Aristòtil # Aristóteles

HITÒRIA DE LA FILOSOFIA
TREBALL SOBRE ARISTÒTIL
0.−ÍNDEX:
0.− ÍNDEX. [p.1]
1.− COMENTARI DE TEXT. [p.2]
2.− DEFINEIX EL SIGNIFICAT QUE TENEN − EN AQUESTA UNITAT.
[p.3]
3.− QUÈ REBUTJA I QUÈ CONSERVA ARISTÒTIL DE LA TERIA
PLATÒNICA DE LES IDEES? INDICA LES DIFERÈNCIES ENTRE LES
TEORIES ÈTIQUES I POILÍTIQUES DELS DOS AUTORS. [p.6]
4.− EXPLICA LA CRÍTICA D'ARISTÒTIL A PARMÈNIDES. [p.7]
5.− BIBLIOGRAFIA.
1
1.− Comentari de text sobre l'Ètica Nicòmac.
A) Contextualització:
Aristòtil nesqué a Estagira l'any 384 a.C. Era fill de Nemedo Nicòmac, metge del rei de Macedònia, això
explica la seva passió posterior pels éssers vius. El seu mestre més important fou Plató, que hi va estar sota les
seves ensenyances durant uns 20 anys (dels 17 fins al 37 anys).
El seu pensament es pot dividir en 3 fases:
1.− Dins el periode comprés entre 367−347 a.C. estava sota les ensenyances de Plató, ja que va quedar orfre
molt jove. Auqest període li va marcar la vida i el pensament. D'aquesta época quasi no queden escrits (a
causa de que es cremaren, la majoria, a l'incendi de la Biblioteca d'Alexandria), però sabem que la temàtica
principal era principalment sobre Plató i de la Teoria de les Idees (etapa Platònica).
2.− L'any 347 a.C. va morir Plató, el seu gran mestre. És quan abandona l'Acadèmia de Plató i en forma una
amb Xenòcrates a Assos (on pensaves dipositar els seus aprenentatges a l'Acadèmia de Plató). Però és en
aquesta època, quan Aristòtil escriu tractas que després explicarà a la seva pròpia acadèmia. Aquesta època,
també, és una època de canvis i de viages continus, en els cuals apren moltes coses (estudia la naturalesa,
observant , classificant i catalogant la flora, fauna i tots els fenòmens naturals que trobava) i escriguè sobre
física, sobre ètica, sobre política, sobre metafísica, etc.
A continuació, Aristòtil s'intalà a Macedònia i exerceix com a professor a Alexandre Magne i temps després,
Alexandre Magne és nombrat regent de Macedònia i deixa les ensenyances d'Aristòtil 335 a.C. (estapa
Filosòfica).
3.− Finalment, des del 334 a.C. fins 322 a.C. Aristòtil va tornar a la seva Acadèmia, el Liceu (també
anomenada PERIPATÈTICA perque sempre donava classe caminant i no assegut). Va morir a Estagira l'any
322 a.C. (etapa Empírica).
Dels seus escrit es poden dividir en dos: exotèrics (obres per i de domini públic) i esotèriques (per als seus
deixebles). Va esciure: tractats lògics, tractats físics, metafísica, tractasts d'ètica i teories de l'art.
B) Comentari de text:
Aquest text és del sisè apartat del primer llibre de l'Ètica a Nicómac, d'Aristòtil. Aquí l'autor ens parla de la
felicitat i la virtut.
El text ens diu que les millors activitats estàn directament relacionades amb la felicitat, i diu que aquestes
accions són la fi de la felicitat. A continuació afrima que la felicitat no necessita de cap bé exterior, en té prou
amb si mateixa. La felicitat consisteix en l'exercici perfect de l'activitat pròpia de l'ésser humà. Aquesta
activitat és l'activitat de l'ànima, i perquè sigui perfecte ha d'anar acompanyada de totes les virtuts, que és la
facultat de ser pel qual l'home és bo i si realitza bé la seva funció pròpia sense allunyar−se de les passions i
accions. Per tant, arrivarem a la virtut si partit de la naturalesa i adquirim capacitats per ser feliços.
La vida de les persones no necessita el plaer com un accessori: el plaer el trobam en si mateixes, ja que les
2
accions virtuoses són agradables per si mateixes. La felicitat, per tant, no tracta dels plaers momentaris, sinó
d'una activitat més traballada i també molt més gratificant.
Van sorgir diferències a l'hora de designar en què consiteix la felicitat i el bé suprem. Hi havia postures
diferentes, però totes relacionades amb l'ofici de la persona (el bé suprem d'un filòsof serà la saviesa, el del
política serà la glòria i la virtut, etc.). A més, hi havia la doctrina de les idees, que considerava el bé com un
ideal suprem i absolut, com la idea suprema, però que Aristòtil no aceptava ja que pensava que el bé no és una
realitat única ja que la ideea del bé és personal i subjectiva. Per tant, afirma que hi ha moltes idees de bé.
Per finalitzar, per arrivar la màxima felicitat, s'ha d'arribar a lavirtut (abans) que no hi ha prou amb
ensenyar−la, ja que l'hem de practicar, exercitar, per així aconseguir l'ideal d'humà, que és la felicitat.
2.− Defineix el significat que tenen − en aquesta unitat − els termes següents:
ACCIDENT: És el que passa a una cosa sense constituir un element eSsencial o derivar de la seva naturalesa
essencial. Aristòtil ho va definir així com ve a continuació: <<L'accident és el que, a pesar de no ser ni
definició ni lo propi [propietat] ni génere, pertany a la cosa; o a lo que pot pertànyer a una sola i matiexa
cosa.>>
CATEGORIA: Aristòtil va ser el primer en usar−la en un sentit tècnic. En el Tractat de les Categories diu
que les expressions es poden dividir en dos grups: (1) Expressions sense enllaç i (2) Expressions amb enllaç.
Les (1) no expressen res totes soles, només ho fan si estan lligades amb altres expressions. Per afirmar aquesta
teoria, Aristòtil va escriure una llista de les categories, que mai va donar com a fixes, ja que moltes eren
reductibles a una altra categoria, ja que segons Aristòtil totes les coses es podien classificar.
CIÈNCIA: Prové del llatí scientia, derivat del verb scine. Etimològicament ciència significa saber, però no és
recomenable aquesta equivalència. Aristòtil considera que la ciència és un mètode de coneixement que aspira
a formular, mitjançant un llenguatge rigurós i apropiat, lleis, per mitjà de les quals es regeixen els fenòmens
de la naturalesa. Afegeix dient que, perquè un coneixement sigui científic ha de complir aquestes
característiques:
a.− Ha de tractar d'alló que és universal i no del que és particular.
b.− Ha de ser un coneixement necessari, no pot ser d'una altra manera.
c.− Ha de ser un coneixement obtingut per demostració.
d.− Ha de ser un coneixement causal, obtingut, també, per demostració...
e.− Ha de ser un coneixement veritable i cert.
CAUSA: Aristòtil va tractar el problema de la ciència i de les seves respostes. Per al filòsof, la ciència havia
de ser explicativa, és a dir, demostrar les causes dels fenòmens. Per això també va tractar el problema de les
causes, la seva naturalesa i les va classificar en diferentes espècies (de causes). Hi ha 4 tipus de causes:
a.− Causa eficient: Principi del canvi.
b.− Causa material: Allò de lo qual surgeix, el material de la cosa.
c.− Causa formal: És la idea o el paranigma, és com l'essència en que <<és abans d'haver sigut>>.
d.− Causa final: (o el fi) la realitat per a la cual una cosa tendeix a ser, la seva funció.
AXIOMA: Aristòtil ho defienix com a estimacions, que poden ser comuns a totes les ciències, només tenen
valor quan s'opera amb quantitats, també ho defineix com una proposició que s'imposa inmediatament a
l'esperit i que és indispensable i que no pot demostrar−se.
DEFINICIÓ: En un dels seus tractats Aristòtil diu que la definició <<és un procés mental del qual es troba un
punt mitjà que permet saber què és un ente>>. En aquesta mateixa doctrina dóna un parell de sinònims: terme
i proposicions (especificant que són conceptes semblant però amb matiços diferents) i que com ha tals només
s'han d'entendre. La definició aristotèlica expressa l'essència d'una cosa, manifestant el gènere i la diferència
específica de l'objecte definit.
3
ACTE: Constitueix una part fonamental de l'arsenal conceptual aristotèlic i s'aplica a moltes i diverses parts
de la filosofia d'Aristòtil. És un intent d'splicaciói del moviment, en relació al devenir, a ser el que ja és.
Aristòtil, per desingar l'acte utilitza dues expressions:
a.− Enérgia és l'acció d'allò que té una potència activa.
b.− Entelékheia és, en canvi, el perfeccionament i l'acabament del que erta en potència passiva.
POTÈNCIA:Està molt relacionat amb la possibiliat, fins al punt de que amb frequ¨`encia EL PROPI Aristòtil
barreja les dues paraules (possibilitat i potència). Això tambés és causa de que hi hagi més d'una definició
donada pel propi Aristòtil. L'única definició més clara que ens ofereix Aristòtil és que la potència és el fet de
poder arribar a ser.
*Potència és correlativa a la matèria, ja que potència i acte s'apliquen a a éssers amb moviment com a éssers
sense moviment.
Hi ha dos tipus de potència:
a.− Potència activa: Facultat de produir una acció o un efecte.
b.− Potència passiva: Possibilitat de passar d'un estat a un altre, de rebre l'acció d'una potència activa.
ALTERACIÓ: Es poden donar dues definicions:
a.− Transformació de la qualitat d'una cosa.
b.− Transformació d'una cosa en una altre diferent.
També es pot entendre com el devenir,en el sentit d'un canvi en ka realitat física i en el sentit d'un canvi en la
realitat psico−espitirual.
ÀNIMA: És una substància. Aristòtil digue que <<si l'ull fora un animal, la vista seria la seva ànima, ja que la
vista és la subtància de forma d'ull>>. L'ànima és, doncs, la forma del cos tant en que constitueix el conjunt de
possibles operacions del cos. Lo propi de l'ànima és que el cos tengui la forma que li correspon com a cos i
per tant que el cos sigui realment el cos.
ESSÈNCIA: <<El que és essent>> Així, és com Aristòtil dona una breu i confusa definició, ja que pot donar
joc a moltes interpretacions. Però s'ha arribat a la conclusió de que Aristòtil pensava que l'essència era part de
la substància. Aristòtil afrima que hi ha dos tipus de subtància, Subs. Primera i Subs. Segona. La Subs.
Primera és el que no és afirmatd'un subjecte (exemple: l'home i el caval són individuals). La Subs. Segona és
la espècie en la qual es troba continguda la Subs. Primera, és a dir, allò que és afirmat afirmat d'una Subs.
Primera (exemple: l'espècie <<home>> o <<cavall>>). Per tant, la Subs. Primera és la subtància pròpiament
dita, i la Subs. Segona és l'essència.
SUBTÀNCIA: Aristòtil afirma que és en el seu sentit propi el que no és afirmat d'un subjecte ni es troba en
un subjecte, com l'home i el caval com a éssers individuals. Això és anomenat substància primera, ja que per
Aristòtil el primer, és l'ésser individual.
EMPIRISME: Es pot traduir com a <<esperiència>> segons Aristòtil, ja que afirma que tot coneixement es
basa en l¡esperiència sensible, però requereix ser examinada i controlada per qualque esquema o quadre
conceptual.
INDUCCIÓ i SIL·LOGISME: Va se el primer filòsof que va dotar a l'inducció vocabulari tpecnic per
designar un cert procés de raonament.
Hi ha certa dificultat per conciliar dues formes distintes d'entendre l'inducció d'Aristòtil, perque insisteix en
que hi ha una diferència entre inducció i sil·logisme: l'inducció, el saber va de lo particular cap a lo universal
(o de lo de menys universal cap a lo més universal). Per dir−ho d'una altra forma, l'inducció és un procés de
genersalització que parteix d'una enumeració de casos particulars i condueix a un enunciat universal sobre una
classe d'objectes.
En canvi, en el sil·logisme, el saber va de lo universal cap a lo particular (o de lo més universal cap a lo menys
4
universal). És a dir, és el procés invers de l'inducció, ja que parteix d'allò més universalper aplicar−ho a allò
més particular.
Exemples:
−Inducció: Si l'animal A, l'animal B i l'animal C están composts de cèl·lules, i l'animal A, l'animal B i l'animal
C són moixos, lavorens tots els moixos estan composts de cèl·lules.
−Sil·logisme: Tots els éssers vius estan composts de cèl·lules, i els moixos son éssers vius, doncs tots els
moixos estan composts de cèl·lules.
FOMRA: De vegades és entesa coma causa formal, a diferència de la causa material. Laforma és allò que
determina la matèria per ser alguna cosa. Un exemple és la taula de fusta. La fusta es la causa formal i el
model de taula (tres o quatre potes, rodona, rectangular...) és la causa fomral (o forma).
ENTELÈQUICA: Aristòtil no és sempre consistent en l'ús de la paraula. Va afrimar que l'ànima era una
entelèquia, que l'ànima és energia, per tant, ens diu que entelèquia i energia són sinònims. Però també dóna
com a sinònims acció i actualitat.
<<La vida no és una cosa que s'aprengui al cosa viu, sinó que és el poder que té el cos de fer el que fa un cos
viu, la seva funció, la seva operació, la seva culminació>>.
FELICITAT: Aristòtil rebutja la idea de del Bé Suprem, ja que la ideea del Bé és personal i subjectiva. Per
tant, afirma que hi ha moltess idees de Bé. També manifesta que <<en aquesta matèria, el principi és el fet; si
aquest es manifesta amb evidència, ja no cal preguntar−se el perqué>>. La felicitat no necessita de cap bé
exterior, és suficient amb ella mateixa. Per tant, consisteix en l'exercici perfecte de l'activitat pròpia de l'ésser
− les millors activitats són identificades amb la felicitat i perque siguyi perfecte ha d'anar acompanyada de
virtuts.
VIRTUT: És respecte a una cosa la bona disposició de la mateixa, el que la perfeccion (la capacitat de
perfeccionar−la). Per tant la virtut requereix voluntat, i s'adquereix per l'exercici I l'hàbit.
<<No és suficient amb contentar−se amb dir que la virtut és hàbot o manera de ser, sinó que s'ha de dir en la
fomra específica quina és questa manera se ser>>.
<<La virtut d'una cosa és el seu Bé, però no un Bé general i suprem, sinó el Bé propi i intransferible>>.
NECESSARI: Aristòtil va dotar a aquest terme de presicions suficients com per no saber quin és el vertades
significat de la paraula en aquesta unitat. Els que anomena més sovint, són:
a.− Resultat de coacció.
b.− És la condició de Bé.
c.− És necessari que no pot ser d'altre manera i que existeix només d'una manera:
1.− Necessitat ideal.
2.− Necessitat real (de causes i efectes).
MATÈRIA PRIMERA: És allò general sobre tota subtància − matèria genèroca. Matèria com a maèria d'una
realitat determinada, que no es pot comprendre sense la seva matèria (sense la matèria no hi ha substància). És
absolutamen indeterminat i comú a totes les coses.
MOVIMENT: Per Aristòtil, el moviment era qualsevol tipus de canvi i distingeix diferents tipus de canvi:
− Generació i corrupció d'una subtància.
− Accidental:
− Quantitatiu: augment i disminució.
− Qualitatiu: alteració.
− Locatiu: traslladament.
Una difícil i complexa definició que dóna Aristòtil és que el moviment no és ni acte ni potència, sinó una
mena d'ace incomplet: es <<l'acutalizació del que és en potència, però mentrestant continua sent en
potència>>.
5
NATURALESA: Hi ha diversos sentits de naturalesa:
− Generació del que creix.
− L'element primer d'on sorgeix el que creix.
− El principi del primer moviment inmanent a cada un dels éssers naturals en virtut de la seva pròpia índole.
− L'element primari del que està fet un objecte del que prové.
− La realitat primera de les coses.
D'aquestes 5 definicions s poden donar nom de naturals a un nombre molt elevat de procesos: a un principi
d'ésser, a un principi del moviment, a un element component (que forma part d'una altra), als cosos...
Però toes les definicions tenen una cosa en comú, que la naturalesa és <<l'essència dels éssers que poseeixen
en si mateixos el principi de mpviment>>.
ORGANISME: Fet de que un òrgan (o instrument) es compón de parts desiguals, tals que convinades,
montades o dotades de forma que puguin dur a terme la seva funció (o funcions) per les quals ha sigut
disenyat.
UNIVERSAL: Es distingeix de lo general a lo individual. Es refereix a una totalitat plural d'objectes, amb lo
que lo universal s'oposa a lo particular.
DÉU: Segons Aristótil Déu és immaterial, una intel·liegència pura que tan sols es pensa en si matiexa, que no
coneix el món i no fa cap activitat. El qualifica d'ésser autosuficient i feliç. No habita entre nosaltres, sinó que
viu al cosmos (on el moviment i el temps són etenrs) i és ell el motor dels nostres moviments, és ell qui mou
el món, però sense incidir directament, sinó tan sols com a objecte d'amori desig.
3. Què rebutja i què conserva Aristòtil de la teoria platònica de les Idees? Indica les diferències entre les
teories ètiques i polítiques dels dos autors.
Plató, en la seva Teoria de les Idees, critica la capacitat de la percepció per a adquirir coneixement i ho fa
afirmant la Teroria de Timeo (que consisteix en que les coses físicques no són coses, sinó, moviments lents en
els nostres òrgans sensorials i moviments lents dels objectes (que no són considerades coses, ja que estan en
moviment) i la percepció és el resultat d'ambdós moviments. També critica que Plato estigués convençut de
que la doctrina d'Heràclit fos vera, segons la qual el món dels sentits està en constant canvi, i el que està en
constant canvi no pot conéixer−se.
Així mateix, Plató pensava que hi havia algun tipus de coneixement. En conseqüència, els objectes d'aquell
coneixement debien der entitats no sensibles. Aquesta idea separatista del món sensible i del món inetl·ligible,
Aristòtil no el comprén. Tots dos (Plató i Aristòtil) coincideixen que la teoria intenava determinar i definir
l'essència, però Aristòtil afrima que aquesta es troba en eles coses mateixes i no es un món separat. Aristòtil
diu: <<Segons la hipòtesi en la que es basen per afirmar l'existència de les idees, no només hi haurà
substància, sinó moltes altres coses [...] i no només pot haver idees de les subtàncies.>> Aquelles altres coses
a que es refereix Aristòtil són aquelles que els platònics ceuen que no tenen idees corresponents, això és deu a
que aquelles altres coses no són substàncies. Però en un moment d'icongruència, Plató arriba a admetre que
pot haber idees de les coses que no són substància.
Així doncs, Aristòtil continua fidel a la base de l'herència socràtica i platònica: la ciència versa sobre tot allò
general i universal, és una recerca de l'essència comuna que es troba en les coses mateixes i no separades
d'aquestes.
També critica que en relació al que es pensa del que ja ha estat corromput, hi haurà formes de les coses
corrumpibles, ja que hi ha una representació mental d'aquestes coses. Aritòtil afirma que hi haurà una idea per
tot allò que podem recordar després de la seva desaparició, cosa que Plató no aceptava.
Aristòtil també es queixa de que Plató mai arribés a classificar de tota la Teoria de les Idees alguns aspectes
que es contradien entre si. També es queixa de que les deficiències de la teoria no se solucionen recorrent a les
matermàtiques, és a dir, critíca la matematització de la Teoria de les Idees, ja que més que solucionar−les les
6
augmenta.
4.− Explica la crítica d'Aristòtil a Parmènides.
Parmènides afirma que hi ha dues formes d'accedir a la realitat: mitjançant el sentits i la raó, cosa que Arstòtil
no ho creu així. Parmènides també afirma que que res canvia (no pot existir el pas del ser al no ser), ja que no
sap donar una explicació o definició raonable sobre el moviment, cosa que Aristòtil si fa dient que el
moviment és qualsevol tipus de canvi (dient que hi ha dos tipus de canvi...).
Parmènides diu que <<l'ésser és, i el no ésser no és>>, per tant d'una unica unitat mai pot sorgir una pluritat,
cosa que Aristòtil tampoc defensa dient que les coses són plurals, ja que depenen de cada de facotrs subjectes
a les persones i que per tant estan sormesos a subjectivitat (com per exemple la idea de bé, cadasqú tindrà la
seva idea de bé, alguns coincidiran, però d'altres no).
Parmènides defensa que l'individu és independent (com Aristòtil també afirma), que és inmmutable (ja que no
accepta el canvi o moviment, per tant Aristòtil també s'oposa a aquesta afirmació), inmovible (Idem.),
indestructible (Aristòtil afirma que tot té un principi i un final [pas del ser al no ser −> el canvi]), compacte,
esfèric, homogèni. De totes questes qualitats atrivuides a l'ésser de Parmènides, Aristòtil només coincideix
amb l'idea de que l'esser és independent, ja que té plena llibertat per actuar.
Per tant, podem dir, que les coses que critica Aristòtil de la filosofia de Parmènides és quasi tot, ja que tots
dos tenen teories totalment oposades i mols diferents i per tant hi ha poques idees que comparteixin a pesar de
que l mestre d'Aristòtil (Plató) donàs molta importància a Parmènides.
5.− BIBLIOGRAFIA:
−Teoría de les Ideas de Platón − David ROSS.
−Diccionario de filosofía − José FERRATER MORA.
−Història de la filosofia − Friederich WELL.
−Llibre de text de classe.
7