Hormones sexuals

Índex
HORMONES I SEXE−DIFERÈNCIES: IDEES GENERALS
HORMONES I SEXE−DIFERÈNCIES: IDEES GENERALS
L'establiment del sexe d'un individu, com ja han comentat els companys del grup d'abans, té diversos passos,
que tenen lloc en aquest ordre:
1er: establiment del sexe genètic
2on: establiment del sexe gonadal (depenent d'hormones)
NAIXEMENT
3er: hormones de les glàndules sexuals constitueixen la configuració sexual
femenina o masculina de l'individu.
Aquest últim pas és molt fort, més que les directrius genètiques (tot i que cal tenir en compte que el patró
hormonal ve determinat alhora per la genètca de l'individu). Així doncs, cal deixar clar que la influència
genètica es serveix de l'instrument hormonal de les glàndules sexuals per a establir tot tipus de
sexe−dimorfismes en el cos i, de retruc, al cervell.
Aquesta acció sexo−dimòrfica de les hormones sexuals va ser observada per primera vegada per Phoenix el
1959, en un experiment que va realitzar que consistia en donar testosterona a cobayes prenyades, i va observar
que les cries femelles d'aquest tenien conductes sexuals masculines.
Després s'han realitzat altres estudis en els que s'ha vist que si a moments precoços de la vida de femelles de
mamífer les exposem a hormones del testicle, aquestes femelles adopten actituds pròpies dels mascles pel que
fa a la funció de reproducció.
CONCLUSIÓ: l'acció d'algunes d'aquestes hormones només en períodes limitats de la vida és suficient per a
determinar un patró de conducta sexualment diferenciat en l'època adulta.
EFECTES D'ORGANITZACIÓ I D'ACTIVACIÓ
Les hormones gonadals influeixen en la vida sexual de dues maneres:
• Organització: els seus alts nivells en un curt període de temps, anomenat període crític, abans del
naixement, imprimeixen al cervell una zona del sistema nerviós que més tard farà que es produeixi
conducta sexual masculina o femenina, segons. És totalment irreversible.
• Activació: durant un llarg període de temps de la vida (entre pubertat i vellesa) aquestes hormones
han d'estar presents de manera continuada per produir canvis morfològics, funcionals i de la conducta
sexual. Són reversibles.
COM ACTUEN AQUESTES HORMONES SOBRE LES CONDUCTES SEXUALS?
Gràcies a la realització de diversos experiments, sobretot amb rates, que ara no exposarem però que al llibre
estan perfectament explicats, s'ha vist que l'organització i activació realitzada per les hormones sexuals parteix
1
de la testosterona, i pel que diu al llibre, suposem que tant en el cas dels mascles com a les femelles, ja que en
les últimes la testosterona es produeix, com vam veure a classe, a les cèl·lules de la granulosa a partir de
l'androstendiona feta per les cèl·lules de la Teca. Però no és directament la testosterona la que produeix
aquesta acció organitzadora i activadora. Veiem−ho:
TESTOSTERONA (aromatasa) ESTROGENS
(alfa−reductasa) (el principal és l'estradiol E2)
DIHIDROTESTOSTERONA(no es pot aromatitzar)
I resulta que es va veure que al cervell dels neonats i fetus (de rates) hi havia aromatases, el que va fer pensar
que els efectes organitzadors de la testosterona sobre les funcions sexo−diferents es feien a través de la seva
conversió a estradiol dins les neurones del cervell. Aquesta teoria es va reforçar amb experiments en els que
s'experimentava amb la inhibició de la conversió de la testosterona a estradiol, ...
CONCLUSIÓ: Els efectes d'organització i activació de conductes sexuals reproductores provenen de la
influència de la testosterona transformada per aromatització en estrogens (estradiol) i no pas per la conversió
de testosterona a dihidrotestosterona, ja que s'ha vist que si inhibeixes això, la acció activadora es dóna
igualment (gràcies als estrogens). Així doncs, s'arriba a la conclusió que:
• els estrogens tenen acció organitzadora i activadora, tot i que aquesta última és dèbil per les activitats
motores a camp obert però fortes en l'activitat de donar voltes a una roda (rates).
• la dihidrotestosterona (DHT) no té acció organitzadora.
SEXO−DIFERÈNCIES
Introducció
Entenem per sexo−diferències les diferències morfològiques, funcionals i conductuals entre el sexe femení i el
sexe masculí.
Però les hormones sexuals no només produeixen sexo−diferències a nivell de conducta i morfologia sexual,
sinó que també produeixen diferències entre mascles i femelles d'altres aspectes com el físic, la força, el
moviment, ... Altres sexo−diferències són induïdes clarament pels costums de la societat en la que ens trobem.
Sexo−diferències en els gustos
Les sexo−diferències pels gustos no són invenció de cada sexe, sinó que hi ha bases biològiques que ho
justifiquen.
Resulta que a les femelles els agraden més els gustos dolços i salats després de la pubertat que no pas els
mascles. També s'ha vist que hi ha predomini de voler sacarina de les femelles en front dels mascles, i que
això depèn de les hormones de l'ovari.
I com se sap?
Doncs perquè s'ha vist que en rates mascles amb una malaltia que consisteix en insensibilitat davant els
andrògens, aquests tendeixen a manifestar un patró femení al preferir sacarina.
Aquesta predilecció, tan bon punt s'ha establert, es conserva definitivament i es manté encara que s'extirpin els
ovaris.
2
Sexo−diferències pel que fa a agressivitat
És cert el tòpic que corre de que els mascles són més agressius que les femelles, però també cal dir que les
femelles són agressives quan creuen que algú ataca les seves cries.
Per estudiar les diferències de la agressivitat entre mascles i femelles es va experimentar, com en moltes
ocasions, amb ratolins.
• Es va veure que els mascles desprenen una feromona, depenent dels andrògens (hormones sexuals
masculines) que promou l'agressió, ja que és captada per l'adversari mascle gràcies a l'olfacte, causant
en aquest agressivitat.
Això ha quedat molt ben demostrar amb experiments en els que s'extirpava el bulb olfatori a ratolins mascles.
Llavors aquests no poden captar les feromones de l'adversari i no començarà la lluita, i inclús potser no
tantsols reacciona a l'agressió de l'adversari. En canvi, per desgràcia seva, aquest ratolí sense bulb olfatori,
continua desprenent la feromona, de manera que l'adversari la capta i respon agressivament contra el ratolí
anòsmic.
• En canvi, en el cas de les femelles, es va veure que tenen una feromona que inhiveix l'agressivitat.
Després de néixer (període neonatal) hi ha aquestes hormones:
• testosterona
• estradiol
• dihidrotestosterona
• progestina−noretindrona−androgènica
que faciliten temps després la resposta agressiva de l'animal a la testosterona. Però aquesta disposició a
l'agressivitat per aquestes hormones sexuals també es dóna abans de néixer (prenatal).
CONCLUSIÓ d'estudis realitzats castrant ratolins, estimulant−los amb testosterona, ...:
• Mascles: activació de les feromones gràcies a la testosterona, ja sigui actuant directament sobre els
receptors com transformant−se primer en estradiol per aromatització.
• Femelles: les feromones s'activen gràcies a testosterona o a un andrògen no aromatitzat, però mai
degut a estrògens (hormones sexuals femenines). Aquí cal recordar que els andrògens, tot i ser
hormones típicament masculines, també són presents en les femelles, tot i que en menor quantia.
Sexo−diferències en els jocs de lluita
En rates noruegues s'ha vist que els andrògens activen aquests jocs, mentre que l'estradiol (estrògen molt
important) no té efecte en l'organització d'aquesta conducta, o sigui, que no hi intervé el mecanisme
d'aromatització que converteix alguns andrògens en estrògens, a diferència del que passa en algunes conductes
reproductores.
És probable que hi intervinguin altres hormones:
− Període neonatal de les femelles Progesterona: té acció anti−androgènica que pot afavorir la inhibició que
les femelles tenen en aquest tipus de lluita.
− Període neonatal dels mascles Glucocorticoides (l'exemple principal n'és la cortisona) fets al córtex de les
glàndules suprarrenals: aquests inhibeixen la lluita, actuant directament sobre els circuits nerviosos, ja que no
3
fa baixar la testosterona ni té efecte antiandrogènic.
Així, en els estudis realitzats amb rates, s'ha vist que els resultat de participar en jocs de lluita de petits són:
−adquisició d'habilitats motores
−d'adults tenen tendència a ser més agressius i dominants.
− si de petits no han fet jocs de lluita, de grans tenen conducta social més dificultosa, inclús en l'aspecte
d'aparellament.
CONCLUSIÓ:
Així, com a resum de les dues últimes sexo−diferències socials, podríem dir que hi ha dos tipus
d'agresssivitat, amb les següents diferències entre elles:
JUGAR A GUERRA FER LA GUERRA(adults)
−les hormones només actuen en la organització, −les hormones actuen a la organitza−
però no a l'activació ció i a l'activació
−per fer la organització, els andrògens actuen −per fer l'organització, depèn del pas
directament sobre sistemes receptors d'andrògens a estrògens a través de
− no depèn d'informació olfatoria l'aromatització
−l'agressió depèn d'informació olfatoria
S'ha vist que...
• en rates: − la morfina activa els jocs de lluita i inhibeix les agressions
− les amfetamines inhibeixen els jocs de lluita i activen les agressions
• en nens: − els barbitúrics (sedants) posen els nens en estat d'inquietud
− les amfetamines ajuden a combatre la intranquil·litat, la falta de concentració, i inclús l'agitació dels nens
hiperactius que tenen el síndrome de la disfunció cerebral mínima.
Sexo−diferències en la mida corporal
Es comencen a veure diferències a partir de la pubertat de l'animal i cada vegada és més diferent fins que és
deté definitivament.
Aquesta sexo−diferència, com gairebé totes (n'hem d'exeptuar les causades per influència social) també depèn
dels efectes d'organització i activació de les hormones gonadals, sobretot dels de l'activació.
Per què es produeix aquesta sexo−diferència?
S'ha vist que en l'ovari, els estrògens que secreta tenen efecte d'activació en aquest aspecte ja que fan
4
disminuir la ingestió d'aliments i així el pes corporal:
−després de l'ovulació, quan els estrògens baixen, la rata femella menja més.
−si extirpes els ovaris, mengen més.
Les hormones que hi actuen són estrògens i no pas progesterona, tot i que aquesta última ho modula.
També s'ha vist que aquestes hormones de l'ovari també fan reduir el creixement linial del cos (alçada).
I per què fan això els estrògens? Doncs no se sap del cert. Sembla que és perquè aquests inhibeixen l'enzim
lipoproteïna lipasa (LPL), que és imprescindible perquè s'acumuli el greix a l'animal.
HORMONES SEXUALS I CONSTITUCIÓ
Les hormones sexuals influeixen en els hàbits alimentaris. Els estrògens inhibeixen les conductes d' ingesta
d'aliments, provocant disminució en pes i alçada. Durant l' infantesa, l'acció anorexitzant dels estrògens està
inhibida per la GH (hormona del creixement) per a permetre que la femella creixi, al menys fins que arribi la
pubertat, moment en el qual els nivells d'aquesta hormona decreixen i els estrògens comencen a actuar.
Pel que fa a la testosterona, estimula la ingesta d'aliments, sobre tot proteïcs, per a produir un augment
considerable en pes i alçada. Tot plegat, explica el fet per què els mascles són més grans que les femelles.
Totes aquestes hormones sexuals que alteren la conducta alimentícia ho fan actuant al nucli ventromedial de
l'hipotàlem.
SEXE I DESENVOLUPAMENT FETAL.
L'organisme de forma espontània es desenvolupa com a femení, però és l'aparició de pics d'andrògens en els
períodes crítics els que masculinitzen i desfemenitzen el fetus i possibiliten el desenvolupament d'organismes
masculins. La formació d'un mascle és un procés de remodelatge sobre un model preexistent, per tant és
previsible que el mascle sigui un organisme sotmès a possibles errors i alteracions en la conducta sexual i, en
general, serà un organisme molt més feble que la femella.
MALALTIES I HORMONES ANTIABORTAMENT: LA SEVA INFLUÈNCIA AL
COMPORTAMENT SEXUAL.
Totes les afirmacions que hem esmentat abans han estat producte de la investigació amb models animals, però
les alteracions congènites en les hormones sexuals en humans ens ha ensenyat molt sobre la seva relació amb
la conducta sexual.
Els homes que pateixen el síndrome de femenització testicular són insensibles als andrògens secretats pels
testicles i per tant, es desenvolupa un fenotip femení: una vagina amb fons cec i un clítoris en lloc de penis i
escrot.. El més remarcable és que la conducta sexual que desenvolupen aquests homes és pròpia de dones.
Les dones que pateixen el síndrome adrenogenital (AGS) tenen una alteració en el metabolisme de les
hormones esteroïdals que produeix l'augment en els nivells d'andrògens. Aquests individus presenten un
fenotip masculí: hipertròfia del clítoris i llavis de la vulva amb aspecte d'escrot. El seu comportament sexual i
social és més propi d'home que de dona.
A més d'aquestes malalties, també s'ha observat que hi ha alteracions en la conducta sexual en individus que
durant el seu desenvolupament fetal han estat exposats a certes hormones antiabortament que s'administraven
per a evitar un abortament espontani. La progestina sintètica és una hormona androgènica i produeix un efecte
5
similar a un AGS sobre la conducta sexual de les dones i una hipermasculinització en els homes. El dietil
estibestrol, és una hormona estrogènica que no afecta a la conducta sexual però sí a la lateralització del
cervell, que és diferent segons el sexe de l'individu.
La lateralització és un concepte que explica la tendència a localitzar−se una funció intelectual en un o altre
hemisferi cerebral. Els homes tenen el cervell més lateralitzat que les dones i per això la seva habilitat verbal
és menor i la seva capacitat visuoespacial és major. El dietil estibestrol fa que el cervell de les dones es
lateralitzi i que el dels homes no, invertint la tendència natural.
En conclusió, l'efecte de les hormones sexuals té una influència directa en la conducta sexual i social de
l'individu.
SEXE−DIMORFISME CEREBRAL.
Les diferències entre homes i dones es poden classificar en quatre aspectes: físicament som molt diferents, en
les conductes sexuals som diferents, en les conductes socials una mica menys diferents i en el l'intel·lecte,
iguals. És previsible que si existeixen aquestes diferències en el comportament i en l'aspecte físic, es
corresponguin amb diferències sexe−depenents en el cervell: el sexe−dimorfisme cerebral.
El sexe−dimorfisme cerebral només es pot considerar autèntic quan la diferenciació s'ha produït per l'acció
organitzadora de les hormones sexuals durant els períodes crítics adequats. Totes aquelles diferències
cerebrals independents de l'acció hormonal observades entre sexes en models animals, han de ser explicades
per l'ús diferencial que fan els dos sexes de les àrees implicades.
DIFERÈNCIES SEXUALS DEL CERVELL ANIMAL
Segons els estudis experimentals portats a terme amb animals per diferents entitats científiques, s'ha trobat
varis sexe−dimorfismes com els que citarem a continuació:
• A l'àrea preòptica s'han identificat receptors per a andrògens i estrògens, tant en rates joves com en
adultes, i s'ha demostrat que les lesions i estimulacions en aquesta àrea influeixen en la conducta
sexual. Per exemple, en un dels experiments implantaren testosterona en una de les àrees preòptiques
de rates femelles acabades de néixer amb l'objectiu de conèixer les conseqüències que es
desencadenaven en el seu cicle ovàric i en la seva conducta sexual, i varen obtenir efectes de
masculinització.
• Una altra varietat consistent el nombre de connexions sinàptiques de les cèl·lules del nucli medial de
l'amígdala de certs animals, triga entre una i dues setmanes en aparèixer des de l'estimulació
hormonal.
• La diferència que es troba entre les motoneurones espinals de la rata femella i mascle consisteix en la
diferència de mida del nucli espinal del bulbocavernós (NEB) i del nucli dorsolateral motor (NDM).
Sobre tot en aquest últim, va poder observar−se que el número de neurones era menor en les femelles
i a més a més eren més petites. Això és degut a la influència hormonal a la que estan sotmesos.
Aquesta actuació hormonal té dues fases; una prenatal, augmentant el número de cèl·lules tant en
mascles com en femelles, i una altra postnatal, que consisteix en l'eliminació del 75% de les cèl·lules
en les femelles i només un 25% en els mascles.
• Una altra modalitat de dimorfisme sexual és la que detecten estudis immunocitoquímics, mitjançant
els quals s'ha demostrat un creixent número de neurotransmissors en els que s'ha comprovat que són
dependents del sexe i de les hormones. Així ha succeït, entre d'altres neurotransmissors, com l'
hormona alliberadora de LH, la vasopressina, la substància P, la serotonina, alguns pèptids opiacis, la
6
dopamina i la colecistocinina. Les variacions d'aquestes substàncies i de les seves relacions en el
temps amb les hormones sexuals són diferents segons el cas.
• Un dels tipus de cèl·lules glials que s'ha estudiat més en relació amb el sexedimorfisme han estat les
cèl·lules glials radials, que faciliten la migració de les neurones en les primeres fases del
desenvolupament embrionari i que més tard esdevindran astròcits. Aquestes cèl·lules expressen
molècules en dependència de l'exposició hormonal a la que està sotmès l'animal.
Per exemple, els estrògens augmenten la tassa de proteïnes procedents de la glia (proteïna fibril·lar acídica) en
l'hipocamp, mentre que la testosterona facilita la producció de cèl·lules glials.
CERVELL HOMOSEXUAL
El 1989 foren descrits en el cervell humà els nuclis intersticials de l'hipotàlem anterior (INAH). Aquests
nuclis estan situats a l'àrea preòptica, al costat del nucli supraòptic i del nucli paraventricular. Existeixen
quatre nuclis INAH. Dos d'ells, el INAH−2 i el INAH−3, tenen diferències en els humans segons el seu sexe.
Segons els investigadors que varen estudiar−los, la diferència residia en la mida d'aquests petits nuclis, ja que
els de l'home eren més grans que els de la dona; el INAH−3 és el triple de gran i el INAH−2 el doble, tot i que
depèn de l'edat fèrtil de la dona i per tant, del seu estat hormonal, donat que es va veure que en algunes dones
la mida era exactament igual al de l'home.
Arrel de les investigacions sobre aquests nuclis va créixer l'interès per esbrinar si es podia demostrar alguna
diferència en aquests, en funció de l'orientació sexual.
El 1991, el científic Le Vay va estudiar els quatre nuclis en el cervell de tres grups amb orientacions sexuals
diferents: en homes homosexuals i en dones i homes heterosexuals. Va descobrir que la mida mitjana del nucli
INAH−3 en dones heterosexuals i homes homosexuals era menor que en homes heterosexuals. Però no es va
poder saber si aquesta diferència era la causa o la conseqüència de l'orientació genètica, ni si era de caràcter
genètic o fruit de les modificacions ocasionades per alguna variable desconeguda, ja que va tractar amb
cadàvers d'homosexuals morts pel virus de la SIDA o altres malalties, o la influència que podrien haver tingut
determinades patologies hormonals que podrien haver pertorbat directament l'establiment de l'orientació
sexual en consonància amb el sexe genètic.
Del treball d'aquest autor també se'n desprenen diverses hipòtesis com ara l'existència de circuits nerviosos
propis dels homes homosexuals.
Aquest autor fou molt criticat per altres científics que titllaren el seu treball de poc científic, o si més no de no
haver usat mètodes científics en els seus estudis. A més amés el tractament estadístic que va fer de les dades
era correcta i presentava una diferència significativa entre els valors mitjans del volum del INAH−3 però tenia
desviacions molt àmplies.
Un altre estudi portat a terme per Swaab amb transsexuals, el 1995, es va basar en el nucli basal de l'estria
terminal (BST), que en els homes heterosexuals presentava un major mida que en dels transsexuals. Però
tampoc no es va poder saber si aquestes diferències eren genètiques o bé la mida d'aquest nucli havia estat
modificada per variacions de substàncies neurotransmissores (com ara el pèptid intestinal vasoactiu o VIP)
que podien haver−se ocasionat amb els tractaments hormonals estrogènics que havien seguit els transsexuals
de l'estudi.
Així doncs aquest tema continua essent un gran interrogant avui dia, doncs encara no tenim informació
suficient ni per afirmar ni per negar de forma absoluta si s'adquireix o bé es neix amb l'homosexualitat. De
totes formes, tot i que és possible que hi hagi un potencial genètic que pugui determinar en major o menor
7
grau l'orientació sexual, no hem d'oblidar que en l'homosexualitat humana hi ha molt matisos derivats de forts
condicionants psicològics i socials.
Hormones gonadals: hormones secretades per les gonades, que és el nom que reben els òrgans sexuals
masculins i femenins.
2
8