Un viatge de mil dimonis (i un parell d’àngels) OPS / El Roto / Rábago Un viatge de mil dimonis (i un parell d’àngels) o t o R l E S P O o g a b Rá o t o R l E S P O o g a b á R Un viatge de mil dimonis (i un parell d’àngels) Centre d’Art Tecla Sala Del 26 de setembre de 2012 al 24 de febrer de 2013 Real Academia de Bellas Artes de San Fernando El dibuix d’El Roto desperta cada matí la nostra consciència social des de les pàgines d’opinió del diari El País. Amb una sola imatge —de vegades acompanyada d’una frase— Andrés Rábago ens convida a reflexionar sobre el món en què vivim i a ser crítics amb la realitat que ens envolta. Però, encara que les seves vinyetes ens facin somriure, Andrés Rábago no és un humorista gràfic. La seva feina transita entre l’art i la comunicació, entre la sàtira i la denúncia social. Rábago és un pensador que posa la seva ploma al servei de les idees i de la consciència social per desemmascarar les falsedats i les mentides per mitjà de la sàtira. A L’Hospitalet tenim el privilegi de descobrir «Un viatge de mil dimonis (i un parell d’àngels)», l’exposició més gran que s’ha dedicat a aquest artista. Rábago va iniciar la seva trajectòria el 1968 sota la signatura d’OPS i el seu pensament lliure va cobrar vida a les il·lustracions i vinyetes que publicava a revistes com ara Hermano Lobo, La Codorniz o Ajoblanco, entre altres. OPS ja va deixar de publicar fa temps, però Andrés Rábago continua treballant meticulosament dia rere dia en la seva pintura profunda i poètica —que signa com a Rábago— mentre ens interpel·la cada matí des de les pàgines del diari, ens sacseja la consciència i ens fa reflexionar amb la vinyeta d’El Roto. Tenint en compte els temps que corren, estic segura que l’actualitat continuarà proporcionant material de primera per als seus treballs. De ben segur que aquesta producció, realitzada pel Centre d’Art Tecla Sala, tindrà molt bona acollida entre el públic de la ciutat i d’arreu. Desitjo que la gaudiu. Núria Marín i Martínez Alcaldessa de L’Hospitalet Índex 8 Un viatge de mil dimonis (i un parell d’àngels) CENTRE D’ART TECLA SALA 11 OPS 12 Els silencis d’OPS Felipe Hernández Cava 53 El Roto 55 El Roto ÁNGEL GONZáLEZ 103 Rábago 105 Les pintures d’Andrés Rábago Andrés trapiello 137 Llistat d’obres 143 Textos en castellano 151 English Texts nis o m i d l i m de Un viatge n parell d’àngels) (i u A mitjan anys seixanta del segle passat, quan més refermava la massa com a sinònim d’indi- visual, el segon s’aniria consolidant, fins al dia d’avui, com una de les firmes espanyoles més vidu, tot i que, òbviament, sense la intensitat actual, Andrés Rábago va emprendre un viatge implicades en la reconstrucció d’una cohesió comunitària i en la reivindicació del concepte personal, allunyat de les futileses del seu temps, per deixar de ser un home sense atributs. de persona, acorralat pel d’individu que la modernitat havia parit i establert. Es va valdre, en primera instància, d’un pseudònim, OPS, que va començar a fer-se lloc en les OPS, però, s’aniria silenciant com a dibuixant fins a l’arribada del nou segle, fent gala en publicacions més crítiques amb una dictadura que, com a tal, era poc amiga del pensament aquells darrers instants d’una intensitat i una excel·lència gràfica sense parangó, mentre l’OPS lliure. Aquell pseudònim li va servir d’empara, que no d’amagatall, per afrontar una introspecció pintor iniciava una deriva, a partir de finals dels vuitanta, cap al que es podria considerar, amb en el seu inconscient mitjançant una mena d’autoanàlisi amb la qual no era difícil identificar-se, denominació pròpia dels lingüistes, un ortònim: Andrés Rábago, l’artífex d’una obra pròpia la tenint en compte que la ronya de la qual s’anava desprenent en cada vinyeta era la mateixa veu de la qual és la que més s’assembla als interessos més profunds del seu creador, amb que ens embotava la sensibilitat a tots. Els monstres que OPS descobria quan mirava al seu qui comparteix nom i cognom, una mica com va ser Bernardo Soares per a Fernando Pessoa. interior eren els mateixos que havien esclavitzat la nostra raó fins tornar-la massa gandula per emprendre el nou temps que intuíem que hauria d’arribar més d’hora que no pas tard. El territori del pintor Rábago, certament, es desenvolupa en un àmbit més elevat de consciència, un àmbit que podríem qualificar de metafísic, en què «el que es diu» no pot ser fàcil- De tant en tant, però, allò social i allò polític feien acte de presència en aquells dibuixos satí- ment transmès perquè es tracta d’assumptes més espirituals que terrenals, i en què ell, a la rics i cruels, conscient el seu creador que els vincles comunitaris havien patit un greu crebant manera dels artistes prerenaixentistes, lliures encara de l’excessiva empremta de l’ego, actua durant el llarg franquisme. Sense cap mena de sobresalt, a l’inici de la dècada següent, els com un modest guia d’un viatge, a través del llindar que constitueixen les seves obres, per setanta, es va anar deixant veure un heterònim: El Roto. Un heterònim, sí, perquè la seva un cosmos del qual no hi ha més cartografia que la que el mateix faedor va definint a partir personalitat estava clarament diferenciada de la de l’autor, que va instal·lar la seva criatura d’un coneixement més gran dels misteris infinits de la veritable i ignota realitat. encertadament en l’àmbit d’una consciència civil, entenent des del principi que la seva finalitat era la de fer un servei públic i social: rompre la condició de l’individu-massa per arrencar-lo de la seva postura de mer espectador d’una realitat disgregadora i anestesiant. OPS-El Roto-Andrés Rábago es mereixia aquesta amplíssima exposició a Catalunya que, produïda pel Centre d’Art Tecla Sala, proposa una mirada sobre la seva condició d’artista tri capaç de traduir en imatges nivells de consciència tan diferents. OPS i El Roto van arribar a transitar junts una part del camí (hi ha dibuixos, per exemple, del 1976, signats per tots dos), però, mentre que el primer, net ja d’excrescències, deambulava, Centre d’Art Tecla Sala en el dibuix i de seguida també en la pintura, per àmbits més estètics, que vorejaven la poesia 9 o t o R l E S P O o g a b Rá OPS 10 OPS 11 s Els silenci d’OPS «Espanya em va semblar una immensa botiga funerària.» (Eugenio F. Granell, parlant del seu retorn al nostre país l’any 1969) L’any 2001 Andrés Rábago va decidir que una selecció que vam preparar entre tots dos per a Círculo de Lectores Cada vinyeta d’OPS representava allò impresentable amb un sentit tràgic que avui continua excitant les s’anomenés El pabellón de azogue, un títol afortunat per a un dels seus heterònims, El Roto, que fa diàriament nostres visions. Aquell noi d’aspecte bondadós, com el va qualificar aleshores el poeta Félix Grande, ben diferent una tasca notable com a «catalitzador social» en permetre que als seus dibuixos s’hi reflecteixi, sintetitzada del monstre físic que el comú dels lectors imaginava com a artífex d’aquella iconografia de sadisme i masoquisme amb una lucidesa que fins i tot dol, la part més visible del món que ens ha tocat viure. exacerbats, introduïa en l’humor espanyol (un concepte que li ve estret) un debat en què exigia a la comunitat la Però, fa poc més de quatre dècades, quan Rábago va irrompre en el panorama de la sàtira espanyola sig- recerca d’un nou sentit per a la imatge, un distanciament de la violència regnant per mitjà de l’espectacularizació nant OPS, la manera de procedir del seu ull salvatge era a les antípodes. Era just la de valdre’s d’un mirall sense (entesa aquesta última en la seva versió de funció que s’ofereix a la contemplació intel·lectual) d’aquella mateixa estanyar (la glace sans tain dels surrealistes històrics) per fer-nos partícips de la seva particular contemplació d’un violència. Volia arribar, en suma, allà on la simple política no arribava, mantenint-se estretament vinculat als seus univers molt concret: aquella dictadura del general Franco en què la lucidesa estava sota sospita. contemporanis, a qui la vilesa havia afectat més del que imaginàvem, educats com estàvem des de la nostra Hi va haver diversos tempteigs gràfics apassionants fins trobar la fórmula més adequada perquè aque- infantesa per escoltar, obeir i confiar en la tirania. lla subversió de la imatge esdevingués el més eficaç possible, i hi va haver, sobretot, una fidelitat recurrent al Si en aparença es va valdre d’un cert parentiu amb el surrealisme, com ja he mencionat anteriorment, va silenci. És cert que en comptadíssimes ocasions OPS va recórrer als globus, afegint a l’espant el subratllat d’un ser únicament i exclusivament perquè en l’essència d’aquest moviment, contí­nuament renovat, que indagava els tremendisme que l’apropava a la veu de Chumy Chúmez, però el recurs del silenci, en un país que negava el dret punts de contacte entre l’àmbit extern i l’íntim, va trobar alguns ressorts valuosos per a la dislocació de la lògica i a la paraula, conferia a aquelles vinyetes mudes una coherència ètica més gran i una condició d’obres de lectura l’alliberament del seu inconscient («la provocació de la persona abismal» que va mencionar Klee), però aquí acaba més oberta. tota similitud. La ment d’Andrés Rábago, ahir com a OPS i avui com a El Roto, s’ha interessat sempre molt més Proclius com som en aquest país a l’etiquetació còmoda, no van faltar, en trobar-se amb aquelles imat- per treballar allò conscient. I seria un error mirar de llegir els seus dibuixos com a símbols susceptibles de ser ges, els qui van veure-hi una certa mimesi d’altres creadors, com ara Roland Topor, un dels fundadors del grup sotmesos a l’oportuna psicoanàlisi, veient aquí i allà, per exemple, la sublimació de repressions sexuals i de tota Pánico, o Magritte, quan dibuixava homes amb barrets forts d’un temps pretèrit, o De Chirico, en alguns dels seus mena (se m’escapa el riure, ho sento, cada cop que un d’aquest terapeutes de l’ànima mira de convèncer-me que inhòspits decorats, o, per què no, el nostre Dalí, lliurat aquells dies a un publicisme que mitigava la seva condició els esmentats barrets forts de Magritte són una representació de l’òrgan sexual femení). Qualificar-los o explicar- de «mèdium», condició que sí que interessava a l’Andrés, decidit a transcriure les visions més exasperants d’un los seria, doncs, tergiversar-los, empobrir-los i, en darrer terme, confondre’ls. món personal. Oblidaven tots aquells crítics que, per sota de les aparences formals, es mouen uns altres corrents El món d’OPS, poblat per molts éssers atemporals per conferir universalitat al seu discurs, no té relació subterranis que produeixen agermanaments més profunds que els d’unes certes coincidències estilístiques. Els amb «allò meravellós». Cada imatge neix d’una consciencia entregada a la raó i aspira a la seva millor represen- seus dibuixos estaven, al meu entendre, més a prop d’Els capritxos de Goya que de qualsevol surrealista, oníric tació realista possible. No ens trobem davant l’orbe d’uns somnis desconeguts, sinó davant un malson familiar o metafísic amb qui el relacionaven. que podíem reconèixer, els qui vam compatir amb ell aquell període, com a intrínsecament objectiu i digne de El que OPS va emprendre als anys seixanta era, exactament, una tasca que ha preocupat des de la nit crèdit. Era, què hi farem, el món de la nostra quotidianitat, una mena de No-Do alternatiu, aquell documental oficial del temps tots els pensadors: confrontar el visible amb l’invisible per extreure la còpia més fidel de l’esperit del d’exhibició obligatòria als cines, el que OPS ens mostrava a les pàgines de Triunfo, Hermano Lobo o Cuadernos seu temps. I per a això havia de trobar unes imatges suficientment autònomes i sensibles amb què contrares- para el Diálogo, enfocat amb una altra lent i des d’un punt de vista diferent, però en absolut suprarreal. tar l’actitud pedagògica a què recorre el Poder, atès que, al capdavall, aquestes imatges serien el vehicle de la A mesura que Rábago va anar aproximant aquelles dues realitats, la canònica del Règim i la real del Règim, catarsi, tant personal com col·lectiva, que volia emprendre, l’encarnació visible de totes les passions avortades i sempre sense perdre el control visual del que estava fent, OPS va anar quedant de banda per cedir el seu lloc a reprimides per un sistema polític que, ho penso molt sovint, ens va calar a tots fins al moll de l’os. Potser per això El Roto. Un jo donava pas a un altre jo, tots dos igualment compromesos enfront d’aquell Ordre al qual el Poder Rábago ha dit sovint que OPS treballava en la neteja individual de fons, que és com dir que necessitava manipular sempre ens vol acostumar, un mateix problema afrontat amb dues resolucions diferents de concepte, fins al punt els milers d’excrescències que tot espanyol duia adherides per, amb el temps, poder ser El Roto o aquest pintor d’arribar tots dos a conviure fins i tot uns quants anys (OPS va deixar d’existir al llindar dels noranta). libèrrim i espiritual que és Andrés Rábago, als qui de vegades entrevèiem ja en alguns dels llampecs d’aquella imaginació desfermada. De manera que ara l’únic que espero dels qui el revisiten i dels qui visiten per primera vegada aquella galeria de «capritxos» és que es torbin davant la realitat més familiar d’uns dies en què aquest home manifestava el seu El desempallegament de tot aquell llast personal per mitjà d’un repertori simbòlic molt ben seleccionat és pensament amb unes imatges que valien tant com les idees i que se’ns imposaven sense el més mínim halo de el que fa que avui puguem assegurar que un dels retrats més fidels de la dictadura espanyola, i per tant de qual- misteri, potser perquè naixien d’una voluntat més relacionada amb el desvetllament —o amb la intencionalitat sevol dictadura, està contingut en aquest llegat d’imatges de què ell es purgava alhora que els lectors, mitjançant de despertar-nos— que amb el somni. una operació tan euforitzant com punyent, ens anàvem també desprenent de les nostres impureses. Amb la seva clarificació, amb el seu desembaràs de la confusió, m’adono a mesura que el tems transcorre, ens estava ajudant Felipe Hernández Cava a reelaborar els nostres afectes, a aclarir el que de veritat anhelàvem. I si avui els espanyols encara arrosseguem dins nostre moltes tenebres és perquè aquell treball de purga no el vam fer fins al final, i de cap a peus, com Aristòtil entenia que s’havien d’emprendre les autèntiques catarsis. OPS 13 Triunfo, 1972 OPS 14 Sense títol, 1972 OPS 15 Sense títol, 1973 OPS 16 OPS 17 Sense títol, 1974 Sense títol, 1973 El té de las cinco, 1974 OPS 18 OPS 19 Sense títol, 1974 OPS 20 Sense títol, 1974 OPS 21 Sense títol, 1974 Sense títol, c. 1974 Sense títol, 1974 OPS 22 Sense títol, 1974 OPS 23 Sense títol, c. 1974-1975 Sense títol, 1974-1975 Sense títol, c. 1974-1975 Sense títol, 1975 OPS 24 OPS 25 Sense títol, c. 1976 Sense títol, c. 1976 Sense títol, 1976 OPS 26 Sense títol, c. 1976 OPS 27 Sense títol, 1976 OPS 28 Sense títol, 1976 Sense títol, c. 1976-1977 Sense títol, 1977 OPS 29 La ría, 1984 La ría, 1984 La ría, 1984 OPS 30 OPS 31 La ría, 1984 OPS 32 La ría, 1984 La ría, 1984 La ría, 1984 OPS 33 La ría, 1984 OPS 34 La ría, 1984 La ría, 1984 La ría, 1984 OPS 35 Il·lustració per a un text de Manuel Vicent, 1984 Calamar Borde, 1984 Il·lustració per a un text de Manuel Vicent, c. 1984 OPS 36 OPS 37 Rayuela, 1985 Pequeño auto sacramental, 1984-1985 Pulpo Bobo, 1985 OPS 38 OPS 39 Il·lustració per a La carne es yerba de Manuel Vicent, 1985 Dragoncillo municipal, 1985 Il·lustració per a La carne es yerba de Manuel Vicent, 1985 OPS 40 OPS 41 Il·lustració per a La carne es yerba de Manuel Vicent, 1985 Il·lustració per a La carne es yerba de Manuel Vicent, 1985 Il·lustració per a La carne es yerba de Manuel Vicent, 1985 OPS 42 OPS 43 Ayayay, 1986 Ciencias naturales, 1987 Bibliodocus, 1989 OPS 44 OPS 45 Sèrie Santoral, 1987-1989 Sèrie Santoral, 1987-1989 Calendari «An Artist’s Progress», 1992 Calendari «An Artist’s Progress», 1992 OPS 46 OPS 47 Calendari «An Artist’s Progress», 1992 Calendari «An Artist’s Progress», 1992 Calendari «An Artist’s Progress», 1992 OPS 48 OPS 49 Calendari «An Artist’s Progress», 1992 OPS 50 Calendari «An Artist’s Progress», 1992 OPS 51 o t o R l E S P O o g a b Rá El Roto No sé què en penseu vosaltres, però jo encara no me’n sé avenir quan comprovo un dia rere l’altre com la tradicional crònica de successos s’ha anat fent cada vegada més present i influent en els mitjans de comunicació. Tot sembla haver passat de cop i volta, sense que la majoria de nosaltres ens n’haguem gairebé adonat, en un moment de distracció, tot i que el més probable és que no haguem volgut donar crèdit a la seva popularitat, i encara menys creure que pogués durar tant. Els programes de notícies de les cadenes de televisió, que és on aquesta tendència resulta més visible, suposo que per no contrariar les diferents idees polítiques dels espectadors, comencen i acaben, sota el nom imponent, i gairebé intimidatori, de «la imatge del dia», amb tota classe de successos; uns tristíssims, com són els causats per les forces desfermades de la natura o per errors catastròfics en la conducció de màquines, i altres francament grotescos, com són atracaments frustrats enregistrats per càmeres de videovigilància que irremeiablement recorden aquells programes de vídeos domèstics en què el mateix nen cau una i altra vegada de la mateixa bicicleta. Les grans catàstrofes naturals —terratrèmols, inundacions o erupcions volcàniques— són amb tot les grans estrelles d’aquesta nova forma d’entreteniment, ja que aquests fenòmens no semblen culpa de ningú en concret i sembla que afecten a tothom, cosa que no deixa de ser un alleujament per als qui en secret governen i fan malbé aquest món. I crec que el mateix es podria dir dels crims aïllats, i només en rares ocasions inequívocament monstruosos, amb els detalls dels quals ens aclaparen sense parar i que caldria atribuir a la intrínseca maldat humana; fatalitat aquesta tan consoladora com la de les catàstrofes naturals o mecàniques, malgrat que ningú ignora que algunes es podrien haver evitat i que moltes s’agreugen per culpa de la desídia o la cobdícia dels qui manen, com és el fet, per exemple, que hi hagi tants automòbils a les carreteres, causants de moltíssimes més morts que les detestades drogues. Però, per no insistir en el que evidentment és una manera d’atordir la gent i mantenir-la distreta dels mals que deliberadament i maliciosament li causen uns pocs, us diré que —resumint— Miguel Carcaño, el probable assassí d’una pobra noia sevillana, no em sembla pitjor, ni molt menys, que la gran majoria dels rics, i que les forces de la natura no són tan destructives com el sistema financer internacional, per més que ara s’hagi fet molt evident a tothom, menys a aquests mateixos rics. A propòsit no només de l’exageració i la distorsió de certs successos, sinó també del que es podria anomenar la inèrcia de la seva fatalitat, recordo ara dos esdeveniments que van venir d’allò més bé als noticiaris: el núvol de cendres volcàniques procedent d’Islàndia de fa dos anys i l’onada de fred procedent de Sibèria d’aquest darrer hivern. I, en efecte, recordo molt bé que els noticiaris es van recrear en la contemplació de milers de viatgers atrapats als aeroports o en carreteres obstruïdes per la neu en lloc de tenir-los ben informats sobre el que els esperava. La cosa va arribar al súmmum en el cas de l’onada de fred siberiana, ja que, un cop va haver passat el pitjor, alguna cadena va continuar obrint els seus programes de notícies amb imatges de camps nevats, que només amb la boca petita van reconèixer haver enregistrat en pobles d’alta muntanya, allargant així, de manera artificial i insidiosa, la sensació d’impotència davant la marxa de les coses que tan bé va als qui manen, i que consti que el que manen és sempre resignació. Tot això ve al cas de quelcom que probablement no sabreu d’Andrés Rábago, El Roto, i que us explicarà algunes coses del seu treball; i és que no pretén il·lustrar el que ha passat, i generalment sense conseqüències significatives, sinó el que no deixa de passar i gairebé sempre en contra nostre. O sigui, que no dibuixa al compàs de l’actualitat que significativament anomenen «rabiosa», intentant encara treure suc del que ha succeït els dies immediatament anteriors. Al contrari, El Roto va dibuixant al seu aire i cada dia tria d’entre una massa de dibuixos EL ROTO 55 el que més convé a la seva ambiciosa indagació del que corromp essencialment la nostra presència sobre la terra, doble llenguatge, o com vulgueu dir-li, amb què aquests poderosos es jutgen a sí mateixos i jutgen els altres, si em permeteu dir-ho d’aquesta manera un xic grandiloqüent. encara que, com diu Noam Chomsky i de tant en tant diuen ells mateixos als dibuixos d’El Roto, no tinguin en La seva idea d’actualitat no és, doncs, la que ara es confon amb el que acaba de passar, amb els maleïts realitat sinó un sol criteri: el que declara i afirma amb tota la barra la seva voluntat de domini. L’Andrés em va successos, sinó la que es desprèn del terme actual, simplement el contrari de potencial; és a dir, quelcom que es donar no fa gaire un exemple, que no sé si va arribar a publicar, en què un ricàs deia, contrastant còmicament dóna de facto, actiu, i que si bé Andrés Rábago sospita mancat d’autèntica realitat, no per això creu El Roto que amb algun company més hipòcrita: «Els obrers tenen massa privilegis...», o alguna cosa per l’estil. deixa d’actuar perniciosament, com són, per exemple, i gairebé diria que sobretot, les maquinacions tenebroses i Per la meva condició d’anticlerical, i fins i tot d’enemic de la religió, tot i que sé molt bé que l’Andrés espantoses d’uns pocs per viure a costa de la carn i de la sang dels altres, que tenen la seva expressió més des- Rábago no ho és tan obcecadament com jo, reconec que em fan molta gràcia les seves sàtires de l’Església carada en el que, segons Adam Smith, constitueix el programa mínim del capitalisme: «Tot per a nosaltres, res per catòlica; i en un altre ordre de coses, encara que potser no tan diferent, car totes en el fons, com us acabo de als altres», la magnànima versió neoliberal del qual, com deia amb tanta gràcia un pagès sicilià a Las parroquias dir, pretenen entabanar-nos abans d’arruïnar-nos la vida, les seves andanades contra la demagògia i els tripijocs de Regalpetra, de Leonardo Sciascia, consisteix que uns tinguin la llibertat de menjar i uns altres la de veure’ls de l’establishment medicofarmacèutic. menjar. Sobre això, l’actualitat no comporta novetat, sinó que bé pot tristament ser vella. Diguem, doncs, que per Curiosament, o això assegurava almenys Champfleury, l’amic de Courbet i Baudelaire i el primer historiador a El Roto l’única notícia d’actualitat seria la que ens revela que aquestes forces infernals continuen lamentablement de la caricatura, aquest gènere va obrir els ulls quan Jenner va inventar la vacuna contra la verola. De fet, molta actives malgrat els núvols de cendres volcàniques o les onades de fred siberianes. gent continua desconfiant de les vacunes; i jo mateix de les que posen als nostres gossos com a prevenció de En realitat, El Roto no practica la caricatura, com la majoria dels seus col·legues, sinó la sàtira. La caricatura malalties l’existència de les quals no sembla prou demostrada. Cal entendre la desconfiança envers les novetats s’ocupa del que ha succeït recentment, del que passa més que del que ja està passant, tot i que molt en particular terapèutiques en el marc d’una desconfiança envers les novetats en general. Els dibuixants satírics del segle xix del que acaben de fer o dir els polítics, el seu principal i tradicional focus d’atenció. El que li és propi és la paròdia, es van acarnissar amb gairebé totes, ja fossin de caràcter tècnic, social o polític; però poc a poc s’ha anat deixant i no necessàriament la deformació física d’un polític concret, amb especial dedicació als qui un dia diuen una de fer broma sobre tot això, fins arribar a l’estat de tanoquisme modernòlatra en què ens trobem. Us sorprendria cosa i al dia següent la contrària. La intenció de la caricatura seria fer riure sense més ni més, encara que en la saber l’enorme quantitat d’acudits que es van fer sobre els raigs X arran del seu descobriment, mentre que ara pràctica cerca de manera calculada i tossuda ridiculitzar l’enemic polític i molt sovint treballar a favor d’un partit no en recordo cap sobre coses tan risibles, o fins i tot tan ridícules, com Internet, els telèfons mòbils, els viatges polític o d’un grup de pressió. D’aquí ve que als diaris l’humor gràfic es planifiqui i controli amb la mateixa cura a l’espai exterior, els trens d’alta velocitat o els tatuatges. que els editorials, cosa que potser ja no fa tanta gràcia. En canvi, mai no li ha anat millor a la classe d’humor que no té per finalitat fer-nos adonar del que ens La sàtira, en canvi, pretén ridiculitzar o simplement fustigar els mals costums, i no s’ocupa de tipus con- esclavitza, ens envileix o simplement ens aparta del que veritablement importa, sinó deixar com un drap brut el crets, sinó d’arquetipus, de manera que li és impròpia la deformació física, ja que òbviament aquesta només és pròxim, i sobretot els més desemparats. Encara més: RIURE’S DE TOT s’ha convertit en una mena de consigna eloqüent quan coneixem els models. L’objecte de la sàtira no és, per tant, fer broma, sinó moralitzar; així, al satíric llibertària; però ja veieu que després ningú no es riu de res del que aprofita als rics, com són les autopistes, el li podem i li hem d’exigir unes conviccions morals fortes i rectes, mentre que el més gran dels canalles pot ser un cinema i les maquinetes amb què ens escuren les butxaques. I això sense mencionar l’espantosa exacerbació bromista memorable, com va passar als camps nazis d’extermini, on van dir als jueus que es despullessin, que de la broma que es va donar als camps d’extermini o a les presons iraquianes. No va ser la poesia el que va sortir anaven a prendre una dutxa, i després els van gasar... Tenim testimonis segurs que alguns dels botxins es partien més malparat d’Auschwitz, com va dir Adorno, sinó el riure. Rescatar-lo del seu prolongat i arrelat enviliment és de riure. «Bromes» com aquestes s’han donat no fa gaire a Abu Ghraib. una tasca imperativa i urgentíssima que ens concerneix a tots, i no només als qui practiquen la sàtira. Per alguna raó que se m’escapa, tot i que potser té a veure amb la diferència que Kant trobava entre És clar que, ben pensat, és que potser la sàtira té per finalitat fer-nos riure? O més aviat treure’ns de color i dibuix, sent el primer més idoni per expressar sensacions i el segon, en canvi, per comunicar idees, i polleguera? A diferència del que passa amb el riure, la causa del qual, com va dir Georges Bataille, que estava com si la probitat que Ingres atribuïa al dibuix convingués a l’acció moralitzant de la sàtira millor que els gargots entestat a definir-lo, no seria altra que allò desconegut, la causa de la sàtira seria allò conegut. Encara més: la o escarabats que basten al caricaturista per fer-nos riure, els grans dibuixants satírics han estat abans de res sàtira s’ocupa de convèncer-nos —contra l’opinió popular, que en aquest cas mostra una trista subordinació als grans dibuixants, com és el cas de Goya, Hogarth, Daumier o Gavarni i, en temps més recents, molts dels qui amos «del que hi ha»— que «bo per conèixer» val moltíssim més que «mal conegut». Aquí radica precisament el van publicar a L’assiette au beurre i van ser alhora grans pintors, com ara Vallotton, Juan Gris, Kupka o Jacques seu admirable optimisme; la seva confiança en arreglar-ho tot amb un cop de ploma. El poble té raó, en canvi, Villon. Per cert que Juan José Lahuerta, professor a la Politècnica de Barcelona i el millor historiador de l’art que quan en algunes ocasions aconsella «riure per no plorar»... Per a mi els dibuixos d’El Roto són d’aquesta classe; tenim, acostuma a dir que des de Goya no hi ha hagut a Espanya cap dibuixant satíric comparable a El Roto. tan equívoca, certament, que fa plausible el contrari: «plorar per no riure». No ho descarteu pas; al cap i a la fi, Crec que exagera una mica, i que mentrestant n’hi va haver alguns, sobretot catalans, com ara Xavier Nogués o com crec recordar que ell mateix em va dir una vegada, «el plor és una manera de riure a poc a poc». Joan Junceda, que tampoc no estaven gens malament. Però abans de donar per acabada aquesta presentació del treball d’El Roto, que em sol·liciten que no sigui ÁNGEL GONZáLEZ gaire llarga, permeteu-me un parell de coses més. En primer lloc sobre els seus temes, que mai no deixen de ser els crims i els abusos dels poderosos. El Roto acostuma a ocupar-se del doble criteri, o de la doble moral, o del EL ROTO 56 EL ROTO 57 Metralla humanitaria, c. 2001 Riqueza, c. 2000-2001 Mi siglo, 2001 EL ROTO 58 EL ROTO 59 Sense títol, c. 2002 Recién casados, c. 2001 EL ROTO 60 EL ROTO 61 EL ROTO 62 La libre competencia, c. 2001 El combate, c. 2002 El leñador, 2004 Luces, 2004 El retrato oficial, 2003 Sense títol, c. 2003 Diplomáticos, 2005 La conciencia obrera, 2005 EL ROTO 63 La fachada, 2004 Gemelos, c. 2002-2003 Ataduras, c. 2002-2003 EL ROTO 64 Saludos en alta mar, 2003 EL ROTO 65 En el taller, 2005 El número uno, 2005 Halloween, 2006 La planta carnívora, 2006 EL ROTO 66 Seguridad, 2006 EL ROTO 67 Codicia, 2006 Entierro de un dictador, 2006 Malos tratos, 2006 El demagogo, 2006 Espíritu navideño, 2006 EL ROTO 68 EL ROTO 69 La alfombra roja, 2006 El rearme, 2007 EL ROTO 70 Sense títol, 2007 Sequía, 2007 El juramento, 2007 Ejercicios espirituales, 2007 El monumento, 2007 Náufrago, 2007 EL ROTO 71 Sense títol, 2008 EL ROTO 72 Sense títol, 2008 EL ROTO 73 Sense títol, 2008 EL ROTO 74 Sense títol, 2008 EL ROTO 75 Sense títol, 2008 Sense títol, 2008 El paseíllo, 2008 EL ROTO 76 EL ROTO 77 Sense títol, 2008 Sense títol, 2008 El efecto mariposa, 2008 EL ROTO 78 EL ROTO 79 Sense títol, 2009 Sense títol, 2009 Sense títol, 2009 Sense títol, 2009 Sense títol, 2009 Sense títol, 2009 Sense títol, 2009 Sense títol, 2009 EL ROTO 80 EL ROTO 81 Sense títol, 2009 Sense títol, 2009 Sense títol, 2009 Sense títol, 2009 EL ROTO 82 Sense títol, 2009 EL ROTO 83 Sense títol, 2009 Sense títol, 2009 Sense títol, 2009 EL ROTO 84 EL ROTO 85 Sense títol, 2009 Sense títol, 2010 Sense títol, 2010 EL ROTO 86 EL ROTO 87 La confesión, 2010 Sense títol, 2010 EL ROTO 88 EL ROTO 89 Sense títol, 2010 Mulillas, 2010 Pastoral, c. 2010 EL ROTO 90 EL ROTO 91 Sense títol, 2010 Sense títol, 2010 Sense títol, 2011 Sense títol, 2011 EL ROTO 92 Sense títol, 2011 EL ROTO 93 Sense títol, 2011 Sense títol, 2012 Sense títol, 2011 EL ROTO 94 EL ROTO 95 Mala cosa, 2012 El menú, 2012 Sense títol, 2012 EL ROTO 96 EL ROTO 97 Sense títol, 2012 Sense títol, 2012 Sense títol, 2012 EL ROTO 98 EL ROTO 99 Sense títol, 2012 EL ROTO 100 Sense títol, 2012 EL ROTO 101 o t o R l E S P O o g a b Rá es Les pintur o g a b á R s é r d’And Tot el que succeeix a les pintures d’Andrés Rábago succeeix en silenci. Aquest del silenci és potser el seu tret íntim més ressenyable, mentre que els seus trets visibles, dels quals també parlarem, són uns altres. Però hi crida l’atenció, sobretot, aquest silenci que s’estén per tot el quadre, un silenci silenciós. Hi ha també silencis clamorosos (el del rossinyol ho és, vull dir aquell silenci que segueix la seva cançó en una nit de primavera, adormits els camps humits, lluny de tota ciutat), o remorosos (el que segueix o precedeix la pluja d’una tempesta d’estiu, per exemple). El silenci de les pintures d’Andrés Rábago és el silenci dels solitaris. No perquè la majoria de les figures que hi apareixen siguin éssers solitaris que continuen sent solitaris fins i tot quan hi ha algú que els acompanya, sinó perquè es tracta de silencis que són als nostres passos el que la nostra ombra és a nosaltres mateixos: onsevulga que anem, no es desenganxarà del nostre costat. Onsevulga que vagin els quadres d’Andrés Rábago, els seguirà el seu silenci. El silenci de la seva pintura està subratllat en certa manera, com en el cas del rossinyol al qual al·ludíem, perquè hi a una altra part de l’obra d’Andrés Rábago que és tot el contrari, aquella en què la imatge no és res sense la paraula. Em refereixo al seu treball com a dibuixant satíric amb el pseudònim d’El Roto. En aquests dibuixos les figures hi parlen sempre; no podrien no fer-ho, són en tant que pensen en veu alta, són en tant que diuen o, sovint, per allò a què al·ludeixen, sense haver de concretar-ho (aquesta és l’al·lusió i l’el·lipsi: un dir a mig desvelar). I abans de continuar ens hem de referir, per descomptat, a aquest fet significatiu en algú que ha estat i és, a més de si mateix, un altre, seguint el mandat de Rimbaud, el seu cèlebre Je est un autre. Tot i que no hem de confondre Andrés Rábago amb El Roto, com tampoc va ser Andrés Rábago aquell OPS que dibuixava inquietants escenes mudes (i, compte, no confonguem silenci amb mudesa, ni el silenciós amb el mut), hem de tenir present que Andrés Rábago és, diríem com el petit filòsof d’Azorín, Andrés Rábago, algú que és en la seva pintura, que és pintura. És clar que l’Andrés Rábago que va ser en altre temps OPS és en l’actualitat, a estones, El Roto. De fet, es lleva sent El Roto, amb la seva vinyeta satírica a El País, però deixa de ser-ho així que es posa davant del cavallet o fa vida corrent amb la seva família i els seus amics. En aquest punt és Andrés Rábago, un home alt, prim, de maneres reposades i distingides, amb cap de cavaller d’El Greco i cabellera de Don Quixot i de caràcter reservat, però summament afable, rialler, podríem dir, cosa que encara fa més excepcionals aquelles vinyetes diàries en què ha cristal·litzat l’esperit crític més fi, discret i desolador de la nostra època, tan pròxim de vegades a les truculències de Gutiérrez Solana, que va ser, com el mateix Rábago, un ésser pur, delicat, bondadós, preocupat per les coses, que no s’enfrontava mai amb ningú. I deia que, si les pintures d’Andrés Rábago ens semblen tan aclaparadorament silencioses, potser sigui per tot el que es diu i es parla a El Roto, molt més profund i memorable com més concís i lapidari (i temps i lloc hi haurà per referir-nos a aquest parlar d’El Roto, que troba en la seva brevetat, gairebé conceptista, bona part de la seva força, com si es tractés de veritables aforismes en la millor tradició de la literatura moral aforística, de Lichtenberg a Cioran, passant per Nietzsche; i per a un altre moment la hibridació d’OPS i El Roto en algunes de les seves vinyetes mudes, que sovint tantes similituds tenen, en tant que dibuixos, amb algunes de les seves pintures). Acostumats com estem que les figures de les seves vinyetes s’avancin al nostre pensament i ens diguin alguna cosa, en general atemporal, malgrat néixer de fets i circumstàncies properes i recognoscibles per tots, acostumats a aquesta eloqüència escarida, acostumats en les seves vinyetes satíriques a escoltar, deia, en les seves pintures sembla succeir tot el contrari: som nosaltres els qui hem d’obrir-los l’ànima i parlar als personatges que les habiten, que ho estan esperant. RÁBAGO 105 He sentit algunes vegades el mateix Andrés Rábago parlar de l’ànima, en què ell creu com hi creiem i alhora servidor fa que el seu amic pari esment al fet que de l’aigua feia néixer el pintor Ramón Gaya la pintura tots, d’una manera tan vaga com ferma, una ànima que es troba una mica per tot arreu, no només en nosaltres, mateixa), el nen de l’estel (els nens no juguen amb el seu estel, treballen amb ell i amb l’aire, per la mateixa raó sinó en les coses i en la pintura també. Una ànima que transcendeix però no és transcendental, una ànima que l’adult juga amb foc, i aquí hi ha també alguns personatges que juguen amb el foc), el que indaga en les immanent, com l’anomenava Juan Ramón Jiménez. No és aliè a això, potser, el fet que sigui Rábago persona arrels de la terra, el mercenari ferit… que practica la meditació, que té per objectiu mirar tot allò nostre des d’un lloc fora de l’espai i durant un temps Tots aquests personatges fan coses i no ens estranya gens ni mica veure com les fan. És propi de l’home fora del temps. Així potser podríem explicar que l’ànima a què es ell es refereix, la que ens demanen els seus fer-les. I les fan en silenci, i de cop i volta advertim nosaltres el misteri que envolta aquests personatges: saber quadres, no tingui pròpiament edat, com tampoc la tenen els ulls. Envellim, però en els nostres ulls mira el nen que són en tant que callen, com els de les seves vinyetes són en tant que diuen. que vam ser, i la mirada no podria envellir. Tampoc l’ànima ho fa, i el llenguatge que l’ànima entén, en pintura, és el sentiment, en què tampoc no hi ha edat. Sí tenen edat, en canvi, les formes. I arribats a aquest punt potser haguem arribat a l’essència de les pintures d’Andrés Rábago, al seu misteri, a aquella ànima de la qual sempre ens resultarà difícil dir alguna cosa en la justa mesura. Són, per descomptat, pintures de clima, pintures literàries. Però la pintura no és literatura ni tampoc D’aquestes idees n’he parlat amb el pintor algunes vegades. D’aquestes coses convé parlar-ne, però, clima, sinó aire. Hi percebem quelcom estrany, quelcom que està succeint, tot i que no acabem de saber què sense aixecar la veu, fins i tot sense acabar les frases. Amb sobreentesos. Qui busqui convèncer algú amb exactament. Alguna cosa, però, ens deté també a nosaltres i ens reté i suspèn com ha succeït als personatges elles haurà perdut el temps i l’haurà fet perdre. Dèiem que l’ànima de les seves pintures no té edat, però sí la que participen en aquestes escenes. Què és? Sentim que aquest silenci i aquest to càlid, el més evident d’elles, tenen les formes en què estan pintades, el vestit que els ha volgut donar. Les formes són principalment temps, ens resulten acollidors, ens emparen, ens asilen. mode, lloc. Tots parlem d’una manera, els pintors pinten cadascun amb la seva. Se’ns distingeix per ella, i n’hi haurà prou que mirin aquestes maneres per saber de nosaltres i del nostre temps. Les formes de les pintures Nosaltres mateixos ens sentim afectats per alguna cosa de la qual no es pot parlar, com amb prou feines podem parlar de certa poesia religiosa, mística. d’Andrés Rábago remeten a una època concreta de l’avantguarda. No és difícil trobar per a aquestes pintures Ens agrada reconèixer en els seus quadres la gent, saber que són persones que treballen amb les mans, uns precedents en l’avantguarda europea, com tampoc ens serà difícil trobar en els seus dibuixos parentius que estan a prop de l’aigua, del foc, de l’aire i de la terra. Que són solitaris i silenciosos. Que no semblen ni témer amb dibuixants espanyols. Que si surrealisme, que si constructivisme, que si tubisme; com deia l’avantguardista ni esperar, com els estoics, sinó que viuen en el recolliment. Que són, com l’esperit, constants en la seva labor Francisco Vighi amb un humor finíssim: «que si patatín, que si patatán» (i he portat a col·lació l’humorista Vighi i que deixen en un racó de les seves vides, com deixa l’home fi en un racó dels seus llavis, un lloc per al somriure perquè no hem d’oblidar que el comú de la gent encara continua anomenant les vinyetes sovint desoladores que ens arranca el misteri, el prodigi, l’inesperat quan es presenta davant nostre sense males intencions. Que i dramàtiques d’El Roto «acudits»). Deixem, doncs, les genealogies als historiadors de l’art, als crítics. El llen- participen de l’autenticitat inconfusible del seu creador com participava aquell Alfonso Pérez de la d’Unamuno, guatge de les avantguardes, avui, cent anys després, és ja per a nosaltres comú i habitual. El trobem a tot arreu, quan va agafar un tren per visitar-lo a Salamanca per tal de sol·licitar-li l’indult a la novel·la Niebla, gràcia que es en l’alta cultura o en la cultura popular i de masses, en forma de quadre museable o de calendari publicitari, concedeix als toros braus, però no als grans solitaris i silenciosos. sense que sovint puguem o sapiguem distingir les unes de les altres. Que les pintures de Rábago s’assemblin Se m’ha convocat en un món estrepitós i precipitat, i sovint carregat de malícia, per a això tan excepcio- a aquest o a aquell altre pintor una mica tant se val. Tots ens assemblem a algú (i pobre de qui no s’assembli a nal: celebrar les pintures d’un home que ningú no podria titllar d’estrany veient amb quina naturalitat, i afabilitat, ningú) i al capdavall, si som autèntics, com és el cas de Rábago, i en el seu en un grau superlatiu, res ni ningú viu el seu inquietant món de solitari. s’assembla a nosaltres. Les semblances no són ni millors ni pitjors. Importa qui som, importa el que aquestes pintures són i volen ser, pel que són, no pel que semblen. De fet, es podrien haver revestit de qualsevol forma Andrés Trapiello del Trecento italià: ¿no hi ha en elles quelcom arcaic i elemental? I els seus personatges, com els de Giotto o Fra Angelico, tot i que sembla que caminen, ¿no estan potser aturats esperant alguna cosa, l’esdevenir? Que Rábago hagi recorregut a aquest llenguatge un xic fred, polit, esmaltat, té a veure —no pel que ressona en ell, sinó pel que ens vol dir— amb aquest silenci, dit a més amb el llenguatge del sentiment, que és sempre la temperatura de l’ànima. Per això advertíem que els personatges dels seus quadres hi estan suspesos, en silenci, esperant una veu, i l’esperen en el to més càlid. Però «suspesos» no vol dir inactius, de la mateixa manera que el silenci no és la inacció, al contrari. Percebem quelcom religiós en les seves pintures. Al principi no sabem què, una mena d’ora et labora generalitzat. Els personatges dels seus quadres són persones modestes que sembla que van i venen (ja hem convingut que estan esperant) i que viuen de les seves mans, com viu de les seves el mateix Andrés Rábago. Hi tenim el malabarista, el pintor de parets, els caçadors, la dona que porta la llum, el pescador, l’aiguader, el bomber (i el mateix Rábago fa que parem esment a la importància que l’aigua té en la seva pintura, com a símbol de la vida, RÁBAGO 106 RÁBAGO 107 Sense títol, 2007 Sense títol, 2009 Sense títol, 2011 RÁBAGO 108 RÁBAGO 109 Sense títol, 2010 Sense títol, 2011 Sense títol, 2010 RÁBAGO 110 RÁBAGO 111 Sense títol, 2008 RÁBAGO 112 Sense títol, 2010 RÁBAGO 113 Sense títol, 2009 El arqueólogo, 2009 Sense títol, 2008 El gran timonel, 2007 El taller del pintor, 2012 Sense títol, 2011 RÁBAGO 114 RÁBAGO 115 Sense títol, 2010 Sense títol, 2011 RÁBAGO 116 Heráclito, 2011 La borrasca, 2012 Lapidación, 2007 Nocturno, 2011 Sense títol, 2008 Sense títol, 2011 RÁBAGO 117 Sense títol, 2011 RÁBAGO 118 La caza, 2011 RÁBAGO 119 Sense títol, 2010 RÁBAGO 120 Los amigos, 2009 RÁBAGO 121 Sense títol, 2011 RÁBAGO 122 Fuego, 2009 RÁBAGO 123 La fiebre del oro, 2007 Ladrón de luz, 2007-2010 El lenguaje de los pájaros, 2008 RÁBAGO 124 RÁBAGO 125 La cometa, 2008 Esquiador, 2008 El buscador, 2009 RÁBAGO 126 RÁBAGO 127 Sembrador, 2009 RÁBAGO 128 La cosecha, 2011 RÁBAGO 129 El agua del Jordán, 2012 La parábola del pescador, 2012 RÁBAGO 130 RÁBAGO 131 Malabarista, 2012 RÁBAGO 132 Mercenario, 2012 RÁBAGO 133 La construcción, 2012 RÁBAGO 134 Nocturno, 2012 RÁBAGO 135 Llistat d’obres OPS Triunfo, 1972 Tinta sobre paper 33 × 23,5 cm P. 14 Sense títol, 1972 Publicat a la revista Hermano Lobo Tinta sobre paper 32,5 × 25 cm P. 15 Sense títol, 1973 Publicat a la revista Hermano Lobo Tinta sobre paper 25,5 × 50 cm P. 16-17 Sense títol, 1973 Publicat a la revista Hermano Lobo Tinta sobre paper 25 × 32,5 cm P. 18 El té de las cinco, 1974 Publicat a la revista Hermano Lobo Tinta sobre paper 50,5 × 41,5 cm P. 19 Sense títol, 1974 Publicat a la revista Hermano Lobo Tinta sobre paper 50 × 40 cm P. 19 Sense títol, 1974 Publicat a la revista Hermano Lobo Tinta sobre paper 49,5 × 20 cm P. 20 Sense títol, 1974 Publicat a la revista Hermano Lobo Tinta sobre paper 49 × 18 cm P. 21 Sense títol, 1974 Publicat a la revista Hermano Lobo Tinta sobre paper 25 × 32,5 cm P. 22 Sense títol, 1974 Publicat a la revista Hermano Lobo Tinta sobre paper 51 × 42 cm P. 22 Sense títol, 1974 Publicat a la revista Hermano Lobo Tinta sobre paper 50 × 40 cm P. 22 Sense títol, c. 1974 Tinta sobre paper 50 × 41 cm P. 23 Sense títol, c. 1976-1977 Tinta sobre paper 32,5 × 24,5 cm P. 29 Sense títol, c. 1974-1975 Tinta sobre paper 50 × 40 cm P. 24 Sense títol, 1977 Publicat a la revista Cuadernos para el Diálogo Tinta sobre paper 64 × 50,5 cm P. 29 Sense títol, 1974-1975 Tinta sobre paper 42 × 33 cm P. 25 Sense títol, c. 1974-1975 Tinta sobre paper 32,5 × 24,5 cm P. 25 Sense títol, 1975 Publicat a la revista Hermano Lobo Tinta sobre paper 32,5 × 25 cm P. 25 Sense títol, c. 1976 Publicat a la revista Cuadernos para el Diálogo Tinta sobre paper 50 × 39,50 cm P. 26 Sense títol, 1976 Publicat a la revista Hermano Lobo Tinta sobre paper 58 × 43,5 cm P. 26 Sense títol, c. 1976 Publicat a la revista Cuadernos para el Diálogo Tinta sobre paper 49,5 × 39 cm P. 27 Sense títol, c. 1976 Publicat a la revista Cuadernos para el Diálogo Tinta sobre paper 50 × 38,5 cm P. 27 Sense títol, 1976 Publicat a la revista Cuadernos para el Diálogo Tinta sobre paper 50 × 38,5 cm P. 28 Sense títol, 1976 Publicat a la revista Cuadernos para el Diálogo Tinta sobre paper 54,5 × 45 cm P. 28 La ría, 1984 Publicat a la revista Madriz Tinta sobre paper 64 × 50,5 cm P. 30 La ría, 1984 Publicat a la revista Madriz Tinta sobre paper 64 × 50,50 cm P. 31 La ría, 1984 Publicat a la revista Madriz Tinta sobre paper 64 × 50,50 cm P. 31 La ría, 1984 Publicat a la revista Madriz Tinta sobre paper 64 × 50,50 cm P. 32 La ría, 1984 Publicat a la revista Madriz Tinta sobre paper 64 × 50,50 cm P. 32 La ría, 1984 Publicat a la revista Madriz Tinta sobre paper 64 × 50,50 cm P. 33 La ría, 1984 Publicat a la revista Madriz Tinta sobre paper 64 × 50,50 cm P. 33 La ría, 1984 Publicat a la revista Madriz Tinta sobre paper 64 × 50,50 cm P. 34 La ría, 1984 Publicat a la revista Madriz Tinta sobre paper 64 × 50,50 cm P. 34 La ría, 1984 Publicat a la revista Madriz Tinta sobre paper 64 × 50,50 cm P. 35 La ría, 1984 Publicat a la revista Madriz Tinta sobre paper 64 × 50,50 cm P. 35 Il·lustració per a un text de Manuel Vicent, 1984 Publicat al diari El País Tinta sobre paper 45 × 36,50 cm P. 36 Il·lustració per a un text de Manuel Vicent, c. 1984 Publicat al diari El País Tinta sobre paper 45 × 36,50 cm P. 36 Calamar Borde, 1984 Publicat a la revista Madriz Tinta sobre paper 46 × 35,50 cm P. 37 Pequeño auto sacramental, 1984-1985 Publicat a la revista El Público Tinta sobre paper 51 × 36,5 cm P. 38 Pulpo Bobo, 1985 Publicat a la revista Madriz Tinta sobre paper 47 × 36,50 cm P. 39 Rayuela, 1985 Publicat a la revista Madriz Tinta sobre paper 47 × 36,50 cm P. 39 Dragoncillo municipal, 1985 Publicat a la revista Madriz Tinta sobre paper 47 × 36,50 cm P. 40 Il·lustració per a La carne es yerba de Manuel Vicent, 1985 Tinta sobre paper 45 × 36,50 cm P. 41 137 Il·lustració per a La carne es yerba de Manuel Vicent, 1985 Tinta sobre paper 45 × 36,50 cm P. 41 Calendari «An Artist’s Progress», 1992 Tinta sobre paper 50,5 × 36,5 cm P. 48 Il·lustració per a La carne es yerba de Manuel Vicent, 1985 Tinta sobre paper 45 × 36,50 cm P. 42 Calendari «An Artist’s Progress», 1992 Tinta sobre paper 50,5 × 36,5 cm P. 48 Il·lustració per a La carne es yerba de Manuel Vicent, 1985 Tinta sobre paper 45 × 36,50 cm P. 42 Calendari «An Artist’s Progress», 1992 Tinta sobre paper 50,5 × 36,5 cm P. 49 Il·lustració per a La carne es yerba de Manuel Vicent, 1985 Tinta sobre paper 45 × 36,50 cm P. 43 Calendari «An Artist’s Progress», 1992 Tinta sobre paper 50,5 × 36,5 cm P. 50 Ayayay, 1986 Publicat a la revista Madriz Tinta sobre paper 45 × 36,50 cm P. 44 Calendari «An Artist’s Progress», 1992 Tinta sobre paper 50,5 × 36,5 cm P. 51 Bibliodocus, 1989 Publicat al llibre Bestiario d’OPS Tinta sobre paper 47 × 36,5 cm P. 44 Ciencias naturales, 1987 Aiguafort 75,5 × 56 cm P. 45 Sèrie Santoral, 1987-1989 Aiguafort 75 × 56 cm P. 46 Sèrie Santoral, 1987-1989 Aiguafort 75 × 56,5 cm P. 46 Calendari «An Artist’s Progress», 1992 Tinta sobre paper 50 × 36,5 cm P. 47 Calendari «An Artist’s Progress», 1992 Tinta sobre paper 50,5 × 36,5 cm P. 47 El Roto Riqueza, c. 2000-2001 Fotocòpia acolorida 50 × 35 cm P. 58 Mi siglo, 2001 Fotocòpia acolorida 37 × 30 cm P. 59 Metralla humanitaria, c. 2001 Fotocòpia acolorida 37 × 29 cm P. 59 Recién casados, c. 2001 Fotocòpia acolorida 44 × 35 cm P. 60 Sense títol, c. 2002 Tinta i guai× sobre paper 34 × 30,5 cm P. 61 La libre competencia, c. 2001 Tinta sobre paper 40 × 30 cm P. 62 El combate, c. 2002 Tinta sobre paper 40 × 30 cm P. 62 138 El retrato oficial, 2003 Tinta sobre paper 42 × 29,5 cm P. 62 Seguridad, 2006 Fotocòpia acolorida 36 × 30 cm P. 66 El monumento, 2007 Tinta sobre paper 40 × 29,5 cm P. 71 Sense títol, 2009 Tinta sobre paper 34 × 30,5 cm P. 80 Sense títol, 2009 Tinta sobre paper 30,5 × 34 cm P. 85 Sense títol, 2011 Tinta i aquarel·la sobre paper 34 × 30,5 cm P. 92 Sense títol, c. 2003 Tinta sobre paper 40,5 × 29,5 cm P. 62 Halloween, 2006 Fotocòpia acolorida 36 × 30 cm P. 67 Náufrago, 2007 Tinta i aquarel·la sobre paper 40 × 30 cm P. 71 Sense títol, 2009 Tinta i retolador sobre paper 34 × 30,5 cm P. 80 Sense títol, 2009 Tinta sobre paper 30,5 × 34 cm P. 85 Sense títol, 2011 Tinta i retolador sobre paper 34 × 30,5 cm P. 93 El leñador, 2004 Tinta sobre paper 40 × 29,5 cm P. 63 Espíritu navideño, 2006 Fotocòpia acolorida 36 × 30 cm P. 68 Sense títol, 2008 Tinta i guaix sobre paper 34 × 30,5 cm P. 72 Sense títol, 2009 Tinta i guaix sobre paper 34 × 30,5 cm P. 80 Sense títol, 2009 Tinta sobre paper 34 × 30,5 cm P. 86 Sense títol, 2011 Tinta sobre paper 34 × 30,5 cm P. 94 Luces, 2004 Tinta i retolador sobre paper 37 × 29,5 cm P. 63 Codicia, 2006 Tinta sobre paper 42 × 29,5 cm P. 69 Sense títol, 2008 Tinta sobre paper 34 × 30,5 cm P. 73 Sense títol, 2009 Tinta sobre paper 34 × 30,5 cm P. 81 Sense títol, 2010 Tinta sobre paper 34 × 30,5 cm P. 86 Sense títol, 2011 Tinta sobre paper 34 × 30,5 cm P. 94 Diplomáticos, 2005 Tinta sobre paper 40 × 30 cm P. 63 Entierro de un dictador, 2006 Tinta sobre paper 40 × 29,5 cm P. 69 Sense títol, 2008 Tinta i guaix sobre paper 34 × 30,5 cm P. 74 Sense títol, 2009 Tinta sobre paper 34 × 30,5 cm P. 81 Sense títol, 2010 Tinta i retolador sobre paper 34 × 30,5 cm P. 87 Sense títol, 2012 Tinta sobre paper 34 × 30,5 cm P. 95 La conciencia obrera, 2005 Tinta sobre paper 40 × 30 cm P. 63 Malos tratos, 2006 Tinta sobre paper 40 × 29,5 cm P. 69 Sense títol, 2008 Tinta i retolador sobre paper 34 × 30,5 cm P. 75 Sense títol, 2009 Tinta sobre paper 34 × 30,5 cm P. 81 Sense títol, 2010 Tinta i retolador sobre paper 34 × 30,5 cm P. 88 El menú, 2012 Tinta sobre paper 29,5 × 40,5 cm P. 96 Gemelos, c. 2002-2003 Tinta, llapis i aquarel·la sobre paper 36 × 30 cm P. 64 El demagogo, 2006 Tinta sobre paper 40,5 × 29,5 cm P. 69 Sense títol, 2008 Tinta sobre paper 34 × 30,5 cm P. 76 Sense títol, 2009 Tinta sobre paper 34 × 30,5 cm P. 81 La confesión, 2010 Fotocòpia acolorida 32,5 × 35,5 cm P. 89 Mala cosa, 2012 Tinta sobre paper 40,5 × 29,7 cm P. 97 Ataduras, c. 2002-2003 Fotocòpia acolorida 36 × 30 cm P. 64 La alfombra roja, 2006 Fotocòpia acolorida 36 × 30 cm P. 70 Sense títol, 2008 Tinta sobre paper 34 × 30,5 cm P. 76 Sense títol, 2009 Tinta sobre paper 34 × 30,5 cm P. 82 Mulillas, 2010 Fotocòpia acolorida 32,5 × 36 cm P. 90 Sense títol, 2012 Tinta sobre paper 30,5 × 34 cm P. 97 Saludos en alta mar, 2003 Fotocòpia acolorida 36 × 30 cm P. 65 Sense títol, 2007 Tinta sobre paper 33 × 30,5 cm P. 70 El paseíllo, 2008 Fotocòpia acolorida 30 × 34 cm P. 77 Sense títol, 2009 Tinta sobre paper 34 × 30,5 cm P. 82 Pastoral, c. 2010 Fotocòpia acolorida 32,5 × 36 cm P. 91 Sense títol, 2012 Tinta sobre paper 34 × 30,5 cm P. 98 La fachada, 2004 Fotocòpia acolorida 36 × 30 cm P. 65 El rearme, 2007 Fotocòpia acolorida 36 × 30 cm P. 70 El efecto mariposa, 2008 Fotocòpia acolorida 30 × 35,5 cm P. 78 Sense títol, 2009 Tinta sobre paper 34 × 30,5 cm P. 82 Sense títol, 2010 Tinta i guaix sobre paper 34 × 30,5 cm P. 91 Sense títol, 2012 Tinta sobre paper 34 × 30,5 cm P. 99 En el taller, 2005 Fotocòpia acolorida 36 × 30 cm P. 66 Sequía, 2007 Fotocòpia acolorida 36 × 30 cm P. 70 Sense títol, 2008 Tinta sobre paper 30,5 × 34 cm P. 79 Sense títol, 2009 Tinta i guaix sobre paper 34 × 30,5 cm P. 82 Sense títol, 2010 Tinta sobre paper 34 × 30,5 cm P. 92 Sense títol, 2012 Tinta i aquarel·la sobre paper 34 × 30,5 cm P. 99 El número uno, 2005 Tinta sobre paper 36 × 29,5 cm P. 66 El juramento, 2007 Tinta i retolador sobre paper 40 × 29,5 cm P. 71 Sense títol, 2008 Tinta sobre paper 30,5 × 34 cm P. 79 Sense títol, 2009 Tinta i aquarel·la sobre paper 34 × 30,5 cm P. 83 Sense títol, 2010 Tinta i aquarel·la sobre paper 347 × 30,5 cm P. 92 Sense títol, 2012 Tinta i retolador sobre paper 34 × 30,5 cm P. 100 La planta carnívora, 2006 Fotocòpia acolorida 36 × 30 cm P. 66 Ejercicios espirituales, 2007 Tinta i retolador sobre paper 40 × 29,5 cm P. 71 Sense títol, 2009 Tinta sobre paper 34 × 30,5 cm P. 80 Sense títol, 2009 Tinta sobre paper 30,5 × 34 cm P. 84 Sense títol, 2011 Tinta sobre paper 34 × 30,5 cm P. 92 Sense títol, 2012 Tinta i guaix sobre paper 34 × 30,5 cm P. 101 139 Rábago Dibuixos Sense títol, 2009 Grafit sobre paper 70 × 50 cm P. 108 Sense títol, 2011 Llapis gras i guaix sobre paper 70 × 50 cm P. 109 Sense títol, 2007 Grafit i pigment sobre paper 76 × 56,5 cm P. 109 Sense títol, 2011 Llapis gras i ceres sobre paper 76 × 56 cm P. 110 Sense títol, 2010 Llapis gras i ceres sobre paper 50 × 70 cm P. 111 Sense títol, 2010 Llapis gras i ceres sobre paper 56 × 76 cm P. 111 Sense títol, 2008 Llapis gras i ceres sobre paper 76 × 56 cm P. 112 Sense títol, 2010 Llapis gras i ceres sobre paper 76 × 56 cm P. 113 Sense títol, 2011 Grafit i pigment sobre paper 76 × 56,5 cm P. 114 Sense títol, 2009 Grafit sobre paper 76 × 56,5 cm P. 115 Sense títol, 2008 Llapis gras, ceres i tinta sobre paper 70 × 50 cm P. 115 Sense títol, 2010 Llapis gras i ceres sobre paper 76 × 56 cm P. 116 140 Sense títol, 2011 Llapis gras i ceres sobre paper 76 × 56 cm P. 116 La caza, 2011 Oli sobre tela 97 × 130 cm P. 119 Malabarista, 2012 Oli sobre tela 73 × 100 cm P. 132 Sense títol, 2008 Llapis gras, guaix i ceres sobre paper 70 × 50 cm P. 117 Los amigos, 2009 Oli sobre tela 97 × 130 cm P. 121 Mercenario, 2012 Oli sobre tela 114 × 146 cm P. 133 Sense títol, 2011 Llapis gras i ceres sobre paper 76 × 56 cm P. 117 Fuego, 2019 Oli sobre tela 97 × 130 cm P. 123 La construcción, 2012 Oli sobre tela 81 × 116 cm P. 134 Sense títol, 2011 Llapis gras i ceres sobre paper 76 × 56 cm P. 118 La fiebre del oro, 2007 Oli sobre tela 114 × 146 cm P. 124 Nocturno, 2012 Oli sobre tela 114 × 146 cm P. 135 Sense títol, 2010 Llapis gras i ceres sobre paper 76 × 56 cm P. 120 El lenguaje de los pájaros, 2008 Oli sobre tela 89 × 130 cm P. 124 Sense títol, 2011 Llapis gras i ceres sobre paper 76 × 56 cm P. 122 Ladrón de luz, 2007-2010 Oli sobre tela 81 × 116 cm P. 125 Pintures El taller del pintor, 2012 Oli sobre tela 90 × 116 cm P. 114 El arqueólogo, 2009 Oli sobre tela 114 × 146 cm P. 115 El gran timonel, 2007 Oli sobre tela 114 × 146 cm P. 115 Heráclito, 2011 Oli sobre tela 97 × 130 P. 116 La borrasca, 2012 Oli sobre tela 114 × 146 cm P. 116 Lapidación, 2007 Oli sobre tela 114 × 146 cm P. 117 Nocturno, 2011 Oli sobre tela 73 × 92 cm P. 117 La cometa, 2008 Oli sobre tela 89 × 130 cm P. 126 Esquiador, 2008 Oli sobre tela 114 × 146 cm P. 126 El buscador, 2009 Oli sobre tela 114 × 146 cm P. 127 Sembrador, 2009 Oli sobre tela 114 × 146 cm P. 128 La cosecha, 2011 Oli sobre tela 90 × 116 cm P. 129 El agua del Jordán, 2012 Oli sobre tela 89 × 130 cm P. 130 La parábola del pescador, 2012 Oli sobre tela 81 × 100 cm P. 131 141 Textos en castellano El dibujo de El Roto despierta todas las mañanas nuestra conciencia social desde las Un viaje de mil demonios (y un par de ángeles) páginas de opinión del periódico El País. Con una sola imagen —a veces acompañada Centre d’art Tecla Sala de una frase— Andrés Rábago nos invita a reflexionar sobre el mundo en que vivimos y a ser críticos con la realidad que nos rodea. A mediados de los años sesenta del pasado siglo, cuando más arreciaba lo masivo Pero, aunque sus viñetas nos hagan reír, Andrés Rábago no es un humorista como sinónimo de individual, aunque obviamente sin la intensidad actual, Andrés gráfico. Su trabajo transita entre el arte y la comunicación, entre la sátira y la denun- Rábago emprendió un viaje personal, alejado de las futilidades de su tiempo, para cia social. Rábago es un pensador que pone su pluma al servicio de las ideas y de dejar de ser un hombre sin atributos. la conciencia social para desenmascarar las falsedades y las mentiras por medio de la sátira. Se valió, en primera instancia, de un seudónimo, OPS, que empezó a hacerse su hueco en las publicaciones más críticas con una dictadura que, como tal, era En L’Hospitalet tenemos el privilegio de descubrir «Un viaje de mil demonios poco amiga del pensamiento libre. Aquel seudónimo le sirvió de amparo, que no (y un par de ángeles)», la mayor exposición que se ha dedicado a este artista. Rábago de escondite, para afrontar una introspección en su inconsciente en una suerte de inició su trayectoria en 1968 bajo al firma de OPS y su pensamiento libre cobró autoanálisis con el que no era difícil identificarse, habida cuenta de que la mugre vida en las ilustraciones y viñetas que publicaba en revistas como Hermano Lobo, de la que se iba desprendiendo en cada viñeta era la misma que embotaba la sensi- La Codorniz o Ajoblanco, entre otras. bilidad de todos nosotros. Los monstruos que OPS descubría al mirar en su interior OPS dejó de publicar hace tiempo, pero Andrés Rábago sigue trabajando eran los mismos que habían esclavizado nuestra razón hasta volverla demasiado meticulosamente día tras día en su pintura profunda y poética —que firma como perezosa para acometer el nuevo tiempo que intuíamos que habría de llegar más Rábago— mientras nos interpela todas las mañanas desde las páginas del periódico, bien pronto que tarde. sacude nuestra conciencia y nos hace reflexionar con la viñeta de El Roto. Con los De vez en cuando, sin embargo, lo social y lo político hacían acto de presencia tiempos que corren, estoy segura de que la actualidad continuará proporcionándole en aquellos dibujos satíricos y crueles, consciente su creador de que los vínculos material de primera para sus trabajos. comunitarios habían sufrido un serio quebranto durante el largo franquismo. Sin No cabe duda de que esta producción, realizada por el Centre d’Art Tecla Sala, sobresalto alguno, en el arranque de la siguiente década, los setenta, fue dejándose tendrá muy buena acogida entre el público de L’Hospitalet y de otros lugares. Deseo ver entonces un heterónimo: El Roto. Un heterónimo, sí, porque la personalidad del que la disfrute. mismo estaba claramente diferenciada de la del autor, que instaló a su criatura certeramente en el plano de una conciencia civil, entendiendo desde el principio Núria Marín i Martínez Alcaldesa de L’Hospitalet que su finalidad era la cumplir un servicio público y social: quebrar la condición del individuo-masa para arrancarle de su postura de mero espectador de una realidad disgregadora y anestesiante. OPS y El Roto llegaron a transitar juntos una parte del camino (hay dibujos, por ejemplo, en 1976, firmados por ambos), pero, mientras el primero, limpio ya de excrecencias, deambulaba, en el dibujo y enseguida también en la pintura, por ámbitos más estéticos, colindantes con la poesía visual, el segundo se iría afianzado, hasta el día de hoy, como una de las firmas españolas más implicadas en reconstruir una cohesión comunitaria y con la reivindicación del concepto de persona, acorralado por el de individuo que había parido y consolidado la modernidad. OPS, sin embargo, se iría silenciando como dibujante hasta la llegada del nuevo siglo, haciendo alarde en esos postreros instantes de una intensidad y una excelencia gráfica sin parangón alguno, en tanto el OPS pintor iniciaba una deriva, desde finales de los ochenta, hacia lo que se podría considerar, con denominación propia de los lingüistas, un ortónimo: Andrés Rábago, artífice de una obra propia cuya voz es la que más se asemeja a los intereses más profundos de su creador, de igual nombre y apellido que él, algo así como lo fue el Bernardo Soares para Fernando Pessoa. 142 143 El territorio del pintor Rábago, ciertamente, se desenvuelve en un plano más elevado de conciencia, un plano que podemos tildar de metafísico, en el que «lo que Los silencios de OPS que contrarrestar esa actitud «pedagógica» a la que el Poder recurre, dado que, a listos para aplicarles el oportuno psicoanálisis, viendo aquí y allá, por ejemplo, la Felipe Hernández Cava la postre, ellas serían el vehículo de la catarsis, tanto personal como colectiva, que sublimación de represiones sexuales y de toda índole (yo me río, lo siento, cada quería acometer, la encarnación visible de todas las pasiones abortadas y reprimidas vez que uno de estos terapeutas del alma trata de convencerme de que los citados por un sistema político que, lo pienso muy a menudo, caló hasta el tuétano de casi sombreros hongos de Magritte son una representación del órgano sexual femenino). todos nosotros. Tal vez por eso Rábago ha dicho a menudo que OPS trabajaba en la Calificarlos o explicarlos sería, pues, tergiversarlos, empobrecerlos, y, en última ins- limpieza individual de fondos, que es tanto como decir que necesitaba manipular las tancia, confundirlos. se dice» no puede ser fácilmente transmitido al tratarse de asuntos más espirituales «España me pareció una inmensa tienda funeraria.» (Eugenio F. Granell, hablando de su regreso a nuestro país en 1969) que terrenales, y en el que él, a la manera de los artistas prerrenacentistas, libres aún de la excesiva impronta del ego, actúa como modesto guía de un viaje, a través del umbral que constituyen sus obras, por un cosmos del que no existe más cartografía 144 que la que el propio hacedor va definiendo a base de un mayor conocimiento de los En el año 2001 Andrés Rábago decidió que una selección que preparamos entre miles de excrecencias que todo español llevaba adheridas para, con el tiempo, poder El mundo de OPS, poblado por muchos seres atemporales para conferir uni- infinitos misterios de la verdadera e ignota realidad. ambos para Círculo de Lectores se llamase El pabellón de azogue, un título afortunado ser El Roto o ese pintor libérrimo y espiritual que es Andrés Rábago, a los que en oca- versalidad a su discurso, no guarda relación con «lo maravilloso». Cada imagen nace OPS-El Roto-Andrés Rábago se merecía esta amplísima exposición en Cataluña para uno de sus heterónimos, El Roto, que desempeña diariamente una notable labor siones vislumbrábamos ya en algunos destellos de aquella imaginación desanudada. de una conciencia entregada a la razón y aspira a su mejor representación realista que, producida por el Centre d’Art Tecla Sala, propone una mirada sobre su condición como «catalizador social» al permitir que en sus dibujos se refleje, sintetizada con Desembarazarse de todo ese lastre personal mediante un repertorio simbólico posible. No estamos ante el orbe de unos sueños desconocidos sino ante una pesadi- de artista trino capaz de traducir en imágenes tan diferentes niveles de la conciencia. una lucidez que incluso duele, la parte más visible del mundo que nos ha tocado vivir. muy bien seleccionado es lo que hace que hoy podamos asegurar que uno de los lla familiar que podíamos reconocer, los que compartimos con él aquel período, como Pero, hace algo más de cuatro décadas, cuando Rábago irrumpió en el pano- retratos más fieles de la dictadura española, y por ende de cualquier dictadura, está intrínsecamente objetiva y digna de crédito. Era, qué le vamos a hacer, el mundo de rama de la sátira española firmando OPS, el modo de proceder de su ojo salvaje encerrado en ese acervo de imágenes de las que él se purgaba a la par que los lecto- nuestra cotidianeidad, una suerte de alternativo No-Do, aquel documental oficial estaba en las antípodas. Era justo el de valerse de un espejo sin azogue (la glace res, mediante una operación tan euforizante como desgarradora, nos íbamos también de exhibición obligatoria en los cines, el que OPS nos enseñaba en las páginas de sans tain de los surrealistas históricos) para hacernos partícipes de su particular desprendiendo de nuestras impurezas. Con su clarificación, con su desembarazo de Triunfo, Hermano Lobo o Cuadernos para el Diálogo, enfocado con otra lente y un contemplación de un universo muy concreto: aquella dictadura del general Franco la confusión, me doy cuenta a medida que el tiempo transcurre, nos estaba ayudando distinto punto de vista, pero para nada suprarreal. en la que la lucidez estaba bajo sospecha. a reelaborar nuestros afectos, a esclarecer lo que de verdad anhelábamos. Y si hoy A medida que él fue aproximando esas dos realidades, la canónica del Régimen Hubo varios apasionantes tanteos gráficos hasta encontrar la fórmula más los españoles arrastramos en nuestro interior aún muchas tinieblas es porque ese y la real del Régimen, siempre sin perder el control visual de lo que estaba haciendo, adecuada para que aquella subversión de la imagen deviniera lo más eficaz posible trabajo de purga no lo recorrimos hasta el final, y de parte a parte, como Aristóteles OPS se fue quedando a un lado para ceder su lugar a El Roto. Un yo daba paso a otro y hubo, sobre todo, una fidelidad recurrente al silencio. Es cierto que existieron con- entendía que debían acometerse las auténticas catarsis. yo, ambos igual de comprometidos frente a ese Orden al que el Poder siempre quiere tadísimas ocasiones en que OPS se valió de los bocadillos, añadiendo al espanto Cada viñeta de OPS representaba lo impresentable con un sentido trágico tal acostumbrarnos, un mismo problema afrontado con dos resoluciones distintas de el subrayado de un tremendismo que le acercaba a la voz de Chumy Chúmez, pero el que hoy continúa excitando nuestras visiones. Ese muchacho de aspecto bondadoso, concepto, llegando ambos a convivir incluso unos cuantos años (OPS dejó de existir recurso del silencio, en un país que negaba el derecho a la palabra, confería a aque- como le calificó por aquellos días el poeta Félix Grande, bien distinto del monstruo en el umbral de los noventa). llas viñetas mudas una mayor coherencia ética y una condición de obras de lectura físico que el común de los lectores imaginaba como el artífice de aquella iconografía Así que ahora lo único que espero de los que lo revisitan y de los que visitan más abierta. de sadismo y masoquismo exacerbados, introducía en el humor español (un concepto por vez primera aquella galería de «caprichos» es que se turben ante la realidad más Dados como somos en este país a la etiquetación cómoda, no faltaron, al encon- que le viene estrecho) un debate en el que exigía a la comunidad la búsqueda de un familiar de unos días en los que este hombre manifestaba su pensamiento con unas trarse con aquellas imágenes, los que vieron en su proyecto cierta mimesis de otros nuevo sentido para la imagen, un distanciamiento de la violencia reinante a través imágenes que valían tanto como ideas y que se imponían a nosotros sin el menor halo creadores, como Roland Topor, uno de los fundadores del Grupo Pánico, o Magritte, de la espectacularización (entendida esta en su versión de función que se ofrece de misterio, quizá porque nacían de una voluntad más relacionada con el desvelo, y cuando dibujaba hombres con sombrero hongo de un tiempo pretérito, o De Chirico, a la contemplación intelectual) de esa misma violencia. Quería llegar, en suma, a con la intencionalidad de despertarnos, que con el sueño. en algunos de sus inhóspitos decorados, o, por qué no, nuestro Dalí, entregado por donde la simple política no alcanzaba, manteniéndose estrechamente vinculado aquel entonces a un publicismo que restaba mordiente a esa condición de «médium», a sus contemporáneos, en los que la vileza había hecho más mella de lo que imaginá- que esta sí que le interesaba a Andrés, aplicado en transcribir las visiones más exas- bamos, educados como estábamos desde nuestra más tierna infancia para escuchar, perantes de un mundo personal. Olvidaban todos aquellos críticos que, por debajo obedecer y tener confianza en la tiranía. de las apariencias formales, corren otras corrientes subterráneas que producen Si en apariencia se valió de cierto parentesco con el surrealismo, como ya he hermanamientos más profundos que los de ciertas coincidencias estilísticas. Sus mencionado anteriormente, se debió única y exclusivamente a que en la esencia de dibujos estaban, a mi entender, más cerca de Los Caprichos de Goya que de cualquier ese movimiento, continuamente renovado, que indagaba en los puntos de contacto surrealista, onírico o metafísico con el que lo relacionaban. del ámbito exterior y del íntimo, halló algunos valiosos resortes para la dislocación de Lo que OPS emprendió en los años sesenta era, exactamente, una tarea que la lógica y la liberación de su inconsciente («la provocación de la persona abismal» ha preocupado desde la noche de los tiempos a todos los pensadores: confrontar lo que mencionó Klee), pero ahí acaba toda similitud. La mente de Andrés Rábago, ayer visible con lo invisible para extraer la copia más fiel del espíritu de su tiempo. Y para como OPS y hoy como El Roto, se ha sentido mucho más interesada siempre en ello debía encontrar unas imágenes lo suficientemente autónomas y sensibles con trabajar lo consciente. Y haríamos mal en tratar de leer sus dibujos como símbolos 145 El Roto último invierno. Y en efecto recuerdo muy bien que los noticieros se regodearon en calculada y tozudamente ridiculizar al enemigo político y muy a menudo trabajar en distintas, o quizás no tan distintas, pues todas en el fondo, como os acabo de decir, Ángel González la contemplación de miles de viajeros atrapados en los aeropuertos o en carreteras favor de un partido político o un grupo de presión. De ahí que en los periódicos el pretenden embaucarnos antes de arruinarnos la vida, sus andanadas contra la dema- obstruidas por la nieve en vez de tenerlos bien informados sobre lo que les esperaba. humor gráfico se planifique y controle con tanto cuidado como los editoriales, cosa gogia y los tejemanejes del establishment médico-farmacéutico. No sé vosotros, pero yo sigo sin salir de mi asombro al comprobar un día tras otro La cosa llegó al colmo en el caso de la ola de frío siberiana, pues, una vez pasado que tal vez ya no sea tan graciosa. cómo la tradicional crónica de sucesos se ha ido haciendo cada vez más presente e lo peor, alguna cadena siguió abriendo sus programas de noticias con imágenes La sátira, en cambio, pretende ridiculizar o simplemente fustigar las malas Baudelaire y el primer historiador de la caricatura, esta abrió los ojos cuando Jenner influyente en los medios de comunicación. Todo parece haber ocurrido de repente, sin de campos nevados, que sólo con la boca pequeña reconocieron haber tomado en costumbres, y no se ocupa de tipos concretos, sino de arquetipos, siéndole ajena su inventó la vacuna contra la viruela. De hecho, mucha gente sigue desconfiando de que la mayoría de nosotros se diera casi cuenta, en un momento de despiste, aunque pueblos de alta montaña, prolongando así, artificial e insidiosamente, la sensación deformación física, pues obviamente esta sólo es elocuente cuando conocemos a los las vacunas; y yo mismo de las que les ponen a nuestros perros como prevención lo más probable es que no quisiéramos dar crédito a su popularidad, ni mucho menos de impotencia ante la marcha de las cosas que les viene tan bien a los que mandan, modelos. El objeto de la sátira no es por lo tanto bromear, sino moralizar; así que al de enfermedades cuya existencia no parece suficientemente demostrada. La des- creer que pudiera durar tanto. y conste que lo que mandan es siempre resignación. Curiosamente, o esto al menos aseguraba Champfleury, el amigo de Courbet y satírico le podemos y debemos exigir fuertes y rectas convicciones morales, mientras confianza hacia las novedades terapéuticas debe entenderse en el marco de una Los programas de noticias de las cadenas de televisión, que es donde esa Todo lo cual viene a cuento de algo que probablemente no sabéis de Andrés que el mayor de los canallas puede ser un bromista memorable, como ocurrió en los desconfianza hacia las novedades en general. Los dibujantes satíricos del siglo tendencia resulta más llamativa, y digo yo que para no contrariar las distintas ideas Rábago, El Roto, y que os va a explicar algunas cosas de su trabajo; y es que no campos nazis de exterminio, donde a los judíos les dijeron que se desnudaran, que se cebaron en casi todas, fueran de índole técnica, social o política; pero poco a políticas de los espectadores, comienzan y acaban, bajo el nombre imponente, y casi pretende ilustrar lo que ha sucedido, y por lo general sin consecuencias signifi- iban a tomar una ducha, y luego los gasearon... Tenemos testimonios seguros de poco se ha ido dejando de hacer bromas sobre todo ello, hasta culminar en el estado intimidatorio, de «la imagen del día», con toda clase de sucesos; unos tristísimos, cativas, sino lo que no deja de suceder y casi siempre en contra nuestra. O sea, que algunos de los verdugos se partían de risa. «Bromas» parecidas se han vuelto a de papanatismo modernólatra en el que nos encontramos. Os sorprendería saber la como son los causados por las fuerzas desatadas de la naturaleza o por errores que no dibuja al compás de esa actualidad que significativamente llaman rabiosa, dar no hace mucho en Abu Ghraib. enorme cantidad de chistes que se hicieron sobre los rayos X a raíz de su descubri- catastróficos en la conducción de máquinas, y otros lisa y llanamente grotescos, intentando sacarle todavía alguna punta a lo sucedido en los días inmediatamente Por alguna razón que se me escapa, aunque tal vez tenga que ver con la diferen- miento, mientras que ahora no recuerdo ninguno sobre cosas tan risibles, o incluso como son atracos frustrados registrados por cámaras de videovigilancia que irreme- anteriores. Por el contrario, El Roto va dibujando a su aire y cada día escoge entre cia que Kant encontraba entre el color y el dibujo, siendo el primero más idóneo para tan ridículas, como Internet, los teléfonos móviles, los viajes al espacio exterior, los diablemente recuerdan aquellos programas de vídeos domésticos donde el mismo esa masa de dibujos el que más le conviene a su ambiciosa averiguación de lo expresar sensaciones y el segundo en cambio para comunicar ideas, y como si la pro- trenes de alta velocidad o los tatuajes. niño se caía una y otra vez de la misma bicicleta. que corrompe esencialmente nuestra presencia sobre la tierra, si me permitís decirlo bidad que Ingres atribuía al dibujo conviniera a la acción moralizante de la sátira mejor En cambio, nunca le ha ido mejor a la clase de humor que no tiene como objeto de esta manera un tanto grandilocuente. que los garabatos o los «monos» que le bastan al caricaturista para hacernos reír, los hacernos caer en la cuenta de lo que nos esclaviza, nos envilece o simplemente Las grandes catástrofes naturales, terremotos, inundaciones o erupciones vol- xix cánicas, son con todo las grandes estrellas de esta nueva forma de entretenimiento, Su idea de actualidad no es, pues, la que ahora se confunde con lo que acaba grandes dibujantes satíricos han sido antes que nada grandes dibujantes, como es nos aparta de lo que verdaderamente importa, sino despellejar al prójimo, y sobre pues esos fenómenos no parecen culpa de nadie en concreto y parecen afectar a todo de suceder, con los malditos sucesos, sino la que se desprende del término actual, el caso de Goya, Hogarth, Daumier o Gavarni y, en tiempos más recientes, muchos todo a los más desamparados. Más aún: REÍRSE DE TODO se ha convertido en una el mundo, lo que no deja de ser un alivio para quienes en secreto gobiernan y echan simplemente lo contrario de potencial; esto es, algo que se da de facto, activo, y que de los que publicaron en L’assiette au beurre y fueron a su vez grandes pintores, especie de consigna libertaria; pero ya veis que luego nadie se ríe de nada de lo a perder este mundo. Y creo que otro tanto podría decirse de los crímenes sueltos, si bien Andrés Rábago sospecha falto de auténtica realidad, no por ello cree El Roto como Vallotton, Juan Gris, Kupka o Jacques Villon. Por cierto que Juan José Lahuerta, que aprovecha a los ricos, como las autopistas, el cine y las maquinitas con que nos y sólo en raras ocasiones inequívocamente monstruosos, con cuyos pormenores que deja de actuar perniciosamente, como son, por ejemplo, y casi diría que sobre profesor en la Politécnica de Barcelona y el mejor historiador del arte que tenemos, sacan los cuartos. Y eso sin contar con la espantosa exacerbación de la broma que nos abruman sin cesar y que cabe atribuir a la intrínseca maldad humana; fatalidad todo, las tenebrosas y espantosas maquinaciones de unos pocos para vivir a costa suele decir que desde Goya no ha habido en España un dibujante satírico comparable se dio en los campos nazis de exterminio o en las cárceles iraquíes. No fue la poesía esta tan consoladora como la de las catástrofes naturales o mecánicas, a pesar de de la carne y la sangre de los demás, que tienen su expresión más desvergonzada a El Roto. Creo que exagera un poco, y que entre tanto hubo algunos, sobre todo lo que salió peor parado de Auschwitz, como dijo Adorno, sino la risa. Rescatarla de que nadie ignora que algunas podrían haberse evitado y muchas se agraven por en aquello que, según Adam Smith, constituye el programa mínimo del capitalismo: catalanes, como Xavier Nogués o Joan Junceda, que tampoco estaban nada mal. su prolongado y arraigado envilecimiento es una tarea imperativa y urgentísima que culpa de la desidia o la codicia de los que mandan, como es por ejemplo que haya «Todo para nosotros, nada para los demás», cuya magnánima versión neoliberal, Pero antes de dar por acabada esta presentación del trabajo de El Roto, que me tantos automóviles en las carreteras, causantes de muchísimas más muertes que como con tanta gracia decía un campesino siciliano en Las parroquias de Regalpetra, solicitan que no sea muy larga, permitidme un par de cosas más. Y en primer lugar Claro que, bien pensado, ¿acaso la sátira tiene como objeto hacernos reír? las aborrecidas drogas. de Leonardo Sciascia, consiste en que unos tengan la libertad de comer y otros la de sobre sus temas, que nunca dejan de ser los crímenes y abusos de los poderosos. ¿O más bien sacarnos de quicio? A diferencia de lo que ocurre con la risa, cuya Pero, para no insistir en lo que evidentemente constituye un modo de atontar a verles comer. A este respecto, la actualidad no conlleva novedad, sino que bien puede El Roto suele ocuparse del doble rasero, o doble moral, o doble lenguaje, o como causa, como dijo Georges Bataille, que estaba empeñado en definirla, no sería otra la gente y tenerla distraída de los males que deliberada y maliciosamente le causan tristemente ser vieja. Digamos, pues, que para El Roto la única noticia de actualidad queráis llamarlo, con que estos se juzgan a sí mismos y juzgan a los demás, aunque, que lo desconocido, la de la sátira sería lo conocido. Más aún: la sátira se ocupa unos pocos, os diré que —resumiendo— Miguel Carcaño, el probable asesino de una sería la que nos revela que esas fuerzas infernales siguen lamentablemente activas como dice Noam Chomsky y de vez en cuando dicen ellos mismos en los dibujos de de convencernos —contra la opinión popular, que en este caso muestra una triste pobre chica sevillana, no me parece a mí peor, ni mucho menos, que la gran mayoría a pesar de las nubes de cenizas volcánicas o las olas de frío siberianas. El Roto, no tengan en realidad más que un solo rasero: el que declara y afirma con el subordinación a los dueños de «lo que hay»— de que «lo bueno por conocer» vale nos concierne a todos, y no sólo a quienes practican la sátira. de los ricos, y que las fuerzas de la naturaleza no son tan destructivas como el sis- En realidad, El Roto no practica la caricatura, como la mayoría de sus colegas, mayor descaro su voluntad de dominio. Andrés me daba no hace mucho un ejemplo, muchísimo más que «lo malo conocido». Ahí precisamente radica su admirable opti- tema financiero internacional, por más que ahora se le haya hecho pronto evidente sino la sátira. La caricatura se ocupa de lo sucedido recientemente, de lo que pasa que no sé si llegó a publicar, en el que un ricachón decía, contrastando cómicamente mismo; su confianza en arreglarlo todo de un plumazo. El pueblo acierta en cambio a todo el mundo, menos a esos mismos ricos. más que de lo que ya está pasando, aunque muy en particular de lo que acaban de con algún compinche más hipócrita: «Los obreros tienen demasiados privilegios...», cuando en algunas ocasiones aconseja «reír por no llorar»... Para mí que los dibujos o algo por el estilo. de El Roto son de esa clase; tan equívoca, ciertamente, que hace plausible lo contra- A propósito no sólo de la exageración y distorsión de ciertos sucesos, sino hacer o decir los políticos, su principal y tradicional foco de atención. Lo suyo es la también de lo que podría llamarse la inercia de su fatalidad, recuerdo ahora dos acon- parodia, y no necesariamente la deformación física de un político en concreto, con En mi condición de anticlerical, e incluso de enemigo de la religión, aunque sé tecimientos que hicieron las delicias de los noticiarios: la nube de cenizas volcánicas especial dedicación a los que un día dicen una cosa y al día siguiente la contraria. muy bien que Andrés Rábago no lo es tan obcecadamente como yo, reconozco que procedente de Islandia de hace dos años y la ola de frío procedente de Siberia de este La intención de la caricatura sería hacer reír sin más, aunque en la práctica busca me hacen mucha gracia sus sátiras de la Iglesia católica; y en un orden de cosas 146 rio: «llorar por no reír». No vayáis a descartarlo; al fin y al cabo, como creo recordar que él mismo me dijo una vez, «el llanto es una forma de reír despacio». 147 Las pinturas de Andrés Rábago Y decía que si las pinturas de Andrés Rábago nos parecen tan abrumadora- «chistes»). Dejémosles, pues, las genealogías a los historiadores del arte, a los críti- nos detiene a nosotros también y nos retiene y suspende como les ha sucedido a los mente silenciosas, acaso sea por todo lo que se dice y se habla en El Roto, tanto cos. El lenguaje de la vanguardia, hoy, cien años después, es ya para nosotros común personajes que participan en esas escenas. ¿Qué es ello? Sentimos que ese silencio más hondo y memorable cuanto más conciso y lapidario (y tiempo y lugar habrá para y circulado. Lo hallamos en todas partes, en la alta cultura o en la cultura popular y de y ese tono cálido, lo más evidente de ellas, nos resultan acogedores, nos amparan, Cuanto sucede en las pinturas de Andrés Rábago sucede en silencio. Este del silen- referirnos a ese hablar de El Roto, que encuentra en su brevedad, casi conceptista, masas, en forma de cuadro museable o de calendario publicitario, sin que a menudo nos asilan. cio es acaso su rasgo íntimo más reseñable, como sus rasgos visibles, de los que buena parte de su fuerza, como si se tratara de verdaderos aforismos en la mejor podamos o sepamos distinguir unas de otras. Que las pinturas de Rábago se parezcan hablaremos también, son otros. Pero llama la atención en ellas, ante todo, ese silencio tradición de la literatura moral aforística, de Lichtenberg a Cioran, pasando por Nietzs- a este o al otro pintor da un poco igual. Todos nos parecemos a alguien (y ay del que que se extiende por todo el cuadro, un silencio silencioso. Hay también silencios che; y para otro momento esa hibridación de OPS y El Roto en algunas de sus viñetas no se parezca a nadie) y a la postre, si somos auténticos, como es el caso de Rábago, Nos gusta reconocer en sus cuadros a las gentes, saber que son personas que clamorosos (el del ruiseñor lo es, quiero decir ese silencio que sigue a su canción mudas, que tantas semejanzas tienen a menudo, en tanto que dibujos, con algunas de y en el suyo en grado superlativo, nada ni nadie se parece a nosotros. Los parecidos trabajan con sus manos, que están cerca del agua, del fuego, del aire y de la tierra. una noche de primavera, dormidos los húmedos campos, lejos de cualquier ciudad), sus pinturas). Acostumbrados a que las figuras de sus viñetas se adelanten a nuestro no son mejores o peores. Importa lo que somos, importa lo que estas pinturas son y Que son solitarios y silenciosos. Que no parecen ni temer ni esperar, como los estoi- o rumorosos, el que sigue o el que precede a la lluvia de una tormenta de verano, por pensamiento y nos digan algo, por lo general atemporal, pese a nacer de hechos y quieren ser, por lo que son, no por lo que parecen. De hecho podrían haberse revestido cos, sino que viven en el recogimiento. Que son, como el espíritu, constantes en su ejemplo. El silencio de las pinturas de Andrés Rábago es el silencio de los solitarios. circunstancias cercanas y reconocibles por todos, acostumbrados a esa elocuencia de cualquier forma del trecento italiano: ¿no hay algo en ellas arcaico y elemental, labor y que dejan en un rincón de sus vidas, como deja el hombre fino en un rincón No porque la mayor parte de las figuras que aparecen en esos cuadros sean seres parva, acostumbrados en sus viñetas satíricas a escuchar, decía, en sus pinturas y sus personajes, como los de Giotto o Fra Angelico, pareciendo caminar, no están de sus labios, un lugar para la sonrisa que nos arranca el misterio, el prodigio, lo solitarios que siguen siendo solitarios incluso cuando se acompañan de alguien, sino parece suceder lo contrario: somos nosotros los que hemos de abrirles el alma y detenidos esperando algo, el acontecer? Que Rábago haya recurrido a ese lenguaje inesperado cuando se presentan ante nosotros sin malas intenciones. Que participan porque se trata de silencios que son a nuestros pasos lo que nuestra sombra a noso- hablar a los personajes que hay en ellas, que están esperándolo. un tanto frío, pulido, esmaltado, tiene que ver no por lo que suena en él, sino por lo de la autenticidad inconfundible de su creador como participaba aquel Alfonso Pérez de Andrés Trapiello Nosotros mismos nos sentimos atañidos por algo de lo que no puede hablarse, como apenas podemos hablar de cierta poesía religiosa, mística. Le ha oído uno algunas veces hablar al propio Andrés Rábago del alma, en la que quiere decirnos: ese silencio, dicho además en el lenguaje del sentimiento, que la de Unamuno, cuando tomó un tren para visitarlo en Salamanca con el fin de solici- que cree como creemos todos, de una manera tan vaga como firme, un alma que es siempre la temperatura del alma. Por eso advertíamos que los personajes de sus tarle el indulto en la novela Niebla, gracia que se les concede a los toros bravos, pero El silencio de su pintura viene subrayado en cierto modo, como en el caso del está un poco por todas partes, no sólo en nosotros, sino en las cosas y en la pintura cuadros están suspendidos en ellos, en silencio, esperando una voz, y esta la esperan no a los grandes solitarios y silenciosos. ruiseñor al que aludíamos, porque hay otra parte de la obra de Andrés Rábago que también. Un alma que trasciende pero no es trascendental, un alma inmanente, como en el tono más cálido. es todo lo contrario, aquella en la que la imagen no es nada sin la palabra. Me refiero la llamaba Juan Ramón Jiménez. No es ajeno a ello, quizá, el hecho de ser él persona Pero suspendidos no quiere decir inactivos, por lo mismo que el silencio no gado de malísimas intenciones, para esto tan excepcional: celebrar las pinturas de a su trabajo como dibujante satírico con el seudónimo de El Roto. En tales dibujos que practica la meditación, cuyo objeto es poder mirar todo lo nuestro desde un es la inacción, al contrario. Percibimos algo religioso en sus pinturas. Al principio un hombre al que nadie podría tildar de extraño viendo con cuánta naturalidad, y sus figuras hablan siempre, no podrían no hacerlo, son en tanto que piensan en voz lugar fuera del espacio y durante un tiempo fuera del tiempo. Así tal vez podríamos no sabemos qué, como un generalizado ora et labora. Los personajes de sus cuadros afabilidad, vive su inquietante mundo de solitario. alta, son en tanto que dicen o, a menudo, por aquello a lo que aluden, sin tener que explicar que el alma a la que él se refiere, la que nos piden sus cuadros, no tenga son gentes modestas que viven de sus manos, que parecen ir y venir (ya hemos concretarlo (esa es la alusión y la elipsis: un decir a medio desvelar). propiamente edad, como tampoco ojos. Envejecemos, pero en nuestros ojos mira el convenido que están esperando) como vive de las suyas el propio Andrés Rábago. niño que fuimos, y la mirada no podría envejecer. Tampoco el alma lo hace, y el lenguaje Ahí tenemos al malabarista, al pintor de brocha gorda, a los cazadores, a la mujer que que entiende el alma, en pintura, es el sentimiento, en el que tampoco hay edad. porta la luz, al pescador, al aguador, al bombero (y el propio Rábago llama nuestra tros mismos: adondequiera vamos, no se despegará de nuestro lado. Adondequiera vayan los cuadros de Andrés Rábago, les seguirá su silencio. Y antes de seguir hemos de referirnos, desde luego, a este hecho significativo en alguien que ha sido y es, además de sí mismo, otro, siguiendo el mandato 148 de Rimbaud, aquel su célebre Je est un autre. Aunque no hemos de confundir a Edad tienen, por el contrario, las formas. atención sobre la importancia que el agua tiene en su pintura, como símbolo de la Andrés Rábago con El Roto, como tampoco fue Andrés Rábago aquel OPS que dibu- De estas ideas ha hablado uno con el pintor algunas veces. De estas cosas vida, y uno llama a su vez la atención de su amigo recordándole que del agua hacía jaba inquietantes escenas mudas (y, ojo, no confundir silencio con mudez, ni al conviene hablar, sin embargo, sin levantar la voz, incluso sin terminar las frases. Con nacer el pintor Ramón Gaya a la misma pintura), al niño de la cometa (los niños no silencioso con el mudo), hemos de tener presente que Andrés Rábago es, diríamos sobrentendidos. Quien busque convencer con ellas a alguien habrá perdido su tiempo juegan con su cometa, trabajan con ella y con el aire, por lo mismo que el adulto como el pequeño filósofo de Azorín, Andrés Rábago, alguien que es en su pintura, y lo habrá hecho perder. Decíamos que el alma de sus pinturas no tiene edad, pero juega con fuego, y aquí hay también algunos personajes que juegan con el fuego), al que es pintura. sí la tienen las formas en las que están pintadas, el traje que ha querido darles. Las que indaga en las raíces de la tierra, al mercenario herido… Claro que el Andrés Rábago que fue en tiempos OPS es en la actualidad, a ratos, formas son principalmente tiempo, modo, lugar. Todos hablamos de una manera, los Todos ellos hacen cosas y no nos extraña en absoluto vérselas hacer. Es propio El Roto. De hecho se levanta siendo El Roto, con su viñeta satírica en El País, pero deja pintores pintan cada cual con la suya. Nos distinguen por ella, y sabrán de nosotros del hombre hacerlas. Y las hacen en silencio, y de pronto, advertimos nosotros el de serlo en cuanto se pone delante del caballete o hace vida corriente con su familia y de nuestro tiempo sólo con mirar esas maneras. Las formas de las pinturas de misterio que rodea a esos personajes: saber que son en tanto que callan, como los y sus amigos. En ese punto es Andrés Rábago, un hombre alto, flaco, de modales Andrés Rábago remiten a una época concreta de la vanguardia. No es difícil encontrar de sus viñetas son en tanto que dicen. reposados y distinguidos, cabeza de caballero de El Greco y cabellera de don Quijote, para estas pinturas unos precedentes en la vanguardia europea, como tampoco nos Y llegados a este punto acaso hayamos llegado al meollo de las pinturas de y de carácter reservado, pero sumamente afable, risueño podríamos decir, lo que aún resultará difícil encontrarles a sus dibujos parentescos en dibujantes españoles. Que Andrés Rábago, a su misterio, esa alma de la que siempre nos resultará difícil decir parece hacer más excepcionales esas viñetas diarias en las que ha cristalizado el más si surrealismo, que si constructivismo, que si tubismo, como decía el vanguardista algo en su justo punto. fino, discreto y desolador espíritu crítico de nuestra época, tan cercano a menudo a Francisco Vighi con un humor finísimo: «que si patatín, que si patatán» (y he traído a Son desde luego pinturas de clima, pinturas literarias. Pero la pintura no es las truculencias de Gutiérrez Solana, que fue, como el propio Rábago, un ser puro, colación al humorista Vighi porque no ha de olvidársenos que a las a menudo deso- literatura ni tampoco clima, sino aire. Percibimos en ellas algo extraño, algo que está delicado y bondadoso, ocupado de las cosas, nunca de medirse con los demás. ladoras y dramáticas viñetas de El Roto la gente común todavía las sigue llamando sucediendo, aunque no acabamos de saber qué exactamente. Algo, sin embargo, Se me ha convocado en un mundo estrepitoso y precipitado, y a menudo car- 149 English Texts Every morning, one of El Roto’s drawings awakens our social conscience from the A Hell of a Journey (with a Touch of Heaven) Opinion pages in the El País newspaper. With one single image—sometimes accom- Centre d’art Tecla Sala panied by a phrase—Andrés Rábago invites us to reflect about the world we live in and view the reality surrounding us with a critical eye. In the mid-1960s, when the individual’s identification with the masses was on the However, even if his cartoons may make us smile, Andrés Rábago is not a rise, although obviously not to the extent it is today, Andrés Rábago embarked on a humorous cartoonist. His work walks the line between art and communication, personal journey, stepping back from the futilities of his times to cease being “a man between satire and social criticism. Rábago is a thinker who puts his pen at the without qualities.” service of ideas and social conscience to unmask falsehoods and lies through satire. He began by using a pseudonym, OPS, with which he began to make a place In L’Hospitalet we have the privilege of hosting A Hell of a Journey (with a Touch for himself in the publications that were most critical of a dictatorship which, as such, of Heaven), the largest exhibition ever held of this artist’s work. Rábago began his was not particularly keen on freedom of thought. He used that pseudonym as a shelter career in 1968 signing as OPS, and his freedom of thought came to life in the illustra- (not a hideaway) from which to delve into his unconscious in a kind of self-analysis tions and cartoons that he published in magazines such as Hermano Lobo, La Codorniz with which it was easy for us to identify, given that the grime he scraped off in each or Ajoblanco. cartoon was the same as that which was clogging all of our sensibilities. The monsters OPS ceased to publish a long time ago, but Andrés Rábago continues to work that OPS discovered when he looked inward were the same ones that had enslaved meticulously day after day on his profound, poetic painting—which he signs as our sense of reason until they rendered it too lazy to take on the changing times that Rábago—while also reaching out to us every morning from the pages of the news- we sensed were fast approaching. paper, shaking our conscience and provoking our thoughts with a cartoon by El Roto. Every now and then, however, social and political elements appeared in those Given these turbulent times, I am sure that current events will provide him with first- cruel, satirical drawings, stemming from the artist’s awareness that community bonds rate material for his work. had suffered severe damage during the long years under Franco. At the beginning of This exhibition, produced by the Centre d’Art Tecla Sala, is sure to be well received by the public from our city and from beyond. I hope you all enjoy it. the following decade, the 1970s, we began noticing the emergence of a heteronym: El Roto. And a heteronym it was, because El Roto’s personality was clearly different from the author’s, who cunningly placed his creation in the realm of civil conscious- Núria Marín i Martínez Mayor of L’Hospitalet ness, knowing from the start that its purpose was to perform a public and social ser­ vice: to shatter the “mass-man’s” condition by pulling him out of his role as a passive spectator of a disruptive, anesthetizing reality. OPS and El Roto actually walked part of the road together (some drawings from 1976 were signed by both, for example). But while the former, having shed his excrescences, ventured into more aesthetic realms verging on poetry in his drawings, and soon thereafter in his paintings, the latter gradually established himself in the position he still holds today as one of the Spanish names most associated with a strong commitment to rebuilding community cohesion and reclaiming the notion of personhood that had been pushed into a corner by the concept of the individual born and consolidated by modernity. However, OPS the draftsman gradually fell silent until the arrival of the new century, exhibiting his last throes with a degree of intensity and graphic excellence like none other. Meanwhile, in the late 1980s OPS the painter veered off towards what could be described with a term borrowed from linguistics, an orthonym: Andrés Rábago, responsible for a body of work all of his own whose voice is closest to its creator’s deepest concerns, and bearing his same first and last names, much like what Bernardo Soares was to Fernando Pessoa. The world of Rábago, the painter, unfolds on a higher level of consciousness, a level we could qualify as metaphysical, in which “what is said” cannot be easily 151 conveyed because it consists of matters more spiritual than earthly, and in which he, The Silences in OPS system which, I often think, chilled almost all of us to the marrow. That may be why The world of OPS, populated by many timeless beings to make his discourse like Pre-Renaissance artists not yet encumbered by the overwhelming imprint of the Felipe Hernández Cava Rábago has often said that OPS worked on cleaning out individual closets, which is universal, is not related to “the marvelous.” Each image stems from a consciousness the equivalent of saying that he needed to handle the thousands of excrescences devoted to reason, and aspires to its best possible realistic representation. We are not attached to every Spaniard so that over time he could become El Roto or that utterly dealing with the realm of unknown dreams, but with a familiar nightmare that those free, spiritual painter by the name of Andrés Rábago, of whom we had already caught of us who shared that period with him could recognize as intrinsically objective and the occasional glimpse in flashes of that unleashed imagination. plausible. It was, whether we liked it or not, our everyday world, a sort of alternative ego, acts as a humble travel guide, leading us across the threshold of his works into a cosmos for which there is no cartography beyond what its maker maps out from a “Spain struck me as a gigantic funeral home.” (Eugenio F. Granell, on his return to Spain in 1969). deeper knowledge of the boundless mysteries of true and uncharted reality. OPS-El Roto-Andrés Rábago deserved this major exhibition in Catalonia. Produced by the Centre d’Art Tecla Sala, the show explores the threefold character In 2001, Andrés Rábago decided to name the selection we had jointly prepared for the Stripping off all that personal baggage by using a carefully selected symbolic No-Do—the official documentary newsreel that was mandatory viewing in movie of an artist who is capable of translating such different levels of consciousness Círculo de Lectores El pabellón de azogue (The Silver Pavilion), an apt title for one of repertoire is what makes it so that we can now safely say that one of the most houses during the dictatorship—that OPS showed us in the pages of magazines such into images. his heteronyms, El Roto, who performs an admirable task as a “social catalyst” day faithful portraits of the Spanish dictatorship—and of any dictatorship, for that mat- as Triunfo, Hermano Lobo, or Cuadernos para el Diálogo, focusing with a different lens after day by enabling his drawings to reveal the most visible part of the world we are ter—is contained within this legacy of images of which he proceeded to purge and another point of view, but by no means suprareal. fated to live in, summed up with such lucidity that it hurts. himself while we, his readers, also cast off our impurities in a process as euphoric As he drew those two realities together, the official reality of Franco’s Regime and 152 However, slightly over four decades ago, when Rábago appeared on the Span- as it was harrowing. As he shed his light, as he rid us of confusion—I have realized its actual reality, never losing visual control of what he was doing, OPS was gradually ish satirical scene signing as OPS, the way he proceeded with his savage eye was over time—he was helping us reconsider our affections and clarify what we really cast aside to make way for El Roto. One identity ushered in the next, both equally altogether different: it consisted of using an unsilvered mirror (the original surreal- wished for. And if we Spaniards continue to carry as many skeletons around with us committed against that Order which Power always wants us to get used to, the same ists’ glace sans tain) to draw us into his particular vision of a very specific world: the today, it is because we did not follow that purge to the limit, from beginning to end, problem approached from two different conceptual perspectives, with both actually dictatorship led by General Franco, in which lucidity was under suspicion. the only way Aristotle believed true catharsis could be achieved. overlapping for several years (OPS ceased to exist in the early 1990s). He made several graphic attempts before he came upon the right formula to Each one of OPS’s drawings portrayed the unportrayable with such a sense of So now all I hope for those revisiting him or visiting that gallery of Caprichos enable that visual subversion to achieve its greatest effectiveness, and, above all, tragedy that they continue to excite our visions today. That kind-looking young man, for the first time is that they will be moved by that utterly familiar reality of a time he was recurrently faithful to silence. It is true that there were some rare occasions as the poet Felix Grande described him at the time, so different from the physical when this man expressed his thoughts with images worth as much as ideas and that when OPS used speech bubbles, adding to the horror an accent on the grotesque monster that the common reader imagined as the mastermind of that iconography of reached us without the slightest aura of mystery, perhaps because they stemmed that likened him to Chumy Chúmez; but resorting to silence in a country that denied extreme sadism and masochism, presented Spanish humor (a concept too restrictive from an urge that was more related to wakefulness, and to the intention of awaken- the right of speech endowed those speechless cartoons with greater ethical weight in this case) with a debate in which it demanded that society search for a new mean- ing us, than to dreams. and the ability to provide more open interpretations. ing for the image, that it take some distance from the prevailing violence by means Given as we are in this country to pigeonholing, there were those who, faced of the spectacularization (understood in the sense of a function that is available for with those images, viewed them as a certain mimesis of other artists such as Roland intellectual contemplation) of that violence. Ultimately, he wanted to reach beyond Topor, one of the founders of the Pánico group, or Magritte, when he drew men in the realm of politics while remaining closely bound to his contemporaries, in whom bowler hats from a time past, or De Chirico in one of his bleak scenarios, or—why vileness had left a deeper mark than we realized, having been taught—as we were, not—even Dalí, embarked at the time on an urge for popular appeal that took the from a very tender age—to listen, obey, and place our trust in the tyranny. edge off his role as a “medium”—a role which did interest Andrés, intent on tran- If Rábago appeared to make use of a certain association with surrealism, as scribing the most exasperating visions from his inner world. What all those critics kept I mentioned earlier, it was solely because in the essence of that movement in constant on overlooking was that beneath that formal appearance, other underlying currents flux, which inquired into the connections between the inner and outer realms, he led to affinities that lay deeper than certain stylistic coincidences. In my view, his found some valuable tools for unhinging logic and liberating the unconscious (Klee’s drawings were closer to Goya’s Caprichos than to the works of any surrealist, oneiric, exploration of the individual’s inner depths) but that is as far as the similarity goes. or metaphysical artist with whom others may have associated him. Andrés Rábago’s mind, as OPS before and now as El Roto, has always shown a far What OPS took upon himself in the 1960s was precisely the task that has greater interest in working with the realm of consciousness. We would be mistaken been a concern to all thinkers since the dawn of time: to confront the visible with the if we were to view his drawings as symbols to be duly psychoanalyzed, for example, invisible in order to draw out the most faithful copy of the spirit of his times. And to seeing the sublimation of sexual and all other sorts of repressions left and right do so, he had to find images that were autonomous and sensitive enough to counter (I can’t help laughing every time one of those therapists of the soul tries to convince that “pedagogical” attitude that Power resorts to, given that ultimately they would be me that Magritte’s bowler hats represent female sex organs). To qualify or explain the vehicle for the personal and collective catharsis that he wished to undertake, the them would therefore imply misconstruing and impoverishing them—and, ultimately, visible embodiment of all the passions that were aborted and repressed by a political confusing them. 153 El Roto newscasts with shots of snow-covered fields, barely acknowledging having filmed point of satire is not to joke, but to moralize, so we can and must demand that the questionable legitimacy. Mistrust of therapeutic innovations must be considered within ÁNGEL GONZÁLEZ them in high mountain villages, thus artificially and insidiously reinforcing the sense satirist have strict, strong moral convictions, whereas the greatest of bastards can be the context of wariness towards innovations in general. 19th-century satirical cartoon- of helplessness regarding the unfolding events that so well serves those in charge— a memorable jokester, as we know from the Nazi concentration camps, where Jews ists poked fun at almost all of them, whether technical, social, or political. But they those who mostly seem in charge of demanding resigned acceptance. were told to strip naked for a shower and then were sent into a gas chamber instead. have gradually ceased to be the subject of humor, to the point of idiotic modernolatry Reliable witnesses claimed that some of the executioners were laughing their heads that we are witnessing today. You would be surprised to know how many jokes were off. Similar “practical jokes” surfaced not long ago in Abu Ghraib. made about X-rays after their discovery, whereas now I cannot recall any jesting about I don’t know about you, but I continue to be amazed when I see, day after day, how dramatic accident and crime reports are being given increasing attention by the media. All of this is relevant to something you may not know about Andrés Rábago, This all seems to have suddenly happened without most of us even noticing, in a “El Roto,” and that will explain certain things about his work: he does not intend to moment of distraction, although most likely we just didn’t want to acknowledge their illustrate what has occurred, and usually without significant consequences, but rather For some reason that escapes me—although it may have to do with the differ- popularity, and much less believe they could persist for so long. focuses on what does not cease to occur, and almost always against our favor. So he ence Kant perceived between color and drawing, the first being better for express- things as laughable or even as ridiculous as the Internet, cell phones, space travel, high-speed trains, or tattoos. TV news reports—where, I believe, this trend is most apparent and, I would say, does not draw in the wake of those current events significantly referred to as break- ing sensations and the latter for conveying ideas, and as if the probity that Ingres However, times have never been better for the kind of humor that does not designed to avoid touching on the range of differing political positions held by their ing news, trying to squeeze out a last drop from what happened the day before. On attributed to drawing were more appropriate for the moralizing purpose of satire than attempt to raise our awareness of what is enslaving us, debasing us, or simply viewers—begin and finish with the imposing, almost intimidating title “Image of the the contrary, El Roto draws at his own pace, and every day he chooses from among the scribbles or doodles that are enough for a caricaturist to make us laugh—great driving us away from what really matters, but rather delights in tearing others apart, Day,” containing all sorts of lurid news clips. Some are tragic, such as those reflecting his mass of drawings the one that best suits his ambitious quest to unveil that which satirical cartoonists have been, above all, great draftsmen. This is true of Goya, and particularly the most vulnerable. What is more, LAUGHING AT EVERYTHING has the force of nature coming unleashed or catastrophic accidents due to human error in is essentially corrupting our presence on the earth, if I may make such a grandiose Hogarth, Daumier, or Gavarni, and, more recently, of many of the artists who published become a sort of libertarian motto, but then nobody seems to laugh at what benefits handling heavy equipment. Yet others are less dramatic and slightly grotesque, such statement. in L’assiette au beurre and were great painters as well, such as Vallotton, Juan Gris, the rich, such as the highways, the movies, or the slot machines that are putting our as thwarted holdups recorded on surveillance cameras which invariably remind us of His idea of what is current is not about what is usually referred to as current Kupka, and Jacques Villon. And incidentally, Juan José Lahuerta, a professor at the money into their pockets. And that’s not even counting the terrifying exacerbation of those home videos where the same child falls off the same bike over and over again. events, what just happened, including those awful crime and accident reports. He uses Polytechnic University in Barcelona and the finest art historian in Spain, often says the practical jokes that occurred in Nazi death camps and Iraqi prisons. Poetry was not Major natural catastrophes—earthquakes, floods, and volcanic eruptions—are the notion of current as the opposite of potential; it is something that actually happens, that since Goya there has not been a single satirical cartoonist in this country who what suffered most following Auschwitz, as Adorno claimed; laughter had it worse. To the shining stars in this new form of entertainment, since no one seems to be account- something active, de facto, and if Andrés Rábago suspects it is lacking in reality, that could compare with El Roto. I think that may be a slight exaggeration, and that there rescue it from its extended and deep-rooted debasement is a crucial and urgent task able for them and they appear to affect everyone, which is certainly a relief for those is no reason for El Roto to believe it does not act with evil intent, as do the sinister, have been a few since, particularly Catalan, such as Xavier Nogués or Joan Junceda, that concerns us all, and not only the satirists. covertly governing and ruining this world. And I believe the same could be said about horrific machinations of a few who, for instance—and I would add that above all—live who are not to be dismissed. the assorted crimes, only some of them of a truly monstrous nature, the details of at the expense of others’ flesh and blood; who shamelessly play out the idea of what, But before I draw this presentation of El Roto’s work to a close—and I was to get on our nerves? Unlike what happens with laughter, the cause of which, accord- which are constantly imposed upon us and which we must blame on intrinsically evil according to Adam Smith, is the basic motto for capitalism: “Everything for us, nothing asked to keep it short—allow me to add a few more comments. First of all, regard- ing to Georges Bataille—who was determined to define it—was none other than human nature. That is a misfortune about as comforting as natural or mechanically- for anyone else,” the magnanimous neo-liberal version of which, as a Sicilian peasant ing his subject matter, which always revolves around the crimes and abuses of the the unknown, the cause of satire is what is known. And what is more, satire aims to induced catastrophes, though everyone realizes that some of those problems could so aptly put it in Leonardo Sciascia’s The Parishes of Regalpetra, means having the powerful. El Roto tends to focus on the double standard, duplicity, or double language, convince us—contrary to popular opinion, which in this case unfortunately succumbs have been avoided and many are aggravated by the neglect or greed of those in power, freedom to eat while others have the freedom to watch them eat. In this sense, current whatever you choose to call it, with which they judge themselves and judge others, to the rulers of “that’s just the way it is”— that better the devil you know than the as is the case, for example, of the overabundance of vehicles on the roads causing does not imply new; sadly, it may be very old indeed. So let us say that for El Roto even though, as Noam Chomsky has said and they themselves occasionally say in El angel you don’t. That is precisely at the root of its admirable optimism: its trust in fixing many more deaths than all of those hateful drugs. the only current news is that which informs us that the hellish forces unfortunately Roto’s drawings, they actually go by only one single standard: that which clearly and everything in one fell swoop. Whereas the popular saying is on the mark in sometimes continue to persist despite the volcanic ash clouds and Siberian cold fronts. shamelessly reflects and confirms their yearning for control. Andrés recently showed advising us to “laugh to keep from crying.” To my mind, El Roto’s drawings are of that However, so as not to harp on what is clearly a means to numb people and Although, come to think of it, is the purpose of satire to make us laugh, or rather distract them from the evils deliberately and maliciously caused by a few, I will say, In fact, El Roto does not work with caricature, as do most of his colleagues, but me an example, which may or may not have ended up being published, in which a fat nature: so ambiguous, in fact, that the opposite could equally apply: “cry to keep from in summary, that Miguel Carcaño, the presumed murderer of a poor young girl from rather with satire. Caricature focuses on what recently took place, on what is currently cat said to a more hypocritical cohort of his, “The workers have too many privileges,” laughing.” Do not rule that out: after all, as I seem to remember his once telling me, Seville, does not strike me as any worse than most rich people, and that the forces going on instead of what has already been unfolding, and quite particularly on what or something along those lines. “crying is a form of laughing slowly.” of nature are not as destructive as the international financial system, as much as politicians, its primary and usual focus of attention, have just done or said. It uses From my anticlerical position, or even as an enemy of religion, though I am fully that may have now become apparent to everyone, except to those same rich people. parody, and not necessarily by tearing apart a given politician, focusing especially on aware that Andrés Rábago is not as hardline in this respect as I am, I must admit that I With regard not only to the exaggeration and distortion of certain events reported those who say one thing one day and reverse their position the next day. The idea in am particularly amused by his satire of the Catholic Church; and in a different order of in the media, but also to what could be referred to as the inertia of misfortune, two caricature is simply to make the viewer laugh, though in fact it deliberately and persis­ things—or perhaps not so different because, as I mentioned before, they all basically cases come to mind that were splashed all over the news: the cloud of volcanic ash tently seeks to ridicule the political opponent and often reflects the vision of a political intend to deceive us before ruining our lives—by his criticism of the demagogy and that rose over Iceland two years ago and the cold front that swept across Europe from party or a pressure group. That is why political cartoons in newspapers are as carefully scheming of the medical and pharmaceutical establishment. Siberia last winter. I distinctly remember that the newscasts focused on the thousands planned and chosen as editorials, which, come to think of it, may not be funny at all. According to Champfleury, a friend of Courbet and Baudelaire and the first his- of travelers stuck in airports or on snow-bound roads rather than properly informing Satire, on the other hand, aims to ridicule or simply criticize bad habits, and is torian of caricature, this genre interestingly enough came to life when Jenner invented them about what to expect. Things reached an extreme point in the reports on the not concerned with specific types but rather with archetypes, overlooking physical the smallpox vaccine. The fact is that many people continue to distrust vaccines; I severe cold wave when, after the worst was over, one network continued opening its quirks which only work when we are familiar with the subjects in question. Thus, the myself am skeptical of the ones they want to give to our dogs to prevent diseases of 154 155 Andrés Rábago’s Paintings As I was saying, if Andrés Rábago’s paintings strike us as overwhelmingly silent, cartoons are referred to by the common Spanish reader as chistes, gags.) So let us something also freezes us, holds us back and suspends us, as happened to the char- it may be because of everything that is said and spoken in El Roto, so much deeper leave genealogies to art historians and critics. Now, a century later, the language of acters in these scenes. What is it? We feel that this silence and this warm tone—their and more memorable the more concise and lapidary it is (and there will be a time and the avant-garde is well-trodden ground. We find it everywhere—in high culture, in most evident features—are comforting, sheltering, enveloping. Everything that occurs in Andrés Rábago’s paintings occurs in silence. This silence of his a place to refer to El Roto’s speech, whose strength lies in a brevity worthy of 17th- popular culture, in mass media, in museum art or in advertising calendars—and it may be his most noteworthy intimate feature; his visible features, which I will refer to in century Conceptismo, as if it contained true aphorisms in the best aphoristic moral often becomes hard to tell them apart. Whether Rábago’s paintings resemble one due time, are others. But what stands out in these pieces, above all, is that silence that literary tradition, from Lichtenberg to Cioran or Nietzsche; at another moment we will painter or another is not the point. We all resemble someone (and woe to he who We like to recognize the people in Rábago’s paintings, to know that they work spreads out over the entire painting, a silent silence. There are also blaring silences discuss that hybrid of OPS and El Roto in some of his wordless cartoons that are often resembles no one) and ultimately, if we are the real thing, as Rábago is to the utmost with their hands, that they are close to water, to fire, to air, and to earth. That they are (the silence of the nightingale, I mean the silence that follows its song at night in the so similar to his paintings, only in drawing form.) Accustomed as we are to the figures degree, nothing and no one resembles us. Likenesses do not make us any better or silent and alone. That they do not appear to fear nor expect, like the stoics, but rather spring, when the moist fields sleep, far from the city), and murmuring silences, like in his cartoons anticipating our thoughts and telling us something (usually something worse. What matters is what we are, what these paintings are and wish to be, for live a life of retreat. That they are, like the spirit, constant in their laboring and that the one following or preceding rain in a summer storm, for example. The silence in timeless, despite having stemmed from familiar events and circumstances, recogniz- what they are, not for what they resemble. In fact, they could have taken on any form they leave in a corner of their lives, as the refined man does in a corner of his mouth, Andrés Rábago’s paintings is the silence of solitude. Not because most of the figures able to us all), accustomed as we are to that restrained eloquence, accustomed as we from the Italian Trecento. Isn’t there something archaic and elementary about them? a place for the smile that we break into when the mystery, the wonder, the unexpected that appear in these paintings are loners who continue to be alone even when they are are to listening in his satirical cartoons, in his paintings the opposite seems to occur. Don’t their characters, like those of Giotto or Fra Angelico, appear to be walking, yet appear before us without any bad intentions. That they are endowed with their author’s in someone else’s company, but because these silences are to our footsteps what our We are the ones who must open up our souls and speak to the characters within them, freeze in expectation of what is about to occur? The fact that Rábago has resorted to unmistakable authenticity, as Alfonso Pérez was imbued with Unamuno’s when he took shadows are to ourselves: they will never leave us no matter where we go. Wherever who are waiting for us to do so. this rather cold, polished, enameled language is not so much due to what resounds that train in the novel Niebla to visit the writer in Salamanca and ask for his pardon, a grace that is granted to fighting bulls, but not to great silent loners. Andrés Trapiello We feel touched by something we can’t talk about, as we can barely talk about certain mystical, religious poetry. I have occasionally heard Andrés Rábago speak of the soul, which he believes in in it as to what he wishes to convey: that silence, which happens to be stated in the The silence in his painting is underscored, in a sense, as by the nightingale I as we all do, in a manner as vague as it is firm—a soul that seems to be everywhere, language of feeling, the language that is always the temperature of the soul. That is I have been called upon in a tumultuous, hurried world, often full of terrible mentioned, by another realm within Andrés Rábago’s work that is exactly the opposite, not only within ourselves, but in things and in painting as well. A soul that transcends why it strikes us as though his characters were suspended in the paintings, in silence, intentions, to something as exceptional as this: to celebrate the paintings of a man where images are meaningless without words. I am referring to his production as a but is not transcendental, an immanent soul, as Juan Ramón Jiménez would refer waiting for a voice, and they wait for it with the warmest of tones. who no one could qualify as strange judging by how naturally and affably he experi- satirical cartoonist under the pseudonym El Roto. In those drawings, his figures always to it. It may not be irrelevant that Andrés Rábago practices meditation, whose aim is to Yet to be suspended is not to be inactive, just as silence is not the same as speak: they could not do otherwise. They are in so far as they think aloud, they are in be able to look at everything in our world from a place outside of space and for a time inaction; on the contrary. There is something religious about Rábago’s paintings. At so far as they say, and, often, for what they suggest without having to say it outright outside of time. This may help us understand that the soul he is referring to, the one first, we can’t place it, like some sort of general ora et labora. The characters in his (that is allusion and ellipsis: a statement only partly unveiled.) his paintings ask us for, is in a sense ageless, as our eyes are ageless as well. We age, paintings are humble people who appear to come and go (I mentioned earlier that they And before I continue, I certainly must refer to this significant fact concerning but the child within us continues to see the world through our eyes, and our gaze can are waiting) and work with their hands as Andrés Rábago works with his. We find the someone who has been and continues to be, in addition to himself, another, follow- never age. Neither does the soul, and the language the soul understands in painting juggler, the house painter, the hunters, the woman carrying a lamp, the fisherman, the ing Rimbaud’s famous mandate, Je est un autre. Although we must not get Andrés is feeling, which is ageless, too. water-carrier, the fireman (Rábago himself points out to me the importance of water Rábago confused with El Roto, nor was Andrés Rábago that OPS who drew eerie, Shapes, however, do age. in his paintings as a symbol of life, and I point out to my friend that according to the wordless scenes (a word of warning: silence is not the same as wordlessness, nor These are ideas I have discussed with Rábago from time to time. Questions such painter Ramón Gaya painting itself is born from water), the boy with a kite (children is a quiet person a mute), we must bear in mind that Andrés Rábago is, we could as these have to be discussed without raising one’s voice, or even without finishing don’t play with their kites, they work with them and the wind, just as adults play with say like Azorín’s minor philosopher, Andrés Rábago, a man who is in his painting, one’s sentences. Leaving certain things unsaid. Whoever attempts to use these ideas fire, and there are some characters here who play with fire, as well), the man prying who is painting. to persuade will be wasting his time and that of others. I mentioned that the soul of into the soil, the wounded mercenary... Andrés Rábago’s paintings go, their silence will always follow. 156 It is true, however, that the Andrés Rábago who used to be OPS is now at times Rábago’s painting is ageless, whereas the shapes with which they are painted, the All of them are doing something, and we are not the least bit surprised to see El Roto. In fact, he wakes up every morning as El Roto, with his satirical cartoon in clothes in which he has dressed them, are not. These shapes, these forms, are mainly they are. It is typical of humans to do so. And they do it in silence. Suddenly, we El País, but ceases to be so as soon as he stands in front of his easel or shares his time, manner, place. We all speak in a certain manner, each artist has his or her way become aware of the mystery surrounding these characters: knowing that they are everyday life with his family and friends. At that point he becomes Andrés Rábago, a of painting. That is what enables others to distinguish us, to learn about us and our in so far as they remain silent, as the characters in his cartoons are in so far as they tall, thin man with a calm, distinguished manner, the head of an El Greco nobleman times just by looking at those manners. The shapes in Andrés Rábago paintings place speak. and the hair of Don Quixote, and a reserved yet most amiable character—cheerful, him in a certain period of the avant-garde. ences his eerie, solitary world. At this point, we may have reached the core of Andrés Rábago’s paintings, their mystery, the soul about which it will always be difficult to make a statement I might say, which is all the more striking considering the daily cartoons in which We can find clear precedents for his paintings among the European avant- he has crystallized the sharpest, subtlest, and most devastating critical spirit of our garde, just as we can also easily associate them with the Spanish drawing tradition. times, so often reminiscent of the macabre world of Gutiérrez Solana, who was, much Be it surrealism, constructivism, tubism–as the witty avant-garde poet and satirist These are clearly paintings that convey an atmosphere, they are literary paint- like Rábago, a pure, sensitive, kind spirit, always concerned with things, never with Francisco Vighi put it, Que si patatín, que si patatán, be it this, be it that (and I recall ings. But painting is neither literature nor atmosphere; it is air. We sense something measuring himself against others. Vighi’s humor because we must not forget that El Roto’s often devastating, dramatic strange in them, something happening, even if we can’t quite figure out what it is. Yet that truly fits. 157 AJUNTAMENT DE L’HOSPITALET Exposició Catàleg Alcaldessa Núria Marín i Martínez Organització Centre d’Art Tecla Sala (Ajuntament de L’Hospitalet) Edita Centre d’Art Tecla Sala (Ajuntament de L’Hospitalet) Regidor de cultura Jaume Graells i Veguin CENTRE D’ART TECLA SALA Direcció Antoni Perna Coordinació general Núria Garcia Difusió Rosa Franco Coordinació tècnica Andreu Masip Administració Rosa Inglés Suport logístic Juan Orellana Comunicació Gabinet de Premsa de l’Ajuntament de L’Hospitalet CENTRE CULTURAL METROPOLITÀ TECLA SALA Direcció Xavier Gil Comissariat Antoni Perna / Felipe Hernández Coordinació pedagògica Teresa Rubio, Úrsula Garcia Muntatge Usquam 3 Col·laboració Mario Pasqualotto Real Academia de Bellas Artes de San Fernando Av. Josep Tarradellas, 44 08901 L’Hospitalet de Llobregat Tel. (34) 93 338 57 71 Fax (34) 93 338 55 53 [email protected] www.teclasala.net Traduccions Al català i al castellà: Meritxell Prat A l’anglès: Deborah Bonner Disseny gràfic Saura - Torrente Audiovisual Félix Pérez-Hita Maquetació Edicions de l’Eixample, SL Marcs SIS Marcs / Calcografía Nacional Fotografia Pablo Linés Transport David Moyano Fotomecànica Javier García del Olmo Adequació de l’espai expositiu Equiro Equipament / ZKolor Impressió SYL Dipòsit legal: ISBN: 978-84-938376-1-7 © De les reproduccions de les obres: Andrés Rábago © Dels textos: els autors © De l’edició: Centre d’Art Tecla Sala (Ajuntament de L’Hospitalet) El Centre d’Art Tecla Sala vol expressar el seu agraïment a totes les persones i institucions que, amb la seva col·laboració, han fet possible aquesta exposició.