movimiento cuajó en el 70% de los presos. Cada miembro
tenía su propia tarea de recabar ayuda al exterior, a través de familiares, vecinos,
amistades y compañeros de trabajo.
Se celebraban reuniones periódicas con las “madres” que eran las responsables de cada
comuna y estaban al cargo de la administración, en estas se examinaba lo recibido tanto
de dinero como de comida. A partir de ahí se distribuía equitativamente, asegurando un
coeficiente medio general; a los que recibían poco o nada se le aseguraba un mínimo; a
los que la aportación familiar había sido mayor o por el buen trabajo hacia el exterior,
habían aportado un ingreso mayor, la cantidad asignada superaba la cifra tope para sus
gastos personales.
El trabajo
Otro elemento esencial del plan económico era el trabajo. Orientado a realizar objetos de
madera tallada, aluminio y tejidos, con el inconveniente de que estaban prohibidas, todo
tipo de herramientas. Inconvenientes que llevaron a pedir a la Dirección un local para
taller, después de muchos esfuerzos se consiguió. Gracias al papel tan importante que
jugaron Marcelo Usabiaga y Francisco Zayas, que llevaron la dirección del mismo. En él
llegaron a trabajar más de 90 camaradas. Se fabricaron todo tipo de objetos de aluminio,
madera, asta de toro, etc.
La solidaridad exterior
Este trabajo contribuyó a estimular la ayuda exterior, convirtiéndose los artículos
construidos en la fuente principal de ingresos, estos llegaban a los barrios o los lugares
de trabajo a través de las familias. También se mandaban al extranjero. Así se logró
doblar los ingresos iniciales, mejorar la alimentación y desarrollar la solidaridad
económica así como las condiciones de vida dentro de la cárcel.
La cocina particular de los presos
La mejoría económica obligó a plantear a la Dirección que nos concediera permiso para
guisar en una cocina situada al lado del economato. No fue fácil pero también se nos
concedió.
Al frente de la cocina pusimos a Lorenzo Humanes. En sus largos años de prisión
siempre estuvo en aquellos lugares donde se defendía la dignidad y la vida de sus
compañeros. La nueva cocina fue una gran solución. Muchos presos eran campesinos,
sus familiares y amigos les enviaban lúgubres secas, chorizo, morcillas e incluso aceite.
El grupo de mujeres que vivían en Burgos (Tina y sus hermanas, Florentina, Carmen
Verano...) y otras mujeres de preso, se desvivían para entrar harina, pescado, carne,
frutas medicinas y los productos que necesitaba la Comisión de ayuda para cumplir su
misión. De esta manera las comunas pudieron aportar un plato complementario el
insuficiente y mal cocina rancho oficial.
La campaña de ayuda navideña
En todas las prisiones se celebraban especialmente las fiestas en las que se permitía la
entrada de niños y las de Navidad eran especiales. Tres meses antes se iniciaba la
Fuentes documentales
959
Els camps de concentració i el món penitenciari a Espanya durant la guerra civil i el franquisme
campaña de ayuda. Se confeccionaban miles de felicitaciones pintadas a mano. Todos
trabajábamos en serie en las brigadas. Las tarjetas llegaban a todos los lugares de
España y del extranjero con excelentes resultados políticos y económicos.
En estas fechas tan anheladas nuestros artistas (Bartrina, Montero, Abad y otros)
derrochaban ingenio pintando murales alegóricos en las brigadas. Hasta las monjas
colaboraban con cadenetas y otros objetos de adorno.
Días antes, las “madres” previsoras ayudadas por los “hijos” se afanaban a preparar el
menú. Estos días había mas tolerancia en los registros de paquetes. Marcelino el
funcionario de paquetes hacía la vista gorda, y más si el líquido se lo compraban, las
familias, en su bar. La cocina trabajaba a tope, los paquetes llegaban de toda España y
también del extranjero.
En Navidad la fiesta y la comida se hacía en las brigadas, los niños lo pasaban bomba
en nuestra compañía y no digamos nosotros. Se permitía la circulación de una brigada a
otra, produciéndose escenas de solidaridad y hermandad inolvidables. Hasta los
funcionarios que daban vueltas por las brigadas se identificaban cada vez más con
nosotros.
Noche Vieja siempre era más bulliciosa. Pasada la una, cuando cerrábamos las brigadas
comenzaban los debates políticos con el balance del año que moría y las esperanzas
puestas hacia el que nacía.
El los brindis se decía: este será el último, lo decíamos convencidos, aunque tuvimos
que esperar muchos, pero esta voluntad nos permitió resistir el largo tiempo difícil de
soportar.
Peligro de deportación
El Gobierno franquista no logró sus propósitos al aislarnos del movimiento democrático
de nuestras provincias, de los pueblos de España e internacionales, todo lo contrario
pues nuestras protestas llegaron por otros conductos a todos los rincones de todos los
lugares del mundo.
En otro intento para impedirlo la Dirección General de Prisiones, cumpliendo órdenes del
Gobierno, se propuso organizar el traslado de los presos políticos a Guinea. El conde de
Marsal, presidente del patronato de la Mercé o de Penados, hizo un viaje a la isla de
Fernando Poo paras estudiar las posibilidades de instalar una colonia penitenciaria
destinada a concentrar a los presos considerados peligrosos por el régimen. Los medios
de comunicación ante tal peligro lanzaron un comunicado exponiendo lo que supondría
deportarlos a Guinea. En las condiciones en que se encontraba la isla sería como
enviarlos a la muerte. Guinea se convertiría en la cámara de gas del presidio franquista.
Tal resonancia tuvo el comunicado dentro y fuera de España, tan grande fue la
indignación que produjo que el gobierno se vio obligado a desistir de sus negros
propósitos.
Un traslado inesperado
Los últimos días del año 1947 nos sorprendieron con un traslado de presos al penal de
Dueso. Fracasada la tentativa de Guinea y ante el inicio de la Guerra Fría entre
potencias, el Gobierno decidió trasladar a este penal a todos los condenados apenas
inferiores a 20 años y un día de prisión mayor.
El director de la prisión de Burgos, Bercedo, fue llamado por el Director General de
Prisiones para preparar el traslado al Penal de Duelo de algo más de 500 reclusos
afectados por la orden del Gobierno. El 90% eran comunistas. Entre los afectados se
Los campos de concentración y el mundo penitenciario en España durante la guerra civil y el franquismo
960
Fonts documentals
hallaban Antonio Núñez Balseras, García Puente, Juan García Dana, Salvador Pomata,
Cecilio Arregui, Iturralde, Lapeira, Lluvia, etc.
Llegado el momento de la despedida, los que se marchaban salieron al patio general en
columna de a dos para encaminarse a la puerta de salida. Los presos en bloque les
abríamos paso. Los abrazos unidos a gritos de ánimo y esperanza llovían de un lado a
otro.
Se recrudece la represion franquista
A partir de 1947 el imperialismo yanqui emprendió abiertamente la “guerra fría“ contra la
Unión Soviética, las Republicas populares y los movimientos de liberación nacional que
fue la salvación de la dictadura franquista y el veneno para mantener desunidas a las
fuerzas democráticas en el interior y en el exilio.
De acuerdo con esta situación, Franco dictó una nueva ley de terror, que era la abierta
incitación al crimen. Su lenguaje, sus términos, el tono en que esta redactada, nos hace
pensar en las instrucciones secretas de los jefes de la GESTAPO en los países cuya
resistencia les urgía dominar a sangre y fuego. Así se inicia el periodo de repliegue
revolucionario, que no fue advertido a tiempo por el PCE.
El cambio de tactica
Este grave error se mantuvo hasta 1948 y tuvo su origen en una invitación que el PCUS
hizo al PCE. Para mantener una entrevista. Este tuvo lugar en el verano de 1948. en la
que se puso de relieve que el combate por la liberación de España seria largo y duro por
lo que era necesario combinar el trabajo clandestino del PCE con un trabajo legal de
masas dentro de los sindicatos verticales, las hermandades agrícolas y las
organizaciones de la juventud.
El tema no era fácil. La discusión duro todo el año 1949 en el Penal de Burgos y la
dirección no estaba muy convencida de las justas decisiones tomadas por el PCE. Solo
Narciso González y José Blanco aceptaron sin reservas el cambio de táctica.
Por estas fechas salió en libertad Simón Sánchez Montero que llevo todas nuestras
experiencias e inquietudes al Buró Político que fueron de mucha utilidad para la
superación de los errores cometidos en este periodo tan difícil.
La nueva situacion en el penal
El recrudecimiento del terror en el país repercutió en la prisión. La Dirección General de
Prisiones decidió montar talleres de zapatería, carpintería, mantas, objetos de mimbre y
camisería con dos objetivos: explotar mano de obra barata e impedir el trabajo en
nuestro taller. Fue nombrado jefe de los talleres el oficial de prisiones Martiniano Iglesias,
falangista fanático que no aceptaba sugerencias ni iniciativa de los presos y siempre
quería imponer sus decisiones, así que era raro el día que no surgía algún conflicto.
En los cálculos de la DGP entraba el cierre de nuestro taller, para evitar que los objetos
allí fabricados, fuesen motivo de movilización en solidaridad con los presos antifranquistas. No lo lograron porque los que trabajaban en el taller expusieron una razón
de peso: Denos trabajo en los talleres penitenciarios, mientras tanto, no nos pueden
impedir trabajar aquí.
El gobierno franquista para frenar la campaña de solidaridad con los presos políticos,
lanzó su contracampaña afirmando que en España no había presos políticos. En estas
condiciones, la comisión jurídica presidida por Ambrosio Gómez Valcárcel, llevo a cabo
Fuentes documentales
961
Els camps de concentració i el món penitenciari a Espanya durant la guerra civil i el franquisme
un estudio de los testimonios de condena para preparar la revisión de los expedientes,
que casi todos los presos la solicitaron
En algunas auditorias militares, dieron la razón a las peticiones, pero no las revisaron
porque eran comunistas.
Radio España Independiente. “ La voz del preso “
Todo lo que ocurría en el Penal traspasaba sus muros y llegaba a todos los lugares de
España y del extranjero gracias a la lbor de REI. Sus denuncias hicieron mella en el
Director Bercedo, quien conversando un día con un preso decía: Esa radio ha hecho que
me aíslen. Me voy a volver loco. Me ponen de criminal que ya no me atrevo a salir a la
calle. También hizo mella en los funcionarios.
La REI traía de cabeza a la DGP y al Gobierno, pero no pudieron encontrar el medio tan
rápido que hacia llegar las denuncias y llegaron a la conclusión de que disponíamos de
un trasmisor de radio. Así una madrugada nos alertó un ruido extraño en el patio central
y en los talleres. Se trataba de la policía que buscaba afanosamente la emisora. Nos
tuvieron todo el día encerrados en las brigadas. Pero no encontraron nada. Al día
siguiente nos enteramos de que patrullas del Regimiento de Ingenieros recorrieron toda
la ciudad de Burgos con detectores buscando la emisora exterior y que funcionarios del
Penal fueron interrogados por la policía buscando el enlace de la prisión con el exterior.
No pudieron descubrir los medios que teníamos para sacar las informaciones gracias a
las rigurosas medidas de seguridad. El contacto con la Dirección del PCE en Francia lo
conocía una sola persona. En el primer periodo 1948-1955 fue Félix Burguete a través de
su cuñada que vivía en Francia. En el periodo 1955-1961 fue José Blanco, a través de su
mujer Ángeles y en el periodo 1961 y años siguientes fue otro que no conozco porque
salí en libertad.. Por Ángeles también recibíamos los boletines semanales de REI. Otro
medio de comunicación mas rápido era que se enviaban a una estafeta que por correo
las hacia llegar a su destino.
Empeora la situacion mundial
Pese al empeoramiento de la situación mundial, los comunistas empezaron a aplicar bien
el cambió de táctica que condujo a los resultados positivos observados en el aumento de
los descontentos con el régimen dictatorial de Franco.
En este periodo llegaron al Penal de Burgos los condenados de los expedientes de
Madrid, Barcelona, Andalucía, Valencia, Galicia, Asturias, Euzkadi, Aragón y otras
provincias que habían podido salvar sus vidas. La organización del Penal se vio
reforzada por valiosos y probados camaradas como Félix Cardador, Carlos Elvira, José
Benítez, Silverio Ruiz, Manuel Moreno, Alberto Sánchez Bascuñan, José Luis Fernández
Albert, Casimiro Gómez, Teodoro Carrascal, Manuel Álvaro, Vicente Muzas, Félix
Burguete, José Bartrina, Francisco Alberdi, Joaquín Arasanz, Joaquín Saludas, Isidoro
Calvo, Fernando Macarro, Carlos Martínez, José Izquierdo, Marcelino Villares y Juan
Romero.
Los cambios habidos y la llegada de los expedientes nombrados así como la libertad de
los presos de guerra como Juan Menor y Miguel Caballero. Por este motivo, para
sustituir a Juan Menor en la Secretaria general fue nombrado Félix Cardador y para
sustituir a Miguel Caballero fue nombrado Carlos Elvira.
El 21 de noviembre de 1951 por la noche, un ordenanza nos dio la noticia de que había
llegado Santiago Álvarez y estaba en la oficina del centro.. Llegaba en momentos de
cambios profundos. En cuanto a la organización y formas de lucha.
Los campos de concentración y el mundo penitenciario en España durante la guerra civil y el franquismo
962
Fonts documentals
La muerte de Stalin
La noticia nos llegó por la prensa. Durante muchos días las cartas que recibíamos
reflejaban la ansiedad producido por este hecho. No menor consternación reflejaba la
carta de Santiago Carrillo. Lo cierto fue que muerto Stalin, Beria fue designado primer
Vicepresidente de la URSS el 6 de marzo de 1953 y un mes después destituido. En
septiembre Kruchov fue elegido Secretario General del PCUS Y Beria detenido, juzgado
y condenado a muerte por traición.
La movilizacion por la amnistia
Las discusiones llevadas a cabo desde entonces nos llevaron nos llevaron a la
conclusión de que la solución de los problemas que tenia planteados nuestro país
dependían de la información política, de la movilización y de la lucha de nuestro pueblo y
de la solidaridad de los demócratas del mundo. Y por ello el Partido nos necesitaba en la
calle.. De ahí el éxito que tuvo la primera recogida de firmas pro-amnistía que movilizo a
miles de trabajadores en fábricas, en barrios y pueblos.
El V Congreso del PCE concedió mucha importancia a la lucha por la amnistía de los
presos políticos e hizo un gran esfuerzo por superar los errores cometidos, al mismo
tiempo que reiteraba a las fuerzas anti-franquistas la necesidad de formar un frente
común contra la Dictadura. Entre los nuevos miembros del Comité Central estaban
Francisco Romero Marín, Eduardo García, Julián Grimau, Jorge Semprún, Víctor
Velasco, y los recién salidos de la cárcel Santiago Álvarez, Simón Sánchez Montero,
Gregorio López Raimundo, Antonio Núñez Balseras, Juan Menor, José Benítez Rufo,
Fernández Inguanzo y Mario Huertas.
Las decisiones del V Congreso dieron un gran impulso a las movilizaciones por la
amnistía, Desde la cárcel se enviaron cartas a los colegios de abogados, intelectuales y
profesionales, jerarquías de la Iglesia, redacciones de periódicos, embajadas y
consulados extranjeros, centrales sindicales de diferentes países, entidades culturales y
juveniles, todo coordinado con nuestras familias y los centros de trabajo de todas las
nacionalidades y regiones de España. La dictadura ya no pudo ocultar la existencia de
presos políticos.
El VI congreso del PCE
Tras los resultados de las Jornadas de 1958 y 1959 el PCE celebraba su VI Congreso en
Praga. Aprobó no obstante la huelga nacional pacífica como medio para conseguir la
democracia y declaró estar dispuesto a hacer las concesiones necesarias para llegar a
un acuerdo con todas las fuerzas de oposición. Desde el punto de vista organizativo, el
Congreso modificó sus Estatutos a fin de lograr un partido de masas.
Santiago Carrillo es elegido secretario general y Dolores Ibarruri presidenta. Para el
Comité Ejecutivo son designados: Fernando Claudín, Ignacio Gallego, Antonio Mije, Juan
Gómez (Tomás García), Simón Sánchez Montero (en prisión), Santiago Álvarez, Manuel
Delicado, Federico Sánchez (Jorge Semprún), Enrique Lister, Ramón Mendezona y José
Moix (PSUC); como suplentes Gregorio López Raimundo y Francisco Romero Marín.
El VI Congreso supuso un gran paso en los métodos de trabajo del PCE Y en la
renovación de los cuadros dirigentes. El Comité Central fue considerablemente reforzado
con los dirigentes de las organizaciones del interior, muchos de ellos salidos de la Prisión
Central de Burgos. Además de los elegidos en el V Congreso, lo fueron Horacio
Fernández Inguanzo, Félix Cardador, Lucio Lobato, Miguel Caballero, Manolo Gil, etc.
Desde el VI Congreso, el PCE hizo un esfuerzo por comprender lo que ocurría en el
mundo y en España, lo que permitió elaborar su propia política y jugar un papel
Fuentes documentales
963
Els camps de concentració i el món penitenciari a Espanya durant la guerra civil i el franquisme
importante en la lucha por la democracia hasta el fin de la dictadura franquista y durante
los años de transición.
Esta actitud no era nueva en el PCE. La tuvo en la lucha contra el sectarismo de los
primeros años 30.La tuvo en el proceso de la unidad sindical, del frente único y el Frente
Popular. La tuvo al elaborar con claridad el carácter de la guerra de España y de la
revolución democrática y popular, política justa que no cabía en los esquemas teóricos
de Stalin. La tuvo al renunciar a la violencia como forma de hacer política y al
pronunciarse por la reconciliación nacional.
El desarrollo de la accion por la amnistia
Desde el VI Congreso la movilización por la amnistía fue una de las actividades a la que
consagró mayor esfuerzo el partido dentro y fuera de España. En su informe al VI
Congreso el camarada Santiago Carrillo expuso: ”Desde esta tribuna, camaradas,
hacemos un llamamiento a nuestros militantes, a todos los antifranquistas en España y
en el mundo entero para que refuercen su labor por la amnistía a fin de abrir las puertas
de las cárceles para tantos españoles que sufren todavía en ellas”.
Fue una labor en la que por la acción de miles y miles de antifranquistas se fue
conquistando paso a paso una cierta legalidad en el país para la lucha por la amnistía, y
en otros casos se consiguió que fuese tolera. Quiero destacar algunos hechos que son
ilustrativos. Comenzaré por la visita que realizó a El Pardo una comisión de mujeres
familiares de los presos. Fueron directamente a pedir la amnistía a Franco. Al no poder
hablar con el lo hicieron con su secretario. Y es sintomático que este indicara a al
comisión que volviera otro día a recibir la respuesta y que incluso podrían traer pliego de
firmas con los que dar mayor apoyo a su solicitud. A así lo hicieron. La comisión volvió
días después y entregó en la secretaria del Pardo 20.000 firmas. Otra comisión fue a la
presidencia de las Cortes de Procuradores, llegó a hablar con su presidente y logró
exponerle el objetivo de la visita, que era la solicitud de amnistía.
Antes de celebrarse el consejo de guerra que juzgo a 36 camaradas de Asturias, una
comisión numerosa se presentó ante el Tribunal Militar y el secretario del juez instructor y
pidió su libertad haciendo entrega de 25.000 firmas en apoyo de su petición.
Otro aspecto significativo fue la adhesión de más de 150 intelectuales españoles a la
Conferencia de París. Estos hechos, y otros muchos que podríamos expone, prueban
como en la movilización a favor de la amnistía en nuestro país se consiguió arrancar
palmo a palmo su reconocimiento como una actividad legal.
Otra experiencia positiva fue la unidad habida en esta movilización.
La acción por la amnistía no se limitó a las comisiones que acudieron al Pardo, a la
Presidencia de las Cortes de Procuradores y a los Colegios de Abogados, que se
presentaron ante el cardenal privado y otras ilustres personalidades de la cultura y del
arte que fueron a ayuntamientos, gobiernos civiles, etc. Al mismo tiempo hubo una
intensa acción de propaganda y agitación en Madrid, Barcelona. Asturias, País Vasco,
Zaragoza, etc. Si importancia tuvo lo realizado en estas zonas industriales más aun la
tuvieron las convocatorios en provincias como Sevilla, Córdoba, Granada, Badajoz,
Albacete.
La manifestación de mujeres en Madrid fue muy importante porque constituyo un primer
paso para que la acción por la amnistía ocupase las calles.
La unidad conseguida en España por la amnistía tuvo su continuación en la esfera
internacional.
Se trataba de grandes manifestaciones internacionales de unidad, en la que participaron
fuerzas gobernantes y de oposición de los países del mundo capitalista; hombres y
grupos que diferían entre sí en muchas cuestiones, partidarios del mundo socialista uno
Los campos de concentración y el mundo penitenciario en España durante la guerra civil y el franquismo
964
Fonts documentals
y del capitalista otros; que sin embargo se unieron para condenar los excesos del
régimen franquista.
Una gran ayuda recibió nuestro pueblo y los presos y exiliados políticos de los partidos
comunistas de los países de Europa y Latinoamérica.
Esta gran movilización contribuyó a mejorar la ayuda económica a los presos y sus
familias. Como colofón, el Consejo Mundial de la Paz, reunido en Nueva Delhi, concedió
la medalla de oro de la paz a los presos políticos españoles, noticia que recibimos con
emoción e inmensa alegría.
Preparado para salir en libertad
Rehabilitados de las sanciones, Carlos Elvira y yo estábamos próximos al umbral de la
libertad condicional. A propuesta nuestra se hizo un reajuste de la dirección del partido;
se eligió para sustituirnos a Narciso Julián, secretario general y a Manuel Moreno,
secretario de organización. Nosotros fuimos los encargados de dirigir el cursillo de los
que también salían en libertad.¡ Con cuanta ilusión realizamos esta última misión en la
prisión!. El día 12 de junio de 1961 se inició el expediente de libertad condicional por
acuerdo de la junta de régimen en sesión del día 10. El día 22 de agosto se elevó el
expediente a la Comisión Provincial de Libertad Condicional por acuerdo de la Junta de
régimen en sesión del día 20. Sólo faltaba el último tramite, dependiente de la Junta
Central.
En la puerta del vestíbulo apareció Mendívil, el oficial que tenía que comunicar las
libertades por el altavoz. Algunos camaradas lo abordaron sin resultado, por lo que
recibió una sonora bronca. Cuando íbamos a subir a los dormitorios, el oficial de
paquetes se me acercó y me dijo:
“Su mujer espera en la puerta principal impaciente. Le he dicho que ha llegado su
libertad y que esté tranquila”. No me explicó el secreto observado por Mendívil. Preparé
el petate y las mantas para entregarlas mañana.
Fue una explosión de alegría. Los camaradas se agolparon y no pude librarme de la
cariñosa paliza final, que se repetía en cada despedida. La emoción me embargaba,
emoción que duró toda la noche en la brigada.
Al salir de Burgos me llevaba en la mente y en el corazón la imagen de miles de
compañeros que pasaron por la prisión y la de nuestras mujeres, que han sufrido durante
largos años una doble condena y gastado pedazos irrestituibles de su vida en las
puertas de las prisiones y en la lucha diaria por sacar adelante a sus hijos, imagen que
conservo íntegra.
Fuentes documentales
965
Fonts documentals
EL REGISTRE D'INGRESSOS I FILIACIONS I ELS EXPEDIENTS
D'INTERNS DEL FONS DE LA PRESÓ MODEL DE BARCELONA A
L'ARXIU NACIONAL DE CATALUNYA
Marc-Aureli Berenguer
Presentació
Les sèries documentals que hem triat per a la present comunicació formen part del fons
que va generar la Presó Model de Barcelona i que es conserva actualment a l'Arxiu
Nacional de Catalunya. Constitueixen una font idònia per a l'estudi del món penitenciari
gràcies a la riquesa informativa del seu contingut. Aquí es poden trobar dades de
caràcter personal, penal i penitenciari de la població reclusa com : la identificació, la
situació penal, les vicissituds durant la seva estada a la presó que les fan útils per a
l'estudi sociològic del conjunt de la població reclusa, així com el seguiment biogràfic del
reclús sigui persona coneguda o anònima, tal com es veurà quan es descriguin les dades
de cadascuna de les sèries presentades.
Àmbit cronològic
La conservació del conjunt de la documentació que integra les sèries que presentem fa
possible seguir, amb algunes excepcions que veurem en cada cas, la cronologia
determinada en el present congrés : els anys de la Guerra Civil i el Franquisme (19361975)
Història arxivística
Aquestes sèries van ingressar a l'Arxiu Nacional de Catalunya entre els anys 1988 i 1996
per transferència efectuada pel Departament de Justícia de la Generalitat de Catalunya,
a través de la Direcció General de Serveis Penitenciaris i de Rehabilitació o directament
pel Centre Penitenciari d'Homes de Barcelona (Presó Model) que fins aleshores
conservaven la documentació.
El nombre de transferències ha estat de cinc i la majoria del seu volum correspon als
expedients d'interns.
A l'actualitat la totalitat del fons ocupa aproximadament uns 492,6 metres líneals de
documentació.
Fuentes documentales
967
Els camps de concentració i el món penitenciari a Espanya durant la guerra civil i el franquisme
Accés
Atès que aquestes sèries documentals contenen dades individualitzades, nominatives i
penals que afecten a la intimitat de les persones, d'acord amb la legislació vigent, el seu
accés es restringit.
Per a la seva consulta i si s'escau la seva reproducció es segueixen les prescripcions
contingudes a l'article 57.1.c. de la llei 16/1985, de 25 de juny "del Patrimonio Histórico
Español " i l'article 36.1 de la llei 10/2001, de 13 de juliol d' Arxius i Documents de la
Generalitat de Catalunya.
Es pot consultar lliurament la documentació en els casos següents:
1. El titular de l'expedient.
2. Qualsevol persona amb el consentiment per escrit del titular de l'expedient.
3. Transcorreguts 25 anys de la mort del titular si aquesta és coneguda.
4. 50 anys a comptar des de la data dels documents. En el cas dels expedients el
termini es compta a partir de la data del seu tancament.
Per als altres casos no contemplats aquí, fins ara la consulta es sotmesa a l'autorització
per escrit de la Direcció General de Centres Penitenciaris i Rehabilitació del Departament
de Justícia, prèvia sol·licitud acreditant suficientment l'interès per a la recerca
presentada pel consultant.
Història de l’organisme productor de la documentació
L'organisme productor de les sèries documentals descrites, va ser durant el període
1936-1975, l'Oficina de Règim, òrgan que formava part dels serveis administratius de la
Presó Model. Va ser creat pel Reglament del 14 de novembre de 1930, assumint les
funcions que desenvolupava l'Oficina del Subdirector. (art. 227.2 ).
La seva organització i funcionament són regulats pels successius reglaments estatals
essent d'aplicació els de 1930, 1948 i 1956.
Les funcions de l'Oficina de Règim eren entre d'altres: gestionar i dur els llibres d'entrada
i sortida dels reclusos, amb els seus índexs alfabètics i els expedients dels interns que
són les sèries documentals objecte d'aquesta comunicació. A més tenia la responsabilitat
de l'arxiu dels documents de la presó.
Tot seguit es descriuen separadament les sèries, primer fent referència a la legislació
esmentant els reglaments que les regulen, incidint especialment a la consignació de les
dades.
A continuació es descriuen les dades extretes d'una mostra triada dels documents
corresponents al període cronològic comprés i que són reproduïdes en quadres.
Registre d'ingressos i filiacions
És constituït per les inscripcions de cada reclús en el moment del seu ingrés a la presó
a instància dels òrgans judicials o governatius. En el registre s'anoten les seves dades
personals, la seva filiació i la seva situació penal.
El detall de les quals es reprodueix als expedients personals, essent doncs les dades
contingudes en el registre una recopilació d'aquelles.
Los campos de concentración y el mundo penitenciario en España durante la guerra civil y el franquismo
968
Fonts documentals
Referència legislació
L'origen de la sèrie es troba al segle XIX, en "la Ordenanza General de los Presidios
del Reino" aprovat per reial ordre del 11 de juliol de 1834.
Successives disposicions posteriors l'esmenten com, el reglament "para el orden i
régimen interior de los Presidios del Reino" , del 5 de setembre de 1844; la llei del 26
de setembre de 1849 de "Régimen General de Prisiones, Cárceles i Casas de
Corrección"; la instrucció per al servei de les presons d'Audiència aprovada per reial
ordre del 25 d'octubre de 1886; i el reglament "de organización, régimen y
funcionamiento de prisiones", del 5 de maig de 1913.
Aquest últim reglament fou modificat per un altre, aprovat pel reial decret del 14 de
novembre de 1930, que a l'article 231/6 especifica que a cada establiment penitenciari es
duran diferents llibres d'ingrés i filiacions segons la classe i condició legal dels ingressats,
i gestionats per l'Oficina de Règim (art. 227).
Aquestes prescripcions són confirmades en els reglaments de 1948 (art. 298/5) i de
1956 (art. 225/4)
Funció
Té el caràcter d' instrument de control de les entrades i d'identificació dels interns i
d'origen de referència per a la localització dels seus expedients personals (número llibre,
número de foli, número d'assentament).
Existeix una relació d'aquesta sèrie amb la resta de les descrites en la present
comunicació a través de l'existència d'algunes dades comunes, com el número de
registre i el nom i cognoms de cada reclús que també hi són a l'Índex alfabètic del llibre
d'ingressos i filiacions i en l'expedient personal de l'intern, la qual cosa permet que
consultant els registres es pugui determinar l'existència i si s'escau la localització de
l'expedient de cada intern.
Dades
La consignació de les dades d'aquesta i la resta de les sèries són regulades pels
reglaments tal com veurem tot seguit.
Els reglaments de 1930, 1948 i 1956 que abasten l'àmbit cronològic triat no fan cap
menció de les dades que ha de contenir el registre d'ingressos i filiacions, per trobar-ne
la seva regulació hem d'acudir al reglament de 1913 que en l'article 172/2 determina que
el registre d'ingressos i filiacions ha contenir les dades que són enumerades en el
quadre.
La documentació
Dins el període 1936-1975 , solament disposem dels registres d'ingressos i filiacions
corresponents als anys 1936-1937 i 1959-1975.
Manquen doncs els registres del període comprés entre els 1937 ( 29 de maig) a 1959
(13 d'agost) i entre 1964 (29 d'octubre) a 1969 (16 de juny) corresponents al període de
la guerra civil i la llarga postguerra franquista. Aquest buit important es pot compensar
amb les dades de les altres sèries, una mínima part a l' índex alfabètic del registre
d'ingressos i filiacions i en la totalitat del període els expedients personals dels interns.
Hem triat tres llibres de registre per la descripció de les dades :
Fuentes documentales
969
Els camps de concentració i el món penitenciari a Espanya durant la guerra civil i el franquisme
a) Anys 1936-1937
b) Anys 1959-1961
c) Anys 1974-1975
Les dades dels quals es reprodueixen en el quadre següent:
Quadre comparatiu dades "registre d'ingressos i filiacions" segons els reglaments que els
desenvolupen i els registres
Regla
Regla
RD 1913
Registre
Registre
Registre
(art 172/2)
1936-37
1959-61
1974-75
(art. 15)
ment
1886
Sí
-
-
-
-
-
-
Nom i Cognoms
Si
Sí
Sí
Sí
Sí
Sí
Sí
Naturalesa: lloc i província
de naixement
-
Sí
Sí
Sí
Sí
Sí
Sí
Sí
Sí
-
Sí
Sí
Sí
-
Sí
Sí
Sí
Sí
Sí
Sí
-
Sí
Sí
Sí
Sí
Sí
Sí
-
-
Sí
Sí
Sí
Sí
Sí
-
Sí
Sí
Sí
Sí
Sí
-
-
Sí
Sí
Sí
Sí
Apel·latiu "conocido por"
Sí
Sí
Nom de l'esposa
Sí
Sí
Nombre de fills
Sí
Sí
Religió
Sí
Sí
DADES
ment
1834
Dades particulars
Llei
1849
(art 31)
Veïnatge i domicili
Edat
Estat civil
Professió
Instrucció
Nom pare i mare
(art.285)
Dades fisiotècniques
Número
registre
assentament
o
-
-
Sí
Sí
Sí
Sí
Sí
Número d'ordre per al pres a
la presó
-
-
Sí
Sí
-
-
-
Autoritat que ha ordenat
l'ingrés
-
Sí
Sí
Sí
Sí
-
Sí
Autoritat a la qual el pres
queda a la seva disposició
-
Sí
-
Tribunal Sentenciador
Data Sentència
Sí
Número
sumari,
any
i
jutjat
Sí
Delicte
-
Data ingrés
-
-
Sí
Sí
Sí
Sí
Sí
Data sortida
-
-
Sí
Sí
Sí
Sí
Si (motiu)
Observacions*
-
-
-
Sí
Es
consignen
diverses
dades
-
Sí
Sí
Aquest camp és variable
Los campos de concentración y el mundo penitenciario en España durante la guerra civil y el franquismo
970
Sí
Sí
-
Fonts documentals
Concepte d'alta
-
-
-
-
Sí
(detingut, penat, pres)
Concepte de baixa
Camp
variable
Sí
"
Proced.
data
d'entrada
i sortida
Signatura funcionari
-
-
Nom
director
-
Sí
Sí
Sí
Condemna
Sí
-
Sí
Sí
-
-
-
Sí
data
sentèn
cia
Data
sentència
Sentència condemnatòria
Pena imposada
-
-
Sí
Sí
-
-
-
Data
condemna
començament
Sí
-
-
-
-
-
-
compliment
Sí
-
-
-
-
-
-
-
-
-
-
Sí
-
-
Ingressos
anteriors, i
referència
expedients
Camp
variable
Camp
variable
Data
inici
condemna
Número
(Si/No)
expedient
pres
Antecedents
Ocupació atribuïda al penat
durant la seva estada a la
presó
Sí
-
-
-
-
-
-
Conducta
Sí
-
-
-
-
-
-
Aplicació en el
Sí
-
-
-
-
-
-
Sí
-
-
-
-
-
-
treball i costums
Vicissituds del pres
durant la seva estada
Com es pot veure les dades que determina el reglament de 1913, les que figuren en els
llibres i les que es consignen en els diferents registres no sempre es corresponen i
canvien en el temps.
Solament hi ha coincidència en les dades referents a: nom i cognoms, l'edat, la
naturalesa, la residència, la professió, l'estat civil, la instrucció, la filiació, l'autoritat que
ha ordenat l'ingrés, la procedència, el delicte, (excepte en el registre anys 1974-75), la
data d'ingrés, la data de sortida i els antecedents. Algunes d'elles permeten l'elaboració
d'estudis estadístics de la població reclusa dins el marc sociològic d'una època, com per
exemple el nombre de delictes "polítics" en els registres de 1936-1937 o la procedència
geogràfica dels reclusos.
Índex alfabètic del registre d'ingressos i filiacions
Es una sèrie auxiliar de l'anterior que serveix per localitzar mitjançant la recerca pel
cognom del reclús, el número d'assentament en el registre d'ingressos i filiacions i si
s'escau el número de referència de l'expedient personal del reclús.
Fuentes documentales
971
Els camps de concentració i el món penitenciari a Espanya durant la guerra civil i el franquisme
Referència legislació
La instrucció per al servei de les presons d'Audiència aprovada per reial ordre del 25
d'octubre de 1886, en l'article 31 determina l'existència de l'Índex alfabètic de penats,
posteriorment es esmentat en els reglaments de 1913 (art. 172/b), de 1930 (art. 231/6),
de 1948 (art. 298/05), i de 1956 (art. 225/4).
Dades
El reglament de 25 d'octubre de 1886 fixa que l'Índex alfabètic ha de dur les dades
següents:
a) Primer cognom, i nom del reclús.
b) Número de registre general (del primer i posteriors ingressos)
La documentació
Com la sèrie anterior, hi ha buits cronològics, ja que manquen els índexs corresponents
als anys 1936 (1 de gener) a 1958 (13 de juny) i 1961 (8 de maig) a 1975 (10 de febrer).
Solament disposem de dos volums de l' Índex alfabètic del registre d'ingressos i filiacions
relatius als anys 1958 (13 de juny) a 1960 (25 de març) i 1960 (30 de març) a 1961 (8 de
maig).
Degut al buit cronològic existent solament hem triat un registre, el corresponent als anys
1959-1961.
Hi figuren el número d'assentament del llibre d'ingressos i filiacions, data d'ingrés, primer
cognom, segon cognom, nom, data baixa.
Expedients personals dels interns
Constitueixen la història penal i penitenciària dels reclusos, amb el recull de les dades de
identificació personal, situació processal i penal, i incidències penitenciàries que el fan
idoni per a l'estudi biogràfic d'una persona. A més en la major part dels casos recullen la
documentació generada i rebuda per la presó relativa al pres, procedent dels òrgans
judicials, governatius, i del centre directiu essent una font complementària davant de les
possibles mancances de les altres sèries relacionades, encara que la seva explotació
sigui més laboriosa.
De les tres sèries, és la que abasta la totalitat del període per a la seva descripció s'han
diferenciat tres èpoques:
a) Expedients dels anys 1936-1939.
b) Expedients dels anys 1939-1960.
c) Expedients a partir de 1960.
Els corresponents a les dues primeres èpoques són localitzables per ordre alfabètic del
primer cognom del pres, mentre l'últim l'ordenació es per un número que correspon al
d'ordre atribuït a cada reclús pel gabinet d'identificació dactiloscòpica. No obstant això
per facilitar-ne la localització, en els inventaris es descriuen els expedients per ordre
alfabètic acompanyats per l'esmentat número que és el del seu ordre físic.
Los campos de concentración y el mundo penitenciario en España durante la guerra civil y el franquismo
972
Fonts documentals
Referència legislació
Els reglaments de 1886 1 , 1913 2 , 1930 3 , 1948 4 i 1956 5 fixen que tots els establiments
penitenciaris han d'obrir per a cada intern un expedient.
TPF
FPT
TPF
FPT
TPF
FPT
TPF
FPT
TPF
FPT
Dades
Els reglaments determinen les dades i els documents que ha de contenir l'expedient de
l'intern.
L'article 33 del reglament de presons de 1886 determina les dades que han de contenir
distribuïdes en tres parts :
La primera, constituïda pel full històric penal, que figura a l'encapçalament de l'expedient,
hi ha anotades dades relatives a la identificació del reclús així com la seva situació penal
i la condemna si s'escau.
La segona, hi ha el full de "vicissituds" on hi ha l'extracte del contingut dels documents
que formen part de l'expedient, signats per funcionari responsable i pel subdirector, amb
el vist i plau del director .
La tercera, hi ha la documentació relativa al penat, expedida i rebuda per la presó.
Els reglaments posteriors afegeixen més dades , el de 1913 fixa les relatives la data de
l'ingrés a la presó, les anotacions del motiu de la reclusió tretes del manament per :
detenció, presó, ratificació i altres, que és obligatori per cada ingrés.
El de 1930, determina que s'inclogui la impressió dactilar del pres (art. 115).
Per a cada procés hi ha el mateix expedient d'intern encara que hi hagi un nou ingrés i
s'obre un de nou si al mateix pres se li instrueix un altre procés. El nou expedient porta
les referències del primer.
Funció
És un instrument on es fa el seguiment de la vida penitenciària del reclús durant la seva
estada a la presó des de que ingressa fins que surt.
La documentació
S'han triat quatre expedients per a la descripció de les dades, descrites en el quadre
Reproduït a la pàgina següent .
Primer, expedient any 1938
Segon, expedient anys 1940-1941
Tercer, expedient anys 1970-1971
Quart, expedient personal anys 1974-1975
1
P
P
2
P
P
3
P
P
4
P
P
P
5
P
Article 33.
Article 285
Articles 115, 231/7 i 231/9
Articles 180 i 298/6
Articles 9, 224/2 i 225/5
Fuentes documentales
973
Els camps de concentració i el món penitenciari a Espanya durant la guerra civil i el franquisme
Quadre comparatiu dades expedients d'interns
REGLAMENTS
ANY 1938
ANY 1940
ANYS 1970-1971
1886
Número d'ingrés
Número
de
secció
assignat al reclús
Nom i cognoms
Filiació (nom del pare i de
la mare)
Edat
Naturalesa
Veïnatge
Estat Civil
Instrucció
Professió
Data sentència
Tribunal sentenciador
Secretari o escrivà que
ha dut el sumari
Pena imposada
Delicte
Dades
sobre
la
condemna (abonament,
liquidació)
Full vicissituds
Relació documents
Número d'assentament
Nom i cognoms
Naturalesa
Veïnatge/ residència
Domicili
Filiació (nom pare i mare)
Edat
Professió
Estat civil
Nombre de fills
Antecedents
Nombre d'ingressos anteriors
Dades dactilars
Fórmula dactiloscòpica
Impressió digital
Número i any del sumari
Jutjat
Delicte
Data en què es decreta presó
Data llibertat
Full vicissituds
Segell establiment, signatures
oficial, director .
Documentació
relacionada,
relativa a l'ingrés i a la
sortida. Cal remarcar que no
sempre hi són.
+ dades
(Expedient correccional)
Referència llibre d'ingressos
(llibre, foli, número i any)
Instrucció
Caràcter
de
l'ingrés:
reincident, ocasional, habitual
Número d'assentament
Nom i cognoms
Naturalesa
Veïnatge/residència
Domicili
Filiació (nom pare i mare)
Edat
Professió
Instrucció (si/no)
Religió
Estat civil
Fills (si o no) Si +
Nombre de fills
Antecedents (penals)
Procedència (llibertat, lloc on
ha estat detingut, presó)
Impressió digital
Formula dactiloscòpica
Número i any del sumari
Jutjat
Delicte
Data d'ingrés a la presó
Data de llibertat
Liquidació de condemna
(Nombre de dies condemna
Nombre de dies complerts a
partir detenció
Nombre de dies que resten
per complir)
carpeta
Nom i cognoms, Apel·latiu
Referència registre filiacions
(nº registre,nº foli, nº volum).
Número atribuït pel gabinet
d'identificació dactiloscòpica.
(és de l'ordre físic)
full de situació
any i número sumari, jutjat,
delicte
data ingrés
condemna (totalitat temps a
complir)
abonament de la preventiva
data
començament
compliment condemna
data llibertat
ANYS 1974-1975
1913
Dades anteriors +
Data ingrés a la presó
Motiu de la reclusió
(detenció,
presó,
ratificació i altres)
1930
Dades anteriors +
Impressió
dactilar
(art.115)
Data sentència
Tribunal sentenciador
Condemna
(any, mesos, dies)
Testimoni de condemna
Liquidació de condemna
Reclusió preventiva abonada
Començament del temps de
reclusió
Full de vicissituds
Signatura subdirector amb vist
i plau director.
Documentació
relacionada,
relatives a l'ingrés, al procés,
la condemna, les incidències
estada presó, la sortida.
Documentació variable i que
pot no trobar-se.
Data
finalització
de
la
condemna
Resta de dies per a complir la
condemna
full de filiació
nom i cognoms del reclús,
apel·latiu
filiació (nom pare i mare)
edat, data de naixement
naturalesa
veïnatge/ residència, domicili
estat civil
nom de l'esposa
nombre de fills (distinció entre
barons i dones)
edat dels fills (del primer i de
l'últim)
religió
instrucció
dades fisiotècniques : color
iris, cabell, celles, pell, alçada,
complexió atlètica, dades
particulars (cicatrius)
impressió digital, número de
fórmula dactiloscòpica
ambient familiar: persones
amb qui conviu i domicili
anterior detencions i motius,
nom de les presons anteriors,
causa actual ingrés
responsabilitats pendents de
compliment
altres antecedents penals,
penitenciaris i polític social,
(amb indicació filiació política)
antecedents
sanitaris
:
malalties.
Antecedents professionals i
laborals actuals i anteriors :
denominació
empresa
i
qualificació laboral del reclús.
Observacions
Data
i
signatura
del
subdirector amb el vist i plau
del director.
Índex
vicissituds
situació
penitenciària preventiva
Índex
vicissituds
situació
penal
Índex vicissituds en situació
penitenciària [correccional]
Relació de documents : ídem
que els anteriors
De l'examen del quadre, s'observa que hi ha una disparitat en la descripció de les dades
fixades pels reglaments i les consignades en els diferents expedients d'interns que hem
descrit . Solament pel que fa a la totalitat del període, hi ha una uniformitat en les que
relacionem tot seguit.
Los campos de concentración y el mundo penitenciario en España durante la guerra civil y el franquismo
974
Fonts documentals
a) Dades d'identificació personal: el nom i els cognoms, la naturalesa, el veïnatge, el
domicili, la filiació (nom dels pares), l'edat, la professió, l'estat civil, el nombre de fills,
la instrucció.
Les dades relatives a l'edat i la professió són més desenvolupades en els expedients
dels anys 70 que tenen molta més informació sobretot en el camp personal de l'intern.
b) Dades processals i penals : el nom del jutjat, el delicte, la data en què es decretà la
presó, la data de llibertat.
c) Dades penitenciàries : la data de l'ingrés, la data de sortida.
Conclusió
Les dades homogènies que hem vist en les sèries presentades permeten els estudis
sociològics i biogràfics sobre la població reclusa des de les òptiques següents:
a)
Procedència geogràfica a través de les dades relatives a la naturalesa i residència.
b)
Edat
c)
Professió
d)
Estat civil
e)
Instrucció
f)
Delictes
g)
Període d'estada a la presó, a través de la data d'ingrés i la data de sortida.
h)
Caràcter de l'ingrés. (arrest, detenció, condemna)
Finalment cal esmentar que no s'esgoten aquí les possibilitats de recerca. Hi ha altres
camps, com per exemple l'estudi dels procediments administratius desenvolupats per la
presó en l'exercici de les seves funcions, procediments que són present en la
documentació generada i rebuda relatives que integren l'expedient dels interns així com
l'assentament dels registres en aplicació de la normativa fixada en els diferents
reglaments.
També la informació continguda en aquestes sèries ha estat utilitzada com a base per a
acreditar situacions personals concretes dels administrats mitjançant l'expedició de
certificacions, com per exemple en el cas de les indemnitzacions per als que van sofrir
condemna de privació de llibertat, contemplades en el decret 288 de la Generalitat de
Catalunya de 31 d'agost de 2000.
Fuentes documentales
975
Els camps de concentració i el món penitenciari a Espanya durant la guerra civil i el franquisme
Bibliografia
Diccionari de l'Administració espanyola d'Alcubilla
Gaseta de Madrid.
Butlletí Oficial de l'Estat.
Los campos de concentración y el mundo penitenciario en España durante la guerra civil y el franquismo
976
Fonts documentals
ELS LLIBRES D'ACTES DE LA PRESÓ MODEL1 QUE CONSERVA
L'ARXIU NACIONAL DE CATALUNYA
TPF
FPT
Àngels Bernal i Anna Duran
1. Els llibres d’actes de la presó Model
El fons de la Presó Model que es conserva a l'ANC està format per un centenar de sèries
documentals produïdes entre 1904-1980. El volum aproximat de documentació és de 500
metres lineals, unes 5.000 unitats d’instal·lació. A través dels documents de les diferents
sèries es poden reconstruir les tasques administratives i penitenciàries que el centre
realitzava, ja que s’han conservat tant els testimonis sobre els recursos utilitzats
(econòmics, de personal, béns mobles i immobles), com els relatius a les activitats
específiques de la presó: retenció, custòdia i rehabilitació dels interns, administració del
peculi, gestió de l’economat i assistències sanitària, religiosa o social.
Malauradament algunes sèries són incompletes, tot i així el volum documental a partir de
1939 és important; les llacunes no són excessives i, quan hi són, sovint es poden
compensar amb documentació complementària del mateix fons.
Sens dubte la sèrie més coneguda, per consultada i estudiada, és la d’Expedients
d’interns 2 ; n’hi ha prop de 200.000 generats entre 1936 i 1975, dels quals uns 13.000 3
corresponen a l’etapa republicana (1936-1939). Però el fons conté altres sèries poc o
gens consultades fins ara que aporten molta informació sobre la moral i els valors de
l’època, la vida quotidiana a la presó, el sistema penitenciari, la repressió i el control dels
ciutadans o l’Administració franquista, entre d’altres temes.
TPF
FPT
TPF
FPT
En aquesta comunicació ens referirem als llibres d’actes generats a partir de 1939 pels
òrgans col·legiats de la Presó Model; dels anys anteriors no en podem donar notícia,
perquè el fons no en conté cap exemplar. Tot i que no podem dir que les actes de la
1
El nom del fons que es conserva a l’ANC és Centre Penitenciari d’Homes de Barcelona (Presó Model), però
en aquesta comunicació, per abreujar, el citarem com fons de la Presó Model.
P
P
2
Són nombrosos els estudis sobre la repressió franquista i l’elaboració de biografies que han motivat la
consulta d’expedients d’interns, però també l’interès dels familiars i la necessitat de demostrar el temps de
reclusió a efectes d’indemnitzacions han fet d’aquesta sèrie la més consultada de l’ANC des del 1988, data en
que es va produir el primer ingrés de documentació.
P
P
3
Pelai Pagès va estudiar aquests 13.000 expedients per al seu treball La Presó Model de Barcelona. Història
d’un centre penitenciari en temps de guerra (1936-1939). Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 1996, pag.
413.
P
P
Fuentes documentales
977
Els camps de concentració i el món penitenciari a Espanya durant la guerra civil i el franquisme
Model són una font totalment inèdita 4 , certament han estat poc consultades, per això
creiem que encara poden aportar noves dades o facilitar-ne la localització d’altres.
TPF
FPT
En general, les actes de qualsevol entitat solen ser un testimoni recapitulatiu força
complert a partir del qual esbrinar la seva organització, competències i funcions, així com
les activitats que es duen a terme. L’interès dels llibres d’actes d’un organisme rau en el
seu valor de síntesi, i les actes de la Presó Model també acompleixen la premissa, fins i
tot per a alguns aspectes van més enllà: són la font més exhaustiva que es conserva a
l'ANC.
La documentació dels òrgans col·legiats de la Model a la que ens referim són les actes
de la Junta de Disciplina -anomenada posteriorment Junta de Règim i Administració- i les
de la Comissió Provincial de Llibertat Vigilada. Si bé en ambdues sèries els llibres d’actes
comencen l’any 1939, els de la Junta de Disciplina/Règim i Administració arriben fins
l’any 1972, mentre els de la Comissió Provincial de Llibertat Vigilada clouen l’any 1966.
Cal destacar que cap de les dues sèries presenta llacunes cronològiques.
Val a dir que encara hi ha un tercer òrgan col·legiat dins de la Model que genera llibres
d’actes: la Junta Administrativa de l’Economat. Per l’extensió de la present comunicació i
per la temàtica d’aquesta sèrie hem preferit parlar-ne en una altra ocasió, juntament amb
les altres sèries documentals relacionades amb la gestió de l’Economat.
Com veurem en parlar de les actes de la Junta directiva i de la Comissió Provincial, la
informació que contenen fa referència als interns de la Presó Model i als dels seus
annexos (Palau de les Missions, Poble Nou i Sant Elies), però també en alguns temes
fan referència a les internes de la presó de Dones de Barcelona i als interns de les
presons de partit de Manresa, Mataró, Sabadell, Terrassa i Vic. La condició de presó
central de la Model n’és el motiu.
2. Les actes de la junta de disciplina / Règim i administració (1939-1972)
2.1 La Junta de Disciplina/Junta de Règim i Administració
L’òrgan productor de la primera sèrie que presentem és la Junta de Disciplina, que a
partir de 1948 rep el nom de Junta de Règim i Administració. Es tracta d’un òrgan
col·legiat i directiu propi de les presons provincials. Els seus components són el director
de la Presó, el subdirector (que n'és el secretari), l’administrador, el capellà, el metge, el
mestre, i la superiora de la comunitat de religioses. A la Presó de Barcelona, els primers
anys del franquisme, hi ha vocals representants dels annexes Sant Elies, Poble Nou i
Palau de les Missions (són els capellans o bé els "jefes" dels annexes).
Les competències que la legislació atorga a la Junta són força àmplies, i se centren en el
govern i administració dels establiments penitenciaris, d’una banda, i en l’aplicació del
règim penitenciari, de l’altra. En els anys que abasta la present comunicació, la legislació
fonamental per al seu funcionament es troba als reglaments de 1930 5 , 1948 6 i 1956 7 ,
TPF
FPT
TPF
FPT
TPF
FPT
4
És obligat citar aquí el treball dirigit per Josep M. Solé i Sabaté: Història de la presó Model de Barcelona
(Pagés editors, Barcelona, 2000), per al qual es van consultar, entre altra documentació del fons, les actes de
la Presó. Per l’ús que en fa d’aquesta documentació, volem destacar molt especialment l’article de Francisco
Marín “Biografia de la presó Model de Barcelona: 1939-1962”.
P
P
5
Reial Decret de 14 de novembre de 1930, aprovant el Reglament dels Serveis de Presons. Gaseta,
21.11.1930.
P
P
6
Decret de 5 de març de 1948, aprovant el Reglament dels Serveis de Presons. BOE, 15.05.1948-09.06.1948.
Rectificació BOE 30.11.1948.
P
P
7
Decret de 2 de febrer de 1956, aprovant el Reglament dels Serveis de Presons adaptat a la Llei de 15 de juliol
de 1954, sobre situació dels funcionaris de l’Administració civil de l’Estat. BOE, 15.03.1956.
P
P
Los campos de concentración y el mundo penitenciario en España durante la guerra civil y el franquismo
978
Fonts documentals
amb poques diferències entre ells, i que tots ells són molt detallats. D’acord amb els
esmentats reglaments, a la Junta li pertoca, d’una banda, discutir i sancionar les faltes de
disciplina dels interns, a partir d’un cert grau de gravetat, així com també aixecar i
invalidar les sancions, o bé proposar recompenses; pot també proposar el trasllat dels
interns a altres establiments, tal com ho aconsellin les circumstàncies. Un altre bloc de
competències gira entorn de l’anomenat “tractament” dels interns: acordar-ne el pas d’un
període penitenciari a l’altre, gestionar la redempció de penes pel treball, d’acord amb les
directives del Patronat de Nostra Senyora de la Mercè. Això inclou fer les propostes o
prendre els acords referents a destinacions, serveis, treball als tallers i altres mitjans de
redimir la pena, qualificar la conducta dels presos, i també bona part de la gestió i
administració de la llibertat condicional. I en un altre ordre de coses, li correspon la
fiscalització i control dels serveis administratius de l’establiment, tasca que inclou, entre
d’altres, l’elaboració de pressupostos, el control de la comptabilitat, etc. S'hi afegeix
encara l'ajuda moral i tutela als interns, tant pel que fa als propis afers com als de llurs
famílies, en una mostra de la mentalitat paternalista de l'època i del sistema.
A la Junta es debaten, doncs, la major part dels afers que afecten la vida de la presó. Ara
bé, l’última decisió correspon sovint a instàncies superiors, bàsicament la Direcció
General de Presons, en el que fa referència a personal i administració, i el Patronat
Central de Nostra Senyora de la Mercè en tot allò relatiu a redempció de penes pel
treball i llibertat condicional (com veurem més tard, en aquest últim aspecte hi intervé,
també, la Comissió de Llibertat Condicional).
La Junta es reuneix, en sessió ordinària, tres cops al mes: els dies 1, 10 i 20. 8 A banda
d’aquestes reunions ordinàries, n’hi poden haver d’extraordinàries, tantes com el director
estimi convenient 9 . L’ordre del dia ha d’haver estat comunicat prèviament als assistents;
però aquests ordres del dia no es conserven al fons de la Presó Model. Els acords s’hi
prenen per majoria; ara bé, el director, a més de tenir el vot decisiu en cas d'empat, té la
potestat de suspendre l’aplicació d’acords si ho creu necessari.
TPF
TPF
FPT
FPT
2.2 Els llibres d’actes de la Junta Directiva de la Model
La sèrie dels llibres d’actes de la Junta de Disciplina/Junta de Règim i Administració
cobreix, sense interrupcions, el període 1939-1972. En concret, el primer llibre comença
el primer d’agost de 1939 i l’últim dels llibres dipositats a l’ANC arriba fins el febrer de
1972. És, doncs, una sèrie llarga i completa, que abasta pràcticament tot el període
franquista.
La sèrie completa comprèn vint i set llibres de diferent gruix, que ocupen deu arxivadors
estàndard, és a dir, un metre lineal de documentació.
Diguem a més que, com a documentació relacionada, es conserven a l’ANC unes
Agendes per a les sessions de Junta corresponents als anys 1958-1961 i 1964-1966, en
què, per a cada sessió de Junta, figura una relació d'interns i el concepte pel qual se n'ha
de parlar: pas de període, qualificació de conducta, iniciació de tràmits…; a més, és
possible que als arxius del Ministeri de Justícia s’hi trobi la sèrie dels extractes de les
actes, que era obligatori d’enviar a la Direcció General.
Pel que fa al contingut de la documentació, a partir de la consulta d’un 10% del total
d’actes, hem detectat els temes que més s’hi tracten i les dades que ens forneixen.
8
P
P
El reglament de 1930 estableix, a més, una altra reunió ordinària a l'ultima desena de cada trimestre.
P
9
A la pràctica, hem pogut constatar que les tres reunions mensuals ordinàries es compleixen a bastament, tot i
que a vegades poden ser un dia ençà o enllà del reglamentari. Les extraordinàries són molt freqüents entre els
anys 1942 i 1946 (fins a tres o quatre mensuals), i estan en relació amb la concessió de llibertats condicionals
en la gran majoria de casos. Després d’aquests anys són més esporàdiques i tenen més a veure amb canvis
de director o d’alts càrrecs, inspeccions o subhastes i adjudicacions de serveis i material.
P
Fuentes documentales
979
Els camps de concentració i el món penitenciari a Espanya durant la guerra civil i el franquisme
Quant a la metodologia per triar la mostra, ens hem basat en un mostreig aleatori simple,
de més de cent actes representatives de tots els anys i de tots els mesos, tot i que la
mateixa dinàmica de la recerca ens ha dut a consultar-ne un nombre força superior.
Encara que no sigui un resultat d’absoluta precisió, sinó tant sols aproximat i indicatiu, sí
que les dades que n’hem extret són, a parer nostre, prou significatives 10 .
TPF
FPT
D’altra banda, les hem intentat contextualitzar pel que fa al marc legal, i també donem
indicacions de la documentació complementària dintre del propi fons de la presó.
Remarquem també, que per a certs períodes, les dades contingudes poden fer referència
a presons de partit (fins a finals dels anys 40) o a dones (entre 1955 i 1963).
Informació sobre alts càrrecs
Atès que, d’acord amb la legislació, l’assistència a les reunions de la Junta és obligatòria,
i que els assistents han de figurar forçosament en l’acta de la reunió, junt amb el càrrec
que ocupen, la lectura de les actes permet de resseguir els canvis en aquests càrrecs;
també hi consten notes sobre ascensos o distincions que rebin, que figuren en acta de
forma molt protocol·lària i ampul·losa. Aquests esments, doncs, poden ser útils tant per a
la història de la institució com, fins a cert punt, per a la biografia dels afectats. En aquest
sentit, les actes són, en part, el substitut dels expedients personals o de les nòmines, que
no es conserven a l’ANC.
Informació sobre funcionaris
Aquest aspecte queda menys reflectit que l'anterior. Hem de pensar que, com en el cas
dels alts càrrecs, els nomenaments, trasllats i la major part dels afers relatius als
funcionaris són competència de la Direcció General. Tan sols és relativament habitual
trobar referències sobre el repartiment de pavellons per a vivendes dels funcionaris. En
efecte, els reglaments de 1930 i 1948 11 encomanen a les Juntes la concessió, d’acord
amb barems ben determinats, dels pavellons que estiguin desocupats. El reglament de
1956, en canvi, deixa la decisió en mans de la Direcció General, i la Junta es limita a
estudiar les instàncies i proposar aquell dels sol·licitants que li sembla més adequat. En
el nostre mostreig, hem trobat referències a adjudicació de pavellons (o a incidències
relacionades) repartides de manera bastant uniforme al llarg de tot el període; a vegades,
dues o tres actes fan referència al mateix procediment.
TPF
FPT
Així doncs, la informació que donen les actes sobre el tema és més completa que no pas
la vintena escassa d'informes dirigits a la Direcció General que es conserven al fons, i
que van de 1956 a 1964.
Informació sobre la vida quotidiana a la presó
Per a l'estudi de la vida quotidiana a la presó, en canvi, les actes de la Junta de
Disciplina són una font molt rica i de bon aprofitar.
Les qüestions de disciplina són un dels temes més tractats a les sessions: es consignen
els “partes” dels funcionaris, s’explica el fet, es qualifica i s’imposa la sanció. Ara bé, tot i
que els reglaments parlin d’escoltar l’intern afectat, això, si hem de fer cas de les actes,
no es compleix. Tant sols des del setembre de 1969, la redacció varia, i s’esmenta la
10
Hem consultat, com a norma, les actes d'un mes sencer cada 13 mesos, amb algunes excepcions afegides.
Això ens ha donat una mostra de 100 actes ordinàries i 14 d'extraordinàries, que suposen a l'entorn del 10 %
del total.
P
P
P
11
P
Reglament 1930, arts. 480-483 i Reglament 1948, arts . 670-674.
Los campos de concentración y el mundo penitenciario en España durante la guerra civil y el franquismo
980
Fonts documentals
compareixença de l’intern i les seves al·legacions, i, encara, a partir de juliol de 1971, en
el que sembla un intent de salvaguardar millor els drets dels interns, figura de manera
sistemàtica i formulària la possibilitat de presentar recurs.
Les actes també fan esment de la revocació de sancions i notes desfavorables, de
recompenses i d'altres punts relacionats amb el règim disciplinari.
El fet que en quasi totes les sessions ordinàries s'hi discuteixen aquests afers fa que
pràcticament hi quedin consignades totes les incidències, majors o menors, de la vida
dels interns: discussions, postures de rebel·lia més o menys ingènues o agosarades,
tripijocs per aconseguir diners, però també intents de suïcidi, vagues de fam, intents de
fuga... 12 La qualificació i les circumstàncies exactes poden i han de ser vistes amb sentit
crític, però el fet mateix de la incidència és força inqüestionable, i permetria -per
exemple- un estudi de la conflictivitat a l'interior de la presó al llarg dels anys.
TPF
FPT
En aquest sentit, l'estudi de les actes ens aporta una informació molt més àmplia
cronològicament i més completa pel que fa als detalls que no pas l'altra documentació
del fons relacionada específicament amb el tema de la disciplina, que quasi es redueix,
per a l'època estudiada, a un full, datat el 1947, amb la relació dels sancionats els mesos
immediatament anteriors, i un llibre de sancions dels anys 1960-1971.
En un altre ordre de coses, a partir de 1943 es comencen a consignar les paperetes de
racionat, amb la indicació dels ingredients del ranxo que s'ha servit durant els deu dies
que van de sessió ordinària a sessió ordinària; són relacions de caire comptable, que
inclouen la quantitat total utilitzada d'oli, carn, sal…, el preu unitari i el preu total. Tot
plegat es complementa amb la valoració mèdica del ranxo, primer més genèrica i
després detallada per dies, bo i diferenciant entre el ranxo de sans i malalts, i indicant el
nombre de proteïnes, calories, greixos…. Les dades referides al ranxo i a la valoració
mèdica figuren a partir de 1946 en forma de quadre. Tanmateix, i pel que fa a les
paperetes i als projectes de racionat, a partir de maig de 1958 les actes es limiten a
consignar-ne l’aprovació per unanimitat. La valoració mèdica detallada la continuem
trobant fins el 20 de maig de 1968, data a partir de la qual trobem tant sols l'expressió de
la mitjana consumida per sans i malalts. Les dades que ens proporcionen les actes es
poden creuar, dintre del fons mateix que estudiem, amb els llibres d'actes d'extracció de
racionament, amb els llibres de magatzem de cuina, i amb nombrosa altra informació de
l'Economat.
Des del mateix any 1946, d'acord amb la legislació 13 , comencen a figurar els horaris que
seran vigents a la Model. La Junta ha de debatre la qüestió en la primera reunió de cada
mes, i consignar l'acord en acta. Cap a finals dels anys 50, l'horari no figura cada mes,
sinó més esporàdicament; puntualment se'n consigna l'aprovació, però pel que fa als
detalls, remeten simplement a l’última pàgina on es troba l'acord corresponent, o bé
s'adjunten en annex 14 , probablement el caràcter repetitiu de la informació aconsellen
aquesta modificació.
TPF
TPF
FPT
FPT
Altres informacions referents a la vida quotidiana que queden consignades, si bé de
forma més esporàdica, ens parlen del funcionament de l'escola, de comanda i gestió de
material -en especial de material mèdic i d'higiene- i, més de tant en tant, d'aspectes de
la gestió dels tallers. També es discuteix a la Junta, i es consigna en acta, la preparació i
celebració de festes assenyalades: la festa de la Mercè en especial, que és objecte d'un
programa i un comentari anual força retòrics. Un altre aspecte és el de la participació
12
Així de passada, hem pogut veure informació sobre una vaga de fam duta a terme pels reclusos estrangers
cap al 1942, o d’una altra, a la sisena galeria, l’agost de 1969.
P
P
13
El reglament de 1930 estableix d’una manera genèrica la competència de la Junta de Disciplina en matèria
de regulació dels horaris (art. 19). Tanmateix, en el mostreig efectuat, tan sols n’hem trobat un esment entre
1939 i el juliol de 1946.
P
P
P
14
P
I per tant no consten al llibre.
Fuentes documentales
981
Els camps de concentració i el món penitenciari a Espanya durant la guerra civil i el franquisme
dels reclusos en concursos, generalment organitzats per la Direcció General, i la
corresponent relació de premis atorgats 15 .
TPF
FPT
Informació sobre procés i tractament penal dels interns
Aquest és un altre apartat molt ric i consistent. La legislació estableix un sistema de
“tractament” penitenciari progressiu 16 pel qual la vida de l’intern es desenvolupa en
quatre períodes o graus penitenciaris 17 . A les sessions de Junta es tracta el pas dels
interns d'un període a l'altre. Aquesta informació, present pràcticament a totes les actes,
inclou el nom dels interns afectats, tret de les actes que van de mitjan 1943 a mitjan
1946, en què només hi figura la quantitat total de presos per a cada tràmit. El canvi de
grau era previst amb força detall per la legislació 18 , de manera que pràcticament la Junta
només havia de confirmar que els interessats reunien efectivament les condicions
requerides (temps de reclusió, grau de formació religiosa i d'instrucció…), però de tant en
tant podia sorgir alguna incidència que es recollia en acta.
TPF
FPT
TPF
FPT
TPF
FPT
A partir de 1948 19 , també trobem les qualificacions de conducta semestral que van
lligades amb la possibilitat o no d’ascendir de període. Abans i després d’aquesta data,
trobem altres acords i informes sobre conducta dels interns, bé arran de peticions dels
jutjats sentenciadors, de la Direcció General o d’altres autoritats, bé en relació amb la
redempció de penes per treball o amb indults.
TPF
FPT
En relació amb el tractament penal dels interns, es gestionen a la Junta els aspectes
lligats a l’anomenada “redempció de penes pel treball” 20 . Això suposa examinar i
qualificar la conducta dels interns, informar sobre les instàncies dels reclusos que
sol·liciten formar part de l’agrupació artística o del cor, o treballar en alguna de les
“destinacions” i serveis de la presó, prendre els acords corresponents, etc. aspectes tots
ells presents en les actes. Els primers anys és un aspecte que es tracta de tant en tant; a
partir del 1948 és present pràcticament a cada acta, bé sigui en relació amb la sol·licitud,
designació provisional o definitiva de les destinacions, bé pel que fa a les qualificacions
de conducta, o amb altres afers relacionats. Les atribucions de destinació es presenten
sovint en forma de llistat amb el nom dels interns i la destinació. En aquest aspecte cal
dir que, a partir d’aquestes destinacions, es pot tenir notícia de l’existència de tallers dels
quals no es conserva al fons altra documentació. També pot ser que l’intern vagi a
redimir a altres establiments, a sol·licitud pròpia o no. Segons l’època, especialment a la
dècada dels 50, les actes inclouen també llargues relacions de tots els penats que
redimeixen. Fora de les ressenyes a les actes, el fons no conserva quasi res sobre els
interns treballadors. 21
TPF
TPF
FPT
FPT
Les actes informen així mateix, quan s’escau, del trasllat d’interns a destacaments
penals. Es tracta d’elevar a la Inspecció Central de Destacaments Penals informes sobre
15
En la cata que hem fet, la primera crònica, que inclou els premiats i el seu historial i perfil personal, l’hem
trobada a l’acta del 1er d’octubre de 1952.
P
P
16
P
P
17
P
P
18
P
P
19
P
P
Art. 171 del Codi Penal
Reglament de 1930, art. 42.
Reglament de 1930, art. 44 i 94.
Reglament de 1948, art. 149.2 i 15, que també recull el Reglament de 1956, art. 198.
20
El tema del treball a la presó figura, al reglament de 1930, que el considera obligatori per a tots els penats,
als articles 172-194. Els reglaments de 1948 i 1956 el tracten als articles 84-108 i 65-73 respectivament; el
treball passa a ser opcional i la Junta queda reduïda al paper d’intermediària entre l’intern que s’hi vulgui acollir
(que ha de reunir unes determinades condicions) i el Patronat de Ntra. Sra. de la Mercè.
P
P
21
Amb prou feines hi ha unes nòmines del taller de cistelleria de l’any 1953 i uns informes de moviment de
personal del taller de confecció del 1943; més consistents són les nòmines dels interns que treballaven a
Manresa i Vic i les relacions i correspondència sobre treballadors de Vic. La resta de documentació sobre
tallers de la presó Model té caire exclusivament comptable.
P
P
Los campos de concentración y el mundo penitenciario en España durante la guerra civil y el franquismo
982
Fonts documentals
interns que puguin ser-hi destinats, o bé de fer-ne la proposta; en alguns casos es tramet
la sol·licitud del mateix intern afectat per treballar-hi 22 . En general només hi consta el
nom dels afectats, però no el lloc de destí, ja que no és competència de la Junta. A les
actes de l’últim període, des de mitjans anys seixanta, consta si l’intern accepta o no
traslladar-se a un destacament penal. Cal tenir en compte que el treball en un
destacament dóna sempre el dret a l’abonament de redempció de penes 23 .
TPF
FPT
TPF
FPT
Pel que fa a notícies sobre indults i perdons extraordinaris, i sobre persones a qui
s’apliquen, les notes són molt escasses als primers anys, gairebé constants a partir del
1947 i no n’hem detectat amb posterioritat a 1957. Ara bé, el fons disposa de
documentació complementària: uns resums d’estadístiques d’indults que van de 1961 a
1969.
Informació sobre la llibertat condicional
Com després veurem amb més detall, la llibertat condicional, últim pas del tractament
penal, té una tramitació prou complicada, en què intervenen diverses instàncies: la Junta
de Disciplina, la Comissió Provincial de Llibertat Condicional, el Patronat de Nostra
Senyora de la Mercè, la Direcció General de Presons i el Consell de Ministres. A la Junta
li correspon iniciar els expedients de llibertat condicional, per a trametre’n després la
proposta a la Comissió Provincial de Llibertat Condicional. Els expedients faran el seu
curs fins a arribar al Consell de Ministres, que finalment resoldrà. La resolució és
comunicada a la Presó mitjançant telegrama. Aleshores intervé de nou la Junta de
Disciplina que, reunida en sessió extraordinària d’acord amb la legislació, és l’òrgan
encarregat de fer efectiva la resolució. Però no s’acaba aquí la tasca de la Junta en
relació amb la llibertat condicional, ja que, fins el 1948, es considera que els “lliberts”
continuen depenent de la presó, i és a la Junta a qui han d’adreçar qualsevol sol·licitud si
volen desplaçar-se, canviar de feina, etc. Aquestes sol·licituds són debatudes, doncs, en
les sessions ordinàries, i els acords són fixats a les actes de forma detallada fins el 1942;
posteriorment, les actes es limiten a constatar de forma genèrica que s’han estudiat i
resolt les instàncies de "lliberts", i més endavant aquest aspecte desapareix del tot de les
actes.
Tot plegat significa que les Actes de la Junta són una font prou important per a l’estudi de
les vicissituds de la llibertat condicional, des del mateix moment de la incoació de
l’expedient, passant per la resolució i amb la possibilitat de seguir també, per als anys
més durs, tota la llibertat condicionada posterior, amb les diverses casuístiques que
genera. Com és lògic, tots aquests tràmits ocupen un bon espai a les actes sobretot
entre els anys 1941 al 1946-1947, amb una incidència extraordinària cap als anys 19421944. Tal com marca el reglament, fins a 1947 la concessió de la llibertat condicional
dóna peu a una sessió extraordinària (però hem detectat dues excepcions). El reglament
de 1948 suprimeix la necessitat de reunir la Junta en sessió extraordinària per acomplir
l’ordre de llibertat, i a partir de llavors és a les sessions ordinàries on el director informa
de les llibertats concedides. Cal advertir que per norma general a les actes hi figuren les
relacions nominals dels interns als quals s’incoa expedient, es fa la proposta de llibertat o
s’allibera. Ara bé, com en el cas del pas d’un període penitenciari a l’altre, entre el 1943 i
el 1945 les actes es limiten a donar el nombre d’expedients de les llibertats acomplertes,
mentre que pels expedients de proposta consta la relació nominal per a les propostes
referents a interns malalts, i només el nombre total en els altres casos. No hem sabut
veure cap esment de sortida en llibertat condicional més ençà de 1963. En canvi, és
interessant advertir que a partir del 20 d’octubre del 1965 la iniciació i elevació de
22
A les actes examinades, n'hem detectat entre 1948 i 1968. Es tracta de mencions que, segons el període o
les actes, es poden trobar entre les propostes per redimir, els acords de pas de període, l’epígraf de
“Conocimientos y propuestas”, o d'altres apartats.
P
P
P
23
P
Reglament 1948, art. 85 i Reglament 1956, art. 66 i 68.
Fuentes documentales
983
Els camps de concentració i el món penitenciari a Espanya durant la guerra civil i el franquisme
propostes és motivada 24 , i fins i tot es reprodueixen les manifestacions a favor i en contra
dels diversos vocals.
TPF
FPT
Formació sobre la gestió econòmica del centre
Els diferents reglaments aprovats donen a la Junta atribucions d’intervenció econòmica, i
els de 1948 i 1956 esmenten explícitament, als articles específics dedicats a les seves
funcions, la intervenció, fiscalització i aprovació dels serveis administratius, la formulació i
resolució de pressupostos, comptes, estats i comptabilitat general de l’establiment etc., i
fins i tot la comptabilitat particular de peculi i estalvi dels interns 25 . Això ens podria fer
pensar en unes actes farcides de dades econòmiques, però no és el cas. Sí que, segons
a quin període, ens trobem el detall de les despeses de racionament, com ja hem vist.
També, des de finals dels anys 50, consta que es fiscalitzen els comptes d’alimentació (i
només d’alimentació), però sempre segons una fórmula genèrica: es presenta a la Junta
el compte d’alimentació, sense especificar-ne el contingut, i s’aprova per unanimitat
elevar-lo al Centre Directiu per a la seva aprovació.
TPF
FPT
De tant en tant consta la remissió de pressupostos al centre directiu; sovint referent a
obres. No són ni de bon tros tan sistemàtics ni complerts com les comandes de material
mèdic i sanitari. Fora d’això, i del que ja hem comentat respecte convocatòria i
adjudicació de subhastes, i alguns apunts referents als tallers, com ara fixació de preus o
acceptació de comandes de confecció, no hi hem detectat gran cosa més. A diferència
d’altres aspectes, l’historiador que s’interessi per les dades de caire econòmic traurà més
profit de consultant la nombrosa documentació comptable: llibres de comptabilitat,
comptes dec caixa, documentació de l’Economat...
Altres aspectes
De forma molt menys sistemàtica, en resseguir les actes podem trobar notícia de fets
esporàdics com ara trasllats d’interns a centres especials o trasllats per a atencions
sanitàries (amb una certa incidència, això últim), inspeccions, donatius, incidents referits
a personal del servei de presons, notes protocol·làries de felicitacions, alguna nota sobre
la biblioteca, etc.
Taula-resum de la incidència dels temes tractats per la Junta
Adjuntem a continuació una taula que resumeix el que hem dit fins ara i permet comparar
la presència a les actes dels temes que ens han semblat més suggestius. Ens referim
sempre al mostreig efectuat, les dades del qual s'expressen a la primera secció de la
taula. A la segona, indiquem les actes en què figura cadascun dels conceptes apuntats. 26
TPF
FPT
24
En dos casos, però, no consta el debat o motivació pel que fa a la proposta d’incoació. D’altra banda a les
primeres actes segons la nova modalitat consta que la Junta ha dut a terme la reconsideració d’expedients que
ja s’havien examinat, i que són sotmesos a nou examen i debat, debat que també consta en acta. Sembla que
l'origen d'aquest canvi, que implica un salt qualitatiu en la informació, rau en una ordre circular del Patronat de
Ntra. Sra. de la Mercè, de 6 d'octubre de 1965.
P
P
25
P
P
Reglament de 1948, art. 149 i Reglament de 1956, art. 198.
26
Hem dividit tota l'etapa 1939-1972 en quatre períodes a fi de permetre resseguir l'evolució de la temàtica i
contingut de les actes en contextos legals i sociopolítics diversos. Donem en cada cas el nombre absolut i el
percentatge sobre el total de sessions ordinàries i extraordinàries dels anys considerats
P
P
Los campos de concentración y el mundo penitenciario en España durante la guerra civil y el franquismo
984
Fonts documentals
1939-1947
1948-1955
1956-1965
Total
1966-1972
1939-1972
Total
període
%
període
Total
període
%
període
Total
període
%
període
Total
període
%
període
Total
període
%
període
38
100
28
100
27
100
21
100
114
100
Actes ordinàries
27
71
27
96'4
25
92’6
21
100
100
100
Actes extraordinàries
11
29
1
3'6
2
7’4
0
0
14
12’3
Càrrecs assistents
38
100
28
100
27
100
21
100
114
100
Adjudicació de pavellons a
funcionaris
3
7'9
1
3'6
6
22’2
5
23’8
15
13’2
Sancions a interns
25
65'8
27
96'4
25
92’6
21
100
98
86
Racionat
propostes:
econòmica)
15
39'5
27
96'4
4
14’8
0
0
46
40’4
Valoració mèdica del racionat
(en qualsevol forma)
12
31'6
27
96'4
25
92’6
21
100
85
74’6
Valoració mèdica detallada de
calories, hidrats de c., greixos i
proteïnes
5
13'2
27
96'4
25
92’6
9
42’9
66
57’9
Horaris
2
5'3
10
35'8
1
3’7
0
0
13
11’4
Escola
3
7,9
4
14'3
1
3’7
2
9’5
10
8’8
Comandes i/o gestió material
3
7,9
3
10'7
5
18’5
5
23’8
16
14
Festes
0
0
5
17'9
4
14’8
1
4’8
10
8´8
Pas període
10
26'3
18
64'3
23
85’2
16
76’2
67
58’8
Redempció de penes per el
treball
6
15.8
21
75
21
77’8
21
100
69
60’5
Destacaments penals
0
0
8
28’6
6
22’2
1
4’8
15
13’2
Indults
3
7`9
19
67’8
4
14’8
0
0
26
22’8
Expedients de proposta de
llibertat condicional (incoació i
elevació a la Comissió
13
34’2
26
92’85
25
92,6
20
95,2
84
73’7
Posades
provisional
16
42
10
35'8
9
33’3
0
0
35
30’7
5
13'2
0
0
0
0
0
5
4,4 (1)
Concepte
Nombre total
mostreig
d’actes
del
(paperetes
i
valoració
en
llibertat
Instàncies i incidències de
lliberts condicionals (detallat)
Nota 1: Entre el 1941 i el 1943 el percentatge fóra proper al 90 o 100% de les actes ordinàries
3. Les actes de la comissió provincial de llibertat vigilada de Barcelona (1939-1966)
3.1 La Comissió Provincial de Llibertat Vigilada
Les comissions provincials de llibertat vigilada van ser organismes creats pel sistema
penitenciari espanyol a primers de segle XX, dels quals el franquisme se’n va servir fins a
finals dels anys seixanta.
La primera disposició que fa referència a la creació de comissions provincials de llibertat
vigilada és la Llei de 1914 27 , per la qual es regula la llibertat condicional. Mesos més tard
TPF
P
27
P
FPT
Llei, de 23 de juliol de 1914, de llibertat condicional. Gaseta, 30.07.1914.
Fuentes documentales
985
Els camps de concentració i el món penitenciari a Espanya durant la guerra civil i el franquisme
es publica el Reglament per a l’aplicació de la Llei de Llibertat condicional 28 que fixa la
composició, les funcions, el règim de sessions i el procediment administratiu relacionat
amb les comissions. Amb poques variables, i deixant a banda el parèntesi que en aquest
i en molts altres aspectes va representar la Segona República, el text legislatiu de 1914
es recull als reglaments de presons de 1930, 1948 i 1956.
TP
F
FPT
La funció que aquesta legislació atribuïa a les comissions provincials era estudiar totes 29
les propostes de llibertat condicional presentades per les juntes directives de les presons,
les quals proposaven els presos, polítics o comuns, que per bona conducta o per treballs
realitzats podien reduir el temps de reclusió a la presó. La tasca de les comissions
provincials era comprovar que les propostes de concessió de llibertat vigilada
s'ajustessin a les disposicions legals del moment i fer-ne informe preceptiu, favorable o
desfavorable, que en forma d’acord es recollia en acta i s’elevava a la instància superior
corresponent, que depenia del Ministeri de Justícia (la Direcció General, si tenim en
compte els reglaments publicats, el Patronat Central de Nostra Senyora de la Mercè,
segons la documentació consultada).
TPF
FPT
Les comissions estaven integrades per magistrats, per alts funcionaris de presons i, quan
era el cas, per militars. Hauríem de dir que “formalment” també hi estava representada la
societat civil a través dels representants de les Juntes Locals del Patronat Central de
Nostra Senyora de la Mercè per a la redempció de penes pel treball.
Formaven la comissió el president de l’Audiència Territorial (que n’era el president), el
president de l’Audiència Provincial (que quan no hi havia Audiència Territorial, li
pertocava ser el president), el director de la Presó Provincial (que n’era el secretari), el
fiscal de l’Audiència Territorial i el president i un o dos membres de la Junta Local del
Patronat de la Mercè. Si hi havia presó central, també en formava part el seu director (tot
i que sovint era alhora director de la presó provincial). I quan no existia Audiència
Territorial, en formava part a més del president d’aquesta, el magistrat més antic.
Puntualment, quan es feien propostes a favor de condemnats per les jurisdiccions
militars, hi assistien com a vocals un auditor del cos jurídic militar corresponent (Exèrcit
de Terra, Marina o Aire).
Segons el reglament de 1930, les comissions provincials havien d’estudiar i elevar les
propostes de llibertat condicional trimestralment -durant la primera quinzena del primer
mes de cada trimestre natural-, però el volum d’expedients a tractar fa que el Reglament
de 1948 estableixi que les reunions seran quinzenals, sempre i quan hi hagi expedients
per tractar.
Referent al sistema de votació d’acords, tant el reglament de 1930, com els de 1948 i
1956 no en fan cap esment, a diferència de l’antic reglament de 1914 que establia
l’aprovació d’acords per votació amb majoria simple (la meitat més un) i en cas d’empat
decidia el vot del president.
Diverses lleis, ordres i decrets regulaven els supòsits en què, per bona conducta i per
treballs realitzats, es podia escurçar el temps de presó i obtenir la llibertat vigilada. És
entre 1939 i 1944 quan es publiquen la majoria de disposicions per les que es poden
acollir al “benefici de la condicional” els reclusos majors de seixanta anys o els sotmesos
a penes superiors a 6, 12, 14 o 20 anys.
La tramitació a seguir per concedir la llibertat vigilada, segons els reglaments, era la
següent:
28
Reial Decret de 28 d’octubre de 1914, pel qual s’aprova el Reglament per a l’aplicació de la llei de Llibertat
condicional. Gaseta, 31.10.1914.
P
P
29
Fins l’Ordre de 5 de juliol de 1939, les comissions provincials estudiaven les propostes per a penes superiors
a dos anys de presó o reclusió, essent la Junta de Disciplina la que estudiava i elevava a la Direcció General
les propostes per a penes inferiors a dos anys. Però a partir de l’Ordre del 5 de juliol s'harmonitza el
procediment i tot tipus de proposta, independentment del supòsit al qual s’acull, s’ha de tramitar a través de les
comissions provincials. BOE, 3.8.1939.
P
P
Los campos de concentración y el mundo penitenciario en España durante la guerra civil y el franquismo
986
Fonts documentals
1. La Junta de Disciplina/Règim i Administració de la presó elaborava una proposta dels
interns que, segons la legislació del moment, podien obtenir la condicional. De
cadascun d’aquests interns la Junta en feia un expedient de proposta de llibertat
condicional i, si ho considerava oportú, sol·licitava informes a la Junta Local del
Patronat de Ntra.Sra. de la Mercè o a la Junta Local de Llibertat Vigilada, organismes
que controlaven els presos en llibertat. La Junta directiva de la presó recollia en acta,
com un acord, la proposta elaborada i l’elevava a la Comissió Provincial de Llibertat
Vigilada, a qui també trametia els expedients individuals.
2. La Comissió Provincial de Llibertat Vigilada estudiava els expedients, informava
favorablement o desfavorablement, i elevava la nova proposta (que ratificava o
rectificava la de la Junta de la presó) a la Direcció General de Presons. Així mateix,
també s’enviaven a Madrid els expedients individuals de proposta de llibertat
condicional.
3. La Direcció General de Presons estudiava la proposta i els expedients i, si hi estava
conforme, els elevava al Patronat Central de Nostra Senyora de la Mercè.
4. El Patronat Central de Nostra Senyora de la Mercè, al seu torn, si hi estava d’acord
elevava les propostes de llibertat condicional, a través del ministre de Justícia, al
Consell de Ministres.
5. El Consell de Ministres resolia definitivament per mitjà d’ordre ministerial.
6. El ministre de Justícia comunicava, per telegrama, l’ordre de llibertat condicional al
director del centre penitenciari.
7. L'ordre rebuda pel director de la presó es feia efectiva i es recollia a les actes de la
Junta de Disciplina/Règim i Administració.
La Comissió Provincial de Llibertat Vigilada de Barcelona es va constituir el 24 de
novembre de 1939 i la seva existència es perllongarà durant 27 anys i escaig. A finals de
1967, amb l'objectiu de reduir despesa pública el Règim reorganitza l'Administració Civil
de l'Estat 30 . Sembla que aquesta reorganització va afectar les comissions provincials de
llibertat vigilada, ja que integrant les seves funcions al Patronat de Ntra.Sra. de la Mercè
s'aconseguirà reduir tràmits administratius i els corresponents costos (com ara dietes),
fent innecessària la seva continuïtat.
TPF
FPT
Atès que la Comissió de Barcelona depenia orgànicament de la Direcció General de
Presons i el director de la Model n’era el secretari, els seus documents formen part del
fons de la Model.
3.2 Els llibres d’actes de la Comissió de Barcelona
El fons de la Presó Model conté set llibres que recullen les actes de la Comissió
Provincial de Llibertat Vigilada generades durant els primers 26 anys del franquisme, del
24 novembre de 1939 (data de la sessió constituent) al 17 de novembre de 1966.
Com abans hem esmentat, la reorganització de l’Administració Civil de l’Estat de finals de
1967 hauria suprimit la comissió. En aquest supòsit, caldria pensar que les darreres
actes generades serien les de 1967, de tal manera que només trobaríem a faltar el darrer
llibre d'actes iniciat a finals de 1966. Malgrat tot, la sèrie abasta gaire bé tot el temps
durant el qual el franquisme va utilitzar aquest òrgan administratiu.
Els set llibres d’actes, de diferent gruix, ocupen poc més d’un arxivador: 12 centímetres
lineals de documentació. En 26 anys, s’hi enregistren un total de 584 sessions. La
quantitat de reunions anuals oscil·la molt, entre les 11 de l’any 1958 (el mínim) i les 38 de
P
30
Decret 2764/1967, de 27 de novembre, sobre reorganització de l'Administració Civil de l'Estat per a reduir la
despesa pública. BOE 28.11.1967.
P
Fuentes documentales
987
Els camps de concentració i el món penitenciari a Espanya durant la guerra civil i el franquisme
l’any 1943 (el màxim), però no sempre es correspon la freqüència de les reunions amb
nombroses propostes a fer. En canvi, el volum de pàgines escrites és proporcional als
expedients pendents de tramitar. Per posar un exemple, en els 9 mesos que van de maig
de 1941 a gener de 1942 s’omplen 200 pàgines, la mateixa quantitat que en els 10 anys
de gener de 1952 a gener de 1962.
Referent a les dades que conté la documentació, hem de dir que aquesta és una font
fàcil de consultar, ja que la Comissió tracta d’un únic tema -les persones proposades per
a la llibertat condicional- i la informació està sistematitzada a les actes sempre de la
mateixa manera. Això ens ha permès fer una lectura en diagonal dels set llibres d’actes i,
després ens hem aturat en la lectura detinguda d’un 10%. Tot seguit exposem la
informació que n’hem extret.
Informació sobre els membres de la Comissió
Hi consten els membres que assisteixen a cada sessió, amb expressió de nom i
cognoms, del càrrec oficial en funció del qual en són membres i del lloc que ocupen dins
la comissió (president, secretari o vocals). A partir de l’acta de 17 de desembre de 1946,
canvia la forma de consignar els assistents, convertint el redactat en un quadre al marge
superior esquerra del primer full de l’acta; però en aquest requadre només hi trobem el
nom i els cognoms de cada membre i la seva funció dins la comissió, deixant de figurar el
càrrec oficial que ostentaven.
Només s’indica els assistents a la sessió, els absents s’han de deduir. Tanmateix, atès
que l’assistència era obligatòria i implicava dietes, i atès que no sempre hi ha la mateixa
quantitat de signatures i de membres assistents a la reunió, dubtem si no estem davant
d’una fórmula d’enumeració d’assistents que es repeteix a cada acta.
En qualsevol cas, podem reconstruir fàcilment la composició de la Comissió amb noms i
cognoms, funció i institucions que representen els seus integrants.
Informació sobre el protocol i la mecànica de les sessions
Les actes recullen les dades d’obertura de la sessió (data, a vegades hora i/o lloc, i
assistents), així com l’aprovació de l’acta de la sessió anterior, la quantitat d’expedients
a tractar, la relació nominal de presos que la Junta de Disciplina/Règim i Administració
proposa per obtenir la llibertat condicional, la indicació de si la Comissió n’informa
favorablement o desfavorablement, i l’acord d’elevar la proposta a la instància superior,
el Patronat Central de Ntra.Sra. de la Mercè (la Direcció General, si hem de fer cas dels
Reglaments; en qualsevol cas, ambdues instàncies estan a Madrid i depenen del
Ministeri de Justícia). L’acta finalitza amb una típica fórmula de clausura: “Y no habiendo
más asuntos a tratar se levanta la sesión”.
Fins a primers de 1942, sempre s’expressa l’hora d’inici de les sessions 31 , sovint
comencen a les 16.30 h., però que en cap cas s’indica a quin hora es tanca 32 .
Contràriament sempre hi figura el nombre d’expedients a tractar, la xifra oscil·la entre dos
i poc més de 350. Com anècdota podem dir que la sessió record és la del 23 de maig de
1941, en la que es tracten 369 expedients, des de dos quarts de cinc de la tarda!.
TPF
FPT
TPF
FPT
És de destacar que en 26 anys la forma i l’estil del redactat pràcticament no canvien: les
mateixes clàusules d’obertura 33 i tancament, el mateix redactat escuet sobre els temes
tractats.
TPF
31
P
P
32
P
P
P
33
P
FPT
L’acta de la CPVL del 27.03.1942 és la darrera on figura l’hora d’inici de les sessions.
L’única excepció és l’acta de la sessió constitutiva, celebrada el 24.11.1939, on no es debat res.
Només la d’obertura una mica pomposa al començament és simplifica amb els anys.
Los campos de concentración y el mundo penitenciario en España durante la guerra civil y el franquismo
988
Fonts documentals
No es recullen en acta els motius de la Comissió per informar a favor o en contra d’una
proposta de llibertat. El que establia la legislació era que malgrat acomplir les condicions
legals establertes, excepcionalment es podien qualificar de desfavorables les propostes
d’interns que no “hubiesen observado buena conducta o concurrieran en el expediente
informes desfavorables de las autoridades locales” 34 . Les autoritats locals a les que es
refereix el text eren membres de FET i de las JONS, de la Guàrdia Civil o l’alcalde del
poble de la darrera residència de l’afectat. No sabem on es conserven aquests informes;
segons la legislació haurien de formar part de l’expedient de proposta de llibertat
condicional.
TPF
FPT
Tampoc sabem si els expedients donaven lloc a debat, ni si els acords es prenien per
votació. Segons l’acta, s’acorda i prou. Com hem vist en parlar de la tramitació, la
Comissió rebia uns expedients nominals de proposta de llibertat condicional que,
juntament amb els acords presos, elevava al Patronat Central de Ntra.Sra. de la Mercè (o
a la Direcció General). Així doncs, caldria consultar la documentació enviada a Madrid
per comprovar si motius, informes desfavorables, debats i votacions hi queden recollits.
Són escasses i poc significatives les referències o incidències sobre altres qüestions. Hi
trobem la referència a un telegrama de Madrid ordenant que es reuneixin dos cops per
setmana 35 ; es retornen expedients a dos directors de presons per defectes de forma 36 ;
es rectifica un informe desfavorable 37 ; hi ha un parell d’actes anul·lades i repetides 38 ; i...
això gairebé és tot.
TPF
FPT
TPF
TPF
FPT
TPF
FPT
FPT
Malgrat aquesta simplicitat, les actes permeten fer una estadística del nombre
d’expedients tramitats a cada sessió que, junt amb les dades sobre les persones
proposades que hi figuren, poden ser un indicador de com s’administrava la concessió de
la llibertat condicional en aquest estadi de la tramitació. Recordem que aquest era el torn
dels magistrats de l’audiència, dels alts funcionaris de presons, dels auditors militars i de
les entitats del Règim que a nivell local “assistirien” posteriorment als “lliberts”.
Informació sobre les persones proposades per obtenir la llibertat vigilada
L’interès principal de la font està en el nucli de l’acta: la relació nominal d’interns
proposats per obtenir la llibertat condicional. Aquí s’indica l’establiment penitenciari on es
troben, el precepte legal pel qual es proposa la condicional i la qualificació de favorable o
desfavorable per part de la Comissió.
Les persones proposades s’agrupen per diversos conceptes. Hi ha agrupacions que es
refereixen als requisits per obtenir la reducció de pena: reclusos sexagenaris, reclusos
condemnats a penes inferiors a sis anys, o superiors a sis, nou, dotze, catorze, vint, etc.
Els presos comuns es relacionen diferenciats dels polítics. També es diferencien els
interns de la Model, dels de la presó militar del Castell de Montjuïc i de les internes de la
presó de Dones; en algunes actes, figuren separats els interns de presons de partit
(Manresa, Sabadell, Vic). Finalment, un altre concepte per agrupar les propostes és
l’acord pres per la Comissió d’informar favorablement o desfavorablement.
Així doncs, veiem que les actes permeten fer estadístiques sobre: presos majors d’edat,
homes i dones, delictes polítics o comuns, temps de condemna, centre penitenciari on es
troba el reclús, i informe favorable o desfavorable per part de la Comissió.
34
P
P
35
P
P
36
P
P
37
P
P
P
38
P
Ordre de 10 de juny de 1940. BOE, 11.06.1940, pàg. 4008.
Acta de la CPLV de 13.07.1940.
Acta de la CPLV de 24.10.1940.
Acta de la CPLV de 22.02.1957.
Actes de la CPLV de 17.07.1943 i de 29.07.1946.
Fuentes documentales
989
Els camps de concentració i el món penitenciari a Espanya durant la guerra civil i el franquisme
Si volguéssim resseguir casos personals sobre l’obtenció de la condicional, tenint en
compte la tramitació que abans hem esmentat, caldria consultar també: els llibres d’actes
de la Junta de Disciplina/Règim i Administració (com hem vist en un altre apartat
d’aquesta mateixa comunicació, informen sobre la proposta inicial i la resolució final),
l’expedient personal de proposta de llibertat condicional enviat a Madrid (on
probablement es conservin els informes emesos per diverses instàncies del Règim), així
com l’expedient personal d’intern (on hi trobarem alguns documents relacionats amb la
condicional i, al full de vicissituds, breus anotacions sobre la tramitació seguida).
Encara hi hauríem d’afegir que, tant la documentació generada per les juntes locals del
Patronat de Nostra Senyora de la Mercè, com les juntes locals i provincials del Servei de
Llibertat Vigilada (i en alguns casos, els Jutjats de 1ª. Instància) poden contenir
informació sobre les persones proposades per al “benefici de la condicional”.
Però, si no estem davant d’una font única i reconeixem que és parcial, ens podem
preguntar: quin és l’interès dels llibres d’actes de la Comissió? quin és el valor d’aquesta
documentació monotemàtica i sistematitzada, testimoni d’un segon tràmit inicial i no
resolutori? Pensem que justament el seu monotematisme i la seva sistematització fan
que les actes siguin una font interessant per l’obtenció ràpida de referències precises que
facilitaran la localització d’altra informació. Les actes poden ser el punt de partida o
l’enllaç entre fonts.
En aquest sentit són una primera eina de consulta -senzilla, bàsica i elemental- a partir
de la qual extreure’n referències nominals, cronològiques i conceptuals que ajudin a
localitzar altres documents i, tot plegat, ha de permetre estudiar l’aplicació que el Règim
va fer del “benefici de la llibertat condicional”, en concret estudiar per a la presó d’homes
i de dones de Barcelona com es va administrar la concessió de la condicional durant la
major part del franquisme.
4. Recapitulació
Les dues sèries documentals exposades es confirmen com una font molt útil per a
estudis del món penitenciari, tant a nivell general com per a aspectes concrets i
específics.
L'una i l'altra s'han de creuar i completar amb l'estudi d'altra documentació relacionada
que es troba al propi fons de la Presó Model. En el cas de la Junta directiva, tanmateix,
ens trobem sovint que la informació que aporten les actes és més extensa o completa
que no pas la que ofereixen altres documents que es conserven al mateix fons.
A més a més, altres fons de l'ANC poden aportar informació complementària sobre
alguns temes: en especial ens referim al fons de la Delegació Provincial del Patronat de
la Mercè i al fons de la Presó de Dones de Barcelona. I, finalment, per a un estudi més
complet, caldrà recórrer també als fons conservats a Madrid, en especial a la
documentació que va generar la Direcció General de Presons de l'època i el Patronat
Central de la Mercè.
Una consideració a tenir en compte és l'accés a aquests tipus de fons. Segons la
legislació vigent, la documentació de més de 50 anys és de lliure accés, mentre que per
consultar documentació més recent caldrà sol·licitar l'autorització corresponent, atès el
caràcter confidencial d'algunes de les dades que hi figuren (dades sanitàries, penals...).
A banda d'aquestes reflexions generals, ens agradaria fixar-nos en un aspecte més
concret que ens ha suggerit la consulta d'ambdues sèries: el recurs a les actes es
manifesta com l'eix a partir del qual es pot aprofundir en l'estudi de la llibertat condicional
-o potser hauríem de dir, de la "repressió condicionada"?- durant la dictadura.
En aquest sentit, l'historiador Francisco Marín a l'esmentada Història de la presó Model
de Barcelona es pregunta: “Com es va administrar la llibertat dels centenars de milers de
persones que varen ser detingudes després de l’ocupació a Catalunya?”. A partir de les
Los campos de concentración y el mundo penitenciario en España durante la guerra civil y el franquismo
990
Fonts documentals
actes de la Junta de Disciplina/Règim i Administració, Marín apunta algunes respostes.
Però la consulta de les actes de la Comissió Provincial de Llibertat Vigilada i de la
documentació que hi està relacionada ens en pot oferir d’altres, a la vegada que tota
aquesta documentació ens suggereix nous interrogants: quines condicions havien
d’acceptar els homes i les dones durant la condicional? a quins tipus de controls estaven
sotmesos? quins tràmits requeria el pas de la condicional a la definitiva?
Per a la resposta d'aquests i altres interrogants, les fonts hi són. Cal que les aprofitem.
Fuentes documentales
991
Fonts documentals
DIARI DE LA RETIRADA I L’EXILI
Antoni Lardín, Joan Corbalán i M. Dolors Bernal
Llicenciats en Història per la Universitat Autònoma de Barcelona
Aquesta comunicació és la transcripción d’una part del dietari 1 d’Eugeni Oliver Anglès
(1902-1984), la referida a la curta estada a l’exili i als camps de concentració francesos.
D’ofici dependent de comerç, casat i amb tres fills, va ser reclutat per l’exèrcit republicà a
finals de setembre de 1938 i va passar la frontera francesa el febrer del 1939. Internat en
els camps de concentració de Prats de Molló i Judes, va tornar el juliol del 1939 gràcies a
què la seva dona el va poder localitzar a través de la Creu Roja i de l’aval que li va fer un
amic íntim que -sense que ningú no ho sabés- resultà ser un falangista camisa vella.
TPF
FPT
El dietari recull des d’un punt de vista personal i, sobretot, humà les vivèncias d’Eugeni
Oliver en l’exèrcit, durant la retirada i als camps de concentració especialment les
referides a la subsistència personal, malalties, etc. El relat del dietari s’inicia l’octubre de
1938 quan fou destinat amb els seus companys de la 4t companyia del 709 batalló de la
178 Brigada Mixta de la 60 Divisió al poble de Canturri (Lleida) a 20 Km. del front i
després a Fígols d’Organyà a 12 Km. del front, on estava el camp d’instrucció. Allí
emmalaltí d’una urticària que li donava febre i fou traslladat a diversos hospitals de
campanya fins que el donaren novament d’alta el 4 de novembre. En aquest lapse de
temps, els seus companys de brigada foren traslladats al front de l’Ebre i quan es
presentà novament a Canturri, s’hagué d’integrar en una nova companyia la 1a del
Batalló de Recuperats de la 173 Brigada de la 545 Divisió, amb la que fou enviat l’11 de
novembre a Piedras de Doló 2 , en el front del Segre.
TPF
FPT
A partir d’aqui el seu relat és el de la retirada amb l’exèrcit republicà pels camins i boscos
de l’interior de Catalunya, cercant la frontera francesa fins que hi arribaren pràcticament
a l’hora que els exèrcits de Franco, sent una de les últimes unitats en creuar en sortir del
pais.
Divendres, 10 de febrer de 1939
Segueixo fent vida dalt de les muntanyes tot acostant-me cap a la frontera. Tinc molta gana.
Dissabte, 11 de febrer de 1939
Estem a 2 Km de la frontera. Des de la cota que estic a poc la frontera i tambe l’enemic, veurem el que
pasa. No se que [il.legible]
1
Es tracta d’una agenda de dimensions 10 cm. x 6 cm. de dos dies per fulla, amb les anotacions fetes a llapis.
Per les circumstàncies en que va ser redactat i pel temps transcorregut, algunes paraules han esdevingut
il.legibles i així les assenyalem en el text. Quan la seva transcripció presentava dubtes hem afegit al costat de
la paraula el símbol (?). S’ha mantingut la redacció original corregin sols els aspectes que podien dificultar la
comprensió del relat.
P
P
P
2
No ha estat possible identificar el poble de Piedras de Doló. Sí ho han estat Canturri i Fígols d’Organyà, tots
dos als voltants de la Seu d’Urgell.
P
Fuentes documentales
993
Els camps de concentració i el món penitenciari a Espanya durant la guerra civil i el franquisme
Diumenge, 12 de febrer de 1939
Seguim reculant cap a la frontera, L’enemic ens ha atacat. I em tingut que pujar a unes lomes a fer
front. Molts soldats ja han passat la frontera sols.
Dilluns, 13 de febrer de 1939
Aquesta nit hem fet marxa cap a la frontera francesa per Camprodón. Ja hi sóc. No sé el que faran.
Diuen un plebiscit per anar a casa.
Dimarts, 14 de febrer de 1939
Estic en un camp de concentració a Prats de Molló. He passat tot el dia al ras amb molt de fret i neu.
Ens donen poc menjar.
Dimecres, 15 de febrer de 1939
Seguim fent vida al camp lliure amb fred i vent. Poc menjar. No se quant faran el plesbiscit. Els diners
que tinc no em serveixen per res sols [il.legible].
Dijous, 16 de febrer de 1939
Segueixo al mateix lloc o sigui a Prats de Molló en un camp de concentració. Mengem poc i fa fred.
Ting molta gana.
Divendres, 17 de febrer de 1939
Igual que ahir. No ens donen res per esmorçar per dinar un tros de carn i un pa per tres. Al sopar sols
pa i el reparteixen un pa per 16 o be 12.
Dissabte, 18 de febrer de 1939
Estic al mateix lloc. No ens han donat sopar ni ens donen esmorçar i el pa a vegades es repartit per 3 o
4 1 xocolata 2 [il.legible] o be 1 tallet del carn
Diumenge, 19 de febrer de 1939
Igual que ahir tinc molt de fred a les nits [il.legible] . De seguir no menjant no sé si ho podré viure.
Dilluns, 20 de febrer de 1939
Segueixo al mateix lloc. Per no tenir francs i no voler las nostras monedas no puc comprar res d’aliment
ni res.
Dimarts, 21 de febrer de 1939
Igual que el dia anterior. No em trovo gaire bé degut a no donar gaire menjar. Donen pa i sardines i per
sopar fesols sense oli ni grasa. Tinc tós.
Dimecres, 22 de febrer de 1939
Passo males nits. No sé si és degut a les aigües fortes o el poc menjar alimentat i a l’estar a l’aire lliure.
Les nits són fredes.
Dijous, 23 de febrer de 1939
Al mateix camp. Tinc tos. Degut a [il.legible] tenia gana i ens donen poc pa i bacallá per menjar. Tot ens
ho donen fred. Sadirnes i [il.legible] de ceba o xocolata.
Divendres, 24 de febrer de 1939
Aquesta nit ens ha plogut i seguidament s’ha possat ha nevar. M’he mullat tot i tremolant tot el dia de
fred als peus.
Dissabte, 25 de febrer de 1939
Ens han posat en una fàbrica en construcció degut al temps i per la nostra bona conducta ben diferent
d’altres que hi han passat.
Diumenge, 26 de febrer de 1939
Segueixo al mateix lloc. Em fan fer guardia de dia i de nit. Dormo 2 ½ hores. Em donen més menjar
calent. Sembla que tingui més gana.
Dilluns, 27 de febrer de 1939
Segueixo al mateix lloc. Avui fa bonança he rebut un gir de Fco. Coch de 50 francs. M’he comprat llet i
xocolata. Em trobo bé. Hi ha bones impresions de la guerra.
Los campos de concentración y el mundo penitenciario en España durante la guerra civil y el franquismo
994
Fonts documentals
Dimarts, 28 de febrer de 1939
Segueixo igual. Degut haver comprat aliments m’he atipat molt. Casi porto gastats tot els francs.
L’inconvenient és que les aigües són molt fortes.
Dimecres, 1 de març de 1939
Fa molt de fred i no em trovo gaire bé. Ho fa les aiguas que divideix (?) el menjar per esser tan fortes.
M’han tallat els cabells i afeitat despres d’un mes i mitg.
Dijous, 2 de març de 1939
Fa sol. Sembla que em trovi mes bé. Procuro no veure aigua. Diuen que son ferrinoses. Ahir vareig
contestar a Fco. Coch donant li les gràcies pels 50 francs.
Divendres, 3 de març de 1939
Fa sol. Segueixo amb mal de ventre. Vaig amb diarrea continua com la majoria. M’he comprat vi 2,50.
No bec gens d’aigua però no se m’estronca. No em queden francs.
Dissabte, 4 de març de 1939
Dia bo. Sembla que se m’hagi estancat la diarrea. Hi ha rumors de què marxarem abans del 10 cap a
un camp prop de Marsella. No tinc francs i poc menjar.
Diumenge, 5 de març de 1939
Fa bò. M’ha tocat fer de cuartelero, per tant no em puc moure del lloc que dormim per vigilar les peces
de roba i que ningú no toqui res.
Dilluns, 6 de març de 1939
Aquesta nit degut a les aigües fortes m’he embrutat tot els calçotets. Sort que en tenia uns de curts.
Tinc fred. Tinc molta set i poca gana. Segueixo tenint tos.
Dimarts, 7 de març de 1939
Tinc molts mals de ventre. Vaig com raig de canti. Tot el que menjo es torna [il.legible] degut a les
aigües. Es diu que d’avui a demà marxarem d’aquest poble. Tinc tos.
Dimecres, 8 de març de 1939
He sortit de Prats de Molló amb camió a les 11 matí. He arribat a l’estació d’Arlés a les 12. Ens han
donat un pa i un pot de peix per 15. A les 6 hem sortit.
Dijous, 9 de març de 1939
Tota la nit seguim en tren. He passat per Perpinyá, Boulogne, Narbona, Montauban i Borredán on hem
baixat a les 7 mati. Estic al camp de concentració de Judes. Fa fred. Aquesta nit ha glaçat.
Divendres, 10 de març de 1939
Fa sol pero fa fred. Tinc la roba i les mantes mullades i em fan mal tots els ossos. Per ara dormim a
l’aire lliure fins que acabin les barraques que fan. Tinc gana per no menjar.
Dissabte, 11 de març de 1939
Dia gris i amb fred. Segueixo al camp i a l’aire lliure. Tinc molta tos i em fan mal tots els ossos. Pateixo
de fred als peus degut a la humitat que hi ha.
Diumenge, 12 de març de 1939
Dia plujós. Tota la nit ha plogut i tinc les mantes mullades no poguent treure’m el fred de sobre. Cada
dia porten gent al hospital. No se si ho resistiré.
Dillluns, 13 de març de 1939
Fa sol però fa un vent fred. A la matinada ha caigut molta rosada i he tingut molt fred als peus. D’avui o
demà anirem a dormir amb barraques de fusta.
Dimarts, 14 de març de 1939
Dia núvol i pluja. Avui ens han posat sota aixopluc però fa fred per no estan del tot tapat. Fa molt fred.
Dimecres, 15 de març de 1939
Dia plujós. He descansat molt bé degut a l’estar en aixopluc i amb un xic de palla. Tinc gana. He vengut
l’encenedor per 3 francs.
Fuentes documentales
995
Els camps de concentració i el món penitenciari a Espanya durant la guerra civil i el franquisme
Dijous, 16 de març de 1939
Dia nuvol fa fred. Ting gana. M’he vengut el rellotge 35 francs.
Divendres, 17 de març de 1939
Dia núvol. Ha plogut tota la nit i fa fred. He comprat pa amb els francs del rellotge. No tinc paper ni
sobres però tampoc arriben les cartes a Espanya després.
Dissabte, 18 de març de 1939
Dia núvol. Fa fred a la tarda a caigut neu. M’he comprat pa i llet dels francs del rellotge. No em trobo
molt bé.
Diumenge, 19 de març de 1939
Fa sol. Pero fa fred. Tinc molta tos. Hi ha moments que sembla que m’havia d’ofegar. Tinc molt fred per
no tenir roba gruixuda.
Dilluns, 20 de març de 1939
Fa molt fred i està núvol. No m’he mogut del barracot ajegut i ben tapat. Segueixo tenint tós molt forta.
Dimarts, 21 de març de 1939
Està núvol i fa fred. Davant a partir tant i no menjar gaire m’he decidit anar a trobar les autoritats
franceses per venir a Barcelona. Em contestaran d’aquí 3 o 4 dies.
Dimecres, 22 de març de 1939
Dia variable. Plou i fa vent. Fa fred. Avui ens han donat més palla per a dormir. Vaig gastant els francs
per menjar. Tinc molta tos.
Dijous, 23 de març de 1939
Dia dolent. Ens tenien que vacunar però per trobar-me en un altre lloc no m’ho han fet. Tinc fred i mal
de ventre.
Divendres, 24 de març de 1939
Aquesta nit ha nevat. Fa molt fred. M’he passat el dia al llit. Hi ha molt de fang i aigua.
Dissabte, 25 de març de 1939
Està plovent des de la nit. No em moc del llit. Fa fred. He anat a sapiguer la contesta per anar a
Barcelona.
Diumenge, 26 de març de 1939
Fa sol però fa fred. Avui he escrit a Fco. Coch . He anat a sapiguer la contestació per venir a Barcelona
i no m’han contestat.
Dilluns, 27 de març de 1939
Dia núvol. Plou hi ha molt de fang i no m’he mogut de la barraca. He omplert una fulla per anar a
Espanya. Ja avisaran.
Dimarts, 28 de març de 1939
Dia núvol i fred. Hi ha fang. No m’he quasi mogut del barracó. He passat molt mal dia de mal de ventre.
Dimecres, 29 de març de 1939
Fa sol i un xic de fresca. He anat a passeig i he fet neteja de la samarreta plena de polls. Ting gana
però no tinc francs.
Dijous, 30 de març de 1939
Dia de sol peró fá molt vent i fred. Com que no tinc francs no puc comprar rés, sols menjo ranxo. Hi ha
dies que sols en fan un al dia. Tinc gana i tos.
Divendres, 31 de març de 1939
Dia núvol i vent fred. No he pogut dormir degut als polls i als nervis pensant en el dia de poguer tornarvos a veure. Sembla que serà prompte.
Los campos de concentración y el mundo penitenciario en España durante la guerra civil y el franquismo
996
Fonts documentals
Dissabte, 1 d’abril de 1939
Dia nuvol. Aquesta nit ha plogut. Segueixo tenint tos i mal al costat dret ja fa de molts dies. Degut el
dormir al terra humida.
Diumenge, 2 d’abril de 1939
FI DE LA GUERRA
Dia plujós. No m’he mogut del barracó degut haver-hi fang. Fa fresca. Sols ens han donat una
menjada. Ting gana però no puc comprar rés.
Dilluns, 3 d’abril de 1939
Dia de sol. He pugut passejar-me i fer neteja de la roba. Tinc gana però no tinc pa perquè en donen
poc.
Dimarts, 4 d’abril de 1939
Dia plujós. No m’he mogut del barracó durant el matí. A la tarda ha sortit una mica el sol. He sortit a
passejar.
Dimecres, 5 d’abril de 1939
Dia de sol al matí. No fa gaire fred. A la tarda cap el tard s’ha possat núvol i fa fresca sembla que vol
ploure. Segueixo tenint tos i em [il.legible].
Dijous, 6 d’bril de 1939
Matí nuvolós. A la tarda ha sortit el sol, per cert que quan surt pica molt. He rebut un giro de 50 francs
de Fco. Coch. M’he comprat menjar.
Divendres, 7 d’abril de 1939
Dia núvol, un xic de fresca. He comprat pa i també he encarregat segells per escriure a Espanya com
també he recorregut al cònsol espanyol de Tolouse per poguer venir.
Dissabte, 8 d’abril de 1939
Matí núvol. A la tarda ha plogut. Avui he encarregat al carter els segells per escriure a Espanya a la
meva esposa. També a Coch.
Diumenge, 9 d’abril de 1939
Dia núvol i fresca. He escrit a Fco. Coch, també a la meva esposa a Barcelona y al cònsol de Toulouse
demanant anar a Espanya. No tinc tanta tos degut aliments.
Dilluns, 10 d’abril de 1939
Dia de sol. A la tarda calurós. No tinc cap peça de roba per canviar-me ni poguer posar-me camisa. Em
trobo mes bé i menjo molt degut a tenir francs.
Dimarts, 11 d’abril de 1939
Dia de sol pero fa un vent molt fort. Em trobo bé, tinc gana i menjo molt degut a tenir menjar comprat
amb els francs. Cada dia enyoro més la meva terra.
Dimecres, 12 d’abril de 1939
Dia de sol, cap al mitg dia fins feia calor. Han reclutat gent pel terç francès. Han marxat mossos i
aviadors, diuen en un altre camp.
Dijous, 13 d’abril de 1939
Dia de sol i fa calor. Avui fa 2 messos que pasarem la frontera francesa. Em trobo bé. Llàstima de no
tenir roba per canviar-me.
Divendres, 14 d’abril de 1939
Tot el dia ha plogut. He acabat els francs. M’he comprat llet i pa. Torna a fer fresca. Han fet xic de
muxiganga.
Dissabte, 15 d’abril de 1939
Continua núvol i plovent. He anat a la dutxa i m’han desinfectat la roba. Maten els polls per uns parell
dies però [il.legible]
Fuentes documentales
997
Els camps de concentració i el món penitenciari a Espanya durant la guerra civil i el franquisme
Diumenge, 16 d’abril de 1939
Dia de pluja i fresca. Aquesta nit he descansat molt be. He acabat els francs. Aviat no tindre pa ni res
per menjar.
Dilluns, 17 d’abril de 1939
Dia gris i amb fresca. Segueixo bé i amb gana. Però no tinc pa no res per menjar tan sols el ranxo.
Demà escriu-re a Font Romeu altre vegada.
Dimarts, 18 d’abril de 1939
Dia variable amb vent fred. M’han fet anàlisis de orins. He escrit a Fco. Coch per a què m’envii francs
per poguer menjar.
Dimecres, 19 d’abril de 1939
Dia de sol pero fa vent i fred. M’han donat una injecció a la esquena. Tinc febre. Sols ens donen café.
Haig de anar a buscar aigua per la cuina.
Dijous, 20 d’abril de 1939
Dia de sol amb un xic de fresca. He passat mala nit degut a l’injecció. He passat febre. Avui ja em dinat
sembla que em trobi millor pero em sento dèbil i tinc mal de cap. L’esquena em fa molt mal.
Divencres, 21 d’abril de 1939
Dia de sol. Sembla que em trobi millor de la vacuna. He pogut descansar pero encara em fa mal. El que
em convindria fora alimentar-me. CADCI.
Dissabte, 22 d’abril de 1939
Dia de sol. Em trobo mes bè pero trobo a faltar el menjar, em sento flac. Ens han rebaixat de pa. De
seguir aquí no sé si ho podré aguantar gaires dies.
Diumenge, 23 d’abril de 1939
Dia de més fred que sol. Estic mes bé de la injecció. Estic molt encostipat. Segueixo tenint gana i tos i
no em puc atipar ni alimentar degut a no tenir francs ni aliments.
Dilluns, 24 d’abril de 1939
Dia nuvol i fa fred. Em trovo a faltar l’alimentació. Sort que el meu company de llit en Fº [il.legible] em
dóna alguna cosa de menjar i també alguna llesca de pa. UGT.
Dimarts, 25 d’abril de 1939
Dia núvol i fred cap a la tarda ha caigut pedra. Sembla que em trobi més bé i tinc gana. No puc
alimentar-me gens per no tenir francs.
Dimecres, 26 d’abril de 1939
Dia plujós i variable. Ens feren fer acte de presència tot els del barracó a saludar formats la bandera
francesa matí i vespre. Segueixo bé.
Dijous, 27 d’abril de 1939
Dia variable fa un xic de fresca. Em trobo bé i tinc molta gana. Llàstima de no tenir pa. El poc que em
donen sols en tinc per un dia i l’haig d’estalviar.
Divendres,28 d’abril de 1939
Dia núvol i amb ventet fresc. Degut a no poguer menjar per la gana que tinc, només faig que tremolar
de fred i me’n vaig a dormir d’hora.
Dissabte, 29 d’abril de 1939
Dia de sol i amb vent fred. Tinc bastanta tós i em fa mal al pit. Ting gana per ara. Segueixo sense tenir
noticies de Coch ni d’Espanya. Estic amb ànsia.
Diumenge, 30 d’abril de 1939
Mateix temps que l’anterior. He pres una pastilla per la tos. Ting gana. He escrit a la meva esposa a
Espanya sense segell per no tenir diners per comprar-ne.
Es parla de moltes coses. De fer grans festes pel 1er de Maig. De què si per mitjans de mes ja serem a
España perquè Franco ja haurá concedit l’amnistia. I que França no ens pot tenir mes de 3 mesos per
no esser pressos sinó refugiats. França segueix reclutant homes per treballar a fora.
Los campos de concentración y el mundo penitenciario en España durante la guerra civil y el franquismo
998
Fonts documentals
Dilluns, 1 de maig de 1939
Dia plujós. Sembla que la tós no sigui tant forta. Segueixo tenint gana. Han castigat uns quants
refugiats a pa i aigua perquè s’han negat a treballar amb motiu d’ésser 1er de Maig.
Dimarts, 2 de maig de 1939
Dia plujós amb ventet fresc. Ahir ens donaren palla nova. Segueixo amb la tos. No hi han pastilles.
M’he fet fer una pintada de ihodo. No s’ha fet res pel 1er de Maig.
Dimecres, 3 de maig de 1939
Dia núvol amb aire fred. M’he pres una pastilla per la tós i m’he tornat a posar ihode al pit. Sembla que
em trobo mes bé. Segueixo tenint gana. Donen el ranxo per seccions.
Dijous, 4 de maig de 1939
Dia núvol amb vent fred. Segueixo sense saber noticias de ningú. No tinc tanta tós. M’han afeitat de
franc. M’he tornat a fer una pintada de ihodo. Ting gana.
Divendres, 5 de maig de 1939
Dia variable. Tampoc he rebut noticies ni francs de ningú. De la tos sembla que milloro. Els diaris fa
mes de tres dies que no porten res d’Espanya. Les cartes que es reben totes reclamen els seus
familiars.
Dissabte, 6 de maig de 1939
En tot el dia que no ha parat de ploure fins a fet trons. No m’he mogut del barracó. Fa vent i fred.
Segueixo sense noticies ni diners. Ting gana. Un xic de tos.
Diumenge, 7 de maig de 1939
Tot la nit i el dia que està plovent a bots i barrals amb vent fred. No m’he mogut del llit. Sols m’he
aixecat per menjar. Començo estar preocupadíssim en no tenir noticies de ningú.
Dilluns, 8 de maig de 1939
Matí núvol cap al migdia ha sortit el sol però fa vent fred. Hi ha impressions optimistes referent a la
tornada a Espanya. No he rebut noticies. Tinc tos i molta gana.
Dimarts, 9 de maig de 1939
Dia bariable amb vent fred. Avui he escrit al meu germà demanat-li que em digui la veritat per la sort de
la meva familia. Tinc tos i estic molt encostipat.
Dimecres, 10 de maig de 1939
Dia nuvulòs i fresc. Segueixo tenint tos i no tenint noticies de ningú. No perdo la gana pero no em puc
alimentar per falta de menjar. Cada dia estic més preocupat.
Dijous, 11 de maig de 1939
Dia boriós amb sol a ratos. Segueixo sense rebre notícies ni francs del parent. Avui el meu amic (?) ha
sortit cap Espanya o sigui ha casa seva, amb papers arreglats al poble seu.
Divendres, 12 de maig de 1939
Dia núvol. Ha sortit el sol cap a la tarda amb vent fred. Sense noticies. Tinc tos i gana. Es diu que aviat
ens treuran d’aquest camp per a venir a Espanya.
Dissabte, 13 de maig de 1939
Dia variable amb vent fred. Segueixo sense noticies. No tinc tanta tos. Tinc gana i no puc menjar per no
tenir francs per comprar aliments i pa.
Diumenge, 14 de maig de 1939
Dia núvol i fred. A la tarda ha plogut molt amb llamps i trons. He escrit al parent de Font-Romeu. Sense
noticies familiars. No estic gaire bé del estòmac.
Dilluns, 15 de maig de 1939
Dia núvol amb pluja i vent fred. Sense noticies. Al vespre m’he trobat malament del cap i m’he anat al
jac d’hora. Tinc tos i tambe gana.
Fuentes documentales
999
Els camps de concentració i el món penitenciari a Espanya durant la guerra civil i el franquisme
Dimarts, 16 de maig de 1939
Dia variable. Sembla que em trobo mes bé. Sense noticies de ningú o francs. Al menjar m’he refet un
xic. Em fa mal el cos degut a la tos.
Dimecres, 17 de maig de 1939
Mati variable. A la tarda ha plogut a bots i barrals. Segueixo sense noticies. Avui han entrat en aquest
camp 1.400 homes. No estic molt bé.
Dijous, 18 de maig de 1939
Dia núvol i fred. A les 6 de la tarda ha plogut molt i ha caigut pedra. He tornat tot seguit al llit per no
trobar-me bé. La tos segueix. Com també sense noticies de ningú.
Divendres, 19 de maig de 1939
Quasi ha plogut tot el dia. Fa fresca. Ahir hi hagué un desfile davant un general francés. Sense noticies
familiars. La tos em té preocupat.
Dissabte, 20 de maig de 1939
Dia plujós. Sense noticies familiars. Tinc tos. M’he assabentat de què han cremat la fábrica del Sr.
Guash per un que la seva dona hi treballava. Estic apessarat en no saber de la pàtria.
Diumenge, 21 de maig de 1939
Dia variable. Aquesta tarda s’ha cel.lebrat un concert de banda i una massa coral en honor al Tinent
Coronel francés del Camp. Tinc tos i gana. Sense notícies de ningú.
Dilluns, 22 de maig de 1939
Dia variable amb vent fred. Avui tampoc sense saber res de ningú. Altra vegada la banda ha donat un
concert davant al tinent coronel del camp i els caps espanyols.
Dimarts, 23 de maig de 1939
Dia variable cap al tard ventet fresc. Avui han començat a fer la filiació per anar a Espanya o a Mèxic.
Tinc tos i gana. Sense noticies de cap familiar (8 mesos de servei)
Dimecres, 24 de maig de 1939
Dia de sol i calurós. S’ha fet un desfile davant un general francés... i ens han donat menys pá. Sense
noticies. Han començat l’afiliació per Espanya als mutilats.
Dijous, 25 de maig de 1939
Dia de sol, de seguir aixi molts no ho podran resisitir degut al esser molt calent i les poques condicions
de que ens trovem els 16.000. Avui han inscrit per ingressar a la legió Francesa.
Divendres, 26 de maig de 1939
Dia calurós. M’he tret roba del damunt. Avui han continuat acceptant homes per la legió Francesa. Per
haver agredit a un francés de caballeria ens han castigat amb menys menjar un 10%. Sense noticies de
ningú.
Dissabte, 27 de maig de 1939
Dia de sol i calurós de seguir fent aquest temps i degut el poc aliments ens hauran de collir amb pala.
Sense noticies familiars. Han sortit refugiats cap a Espanya.
Diumenge, 28 de maig de 1939
Dia calurós cap a la tarda s’ha girat un xic de fresca. Tampoc sense saber noticies de ningú. Ahir férem
pressent a la bandera Francesa formats, matí i tarda.
Dilluns, 29 de maig de 1939
Dia de sol però amb vent fort. Per conducte de la Creu Roja he rebut noticies de la meva familia. He
contestat tot seguit demanant papers per sortir del camp.
Dimarts, 30 de maig de 1939
Dia calurós. Avui ha tocat el nostre barracó per pendre’ens la filiació per anar a España o a Mèxic. He
dit a España. No se quan m’avisaran pero fa dos dies que en convencen a marxar Tinc molta tos i em
fa mal el pit.
Los campos de concentración y el mundo penitenciario en España durante la guerra civil y el franquismo
1000
Fonts documentals
Dimecres, 31 de maig de 1939
Dia calurós. Em fá molt mal el pit de tan tossir. He escrit a la meva esposa com també al parent del
meu germà a Paris. He enviat la contestació a la Creu Roja de [il.legible].
Avui ha estat dia de joia al rebre carta de la esposa i del meu gemà. Tots estant bons i sants. El meu
nevot també. No li escric per no tenir paper ni sobre ni diners.
Dijous, 1 de juny de 1939
Dia calurós cap al tard ha descarregat un xàfec amb tronada. S’ha suspès la sortida de voluntaris cap a
Espanya. Fins dilluns. Diuen que sortiran fins no quedar ningú al camp. Res de nou.
Divendres, 2 de juny de 1939
Dia de sol. He rebut carta de Fco. Coch em diu que troba estrany que encara estigui aquí. També em
diu d’haver rebut una postal de la meva esposa i m’ha enviat segell que he venut per comprar-me pá.
Dissabte, 3 de juny de 1939
Dia de sol. He rebut amb alegria, una postal de la meva esposa. Tinc tos però sembla no tan forta ni
seguida, potser al menjar un xic més de pa comprat del segells venuts.
Diumenge, 4 de juny de 1939
Dia de sol. Cap al tard ha fet un xàfec fort amb vent trons i llamps. Han fet futbol, boxeo, gimnàsia i
castells, en fi una festa amb musica de timbals i cornetes, la qüestió es distreure’ns un xic.
Dilluns, 5 de juny de 1939
Matí de sol. A la tarda s’ha girat vent seguit de pluja. He escrit novament a la meva esposa. No ha sortit
ningú cap a Espanya. S’ha publicat condicions per treballar a França.
Dimarts, 6 de juny de 1939
Dia de sol amb fresca. La tos sembla que disminueixi. No ha rebut noticies de ningú. Segueixen fent
filiacions però no surt ningú. Sols els que tenen papers i es paguen el viatge. Han sortit per MÈXIC.
Dimecres, 7 de juny de 1939
Dia calurós. Se m’ha tornat a reproduir la tos amb més força. Sembla que tinc un encostipat. Els ossos
em fan molt mal. Es diu que el comandament espanyol ens vol militaritzar.
Dijous, 8 de juny de 1939
Dia calurós. Em trobo igual que el dia anterior. No he rebut cap notícia de ningú. Segueixen sortint cap
a Espanya els que tenen els paper arreglats i diners.
Divendres, 9 de juny de 1939
Dia de sol, cap el tard a plogut un xic. Sense notícies. És molt estrany no rebre’n de ningú. Segueixo
amb la tos. Del més sembla que em trobi més bé.
Dissabte, 10 de juny de 1939
Dia calurós, (?). Segeueixo no rebent notícies. M’he modificat el pantaló i m’he rentat els calçotets.
Segueixen fitxant els barracons però no surt ningú per a Espanya sinó és amb papers
Diumenge, 11 de juny de 1939
Dia fresc degut el haver plogut la nit. Aquesta tarda tambe ens ha fet un ruixat amb trons. He escrit a la
meva esposa. No he rebut noticies.
Dilluns, 12 de juny de 1939
Dia de pluja amb vent fresc. No em trobo gaire bé, segurament degut a la falta d’aliment o sigui menjar.
He rebut carta de la meva esposa. Espero amb ànsia els papers per marxar.
Dimarts, 13 de juny de 1939
Dia plujós amb vent fred. He passat mala nit, de dolor a les cames i cuixes. Avui fa 4 mesos que vàreig
passar la frontera. Segueixo tenint tos i molt fred.
Dimecres, 14 de juny de 1939
Dia de sol però amb vent fresc. He rebut una postal de la meva esposa. Tambe m’han dit que tenia un
giro per cobrar demà. No sé la quantitat ni de qui me l’envia.
Fuentes documentales
1001
Els camps de concentració i el món penitenciari a Espanya durant la guerra civil i el franquisme
Dijous, 15 de juny de 1939
Dia de sol. He rebut un giro de 50 francs del amic Salvador Mestres. M’he comprat pa, llet i xocolata.
Sembla que em trobi millor.
Divendres, 16 de juny de 1939
He rebut una carta certificada de la esposa. També he rebut dues postals de ma germana Joana i dels
meus fills. He escrit a la meva espoa i a l’amic Salvador de Paris. Jo segueixo bé per ara.
Dissabte, 17 de juny de 1939
Dia de sol. Degut un cop d’aire a les cames, fa dies que sembla que me les musseguen i no em deixen
caminar ni dormir. Al menjar més no tinc tanta tos.
Diumenge, 18 de juny de 1939
Dia de sol i de visites. A la tarda futbol. Estic esperant amb ànsia els papers per anar a Catalunya.
Sembla que em trobo mes bé degut a menjar més per tenir francs.
Dilluns, 19 de juny de 1939
Dia núvol, amb pluja menuda i vent fresc. He escrit a Salvador Mestres de París demanant-li de 150 a
300 francs per poguer marxar a Espanya tant prompte tingui papers.
Dimarts, 20 de juny de 1939
Dia variable. Diuen que demà sortirà una expedició per Espanya, els que tinguin papers entregats al
cap del camp. Demà haig d’anar a buscar un certificat.
Dimecres, 21 de juny de 1939
Tot el dia que plou. He rebut una carta certificada de la meva esposa. No em contesta la meva. Em diu
que del dia 17 ha enviat els avals a la Creu Roja Espanyola.
Dijous, 22 de juny de 1939
Tota la nit i fins a les 5 de la tarda ha plogut. Han demanat gent per inscriure’s a la Legió. He escrit una
postal a la meva germana Joana pel dia del seu Sant.
Divendres, 23 de juny de 1939
Dia de sol cap a la tarda s’ha possat núvol. Degut a tenir les sabates foradades porto els peus plens de
fang i humits. Encara tinc les espardenyes però són molt velles i les estalvio tant com puc.
Dissabte, 24 de juny de 1939
Desde ahir a les 8 fins aquesta matinada ha plogut fins a caigut pedra grossa com ous de colom. He
escrit a l’amic S. Mestre de Paris. També a Fco. Coch de Font-Romeu demanat-lis diners.
Diumenge, 25 de juny de 1939
Dia variable. A la tarda ha cantat el coro. Ha sortit una expedició cap a Espanya amb papers. A les 5
s’ha possat a ploure a bots i barrals, fa fresca. No he rebut noticies de ningu.
Dilluns, 26 de juny de 1939
Dia variable. Ha plogut i ha fet ventet fresc. Sembla que la tos vagi marxant degut a menjar un xic mes.
Ja he acabat els francs. Segueixo sense tenir noticies.
Dimarts, 27 de juny de 1939
Dia de sol i calurós.M’he rentat els peus i els mocadors. No he rebut cap carta. Ens han donat 2 segells
de 0,90 per escriure a França, per Espanya [il.legible] segell.
Dimecres, 28 de juny de 1939
Dia de sol i calurós. Tinc molta gana. Quasi ni tinc tós. Acabo el pa que vàreig comprar amb els francs
de’n Mestre. Em diuen que tinc per demà un certificat.
Dijous, 29 de juny de 1939
Dia calurós. He rebut carta de la esposa, amic Mestres i Fco. Coch. He cobrat un giro de 400 francs
d’en Mestres. He escrit a la dona i al de Paris. Me he comprat menjar i coses d’escriure.
Los campos de concentración y el mundo penitenciario en España durante la guerra civil y el franquismo
1002
Fonts documentals
Divendres, 30 de juny de 1939
Dia plujós. Al mati han sortit 750 homes a treballar per força no saben a on. Segons la meva lletra em
toca marxar demà per esser del batalló 72 i ahir marxá el 74-75-76 i demá el 70-71-72. Veurem.
En el dia d’ahir jo vareig escriure al Fº Coch i a la meva esposa. No hi hagué correu d’Espanya per
ningú. S’anuncia una desfilada amb honors a un general francès.
Dissabte, 1 de juliol de 1939
Dia de sol amb vent fred. Aquest matí han sortit ha treballar 3 companyies de 750 homes a 600 Km.
També han sortit per Espanya els que tenen la sortida del camp pel prefecte [il.legible]
Diumenge, 2 de juliol de 1939
Dia de sol. He escrit a la meva esposa amb segell normal. Tinc bastanta tos crec que es degut al
haver-me refredat un xic. No tinc noticies de res.
Ahir dia 1 vareig escriure al consol de Toulouse demanat-li la meva sortida del camp pagant-me jo els
viatges fins Irún lloc on tinc els avals.
Dilluns, 3 de juliol de 1939
Dia calurós. Avui han cridat 150 homes reclamats per la Creu Roja i que els papers ja els tenen aquí i
marxaran a Espanya demà. Em compro els aliments per refer-me.
Dimarts, 4 de juliol de 1939
Dia de sol amb ventet fresquet. Han sortit cap a Espanya més de cent homes demanats per la Creu
Roja. No tin cnoticies de ningú. Espero la nota del Consul de Tolouse per sortir d’aquest camp.
Dimecres, 5 de juliol de 1939
Dia de sol cap al tard s’ha possat ha ploure i fa vent fret. Ha sortit una expedició de 49 homes cap a
Mèxic. Em trobo bé degut a tenir francs i comprar-me aliments. Escric a l’esposa per avió.
Dijous, 6 de juliol de 1939
Dia caluros. He rebut 2 certificats de la meva esposa en un d’ells hi havia els avals. Els he enviat al
prefecte per anar tot seguit a casa. Sols falta que la sortida del camp per dit prefecte de Montauban.
Divendres, 7 de juliol de 1939
Dia caluros. He escrit a la meva espoa conestant la carta d’ahir amb correu avión. M’he comprat
menjar. Ens han donat concert per ràdioTolouse. Es diu que demà es farà expedició.
Dissabte, 8 de juliol de 1939
Dia de sol molt calent. Han demanat per anar a España tots els que tenien avals. Jo els tinc entregats
al prefecte, per tant fins que me’ls torni no puc venir a Espanya.
Diumenge, 9 de juliol de 1939
Dia calurós. Al matí he escrit a la meva esposa. A la tarda he anat a veure el partit de futbol. Demà
sortirà la primera expedició, dels que tenen avals, cap el camp de Barcarès, uns 500 homes. D’allí cap
España.
Dilluns, 10 de juliol de 1939
Dia nuvol. Al mitg dia m’ha cridat el [il.legible] i m’ha donat els papers per a Espanya pero pagant-me el
viatge jo. He sortit del camp a les 3 tarda cap a Septfonts.
Dimarts, 11 de juliol de 1939
Dia de sol amb vent frescs. Estic viatjant cap a Espanya. A Figueres m’han fet donar el ganivet i els
francs donant-me de 65 amb 60 unes 15 ptes. amb 30 centims. Estic espernt pasar pel camp
Dimecres, 12 de jullol de 1939
M’he passat la nit ajegut a terra, No ens han donat res de menjar. A les 12 em donaven la “llibertat”. He
pagat al tren 14,25 que em quedava. Surto cap a Barcelona al tren de les 2,20 (Figueres)”.
Fuentes documentales
1003
Fonts documentals
DES DE LA PRESÓ
Epistolari de Josep Fortuny (febrer-juliol del 1939)
T
T
Joan Corbalán i Antoni Lardín
T
La present comunicació és un recull de la correspondència que va generar en Josep
Fortuny i Torrens en les presons franquistes des de la seva entrada al camp de
classificació de Sta. Ana, a Lleó, el seu pas pel camp de San Marcos (també a Lleó) i els
seus darrers mesos a la presó Model de Barcelona. L’epistolari del Josep Fortuny
l’acompanyem també amb diversa informació extreta del seu sumaríssim d’urgència i que
poden ajudar a comprendre, encara més, la seva situació (una situació que amb el pas
del temps es feia cada cop més desesperada, i quan ell, persona lúcida i intel·ligent, es
va adonar que ho tenia “tot perdut”) tot esperant un aval vàlid (un primer aval va ser
descartat per les autoritats franquistes) que mai va arribar.
També vam poder entrevistar al sr. Ricard. Saborit (veí de Tona -Osona-), durant el maig
del 2001 que ens va explicar com va ser de tràgica per als vençuts la vida al camp de
San Marcos, en el qual s’hi va estar durant dues setmanes, tot just abans d’incorporar-se
com a voluntari a un terç de la Legió, durant els darrers dies del gener i primers de febrer
del 1939. Les seves impressions sobre els camps de concentració franquistes, tot i tenir
en compte que en Saborit és una persona afí al franquisme, no deixen lloc a cap dubte:
“eren igual que els camps nazis. Aquella imatge que tenim dels jueus en els camps
nazis, prims, famèlics, esparracats... era la mateixa d’aquells homes tancats en aquell
camp. Això sí que ho puc dir és el pitjor que va fer el franquisme”.
Qui era en Josep Fortuny?
Josep Fortuny i Torrens va néixer el 1902 a Mollet del Vallès. Fill de botiguers, va residir
durant la seva adolescència a Barcelona a on es va poder relacionar amb cercles
catalanistes i antimonàrquics. Retornat a Mollet, continuà el negoci patern de pastisser.
Des de la seva arribada va formar part, eren els temps de la Dictadura de Primo de
Rivera, del grup catalanista-republicà local.
Les seves tasques com al municipi s’inicien com a regidor a partir de les eleccions del 12
d’abril de 1931 on va formar part de la candidatura del Centre Catalanista Republicà (en
aquells moments la formació molletana estava adherida a Acció Catalana Republicana
del Rovira i Virgili, i l’any següent es va acabar integrant a Esquerra Republicana de
Catalunya –ERC– essent escollit regidor i va ocupar la regidoria de Governació des d’on
va poder realitzar la tasca de difusió i implantació de la llengua catalana i una adaptació,
o si se es vol una modernització de la seva vila a la nova realitat politico-social. Tampoc
deixem de banda la investigació i la crítica despietada de l’obra municipal que els
anteriors consistoris havien realitzat durant el període dictatorial (1923-31), ja que això li
va suposar comptar amb força enemics i molt poderosos.
Fuentes documentales
1005
Els camps de concentració i el món penitenciari a Espanya durant la guerra civil i el franquisme
Va participar activament, a nivell local, en els fets del 6 d’octubre de 1934 per la qual
cosa va ser empresonat, essent alliberat a finals del 1935. Durant el mes de febrer de
1936, amb la victòria del Front Popular, va recuperar el seu càrrec de regidor de
Governació fins a l’esclat de la guerra, moment en què va dimitir de les responsabilitats
de la seva regidoria, però sense deixar l’ajuntament, per tal de dirigir i intentar controlar el
Comitè Local de Milícies Antifeixistes. El mes de gener de 1937 va ser escollit alcalde
amb els vots favorables de totes les forces polítiques representades al consistori, càrrec
que ocuparà fins a la seva dimissió el juny de 1938 per la seva incorporació a l’exèrcit de
l’aire com a voluntari però mai no arribarà a entrar en combat ja que va estar destinat a
l’aeròdrom de Sabadell.
El fet de servir a Sabadell li va permetre estar en contacte de forma regular amb la seva
família. Així, el 20 de gener, davant la imminent derrota republicana, recull la seva
esposa i els seus dos fills i marxen de Mollet, en cotxe, en direcció a França però només
ell creuarà la frontera deixant a la seva família en el poble de Llorà (Girona). Com moltes
altres persones va quedar reclòs al camp de concentració de la platja d'Argelès junt amb
d'altres companys de consistori com el Feliu Tura -l’últim alcalde republicà-, Rossend i
Ferran Ràfols o Llorenç Pascual. D'altres companys com Jacint Marquina, Enric Orra o
Pelegrí Pi -també de l’ERC local- van decidir quedar-se a Mollet on foren detinguts i
empresonats. Però el Josep Fortuny no aguanta aquesta situació d'exili i els desigs de
tornar són molt grans, de fet tres dies desprès de la seva entrada a Argelés decideix
inexplicablement encara creuar la frontera.
El retorn. Els Camps de Santa Ana i San Marcos (Lleó) i la presó Model de Barcelona
Davant la nova legislació repressora del franquisme, el retorn de Josep Fortuny era
gairebé impossible però tot i així ho farà. Per què? És impossible de conèixer els motius
interns i personals que el van fer prendre aquesta decisió. El seu fill creu que va ser a
causa de l’enyorança que li produïa el fet d'estar allunyat de la seva família. D'altra
banda, sembla que va rebre també la visita de diverses persones de Mollet afectes al
“Nou Règim”, que li prometeren i asseguraren que no seria represaliat si tornava, ja que
no havia comès “delictes de sang”... justament l’informe de la Guàrdia Civil de Mollet i les
declaracions de les persones “afectes al nou règim” en el seu sumaríssim, l’acusaran,
entre d’altres delictes, de l’assassinat del cap dels “tradicionalistes” de Mollet, en Josep
Puntí. Qui necessita creure ho fa, s’agafa a un clau ardent, i el Fortuny vol tornar amb la
seva família. Sigui com sigui, el fet és que Josep Fortuny passarà voluntàriament la
frontera el dia 9 de febrer 1 per Hendaia i entrarà a l’Espanya “nacional” per Irún, acabant
reclòs provisionalment al camp de Santa Anna (Lleó) l’11 de febrer; el 12 de març és
traslladat al camp de San Marcos -també a Lleó-, el seu periple per les presons acaba a
la Model de Barcelona, on arriba el 10 de maig i només sortirà per ser afusellat el 16 de
juliol del 1939.
TPF
FPT
Des del seu captiveri va escrivint diverses cartes a la seva família sol·licitant que
demanin els avals oportuns a persones de “contrastada solvència de Mollet” per a poder
ser alliberat, doncs considera que no hi ha cap motiu per a empresonar-lo o condemnarlo ja que la seva conducta durant aquells anys havia estat la correcta. Les cartes del
Josep Fortuny (escrites en castellà i plenes de lloances i visques cap el general Franco i
el seu “nou ordre”), donen a entendre a la seva família que es troba bé, amb ànims, que
la seva retenció és temporal fins que hom pugui testimoniar la seva bona conducta i
adhesió al nou règim. Malgrat que amb el seu germà Joan és més sincer respecte la
seva situació, sempre amagarà la seva dissort (la tortura, la fam, els polls, el fred, la
forma de dormir (?), en definitiva la seva desesperació...) a la seva esposa i a la seva
mare, essent molts especials les lletres que hi dedica als seus estimats fills. En
contrapartida, la seva família tampoc li fan saber totes les desgràcies i penúries que
P
1
P
La guerra a Catalunya hem de tenir present que va finalitzar el 10 de febrer.
Los campos de concentración y el mundo penitenciario en España durante la guerra civil y el franquismo
1006
Fonts documentals
estan passant. L’escrit que sortirà d’amagat de la Model és prou significatiu al respecte.
Tampoc explica que cada carta que els escriu des de Lleó és un dia sense menjar. Els
seus patiments s’han de llegir entre línies. Tan sols trobem que amb la visita de la seva
dona i el seu sogre a Lleó, i amb les visites ja més continuades a la Model de Barcelona,
juntament amb una carta que s’escapa al control la presó barcelonina, la família es pot
fer una idea de la situació. Josep Fortuny no va consentir mai que els seus fills l’anessin
a veure.
El judici sumaríssim
Paral·lelament, la màquina repressora franquista s’havia posat en marxa, i en Josep
Fortuny no era conscient d’aquesta situació que li tocarà viure en el “judici” sumaríssim.
Malgrat això, sembla com si ho intuís, pel to desesperat amb el que demana un aval. Els
informes que arriben de Mollet -alcaldia, Falange i Guàrdia Civil- no seran gens
favorables i la situació que ell considerava de tràmit acabarà esdevenint permanent i
definitiva, acabant amb el seu afusellament al juliol del 1939. El procediment del
sumaríssim d'urgència 6515 contra Josep Fortuny va començar l'1 de maig de 1939.
Primerament, es va recollir la declaració que va realitzar davant la Oficina de Información
de Evadidos y Prisioneros de Lleó -el 19 de març- on manifestava sota tortura (tal i com
més endavant explicarà en una altra declaració seva feta a Barcelona) que va complir les
ordres dels llavors alcalde Feliu Tura de detenir i afusellar en Josep Puntí, cap dels
“tradicionalistes” de Mollet, -fet recollit posteriorment a la sentència-, i que va participar
en els requisaments de diners a persones de dretes; a l'informe de la Guàrdia Civil de
Mollet del Vallès (datat el 4 de març), se'l qualifica de "cabecilla rojo", que donava les
ordres per assassinar a persones de dretes i que signava les ordres pels saquejos i
confiscació de diners.
El 10 d'abril la Comisión clasificadora de Prisioneros y Presentados de Lleó examina els
informes -la declaració del 19 de març, l'informe de la Guàrdia Civil de Mollet i un aval en
el qual una persona de Barcelona (tan sols sabem que tenia el carnet nº 704 de la
provincial de Barcelona) garantitza la seva adhesió al Glorioso Movimiento Nacional-, i
dictamina l'obertura de causa inhibint-se en favor de l'auditoria de Catalunya, ja que els
fets a jutjar es van produir en la jurisdicció de la Regió Militar de Catalunya.
El 8 de maig, el jutjat militar de Granollers inicia el procediment; el 22 de maig el director
de la presó cel·lular de Barcelona comunica que Josep Fortuny ja es troba a la presó, a
la que va arribar el dia 10 de maig i ocupa la cel·la 69. El jutjat de Granollers demana a
l'Ajuntament de Mollet qui són les persones que poden declarar sobre l'actuació de Josep
Fortuny, i el 30 de maig arriben els noms de quatre persones (l’Andreu Estrada Soldevila,
l’Andreu Casi Castells, l’Antònia Aguilar Vilaró i en Joan Roca Segalés) "todos ellos de
reconocida adhesión a nuestra causa" 2 . Totes les declaracions inculpen en Fortuny,
acusant-lo de ser el responsable de l'assassinat de Josep Puntí, de ser l’instigador
indirecte d’altres morts, de la imposició de multes i de la detenció d'una vintena de
persones d'ideologia dretana, a més d'haver participat en els fets d’octubre del 1934,
d'haver estat escollit regidor i alcalde i de ser "el dirigente rojo de mayor significación en
el pueblo". La Falange Local també va fer el seu informe el 2 de juny, de 5 fulls i molt
més detallat, iniciant el relat a partir del 14 d'abril del 1931 i incidint en les mateixes
acusacions anteriors.
TPF
FPT
El jutge militar va prendre declaració a Josep Fortuny el 4 de juny, i no ratificarà la
declaració feta a Lleó per haver estat realitzades sota maltractaments físics i psíquics 3 ,
TPF
FPT
2
Els quatre declarants foren detinguts, empresonats i/o multats essent Josep Fortuny alcalde i tres d'ells
formen part de la nova administració franquista local. Antònia Aguilar havia estat readmesa en la seva feina de
llevadora municipal, Andreu Estrada era regidor del nou ajuntament franquista i Andreu Casi el nou agutzil.
P
P
P
3
El 4 de juny a la Model el Fortuny fa la següent declaració: “...Que no está conforme con la declaración
prestada ante el Señor Juez Instructor Jefe de la Oficina de Información de Evadidos y Presentados de León,
P
Fuentes documentales
1007
Els camps de concentració i el món penitenciari a Espanya durant la guerra civil i el franquisme
negant que Feliu Tura, l’alcalde durant el moment dels fets, li ordenés l'assassinat de
Josep Puntí i que les detencions es produïren per la denuncia d'elements extremistes probablement de CNT-FAI-, intentant alliberar-los però sense èxit. A més, vol fer constar
el fet que es passà voluntàriament a la zona nacional, tal i com figura en la seva
declaració del 19 de març.
Finalment, la vista del judici es va fixar per al dia 16 de juny a les 9 del matí. La sentència
dictada diu el següent:
"(...) RESULTANDO: que contra los legítimos poderes del Estado, asumidos por el ejército el 17 de
Julio de 1936 en cumplimiento de su función constitutiva, se desarrolló un alzamiento en armas y una
tenaz resistencia, cometiéndose a su amparo todo suerte de violencias, hechos de los que participaron
los precesados en esta causa, en la siguiente forma:
(...) 3.- JOSÉ FORTUNY TORRENS, hijo de Pedro y Ana. De 36 años, casado, natural y vecino de
Mollet, comerciante, el mas destacado dirigente rojo de la localidad, con intervención en los sucesos
del 34 en que formó parte del Comité revolucionario de la localidad. En el actual movimiento sin
haberse comprobado si formó parte del Comité revolucionario era el que le manejaba, siendo
nombrado Alcalde e instalándose en el mismo local del Comité; no sólo impusieron multas por valor de
doscientas mil pesetas sinó que personalmente ordenó la detención de José Puntí, Jefe de los
Requetés, el cual a los pocos momentos era asesinado. Con anterioridad al movimiento se había
distinguido como orador en mitines de caracter extremista y el 14 de abril de 1931, fué el primero en
entrar en el Ayuntamiento destrozando todo cuanto allí habia que recordase el régimen monárquico (...)
U
U
HECHOS PROBADOS.
U
U
CONSIDERANDO que los hechos que se relatan anteriormente y que el Consejo declara probados,
constituyen tres delitos: uno de rebelión militar previsto en el articulo 237 y penado en el párrafo 2º del
238, ambos del Código de Justicia Militar, de cuyo delito son criminalmente responsables en conceptoo
de autores los procesados señalados con los números 1, 2, 3 y 4 en el primer resultando de hechos
probados, otro de auxilio para cometer la rebelión militar que define y pena el artículo 240 del
mencionado cuerpo legal y del que son igualmente responsables los procesados señalados con los
números 5 al 16, ambos inclusive, en el citado resultando de hechos probados, y otro de excitación a la
rebelión militar que define y pena el artículo 240 en su pàrrafo segundo y del que son igualmente
responsables en tal concepto de autores los procesados señalados con los números 17 y 18 del
susodicho resultando de hechos probados.
U
U
U
U
U
U
U
U
CONSIDERANDO que el Consejo haciendo uso de su facultad que le confieren los artículos 172 y 173
del Código de Justicia Militar, estima justo imponer la pena en su máxima extensión a los procesados
señalados con los números 1, 2, 3, 5, y 6 en el resultando de los hechos probados y a los demás
procesados en la extensión que en el fallo se señala.
U
U
U
U
CONSIDERANDO que toda persona responsable criminalmente de un delito lo es también civilmente y
que cuando la naturaleza lo permita, es de abono la totalidad de la prisión preventiva sufrida.
U
U
CONSIDERANDO que sólo pueden ser penados los hechos previamente definidos por la ley como
constitutivos de delito
U
U
VISTOS los artículos citados y demás de general aplicación,
U
U
FALLAMOS que debemos condenar y condenamos a los procesados (...) y JOSÉ FORTUNY
4
TORRENS a la pena de muerte(...).
U
U
U
U
TPF
FPT
Josep Fortuny és acusat dels tres delictes estipulats en el Codi de Justícia Militar, cosa
no gens estranya si som conscients del caràcter que té la repressió franquista:
exterminar els enemics del règim. Tres dies més tard, l'auditor de guerra comunica que
l'aplicació de la pena no es dugui a terme fins a la seva confirmació per part del general
Franco. Així doncs, encara va estar un mes a la presó esperant el compliment d'una
declaración que le fué leida, siendo lo cierto que fué Concejal del Ayuntamiento de Mollet y Alcalde del mismo
pueblo en el año treinta y siete. Que también es cierto ingresó voluntario en la aviación roja para evitar ingresar
cuando su reemplazo y ser destinado a un cuerpo de choque.
Que es incierto recibieses órdenes de Feliu Tura para que ordenase el asesinato del señor José Puntí.
PREGUNTADO: Cómo se refirió a este extremo en la Oficina de Información de evadido y Presentados en
León, contesta: que por habérsele sometido ha presión moral y material, sin otra solución que el inventar hasta
semejante extremo.
P
4
P
Els subratllats són nostres.
Los campos de concentración y el mundo penitenciario en España durante la guerra civil y el franquismo
1008
Fonts documentals
sentencia que desconeixia. El 15 de juny s'ordena l'execució i el dia 16, abans de
l'afusellament, se li comunica i se li llegeix la sentència. La seva esposa quan va anar a
visitar-lo el diumenge següent es trobà amb el fet consumat i va anar a veure a l'advocat
Trias de Bes i el qual li digué que tal cosa no podia ser possible doncs l'indult sol·licitat
havia arribat 5 .
TPF
FPT
Josep Fortuny va ser afusellat al Camp de la Bóta de Barcelona a dos quarts de cinc de
la matinada del 16 de juny de 1939 i enterrat a la fossa comú del cementiri de Montjuïc.
L’epistolari del Josep Fortuny (12 de febrer del 1939-16 de juliol del 1939)
Les cartes són prou significatives per entendre com va viure el seu captiveri el Josep
Fortuny. Cal ressaltar que les seves cartes van arribar tal i com ell les va escriure, la
censura oficial, rígida i rigorosa no va aparèixer en cap moment; l’autocensura que es va
imposar el Josep Fortuny, sembla que va ser prou efectiva. Les seves necessitats per
sobreviure, tant les materials com les afectives, estan molt evidenciades. És la seva
història a les presons explicada a la seva família. L’esperança dóna pas a la
desesperança. Aquest és el seu epistolari.
12-2-39
Juan Fortuny
Avenida de M. Calderón
“Taller de cerrajería”
Mollet- Barcelona
Querido hermano, estoy en el campo de concentración de Santa Ana de León, voluntariamente
después de haber cruzado la frontera por Perthus he regresado en la España Nacionalista por
hendaya. Es formidable la organización y orden que existen en los pueblos liberados por el
Generalísimo Franco y que vosotros ya también deberéis gozar.
Nuestra retención es temporal hasta poder informarse de nuestra personalidad y para la mayor rapidez
sería necesario mandaras al Sr. Jefe del campo, un aval de persona que respondiera por mi como
afecto al movimiento nacionalista, avalado por el Alcalde y puesto de la Guardia Civil, cuya persona
puedes ser tú mismo y Sr. Puigcercós, Mola, Rios, etc.
Esperando lo diligenciarás con urgencia y certificado al Sr. jefe comandante del Campo, un abrazo de
tu hermano
José.
Remitente
José Fortuny Torrens
Campo de concentración de Santa Ana-León
Arriba España
13-2-1939
Sr. Juan Fortuny
Avenida de M. Calderón
(taller de cerrajería)
Mollet- Barcelona.
Querido hermano, el certificado que te pido es mejor lo mandes a mi mismo nombre con carta
certificada al Campo de Sta. Ana, León. Si deseais escribirme, lo haceis por tarjeta postal.
Estoy bien y satisfecho gracias a Dios de encontrarme en la España Nacionalista.
Abrazos
José
P
5
P
Entrevista amb Pere Fortuny Velázquez.
Fuentes documentales
1009
Els camps de concentració i el món penitenciari a Espanya durant la guerra civil i el franquisme
José Fortuny Torrens
Febrero 13-1939
Sr. Juan Fortuny
Avenida de M. de Calderó
(taller de cerrajeria)
Mollet
Provincia de Barcelona
Querido hermano, empleado mi tarjeta de ayer para darte el maximo de conocimiento de lo que debe
ser el aval, de mi conducta dirigido al Sr. Jefe del campo de concentración de Sta. Ana, León.
Como supongo, tanto el Alcalde, como el comandante del puesto de la Guardia Civil deben ser nuevos
en la localidad y por lo tanto desconocedores de mi conducta, dicho aval podrías tambien formalizarlo
personalidad de Barcelona donde tú supongo ya sabrás a quien dirigirte, y yo te recuerdo un nombre:
Eduardo Boet, calle París 105. Con abrazos que transmitirás a madre y hermana.
José.
Ruégote me mandes duplicado del aval por si el oficial se extraviara.
Viva Franco.
Febrero 13-1939
Sra. Carmen Velázquez
calle Museo 37
Badalona- Barcelona
Querida esposa. Despues de cruzada la frontera francesa, he regresado en la España nacionalista por
Hendaya, encontrandome mientras no se aclare mi personalidad, retenido en el campo de
concentración de Sta. Ana, León. Para mi libertad es indispensable un aval de persona que se
responsabilice por mi, como afecto al regimen nacionalista y visado por una autoridad militar, guardia
civil, alcalde ó falange.
He escrito ya á mi hermano para que resuelva este asunto y le he recordado Boet, así es que ya hareis
con urgencia los tramites.
Muchos besos á los hijos y tú recibelos de
José.
Carmen, recuérdote nombres de personalidades. Sr. Molas, Moretó, Ros, Plata, Puigcercós, Boet,
Escofet, Sr. Mateo alcalde de Barcelona.
Viva Franco.
23-2-39
Sra. Ana Torrens, Vda. de Fortuny
c/ Berenguer III 90
Mollet - Barcelona
Querida madre. Supongo que al recibir esta ya habrá tenido noticias mias por mediación de Juan
aquien escribí con fecha 12 de los corrientes, no habiendo recibido hasta la fecha contestación,
suponiendo la tardanza en que no deben estar haun restablecidas con normalidad las vias de
comunicación.
Para mi libertad interesa me manden un aval, o un certificado conducta lo que no dudo Juan habrá
puesto el maximo interés, y Boliches?
El Sr. Henrich esta aqui en Mollet? Y el Sr. Borrell?
Tampoco se nada de Carmen y mis hijos que quedaron en Llorà (Gerona)
Abrazos
José
Los campos de concentración y el mundo penitenciario en España durante la guerra civil y el franquismo
1010
Fonts documentals
Viva el Generalísimo Franco.
9-3-39 III Año triunfal
Carmen Velázquez Ojuel
calle Museo 37
(Badalona) Barcelona
Querida Carmen. Ayer recibí la tuya del 1º y no cabe decirte la alegria de saber de vosotros y que
estais bien, me entero de tus letras y estate tranquila por mi, que estoy bien.
Sabes si Juan á recibido mis tarjetas desde aqui vamos enterandonos de que se va restableciendo la
normalidad en Barcelona teniendo esta de nuevo el aspecto de gran ciudad y que van llegando
grandes provisiones de víveres, entre ellos platanos que mi Pere debe festejar y Fina devorar.
Tu tarjeta de pocos sellos casi ha sido epistolaria, por las veces que la he leido tal es la alegria,
despues de mis repetidas tarjetas del 12, 13, 14 y 23 escritas a Juan, madre y ha ti el haber tenido
noticias vuestras.
Si tienes necesidades de ver a Escofet busca en el listín de telefonos de Barcelona, Ronda de St.
Antoni.
Y en espera de la carta que [il·legible] espero abrazaros á todos. Pedro y Josefina que coman muchos
plátanos.
José.
11-3-99 III Año Triunfal
Sr. Carmen Velázquez Ojuel
calle Museo 37
(Badalona) Barcelona
Querida Carmen. En fecha 9 de los corrientes te mando postal por correo ordinario, contestando la tuya
del 1º. Tengo una inmensa alegria saber ya que estais todos bien y en casa despues de tantos dias de
no saber nada de vosotros, mis hijitos deben haber renacido de su vida y juegos, procura querida todo
cuanto puedas para ellos, que aqui en mi detención, ocupan junto contigo, la mayor parte del tiempo en
mi memoria.
Supongo que al recibo de esta habrás ya recibido la visita del Sr. Costa el cual te habra puesto al
detalle de nuestra ventura, despues de la salida de [il·legible]. La falta de tarjeta obliga á suspender uno
la pluma no dejandola llevar por las zonas de expansión que uno siente. Fina y Pere, cuando padre
vuelva os traeré una cosa que os gustará mucho, ya sois buenos ? Muchos besos de vuestro padre.
Dime algo de madre y Asunción y si han recibido mi tarjeta. Abrazos.
José.
16-3-39 III Año Triunfal
Sra Carmen Velázquez Ojuel
calle Museo 37
(Badalona) Barcelona
Querida esposa. En fecha 12 recibi el aval de tu padre y trasladado en St Marcos para la declaración,
pero el informe de la Guardia Civil de Mollet [il·legible] por haber tenido alguna información
tendenciosa, desfavorable para mi, lo que espero que con l’ayuda de Dios dentro poco quedará todo
aclarado.
Yo querida estoy bien, únicamente no cabe decirlo, con las ancias locas de poderos abrazar a todos y
de manera particularisima á mis queridisimos hijos que ya me los figuro yo en la playa y en todos sus
actos particulares, procura para ellos todo aquello que en estos momentos á mi me es imposible
proporcionarles pero que acumulo para cuando llegue el dia feliz.
Vendrá a saludarte la senyora de un buen amigo que ha sabido hacer por mi aquello que en estos
casos mas se estima, no cabe decirte con el interes que te recomiendo el caso para que lo resuelvas tú
i madre i Juan, vive en Sta. Coloma y se llama Orosia Cajal, y quizas mejor te llegues tu misma a su
casaz llevandole lo que puedas y ive en la calle Prat de la Riba (torre).
Fuentes documentales
1011
Els camps de concentració i el món penitenciari a Espanya durant la guerra civil i el franquisme
Con besos á mis hijos recíbelos tú de quien tranqulamente espera abrazarte.
José
-Santa Coloma de Gramanet- Prat de la Riba-43- TorreJosé Fortuny Torrens
Campo concentracion sala 14
St. Marcos -León16-3-39 III Año triunfal
Sra. Carmen Velázquez Ojuel
calle Museo 37
(Badalona) Barcelona
Querida esposa. Espero que al recibo de esta ya te habrá saludado el amigo compañero de prisión
Juan Mas, el cual te habrá dado noticias mías. Estoy bien con el ansia de poder llegar el día de
abrazaros á todos y no cabe decir á mis entrañables hijoos los cuales me represento con todos sus
gestos y diabluras. Aquí en el nuevo campo he encontrado a Barcala, Vallcorba, Tarragó y el hermano
de la Finga, ya puedes suponerte la alegria que produce encontrarse en tal situación amigos, pero la
produce mas cuando uno los encuentra sin esperarlos ni conocerlos y cuya condicion representa
consuelo y alivio para nuestra situación, este es el amigo que voy á recomendarte ó mejor á su esposa
que vive en Sta. Coloma de Gramanet, calle Prat de la Riba nº 43 torre. El nombre de la cual Orosia
Cajal para que por tu parte, de madre o de Juan le ayudes a resolver su situación economica que en
estos momentos su marido no puede ayudar ya sé harás para ellos lo que en ti es costumbre cuando
yo te lo ruego.
Con muchos besos para mis hijos abrazos para madre y para todos recibe tu el cariño de quien no te
olvida y perpetua nuestro afecto.
José
José Fortuny Torrens
Campo concentracion
Santa Ana -León18-3-39 III Año Triunfal
Carmen Velázquez Ojuel
Calle Museo 37 (Badalona)
Pcia Barcelona
Querida Carmen, No sé si esta llegará á tiempo para desacer el encargo que te encargaba para una tal
Orossia, pues ha perdido interés, en caso de haberlo realizado no temas que su marido lo devolverá. A
partir de hoy te escribiré día por otro con el fin de que a menudo tengas noticias mias ya que la libertad
por ahora parece imposible, dejaremos que el tiempo y con la ayuda de Dios las cosas se aclaren y
llegue la libertad tan deseada. Mi primera recomendación querida es para ti y mis hijos; no sufras ni
deseperes por mi ya sabes se aguantar los contratiempos con la resignaciópn que Cristo impone,
además estoy bien y lo estaré más cuando sepa con seguridad que vosotros también estais bien y que
tu procuras de hacer alegre y placentera la vida de nuestros hijos y la tuya propia.
Querida Fina recibí tus letras y me dan mucha alegría el leerlas y releerlas en mis largas horas de
cautiverio asi como las de Pere que debe seguir siendo malo, muchos besos para ti, Pere y madre y
abrazos.
José
José Fortuny Torrens
Campo Concentración St. Marcos
Sala 12 León.
21-3-39 III Año Triunfal
Dña. Ana Torrens Vda. Fortuny
Calle Museo 37 (Badalona)
Barcelona
Los campos de concentración y el mundo penitenciario en España durante la guerra civil y el franquismo
1012
Fonts documentals
Querida madre. Supongo la alegria que le causará el recibir esta, que trae noticias mías y por ella
sabrá tambien que estoy bien. Procuraré si dispongo de tarjetas de escribiros a menudo. Ya sé de
cómo necesitais en tales circunstancias noticias mías. No cabe decir como creo innecesario de
escribirle madre, no desinterese ni por un momento a mis hijitos ni Carmen, en estos momentos cuanto
mas unidos esteis mayor consuelo á contratiempos que como humanos Dios nos impoe y que solo él
podrá hacer amanecer la aurora feliz de un nuevo dia.
Quiero también que Juan esté mejor de su accidente y que dispense en su malestar doloroso, la
inoportunidad de mis gestiones, encomendándole me mande un certificado del Alcalde como el
Ayuntamiento no requisó dinero á persona alguna. No he tenido noticias vuestras desde la carta que
me mandó mi suegro del 6 del actual, como en el cambio de salas es facil extraviarse la
correspondencia, os ruego al escribirme lo hagais por carta certificada.
Con besos y abrazos para todos recibelos particularmente V. y hermana. Su hijo
José.
Arriba España Viva Franco
José Fortuny Torrens
Campo concentración St. Marcos
León (sala 12)
Telegrama datat el 23 de març del 1939
URGE VENGAIS CAMPO SAN MARCOS CON DECLARACION PERSONAS SOLVENCIA
JUSTIFIQUEN MI ACTUACION Y REPETIR AVAL MÁXIMA GARANTIA.
FORTUNY
24-3-39 III Año Triunfal
Sra. Carmen Velázquez Ojuel
Calle Museo 37
(Badalona) Barcelona
Querida Carmen. Deseo que al recibo de esta esteis todos bien de salud como yo lo estoy á Dios
gracias.
Primeramente he de decirte que no he tenido noticias vuestras desde la carta del 6 de tu padre,
supongo será por haberse extraviado la correspondencia con el haber sido trasladado de campo y de
sala, por lo cual para mayor seguridad cuando me escribais lo haceis por tarjeta o carta certificada.
En fecha 18 te he escrito tarjeta diciendote de escribir dia por otro lo que hasta hoy no he podido
cumplir por falta de tarjetas, pero a pesar de pequeñas dificultades la haré cuanto a menudo pueda.
Escribí a tio Calderón de quien no he recibido contestación. También supongo habrás recibido la visita
de mi amigo Juan Mas.
Hás podido hallar á Eduardo Boet? Si lo has logrado desearía me mandaras su dirección para
escribirle.
Muchos besos y abrazos para Fina y Pere (los malos) y recuerdos para todos deseando que mi
hermano Juan se encuentre mejorar de su lesion recibe tu besos y abrazos.
José
Arriba España Viva Franco
José Fortuny Torrens
Capo Concentración St. Marcos
Sala 12
27-3-39 III Año Triunfal
Sra. Carmen Velázquez Ojuel
Calle Museo 37
(Badalona) Barcelona
Fuentes documentales
1013
Els camps de concentració i el món penitenciari a Espanya durant la guerra civil i el franquisme
Querida Carmen. En esta fecha sigo sin noticias vuestras, hago votos porque Dios haga esteis bien de
salud y insisto para que la correspondencia que me mandeis sea por avión y certificada, yo estoy bien
a Dios gracias. Aquí en León ayer y hoy nos hemos visto sorprendidos por ligeras nevadas, habiendo
refrescado el tiempo que ya empezaba ha ser bonansoso y primavero. Voy hacer capitulo aparte en
esta para mi queridisima hija, que mañana es su aniversario, cumple diez años.
Querida hija tu padre desde este campo de León te desea un feliz dia de tu aniversario, esperando que
este año más será para ti fructífero en seguir edificandote y superar tus conocimientos y vaya tambien
diabluras, aunque a madre la molesten un poquitin y que con tu hermano el diablillo Pere ayudeis a
vuestra madre á distraerla y alegrarla.
Muchos recuerdos para todos darás de mi parte muchos besos y abrazos á Pere y madre y tu recibelos
de tu padre
José
Arriba España. Viva Franco
José Fortuny Torrens
Campo Concentración St. Marcos
Sala 12 –León29-3-39 III Año triunfal
Sra. Carmen Velázquez Ojuel
Calle Museo 37
(Badalona) Barcelona
Querida Carmen. Hoy tambien escribo á mis hijos contestando sus tarjetas del 24. Queria dirigir esta ha
mi hermano, el cual espero estará ya mejor de su lesión de brazo, pero ya cuidarás tu de mostrarsela.
Después de la carta de tu querirdo padre estoy sin noticia alguna para saber que el estado de opinión
puedo yo formarme.
Después de mi telegrama y de la visita del amigo Mas os supongo assesorados de cual es mi situación,
no es que desespere, ya conoces mi caracter en tener la calma necesaria para que se pronuncie la
justicia, Dios me ayudará y en el confio el esclarecimiento de la verdad pero desearia saber si en
vosotros ha sido posible hacer alguna gestión á mi favor y la confianza que en ello teneis. Yo estoy
bien y estoy contentísimo al saberos á vosotros con buena salud y alegria que os puede proporcionar
nuestros hijitos, aquí en León el tiempo á vuelto á refrescar, contraste con los dias esplendidos y
primaverales que debeis disfrutar por aquí.
Muchos abrazos y besos de tu
José
Arriba España. Viva Franco
José Fortuny Torrens
Campo Concentración St. Marcos
Sala 12 –León29-3-39 III año Triunfal
Srta. Josefina Fortuny Velázquez
Calle Museo 37
(Badalona) Barcelona
Queridos hijos Josefina y Pedro. He recibido vuestras postales del 24 las cuales me han causado
nucha alegria, y estoy muy orgulloso de tener una hija tan trabajadora, que sepa ya lavar los platos y
haun mejor comer la crema (hay quiero decir ayudar hacerla), todo muy bien haun que hagas enfadar
un poquitín á abuela, que ya debe convenirla como dices que la distraeis. Y tu no vas á colegio! Espero
que con tus muevas tarjetas me enterarás y me contarás mas cosas tuyas. Y Pedro, este golfillo que
me dice que esta contento porque no va á colegio y claro todo el dia haciendo el diablote, que ya tienes
plátanos, chocolate y caramelo espero que me dirás si comes mucho de ellos y hasta donde llegan tus
diabluras que ya supongo deben ser muchas y graciosas, ya sabes que padre te autoriza ser un
poquitin malo.
Muchos besos y abrazos para todos los de tu palmera, madre, abuela y tus [il·legible] y vosotros
recibidlos de vuestro padre que os adora
José
Los campos de concentración y el mundo penitenciario en España durante la guerra civil y el franquismo
1014
Fonts documentals
Arriba España. Viva Franco
José Fortuny Torrens
Campo Concentración St. Marcos
Sala 12 –León31-3-39 III Año triunfal
Josefina Fortuny Velázquez
Calle Museo 37
(Badalona) Pcia. Barcelona
Querida hija. Espero de un momento á otro recibir otra de tus cartas que en la tuya del 24 me anuncias
tambien escribirme dia por otro, sabrás que ayer por la tarde recibi una bolsa con ropa y una notita de
lo que contenía la bolsa, de mamá. Es que madre se encuentra en León? Porque en tis tarjetas ya noté
que la dirección era letra de tia Asunción y tu picara no me decías nada. Ojalá Dios quiera reservar á
madre un buen éxito á sus gestiones. Yo estoy en espera de las noticias que me transmitais por si hay
un rayo de luz y esperanza para un mañana próximo.
Procura junto con Pedro hacer la distracción de la abuela con vuestras diabluras y Pedro que la
conquiste con sus plátanos y caramelos.
Darás muchos besos á Pedro de mi parte abuela tía y demás a tío Juan que deseo su mejora y tu
recibe muchísimos besos de tu padre
José
2-4-39 III Año Triunfal
Carmen Velázquez Ojuel
Calle Museo 37
(Badalona) Pcia. Barcelona
Querida Carmen. Ayer recibí tu postal supongo ya te habrás enterado por mi tarjeta del 31 dirigida á
nuestra querida hija que recibí la ropa y ya suponía estabas de visita en León. Siento querida estas
molestias que ocasiona este viaje largo y te aconsejo que si no teneis garantías seguras para el éxito
de nuestras gestiones nó lo realiceis. Espero me contarás algo de tu estancia en Leon cuyo clima en
estos dias debe haber sido poco agradable. Yo estoy bien, esperando cuando Dios crea el momento el
poder abrazaros. Me figuro la alegria que debe existir allí haber sido ocupada toda la zona roja, por las
gloriosas tropas nacionalistas y al haber terminado la guerra. Recibi una postal de tu hija
anunciandome me escribiria dia por otro y hasta la fecha no he recibido otra que la del 24 y la de tu hijo
de la misma fecha en la que me alegra sus diabluras y dulcerías. Recuérdole lo prometido sino cuando
pueda estar cerca de ella le tiraré de las orejas.
En tu tarjeta me parece descubrir un poco de nerviosismo tuyo o de disgusto, procura querida de no
disgustarte y admitir las cosas como inevitables, es el destino de Dios que á todos nos manda y el hará
con el tiempo todo vuelva á su lugar, hay que tener paciencia y all lado de tus hijos, con conformidad
saber esperar. Muchos besos para todos tu recibelos
José
Remite: José Fortuny Torrens: Campo concentración St. Marcos. Sala 12. León.
4-4-39 III Año triunfal
Carmen Velázquez Ojuel
Calle Museo 37
(Badalona) Barcelona
Querida Carmen. Sabrás que estoy bien á Dios gracias y espero lo mismo para vosotros al recibo de
esta. Ya puedes recordar á Josefina que hasta la fecha no he vuelto há recibir tarjeta suya que la que
me escribió el dia 24 junto con el endiablado Pere y que espero como prometio que me escriba. De tu
viaje á León espero tambien tu me contarás algo así como de quien hibas acompañada por estas
nobles tierras de Castilla, que como puedes suponer estoy anelante de noticias. Como te digo en la
anterior recibí la ropa y por paquete postal si te es posible tendrias que mandarme un cepillo por los
dientes y polvos, un plato aluminio, una cuchara y si es oportuno una cantimplora y unas ligas para los
calcetines. Y mi hermano está ya mejor de la fractura del brazo? Me contarás tambien si en realidad mi
hermano se interesa por mi caso, pues no sé si será por falta de noticias a veces llego á dudar de que
haya quien tome para mi el interes necesario.
Fuentes documentales
1015
Els camps de concentració i el món penitenciari a Espanya durant la guerra civil i el franquisme
Procura en tus cartas ser un poco mas espresiva pero sin engaños. Daras besos a nuestros hijos y
demás familia y tu recibelos de tu esposo
José
Remite: José Fortuny Torrens
8-4-39 Año de la Victoria
Sra. Carmen Velázquez Ojuel
Calle Museo 37
(Badalona) Pcia. Barcelona
Querida Carmen. Como podrás comprovar sigo la norma de hacerte cuatro letras diarias para que
tengas la satisfacción de saber amenudo de mi. Pero yo como cada dia sigo lamentandome de la
escasez de noticias vuestras, espero hoy el cartero para ver si trae algo para mi. Estoy bien y Dios
quiera vosotros esteis igual de salud. Y madre, como se encuentra, esta bien de salud? Dile que este
animosa y que no sufra, que como ella me indica, me cuido y estoy bien en espera del dia que Dios
quiera, pueda abrazaros á todos.
Aquí conmigo está un muchacho de Mollet con quien hemos hablado de Font [il·legible] y sus parajes.
Dile tambien á mi hermano que tan pronto el brazo se lo permita desearia me escribiera, el quizás sepa
indicarme bien como sigue todo.
Muchos besos para nuestros hijos y tu recibelos de tu
José.
Arriba España. Viva Franco
José Fortuny Torrens
Campo concentración St. Marcos
Sala 12 –León11-4-39 Año de la Victoria
Carmen Velázquez ojuel
Calle Museo 37
(Badalona) Barcelona
Querida esposa. Ayer recibi carta de tu padre y los valores declarados, tambien recibi postal de nuestra
querida hija de fecha 5 de los corrientes. Ya puedes decirle que estoy muy contento esteis en casa la
abuela y que tenga todo el dia tanto ella como Pere para jugar, tambien me gusta mucho que vayan al
cine con tio Juan, que supongo ya debe estar mejor de su fractura al brazo y ha este soldadito,
manducón que padre le da toda su autoridad, para que os obligue ha obedecer á todos.
Siento y lo siento por ti querida el poco éxito que os acompañó en vuestro viaje á esta de León, pero no
te apenes ni desanimes con un poco de paciencia y la ayuda de Dios todo llegará. Estoy bien con
muchos besos y abrazos para todos en especial mis hijitos, tuyo
José
Arriba España . Viva Franco
José Fortuny Torrens
Campo concentración
St. Marcos sala 12 – León –
11-4-39 Año de la Victoria
Sr. Manuel Velázquez
Alta S. Pedro 23- 2º 1º
Barcelona
Los campos de concentración y el mundo penitenciario en España durante la guerra civil y el franquismo
1016
Fonts documentals
Querido suegro. Ayer recibí su carta 7 de los corrientes y tambien los valores declarados. Como dice
en la suya noté su presencia en esta, pero no por haber recibido el telegrama que V. Me indica en la
suya. Ya en postal anterior confirmo á Carmen el haber recibido la ropa y una de sus postales. Siento
la molestia que para V. Á su edad representa el viaje a León y el desengaño que llevarian con
gestiones sin éxito, quedandole de todo infinitamente agradecido. Yo estoy bien y como puede
suponer, tranquilo en espera de mejores exitos. Ruegole á todo esto ayude á soportar con fortitut y
serenidad á mi querida esposa, este contratiempo que no ha de durar indefinidamente.
Muchos afectos para todos los de su casa y V. Reciba un abrazo de su yerno.
Fortuny
Arriba España. Viva Franco
José Fortuny Torrens
Campo concentración St. Marcos
Sala 12 –León12-4-39 Año de la Victoria
Sra. Carmen Velázquez Ojuel
Alta St. Pedro 23 2º 1º
(para entregar a Josefina y Pedro)
Barcelona
Queridos hijos Josefina y Pedro. He recibido vuestra tarjeta del cinco de los corrientes la cual me ha
causado mucha alegria y mas al saber que estais todos bien y os encontrais en casa de la abuela. Yo
creia que el gandulin escolar solo era Pedro pero según la tarjeta veo que tu Finita tambien haces de
las tuyas. Me gusta mucho de que me enteres de todo y espero que en nuevas tarjetas iras haciendolo
asi, pero según me dices Fina, que haora te gusta el cine de lo que me alegro y qie vaiais con tio Juan
y el soldadito y manducón, que me cuente mas de sus diabluras y quien es su compañero de cama.
Acabo de recibir la tarjeta de madre del dia siete y dile estoy bien y deseo lo mismo para vosotros (á
Dios gracias) y que me cuido y no tema que sigo sus consejos. Dareis muchos besos á todos y
vosotros los recibis de vuestro padre que os quiere
José
Arriba España. Viva Franco
José Fortuny Torrens
Campo concentración St. Marcos
Sala 12 –León16-4-39 Año de la Victoria
Carmen Velázquez Ojuel
Calle Alta St. Pedro 23 2º 1º
Barcelona
Querida esposa. Recibi tu tarjeta del 8 de los corrientes, la cual ya he contestado. Yo estoy bien á Dios
gracias y deseo para todos vosotros lo mismo.
He escrito una tarjeta al Sr. Eduardo Boet saludandole en ella le indico que quizas tu ya le habrás
visitadp al recibo de la mia. Ya me dirás si le visistaste la impresión que te ha causado. Recuerdote
tambien y creiendo asi que contribuyo ha orientaros, el Sr, Federico Ros por quien hice en la cuestion
de la Caja de Ahorros, muchisimo y puede mi hermano asesorarse por mediacions del Sr. Foz. Y
recuerda tambien la visita de ka hija del Sr, Srra, la que atendi en la peticion que me formuló á favor de
su padre. Yo os recuerdo estas personas por si creeis oportuno solicitarles ayuda á vuestras gestiones.
Muchos besos y abrazos a Finita y Pedro á todos los demas y tu recibelos de tu esposo
José
Arriba España. Viva el Generalísimo.
José Fortuny Torrens
Campo Concentración St. Marcos
Sala 12 –León17-4-39 Año de la Victoria
Fuentes documentales
1017
Els camps de concentració i el món penitenciari a Espanya durant la guerra civil i el franquisme
Sra. Carmen Velázquez Ojuel
Calle Alta St. Pedro 23- 2º 1º
Barcelona
Querida esposa. He recibido tu carta del 10 de los corrientes. Ha ello he de decirte no he recibido haun
carta de tu tio Calderón pero hoy le mando una tarjeta diciendole de lo que tu me enteras, tomo nota de
lo que me dices que si algo necesito de lo pide á tu tio y me alegro hayais tenido un buen viaje a pesar
del mal tiempo.
Estaos tranquilos que como me indicais procuro cuidarme y estoy contentisimo al saberos á vosotros
todos bien y con el animo que en tus cartas respiro. Yo estoy bien á Dios gracias y ruegole para
vosotros lo mismo. He recibido las 1000 pts. Que me mandaste y necesitaria si te esposible, unos
calsoncillos de tela, pues los eslips aquí no son practicos, los utensilios de afeitar, hilo, aguja y algun
botón.
Muchos besos á nuestros hijos á todos y tu recibelos de
José
Saludo á Franco. Arriba España
José Fortuny Torrens
Campo concentración St. Marcos
Sala 12 –León17-4-39 Año de la Victoria
Sr. Manuel Velázquez (para Josefina)
Calle Alta St. Pedro 23-2º 1º
Barcelona
Querida hija. He recibido tres postales tuyas de fecha 9-11 y 13 de los corrientes, las cuales me han
causado mucha alegria. Ya sé hija querida que me quieres mucho y que tengo una hija trabajadora y
buena. Tambien sentía yo cada noche el calor de unos besos y estaba seguro que estos se cruzaban
con los que en hora aproximada os mandaba vuestro padre por esta larga distancia que hoy nos
separa.
León si es bonito y los dulces que de el os trajo madre creo los encontrariais buenos eso debia
contribuir al dolor de la muela de Pedro, y que me sabe muy mal que se sienta de ello y dile que se la
deje quitar, dale muchos besos y abrazos y tu recibelos de tu padre que espera abrazaros.
José
Arriba España. Viva Franco
José Fortuny Torrens
C.C. St. Marcos
Sala 12 –León21-4-39 Año de la Victoria
Carmen Velázquez Ojuel
Calle Alta St. Pedro 23 2º 1º
Barcelona
Queridisima esposa. He tenido que suspender unos dias la corespondencia por falta de tarjetas, como
veras en esta rallada en lápiz me la ha prestado un compañero espero de un momento á otro recibirlas.
Yo estoy bien de salud á Dios gracias y deseo lo mismo para todos vosotros.
Por aquí, este campo corre alguna noticia alagüeña de si pronto seremos trasladados á la respectivas
provincias, lo que activaría la solucion de mi situacion, Dios lo quiera pronto. Hoy he contestado la carta
de mi hermano Juan y haun no he recibido carta de tu tio, espero tambien de un momento ha otro
recibir las postales de Josefina y quizás haya tambien alguna de Pedro? Quisiera que el pobre Pedro
ya no le doliera la muela dale muchos besos y tambien á Josefina. Sabrás he sido cambiado de sala,
debiendo en lo sucesivo dirigir la correspondencia en la sala numero siete (7). Muchos besos á madre y
hermana y tia de tu
José
Saludo á Franco. Arriba España
Los campos de concentración y el mundo penitenciario en España durante la guerra civil y el franquismo
1018
Fonts documentals
José Fortuny Torrens
C.C. St. Marcos –LeónSala 7
21-4-39 Año de la Victoria
Sr. Manuel Velázquez
Calle Alta St. Pedro 23- 2º 1º
Barcelona
Querido hermano. He recibido la tuya del 17 y me alegro mucho de tu mejora, yo estoy bien á Dios
gracias y deseo lo mismo para toda la familia.
Puedes estarte seguro no me lleva el nerviosismo, ni la impaciencia, estoy sereno, con la serenidad
que el caso exige y del que se siente con la conciencia bien tranquila, pero tu carta ha tenido para mi la
virtud de ponerme frente la realidad y romper el “anónimo” de todas cuantas letras vuestras he recibido
asta la fecha.
No he de decirte nada, sino que espero ete momento de cómo muy bien tu dices aclarar las cosas,
Dios no me abandonará y la Justicia hará vrdad á su nombre.
Darás muchos besos á mis hijos y sobrinos y tu recibe un fuerte abrazo de tu hermano
José
Estoy en la sala siete –7Saludo á Franco. Arriba España.
José Fortuny Torrens
C. C. St. Marcos –LeónSala nº 7
23-4-39 Año de la Victoria
A Carmen Velázquez Ojuel
Calle Alta St. Pedro 23 2º 1º
Barcelona
Querida Carmen. He recibido el paquete que me mandaste con el plato, cuchara, polvos dentifricos,
cepillo, dos pañuelos, dos servilletas y cantimplora, todo ello de utilidad para mi á, y unas tarjetas,
siete, como la que te escribo y gracias á ellas puedo hacerlo, pues haun no me han mandado las que
tengo pedidas.
Haun no he tenido carta de tu tio Calderón y comprenderás que si tengo necesidad de alguna cosa con
esta poca seguridad en la normalidad del correo no lo haga, sino que seguiré pidiendotelo á ti.
De vosotros no he tenido otra que la tuya del 19, de Josefina del 13 y de mi hermano del 17 de los
corrientes y he de decirte que mi hermano me ha escrito tal como debe hacerse en mi situación y á ti te
daré un tirón de orejas á pesar de que comprendo tu manera de querer satisfacerme. En tu proxima
dame el nombre del actual Alcalde a quien deseo escribirle. No tengas impaciencia, todo va muy bien y
todo se arreglará? Muchos besos á los hijitos, abuela y tia y tu recibelos de este
José
Saludo á Franco. Arriba España
José Fortuny Torrens
C. C. St. Marcos
Sala 7 –León23-4-39 Año de la Victoria
Josefina Fortuny Velázquez
Calle Alta St. Pedro 23- 2º 1º
Barcelona
Fuentes documentales
1019
Els camps de concentració i el món penitenciari a Espanya durant la guerra civil i el franquisme
Querida hija. Estoy enfadado con este correo que no funciona con perfecta regularidad y interrumpe
nuestra cariñosa correspondencia, ahora no la he tenido desde la del 13, espero de un momento á otro
recibirla de nuevo. Sabrás he sido cambiado de sala y esta tendrás que dirigirla á la sala siete –7Supongo debes seguir tus trabajos escolares en casa los que debes hacer extensivos a Pere, el
diablote, que ya me dirás si ha sanado de la muela y si sigue tan mal geniote, pero dile que padre se
acuerda mucho de el y que le quiere mucho tambien.
Estoy bien á Dios gracias y deseo para vosotros lo mismo. Muchos besos á Pere y abuela y para ti de
tu padre
José
Saludo á Franco. Arriba España
José Fortuny Torrens
C. C. St. Marcos
Sala 7 –León–
25-4-39 Año de la Victoria
Carmen Velázquez Ojuel
Calle Alta St. Pedro 23- 2º 1º
Barcelona
Querida Carmen. Estoy bien de salud á Dios gracias y deseo para todos vosotros lo mismo. No he
tenido carta tuya despues de la del 10 de los corrientes, certificada, supongo que las que hayas escrito
despues de esta fecha se habrán extraviado debido al cambio de sala, lo que te pongo en conocimiento
por si el contenido de alguna de ellas pudiera interesarme.
Supongo debe seguir todo igual, como me indica mi hermanito en la suya, aquí falto de noticias parece
á veces haya de producirse lo inesperado pero la realidad vuelve.
Cuidad mucho de madre y distraerla cuanto podais, que pueda resistir nuevo contratiempo y llegar de
nuevo á lo por ella tan deseado.
De nuestros hijos, para ellos sobran recomendaciones, porque tu y los demas ya os desvelais por ellos,
que deben parecer dos pajarillos en plenitud de todas sus facultades en plena primavera, dales muchos
besos y abrazos y á todos los demas y tu recibelos de tu esposo
José
Saludo á Franco. Arriba España.
José Fortuny Torrens
C. C. St. Marcos
Sala 7- León
25-4-39 Año de la Victoria
Josefina Fortuny Velázquez
Calle Alta St. Pedro 23 2º 1º
Barcelona
Querida hija. Que al recibo de esta esteis todos en perfecta salud como es la mia á Dios gracias.
Ha pesar de que haun no he tenido tarjeta tuya despues de la del 13 de los corrientes, como es de
suponer, debido al cambio de sala, yo no falto á mi promesa de escribirte dia por otro. Sé que te
satisface tener noticias mias y yo me apresuro a contentar tu gusto. Quizas pronto podre escribirte de
mas cerca y tamvien nuestros besos no tendrán que recorrer tan larga distancia. Espero el dia de poder
darte la noticia y te encargo des muchos besos á Pere y abuela y recibelos de tu padre
José.
Saludo á Franco. Arriba España
José Fortuny Torrens
C. C. St. Marcos
Sala 7 León
Los campos de concentración y el mundo penitenciario en España durante la guerra civil y el franquismo
1020
Fonts documentals
27-4-39 Año de la Victoria
Carmen velázquez Ojuel
calle Alta St. Pedro 23 2º 1º
Barcelona
Estimada Carmen. Estoy bien de salud y deseo para todos vosotros lo mismo.
No sé si llegará primero en tus manos esta ho la que te escribi ayer, pero aprovecho la oportunidad de
salir un compañero de celda para que tire esta desde Barcelona. Despues de la carta de mi hermano
del 17 no he tenido noticias vuestras las que espero con ansia, pues son el consuelo y el optimismo á
mi situación. Y como te indico en la de ayer, espero me mandes valores declarados, algun libro y
tabaco.
Muchos besos á nuestros hijos madre, hermana y tu recibelos de tu esposo
José
Saludo á Franco. Arriba España
José Fortuny Torrens
C. C. Sn. Marcos
Sala 7 –León27-4-39 Año de la Victoria
Josefina Fortuny Velázquez
Calle Alta Sn. Pedro 23- 2º 1º
Barcelona
Querida hija. Hasta la fecha no he recibido ninguna de tus cariñosas tarjetas que estoy seguro has
escrito, pero yo sigo con regularidad la mia para que no te falten noticias mias, y deseo que al recibo de
esta os encontreis todos con perfecta salud como esla mia á Dios gracias.
Supongo ya habrás notado en tarjetas anteriores he seguido tu indicación en hacer la letra que para ti
sea leedora y facilitarte enterarte de lo que te escribo.
Aquí en León sigue el tiempo fresco parece que este año no termina el invierno.
Muchos besos á Pere y tu de padre
José
Saludo á Franco. Arriba España
José Fortuny Torrens
C. C. Sn Marcos
Sala 7 León
28-4-39 Año de la Victoria
Srta. Josefina Fortuny Velázquez
Calle Alta de Sn. Pedro 23- 2º 1º
Barcelona
Queridisima hija. Sigo sin noticias vuestras, yo, estoy bien de salud á Dios gracias y deseo para todos
vosotros lo mismo.
Hace pocos dias te decia que quizas pronto se acortaria la distancia de muestra correspondencia, hoy
no creo sea tan pronto como esperaba, esto es muy lento y va poco a poco.
Hoy voy hacerte un encargo, ya sabes llevo las fotografias tuya y de pere, las que me hacen mucha
compañía, pero me falta completar este calor que me dan al mirarlas, me falta la foto de madre y la de
abuela y tia, desearia que me las mandases y que no sean hechas de fotografo. Muchos besos a Pere
el diablote, abuela, madre y tia y tu recibe un abrazo de padre
José
Saludo á Franco. Viva España
José Fortuny Torrens
Fuentes documentales
1021
Els camps de concentració i el món penitenciari a Espanya durant la guerra civil i el franquisme
C. C. Sn. Marcos
Sala 7 –León29-4-39 Año de la Victoria
Srto Pedro Fortuny Velázquez
Calle Alta Sn. Pedro 23 2º 1º
Barcelona
Queridisimo hijo. Hoy te dedico esta que tu haun no sabrás leer, pero que tu cariñosa hermanita te la
leerá. Tengo á la vista tu tarjeta, en la que me dices estás muy contento porque no vas al colegio y asi
puedes hacer el diablote y estás alegre porque ya tienes plátanos, chocolate y caramelos, estos debian
ser los que te causaron el dolor de muelas de lo cual supongo ya estaras bien y en condiciones de roes
otra vez este dulce para ti excelente. Aquí en este pueblo donde esta padre hay muchos dulces,
platanos, nata, churros, buñuelos y otros articulos de tu especifico paladar, si alguna vez puedo ya te
mandaré un paquete para que puedas con tus amigos saborear algo. Muchos besos de padre
José
Saludo á Franco. Viva el Generalisimo. Arriba España
José Fortuny Torrens
C. C. Sn. Marcos
Sala 7 León
30-4-39 Año de la Victoria
Sra. Carmen Velázquez Ojuel
Calle Alta Sn. Pedro 23 2º 1º
Barcelona
Querida Carmen. Hoy 30 de Abril sigo sin noticias vuestras ya puedes suponerte como las espero
despues de tantos dias de no tenerlas, de seguro debido al cambio de sala, espero el correo de hoy por
si me [il·legible] mejor fortuna. Estoy bien á Dios gracias y quiera esteis vosotros igual. Necesito de
alguna cosa pero no me atrevo a decirte que me la mandes porque si los rumores que circulan son
ciertos es muy probable que dentro de poco tiempo nos trasladen á la provincia donde cada uno
pertenece. De ti tio Calderón no he recibido noticia alguna, yo despues de la tuya del 10 le escrito dos
tarjetas, te lo pongo en conocimiento porque si le dejasteis encargada alguna gestion, estés enterada.
Aprovecho tambien para decirte ó recordarte que en otras tarjetas te he formulado alguna pregunta que
tu no me has contestado y te ruego acostumbres á contestar mis letras en atención principalemnte
aquello que concre [il·legible].
Viva el Generalisimo. Arriba España
José Fortuny Torrens
C. C. Sn. Marcos
Sala 7
2º de Mayo de 1939. Año de la Victoria
Carmen Velázquez Ojuel
Calle Alta Sn. Pedro 23 2º 1º
Barcelona
Querida esposa. Haun no he tenido noticias vuestras despues de la tuya del 10 de Abril y del 13 de mi
huja. Ya te indiqué en anteriores la conveniencia de certificarlas, aquellas que por el interés de sus
noticias creas necesario. Yo con escribir á diario y ya me dirás si las recibes, precisamente alguna de
las que llevo escritas estos dias te pido algunas cosas que como puedes suponer me son necesarias,
haora mismo necesitaria, una camisa y una toalla, tambien necesitaria agosol, aspirina y clorato, pero
no se si de esto autorizan la entrada en el campo, una pastilla jabón para la cara y la ropa, esto puedes
tenerlo preparado pero no lo mandes hasta que en otra te lo indique.
Y nuestros queridisimos hijos, estan con buena salud y alegres? Asi como la abuela esta bien? Yo á
Dios gracias sigo bien y deseo para vosotros lo mismo.
Recuerda á mi hermano que no descuide el asunto y que lo tome con el máximo interés, que haga
cuanto pueda.
Los campos de concentración y el mundo penitenciario en España durante la guerra civil y el franquismo
1022
Fonts documentals
Muchos besos para todos y tu recibelos de tu esposo que te quiere
José
Mandame postales.
Saludo a Franco. Arriba España. Viva el Generalisimo.
José Fortuny Torrens
C. C. Sn. Marcos
Sala 7 León
5-5-39 Año de la Victoria
Sra. Carmen Velázquez Ojuel
Calle Alta Sn. Pedro 23 2º 1º
Barcelona
Querida Carmen. Hoy 5 de Mayo no he tenido haun noticias vuestras. Yo estoy bien de salud a Dios
gracias y deseo para todos lo mismo. Puedes mandarme todo cuanto te he indicado en anteriores pues
todo me es de necesidad, principalmente los valores declarados.
Sabrás al mismo tiempo he sido cambiado de sala nuevamente haora estoy en la sala 9 asi es que
todo lo que me mandes lo harás ya en esta sala.
En el paquete que mandes mira si puedes poner un paquete de almendras tostadas o cosa parecida
que como ya sabes interesa para mi salud.
Darás muchos besos y abrazos al malucho Pere y á la regordita Finita y tambien abuela y tios y tu
recibelos de tu esposo que te quiere
José
Saludo a Franco. Arriba España. Viva el caudillo
José Fortuny Torrens
C.C. Sn. Marcos
Sala 9 León
10-5-39 Año de la Victoria
Sr. Manuel Velázquez
Calle Alta Sn. Pedro 23 2º 1º
Barcelona
Querido suegro: Estoy en la carcel Modelo celda 69. Estoy bien de salud á Dios gracias y deseo para
todos Vds. Lo mismo. Le escribo estas cuatro letras para que lo comunique cuanto antes á Carmen. Lo
que mas me interesa es si mi hermano Juan puede visitarme y comida, esta, cuando se es nuevo
entrado puede recibirse enseguida y despues al dia señalado por galeria, correspondiendo á esta cada
Domingo de semana.
He tenido un buen viaje y creo que al recibo de esta ya estará enterado de mi llegada por la nota que le
mande el mismo momento. Acabo de enterarme en este momento de que se encuentra en otra galeria
el marido de Lola, mirare si puedo hablarle.
Muchos afectos para todos V. reciba un abrazo de su yerno
Fortuny
¡¡Saludo a Franco!! ¡¡Arriba España!!
José Fortuny
3º correcional celda 69
Carcel Modelo
Aquest escrit va arribar a Mollet sense passar pel correu ordinari ni per la censura
franquista. Suposem que el va poder lliurar a alguna persona de molta confiança que la
va treure de la presó en secret per donar-la a la seva familia..
Fuentes documentales
1023
Els camps de concentració i el món penitenciari a Espanya durant la guerra civil i el franquisme
Barcelona 16-5-39
Estimada Carme.
He rebut els paquets de menjar i també el matalàs i abrigalls. Avui fa set dies que soc aci i el jutge
encara no m’ha pres declaració, per mi i del concepte que trec de tot això millor que tardi, lo mes
importan per mi seria coneixer la opinió que de la meva situació te el Joan, per mi seria importantisim
poguer comunicarme amb ell, ho ferme posar [il·legible] nota amagada en el menjar, de manera molt
disimulada, quins informes es poden adquirir á favor meu, si es trobaria dos persones que resonguesin
de jo i com veu, sense engañarnos la meva situació, ja és hora de parlar clar, jo per ara no soc gaire
optimista. He conegut aci el marit de la Lola, ell m’ha comtat algun detall del calvari que has hagut de
pasar després de deixarte jo á Girona, quina mala sombra vaix tenir de fer-vos correr aquesta aventura,
no m’ho perdonaré mai, pobres fillets meus. De una manera confusa entre els que he trobat aci la
Model, conec lo dels mobles, la incautació de casa etc. Son fills de puta aquesta gent. Ara se m’ha
acudeix que si per posar una nota al menjar teniu temor i a fi de que jo pugui ferme un criteri i á l’hora,
enjudiciar be la meva situació, posis si la veieu dificil, una fiambrera ambulicada amb un tobelló i si la
veieu optimista un toballó amb un nus á la punta. Comprendrás ting ganes de saber alguna cosa,
després d’haber trobat algun que m’ha enterat de l’ocorregut aquí.
Recomana al Joan que si pot fer alguna cosa per á mi ara es l’hora de treballar del ferm, així com de
que pasi un mati per l’Audiencia á precenciar algun dels consells de guerra que si celebren. Et torno á
recordar en Boet, l’Henrich que em ban dir que era aquí i no se si el teu podre para podria també fer
alguna cosa i sinó cal admetre lo que pasi, com el destí inevitable que á tots ens imposa, ja estic
acostumat perls contratemps i stic tranquil saben-vos á vosaltres segurs al costat de la mare i
l’Asunción.
Després de la carta del 17 del mes pasat del meu germà no he sapigut res mes de vosaltres, no hee
rebut res de lo que et demanava en tarjes [il·legible] te ho dic perque si has enviat alguna cosa la
reclamis, aquí tambe he rebut el trajo gris lo que m’ha anat molt bé per acabar de treurem la miseria de
sobre, lo que haurias d’enviarme es clorat de potasa i aspirina i si pot una mica de café, amb tot lo que
m’envieu no vull que feu res imposible m’acontento en tot lo que feu el que et prego no et descuidis el
tabaco i en una botelleta petita d’algun especñific si pots posari una mica de gasolina per l’encenedor.
Com tambe que facis una imposició de 25 pts. les que dec amb un company, qua amb deixa en el
viatge. cuan recullis els paquets de la roba bruta á ñla vora dels pantalons de llana hi torbarás l’anell
que porto. Son moltes les coses que ting per contaros pero es millor no parlarna ara, lo que vull, lo que
mes desitjo es que estigueu tots bé i deixem pasar á primer ordre els meus fillets i la meva mare,
pobres! molts petons i també per tu i la meva entranyable germana. Teu
Josep.
31-5-39 Año de la Victoria
Por el presente recibo, acredito haber recibido del odenanza de esta galeria, 3º correccional, celda 69,
un colchón de lana, una manta, dos sábanas y una almohada de mi propiedad.
El recluso
José Fortuny Torrens
Prision celular.
1-6-39
Josefina Fortuny Velázquez
calle Alta Sn. Pedro 23- 2º 1º
Barcelona
Querida hija. Recibí tu postal la que me ha causado mucha alegria. Son muchas las cosas que recibo
de vosotros y conozco en alguna de ellas, como tu debes intervenir al arreglar la abuela, madre y tia el
paquete, junto con la curiosidad de tu hermanito. Estoy orgulloso de que hayais reanudado vuestros
trabajos enscolares á lo que espero pondreis toda vuestra voluntad y aplicaión. ya te habrá contado
madre la visita dels domingo pasado, yo tambien deseo y espero volver estar entre vosotros pronto.
Dios quiera no tengamos que esperar demasiado tiempo este dia para todos tan deseado.
Muchos besos á Pere y tu recibelos de tu padre
José
Los campos de concentración y el mundo penitenciario en España durante la guerra civil y el franquismo
1024
Fonts documentals
¡Arriba España! ¡Saludo á Franco!
José Fortuny Torrens
prision celular correccional 3
celda 69
3-6-39 Año de la Victoria
Juan Fortuny
Alta Sn. Pedro 23- 2º 1º
Ciudad
Querido hermano.
He recibido tu postal que supongo anterior á tu visita, pues no hay fecha, pero me enteras de la
equivocacion en poner el número de la celda. Desearia poder verte y ya puedes suponerte, para saber
noticias y poder volver á veros.
Yo estoy bien á Dios gracias y á el ruegole para el éxito de tus gestiones.
Muchos besos y abrazos para todos y tu recibelos de tu hermano
José
¡Arriba España! ¡Saludo á Franco!
José Fortuny Torrens
Prision celular, correccional 3
celda 69
Prisión celular madrugada del 16-7-39
Queridos madre, esposa, hijos y hermanos. Dentro de pocos momentos se habrá cumplido la sentencia
dictada por el tribunal Militar. Solo vosotros, solo vuestro recuerdo, me dá fuerza y serenidad sobrada
como podreis atestiguar por la presente para llegar al final de esta tragedia.
Un abrazo entrañable á todos y una recomendación, a mis hijos, para ellos toda la atención y el cariño
que de allende yo seguiré ofreciendoselo.
Un beso y un abrazo que perdurará toda vuesta vida.
José.
Fuentes documentales
1025
Fonts documentals
LOS PRISIONEROS EXTRANJEROS A TRAVÉS DE LOS NOTICIARIOS
Y DOCUMENTALES CINEMATOGRÁFICOS
Magí Crusells
Centre d’Investigacions Film Història. Universitat de Barcelona
El cine como arma de propaganda
Mucho se ha escrito acerca de los voluntarios extranjeros y de su participación,
importante pero con frecuencia sobre valorada, en la guerra española defendiendo la
causa republicana. Pero se conoce muy poco sobre las películas que tienen como
protagonistas –o que intervienen en un momento determinado– a estos hombres
prisioneros en un campo de concentración franquista. Sobre esta cuestión trata el
presente trabajo.
Si he elegido el Cine como fuente de la Historia ha sido porque es el instrumento más
insólito con el que puede soñar un historiador: observar en imágenes a los protagonistas
de la Historia en retrospectiva. La Guerra Civil española fue el primer conflicto bélico en
ser tratado no sólo a través de los periódicos y las emisiones de radio, sino a través de
las películas, el nuevo arte del siglo XX. Los documentales rodados en aquel tiempo nos
demuestran la importancia no sólo del cine como agente de la historia sino como
instrumento de propaganda, de adoctrinamiento y vehículo ideológico por los mensajes
transmitidos u omitidos. El Cine, como elemento artístico, ha cumplido y cumple
funciones propagandísticas y de reflejo de una época 1 . La España de la guerra civil
puede quedar lejos en el tiempo, pero las imágenes de los documentales nos acercan a
ella. Por medio del análisis de las escenas de un film podemos conocer las preocupaciones, los temores, la moral, etc., de una determinada época. Y estudiar aspectos políticos,
sociales, militares...
TPF
FPT
Pero un documental no es necesariamente más objetivo que una película de ficción y ello
queda demostrado cuando se comprueba que los primeros, lejos de ser una objetiva representación de la realidad, en muchos casos han servido para la manipulación de la
opinión pública. Una prueba la tenemos en el documental Prisioneros de guerra que será
analizado en este trabajo, junto a otros filmes rodados durante el conflicto bélico.
P
1
Vid., en este sentido, el libro de SORLIN, Pierre. Sociología del cine. La apertura para la historia de mañana.
México: Fondo de Cultura Económica, 1985 y FERRO, Marc. Historia Contemporánea y cine. Barcelona: Ariel,
1995.
P
Fuentes documentales
1027
Els camps de concentració i el món penitenciari a Espanya durant la guerra civil i el franquisme
Extranjeros presos en la España nacional
Los prisioneros no españoles estaban repartidos por diferentes cárceles. Como es lógico,
las autoridades nacionales fueron muy reacias a mostrar públicamente el trato que les
dispensaban. Por eso son un documento de gran importancia las imágenes filmadas por
los operadores del noticiario Gaumont British News en las que se muestran a unos
brigadistas ingleses en un campo de prisioneros, aún teniendo presente las posibles
“atenciones especiales” que pudieron recibir los reos ese día. El Gaumont British News
fue, junto con el British Movietone News, el noticiario británico más importante durante la
década de los años 30 2 .
TPF
FPT
La edición número 339 del Gaumont British News incluía la noticia: British War Prisoners
in Spain, con una duración de 1 minuto y 20 segundos y editada el 29 de marzo de 1937.
Tras observar al secretario de Asuntos Exteriores inglés, Anthony Eden, comentar la
política de No-Intervención de su país en el conflicto español, se incluyen imágenes de
interbrigadistas británicos prisioneros en la España nacional. Los reos, que están casi
rapados al cero y uniformados de igual manera, descienden de un camión y un par de
guardias civiles les abren unas rejas para que entren en un campo de prisioneros. Una
vez en el interior del campo, un oficial español entrega unos papeles a los brigadistas
que están en formación.
El locutor del noticiario británico afirma que “algunos de ellos (los presos) forman parte
del ejército de parados contratados por el Gobierno español para la construcción de
carreteras, pero fueron capturados por los rebeldes”. Los brigadistas británicos
responden a las preguntas de un guardia civil. Luego, recogen la comida en fila india y
en este instante el comentarista dice: “Aquí se ven en un campo de prisioneros, en el
momento en que se les sirven alimentos, de los que no existe escasez”. Los brigadistas
aparecen comiendo y se observa que en una mano tienen un cazo para recoger la comida, mientras que en la otra sujetan un trozo de pan 3 . La finalidad de este comentario
es triple:
TPF
FPT
a) infravalorar los motivos por los que decidieron abandonar su país y venir a España, ya
que se sugiere que lo hicieron porque estaban en paro y no por solidaridad con la causa
republicana
b) menospreciar su actividad como brigadistas, al comentar que vinieron a España a
construir carreteras en vez de indicar su lucha contra el fascismo internacional.
c) mostrar el buen trato que recibían los prisioneros que había en la España nacional.
Como ejemplo se les ve recibiendo comida.
Relacionadas con estas imágenes, en los archivos del UCLA Film and Television de Los
Ángeles existen 4 minutos y 16 segundos de unas secuencias no utilizadas
comercialmente en el noticiario Hearst Metrotone News, tituladas First British War
Prisoners of Red Spain's Army in Nationalist Lines, near Madrid, Spain, en las que se
observan a los prisioneros británicos en el campo de concentración en un interrogatorio y
comiendo. Según la documentación procedente de los archivos de la Hearst Metrotone,
el nombre de los brigadistas interrogados era Charles Martennson, Morris Goldberg,
Charles West y George Waters. Los que aparecen comiendo eran Richard Payne,
George Stuhldreer y Alfred Chowney, mientras que Austin Skempton comparte un
cigarrillo con otro prisionero. Asimismo, en los archivos de la Hearst Metrotone consta
2
Para un estudio sobre los noticiarios británicos, vid. ALDGATE, Anthony K. Cinema and History. British
Newsreels in the Spanish Civil War. Londres: Scholar Press, 1979.
P
P
3
En la ilustración número 82 incluida en el libro CASTELLS, Andreu. Las Brigadas Internacionales de la guerra
de España. Barcelona: Ariel, 1974 se observa a unos brigadistas británicos prisioneros comiendo en una
prisión. Éstos coinciden con los que aparecen en la edición número 339 del Gaumont British News.
P
P
Los campos de concentración y el mundo penitenciario en España durante la guerra civil y el franquismo
1028
Fonts documentals
que estas imágenes fueron filmadas el 17 de marzo de 1937 y fueron archivadas el 26 de
mayo 4 .
TPF
FPT
Pero volviendo a la edición número 339 del Gaumont British News, la cámara se
desplaza al frente de batalla y entra en el interior de un edificio. En este momento se
entrevista a un interbrigadista anglosajón que según el locutor fue “la primera entrevista
con sonido rodada en las trincheras” durante la guerra civil. Él dice que se encuentran “a
3 millas de la capital de España”. A continuación, las tropas republicanas inician el
ataque. La noticia finaliza con imágenes de un soldado nacional, con los brazos en alto y
conducido por un brigadista, tras ser capturado.
En la edición número 358 de este mismo noticiario, editada el 3 de junio de 1937, también se incluyó una noticia que tenía como protagonistas a los prisioneros británicos de
las Brigadas Internacionales (BI): G-B News Saves 23 British Prisoners con una duración
de 1 minuto y 35 segundos. El locutor comenta: “Estos hombres, que con el pelo corto
tienen aspecto de criminales, se encontraban sin empleo cuando fueron a España para
trabajar en la construcción de carreteras y otros trabajos similares. Formaron parte de las
Brigadas Internacionales, a las órdenes del Gobierno español, y fueron capturados por
las tropas rebeldes, siendo alojados en campos de prisioneros en los que se les da
comida y algunos cigarros” –estas imágenes son similares a las que aparecieron en el
número 358 de Gaumont British News, comentado hace un momento–. Mientras comen,
aparece un rótulo que indica que tales escenas son “una prueba evidente de que ellos no
han sido asesinados”. Según el locutor, “el 23 de marzo, las cámaras de Gaumont British
News obtuvieron en exclusiva imágenes de los primeros prisioneros británicos capturados en España”. Como se puede comprobar, el narrador incide de nuevo en la
situación laboral de los brigadistas, antes de venir a España, así como en el buen trato
que reciben por parte de las autoridades franquistas. Pero aparece un nuevo elemento:
presentan a los prisioneros brigadistas como criminales –por llevar el pelo corto– sin
tener en cuenta que su aspecto físico es una consecuencia, y no una causa, por haber
ingresado en un campo de prisioneros.
Seguidamente, el comentarista indica que “ahora vuelven a Inglaterra, desembarcando
en Southampton”. Los exbrigadistas descienden del barco vestidos de paisano. Tras
pisar tierra, hablan entre ellos. La noticia finaliza con el comentario siguiente: “Eran 25,
pero sólo han regresado 23 ya que dos han sido retenidos por causas desconocidas.
Cuando estaban a punto de coger el tren que les conducirá al puerto, Gaumont British
News tuvo una entrevista con su portavoz, Michael Miles quien comenta: “Soy Michael
Miles. He estado en España durante casi 6 meses. Estoy contento de volver a Inglaterra.
Allí las condiciones son terribles. Esto es todo lo que puedo decir”. Por las declaraciones
de Miles se desprende que vino a combatir a favor de la República a finales de 1936 o
principios de 1937; o sea, al poco tiempo de que el Gobierno republicano autorizara la
constitución de las BI, el día 22 de octubre de 1936. Por las declaraciones de Michael
Miles, así como por las palabras del locutor, no se desprende que estaba combatiendo a
las órdenes del Gobierno republicano. Evidentemente, este aspecto es significativo e
intencionado para no abordar el componente ideológico de las BI.
Con relación a la noticia anterior, el diario El Noticiero Universal informaba que el 4 de
junio de 1937 habían llegado a Inglaterra 23 británicos que habían sido capturados en
San Martín, en el frente de Madrid, mientras luchaban en el Batallón Saklatvala de la
Brigada Internacional. Al ser juzgados, cinco de ellos fueron condenados a muerte, pero
después se les conmutó la pena. A su llegada a Inglaterra, los liberados declararon que
en la España nacional vivían en la mayor miseria, obligados a dormir en el suelo, sin paja
ni ropa alguna durante los tres meses que estuvieron en prisión y sin tener la ocasión de
lavarse la ropa ni asearse. Cuando se les comunicó su liberación se les entregaron vestidos nuevos y, durante los últimos días de su estancia en la zona nacional, se les daba
4
AMO, Alfonso del (ed. en colaboración con Mª Luisa Ibáñez). Catálogo general del cine de la Guerra Civil.
Madrid: Cátedra/Filmoteca, 1996, p. 535.
P
P
Fuentes documentales
1029
Els camps de concentració i el món penitenciari a Espanya durant la guerra civil i el franquisme
comida abundante para que perdieran el aspecto tan deprimente que tenían. Antes de
abandonar el territorio español, las autoridades franquistas obligaron a uno de los presos
a que agradeciera por la radio el buen trato que habían recibido. En realidad, tenían que
haber sido liberados 25 exbrigadistas, “pero en el último momento dos de ellos volvieron
a ser encarcelados por razones desconocidas”. Finalmente, se señalaba que la mayoría
de los repatriados habían tenido que ingresar en una casa de convalecencia para recuperarse de los estragos que en su salud produjeron las privaciones sufridas durante su
cautiverio 5 .
TPF
FPT
Las autoridades republicanas barajaron la posibilidad de enviar a los brigadistas para defender el frente de Bilbao en la primavera de 1937, pero existían una serie de
inconvenientes que dificultaban su traslado: el principal, radicaba en que había que
transportarlos en tren por Francia ya que el País Vasco estaba aislado del resto de la
zona republicana. Finalmente, y debido a este inconveniente, se enviaron solamente a
muy pocos extranjeros. Uno de ellos fue Joseph Putz, antiguo jefe militar de la XIV
Brigada Internacional, quien tomó el mando de la I División Vasca el 14 de junio 6 . Cinco
días más tarde, las tropas franquistas entraron en Bilbao.
TPF
FPT
La noticia La semaine a l'étranger. Espagne. Sur le front de Bilbao, de 1 minuto y 25
segundos de duración, fue incluida en la edición 23.8 del noticiario francés Gaumont
Actualités, editado el 4 de junio de 1937. Tras informar sobre el avance de las tropas
nacionales en el frente de Bilbao, el locutor comenta: “45 combatientes de las Brigadas
Internacionales son liberados por condición del general Franco”. Se observa a los
brigadistas atravesar la frontera hispano francesa en fila de dos. Hasta la frontera
española son acompañados por guardias civiles y oficiales del Ejército. En un puente de
Irún se aprecia la presencia de periodistas y fotógrafos. Una vez en territorio francés son
observados, con curiosidad, por los ciudadanos. Los liberados presentan un aspecto un
poco desnutrido y alguno de ellos lleva bajo el brazo un pequeño paquete.
De esta noticia se conservan 4 minutos y 30 segundos en los archivos de la Gaumont –
bajo la numeración 4.964–, sin sonido y no utilizados en la versión comercial. Se observa
como los brigadistas penetran en territorio francés conducidos por unos gendarmes. A
continuación unas personas, que según la documentación depositada en este archivo
son unos representantes de la Cruz Roja, invitan a algunos brigadistas a subir a unos
coches. Posteriormente, se observa a dos voluntarios aseándose en el interior de una
habitación. Un militar franquista y representantes de la Cruz Roja charlan con los interbrigadistas. Éstos firman unos papeles, en una mesa que está instalada en plena
calle, y reciben dinero de una mujer. Para finalizar, los liberados entran en una casa en la
que se les sirve una comida. Estas últimas escenas son en territorio español, y antes de
cruzar la frontera, ya que en las imágenes aparecen unos guardias civiles. Tras recibir el
dinero se colocan en fila a la espera de partir. Una mujer entrega 5.000 francos a cada
brigadista, pues cuenta esta cantidad ante la cámara. Un militar franquista habla distendidamente con un exprisionero.
Este reportaje está relacionado con la noticia de que el Gobierno de Franco había
liberado, el 29 de mayo de 1937, a diversos prisioneros de las BI. Según Andreu Castells
fueron 50 los reos –de procedencia inglesa, polaca, checa, belga y francesa– a los que
se vistió con ropa de paisano y se les entregó 500 francos a cada uno 7 . En cambio, otras
fuentes de información apuntan que fueron 42 los prisioneros liberados y su nacionalidad
era inglesa, francesa, soviética, checa y surafricana 8 . Como se ha señalado más arriba,
el locutor de Gaumont Actualités indica que fueron 45 los prisioneros liberados. Por
TPF
TPF
5
P
P
6
P
P
7
P
P
P
8
P
FPT
FPT
El Noticiero Universal (Barcelona, 4/6/1937).
DELPERRIE DE BAYAC, Jacques. Las Brigadas Internacionales. Madrid: Júcar, 1980, p. 245.
CASTELLS, Andreu. Op. cit., p. 375.
El Noticiero Universal (Barcelona, 29/5/1937).
Los campos de concentración y el mundo penitenciario en España durante la guerra civil y el franquismo
1030
Fonts documentals
último, si se estudian detenidamente estas imágenes se puede comprobar que, al menos
a un prisionero, se le entregaron 5 billetes de 1.000 francos.
Por su parte, el volumen 8 y número 417A del noticiario British Movietone News, editado
el 3 de junio de 1937, incluía la noticia Spain. At the Bilbao Front and Grave Incident of
the “Deutschland”, con una duración de 1 minuto y 38 segundos. La primera parte de la
misma está dedicada al frente del Norte. Entre otras actividades, el locutor informa de lo
siguiente: “Continuando la evacuación a Gran Bretaña de miles de niños del bando
republicano, existe otro éxodo con una historia diferente: hombres de diversas
nacionalidades, incluidos británicos, que han combatido a favor del Gobierno republicano
y han sido capturados por el general Franco. Estos hombres son liberados por orden del
general Franco y deportados. Reciben dinero y están contentos con ello. Aunque están
más contentos por abandonar esta guerra”. Las imágenes empleadas para ilustrar esta
noticia son prácticamente las mismas que las utilizadas en la noticia La semaine a
l'étranger. Espagne. Sur le front de Bilbao incluida en el número 23.8 del noticiario
Gaumont Actualités.
La liberación de los prisioneros brigadistas también se encuentra en la edición número
353 del noticiario alemán Ufa-Tonwoche, editado el 9 de junio de 1937, en la noticia
Amnestie Francos für alle Nichtspanischen Kriegsgefangenen, de un minuto de duración.
En la edición 8-275 del noticiario estadounidense Hearst Metrotone News, editado el 7 de
junio de 1937, se incluyó la noticia Spanish War, and Bilbao, Spain, de 1 minuto y 30
segundos, en la que aparece el citado intercambio de prisioneros.
Las BI no participaron en el frente del Norte como unidad de combate. Aunque en
algunos noticiarios aparecen soldados extranjeros combatiendo a favor de la República
española, éstos no eran brigadistas. Por ejemplo, en el Archivo de la UCLA Film and
Television Archive de la Universidad de California se conservan alrededor de dos
minutos de un material, titulado Nationalist Troops, under Command of General Aranda
on Gijon Front. Spain, que finalmente no fue utilizado en Hearst Metrotone News. En un
momento determinado se observa –según la documentación conservada en el UCLA
Film and Television Archive– a un grupo de prisioneros austriacos que son interrogados
por militares nacionales.
La productora Hispano-Film-Produktion también se dedicó al cine documental, como lo
demuestra el largometraje de 85 minutos España heroica. Estampas de la Guerra Civil
(1938), coproducido con la empresa alemana Bavaria Filmkunst, en el que se recreaba la
historia española desde la proclamación de la II República hasta la conquista de Bilbao
por parte de las tropas nacionales. Este film fue, sin lugar a dudas, la película más
importante, propagandísticamente hablado, que tuvo la España nacional. La etapa
republicana es descrita como “la decadencia de España llevada a políticas que no
consideraban su psicología étnica y potenciaban el particularismo disolvente del pueblo”.
Se justifica "la gloriosa gesta militar contra las hordas rojas” para evitar que en España
acabará implantándose “el caos y la barbarie”. El terror del bando republicano durante la
guerra es ilustrado, entre otras imágenes, con escenas de ejecuciones y cadáveres
(algunos de los fallecidos fueron fusilados en Badajoz ¡por los nacionales!). El
documental fue montado con material rodado en la España nacional, con el incautado a
los republicanos y con el filmado por los corresponsales extranjeros. España heroica
llegó a ser exhibido ante el secretario del Comité de No-Intervención como prueba del
desorden y salvajismo que reinaba en zona republicana. Cuando este film fue estrenado
en Valencia, una vez finalizada la guerra, la crítica reconocía que era “el documento
fílmico más prodigioso de la pasada epopeya”. 9
TPF
FPT
Como España heroica era una coproducción hispano-alemana se hizo una primera
versión para Alemania –titulada Helden in Spanien– cuya duración es de 70 minutos, 15
minutos menos que la española, y que abarca cronológicamente hasta la llegada de los
P
9
P
Las Provincias (Valencia, 13/5/1939).
Fuentes documentales
1031
Els camps de concentració i el món penitenciari a Espanya durant la guerra civil i el franquisme
nacionales al mar Mediterráneo, en abril de 1938. Durante la defensa de Madrid
aparecen imágenes de brigadistas que son presentados como mercenarios extranjeros y
comunistas. El locutor dice que la Ciudad Universitaria es “destruida por los rojos”. Tras
comentar la conquista de Vinaroz, se observa una secuencia en la que según la locución
se trata de interbrigadistas prisioneros trabajando en la reconstrucción para redimirse de
lo que han destruido.
Finalizada la Guerra Civil española, se hizo una segunda versión de Helden in Spanien,
con una duración de 58 minutos. Como prueba de la ayuda internacional comunista que
recibió la República española se incluyen imágenes de voluntarios extranjeros en el
Cuartel Carlos Marx de Barcelona, en septiembre de 1936, y durante la defensa de
Madrid, en el otoño de ese mismo año. A pesar de la resistencia republicana, el locutor
indica que el poder bélico de la España nacional es superior. Como prueba de ello, y tras
ver bombardeos aéreos y artilleros en la batalla del Ebro, se presenta la derrota de las BI
y la captura de numerosos prisioneros.
Prisioneros de guerra
El primer documental realizado por el Departamento Nacional de Cinematografía (DNC)
fue Prisioneros de guerra. El 1 de abril de 1938 se fundó este organismo, dependiente de
la Dirección General de Propaganda del Ministerio del Interior. Manuel Augusto García
Viñolas estuvo al frente de dicho departamento 10 . A partir de este instante, la producción
fílmica de la zona nacional se basó en un mayor control. En una orden ministerial del 2
de noviembre de 1938 se establecieron unas normas para la censura. En ella se especificaba que “siendo innegable la gran influencia que el cinematógrafo tiene en la difusión
del pensamiento y en la educación de las masas, es indispensable que el Estado lo
vigile, en todos los órdenes en que haya riesgo de que se desvíe de su misión”.
TPF
FPT
Por lo tanto, las funciones del DNC fueron dos: a) producción de documentales y
noticiarios; y b) control y regulación de la producción nacional y de la extranjera que se
importase a la España nacional. De esta manera, la empresa privada quedó subordinada
al poder político. Su prioridad fue la de poner en funcionamiento los servicios de
producción, realización y difusión de aspectos relacionados con la guerra. En junio de
1938 se produjo el primer número del Noticiario español, cuyo impulsor fue García
Viñolas. Este noticiario español incluía diversas noticias por edición, predominando los
temas militares. En cierta manera, Noticiario español se puede considerar un antecedente del NO-DO. Durante la Guerra Civil española se realizaron diecinueve números
con una duración aproximada de diez minutos. Los once primeros números fueron
procesados y sonorizados en Alemania –lo que demuestra la dependencia
cinematográfica de la zona nacional hacia el exterior– y el resto en España. El hecho de
que no se hubiera creado anteriormente un noticiario realizado por el Gobierno franquista
es una prueba de la escasez de medios y la falta de equipo humano. La sede principal
del DNC estaba situada en Burgos con un número bastante reducido de personal ya que
en mayo de 1938 contaba con 15 funcionarios, entre personal administrativo y técnicos
cinematográficos 11 .
TPF
FPT
Pero volviendo a Prisioneros de guerra, es un documental filmado en abril de 1938 y
producido por el DNC en el que se relata la vida de los presos, especialmente de las BI,
capturados por el Ejército nacional. El guión, el comentario y la dirección corrieron a
cargo de Manuel Augusto García Viñolas, el responsable del sonido fue Joaquín Reig,
10
García Viñolas, antes del estallido de la guerra, trabajaba en Roma como corresponsal de El Debate. Iniciado
el conflicto bélico, formó parte de la Legión, obteniendo un permiso especial del General Jefe del Tercio a
solicitud del Ministro del Interior para ocupar su cargo de jefe del Departamento Nacional de Cinematografía.
Por su labor como escritor y al frente de la producción cinematográfica, fue condecorado por el general Franco
con la Encomienda de la Orden Imperial de las Flechas. Cfr. Hoja Oficial del Lunes (Sevilla, 3/10/1938).
P
P
P
11
P
Archivo General de la Administración (AGA) de Alcalá de Henares, Sección Cultura, Archivador 268.
Los campos de concentración y el mundo penitenciario en España durante la guerra civil y el franquismo
1032
Fonts documentals
mientras que el de la fotografía fue el alemán, afincado en España, Enrique Gaertner. El
9 de abril, García Viñolas escribió al Coronel Inspector de los Campos de Concentración
de Burgos con los siguientes términos:
“El Departamento Nacional de Cinematografía proyecta la difusión por el extranjero de un documental
sobre los campos de concentración recogido con una finalidad concreta de propaganda.
Por esto me permito solicitar a V.E. se digne autorizar a nuestro equipo cinematográfico la visita a los
campos de concentración y la facultad de impresionar escenas en ellos.
Tendremos mucho gusto en someter a V.E. Oportunamente el guión de este documental y su
realización definitiva.
12
Por Dios, por España y por su Revolución Nacional Sindicalista” .
TPF
FPT
A principios de mayo ya se había filmado el material. En este sentido, Manuel Augusto
García Viñolas manda el siguiente escrito, fechado en Burgos el 4 de mayo, a Eduardo
García Maroto de la empresa Lisboa Film, compañía encargada de montar y editar el
film:
“Del documental llamado Prisioneros de guerra como verás lleva todo sonido y comentarios hecho aquí
(España). Es lo primero que hace el Departamento y hay un gran interés en que salga bien y
13
deprisa” .
TPF
FPT
Durante los primeros días de junio el DNC ya tenía una copia en sus manos como lo
demuestra el fragmento de la siguiente carta firmada por García Viñolas, el 4 de junio, y
enviada a Lisboa Film:
“Agradecemos mucho el que vds. Nos facilitasen una copia de nuestro primer documental Prisioneros
de guerra que era también el primer encargo que hacíamos a vds.
De momento nos urge para presentarlo a S.E. el Generalísimo el nueve del presente mes, recibir tres
copias de Prisioneros de guerra, con arreglo a las modificaciones que quedaron dicha en el laboratorio
Agregamos a ellas la siguiente, rogándoles que la atiendan con el mayor interés. La escena en que una
columna de prisioneros avanza cantando Rocío, debe ser modificada en su sincronización cambiando
14
este sonido por el ruido de un paso fuerte de marcha que le corresponda” .
TPF
FPT
La película comienza con el desfile, por un bosque y atravesando un puente, de
prisioneros, mientras se oye un paso fuerte de cómo van marcando el paso, con la
siguiente locución que no tiene ningún desperdicio:
“Estos hombres vinieron a España, traídos por el oro soviético, para luchar contra las tropas de Franco.
Dejaron sus casas y abandonaron sus familias, engrosando las Brigadas Internacionales. Y un día
fueron ellos, como antes fueron otros y otros serán aún, quines quedaron dentro del avance genial de
nuestras tropas, prisioneros de Franco, con el fusil caliente, todavía, del último disparo.
Les habían dicho que nuestra Infantería no respetaba prisioneros, que una muerte terrible les
aguardaba, en este campo Nacional. Les cultivaron con el engaño y el error. Y he aquí que la España
de Franco abre sus granjas y cuarteles y habilita sus monasterios y castillos, para alojar a estos
hombres, que fueron enemigos nuestros. Vais a presenciar, no ya la vida que les conservó nuestra
justicia, sino la vida que les rehace nuestra hermandad. Vais a ver sus trabajos, sus recreos, su
existencia. La piedad que ellos negaban en nosotros, es poco todavía para las nuevas leyes del
Estado. España ofrece más aún. España les ofrece a estos hombres la revalidación, la dignidad que
tenían perdida. Si volaron un puente, ahora lo reconstruyen; si derribaron una casa, la levantan ahora.
Estos son sus trabajos. De cerca de 200.000 prisioneros hechos por las tropas nacionales, sólo 45.000
permanecen aún en los campos de concentración; los demás han sido reintegrados a sus labores, a
sus casas. Incorporados noblemente a España, Franco les da también a ellos la Patria, el Pan y la
Justicia”.
Sobre las Brigadas se comenta el tópico de que vinieron a España a causa de las
reservas de oro enviadas a la URSS por el Gobierno republicano. Cuando se nombra el
número de prisioneros capturados se ofrecen imágenes rodadas en el antiguo
monasterio de San Pedro de Cardeña (Burgos), abandonado como tal desde 1922 y
donde había estado ubicado el primitivo sepulcro de Rodrigo Díaz de Vivar, el Cid. En
12
P
P
13
P
P
P
14
P
AGA, Sección Cultura, Archivador 1615.
AGA, Sección Cultura, Archivador 267.
Idem.
Fuentes documentales
1033
Els camps de concentració i el món penitenciari a Espanya durant la guerra civil i el franquisme
marzo de 1938, las autoridades franquistas decidieron destinarlo principalmente a campo
de concentración de los extranjeros que combatieron a favor de la República, aunque
también había españoles. Anteriormente, en este recinto sólo había presos españoles.
Según el recuento efectuado por las autoridades nacionales, el primero de marzo había
1.300 prisioneros, 1.977 un mes más tarde y 1.950 el uno de mayo 15 .
TPF
FPT
La mayoría de los presos de este documental aparecen con el pelo muy corto y vestidos
con uniforme ya que tenían consideración de personal militarizado, quedando sujetos al
Código de Justicia Militar. Se filmó a los prisioneros realizando diversas actividades para
reflejar el buen trato que recibían: comiendo en el campo, afeitándose, fumando, jugando
a la pelota vasca, interpretando canciones, etc. Mientras cantan, se escuchan canciones,
pero el sonido no está sincronizado con la acción. En un momento determinado, se
observa a un negro y a un asiático –probablemente chino– hablando y riendo entre ellos.
Un oriental escribe en un papel unas frases en grafía mandarín y, a continuación,
aparece en otro folio la traducción en castellano “Viva España. Arriba España”. En
realidad, una de las líneas dice “Chan Akin de Shangai”. Chang era un dirigente
izquierdista en Shangai que emigró a Europa, instalándose en Francia, a causa de la
persecución de las autoridades del Kuomintang –Partido Nacional del Pueblo enfrentado
a los comunistas–. Tras el estallido de la guerra española, se trasladó a nuestro país
hasta que fue capturado por el Ejército franquista 16 .
TPF
FPT
A continuación, se incluyen imágenes de un centro sanitario donde los prisioneros son
cuidados por monjas y enfermeras. El narrador explica el lugar donde están al afirmar:
”Unos venían enfermos; heridos otros. La España nacional les recoge en el Sanatorio de
Liérganes, cerca del mar Cantábrico”.
En dicho centro, situado en la provincia de Santander 17 , los heridos aparecen reposando,
hablando con las enfermeras y tocando la guitarra en unos jardines. Como banda sonora
se escucha el tango Caminito 18 . En un primer plano se distingue una hoja –que lleva
impreso el sello “Hospital Militar Número 9”– anunciando el menú:
TPF
TPF
FPT
FPT
“Desayuno: café con leche.
Almuerzo: sopa a la jerezana, potaje de garbanzos y pescado en salsa verde.
Comida: lentejas estofadas, carne guisada al horno y café con leche.
Menú de comidas de régimen: puré, verduras, carne, pescado, café con leche, leche y frutas”.
Sólo un infeliz podría pensar que valía la pena caer en poder del Ejército nacional si era
este el trato que recibían los reos. Los prisioneros fueron filmados comiendo en un
comedor. Aquellos que presentan un estado de salud precario son atendidos por monjas
en sus camas. Un enfermo al ver un crucifijo intenta levantarse pero una religiosa se lo
impide. De todas formas él se queda mirando, de forma placentera, a Cristo. En todo instante se nota como el prisionero en cuestión está actuando ante la cámara.
Después de esta escena, se observa a unos mutilados entrando en un gran edificio
donde leen y descansan. El lugar y el trato son descritos de esta manera por el locutor:
15
Archivo General Militar de Ávila (AGMA), Armario 1, Caja 2330, Legajo 58, Carpeta 10, F. 4 y 5. Agradezco al
historiador Javier Rodrigo Sánchez el haberme proporcionado dicha información.
P
P
16
Agradezco toda esta información a los historiadores Hwei-Ru Ni y Len-Yuan Tsou que me la proporcionaron
durante el Coloquio Internacional de las Brigadas Internacionales, entre la solidaridad revolucionaria y la
política del Comintern, celebrado en Lausana entre el 18 y el 20 de diciembre de 1997. Dichos investigadores
acaban de publicar en chino el siguiente libro Ganlan Guiguan de Zhaohuan: Canjia Sibanya Neizhan de
Zhongguoren (1936-1939) [La llamada de España: los voluntarios chinos en la Guerra Civil española (19361939) ]. Taipei: Renjian Chubanshe, 2001.
P
P
17
P
P
El 27 de abril de 1938 había 281 enfermos. AGMA, Armario 1, Caja 2330, Legajo 58, Carpeta 10, F. 4 y 5.
18
La letra de este tema fue escrita por Gabino Coria Peñalosa, mientras que la música fue compuesta por
Juan de dios Filiberto en 1924. Esta canción ha sido interpretada por diversos artistas, siendo Carlos Gardel
uno de los que la popularizó.
P
P
Los campos de concentración y el mundo penitenciario en España durante la guerra civil y el franquismo
1034
Fonts documentals
“Muchos de estos hombres llevados al frente por el Gobierno rojo, en reclutas criminales, eran
mutilados. Los jefes marxistas les arrastraron hasta las trincheras, mas al huir, se olvidaron de que
estos forzados no podían seguirles. Ochocientos mutilados prisioneros viven hoy en el antiguo Palacio
de Lerma [Burgos]. Salen al pueblo, reposan en el sol de la plaza, sus horas. Han hallado la paz,
precisamente aquí donde les anunciaban la muerte. Sus días de prisioneros, están consagrados al
aprendizaje de unas labores, que les convierten en seres útiles, redimiéndoles de su existencia de
19
parias. Y los que eran despojos humanos, deberán a España su regeneración” .
TPF
FPT
Prisioneros de guerra acaba con imágenes de reos trabajando en una fábrica, en el
exterior de una mina, construyendo un puente, arando y recibiendo la comida 20 . Una vez
han recogido los alimentos, antes de comer, algunos presos saludan con el brazo
derecho alzado. Según el comentarista, los prisioneros no sólo se redimen con su trabajo
sino que algunos acaban pasándose al bando franquista:
TPF
FPT
“De las masas proletarias de las multitudes internacionales hicimos orden y concierto. Desvanecimos el
rencor y, como un tullido que desentumece su mano cerrada, estos hombres abrieron el puño. Y la
hermandad de la mano abierta y el brazo extendido, los recibió con la generosidad que el Imperio
español de otro tiempo tuvo siempre con el vencido. ¡Esta es nuestra justicia! Mientras una propaganda
infame nos creaba enemigos, la España de Franco iba haciendo de estos enemigos sus hombres”.
A partir de este instante se escucha el himno español.
En el Archivo General de la Administración de Alcalá de Henares se conservan varios
documentos que prueban una serie de cambios que se efectuaron sobre Prisioneros de
guerra. Por ejemplo, el presidente de la Junta Superior de Censura Cinematográfica de
Burgos elaboró un informe –fechado el 16 de julio– en el que comenta la supresión de la
frase “nuestro Gobierno da a sus prisioneros el mismo haber diario que a sus soldados”
que tenía que escucharse en las imágenes rodadas en Liérganes 21 . En el artículo cuarto
del decreto número 281 -publicado en el número 224 del Boletín Oficial del Estado,
editado en Burgos el 1 de junio de 1937-, se especificaba que los presos “cobraran en
concepto de jornales, mientras trabajen como peones, la cantidad de dos pesetas al día,
de las que se reservará una peseta con cincuenta céntimos para manutención del
interesado, entregándosele los cincuenta céntimos restantes al terminar la semana”.
TPF
FPT
Visionado el documental no sólo destacan las proporciones grotescas de la locución,
sino la farsa realizada sobre un grupo de prisioneros de las Brigadas Internacionales. Y
dijo farsa porque aunque hubo mercenarios y aventureros dentro de las Brigadas, el
elemento comunista en esta unidad militar resultó primordial, ya que el 80% de sus
componentes lo fueron. Por esta razón, no resulta del todo creíble que se pase a creer,
con plena convicción, de los principios promovidos por la Komintern al ideario franquista
sin ningún tipo de problemas.
De todas formas, el DNC quedó muy satisfecho con este film ya que cumplía con dos
objetivos: impulsaba la adhesión a la causa franquista e incitaba la aversión a la de sus
antagonistas. La prueba es que se pensó en su difusión en el extranjero, aunque todo
parece indicar que nunca se llevó a la práctica. En este sentido, Manuel García Viñolas
responde en una carta, fechada en Burgos el 21 de septiembre de 1938, al jefe del
Servicio Nacional de Prensa extranjera a un escrito, datado el día anterior, sobre la
posibilidad de proyectar en Bruselas películas del Departamento que no hay ningún
inconveniente siempre y cuando se paguen 2.000 escudos por copia 22 .
TPF
FPT
19
Según un informe elaborado por la Inspección de Campos en junio de 1938 había 779 que estaban en
buenas condiciones, a diferencia de otros centros. AGMA, Armario 1, Caja 2324, Legajo 46 bis, Carpeta 6,
Documento 19.
P
P
20
En el AGMA se conservan las listas de los trabajos desarrollados por los prisioneros. Cfr. Caja 2324, Armario
1, Legajo 46 bis, Carpeta 10, Documento 14. Por la brevedad de la imágenes del documental es imposible
tratar de averiguar en que lugar fueron rodadas.
P
P
21
P
P
P
22
P
AGA, Sección Cultura, Archivador 3127, Expediente 203.
AGA, Sección Cultura, Archivador 269.
Fuentes documentales
1035
Els camps de concentració i el món penitenciari a Espanya durant la guerra civil i el franquisme
La producción del Departamento fue distribuida en la España franquista por la empresa
alemana Hispania Tobis. La Tobis de Berlín distribuyó el material en el resto de países.
En un alarde de excesivo optimismo, Manuel Augusto García afirmaba en una entrevista:
“Nuestras películas son distribuidas íntegras por la España nacional, nuestras
posesiones y la América española. Luego, parcialmente, según conviene a nuestra
propaganda, por medio de consignas rigurosas, estas noticias son distribuidas por todo
el mundo. Como dato rigurosamente exacto puedo asegurar que unos 500 millones de
habitantes de todos los países presencian semanalmente la proyección de un noticiario
sobre nuestra campaña” 23 .
TPF
FPT
Era habitual que las obras del DNC se mostraran en pases privados a diversas
autoridades franquistas. Con fecha de uno de septiembre, el Departamento redactó un
comunicado con la finalidad de difundirlo por Radio Nacional de España. En él se informa
que Prisioneros de guerra, junto con los tres primeros números del Noticiario español,
fueron proyectado en sesión privada con la asistencia de Ramón Serrano Súñer,
Raimundo Fernández Cuesta y Andrés Amado, ministros del Interior, Agricultura y
Hacienda, respectivamente. Mención especial merece el documental ya que de él se
comenta:
“Puede afirmarse que es una obra maestra, perfecta y cuajada de buen arte cinematográfico. Al hecho
anecdótico e interesantísimo de la vida de los prisioneros rojos en nuestros Campos de Concentración,
en los que reciben el trato humanitario, cordial y de preparación necesaria para el trabajo cuando la
guerra acabe, se une la emoción ininterrumpida (sic) de las escenas que van desarrollándose, sin
apenas rótulos explicativos, ni palabras literarias, innecesarias, este hermoso paisaje moral que a las
grandes democracias puede ofrecer la España nacional, la España de Franco, refutando esa versión
malintencionada de cómo los estados totalitarios e imperialistas se comportan con sus adversarios y
vencidos.
Técnicamente no puede oponérsele ningún reparo, como hemos dicho a esta bella manifestación de
arte cinematográfico español. Técnica precisa, fotografía espléndida, agilidad, emoción sin melodrama,
fondos musicales de exquisito gusto e ilustraciones de palabra sólo en aquellos momentos precisos
que no vienen a estorbar, con engorrosos comentarios, el interés que brota espontáneo de la propia
visión.
Y hay algo más en este documental PRISIONEROS DE GUERRA; hay no sólo lo que tiene en sí de
reflejo de la vida de nuestros prisioneros en sus Campos de Concentración. Hay también la expresión
más vigorosa y magistralmente conseguida del dinamismo industrial de nuestra zona liberada; de
nuestra España nacional. Al fragor del combate, al horrendo estrépito de la destrucción y del saqueo en
la zona roja, se responde en la España nacional con un maravilloso concierto de turbinas, de altos
hornos, de minas en constante laboreo, de ferrocarriles que transportan mineral... De todo cuanto es
representación viva de la economía pujante de un país que se está edificando sobre nuevas bases
morales y se apoya sobre un esfuerzo industrial casi milagroso.
Magnífica película de propaganda que como los Noticiarios antedichos, merecieron una ovación
cerrada del público invitado en el que figuraban significadas personalidades de nuestra vida oficial y de
todas las artes.
El más cálido elogio merece el magnífico director y Jefe del Departamento de Cinematografía, Manuel
Augusto y lo mismo sus valiosos colaboradores”.
Aunque Charles S. Bay, cónsul de los EE.UU. en Sevilla, declaró que los 20
norteamericanos que fueron liberados en 1938 presentaban un buen aspecto 24 , el
testimonio de antiguos extranjeros cautivos en campos de concentración franquistas es
bien diferente. El estadounidense Louis Ornitz, miembro del Batallón Lincoln, tras
obtener la libertad declaró que todos los presos habían sido sometidos a un “intenso
programa de purificación política” con la finalidad de depurarlos ideológicamente 25 .
TPF
TPF
23
P
P
FPT
FPT
FE (Burgos, agosto de 1938).
24
EBY, Cecil. Between the bullet and the lie: American volunteers in the Spanish Civil War. Nueva YorkChicago-San Francisco: Holt, Rinehart and Winston, 1969, p. 254. Con el fin de la ofensiva del Ebro, el general
Franco accedió el canje de algunos prisioneros por otros en territorio republicano. El primer grupo de 14
norteamericanos partieron de San Pedro de Cardeña en octubre de 1938 hacia Francia, donde se embarcaron
hacia los EE.UU.
P
P
25
Ornitz tras su llegada a los EE.UU. escribió una obra centrada en los presos que estuvieron en San Pedro de
Cárdena: Captured by Franco. Nueva York: Friends of the Abraham Lincoln Battalion, 1939.
P
P
Los campos de concentración y el mundo penitenciario en España durante la guerra civil y el franquismo
1036
Fonts documentals
El inglés David Goodman, componente del Batallón Británico de las BI y quien estuvo en
San Pedro de Cardeña, recordaba que en su estancia como horrorosa: padeciendo
vejaciones; escasez de alimentos; durmiendo en un suelo de piedra, apiñado junto con
otros compañeros como sardinas; levantarse a toque de diana; saludar con el brazo a las
autoridades y cuando se izaban las banderas; asistir cada mañana a misa de forma
obligatoria; cantar en el patio el Cara el Sol; lecturas de leyes judiciales; charlas
religiosas y patrióticas; gimnasia; recuentos; etc 26 .
TPF
FPT
El americano Carl Geiser, brigadista del Batallón Lincoln, estuvo prisionero en San Pedro
de Cardeña entre abril de 1938 y agosto de 1939, siendo el portavoz del grupo
anglosajón. Las duras y pésimas condiciones que sufrió en su cautiverio están recogidas
en un libro 27 . Fue testigo del fusilamiento del británico Jim Rutherford el 24 de mayo de
1938 en Burgos, después de estar seis semanas en el antiguo monasterio. Rutherford ya
había sido capturado en febrero de 1937 y condenado a muerte, pero finalmente fue
canjeado. Volvió a combatir al lado de las fuerzas republicanas, siendo detenido de
nuevo por los franquistas en marzo del año siguiente. En esta ocasión,
desgraciadamente su suerte fue adversa. Geiser indica que los prisioneros de habla
inglesa formaron un colectivo propio, editando un boletín clandestino y rudimentario,
escrito a lápiz, The Jaily News.
TPF
FPT
Conclusión
Seguramente, más destacada que la contribución militar fue la dimensión
propagandística de las BI. Para los republicanos fueron el ejemplo de la solidaridad internacional con su causa republicana, mientras que para los franquistas eran los
representantes del bolchevismo.
La Guerra Civil representó una feroz lucha ideológica entre los republicanos y los
nacionales. El Cine fue utilizado como arma política y de propaganda bélica
aprovechando los tres elementos que ofrece: la imagen, el texto verbal y la música.
Por lo que se refiere a los documentales realizados durante la Guerra Civil española por
el bando nacional, sobre la presencia de interbrigadistas, hay dos aspectos principales a
señalar:
a) se magnifica su presencia; y
b) se presentan como un elemento sovietizante y deshumanizado.
Dentro del primer punto, se enmarcaría la creencia que algunas victorias republicanas,
como por ejemplo la defensa de Madrid, se debió a la presencia de las Brigadas. Los hechos nos demuestran que la realidad fue muy diferente. Si tenemos en cuenta que los
brigadistas que participaron en esta batalla fueron alrededor de 2.500, por importante
que fuera su papel, por sí solos no podían hacer frente al enemigo; contribuyendo otros
factores como, por ejemplo, la llegada del armamento soviético o la entrada en combate
de unidades españolas. Actualmente, la mayoría de historiadores establece entre 40.000
y 60.000 el número de voluntarios extranjeros que se enrolaron en las BI y,
probablemente, nunca hubo más de 20.000 en combate a la vez en diversos campos de
batalla. Una cifra bastante inferior si la comparamos con las tropas que envió la Italia
fascista: cerca de 73.000 hombres.
Sobre la sovietización de la guerra civil, para el bando nacional las BI eran una prueba
evidente al considerarlas como una fuerza de choque en la acción futura de la
Internacional Comunista en España. Pero un ejemplo de la "magnanimidad" de las
26
Declaraciones de David Goodman al autor, coincidiendo la asistencia de ambos en el I Foro Internacional
sobre las Brigadas Internacionales, celebrado en Getafe entre el 12 y 14 de noviembre de 1999.
P
P
P
27
P
GEISER, Carl. Prisoners of the Good Fight. Westport: Lawrence Hill and Company, 1986, pp. 100-201.
Fuentes documentales
1037
Els camps de concentració i el món penitenciari a Espanya durant la guerra civil i el franquisme
autoridades franquistas hacia sus enemigos, en este caso los brigadistas, es el
documental Prisioneros de guerra. En el mismo se relata el trato que reciben los
interbrigadistas prisioneros en la España nacional, lo cual es especialmente ilustrado en
imágenes donde se les ve descansando, charlando, tocando instrumentos musicales, comiendo en abundancia, etc. Asimismo, trabajaban en la reconstrucción del país,
indicando la locución que las autoridades nacionales les permiten recuperar la dignidad
perdida, haciendo así, la España de Franco, suyos a estos hombres que vinieron como
enemigos. Para finalizar, se ha de indicar que el locutor afirma que de los 200.000
hombres –una cifra realmente desorbitada si se refiere a las Brigadas– hechos
prisioneros sólo 45.000 permanecen en cárceles y campos de concentración, habiendo
regresado el resto a sus hogares.
Es evidente que las tesis de un libro no puede ser reproducido en un documental, cualquiera que sea su duración, porque son dos medios distintos. Los realizadores cinematográficos prefieren tratar un tema en líneas generales que extenderse en él, por
importante que sea, porque podría ralentizar la acción y aburrir al espectador. Se tiene
que admitir que el cine es un medio de comunicación, ni mejor ni peor que otras fuentes
historiográficas, que privilegia algunos aspectos –la imagen y el sonido– en detrimento
de otros –la concentración–.
Los campos de concentración y el mundo penitenciario en España durante la guerra civil y el franquismo
1038
Fonts documentals
ANEXOS
Fuentes documentales
1039
Fonts documentals
EXILI, RESISTÈNCIA I DEPORTACIÓ: LA TRAJECTÒRIA DE RAMON
BUJ I FERRER
Ernest Gallart
La comunicació 1 que presentem a aquest Congrés, a la 4ª secció Fonts documentals.
Recopilació de documents, és un document d'història oral que s'adreça a donar a
conèixer un testimo-niatge en la triple vessant d'exiliat, de resistent i de deportat a un
camp de concentració nazi, a la vegada que vol fornir als investigadors i professors d'una
font primària contrastada que faciliti ulteriors recerques i pugui ser emprada com a eina
pedagògica. El límit espacial de la comunicació fa que oferim una versió reduïda tant del
testimoniatge com del seu estudi.
TPF
FPT
Metodologia
El relat de vida 2 procedeix de l'enregistrament del testimoniatge oral de Ramon Buj i
Ferrer realitzat a Montpellier, a l'Hérault, el 2 i el 3 de maig de 1997. Uns mesos abans
s'havia enviat una carta en la qual se li explicava l'interès per enregistrar el testimoniatge
d'alguns supervivents del konzentrationslager Dachau 3 i es demanava la seva
participació. El qüestionari de treball es va preparar a partir de la lectura de la bibliografia
específica, amb una estructura semi-oberta i seguint un esquema biogràfic 4 .
L'enregistrament es va realitzar en tres sessions. El relat va ser transcrit íntegrament pels
autors de l'entrevista pràcticament després de ser realitzada. Posteriorment aquesta
versió va ser rellegida a partir d'una nova audició de la cinta enregistrada i es va enviar el
text a l'informant a fi efecte que aquest pogués fer les esmenes que considerés
oportunes tot justificant-les. El text final és el resultat de la transcripció més les
TPF
FPT
TPF
FPT
TPF
FPT
1
Aquest treball no hauria estat possible sense l'inestimable col·laboració de la família Buj - Espí que ens ha
dedicat tant de temps i ha esmerçat una paciència infinita a l'hora d'atendre´ns.
P
P
2
Cal plantejar una distinció entre relat de vida i història de vida en la línia proposada per Norman K. Denzin que
diferencia life history de life story. Amb aquest darrer terme, designa la historia de vida tal i com l’explica la
persona que l’ha viscuda. Quant al terme life history, proposa reservar-lo per a estudis de casos que es
refereixin a una persona determinada i abastin no únicament el seu relat de vida, sinó també tot tipus de
documents. Vegeu BERTAUX (1993), p. 151.
P
P
3
Camp de concentració situat a 15 quilòmetres al nord-oest de Munic, a Baviera, Alemanya, construït a la
primavera de 1933. Juntament amb el camp de Buchenwald, al centre, i el de Sachsenhausen, al nord
d'Alemanya, formaria el nucli dels sistema concentracionari nazi. El lager el formaven trenta-quatre blocks
arrenglerats simètricament, una àmplia plaça de formació, i un seguit d'edificis administratius, envoltats per un
doble perímetre amb filferrades electrificades i miradors de vigilància. A les rodalies, s'obri un extens complex
de casernes de les SS, armeries i fàbriques. Als detinguts del camp central, uns trenta-cinc mil, calia afegir-hi
uns altres quaranta mil distribuïts en kommandos exteriors. Un cop acabat el conflicte, fou seu d'un judici contra
els SS d'aquest camp i dels SS del KL Mauthausen. Vegeu BERBEN (1977).
P
P
4
Sobre les possibilitats de la biografia com a instrument analític i interpretatiu vegeu les propostes de
FERRAROTTI (1993), p.129-148.
P
P
Fuentes documentales
1041
Els camps de concentració i el món penitenciari a Espanya durant la guerra civil i el franquisme
aportacions finals de l'informant. El relat de vida s'ha transcrit tot mantenint la màxima
fidelitat a la narració dels esdeveniments. Únicament s'ha alterat l'ordre d'algun paràgraf
per facilitar la comprensió, s'han posat alguns verbs que el testimoni havia elidit, s'han
corregit comptats gal·licismes i castellanismes i s'han afegit alguns signes de puntuació.
Quant a les notes, hem procurat aportar només informació que estigués vinculada
directament a allò que explica el text. S'han notat, dins del relat, la totalitat de topònims, a
fi i efecte de facilitar-ne la localització. Finalment, s'ha contrastat el testimoni amb la
bibliografia especialitzada i amb el testimoniatge d'altres deportats al mateix camp 5 .
TPF
FPT
Perfil biogràfic de l'informant
El testimoni és Ramon Buj i Ferrer, un barceloní nascut al barri de Sant Pere de les
Puelles, a Sarrià, el 25 de setembre de 1921. Als catorze anys deixa l'escola, l'Acadèmia
Minerva 6 , i entra, primerament, a treballar a la Borsa amb un cosí del seu pare, empleat
a la Banca Marsans 7 . Sis mesos més tard entra de meritori a la Comercial Asturiana 8 . A
les nits, mentrestant, continuava la formació en una acadèmia del carrer Princesa
estudiant francès i comptabilitat. Aquests coneixements més endavant li seran d'utilitat;
un cop retornat de la deportació treballarà a l'agricultura fins que entrarà de comptable en
un magatzem de maquinària agrícola, a Montpellier, on acabarà la seva carrera
professional.
TPF
FPT
TPF
FPT
TPF
FPT
El compromís ideològic arribà de ben jovenet amb un grup de joves del barri que
acompanyaven les dones quan anaven a portar roba als empresonats pels Fets
d'octubre de 1934 9 , sentiment solidari que naixia a la mateixa família ja que el seu pare
també havia estat represaliat. Aquesta activitat el portà a freqüentar un local situat al
Portal de l’Àngel, un primer pis, on hi havia un mestre aragonès que organitzava un grup
vinculat al Socors Roig Internacional, 10 i al mateix temps, hi havia la seu de la JSUC, 11 a
la qual, ben aviat, s'integrà i posteriorment al PSUC. 12 Sindicalment havia militat al
CADCI 13 i donà suport a l'adhesió a la UGT 14 l'agost de 1936. També formà part del
TPF
FPT
TPF
FPT
TPF
TPF
TPF
FPT
TPF
FPT
FPT
FPT
5
Es tracta dels testimoniatges de Víctor Bouleteriot, Roger Camprobert, Valentin Cavenago, Georges Charpak,
Joan Escuer, Albert Fuchs, Paul Guilleminet, Jaume Masip i Alfred Valcárcel.
P
P
6
Centre d'ensenyament situat al carrer Baix de Sant Pere de Barcelona, on s'impartien classes de llengua
francesa i de comerç.
P
P
7
Entitat financera fundada per l'agent de canvi i borsa, Josep Marsans i Rof, el 1902 amb el nom de Banca J.
Marsans i Rof i Fills. El 1919 esdevingué Banca Marsans S.A. Josep Marsans havia estat un dels fundadors de
l'Associació de Banquers de Barcelona, el 1908, i del Sindicat de Banquers.
P
P
8
P
P
Firma comercial de lubricants per a motors, amb fàbrica a Cornellà, propietat del financer Fierro.
9
El 6 d'octubre de 1934 es produí una insurrecció del govern de la Generalitat contra el de la Segona
República Espanyola a causa de la política contrarreformista que venia portant el govern de Madrid des del
triomf del sectors dretans a les eleccions de novembre de 1933. El moviment fou reprimit pel General Batet,
capità general de Catalunya. Com a conseqüència d'aquests fets, fou suspès l'Estatut d'Autonomia i el govern
de la Generalitat fou condemnat a 30 anys de presó. Vegeu SÒRIA (1989), p. 381.
P
P
10
Organització Internacional d'Ajut als artífex de la Revolució. Organització creada el 1922 pel Komintern per
oferir suport jurídic, material i moral als emigrants polítics, als presos i a les famílies dels revolucionaris morts
durant la lluita. A l'Estat espanyol, donà suport als represaliats pels Fets d'Octubre de 1934 i durant la guerra
civil (1936-1939) treballà activament a favor de les víctimes republicanes a la rereguarda.
P
P
11
P
P
Branca juvenil del PSUC.
12
Partit polític català fundat el juliol de 1936 per la unió del Partit Comunista de Catalunya, El Partit Català
Proletari, la Unió Socialista Catalana i la Federació Catalana del PSOE. Durant el conflicte civil experimentà un
fort creixement i participà en diversos governs de la Generalitat. Vegeu SÒRIA (1989), p.311 i 312.
P
P
13
Centre Autonomista de Dependents del Comerç i de la Indústria. Entitat fundada a Barcelona el 1903 per
assalariats del comerç amb un caràcter cultural, esportiu, mutual i sindical. De sensibilitat catalanista, va anar
escorant de la proximitat ideològica a la Lliga Regionalista cap a l'esquerra. Clausurat durant la dictadura de
Primo de Rivera, reprengué les activitats proclamada la II República, dins l'esfera d'ERC i de la USC. El 1934 el
Partit Català Proletari aconseguí un cert pes i militants ocuparen els llocs directius. Els seus locals van ser un
P
P
Los campos de concentración y el mundo penitenciario en España durante la guerra civil y el franquismo
1042
Fonts documentals
comitè d'empresa, representant aquest sindicat, un cop fou col·lectivitzada la Comercial
Asturiana.
De retorn a França, a la immediata postguerra, reprèn les activitats de lluita clandestina,
aquesta vegada contra el franquisme, i realitza sovint actuacions dins l'Estat espanyol,
des de fer-hi arribar propaganda passant pel trasllat de fons, de materials…El 1947 es
casa amb Teresa Espí, una montpellerina filla de pares valencians amb la qual tindrà un
fill, en Sergi. Més endavant, s'integra a les associacions d’antics deportats, a la
FNDIRP 15 , de la qual és membre del comitè nacional i a l'Amicale des Anciens Détenus
Patriotes de la Centrale d'Eysses 16 , de la qual és secretari regional i membre del consell
d’administració nacional.
TPF
FPT
TPF
FPT
ls orígens familiars es troben a l'Aragó, des d'on els pares Ramon Buj Fulleda (Las
Cuevas del Cañar, Terol, 22 setembre de 1897 - Barcelona, 1954) i Maria Joaquima
Ferrer (Las Cuevas del Cañar, Terol, 27 novembre de 1896 - Barcelona, 1957) havien
emigrat a Catalunya per qüestions econòmiques. L'any 1931, regentaven un comerç, una
cansaladeria, a la plaça Sant Pere, a Barcelona. Arruïnats es van traslladar al carrer
Magdalenes. Després van trobar feina al Mercat Central, al Born, on havien muntat una
cooperativa obrera, després del 6 d’octubre. Ideològicament, el seu pare va patir una
evolució; primerament militava a la CNT 17 , després va passar a la UGT i finalment va
acabar al PSUC. Això el va portar a la presó. En plena postguerra, va muntar en un
magatzem una impremta clandestina, fou delatat i el van arrestar. Detingut per la policia,
va ser empresonat de 1946 a 1948, quan va ser alliberat pel seu delicat estat de salut. La
mare a més de les tasques domèstiques, aportava alguns ingressos a la renda familiar
tot fent d'assistenta a temps parcial. Sense cap ideologia política, compartia els
posicionaments familiars.
TPF
FPT
dels punts de resistència durant els Fets d'Octubre de 1934. L'agost de 1936 s'adheria a la UGT. Un cop
acabada la guerra civil (1936-1939) fou definitivament dissolt. Vegeu SÒRIA (1989), p. 91- 92.
14
Sindicat obrer creat a Barcelona el 1888 d'àmbit estatal, d'ideologia socialista i proper al PSOE. A Catalunya
no aconseguí una gran implantació cosa que suposà el trasllat de la seu a Madrid. Es caracteritzà per la
creació d'associacions d'assistència obrera i l'ús de mitjans pacífics per a millorar la condició de la classe
treballadora. Durant la dictadura de Primo de Rivera (setembre de 1923 - gener de 1930) fou tolerada i assolí
una certa avantatja en la implantació a costa de la CNT que fou prohibida, però quan aquesta aconseguí la
legalitat, la UGT va patir un retrocés. A partir de 1932 va atreure bon nombre de treballadors que no eren
partidaris de la línia insurreccional que havia iniciat la FAI, encara que no aconseguí sobrepassar l'afiliació
cenetista. El 1933 formà part de l'Aliança Obrera. El 1936 participà activament en l'esclafament de la
insurrecció militar i durant la Guerra Civil Espanyola assolí un considerable augment del seu pes sindical tot
incorporant el CADCI i passant a òrbita del PSUC. Vegeu SÒRIA (1989), p.403.
P
P
15
La Fédération Nationale des Déportés et Internés Résistants et Patriotes va ser fundada l'octubre de 1945
per Marcel Paul i per F.H. Manès. Agrupa tot tipus de víctimes del nazisme (resistents, exiliats, deportats,
familiars d'assassinats, de desapareguts…) de tota d'ideologia. Realitza una tasca molt important en la difusió
de la història de la deportació, allò que anomenen activités de mémoire (publicació de llibres, formació de
professors, conferències, preservació d'indrets històrics…). També es dedica a activitats jurídiques i judicials
(constitució de part civil en processos de crims contra la humanitat, reclamacions d'indemnitzacions…), a
activitats socials (creació d'un dispensari, d'un centre hospitalari…), a activitats mèdiques (foment de l'estudi de
les patologies concentracionàries). Publica des de 1946 un butlletí mensual, Le Patriote Résistant i s'organitza
a nivell de delegacions locals i departamentals. Vegeu http://www.fndirp.org.
P
P
HTU
UTH
16
L'Amicale des Anciens Détenus Patriotes de la Centrale d'Eysses és una associació que reuneix els veterans
de la insurrecció del penal d'Eysses i als seus familiars. A més de les tasques jurídiques i socials pròpies
d'aquest tipus d'entitats, manté una intensa activitat de memòria històrica impulsant la creació d'un museu a
Eysses i la preser-vació dels testimonis documentals en un arxiu. Vegeu http:// www. bteysses.free.fr.
P
P
17
Sindicat obrer anarco-sindicalista fundat l'any 1911 a Barcelona. Al juliol de 1936, va tenir un paper destacat
a l'avortament de la rebel·lió militar a Catalunya i assolí una gran influencia política amb la creació del Comitè
Central de Milícies Antifeixistes i del Consell d'Aragó, i formà part del govern de la Generalitat (setembre) i del
govern Republicà Espanyol (novembre). La seva influència minvà a partir del de maig de 1937. Fins a la fi de la
Guerra Civil (1936-1939) fou el sindicat majoritari a Catalunya. Vegeu SÒRIA (1989), p. 107.
P
P
Fuentes documentales
1043
Els camps de concentració i el món penitenciari a Espanya durant la guerra civil i el franquisme
El relat de vida de Ramon Buj
Tipològicament, el text és un relat de vida d'un supervivent d'un camp d'extermini nazi,
que és explicat de manera seqüencial, ordenat cronològicament, en el qual es
reflecteixen els estadis personals des de l'èxode, l'exili, les activitats a la Resistència, la
deportació i la repatriació a França, episodis dels quals l'autor vol deixar constància.
El testimoni és significatiu pel que fa a la trajectòria vital dels republicans espanyols que
són deportats als camps d'extermini nazis com a conseqüència de la participació a la
Resistència i representatiu pel fa als integrants de la insurrecció del penal d'Eysses (Lotet-Garonne).
El grau de versemblança del testimoniatge és elevat. Es detecten més aviat alguna
imprecisió cronològica o de matís, més que no pas errades o equivocacions de base,
perfectament assumibles pel temps transcorregut i per l'edat de l'informant.
Història de vida de Ramon Buj i Ferrer
La guerra civil
Jo vaig ser molt poc temps a la guerra perquè era molt jove. Primerament jo era de la JSUC, i a l’hotel
18
Colon hi havia un company que era pilot d’aviació que estava ferit i ens donava cursos per poder
entrar a l’escola d’aviació de la Unió Soviètica i anar a Moscou. Això de ser pilot ens feia il·lusió i hi
anàvem a aprendre, però passaven massa coses, jo veia que on jo treballava la gent jove se n’anava al
front, i deia que estava perdent el temps amb un llapis i amb un paper, potser la guerra s’acabaria
abans que hagués pogut ser pilot. Llavors vaig demanar als pares si em deixarien marxar cap al front.
Entre la joventut hi havia, i entre els membres de la JSUC sobretot, aquest ambient d’anar a fer la
guerra. A última hora el meu pare em va dir: "jo, què vols que et digui. Jo no vull cap heroi a casa, però
tampoc t’amagaré si et criden. Així que si vols anar-te'n, tu mateix". Jo era jove i havia de demanar
autorització, no podia marxar pel meu compte. Em vaig incorporar a l'exèrcit més tard que els del
19
“biberón” i em van destacar a l’estat major del Vè Cos d’Exèrcit, al servei d’informació, amb en
20
Líster. La meva guerra va durar des del mes de març o abril del 1938 fins al 1939, va ser curta. Mai
vaig tenir cap grau a l'exèrcit. Tothom estava emprenyat amb mi perquè no em volia vestir de militar.
Una cosa era fer la guerra i l’altre vestir-se de militar. És curiós, perquè en aquesta unitat tots érem
catalans, de Tortosa i de Tarragona. En Líster també tenia un batalló especial on tots eren gallecs, eren
gent molt bona. Amb nosaltres hi havia un andalús, més gran que nosaltres, i quan hi havia un lloc
delicat ens deia que ens esperéssim. Sé com ens tractava la gent gran, evitaven que ens poséssim en
perill perquè pensaven que nosaltres teníem anys per viure mentre que ells ja havien viscut una mica.
TPF
FPT
TPF
TPF
FPT
FPT
L'exili
Nosaltres van passar la frontera per la Jonquera el 9 de febrer de 1939 i vam anar fins a Argelès-sur21
Mer (Pyrénées-Orientales) a peu, amb tot l’equip d’artilleria. Quan vam arribar no hi havia res. Va ser
TPF
FPT
18
Establiment hoteler de luxe, avui en dia desaparegut, que ocupava un lateral de la plaça de Catalunya a
Barcelona. Durant la Guerra Civil Espanyola va ser la seu del PSUC, de la JSUC i del Socors Roig
Internacional.
P
P
19
La quinta de 1941 va ser la lleva més jove mobilitzada pel bàndol republicà per a participar a la Guerra Civil i
era integrada per nois de disset anys. Va ser mobilitzada a finals d'abril de 1938 i el 25 de juliol prenia part de
l'ofensiva de l'exèrcit de la República a l'Ebre.
P
P
20
Enrique Líster Forján (Ameneiro, Galícia, 1907 - Madrid, 1994). Polític i militar. Membre del Partit Comunista
d'Espanya des de 1927, esdevingué un dels principals comandaments militars republicans durant la Guerra
Civil Espanyola i prengué part destacadament a la batalla de l'Ebre (juliol - novembre de 1938) i durant la
Retirada de Catalunya (desembre de 1938 - febrer de 1939). S'exilià a la Unió Soviètica on formà part del
Comitè Central del PCE. Vegeu LISTER (1977).
P
P
21
A principis del mes de febrer de 1939, el govern francès va establir un camp d'internament a la costa del
terme d'Argelès-sur-Mer, al departament dels Pyrénées-Orientales. Estava destinat a les unitats de l'exèrcit de
la República espanyola que arribaven a França durant l'evacuació de Catalunya a l'etapa final de la Guerra Civil
P
P
Los campos de concentración y el mundo penitenciario en España durante la guerra civil y el franquismo
1044
Fonts documentals
la pitjor època, quan no hi havia ni latrines, ni mantes, res, sort que havíem agafat la vela d’un carro
amb l’esquelet i allí vivíem cinc o sis. Hi vam passar deu o onze mesos, fins que ens van portar al camp
22
d’Agde (Hérault), al camp dels catalans. A Agde hi havia tres camps i al tercer pràcticament tots érem
catalans. El grup de cinc o sis que havíem vingut del camp d'Argelès-sur-Mer ens vam anar disgregant,
tot i que havíem fet junts una part de la guerra, ens vam anar escampant i ens vàrem trobar sols, que
és el més dolent amb què et pots trobar en moments com aquests. Tots ens coneixíem, però sense
conèixer-nos. Tanmateix, aquí vaig trobar gent amb qui després vaig fer un llarg camí.
TPF
FPT
Al camp d'Agde vam fer vagues, vam fer de tot perquè no volíem sortir en companyies de treballadors
23
militaritzats . Molta gent va sortir a treballar a la vinya o va sortir a treballar al camp. El camp I i II van
desaparèixer i al III hi vàrem quedar els més rebels de tots, fins que ens van enquadrar en tres
companyies, la meva era la 91a, i ens encarregàvem d’arreglar els camps, dels serveis i ens van fer
servir per muntar al camp número II, les barraques, netejar-les i preparar-les per a noves unitats militars
que s'estaven formant.
TPF
FPT
Quan va estar tot a punt, al febrer de 1940, llavors, ens van agafar les tres companyies, o almenys a la
meva, no em vull equivocar, i ens van portar a un poblet de mala mort prop de Châtellerault (Vienne), a
muntar un camp d’aviació. Quan vàrem arribar tothom s’amagava, les portes tancades i tot perquè
24
deien que portàvem cua. Després, amb el temps, tothom et convidava . Hi vam estar treballant molt
poc temps, dos o tres mesos, i immediatament els alemanys van arribar. El nostre cap francès va anar
a buscar els alemanys com aquell que diu. Quan vam saber que havia fugit vam dir: "és el moment de
fotre el camp!". I vam marxar amb els soldats francesos que ens guardaven, que ens van seguir, i vam
abandonar el camp, agafant una bicicleta, anant a peu, fent autostop… vam fer quilòmetres i quilòmetres. Hi havia un bon brogit, la gent marxava d’un costat a l’altre, els trens tots plens… era la disbauxa,
una retirada d’aquestes de por i finalment vaig anar a parar a Castres (Tarn), i després a Pouzolles
25
(Hérault), a casa d'uns oncles . Un dia em van parar els gendarmes i com que no tenia documentació,
amb van detenir i em van tornar a internar al camp d'Argelès-sur-Mer i poc temps després amb vaig
reincorporar a la 91a companyia.
TPF
TPF
FPT
FPT
L'hivern de 1940-1941 la meva companyia treballava recuperant material bèl·lic a l'arsenal de Roanne
(Loire) i després al dipòsit d'obusos de gasos a La-Ferté-Hauteville (Allier). Ben aviat va córrer el rumor
a la companyia que aquesta seria traslladada a la zona ocupada pels alemanys per integrar-la a
26
27
l'Organització Todt per construir el mur de l'Atlàntic . De seguida vam pensar a organitzar les
28
desercions per no contribuir a l'esforç de guerra alemany. Vaig demanar permís per visitar un familiar
TPF
FPT
TPF
FPT
TPF
FPT
Espanyola. El camp s'organitzava a la platja, que fou envoltada d'un perímetre filferrat, on s'hi bastiren uns
quants barracons. A mitjan febrer estatjava més de cinquanta mil homes que al cap d'uns mesos serien
transferits majoritàriament a un nou camp bastit al mateix departament, al terme del Barcarès. Vegeu
GRANDO; QUERALT i FEBRÉS (1991), p.78 - 84.
22
El Camp d'Agde, altrament dit "el camp dels catalans", estava situat a la costa del departament de l'Hérault, a
setanta quilòmetres de Montpellier. Fou un dels camps bastit per descongestionar els camps d'internament dels
Pyrénées-Orientales. Vegeu VILANOVA (1969), p. 15.
P
P
23
Les Companyies de Treballadors Estrangers (des d’ara CTE) foren creades pel govern francès, a partir de
l’abril de 1939, principalment als camps de refugiats republicans espanyols. L’asil ofert es vinculava a un
compromís de prestació de treball. Les incorporacions eren teòricament voluntàries, però la majoria foren
induïdes o obligades. Cada companyia estava integrada per dos-cents cinquanta homes sota jurisdicció militar.
Les condicions de treball eren molt dures i els homes foren emprats en la construcció de fortificacions, a les
grans obres públiques i a les indústries militars. Vegeu RAFANEAU-BOJ (1993), p.163-178.
P
P
24
La visió negativa que es tenia dels republicans espanyols en alguns àmbits de la societat francesa, molt
vinculada a la repressió exercida a la rereguarda republicana durant els primers mesos de la Guerra Civil
(1936-1939), no era únicament deguda a la propaganda franquista sinó també a la presa de posició d'alguns
polítics i de determinats mitjans de comunicació. En aquest sentit, caldria destacar, per exemple, les opinions
del setmanari monàrquic d'Action Française Le Roussillon. Vegeu GRANDO; QUERALT i FEBRÉS (1991),
p.28.
P
P
25
Es tracta de la família Ejarque. No eren exactament oncles, eren uns amics d'uns oncles del seu pare que
havien emigrat de Terol a França per raons econòmiques, que es dedicaven a l'agricultura, i que es van establir
definitivament a França.
P
P
26
Organisme paramilitar alemany creat el 28 de maig de 1938, encarregat de la construcció d'instal·lacions
militars i especialment d'autopistes aptes per a vehicles blindats. Un cop esclatada la Segona Guerra Mundial,
s'adreçà a la construcció d'infraestructures viàries de caràcter estratègic i de xarxes de fortificacions,
especialment a les costes de l'Atlàntic. Fou dirigida per Franz Todt (Pforzheim, Baden, 4 de setembre de 1891 Rastenburg, Prússia Oriental, 8 de febrer de 1942), ministre d'armament i de producció de guerra, fins a la seva
mort en un accident d'aviació. Fou substituït per Albert Speer. Vegeu SNYDER, (1995), p. 262 i 348-349.
P
P
27
Fortificacions construïdes al llarg de la costa atlàntica europea, principalment francesa, durant els primers
anys de la Segona Guerra Mundial a fi i efecte de rebutjar un desembarcament aliat al continent. Vegeu
SNYDER (1995), p. 12.
P
P
P
28
P
Un cosí del seu pare, Josep Gata, que vivia a Tuchan, al departament de l'Aude.
Fuentes documentales
1045
Els camps de concentració i el món penitenciari a Espanya durant la guerra civil i el franquisme
que tenia al departament de l'Aude i com que no vaig tornar, em van posar en recerca i captura.
Detingut i retornat a la companyia, vaig ser traslladat a una unitat disciplinària com a càstig, al 667 Grup
29
de Treballadors Estrangers a Riom (Puy-de-Dôme), que feia el manteniment d'un parc automòbil.
Vaig tenir sort i vaig aconseguir un bon destí fent funcions de secretari - intèrpret. Dins aquest grup els
espanyols vam organitzar activitats clandestines de resistència i de sabotatge. També es feia molta
propaganda i la majoria dels integrants d'aquest grup van acabar desertant i incorporant-se a la
Resistència. Jo feia d'enllaç amb altres unitats disciplinàries i vaig despertar sospites. Vaig ser
denunciat a la policia que em va detenir el 8 de març de 1942 a Riom. Tot i que el cap del grup de
treballadors, un comandant de cavalleria que ens manava i el seu segon, un capità, m’apreciaven molt,
no sé què va passar que no van poder obtenir la meva llibertat. Possiblement van tenir por quan em
van detenir al veure l'element que m'havia denunciat. Em varen arrestar per confecció i distribució de
fulls volants, és a dir, que els espanyols ja ens havíem organitzat, fèiem sabotatges i... van passar
coses als camions i llavors van saber que hi havia un grup resistent organitzat a la nostra unitat.
TPF
FPT
La policia em va traslladar a la presó de Clermont-Ferrand (Puy-de-Dôme) on vaig ser interrogat i jutjat
per un tribunal militar que em va condemnar a deu anys de treballs forçats i a deu anys de
bandejament. Després em van traslladar al penal militar de Nontron (Dordogne) amb una vintena llarga
30
de detinguts, la major part comunistes. Recordo que hi havia un noi de les Brigades Internacionals
també, però em sembla que aquest era una espècie de mercenari, va anar a les Brigades
31
Internacionals com hagués anat a no sé on, però aquí estava a la presó per activitats gaullistes , en fi,
32
contra Vichy . Aquí ens vàrem arribar a trobar dos o tres grups de resistents, entre els quals hi havia
33
Jean Gentron , que a mi m'estimava molt, per ell jo era "l'Espanyolet".
TPF
TPF
TPF
FPT
FPT
FPT
TPF
FPT
En aquest penal no estàvem en celes, érem catorze o quinze en cada sala amb llits; els de ClermontFerrand ens van posar tots junts, hi havia molts metal·lúrgics, un dirigent dels sindicats de la Unió
34
Departamental, és a dir, provincial de la CGT , en Joseph Ramier, ja dic, gairebé tots comunistes. Hi
havia un grup important que em van ajudar perquè estava desconnectat de tothom. Van començar la
solidaritat pel menjar i ens partíem tot el que rebíem. Aquí va començar la lluita per obtenir el que en
dèiem en aquell moment, els drets polítics, és a dir, que ens consideressin com a detinguts de dret
polític: poder tenir premsa, poder tenir les avantatges de sortir a passejar no com un detingut comú. I
això costava. Vàrem aconseguir bastants coses a la presó militar. Em van designar per fer d'enllaç amb
els altres grups de la presó que estaven en altres sales. Jo feia de professor d’espanyol i amb el cuento
TPF
FPT
29
Després de l'Armistici franco-alemany de juny de 1940, només es mantenen els vincles contrets amb l'Estat
francès als republicans espanyols incorporats a la Legió estrangera. Els integrants de les CTE i del regiments
de marxa de voluntaris estrangers que es troben a la zona de Vichy són internats novament als camps del
migdia francès. A partir de juliol, el govern de Pétain decideix que els espanyols han de retornar a l'status
anterior a la Segona Guerra Mundial. Només poden gaudir de residència els refugiats espanyols que no són
qualificats de "perillosos" per a la seguretat pública i poden acreditar un contracte de treball. Pels que s'havien
allistat, calia presentar un certificat de bona conducta durant l'enquadrament. El 27 de setembre de 1940, el
govern de Pétain instaura una estructura similar a les CTE, anomenada GTE (Grupements de Travailleurs
Étrangers, des d'ara GTE) per treure profit d'aquesta mà d'obra internada que havia de suplir els buits que es
donaven en amplis sectors productius francesos. Els GTE enquadraran a estrangers de 18 a 50 anys per
realitzar treballs profitosos a l'economia nacional. Organitzades pel temps que sigui considerat necessari, són
posades sota l'autoritat del ministeri de la Producció Industrial i del Treball tot i que és el ministeri de l'Interior
qui designa qui els integra. Aquesta situació manté la discriminació entre els refugiats espanyols, que són
sotmesos a un règim d'excepció, davant els altres estrangers als quals se'ls aplica la legislació ordinària.
Òbviament, els republicans espanyols constituiran la major part dels efectius. Vegeu DREYFUS-ARMAND
(1999), p.126 i 127.
P
P
30
Unitat militar formada per voluntaris estrangers d'ideologia antifeixista sota la direcció comunista que van
combatre a favor del bàndol republicà durant la Guerra Civil Espanyola. Hi participaren voluntaris de més de
cinquanta països, amb un total de quaranta mil homes organitzats en quinze brigades. Les primeres unitats es
formaren a principis de juliol de 1936 i foren retirades el novembre de 1938 en compliment d´una resolució de la
Societat de Nacions tot i que restaren alguns contingents fins al febrer de 1939. Vegeu SÒRIA (1989), p. 54.
P
P
31
Concepte genèric que designa als seguidors del general Charles de Gaulle, partidaris de prosseguir el
combat no acceptant l'armistici franco-alemany i continuar la lluita fins a l'alliberament de França.
P
P
32
Per extensió, el govern de col·laboració amb els nazis (1940-1944) dirigit pel mariscal Pétain, amb seu en
aquesta ciutat balneari del departament d'Allier, al centre de França, a la zona no ocupada pels alemanys
després de la derrota francesa de 1940. Pétain es va proclamar cap de l'Estat francès i inicià una revolució
nacional que prohibí els partits polítics i els sindicats, reprimí violentament tota mena d'oposició i promulgà lleis
antisemites. Un cop alliberada França i derrotada Alemanya es va dissoldre.
P
P
33
Jean Gentron havia estat comissari polític a les Brigades Internacionals a la guerra d'Espanya, i era membre
de la direcció de PC Francès. A l'estiu de 1944 es fuga del penal de Nontron i s'uneix a la Resistència. A la
immediata postguerra va ser nomenat prefecte del departament de Côte-d'Or, a la Borgonya. Després va ser
director del Gabinet de Maurice Thorez (Noyelles-Godault, Somme, 1900 - Odessa, Crimea, 1964) quan aquest
fou nomenat ministre d'Estat (1945-1946) i vice-president del Consell (1946-1947).
P
P
P
34
P
Confédération Générale du Travail, sindicat francès d'orientació comunista.
Los campos de concentración y el mundo penitenciario en España durante la guerra civil y el franquismo
1046
Fonts documentals
que donàvem lliçons per passar el temps, anava fent la volta i ens anàvem passant notícies d’uns als
altres.
Vam aconseguir allò que tenien els altres presos militars, posem per cas mitja hora de passeig, i
nosaltres en teníem una mica més. A la primeria ens tallaven els cabells cada setmana, no tenia temps
ni de créixer, i vam començar a dir que ja estava bé. En fi, vàrem obtenir certes coses i llavors com que
hi havia massa gent, es veu que les autoritats van decidir dispersar-nos. Hi va haver un grup que se’n
va anar a Le-Puy (Haute-Loire), aquí a la vora, a un departament del costat. I el maquis els va alliberar i
es van escapar; un altre equip, nosaltres, que vam anar a parar a Mende, a Lozère, però no eren
presons centrals, eren presons on condemnen els presos a complir penes petites; els gran condemnats
els porten a centrals i els que van quedar-se a Nontron, el maquis els va alliberar molt més tard i molts
35
s'hi van incorporar ja que a la Dordogne hi havia molts resistents .
TPF
FPT
A la presó de Mende hi vàrem estar un temps. També vàrem tenir que lluitar molt per obtenir la premsa.
Aquí estàvem tres per cel·la, que és el pitjor; prefereixo estar sol que tres... tot i que els tres érem de la
mateixa ideologia i que políticament ens enteníem, conviure les vint-i-quatre hores, tres galifardeus així,
un moment o altre t’has de barallar. Un d’ells, després de l’alliberació, va tenir la sort també de tornar
del camp de Dachau, i va acabar de secretari general de la Federació Internacional de Miners, perquè
era un miner de Grenoble (Isère), Henri Turrel, i s’hi podia discutir; l’altre, n'Isaac Bauer, era un jueu
polonès que havia estat a Palestina... en fi, era també comunista. A la presó de Mende també volíem
revistes, volíem premsa i no hi havia manera; llavors ens vàrem fer catòlics, ens vam anar a confessar,
i el capellà que hi havia allà ho va comprendre de seguida. Els guardians, quan vam dir que volíem
anar a confessar, ens deien que estàvem sonats, però el capellà es va portar magníficament bé; cada
setmana hi anava un de diferent i ens passava totes les consignes de fora... ens va ajudar molt i
després amb el que ens va ajudar enormement és amb el fet de posar-nos en contacte amb presos que
hi havia a altres galeries. Hi vam trobar que hi havia detingudes dones antifeixistes espanyoles, que
havien fet la resistència. Ben aviat es va plantejar el problema de què hi fèiem nosaltres allà dins, que
es tenia que avisar a fora, i li van enviar al director de la presó una caixa de morts petita, perquè el
1943 s’enviava caixes petites de morts per avisar; es va preparar un pla per fugir, però no va poder ser
perquè van decidir que aquesta presó no tenia les condicions extremes de vigilància i el govern de
Vichy, havia decidit de concentrar tots els detinguts polítics, en aquell moment ens anomenaven
terroristes, en dos o tres presons centrals.
A nosaltres ens va tocar anar a Eysses, a Villeneuve-sur-Lot (Lot-et-Garonne) una antiga abadia
reconvertida en penal per a gent jove. Havien fet fora tothom per posar-nos-hi a nosaltres. El comboi es
va formar a Lyon (Rhône) hi van reunir a mil dos-cents homes, vam passar per Nîmes (Gard), per
Montpellier (Hérault) on vam fer nit a la presó, i l’endemà ens vam posar dins d’aquest tren que aquí en
36
diuen Tren de la Marsellesa perquè cantàvem la Marsellesa per tot arreu on anàvem. Quan anàvem a
alguna estació, com a Toulouse (Haute-Garonne), tothom amb els punys enlaire i ensenyant les
esposes que portàvem i així vam anar a parar a Eysses.
TPF
FPT
La presó d'Eysses
Eysses era una presó gran, amb quatre patis on érem mil dos-cents presoners. Ens vàrem organitzar
millor i vàrem aconseguir premsa i un seguit de coses. Hi havia delegats de pati que es veien amb
enllaços; organitzàvem conferències, venien pagesos i ens explicaven com es feia el vi, com es
plantava el blat, teníem un cor, donàvem cursos de català, de castellà, de matemàtiques, fèiem obres
de teatre. En una, un noi feia de Franco i jo feia de Mussolini. S’havia de passar les hores, i els
diumenges jugàvem a cartes, fèiem de tot, érem els amos, fèiem el que volíem fins el moment en què
ens plantegem el mateix, què hi fem aquí mil dos- cents homes que estarien millor fora que no a dins.
37
Vàrem formar un batalló FFI , que ara l’han reconegut com a unitat assimilada a una unitat combatent,
38
el cap del qual era un altre brigadista, en Fernand Bernard , que estava a Mende amb nosaltres, que
l’havíem conegut gràcies al codi morse i per mitjà del capellà. Era un home estupend, era el comandant
i vàrem organitzar un batalló, com si fos militar; tots fèiem gimnàs al matí, fèiem tota la paròdia, tot allò
TPF
FPT
TPF
FPT
35
A l'estiu de 1944, el penal fou assaltat per unitats guerrilleres que alliberaren la totalitat d'interns polítics.
Entre els assaltats, es trobava Ramon Vila Capdevila «Raymond». El mateix que amb el malnom de
"Caracremada", actuaria a l'interior de l'Estat espanyol, bàsicament a Catalunya, amb una partida de
guerrillers, en el període 1945-1963. Vegeu FERNÁNDEZ (1973), p. 85.
P
P
36
Denominació que va rebre el comboi ferroviari que transferia als resistents detinguts de la presó central de
Nîmes i d'altres presons, a la presó central d'Eysses el 14 d'octubre de 1943 a causa que per cada estació per
on passaven entonaven l'himne nacional francès en senyal de resistència. Vegeu L'AMICALE (1992), p. 12 15.
P
P
37
Xarxa de resistència que abastava tota França amb una complexa organització degut a les competència
interna que realitzaven faccions i idees, unides en el desitg comú d'expulsar les forces d'ocupació alemanyes.
P
P
P
38
Nascut el 10 de juny de 1906 a Perpinyà, Pyrénées-Orientales, i afusellat el 23 de febrer de 1944.Vegeu
L'AMICALE (1992), p. 133 i 230.
P
Fuentes documentales
1047
Els camps de concentració i el món penitenciari a Espanya durant la guerra civil i el franquisme
39
que es pot imaginar i el Consell Nacional de la Resistència, per mitjà dels seus serveis, amb una
40
intervenció prou important del coronel Ravanel , de les FFI, van decidir que durant una inspecció que
feia a la presó el cap de la policia militar, un feixista, es faria una insurrecció. Venia a veure què
passava perquè se n’havien assabentat que allò era jauja, que allà fèiem paelles, festivals, unes
olimpíades per la joventut. Això va precipitar l'acció. Hi havia armes dins d’un dels patis, en el pati
número dos on jo estava, que havíem camuflat sota terra i uniformes de guardià de presó, i el Comitè
41
del Front Nacional que s’havia format al Batalló, on políticament hi havia comunistes i gaullistes,
formant un moviment de resistència, vam decidir que allò ens estava cremant i qualsevol dia podrien
descobrir les nostres activitats i que ens les carregaríem. Aquesta inspecció va precipitar les coses, és
a dir, que quan van anar a visitar el pati número I es va donar la consigna, van donar l’ordre que n’hi
havia per poc temps, i definitivament, va durar vint-i-quatre hores, ens les vam tenir vint-i-quatre hores
a tiro límpio per a poder sortir. Teníem setze metralladores i dinamita. Jo i un altre company espanyol,
42
l'Amador Álvarez, fill d’un miner asturià, formàvem dins d'aquest grup de dotze o setze metralladores,
tots vestits d’uniforme de guardià i la metralladora i ens van dir: "sortiu per obrir les portes, però la
metralladora posada dins el pantalon sense armar ni res", només per fer veure que érem vigilants i en
el moment que anàvem a sortir teníem ja una porta oberta, teníem la segona porta, la del cos de
guàrdia d’ells i amb això arriba un comboi de gent que venia de fer una feina a fora, presoners i
guardians, i un dels guardians, un cap va veure que allò no era normal. Vam aconseguir entrar al cos
de guàrdia i agafar alguns fusells que hi havia dins, i els vam repartir entre els companys i vam
començar a tirar. El company Bernard, el cap, va ser ferit de seguida. L'atac va durar unes deu o dotze
hores fins que les forces de fora, dels servei d’ordre del govern de Pétain va cridar en reforç els
43
alemanys; en aquella època, per aquella regió, hi havia la divisió de les SS Das Reich . I van arribar i
en plena, nit no vegis!, qui aguanta tot allò...! ens vàrem posar en contacte amb la Prefectura i ens van
recollir les armes i ens vàrem rendir. Vam preguntar si hi hauria repressió i ens van dir que no, que no
ens preocupéssim. L'endemà va entrar la policia de Vichy, els alemanys no encara que es van quedar
fora i no van intervenir. Hi va haver un judici sumaríssim, ens varen afusellar a dotze companys entre
44
45
que va morir ferit, perquè
els que hi havia dos espanyols, en Jaume Serot i en Bertrán Serveto
durant els combats va anar a la infermeria i tots els que estaven mig ferits els hi van dir: "foteu el
camp". I els va agafar a tots, més de cinquanta, que els van posar a part de nosaltres, i a nosaltres ens
van fer tornar als patis on érem. I aquí passa l’incident que em va ocórrer. Resulta que jo anava vestit
de guardià, i qualsevol diu que no hi havies participat, i vaig voler anar a la cambra on ens havíem
despullat i jo portava una americana caqui, que era l’única que hi havia en el meu pati, era, però, una
americana de pres. Un jove de les Joventuts Comunistes Franceses, quan va veure l’americana va dir:
"ostres! això anirà bé per anar al maquis" i se la va posar abans que ens rendíssim. I no va pensar en
deixar-la després. I en aquest jove el van caçar així, perquè ells m’havien vist i en Buj Ferrer ni sabien
com es pronunciava, però sabien que n’hi havia un que portava una americana caqui, que era diferent
TPF
TPF
TPF
TPF
FPT
FPT
FPT
FPT
TPF
TPF
FPT
TPF
FPT
FPT
39
El Conseil National de la Résistance (CNR) pren un paper determinant a partir de la reunió del 27 de maig de
1943 a París, sota l'impuls de Jean Moulin, delegat del general de Gaulle, amb la participació de representants
del moviment de Resistència, de delegats sindicals clandestins i de comissionats dels antics partits polítics.
Inicialment, s'establí un programa que girava al voltant de dos grans eixos: la lluita immediata contra l'ocupant i
la unió dels combatents contra el nazisme i, amb vistes al futur, la realització de reformes socials i
econòmiques. EL CNR anomenà sotscomissions, presidides per un membre del Conseil assessorat per
especialistes. Aquestes comissions nomenaran els secretaris generals del govern encarregats d'ocupar
provisionalment els ministeris a l'alliberament. També es decidí organitzar als departaments Comitès
d'Alliberament, similars al CNR, a fi i efecte d'estructurar l'actuació de la Resistència als departaments i de
donar suport al prefecte a l'alliberament.
P
P
40
Dirigent del Moviment de Libération Nationale (MLN), representant el COMAC (Comité d'Action Militaire du
CNR) a Toulouse. Durant l'alliberament serà nomenat coronel comandant de les FFI d'aquesta regió. Vegeu
L'AMICALE (1992). p. 66.
P
P
41
P
P
Comitè clandestí dels resistents presos a la presó central d'Eysses.
42
Resistent espanyol nascut el 20 de desembre de 1920 a Sama, Astúries. Registrat a la presó d'Eysses amb
el número 610 i condemnat a vint anys de presó. Deportat al KL Dachau i matriculat amb el número 73.008.
Vegeu L'AMICALE (1992), p. 226.
P
P
43
La II SS panzerdivision-Das Reich de la Waffen-SS era una divisió blindada d'elit, creada el 1939. Va
participar en tots els teatres d'operacions durant el decurs de la 2a Guerra Mundial: a França, a Iugoslàvia, a
Rússia (1941 - 1944), a Normandia, a les Ardenes, a Hongria i a Bohèmia. Entre el febrer de 1944 i el juny de
1944 es trobava a la zona de Toulouse, primerament adscrita al LXXXVI Cos, 1r Exèrcit, Grup d'Exèrcits D i
posteriorment al 1r Cos de les SS, en situació de descans, grup d'Exèrcits D i finalment en reserva, depenent
del 7è Exèrcit del Grup d'Exèrcits D. Durant la participació en l'esclafament de la insurrecció d'Eysses i les
represàlies posteriors al sud-oest francès era comandada pel gruppenführer-SS (tinent general) Heinz
Lammerding.
P
P
44
Jaume Serot resistent espanyol nascut el 10 de gener de 1920 a Lleida. Jutjat sumàriament, serà afusellat a
Eysses el 23 de febrer de 1944. Vegeu L'AMICALE (1992), p. 283.
P
P
45
Bertran Serveto, resistent espanyol nascut el 4 d'agost de 1904 a Carranza. Jutjat sumàriament, afusellat a
Eysses el 23 de febrer de 1944.Vegeu L'AMICALE (1992), p. 283.
P
P
Los campos de concentración y el mundo penitenciario en España durante la guerra civil y el franquismo
1048
Fonts documentals
de les altres, totes grises i jo caqui. I el van afusellar. Segurament va passar així, són suposicions que
després el Comitè del Front Nacional em va fer. Quan després d'estar als patis vam tornar a les sales,
un company, l'Antonio Guillén, que dormia sobre meu i aquest era el responsable de PSUC a la regió el
van agafar. I els companys passaven la nit esperant que em vinguessin a buscar, vigilaven que em
pogués llevar i m’amagués sota un altre llit o qualsevol cosa, camuflar-me... en fi, tant l’organització
comunista espanyola de la presó com el Comitè del Front Nacional m’havien dit: "atenció!". Ens van
deixar estar un temps i després ens van venir a buscar.
El trasllat
La divisió de les SS Das Reich va venir a la presó i ens van fer pujar en camions a tots menys a un
centenar, no n'hi havia més, i au! cent voluntaris, i d’aquests cent voluntaris em va tocar a mi,
"voluntarios a dedo”, i a peu vam anar de la presó fins a la primera estació, però nosaltres no sabíem
que anàvem a l’estació. Quan passàvem per un bosc, amb un camió al davant ple d'alemanys amb una
metralladora vam dir: “aquí se acabó el carbón, aquí pleguem i no cal que hi pensem més", però només
46
vam perdre un company, l'Ángel Huerga Fierro, un espanyol que el pobre va caure i el van
assassinar. Veies els pagesos, perquè això era ja el mes de juny que estaven als camps, i quan ens
van veure tots s’amagaven perquè els alemanys mataven tothom. I així vam anar a l’estació de Penne
d'Agenais (Lot-et-Garonne) i allà ens van carregar als trens i via Bordeus (Gironde) cap al camp de
47
Compiègne (Oise) . La divisió de les SS Das Reich es va quedar a la zona i després del
48
desembarcament aliat va anar reculant cap el nord i pujant va fer un seguit de matances , potser en
represàlia per la nostra actuació.
TPF
TPF
FPT
FPT
TPF
FPT
A Compiègne vam estar encara uns quants dies i el dia que desembarcaven a Normandia, el dia 6 de
juny, ens van embarcar cap al camp de Dachau.
Durant el viatge vam tenir una certa disciplina. Recordo que un dia, no sé si érem als voltants de Munic
(Baviera), va ploure i havíem fet un forat al sostre del vagó i amb culleretes, una cullerada d’aigua cada
un, ens ho anàvem repartint, també quan havíem d’anar a respirar. Vam arribar els mil dos-cents
intactes, menys un, que va voler fer el burro i el van tirar per un forat que els alemanys pensaven que
havia fet… i el pobre estava assegut a la paret del vagó, però va arribar ferit. El viatge va durar una
dotzena de dies.
L'arribada al KL Dachau
El 18 de juny, quan vam arribar al camp de Dachau, prop de Munic, ens vam haver de despullar, ens
van afaitar i desinfectar i ens van enviar a les barraques a passar la quarantena; vam anar en una
barraca on hi havia un armeni, un cabró, que havia estat cambrer a l’hotel Ritz de Barcelona, i ens va
fer passar les de Cain, ens anomenava “los leones enjaulados”. Era el cap de la barraca, crec que era
la barraca 19 o la barraca 21, la primera que vam anar, i ens va tenir formats durant hores i hores, en fi,
fent-nos la punyeta. Tenia una col·lecció de martells, de maces de goma, i a la nit aquest mal parit, una
bèstia acabada, es passejava per la barraca i a l’home que roncava li fumia un cop de martell. Ho va
pagar a l’alliberació. El tros més gros del seu cos que van trobar era així de petit.
La meva reacció a l'arribar al camp va ser una mica d'indiferència. Jo sabia on era, però no sabia que hi
havia crematoris, ni cambres de gas... dic indiferència, però potser exagero, però com que anàvem
junts tots els mil dos-cents d’Eysses teníem esperança, havíem estat solidaris, havíem viscut una
època determinada junts. Ara, sí sabia de què anava un camp de concentració.
46
André Lecuyer, testimoni presencial del fet, explica que Ángel Huerga va ser tret de la fila, projectat a la
cuneta on tres o quatre SS s'abraonaren sobre ell, el colpejaren amb les culates, el bastonejaren i l'acoltellaren
fins matar-lo. La causa d'aquest acarnissament fou un escut que portava al cinturó, de l'estil dels escoltes, on hi
havia gravada la falç i el martell. Vegeu L'AMICALE (1992), p. 147.
P
P
47
El camp de Royallieu, a Compiègne, al departament de l'Oise, era un camp de triatge, estadi previ a la
deportació cap a Alemanya.
P
P
48
A Tulle, a Corrèze, el 9 de juny de 1944 en una acció de represàlia, membre d'aquesta unitat executaren cent
disset persones i cent cinquanta foren deportades, de les quals només hi hagué quaranta-nou supervivents.
Més al nord, a Oradour-sur-Glane, a l'Haute-Vienne, el 10 de juny de 1944, un altre destacament d'aquesta
divisió incendià la vila i l'església plena de dones i de nens amb el pretext que a quinze quilòmetres d'allí, els
maquis havien ferit quatre SS. Vegeu MANSON (1995), p. 68 i SOULIER (1960).
P
P
Fuentes documentales
1049
Els camps de concentració i el món penitenciari a Espanya durant la guerra civil i el franquisme
El destacament a un kommando exterior
49
Un cop passada la quarantena, de seguida em van designar per formar part d'un kommando i el 14
50
de juliol de 1944 sortia del camp. Ho recordo perquè era un dia que volíem fer una gran jarana i no
51
52
vam poder. Vam sortir cap a un kommando a Landsberg (Baviera), un camp d’aviació, en plena
53
activitat, de les forces aèries alemanyes.
TPF
TPF
FPT
FPT
TPF
TPF
FPT
TPF
FPT
FPT
El kommando de Landsberg
Al Kommando de Landsberg érem, aproximadament, uns tres-cents o tres-cents cinquanta deportats, i
54
dormíem en un gran gimnàs amb lliteres de tres pisos. Estàvem custodiats per soldats de la Luftwaffe
perquè de les SS només hi havia el cap i sis o set homes més i no es podien ocupar de tots els
kommandos, perquè n’hi havia que anaven a treballar a fora i la major part dels que ens vigilaven eren
soldats. Jo he vist tremolar soldats de l’exèrcit de l’aire davant del cap SS del Kommando fotent-los una
bronca, perquè no eren prou severs amb nosaltres i perquè ens deixaven fer. Aquests soldats, la major
part venien del front de l'Est, alguns amb els peus gelats, això era l'any 1944, i el que volien era que
s’acabés la guerra i poder tornar a casa; nosaltres anàvem a treballar i ells es fotien en un racó i
nosaltres fèiem el que podíem i no hi havia problema, al contrari. No s’ha de dramatitzar, s’han de dir
les coses com són. Entre ells també eren durs, ho comprenc, un SS no podia ser tou, inclús amb la
seva mare, havia de demostrar que si portava uns galons era perquè se'ls mereixia i aquest era així. El
cap SS del kommando ens alineava cada matí per anar a treballar i fotia la pistola sobre el cap del
primer i tirava, i si estaves mal col·locat, no vegis!. Era un boig, una desgràcia aquest home. A
55
Landsberg, havíem format un equip d'una vintena d’espanyols; hi havia en Lluís Canadell , en Jaume
56
Ballester ... en fi, tots, i treballàvem en el camuflatge de les barraques i de les pistes. El nostre
57
meister , que era un civil i portava la rodona del partit nazi aquí, cada matí ens portava un pa blanc, pa
blanc!, la gent de la població menjava pa negre. Pa blanc i dos raves negres i ens ho portava cada
matí!, i tu deies ostres!... De vegades ens castigaven, però als soldats també; hi havia diumenges, els
que no treballàvem, que ens ho passàvem estupendament bé, perquè estàvem prenent el sol i vèiem a
vegades, com els soldats de la Luftwaffe eren castigats. Primer regaven el camp, després els feien
portar un sac de trenta quilos a l'esquena i els feien posar cuerpo a tierra, els mateixos alemanys!. I
nosaltres ens ho passàvem bé dient: "mira, no som nosaltres sols!".
TPF
TPF
TPF
TPF
FPT
FPT
FPT
FPT
La sort que vam tenir és que el noranta per cent de la gent d’aquest kommando érem tots d’Eysees i hi
havia la mateixa solidaritat, la mateixa disciplina, en fi, tot i que hi havia gent que no era nostra, però es
mantenia l'esperit. Per exemple, per Nadal, vam aconseguir que poguéssim menjar tots junts i vam
cantar.
Una temporada vaig estar treballant a les cuines del terreny d’aviació, i allà ens fotíem com el quico,
perquè els cuiners no deien res i pispàvem de tot, i després ho portàvem als companys, perquè nosaltres tornàvem tips. En aquest kommando hi vaig estar bé fins que em vaig ferir; estàvem traient pedra
d'una pedrera propera i carregàvem un trenet que arrossegava unes vagonetes i entre dues em vaig
49
En alemany, comandament, grup de deportats destacats a un treball i també designaria els destacaments
exteriors estables de deportats, amb un camp propi, que reproduïen l'estructura d'organització del KL al qual
pertanyien. Enquadraven deportats que efectuaven treballs directament per a les SS o les seves empreses o
que eren adscrits a una firma privada vinculada a la indústria de guerra. El nombre d'integrants era molt
variable i podia anar des d'unes desenes fins a arribar a sobrepassar el nombre de deportats del camp mare
del qual depenia.
P
P
50
P
P
Festa nacional francesa.
51
El Kommando de Landsberg realitza activitats, en tres destacaments, en el període que va des del 6 de
setembre de 1944 al 5 d'abril de 1945 vinculat a activitats aeronàutiques amb una mitjana de sis-cents
cinquanta deportats destacats. Vegeu BERBEN (1977), p.253, 254 i 256.
P
P
52
P
P
Landsberg-am-Lech, ciutat situada a una cinquantena de quilòmetres a l'oest de Munic.
53
La base aèria de la força aèria de la República Federal Alemanya que encara es troba en activitat a
l'actualitat i estatja una unitat de la Lufttransportkommando, la Lufttransportgeschwader 61.
P
P
54
P
P
L'arma aèria alemanya durant el III Reich. Vegeu SNYDER (1995) p. 216 i 218.
55
Resistent nascut el 6 de maig de 1917 a Barcelona i condemnat a 8 anys de treballs forçats. Matriculat a
Eysses amb el número 375 i deportat al KL Dachau. Vegeu L'AMICALE (1992), p. 236.
P
P
56
Resistent nascut el 3 de setembre de 1919 a l'Ampolla, Baix Ebre. Condemnat a 4 anys de presó, registrat a
Eysses amb el número 2158. Deportat al KL Dachau i matriculat amb el número 73042. Vegeu L'AMICALE
(1992), p. 228.
P
P
P
57
P
De l'alemany, mestre, encarregat civil de l'execució de treballs.
Los campos de concentración y el mundo penitenciario en España durante la guerra civil y el franquismo
1050
Fonts documentals
ferir la cama. El metge del camp d’aviació em va curar: em van adormir i em van operar i llavors estava
on hi havia hagut el gimnàs del pilots, que havien transformat en hospital i al tros de piscina hi havia els
serveis i el meu llit de ferit de la infermeria, però el fotut és que cada cop que venien a bombardejar, i
venien sovint, anàvem a refugiar-nos en un bosc i els companys m’havien d’agafar amb la llitera i
portar-me en aquest bosc. Jo estava ferit amb una febre de por i sort que els companys, no sé com em
van aguantar, no sé com no em van descobrir els SS perquè tenia una febrada a causa que s'havia
infectat la ferida de la cama.
Un dia el cap dels deportats, un antic de les Brigades Internacionals, em va venir a veure i em plantejar
un problema, diu: "escolta, un dia et fotaran un parell de tiros perquè retardes la columna perquè t’han
de portar a coll, per tant, més val que et portem a Dachau de nou". I així és com vaig tornar al camp de
Dachau.
Després no sé com va anar al kommando perquè em van tornar a Dachau i tots els companys van anar
58
a parar a Kaufering , un subcamp al costat de Dachau, on hi havia dones, totes jueves, per liquidar59
los, però hi va haver alguna contraordre i els van portar al kommando d'Allach , si no els liquiden a
tots, però tothom va tornar.
TPF
FPT
TPF
FPT
El retorn al camp central
60
Quan vaig tornar al camp de Dachau, em van fotre la llitera al mig del pati, a la plaça d’appell , i
m’arriba un SS amb la pistola a la mà i diu: "aquest paio que té?". I el noi que m’acompanyava, que
també era un antic de les Brigades Internacionals, li va respondre: "és que no pot caminar. Ara
l’acompanyarem...". Quan vaig veure que el SS em treia la manta que portava sobre la cama ferida dic:
"mare meva!". Em vaig fotre a córrer, vaig anar de pet a la infermeria. I l'SS va dir: "mira si no corre el
paio!". No em va passar res. Em van enviar a la barraca on hi havia l’hospital i em van curar. Aquí a
l’hospital, hi havia llits al mig i després tot el voltant eren lliteres de tres pisos. Hi havia dos o tres
malalts i a mi em van posar en un llit, al costat d’un home vell, un holandès. Vam començar a parlar de
seguida de quan vam arribar al camp, de què teníem, ens enteníem com podíem i al cap d’una
estoneta, una mar de crits i venen uns xicots, uns infermers i diuen: "vinga, tu, fora d’aquí". I em treuen
d’aquest llit i em posen en aquestes lliteres amb un a sota; jo estava desesperat. Amb això arriba un
home, tranquil, ben mudadet, amb un maletí i diu: "què és això!". I l’avi aquest es veu que li va dir:
"veus el que estava aquí i ara està allà baix, és un espanyol". I ostres! aquest home que havia arribat
era austríac, un antic de les Brigades Internacionals, s'acosta, em demana perdó i em diu: "perdóname
camarada, no te preocupes que vas a salir de aquí". I efectivament, al cap de deu minuts, em van posar
en un llit, però davant d’ell i a dalt de tot en lloc d’estar a sota, amb unes excuses... i cada àpat en feien
61
portar la meva gamela. Hi havia fraternitat amb aquells homes i després hem mantingut la relació.
TPF
TPF
FPT
FPT
Aquesta segona vinguda al camp de Dachau va ser diferent, perquè em vaig trobar més aïllat, més sol
tot i que sabia que fora hi havia companys que m’ajudarien. Un dia estava al pati i em van llançar un
jersei. Jo no sabia qui me l'havia tirat. Un altre dia va venir un deportat a portar-me un tros de pa o un
ucraïnès que venia perquè li havien dit que m’havia de vigilar i em deia: "Madrid, Madrid" i li donaven
una mica més de ranxo. Així vaig anar reprenent el contacte un altre cop amb els companys: amb en
62
Joan Martorell , que era barber, amb un altre company que era ferroviari a Limoges (Haute-Vienne),
en Aubouroux, aquest estava encarregat de la neteja i cada matí venia a netejar, a desinfectar les
portes. Sovint, també vaig trobar l'estima dels nois de les Brigades Internacionals.
TPF
FPT
Després vaig sortir de la infermeria amb la cama curada, però amb el tifus a sobre, perquè vam agafar
tots el tifus els d'allà dins. Un dia ens van recollir a tots amb carretons i ens van portar cap a la dutxa. Et
posaven sota i et marcaven el número aquí, a la pitrera, i passaves davant d’un metge, sense res però
net...:" y este quiero y este no quiero". I al carretó. I no sé on anaven a parar. I de seguida els
58
El Kommando de Kaufering, un conjunt de camps exteriors situat a una quarantena de quilòmetres del KL
Dachau, els presoners eren emprats per compte de l'Organisation Todt en obres de construcció entre el juny de
1944 i l'abril de 1945. El 26 d'abril de 1945 comptabilitzava un total de 9021 presoners i 1093 presoneres.
Vegeu BERBEN (1977), p. 252, 255, 257 i 258.
P
P
59
El Kommando d'Allach, un gran camp exterior que treballava per compte de la BMW en la producció de
material aeronàutic, entre el 19 de març de 1943 fins el 15 d'abril de 1945. La mitjana de deportats destacats
fou de 3800. Vegeu BERBEN (1977), p. 251.
P
P
60
P
P
61
P
P
Plaça de crides i de recomptes.
Del francès, gamelle, una mena de carmanyola metàl·lica on els deportats rebien el ranxo.
P
62
Joan Martorell, resistent nascut el 1 d'abril de 1918 a Barcelona. Condemnat a dos anys de presó. A Eysses
fou registrat amb el número 2859 i deportat al KL Dachau i matriculat amb el número 73721. Vegeu L'AMICALE
(1992), p. 267.
P
Fuentes documentales
1051
Els camps de concentració i el món penitenciari a Espanya durant la guerra civil i el franquisme
63
companys d’Eysses, que m’havien vist per allà, em van posar a la cua on hi havia el doctor Parra i em
va declarar bueno para el servicio. Hi havia una epidèmia tan gran que havien transformat tota una
banda de barraques en hospital perquè l'hospital no donava l’abast. Vam anar a raure en una barraca
on els infermers i els metges eren iugoslaus, tots gent de la resistència, i em deien: "espanyol? oi!". Jo
a primera fila fins que vaig sortir curat.
TPF
FPT
Un cop refet, els companys espanyols, en Joan Martorell en particular, de seguida em van buscar un
kommando on ser destinat. Em van destinar a un kommando de recuperació de material, fora del camp,
on també un antic de les Brigades Internacionals era el cap. Allà la feina era treballar en una gran
fàbrica de recuperació de fils elèctrics, de fil de coure... en una gran taula on érem sis, dos i dos i dos.
Un tallava els trossos de cable a uns trenta centímetres i els altres els obríem amb un ganivet i el que
era de coure el posàvem en un costat, en fi, recuperació del material. El fotut és que treballaves dotze
hores i no podies ni recolzar-te a la taula perquè si el paio que et venia al darrera, l’alemany, et veia et
64
fotia una garrotada i et deixava tonto. Aquí el kapo , que també era un antic de les Brigades
Internacionals i el contramestre que havien estat a les Brigades Internacionals, de seguida em va
anomenar camarada. Havíem de menjar drets, no podíem anar enlloc, menjàvem allà, i el kapo venia
amb un altre litre de sopa per a mi, en tenia dos, i la repartia entre els sis que érem. Quan volia anar al
wàter o a descansar, perquè hi anàvem per descansar, el cridava i venia i s’esperava a la porta dels
wàters fins que jo hagués acabat, i moltes vegades hi anava per assentar-me una mica perquè entre la
cama i el cansament no podia seguir dret. I vaig continuar així fins que va arribar l’alliberació.
TPF
FPT
Mentrestant, com que hi havia l’organització clandestina formada, m’havien incorporat a l’organització,
no del PSUC, sinó a la comuna PSUC i PC espanyol que funcionaven juntes fins poc temps abans de
l’alliberació perquè havien arribat gent de França, on havien decidit que el PSUC es podia organitzar tot
sol; allà nosaltres vam creure que calia anar junts fins a l’alliberació i després ja en parlaríem, que
teníem que continuar tots junts; vaig estar a la direcció del PSUC del camp i després em varen enviar a
65
treballar al Comitè Nacional Espanyol , és a dir, cada nacionalitat tenia un comitè nacional. Després hi
66
havia un comitè internacional, el seu cap era en Edmond Michelet , que després va ser ministre aquí a
França.
TPF
FPT
TPF
FPT
Les organitzacions clandestines al camp de Dachau venien estructurades des de França gairebé totes,
perquè gairebé tots érem resistents. Suposo que els companys de la CNT es veien entre ells, però des
del punt de vista partidista, el Partit Comunista tenia els seus dirigents, tenia les seves coses... en fi,
elegits democràticament i vam fer inclús una conferència, a la vetlla de l’alliberació, allà on
desinfectaven la roba, la desinfecció i discutint com anirien les coses i veient què havíem de fer.
Després, cada nacionalitat tenia el seu comitè nacional, on n'hi havia de totes les ideologies.
Nosaltres, dels mil dos-cents d’Eysses, en vam deixar al camp ben bé una bona meitat. Era gent que
pensava massa en la família, en els fills que havien deixat, i en el tec que es fotarien quan sortissin
d'allà; aquests no van sortir, pensaven molt en la família, que era humà i a vegades era difícil d’anar i
dir: "apa nano, no t’amoïnis!, sortirem un dia d’aquest!", perquè tu pensaves el mateix i aquests homes
no han tingut la capacitat de resistència, perquè hi fa molt, perquè tots passàvem moments que deies:
"em foto contra les filferrades", per qualsevol cosa. Venia un company i et deia: "què nano!?" I això fa
molt, això és el que ens ha fet aguantar i també la solidaritat. Això entra en el terreny de la solidaritat,
no només la cullerada de sopa i el tros de pa, hi ha l’ànim, fer “de tripas corazón”, riure quan no en tens
63
Vicente Parra, un metge espanyol destinat al revier del KL Dachau, president del Comitè Nacional Espanyol i
membre del Comitè Internacional de Dachau el 30 d'abril de 1945. Un cop alliberat, va ser director de l'hospital
Varsòvia, a Toulouse. Va acabar emigrant a l'Amèrica Llatina. En Ramon Buj havia estat el seu secretari
particular.
P
P
64
Kabo o kapo, mot d'origen italià, il capo: la testa. Deportat responsable d'un grup de treball. Amb molta
freqüència es tractava de detinguts de dret comú. Hi ha autors que ofereixen un altre origen al mot que
provindria de la contracció de les paraules kameraden i polizei. Vegeu ISELIN, p. 35.
P
P
65
Comitè clandestí que funcionava al KL Dachau on hi eren representades les diferents sensibilitats
ideològiques dels deportats espanyols (llibertaris, comunistes, socialistes…) i que realitzava funcions de
coordinació entre elles davant activitats de resistència i de solidaritat.
P
P
66
Edmon Michelet (París, 8 d'octubre de 1899 - Marcillac de Brive, Corrèze, 9 d'octubre de 1970). Polític,
resistent i deportat. De fermes conviccions religioses i patriòtiques, pren part com a voluntari a la 1a Guerra
Mundial. A la postguerra, participa del moviment de la Joventut Catòlica i del moviment dels Equips Socials,
esdevenint un dels representants més destacats del catolicisme social francès d'entre guerres. El juny de 1940
inicia les activitats contràries al govern de Vichy i, sota el nom de guerra de "Duval", organitza el grup "Liberté",
i després "Combat". En el període 1940-1941, contribuirà a la fundació de la xarxa "Combat", de la qual
n'esdevindrà cap regional i més endavant dels M.U.R (Mouvements Unis de la Résistance), per a la cinquena
regió. Perseguit per les seves activitats gaullistes, és arrestat el 25 de febrer de 1943 par la Gestapo i conduït à
la presó de Fresnes (Val-de-Marne). El 15 de setembre de 1943, és deportat al KL Dachau. A finals de la 2a
Guerra Mundial, quan el camp és alliberat per l'exèrcit nord-americà, el 29 d'abril de 1945, és escollit per
representar als francesos en el Comitè Internacional del camp de Dachau i s'encarrega de la repatriació dels
seus compatriotes i dels espanyols. Entre el maig de 1945 i el 1970 ocuparà l'escó de diputat, diverses carteres
ministerials i altres alts càrrecs en organismes estatals. Vegeu - (1996).
P
P
Los campos de concentración y el mundo penitenciario en España durante la guerra civil y el franquismo
1052
Fonts documentals
ganes, i més, quan veies els companys en els darrers períodes de Dachau, que era terrible, perquè
veies les carretades de gent que s’emportaven al crematori. I cada matí hi havia una estesa de gent i
veies companys que tu coneixies... i veies com primer els arrencaven les dents d’or… l’home ja estava
mort, però li obrien la boca i si tenia dents d’or les treien; veies això hi deies: "la mare!, demà jo puc ser
aquí..." això era criminal, això et fotia la moral... si no estaves massa bé, això et matava.
En els camps només pensàvem organitzar-nos militarment, és a dir, per veure com podíem estar a
l’origen de la nostra pròpia alliberació. Totes les nacionalitats tenien comitès militars, de la mateixa
67
68
manera al camp de Buchenwald van organitzar un batalló militar amb caps i tot, a Sachsenhausen
també, a tot arreu hi havia un aparell militar; com armar aquest aparell militar? això ja era... però a la
pràctica tothom pensava, més que evadir-se llançant-se sobre les filferrades, en com podíem arribar a
organitzar-nos per aixecar-nos en el moment que fos oportú.
TPF
FPT
TPF
FPT
Al camp de Dachau també havíem d’evitar que ens matessin quan arribessin els aliats, la vetlla de
l’alliberació o dos dies abans, els alemanys van agafar tots els russos i els van pelar completament; ells
portaven una R al darrera, i nosaltres els vam ajudar canviant-los les americanes, camuflant-los a les
nostres barraques perquè no se’ls emportessin perquè només hi havia una carretera, els pelaven
completament al zero i... perquè arribava aquest moment. A Dachau ho van intentar, no van reeixir,
potser en van caure molts en el camí, però no els van pas matar a tots els que es volien emportat.
Potser després dels russos o els jueus haguessin estat els espanyols i després els francesos i tothom,
69
perquè el què volien era liquidar-nos a tots i que no quedés res, com van fer a Birkenau .
TPF
FPT
L'alliberament del KL Dachau
Abans de l’alliberació, cap el 26 o 27 d'abril, els SS van intentar agafar els russos i els jueus i emportarse’ls. I va haver una carnisseria de por des del camí del camp fins a l’estació on els volien embarcar,
però es va sublevar tothom; ells que es van donar compte que els anaven a portar a la picota, es van
aixecar, i nosaltres dins el camp també, i dèiem: "nosaltres què hi perdem? Els aliats vindran aviat".
Des del dia 27 i 28 sentíem l'enrenou de les canonades i sabíem que el front s'apropava.
El camp de Dachau va ser alliberat el 29 d’abril de 1945. Els primers que van arribar al camp foren els
americans, l’exèrcit americà, perquè el que hi havia eren veneçolans, mexicans i a nosaltres això ens
va ajudar enormement perquè amb aquests soldats vam començar a parlar en espanyol. Ens van
ajudar a capturar tots els SS i els soldats que hi havia, ens van donar les armes i ens van deixar fer. Al
cap de tres dies, això es va acabar; va arribar el gruix de l'exèrcit americà i es va acabar aquí. Penso
que no vam tornar malalts perquè durant el nostre alliberament ens van donar llibertat completa. Hi
havia un bunker on els americans ens portaven fins i tot els SS que havien recollit pel camí, ens els
portaven allà i ens van deixar escabetxar-los i en fi, barbaritats, com el cap de barraca que ja dic, el tros
de carn més gran del seu cos era així de petit. Era un bandit. Ens van concedir això fins que van arribar
les forces una mica més regulars i més serioses, que també van fer disbarats perquè tot i que no ens
van donar gaire menjar, no ens el van donar de manera calculada i molta gent, molts companys, van
morir perquè s’ho menjaven tot... ens donaven una llauna d’aquestes de conserva de bou o de
mantega en quantitats desorbitades, paquets que havien recollit en els dipòsits i la gent mira... un xicot
de València, que era coronel de l’exèrcit espanyol, va morir amb el paquet entre les cames perquè
estava mort de gana, s’ho va voler menjar tot d’un cop i pam!.
Poc després van desinfectar les barraques, però sense comptar que a dins hi érem nosaltres; van
tancar les finestres i les portes i apa! DDT...van fer disbarats, fins que vàrem començar a cridar i llavors
ens van deixar sortir de les barraques i vam anar a parar fora del camp, en una caserna que hi havia,
ens van donar habitacions on érem tres o quatre. Hi vam estar un mes i després ens volien col·locar en
un camp de desplaçats, però vam començar a cridar i... en fi, menys mal que aquest home, en
Michelet, ens va prometre: "no us amoïneu, jo sortiré l’últim del camp i vosaltres anireu amb mi". I va
ser així. Hi va haver sang, però jo trobo que això va ser normal. Ningú ho va trobar malament, va ser
bo; hi havia una caserna al costat del camp on recollien les deixalles de l’exèrcit alemany, mariners,
aviadors... que fotien el camp, que fugien i anaven a parar allà i allà va ser de por, perquè em sembla
67
El KL Buchenwald estava situat a 4 km de Weimar. Començà a funcionar l’estiu de 1937 i fou engrandit
dues vegades els anys 1939 i 1941, per la gran afluència de deportats. Al final de la guerra, el camp ocupava al
voltant de 50 ha. En els registres del lager, hi figuren uns 250000 inscrits de més de vint nacionalitats, i quan
fou alliberat, el 12 d’abril de 1945, restaven amb vida 21800 deportats. Del contingent espanyol, en van
sobreviure al voltant d’uns dos-cents.
P
P
68
El camp de concentració de Sachsenhausen fou bastit el 1936 i estava situat al nord de Berlín, prop
d'Oranien-burg. Amb una extensió de 18 hectàrees, el camp comptava amb setanta-vuit barracons que
s'organitzaven al voltant de l'appellplatz. L'any 1945 el camp tenia més de cent kommandos exteriors dedicats a
la producció de guerra (Heinkel, Falkensee, Berlín -Lichterfelde, I.G.Farben, Siemens…). El camp va ser
alliberat per l'Exèrcit Soviètic el 27 d'abril de 1945.
P
P
P
69
Birkenau o Auschwitz-II. Camp d'extermini construït l'any 1941 que formava part del complex d'Auschwitz
situat al bosc de Brzezinka, prop d'Oswiecim, Polònia.
P
Fuentes documentales
1053
Els camps de concentració i el món penitenciari a Espanya durant la guerra civil i el franquisme
que pocs van sortir vius perquè nosaltres anàvem armats perquè aquests mexicans i veneçolans, quan
pujaven a un mirador, agafaven les metralladores i ens les donaven perquè féssim el que volguéssim.
Hi havia deportats que no podien ni arrossegar el fusell, però n'hi havia que encara estaven una mica
forts... què has de fer? tota la mala sang que portaves a sobre va sortir allà, que fins a cert punt és
humà; et demanaven perdó, però malgrat tot els hi foties un tiro i deies, què carai!.
Entre els deportats no hi va haver excessius ajustament de comptes, potser sí, però no... no crec que
fossin excessius. Entenguem-nos bé, amb presos de dret comú o presos que manaven dins les
barraques i que no eren deportats polítics o resistents, sí, és possible; jo no he participat de manera
directa, però és possible perquè hi havia gent que estaven allí perquè havien matat algú i de la presó
els posaven allà expressament per fer la guitza... és possible perquè eren gent salvatge, que per fer-se
veure davant les autoritats del camp a vegades feien bestieses, o et fotien cops d’estaca si eren kapos
o simplement, detinguts com tu, però entre nosaltres no... Sobre això, recordo que nosaltres teníem un
company, justament de la JSUC de Narbona (Aude), i el paio havia anat a la policia i havien fet una
redada de por i llavors ens vam trobar tots allà i què li vols dir? Jo que el coneixia personalment perquè
era un company meu del casal de la joventut... no ens vam parlar mai més, perquè considerava que es
pot tenir un error però, malgrat tot... perquè ell era més gran i ens donava lliçons en aquella època.
Jo no he participat en aquestes coses, hi hagués pogut participar igualment, però no vaig tenir aquesta
ocasió perquè tenia una altra feina, al ser un dels responsables del PSUC en aquell moment. Jo em
vaig dedicar el mes que vàrem estar després de l’alliberació fins a la nostra repatriació a França, a
omplir papers i mirant pels companys, en fi, fent una relació dels quadres, dels militants que estaven
allà, perquè havien estat a la presó, com havien caigut... en fi, tot, paperam que al contrari de molts
altres companys, jo no he guardat, que vaig empaquetar i enviar al Comitè Central del PSUC a
Toulouse, amb fotos i tot.
Un cop alliberats, els americans pensaven portar-nos a un camp de desplaçats perquè de totes
maneres no érem francesos, i de la mateixa manera que gitanos i altres persones d’aquestes els fotien
en camps de desplaçament que havien muntat per tot arreu, els espanyols érem igual. Els americans
posaven com a obstacle perquè fóssim retornats a França que érem apàtrides, que no teníem cap
nacionalitat. Nosaltres érem refugiats estatutaris, polítics i ells consideraven que no teníem cap
nacionalitat, que amb Franco no ens podien enviar, que a casa d’en Franco no perquè n’havíem sortit,
però que tampoc tenien raó. Pretenien posar-nos en un camp. Em sembla que hi ha hagut gent a
Châlons-sur-Marne (Marne), hi havia el camp i molts hi van anar a parar, molts que no tenien, com
nosaltres que estàvem organitzats, adreces on anar a parar. És molt possible que hi vagin anar i els
70
demés van anar a l’hôtel Lutétia .
TPF
FPT
La repatriació
El retorn del camp de Dachau fins a França es va fer en camions fins a Mulhouse (Haute-Rhin).
Havíem de retornar en avió, però no sé què va passar. Quan vam anar al camp d’aviació ens van dir
que ni hablar i ens van agafar en camions militars fins a Mulhouse; aquí ens van fer la recepció, en un
restaurant, els francesos ens vestien perquè encara portàvem el vestit de deportat: ens donaven un
vestit, una camisa i una corbata. De Mulhouse jo no vaig anar a París, tot i que ho van fer molts
companys, que van anar a l’hôtel Lutétia. Jo només tenia la idea d’anar a casa d’aquesta gent que
m’havien acollit a la débâcle i tenia, no sé per què aquesta idea. I en Joan Martorell, que venia amb mi,
71
només tenia la idea d’anar a veure la promesa que havia deixat al Cantal . I vàrem anar cap el sud, no
sé quants érem, quatre o cinc, i en tren fins a Nîmes on vam fer una nit i després vaig parar-me a
Montpellier, sense res, per descansar, i l’endemà amb el primer comboi cap a Pouzolles (Hérault).
TPF
70
FPT
L'hôtel Lutétia, al boulevard Raspail, al sixième arrondissement, a París, fou el gran centre d'acollida, durant
cinc mesos, de tots els desplaçats francesos provocats pel conflicte: des de presoners de guerra fins a
deportats, passant pels requisicionats per l'STO (Service du Travail Obligatoire). Primerament eren
desinfectats, passaven un control mèdic que permetia sovint descobrir els malalts que necessitaven
hospitalització i, finalment, feien els tràmits burocràtics. Els republicans espanyols també hi passaren
majoritàriament on reberen, a més, l'ajuda de la Creu Roja Republicana Espanyola, dirigida per Manolita
Riquelme. Vegeu WIEWORKA (1994), p. 76 -77.
P
P
P
71
P
Departament del centre de França amb capital a la ciutat d'Aurillac.
Los campos de concentración y el mundo penitenciario en España durante la guerra civil y el franquismo
1054
Fonts documentals
Bibliografia
- (1996). Edmond Michelet, L'album d'une vie (1899-1970). Paris, Éditions R. Laffont.
L'AMICALE DES RESISTANTS, PATRIOTES, EMPRISONNÉS A EYSSES (1992). Eysses contre Vichy 1940 …. Paris, Éditions Tirésias.
AMICALE DES ANCIENS DE DACHAU. Allach. Kommando de Dachau. Paris, Éditeurs France-Empire.
Avel·lí ARTÍS-GENER (1975). La diàspora republicana. Barcelona, Euros.
A.V. (1984). Les camps en Provence: exil, internement, deportation 1933-1944. Aix-en-Provence, Éditions
Alinéa.
A.V. (1989). Plages de l'exil. Les camps de refugies espagnols en France 1939. Dijon, Hispanística XX.
Paul BERBEN (1977). Dachau 1933 - 1945. Historia oficial del campo de concentración nazi. Madrid, Ediciones
FELMAR.
Magnus BERG (1990). "La entrevista como método de producción de conocimientos". Historia y fuente oral
(Barcelona), núm. 4, p. 5-10.
Daniel BERTAUX (1993). “La perspectiva biográfica: validez metodológica y potencialidades” dins
J.M.MARINAS i Cristina SANTAMARÍA (eds.). La Historia oral: métodos y experien-cias. Madrid. Debate.
Christian BERNADAC (1995). La libération des camps. Paris, Éditions Michel Laffont.
Joseph BILLING (1973). Les camps de concentration dans l'economie du Reich hitlérien. París, P.U.F.
J.CARRASCO (1980). La odisea de los Republicanos Españoles en Francia (1939-1945) / L'Exil républicain
espagnol en France (1939/1945). Barcelona, Ed. Novaterra.
Georges CHARKAP i Dominique SAUDINOS. La vie à fil tendu. Éditions Odile Jacob.
Daniel DÍAZ ESCULIES (1993). Entre filferrades. Un aspecte de l'emigració republicana dels Països Catalans
(1939-1945). Els orígens. Barcelona, Ed. La Magrana.
Geneviève DREYFUS-ARMAND (1999). L'exil des Républicains espagnols en France. París, Éditions Albin
Michel.
Geneviève DREYFUS-ARMAND i Émile TÉMIME (1995). Les camps sur la plage, un exil espagnol. París,
Éditions Autrement.
David K. DUNAWAY (1990). "La grabación de campo". Historia y fuente oral (Barcelona), núm. 4, p. 63-78.
Alberto FERNÁNDEZ (1973 ). Españoles en la resistencia. Bilbao, Zero S.A.
FRANCO FERRAROTTI (1993). "Las biografías como instrumento analítico e interpretativo" dins J.M.
MARINAS i Cristina SANTAMARÍA (eds.). La Historia oral: métodos y experiencias. Madrid. Debate.
Pierre FILHOL (2002). "Si hauts que soient les murs…". Le Patriote Résistant (Paris), núm. 749, mars, p. 9.
René GRANDO; Jacques QUERALT i Xavier FEBRES (1991). Camps du mépris, des chemins de l'exil à ceux
de la resistance 1939-1945. Perpignan, Llibres del Trabucaire.
Bernard ISELIN (1989). "La déportation. La barbarie du XXè siècle", p.23-122 dins Les dossiers de la Historie
(Paris), núm. 67, décembre, 15è année.
John KEEGAN (1979). Waffen SS. Los soldados del asfalto. Madrid, Librería Editorial San Martín.
Eugen KOGON (1970). L´État SS. Le système des camps de concentration alemands. París, Éditions du Seuil.
Enrique LISTER (1977). Memorias de un luchador. I. Los primeros combates. Madrid, G. del Toro Editor.
Jean MANSON (dir.). (1995). Leçons de tenebres. Paris, Plon.
Henri MICHEL (1990). La segunda guerra mundial. Vol. I i II. Madrid, Ediciones Akal.
MIGUEL ANGEL. Los guerrilleros españoles en Francia 1940 - 1945. La Habana, Editorial de Ciencias
Sociales. Instituto Cubano del Libro.
Frederica MONTSENY (1977). El éxodo. Pasión y muerte de los españoles en el exilio. Barcelona, Galba
Edicions.
Robert O. PAXTON (1974). La Francia de Vichy, 1940-1944. Barcelona, Noger.
David W. PIKE (1969). Vae Victis! Los republicanos españoles refugiados en Francia 1939-1944. París, Ruedo
Ibérico.
Fuentes documentales
1055
Els camps de concentració i el món penitenciari a Espanya durant la guerra civil i el franquisme
Eduardo PONS PRADES (1995). Morir por la libertad. Españoles en los campos de exterminio nazis. .Madrid,
VOSA.
Marie-Claude RAFANEAU-BOJ (1993). Odyssée pour la liberté. Les camps de prisonniers espanyols 19391945. Paris, Éditions Denoël.
Montserrat ROIG (1987). Els catalans als camps nazis. Barcelona, Edicions 62.
Javier RUBIO (1977). La emigración de la guerra civil de 1936-1939. Historia del éxodo que se produce con el
fin de la II República española. Madrid, Librería Editorial San Martín.
Josep SANGUEDOLCE. La resistance à Dachau-Allach. Lyon, Éditions Méridis-Productions.
Miguel Angel SANZ (1981). Luchando en tierras de Francia. Madrid, Ediciones
Louis L. SNYDER (1995). Enciclopedia of the Third Reich. Enderby, Bookmarkt Limited.
de
la
Torre.
Wolfgang SOFSKY (1995). L'organisation de la terreur. Paris, Calmann-Lévy.
Ramon SÒRIA RÀFOLS (dir.) (1989). Diccionari Barcanova d'Història de Catalunya. Barcelona, Barcanova.
Antonio SORIANO (1989). Éxodos. Historia oral del exilio republicano en Francia. Barcelona, Ed. Crítica.
A.SOULIER (1960). Le drame de Tulle. Tulle, Comité des martyrs.
Antonio VILANOVA (1969). Los olvidados. Los españoles en la segunda guerra mundial. París, Ruedo Ibérico.
Maurice VOUTEY (1984). Evolution et role du système concentrationnaire nazi. Dijon, Centre Régional de
Documentation Pédagogique de Dijon.
Annette WIEWORKA (1994)."Rendez-vous à l'Hôtel Lutétia". L'Histoire (París), núm. 179, juillet-Aôut, p.76 -77.
Olga WORMSER-MIGOT (1968). Le système concentrationnaire nazi. Paris, P.U.F.
INTERNET
Http://www.bteysses.free.fr
Http://www.fndirp.org
Los campos de concentración y el mundo penitenciario en España durante la guerra civil y el franquismo
1056
Fonts documentals
ENTRE LA PÈRDUA I LA DISPERSIÓ
Els fons documentals de les presons preventives o de partit a la
província de Tarragona (època franquista)
Josep M.T.Grau i Pujol
Les diferents divisions territorials civils de l’Estat Espanyol del segle XIX jerarquitzaven
el seu sistema judicial: les capitals territorials esdevenien seus de les institucions que
administraven justícia. En el cas català, i de major a menor, l’ordre era Madrid,
Barcelona, la resta de capitals provincials, les capitals de partit judicial i els municipis.
Les presons, depenents del Ministeri de Justícia, seguien la mateixa gradació, tot i que
les infraestructures s’adaptaven a les disponibilitats i necessitats.
Les vicissituds de la documentació penitenciària a casa nostra són molt semblants a la
que han passat la de la resta d’organismes públics: destrucció per aconseguir espai i
obtenir pasta de paper -en especial en el període d’autarquia franquista-, canvis
d’edificis, males condicions de conservació (humitat dels dipòsits, existència de
rosegadors, fongs, etc.) i poca cura en el seu tractament 1 . Pel que fa a la produïda
durant la II República cal afegir la crema durant la retirada de les tropes republicanes o la
confiscació i posterior exili (perpetu?) a terres castellanes.
TPF
FPT
La progressiva normalització arxivística fa que siguin moltes les actuacions sobre
aquesta tipologia d’arxius. Les estratègies adoptades han estat dues: una interna i una
externa, la darrera de mans dels arxius històrics provincials que via transferència i
gràcies a la intervenció dels seus professionals s’han pogut ordenar, classificar i
inventariar gran nombre de fons, que fan que ens anem apropant al nivell d’alguns
països europeus 2 .
TPF
FPT
Els avenços a Catalunya en els últims anys han estat espectaculars. A Sant Cugat del
Vallès, l’Arxiu Nacional de Catalunya s’ha fet càrrec del fons de la presó Model de
Barcelona; a Girona, Lleida i Tarragona els respectius arxius de demarcació de la
Generalitat de Catalunya han recollit el material que es conservava de les presons
provincials; a a la resta del territori els arxius comarcals, a través dels respectius fons
municipals de cada cap de comarca, i en conseqüència sovint de partit judicial (tret
d’algunes excepcions com per exemple Tàrrega), han recuperat els llibres i lligalls de les
presons conegudes en determinats moments com a preventoris judicials, presons
preventives, de partit, i més tard dipòsits municipals.
1
GRAU, J.M. – GÜELL, M., “La crònica negra de la destrucció d’arxius a la demarcació de Tarragona”, a Lligall
(Barcelona), 18 (2001): 65-120, en especial pp. 98-100.
P
P
2
A Catalunya manca una guia general d’arxiu penitenciaris, com la ja confeccionada a França fa més d’una
dècada. VIGIER, Philippe (Dir.)., Guide des archives judiciaires et penitentiaires 1800-1958. París 1987.
P
P
Fuentes documentales
1057
Els camps de concentració i el món penitenciari a Espanya durant la guerra civil i el franquisme
La presó provincial de Girona és la que presenta el pitjor panorama. A causa de diverses
inundacions es perderen per sempre una gran nombre de sacs plens de paper,
convertits en pols irrecuperable. No se salvà cap llibre, solament els expedients
personals , i un volum de defuncions (iniciat el 1939) que es custodià a l’arxiu diocesà.
Per sort es salvaguardà la de Figueres (avui a l’Arxiu Comarcal), conté un total de 15.553
expedients del 1939-1975) i les fitxes dels interns. La presó Model de Barcelona també
va perdre informació, en concret per un incendi de l’arxiu ocorregut el novembre del
1979 3 .Però concentrà els fons de les presons de partit de Manresa (1939-1945), Mataró
(1938-1959), Sabadell (1936-1959), Terrassa (1934-1959), Vic (1939-1954), Vielha
(1941-1943) i el destacament de Sant Sadurní d’Anoia (1942-1944) . Les de Lleida i
Tarragona tingueren sort. Aquesta darrera aplegà parcialment els fons de quatre
presons de partit: Montblanc, Reus, El Vendrell i Tortosa, que seran objecte de la nostra
atenció. Descriurem la part d’aquests fons que es conserven a l’Arxiu Històric de
Tarragona (AHT) i ens centrarem en l’època de la dictadura franquista, per la qual cosa
deixarem de banda la documentació anterior, com és el cas de Tortosa, que disposa de
llibres del mil vuit-cents. Lugo també va concentrar els fons de les presons de partit a la
capital provincial, on l’Arxiu Històric Provincial els va ingressar el 1989.
TPF
FPT
Esperem que esdevingui una eina útil de recerca pels investigadors, tot i que hauran de
desplaçar-se a l’Archivo General de la Administración a Alcalà de Henares (AGA), l’Arxiu
de Capitania General de Barcelona,el polèmic de Salamanca (si bé hi ha microfilms a
l’Arxiu Nacional de Catalunya), a més d’utilizar altres fons complementaris si volen
realitzar estudis complets.
El tractament arxivístic de fons de presons a Espanya s’ha accelerat en la dècada dels
noranta. Existeixen diverses publicacions 4 i apareixen en les guies dels arxius històrics
provincials. Al País Valencià, el centre penitènciari de València el 1981 comptava amb
220 m/l de documentació, amb expedients personals que s’inicien l’any 1937 (983
lligalls), també custodiava la del centre de San Miguel de los Reyes amb 1358 llibres (a
partir de 1938) 5 .
TPF
TPF
FPT
FPT
Les presons de partit de les comarques tarragonines, tot i les seves reduïdes dimensions
i el caràcter de preventives, de pas cap a les provincials, jugaren un paper en la
repressió franquista, ja que foren les receptores dels republicans detinguts per la guàrdia
civil. Disposem d’estadístiques mensuals que ens permeten avaluar els contingents que
hostatjaren. El mes de setembre del 1939 a la demarcació de Tarragona hi havia 2803
empresonats, dels quals un 20% eren dones. A la capital existien 1020 reclusos a Pilats,
1188 a la Punxa i 595 a les Oblates. Als establiments comarcals n’hi comptabilitzem
1660, la meitat dels quals a Reus. Les xifres menors corresponen Valls i Montblanc.
Vegem el quadre:
Població reclusa a l’estiu del 1939
3
P
P
Josep M. SOLÉ SABATÉ, La repressió franquista a Catalunya (1938-53), Barcelona 1985, p. 17.
4
Les publicacions que coneixem són de Múrcia, Burgos i altres arxius provincials. Vegeu Isaac RILOVA
PÉREZ, “El archivo penitenciario de Burgos: estado actual, sus fondos y valor documental e historiográfico”, a
Tabula (Salamanca), 4 (1999): 223-244. Del mateix autor, Guerra civil y violencia política en Burgos (19361943), Burgos 2001. A.M. HERRERO – V. MONTOJO – J.M. FUNES, Inventario del fondo de la prisión
provincial de Murcia. Múrcia 1998.
P
P
P
5
P
Censo-Guía de Archivos de la Provincia de Valencia, València 1986, p. 357.
Los campos de concentración y el mundo penitenciario en España durante la guerra civil i el franquismo
1058
Fonts documentals
PRESONS
JULIOL
AGOST
SETEMBRE
Reus
800
737
815
Tortosa
496
414
278
Falset
321
289
221
El Vendrell
106
100
61
Gandesa
s.d.
184
175
Valls
s.d.
85
40
Montblanc
s.d.
73
70
TOTAL
1723
1660
1882
Font: AHT, Fons Hisenda. Relacions mensuals de socors a les presons. (s.d.=sense dades).
Presó de Falset
A Tarragona (AHT) no hi ha cap llibre, a l’igual que de Gandesa, però si a l’Arxiu
Municipal de Falset (des de 1939), on en l’actualitat s’està procedint a la seva ordenació.
Presó de Montblanc
El fons es troba fragmentat entre Tarragona (AHT) i Montblanc (ACMO)
1. Coordinació general
1.1.02 Director
“Libro.... de órdenes para funcionarios” (1945-1948) sign. 156 (AHT)
El volum pràcticament és en blanc, de les 200 pàgines sols n’hi ha 9 d’escrites.
Contingut: La primera ordre rebuda prové de la “Quefetura del cos de presons” on
s’exposen les principals missions del centre com són la custòdia dels presoners, evitar la
seva evasió mitjançant el tancament de portes, vigilància, control de visites (no era
permesa la de desconeguts), etc.
El 17 de febrer del 1947 es demana reforçar les mesures de seguretat per evitar les
fugues (inspecció de reixes, clavegueram, accés a les teulades, etc.), es comunica la
interceptació en les presons espanyoles de cartes clandestines enviades des de l’interior
dels centres penitenciaris en les quals els empresonats polítics sol.liciten ajut material i
moral “para subsistir a esta última fase de dominación franquista”. Els comandaments
alerten del perill que aquestes missives produeixin uns efectes “bulistas o alarmistas”, ja
que els reclusos autors d’aquests escrits asseguraven que comptaven amb l’ajut i suport
de l’interior i exterior d’Espanya “y que hasta tienen armas para el momento decisivo”,
motiu pel qual s’ordena examinar de forma escrupulosa les cartes i paquets, aplicant una
severa censura.
L’any 1948 es continua alertant de les fugides massa freqüents.
1.2 Coordinació administrativa
Fuentes documentales
1059
Els camps de concentració i el món penitenciari a Espanya durant la guerra civil i el franquisme
1.2.02 Registre de documentació
1.2.02.1 Llibre de sortides de correspondència oficial (1945).
La part final del volum és en blanc (folis 84v.-200) sign. 146 (AHT)
Els destinataris són normalment el director de la Presó Provincial de Tarragona i altres
establiments penitenciaris de la resta de l’Estat; el governador militar i el president de
l’Audiència Provincial de Tarragona; l’alcalde, el jutge d’instrucció i la junta local de
llibertat vigilada de Montblanc; l’inspector regional de presons de Barcelona, el director
general de presons i el president del patronat de la Mare de Déu de la Mercè, ambdos de
Madrid.
Entre les comunicacions trameses destaquen les estadístiques, la relació de socors,
extractes de despeses d’alimentació i vestuari, peticions de llibertat provisional i altres
afers judicials.
2. Gestió de recursos humans
2.1 Funcionaris
2.1.03 Serveis
Llibre de serveis (1945-1947) sign. 206 (AHT)
Tracta de l’assignació de funcions i horaris. Gràcies a les anotacions contingudes
coneixem el personal que hi treballava. El mes de gener del 1946 el director accidental
és Modesto Ruiz, oficial segon. El 13 de febrer del mateix any es fa càrrec de la direcció
Antonio Paños Moreno, el qual tornarà a suplir accidentalment al seu cap el 8 de juny del
1946. El 13 d’agost ho fa de la mateixa forma l’oficial Josep Camarasa Arrufat i el 22 de
desembre regirà el centre Marcelino Sallan almenys fins el 1947, quan s’acaba el llibre.
A Montblanc hi havia dos oficials, un del “rastrillo” i interior i un altre d’auxiliar. Els
directors, igual com altres funcionaris estatals (jutges, guàrdies civils, mestres) o altres
professionals (notaris, metges) consideraven Montblanc una plaça de pas temporal per
accedir a una de millor retribució a la ciutat o en el seu lloc de procedència.
5. Retenció i custòdia dels interns
5.2 Expedients d’interns
5.2.01 Expedients personals dels interns.
En el cas de Montblanc aquesta sèrie és migrada, a l’AHT, solament hi figuren de forma
individualitzada 35 expedients que van dels anys 1945-1946 i la majoria afecten a
delictes comuns. Per entendre la mancança hem de dir que els expedients oberts per la
presó montblanquina des del 1939 -a excepció dels esmentats- estan integrats en els
expedients personals dels interns de la presó provincial. En el moment dels trasllats de
Montblanc a Tarragona els papers marxaven amb el detingut i a la capital administrativa
s’obria un nou expedient al qual s’incorporaven els fulls d’origen.
L’ordenació dels expedients era alfabètica. Com a instrument auxiliar per a recuperar
informació, a Tarragona es redactaven unes fitxes de cartulina en octau amb les dades
bàsiques de la persona.
Cada document que arribava al penal tarragoní sobre un presoner era inclòs a
l’expedient, fossin cartes, telegrames,...) així els hi era més fàcil reconstruir l’historial de
cadascú. Aquesta praxis justifica en part que les sèries d‘entrades i sortides de
correspondència a PPT siguin tan escasses, en proporció als llibres registres .
Los campos de concentración y el mundo penitenciario en España durante la guerra civil i el franquismo
1060
Fonts documentals
L’historiador també en surt beneficiat per l’estalvi de temps en la recerca de dades. Ara
bé, quan davant de la massificació dels centres catalans s’aplica una política de dispersió
territorial i els condemnats surten cap a un altre centre, a Tarragona moltes vegades no
hi queda cap rastre. Així s’han trobat ex-presos polítics o els seus familiars (vídues o
fills discapacitats) que han volgut amparar-se de les indemnitzacions concedides per la
Generalitat de Catalunya per privació de llibertat durant la dictadura franquista. La
recerca en molts arxius espanyols sovint es fa difícil per la seva manca de classificació, i
inventariació o simplement per la destrucció.
Tornem als expedients personals oberts a la capital de la Conca de Barberà en aquell
bienni dels anys quaranta. Destaquen les agressions contra la propietat (sobretot
robatoris, prop d’una vintena) i les persones (lesions, abusos sexuals, blasfèmia), sense
oblidar estafes, soborns, falsedat i usurpació, i més esporàdicament desobediència a
l’autoritat (entengui’s Guàrdia Civil), insults al cap d’Estat i propaganda subversiva.
5.3 Moviment d’interns
5.3.01 Moviment general d’altes i baixes
5.3.01.01 Llibre de filiacions (1945-49) sign. 385 (AHT)
Aquesta tipologia documental és molt interessant per la quantitat de dades que facilita.
Com en d’altres ocasions el llibre es reaprofita per part de la presó provincial els anys
1953-1955. Les filiacions de Montblanc arriben fins al foli 26 i les de Tarragona ocupen
la resta (27-200).
Hi consta el nom i cognoms, lloc de naixement, domicili, edat, estat civil, religió, nom dels
pares, descripció física (color dels ulls, cabells, talla, cara, boca, barba, front, celles, nas,
orelles i trets especials (exemple ceguesa). Segueix el concepte d’ingrès, l’autoritat que
l’ordena (Guàrdia Civil, jutge primera instància, comarcal o municipal) i la que en roman a
disposició (Audiència Provincial).
Bona part són nascuts fora del partit judicial, n’hi ha d’Andalusia (Almeria, Jaén, Còrdova,
Granada), Aragó (Terol, Saragossa), País Valencià (Alacant, València), Castella (Soria,
Guadalajara) i d’altres poblacions catalanes (Lleida, Barcelona, el Pont d’Armentera...),
tot i que poden ser residents a la Conca de Barberà. En ser un lloc de pas hi localitzem
gent sense residència fixa, denominats “ambulantes”.
La majoria hi sojornen pel cumpliment d’uns dies d’arrest. La seva marxa serà a causa
de la concessió de la llibertat o per dirigir-se amb escolta a Tarragona.
5.3.02.4 Indexs de penats
S’inicia el 26 de febrer de 1945, compta amb 200 pàgines la major part
blanc,signatura 666 (AHT).
en
És un llibre complementari. Per ordre alfabètic relaciona per cognoms i nom i número els
reclusos.
5.3.01.2 Registres d’altes i baixes (1945-49) sign, 147 (AHT)
Hi ha una sola llibreta en quart.
Es tracta d’un recompte numèric amb alguna anotació nominal. La seva lectura mostra
poca activitat, amb un mínim de zero i un màxim de set ingressos, el més habitual és
cap, un o dos. Les baixes normalment eren per conduir-los en tren cap a Tarragona.
5.6 Comunicacions dels interns
5.6.01 Registres de correspondència.
5.6.01.01 Registres generals
En aquest apartat localitzem un registre de sortides de cartes dels interns (1945-1948), el
volum és incomplet. Sign. 386 (AHT).
Fuentes documentales
1061
Els camps de concentració i el món penitenciari a Espanya durant la guerra civil i el franquisme
Es detalla el nom de l’emissor i receptor, parentiu, població i assumpte. Generalment
anaven adreçades a familiars propers com són els pares, cònjuge, cosins, cunyats
residents a la mateixa comarca o al Camp (Valls, Reus, Tarragona) i alguna de més lluny
(Barcelona).
5.6.03 Comunicacions orals
Llibre de comunicacions orals dels interns (1945-1949). Sign. 277 (AHT)
Té 196 pàgines, de les quals només 19 són utilitzades per aquesta finalitat, la resta són
en blanc. Hom deix constància dels noms del visitat i visitants, llaços de parentiu i
domicili.
Fins aquí hem descrit els documents que procedents de la presó de partit judicial de
Montblanc es traslladaren a Tarragona arran de la seva supressió. En els anys cinquanta
ja hi són, la prova n’és el reciclatge d’alguns volums, circumstància que també l’hem
constatat en els llibres del segle XIX de Tortosa el 1941. Però la tramesa no fou
completa, a la vila ducal s’hi deixà un bon gruix de llibres i lligalls integrats al seu fons
municipal i avui dipositat a l’Arxiu Històric Comarcal de Montblanc (ACMO). En la secció
de la seguretat pública existeixen diversos llibres de la gestió de recursos materials, com
un llibre de Caixa (1939-1940), un llibre Diari (1939-1941), un d’actes d’arqueig de
“fondos carcelarios”, pressupostos (1940/1959...), relacions nominals mensuals dels
captius que han rebut racions (de 1939 fins 1975).
El motiu és competencial, en l’aspecte econòmic els ajuntaments de la capital i els de la
resta de partit judicial havien de fer-se càrrec de les despeses de manteniment (els
comptes generals de l’agrupació de pobles pel període franquista principien el 1940).
El registre més valuós per l’investigador és el d’entrades i sortides d’interns del 19391945, que ha estat buidat parcialment per Josep M.Recasens Llort (només els de les
localitats que actualment formen part de la comarca administrativa de la Conca de
Barberà, que no coincideix exactament amb els límits de la demarcació judicial) 6 .
TPF
FPT
Presó de Reus
La major part de la seva documentació és a Tarragona (AHT).
1.Coordinació general
1.1 Òrgans de direcció
1.1.02.Director - Llibre d’ordres (1939-1967).
Llibre visites inspecció (1939-1967).
1.2 Coordinació administrativa
1.2.02.Registre de documentació
Hi ha diversos llibres de correspondència oficial tant d’entrades (1941/1945 i 1950-1968)
com de sortides (1939-1968).
2. Gestió de recursos humans
2.1 Funcionaris
2.1.03 Serveis
P
6
P
La repressió franquista a la Conca de Barberà (1939-1945). Documents per al seu estudi. Montblanc 2000.
Los campos de concentración y el mundo penitenciario en España durante la guerra civil i el franquismo
1062
Fonts documentals
Llibres de serveis diaris (1936-1968).
Llibre de comunicats, relleu i diana (1959-1967).
Comunicats de diana (1943/1945).
Comunicats de relleu (1938).
4. Economat i alimentació
Sols hi trobem relacions de racions o socors dels interns (1961-1967).
5.Retenció i custòdia dels interns
A l’Arxiu Comarcal de Reus, dins el fons municipal d’aquesta ciutat hi ha una gran
quantitat de justificants mensuals de revista de batallons de treballadors disciplinaris
(soldats) tancats en el dipòsit de presoners de Reus. Desgràciadament només hi figura el
nom i cognoms i la data, sense cap al.lusió a la procedència geogràfica. Montserrat Duch
els ha treballat en el seu llibre sobre Reus 7 .
TPF
FPT
5.2 Expedients dels interns
En tractar-se d’una gran ciutat el volum d’expedients és gran, prop de cinc mil,
exactament 4660.
5.3 Moviment d’interns
El document més important és el llibre de filiacions (1939-1967).
També hi ha registres d’altes i baixes del període estudiat (1939/1962).
Un altre de sortides dels reclusos a l’exterior per neteja del dipòsit (1954-1958).
S’ha conservat el compte de redempció de penes (1939-1941).
5.6 Comunicacions dels interns
A Tarragona sols hi hem localitzat un registre d’entrades de correspondència (19581967) , un llibre de comunicacions orals (1948-1967) i un registre de sortida de paquets
(1958-1967).
6. Patrimoni dels interns
6.2 Peculi de lliure disposició
En aquesta subsecció localitzem un llibre dels anys 1954-1967.
Presó de Valls
Aquest centre no féu cap transferència a Tarragona. La totalitat de la seva documentació
es manté a Valls, integrada en el fons municipal vallenc.
Els expedients d’interns comencen el 1940 i els llibres registres d’altes i baixes el 1936.
Presó de Tortosa
P
7
P
Reus sota el primer franquisme. 1939-1951. Reus 1996.
Fuentes documentales
1063
Els camps de concentració i el món penitenciari a Espanya durant la guerra civil i el franquisme
1. Coordinació general
Inspecció
Llibreta d’inspeccions (1943-1954), sign. 687 (AHT).
Inclou cartes rebudes amb el segell “reservado”(1944-1946). Es parla de la
reglamentació de les visites i comunicacions als interns: hom ha d’evitar el seu contacte
amb estrangers, ja que s’han confiscat cartes en alguns presidis espanyols on els penats
“se dirigen a sus familiares en nuestra nación asegurándoles que muy pronto estarán en
libertad ante la desaparición del régimen” i anuncien represàlies en aquell esperat
moment (carta del 27 de març de 1946 que l’inspector regional de presons de Barcelona
adreça al director de la presó tortosina). El 1946 hi ha una altra missiva sobre la fugida
d’un empresonat de Tortosa.
1.2 Coordinació administrativa
1.2.02 Registre general de correspondència
Registre de sortides (1944-1948).Sign. 95 (AHT).
En el llibre hi consta el número, la data (dia, mes i any), població i destinatari.
Les principals institucions a les quals es dirigien les seves comunicacions eren públiques.
A Tortosa mateix mantenien relació epistolar amb l’ajuntament, jutjat de primera
instància, i la junta local de llibertat vigilada, la comissaria de policia, la guàrdia civil, la
comandància de marina, la delegació local de proveïments (sobre el racionament i
comunicació de baixes per trasllat).
A la capital provincial sobresurt la direcció de la presó (tramesa d’estadístiques de tota
mena, sanitat, peculi, alimentació, vestuari), el Govern Civil, l’Audiència Provincial, la
junta provincial de llibertat vigilada, la delegació d’Hisenda (oficina classes passives,
nòmines de funcionaris) i el jutjat militar.
A Barcelona només la Capitania General de la 4rta. Regió militar i la inspecció regional
de presons.
A Madrid també abunden les comunicacions oicials, destaquem la direcció General de
presons (tramesa de sol.licituds de trasllats d’interns, comptes i estadístiques), la
subdirecció general de llibertat vigilada, el patronat de redempció de penes, el jutjat
número 3 per la repressió de la Massoneria. I la Direcció General de Seguretat.
De la resta de l’Estat, presons i juntes provincials de llibertat vigilada, en especial de
Catalunya i País Valencià.
Registre de sortides (1948-1954). Signatura 83 (AHT).
Del total de 203 folis del llibre sols s’han utilitzat els 150 primers.
Registre d’entrades (1949-1954). Signatura 84 (AHT).
Consta de 63 folis dels quals són escrits els 26 primers.
2. Gestió de recursos humans
2.1 Funcionaris
Expedients personals (1940-1954), sign. 686 (AHT).
Bàsicament es tracta de correspondència relativa a cada funcionari, siguin guàrdies,
oficials o el mateix director. Hi ha informació sobre els seus salaris, permisos, trasllats,
etc. El 1940 regia l’establiment penal Fèlix Lozano. Del 1943 al 1945 dirigia el centre
Antonio Rejón Murcia, el seu anterior destí fou la presó provincial de Tarragona i
després de Tortosa marxà a la presó de partit d’El Vendrell.
Los campos de concentración y el mundo penitenciario en España durante la guerra civil i el franquismo
1064
Fonts documentals
L’any 1940 hi ha un expedient de faltes greus a un funcionari a causa d’acceptar suborns
dels familiars dels interns a canvi de favoritismes i facilitar comunicacions extraordinàries.
També de rerafons hi ha les evasions que s’havien produït.
Quan se suprimeix la presó tortosina per ordre del 21 d’octubre de l’any 1954, els
funcionaris es traslladen a Calatayud i Lleida.
2.1.03 Serveis
Llibre de serveis dels funcionaris (1952-1954). Sign. 220 (AHT).
Llibre de serveis (1954), sign.685 (AHT).
Es clou el 29 de novembre. Té 80 folis, n’hi ha 18 escrits i la resta són en blanc.
A les oficines hi treballava Trinidad Benítez Gómez i feia de guàrdia Andrés Aspe
Castillo.
3. Gestió de recursos materials
3.1. Gestió d’ingressos i despeses
Llibre de Caixa (1954). Sign. 433 (AHT).
Solament hi ha comptes en els dos primers folis, els següents són en blanc (3-40).
5.Retenció i custòdia dels interns
5.1 Identificació
5.2 Expedients dels interns
Expedients personals (1939-1953).
Aproximadament a Tarragona n’hi ha uns 2130.
Com és habitual en d’altres presons els reclosos per causes polítiques es troben
barrejats amb els delinqüents comuns.
Contra l’Estat hi ha injúries i desobediència a l’autoritat, tinença il.lícita d’armes o
explosius, desertors de l’exèrcit, expedició de moneda falsa, infracció de la llei de pesca,
etc.
Dels delictes contra la propietat destaquen els robatoris i contra les persones a més de
les amenaces, els homicidis i suïcidis.
Referent al món de la dona esmentar avortaments, abandonament de família i menors,
actes immorals i escàndol, abusos deshonestos, etc.
6. Patrimoni dels interns
6.2 Peculi de lliure disposició
Llibre de peculi (1952-1954), sign. 632 (AHT).
En blanc dels folis 62 al 79 (final).
Presó del Vendrell
5. Retenció i custòdia dels interns
Fuentes documentales
1065
Els camps de concentració i el món penitenciari a Espanya durant la guerra civil i el franquisme
5.2 Expedients d’interns
5.2.01 Expedients personals dels interns
Aquesta sèrie documental és l’unica que es transferí a Tarragona. En total hi ha 1233
expedients d’una llarga cronologia (1910-1951) que inclou a més del període franquista
el de la II República i la el de la Dictadura de Primo de Rivera.
El 1937 trobem imputacions per activitats feixistes, desafecció al règim, alteració de
l’ordre públic i assassinats.
A més a l’Arxiu Històric de Tarragona hi ha les relacions de reclusos que han rebut
racions o socors dels anys 1927-1930, i 1939-1952. Signatura 218 (AHT).
Tret d’aquests el gruix del fons romangué al Vendrell, i avui es pot examinar al seu
Arxiu Comarcal, amb lligalls i llibres des de 1858 fins el 1954 (fons municipal del
Vendrell).
Igual que a Montblanc sobresurt de forma exclussiva la secció de recursos materials en
especial la comptabilitat.
Hi ha una caixa de pressupostos (1938/1954), dos llibres auxiliars de comptes corrents
(1940), (1946-1953), dos de caixa (1943-1944), (1945-1946), inventaris (1933/1940), un
llibre d’actes de la junta de municipis del partit judicial (1940-1954), dos lligalls de
lliuraments i càrrecs (1944-1946), (1947-1949) i quatre llibres auxiliars de despeses i
ingressos de l’agrupació forçosa d’ajuntaments del partit .
Dins de la coordinació administrativa constatem la presència d’una caixa de cartes
(entrades i sortides) referents a la presó (1945-1954).
Fons complementaris a la demarcació
1. Fons de la presó provincial de Tarragona
L’any 1939 a Tarragona capital es destinaren tres edificis per a la reclusió de persones
un cop ja jutjades, dos per a homes i un per a dones 8 . El més antic ja funcionava a tal
efecte des del 1699: era la presó de Pilats, tancada el 1959. A causa de la
sobreocupació es va habilitar durant uns anys (1939-1943) el Convent del Carme,
conegut popularment com “la Punxa” i a nivell oficial com a “Habilitada”.
TPF
FPT
Per a les dones s’ocupà el convent de les Oblates, al portal del carro (1939-1947).
Inicialment la documentació de les dues primeres presons formà un únic fons i la tercera
un altre de separat, tot i que els llibres conservats no siguin gaires (en total cinc).
Destaquen un llibre d’actes (1939-1941), un registre de sortides de correspondència
(1942-1943) i el llibre major de l’economat (1939-1941).
Per raó de les competències de l’arxiu de demarcació (AHT) és de titularitat estatal i
gestionat per la Generalitat de Catalunya, l’únic reconegut per rebre els fons de
l’administració perifèrica de l’Estat. Els tràmits per aconseguir la transferència del fons
del Centre Penitenciari de Tarragona començaren l’any 1992, però no es feu efectiva fins
el bienni 1995-1997.
Si analitzem la cronologia de les sèries comprovem que el fons no és complet, ni de
llibres ni d’expedients personals. En manquen un bon nombre, uns per haver-se enviat a
altres centres d’Espanya quan els desplaçaments de reclusos, i d’altres en haver-se
8
J.M. GRAU – J. PIQUÉ, “El fons documental del Centre penitenciari de Tarragona (1939-1975) que es
conserva a l’Arxiu Històric de Tarragona”, a La província de Tarragona durant el franquisme (1938-1976).
Política, societat i cultura. Tarragona 1996, pp. 243-256.
P
P
Los campos de concentración y el mundo penitenciario en España durante la guerra civil i el franquismo
1066
Fonts documentals
perdut quan el trasllat a la nova presó, on també en desaparegueren en trobar-se
llençats per terra, sense ordre i malmesos per la humitat del terra i de les parets, segons
ens comentaren funcionaris de la presó.
Hem de dir que en el moment de realitzar la transferència tots els llibres estaven
identificats i col.locats en prestatgeria. Els expedients personals agrupats per presons i
en ordre alfabètic, tots en arxivadors, tasca que els comportà molt d’esforç obtenint però
un excel.lent resultat a l’hora de localitzar la informació, en especial pel que fa a les
certificacions oficials de privació de llibertat.
Paral.lelament als expedients hi havien les fitxes dels interns, ubicades en arxivadors de
fusta i metal.lics, l’ordre era alfabètic de cognoms, sense separació per sexe.
Els instruments de descripció que s’han elaborat són un inventari d’expedients, amb nom
i cognoms, data entrada i sortida de la presó tarragonina i delicte, amb anotació de les
penes capitals i la signatura topogràfica.
Hi ha diverses relacions, alfabètica i cronològica, no hi consta ni la població de naixement
ni la de residència.
A més hi ha un inventari dels llibres que segueix el quadre de classificació proposat per
Àngels Bernal, Mercè Cirera i Anna Rosa Duran 9 , abarca dels anys 1939-1974.
TPF
FPT
2. Fons municipals
En el de de Montblanc (ACMO), un repàs en la sèrie de correspondència de la secció
d’administració general pot aportar moltes notícies sobre la destinació de presos en
centres espanyols, sense oblidar els expedients de quintes (secció serveis militars) que
controlen els joves absents per qualsevol motiu (exili, presó, etc.). En concret, en la lleva
del 1939 consten 19 joves empresonats de les lleves del 1933-41. En la del 1940, que
revisa les del 1937-41 també son 19 els empresonats o ocupats en batallons de
treballadors.
També podem consultar padrons d’habitants (secció de població, tant en els llocs
d’origen com en els de destinació). En el nostre cas aquesta font, fins l’obertura dels
arxius penitenciaris, ha estat una de les més utilitzades pels historiadors, però com que
el padró no es realitza cada dia el resultat és simplement un mostreig. La concentració
d’aquesta tipologia de fons a les capitals comarcals (sobretot Valls, El Vendrell i
Montblanc) ens permet estalviar temps evitant els desplaçaments. En Josep Clara ha
estat un precursor del seu estudi a les terres gironines, publicant els resultats de l’any
1940 comarca per comarca. Per Tarragona l’any 1990 realitzàrem l’anàlisi de tota la
demarcació 10 i posteriorment amb més profunditat, la Conca de Barberà 11 . Aquesta
comarca és de moment l’única treballada exhaustivament de Catalunya. Els resultats
d’ambdues investigacions ens permeten de comparar el grau de representativitat de la
mostra i assegurar que és molt bona, ja que els resultats són idèntics. El padró recull 135
presos originaris de la Conca, un 20% dels qui comptabilitza Recasens entre el 1939 i el
1945. Si comparem els oficis per sectors els percentatges resultants són aquests: sector
primari, 67% el 1940 i 66% el 1939-45; sector secundari, 16% el 1940 i 15,8% el 193945; i sector terciari 13% el 1940 i 14,3% el 1939-45. El mateix passa amb l’estat civil:
solters, 35,6% el 1940 i 34% el 1939-45; casats, 63% el 1940 i 63,5% el 1939-45; i vidus,
0,7% el 1940 i 2,7% el 1939-45.
TPF
FPT
TPF
FPT
9
“Els fons dels Centre Penitenciaris de Barcelona que es conserven a l’Arxiu Nacional de Catalunya”, a
Miscel·lània en honor del Dr. Casimir Martí. Barcelona 1994.
P
P
10
J.M.GRAU – R.PUIG, “Els presos a Tarragona el 1940: una mostra de la repressió franquista”, a Meridicano.
Suplement del Diari de Tarragona, 21.10.1990, pàg. I-VII.
P
P
11
“Els empresonats polítics de la Conca de Barberà a Tarragona, a finals de l’any 1940”, a Aplec de Treballs
(Montblanc), 12 (1994): 125-146.
P
P
Fuentes documentales
1067
Els camps de concentració i el món penitenciari a Espanya durant la guerra civil i el franquisme
3. Fons de les juntes provincial i locals de llibertat vigilada
El fons de la Junta Provincial de llibertat vigilada de Tarragona ocupa 18 m/l de l’AHT i la
seva cronologia abasta des del 1939 fins el 1971, tot i que les sèries principals s’inicien a
partir del 1943-1944.
Segons el decret del 9 de juny del 1939 es regulava la “redención de penas por el
trabajo”. El presoner esdevenia obrer de l’Estat, mà d’obra a canvi de la manutenció. Més
tard, per ordre del 5 de juliol del mateix any, el Ministeri de Justícia publicava una
normativa per a la proposta de llibertat condicional. L’any 1941 es rebaixen les penes: les
de 12, 15 i 20 anys passen a 6 anys i 1 dia. Les vistes afecten tant als delictes comuns
com als polítics. En un dia es revisaven uns quatre o cinc casos, si bé hi ha excepcions,
com el dia 10 de novembre del 1942, en què se’n tractaren quaranta-un.
Les reunions de la Junta tenien lloc a la Sala d’actes del jutjat de primera instrucció de
Tarragona, i en elles s’autoritzaven o denegaven els canvis de residència, es llegien
informes, es nomenaven i s’analitzava la solvència dels “patrocinadors” o avaladors.
Del contingent femení constatem que arriben a Tarragona prostitutes procedents de
Madrid i Galícia, algunes acusades de corrupció de menors.
Segons la llei del 4 de juny de 1940, per a concedir la llibertat condicional eren
necessaris els informes favorables de l’alcalde, el cap de la Guàrdia Civil i el de la
falange. Aquests documents eren llegits per la Junta però imperava també el criteri
d’alleugerir les presons, aleshores saturades.En algunes resolucions negatives,
s’argumenta que la posada en llibertat “significaría peligro para la sagrada causa
nacional” (1940) 12 .
TPF
FPT
4. Fons de l’Hospital de Sant Pau i Santa Tecla de Tarragona
En Josep Solé i Sabaté ha estat uns dels primers historiadors del franquisme en
consultar-lo, en especial el registre d’enterraments en el cementiri gestionat per aquesta
institució on s’anotaven els afusellats i els ingressos hospitalaris dels penats. Hem de
remarcar en l’actualitat, però les dificultats pel seu accès. Cal recordar que un metge
destacat d’aquest hospital, el seu director, li fou aplicada la pena de mort 13 .
TPF
FPT
5. Fons de la delegació d’hisenda de Tarragona
12
El president de la Junta Provincial de Llibertat Vigilada era el President de l’Audiència Provincial, en el
període que ens ocupa són: Juan de Maradiaga (febrer-maig del 1939),Bernardo de Quirós (maig 1939octubre 1946),Jaume Pàmies Olivé (octubre 1946-febrer 1956),José Bravo Mesquita (març 1959-juliol
1962),Carlos de Lara y Guerrero ,marqués de Villasierra (setembre 1962-març 1967),Francisco Pera Verdaguer
(març 1967-juny 1969),Manuel Díaz-Berrio Cava (juny-juliol 1969),Gumersindo González Gutiérrez (juliol 1969octubre 1975) i José M. de Mesa Fernàndez (octubre 1975- gener 1982).Les presidències les hem extretes de
la tesina del I màster d’arxivística de l’URV de Mercedes Altés i Estefania Genovès L’Arxiu de l’Audiència
Provincial de Tarragona (1962-1992).Tarragona.1998.
P
P
13
J. ADSERÀ MARTORELL, El Doctor Rafael Battestini i Galup i el seu entorn: Director de l’Hospital de Sant
Pau i Santa Tecla (1923-1937): Estudi Documental. Tarragona 1992.
P
P
Los campos de concentración y el mundo penitenciario en España durante la guerra civil i el franquismo
1068
Fonts documentals
A l’Arxiu Històric de Tarragona hi ha dos lligalls sobre les despeses d’alimentació de
totes les presons de la demarcació de Tarragona on consta el nom i cognoms dels
interns i l’import. Són en fase d’inventari.
6. Fons regional de responsabilitats polítiques (1939-1945)
Integrat solament per expedients (un total de 8.071), fins l’any 1941 pertanyen a la
jurisdicció especial i a partir del 1942 a la jurisdicció ordinària 14 . Dipositat a l’Arxiu de
l’Audiència Provincial de Tarragona.En el mateix centre,referent a les presons tenen dos
expedients, un que conté relacions nominals de reclusos (1947-1957) i l’altre
correspondència entre presons i la Direcció General de Presons de Madrid.
TPF
FPT
7. Fons de les delegacions locals de la FET i de les JONS
En algunes poblacions s’han recuperat aquests fons dins l’arxiu municipal. Els delegats
de la Falange redactaren informes polítics sobre encausats. No disposem de cap cens a
nivell provincial ni català d’aquesa tipologia de fons.
8. Fons d’hemeroteca a Tarragona
L’única capçalera diària de la província a partir del 1939 fou el Diario Español de
Tarragona depenent de la FET i les JONS. Acostumava a relacionar els judicis militars i
enumerava els encausats, amb els noms i cognoms. Es pot trobar a les diferents
biblioteques i hemeroteques de la ciutat. Aquesta diari ha estat fet servir per J. Ventura i
J. Subirats en les seves memòries sobre l’estada a Pilats.
A l’Arxiu Històric de Tarragona (AHT) s’hi localitzen dues caixes del Boletín oficial de la
Dirección general de Prisiones (1942/1950) i cinc del Boletín de información del
Ministerio de Justicia (1952/1954 i 1964/1966). Les memòries anuals de la Direcció
General de Presons (Madrid) dels anys 1943-1960 es poden consultar a la Biblioteca del
Departament de Justícia de la Generalitat (Barcelona).
El Boletín oficial de la Provincia de Tarragona que editava la Diputació, publica, des del
1939, lleis, ordres i edictes relacionats amb la repressió política del Règim del General
Franco. Així, en el número 4 d’aquell any (quatre de febrer) hi apareix una instrucció
sobre Depuracions de funcionaris, el número 26 (dos de març) desenvolupa la Llei de
Responsabilitats Polítiques, el núm. 123 (del 25 de juny) insereix requisitòries d’evadits
de camps de concentració. A partir del mes d’agost podem llegir diverses llistes
d’incoació d’expedients per responsabilitats polítiques (és consultable entre d’altres llocs
a l’Arxiu Històric de la Diputació de Tarragona).
14
Sobre aquesta tipologia de fons hi ha escassa bibliografia. Vegeu entre d’altres els treballs fets a Barcelona,
Sòria i Granada. P. BLESA, “L’inventari dels expedients del Tribunal Regional de Responsabilitats Polítiques de
Barcelona (1939-1942)”, a Arxius (Barcelona), 5 (1995): 2-5. C. ÁLVAREZ GARCÍA, “Responsabilidades
políticas y libertad vigilada. El caso de Soria. Fuentes documentales conservadas en el Archivos Histórico
Provincial: (1937-1972)”, a El franquism: el régimen y la oposición. Toledo 2000, pp. 599-620. i R. GIL
BRACERO, La justicia nacional y el tribunal de responsabilidades políticas de Granada: las fuentes y primeras
conclusiones. Madrid 1990.
P
P
Fuentes documentales
1069
Fonts documentals
DEBER DE MEMORIA Y VOLUNTAD DE TESTIMONIO
El éxodo y los campos en la obra de Josep Franch Clapers
Pere Joan i Tous. Universidad de Constanza
Pour Rosette et Isa
En el campo de Gurs, cuando los altavoces eructaban los nombres de aquellos que,
habiendo sido alistados por la comandancia en alguna compañía de trabajo, debían
personarse en la entrada, maleta y manta en manos, solía acompañarles un italiano,
internado él también, que había luchado en las Brigadas Internacionales y compartido
con ellos el éxodo republicano. Este italiano había podido salvar un desvencijado
acordeón y recogía a los que debían partir ante sus barracones, poniendo fondo musical
a las despedidas. Luego, encabezaba la pequeña formación hasta la salida, ahora en
son de marcha, ritmando marcialmente el paso de los que se iban. Una y otra vez
empero, poco antes de llegar al portal, cercanas ya las alambradas que enmarcaban el
campo, el acordeonista entonaba las primeras notas de la Internacional. Los gendarmes
salían entonces de sus garitas y, según su humor o su saña, le apaleaban o le
encerraban por unos días en el barracón de castigo. Sin embargo, cuando había que
volver a despedir a unos compañeros, con quienes había compartido semanas o meses
de incertidumbre, de pulgas, de disentería, de desaliento, allí estaba otra vez el
acordeonista italiano ...
Pocos, quizás ya nadie podría recordar esta escena que mueve a risa y mueve a
compasión, a rabia también, esta escena grotesca y heroica que evoca el destino
naufragado de quienes, después de haber luchado como soldados por la República,
fueron hacinados como peligrosos malhechores entre alambradas: pocos, quizás ya
nadie recordaría al acordeonista italiano si Josep Franch Clapers no hubiera hecho de él
uno de sus motivos privilegiados, una y otra vez rememorado, proteico y siempre idéntico
a sí mismo, con su mueca que puede ser sonrisa, tristeza o sarcasmo, en tantos dibujos
y pinturas, en varios bajorrelieves y estatuas de madera o piedra, en un mosaico. En
todos ellos, el acordeonista abre de par en par las alas de su instrumento, a punto de
iniciar el acorde que es escándalo y es solidaridad.
El exilio de 1939 truncó el destino de Josep Franch Clapers. Atrás, en Barcelona,
quedaba su primera juventud, años de entusiasmo y estudio, de amistad también, en que
había seguido como uno de sus alumnos más aventajados los cursos de la Academia de
Llotja, años en que había, junto con otros, casi realizado la utopía de crear una Escola de
Belles Arts de Catalunya, años en que se había ido formando como hombre y como
artista, a punto ya de finalizar su curriculum académico, ganando ya primeros premios,
en vísperas de iniciar una carrera como pintor. Atrás quedaban también tres largos años
de guerra, en la que Franch Clapers participó desde un principio como voluntario «per
Fuentes documentales
1071
Els camps de concentració i el món penitenciari a Espanya durant la guerra civil i el franquisme
Catalunya», en las milicias anarquistas primero y luego como soldado del cuerpo de
ingenieros.
En enero de 1939 cayó Barcelona, y Franch Clapers, junto con otros miles, centenares
de miles, vive ya los primeros momentos del exilio, aquella «retirada» que constituyó, por
sus dimensiones, el éxodo más importante que se produjera en la historia de España.
«Son souvenir», afirma Geneviève Dreyfus-Armand, «hante encore aujourd'hui les
mémoires de bien des survivants, mais un silence prolongé l'a entouré et il est demeuré
longtemps oublié dans les replis de l'histoire.» 1 Eran a veces familias enteras, incluso
pueblos enteros los que se sumaban a la desarrumada caravana que progresaba hacia
la frontera francesa, huyendo del avance de las tropas franquistas, una caravana
indefensa, acosada por unos aviones que no querían distinguir entre civiles y militares,
aviones asesinos que sabían estar ametrallando a mujeres y a niños, a soldados ya
derrotados y quizás ya sin voluntad de respuesta. Era una masa terca, una progresión de
sombras, se diría que silenciosa y adusta en su voluntad de huída, en su esfuerzo por
continuar avanzando hacia un horizonte que ya no era límite sino destino. Así recuerda
Josep Franch Clapers haber vivido el éxodo republicano y así lo ha plasmado en
numerosos cuadros y docenas de dibujos. Comenzó ya a hacerlo una vez traspasada la
frontera, y continuó haciéndolo, de manera obsesiva, sin respiro casi, hasta finales de los
cuarenta.
TPF
FPT
Si dantesca había sido la retirada, más dantescas serían las primeras medidas que el
gobierno francés, pusilánime y desbordado, reservó a quienes se acogían a su
protección y confiaban en su generosidad. En vez de aprovecharse de instalaciones ya
existentes (cuarteles, por ejemplo, o campamentos militares) y de diseminar desde un
principio la masa de los refugiados en la amplia geografía francesa, las autoridades
prefirieron crear campos de concentración. 2 Como se esmeraba en precisar el entonces
ministro del interior Albert Sarraut, no se quería tratar a los refugiados como prisioneros,
ni mucho menos someterlos a un régimen vejatorio:
TPF
FPT
"Il ne s'agira jamais d'un internement de prisonniers. Les Espagnols n'y seront jamais soumis à aucun
régime vexatoire, à aucun travail forcé. Répétons-le: Le camp [en este caso Argelès-sur-Mer] ne sera
pas un lieu pénitentiaire mais un camp de concentration. Ce n'est pas la même chose. Les asilés qui y
prendront séjour n'y resteront guère que le temps nécessaire pour préparer leur refoulement ou, sur
3
leur option, leur libre passage de retour en Espagne.
TPF
FPT
La realidad empero fue otra y la vejación, si no querida, por lo menos ampliamente
tolerada. Ya de entrada, las autoridades francesas dejaron amplia libertad de acción a
las delegaciones franquistas para que, en los mismos campos, pudieran realizar su labor
de propaganda. 4 Vejación era, qué duda puede haber en ello, internar a decenas de
TPF
FPT
1
Geneviève Dreyfus-Armand, L'exil des républicains espagnols en France. De la guerre civile à la mort de
Franco, París, Albin Michel, 1999, p. 42.
P
P
2
Estos campos son diferentes de los que, ya por aquel entonces existían en la Alemania nazi. Ni el contexto de
su creación, ni la función que debían cumplir, ni sus estructuras de organización eran las mismas. El principio
de los campos de concentración alemanes radicaba en el terror, sistemáticamente estructurado y aplicado. Me
refiero aquí a los campos de concentración como Dachau, Mauthausen o Buchenwald; los campos de
exterminio, como Treblinka o Sosibor, creados posteriormente durante la guerra, perseguían un fin estricta y
radicalmente genocidiario. Eran fábricas de la muerte. Hubo campos, como el de Auschwitz, que eran a la vez
de concentración y de exterminio. El sin duda alguna mejor estudio socioantropológico sobre los campos de
concentración alemanes es el de Wolfgang Sofsky, Die Ordnung des Terrors. Das Konzentrationslager
(Francfort, Fischer, 1993), que bien merecería ser traducido al español y al catalán.
P
P
3
Para la cita y su contexto, véase el estudio de Marie-Claude Rafaneau-Boj, Odyssée pour la liberté. Les
camps de prisonniers espagnols 1939–1945, París, Denoël, 1993; la cita, p. 117.
P
P
4
Franch Clapers recuerda la honda desmoralización que suponían tales actividades. He aquí uno de los textos
distribuidos, incitando al regreso:
P
P
«A los españoles residentes en Francia
En estos momentos críticos para Europa, España se dirige a sus hijos residentes en territorio francés,
libremente o en campos de concentración, y les invita a volver al suelo de la Patria.
Los campos de concentración y el mundo penitenciario en España durante la guerra civil i el franquismo
1072
Fonts documentals
miles de personas en una playa como la de Saint-Cyprien, en un principio incluso sin
ningún tipo de instalaciones –ni higiénicas, ni sanitarias, ni de alojamiento–, sólo
espacios de arena compartimentados por alambradas. Vejación era, en las primeras
semanas, y meses, el tener que enterrar las más veces sin despedida ni rito a los
numerosos, centenares, miles de muertos. 5 La experiencia concentracionaria de Franch
Clapers empezó en este campo todavía por hacer y que llegaría a albergar, a los dos
meses escasos, unas 90.000 personas. ¿Cómo imaginarnos esta masa humana, la
algarabía de las voces y de los gritos, el hedor de las defecaciones en la orilla o apenas
enterradas en la arena? ¿Cómo imaginar tantos y tantos rostros desfigurados por la
angustia, tantas miradas enloquecidas, acorraladas en este universo de arena y viento?
Si el campo de Gurs, en los Bajos Pirineos, a donde Franch Clapers fue trasladado
posteriormente, ofrecía –como «campo modelo» que era según la administración
francesa– mejores condiciones de supervivencia, cuando no de vida, 6 continuó
significando –para él y para cuantos estuvieron allí internados– una vejación, cuyas
secuelas, físicas y psíquicas, tardarían tiempo, a veces años, a veces toda una vida en
paliarse y, en algunos casos, resultarían traumáticas en el sentido estricto de este
concepto. Todavía hoy, cuando no le desvela el daño que sufrieron sus pulmones en la
húmeda intemperie de aquellos meses, regresa Franch Clapers a aquel mundo de
pesadilla, que tanto le costó dejar como tema y obsesión de su obra iconográfica. En
Saint-Cyprien y en Gurs pintaba y dibujaba con materiales de fortuna, improvisadas telas
de cartón o de saco, luego, durante los años de guerra y ocupación, llegó a utilizar las
sábanas que componían la dote de la que era su compañera de lucha en la Résistance y
con la que se casaría apenas terminada la guerra, Rosette Maxime. Los dibujos y
pinturas que realizó en los mismos campos, casi día a día, se esfuerzan por plasmar lo
que era la degradación de aquel internamiento, la ofensa que suponía para quienes ya
habían llegado derrotados y humillados. Priva la voluntad de dejar testimonio de esa
experiencia-límite que no pocas veces abocó en la asumida vergüenza del regreso o en
la desolación del suicidio. La mirada con que Franch Clapers nos hace descubrir este
mundo concentracionario conjuga lo etnográfico y lo psicológico. Nos muestra los
detalles cotidianos de una vida malhadada y denigrante, atormentada por el hambre y
por las pulgas, por el frío o por el calor, por las diarreas, por la soledad de los recuerdos
TPF
FPT
TPF
FPT
En ella vivirán lejos de los peligros inevitables que la guerra moderna hace correr non [sic] solo [sic] al
combatiente sino a la población de retaguardia y podrán desenvolver sus actividades garantizadas por la paz y
el orden interior.
Nuestra Nación regida por el glorioso Caudillo Franco está abierta a todos los Españoles sobre cuya conciencia
ne [sic] pese el crimen. Masas immensas [sic], millones de hombres y mujeres no sometidos durante años a su
autoridad, volvieron en un día a la vida común acogidos con clemencia y fraternidad cristianas. No hay pues
razón alguna para recibir de otro modo a los demas [sic] nacionales a quienes la desgracia o el error no
permitieron aun reintegrarse a su tierra y a los que el Generalisimo [sic] abre las puertas de España en esta
hora memorable.
Nadie cree ya en la leyenda de la represión española. Todos saben incluso por informes directos de los suyos,
como se administra la justicia de Franco, con que benevolencia, con cuanta escrupulosa apreciación de las
razones complejas determinantes de muchas conductas, proceden sus gobernantes.
Volved, pues, a la España, Una, Grande y Libre que os espera. Cuando la guerra os deja huérfanos en tierras
extranjeras, vuestra Patria os llama.
Todos los Españoles de conciencia limpia y pasado honrado tenéis allí vuestro puesto para trabajar en la
empresa de hacerla mejor y reparar sus males.
¡Arriba España! ¡Viva Franco!»
Para la cita véase Geneviève Dreyfus-Armand/Émile Temime, Les camps sur la plage, un exil espagnol, París,
Autrement, 1995, p. 136.
5
La tasa de mortalidad en los campos sobre las playas se estima de un 7% a 10%. La tasa de mortalidad
infantil se aproximaba al 60%. Véase Rafaneau-Boj, 1993, p. 142. La autora se basa en los datos y
estimaciones de A. A. Bravo Tellado, El peso de la derrota, 1939–1944: La tragedia de medio millón de
Españoles en el exilio, Madrid, Edifrans, 1974.
P
P
P
6
La obra de referencia sobre Gurs continúa siendo la de Claude Laharie, Le camp de Gurs 1939–1945, un
aspect méconnu de l'histoire du Béarn, Pau, Infocampo, 1985.
P
Fuentes documentales
1073
Els camps de concentració i el món penitenciari a Espanya durant la guerra civil i el franquisme
y el duelo de tantas muertes, por el hacinamiento de los barracones, por el desprecio
manifiesto de quienes les habían condenado a un horizonte de mar y alambradas. Pero
también nos muestra, casi con ímpetu pedagógico, lo que para él fue salvación: la
fidelidad a los ideales, la solidaridad, la cultura. Documenta así lo que, en la sinrazón de
la vida concentracionaria, fue terapia y ética: aquellos barracones convertidos en aulas
provisionales, donde se impartían clases de filosofía y de ciencias naturales, aquellos
coros improvisionados que ensayaban frente al mar. 7
TPF
FPT
Designado miembro de un batallón de trabajo, Franch Clapers pudo sacar del campo de
Gurs, casi por milagro, esos trabajos, a veces sólo esbozos, en una única maleta que
constituía todo su bien. Es en columna y a paso militar, vigilado por soldados de las
fuerzas coloniales francesas, que Franch Clapers llega, una mañana en que el mistral
doblegaba los cipreses, a Saint-Rémy-de-Provence, en cuyas cercanías vive todavía hoy
en día. Hacía un año casi exacto que había salido de Barcelona y, durante todo un
decenio, su obra no cesaría de evocar ese largo camino, casi iniciático, que va de la
derrota al definitivo y asumido exilio. Iría variando sus materiales y sus técnicas,
afianzándose su trazo y coloración, pero no cejaría en esos años de evocar, de querer
testimoniar la tristeza y el pavor de la huída, la humillación de la experiencia
concentracionaria, la llegada a Saint-Rémy de su batallón de trabajo, llegada que fue
sentida como naufragio y salvación.
Cabe repetirlo: Franch Clapers necesitó casi diez años hasta que, como artista, pudo
abrirse a otros tiempos y espacios que no fueron los del éxodo y de los campos. Ni sus
actividades en la Résistance hasta que la Provenza fuera liberada por las tropas aliadas
en 1944, 8 ni su posterior lucha por asentarse profesionalmente como artesano-pintor en
Saint-Rémy, ya que su situación familiar le obligó a sacrificar las repetidas ofertas que se
le hicieron desde París para que continuara allí su carrera artística, ni siquiera sus
actividades de docencia y mentorazgo en las por él alentadas clases de dibujo y pintura
que ofrecía la municipalidad a los jóvenes de la región, nada de todo ello, ni sus muchos
compromisos profesionales ni su compromiso cívico, nada pudo regresarle
definitivamente de los campos. Fueron diez años obsesivos, en los que el arte se hizo
trabajo de duelo y asumido deber de memoria. Fueron también años de
TPF
FPT
7
Franch Clapers no sólo recuerda con emoción aquellas clases impartidas con tanta generosidad y
entusiasmo, no sólo se admira de qué fuera allí, entre alambradas, donde por primera vez oyera hablar de la
teoría de la relatividad, sino que subraya siempre la esencial importancia que tenían tales actividades:
afirmaban a los internados en su dignidad y, además de configurar una extraterritorialidad emocional dentro del
mundo concentracionario, el saber transmitido les permitía proyectarse en un futuro ya desalambrado. En su
anteriormente mentado estudio, Geneviève Dreyfus-Armand subraya el valor de esas actividades como ofertas
susceptibles de estructurar lo que, de otro modo, no era sino un fluir amorfo del tiempo: «[Les enseignants]
souhaitent organiser le temps des internés: des heures sont dévolues au repos, aux études et aux cours, aux
repas, au ménage, à la gymnastique et au temps libre pour la promenade, la détente ou les occupations
personnelles; les veillées sont consacrées à des lecteurs, des conférences, des récitals ou des chants.
Alphabétisation, enseignement primaire, cours de langue (français, anglais, catalan…), leçons d'hygiène et
d'éducation sexuelle, mais aussi cours de perfectionnement (algèbre, trigonométrie…) se succèdent à un
rythme impressionnant et attirent des centaines d'élèves. L'éducation physique et sportive est également l'objet
d'une organisation rigoureuse, non seulement pour combattre les maux résultant de cette inactivité forcée mais
aussi afin de contribuer à l'épanouissement harmonieux des individus, même dans les conditions des camps
d'internement. Ainsi, à Gurs, en juillet 1939, 3 883 Élèves suivent 110 cours dispensés par 42 enseignant et 40
étudiants.» (p. 99)
P
P
8
Franch Clapers pertenecía al réseau dirigido por Casimir Mathieu que operaba sobre todo en la zona de
Saint-Rémy. Sus vivencias y actividades como resistente bien merecerían ser contadas. Acorralado por la
Gestapo, Franch tuvo que pasar los últimos meses de la ocupación alemana escondido en un pequeño pueblo
de montaña. Cabe señalar – y no en último lugar por ser rasgo sintomático de su carácter y actitud cívica – que
nunca quiso hacer constar a fines administrativos sus actividades clandestinas, renunciando así a la pensión
correspondiente. Sobre la precaria situación de los exiliados españoles en la denominada «France libre» y
durante la ocupación alemana, así como sobre su a veces decisiva participación en la Résistance, puede
consultarse el capítulo «Libérer la France pour libérer l'Espagne» (pp. 141-181) del ya mentado estudio de
Geneviève Dreyfus-Armand. Sobre la participación de los extranjeros (emigrados o exiliados) en los diversos
movimientos de resistencia en la región de los Bajos Alpes, véanse los testimonios recogidos por Grégoire
Georges-Picot, L'innocence et la ruse. Des étrangers dans la Résistance en Provence 1940-1944, París,
Tirésias, 2000.
P
P
Los campos de concentración y el mundo penitenciario en España durante la guerra civil i el franquismo
1074
Fonts documentals
ensimismamiento en los que, por esa misma y radical necesidad de plasmar lo vivido, se
fió sólo de su instinto estético y realizó una obra quizás desigual, pero siempre valiosa
por no pretender sino ser sincera en su urgencia de testimonio. Los críticos que
asistieron a sus exposiciones en Francia buscaron tradiciones susceptibles de rubricar su
estilo. La mayoría lo situaban en la del expresionismo; otros, fascinados por esas figuras
tan peculiarmente alargadas y pensativas, mentaban al Greco, cuando no a Matisse.
Hay, sin duda alguna, eclecticismo en su obra de aquellos años, múltiples reminiscencias
incluso, pero Franch Clapers logra confirmar un estilo propio, inconfundible. Sus pinturas
concentracionarias privilegian los tonos ocres y oscuros, muchas veces enfrentados a
una claridad difusa que es presagio o resabio de tormenta. Prevalecen los rostros
anónimos, demacrados, apenas individualizados, que trasuntan resignación y
sufrimiento. Cuando las bocas se abren para el grito, éste parece haberse helado en la
garganta y vuelto mueca de espanto o pesadilla. Nunca cayó Franch Clapers en la
tentación de heroizar la experiencia concentracionaria, tal y como se lo sugerían quienes
enarbolaban los principios del realismo socialista. Creía entonces, y sigue creyendo hoy,
que hubiera sido desvirtuar la realidad de los campos el querer evocarlos puño en alto,
con aliento de gesta. Franch Clapers prefirió ser fiel a sus propias vivencias, tan poco
acordes a la monumentalidad de la epopeya, al énfasis pomposo. Prefirió ser fiel a la
desolación de la experiencia concentracionaria, a sus esforzadas parcelas de dignidad, a
sus jirones de esperanza. Casi diez años, pues, se ensimismó Franch Clapers como
artista en esa voluntad de fidelidad y testimonio. Sólo después, volvió a abrirse a otros
temas y a intensificar el diálogo con Albert Gleizes, con quien durante toda esta década
había mantenido una relación de respetuosa amistad y cuyas teorías post-cubistas han
marcado de manera esencial su obra, incluso sus mosaicos y vidrieras hasta el día de
hoy. 9
TPF
FPT
La obra de Franch Clapers, ni la de aquellos años, ni la posterior, no evoca nunca la
guerra civil en sí misma, 10 como no tematiza los largos años, toda una vida, del exilio.
Toda su memoria de artista queda anclada en las vivencias colectivas de aquel año, de
aquellos meses que sellaron el destino de los trasterrados. 11 Ni en sus dibujos ni en sus
cuadros se retrata a sí mismo. En ninguno es protagonista. Su mirada se abre siempre al
otro y es mirada más que compasiva, solidaria para con una comunidad malhadada y
dolorida. Manifiesta es la voluntad emblemática de su obra, eso es el esfuerzo por
plasmar el gesto o la escena capaces de dar razón, de quintaesenciar un momento, un
aspecto de la realidad de los campos. Cabal ejemplar de esa poética es un cuadro en el
que se ve a un hombre abrazando a su hijo recién nacido que le presenta su mujer
desde el otro lado de la alambrada. Un soldado senegalés les observa, vigilante y
protector. Franch Clapers nunca olvidará esta escena que se convertirá en uno de sus
motivos privilegiados. La mujer había dado a luz hacía unos días y su esposo, por estar
separados los sectores de mujeres y hombres, todavía no conocía a su hijo. De nada le
había servido las demandas de visita hechas a la administración del campo. Una
mañana, cuando bordeaba él con su grupo de trabajo el campo de mujeres, ella se puso
TPF
FPT
TPF
FPT
9
Franch Clapers no es sólo un artista reconocido en el Sur de Francia, donde ha expuesto regularmente desde
finales de los cuarenta. Sus cuadros, esculturas, mosaicos y vidrieras han sido adquiridos por coleccionistas
particulares y entidades públicas no sólo en Francia, sino también en Estados Unidos, Inglaterra, Canadá,
Holanda, Israel, Suiza, Italia, Alemania... Cabe destacar que Franch Clapers es uno de los pocos escultores, si
es que hay otros, y, con seguridad, el único creador de mosaicos en haber sabido traducir para esas artes los
principios cubistas, tal y como Albert Gleizes los desarrolló en los años treinta y cuarenta. Desgraciadamente,
la muerte de Gleizes, en 1953, privó a Franch Clapers de un mentorazgo que ya estaba dando sus primeros
frutos. Desde entonces, Franch ha continuado en solitario esta tarea de reflexión, sobre todo en cuanto a la
configuración de mosaicos y vidrieras.
P
P
10
Excepción hecha quizás de su acuarela «Hambre en Barcelona», que bien podría contextualizarse en los
últimos meses de la guerra.
P
P
P
11
Sólo dos de sus oleos evocan la España de Franco: «Llei de fugas» (1944), en donde, remozando la
configuración de una pietà, una madre sostiene en brazos a su hijo muerto, mientras al fondo se ve alejarse
una pareja de guardias civiles, bordeando un cementerio, e «Intel·lectual a la presó», también pintado en 1944,
en la que se ve, ocupando todo el primer plano, a un hombre arrodillado, juntadas las manos en una actitud
que puede ser oración.
P
Fuentes documentales
1075
Els camps de concentració i el món penitenciari a Espanya durant la guerra civil i el franquisme
junto a la alambrada para mostrarle a su hijo. El compañero salió de su fila, para verle de
más cerca, para tomarle en brazos y abrazarle por primera vez. Fue entonces cuando un
gendarme francés le amenazó con su fusil, intimidándole a que se alejara de la
alambrada. El soldado senegalés, que presenciaba la escena, se interpuso y, apuntando
a su vez al gendarme, le dijo que se diese él mismo por muerto si disparaba contra aquel
hombre. Franch Clapers nunca olvidará la bondad de este gesto, que se desdice del
supuesto y general encono de las tropas coloniales para con los refugiados e internados
españoles. 12
TPF
FPT
Quien repase la abundante producción de aquellos años puede apreciar como lo que, en
un principio, sólo aspiraba a ser documento y testimonio de artista fue paulatinamente
convirtiéndose en trabajo de memoria, de memoria aplicada en hallar los momentos
capaces de simbolizar la tragedia. Uno de esos momentos emblemáticos lo personificaba
el ya mentado acordeonista italiano, símbolo de la afirmación en la derrota, de
resistencia también. Igualmente simbólico es otro motivo recurrente en sus trabajos de
aquellos años y que Franch Clapers hasta el día de hoy no ha cesado de evocar,
transfigurándolo en todas las técnicas y materiales con los que ha llegado a trabajar.
Este motivo, «Padre e hijo detrás de las alambradas» rememora a un maestro de
escuela, hombre ya maduro, internado junto a su hijo en Saint-Cyprien. En este tantas
veces reiterado motivo, Franch Clapers no sólo ha querido plasmar el respeto que le
merecía la integridad moral de aquel padre y pedagogo, la autoridad conciliadora que
logró adquirir entre los internados. Más allá del homenaje personalizado, a lo que Franch
Clapers aspira con este grupo paterno-filial es a afirmar, para conmemorarla, aquella
dignidad que el gobierno francés y su administración negaba a los derrotados, a los
«rojos», hacinándolos como ganado entre alambradas. Y, más allá de su contexto
histórico específico, este padre e hijo de Saint-Cyprien conmemoran, ya en la insistencia
de su mirada, toda la experiencia concentracionaria del siglo pasado.
Otra escena emblemática que puebla la memoria de Franch Clapers y quintaesencia su
vivencia traumática es la visión de aquel toro herido por la metralla que la aviación
franquista yacía al borde de la carretera, a pocos metros del túnel de Cervera. Franch
recuerda este toro herido de muerte que se rebelaba contra su agonía, bramando contra
ella, enloquecidos ya los ojos de tanto dolor en la carne que sangra, pero todavía erguido
el poderoso cuello y todavía enarbolada la testa encornando el cielo para que la
devuelva la vida. «Uns anys més tard», recuerda Franch Clapers, «vaig ensenyar els
meus dibuixos de la fi de la guerra al poeta Pierre Emmanuel, bon amic de Catalunya, i li
vaig explicar la dramàtica anècdota del bramul del brau metrallat. Pierre Emmanuel
comentà que era la veu de la llibertat, que no volia morir.» 13 «L'Espanya que no volia
morir»: tal es, pues, el título de esta composición que Franch Clapers ha ido repitiendo y
variando hasta el día de hoy, al paso de los decenios, cambiando de estilo y de
materiales, afanándose por encontrar el trazo exacto, la configuración definitiva.
TPF
FPT
Franch nunca ha querido vender un solo dibujo, un solo cuadro, una sola estatua, un solo
mosaico de los que compuso en testimonio y memoria del éxodo y de los campos. No
12
Como señalan Geneviève Dreyfus-Armand y Émile Temime en su ya mentado estudio sobre Les camps sur
la plage, este encono constituye un estereotipo narrativo en los testimonios concentracionarios: «La présence
des troupes coloniales a incontestablement accentué le malaise des républicains espagnols lors du
franchissement de la frontière et de l'installation dans les camps. Elle leur rappelle fâcheusement les soldats
«maures» utilisés par Franco, depuis l'écrasement de la révolte des Asturies en 1934 jusqu'aux opérations
punitives de la Guerre civile. Se trouver face à ces Africains ou à ces Nord-Africains, face aux gardiens
algériens chargés également de la surveillance des camps en Afrique du nord, crée chez les réfugiés un
véritable traumatisme.» (p. 72) No faltan empero testimonios, como el de Franch Clapers, que dan una imagen
mucho más diferenciada de esta relación y se cuidan de ponderar gestos de humanidad e incluso de
solidaridad, que tampoco faltaron.
P
P
13
Palabras recogidas por Josep Pedreira, «Pedagogia per a desfer el mite d'una guerra romàntica», en J.
Franch-Clapers. L'èxode -L'exili, Barcelona, Generalitat de Catalunya (Departament de Cultura), 1989, pp. 5–
22; la cita, p. 11. Se trata del catálogo de la exposición que tuvo lugar del 21 de junio al 14 de julio de 1989 en
ocasión de la donación que Josep Franch Clapers hizo de parte importante de su obra a la Generalitat de
Catalunya.
P
P
Los campos de concentración y el mundo penitenciario en España durante la guerra civil i el franquismo
1076
Fonts documentals
eran, ni son suyos, afirma, sino que han pertenecido siempre a Catalunya. De ahí que se
les ofreciera a la Generalitat en cuanto ésta fue reinstaurada. El acta de donación se
firmó en 1989. 14 Con ello Franch Clapers cumplía una promesa ya antigua, una promesa
hecha una tarde de mayo de 1946, a Josep Irla, el entonces presidente de la Generalitat
en el exilio. Franch exponía en solitario en la prestigiosa galería La Boëtie y, como se
había anunciado, lo que se sacara de las entradas iba a ser «en bénéfice de ceux qui
luttent en Espagne pour le rétablissement de la République Démocratique». La
exposición, a la que asistieron entre tantos otros, Picasso y Giner de los Ríos en
representación del gobierno de la República, atrajo tanto público que hubo que
prolongarla por tres veces. Era una primavera fría ésta del 1946. En la manifestación del
primer de mayo, el mismo día de la inauguración, copos de nieve habían por un
momento enturbiado la claridad que aureolaba el rojo de las banderas. Entre los
visitantes, no eran pocos los que habían vivido lo que Franch Clapers evocaba en esos
cuadros de luz dramática y cielos plomizos. Jean Cassou, uno de los intelectuales con
más prestigio y voz, además de ser un hispanófilo de renombre, había aceptado
apadrinar la exposición de aquel joven y desconocido pintor que era Franch. «Le jeune
peintre catalan Franch Clapers», escribía Cassou en el programa de la exposición,
TPF
FPT
a […] eu pour premier atelier la tragédie de l'Espagne, et il y a appris à construire, avec de longues
figures farouches, des scènes de pitié et des paysages de désolation. De même que les peintres
d'autrefois ont eu, pour soutenir leur inspiration, les mythologies et les vérités de la foi, celui-ci a fait ses
classes et développé son talent sur la trame d'une terrible histoire et qui s'impose aux esprits: et c'est
ainsi que sa peinture, comme celle des peintres d'autrefois, créateurs d'une figuration universelle et
humaniste, s'empreint d'un caractère religieux. […] A tout moment de sa carrière, une peinture
espagnole sert la cause pour qui elle est née, pourquoi elle continuera de vivre. Et cette cause est notre
cause, la cause de l'homme et de la liberté.
En aquel mayo de 1946, en un París que era ya el del exilio español, esa pintura que
daba fe de lo vivido fue reconocida en su valor artístico y en lo que éste tenía de
testimonio. «Franch Clapers, peintre du martyre du peuple espagnol», así anunciaban los
periódicos aquella exposición que ya había sido admirada en Marsella y volvería a serlo
en varias ciudades francesas. «Peinture écrite avec l'âme», escribía Jean Tortel en
Jeune Provence,
faite uniquement dans le but de traduire un état d'âme consécutif à une aventure personnelle, elle
s'accorde spontanément avec le génie profond du peuple dont elle est issue et dont elle retrace
l'aventure collective. C'est parce que le peintre n'a écouté que sa propre vérité qu'il est parvenu à dire la
vérité.
«Nul mieux que lui», abundaba Jean-Louis Maret,
n'a fouillé jusqu'ici aussi profondément toute la valeur du visage d'un peuple, d'une immense foule avide
de justice et de liberté. La peinture de Franch Clapers lutte, par sa volonté, pour le peuple espagnol,
elle est l'expression des sentiments de ce peuple. Elle émeut, mais aussi elle condamne: c'est là sa
15
force et sa valeur.»
TPF
FPT
La España franquista negó la guerra civil, tabuizando incluso su mismo nombre y no
permitiendo hablar sino de «Cruzada» o de «Alzamiento Nacional». Hasta la misma
muerte del dictador, los «Caídos por Dios y por la Patria» ocuparon en exclusiva la
memoria histórica, sus manifestaciones conmemorativas y sus espacios simbólicos. Los
muertos del otro «bando», el de los «rojos», quedaron sin sepultura simbólica – y, como
bien se sabe, en millares de casos sin sepultura alguna. Con ello, y de modo consciente,
el régimen perpetuaba la guerra y su victoria. El «bando» de los vencidos – no sólo los
que sufrieron la derrota, sino también los de la generación de sus hijos y la de sus nietos
– se vio así obligado a perennizarse en su trabajo de duelo, sin poder nunca llevarlo a
buen término, sin poder nunca asumir esa pérdida que era negada por la memoria oficial.
14
Iniciados los trámites en 1987 por su compañero Josep Pedreira y por el entonces director del Centre
d'Història Contemporània de Catalunya, Josep Benet, el acta de donación se firmó en 1989. Se trata de un
conjunto de 207 composiciones (entre ellas 12 oleos de gran formato y 8 mosaicos).
P
P
15
El artículo de Jean-Louis Maret apareció en Combattre (17–3–1945), un periódico próximo al movimiento de
resistencia de los F.T.P.F., y llevaba por título «Peinture de la tragédie espagnole. De Picasso à Franch
Clapers».
P
P
Fuentes documentales
1077
Els camps de concentració i el món penitenciari a Espanya durant la guerra civil i el franquisme
Mientras los «¡presentes!» que el régimen no cesaba de exaltar a voz en grito y brazo en
alto ocupaban todo el espacio público de la memoria, las muertes negadas quedaban sin
redención simbólica. De ahí que esos muertos sin sepultura, esos muertos desahuciados
de la memoria colectiva erraran fantasmática, obsesivamente en el recuerdo de sus
padres, de sus viudas, de sus hijos, de las generaciones que siguieron. Quien dice
muertos, dice exilio, dice encarcelamiento, dice tortura, dice dolor sufrido en la carne y en
el alma por los vencidos de la guerra civil. Nada de ello era asumido por la memoria
oficial. Este silencio plomizo y traumatizante que, durante los años de la dictadura, fue
obtenido y perpetuado a fuerza de amenazas y censura, continuó durante los años de la
transición, entonces legitimado – y consensualizado – por la necesidad de asegurar la
entronización de las instituciones democráticas. Ni la entonces joven ni la hoy ya madura
democracia española han remediado esencialmente esta situación. Lo que a finales de
los años setenta todavía podía ser legitimado como consciente estrategia de
estabilización, es ya, pasado el equinoccio del milenio, un escándalo político de primera
magnitud. La democracia española se niega a inscribir la República en su genealogía y
se complace en un adanismo voluntarista. 16 De ahí su dejadez y desgana en asumir una
responsabilidad psicohistórica que, al integrar los muertos, los campos y las cárceles en
la memoria colectiva, libere a quienes lo sufrieron y a sus descendientes de una soledad
ensimismada y resentida. El testigo necesita de un testigo, de un tercero que acepte y
asuma su testimonio, que lo autentifique y valorice como tal. Sólo así puede redimir su
destino de víctima enfrascada en un combate fantasmático e intemporal con quien le
infligió tanto dolor. De un modo pleno, esta función de tercero, de testigo del testigo,
corresponde a la sociedad por entero. Es ella quien tiene que inscribir en su memoria
simbólica colectiva y en su discurso histórico la magnitud de la tragedia, reintegrándola
así en un pasado, anclándola allí para que cese de fragilizar el presente de los que la
sobrevivieron y de aquéllos a quienes fue transmitida de generación en generación. 17
TPF
FPT
TPF
FPT
También Franch Clapers necesita del testimonio que valorice su propio testimonio, que le
libere de su soledad, que le permita inscribirse en el presente, por primera vez quizás,
casi a tres cuartos de siglo de vivencia concentracionaria. «Histoire vécue», «historia
vivida», tal es el título que dio a una carpeta de composiciones suyas, esbozadas en
gran parte ya en Gurs y finalizadas todavía a principios de los cuarenta. Esta carpeta
está compuesta de 18 láminas y todas ellas ofrecen una misma estructura. En la parte
superior, ocupando casi las dos terceras partes de la hoja, hay una pintura al temple, a
cuyo pie está consignado, a modo de comentario y título, un fragmento manuscrito. En
su tercio inferior, cada lámina presenta un pequeño dibujo a tinta china que, por su
composición y grueso trazo, evoca una litografía. He aquí, en base al texto, la estructura
de ese cuaderno:
Histoire vécue – Camp de concentration Gurs 1939
I.
Soudain une infinité de poteaux de fils barbelés nous indique le camp, dans ce paysage, toujours
vert, des Basses-Pyrénées.
II.
Au delà de l'horizon, le ciel et les verts tendres se confondent, embrassés avec un léger brouillard.
III.
Parmi ce château de nuages, le jour se lève.
IV.
Le drapeau du pays qui nous accueille ondule à l'entrée.
V.
Le jour fait route mais une masse nuageuse danse sur notre tête.
VI.
Entrons dans le camps, nous y trouverons des êtres, qui, par le moyen de leur marche, essayeront de
réchauffer leur corps.
16
Sobre las razones por las que la democracia española se ha resistido a integrar de forma explícita y
consecuente el recuerdo traumático de la guerra civil en su memoria, véase Paloma Aguilar, «Justicia, política y
memoria: los legados del franquismo en la transición española», en Estudio/Working Paper 2001/162 (2/2001).
Puede consultarse en Internet. Contiene una muy bien documentada bibliografía sobre el tema y su contexto.
P
P
17
Sobre la necesidad de testimoniar el testimonio, véase el sugerente artículo de Hélène Piralian, «Maintenir
les morts hors du néant», en Jean-Pierre Badot (ed.), Travail de mémoire (1914–1998). Une nécessité dans un
siècle de violence, París, Autrement, 1999, pp. 64–66.
P
P
Los campos de concentración y el mundo penitenciario en España durante la guerra civil i el franquismo
1078
Fonts documentals
VII.
Dans les baraques des hommes, le regard avide, attendent leur nourriture.
VIII.
En rangs (la discipline l'exige) le peuple va se promener.
IX.
Mais la pluie balayera les hardis.
X.
Malgré tout, le désir persiste et quand la pluie cessera, le chemin sera de nouveau envahi.
XI.
Parfois, ce sont des cercles humains qu'on remarque, car il y a des choses que l'on aime dire dans
l'intimité.
XII.
Tandis que d'autres passent et repassent dans la glissante boue.
XIII.
Compagnies de Travail, couvertures, exercice militaire, signes d'une prochaine sortie.
XIV.
Le mortel, qui avec elles s'évade, laisse, confus, le camp.
XV.
Les scènes vécues ont frappé trop fort; pour la dernière fois nous regarderons ce que sur le même
vert, en s'éloignant, devient des ombres.
XVI.
Dans le camp, les baraquements restent, où des gens végètent.
XVII.
Les cimes neigeuses recevront les dernières clartés du soleil qui se couche.
XVIII.
Silencieusement, gravement, les demeures se tiennent; dans la boue, les flaques d'eau reflètent leurs
dernières lueurs, avant que la nuit n'étende son manteau noir.
El francés de Franch Clapers era, en aquella época, todavía deficitario, libresco. Aun
conserva el pequeño manual que le ayudó a redactar este texto con el que intentó
aprehender, trascendiendo lo meramente personal, la experiencia colectiva. Lo que en
un principio no parece sino dar mero título y comentario individual a cada una de las
láminas, cobra, al ser leído como texto seguido, una insospechada pertinencia narrativa.
Son frases breves, aseveraciones que se concatenan y se engarzan una tras otra. La
écfrasis se hace así, al ritmo de las imágenes, fluir narrativo: historia vivida, una y otra
vez recordada. Centrado al pie de la lámina, dando la ilusión de libro impreso, hay un
pequeño dibujo. Las primeras láminas, eso es las primeras pinturas al temple, nos
aproximan al campo, bordeando las alambradas, descubriendo los barracones casi
perdidos en un paisaje de montañas y altas nubes. No crece otra vegetación que
hierbajos adustos y palos secos que sostienen alambradas. Tan sólo hay esas nubes
altas y lluviosas. Tan sólo hay montes, y lejanos. Se evoca luego la vida del campo, en
una serie de escenas colectivas, muchas de ellas en la calle central del campo, que se
llenaba y vaciaba al ritmo de las lluvias. Se rememora así el deambular obsesivo y
desobrado, la obligada y agobiante promiscuidad, la penosa vivencia del tiempo, siempre
de espera e incertidumbre. El comentario también evoca el hambre, hecha ya, por ser
tanta, avidez. Y sobre todo evoca el frío que entumece el cuerpo. En un preludio final
asistimos a la partida de una compañía de trabajo, partida que el texto connota casi de
liberación. Pero ni las pinturas ni el texto nos dejan salir del campo. Volvemos al interior
de las barracas, donde nos acoge el desalabro, la humedad; salimos luego al deambular
fangoso y nublado, hasta que llega la noche y nos devuelve al barracón húmedo y frío,
vacío ya de los tantos compañeros que se han ido. Si las pinturas y el texto evocan, casi
ya con voluntad de esencializarla, la vivencia concentracionaria, los pequeños dibujos a
pie de página privilegian lo cotidiano y personal que escenifican en situaciones y
fenotipos ejemplares. La mayoría focaliza a un solo personaje y, cuando muestra a un
grupo, éste nunca es numeroso y siempre evidencia a algún protagonista. Se ve así en
uno de ellos a un hombre bordeando la alambrada envuelto en una burda manta. Va
cabizbajo y se lleva la mano al rostro, como si llorara. Otro dibujo nos muestra a un
internado leyendo absorto una carta con noticias de casa, mientras que en otro tres
compañeros, aferradas las manos en la alambrada, abisman su mirada en la lejanía.
Contrastan, pues, las pinturas y estos dibujos no sólo en cuanto a la técnica y al formato.
Los dibujos focalizan y personalizan el paradigma actitudinal de la vida
concentracionaria: sentimiento de soledad sobre todo, de soledad agravada por el mismo
hacinamiento de la vida en común, la soledad anonadora, abandonada, desterrada de
todo y de todos aquéllos que habían sido hasta ahora mundo y familia. Algunos de esos
dibujos, sin embargo, evocan reconquistadas parcelas de esperanza como aquél en el
que vemos a un escultor trabajando una cabeza. Su gesto es amplio y enérgico, como
Fuentes documentales
1079
Els camps de concentració i el món penitenciari a Espanya durant la guerra civil i el franquisme
llevado por una inquebrantable voluntad de afirmarse, de que los ideales sobrevivan a la
derrota, a tanta muerte y a tanta cárcel. 18
TPF
FPT
En la obra que Franch Clapers realiza en los años cuarenta convergen pues, en una
misma voluntad de testimonio, el nunca saciado afán de documentar lo vivido y el
incesante esfuerzo por plasmarlo en cifra simbólica, eso es en lo que pudiera ser su
esencialidad. Bien lo evidencia el ciclo de dibujos y pinturas que realizó para visualizar el
poema «La Tempesta» que escribiera su compañero Josep Fornaguera, un entonces
joven escritor catalán, también él internado en Gurs. Si los primeros esbozos, todavía
realizados en el campo, son de inspiración más bien expresionista, las series realizadas
posteriormente, sobre todo las inspiradas por las teorías de Albert Gleizes, se esfuerzan
por adecuar la configuración pictórica al marcado simbolismo del poema. Este remoza el
antiguo topos de la tempestad que asola el mundo y los hombres con su ciega, demente
violencia:
1. S'apropa
pel
negre
camí
ral
Descarrega,
estridents,
i
amenaces
La
tempesta
és
la
i
de
dits
feréstecs
Va acostant-se amb un aspre ronc latent.
2. Ratllant
l'espai
i
escriu
un
són
els
dits
de
Després
espolsa
el
i esgaripa un so mort, intermitent.
és
l'esperit
roent
tralla,
enllà,
s'aclareix
que
pesat
ha
de
al
seu
pas
del
com
sense
xiscles
es
camí
rodolant
roges.
crits
boja.
ardents
l'aire.
sobtat
tenebra
arribat.
febre
la
món
dels
mateixa
el
d'ulls
esgarrapen
en
ombres
5. I
un
cop
de
la
mena
espai
Amb
crits
i
Domina els cors i els arbres i les coses.
6. Després
ella
i
segueix
Que fan una catifa al seu davant.
crestes
i
de
dama
que
que
gargot
la
boja
front
3. Es
cargolen
les
i s'arrapen al fons de la cinglera.
4. La
tempesta
és
l'espasme
i és el neguit de l'impotent.
de
esglais
qui
un
llamp
dar-li
passa
causa
d'ombres
sofrint,
somnien
perdut
espera.
rodolant.
espant
difoses
Franch Clapers, empero, al transponer en líneas y colores esos versos de Fornaguera,
ya sea en versión figurativa, como lo hizo en los años cuarenta, ya sea en versiones
abstractas, como las que ha realizado posteriormente, no se ha avenido nunca a aceptar
que el poema se abisme de tal manera en el fatalismo, sin dejar lugar a otra esperanza
que no sea la imprecisa evidencia de que todo pasa y de que, por tanto, también cesará
algún día esa tempestad, tal y como cesaron, en su momento, todas las hecatombes,
todos los holocaustos de la historia. En su particular interpretación, una y otra vez
remozada, Franch Clapers se esfuerza por devolver al hombre su capacidad de
resistencia frente a lo que parece ser el curso ineludible, ineluctable de una historia que
amenaza anonadarle. Son los símbolos, las armónicas abstracciones y los claros colores
de esa dignidad humana los que se enfrentan, hasta quebrarla, a la violencia de la
tempestad. Franch Clapers ya no recuerda las circunstancias exactas de la composición
de esos versos sobre los que tanto ha reflexionado como artista. También se ha borrado,
en su memoria, mucho de lo que un día supo sobre quien los escribió, ignorando también
18
Estas dieciocho láminas que querían dejar testimonio de lo vivido en los campos y que Franch Clapers
encuadernó primorosamente se encuentran hoy en el Arxiu històric de Catalunya. También se encuentran allí
una serie de dibujos que realizara en Saint-Cyprien y que constituyen, mas allá del valor artístico y humano que
indudablemente tienen, un inapreciable documento antropológico e histórico.
P
P
Los campos de concentración y el mundo penitenciario en España durante la guerra civil i el franquismo
1080
Fonts documentals
cuál fue su posterior destino de exiliado. 19 En su corazón, nos dice Franch, quedó
grabada la imagen de un joven de su edad, quizás algo mayor, y todavía siente la
empatía solidaria que les unía, el afán de no dejarse devastar por la experiencia que les
había tocado vivir, de intentar comprenderla y no sólo padecerla. De ahí quizás su
insistencia en ilustrar este poema y de ahí también la lectura optimista que de él nos
ofrece. Más allá del fatalismo esperanzado que explaya, este poema da fe, ya en su
misma existencia, de lo que significaban el arte, la cultura, el debate intelectual e incluso
ideológico no sólo en este, sino en todo contexto concentracionario: una posibilidad de
contrarrestar la degradación psíquica que conllevaba el internamiento, una posibilidad de
objetivizar la propia experiencia, de integrarla en una visión del mundo y de la historia, de
darle un sentido en suma. 20 Era ésta, no deja nunca de subrayar Franch Clapers, la más
alta misión de los intelectuales y artistas en los campos: la de salvar, con su ejemplo y
solidaridad, a aquéllos que se habían abismado en su destino individual, sin otro
horizonte de sentido que su sufrimiento, sus angustias personales, su muda
desesperanza.
TPF
TPF
FPT
FPT
Cuando Franch Clapers se marchó de Barcelona se llevó en su mochila un librito sobre
Goya, con abundantes ilustraciones. Durante sus meses concentracionarios, se le podía
ver a menudo hojeándolas, como si fueran fotos de familia, recuerdos de una vida
anterior, y estudiándolas, con aquella atención entusiasmada que había sido la suya en
los cursos de la Academia. Para sus compañeros, mentar a Franch era verle con este
librito en manos, exclamando su admiración. Quizás por ello, cuando le tocó despedirse
de sus amigos para integrarse en la compañía de trabajo que le llevaría a Saint-Rémyde-Provence, les pidió que escribieran unas palabras de despedida en el reverso de las
ilustraciones fuera de texto. Franch ha podido salvar este recuerdo, casi por milagro. Allí
están los nombres de quienes compartieron la miseria de la vida concentracionaria, pero
también su lucha por mantener la dignidad, allí están las firmas de quienes hablan de su
bondad, de su entusiasmo, de su arte, de su amor por Catalunya y la libertad. Se siente
la emoción de la despedida, la rabia por esas alambradas que encarcelan a quienes
lucharon y quieren continuar luchando por una causa derrotada, pero que nada ha
perdido de su justicia. «Camarada», le alienta Grigore Vida Geza, un entonces joven
escultor rumano que había luchado en las Brigadas Internacionales y llegaría ser un
artista de gran renombre.
Camarada, me diste este libro para que te escriba algo, pues bien, para decirte la verdad, yo no sé
muchas cosas, así para que lo recuerdes sólo eso digo, que lo que habíamos empezado nosotros hay
21
que llevarlo a cabo. Como recuerdo y en despedida, te digo que el sufrimiento va a dar sus frutos.
TPF
FPT
Por añeja que sea la retórica, todavía trasunta la generosidad de quienes, como el
mismo Grigore Vida Geza, no habían dudado en dejar todo lo que configuraba su vida,
para solidarizarse con un pueblo en armas contra el fascismo, a miles de kilómetros de
su propia patria. Otras despedidas, empero, hablan otro lenguaje menos aguerrido y
quizás más próximo a nosotros y a nuestro saber de lo que al poco pasaría y de cuan
largo había de resultar el exilio: «Quan es retrobarem? Què serem tu, jo, els altres – el
dia de l'abraçada? Potser mes vells, però més curtits, més nosaltres mateixos. Potser,
gairebé segur, força més amargats.»
Hay amargura en Franch Clapers. Cuando hizo donación a la Generalitat, ésta organizó
una exposición en el Palau Moja de Barcelona que mereció elogios unánimes de público
y crítica. Los periódicos resaltaron el humanismo que alienta el legado, un humanismo
que lograba ser patético sin dejar nunca de ser sobriamente reflexivo. Todos los críticos
19
Franch sólo recuerda que, en los primeros lustros después de la guerra, Josep Fornaguera ejerció de
barbero en Toulouse. Sobre el exilio español en Toulouse, véase Lucienne Domergue (ed.), L'exil républicain
espagnol à Toulouse 1939–1999, Toulouse, Presses Universitaires du Mirail, 1999.
P
P
20
Véase Pere Joan i Tous, «‹Dein Herr Professor kommt heute noch durch's Kamin.› – Vom Sinn und Nutzen
der Geistesbildung in Jorge Semprúns L'écriture ou la vie», en Reingard Nischik (ed.), Uni literarisch:
Lebenswelt Universität in literarischer Repräsentation, Constanza, Universitätsverlag, 2000, pp. 185–210.
P
P
P
21
P
Agradezco la traducción del original rumano a mi estimada colega Dana Diaconu (Universidad de Iaşi).
Fuentes documentales
1081
Els camps de concentració i el món penitenciari a Espanya durant la guerra civil i el franquisme
avalaron en aquel entonces la importancia de una obra que, como escribía Francesc
Miralles en La Vanguardia, había sabido plasmar toda «la desolación del exilio».
Mientras Conxita Oliver en el Avui encomiaba la «narració fidel» de lo que había sido el
éxodo y los campos, el Diari de Barcelona ponderaba «el valor artístic i històric» de la
donación, subrayando que el legado de Franch Clapers «constitueix un impactant
document-vérité sobre una realitat passada que òbviament ningú hauria d'oblidar.» En el
mismo proemio del catálogo que acompañaba la exposición, Josep Benet, que tanto
había hecho para que la donación no encontrara barreras administrativas, afirmaba
desde la autoridad que le conferían su propia vida política y su labor pionera como
historiador:
[L'obra de Franch Clapers] és un testimoniatge que, per la seva intensitat, la seva emotivitat, la seva
amplitud i el seu valor documental històric es únic.
Ara, en recuperar Catalunya l'autonomia perduda l'any 1939, Franch-Clapers ha cedit generosament al
poble català, representat per la Generalitat de Catalunya, la seva obra. Aquesta té certament un gran
valor artístic.
Però, a més, té un extraordinari valor com a document històric. Un dia – que espero que sigui a prop –,
Catalunya disposarà d'un Museu Nacional d'Història, com ha de tenir tota nació que vulgui conservar la
seva identitat. A les sales dedicades a l'èxode i el primer exili, l'obra de Franch-Clapers hi tindrà un lloc
22
d'honor.
TPF
FPT
Han pasado desde entonces trece años y, con la excepción de dos pequeños
composiciones en una exposición itinerante sobre el exilio, ningún dibujo, ningún óleo,
ninguna escultura, ningún mosaico de Josep Franch Clapers ha vuelto a ser expuesto en
Catalunya. Hace unos dos años, la donación fue trasladada al Arxiu històric de
Catalunya, en cuyas dependencias reposa hasta el día de hoy, cabalmente archivado,
pero falta de aquel público que pudiera atestiguar su testimonio, darle fe y asumirlo. Se
habla ahora de integrar parte de la donación en el museo que se tiene pensado crear en
La Junquera en memoria del exilio. No cabe discutir aquí si la frontera misma es el lugar
simbólicamente más idóneo para expresar la voluntad pública de recordar el exilio, de
regresarlo. Ojalà cunda esta idea y se realice pronto: Josep Franch Clapers acaba de
cumplir 87 años. No exige ni ha exigido nunca aquel «lugar de honor», que la
generosidad de Josep Benet reclamaba para una obra tan intensa, pero sí que se
cumpla mínimamente la promesa que se le hizo al aceptar su donación, para que su
testimonio como artista no haya sido en vano.
Hay amargura en Franch Clapers, pero también legítimo orgullo por haber cumplido con
dignidad ese deber de testimonio. Quien, como el que suscriba estas líneas, se precia de
ser su amigo, sabe también de su bondad. Franch Clapers es un «hombre bueno» en el
hondo sentido que dio a estas palabras Antonio Machado, exiliado él también. Me
gustaría cerrar esta comunicación imaginando que hicieron un trecho de camino juntos,
el viejo poeta sevillano y el joven pintor catalán, que, sin saberlo, convivieron algún
momento de esta larga, larguísima marcha hacia la frontera, que intercambiaron algunas
palabras de ánimo o de desaliento. Me gustaría imaginármelo para poder evocar, en
nombre de Franch Clapers y a modo de analogía entre poesía y pintura, aquellos versos
de Machado que dicen: «Y al cabo, nado os debo; debéisme cuanto he escrito.» 23
TPF
FPT
Franch Clapers nada nos debe, nosotros le debemos la obra que nos ha dado. Sin ella,
nuestra memoria de lo que fueron aquellos campos sobre las playas como Saint-Cyprien,
de lo que fueron aquellos «campos de la vergüenza» 24 como Gurs sería aun más
TPF
22
P
P
FPT
Josep Benet, «Franch-Clapers, testimoni d'una tragedia», en J. Franch-Clapers. L'èxode – L'exili, 1989, p. 4.
23
6
P
P
Antonio Machado, «Retrato», en Campos de Castilla (edición de José Luis Cano), Madrid, Cátedra, 1980,
p. 42. Cabe recordar aquí que la municipalidad de Bédarieux encargó a Franch Clapers un mosaico que
conmemorara la personalidad de Antonio Machado. Se encuentra expuesto en aquella localidad.
P
24
P
Gurs lo fue por partida doble ya que, a partir de 1940, el gobierno de Vichy, internó allí a millares de judíos
franceses y extranjeros. Para la mayoría Gurs se convertiría en la antesala de Drancy, desde donde salían los
trenes para Auschwitz. Sobre el campo de Gurs en el contexto de la política colaboracionista y voluntariamente
antisemita del gobierno de Vichy, véase Anne Grynberg, Les camps de la honte. Les internés juifs des camps
français 1939–1944, París, Éditions la Découverte, 1991. Puede también consultarse el estudio de Gabriele
P
P
Los campos de concentración y el mundo penitenciario en España durante la guerra civil i el franquismo
1082
Fonts documentals
precaria y pobre. En Saint-Cyprien, el mar y el viento de tantos decenios borraron todas
las huellas. Nada recuerda hoy lo que allí aconteció. En Gurs, pastura hoy el ganado en
lo que fue el campo. Se han reedificado las estructuras de unos pocos barracones y un
monumento conmemora la deportación judía. Quedan todavía, después de más de
medio siglo, algunos jirones herrumbrosos de alambrada, esparcidos en la maleza. Pero,
de lo que fue una ciudad concentracionaria, sólo quedan contados vestigios y simulacros
como aquella garita en una de las entradas del campo. Bosquecillos se van adueñando
cada vez más de lo que antes era espacio baldío de tierra batida. Se han esfumado en el
tiempo las miles de sombras encarceladas que lo habitaban, las miles de voces que lo
ensordecían. Altísimos árboles bordean hoy la avenida central, la misma por donde
avanzaba aquel acordeonista italiano al frente de quienes iban a perderse en el más
largo de los exilios. Ningún altavoz brama ya nombres, reglamentos, destinos. El silencio
ha vuelto a lo que, hace tanto, tanto tiempo, fue el campo de Gurs.
Mittag, «Es gibt Verdammte nur in Gurs.» Literatur, Kultur und Alltag in einem südfranzösischen
Internierungslager (1940–1942), Tubinga, Attempo, 1996. Gabriele Mittag propone, desde una focalización
antropológica y basándose en testimonios orales y escritos, una aproximación a la memoria cultural de Gurs.
Fuentes documentales
1083
Fonts documentals
OBRINT LES CEL·LES DE LA GALERIA DE LA VIDA
Núria Llopis i Domingues
Las cárceles de Soledad Real ens relata part de la vida d'una dona nascuda el 1918 a la
Barceloneta. Els records trascorren des de la seua infantesa fins l'eixida de la presó del
seu company Paco en el 64. Com tantíssimes dones i homes d’aquesta època, des dels
7 anys veu obligada a treballar per a col·laborar en l’economia familiar. Durant la
República s'apropa a les Juventudes Socialistas Unificadas; serà després, durant la
guerra i la postguerra, quan la seua participació augmentarà. A l’esclatar la guerra es
casa amb Rafael, que se suïcidarà en el front. Marxa de l'Estat Espanyol quan cau
Barcelona i és internada en els camps de concentració francesos. En el 40 torna a la
península i és empresonada durant setze anys, traslladada de Barcelona a Ventas,
Màlaga, Segòvia i Alcalà d'Henares. En la presó entra en contacte amb Paco, també
pres polític. Quan ella ix, es casen. El relat finalitza amb tota una declaració de principis
sobre la importància de la militància en la seua vida.
L’alliberament de la memòria
Aquestes memòries són el resultat de la entrevista que Consuelo García li fa a Soledad
Real en la que li conta la seua història personal; són, doncs, la conversió a lletra d’una
narració oral. Les petjades d’aquest origen es poden resseguir al llarg de tot el text:
respostes a preguntes plantejades per l’entrevistadora, construccions sintàctiques
pròpies de l’oralitat: hipèrbatons, abundància de nexes copulatius, elipsis... entre altres
elements que marquen el relat amb l’espontaneïtat de la transmissió oral.
Són diversos els motius que duen a l’entrevistadora a buscar en la memòria d’aquesta
militant comunista: farcir de cossos i de noms les dades asèptiques de la guerra;
reprendre la història dels avantpassats més immediats; «contrarestar el aniquilamiento
del tiempo humano a través de la muerte, acumulando, es decir, apropiándome, otros
tiempos, otras vidas fuera del ámbito de mi cuerpo» (REAL, 1985,9); i com a mòbil
principal per a Garcia, comprendre un període de la història ple de violència com fou la
guerra del 36.
Recuperem una veu silenciada durant el llarg franquisme i bona part de la monarquia. És
aquesta la voluntat de Consuelo García i és també la de Soledad Real que dedica el seu
relat a «todas las mujeres que, habiendo vivido una vida como la mía, no han querido, no
han sabido o no han podido hablar». Tres motius ben diferents però que resumeixen tres
cares del silenci: el desig d’oblidar moments extremadaments durs; la dificultat o
impossibilitat per expressar totes les vivències d’una època plena de sostracs com la de
la guerra i la postguerra, que amb tantes vides acabà; i l’oblit imposat pels vencedors.
Fuentes documentales
1085
Els camps de concentració i el món penitenciari a Espanya durant la guerra civil i el franquisme
Així doncs, la recopilació de la vida de Soledad Real parteix del reconeixement de «una
fuerte dimensión histórica en toda realidad humana y la aceptación de un modo moderno
de concepción del yo como individualidad » 1 Ens permet, doncs, recuperar la història
més immediata des del relat en primera persona acompanyat de la quotididanitat, de la
intrahistòria, de la realitat material de la majoria de la població, tan apartada de les
desicions de parlaments i consells. En paraules de Antonio Castillo Gómez «atestigua
las convulsiones del devenir histórico», crític que reflexiona sobre la importància dels
relats de vida de “los de abajo” (incloem també las). «Dichos testimonios no se pueden
(ni deben) considerar insignificantes, ya que, muy al contrario, remiten a vivencias
absolutamente individuales, a menudo de extrañamiento personal o social [...] tales como
el alejamiento de la familia, la emigración, la participación en una guerra, el exilio o la
cárcel. Ante circunstancias de tan honda incidencia psicológica, el espacio escrito [en el
nostre cas el de la presa de la paraula] se configura como un lugar de introspección y
diálogo con uno mismo, a la vez que de comunicación y nexo con los demás.» 2
TPF
FPT
TPF
FPT
I, més encara, la memòria de Soledad Real connecta amb la recuperació d’una història
en femení, si cap, més obviada. «La cuestión de la memoria-identidad es también uno de
los puntos esenciales de la investigación feminista, que se propone construir una
memoria en la que las mujeres puedan reconocerse, puesto que la identidad femenina
ha estado siempre definida por otros» 3 . Així doncs, el relat d’aquesta vida respon la la
voluntat externa de l’entrevistadora; però també la lluita contra l’oblit de Real i Garcia, i a
la recerca científica de la memòria històrica. 4
TPF
FPT
TPF
FPT
Com gairebé sempre ocorre, resulta difícil adscriure el text que tenim a les mans a un
dels subgèneres autobiogràfics. Seguint els trets definitoris que Anna Caballé 5 en
assenyala. «Si el eje histórico, los recuerdos, el relato de los acontecimientos vividos
vertebra la literatura memorialística, en la autobiografía, por el contrario, los recuerdos
están sometidos a la tentativa del individuo de interpretarse a sí mismo» (1985, 44).
Aquest és el to que predomina al llarg del relat: anècdotes, històries d’altres vides,
successos personals, que van resseguint un període històric i vital. Ara bé, les darreres
pàgines tanquen el relat amb una relectura de la protagonista on carrega de sentit la
seua vida a partir del compromís amb el moment històric que li ha tocat viure: «Un
planteamiento que yo me he hecho muchas veces es lo que hubiera sido de mi vida de
no haberme hecho comunista. La respuesta es que hubiera seguido el camino de mi
madre, que hubiera sido una mujer frustrada como mi madre, porque tengo
características, y porque los años de Franco para las mujeres no dieron más que la
época de mi madre. Para mí el partido ha sido mi pena y mi gloria. Yo pienso que el
partido me ha dado la posibilidad de desarrollar mi personalidad y me ha evitado ser una
mujer frustrada» (REAL, 1985, 220-221). Aquest fragment ens introdueix un altre tema
ben interessant que estudiarem posteriorment, la relació amb sa mare i la definició (com
d’aquest fragment ja se’n desprén) que en fa de la pròpia existència a partir del model
matern.
TPF
FPT
En altres moments, però, trobem que la protagonista s’autorretrata. «Descripción,
estatismo, selección de algunos rasgos autobiográficos con valor autoproyectivo y
brevedad en la escritura» (CABALLÉ, 1985, 48) caracteritzen, sobretot, el relat de la
infantesa.
1
Karl J. Weintraub, “Autobiografía y conciencia histórica”, dins La autobiografía y sus problemas teóricos.
Suplementos, 29¸ Anthropos, Barcelona, 1991, 33
P
P
2
CASTILLO GÓMEZ, Antonio “Notas sobre escritura y memoria popular en Italia” dins Boletín de la Unidad de
Estudios Biográficos, 5, setembre 2001, Barcelona, Universitat de Barcelona , 55
P
P
3
P
P
4
P
P
Mercedes Arriaga, Mi amor, mi juez. Alteridad autobiográfica femenina, Barcelona, Anthropos, 2001, 22
vegeu ARRIAGA, 2001, 33.
5
Anna Caballé Narcisos de tinta. Ensayo sobre la literatura autobiográfica en lengua castellana (siglo XIX i XX),
Málaga, Megazul, 1985
P
P
Los campos de concentración y el mundo penitenciario en España durante la guerra civil i el franquismo
1086
Fonts documentals
El recuerdo que yo tengo de mí misma es más bien de una niña triste, es de una niña que no sabe
jugar, que no juega nunca. En primer lugar porque me lo impiden. Porque era la niña y era la mayor y
mi madre trabajaba a la máquina y había que fregar platos y había que bajar a la compra y había que
poner las patatas. Y ¿quién hacía eso? El mayor iba al colegio, la pequeñita iba al colegio, la niña
mayor era la que se quedaba a ayudar a la madre, era mi destino. Niña, niña de pobres, y la mayor, era
un destino. No tenía escapatoria.Soy una persona muy sociable y a veces parezco abierta, pero mi
fondo, mi auténtico fondo, es triste, y además con una tendencia a lo trágico que viene de esa infancia
infeliz. Porque quizás por la necesidad económica que se ha pasado en mi casa me recuerdo sin
caricias (REAL, 1985, 11)
Ens trobem, doncs, davant una vida recordada des de la maduresa, on veiem l’evolució
de la protagonista i la relectura de determinades qüestións. Gusdorf ens parla de «los
olvidos, las lagunas y las deformaciones de la memoria se originan ahí: no son la
consecuencia de una necesidad puramente material resultado del azar; por el contrario,
provienen de una opción del escritor, que recuerda y quiere hacer prevalecer
determinada versión revisada y corregida de su pasado, de su realidad personal» 6
Aquesta revisió afecta a experiències com la relació amb sa mare i amb el seu primer
marit. Hem de tenir també present el fet que Las cárceles de Soledad Real són unes
memòries reportades, passades pel sedàs de Consuelo García. La mateixa Soledad,
segons Ana Lourdes de Hériz 7 reconeix els silencis que en aquell moment assumeix i
ens avança d’unes pròximes memòries escrites per ella mateixa.
TPF
TPF
FPT
FPT
La Presó de la Presó
La primera experiència de reclusió de la nostra protagonista és en els camps de
concentració francesos. Allí ens relata la fam i el tracte brutal que en reberen i la rigidesa
del personal directiu. Però també la solidaritat, vagues de fam, el suport i el rebuig de la
gent del poble.
Hay que aclarar que esta zona bretona era bastante reaccionaria y no fuimos bien recibidos por parte
del pueblo. Y una vez que nos dieron permiso para ir a pasear nos fue tan mal, que no lo volvimos a
hacer. Tú veías a todas estas mujeres del pueblo que cuando pasábamos por su lado se santiguaban y
veías a las que estaban en las ventanas que conforme las mirábamos iban cerrando.
Un día unos camaradas franceses se acercaron a las vallas y nosotras les pedimos que nos trajeran
prensa. Estos camaradas nos dijeron que ellos los domingos se echarían a la mar y la pesca que
trajeran sería para nosotros, para que nos mejoraran la comida (REAL, 1983, 72)
Se n'assabenten de la fi de la guerra i la commoció per la derrota aclapara els refugiats.
«Pero viene el 1 de abril y nos dan la noticia de que Franco ha dado el último parte de
guerra, que la guerra ha terminado. Estábamos en el comedor y nos quedamos en un
silencio horrible, espantoso. Me acuerdo que subimos sin decir una palabra a los
dormitorios. Nos fuimos a la sala más grande, donde dormía más gente, corrimos las
camas y nos sentamos en el suelo. Dijimos que queríamos pasar aquella noche juntos. Y
nos pasamos toda la noche llorando y cantando, llorando y cantando.» (REAL, 1983, 73)
Als nous mesos és enviada un altre cop a l'Estat Espanyol i decideix anar a València.
Soledad Real ens conta les insinuacions i les agressions sexuals de la Guardia Civil i de
l'encarregat de l'expedició. Un cop en allí s'instal·la en casa d'uns familiars fins que
discuteix amb ells i marxa. Va treballant i establint contactes amb els camarades fins que
torna a Barcelona. Un cop en casa, torna a involucrar-se en la militància. Ens descriu les
dificultats d'aquesta època per fer qualsevol activitat per molt xicoteta que fou i la
repressió brutal dels primers temps de la dictadura. «Yo creo que sí, que era justo, pese
a todo, organizar una resistencia al fascismo. Y que era otra cosa distinta que por el mal
trabajo y por las torturas y el terror de ellos haya caído mucha gente» (REAL, 1983, 87)
6
Georges Gusdorf, Condiciones y límites de la autobiografía”, dins La autobiogra´fia y sus problemas teóricos,
Supelmentos, 29, Anthroos, Barcelona, 1991, 15.
P
P
7
Ana Lourdes de Hériz “Auto/biografía: un ejercicio comparativo”, Boletín de Estudios Biográficos, 5,setembre
2001, Barcelona, Universitat de Barcelona, 61-63
P
P
Fuentes documentales
1087
Els camps de concentració i el món penitenciari a Espanya durant la guerra civil i el franquisme
És ben crítica amb la direcció del Partit durant aquesta època i amb els vincles d'alguns
camarades amb les prostitutes. Posteriorment, tornarà a criticar les diferències existents
entre unes persones preses i unes altres (REAL, 1985, 162). En aquestos fragments, la
presència del receptor del text es fa present i s’eregeix com a jutge del discurs de
Soledad, condicionant-lo. La protagonista diu el que vol dir, però sap que serà
censurada. 8 Com també se’n desprén del comentari que esmentàvem anteriorment tot
fent referència a l’estudi de De Heriz.
TPF
FPT
En aquesta època coneix a Fornells, amb el que mantindrà una breu relació ja que al poc
temps ella és detinguda. Poc després Fornells serà detingut i assassinat durant
l’interrogatori. El relat de les tortures en la comissaria és esgarrifós. Les pallisses es
reiteren; la pitjor la del primer dia. «Yo sé que soy un poco trágica para contar las cosas.
Así que sólo te voy a decir que me pegaban tres parejas de a dos y que se turnaban
cuando se fatigaban de pegarme a mí» (REAL 1983, 94). Aquest fragment recupera un
dels trets que per Mercedes Arriaga caracteritza els relats autobiogràfics femenins la
diminutio personae que juntament amb la captatio benevolentiae «no sólo son una
herencia cristiana de las confesiones, sino la retórica de la incertidumbre de quienes
saben que no están autorizadas a hablar, de quienes tienen conciencia de estar
invadiendo un terreno prohibido» (ARRIAGA, 2001, 77). En el cel·la conviu durant
aquestos dies amb estraperlistes, d'elles recorda el calor i el suport que li donaren.
La nostra protagonista recupera del record experiències d'altres dones amb les que va
compartir aquells dies com el testimoni d'una dona d'Estat Català, jueves alemanyes i el
relat d'una dona a la que 18 homes violaren en instal·lacions policials en una nit, la
víctima perdé la raó. Els testimonis de les tortures en les comissaries es reiteren al llarg
de tot el franquisme, i travessen, també, els anys recorreguts de la democràcia. Com
veiem, es recuperen nombroses veus d’altres dones amb les que Soledad va conviure; el
relat es dissemina i desvertebra, atacant així un dels aspectes que Sidone Smith
considera bàsics de l’autobiografia falogocèntrica, «al privilegiar al yo autónomo o
metafísico como agente de sus propios logros, y al situarlo con frecuencia en posición de
antagonista respecto al mundo, la «autobiografía» promueve una concepción del ser
humano que valora la unidad individual y la separación, a la vez que devalúa la
interdependencia personal y comunicativa» (1991, 41). La multiplicitat d’històries que
Real col·loca al costat de la seua trenca aquesta visió individualista de la identitat i queda
submergida en altres discursos.
Al poc temps, estem en el 41, és traslladada a la presó de les Corts. «Y llega la noche, y
es la hora de dormir, y son las dos losetas y un jergoncito, es decir, la que tenía un
jergoncito; total, que empieza nuestra vida de cárcel» (REAL, 1985, 100). Volem
confrontar el relat de Soledad Real en la presó amb un estudi ben recent sobre la
situació de les preses a l’Estat Espanyol, pel fet que es reiteren molts dels problemes
d’aquesta època 9 . L’autora reflexiona sobre les desigualtats existents entre les preses i
els presos en detriment de les primeres, empitjorant-los la condició de vida: la barreja de
diferents delictes i graus, l’absència de presons de màxima seguretat per a dones,
qüestió que provoca l’enduriment del control sobre tota la població femenina, la poca
atenció a les dones que volen tenir les seues filles i fills amb elles, entre altres qüestions.
Els tallers i activitats clarament segats pel sexe de la població reclesusa és un tema que
trobem a les presons franquistes; ara bé, el marc ideològic i polític dificilment permetia
una altra perspectiva, sí en les presons actuals. La conflictivitat que en resulta de la
barreja de preses amb diferents condemnes és un tema que apareix reflectit
contínuament en el relat de Soledad Real, així com la difícil convivència entre preses
polítiques i socials.
TPF
FPT
8
Vegeu Sidone Smith”Hacia una poética de la autobiografía de mujeres”, Suplementos, 29, Barcelona, 1991,
98.
P
P
9
Elisabet Almeda “Particularidades de las cárceles de mujeres: un enfoque de género”, Panóptico, num. 2, 2n
semestre 2001, Barcelona, Virus, 2001, 135-154
P
P
Los campos de concentración y el mundo penitenciario en España durante la guerra civil i el franquismo
1088
Fonts documentals
«Tal como argumentaba Lombroso y Ferrero hace más de un siglo, las mujeres
delincuentes han transgredido su rol convencional, han osado desviarse de su papel
asignado. Por este motivo, uno de los objetivos de la política penintenciaria es corregir
esta desviación de las mujeres presas a partir de imbuir todo el tratamiento penitenciario
de un enfoque que refuerce la domesticidad» (ALMEDA, 2001, 148). Pensem aquesta
qüestió en el marc d’una dictadura militar en la que els rojos eren considerats desviats i
gairebé enviats del dimoni; i, més encara, pensem en les dones i el model de feminitat
que la Secció Femenina, eregida com a estándard de la feminitat, encarnava. Queda
servida la voluntat domesticadora, i, en el relat de Soledad Real, materialitzada
clarament en els fills i les filles de les preses, alienats en les escoles i colegis religiosos
fins fer-los renunciar a la lluita dels progenitors. Soledad remarca el dolor que les mares
sentien per açò.
La massificació de la presó de Barcelona és recollida per altres testimonis que
coincideixen amb el de Soledad Real. En el Libro blanco sobre las cárceles franquistas 10
llegim «a finales de 1945 [...] soy trasladada a la cárcel de Las Corts (Barcelona).
Vigilancia de las Hermanas de San Vicente de Paúl. 1800 presas políticas y 500 de
derecho común, ladronas, criminales y prostitutas. Las obligaciones religiosas deben
cumplirse necesariamente. Amoralidad entre las religiosas.» (1976, 74)
TPF
FPT
La autora relata el patiment incrementat de les xiquetes i xiquets de les preses i l'elevat
nombre de criatures que moriren a causa de mal nutrició, malalties, etc. «Y no sólo
enfermos. El niño de la cárcel era un niño reprimido, porque en Barcelona todo estaba
controlado por las monjas, y respecto las monjas las funcionarias eran muchas veces
más humanas» (REAL, 1985, 101)
En aquestos primers anys de presó, en Barcelona i després en Ventas, és esgarrifós el
relat de la galeria de les penades i del soroll anihilador dels trets. Diversos testimonis ens
reporten la gran quantitat d'assassinats que en aquesta presó es duien a terme. «Un día,
muy de mañana, no lo olvidaré en mi vida, estábamos aún tumbadas en el petate, en las
celdas [...]todas tendidas en la cama, era un día de verano y las ventanas estaban
abiertas y se oían todos los ruidos, y de pronto, oímos buuummmm, una descarga, y
estruendo, otra descarga, y una compañera grita ¡callar, que hay fusilamientos! Y
entonces oímos: el estruendo, otra descarga. Y nosotras: ¡madre mía de mi vida! Y se
nos heló la sangre en las venas. Callaros que vamos a contar los tiros de gracia gritó
otra. Los contamos. Fueron diez tiros de gracia. Es algo que no olvidaré en la vida.»
(REAL, 1985, 121)
En el Libro blanco sobre las cárceles franquistas s'arrepleguen les següents dades.
«Según Gabriel Jackson entre 1939 y 1943, murieron 200.000 presos por enfermedad o
ejecución. R. Tamames calcula en 105.000 el número de ejecuciones, entre 1939 y
1945, de las cuales 103.129 entre 1939 y 1943» (1976, 65)
Soledat afix «y yo te estoy hablando aquí del 42, del 43, del 44, pero ten en cuenta que
durante los primeros meses, los primeros años, en el 39, en el 40 se fusilaba a diario, y
no a una o a dos personas, sino a docenas de ellos. Y aunque no hubieran sacas de la
cárcel de Ventas, venían todos los días los camiones de las cárceles de hombres, venían
de Porlier, venían de Yeserías, venían de Comendadoras.» (REAL, 1985, 121)
Ens reporta un debat entre les comunistes i les anarquistes, arran de l'organització per
part de les comunistes d'activitats per a les recluses: obres de teatre, ocupar-se de la
sala de malalts, de la gent major, de la menudalla, organitzar els tallers «Decían que les
solucionábamos problemas a la dirección. Tenían razón, pero es que, si no, la gente se
lo pasaba mal. [...] [decían] eso es colaborar con la dirección, porque los que tienen el
problema de hacinamiento son ellos.» (REAL, 1985, 105)
10
Ángel Suárez-Colectivo 36, Libro blanco sobre las cárceles franquistas 1939-1976, París, Ruedo Ibérico,
1976
P
P
Fuentes documentales
1089
Els camps de concentració i el món penitenciari a Espanya durant la guerra civil i el franquisme
Resulta interessant connectar aquesta idea amb les tasques que feien les dones en la
reraguarda durant la guerra civil. Dins i fora de la presó la nostra protagonista treballa en
el manteniment de la gent que té al seu voltant. Durant la guerra s'encarrega de
menjadors, neteja després dels bombardeigs,.... Mary Nash 11 tot reflexionant sobre
aquest tema ens diu: «La experiencia de sobrevivir a la guerra dio una nueva dimensión
a los roles clásicos de madre y ama de casa, pues sus obligaciones se proyectaron
sobre una comunidad más amplia, más allà de las fronteras de sus familias más
cercanas que en muchas ocasiones abarcaba la población civil. La dimensión colectiva
del papel de proveedoras de las mujeres era rupturista y reflejaba exactamente la
imprecisión de las fronteras de los espacios público y privado en la retaguardia
republicana.» (NASH, 1999, 203)
TPF
FPT
La nostra biografiada comenta sobre el treball en la guerra:
tú quieres saber si el trabajo que teníamos las mujeres durante la guerra no era secundario. Y yo te
digo: seguro que lo era, pero la mujer no se siente discriminada, porque su trabajo adquiere tal
volumen que no le da tiempo a pensar. Porque la guerra estaba en marcha y había que proteger a los
niños que se quedaban sin familia, había que mantener las fábricas en marcha, y había el problema de
la escasez de alimentos, y el problema de los refugiados (REAL, 1985, 52)
Apareix la primera descripció de la quotidianitat d'aquesta nova vida privada de llibertat.
La vida en el pati, amb les labors, la subversió inicial a negar-se a cantar el Cara al sol y
la claudicació posterior, després de vore que no les duia a res i que l'únic resultat era
més repressió. S'organitzen classes entre les internes i reunions de les camarades. La
necessitat d'establir-se una rutina i distribuir-se el temps dins la presó és una constant en
Soledad Real i en altres testimonis consultats. «Porque leer, lees un rato, pero lo que te
sostiene es la misión de un trabajo. Es decir: he de hacer este regalo, he de hacer esto
para vender, para ayudar a mi madre, para contribuir a la comuna, es decir, que tú
misma te vas imponiendo deberes, pero deberes que son los que te sostienen.» (REAL,
1985, 105) Se'ns descriu la disciplina, la higiene personal, l'alimentació escassa,
l'organització dins la presó, etc. Mercedes Arriaga comenta en el seu estudi el fet que «la
rutina y la repetición cíclica son características de la escritura femenina en general y más
de la autobiográfica» (ARRIAGA, 2001, 63). La descripció de la quotidinanitat de la presó
és reitera en nombroses ocasions al llarg del relat, Soledad una vegada i un altra ens
conta el ritme diari. Així com la necessitat d’omplir el temps i tenir-lo ocupat en diverses
activitats.
Ja des de Barcelona s'organitzen comunes entre la gent del partit. Soledad Real ens
explica que cada comuna tenía el càrrec de la madre, que cada setmana canviava.
Aquesta dona s'encarregava de repartir el menjar i també de donar algun que altre cop
d'atenció quan les discussions entre les preses es complicaven massa barrejant-se els
insults personals amb les reflexions polítiques. En aquestes comunes s'organitzava el
repartiment del menjar, fins i tot es compraven medicaments de l'exterior per alguna
presa. «Yo sacaba la labor para ayudar a mi familia, pero yo estaba obligada a aportar
algo para la comuna» (REAL, 1985, 108)
La resistència de les preses polítiques i la subversió dins les presons és un tema ben
interessant i d'una valentia encomiable. Vagues de fam, celebracions del 1 de maig,
butlletins, biblioteques itinerants i tota una sèrie d'activitats que, personalment, sorprenen
per la vitalitat i persistència, tot plantant cara a la màxima expressió de la repressió dels
governs i en el marc d'una dictadura militar. «El primer plante carcelario que se da en
España lo hacemos nosotras en Barcelona ante una comida escasísima [...] quiero
reivindicar esto porque fue el primer plante en las cárceles y porque las actitudes
rebeldes de las mujeres se han callado o se han pasado por alto, y es injusto» (REAL,
1985, 114). No será en aquestes pàgines on ho tornem a silenciar.
Un altre dels elements que les va ajudar a sobreviure dins la presó —tant a nivell físic
com psicològic— fou el contacte amb l'exterior: les notícies sobre l'esdevindre polític, els
P
11
P
Mary Nash, Rojas. Las mujeres republicanas en la guerra civil, Madrid, Taurus, 1999
Los campos de concentración y el mundo penitenciario en España durante la guerra civil i el franquismo
1090
Fonts documentals
béns materials que els duien, les visites, els llibres, ... «porque yo fui una de las personas
que, por no tener familia, me lo pasé muy mal. Fue muy duro, eran unas condiciones
muy duras en España. [...] Porque date tú cuenta que yo he estado dieciséis años en la
cárcel. De estos dieciséis años, doce no me he asomado nunca a una reja. Y esto es
muy importante. ¡Qué el tener paquete, el tener visita, llena mucho una cárcel! Esto es
un hecho. Y mi marido igual. Que nosotros dos, somos dos de los de tercera clase. Que
nos hemos mamado la cárcel a puños, pero a puños, a rancho y a regancho.» (REAL,
1985, 162)
Aquesta altra cara de les presons, la de la família en el carrer que ho ignora tot de la
persona estimada, ens la mostra Soledad quan Paco és empresonat per segona vegada.
«Y entonces vivo yo este otro aspecto de la cárcel desde fuera, la tragedia y el problema
de los familiares, con presos en la cárcel. En lo que se refiere a las cárceles ha pasado
tanto el familiar como el preso.» (REAL, 1985, 207)
Yo siempre digo una cosa. Mira, el hecho de que a uno, un hombre, una persona, le quiten la libertad,
que otro hombre, otra persona, le diga: Tú te estás aquí y tú te vas a desenvolver en dos losetas, y tú
vas a estar aquí encerrado y yo voy a tocar una corneta, y tú vas a formar y yo te voy a contar, y tú
tienes que estar firme, y tú tienes que saludar, y tú tienes que cantar el himno [...] Pero es que ha
habido tantas barbaridades que ya hemos llegado a admitir como normal el cantar, como normal el que
te cuenten, el levantarte al toque de campana como cosa normal. Pero lógicamente es algo que no es
que tú lo admites como normal, es algo que tú ejerces una presión y lo vas hundiendo dentro de ti
misma, y lo vas apretando dentro de ti misma, y, claro a la menor cosa esto estalla, este cúmulo te
produce una cantidad de rebeldía, y si no puedes, y si no puedes desahogarlo te produce una
amargura; sufres, implica sufrimiento. Y si no puedes desahogar esa rebeldía, es una amargura, es una
desesperación, es algo tan grande, sufres (REAL, 1985, 131)
L'altra Presó, la de fora
Soledad Real és alliberada l'any 1956, després que li arribe un indult. Abans d'eixir ja
coneix les dificultats de la vida que li espera: la incertesa per les relacions amb les
persones estimades; la readaptació enorme després d'una quotidianitat arrossegada
durant 16 anys; els problemes de les ex-preses i ex-presos polítics. «Había la que salía y
sus hijas no querían ir a vivir con ella. O la que se encontraba sola, y tenía tanto miedo a
suicidarse que, instintivamente, cuando viajaba en el metro, en el momento de llegar el
tren a la estación, se apretaba contra la pared, tanto era el miedo que tenía de tirarse
debajo del tren. O la que había estado todos estos años separada de su marido y ahora
no se comprendían, o la que se ahogaba de pronto entre problemas familiares y trabajos
caseros y llegaba a añorar la cárcel» (REAL, 1985, 192)
El desig d'eixir de la presó, de reprendre una vida truncada i ubicada en uns quants
metres quadrats és «tan tajante, tan absoluto que es como decir: malo que sea lo que
venga, peor que esto no puede ser». Com també és present l'abisme que provoca la
incertesa de no saber què és el que ocorre fora. El coneixement a mitges d'una realitat
separada simplement per un mur, però que es converteix en llunyana, inaccessible,
hostil. Pense el parèntesi en la trajectòria vital d'una persona que entra a la presó en
plena activitat política contra el cop d'estat de Franco, en la defensa de totes les il·lusions
dipositades en el projecte republicà, la llarga guerra i la victòria del franquisme.
Immediatament, són empresonades, el règim dictatorial és consolida i impregna tots els
nivells de la societat, fins el punt de considerar traïdores les persones que lluitaren per
mantindre la sobirania popular. En aquest context, després de molts anys de presó, són
abocades al carrer a reconstruir la vida des d'uns pilars totalment nous, en un territori
que, ben segur, ha esdevingut aliè i en unes condicions econòmiques ben difícils. El
desarrelament sense haver-se menejat del país havia de ser considerable. El paper
redemptor de la presó es veu qüestionat des de la soca.
L'estigma d'exconvicta l'arrossega durant bona cosa de temps. És marginada pel barri i
menyspreada per la gent que l'envolta «bueno, pues esta misma señora un día paso yo
por su lado y se bajó de la acera y me escupió a los pies. En otra ocasión, un día, voy yo
a comprar y entro a una pescadería y una señora dice: Oigan, yo vengo a comprar aquí
Fuentes documentales
1091
Els camps de concentració i el món penitenciari a Espanya durant la guerra civil i el franquisme
porque pienso que es un sitio respetable y de gente honrosa, pero mientras esté esta
señora aquí no pienso comprar y creo que la debe expulsar usted. ¡La tendera se quedo!
Pero bueno, ¿y qué me dice usted y por qué? Dice la otra: Porque es una comunista y
una presidaria.[...] A mí se me hizo un nudo en la garganta y me salí. Yo lloraba ya por
nada. Pero es que, imagínate tú qué pena, pedir que te echen así públicamente» (REAL,
1985, 203)
Les dificultats econòmiques de Soledad i el seu marit durant aquesta època són ben
grans. Hores i hores de treball que l'esgoten. I més encara quan Paco torna a ser
empresonat i ha de subministrar-li menjar i tindre'n cura.«Mi vida era trabajar, atender a
mi marido, porque yo sabía que le habían pegado unas palizas de espanto. Y yo sabía
que era la segunda vez y que ya se había chupado quince años de cárcel y que no lo iba
a salvar nadie más que yo. Entonces, para mí, es trabajar a unas marchas enormes sin
ninguna clase de compensación y con un ambiente que me rechazaba. Las
compensaciones podían ser a la puerta de la cárcel, cuando me encontraba con unas
mujeres que vivían el mismo problema que yo» (REAL, 1985, 208)
Soledad s'implica en la militància un altre cop, treballant sobretot de cara les presons.
Torna a ser detinguda en una manifestació del primer de maig i passa uns dies en
comissaria fins que la solten sense càrrecs. La repressió i la persecució són enormes.
Ben conegut resulta el terror com un dels mecanismes per tallar qualsevol brot subversiu.
Presa i ferida en el teu amor
L'any 33, amb setze anys, coneix a Rafael amb el que després es casarà. Des dels inicis
la relació entre els dos és conflictiva, «yo le había dicho ya claramente que no me
gustaba, pero la característica de Rafael era insistir, coaccionar, hasta que conseguía lo
que quería» (REAL, 1985, 33). Ell i son pare influïren en la seua participació inicial en la
política. Recorda l'actitud de Rafael oposada a tolerància i comprensió del pare. De
forma paral·lela a la relació amb sa mare.
La sexualitat amb Rafael esdevé problemàtica i és una font de conflicte i pressions més
que no un espai de llibertat i plenitud. Acaba convertint-se en el lligam que la manté al
seu costat «pero Rafael me tenía dominada, coaccionada, por lo sexual. Porque es el
hombre que me supo despertar, que me hizo sentir que la sexualidad es algo que
funciona [...] Porque llega un momento que, aunque yo no tenga ni ganas de verlo, mi
cuerpo me lo pide, porque yo estas relaciones sexuales no las tenía nada más que con
él.» (REAL, 1985, 37)
Malgrat aquest festeig, que ja se'ns presenta problemàtic, Soledad i Rafael es casen
abans que marxe al front. La pressió familiar i la insistència d'ell la duen a acceptar:
«Para mí que se fuera al frente suponía una liberacion de él, pero por otra parte me daba
lástima y yo a mis diecinueve años tuve un arranque de vieja y me dije: lo que quieres es
mi cuerpo. ¡Qué más da, leñe, que te lo lleves tú o el que sea! Mira, para ti, cásate, aquí
lo tienes» (REAL, 1985, 43). Aquest diàleg reportat, com en altres ocasions, «son la
consecuencia de un choque en el plano ideológico: la visión del mundo de la autora y la
de la ideología dominante. Todas estas formas representan la discontinuidad de un
discurso donde no cuenta sólo el punto de vista de la narradora o de la protagonista, sino
también el punto de vista de otros personajes que participan en la vida de la que se está
hablando» (ARRIAGA, 2001, 92). Aquest recurs és emprat per l’autora en diverses
ocasions, i ben sovint quan l’interlocutor representa l’autoritat patriarcal, com en aquest
cas el marit, en altres és un policia, guàrdia civil i inclús amb son pare, amb qui hi ha una
bona relació malgrat alguns enfrontaments.
La decisió de casar-se, però, li durà bona cosa de problemes ja que amb el temps els
conflictes creixen al costat de la violència i la gelosia de Rafael. «Porque lo que sigue es
la humillación de hacer el amor cuando él quiera, como él quisiera, pero sólo él. Sigue
esa defraudación de la primera noche de bodas. Ese acto que te envilecía, que te hacía
Los campos de concentración y el mundo penitenciario en España durante la guerra civil i el franquismo
1092
Fonts documentals
no sentirte mujer, que te dejaba como abierta en canal» (REAL, 1985, 44). El matrimoni
patriarcal, un cop més, esdevé la instintució que legalitza l’apropiament de la sexualitat i
del cos de les dones.
La violència del marit aplega fins al punt d'encanonar-la en una de les vegades que torna
del front per a què no vaja a una reunió.«Sacó una pistola de nueve largo y me dice:
ahora mismo te vas a la casa de la Juventud y llamas desde allí por teléfono y dices que
no puedes ir. Y así fuimos, él encañonándome con la pistola que llevaba escondida
debajo del capote. Tu no me conoces, ¿pero te imaginas lo que es acostarte luego con
un hombre así? ¡cómo lloraba mi alma, como lloraba mi cerebro, mi corazón! ¿Tu puedes
calcular eso? Yo a veces me digo: ¿pero cómo has podido soportar tanta humillación?»
(REAL, 1985, 49) La referència a l’interlocutor, a banda de reprendre l’entrevista entre
Real i Garcia, l’implica en la vivència de la protagonista. I segons Arriaga, determina la
lectura de l’experiència de l’autobiografiada, en marca el sentit i la interpretació del
receptor. 12
TPF
FPT
El seu marit se suïcida en el front, després de ser marginat pel partit i d'haver-li dit un
company que Soledad estava amb un altre home, «¡Qué muerte! Es algo que yo llevo
clavado en el corazón» (REAL, 1985, 59)
Empresonada en aquest cos
«Cuando me dicen ahora de un intelectual que sabe tanto y cuanto yo le pregunto: ¿y
qué da a los demás? Y me dicen: yo escribo libros. Y les digo: y yo los escribo con mi
cuerpo» (REAL, 1985, 35)
El cos es converteix per a Soledad en el suport sobre el que escriurà la seua història,
marcada de vivències tràgiques. El seu cos ens parlarà convertit en una altra presó
durant el matrimoni amb Rafael, empresonat per les malalties vinculades amb el seu
estat emocional, i en la repressió del desig en la presó.
Al llarg del relat, Soledad emmalalteix en nombroses ocasions en les que la situació que
està vivint esdevé límit. La separació de son pare en els camps de concentració li
provoca «una crisis tremenda. Se me declaró una furunculosis malísima, con unas
fiebres espantosas» (REAL, 1985, 74). A la tornada dels camps de concentració,
establerta en València «buscando, buscando, encontré una academia de corte que
necesitaban una oficiala [...] Allí aguanté todo el tiempo que pude, pero se me puso otra
vez el cuerpo cubierto de llagas. Un médico me dijo que era la pelaga, la enfermedad
esa que da por el hambre y que parece que ataca el cerebro, porque yo entonces traté
de suicidarme dos veces. Yo tenía unos picores y era una locura y me arrancaba yo
misma los costras» (REAL, 1985, 82). I una última referència , «cuando me dio esta crisis
la última vez en la última prisión donde estuve, Alcalá de Henares, el médico me
pregunto si me quedaba mucho para salir y si me iba a casar y me dijo: Esto, a usted,
cuando haga una vida normal se le quitará, y así ha sido» (REAL, 1985, 179)
Sense voler obviar les condicions infrahumanes de la presó: desnutrició, fred, cel·les de
càstig, i un llarg etcètera, suficients per a provocar tot tipus de malalties —la mateixa
Soledad ens ho diu, totes van eixir amb alguna cosa de la presó— els seus furóncols i
èczemes, els atacs de nervis que cita podem pensar-los metàfores d'aquest cos textual
de Soledad, metàfores de la desesperació, la ràbia, la impotència, el dolor.
«Hay algo que es cierto, las crisis. Que existía la falta de contacto físico, la falta de
compañero, la falta de caricia y las que no se arriesgaban a tener contacto con las de su
propio sexo se mantenían a fuerza de duchas frías, a fuerza de recuerdo, o por lo que te
inventabas. Porque ni con la masturbación se transigía. [...] Nadie puede escapar a su
educación, y a lo mejor la educación que mi madre me ha dado, o que ha vertido sobre
P
12
P
vegeu ARRIAGA, 2001, 58.
Fuentes documentales
1093
Els camps de concentració i el món penitenciari a Espanya durant la guerra civil i el franquisme
mí, puede haber decidido mi actitud y este eterno terror mío al cuerpo» (REAL, 1985,
147). Aquests atacs nerviosos, com altres que viu la pròpia protagonista o ens relata
d’altres dones properes a d’ella podem considerar-los símptomes «del conflicto libidinal
del sujeto cuando debe someterse a los significantes amo que la sociedad le propone
como ideales a asumir» 13 . El conflicte que es desperta entre per una banda aquesta
moral repressora i la repressió real de la presó i per l’altra el desig, tan real com la manca
d’afecte està servit. Per a Sidone Smith 14 aquest desassossec amb el propi cos i el desig
sexual sovinteja les autobiografies femenines i és el resultat de la desaparició en les
dones del vincle amb la la mare i la imatge que el discrus falocèntric elabora sobre el
model idoni de dona.
TPF
FPT
TPF
FPT
És ben complexa la relació que Soledad estableix amb el seu cos al llarg del relat. El
reconeix com una via d'expressió però, alhora, es deslliuren en ell grans conflictes. El
desig emergent i les violacions del marit; el buit eròtic en la presó i la porta, que tant li
costa de traspassar, de l'autoerotisme. «A mí, si entonces me hubieran dicho, por
ejemplo, que la mayoría se masturbaban me hubiera pegado con cualquiera. Hoy
comprendo que debía ser así. Pero entonces no lo hubiera admitido. Y que yo he sido
posiblemente una de las más torturadas en este sentido por no permitirme el hacerlo.»
(REAL, 1985, 146)
Empresonant altres cossos
Un tema que ens sorprèn és la marginació tan gran a la que són sotmeses les lesbianes,
expulsades de la comunitat de les polítiques, en un context d'exclusió com és la presó.
En una situació en la que la necessitat d'afecte i estima esdevé, potser, molt més
necessària que en altres moments, les dones que buscaven en altres dones un refugi
sentimental esdevenien irremeiablement apartades. «Entre nosotras, la camarada que
caía en esto del lesbianismo se marginaba ella de por sí, porqué sabía que la situacion
estaba planteada como que o una cosa o otra, pues entre nosotras no estaba admitida
esta relación. [...] Personalmente la homosexualidad es algo que me produce náuseas,
no lo concibo. Y yo he presenciado en la cárcel marranadas y cosas que no las acepto»
(1985, 146)
Soledad Real ens planteja a continuació tota uns sèrie de prejudicis homofòbics sobre
les lesbianes, difícils d'entendre en una dona revolucionària que tant ha treballat per la
llibertat de les persones, que ha viscut la marginació i el dolor d'una sexualitat no
satisfactòria. «En cuanto a lo sexual nuestra intransigencia provenía de los prejuicios
propios de nuestra educación y de aquel tiempo» (REAL, 1985, 146) és la seua
explicació
Privada de la llibertat de la mare
«Es ciertamente ambiguo que la palabra más antigua que designa la “libertad” sea
amargi, expresión sumeria que significa “retorno a la madre”» 15
TPF
FPT
Recuperarem un tros de les memòries que ja hem incorporat anteriorment, «nadie puede
escapar a su educación, y a lo mejor la educación que mi madre me ha dado, o que ha
vertido sobre mí, puede haber decidido mi actitud y este eterno terror mío al cuerpo»
13
Amalia Rodríguez, “Mujer, lenguaje i cultura: Lacan y los cuatro discursos”, Feminismos, cuerpos, escrituras,
IRIS M. ZAVALA [ED], Barcelona, 29
P
P
14
P
P
SMITH, 1991, 101
15
CASILDA RODRÍGAÑEZ i ANA CACHAFEIRO La represión del deseo materno y la génesis del estado de
sumisión inconsciente, Nossa y Jara editores,1995, 97 en una cita de Murray Bookchin
P
P
Los campos de concentración y el mundo penitenciario en España durante la guerra civil i el franquismo
1094
Fonts documentals
(REAL, 1985, 147). Pel que fa a la relació amb la mare i el propi cos Adrianne Rich 16 ens
diu «el juego psíquico entre madre e hija puede resultar destructivo, pero no hay razón
para que lo sea obligatoriamente. La mujer que ha sentido respeto por su propio cuerpo,
que no lo considera sucio ni un objeto sexual, transmitirá sin palabras a su hija que el
cuerpo femenino es un sitio bueno y sano donde vivir. La mujer orgullosa de serlo no
arrojará su autodesprecio sobre su hija. La que ha utilizado creativamente su cólera no
intentará que la hija la reprima, simplemente porque no deseará que acabe
suicidándose»
TPF
FPT
La relació de Soledad Real amb sa mare és conflictiva, la distància entre les dues se'ns
presenta ja des pel principi del relat «porque quizás por la necesidad económica que se
ha pasado en mi casa me recuerdo sin caricias, y porque no tengo ninguna imagen de mi
madre cogiéndome en sus brazos. De mi madre tengo una imagen desagradable,
siempre pegándome y gritándome. [...] Mi madre no me ha querido nunca. No me
recuerdo nunca sentada en sus rodillas. Y a mí es tal la pena que me produce no
recordar una caricia de mi madre que si ahora me recreo en ese recuerdo no me cuesta
nada ponerme a llorar. [...] Yo he adorado a mi padre y he aborrecido a mi madre»
(REAL, 1985, 11). Soledad hereda de son pare la implicació política, és de la mà del pare
i el primer marit que la protagonista es fa un lloc en la activisme. Ens diu Mercedes
Arriaga «La misma descendencia del padre, significa el mismo origen, el mismo discurso,
la misma sexualidad, lo que significa paralelamente el rechazo del mundo frágil y
doméstico de la madre. Reproducir y adaptar el mito del origen paterno a los propios
orígenes se traduce en un rechazo a la figura materna» [2001, 83). Soledad, doncs,
penetra en el sistema patriarcal a través de l’esfera de la política, marcada en masculí.
Aquesta mateixa crítica incorpora un tema ben interessant que dona llum al fragment
reportat de la protagonista, «las lágrimas oponen a la razón del cogito cartesiano la razón
del «siento luego existo» una razón personalizada, no universal ni igual para todos. El
lenguaje de las lágrimas pone de manifiesto un nivel de sensibilidad diferente en la
subjetividad personal con respecto a la subjetividad colectiva. A través de ellas la
protagonista se hace portavoz de valores diferentes, que se identifican por lo tanto con
una genealogía sentimental materna» (ARRIAGA, 2001, 87). La reconciliació amb la
figura materna a través d’aquest camí banyat de llàgrimes vindrà posteriorment, ja ho
vorem.
La descripció d’una infantesa amarga, trista i enfrontada a la societat, coincideix amb el
que Arriaga ha batejat com la «identidad amenazada» (2001, 86), en ella el jo apareix
com a víctima, amb una infantesa dessolada i abandonada. Amb sa mare xoca per
motius polítics i de concepció de la vida, se sent coaccionada i limitada. Durant la guerra
es produeix el major moment d’enfrontament amb sa mare i son pare 17 i marca
l’afirmació de la llibertat personal, el trencament amb els lligams familiars i la construcció
d’un projecte vital propi. 18
TPF
TPF
FPT
FPT
Un tema que considera molt important és el fet que sa mare se posicionara al costat de
Rafael quan la filla volia deixar-lo i més encara després de saber que havia intentat
abusar de la seua germana. «Yo estaba sola porque mi madre apoyaba a Rafael y no me
apoyaba a mí y sólo le podía decir: No te quiero, es que no te quiero» (REAL, 1985, 43).
I és que clar, saber això li hagués donat un «argumento moral para defenderme de
Rafael».
Quan son pare torna del camp de Collioure va a vore-la quan encara estava en
Barcelona i li conta que a sa mare «la hacen ir cada quince días a presentarse en
comisaría y que le dan unas palizas tremendas. Y era que, claro, mi madre conocía a
16
Adrianne Rich Nacemos de mujer. La maternidad como experiencia e institución, Madrid, Cátedra-Instituto de
la Mujer, 1996, 352
P
P
17
P
P
P
18
P
vegeu REAL, 1985, 42
vegeu ARRIAGA, 2001, 92
Fuentes documentales
1095
Els camps de concentració i el món penitenciari a Espanya durant la guerra civil i el franquisme
toda la gente y querían que dijera nombres. Pero mi madre no sólo no habló, y salvó así
mucha gente [...] Yo sentía mucha pena por mi madre, por lo que la pudieran hacer. Pero
al mismo tiempo me producía mucha satisfacción pensar que, [...] en esta ocasión era
ella la heroína porque salvó muchas vidas y a la que pegaban era a ella, y entabló
contactos con camaradas para avisarles, y tomó la iniciativa de hacer pequeñas cosas y
las hizo» (REAL, 1985, 110)
És a partir d'aquest moment que Soledad es reconcilia amb sa mare, la mira amb uns
altres ulls i és capaç de rellegir la seua història, la seua vida i continua dient «Hoy que
soy mayor, calculo yo que mi madre era una mujer defraudada, que ella tenía muchas
posibilidades que no pudo desarrollar. Era una madre y una fregona y tenía condiciones
para otras cosas y esto hacía que se comportara como una histérica, una descontenta de
todo, y las iras las pagaba contra mi padre, contra los hijos, contra quien se le pusiera
por delante» (REAL, 1985, 110) Una dona amb moltes possibilitats però limitada per uns
patrons interioritzats que la duen a abocar la seua filla a un matrimoni destructor. Una
dona que, ben segur, també rellegiria moltes coses arran de vore la seua filla
empresonada, i més encara per aquells polítics i religiosos en els que ella podia tindre
certa fe.
Una mare que se suma a la lluita de la filla, establint-se noves connexions (i
complicitats?). Aquest aspecte és ben interessant si tenim en compte un hipertext que la
protagonista ens presenta, La mare de Gorki «es el libro que me lanzó a la lucha, que me
dio conciencia, que me dejó las cosas claras» (1985, 35). La mare retratada per Gorki
s’incorpora a la lluita pre-revolucionària russa, plena de dolçor i ternura pels principis de
justícia que defenen acaba empresonada repartint el discurs del fill davant el tribunal
abans de ser desterrat a Sibèria. La impressió que aquesta novel·la marca en la
protagonista ens la confessa ella mateixa i la relectura de la vida de sa mare connecta
fàcilement amb aquesta novel·la.
La lluita ha enriquit la vida de Soledad Real, i en certa manera l'ha allunyat d'un model de
vida que no volia repetir, el de dona emmarcada dins un model de feminitat repressor.
«Yo hoy me siento una persona realizada, con un nivel valioso como persona, y pienso
que esto viene de mi vida de partido» (REAL, 1985, 221)
«Lo cierto es que, para muchas, la guerra representó una época de graves privaciones,
aunque para otras fue también el periodo más emocionante de su vida, de hondo
compromiso y actividad febril. Los intereses compartidos por la supervivencia de la
comunidad en un momento de cambio revolucionario y resistencia antifascista, dio una
nueva legitimidad a la exigencia de que les reconocieran su papel social más allá de los
confines del hogar.» (NASH, 1999, 204) «Las nuevas generaciones [...] nacidas y
educadas bajo la dictadura, no pudieron beneficiarse de la experiencia de sus
antecesoras. Durante más de treinta y cinco años fueron educadas en los códigos de
género del ideal femenino de la mujer franquista y en la ignorancia de la práctica
democrática del pasado. [...] Descubrir el compromiso de sus antecesoras con la
democracia y los derechos de las mujeres moldeó la conciencia de las nuevas
generaciones [...] y las estimuló a encontrar un papel activo en la lucha por la
democracia, la libertad y la liberación de las mujeres» (NASH, 1999, 259)
I ja per concloure...
Hem estat repassant les diferents cel·les de Soledad Real, recorrent unes memòries
disseminades i descentralitzades, plenes de metàfores corporals. Amb avanços i
regressions desfà el teixit de la seua vida, estirant del fil de la memòria farcida de
l'experiència d'altres persones; amb l'autobiografiada descobrim fragments de una
història ben recent que se'ns ha intentat silenciar.
I com diria Soledad Real, «ahora viene la parte mía personal», portes que s'han obert i
per les que podem entreveure nous relats: les lesbianes polítiques en la presó, les
Los campos de concentración y el mundo penitenciario en España durante la guerra civil i el franquismo
1096
Fonts documentals
milicianes obligades a desfer un pas i la veu de qui busca amb la mirada a la persona
que estima des de l'altre costat de la reixa del locutori.
Fuentes documentales
1097
Els camps de concentració i el món penitenciari a Espanya durant la guerra civil i el franquisme
Bibliografia
ALMEDA, ELISABET, “Particularidades de las cárceles de mujeres: un enfoque de género”, Panóptico, num. 2,
2n semestre 2001, Barcelona, Virus, 2001, 135-154
ÁNGEL SUÁREZ-COLECTIVO 36, Libro blanco sobre las cárceles franquistas 1939-1976, París, Ruedo Ibérico,
1976
ARRIAGA, MERCEDES, Mi amor, mi juez. Alteridad autobiográfica femenina, Barcelona, Anthropos, 2001
CABALLÉ, ANNA Narcisos de tinta. Ensayo sobre la literatura autobiográfica en lengua castellana (siglo XIX i
XX), Málaga, Megazul, 1985
CASTILLO GÓMEZ, ANTONIO “Notas sobre escritura y memoria popular en Italia” dins Boletín de la Unidad de
Estudios Biográficos, 5, setembre 2001, Barcelona, Universitat de Barcelona, 51-57
DE HÉRIZ, ANA LOURDES “Auto/biografía: un ejercicio comparativo”, Boletín de Estudios Biográficos, 5,setembre
2001, Barcelona, Universitat de Barcelona, 61-63
GUSDORF, GEORGES, “Condiciones y límites de la autobiografía”, dins La autobiografía y sus problemas
teóricos, Supelmentos, 29, Barcelona, Anthropos, 1991
NASH, MARY, Rojas. Las mujeres republicanas en la guerra civil, Madrid, Taurus, 1999
RICH, ADRIANNE Nacemos de mujer. La maternidad como experiencia e institución, Madrid, Cátedra-Instituto de
la Mujer, 1996
RODRÍGAÑEZ, CASILDA i CACHAFEIRO, ANA La represión del deseo materno y la génesis del estado de
sumisión inconsciente, Madrid, Nossa y Jara editores,1995
RODRÍGUEZ, AMALIA, “Mujer, lenguaje i cultura: Lacan y los cuatro discursos”, Feminismos, cuerpos,
escrituras, IRIS M. ZAVALA [ED], Barcelona, Icaria
WEINTRAUB, KARL J., “Autobiografía y conciencia histórica”, dins La autobiografía y sus problemas teóricos.
Suplementos, 29¸ Anthropos, Barcelona, 1991.
Los campos de concentración y el mundo penitenciario en España durante la guerra civil i el franquismo
1098
Fonts documentals
LA LUCHA POR LA VIDA
Predicadores, Torrero y Argelès sur mer. (Entrevista a Carmen
Casas y Leandro Saun)
Neus Samblancat. Universitat Autonònoma de Barcelona. GEXEL
“Que te marca mucho la cárcel, según tu formación, según como eres tú pues la única
cosa que hace es reafirmarte más y más en lo que tú piensas y en lo que tú sientes y te
sientes más convencida, más aferrada a tu propia idea y más crítica con la situación que
estás pasando.”
Carmen Casas
“¿Por
Leandro Saun
qué
este
silencio,
por
qué
habéis
callado?”
A la gente joven. A mi hermano
Los protagonistas de esta entrevista 1 son dos personas valientes y luchadoras: Carmen
Casas Godessart (Alcalá de Gurrea, Huesca, 1921) 2 y Leandro Saun Ráfales (Gandesa,
Tarragona, 1912). 3
TPF
FPT
TPF
TPF
FPT
FPT
1
Realizada en Barcelona (17-V- 2002) documento audiovisual. La transcripción de la entrevista ha conservado
rasgos de la lengua oral a fin de reflejar en el texto la espontaneidad y viveza de las respuestas. A partir de la
primera pregunta se utilizan las iniciales C.C. y L. S. para nombrar a Carmen Casas y Leandro Saun.
P
P
2
Nací un 25 de abril de 1921 en Alcalá de Gurrea, exactamente en la colonia obrera del Sotón, Tormos, en la
provincia de Huesca. Mi padre, Jesús Casas, era maestro, natural de Huesca y mi madre, Nieves Godessart,
era ama de casa, nacida en Binéfar. Ya desde niña viví un ambiente netamente de izquierdas: mi padre, pese
a sus orígenes de arraigado catolicismo, tenía unas ideas claras respecto a una sociedad mejor, más libre y
más humana.
P
P
En febrero de 1936, tras el triunfo de las elecciones del Frente Popular, pasé a militar en las Juventudes
Socialistas Unificadas. La pérdida de la guerra nos llevó al exilio en Francia. Con la invasión alemana participé
en la defensa de este país desarrollando mi trabajo en la Resistencia en los departamentos de la Lozère,
Ardèche y Gard (1942). Mi padre era del PSUC. Mi casa se había convertido en el punto de apoyo del Partido
[comunista], la Resistencia y la Juventud. En esta época conocí a mi actual marido, Leandro Saun. En 1944
soy localizada por la Gestapo y tengo que abandonar mi casa. En junio de ese mismo año regreso
clandestinamente a España para incorporarme a la lucha interior. Localizo a mi compañero detenido en
Torrero, entro en contacto con la dirección del Partido incorporándome como responsable de agitación y
propaganda de la organización de Aragón, Rioja y Navarra hasta que en 1945 soy detenida, procesada y
encarcelada en Predicadores. Salí en libertad en 1947. Leandro en 1955. Cuando salió de la cárcel tuvimos
dos hijos: Rosa Nieves y Leandro. En 1967 obtuve la plaza de enfermera en la Seguridad Social. Soy
Presidenta de la Amical de Cataluña de Antiguos Guerrilleros en Francia y formo parte de la Associació de
Dones del 36 de Barcelona.
Fuentes documentales
867
Carmen Casas, militante de las Juventudes Socialistas Unificadas, joven guerrillera en
Francia finalizada la guerra civil, narra su experiencia en la cárcel de Predicadores de
Zaragoza en la que estuvo reclusa 18 meses de 1945 a 1947.
Leandro Saun, teniente del Ejército Republicano y militante del Partido Socialista
Unificado de Cataluña, cuenta su experiencia en el campo de concentración de Argelès
de 1939 a 1940 y posteriormente su encarcelamiento en la prisión de Torrero (Zaragoza)
condenado a muerte de 1945 a 1949.
N.S.— Carmen ¿podrías hablarnos de tu experiencia en la cárcel?
C. Casas — Mira, yo entré en la cárcel de Zaragoza a primeros de octubre de 1945
trasladada desde la Comisaría de Policía de Zaragoza donde había estado unos días a
consecuencia de mi detención. Tras las diligencias en comisaría, soy trasladada y pasó a
la cárcel de Predicadores en Zaragoza. La cárcel. [...] La impresión de entrar en la cárcel
es malísima porque la cárcel de mujeres de Zaragoza había sido el antiguo palacio de la
Inquisición y habiendo hecho sólo reformas adecuadas en el momento lo utilizaban
como prisión provincial.
Era imponente: un edificio de la época decimonónica que ya había sido utilizado por la
Inquisición, pues ya te puedes imaginar las características que tenía: sombrío, lóbrego,
muchas rejas, porque para entrar en él había que pasar por lo menos por tres rejas que
se iban cerrando tras de tí, a medida que ibas entrando. Fui a parar a unas celdas que
eran las celdas de aislamiento, porque el primer mes, o los primeros veinticinco días,
tenías que pasar por unas celdas de aislamiento antes de hacer vida común con las
demás reclusas.
La celda. Allí eran grandes como correspondía al vetusto caserón; eran celdas muy
antiguas, enormes, suelo de yeso, muy manchado, con unas paredes ya muy gastadas,
un techo muy gastado, un jergón de panochas de maíz en el suelo, un cántaro de agua,
un plato de aluminio con una cuchara de madera y una jarra y una tinaja con una
tapadora que te servía para hacer tus necesidades. Como única salida, pues, estaba una
ventana a la que no podías acceder que estaba muy alta, que no se cerraba ni en
invierno ni en verano, te pasaba frío, te pasaba el calor y una puerta de aquellas épocas
llena de cerrojos y junto a la puerta un mirador, que era un agujero por donde miraban
las celadoras cuando venían a hacer la revisión, que por dentro se ensanchaba y le
permitía expandir la vista por todo lo que era la celda. Esto era una celda.
De día estabas con la luz natural por la noche tenías toda la noche un foco encendido lo
que te impedía dormir y no tenías en periodo de celdas, no tenías más que la visita, que
te traían lo que se llamaba el desayuno que era un caldo al que se le denominaba café,
el salir a limpiar la tinaja, vaciar la tinaja donde habías hecho tus necesidades, lavarte la
cara en un grifo que caía en una pila junto al váter que no eran váteres eran retretes de
aquellas épocas tan antiguas y volvías de nuevo a la celda.
3
Nací en Gandesa (Tarragona) el 17 de enero de 1912. Hijo de una familia payesa. En julio de 1936 me
incorporé como voluntario en la columna Carlos Marx, que después fue la 27ª. División, del Ejército
Republicano. Pasé por la Escuela de Guerra y en diciembre de 1936 salí con el grado de Teniente. Desde
agosto de 1936 milito en el Partido Socialista Unificado de Cataluña. Herido en el Frente de Aragón (Zuera de
Gállego) un año más tarde, quedo impedido del brazo izquierdo y soy destinado al Estado Mayor de la 4ª
Región Militar a las órdenes del General Riquelme. En febrero de 1939, tras la caída de Barcelona en enero,
soy detenido por la policía francesa y conducido al campo de Concentración de Argelès sur mer. Permanezco
allí hasta mayo de 1940. Conozco a Sixto Agudo, responsable del PCE en el campo de Argelès. Paso a ser
responsable del PSUC en los departamentos del Gard, la Lozère y Ardèche. Participo en la Resistencia a partir
de 1941-42. Conozco a Carmen durante la Resistencia. En 1943 cruzo la frontera clandestinamente,
incorporándome a la dirección del PCE de Aragón, Navarra y la Rioja. En diciembre de 1944 soy detenido y
conducido a la prisión de Torrero. En julio de 1945 soy juzgado y condenado a muerte. Paso cuatro años en la
cárcel condenado a muerte, me conmutan la pena por 30 años de prisión de los que paso 12. Cuando por fin
alcanzo la libertad, junto con otros compañeros, me encargo de la organización del PSUC en Tarragona.
Continúo luchando por las libertades democráticas tanto en el ámbito político como sindical. Milito en Iniciativa
por Cataluña y CC.OO. y soy miembro de la Associació Catalana d’ Expresos Polítics.
P
P
1100
El rancho al mediodía que era algo muy difícil de comértelo, porque era una comida de
mala calidad y peor guisada, no porque no supieran guisar las cocineras, que eran
presas también, sino porque las presas no tenían medios para hacer una comida
decente. Después por la noche te traían la cena; no había nada más en época de celda.
Cada vez que la celadora abría la puerta tenías que levantar la mano y decir el Arriba
España, eso era el saludo obligatorio levantar la mano y el saludo del Arriba España. Y
no tenías intimidad porque la celadora podía pasar cuando quisiera.
[...] No tenías ni patio, ni tenías nada, no sabías nada; llegabas a perder la noción del día
en que vivías. No sabías mas que si era de día porque entraba más claridad y de noche
porque se te encendía la luz. No sabías nada más.
N.S. —¿Has estado en alguna celda de castigo?
C.C. — Eran las mismas que tenías de aislamiento, eran las celdas de castigo.
N.S.— ¿Qué tipo de relaciones se establecía entre las reclusas? ¿y qué tipo de relación
manteníais con las celadoras?
C.C.— Mira, las reclusas procurábamos mantener una relación bastante buena, entre
nosotras, bastante estrecha; entre las reclusas que éramos políticas no se distinguía la
ideología de cada una, 4 porque yo formé parte con un grupo de compañeras entre las
que me encontré sola como militante del partido [comunista] y sin embargo encontré muy
buena acogida con las compañeras confederales, sobre todo con María Lacambra y la
relación era buena con todas las presas. Entre las presas políticas, pues, teníamos una
buena relación; nos ayudábamos, en fin lo que se dice una buena relación [...] En la
misma celda estábamos mezcladas comunes y políticas, así como en otras cárceles
tenían celdas aparte las políticas y celdas aparte las comunes, nosotras en Zaragoza
estábamos todas mezcladas: comunes y políticas. Esto era una doble estrategia porque
siempre hay en comunes mujeres más fáciles de domeñar y enseñarles a decir tú nos
tienes que hacer este servicio vigila a fulana, vigila a mengana, dinos que hablan
mengana o zutana, comprendes, pero ya tenías cuidado para saber con quien podías
mantener una relación, pero no una intimidad, o vigilarte o guardarte de lo que pudieras
estar hablando, lo que pudieras hacer ante según qué reclusas, pero ya te digo era
ante las reclusas comunes, porque además en Zaragoza en aquella época había
muchas chicas por prostitución.
TPF
FPT
N.S. — ¿Teníais religiosas vigilándoos?
C.C. — No, eran mujeres. En Zaragoza eran mujeres. [...] En cuanto a las celadoras
había celadoras muy malas con muy mala fe, en Zaragoza el grupo de celadoras estaba
formado por mujeres de muy, de muy... mala índole, de malos sentimientos y muy
reacias a tener ninguna simpatía, ningún gesto de amabilidad con una reclusa.
Sólamente hubo una: doña Isabel que procedía ya del Cuerpo de Prisiones, hija de un
funcionario, un director de Prisiones en San Sebastián.
[...] El trato era un trato muy distanciado, muy marcándote que tú eras una reclusa y ella
la celadora y otra cosa que tenías era soportar las visitas periódicas de las damas de la
caridad, que venían a darnos catecismo, a darnos lecciones de Falange, a imbuirnos de
que el régimen era lo mejor que teníamos y que podíamos dar gracias al caudillo y nos
pretendían enseñar las lecciones, los mandamientos, la Historia Sagrada, la Biblia y las
clases de religión . Entonces esto ocasionaba muchas veces polémica, sobre todo con
las políticas, las comunes aguantaban el chaparrón y ciertas políticas, pero estábamos el
grupo de mujeres más jóvenes, nosotras, que no nos rendíamos tan fácilmente y
contestábamos a las preguntas de ellas. Como por ejemplo cuando te hablaban de
4
Testimonio confirmado también, entre otras confinadas, por Teresa Gebellí de Serra, perteneciente a las
Juventudes Socialistas Unificadas. “Debo decir que todas las militantes de todos los partidos y organizaciones:
la CNT, la SIA (Grupo de Solidaridad de las mujeres de la CNT, las de Esquerra Republicana), Dones Lliures y
PSUC, éramos muy solidarias, ” en Neus Català, De la resistencia y la deportación.50 testimonios de mujeres
españolas, Barcelona, Península, 2000, p. 223.
P
P
1101
humildad, de paciencia, de resignación y de aceptación de lo que nosotras estábamos
purgando, entonces tenías que contestarles: ustedes quiénes son y [respecto] a la
humildad les teníamos que decir: con qué humildad vienen ustedes, que viendo la
miseria que hay en las cárceles y la pena que hay en las cárceles, ustedes vienen
cargadas de joyas y pieles a hablarnos del catecismo de Jesús y de Dios; que vienen
aquí pretendiendo hacer una limosna trayéndoles una tableta de chocolate a los niños...
Y otro día en una... clase de religión que nos dicen, nos enseñan los mandamientos y
cuando llegan al quinto mandamiento [dicen]: no matar si la justicia no lo pide. Entonces
yo salté y dije mire usted: el catecismo que me enseñó mi padre nada más dice: no
matarás. 5
TPF
FPT
N.S. — ¿Y cómo era la distribución, la higiene, el régimen alimenticio?
C.C.— Mira, [...] estábamos todas apiladas estábamos en dos salas y entre las dos
salas estaríamos unas trescientas mujeres, los catres se tocaban, de un catre al otro se
tocaban. No había espacio mas que para haber habido, pues, una tercera parte, una
cuarta parte de mujeres de las que estábamos, pero estaríamos unas trescientas entre
comunes y políticas en las salas. Había habido muchas más porque yo ya entré en el
año 45, pero en los primeros años había habido muchas más mujeres y no tenían catre
dormían con los petates en el suelo. Condiciones, pues mira, las [reclusas] que podían,
que les pasaban los colchones de su casa, les hacían ya unos colchones de lana, pero
las que no teníamos familia que nos lo pudiera favorecer pues teníamos unos petates de
hojas de maíz o de paja o de borra, dependía [...] Y ... el agua era fría todo el año o sea
que si te querías duchar te tenías que duchar con agua fría, por lo tanto en invierno no la
usábamos. La higiene era de lo más superfluo que tú te puedas imaginar, lavarte la cara,
las manos y los pies porque de cuando en cuando había que lavarse los pies. En cuanto
a la higiene de la cama ya te digo era una colchoneta, las mantas pues ya puedes
imaginarte la higiene que pueden tener unas mantas, que vete a saber cuantas personas
las habían utilizado
N.S.— ¿Y las reclusas que tenían hijos?
C.C. — Las reclusas que tenían hijos tenían una celda aparte, una sala. Entonces allí
estaban todas las madres que tenían sus hijos con ellas. Condiciones higiénicas:
ninguna. Los niños les podían lavar la carita y con una toalla lavarles los pies, porque la
ropa la habían de traer de la calle. Los niños tenían un régimen de alimentación que, si
malo era el nuestro, el de los niños era peor, porque carecían de lo más fundamental que
requiere la alimentación de un bebé y los que estaban criados a pecho era por unas
madres mal nutridas ya lo puedes decir. Si tenían la posibilidad que les mandaran
paquetes de la calle... pero en aquella época era tanta el hambre en la calle, era tanta la
miseria que había, que las familias se lo sacaban de sí para poder mandar un paquete
a la cárcel, por lo tanto la alimentación era insuficiente.
Esto la alimentación, las medidas higiénicas, todo esto brillaba por su ausencia.
N.S.— ¿Y respecto a las enfermedades?
C.C.— Pues, la inmensa mayoría de las enfermedades se hacían graves porque ya
cogían cuerpos desnutridos, cuerpos en malas condiciones. Había una enfermería que
el médico era un bestia, el célebre don Felipe era como te diré yo era... porque un
veterinario es una persona que tiene todavía un sentimiento de cara a los animales que
cuida pero es que él no tenía ningún sentimiento de cara a las personas que cuidaba.
5
“La jerarquia eclesiàstica era conscient que se li presentava una oportunitat excepcional per “recristianitzar” la
societat.
P
P
Tanmateix, sovint s’oblida que recristianització implicava aleshores un programa polític que negava la llibertat i
que acceptava implícitament, quan no ho feia de forma explícita, la repressió dels desafectes,” en “Una
immensa presó. Misèria, explotació i silenci sota el primer franquisme” Carme Molinero i Pere Ysàs, Notícia de
la negra nit. Vides i veus a les presons franquistes (1939-1959), Barcelona, Diputació de Barcelona, 2001,
p.103
1102
En la enfermería podían tener sábanas, podían tener una cama, pero los cuidados
brillaban por su ausencia, es que no había medios, es que ya no ponían medios para
poderte cuidar. Cuando una persona estaba muy grave la sacaban al hospital donde le
ponían un guardia en la puerta, la ponían en una habitación sola en el hospital y le
ponían una pareja de guardia civiles que le vigilasen la puerta para que no se escapara,
que normalmente ya no estaba en condiciones de escaparse.
N.S.— ¿Y qué vida llevábais, cómo era un día en la cárcel?
C.C.— Un día en la cárcel era tocarte diana a las siete de la mañana. Venía la celadora
se ponía en la puerta daba un silbido y batía palmas. Era cuestión de levantarse. Lo
primero que tenías que hacer era recoger el petate, quitarte la camisa de dormir o el
pijama, lo que llevases, medio vestirte, recoger el petate, dejarlo bien recogido y sacar de
una caja [...] las cosas de aseo: el peine, el jabón todo esto tenía que estar apartado
pero en la misma caja. Entonces cogías la toalla y marchabas a lavarte la cara, había un
grifo donde allí nos poníamos todas en fila para podernos lavar.
Como te digo a las siete de la mañana venía la celadora, tocaba un pito, batía palmas y
ya nos levantábamos, muchas veces a alguna la cogía ya levantada: era recoger el
petate, doblar las cosas y a medio vestir, entonces llevábamos combinaciones o falda, te
ibas, te lavabas la cara , te lavabas los dientes, que era lo máximo que podías hacer, y te
peinabas como podías porque espejo tampoco no podías tener, no había.
Seguidamente de esto: formación y recuento. Formadas delante del petate y el recuento.
Seguidamente, bajabas al patio, te ponías en cola e ibas a buscar el café o mejor dicho
en la misma sala venían las cocineras y sin salir de ahí ponían una gaveta y te iban
sirviendo el café en un plato, no en un tazón, en un plato, en el mismo plato de aluminio
con la cuchara de madera te servían lo que llamaban café y te daban el chusco para
todo el día. Si te lo comías con el café después no tenías chusco.
Seguidamente después de esto, después de la formación, el café y acto seguido podías
bajar al patio. Mejor dicho entonces nos dirigíamos al centro donde estaba la celadora e
íbamos a buscar si teníamos una revista o si teníamos labor, que lo que teníamos era
labor. Y como revistas no se nos permitía más que una revista que la mandaban de la
Argentina que era toda una revista, como te diré yo, de novela rosa. Era lo único que te
permitían tener; libros de estudio ni nada de todo esto no te era permitido tener nada. En
la cárcel de Predicadores no existía biblioteca, ni existía sala de maestros, no había nada
de todo eso. Por lo tanto, las que querían aprender a leer y escribir éramos las presas
mutuamente las que en el patio, o en las horas de recreo dentro de la celda, les
enseñábamos a leer y a escribir a las que no sabían leer y escribir. Pero no había ni un
libro, ni un maestro, ni una maestra, no había nada, de todo eso no había nada.
Tenías que pasar por hacer la limpieza, o sea que después del desayuno en el patio,
una vez que habías recogido todos tus enseres, que si tenías una revista la recogías,
que la única revista que nos era dado a todas era el periódico Redención, que se editaba
en la cárcel, ese era moralista, todo lo que tu quieras, la única prensa que nosotras
podíamos leer, nos daban las noticias que querían y labores. Lo único que hacíamos era
muchas labores, 6 que nos las enseñábamos de las unas a las otras . Y fregar, limpiar las
salas, y fregar las escaleras y ayudar en la cocina, el día que te tocaba, a pelar patatas o
a cortar verdura porque la verdura no se limpiaba se ponía encima de una mesa y se iba
cortando hojas buenas y hojas malas...el día que te tocaba.
TPF
FPT
Después bajabas al patio. Si tenías labor nos juntábamos por grupos las que nos
dedicábamos a hacer o costura o media o ganchillo; nos poníamos por grupos para
enseñárnoslo de las unas a las otras o la tertulia de hablar, de hablar de nuestras cosas,
P
6
El tipo de ocupaciones y actividades que enumera Carmen están claramente marcadas por el sexo de las
reclusas; su finalidad era reforzar la domesticidad del colectivo de mujeres, tal como señala Elisabet Almeda
en “Particularidades de las cárceles de mujeres: un enfoque de género,” Panóptico, nº 2, 2n. Semestre 2001,
Barcelona, Virus, 2001, pp. 135-154
P
1103
de hablar de nuestras familias, porque tenías que pensar que la celadora tenía un sitio
[desde] donde nos vigilaba a todas, pero iba dando vueltas según qué grupos; a las
comunes raramente se las visitaba pero a las políticas venía muchas veces sin darte tú
cuenta a cogerte de improviso; mientras estabas hablando o haciendo una labor te
notabas la sombra de la celadora que estaba detrás tuyo, comprendes. Y al mediodía a
buscar el rancho. Por la tarde tenías un rato que estabas en la sala y después volvías a
bajar al patio los días que hacía bueno. Si llovía no, porque al aire libre no podías estar.
Y volvías a entregarte pues sencillamente a tu trabajo, es lo que más hacíamos:
ganchillo, media, costura, bordado lo que fuera de todas estas cosas. [Luego] lo
sacábamos a la calle, la familia se lo llevaba, lo sacaba y lo vendía en mercerías o había
mercerías que ya te mandaban trabajo de hacer cosas: jerseys o jerseycitos de bebé o
tapetes de media, que todavía me acuerdo yo de hacer tapetes de media, o guantes de
ganchillo o guantes de media o jerseys y los hacíamos para la familia o la familia los
sacaba y los vendía y con esto nos podía mandar otras cosas. Otra cosa, se te obligaba
a ir a misa todos los domingos, eso sí.
N.S.— ¿ Y no pensabais cómo salir de ahí en las conversaciones?
C:C:— Pues, todas las conversaciones giraban en torno al mismo tema: qué haríamos
cuando saliéramos, pero como no sabías cuándo ibas a salir, porque yo en los tiempos
que estuve tenía la incógnita de que no sabía, porque me habían procesado por el
[artículo] 237-238 que era treinta años o pena de muerte entonces había un interrogante
que no sabías tú lo que ibas a pasar, entonces a mí la preocupación, la mayor de mis
preocupaciones era no saber de él.
[...] Las cárceles fueron la continuidad de la represión de la calle, aumentada,
aumentada, porque además te veías privada de libertad y a ti te podían humillar mucho
más. Yo la pasé muy mal porque no tuve nunca noticias de él. [...] Eso es muy doloroso,
es una tensión..., es una angustia que vives continuamente saber que tienes el marido
condenado a muerte, que te lo pueden fusilar en cualquier momento...
N.S.— ¿Hasta qué punto el haber estado en una cárcel o en un campo de concentración
se convierte en una eterna pesadilla que te acompaña siempre?
¿Llega un momento en que se pueda decir: aquello pasó?
C.C.— Pues mira todo depende, todo depende del temple de cada uno. 7 Hay personas
que se hunden rápidamente, hay personas que han perdido la razón, hay personas...
Junto a mi cama dormía una muchacha de Maella, que qué le debieron hacer en
Comisaría que esta muchacha perdió la razón y no podías hablar con ella. Era una chica
majísima y se la veía que era una chica culta y esta chica se despertaba por la noche
cogía una escoba y la emprendía contra las luces y empezaba a gritar, esta mujer no
sabía donde estaba. Era una cosa que había perdido la razón por completo [...] Esta
mujer lo peor que le pudo haber pasado es que perdió la razón. 8
TPF
TPF
FPT
FPT
Otras, pues sencillamente lo llevaban con una cierta paciencia, con una cierta
resignación pensando sencillamente las que tenían hijos en los hijos que habían dejado
en la calle, que normalmente los hijos de muchas presas habían ido a parar a las
inclusas, a los orfelinatos y esto era para ellas motivo de una gran preocupación. 9 Que te
TPF
FPT
7
“Cuando alguna camarada me decía: ¿No ves que no puedo más, no ves cómo sufro?; yo le contestaba
invariablemente: ‘no, la vida es bella, hay que conservarla; alguna se salvará, ¿por qué no hemos de ser
nosotras?.’ ‘Pero la vida es fea y cruel aquí.’ ‘ No, la vida es bella; todo lo que aquí sufres es para la belleza de
otras generaciones, como otros sufrieron como tú” en Neus Català, op. cit., p.57
P
P
8
También Consuelo García recoge el testimonio de Soledad Real sobre la pérdida de la razón de algunas
reclusas en Las cárceles de Soledad Real. Una vida, Madrid, Alfaguara, 1983.
P
P
9
“Molts dels infants que van sobreviure a la presó fins a l’edat de quatre anys van ser separats de les seves
mares i ingressats en centres d’assistència i escoles religioses. No hi ha dubte possible sobre la intencionalitat
política del manllevament d’infants de part del règim del general Franco, els mateixos responsables ho van
proclamar: ‘miles y miles de niños han sido arrancados de la miseria material y moral; miles y miles de padres
de esos mismos niños, distanciados políticamente del nuevo Estado español, se van acercando a él
P
P
1104
marca mucho la cárcel, según tu formación, según como eres tú pues la única cosa que
hace es reafirmarte más y más en lo que tú piensas y en lo que tú sientes y te sientes
más convencida, más aferrada a tu propia idea y más crítica con la situación que estás
pasando.
N.S. — Bien, muchas gracias, Carmen. Ahora vamos a pasar a su compañero Leandro
Saun.
N.S.— Leandro ¿podrías hablarnos de tu estancia en 1939 en el Campo de
Concentración de Argelès?
L. Saun — Pues, el campo de concentración de Argelès se distinguía porque era un
campo dentro de una playa, bajo el Pirineo y entramos allí [en febrero] y era un campo
desierto no había más que senegaleses y alambradas. Entonces allí a la hora de dormir
uno se hacía un agujero en la arena y se ponía, para que el viento no le pegase la arena
en la cara, cubierto. El que tenía una manta, pues nos cubríamos dos o tres con ella y
el que no tenía manta pues las pasaba puta. La alimentación era de una baja calidad, allí
murió la gente a centenares: niños y mujeres que estaban [...] muy débiles...
Las necesidades se hacían en el campo, veías a la gente con unas diarreas, unas
descomposiciones enormes a causa de la alimentación ...
El plato de comida que allí se servía era el tupinambo era una especie de patata que no
era patata, no, que se llamaba tupinambo que esto no sé si venía de Argelia o de donde
venía y esto pues veías que los vientres se hinchaban de unos gases... que venían unas
descomposiciones [enormes] y mucha gente perdió la vida. A medida que transcurría el
tiempo [...] construimos barracas, en islotes construimos barracas.
A partir de la entrada en el campo, al día siguiente [se nos dijo]: todos aquellos que no
tengan las manos manchadas de sangre pueden ir a España que el gobierno les
recibirá... y marchó bastante gente, miles de españoles marcharon. Con el transcurso del
tiempo, pues ya los campesinos de aquella zona venían al Estado Mayor del Campo a
pedir en época de la vendimia trabajadores y era un ferial; salías del campo y el
campesino que venía lo primero que te hacía era mirarte la boca, a ver cómo estabas,
miraba las condiciones físicas que tenías, deshaciéndose de unos, [diciendo] éste no,
éste sí, éste no, éste sí. Te hablo [...] de que no había tal cultura de acogimiento. Ellos
decían que no habían campos de concentración sino que eran centros de acogimiento.
Dentro de la vida del campo había un problema que eran los mutilados y heridos de
guerra; a unos la herida aún les supuraba, otros tenían una pierna cortada, o un brazo...
Entonces mi preocupación, como también herido de guerra, fue organizar dentro del
campo a todos aquellos que habían sufrido heridas de guerra y pude conseguir que
viniese un tribunal médico entre ellos Michel Seire, un señor parisino muy buena
persona que tenía una fábrica de ortopedia, y él había sido militar en la guerra de 1914
en Francia y el hombre conmigo se portó maravillosamente bien; hizo venir unos
médicos, un tribunal médico y todos pasamos por este tribunal y cada uno tenía un
grado de inferioridad: 20 grados, 30 grados, 100 grados y... esto se lo llevó él todo en un
dosier a París. En París estaba el gobierno del la República todavía, el SERE 10 y
efectivamente vino pues el [informe] del tribunal médico con el grado de mutilación que
cada uno tenía y ya tenía [cada herido] la cantidad estipulada; total que me mandan el
dinero a mí y el capitán del campo no tiene confianza en que yo tenga este dinero
porque piensa: este tío sale con el dinero...
TPF
FPT
Total que nos reunimos con el capitán, yo con la lista de [mutilados] y efectivamente el
dinero venía de acuerdo justo con arreglo al documento enviado. Este fue pues el caso,
yo diría, de un trato más humanitario, como herido de guerra....
agradecidos” en “Territoris de càstig (les presons franquistes, 1939-1959)” Ricard Vinyes, Notícia de la negra
nit, op. cit., p. 60
P
10
P
Siglas que corresponden al Servicio de Evacuación de los Refugiados Españoles.
1105
[...] Uno de los trabajos más rentables, aparte de lo cultural, de la música y de la cultura
[fue que] montaron una industria de aviación en el campo.
Y Pedro que era un campesino italiano, que había salido de un campo de concentración
castigado en Italia y vino con las Brigadas Internacionales a España, tenía como misión
entrar en nuestro campo, tenía permiso de las autoridades francesas para recoger todos
los platos de aluminio, cantimploras, cucharas que no se hacían servir y con un saco al
cuello las cargaba, esto entraba en la fundición que tenían ellos. Sí, total que esto [...]
les permitía tener unos ingresos.
En el campo de Argelès hacían [piezas de ] aviones de bombardeo y cazas y salían y
habían adquirido un permiso oficial de las autoridades francesas para que saliesen a
vender el producto de los aviones que habían construido... y les dieron un permiso que
iba desde Argelès, Saint Cyprien, Barcarès, los pueblos estos hasta Perpignan y claro la
maleta que llevaban de aviones pues esto había tiendas que se la quedaban los
primeros y ellos fabricando hasta que la materia prima pues se terminó [...] Y esto fue
más o menos la vida que llevé en el campo de Argelès.
N.S. — ¿Había suicidios en el campo?
L.S.— No, en Argelès, no. Había muchas bajas, eso sí.
N.S.— ¿Podrías hablarnos de tu estancia en la cárcel de Torrero?
L. S.— El trato de Comisaría, pues, para qué decir, es el trato que cualquier político ha
recibido, brutal. A los doce o trece días salimos ya en dirección a la cárcel y entro con un
informe en la cárcel que dice: preso político que viene de Moscú, peligrosísimo.
La cárcel de Zaragoza, por el conocimiento que yo tengo de otros amigos que han
estado en diferentes cárceles, se distingue como la cárcel más cruel de España, la más
represiva. Está Pedro el cruel que es el alemán auténtico, el facha auténtico, un
aragonés alto, rubio, con unos ojos claros, la gorra de...., su marcha atlética por los
pasillos, no, y te hablo de cosas muy precisas.
Se ha hablado de la cárcel muy superficialmente, pero a mí lo que más respeto me daba
y lo que más sentía era la noche que había saca. Se presentaba Pedro, el cruel con don
Simeón y don Pedro y a la vista de la celda decía José [y nada más]. Había creado en
las celdas que estaban cercanas una inquietud al nombrar a José pero no sabían quién
era... y entonces él, después de un rato, [decía]: José Rodríguez Salvador... Era una
preocupación la que les había creado él a los presos dentro de la celda, una inquietud...
[...] En Zaragoza eran inimaginables las torturas físicas y las palizas.
N.S.— ¿Qué tipo de torturas?
L.S.— Pues tortura en el sentido de palos, de castigo, de celdas, de meterte en una
celda de castigo estando cuarenta días, como yo me he tirado, cuarenta y cincuenta días
sin luz [...] oscuro totalmente, tapiaron la ventana.
Había un grupo de Favara que en el patio, el primer día que bajé al patio vi a dos y uno...
no podía hacer de vientre y con un sacacorchos, pues, le iban sacando.... La gente que
vivía en Zaragoza cuando salía de la cárcel salía muy tocada, no vivía mucho, porque la
represión era sistemática, 11 pero diariamente por cualquier cosa: a formar, registro...
constantemente la gente estaba en pie, siempre estaba en pie, castigos, registros,
palizas.
TPF
FPT
N.S.— ¿Y qué sentiste cuándo te condenaron a muerte?
11
“Aixi s’entén l’esperit de la pressó franquista que, si bé evolucionà segons els imperatius cronològics i
contextuals, va mantenir el seu fonament originari: la utilització de la misèria integral com a procés d’aniquilació
moral, expiació política i exemple amenaçador per a qualsevol forma de dissidència política” en “Territoris de
càstig (les presons franquistes,1939-1959)”, Ricard Vinyes, Notícia de la negra nit, op. cit., p.61.
P
P
1106
L. S.— Mira te voy a decir la verdad. Te mentiría pero no quiero mentirte. No me
impresionó nada. Cuando salí, después que me juzgaron, uno de los guardia civiles [dijo]
si pudiese, si mandase yo, le pegaba cuatro tiros en la calle.... y dije, y qué sacaría
usted. Y tengo mi filosofía: no seré ni el primero, ni el último... hice un esfuerzo por
inhibirme de que estaba condenado a muerte, hacía mis proyectos, había que organizar,
había que trabajar, había que luchar.... Y en aquella época estábamos cuatro
condenados a muerte: dos comunes, un guerrillero y yo.
El cura tenía la costumbre de pasar celda por celda a dar las buenas noches si pasaba
por una celda y había un condenado a muerte y no le daba las buenas noches es que al
día siguiente le mataban: germanets dormiu tranquils... a los comunes, al Patacó que era
un guerrillero: germanet dorm tranquil, pasaba por mi celda [ruido de pasos] silencio,
pero yo no lo sabía, a mi no me importaba, yo no lo sabía, y al cabo de un par de años
un chico que había estado condenado a muerte, que estaba destinado a la sala en las
celdas, hablando me pregunta: cada noche dan las buenas noches, y contesto: sí, a
todos los demás, sí, pero a mí no, a mí no.
N.S.— Bien, ahora tengo una pregunta común para los dos, en realidad dos. Una que
quizá ya os la hayan hecho en muchas ocasiones que es si estáis arrepentidos de
vuestra trayectoria y otra ¿qué les diríais a la gente joven de lo que ha sido vuestra
lucha?
C.C.— Yo a la juventud les diría una cosa. Yo he sido joven, en la J.S.U. me formé y
crearon en mí un espíritu sencillamente de creer en una utopía, de creer en un mañana,
de confiar pero no solamente estaba esa confianza, la confianza estaba en que nosotros
teníamos que ser los que teníamos que hacer el esfuerzo para poder llegar. A esta
juventud le quiero decir sencillamente que hoy son los más machacados, porque los más
perjudicados en este sistema es una juventud que no tiene un trabajo, que no puede
pensar en un mañana porque no tiene un presente cierto. Entonces son ellos los que
tienen que pensar que tienen derecho a un mañana y que tienen que empezar a trabajar
para conseguirlo porque es el esfuerzo de ellos el que se lo dará a conseguir, el que se
los hará conseguir y que piensen una cosa que no hay que desmayar que la vida es
dura, que la lucha es dura, que la trayectoria es larga, que no siempre se consigue todo
en el primer momento, pero que al final el triunfo es de ellos, porque el mañana es de
ellos y se lo tienen que trabajar ellos. Y que arrepentida no estoy nada.
L.S.— Bueno, qué podré hablar yo si he sido joven y las cosas no se consiguen tan
fácilmente. [A la juventud] le transmitiría lo que estoy transmitiendo en diferentes
lugares, universidades, sobre todo, que este silencio tan grande que ha habido en
nuestro país, que ellos saquen las consecuencias y esto lo decía en la universidad
Rovira i Virgili; en parte ustedes tampoco han jugado un papel y ... si recordasen a
Rovira i Virgili si le tuviesen en mente les diría: por qué este silencio, por qué habéis
callado. Todo este proceso histórico que esta juventud no conoce... y este es el trabajo
que nosotros, los pocos que quedamos y que tenemos estas inquietudes, de cara a esta
juventud, este es nuestro trabajo, que sepan lo que ha pasado en nuestro país y que
ellos aprendan también a ser algo el día de mañana. Y es una juventud, yo diría, pues
buena, por qué no va a ser buena la juventud, por qué no va a ser buena, quién dice que
la juventud es mala, si es el porvenir de una sociedad, sin la juventud no hay sociedad,
por lo tanto a esta juventud le debemos ayudar todos en aquello que les pueda servir,
que les pueda ser útil. Vosotros en las universidades, nosotros en la calle y también en
la universidad.
Este es el gran trabajo y de nuestra edad queda poca cosa ¡Aprovechádla!
¡Aprovechadla!
N.S.— Sí, eso es lo que queremos y deseamos. Os damos las gracias. Muchas gracias.
1107
1108