L'ÀBAC El dispositiu de càlcul més antic que es coneix és... El seu nom ve del grec abakos que significa superfície...

L'ÀBAC
El dispositiu de càlcul més antic que es coneix és l'àbac.
El seu nom ve del grec abakos que significa superfície plana. L'àbac és un instrument que tenia un marc de
fusta amb cables horitzontals amb boles foradades que corrien d'esquerra a dreta que va aparèixer en Xina
anomenada com suan pan cap l'any de 2.600 aC. En l'antiguitat es tornen a trobar en Japó, Índia i l'antic
Egipte. L'ús i l'evolució de l'àbac van sorgir en Japó amb el nom de soroban.
El 12 de novembre de 1946, una competència, entre el japonès Kiyoshi Matsuzaki utilitzant un àbac japonès
de 25 centaus i l'americà Thomas Nathan Wood amb una calculadora electrònica de 700 dòlars, fou portada a
la fi en Tokio, baix patrocini de l'exèrcit americà (U.S.Army),Sttars and Stripes. La competició consistia en
realitzar operacions matemàtiques de suma, resta, multiplicació i divisió amb números d'entre 3 i 12 xifres.
Llevat de la multiplicació l'àbac va triomfar en totes les proves incloent una final de processos compostos.
Així Matsuzaki va resultar vencedor.
TIPUS D'ÀBACS
ORIGEN
NOM
Xina
Suan pan
Japó
Soroban
Roma
?
CARACTERÍSTIQUES
Consta de 13 fileres de comptes,
dividides en dues parts per una
virava muntada transversalment en
el marc, en la part superior cada
filera amb 2 comptes amb un valor
de 5 unitats cadascuna.
Consta de 13 fileres de comptes ,
dividides en dues parts, en la part
superior cada filera amb 1 compte
amb valor de 5 unitats cadascuna, i
en la part inferior amb 4 comptes,
cadascuna amb valor d'una unitat.
S'utilitza pedra de calç o marbre
que es desplaçaven sobre ranures
de superfície plana, a les petites
pedres les van anomenar amb el
nombre de calculi
JOHN NAPIER
Després de l'àbac dels grecs passem al segle XVI. John Napier (1550−1617) fou un matemàtic escocès famós
per la seva invenció dels logaritmes com a funcions matemàtiques que permetien convertir les multiplicacions
en sumes i les divisions en restes. Napier va inventar un dispositiu que consistia en uns escuradents amb
números impresos ingeni i complicat mecanisme que li permetia realitzar operacions de multiplicació i
divisió.
LA CALCULADORA MECÀNICA DE BLAISE PASCAL
El primer calculador mecànic va aparèixer en 1642 tan sols 25 anys després de que Napier publiqués una
memòria descrivint la seva màquina. L'inventor d'aquesta màquina fou Blaise Pascal (1623−1662), filòsof
francès, matemàtic i físic, considerat unes de les ments més brillants del segle XVII.
1
El seu pare era funcionari recaptador d'impostos, i Blaise li ajudava en la redacció d'informes oficials en les
que havien de passar moltes hores estudiant columnes i xifres i sumant−les tediosament.
Blaise va percebre com era de pesat la tasca de sumar inacabables relacions de números. Va pensar que no era
propi de l'home realitzar aquests càlculs rutinaris. D'ací la seva idea de fabricar una màquina sumadora amb
tan sols 18 anys, a la que va anomenar pascalina.
La calculadora que va inventar Pascal tenia 13cm d'ample i 8 cm d'alt. En el seu interior es disposaven unes
rodes dentades connectades entre si, formant una cadena de transmissió. Les rodes estaven marcades amb
sistema de numeració decimal. El nombre total de rodes és de 8 rodes, distribuïdes de la següent manera: 6
rodes que representen els nombres enters i 2 rodes per indicar els nombres decimals. De tal manera es podien
manipular números entre 000.000,1 i 999.999.99.
Les rodes giraven mitjançant una maneta amb el que per a sumar o restar el que s'havia de fer era girar la
maneta corresponentment en un sentit o en altre, el número de passos adequats. La pascalina no fou una
màquina d'un sol model. Blaise la perfeccionà i va aplicar la seva inventiva.
La pascalina no va gosar acceptació dels col·legues del seu pare, a pesar de que Pascal va ser conegut per tota
pels seus èxits, la pascalina, va resultar un error desconsolat financer, doncs en aquells moments, resultava
més costós que la feina humana per als càlculs aritmètics.
En 1970, Niklaus Wirth, professor de l'institut Tecnològic de Suïssa −Eidgenössische Technische Hochschule,
Zurich− va dissenyar el llenguatge d'alt nivell Pascal, el seu nom es deu en homenatge a Blaise Pascal.
LA MÀQUINA DE CALCULAR DE LEIBNITZ
Leibnitz (1646−1716), fou un dels genis de la seva època; als 26 anys va aprendre matemàtiques d'un mode
autodidàctic i va procedir a inventar el càlcul. Va inventar una màquina de calcular per la simple raó de que
ningú li va ensenyar les taules de multiplicar.
La màquina de Leibnitz va aparèixer en 1672; es diferenciava de la de Pascal en varis aspectes fonamentals, el
més important dels quals era que podia multiplicar, dividir i obtindre arrels quadrades.
Leibnitz va proposar la idea d'una màquina de càlcul en sistema binari, base de numeració empleada pels
moderns ordinador actuals. Tan la màquina de Pascal com la de Leibnitz es trobaren en un greu fre per a la
seva difusió: la revolució industrial encara no havia tingut lloc i les seves màquines eren massa complexes per
a ser realitzades a mà. La civilització que haguera pogut produir−les en sèrie estava encara a més de 200 anys
de distància.
EL TELAR DE JACQUARD
Un succés important en el desenvolupament de la computadora podria a primera vista parèixer inconnex. En
els primers anys del segle passat un teixidor nomenat Joseph Jacquar va inventar un telar que produïa
automàticament roba modelada. Allò que sobreeixia d'aquesta màquina era que utilitzava targetes perforades
de cartró per controlar el model de roba. Una sèrie de targetes passaven una per una per un grup de viraves.
Les viraves estaven unides als diversos fils de colors que s'utilitzaven en el model. Els forats de les targetes
determinaven que, les viraves s'utilitzaven de diferent manera en cada ocasió. El telar de Jacquard va introduir
dos conceptes importants per al desenvolupament futur de la computadora. Un fou que la informació podia
codificar−se en targetes perforades. El segon concepte important va ser que la informació emmagatzemada en
les targetes podia actuar com una sèrie d'instruccions quan les targetes es col·locaven juntes.
LA MÀQUINA DIFERENCIAL DE BABBAGE
2
Charles Babbage (1791−1871), anglès matemàtic i enginyer, va realitzar projectes de màquines calculadores.
Babbage fou un home que es va avançar en el seu temps, va començar a interessar−se per els dispositius
mecànics de càlcul mentre estudiava taules mecàniques. Va descobrir que les taules tenien molts errors,
alguns comesos pels empleats que calculaven els números de les taules i altres comesos pel personal de la
impremta que col·locava manualment els tipus de dits nombres. Babbage va comprendre que una màquina que
pogués calcular automàticament els números i imprimir els resultats produiria taules molt més fiables.
Babbage va aconseguir obtenir fons del govern britànic per a construir una màquina de diferencies de la qual
va aconseguir fabricar un petit prototip en 1821.
En 1822 va dissenyar una màquina diferencial. Consistia en una calculadora mecànica d'engranatges i eixos.
Cobria els polinomis de segon grau, a més, podia calcular i tabular mecànicament fins 20 xifres, 8 decimals i
polinomis de sextet grau. Babbage va confeccionar taules numèriques i va publicar les taules de logaritmes de
nombres naturals del 1 al 108.000, també va facilitar el treball de matemàtiques, científics, tècnics i
economistes.
Aquesta màquina es va utilitzar amb èxit per al càlcul de taules de navegació i artilleria el que va permetre a
Babbage aconseguir el 1823 una subvenció del govern britànic per al desenvolupament d'una segona i millor
versió de la màquina.
Durant 10 anys Babbage va treballar infructuosament en una segona sense arribar a completar−la i en 1833 va
tenir una idea millor.
LA MÀQUINA ANALÍTICA DE BABBAGE
Babbage va decidir construir una màquina de propòsit general que pogués resoldre quasi qualsevol problema
matemàtic, la màquina analítica. Aquesta màquina era per suposat mecànica, moguda pel vapor. La velocitat
de càlcul de la màquina no era tal com per a canviar la naturalesa del càlcul, la enginyeria d'aleshores no
estava el suficientment desenvolupat com per a permetre la fabricació de delicats i complexos mecanismes
que es requerien per al ingeni de Babbage. La sofisticada organització d'aquesta màquina era la precursora de
la computadora del segles XX, és per això que es considera a Babbage com el pare de la informàtica.
Com les modernes computadores la màquina de Babbage tenia un mecanisme d'entrada i eixida de targetes
perforades amb una memòria, una unitat de control i una unitat aritmètica−lògica. Preveia les targetes
separades per programa i dades. Una de les seves característiques més importants era que la màquina podia
alterar la seva seqüència d'operacions en base al resultat de càlculs anteriors, una cosa fonamental en els
ordinadors moderns.
Ada Augusta Byron (1815−1852), va treballar a costat de Babbage en l'elaboració dels primers programes de
la màquina analítica.
En 1840, en el Segon Congrés de Científics Italians en Torí, es va donar les notícies dels descobriments de
Babbage. En aquesta reunió, l'enginyer militar italià, L.F.Menabrea va escriure un article de la màquina
analítica.
En 1842 es publica aquest article en francès en la −Bibliotèque Universelle de Ginebra−.
En 1843 Ada Lady Lovelace el va traduir en anglès duplicant l'extensió amb notes pròpies i profunditzades, i
el va publicar en el −Scientific Memoirs−.
Babbage va passar la resta de la seva vida inventant peces i dissenyant esquemes per aconseguir els fondos per
a construir la maquina.
3
Es va esgotar l'ajuda econòmica del govern i la màquina va quedar incompleta, per raons del disseny de la
maquinaria complexa i la enginyeria de l'època mancava l'eficàcia dels mecanismes.
El 1871 Babbage mor, rere la seva mort va deixar l'herència tecnològica que no fou valorada fins molt temps
després.
En 1991, un equip del Museu de les Ciències de Londres va aconseguir construir una màquina diferencial Nº2
totalment funcional, seguint els dibuixos i especificacions de Babbage.
LA MÀQUINA TABULADORA D'HOLLERITH
Herman Hollerith (1860−1929), immigrant alemany dels Estats Units, tècnic estadístic.
Als 19 anys fou contractat com a assistent en l' Oficina Federal del Cens. En aquell mateix any es feien els
preparatius de l'elaboració del cens de 1880. Va tardar 7 anys i mig en completar−se manualment aquest
procés. Hollerith fou animat pels seus superiors a desenvolupar un sistema de còmput automàtic per a futures
tasques.
El sistema inventat utilitzava targetes perforades en les que mitjançant forats els representava el sexe, l'edat, la
raça, etc. En la màquina les targetes passaven per un joc de contactes que tancaven un circuit elèctric
activant−se un comptador i un mecanisme de selecció de targetes. Aquestes es llegien a un ritme de 50 a 80
per minut.
Des de 1880 a 1890 la població va pujar de 50 a 63 milions d'habitants. Encara així els cens de 1890 es
realitzà en dos anys i mig gràcies a la màquina de Hollerith.
Davant de les possibilitats comercial de la seva màquina, va deixar les oficines del Cens per fundar la seva
pròpia companyia la Tabulating Machine Company. En 1900 havia desenvolupat una màquina que podia
classificar 300 targetes per minut, una perforadora de targetes i una màquina de còmput semiautomàtica.
En 1911 l'èxit de la seva companyia TMC va ampliar el mercat i Charles R. Flint, in expert empresari, va unir
la empresa de Hollerith junt a altres dues: Computing Scale Co. of America i Internacional Time Recording
Co. La unió d'aquestes tres empreses formaren la Computer Tabulating Recording Co.
Quan la diversificació de la producció de C.T.R.Co es va fer complicat manejar−la, Charles Flint va buscar
ajuda de Thomas J. Watson −fill d'immigrants escocesos− fou un dels grans venedors de National Cash
Regiter, fins que va arribar el líder autocràtic de NCR, John Henry Patterson. Watson va adoptar algunes de
les tàctiques més efectives de Patterson.
En 1914, Watson es va unir a la companyia com a director general, Als 11 mesos Watson es va convertir el
president de C.T.R.Co. La companyia es va dedicar quasi en exclusiva a grans negocis, deixant el mercat dels
petits productes d'oficina a altres. En els primers 4 anys d'estança de Watson en la companyia, es duplicaren
els beneficis, va estendre les operacions de la companyia per Europa, Sudamèrica, Àsia i Austràlia.
En 1924 la empresa C.T.R.Co., va passar a anomenar−se definitivament IBM [Internatonal Business
Machines]per reflectir la seva presència mundial.
La IBM fou una empresa pionera de la investigació de computacions dels 30's i 40's del segle XX.
AIKEN, IBM I LA MARK I
L'era dels dispositius electromecànics de càlcul va aconseguir el seu cenyit en els primers anys de la dècada
4
de 1940 amb el treball de Howard Aiken, de la Harvard University. Aiken estava interessat des de feia molt de
temps en el desenvolupament de les formes d'utilitzar les màquines electromecàniques de targetes perforades
per a realitzar càlculs científics. IBM i altres fabricants dissenyaren aquestes màquines tenint present els
usuaris dedicats als negocis, però a finals de la dècada de 1920 i principis de 1930, molts científics van
començar a utilitzar−les també. Aiken va tindre la important idea de que la tecnologia d'aquestes màquines
podia ser acceptada per crear una computadora de propòsit general; una que pogués programar−se per a
realitzar una amplia varietat de tasques de càlcul. Amb una subvenció de 500 000 dòlars d'IBM i l'ajuda de
quatre dels enginyers més qualificats d'IBM, Aiken va començar a treballar en la seva màquina en 1939. El
seu nom oficial fou Calculador automàtic de seqüència controlada, però a final de comptes es va anomenar
Mark I. Es va acabar en 1944 i era gegantesca, mesurava 15 metres de llarg, 2,5 d'ample i pesava 5 tones.
Contenia 800 quilometres de fil d'aram i 3 milions de connexions elèctriques. Podia realitzar una multiplicació
en aproximadament sis segons i una divisió en uns dotze segons.
L'ABC
Mentre Aiken i IBM encara treballaven en la Mark I, altres es trobaven explorant l'ús de la nova tecnologia en
el disseny de computadores que faria absolta a la Mark I quasi tan prompte com s'encengués. La primera
persona en dissenyar i construir una maquina de càlcul fou John Atanasoff en la lowa University. Atanasoff a
finals de la dècada de 1930, desitjava una màquina que pogués ajudar als estudiants graduats amb la tediosa
feina de resoldre equacions lineals simultanis. Cap de les màquines disponibles es aqueix temps cobria les
necessitats, així que comprés a dissenyar la seva. En els primers mesos de 1939, Atanasoff va rebre una
subvenció per 650 dòlars de la lowa University. Aquesta suma fou suficient per pagar servissis de mig temps a
un estudiant graduat, Cliford Berry, i alguns materials. Ell i Berry construïren una màquina a la que
anomenaren ABC. Les components electròniques principals de l'ABC eren 300 tubs de buit, o bulbs. La
màquina podia resoldre un conjunt de 29 equacions simultànies amb 29 variables.
L'ENIAC
La segona mundial crea una sobtada demanda de capacitat de càlcul. L'exèrcit, per exemple, tenia una urgent
necessitat de taules precises que indicaren als tiradors com apuntar les armes. Aquestes taules requerien un
nombre considerable d'ardus de càlculs. Per això quan J. Presper Eckert, enginyer electricista, i John Mauchly,
físic, presentaren a l'exèrcit la proposta d'una computadora electrònica que podia realitzar aquests càlculs en
segons, reberen un suport entusiasta. La computadora d'Eckert i Mauchly, denominada ENIAC fou presentada
en 1946. Fou la primera computadora electrònica digital de propòsit general a gran escala del món. Tenia 30
metres de longitud, 3 metres d'alt i 90cm de profunditat. Tenia uns condensadors, 70.000 resistències, 7.500
interruptors i 17.000 tubs de buit de 16 tipus distints, funcionant tot a una freqüència de rellotge de 100.000
Hz. Pesava unes 30 tonades i ocupava uns 1.600 metres quadrats. El seu consum mig era d'uns 100.000 vats
(el que un bloc de 50estatges) i necessitava un equip d'aire condicionat a fi de poder dissipar el calor que
produïa.
Tenia 20 acumuladors de dígits, era capaç de sumar, restar, multiplicar i dividir; a més tenia tres taules de
funcions. L'entrada i l'eixida de dades es realitzava mitjançant targetes perforades.
En un test de prova en febrer de 1946 l'ENIAC va resoldre en dues hores un problema de física nuclear que
prèviament havia requerit 100 anys de treball d'un home. El que caracteritzava l'ENIAC com als ordinadors
moderns no era simplement la seva velocitat de càlcul, sinó el fet de que combinant operacions permetia
realitzar tasques que abans eren impossibles.
LES GENERACIONS DE LES COMPUTADORES
Fins els tres primers anys de la dècada de 1950, les computadores electròniques eren eines exclusives per a
científics, enginyers i militars.
5
Les primeres màquines havien sigut construïdes en ambients militars i acadèmics amb suport multitudinari del
govern. Cap havia servit encara en el comerç. Amb l'èxit de les primeres màquines, no obstant, les grans
empreses es trobaven llestes per entrar al camp, ja fóra com productors o com usuaris de computadores. La
història de la computació comercial sovint es dividia en quatre generacions distintes. El que distingeix a cada
generació és el camp lògic electrònic principal que s'utilitzava en aqueix temps. El terme elements lògics es
refereix als components electrònics usats per facilitar les funcions dels circuits dins de la computadora.
Les quatre generacions i els seus elements lògics com segueix:
Primera generació (1951−1958): tub de buit.
Segona generació (1959−1964): transistor.
Tercera generació (1965−1970): circuit integrat.
Quarta generació (1971−1994): circuit integrat micro minimitzat.
Quinta generació (1990 fins a la data)
LA PRIMERA GENERACIÓ
La primera generació i l'era de la computació comercial van començar El 14 de juny de 1951, quan l'oficina
del cens del Estats Units va adquirir una computadora anomenada UNIVAC I. Aquesta màquina era el fill
metall dels pioners de la ENIAC, J. Presper Eckert i John Mauchly. Veient el gran potencial comercial de les
computadores, havien format la seva pròpia companyia. A fi d'assegurar el capital de les operacions, es
convertiren en subsidiari de Remington−Rand, que venia la computadora baix el seu propi nom.
Posteriorment apareix l'Univac−II amb memòria de nuclis magnètics el que li faria clarament superior al seu
antecessor, però per diversos problemes aquesta màquina no va veure la llum fins 1957, data en la que havia
perdut liderat en el mercat front al 705 d'IBM.
En 1953 IBM va fabricar el seu primer computador per a aplicacions científiques, el 701. Anteriorment havia
anunciat una màquina per a aplicacions comercials, el 702, però aquesta màquina fou ràpidament considerada
inferior a l'Univac−I. Per compensar açò, IBM va llançar al mercat una màquina que va resultar arrasadora, el
705, primer ordinador que utilitzava memòries de nuclis de ferrita, IBM va supera ràpidament a Sperry en
volum de ventes gràcies a una eficaç política comercial que actualment la segueix mantenint al capdavant de
totes les companyies d'informàtica del món en el que es refereix a les vendes.
Atributs de la primera generació
Tubs de buit:
L'atribut més important de les computadores de la primera generació fou l'ús de tubs de buit i bulbs. A pesar
de que els tubs foren una millora respecte a les parts electromecàniques, com les de la Mark I, presentaven
molts problemes. Generaven calor excessiu, eren grans i estaven propenses a errors freqüents. Degut al calor
que generaven els bulbs, les computadores de la primera generació tenien que ser refredades per moltes
unitats d'aire condicionat. A més els bulbs eren grans provocant que les computadores tingueren dimensions
colossals.
Orientació cap a les targetes perforades:
La targeta perforada, que es va utilitzar per processar dades des del segle passat, continua sent el mitjà
6
principal d'entrada/eixida en els sistemes de computacions. Les velocitats de processament de les targetes
perforades, són exasperantment baixes en comparació amb les del disc o la cinta, però aquestes últimes
tecnologies no maduraren fins generacions posteriors.
Emmagatzematge interior en tambor magnètic:
Moltes computadores de la primera generació utilitzaven tambors magnètics giratoris per a l'emmagatzematge
intern. Els programes i dades podien ser llegits de targetes perforades i emmagatzemats en el tambor, junt amb
els càlculs intermedis i els resultats finals.
LA SEGONA GENERACIÓ
En les computadores de la segona generació, els transistors van substituir als tubs de buit com element lògic
principal. Els transistors realitzaven la mateixa funció que els bulbs, però són més ràpids, més petits i més
fiables. També genera menys calor i requereixen menys energia que els bulbs. Mentre que les tensions
d'alimentació dels bulbs estava al voltant dels 300 volts, les dels transistors venien a ser de 10 volts amb el
que la resta d'elements de circuit també podia ser de menor tamany al tindre que dissipar i suportar tensions
molts menors. El transistor és un element constituït fonamentalment per silici o germani. La seva vida mitjana
és pràcticament il·limitada i en qualsevol cas molt superior a la del tub de buit. Com podem veure, el simple
fet de passar del tub de buit al transistor suposa un gran pas en quant a la reducció de tamany, consum i
augment de fiabilitat. Les màquines de la segona generació empraven a més algunes tècniques avançades, no
sols en quan a electrònica, sinó en quant a informàtica i procés de dades, com per exemple els llenguatges d'alt
nivell.
Atributs de la segona generació
El transistor fou sols un de varis avanços importants aconseguits en la segona generació. Altres
desenvolupaments notables foren el sorgiment de la cinta i el disc magnètic, l'emmagatzematge intern en nucli
magnètic, el disseny de l'hardware modular i els llenguatges de programació d'alt nivell.
LA TERCERA GENERACIÓ
En 1964 l'aparició de l'IBM 360 marca el començament de la tercera generació. Les plaques de circuit imprès
amb múltiples components passen a ser reemplaçades pels circuits integrats. Aquests elements són unes
plaques menudes de silici anomenades xips, sobre la superfície dels quals els dipositen per medis especials
unes impureses que fan les funcions de diversos components electrònics. Així doncs, un grapat de transistors i
d'altres components s'integren en una plaqueta de silici. Aparentment açò no té res d'especial llevat d'un detall:
un circuit integrat amb varis centenars de components del tamany d'una moneda.
Hem donat un altre salt important en quant a la reducció de tamany. El consum d'un circuit integrat és també
menor que el del seu equivalent en transistors, resistències i demés i demés components, a més la seva
fiabilitat és també major.
En la tercera generació apareix la multiprogramació, el teleprocés es comença a generalitzar en l'ús de
microcomputadores en els negocis i s'usen cada vegada més els llenguatges d'alt nivell com Cobol i Fortran.
Atributs de la tercera generació.
A més del circuit integrat i del concepte de famílies, hi ha altres desenvolupaments notables que caracteritzen
a la tercera generació. Els més importants són el sistema operatiu, els continus avanços en el software i la
microcomputadora.
7
LA QUARTA GENERACIÓ
L'aparició d'una quarta generació d'ordinadors cap al començament dels anys 70 no és reconeguda com a tal
per molts professionals del medi per als qui aquesta és sols una variació de la tercera. Màquines
representatives d'aquesta generació són: l'IBM 370 i el Burroughs. Les computadores que es començaven a
tindre a les cases eren: Texas Instrument 99/4A, Commodore 64 i 128, Spectrum. Les màquines d'aquesta
quarta generació es caracteritzaven per l'ús de memòries electròniques en comptes de les de nuclis de ferrita.
Aquestes representaven un gran avanç en quant a velocitat i en especial en reducció de tamany. En un xip de
silici no major d'1 cm2 caben 64.000 bits d'informació. En nuclis de ferrita eixa capacitat de memòria pot
requerir cerca d'un litre en volum.
Es comença a rebutjar el processament batch o per lots en favor del temps real i el procés interactiu.
Apareixen innumerables llenguatges de programació. Les capacitats de memòria comencen a ser enormement
grans. En aquesta etapa cobren gran importància els minicomputadors. Aquests són màquines amb
processador de 16 bits, una memòria d'entre 1632 Kb. i un preu d'uns quants milions.
Atributs de la quarta generació
Molts avanços caracteritzen a la quarta generació, que segueix encara experimentant molts progressos. Entre
aquests s'inclouen la microminiaturització, la memòria interna a base de semiconductors, els sistemes
d'administració de base de dades i els llenguatges amistosos per a l'usuari.
LA QUINTA GENERACIÓ
Posteriorment, cap a finals dels 70 apareix la que podria ser la quinta generació d'ordinadors. Es caracteritza
per l'aparició dels microcomputadors i els ordinadors personals. Aquestes màquines es caracteritzen per portar
al seu interior un microprocessador de circuit integrat que reuneix en un sol xip de silici les principals
funcions d'un ordinador.
Els ordinadors personals són equips sovint molt menuts, no permeten multiprocés i solen estar pensats per a ú
domèstic o particular. Els microcomputadors van començar tímidament com a ordinadors molt petits,
ràpidament han escalat el camí, superant al que fa deu anys era un minicomputador. Un microcomputador
actual pot tenir entre 4 Mb. i 32 Mb. de memòria, discs amb capacitats de l'ordre del gigabyte i poden
permetre l'ús simultani de l'equip per varis usuaris.
En la actualitat els països més avançats, entre els que figuren Japó i Estats Units estan investigant i produint,
els primers prototips de nous ordinadors que formaran part de la quinta generació. Aquesta tindran la capacitat
de realitzar deduccions utilitzant el llenguatge de l'home. Aquesta quinta generació que recentment comença
es denominarà: Computadora intel·ligent o intel·ligència artificial.
Les computadores que destacaren en aquesta generació són: PC AT 80286, PC AT 80386, PC AT 80486, PC
AT 586 PENTIUM, PENTIUM, PRO PENTIUM II, PENTIUM III.
L'EVOLUCIÓ DEL PC
Del mateix mode que la televisió, el vídeo o la camera, el PC treballa en compatibilitat amb alguna forma
estàndard. Les normes més conegudes en el món de les computadores personals són dos : IBM i Macintosh, la
primera imposada per l'empresa homònima coneguda com el Gegant Blau i la segona per l'empresa APPLE.
Aquesta última, fou pionera en desenvolupar bastant tecnologia que després va adoptar IBM, però la política
d'APPLE fou fins fa poc, tindre un producte car i dirigit a un mercat específic com el del disseny gràfic, sols
hi havia software per a Macintosh referit a les arts gràfiques, per açò IBM, a pesar de la seva gran diferència
8
tecnologia, va aconseguir imposar−se en la resta dels àmbits, encara que no per mèrit del seu fabricant.
Altres empreses es llançaren a fabricar computadores. El problema era el Sistema Operatiu. La computadora,
es un conjunt de peces que mostren resultats d'acord amb el software que li posem. Quan una computadora
engega, necessita d'un programa base per a començar a operar−la, un software que continga els passos bàsics
que li permesa copiar i executar els programes que s'instal·len.
Aquest software bàsic o d'engegat s'anomenava Sistema Operatiu. El PC que va llançar IBM (anys
1979/1980), venia com un sistema operatiu propi denominat per eixa empresa com OS (inicials d'Operative
System) ocupava varis disquets i tenia un cost addicional molt elevat; òbviament el PC no funcionava sense
ell. Els fabricants que volien posar en curs en el mercat havien de comprar a IBM l'OS.
Aquestes computadores fabricades per tercers foren anomenades, compatibles, ja que el seu hardware era
capaç d'executar l'OS d'IBM. La computadora era més barata que l'original, i el sistema OS, pareixia
desproporcionadament car. Front a açò, un jove americà emprenedor i tenaç, es va tancar en una habitació
amb un PC i no va eixir d'ella fins haver obtingut com a resultat un sistema operatiu compatible amb el
d'IBM. L'anomenà DOS, sigles de Disk Operative System, perquè a més, entrava en un sol disquet.
Aquest jove es avui l'amo de l'empresa més gran del món dedicada al desenvolupament de software, i marca el
rumb al mercat informàtic; s'anomena Bill Gates i la seva empresa; Microsoft. Les computadores fabricades
per tercers, és a dir, no per IBM, s'extengueren ràpidament, el seu cost era tres vegades menor que l'original
del gegant blau, i per suposat, el sistema operatiu era el DOS de Bill Gates.
Es va començar a anomenar als PC'S, copies. IBM va perdre el control molt prompte. El rumb de la
tecnologia era marcat ara per l'empresa INTEL, que fabricava els microprocessadors. El cor, el cervell del PC
llançat un nou aproximadament cada any. D'immediat Bill Gates amb la seva flamant empresa Microsoft,
desenvolupava programes per a aprofitar al màxim les capacitats d'aquest.
Prompte va quedar clar que els líders eren INTEL i Microsoft. IBM, amo de l'idea, havia perdut tota
influencia sobre el tema. Avui les computadores d'IBM porten processadors INTEL i executen programes de
Microsoft. Durant aquest període, van sorgir les línies de processadors 286, 386, 486.
Des de fa uns anys, les coses es van girar i Microsoft va passar a desenvolupar software que exigia massa als
processadors d'INTEL, per el que aquest es va veure obligat a apurar els temps de llançament de nous models.
Aprofitant aquesta situació, per 1993, IBM, APPLE i Motorola intenten aturar el liderat INTEL−Microsoft, i
llancen el Power PC, un processador que prometia arrasar, però sols l'utilitzen APPLE en les seves
computadores personals i IBM en la seva línia de servidors AS400.
Simultàniament altres fabricants de processadors prengueren impuls. Aquestes circumstàncies impulsaren a
INTEL a crear un processador distint. (Els anteriors eren continues millores al 286, el més poderós), així va
nàixer el Pentium. Microsoft té una inesperada companya que també demanda més tecnologia en el hardware:
INTERNET.
Diguem que, per culpa d'Internet, INTEL va crear el MMX. En realitat és un Pentium amb millores que és
positiu en l'execució de vídeo i so multimedia en el PC. Més tard naixen els models Pentium Pro, Pentium II i
Pentium III.
L'evolució de la informàtica afecta a tots els aspectes de la vida, la computadora d'avui té moltes aplicacions.
Podríem assenyalar el seu ús en diferents àrees: medicina, tomografia computada, històries clíniques en base
de dades, braços robot que reemplacen a l'home, etc.
Bibliografia
9
• Http://www.atlas−iap.es/pepcardo/historia.htm
• Treball tret d'Internet, autor, Manuel Bernal
• Manual i Actualització de PCs
• Scott Mueller; Introducció a la informàtica
• C.S. Parker; Diccionari de Computació
• Freedman
14
10