*Fauvismo: Encara que el *Fauvismo i el *Expresionismo van sorgir gairebé al mateix temps, pels testimoniatges d'alguns pintors alemanys sembla que el primer va actuar, en certs aspectes, com guia que servís d'inspiració als *expresionistas. El terme procedeix de la paraula francesa *fauve (fera) amb la qual va definir gràficament el crític d'art Louis *Vauxcelles l'enviament *escan¬*daloso per la violència, “salvatge” es va dir llavors, dels colors d'uns joves pintors al Saló de Tardor de 1905. Entre aquests es *encon¬traven *Matisse, *Vlaminck, *Derain, *Marquet, *Friesz o Van *Dongen, als quals se sumarien nous membres. Els inicis del *Fauvismo són a mitjan la dècada de 1890, quan en el taller del *simbolista *Gustave *Moreau alguns dels seus deixebles *Matisse, *Marquet o *Manquin van aprendre el valor *ex¬*presivo de la taca de color i de la línia *on¬*dulante. En els anys següents, l'amistat entre aquests i altres artistes va motivar un intercanvi d'experiències que crearia el clima propici per a un nou art • Cubisme: El seu objectiu principal era el d'allunyar-se de la representació naturalista i aconseguir plasmar de manera simultània sobre la superfície del quadre un objecte vist des de múltiples angles. Desenvolupat principalment per George *Braque i Pablo *Picaso cap a 1907, va arribar al seu apogeu cap a 1914 i va continuar evolucionant durant la dècada de 1920. AL rebutjar la representació realista seguida des del renaixement, el cubisme va significar un canvi crucial en la història de l'art. Aquest moviment es *caracteritza per que descompon els plànols, oferint-nos distintes parts de l'objecte. Els colors del cubisme són els blancs, els negres i poc més. • *Expresionismo: moviment artístic que tracta de treure a l'exterior les inquietuds de l'artista, que són moltes vegades una denúncia dels problemes de la societat de l'artista. Rebutja la violència. Des del punt de vista tècnic, el pintor *expresionista construeix els seus quadres amb el color i el dibuix. Fuig del *detallismo. Les figures humanes no tenen personalitat pròpia i hi ha una tendència a la *esquematización. Els temes es refereixen al que sofreix la societat, en general. Una obra molt representativa és “El Crit”, del noruec *Munch. El personatge sembla llançar un crit d'angoixa davant la realitat que ho envolta. Arriba a molt èxit a Alemanya, on un grup de pintors *autodenominados “El Pont” van a tenir les mateixes inquietuds. Desenvolupa la seva obra en ciutats alemanyes. En *Munich es va formar altre grup, cridat El Genet Blau. En Viena, *Kokoscha inicia una línia *expresionista dramàtica, *FUTURISMO: Moviment literari i artístic sorgit a Itàlia en el primer decenni del segle XX. va Néixer amb un manifest, i va variar i va fixar els seus propis enunciats en una sèrie de manifests. El 20 de febrer de 1909 F.T. *Marinetti va publicar en «Li *Figaro» de París un primer Manifest en el qual va proclamar com formes d'expressió del *futurismo l'agressivitat, la temeritat, el salt mortal, la bufetada, el cop de puny. Revela una exasperada projecció cap al futur; i si d'una banda expressa la voluntat de trencar amb la tradició, per l'altre demostra una certa incapacitat de realitzar-se en formes menys hipotètiques i més actuals. Un dels aspectes més cridaners del *futurismo és, en suma, el *veleidoso, que s'emmascara de triomfalisme per a rebutjar el mite de la derrota propi de cert romanticisme i del *decadentismo El surrealisme intenta reflectir el món dels somnis i els fenòmens inconscients enterrats per la consciència, la importància de la qual s'estava demostrant amb el psicoanàlisi *freudiano. En el Primer Manifest del Surrealisme, en 1924, es defineix el propòsit de la congregació d'escriptors i pintors, en les reunions dels quals apliquen l'automatisme per a la creació d'oracions i *grafismos, que exempts de qualsevol diligència de la lògica, desvetllen les profunditats de l'ànima. Totes les arts, tant la poesia, el teatre, el cinema, com la pintura i la fotografia, s'obstinen en la representació d'aquest món d'absurda aparença, ja que els confinis del subconscient escapen al domini de la raó. Aquest nou moviment artístic troba els seus precedents pictòrics en El Bosco, *Brueghel i en Els capritxos de Goya. A pesar de la defensa del *esteticismo involuntari basat en l'automatisme i el *grafismo instintiu, on la mà no permet ser governada per cap dictamen del pensament conscient, existeix certa coordinació d'escola en les tècniques pictòriques practicades. La metamorfosi, l'animació dels *inanimado, el *asilamiento de fragments anatòmics, els *artilugios fantàstics, la confrontació d'elements incongruents, les perspectives buides, la creació al·lusiva al caos i a la incoherència, i el tema eròtic i *lujurioso, com referència a la importància que el psicoanàlisi atorga a totes les dimensions del sexe, són el seu denominador comú i temàtica recurrent. Les obres de Dalí i de *Chagall se situen en dues posicions polars dintre de l'escola *surrealista. Salvador Dalí, màxim exponent del Surrealisme, explotarà el tema de l'inconscient i a través dels somnis i records, donarà regna solta a les seves pors: paüra al contacte físic amb el sexe contrari, por a la castració, obsessió malaltissa per la mort, la impotència i la *putrefacción *PopArt: El Pop *Art va sorgir a partir d'una nova consciència de les manifestacions de l'època actual. Al començament dels anys cinquanta alguns artistes i intel·lectuals es van adonar que la seva cultura cada vegada estava més influenciada pels mitjans de masses al costat d'una apreciable consolidació del *americanismo a Europa. Aquest canvi cultural ja no concordava amb l'expressiu estil abstracte de la passada generació d'artistes Un element fonamental del Pop *Art era el reconeixement que l'artista s'identifiqués amb la societat dels mitjans de masses. Els temes generals del Pop *Art eren la *subcultura, la cultura popular, les imatges dels mitjans de comunicació, les noves tecnologies, el disseny, la indústria de consum i la interrelació d'aquestes manifestacions i la seva influència sobre l'home. L'autor més important d'aquest moviment és *Roy *Lichestein L'art abstracte Estil artístic que va sorgir al voltant de 1910 i les conseqüències múltiples del qual han fet d'ell una de les manifestacions més significatives de l'esperit del segle XX. L'art abstracte deixa de considerar justificada la necessitat de la representació *figurativa i tendeix a substituir-la per un llenguatge visual autònom, dotat de les seves pròpies significacions. Aquest llenguatge s'ha elaborat a partir de les experiències *fauvistas i *expresionistas, que exalten la força del color i desemboquen en la cridada abstracció lírica o *informalismo, o bé a partir de l'estructuració *cubista, que dóna lloc a les diferents abstraccions geomètriques i constructives. Podem diferenciar entre: Abstracció Lírica L'obra de *Wassily *Kandinsky il·lustra la cridada abstracció lírica. va Arribar, entre 1910 i 1912, a una abstracció impregnada de sentiment, idealment representativa de les aspiracions dels artistes del grup *expresionista de *Munich *Der *Blaue *Reiter, del que ell mateix formava part Abstracció Geomètrica L'abstracció de *Piet *Mondrian es va elaborar a partir del reticle *cubista, a la qual progressivament va reduir a traços horitzontals i verticals que tanquen plans de color pur. Introducción La arquitectura del siglo XX está dominada por el funcionalismo. No se trata de un movimiento artístico, sino de un principio estético racionalista que se manifiesta en obras adscritas a diferentes tendencias. Se enraíza en planteamientos muy antiguos de la cultura occidental y queda definido de forma sencilla en palabras de Louis Sullivan (1896): "La forma siempre sigue a la función". Como es obvio, el funcionalismo se desarrolló sobre todo en los campos del diseño y la arquitectura, puesto que en ambos la "función" de la obra marca necesariamente la forma. El arquitecto Adolf Loos denunció a principios de siglo el exceso de ornamentación de la arquitectura modernista. El Racionalismo El movimiento llamado racionalismo reunió a las personalidades más notables de la arquitectura de este siglo; las obras y la teoría de este movimiento son profundamente individuales, pero tienen los denominadores comunes de la simplicidad de formas, del retorno a los volúmenes elementales (el cubo, el cilindro, el cono y la esfera) y de la lógica constructiva por encima de la evasión ornamental. Los arquitectos más remarcables de este movimiento eran Le Corbusier, Mies van der Rohe y Walter Gropius, con su escuela Bauhaus. La escuela de Bauhaus (1919-1933) desarrolló el funcionalismo vinculándolo al mismo tiempo a una estética. Las enseñanzas de la Bauhaus transcendieron los límites de Alemania y el marco cronológico de su duración; se puede decir que toda la arquitectura y el diseño del siglo XX son deudores de la "poética" de la Bauhaus. Walter Gropius fue su fundador y primer director, le sucedieron Hannes Meyer y Mies van der Rohe; fueron profesores, entre otros, Kandinsky, Klee y Laszlo Moholy-Nagy. El éxodo que provocó el ascenso del nazismo llevó a muchos de estos artistas a los Estados Unidos, donde siguieron desarrollando sus enseñanzas. El funcionalismo está vinculado al progreso técnico; sus propuestas son irrealizables sin los aportes contemporáneos de la técnica (hormigón, acero, etc.). El máximo exponente del funcionalismo es Le Corbusier, que reduce las formas arquitectónicas a las esenciales: cuadrado, cubo, círculo, cilindro. Sus casas están pensadas para vivir en ellas y dar una respuesta generalizable, es decir, racional, a los problemas prácticos que plantea la vida cotidiana Introducció L'arquitectura del segle XX està dominada pel funcionalisme. No es tracta d'un moviment artístic, sinó d'un principi estètic *racionalista que es manifesta en obres adscrites a diferents tendències. Es *enraíza en plantejaments molt antics de la cultura occidental i quieta definit de forma senzilla en paraules de Louis *Sullivan (1896): "La forma sempre segueix a la funció". Com és obvi, el funcionalisme es va desenvolupar sobretot en els camps del disseny i l'arquitectura, ja que en ambdós la "funció" de l'obra marca necessàriament la forma. L'arquitecte Adolf *Loos va denunciar a principis de segle l'excés de *ornamentación de l'arquitectura modernista. El Racionalisme El moviment cridat racionalisme va reunir a les personalitats més notables de l'arquitectura d'aquest segle; les obres i la teoria d'aquest moviment són profundament individuals, però tenen els denominadors comuns de la simplicitat de formes, de la tornada als volums elementals (la galleda, el cilindre, el con i l'esfera) i de la lògica constructiva per sobre de l'evasió *ornamental. Els arquitectes més remarcables d'aquest moviment eren Le*Corbusier, *Mies van *der *Rohe i *Walter *Gropius, amb la seva escola Bauhaus. L'escola de Bauhaus (1919-1933) va desenvolupar el funcionalisme vinculant-lo al mateix temps a una estètica. Els ensenyaments de la Bauhaus *transcendieron els límits d'Alemanya i el marc cronològic de la seva durada; es pot dir que tota l'arquitectura i el disseny del segle XX són deutors de la "poètica" de la Bauhaus. *Walter *Gropius va anar el seu fundador i primer director, li van succeir *Hannes Meyer i *Mies van *der *Rohe; van ser professors, entre uns altres, *Kandinsky, *Klee i *Laszlo *Moholy*Nagy. L'èxode que va provocar l'ascens del nazisme va dur a molts d'aquests artistes als Estats Units, on van seguir desenvolupant els seus ensenyaments. El funcionalisme està vinculat al progrés tècnic; les seves propostes són irrealitzables sense els aportis contemporanis de la tècnica (formigó, acer, etc.). El màxim exponent del funcionalisme és Le *Corbusier, que redueix les formes arquitectòniques a les essencials: quadrat, galleda, cercle, cilindre. Les seves cases estan pensades per a viure en elles i donar una resposta *generalizable, és a dir, racional, als problemes pràctics que planteja la vida cuotidiana http://www.arq.com.mx/Documentos/Detalles/24538.html racionalisme, organicisme, post-modernismo. tecnologia punta y constructiva