Manuel Huerga, la memòria i l exploració

E S P E C T A C L E S
/
t e l e v i s i ó
MANUEL HUERGA
la memòria i l’exploració
per Albert Elduque
Què passaria si a la televisió s’emetés un programa només amb imatges d’arxiu? Es podria fer que la gent del
carrer parlés quan li vingués de gust, instal·lant càmeres i donant un minut de glòria? I si poséssim la tele
a la matinada i trobéssim una peixera? Són preguntes
que podrien canviar la televisió catalana, i, de fet, així ho
van fer. Qui se les va plantejar i les va dur a la pràctica
fou Manuel Huerga, autor d’una extensíssima carrera
que inclou també el cinema de ficció, el documental, la
direcció de grans esdeveniments i fins i tot l’òpera. En
aquestes línies repassarem només la seva trajectòria a la
petita pantalla, fonamental, perquè va protagonitzar experiències insòlites que, avui dia, semblen irrepetibles.
El setembre de 1983, quan començava Televisió de
Catalunya, Manuel Huerga tenia només vint-i-cinc anys,
però ja acumulava una amplíssima experiència en el
món audiovisual: havia enregistrat els esdeveniments
de les Jornades Llibertàries Internacionals de Barcelona
el 1977 i diverses obres de teatre de la companyia de
Lind­say Kemp, era el responsable del departament de
vídeo de la Fundació Joan Miró i s’havia fet un nom en
el món del cinema experimental, organitzant projeccions i happenings amb convidats de renom, com Nico i
Philippe Garrel, i participant amb les seves pròpies pel·
lícules a mostres d’arreu del món. Coneixia bé el Súper
8 i el vídeo, la cultura pop i el món de l’art. Per tot això
va ser cridat a Televisió de Catalunya perquè fos el realitzador d’«Estoc de pop» (1983-1985), un magazín de
tendències culturals que combinava la filmació d’espectacles amb una agenda d’activitats. Malgrat l’experiència, Huerga mai no s’havia assegut en una unitat mòbil
fins que hagué de gravar el soundcheck del concert de
Tina Turner a Studio 54. Foren uns temps d’aprenentatge i intuïcions, no sols per a Huerga, sinó també per
a tota la televisió catalana, un començar des de zero en
què tot era possible.
De tota manera, Huerga i el seu equip xocaven sovint amb Elena Posa, directora i presentadora del programa, i decidiren fer el que ell recorda com un cop
Esp ectacles | m arç / 14
Manuel Huerga: «Fèiem ostentació que no ens agradava la tele i
que, per tant, fèiem la tele que ens agradaria veure.» (Foto: Cristina
Guillamón Sanz)
d’estat: «Vam dirigir-nos a Lluís Maria Güell, que era
el cap de programes, i li vam dir: “O ella o nosaltres.
No ens entenem.” I li vam presentar un programa que
es diria “Arsenal”. La nostra proposta era en un full en
blanc perquè a “Arsenal” hi cabia de tot: no tenia un
format concret, no tenia un temps concret, no tenia ni
presentador... Vam demanar que ens posessin al final de
la graella, per no estar limitats a durades determinades.
Cada programa seria monogràfic sobre un tema, però
la manera d’abordar-lo canviaria. Bé, ens van dir que
sí.» El novembre de 1985 se n’emetia el primer capítol, titulat «Souvenir» i dedicat al cinema com a registre
d’experiència, de memòria: un tema molt estimat per
Huerga des de la seva època de cineasta experimental,
quan filmava els esdeveniments de la Barcelona de la
Transició.
I, de fet, «Arsenal» va ser sobretot un programa de
memòria, de regirar a l’arxiu d’imatges que tots portem
a dins i fer-lo visible. Huerga s’assenyala el cap quan
recorda d’on sortia l’arsenal: del seu bagatge i el dels
64 / 224
seus companys Jordi Beltran, Juan Bufill i Jorge Déniz,
que s’asseien al voltant d’una taula i evocaven, a partir
del tema triat, pel·lícules, imatges, possibles entrevistats... Tot hi cabia, a «Arsenal»: un recull de la cultura
dels anys seixanta, un remuntatge de pel·lícules sobre
el sinistre acompanyat del filòsof Eugenio Trías, un assaig visual sobre el crit... En un cas, es van permetre el
luxe de doblar, amb textos de Quim Monzó i Carles Hac
Mor, velles sèries de televisió americanes, un autèntic
divertiment sobre les imatges que no era nou (Woody
Allen ja ho havia fet temps enrere), però que resultava
absolutament insòlit a la televisió catalana. «Ho vam
provar tot. Volíem, en certa manera, explorar el límit de
les coses que es poden fer en televisió, jugar amb el llenguatge i explorar, experimentar. Per a nosaltres era un
laboratori, i disposàvem del nostre carisma perquè fes
gràcia, però també perquè l’espectador es trobés amb
coses que no havia vist mai. Sempre fèiem ostentació
que no ens agradava la tele i que, per tant, fèiem la tele
que ens agradaria veure.»
«Arsenal» va tenir èxit i ràpidament es va convertir
en un espai de prestigi, però la infraestructura de producció era massa feble, massa artesanal, i només va durar un any i mig. L’equip estava cansat i es va plantejar
un nou projecte per a agafar aire: fer la volta al món
i enregistrar-la. Van proposar a Televisió de Catalunya
filmar el viatge amb la càmera Vídeo 8, que acabava de
sortir, a canvi que els pagués transport, dietes i estades.
Així ho van fer, i en tres mesos van visitar l’Índia, la
Xina, Àfrica i Austràlia. En sortiren tretze programes
sota el títol «Arsenal Atlas» (1987). «És el món vist pels
nostres ulls. El viatge, el recordo tal com es veu al programa: és el que jo veia. Per a mi, és de les coses més
maques que he fet, i ha estat poc entesa. És una visió
poètica del món i està muntada de tal manera que no
és el viatge, sinó el record, l’evocació d’aquell viatge: les
coses no són com eren, sinó com les recordes.» Cada
capítol tenia, a més, una peça inèdita d’un músic reconegut, com ara Michael Nyman o John Lurie, que acompanyava les imatges filmades per Huerga i el seu equip.
Nous territoris
«Arsenal Atlas» tancava l’etapa de Huerga a TV3, tot i
que les col·laboracions puntuals s’han produït al llarg
de tota la seva carrera (la seva pel·lícula Gaudí, per
exemple, va inaugurar les emissions regulars del Canal
33, el 1989). Tot i això, uns anys després, la seva feina a
la televisió pública trobava un altre front: el 1997, després d’un concurs públic, va assumir la direcció de Barcelona Televisió, creada tres anys abans. Era el moment
de fer aquelles coses que a Televisió de Catalunya ja no
eren possibles, com «Boing Boing Buddha», un laboratori audiovisual creat juntament amb Andrés Hispano i
Félix Pérez-Hita que recuperava el format d’«Arsenal».
D’aquella època són, per exemple, les emissions del
«Moebius», aquelles imatges de peixeres o altres elements hipnòtics durant les hores nocturnes que es
convertiren en decoració en moviment i en remei per
als insomnes. Foren també els anys del «Videomaton
Show», en què els qui passejaven per la ciutat podien inserir una moneda de cent pessetes i fer el seu comentari
o queixa, sovint etílic, a tota l’audiència. Tant «Moebius»
com «Videomaton Show» estaven inspirats en experiències de televisions estrangeres i van donar un segell
particular a l’època de Huerga al capdavant de BTV, que
va durar fins al 2003. Tal com havia passat a Televisió
de Catalunya, la seva tasca havia obert en el si del canal
un espai d’avantguarda que li havia donat prestigi, però
que, després de la consolidació de la cadena, es deixava
de banda. «Quan fèiem BTV, la gent sabia on era BTV.
Una altra cosa és que tenia les seves limitacions per a la
difusió o l’emissió, però sortíem als diaris, se’n parlava...
tenia notorietat. Ara segurament el senyal està molt més
difós, però tinc la impressió que BTV és invisible. Potser
hi ha gent que la veu, però no se’n parla.»
Passant revista a la seva carrera a la petita pantalla,
Huerga està satisfet de no haver-se convertit ni en un
personatge mediàtic ni en una figura gris i invisible,
sinó en algú que ha deixat una empremta. «Els programes, en general, no són obres de creació, són d’usar
i llençar, són passatgers, són efímers. I jo sempre he
intentat que tot el que passava per les meves mans tingués una certa permanència en el temps, que deixés una
petjada en els espectadors, perquè és una pena que la
televisió, amb el potencial que té, s’utilitzi d’una manera tan banal i tan frívola. No dic que això no hi hagi
de ser, però que estigui més repartit: ara és noranta-nou
contra un, la desproporció és brutal.» L’experiència de
Huerga a la televisió és, doncs, la dels pioners, els qui
arriben a un territori verge i creen a partir del no-res,
recorrent, això sí, a tota la memòria audiovisual que porten a la motxilla. La dels qui creuen que la televisió, en
lloc d’oferir programes que s’obliden, pot recuperar l’arxiu i dialogar-hi, o bé buscar imatges noves, de viatges
filmats amb llibertat, de rostres que parlen dient el que
pensen o de peixos que es mouen encisant la mirada.
Pioners que, després de l’assentament, han de retirar-se
a d’altres territoris, o continuar l’exploració en solitari,
enyorant aquells moments de creació irrepetibles però,
a la vegada, buscant-ne sempre de nous.
65 / 225
E s p e c ta c l es | ma r ç / 14