Estimada Marta; Martí i Pol

Introducció
Aquest treball tracta sobre el llibre d'Estimada Marta de Martí i Pol, que hem analitzat per tal d'entendre el
que poeta volia transmetre als seus lectors.
Primer de tot, hi ha que dir que Martí i Pol és un escriptor contemporani afectat per una greu malaltia, una
esclerosi múltiple. Açò és veu reflexat en la seva obra.
Estimada Marta està dividit en tres parts: Set poemes d'aniversari, on el poeta repeteix els set anys primers de
la seva malaltia i on poc a poc ho va assumint, Capfoguer, on amb una actitud optimista el poeta reflexiona
sobre la seva vida i la seva activitat poètica, i Estimada Marta, on l'amor és l'eix central d'aquesta part
identificat amb l'amor del poeta cap a una dona imaginaria, na Marta.
Així doncs, el treball és divideix en tres parts: un anàlisi de l'obra a partir de les preguntes que apareixen al
final del mateix llibre, un anàlisi de dos poemes i una crítica personal del llibre.
Anàlisi de l'obra a partir de les preguntes que apareixen al final del llibre
SOBRE SET POEMES D'ANIVERSARI
1. Al primer poema de set anys d'aniversari, diu: Vinc d'un estiu amb massa pluges; això vol dir que ha passat
per un munt de situacions, excessives situacions. Després continua dient: però duc foc a l'arrel de les ungles;
el qual vol significar que aquestes situacions han estat doloroses, a causa de la seva malaltia.
Set primaveres sense flors ni ocells, set primaveres dolentes, sense alegries, que s'esmenten al poema II
d'aquesta primera part del llibre.
Fins aquí dura el primer període dels set anys que va tardar en assimilar la seva malaltia: tres anys llargs de
contínua davallada, durant el qual la malaltia va anar establint sòlidament les seves posicions, com diu a la
introducció del llibre.
A partir del poema IV hi comença a adoptar una postura més optimista, ell mateix es dona coratge ja que diu
que el passat ho coneix prou be i que té que llençar les set claus de les set portes que tanquen els seus records i
obrir finestres cap al futur: No t'ennueguis amb records. Set claus / barren set portes [...] Llença les claus i
aprèn−te més encara.
Al poema V fa una aturada, sense oblidar que te que continuar, pensant en l'origen de l'espiral de foc i de
tendresa, de la seva malaltia i de la Marta. Però el poeta ja ha oblidat l'inici de tot això i tan sols vol reposar
sense remoure el passat.
Aquí és tanca el segon període, dos anys de progressiva estabilització de la seva malaltia, on comença a tancar
el passat per donar pas al futur.
Al poema VI demostra que la seva malaltia i ell ja són una sola persona: heura i paret componen una sola
figura, i mira cap al futur: Proclama el nou solstici.
Al poema VII ja mira cap al futur però sempre pensant que qualsevol cosa que vulgui fer mourà el foc damunt
la pell novell, es a dir, el dolor, el sofriment, hi seran patents en qualsevol acte que ell vulgui fer. Així
conclouen els set anys, assimilant que sempre dependrà de la seva malaltia.
1
2. Desgavell significa confusió, desordre, el que vol dir com és va sentir en Martí a l'inici de la seva malaltia.
el cos feixuc, / la cambra closa, els grans silencis; la seva malaltia no li ha permet moure's amb agilitat i ha
tingut que restar a ca seva. Per això diu que te el cos feixuc perquè no es pot moure, la cambra closa es la seva
casa o la seva habitació d'on ell no pot sortir i els grans silencis és refereix a q ell té dificultats per parlar i és
passa tot el temps en silenci, reflexionant i escrivint.
El retorn podria significar el retorn a l'inici de la malaltia perquè encara no ho té assimilat, el retorn a l'estiu
amb massa pluges, al passat.
Malgrat la seva malaltia, ell sobreviu aigües amunt del somni, / tenaç com sempre. Així que ell, encara que
estigui malalt i que sofreixi molt, té ganes de somiar ja que es quasi l'única cosa que el queda.
Però, a l'últim vers deixa clar que, després de somiar per fer−se la vida menys feixuga, torna a tot lo dolent de
la seva vida, la seva malaltia, el seu sofriment.
3. Parar−se en el replà significa fer una aturada en la seva vida per reflexionar, pensar...
Quan el poeta es refereix a tu s'adreça a na Marta, a aquella dona que Martí imagina que l'acompanya i li fa
menys feixuga la seva malaltia amb la seva tendresa.
En els últims versos es refereix als anys passats quan encara la malaltia no l'afectava (uns anys no combatuts),
quan no pensava en el pas del temps. Aleshores és quan es dona conta que el temps no li resta i que el passat
s'ha convertit en símbols. Dient que aquests anys son barbullents i frondosos, / plans de símbols, de veus i de
banderes és refereix que són uns anys plens de passió, alegria, que ja han passat. Per això estan plens de
símbols, perquè ell no era objecta d'una malaltia tan dolorosa com una esclerosi múltiple.
4. Als versos del primer fragment parla de fer coses senzilles, normals per a qualsevol persona, quotidianes,
com caminar, parlar...
Els versos del segon fragment parlen sobre sentiments; els tres primers versos parlen sobre fer l'amor però
després se'n penedeix. Comença amb il·lusió però després veu que en el seu estat no ho pot fer i prefereix
recordar quan sí podia però sense enyorar−ho
A la conclusió diu que vol guardar els seus arravataments i les seves inquietuds: Desa'm les rauxes i els
neguits. I amb una metàfora, expressa el seu canvi: ha passat de tenir il·lusió i ganes de fer coses a no tenir cap
gana.
SOBRE CAPFOGUER
5. Ell parla en aquest poema de senzillesa: Cap gest sobrer. Tot mesurat i breu, i d'escriure: el lent fluir dels
mots / que no transmuta en pols aquest silenci. Això significa que, com ell no pot parlar, és té que conformar
amb escriure, amb el joc de mots que ell parla. És l'única cosa que encara li queda i amb la que té que
sobreviure.
6. Cap gest sobrer. Tot mesurat i breu: les paraules, els mots, no poden sobrar, hi te que haver els mots
adequats, ni més ni menys.
Un fosc accent, una espiral insòlita / que engendra mots i els engoleix alhora.: la espiral insòlita la puc
interpretar com la seva malaltia, des de la qual crea paraules, mots.
Al següent poema el poeta diu que ell abans d'escriure, elegeix els mots que emprarà, paraules amb les quals
ell és senti identificat, que els mots construeixin un paisatge, i, a més a més, tenen que despertar un sentiment
2
en el autor.
Són mots de cada dia, / per preservar l'embruix i la tendresa / de cada mot i ennoblir−ne la força.
A l'últim poema, Floten els mots en una mar immòbil, / tota la cambra és un parany i esclaten, / inútilment,
angoixes i projectes. vol dir que els mots sorgeixen a mils inspirant−li inútilment nous poemes i noves
preocupacions.
7. Pel poeta els mots són molt especials: En cada mot m'hi jugo l'existència. Han d'ésser mots apropiats: No
n'escriuré ni un que no em complagui profundament. Han d'ésser descriptius: són el relleu / d'aquest paisatge
estricte que dibuixo. I, com ell diu, han d'ésser plens, suggeridors, compactes. També tenen que ser senzills
per que tothom ho entengui i ho sàpiga interpretar: no es perdi per camins massa intricats ni el venci la
desesma.
El poeta escriu En cada mot m'hi jugo l'existència per que ell vol que la gent quan ho llegeixi no és confongui
amb falses interpretacions del poema, ell vol expressar exactament el que vol dir, ni més ni menys.
9. El record el valora com una forma evasiva per passar els dolents i feixucs dies que viu. Els records són
molts i bons, són l'heura / que engoleix panys de mur, es a dir, no pot aturar de pensar en un passat millor, és
una mena d'obsessió que el menja. Però això no es del tot bo per que no pot parar de pensar en allò que era
millor i ho compara amb com es troba ara. Açò el serveix per créixer interiorment, cada vegada té més
assumit el seu estat: i jo em veig créixer encara, m'edifico. Es a dir, recordar temps millors el fa tornar−se
cada vegada més fort.
10. El poeta, malgrat el seu estat de malaltia, no es dona per vençut i lluita per sobreviure. Però no ho fa per
ell tot sol sinó per tots, es a dir, pels seus lectors, per na Marta... Ell diu que Hi ha un cert espai i un molt
incert destí, / destí i espai els omple cadascú., es a dir, que cadascú traça la seva vida i donar−se per vençuts és
com cridar a la mort. Així que ell manté sempre la seva esperança ben amunt per no enfonsar−se i donar la
seva vida per perduda.
11. Martí i Pol valora la relació positivament ja que a ell li enriqueix, li serveix per millorar la seu estil
d'escriure i no ser quelcom insòlit. Ell escolta, capta els detalls per penetrar−ne ben bé el sentit i preguntes i
respostes van i vénen. El poeta reflexiona tot el que sent, pensa mil coses i això després ho transmet als
llibres. Per açò es per que ho fa, per enriquir−se cada vegada més i així perfecciona tot el que escriu.
SOBRE ESTIMADA MARTA
12. m'omplo la pell de dibuixos obscens / i tu hi ets, Marta, en tots, aquesta frase indica que ella es imaginaria
per que són dibuixos i ella no hi és en carn i ossos. I recorre el perfil de la dona imaginaria damunt els
dibuixos. I diu que els mots que ens diem sense dir−los, es a dir, es imaginaria. I, per últim, si tanco els ulls /
te'm fas present demostra que no la pot veure, tan sols la pot imaginar.
13. A partir del poema VIII es quan apareixen tots aquells elements que es refereixen al silenci i a la quietud.
Després de aconseguir la plenitud del plaer ve el repòs, una tranquil·litat volguda. Elements com ni aquest
silenci d'ara, un pou eixut; / l'esfera gira lentament i el temps / s'ha deturat, els dits aquietats entre els teus dits,
sense dir res, que el raig del temps flueixi lentament, Penso el mar / immòbil i llunyà d'una postal, música
lenta de coralls batuts, bancals de vent i mar llaurats de fresc, la veu manyaga i els silencis clars, / la pausa
d'aigua que compassa el foc / i n'estableix els límits i el secret, el teu silenci em fa de tornaveu, / el teu silenci
d'àmfora i de pou, platja deserta, cambra closa, bosc / de grans silencis es refereixen al silenci.
Aquest silenci és el dels amants després d'un moment àlgid de plaer i el paper que juga és aquest mateix, el de
la tranquil·litat que és respira després de l'acte d'amor.
3
14. Que lluny de tot ho interpreto com una manera d'expressar com se sent el poeta, és sent com en un altre
món, tranquil, quiet, reposant després d'uns moments de plaer.
Res no ens pertany i som senyors de tot. Significa que no tenen res material o real que pugui unir la Marta y el
poeta, ja que es una relació imaginaria, però, es troba tan bé quan pensa en ella i s'imagina la seva relació amb
ella, que és sent realitzat, ple de goig, ple de tot.
16. En aquest poema els amants es troben en ple acte d'amor, quan els dos cossos es barregen i es confonen un
amb l'altre, un dins l'altre, i és senten a gust.
17.
Sentit
− La vista
− La vista
− La vista
− L'olfacte
− L'oïda
Vers
Corfes de llum
verd de fulles
blau d'onada lenta
sentor del mar
remor del bosc
Sensació
Claredat
Frescor
Pau
Tranquil·litat
Silenci
18. Aquest poema, situat al final del llibre, representa el repòs després de aconseguir arribar al clímax del
plaer entre la Marta i el Martí, el poeta.
Del quart al sisè vers proclama el plaer assolit als anteriors versos ja que diu aldarull insòlit de colors com si
tot estigués esvalotat com quan et trobes al clímax d'alguna cosa plaent.
Del següent al vers tretze proclama l'amor que sent cap a la Marta, ho diria de mil formes el poeta: cridaré / la
certitud de tu, escoltaré el ressò / de cada mot al dons de mi mateix... però sempre ho fa mitjançant els mots,
escrivint−ho, ja que és la seva manera d'expressar els seus sentiments.
SOBRE L'ESTIL
23. Aquest últim vers és com un resum final del poema, una conclusió, i dona una visió esperançadora de la
seva vida.
24. Sí, per que el nombre set es com un símbol pel poeta, i és més o menys el temps en el que ha evolucionat
la seva malaltia i en el qual ha hagut d'acceptar que l'única manera de sortir de la cambra closa mitjançant el
fluir dels mots, es a dir, escrivint, que és de l'única manera que és pot realitzar com a persona.
25. És una paradoxa ja que és irreconciliable pensar que a la mar hi neixen fulles i que al bosc nien tots els
peixos.
26. És una paràfrasis ja que fa un rodeig per dir que malgrat el seu dolor i el seu impediment físic, els seus
pensaments, la veu, ressonen dintre seu. Açò el porta als mots per poder escriure.
Al vers i han d'ésser plens, suggeridors, compactes utilitza la figura retòrica de la enumeració.
27. A aquest poema confessa al lector que tant estima que té por quan escriu però que ama el que ell escriu.
Així connecta amb el lector, confessant−li un secret. Per això repeteix al llarg del poema dues paraules molt
importants: por i amor. Aquestes dues constitueixen els dos pilars de la seva vida
28. És una llarga metàfora que vol dir que construeixen el seu niu d'amor des d'on creix i ateny la plenitud.
4
29. Els adverbis que apareixen són: sàviament, tendrament, lentament, dolçament. Aquests és refereixen com
tracta el poeta a la Marta.
30.
Recursos formals
Paral·lelisme: vers primer i el dotze.
Recursos sintàctics
fonda arrel / que ens nodreix i que ens serva:
personificació d'arrel.
xops de llum: paradoxa
que el mar, llunyà, pregoni l'alt triomf: personificació.
l'esclat intens del blanc / restaura...: personificació
Anàfora: repetició de lluny, Marta, lluny a dos
versos (el primer i el dotze)
Polisíndeton: repetició de la conjunció i al llarg del
poema.
vida i no vida en un sol moviment: antítesi.
m'omplo la pell i el pensament de tu: paradoxa.
Anàlisi de dos poemes
COMENTARI D'UN POEMA DE SET POEMES D'ANIVERSARI
Aquesta part consta els set primers anys de la seva malaltia (1970−1977), dividits en tres períodes: el primer,
quan la malaltia comença i el sotja insistentment, el segon, quan la malaltia va estabilitzant−se
progressivament i quan ell és dona conta de les poques coses que pot fer a causa de la esclerosi, i el tercer,
quan ell d'un mode accepta que te que conviure amb la malaltia i obre les portes cap al futur. Els tres primers
poemes corresponen als tres primers anys de la malaltia, el següent al període quan ell comença a assimilar el
seu estat i a voler oblidar el seu passat, i els tres darrers a l'etapa que ell mira cap al futur de la seva vida.
El poema que jo comento pertany a la tercera etapa, quan ell vol oblidar el seu passat i continuar amb la seva
vida pensant en el futur.
V
Ara parem−nos en aquest replà,
atents, però, a l'indefugible
senyal de la represa.
Ni tu ni jo no sabem bé de quin
delicte se'ns acusa
i hem oblidat l'inoblidable origen
de l'espiral de foc i de tendresa
que ens ha dut fins aquí.
5
No et proposo sinó que compartim
silenciosament aquests instants,
sense remoure poc ni gens les aigües
del toll de la memòria
ni fer cap gest per endreçar calaixos
en un grotesc intent de retrobar
la intimitat perduda.
Reposem junts, tan senzill com això,
si res més perquè junts hem baixat
els set graons d'aquest tram de l'escala
i ara l'ofec del temps no ens neguiteja.
Dellà el mirall que perfà aquest silenci
hi ha l'estesa d'uns anys no combatuts,
barbullents i frondosos,
plens de símbols, de veus i de banderes.
En els tres primers versos, el poeta indica una parada en la seva vida però sense oblidar que té que continuar el
seu camí, la seva vida.
Del cinquè al vuitè vers l'autor fa referència a l'origen de la seva malaltia i les raons per què ha continuat cap
endavant. El dolor i el sofriment que ha patit per la malaltia s'uneixen amb l'amor de na Marta, la qual ha sigut
de gran ajuda pel poeta. <<L'espiral de foc i de tendresa>> és on conflueix el patiment de la malaltia i el
suport de la Marta.
Des del següent vers fins al quinzè, el poeta comenta a la Marta el que vol fer: no vol ordenar ni millorar les
coses del passat, ni tan sols vol recordar−ho, no vol capgirar el passat ni pensar en ell, només vol deixar−ho
tal i com està.
Del setzè al dinovè vers el poeta demostra que solament vol descansar després d'un llarg viatge; el viatge és la
seva vida, vol reposar després dels darrers set anys que ha viscut, els set anys que ha tardat en distanciar el
mal que sofreix i la impressió de la seva malaltia. El seu viatge consisteix en davallar poc a poc una escala,
graó a graó fins arribar a la seva fi, fins a la seva mort. Açò no l'inquieta pas, el pas del temps no l'importa
gens ni mica. Ja ha davallat els set graons més dolents, els set primers, el començament i l'assimilament de
que està malalt i que morirà. Ell té assumit que morirà i que el seu viatge, la seva vida, finalitzarà quan acabí
la seva escala, a la seva tomba. La seva malaltia és la part dolorosa del seu camí, de la seva vida, (l'espiral de
foc), per açò crea a la Marta, per fer−se el camí més suau, més agradable (la tendresa).
Al següent vers, el nombre vint, fins al final del poema, se'n penedeix del temps perdut del passat quan ell no
6
va fer res per recordar−ho ja que el temps li restava. Després se'n dona conta que no li sobra temps i que el
temps que ja ha passat s'ha convertit tan sols en un record de temps perdut on cada cosa adquireix un
significat que en el seu moment no va veure.
COMENTARI D'UN POEMA D'ESTIMADA MARTA
La darrera i més important part del llibre, Estimada Marta, tracta sobre el poeta i una dona imaginada per ell,
la Marta. Aquesta és com la noia perfecta ja que en ella conflueixen totes les qualitats però que es distingeix
entre la resta de les dones.
L'última part de l'obra és caracteritza pel desig i l'amor que esclata entre els dos amants amb nombroses
escenes eròtiques i passionals. És podria dividir en tres parts: una primera, quan els amants comencen a
construir el seu niu d'amor, una segona, quan els amants és troben en ple acte d'amor i passió, i una tercera,
quan els amants és relaxen després del clímax.
El poema que jo comento pertany a la primera fase, i, encara que pertany a la primera part, està ple d'elements
eròtics.
III
Marta, per tu i per mi no hi ha records
I no hi ha densitat ni moment.
Tenim, però, memòria de tot
I en estimar−nos ablanim deserts.
L'aigua i la nit ens donen aixopluc
I amb fils de llum teixeixen el mirall
Per on la lluna clara del desig
S'enfila i creix i ateny la plenitud.
Som rics de l'íntim saber de tothom
I convertim el goig incipient
En un plaer magnífic i total.
Damunt no−res bastim un poderós
Castell de somnis, que suscita focs
I empeny la saba i desvetlla el verd
Encís de l'ombra. Marta, tot és pur
I els joncs esmolen aquest riu de tu
7
Que ve de lluny i que m'amara tot.
Aquest poema tracta sobre l'amor i el desig que senten el poeta i la seva noia imaginaria, la Marta.
Als dos primers versos diu que no tenen res material per recordar el seu amor ja que ella es imaginaria: per tu i
per mi no hi ha records.
Als dos següents versos diu que el seu amor pot amb tot, que no necessiten res més que recordar el seu amor.
Com diu als quatre següents versos, no necessiten refugi pel seu amor, tan sols els basta amb el camp ras per
construir el seu niu d'amor i elevar el seu desig fins la plenitud.
Ells dos, Marta i Martí, són savis en l'amor i saben despertar el més grans dels plaers: convertim el goig
incipient / en un plaer magnífic i total.
Damunt no−res aixequen el seu mon de somnis que suscita focs, es a dir, desig, i alegria.
Als últims tres versos diu que tot és pur però que el desig aviva a la Marta (aquest riu de tu representa la
Marta) i així m'amara tot. Es a dir, que la Marta encén el desig al poeta ja que és ella qui l'amara a ell.
Crítica personal del llibre
Estimada Marta m'ha semblat una obra poètica temàticament completa ja que tracta, a més de la seva
malaltia, l'amor que sent cap a la seva producció poètica i els seus lectors, i l'amor i el desig cap a una dona
imaginaria. Açò ha comportat un atracament al poeta perquè explica com es sent, les seves pors, el seu estat
d'ànim, els seus sentiments, la seva malaltia.
Malgrat que m'ha costat entendre els poemes, he pogut aconseguir una idea completa de l'obra i, sobretot, una
lleugera idea de l'estat d'una persona amb esclerosi múltiple. És curiós com Martí va evolucionant des del
principi de l'obra ja que comença pessimistament i acaba amb un goig indescriptible. És admirable la força de
voluntat del poeta, malgrat la seva malaltia continua cap endavant, cosa que moltes persones no farien ja que
es submergirien en un estat de continua depressió.
La part que menys m'agrada és la de Capfoguer. I la que més m'agrada és la primera, Set poemes d'aniversari,
ja que, a part ha sigut la més fàcil d'entendre, els primers anys d'una malaltia com una esclerosi són els pitjors.
Les ganes de seguir amb la teva vida, sabent que els anys que et queden per viure seran molt dolents, quasi
sense mobilitat i sense poder parlar, són quasi nul·les. I el poeta aconsegueix vèncer aquest patiment
mitjançant l'única cosa que li queda a part de la reflexió i la imaginació: escriure.
Llegir aquest llibre ha sigut una lectura molt enriquidora. L'oportunitat que m'ha donat aquesta assignatura de
descobrir l'obra de Miquel Martí i Pol no l'haguera pogut tenir de cap de les maneres, ja que el gènere poètic, i
més concretament l'escrit en català, no és dins les meves preferències literàries.
8