L’Arqueologia a
Egipte
Guió
1. L’Arqueologia
1.1. Tipus d’arqueologia
2. Antic Egipte
3. L’Arqueologia a Egipte
3.1. Temples
3.1.1. Luxor
3.1.2. Karnak
3.1.3. Philae
3.1.4. Khnum
3.1.5. Abu Simbel
3.2. Saqqara
3.3. Giza
3.3.1. Piràmide de Kheops
3.3.2. Piràmide de Khefren
3.3.3. Piràmide de Micerí
3.3.4. Esfinx de Giza
4. Jeroglífics
4.1. Pedra de Rosseta
5. Procés de Momificació
6. La vall dels reis
6.1. La vall occidental i la vall oriental
6.1.1. Tutankhamon
6.1.2. Tomba de Tutankhamon
7. Biblioteca d’Alexandria
8. Deús egipcis
8.1. Ra
8.2. Osiris
8.3. Isis
8.4. Llegenda d’Isis i Osiris
8.5. Anubis
8.6. Horus
9. Arqueolegs Importants
9.1. Howard Carter
10. Art de l’antic Egipte
Introducció
Nosaltres abans de començar el treball esperàvem que fos un treball molt llarg,
perquè es un tema que es pot desenvolupar molt, hi ha molta informació que
buscar, hi ha moltes coses d’arqueologia a Egipte, apart també te una llarga
historia amb deus, moltes piràmides i moltes coses de les que es poden sacar
molta informació, també pensàvem que era un treball interessant però que no
era fàcil i teníem que estar amb ganes de treballar i de aprendre si volíem
aprendre’l be a fons per fer una bona exposició, i a part de la exposició creiem
que es interessant saber tot això d’un país i d’un tema com l’arqueologia, que
es molt interessant saber tot el que va passar als avantpassats de faraons,
piràmides, esfinjes, tombes, pintures a coves i moltes coses mes, jo crec que
aquest tema ho vam agafar perquè es un tema molt interessant que es pot
desenvolupar fàcilment ja que hi ha moltes coses que dir sobre l’arqueologia a
Egipte.
En resum, en aquest treball us ensenyarem tota l’arqueologia i tota la historia
d’Egipte, amb detall i es concreten les piràmides mes important, alguns deus de
la historia egípcia, tipus d’arqueologies, etc..
1.
L’Arqueologia
És una branca científica que es dedica a l’estudi de les diverses societats
humanes, que han viscut al llarg dels segles gràcies a la recuperació i anàlisi
dels materials que van produir. L’arqueologia és una ciència en evolució, si fa
uns segles haguessim plantejat que és l’arqueologia la resposta hagués sigut
“unanime”, i la investigació arqueològica s’hauria relacionat amb la història de
l’art antic. En l’arqueologia cada dia es produeixen nous descobriments. Els
arqueòlegs estan constantment reescrivint la història, cercant noves dades amb
les que poder tornar a explicar la història del ser humà en tota la seva
diversitat.
El passat “enterrat” sempre ha fascinat a l’home, els tresors i els secrets dels
protagonistes del passat i dels edificis que estan sota els seus peus han portat
a molts a excavar en aquest món amagat.
Totes les persones necessiten conèixer la seva història. Volen saber d’on
vénen i quina és la seva herència cultural. L’arqueologia explica la història de
tots els pobles i llocs i sol concedir importància als components escrits.
L’arqueologia és molt més que l’excavació científica, el registre i classificació
de objectes, de fet, és la utilització conjunta de tots aquests instruments
d’estudi per determinar els canvis mediambientals, l’expansió comercial, els
patrons de infermetats, les fluctuacions de població, l’evolució tecnològica al
llarg del temps i els útils canvis que no són sinó conseqüència d’una evolució
social i un procés de intercanvi cultural.
1.1.
Tipus d’arqueologia
L’arqueologia es divideix segons les restes del passat que vol aconseguir i
segons la seva manera de trobar aquestes restes, també es divideix segons
el medi o l’època on es troben les restes.
Arqueologia experimental
És aquella que vol aprofundir en l’anàlisi de les restes materials del passat
intentant reproduir les condicions sota les quals es van produir les
estructures arqueològiques. Des dels seus inicis als
anys seixanta aquesta experimentació ha treballat de
dues maneres:
-
Replicant les dades arqueològiques com ara
objectes, vestits, edificis i altres estructures
prehistòriques a partir de les mateixes matèries
primeres i tècniques de manufactura compatibles
amb els coneixements de l’època i la societat en
qüestió que s’analitza.
-
Reconstruint els mateixos processos pels quals es
van generar les dades arqueològiques. Processos com cultivar un camp
de conreu, la tala i crema de boscos, i fins i tot els de construcció i
destrucció dels propis jaciments.
Arqueologia industrial
És aquella que vol aprofundir l’anàlisi de les restes materials del passat
específicament industrial. Estudia les restes materials com ara fàbriques,
molins, ponts metàl·lics, mines, les màquines que s’han trobat, instal·lacions
dels primers ferrocarrils, instal·lacions militars, els productes fabricats per les
primeres indústries.
Aquesta especialitat va néixer al Regne Unit per investigar les restes de la
seva Revolució Industrial, sobretot les tecnològiques. Fins i tot per treballar
conjuntament amb els projectes de recuperació de la memòria oral, o els de
restauració d’espais i edificis contemporanis.
Arqueologia Medieval
És aquella que vol aprofundir en l’anàlisi de les restes materials del passat
específicament medieval. Per exemple la examinació dels castells i
construccions importants a la Edat Mitjana.
Arqueologia subaquàtica
És aquella que vol aprofundir l’anàlisi aquelles restes materials del passat
que per algun motiu o altre han quedat negades en el medi subaquàtic tant,
en aigües continentals com marítimes. Té els mateixos principis i sistemes
de registre que ‘arqueologia convencional terrestre però simplement
adaptats al medi subaquàtic. Aquesta disciplina ha aportat moltes dades
sobre les antigues rutes comercials, marítimes que connectaven països i
cultures ben diferents. Per exemple la examinació de vaixells i restes
subaquàtiques enfonsades al mar, rius o llacs.
Arqueologia urbana
És aquella que fa excavacions de salvament
en el medi urbà per tal de recuperar el
material arqueològic abans que s’hi
construeixi a sobre. L’objecte d’estudi és
una ciutat des dels seus inicis fins a
l’actualitat, i a banda del mètode
arqueològic també utilitza els arxius de
documents escrits per tal d’orientar les
seves investigacions. Les seves troballes i
mobles acostumen a integrar-se a l’
urbanisme circumdant i a ser utilitzades com
a bé cultural un cop són recuperades. La
examinació de les restes de les
civilitzacions de etapes anteriors.
2. L’Antic Egipte
Història d’Egipte
Període Predinàstic (3300 – 2920 a.C).
Les poblacions del Vall del Nil
s’aglomeren al voltant dels centres
principals: al nord, la zona del delta i el
sud. La necessitat de organitzar una vida
social als primers centres protourbans
reforça la necessitat d’ una autoritat
central que és concreta en la figura del
rei.
Període Protodinàstic (2920 – 2670 a.C.)
Horo Aha, que probablement assumeix el nom de Menes, succeeix a Narmer,
origina la I Dinastia i estableix una segona capital en Menfis per poder controlar
millor el país recentment unificat. Els reis de les primeres dinasties eren
originaris de This, o Tinis, un lloc encara sense localitzar, però que havia de
estar ubicat en la regió d’Abido. Les seves tombes es troben en el cementiri
reial d’Abido.
Imperi Antic (2670 – 2150 a.C.)
Zoser trasllada la capital a Menfis i
construeix la primera piràmide de la
història egípcia en Saqqara. Amb
Esnofru, fundador de la quarta
dinastia, es passa de la piràmide
escalonada a la piràmide pròpiament
dita (Giza) Userkaf origina la quinta
dinastia, durant la qual es reforça la
divinitat solar. Es construeixen les
piràmides d’Abusir i els temples
solars. Uns construeixen la seva piràmide en Saqqara: per primera vegada
l’interior d’aquest tipus de monument s’esculpeixen als celebres textos de les
piràmides. Amb el fi de la sexta dinastia el poder reial disminueix i comença’n
les tendències independentistes.
Primer període intermedi (2150 -2100 a.C.)
Fase de decadència del poder central. Els sobirans de les dinasties IX i X
s’estableixen en Heracleopolis.
Imperi Mitjà (2100 – 1750 a.C.)
Amb la IX Dinàstia s’inicia un període de
gran prosperitat. Es restableix el poder
amb una dinastia de prínceps Tebans.
Durant aquesta dinastia, el Faraó
Menthuhotep mana construir un gran
temple funerari. Amenemheb I construeix
la piràmide nord de Lisht. Sesostris I
conquista Nubia i construeix la piràmide
sud de Lisht. Amenemheb II construeix
una piràmide en Dahshur, Sesostris II
mana edificar la del – Lahun i Sesostris
III ereix una altra en Dahshur.
Amenemheb III edifica la piràmide de
Hawara conjunt amb el gran temple funerari annexa, conegut amb el nom de
Laberint.
II Període Intermedi ( 1750-1640 a.C) Període de la dominació de els hixes
(1640-1550 a.C)
Declina el poder reial i Nubia es
converteix en estat independent. Una
nova dinastia (que ja no descendeix dels
sobirans tebans) estableix la seva capital
en la part occidental del Delta. Els hixes
envaeixen Egipte i fixen la seva capital
en Ávaris, en el Delta. Introdueixen el
carro tirat per cavall. Arribant 1550, el
faraó teban Amosis expulsa als invasors.
Imperi Nou (1550-1076 a.C)
Tutmosis I conquereix la Núbia Alta. Es
el primer faraó que mana construir la
seva tomba en la Vall de els Reis. La
seva germana Hapshepsut puja al tro i
mana construir el temple funerari en
Deir el-Bahari. Tutmosis III conquesta
Síria i expandeix la influencia de Egipte
en el següent Orient. Tutmosis IV
allibera de l’arena l’esfinx de Giza.
Amenofis III entableix relacions amb
els reis de Babilònia, de Síria i de
Mitanni. Amenofis IV substitueix la antiga religió per la adoració de un deu únic,
el Ra del deu del Sol i canvia el seu nom per el de Ajenatón, desplaçant la
capital de Tebas a Amarna (Ajetatón). Després de la seva mort la nova religió
es abolida. Tutankhamón torna la capital a Tebas. El succeeix Ay. Setis I lluita
contra els libis, els siris i els hitites, Ramsès II continua la guerra contra els
hitites i després la baralla de Qadesh (1274) firma un tractat de pau.
III Període Intermedi (1076-712 a,C)
En Tanis, capital del Delta, neix una nova dinastia
que s’enfronta al poder de els Grans Sacerdots de
Tebas. Nubia es fa independent i Egipte perd el
control de Palestina. Alguns reis d’origen libi
s’estableixen al est del Delta, augmenta el seu
poder, Bubasti es converteix en la capital i declina la
importància de Tebas. Egipte es desmembra en
petits estats. Els reis etíops de la dinastia de Napata
obtenen el control d’Alt Egipte i també conquereixen
Menfis. Durant la XXIV dinastia els etíops governen
en tot Egipte.
Època tardía (712-332 a.C)
És un període de prosperitat i de desenvolupament cultural. Desprès de la
dominació etíop, es succeeix l’assíria. Psamético de Sais derrota a els asiris i
reunifica el país. El regne etíop de Napata es separa definitivament de Egipte.
La XXVI Dinastia correspon a un nou període de prosperitat, s’ inicia la
construcció de un canal que va del Nil al Mar Roig, projecte que després és
abandonat. En el 525 Psamético III es derrotat per Cambises, rei de Persia, i
Egipte es converteix en província del imperi aquemènida. Nectánebo I fon la
XXX Dinastia, la ultima dinastia autòctona de la historia de Egipte i baix els seu
regnat es construeix el primer pilono del temple de Amón en Karnak.
Període Grecoromà (332 a.C – 395 d.C.)
En l’any 332 a.C., Alejandro Magno ocupa Egipte. Després de la seva mort, el
general macedoni Ptolomeo, sàtrapa d’Egipte, es proclama faraó amb el nom
de Ptolomeo I Soter I. En el 163 a.C. s’inicia la influència romana. En el 48 a.C.,
César desembarca en Egipte per defendre a Cleopatra VII, deposat pel seu
marit i germà Ptolomeo XIII Filopàtor. En el 31 a. C. Octiviano desembarca en
Egipte per lluitar contra Antoni, a qui el Senat ha declarat enemic del poble
romà, el derrota en la lluita d’Actium i conquereix Alexandría. Egipte passa a
ser una província romana i en el 395 entra a formar part del Imperi Romà
d’Orient.
Període Bizantí (395 d.C – 640 d.C)
Egipte es converteix en un país cristià, el període finalitza amb la conquista
àrab.
Situació Geogràfica
L’antic Egipte fou una civilització del
nord-est
d’
Africà
que
és
desenvolupa al voltant del curs mitja
i baix del riu Nil, en el territori que
ara ocupa l’actual Egipte i el nord del
Sudan.
L’arqueologia a Egipte es basa en els projectes arqueològics, en els jaciments
arqueològics i els museus d’antigues col·leccions egípcies, però principalment
en els temples i les piràmides.
3.1.
3.1.1.
Temples
Luxor
El Temple de Luxor és un temple faraònic a
la ciutat de Luxor, antiga Tebes, fou dedicat
a la triada tebana de déus (Amon, Mut i
Khons) i durant l'Imperi nou fou seu d'un
festival religiós dedicat a Amon. La
construcció del temple fou iniciada en el
regnat d' Amenhotep III al segle XIV aC.
Akhenaton va fer taxar el nom del seu pare i
va establir un altar a Aton; Horemheb i
Tutankhamon i van afegir columnes,
estàtues i altres elements. Posteriorment i
amb excepció de petits afegits, el temple només fou ampliat per Ramsès II.
Alexandre el Gran en va ordenar una reconstrucció el 330 aC.
L'accés al temple era per una avinguda amb esfinxs a cada costat. El temple
comença amb un piló construït per Ramsès II decorat amb escenes dels seus
triomfs militars. L'entrada era flanquejada per sis estàtues colossals de
Ramsès, quatre assegudes i dues dretes, però només dues (assegudes) s'han
conservat. També hi ha un obelisc de 25 metres de granit. L’altre Obelisc es a
París.
L'avinguda des del piló porta a un pati amb peristil construït per Ramsès II.
Després del peristil ve una columnata construïda per Amenhotep III (un
corredor de 100 metres amb 14
columnes alineades. Als murs hi ha
gran quantitat de relleus; la decoració
fou feta per Tutankhamon.
Al darrera un altre pati de peristil fet
per Amenhotep; al sud una sala
hipòstila de 32 columnes que porta al
la part sagrada interior del temple.
El 1989 es va trobar les restes de 26
estàtues de l'Imperi nou enterrades,
que són al Museu de Luxor.
3.1.2.
Karnak
Karnak és una ciutat d'Egipte a la riba del Nil, a uns 2 km al nord de Luxor, amb
la qual, de fet, està unida, que va portar en època faraònica el nom de Iper Sut
(El lloc més venerat). Era una zona de l'antiga Tebes que albergava el complex
religiós més important de l’antic Egipte, el Temple de Karnak.
Està format per quatre parts de les que només una, el temple principal (la més
gran de les quatre), es pot visitar. A l'entorn del conjunt del temple hi ha també
alguns petits santuaris i una avinguda amb esfinxs, connectant el Temple de
Mut, el temple d'Amon-Ra, i el temple de Luxor.
Durant segles,aquest lloc va influir molt a la població, sent centre religiós egipci.
El temple principal estava dedicat al culte del déu Amón, però com en altres
temples egipcis també es veneraven altres divinitats.
El temple fou construït el segle XVI aC, i uns trenta faraons van prendre part
molt o poc en la seva construcció.
El gran temple d'Amon o Amon-Ra és el més gran de tot el complex, i està
dedicat a Amon-Ra, formada per el cap de la triada de deus de Tebes. Fou
construït a l'Imperi mitjà i va continuar la construcció i arranjament fins al temps
dels Ptolomeus. El Temple de Montu era dedicat a Montu, fill de Amon-Ra i
Mut, un déu guerrer, i està situat al nord del gran temple d'Amon. Al sud es
troba el temple de Mut, dedicada a la deessa mare, amb diversos temples
associats i el llac sagrat. Finalment, el temple d'Amenhotep IV, construït per
aquest faraó en els primers quatre anys de regnat, és a l'est del complex
principal i fou destruït després de la mort del faraó i avui dia queden molt
poques restes, i es desconeix la seva mesura original. També existien
nombrosos templets i capelles més petites i múltiples estances situades dins
els murs que rodejaven les zones principals.
És el recinte de culte més gran del món antic i modern.
3.1.3.
Philae
Philae és un complex de temples prop d'Assuan al sud d'Egipte conegut pels
egipcis com Palau d'Anas al-Wogoud.
El temples principals són d'època Ptolemaica, i foren construïts a una illa
del Nil coneguda com Philae.
El temple d'Isis té dos lleons de granit al front i columnes a ambdós costats.,
Després d'una estructura alta li segueix una altra més baixa. A l’oest hi ha
l'anomenada porta d'Adrià, al tornar de la qual es passa per la capella principal
i cap al temple de la deessa Hathor, a l’est del temple d'Isis. Els pilars estan
decorats amb escenes de músics, dansaires i déus. Al sud-oest hi ha el quiosc
de Trajà.
3.1.4.
Khnum (Esna)
El Temple de Khnum és un temple grec situat a Esna. El temple construït en
època
ptolemàica
sota Ptolemeu
VI
Filomètor i Ptolemeu
VII
Evergetes II, estava dedicat
a Khnum i a Neith i Heka. Els
texts i imatges gravats són molt
importants i donen detalls de les
festes de l'any sagrat i de les
practiques religioses locals; dos
himnes a Khnum estan escrits
amb els signes del moltó i del
cocodril. L'embarcador de la
barca sagrada encara es pot
veure a la vora del Nil. L'avinguda que unia el temple amb l'embarcador
també va desaparèixer. Un petit temple s'ha trobat recentment a Kom Mer a
uns 12 km al sud.
3.1.5.
Abu Simbel
Abu Simbel és el nom d'una petita ciutat d'Egipte que significa "la muntanya
pura". Està situat a la riba oest del Nil.
Hi ha dos temples, els dos temples foren construïts per Ramsès II i el primer
porta el seu propi nom i el segon el de la seva dona Nefertari.
HISTORIA
El temple de Nefertiti fou construït per Ramsès dedicat a la seva dona més
estimada i a Hathor. Encara que sembla petit està ricament decorat. Al mig hi
ha una estàtua de Nefertiti i, a cada costat, una estàtua del faraó. Cada estàtua
fa 11 metres d'altura. Als pilars hi ha dibuixats caps d'Hathor i enmig Nefertari i
està ple de frescos i relleus pintats. La construcció del temple es va iniciar
aproximadament el 1284 aC i va durar uns vint anys, fins al 1264 aC. És un
dels sis temples erigits o excavats a la roca (Speos) que es van edificar
a Núbia durant el llarg període del regnat de Ramsès II. El propòsit del temple
era impressionar als veïns del Sud i reforçar la influència de la religió egípcia a
la regió.
EL TEMPLE GRAN
El temple esta dedicat als déus Amon, Ra-Horakety, Ptah i al propi Ramsès
deïficat. Es creu que un dels motius de construir el temple tan al sud va ser per
no entrar en conflicte amb els poderosos sacerdots d'Amon a Tebes. El temple
està considerat com la construcció més bella i ben acabada del regnat de
Ramsès, i una de les més belles d'Egipte i del Món Antic. Les
estàtues del faraó el mostren a diverses edats. A l'interior, entre d'altres, trobem
una sèrie d'escenes commemoratives de la Batalla de Qadesh. A la resta del
temple trobem altres escenes de guerra amb d'altres pobles de l'època. Al fons
trobem el santuari, amb les estàtues dels déus. Es creu que l'eix del temple
està situat de tal manera que els dies 21 d'octubre i el 21 de febrer, 61 dies
abans i després del solstici d'hivern, els rajos del sol entren per la porta del
temple i arriben fins al fons del santuari, il·luminant les estàtues dels déus,
excepte la de Ptah, "l'Ocult", déu de les ànimes i de l'inframón, que sempre
estava
a
les
fosques.
L'exactitud d'aquest eix es va
perdre durant el trasllat dels
temples.
es
creu
que
aquestes dues dates es van
triar per a commemorar dos
aniversaris del faraó: el del
naixement i el de la coronació.
Des que es va produir el
trasllat, aquest esdeveniment
té lloc un dia més tard.
EL TEMPLE PETIT
Dedicat a Nefertari, és el temple de la
deessa Hathor. Es va construir a uns cent
metres al nord-est del temple gran. A la façana
hi ha unes estàtues colossals, d'uns deu metres
d'alçada, de Nefertari i del propi Ramsès. El fet
que les estàtues de la parella reial tinguin la
mateixa mida és inaudit a l'Antic Egipte,
normalment les estàtues de les dones i de les
filles dels faraons que acompanyaven una
estàtua del seu marit i pare eren de mida
reduïda i mai arribaven més amunt dels genolls del rei.
3.2.
Saqqara
Saqqara és una gran necròpolis situada prop de Memfis, al sud del Caire.
El monument més conegut és la piràmide escalonada de Djoser, així com la
piràmide arruïnada del faraó Userkaf.
Saqqara pot ser visitada i es poden veure les tombes de l'Imperi Antic. Les més
importants són les del faraó Teti, la del ministre Kagemni i el Serapeum, el lloc
d'enterrament dels bous consagrats al déu Ptah, que va estar en ús durant
l'Imperi Nou i fins el període ptolemaic. S'han trobat uns 20 sarcòfags. Molt
aprop hi ha la piràmide d'Unas, on es troben els primers jeroglífics gravats a
una piràmide.
PIRÀMIDE DE USERKAF
La Piràmide d'Userkaf a Saqqara es
va dir "La que es pura pels quatre
costats". El temple te un terra i
parets de basalt; la resta fou fet
amb pedra calcaria fina de Tura,
amb força decoració. Sis estàtues del rei es van trobar allí així com un bust
enorme de granit vermell. La piràmide mateixa fou d'una qualitat baixa
comparada amb les anteriors. Té piràmides subsidiàries al sud; mesura 74
metres cada costat i 49 d'altura. Una capella situada a l’est. També la piràmide
fou acabada pels seus successors. Va ser feta servir de pedrera i al treure la
pedra exterior la part interna es va ensorrar i està en molt mal estat. El santuari
està al sud en lloc de l’est com era abans habitual.
PIRÀMIDE DE SHEPSESKAF
El
monument
funerari
fou
l'anomenada Mastabat al-Faraún, és a
dir la mastaba del Faraó anomenada
també "La Piràmide Purificada". El
monument fou fet com un sarcòfag
amb la part superior lleugerament
saltada. El conjunt fou tancat amb
parets de pedra rectangulars. Els bloc
de pedra utilitzats eren més grans que
els de les piràmides. El nom que se li
dóna al monument és la piràmide de
Saqqara sud. No hi havia una piràmide
menor per la reina.
3.3.
Giza
Gizeh és una ciutat d'Egipte, a l'oest del Caire. Amb el nom de Gizeh o Giza es
coneix la zona on fa uns 4.600 anys, es van construir les tres grans piràmides.
Gizeh forma part de la gran necròpoli de Memfis, que s'estenia al llarg de més
de 40 quilòmetres. Cadascuna de les tres grans piràmides tenia el seu propi
nom (Kheops, Khefren i Micerí), que designava també el cementiri que les
envoltava.
Existeixen altres tipus de sepultures a Gizeh, com mastabes i tombes,
destinades a membres de la família regnant, alts nobles o sacerdots.
Les piràmides que envoltaven les restes dels faraons formaven part d'amplis
complexos funeraris, inclosos temples i altres tombes, entre elles piràmides
menors. A l'est de la piràmide de Keops es van construir les denominades
piràmides de les reines, que són tres petites piràmides, per servir de tomba a la
seva mare Hetepheres i a les seves dones Merytites i Henutsen. L'any1992 es
va descobrir una altra piràmide situada al sud-est de la Gran Piràmide.
3.3.1.
Piràmide de Kheops
La piràmide de Kheops coneguda com a la gran piràmide, és la més gran de
les tres piràmides de Gizeh. Fou construïda pel faraó Kheops, que va governar
durant uns 23 anys. El seu nom antic era "la piràmide que és el lloc del
somriure i del capvespre". Al seu costat es van edificar les de Khefren i
de Micerí. La Gran Piràmide de Kheops, o, potser més acuradament, el grup de
les grans piràmides format per l'esmentada piràmide amb les de Piràmide de
Khefren i Piràmide de Micerí, també anomenades les Grans Piràmides
de Gizeh, està considerada una de les Set Meravelles del Món.
La seva altura original fou de 146,58 m però ara només en té 139. Ha perdut el
seu recobriment calcari fet amb pedra de Turah; aquesta pedra calcària era de
color blanc i això permetia veure la piràmide des de molts kilòmetres de
distància. La punta era feta d'una barreja d'or i plata.
Els blocs utilitzats per la cambra del faraó són de granit de les pedreres d’
Aswan. La seva entrada era al nord. Existeix una cambra inacabada 35 m per
sota la piràmide; la cambra de la reina és a l'extrem de la gran galeria. La
cambra reial esta recoberta de granit rosa i conté el sarcòfag del faraó del qual
la mòmia havia desaparegut. El temple és a la part oriental amb dues fosses
que permetien a les barques sagrades fer el viatge celestial. Malgrat que
només es conserven les tres piràmides, en realitat la piràmide egípcia era el
centre d'un gran complex arquitectònic format per diversos elements: un
temple, una rampa que anava del temple al funerari, i a banda de la pròpia
piràmide, una sèrie de magatzems i edificis.
3.3.2.
Piràmide de Khefren
La piràmide de Khefren és la segona gran piràmide de la zona de Giza. Fou
construïda pel faraó Khefren. La seva piràmide segueix una línia diagonal
perfecta amb la del seu pare, de la que se situa al nord-est. A primera vista la
piràmide sembla més gran que la de Kheops, però tot i que el vèrtex conserva
el recobriment calcari, és tres metres més petita.
La gran calçada era probablement coberta de pedra i a l'exterior de granit
probablement decorat. La calçada arribava al temple mortuori prop del final de
la part sud de la seva façana.
El temple mortuori no tocava a la piràmide de la que era separada per un mur.
Era rectangular i amb paret de pedra fina; l'interior era de granit; tenia cinc
capelles amb estàtues, magatzems i una sala d'ofrenes. Una antecambra era
adornada per una parella de pilars de granit rosa. Unes altres cambres són
considerades un avantemple i la resta com a zona de culte. A la sala que
seguia a l'antecambra hi havia 12 pilars; seguia després el pati que segurament
tenia un altar al mig. Una porta al oest comunicava amb cinc capelles que
originalment van contenir estàtues del faraó; un corredor portava a la sala
d'ofrenes al sud-oest; unes escales al nord-est portaven a una terrassa i un
altre corredor al recinte de la piràmide.
La piràmide era rodejada per un mur de pedra darrera el qual hi havia el pati de
separació de 10 metres pels quatre costats de la piràmide, era tot empedrat. La
pedra de la piràmide fou obtinguda de les pedreres properes de les que encara
es poden trobar restes una mica al nord de la piràmide. A les juntes es van
utilitzar morter. Els nivells baixos foren recoberts de granit rosa i els superior de
pedra fina de Turah. La piràmide té dues entrades subterrànies: una d'elles
sota el nivell del terra porta a una cambra on hi havia el material d'enterrament,
després ascendeix cap a un corredor que comparteix amb l’altra entrada.
Aquesta entrada és també al nord i sota el nivell del terra. La cambra
d'enterrament és rectangular orientada d'est a oest. Prop del sarcòfag hi havia
un lloc on probablement es deixava la barca sagrada. La mòmia del faraó no es
va trobar.
3.3.3.
Piràmide de Micerí
La piràmide de Micerí és l'estructura principal del complex funerari del
faraó Micerí, que també conté un temple funerari i unes quantes piràmides més
petites. La piràmide formava part d'un complex anomenat Temple de la Vall,
que es va construir en part durant el regnat del faraó i la resta més tard, pel seu
fill Shepseskaf.
Al darrera de la porta del temple i havia una cambra amb quatre columnes,
cada costat quatre magatzems. Després seguia un gran pati amb parets
decorades, un pòrtic amb dos files de columnes de fusta, i una sala d'ofrenes
amb un altar. Aquí es van trobar les estàtues del faraó.
El camí d'accés a la piràmide que anava des la Vall al temple mortuori fou
acabat per Shepseskaf però no del tot. El terra era de pedra calcaria i les
parets tenien uns 2 metres al menys de grosor.
El temple mortuori es va fer al costat est de la piràmide. El temple no estava
acabat quant va morir Menkaure, el mortuori el va completar Shepseskaf. El
temple contenia un altar i altres elements; fou construït segurament en granit
rosa però quant el seu fill el va acabar ho va fer amb pedra.
S'hi accedeix por una entrada a l’eix de la paret nord, sota el nivell del terra; un
corredor de baixada de desnivell cap una cambra, el següent corredor té una
barrera de granit; el següent corredor continua fins una cambra sense
decoració. Un altre passatge conegut com corredor superior, passa paral·lel al
corredor inferior. A la cambra Vyse va trobar un taüt amb el nom de Menkaure i
dins restes humanes. De la cambra un corredor baixa fins a esdevenir
horitzontal, fins a la cambra d'enterrament que es orientada nord-sud i coberta
de granit rosa. Està a uns 15 metres sobre el nivell de la base de la piràmide, té
accés també per un túnel construït des la part oest. A la cambra Vyse es va
trobar un sarcòfag buit. No s'ha trobat cap barca sagrada.
3.3.4.
Esfinx de Giza
L'esfinx de Giza és una figura amb una cara de persona i cos de lleó, a poca
distància de la piràmide de Khefren a Giza. És coneguda com la gran esfinx i
és el primer exemple d'estàtua monumental a Egipte. Es creu que per la seva
construcció es va aprofitar una roca situada al lloc, que era una pedrera per les
piràmides. Acompanyant a l'esfinx hi ha un temple de l'imperi antic, un de
l'imperi nou, i altres estructures menors, i es considera vinculat al temple de la
vall de la piràmide de Khefren on també hi ha 26 esfinxs colossals, però no tan
grans.
La seva construcció va començar amb una excavació en el terreny en forma
d'U. Desprès, van anar tallant el cos en un bloc de roca que havien reservat en
el centre de la gran excavació. La pedra que anaven traient en grans blocs va
ser la que van utilitzar per construir el temple de l'esfinx situat davant la gran
escultura. Aquest temple mai va arribar a acabar-se ja que va quedar per fer el
revestiment exterior. El temple consta d'un pati central amb diversos pilars per
a la col·locació d'imatges. Com a detall arquitectònic especial, consta de dos
santuaris, un a la part occidental i altre a l'oriental, tots dos són de planta
escalonada, com la del temple funerari de Khefren.
4.
Jeroglifics
Un jeroglífic és un sistema d'escriptura en el qual els conceptes estan
representats mitjançant dibuixos o signes gràfics. Estan presents a les
escriptures egípcies, anatòliques, cretenques o maies, entre d'altres.
Jean-François Champollion, un dels seus principals estudiosos, afirma que
tenen base fonètica i simbòlica alhora, per això es troben a l'origen d'alfabets o
d'ideogrames.
Els jeroglífics van ser un sistema d'escriptura inventat i utilitzat pels antics
egipcis per a comunicar-se. Des de l'època de l'Imperi Antic els jeroglífics
egipcis van ser un sistema d'escriptura en el qual es barrejaven ideogrames,
signes consonàntics i determinants. Els símbols eren també figuratius,
representaven una mica tangibles, sovint fàcil de reconèixer, fins i tot per a algú
que no conegués el significat del mateix. I és que, per a dissenyar l'escriptura
jeroglífica els egipcis es van inspirar en el seu entorn: objectes de la vida
quotidiana, animals, plantes, parts del cos, etc. Durant l'Antic, Mig i Nou Imperi
es calcula que existien al voltant de 700 símbols jeroglífics, mentre que en
l'època greco-llatina, el seu nombre va augmentar a més de 6.000. Els
jeroglífics es gravaven en pedra i fusta, amb tinta sobre papirs o suports menys
perdurables. Els jeroglífics egipcis foren desxifrats pel filòleg francès JeanFrançois Champollion després de la troballa de la Pedra de Rosetta. Després
de tota una vida d'estudi, va aconseguir desxifrar-los. La possibilitat de poder
estudiar els jeroglífics a través de la pedra rosetta, amb text gravat en hieràtic,
demòtic i grec li facilità la tasca. La pedra rosetta havia estat descoberta l'any
1799 i des d'aleshores molts estudiosos havien intentat desxifrar-ne els
jeroglífics. Finalment, fou Champollion qui ho aconseguí.
Els jeroglífics reflexaven el llenguatge habitual, tot i que amb el temps fou
utilitzat preferentment en les simbòliques representacions dels temples,
desestimant-se el seu ús, per la seva clara falta d'idoneïtat en l'escriptura d'ús
diari; s'ha de tenir en compte que les necessitats d'escriptura, ja a l'Antic Imperi,
com eren la comptabilitat, aliments, demanava multitud d'escribes que
anotessin quantitats i classificacions, i en aquest procés de reproducció
l'escriptura jeroglífica resultava poc pràctica. Per aquesta necessitat els signes
jeroglífics van derivant en altres grafies, més fàcilment reproduïbles amb
càlams dels escribes, donant origen a l'escriptura hieràtica. Per a l'escriptura
quotidiana s'emprava l'hieràtic, i així ho evidencia el papir Rhind, on consta una
mostra del coneixement matemàtic dels antics egipcis. Els exemplars que es
posseeixen en l'actualitat del denominat Llibre dels morts empleen aquesta
forma d'escriptura. L'escriptura jeroglífica quedà reservada per als monuments
reials, temples, palaus, tombes, joies, mobles de la cort, amulets, etc., per
qüestions no només estètiques sinó també per llur caràcter simbòlic i màgic,
gravar el nom d'una persona en jeroglífic implicava que cometre un error en
escriure'l o el fet de fer-lo malament podria influir en la persona a qui feia
referència el jeroglífic. L'hieràtic també sorgeix en un període on el llenguatge
es veu transformat, ja que dels ideogrames que representaven els primers
jeroglífics es passa a un procés de conceptualització, per finalment sintetitzar
cada símbol un so. És molt interessant veure la relació i similitud entre el
sistema jeroglífic, l'hieràtic, l'hebreu antic i el fenici; d'aquest últim és molt
simple la relació amb el grec.
Escribes
És un error afirmar que l'escriptura estava circumscrita solament a les castes
sacerdotals, oblidant-se d'una institució fonamental en tot l'Antic Egipte: els
escribes. Ésser escriba era l'aspiració de qualsevol egipci d'ascendència humil,
tenint més importància que la carrera militar, de fet, no hi havia possibilitat
d'accés a una posició elevada al govern per a aquella persona que no hagués
estat escriba. La vida de l'Antic Egipte discorria al voltant de l'escriba, aquest
era qui anotava el nivell de les crescudes del Nil, qui consignava l'estat dels
canals, la provisió dels graners, etc...
4.1.1.
Pedra de Rosseta
La Pedra de Rosetta és una pedra de granit
fosc on hi ha gravat, en dues llengües diferents
egípcia i grega, però en tres escriptures. Com
que el grec era ben conegut, la pedra va ser la
clau per al desxiframent dels jeroglífics egipcis,
el 1822, per Jean-François Champollion. La
descoberta va facilitar la traducció d'altres texts
jeroglífics. La pedra es troba actualment al Museu Britànic de Londres. El capità
francès Pierre-François Bouchard va descobrir la pedra al port egipci de
Rosetta. Bouchard trobà una pedra negra mentre dirigia els treballs de
construcció del fort Julien prop de la ciutat de Rosetta. Va entendre
immediatament la importància de la pedra i la va mostrar al general Abdallah
Jacques de Menou, qui va decidir que havia de ser portada a l’ Institut. Quan la
pedra arribà a Gran Bretanya va ser portada al Museu Britànic, on roman des
de 1802.
Té inscripcions pintades de blanc, contemporànies de l'adquisició. A l'esquerra
hi diu: Capturat a Egipte per l'Exèrcit britànic el 1801, i a la dreta: Cedida pel rei
Jordi III. La pedra va ser netejada pel Museu Britànic el 1998, però aquesta
prova de la seva història no es va esborrar. També es va deixar sense netejar
una petita àrea de la superfície al cantó inferior esquerre, per poder comparar
amb l'estat anterior.
El juliol del 2003, Egipte demanà el retorn de la pedra de Rosetta. Zahi
Hawass, secretari general del Consell Suprem d'Antiguitats del Caire, digué a
la premsa: Si els britànics volen ser recordats, si volen recuperar la seva reputació,
han de retornar voluntàriament la pedra, ja que és la icona de la nostra identitat
egípcia.
5.
Procés de momificació
La momificació és un procés per a conservar un cadàver de la putrefacció. Fou
practicat en diverses cultures antigues, en especial pels egipcis També es pot
donar aquest procés en determinades condicions ambientals com poden ser en
deserts i glaceres.
A l'antic Egipte, amb una cultura religiosa politeista molt sofisticada, van
aprendre que havien d'assecar un cos per evitar la seva descomposició. El
procés de momificació ocurreix sovint de forma natural en climes desèrtics com
el d'Egipte, és molt probable que els antics egipcis n'observessin el procés i els
resultats i els perfeccionessin.
Per a momificar un cadàver es va desenvolupar un mètode de sacat amb natró,
una sal natural que deixava el cos més flexible i amb més semblança de vida
que assecant-lo a la sorra. El natró absorbeix l'aigua, dissol els greixos del cos i
és un antisèptic suau. La momificació es practicava de la següent manera:
1. S'extreia el cervell amb un ferro corb i una barra de ferrar per el nas
2. S'extreien les vísceres i es posaven als vasos canopis: el vas Amset
conservava l'estómac i l'intestí gros, el vas Hephep conservava l'intestí
prim, el vas Tuamufet nuet conservava el cor i els pulmons i el
Kebehsenuf achus el fetge i la vesícula seminal.
3. S'embalsamava el cadàver i es cobria de natró. També li posaven or per
aparentar ser més ric.
4. S'embenava lentament amb tèxtils de qualitat, generalment lli. Durant
aquest procés s'amagaven amulets protectors entre les benes, s'untaven
amb ungüents, sovint s'escrivien fórmules màgiques, també de
protecció, entre els plecs i es practicaven diversos rituals de caire màgic.
Aquest procés durava entre 100 i 140 dies.
6.
La vall dels reis
La Vall dels Reis és una vall molt
coneguda d'Egipte on es van
construir, durant uns cinc segles
des del s. XVI al s. XI aC, multitud
de tombes de l'Imperi Nou, sobre la
riba occidental del Nil a l'altura de
Tebes. Forma part del conjunt de
la Necròpolis Tebana, on també
podem trobar la Vall de les Reines,
allà s'enterraven principalment
les Grans Esposes Reials i alguns
prínceps i princeses d'Egipte.
El nom complet de la Vall durant
l'Antic Egipte era "La Gran i
Majestuosa Necròpolis dels Milions d'Anys del Faraó, Vida, Força, Salut a
l'Oest de Tebes", la forma abreviada era "La Gran Necròpolis dels Milions
d'Anys".
La necròpolis és la segona més gran de la zona i probablement la més antiga.
Va ser el lloc d'enterrament principal dels faraons i de la cort reial. La vall es
divideix en dos, la Vall Occidental o Vall dels Micos i la Vall Oriental, on hi ha la
majoria de tombes. Es tracta d'una petita vall rodejada d'unes muntanyes no
gaire altes, de pedra tova però més resistent que les muntanyes de sorra. La
tomba més coneguda és la de Tutankhamon.
6.1.
La vall occidental i la vall oriental
La vall oriental és la més coneguda. És
la zona on hi ha la gran majoria de les
tombes. Totes les tombes han estat
saquejades en algun moment de la
seva història, inclosa la famosa tomba
de Tutankamon. Les més destacades
per les innovacions arquitectòniques,
per la seva magnitud, per la bellesa de
la decoració o per la seva originalitat
són: la dels fills de Ramsès II, la més
gran de totes amb diferència i amb una
estructura única, la de Seti I, considerada la
"més bella" de la Vall, la de Hatshepsut i
Tuthmosis I, probablement la primera tomba que es va construir a la Vall, la
de Tutmosis III, la que té la decoració més original i innovadora,
la d'Amenofis II, per la originalitat de la decoració i per haver estat un refugi
per a nombroses mòmies reials, la de Horemheb, la més interessant des del
punt de vista arqueològic per estar inacabada en diferents fases i la de
Tutankamon per la bellesa i la quantitat d'objectes trobats a dins.
A la vall occidental, també anomenada "Vall dels micos", només hi ha
cinc sepulcres o fosses. Bona part de les tombes estan profusament
decorades amb pintures i inscripcions. No es conserva quasi bé res dels
objectes que contingueren, si bé algunes encara mostren el lloc on estava el
sarcòfag. Hi ha tombes a peu pla i d'altres a les que s'ha de baixar per
passos estrets, essent l'atmosfera a l'interior irrespirable.
6.1.1.
Tutankhamon
Tutankhamon va ser un faraó de l'Antic
Egipte. Va succeir al seu germà
Semenkhare i va governar uns 10
anys. Tot i la seva fama gràcies a
haver-se descobert la seva tomba quasi
intacta, fou un faraó secundari de la
dinastia.
Si bé formalment la dinastia XVIII
finalitza amb el regnat de Horemheb, es
molt probable que el jove Tutankamon
fos l'últim faraó de sang reial de la
dinastia. Va ser coronat a Memfis,
ascendí al tro després del període
d'Amarna i retornà als sacerdots
d'Amon la influència i el poder que
havien tingut abans de la revolució
religiosa i política d'Akhenaton. Durant
el seu curt regnat estigué en mans d'Ay i Horemheb, que es repartiren el poder:
Ay el avi de la seva dona es va convertir en l'administrador civil i Horemheb el
militar.
Va morir el 1327 aC, als 19 anys d'edat, després de regnar uns deu anys i
sense haver pogut consolidar el seu poder. La seva prematura mort deixà una
certa inestabilitat a Egipte, ja que era l'últim membre baró de la dinastia XVIII.
6.1.2.
Tomba de Tutankhamon
Descobriment de la tomba
Després d'anys de recerca i de patir les mofes d'alguns arqueòlegs de
l'època, Howard Carter i el seu equip,descobriren la seva tomba el 1922 a
la Vall dels Reis. Els tresors de la tomba són
de
gran bellesa i gran vàlua, tant a nivell artístic
com a nivell històric. El seu sarcòfag és
conegut per tenir una màscara d'or molt ben
tallada i decorada al Museu Egipci a El
Caire. És una màscara realitzada en or batut
amb incrustacions de pasta de vidre i
turqueses, és la peça més coneguda de l'art
egipci. La tomba fou descoberta quan els
diners de Carnavon s'acabaven i quan Carter
estava a punt d'abandonar. El descobriment
fou
quasi casual ja que durant l'època ramèssida es van construir unes cabanes
per als treballadors de la vall just a sobre l'entrada, a més un dels habituals
despreniments de terra de la vall la va tapar i va quedar oblidada.
La tomba a la época de Tutankhamon
La tomba és minúscula si tenim en compte que
es tractava d'un faraó de la XVIII dinastia, això i
la joventut del rei fan pensar que la tomba
estava destinada a algú altre, potser a alguns
dels seus consellers principals.
El pare de Tutankamon, Akhenaton, que havia
abandonat una religió politeista per a establir un
culte monoteista dedicat al déu Aton, havia
traslladat
la
capital
de
l'imperi
de Tebes a Amarna, allà tota la familia reial i els
alts dignataris de la cort havien començat a
construir-se les seves tombes. Tot allò va
quedar abandonat quan Tutankamon, que havia accedit al tro entre els 7 i els 9
anys, va decidir restablir el culte a Amon i als altres déus i tornar a Tebes, la
capital tradicional de la seva dinastia.
Aleshores va haver de tornar a començar la construcció d'una tomba que
trigaria molts anys en ser acabada. La seva mort prematura, als 19 anys, devia
provocar un gran trasbals a la cort, el faraó moria sense hereus i sense una
tomba digna. Algú, possiblement Ay, el sacerdot successor de Tutankamon,
devia oferir la seva tomba a mig construir, que va ser modificada i amb prou
feines decorada segurament durant els 70 dies que duraven els rituals
de momificació.
Descripcio de la tomba
La tomba té forma d'L amb diferents nivells
d'alçada dels terres. Consta d'una entrada
amb escales que baixen i un corredor que du a
la
primera
sala,
que
Carter
anomenà avantcambra, darrera d'aquesta
sala, en línia amb el corredor, n'hi ha una altra
de més petita anomenada annex. Des de la
primera sala, a la dreta, trobem la cambra
funerària o cambra del sarcòfag i, en front, a la
dreta de l'entrada i paral·lela al corredor, hi ha
la cambra del tresor. En total, la tomba fa poc més de 100 metres quadrats i és
la més petita de la Vall. Uns sis metres per sobre del sostre de la tomba,
aprofitant el desnivell de la Vall, hi ha el terra de la rampa d'entrada i part del
primer corredor de la tomba de Ramsès V i Ramsès VI.
Tresors de la tomba
El tresor de la tomba de Tutankamon és un dels majors tresors de
l'arqueologia fins avui. Amb més de 5.000 objectes catalogats, molts d'ells de
caire religiós i funerari, el seu valor històric, arqueològic i artístic és incalculable
per diverses raons, les més importants:
És l'únic aixovar funerari d'una tomba reial de l'Antic Egipte que s'ha trobat
pràcticament intacte. La qualitat, la quantitat i el valor de les peces d'una tomba
tant petita i de tant poca importància fa pensar en la inimaginable riquesa de les
tombes dels grans faraons d'Egipte.
És una mostra única dels arts artesanals de l'Imperi Nou. La qualitat i la bellesa
dels objectes mostra la riquesa artística d'una dinastia tant destacada com la
XVIII. A més, representa el final d'una època de gran esplendor i a partir d'aquí
l'art en general patiria un gran declivi.
És, també, una mostra única dels objectes reials que apareixen sovint
representats als frescos i als relleus de les tombes i a d'altres edificis de l'època
i dels quals no en
queden quasi
mostres.
7.
Biblioteca d’Alexandria
La biblioteca
d'Alexandria va
ser
la biblioteca més cèlebre de l'antiguitat.
Situada a la ciutat egipcia d'Alexandria,
es creu que fou creada als inicis del
segle III a. C. per Ptolomeu I Sóter i que
va arribar a disposar d'un fons
bibliogràfic de 700.000 volums.
La ciutat d'Alexandria va ser fundada entre el 332 i el 331 aC per Alexandre
Magne. Va esdevenir durant l'antiguitat el primer port d'Egipte. Fou en el seu
moment un dels grans centres culturals de la Mediterrània. Sens dubte la seva
enorme biblioteca era un dels principis fonamentals de la seva fama.
El 47 aC, les tropes de Juli Cèsar incendien la flota d'Alexandria. El foc s'hauria
propagat al moll i hauria destruït una part de la biblioteca. El 292, un edicte
de Dioclecià mana la destrucció
dels
llibres
d'alquímia. Reconstruïda,
la
biblioteca va tornar a ser
destruïda el 391, i també el 642 i
el 645, per l'emir Amr Ibn al-As,
esperit religiós ple de rigor, que
considerava que si els llibres
estaven d'acord amb l'Alcorà eren
superflus, i que si el contradeien,
eren perniciosos, el contingut de
la biblioteca desaparegué en
aquella època.
El fet que molts d'escrits
d'Aristòtil hagin arribat fins a
nosaltres suggereix, en tot cas,
que si hi va haver ordres de destrucció, hi hagué voluntaris que salvaren
d'amagat aquesta part dels documents. Aquests voluntaris devien tenir dret a la
neutralitat benevolent de les tropes d'ocupació, o fins i tot en formaven part.
8.
Deús Egipcis
8.1.
Ra, el déu sol
La representació del deu Ra més habitual era la
d'un home amb cap de falcó, sobre el qual
portava un disc solar. Una altra forma de culte
que es donà a aquesta deïtat fou com Ra-Horajty,
un déu solar amb cap de falcó, coronat pel disc
solar.es presenta en tres formes: la d'escarabat
que simbolitza el Sol naixent; la de disc solar o
Sol del migdia; i per últim, la d'un vell recolzat en
un bastó en representació del Sol de l'ocàs. Cada
nit, Ra realitza un perillós viatge per l'infern amb
la seva barca nocturna en un cicle de mort i resurrecció que representa el cicle
vital de la humanitat.
Tots els dies, quan el sol arriba fins la muntanya Manu, la més occidental, la
deessa del cel, Nut, se'l engoleix, al moment en que aquest déu inicia un
perillós viatge per l'infern en la seva barca nocturna. Just abans de l'alba,
Apofis realitza el seu atac més furibund. Totes les nits, Ra, en forma de gat, li
ha de tallar el cap a la serp, abans de tornar a néixer en l'Orient, de Nut, la
mare universal. Si alguna vegada Apofis aconseguís vèncer a Ra, el sol no
sortiria. El cicle diari de mort i resurrecció simbolitza el cicle vital de la
humanitat, que després de la mort, confia en un nou naixement.
A principis de l'Imperi Antic, Ra era només una de les diverses deïtats solars
existents, però vers el 2400 a.C. s'havia convertit en el déu oficial dels faraons,
que es consideraven els seus fills, i fins i tot les seves reencarnacions. Durant
l'Imperi Mitjà la seva importància va cedir davant l'apogeu del culte a Osiris, si
bé a Tebes fou identificat com el
déu local Amon sota la forma
d'Amon-Ra, venerat com únic
creador de la vida. Fins i tot el
breu període durant el qual
Amenhotep IV, intentà imposar
Aton, el disc solar, en detriment
d'Amon.
8.2.
Osiris, senyor dels inferns
Era pare d'Horus i marit d'Isis. Era el Déu de la mort i del "més enllà" encara
que també era un Déu agrari però, sobretot, se l'anomenava Déu de la
resurrecció. Els egipcis el representaven com un humà momificat amb una
corona blanca i dues plomes. Era rei a la terra i va ensenyar als egipcis la
religió i el cultiu dels cereals. Però va ser assassinat pel seu gelós germà Set,
que el va enganyar per tal que es fiqués en un arcó de fusta, que després va
segellar i llançar al Nil. Isis, esposa d'Osiris, va rescatar el cadàver, però quan
Set el va tornar a trobar, el va tallar en molts
trossos que va espargir per tot Egipte. Isis i la seva
germana Neftis van anar recollint tros per tros i,
amb l'ajuda d'Anubis, guia de les ànimes al infern, i
de Thot, l’escrivà dels déus, van aconseguir
recompondre a Osiris. Finalment, Isis es va
transformar en ocell i volant sobre el cos d'Osiris, li
va infondre la vida amb les seves ales. El
ressuscitat Osiris va tornar llavors a la foscor i
desolació del món subterrani per convertir-se
senyor i jutge dels morts.
8.3.
Isis: esposa, mare i maga
Isis és representada com una dona coronada amb
el “tron”. La
deessa també
pot
ser
mostrada
plorant,
amb
els
seus
braços
al
voltant d'Osiris.
Isis pot aparèixer en forma d'escorpí, d'au,
d'estel i fins i tot en forma de bòvid. Durant el regnat d'Osiris entre els homes,
Isis va ser la seva germana i esposa. Amb la mort i desmembrament d'Osiris a
mans del seu germà i enemic Set, Isis i la seva germana Neftis varen reunir
totes les parts del seu cos. Gràcies a la seva màgia, la deessa va aconseguir
reviure el membre sexual del seu espòs quedant-se embarassada d'ell i donant
a
llum
a
Horus.
Com a esposa d'Osiris i mare d'Horus, Isis no només va ser la mare simbòlica
del rei, sinó també una esposa i mare model, ja que és el símbol de la unitat de
la família divina.
8.4.
Llegenda d’Isis i Osiris
En una festa de Déus, Seth va portar
un gran cofre fet de fusta i decorat
amb or i grans pintures. Tots els
assistents a la festa van meravellarse'n i intentaren entrar-hi, però cap
d'ells hi encaixava: a tots els era o
massa llarg o massa petit. Osiris
meravellat per la grandiositat i la
bellesa de l'arca va entrar-hi i va
quedar sorprès, perquè ell si que hi
encaixava a la perfecció. El cofre va ser llençat al
Nil, però Hapi, el déu del Nil, va fer que ell arribés
fins les costes fenícies a prop de la ciutat de
Byblos lloc en què, a causa de les onades, l'arca
va quedar-se clavada en un gran arbre que va
créixer exageradament. Després, Isis, sol·licitant
sempre l'ajuda dels nens, va esbrinar gràcies a un
vent diví que el bagul havia arribat fins a la
localitat de Byblos. Els reis d'aquesta localitat van oferir a Isis els millors regals
que es pogué imaginar, però ella només va demanar una cosa: el gran pilar de
tamarisc que subjectava el palau i tot el que tingués a dins. Quan l'hi van oferir,
Isis ho va obrir sense cap esforç i va agafar l'arca, i tot seguit li va retornar el
pilar al Rei cobert amb una tela fina ungida amb essències i flors. Isis va
carregar el cofre en un vaixell ofert pel rei i va partir cap a Egipte en companyia
del fill més gran del rei.
Quan va arribar a Egipte, Isis va amagar el cofre als pantans del Delta. Seth va
trobar el cofre i el va reconèixer. Molt empipat, el va obrir i va trossejar el cos
d'Osiris en 14 bocins que va escampar per tot el Nil perquè servís d'aliment als
cocodrils. Així doncs, Isis va haver de buscar un altre cop el cadàver del seu
marit, però aquest cop amb l'ajuda de la seva germana Neftis, la dona de Seth,
amb qui engendrà Osiris i Anubis. Durant la seva recerca, Isis anava protegida
per 7 escorpins i per aquest fet, els cocodrils no van menjar-se ni els 14 trossos
d'Osiris els van fer mal a elles.
La seva dona va reconstruir el cos, però és va adonar que faltava un tros, el del
membre viril. Anubis va aconseguir que es convertís en la primera mòmia
d'Egipte i Isis va retornar la vida al seu cos. Després d'això, Osiris s'hagué de
quedar a l'inframón per jutjar les ànimes dels morts i fou anomenat, Neb-ertcher.
8.5.
Anubis, déu funerari
És el déu que acudeix a emportar-se als morts cap a l'altre vida
i se'l representa com un cànid. Com a guardià de les
necròpolis, el déu acull als difunts a les portes de les seves
tombes guiant-los cap al més enllà. Una vegada a la sala de
les dues veritats, Anubis és l'encarregat de portar al difunt per
tal que la seva ànima sigui pesada, vigilant la balança amb la
finalitat que ningú pugui falsejar el resultat.
Anubis era l'antic déu de la Duat. Anubis estava relacionat no
només amb la mort, també amb la resurrecció després de la
mort, i era pintat en color negre, color que representa la
fertilitat.
Quan Osiris va pujar al poder del món dels morts, la Duat,
Anubis va prendre un paper secundari, limitant-se a
embalsamar els cossos dels faraons, guiar-los a la necròpolis i
cuidar amb la seva vida. Els sacerdots d'Anubis feien servir
unes màscares rituals amb la seva figura en la cerimònia
d'embalsamament del faraó i en el ritual d'obertura de la boca. També Anubis era
l'encarregat de vigilar, al costat de Horus, la balança en què es pesaven els cors dels
difunts durant el El judici d'Osiris.
Plutarc va escriure que Anubis era fill d'Osiris i Neftis. Osiris, va deixar embarassada a
Neftis, la germana d'Isis, en comptes de la seva dona. Va passar per estar borratxo, o
perquè Neftis es va disfressar d'Isis, segons altres textos. Així, Neftis va engendrar a
Anubis.
També Anubis és considerat el fill il·legítim de Seth, engendrat per Neftis. Seth
decideix assassinar en saber del seu naixement, però Neftis lliurarà el nen a Isis, la
germana i esposa d'Osiris, que el protegeix i cria. Quan Seth mata a Osiris, Anubis
ajudarà a Isis a ressuscitar el déu.
8.6.
Horus, el déu Falcó
Déu en forma de falcó que en un principi tenia per ulls al
Sol i la Lluna, però després que el Sol fos assignat a Ra
com a símbol, la Lluna va quedar com a únic ull d'Horus.
A l’arribar a la seva majoria d'edat, Horus va lluitar
contra el seu oncle Set per recuperar el tron del seu
pare, Osiris, que havia sigut assassinat per Set.
Finalment, Horus va guanyar l'enfrontament i es va
convertir en rei d'Egipte.
A la mitologia egípcia Horus és el déu falcó en cap dels
altres. Com molts déus, la natura de què era i les
llegendes canviaven amb el temps. Horus era una
barreja d'unes altres divinitats, totes elles relacionades
amb el sol, amb la prerrogativa reial i el cel. Era com
una família de divinitats relacionades unificada en un
ésser; una mica semblant al Déu cristià que té tres
parts.
Heru-ur és la versió més vella d'Horus, i era un déu falcó creador conegut per
refrenar Apep. Els seus ulls eren el sol i la lluna. Durant una lluna nova, era cec
i es deia Mekhenty-er-irty i amb la lluna plena tornava a veure i es deia Khentyirty. Mentre era cec, Horus era perillós, a vegades atacava els amics després
de confondre'ls amb enemics. Era fill de Geb i Nut i era el déu patró de
Letòpolis.
Com a nen, Horus es deia Har-pa-khered i era fill o d'Osiris i Isis o de
Banebdjetet i Hatmehit. Se'l representava com un noi despullat amb un dit a la
boca, assegut en un lotus amb sa mare. Era un déu de fertilitat i es descrivia
amb una cornucòpia. Har-pa-Khered es va tornar molt popular durant el temps
de l'Imperi Romà, quan se'l representava muntant una oca o boc.
9.
ARQUEOLEGS IMPORTANTS
9.1.
Howard Carter
Howard Carter va neixer a Kensington,
Londres el 9 de maig
de 1874 i va morir el 2 de març de 1939 va
ser un arqueòleg i egiptòleg anglès,
descobridor el 1922 de la tomba de
Tutankamon a la Vall dels Reis, davant de
Luxor, Egipte.
Apassionat per Egipte i pels diversos relats
dels primers expedicionaris a la terra del
faraons, es traslladà a viure a aquell país.
Començà a treballar-hi el 1891, quan només
comptava amb 17 any d'edat, copiant pintures
i inscripcions. Aviat li donaren l'oportunitat
d'excavar dins el jaciment de Beni Hasan. En
acabar, William Flinders Petrie li feu de tutor.
El1899 entrà al Servei d'Antiguitats Egípcies,
on hi treballà durant sis anys. El 1907 va
conèixer en Lord Carnarvon, un aristòcrata anglès molt interessat en
l'arqueologia i el món dels faraons. Carnavon fou el protector de Carter, i li
subvencionà els següents treballs arqueològics. Aquest noble també finançà la
recerca de la tomba del jove faraó Tutankamon. El 4 de novembre de 1922,
Howard Carter trobà la tomba a la Vall dels Reis. Junts estudiaren la tomba del
faraó, la qual obriren el 16 de febrer de 1923. Aquesta cambra mortuòria o
piràmide és coneguda amb el nom de KV62.
Al poc temps d'obrir la cambra mortuòria del faraó, començaren una sèrie de
morts i desgràcies al voltant de l'equip de treball, que feren córrer la brama que
hi havia una maledicció. Després d'haver estat durant un llarg període cercant
per Egipte restes de faraons, es retirà de l'arqueologia i es dedicà al
col·leccionisme.
10. Art
de l’antic egipte
L'art de l'antic Egipte és el conjunt
d'obres d'estil i simbolisme de
gran homogeneïtat realitzades a
l'Egipte antic. Es considera que
aquest estil queda assentat a
partir del 3200 aC.
Les obres artístiques seguien
estrictes cànons permetent que
durant més de tres mil anys l'art
egipci hagi sofert escasses
variacions. Amb aquests convenis
es pretenia transmetre la idea
d'atemporalitat en la civilització
egípcia.
L'art egipci està constituït d'objectes produïts pel seu valor funcional.
L'arquitectura, l'escultura o la pintura de l'antic Egipte són mostres d'un art que
bàsicament és religiós o funerari. Es distingeix l'art funerari dels faraons de l'art
per als civils. Els faraons, per ser deus, s'elevaran de la seva tomba per reunirse amb la resta dels sers divins. Els civils disposen d'un art funerari que els
capacita per afrontar l'eternitat dins de la seva tomba.
Els productors d'aquest art funerari són treballadors més propers a la figura del
funcionari que no pas a la de l'artesà o l'artista. La consideració social d'un
terrissaire, un mestre d'aixa o un arquitecte era la mateixa; eren persones amb
coneixements tècnics i habilitat en el seu ofici. No existia una distinció entre les
Belles Arts i els oficis, no es distingia entre artista i artesà. Aquests funcionaris
tindran la possibilitat d'adquirir un espai funerari per a afrontar l'eternitat, fet
excepcional per a un civil.
Es distingia entre els objectes d'ús quotidià dels objectes d'ús social; els darrers
requerien d'uns treballadors especialitzats. Els objectes d'ús social disposaven
d'una bona funcionalitat i eren objectes bells. La bellesa conferia prestigi i la
capacitat d'envoltar-se d'objectes bells era reservada a les classes benestants.
La bellesa va associada a allò que és útil i específicament als objectes que
serveixen al difunt en la vida després de la mort. La major part d'objectes bells
han estat creats per a l'emperador; el paradigma és la piràmide. Per tant
encara que es va confeccionar una noció de bellesa aquesta era un mitjà no un
fi en ell mateix. El concepte de l'art per l'art no existia pels egipcis.
Tot i això el concepte bellesa no té un únic mot equivalent; podem remarcar
com a mínim quatre mots que es poden traduir com bellesa.
Cànons
L'art de l'antic Egipte es caracteritza per una
idea d'ordre: línies clares i senzilles,
associades a formes simples i colors plans. Els
artistes utilitzaven línies perpendiculars,
verticals i horitzontals, per formar una
quadrícula i donar les proporcions correctes
als seus treballs. L'art reflectia la importància
social, religiosa i política. L'alçada dels
personatges depenia, per exemple, del seu
paper en la societat: els més importants eren
els més grans per altra banda no hi havia
perspectiva. El faraó és sempre així
representat com el més gran dels homes; igualment els déus són més o menys
imponents segons són considerats com més o menys poderosos.
Les parets s'untaven amb una barreja de fang, argila i palla triturada. Quan
quedaven perfectament llises i ben seques, s'aplicava amb una capa de guix.
Començava la feina dels pintors: aquestes traçaven una quadricula amb tinta
vermella que el permetria reproduir en gran els esbossos del fresc.
Pel tarannà extremadament religiós de la civilització de l'Egipte antic, la majoria
de les obres d'art d'aquesta època són imatges de divinitats, de faraons o
d'encarnacions divines.
L'ordre està vinculat al simbolisme de l'obra; els símbols estan omnipresents en
l'art egipci. Així, els animals són representacions simbòliques de divinitats. El
color disposa d'un sentit específic: el blau i el verd representaven el Nil i la vida,
el groc evocava el Sol, el vermell inspirava la força, el poder i la vitalitat. Els
colors d'aquesta època han sobreviscut de manera sorprenent en el transcurs
dels segles, sobretot gràcies al clima molt sec d'Egipte. L'art egipci, malgrat
l'absència de perspectiva, era molt realista ; els artistes tenien un coneixement
aprofundit de l'anatomia i un sentit perfeccionista del detall, sobretot per al
dibuix d'animals.
Pintures
A l'antic Egipte es desenvolupà una pintura
mural,
essencialment
narrativa,
amb
representacions de cerimònies i fets
remarcables; la pintura acostuma a anar
acompanyada de jeroglífics que aporten
informació essencial a l'escena. Pintaven per
convertir la vida després de la mort en un lloc
agradable pel difunt; per això, es creaven
pintures
belles.
Cal
destacar
les
representacions de la vida privada o dels
animals i els vegetals, realitzats amb tal cura
que es poden identificar taxonòmicament.
Escultures
L'escultura es va desenvolupar bàsicament per
a representar als antics déus egipcis i també
per a donar forma física als faraons. Es van
construir gran nombre d'estàtues magnífiques
per a representar als déus i als celebres reis i
reines. Aquestes estàtues estaven destinades
a donar la vida eterna als "déus" reis i reines,
així com per a permetre que els seus súbdits
veiessin el seu aspecte físic. L'escultura
monumental de l'antic Egipte és mundialment
famosa, però les petites i refinades obres en
són també una característica important.
Es van seguir convencions molt estrictes:
s'elaboraven les estàtues masculines més
fosques que les femenines; en les estàtues
assegudes, les mans tenen l'obligació d'estar
posades en els genolls; predomina la "llei de la
frontalitat"
i
s'obeeixen
les
normes
específiques que regeixen cada déu egipci. Per exemple, el déu del cel Horus
es representava essencialment amb el cap d'un falcó, el déu dels ritus funeraris
Anubis es mostra sempre amb el cap d'un xacal. En el cas de la representació
dels faraons, les convencions comporten la no caducitat de l'estil de les obres
per a una vida eterna després de la mort. Les obres artístiques es regulen per
tal d'exigir el compliment estricte de totes les convencions i els convenis fins a
tal punt que durant més de tres mil anys, s'aprecia poca variació en l'aspecte
de les estàtues, excepte durant un breu període durant l'imperi de la faraona
Nefertiti en què es va fomentar una representació més naturalista.
El major domini de la tècnica s'assoleix durant la quarta dinastia en elegants
representacions amb acabats polits en materials tan durs com el granit o la
diorita.
Conclusions
Les nostres conclusions sobre el treball son que és un treball del qual es pot
sacar molta informació, es un treball molt interessant per què hi ha moltes
coses que buscar, i a mes a mes són fàcilment de desenvolupar per què hi ha
molta informació.
Hem observat moltes coses en aquest treball des de tots els tipus
d’arqueologia, l’historia del Egipte antic, histories sobre els deus, totes les
tombes de faraons, moltes piràmides, també apart dels conceptes sobre
l’arqueologia també hem progressat per fer millor un treball, a com s’ha de
presentar per què estigui totalment be.
Bibliografia
www.wikipedia.org - La enciclopedia libre
Enciclopedia d’Arqueologia, Tilley, Christopher, (1993)
Egipte – Autor desconegut (--)
Descargar

Arqueología a Egipte

Arqueología egipciaEgipto antiguoLuxorKarnakAbu SimbelTutankhamonDeús egipcisPirámides
Així com cell qui en lo somni es delita; Ausiàs March

Així com cell qui en lo somni es delita; Ausiàs March

Literatura española de la Edad MediaPoesía y lírica medieval trovadoresca

EmpresasTiposSector económicoEstudio de mercadoOrganizaciónPrincipios organizativos # Activitat empresarialEstudi de mercatPrincipis organitzatius

L'amic retrobat; Fred Uhlman

L'amic retrobat; Fred Uhlman

Literatura universal contemporánea siglo XXEstil literariNarrativa histórica # ArgumentPersonatgesAmbient

L'antic Egipte

L'antic Egipte

EscrituraPinturaEsculturaArquitecturaEgipteReligió

1

1

Geografía africanaPirámidesCanal de SuezPenínsula de SinaíDesiero del SaharaDakarValle del RiftRío Nilo

Aiguamolls de l'Empordà # Aguas pantanosas

Aiguamolls de l'Empordà # Aguas pantanosas

FaunaFloraPantanos # Zones humidesIndret pantanós

L'ANORÈXIA Què és l'anorèxia nerviosa?

L'ANORÈXIA Què és l'anorèxia nerviosa?

PsicologíaPublicitatNutriciónTrastornos en la alimentación # Perfil d'una persona anorèxicaSolucionsAdolescentsMassa corporalDietética

SaludAlimentaciónTiposMnipulación genéticaBiotecnologíaPlanta trangénicaConsumo

Amazònia

Amazònia

Selva tropicalEspécies animals i vegetalsIngigenaBoscosProblemes principals

Acondroplàsia

Acondroplàsia

Tratamiento # NanismeTrastorn genèticSignes i símptomesCurs de la malaltiaTractamentSíntomasMedicinaDiagnósticoPatologíasTrastornos genéticosEnfermedades hereditarias