Guillem de Peitieu

ÍNDEX
PAG
• QUE ES................................................3
• LA VIDA I L'OBRA DELS AUTORS MES REIXITS.....................................4−7
• RECULL UN POEMA DE CADA POETA SELECCIONAT..................5−8
QUE ES
El català és una llengua romànica, que ha evolucionat a partir del llatí popular parlat en el país en temps dels
romans, amb influències de llengües pre−romanes i altres que per raons polítiques, econòmiques o culturals
havien confluït, amb lleis internes d'evolució lingüística.
Les classes cultes de la societat feudal llatina escrivien en llatí, però quan es dirigien al poble havien de
fer−ho en una llengua ben diferent, per això les lleis i els sermons religiosos eren traduïts a la llengua vulgar.
Com que els escrits que no són notarials manquen de data, i de vegades són copies posteriors a l'època de
redacció, és difícil precisar el moment en què aparegueren les primeres temptatives literàries en català, ja
foren textos profans o religiosos.
La poesia composta per al poble i en la seva llengua, no en la de la literatura convencional dels cercles
cortesans, sovint no es degué arribar a escriure, o a tot estirar, es devia anotar en copies destinades a morir.
Per això s'ha perdut quasi per complet, i la lírica cortesana, en un intent d'ennoblir aquesta, rebutjà altres per
ser massa plebees.
La poesia trobadoresca és desenvolupà des de mitjan segle XII, a les classes cultes, però era consumida per les
classes populars, i escrita en una llengua vulgar que no era la mateixa del poble, el provençal.
El provençal s'utilitzava per a la poesia, i el català per a la prosa (novel·les, narracions curtes, lleis...).
Els autors que escrivien versos en llatí eren poetes, però qui ho feia en provençal s'anomenava trobador.
Els trobadors catalans escrivien en provençal per la proximitat geogràfica; pels llaços polítics que hi havia
entre Provençal i Catalunya, que es reforçaren per l'enllaç de Ramon Berenguer III amb Dolça de Provençal;
les relacions econòmiques; perquè les dues llengües procedien del llatí i pel prestigi de la lírica trobadoresca.
LA VIDA I L'OBRA DELS AUTORS MES REIXITS
Guillem de Peitieu
Guillem de Peitieu, VII conté de Poitiers i IX duc d' Aquitània, és el primer trobadors conegut, el primer poeta
de llengua occitana d'obra conservada i, com diuen els occitans: "son los vèrses mai ancians escrits en una
lenga europèa modèrna".
Va néixer l'any 1071. Va esdevenir duc d'Aquitània el 1086 i va morir el 1126. Fou un important senyor
feudal, que posseïa més terres que el mateix rei de França. Va lluitar al costat del rei d'Anglaterra contra
1
França i el 1101−1102 va participar en una expedició−croada a Terra Santa, amb resultats molt decebedors.
Va casar−se, molt jove l'any 1089 amb Ermengarda d'Anjou, de qui es va separar aviat (1092). Va tornar−se a
casar l'any 1094 amb Felipa, filla del comte de Tolosa, de qui es va separar també cap el 1115. Les dues dones
es van retirar a l'abadia de Fontevrault, fundada pel reformador bretó Robert d'Abrissel, pel que Guillem deia
que estava disposat a fundar una abadia de putes, l'abadessa de la qual seria les més bufona.
Va ocupar sense cap dret el comtat de Tolosa i va mantenir escandaloses relacions amb la vescomtessa de
Châtellerault, essent excomulgat pel bisbe de Poitiers l'any 1114 (a qui va amenaçar amb l'espasa quan
pronunciava la fòrmula d'excomunió i a qui no va matar ja que no volia ajudar−lo a entrar al paradís) i, més
tard, pel bisbe d'Angulema. El retrat d'aquesta dona nomenada Maubergeonne i coneguda com Dangerosa, la
portava a l'escut, ja que Guillem deia que volia tenir al seu costat a la batalla la que tenia al seu costat al llit.
Aixecada la seva excomunió el 1117, va auxiliar a Alfons el Batallador i va participar de la batalla de Cutanda
(al costat de Calamoncha) el juny de 1120.
La seva neta, Eleonor d'Aquitania, va ser la dona del rei d'Anglaterra, Enric II Plantagenet, i mare de Juan
Sensaterra (Rei Jove), de Ricard Cor de Lleó y Gofred de Bretanya. Podem dir que som en el cor més viu de
la tradició trobadoresca. És una qüestió destacada en la seva vida:
VAIG DE NO−RES AQUEST VERS FENT
Vaig de no−res aquest vers fent:
no m'hi contemplo, ni altra gent,
no diu jovent, ni d'amor sent
el devessall.
Quan l'he trobat, jo era dorment
dalt d'un cavall.
No sé pas l'hora que em véu nat,
no sóc alegre ni entristat,
no sóc feréstec ni ensucrat.
En alta vall,
de nit vaig ser ben fetillat
damunt davall.
2
Potser dormia i no ho sabí,
si era despert, no ho coneguí.
Del cor, que un dol em migpartí,
resta un penjall.
Però no en servo, us ho puc dir,
cap esgarrall.
Temo morir, car sóc malalt.
Ho diuen tots i és el que em val.
Reclamo metge curial.
Mal agafall!
Si ell em guareix, serà com cal,
si no, brivall.
Tinc una amiga, sóc cortès.
Mai no la viu ni m'ha fet res
que em doni goig o em sigui pes.
No n'he treball
car cap normand hi ha ni francès
pel meu fogall.
Mai no la viu, i l'amo fort.
No m'ha fet bé ni m'ha fet tort;
quan no la veig, visc en deport.
Em jugo un gall
que altres més belles dins el cor
em fan estrall.
Guillem de Cabestany
3
El trobador rossellonès Guillem de Cabestany (1162−1212) adquirí extraordinària
celebritat a causa de la llegenda amb què fou voltada la seva mort:
Guillem de Cabestany fou un cavaller de la contrada del Rosselló, que confina amb Catalunya i amb el
Narbonès. Fou molt avinent de la persona, molt preuat per les armes, la cortesia i el servei. A la seva contrada
hi havia una dama que es deia madona Soremonda, muller d'en Ramon de Castell Rosselló, que era molt
noble, ric, dolent, brau, fer i orgullós. En Guillem de Cabestany amava la dama per amor i d'ella cantava i feia
les seves cançons. I la dama, que era jove, alegre, gentil i bella, el volia més que res del món. I això fou dit a
en Ramon de Castell Rosselló; i ell, com a home irat i gelós, inquirí tot el fet i sabé que era cert, i feu guardar
la seva muller. S'esdevingué un dia que Ramon de Castell Rosselló es trobà amb Guillem de Cabestany, que
anava sense gran companyia, i el matà; feu−li treure el cor del cos i feu−li tallar el cap; i el cor el féu portar a
casa seva, i el cap també; i féu rostir el cor i cuinar a pebrada i el féu donar a menjar a la seva muller. Quan la
dama l'hagué menjat, Ramon de Castell Rosselló li digué: "Sabeu què heu menjat?". I ella digué: "No, però
m'ha semblat una vianda molt bona i molt saborosa". I ell li digué que era el cor de Guillem de Cabestany el
que havia menjat, i perquè ho cregués feu portar el cap da
vant d'ella. Quan la dama va veure i va oir això, perdé la vista i la oïda. Quan revingué va dir: "Senyor, m'heu
donat un menjar tan bo que mai més no en prendré un altre". Quan ell ho sentí corregué amb la seva espasa i
volgué ferir−la al cap; però ella corregué a un balcó i es deixà caure, i així morí. I la nova corregué pel
Rosselló i per tot Catalunya que en Guillem de Cabestany i la dama havien estat morts tan malament i que en
Ramon de Castell Rosselló havia donat el cor de Guillem a menjar a la dama. Hi hagué gran tristesa per totes
les contrades; i la queixa arribà al rei d'Aragó, que era sentor d'en Ramon de Castell Rosselló i d'en Guillem
de Cabestany. I anà a Perpinyà, al Rosselló; i féu venir davant Ramon de Castell Rosselló; i quan fou vingut el
féu empresonar, li prengué tots els seus castells i els féu derrocar; i li llevà tot quant tenia i el féu portar a la
presó. I després féu portar Guillem de Cabestany i la dama a Perpinyà i posar−los en un monument davant la
porta de l'església; i féu esculpir sobre el monument com havien estat morts; i ordenà que per tot el comptat de
Rosselló tots els cavallers i les dames els vinguessin a fer aniversari cada any. I Ramon de Castell Rosselló
morí a la presó del rei
S'ALLARGA EL DIA EN TENDRE EXCÉS
S'allarga el dia en tendre excés,
les flors esclaten pels vergers
i els ocells coregen llurs rims
pels bardissars, que feia ombrers
el fred; mes ara pels alts cims
i entre les flors i els branquells prims,
piulen en gaia volior.
I jo m'enjoio amb tal clamor
car tinc al cor un goig d'amor,
4
de què un desig molt dolç ha eixit.
Fix com la serp al sicomor,
no me'l traurà el malreeixit.
Tot altre goig esdevé oblit
davant l'amor que, ai las, no em val.
Des que menjava el fruit fatal,
Adam, de què ens perdura el mal,
més bella no n'ha fet el Crist:
cos preciós, dels ulls regal,
blanc i fi, com mai no s'ha vist ...
Tan bella és, que en resto trist,
car ella en mi no para esment.
Poc que jo vull fer−me'n absent,
que mai l'amor que ara m'encén
pugui fer via a altres destins,
car, a cops, tal deseiximent
fa que s'escampi fora i dins.
L'amor cobreix els meus camins
talment és ric de flors l'hisop.
I estimo tant que més d'un cop
tinc por que la mort m'és a prop.
Prou l'Amor vull, prô m'és hostil,
i això em lacera a tot estrop.
El foc que em crema és tal, que el Nil
l'extingiria igual que un fil
aguantaria un tron d'honor.
5
Mes jo tot sol mantinc l'ardor
del meu amor, ric de temor,
de fins desigs, d'angoixa greu,
i m'engrogueixo de color.
Prô si fos vell i volgués Déu
que ella em veiés blanc com la neu,
no em sentiria ni un lament.
Perquè midons torna valent
el desvalgut i el malcontent.
Que tal qui és franc, d'humor tranquil,
si no estimés dama avinent
per tothom fóra esquiu o vil.
D'on amb qui és digne sóc humil
i uso d'orgull amb el dolent.
Joglar, mal que ja és lluny l'abril,
vés als amics, parla−hi gentil,
més amb Raimon, baró excel.lent.
Que el mal m'és un plaer subtil,
i l'escàs bé, dolç nodriment.
Bernart de Ventadorn
Bernart de Ventadorn (1147−1170) es un dels gran trobadors de l'etapa anterior a Guillem de Berguedà. Es
lògic, doncs, que sigui esmenten per Víctor Balaguer en la seva ampliació de la nova de Ramon Vidal de
Besalú.Poc sabem de la seva vida, fill d'uns servents del castell de Ventadorn. Va conèixer les corts
trobadoresques de Tolosa i de Leonor d'Aquitania.
Unes quaranta cançons constitueixen el cançoner de Bernart de Ventadorn, totes elles dedicades a l`anàlisi de
la passió amorosa, mancades d'anecdotari i de preocupacions socials, polítiques i moralitzadores.
Ventadorn, diu Martí de Riquer, "es considerado el mejor de los trovadores y uno de los más altos poetas
amorosos de todos los tiempos", i afegeix que té una "poesía exclusivamente dedicada al amor, que insiste en
6
la sinceridad, dentro de un tono melancólico y nostálgico, escrita con una gran claidad de estilo y de
conceptos".
Ventadorn coneixia molt bé la poesia de Ovidi, cosa evident en varis passatges de les seves obres.
L'estructura dels seus poemes és d'una gran perfecció, sense cercar exageracions i formes violentes, amb una
sabia combinació dels versos i de les estrofes.
La vida del de Ventadorn afirma que va morir al monestir cistercenc de Dalon, on també es va retirar el
trobador
QUAN VEIG L'ALOSA ALETEJAR
Quan veig l'alosa aletejar
joiosa al raig matinador,
com defalleix i es deixa anar,
que el cor li vessa de dolçor,
tan gran enveja m'ha copsat
d'aquell ocell que veig joiós,
que em meravell que el cor, dardat
pel gran desig, no en resti fos.
Ai las, que poc que sé d'amar,
tant que me'n creia sabedor!
Perquè d'amar no em puc estar
la qui no sap raó d'amor.
Roba el meu cor, que és furt malvat,
i el cor del món i el seu, tots dos,
i fuig, deixant−me, en soledat,
desigs ardents, cor anhelós.
Senyor de mi no só d'ençà
d'aquell instant enfollidor
que em va deixar sos ulls mirar,
7
mirall plaent de gran claror.
Oh mirall, des que m'hi he guaitat,
m'he mort endintre sospirós,
car ensinsant−m'hi, m'hi he ofegat,
així en la font Narcís formós.
Dames que em feu desesperar
ja no em tindreu per defensor,
que si us solia perdonar
ara heu perdut el meu favor.
Veig que cap dama no m'ha aidat
davant la qui em forneix dolors,
car totes sou en falsedat
iguals a infondre les llangors.
La meva dama advera pla
que és dona, cimbell traïdor;
oblida el que ha de desitjar
i fa allò que és ofenedor.
Caigut avall, só malfadat
com foll que es llança als xucladors.
De massa enlaire que he pujat
ara em fereix un fat irós.
De pietat ja no n'hi ha
− jo mai no en fui coneixedor −,
car qui l'hauria de servar
no en té pas gens. Qui en té, Senyor?
8
Oh, quina estranya crueltat,
deixar que em mori, dolençós,
orbat de bé i de pietat,
sense l'ajut d'ella, amorós!
Puix que no em val plorar o pregar
ni el dret que tinc pel meu dolor,
i el meu amor és ben en va,
ja no li faig cap més llaor.
M'allunyo d'ella, ja he finat,
m'ha mort i marxo malmirrós
no sé pas on, exiliat
de sa volença, entre foscors.
Tristany, si res no us he donat,
és perquè fujo, corcuitós,
d'amor i joia bandejat,
deixant el cant, a exili o
BIBLIOGRAFIA
• INTERNET (GOOGLE,ALTAVISTA)
• ENCARTA 2000
• APUNTS D'ALTRES ANY
9