Estils musicals

JAZZ
Història
El jazz és un estil musical que neix a la fi del segle XIX a Nova Orleans Estats Units i que
s'expandeix al llarg de tot el segle XX. La història del jazz es caracteritza per dos trets
fonamentals:
• Per la seva constant assimilació d'altres tendències musicals estilÃ-stica o
culturalment alienes a ell.
−Per la seva capacitat de generar altres estils musicals, com el rock and roll, que acabaran per
evolucionar de forma independent al jazz.
Per la successió de forma ininterrompuda d'un nombrós conjunt de subestilos que, vists en
perspectiva, manifesten entre musicals, alguns d'ells enormes diferències
Caracteristiques
Traducció realitzada
La música jazz es caracteritza per eludir l'execució de les interpretacions a partir de la
lectura fidel d' una partitura , la base de la interpretació jazzÃ-stica i, conseqüentment, de
l'estil, és la improvisació, encara que la improvisació per si mateixa no és l'única
caracterÃ-stica definitòria del jazz. El compositor de jazz si pot donar−se el cas que no es
treballi sobre cap tema ja conegut, improvisar significa que l'intèrpret recrea lliurement el
tema en cada, ja sigui en directe o en un estudi d'enregistrament.
La improvisació diferencia al jazz d'altres estils musicals, com la música clà ssica
europea, En aquest sentit el jazz recupera en la música occidental.
El jazz és habitualment interpretat per formacions en les quals destaca un instrument solista acompanyat
d'una secció rÃ-tmica.
Estil
Ragtime. El Ragtime s'associa més amb música de piano, encara que també era interpretat per
orquestres. El jazz de Nova Orleans era un estil de música amb una rÃ-gida estructuració de grup.
Generalment es destacava el trompetista o cornetista, els quals tocaven la melodia, amb suport harmònic del
trombó, filigranes del clarinet i un ritme constant establert per la secció rÃ-tmica, normalment estava
composta per piano, banjo o guitarra, tuba o contrabajo i bateria.
Swing. El Swing es va iniciar en gran part quan Louis Armstrong es va unir a la banda de Fletcher Henderson
en 1924 .El Swing es diferencia del jazz de Nova Orleans i del Dixieland principalment perquè els seus
ensembles són més senzills i normalment plens de frases repetitives (riffs) que contrasten amb les més
sofisticades improvisacions dels solistes.
Bebop. Va anar un nou i radical estil que es va desembolicar gradualment a principi dels anys 40, en
1945. La diferència entre el Swing i el Bebop és que en aquest últim els solistes usaven acords, en
comptes de la melodia. Els músics del Bebop eren virtuosos que tenien l'habilitat de tocar tempi
extremadament rà pids .El Bop es va deslligar des del seu inici de la música popular i d'un públic al que li
agradava ballar, elevant el jazz a un nivell de música de l'art.
1
Cool Jazz Aquest estil va evolucionar del Bop a fins dels anys 40 i a principis dels 50. Bà sicament és una
barreja del Bop amb certs aspectes del Swing. Com la major part dels músics que van escollir aquest estil
eren dels Angeles, també es va cridar West Coast Jazz.
Traducció realitzada
Mainstream. Descriu l'estil adoptat per alguns músics veterans del Swing
durant els anys 50, qui preferieron modernitzar el seu estil en comptes de
tocar Bop o unir−se a bandes de Dixieland, encara que molts ho van fer per a
sobreviure.
Third Stream. Un terme que descriu una fusió del jazz amb la música
docta. Els exemples d'aquesta barreja de dos idiomes tan diferents no
han donat gran resultat.
Hard Bop. És una extensió de l'estilo Bop. Les diferències bà siques entre el Hard Bop i l'estil Bop
són và ries: les melodies tendeixen a ser més simples i freqüentment tenen més Soul (à nima), la
secció rÃ-tmica és més relaxada i toca amb soltesa, el contrabajista no està obligat a tocar 4/4 (4
polsos per compà s: 1−2−3−4 etc.), i s'utilitzen elements del Gospel (música religiosa dels Negres)
Free Jaz Jazz és un estil totalment radical. Encara que aquest estil ha estat enfosquit per uns altres des dels
`70, és encara una opció viable per als improvisadors, El Avant−Garde es diferencia del Free Jazz que els
seus ensembles actuen dintre d'una certa estructura, encara que les improvisacions en general són igualment
lliures de les regles convencionals. Òbviament existeixen elements bà sics que comparteixen ambdós estils,
i gran part dels músics identificats com seguidors d'un estil incursionan en l'altre
. Fusió. És un terme usat de tal manera en els últims 25 anys que gairebé no té significat.
Originalment era una barreja de les improvisacions del jazz amb el poder i ritmes del Rock. Quan aquest va
evolucionar i es va tornar més creatiu i la qualitat musical dels músics rockeros va millorar, i quan molts
jazzistas es van cansar del Hard Bop i no els interessava tocar exclusivament música Avant−Garde o Free
Jazz, els jazzistas i rockeros van començar a intercanviar idees i ocasionalment a unir−se.
LOREZ ALEXANDRIA
MOSE ALLISON
ERNESTINE ANDERSON
ANDREWS SISTERS
FRED ASTAIRE
MILDRED BAILEY
2
POP
Història
L'art pop va ser un moviment artÃ-stic sorgit a la fi dels anys 1950 a Anglaterra i els Estats Units
Caracteristiques
les seves caracterÃ-stiques són :
l'ocupació d'imatges i temes presos del món de la comunicació de masses aplicats a les arts visuals.
Subratlla el valor iconogrà fic de la societat de consum.
L'art pop és el resultat d'un estil de vida, la manifestació plà stica d'una cultura (pop) caracteritzada per la
tecnologia, el capitalisme, la moda i el consumisme.
Estils
Pop comercial (Mainstream) la prominència comercial del genero és durament criticada, ja que
comunmente és considerat un genero "frÃ-vol" per solament dedicar−se a vendre els seus albumes i no
presentar una veritable aportació al gènere. La ja esmentada Madonna es vió en els seus inicis donada per
grans campanyes publicità ries, però va anar en el que molts consideraven el seu declivi. El llibre Guinness
dels Rècords va publicar que Madonna és la "Artista Femenina més Reeixida de Tots els Temps.
Pop independent A aquesta pertanyen totes les agrupacions les companyies discogrà fiques de les quals no
conten amb grans pressupostos i que per tant no competeixen amb el "mainstream". El seu carà cter
underground els confereix cert carà cter de culte, que s'incrementa en ocasions amb una lÃ-rica creativa una
mica difÃ-cil d'assimilar en una primera escolta. La creació musical està enfortida enfront de la promoció
o la rendibilitat del producte.
Pop electrònic És aquell que s'ha generat amb instruments electrònics i sons digitals. Vegi's: Pet Shop
Boys, Maga, Miranda!, Aviador Dro, OBK, Belanova o Fangoria. Pop tradicional es aquell que s'ha generat
amb l'estructura musical tradicional : Veu, Guitarra, Baix i Bateria. Vegi's L'Habitació Vermella,
Amaral,The Deesser Lab ...
3
Rock and roll
Carcterestiques
El rock and roll és un gènere musical de marcat ritme, derivat d'una barreja de diversos estils del folklore
nord−americà . El terme «rock and roll» va ser utilitzat per primera vegada per Alan Freed, pinchadiscos
d'una rà dio de Cleveland, que va utilitzar el terme per a titular un programa de rà dio. Aquest terme se sol
reservar per a la primera època d'aquest estil, mentre que la seva abreviatura, rock, se sol emprar per a
referir−se a la resta de la història d'aquest gènere musical, encara que actualment s'està utilitzant m
estilsssss
Hot−Intonatión: la entonación sucia (dirty−tones), cargada de emoción, se realiza en el canto y la
interpretación instrumental con apoyaturas, vibratos, trémolos, portamentos, pausas y ruido. Esta
caracterÃ-stica se toma del jazz.
Off−Beat: todas las desviaciones del pulso regular (beat); esto comprende desde la sÃ-ncopa, que puede estar
escrita hasta los más sutiles rallentando y accelerandi. El Off−beat, aporta el drive (intensidad) y el swing
(impulso) caracterÃ-sticos.
PolifonÃ-a: los instrumentos melódicos varÃ-an, adornan y juegan con la melodÃ-a, improvisando en
función de la tesitura, estilo y temperamento de la voz del cantante, con lo que se produce heterofonÃ-a y
polifonÃ-a aparente.
La música rock necesita ser analizada y representada de una manera diferente a toda música anterior.
Añade la apertura cosmopolita de la música, la variedad de estilo dentro del rock, los movimientos y
escuelas simultáneas.
El tempo es irregular, porque puede ir desde una canción lenta, como por ejemplo una balada, hasta una
rápida.
Según los modos y estilos el rock se convirtió en hard (duro) o soft (blando), punk o funk, sinfónico o
psicodélico, africano o europeo, disco o reagge.
Caracteristicas
Cap destacar que la formació acadèmica que és comuna trobar en els músics progressius els permet
abordajes qualitativament més complexos mitjançant l'ocupació d'estructures formals i d'una elaborada
sintaxi harmònica, al que se suma un particular interès per aspectes tÃ-mbricos i les variacions de tonalitat.
Aquests elements, a més dels usuals ritmes sincopados o juxtaposats , atorguen a la música la seva
peculiar naturalesa contrastante i imprevisible.
Altra caracterÃ-stica estilÃ-stica molt singular està donada per l'experimentació rÃ-tmica, que es manifesta
en una intensa utilització de mètriques canviants i irregulars. El rock progressiu és el gènere musical
que ha explorat de forma més sistemà tica l'asimetria i l'alternança rÃ-tmica. Pel que fa al contingut
lÃ-ric−conceptual, el rock progressiu sol distanciar−se del rock tradicional quant a estil i temà tiques. De
vegades els letristas prefereixen procediments lligats a l'absurd o al surrealisme, o busquen explotar les
propietats purament sensuals, texturals o sonores de les paraules. És habitual aixÃ- mateix l'ús de
significats ambigus, versos lliures i mètrica irregular. Entre els temes més transitats , es destaquen les
èpiques fantà stiques o de ciència − ficció, la recerca espiritual i la crÃ-tica social o apocalÃ-pticos en
4
Vander Graff Generator o perspectives marxistes com en Henry Cow. Per la seva banda com Magma i Gong
van crear veritables mitologies plasmades a través d'obres successives, incloent, en el cas de la aprimer,
l'ocupació d'un idioma propi.
5