Un any de la Llei d`Estrangeria La nova llei ha millorat la protecció

L’ O P I N I Ó
P
O
L
È
M
I
C
La nova llei ha millorat la protecció
dels drets dels menors ?
Julián Ruiz
Navazo
Col·legiat
núm. 11.714
Si se potencian al máximo las
posibilidades permitidas por Ley
encaminadas a todo lo relacionado con la formación (léase escolar) del menor, los derechos
de éste quedarán más protegidos, al constituir la educación,
principio básico en toda sociedad (derecho-obligación) para
evitar la delincuencia.
El doble papel otorgado al Fiscal
- ora defensor de los derechos
del menor, ora incoador del expediente y defensor del perjudicado - aparece como arma de
doble filo y un contrasentido.
No se puede ser juez y parte.
Sólo cuando el menor designe
un abogado que lo defienda, estarán debidamente protegidos
sus derechos.
Pilar Polo
y Dieste
Col·legiada
núm.16.212
Entiendo que la Ley Orgánica
5/200, de 15 de enero, es especialmente protectora de los derechos fundamentales del menor, ya que, entre otros, los
criterios orientadores seguidos
en la redacción de la citada Ley
han sido los contenidos en la
doctrina del Tribunal Constitucional sobre las garantías y el
respeto a los derechos fundamentales que obligatoriamente
deben primar en todo procedimiento que se siga ante los Juzgados de Menores. Procedimiento encaminado a adoptar
una serie de medidas que en
ningún caso ni pueden ni deben ser represivas, sino sancionadora-educativas, conllevando
todo ello un reconocimiento
expreso de las garantías derivadas del respeto a los derechos e
intereses del menor, ya que se
ha pretendido impedir todo
instrumento legal que pudiera
tener un efecto contraproducente para los menores como
podría ser el ejercicio de la acción por la víctima o de otros
particulares, sin olvidar que se
ha introducido la responsabilidad solidaria junto con la del
menor responsable, la de sus
padres, tutores, etc. Todo ello
nos conduce a un procedimiento presidido por criterios educativos y de valoración del interés del menor.
6
MÓN JURÍDIC
MARÇ 2002
Mª Montserrat
Martínez i
Camps
Col·legiada
núm. 25.300
Considero que la nova L. O.
5/2000, reguladora de la responsabilitat penal dels menors, encara
no pot ser avaluada puix que en si
mateixa representa una nova concepció del dret penal. Ofereix una
atenció integral i afectiva dels
drets de l'infant i el jove dins de
l'àmbit penal, és a dir, si els operadors jurídics som capaços de ferne un bon ús podrem aplicar els
novedosos principis d'aquesta
norma (principi d'intervenció mínima, flexibilitat en l'adopció i
execució de mesures, compliment
en el propi territori i competència
de les entitats autonòmiques en
matèria d'execució, ...), assolint
així el seu principal objectiu: la
reeducació del menor i, per tant,
podrem parlar, realment, del respecte dels drets del menor.
Antoni
Arevalo
Pelecha
Col·legiat
núm. 9.170
A nuestro entender una novedad (ya apuntada en la "ley
puente" de 1992), apartar al Juez
de Menores de la labor instructora, una vieja aspiración de una
gran parte de los operadores
jurídicos, descansando toda la
instrucción en el Ministerio
Fiscal (que esperamos asimismo, ver reflejada en la nueva
Ley de Enjuiciamiento Criminal). Así que en el Ministerio
Público recae la dirección, iniciativa e investigación del proceso.
No obstante el Juez de Menores
continua teniendo intervenciones en el proceso ( 7 en la fase
de instrucción, recogidas en el
articulado de LORRPM), aparte
de otras, que permite la posibilidad que se quiebre la garantía
de imparcialidad. La Ley del
Menor no contempla la posibilidad de otro Juez, en el caso de
esta presunta "contaminación".
Tampoco entendemos que, vista
la especialización exigida a todos
los participes en el proceso, se
elimina esta especialización en
las instancias superiores.
Desde un punto de vista material, debemos destacar la tipicidad de las conductas perseguibles, el establecimiento de la
edad de 14 años como la mínima, y sobre todo el principio de
flexibilidad sobre las medidas.
Un any de la Llei d’Estrangeria
Per Roberto Sánchez Flores
Vençut el primer any d'entrada en vigor de la Llei Orgànica
4/2000, d'11 de gener, sobre els drets i llibertats dels estrangers a Espanya i la seva integració social, sembla oportú fer
l'esbós de les primeres anàlisis i comentaris al voltant de la
seva aplicació i a les expectatives que va propiciar la seva
aparició en el marc normatiu, més i tot quan s'inclou en la
seva rúbrica, de forma nova i suggestiva, l'anomenada "integració social".
No hi havia cap dubte pel que fa a la necessitat de la reforma que va modificar l'anterior Llei 7/85, d'1 de juliol, afrontant el fenomen migratori en la seva justa mesura i adequant
la normativa en matèria d'estrangeria a la realitat jurídica social del nostre entorn, que en gran mesura ja orientava la jurisprudència tant nacional com internacional.
L'ampli consens que al seu dia es va aconseguir al voltant de
la seva redacció i aprovació es va veure truncat més tard amb
l'aprovació de l'anomenada contrareforma liderada pel Grup
Parlamentari Popular i que va culminar amb la Llei Orgànica 8/2000, de 22 de desembre. És per això que els aspectes
més novedosos i veritablement revolucionaris de l'originària
Llei 4/2000, pràcticament, no van tenir cap aplicació pràctica, com així ha estat ressaltat en nombrosos articles i escrits
al respecte, quedant l'administració, durant aquest breu
període de vigència, a l'espera de la reforma i, en conseqüència, del desenvolupament reglamentari, que va tenir
lloc el 21 de juliol de 2001 (RD 864/2001), el qual va entrar
en vigor l'1 d'agost. Ja s'ha comentat, en diversos fòrums socials i jurídics, que la reforma és inadequada, per innecessària i perquè suposa un retrocés clar a la regulació consistent
en tornar als antics i desfasats paràmetres de la Llei 7/85.
El veritablement criticable, amén dels aspectes més tècnics
de la redacció, és la constatable falta de voluntat política en
la seva aplicació malgrat el marc legal actual que, amb independència de tot el que hem dit, encara ofereix diverses possibilitats, fruit de la interpretació més àmplia i constructiva
de la llei i del reglament. És una realitat que l'administració
no ha donat sortida als permisos de residència temporal que
preveu l'article 31, 4 de la Llei i que desenvolupa en dues
vessants el reglament en el seu article 41, en els seus apartats
c) i d), a l'igual que estableix criteris d'actuació restrictius
que impossibiliten un major camp d'actuació per als estrangers en l'exercici dels drets que la pròpia llei reconeix (per
exemple, en la permanent negativa de l'administració a
concedir autoritzacions de retorn interessades a l'empara de
l'article 32, 7è del RD 864/2001, mentre que l'interessat no
hagi obtingut el corresponent resguard de retirada de la
Targeta de Residència i no quan hagi obtingut la resolució
favorable a la seva sol·licitud inicial). Aquests botons de
mostra són significatius de la situació actual i això pot considerar-se que es deu a què difícilment pot parlar-se d'integració social quan s'impossibilita, de forma continuada, la
primera de les integracions per a un estranger, que és l'administrativa, això és, si no té o se l'impossibilita assolir la
condició d'administrat amb la normalitat que han de merèixer aquests processos .
En definitiva, queda molt per recórrer en tots els aspectes i,
fonamentalment, en racionalitzar l'administració en matèria
d'estrangeria, així com consolidar els anomenats graons d'adquisició de permisos de residència a favor d'aquells estrangers que ja es troben al nostre país sense documentació, segurament integrats, treballant i lamentant no poder aportar
més coses positives a aquesta societat de la qual tots, segurament, estem necessitats.