volum 2 tomàs aragay societat doctor alonso

Anuncio
DDT-10
25/1/08
10:25
Página 84
>
VOLUM 2
TOMÀS ARAGAY
SOCIETAT DOCTOR ALONSO
direcció
84
DDT-10
25/1/08
10:25
Página 86
SOCIETAT DOCTOR ALONSO
Centre de creació, formació i reflexió al voltant del fet escènic creat per Tomàs
Aragay i Sofía Asencio l’any 2002. Establert a Ventalló (Girona).
ESPECTACLES 2002 Tomorrow will be like today, Mercat de les Flors i Centre
Chorégraphique de Rennes / 2003 Sobre la bellesa, Festival Grec / 2004 Santa
Sofia, el solo d’una ignorant, Temporada Alta de Girona i L’Espai de Música i
Dansa de la Generalitat de Catalunya / 2005 Sobre la mort, Festival Grec / 2007
El traspiés de Luisa, Mercat de les Flors i La Friche la Belle de Mai-Marsella /
2007 Volum 2, Teatre Lliure.
ELS MEMBRES DE LA COMPANYIA
> Tomàs Aragay
(Barcelona, 1968). Guionista, dramaturg, actor i creador escènic.
Llicenciat en Direcció Escènica i Dramatúrgia per l’Institut del Teatre de
Barcelona.
El 1996 va fundar, amb Roger Bernat, el centre de producció General Elèctrica.
ACTOR 1996 Una història d’amor, General Elèctrica. Festival Grec - Mercat de les
Flors / 1997 10.000 kg, General Elèctrica. Festival Grec - Sala Apolo. Premi
Especial de la Crítica 96-97 / 1998 Confort Domèstic, General Elèctrica. Sitges
Teatre Internacional - Torre Los Arcos. Premi de la Crítica al Text Dramàtic 97-98
/ 1999 Polar, General Elèctrica i BTV / 1999 Showroom, de Sònia Gómez. L’Espai
/ 2000 Laboratorio de solos, d’Andrés Waksman. GUIONISTA 2000 Krámpack, coescrita amb Cesc Gay / 2003 En la ciudad, coescrita amb Cesc Gay / 2006 Ficció,
coescrita amb Cesc Gay. CREADOR ESCÈNIC (a banda dels espectacles amb Societat
Doctor Alonso). 1997 Cruza cuando el hombrecito esté en verde, Sala Olimpia,
Madrid. 1r Premi al Certamen Coreográfico de Madrid / 1998 By Natural Piety,
Festival Grec i General Elèctrica. CCCB, Barcelona / 1998 Night, Certamen
Coreográfico de Madrid i General Elèctrica. Sala Olimpia, Madrid / 1999 JOHN
KOVACH, State of Emergency, Festival Grec i General Elèctrica. Sala Beckett,
Barcelona. Prix d’Auteur dels Rencontres Chorégraphiques Internationales de
Seine-Sant-Denis (Bagnolet) / 2001 Paradise, Festival Grec i Isadora Danses.
Théâtre Equinoxe, Chateâuroux (França) / 2003 Shoping Bread, Temporada Alta i
l’Espai de Música i Dansa de la Generalitat de Catalunya. L’Espai.
86
> Sofía Asencio
(Elx, 1971). Intèrpret i creadora escènica. BALLARINA Ha treballat en diferents companyies (Vicente Sáez, Lanònima Imperial, Àngels Margarit/Mudances, General
Elèctrica, Acta). A partir d’un primer solo, Donde quieras, dirigit per Andrés
Waksman, inicia un camí més personal, on abandona la posició d’intèrpret d’algú
altre per començar a parlar del seu propi món. CREADORA ESCÈNICA (a banda dels
espectacles amb Societat Doctor Alonso). 2002 La reina de las nieves, creada juntament amb Iva Horvat / 2003 Émile Zatopek, solo de Mireia Serra / 2003 Hazme
feliz, performance creada juntament amb Iva Horvat. Galería La fábrica, Madrid.
PRESENTACIÓ DE LA COMPANYIA
A finals de l’any 2001, General Elèctrica, el centre de creació fundat per Tomàs
Aragay i Roger Bernat el 1996, tanca les seves portes per decisió unànime dels
seus membres, atenent tant a raons econòmiques i de l’entorn cultural com a raons
personals. És a partir d’aquest moment quan Tomàs Aragay, amb Sofía Asencio, es
plantegen una nova etapa en el seu desenvolupament artístic i creen la Societat
Doctor Alonso com un nucli obert i mutant d’artistes i com un espai per a la creació, la formació i la reflexió al voltant del fet escènic.
La Societat Doctor Alonso s’estableix físicament en una zona rural, a Ventalló
(Girona), per tal d’allunyar-se del "soroll" que envolta i uniformitza la creació i el
món artístic en una gran ciutat com Barcelona. Una forma de replegar la mirada
cap al nostre interior per buscar la nostra pròpia veu. Crear en un entorn rural i
local, ancorant els peus en la nostra pròpia tradició cultural per a, des d’aquest
observatori perifèric, construir un discurs universal fort.
Tanmateix, Societat Doctor Alonso neix amb una clara vocació d’intercanvi permanent amb l’exterior, vocació que es recolza en una doble convicció. Per una banda,
la necessitat de mantenir una escolta permanent dels camins creatius que es
desenvolupen a l’altre costat de les nostres fronteres; per altra, la imperiosa necessitat de mostrar el nostre treball a públics de procedència cultural diversa per
situar-lo en un marc de recepció plural que ens permeti rebre un feedback artísticament enriquidor. En la seva anterior etapa, Tomàs Aragay va col·laborar en diverses estructures de producció europees. Societat Doctor Alonso pretén consolidar –i
en el possible ampliar– aquestes col·laboracions en el futur.
Actualment, la companyia forma part de Cèl·lula, centre de creació i residència
recolzat per l’ICAC (on, a més a més del seu propi treball de creació, organitza
diverses activitats d’investigació i laboratori). Així mateix, és impulsora del festival
MAPA (Maig Art Paisatge i Acció), i acull en residència altres artistes i companyies
nacionals i estrangeres.
87
DDT-10
25/1/08
10:25
Página 88
ELS ESPECTACLES
2002 Tomorrow will be like today
Un espectacle apagat, aparentment fred, però ple de fogonades inesperades, de
petites revelacions nues, crues i directes, que ens permeten albirar els oceans emocionals, els desigs més obscurs, els camins més estranys per apropar-nos a l'altre i
a nosaltres mateixos.
2003 Sobre la bellesa
A Sobre la bellesa, cossos vells de gent
gran parlen, en un treball fonamentalment físic, sobre la bellesa interior,
sobre els ànims de la persona.
2007 El traspiés de Luisa
Espectacle en què quatre dones parteixen d’un error per desenvolupar una
peça sense cap interrupció, que s’encadena sense fissures. Les intèrprets troben el plaer en el fet d’estar en fals, fràgils, mostrant cruament i amb humor les
seves debilitats i flaqueses.
2007 Volum 2
En una pista de ball es barregen un peculiar DJ, una dona que balla i alguns accidents poètics per mostrar el menys espectacular: la poètica del que és patètic.
2004 Santa Sofia, el solo d’una ignorant
Una peça sobre el sacrifici, sobre aquella mena de sacrificis que no són lògics,
que resten indesxifrables (com els misteris de la fe). Les imatges i l’impacte
emocional que encara produeix en el
poble el Misteri d’Elx van ser la font
d’inspiració per a aquest treball.
2005 Sobre la mort
Un espectacle on els nens reflexionen en
veu alta sobre les grans qüestions i dilemes que configuren la vida dels adults
occidentals i dels inicis del segle XXI.
Sobre la mort és un cant a la vida, a la
ingenuïtat i a la tendresa.
88
89
DDT-10
25/1/08
10:25
Página 90
ALGUNES
RESPOSTES
VISIBLES
TOMÀS ARAGAY
Vaig néixer el 7 de març del 1968 a
Barcelona, en una família de classe
mitjana del barri de les Corts. Els avis i
àvies pertanyien a una certa burgesia
acomodada.
Vaig formar part de la companyia amateur La Fatal durant 5 anys, on de
forma autodidacta vaig començar a fer
teatre. Vaig estudiar tres anys la carrera
de Filosofia i Lletres i un any a l’Escola
Universitària de Traductors i Intèrprets,
més tard vaig estudiar Dramatúrgia i
Direcció a l’Institut del Teatre. Vaig formar part de diverses bandes de rock
and roll i vaig seguir algunes classes de
guitarra i bateria.
Primer vaig ser espectador i després
actor. La veritat es que no sé què és el
que em va fer acostar-me a les arts
escèniques. Potser el gust de treballar
amb altra gent, pel que té de treball en
equip. Explicar coses…
90
Les paraules en política estan molt gastades. En els temps que corren i si
m’haig d’etiquetar d’alguna manera
crec que el més pertinent és afirmar
que no sóc nacionalista. Més enllà del
fet nacionalista i de les seves implicacions culturals immediates, crec que
intento fer una feina que s’allunya del
blanc o negre, de la confrontació superficial de bons i dolents, etc. Crear poètiques simples en la forma i complexes
en el fons, on els grisos, els dubtes i les
fragilitats siguin protagonistes, i no les
certeses, les afirmacions ni els discursos tancats. La política actual és pobra;
etiqueta, confronta superficialitats i
fuig de la complexitat o el dubte. El
nacionalisme n’és la pitjor mostra.
Les impressions que més valoro com a
espectador són la simplicitat, l’emoció,
l’humor, el misteri, la concreció, la claretat expositiva.
M’agrada el ritual que el teatre proposa.
Un grup de gent es reuneix en un lloc
per compartir una experiència en viu i
en directe, tant els actants com els
espectadors. Després, és clar, hi ha
rituals teatrals que no m’agraden gens i
d’altres que m’agraden molt.
El teatre vol temps, demana una certa
reflexió i esforç de part de l’espectador.
No és un producte “fàcil” de consumir.
És per això que és degustat per un
nombre força petit de gent en la nostra
societat de consum ultraràpid. Per altra
banda, el teatre no és indústria, i per
tant té poc espai de maniobra en la nostra societat capitalista. I també és cert
que la potència publicitària del teatre
respecte d’altres ofertes d’oci és mínima. En tot cas, encara hi ha gent que
necessita viure experiències teatrals
transformadores amb altra gent.
Radical és una paraula molt gastada.
Una mica juvenil i trencador, no? Un ja
no busca la radicalitat com a objectiu.
Un mira de ser coherent amb la recerca formal i de fons que realitza en la
seva feina, procurant despullar els
materials per arribar millor al públic,
sent capaç de concentrar en escena el
màxim nombre d’elements que ajudin
a transmetre millor el sentit de la creació proposada. Mirant d’abarcar poc
per arribar a algun lloc.
també un espai de “llibertat” perquè
l’intèrpret reinterpreti cada dia la peça
davant del públic. El marge que es
dóna a la improvisació un cop la peça
es mostra al públic depèn molt de cada
proposta i de la seva pertinença.
En un intèrpret busco intel·ligència,
misteri, humor i món personal (tant
físic com mental).
La idea de ficció i de personatge és al
públic, no en nosaltres. És una convenció contra la qual no cal lluitar, sinó
aprofitar-se’n. Intentem presentar coses
al públic, no representar-les. Treballar
amb l’ara i aquí.
Abans de començar un procés de creació, el que tinc clar és:
a. L’equip artístic i tècnic. Fonamental.
b. La idea/idees-preguntes o reptes als
quals ens volem encarar en el procés de
treball.
c. La metodologia d’assaigs que seguirem en el procés.
d. Una espècie de dramatúrgia molt
personal. Anotacions d’idees, coses a
provar, imatges, atmosferes. Un conjunt
de reflexions, imatges i preguntes que
conformen un conjunt de punts de partida des d’on treballar.
La teatralitat convencional, dins del
marc d’una proposta no ficcional, pot
servir per “parodiar” segons quins comportaments. Enganyar el públic perquè
vegi la falsedat de la seva pròpia emoció. És una forma de despullar els
mecanismes.
L’elecció de l’equip artístic –intèrprets,
il·luminadors, músics, videoartistes– és
un pas fonamental de la dramatúrgia
mateixa en el treball de creació. Els cossos
i les persones que encarnaran la peça son
elements vertebradors del propi discurs.
Un treballa amb els límits que té.
Límits ben definits des del principi de
la producció. Un cop definits, procuro
oblidar-los.
La improvisació és una forma de recerca de material en els assajos. I és
El cos i l’ocupació de l’espai a partir
d’ell ha estat un dels pilars fonamentals
de la nostra feina al llarg dels anys.
Prefereixo parlar així que no de dansa,
ja que el cos i l’espai van més enllà que
la coreografia pròpiament dita.
La fugacitat de l’obra.
Desig (abans)
Èxtasi o no (durant)
Buidor (després)
91
DDT-10
25/1/08
10:25
Página 92
Sempre he estat més un lector de
novel·les, contes i còmics que no de
teoria teatral.
FRAGILITAT L’objectiu.
MODERN Passo.
VÍDEO Complicacions tècniques segur.
PLAER Val.
MICRÒFON No sé…
CRÍTIC Difícil.
HUMOR Sí.
MALENCONIA Tinc fill.
POSTMODERN Eh?
ADOLESCÈNCIA Cara de tonto.
NUESA Lo que hay.
PÚBLIC Desig.
RÀBIA Poca.
INUTILITAT I?
POESIA Especial.
INTUÏCIÓ Ok.
Punts de partida de l’espectacle que
presentem al Lliure:
Un home i una dona. Una ballarina i un
músic.
Dues presències i dos cossos diversos.
Dos llenguatges, el cos i el so.
Un retorn al cos com a centre del discurs.
Juxtaposar imatges, mesclar espais
sonors diversos.
92
Ballar la música simplement, sense significar res.
Musica dels 80’s.
Patetisme.
La seva justificació es basa en la recerca d’inspiració per als seus espectacles,
l’exploració de la veu interior i tot tipus
d’afirmacions extraordinàries.
En el panorama escènic de Barcelona
trobo a faltar un espai clarament definit
i que aposti en exclusiva pels llenguatges no convencionals i pels espectacles
de creació. Crec que hi ha tant els creadors com el públic per dotar de contingut un contenidor d’aquestes caracteristíques. I si aquest espai existís, els
espectadors que degusten aquestes
propostes estarien menys despistats
que actualment.
A ningú amb dos dits de front se li escapa que un esdeveniment com ha estat el
MAPA, aquest festival –i cito paraules
seves– “one day site-specific action”
que ja fa uns anys que funciona i que
també existeix per l’impuls de la
Societat, a ningú se li escapa, repeteixo,
que està generant en els individus de les
poblacions afectades, especialment la
gent gran i els infants, impactes psicològics encara per determinar, que seran,
des del meu punt de vista, clarament
nocius per al futur d’aquestes persones.
La intenció oculta de la Societat amb
aquests individus no és altra que la d’anar formant el seu públic del futur i,
encara més, teixir una xarxa de potencials col·laboradors que, com ja va preconitzar Otto Preminger al seu film El
Missatger de la por, esperen l’ordre per
alçar-se i aconseguir en un futur no
molt llunyà que, a la Societat Doctor
Alonso, se li construeixi un teatre, se li
assignin ajudes milionàries i se li donin
totes les condecoracions i medalles
possibles.
T.A. i la seva Societat han erradicat,
amb la seva intervenció cultural a la
Catalunya nord, actes tan mil·lenaris i
entranyables com l’aplec, el circ, les
titelles o els pastorets. Qui, després
d’haver assistit a un del seus espectacles i haver vist prostitutes estrangeres
amb paraigua dissertant vora un camí,
cotxes destartalats d’on surten zombies
sagnants i pianos amb pianistes excèntrics sobre la gespa torturant la fauna i
El que més detesto veure en un escenari és un actor “fals”. El que més m’emociona és trobar-hi algú o alguna cosa
que “para” el temps.
Voldria arribar a crear bellesa simple,
silenciosa. Que l’espectador disfruti
d’un tempo just i suau. Que l’espectador, rebent el conjunt, senti una petita
fractura interior que el faci pensar en la
seva manera d’habitar el món i en la
seva relació amb l’altre, o amb allò
altre. Vull disfrutar i fer disfrutar. ■
EXTRA
CESC GAY
Intentaré aclarir alguns conceptes i misteris al voltant de Tomàs Aragay (d’ara
en endavant T.A.), individu peculiar, i
les seves ramificacions artístiques fins
arribar a l’actual Societat Doctor Alonso.
D’entrada comentar que el senyor
Alonso en qüestió no és altre que un
dentista que ha estat atracat, sense
saber-ho, pels membres del col·lectiu
empordanès, liderats també per Sofía
Asencio (S.A.), la qual, juntament amb
T.A, la seva parella artístico-sentimental, han projectat el cognom familiar de
l’ingenu odontòleg a l’esfera de l’experimentació performàntica i els espectacles de dansa conceptual sense cap
tipus d’indemnització prèvia.
La banda empordanesa ja porta un
temps dedicant-se, en el més pur estil
Bonnie and Clyde, a arrasar amb tot el
que troba per la comarca, després de
fugir de Barcelona pel perill que la gran
ciutat i la rivalitat amb altres bandes
urbanes comportava.
93
DDT-10
25/1/08
10:25
Página 94
ESPAÑOL
DDT
la vegetació, qui, insisteixo, pot després
tenir-ne prou amb una sardana?
Em vénen al cap imatges desordenades
dels seus espectacles i encara se’m fa
difícil entendre com aquest individu no
ha estat processat per la justícia. Va
maltractar un grup d’avis en un espectacle titulat Sobre la bellesa, amb recachondeo inclòs al títol; va abusar d’infants menors a l’estil de qualsevol fàbrica de cuir de l’Índia al seu espectacle
Sobre la mort; i va provocar –i està
documentat gràficament– que S.A., la
seva parella, es trenqués la cama en
plena actuació com a venjança per una
baralla prèvia a la cuina familiar.
Jo mateix, i encara tinc l’informe de
l’hospital, vaig ser ingressat per una
arítmia greu casualment després d’assistir a l’estrena d’un altre espectacle,
Paradise, en el qual se’ns va torturar
amb unes imatges de la matança
del porc.
Podria estendre’m en altres activitats
delictives del col·lectiu, com ara l’especulació immobiliària, però degut a la
meva relació personal amb T.A. només
he volgut centrar-me en els aspectes
positius de la seva activitat artística, les
quals jo sincerament envejo, sobretot
perquè, des dels seus inicis, ja va aconseguir el més important i el que jo mai
no he pogut aconseguir amb el cinema:
fer només i sempre el que li surt del
cor, de l’estómac o de la punta de la…
I jo l’admiro per això. ■
Març 2007.
Cesc Gay és guionista i director de cinema. Ha dirigit i escrit “Hotel Room” (1998),
“Krámpack” (2000), “En la ciudad” (2003) i “Ficció” (2006) (les tres darreres escrites amb
Tomàs Aragay). És un dels creadors de la sèrie de televisió “Jet Lag”, de T de Teatre.
94
VOLUM 2
SOCIETAT DOCTOR ALONSO
Centro de creación, formación y reflexión
en torno al hecho escénico creado por
Tomàs Aragay y Sofía Asencio en el año
2002. Establecido en Ventalló (Girona).
Espectáculos 2002 Tomorrow will be like
today, Mercat de les Flors y Centre
Chorégraphique de Rennes / 2003 Sobre
la bellesa, Festival Grec / 2004 Santa
Sofia, el solo d’una ignorant, Temporada
Alta de Girona y L’Espai de Música i Dansa
de la Generalitat de Catalunya / 2005
Sobre la mort, Festival Grec / 2007 El
traspiés de Luisa, Mercat de les Flors y La
Friche la Belle de Mai-Marsella / 2007
Volum 2, Teatre Lliure.
LOS MIEMBROS DE LA COMPAÑÍA
Tomàs Aragay (Barcelona, 1968). Guionista, dramaturgo, actor y creador escénico.
Licenciado en Dirección Escénica y
Dramaturgia por el Institut del Teatre de
Barcelona.
En 1996 fundó, con Roger Bernat, el centro de producción General Elèctrica. Actor
1996 Una història d’amor, General
Elèctrica. Festival Grec - Mercat de les
Flors / 1997 10.000 kg, General
Elèctrica. Festival Grec - Sala Apolo.
Premio Especial de la Crítica 96-97 /
1998 Confort Domèstic, General
Elèctrica. Sitges Teatre Internacional Torre Los Arcos. Premio de la Crítica al
Texto Dramático 97-98 / 1999: Polar,
General Elèctrica y BTV. / 1999
Showroom, de Sònia Gómez. L’Espai /
2000 Laboratorio de solos, de Andrés
Waksman. Guionista 2000 Krámpack,
coescrita con Cesc Gay / 2003 En la ciudad, coescrita con Cesc Gay / 2006
Ficció, coescrita con Cesc Gay. Creador
escénico (exc. espectáculos con Societat
Doctor Alonso). 1997 Cruza cuando el
hombrecito esté en verde, Sala Olimpia,
Madrid. 1r Premio en el Certamen
Coreográfico de Madrid / 1998 By Natural
Piety, Festival Grec y General Elèctrica.
CCCB, Barcelona / 1998 Night, Certamen
Coreográfico de Madrid y General
Elèctrica. Sala Olimpia, Madrid / 1999
JOHN KOVACH, State of Emergency,
Festival Grec y General Elèctrica. Sala
Beckett, Barcelona. Prix d’Auteur dels
Rencontres Chorégraphiques Internationales de Seine-Sant-Denis (Bagnolet) /
2001 Paradise, Festival Grec y Isadora
Danses. Théâtre Equinoxe, Chateâuroux
(França) 2003 Shoping Bread, Temporada
Alta y l’Espai de Música i Dansa de la
Generalitat de Catalunya. L’Espai.
Sofía Asencio (Elche, 1971). Intérprete y
creadora escénica. Bailarina Ha trabajado
en diferentes compañías (Vicente Sáez,
Lanònima Imperial, Àngels Margarit
/Mudances, General Elèctrica, Acta). A
partir de un primer solo, Donde quieras,
dirigido por Andrés Waksman, inicia un
camino más personal, en el que abandona la posición de intérprete de otros para
empezar a hablar de su propio mundo.
Creadora escénica (exc. espectáculos con
Societat Doctor Alonso). 2002 La reina
de las nieves, creada con Iva Horvat /
2003 Émile Zatopek, solo de Mireia Serra
/ 2003 Hazme feliz, performance creada
con Iva Horvat. Galería La fábrica,
Madrid.
PRESENTACIÓN DE LA COMPAÑÍA
A finales del 2001, General Elèctrica, el
centro de creación fundado por Tomàs
Aragay y Roger Bernat en 1996, cierra sus
puertas por una decisión unánime de sus
miembros, atendiendo tanto a razones
económicas y del entorno cultural como a
razones personales. Es a partir de ese
momento cuando Tomàs Aragay, junto a
Sofía Asencio, se plantean una nueva
etapa en su desarrollo artístico y crean la
Societat Doctor Alonso, como un núcleo
abierto y mutante de artistas y como un
espacio para la creación, la formación y la
reflexión en torno al hecho escénico.
La Societat Doctor Alonso se establece
físicamente en una zona rural, en Ventalló
(Girona), para alejarse del "ruido" que
rodea y uniformiza la creación y el mundo
artístico en una gran ciudad como
Barcelona. Una forma de volver la mirada
hacia nuestro interior para buscar nuestra
propia voz. Crear en un entorno rural y
local, anclando los pies en nuestra propia
tradición cultural para, desde este observatorio periférico, construir un discurso
universal fuerte.
No obstante, Societat Doctor Alonso nace
con una clara vocación de intercambio permanente con el exterior, vocación que se
apoya en una doble convicción. Por un
lado, la necesidad de mantener una escucha permanente de los caminos creativos
que se desarrollan al otro lado de nuestras
fronteras; por otro, la imperiosa necesidad
de mostrar nuestro trabajo a públicos de
procedencia cultural diversa para situarlo
en un marco de recepción plural que nos
permita recibir un feedback artísticamente
enriquecedor. En su anterior etapa, Tomàs
Aragay colaboró en varias estructuras de
producción europeas. Societat Doctor
Alonso pretende consolidar –y en lo posible
ampliar– estas colaboraciones en el futuro.
Actualmente, la compañía forma parte de
Cèl·lula, un centro de creación y residencia apoyado por el ICAC (donde, además
de su propio trabajo de creación, organiza
varias actividades de investigación y laboratorio). Asimismo, es impulsora del festi-
val MAPA (Mayo Arte Paisaje y Acción), y
acoge en residencia a otros artistas y compañías nacionales y extranjeras.
LOS ESPECTÁCULOS
2002 Tomorrow will be like today Un
espectáculo apagado, aparentemente frío
pero lleno de fogonazos inesperados, de
pequeñas revelaciones desnudas, crudas y
directas que nos permiten divisar los océanos emocionales, los deseos más oscuros, los caminos más extraños para acercarnos al otro y a nosotros mismos.
2003 Sobre la bellesa En Sobre la bellesa, cuerpos viejos de gente mayor hablan,
en un trabajo fundamentalmente físico,
sobre la belleza interior, sobre los ánimos
de la persona.
2004 Santa Sofia, el solo d’una ignorant
Una pieza sobre el sacrificio, sobre ese
tipo de sacrificios que no son lógicos, que
se mantienen indescifrables (como los
misterios de la fe). Las imágenes y el
impacto emocional que aún producen en
el pueblo el Misterio de Elche fueron la
fuente de inspiración para este trabajo.
2005 Sobre la mort Un espectáculo en el
que los niños reflexionan en voz alta sobre
les grandes cuestiones y dilemas que configuran la vida de los adultos occidentales
y de los inicios del siglo XXI. Sobre la mort
es un canto a la vida, a la ingenuidad y a
la ternura. Un espejo que quiere reflejar
irónicamente la absurda complejidad
argumental en la que los occidentales han
convertido su existencia.
2007 El traspiés de Luisa Espectáculo en
el que cuatro mujeres parten de un error
para desarrollar una pieza sin ninguna
interrupción, que se enlaza sin fisuras. Las
intérpretes encuentran el placer en el
hecho de estar en falso, frágiles, mostrando crudamente y con humor sus debilidades y flaquezas.
2007 Volum 2 En una pista de baile se
mezclan un peculiar DJ, una mujer que
baila y algunos accidentes poéticos para
mostrar lo menos espectacular: la poética
de lo patético
ALGUNAS RESPUESTAS VISIBLES.
TOMÀS ARAGAY
Nací el 7 de marzo de 1968 en Barcelona,
en una familia de clase media del barrio
de Les Corts. Los abuelos y abuelas pertenecían a cierta burguesía acomodada.
Formé parte de la compañía amateur La Fatal
durante 5 años, en la que de forma autodidacta empecé a hacer teatro. Estudié tres
años la carrera de Filosofía y Letras y un año
en la Escuela Universitaria de Traductores e
Intérpretes. Más tarde estudié Dramaturgia y
Dirección en el Institut del Teatre. Formé
parte de varias bandas de rock and roll y tomé
algunas clases de guitarra y batería.
95
DDT-10
25/1/08
10:25
Página 96
ESPAÑOL
ESPAÑOL
DDT
Primero fui espectador y después actor. La
verdad es que no sé qué es lo que me hizo
acercarme a las artes escénicas. Quizás el
gusto por trabajar con otra gente, por lo
que tiene de trabajo en equipo. Contar
cosas…
Las palabras en política están muy gastadas. En los tiempos que corren y si tengo
que etiquetarme de algún modo creo que
lo más pertinente es afirmar que no soy
nacionalista. Más allá del hecho nacionalista y de sus implicaciones culturales
inmediatas, creo que intento hacer un trabajo que se aleja del blanco o negro, de la
confrontación superficial de buenos y
malos, etc. Crear poéticas simples en la
forma y complejas en el fondo, donde los
grises, las dudas y las fragilidades sean
protagonistas, y no las certezas, las afirmaciones ni los discursos cerrados. La
política actual es pobre; etiqueta, confronta superficialidades y huye de la complejidad o la duda. El nacionalismo es su
peor muestra.
Las impresiones que más valoro como
espectador son la simplicidad, la emoción,
el humor, el misterio, la concreción, la claridad expositiva.
Me gusta el ritual que el teatro propone.
Un grupo de gente se reúne en un sitio
para compartir una experiencia en vivo y
en directo, tanto los actantes como los
espectadores. Después, claro está, existen
rituales teatrales que no me gustan nada y
otros que me gustan mucho.
El teatro quiere tiempo, pide cierta reflexión y esfuerzo por parte del espectador.
No es un producto “fácil” de consumir.
Esa es la razón por la que es degustado
por un número bastante pequeño de gente
en nuestra sociedad de consumo ultrarápido. Por otra parte, el teatro no es industria, y por lo tanto tiene poco margen de
maniobra en nuestra sociedad capitalista.
Y también es cierto que la potencia publicitaria del teatro en comparación con
otras ofertas de ocio es mínima. En cualquier caso, todavía hay gente que necesita vivir experiencias teatrales transformadoras con otra gente.
Radical es una palabra muy gastada. Algo
juvenil y rompedor, ¿no? Uno ya no busca
la radicalidad como objetivo. Uno mira de
ser coherente con la búsqueda formal y de
fondo que realiza en su trabajo, procurando
desnudar los materiales para llegar mejor al
público, siendo capaz de concentrar en
escena el máximo número de elementos
que ayuden a transmitir mejor el sentido de
la creación propuesta. Intentando abarcar
poco para llegar a algún sitio.
Antes de empezar un proceso de creación,
lo que tengo claro es:
a. El equipo artístico y técnico.
Fundamental.
96
DDT
b. La idea/ideas-preguntas o retos a los
que nos queremos enfrentar durante el
proceso de trabajo.
c. La metodología de ensayos que seguiremos en el proceso.
d. Una especie de dramaturgia muy personal. Anotaciones de ideas, cosas por probar, imágenes, atmósferas. Un conjunto
de reflexiones, imágenes y preguntas que
conforman un conjunto de puntos de partida desde los que trabajar.
La elección del equipo artístico –intérpretes, iluminadores, músicos, video-artistas–
es un paso fundamental de la propia dramaturgia en el trabajo de creación. Los
cuerpos y las personas que encarnarán la
pieza son elementos vertebradores del propio discurso.
La improvisación es una forma de búsqueda de material en los ensayos. Y es también un espacio de “libertad” para que el
intérprete reinterprete cada día la pieza
frente al público. El margen que se da a la
improvisación una vez la pieza se muestra
al público depende mucho de cada propuesta y de su pertenencia.
En un intérprete busco inteligencia, misterio, humor y mundo personal (tanto físico como mental).
La idea de ficción y de personaje está en
el público, no en nosotros. Es una convención contra la que no hace falta luchar,
sino aprovecharse. Intentamos presentar
cosas al público, no representarlas.
Trabajar con el aquí y ahora.
La teatralidad convencional, en el marco
de una propuesta no ficcional, puede servir para “parodiar” según qué comportamientos. Engañar al público para que vea
la falsedad de su propia emoción. Es una
forma de desnudar los mecanismos.
El cuerpo y la ocupación del espacio a partir de él han sido uno de los pilares fundamentales de nuestro trabajo a lo largo
de los años. Prefiero hablar de esto más
que de danza, ya que el cuerpo y el espacio van más allá de la coreografía propiamente dicha.
Uno trabaja con los límites que tiene.
Límites bien definidos desde el principio
de la producción. Una vez definidos, procuro olvidarlos.
La fugacidad de la obra.
Deseo (antes)
Éxtasis o no (durante)
Vacío (después)
Siempre he sido más un lector de novelas,
cuentos y cómics que de teoría teatral.
FRAGILIDAD El objetivo.
MODERNO Paso.
VÍDEO Complicaciones técnicas seguro.
PLACER Vale.
MICRÓFONO No sé…
CRÍTICO Difícil.
HUMOR Sí.
MELANCOLÍA Tengo hijo.
POSMODERNO ¿Eh?
ADOLESCENCIA Cara de tonto.
DESNUDEZ Lo que hay.
PÚBLICO Deseo.
RABIA Poca.
INUTILIDAD ¿I?
POESÍA Especial.
INTUICIÓN Ok.
Puntos de partida del espectáculo que
presentamos en el Lliure:
Un hombre y una mujer. Una bailarina y
un músico.
Dos presencias y dos cuerpos diversos.
Dos lenguajes, el cuerpo y el sonido.
Un regreso al cuerpo como centro del discurso.
Yuxtaponer imágenes, mezclar espacios
sonoros distintos.
Bailar la música simplemente, sin significar nada.
Música de los 80.
Patetismo.
En el panorama escénico de Barcelona
echo de menos un espacio claramente
definido y que apueste en exclusiva por los
lenguajes no convencionales y por los
espectáculos de creación. Creo que existen tanto los creadores como el público
para dotar de contenido un contenedor de
estas características. Y si este espacio
existiera, los espectadores que degustan
estas propuestas estarían menos despistados que actualmente.
Para empezar, comentar que el señor
Alonso en cuestión no es otro que un dentista que ha sido atracado, sin saberlo, por
los miembros del colectivo ampurdanés,
liderados también por Sofía Asencio
(S.A.), que, junto a T.A., su pareja artístico-sentimental, han proyectado el apellido
familiar del ingenuo odontólogo a la esfera de la experimentación performántica y a
los espectáculos de danza conceptual sin
ningún tipo de indemnización previa.
La banda ampurdanesa lleva ya un tiempo
dedicándose, en el más puro estilo Bonnie
and Clyde, a arrasar con todo lo que
encuentra por la comarca, tras huir de
Barcelona por el peligro que la gran ciudad y la rivalidad con otras bandas urbanas comportaba.
Su justificación se basa en la búsqueda de
inspiración para sus espectáculos, la
exploración de la voz interior y todo tipo de
afirmaciones extraordinarias.
A nadie con dos dedos de frente se le
escapa que un event como ha sido el
MAPA, este festival –y cito palabras suyas–
“one day site-specific action” que ya hace
unos años que funciona y que también
existe por el impulso de la Societat, a
nadie se le escapa, repito, que está generando en los individuos de las poblaciones
afectadas, especialmente entre la gente
mayor y los niños, impactos psicológicos
todavía por determinar, que serán, desde
mi punto de vista, claramente nocivos para
el futuro de estas personas.
La intención oculta de la Societat con estos
individuos no es otra que la de ir formando
su público del futuro y, aún más, tejer una
red de potenciales colaboradores que,
como ya predijo Otto Preminger en su film
El Mensajero del Miedo, esperan la orden
para alzarse y conseguir en un futuro no
muy lejano que a la Societat Doctor Alonso
se le construya un teatro, se le asignen ayudas millonarias y se le otorguen todas las
condecoraciones y medallas posibles.
T.A. y su Societat han erradicado, con su
intervención cultural en la Cataluña norte,
actos tan milenarios y entrañables como el
aplec, el circo, los títeres o los pastorets.
¿Quién, tras haber asistido a uno de sus
espectáculos y haber visto prostitutas
extranjeras con paraguas disertando al
borde de un camino, coches destartalados
de donde salen zombies sangrando y pianos con pianistas excéntricos sobre el césped torturando la fauna y la vegetación,
quién, insisto, después puede tener suficiente con una sardana?
fábrica de cuero de la India en su espectáculo Sobre la mort; y provocó –y está
documentado gráficamente– que S.A., su
pareja, se rompiera la pierna en plena
actuación como venganza por una pelea
previa en la cocina familiar.
Yo mismo, y todavía tengo el informe del
hospital, fui ingresado por una arritmia
grave casualmente después de asistir al
estreno de otro espectáculo, Paradise, en
el que se nos torturó con unas imágenes
de la matanza del cerdo.
Podría extenderme en otras actividades
delictivas del colectivo, como por ejemplo
la especulación inmobiliaria, pero debido
a mi relación personal con T.A. sólo he
querido centrarme en los aspectos positivos de su actividad artística, aspectos que
yo sinceramente envidio, sobre todo porque, desde sus inicios, ya consiguió lo
más importante y lo que yo nunca he podido conseguir con el cine: hacer sólo y
siempre lo que le sale del corazón, del
estómago o de la punta de la…
Y le admiro por eso.
Me vienen a la cabeza imágenes desordenadas de sus espectáculos y todavía se me
hace difícil entender cómo este individuo
no ha sido procesado por la justicia.
Maltrató a un grupo de abuelos en un
espectáculo titulado Sobre la bellesa, con
recachondeo incluido en su título; abusó
de niños menores al estilo de cualquier
Marzo 2007.
Cesc Gay es guionista y director de cine.
Ha dirigido y escrito Hotel Room (1998),
Krámpack (2000), En la ciudad (2003) y
Ficció (2006) (las tres últimas escritas
con Tomàs Aragay). Es uno de los creadores de la serie Jet Lag, de T de Teatre. ■
Lo que más detesto ver en un escenario es
un actor “falso”. Lo que más me emociona es encontrar a alguien o a algo que
“para” el tiempo.
Quisiera llegar a crear belleza simple,
silenciosa. Que el espectador disfrute de
un tempo justo y suave. Que el espectador,
recibiendo el conjunto, sienta una pequeña fractura interior que le haga pensar en
su modo de habitar el mundo y en su relación con el otro, o lo otro. Quiero disfrutar
y hacer disfrutar.
EXTRA.
CESC GAY
Intentaré aclarar algunos conceptos y misterios en torno a Tomàs Aragay (de aquí en
adelante T.A.), individuo peculiar, y sus
ramificaciones artísticas hasta llegar a la
actual Societat Doctor Alonso.
97
DDT-10
25/1/08
10:25
Página 98
ENGLISH
ENGLISH
DDT
VOLUM 2
SOCIETAT DOCTOR ALONSO
Centre for creation, training and reflection
regarding stage art created by Tomàs
Aragay and Sofía Asencio in the year
2002. Established in Ventalló (Girona).
Shows 2002 Tomorrow will be like today,
Mercat de les Flors and Centre
Chorégraphique de Rennes / 2003 Sobre
la bellesa, Festival Grec / 2004 Santa
Sofia, el solo d’una ignorant, Temporada
Alta de Girona and L’Espai de Música i
Dansa de la Generalitat de Catalunya /
2005 Sobre la mort, Festival Grec / 2007
El traspiés de Luisa, Mercat de les Flors
and La Friche la Belle de Mai-Marsella /
2007 Volum 2, Teatre Lliure.
COMPANY MEMBERS
Tomàs Aragay (Barcelona, 1968).
Scriptwriter, dramaturg, actor and stage
creator.
A graduate in Stage Direction and
Dramaturgy from Barcelona’s Institut del
Teatre.
In 1996, together with Roger Bernat, he
founded the General Elèctrica production
centre. Actor 1996 Una història d’amor,
General Elèctrica. Festival Grec - Mercat
de les Flors / 1997 10.000 kg, General
Elèctrica. Festival Grec - Sala Apolo.
Special Critics’ Prize 96-97 / 1998
Confort Domèstic, General Elèctrica.
Sitges Teatre Internacional - Torre Los
Arcos. Critics’s Prize for Dramatic Text 9798 / 1999 Polar, General Elèctrica and
BTV / 1999 Showroom, by Sònia Gómez.
L’Espai / 2000 Laboratorio de solos, by
Andrés Waksman. Scriptwriter 2000
Krámpack, co-written with Cesc Gay /
2003 En la ciudad, co-written with Cesc
Gay / 2006 Ficció, co-written with Cesc
Gay. Stage Creator (excl. shows with
Societat Doctor Alonso). 1997 Cruza
cuando el hombrecito esté en verde, Sala
Olimpia, Madrid. 1st Prize at the
Choreographic Contest of Madrid / 1998
By Natural Piety, Festival Grec and
General Elèctrica. CCCB, Barcelona /
1998 Night, choreographic Contest of
Madrid and General Elèctrica. Sala
Olimpia, Madrid / 1999 JOHN KOVACH,
State of Emergency, Festival Grec and
General
Elèctrica.
Sala
Beckett,
Barcelona. Prix d’Auteur dels Rencontres
Chorégraphiques Internationales de SeineSant-Denis (Bagnolet) / 2001 Paradise,
Festival Grec and Isadora Danses. Théâtre
Equinoxe, Chateâuroux (France) 2003
Shoping Bread, Temporada Alta and Espai
de Música i Dansa de la Generalitat de
Catalunya. L’Espai.
Sofía Asencio (Elx, 1971). Performer and
98
DDT
stage creator. Dancer She has worked with
different companies (Vicente Sáez,
Lanònima Imperial, Àngels Margarit/
Mudances, General Elèctrica, Acta). After
her first solo, Donde quieras, directed by
Andrés Waksman, she embarked upon a
more personal path, where she abandoned
the position of playing someone else to
start talking about her own world. Stage
Creator (excl. shows with Societat Doctor
Alonso). 2002 La reina de las nieves, created jointly with Iva Horvat / 2003 Émile
Zatopek, solo by Mireia Serra / 2003
Hazme feliz, performance created jointly
with Iva Horvat. Galería La fábrica, Madrid.
COMPANY PRESENTATION
At the end of the year 2001, General
Elèctrica, the centre for creation founded
by Tomàs Aragay and Roger Bernat in
1996, closed its doors in line with the
unanimous decision of its members, owing
to financial reasons, the cultural environment and personal reasons alike. From
that moment, Tomàs Aragay, together with
Sofía Asencio, proposed a new phase in
their artistic development and created
Societat Doctor Alonso, as an open and
mutating core of artists and a space for
creation, learning and reflection on the
stagecraft.
Societat Doctor Alonso was physically
established in a rural area, in Ventalló
(Girona), in order to stay away from the
“noise” that surrounds and uniformises
creation and the artistic world in a large
city like Barcelona. A way of turning the
gaze towards our interior to search for our
own voice. Creating in a rural and local
environment, anchoring our feet in our
own cultural tradition in order to, from this
peripheral observatory, construct a strong
universal discourse.
At the same time, Societat Doctor Alonso
was born with a clear vocation of constant
exchange with the exterior, a vocation
supported by a dual conviction. Firstly, the
need to constantly monitor creative paths
that are developed on the other side of our
frontiers; secondly, the imperious need to
show our work to audiences of diverse
cultural backgrounds in order to put it
within a framework of plural reception that
allows us to receive artistically enriching
feedback. In his previous phase, Tomàs
Aragay collaborated on different European
production structures. Societat Doctor
Alonso aims to consolidate –and wherever
possible extend– these collaborations in
the future.
Currently, the company forms part of
Cèl·lula, a centre for creation and residence
supported by the ICAC (where, in addition
to its own creation work it organised
different research and laboratory activities).
In addition, it was the driving force behind
the MAPA (Maig Art Paisatge i Acció – May
Art Landscape and Action) festival, and
plays host to other national and foreign
artists and companies in residence.
SHOWS
2002 Tomorrow will be like today A show
that looks at what is “strange” in human
behaviours, in the darkest and most unexpected corners of people's behaviour. A
muted show, apparently cold, but full of
unexpected flashes, of small, naked,
crude and direct revelations that allow us
to glimpse the emotional oceans, the
darkest desires, the strangest paths for
getting close to the other and to ourselves.
2003 Sobre la bellesa In Sobre la bellesa,
old bodies belonging to elderly people talk,
in a fundamentally physical work, about
interior beauty, about a person's spirit.
2004 Santa Sofia, el solo d’una ignorant
A play on sacrifice, on those types of
sacrifice that are not logical, that remain
undecipherable (like the mysteries of
faith). The images and emotional impact
that the Mystery of Elche still produces on
the people were the source of inspiration
for this work.
2005 Sobre la mort A show where
children reflect out loud on the great questions and dilemmas that make up the life
of western adults at the beginning of the
21st century. Sobre la mort is a song to
life, to ingenuity and to tenderness.
2007 El traspiés de Luisa A show in which
four women start off from a mistake to
develop a piece without any interruptions,
that connects up without cracks. The performers find pleasure in the fact that they
are wrong, fragile, showing crudely and
with humour their weaknesses and frailties.
2007 Volum 2 Mixing on a dance floor
are a peculiar DJ, a woman who dances
and some poetic accidents to show the
least spectacular: the poetics of what is
pathetic.
SOME VISIBLE ANSWERS.
TOMÀS ARAGAY
I was born on 7 March 1968 in Barcelona,
to a middle-class family from the Les
Corts neighbourhood. My grandparents
belonged to a certain comfortably-off
bourgeoisie.
I formed part of the amateur company
La Fatal for 5 years, where I began doing
theatre in a self-taught way. I studied
Philosophy and Letters for three years and
at the University School of Translators and
Interpreters for one year, later I studied
Dramaturgy and Direction at the Institut
del Teatre. I formed part of several rockand-roll bands and took some guitar and
drums classes.
I was a spectator first and then an actor.
The truth is that I don't know what led me
to the stage arts. Perhaps the fact that I
liked working with other people, because
of the team work involved. Explaining
things …
Words in politics are very worn out. In
current times and if I have to label myself
in some way, I believe it is most pertinent
to affirm that I am not a nationalist.
Beyond the nationalist fact and its
immediate cultural implications, I believe
that I try to do a job that stays away from
black and white, from the superficial
confrontation of goodies and baddies, etc.
Creating poetics that are simple in form
and complex deep down, where shades
of grey, doubts and fragilities are
protagonists, and not certainties,
affirmations or closed discourses. Politics
today are poor; they confront superficialities
and flee complexity or doubt. Nationalism
is the worst example of this.
The impressions that I value most as a
spectator are simplicity, emotion, humour,
mystery, realisation, expositive clarity.
I like the ritual proposed by theatre. A
group of people meet in a place to share
an experience live, actors and audience
alike. Afterwards, of course, there are
theatre rituals that I don't like at all and
others that I really like.
Theatre needs time; it demands a certain
reflection and effort from the spectator. It
is not an “easy” product to consume.
That’s why it is sampled by quite a small
number of people in our ultra-fast
consumer society. Moreover, theatre is not
industry, and therefore it has little room for
manoeuvre in our capitalist society. And it
is also true that theatre’s advertising power
with respect to other leisure offerings is
minimal. In any case, there are still people
who need to live transforming theatrical
experiences with other people.
Radical is a very spent word. Rather youthful and breakaway, isn't it? One no longer
seeks radicality as an objective. One looks
to be coherent with the formal and background research one carries out in one’s
work, trying to strip down the materials in
order to reach the audience better, being
capable of concentrating on stage the
maximum number of elements that help to
better transmit the meaning of the creation proposed. Looking to embrace little in
order to get somewhere.
Before beginning a process of creation,
what I have clear in my mind is:
a. The artistic and technical team.
Fundamental.
b. The idea/ideas-questions or challenges
which we want to confront in the work
process.
c. The rehearsals methodology we will
follow during the process.
d. A kind of very personal dramaturgy.
Annotations of ideas, things to try out,
images, atmospheres. A set of reflections,
images and questions that make up a set
of starting points from which to work.
The choice of the artistic team –performers, lighting technicians, musicians,
video-artists– is a fundamental step of the
dramaturgy itself in the creation work. The
bodies and people who will incarnate the
play are structural elements of the
discourse itself.
Improvisation is a form of searching for
material in rehearsals. And it is also a
space for “freedom” because the performer reinterprets the play every day in front
of the audience. The margin that is given
to improvisation once the play is shown to
the audience depends a great deal on
each proposal and its pertinence.
In a performer I seek intelligence, mystery,
humour and personal world (physical and
mental alike).
The idea of fiction and character is in the
audience, not in us. It is a convention
against which it is not necessary to fight,
but to take advantage of it. We try to present things to the audience, not to represent them. Working with the here and now.
Conventional theatricality, within the
framework of a non-fictional proposal, may
serve to “parody” certain behaviours.
Deceiving the audience so that is sees the
falseness of its own emotion. It is a form
of stripping the mechanisms.
The body and the occupation of space
based on it has been one of the fundamental pillars of our work for years. I
prefer to talk thus rather than dance,
as the body and the space go beyond
choreography itself.
One works with the limits that one has.
Limits that are well-defined from
the beginning of the production. Once
defined, I try to forget them.
FRAGILITY The objective.
MODERN Count me out.
VIDEO Technical complications for sure.
PLEASURE Fine.
MICROPHONE I don’t know …
CRITIC Difficult.
HUMOUR Yes.
MELANCHOLY I have a son.
POSTMODERN Eh?
ADOLESCENCE Daft face.
NUDITY What there is.
AUDIENCE Desire.
RAGE Not much.
USELESSNESS And?
POETRY Special.
INTUITION Ok.
Starting points of the show that we are
presenting at the Lliure:
A man and a woman. A dancer and a
musician.
Two presences and two diverse bodies.
Two languages, the body and sound.
A return to the body as centre of the
discourse.
Juxtaposing of images, mixing different
sound spaces.
Simply dancing to the music, without it
meaning anything.
Music of the 80’s.
Pathos.
On Barcelona’s stage scene I find lacking
a clearly defined space that is committed
exclusively to unconventional languages
and creation shows. I believe that there
sufficient creators and audiences to be
able to fill a venue of such characteristics
with content. And if that space existed,
the spectators that sample these proposals
would not be as confused as they are
at present.
What I hate most on a stage is seeing a
“false” actor. What moves me most is to
find someone or something there that
“stops” time.
I would like to come to create simple,
silent beauty. For the spectator to enjoy a
just and gentle tempo. For spectators, on
receiving the overall show, to feel a small
interior fracture that makes them think
about their way of inhabiting the world and
their relationship with the other, or
that other. I want to enjoy and cause
enjoyment.
The fleetingness of the work.
Desire (beforehand)
Ecstasy or not (during)
Emptiness (afterwards)
EXTRA.
CESC GAY
I have always been more a reader
of novels, stories and comics than of
theatrical theory.
I will try and clarify some concepts and
mysteries surrounding Tomàs Aragay
(hereinafter T.A.), a peculiar individual,
and related artistic ramifications up to the
present-day Societat Doctor Alonso.
99
DDT-10
25/1/08
10:25
Página 100
ENGLISH
DDT
First I would say that the Doctor Alonso in
question is none other than a dentist who
has been attacked, unknowingly, by
members of the Empordà collective, led
also by Sofía Asencio (S.A.), who, together
with T.A, her artistic and romantic partner,
has projected this naive orthodontist’s
family name into the sphere of performing
experimentation and conceptual dance
shows without any kind of prior
compensation.
The Empordà collective has for some time
been devoted, in purest Bonnie and Clyde
style, to sweeping the board with everything it finds in the area, having fled
Barcelona due to the danger that the great
city and rivalry with other urban bands
entailed.
Its justification is based on the search for
inspiration for its shows, exploration of the
inner voice and all kinds of extraordinary
affirmations.
It can escape nobody with any sense that
an event such as MAPA, that –and I cite
their words– “one day site-specific action”
festival that has been held for several
years and exists thanks to Societat’s drive,
it can escape nobody, I repeat, that in
individuals in the affected populations,
especially elderly people and children, it is
producing psychological impacts yet to be
determined which will be, in my view,
clearly harmful for these people’s future.
Societat’s intention with these individuals
is none other than to train its future
audience and, furthermore, have a
network of potential collaborators as
recommended by Otto Preminger in his
film The Messenger. They await orders to
rise up and achieve in a none-too-distant
future the building of a theatre for Societat
Doctor Alonso, the assignment of millions
in grants and awarding of all the prizes
and medals possible.
T.A. and his Societat have eradicated, with
their cultural intervention in northern
Catalonia, such ancient and charismatic
events as the rallies, the circus, puppets
and nativity plays. Who, after seeing one of
their shows featuring foreign prostitutes
with umbrellas discoursing on a roadside,
bleeding zombies emerging from battered
cars and pianos with eccentric pianists on
the grass torturing fauna and vegetation,
who, I insist, will be satisfied after that by
a mere sardana?
Disordered images of their shows come
into my mind and I still find it difficult to
understand how that individual has not
been prosecuted. He maltreated a group of
elderly people in a show called Sobre la
bellesa; even its title was a double
entendre (bellesa, beauty, sounds like
vellesa, old age); he abused young
children in the style of any leather factory
in India with his show Sobre la mort; and
he caused –and this is graphically documented– S.A., his partner, to break her leg
in the middle of a performance in revenge
for a previous fight in the family kitchen.
As for me, I still have the hospital
admission report, having been admitted
for a serious arrhythmia by chance after
attending the opening of another show,
Paradise, in which he tortured us with
images of the killing of a pig.
I could carry on about other criminal
activities by this collective, such as real
estate speculation, but owing to my
personal relationship with T.A. I have only
wanted to focus on the positive aspects of
his artistic activity, which I sincerely envy,
above all because, since the very start, he
has achieved the most important thing,
something I have never managed to
do with cinema: to do only and always
whatever his heart, stomach, or the tip of
his... told him to do.
And for that reason I admire him.
March 2007
Cesc Gay is a scriptwriter and film director. He has directed and written Hotel
Room (1998), Krámpack (2000), En la
ciudad (2003) and Ficció (2006) (the last
three written with Tomàs Aragay). He is
one of the creators of the series Jet Lag, by
T de Teatre. ■
>
TEENAGER EXPERIENCE:
STRAITHEN CON FREIGTHEN
NAO ALBET
i MARCEL BORRÀS
NAO ALBET
de
direcció
100
Descargar