L'Aparell Urinari # Aparato urinario

7. L'Aparell Urinari.
· Què és?
És el conjunt d'òrgans que s'encarreguen de l'excreció de l'orina (compte, el conjunt d'òrgans que
s'encarreguen de la excreció, és el sistema excretor, com per exemple la suor, l'orina, excrements, etc.).
· Per què l'aparell excretor forma part del sistema excretor i quines altres estructures del cos en formen part?
L'excreció significa extracció o evacuació de substàncies de rebuig. No és secreció, perquè les substàncies
s'eliminen al segregar−les, cal considerar que quan es parla de secreció es parla de segregar amb una finalitat
(però la finalitat no ha de ser l'excreció).
− La suor té una finalitat secretora, elimina aigua per regular la temperatura, però no és excretora aquesta
finalitat. Però encara i així, la suor aconsegueix eliminar molt residus per les glàndules sudoríferes.
− Els pulmons eliminen CO2.
− El fetge, elimina bilis, que conté moltes substàncies. Té finalitat excretora i secretora perquè també hi entra
l'emulsió de lípids.
− Intestí gros, és el sistema de excreció dels aliments digerits.
L'aparell urinari no és l'única estructura que elimina substàncies de rebuig, hi ha les altres esmentades encara
que no és l'únic que fan. El sistema d'excreció engloba tot el que excreta. L'aparell urinari és un dels molt
aparells però és el més important.
Quan pensem en excreció sempre pensem en ronyons... per què? Per que són òrgans que només fan això.
1
· Esquema general dels ronyons de l'aparell urinari (nota: cal pensar que hi ha unes glàndules anomenades
suprarenals que són del sistema hormonal però que no tenen res a veure amb la excreció d'orina, o sigui, que
els ronyons no són del sistema hormonal, però tenen les glàndules aquestes enganxades a ells) i descripció
dels ronyons i de tot l'aparell urinari.
2
3
Els ronyons estan a la zona lumbar (zona de la columna on acaben les costelles, per sota el diafragma).
L'urèter és un conducte que connecta els ronyons a la bufeta, un dipòsit d'orina; hi ha dos urèters i la bufeta
estaria a la zona Insuinal (on comencen les dues cames).
La uretra és el conducte per on es dirigeix l'orina per sortir de la bufeta a l'exterior. La seva llargada depèn del
sexe de l'individu. En el masculí, és més llarga i es comparteix amb l'aparell reproductor. En el sexe femení és
independent (hi ha un conducte per l'orina i un altre per la reproducció). L'hil renal és la zona que comprèn
l'entrada de vasos que entren i surten dels ronyons i urèters (veure els respectius esquemes).
El ronyó té forma de mongeta de 12 cm i de 125 a 150 grams. Té una vora externa i interna. La interna és l'hil
(ja ho hem comentat, és la zona on hi ha tots els conductes que es relacionen amb el ronyó: artèria i vena
renals i urèters).
Parts:
1.) Càpsula renal: Teixit fibrós amb funció protectora bàsicament.
2.) L'escorça renal és un teixit continu de color clar que està de la part externa cap a la interna.
3.) Medul·la renal: Teixit més fosc discontinu format d'estructures que s'anomenen piràmides renals, que
acaben en una papil·la renal, la piràmide té un aspecte estriat. La papil·la desemboca en un calze renal, n'hi ha
més d'un, que desemboquen tots a la pelvis (espai interior col·lector dels diversos calzes), i d'aquí a l'urèter. A
partir del calze, ja tenim la via de sortida per l'orina, tot el que ve després són conductes d'evacuació que
s'explicaran posteriorment quan es parli de la micció.
4
La fisiologia té com a unitat principal el nefró. Serveix per fer l'orina (o depurar sang). Hi ha milions repartits
pel ronyó, els nefrons es troben repartits en l'escorça i la medul·la (les parts superiors en l'escorça i els túbuls
es concentren a la medul·la −veure il·lustracions−).
El nefró conté el corpuscle renal o de Malpighi, i dins es troba el glomèrul (format per vasos sanguinis, una
arteriola que es divideix en capil·lars), l'arteriola del començament del glomèrul és una arteriola aferent i
acaba en l'arteriola eferent, conté la mateixa sang. L'exterior del corpuscle renal és la càpsula de Bowman, tot
el que ve després del corpuscle és el túbul renal.
El túbul es format per tres seccions:
a) El túbul flexuós proximal: que és el que està més a prop de la càpsula. És flexuós (ondulat) i proximal (per
la situació on és, a prop del corpuscle renal).
b) La nansa de Henle
c) El tub flexuós distal, que és el mateix que el proximal però més lluny (per recorregut).
Finalment tot això acaba en un tub col·lector que recol·lecta tots els nefrons (o sigui, tots els tubs distals) i
expulsa al calze tota la orina recol·lectada (recordatori: de la papil·la al calze). No es considera que formi part
del nefró. Hi hauria d'haver uns 100.000 tubs col·lectors i tot els tubs desemboquen a la papil·la.
L'Orina
És el resultat de l'acció dels ronyons i acaba sent expulsada del cos.
Funcions: Eliminar deixalles o substàncies residuals tòxiques pel cos de la sang (neteja de la sang) i la segona
és regular el metabolisme hídric (balanç hídric) o contingut d'aigua del cos i diferents substàncies de la sang
(sals, etc.). Cal recordar que estem parlant de la funció de l'orina i no de la funció dels ronyons ara.
· Comparació de l'orina amb el plasma.
Plasma
90−95
7−9
0'1
0'03
0'003
0'3
0'02
7'4
Orina
95
0
0
2
0'05
0'35
0'15
5−7
(%)
Aigua (H2O)
Proteïnes*
Glucosa*
Urea
Àcid Úric
Sodi (Na)
Potassi (K)
pH
* Substàncies massa grans (macromolècules) per ser drenades fora del glomèrul del nefró a part de ser
substàncies necessàries i molt útils pel cos que no es poden convertir en deixalla així com així. La glucosa es
filtrable i no es troba a l'orina, això passa perquè es torna a reabsorbir (en el cas de la diabetis, l'orina és
salada).
La urea és el producte de la degradació de substàncies nitrogenades (ADN i aminoàcids). S'acumula N a la
sang i es transforma en NH2, que és tòxic i s'ha d'eliminar amb la urea, en l'orina. Es una de les funcions
principals de l'orina, l'eliminació de la urea.
5
L'orina te un pH que oscil·la entre 5 (àcid) i 7 (neutre).
· Elaboració de l'orina:
1.− Flux sanguini renal:
Cal que arribi sang contínuament als ronyons. És imprescindible per que el ronyó faci la seva feina. Aquesta
quantitat de sang ve d'un 20−25% de tota la sang circulant (1'2 litres/minut), d'aquests 1'2 litres, un 25% passa
per la medul·la i l'altre 75% per l'escorça (on hi ha els glomèruls), el ronyó disposa de mecanismes automàtics
que fan que els seus vasos (renals) s'estrenyin més o menys depenent de la quantitat de sang que hi passi.
Sinó, hi pot haver insuficiència renal (a la llarga) −veure patologies−.
2.− Filtració glomerular:
L'orina es comença a formar al glomèrul (corpuscle renal), per l'interior del glomèrul hi ha sang (líquid), que
es filtra a l'espai urinari (corpuscular), i el líquid de dins serà l'orina primària (no entra tot el plasma).
No entren substàncies massa grans (proteïnes: enzims, hormones, etc.) però sí entren totes les substàncies que
conté el plasma (sals, glúcids, plasma, etc.). Cada dia s'originen 150 litres d'orina primària, però no és l'orina
que s'excreta, sinó ens deshidrataríem i perdríem substàncies essencials (causant la mort).
3.− Reabsorció i secreció tubular i concentració d'orina:
Totes les substàncies útils queden reabsorbides en el túbul proximal, que aniran a vasos perifèrics. Es fa per
transport actiu (gasta energia) pel funcionament d'unes bombes a la membrana del tub per així expulsar
selectivament el que no s'ha d'excretar. Després passa per la nansa de Henle, que és la que es fica a la medul·la
(i que a més, l'orina que hi passa ja no té la majoria de substàncies útils, que s'han reabsorbit).
Des de la base de la piràmide a la papil·la hi ha un gradient de concentració d'ions, que augmenta cap a la
papil·la (positivament cap a la papil·la). A mida que l'orina va baixant per la nansa de Henle va perdent aigua,
perquè va d'on hi ha menys concentració on hi ha més i perquè la nansa es permeable −no tota ho és− (aquest
fenomen es comparable als fenòmens de intercanvi d'aigua d'una cèl·lula amb el medi exterior per regular
l'osmosi a causa de les sals i de la seva distribució, per això hi ha aquesta diferència de gradient de la medul·la
a la papil·la). La nansa decendent és permeable a l'aigua mentre que la ascendent és impermeable, i la part
impermeable treu ions en cop d'aigua. O sigui, al entrar (a la nansa) es concentra i al sortir es dilueix. És a dir,
la piràmide és un munt de nanses de Henle concentrades.
Així passa que en cop de perdre 150 litres d'aigua en l'orina, només surtin 1'5 litres de mitjana per micció, que
després es recuperen (consultar balanç hídric al tema 3 o L'Alimentació).
El túbul col·lector va cap a la papil·la, igual que la nansa descendent.
Hi ha substàncies de rebuig que es queden a la sang (alguna excepció en el drenatge fa que a vegades algunes
substàncies no en netegin de la sang) i a través del tub flexuós distal passen a l'orina (o sigui, que l'única
funció d'aquest tub que va abans del col·lector es el de fer un segon drenatge per millorar la neteja), hi ha
6
secreció de la sang a l'orina, o sia, transport actiu dels vasos sanguinis al tub flexuós distal.
El túbul proximal serveix per la reabsorció de substàncies útils (per exemple els glúcids, essencials però que
poden ser drenats pel glomèrul), quedant així definides totes les funcions dels 3 túbuls.
Micció:
L'orina definitiva abocada al calze se n'anirà cap a la bufeta a través dels urèters amb moviments peristàltics.
A mesura que es va formant l'orina, que es produeix contínuament però que no surt de la mateixa manera
contínua, tenim un envasament d'orina de 0'3 litres anomenada bufeta urinària que acumula orina.
Quan la bufeta s'omple, les parets es distenen i automàticament uns receptors d'estriament envien un senyal al
centre neviós de la medul·la (la espinal, no la renal), que respon amb l'ordre del cervell que provoca que la
bufeta es contragui (aquesta contracció no serveix exactament per orinar, sinó per avisar a l'individu que el
dipòsit està al màxims i cal buidar−lo, per això s'omple contínuament però es buida de la mateixa manera,
sinó, estaríem tota l'estona orinant).
En els nens petits, l'orina surt automàticament quan hi hagi el mínim estriament de la bufeta, i el que fa
possible que no surti automàticament, és un esfínter (anell muscular d'obertura variable) a la sortida de la
bufeta (que els nens petits encara no saben controlar). És múscul estriat (o sigui, voluntari), i quan hi ha ganes
d'orinar, normalment, l'esfínter està tancat perquè mentre la medul·la rep i respon senyals nerviosos de
l'estriament de la bufeta i el centre urinari envia un senyal al cervell que avisa que s'ha d'evacuar l'orina,
l'individu tindrà la voluntat d'enviar un impuls nerviós al cervell que digui de relaxar aquest esfíster, que és
l'únic obstacle que té l'orina per sortir. Un trastorn relacionat és el de l'enuresi que consisteix en l'acció de
miccionar per la nit en nens. És més psicològic que fisiològic. Si hi ha algú afectat d'enuresi ha d'anar al
psicòleg i no a l'uròleg. Molt comú als nens (en els nadons ja hem comentat que la sortida d'orina es normal
perquè encara no saben controlar l'esfínter).
Trastorns:
− Símptomes:
1) Alteracions de la micció: Pol·laciúria (augment de la freqüència de micció amb poca orina, pot ser provocat
per una infecció a la bufeta com la sistitis), Nictúria (necessitat forta d'orinar per la nit, pot alterar el son i pot
venir de problemes en l'aparell) i Dislúria (sensació de dificultat a l'hora d'evacuar l'orina, o sia, es tenen les
ganes, s'orina, però costa buidar la bufeta).
2) Alteracions del volum orinat: Poliúria (molt gran. Pot venir per qüestió de tensió), Oligúria (volum molt
petit, però no nul. Provocat per problemes renals) i Anúria (gens).
3) Alteracions en l'aspecte: Hematúria (Quan l'orina surt amb sang (color vermell). Pot venir per deformacions
als nefrons i/o per càlculs renals també anomenats pedres al ronyó) i Col·lúria (Orina fosca, normalment
perquè té àcids biliars amb el conseqüent problema de fetge).
− Prova Diagnostica: L'anàlisi d'orina
Per trastorns urinaris o d'altres, que poden donar una idea del funcionament del cos. S'agafa la mostra del
pacient, normalment del matí perquè és quan està més concentrada, es posa en un pot esterilitzat i hermètic i
es mira el pH i totes les substàncies de l'orina (no tan sols serveix per detectar malalties, sinó la presència de
estupefaents i diverses drogues).
Patologia:
7
1.) Insuficiència renal:
Disminució o pèrdua de la capacitat funcional del ronyó, pot ser temporal (i a la vegada aguda) o permanent
(crònica). Pot ser causa prerrenal, d'alguna cosa que fa que no arribi prou sang al ronyó, renal, fallada del
ronyó en sí, postrrenal, fallada en les vies urinàries.
Símptomes: Anèmia, alteracions de la coagulació, nàusees, vòmits, hipertensió, dificultats respiratòries,
somnolència, irritabilitat, alentiment de les capacitats nervioses (funcions mentals).
Quan hi ha complicacions poden arribar a provocar una aturada cardíaca o provocar coma per enverinament
de les cèl·lules nervioses de l'escorça cerebral (i també enverinament de la sang, és clar).
En casos greus és el tractament (cal esbrinar la causa/causes abans de tot). Però en els molt greus (o sigui, que
la funció urinària no funciona en absolut), s'ha de fer hemodiàlisi (o ronyó artificial), que fa que la sang es
depuri: conté unes bombes que fan que la sang circuli per la màquina i pel cos completant així la funció del
ronyó. La persona es pot sentir a la llarga màquinodependent sinó es fa el trasplantament de ronyó. I es que té
més èxit com a tractament i dóna més esperança de vida a part de ser el que té més donants (en casos
extraordinàriament greus i excepcionals o rars genèticament).
2.) Litiasi renal: Formació de càlculs renals (pedres), que poden obstruir les vies urinàries. Normalment poden
ser sals de Calci o d'oxalat (substància orgànica) o de sals d'àcid úric (que és freqüent en la dieta).
El més greu que es pot notar és el còlic renal, o sigui, hi ha una pedra a l'urèter que fa que aquest s'eixampli i
doni una gran sensació dolorosa per l'eixamplament (els eixamplaments aquests no són normals en l'urèter
com es evident perquè només s'encarrega de líquid i no de sòlids). Quan les pedres són grans i freqüents s'ha
de recórrer a la cirurgia i la tècnica més novedosa és la Litiotripsia Extracorpòria. Aquesta tècnica consisteix a
fer servir ones de xoc (ultrasons); es localitza la pedra i amb l'aparell d'ultrasons trenca la pedra durant un
període de temps (evidentment, si es té tendència a tornar regenerar la pedra pel que sigui, aquesta tècnica es
faria servir en casos terminals o greus/aguts).
8