La vaga de la Roca (1976-1977), una generació després La vaga

La vaga de la Roca
(1976-1977),
una generació després
Albert Alonso Quiñones
Josep Campmany Guillot
Jerónimo Casasola del Pozo
José Antonio Morales Rodríguez
A.Alonso, J. Campmany, J. Casasola i J. A. Morales
1
La vaga de
la Roca
(1976-1977),
una generació
després
Albert Alonso Quiñones
Josep Campmany i Guillot
Jerónimo Casasola del Pozo
José Antonio Morales Rodríguez
2
La vaga de la Roca (1976-1977), una generació després
A la memòria de Jerónimo Casasola, Jero, que
ens va deixar mentre preparàvem aquest treball.
Foto de la portada: assemblea del 17 de novembre de 1976 al
pavelló de Viladecans. Manel Armengol
Primera edició: novembre de 2008
©2008, per aquesta edició: Centre d’Estudis de Gavà
©2008, Albert Alonso, Josep Campmany, Jerónimo Casasola i
José Antonio Morales.
Edició i maquetació: Josep Campmany
Correcció lingüística: Marta Jiménez
Eixde
deServeis
serveisSA,
gràfics, SL
Impressió: Eix
c/ de Salamina, 35
L’Hospitalet de Llobregat
Dipòsit legal: B-48.456-2008
*********
A.Alonso, J. Campmany, J. Casasola i J. A. Morales
3
Presentació
Teniu a les mans un treball realitzat per quatre
estudiosos de Gavà i Viladecans, que s’han aproximat
a aquells moments tensos i dolorosos de la vaga més
llarga de Roca, la dels 95 dies.
Cap d’ells va viure personalment aquella època, o
si la visqueren, eren prou infants per no entendre el
que passava. Així doncs, el que presenten aquí és
la mirada distant d’una nova generació, formada en
les eines de la recerca històrica, cap a uns fets que
commocionaren els coetanis.
És mèrit d’aquest treball utilitzar fonts molt diverses
i àmplies, tan àmplies que mai abans s’havien pogut
abastar en la seva totalitat: fonts periodístiques,
informes policials, fons particulars d’advocats –cosa
que ha permès accedir a documentació judicial
inèdita–, entrevistes personals a protagonistes
d’aquella vaga i les gravacions en directe de les
assemblees, també inèdites. El propòsit ha estat
aplegar la més gran multiplicitat possible de fets (de
vegades contradictoris), visions (sovint contraposades) i documents, per tal que el lector actual, que
no va viure necessàriament el conflicte, ni l’època,
pugui extreure’n les pròpies conclusions.
També és notori que aquella vaga, vista a distància,
i a causa de la seva singularitat, és ara un objecte
assenyalat pels especialistes en història contemporània, pels acadèmics, per la Universitat. Gavà,
Viladecans i la seva història recent han esdevingut
dignes de remarca, valoració i estudi. El Centre
d’Estudis de Gavà no pot deixar de fer-hi una
aportació. Amb voluntat divulgativa, però també
compiladora i didàctica. Aquí la teniu. Esperem que
sigui del vostre interès.
Marcel·lí Reyes, Centre d’Estudis de Gavà.
Marcel·lí Reyes i Vidal,
Centre d’Estudis de Gavà
4
La vaga de la Roca (1976-1977), una generació després
BIBLIOGRAFIA I FONTS PRINCIPALS
Publicacions i treballs
Colectivo de Estudios por la Autonomía Obrera, Luchas autónomas en la transición democrática, Bilbao, Ed. Zero, 1977.
Dionisio Jiménez, Roca, organización obrera y desinformación, Madrid, Ediciones de la
Torre, 1977.
Diversos autors, El Boscater Negre. Especial 10 anys de la vaga de la Roca. Gavà, 1987.
Col·lectiu Obrer i Popular, La huelga de Roca. Catàleg de l’exposició.Viladecans, 1987.
Néstor Luján, La lucha contra el frío y el calor, y a favor de la higiene. Contribución de
una familia de industriales catalanes a lo largo de 75 años, Barcelona, Ed. Montserrat
Maneu, Taller Editorial, 1992.
Anna Xuclà i Isabel López, Roca, treball de recerca universitari, 1997.
Francisco Ruiz Acevedo, Antonio García Sánchez, Vicenç Lizano Berges, El estilo sindical del Baix Llobregat. El sindicalismo bajo la dictadura franquista, 1960-1976,
Barcelona, CCOO, 2003.
Jerónimo Casasola, Roca. La gran huelga del 76. 95 días en lucha. Gavà, l’autor, 2004.
Albert Alonso, La vaga de Roca. 96 dies de resistència i autoorganització. Tesi de llicenciatura. Universitat de Barcelona, 2005.
Espai en Blanc (coord.), Luchas autónomas en los años setenta. Del antagonismo obrero
al malestar social, Madrid, Traficantes de Sueños, 2008.
Arxius
Arxiu de l’antic Govern Civil de Barcelona, Arxiu Nacional de Catalunya, Arxiu Històric
de Viladecans, Arxiu Administratiu de Viladecans, Arxiu Municipal de Gavà (AMG),
Biblioteca del Pavelló de la República de la Universitat de Barcelona, Centre Documental de la Comunicació (CEDOC) i Hemeroteca General de la Universitat Autònoma de Barcelona, Centre de Documentació Històrica i Social (CDHS) de l’Ateneu
Enciclopèdic Popular, Col·lectiu Obrer Popular, Col·lectiu Ronda, Fundació Salvador
Seguí de la CGT, Fundació Utopia d’estudis socials.
Il·lustracions
Arxiu Municipal de Gavà (AMG), Jordi Soteras, Miquel Armengol, família Vinyes-Badia,
Salvador Mercader, Antoni Baños, Jaume Muns, Marcel·lí Reyes, Centre d’Estudis de Gavà,
Interviú, Arreu, Can Oriach, Mundo i Alternativas.
A.Alonso, J. Campmany, J. Casasola i J. A. Morales
Índex
LA FUNDICIÓ
p. 7
Del taller familiar al capital nord-americà
Els anys de creixement interior
L’obra social dels Roca
La nova etapa empresarial
p. 7
p. 8
p. 11
p. 12
LA CURTA PRIMAVERA DEL 76
p. 15
La primera vaga de Roca de 1976
Entre la repressió i la revolta
L’aixecament pacífic
L’empat tècnic
«Divideix i venceràs»: piquets i violència
Un final mal resolt
p. 15
p. 15
p. 18
p. 19
p. 20
p. 23
LA GRAN VAGA DELS 95 DIES
p. 27
El context polític i social de la vaga
Els primers moments del conflicte
La direcció de la vaga: un model original
L’allargament de la vaga
El final de la vaga
p. 27
p. 33
p. 50
p. 62
p. 82
DESPRÉS DE LA VAGA
p. 95
La sorprenent recuperació de l’empresa
El moviment obrer després de la vaga
La disminució del pes en l’economia local
El gegant multinacional
p. 95
p. 96
p. 97
p. 98
Agraïments
p. 100
5
6
La vaga de la Roca (1976-1977), una generació després
A.Alonso, J. Campmany, J. Casasola i J. A. Morales
LA FUNDICIÓ
Del taller familiar al capital nord-americà
La fàbrica dels germans Roca va començar
a construir-se el 17 de gener de 1917, en uns
terrenys venuts per la propietària de can Sellarès,
Maria Casas, per 25.000 pessetes.1
7
A la pàgina anterior,
fotografia aèria de
les instal·lacions de
l’empresa Roca Radiadors a Gavà, als anys
setanta. Foto: AMG,
fons L’abans de Gavà.
Estava destinada a fabricar radiadors, i va
obrir les portes l’agost d’aquell mateix any.
L’empresa, tot just creada amb el nom de Tallers
Roca SA, l’havien fundat els germans Maties,
Martí, Àngela i Josep, nascuts a Manlleu, on el
seu pare tenia un taller de reparació de màquines
amb foneria. Els germans havien nascut entre els
anys 1880 i el 1890.
L’any 1921 els quatre germans van reorganitzar
el taller: en Maties i en Martí hi treballaven com
a ajustador i fonedor, respectivament, mentre
que en Josep, que tot just havia acabat els
estudis d’enginyeria, feia de director comercial
i l’Àngela, que havia après comptabilitat pel seu
compte, s’encarregava de l’administració.
El primer producte que fabricaren els quatre
germans, a Manlleu encara, era un radiador de
foneria. Per produir-los en sèrie es van instal·lar
a Gavà, prop de l’estació –pensaven en la manera
de comercialitzar-los fàcilment– i de la sorra
de les Marines, que els era indispensable per
fabricar les ànimes dels radiadors. La primera
caldera es fabricà tot seguit, l’any 1917, i el 1921
van entrar en el sector de la ceràmica esmaltada
per a banyeres i material sanitari.
La plantilla era exigua i els Roca vivien a Gavà,
en una torre a la carretera. El creixement lligat a
la I Guerra Mundial va impulsar el negoci.
L’any 1925 comencen a fabricar banyeres, i
l’any 1929, davant la forta competència dels
americans, van decidir liquidar Tallers Roca,
[1] N. Luján, La lucha
contra el frío y el calor,
y a favor de la higiene.
Contribución de una
familia de industriales
catalanes a lo largo de 75
años, p. 161-180.
8
La vaga de la Roca (1976-1977), una generació després
donar entrada com a accionistes, amb un 51%
del capital, als americans de l’American Radiator
Company i constituir una nova empresa, la
Companyia Roca Radiadors SA.
La torre dels Roca, a la
carretera, just al costat
de la fàbrica. Foto:
CEG.
Gravat dels Tallers
Roca l’any 1925,
publicat al Foment del
Turisme de Barcelona.
Foto: CEG.
Els anys de creixement interior
La nova companyia, al llarg de la primera
meitat de la dècada dels anys trenta, va realitzar
un important esforç de producció, amb un
creixement sostingut i l’obertura de nous mercats
a tot l’Estat. Foren els anys pròspers d’una
família que encara residia a Gavà. Tal com
indicava la publicitat dels anys trenta, l’empresa
estava «al servei de l’arquitectura», i de fet la
Companyia Roca va entrar a formar part del
grup d’empreses de suport al grup d’arquitectes
catalans d’avantguarda, el GATCPAC, que tant
de renom internacional va assolir.
Els primers productes de porcellana vidriada
es fabricaren a Gavà l’any 1936, poc abans
d’esclatar la guerra d’Espanya, però l’esclat del
conflicte va impedir-ne la comercialització.
El creixement de l’empresa motivà també el de
la plantilla, i al llarg dels convulsos anys trenta
s’hi van produir molts conflictes laborals. En
tenim una ressenya d’un del 1934, en un moment
A.Alonso, J. Campmany, J. Casasola i J. A. Morales
en què, per adaptar-se a la gran crisi econòmica
mundial, van acomiadar gran part de la plantilla
de treballadors, amb una situació de tensió que
va requerir l’arribada de guàrdies d’assalt a Gavà
per mantenir l’ordre.2 En aquest ambient, es
desenvolupà un sindicat adherit a la CNT molt
radical, proper a les tesis de la FAI.
Durant la guerra, els Roca estaven refugiats
a la zona franquista i, després d’uns mesos
sota control obrer independent,3 la fàbrica fou
incautada pel govern de la Generalitat i, més
tard, pel Ministeri de la Guerra, i destinada a
produir obusos.4 L’agost de 1938, l’impacte
de diverses bombes de l’aviació franquista va
aturar la producció, i algunes màquines van
ser desmuntades i traslladades a una foneria de
Figueres.
Tot i això, en acabar la contesa, els propietaris
van trobar una empresa que no els costà gaire
de tornar a posar en funcionament, i encara, de
les màquines traslladades a Figueres, van poder
recuperar-ne alguna de moderna, adquirida per la
Generalitat, cosa que els va permetre de reiniciar
9
La família Roca al
complet, l’any 1919, En
aquest any, la plantilla
no superava la trentena de persones. Foto:
AMG, revista Sellarès.
[2] «Noticiari local»,
L’Aramprunyà, núm. 8 (22
d’abril del 1934), p. 6.
[3]Centro Documental
de la Memoria Histórica
(Salamanca), PSBarcelona, 461, 22.
[4] Arxiu Montserrat
Tarradellas i Macià, Poblet,
C-1489, D-20 i Caixa 2.
Documentació diversa.
Lligall 22.
10
La vaga de la Roca (1976-1977), una generació després
[6] N. Luján, La lucha
contra el frío y el calor,
y a favor de la higiene.
Contribución de una
familia de industriales
catalanes a lo largo de 75
años, p. 181-197.
[7] J. Campmany, «La
fundició». El Boscater
Negre. Especial 10 anys de
la vaga de la Roca, 1987.
la producció gairebé de forma immediata a
l’entrada de les tropes franquistes.
Els seus productes tornaven a estar al mercat
a principis de 1940. Pel que fa a l’accionariat,
el govern franquista, totalment oposat a la
presència de capital estranger a les empreses
espanyoles, afavorí la venda de la participació de
l’American Radiator and Co. als germans Roca,
operació que es va consumar l’any 1944.6
Fou en aquests anys, gràcies sobretot al tancament de fronteres per a la importació de sanitaris,
i a l’aliança dels Roca amb el règim, que l’empresa cresqué i esdevingué una gran companyia
d’abast estatal. Les restriccions elèctriques se
superaren amb tres grups electrògens i una planta
de refinament de dièsel en brut, que no estava
subjecte a les restriccions d’importació.
La plantilla de la
fàbrica Roca l’any
1919 al complet. Foto:
família Vinyes-Badia.
Així, després de la guerra, la fàbrica amplià la
producció a aixetes i fluxòmetres, l’any 1954,
i aire condicionat, l’any 1963, aquest darrer a
través d’una associació al 50% amb l’empresa
americana York, una de les pioneres en aquest
sector. En aquesta època va obrir sucursals a
Madrid –inaugurada l’any 1962 en presència de
A.Alonso, J. Campmany, J. Casasola i J. A. Morales
dos ministres i diversos jerarques del règim–,
Sabadell (1963) i Sevilla (1968). L’any 1960
posà en marxa la primera planta automatitzada
de producció de banyeres.
L’obra social dels Roca
Durant el franquisme, l’empresa aplicà un ampli
programa social de caire paternalista que compensava els baixos salaris i les dures condicions
laborals, i afavoria la submissió dels obrers. L’encariment de la vida per sobre dels salaris va fer el
model inviable, i fou liquidat als anys setanta.7
Les institucions auspiciades per l’empresa van
ser l’economat, diverses escoles religioses (nova
escola dels germans de la Sagrada Família, l’any
1952; nova escola de la Immaculada Concepció,
l’any 1955; l’escola parroquial Àngela Roca, el
1971) el Centre Cultural Parroquial (any 1952) i
l’Hospital de Sant Llorenç (inaugurat l’any 1953).
També van promoure habitatge assequible (el Poblado Roca, començat l’any 1960, i els habitatges
del Congrés, el 1974), un centre social, cultural i
esportiu obert l’any 1953 i que van situar a l’antiga casa pairal de les terres de la fàbrica (can
Sellarès), així com la nova parròquia, dedicada
a la Mare de Déu de Sales. També va tenir molta
importància l’escola d’aprenents, una iniciativa
formativa iniciada l’any 1941 en l’àmbit professional, destinada a capacitar els futurs quadres.
11
Les noves naus
destinades a la
producció de
porcellana, inaugurades
l’any 1936, poc abans
de l’esclat de la guerra.
Foto: GEC.
Àngela Roca opera
la petita formigonera
durant l’acte de primera
pedra del Poblado
Roca, el 1960. Foto:
AMG, revista Sellarès.
El Poblado Roca en
construcció, el 1960.
Foto: CEG.
12
La vaga de la Roca (1976-1977), una generació després
L’hospital de Sant
Llorenç, a Viladecans,
poc després de la seva
inauguració. Foto:
AMG, cessió Fermín
Navarro.
Les oficines tècniques
de Roca, als anys
cinquanta. Foto: cessió
Salvador Mercader.
[8]A. Xuclà, I. López,
Roca, treball universitari,
1997, p. 23.
En aquesta escola es van formar alguns
professionals que després es van establir pel
seu compte i van arribar a fundar empreses que
avui ja són multinacionals.
La nova etapa empresarial
L’any 1968, els successors dels primers accionistes
americans –American Ideal Standard– van
tornar al consell d’administració amb un 20%
de participacions. L’entrada americana coincidí
amb anys de fort creixement, de forma que
l’empresa esdevingué un factor determinant
per explicar el creixement demogràfic de Gavà
i Viladecans: l’any 1970, Roca donava feina a la
meitat de la població activa de Gavà. L’any 1976
tenia 7.099 empleats (entre totes les factories) i
uns ingressos de 7.777 milions de pessetes.8
L’entrada del capital americà es va traduir també
en un canvi en el model social paternalista que
fins llavors havia liderat l’empresa familiar. Just
un any després d’una de les primeres vagues
obreres de la comarca, que tingué lloc l’any
A.Alonso, J. Campmany, J. Casasola i J. A. Morales
1971, l’empresa va començar a dissoldre les
seccions esportives federades de can Sellarès.
A finals de la dècada, es va desprendre de
l’Hospital de Sant Llorenç, i a principis dels
vuitanta va alienar l’economat i tota la resta
d’activitats no relacionades directament amb la
producció.
13
El complex social i
esportiu de can Sellarès,
inaugurat el 1953,
resumeix les pretensions
socials dels patrons
de Roca. Foto: AMG,
revista Sellarès.
El 1988, per cloure aquesta etapa, es venien als
ajuntaments de Gavà i Viladecans el que havia
estat el vaixell insígnia de la política social de
l’empresa: can Sellarès.
Ampliació de la fàbrica
després de la guerra.
Foto: AMG, cessió Joan
Jardí.
14
La vaga de la Roca (1976-1977), una generació després
A.Alonso, J. Campmany, J. Casasola i J. A. Morales
LA CURTA PRIMAVERA
DEL 1976
La primera vaga de Roca de 1976
Per entendre el desenvolupament de la gran
vaga de 95 dies de 1976-77, cal tenir present el
context general i els fets succeïts mig any abans:
una altra vaga de 41 dies. El que passà durant
la primera vaga va suscitar diverses lectures i
interpretacions entre els protagonistes –obrers
en tota la seva diversitat, però també patronal i
autoritats– que varen determinar la manera en
què s’encarà el segon conflicte.
Entre la repressió i la revolta
En la vigília de l’inici de la primera vaga de Roca
de 1976, políticament, el moment era crucial:
feia tres mesos que el dictador havia mort, i
l’oposició democràtica clandestina començava
a aparèixer en públic, tot i que el marc legal del
franquisme encara seguia vigent sota la mà dura
del president Arias Navarro.
L’1 de febrer, l’Assemblea de Catalunya
convocava la primera manifestació massiva a
Barcelona, per l’amnistia, i una setmana després
una altra per l’Estatut. La repressió policial havia
estat violenta i desmesurada. Pocs dies després,
el rei Joan Carles feia la seva primera estada
institucional a Catalunya –amb un acte al Saló
del Tinell on parlà en català per primer cop– amb
visita al Baix Llobregat inclosa.
A més, durant el primer trimestre de 1976
es produí a tot l’Estat espanyol una forta
onada reivindicativa generalitzada i de grans
dimensions. S’estengué arreu un significatiu
15
A la pàgina
anterior, una de
les multitudinàries
manifestacions
produïdes a Gavà,
durant la vaga de
Roca de la primavera
de 1976. Foto: Antoni
Baños.
16
La vaga de la Roca (1976-1977), una generació després
moviment vaguístic en un moment en què
començaven a notar-se els efectes de l’etapa
econòmica recessiva i en què el govern començà a
apostar per polítiques de control salarial. Al febrer,
després d’una important i exitosa vaga general
comarcal al voltant del conflicte de l’empresa
Laforsa de Cornellà, el Baix Llobregat bullia.
A tot el país es percebia expectativa de canvi.
Les dures condicions
laborals de la fàbrica
van provocar diversos
conflictes al llarg de
la seva història. Foto:
AMG, fons L’abans de
Gavà.
De la mateixa forma que en els primers mesos
de la II República es multiplicaven els conflictes
i les mobilitzacions, en part com una manera
de marcar les esperances, ara, amb la mort
de Franco, aquesta intenció de buscar marges
tornava a aparèixer. Es projectava, per tant,
un clima per a objectius de diferent origen que
aglutinava des de persones que volien una simple
millora de les seves condicions fins aquelles que
apostaven per una revolució política i social.
A.Alonso, J. Campmany, J. Casasola i J. A. Morales
En definitiva, molts obrers se sentien en un
ambient que permetia una certa ofensiva pels
seus interessos. És en aquest marc que s’ha de
situar la vaga de Roca.
Com estava estipulat, entre treballadors i empresa
existia una disposició per anar adaptant cada sis
mesos els salaris a l’increment progressiu de la
inflació i cost de la vida.
Per aquestes dates encara no s’havia arribat a
un acord. El 20 de febrer Roca comunicava als
treballadors de totes les seves factories que havia
decidit un augment semestral lluny del que en un
primer moment reivindicaven els treballadors.
En protesta, els treballadors de Roca de la
factoria d’Alcalá de Henares mantenien la vaga
que havien iniciat un dia abans.
El 26 de febrer, a la fàbrica de Gavà i Viladecans,
després de la detenció dels delegats sindicals
que venien de Madrid a explicar la situació, es
decidí en assemblea secundar la vaga. L’aturada
començà el 28 de febrer.
17
Els germans Maties,
Àngela, Martí i Josep,
fundadors de l’empresa
Roca Radiadors, a finals
dels anys seixanta.
Foto: AMG, revista
Sellarès.
18
La vaga de la Roca (1976-1977), una generació després
L’aixecament pacífic
La resposta patronal, l’endemà, va ser la suspensió
de feina i sou als vaguistes fins al 3 de març. Però
els treballadors, molt motivats, respongueren
amb l’ocupació del carrer. Diàriament, omplien
els carrers de Gavà i Viladecans de forma
pacífica: més de 4.000 persones en manifestació
contínua, amb assemblees autoritzades al pavelló
del Jacme March.1
[1] Diario de Barcelona,
3/03/1976.
[2] La voz de Viladecans,
març de 1976.
Església de la Mare de
Déu de Sales, al Poblado Roca, de l’arquitecte
austríac Robert Kramreiter Klein, deixeble de
Le Corbusier, inaugurada el 1967. En tots els
conflictes laborals, el
rector, Celestino Bravo,
va estar al costat dels
obrers. Foto: CEG.
Era una vivència totalment nova i sorprenent
per als habitants de Gavà i Viladecans. 2
L’objectiu dels treballadors –i sobretot dels
representants sindicals escollits en assemblea,
que els representaven i els guiaven– era repetir
l’esquema que a Gavà mateix havia funcionat
en el conflicte de la Rockwell-Cerdans, i que
havia tingut èxit en altres fàbriques en conflicte
al Baix Llobregat: doblegar els patrons aturant
la producció i provocant el consegüent dany
econòmic, mentre es feien concentracions i
assemblees pacífiques i multitudinàries per
vehicular la informació, consolidar la solidaritat
entre obrers, dissipar els dubtes dels indecisos,
i atemorir les autoritats polítiques interessades
a minimitzar el conflicte.
A.Alonso, J. Campmany, J. Casasola i J. A. Morales
19
Una de les primeres
assemblees legals
realitzades al camp
esportiu de Viladecans.
Foto: CEG.
En aquesta estratègia cal remarcar el tancament,
el 2 de març, de 120 vaguistes a l’església de la
Mare de Déu de Sales, amb el suport del rector,
Celestino Bravo, que ja havia tingut un paper
clau en una vaga anterior (novembre de 1971)
en oferir la parròquia.3 La vaga començava amb
amplis suports socials –el paper de l’església en
aquella època era crucial, i sovint obria els seus
espais als treballadors en vaga– i s’estenia la
impressió d’estar al davant d’una revolta pacífica,
amb una força amagada que ara sortia.
Però el 3 de març, uns fets succeïts lluny, a
Vitòria, afectaren, i molt, els vaguistes.
Allà, una concentració obrera en una església
acabà amb una càrrega brutal, foc real de la
policia, i el resultat de cinc morts. El missatge
era clar: el govern d’Arias Navarro feia un
cop de timó i evidenciava que no toleraria més
demostracions de força obrera, ni connivència
ni aliances amb altres sectors (com ara l’església
catòlica). Els fets de Vitòria estigueren presents
durant tota la vaga, i més enllà i tot. Els vaguistes
deixaren l’església el dia 5 de març.
L’empat tècnic
A partir del 3 de març s’assolí un empat. La patronal, amb ple suport governatiu, va enrocar-se i
no volia cedir ni un mil·límetre a les reivindicacions dels treballadors –l’augment de sou i la readmissió d’un treballador d’Alcalá acomiadat, Piris.
[3] Homilía predicada en
la parroquia de Santa Maria de Salas (Viladecans)
en la celebración de
la imposición de la
ceniza con presencia
de los huelguistas de
CRR. 3/3/76. Document
mecanografiat de l’arxiu
personal de
Mn. Celestino Bravo.
20
La vaga de la Roca (1976-1977), una generació després
Funerals pels fets de
Vitòria, el març de
1976. Aquests fets
van influir molt en la
trajectòria de la vaga.
Foto: CEG.
El 3 de març l’empresa anunciava que el
tancament patronal –lock out– s’allargava fins
al dia 9. D’altra banda, els obrers organitzaven
una caixa de resistència, recaptaven la solidaritat
de tota la comarca –i el paper de les aleshores
clandestines Comissions Obreres en això va ser
crucial– i aconseguiren suports rellevants entre
gent aliena al món de Roca, com els professors
de l’Institut Bruguers de Gavà.4
Fou llavors quan destacaren alguns lideratges.
Entre ells, el d’Antonio Plata, acomiadat de
Roca i membre de CCOO i del PSUC. Tot i no
treballar a la fàbrica, tenia una forta ascendència
entre els obrers, ja que havia liderat, junt amb
d’altres, l’exitosa vaga de 1971, que assolí la
signatura d’un conveni especialment beneficiós
per als treballadors.
L’empat, però, es trencà al mes de la vaga,
concretament a partir del 15 de març.
«Divideix i venceràs»: piquets i violència
El 15 de març, la patronal va prendre la iniciativa
–fins llavors s’havia limitat a respondre a la
iniciativa obrera– i va oferir als vaguistes
reincorporar-se i cobrar la part treballada del
mes de febrer.
L’oferta va quallar, i una part dels treballadors
va tornar a treballar, entre acusacions d’esquirols
dels que es mantenien en vaga. Entorn d’aquesta
data, van suscitar-se els primers incidents entre
els piquets de treballadors en vaga i oficinistes,
caps d’equip i altre personal que no secundava el
conflicte, amb agressions físiques i desperfectes
a vehicles.
[4] Tele/Expres, 8/03/1987.
Alhora, la presència policial començava a ser
generalitzada, amb la justificació de protegir
els treballadors que volien seguir treballant dels
piquets de vaguistes .
A.Alonso, J. Campmany, J. Casasola i J. A. Morales
21
La tensió cresqué i el suport social que s’havia
estès entre Gavà i Viladecans començà a
disminuir quan piquets de vaguistes, en un intent
de mantenir la sensació de revolta pacífica de
les setmanes anteriors, van aconseguir clausurar
el mercat setmanal de Gavà i paralitzar les
activitats del mercat de Sant Michel, a la plaça
de Balmes.5
El 23 de març es produí un fet significatiu,
punt d’inflexió en la vaga: la Guàrdia Civil
i els «grisos» –pel color de l’uniforme de la
temible policia armada franquista– van carregar
contra una concentració de vaguistes a Gavà,
perseguint-los Rambla amunt amb l’ús intens de
bales de goma i pots de fum, atacant també dones
i nens que els acompanyaven. La persecució es
va estendre per Viladecans.6 L’ombra de Vitòria
era present.
[5] J. Vendrell Campmany,
«Se recrudece la situación
en Roca», Diario de
Barcelona, 17/03/1976.
[6] J. Vendrell Campmany,
«Los trabajadores de
‘Roca’ protestan por la
enérgica actuación de
la policía», Diario de
Barcelona, 25/03/1976.
La policia armada, els
«grisos», van carregar
contra una concentració
de vaguistes a la
Rambla de Gavà, el 23
de març. Foto: CEG.
22
La vaga de la Roca (1976-1977), una generació després
Alhora, les autoritats van denegar el permís per
fer qualsevol tipus d’assemblea, i les forces
de seguretat, per impedir qualsevol tipus de
concentració, van ocupar els espais que fins
aquell moment els obrers havien fet seus.
S’entorpia així la circulació d’informació entre
vaguistes i la presa de decisions conjuntes.
L’estructura de treballadors es fragmentà, i
aparegueren les primeres divisions.
El detonant final fou la detenció, el 29 de març,
d’Antonio Plata. Una simple retenció acabà amb
fortes agressions a la caserna de la Guàrdia Civil
de Gavà.7
[7] F. Ruiz Acevedo, A.
García Sánchez, V. Lizano
Berges, El estilo sindical
del Baix Llobregat. El
sindicalismo bajo la
dictadura franquista,
1960-1976, p. 230-238.
[8] «Paro de importantes
empresas en Cornellà y
Sant Joan Despí», Diario
de Barcelona, 1/04/1976.
La retenció de 24 hores
d’Antonio Plata a la
caserna de la Guàrdia
Civil de Gavà acabà
amb aquests cops,
evidència de les tortures
a què va ser sotmès.
Foto: CEG.
L’endemà, diverses fàbriques de la comarca van
fer una aturada de solidaritat. Antonio Plata fou
posat en llibertat, i immediatament ingressà a
l’hospital de Viladecans.8
El Diario de Barcelona acabava la seva crònica
del dia 31 sobre el conflicte amb una descripció
ben nítida: «Existe malestar, y lo que es peor,
desánimo. Cuando todos los indicios hacían
prever una pronta vuelta al trabajo, se parte
nuevamente de la nada, aunque en esa ocasión
de menos cero. Un trauma que se nos antoja será
costoso de superar».
A.Alonso, J. Campmany, J. Casasola i J. A. Morales
23
Un final mal resolt
L’1 d’abril, alguns dels vaguistes es reincorporaren a la feina. Hi hagué noves detencions i un
dels reincorporats patí una agressió greu dels
piquets, que l’obligà a ingressar a Bellvitge.
El 3 d’abril, els representants de la fàbrica de
Gavà i Viladecans van pactar amb l’empresa un
cert increment salarial, absència de represàlies
sobre els vaguistes locals, subordinar l’expulsió
o readmissió de l’acomiadat de Madrid al que
decidissin els tribunals i, allò més important, sotmetre el compromís a votació secreta. Els treballadors només tenien permís per votar, no per fer
assemblea, reunir-se, o propagar consignes. La
mesa electoral es constituí el 5 de març. La votació es desenvolupà de 10 del matí a 6 del vespre,
La votació i el pacte dels delegats va provocar
l’exacerbació dels ànims: el boicot de la majoria
Informe mèdic sobre les
lesions produïdes per la
Guàrdia Civil a Antonio
Plata. Foto: CEG.
24
La vaga de la Roca (1976-1977), una generació després
de treballadors, que volia forçar un laude, no
va servir de res, malgrat els insults i amenaces
verbals. La tensió ambiental era ben present, i
només va votar un 7% dels treballadors de Roca.
D’aquests, un 94% votà a favor d’acceptar la
darrera oferta de l’empresa.9 El 8 d’abril, un grup
de catòlics de Gavà i Viladecans feia pública una
carta oberta contra l’actitud de mossèn Celestino
Bravo de donar suport als vaguistes.10 El clima
de revolta pacífica i de suport ampli d’un mes i
mig abans s’havia trencat completament.
El 10 d’abril, els treballadors es reincorporaven
progressivament a la feina. La vaga havia acabat,
però el conflicte no només no s’havia resolt,
sinó que encara s’havia polaritzat més. En els
següents mesos, s’havia de negociar el conveni,
i la possibilitat, per tant, d’un segon conflicte
s’ensumava en l’ambient.
[9] «La reunión de Roca,
aplazada para hoy», Diario
de Barcelona, 7/04/1976.
[10] Arxiu personal de
Celestino Bravo.
Entre els treballadors, quedava definit un sector
majoritari molt crític sobre com s’havia dirigit
la vaga. Tot i que encara estava enquadrat en
Comissions Obreres (sindicat que en aquest
moment aglutinava la majoria de les forces i les
tendències obreres), aquest sector crític ben aviat
s’inclinà per defensar una metodologia organitzativa basada en l’assemblearisme més pur, renunciant totalment a participar en un diàleg amb els
sectors de poder que provenien del franquisme.
CCOO ja s’estava trencant com a sindicat unitari
i l’aposta de controlar des de dins el sindicat
vertical ja no donava més de si. En pocs mesos
van sorgir sindicats diversos a nivell estatal,
políticament a l’esquerra del PCE, que s’oposaven a l’estratègia de CCOO. I de fet, en la vaga
de Roca de la tardor es va escenificar obertament, entre altres coses, la divisió dins l’esquerra
sindical i política entre reformistes i rupturistes.
La forta repressió produïda a partir del 23 de
març, destinada a anul·lar qualsevol assemblea,
i la visualització de la força obrera al carrer, evi-
A.Alonso, J. Campmany, J. Casasola i J. A. Morales
dencià que les assemblees i la visió dels vaguistes
com un sol bloc compacte eren el que més preocupava, cosa que contribuí a mitificar-les: la repressió volia impedir qualsevol tipus de concentració i organització obrera des del moment que
es prohibia la presència al carrer de més de tres
persones juntes per sospita de concentració assembleària. I aquest objectiu policial i governatiu
va fer créixer, va enfortir i va convertir en mite,
entre els treballadors, la idea de l’eficiència de
la unió obrera al carrer i l’assemblearisme, que
tanta força va tenir en la següent vaga. Al mateix
temps, els retrets cap als que havien abandonat
la vaga propicià un trencament i una polarització
entre els treballadors mai vista fins aleshores.
La patronal, si alguna lliçó va extreure de la vaga,
va ser el descobriment de forma empírica dels
límits del moviment obrer i de la seva capacitat.
I que les claus per afrontar qualsevol conflicte
posterior amb garanties de victòria eren no cedir
a cap demanda dels vaguistes, crear un clima de
terror que trenqués la solidaritat, aprofundir les
divisions entre els mateixos obrers i garantir el
suport total de les forces policials.
Certament, el març de 1976, els obrers van
poder demostrar tota la força organitzativa que
posseïen per reivindicar unes llibertats i uns drets
inexistents fins aquell moment, però aquesta
inèrcia va ser tallada bruscament.
La primavera del 76 va ser curta.
25
Les assemblees diàries
van ser mitificades pel
moviment obrer de
Roca, especialment
a partir de la seva
prohibició governativa.
Foto: fundació Salvador
Seguí, Solidaridad
Obrera.
26
La vaga de la Roca (1976-1977), una generació després
A.Alonso, J. Campmany, J. Casasola i J. A. Morales
VAGA DELS 95 DIES
El context polític i social de la vaga
El conflicte que es va desenvolupar a Roca entre
novembre de 1976 i febrer de 1977 va ser clau en
la història del moviment obrer contemporani i de
la transició espanyola. Es va desenvolupar en un
context crucial en el pas de la dictadura a l’actual
democràcia: el seu abast temporal coincideix
amb la celebració del referèndum sobre la Llei
de reforma política (15 de desembre de 1976),
que va donar pas a les primeres eleccions
multipartidistes i a les Corts Constituents (15 de
juny de 1977), i la preparació dels Pactes de la
Moncloa (signats el 25 d’octubre de 1977), que
va acabar amb el somni dels que volien enderrocar el règim franquista a través d’una ruptura
total. La vaga coincideix també amb els mesos
de la història recent espanyola de major violència
al carrer, tant per part dels grups terroristes de
dreta (matança d’Atocha, 24 de gener de 1977)
com pels d’esquerra (ETA, FRAP i GRAPO). La
conflictivitat obrera d’aquell any va ser considerable, a causa de la crisi econòmica, agreujada
per les insuficiències del model franquista, i de
la mobilització obrera amb finalitats polítiques.
Es va passar de 3.156 conflictes amb 647.100
vaguistes l’any 1975 a 40.179 conflictes amb
2.529.000 vaguistes l’any 1976. Alguns autors
augmenten la xifra de treballadors en vaga fins
a tres milions i mig.
La importància del conflicte de Roca ha motivat
una multiplicitat de punts de vista per part dels
diversos protagonistes. Així, per als grups que
defensaven l’autonomia obrera i la lluita obrera
de caire revolucionari, la vaga ha esdevingut
una fita, una de les mostres més importants de la
capacitat d’autoorganització del moviment obrer,
una crítica a la democràcia representativa que
s’anava obrint pas, i una lluita modèlica des del
27
Pàgina anterior: una
de les assemblees de
treballadors, al pavelló
esportiu de Viladecans.
Foto: M. Armengol.
28
La vaga de la Roca (1976-1977), una generació després
Les concentracions
de treballadors per
reivindicar millores
polítiques eren
constants. Foto: revista
Can Oriach.
[1] A. Alonso, «La huelga
de Roca, autoorganización
contra el pacto social»,
Espai en Blanc (coord.),
Luchas autónomas en los
años setenta. Del antagonismo obrero al malestar
social, p. 137-160.
[2] F. Ruiz Acevedo, A.
García Sánchez, V. Lizano
Berges, El estilo sindical
del Baix Llobregat. El sindicalismo bajo la dictadura franquista, 1960-1976,
p. 67-71, 134, 230-238,
240-241 i 253.
[3] Néstor Luján, La lucha
contra el frío y el calor, y a
favor de la higiene. Contribución de una familia de
industriales catalanes a lo
largo de 75 años.
punt de vista del compromís obrer per assolir una
democràcia participativa autèntica.1 En canvi,
per als grups d’oposició al franquisme que van
liderar l’evolució cap a la democràcia parlamentària, la vaga de Roca va significar un gran error,
un conflicte fora del temps que li pertocava,
provocat simplement per la radicalització d’uns
líders demagogs que s’aprofitaven de la intransigència empresarial per arrossegar un conjunt de
treballadors molt castigats per les dures condicions laborals de l’empresa.2 Pel que fa a la visió
conservadora, la vaga de Roca no s’ha acabat
mai d’entendre, i sempre s’han buscat causes
externes i conspiracions internacionals per
explicar-la. De fet, des d’aquests sectors, com
des de la mateixa empresa, s’ha tendit sempre a
passar pàgina d’aquest conflicte, sense entrar a
fons a estudiar-ne ni les possibles causes ni les
conseqüències.3
En qualsevol cas, la vaga de Roca de 1976-1977
va ser inequívocament política. Encara que això
avui en dia sobti a més d’un, en aquella època la
fàbrica era un àmbit en què es parlava i es feia
molta política; en què les idees revolucionàries
eren seriosament preses en consideració –fins
al punt d’originar grups d’acció directa, com el
MIL de Salvador Puig Antich– i en què s’acceptava plenament i era vigent la idea que existia
una classe obrera que, si actuava unida i sota el
lideratge adient –lideratge d’una avantguarda o
del conjunt actuant assembleàriament–, podia
provocar la instauració d’un estat socialista.
Pel que fa al moment social, estava dominat per
la crisi industrial que va acabar d’enfonsar el
règim franquista, i va provocar un apropament
entre els sectors moderats de l’oposició (PCE
i PSOE) i els sectors reformistes del règim
franquista. L’apropament havia començat l’any
1973, després de la mort de Carrero Blanco,
i s’accelerà amb la mort de Franco. El fracàs
A.Alonso, J. Campmany, J. Casasola i J. A. Morales
d’Arias Navarro a l’hora de contenir el moviment
obrer en augment i la crisi va fer que els cercles
financers es decantessin obertament a favor
d’una reforma que donés a Espanya una constitució com la de les democràcies occidentals. Amb
el canvi de govern de juliol de 1976 i l’ascens
d’Adolfo Suárez, els franquistes reformistes passaren a prendre el control de l’aparell de l’Estat, i
acceleraren el ritme de contactes amb l’oposició.
El canvi anava aparellat amb els denominats
Pactes de la Moncloa, per garantir la pau social
durant la transició. Les implicacions socials dels
Pactes van provocar una radicalització per part
de les ideologies que no els compartien, tant de
l’extrema esquerra com de l’extrema dreta.
La radicalització obrera no es donà només
a l’Estat. L’esquerra radical proliferà en un
context mundial caracteritzat per les lluites de
descolonització –Àfrica, Vietnam, etc.– i les
guerrilles revolucionàries d’Amèrica Llatina. Els
exemples internacionals justificaven i movien al
convenciment polític que s’estava gestant una
onada revolucionària d’abast internacional que
també tindria el seu impacte a Espanya. Hi havia
una forta radicalització de la classe treballadora,
i a les plataformes reivindicatives de les vagues
29
Els Pactes de la
Moncloa, signats a
finals de 1977, es van
discutir durant un
any entre el govern
reformista i l’oposició
encara clandestina, per
garantir l’estabilització
econòmica durant la
transició. Foto: Centre
de Documentació
Històrica i Social.
30
La vaga de la Roca (1976-1977), una generació després
era usual trobar demandes polítiques, com ara
llibertat de reunió, de vaga i d’associació.
Aquest va ser el context polític i social de la vaga
de Roca, paral·lela en el temps a la descomposició de l’aparell franquista, la legalització dels
partits polítics i sindicats i a la pèrdua de força
d’organitzacions unitàries, com ara l’Assemblea
de Catalunya o el Consell de Forces Polítiques.
El procés accelerat provocà un canvi de paradigma: de la lluita unitària contra un enemic comú
es passava a les tàctiques i rivalitats entre formacions per aprofitar al màxim les possibilitats del
nou marc polític, cosa que motivà que els programes de moltes organitzacions experimentessin
un canvi en la teoria, o en la pràctica.
Si fins aquell moment el partit clandestí que més
havia aglutinat el refús cap al règim havia estat el
PSUC i, en el camp laboral, el sindicat clandestí
Comissions Obreres (CCOO, en aquell moment
molt dominades pel PSUC), l’apropament als
sectors reformistes del règim li moderaren el
discurs i canviaren la seva manera de lluitar. Això
obrí, dins de CCOO, un enfrontament ideològic
entre les posicions rupturistes i pactistes.
Tot i que les darreres s’imposaren, en els darrers
temps hi havia hagut un important canvi generacional entre els integrants dels moviments
obrers, molts dels quals no havien conegut la
por i la repressió de la guerra i de la postguerra.
Església de Sant Jaume
de Cornellà, on l’any
1965 es van fundar
les CCOO del Baix
Llobregat. Foto: Arxiu
Comarcal del Baix
Llobregat.
A.Alonso, J. Campmany, J. Casasola i J. A. Morales
Aquesta distinta vivència va afavorir l’aparició
de grups de joves més radicals, que no se sentien
representats pel nou estil de les CCOO. Aquests
militants, desenganyats de les maniobres i pactes,
començaren a fer una crítica, teòrica i pràctica,
a partits i sindicats. Aquest estat d’opinió va
provocar que, en determinades empreses, els
treballadors es reorganitzessin al marge de les
centrals sindicals. Aquests grups de treballadors
van adoptar una organització assembleària. Es
pretenia així tornar als orígens del moviment obrer
i de les comissions obreres nascudes a Astúries.
Això provocà un enfrontament entre la majoria de
treballadors reunits en assemblea i els dirigents de
les centrals sindicals. L’enfrontament es reproduí
en diversos conflictes, tots al novembre de
1976: port de Barcelona, vaga de la construcció,
Tarabusi... Treballadors d’aquesta darrera
empresa, per exemple, afirmaven convençuts,
a finals de 1976, que «toda responsabilidad
[de la derrota de la vaga] recae en los aparatos
burocráticos que tenemos en nuestras filas,
en las centrales sindicales, que solamente se
preocupan en buscar un lugar privilegiado en
esa democracia burguesa que están negociando
con la Patronal y su gobierno».4 En aquest
31
Treballadors de Roca
concentrats a la
fàbrica amb motiu de
la celebració del 50è
aniversari. Amb 5.700
treballadors, la factoria
de Gavà era una de
les més grans de la
comarca. Foto: revista
Can Sellarès.
[4] Colectivo de Estudios
por la Autonomía Obrera,
Luchas autónomas en la
transición democrática,
Bilbao, Ed. Zero, 1977,
vol. 1, p. 238.
32
La vaga de la Roca (1976-1977), una generació després
sentit, el cas de Roca va donar una gran fama
a la pràctica assembleària, que es va estendre a
alguns centres de treball i va ser també adoptat
en algunes associacions de barri.
Els veritables actors foren els vaguistes. La vaga,
fins a l’últim moment, tingué un destacable
seguiment, situació que reconeix fins i tot
l’empresa en un comunicat dos dies abans del
seu final. Per entendre el perquè de la resistència,
cal aprofundir en el context. Deixant de banda
la solidaritat, l’estructura organitzativa, els
fonaments ideològics, l’evolució mateixa del
conflicte, es va forjar un teixit que permetia
aguantar. En aquesta trama, dos factors van
ocupar un paper important: el primer, la
mimetització en un mateix territori de la fàbrica,
el barri i el conflicte, tot en un mateix món. El
segon, molt relacionat amb el primer, el fort
protagonisme dels vincles de parentiu; és a dir,
es pot parlar d’unitats familiars que es van veure
agredides en la seva geografia pròpia. En aquest
sentit, és important el paper de les dones, grup
indirecte i poc ideologitzat en un principi, però
que alhora, va ser dels més afectats i es mostrà
molt actiu, al carrer i a casa.
Vista aèria del Poblado
Roca, epicentre de la
vaga i escenari de la
resistència obrera.
Foto: AMG, fons
L’abans de Gavà.
A.Alonso, J. Campmany, J. Casasola i J. A. Morales
33
Els primers moments del conflicte
Tal com s’ha comentat, el final insatisfactori
de la vaga de primavera va donar arguments a
diversos treballadors, joves i polititzats, entre els
quals destacaren Fernando Palomo (vinculat al
moviment revolucionari enquadrat en la Lliga
Comunista Revolucionària, LCR), Cesáreo
Priego (vinculat als Grups Obrers Autònoms,
GOA, de caire autogestionari) i Jesús Sánchez
Pajares (vinculat més tard a les Comissions
Obreres, al PSUC i al PCC, esdevindria regidor
al primer consistori democràtic de Castelldefels),
juntament amb Antonio Alegre (que l’octubre de
1976 havia signat un manifest propugnat per la
LCR anunciant que deixava les CCOO i passava
a UGT), Francisco Pereda, del PCE (m-l), José
Serrano i José Antonio Grau. Començaren
a conscienciar la resta de treballadors, molt
desmobilitzats fins al moment. Per impulsar
el procés d’autoorganització van començar a
fer reunions en un bar del Poblado, simulant
partides de cartes, i a la muntanya, aprofitant
els diumenges al matí. Van aglutinar altres
treballadors amb gran capacitat de lideratge, com
Clemente Olivares (que provenia dels GOA), el
seu germà César, i José Manuel Romero (que
aleshores estava vinculat al grup revolucionari
FRAP).5 Aquest grup d’obrers va editar, entre
maig i juny de 1976, una publicació denominada
Prensa Obrera. Boletín informativo de la
Comisión Obrera Roca. El número dos d’aquest
butlletí, de principis de juliol de 1976, tenia
com a subtítol CCOO. Organización unitaria
de obreros independientes de la patronal, del
estado y de partidos políticos, cosa que remarca
que ja havia començat un procés de diferenciació
entre els que volien convertir el moviment en un
sindicat clàssic i els que maldaven per mantenir
els principis assemblearis. El pas del primer al
segon número evidencia el canvi del moviment
obrer a Roca, que apostava pel corrent assemble-
Clemente Olivares
intervenint en una
assemblea durant la
vaga de Roca. Foto: J.
Soteras.
Jesús Sánchez Pajares,
un dels altres líders
del moviment obrer de
Roca l’any 1976. Foto:
Interviú.
[5] Aquestes filiacions,
contrastades mitjançant
entrevistes personals pels
autors, van ser ja denunciades per una octaveta
anònima de caire ultradretà
datada el 4 de gener de
1977. Arxiu CEG.
34
La vaga de la Roca (1976-1977), una generació després
ari, que perdria l’assemblea precongressual de
CCOO d’aquell mateix juliol. El divorci entre
el moviment de Roca i els naixents sindicats va
oficialitzar-se aleshores.
Portada del fullet editat
per la Comissió Obrera
de Roca valorant la
vaga de primavera de
1976. Font: CEG.
Els arguments del grup promotor, tant plantejar
el conflicte laboral en termes de lluita de classes,
com propugnar l’establiment d’una organització
obrera autònoma amb finalitats polítiques (fer
caure l’estat franquista) van ser acceptats per
la majoria. Així, entre maig i juny de 1976, els
promotors van convèncer la major part de treballadors que calia escollir nous delegats sindicals
al marge del sindicat franquista, i adoptar una
nova organització obrera. El procés de convenciment, a través de moltes converses i reunions de petit format, va ser fàcil a causa del final
mal resolt en què va acabar la vaga de febrer, i és
el que explica la consolidació dels nous lideratges i la creació d’una sòlida xarxa organitzativa
que va permetre, més endavant, fer front de
forma cohesionada als llargs mesos de vaga.
El lloc on més ràpid s’organitzaren els treballadors va ser on hi havia els treballadors més joves,
el taller i la griferia. Les primeres eleccions
per escollir nous delegats es van fer al taller,
el juny de 1976, amb una caixa precintada de
cartró, situada al mig de la sala. Les votacions
es van fer sense candidats: s’havia acordat que
tothom podria triar qualsevol company, i els que
sortissin havien d’acceptar el càrrec, després de
ser confirmats per l’assemblea. Es van escollir 43
delegats. Com que encara no estaven representades totes les seccions, es va acordar que les
restants tenien llibertat per escollir representants,
cadascuna com cregués convenient.
A partir de juny i juliol de 1976, els treballadors
van fer de l’assemblea un òrgan de decisió.
Aquest sol fet, implantat mesos abans que
esclatés el conflicte obert, és d’una singularitat
remarcable, que diferencia el que passava a Roca
A.Alonso, J. Campmany, J. Casasola i J. A. Morales
35
del que passava a la resta de fàbriques. D’assemblees de treballadors, segons diuen ells mateixos,
se’n solien fer dues: una al torn del matí, la més
gran, amb una assistència de 1.200 persones, i
una a la tarda, amb 600-700 persones, en acabar
la feina, però a dins de la factoria i amb el consentiment (tàcit, ja que mai hi va haver autorització
expressa) de l’empresa. La lluita pel reconeixement legal de l’assemblea, com a òrgan representatiu, va ser un dels fils conductors del conflicte.
Segons s’afirmava, l’organització assembleària
tenia dos grans avantatges: era l’única que podia
representar totes les tendències sense trencar la
unitat i impossibilitava qualsevol intent de manipulació al marge dels treballadors, ja que les
assemblees eren decisives, no només informatives, i tots els assistents eren testimonis i corresponsables de les decisions que s’hi prenien.
Un cop escollits els 43 delegats sindicals,
el següent objectiu dels promotors va ser la
substitució dels enllaços sindicals del sindicat
franquista CNS, l’únic autoritzat, i que encara
seguien exercint els càrrecs. Cal fer notar
que, com que encara seguien vigents les lleis
franquistes, els únics que podien discutir amb
La primera elecció
dels delegats obrers
alternatius va tenir
lloc a la secció del
taller. Foto: AMG, fons
L’abans de Gavà.
36
La vaga de la Roca (1976-1977), una generació després
L’assemblea de
treballadors era la base
de la nova i singular
organització obrera
de Roca. Una de les
realitzades al pavelló
esportiu de Viladecans.
Foto: M. Armengol.
l’empresa les condicions laborals, o que tenien
poder per plantejar plets davant dels tribunals en
nom dels treballadors eren els delegats de la CNS.
Els promotors de l’assemblearisme argumentaven
que calia eliminar aquesta dualitat, per tal que els
delegats escollits en assemblea fossin reconeguts
per l’Estat i l’empresa com a únics interlocutors
legítims. Això ho van aconseguir poc abans del 13
de setembre de 1976, en una assemblea celebrada
al carrer de Salamanca de Gavà, que va demanar
la dimissió dels enllaços sindicals de la CNS.
Sense gaire discussió, tots, excepte tres (Francisco
Pereda, Josep Bosch i Jesús Sánchez Pajares), van
dimitir. Els tres van conservar el càrrec perquè
eren alhora enllaços de la CNS i delegats votats
per l’assemblea i, a proposta del mateix Sánchez
Pajares, es van mantenir en els càrrecs per tal
que tot el moviment obrer de Roca estigués
mínimament cobert per la legalitat vigent.
A.Alonso, J. Campmany, J. Casasola i J. A. Morales
37
A la recerca d’un model organitzatiu obrer
Al mes de setembre, els delegats escollits assembleàriament per seccions, constituïts en Comissió
Obrera de Roca, arribaren a la xifra de 60, i ja
representaven tota la fàbrica. Després d’unes
discussions per seccions i de la votació en una
nova assemblea s’aprovà el Proyecto de Bases
para impulsar la sección sindical de los trabajadores de Compañía Roca Radiadores, un text
on es plasmava la forma d’organització obrera i
el seu projecte econòmic, social i polític.
El document –un autèntic document de base–
indicava que la secció sindical la constituïa
l’assemblea, que es considerava sobirana, i que
els delegats només n’eren els portaveus. No eren
escollits per un temps, sinó que l’assemblea
els podia cessar en el moment que cregués
convenient, i mai podien prendre decisions sense
comptar amb l’aprovació de l’assemblea.
El projecte de bases deixava clar que la lluita anava
més enllà de millores laborals i econòmiques. Es
definia una secció sindical única que agrupava
totes les seccions, tendències sindicals i formes
de pensar; autònoma i independent: «no
debe depender de ningún partido político, ni
organismo oficial del gobierno», deien; havia de
ser democràtica, amb respecte per a les minories
i a la llibertat d’expressió, i amb l’acatament de
tothom a les decisions preses a l’assemblea: «es
justicia obrera acatar lo que decide la asamblea,
ésa es nuestra ley».6
El document esmentava el procés d’autoorganització dels treballadors en diversos indrets de
l’Estat (València, Bilbao, Vigo, Madrid), cosa
que evidencia que els impulsors del nou model
organitzatiu estaven en contacte i informats
de fenòmens semblants d’arreu d’Espanya, i
dedicava un espai a il·lustrar la forma en què
l’Estat, per aturar les lluites obreres, afavoria
[6] Arxiu Nacional de
Catalunya, vaga de Roca,
cassette numero 615, intervenció en assemblea el
18/12/76.
38
La vaga de la Roca (1976-1977), una generació després
la divisió de la classe treballadora: «trata por
todos los medios y como sea, de favorecer el
surgimiento de diversas Centrales Sindicales
Obreras [...] pero los trabajadores que ya
hemos entendido esta maniobra divisora vamos
a imponernos como nuestra principal tarea el
construir un solo organismo sindical en cada
empresa. ¡Clase obrera sólo hay una! ¡Construyamos un solo sindicato en el que coexistan
todas las tendencias del movimiento obrero!».
El document acabava explicant el funcionament
de la secció sindical, on un comitè de 15 delegats
s’encarregaria de coordinar i executar els acords
de l’assemblea i de les comissions de treball, i
assumia la tasca de centralització de la direcció
de la lluita. Entre les comissions que es volien
crear, hi havia les de productivitat, ritmes i
llocs de treball, control de preus de l’economat,
seguretat i higiene en el treball, finances, carestia
de vida, assessorament jurídic, i relació amb altres
fàbriques. Aquest esquema ideal mai no s’arribà
a engegar, a causa del conflicte que esclataria poc
temps després, però l’organització del comitè
de vaga va estar marcat en tot moment per les
pautes plantejades en el document de bases.
José Manuel Romero,
un dels líders del
moviment obrer de
Roca l’any 1976. Foto:
revista Can Oriach.
Dels 15 delegats del comitè de coordinació,
se’n van escollir cinc per preparar la taula
reivindicativa per a la negociació del conveni:
Fernando Palomo, els germans Clemente i César
Olivares, Cesáreo Priego i José Manuel Romero.
Per donar un caràcter legal a l’organització de
treballadors, el 13 de setembre es va adreçar a
la Delegació de Treball un escrit, signat pels
delegats Manuel Martín i Fernando Palomo,
en representació de tots els treballadors, on
s’informava, a l’empresa i als sindicats de la
comarca, de la dimissió dels enllaços de la CNS i
dels nous representants dels treballadors de Roca.
Però Treball no els va acceptar, i l’empresa
també va refusar d’acceptar-los. Aleshores, com
A.Alonso, J. Campmany, J. Casasola i J. A. Morales
39
a demostració de força, es va decidir fer una
aturada de 24 hores, que va tenir lloc el dia 27 de
setembre, coincidint amb la data de les últimes
execucions de Franco. La coincidència de la data,
segons testimoni dels protagonistes de l’acció, no
va ser casual, cosa que confirma la intencionalitat
política del moviment obrer de Roca.
Esquema organitzatiu
del comitè de vaga,
elaborat a partir
de l’assumpció de
l’assemblea com a
màxim òrgan de decisió.
Font: CEG.
Arran del seguiment massiu de l’aturada del 27 de
setembre, l’empresa va acceptar els cinc delegats
escollits per a la negociació. En paraules d’un dels
representants, aquella va ser «la primera victoria,
arrancada gracias a nuestra autoorganización en
asambleas masivas, saltándonos todo trámite
burocrático y legalista».7 Aquest primer èxit
tingué com a rèplica l’aparició, a l’interior de la
fàbrica, d’una pintada de 80 metres de llargada,
signada pels Guerrilleros de Cristo Rey –un
grup ultradretà de l’època– amb creus simulant
tombes que a l’interior tenien escrits els cinc
[7] Alternativas, revista
quincenal de intervención
política, núm. 1, any 1,
31/12/1976, p. 5.
40
La vaga de la Roca (1976-1977), una generació després
noms dels negociadors del conveni. Els delegats
acusaren l’empresa de no esborrar la pintada i
de passivitat de la seguretat, ja que les grans
mides de les lletres indicaven, com a mínim,
condescendència dels serveis de seguretat amb
els que la van pintar.
Portada del número
dos del fullet editat
per la Comissió
Obrera de Roca
recollint les principals
reivindicacions per al
conveni. Font: CEG.
Les negociacions van començar el 4 d’octubre
amb un sopar entre les dues parts, per tal de
generar un ambient cordial. Els treballadors van
presentar una taula reivindicativa de 32 punts
que, com ja indicava el document de bases, no
només recollia reivindicacions econòmiques,
sinó també socials i polítiques, com l’amnistia
de treballadors acomiadats.
Ben aviat, però, van aparèixer diferències:
l’empresa oferia un sou mínim de 23.000
pessetes brutes anuals, mentre que la part obrera
en demanava 26.000 i altres mesures socials. Els
treballadors consideraven que ja havien cedit
prou, i de fet van reduir la taula reivindicativa
de 32 a 24 punts, però la resposta de l’empresa
no arribava. La manca d’acord va portar les parts
a un joc d’accions i reaccions encadenades que
va acabar trencant la negociació.
En aquest punt cal indicar que hi ha diverses
interpretacions sobre els motius reals que existien
per trencar les discussions del conveni. De fet,
probablement les dues parts buscaven l’inici de
la vaga, per tornar a mesurar les seves forces.
Per als líders obrers, la vaga era una forma de
posar a prova el model organitzatiu i aconseguir
esborrar el mal record de la vaga de primavera,
alhora que es plantava cara al govern, just quan
aquest buscava la pau social per encarrilar la
reforma política.
Per a l’empresa, la vaga i l’estalvi en sous que
li proporcionava ja li anaven bé en un context
de crisi econòmica, retracció de la demanda i
augment indesitjat dels estocs.
A.Alonso, J. Campmany, J. Casasola i J. A. Morales
41
Els primers dies de vaga: violència policial
S’entén doncs que, trencades les negociacions,
ambdues parts optessin pel conflicte obert. La
part obrera va convocar una aturada de 24 hores
per al 28 d’octubre, en suport dels 24 punts
reivindicats. La resposta de l’empresa es va
produir el 8 de novembre, i va ser l’acomiadament d’un dels delegats escollits, Joaquín
Sánchez, acusat de participar en una vaga il·legal
el 27 de setembre (totes les vagues, durant el
franquisme, eren il·legals), i d’incitar els altres
companys durant l’aturada del 28 d’octubre.8
La sanció es va fer pública només quatre dies
abans d’una jornada de lluita i vaga general
convocada a tot l’Estat per per la Coordinadora
d’Organitzacions Sindicals, organisme unitari
de tots els sindicats per al 12 de novembre . Els
ingredients, doncs, estaven preparats perquè el
conflicte obert comencés.
L’esclat va succeir el mateix 8 de novembre,
quan el delegat dels treballadors Jesús Sánchez
Pajares va adreçar-se a Elías García Bou, director
general de l’empresa, per interessar-se per
l’acomiadat. La resposta fou que l’endemà hi
hauria 24 acomiadats més, i que ja parlarien de
[8] Anteriorment s’havia
sancionat el delegat F. Moreno durant una setmana,
amb suspensió de sou i feina, «per baix rendiment»,
però la sanció no s’arribà a
aplicar perquè s’assolí un
acord amb l’empresa.
La causa concreta de la
vaga va ser l’exigència
de readmissió d’uns
companys acomiadats
per participar en
aturades de 24 hores
realitzades en suport
dels negociadors del
conveni col·lectiu. Foto:
revista Can Oriach.
42
La vaga de la Roca (1976-1977), una generació després
Una assemblea
mantinguda el 9 de
novembre a la fàbrica
va decidir anar a la
vaga indefinida. Foto:
Guerrero.
tots 25 quan pertoqués, per assegurar, deia, que
el que va passar a l’abril no es tornaria a repetir,
mentre insistia en el seu lema: «Disciplina,
disciplina, disciplina y producción, producción,
producción».9 El 20 de novembre, els acomiadats
ja eren 46.
Acabada la breu trobada, els delegats van
començar un recorregut per la fàbrica, per
informar el personal dels acomiadaments i
convidar-los a abandonar els llocs de treball i
sumar-se a la corrua que recorria les seccions.
Aquesta «serp» va provocar molta tensió i algun
conat d’agressió contra els que es resistien
a abandonar la feina. En el judici va quedar
provada una agressió, la que va patir un dels
encarregats dels forns, Josep Bornodau, a qui
alguns treballadors van amenaçar de tirar-lo
al forn si no se sumava a la protesta. Segons
l’acta del judici, però, l’autoria de les agressions
no va quedar clara, fins i tot es parla que els
delegats Sánchez Pajares i Clemente Olivares
havien intervingut per posar fi a l’agressió, que
s’atribueix a persones desconegudes.
[9] Cambio 16, núm. 260,
29/11/76, p. 60.
L’endemà, 9 de novembre, en una assemblea
improvisada a l’interior de la fàbrica, amb
participació dels dos torns de treball, i amb
la fàbrica totalment aturada, es va prendre la
decisió d’anar a la vaga indefinida fins que els
acomiadats fossin readmesos. Començava així
la vaga més llarga de Roca. Alhora, l’empresa
suspenia tota la plantilla de sou i feina fins al
14 de novembre. Aquell mateix dia van tenir
A.Alonso, J. Campmany, J. Casasola i J. A. Morales
43
lloc els primers enfrontaments violents amb la
Guàrdia Civil: a la tarda, els treballadors van ser
desallotjats de dins de la fàbrica, mentre encara
estaven realitzant l’assemblea. I, durant tot el
dia, van ser perseguits pels carrers de Gavà, i
alguns ciutadans, que no tenien res a veure amb
la vaga, foren agredits per part de la policia.
Negocis i comerços van haver de tancar les
portes, espantats pel clima de tensió.
Al dia següent, a les sis del matí, sota una forta
pluja, els treballadors convocaren una assemblea
davant la fàbrica. La Guàrdia Civil carregà
contra els concentrats sense avís previ. Hi va
haver 8 detinguts. En aquesta ocasió, a diferència
del primer dia, els vaguistes van reaccionar
i alguns van respondre a la policia aixecant
barricades per bloquejar les entrades al Poblado.
També van fabricar fones per llençar pedres
contra la Guàrdia Civil. En els enfrontaments
van intervenir també dones i fills de treballadors.
Després d’un breu replegament, la policia tornà
cap al migdia, i va arribar a metrallar les cases
dels treballadors amb foc real. S’arribaren a
recollir més de 200 casquets de bala, fins i tot de
l’interior de les cases, i les restes dels impactes
dels projectils es veien a les façanes i fanals dels
carrers del Poblado. Les bales no eren disparades
a l’aire, ja que fins i tot es poden veure imatges
d’impactes a un pam de terra. Tanmateix, la
informació que va arribar de la Guàrdia Civil
Les bales es van
disparar força
indiscriminadament
i van deixar rastres
al mobiliari urbà del
Poblado. Foto: Interviú.
La ràpida i violenta
intervenció de la
policia en els primers
moments del conflicte va
caracteritzar la vaga.
Foto: CEG.
44
La vaga de la Roca (1976-1977), una generació després
Fotografia de les bales
i casquets de la policia
recollits al Poblado,
publicada per la premsa
de l’època. Foto:
Interviú.
Més bales i casquets
recollits al Poblado.
Foto: revista
Alternativas.
[10] Arxiu de l’antic Govern Civil de Barcelona.
Informe núm. 5.085 del
Servei d’Informació de la
411ª Comandància de la
Guàrdia Civil al governador civil, de 13/11/1976.
al Govern Civil era diferent: «200 personas
establecieron obstáculos utilizando tablones y
piedras y, al hacer acto de presencia la Fuerza
del Cuerpo fue agredida lanzándose contra
ella piedras siendo preciso el lanzamiento de
granadas fumígenas y el disparo de cartuchos de
fogueo e intervenir enérgicamente hasta la total
dispersión de los alborotadores».10
Un dels dies més durs fou el quart després de
començada la vaga, quan al conflicte se li va
afegir la vaga general a tot l’Estat contra un
decret que restringia els salaris. Rere d’aquesta
convocatòria hi havia una demostració de força
de l’oposició contra el govern. El Govern Civil
prengué la iniciativa i envià a Gavà no només
la Guàrdia Civil, sinó també 50 jeeps de policia
i camions de l’exèrcit. Aquest últim, per garatir
el funcionament del transport públic. La jornada
acabà amb 4 detinguts més. Dels 12 detinguts
fins aleshores, 8 foren acusats per la jurisdicció
militar, i 4 van passar 29 dies a la presó Model.
Aquest inici explosiu va marcar profundament
la percepció que es va tenir de tota la vaga. En
aquella època, era extremadament rar que els
conflictes laborals comportessin problemes
A.Alonso, J. Campmany, J. Casasola i J. A. Morales
45
greus d’ordre públic, i les dures intervencions
policials contribuïren que s’associés la vaga amb
violència, cosa que hi posà molta gent en contra.
De tota manera, no està clara la intencionalitat de
les actuacions policials. És possible que el règim,
d’acord amb els interessos de l’empresa, volgués
atemorir els treballadors, i de fet així ho van
interpretar els vaguistes. Ara bé, el règim i l’Estat
franquista estava ja en plena descomposició, i
no es comportava de forma homogènia. Així,
després de la jornada del dia 12 de novembre, el
mateix alcalde de Viladecans, Josep Parellada, va
demanar al Govern Civil que la Guàrdia Civil no
tornés a entrar al Poblado, per evitar aquest tipus
d’enfrontaments, i el governador civil va fer cas
d’aquesta petició. Tot i que eren persones del
règim, d’aquesta forma demostraven una aparent
proximitat als vaguistes i sobretot procuraven
que la situació no sortís fora de control.
La neutralització de la imatge violenta va arribar
fins a l’extrem de manipular els atestats policials.
A les dependències policials, hom va suprimir
la paraula «barricada» de l’informe oficial,
en referència a les que els treballadors havien
aixecat al Poblado, i van mecanografiar-hi a sobre
la paraula «obstacle», més neutre i amb menys
ressonàncies en el llenguatge revolucionari.
Així doncs, possiblement la duresa policial és
atribuïble als sectors més durs del règim, com
fets ulteriors semblen demostrar. Ara bé, el que
no van tenir en compte és que la violència sobre
els treballadors els donava encara més força per
continuar la seva lluita: «Cuando los hombres y
mujeres se cargan de razones, las balas no son
argumento para emprender la negociación, por
L’informe policial que
narrava els fets va ser
manipulat i hom va
substituir la paraula
«barricadas» per
«obstáculos». Font:
Arxiu del Govern Civil.
46
La vaga de la Roca (1976-1977), una generació després
Des del mateix inici de
la vaga, l’assemblea en
va prendre la direcció.
Foto: revista Mundo.
[11] Eliseo Bayo, «Huelga
salvaje contra empresarios
salvajes», Interviú, núm.
30, 9/12/1976, p. 56-59.
[12] Arxiu Nacional de
Catalunya, vaga de Roca,
casset numero 615, assemblea del 8/01/1977.
[13] Arxiu Nacional de
Catalunya, vaga de Roca,
discurs d’un delegat, casset
624, 14/12/1976.
el momento los obreros han declarado la huelga
total».11 Per entendre aquesta afirmació, cal
assenyalar que traslladar el conflicte laboral al
carrer i transformar-lo en un problema d’ordre
públic era una de les teoritzacions de l’esquerra
radical, per promoure un clima pre-revolucionari
que demostrés la fal·làcia de la transició.
D’alguna manera, l’ala dura del règim feia el joc
a l’esquerra radical, amb la intenció de posar en
qüestió el pacte social que reformistes d’una i
altra banda estaven intentant.
Un altre fet rellevant és que el motiu concret de la
vaga no eren unes reivindicacions econòmiques,
sinó la protesta contra els acomiadaments de
delegats, la solidaritat amb ells, i l’exigència de
la seva readmissió. Aquesta va ser la motivació
assumida col·lectivament pels treballadors en
assemblea: «¿Qué se gana con esta huelga? No
se gana nada material. Se gana el orgullo y la
dignidad, y eso se lo podremos decir a nuestros
hijos. Tu padre arriesgó toda la seguridad de
su familia por un puesto de trabajo y unos
compañeros despedidos, y eso no se puede
pagar».12
Segons raonava l’assemblea, el motiu dels
acomiadaments era la voluntat empresarial
de decapitar el moviment obrer i els seus
representants. Si s’acceptaven els acomiadaments,
el moviment es podia donar per finiquitat, ja que
ningú més acceptaria ser delegat: «los delegados
escogidos aceptaron la responsabilidad que
todos les dábamos, aun sabiendo desde el primer
día lo que les esperaba. Sabiendo que si alguien
tenía que pagar el pato iban a ser los delegados,
que el que plantara cara a la dirección de Roca
iba a ser un hombre señalado con el dedo, y
que su única fuerza para poder mantener un
cierto nivel de enfrentamiento con la dirección,
iba a ser la de los compañeros que le habían
elegido».13
A.Alonso, J. Campmany, J. Casasola i J. A. Morales
47
L’aturada dels forns
Juntament amb la violència policial, la vaga va
tenir un altre element discutit en l’aturada dels
forns. Era també una novetat, ja que mai fins
aleshores, ni en anteriors vagues, ni en altres
empreses, s’havien abandonat les tasques de
manteniment. Per les seves característiques, els
forns no es podien apagar mai o, si s’apagaven,
havien de seguir un protocol específic. El cas és
que es van apagar i dos forns es van fer malbé.
El tancament dels forns va ser cavall de batalla
entre empresa i vaguistes. Ja el 9 de novembre,
per pressionar els obrers de tornar a la feina,
l’empresa va anunciar el tancament patronal de la
secció de porcellana durant 21 dies si els operaris
de manteniment no es reincorporaven. Segons
l’empresa, si els forns es deterioraven encara
més, serien necessaris tres o quatre mesos per
reparar-los, amb les suspensions de contractes
consegüents. L’afer dels forns també va ser utilitzat
mediàticament, i va propiciar que es qualifiqués
la vaga de salvatge,14 i es responsabilitzés els
treballadors que havien abandonat els forns
d’haver-los malmès. Se’ls acusà d’irresponsabilitat
i radicalisme. Però l’assemblea de vaguistes va
desestimar, el 22 i el 26 de novembre, que els
treballadors de manteniment tornessin a la feina.
[14] En un principi,
el terme anglès wild
strike, «vaga salvatge»,
s’utilitzava per denominar
una vaga no controlada per
cap sindicat. Amb el temps
va prendre el significat
actual, de vaga radical.
L’aturada dels forns i el
fet que se’n malmetessin
dos va provocar una
polèmica que serví
per desacreditar el
moviment obrer. Foto:
AMG, fons L’abans de
Gavà.
48
La vaga de la Roca (1976-1977), una generació després
Pancarta feta a mà
que reprodueix els
principals motius dels
vaguistes de Roca.
Foto: J. Jiménez.
I és que, segons deien els treballadors, que van
reaccionar demanant un informe al Col·legi
d’Enginyers Industrials, l’empresa comptava amb
personal de comandament que podia mantenir-los
encesos. Així, l’encarregat, el pèrit i l’enginyer
van romandre als seus llocs i mai van abandonar
els forns. Fins i tot, durant els primers dies,
aquests empleats foren custodiats per la Guàrdia
Civil per entrar a l’empresa malgrat els piquets.
L’informe no es va poder fer, per la negativa de
l’empresa a deixar entrar els pèrits, però gràcies
a declaracions de testimonis, sabem que hi havia
vuit forns. Tots s’alimentaven automàticament, i
els únics treballs de rutina que s’hi feien eren de
vigilància, subministrament i retirada de peces.15
[15] Acta del judici contra
els acomiadaments, actes
1.870/76, foli 3v.
[16] Alternativas, revista
quincenal de intervención
política, núm. 3, any 2,
29/01/1977, p. 5.
[17 Mundo, Madrid,
Agència EFE, núm. 1903,
11/12/1976.
Els vaguistes al·legaven que, durant la vaga de
març, s’havien modernitzat dos dels forns, tot
aprofitant l’aturada en la producció i, just abans
de la vaga de novembre, s’havia fet el pressupost
per modernitzar els dos forns més vells. Durant
els treballs, estava previst que els empleats que
els servien agafessin vacances pagades. Aquests
dos forns foren els únics que es van trencar
en començar la vaga i, gràcies al conflicte,
l’empresa va poder canviar-los sense donar
vacances pagades als treballadors. A més, deien
A.Alonso, J. Campmany, J. Casasola i J. A. Morales
49
els vaguistes, els forns tenien una assegurança
que en cobria la substitució en cas d’accident.
Així doncs, els vaguistes sostenien que l’empresa
havia afavorit el trencament dels forns vells
propiciant una apagada brusca realitzada per
personal de confiança que no formava part de
la plantilla en conveni: «nosotros no hemos
apagado los hornos. La dirección fue advertida
de esto, y con el personal técnico, que no entra
en el convenio y no participa en la huelga,
dispone de gente suficiente para mantenerlos en
funcionamiento, o apagarlos progresivamente
sin causarles perjuicio».16
La polèmica va quedar closa amb la sentència
sobre la legalitat dels acomiadaments. El veredicte
del tribunal va donar la raó als treballadors:
«llegando a retirarse del trabajo hasta los cuidadores del horno, los cuales no lo apagaron, ya
que esto –en evitación de males mayores– fue
ordenado, y no correctamente ejecutado, por
técnicos directivos de la empresa».17
La discussió per l’incident dels forns i les
acusacions de radicalitat, però, s’havien estès
i van motivar posicions molt enfrontades. A
causa de la lectura diversa que es va fer d’aquest
incident, moltes persones i organitzacions van
donar l’esquena als treballadors de Roca.
Les reivindiacions
dels vaguistes
anaven més enllà de
temes econòmics,
i qüestionaven el
model de democràcia
parlamentària que
s’estava pactant en el
decurs de la transició.
Foto: M. Armengol.
50
La vaga de la Roca (1976-1977), una generació després
La direcció de la vaga: un model original
Des del primer moment
la vaga va tenir un
caire revolucionari,
o almenys això era el
que intentaven els seus
promotors. Font: CEG.
En l’assemblea del 9 de novembre es va decidir
suspendre el comitè dels 15 que negociava el
conveni, i que les seves funcions passessin al
conjunt de 60 delegats. Els delegats escollits per
negociar el conveni van deixar immediatament
les seves funcions i van posar-se a organitzar
la vaga. Això va implicar la creació del comitè
de vaga i tot un seguit d’organismes auxiliars
i comissions de treball que portaven a terme
les diverses tasques necessàries per sostenir i
estendre el conflicte.
Així, es va posar en marxa una complexa
organització basada en assemblees diàries.
Moltes van ser enregistrades en àudio, i avui es
poden consultar en 30 cassets a l’Arxiu Nacional
de Catalunya.18
El comitè de vaga s’estructurà mitjançant les
següents comissions de treball: organització
interna, assessorament jurídic, caixa de resistència,
informació, extensió de lluita i autodefensa.
Cada comissió estava formada per un delegat i
tres o quatre persones fixes. Depenent de la feina
de cada comissió es demanaven voluntaris a
l’assemblea per ajudar en cada acció concreta.
La comissió d’organització interna, com el seu
nom indica, coordinava les diferents comissions i
de fet actuava com a nucli dirigent de la vaga.
[18] Els cassets van ingressar a l’Arxiu Nacional de
Catalunya el novembre de
2000, donació de Joan i
Pelai Pagès. Arxius. Butlletí del Servei d’Arxius de
la Generalitat de Catalunya, número 29 (primavera
2001) p. 8.
Pel que fa a la comissió d’assessorament jurídic,
una de les primeres actuacions que va fer va ser
portar a Magistratura de Treball l’acomiadament
de 35 dels delegats despatxats, en un judici que
va tractar també de diversos elements centrals
del conflicte, com ara la legitimitat de les
assemblees o la responsabilitat en l’apagada dels
forns, com hem vist. En tot el procés judicial els
treballadors van rebre l’assessorament i el suport
dels advocats del Col·lectiu Ronda de Barcelona.
A.Alonso, J. Campmany, J. Casasola i J. A. Morales
51
La caixa de resistència
De Roca-Gavà depenien prop de 4.500 famílies,
amb poca capacitat d’estalvi, atesa la relació entre
salaris i preus de l’època. El 23 de novembre,
l’empresa va començar a abonar la penúltima
quinzena treballada, més les hores extres i altres
conceptes i, el 20 de desembre, la darrera quinzena
i la part proporcional de la paga de Nadal. A
partir d’aleshores, es va haver d’organitzar una
caixa de resistència per sufragar les necessitats
dels obrers en vaga. Aquesta era una situació
gens corrent. Tot i que s’havia posat en pràctica
en alguna vaga anterior, en aquesta els diners
administrats per la caixa van ser crucials per a
moltes famílies, atesa la gran durada de la vaga.
Els diners recollits no arribaven a tothom,
només a la gent més necessitada de menjar o de
medicaments, unes 300 o 350 famílies.19 D’altres
van haver de buscar-se altres feines mentre durava
la vaga. Anar a jornal als camps va ser la millor
font d’ingressos, encara que d’altres també feien
hores extres en altres fàbriques o treballaven
en la construcció. No va faltar qui es va voler
aprofitar de la situació, encara que els incidents
van ser mínims. Per evitar que alguns espavilats
demanessin ajuts que no els pertocaven a la caixa
de resistència , es va arribar a l’extrem d’acusar
davant de l’assemblea, amb nom, cognoms i
adreça a la gent que demanava diners sense
necessitat. Això es va començar a fer a l’assemblea
del 14 de desembre, i es va estendre també per
identificar els que abandonaven la vaga i tornaven
a la feina. Val a dir, però, que també s’utilitzava
l’assemblea per elogiar. Així, es van donar noms
de cinc companys que havien tornat diners a
la caixa de resistència després de trobar feina,
cobrar vacances o d’obtenir ajuda de familiars.
La comissió encarregada de la caixa de resistència, per poder mantenir la vaga, va haver de
treballar per cercar la solidaritat econòmica de
[19] A les assemblees es va
decidir que només es podia
demanar per necesitats
bàsiques, i que les úniques
necessitats bàsiques que
tenia una persona eren els
medicaments i el menjar.
Cartell de Solidaritat
Obrera de França
anunciant una
assemblea per recollir
material solidari per als
vaguistes. Font: CEG.
52
La vaga de la Roca (1976-1977), una generació després
tothom que simpatitzés amb la lluita de Roca.
Aquesta comissió estava dividida en tres grups:
un de dedicat a recaptar fons, denominat Grup
de Recepció de Solidaritat Econòmica; un segon
encarregat d’avaluar les necessitat de cada família, Grup d’Investigació de Necessitats; i un tercer denominat Grup de Distribució Econòmica,
que era el que efectuava els pagaments. El repartiment de diners es feia a l’església del Poblado.
Com en anteriors
vagues de l’empresa,
l’església del Poblado
va servir als vaguistes
tant per realitzar
assemblees com
per centralitzar el
repartiment de les
ajudes de la caixa de
resistència.
Foto: Interviú.
Tot i que la feina més visible la realitzava el tercer
grup, els altres dos eren igualment importants.
Així, les famílies que necessitaven ajut
s’adreçaven al segon grup. Allà se centralitzaven
en un fitxer les dades de cada demandant. Al
fitxer hi constava la secció on treballava, adreça,
propietats, persones al seu càrrec, si tenia fills,
i, si treballava, quant guanyava i l’estat de la
seva llibreta bancària. Es visitaven les famílies
per comprovar si les dades eren reals i, en casos
dubtosos, es parlava amb veïns de confiança.
Pel que fa al primer grup, s’encarregava de rebre
l’ajuda econòmica dels grups o organitzacions
que recollien diners per als vaguistes. En un
primer moment, la recollida es va realitzar per
les fàbriques de la comarca, però després es
va estendre al centre de Barcelona (plaça de
Catalunya i Rambla), places i mercats, partits de
futbol, teatres, cines, estacions de metro, carreteres
i mítings o esdeveniments que concentressin
molta gent. En algunes fàbriques es van crear
uns «comités de apoyo a Roca» per incentivar la
recollida solidària d’ajuts. Entre els grups polítics
que van col·laborar més en la difusió d’aquests
comitès hi havia la CNT, LCR i el PCE (ml).
Per controlar cada aportació, s’omplia una butlleta
on constava la quantitat aportada, signada per la
persona donant i la persona receptora. La caixa
es guardava amb un gran secretisme, no se sabia
mai on es trobava, i sovint es canviava de lloc.
La necessitat d’aquestes mesures de seguretat va
A.Alonso, J. Campmany, J. Casasola i J. A. Morales
53
quedar confirmada quan, l’1 de febrer de 1977,
vuit persones armades va assaltar les cases dels
delegats Sánchez Pajares i Priego, a Castelldefels.
L’acció va deixar quatre vaguistes ferits, el més
greu, Saturnino Silva, amb una commoció
cerebral de pronòstic greu.20 Durant la pallissa,
van insistir a preguntar per la localització de la
caixa de resistència. L’endemà, el grup Alianza
Apostólica Anticomunista (la «triple A», terroristes d’extrema dreta) va reivindicar l’assalt.21
La progressió dels donatius va ser creixent: a
finals de novembre s’havien recollit 1.868.483
ptes, a finals de desembre 6.277.105 ptes, i a 10
de març de 1977, quan es va tancar la caixa, el
total recollit pujava a 12.417.101 ptes. Aquesta
quantitat de diners, fabulosa en aquella època, va
fer córrer molts rumors, típics en aquesta mena de
conflictes, tant pel que feia a la seva procedència
com a la seva administració. Les aportacions
anaren des de les 25 pessetes del mercat de
Castelldefels, fins a les 2.045.020 ptes. recollits
a Seat durant quatre mesos. També són molt
notables les aportacions dels treballadors d’altres
empreses del grup Roca (Alcalá de Guadaira,
York-Roca, etc) que pugen fins a 697.100 ptes.
Artistes i cantautors aportaren, fent recitals (M.
del Mar Bonet, Lluís Llach i Ovidi Montllor)
[20] Arxiu de l’antic Govern Civil de Barcelona.
Informe núm. 579 del
Servei d’Informació de la
411ª Comandància de la
Guàrdia Civil al governador civil, de 8/02/1977.
[21] Mundo Diario,
2/02/1977.
Comprovant
d’aportació a la caixa
de resistència, per part
de les parròquies de
Castelldefels, Gavà i
Viladecans. Font: CEG.
54
La vaga de la Roca (1976-1977), una generació després
prop de 400.000 ptes. De l’estranger només hi ha
deu entrades, per un total de 696.012 ptes, un 6%
del total recollit, corresponents tant a aportacions
de federacions mundials (FITIM i Federació
Mundial Metal·lúrgica) com a les quantitats recollides en viatges a Alemanya i París. Altres donatius procedien de comitès espanyols de Suècia
(Uppsala i Lundt), amics de l’AIT de Colònia, la
CNT francesa i la Universitat Lliure de Berlín.
Fragment de la llista
d’ingressos a la caixa
de resistència de la vaga
de 1976-1977. Font:
CEG.
L’arribada de diners de l’exterior va induir molta
gent, que no entenia les raons de la vaga, a pensar
que hi havia grups i persones de l’estranger
interessades en el conflicte, que això no podia
ser cosa només dels treballadors de Roca i que
aquests mateixos que enviaven els diners eren
els que secretament controlaven els delegats i la
vaga. Qui, si no, enviaria diners des d’Alemanya
o Bèlgica per a uns treballadors de Gavà, es
preguntaven? Els comptes, però, es portaven
meticulosament, i encara avui es conserven
les llistes d’entrades, sortides i balanços, on
s’assenyala la procedència de cada quantitat.
El total de donatius va ser de 1.232, i per tant
l’aportació mitjana va ser de 10.000 ptes., cosa
que confirma que el suport solidari que van rebre
els treballadors va ser molt ampli i a la menuda.
A.Alonso, J. Campmany, J. Casasola i J. A. Morales
55
Comissió d’extensió del conflicte
El comitè d’extensió de lluita, amb la col·laboració
d’altres grups, sobretot d’estudiants o de veïns, va
recórrer fàbriques i barris per evitar l’aïllament i
explicar i difondre la seva versió dels fets.
Es va editar un mitjà propi de comunicació,
el butlletí Roca en Lucha. El primer número,
d’un total de sis, va sortir als 15 dies de vaga.
Deixava clar que la vaga no només anava
contra l’empresa sinó també contra els plans del
govern, i criticava les centrals sindicals per la
postura inicial adoptada davant del conflicte, que
afirmaven que era més pròxima a la de l’empresa
que a la dels treballadors. En concret, s’acusava
a la tendència majoritària de Comissions Obreres
La revista Roca en
Lucha va servir per
estendre la lluita i
demanar la solidaritat
de la resta de la classe
obrera. Font: CEG.
56
La vaga de la Roca (1976-1977), una generació després
de negar-se a convocar una jornada de vaga
general en solidaritat amb Roca.
Els vaguistes de Roca
van distribuir de forma
massiva adhesius
solidaris que venien a
25 ptes. Sembla que va
ser el primer moviment
social a utilitzar els
adhesius com a mitjà
informatiu i d’extensió
del conflicte. Foto:
revista Arreu.
La comissió va editar i distribuir més de 100.000
fulls informatius, 70.000 adhesius (Roca va
ser un dels primers moviments socials que va
utilitzar l’adhesiu) i 15.000 cartells per reclamar
solidaritat. La tasca més àrdua va ser la publicitació
de les jornades de lluita convocades per als dies
20, 21 i 22 de gener, coincidint amb el judici a
Magistratura per la readmissió dels acomiadats.
La comissió també trencà fronteres i el conflicte
va poder-se llegir en francès, anglès i alemany.
Comissió d’informació
La comissió d’informació i redacció era
l’encarregada de recollir i analitzar tota la
informació sobre Roca publicada als mitjans de
comunicació, i de fet encara es conserven els
dossiers confeccionats durant la vaga. Després
de l’anàlisi, redactaven els comunicats de premsa
amb la versió del comitè, que eren preparats i
distribuïts diàriament als mitjans de comunicació.
Alguns d’aquests comunicats es van imprimir
a les mateixes oficines de Roca, situades a la
Diagonal de Barcelona, per treballadors d’oficina
que no estaven de vaga, però s’hi sentien
solidaris. Aquesta comissió topava contínuament
amb l’aïllament mediàtic que patí la vaga des dels
principals mitjans de comunicació barcelonins.
Comissió d’autodefensa
[22] Arxiu Nacional de
Catalunya, vaga de Roca,
discurs d’un delegat, casset
624, 14/12/1976.
[23] Arxiu Nacional de
Catalunya, vaga de Roca,
discurs d’un delegat, casset
619, 10-1-1977.
Des dels primers moments de la vaga
van sovintejar els enfrontaments amb la
policia, especialment durant les assemblees,
concentracions o marxes que estaven qualificades
de «no autoritzades» (totes excepte tres: la del
17 de novembre, sol·licitada per l’Associació
de Caps de Família del Poblado, la del 25 de
gener, sol·licitada pel jutge que portava el cas
dels acomiadats, i la del 9 de febrer, prèvia a
A.Alonso, J. Campmany, J. Casasola i J. A. Morales
la que decidí la tornada a la feina). Els intents
frustrats de mantenir una postura no violenta
davant de la Guàrdia Civil havien fracassat
a l’anterior vaga, i grups de treballadors
reivindicaven a l’assemblea la pràctica de la
violència. Alguns dels treballadors més joves
van decidir fer una comissió d’autodefensa,
per protegir organitzadament les assemblees,
manifestacions i els domicilis dels delegats, a
més de mantenir l’ordre intern al Poblado: «sólo
hay una respuesta, la autodefensa organizada.
Los ataques de la Guardia Civil nos enseñaron
a levantar barricadas para cortar los accesos
al poblado, las latas de humos y las balas nos
enseñaron a defendernos con piedras, y el ataque
a nuestros delegados nos enseñó a organizar
piquetes de vigilancia para defender las casas».22
«Compañeros, la lucha pasa por este camino,
no hay otro, en el momento que aflojemos
nos machacan, nos prohíben asambleas, nos
achicharran en las calles».23 Tot i això, hi ha
treballadors que diuen que aquesta comissió no
va existir mai, que les accions d’autodefensa no
estaven organitzades i que tot era improvisat.
57
Votació a mà alçada en
l’assemblea del 17 de
novembre, en què es va
desestimar fer
votacions secretes.
Foto: M. Armengol.
58
La vaga de la Roca (1976-1977), una generació després
L’assemblearisme, element essecial
Durant tota la vaga, la resistència i la lluita
s’organitzaven a través d’assemblees diàries.
L’assistència oscil·lava entre les 2.500 i les
3.500 persones, quan eren autoritzades, i les 500
quan es feien a la muntanya, a 5 quilòmetres del
Poblado, en casos en què apareixia la policia fent
pressió. En aquest cas, els assistents havien de
superar els controls d’accés que havia muntat el
comitè de vaga per evitar l’entrada de confidents.
La fotografia d’aquesta
assemblea ha il·lustrat
múltiples articles i
treballs sobre la vaga.
Els que eren capaços de
parlar davant d’aquesta
magna assemblea
i defensar els seus
arguments foren els que
esdevingueren líders de
la vaga.
Foto: J. Soteras.
Ara bé, malgrat les precaucions per evitar infiltracions, la policia va seguir de molt a prop tots
els moviments dels vaguistes. Així ho va comprovar el delegat Sánchez Pajares quan el van
detenir, moment en què la policia li va mostrar
quantitat d’imatges i gravacions dels delegats
adreçant-se a l’assemblea. Alguns funcionaris
li van confessar fins i tot que havien estat al seu
costat en assemblees, vestits amb la granota
blava de Roca, durant la vaga.24 Aquest era un
dels problemes de l’organització adoptada. De
tota manera, les assemblees diàries servien per
prendre decisions i mantenir el sentiment d’unitat
entre els treballadors. Era la manera perquè, en
passar totes les decisions per l’assemblea, tots
els treballadors se sentissin part del moviment.
A.Alonso, J. Campmany, J. Casasola i J. A. Morales
Per preparar les assemblees, primer es reunien
les comissions de treball i es resumien les novetats i la feina de cadascuna d’elles. Es repassaven
els canvis en l’actitud de l’empresa, les accions
de repressió i la premsa. A continuació, s’acordaven els temes a tractar i votar en assemblea, cosa
que sovint originava disputes entre els delegats
i, per últim, es presentaven a l’assemblea perquè
votés les resolucions oportunes. Es tenia cura
que, en votar, l’assemblea no conegués el que
pensava cada delegat, per no influir.
A les assemblees podien parlar lliurement tots
els treballadors i les seves mullers. En canvi,
la gent de fora de la fàbrica, com ara polítics o
sindicalistes, havien de demanar permís, cosa que
provocà més d’un enfrontament. Les assemblees
acabaven amb una votació per decidir si l’endemà
es tornava a treballar. Després d’aquesta votació,
que va sortir negativa 94 vegades –els 95 dies
de la vaga–, els assistents acabaven amb crits
de «Unidad, unidad» i «O todos o ninguno», en
referència al fet que ningú no tornaria a la feina
fins que els acomiadats no fossin readmesos.
Acabades les votacions, es parlava de la feina
a fer el dia següent i cada comissió demanava
voluntaris per a les tasques encomanades.
Malgrat que l’assistència a les assemblees, sobretot les autoritzades, va ser de 2.500-3.500 persones, hi intervenia poca gent. Això va ser utilitzat
per atacar-les dient que no eren representatives,
perquè només els més exaltats s’atrevien a parlar,
mentre que la gran majoria callava per por.
Els delegats, en canvi, justificaven la baixa
participació activa dels treballadors en les
assemblees per la poca preparació per parlar en
públic: «Si hemos visto temblar a gente de carrera
por tenerse que acercar al micrófono, ¿qué se le
puede decir a un peón ante una Asamblea de
3.500 obreros? La gente ha participado en las
tareas; pero costaba tomar la palabra».25
59
Assemblea a l’interior
de l’església del
Poblado, amb l’altar
transformat en tribuna
d’oradors. L’església
era el lloc usual de
reunió, excepte quan es
tractava d’assemblees
autoritzades. Foto:
revista Alternatives.
[24] Lluís Felip Jorcano,
La transició política. Imatges de Castelldefels 6,
Castelldefels, Ajuntament
- Grup de Recerques
Històriques de Castelldefels, 2007, p. 23-25.
[25] Colectivo de Estudios
por la Autonomía Obrera,
Luchas autónomas en la
transición democrática,
Bilbao, Ed. Zero, 1977,
vol. 2, p. 29.
60
La vaga de la Roca (1976-1977), una generació després
Les decisions a les assemblees es prenien a mà
alçada. La decisió es va adoptar a la vista de la
polèmica votació secreta amb què acabà la vaga
de primavera. Algun sindicat, com ara CCOO, no
acceptava aquest tipus de votacions, que també
va ser motiu de retrets cap al comitè de vaga.
Assemblea al Poblado,
davant dels blocs. Tot
es parlava i es decidia
a les assemblees, amb
assistència de tots els
obrers i les mullers que
hi volguessin participar.
Foto: Interviú.
Però no tothom va veure igual el mètode
assembleari. A les valoracions de partits i
sindicats, mentre que per a uns era una mostra
de democràcia obrera, per a d’altres estava
dirigit i manipulat per uns quants. I els sindicats
plantejaven objeccions al vot a mà alçada. USO,
per exemple, tot i considerar-lo democràtic,
objectava que no es donés als obrers informació
completa abans de votar,26 de forma semblant que
opinava UGT, que proposava limitar el dret dels
delegats a intervenir a les assemblees. CCOO, tot
i defensar l’assemblea, va veure en el vot a mà
alçada una manera d’imposar decisions i no buscar
camins de negociació, i fins i tot el PCE(m-l) va
criticar l’assemblea per derivacions burocràtiques,
tot i considerar positiva l’experiència. En canvi
la CNT va defensar sempre els mètodes de lluita
i d’organització de Roca, i la LCR va qualificar
l’assemblea com a «democràtica per definició».
Aquestes valoracions són exemple de
l’enfrontament entre les postures de CCOO,
USO i UGT, titllades de pactistes, i les d’altres
grups d’esquerra revolucionària contraris als
Pactes de la Moncloa, com la CNT, LCR, PORE,
FRAP i PCE(m-l), titllades de radicals.
[26] Carta abierta a los
trabajadores de Roca Radiadores, comunicat
de la Federació Local del
Metall de la USO de
Gavà, de 4/02/1977.
En aquest context, cal remarcar que el judici
seguit a Magistratura pels acomiadaments dels
treballadors de Roca va acabar sent una victòria per
a l’assemblearisme. Perquè el jutge –un jutge d’un
tribunal franquista que sentenciava d’acord amb la
legalitat del règim franquista–, durant el judici, tot
i les objeccions de la part contrària, va reconèixer
la legitimitat de l’assemblea de treballadors i
la validesa de les decisions que prenia. Fins i
A.Alonso, J. Campmany, J. Casasola i J. A. Morales
61
tot es va demanar permís al governador perquè
autoritzés una assemblea de treballadors, i els
jutges van arribar a ajornar el judici esperant
que l’assemblea prengués algunes decisions.
La popularitat que va agafar el moviment
assembleari de Roca va fer que molts col·lectius
de treballadors i estudiants viatgessin a Gavà per
conèixer i adoptar l’assemblearisme en les seves
empreses o organitzacions. L’autoorganització i
l’autogestió guanyaven adeptes i qüestionaven
no només l’estat franquista a punt de ser
finiquitat, sinó també el futur estat democràtic
que s’estava pactant entre franquistes i les forces
d’oposició moderada. En aquest sentit, la vaga de
Roca va sentar una sèrie de precedents jurídics
i legals que van fer saltar l’alarma tant entre les
organitzacions patronals com entre els incipients
sindicats i partits, que maldaven per construir
una democràcia representativa en què el pes dels
aparells dels partits i sindicats fos sempre decisiu.
Els que pactaven la transició volien partits i
sindicats forts per evitar la fragmentació i la
microdispersió, amb l’argument que això hauria
fet el sistema polític i social fràgil i inestable.
La legalitat d’aquestes
assemblees, que
l’empresa mai va
voler reconèixer, va
quedar determinada
pel magistrat de Treball
que va veure el cas dels
acomiadats de Roca.
En la pràctica, les va
considerar vàlides.
Foto: Interviú.
62
La vaga de la Roca (1976-1977), una generació després
L’allargament de la vaga
Solidaritat amb Roca
Els vaguistes de Roca es van adonar ràpidament
de la necessitat d’estendre el conflicte no només a
les fàbriques, sinó a tots els àmbits de la societat.
Ara bé, aquest intent va tenir diferents respostes,
tot depenent del col·lectiu implicat: comerciants
i botiguers, estudiants, grups d’obrers, sindicats
i mitjans de comunicació no van reaccionar de
forma unànime, i dins d’aquests sectors també
hi va haver diferències.
Altres nous grups socials que sortien a la
llum pública com a conseqüència de la fi del
franquisme, com ara col·lectius feministes i
d’estudiants, van simpatitzar, i alguns van arribar
a col·laborar, amb els vaguistes.
La solidaritat amb els
vaguistes arribà des de
tot Europa, però no va
mai deixar de ser una
solidaritat minoritària,
circumscrita als grups
de caire llibertari. Font:
CEG.
Les dones no havien participat en les anteriors
vagues i, segons alguns treballadors, això va
provocar enfrontaments en moltes llars. Elles
pressionaven perquè els marits tornessin a la
feina, a causa de la difícil situació econòmica en
què vivien les famílies. Per això, en aquest nou
conflicte, es va potenciar la participació activa
de les dones, al costat dels seus marits, en els
primers enfrontaments, a les manifestacions, fent
col·lectes per a la caixa de resistència, participant
en les assemblees amb els homes, i fent també
assemblees pròpies (la primera es va fer el 21
de novembre a l’església del Poblado, i s’hi va
aprovar un comunicat de suport que va ser llegit
l’endemà a l’assemblea general). Gràcies a això,
molts col·lectius feministes, emergents en aquells
moments, van veure en la vaga un exemple
de l’emancipació de la dona, i grups com la
Unió Popular de Dones es van acostar a Gavà.
Els estudiants, per la seva banda, també es
van mobilitzar i, de fet, aquesta experiència en
marcaria molts. Els més conscienciats socialment
anaven a Viladecans o Gavà per viure directament
A.Alonso, J. Campmany, J. Casasola i J. A. Morales
el que estava passant, assistir a les assemblees
o oferir la seva ajuda. També diferents grups
universitaris van participar activament en les
manifestacions de solidaritat a Barcelona, sobretot
la que va tenir lloc durant la primera jornada del
judici pels acomiadats. També van fer recollides
de diners, jornades on els estudiants o els
treballadors mateixos explicaven la seva situació,
i un mural a la Facultat de Ciències Físiques,
que es va conservar fins fa pocs anys. També és
remarcable la nota de solidaritat signada per 23
professors de l’Institut Bruguers el 21 de gener.
El moviment de solidaritat es va estendre durant
les festes de Nadal, amb els fills dels treballadors
com a protagonistes. Els delegats van rebre 300
entrades de circ per part de la CNT, per portarhi els infants, un grup d’estudiants de magisteri
va organitzar un festival infantil el 2 de gener
de 1977 per entretenir-los, i un grup de mestres
va organitzar una guarderia perquè les dones
poguessin ajudar els marits. Els treballadors
també van ser convidats a la revetlla que
organitzava l’Assemblea d’Actors i Treballadors
del Teatre al Poble Espanyol de Montjuïc. De tota
manera, l’acte més important del Nadal va ser la
recollida de joguines per als fills dels vaguistes
que diverses associacions van organitzar durant
les festes. Va ser un èxit tant per l’organització
com per la gran quantitat de joguines que es van
recollir. Entre les associacions involucrades hi
La comarca es va
omplir de pintades
cridant a l’acció en
solidaritat amb Roca.
Foto: M. Armengol.
63
64
La vaga de la Roca (1976-1977), una generació després
Repartiment de les
joguines de reis, portat
a terme al camp de
beisbol de Viladecans
el 10 de gener de
1977. Foto: Diario de
Barcelona.
havia el Socors Popular Francès (que no va poder
fer passar per la frontera les joguines, algunes
procedents de països de l’Europa de l’Est, i que
va haver de comprar-les aquí), CNT, Dones
Lliures, Col·lectius Llibertaris de Sant Andreu,
veïns de Polígon Porta, de Gràcia, del Poble
Sec, Ràdio Barcelona i Ràdio Joventut, entre
d’altres. L’acte de lliurament de les joguines es
va poder celebrar gràcies a l’ajut de l’alcalde de
Viladecans, Josep Parellada, que cedí el camp
de beisbol, prestà els vestits dels reis mags, i
comprà caramels per als nens.27
[27] La huelga de Roca.
Comunicat de premsa del
comitè de vaga de Roca,
10/01/1977.
[28] Aquest comunicat
va ser editat i distribuït
pel Grup Cristià per a la
Defensa i la Promoció dels
Drets Humans de la Parròquia de Sant Medir.
També cal ressaltar l’ajuda que els vaguistes van
rebre de mossèn Celestino Bravo, el rector de
l’església del Poblado. Igual que altres rectors
joves i de pensament progressista, va donar suport
a les demandes dels treballadors. Mai va posar
cap objecció perquè algunes de les assemblees se
celebressin a la seva església, i va oferir sempre
ajuda a qui més ho necessitava. En plena vaga,
va fer un comunicat que es titulava La lluita de
Roca. Reflexions d’un capellà, i deia: «vivim en
un món de pecat que no vol que la classe obrera
sigui protagonista, a fi de poder mantenir els
propis privilegis [...] Les assemblees que es fan
a l’església et fan pensar en les assemblees dels
primers cristians, quan eren perseguits, quan
tenien tothom en contra i lluitaven i sofrien
per alguna cosa que els donava valor».28 En
diverses parròquies es van recollir diners per
A.Alonso, J. Campmany, J. Casasola i J. A. Morales
65
als vaguistes: el 14 de desembre de 1976, les
de Viladecans, Castelldefels i Gavà van donar
60.000 pessetes per a la caixa de resistència,
recaptades entre els respectius feligresos.
Els treballadors també van buscar solidaritat a
l’exterior. És destacable el viatge que van fer els
delegats Priego i Palomo a París. El dia de Reis,
van aprofitar la seva estada per entrevistar-se amb
el president de la Generalitat de Catalunya a l’exili,
Josep Tarradellas. L’Oficina del President va
emetre un comunicat en defensa dels treballadors
en vaga. Tarradellas coneixia l’empresa perquè
durant la guerra, com a conseller en cap, l’havia
visitat per supervisar-ne la fabricació d’armament.
Durant la reunió, el president va fer una aportació
econòmica per a la caixa de resistència, i els
treballadors desplaçats van aprofitar el ressò
mediàtic de la reunió per aconseguir entrevistes
en diversos mitjans internacionals, entre els
quals destaquen la BBC, Radio Paris i el diari
Libération, que van servir per divulgar encara
més el conflicte.També el cantant Lluís Llach
va voler mostrar-se al costat dels treballadors, i
Mossèn Celestino
Bravo, rector de
l’església del Poblado
des del 1958, i durant la
vaga de Roca de 197677. Foto: CEG.
Comunicat emès per
la Presidència de la
Generalitat a l’exili amb
motiu de la reunió amb
delegats de Roca. Font:
CEG.
66
La vaga de la Roca (1976-1977), una generació després
oferí un concert, al poliesportiu de Viladecans,
el 19 de febrer de 1977, poc després d’acabada
la vaga, on es van recaptar 360.613 pessetes per
a la caixa de resistència. En aquest concert hi va
estrenar la cançó Campanades a morts, en honor
a les víctimes dels successos de Vitòria.
Els ingressos de la caixa de resistència constaten
una àmplia solidaritat. Les mostres de suport van
arribar des d’Europa i també des d’Amèrica:
els treballadors de la nord-americana American
Standard, accionista de Roca amb 9 filials a
Europa, es van solidaritzar amb els vaguistes.
Un dels representants de la filial belga viatjà
fins a Gavà, on mostrà el suport dels companys
belgues.
[29] Còpia de la carta a
l’Arxiu Administratiu
Municipal de Viladecans.
Registre d’entrada núm.
6.942, de 1/12/1976.
L’avaluació de la reducció
d’ingressos, a La Vanguardia, 12/02/1977.
[30] Ignasi Riera, «Carles
Navales», Avui, 2 de febrer
de 1984.
Pintada solidària. Foto:
J. Soteras.
Tot i això, alguns sectors es mostraren reticents
davant del conflicte. L’entramat social i econòmic
que Roca havia creat a Gavà i Viladecans després
de dècades de beneficència de caire paternalista
feia que la dependència de l’empresa no se
circumscrivís únicament als treballadors, i no
acabés en concloure la jornada laboral. Gavà
i Viladecans depenien econòmicament dels
sous de Roca, que durant la vaga van deixar de
circular. Comerciants, petites empreses, tallers,
pagesos i tot el sector terciari es van veure
molt afectats per la vaga. Fins i tot, un grup
de comerciants de Viladecans va enviar, l’1 de
desembre de 1976, una carta al governador civil
alarmats per la reducció dels seus ingressos, que
La Vanguardia xifrava en 782 milions.29 Altres
sectors eren contraris a una vaga que no entenien
i que els perjudicava econòmicament.
A.Alonso, J. Campmany, J. Casasola i J. A. Morales
67
La difícil relació amb els sindicats
La relació dels sindicats amb els treballadors de
Roca va ser difícil. Com ja hem anat explicant,
els dirigents sindicals, sobretot de CCOO, van
tenir diverses topades amb els delegats escollits
pels treballadors, a qui s’arribaria a acusar de
«demagogs manipuladors».30
D’una banda, els delegats acusaven els sindicats
de donar una imatge molt negativa del conflicte
i obviar les raons de la vaga i la violència patida
pels treballadors. L’endemà mateix de començar
la vaga (9 de novembre de 1976), la USO i el
corrent majoritari de CCOO es van posicionar en
contra de «los métodos de lucha de Roca» i van
qualificar els vaguistes de «grupos incontrolados
de violentos». Era la primera reacció, davant
la violència a la via pública produïda per les
càrregues de la Guàrdia Civil, i pel fet que
l’assemblea hagués arrossegat a la vaga també
els treballadors de manteniment dels forns. Els
vaguistes responien: «nos clasifican de grupos
incontrolados de violencia y no hacen ni una
sola alusión a la violencia de la Guardia Civil.
Deberían haberse dado cuenta de que, ante los
ataques, los trabajadores no pueden por menos
que defenderse. Y esta defensa fue la de poner
obstáculos y lanzar piedras para contener a la
Guardia Civil. Mas valdría que estos compañeros
se dedicaran a extender la huelga y a luchar por
Vehicles de la Guàrdia
Civil davant la porta de
la fàbrica. A mà dreta
es pot veure la porta
d’entrada a l’economat,
tancada. Foto: M.
Armengol.
68
La vaga de la Roca (1976-1977), una generació després
el convenio justo para todos los trabajadores del
Bajo Llobregat, y no a la miseria que quieren
firmar».31 Ara bé, malgrat les discrepàncies, hi
havia interlocució. D’una banda, les assemblees
de Roca sempre van permetre les intervencions
dels sindicalistes, tot i que després no en seguissin
les consignes; i, d’altra banda, els sindicalistes
d’USO, UGT i sobretot CCOO sempre van
maldar per trobar sortides al conflicte, mediant
entre empresa i treballadors.
La primera topada important amb CCOO succeí
el 19 de novembre, quan un grup de treballadors
comparegué al Pati Blau, a Cornellà, on hi havia
una assemblea de delegats i dirigents sindicals
comarcals de la metal·lúrgia. La intenció era
demanar que es convoqués una vaga general a la
comarca en solidaritat amb Roca. Els dirigents de
CCOO els impediren d’intervenir durant l’acte
i d’entrar en contacte amb altres fàbriques. No
obstant això, l’assemblea del 10 de desembre va
tornar a demanar als sindicats que impulsessin les
seves reivindicacions i mediessin amb l’empresa
per reprendre la negociació.32 La reunió es va
realitzar el 16 de desembre, amb assistència de
CCOO, USO i CNT,33 però l’empresa, el 22 de
desembre, no accedí a negociar.
Però potser el tema més polèmic que va enfrontar
sindicats i assemblea va ser el comitè negociador.
L’empresa es negava reiteradament a negociar res
amb els delegats sindicals escollits en assemblea,
El poder de l’assemblea
i les votacions a
mà alçada van
ser els principals
punts concrets de
discrepància amb els
sindicats. Foto: revista
Alternativas.
A.Alonso, J. Campmany, J. Casasola i J. A. Morales
69
La companyia es va
negar fins al final
a acceptar com a
interlocutors els
delegats escollits a mà
alçada per l’assemblea.
Foto: J. Soteras.
perquè els havia acomiadat i adduïa que ja no
formaven part de la plantilla: «la Compañía Roca
nunca se ha opuesto al diálogo con su personal,
ni siquiera con quien no pertenece a su plantilla,
como son los representantes sindicales. Con los
únicos que la empresa entiende que no puede
dialogar es con los trabajadores despedidos, por
estimar son los responsables».34 En el mateix
comunicat, també es negava a acceptar els
delegats escollits a mà alçada: «la Compañia
Roca está dispuesta, como siempre, a mantener
conversaciones con cualquier representación
que se comprometa a respetar la voluntad de la
mayoría de la plantilla, libremente expresada
mediante papeletas de votación».
Davant del bloqueig, els vaguistes van cercar
la mediació d’autoritats com el cardenal de
Barcelona, però sense resultats. En aquesta
situació, els sindicats, representats per Esteban
Cerdán, Miguel Salas i Carles Navales (aquest
darrer, secretari general de CCOO al Baix
Llobregat), van demanar formalment, el 25
de gener, formar un comitè negociador format
per sis sindicalistes de la comarca i quatre
treballadors de Roca no acomiadats. Els
dirigents sindicals comarcals volien aprofitar la
seva experiència en la resolució d’altres vagues
i conflictes: «las luchas de nuestra comarca nos
han dado la razón: Laforsa, Dumper Ibèrica,
Tombauto... huelgas en las cuales hubo que ser
flexible en el momento del diálogo y en las cuales
[31] Roca en lucha, núm.1,
23/11/1976, p. 5.
[32] Tele/Exprés,
11/12/1976.
[33] El Correo catalán,
17/12/1976.
[34] Mundo Diario,
18/01/1977. El correo
catalán, 18/01/1977.
70
La vaga de la Roca (1976-1977), una generació després
Els sindicalistes de la
comarca van inentar
sempre moderar
l’actitud de l’assemblea.
Foto: Guerrero.
fueron nuestros hombres los que representaron
a los trabajadores de la comarca en aquellas
negociaciones».35 Durant dies, l’assemblea
es va negar a canviar els seus delegats per
d’altres de no acomiadats. Però, al final, el 8
de febrer, i davant la insistència dels sindicats,
van acceptar rellevar-los, amb la condició que
CCOO convoqués vaga general a la comarca
si l’empresa mantenia la negativa a negociar.
Però el compromís va ser incomplert, amb
l’argument que la comarca no estava preparada
per a una vaga general. A canvi, CCOO va
oferir als vaguistes de realitzar un acte al Pati
Blau de Cornellà, cosa que no van acceptar.36
L’incompliment va acabar d’enverinar les
relacions entre sindicat i comitè.
[35] Tele/Express,
29/01/1977.
[36] Colectivo de Estudios
por la Autonomía Obrera,
Luchas autónomas en la
transición democrática,
Bilbao, Ed. Zero, 1977,
vol. 2, p. 32.
Un altre tema que va enfrontar CCOO i USO
amb el comitè de vaga va ser el sistema de vot.
Després de la polèmica votació del final de la
vaga de primavera, els treballadors defensaven
el vot a mà alçada. Els sindicats, per contra,
preferien el vot secret. Carles Navales, en nom
de CCOO, va demanar el vot secret a l’assemblea
mantinguda el dia 17 de novembre al pavelló
de Viladecans, amb més de 3.000 participants,
A.Alonso, J. Campmany, J. Casasola i J. A. Morales
71
amb l’argument que l’empresa només estava
disposada a negociar amb delegats escollits en
votació secreta. Però el resultat de la votació va
ser negatiu. Només tres treballadors van votar a
favor del vot secret, i alguns delegats qualificaren
«d’estranya maniobra» aquesta petició.
Aquesta lluita entre els dos models no només es
donà a Roca, sinó que era típica del moment. Al
capdavall, el model defensat pels vaguistes va ser
derrotat, especialment quan el sistema polític i
social sorgit de la Constitució de 1979 oficialitzà
l’Estatut dels treballadors.
La manca d’enteniment amb algunes centrals
sindicals, segons els treballadors, venia provocada
per les negociacions entre l’estat franquista i
l’oposició moderada, que es veia a tocar de la
legalització i de l’inici d’un règim democràtic:
«por esto las centrales sindicales, sobre todo
CCOO, nos han tratado como lo han hecho».
«La lucha de Roca era una verdadera oveja
negra, un precedente que no debía contagiarse
a los demás trabajadores. En la vigilia de
las elecciones, como quien dice, con toda la
oposición democrática pegándose por conseguir
la legalización, como primer paso para tener
Enganxina editada pels
vaguistes divulgant les
consignes assembleistes
i cridant a la vaga
general. Font: CEG.
72
La vaga de la Roca (1976-1977), una generació després
un puesto en el parlamento burgués, la lucha
de Roca era por supuesto inoportuna. Los
capitalistas están dispuestos a legalizar al PC
pero para ello éste debe pagar un precio. El
precio es el pacto social». 37
En el cas dels sindicats cal fer l’excepció de la
CNT, que sempre es va mostrar al costat dels
vaguistes i dels seus mètodes i organització.
Pel que fa a USO, pocs dies després d’iniciada la
vaga, el 23 de novembre, va presentar un informe
sobre les dures condicions de treball a l’interior
de la fàbrica. L’informe, de caire tècnic, va ser
recollit per la premsa i va permetre divulgar
alguns dels motius estrictament laborals que
havien afavorit l’esclat del conflicte. Més tard, el
3 de desembre, USO emetia un comunicat en què
reclamava la via del diàleg i l’abandonament de
postures maximalistes.38 Aquest posicionament
va ser reiterat el 4 de febrer. 39
[37] Colectivo de Estudios
por la Autonomía Obrera,
Luchas autónomas en la
transición democrática,
Bilbao, Ed. Zero, 1977,
vol. 2, p. 51.
[38] El correo Catalán,
3/12/1976.
[39] Comunicat de la Federació Local del Metall de
la USO de Gavà.
Arxiu CEG.
[40] El correo Catalán,
14/01/1977.
[41] Comunicat de la UGT
resumit a Avui, 23/11/1976.
[42] Diario de Barcelona,
13/01/1977.
En canvi, la UGT es va mostrar més favorable
als vaguistes. Cal tenir en compte que la UGT va
ser la primera central sindical legalitzada durant
la transició, i que l’abril de 1976 ja va efectuar
un congrés Madrid. En aquells moments era un
sindicat sense gaire implantació a la comarca
(la federació comarcal no es va constituir fins
al 13 de gener de 1977),40 situació que volia
corregir.
Els seus posicionaments s’expliquen tant pel fet
que va incorporar militants de moviments de
l’esquerra radical, com pel fet que defensava el
buidatge i desaparició de l’organització sindical
franquista, contràriament a les tesis d’entrisme
practicades per CCOO.41
El suport de la UGT va obrir les portes a
la solidaritat internacional a través de la
Federació Internacional dels Sindicats del Metall
(FITIM).42
A.Alonso, J. Campmany, J. Casasola i J. A. Morales
73
L’enduriment de la repressió
Tot i que els mitjans de comunicació, govern,
partits i sindicats van titllar des del primer
moment els vaguistes de terroristes i radicals,
la repressió i la violència foren múltiples i
utilitzades per ambdues bandes. Tanmateix, els
esclats més violents els van patir els treballadors,
i principalment els delegats escollits per
l’assemblea. De fet, la vaga va coincidir amb els
mesos més violents de tota la transició espanyola.
En aquest sentit, la violència que patiren els
treballadors no només vingué des de l’ens
policial: els grups d’extrema dreta, reforçats en
aquest període, actuaren amb força impunitat. Des
del moment que alguns treballadors van decidir
respondre als atacs rebuts, les mobilitzacions
degeneraren en durs enfrontaments amb
les forces policials, i la situació es va anar
radicalitzant. Per a alguns sectors, sobretot
premsa i forces d’oposició moderades, els
episodis violents desautoritzaven la totalitat
Els primers dies de
la vaga, el Poblado
va ser pràcticament
pres per les forces
policials. Foto: revista
Alternativas.
74
La vaga de la Roca (1976-1977), una generació després
d’accions i reivindicacions dels treballadors.
Així doncs, van fer de la violència el tema central
de la vaga, cosa que justificava la seva postura de
no implicar-s’hi i aïllar els treballadors de Roca.
La treva aconseguida per l’alcalde de Viladecans
a mitjan novembre es va trencar a finals de
desembre. El 27 d’aquell mes, la Guàrdia Civil
va prohibir noves assemblees a l’església, i tornà
a encerclar el barri. Això motivà que, dos dies
després, altra vegada, el consistori de Viladecans
tornés a demanar la mediació del governador civil.
Nous enfrontaments es van produir el 4 de gener
de 1977, en el transcurs d’una manifestació de
solidaritat a Cornellà, amb el suport de CCOO i
USO, tot i que aquests, en el darrer moment, es
van retirar de la manifestació quan els participants
ja s’hi havien concentrat. En aquell moment, la
policia va carregar contra els treballadors i les
seves famílies sense previ avís, i tothom va fugir
menys un grup de 200 persones que, ben preparat
amb pedres i còctels molotov, van plantar cara a
la policia. Arran d’aquest enfrontament, CCOO
i USO es van desvincular de les manifestacions
en suport a Roca, que coincidiren amb el judici
a Magistratura pels acomiadats.
Desplegament policial
davant Magistratura
de Treball, el 22 de
gener, per impedir
manifestacions
solidàries amb Roca a
l’inici del judici.
Foto: J. Soteras.
A.Alonso, J. Campmany, J. Casasola i J. A. Morales
75
Bales i casquets de la
policia recollides al
Poblado Roca Foto:
cessió Marcel·lí Reyes.
En aquest clima, els vaguistes van interferir la
cavalcada de reis de Gavà, el 5 de gener, i un
grup de 150 concentrats a la Rambla va demanar
la dimissió de l’alcalde Jesús Muñoz –alt càrrec
de l’empresa– en un clima de tensió.44
El dia 10 de gener, en resposta a una concentració
de dues mil persones davant l’Ajuntament
de Gavà, que demanava la intervenció de
l’alcalde per alliberar deu treballadors detinguts
–qualificats de piquets, segons la policia, i
qualificats de servei de protecció de delegats,
segons els vaguistes–, la policia va carregar
sense avís previ per dissoldre-la. Va utilitzar
bales de goma i va provocar més de quaranta
ferits, onze dels quals van haver de ser ingressats.
Els treballadors aquesta vegada no respongueren
a la policia per evitar «perdre l’afecte de la
població de Gavà», però posteriorment hi hagué
un debat intens a l’assemblea sobre l’ús de la
violència com a mètode legítim de defensa.
Ja hem comentat que les accions policials van
animar els més joves a crear grups de defensa per
protegir el Poblado, les assemblees i els delegats,
que no podien dormir a casa, i havien de canviar
cada dia de llit, sense saber ni tan sols ells on
dormirien l’endemà.
Però els únics mètodes violents aprovats van ser
la pressió als esquirols, per evitar que entressin
a treballar sense el consentiment de la majoria
de l’assemblea. Així, grups de vaguistes amb les
seves mullers feien rondes al voltant de la fàbrica
[44] Arxiu de l’antic Govern Civil de Barcelona.
Informe núm. 84 del Servei
d’Informació de la 411ª
Comandància de la Guàrdia Civil al governador
civil, de 10/01/1977.
76
La vaga de la Roca (1976-1977), una generació després
[45] Arxiu de l’antic Govern Civil de Barcelona.
Informes núm. 5519 i 514
del Servei d’Informació de
la 411ª Comandància de la
Guàrdia Civil al governador civil, de 9/12/1976 i
4/02/1977, respectivament.
[46] Al mateix lloc, informes núm. 440 i 532, de
31/01/1977 i 5/02/1977, El
País, 3/07/1977.
En aquesta caseta de la
muntanya, els agressors
apallissaren dos dels
treballadors i en van
deixar un d’inconscient.
Foto: Interviú.
Un dels treballadors
agredits pels ultradretans va ser Saturnino
Silva, que patí una commoció cerebral mentre
estava de guàrdia
davant dels domicilis de
Jesús Sánchez Pajares i
Cesáreo Priego.
Foto: Interviú.
per evitar que hi entressin els treballadors que no
volien seguir la vaga. En un primer moment, les
rondes van ser pacífiques, i s’intentava intimidar
els treballadors que no seguien la vaga amb la
presència física, crits i insults. Però, davant dels
moviments de l’empresa i grups de treballadors
per forçar la tornada al treball, es va acabar
utilitzant la força física per mantenir la vaga,
i fer respectar la decisió de l’assemblea, amb
llençament de pedres i altres accions violentes.45
Així, durant les assemblees, es va aprovar
sempre l’ús de la força contra els que desafiaven
les decisions de l’assemblea.
D’altra banda, alguns grups, sense aprovació de
l’assemblea, van actuar contra la companyia.
Així, consta que, a l’interior de la fàbrica, el
27 de gener es van destruir diversos equips.
També el 20 de novembre (primer aniversari de
la mort de Franco) la policia trobà set càrregues
d’explosiu goma-2 a les oficines de Roca al
passeig de Gràcia. La policia ho atribuí a un
grup denominat Front d’Alliberament Català.46
Els treballadors van negar sempre qualsevol
relació amb els fets.
Pel que fa als grups d’extrema dreta, molt actius en
aquell moment, van donar pallisses a treballadors
i van arribar a atemptar amb explosius contra
les cases d’alguns delegats i dels seus familiars.
Malgrat que les seves accions foren denunciades,
i es van facilitar a la policia noms de persones
A.Alonso, J. Campmany, J. Casasola i J. A. Morales
77
Així va quedar la botiga
de Joaquín Sánchez
després d’un dels
atemptats. Foto: Arreu,
17/12/1977.
que hi havien intervingut i matrícules de cotxes,
mai es va practicar cap detenció, i els agressors
van ser qualificats de «grups d’incontrolats».
Durant tot el conflicte, però especialment després
que la sentència donés la raó als vaguistes, els
delegats van ser en el punt de mira: el comerç
de Joaquín Sánchez, primer dels acomiadats, va
ser atacat amb explosius diverses vegades, el
20 i el 26 de novembre, l’1 de desembre,47 i la
darrera, l’1 de febrer de 1977, amb perill per a
tot el veïnat, ja que hi emmagatzemava més de
dos mil quilos de pintura. La mateixa nit del 26
van ser atacats amb explosius els habitatges de
dos delegats més, els germans Olivares i la casa
del seu pare. L’1 de febrer van ser atacades, com
hem dit, la casa dels delegats Priego i Sánchez
Pajares.
Algun d’aquests atacs va ser reivindicat per
l’Alianza Apóstolica Anticomunista de España
(la «Triple A»). Aquest grup va ser el que va
apallissar obrers amb la intenció de robar la caixa
de resistència, per rebentar la vaga. Mesos més
tard va ser detingut, per un atac contra la revista
de sàtira política El Papus un dels treballadors
de Roca, José Manuel Macías. La premsa el va
relacionar amb les agressions als delegats.48
A aquestes accions terroristes s’afegien les
actuacions del sometent local. El dia 24 de gener
de 1977, al matí, dos homes armats que es van
[47] Al mateix lloc, informes núm. 5243, 5381 i
5509, de 24/11/1976,
30/11/1976 i 7/12/1976.
[48] Mundo Diario,
8/10/1977, p. 2.
J. M. Macías, treballador de Roca detingut
després de l’atemptat
contra la revista El Papus, fou relacionat amb
agressions als delegats.
Foto: Mundo Diario,
16/10/1977, portada.
78
La vaga de la Roca (1976-1977), una generació després
Enganxina solidària.
Foto: revista Can
Oriach.
[49] Arxiu de l’antic Govern Civil de Barcelona.
Informe núm. 471 del
Servei d’Informació de la
411ª Comandància de la
Guàrdia Civil al governador civil, de 2/02/1977.
[50] Diario de Barcelona,
30/12/76, Catalunya Express, 30/12/1976.
[51] Mundo Diario,
2/02/1977.
identificar com a membres del sometent van
detenir dos treballadors que feien guàrdia a casa
d’un dels delegats, i van ser portats a la caserna
de la Guàrdia Civil, d’on sortiren en llibertat
després de declarar. El 2 de febrer, potser com
a represàlia, va ser cremada la porta del negoci
d’electrodomèstics de Venanci Escala, membre
del sometent de Gavà, al carrer del Centre.49
Totes aquestes accions tenien la intenció de
desmoralitzar i espantar els treballadors, les
seves famílies i la població. Així, quan els veïns
de Joaquín Sánchez van fer-li arribar mostres de
rebuig a l’atemptat, la nit següent, més d’una
quinzena de vehicles que eren aparcats al mateix
carrer van ser destrossats.50 El mateix cardenal
de Barcelona, Narcís Jubany, amb qui els
vaguistes s’havien reunit l’11 de novembre per
obrir una via de negociació, va rebre amenaces
de segrest.51 I un cas semblant va succeir a
l’alcalde de Viladecans, que pretenia impedir
que el Poblat Roca esclatés: després de demanar
al governador la retirada de la Guàrdia Civil, va
rebre un anònim amenaçador de Guerrilleros de
Cristo Rey. No el van atemorir, i dies després va
fer pública una nota responent a les amenaces.
Els vaguistes patien també una campanya de
rumors que afirmaven, entre altres extrems,
que l’alcalde de Viladecans anava a les
manifestacions, que alguns treballadors, o mossèn
Celestino Bravo, s’havien apropiat de milions de
la caixa de resistència, i fins i tot que els delegats
estaven subvencionats pel KGB o la CIA.
L’última acció violenta relacionada amb la vaga
passà molt lluny. El 8 de febrer, quan la vaga ja
estava a punt d’acabar, es va col·locar un explosiu
a Roca-France, prop de París. L’atemptat va ser
reivindicat pel grup Multinationale d’Action
Directe (després MIL) que va fer un comunicat
en suport dels vaguistes de Gavà. L’empresa va
avaluar els danys en vint milions de pessetes.
A.Alonso, J. Campmany, J. Casasola i J. A. Morales
79
El paper de la premsa
La premsa espanyola encara estava regulada per
la Llei de premsa i imprenta feta per Manuel
Fraga l’any 1966. Malgrat la teòrica llibertat
de premsa, encara hi havia sancions, algunes
de les quals podien arribar a arruïnar un diari.
Així, tot i que l’any 1976 hi havia una moderada
permissivitat, que permetia publicar notícies
sobre vagues o conflictes laborals en una secció
pròpia dins l’apartat d’economia, la llibertat
de premsa no s’acabava d’exercir del tot, i els
diaris i publicacions anaven molt amb compte
amb les versions que publicaven. Així, mai va
aparèixer cap article informant de l’organització
dels treballadors, explicant com va començar el
conflicte o investigant l’ús de foc real per part
de la policia.
Cal assenyalar que, tot i que els grans diaris
estaven en poder de persones o grups propers
al règim, la informació sobre les vagues era
elaborada pels corresponsals de comarques,
la majoria d’ells molt propers o militants
clandestins del PSUC. I, en aquest cas, cal
distingir la tasca d’aquests corresponsals, com
Toni Bosch, que escrivia a El Correo Catalán,
José Luís Atienza, que ho feia al Tele/exprés
i Joan Vendrell-Campmany, al Diario de
Barcelona, molt propers als fets i que recollien
tant les posicions i comunicats dels vaguistes
com de les altres parts implicades.
La seva pràctica es diferenciava de la tasca
d’elaboració de continguts que feien mitjans
Titular de premsa d’un
dels diaris de Barcelona
durant el conflicte.
Font: titular de Mundo
Diario.
80
La vaga de la Roca (1976-1977), una generació després
sense tanta immediatesa. Així, moltes de les
revistes que proliferaven a l’època –amb un
cost d’edició menor en comparació amb el
d’un diari, cadascuna de les forces polítiques
que es prefiguraven tenia una publicació
propera– van tenir un paper clau en el conflicte,
especialment les que apostaven per notícies de
caire sensacionalista, informant només dels
actes de violència que succeïen i allunyant-se
de les reflexions de base que fessin entendre el
conflicte. És el cas, per exemple, del setmanari
Arreu, portaveu oficiós del PSUC, en què
els articles eren de Francesc Baltasar –actual
conseller de Medi Ambient i Habitatge, que
també era corresponsal de Mundo Diario.
Els articles informant sobre la vaga acostumaven
a anar acompanyats dels epítets «salvatge»,
«caos» o «violència». En aquest sentit és
remarcable l’article de Por Favor, numero
126, signat per Àngel Abad, que comença:
«Las asambleas de Roca son un modelo de ring
parlamentario donde se lleva más ovaciones el
que más revólveres lleva al cinto», on s’ataca
l’assemblea, els delegats i es fa una defensa
d’Antonio Plata, antic sindicalista de CCOO
que, segons l’articulista, era l’únic capaç de
negociar. Mentre els treballadors eren associats
L’aturada dels
forns i la negativa
que el personal de
manteniment continués
en el seu lloc de treball
va fer que es titllés a
la vaga de salvatge,
i que la premsa més
sensacionalista en fes
carnassa. Font: titular
de la revista Interviú.
A.Alonso, J. Campmany, J. Casasola i J. A. Morales
81
a violència i confusió, les centrals sindicals
eren presentades com l’única opció de trobar
una sortida. Altres revistes, més properes als
sectors conservadors, reblaven aquesta visió:
«con clima de violencia y terror [...] se obtiene
la autorización para una asamblea. La tensión
acumulada repercutirá en su desarrollo. Donde
predominan las concepciones radicales».
El capteniment de la premsa durant la vaga
ha estat estudiat i tractat a l’article «Roca,
organización obrera y desinformación»,52 on
s’afirma que pocs mitjans van tractar el tema
amb rigorositat periodística, «salvo una exigua
minoría representada por menos de una docena de
publicaciones [...], el contenido de la información
ha tenido un carácter deformante».
Un grup d’estudiants de ciències de la informació
va fer una nota pública contra aquest tractament,
en considerar que les notícies que es donaven
sobre la vaga no reflectien la realitat i que estaven
manipulades amb la intenció de desprestigiar els
vaguistes: «en cuanto a ignorar el conflicto,
cuando no a facilitar una información parcial
o tergiversada del mismo […] como futuros
profesionales que somos de la información
denunciamos cómo una vez más estos medios
no han sido veraces en su cometido periodístico,
están al servicio de unos intereses determinados
y a espaldas del pueblo».53
Val a dir, però, que el tractament de la premsa va
canviar a partir del gener, sobretot després del
judici, que va donar la raó als vaguistes. Molts
treballadors de premsa es van solidaritzar amb
Roca, i diferents mitjans, després de mesos,
començaren a reflectir l’opinió dels treballadors,
a través de la publicació dels seus comunicats.
Aixó sí, també hi hagué casos, com a les jornades
en solidaritat amb Roca del 20-22 de gener, on
la policia publicà la seva versió dels incidents
produïts al voltant del judici.
Capçaleres d’alguns
diaris i revistes que van
tractar la vaga de Roca.
Font: CEG.
[52] Dionisio Jiménez,
«Roca, organización obrera y desinformación»,
Crónicas de la transición
democrática española,
Madrid, Ediciones de la
Torre, 1977.
[53] Estudiants de la Facultat de Ciències de la Informació, nota de premsa,
20/01/1977.
82
La vaga de la Roca (1976-1977), una generació després
El final de la vaga
Durant gairebé 80 dies, les negociacions entre
empresa i treballadors van ser nul·les; el conflicte
es trobava aturat a causa de la postura inamovible
de les dues parts enfrontades: l’empresa exigia la
reincorporació al treball prèviament a reiniciar
la negociació, i els treballadors exigien la
readmissió dels acomiadats per tornar a la
fàbrica, i això malgrat accions com la tancada a
la catedral realitzada per més de cent treballadors
la nit del 13 al 14 de desembre.
Però després del judici, que va ser clau en el
desenllaç, els esdeveniments es van accelerar.
trenta-cinc dels delegats acomiadats havien
presentat una denúncia davant la Magistratura
de Treball per acomiadament il·legal. I el judici
i la sentència arribaven en el moment en què el
conflicte semblava eternitzar-se. Hi havia, però,
una qüestió prèvia. Encara que la sentència
conclogués que els acomiadaments havien estat
il·legals, el nou govern Suárez havia suspès,
mitjançant el Reial decret llei 18/1976, de 8
d’octubre, l’article 35 de la Llei 16/1976 de
relacions laborals, introduint la possibilitat, a través
de l’Ordre de 15 d’octubre, d’acomiadaments a
canvi d’indemnització econòmica, fins i tot en
cas que Magistratura els hagués declarat nuls o
improcedents. L’oposició a aquest canvi es va
Reunió entre membres
del comitè de vaga i
advocats del Col·lectiu
Ronda. Foto: Interviú.
A.Alonso, J. Campmany, J. Casasola i J. A. Morales
83
Els vaguistes van
acordar en assemblea
acceptar el resultat del
judici. Foto: J. Jiménez.
convertir en un dels principals cavalls de batalla
dels vaguistes de Roca, ja que en la pràctica
deixava la readmissió dels acomiadats en mans
de l’empresa, fos quin fos el resultat del judici.
Això va motivar un dels debats més intensos
entre els delegats i l’assemblea, sobre si els
treballadors havien d’acceptar l’autoritat del
jutge o no. Part dels delegats defensaven que el
judici era una farsa i que ells no podien ser jutjats
per un estament del franquisme i de la burgesia i,
a més, sense poder efectiu per tornar-los al lloc de
treball. En aquest cas, però, i malgrat l’oposició de
la majoria de delegats (19 sobre 33) l’assemblea
va decidir acceptar el resultat del judici. D’alguna
manera, aquesta votació desmenteix la suposada
manipulació de l’assemblea per part dels delegats
més radicalitzats, però també va provocar
una primera esquerda entre els delegats, que
fins aquell moment havien defensat en bloc
les mateixes posicions. Arribats al judici, uns
defensaven la via legal i negociada per solucionar
el conflicte, mentre que d’altres, la majoria,
estaven decidits a portar la lluita fins al final.
El representant de la companyia al judici
era l’advocat José Luis Ballesca, assessorat
pel cap de personal de l’empresa, Alfredo
Purroy, una de les persones més criticades per
part dels treballadors durant la vaga, al qual
acusaven de provocar-ne l’esclat amb els primers
acomiadaments.
Els treballadors estaven representats per tres
joves advocats del Col·lectiu Ronda: Francesc
84
La vaga de la Roca (1976-1977), una generació després
Els advocats van
aconseguir ajornar
el judici i que el jutge
forcés una assemblea
legal per decidir si
s’acceptava o no
l’oferta de l’empresa.
Foto: Interviú.
Gallisà Roigé, Pep Manté Spà i Joan Lluís
Jornet Forner –que havien fundat l’any 1972,
amb altres companys, aquest prestigiós despatx.
A més d’aquests, hi havia uns altres tres joves
professionals que més endavant assolirien gran
rellevància pública: Simeó Miquel Roé –professor
a la Universitat de Lleida, encara avui té un
despatx associat al Col·lectiu Ronda–, August Gil
Matamala –Creu de Sant Jordi l’any 2007, president
de l’Associació d’Advocats Europeus Demòcrates
(des de 1990) i president de l’Associació Catalana
per a la Defensa dels Drets Humans (19852001)–, i Ignasi Doñate –director de Projecció
Internacional d’Organitzacions Catalanes (des de
2007), director de Projecció Exterior de l’Esport
Català (2005-2006), director del Consell Català
de l’Esport (2004-2005), i president del Comitè
Olímpic Català (1994-2002). Aquests sis foren els
advocats dels vaguistes durant el judici.
A finals del franquisme, els moviments obrers
buscaven sempre l’ajuda d’advocats laboralistes,
que donaven suport a les demandes dels
treballadors. Eren joves advocats valents, ja que
arreu de l’Estat estaven en el punt de mira dels
grups terroristes d’ultradreta. Molts d’aquests
advocats, com els del Col·lectiu Ronda, rebien
amenaces de mort, a més de les habituals
intimidacions de la policia: només dos dies
després de començar el judici pels acomiadaments
A.Alonso, J. Campmany, J. Casasola i J. A. Morales
85
de Roca, el 24 de gener de 1977, es van produir
els assassinats del carrer d’Atocha, a Madrid,
on sis advocats laboralistes i tres persones
més van morir a mans d’un grup ultradretà.
El judici va començar el 22 de gener a la sala
número 11 de Barcelona. Però el jutge, Martínez
Garrido, va decidir ajornar-lo, i va instar les parts
en conflicte a buscar una sortida dialogada. Segons
el magistrat, aquest diàleg no havia existit fins al
moment. Els treballadors, per mostrar la seva força,
van organitzar unes jornades de lluita solidària
els dies 20, 21 i 22 de gener. Es van efectuar
aturades a diferents fàbriques, amb un seguiment
total de 17.000 persones, segons la Guàrdia
Civil,54 i hi va haver diversos enfrontaments
entre les forces de seguretat i treballadors,
estudiants i simpatitzants dels vaguistes. En
fer-se el judici en dissabte, les autoritats tenien
por que els participants en les concentracions
fossin nombrosos, i aquesta primera part del
judici es va fer entre grans mesures de seguretat.
Finalment, unes 2.000 persones es van manifestar
per Barcelona, on es van produir diversos
enfrontaments i càrregues contra els manifestants.
Els advocats van preparar el judici amb dues
intencions: que el jutge declarés els acomiadaments
improcedents, i també que l’opinió pública
conegués la realitat. El judici va ser important
per donar publicitat al conflicte, gràcies al ressò
que tingué entre els mitjans de comunicació.
Arran de la negociació decretada pel jutge,
l’empresa va presentar una oferta als acomiadats
[54] La Guàrdia Civil
només va registrar aturades
a 17 empreses, mentre que
per part dels treballadors
i la premsa s’informava
que les aturades es van
produir a 35 empreses,
entre les quals Siemens,
Elsa, Laforsa, Pirelli, Clausor, Fergat, Tubos Bonna,
Pinturas Cervera, Vulcodisa, Ermsa, Agial, Industrias Mata, Gallina Blanca,
Corberó, Braun, Lidelsa,
Soler Almirall, Vitroiber,
Norma, Seat, Glopsein,
Primatic, Camy, Metrón,
Telesco i Harry Walker, a
més d’obrers en el sector
de la construcció.
Pintada convocant la
concentració davant de
Magistratura de Treball.
Foto: J. Soteras.
86
La vaga de la Roca (1976-1977), una generació després
Concentració solidària
davant Magistratura de
Treball, el 22 de gener.
Va ser dispersada per la
policia. Foto: J. Soteras.
que consistia en 31 dies d’indemnització (30 dies
era el mínim per tenir dret al subsidi d’atur). Els
treballadors van fer entendre al jutge, no sense
problemes, que ells havien de consultar aquesta
decisió a l’assemblea i que ells no podien prendre
la decisió d’acceptar o rebutjar la proposta: «la
huelga empezó con una asamblea y debe acabar
con otra»,55 deien. El jutge va admetre finalment
la celebració d’una assemblea per decidir-ho i
va suspendre el judici fins al dia 29.
La decisió judicial va ser un triomf per als
vaguistes. L’assemblea, celebrada amb permís
governatiu el dia 25, al poliesportiu de Viladecans,
amb la participació de 3.000 treballadors, va
refusar l’oferta de l’empresa amb un rotund «no»,
seguit dels tradicional crit «O todos, o ninguno».
Amb aquesta resolució, el 29 de gener es va reprendre el judici. Però després de la negativa a
acceptar l’oferta, havien detingut a casa seva el
delegat Sánchez Pajares, el principal testimoni
de la defensa, ja que havia estat el portaveu davant de l’empresa el dia que va començar el conflicte per l’acomiadament d’un dels delegats.
[55] Diario de Barcelona,
23/01/1977.
El judici, doncs, va començar amb la petició
que se suspengués fins que Sánchez Pajares
estigués en llibertat, però el jutge ho va refusar.
L’empresa va centrar la defensa en el fet que
desconeixia la raó de la vaga, i negava que
conegués l’existència dels delegats. La part
dels treballadors va retreure aleshores l’inici
de les negociacions a Madrid, amb aquells
mateixos delegats. Davant les contradiccions
que presentaven els testimonis de l’empresa,
que en molts casos admetien no haver presenciat
els fets, la defensa va centrar-se a demostrar que
els acomiadats havien participat en les aturades
igual que la resta de treballadors, i que no havien
utilitzat amenaces o violència per convèncer-los
d’anar a la vaga. Fins i tot van poder demostrar
que un delegat que havia estat acomiadat sota
A.Alonso, J. Campmany, J. Casasola i J. A. Morales
87
l’acusació de «provocar incidents» durant els
fets del dia 9 de novembre, en realitat estava
de vacances, cosa que evidenciava que els
acomiadaments s’havien fet només per decapitar
la representació obrera.
L’1 de febrer, a primera hora del matí, es feia
pública la sentència. El veredicte era taxatiu:
«estimando la demanda, declaro improcedente el
despido de los actores acordado por la Empresa
Roca Radiadores S.A., a la que condeno a
readmitirles en idénticas condiciones a las que
regían al producirse aquél».55
El jutge, en el veredicte, resumia el procés
d’organització dels treballadors i les seves
assemblees: «estas reuniones no fueron prohibidas
por la empresa ni tampoco autorizadas, pero sí
toleradas»; de l’elecció dels delegats: «desde
luego la empresa conocía los nombres de estos
delegados entre los que se encuentran la totalidad
de los hoy actores». També ressenya que «los
actores participaron, al igual que el resto de la
plantilla, en el paro, sin que se haya acreditado
intervinieran en otros actos, ni que tuviesen otra
actuación que la de esporádicos portavoces de las
decisiones de la Asamblea de los trabajadores».
El magistrat va decidir que els acomiadats només
eren representants dels treballadors i que la seva
participació no era més gran que la de la resta,
que l’empresa podria haver sancionat tota la
plantilla, però fer-ho només als seus representats
era il·legal.
La sentència va fer callar moltes crítiques, però
l’empresa va anunciar que recorreria al Tribunal
Central de Treball. Així doncs, tot i la sentència
favorable, els acomiadats encara no podien tornar
a la feina fins que es resolgués el recurs. A més,
la suspensió de l’article 35 de la Llei de relacions
laborals feia que l’empresa pogués substituir
la readmissió per una indemnització. Per això,
després del judici, alguns delegats van començar
[56] Sentència núm. 38, de
31/01/1977, de la Magistratura del Treball núm. 11,
de Barcelona, en el procés
núm. 1870-76.
88
La vaga de la Roca (1976-1977), una generació després
Els vaguistes van
acollir la sentència
amb satisfacció. Foto:
Interviú.
a defensar la tornada a la feina per la manca
d’expectatives de futur. Encara que havien rebut
mostres de solidaritat, la vaga no s’havia estès
com desitjaven. Al febrer de 1977, el camí de la
transició estava ja fixat (les eleccions generals
multipartidistes de juny ja eren a l’horitzó) i les
idees dels vaguistes eren clarament perdedores.
Àdhuc la ciutadania de Gavà i Viladecans
havia votat majoritàriament la Llei de reforma
política, en el referèndum de desembre de 1976.
En aquest sentit, és notable que, encara que
a la mesa electoral del Poblado l’abstenció
fos del 50% (l’assemblea s’havia pronunciat
per l’abstenció activa), a Gavà i Viladecans
el referèndum va tenir una alta participació
(81% i 76% respectivament, valors similars
o inclús superiors al 77% de la comarca i al
72% de la demarcació barcelonina). Aquestes
dades evidencien que la ideologia propugnada
pels vaguistes no quallava fora del seu àmbit
geogràfic estricte, el barri del Poblado.
En aquesta tessitura, alguns pensaven que era
millor tornar tots units a la feina, ja que en
mantenir la unitat seria possible mantenir la lluita
dins la fàbrica. La situació es feia difícil davant
de la posició de l’empresa de no moure un dit
per solucionar el conflicte. Els treballadors van
fer un gest de bona voluntat i, en una reunió a la
muntanya, el 7 de febrer, amb 2.000 assistents,
a petició del secretari general de CCOO al
Baix Llobregat, Carles Navales, l’assemblea
A.Alonso, J. Campmany, J. Casasola i J. A. Morales
89
acceptà nomenar una comissió negociadora
sense acomiadats. Els treballadors es van
comprometre a tornar a treballar si l’empresa
retirava el recurs i prometia no beneficiar-se de
la suspensió de l’article 35. Al dia següent van
rebre de l’empresa la mateixa nota de sempre,
indicant que, per negociar, primer havien de
tornar a la feina.
Però en aquell moment havia succeït un fet que
possiblement va influir en la solució del conflicte.
La premsa va publicar, el 4 de febrer, que l’empresa
americana American Standard, preocupada per la
greu situació de Roca, amb les últimes vagues,
la crisi econòmica i l’enfrontament amb els
treballadors, havia acordat, el 22 desembre,
abandonar l’accionariat i vendre les seves accions
als altres accionistes de l’empresa: un 5,44%
a Banco Atlántico (Rumasa), un 5,44% Banc
Industrial de Catalunya (del grup Banca Catalana)
i un 9,12% al grup familiar Roca, que tornava a
esdevenir màxim accionista de l’empresa.57
Després d’executar aquesta operació financera,
el discurs monolític de l’empresa va fer un
canvi copernicà: el 9 de febrer, en una reunió
mantinguda amb el director general, Elías García
Bou, els delegats sindicals van rebre la promesa
que no hi hauria sancions, que la suspensió de
l’article 35 no seria utilitzada i que es respectaria
la decisió del jutge, sense represàlies, si els
treballadors tornaven a la feina en 24 hores.
[57] Ramon Carlos Baratech, «Roca, sin accionistas
extranjeros», Tele/Exprés,
4/1/1977.
La vaga general en
solidaritat amb Roca
no es va portar a terme.
Foto: J. Soteras.
90
La vaga de la Roca (1976-1977), una generació després
El mateix 9 de febrer a la tarda l’assemblea va
votar si tornar a la feina o no. Els delegats, per
segona vegada, estaven dividits. Alguns defensaven la tornada, com ara Fernando Palomo, que va
ser el primer de proposar-ho, però per votació es
va decidir continuar la vaga. Ara bé, per primer
cop, una quarta part dels treballadors va votar per
reincirporar-se. La pressió augmentava.
Aquell mateix dia, als tres mesos justos de vaga,
els va arribar una nota segons la qual quedaven
sense cobertura mèdica per no haver cotitzat a
la seguretat social. A corre-cuita es va pactar,
l’endemà, amb l’ajut del Col·legi de Metges, una
llista de centres que podien atendre les consultes
de pediatria, ginecologia i medicina general.
El dijous 10 de febrer era la data límit per
tornar a treballar, però l’empresa va decidir
ampliar 24 hores més el termini, després de
veure que només havien entrat uns centenars de
persones, entre directius, membres de seguretat i
treballadors d’oficines. A l’assemblea celebrada
al poliesportiu de Viladecans el 10 de febrer,
aquesta vegada amb autorització del Govern
Civil, van assistir més de 3.000 persones, i
finalment es va prendre la decisió de tornar a
treballar, amb una votació molt igualada, tot i que
es va fer saber que no s’acceptava l’ultimàtum.
Durant aquesta última assemblea en vaga, alguns
delegats van defensar la reincorporació a la
feina com l’única forma de tornar tots units, i
Llista dels hospitals
on havien d’anar
els malalts de Roca
apartats de la Seguretat
Social per manca de
cotització. Font: CEG.
A.Alonso, J. Campmany, J. Casasola i J. A. Morales
91
així aconseguir una victòria parcial, perquè
contrariava els plans de la patronal, que esperava
el trencament de la unitat dels treballadors, i que
fossin els treballadors individualment els que,
sense l’autorització de l’assemblea, tornessin
als seus llocs de treball.
Finalment el dia 11 de febrer, a les 7 del matí,
rodejats per la policia, la totalitat de treballadors
van sortir del Poblado després de fer l’última
assemblea, entre crits de «Unidad, unidad»,
«Vosotros, fascistas, sois los terroristas», i «La
lucha continua». Amb els punys aixecats, van
entrar units a la fàbrica. Els moments de més
tensió es van viure amb les càmeres de Televisió
Espanyola, que no havien fet acte de presència a
Gavà i Viladecans fins aquell moment, però que
hi eren per donar constància a tot el país que els
treballadors de Roca tornaven a la feina.
Abans d’entrar-hi, van llegir l’últim comunicat
elaborat pel comitè de vaga: «Nuestra huelga
ha terminado. Nuestra lucha no ha hecho más
que empezar. Durante 95 días hemos estado a
la cabeza del movimiento obrero en Cataluña
y, en cierta medida, en toda España. En unos
momentos en que ese movimiento se ve acosado
por todas partes, de una u otra manera, quieren
convencernos a los trabajadores de que nuestros
problemas se han acabado con la reforma
11 de febrer de 1977
s’acabava la vaga,
enmig d’una sensació
de derrota i impotència
per a una part dels
treballadors. Per a
d’altres, era la fi d’un
malson. Després de
l’última assemblea,
els treballadors van
sortir del Poblado cap
a la factoria. Foto: J.
Soteras.
92
La vaga de la Roca (1976-1977), una generació després
Moment de l’entrada
dels treballadors a la
fàbrica, l’11 de febrer.
Foto: J. Soteras.
política o que, en todo caso, ya se encargarán
los reformistas de resolverlos, hemos dejado
bien claro que, ahora más que nunca, es la hora
de luchar. Y hemos puesto en práctica una forma
organizativa que se ha manifestado como la más
apropiada, la más correcta para los momentos
que estamos atravesando: el único órgano de
poder es la Asamblea de los Trabjadores, que
utiliza formas de democracia proletarias. Nuestra
huelga ha terminado: nuestra lucha no ha hecho
más que empezar».
Els delegats acomiadats no van poder entrar, ja
que encara no havien estat readmesos. La vaga,
doncs, no havia assolit el seu objectiu, de moment.
Però encara calia negociar el conveni. Malgrat que
hi havia un laude ministerial del 7 de desembre,
publicat al BOE el 15 de desembre, en els
moments més durs de la vaga, aquest només era
vigent fins a l’octubre de 1977, i calia negociarne un de nou. Així doncs, després de tornar a la
feina, es van reiniciar les converses a totes les
factories. Només entrar a la fàbrica, els obrers
van escollir nous delegats de forma assembleària.
Aquests van aconseguir augmentar de 80.000
ptes. lineals el sou anual de tots els treballadors,
reduir 21 hores de treball l’any, augmentar de
24 a 28 dies de vacances i millorar les pagues
extraordinàries, i hores nocturnes i festives;
A.Alonso, J. Campmany, J. Casasola i J. A. Morales
93
l’augment salarial era del 29% de mitjana, mentre
que els Pactes de la Moncloa estaven establint
augments màxims salarials del 22%.58 En aquesta
negociació van participar tots els acomiadats.
Fins i tot Sánchez Pajares que, tot i no haver estat
readmès, actuava com a assessor extern, delegat
de la negociació per part dels treballadors. I,
finalment, els acomiadats van tornar a la feina
després que l’empresa perdés el recurs al Tribunal
Central del Treball. Tots els treballadors, menys
Sánchez Pajares que, en ser enllaç sindical de
la CNS, no va entrar al mateix judici. Va haver
d’esperar fins a la solució judicial del seu cas,
fallada pel Tribunal Suprem el 21 d’octubre de
1980, en aplicació de l’amnistia laboral decretada
pel govern Suárez l’octubre de 1977, per poder
tornar a Roca, juntament amb altres acomiadats
en els conflictes dels anys 1971, 1972 i 1975.
Al capdavall, doncs, l’èxit material de la
mobilització va ser palès, tot i que en el pla polític
i social, la nova forma d’organització obrera no
va consolidar-se: les noves lleis de la transició
i, sobretot, la Constitució de 1979, aprovada
en un nou referèndum, establiren el model de
democràcia representativa contra el que havien
lluitat els promotors de la vaga. Tot i això, llocs com
el port de Barcelona mantenen l’assemblea, i es
declaren hereus d’aquell moviment organitzatiu.
[58] El correo Catalán,
5/11/1977.
L’empresa no va readmetre els acomiadats
en vagues anteriors fins
al 1980, en aplicació
de l’amnistia laboral
decretada pel govern
Suárez a finals de 1977.
Podem veure a la foto
antics treballadors com
Plata, Agüera, Cazorla,
Torres, González, Sánchez Pajares... Foto: J.
Muns, revista Llibertat.
94
La vaga de la Roca (1976-1977), una generació després
A.Alonso, J. Campmany, J. Casasola i J. A. Morales
DESPRÉS DE LA VAGA
La sorprenent recuperació de l’empresa
L’any 1977, l’any de la vaga, la Companyia Roca
va tancar l’exercici amb uns resultats mai vistos:
dels 7.777 milions de facturació de l’any 1976,
es passà als 13.274 milions declarats l’any 1977,
mentre la plantilla total del grup empresarial
disminuïa de 7.099 treballadors a 6.956.1 Aquell
creixement dels ingressos va ser l’inici d’un
enlairament espectacular.
El creixement es produí just l’any que l’American
Sandard abandonava l’accionariat, que tornava
a passar, pràcticament tot, a mans familiars. La
crisi bancària dels anys següents acabà, d’altra
banda, amb les participacions minoritàries del
Banco Atlántico i Banc Industrial de Catalunya
(del grup Banca Catalana). L’any 1982, aquest
darrer paquet d’accions va passar a mans del
Fons de Garantia de Dipòsits, arran de la crisi
de Banca Catalana, i el 1986 la família el va
recomprar.2 D’altra banda, l’any 1983, el paquet
a mans del Banco Atlántico (del grup RUMASA)
va donar un ensurt a l’empresa, ja que per error
el govern de l’Estat va incloure Roca a la llista
de les expropiades a Ruiz Mateos.2 El novembre
de 1986, l’empresa sortí a borsa, i un 20% de les
accions foren adquirides per Inversiones Balboa
i Uralita (del grup March), però l’agost de 1987
la família Roca va tornar a reunir la totalitat de
les accions de l’empresa.3
Poc abans de tots aquests moviments, la família
havia creat el càrrec de gerent. Fins al 1974,
la gestió la portaven els germans, fins que van
anar morint. El darrer, Josep Roca, que tenia 80
anys, i el seu nebot Antoni Roca i Portet –fill
d’en Martí–, van decidir traspassar el gener
d’aquell any la gestió a un home de confiança
de la casa, Salvador Gabarró Serra, que fins
95
Pàgina anterior:
façana de les actuals
instal·lacions de Roca
a Gavà, a la carretera
de Santa Creu de
Calafell. Foto: CEG.
[1] A. Xuclà, I. López,
Roca, treball universitari
de recerca, 1997, p. 23,
a partir dels anuaris del
Fomento de la Producción.
[2] Annex al Reial decretllei 2/1983, Boletín Oficial
del Estado, núm. 47,
de 24/02/1983, p.5295.
[3] El País, 23/12/1986,
El País, 7/08/1987
96
La vaga de la Roca (1976-1977), una generació després
llavors era el director general de producció. Ell
reconegué, molts anys després de la vaga, que
la responsabilitat d’aquesta era, al capdavall,
de l’empresa: «se había perdido la jerarquía y
tuvimos que despedir a 20 personas conscientes
de que nos comportaría muchos problemas».4 És
l’única valoració publicada per part de la direcció
sobre les causes i factors del conflicte dels 95 dies.
Salvador Gabarró,
gerent de Roca durant la
vaga, i pilot de la seva
expansió internacional.
Gabarró va ser gerent fins a jubilar-se, el novembre
de 2000. Des de juliol de 1999 era president del
Cercle d’Economia de Barcelona i, tres anys
després, esdevingué el president de Gas Natural,
càrrec que segueix exercint en l’actualitat.
El moviment obrer després de la vaga
El fracàs de la vaga –el fet de no aconseguir les
reivindicacions polítiques que es demanaven– va
marcar profundament el moviment obrer dels
anys posteriors. Ja hem dit que, poc després de
reincorporar-se a la feina, els treballadors van
escollir nous delegats pel sistema assembleari,
que van ser els que van portar el pes de la
negociació del nou conveni de 1978. Però, en
aquelles mateixes dates, el govern de l’Estat
aprovà una nova reglamentació per a les
eleccions sindicals, que impedia la pràctica de la
metodologia assembleària i l’elecció de delegats
revocables que actuessin de simples portaveus,
com s’havia fet durant la vaga.
El 25 de gener de 1978, els sindicats CNT, CSUT,
UGT, USO i CCOO feien públic un comunicat
conjunt contrari a la divisió del cos electoral obrer
en dos col·legis, el de tècnics administratius i
el de treballadors qualificats i no qualificats.
També es mostraven contraris a l’obligatorietat
de fer llistes tancades, es comprometien per la
unitat sindical, i proposaven la formació d’una
candidatura única i unitària.
[4] El Mundo, 27/01/2008
Però, finalment, la dinàmica electoral competitiva
s’acabà imposant i, en les primeres eleccions
A.Alonso, J. Campmany, J. Casasola i J. A. Morales
sindicals democràtiques, va guanyar CCOO
de forma àmplia. Entre els seus candidats hi
havia alguns dels líders de la vaga de 1976, com
Sánchez Pajares. Però la nova realitat no quallà
del tot. L’afiliació sindical, que a inicis del 1978
era de més del 55% dels treballadors,5 baixà fins
a menys del 30% l’any 1980. Per a les eleccions
d’aquell any, es va conformar un col·lectiu de
treballadors de Roca per a l’autoorganització,
impulsat per Clemente Olivares, un altre dels
líders de la vaga, que obtingué 7 posicions,
contra 20 per a CCOO i UGT. Els no afiliats es
va tornar a presentar el 1982. Dels 25 membres
del comitè, n’obtingueren 6. Aquell any 1982,
UGT va esdevenir el sindicat majoritari, amb 11
delegats, contra els 8 de CCOO.6
97
Segell del Col·lectiu
Obrer i Popular,
col·lectiu sindical
formalment constituït el
1984 que es reclamava
hereu del moviment
assembleari de 1976.
Foto: arxiu CEG.
Aquell moviment assembleari va acabar
configurant un sindicat específic, el Col·lectiu
Obrer i Popular (COP), constituït l’agost de
1984. Va arribar a obtenir 8 delegats, davant
dels 9 d’UGT i 8 de CCOO en les eleccions
sindicals de 1984. Però el COP, resultat singular
de l’experiència de 1976, mai va ser majoritari al
comitè d’empresa, i de fet, a partir de mitjan anys
vuitanta, va anar perdent força. Entre els motius,
hom parla de la malfiança envers alguns dels seus
impulsors, antics líders de la vaga, que van marxar
de l’empresa per establir negocis propis, des dels
quals feien de proveïdors de Roca. D’altres
esmenten el suport del COP a la candidatura
europea d’Herri Batasuna l’any 1987, que no va
ser entesa ni acceptada per molts treballadors.
El cas és que el COP mantingué presència al
comitè d’empresa de Roca fins a les eleccions
de 2006, a les quals arribà amb un únic delegat.
La disminució del pes en l’economia local
Mentre tot això passava, la plantilla de l’empresa
es reduïa de forma espectacular: entre 1976 i
1984 el conjunt de fàbriques del grup va perdre
aproximadament 2.000 treballadors, i passà dels
[5] Llibertat, núm.3
(desembre 1977) p. 16.
[6] El País, 22/07/1985
98
La vaga de la Roca (1976-1977), una generació després
7.099 de finals de 1976 als 5.093 de finals de
1984. Trenta anys després de la vaga, l’any 2006,
la plantilla era només de 4.270 empleats.
Aquest descens de plantila va comportar també
el descens del pes de l’empresa en l’economia
local: cada cop era menor el percentatge de
gavanencs que depenien de l’empresa; a més,
l’abandonament de l’obra social i l’allunyament
definitiu dels centres de decisió van contribuir a
acabar de desvincular sentimentalment l’empresa
de la ciutat.
Mentrestant, en paral·lel, la facturació
augmentava de forma exponencial: els 13.000
milions de 1977 es convertiren en 36.000 milions
el 1987, 90.000 milions el 1996, i encara 164.000
milions a finals del 1999, a les portes del segle
XXI i en un mercat totalment mundialitzat.
El gegant multinacional
L’èxit mundial de
Roca s’ha de buscar,
entre d’altres, en
l’excel·lència dels seus
dissenys. En aquestes
imatges, diversos
elements sanitaris amb
dissenys de Mariscal,
que van ser instal·lats
a la Vila Olímpica de
Beijing durant els Jocs
de 2008. Foto: CEG.
I és que, aquell mateix any 1977 en què acabava
la vaga, es fundava la primera filial estrangera,
a la República Dominicana, amb la construcció
d’una fàbrica nova que va ser inaugurada el 1979.
S’iniciava un camí que ha portat la Roca a ser
la primera multinacional mundial del sector
sanitari avui en dia: les últimes factories obertes
o adquirides a l’estranger ho van ser el 2007,
a l’Índia, Xina, Croàcia, Romania, Malàisia i
Singapur. Aquell mateix exercici, va obtenir un
benefici net de 131 milions i mig d’euros, amb
unes vendes de 1.635 milions i uns fons propis de
1.264 milions. També té plantes a l’Argentina,
Turquia, França, Alemanya, Gran Bretanya,
Itàlia, Bèlgica, Portugal, Marroc, Polònia i Perú.
El gran pas endavant per a la internacionalització
del grup es va fer el 1999, amb la compra de la
companyia suïssa Laufen, a través d’una oferta
pública d’accions (OPA). Aquesta operació
A.Alonso, J. Campmany, J. Casasola i J. A. Morales
99
va situar Roca en el segon lloc mundial en
porcellana sanitària, i li va donar entrada en
nous mercats, especialment en països de l’est
d’Europa. L’any 2001, l’empresa tenia fins a 27
establiments o plantes industrials fora de l’Estat,
i els seus productes es venien en 96 països.
El 2002 l’estructura del grup d’empreses Roca
Radiadors, tot i continuar sent de caràcter
familiar, va canviar profundament. La junta
d’accionistes del 6 de juny va acordar segregar
totes les seccions i fàbriques que no es dedicaven
a sanitaris, i passar-les a una nova empresa
denominada Corporació Empresarial Roca,
que es quedava també amb totes les accions de
Roca Radiadors, que canviava de denominació
i passava a denominar-se Roca Sanitaris.7
D’aquesta manera, el hòlding Corporació
Empresarial Roca prenia el control de les
empreses que constituïen les quatre divisions del
grup: Roca Sanitaris, Roca Calefacció –dedicada
a produir radiadors i calderes–, Roca Ceràmica
–Ceràmica del Foix– i Roca Aire Condicionat.
Ara, Roca Corporació Empresarial té 23.000
treballadors i més de 63 fàbriques escampades
per tot el món. És actualment el líder mundial
en sanitaris i banys, i el 2007 va assolir una
factuació de més de 1.800 milions d’euros.
Logotipus actual de
l’empresa, adoptat a
partir de l’1 de març de
2005. Va ser concebut
pel dissenyador valencià
Pepe Gimeno. Foto:
CEG.
L’abril de 2005, va vendre a la multinacional
italiana Baxi la divisió Roca Calefacció. I, el 24
de juliol del 2006, Baxi anuncià el tancament del
forn de la fundició i el trasllat de la producció
a França. Uns trenta treballadors van plegar, de
forma pactada, i els 200 empleats restants es
limiten a ensamblar calderes.
S’acabava així, per sempre, la història de la
fundició, aquell petit taller de foneria fundat
pels quatre germans de Manlleu que, l’hivern de
1917, van aixecar la persiana del negoci a Gavà.
[7] Boletín Oficial del
Registro Mercantil
(BORME), núm.109, de
12/06/2002.
100
La vaga de la Roca (1976-1977), una generació després
Agraïments
José Luis Atienza
Manel Armengol
Antoni Baños
Antoni Bosch
Celestino Bravo
Ignasi Doñate
Fundacio Espai en Blanc
Assumpció Gabernet
Teresa Gimenez
Marta Jiménez
Eduardo López
Santiago López Petit
Isabel López Zaldívar
Ángel Losada
Manel Luengo
Jaume Muns
Clemente Olivares
Pelai Pagès
Fernando Palomo
Fernando Paniagua
Beatriu Pasarín
Germans Plata
Marcel·lí Reyes
Carlos Robles
Col·lectiu Ronda
Jesús Sánchez Pajares
Carles Santacana
Fundació Salvador Seguí
Benet Solina
Jordi Soteras
Jordi Vicente
Alejandro X.
Aquí trobareu, en format llibre, els textos i fotografies de l’exposició feta
pel Centre d’Estudis de Gavà amb el suport de la Direcció General de la
Memòria Democràtica de la Generalitat de Catalunya, l’Associació d’Amics
del Museu de Gavà i l’Ajuntament de Gavà, sobre la vaga de Roca de
1976-1977, que va tenir lloc al Casal Sant Jordi de la Rambla del 7 a 21
de novembre de 2008.