Invasió subtil i altres contes; Pere Calders

RESUM D'INVASIÓ SUBTIL I ALTRES CONTES
Pere Calders
invasió subtil
A l'Hostal PUnta Marina de Tossa hi ha el protagonista de la història (el propi narrador). Aquest, es passa
l'estona intentant convence's que un home totalment català és un japonès simplement perquè té la fòbia que els
immigrants ens invadiran. Acaba amb la conclusió que si tots invadeixen com aquell "japonès" del restaurant
serà difícil evitar−ho.
un trau a l'infinit
En Ramires −Guardunha i Coscolla (fill de portuguès i catalana) ha descobert la quarta dimensió i l'ha
construit en una maqueta de tubs i ampolles de plàstic. En un principi tots els seus amics es mostren escèptics
a la fectibilitat de l'invent però quan en Ramires −aconsellat pel narrador i protagonista− ha venut l'invent, el
seu amic científic es planteja que pot ser fins i tot veritat. Quan se'n adona ja és massa tard, una model que es
fotografiava amb la maqueta per una campanya publicitària desaparegué del mapa per art de màgia.
Decideixen eliminar la maqueta per prevenció i la cremen. Per altra banda però, en Ramires té remordiments
per haver "eliminat" aquella noia i decideix casar−se (per mantenir la seva pobre família) amb la seva
germana petita que es una mica aturada. Per sort, es casa amb una dona que li va bé, li deixa fer molt la seva i
es molt calladeta però va ser molt ingenu d'anar−se'n a viure amb ella sense ni coneixer−la. I a més, al cap
d'un temps, en Ramires confesa que ha tornat a construir la maqueta, i en Comajustans (l'amic físic) se'n
interessa més que no pas se'n preocupa pels seus efectes criminals.
El millor amic
Es un boletaire que per casualitat xoca amb un extraterrestre mentre busca bolets pel mig del bosc. Aquest
encuriosit no s'espanta i manté el posat. Comença a parlar amb aquell ésser estrany que es fa dir "sexòfor" i li
confessa que no té cara i que no és només un, sinó que són molts que han adoptat aquella forma humana dins
la carcassa metàl.lica. A més, un té un estri molt útil que és un traductor de llengua instantani que li permet
parlar el català sense cap tipus de dificultat. Al cap d'una estona de mantenir conversa es presenta un pagès
amb un gos i una escopeta de dos canons sota l'aixella. L'extraterrestre es va espantar davant el gos, li
repel.lia! (el pagès marxà) De sobte se sentí un xiulet en senyal que era hora que marxés el seu company
sexòfor. El protagonista li demanà alguna cosa a l'ésser estrany per poder provar que l'havia conegut, i aquest
molestat per les preguntes estúpides d'aquell ésser humà li digué: <<vigileu−vos la demografia! Deixeu−vos
d'ortodòxies i de floritures morals. Ara estue preocupats per la flata d'estatges i us afeixuga la recerca de pis.
Però no sabeu el que és buscar planeta!>> Al final es revela que , el que està explicant la història li explica a
un funcionari que ho escriu en una declaració de la policia. Però pel protagonista, el més important de tota
aquella història és que va descobrir un gran secret dels extraterrestres o sexòfors: els hi feien por els gossos!
Nosaltres dos
Aquest home es passa els caps de setmana pensant en ell. Fent una divisió entre el seu cos i la seva ment com
si fóssin dues parts separades però alhora totalment indivisibles. Durant el transcurs del conte a l'home li
molesta la consciència, una veu que el parla constantment i li empipa amb comentaris inapropiats. Però alhora
sap, que cada concell que la consciència li dona és el que realment ell vol fer (evidentment, perquè ell a part
de ser el seu cos també és la seva pròpia cosciència). Dibuixant una porta amb un guix màgic que es veu que
obrint−la dóna a un altre món (que ja havia vist a fer per un nen davant del Museu Marítim i que ell no havia
aconseguit obrir) intenta desfer−se de la seva pròpica consciència i l'enganya. La fa passar primer, i quan és
1
dins, tanca la porta. Però llavors se'n adona que té un buit dins i s'espanta, però de sobte torna a sentir la veu
característica dient−li << Ja t'ho dèia que no anirires gaire lluny! [...]>> i així fa la reflecció que , tot i que el
molesti, necessita el lligam entre la seva consciència i el seu propi cos. I llavors diuen com és que no
s'avorreix als caps de setmana...
NO S'ADMETEN CORONES
Un noi (que venia cintes de vellut) era més que conegut però no arribava amic del protagonista, el que narra la
història. Aquest noi decideix que, amb els calers que guanya del seu negoci construir la seva pròpia tomba, un
gran edifici ple dels equipaments necessaris per quan es mori (com les dels faraons diu ell). El noi, li diu a el
protagonista que vol que ell i el seu cosí l'enterrin allí encara que les autoritats no ho permetéssin. A més,
deixà un telèfon amb línea per trucar en el cas que tingués problemes a l'hora de "pujar al cel". I si, si, al cap
de poc aquell morí i el protagonista i el cosí de Terrassa van fer tot el que havien de fer i llavors sellàren la
porta amb materials preparats i d'acord amb les instruccions rebudes. Però al cap de poc, el protagonsita rebé
una trucada del seu amic mort que preocupat, es quexava que al cel no li deixaven portar el tocadiscos. EL
protagonista li digué que era normal, perquè allí ja hi devia haver de tot i que el que havia de fer era
mantenir−se quiet i aguantar la respiració (perquè pugués pujar cap al cel) i es penjà el telf. de cop. El
protagonista encara pensa que potser al seu amic, n'hi va passar alguna de grossa.
EL TESTAMENT DE LA HIENA
A "el hiena" li havien delegat assassinar a un funcionari. Però per burro , es va deixar ensabonar per les
paraules enganyoses i de confiança d'aquell i el van acabar tancant a la presó. Allí dins fa una reflecció sobre
el seu nom : <<la hiena>>. Li va costar molt aconseguir el privilegi de posseïr−lo, dels tres va ser qui era el
més adequat per quedar−se'l. Llavors pensa, que el que seria millor potser, seria donar el nom a una altra
persona lliure perquè aquella el pogués aprofitar, que un nom com aquell no podia restar desconegut entre les
barres de la presó. I així el ressò del nom <<la hiena>> serà present inmortalment!
ZERO A MALTHUS
Els japonesos havien inventat el sèrum: una substància que manté a una persona totalment sana "eternament"
però no pot evitar que s'envelleixi.
En la societat de la Barcelona del 1995, el serum l'utilitzava tothom. Això causà que les autoritats prenguéssin
mesures perquè no hi hagués un sobreexcés de persones al món. Van decidir que, qualsevol avi de 75 anys
que no fos ni hagués estat de gran importància per la història de la humanitat ser li aplicaria una mena
d'eutanàsia.
L'oncle valentí era un d'aquells vells. Busca raons que justifiquin que ell es suficientment important per tenir
una pròrroga i restar més temps viu. Però al final, se'n adona que no pot fer−hi re. Els de "l'última companyia"
(els paius que preparen psicologicament als que s'han de morir) convence'n amb una gran promesa a l'oncle
Valentí que al final es resigna a ser "assassinat". Ni el protagonista ni la seva dona, ni es pregunten perquè la
societat condemna amb aquella crueltat la seva pròpia població ni si realment és just el "judici final"...
TOT ESPERIT
A un paiu li diuen que és fantasma, que tot el sentit de la seva existència és inútil (la seva família sobretot) i
que ha de començar a adaptar−se al seu nou estat civíl. I fins i tot li diuen que pot donar gràcies de no ser un
vampir que això causa problemes a la família i ser fantasma no.
VINC PER DONAR FE
2
La cosina Amèlia era mot propença a agafar malalties. Després de saber que al poble hi voltava un vampir la
van tenir molt protegida, però a causa de la seva tossudesa a portar galetes als veïns va ser atacada per ell i la
va matar. L'alcalde donava tota la responsabilitat a la família per evitar que aquella també es convertís en
vampira i no deixava que l'enterréssin. Els fills del protagonista aconsellaren que li clavéssin una estaca al cor
i li talléssin el cap. Van decidir fer un acte, i el distribuidor de gas del poble i la minyona de baix serien els
testimonis (així no acusarien a qui ho fes d'assassí) Però qui fèia aquell acte tan macabra? S'anaven donant
responsabilitats, fins i tot ho proposen als nens, i al final decideix fer−ho al protagonista que només acaba
clavant l'estaca. Sabent com ho havien fet tot , i amb l'acta, l'alcalde els deixà enterrar a la cosina Amèlia. Sort
que no se sent culpable d'haver fet aquella barbaritat..
LA BATALLA DEL CINC DE MAIG
Al poble de Santa Rita cada cinc de Maig s'hi celebrava una festa molt important (la derrota dels francesos
davant l'exèrcit mexicà). HO fèien allà perquè es veu que la muntanya d'aprop tenia la mateixa silueta i
gairebé la mateixa alçària i el mateix nom (el puig de guadalupe de Puebla) on es va produir la batalla. La gent
del poble col.laborava a reconstruir aquells moments, però cada any s'hi destacava un fet molt peculiar que va
remarcar més que mai durant aquella vegada: Els que volien fer de francesos necessitaven calers pel "traje" i
els que feien de mexicans podien anar "pengim, penjam" sense haver−se de gastar ni un duro. El problema va
ser que, els que anaven ben alimentats eren els que feien de francesos i els morts de gana eren els que feien de
mexicans. Aquell any, el sr. Laurencez (Amador) havia robat la nòvia al gral.Zaragoza (Nicanor Andere).
Com que tots dos estaven molt enfadats, es barallaren de veritat i guanyaren els francesos (gran contradicció, i
ara, què diria a l'alcalde al periodista America Arakelian??) El gral.Zaragoza, que quedà bastant ferit (sobretot
del nas) estava ingressat a l'hospital. L'alcalde i el periodista Americà l'anaren a veure i el veieren amb l'Adela
, la promesa d'Amador Garcia. Ella digué que el que havia fet Amador era imperdonable i que l'havia canviat
per en Nicanor. Això va fer que l'alcalde es pogués defensar sobre aquella gran contradicció històrica i digués
que, tot i que a la batalla els francesos guanyaren, qui guanyà de veritat fou el Gral. Mexicà que aconseguí la
dona que estimava.
LA REBEL.LIÓ DE LES COSES
Un dia, de cop i volta les coses comencen a fer la seva. Ja no fan les tasques que tenien assignades i comencen
a fer figa tot el que estava construit a base d'elles. Els electrodomèstics ja no funcionen , les plomes
estilogràfiques aboquen la tinta tota de cop, els botons ja no fèien tampoc la feina d'aguantar camises... i els
claus ja no mantenien fermes les estructures i menys el ciment...tot es va convertir en un caos i una por tan
terribles que tothom va fugir cap a la natura perquè sabien que allí no hi havia cap invent artificial que els
pogués fer alguna "putada". Allí , deixaren estar totes les seves lleis morals i legals. Amb l'excusa de que hi
hauria molta gent que es moriria, van començar a <<reproduir−se >> amb tothom, pensant que algun dia ja
tornarien a sorgir les antigues normes. Al final, es cita la història d'un noi que intentà ,fins que no va poder
dominar la seva màquina descriure, explicar aquella gran rebel.lió de les coses.
ESPORT I CIUTADANIA
(Aquest no l'he entès massa)
Representa que un equip de futbol nacional juga contra uns atres que els estan apalliçant 2 a 0. Als últims sis
minuts del partit, entra un jugador blanc estranger i marca tres gols per l'equip nacional i acaba guanyant el
partit. Parla sobre el contracte de futbolistes estrangers i que els partits que estan recolsats per l'estat sempre
guanyen i que per tant seria millor dir guanyador a aquell que no ha obtingut la victòria.
LA LLUNA A CASA
En Joan un dia va tenir una gran idea: volia portar la lluna a la seva habitació i fer que l'adornés amb la seva
3
llum. l'invent més apropiat va ser el de transportar−la amb miralls (feren una campanya de recollida i
n'aconseguiren suficients). I construí el reocrregut de la imatge de la lluna fins a una palangana que tenia
sobre la calaixera de l'habitació. l principi semblà que al seu pare no li agradava gaire, però llavors el Joanet el
convencé, l'hi va fer veure que era important i molt maco poder veure cada dia la lluna reflectida en aquell bol
ple d'aigua. El seu pare el comprengúé, recuperaren la cordialitat i la comprensió entre els dos. Al final, fins i
tot el pare li acaba aconsellant que li canvii l'aigua cada dia (com si fos un peix!)
L'ARCA DE NOÈ
Els nois de batxillerat elemental sempre s'esforçaven per formar penyes que els interrelacionéssin entre ells.
Un grup de quatre , ofesos pels insults que rebien a causa dels seus cognoms peculiars ( Esteve Passarell, Joan
Conill, Pere Colom i Emili Roqueta) decidiren unir−se i formar un grup. Al principi semblava que eren uns
arreplegats i tenien el nivell d'exigència de cognoms molt elevat. Però a mida que el grup es va anar fent gran
i tenia més adeptes que se'n volien fer socis van començar a acceptar tothom fins que només tres no ho eren , i
per evitar que llavors aquells fóssin importants es disolgué el grup de "l'Arca de Noè"
FILOMENA USTRELL (1916−1962)
Va néixer a Berga. De molt petita es va quedar orfe de pare perquè aquell, després d'haver−se arruinat al
negoci es va matar amb el vici. La seva mare aguantà viva fins que es casà. La Filomena es casà amb un home
reservat sense cap tipus de vici dolenta aparent. Al cap de poc se li morí la mare, i al cap de tres mesos el
propi marit.Però havia quedat encinta, així que va tenir un fill que l'educà tant bé i li va donar tot el que va
poder. Aquell però , era petit i esquifit i sempre rebia pallisses dels seus companys de classe. Perquè es
defensés, la seva mare el va entrenar de valent fent−lo xutar a un sac penjat d'un cirerer. Va aconseguir
després, ser un dels nois més temibles de tota l'escola. Llavors s'aficionà al futbol i arribà a ser un gran
futbolista amb el nom de : (tot i voler−se dir Sánchez que quedava més <<internacional>> li dèien
Felipó−la−Barrera o el Barrera. Ell sempre va reconèixer que tots els mèrits de ser on fos éren gràcies a la
seva mare.
REFINAMENTS D'ULTRAMAR
El shilayo (camina dret, neda en posició hortizontal i medeix uns 50 cm, ah i té cinc dits a les mans) es menja
cru en pocs minuts perquè sinó llavors es torna agre. S'ha de pescar un dia abans de menjar−se'l i normalment
s'utilitza per cuinar quan hi ha convidats. El ritual per cuinar−lo és molt treballat: qui en menja se situa dins
duna sala. Llavors, engeguen el shilayo i les minyones el persegueixen fins que queda estabornit. Llavors el
passen per les brases i quan saltra cremant−se els convidats el piquen amb unes raquetes especials i el tornen a
llençar a les brases. Llavors, quan encara està mig viu i està sofrint com un condemnat, se'l parteix pel mig i
se l'assaboreix no amb rapidesa però tampoc amb lentitud perquè al cap d'uns minuts es torna inmenjable. Al
no tenir una època de zel, els mascles alliberen unes pudors que fan que els consumidors es tapin amb unes
estretes bandes de tela amb vetes a cada punta que els tapen el nas i es lliguen al clatell. El conjunt de
cerimònies i accessoris és encantador, i segons el narrador , aquest tipus de tradicions casi extingides no
poden desaparèixer perquè és una important manifestació de l'art popular de l'hemisferi occidental.
LA SOCIETAT CONSUMIDA
En la societat occidental s'ha posat tant de moda portar una anella al nas que casi se'n pot dir obligatori,
perquè qui no la porta pateix uns desvantatges força importants per la seva economia domèstica. El problema
és que , com que hi ha tanta demanda, molta gent se'l trobne espatllat o no aconsegueixen comprar−ne i
llavors paguen les multes que s'han de pagar per no portar−los. Al final, l'oncle Oleguer aconsegueix que es
puguin fabricar ells mateixos les anelles per evitar colapse al mercat i mala qualitat del producte (que pot ser
d'acer inoxidable, platí, plata i or) . I fa una reflecció final: << Si un dia fos prescrita una gàbia per persona, es
veureien moltes gàbies d'or, o almenys xapades, amb abeurador−banyera, trapezis i accessoris de molta
4
qualitat per adornar i divertir>> però és que en el fons, continuarien essent gàbies.
5