Fitxa d'autor del Barbaflorit (1232−1316), ÈPOCA •

Fitxa d'autor del Barbaflorit (1232−1316),
• ÈPOCA
Tombant del segle XIII. Cas insòlit en la literatura medieval europea per la seva obsessió en demostrar la
veritat del cristianisme, que el portà a inventar la combinatòria i no sols a fer evolucionar la llengua catalana
des de l'anquilòtica llengua trobadoresca fins al dúctil català medieval, sinó també a dominar altres llengües,
sobretot llatí i àrab.
2. BIOGRAFIA
Nascut probablement el 1232 a Ciutat de Mallorca, fill únic d'uns catalans nobles instal·lats a Mallorca arran
de la conques-ta, poca cosa sabem amb certitud dels seus primers anys; ara bé, de la seva maduresa tenim
força dades, fornides en bona part per la Vida coetània, una mena de memòries que el beat dictà als cartoixans
de Vauvet (prop de París), l'any 1311. Sabem que el Conqueridor el volgué al seu costat i el nomenà preceptor
del seu fill, el futur Jaume II de Mallorca. D'aquesta època juvenil data la seva vida mundana i dissoluta a la
Cort.
Cap a l'any 1263 Ramon Llull era un home de 31 anys administrador de la casa reial del futur Jaume II de
Mallorca i el seu tarannà corresponia a la imatge comuna del cortesà. Res no feia pensar que abandonaria la
seguretat d'una vida tan plàcida, però ho féu. Ho deixà tot per se-guir una de les vides més apassionades,
arriscades i intenses de l'edat mitjana (i llarga, ja que 83 anys és una edat insòlita). Un vespre d'aquell 1263
(portava mitja dotzena d'anys casat) es-tava composant un poema d'amor a una dama (activitat literària molt
corrent en la tradició tro-badoresca), quan segons sembla se li va aparèixer Jesucrist cru-cificat. Ho deixà tot i
es colgà al llit; però l'endemà mateix tornava a treballar en el poema, i tornà la visió. Això es repetí cinc o sis
vegades, fins que Llull va comprendre que era un senyal que l'invi-tava a dedicar−se del tot al servei de Crist,
malgrat el seu passat cortesà, que sempre més li pesà a la consciència.
Meditant, entre dubtes i pors, li vingué, com ins-pirat per Déu, allò que havia de fer: 1) conduir els infidels,
sobretot els musul-mans, a la veritat de l'Evangeli; 2) escriure un llibre mai no escrit fins aleshores que pogués
defensar els valors del cristianisme primitiu tot refutant de manera absoluta les creences dels infidels a través
d'arguments demostratius i no basats en la fe; i, 3) construir uns monestirs on els frares predica-dors
aprenguessin llengües, sobretot l'àrab, per poder predicar en terres d'infidels.
Trigà uns quants anys a donar el pas definitiu. Es vengué totes les possessions (excepte una part, per a la
muller, Blanca Picany, i els dos fills que li havia donat, Domènec i Magdalena) i es vestí pobrament de frare
per sempre més. Després d'un pelegrinatge a Sant Jaume de Galícia, conscient de la seva manca de preparació
i influït per Sant Ramon de Penyafort, tornà a Mallorca, on del 1265 al 1274 estudià els grans llibres
reli-giosos (La Bíblia, l'Alcorà, el Talmud, els Sufís) i de pensament (Aristòtil, els Pares de l'Església,
teòlegs...), ciències i altres disciplines, no tan sols en la tradició cristiana occidental sinó també so-bretot en
l'àrab; i lògica, retòrica i apologètica (la part de la teologia que té per objecte la defensa i la fonamentació
raonable de la fe cristiana); i també llengües, sobretot el llatí (llengua vehicular del món cristià) i l'àrab (la
llengua dels infidels).
Durant aquests anys (~1274) va escriure el Llibre de la contemplació (en versions catalana, llatina i àrab), on
rau ha el germen del seu pensament i on assaja diver-sos mètodes d'exposició i de pensament. Els anys
d'estudi acabaren, quan ja havia complert la quarantena, en un retir al puig de Randa, on es lliurà a la
contemplació. Hi volia cercar Déu en solitud, però, tot sojornant−hi, li arribà la il·luminació de Randa, una
mena d'il·lustració divina segons les seves paraules, que l'ajudaren a concebre i organitzar aquell llibre que
mai no s'havia escrit i que havia de ser un sistema demostratiu de la veritable creença. Aquest sistema fou
1
l'Art, que es posà a escriure de seguida i que al llarg de la vida anirà rescrivint en diferents versions,
ex-tensions, intencions i aplicacions concretes a dife-rents sabers.
Llull acabava d'intuir un sistema mecanitzat de raonament, l'Art (traducció del grec tecné, que a l'edat mitjana
significava `mètode') a partir de l'analogia existent entre les operacions de la naturalesa i les operacions
mentals. Aquest sistema, en la mesura que es fonamentava en una concepció simbòlica de la realitat
compartida pels cristians, els musulmans i els jueus, havia de permetre que els membres d'aquestes distintes
religions debatessin sobre les veritats de la fe, no a partir d'arguments d'autoritat (inútils en la discussió entre
gents que admetien autoritats diverses), sinó a través de raons necessàries. Aquesta intuïció es concretà per
primer cop en l'Art abreujada d'atrobar veritat, escrit al monestir de La Real, una mena de sistema de mesclar
combinatòriament els objectes de la raó, els conceptes (representats per lletres simbòliques), confegit,
metafòricament, a partir de la lectura de la mescla natural d'elements (aigua, foc, terra, aire), mescla que
constitueix segons els medievals de les tres religions esmentades l'operació bàsica de la naturalesa. L'Art
lul·liana, doncs, es pot resumir de la manera següent:
• Establiment d'un nombre de conceptes bàsics referits als diversos àmbits del saber: Déu, l'ànima humana,
la moral, la natura, etc. Així, per exemple, els conceptes bàsics referits a Déu (també anomenats dignitats
divines, s'organitzen en una figura, la figura A; igualment s'esdevé amb la resta de conceptes, organitzats
també al voltant de figures;
• l'organització d'unes regles de funcionament del mecanisme;
• la combinació dels conceptes que formen les figures, d'acord amb les regles anteriors.
Així, l'artista o usuari de l'Art es planteja una qüestió i, per tal de resoldre−la, ha de cercar la combinació que
doni resposta a la pregunta. Llull mateix, a partir de 1290, reduí el nombre de dignitats divines de 16 a 9, de
manera que hi ha experts que distribueixen la seva obra en quatre etapes: a) la de preart (fins a 1274); b) la
d'art quaternari (1274−1290); c) la d'art ternari (1290−1308); d) de 1308 fins a la seva mort.
Immediatament després s'abocà a la creació de monestirs per formar predicadors. El 1276, amb l'ajuda del
futur Jaume II i el beneplàcit del Papa, s'aprovà el projecte del de Miramar, evocat al Cant de Ramon:
Lo monestir de Miramar
fiu a frares menors donar
per sarraïns a predicar.
Fou certament construït, però una vintena d'anys després de la fundació ja pràcticament no funcionava. Amb
Jaume II apartat del poder, Llull viu a Montpeller i pràcti-cament no visita Mallorca. Escriu BIanquerna,
no-vel·la en la qual mostra el seu ideal d'actuació i ordenació de la vida religiosa individual i col·lec-tiva, on
inclogué el Llibre d'Amic e d'Amat, obra poè-tica mística, en clau amorosa, amb influències de les tradicions
literàries i religioses que Llull cone-gué i estudià.
A partir de 1287 començaren els viatges, realitzats sempre amb els mitjans i inco-moditats del seu temps. El
primer, a Roma, on el Papa, amb qui volia entrevistar−se, acabava de morir quan hi arribà; després, a Pa-rís,
on escriví el Llibre de meravelles i on explicà l'Art a la Universitat amb força incomprensió (potser per això
les versions posteriors seran més simplificades). Aquest és el moment de la prime-ra gran crisi de Llull, en
veure's desoït i menystin-gut, a la qual periòdicament en seguiren d'altres que conformaren el seu caràcter i la
seva visió de fantasticus (`foll'), que ell mateix s'atribueix; foll d'amor per Déu, foll per la dedicació absoluta i
obsessiva a l'Art i a la missió que li és encomana-da, i per la dependència que en té, justificades pel seu origen
diví; foll pel caràcter original i innova-dor de les seves propostes.
Després d'una temporada turmentosa de vacil·la-cions i remordiments, comença la predicació di-recta el 1293
2
en un viatge a Tunis. Amb els mèto-des de l'Art discuteix de religió amb els savis musulmans. El resultat fou
l'empresonament i la condemna a mort, de la qual se salvà ben just. Allí començà la Taula general enllestida
el gener de 1294 a Nàpols, una aplicació i simplifi-cació de l'Art basada en una combinatòria simple
(precur-sora, s'ha dit, de la informàtica), que permet, dins el siste-ma, respondre qualsevol qüestió de
qualsevol disciplina. El 1294 s'estableix a Nàpols, amb estades a Barcelona, Mallorca i Roma. Allí tampoc
Celestí V no li fa gaire cas, tot i que li ofrena la versió llatina de la Disputació dels cinc savis, ni el seu
successor Bonifaci VIII, cosa que el durà a un cert abatiment (Proverbis de Ramon, Lo desconhort), refet del
qual, entre 1295 i 1296 escriu el monumental Arbre de ciència, que aplica l'Art a totes les ciències. Cap a
finals de 1296 trobem el Doctor Il·luminat a frec de Jaume II de les Mallorques, a Montpeller o a Perpinyà.
Entre 1297 i 1299 té lloc una segona estada a París, on ensenya l'Art, escriu Arbre de la filosofia d'amor i
combat els averroistes de la Sorbona.
S'anomenaven averroistes llatins els seguidors a l'occident llatí de tres doctrines procedents de la interpretació
que el filòsof musulmà Averrois havia fet (o se suposava que havia fet) de certs punts del pensament
d'Aristòtil, autoritat màxima en aquella segona meitat del s. XIII: 1) la de l'existència d'un intel·lecte agent
únic (teoria que posava en entredit la doctrina cristiana de la immortalitat personal; 2) la de l'eternitat de la
matèria (que deixava en qüestió la doctrina cristiana de la creació del no−res; 3) la de la doble veritat (que
afirmava que el que és veritable segons la teologia pot no ser−ho segons la filosofia i a l'inrevés). Entre els
principals averroistes hi havia Síger de Brabant i Beoci de Dàcia; Tomàs d'Aquino, Albert Magne,
Bonaventura d'Hales també els van combatre.
L'estiu del 1301, un dels reis mongols ha envaït els musulmans a Terra Santa. Llull viatja a Xipre amb la
voluntat de convertir l'Emperador dels mongols. S'assabenta que els tàrtars s'han acostat a Palestina, però
s'han fet enrera. Durant la seva estada a Xipre, és objecte d'un enverinament per part dels seus servents. És
acollit pel Gran Mestre del l'Orde dels Templers, fins que es restableix i retorna a Occident, on intensifica la
seva activitat durant uns anys. Gènova, Montpeller, París i Lió foren els seus punts de residència de tornada a
Europa (entre 1303 i 1307). Estableix aleshores relació amb Thomas Le Myésier, que ha de ser el seu
principal seguidor a París (va deixar a la Sorbona molts dels seus manuscrits).
El 1306 va a Bugia, on les apassionades discussions públiques sobre religió amb experts islamistes,
desconcertats davant la nova dialèctica de Llull, el portaren de nou a la presó durant sis mesos(i fou bastonejat
per musulmans enardits). Després de molts intents de convertir−lo a l'Islam i d'acordar amb el cap religiós
dels musulmans d'escriure un llibre on cada un exposaria les raons per demostrar la seva fe, fou expulsat del
país. Camí de Gènova la nau va naufragar a les envistes de Pisa. Llull i un dels seus acompanyants se
salva-ren, però perdé els llibres i els manuscrits. A Pisa va rescriure algun llibre perdut, n'escriví de nous i
començà una campanya per a unir els ordes mili-tars i realitzar una gran croada a Terra Santa. La croada i la
propagació i l'aplicació de l'Art, de la qual n'havia realitzat la formulació definitiva, fo-ren els seus objectius
principals a partir d'aquest moment.
De 1308 a 1316, any en què va morir, portà una activitat encara més frenètica si és possible. Es-criví 135
llibres (però preocupant−se menys per la bellesa formal, que sempre havia considerat en funció de l'eficàcia i
l'apropament a Déu), explicà l'Art a la Universitat de París amb força ressò (1309−11) dedicat a
l'epistemologia apologè-tica, endegà una gran campanya contra els averroistes, assistí al concili de Viena del
Delfinat de 1311 defensant les idees de la formació de predicadors, la croa-da i l'antiaverroisme, i dictà la seva
biografia Vida coetània com a carta de presentació al concili. L'any 1314, als 8l anys, tornà a l'Àfrica on
treballà en la seva obra i en la con-versió del Soldà de Tunis. A principis de 1316 morí de camí de Mallorca, o
ja a l'illa, tot i que la llegenda el fa morir màrtir, lapidat per musulmans irats.
3. CRONOLOGIA (Periodificada i contextualitzada)
1175 (fins a mitian segle XIII) Elaboració del Roman de Renard.
3
1201 Activitat poètica de Guillem de Cabestany i de Ramon Vidal de Besalú.
1213: Batalla de Muret. Pere I mor i els francesos absorbeixen terres catalanes.
1217 Bestiari d'amor, de Pierre de Beauvais.
1226 Cantico di frate sole, de Francesc d'Assís.
• Redacció de la Summa de poaenitentia, de Sant Ramon de Penyafort.
Primera part del Roman de la Rose, de Guillaume de Lorris
INFANTESA I JOVENTUT: Cortesà i trobador (~1232−1263)
1232 Naixement de Ramon Llull a Ciutat de Mallorca.
1238: Conquesta de València
1244: Els cristians perden Jerusalem. Cau Montsegur, bastió càtar.
• Al servei de Jaume I. Educació cavalleresca i cortesana.
1256 Senescal del príncep, futur Jaume II de les Mallorques
• Llull es casa amb Blanca Picany, que li donarà dos fills (Domènec i Magdalena) Segueix la seva
producció trobadoresca a les seves dames−amants.
Segona part del Roman de la Rose de Jean de Mean.
1258 Inici de la producció trobadoresca de Cerverí de Girona
1258: Tractat de Corbeil entre Jaume I i Lluís de França: pèrdua de terres occitanes.
• Redacció definitiva del Consolat de Mar (fins al 1270)
Llibre del tresor, de Brunetto Latini
• Redacció de les Siete partidas d'Alfons X de Castella.
ETAPA MEDITATIVA I ESTUDIOSA: Conversió, pelegrinatges, estudis i primeres obres (1263−1286)
1263 Conversió del cortesà complerta la trentena per misterioses aparicions del Crucificat. Viatges a
Catalunya, Montpeller, Rocamador. Pelegrinatge a Sant Jaume de Galícia. A Barcelona, Ramon de Penyafort
li recomanarà que torni a Mallorca.
1265: Es crea el Consell de Cent. Carles d'Anjou, investit pel papa rei de Sicília i Nàpols.
1265 Inici de la formació intel·lectual i lingüística, que arribarà fins al 1274.
1266 Summa Theologica, de sant Tomàs d'Aquino. Neix Giotto.
1270: Vuitena croada: Lluís IX de França mor a Tunis.
4
1270 Summa contra gentiles, de Sant Tomàs d'Aquino.
1271: Marco Polo inicia el seu viatge per extrem Orient.
1265−74 Llull encara viu a casa seva i fa estades al monestir cistercenc de La Real.. Estudia filosofia, llatí,
àrab, i escriu les primeres obres: Lògica en rims o Lògica d'Algatzell, Llibre del gentil e dels tres savis
(1272), Ars Principiorum et Gradum Medicinae (1273) i el Llibre de contemplació en Déu (~1274).
1274: Concili de Lió (amb assistència de Jaume I): unió efímera de les esglésies d'Orient i Occident.
1274 Il·luminació de Randa; primera versió de l'Art abreujada de trobar veritat (Ars compendiosa
inveniendi veritatem)
Mort de sant Tomàs d'Aquino i de sant Bonaventura.
1275 Llull és cridat a Montpeller pel príncep Jaume. Sotmet les seves obres Ars Major, Ars Generalis, Ars
Compendiosa Medicinae a l'anàlisi d'un expert franciscà, que les aprova. Mort de sant Ramon de Penyafort.
1274−6? Llibre de l'orde de cavalleria. Doctrina pueril
1276: Mor Jaume I. Pere el Gran hereta PPCC; Jaume II les Illes, Rosselló i Montpeller.
1276 Jaume II autoritza la fundació del monestir de Miramar per a la formació en llengües els missioners.
Llull, deixant la llar, el dirigeix i, fins ben entrada la dècada següent, s'ignora gairebé tot d'ell. Potser va
viatjar a terres d'infidels?
Data probable del Llibre d'Amic e Amat,que incorporarà a Blanquerna.
• Arnau de Vilanova esdevé metge del rei d'Aragó.
1282 És a Perpinyà, a frec del rei Jaume II.
1282: Vespres Sicilianes. Pere el Gran ocupa Sicília contra els Anjou. Pap Martí IV a favor dels francesos.
Victòries catalanes a Nàpols i Malta. El Papa confereix la corona d'Aragó i Catalunya a Carles de Vlois, fill de
Felip III l'Ardit.
1283: Desafiament de Burdeus
1283 A Montpeller Llull escriu la novel·la Blanquerna. Ars demostrativa. Liber de Figura Elementari
Vita nuova de Dante Alighieri. Redacció del la Crònica de Bernat Desclot.
1285: Invasió francesa de Catalunya (croada) per imposar Carles de Valois. Vict`roies catalanes a Panissarsi
golf de Roses. Felip l'Ardit mor de pesta. Acabada la guerra també morirà Pere el Gran. Jaume II de Mallorca
perd possessions.
• Llibre de les bèsties
ETAPA DE MADURESA: Viatges, projectes pertinaços, realitzacions
1287 Primera visita de Llull a la Cort papal. Quan hi arriba, Honori IV ha mort
5
1288−9 Primera estada a París. Intents d'ensenyament universitari. Mestre en Arts.
Redacció del Felix o Llibre de Meravelles. El 26−X−1289 el general dels franciscans, Ramon Gaufredi,
l'autoritza a ensenyar en els seus convents. Contactes amb els espirituals.
1291: Cau la darrera plaça cristiana a Terra Santa. Inici regnat Jaume II.
1290 Tornada a Montpeller. Comença etapa ternària del seu Art. Art inventiva. Art amativa. Llibre de sancta
Maria (?) Mor Blanca, la seva muller.
1292 A Roma, davant Nicolau IV(que mor el 4−IV−1292). Llull hi escriu la primera obra sobre la croada.
1293 Crisi, depressió i malaltia a Gènova. Primer viatge al Nord d'Àfrica. Empresonat a Tunis i expulsat.
1294 Estada a Nàpols perquè hi fa estada Celestí V. Taula general. L'abdicació de Celestí V contraria les
esperances posades en aquest papa sobre els seus projectes de croada espiritual. Li havia ofert en llatí
Disputació dels cinc savis
• Elegit papa Bonifaci VIII, tampoc no se'n sent atès tot i entrevistar−s'hi. Abatiment. Lo desconhort.
Proverbis de Ramon. El monumental Arbre de Ciència (1296).
1297: Inici de la catedral gòtica de BCN.
1297−99 Segona estada a París on escriu Arbre de filosofia d'amor. Llibre de la quadratura i
triangulatura del cercle (1299) i altres: Declaratio per Modum Dialogi, Contra Aliquorum Philosophorum
Opinionem, Tractatus Astronomiae i el Liber de Geometria Nova.
1299 Escriu, a Barcelona, Dictat o Cant de Ramon i el Llibre d'Oració.
Condemna del tractat d'Arnau de Vilanova De adventu Antochristi et fini mundi
1300 Estada llarga a Mallorca després de quasi 18 anys. Acaba el Cant de Ramon(?)
Fundació de L'Estudi General de Lleida per Jaume II, primer centre d'estudis superiors.
1301−2 Viatge a Xipre. Visita al gran Mestre dels Templers. Predicació. A Aias, port de l'Armènia Menor,
cau malalt, segons ell, emmetzinat. Torna a Xipre. Jerusalem (?) Escriu Rhetorica [Lògica] nova.(1303)
1302: Pau de Caltabellota (fi guerres a Sicília i Nàpols)
1303 Viatja a Gènova, Montpeller i París. Planteja a Jaume II el Just la necessitat d'una croada espiritual.
Neix Francesco Petrarca.
1304 Liber de Ascensu et Descensu Intellectus (¿).
1305 A Lió, prop de Climent V, a qui demana la fundació de col·legis de llengües orientals en vista a una
croada espiritual generalitzada. Prepara la formulació senzilla i definitiva del seu Art. Per a alguns, ara escriu
Lo desconhort.
1305: Assassinat de Roger de Flor
6
1307 Segon viatge al Nord d'Àfrica, a Bugia (Argèlia), on és empresonat durant sis mesos i expulsat. Original
àrab de la Disputatio Raymundi Christiani et Hamar sarraeni. Naufragi prop de Pisa.
1308 A Pisa torna a escriure l'obra perduda en naufragi: Ars magna generalis ultima. Dedica a Climent V el
seu Ars Dei. Possible contacte amb Arnau de Vilanova a Marsella.
1309: El Papa s'instal·la a Avinyó
1309 A Montpeller escriu una nova obra sobre la croada, Liber adquisitione Terrae Sanctae. Estades a
Avinyó, a frec del papa.
Guillem d'Ockham ensenya a Oxford.
1310: Els almogàvers s'estableixen a Atenes.
Raonament d'Avinyó, d'Arnau de Vilanova
1311:Mor el seu protector, Jaume II de Mallorca.
1309−11 Darrera estada a París on escriu una trentena d'obres, entre les quals: Liber de Efficiente et Effectu
(1310), Disputatio Raymundi et Averroystae de Quinque Quaestionubus (1310), Lamentatio Duodecim
Principiorum Philosophiae contra Averroistas (1310), Liber de Existentia et Agentia Dei contra Averroem
(1311), Liber de Reprobatione Errorum Averrois (1311). Quaranta mestres (doctors) de la Sorbona aproven
les seves tesis antiaverroistes. Recomanat per Felip el Bell. Dicta Vida coetania. Assisteix al concili de Viena
(Vienne) del Delfinat, convocat per Climent V (16−X−1311), que considera l'última oportunitat de ser escoltat
en el seu projecte de croada espiritual. Lo concili. Èxit parcial de les seves tesis: s'aproven escoles de llengües
orientals.
1312 Ja té 81 anys. El març és a Montpeller. Escriu, a Mallorca, un cicle de 182 sermons. Activitat increïble
en un home de més de 80 anys.
1313 26−IV: Redacta el testament. S'embarca cap a Tunis, però fa escala a Messina. Torna a Mallorca. De
compendiosa contempoatione.
Divina Commedia, de Dante
1314: Mor Climent V. Condemna dels Templers.
• Torna de nou a Tunis. Controvèrsies públiques. Demana a Jaume II el Just que li atorgui un franciscà
que l'ajudi a traduir els seus escrits al llatí.
• Liber de maiore fine intellectus, amoris et honoris. Liber de Deo et mundo.
• Mor a Tunis, o en el vaixell de tornada a Mallorca. Segons una llegenda , a Tunis hi hauria estat
lapidat.
4. OBRA (amb datació i per gèneres)
El volum de la seva producció és immens. Es parla de 250 obres certificades, però hi ha especialistes que
n'han catalogat més de 300, ja que algunes tenen versions dobles o triples pel que fa a l'idioma (provençal,
àrab, llatí i català). En les dues últimes llengües es concentra el nucli de la seva obra (per a l'àrab i el llatí
necessità gramàtics i col·laboradors). Es difícil de classificar perquè es creuen intencions (els versos de la
Lògica d'Algatzell tenen una funció nemotècnica no poètica) i, encara que ja hem vist que hi ha experts que ho
7
fan a partir de l'Ars (i, aleshores, cal considerar el Fèlix o Blanquerna dins de l'etapa quaternària), també
amaguen creuaments (les Arts poden considerar−se obres de caire teològic) com els gèneres que també se
superposen per exemple, es podrien considerar dins l'autobiografia tant Cant de Ramon o Lo desconhort, que
són poemes, com Vida coetània, que és prosa, de manera que la dificultat augmenta; i, davant de les
discussions dels especialistes, tampoc no és fàcil de datar. D'una manera senzilla, classificarem la seva obra
així:
• Obres enciclopèdiques i d'Arts
+Preart: Llibre de la contemplació en Deú (1272[74?]): de contingut enciclopèdic on encabí el que havia
après en els seus anys de formació.
+Art quaternària: Art abreujada d'atrobar veritat (1274?), primera versió de l'Art lul·liana, fins a l'Art
demostrativa (1283),que clou l'etapa.
+Art ternària: Ars inventiva (1290), Ars amativa (1290), Taula general (1294), Arbre de Sciència (1296)
compilació enciclopèdica plena d'al·legories de tot el saber humà, Arbre de filosofia d'amor (!297−99) fins a
l'Ars magna generalis ultima (1308) l'Art breu (1308)
+Postart: Liber de maiore fine intellectus, amoris et honoris. Liber de Deo et mundo (1315)
• Obres de pedagogia i didàctica
−Lògica en rims o Lògica d'Algatzell (anterior a 1274)
−Llibre de l'orde de cavalleria (1275/6), manual de formació del cavaller cristià de l'època, de gran difusió;
l'emprà don Juan Manuel i se'l cita a Tirant lo Blanc.
−Doctrina pueril (1275−78): tractat d'educació dels infants
−Proverbis de Ramon (1275/6) i Mil proverbis (1305): mostres de literatura gnòmica de caràcter sentenciós i
de caire didàcticomoral.
• Obres filosòfiques i teològiques
−Llibre del gentil e los tres savis (1272). Debat entre un cristià, un jueu i un musulmà amb ell (gentil).
−Llibre dels àngels (1275)
−Llibre de quadratura i triangulatura del cercle (1299)
−Lògica nova (1303)
−Disputatio Raymundi Christiani et Hamar sarraceni (1307)
• Obra poètica
−Plant de Nostra Dona Santa Maria (1275?,1292?)
−Lo desconhort (1295): 828 alexandrins on es palesen dubtes sobre la seva missió
−Cant de Ramon (1300): confessió íntima dels esforços i fracassos de la seva vida
8
−Lo Concili (1311)
• Obra narrativa
Romanç d'Evast e Blanquerna o Llibre d'Evast e d'Aloma e de Blanquerna (Montpeller,1282[−95?],que
inclou el Llibre d'Amic e d'Amat. Contra el mercantilisme en alça, Llull es posiciona a favor dels estats que
pot prendre un cristià: matrimonial, religiós, episcopal, pontifical i eremita.
−Fèlix o Llibre de meravelles (París, 1289)
5. EDICIÓ de la seva obra (amb webs i bibliografia)
La impremta va difondre l'obra de Llull des de 1480 endavant. La primera obra publicada del beat va ser
Blanquerna, el 1521.
Batllori, Bonner, Badia,i altres són avui els millors especialistes en el beat foll d'acord amb la bibliografia
mínima i indicativa que segueix:
ALLISON PEERS, A. Follí d'Amor, la vida de Ramon Lluil. Col. "Les illes d'Or", 88 (Palma de Mallorca:
Editorial Moll, 1966).
BADIA. Lola. «Ramon llulí» dins AUTORS DIVERSOS, História de la literatura catalana. Vol 1.
Barcelona. Edi-cions 62/ Orbis. 1969, pp.21−32.
BADIA, Lola. «Cronologia, bibliogralia i próleg», dins.Llull, Ramon, Pàgines pedagógiques. Vic: Eumo,
1992.
BATLLORI, Miquel. «Introducció», dins: Llull, Ramon, An-tología filosófica, a cura de M. Batllori. "Textos
filosòfics", 30 (Barcelona: Ed. Laia. 1984).
BONNER, Anthony. Ramon Llull. "Biogralies joves/adults", 3. Barcelona: Ed. Empúries. 1991.
BONNER, Antoni i BADIA, Lola: Ramon Llull. Vida, pensament i obra literària. Barcelona: Empúries, 1988.
CARRERAS I ARTAU, Tomàs i Joaquim H istoria de la filosofía española. Filosofía cristiana de los siglos
XIII al XV. Madrid, 2 volums, 1939
CRUZ HERNÁNDEZ, M. : El pensamiento de Ramon Llull. Madrid, 1977.
LLINARÈS, Armand: Ramon Llull. ·Estudis i documents",12 (Barcelona, Edicions 62. 1968).
LLULL, Ramon: Arbre exemplifical. Llull, Ramon. Editorial Moll: Mallorca,
PRING−MILL, Robert: El mkicrocosmos lul·lià, Palma de Mallroca,: Moll, 1961.
PRING−MILL, Robert: Estudis sobre Ramon Llull. Barcelona: Curial / Publicacions de l'Abadia de
Montserrat., 1991
RUBIÓ, Jordi: L'expressió literaria en l'obra lul·liana, dins Llull, Ramon, Obres essencials. Barcelona. Ed.
Se-lecta, 1957.
RUBIÓ I BALAGUER, Jordi: Ramon Llull i el lul·lisme. Barcelona, Publicacions de l'Abadia de Montserrat,
9
1985.
YATES , Frances Alan: Assaigs sobre Ramon Llull. "Biblioteca Universal Empúries", 25. (Barcelona. Ed.
Empúries, 1985).
L'autor a la xarxa:
http://www.uoc.es/lletra/cat/noms/bibliografia/ramonllullbiblio.html
−Poemes de Llull segons RIALC (Rigistro Autor i Lingua Catalana de la Univ. De Nàpols):
http://www.rialc.unina.it/89.3a.htm
−Coses de Llull: http://www.geocities.com/Athens/Forum/5284/estev.html
usuarios.intercom.es/mateumth/proves/rallull.htm
http://www.cbuc.es/cgi−bin/vtls99.web.gateway?authority=0192− 42580&conf=080000+++++++++++++
−Enllaços a RL:http://usuarios.intercom.es/mateumth/proves/rallull.htm
−Altres enllaços on surt en Ramon Llull
www.ub.uni−freiburg.de/referate/04/fakultaet/156macat.htm
http://www.christianity.net/
http://filament.illumin.co.uk/woolley/lully.html
http://www.georgetown.edu/labyrinth/library/latin/latin−lib.html
http://www.knight.org/advent/cathen/cathen.htm
http://perso.club−internet.fr/vieuxcoq/
http://www.ive.org/spanish/voxverbi/vv124.htm
http://tarski.phil.indiana.edu/~spade
http://www.utm.edu/research/iep/philtext.htm
http://www.knight.org/advent/cathen/12670c.htm
www.estelnet.com/lluita/digital/19.html
http://www.bib.ub.es/www7/7lulius.html
dmoz.org/World/Catal%E0/Arts_i_Cultura/Literatura/Textos_en_l%EDnia/ Poesia/Llull,_Ramon/
www.geocities.com/Athens/Forum/5284/abstrat.html
http://dmoz.org/World/Catal%e0/Societat/Filosofia/Fil%f2sofs/Llull,_Ramon/
http://www.geocities.com/Athens/Forum/5284/estevcat.html
10
www.geocities.com/Athens/Acropolis/4045/txlitera.html (molt bo, però en portugués)
http://www.geocities.com/Athens/Forum/5284/signifi.html
http://www.partal.com/aelc/autors/litecat/2.html (AELC)
−Taller de lit. creativa: aula.ramonllull.ub.es/comisiones/literatura/yoli.html
−Material interessant: http://www.xtec.es/~rsalvo/educacio/llicenc/material/catala/litecat1.htm
−Viure i escriure: www.ictnet.es/+videoteca/viureiescriure.html
−Lola Badia: http://www.ua.es/dfcat/literaturacatalanai.htm
• Edicions del Llibre de les bèsties
LLULL, R.: Llibre de les bèsties
−a cura de Salvador Galmés; Col. Els Nostres Clàssics, 34 (Barcelona: Barcino, 1931); després, Obres
essencials (Barcelona: Selecta, 1957−60)
−a cura de Pere Bohigas; Antologia Catalana,1 (Ed. 62: Barcelona, 1965 ); després, Ed. 62: Barcelona, 1984,
12ena edició (El Cangur/Clàssics). També, dels mateixos ed., a Col. El Garbell , 1985.
I d'Ed. 62/Orbis, 1984.
−a cura de M. Gustà i pròleg de Joaquim Molas " MOLC",36 (Barcelona: Ed. 62/"la Caixa", 1980).
−a cura d'Anna Rubiés: El Llibre de les bèsties contat als infants. Barcelona: L'Atzar, 1982.
−a cura de Lluís−Anton Baulenas; GEA:Barcelona, 1986
−dins Obres escollides de Ramon Llull, a cura d'Antoni Bonner; Ed. Moll: Mallorca, 1989.
−a cura d'Agnès Bosch. Diari de Barcelona. 1989.
−a cura de Montserrat Vallès; Biblioteca Didàctica de Literatura catalana, 25 (Barcanova, Barcelona, 1991)
−a cura de Francesc Machirant; Els Nostres Autors, 13 (Bromera: Alzira, 1991)
−a cura d'Albert Soler; "Tria de Clàssics"(Barcelona: Teide, 1991).
−a cura de Lluís−Anton Baulenas; i I.Llompart , L'Esparver/Llegir, 85 (Ed. La Magrana: Barcelona, 1997).
−a cura d'Albert Soler; «Biblioteca Hermes. Clàssics Catalans» 1 (Barcelona: Hermes, 1999), 97 pàgs
−Narracions breus. Llull, Ramon. Ed Brúixola (Grup Ed. Bruño) Literatura catalana. Novel·la i conte.
−SUNYER, R. I TOMÀS, I: El Llibre de les bèsties de Ramon Llull. Proposta de treball per al batxillerat.
Vic: Eumo, 1991.
6. IMPORTÀNCIA I VALORACIÓ (considerant fonts i influxos)
11
Llull, pioner a l'hora d'emprar la llengua romanç en l'ús de la ciència a Europa i, per tant, amb gran capacitat
creadora de lèxic, va saber emprar les fonts dels seus estudis (avui dia molt identificades tant filosòficament
com literària) per esdevenir un autor del tot original, d'una transcendència que els mateixos catalanoparlants a
voltes ignorem. El seu model de llengua arribà, almenys, fins als de la Cancelleria Reial. Traduït a l'anglès el
seu Llibre de l'orde de cavalleria des del XV, va patir dues tergiversacions: la dels sectors conservadors de
l'Església que recelaven de components herètics de la seva obra i l'ús parcial que van fer de la seva obra els
alquimistes dels segles XV−XVII. La Il·lustració ja s'adonà de les seves aportacions en lògica i en
combinatòria matemàtica i la Renaixença el desenterrà de l'oblit, encara que en va fer una interpretació en
excés localista. Avui en dia es parla de lul·lisme i de lul·listes i la Xarxa és plena de Webs i enllaços que s'hi
refereixen per una qüestió o altra.
FITXA D'ACT DEL "LLIBRE DE LES BÈSTIES" (128?), de RAMON LLULL
• Eix de producció
−El Llibre de les bèsties, dins el Fèlix (1288−89)
El Llibre de les bèsties (LB) és inclòs dins el Llibre de meravelles (LM, també conegut per Fèlix, nom del seu
protagonista), i va ser escrit entre el 1288 o 1289 a París, du-rant la primera de les crisis de Llull, en moments
en què es trobava sol, desemparat, poc escoltat i abso-lutament convençut que aquelles idees menystin-gudes,
a les quals dedicava tota la seva vida i la seva persona, en ser d 'inspiració divina, eren la solució als
problemes de la cristiandat i del món.
El Llibre de meravelles narra el viatge que fa Fèlix, a qui el seu pare envia a córrer món per tal que es
meravelli de tot el que Déu ha creat, i de com l'home ha oblidat Déu que tot ho ha fet per a ell (que és un dels
dols de Llull, i especialment en aquells moments de depressió). Fèlix s'encurio-seix de tot, va parlant amb
gent de tota condició (prínceps, cavallers, pastors i sobretot ermitans i filòsofs), que li expliquen el que no
entén, i de tot se sorprèn i es meravella, tant d'allò positiu com d'allò dolent. Aquest argument té una funció
do-ble, també serveix per a construir una enciclopèdia dialogada que abasta tot el saber humà sobre la
naturalesa del món i de les coses, com ho mostra la seva divisió temàtica en deu llibres: 1)sobre Déu, 2)els
àngels, 3)els cels, 4)els elements, 5) les plantes, 6)els metalls, 7) les bèsties,8) l'home, 9) el cel o paradís i 10)
l'infern. I tot concebut en una estructura medieval i lul·liana per sobre de la qual, com a justificació i
fonament, hi ha Déu. Al final del llibre, Fèlix pren el com-promís de viatjar i explicar el Llibre de meravelles.
A la seva mort, un monjo, que pren per nom Segon Fèlix, reprèn la missió i continua el llibre, instituint−se
definitivament aquesta tasca, de manera que el mateix Llibre resta obert, inacabat, sempre amatent a les noves
meravelles que es presentin. Quant a les fonts del LM, per a Miquel Batllori, Llull podria seguir, per a la idea
narrativa, els Dialogus de miraculis (1220), de Cesari de Heisterbach; per al contingut científic, beuria del
Speculum naturale, de Vient de Beavais.
El llibre està construït fonamentalment a base d'exemples, en forma de petites històries, sovint encadenats o
uns dins els altres, com en la narrati-va de tradició oriental. Fèlix fa preguntes, conver-sa, assisteix a
discussions i tot això va conformant el fil narratiu en el qual s'hi introdueixen els exemplis. L'exempli (conte
medieval basat en una comparació) és una manera normal de do-nar les explicacions a l'edat mitjana, ja que
des d'una societat feudal jerarquitzada (que en temps de Llull va entrant en crisi) el món s'entén com un seguit
d'estructures sobreposades que es corresponen punt per punt; així, en l'expli-cació d'un element d'un nivell s'hi
troba l'explica-ció de l'element corresponent en una estructura superior o inferior. Però Llull no utilitza els
exem-ples comuns que en el seu temps són usuals per ex-plicar determinades realitats (existien fins i tot
diccionaris d'exemplis per a predicadors, en llatí i en vernacle) sinó que (excepte en el Llibre de les bèsties)
n'inventa de nous.
Cada un dels llibres té un contingut enciclopèdic. Al setè, el Llibre de les bèsties, li correspondria ser un
tractat de zoologia o un bestiari, però Llull ho aprofita per fer una cosa absolutament dife-rent. Hi col·loca un
12
altre llibre que segurament ja tenia escrit, amb una intenció clarament didàctica i moralitzadora per als
governants d'acord amb l'ideal cristià que Llull promou i defensa i amb la seva visió de la societat i de la
societat ideal. Una historieta exemplar, que al final del llibre, Fèlix lliura a un rei (Felip IV el Bell de França?)
per tal que en prengui ensenyament, que vegi com en ço que fan les bèsties és signifi-cat com lo rei dega
regnar e es dega guardar de malvat consell e de falses hòmens.
Raons per considerar el LB escrit amb anterioritat a 1286: a) al LM Fèlix apareix i actua constantment fent
preguntes mentre que en LB només surt al pròleg i al final; b) s'explicita el seu acabament, fet que no ocorre
en els altres llibres o parts, de manera que el personatge Fèlix desapareix després de ser introduït al bosc on té
lloc l'acció i passa a ser espectador de la història. Reapareix en l'últim paràgraf, quan el narrador diu que portà
el llibre a un rei ( Finit és lo Llibre de les bèsties, lo qual Félix aportà a un rei...); c) la finalitat sembla ser un
"mirall de prínceps" (per a alguns experts, genèric; per a d'altres, dedicat a Felip IV el Bell de França); d) en el
pròleg Llull fa un elogi de l'Orde dels Apòstols o dels Germans Apostòlics (una mena de secta fundada el
1260 pel monjo de Parma Gerard Segarelli, que predicava la pobresa i el celibat), mentre que en un altre lloc
del LM critica aquesta secta, condemnada pel Papa Honori IV el 1286.
Es tracta d'un bestiari? Dins el gènere animalístic, el LB s'allunya del que s'anomena estrictament bestiari
medieval, d'estructura descriptiva, sentenciosa i enciclopèdica (la màxi-ma representació del qual és ostentada
pel Phisiologus) i s'acosta, en canvi, a les faules d'Isop o de Fedre, amb una estructura narrativa i un valor
so-ciològic clars. [Per a informació sobre els bestiaris, cf. Apèndix final II.]
Sembla, doncs, més aviat, una al·legoria animalística sobre el comportament dels homes en les seves lluites
per assolir el poder polític amb encarnacions pràctiques vàlides per a qualsevol època i lloc: jugades, traïcions,
argumentacions esbiaixades... hi són retrata-des i jutjades. Pel que fa als recursos narratius procedents de
materials medievals, Llull se serveix sobretot de dos de molt estesos en l'època: les sentències i els exemples,
que contribueixen a fer més efectiva la funció moralitzadora. Els exemplis constitueixen petites narracions
dins de la narració principal que il.lus-tren l'exposició teòrica que fa un animal. Dins el LB contribueixen a fer
avancar l'acció i, sobre-tot, demostren l'habilitat i la coherència del rao-nament que s'hi amaga al darrere i a
atorgar−li un caire novel·lístic i imaginatiu. Quant a les sentències, petites frases o anècdo-tes lacòniques que
ratifiquen una intenció mora-litzadora, tenen més aviat una funció de reforçar el discurs en el sentit que qui les
emet vol trans-metre una veritat absoluta: "Raconta's que la ser-pent, en Eva, que era sola femna, féu venir en
la ira de Déu Adam e tots sos conseqüents".
El llibre, diu Armand Llinarés, es conforma com una lluita entre lleialtat i traïció, saviesa i as-túcia. La
vigència que sempre té i ha tingut és de-guda també a aquesta naturalesa de les passions narrades, conductes
humanes bàsiques, essencials i eternes. Llull les universalitza i n'estableix un paradigma (ajudat, naturalment
per les fonts que usa, sobretot el Calila i Dimna, que també resulta una defensa indirecta dels valors de la
so-cietat establerta), a través del qual no només les conductes i idees genèriques, sinó també les seves
realitzacions pràctiques de qualsevol època i lloc (jugades, traïcions, arguments...) hi són retrata-des i jutjades.
Tanmateix, un altre problema és el dels antecedents i el de les fonts d'aquest llibre. En el Llibre de
meravelles, Fèlix, amb to elegíac trist ("En tristicia e en llanguiment estava un ho-me en estranya terra.
Fortament se meravellava de les gents de aquest món, com tan poc coneixien e amaven Déu"), viatja fora de
l'espai i el temps, en un trajecte espiritual. En la part setena hi tro-bem la inserció d'un apòleg en principi
reservat a abordar la naturalesa dels animals; es tracta d'una faula moral amb desenvolupament narratiu
ideològic fàcil de copsar, escrita probablement amb independència del llibre principal i incorpo-rat
posteriorment. No hi ha dubte que el LB, com diuen Bonner i Badia (1988) "és un cos estrany dintre del Llibre
de meravelles; Fèlix deixa el seu paper de preguntaire i se situa del cantó del lector: observa i aprén". Com es
cons-truí aquest cos estrany? Per tal d'esbrinar aquest interrogant és necessari tractar dues qüestions: a) les
fonts literàries i b) els models narratius.
De fonts n'hi de dos grans tipus: la primera, la dels models orientals; l'altra, la tradició més europea. Una de
13
les fonts oriental principals procedeix del Calila i Dimna. Les aventures d'aquests dos xacals a la cort del lleó
arriben a nosaltres procedents de l'Índia i a través de versions gregues, hebrees i àrabs. Però, de quina manera
arribaren a Llull? Alfons X el Savi va encomanar la traducció de l'obra l'any 1251, a partir d'una versió àrab
del segle VIII−VII (la redacció àrab sobre un text en pehlevi es deu a Ibn al−Muqaffa') de l'original hindú de
Barzupyeh del Panxatantra (Cinc llibres, protagonitzats per animals del s. VI o anterior). Potser ell podia
haver conegut aquesta versió per bé que no era l'única. Joan de Càpua traduí l'obra al llatí entre 1263 i 1278, a
partir d'una ver-sió hebrea. Al Llibre de les bèsties hi ha força punts de contacte amb el Calila i Dimna; de fet,
el tema principal és el mateix que el dels dos capítols cen-trals del llibre oriental: arribada i enaltiment de Na
Renard a prop del rei i ensulsiada i càstig final. Pere Bohi-gas (1965) assenyala encara una altra font orien-tal:
el Sendebar que des de 1253 ja circulava en versió castellana (Libro de los engannos et de los assayamientos
de las mujeres). I s'ha parlat també de Les mil i una nits.
A més de la tradició faulística oriental el Llibre de les bèsties rebé també la influència del Roman de Renard
francès (28 contes humorístics i irònics dels segles XI−XIII, els més antics escrits per Pierre de Saint−Cloud),
que parodien cançons de gesta i, sobretot, el roman courtois, amb ànim de sàtira social i política. Es tracta
d'un dels cicles animalís-tics més fecunds de l'edat mitjana. En l'apòleg de Llull la influència d'aquesta obra es
pot percebre ja d'entrada en el nom de la guineu, Na Renard, per designar l'animal protagonista de la història
(se li escapa algun masculí i tot) i hi apareix, com en el LB, una violació: la de la lloba Hersent. (En canvi els
animals no prenen el nom del Roman: Lleó=Noble, Ós=Brun, etc., i en el cicle francès el paper de l'elefant de
Llull el fa el llop (=Ysengrin). Seguint una hipòtesi lògica, l'obra hauria pogut arribar a Llull a través dels
joglars, ja que se sap que Cerverí de Girona en fa al·lusió com a un per-sonatge ben conegut del seu auditori.
Si és evident que tots aquests materials proce-dents de la tradició animalística europea i oriental dotaren el
Llibre de les bèsties de la fantasia zoomòr-fica al.legòrica del món medieval, val a dir que no foren els únics
de què es nodrí l'obra. Llull es re-colzà també en altres materials procedents del seu propi món coetani, àdhuc
de la seva pròpia obra. Ens referim als tractats sobre l'organització jeràr-quica social, que ell accepta, defensa i
vindica, com si es tractés ja d'un paradís perdut; una societat presidida per l'estament cavalleresc com descriu
en el seu Llibre de cavalleria. Així doncs, és ob-vi que una bona font d'inspiració la trobà en els models
coetanis del seu món medieval i de la seva pròpia obra.
• Estructures
2.1) Estructura externa
Cf., Apèndix final I, que desenvolpa tota l'obra a partir d'aquest esquema:
Capí−tol Context narratiu
0
I
Fèlix troba dos
homes de l'orde dels
Apòstols, que li
expliquen que en una
plana els animals
estan reunits. (No se
sap res més ni de
Fèlix ni dels
mendicants)
La majoria d'animals
proposa el lleó per
rei, però el bou
proposa el cavall i
Referències i
numeració
d'exemplis.
Resum narratiu de
l'exempli
Intencionalitat
Font
didacticomoral
L'Orde dels
Apòstols lloat
per Llull, aviat
va caure en
desgràcia.
Honori IV el
condemnà el
1286
−Referència de la
guineu a
l'obediència
deguda Déu per
Exempli 1(exempli
dins un altre):
L'ardiaca i el ca−biscol
s'oposen a l'elecció
Exempli 1
Sembla original de
presentat per la Llull
guineu a favor
de l'elecció com
14
els herbívors li donen
suport. La guineu
intervé per
condicionar la resta
d'esdeveniments amb
referències i E1.
II
recolzar el lleó.
d'un savi sagristà per
bisbe i consenteixen a
−Exempli 1:
elegir un canonge
Elecció d'un bisbe ximple. Un altre
ximplet
canonge fa un
comentari: si els
animals de força
L'ós, l'onça i el
s'oposen al lleó, seran
lleopard consenten
bandejats; ara bé, si és
en l'elecció del lleó.
elegit rei un cavall,
Un dia els carnívors
¿què farà contra un
es menjaran un
lleó?
vedell i un pollí i,
com a protesta, el
bou i el cavall, es
posaran al servei de
l'home. Tanmateix,
aquest els oprimeix
de manera pitjor que
el lleó (el bou
amenaçat de morir).
−Referència de la Un comte en guerra
Elecció dels
consellers del lleó: guineu sobre els amb un rei, més
poderós que no ell,
apòstols, per
ós, lleopard, onça
subornà l'escrivà del
demostrar que
(=guepard, linx,
calen conse−llers rei perquè l'informés
pantera o jaguar),
senzills a a la cort de detalls de la pugna,
serp i llop.
la qual el rei mai no
del rei.
podia acabar.
La guineu fa tot el
−Exempli 2:
que pot per ser del
L'escrivà espia.
Consell.
a rei del lleó en
detriment del
cavall proposat
pel bou
(mandataris
sense poder).
Per exercir
autoritat, doncs,
cal força i
poder.
La vida demana
córrer el menor
risc.
Amb l`exempli
2 el lleopard
aconsegueix
que la guineu
no entri a la cort
del rei.
Convenç a l'elefant,
senglar, boc i moltó,
i aconsellen nomenar
la guineu consellera.
Però ós, onça i
lleopard recelen, i
aquest proposa el
gall. L'elefant
demana el gall i la
guineu. La guineu
proposa bèsties grans
i belles com l'elefant,
el senglar, el boc, el
moltó i el cérvol,
però el lleopard
parla en secret al rei
(E2):
El lleó entén la
semblança i decideix
15
III
que entri al seu
consell el gall.
Exclosa del Consell,
la guineu comença el
seu pla traïdor per
ascendir i provocar la
mort del lleó
consistent a separar
del rei els consellers
més forts i fidels.
Amb l'excusa de
l'enemistat entre
carnívors i herbívors
proposa de ser rei a
l'elefant, al qual
demostra que no s'ha
de refiar del gall ni
de la serp amb E3.
Exempli 3: El
sarraí infidel
Un cristià es refiava
d'un sarraí, però
aquest, a causa de les
Exempli 4:
diferents religions,
L'ermità i la rata− només pensava com
donzella
matar−lo.
Exempli 5: La
segona dona
calumnia el fill del
marit
Un ermità, en veure
que un milà duia una
rata al bec, pregà que
li caigués a la falda.
Llavors aconseguí de
Exempli 6: La
transformar−la en
llebre i el lleó
donzella i li oferí per
marit el sol, la lluna, el
Exempli 7: La
núvol, el vent, les
puça i el poll (o
muntanyes i l'home,
L'elefant, sospitant els diners i els
però ella refusà tothom
alguna possible
assots)
i demanà que la tornés
traïció de la guineu
a transformar en rata i
respon amb E4.
Referència de la li donés un ratolí per
guineu a l'astúcia marit.
Per tranquil·litzar
de la serp al
l'elefant li rebat amb Gènesi davant Eva Un home expulsa de
E5.
(pseu−doexempli) casa el fill de la
primera muller a causa
Aquest li pregunta
de calúmnies de
com s'ho farà per fer
requeriments
morir el lleó. La
luxuriosos de la
guineu respon amb
segona.
E6.
Una llebre que s'ha
L'elefant exemplifica
d'oferir com a menjar
la seva por a ocupar
d'un lleó es retarda
el tron amb E7.
amb l'argúcia que un
altre lleó l'havia
L'elefant accepta ser
reclamada abans. El
rei si el lleó mor.
primer lleó vol que li
presenti aquest altre i
el porta davant d'una
bassa d'aigua murada:
en veure's reflectit el
primer lleó s'abraona
contra l'aigua creient
veure l'altre i s'ofega.
La guineu
argumenta a
l'elefant que no
ens hem de
refiar de gent
d'altres classes
ni grups (com el
gall i la serp)
Episodi
autobio−gràfic
narrat a Vida
coetània.
Calila i Dimna
Sendebar
Calila i Dimna
L'elefant
insinua que a
voltes és millor ?
conformar−se
amb el que s'és Bíblia
sense aspirar a
situacions que
poden fer perdre
el primer estat.
La guineu vol
tranquil·litzar la
malfiança de
l'elefant
inisinu−ant−li
que farà la feina
bruta.
La guineu
proposa
l'astúcia davant
de la força
L'elefant
expressa la seva
por: no sempre
les coses acaben
bé per pensades
que estiguin.
Un rei premia amb
diners el servent que li
treu una puça del
mantell i fa assotar el
16
IV
servent envejós que li
ha posat un poll per
assolir també un
premi.
A la cort, el gat és
Exempli 8: El rei Un rei de mals
nomenat cambrer
de mals costums costums, amb un
reial i el ca porter. La
Consell malvat, fa
guineu va trobar el Exempli 9:El bisbe sofrir els súbdits.
bou, que torna
desho−nest i el
Un canonge, davant
indecís a la cort
canonge
les deshonestedats del
amenaçat per un
seu bisbe, prefereix
carnisser, i li explica Exempli 10:
L'ermità i el rei
anar a viure amb els
la malvestat reial
convertit
pastors de veritat (que
amb E8.
guarden les ovelles
dels llops) que amb els
El bou respon amb Exempli 11: El
simi i l'alduf
falsos pastors
E9.
d'ànimes.
Exempli 12: El
La guineu el
corb, la serp i la Un ermità es presentà
convenç perquè es
garlanda de la
davant d'un rei malvat,
quedi a la cort a fi
filla del rei
i fent−li entendre que
d'ajudar el rei a
era més agradable a
actuar dreturerament
Exempli 13:
Déu regir bé els
amb E10.
L'agró, el cranc i súbdits que ser ermità
va romandre al seu
Aleshores la guineu els peixos
costat i l'ajudà a
aconsella el bou que
Referència bíblica comportar−se com cal.
es refaci i, un cop
refet, bramuli tan fort a la maledicció de
com pugui, tres cops la serp al Paradís Un joglar va penjar el
seu alduf (pandero) en
durant el dia i tres
Exempli 14: La
un arbre. El vent el
més durant la nit.
serp i el rei
colpejava i feia renou
Així, aconsegueix
arreu. Un simi pensà
atemorir el rei i la
que contenia menjar i
cort amb els bramuls Exemple 15: La
del bou, presentar−se sitja i l'argenter l'estripà debades.
davant seu i fer−se la desagraït
valenta amb E11.
Una serp es menjava
Exemple 16: La
cada any els fills del
força l'enginy
Mentre parla es
corb. Aquest, vist que
no s'atrevia a pugnar
tornen a sentir els
bramuls i el lleó
Referència de la amb la serp, se les
enginyà perquè d'altres
demana a la guineu guineu a la
per què no té por,
dissemblança de la matessin posant
cosa que respon amb Déu, que combat prop del niu del rèptil
E12.
sense astúcia ni
la garlanda d'or i
enginy, i l'home, pedreria que la filla el
que l'hauria
rei havia deixat en un
Però la serp,
consellera del rei, a d'imitar.
arbre. Els servents de
qui no li pot agradar (Pseudo−eximpli) la princesa la van voler
recuperar anant on
que es matin
consemblants, respon
l'havia deixada el corb
La guineu vol
insinuar una
traïció
justificada al
bou.
?
El bou respon
que potser és
preferible
abandonar la
vida mundana
de la cort.
Calila i Dimna.
La guineu
convenç el bou
de romandre a
la cort per
ajudar a actuar
bé el rei.
Original de Llull
Original de Llull
Calila i Dimna
Calila i Dimna
Sembla inventat
per Llull
(Autobio−gràfic?)
Calila i Dimna
Original de Llull.
La guineu
ridiculitza
falsos temors de
covards i necis
davant el lleó.
La guineu fa el
fatxenda davant
del rei: amb
astúcia mataran
la bèstia dels
bramuls.
La serp insinua
al rei una
possible traïció
de la guineu.
A la guineu li
interessa
demostrar que
mai la serp serà
bona consellera.
Explicació
palesa de la
maldat de
l'home
17
amb E13.
A la guineu no li
agraden les
suspicàcies de la
serp i, amb una clara
referència al Gènesi,
conta al lleó l'E14.
Just aleshores, els
bramuls del bou
espanten tothom i la
guineu s'ofereix per
anar a trobar aquella
bèstia espantosa.
Quan troba el bou li
diu que es presenti a
la cort humilment i
que expliqui al lleó
l'organització dels
homes i que li
aconselli amistat amb
el seu rei. Ho fa així
(el bou dirà que
l'home és la pitjor
bèstia per
excel·lència [segons
el narrador la serp ja
ho ha dit abans, però
no és així: ho farà en
el següent exemple])
i li explica E15.
El lleó agafa por de
l'home; en
adonar−se'n la
guineu, exposa que
l'home és orgullós i
avar: per això caldria
enviar−li
ambaixadors i regals,
de manera que el lleó
aconseguís la seva
estimació. El gall s'hi
oposa amb E16.
La guineu, per
treure's rivals de la
cort, aconsella
perversament al rei
de ser vassall dels
homes i deixa que
i, en trobar la serp, la
mataren.
El gall, es
malfia de la
possibilitat de
Un agró vell
fer−se vassalls
espaordeix un cranc
dels homes,
dient−li que uns
confiant sols en
pescadors arrasaran les la força; ells
aigües de l'estany on tenen més
tots dos viuen. El
astúcia i enginy.
cranc espaordeix els
peixos i l'ocell proposa
com a solució
traslladar−los volant a
un altre estany proper.
L'agró comença el
trasllat de peixos, però
en comptes de
portar−los en cap nou
lloc se'ls menja. El
cranc vol conèixer les
noves aigües i, en ple
trasllat, quan albira les
espines dels peixos
morts, escanya l'agró i
conta als amics la seva
traïció.
Un home savi i sant,
cridat a la cort d'un rei,
s'adona que un dels
consellers és la serp i,
amb referències
bíbliques, li recomana
matar−la, cosa que fa.
Un ós, un corb, una
serp i un home que era
argenter caigueren en
una sitja. Un ermità,
en sentir les promeses
que tots feien si se'ls
ajudava a sortir d'allí,
els alliberà, si bé la
serp aconsellà que no
deixés franc l'home,
perquè només
n'obtindria mals. L'ós
portà bresques a
l'ermità i el corb una
garlanda preciosa que
havia pres del cap de
la princesa. Però els
18
sigui el bou qui li
digui quins
missatgers i regals
cal dur−li. L'onça i el
lleopard seran els
seus missatgers i
portaran com a regals
el gat i el ca,
substituïts en els seus
oficis de cambrer i
porter pel bou i la
guineu [primera
ascensió de la
guineu a la cort!]
V
El lleó alliçona els
ambaixadors sobre el
seu comportament.
A la terra dels
homes, els
missatgers
descobreixen un món
luxuriós. Davant la
sorpresa, el lleopard
conta E17.
Després dels
comentaris del ca
sobre el
comportament bestial
dels homes,
s'allotjaren a un
hostal, abans de
presentar−se al rei
dels homes, que els
va fer esperar molt.
servents reials
proclamaren premis
per qui tornés la
garlanda i càstigs per
al que l'amagués.
L'ermità la confià a
l'argenter i aquest
l'acusà davant la cort.
Només gràcies a la
serp, que mossegà la
princesa i donà
l'antídot a l'ermità
quan ja era a la
masmorra reial
s'aconseguí
l'alliberament d'aquest
i el càstig de l'argenter.
Força i enginy
s'enfrontaren i l'enginy
va vèncer la força.(Si
els animals es fan
amics dels humans,
aquests els coneixeran
detalladament, i amb
astúcia i enginy
recargolats se
n'apoderaran)
La dona d'un burgès El lleopard,
Referència als
que lloga una casa per davant la
pecats capitals:
a bordell es comporta sorpresa dels
com una prostituta; en altres, vol
Exempli 17: La
explicar que la
dona luxuriosa i ser enxampada pel
contemplació
els bocs en lluita marit li conta un
pública del mal
(exempli dins un exempli: dos bocs
pugnaven en un prat i (la lascívia)
altre)
una guineu que volia arrossega al mal
aprofitar la sang de les (és a dir, a ser
Referència
ferides va ser esclafada lascius)
religiosa: Déu
entre les seves testes.
sempre està
disponible per a Abans de morir volgué Paràfrasi de la
deixar dit que només pantera sobre la
l'home; els reis
ella era culpable de la maldat del rei
indignes, no.
dels homes. [I
seva mort.
crítica als
Exempli 18: La
Un rei, abans de lliurar joglars, capaços
filla del rei
de lloar reis
la seva filla com a
sense virtut.]
Carta del rei dels esposa d'un altre
animals al rei dels monarca, envia un
cavaller al seu reialme. El lleó, rei dels
homes
(pseudo−exempli) Tothom, llevat d'uns animals,vol la
joglars, li donen mals pau amb el rei
Calila i Dimna
Molt antic.
Molt antic.
Original de Llull.
?
19
Tot seguit, l'onça
conta all lleopard
l'E18.
En arribar a la
presència del rei dels
homes, li liuren la
carta del seu sobirà.
El rei dels homes
dóna el gat a un
draper i el ca a un
caçador, cosa que
desplau als
missatgers (i provoca
mala consciència al
ca, ja que haurà
d'ajudar al caçador
contra els súbdits del
rei dels animals)
El rei dels homes
convida a la seva cort
els missatgers, on
cambrers i joglars
(segona referència)
són deshonestos.
Entra un home
pobrament vestit i
els recrimina les
seves malvestats.
Aleshores un savi
escuder s'ofereix per
lloar al rei el que faci
bé i criticar−li el que
faci malament, però
el monarca s'hi nega.
Entra un veguer amb
un home, el qual, per
haver−ne assassinat
un altre injustament,
li demana clemència,
cosa a què el rei no
s'avé. Els missatgers
s'adonen de les
contradiccions del
rei, i, arribats a
l'hostal, l'hostaler els
comenta que el rei
manlleva diners a
tothom i que, si fa
corts, tothom
Segona referència informes, de manera
crítica als joglars. que, en conèixer−los,
el rei no li lliura la
Pseudoexempli
seva filla.
narratiu.
Un rei aconsegueix la
Exempli 19: El
pau amb els seus
burgès ric i bo.
poderosos barons en
fer−se ell amic de
Exempli 20: La
l'emperador.
donzella falsa
Un jove ric, havent
heretat dels seus pares,
requerit per totes
bandes, es decideix a
invertir els diners
construint un hospital
per a pelegrins i un
pont, i així fer mèrits
davant Déu.
Una donzella
enganyava a la reina
sense que aquesta
gosés fer res per la
confiança ítima que la
donzella gaudia del
rei.
dels homes.
Crítica a la
contradicció
entre el que dius
i el que fas.
Del príncep
malvat se'n
se−gueixen dos
tipus de mal: el
que fa i el bé
que deixa de
fer.
El prohom
planteja en què
consisteix el
bon regiment
(fer hospitals i
ponts, és a dir,
servir els
altres).
La guineu
argumenta que,
des del poder,
certs actes
reprobables
(com ara la
violació de la
lleoparda) es
poden encobrir,
perquè gaudir
de la confiança
reial fa témer
als altres
membres de la
cort.
20
s'empobreix. Els
missatgers, previ
suborn als porters,
tornen davant del rei,
el qual honora més al
lleopard que no a
l'onça, quan arriben
vuit prohoms a
queixar−se dels
oficials
(funcionaris) reials.
El Consell (que té
amistat amb alguns)
no els fa cas. El
lleopard pregunta al
rei dels homes quin
missatge té per al
dels animals; el
primer demana un ós
gros per combatre
amb un senglar i un
llop per fer−ho amb
un alà. En retornar a
la seva terra els
ambaixadors retroben
els vuit prohoms i el
lleopard els demana
si el rei té la culpa
del mal que provoca.
Un dels prohoms
respon amb l'E19.
El lleopard comprèn
com serà castigat el
rei dels homes amb
l'infern i prefereix ser
bèstia irracional
mortal que home
immortal curull de
culpes.
Mentre passava tot
això a la cort dels
homes, a la dels
animals la guineu,
portera reial, lloà tant
davant del lleó la
bellesa de la muller
del lleopard, que
aquest se n'enamorà i
la força a ser la seva
esposa contra el parer
21
de tothom. El bou
avisà la guineu de la
possible represàlia
del lleopard i
aquesta respongué
amb l'E20.
VI
Arribat a casa el
lleopard, s'assabenta
del deshonor que li
ha fet el lleó (la
mostela li explica
que la lleoparda
havia estat forçada),
de manera que el
lleopard rumia com
venjar−se del lleó.
[La guineu sembla a
punt d'obtenir el que
pretenia]
Exempli 21: La
La guineu, sabent
que el lleopard havia freixura amb ham.
anat a la cort, es
volgué assegurar el Exempli 22: El
cavaller honrat i
suport del rei
demanant−li de ser el pagès ric
del seu consell, cosa
Exempli 23: La
a la qual accedí.
Malgrat l'acostament dona tafanera, el
gall i l'amo que
lleó−guineu va
desplaure tothom, el comprenia el
llenguat−ge de les
seu substitut a la
bèsties
porteria va ser el
paó. El lleopard es
presentà davant del Exempli 24: El
papagai, el corb,
lleó, l'acusà de
traïdor i li sol·licità el simi i la lluerna.
un duel amb algú que
el defensés. Només
l'onça, tot i conèixer
la lleialtat del
lleopard, es presentà
per honor al camp de
batalla a defensar el
rei. El gall respon a
la serp que la veritat
sortirà vencedora i
resplendirà. La
batalla durà tot el dia,
fins que el lleopard
derrotà l'onça, de
manera que el lleó
Una guineu trobà en
un prat una freixura
(entranyes, fetge,
cor...), dins la qual hi
havia un ham per
apresar qui la mengés,
de manera que la
guineu no la va voler
ni tocar.
La serp, abans
de fer de
missatera, avisa
el rei−lleó del
perill de
conxorxa entre
la serp i el bou
Un home, a qui Déu
havia atorgat el do
d'entendre el
llenguatge de les
bèsties, sota pena de
morir si ho deia a
ningú, sentí que un ase
aconsellava al bou de
la sènia d'un hort que
si no volia treballar a
la nit no mengés i així
passaria per malalt.
La guineu vol
contradir la
proposta
d'augment del
consell que fa el
gall i, a la
vegada,
afalagar−lo
demostrant que
la seva saviesa
basta per
aconsellar bé el
?
Sembla de Llull.
Mil i una nits
i
Calila i Dimna.
Contraposant
riquesa i honor,
Un ric pagès desitjava el bou accepta, Calila i Dimna.
honors i atorgà la seva d'acord amb la
filla a un cavaller que jerarquia
medieval,que no
volia ser ric. El
cavaller en va ser, de pot canviar
ric, però el pagès no d'estament (a ell
assolí honors de cap li toca de morir
mena, de manera que per satisfer el
lleó)
s'empobrí .
22
restà humiliat per fals
i traïdor. Aquest
s'enrabià tant que,
aprofitant el
cansament del
lleopard, el matà.
Tohom en restà
descontent.
L'endemà el lleó
reuní consell per
demanar com
respondre a la
sol·licitud del rei
dels homes. La
guineu proposa que
enviï l'ós i el llop
més forts i savis, és a
dir, els del seu
consell. Per
honradesa, cap se
n'excusà. Aleshores
la guineu proposà
que la serp fos la
missatgera reial, la
qual, abans de
complir aquell paper,
explica l'E21.
El lleó es va haver de
fer explicar
l'exempli. Quan el
bou va entendre que
la serp l'acusava va
fer el bocamoll i
explicà que la
guineu l'havia fet
bramular. Això va
desplaure a la
guineu, de manera
que un dia de fred i
neu en què el lleó
cercava menjar,
aconsellà al paó de
dir al rei que el bou
estava malalt de
mort. El lleó pensà a
menjar−se'l, però no
volia trencar el pacte
de seguretat que li
havia promès. La
guineu, aleshores,
L'hortalà d'aquell
rei. L'exempli
home va caure en la
és doble: a la
trampa i l'endemà va història de
fermar l'ase a la sènia l'home que
en comptes del bou, de comprèn el
manera que al vespre, llen−guatge de
lassat, l'ase digué al
les bèsties s'hi
bou que el volien
suma la d'un
vendre a un carnisser tracte misogin
per malalt. Espaordit, que el salva
el bou menjà. L'home (amb
que era amo de les
intervenció
bèsties i n'entenia el
homodiegètica
llenguatge rigué de
de la guineu)
l'engany de l'ase
davant la seva muller, i El gall no pot
aquesta volgué saber ser més clar i
de què reia. Ell no li exposa al rei les
ho podia dir i ella li
seqüeles fatals
assegurà que no
de la niciesa.
menjaria ni beuria fins
que no ho sabés.
Aquell home, que
s'estimava la muller,
preparà el testament, i
es diposava a
explicar−ho tot a la
seva dona quan,
segons la guineu, ella
mateixa [ull a la veu
homodiegètica!] va
sentir què comentaven
el ca i el gall d'aquella
casa, quan aquell
amonestà al gall que
no cantés quan l'amo
feia testament i
cercava de morir
perquè la seva esposa
visqués. El ca trobava
bé que l'amo morís si
no sabia ser senyor de
la seva dona. Ell, amb
les gallines, feia el que
volia, i si es trobés en
la situació de l'amo
apallissaria la muller
fins que mengés.
L'amo, en sentir−ho,
ho posà en pràctica, i a
muller va menjar i
beure.
23
alliçonant al corb
d'oferirse al lleó i de
refusar la seva carn
quan se li oferís ella,
com també faria amb
la del corb, avisà el
bou, el qual conta
E22.
La guineu li promet
ajuda, cosa que no
sols no compleix
sinó que segueix el
pla rumiat amb el
corb, de manera que
s'ofereixen al rei, el
fan refusar i
aconsegueixen que
també s'ofereixi el
bou, que mor sota les
urpes del lleó. El
substituí en el càrrec
de cambrer el conill,
sense que el gall, per
por de la guineu,
gosés obrir boca; així
i tot, gosà aconsellar
d'augmentar el
consell (havien
desapa−ragut l'onça,
el lleopard, la serp i
el bou), però la
guineu escomet i
afalaga el gall amb
E23.
Eren en un arbre un
papagai i un corb i,
sota d'ells, un simi, el
qual anava posant
llenya damunt d'una
lluerna, convençut que
bufant en faria una
bona foguera per
escalfar−se. El papagai
no es cansava d'avisar
el simi, contra el
consell del corb, que li
deia que era inútil. El
papagai es va apropar
tant al simi que va
caure a les seves mans.
El gall respon amb
E24.
El rei entén que
l'exempli va per ell
(ell és el nici) i fa
mala cara al gall. La
guineu ho aprofita
per mejar−se'l. Es
queda, doncs, com a
única consellera, amb
el conill de cambrer i
el paó de porter.
Només torba la seva
felicitat la conxorxa
feta amb l'elefant i es
24
VII
decideix a actuar per
por de ser
descoberta.
Així, un dia, la
guineu digué a
l'elefant que ja havia
arribat l'hora de
pensar a fer morir el
lleó. Aleshores,
tanmateix, l'elefant,
vist que la guineu
també el podria trair
a ell, es repensà el fet
de ser rei, decidí ser
astut, guanyà temps
esperant la serp i
pensà a desfer−se de
la guineu, de manera
que ambdós es
lliuraren a un
reguitzell d'enganys.
Així, li va fer
explicar el pla per
desfer−se del lleó
(que no era altre que
el de fer−lo barallar
amb el senglar) i li
féu confessar el desig
de ser la seva única
consellera (cosa que
l'elefant aprofità per
prometre−li davant
de testimonis com el
conill i el paó).
Mentre ella era a
trobar el senglar,
l'elefant descobrí,
penedit, tot el pla al
lleó.
Referència del lleó
a l'experiència
política del seu avi
respecte als
animals vils i
traïdors com el
simi
Comparació de
l'elefant entre la
capacitat dels
individus i el de
les copes de vi.
Important
alliço−nament
final: Val més
fiar−se de gent
noble en llinatge i
estament que no
pas de persones
vils de baixa
condició, perquè
en elles no hi ha ni
honradesa ni
lleialtat. És a dir:
la noblesa de sang
ajuda la noblesa
moral
El lleó reuní tots els
animals davant seu.
La guineu, creient
que el conill i el paó
no descobririen la
conxorxa, adduí que
havia fet finta
d'aquell pla de traïció
amb el senglar i
l'elefant per provar si
eren fidels al rei.
Aleshores, davant
25
0'
dels brams del lleó,
el conill i el paó
confessaren la veritat
i el lleó matà la
guineu. La cort, amb
el senglar i l'elefant
de consellers, i el
conill i el paó
expulsats, retornà en
bon stament.
Acabat el Llibre de
les bèsties, Fèlix el
portà a un rei perquè,
observant els actes de
les bèsties, entengués
com cal governar i
guardar−se de
consellers malvats i
d'homes falsos.
En aquest esquema hem considerat estrictament els exemplis que compleixen l'estructura de contalla medieval
exemplar a partir de la comparació didàctica; d'altres referències sense narrativitat o sense l'estructura de
contalla exemplar les hem considerades simples referències o pseudoexemplis.
2.2) Estructura interna:
2.2.1: Esdeveniments (funcions, accions, seqüències)
Simplement n'oferirem el resum narratiu, recordant que les funcions són segments narratius o unitats breus de
la història conformats per simples informacions, indicis (avenços futurs, com per exemple la conxorxa
guineu−elefant) i nuclis (moments de risc: exemple, la incitació a violar la lleoparda), les accions són unitats
executades per agents (i en el nostre cas n'hi ha de narratives a més de tots els exemplis assenyalats a
l'Apèndix final I) i les seqüències (organització de funcions i accions).
El llibre comença quan Fèlix troba dos mem-bres de l'Orde dels apòstols amb els quals parla de la conversió
dels infidels i del desencaminament del món cristià. Seguidament, Fèlix es dirigeix a "aquell lloc on les
bèsties volien elegir rei". A partir d'aquí, resta com a espectador de l'acció, un debat entre els animals. Els
carnívors defen-sen el lleó, i en nom dels herbívors, que no el vo-len perquè s'alimenta d'animals, el bou
defensa el cavall. Na Renard (la guineu, anomenada així, no com a nom genèric, com els altres animals, sinó
com a nom propi) defensa el lleó amb arguments pseudoteològics (com la voluntat de Déu) i defensa una
societat estructurada jeràrquicanent on el feble (per naturalesa i per preservar la pell) no pot oposar−se al fort:
és el personatge intrigant, l'objectiu de la qual no sols es dirigeix a dominar la cort del rei sinó a posar−hi un
home palla per manar ella (ho intentarà amb l'elefant) o a substituir−lo. I és elegit el lleó, que dóna llicència
als carnívors per alimentar−se dels her-bívors. Un dia el lleó té gana i Na Renard l'acon-sella de menjar−se el
fill del bou i el del cavall. El bou i el cavall, irats, se'n van i cerquen l'aliança dels humans pensant que els
ajudaran a venjar-−se. Però els humans, desagraïts, els esclavitzen (fan treballar el bou i munten el cavall). El
bou fuig quan s'assabenta que està destinat a l'escor-xador.
En l'elecció dels consellers del rei, surten ele-gits l'ós, el lleopard, l'onça, la serp i el llop, que són savis i
lleials. Na Renard, prototipus de la deslleialtat i l'astúcia, per tal de sortir elegida pro-posa un altre consell, en
el qual ella hi aparegui; però els arguments del lleopard l'aparten del càr-rec i només el gall és afegit al
consell.
26
A partir d'aquí, Na Renard comença les seves accions de traïdoria contra el lleó. Per això vol convèncer
l'orifany (l'elefant) que vénen mals temps per als herbívors, i que ell podria ser rei si volgués; però l'orifany no
es fia d'un carnívor com és Na Renard, ni tampoc no té ambicions reials. Aleshores Na Renard en un enginyós
dià-leg aconsegueix convèncer−lo de ser rei, amb la promesa de grans riqueses i de la mort del lleó un cop
destronat.
Mentrestant, el gat és ordenat cambrer del rei, perquè menja rates i se li assembla; i el ca, porter, perquè hi
sent de lluny i lladra. Na Renard per acomplir la venjança va a cercar el bou i el cavall. Pel camí troba el bou
de tornada i argumenten i parlen de la maldat de l'home. Na Renard aconse-lla el bou que es refaci pasturant i
que braoli tres vegades de dia i de nit. Així, quan tothom s'espan-ta de sentir aquells crits, Na Renard es vanta
de tenir art i mestria suficients per vèncer aquell ani-mal i portar−lo domesticat a la cort. Va a cercar el bou i
l'aconsella de presentar−se submís al lleó, i així ho fa. El bou explica als animals la maldat, la corrupció i la
indecència del gènere humà i tots en tenen por. Na Renard aconsella, en canvi, d'enviar−li mis-satgers i
obsequis. L'onça i el lleopard són els missatgers i duen com a regals el ca i el gat (que es tornen domèstics).
Na Renard esdevé el nou porter i el bou, el nou cambrer. [Primera ascensió de la guineu]
En la missió, els ambaixadors veuen la iniqui-tat del gènere humà i de tots els seus estaments. Mentrestant, Na
Renard incita el lleó a prendre per muller la muller del lleopard, contra la seva voluntat i la voluntat de la
lleona i de tot el Con-sell, que ja veuen amb por el poder de Na Renard sobre el rei, acció que s'acosta a les
dels humans. De retorn, en saber el lleopard que el lleó ha pres forçadament la seva muller, la lleoparda,
comença a planejar la venjança.
Na Renard demana protecció al rei contra les ires del lleopard i és nomenat conseller (i el paó, el nou porter).
[Segona ascensió de la guineu] El lleopard acusa públicament el rei de traïció, i, per enveja del lleopard,
l'onça es presta a defensar en batalla l'honor del rei. Natu-ralment, guanya la lluita el lleopard, perquè Déu
sempre fa guanyar qui té la raó, i mata l'onça. Havent−se demostrat la traïció reial, irat, el rei mata el lleopard
davant la indignació de tots per aquesta injustícia. Na Renard ha aconseguit eli-minar dos dels seus rivals
(sobretot el lleopard, que li va impedir de ser conseller) i minar el prestigi del rei. [Tercera ascensió de la
guineu] L'endemà, Na Renard aconsella el rei que enviï uns altres missatgers als humans, i li són en-viats com
a obsequi l'ós i el llop, amb la serp com a missatger. Així li queda el camp encara més lliure. Na Renard
ordeix un pla (fer−lo passar per malalt) perquè el bou, que ha delatat les seves argúcies, sigui devorat pels
animals. Dels qui resten, només el gall sembla que gosi contradir Na Renard amb consells que sempre el rei
escolta, i Na Renard se'l menja. Amb el conill de cambrer i el paó de porter, Na Renard, únic conseller
[quarta ascensió], domina la si-tuació perquè el lleó li fa cas en tot. I es proposa acabar el pla que havia
promès a l'elefant, matar el lleó i nomenar−lo a ell rei. Així el domini serà total.
Però Na Renard no compta amb la lleialtat i la por de l'elefant ni amb la seva manca d'ambi-ció, i tampoc no
compta que l'elefant no se'n fia perquè ha demostrat a bastament la seva traïdo-ria i pensa que si ell és rei pot
trobar−se en perill perquè llavors Na Renard també ho pot voler ser. Na Renard proposa a l'elefant de
provocar amb enganys una baralla entre el senglar i el lleó, baralla que guan-yaria el lleó, però que el deixaria
tan cansat que amb la seva força li seria fàcil a l'elefant de ma-tar−lo. L'elefant fa finta d'acceptar sempre que
s'hi impliquin el conill i el paó (ja que els necessitarà com a testimonis del que promet a Na Renard: esdevenir
única consellera), i mentre Na Renard parla amb el senglar, l'elefant ho explica tot al lleó, li demana perdó i li
diu que l'única manera d'aca-bar amb aquesta situació és matant Na Renard. L'elefant també denuncia el pla al
senglar. El lleó reuneix la cort i fa que els implicats confes-sin. Confiant que el conill i el paó callaran per por,
Na Renard diu que tot és una estratègia que ella ha tramat per provar la lleialtat dels conse-llers al rei. El lleó
fa un gran bram que estamor-deix el conill i el paó, i confessen la maquinació. El lleó, allí mateix, mata Na
Renard. Un cop morta, el lleó reestructura la seva cort; n'expulsa el conill i el paó (que com que són de baix
esta-ment no poden tenir alta qualitat moral, com es comenta de Na Renard) i nomena consellers l'elefant, el
senglar i altres animals honrats. Morta la guineu, tornà "sa cort en bon stament". I acabat el LB, Fèlix el portà
a un rei "perquè veiés la manera segons la qual, observant els actes de les bèsties, es dóna a entendre com el
rei ha de regnar i com ha de guardar−se de consells malvats i d'homes falsos".
27
2.2.2: Personatges:
Fèlix esdevé un simple personatge−marc, testimoni de tot el relat; la seves úniques accions consisteixen a
parlar amb els homes de l'Orde dels Apòstols, pregar, encomanar−los a Déu i dirigir−se "en aquell lloc on les
bèsties volien elegir rei".
La guineu Na Renard apareix com la veritable protagonista de l'obra (sense ella no hi hauria relat) entorn de la
qual es mouen els altres animals; però no podria fer tota la acció sense un antagonista, a frec del qual vol anar
a raure, qui sap si per destronar−lo: el rei lleó, que, en definitiva, serà el vencedor de les ambicions
malintencionades de la guineu. La maligna astúcia de l'animal, emblema antonomàsic del mal conseller, es
palesa quan elimina no sols els seus enemics sinó aquells de qui s'ha servit com el bou i quan vol repetir l'èxit
de la baralla entre lleopard i onça amb la del lleó−senglar. Tanmateix, farem un repàs del paper narratiu i
emblemàtic que prenen els animals més significatius de la relació:
−Lleó. Ocupa el lloc que la tradi-ció literària li ha atorgat: és el rei de tots els animals. Les causes d'aquest
privilegi són naturals: la feresa, el coratge, la presència física i un cos equilibrat, l'orgull i la força. Llull
sembla dubtar en alguns moments que aquestes qualitats siguin suficients per a un rei i per això pensa en una
elecció democràtica, contrastant opinions d'altres animals els herbívors, la qual cosa donarà a l'elecció del rei
una major solide-sa És l'element essencial per il·lustrar les febleses dels gover-nants i també els perills en què
poden incórrer si s'envolten de mals consellers, si cometen abu-sos de poder. La figura del lleó és indiscutible
i inqüestionable sempre.
−Na Renard (guineu) Sense ella no hi hauria narració. És presen-tada com la més traïdora de totes les
bèsties, seguint la tradició faulística. No destaca per les se-ves qualitats físiques, ja que és petita i poc
corpulenta, sinó per les psíquiques: l'astúcia i l'habili-tat mental. Somnia el favor del rei sense escatimar−hi
males arts en el sentit més maquiavèlic. Pel que fa a la relació amb els altres animals, uns la temen, altres se
l'escolten però en desconfien i altres l'odien. El rei no s'adona de les seves males intencions. Al fi-nal de l'obra
paga amb la vida la traïció, tancant així el desenllaç de la trama. Alguns autors han vist en aquest personatge
el símbol d'una nova classe social temuda per la noblesa medieval: la burgesia.
−Lleopard. Per les seves caracte-rístiques físiques se'l pot consi-derar, juntament amb l'onça, un semblant del
lleó. Ocupa un lloc privilegiat de conseller del rei, tot que és víctima de la seva traïció, ja que, aprofitant la
seva absència, cometrà adulteri amb la lleoparda. Podria substituir el rei, però és molt lleial i aquesta vir-tut li
ho impedeix. Es un fort enemic de Na Renard, que no dubtarà a apartar−lo de la cort aconseguint que sigui
enviat al regne dels homes com a missat-ger. A la tornada, el lleopard co-mençarà la lluita per la justícia i
l'honor que el durà a batre's con-tra el rei (representat en la figura de l'onça); després de guanyar la batalla serà
víctima de la ira del rei, que el matarà davant tots els súbdits en un acte d'arravata-ment per haver−lo gosat
humiliar i reptar.
−Onça (pantera?, jàguar?, linx?) Es tracta d'una bèstia carnívora, fidel con-sellera del rei, juntament amb el
lleopard. Tots dos són enviats al regne dels homes a oferir el ca i el gat per presentalles. En arri-bar, l'onça es
bat amb el lleopard (en representació de l'honor del rei) i mor en el combat davant del lleó i els altres animals.
−Elefant. És un animal herbívor que s'oposa activament a l'elec-ció del lleó com a rei, la qual cosa l'acosta a
Na Renard. Llull mos-tra una ensenyança important a través de l'elefant: ser gros no vol dir ser valent; i,
efectiva-ment, l'elefant té por de ser rei malgrat la seva carcassa imponent. Consent en la traïció que la guineu
vol fer al rei i, per tant, es comporta de manera ambigua. A la fi actuarà amb lleialtat desteixint el complot
contra el rei i vencent la guineu, malgrat l'hagi de trair per fer−ho.
−Bou. Té un paper destacat en la narració: és, dels herbívors, un dels que s'oposa més a la figura del rei, i en
pagarà les conse-qüències. És gros, ingenu i de ra-onaments senzills. És un perso-natge amb mala sort ja a les
primeres pàgines (ha hagut de fugir dels homes en el capítol pri-mer). No capta les intencions de Na Renard,
28
que el manipula constantment fins a fer−lo vícti-ma de les seves maquinacions; acabarà menjat pel lleó.
Podríem veure en el bou la figura del poble comú, distanciat del poder fins al punt que no s'adona dels abusos
de la classe dirigent.
−Ca i gat. El paper d'aquests dos personatges és ben curt. Formen part de la cort del rei: el gat és no-menat
cambrer i el gos, porter. El destí d'aquests dos animals serà memorable: seran oferts com a presents al rei dels
homes de la mà de dos missatgers, el lleopard i l'onça. El bou i Na Renard ocu-paran els seus llocs a la cort
del rei i, de passada, la guineu haurà aconseguit allunyar dos animals que li feien nosa.
−Cavall. Entra en la classificació dels herbívors, per bé que té un paper molt efímer en l'obra. És el candidat
de la part dels herbívors en l'elecció del rei. El bou el pre-senta com un animal idoni per ser rei, ja que és
lleuger i humil. Anirà amb el bou al país dels ho-mes i seran tractats amb crueltat; el bou tornarà perquè li
perilla la vida, però el cavall s'hi quedarà.
−Cérvol, boc, moltó i cabirol. Són personatges dits de "farci-ment", és a dir, apareixen en el moment de
l'elecció del rei però el seu paper es limita a formar part dels animals que donen su-port a la candidatura dels
herbí-vors.
−Gall El seu paper és molt efímer dins l'obra. És proposat per l'ós i el lleopard com a conseller del rei en lloc
de la guineu, esgrimint que aquesta au de corral té unes qualitats gairebé sorprenents: despertarà el rei a l'alba
per pre-gar a Déu i li ensenyarà la mane-ra com cal sotmetre la reina. A la fi el rei l'accepta com a conseller.
Aquest animal abandonarà el po-der d'una manera cruenta: la gui-neu se'l menjarà en un acte d'afir-mació de
l'autoritat, d'aquesta manera podrà obtenir un graó més en l'escaló que el porti cap a la cort del lleó.
A tota aquesta plèiade d'animals s'hi oposen els humans (amb el seu rei, oficials, etc.), presentats en tots
sentits com molt pitjors que les bèsties.
2.2.3: Espais:
Si Fèlix anà "en aquell lloc on les bèsties volien elegir rei", descrit com "una plana amb una munió de
bèsties", som, òbviament, des de l'inici, en un lloc al·legòric. Ara bé, aquest lloc sembla diferent del lloc real
inicial per on fa camí Fèlix ("vall plena d'arbres i fonts"). Tenim, doncs, que tota l'acció s'esdevé en un lloc
al·legòric, justament per fer l'aprenentatge moral que vol el narrador. I es dóna el cas que des d'aquest lloc es
poden comprovar millor les malvestats humanes (en el reialme dels homes, la vida dels bous perilla, els
humans es prostitueixen com bèsties i el seu rei fa malvestats). A aquest lloc se li oposa un altre lloc
transcendent, que esdevé insinuat sobretot en el capítol V, en dos moments: el referit al cel, quan el rei dels
homes fa esperar els missatgers animals i un injuriat es refereix al Déu dels cels que rep tothora a qui vulgui
veure'l sense porters a qui calgui subornar i el referit a l'infern, on no vol condemnar−se el lleopard, quan
s'adona que el rei humà no es comporta com cal (és l'espai de la creença en Déu: per això el ca s'escandalitza
que tot i creure els homes es prostitueixin). Així tindríem tres espais:
2.2.4: Temps extern (època), intern (durada) i psicològic (tempo)
Poques coses a comentar en aquest aspecte. Quant a l'època, som en temps medieval. Pel que fa a la durada,
es fa difícil de seguir: quan el relat s'inicia, la vall és plena d'arbres i fonts, talment com una imatge
primaveral; ara bé, al cap. VI, ha nevat i fa molt fred. Sembla, doncs, que els espais al·legòrics s'encomanin de
la climatologia real. Tanmateix, el seguici coherent temporal, en aquell temps no importava gens aleshores (no
entraria a les narracions fins a les novelle italianes) ni importa a Llull. En canvi es mostra un mestre de la
narració quan fa un paral·lelisme temporal (mentre el lleopard compleix fidelment l'ambaixada del lleó,
aquest aprofita l'absència per violar la lleoparda) i una coincidència en l'exempli 23 (la guineu que explica
l'exempli de l'home que entenia el llenguatge de les bèsties, .apareix amb veu homodiegètica com a testimoni
del que enraonaven el gos i el gall, fet que també comprèn el senyor de la casa i l'acabarà salvant)
29
Sinopsi esquemàtica [És bo construir una sinopsi que relacioni els elements de 2.2]
Es podria fer de moltes maneres. Aquí no volem perdre de vista que el LB és una simple part del LM, del qual
Fèlix extreu coneixement i aprenentatge.
Resum narratiu (el què de l'acció o significació immediat de la historia narrada): cf 2.2.1.
3) Dels valors i subtemàtiques a la significació mediata i als fons mentals
3.1: Valors i subtemàtiques: El més interessant potser sigui no sols que tota mena de comportaments
animalescos es puguin comparar amb els dels humans sinó que la malvestat i enrevessament de les conductes
dels homes esdevenen incomparablement molt pitjors que els més dolents de les dels animals. En el llibre hi
ha diferents debats encoberts sobre les característiques del bon governant: comença exigint força i poder per
exercir autoritat (elecció del lleó), posa malfiança, astúcia i força en relació (quan la guineu vol convèncer
l'elefant d'exercir el poder), posa de manifest que els temors d'uns poden ser astúcies d'altri (bramuls del bou) i
sobretot es posen en relació enginy, astúcia i força (la guineu arriba a dir que Déu no actua amb astúcia ni
enginy quan li va bé per contradir el gall en l'exempli 16). Tanmateix, la falsedat i la traïció quedaran , al
final, descoberts. Ara bé, vist que Llull planteja fets, quina és la lliçó del llibre? Al final és ben clara: val més
fiar−se de gent de noble naixement que no pas de vil condició: en un vas petit no hi pot caber gaire vi, ni en
persona que sigui de vil estament no hi cap gran honrament ni gran lleialtat, dirà l'Elefant al Lleó, després que
aquest li comenti que el seu avi havia volgut humiliar els barons honorables i enaltir animals vils com el simi,
sense èxit. Aquesta idea potser avui ens repugna, però per a Llull, medieval com era, la noblesa de sang podia
(i devia) ajudar a sostenir la noblesa moral. Per a molts això no es complia (la cort de Felip IV el Bell de
França, capaç d'administrar poder i riqueses immenses, causaria un gran impacte en un home que arribava de
la modesta cort mallorquina), i per això mateix calia exigir més virtut als nobles (i era més fàcil esperar
noblesa d'ells) que no pas de les persones normals.
3.2: Significació mediata o tema global (el que significa veritablement la narració de la història feta com
s'ha fet) [Surt de l'abstracció dels trets particularitzants i la formulem en judicis lògics]:
−Els governants dominats per l'astúcia i les malvestats dels seus vils consellers porten al poble i als seus
propis servents a la perdició i sols desprenent−se d'ells poden tornar al recte camí.
−Les persones de baixa condició i llinatge mai no tindran la noblesa i lleialtat que els cal per servir
dreturerament als seus superiors i faran anar pitjor que mai les seves responsabilitats.
3.3: Fons mentals: En general podem dir que les al·legories dels comportaments animalescos tan agradosos a
la població tardomedieval resulten un espill per als comportaments humans. (En particular, tanmateix, resulta
significatiu que l'elefant, delatant al lleó la traïció en la qual prenia part amb conxorxa amb Na Renard, hagi
de ser deslleial amb ella. Un personatge noble com ell no hauria de ser virtuós? Sembla com si Llull, malgrat
aboni la doctrina imperant (cal refiar−se més de la gent noble que de la de baixa condició), se'n distanciï una
mica des de la ironia narrativa i s'interessi més per la constatació de fets i la derrota de les maquinacions de la
guineu.
4. Les tècniques narratives (el perquè la significació de la narració és l'exposada a 3 d'acord amb 2)
4.1: El temps narratiu en el discurs (ordre [ana/pro−lepsi] / duració / freqüència)
L'ordre temporal del discurs narratiu és del tot lineal; una altra cosa és que hi hagi retrospeccions (analepsis) i
anticipacions (prolepsis) en els exemplis. Quant a la duració, la història principal de Fèlix queda en elipsi,
però no pas la de la guineu−lleó, la qual inclou sumaris, pauses i , a l'hora dels exemplis, escenes, en les quals
el temps de la història i el de la narració coincideixen. La freqüència generalment és singulativa, encara que
30
algunes referències bíbliques entre guineu i serp que serveixen per argumentar fets contradictoris es podrien
considerar de freqüència singulativa anafòrica.
4.2: El mode narratiu
4.2.1. Distància: El Narrador, generalment, es distancia del que narra, la qual cosa no vol pas dir que deixi de
palesar el seu capteniment: admet la jerarquia de la societat feudal, per dues vegades critica els trobadors de
les corts reials, etc; en les narracions de paraules, és on li surt justament el seu tarannà de creient a partir de
diferents anacronismes: ja hem vist com el gos no entén com un creient es pot prostituir o com el lleopard,
davant de les malvestats del rei dels homes, prefereix ser una bèstia mortal que una ànima immortal amb
possibilitat de ser condemnada a l'infern. Un altre punt clau de la creença de Llull surt després de l'exempli 21,
quan la serp explica l'exempli de la freixura amb ham i el lleó no l'entén a causa d'haver perdut la subtilesa i
l'enginy pel seu doble pecat (violació de la lleoparda i assassinat del lleopard).
4.2.2. Focalització o perspectiva: El narrador actua amb omnisciència de manera que la focalització del relat
narratiu és zero; ara bé, a l'hora d'explicar exemplis la focalització esdevé interna i variable, perquè canvia
segons quina bèstia l'expliqui.
4.2.3. Veu narrativa: La veu narrativa pertany a un narrador extraheterodiegètic, llevat dels narradors
d'exemplis (històries dins de la història i, per tant, amb nivell narratiu metadiegètic), que són
intraheterodiegètics, si no participen en la ficció. Ja hem dit que resultava del tot interessant la intervenció
intrahomodiegètica de la guineu en l'exempli de l'amo que entenia el llenguatge de les bèsties: ella n'és la
narradora i acaba participant−hi perquè diu que va sentir el que comentaven el gall i el gos d'aquella casa (jo
ohí ço que el ca dix al gall, e ço que el gall respòs al ca). Quant al narratari, els destinataris dels exemplis són
intradiegètics (els personatges de ficció als quals van adreçats); cosa diferent és qui esdevé el narratari
extradiegètic de tot el llibre: Fèlix o el rei al qual porta el llibre? Ens inclinaríem a pensar que són ambdós.
4.3: Formes narratives dominants, llengua, estil i retòrica
Les formes narratives dominants són la narració (escassament acompanyada de descripcions) i el diàleg, ni
que sigui dels personatges dels exemplis (ficció de segon grau).
Quant a la llengua i l'estil, Llull és un pioner europeu tant en l'ús primigeni de la llengua romanç (en fa un ús
pragmàtic i finalista, sense erudició, perquè volia ser comprès per la majoria de gent), en la creació de lèxic i
en l'estructuració narrativa de trames no llegendàries (també en construccions filosofia i ciència, que no és el
cas d'aquest llibre). Amb Llull la prosa catalana, amb una sintaxi rica i flexible, assoleix una maduresa, una
qualitat i una precisió inexistents fins aleshores . Cal recordar que els poetes, els trobadors, escriviren en
occità fins cap a final del s. XIII i que sols es pot comparar la seva prosa amb la dels cronistes (Llibre dels
feyts [1244−74], Crònica de Desclot [1283−88], la de Muntaner començada el 1313), de manera que resultà
modèlica ben bé durant més de cent anys, fins a la imposició dels models de la Cancelleria Reial a finals del s.
XIII.
Tota la retòrica de Llull esdevé sempre finalista, és a dir, encaminada a fer−se comprendre: tot el LB, cosit
amb exemples enlloc d'arguments és la millor demostració del que diem.
5. Conclusió
−Balanç i valoració: De les maquinacions que fa Na Renard per manipular des del poder (i qui sap si
assolir−lo) en queda una constatació de vicis, amb la consegüent interrelació de perversions, corrupcions i
virtuts, que, malgrat la derrota final de la manefleria, poden servir molt bé no sols d'al·legoria amb intenció
didàctica per als lectors del temps de Llull sinó i ja ho hem vist com a mirall de prínceps. Malauradament de
tota la narració se'n treu una temàtica molt pròpia del temps medieval i que a nosaltres ens pot repugnar: val
31
més fiar−se de la gent de nissaga i estament nobles que no pas de la d'extracció baixa i humil, molt més
propera a la vilesa, com comenten al final l'elefant i el lleó. L'elefant, tanmateix, disposat a trair pèrfidament
el seu rei, no dubta a trair deslleialment la seva companya de traïció; és a dir, sembla com si Llull, com hem
vist en parlar dels fons mentals, deixant en l'ambigüitat el paper del mastodont , volgués posar sordina al
missatge sobre la virtut dels personatges nobles.
−Comentaris i valoracions de diferents estudiosos sobre aquesta obra
El beat escriu a París una altra novel.la: Fèlix o Llibre de meravelles, que conta els viatges, en part al.legòrics,
de l'home que recerca la veritat entre les confusions d'aquest món. La crítica ha fet no-tar molt justament com
aquesta segona novel·la lul·liana és un viu testimoni de desil·lusió i de fracàs i com el seu protagonista ja no és
un triom-fador, sinó un viatger tossut, que es dóna tot a un ideal que la majoria menysté. Lola Badia
[...] podria ésser ben bé que la bèstia no fos més que una personificació invertida de l'home, d'igual manera
que personifica caràcters (en Poch−me−preu i en Diria−hom) o virtuts i vicis (castedat, luxúria, etc.). Eren
massa greus i serio-sos els temes que tractava Ramon Llull per a ju-gar−hi amb la sàtira, i si el govern polític,
per idio-sincràsia moral, pogué ésser una excepció, cal reconèixer que és l'única en tota la vasta produc-ció
lul·liana.
Salvador Galmés
Al nostre Llíbre de meravelles ens topem amb la in-serció d'una via més fàcil al capítol setè, destinat, en
teoria, a tractar filosòficament de la naturalesa dels animals. En lloc de les preguntes de rigor: ¿existeixen els
animals? què són els animals?, ens trobem amb una colla de bèsties parlants reunides en una prada entorn de
l'elecció del rei. [] En els restants tractats o llibres del Félix, les fau-les només servien de confirmació o de
comple-ment. Ací, per contra, la faula constitueix la trama essencial del llibre. La moral hi és tan sols
apunta-da, però ve tot seguit copsada pel lector, que se-gueix amb delit l'embull d'aquelles bèsties, sím-bols
zoomòrfics de les petites passions del homes.
Miquel Batllori
[...] De fet, és un apòleg animalístic a través del qual se satiritza la societat dels homes i, a la vegada, s'articula
una mena de tractat de prínceps. Una sàtira i un tractat que, gràcies a la introduc-ció, formada per un elogi de
l'orde que pretenia de recuperar la puresa dels orígens, l'anomenada dels apòstols, adquireix una gran
violència.
Joaquim Molas
El cas és que el Llibre de les bèsties no parla dels ani-mals, sinó dels homes: dels homes i la política. Es-tem
acostumats a un tipus de faula senzilla, adreçada sobretot a infants; per això avui ens sorprèn que Llull en
aquesta faula expliqui l'as-pecte més fosc de la política: les espantoses ma-quinacions de la guineu, la
seducció pel poder, la intriga i la conxorxa per aconseguir−lo, el fi que justifica els mitjans. Albert Soler
Amb l'obra, Llull aspira a una reforma dels cos-tums d'acord amb l'ideal cristià i a promoure la salvació dels
homes, especialment dels qui encara viuen en error. Però per assolir aquests grans ide-als no li és cap obstacle
l'organització feudal de la seva època, que ell accepta sense discussió. [...]Per l'atenció que presta a una
organització políti-ca i social, que no preocupa massa l'esperit in-quiet de Ramon Llull, el Llibre de les bèsties
no és si-nó una obra menor dins el conjunt lul·lià. I, de fet, dins el context de Fèlix és com una mena de
diver-timento. Això no vol dir, però, que no hi sentim l'eco dels grans ideals lul·lians. Pere Bohigas
El Llibre de les bèsties ens mostra un Llull integrat dins la seva època i preocupat per la política i els
esdeveniments socials, i no tan sols obsessionat per la idea de conversió. Alhora l'obra té 1'interès de
32
l'atemporalitat perquè les reflexions que es fan sobre el poder i l'ambició de governar són univer-sals, podem
aplicar−les gairebé a tots els moments històrics i ens permeten analitzar de manera críti-ca la nostra societat i
les xarxes d'influència.
Annex I: El Llibre de les bèsties de Llull i els bestiaris
La primera tradició animalística
L'encarnació dels vicis i virtuts humans en la figura dels animals ha estat, històricament, un recurrent comú en
la religió i en la literatura. Calia transmetre les ensenyances divines a través de la predicació del sacerdot o de
l'escriptura, amb imatges senzilles i amenes, i el zooformisme oferia una font inesgotable. Els animals, amb
llur carac-terització simbòlica, foren un component essen-cial de les mitologies de les religions
pre−hel·lèni-ques i hel·lèniques entre altres; algunes cultures orientals també se'n serviren, com l'Índia, i
exerci-ren l'expansió a través del món àrab, persa i he-breu, els quals incidiren fortament en el món
d'Occident.
Pel que fa a la tradició animalística literària antiga, dins la cultura grega Isop fou el primer autor al qual
s'atribueixen les primeres faules, que al llarg dels segles s'han transmès oralment o per escrit. Poc a poc la
faula s'anà imposant com a gènere que recollia la tradició oral, el llegat mo-ral, en forma escrita. Ja en el segle
IV aC n'apa-regué un recull reelaborat, sembla, per Demetri de Falèron. La faula consistia en una breu
narra-ció de personatges no humans en prosa o en vers amb una clara intenció moralitzadora. Pel seu caràcter
popular, la faula es troba en la tradició oral de diversos pobles i de diverses literatures antigues: els reculls
hindús Pantxatantra escrits en sànscrit; el re-cull, a Grècia, d'Hesíode; de Fedre, a Roma. Però la tradició
faulística penetrà també dins el món àrab: Calila i Dimna és el nom d'una col·lecció d'apòlegs originats en el
Pantxtantra hindú, escrits en sànscrit (200 dC) i d'autor desconegut, redactada en àrab per Ibn al−Muqaffa'
vers el s. VIII sobre un text pehlevi, vertit al castellà el 1251. L'objectiu d'aquest re-cull era el mateix que el
del Llibre de les bèsties de Llull: il·lustrar unes regles de comportament als prínceps i a la societat.
La cultura egípcia desenvolupà, a partir del s. II dC, una vasta tradició en què els animals constituïen símbols i
creences religioses carregats d'in-tenció al·legòrica. Fou concretament a Alexandria on es desenvolupà un
model autòcton de Physiologus, "guia naturalista", que contenia la descripció d'un grup d'animals, com a
símbols de Crist, el dimoni i l'home, acompanyada d'algunes sentències morals. Aquests materials es poden
relacionar amb els bestiaris i, de fet, ho són.
La tradició animalística del món medieval
Per la seva temàtica, els bestiaris medievals foren textos molt llegits. Però, en primer lloc, caldrà definir bé
què s'entén per "bestiari". En efecte, aquests textos llatins i romànics es van di-fondre des del món antic fins al
Renaixement; la matèria del text la constituïa la descripció d'un animal, real o fantàstic, que servia de suport
simbòlic a un conjunt d'ensenyances sobre el bé i el mal. Eren petits tractats zoomòrfics sense base científica i
amb un alt component de càrrega al·legòrica. Aquesta mena de literatura es convertí en una moda, la moda
dels Physiologi. Tin-gueren molta difusió i un paper important en l'educació social. Eren guies per a les
predica-cions i sermons; paràfrasis essencials de caràcter moralitzador que no es poden confondre amb
manuals d'història natural.
Els francesos traslladaren la moda dels bes-tiaris al terreny cortesà i amorós; per bé que es tractés
d'adaptacions del Physiologus llatí, des-viaren la temàtica cap a l'art d'estimar. Els més representatius foren el
bestiari de Pierre Beau-vais (1217) i el de Richard Fournival: Bestiari d'amor, de mitjan segle XIII. Cap al
1260 apa-reix el darrer bestiari d'amor escrit en francès: Llibre del tresor, de Brunetto Latini, on es blas-men
les intrigues, odis i tensions de la societat cortesana.
Al segle XII, i en francès, es redacta el Roman de Renard, de popularització oral en primer lloc; en la forma
33
escrita hi intervingueren diversos autors anònims i alguns de coneguts (Pierre Saint Cloud i Richard de Lison).
Aquest llarg poema escrit en octosíl·labs explica les intrigues de la cort reial, els vicis i les corrupcions, a
través del lleó (el rei) i una llarga llista d'animals. És un veritable mirall social de la França medieval que
influí en la litera-tura europea.
Als territoris de parla catalana, el rei Joan I féu traduir el Llibre del tresor, de Brunetto Latini. Durant el segles
XIII−XIV augmenta el nombre de bestiaris traduïts, un dels quals fou el Bestiari toscà. Els bestiaris influïren
en l'obra de l'escriptor Francesc d'Eiximenis, el qual inserí petits apòlegs i exemples d'animals dins la seva
obra.
Pel que fa al gènere faulístic, durant l'edat mit-jana es traduïren reculls dels autors més destacats dins el món
grec, romà, àrab i hindú.
Els bestiaris moderns
Al llarg dels segles XVII i XVIII, els animals tornaven a adquirir protagonisme i valor dins l'obra literària. La
rica tradició de la faula isòpica i de la rondalla popular es conservava viva. Noms il·lustres com Charles
Perrault, els germans Grimm, H. C. Andersen eren mostres evidents de la voluntat de tornar a incidir en la
societat a tra-vés de l'apòleg moralitzador.
Al llarg del segle XVII la figura més destacable fou La Fontaine, tots els llibres del qual han estat traduïts en
vers català minuciosament per Xavier Benguerel (única llengua europea que els té) . El seu discurs zoomòrfic
eviden-cia una societat que no ha canviat en els seus com-portaments més essencials (les lluites pel poder, els
vicis i les intrigues) respecte a la medieval. En ple-na il·lustració les faules tornen a utilitzar−se com a
instrument educatiu. Fèlix de Samaniego, a través de les Fábulas morales i Tomàs de Iriarte, amb Fábulas
literarias, al s. XVIII, foren escriptors il.lustrats de faules en la literatura castellana.
Cal destacar també l'obra de Jonathan Swift (1667−1745), que publicà l'obra Viatges de Gulliver, part de la
qual és una caracterització del món sal-vatge dels humans a través d'una societat organit-zada d'animals. Es
tracta d'una visió pessimista i satírica de l'espècie humana.
La literatura d'animals en el segle XX
La literatura contemporània ha volgut reflec-tir amb molta singularitat la realitat circumdant a través de
protagonistes animals, si ho jutgem a través de la gran proliferació de "bestiaris". Hau-ríem de fer referència
indubtablement, i en un lloc privilegiat, al narrador anglès Lewis Carrol (1832−1898), autor d'Alícia en terra
de meravelles, veritable joia inserida dins el corrent del "non sense ", predecessor de l'onirisme surrealista i de
l'ab-surd. Carrol reflecteix els defectes de l'Anglaterra victoriana.
El poeta francès Guillaume d'Apollinaire amb El bestiari o un seguici d'Orfeu (1911) reblarà la mo-dernitat.
L'obra fou concebuda com a poema−sín-tesi de diverses arts: poesia, música, il·lustració plàstica...
Al segle XX, una visió pessimista de l'home la trobem en La revolta dels animals, de George Or-well
(1903−1950), apòleg que descobreix la barbàrie humana i els abusos de la segona guerra mundial. Els animals
es revolten contra l'home però no poden fugir d'actuar, al seu torn, com els humans.
Als territoris de llengua catalana, la tradició contemporània del bestiari és també rica. Les mos-tres més
brillants dels bestiaris d'autor les encapça-len Prudenci Bertrana, Josep Carner i Pere Quart. L'ós benemèrit i
altres bèsties, de Prudenci Bertra-na és un llibre de prosa narrativa de gran valor es-tilístic. El narrador hi
descriu la seva visió positiva de la natura, a través d'una selecció de bèsties sal-vatges i domèstiques. Museu
zoològic i Bestiari són dues obres de Jo-sep Carner. Es tracta de dos reculls complementa-ris en vers, poemes
on descriu una gran quantitat d'animals. Per bé que es tracta d'una obra menor del poeta, escrita cap al final de
34
la seva vida, Car-ner hi sap reflectir amb intel·ligència tot un sentit irònic i moralista de tall noucentista. Pere
Quart publicà el seu Bestiari el 1937, en plena guerra fratricida. Com Orwell, estableix un compromís amb la
lluita antibel·licista. Escrit en to sarcàstic, a voltes irònic o dolç, Pere Quart hi aboca la crítica mordaç contra
la imbecil·litat hu-mana.
Quant als reculls de narracions de faules clàs-siques, la tradició oral catalana fou recopilada per diversos
folkloristes com Valeri Serra i Boldú, Jo-an Amades i Antoni M. Alcover.
ESPAI DE REFERÈN−CIA TRANSCENDENT (CEL/INFERN) (que el narrador vol fer present als lectors)
ESPAI AL·LEGÒRIC
(on s'esdevé l'aprenen−tatge: les traïdories per assolir el poder acaben malament)
ESPAI REAL
(que deixa Fèlix per dirigir−se a l'espai al·legòric)
LLIBRE DE LES MERAVELLES Parts 1,2,3,4,5, 6, 7, 8, 9, 10
LLIBRE DE LES BÈSTIES, que narra les traïdories de Na Renard per esde−venir única consellera i manar
en la cort del Rei dels animals, com a exemple al·legòric del que han de fer els monarques: apartar−se dels
mals consellers de baixa condició.
35