TEMA 5 :
LA TERRITORIALITZACIÓ
DE LA LLENGUA CATALANA:
EL DOMINI LINGÜÍSTIC.
Història de la Llengua
Catalana
• L'expansió septentrional: català i occità.
• la frontera nord−occidental: català i aragonès. La Franja d'Aragó.
• Les fronteres lingüístiques al País Valencià.
• Les illes Balears i l'Alguer.
• A mode de reflexió: la qüestió dels límits en el nostre context cultural.
1. L'EXPANSIÓ SEPTENTRIONAL: CATALÀ I OCCITÀ
Nadal i Prats en el llibre Història de la llengua catalana:
Els poetes catalans escriuen en provençal i mantenen tenaçment la tradició trobadoresca més enllà del que
hom podria imaginar. En aquests finals del S.XIII i primera meitat del S.XIV que estudiem és rica i
interessant encara la presència, sobretot a la cort reial, de poetes que mantindran viva la lírica clàssica
provençal i que constituiran el pas cap a la nova etapa que inaugurarà la Sobregaya Companhia de Tolosa
(1323) i que seguirà els dictats de les Leys d'amors. (...)
El llatí continuava essent la llengua habitual de la ciència i de la cultura acadèmica, i el llatí es convertia en el
model d'una nova prosa catalana. A l'hora d'estudiar la llengua de la poesia que escriuen els autors catalans al
llarg d'aquest mateix període, la referència obligada és encara l'occità. Aquest fenomen diglòssic,
caracteritzador del nostre món literari medieval, presenta, però , unes peculiaritats en aquests anys que ara
repassem. La poesia s'expressa en la llengua pròpia de la poesia provençal.
Quan més tard, trencats violentament els lligams polítics del regne catalano−aragonès amb les terres de més
enllà dels Pirineus, la llengua catalana s'aferma amb una estructura pròpia individualitzada enfront de les
altres llengües romàniques, el prestigi de la poesia trobadoresca continua exercint la seva influència sobre els
nostres poetes, especialment sobre els cortesans. El problema sorgirà, en tot cas, ara: Com s'explica que a
finals del S.XIV l'obra dels poetes catalans s'expressi seguint els models retòrics de la poesia provençal, i que,
fins qual els volen abandonar, no es pugui deixar de banda el model lingüístic?
2. LA FRONTERA NORD−OCCIDENTAL: CATALÀ I ARAGONÉS. LA FRANJA D'ARAGÓ.
Espluga i Capdevila ens expliquen el següent:
On s'autoubiquen els catalans fronterers?
A la vista dels resultats d'aquella recerca, cal dir que, en termes geopolítics, no hi ha cap dubte que l'espai
simbòlic de referència dels habitants d'aquestes comarques és Catalunya. Sigui com sigui, en general tothom
es considera català, en qualsevol circumstància vital, com a mínim des d'un punt de vista administratiu.
1
Aquesta conclusió pot semblar òbvia, però no ho és tant si es té en compte que a les comarques veïnes de la
Franja es detecten casos de gent que en certs aspectes no es vol considerar aragonesa, sinó que prefereix
ubicar−se −o identificar−se− amb paràmetres catalans. Per això pensem que no és gens ociós preguntar als
catalans fronterers quina és la seva autoubicació, i les respostes acostumen a ser d'aquest tipus: "Sóc de la
Ribagorçana [...] Arriba des d'aquí baix antes d'arribar a Sopèira, el poble que hi ha el pantano, des d'aquí a
Senet, i des de... i tota la Vall de Boí. La part esquerra, que fa de divisòria el riu, això ja és Aragó, ja no
perteneix a la Ribagorçana" (G, pastor d'Àger); "De Batea, a la Terra Alta [...] No podem dir altra cosa que el
que som, de la Terra Alta, de Catalunya, perteneixem a Gandesa com a cap de partit, i així" (T, pagès de
Batea).
Així mateix, en algunes ocasions els entrevistats fan servir referències aragoneses per definir o situar la seva
zona en el context català, per la qual cosa es pot deduir que la proximitat de l'Aragó també és tinguda en
compte a l'hora de situar−se: "De Lleida mateix no, d'un poble de Lleida, al final de la província ja tocant a
Aragó" (P, mestra de la Granja d'Escarp); "Aquí ens diuen els catalans que gairebé no som de Catalunya. Per
exemple, hi ha gent de la part de Girona que a vegades ens pregunten si som d'Aragó. Som tan catalans com
ells i més i tot» (N, paleta d'Almacelles).
Què es parla a la Franja (segons els catalans propers)
L'anàlisi de les entrevistes mostra ben clarament que, en el fons, els habitants d'aquestes comarques catalanes
consideren que a la Franja es parla català. Però gairebé tots els entrevistats i entrevistades tenen algunes
matisacions a fer. Així, per exemple, alguns diuen que es tracta d'un català especial: "Allà tenen un altre
parlar [...] Els d'allí també parten... home, poden tenir alguna paraula diferente a de naltres però també és
català" (H, treballador de serveis d'Algerri); "Bueno, a Alcampell també parlen català però xapurreau. A
Alguaire també, i en fi..." (K, jubilat d'Almacelles); "Bueno, lo català... los pobles estos de la Franja del riu
Matarranya hi ha alguns que parlen lo català, però hi ha molta diferència [...] parlen igual que naltres però
canvie bastant la forma de dir moltes coses... [...] parlen lo català embolicat..." (S, comerciant de la Pobla de
Massaluca); "Els pobles que són a la part d'Aragó, els riberenyos, parlen català, però més aviat amb un deje
una mica diferent del català nostre. [...] Sí, una mica, amb el deje es noten que no són ribagorçans catalans
[...] és que són diferents, tenen paraules que són diferents [...] són més bruts. Sí, el parlar no és tan..." (G,
pastor d'Àger).
Aquesta peculiaritat que es percep en el parlar dels veïns de la Franja en algunes ocasions s'atribueix a la
contaminació produïda pel castellà, llengua predominant a l'Aragó: "És una barreja, un català acastellanat,
diria jo. És un català diferent, vull dir, no sé com explicar−ho. Naltros en diem xapurrejat aquí a Almacelles.
El que passa és que és una barreja de català i castellà però amb una pronunciació molt particular" (M,
funcionària d'Almacelles); "És una cosa... perquè a la Franja ni parlen aragonès ni parlen català, parlen un
xapurrejat [...] La manera de parlar, els de Mequinensa parten igual que a Aitona, i Torrent parla igual que
la Granja i que Seròs. Són coses... estan a la Franja i a la Franja claro, agafen una cosa d'aquí i una cosa
d'allà" (O, mecànic de la Granja d'Escarp); "Home, parlen diferent, a Favara, Nonasp i Maella parlen una
barreja de castellà−catalàpitjor que nantres [...] Nantros parlam malament, però és que ells també... Vull dir,
cadascú té el seu ..." (V, comerciant de Batea).
Com es pot veure, hi ha un cert prejudici envers la forma de parlar dels habitants de la Franja. Però el més
curiós és que, a la pràctica, als dos costats de la ratlla fronterera es parla gairebé igual, amb uns registres
allunyats de l'estàndard català i amb moltes similituds dialectals. Però en l'imaginari col·lectiu sovint es fa una
clara distanció entre la parla dels uns i dels altres. A parer nostre, aquestes actituds i aquestes diverses
estratègies discursives són un reflex de la lluita entre els diversos criteris en joc a l'hora de configurar la
identitat col·lectiva. Aquesta lògica d'atribució d'identitat es podria il·lustrar amb el sil·logisme següent: "Si
nosaltres som catalans, parlem català encara que no sigui gaire fi. Com què ells no són a Catalunya, en
principi no haurien de parlar català, i si en parlen ho hauran de fer, per força, d'una manera molt més grollera
que nosaltres." Així, encara que hi hagi poques diferències entre el que es parla a una banda i altra de la
2
frontera, els parlants del costat català, conscientment o inconscient, fan el possible per magnificar les
diferències.
Aquí rau un element clau en tot aquest procés: la llengua, malgrat ser una variable molt important per crear la
identitat catalana, potser no n'és el factor determinant, ja que, davant l'evidència que altres individus parlen
també català, no per això es considera que formen part del grup (dels nostres). En aquest sentit, es podria dir
que hi ha una dimensió política (nosaltres som una nació) que és més potent que la mera dimensió lingüística.
No obstant això, no tothom manifesta aquesta distinció tan clara entre uns parlars i els altres, ja que algunes
persones son conscients que les similituds són més que les diferències: "Els de l'altre costat parlen igual que
naltros. Tots els llindarsparlem sifa o no fa ... [...] No vol dir que ells tinguen un altre deje, no? però..." (Q,
pagès de la Granja d'Escarp); "Igual que nosaltres. Català... bueno, un català així com nosaltres, vamos" (A,
jove de Vilaller).
Con són considerats els habitants de la Franja?
Resulta curiós que, en general, els entrevistats i entrevistades sostenen que els habitants de la Franja son
aragonesos, fins i tot inevitablement aragonesos. Són una gent amb la qual mantenen multitud de relacions
diàries, per motius socials, econòmics, culturals, etc., però que malgrat ser com germans "no són dels nostres".
És a dir, no són del grup de referència més important per definir−se (catalans) sinó que són "dels altres"
(aragonesos): "Home, però ells són aragonesos. [...] [De catalans en tenen poc] sol de parla" (A, jove de
Vilaller); "Hi ha de tot. Hi ha gent que admire molt Catalunya i són molt... ja li dic... i gent jove, eh! Hi ha
una sèrie de gent preparada pera això... Però en general són manyos, són de Aragón"(X, administratiu
d'Arnes); "No volen ser catalans, però jo lis he dit moltes vegades que si ells volen ser de Terol me pareix
molt bé, ara, que diguen que no parten català és impossible" (S, comerciant de la Pobla de Massaluca); "Són
aragonesos. [...] No, no, no ho poden dissimular [...] Se'ls nota en moltes coses, no ho sé, quan parlen algo de
Catalunya, tots fan ehhhh! Catalunya, us penseu que sol sou Catalunya. Ja està, ja s'ha notat" (V, comerciant
de Batea).
Aquí és on es mostra amb duresa i contundència el paper de la frontera politicoadministrativa. La frontera es
fa real. No existeix en els altres àmbits de la vida social, però en aquest punt sí. Són com nosaltres però no
són dels nostres. La frontera administrativa actua com a límit per decidir qui forma part del grup i qui se situa
fora del grup. L'entrevistat K ho explicita quan, en preguntar−li si ell creu que el que es parla als pobles de la
Franja és català, respon lacònicament: "Hi ha una frontera entre Catalunya i Aragó" (K, jubilat d'Almacelles).
Així, doncs, en l'imaginari col·lectiu, entre els atributs que més pes tenen en la construcció d'una identitat
col·lectiva catalana, el fet de pertànyer a una comunitat politicoadministrativa (som una nació) cobra més
rellevància fins i tot que la llengua o els fluxos socioeconòmics.
Aquesta dimensió política es concreta en el fet que el grup es constitueix com una comunitat d'interessos amb
un projecte polític (en sentit genèric, sense entrar en les diverses formes que pot adoptar aquest projecte,
representat pels diversos partits), i els aragonesos no formen part d'aquest projecte. En principi, se sospita que
deuen formar part d'una altra comunitat d'interessos, i tindran un altre projecte que no té per què coincidir amb
el català.
Deliberacions i relativismes
En general, a l'hora de valorar les relacions entre els catalans i els habitants de la Franja de Ponent, cal dir que,
malgrat les intenses relacions que mantenen, persisteixen unes postures excloents que dificulten l'assoliment
d'un sentiment de pertinència comuna. Aparentment, aquestes actituds excloents es donen més entre els
habitants de les comarques catalanes limítrofes amb l'Aragó que no pas entre els habitants d'altres zones de
Catalunya, on potser es fa més fàcil pensar en els catalanoparlants de l'Aragó com a gent afí al projecte
(polític) col·lectiu català.
3
Les persones entrevistades reconeixen la seva llengua, així com la dels seus veïns aragonesos, com a llengua
catalana, però en ambdós casos assenyalen una manca de qualitat, en especial la d'aquests segons. Així,
malgrat que els catalans fronterers parlen de manera molt semblant als seus coetanis de la Franja de Ponent,
prefereixen considerar que la forma de parlar d'aquests és molt més barrejada que la seva, i emfatitzen les
diferències. A més a més, els catalans fronterers consideren que els habitants de la Franja són essencialment
aragonesos, i que així es consideren ells mateixos. Aquesta percepció és contrariada per evidències que
coneixen de primera mà, ja que en certes ocasions molts voldrien ser catalans. Però els entrevistats acaben per
considerar que no hi poden fer gran cosa perquè són d'una altra manera i viuen en un altra realitat.
Totes aquestes afirmacions s'haurien de matisar en funció de la zona geogràfica concreta de què es tracti. Es
detecta que hi ha unes zones on les comarques aragoneses i catalanes presenten un caràcter més unitari
sobretot a l'àrea del Baix Cinca i del Baix Segrià, on les diferències apareixen molt menors. Així mateix, entre
l'Alta Ribagorça i la Ribagorça aragonesa catalanòfona tampoc no sembla que hi hagi tanta distància
conceptual. En altres zones, en canvi, les comarques aragoneses i catalanes es presenten més diferenciades,
sobretot en el cas de la Noguera/Alt Segrià i la Llitera, i en el de la Terra Alta i el Matarranya.
A la llum de les dades d'aquesta recerca s'ha de reconsiderar, doncs, el pes que havíem suposat a la llengua en
la construcció de la identitat col·lectiva catalana. Des del moment que els catalans fronterers, sabedors, com
s'ha constatat, que els seus veïns de la Franja parlen català, no consideren sota cap concepte que formin part
de la comunitat catalana, s'haurà de convenir que la llengua no és l'atribut principal per aglutinar la identitat
social, és a dir, per decidir qui forma part del grup i qui ja no pertany al grup. Malgrat tot, no es pot negar que
la llengua hi té un paper, ja que, si no fos així, els catalans fronterers no s'esforçarien tant a emfatitzar i
magnificar les diferències entre la seva parla i la dels seus veïns de la Franja. És a dir, intenten complir amb el
sil·logisme que és català qui parla català; per tant, com que els habitants de la Franja són aragonesos, si parlen
alguna cosa relacionada amb el català, haurà de ser molt diferent, barrejada i desnaturalitzada.
En definitiva, aquesta anàlisi il·lustra com la llengua té un paper simbòlic, una cosa sabuda però sovint
dissimulada o amagada sota justificacions més pragmàtiques o instrumentals. I aquest paper simbòlic no el té
en exclusiva, sinó que hi ha altres factors que pesen mes, com ara la pertinença administrativa. I si estiréssim
més el fil i volguéssim resultar un xic provocatius, ara podríem fer història−ficció i plantejar una pregunta poc
correcta per als temps que corren: existiria Catalunya sense la llengua catalana? Doncs arran d'aquests
plantejaments, probablement sí, sempre que hi hagués una voluntat col·lectiva de participar en un projecte
polític i col·lectiu comú, encara que llavors caldria reformular alguns dels referents simbòlics que actuen
d'aglutinadors del poble català. De totes maneres i de moment, potser es podria anar pensant si no caldria
canviar alguna cosa en aquesta mena d'actituds excloents envers la gent de la Franja (de Ponent).
Espluga i Capdevila diuen:
Es disfressa tot amb una retòrica sobre la identitat dels pobles, sobre les essències culturals i històriques dels
territoris, sobre el destí transcendent de les obres d'art, etc. Per desgràcia, l'abús en aquests arguments
reductius sobre la identitat social de persones, territoris i objectes, deixa els habitants de la Franja atrapats
entre dos focs entre els quals se'ls fa difícil d'optar, ja que cap d'ells no reflecteix la situació que viuen.
La qüestió de fons és, com gairebé sempre passa amb la Franja, la incomprensió, tant des d'Aragó com des de
Catalunya, de la realitat sociocultural dels pobles catalanòfons d'Aragó. Una terra de frontera on la majoria
dels habitants se senten còmodes en la confluència de dues cultures, que han après fa molt de temps, que
comparteixen importants atributs i característiques amb les gents de Catalunya, i que també en comparteixen
amb les gents d'Aragó. On un individu és capaç de sentir−se aragonès i català alhora, i no té perquè renunciar
a cap de les seves identitats ja que totes són d'ell, totes li són útils per a desenvolupar−se en la seva vida
quotidiana. I per això, davant qüestions com el conflicte de la segregació de la diòcesi de Lleida, acostumen a
romandre indiferents, mentre altres actors de Catalunya i d'Aragó s'escridassen en el seu nom sense ni tan sols
intentar assabentar−se de quina és la seva realitat.
4
Malauradament, amb la progressiva consolidació de l'Estat de les Autonomies, als habitants de la Franja cada
vegada se'ls fa més feixuga la frontera politicoadministrativa, cada volta se'ls obliga més a definir−se en un o
altre sentit. «O aragonesos o catalans, heu de renunciar a una de les vostres identitats» diuen des dels centres
de poder de les dues Comunitats Autònomes que els envolten. I cada vegada es fa més patent que la frontera
catalanoaragonesa no va bé, és injusta amb els seus habitants, no els respecta. El greuge comparatiu que tenen
els habitants de la Franja respecte dels aragonesos com cal i els catalans com cal, pel que fa als seus drets com
a ciutadans (lingüístics, de serveis bàsics, d'oportunitats de futur), s'incrementa cada dia més i més.
Què passarà amb les obres d'art de les parròquies de la Franja? La resposta encara no és previsible, dependrà
del joc de forces dels contendents. De moment sembla que Aragó hi posa més cartes que els jugadors catalans,
malgrat l'activitat desplegada recentment per alguns sectors lleidatans. En qualsevol cas la resolució del
conflicte probablement tindrà poc a veure amb els interessos de les zones d'origen de les obres d'art. Si ens
oblidéssim de justificacions històriques i culturals, i penséssim que els habitants de l'Aragó oriental tenen com
a ciutat de serveis, com a centre de gravetat de les seves activitats socioeconòmiques, i com a lloc de consum i
d'oci la ciutat de Lleida, potser no seria mala idea que les obres d'art romanguessin en aquesta ciutat. De totes
formes, en aquest cas els interessos particulars són excessivament excloents, és difícil definir el bé comú o
l'interès general i, en conseqüència, la millor solució només podria provenir d'una negociació intensa i
generosa. Tal com s'ha plantejat fins ara el conflicte, aquesta millor solució no existeix.
3. LES FRONTERES LINGÜÍSTIQUES AL PAÍS VALENCIÀ.
Alfred Agustí ens fa adonar del que direm a continuació:
Del precedent informe diacrònic i sincrònic de la llengua autòctona del País Valencià, poden deduir−se les
següents conclusions:
1. No té fonament científic suposar que els moros valencians no parlessin àrab sinó romanç en el segle XIII
abans de la conquesta de Jaume l. Consta que els moriscos valencians seguien parlant en àrab en produir−se la
seva expulsió (1609).
2. A la primeria de la dominació musulmana, la immensa majoria de la població era l'autòctona−visigoda, que
conservà el seu parlar romànic primitiu durant uns quants segles, però a la fi, a l'igual del que havia passat
abans amb la romanització, el procés d'arabització lingüístico−cultural es consumà. El parlar romànic autòcton
i les formes de vida pre−islàmiques foren conservades durant més temps per la minoria ètnico−religiosa
mossàrab. En el segle XII, però, els fanàtics almoràvits nord−africans, amb la seva intolerància religiosa,
destruïren virtualment les mossarabies.
3. El parlar dels mossàrabs valencians ha estat objecte d'estudis especialitzats, els quals permeten de tenir−ne
una coneixença prou segura. Consta que era molt diferent de la llengua dels valencians actuals.
4. La repoblació cristiana efectiva del segle XIII, no té cap relació de dependència amb la procedència del
beneficiari de la donació ni del títol del fur de la carta de poblament. Per bé que encara era musulmana la
major part de la població del Regne de València en els segles XIII i XIV, hi hagué des de la Reconquista una
frontera lingüística. A les zones septentrional, central−litoral i meridional del Regne acabà imposant−se el
català occidental. Al sector central ponentí s'hi propagà, en canvi, l'aragonés−castellà. [p.55]
5. Del fet de la diversa denominació de «llengua valenciana», «llengua llemosina» o d'altres vàries, que ha
rebut en el curs dels segles la llengua autòctona del País Valencià, no es pot traure la conclusió que valencià,
català i balear constitueixen llengües diferents.
6. Totes les llengües tenen una diversitat dialectal interior més o menys intensa, i els valencians senten una
forta adhesió a la seva modalitat regional. La normativa gramatical pot ben bé ser elàstica i policèntrica, però
5
cal que sigui convergent. Una segregació idiomàtica no beneficiaria ningú i sobretot perjudicaria els més
dèbils.
4. LES ILLES BALEARS I L'ALGUER.
El llibre de Nadal i Prats explica el següent:
La població catalanoaragonesa va fer un joc de rígides mesures proteccionistes a l'Alguer a més la situació
marginal de l'Alguer en la geografia política de l'illa, explica la pervivència d'aquest peculiar illot lingüístic
que ha perdurat fins als nostres dies. La llengua que es parla avui a l'Alguer, tot i les transformacions
imposades per les diverses influències i l'aïllament en què ha viscut durant segles, és el català.
No hi ha cap dubte que el sard influí molt aviat sobre el dialecte alguerès, encara que ens és impossible de
conèixer les primeres modificacions que devia produir aquest contacte entre les dues llengües, ja que la
documentació que posseïm a l'arxiu de l'Alguer és redactada en el català unitari i estàndard d'aquest tipus de
papers. Avui, després de més de sis segles, sí que podem comprovar que el lèxic, la fonètica, la morfologia i la
sintaxi de l'alguerès es troben fortament saturats d'elements sards. El castellà i l'italià també han marcat
l'alguerès, perquè les relacions amb Catalunya havien minvat. És al 1860 quan es recuperen, encara que a un
nivell estrictament cultural.
Sembla que els colonitzadors catalans devien pertànyer sobretot a l'àrea del català oriental. Veny ha fet notar,
però, la poca base d'aquestes hipòtesis. Amb tot, l'anàlisi de la fonètica algueresa ens confirma aquesta
procedència ja que es pot afirmar que fonamentalment es correspon amb la dels dialectes orientals. Pel que fa
al vocalisme tònic es distingeixen quatre graus d'obertura mantenint la diferenciació entre e oberta i e tancada,
o oberta i o tancada. Cal advertir, però, que com en el català occidental la e tancada del llatí vulgar dóna una e
tancada. El sistema del vocalisme àton registra la neutralització de les os obertes i tancades en u, i la de les es
obertes i tancades i la a en a.
5. A MODE DE REFLEXIÓ: LA QÜESTIÓ DELS LÍMITS EN EL NOSTRE CONTEXT CULTURAL.
El llibre que parla Sobre la llengua dels valencians. Informes i documents serà l'utilitzat en aquest apartat:
Des d'un enfocament eclesiàstic, la Franja semblaria que no ha existit per a la diòcesi de Lleida, malgrat que la
seva realitat era ben present per a alguns sectors de l'església catalana. La cita esmentada del concili
Tarraconense parla explícitament de la franja catalanoparlant de les parròquies de la diòcesi de Lleida i a més
explicitada per un bisbe que la coneixia perfectament ja que alguns enclavaments de la seva diòcesi hi
pertanyien.
Des dels inicis − i evidentment avui dia− els límits diocesans mai no han coincidit amb els lingüístics. És per
això que la diòcesi lleidatana sempre ha tingut parròquies de llengua catalana i de llengua castellana; com
dirien els sociolingüistes, un bilingüisme territorialment diferenciat. I això és el que ens hauria de fer
qüestionar el paper de l'Església en el fet lingüístic de la Franja. Per les dades −escassísimes, cal
reconèixer−ho− de què fins ara disposem la política lingüística que sembla desprendre's és la d'adaptar−se a la
realitat de la comunitat parroquial, més d'ençà de les disposicions del concili de Trento que obria l'accés dels
vulgars, encara que restringit a la predicació i a la catequesi. Des d'aquesta perspectiva segurament podríem
pensar que els límits administratius no tenien antigament el pes que han assolit en els darrers temps. En la
documentació eclesiàstica de Lleida no apareixen diferències significatives fins ben entrat el segle XVII, quan
comença a explicitar−se la pertinença administrativa de cada parròquia. Des d'aquest punt de vista, la política
lingüística diocesana s'ha expressat probablement mitjançant l'esmentat bilingüisme territorial, vehiculant la
seva comunicació i la seva administració d'acord amb la llengua immediata de la feligresia.
És cert que la gran quantitat de bisbes no catalanoparlants ha contribuït al procés de castellanització en certs
6
àmbits, però no en la funció de referència dels fidels de la gran majoria de les parròquies, quan normalment el
referent lingüístic del capellà era el del poble cristià. En aquest sentit, podem parlar d'un element més de cara
al manteniment de la llengua del poble per part de l'Església en el sentit que, fins fa ben poc, el poble −tot el
poble en realitat− contextualitzava el seu coneixement en l'àmbit eclesiàstic. I fins i tot durant molts segles el
principal agent per a l'aprenentatge de la lectura i l'escriptura era el capellà i que el primer llibre era el
catecisme. Serà en el darrers temps quan també l'Església trencarà aquella adequació a la llengua del poble i
es posarà al servei d'interessos lingüístics aliens.
Tot això, però, ja és història. Una confluència de circumstàncies − catalanisme expansiu, reacció
anticatalanista aragonesa, esclat de la recerca dels principis identitaris amb la nova proposta autonòmica, la
demanda d'una Conferència Episcopal catalana, entre d'altres− han afavorit l'acord entre el govern estatal i la
Santa Seu per establir la coincidència dels termes eclesiàstics amb els civils, amb la consegüent segregació de
les parròquies aragoneses de la diòcesi lleidatana. Hi resten encara algunes qüestions per determinar, com ara
la propietat del patrimoni artístic, monumental i documental. Deixant de banda altres consideracions,
segurament que allò que tothom desitjaria és que, ultra les trifulgues passionals, en quedés un major interès
pel patrimoni monumental i artístic −per exemple, la transformació en realitat del virtual museu diocesà de
Lleida− així com pel documental −per exemple, la catalogació i digitalització de l'Arxiu diocesà (tasca
feliçment encetada, encara que només a l'Arxiu capitular).
Quant als aspectes lingüístics, les parròquies catalanòfones ara adscrites al bisbat de Barbastre−Montsó − com
la resta de la comunitat lingüística catalana− haurà de decidir sobre el manteniment de la seva llengua en tots
els àmbits d'ús lingüístic i, doncs, en l'eclesiàstic. Les possibilitats d'ús del català passen tant per la política
lingüística que pugui endegar la Diputació General d'Aragó així com l'actitud del bisbat de Barbastre−Montsó.
El reconeixement de la diversitat lingüística del territori i de les persones de l'Aragó i, per tant, accions de
política lingüística en relació a la llengua catalana, és el marc en què s'hauria d'inserir una política lingüística
diocesana més concreta, començant pel reconeixement de la realitat lingüística, cosa que ara per ara hom pot
témer si més no complicada. Qüestions com ara l'assoliment de les habilitats lingüístiques del capellans que
tenen cura d'ànimes catalanes s'haurien de resoldre de manera efectiva. Tanmateix, en aquest aspecte,
qualsevol actuació del bisbat de Barbastre−Montsó no creiem que difereixi pas massa de les actuacions que
darrerament havia dut a terme el bisbat de Lleida.
Mirant, però, cap al futur, l'acció de l'Església, potser molt més decisiva temps enrere com a referent
lingüístic, es veu matisada no solament per l'accelerat procés de secularització de la nostra societat, sinó
també per l'abassegadora presència del castellà.
En qualsevol cas, hom pot pensar que el manteniment de la llengua a les parròquies catalanòfones no
dependrà ja ni de bon tros del paper de l'Església, sinó més aviat de l'actitud d'una petita comunitat, la qual pot
arribar fins i tot a esdevenir paradigmàtica per al futur de la llengua catalana, en el sentit que pot separar dos
conceptes, usualment units: llengua i identitat. Només cal pensar que si volem mantenir una comunitat
lingüística catalana amb una demografia suficient com perquè les noves tecnologies de la comunicació puguin
esdevenir rendibles des del punt de la vista de la productivitat cultural sense haver de dependre exclusivament
−o massa− dels poders polítics, hem de comptar amb la complicitat de la comunitat castellanoparlant de la
societat catalana, per a la qual segurament la llengua catalana no té un valor simbòlic o identitari, però que ha
de conèixer i fer−ne ús. En aquesta línia la situació lingüística de les parròquies catalanòfones de la Franja
podria ser un simple reflex del que pot passar en tot el domini lingüístic català. Segurament que aquesta
diferenciació −la llengua, vehicle de comunicació versus llengua factor identitari− podria afavorir el
manteniment i fins i tot l'augment de la comunitat catalanoparlant a fi de garantir−ne la pròpia subsistència.
En definitiva, la frase inspirada en Joan Fuster, "parlar català és la nostra manera de ser aragonesos", podria
esdevenir la tercera via i "que és a la base de gran part dels moviments de dignificació del català a la Franja
des de l'Aragó mateix en aquests darrers trenta anys".
BIBLIOGRAFIA:
7
AGUSTÍ, A. (2001): Algunes aportacions per a l'estudi de la presència del català a les parròquies
catalanòfones d'Aragó que van pertànyer a la diòcesi de Lleida. En premsa.
DD.AA. (1998): Sobre la llengua dels valencians. Informes i documents. València, Universitat de València,
pp.31−56.
ESPLUGA, J. I A. CAPDEVILA (1998): El tèrbol destí del patrimoni artístic de les parròquies de la Franja,
Revista del Col·legi de Drs. I Llics. Butlletí trimestral. Hivern 1998, núm. 103, pp.70−75.
ESPLUGA, J i A. CAPDEVILA (2000): Potser la llengua no ho és tot. Imatges col·lectives a la Catalunya
limítrofa amb l'Aragó, Butlletí del Col·legi de Drs. I Llics. En Fil. I Lletres i en Ciències de Catalunya, núm.
113 (estiu 2000), pp. 46−54
8
Descargar

TEMA 5 : LA TERRITORIALITZACIÓ DE LA LLENGUA CATALANA: EL DOMINI LINGÜÍSTIC.

AlguerPaís ValenciàLingüística # TerritorialitzacióFronteres lingüístiquesDomini lingüísticAragóIlles BalearsOccità
CONTROL DE SOCIALS Estructuració.

CONTROL DE SOCIALS Estructuració.

Intervención españolaGuerra de los treinta añosPintura de VelázquezTransformaciones de la Europa del Siglo XVIICrisisEscultura barrocaMonarquía autoritaria

Decret de Nova Planta

Decret de Nova Planta

Segle XVIIIConsolidacióRoducció literàriaEstudisPersistenciaHistoria de la lengua catalana

Francesc Layret (1880-1920)

Francesc Layret (1880-1920)

CataluñaSociedad # Ateneu Enciclopédic PopularPolíticaCiencias sociales

(CD) Davant darrere 3ª p.p.: els ; les −los/'ls ;−les

(CD) Davant darrere 3ª p.p.: els ; les −los/'ls ;−les

Pred verbalLengua catalanaPronomGramática

Descolonització en la Segunda Guerra Mundial

Descolonització en la Segunda Guerra Mundial

Descolonització en AsiaSiglo XXHistoria Universal contemporánea

Desconsol; Josep Llimona i Bruguera

Desconsol; Josep Llimona i Bruguera

ArteModernismoPinturaAnálisisInterpretaciónSimbolismoEstilismo

El poema de la rosa als llavis Danny Serra Mayne

El poema de la rosa als llavis Danny Serra Mayne

Poesía catalana idealista # Passió amorosaLiteratura española contemporánea del siglo XIX y XXMoviments d'avantguarda europeus

Energia eòlica

Energia eòlica

Energía eólicaNo contaminantesEnergias limpiasEcologíaEnergías Renovables

Em dic Paco; Enric Larreula

Em dic Paco; Enric Larreula

Novela # relacions de pares a fillsPersonatgesLiteratura española contemporáneaNarrativa catalana juvenil