Barcelona, 2 de juliol de 2014 Acte institucional de celebració del

Barcelona, 2 de juliol de 2014
Acte institucional de celebració
del 30è aniversari de la Fundació Catalana Síndrome de Down
Discurs de Mª Teresa Monclús
Salutacions,
Bona tarda,
Sóc la mare d’una jove amb la síndrome de Down, que ara té 34 anys, és la
Montserrat.
Quan ens neix un fill amb una discapacitat sigui psíquica o física, és molt
angoixant, lo inesperat, lo desconegut, la por de no saber actuar és
desesperant. A nosaltres ens va ajudar en aquell temps un pediatra del
nostre CAP.
La meva filla va anar a una guarderia (em va costar que l’admetessin) però
al final la directora es va imposar davant dels pares i la varen acceptar.
Seguidament la vam matricular en un col·legi en què el tipus
d’ensenyament era actiu, que pensàvem que era el més adient per la
nostre filla, però no va funcionar. Al final la Montse va anar al col·legi
Montserrat Montero, d’ensenyament especial, de Granollers. Nosaltres
som de Montcada.
En aquests anys tot va anar molt bé, la Montse va anar assolint molts
continguts; l’escola i jo vàrem programar el estudis, vam descartar
matèries més abstractes i vàrem aprofundir en les més necessàries i
assumibles. Va ser una etapa molt bona i enriquidora.
Quan va acabar aquesta etapa, l’escola ens va oferir una plaça de treball
en el taller ocupacional. Penso que aquests tallers hi han de ser i que fan
una bona feina, però no creia que era el més adequat per la meva filla. És
en aquell temps quan hem vaig adreçar a la Fundació Catalana Síndrome
de Down, des del primer moment em vaig sentir molt recolzada i
assessorada.
Penso sincerament que de no haver fet aquest pas, la meva filla no hagués
fet una mínima part del que està fent.
Ella sap que jo la recolzaré en tot el que faci, però dintre de la fundació a
trobat amics, persones que com ella tenen inquietuds, volen ampliar
coneixements, volen treballar i cada dia són més valorades i
independents.
La Montse sempre ha estat treballant, treballs que els ha buscat la
fundació i que els tutela amb molta cura.
Els nostres fills es fan grans i nosaltres, els pares també. I la pregunta cada
dia segueix estan aquí i DESPRÉS QUÈ?
Jo em vaig assabentar d’un projecte de la fundació que es diu “Me'n vaig a
casa”. És un projecte per els nostres fills ja grans, ambiciós, costós, però
molt esperançador per les famílies.
La Montse junt amb la Glòria, que és una noia també amb la síndrome de
Down ja fa quasi 2 anys, que compareixen un pis amb el suport de la
Fundació Catalana Síndrome de Down. En aquest temps de vida
independent la meva filla ha crescut moltíssim com a persona, ha
madurat, se sent important i és molt feliç.
A mi em va costar deixar marxar la Montse, tot i pensant que era el més
bo per la meva filla.
Jo em sento molt agraïda a la Fundació, crec que parlo per la meva pròpia
experiència i per totes les famílies dels usuaris.
Portar a terme el que està fent en aquest temps que ens ha tocat viure és
de molt valent.
Gràcies per tot i molt bona tarda.