CONTRA S`HISPANOFÒBIA MENORQUINSQUEHANDEIXATL`ILLA

16 Opinión
MENORCA ● Es Diari
VIERNES, 7 DE OCTUBRE DE 2016
Rallant en pla
Aguacate con limón
CONTRA S’HISPANOFÒBIA
POR ELLA ME
HARÍA LESBIANA
Joan D. Pons Torres
Historiador. President
Foment Cultural de
Menorca
S
’altre dia de pagès, un amic va confondre en un debat dos conceptes a
priori semblants, però profundament diferents: nacionalisme i patriotisme. Me va cridar s’atenció una reflexió, que ningú està llegitimat per autodenominar-se representant des poble. De tot
d’una em va venir an es cap un enemic de
ses injustícies, repartidor oficial de carnets des bé i des mal, defensor a ultrança
de sa llibertat d’expressió (des seus), fill
il·luminat des nou Progrés que marca es
camí a seguir de ses nostres illes davant es
monstro des lliberalisme i es malèfics conservadors. S’autodefineix com «Sa veu de
Menorca», encara que només compti amb
6.568 vots de 92.000 habitants que som
en aquesta Illa. Emperò açò no importa.
En efecte, Nel Martí encarna a dia d’avui
sa viva representació des cinisme que
desllueix sa nova política des segle XXI a
Menorca. I no per ses seues idees —que no
compartesc emperò respect—, sinó per
s’hipocresia des seu discurs inquisitorial a
la vegada que, suposadament, alliberador.
✒ SA JURA DE BANDERA a Menorca,
com un gra en es cul pes nacionalisme.
Sense cap dubte, ha estat sa gota que ha
fet vessar es got. ¡Quin despropòsit! uns
ciutadans —suposam que orquestrats per
qualque òrgan des pervers Estat Espanyol— han demanat a sa comandància militar que es faci una jura de bandera civil a
Menorca per reforçar sentimentalment es
seu compromís amb sa defensa de sa nació espanyola. ¡Déu mos guard! ¡que torna
es franquisme! res més enfora de sa realitat, s’èpica mostrada de llautó del sr. Martí
passarà a s’història, no només per voler
prohibir sa llibertat d’expressió i es lliure
pensament que ell reclama per se i per es
seus, sinó pets arguments mal garbetjats
amb es que ha pretès censurar aquests actes que són voluntat de sa societat civil
menorquina. Vet aquí es cinc arguments
estrella de Més. N’hi ha per llogar-hi cadiretes:
1. Espanya és “un invent, un mal invent
o pitjor encara: un invent que fa mal”.
Però ets hipotètics Països Catalans deuen
esser una realitat natural, ahistòrica, científica, atemporal, de caràcter immutable,
inalterable i inqüestionable.
2. Sa jura civil de bandera és «innecessària, insultant i genera divisió». En
canvi, Més pot donar suport an es cop
d’estat de sa separatista Generalitat de Catalunya de Carles Puigdemont, o proposar
esmicolar s’autonomia balear i sa Constitució Espanyola perquè Menorca passi a
Ells estan an es costat bo de

s’Humanitat, i noltros, tots es qui
no combregam amb ses rodes de
molí des nacionalisme, som
éssers maquiavèlics que habitam
a ses tenebres de l’infern
formar part d’una República Catalana.
Açò no genera cap divisió; tot són flors i
violes.
3. Sa jura civil de bandera “malversa diners públics”. Encara que realment no
costarà ni un cèntim més des prevists perquè sa jura civil de bandera coincidirà
amb s’exercici tàctic des Regiment d’Infanteria Palma 47. Açò sí, Més per Menorca i Més per Mallorca poden practicar sa
corrupció de baixa intensitat —com bé va
definir Antoni Camps— i constituir dos
grups parlamentaris diferents per cobrar
prop de 250.000€ més de ses arques públiques, de ses nostres butxaques. Açò no
és malversar. ¡Tot per la causa!
4. S’espanyolisme genera «crispació i
malestar en la societat de les Illes Balears»
i «representa un passat dolorós per a la
majoria de la gent, una Espanya anacròni-
ca que la societat actual vol oblidar». Ells
estan an es costat bo de s’Humanitat, i
noltros, tots es qui no combregam amb
ses rodes de molí des nacionalisme, som
éssers maquiavèlics que habitam a ses tenebres de l’infern. Ells representen sa modernitat —es nacionalisme, una ideologia
des segle XIX basada en s’exaltació de lo
propi contra lo dets altres i que mos ha
duit ni més ni manco que a dues Guerres
Mundials—, noltros som ets anacrònics
que volem viure en una Espanya plural de
ciutadans lliures i iguals en es segle XXI.
5. S’expressió de jurar sa bandera espanyola «esdevé una provocació intolerable
contra la voluntat popular dels nostres
pobles i dels nostres ciutadans». Com no
podria esser d’altra manera, ells són es
poble, i es demés som «s’heteropatriarcat», nou terme molt pràctic que es va
treure de dins sa mànega Alberto Garzón
per resumir en una paraula es conjunt de
tòpics amb que s’esquerra més radical
acostuma molt educadament, com sempre, a batiar an es qui no pensam com
ells: oligarques, fatxes, rics, etc.
Com va dir Vargas Llosa, «No hay que
confundir el nacionalismo de orejeras y su
rechazo del ‘otro’, siempre semilla de violencia, con el patriotismo, sentimiento sano y
generoso, de amor a la tierra donde uno
vio la luz, donde vivieron sus ancestros y se
forjaron los primeros sueños, paisaje familiar de geografías, seres queridos y ocurrencias que convierten en hitos de la memoria
y escudos contra la soledad. La patria no
son las banderas ni los himnos, ni los discursos apodícticos sobre los héroes emblemáticos, sino un puñado de lugares y personas que pueblan nuestros recuerdos y los tiñen de melancolía, la sensación cálida de
que, no importa donde estemos, existe un
hogar al que podemos volver».
Sorry, Nel, però no ha colat. Lo primer
que un ha d’apendre en democràcia és a
respectar ses idees de s’altre. Audietur et
altera pars. Mos veim a s’Esplanada des
Castell es pròxim diumenge 9 d’octubre a
les 11:00h. Tots junts contra s’hispanofòbia.
De més verdes en maduren
MENORQUINS QUE HAN DEIXAT L’ILLA
Eladi Saura
N
o hauríem de confondre la
història de Menorca amb la de
tots els menorquins, moltíssims
dels quals han deixat al llarg dels
temps la nostra Illa per a establir-se en altres territoris (la Florida, Algèria, etc.), i
que a partir de llavores han format més
part de la història de la terra que els ha
acollit que de la Menorca que deixaren,
igual que com els italians emigrats als Estats Units s’incorporaren a la història
d’aquell país, bé que no van deixar d’influir des d’allà i de forma més o menys in-
tensa sobre la vida de la Itàlia on van néixer.
En aquest breu article gairebé no parlaré de res més que del Principat de Catalunya com a l’importantíssim punt
d’atracció d’emigrants menorquins que ha
estat a través del temps i continua sent a
l’actualitat. És considerable el nombre
dels qui durant generacions ens hi hem
establert. Els menorquins la vida laboral
dels quals ha transcorregut a Catalunya
no hi hem anat, però, de forma semblant
a com ho feren altres menorquins a la
Florida o Algèria, sinó a través d’un constant degoteig demogràfic, més intens en
determinades ocasions que en d’altres i
que, com acab de dir, ve de lluny i continua ininterromput en el moment present.
Jo som un exemple de tants i tants menorquins que no solament han tingut tota
o bona part de la seva vida laboral al Principat, sinó que a més hi han format famílies (la meva dona i els meus fills i néts
són barcelonins). Anys després, part
d’aquesta gent de l’Illa que la va deixar hi
ha tornat per a residir-hi altra vegada,
però són molts els qui, tot i ja haver-se jubilat, s’han quedat a viure definitivament
a Catalunya.
Un gallec no deixa de ser gallec pel fet
d’haver emigrat. I un menorquí, tampoc.
Anys enrere, mentre passejava pel port
de Maó, m’hi vaig trobar un antic company d’estudis que hi pescava. Des de ben
jove vivia i treballava a Madrid i havia vingut a l’Illa a passar-hi alguns dies de vacances. Quan em va veure, sense deixar la
canya, va saludar-me i tot seguit em va
dir, ple de satisfacció i eufòric: «Aquí és ca
meva».
Paula Gómez de
Tejada Espinosa
Periodista
M
ide 1’72 cm. No es que sea la
altura perfecta, pero a ella todo le queda bien. No es ni rubia ni morena, es. A secas. Le
gusta el tecno, se le da fatal bailar y no
sabe servirte un cubata sin preguntarte
tres o cuatro veces antes qué es eso y cómo se prepara.
Por las mañanas es muy metódica: se
levanta, se toma sus tostadas con mantequilla y mermelada, se ducha, se viste y
sale a comerse el mundo trajeada y café
en mano. Lo que más me gusta de ella es
que aunque salga de fiesta, siempre se
levanta a poner las calles. Y me encanta,
porque así lo que hace es ampliar las posibilidades de poder encontrártela.
Su carácter es particular. De una forma bastante sutil, suele jugar a ser fría y
oscura, pero es pura fachada. En serio.
Si la conoces, date tiempo, porque si alguna vez tienes la suerte de poder desnudarla por dentro, verás que tiene un
no sé qué, qué sé yo que engancha. Y
que atrapa. Así que ándate con cuidado…
Sabe idiomas. Miles, muchos. Y no es,
precisamente, porque viaje mucho o
porque tenga mucho dinero para pagarse unas clases particulares. Es porque es
inquieta: le encanta el contacto con la
gente, descubrir nuevas culturas y probar cosas nuevas.
También le encanta aprender. Aprender de la gente, aprender a no juzgar y
aprender a vivir en orden pero sin reloj
ni calendario. Conociéndola como lo hago, creo que eso viene heredado de sus
padres: viajeros empedernidos y acogedores sin censura, humildes, sencillos,
independientes… Igual para compensar
lo horribles que fueron sus abuelos.
Es frenética. Si la ves por la calle siempre la verás en bicicleta: haga frío, llueva, salga el sol o nieve. Y, ojo, si la buscas
a la hora de comer, atento, porque seguro que lleva una manzana o un bocadillo de salami entre las manos…
No es mucho de restaurantes aunque
nunca digas nunca. Sabe vestir de gala,
pero lo hace en contadas ocasiones. Se
define como «moderna» y dice que su
color es el negro: suele llevar abrigos
hasta los pies, con pantalones, camiseta,
jersey y zapatos negros. Un día le pregunté que si siempre utilizaba ese color
porque dicen que el negro estiliza y
adelgaza; pero me dijo que no, que ella
pasa de eso, que viste así porque es alternativa.
Es una caja de sorpresas. Aunque llevo ya algunos meses a su lado, apuesto a
que no conozco ni el 40% de sus secretos. Es difícil. Encima tiene una agenda
apretadísima y verla sin cita previa es
complicado, pero hay algunas opciones…
Mira,
Busca en Google su nombre, que seguro que te sale algo…
Mi chica… se llama Berlín.