Gramática de la lengua catalana

Ús de l'apòstrof
* L'article masculí o femení (el/la) singular s'apostrofa (l') sempre que va davant d'un mot començat en vocal
o h.
Excepció: l'article la no s'apostrofa quan el mot següent comença en i/u (hi/hu) àtones.
També son excepció els casos següents:
• La e, la efa, la hac, la ela...
• La una ( hora del rellotge )
• La asimetria, la anormalitat...
• La ira, la host
* La preposició de s'apostrofa (d') quan va davant d'un mot començat en vocal o h.
* Els pronoms febles em, et, es, el, la, en, s'apostrofen (m' , t' , s' , l' , l' , n' ) quan van davant del verb i
aquest comença en vocal o h.
Excepció: el pronom la no s'apostrofa quan el verb comença en i/u (hi/hu) àtones.
* Quan cal combinar més d'un pronom entre ells o amb el verb, l'apòstrof sempre va tan a la dreta com es
pugui.
* Les combinacions pronominals la hi i se us no s'apostrofen mai.
* En les següents combinacions, fem la contracció entre la preposició i l'article : a + el/els ( = al/als) ; de +
el/els ( =del/dels ); per + el/els ( = pel/pels). També fem una contracció entre els mots ca ( = a casa de ) +
el/en (=cal/can). Recorda que desfem la contracció quan el mot següent comença per vocal o h.
Guionet en els numerals. Separació de mots a final de ratlla.
* En les expressions numèriques utilitzem el guionet (−) entre les desenes i les unitats (38 = trenta−vuit) i
entre les unitats i les centenes (500 = cinc−cents). En el cas dels números del 21 al 29, hem d'usar dos
guionets ( 25 = vint−i−cinc ).
* A final de ratlla, separem amb guionet els dígrafs (conjunts de dues lletres representant un so) següents: r−r
; s−s ; l−l ( ela geminada) ; i−x ; t−x ; s−c ; t−g ; t−j. No es poden separar mai els següents: gu; qu; ny; ll
(ella)
* A final de ratlla no deixem mai cap vocal sola: ni inicial de paraula ni final. Sí, en canvi, que s'admet
d'escriure una vocal sola en síl·laba inicial, si va precedida de l'article apostrofat (l') o la preposició (d') o
algun pronom també apostrofat (m', t', s', l'...)
Síl·laba tònica i síl·laba àtona. Mots àtons
* En general una paraula té tantes síl·labes com vocals. S'exceptuen d'aquesta regla les paraules que contenen
un diftong: una síl·laba formada per dues vocals que es pronuncien alhora. Una de les dues vocals ha de ser I
o U.
1
* Els diftongs en català son:
• Decreixents: ai ; ei ; oi ; ui
au ; eu ; ou ; uu (pocs casos)
• Creixents : g/q + u/(ü) + a,e,i,o
* No formen diftong:
• Les combinacions en què diem les dues vocals separadament i marquem amb una dièresi (¨) la segona
vocal ( ra−ïm)
• El grup −ix− precedit de vocal (cai−xa)
• Les combinacions de tres vocals en que la del mig es i o u, ja que aquestes vocals tenen aleshores
valors de consonant (no−ia)
* Segons el nombre de síl·labes els mots poden ser monosíl·labs (una síl·laba) o polisíl·labs ( mes d'una
síl·laba). Els mots polisíl·labs poder ser bisíl·labs (2), trisíl·labs (3), tetrasíl·labs (4), etc.
* En ser pronunciats, els mots polisíl·labs tenen sempre una síl·laba mes forta que les altres. S'anomena
síl·laba tònica. I les altres son anomenades síl·labes àtones (fi−nes−tra). Segons la posició de la síl·laba tònica,
un mot es polisíl·lab per ser agut ( si la tònica es l'ultima), pla ( la penúltima) o esdrúixol (l'antepenúltima).
* Els mots monosíl·labs poden ser tònics (la majoria) o àtons, segons que siguin pronunciats amb mes o
menys intensitat. Son àtons mots gramaticals com : els articles (el, la , els, les, un , uns) i les contraccions
(preposició + article); els pronoms febles (em, et, es...); les preposició febles (a, en, de, amb, per); algunes
conjuncions (i, o, ni...)
Accentuació
En català hi ha dues classes d'accent gràfic: l'accent greu o obert (`) i l'accent agut o tancat (´)
Quan calgui accentuar la lletra a, ho farem sempre amb un accent obert : à/À.
Si hem d'accentuar una i o una u, l'accent que hi posarem serà sempre l'accent tancat ( í/Í ; ú/Ú.
En el cas d'haver d'accentuar una e o una o, cal mirar primer si, segons la pronunciació, es tracta d'una [ ] o
d'una [o] oberta; o d'una [e] o d'una [o] tancada. En el primer cas, l'accent gràfic serà obert: è/È , ò/Ò ; i en el
segon , tancat : é/É , ó/Ó.
Va bé recordar algunes sèries en que els mots s'accentuen sempre de la mateixa manera:
• Formes verbals: veuré, llegiré, serraré...; vingué, begué, digué; entretingués, marxés, veiés, calqués...
• Numerals: sisè, desè, vintè, quarantè
• Gentilicis: francès, portuguès, aranès
• Adjectius derivats: verdós, plujós, relliscós
• Mots derivats acabats en −ència: abstinència, eficiència, dissidència...
• Substantius derivats: afecció, estimació, impressió, informació...
Els mots aguts s'accentuen quan tenen una d'aquestes terminacions: a, e, i, o , u; as, es, is, os, us,; en, in.
No s'accentuen els mots aguts que acaben en diftong decreixent ( tornareu)
2
S'accentuen els mots plans que no tenen cap de les terminacions anteriors. Sí que s'accentuen els mots plans
que acaben en diftong decreixent (tornàveu).
Tots el mots esdrúixols van accentuats en català (recorda que son esdrúixols mots com: ciència, història,
església, pèrdua...)
L'accent gràfic serveix també per discriminar paraules que s'escriuen igual. Aquí en tens una llista: bé, béns,
bóta, bótes; Déu, déus, adéu; dóna, dónes; és, sóc, són; fóra; mà; més; món, rodamón; móra, móres; nét, néta,
néts, nétes; ós, óssa, óssos, ósses; pèl, pèls; què (darrera preposició i interrogatiu ) sé; sí, sís; té; ús; véns,
vénen, vés, vós.
La dièresi (¨)
Escrivim dièresi damunt la lletra u quan va darrera de g o q i davant d' e, i : aigües, pingüí, qüestió, obliqüitat.
Quan dues vocals continues, una de les quals es una i o una u, no son pronunciades formant diftong, ho
indiquem amb la dièresi: raïm, peüc, veïnat. Però si hi va accent gràfic, ja ho indica aquest: Lluís, (Lluïsa)
Traduís (Traduïssis)...
Igualment, si una i enmig de dues vocals no és consonant (perquè es tònica, per exemple) ho marquem amb la
dièresi: conduïa, beneïen... si hi ha d'anar accent gràfic, no s'hi posa dièresi: conduís, conduíem...
Mira de recordar els casos següents en que sempre hi ha dièresi:
• participi passat (−it) dels verbs acabats en vocal + ir: conduït, construït, beneït, proveït...
• present de subjuntiu dels verbs acabats en vocal + ar: suïs, estudiïn, creï, canviï...
Excepcions:
• Els temps d'infinitiu, gerundi, futur i condicional dels verbs acabats en vocal + ir s'escriuen sense dièresi:
traduït, traduint, traduiré, traduiria.
• Els mots acabats en els sufixos −isme, − ista, i els començats en els prefixos re−, anti−, co− ... també van
sense dièresi: arcaisme, egoista, reimpressió, antiimperialisme, coincidència.
Morfologia del substantiu
El substantiu o nom és una paraula que pot flexionar−se segons quin sigui el seu gènere o nombre.
El gènere del substantiu
Generalment el gènere del substantiu quan designa coses o idees abstractes és arbitrari però quan designa
persones o animals que pertanyen als dos sexes fan el femení de diverses maneres:
• Solem afegir una −a al masculí. ( avi, avia ; pintor, pintora )
• Els substantius acabats en −e, −o, −u àtones solen fer el femení canviant aquestes vocals per −a. ( alumne,
alumna ; ministre, ministra ; arquitecte, arquitecta...)
• De vegades es forma el femení afegint al masculí −na, −ina, −esa. ( orfe, òrfena ; heroi, heroïna ; metge,
metgessa )
• N'hi ha que tenen terminacions pròpies com −riu, −ologa ( emperador, emperadriu ; filòleg, filòloga )
• En un nombre reduït de casos, el masculí es forma a partir del femení afegint−hi −ot. ( abella, abellot ;
bruixa, bruixot ; perdiu, perdigot )
• Alguns masculins i femenins tenen una arrel (lexema) diferent ( amo, mestressa ; marit, muller ; home,
3
dona ; cavall, euga ; pare, mare ; oncle, tia ; marrà, ovella ; boc, cabra )
• La mateixa forma, de vegades, serveix per al masculí i per al femení, son els mots acabats en −aire, −ista,
−cida. ( boletaire, drapaire, modista, artista, suïcida, homicida )
• Alguns noms d'animals son invariables i aleshores hem d'especificar si son mascles o femelles ( la
sargantana mascle, la sargantana femella )
També tenim substantius que canvien el seu significat segons el gènere:
Masculí
Un albor
El canal
El canalla
El casset
El clau
Femení
Una albor
La canal
La canalla
La casset
La clau
Significat
Blancor, llum d'alba
Conducte, canonada
Mainada
Cinta
D'obrir i tancar
La clímax
Figura retòrica, etapa final
La còlera
La coma
La cremallera
La delta
Una editorial
La fi
La guia
La levita
La llum
Una ordre
Una paleta
La planeta
La pols
La pudor
La salut
La son
Ràbia
Altres sentits
Altres sentits
Lletra de l'alfabet grec
empresa
El fina, l'acabament
Document, llibre
Peça de vestir
Resplendor, claror
Manament
Eina
Destí d'una persona
Partícules en suspensió
Mala olor
Estat de l'organisme
Ganes de dormir
La talent
Gana, apetit
El terra
Significat
Peix
Via d'aigua
Malvat, bergant
Magnetòfon
De clavar
Gradació, moment
culminant
Epidèmia
Quadre clínic greu
Ferrocarril
D'un riu
Article
Objectiu, finalitat
Persona
Persona
Aparell
Contrari de desordre
Ofici
Astre
Batec
modèstia
Salutació
Dormida
Moneda, aptitud
intel·lectual, disposició
d'ànim
Sol, paviment
La terra
El vall
Excavació, fossa
La vall
El vocal/la vocal
Persona d'una junta
La vocal
Plana, camp, sorra
Depressió entre
muntanyes
lletra
El clímax
El còlera
El coma
El cremallera
El delta
Un editorial
El fi
El guia
El levita
El llum
Un ordre
Un paleta
El planeta
Els pols
El pudor
El salut
El son
El talent
S'ha d'anar amb compte amb els mots dels llistats següents perquè sovint es confonen de gènere:
Son masculins:
Els afores, un anell, un avantatge, el bacteri, el carrer, el compte, el corrent, el desavantatge, el deute, el dot, el
dubte, un edelweiss, un escafandre, un espinac, un estratagema, el front, el full, un interviu, el llegum, el
lleixiu, els narius, un orde, un orgue, el pebre, el pendent, el rancor, el senyal, el radiocasset, el termit
4
(insecte), el titella.
Son femenins:
Una àgape, una allau, una amargor, una anàlisi, una ancora, una aroma, una au, la cercavila, la calor, la claror,
la crep, la dent, la dracma, una escalopa, una esplendor, la frescor, la gènesi, la grip, la magneto, la mare, la
marató, la nespra, una olor, les postres, la psicoanàlisi, la remor, la resplendor, la resta, la sida, la síncope, la
síndrome, la suor, la torpor, la verdor, la videocassette.
El Nombre del substantiu
• La majoria dels substantius formen el plural afegint una −s al singular ( arc, arcs ; senyor, senyors ; llibre,
llibres ; bou, bous )
• Els substantius que acaben en −a àtona la canvien per −es ( taca, taques ; raça, races ; taronja, taronges ;
formiga, formigues)
• La majoria de noms acabats en vocal tònica afegeixen −ns ( mà, mans ; marró, marrons ; humà, humans ;
bé, béns ; pi, pins )
• els substantius masculins aguts acabats en −s, −ç, −x, −ix, −tx fan el plural afegint −os. ( gos, gossos ; lluç,
lluços ; sufix, sufixos ; despatx, despatxos )
S'ha de vigilar amb alguns monosíl·labs i alguns mots plans que no mes afegeixen una −s ( apèndixs, artífexs,
calçs, còdexs, falçs, hèlixs, índexs, linxs, tòraxs, vèrtexs )
• Els substantius acabats en −sc, −st, −xt, −ig, poden fer el plural afegint −s o −os ( quioscs o quioscos ; gests
o gestos ; texts o textos ; assaigs o assajos )
Els mots invariables
Alguns mots tenen una única forma per al singular i per al plural
• Els dies de la setmana ( llevat el dissabte i el diumenge ) ( dilluns, dimarts, dimecres, dijous, divendres )
• Altres mots com: ens, fons, pols, temps, tos, urbs, albatros, alies, atlas, alferes, bíceps, caries, galimaties,
glotis, herpes, llapis, judes, mecenes, pàncreas, pelvis, piscolabis...
• Alguns mots compostos:
comptagotes, milhomes, obrellaunes, penja−robes, portamonedes, salvavides, t trencaclosques, paracaigudes...
• Els mots que acaben en −us ( cactus, anus, arquetipus, cirrus, sinus, cosinus, globus, eucaliptus, fetus, ficus,
focus, prototipus, pus, tipus, virus, porus, lapsus, hiatus...)
• I alguns mes que només tenen forma en plural: les acaballes, els afores, les alicates, les beceroles, les
bermudes, els calçotets, els enagos, els huns, les noces, les núpcies, les pampallugues, les pessigolles, les
setrilleres, els sostenidors...
La vocal neutra
Representem el so de la vocal neutra amb a o amb e segons que en un altre mot de la mateixa família el so de
la vocal neutra sigui pronunciat clarament amb [a], amb [] o amb [e] : taula: teulada; teula: teulada.
En el cas dels verbs, la pronunciació tònica de la primera persona del present d'indicatiu ens indica com cal
escriure la vocal de l'arrel: afaito: afaitaré; nedo, nedava.
En aquest segon cas, son excepcions, les formes dels verbs néixer, treure, jeure, fer i saber ( i derivats ) en que
5
escrivim a sempre que l'arrel del verb sigui àtona: naixia (neixo) ; traurem (trec) , jauria (jec); faran (fem),
sabreu (sé).
O − U àtones
En els mots derivats escrivim o/u segons el primitiu: foc: foguera ; culpa: culpable.
Igualment en els verbs: la pronunciació de la primera persona del present d'indicatiu indica com cal escriure,
o/u, les formes en que aquesta vocal sigui àtona: obro, obria; jugo, jugaré.
Excepcions:
• Els mots següents es consideren pseudo−derivats ( o falsos derivats ) dels que van entre parèntesis; no
segueixen la regla de la derivació: bucal (boca); dulcificar (dolç); curvatura, curvilini (corb); mundial
(mon); humà, humanisme (home); juvenil (jove); nutritiu, nutrició (nodrir); titular, intitular (títol);
vulcanisme, vulcanòleg (volcà).
• En els verbs següents escrivim la vocal de l'arrel o sempre que sigui àtona: cosir, collir, escopir, tossir i
sortir ( i derivats ): cosiré (cuso), collia ( cullo), escopiran (escupo), tossien (tusso), sortiré (surto).
• I en els verbs poder i voler seguim la mateixa norma que en el cas anterior, llevat d'algunes formes: podia,
podré, (puc) volem, voldríem ( vull). Però: puguem , pugueu, vulguem, vulgueu.
Vocal neutra (II)
Els substantius acabats en el so de la vocal neutra s'escriuen, en el singular, amb la lletra e si son masculins. I
amb la lletra a, si son femenins : alcalde, taula.
Algunes excepcions son:
• Masculins acabats en −a : els noms acabats en −arca (monarca), −ista (pianista), −cida (suïcida), −ta (
poeta) −ma ( panorama)
• Femenins acabats en −e : base, catàstrofe, classe, febre, llebre, frase, higiene, imatge, mare, piràmide, sèrie,
superfície, torre; Carme, Irene, Matilde; calvície, cúspide, sístole, diàstole, efígie, el·lipse, intempèrie,
laringe, sílice.
Al plural, escrivim sempre −es : alcaldes, taules. En aquest cas, cal tenir en compte els canvis que la
terminació −es origina en alguns mots ca − ques ( vaca; vaques ) ; ça − ces ( plaça, places) ; qua − qües (
pasqua, pasqües ) ; ja − ges ( esponja, esponges) ; ga − gues ( figa, figues ) gua − gües ( llengua, llengües )
Aquesta regla no té cap excepció
Pel que fa als adjectius, els que acaben en vocal neutra al singular poden ser:
• D'una sola terminació (igual per al masculí i per al femení):
• e: noble, lliure, notable
• a: agrícola, belga, nòmada
• De dues terminacions: e per al masculí i a per al femení: ample/amplia; negre/negra; pobre/pobra.
Al plural, sempre −es: lliures, belgues, amples, pobres.
O − U àtones (II)
6
La forma del plural d'alguns mots, pronunciats [us] en català oriental, es escrit −os: boscos, passos,
complexos, textos, lluços.
Però, els noms que acaben en −u al singular, fan el plural en −us: liceus, europeus, daus.
Alguns noms son invariables ( fan el singular i el plural igual ) cactus, porus, globus, sinus, cosinus, tipus.
La primera persona del singular del present d'indicatiu de molts verbs, pronunciada [u] en català oriental,
s'escriu −o: canto, temo, serveixo, dormo.
La vocal neutra (III)
En les terminacions verbals, la vocal neutra es escrita −a quan es l'últim so del verb ( acaba, cantava, tancaria)
i −e quan va darrere ser un altre so ( acaben, cantàvem, tancaríeu, córrer)
Les úniques excepcions son les següents:
• les formes: obre, corre, vine, omple.
• Els infinitius dels verbs acabats en −re: ploure, caure, moure, seure, plaure, beure
Com a conseqüència de les regles anterior, cal tenir en compte alguns canvis que es poden originar al final
dels verbs: −ça −> ces ( comença, comences); −ca −> ques (tanca, tanques ); −ja −> geu ( menja, mengeu);
−ga −> guem (frega, freguem ); antre altres.
La vocal neutra (IV)
A vegades no hi ha cap regla que ens pugui ajudar a recordar com s'escriuen alguns mots. Per això, cal
consultar amb assiduïtat el diccionari i intentar de recordar els mots mes corrents. Pel que fa a la vocal neutra,
mira de recordar els següents:
• S'escriuen amb e:
Ànec, assemblea, Caterina, Ebenista, efeminat, Empordà, Empúries, enyorar, espàrrec, esparreguera,
meravella, monestir, polseguera, punxegut, sergent, treball.
• S'escriuen amb a:
Amanida, ambaixada, arracades, arravatar−se, assassí, avaluar, avaria, darrere, davant, racó, ramat, rancor,
sanefa, Sardenya.
O − U àtones (III)
Com en el cas de la vocal neutra, també en els mots que s'escriuen amb o o be u àtones, no hi ha sempre
regles fixes i cal acudir al diccionari o recordar alguns mots mes corrents, com es ara els que segueixen:
• S'escriuen amb o:
Assortir, avorrir−se, botifarra, brúixola, cobrir, complir, Empordà, govern, Hongria, Joan, joglar, joventut,
nodrir, polir, Romania, sofrir, sorgir, sospirar, tonyina, torró.
I els següents, que acaben en −ol:
7
Capítol, consol, esdrúixol, furóncol, plànol, rínxol, cérvol, escrúpol, títol, pèndol, rètol.
• S'escriuen amb u:
Bufetada, butxaca, muntanya, mussol, subornar, sufocar, suportar, turment, tramuntana
I els següents, que acaben en −ul:
Estímul, mòdul, pòmul, vestíbul, múscul, patíbul
• D'altra banda, cal parar atenció a la pronunciació dels mots següents:
• corba, estoig, gola, ploma, pols, tomba, triomf
• munto, nuvi/núvia
Morfologia de l'adjectiu
L'adjectiu es un mot variable, es a dir pot flexionar−se segons el gènere i el nombre, depenent del nom a que
acompanyi. L'adjectiu qualificatiu te com a missió indicar les qualitats del substantiu.
Els adjectius es divideixen en els que tenen una sola terminació ( invariables) i els que en tenen dues
(variables)
Adjectius de dues terminacions
Considerem adjectius de dues terminacions o variables aquells que presenten una forma per al masculí i una
forma per al femení. En plural també tindran formes diferents per a cada gènere, això farà que presentin quatre
formes. El gruix majoritari d'adjectius catalans s'engloba en aquest en aquest grup.
Verd verda verds verdes
Llarg llarga llargs llargues
En alguns casos, caldrà tenir en compte que la flexió comporta canvis ortogràfics i fonètics.
• Ús de l'accent gràfic o dièresi: tebi, tèbia, tebis, tèbies
Genuí, genuïna, genuïns, genuïnes
• Aparicio de −n en les formes que el masculí acaba en vocal tònica : sa, sana, sans, sanes
Llevat de cru, crua, crus, crues
• Alternances vocàliques o consonàntiques:
Negre, negra, negres , negres
Maco, maca, macos, maques
Ateu, atea, ateus, atees
Oblic, obliqua, oblics, obliqües
8
Nul, nul·la, nuls, nul·les
Cec, cega, cecs, cegues
Eixerit, eixerida, eixerits, eixerides
Flonjo, flonja, flonjos, flonges
Vague, vaga, vagues, vagues
Blau, blava, blaus, blaves
Nociu, nociva, nocius, nocives
Tou, tova, tous, toves
• Canvi de la −e per −o quan el masculí acaba en −leg: homòleg, homologa, homòlegs, homologues
S'ha d'anar alerta amb els adjectius que acaben amb −s, −ç, −x, −ix, −tx perquè formen el plural masculí amb
la terminació −os.
Gris grisa grisos grises
Dolç dolça dolços dolces
Fix fixa fixos fixes
Coix coixa coixos coixes
Gavatx gavatxa gavatxos gavatxes
Els adjectius que acaben en −sc, −st, −xt, −ig poder fer el plural masculí de dues formes:
Foscs o foscos trists o tristos
Mixts o mixtos boigs o bojos
Adjectius d'una terminació
Els adjectius d'una terminació o invariables adopten una única forma per al masculí i per al femení.
Tanmateix, els que acaben en −aç, −iç, −oç tenen dues formes en el plural.
La majoria dels adjectius que acaben en −al, −el, −il, −ar, −or, −ant, −ent, −a àtona no varien la seva forma
segons el gènere.
Igual igual iguals iguals
Cruel cruel cruels cruels
Fàcil fàcil fàcils fàcils
Popular popular populars populars
9
Anterior anterior anteriors anteriors
Elegant elegant elegants elegants
Obedient obedient obedients obedients
Belga belga belgues belgues
Recordeu que totes les normes solen tenir excepcions i en cas de dubte va bé consultar el diccionari.
Quan els adjectius acaben en −e àtona, en trobem de variables i d'invariables. Pertanyen a aquest últim grups
els que acaben en −ble, −aire, −me, −ne, −re i altres.
Amable, cantaire, enorme, solemne, mediocre, bilingüe, jove, ferotge, múltiple, rude, salvatge, simple, tènue,
ximple...
En altres ocasions al −e àtona final es transforma en −a que es forma el femení.
Addicte i addicta agre i agra ample i ampla
Apte i apta còmode i còmoda culte i culta
Pobre i pobra neutre i neutra esquerre i esquerra
Tal com s'ha dit a l'inici, els adjectius que acaben en −aç, −iç, −oç tenen una sola terminació per al singular i
dues per al plural.
Capaç capaç capaços capaces
Feliç feliç feliços felices
Veloç veloç veloços veloces
Concordança entre noms i adjectius
Si l'adjectiu realitza la tasca de qualificar el substantiu, per norma sempre concordaran en gènere i nombre.
Una veu clara uns arbres alts l'home geperut les mans netes
Els problemes sorgeixen en els casos següents:
• Quan un adjectiu afecta mes d'un nom
• Si els noms son del mateix gènere, l'adjectiu es posa en plural mantenint el gènere. ( Un llibre i un
dossier antics )
• Si els noms tenen gènere diferent, l'adjectiu es masculí plural. ( Una casa i un edifici ruïnosos )
• Si l'adjectiu va col·locat al davant de dos o mes noms de generes diferents, concorda només amb el
primer. ( Bon angle i il·luminació ; magnifica anàlisi i comentari ) També es pot repetir l'adjectiu
acompanyant cada substantiu.
• Quan diversos adjectius afecten un sol nom
10
Es recomanable escriure el nom en plural i acompanyar−lo dels adjectius pertinents.
Els plantejaments immobilista, moderat i radical.
B/V
Escrivim b davant de r i de l : braç, blat
Escrivim v en els acabaments en −ava dels verb de la primera conjugació : cantava, miraves, anàvem.
En el verb haver s'escriu tot amb v: havia, havent.
En una mateixa família de mots , alternen u amb v i p amb b: blau −> blava ; neu −> nevada ; cap −> acabar ;
sap −> sabia
Hi ha alguns mots que cal recordar per la dificultat de les grafies V/B:
• Escrivim amb B: Alaba, basc, Bergara, Biscaia, Nerbión, Sèrbia, corba, saba, treballar, desimbolt,
acabar, arribar, bolcar, rebentar, rebolcar, trobar, baf, beina, berruga, biga, bufeta, comboi.
• Escrivim amb V: anvers, Còrdova, l'havana, Savoia, Vladimir, Esteve, almívar, civada, envídia, rave,
fava, rovell, vedella, avet, cavall, trèvol, vogar, bava, caravel·la, cascavell, gavardina, govern,
javelina, llavi, núvol, pavelló, raval, sivella, taverna, vaixell, vernís, alcova, volta, bivac.
Els mots següents no s'escriuen igual com altres de la mateixa família. Es tracta dels pseudo−derivats:
calvícies (calb), cerebral, cerebel ( cervell), còrvid ( corb [animal]), curvatura, curvilini ( corb [no recte]),
dèbit (devia), escriba (escrivent), labial (llavi), liberal ( lliure), mòbil, automòbil, mobilitzar (movia),
probable, probabilitat (prova).
Finalment recorda que tenen significats diferents els mots següents segons que s'escriguin amb b o amb v :
avís/abís; baca/vaca; baga/vaga; bena/vena; vuit/buit; ball/vall; bell/vell; beure/veure; voga/boga.
Grafies de la essa sorda
El so de [s] ( o essa sorda) el representem de manera diferent segons que sigui a principi de mot, enmig o al
final:
• A principi de mot:
• Davant de les lletres a, o, u sempre escrivim s: sang, soroll, suro. Les úniques excepcions son els mots
poc usuals amb ç, ça, ço.
• Davant de e, i podem haver d'escriure c o s: sentit, sivella, cera, cigarret.
• Enmig de mot:
• Entre vocals escrivim normalment ss o ç/c: cassola, bossa, abraçada, lliçó, condició, llucet. En alguns
mots compostos s'escriu s: entresol, asimetria. I en alguns mots, el so de [s] el representen les grafies
sc: ascensor, piscina.
• Entre consonant i vocal escrivim s o ç/c: dansa, llança, enciam.
• Entre vocal i consonant, sempre s: estripat, escàs. ( de vegades pronunciem [s] la x d'alguns mots:
excursió, explosió).
• Final de mot: sempre s/ç : arròs, lluç.
11
Recorda alguns mots que has de pronunciar amb [s] i escriure de manera correcta:
• S: sabata, safareig, safata, salpar, Saragossa, sarbatana, Sardenya, sòcol, sentinella, sèquia, serraller,
sofre, simbomba, sucre, safir, safrà, saga, sanefa, sarró, sarsuela, sedàs, surra.
Mots compostos: asimetria, antesala, antisèptic, biseccionar, contrasentit, entresol, hiposulfat, monosíl·lab,
parasíntesi, sobresortir, suprasensible, tetrasil·làbic, unisexual.
• SS: arrebossar, arrissar, Brussel·les, carnisseria, carrossa, cassola, compromissari, discussió,
disfressar, dissertar, dissident, dissoldre, drassana, Eivissa, escaramussa, excessiu, frontissa, gessamí,
hissar, massapà, massís, messies, mosso, mostassa, pòlissa, premissa, regalèssia, Rosselló, Saragossa,
tassa, tossut, Valldemossa.
I els mots acabats en −gressio ( agressió ), −gressor (transgressor), −missió (admissió), −missor (emissor ),
−pressió (impressió) −pressor (compressor)
Grafies de la essa sonora
El so de [z] o essa sonora, només el podem trobar a principi i enmig de paraula ( al final, només quan
pronunciem diverses paraules seguides).
• A principi de paraula: el representem sempre per z : zero, zoo.
• Enmig de paraula:
• Entre vocals : escrivim gairebé sempre s: pesar, casos, camisa. En alguns mots cultes derivats del grec
s'escriu z: amazona, trapezi.
• Entre consonant i vocal hi va z: colze, guitza ( fan excepció els mots formats amb trans, dins i fons :
transeünt, endinsar, enfonsar. )
• Entre vocal i consonant, en canvi, hi va sempre s: esmorzar, esborrar.
Alguns mots, la pronunciació i la grafia dels quals convé recordar:
• Amb s: anestesia, asil, casino, casos, centèsim, cosac, desídia, divisor, entusiasme, episodi, fase, frase,
fusible, gasa, idiosincràsia, magnèsia, medusa, mil·lèsim, misantrop, musa, museu, musulmà, nasal,
obesitat, països, paisatge, paràsit, presagi, presumpte, residu. Anàlisi, crisi, dosi, hipòtesi,
metamorfosi, oasi, paràlisi, parèntesi, tesi, tuberculosi, adhesió, cohesió, col·lisió, concisió, decisió,
exclusió, explosió, inclusió, lesió, persuasió. Àsia, Camarasa, Freser, Manises, César, Eusebi, tomasa,
casimir.
Els noms acabats en −esa: princesa, bonesa, marquesa.
• Amb z: Alzira, bizantí, espermatozoide, nazi, nazisme, topazi, zebra, zoologia.
La ce trencada (ç)
Escrivim ç alternant amb c, segons la regla següent:
• ç davant de a, o , u i a final de mot: començar, lliçó, vençut, lluç.
• ç davant de e, i : comenci, llucet.
Convé recordar que escrivim ç en els casos següents:
12
• els mots compostos acabats en −ança i −ença: esperança, temença ( no son compostos, pansa, cansa,
dansa, pensa )
• en una mateixa família de paraules, alternen T amb ç/c : fort/força, cant/cançó.
I els mots següents:
• Enmig de mot: adreça, amenaçar, avançar, balança, caçar, calçar, calça, capçalera, començar, ença,
eriço, escorça, escurçar, esmerçar, esquinçar, façana, forçar, llançar, llençar, maça ( de picar ), peça,
pinça, plaça, puça, raça, redreçar, torçar, traçar. Noms propis: Argençola, Castellterçol, llança, Lliçà,
Lluçanès, Maçanet, la Maçana, Ronçana, França, Moçambic, niça, provença, Açores, coblença,
Veneçuela.
• A final de mot: atroç, audaç, balanç, braç, calç, capaç, comerç, descalç, dolç, esforç, estruç, faç, falç,
feliç, glaç, jaç, llaç, lluç, març, pedaç, terç.
Morfologia d'alguns elements que acompanyen el nom
Morfologia dels quantitatius
Els quantitatius son elements que ens indiquen de manera global una quantitat.
En podem trobar de variables i d'invariables, i hauran de concordar amb el substantiu que acompanyin.
variables
Quant quanta quants quantes (de)
Invariables
Més (de)
Tant tanta tants tantes (de)
Menys (de)
Molt molta molts moltes (de)
Prou (de)
Poc poca pocs poques (de)
Força
Bastant bastants (de)
Massa
Gaire gaires (de)
Que
Alguns dels quantitatius presenten errors freqüents quan se'n fa us:
* Gens. Cal recordar que te un valor quantitatiu i que no es por confondre amb el pronom res, que equival a
cap cosa.
El rebost es buit, no hi queda res.
L'ampolla es buida, no conte gens de xarop.
Morfologia dels numerals
Els numerals, de vegades, presenten algunes complicacions a l'hora d'escriure'ls. La manera com hem de
fer−ho es ben senzill si es recorda que s'ha d'aplicar la regla del D−U−C. Aquestes lletres que es corresponen
a D ( desenes ), U ( unitats ) i C ( centenes ) ens indiquen quan hem de fer us del guionet. Tal com s'indica a la
norma només en posarem entre les desenes i les unitats i entre les unitats i les centenes.
Els números de l'1 al 29 tenen un tractament especial, per això els trobaràs al requadre de sota.
13
Quan s'hagi d'escriure mil o milió, recorda que no forma part de D−U−C i que per tant no portaran guionet ni
al davant ni al darrere.
El numero u o un , dos i cent poden adoptar la forma femenina si el nom que acompanyen així ho requereix;
aleshores queden una, dues i centes.
0 zero
17 disset
1 u, un, una
18 divuit
2 dos, dues
19 dinou
3 tres
2 vint
4 quatre
21 vint−i−u, vint−i−un, vint−i−una
5 cinc
22 vint−i−dos, vint−i−dues
6 sis
23 vint−i−tres
7 set
24 vint−i−quatre
8 vuit
25 vint−i−cinc
9 nou
26 vint−i−sis
10 deu
27 vint−i−set
11 onze
28 vint−i−vuit
12 dotze
29 vint−i−nou
13 tretze
30 trenta
14 catorze
31 trenta−un, trenta−una
15 quinze
32 trenta−dos, trenta−dues
16 setze
33 trenta−tres ...
40 quaranta
100 cent
50 cinquanta
101 cent u, cent un, cent una
60 seixanta
102 cent dos, cent dues
70 setanta
103 cent tres...
80 vuitanta
200 dos−cents, dues−centes
90 noranta
300 tres−cents, tres−centes...
14
999 nou−cents noranta−nou, nou−centes noranta−nou
1000 mil
1100 mil cent
1000000 un milió
10000000 deu milions
1000000000000 un bilió
1000000000000000000 un trilió
1000000000000000000000000 un quadrilió...
Morfologia dels possessius
Els possessius acompanyen el sintagma nominal per indicar−ne el o els propietaris. Els que mes sovint fem
servir son els possessius tònics i reservem els àtons per acompanyar paraules que es refereixen a noms de
parentiu o be precedeixen algunes expressions lexicalitzades.
Ma mare sol venir amb cotxe.
En ta vida veuràs res igual
Els possessius tònics s'usen acompanyats d'article si van davant del nom, amb l'única excepció de llur i llurs.
Si van al darrere,, no hi posem l'article.
El meu llibre i la teva llibreta han costat mil dues−centes pta.
Aquesta fotografia és vostra.
Llur i llurs només s'utilitzen en registres cultes. Son equivalents a ser , seva, seus i seves, però sempre han
d'indicar posseïdors plurals.
Els alumnes i llur professor de ciències. ( en aquesta cas es por fer servir perquè el professor no és d'un únic
alumne sinó de tots)
En marxar, els treballadors deixaren la seva credencial ( no podem posar llur perquè la credencial es cadascun
d'ells )
Les formes generals dels pronoms possessius tònics son:
Un posseïdor
Singular
Plural
1a pers.
Masculí Femení
Meu meva
Masculí Femení
Meus meves
2a pers.
Teu teva
Teus teves
3a pers.
seu seva
Seus seves
15
Nostre nostra
Nostres
Vostre vostra
Vostres
Seu seva
Seus seves
Llur
llurs
1a pers.
Més d'un posseïdor
2a pers.
3a pers.
Formes dels possessius àtons
Singular
Plural
1a pers.
Masculí Femení
Mon ma
Masculí Femení
Mos mes
2a pers.
Ton ta
Tos tes
3a pers.
Son sa
Sos ses
1a pers. Equivalent a el meu, la meva...
2a pers. Equivalent a el teu, la teva...
3a pers. Equivalent a el seu, la seva...
Morfologia dels indefinits
Els indefinits determinen el nom amb un mínim de precisió. Poden ser adjectius, determinants o pronoms.
A continuació trobaràs algunes remarques que cal tenir presents per fer un bon ús de la llengua i al final
podràs consultar un quadre amb les formes i les funcions dels indefinits.
• Algo és una forma incorrecta. S'ha de substituir per alguna cosa o quelcom. Aquesta ultima forma només la
utilitzarem en textos cultes.
• Les formes varis o varies no les trobaràs al quadre perquè són adjectius. Equivalen a dir que alguna cosa es
diferent o distinta.
• El / els / les demés és un barbarisme, s'ha de canviar per els altres, els restants, la resta.
• Altri vol dir un altre o uns altres i sempre es refereix a persones.
• Ambdós i ambdues equivalen a tots dos o totes dues.
• Cada un i cada una volen dir el mateix que cadascun i cadascuna.
• Mant, manta, mants i mantes són formes poc freqüents que gairebé només trobarem de forma escrita i en
singular. Tenen el mateix valor que nombrosos o nombroses.
• El plural de qualsevol/ qualsevulla és qualssevol i qualssevulla. Son les úniques paraules en català que
tenen dues s desprès de consonant.
• Sengles és sinònim de respectius o corresponents.
Determinants
• Algun, alguna, alguns, algunes
Pronoms
Algú, alguna cosa, res (o re), quelcom, qualcú
(algú); qualque cosa, qualcú [ parlars baleàrics ]
Qualque, qualcun, qualcuna, qualcuns,
16
Qualcunes [parlars baleàrics]
• Altre, altra, altres
• Ambdós, ambdues, tots dos, totes dues
• Cada
• Cada un, cada una, cadascun, cadascuna
Altri, altre, altra cosa
Ambdós, ambdues
Cadascú, cada u, cascú [parlars valencians ]
cascun, cascuna [ parlars valencians]
• Cap, ningú, ninguna, ninguns, ningunes [parlars
baleàrics]
• Cert, certa, certs, certes
• Mant, manta, mants, mantes
• Mateix, mateixa, mateixos, mateixes
• Qualsevol, qualssevol ( o qualsevulla,
qualssevulla
• Sengles
• Tal, tals
• Tot, tota, tots, totes
• un, una, uns, unes
Ningú, res (o re), cap, cap cosa, ningú
Qualsevol, qualssevol (o qualsevulla, qualssevulla)
En tal, en tal i en tal altre
Tot, tothom
Un, una, un hom, hom u [ parlars valencians ]
La G i la J
Escrivim j davant de les lletres a, o , u: rajar, rajolí, ajuda.
Per excepció, també escrivim j davant dels grups −ecc− o −ect− : injecció, projecte. I en els mots: Jesús,
Jeremies, Jerusalem ( i altres noms de la Bíblia). Jeure ( en tot el verb), jersei, jerarquia, jeroglífic, majestat.
Escrivim g davant les lletres e, i: segell, enginyer.
Son excepcions els mots que hem vist a l'apartat anterior.
L'ús dels grups tj, tg, dj, dg segueixen les mateixes regles que la g i la j: platja/platges, adjunt. I les mateixes
excepcions: adjectiu.
Com veurem a la propera lliçó, en una mateixa família de mots alternen la grafia −ig a final de mot amb j/g o
tj/tg: roig/roja, roges; lleig/lletjor, lletgesa.
X i IX. −IG / −TX
La lletra x en català por representar dos sons: el de xeix ["] i de ics [ks] o [gz]. Exemples: eixam, guix, taxi,
examen. Ara veurem les regles per al primer so.
Escrivim ix sempre que trobem aquest so darrera d'una vocal que no sigui u en un diftong: peixater, caixa,
moixaina, dibuix. Però: rauxa, xarxa, disbauxa.
Escrivim x en els altres casos: a principi de paraula, darrera de consonant ( o darrera de u en diftong): Xina,
xuclar, xarxa, manxa.
A final de mot, els sons [t "] poden ser representats de dues maneres, segons els mots derivats de la mateixa
família:
17
• −ig, si altres mots de la mateixa família tenen g/j o tg/tj: boig −> bojos, bogeria; desig −> desitjar,
desitgem.
• −tx, si en els altres mots hi ha també tx: despatx −> despatxar; esquitx −>esquitxos.
I ara fixa't en els mots següents, en que escrivim x representant els sons [ks] : fix, mixt, luxe, text, flux,
complex, reflex.
I representant els sons [gz] : examen, exemple, exercici, exili, exigir, existència, èxit, exòtic, èxode.
Recorda com escrivim aquests mots: estendre, estrany, estranger.
I mira de veure les diferencies entre aquestes parelles: excedir/accedir, excepció/accepció, excés/accés.
Les grafies M, N, MP
Escrivim m davant de m, p i b: gemma, commoure, company, empipar, també, embenar. Hi ha algunes
excepcions en els mots compostos: granment, tanmateix, benmereixent, enmig, benparlat.
Escrivim n en els altres casos: canvi, pansa, enriquir.se. Excepcions: comte, empremta, impremta, somriure,
premsa, tramvia; els mots començats en circum− : circumstancia, circumval·lació.
Però davant de F:
• Escriurem n a principi de paraula en els grups con(f)−, en(f)−, in(f)− : confessar, enfilar, inflar.
• Escriurem m en els altres casos: amfibi ( i en tots els mots començats per amfi−), circumferència,
àmfora, càmfora, limfa, nimfa, simfonia, triomf, xamfrà. Excepcions: fanfara, fanfarra, fanfarró.
Cal recordar com s'escriuen els mots següents:
• Amb mp: assumpció, Assumpta, assumpte, atemptar, compte, exempcio, peremptori, presumpció,
prompte, redempció, símptoma, sumptuós, temps, temptativa. I els seus derivats.
• Amb mn: mnemotècnic, somni, somnàmbul.
• Amb nn: Anna, Susanna, bienni, trienni, perenne, annex, connectar, innocent, innocu, innovar, tennis.
I derivats.
• Amb mm: summa ( compilació), gamma, gemma, Emma ( nom de persona), Imma.
Morfologia dels verbs regulars
Els verbs són els elements centrals de les oracions i ens indiquen quines són les accions que es desenvolupen.
En les llengües romàniques, entre elles el català, aquestes categories gramaticals són les mes flexibles, això
vol dir que tenen la capacitat de poder expressar una idea amb una gran quantitat de variacions: qui fa l'acció,
quan passa, si es acabada o no, etc.
Les formes verbals es poden fragmentar en dues parts: el lexema o arrel que aporta el significat de la paraula i
l'auxiliaritat verbal o morfema de flexió que indica els diferents matisos com es desenvolupa l'acció.
Cants ( indica l'acció de cantar ) + aven ( 3a pers. Pl. Pret. Imperfet.d'ind.)
Els morfemes verbals poden expressar les idees següents:
• Persona: jo, tu, ell/a, nosaltres, vosaltres, ells/elles
• Nombre: singular o plural
18
• Temps: present, passat i futur
• Mode: Indicatiu ( expressa una acció de la realitat)
Subjuntiu ( expressa una acció que l'emissor voldria que passes)
Imperatiu ( expressa ordres)
• Aspectes: Perfectiu o perfet: Indiquen que les accions són acabades
S'expressen mitjançant el pret. Perfet d'indicatiu i totes les formes compostes.
S'expressen amb la resta de formes del paradigma verbal.
Les conjugacions
Els verbs catalans s'agrupen en tres grans grups que reben el nom de conjugacions. Cada conjugació
comparteix uns models de terminació verbal i aplega els verbs que segueixen els mateixos models. La
terminació de l'infinitiu determina en quina conjugació agrupem cada verb.
Primera conjugació: Agrupa els verbs que acaben en −ar. Representa el grup mes nombrós entre els verbs
catalans.
Segona conjugació: inclou els verbs que acaben en −re i −er. La major part dels verbs d'aquesta conjugació
son irregulars. ( témer, córrer, aprendre, perdre, conèixer...)
Tercera conjugació: la formen els verbs acabats en −ir. Dins d'aquests grup es pot distingir entre els
incoatius, que es conjuguen en algunes formes amb l'increment −eix, i els purs que no porten aquesta
partícula. ( Dormir, sortir, servir, venir, collir, sentir...)
Les conjugacions s'estudien a partit dels paradigmes verbals que ens permeten veure totes les formes que el
verb por adoptar.
Formes personals
Indicatiu
Temps simples Temps compostos
Present Pretèrit indefinit
Pretèrit imperfet Pretèrit plusquamperfet
Pretèrit perfet (sintètic) Pretèrit anterior ( sintètic)
Pretèrit perfet ( perifràstic) Pretèrit anterior ( perifràstic)
Futur simple futur compost
Condicional simple condicional compost
Subjuntiu
Present pretèrit perfet
Pretèrit imperfet pretèrit plusquamperfet
19
Imperatiu
Només te un temps, el present
Formes no personals
Infinitiu Infinitiu compost
Gerundi Gerundi compost
Participi Participi compost
Formes no personals i perífrasis verbals
Les formes no personals no permeten ser precedides per un pronom, així doncs no podrem posar jo, tu, ell, etc
al davant.
L'infinitiu equival a un substantiu ( menjar), el gerundi a un adverbi ( menjant) i el participi a un adjectiu, en
aquest cas pot flexionar−se segons el gènere i el nombre ( menjat, menjada, menjats, menjades)
Per perífrasi verbal entenem aquella unitat composta per dues formes verbals que en combinar−se adquireixen
en únic sentit. Una de les formes indica l'acció a desenvolupar i l'altra ens informa de la necessitat,
obligatorietat, etc de la seva realització.
• Perífrasis d'infinitiu:
• D'obligació: haver + inf Has de venir
Caldre + inf Cal fer una revisió
Caldre + que + oració Cal que faci una revisió
• De probabilitat: deure + inf Deuen tenir pressa
• D'imminència: anar + a + inf Anava a dormir
Estar a punt de + inf Estava a punt d'adormir−me
Començar + a +inf Comença a fosquejar
• De possibilitat: poder + ing Podem venir
• D'intencionalitat: voler + inf Volem anar de vacances
• De reiteració: tornar + a + inf Tornarem a vèncer
• Incoativa: arrencar + a + inf Arrencà a plorar, en veure'l
Posar−se + a + inf Es va posar a plorar, en veure'l
• Ponderativa: arribar + a + inf Que n'arriba a ser, de llest!
• Temporal: acabar + de + inf Acaba d'arribar
• Perífrasis de participi.
• de conseqüència: quedar + part Vam quedar parats
restar + part El problema restà solucionat
20
deixar + part Em va deixar sorpresa
• resolutiva: tenir + part Ja tenim decidit el regal
• Perífrasi de gerundi
• de duració: estar + gerundi Està dormint
anar + gerundi Va fent
Usos de les formes no personals
• No es pot fer servir l'infinitiu allà on hi ha d'haver un imperatiu, per exemple a les indicacions publiques. (
No fumeu )
• Hem d'utilitzar en + infinitiu quan necessitem dir en el moment que... i hem d'evitar posar AL davant de
l'infinitiu. ( En sortir del teatre, vaig trobar un bitllet de 1000 pta.)
• Davant de l'infinitiu, en català , no posem l'article El. ( Menjar massa no és bo per a la salut )
• El participi serveix per indicar accions acabades, equival a un cop fet, observat, dit, analitzat... ( Resolt el
problema, vam marxar de vacances )
• El gerundi por expressar accions contemporànies i anteriors a les que indica el verb de l'oració principal,
però mai posteriors. ( Vaig trobar 1000 pta. sortint del cinema. / Fent exercici i dieta, a l'estiu estarà en
forma.)
Ús dels temps verbals
• El present: Fem servir el present per indicar accions que tenen lloc en el moment en què parlem, que
ocorren habitualment o que fan referència a una realitat intemporal. ( Tinc gana / Les fogueres de Sant
Joan són les mes impressionants / A l'hivern fa fred )
Cal tenir en compte, però, que també ens permet exposar fets passats o futurs, sobretot en la llengua parlada. (
Ahir, arribo a casa i no hi trobo ningú. / Si vols, et truco demà )
Un altre us és el del present històric ( Jaume I neix a Montpeller el 1208 i mor a València el 1276)
• El passat: evidentment ens permet explicar accions anteriors al moment actual. Si el fet no és massa
llunyà, emprem el pretèrit indefinit ( he conegut la presentadora aquest mati )
I si fa referència a fets mes remots fem servir el pretèrit perfet ( vaig conèixer a la presentadora la setmana
passada)
Si hem de parlar d'un fet anterior però hem de deixar clar que no havia acabat sinó que encara s'estava
produint, aleshores usem el pretèrit imperfet. ( Es veia que tothom caminava de pressa )
El pretèrit imperfet i el plusquamperfet de subjuntiu ens permeten introduir el condicional ( o futur hipotètic) (
Si estudiéssiu, aprovaríeu / Si haguéssim respost correctament, hauríem guanyat el premi )
• El futur: l'utilitzarem per expressar allò que encara no ha passat. S'ha de vigilar a l'hora d'expressar
probabilitats, perquè per influencia del castellà sovint en calquem l'estructura i fem frases del tipus:
Ara, l'Agnès estarà a Oslo que son incorrectes per indicar un fet del qual so n'estem segurs. Per dir
aquest significat sense equivocar−nos hem de fer servir la perífrasi deure + inf: Ara, l' Agnès deu ser
a Oslo .
21
Les oclusives
Al final de mot escrivim p, t, c darrera d'una vocal tònica: sap, llop, nebot, dit, foc, sac. Són excepcions: adob,
club, tub, cub ( de geometria), fred, fluid, sud, David, Alfred, Madrid, i els mots femenins acabats en −etud,
−itud: zig−zag, demagog, pedagog, mag, Hug.
Quan el mot acaba en vocal àtona o consonant, hem de mirar un derivat de la mateixa família per saber si hem
d'escriure p o b, t o d, c o g: serpentina −> serp; Aràbia −> àrab; profunditat −> profund; oxidar −> òxid;
allargar −> llarg; naufragi −> nàufrag.
Són excepcions: el present d'indicatiu de molts verbs de la segona conjugació, que acaben en −nc: aprenc,
comprenc, entenc, corresponc, tinc. I els mots: mànec, espàrrec, feréstec, préssec, ànec, càrrec, fàstic, aràbic.
A principi de paraula:
• Escrivim b a les síl·labes ab−, ob−, sub−: abdomen, obstacle, subjecte. Excepcions: apte, optar,
òptim, òptica. I escrivim p a la síl·laba cap−: capficar. Excepcions: cabdal, cabdell i cabdill.
• Escrivim d a la síl·laba ad: adjectiu, admirar. Excepcions: atlas, atlàntic, atleta, atmosfera.
• En molts mots escrivim q: quatre, quan, qüestió, quocient.
En mig de paraula val la pena de recordar com s'escriuen els mots següents: suggerir, suggestió, augment,
cognom, regnar, accelerar, succés, adequar, obliqua, pasqua, eqüestre, freqüent, conseqüència, delinqüent.
La L·L ( ela geminada)
Malgrat que hi ha poques regles per saber quan hem d'escriure l·l i quan hem d'escriure l, val la pena tenir en
compte les següents:
• Dins d'una mateixa família alternen ll i l·l: metall −> metal·lúrgia; cristall −> cristal·lí.
• Alguns adjectius que signifiquen el contrari d'altres començats amb l, s'escriuen amb l·l: lògic −>
il·lògic; lícit −> il·lícit.
• Hi ha molts mots ( però no tots) acabats en −el·la: aquarel·la, bagatel·la, caravel·la, cel·la, damisel·la,
franel·la, fumeral·la, mortadel·la, novel·la, obrel·la, parcel·la, pastorel·la, tarantel·la, umbel·la,
varicel·la, vitel·la, xinel·la.
I a més els següents: al·legar, al·legoria, al·leluia, al·licient, al·literació, al·locució, al·lucinar, al·ludir, al·lusió,
ampul·lós, apel·lació, bèl·lic, cal·ligrafia, capil·lar, cèl·lula, circumval·lació, clorofil·la, col·laborar, col·lapse,
col·lateral, col·lecció, col·lega, col·legi, col·legir, col·lisió, col·locar, col·loqui, compel·lir, constel·lació,
destil·lar, el·lipse, estel·lar, excel·lent, expel·lir, fal·laç, fal·lera, fal·lible, flagel·lar, gàl·lic, goril·la, hel·lènic,
idil·li, il·lació, il·luminar, il·lús, il·lusió, il·lustrar, imbecil·litat, impel·lir, instal·lar, intel·lecte, intel·ligència,
interpel·lar, libèl·lula, mal·leable, medul·la, mel·liflu, mil·lenari, mil·lèsim, miscel·lània, mol·licie, mol·lusc,
nul·la, nul·litat, oscil·lar, pàl·lid, papil·la, paral·lel, pel·lícula, postil·la, pul·lular, pupil·la, pusil·lànime,
putxinel·li, rebel·lió, repel·lir, satèl·lit, sol·lícit, taral·lirot, tel·lúric, til·la, tranquil·litat, vacil·lar, vel·leïtat,
violoncel·lista.
La R. La H
Amb el so [] escrivim una sola r a principi de mot, i desprès de consonant. També en alguns mots
compostos: antiraquitic, extraradi, autoretrat, birectangle, contrateplica, monorefringent, neoradical,
semirecte, sobrerealitat, suprarenal, ultrarapid.
A final de paraula, alguns mots porten r sense que sigui pronunciada ( r muda ):
22
• Els infinitius de molts verbs: anar, témer, córrer, venir
• Els sufixos −ar, −er, −or, −dor: pintar, carter, lletjor, ordinador.
• Els noms que tenen algun derivat amb r: claredat −> clar; poruc −> por.
Cal recordar també alguns mots que porten r i no es pronuncia: prendre ( i derivats: aprendre, comprendre )
arbre.
L'ús de la lletra h, que no representa cap so, no te cap mena de regla, de manera que ens hem de guiar per
l'atenció i la memòria:
• Mots bàsics: ahir, habitar, hàbil, ham, haver, hereu, herba, historia, hivern, home, honor, hora, horror,
hort, hospital, hotel, humanitat, humil, humor, vehicle.
• Mots cultes: adherir, anihilar, conhort, cohesió, exhalar, exhaurir, filharmònic, inherent, harmonia,
hecatombe, hectòmetre, hegemonia, hel·lènic, hemicicle, hemorràgia, hendecasil·lab, hèrnia, hexàgon,
heterodox, hidrogen, higiene, hipèrbole, hipòtesi, hisar, homogeni, homicida, honest, hulla, menhir.
No escrivim amb h: avui, cacauet, coet, orfe, orxata, os, ou, ui. I els noms de lloc: Vic, Montblanc,
Hostafrancs, Maó, Taüll, Boí, Montjuïc.
Morfologia dels verbs irregulars
Els verbs irregulars són aquells que presenten un paradigma que no pot ajustar−se al que presenten els verbs
model.
Primera conjugació: la majoria de verbs que la formen, recordeu que tots acaben en −ar, són regulars, i
segueixen el model del verb portar. Els verbs d'us mes freqüent d'aquesta conjugació que són irregulars són
anar i estar.
Segona conjugació. Acaben tots en −er o −re. El paradigma model ens l'ofereixen els verbs perdre, i témer,
malgrat tot la majoria d'aquest grup són irregulars. Cal destacar que els verbs dur i dir es consideren de la
segona conjugació.
Tercera conjugació. La formen aquells verbs que acaben en −ir, i els verbs que podem utilitzar com a model
de regularitat són dormir i servir.
L'objectiu d'aquests apunts és indicar algunes de les irregularitats mes freqüents, és a dir, destacar allò que se
surt de la norma.
Irregularitats en el lexema
• Eufòniques ( que ajuden a una millor pronunciació) : En els verbs que acaben en −ldre i −ndre apareix la
lletra −d en algunes de les formes de la seva conjugació per fer mes fàcil la pronunciació. ( Resolc−
Resoldré ; responia − respondre )
Alguns infinitius presenten formes dobles igualment valides:
Caler − caldre; valer − valdre; tindre − tenir; vindre − venir
• Ortogràfiques: els verbs treure, jeure, néixer i péixer canvien la −e del lexema per −a en les formes que el
lexema es àton.
Trec− traiem ; neixo − naixia; jec − jaurem; peix − paixies
23
Els verbs collir, sortir, cosir, escopir i tossir canvien la −o per −u quan el lexema és tònic.
Cullo − collim; surts − sortia; cus − cosiràs ; escup − escopiria; tusso − tossiré
Els verbs poder i voler presenten una −u en el present de subjuntiu i a l'imperatiu. ( pugui − vulgui )
Alguns verbs s'escriuen alternant les consonants per no distorsionar la pronuncia.
C − qu trenco − trenques j − g penjo − penges
Ç − c caça − caces qu − qü obliqua − obliqües
G − gu rega − reguem gu − gü enaigua − enaigüem
Les consonants −d, −b, −g són substituïdes per −t, −p, −ig, quan no van seguides de cap morfema auxiliar o
en el cas que el morfema sigui −s.
Podíem − pots rebo − rep fugim − fuig
• Fonètiques: alguns lexemes poden presentar formes diverses perquè al llarg de la conjugació verbal
suprimeixen, canvien o afegeixen algunes lletres.
Irregularitats en l'auxiliaritat
• Els verbs anar i estar, de la primera conjugació presenten força irregularitats.
• Cal que recordis que els verbs que tenen un lexema que acaba en vocal i a aquesta arrel se lo ha d'afegir
qualsevol de les auxiliaritats següents, s'escriuen amb dièresi.
Auxiliaritats afectades: −i, −is, −in, −ia, −ies, −ien, −im, −iu, −ires.
Canviï, coïa, traduïssis, prostituïres, conduïen...
• En els verbs de la segona y tercera conjugació, apareix una −e eufònica entre el lexema i la −s de
l'auxiliaritat si l'arrel acaba en −c, −s, −x, −g.
Torces ixes fuges cuses
• Els verbs córrer, venir, omplir i obrir fan la tercera persona del singular del present d'indicatiu i imperatiu
acabats en −e.
Corre vine omple obre
• Cal tenir present que molts verbs presenten una forma irregular en el gerundi i en el participi, i això pot
tenir conseqüències a l'hora de formar perífrasis i les formes compostes.
24