Genealogía de la moral; Friedrich Nietzsche

RESUM DE LES PRINCIPALS IDEES
L'objectiu d'aquest llibre és parlar de la moral, centrant−se en els termes bo, dolent, mala conciència, etc
Com a primera idea se'ns diu que Déu és el creador o pare del mal. Nietzsche es mostra contrari a les idees de
Kant i es pregunta sota quines condicions i quin valor tenen per si mateixos els termes bo i pervers.
Es considera que el valor d'aquests termes com un acosa inqüestionable. És bo aquell valor superior en relació
amb allò que és pervers, superior en el sentit de foment i de prosperitat. D'aquí surt l'idea que la moral seria la
culpable del fet que mall es puguin assolir la potència i la glòria supremes del tipus humà.
La indicació del bon camí per a la conciència ve referida a la mateixa transformació del concepte de sempre:
noble, distingit, a partir del qual surt el terme bo en el sentit de psíquicament noble, generós. Per tant vulgar,
plebeu, etc passen a ser dolent.
Pel que fa a la genealogia de la moral es constitueix un coneixement essencial. Es tracta d'un prejudici que
s'immisceix fins i tot en l'àmbit tan objectiucom el de les ciències naturals o la filosofia. El plebeisme de
l'esperit modern, tornà a esclatar.
El concepte de primacia política sempre es converteix en un concepte de primacia psíquica. La casta suprema
fou sempre la casta sacerdotal que va preferir com a qualificació general da la seva casta un predicat que
recordés la seva funció sacerdotal.
Aquí s'enfronten per primera vegada els mots pur i impur com a signes distintius de l'estat o de la condició
socials, bo i dolent en un sentit que ja no es refereix a l'estat o a la condició. Tothom ha de prevenir−se de
prendre per endevant aquests conceptesde pur i impur d'una manera massa generosa, massa àmplia i
completament simbòlica. Tots els conceptes de la humanitat més antiga foren concebuts d'una forma tosca,
contrària a qualsevol simbolisme. El pur és de bell principi simplement un home que es renta. De bon
començament hi hagué quelcom que no era sa en aquelles aristocràcies sacerdotals i en els costums que
imperaven en el seu interior,la conseqüència dels quals és aquella neurastènia i aquella afecció intestinal que
afecten gairebé d'una forma inevitable els sacerdots de totes les èpoques. La mateixa humanitat encara pateix
els efectes d'aquest tractament eixalavat dels sacerdots. A tot això s'afegeix tota la metafísica dels sacerdots,
enemiga dels sentits, capaç de crear éssers refinats i corromputs, el seu poder d'hipnotitzar−se a l'estil del
faquir i del braman, amb el no−res (o bé Déu). Amb els sacerdots tot esdevé més perillós.
La forma de valoració sacerdotal pot separar−se de la forma de valoració cavallerosa i aristocràtica, i
convertir−se més tard en la seva contraposició. Això es fomenta especialment cada vegada que s'enfronten per
gelosia la casta dels sacerdots i la casta dels guerrers. Els judicis de valor dels cavallers i dels aristòcrates
tenen com a pressupòsit una corporalitat plena de vigor, una salut florent i rica. La forma de valoració de la
noblesa sacerdotal té uns pressupòsits diferents: quan es tracta de guerra, els enemics més perversos. Perquè
són els més impotents. A partir d'aquesta impotència, l'odi esdevé en ells una cosa monstruosa i inquietant. Es
converteix en la cosa més espectral i verinosa. Un exemple car de tot això seria el poble sacerdotal dels jueus.
L'única cosa que escau a un poble sacerdotal és l'acte de venjança de tipus espiritual. Per tant, el més
impotent, és el més perilló. Els bons, només són els pobres, els febles. Amb els jueus comença la revolta dels
esclaus pel que fa a la moral.
La revolta dels esclaus en la moral comença quan el mateix ressentiment esdevé creador i genera valors.
En l'home noble s'esdevé exactament el contrari: concep la idea fonamnetal de bo d'una forma prèvia i
espontànea, és a dir, a partir de la seva pròpia persona, i només a partir d'això es fa una idea d'allò que és
1
dolent. El concepte de dolent d'origen noble i la idea de pervers són molt diferents, es contraposen en
aparença a la mateixa idea de bo. L'home bo de l'altra moral és el noble. Aquell que ha conegut l'home bo com
a enemic nomé coneix un enemic pervers. És a la selva i en estat salvatge on els homes tornen a la innocència.
Tot i això, per on han anat les races nobles (entenent noble segons el que hem citat) han deixat el concepte de
bàrbar. Com a exemples es poden citar els pobles grec i germànic.
En el fons de tota raça noble hom hi pot trobar una bèstia. El que nosaltres sentim envers a l'home no és por,
es tracta de patiment per l'home.
Hi ha un altre origen d'allò que és bo. El fet d'exigir de la força que no es manifesti com a força, que no vulgui
dominar és tan absurd com el fet d'exigir de la feblesa que es manifesti com a força. Una quantitat dterminada
de tandència, de voluntat i d'acció.
Qualsevol acció es troba condicionada per un agent, un subjecte. Tanmateix no hi ha cap ésser darrera del fet,
de l'acció. L'agent ha estat simplement afegit a l'acció. L'acció ho és tot. Un exemple d'aquestes criatures
falses serien els àtoms i la cosa en si de Kant. (aquí torna a criticar la filosofia de Kant) Quan els oprimits,
moguts per l'astúcia venjativa de la impotència, volen ser bons, contraris als perversos, no han de fer mal a
ningú, per tnat no han de fer res superior a les seves forces i per tant són veritablemnt febles. Però aquesta
constatació de la realitat, la seva essència és un mèrit contrari, un guany. Aquesta mena d'home necessita la fe
en un subjecte indiferent, capaç d'elegir lliurement, en virtut d'un instint d'autoconservació, d'autoafirmació,
en el qual qualsevol mentida intenta significar−se.
La tasca de criar aquella bèstia interior per que pugui prometre implica la tasca més directa de fer
primerament que l'home sigui fins a cert grau necessari. La feina immensa d'allò que a una altra banda ha
anomenat moralitat dels costums, la veritable feina de l'home pel que fa a ell mateix en el període més llarg
del gènere humà, tota la seva feina prehistòrica. L'home fou fet veritablement computable amb l'ajut de la
moralitat dels costums i la camisa de força social. El fruit més madur del seu arbre l'individu sobirà, que
només és igual a ell mateix, que s'allibera altra vegada de la moralitat dels costums, l'individu autònom que
supera la moral, L'home de la constant voluntat pròpia i independent que pot prometre. En ell trobem una
voluntat orgullosa. Aquest ésser alliberat que pot prometre realment, aquest senyor de la voluntat lliure.
Hauria d'haver sabut que amb això posseeix a la bastreta una superioritat sobre tot allò que no pot prometre ni
respondre d'ell mateix.
El concepte de consciència té una gran història. El fet de poder respondre d'ell mateix i de poder fer−ho amb
orgull constitueix un fruit madur. Però realment és possible crar una memòria per la bèstia que és l'home? Si,
si que es pot fer. El passat alena i brolla en l'home quan la serietat el domina. Els sacrificis i els
empenyoraments més horrorosos, les formes rituals més cruels de tots els cultes religiosos són, en la seva
pregonesa més radical, sistemes de crueltat. Com més dolenta ha estat la memòria de la humanitat, més
terrible ha estat sempre l'aspecte dels seus costums. Nietzsche posa com a exemple al poble alemany,
qualificant−lo de poble no cruel. Diu que els alemanys es fabricaren una memòria amb mitjans terribles, per
tal de senyorejar sobre els seus instints fonamentals de caràcter plebeu i llur barroeria brutal. Al fons de totes
les coses bones hi ha molta sang i crueltat.
Aquella altra cosa obscura, la consciència de culpa, la mala consciència en conjunt, origen dels genealogistes
de la moral, és una experiència pròpia, simplement moderna.
No consisteix en cap coneixement, no consiteix en cap voluntatde conèixer el passat. No es tracta ni tant sols
d'un instint històric, d'una segona visió que precisament es necessita en aquest punt. És palès que això ha
d'acabar amb resultats que es relacionen amb la veritat d'una manera que no és solament trencadissa. Durant
l'època més llarga de la història humana no es castigà pas perquè hom fes responsable el malfactor del seu
acte, no es castigà pas per tant en el pressupòsit que només ha de castigar−se el culpable.
2
Qualsevol mal té el seu equivalent a qualsevol banda i que pot ser veritablement rescabalat, encara que sigui
mitjançant un dolor per part d'aquell que fa mal.
De la relació de contracta entre creditor i deutor, que és tan antiga com el fet d'existir en general subjectes de
dret i que, de la seva banda, es remet altra vegada a les formes fonamentals de compra, venda, bescani,etc
La representació mental d'aquestes relacions de contracta suscita certament un munt de sospites i de reaccions
contràries envers la humanitat més antiga que les creà o les permeté. Es tracta precisament de fabricar un
amemòria per a aquell qui promet. El deutor empenyora en virtut d'un acontracta amb el credetor, en el cas
que no pagui, una cosa que ell encara posseeix, sobre la qual encara té poder, com ara és el seu cos, la seva
dona, la seva llibertat i fins i tot la seva vida. L'exemple més clar seria la vida a l'antic Egipte.
L'equivalència és donada amb el fet que, en lloc d'un avantatge que refà directament el mal, al craditor se li
concedeix una mena de sentiment de benestar com a restitució i compensació. Es tracta del sentiment de
benestar que consisteix a poder descarregar el propi poder sobre un que no en té cap.
Si tot ho mesurem a partir del temps més primitiu veuremque també la comunitat manté amb els membres
aquella relació important i fonamental, la relació del creditor amb el seu deutor. Hom viu en una comunitat,
hom gaudeix dels avantatges d'una comunitat,, l'home que no té pau, com també algú s'ha obligat i s'ha
compromès concretament pel que fa aquests prejudicis i a aquestes hostilitats de la comunitat. Segur que el
creditor, entabanat, s'ho farà pagar de la millor manera possible. Per tant, en una comunitat, un delinqüent, és
un deutoe que no solament no retorna els avantatges i els acomptes que hom li h aotorgat, sinó que també
atempta contra el seu creditor.
Però el què s'ha de fer és cercar l'origen de la justícia en el resentiment. L'esperit del ressentiment en ell
mateix sorgeix de la relació d'equitat científica. Aquesta equitat científica s'atura certament tot seguit i dóna
lloc a acccents d'enemistat i d'animadversió mortals. L'home del ressentiment és qui ha descobert la mala
consciència. La lluita contra els sentiments reactius és la implantació de la llei. Qualsevol voluntat ha
d'acceptar com a igual qualsevol voluntat, seria en principi hostil a la vida, una força destructora i liquidadora
de l'home, un atemptat al futur de l'home, un senyal de cansament, un camí dolent vers el no−res.
A tot això s'ha de sumar el valor del càstig. El càstig ha de tenir el valor de deixondir en el culpable el
sentiment de culpa. Hom hi cerca l'instrumentum adequat d'aquella racció psíquica que s'anomena mala
consciència. El veritable remordiment de consciència és precisament entre els delinqüents i els condemnats
una cosa sumament rara. L'efecte normal del càstig es caracteritza per una serietat eixuta i ombrívola.
Mitjançant el càstig fou aturat amb la força més gran el desenvolupament del sentiment de culpa. La mala
consciència no ha crescut en le terreny del càstig, sinó en la pròpia moral de l'home.
Un exemple aplicable a la moral de l'home seria les actuacions de molts dels animals marins. Els dissortats
foren reduïts al pensament, a la seva consciència i per tant tenen més succeptible l'òrgan d'equivocar−se.
Tots els instints que no descarreguen llur exitació cap enfora es giren cap a endins, cap a un mateix.
Mitjançant el fenomen de la interiorització comença a desenvolupar−se en l'home allò que anomenen ànima.
A parir de l'ànima apareix la mala consciència i d'aquí la malaltia més greu que ha patit mai l'home, el
sofriment, però un sofriment cap a ell mateix i per a si mateix.
A part de la consciència existeix l'instint de llibertat, que és la voluntat de poder.
Havent arribat aquí podem dir rotundament que la mala consciència és una malaltia. Trobem l'origen i les
condicions d'aquesta malaltia en la relació de les persones actuals amb llurs avantpassats.
La humanitat, de la mateixa manera que ha heretat els conceptes de bo i dolent de la raça aristocràtica ha rebut
3
també l'herència de la pressió dels deutes que encara no foren pagats i del desig de pagar−los.
La vinguda del Déu cristià ha posat també en relleu el sentiment de culpa més gran que ha existit a la terra.
Eteisme i una mena de segona innocència es relacionen mútuament.
Hi ha la voluntat d'autotortura, que s'ha reclós en ell mateix, que s'ha empresonat en l'estat a fi de ser
domesticat, aquest home de la mala consciència s'ha emparat del pressupòsit religiós a fi de menar el seu
automartiri fins a la duresa i fins a la seva agudesa més esgarrifoses. Un deute amb Déu: aquesta idea li
esdevé un instrument de tortura. Percep en Déu les darreres contraposicions que pot trobar pel que fa als seus
autèntics i inextingibles instints d'animal.
La voluntat de l'home que consisteix a considerar−se culpable i reprovable fins a l'extrem de la irreparabilitat,
la seva voluntat de creure's castigat sense que el càstig pugui ser mai equivalent a la culpa, la seva voluntat
d'infeccionar i d'enverinar el fonament més pregon d eles coses amb el problema de la pena i de la culpa, a fi
d'obturar−se per sempre la sortida d'aqeust laberint d'idees fixes, la seva voluntat d'establir un ideal per tal de
restar palpablement convençut a la seva presència de la seva indignitat absoluta.
Ara, si parlem de l'ideal ascètic, els filòsofs es refereixen a l'ascetisme joiós d'una bèstia divinitzada que s'ha
tornat alada i que vagareja per la vida. En són els tres grans mots de luxe de l'ideal ascètic: pobresa, humilitat,
castedat. No es trcata en cap sentit, com és fàcil de compèndre−ho, que siguin per exemple llurs virtuts si no
que constitueixen les condicions més pròpies i més naturals de llur existència millor, de llur fecunditat més
bella. Actuà d'aquesta manera precisament com a instint dominador que imposava les seves exigències a tots
els altres instints i continua actuant d'aquesta manera.
La voluntat dels filòsofs parla en veu baixa i es fa esperar. La seva fe en ell mateix és dolenta. Els filòsofs
s'aparten de la fama, dels prínceps i de les dones. Pel que fa a la seva humilitat, al filòsof li va bé igualment
una certa independència. Té més por encara de la pertorbació del llamp, s'acovardeix enfront del
desempaperament. El se instint maternal l'impulsa a situacions en què hom li llevi la tasca de pensar en ell
mateix. Qui posseeix, és pesseït. També oblida i menysprea amb facilitat.
Cal remarcar, partint de la idea que qui té mala consciència està malalt, la gent que està sana, ha d'intentat
guarir els que estan malalts. El domini dels sans sobre aquells que patiexen és el seu reialisme. Per això cl
trobar un guaridor que sigui un malalt. El ressentiment, com ja hem dit racau sobre un mateix, així qui està
malalt, si vol curar, primer intentarà guarir a tothom pe rigual ja que el seu propi ressentiment recau en si
mateix. Igualment tothom ha d'intentar guarir. Mai s'ha de deixar de banda l'ideal ascètic. L'ideal ascètic és qui
ofereix un sentit, el propi sentit de tothom.
Finalment s'ha de dir que l'home prefereix tenir un avolunat de voler el no−res, en lloc de no voler.
4