Tortosa va ser una de les localitats més castigades durant la guerra

Total procesados 815
Reclusos
temporales
Fusilados
752
63
Fusilados
por poblaciones
Benifallet
1
Tivenys
2
L’Ametlla de Mar
5
Xerta
2
Tortosa
33
L’Aldea
11
Deltebre
9
Procesados por sexo
Mujeres
Hombres
771
44
Barricada republicana a Tortosa al carrer de Teodor González cruïlla amb el carrer de Cervantes. FOTO: LLUÍS MEZQUIDA, CEDIDA PER LA FAMÍLIA MEZQUIDA SANS
Procesados por
sectores de actividad
Primario
382
Secundario
Terciario
205
228
Laciutatmàrtir
Tortosa va ser una de les localitats més castigades durant la guerra. Després va patir una
implacable repressió. La presó estava situada al carrer Montcada i acollia homes i dones
Josep Recasens Llort
Pedagogimatemàtic
Procesados por edad
al ser encarcelados
15 a 20
21 a 24
25 a 29
30 a 34
35 a 39
40 a 44
45 a 49
50 a 54
55 a 59
60 a 64
65 a 69
70 a 74
23
8
3
17
39
79
56
94
80
Coleccionable
coordinado por
Xavier
Tolosana
Historiador
Xavier
Fernández
Redactorjefe
delDiari
134
146
136
ortosa, que durant la contesa va
ser de les més castigades, patí, a
més, la repressió, que fou implacable. No es va tenir compassió
pels vençuts. Abans que Tortosa
caigués en mans franquistes, els presoners
eren portats a la presó de Vinaròs i els consells de guerra es portaven a terme a Benicarló, població que el 1938 ja havia sigut ocupada per les forces franquistes.
ElsfranquistesarribarenalaMediterrània
el 1938, ocupant la marge dreta de l’Ebre. A
finals de desembre de 1938 s’inicià la «campaña de Cataluña». El 13 de gener de 1939 foren ocupats el Perelló, l’Ampolla, Camarles,
Jesús i Maria, la Cava, Benifallet, Tivenys i
Bítem, fins a arribar a l’Ametla de Mar. Tortosa passà a formar part del nou estat franquista després de nou mesos de guerra.
J. Cid i Mulet, tortosí, nascut el 1907 al raval de Jesús, explicà que la moral dels combatents republicans era pèssima, patien
manca de tècnica militar i de material, estaven en un estat físic deplorable i la seva alimentació i vestuari eren penosos.
Els jutjats militars establerts a la comarca i radicats a Tortosa foren en un primer
moment l’1, 2, 3, 4, 5 i el 10. A la llarga només
quedaren el 2, el 3 i el 10. La presó de Tortosa,situadaalcarrerMontcada,enl’antichospital de la Puríssima, va servir per encabir a
homes i dones junts. Les dones eren vigilades per monges i els homes, per carcellers.
La presó començà a rebre hostatges el 2
de febrer de 1939. Alhora de jutjar els processats, aquests se’ls havia d’acusar d’uns fets
suposadament comesos. Seria llarga la relació de faïments acusatoris. No entro a valorar la seva veracitat, puix s’escapa del meu
domini. La sola exposició d’ells dóna a entendre l’ambient d’aquell temps. He aquí
uns quants:
Les acusacions
– «Veí de Tortosa, afiliat al partit de Marcel·lí Domingo, es va presentar a les eleccions a diputat l’abril de 1931. Regidor, l’any
1933 és elegit diputat al Parlament de Catalunya. Va ser director de l’hospital tortosí,
mostrant-se passiu quan van assassinar a
Enric Ramon, Joan Porras i Ramon Ibars.
Va ser amic del Chaparro. Es va afiliar al
PSUC i en actes públics animava la gent a
guanyar la guerra. Va formar a l’hospital el
Cos d’Infermeria i a la seva dona l’afilià a
UGT».
– «Afiliat al Partit Radical Socialista i AccióCatalana,vaserméstardsecretarid’UGT
de Tortosa, la seva ciutat. Va ingressar més
tard a l’Escola Popular núm. 3 de València,
on va sortir amb la titulació de tinent. Va
lluitar al front d’Aragó, sector de l’Ebre, amb
la 144 Brigada 44 Divisió. El van fer presoner
a Ulldemolins (Priorat)».
– «D’antecedents esquerrans, va pertànyer a la CNT del seu poble (l’Ametlla de
Mar). Va participar en la incautació de l’edifici de Telégrafos i en la detenció de Josep
Escoda. Va anar voluntari a l’exèrcit republicà i va ser sergent».
– «Guàrdia civil, natural de Valdeobispo
(Càceres) i veí de Roquetes, d’idees esquerranes, va ser separat del Cos abans de 1931.
Ingressà en el període republicà. Simpatitzants de les idees marxistes, recriminava
els avenços de les forces franquistes i es
mostrava content per tenir un fill tinent
d’aviació a l’exèrcit republicà».
– «President i fundador de la Col·lectivitat Agrícola del seu poble (Xerta), va confiscar diverses finques. Més tard va ingressar al Cos de Guàrdies d’Assalt detenint persones de dretes i les va obligar a fer treballs
forçats».
– «Adepte a la CNT-FAI, feia de flequer
al seu poble (el Perelló), va prendre part en
la profanació i destrucció de l’església parroquial. A la vegada va perseguir a Joan B. Figueras Ruiz, acusant-lo de feixista. Aquest
va tenir que incorporar-se a les files republicanes per passar-se més tard a les tropes
franquistes».
Josep Rodríguez Martínez
L’alcaldesilenciat
Un dels néts del qui va ser batlle de Tortosa durant la Guerra Civil lluita fa anys
en silenci per rehabilitar la figura del seu avi, afusellat el 8 d’agost de 1939
‘Estimados esposa e hijos, yo me
encuentro bien, aunque ya podéis
suponer los días tan amargos que
estoy pasando pues mi situación no ha
cambiado esperando de un momento a
otro que termine de una vez mi
calvario, pero moriré muy tranquilo de
no haber hecho nada malo a nadie’.
Andreu Caralt
Periodista
s el 18 de juny de 1939. Josep Rodríguez
Martínez, de 42 anys d’edat, alcalde de
Tortosa durant la Guerra Civil, escriu a la
seva família un cop sentenciat a mort. La
muntanya de l’Oliva, a uns centenars de
metres del cementiri de Tarragona, serà
l’escenari de la seva execució, el 8 d’agost
d’aquell mateix any. El certificat de
defuncióescriuràquevamoriracausad’una
«hemorràgia interna».
L’alcalde, la seva muller (Àngela Curto) i el seu fill (Josep) van marxar a Barcelonadavantl’entradadelestropesfranquistes a la ciutat de Tortosa, el 13 de gener de 1939, a casa de la seva filla que feia
poc s’havia casat.
Malgrat les advertències en sentit
contrari de companys del seu partit, Rodríguez es va creure la propaganda franquista de que res havien de témer aquells
que no tinguessin les mans tacades de
sang. Van agafar el tren per fer el viatge
de tornada.
A l’estació d’Aldea, pocs quilòmetres
abans de Tortosa, va recelar–recordaria
el seu fill anys després– i optà per baixar
allí mateix. Mare i fill van continuar fins
a Tortosa i es van adreçar a la Guàrdia
Civil per assegurar-se que res dolent li
passaria al seu marit i pare.
Abans de rebre la resposta, Rodríguez,
impacient, marxà en bicicleta a Tortosa.
É
Agustí Ventura
Pino
laurador de professió, Agustí Ventura Pino es va afiliar a Esquerra Republicana a l’octubre de 1932. Va ser alcalde de L’Aldea durant nomes un mes
–a l’abril de 1938– però va ser prou per
que l’executessin el 14 de juliol de 1939
als 55 anys d’edat. El consell de guerra
deia: «Afiliado a Esquerra Republicana
Catalana y extremista, tiene ya actuación
en Octubre de 1934 en que es nombrado
Alcalde, tomando parte en las guardias y
L
Josep Rodríguez observa una foto del seu avi, que va ser alcalde de Tortosa. FOTO: JOAN REVILLAS
Es presentà davant l’autoritat i fou immediatament detingut i interrogat. És el 5 de
març de 1939.
Dos funcionaris l’identifiquen com
l’alcalde «rojo» de la ciutat. L’informe de
la Guàrdia Civil incideix en la violència
que va patir Tortosa mentre fou alcalde
i que no va evitar. El de Falange el considera còmplice d’aquesta violència. El jutge militar recorda la pertinença de Rodríguez a partits catalanistes i d’esquerres (ERC i Acció Catalana), els seus
càrrecs a l’Ajuntament i incideix en l’acusació sobre el «rosario de tropelías de la
masa –siendo alcalde– que el inculpado no
quiere o puede evitar».
El sumari es traslladat al consell de
guerra permanent de Tarragona i el presoner ingressa a Pilats a finals d’abril.
«La meva àvia i el meu pare sempre s’han
preguntat el perquè del seu retorn i perquè no s’exilià a França com molts altres
dirigents. Jo encara m’ho pregunto avui»,
explica un dels néts de l’alcalde, de nom
també Josep Rodríguez.
Josep lluita fa anys en silenci per rehabilitar la figura d’aquest alcalde silenciat
durant dècades. La querella d’Esquerra
Republicana presentada el 2013 davant la
justícia argentina (per, entre d’altres,
deualcaldesmésdeTarragona)hapermès
recuperar de l’oblit la figura de l’alcalde,
quasi desconeguda a Tortosa, i finalment
enguany serà objecte d’un homenatge
institucional per part de l’Ajuntament.
El 13 de maig de 1939, l’alcalde es sotmès al consell de guerra. Se l’acusa de la
seva pertinença política, dels seus càrrecs
a l’Ajuntament, d’exigir diners fins a arribar a la quantitat de 400.000 pessetes, de
fer una emissió de bitllets per valor de
300.000 pessetes, de decomissar 1.600
litres d’oli, d’ordenar l’enderrocament
de l’església de Sant Jaume, de ser afiliar
a Socors Roig Internacional i que durant
el seu mandat d’alcalde «son encarcela-
das más de 200 personas, de las que son asesinadas y quemadas 15».
L’acusat declara que no va pertànyer
als comitès antifeixistes de la ciutat, responsable de les detencions, incautacions,
saquejos i assassinats comesos, tot i que
en aquest últim supòsit «no puede afirmarlo categóricamente», recull la seva declaració. Sobre un múltiple assassinat
concret comès als afores de Vinaròs, ci-
L’acusació
‘Quemóimágenesyobjetosdeculto’
realizando actos de sabotaje en la línea férrea por lo que es detenido y condenado en
Consejo de Guerra. Durante el periodo rojo, forma parte del Comité Revolucionario.
Es autor de diversos desmanes. Ordena la
detención de varias personas de derecha.
Es uno de los elementos más destacados.
Intervino en la quema de las imágenes y
objetos del culto de la iglesia. Durante su
tiempo y aprobado por todo el Comité fueron asesinados Francisco Enguidanos y
Agustín Queral, y desaparecieron, suponiéndoseles asesinados, Manuel Morales
y Ramón Moreso, pasando después a ocupar el cargo de Alcalde».
De renom Xicoté, Agustí estava casat amb Cinta Maigí Martí i tenia quatre fills. Va ser detingut el 14 d’abril de
1939, empresonat a Pilats –sota l’acusació de «rebel·lió militar»– el 31 de
març i jutjat en consell de guerra el 23
de maig.
22
En la seva defensa Agustí Ventura declarà –és recull textualment– «que ya
desde el año mil novecientos treinta y dos
pertenecía a la Esquerra Republicana de
Catalunya y en el actual Movimiento continuó afiliado a dicho partido. Que cuando los sucesos revolucionarios de Octubre
del año treinta y cuatro era Teniente Alcalde del pueblo de Aldea, y prestó servicios de guardia en dicho pueblo pero obligado por cierta persona a la cual no cono-
Imatge d’un dels més de vuitanta bombardejos que va patir Tortosa. Per protegir la població, Josep Rodríguez va construir refugis. FOTO: UFFICI STORICO DELL’AERONAUTICA MILITARE DE ROMA (USAM)
ta textualment al anarcosindicalista Manuel Carrozas com a possible autor dels
crims. En relació a la petició de diners, ho
justifica per la necessitat de construir refugis per a defensar-se dels atacs aeris.
Les peticions, insisteix, no incloïen
cap mena d’amenaces. «A pesar de haber
actuado como alcalde carecía en absoluto de
influencia sobre la masa que respondía a los
dictados de los diversos comités sindicales
que funcionaban con una total autonomía»,
conclou la declaració.
Deresvanservirlespeticionsdeclemència transmeses al confessor de Franco i a
la família Bau, de gran influència a Tortosa. La seva dona, desemparada en un
nou Estat hostil, el va visitar diversos cops
a la presó «fins que un dia va preguntar
perellijal’havienafusellat».Lafamíliasempre ha considerat les acusacions del con-
sell guerra, en alguns casos, un seguit de
mentides, i en altres, accions no delictives ‘com l’emissió de bitllets’.
Rodríguez (Tortosa, 1897), fuster de
professió,vaserescollitregidorperEsquerra Republicana el 1934. Fou nomenat alcalde l’octubre de 1936, un cop ja s’havia
produït l’episodi de crema generalitzada
d’esglésies a la ciutat. El seu mandat fou
molt complicat, va atendre als refugiats
ce y cree debía tener un cargo de importancia,
siendo detenido cuando finalizaron estos
sucesos y condenado en Consejo de Guerra
celebrado en Barcelona a la pena de ocho
meses».
Segueix la seva defensa: «Que es completamente incierto que en el actual Movimiento Nacional formase parte del Comité Revolucionario del pueblo de su vecindad, ni de ningún otro Comité, y por tanto
ignora si fue asesinado alguna persona de
derechas por orden del Comité de referencia, siendo también falso haya participado
en detenciones de elementos de orden. Es
verdad que fue designado Alcalde de Aldea,
durante el periodo de la dominación roja. Que
tampoco es cierto participase en ninguna
quema de imágenes, ni destrucción de tem-
plos. Que no son verdad ninguno de los cargos que se le atribuyen».Fou afusellat davant del cementeri de Tarragona i enterrat a una fossa comuna.
Van ser executats deu homes més que
residien a l’Aldea, tots ells pagesos a excepció de Josep Inocencio Gombau, que
era peó. Eren Ramon Calvet Albiol, Joan
Fernández Toledo, Joan Franch Miró,
Josep Franch Valldeperez, Tomàs Mora
Nibera, Miquel Príncep Casanova, Francesc Rodríguez Ventura, Ramon Salvadó Ferré i Emili Seguí Blasco. Tots ells van
morir al 1939, excepte Salvadó Ferré,
afusellat el 30 de gener de 1941, i Príncep Casanova, encara més tard, l’11 de
juliol de 1941, dos anys després d’acabada la guerra.
Agustí Ventura, amb una fotografia que guarda a casa seva del seu avi. FOTO: JOAN REVILLAS
23
que arribaven a Tortosa procedents de
Pozoblanco (Andalusia) i Madrid, va protegir i bescanviar la família Bau, va construir refugis per defensar la població dels
atacs aeris i va emetre bitllets per lluitar
contra l’acaparament per la manca de paper moneda, entre d’altres. «La principal
prova que no fa res mal fet és que va decidir tornar i presentar-se a la Guàrdia Civil», conclou el nét.
Daniel Mayor Martínez
Catalanista,intel·lectualirepublicà
Forner de professió, donava classes nocturnes als anys vint del segle passat a fills de pagesos i obrers. El van
nomenar alcalde de Xerta a l’octubre de 1936. El van acusar de dos assassinats comesos quan no era al poble
Antoni Cid Pegueroles
CatedràticdeGeografiaiHistòria
aniel Mayor Martínez, a Xerta conegut com el Sr. Daniel de Toma, va néixerl’any1890.Gairebémigsegledesprés,
el 1939, després d’haver estat alcalde de
la població, va ser afusellat. El seu pare es
deia José i la seva mare Cinta. Tenia un
germà més gran, José. Daniel era solter.
ViviaalcarrerSantaQuitèria,número51,
de Xerta. Des de petit va tenir molta facilitatperalsestudisperò,percircumstàncies de l’època en què li va tocar viure, no
va poder realitzar estudis superiors, tot i
tenir aptituds immillorables.
De jove li va tocar treballar, com gairebé a tothom i es va fer forner. Tenia un
forn que li havia deixat una tieta seva als
baixos del pis on vivia. Sempre havia estat molt sensibilitzat per temes culturals
i havia simpatitzat amb els ideals republicans i catalanistes, des de molt jove.
El 1916 va ser president del Círculo
Chertense –conegut popularment com
El Casino, situat a la plaça Major– entitatfreqüentadaprincipalmentperpropietaris i empresaris d’ideologies conservadores, alguns d’ells d’una important formacióintel·lectual.Aquestfetpotarribar
a sorprendre, ja que la gent relaciona a
Mayor únicament amb el Centre Obrer,
local dels obres i pagesos. A la vegada era
socidelCentreObrerXertenc.Entre1918
i 1920 també va presidir l’Ateneu.
D
Cofundador del Xerta Fútbol Club
Daniel Mayor també va mostrar la seva
preocupació per l’esport a Xerta. Ell i el
Sr. Òscar Martí –Ceremines– van ser els
fundadors oficials del Xerta F. C. Això
passava el 1923, any en què es va iniciar
la dictadura del general Miguel Primo de
Rivera, i es van haver de redactar uns estatus oficials com a club esportiu. Tot i
que a Xerta es jugava a futbol des del 1918.
Per a la majoria de gent gran, és present el record del Sr. Daniel quan feia
repàs al Centre Obrer. Per a la joventut
d’aquells anys les seves classes van ser
l’única possibilitat de poder aprendre les
nocions bàsiques per desenvolupar-se
en la vida. Les classes es feien a la nit, després de treballar. Hi anaven des dels 14
anys fins que eren molt grans.
Va ser president del Centre Obrer en
el període de 1930-1931. A partir de l’abril
de 1931 es proclama la II República i inicià la seva militància en el partit Acció
Catalana Republicana, partit integrat per
intel·lectualscatalanistescomperexemple Antoni Rovira i Virgili a Tarragona i
Joan Cid i Mulet a les Terres de l’Ebre.
El 1933 va ser fundador de l’anomenada «Comissió de Treball i Reformes Socials», secció creada dintre del Centre
Obrer. Organisme que va lluitar per la
jornada de vuit hores i la millora de sou i
La Junta directiva de l’Ateneu, institució local de marcat tarannà cultural, que disposava d’una capacitat de 200 persones. S’hi feien xerrades, representacions teatrals i actes de tipus cultural. Daniel Mayor (al centre de la foto) va presidir l’entitat entre 1918 i 1920. FOTO: CEDIDA
per Acció Catalana i va ser nomenat alcalde de Xerta el 23 d’octubre de 1936.
Undiumengealatarda,quanlagentestavaalcinemadelCentreObrer,esvanproduir les detencions de Guillermo Vaqué
Piñol (advocat i propietari agrícola) i de
Miguel Mola Ricart (també propietari
agrícola). Tots dos simpatitzants de partits de dretes. L’1 de novembre de 1936
van ser assassinats a Vinaròs.
En el moment de les detencions Daniel Mayor es trobava fora de la població.
Toteslespersonesqueheentrevistatcoincideixen en «que si Daniel hagués estat al
poble aquelles detencions no s’ haguessin fet». Per tothom era evident la bona
relaciódeDanielambGuillermoiMiguel,
tot i les seves diferències ideològiques.
del tracte als treballadors per part dels
propietaris.DintredelCentreObrertambé va impulsar la creació del Grup Cultural que organitzava xerrades, festes literàries, jornades teatrals, etc.
Va ser regidor de l’Ajuntament de Xerta quan era alcalde el Sr. Juan Antonio Giménez Ortiz (1931-1934). A partir de finals de juliol de 1936 torna a la presidència del Centre Obrer, substituint Juan
Mayor Piñol que havia marxat al front.
Durant els anys de guerra la presidència
del Centre Obrer la compartirà amb Antonio Climent.
Esclata la Guerra Civil
A partir de l’agost de 1936 es produiran
els fets que marcaran de manera definitiva la vida de Daniel Mayor. De l’agost al
novembre de 1936 van ser uns mesos de
desgovern i desordre polític. Van ser els
primers mesos de Guerra Civil i Revolució:profanaciódel’església,cremad’imatges, destrucció de patrimoni cultural,
col·lectivitzacions, incautacions...
Es va crear el nomenat «Comitè RevolucionariidelFrontPopularAntifeixista», que va rebre el suport del Centre
Obrer, Esquerra Republicana, la CNT i
l’UGT. El Comitè va ser una mena d’autoritat que rivalitzava amb l’Ajuntament.
Daniel Mayor va ser nomenat «interventor». Van produir-se incautacions de propietats de persones de dretes, la casa de
l’Assut, la Hidro, la Bomba i d’altres.
A l’octubre de 1936 es va constituir un
nou ajuntament. Mayor es va presentar
Detenció i consell de guerra
Quan les tropes franquistes van ocupar
Xerta, Daniel havia anat a Barcelona per
solucionar unes qüestions de l’Ajuntament sobre les quintes. El van avisar que
no tornés al poble. Ell considerava que
no havia fet res de dolent a ningú. Ben al
contrari, sempre havia ajudat a tothom.
Va tornar i va ser detingut. El 5 de juny de
1939 va ingressar a la presó de Tarragona. El 20 de juny se li va fer el consell de
guerra. Va ser declarat culpable de «rebelión militar» i condemnat a pena de mort.
Segons diu la instrucció del seu sumaríssim: «Se desarrolló en alzamiento en armas y una tenaz resistencia cometiéndose a
su amparo toda suerte de violencias y desmanes». Segueix dient que era delegat
24
d’Acció Catalana, que formava part de
Comitè Revolucionari i que quan era alcalde van assassinar Mola i Vaqué, tot i
que fa menció que Daniel no era a Xerta
en el moment de les detencions.
També diu que després de les morts de
Mola i Vaqué havia repartit les seves terres, que s’havia apoderat d’una partida
d’oli d’oliva valorada en 5.000 pessetes i
que havia extorsionat el propietari de la
terraamb10.000pessetes.Tambésel’acusa de ser el responsable de la profanació i
cremadel’església,totiqueencaranoera
alcalde quan s’havien produït els fets.
AngelinaRicartMayor,nebodadesegona generació, diu que tot el que sap sobre
el seu tio li explicava la seva mare, Josefa
MayorMayor.«MontioDanielsemprefeia
elbéperalpoble.Ensenyavaalajoventut.
Després que el van detenir vaig anar a Tarragonaamblameuamare.Vamanaraun
edificiquelideienlaPunxa.Allíhaviatanta gent que cridava que gairebé no enteníem el que ens deia el tio Daniel. Molta
gentimoltsoroll.Toterencrits.EltioDaniel va morir de tiro de gràcia, perquè en
elmomentenquèvanferlaràfegaelescamot de soldats el van ferir,però no va morir a l’acte. Moments abans de la mort va
dir ‘Visca Catalunya’. Això m’havia contat ma mare». Daniel va ser afusellat a les
6 de la matinada del 20 d’octubre de 1939.
Daniel Mayor, el Sr. Daniel de Toma, va
ser víctima de la victòria del nou règim.
Com també van ser-ho milers de persones, l’ única culpa dels quals va ser estar
en el bàndol equivocat, el perdedor.
Tortosa era una ciutat enderrocada pels bombardejos de 1937 i 1938 i els nou mesos de front de guerra de l’abril al desembre de 1939. FOTO: FONS RAMON BORRELL DE L’ARXIU COMARCAL DEL BAIX EBRE
Tortosa,devastadaireconstruïda
Acabada la Guerra Civil, només un miler d’habitatges podien ser mínimament
ocupables a la ciutat. Es van invertir 46,6 milions de pessetes en diverses obres
Josep Bayerri Raga
Periodista
ortosa fou una de les ciutats més castigades per la Guerra Civil. Quan van
arribar-hi les tropes del general Franco,
el 13 de gener de 1939, es van trobar un
panorama dantesc, una ciutat enderrocada pels bombardejos de 1937-38 i els
nou mesos de front de guerra de l’abril al
desembre d’aquell any. Els edificis públics estaven malmesos i la major part
dels habitatges particulars sense portes
ni finestres amb els interiors saquejats.
Tot i que les xifres oficials eren substancialment més limitades, dels estudis
propis es desprèn que a Tortosa hi havia
a l’entorn de 4.000 habitatges al casc urbà dels que només un miler podien ser
mínimament ocupables mentre uns siscents estaven totalment enderrocats, especialment al barri de Pescadors que
quedà esborrat del mapa. La resta precisavenreparacionsenmajoromenorgrau.
Les limitacions econòmiques del moment foren la causa que moltes d’aquestes reparacions, especialment les de cases particulars, es realitzaren amb materials de poca qualitat el que al cap dels
anys provoca l’envelliment i la ruïna de
molts edificis d’habitatges. Encara avui,
al cap de setanta anys hi ha cases on apareixen badalls i deficiències estructurals
T
signar una important dotació de recursos personals i econòmics i autonomia
per establir prioritats. Destacà especialment l’equip tècnic (amb 22 titulats: arquitectes, aparelladors o topografs) vinguts de fora. El personal administratiu i
els quadres intermedis eren de la zona.
Amésdelpersonaleventualiextern,hihavia també 485 treballadors fixos a jornal
(paletes, peons, fusters, picapedres, pintors...). Per agilitzar la gestió d’obres
s’obriren dependències locals a Móra
d’Ebre, Benifallet i el Pinell de Brai.
derivades dels estralls de la guerra mal reparats. Va haver qui proposa deixar la
part antiga de la ciutat acotada, abandonada i limitada als monuments a restaurar, talment com en el cas de Corbera
d’Ebre a més petita escala, i concentrar
els esforços a urbanitzar una nova Tortosa a partir del Mercat i l’eixample del
Temple i al barri de Ferreries.
La situació era dramàtica; impossible
fer-hi front amb mitjans locals com succeïa també a altres ciutats espanyoles.
Per solucionar la qüestió l’Estat creà la
Dirección General de Regiones Devastadas y Reparaciones. Es va organitzar
amb serveis centrals a Madrid i oficines
perifèriques ubicades a les zones més
greument afectats per la Guerra.
Nou ajuntament i un nou barri
L’impacte econòmic fou molt important.
Durantelperíoded’actuacióesvarenrealitzar 103 obres amb un pressupost total
de 85,2 milions de pessetes, xifra aleshores impressionant. D’aquests, 46,6 corresponien a Tortosa. Destacà la creació
d’un nou centre administratiu als solar
de l’enderrocat barri de Pescadors, davant del Mercat, on es construí el nou
Ajuntament, amb un pressupost de 5.6
milions; l’edifici de Correus i Jutjats i la
urbanització de la plaça amb una inversió
total de 11.5 milions. Altres 15 projectes a
Tortosacorresponienapropietatsdel’Església –els temples de Ferreries i Remolins i reparacions a la catedral, esglésies,
convents i el palau episcopal– amb un total de 7,6 milions.
L’actuació més emblemàtica, entre
1942 i 1951, fou la creació d’un nou barri
Dues oficines a Tortosa
Hi havia de dos tipus: oficines tècniques
de projectes i oficines de gestió d’obres.
De les primeres se’n van establi 21 a tot
l’Estat (a Catalunya les de Lleida i Tortosa) i de les segones fins a 32 (quatre a
Catalunya: Lleida, Balaguer, Tortosa i Figueres), des d’on desplegaven la seva tasca als 192 municipis reconeguts com a
«ciudades adoptadas por el Caudillo». A
l’Ebre van haver-hi deu poblacions adoptades destacant Tortosa on es realitzaren
moltes de les actuacions.
L’abril de 1940 obrien les dues oficinesdeTortosa(ProjectesiObres),quefuncionaven integrades, a les que es va as-
25
a Ferreries, conegut com «les Cases Barates», on fins aleshores havien hagut horts
i uns safarejos d’ús col·lectiu. Es construïren quatre blocs, amb un total de 144
habitatges,amesd’uncol·legidePrimària,
l’Escola del Treball, un Mercat i la urbanitzaciódelconjuntambuncarrercentral.
La inversió total fou de 13,6 milions.
Fora de Tortosa, els projectes més importants a algun dels pobles «adoptados
por el Caudillo» foren grups d’habitatges
a Gandesa, el Pinell, Corbera, l’Ampolla
i Perelló (per valor de 7,6 milions), noves
esglésies de Móra i Benissanet i reparació de les dels altres pobles i noves cases
rectorals(per 7,3 milions), casernes de la
Guàrdia Civil de Perelló, Móra d’Ebre, el
Pinell i Gandesa (6,4 milions) i construcció o arranjament d’escoles i habitatges
per al mestres als nou pobles per 6,1 milions.Finalment,al’Observatoridel’Ebre,
tot i que Roquetes no era una ciutat adoptada, s’invertiren 2,7 milions.
Engeneraleltractealsedificishistòrics
imonumentalsfoudesencertatespecialment a l’església del Roser que es va desfigurar totalment, i també al Mercat. En
canvi va haver-hi alguna espurna de qualitat,dinselcontextdel’època,enobresde
nova planta com els grups d’habitatges
perapagesosalPerellóopescadorsal’Ampolla i el primer bloc de Cases Barates a
Tortosa, la rectoria de Gandesa o els edificis per a ajuntaments al Pinell i la Fatarella.Elmésvalorat,però,foulaparròquia
de Remolins, obra de l’arquitecte Javier
Peña.Tambéésd’esmentarl’emblemàtic
edifici de l’ajuntament que, malgrat les
fortes critiques al seu disseny per part de
tots els sectors ciutadans, ha acabat per
integrar-se a la imatge de la ciutat.
Primitiu Sabaté
Barjau
Su defensa:
‘Noestabadeguardiaesanoche’
irujano de gran prestigio en Tortosa, el doctor Primitiu Sabaté Barjau
llegó a ser director del hospital municipal, ubicado en el barrio de Jesús, tal como narra el también tortosino Josep Subirats Piñana en su libro Entre vivències.
Suresponsabilidadalfrentedelcentrosanitario acabaría costándole la vida.
Sabaté ejerció como médico en su ciudad natal, atendiendo a los heridos de
guerra y a las víctimas de los bombardeos, hasta que el frente se estabilizó en
abril de 1938 y convirtió a Tortosa en primera línea. Fue trasladado al hospital de
Figueres, con el grado de comandante.
Completada la ocupación de Catalunya por las tropas franquistas, Primitiu
decidió regresar a Tortosa, como tantos
otros que pensaban que la Justicia franquista sería mínimamente justa. Al llegar
a la ciudad, fue detenido y encarcelado
en la propia Tortosa. Era el 11 de marzo
de 1939. Poco más de un mes después, el
28 de abril, fue trasladado a la prisión de
Tarragona y el 20 de mayo juzgado en un
consejo de guerra.
C
‘No evitó que se los llevaran’
Una de las acusaciones principales que se
le imputó fue no haber salvado la vida a
tres enfermos: «Director del Hospital de
Jesús desde hace muchos años, continúa
durante el periodo rojo en la dirección,
siendo, durante este tiempo, extraídos
del hospital y asesinados los hospitalizados D. Enrique Ramón, D. Juan Porras
y el Dr. D. Ramón Ibars, sin que intentara o pudiera evitarlo».
Sabaté alega que aquella noche fatal él
no estaba en el hospital y que apenas tenía poder real pese a ser el director: « (El
hospital) funcionaba bajo el control y dirección de un Patronato, funciones que
posteriormente pasaron al consejero
municipal de Sanidad sin que el indaga-
Francesc
Cabanes March
apatero de oficio, actor aficionado y
político de vocación, Francesc Cabanes March fue presidente de ERC en Tortosa. Concejal del Ayuntamiento de la
capital del Baix Ebre, donde había nacido en 1888, también ejerció como juez
municipal al final de la contienda.
Paradojas de la guerra, Cabanes fue
detenido por los servicios de información militar republicanos poco antes de
la ocupación de Tortosa porque aseguró que no temía que los vencedores ejerciesen ninguna represalia contra él. Acusado de «derrotista», un alto cargo militar republicano aseguró que era fiel al
gobierno legítimo y fue liberado.
Con Tortosa ya en manos franquistas, Cabanes caminaba tranquilamente
por la ciudad cuando fue detenido por la
Z
Documentación del doctor Primitu Sabaté, que fue director del hospital municipal ubicado en el barrio de Jesús. FOTO: CEDIDA POR LA FAMILIA
do tuviera otra intervención que la puramente científica sin poder mezclarse en
nada referente al régimen interno del establecimiento al que vinieron a ofrecerse todos los médicos de Tortosa estando de guardia el doctor Maqueda la noche
que sacaron al doctor Ibars y le dieron
muerte. Que las tres personas que fue-
ron sacadas del hospital y posteriormente asesinadas lo fueron por una orden de
la Consejería de Sanidad y la de Justicia
sin que el que declara, ni los que hubiera
de guardia, pudiesen hacer nada para evitar la perpetración de estos hechos».
También pesó sobre Sabaté haber sido miembro del Partido Republicano Ra-
dical-Socialista y haber sido concejal en
el Ayuntamiento de Tortosa. Aunque el
propiojuezmilitaraseguróqueSabaté«evitó algunos desmanes contra sus compañeros de profesión, monjas y sacerdotes», le condenó a muerte, sentencia ejecutada el 8 de agosto de 1939. Primitiu
dejó, a sus 52 años, viuda y tres hijos.
Testimonio en su favor
‘Susinstintosnoeransanguinarios’
Guardia Civil y luego conducido a Tarragona para ser juzgado el 25 de mayo de
1939. En su declaración admite haber sido presidente de Esquerra en Tortosa
durante unos meses pero alega que «como tal presidente se esforzó siempre en
evitar atropellos y persecuciones a las
personas perseguidas; todas de significación derechista y vecinas de Tortosa».
Cabanes cita una larga lista de personas
a las que ayudó.
Varias de ellas salieron en su defensa.
Joan Salvadó aseguró que le salvó la vida. Tomàs Besalduch dijo que «si no hubiera sido por Cabanes me hubieran asesinado y todos los favores a las personas
de derechas los hacía por humanidad, no
por amistad». Miquel Domènech calificó
a Cabanes de «buen hombre que me sal-
Carnet de Francesc Cabanes March. Fue
fusilado el 15 de julio de 1939. Tenía 51 años.
26
vó la vida sacándome de la cárcel». Y Antoni Estrany rememoró que «encerraron
a 84 personas de derechas con intención
de sacarlos por la noche para matarlos.
Cabanes se opuso enérgicamente, reforzandolaguardiaeimpidiendodeestamanera los asesinatos».
Incluso los informes de la Policía (que
dice que salvó la vida al director del Heraldo de Tortosa ) y de la Guardia Civil
(«por su intervención fueron puestas en
libertad cien personas de significación
derechista») le fueron favorables. El de
Falange le acusó de «sembrar la mala semilla en esta comarca» pero también admitió que «favoreció a bastantes elementos de derecha pues sus instintos no eran
sanguinarios». Nada sirvió. El juez no tuvo piedad y le sentenció a muerte.
Lluís Montagut Cristófol
La acusación:
‘Profanólaiglesia
deSanBlas’
uncionario del Ayuntamiento de
Tortosa –ciudad en la que había nacido en 1906– Lluís Montagut Cristófol fue ejecutado más tarde que otros
encausados, el 27 de julio de 1940, porque había conseguido huir a Francia el
10 de febrero de 1939. Sin embargo,
volvió a Catalunya en noviembre de
aquel mismo año. Según explica Subirats Piñana en Pilatos, presó de Tarragona, lo hizo por amor.
Subiratslosabebienporqueleacompañó en su última noche, cuando estaba ‘en capilla’ a la espera de ser ejecutado. Antes de enamorarse perdidamentedeJosepaLlosa,Montaguthabía
sido todo un seductor hasta el punto
de que le apodaron ‘El dandy’ por su
atractivo físico.
Montagut se casó con Josepa al inicio de la Guerra Civil y tuvieron una hija. Militante de la CNT, fue detenido
después de los ‘Fets de Maig’ de 1937
(una especie de guerra civil dentro del
propio bando republicano) pero fue
puesto en libertad. Continuó su actividad política hasta huir a Francia.
La separación de su esposa le resultaba tan insoportable que intentó reunirse con ella. Logró llegar hasta Lleida, donde fue detenido. Ingresó en la
prisión de Pilats el 12 de febrero de
1940. Sólo nueve días después fue juzgado en consejo de guerra.
Esta era la acusación: «De mala conducta personal y destacado propagandista de ideas revolucionarias en Tortosa, ciudad en la que organizó la CNTFAIyactuócomoagentesignificadodel
F
Frente Popular en la época electoral.
Al ocurrir el Movimiento Nacional fue
durante algún tiempo uno de los jefes
de rebelión en Tortosa, con personalidad de gran relieve como inspirador
de la situación y de sus conocidas consecuencias».
Más cargos: «Además consta su personal intervención en ‘requisas’ e incautaciones, profanación de la iglesia
deSanBlas,detencióndelossres.González, Muñoz, Limia, Gala y un chofer, y conducción de estos dos últimos
hasta el lugar donde recibieron muerte. Su gran influencia le permitió realizar diversos favores a algunas personas perseguidas que pudieron despertarsuinteréspersonal.Losdetenidos
González, Muñoz y Limia fueron después asesinados».
Niega todos los cargos
Montagut realizó una extensísima declaración en su defensa en que negó
todas y cada una de las acusaciones:
«Queestotalmenteinciertoquehubiera
sido uno de los organizadores de la
CNT, que interviniese en los sucesos
revolucionarios de 1937, que prohibiese a las Hermanas Teresianas que sacaran objetos religiosos, que interviniera en la profanación de la iglesia de
San Blas ni de ninguna otra, que interviniera en las detenciones de D. Fausto Muñoz o D. Restituto González...».
La detallada declaración fue desestimada. Montagut pasó la última noche de su vida hablando a Subirats de
su mujer, Josepa, y de su hijo.
Manuel Carrozas
Borrallo
a vida de Manuel Carrozas Borrallo
daría para un guión cinematográfico. Considerado por los propios republicanos moderados como un nefasto
personaje responsable de los asesinatos
cometidos en Tortosa, Subirats Piñana
recuerda que Carrozas y su hermano Antonio se paseaban por las calles de Tortosa a lomos de sendos caballos blancos.
Nacido en 1907 en Valverde de Mérida (Badajoz) se había trasladado a Barcelona. Dirigente de la CNT-FAI, le enviaron a Tortosa para controlar la organización local. Así lo hizo y fue incluso
nombrado consejero de defensa en el
Ayuntamiento de la capital del Baix Ebre.
Según narra Subirats Piñana, pretendió cambiarle el nombre a la calle Cervantes por calle Durruti «porque así pro-
L
Lluís Montagut era conocido con el apodo de ‘El dandy’ por su aspecto físico. FOTO: CEDIDA
TextoselaboradosporXavier Fernández José
RedactorjefedelDiari
La acusación
‘Sembróelterrorenlacomarca’
cede mi voluntad». Piñana –que era, además de director del diario El Pueblo, secretario del alcalde, Josep Rodríguez–
se opuso y Carrozas le amenazó de muerte. Piñana tuvo que ir escoltado.
Carrozas, siempre según el relato de
Subirats, se negó a suministrar gasolina
al coche del propio presidente de la República, Manuel Azaña, cuando éste se
detuvo en Tortosa de camino a Barcelona. Tras los ‘Fets de Maig’, Carrozas fue
condenado a muerte por los propios republicanos ya que había ocupado los centros oficiales de la ciudad.
Indultado, fue llamado a filas, pero se
negó a ir al ejército y fue detenido por
desertor. Logró escapar y huyó a Francia. Sorprendentemente, decidió volver
a España. Fue arrestado y se hizo pasar
Texto manuscrito del expediente que recoge la declaración de Carrozas Borrallo.
27
por un prisionero político «de los rojos».
Sin embargo, un tortosino internado en
el mismo campo de concentración le reconoció y le denunció. Fue trasladado a
Tarragonayselejuzgóel27dejuliode1939.
Entrelasmúltiplesacusacionesquerecibió estuvo la de que «dirigió los grupos de extremistas que se dedicaron a
sembrar el terror en la comarca (del Baix
Ebre) y a cometer toda clase de desmanes, entre los que destaca el asesinato de
15 personas de orden cometido en las inmediaciones de Vinaroz en la noche del
10 al 11 de diciembre de 1936, los cadáveres de cuyas víctimas, recientemente
descubiertos, fueron rociados con gasolina y quemados». Con tal ‘currículum’,
la sentencia era inevitable. Fue fusilado
el 16 de noviembre de 1939.
Josep Vila Baiges
Elretornfatalde‘LoTronero’
Va fugir de l’Ametlla abans de l’entrada de les tropes franquistes. En arribar a Barcelona, ell i
la seva esposa, Carme, van decidir tornar a casa. Josep va ser afusellat i ella empresonada
Xavier Figueres Frasnedo
Historiador
l divendres 11 de gener de 1939, abans
de la mitjanit, famílies caleres senceres abandonaren les seves llars i
s’adreçaren al port, en fase de construcció, per escapar de la inevitable i imminent repressió franquista.
La Sura, La Balandra, La Llibertat, El
Joven Paco i El Joven Agustín es balancejaven en la fosca amb els motors encesos esperant les ordres dels patrons
d’abandonar les nostres aigües i posar
rumb a Barcelona, primera escala d’un periple atziac i d’una atabalada navegació,
en què haurien de fer front als atacs de
l’aviació i l’armada franquista, i que duria els dirigents polítics i sindicals caleros més notoris d’antuvi als camps d’internament francesos, i, a molts d’ells,
posteriorment, cap a l’holocaust dels
camps d’extermini nazis.
En arribar a Barcelona, Francesc Llaó
Garcia, patró de l’embarcació El Joven
Agustín i alguns familiars i amics, entre
els quals es trobaven Josep Vila Baiges i
la seva esposa, dubtaven de l’encert de la
fugida cap a l’exili i es plantejaren la possibilitat de retornar a casa.
Maldaven per creure les promeses
franquistes d’aplicar justícia i respectar aquells que tinguessin les mans «netes de sang». Ben aviat tornaren al poble i caigueren en les urpes de la justícia franquista, ansiosa de revenja i
«exemplaritat».
El dia 13 de gener, entre les quatre i les
cinc de la tarda, les forces franquistes penetraren a l’ antiga Cala de l’Ametlla rebent l’agraïment i les salutacions feixistes d’aquells que es veien alliberats d’allò
que anomenaren «el terror rojo».
E
Reunió per preparar la repressió
L’endemà, mentre els carrers s’emplenaven de cartells amb l’efígie del general Franco i rètols triomfals, el tinent
en cap de la secció de la guàrdia civil del
servei d’informació i policia militar, José Boluda Soler, es reunia amb familiars
i amics dels tres dirigents dretans morts
als primers compassos de la guerra civil, considerats ara com a màrtirs de la
croada, per tal de constituir una gestora municipal que, a més de redreçar
«l’ordre» a la població, s’encarregaria
de farcir implacablement nombrosos
dossiers personals de dirigents i simpatitzants d’esquerres.
El18degeneresposàenmarxal’engranatge de la repressió política, que comptàamblacol·laboraciódemoltsveïnsque,
sentint-se protegits per l’anonimat de la
delació i legitimats pel dolor causat, presentarendavantdelesautoritatslocalsdes
milicians que assassinaren el sergent de
carrabiners de l’Hospitalet de l’Infant i
com un dels botxins que participaren en
l’assassinat de mossèn Rafel Fusté, capellà del Perelló, a qui la massa exaltada
odià per un suposat cas d’estupre d’una
noia de la població veïna.
Davant d’aquestes greus acusacions,
Josep Vila Baiges declarà que quan es produí el fet luctuós es trobava a Tarragona
i que en tornar a casa se li encarregà portar els cos del mossèn al poble per tal que
el doctor Balsells li practiqués l’autòpsia.
Per les pressions que rebé de la guàrdia civil va inculpar com a participant en
l’assassinatdelcapellàdelPerellóuncompany a qui sabia que res li podia passar,
perquè en aquells moments es trobava
fora de la influència franquista.
La guàrdia civil immediatament continuà amb l’ interrogatori de la seva esposa, Carmen Garcia, acusada de miliciana armada i cuinera del grup local, qui
reivindicà la innocència del seu marit.
Després d’aquestes declaracions els
detingutsrestarenaïllatsunadesenamés
de dies al poble. El dia 11 de febrer foren
traslladats a la presó del districte, des
d’on, practicades noves diligències, se’ls
traslladàaTarragona,primeralapresóde
la Punxa i posteriorment a Pilats.
Mentre les autoritats locals engreixaven els dossiers inculpatoris i practicaven noves detencions, els exiliats caleros es confonien amb la massa concentracionària dels camps d’Argelers, Agde,
Barcarès...
Des de Tarragona estant, Josep Vila
Baiges s’esforçà mitjançant la correspondència personal a persuadir el sensor que interceptava les cartes particulars de la seva innocència i de la seva proximitat al govern de Franco. Les seves
manifestacions a favor del règim foren
estèrils.
de significats homes d’esquerra fins a altres ciutadans amb els quals mantenien
rivalitats i rancúnies.
Aquella mateixa tarda, el sergent Cristóbal Luque Ortiz, del servei d’informació,encetàelsinterrogatoriscontraelsprimers caleros assenyalats com a autors
d’actuacions contràries al «Movimiento
Nacional». Entre ells, es trobaven Josep
Vila Baiges, conegut com Lo Tronero; la
seva esposa, Carme Garcia Farnós, que
estava embarassada, i Josep Gómez Rebull, Lo Pòlit.
Josep Vila Baiges, jove mariner de 27
anys, declarà que tota la seva intervenció
es limità a figurar com a milicià en els
primers moments del sollevament militar, amb l’objectiu de protegir, arran de
peticions de familiars, la vida de Tomàs
Balfegó, mossèn calero, que havia abandonatlaparròquiadeVandellòs.Afegí,tanmateix, que ben aviat deixà el servei armat i es dedicà a la pesca.
‘Formava part d’un escamot’
Les declaracions més benignes practicades pels enemics polítics li atribuïen una
activitat constant com a milicià armat
que formava part d’un escamot itinerant
que practicava detencions de persones
d’ordre i que a més saquejava propietats
de gent de dreta.
Les més punyents, l’imputaven de forma directa com a integrant del grup de
El judici
El dia 27 de març arribà el dia que esperava amb basarda. Abandonà Pilats en companyia d’altres caleros, amb l’esperança
d’un judici just. El tribunal militar complí amb una farsa vista per a sentència des
que van sortir de l’Ametlla de Mar i des
del mateix moment en què els juristes del
bàndol triomfador, per tal de legitimar
tot un seguit d’actes que els apartessin
de la irreverent il·legalitat que els sostenia, plantejaren la paradoxal situació que
partia de la premissa que l’exèrcit rebel
considerava insurrecte el govern legítim,
i per tant calia jutjar tots aquells que el
defensaren.
Eltribunalcondemnàalapenademort
Josep Vila Baiges i Josep Gómez Rebull.
Els altres caleros (Daniel Gilisbars, Bienvenido Callau i Antoni Gonzalvo) patiren diverses penes de reclusió. Carmen
Garcia Farnós passà a presó, on suposa-
El llibre
Postguerra a l’Ametlla de Mar, de Xavier
Figueres, és un estudi ingent (803 pàgines) i detallat que pretén apropar el lector a una realitat històrica silenciada interessadament durant anys. L’obra vol
serunreflexdelsanysdegana,estraperloipèrduadellibertatsiespecialmentde
la brutal repressió franquista a la Cala.
28
dament i en el moment
del part perdria la criatura, amb una condemna de dotze anys de reclusió, dels quals només
en compliria dos.
Foren infructuosos
tots els intents dels familiars dels processats
d’aconseguir atenuar la
gravetat de les sentències,quecomptarenamb
la indiferència de les autoritats locals.
A principis del mes
d’abril, a la documentació relativa als dos caleros, en mans del secretari personal de Franco, se
li afegí la temuda lletra E
delfamós«enterado»que
ratificava la sentència.
El dia 23 d’abril se’ls
notificà la verificació de
la màxima pena. Aquella
nit els dos condemnats
passaren a capella. L’endemà,capalessisdelmatí, abandonaren la presó
acompanyats d’altres
condemnats,endirecció
al promontori de l’Oliva, prop del cementiri de Tarragona. A trenc d’alba, les
descàrregues dels fusells trencaren el silenci de la matinada. Vint-i-tres persones alenaren per darrera vegada abans de
caure desplomatsal terra. Elsseuscossos
forentraslladatsiamuntegatsenunafossa comuna del cementiri. L’acta de defunció dels dos caleros assenyalà, cínicament, com a causa de la mort, una hemorràgia interna.
Més execucions
Aquells dies d’abril els carrers de la Cala recobraren una nova aparença i vitalitat. Tanmateix, tot era un miratge darrere del qual s’amagaren noves detencions,
empresonaments i futures execucions
d’altres caleros, com la del jove de 26 anys
Francesc Consarnau Farnós, que s’havia
lliurat voluntàriament a la justícia franquista, i la de Francesc Cañagueral Segarra. Ambdós foren afusellats el 16 de
novembre.
Aquestes no serien, però, les darreres
execucions que afectaren la població. El
19 de novembre de 1941 era afusellat Geroni Callau Piñol, de 26 anys, després que
en un consell de guerra sumari se l’impliqués en l’assassinat d’oficials de l’armada a Cartagena a principis de la guerra civil. Geroni Callau seria soterrat en el cementiri de los Remedios, a Cartagena,
prop de Carlos Roldán Hernández, contramestre del poble durant els fets d’octubre de 1934 i un dels dirigents del moviment revolucionari.
Josep Vila Baiges i la seva esposa, Carme Garcia
Farnós. Va estar empresonada dos anys. FOTO: CEDIDA
Milicians a l’Ametlla
Uns milicians comparteixen un dinar al Bon Repòs,
de l’Ametlla de Mar. Segons s’explica al llibre Imatges 1936-1939. La Guerra Civil a les comarques tarragonines, aquests dinars populars eren molt
freqüents els primers mesos del conflicte, tant per
acomiadarelsmiliciansabansquemarxessinalfront
(com en el cas d’aquesta foto, cedida per Xavier
Figueres) com per rebre’ls a la tornada.
RamonMarqués
Salvadó
algrat haver salvat la vida a un sacerdot i a una persona de dretes,
Ramon Marqués Salvadó –natural de
Tortosa i tipògraf de professió–, va ser
jutjat i condemnat a mort. Marqués va
protegir al canonge Joan B. Manyà d’uns
militants de la FAI que es van presentar armats al seu domicili. Manyà va
poder marxar a Barcelona i va tornar a
Tortosa acabada la guerra. Al preceptiu
M
L’acusació
‘Fuecomisariopolítico’
informe que havia de presentar l’alcaldia al jutge militar, es fa constar que
Marqués va salvar també Joan Josep
Castellà i que era de «buena conducta, no
conociéndosele actos delictivos». El mateix
Castellà va donar la cara per Marqués
i va escriure al jutge que «por mi ideología y mis cargos directivos en entidades
católicas fui encarcelado durante la dominación roja. Cuando peligraba mi vi-
da, he hallado asilo varias veces en el domicilio de Ramón Marqués Salvadó».
Aquests suports no van servir de res.
Va pesar més l’acusació: «Ingresó voluntariamente en una Escuela de Comisarios Políticos de Madrid, siendo nombrado Comisario de la 9.ª Brigada de la
División Lister. Intervino en la incautación
de la Imprenta del periódico tradicionalista local El Correo de Tortosa, así co-
29
mo en la de una editorial católica, destacándose en todo momento por la activa
propaganda que hizo a favor del Frente
Popular. Se afilió a UGT y fue Secretario
de Agitación y Propaganda de dicha organización sindical. Extremista destacado, estuvo afiliado a Acción Catalana Republicana desde 1934». Ramon va ser afusellat el 15 de novembre de 1939, als 29
anys d’edat.
‘Recordotresdiesque
vanseraterridors’
El polític, economista i periodista tortosí Josep Subirats Piñana rememora
la figura de dos companys del diari ‘El Pueblo’ que van ser executats
Pilar Poy
Periodista
osep Subirats Piñana, nascut a Tortosa fa 94 anys, ha recollit en nombrosos llibres la guerra i la postguerra.
Ell no només va ser testimoni sinó també protagonista directe. Va estar empresonat i, una vegada alliberat, va dirigir el diari clandestí Ara, de Barcelona. La seva veritable vocació era ser
periodista, però, arribada la democràcia,
va desenvolupar una carrera professional com a economista i polític amb èxit.
SubiratsPiñanavasersenadorivaformar part de la Comissió dels Vint que redactà l’Estatut de 1979, conegut com el
de Sau per la localitat on es van reunir.
Arribà a ser degà del Tribunal de Comptes de la Unió Europea. I el 2002 va ser
anomenat Fill Predilecte de Tortosa.
Conec a Josep des de fa quasi fa un parell de dècades. Els seus relats no et deixen indiferent. Malgrat la seva avançada edat, continua amb el seu esperit reivindicatiu i el seu interès per conservar
i recordar la memòria històrica de les devastadores guerra i postguerra.
J
Sebastià
Campos Terré
ascut a Tarragona el 23 de gener
de 1911, Sebastià Campos Terré es
va traslladar a Tortosa amb la seva família. Va ser professor a la Canonja i
Flix, al temps que col·laborava amb la
premsa tarragonina i tortosina. El també mestre, periodista i polític Marcel·lí
Domingo el va anomenar director de
El Pueblo.
Campos va ser detingut després dels
fets d’octubre de 1934, quan el llavors president de la Generalitat, Lluís Companys, va proclamar l’Estat Català de la
República Federal Espanyola. Campos
va estar pres al vaixell Manuel Arnús.
Ho explica en un llibre autobiogràfic
titulat El 6 d’octubre a les comarques.
Va ocupar la Secretaria del Ministeri d’Instrucció Pública, quan el ministre era Domingo. S’incorporà al exercit republicà de forma voluntària. Ascendeix a tinent, capità i finalment a
comandant.
N
De la mà del d’aleshores
mestre Marcel·lí Domingo i
només amb 14 anys va arribar
a la redacció del diari republicà
de Tortosa El Pueblo. Allí va ser
on va conèixer els seus mestres i caps, Sebastià Campos
Terré i Joan Curto Pla. Els dos
van ser executats per Franco.
«Campos Terré era el meu
mestre. Es qui em va ensenyar a
ser periodista i escriure. Ell tenia
23 o 24 anys quan jo vaig arribar
a la redacció i el recordo com un
gran polemista. Tenia l’habilitat
de defensar els seus arguments
amb gran contundència però sense agredir els altres».
Josep explica que «després dels
fets del 6 d’octubre de 1934 el van
tancar a la presó. Jo quasi bé em
vaig quedar sol al diari. El 1936, va
sortir de la presó i va tornar. Però
en Marcel·lí Domingo se’l va emportar a Madrid quan el van fer ministre d’Instrucción Pública y Bellas Artes. Allí, Campos va ensopegar amb
la guerra. De seguida va ascendir com a
militar republicà fins arribar a coman-
Imatge del diari ‘El Pueblo’. Es conserva a
l’hemeroteca de l’antiga Caixa Tarragona.
dant. Recordo que en acabar la guerra va
marxar a França, però després va tornar
i el van agafar i afusellar».
Quan Campos Terré va marxar a Madrid, el seu substitut natural va ser el
cap de redacció, Joan Curto. «El 1936,
quan va marxar Campos Terré, van fer
director a Joan Curto. Ell no era un periodista professional com ho era Campos Terré, ni tampoc tenia dedicació
exclusiva. Ell era funcionari municipal.
Així com Campos Terré estava al mig
de la política, Curto era més gestor. En
arribar la guerra, Curto Pla estava de
director. Segons recordo ell havia fet
el servei militar i havia sigut suboficial
de quota. Va deixar el diari al final del 1936
i es va incorporar a l’exèrcit com a tinent», explica Subirats.
Desprès que els seus predecessors,
Campos Terré i Joan Curto van deixar
El Pueblo, Josep va assumir la direcció
amb només 17 anys. Va ser director dels
del gener del 1937 fins l’abril de 1938,
data en el que el diari va tancar. Un fet
que agreujaria més el seu expedient per
al consell de guerra. Se’n va salvar per
la seva minoria d’edat.
Presoners a Pilats
Els camins de Josep Subirats i Joan Curto es tornarien a trobar. En acabar la
guerra, Josep i Joan van coincidir com
a presoners de guerra a la sala primera
de la presó de Tarragona, Pilats.
Josep assegura que Curto era l’únic
pres que volia que l’afusellessin. «Tots
esperàvem un miracle, menys ell. De fet
ell estava aterrat per l’opressió i preferia que l’afusellessin. Hi ha unes cartes,
publicades al meu llibre Tortosa, front
de guerra, on li diu a la seva dona, Marina Daufí: «jo esperava que avui em cridessin per afusellar-me i ja descansaria
però encara visc». A la darrera carta ja
l’havien cridat i diu: ‘menys mal’».
«Joan Curto volia ser un home lliure... i el que esdevindria després la guerra no li ho permetria. Jo tenia molt bo-
L’acusació
‘Actuabacomooradorenmítines’
Arriba a França, amb les restes del
derrotat exèrcit republicà. Com tants
d’altres, confia que la justícia franquista no prendria represàlies contra «el
que tenga las manos limpias de sangre».
Torna a Catalunya. És detingut, jutjat,
condemnat a mort i executat, als 28
anys, el 5 de juliol de 1939.
‘Individuo de malos antecedentes’
L’acusació deia: «Individuo de malos antecedentes pues fue expulsado de la entidad bancaria donde prestaba sus servicios
por haber cometido una sustracción de fondos. Es nombrado director del diario marxista El Pueblo. Desde dicho periódico realizaba el procesado una activísima campaña en pro de los ideales marxistas. Toma
parte en campañas de propaganda organizando mítines en los cuales actuaba como orador. Con motivo de los sucesos revolucionarios del año 1934 fue detenido y
una vez puesto en libertad dio a la publici-
Sebastià Campos i Terré, en una foto del
seu llibre ‘El 6 d’octubre a les comarques’.
30
dad el libro titulado El 6 de octubre en la
comarca, en el que mediante narraciones
falsas, procura desprestigiar a las autoridades de todo orden. Durante el periodo de
dominación marxista continua su campaña de excitación».
En la seva defensa, Campos admet
part de les acusacions però nega haver
participat en fets violents: «Que es cierto que intervino como orador en mítines y
propaganda socialista en compañía de Marcelino Domingo y que donde actuó con más
intensidad fue en la campaña electoral de
1933, no siendo verdad que durante la campaña electoral llevase armes y coaccionase en los colegios electorales. Que no es cierto tomase parte en el asalto al Centro Tradicionalista de Tortosa y de la Redacción
del ‘Correo de Tortosa’ en la campaña electoral de 1933. En octubre de 1934 fue detenido dejándole en libertad por no comprobarse los cargos que se le hacían de haber
tomado parte en los sucesos revolucionarios».
Josep Subirats Piñana, al seu domicili de Barcelona. Recorda, com si fos avui, els dies 15,
16 i 17 de novembre de 1939, en què van ser afusellats 130 presoners a Tarragona. FOTO: P. POY
na relació amb Joan Curto i ell també estava convençut que a mi m’afusellarien…
Ell ja estava resignat a que moriria, però
patia per mi perquè jo era molt jove: només tenia 17 anys quan em van arrestar.
Pensava que el meu final també seria
igual, tot i que jo podria aguantar millor
l’opressió», rememora Josep.
Subirats va estar al corredor de la mort,
tal i com ho recorda en el seu llibre Pilatos 1939-1941. Presó de Tarragona. «Hi va
haver tres dies de novembre que van ser
aterridors [es refereix al 15, 16 i 17 de novembre de 1939], ja que van afusellar 130
presos. El primer dia hi havia un estat de
Joan Curto
Pla
oan Curto Pla, natural de Tortosa, va
substituir Sebastià Campos Terré com
director de El Pueblo. Curto alternava la
seva professió de comerciant amb la de
periodista. Estava casat amb una mestra, Marina Daufí, que era directora del
grup escolar Marcel·lí Domingo de Roquetes i dirigent de l’agrupació femenina de la formació política de Domingo.
Afinalsde1936,Curto–comjahaviafet
elseuantecessor–esvaincorporaral’exèrcit. Va aconseguir el grau de capità. Va ser
fet presoner i internat al camp de concentraciódeSanBernardo(Toledo).Curto va fugir del camp i va arribar a la capital del Baix Ebre per visitar la seva família. La Guàrdia Civil el va detenir al Raval
de Crist el 7 d’abril de 1939. Va ser empresonat a Tortosa al dia següent i traslladat
a Pilats, a Tarragona, el 5 de juny.
Curto va comptar amb la declaració
al seu favor de Josep Cid Tafalla, que explicà que, quan va ser detingut pels re-
J
terror entre tots. Escoltàvem els taütaires com picaven fent les caixes de morts.
El segon dia, havien dit que posarien els
condemnats a mort a mesura que sortissin de les visites. Jo recordo que així com
altres dies havia vingut la meva mare a
portar-me roba neta, aquell dia no va venir. Jo ja m’ho veia negre. Només una tieta va venir a veure’m, però jo no estava
massa per ella perquè només pensava en
què em passaria».
«En sortir de la visita i anar a la sala, el
funcionari que tenia la llista dels que haviend’afusellaremvadir‘tunohiets’.L’ensurt no me’l va treure ningú», conclou.
Josep, amb 17 anys, quan dirigia el diari ‘El Pueblo’. La foto és de ‘Entre vivències’, uns dels
llibres que ha escrit Subirats a més de ‘Tortosa, front de guerra’, ‘Quatre alcaldes republicans
de Tortosa’, ‘Les Oblates, presó de dones de Tarragona’ o ‘La Guerra Civil des de Tortosa’.
‘L’acusació’
‘Envenenaalaclaseobrera’
publicans, Curto va intervenir en la seva defensa i que «en conversaciones que
tuve con él, se declaró enemigo acérrimo
de las violencias de los marxistas contra
las personas de derechas». Segons Cid,
Curto també va obtenir la llibertat del
cap de Falange d’Aldover, Juan Villauví,
i del dretà Daniel Forés, de Roquetes.
El consell de guerra del 20 de juny no
va fer cas i va considerar provat que «afiliado a Izquierda Republicana, desde joven, repartía propaganda marxista, en libros y folletos, colaborando en el periódico El Pueblo, con artículos que envenenan
a la clase obrera, propaganda que continúa durante el periodo rojo en forma más
violenta y excitadora, tratando de traidores al Ejército Nacional».
Curto es defensa –«declara que no actuó hechos delictivos y que hizo diversas
gestiones para obtener la libertad de tres
individuos destacados de derechas» (els
tres ja esmentats)– però està convençut
‘No lloréis ni sufráis’
Aquest és un extracte de l’última carta de Joan Curto: «Mi amadísima esposa. Mi conciencia es ahora como un lago de aguas profundas y cristalinas en
el que pasan los temporales y borrascas sin agitarlo ni conmoverlo. No me
arrepiento de mi vida, ni de cómo pensé, ni de cómo sentí, ni de cómo obré.
Mis hijas pueden levantar su cabeza
con orgullo y pensar que su padre fue
un mártir de un ideal y una víctima de
la intransigencia feroz. Les lego mi
ejemplo como norma y mi recuerdo como un tesoro de orgullo inapreciable.
No lloréis ni sufráis. En el final del trayecto hemos de reunirnos todos en el
amor verdadero que no perece nunca.
Os ama con el corazón y toda su alma
que va a liberarse. Vuestro. Juan».
31
que el condemnaran a mort al seus 30
anys de vida.
La nit que va passar en capella va escriure una carta de comiat a la seva esposa (vegeu el text adjunt). El dia abans,
en una altra carta escrita en castellà
com era obligatori pels presos, va resumir el seu sentiment: «Temo la esclavitud y el encierro. Tiemblo ante los años de
cárcel o ante un régimen de opresión. Me
asustaría tener que claudicar o inclinar el
rostro ante la irónica mirada del enemigo
vencedor. Me horripila pensar que pudiera ser uno de esos seres que por miedo, por
cobardía o por interés venden su conciencia. La indignidad y el deshonor serían superiores a mi espíritu recto, justiciero e incorruptible. La muerte no me asusta. Está muy por debajo de mi valor, de mi fe y de
mi rectitud». Joan Curto Pla no va haver de claudicar. Va morir davant un escamot d’afusellament el 20 d’octubre
de 1939.
Rocío Arnal Lorenzo
Pedagoga e historiadora. Miembro de la Mesa Directiva del Ateneo Español de México. Excoordinadora de la Unidad Cultural Lázaro Cárdenas del Colegio Madrid, fundado por exiliados republicanos españoles. Especialista en la cuestión de las mujeres del exilio republicano español en México.
La II República autorizó el voto femenino el 1 de octubre de 1931. En la imagen, unas mujeres votan en Eibar el referéndum sobre el Estatuto de Autonomía vasco. FOTO: INDALECIO OJANGUREN
La emancipación de la mujer
l14deabrilde1931seproclamó la II República, que se
aprestó a modernizar el paísenmediodeunagravecrisiseconómica y política con Europa al
borde del estallido fascista que
habría de provocar la II Guerra
Mundial.Conellallegaronimportantes cambios legislativos que
transformaron las tradicionales
formasdevidadelosciudadanos.
Se aprobó una Constitución
acorde con los nuevos aires de
modernidad que definía a España como «una República democrática de trabajadores de toda
clase».Proclamabalaigualdadde
todos los españoles ante la Ley.
Introdujounaampliadeclaración
de derechos individuales. Estableciótaxativamentelanodiscriminación por causa de raza, riquezaosexo.PorprimeravezelEstado se haría cargo de proteger al
individuo y a la familia.
Uno de los cambios más significativos fue la nueva forma de
concebir el mundo femenino al
tratar de romper con la tradición
católica de la Iglesia anclada en el
pasado e incorporar a la mujer al
mundo moderno.
E
El gobierno republicano defendió abiertamente la emancipación de la mujer, tanto a nivel
colectivo como individual: le dedicó 17 textos entre leyes, decretos y artículos constitucionales.
El objetivo primordial fue sustituir las retrógradas leyes existentes por unas leyes laicas, equitativas y democráticas.
Reformas sociales...
Loscambioslegislativossehicieron notar casi de inmediato. En
1932seaprobaronlasleyesdelMatrimonio Civil y del Divorcio, basadas en la igualdad de derechos
de ambos cónyuges, así como en
elderechodelamujeraobtenerla
patria potestad de los hijos.
Se aprobó también la ley de
igualdadentreloshijoslegítimos
eilegítimos.TodoellomermóconsiderablementeelpoderdelaIglesia en su capacidad de control de
la ‘moralidad’ femenina. Unos
años más tarde, en 1936, la Generalitat de Catalunya legalizó el
aborto.Noescasualqueladecisión
se tomase en un territorio donde
las mujeres estaban mucho más
incorporadas a la vida laboral.
‘Una fuerza
joven, anhelante’
Clara Campoamor (Madrid, 1888-Lausana 1972)
fue elegida diputada en
1931 por el Partido Radical.
Se convirtió en la principal
impulsora del sufragio femenino. Tras la Guerra Civil, se exilió. En defensa
del voto femenino dijo:
«La mujer española espera hoy de la República la redención suya y la redención
del hijo. No cometáis un
error histórico que no tendréis nunca bastante tiempo para llorar al dejar al
margen de la República a la
mujer, que representa una
fuerza nueva, una fuerza joven... Que está anhelante,
aplicándose a sí misma la
frase de Humboldt de que
la única manera de madurarse para el ejercicio de la
libertad y de hacerla accesible a todos es caminar dentro de ella».
32
La Monarquía no había legisladosobreestamateriayaqueera
un territorio controlado por la
Iglesia católica. Debido a esto, el
gobierno republicano se vio en la
necesidaddelegislarrápidamente al respecto. Se hizo propaganda para el control de la natalidad,
se organizaron conferencias sobre sexualidad y enfermedades
venéreas y sobre la importancia
del deporte y la salud para mejorar la calidad de vida.
... Laborales...
Las condiciones para la gran mayoría de los trabajadores siguieron siendo muy duras y para las
mujeresnofuediferente.Lasque
trabajaban en el sector doméstico fueron excluidas de la jornada
laboraldeochohoras,noteníanderechoalasprestacionesdelosseguros sociales y no pudieron acogerse a la Ley de Accidentes de
Trabajoodesegurodematernidad
queregulabaelperíododelactancia.Elestatutolaboraldelas«chicasdeservir»noseconsiguióhasta 1933.
Los sindicatos comenzaron a
incorporar a la mujer a sus filas.
En1932,enelcongresodeUGT,se
aprobó bajar la cuota de la mujer
para facilitar su filiación ya que
percibían salario menores al del
hombre. En este Congreso se incluyóporprimeravezenelprograma la consigna «A igual trabajo,
igual salario».
...Y políticas
La mujer podía ser elegida para
cualquier cargo público pero no
tenía derecho de voto. El proyecto de sufragio femenino fue defendido principalmente por Clara Campoamor, en contra de Victoria Kent, diputada socialista,
que junto con Indalecio Prieto,
temían que el voto femenino (influido por el clero) beneficiara a
la derecha. A pesar de las reticencias,elsufragiofemeninoseaprobó en las Cortes el 1 de octubre de
1931.
La próxima semana...
BAIX PENEDÈS
»
Unmaestrocubano,residente
enElVendrell,fuefusiladoen
Barcelonael24dejuliode1940