COSMOLOGÍA L'ESSER HUMÀ EN L'UNIVERS PROCÉS D'HOMINITZACIÓ Astrometria

COSMOLOGÍA
L'ESSER HUMÀ EN L'UNIVERS
PROCÉS D'HOMINITZACIÓ
1. ASTRONOMIA I COSMOLOGIA
L'astronomía es la ciencia que estudia els atres o cossos celestes. Avui dia es divideix en tres braques mol
diferenciades: l'Astrometria, que estudia les posicions i la distribució dels astres, l'Astrofísica que estudia
l'estat físic i químic dels astres i l'Astronomía espacial que es dedica a dissenyar enginys espacials per
analitzar la seva materia.
En canvi, la Cosmología estudía l'origen i evolució de l'univers basant−se en les observacions i els estudis
físics, astronòmics i matemàtics. En el conjunt del seu estudi s'inclouen teories sobre el seu origen, la seva
evolució, la seva estructura a gran escala i el seu futur.
1.1. LES PRIMERES TEORIES COSMOLOGIQUES
Els primers estudis cosmologics es van donar a Babilonia i a Egipte els quals deien que el cosmos era com una
gran sala que tenia per sostre el firmament i per sòl la Terra envoltada d'aigua.
En el firmament hi havia 7 planetes o divinitats: La Lluna, Mercuri, Venus, el Sol, Mart, Saturn i Júpiter.
A Grècia al segle VII a.C, Homer afirmava que la Terra era com un disc envoltat per l'oceà i que per sobre hi
havia la volta dels cels i per sota la mansió dels morts.
Pitàgores al segle V a.C deia que la Terra i els astres eren esfèrics i Aristòtil al segle IV a.C va dir que
l'univers estava dividit en dos espais: el Món sublunar que era format per quatre elements: La Terra, l'aigua,
l'aire, i el foc on la Terra es el centre inmòvil i el Món supralunar, que estava format per astres i ordenats en
esferes cristalines i entre les esferes la 5ª esencia o éter (materia subtil). L'éter omplia l'espai de l'esfera: la de
les estrelles fixes i més ennllá no hi havia res. El moviment de les esferes era degut a un motor inmóvil que es
mou sense ser mogut.
L'astrònom grec Aristar de Samos, al voltant del 270 a.C, sostenia que la Terra girava al voltant del Sol. En
canvi, degut sobretot a l'autoritat d'Aristòtil, la idea de que la Terra era el centre de l'Univers es va mantenir
durant 18 segles.
I finalment, Ptolomeu, aplica la geometría per explicar el geocentrisme i els moviments astrals d'Aristotil.
Al 1543 l'astrónom polac Nicolau Copérnic va publicar la seva obra De revolutionibus orbium caelestium
(Sobre les revolucions dels cossos celestes), que proposava un sistema en el cual els planetes giraven en
órbites circulars al voltant del Sol, que estava situat en el centre de l'Univers.
Atribuía la posició de las estrelles a la rotació de la Terra sobre el seu eix.
1
Sistemas de Ptolomeu i Copérnic
En el segle II d.C. Claudi Polomeu va proposar una versió detallada de la visió geocéntrica de L'Univers, ja
antiga en la seva época. Aquest model (esquerra) representa la Terra inmóvil, amb els planetes, la Luna y el
Sol girant al seu voltant. El sistema de Ptolomeu va ser acceptat per els astrónoms i els pensadors religiosos
durant uns mil anys. En el segle XVI Nicolás Copérnic va resucitar una altra idea antiga, el model heliocéntric
de L'Univers. El nou model va ser rebutjat per la esglesia, pero poc a poc va anar guanyant acceptació
científica. Les dades de Copèrnic no eren mes precisses que les de Ptolomeu, pero les seves idees s'ajustaven
millor a la nova física que es va desenvolupar al segle XVII.
L'astrónom alemany Johannes Kepler va adoptar el sistema de Copernic i va descubrir que els planetes giran
en órbites elíptiques a velocitat variable, d'acord amb tres lleis ben definides (conegudes desde llavors com
lleis de Kepler). Galileu, un dels primers en observar els planetes amb un telescopi, també va rebutjar la idea
d'Aristòtil de que la Terra era el centre de L'Univers i es va convertir en defensor de la vosió de Copèrnic del
món. El matemátic i físic anglés Isaac Newton va demostrar que les lleis de Kepler sobre el moviment
planetari podíen derivarse de les lleis generals del moviment i la gravitació descobertes per ell, indicant així
que les lleis fisiques eren vàlides en tot l'Univers.
2. DESCOBRIMENTS SOBRE LA ESTRUCTURA DE L'UNIVERS
Una idea de la escala de las distancies entre les estrelles va ser proporcionada a principis del segle XIX per
l'astrónom alemany Friedrich Wilhelm Bessel. Va descobrir que la propera estrella 61 Cygni estava unes
600.000 vegades més lluny de la Terra que el Sol. Al 1917 l'astrónom estadounidens Harlow Shapley va
calcular que la galaxia de la Terra, la Vía Láctea, té un diámetre d'uns 350.000 anys llum. Aquesta va ser la
primera indicació del tamany de la nostra galaxia. Per desgracia, Shapley no va considerar l'absorció de la
llum de les estrelles per partícules de pols en la Vía Lactea, el que fa que els objectes semblin més foscos i,
per tant, més llunyans de el que estan en realitat.
L'actual valor del diàmetre de la part visible de la nostra galaxia es d'uns 30.000 parsecs (100.000 anys llum).
Llastrónom holandés Jan Hendrik Oort va descobrir que el Sol tarda 250.000 milions d'anys en completar una
revolució en torn al centre de la nostra galaxia i d'aquesta forma va poder calcular que la massa de la Via
Láctea es d'uns 100.000 millons de cops la massa del Sol.
Fins principis del segle XX, els astònoms desconeixien la naturalesa del que describien com nebuloses
espirals i eliptiques: no podíen determinar si estaven dins o fora de la nostra galaxia. En 1924 l'astronom
estadounidens Edwin Hubble va descobrir estrelles individuals en algun d'aquests objectes, entre ells, la
famosa Andrómeda. Diverses d'aquestes estrelles eren pulsants, anomenades variables cefeidas. Medint el seu
periode de pulsació, els astronoms poden determinar la seva brillantor intrínseca. Comparant la brillantor
aparent d'aquestes cefeides amb la brillantor coneguda de les cefeides properes, Hubble va comprobar que els
2
objectes que estudiava estaven fora de la galaxia. Aixó significava que els milers de nebuloses espirals i
eliptiques eren galaxies per dret propi, esternes a la Via Láctea, i que cada una d'elles contenia centenars de
milions d'estrelles. Hubble va calcular que la distancia a la galaxia Andrómeda era de 900.000 anys llum, xifra
després corregida als 2.2 milions d'anys llum, cuan els astronoms van descobrir que les cefeides estaven mes
lluny del que van pensar.
2.1. LLEI DE HUBBLE
L'astrónom estadounidens Vesto M. Slipher, que va estudiar els espectres de les galaxies, ja había
observat al 1912 que, excepte en uns pocs sistemes propers com la galaxia Andrómeda, las línies
espectrals s'habíen desplaçat cap a longituts d'onda majors. Aquest desplaçament en longitud d'ona,
degut a l'efecte Doppler, mostrava que la majoría de les galaxies s'allunyaven de la Vía Láctea.
Al 1929 Hubble va comparar les distancies que había calculat per diferents galaxies amb els desplaçaments
cap al vermell fixats per Slipher per les mateixes galaxies. Va descubrir que com més luny estava la galaxia,
més alta era la seva velocitat de recisió.
A aquesta relació se la coneix com la llei dels desplaçaments cap el vermell o llei de Hubble; determina que la
velocitat d'una galaxia es proporcional a la seva distancia. La relació entre la velocitat de recisió d'una galaxia
i la seva distancia es la constant de Hubble. El valor de aquesta constante es calcula que está entre els 50 y els
100 km/s per megaparsec (1 megaparsec equival a 1 milió de parsecs), tot i que les dates més recents apunten
a un valor comprés entre els 60 i 70 km/s per megaparsec.
Com sembla que les galaxies retrocedeixen en totes direccions desde la Vía Láctea, es podríen pensar que la
nostra galaxia es el centre de l'Univers. En canvi, aixó no és aixi. Imaginem un globus amb punts
uniformement separats. Al inflar el globus, un observador en un punto de la seva superficie veuría cóm tots els
altres punts s'allunyen d'ell, igual que els observadors vuen a totes les galaxies retrocedir desde la Vía Láctea.
La analogía tambié ens proporciona una explicació senzilla de la llei de Hubble: l'Univers s'expandeix com un
globus.
Models d'Univers
D'acord amb la teoría generalment aceptada de la gran Explosió, l'Univers ESVA originar entre fa 10.000 i
20.000 milions d'anys enrrere i s'ha anat expandient desde llavors. El futur de l'Univers es inciert: la expansió
podría ser limitada (Univers tancat), contraint−sel'Univers sobre si mateix. o podría ser infinita (Univers
obert), en el cas que l' Univers seguirá expandint−se sempre. En el caso límit entre aquestes dos posibilitats
3
(Univers pla), tampoc cesará la expansió.
2.2. MODELS ESTÀTICS I D'EXAPANSIÓ DE L'UNIVERS
Al 1917 Albert Einstein va proposar un model de l'Univers basat en la seva nova teoria de la relativitat
general. Considerava el temps com una cuarta dimensió i va demostrar que la gravitació era equivalent a una
corvatura del espai−temps cuadridimensional resultant. La seva teoria indicava que l'Univers no era estàtic,
sino que havia d'expandir−se o contraure's. L'expansió de l'Univers encara no havia sigut descoberta, per lo
que Eintein va plantejar l'existència d'una força de repulsió entre les galàxies que compensava la força
gravitatòria d'atracció. Aixó el va portar a introduir una "constant cosmològica" en les seves equacions: el
resultat era un univers estàtic. En canvi, va desaprofitar l'oportunitat de predeiir la expansió de l'Univers, el
que Einstein calificaría com "el major error de la seva vida".
L'astrònom holandès Willem de Sitter va desenvolupar en el 1917 models no estàtics d'Univers. Al 1922 ho va
fer el matematic rus Alexander Friedmann i en 1927 el sacerdot belga Georges Lemaître. L'Univers de De
Sitter va resoldre les equacions relativistes d'Einstein per un univers buit, de mode que les foçes gravitat`ries
no eren importants.
La solució de Friedmann depen de la densitat de la matèria en l'univers i en el model de l'Univers
generañment acceptat. Lemaître també va donar una solució a l'equació d'Einstein, pero es mes conegut per
haver introduit la idea del "nucli primordial". Afirmava que les galaxies son fragments despedits per l'explosió
de l'Univers. Aquest va ser el principi de la teoria de la Gran Explosió sobre l'origen de l'Univers.
El destí de l'Univers de Friedmann está determinat per la densitat mitjana de la materia en l'Univers. Si hi ha
relativament poca materia. La atracció gravitatòria mutua entre les galaxies disminuirá les veloitats de recesió
només una mica i l'Univers s'expandirá endefinidament. Aixó donara com a resultat un anomenat univers
obert, infinit en extensió. Sin embargo, si la densitat de la materia está per sobre d'un valor crític estimat
actuament en 5 × 10−30 g/cm3, la expansió descenderá fins que es detingui i començará la contracció, que
acabará en el colapse gravitatori total de l'Univers. Éste seria un Univers tancat, finit en extensió. El destí
d'aquest univers colapsat es incert, pero hi ha una teoria segons la qual explotaria de nou, originant un nou
univers en expansió, que tornaría a colapsar, i així fins l'infinit. A aquest model se li anomena univers oscilant
o pulsant.
2.3. LA EDAT DE L'UNIVERS
Si es coneix la tasa d'expansió de l'Univers, es pot calcular la seva edat determinant el temps que es requereix
per alcançar el seu tamany actual. Aquest será de fet un límit superior, cuan la velocitat d'expansió actual hagi
disminuit a causa de l' atracció gravitatoria mutua entre les galaxies. Els primers cálculs de la edad de l'
Univers el van concedier un valor de només 2.000 milions d'any. Aquesta edat es bastant menor que la de
4.500 milions d'anys de la Terra que s'ha deduit de l' abundancia de certs isótops radiactius. Correccions
posteriors en l'escala de distancies han suprimit aquesta discrepancia. Es va descubrir, per exemple, que hi ha
dos tipus de variables cefeides, amb brillantor intrínseca diferent. Aquesta confusió había ocasionat que
Hubble subestimés la distancia a la galaxia Andrómeda. Actualment, es considera que la edat de l'Univers está
entre els 13.500 i els 15.500 milions d'anys.
2.4. LA TEORIA DE L'UNIVERS ESTACIONARI
Al 1948, els astrónoms británics Hermann Bondi, Thomas Gold y Fred Hoyle van presentar un model
completament diferent d'univers, conegut com la teoría de l' univers estacionari. Consideraven insatisfactories,
desde el punto de vista filosófic, la idea de un sobtat principi de l'Univers. El seu model es derivaba d'una
extensió del principi cosmológic, que en la forma previa, més restringida, afirmava que l'Univers
4
Sembla el mateix en el seu conjunt, en el moment determinat desde qualsevol posició. El principi cosmológic
perfecte de Bondi, Gold y Hoyle afegeix el postulat de que l'Univers sembla el mateix sempre. Plantejen que
la disminució de la densitat de l'Univers provocada per la seva expansió es compensa amb la creació continua
de materia, que es condensa en galaxies que ocupen el lloc de les galaxies que s'han separat de la Via Láctea i
així es manté l'apariencia actual de l'Univers (es la teoria de creació continua). La teoria de l'Univers
estacionari, al menys en aquesta forma, no la acepten la majoria dels cosmolegs, en especial després del
descobriment aparentment incompatible de la radiació de fons de micrones en 1965.
Sir Fred Hoyle
L'astronom anglés Fred Hoyle és autor de moltes teoríes controvertides. La més famosa és la teoría de
l'univers estacionari o 'principi cosmológic perfecte', segons el cual l'Univers sempre es percebut de la
mateixas manera, pues la disminució de densitat deguda a l'expansió está exactament compensada per la
creació continua de materia. Aquesta es condensa en galaxies que ocupen el lloc de les que s'han allunyat de
la Vía Láctea, i es manté així l'aspecte actual de l'Univers.
El descobriment de quásars també va aportar proves que contradiuen la teoria de l'Univers estacionari. Els
quásars son sistemes extragaláctics molt petits pero molt lluminosos que només es troben a grans distancies.
La seva llum a trigat a arribar a la Terra varis milers de milions d'anys. Per lo tant, son objectes del pasat
remot, el que indica que fa uns milers de milions d'anys la constitució de l'Univers era molt diferent del que es
avui dia.
2.5. TEORIA DEL BIG BANG O DE LA GRAN EXPLOSIÓ
Al 1948 el físic rus nacionalitzat estadounidens George Gamow va modificar la teoría de Lemaître del núcli
primordial. Gamow va plantejar que l'Univers es va crear en una explosió gigantesca y que els diversos
elements que avui s'observen es van produïr durant els primers minuts després de la Gran Explosió o Big
Bang, cuan la temperatura extremadament alta i la densitat de l'Univers van fusionar partícules subatómiques
en els elements químics.
Cálculs més recents indican que l'hidrógen i l'heli haurien sigut els productes primaris de la Gran Explosió, i
els elements més pesats es van produïr més tard dintre de les estrelles. En canvi, la teoría de Gamow
proporciona una base per la comprensió dels primers estadis de l'Univers i la seva posterior evolució. A causa
de la seva elevadísima densitat, la materia existent en els primers momentos de l'Univers es va expandir amb
rapidesa. Al expandir−se, l' heli i l'hidrógen es van refredar i es van condensar en estrelles i en galaxies. Aixó
explica la expansión de l'Univers i la base física de la llei de Hubble.
Segons s'anava expandint l'Univers, la radiació residual de la Gran Explosió va continuar refredant−se, fins
arribar a una temperatura d'uns 3 K (−270 °C). Aquests vestigis de radiació de fons de microonas van ser
detectats per els radioastrónoms al 1965, proporcionant així el que la majoría dels astrónoms consideren la
confirmació de la teoría de la Gran Explosió.
5
2.6. EVOLUCIÓ DE L'UNIVERS
Un dels problemes sense resoldre en el model de L'univers en expansió és si l'Univers es obert o tancat (aixó
es si s'expandirá indefinidament o es tornará a contraure).
Un intent de resoldre aquest problema es determinar si la densitat mitjana en l' Univers es major que el valor
crític en el model de Friedmann. La massa d'una galaxia es pot medir observant el moviment de les seves
estrelles; multiplicant la massa de cada galaxia per el número de galaxies es veu que la densitat es només del 5
al 10% del valor crític. La massa d'un cúmul de galaxies es pot determinar de forma análoga, medint el
moviment de les galaxies que conté.
Al multiplicar aquesta massa pel número de cúmuls de galaxies s'obté una densitat molt major, que s'aproxima
al límit crític que indicaría que l' Universo está tancat. La diferencia entre aquests dos métodes sugereix la
presencia de materia invisible, la anomenada materia fosca, dins de cada cúmul pero fora de les galaxies
visibles. Fins que es compren el fenómeno de la massa oculta, aquest métode de determinar el destí de
l'Universo será poco convincent.
Molts dels treballs habituals en cosmologia teórica es centren en desenvolupar una millor comprensió dels
procesos que han d'haver donat lloc a la Gran Explosió. La teoría inflacionaria, formulada a la década de
1980, resol dificultats importants en el desenvolupament original de Gamow al incorporar avenços recents a la
física de les partícules elementals. Aquestes teoríes també han conduït a especulacions tan ossadas como la
possibilitat d'una infinitat d'universos produïts d'acord amb el model inflacionari. En canvi la majoria dels
cosmólags es preocupa més de localizar el parader de la materia fosca, mentres que una minoría, encapsalada
pel suec Hannes Alfvén, premi Nobel de Física, mantenen la idea de que no només la gravetat sinó també els
fenòmens del plasma, tenen la clau per comprendre la estructura y la evolució de l'Univers.
2.7 L'ORIGEN DE L'UNIVERS
L'Univers és tot el que existeix en el món material.
L'estudi científic de l'univers és l'objecte de la cosmologia. Fa
aproximadament
4.500 milions d'anys que es va formar el nostre Sistema Solar. Constituït
pel Sol i girant al seu voltant nou planetes, seixanta−dos satèl·lits, cometes
cm el Halley.
Hi ha asteroides i meteorits. El Sol és una estrella mitjana de la galàxia
Via Lactea. Es diu Lactea pel seu aspecte blanquinós i camí de Santiago bé
per la guia de peregrinatge religiós a Santiago de Compostela.
Aquesta galaxia esta integrada per 100.000 milions d'estrelles i té una
longitud de cent mil anys llum. Hubble, en 1929, es va adonar de que les
galàxies s'allunyen unes d'altres, a velocitats proporcionals a les seves
distancies. (Com més separades més rapidament) es separen). Per tant, el
6
nostre univers està en expansió. Si l'univers està en expansió vol dir que en
el passat estava molt més concentrat que ara va haver−hi un inici.
Actualment es creu que la gran explosió Big Bang originada a partir d'un
punt material infinitament dens del tamany d'una bola de billar, va tenir
lloc fa 15.000 milions d'anys.
La ciència no està en condicions de conèixer les causes que provocaren
l'origen de l'univers.
També podem imaginar−nos la gran explosió partint d'un punt de l'espai i
des de aqui expandir−se per un espai no existent.
En el moment de la gran explosió comencen l'espai i el temps, que
constitueixen les cordenades essencials per la formació de l'univers.
Malgrat que no es possible saber el format de l'univers, des de Einstein
s'admet un univers finit pero sense limits.
2.8 EL FUTUR DE L'UNIVERS
2.8.1 Teoria de l'univers obert
Tant en el Sistema Solar com en totes les galàxies hi ha la força de la gravetat que manté junts tots els
planetes, satèl·lits, etc..,. A mesura que l'univers s'expandeixi, l'atracció gravitatòria disminuirà. Si aquesta
expansió és eterna el final de l'univers serà la desintegració i evaporació de tota forma de energia, és a dir, el
no res absolut.
2.8.2 Teoria de l'univers tancat
Si a l'univers, la força de la gravitació supera a la d'expansió, aleshores l'univers iniciarà un procés
d'involució, el Big Crunch, és a dir un cruixit fins al punt de tornar a concentrar−se, bé per a extingir−se en un
punt definitivament, bé per a expandir−se de nou amb el Big Bang.
Si bé no se sap el final de l'univers, se que se sap quin serà el final del Sistema Solar. El Sol es va formar,
aproximadament, fa 4.500 milions d'anys. El moment en que el Sol experimenti algun canvi, la vida
desapareixerà. Per evolució d'altres estrelles (supernoves) sabem que el Sol explotarà i es desplomarà sobre si
mateix en col·lapses successius fins que al final s'apagui del tot, però abans que s'apagui, la Terra i tots els
planetes, es desintegraran en el Sol.
• Notes curioses:
− No se sap que hi hagi vida fora de la Terra, encara que la possibilitat per reunir les mateixes condicions que
la Terra, milions d'altres planetes.
7
− Una nau espacial corrent a 1'5 milions de Km/h trigaria més de mil anys en arribar a Centaure.
− La Terra dona voltes sobre si mateixa a una velocitat de 1300 Km/h; al volant del Sol, la Terra triga a
realitzar sencer el moviment de translació a 100.000 Km/h; dins la galàxia, aquesta es mou a un milió de
Km/h.
2.9 L'ORIGEN DE LA VIDA
Les primeres formes de vida s'originaren fa 3500 milions d'anys i 1000 milions d'anys després, apareixen les
formacions dels primers microorganismes, en el medi líquid dels oceans. Pero, Com es van formar els éssers
vius? Què és la vida? La resposta sempre serà un misteri.
Els organismes vius estan constituïts per diversos elements químics que integren la matèria, encara que en
proporcions diferents. Els elements de la matèria viva, entre altres, són: el carboni, el nitrogen, l'oxigen,
l'hidrogen, el calci, etc.
De la manera en que estan combinats, fa que les diferències entre un organisme viu i la matèria inerta o
insensible.
Les primeres formes de vida van lligades a les condicions ambientals i atmosfèriques
de la Terra.
2.10 CONTINUÏTAT GENÈTICA I EVOLUCIÓ
Les éssers vius es perpetuen per reproducció i les característiques pròpies de cada organisme passen a un altre
gràcies a la informació continguda en l'ADN (=àcid desoxirribonuclèic) de nucli de la cèl·lula terminanl.
La informació continguda en l'ADN s'anomena codi genètic.
Algunes vegades, en la transmissió del codi genètic, es produeixen variacions que repercuteixen en el caràcter
de l'individu successor. Aquestes variacions imprevistes s'anomenen mutacions.
Quan una mutació afavoreix l'adaptació de l'individu al medi, es manté i continua reproduint−se en els
successors, quan no és profitosa per a l'organisme causa la desaparició d'aquest.
8
Molécula de ADN
La molécula d' ADN té l'estructura d'una escalera formada per sucres, fosfats i cuatre bases nucleotídiques
anomenades adenina (A), timina (T), citosina (C) y guanina (G). El codi genétic queda determinat per l'ordre
d'aquestes bases, i cada gen té una sequència única de pars de bases. Els científics utilizen aquestes sequències
per localizar la posició dels gens en els cromosomes i elaborar el mapa del genoma humà.
2.11 TEORIES SOBRE L'ORIGEN DE LAVIDA
2.11.1 Creacionistes
Posen el seu origen en la divinitat.
Teologia d'Hesíode
Els Deus van crear i classificar els diversos éssers. L'home i els animals superiors ocupaven un lloc principal.
Bíblia
Creació del món material i animal en set dies.
2.11.2 Teories materialistes
La vida prové de la matèria sense cap intervencióexterior divina. Podem diferenciar dues tendències:
2.11.3 Fixisme
Afirma que les espècies vivents són sempre iguals i no evolucionen.
Aixi, Aristòtil (s.IV a.C.) va classificar els éssers vius en espècies inalterables (els fills son semblants als
pares).
9
Alguns éssers vius, (cucs, insectes, ratolins...) van sorgir del fang o de matèria en descomposició. (=generació
espontània).
Aquesta teoria d'Aristòtil va durar fins al s. XVII i va ser represa per Courier (s.XVIII i XIX) (1762 − 1832).
Va ser fundador de la paleontologia, estudi dels éssers vius a rtavés dels fòssils. Courier havia trobat molts
fòssils d'èpoques diferents i la forma d'explicar aquesta diversitat era suposar que periòdicament la Terra havia
sofert grans cataclismes que havien provocat la desaparició s'obtada de quasi tots els éssers. El fet d'aparèixer
noves espècies era degut a diverses successives creacions de Deu.
Proves contra el fixisme
• Lluís Pasteur (s XIX); inventor de la vacuna de la ràbia. Va refutar la generació espontània al
afirmar que tot ésser viu prové d'un altre ésser viu i per comprobar−ho va fer l'experiment de la llet.
(bullir−la dues vegades per a eliminar els microorganismes).
• Alexandre Oparin (s. XIX); va afirmar que la vida havia sorgit espontàniament a partir de matèria
orgànica per influència de la llum solar i l'alta temperatura dels volcans
2.11.4 Evolucionisme
Afirma que els éssers vius no són immutables, sinó que amb el transcurs del temps van canviant i
evolucionant. Des del s. XIX les ciències empíriques i biològiques admeten l'evolucionisme com una teoria
científica basada en una gran quantitat de proves. Aquestes proves que confirmen la tesi evolucionista es
poden basar en l'estudi:
• D'embrions: els embrions de tots els éssers són molt semblants durant les primeres setmanes.
• Anatomia dels organismes: tots els organismes tenen la mateixa anatomia, amb formes divereses,
evolucionada de diferent manera.
• Químic: tots els elements quimics d'un ésser viu es troben en la mateixa espècie, no hi ha cap element
quimic que només sigui propi d'una espècie. Es combinen de diferent manera segons la seva evolució.
• Fòssils: segons els fòssils trobats, podem veure que hi ha hagut una evolució de tot, i els fossils
trobats en diferents èpoques presenten formes semblants pero no iguals.
• Distribució geogràfica: Trobem diferents tipus d'animals de la mateixa espècie que prsenten formes
diverses segons el continent en que viuen o del medi ambient.
2.12 TEORIA DE L'EVOLUCIÓ
Si bé és un ànim l'acceptació de l'evolucionisme hi ha discrepàncies entre els científics alhora d'explicar−lo.
2.12.1 Lamarkisme
És obra de Jean Baptiste Monet (1744 − 1829), Cavaller de Lamark que l'any 1809 publicà filosofia zoològica
on afirmà que les espècies deriven d'altres anteriors a través d'una sèrie de canvis. Es considera la primera
teoria sobre l'evolucionisme.
Hi ha dues lleis que expliquen aquests canvis:
2.11.1.1 Llei de l'ús i del desús dels òrgans
Dóna formes característiques a aquests. Així els òrgans inadequats o que no es fan servir s'atrofien.
P.E; els ulls des talp, l'apèndix, les potes de la serp...
10
Els adequats o que es fan servir, evolucionen o creen altres de nous.
2.11.1.2 Llei de l'herència dels caràcters adquirits
Els canvis físics que sofreix un organisme al llarg de la seva vida fins al moment de la procreació passen a la
seva descendència. Després de moltes generacions es produeixen canvis tan importants que no tenen res de
semblant amb els seus antecedents. P.E. la girafa.
• La genètica ha negat que aquests canvis es transmetin hereditàriament si no afecten al seu ADN.
2.13 EVOLUCIONISME CULTURAL
L'Evolucionisme cultural, terme antropológic que en un sentit unilinil s'esboça abans de Darwin, pero que en
últim terme deriva de l'evolucionisme biológic que va sorgir a finals del siglo XIX. En el seu sentit clássic,
teoría segons la cual les societats han de pasar per sucesius estadis de desenvolupament. En un sentit més
actual, s'elimina la obligatorietat del tránsit per etapes pero es manté contradictoriament l'existencia d'alguna
clase de diferenciació.
Els seus orígens, que van desde mitjans fins a finales del segle XIX, amb Lewis Henry Morgan y Edward
Burnett Tylor com principal1s teórics, sostenen que la evolució de la humanitat pasa per tres fases:
salvatjisme, barbarie y civilizació. Per lo tant, els pobles anomenats `primitius' son anteriors e inferiors als de
cultura europea.
En canvi, a partir de l'observació de camp i sobre tot a partir de la descolonització, s' abandona per arbitraria y
eurocéntrica la suposada ineluctabilitat d'aquest esquema. Avui dia, es manté la trivial evidencia de que les
cultures evolucionen sense jerarquització, prestant més atenció alss fenómens d'aculturació.
2.13.1 Darwinisme
Charles−Darwin (1809−1882). Als 25 va ser escollit com a naturalista del vaixell
britànic Beagle, que havia de fer la volta al món en missió científica.
En aquell viatge va poder estudiar una gran diversitat d'animals i plantes, així com fòssils de grans animals ja
desapareguts, que el portaven a formular la teoria de l'evolucionisme. Per exemple, a les illes Galápago
(arxipèlag d'origen volcànic format per tretze illes situat a uns 1000 km de la costa de l'equador) va descobrir
espècies que no es trobaven a les terres continentals. Va descobrir 14 classes de pinsans, amb característiques
pròpies, de vecs diferents. L'explicació d'aquesta varietat
morfològica és que avantpassats del pinsans van arribar a les illes poc després de que arribessin les primeres
plantes. Per adaptar−se a les diferents condicions van evolucionar de manera diferent. Van cridar−li l'atenció
les tortugues i les iguanes. Fruit del viatge, va ser l'obra L'origen de les espècies (1859).
Es important tenir en compte dos aspectes molt distints de l'aportació de Darwin. Ell va recollir un gran
número de proves que demostraven que la evolución había tingut lloc i va elaborar la única teoría coneguda
sobre els mecanismes de la evolució de les especies. Aquests descubriments també van ser realizats per
Wallace de forma independent. El nom de Darwin se superposa en el record al de Wallace degut al gran
cúmul d'evidencies que Darwin va exposar amb gran claridad i força en el text de El origen de las especies.
Darwin coneixía algunes proves fósils i les va utilizar per demostrar el fet de l' evolució, encara cuan els
geólegs de la seva época no van ser capaço d'adjudicar dates exactes a dits fósils.
11
En 1862, l'eminent físic lord Kelvin va inquietar a Darwin al demostrar en la seva calitat d'autoritat, i avui
sabem que es va equivocar, que el Sol i, per tant, la Tierra, no podía tenir una antigüitat superior a 24 milions
d'anys. Tot i que aquesta estimació era molt més acertada que la data de 4004 a.C. que en aquell temps
ajudava l'Esglesia per la creació, no concedía el temps suficient que necesitava la evolució que Darwin
proposava. Kelvin va utilizar aquesta estimació i el seu inmens prestigi científic com eines en contra de la
teoría de la evolució. El seu error estava basat en la presunció de que el Sol lliberava calor mitjançant
combustió, en comptes de per fusió nuclear, una mica difícil de saber en aquella época.
L'evolucionisme Darwinista parteix de dues idees:
2.13.2 Lluita per la supervivència
Entre els individus de diferents espècies i, fins i tot, de la mateixa espècie, per poder assegurar−se els mitjans
de subsistència.
Aquesta lluita és deguda a que els recursos naturals són limitats, com va dir Malthus (1776−1836): la població
creix en progressió geomètrica i els aliments en progressió aritmètica.
2.13.3 Selecció natural
Dins de la lluita per la supervivència, els individus més ben adaptats al seu medi són el que tenen més
possibilitats de sobreviure. En conseqüència, són aquests el que tenen més possibilitats de procrear i tenir més
descendència, i per tant, són aquests individus més aptes els que transmetran les seves característiques
genètiques, i no els individus menys adaptats. Finalment, les característiques més adaptades s'acumulen
generació rere generació fins al punt d'originar una nova espècie. Lamark havia dit que les girafes tenien el
coll i les potes llargues degut als continus esforços per arribar a les branques més altes dels arbres.
Darwin dirà en canvi que espontàniament neixen alguns individus amb coll i potes més llargues que altres
individus.
• Punt que no explica la teoria Darwinista:
No distingeix entre modificacions (o alteracions d'un individu que, com no afecten el codi genètic, no passen a
la descendència) i mutacions (alteracions que per diverses causes com la radioactivitat, agents químics, raigs
X, la llum ultraviolada, etc., arriben a afectar el codi genètic i, per tant, poden transmetre a la descendència).
P.E. el cos musculós d'una persona que practica culturisme no serà heretat pels seus fillsperque no afecta el
seu ADN, en canvi, si algú està sotmès a dosis elevades de radiacions pot tenir filla amb greus modificacions.
2.13.4 Neodarwinisme
Defensada pels científics posteriors i seguidors de Darwin. Sorgeix per explicar les mutacions.
Mendel (1866). Aquest va descobrir les lleis hereditàries a partir de factors hereditaris (=gens) que transmeten
les variacions.
Morgan (1910). Va localitzar els cromosomes als gens. Les mutacions són canvis cromosomàtics.
James Watson (1953). Va descobrir que l'ADN és un constitutiu dels cromosomes.
¿Com explica les mutacions aquesta teoria?
− De forma natural o a l'atzar, afavorides per radiacions, agents químics, climàtics, etc.
12
− En el laboratori, a partir de la biotecnologia o biogenètica.
2.14 LLEIS DE L'EVOLUCIÓ
En el procés de l'evolució, moltes espècies han desaparegut, sense produir variacions, mentre que altres han
originat una llarga família. L'explicació podem tenir−la en les lleis de l'evolució.
Llei de la diversificació
El número d'espècies tendeix a augmentar amb el temps. P.E. els primats.
Llei de la irreversibilitat
No hi ha tornada enrere. Quan un òrgan es perd no es torna a recuperar. P.E. la cua del ximpanzé.
Llei de la perfecció
L'evolució tendeix a la perfecció. P.E. la de l'homo herectus a l'homo sapiens.
Llei del creixement cranial
El cervell tendeix a créixer en mida i qualitat.
2.15 ORIGEN DE L'ÉSSER HUMÀ
Darwin fa referència a animals i plantes. Al 1871 va publicar L'origen de
l'home, en que explica l'evolució de l'espècie humana, assenyalant
existències anatòmiques, fisiològiques i de comportament entre els humans
i els simis, la qual cosa ens porta a un origen comú.
Classes de simis:
Primat: tot tipus de mico.
Pòngit: tot tipus de mico però en especial l'antropomorf.
Antropomorf: simis més semblants als humans. P.E: el ximpanzé.
Orangutan: el menys antropomorf. Color vermellós, braços llargs i cames
curtes.
Goril·la: el més gran de tots els simis, inclosos els fòssils. P.E: Floquet de
neu.
Platerrins: antropomorfs d'Amèrica. Cua llarga i flexible.
Caterrins: igual que els platerrins però sense cua.
13
Ximpanzé: una mica més alt i proporcionat que l'orangutan.
2.16 CARACTERÍSTIQUES COMUNES DELS HUMANS AMB ELS PRIMATS
− Predomini de la vista sobre els altres sentits. En els humans s'ha calculat que el 80% de la informació rebuda
del món exterior prové de la vista. Els primats tenen una visió prolinomàtica.
− Mans prènsils i dit polze oposable que et permet agafar i subjectar tota classe d'objectes. Els pòngits tenen
també peus prènsils.
− Trenta−dos dents (setze + setze), en els humans són més petites.
− Reduït nombre de fills en cada embaràs. Generalment un de sol. Llarga dependència dels fills respecte la
família.
− Animals de vida social i capacitat de comunicació.
− Sistema nerviós desenvolupat. En particular el cervell.
2.17 CARACTERÍSTIQUES DIFERENTS DELS HUMANS AMB ELS PRIMATS
Cráni de gorila comparat amb cráni humà
Els èssers humans moderns son primats, així como els goriles, els lemurs i els ximpancés. En algún punt de la
evolució, el desenvolupament humà va continuar per un cami diferent. Tot i que existeixen moltes similituts
entre els èsers humans i els primats (especialment amb goriles y ximpancés), hi han diferencies fundamentals
que atestiguen l'evolució independent en els seus respectius desenvolupaments. Aquesta il.lustració dels cránis
d'un gorila i un ésser humà modern presenta algunes d'aquestes diferencies. El gorila poseeix llargs canins i la
seva mandíbula es més prominent que la dels membres de la línea dels homínids.
2.17.1 Bipedisme
14
Aguantar−se i desplaçar−se sobre les dues extremitats posteriors. Durant el període Miocè, fa uns quinze
milions d'anys, va tenir lloc una gran sequera i un retrocés dels boscos. Un gran nombre de primats
arborícoles van haver de davallar a terra i viure en zones descobertes o sabanes. Aquest canvi d'ecosistema o
adaptació a un medi nou va aportar el bipedisme que ha tingut gran importància d'hominització. Al veure's
obligat a viure a terra, l'homínid necessitava poder mantenir−se tant dret com fos possible per poder explorar i
vigilar atentament l'entorn per damunt de matolls i herbes.
Aquesta innovació va comportar modificacions corporals relacionades amb la configuració de la pelvis, i les
cames per caminar, que les mans quedessin lliures per a la utilització o fabricació d'instruments, o l'ús
d'armes; la reducció de la mandíbula , el creixement de la capacitat cranial i el conseqüent desenvolupament
del cervell; canvis en la columna vertebral.
2.17.2 El cervell complex
El cervell humà és molt més complet i desenvolupat i complet que el dels altres primats
i, proporcionalment, més voluminós que el de qualsevol altre animal.
Evolució del cráni humà
2.17.3 Capacitat lingüística
Deguda a l'organització cerebral i a una especial configuració dels òrgans de la parla, com la laringe i la boca,
que donen lloc a un llenguatge oral.
A diferència del llenguatge d'alguns animals, format per indicis emocionals, el llenguatge humà és
fonamentalment simbòlic, format per símbols convencionals.
El llenguatge possibilita l'organització social, la caça col·lectiva, la pesca, la recol·lecció agrícola...
2.17.4 Animals prematurs
És a dir, el nadó neix indefens i necessita la protecció dels progenitors durant molt més de temps que els altres
animals. És l'animal que té la infantesa més llarga, en la qual por rebre l'educació i la cultura necessària per
viure en la seva societat.
2.17.5 Ocupació planetària
15
Els humans són pràcticament els únics mamífers que viuen en qualsevol lloc del planeta i estan en procés de
viure en altres planetes.
Els animals s'adapten orgànicament o biològicament a les condicions físiques. En canvi, els humans fan que el
medi s'adapti a les seves possibilitats.
2.17.6 Sexualitat no exclusivament reproductora
En els animals la sexualitat té una funció reproductora que permet la continuïtat de l'espècie. En els humans la
sexualitat també té altres funcions com:
• L'eròtica, per cercar el plaer.
• Relacional, per crear vincles d'amor, d'afecte, d'amistat...
2.18 EL PROCÉS D'HOMINTIZACIÓ
És el procés d'evolució biològica que ha portat fins arribar a l'ésser humà actual, a partir dels primers
homínids. Aquest procés només pot saber−se per les descobertes de restes fòssils que fins ara han donat lloc a
hipòtesis discutides. Les troballes de Atapuerca han originat un canvi en l'arbre genealogic europeu.
Sigui com sigui, resumirem les etapes més important de l'evolució humana:
2.19 ELS AUSTROLOPITECUS (= simis del Sud)
Són els primers homínids que van aparèixer a l'Àfrica del Sud a finals de l'era terciària, fa uns cinc milions i
mig d'anys. Utilitzaven eines però no eren capaços de fabricar−ne. No podien parlar, feien crits com els micos.
Per lo general, els paleoantropólegs reconixen dues especies d' Homo antic: l' Homo habilis y el Homo
rudolfensis (tot i que tambié van poder existit d'alres).
El registre es confos perque la majoría dels fósils més antics identificats per els científics com especies d'
Homo en comptes d'australopitecins robustos que van vuire a la mateixa epoca.
En molts llocs, únicament la evidencia de dentes, mandíbules i peces de cráni −sense cap altre resta
d'esquelet− indica que fa ya 2,5 milions d'anys havien evolucionat nuevas especies de homínids amb dents
més petites.
ELs científics no sempre poden decidir si aquests fossils pertanyen a australopitecinos gràcils que van
sobreviure per més temps o als primers representants de l'Homo. Els dos grups son semblants esntre sí perque
es probable que l'Homo descendeixi directament d'una especie d'australopitecino gràcil.
2.20 L'HOMO HÀBILIS ( = hàbil o manyós)
Segurament una branca dels Austrolopitecus, més primitiva, l'Austrolopitecus gracilis, va derivar fa dos
milions d'anys cap al primer representant directe del gènere Homo, l'homo hàbilis. Anomenat així per la seva
fabricació d'estris de pedra per a la caça i el seu posterior trossejament. Cervell d'uns 700 cm³.
2.21 L'HOMO ERECTUS ( = dret)
És un nom poc apropiat perquè els seus anteriors homínids ha eren bípedes. L'evolució de l'homo hàbilis va
donar lloc a l'aparició, fa aproximadament un milió i mig d'anys, a l'homo erectus.
16
Coneixia la destral i el foc en gran mesura.
Des d'Àfrica es va estendre per Àsia i Europa. Cervell entre 800 i 100 cm³. La
forma del cos era força semblant a la dels humans actuals.
Cráni femení d'Homo erectus
Actualment els paleoantropólegs saben que l'home va evolucionar primer en África i que només va viures en
aquest continent durant un parell de milions d' anys. La primera especie humana que se sap es va dispersar en
gran número fora del continent africà i va ser descoberta per primer cop en el Surest asiátic. En 1891 el métge
holandés Eugène Dubois va trobar el cráni d'un homínid en la illa indonesa de Java, al que va anormenar
Pithecantropus erectus o `home mico erguit'. Actualment els paleoantropólegs es refereixen a aquesta especie
com Homo erectus.
L' H. erectus sembla haver evolucionat a l'África a partir de poblaciones anteriors d' H. ergaster, per a
continuació dispersar−se per Asia fa uns 1,8 milions d'anys. Els últims fósils coneguts d'aquesta especie,
procedents del riu Solo en Java, estan datats en fa uns 130.000 anys (datació que pot ser discutible). D'aquesta
manera l' H.erectus va ser una especie de gran èxit: es va dispersar ampliament (va viure a l'Àfrica i en gran
part d'Asia) i va gosar de llarga vida (posiblement va sobreviure durant més de 1,5 milions d'anys).
L' H. erectus tenía un cráni baix i arrodonit, front prominent i una capacitat craniana adulta d'entre 800 i 1.250
cm3, una mitja dos cops superior a la dels australopitecins.
Els seus ossos, inclós el cráni, eren més grossos que els de les especies anteriors. Unes prominents marques
musculars i grosseses árees reforzades en els ossos indiquen que el cos de l' H. erectus podía soportar forts
moviments i tensions. Tot i que tenía unes dents molt més petites que els australopitecins, la seva su
mandíbula era gran i fort.
En les décades de 1920 y 1930, l' anatomista i antropóleg físic alemany Franz Weidenreich va descobrir les
coleccions més famoses de fósils d' H. erectus en el yacimient d' Zhoukoudian, China, prop de Beijing.
Aquests fósils humans van rebre el nom de Sinanthropus pekinensis o Home de Pekín, tot i que més tard va
17
ser clasificat com H. erectus. En la cova d' Zhoukoudian es van trobar restes de més de 30 individus que
habíen viscut entre fa 500.000 i 250.000 anys. Aquests fósils es van perdre al començament de la II Guerra
Mundial, pero Weidenreich había fet unes répliques excelents dels seus descobrimientos. En excavacions
posteriors en aquest yaciment es van trobar més restes d' H. erectus.
A la Xina es troben altres yaciments importants de fósils d'aquesta especie com, per exemple, Lantian,
Yuanmou, Yunxian i Hexian. Els investigadors tambié han trobat gran número d' utensilis fabricats per l' H.
erectus en yaciments com Nihewan i Bose, a la Xina, i en altres llocs de antiguitat similar (al menys entre 1
milió y 250.000 anysñ d'antiguitat).
Desde el descubriment era un antepasat directe de l'home modern, inclós l' H. sapiens. Les últimes poblacions
d' H. erectus −tals com les del riu Solo en Java− poden haber viscut fa solament 50.000 anys, simultáneament
amb poblacions d' H. sapiens. L' home modern pot no haber evolucionat a partir d'aquestes últimes poblacions
d' H. erectus, un tipus d' homínid molt més primitiu. En canvi, poblacions anteriors d'asiátics orientals poden
haber donat lloc al H. sapiens.nto de l'H.erectus.
2.22 L'HOMO SAPIENS
El cráni de l'Homo sapiens neanderthalensis (en la imatge, a la esquerra), que presenta marcats arcs
superciliars, difereix considerablement del pertanyent al home actual, l'Homo sapiens sapiens, més arrodonit i
amb las parets óssies més primes.
Un descendent de l'homo erectus fa quatre−cents mil anys, va ser l'Homo Sapiens. A Europa aparegué fa
dos−cents mil anys i son coneguts com a neandertals.
2.23 L'HOMO SAPIENS SAPIENS
Fa cent mil anys va aparèixer a l'Àfrica una nova forma d'Homo Sapiens del qual deriven tots els humans
actuals del Paleolític superior. Va desplaçar els Neanthertals i van arribar a Amèrica i a Austràlia. Es
diferencien dels precedents del canvi en el crani, més voluminós.
Desenvolupen el llenguatge abstracte, conviu en societats de caçadors i pescadors. Fabrica eines, practica el
18
culte als morts i crea formes artístiques, com per exemple, les coves d'Altamira. Fa uns deu mil anys, amb el
Neolític, la humanitat entra en temps moderns.
La revolució neolítica es caracteritza per una progresiva sedentarització cultiu de plantes i domesticació dels
animals. Aquests canvis van portar un augment demogràfic, el naixement de ciutats, el comerç i l'intercanvi
cultural.
ELs fósils més antics trobats amb característiques esquelétiques típiques de l'home modern daten de fa uns
130.000 a 90.000 d'anys. Varies característiques clau diferencien els cránis de l'home modern dels dels
especies primitives: arcs superciliars poc marcats, cráni rodó i rostre aplanat o només ligerament prominent de
tamany reduit situat sota la part frontal del cráni. De tots els mamífers, només l'home té la cara posicionada
directament sota el lóbul frontal (l'área més adelantada del cráni). Com resultat, l' home modern tendeix a tenir
un front més alt que la que teníen el Neandertal i altres homínids primitius. La capacitad craniana de l'home
modern oscila entre aproximadament 1.000 i 2.000 cm3, essent la mitja d'aproximadament 1.350 cm3.
En es yaciments de Singha a Sudán, en Etiopía, Klasies River Mouth en Suráfrica y Skhûl en Israel els
científics han trobat restes de cránis dels primers Homo sapiens sapiens. Basant−se en aquests fossils, molts
cientifics conclueixen que l'home modern ya había evolucionat a L'Àfrica fa uns 130.000 anys i que en algun
moment fa 90.000 anys va començar a dispersar−se cap a diferents parts del món per una ruta a través de
l'Orient Pròxim.
3. PROCÉS D'HUMINITZACIÓ
S'han de distingir dos procesos en l'èsser humà:
El procés d'hominització i el procés d'huministació.
3.1 El procés d'huminització es el que estudia les modificacions i tranformacions biologiques i anatomiques
que van desde els primers primats a l'homo sapiens, segudes al bipedisme i la cerebració.
3.2 El procés d'huminitstació está relacionat amb el de homanització pero si aquell de tracte biologic, el
d'huminització incideix directament en la conducta i cultura i diferenciem l'èsser humà dels primats i altres
animals.
3. 2 CARACTERISTIQUES DEL PROCES D'HUMINITZACIÓ
3.2.1. Llenguatge articular i simbòlic, l¡èsser humà és l'únic animal que ha desenvolupat una comunicació
simbolica.
3.2.2 Degut a la necesitat vital de defensar−se i alimentar−se
3.2.3 Organització social per desenvolupar diverses nocions de cooperació dins del grup. Els distints son
reemplaçats per les operacions socials.
3.2.4 Fomentació del període d'aprenentatge. Lésser humà és l'animal que allarga més dependencia de la
infantesa amb els pares.
La interrelació d'aquestes caracteristiques ha donat lloc a la cultura romana que es una manera de seri d'existir
pròpia de l'èsser humà.
3.3 DESCRIPCIÓ D'AQUEST PROCÉS D'HUMINITZACIÓ
L'inici del procés d'huminització l'hem de posar en l'organització social. Una de les caracteristiques que hem
dit anteriorment. La devilitat de l'èsser humà és relació amb els animals i fa que busqui la cooperació dels
altres.
La segons causa d'aquest procés es el llenguatge articulat com a transmisor de diferencies.
19
3.4 QUÈ ENTENEM PER CULTURA?
Cultura és informació o coneixements humans que es transmeten de generació en generació uns coneixements
que no es trasmeten generalment escrits i es perden i deixen de ser cultura. Cal tenir en cmpte que la cultura es
una forma d'adaptació que ja no es fa per canvis genètics, i per tant, s'hagi d'aprendre i adaptar−nos a ella.
3.5 CARACTERISTIQUES DE LA CULTURA
3.5.1 La cultura humana és un procés que no s'hereda biologicament sino socialment. Com a consequencies
hem de dir que cultura i societat son correlatives, és a dir, no pot haver−hi una societat sense cultura i no pot
existir una cultura sense societat.
3.5.2 La cultura humana és plural; la cultura humana no és una cosa uniforme sinó que té moltes formes o
modalitats.
3.5.3 La cultura humana és simbolica, és a dir, que es transmet per llenguatge oral o escrit.
3.5.4 La cultura humana, primerament al reves dels pares i després de l'experiència dels avantpassats.
3.5.5 La cultura humana és historia i l¡èsser humà l'únic animal que té consciencia del temps o de la història.
Quan neix no comença desde zero, sino que ja es troba amb una tradició de coses i coneixements dels
avantpassats, que actualitza en el present i intenta adaptar−los en el futur.
3.6 EVOLUCIÓ DE LA CULTURA HUMANA
L'univers i els éssers vius estan sempre en evolució: No són estàtics sino que amb el temps van cambiant i
tendint a la perfecció.
Aquest fet tan evident és igualment cert en la cultura humana, pero hi ha unes grans diferencies.
3.6.1 La evolució genètica dels èssers vius és lenta i la cultura molt ràpida. Un petit canvi genètic es produeix
després de moltes generacions; un gran canvi cultural pot produir−se en poc temps per causa d'una guierra, un
nou descobriment etc.
3.6.2 La evolució genètica és involuntària i la cultural conscient o voluntària
3.7 DIVERSITAT BIOLÒGICA HUMANA
Des dels Austrolopitecus fins arribar als humans d'ara ha hagut
diferents espècies d'homínids. Les a prop de sis− cents milions de
persones de l'actualitat són individus que pertanyen a una mateixa
espècie: l'Homo Sapiens Sapiens. Per tant, podem dir, en cert sentit,
que tots els habitants de la Terra són germans, perquè tots tenim el
mateix origen.
Ara bé, aquesta única espècie es manifesta amb l'aspecte de la
diversitat biològica i cultural.
3.7.1 Diversitat Biologica
Es deguda a les diferències morfològiques entre els humans: color de
la pell, dels ulls, textura i forma del cabell, del crani, alçada, volum
20
corporal...
Aquestes diferències s'expressen amb els mots: raça, ètnia, població...
que cada cop tenen menys valor antropològica, atès que les diferències
que hi ha entre les persones de grups diferents sempre són inferiors a
les diferències individuals que hi ha entre persones del mateix grup
racial.
Les diferències exterior que presenten certes races són degudes a
l'adaptació al medi, com , per exemple, el color de la pell, forma del
cos, trets racials, etc...
3.7.2 Diversitat Cultural
És impossible assignar característiques psicològiques d'intel·ligència,
caràcter, etc. a una raça. Això no vol dir que no hi hagin diferències
intel·lectuals, econòmiques, tradicions, marginació, etc. Que no tenen res a veure amb aspectes externs.
3.8 REVOLUCIÓ CULTURAL
En els últims milers d'anys, els humans gairebé no han evolucionat
biològicament. Per contra, la humanitat ha seguit uns canvis enormes
cultural, especialment, en els últims dos−cents cinquanta anys.
L'evolució cultural s'ha imposat i ha deixat enrere l'evolució natural
biològica.
Els canvis genètics segueixen un ritme lentíssim, però els canvis
deguts a l'educació i l'aprenentatge social es difonen a una gran
velocitat. Així podem dir que l'ésser humà és un animal cultural, un
animal que aprèn socialment els seus comportaments.
Els animals tenen pautes de conducta innates. Els humans, en canvi,
estem oberts a nous estils de vida degut a la intel·ligència, societat,
capacitat lingüística... que configuren el que anomenem cultura.
21
3.8.1 Diferència entre civilització i cultura
La civilització és l'etapa més avançada de les cultures. Aquest
desenvolupament és tan material com social i ideològic. Per exemple;
Egipte, Grècia, Roma...
22