introduccion construccion I arquitectura tecnica

La construcció és la disciplina encarregada de realitzar la part de l’arquitectura
projectual, això obliga a tots els que construeixen a conèixer les tècniques i les
possibilitats dels diferents processos constructius.
Aquest primer apartat, titulat PENSAMENTS, fa una pinzellada amb un cert to
d’humor, tot invitant a l’anàlisi i a la reflexió d’aquelles situacions que ens semblen
evidents i porten, molts cops, a errors per precipitació en les conclusions.
Ens hem permès la llicència de fer quatre reflexions, a tall d’exemple, pensant en totes
aquelles persones que intueixen que l’art de construir és quelcom més que fer parets i
sostres: per a saber construir cal aprendre a entendre el que es fa i per què es fa.
Al llarg de tot el tema es fa esment a aspectes visuals de la matèria, la forma, la funció
i l’equilibri, conceptes tots ells molt utilitzats i de gran vàlua dins del que es coneix com
a solucions empíriques, és a dir, aquelles que donen resposta a certes problemàtiques
que es donen en la construcció pràctica i que s’han de fonamentar en l’experiència.
L’exposició en si és breu, cal aturar-se a cadascuna de les imatges i reflexionar-hi,
després de l’explicació i de treure’n conclusions ens serviran més endavant per a
resoldre problemes que es donin a la construcció, sigui amb ampliació de coneixements
científics o no. Per tant, cal tenir-les present a la memòria.
S’han buscat expressament mostres que no representin elements de construcció amb
l’objectiu de fer més comprensibles les idees que es volen mostrar.
I.- La primera de les reflexions que es vol fer s’ha titulat LA COMPRENSIÓ DEL
QUE S’OBSERVA.
Mai la primera impressió del que s’observa sol ser la correcta, cal situar-se en el punt
en què es disposa de tota la informació. De no ser així, es poden arribar a catalogar
d’absurdes, irrellevants o incomprensibles situacions que tenen el seu sentit.
Aquesta primera imatge ens presenta una situació xocant a primer cop d’ull però que
només demana un anàlisi més detinguda per descobrir-ne el sentit. En desplaçar el
nostre enfocament visual ens adonarem que totes les figures de persones encaixen en
línia amb un nou element, que pren protagonisme, la Torre de Pisa, situada en un segon
pla i sobre la que es fan accions d’empènyer i d’estintolar.
Això ens ensenya que sempre cal disposar del temps i la informació necessària per
entendre globalment la situació i poder emetre així un correcte judici de valor. No tot el
que s’observa d’entrada és el que sembla i, per tant, pot tenir altres significats.
II.- La segona de les reflexions és la COMBINACIÓ DE LA MATÈRIA, LA
FORMA I LA POSICIÓ.
La figura que aquí es mostra vol representar un bust d’una persona d’una certa edat.
El material emprat pot ser guix o argila que si es moldeja pot representar les parts del cap
amb els seus elements: els cabells, la cara amb la front, ulls, nas, boca, etc.
En principi es demostra que per a crear formes és necessari la matèria i que per crear
una forma específica cal situar la matèria adequadament. Tot i així, el constructor de la
forma pot jugar amb la posició (cal observar la mateixa figura situant-se al darrera de
la pantalla del computador, de forma que es vegi la figura a l’inrevés).
Els resultats obtinguts amb la mateixa matèria i forma poden ser totalment diferents
modificant tant sols la posició. La imaginació pot obtenir resultats espectaculars.
III.- La tercera reflexió es recolza en LA POSSIBILITAT DE LA DOBLE FUNCIÓ.
Aquesta figura observada per diferents persones planteja el dilema de com dues
percepcions visuals poden ser diametralment oposades i certes a la vegada. D’aquesta
informació visual en podem extreure la imatge d’una noia jove o bé una persona entrada
en anys. És habitual que hi hagi una tendència a percebre una de les dues imatges i costi
de veure l’altra (el programa mostra retocs de la figura ressaltant alguns trets de la
mateixa a fi i efecte d’ajudar a veure la segona imatge).
Això demostra que hi ha aspectes subjectius que també influeixen en el món de la
construcció i que del diàleg i l’intercanvi d’informació entre professionals (noia jove senyora gran) sempre se’n surt reforçat amb un major coneixement.
També cal veure que un element que projecti múltiples aspectes permetrà accedir a
una gamma més variada d’aplicacions.
IV.- La quarta reflexió es refereix a la FORÇA DE LA LÒGICA DE L’EQUILIBRI.
Un tècnic constructor ha de tenir desenvolupades tot un seguit d’aptituds pròpies de la
professió, com són la de dominar l’equilibri visual, que normalment garanteix
l’estabilitat, la intuïció per avançar-se als problemes sobrevinguts, i per suposat ha
conèixer a la perfecció els processos constructius dominant els materials, la seva
composició i compatibilitat, capacitats de treball, la relació entre elements d’obra i els
subsistemes que generen.
La figura que s’ha pres com a exemple per mostrar la quarta reflexió dibuixa una
situació estranya en què una persona es fuma un cigar i un ocell el confon amb una
branca d’arbre. El que interessa de tot el conjunt és veure que, malgrat l’equívoc existeix
equilibri i se segueixen les regles de la lògica de l’estabilitat: el cap lleugerament tirat
enrera, els llavis mostrant l’evidència que part del cigar està dins de la boca, sustentat
per les dents, al mateix temps que es permet un cert moviment produït per elements
externs al cigar sense que el conjunt pateixi. El cigar, tot i sent llarg es veu amb secció
suficient com per no deformar-se pel seu propi pes ni pel de l’ocell, això sí, caldrà
augmentar la força realitzada per les dents i els llavis a fi i efecte de contrarestar la
càrrega afegida. Així doncs, el conjunt mostra una perfecta harmonia visual que no el fa
sospitós i, per tant, podrem intuir l’estabilitat.
De tot el que fins ara s’ha mostrat cal extreure’n la següent conclusió: a tota acció li
correspon una reacció i el material amb les seves dimensions, si està equilibrat, farà que
el resultat mostri la força visual de la lògica de l’estabilitat.