Feixisme

INTRODUCCIÓ
El Feixisme, es la forma de totalitarisme del segle XX, que pretendeix l'estricta reglamentació de l'existencia
nacional i individual d'acord amb ideals nacionalistes i sovint militaristes; els interesos contraopossats es
resolveixen mediant la total subordinació al servei de l'Estat i una llealtat incondicional al seu líder. En
contrast amb els totalitarismes d'esquerres identificats amb el nom de comunisme, el feixisme bassa les seues
idees i formes en el conservadurisme extrem. Els regíms feixistes es pareixen sovint a dictadures i a voltes es
transformen en ellesa goberns militars o a tiranies autoritaries, però, el feixisme en sí mateix es distingeix de
qualsevol d'aquestods regíms per ser de forma concentrada un movimient polític i una doctrina sustentades per
partits polítics al margé del poder.
Va surgir amb força per primera vega en diferents paisos entre 1919 i 1945, sobre tot a Italia, Alemanya i
Espanya. En un sentit estricte, la paraula feixisme s'aplica per a referir−se assoles al partit italià que, en el seu
origen, l'acunya, però, s'ha extes per a aplicar−se a qualsevol ideologia política comparable. Del mateix mode,
Japó soportà durant la década de 1930 un régim militarista que presentaba forts característiques feixistes. Els
regíms feixistes també varen existir en periodes variables de tiemps en molts altres paisos. Inclus democracies
lliberals com les de Francia i Inglaterra varen tenir moviments feixistes importants durant les décades de 1920
i 1930.
LES DOCTRINES FEIXISTES
Abans de la I Guerra Mundial, escriptors i pensadors famosos com Gabriele D'Annunzio, Georges Sorel,
Maurice Barrès, Charles Maurras i el conde Joseph de Gobineau, expresaren idees feixistes. Tots ells
s'oposaren als valors de la Ilustració d'individualisme, democracia i racionalisme secular; i, en conjunt, les
seues idees han sigut presentades com una reacció a aquestos valors que foren representats per la Revolució
Francesa.
La filosofía de Friedrich Nietzsche, manipulada de forma astuta per la majoria dels feixistess, va facilitar idees
i consignes poderoses al feixisme, sobre tot el trionf de la voluntat i el símbol del superhome. La majoria dels
teorics feixistes abraçà el nacionalisme extrem que, en alguns cassos (Gobineau, Barrès, Maurras) incloïa el
antisemitisme. Com a part del seu antirracionalisme, alguns varen proposar un culte místic a la tradició i a
l'Estat.
També, és simbolitzà la visió feixista del paper de la dona, com pilar pasiu de l'hogar i mares de futurs
membres de les forces armades. Segons el feixista italia Ferdinando Loffredo: La dona deu tornar baix el
sometiment de l'home, pare o espos, i deu reconeixer per lo tant la seua propia inferioritat espiritual, cultural i
económica. Per altra banda, Pierre Drieu La Rochelle, escriptor francés que més tart va fer apología de la
ocupació nazi condenà el feminisme per ser una doctrina perniciosa i afirmà que les dones, faltes de les
qualitats espirituals dels homens, eren una font de decadencia.
A pesar d'aixo, moltes dones han donat suport al feixisme, com Alessandra Mussolini, neta de Mussolini, i
figura destacada del partit neofeixista italia Alianza Nacional.
ORIGEN DEL FEIXISME
El primer moviment feixista verdader, va estar a França. A l'unir als conservadors amb el monarquics i altres
opositors al Gobern republicà contra els hereders dels valors francessos revolucionaris de esquerres que
intentaben anular la condemna per alta traició dictada contra l'oficial Alfred Dreyfus(fou el detonant de que
començara el feixisme). Charles Maurras, va crear el grup politic Acció Francesa, amb un ala juvenil violenta
anomenada els Camelots du Roi i una ideologia articulada pel mateix i per Barrès. El republicanisme, dominà
1
en França, després del cas Dreyfus, però Maurras i Barrés havien creat un model per a futurs moviments.
La desarticulació economica després de la I Guerra Mundial i l'amenaça del comunisme sorgida per la
Revolució Russa de 1917, provocaren la regeneració del feixisme com una important força política.
El feixisme, va conseguir suport en tots els sectors de la societat, però en especial en la classe mitjana, que
tenien por a l'amenaça de la revolució comunista, de quedar−se sense res i tenir que adaptar−se a la vida civil,
sense privilegis.
EL FEIXISME A ITALIA
El terme actual,feixisme, fou utilitzat per primera vegada per Beito mussolini en 1919 i feia referencia a l'antic
simbol romà del poder, els fasces (en llatí haces) uns cuants pals nugats a un eix que representaben l'unitat
cívica i l'autoritat dels oficials romans per castigar delinqüents.
Mussolini, el fundador del Partit Nacional Feixista italià, va iniciar la seua carrera política en les files del
Partit Socialista. En 1912, fou director d'un diari socialista i s'opossava tant al capitalisme com al militarisme.
Però, en 1914, va cambiar d'actitud demanant que Italia entrara en la I Guerra Mundial i es va apropar a la
dreta política. Tras la contienda, quan hi hague a Italia diverses vagues en les ciutats i en els camps,
recolçades pel Socialisme, Mussolini, posaba al servei del empressaris conservadors el seu moviment,
recolçant els drets d'aquestos per la propietat de les seues terres i junt amb l'Esglesia catòlica de Roma i
l'Exerxit, volia detindre la oleada roja.
El canvi que Mussolini va donar, li va aportar el suport politic i financier que necesitaba i el seu considerable
poder oratori va fer la resta (al igual que Hitler a Alemanya, Mussolini fou un demagog dotat d'una gran
efectivitat). Les seues Fascies Italians de Combat, creats en 1919 i anomenats Camises Negres a exemple de
els Camises Roiges, varen donar força efectiva al moviment i implantaren la moda de l'estil feixista.
En 1922, Mussolini es va fer amb el poder politic d'Italia amenaçant amb un colp d'Estat si es rebutjaven les
seues demandes. En un principi, gobernà d'una forma constitucional, encapçalant una coalició de partits, però,
prompte es va desfer dels obstacles i va implantar una dictadura. Tots el partis política, exepte el feixista,
foren prohibits. També varen fer desapareixer els sindicats, les vagues i els opositors politics varen ser
silenciats, en definitiva aplicaren el feixisme de manera directa.
EL FEIXISME EN ALTRE PAÏSOS
INTODUCCIÓ:
El régim de Mussolini, va facilitar el model de fascisme caracteristic de les decades de 1920 i 1930. La Gran
Depresió i el fracas dels gobens democratics al abordar dificultats economiques i l'aqtur massiu, alimentaren
l'aparició dels feixistes en tot el món. Per contra, el feixisme en altres països es diferenciaba en certs aspectes,
a la modalitat italiana.
PAÏSOS:
El neonacionalisme alemay, era més racista.
El gobern autoritari de Japo, era paregut a l'Alemya nazi. Dirigit pels militars alababa les virtuts guerreres
tradicionals i una devoció absoluta a l'emperador divi. A l'igual que els seus companys alemanys, els
japonesos llançaren una fanatica ofensiva cap a l'expansió a través de conquistes militars.
A Espanya, el grup feixista Falange Espanyola fou originariament contrari a l'esglesia catòlica romana, encara
2
que després, baix la direcció del dictador Franco, es va unir a elements reaccionaris i pre−catòlics.
A França, el feixisme estaba dividit en varis moviments. En 1934, unes 370.000 persones perteneixien a les
diferents organitzacions feixistes franceses, tals com: Jeunesses Patriotes (Juventuts Patiotiques),Solidarité
Française (Solidaritat Francesa),Croix de Feu (Creu de Foc) i Francistes (Francistes). Més de 100.000 de
entre ells es reunien a París.
A la Gran Bretanya, l'Unió de Feixistes Britanics, de Oswald Mosley, disfrutà d'un breu creixement de
publicitat de la seua formació en 1932, fins al seu colapse definitiu en 1936, quan es varen prohibir el
uniforms paramilitars, però, va tindre poc susten public. Podem dir que a Gran Bretanya no va trionfar aquest
regim.
A Bélgica, el feixisme, va tindre el seu punt algit en la primera meitat de la decada de 1930 i es va reanimar
per poc temps baix l'ocupacio alemana durant la II Guerra Mundial.
A Noruega, va atrure a alguns simpatitzants notables, com Vidkum Quisling i el premi Nobel de Literatura
Knut Hamsun, pero del mateix mode va necesitar de l'ocupació alemana per a disfrutar d'algún poder polític.
Però, quan el feixisme va disfrutar d'un major exit, fou en el periode d'entreguerres en els països de l'est i sud
d'Europa.
En Austria Engelbert Dollfuss, canciller desde 1932, va disoldre la República austriaca i dirigi un regim
proto−feixista en aliança amb Mussolini fins que fou assasinat en 1934 per militars nacionalistes que volien
l'unió amb l'Alemanya nazi.
El rgim que va establir Miklòs Horthy en Hongria, en 1920, va precedir en realitat a Mussolini en Italia, com
la primera dictadura nacionalista d'entreguerres, pero Horthy, no era totalment feixista i els feixistes hongars,
sols varen conseguir el poder baix l'ocupació dels alemanys de 1944 a 1945.
En Rumania, el feixisme es va aliar amb l'esglesia ortodoxa en contes de amb l'esglesia catolica romana. Un
fort antisemitisme va inspirar un violent moviment anomenat Guardia de Hierro, que va convulsionar la
política del país desde la decada de 1920, fins la seu aniquilació, per l'Exercit ruma baix Ion Antonescu,
durant la contenda civil que va seguir a l'abdicació del rey Carol II en 1940.
Per ultim, ens trobem amb Portugal, que en 1932, va sofrir un regim dictatorial imposat per António de
Oliveira Salazar, que poseia caracteristiques feixistes notables, sense exhibir el totalitarisme extrem del
nazisme o de moviments d'altres llocas.
EL FEIXISME DE POSTGUERRA I NOFEIXISME
La derrota d'Alemanya i Italia en la II Guerra Mundial, va desacreditar al feixisme a Europa en el periode de
la postguerra. L'unic goben feixista que va pujar al poder en aquest periode, fou el de Juan Domingo Perón,
que fou elegit en 1946, president d'Argentina i contaba amb un gran base popular de classe treballadora i tenia
poc a vore amb el feixisme d'abans de la guerra a Europa.
En Europa, per altra banda, països com España i Portugal, els goberns dels quals eren feixistes, es varen
mantindre després de la guerra i pasaren del totalitarisme a l'autoritarisme i varen difuminar els seus trets
feixistes.
Les decades de 1980 y 1990, per altra banda, portaren un inesperat renaixement del feixisme, en algunes
democracies occidentals, anomenat neofeixisme. Aquest va tindre distintes formes i fortunes en els diferents
països, però, va mostrar una gran antipatia racista cap als imigrants del Tercer Món i una desilusió
3
generalitzada respecte als partits establerts.
A França, molts votants excomunistes descontents, varen canviar els seus vots, i varen votar a favor dels
neofeixiste d'Aliança Nacional, mentrés es desplomaba la base popular del Partit Comunista. En Italia, al
mateix temps, va impolsar l'arribada de la neofeixista Aliança Nacional com un important membre de la
coalició formada per partits de dretes.
Això va ser una part, del nou fenomen, anomenat neofeixisme, i fou molt semblant en tota Europa.
BIBLIOGRAFÍA
Per a fer aquest treball, he consultat diverses fonts, que són:
• Encarta 2000
• Enciclopedia Temática Campus
• Internet: Yahoo! i Google!
VALORACIÓ PERSONAL
Abans de fer aquest treball, he fet la biografia de Franco, i vaig decidir continuar parlent del feixisme, perque
després de vorel a classe de Historia, hem va quedar les ganes de saber que més va passar.
He de dir, que després de fer el treball, i de coneixer coses que encara no conexia del feixisme, m'ha paregut
que es pitjor de lo que jo hem pensaba. Ara, pense que la gent de la que parle anteriorment, Franco, Hitler o
Mussolini entre altres, no devien estar molt bé del cap, perquè no es normal el que han fet al llarg de la
historia.
Per altra banda, encara ,per desgracia, queda gent com aquesta, que no suporta a gent d'altra raça, que pensa
que les dones nomes servim per a netejer i cuidar fills o que pensa que ningu te drets només que ells, pero per
sort son minories, encara que no deuria haber ningu. Ja se que fa uns quants anys per escriure aquestes coses,
m'haurien empresonat, o a lo millor m'haurien matat, pero per sort ja s'ha acabat tot això(en algunes parts del
món) i podem explicarnos lliurement.
De la historia s'apren, i per això espere que no es torne a repetir algo aixi, i que els que encara ho viuen, que
els passe prompte.
4