porta de l`assut d`en carròs puerta del azud de en carròs

PORTA DE L’ASSUT D’EN CARRÒS
Aquesta singular porta de fusta i xapa de ferro estava situada a
la casa de comportes del marge esquerre de l’assut d’En Carròs.
Tant les cases de comportes, com l’antiga resclosa de pedra i
morter, van estar construïdes després de signar a Potries, l’any
1782, una concòrdia sobre el repartiment de les aigües del riu
Serpis o Alcoi, encara que les obres no començaren fins l’any
1843.
Des de la referida casa, surt la séquia anomenada d’En Carròs
o de Palma, que històricament servia per a proveir d’aigua les
terres situades entre el riu Serpis i el Vernissa, transcorrent pels
termes d’Ador, Palma i Beniarjó. La construcció d’un aqüeducte
PUERTA DEL AZUD DE EN CARRÒS
al riu Vernissa al segle XV, farà possible l’arribada dels excedents
del cabal a les terres del Real de Gandia i, sobre tot, a Gandia.
Els cinc panys de la porta ens parlen de la històrica problemàtica respecte del control i la distribució de l’aigua disponible,
així com del caràcter hermètic del sistema, una constant que
es repetirà en altres punts i elements del nostre itinerari. Amb
tota seguretat, i ja al segle XIX, serien els representants dels
cinc municipis esmentats més amunt els dipositaris de les claus
d’aquesta porta, tenint en compte que si no hi estaven tots
presents, no es podia donar l’eixida d’aigua al sistema.
Assut, de l’àrab as-sudd que significa barrera, parada
Esta singular puerta de madera y chapa de hierro estaba situada en
la casa de compuertas del margen izquierdo del azud de En Carròs.
Tanto las casas de compuertas como la antigua presa de piedra y
mortero fueron construidas después de la firma en Potries, en el año
1782, de una concordia sobre el reparto de las aguas del río Serpis
o Alcoi, aunque las obras no empezaron hasta el año 1843.
Desde la referida casa sale la acequia llamada de En Carròs o
de Palma, que históricamente servía para proveer de agua las
tierras situadas entre el río Serpis y el Vernissa, transcurriendo por
los términos de Ador, Palma y Beniarjó. La construcción de un
acueducto en el río Vernissa a principios del siglo XV hará posible la
Casa de Comportes
Casa de Compuertas
Las cinco cerraduras de la puerta nos hablan de la histórica
problemática respeto del control y la distribución del agua disponible,
así como del carácter hermético del sistema, una constante que se
repetirá en otros puntos y elementos de nuestro itinerario. Con toda
seguridad, y ya en el siglo XIX, fueron los representantes de los cinco
municipios mencionados más arriba los depositarios de las llaves
de esta puerta, teniendo en cuenta que si no estaban todos presentes,
no se podía dar la salida de agua al sistema.
Azud, del árabe as-sudd que significa barrera, parada
És en realitat una construcció realitzada al llit del riu amb el propòsit de
detenir, emmagatzemar i elevar el nivell de l’aigua, per a derivar-la a unes
canalitzacions excavades als marges del mateix riu i, així, poder conduirla per al seu aprofitament. L’assut d’En Carròs es localitza al riu Serpis
o Alcoi, entre els termes municipals de Vilallonga i Ador, i origina la
complexa xarxa d’irrigació de l’extensa planura al·luvial que caracteritza
a la Safor. L’aigua emmagatzemada es derivada pel marge dret, a través
d’una casa de comportes, a una àmplia galeria subterrània des de la qual
sorgeixen dues canalitzacions: la séquia Reial, que distribuirà l’aigua al
marge dret, i la séquia d’En Carròs o de Palma que, discorrent per sota
de la presa fins a una altra casa de comportes situada al marge esquerre,
portarà l’aigua fins a les terres situades a aquest costat del riu.
Respecte als orígens, sabem per la documentació històrica que al segle
XIV hi havien dues rescloses construïdes amb troncs, còdols, terra i
algues, encara que sembla molt probable que existiren amb anterioritat, ja
que el sistema és hereu dels complexos hidràulics del període andalusí. A
més a més, eren motiu de constants conflictes i any rere any sofrien greus
desperfectes per les característiques hídriques d’aquest riu mediterrani
amb fortes avingudes. A finals del segle XVIII es decideix fer una sòlida
i única resclosa, ara construïda amb pedra i morter de calç, singular
construcció iniciada l’any 1843 i que va quedar parcialment amagada tot
just per sota del formigó de les darreres obres de remodelació de l’assut,
finalitzades l’any 1990.
llegada de los excedentes del caudal a las tierras del Real de Gandia
y, sobre todo, a Gandia.
RIU SERPIS
RÍO SERPIS O ALCOI
Trestellador
Compuerta
Séquia Reial
Acequia Reial
Séquia d’En Carròs
Acequia d’En Carròs
Es en realidad una construcción realizada en el cauce del río con el propósito
de detener, almacenar y elevar el nivel del agua, para derivarla a unas
canalizaciones excavadas en los márgenes del mismo río y así poder conducirla
para su aprovechamiento. El azud de En Carròs se localiza en el río Serpis
o Alcoi, entre los términos municipales de Vilallonga y Ador, y origina la
compleja red de irrigación de la extensa llanura aluvial que caracteriza a la
Safor. El agua almacenada es derivada por el margen derecho, a través de una
casa de compuertas, a una amplia galería subterránea desde la cual surgen
dos canalizaciones: la Acequia Reial, que distribuirá el agua en el margen
derecho, y la Acequia de En Carròs o de Palma que, discurriendo por debajo
de la presa hasta otra casa de compuertas situada en el margen izquierdo,
llevará el agua hasta las tierras situadas en este lado del río.
Con respecto a los orígenes, sabemos por la documentación histórica que
en el siglo XIV había dos presas construidas con troncos, guijarros, tierra
y algas, aunque parece muy probable que existieran con anterioridad,
ya que el sistema es heredero de los complejos hidráulicos del período
hispanomusulmán. Además, eran motivo de constantes conflictos y año
tras año sufrían graves desperfectos por las características hídricas de este
río mediterráneo con fuertes avenidas. A finales del siglo XVIII se decide
hacer una sólida y única presa, ahora construida con piedra y mortero de
cal, singular construcción iniciada el año 1843 y que quedó parcialmente
escondida justo debajo del hormigón de las últimas obras de remodelación
del azud, finalizadas el año 1990.