CURS: PER ENTENDRE EL CAPITALISME. M

CURS: PER
ENTENDRE
EL CAPITALISME.
MATERIALS SESSIÓ 3
SEMINARI TAIFA
D'ECONOMIA CRÍTICA
SEMINARITAIFA.ORG
seminari_taifa
Seminari d'Economia Crítica Taifa
MARÇ DE 2013
Índex
Què és l’empresa?.................................................................................................................2
El procés de producció....................................................................................................4
Formes de producció en el capitalisme actual...................................................................6
Expansió mitjançant els canvis en l’organització empresarials....................................6
Expansió mitjançant la inversió......................................................................................8
Formes de producció en el capitalisme actual..............................................................8
Conclusions.........................................................................................................................11
Bibliografia:.........................................................................................................................11
1
L’empresa i el treball
Què és l’empresa?
L’empresa és un àmbit quotidià en el qual tenen lloc un conjunt de relacions
que les persones assumim com a naturals: treballem per a les empreses, que
són les que organitzen la producció, i comprem a les empreses. Els fets
econòmics que giren entorn a l’activitat empresarial se’ns presenten com a
fenòmens tècnics (mètodes per a produir determinades mercaderies) i
materials (abastiment de productes i obtenció pagament dels salaris).
L’economia convencional, difosa pels mitjans de comunicació, ens presenta els
empresaris com a persones que arrisquen els seus diners per a un negoci, que
compensa aquest risc. Ens presenten exemples d’emprenedors i
emprenedores que s’arrisquen i són capaces de tirar endavant un negoci. A
més a més, ens expliquen que les empreses organitzen la producció de
manera eficient, amb el menor cost possible, i que quant més eficients siguin i
més beneficis obtinguin, generaran més prosperitat econòmica. Però darrera
del món de les aparences, a les empreses es donen un conjunt de relacions
socials, és a dir, relacions de poder.
La producció i intercanvi dels béns i serveis que necessita la població es
realitza sota el capitalisme. Una part de la societat, la classe propietària del
capital, organitza la producció d’allò que la societat consumirà. Els capitalistes
en tant que disposen de la propietat privada dels mitjans de producció,
s’apropien del producte de les empreses.
En el capitalisme, els recursos estan formalment organitzats sota la
propietat d’un empresari privat. Però aquesta és tan sols una manera
determinada de propietat. En altres societats, la propietat no ha estat
privada. Els recursos d’una societat es posen a disposició d’una classe.
Tota producció és resultat de la intervenció de molts actors, que
activament han contribuït a la seva obtenció. Qualsevol procés de
producció concret requereix i alhora està inserta en la producció
general d’una societat: el disseny del producte o servei, la investigació i
extracció de les matèries primes necessàries, la fabricació de les
maquinàries emprades, el desenvolupament de les tecnologies
emprades per obtenir-lo, el coneixement necessari per a realitzar, les
tasques, la construcció de les infraestructures per les quals transiten les
mercaderies, etc. Tots aquests elements són fruit del treball acumulat.
El capitalisme sempre ha desenvolupat un sistema d’apropiació
2
privada de tot allò que pot ser utilitzat com a factor de producció per a
obtenir uns beneficis privats, basat en el constrenyiment, en lleis que
protegeixen la propietat privada amb la repressió. I en els darrers
temps, s’han perfeccionat les maneres d’apropiació per tal d’incloure
nous àmbits de la producció: drets de propietat intel·lectual (patents de
recursos naturals, drets d’autoria,...) privatitzacions, etc.
En les empreses, que estan formades principalment per treballadors i
treballadores, són els empresaris els que tenen total poder de decisió.
Les empreses són les unitats de producció, en les quals, la capacitat de
decisió pertany als propietaris i directius, que no sempre són les
mateixes persones. Mentre que el sistema presumeix de funcionar
basant-se en la gran llibertat econòmica del mercat i en la democràcia
representativa com a sistema polític, en l’àmbit de l’empresa no existeix
ni democràcia ni llibertat, i funciona mitjançant una jerarquia
autoritària de les decisions i contractes en quant a les relacions.
El pilar bàsic de l’estructura de classes de la societat capitalista és la propietat
privada, que dóna lloc a unes relacions socials basades en el domini i
l’explotació. Si d’una banda, l’organització de la producció se sotmet a la
propietat privada de les empreses, l’altra cara de la moneda és l’assalarització
de la població no propietària. Al no disposar dels recursos per a obtenir tot
allò que satisfà les necessitats, participen en la producció mercantil oferint la
força de treball a canvi d’un salari.
Les empreses no són unitats aïllades i el seu funcionament no és autònom del
de la resta d’unitats de l’economia.
La competència és el centre de la dinàmica del capital. La introducció
de nous productes i de noves formes de producció modifica els temps
de treball, i fa que les empreses capaces de produir amb menor temps
de treball necessari obtinguin un benefici extraordinari.
El capital requereix un marc legal que reguli l’activitat empresarial.
Necessita un aparell polític que garanteixi la submissió a la propietat
privada. L’estat, amb l’ús de la repressió, és la salvaguarda del capital.
Però garantir la reproducció del sistema capitalista, l’estat s’implica amb
el capital a tots els nivells, destruint i reorganitzant tots els àmbits de la
societat (comercials, socials, civils, comunitaris, domèstics) i dirigint-los
cap a l’obtenció de beneficis privats. L’estat és una eina en mans de la
3
classe capitalista per a llençar i reforçar totes les estratègies de les
empreses. Des de sempre, i en l’actualitat és molt visible, l’Estat també
duu a terme una acumulació de capital que es trasllada a les empreses
(la majoria dels processos d’industrialització han estat originats pels
estats), o bé aporta molts recursos que donen suport a l’acumulació de
les empreses (actualment, moltes de les grans empreses compten amb
subvencions públiques).
El procés de producció
El capital, en el seu procés de reproducció ampliada o acumulació, recorre
diferents fases que tenen a veure amb diferents esferes de l’economia
mercantil: la inversió, la producció de mercaderies i la seva venda. Aquest
esquema, anomenat D – M – D’, representa l’expansió del capital mitjançant
l’obtenció d’un excedent i l’apropiació i acumulació del mateix per part del
capitalista. És en el procés de producció on es genera aquest excedent.
L’objectiu de la producció de les empreses en el capitalisme és l’obtenció dels
beneficis pels propietaris del capital.
En el procés de producció conflueixen els mitjans de producció
l’organització del treball i la tecnologia
i
La producció requereix mitjans de producció, i el capital en el seu
procés d’inversió compra aquests mitjans. En la producció és quan la
força de treball, aplicada a les matèries primes i maquinària, genera
valor. El paper de les empreses, en el capitalisme, és abastir-se de
mitjans de producció de manera que satisfan les expectatives de
rendibilitat de la inversió, que es deriven de les condicions d’aquell
moment. Les empreses desenvoluparan estratègies per a obtenir els
mitjans de producció al menor cost possible. Però no només això, sinó
que també procuraran que no hi hagi interrupcions en el flux
d’acumulació D – M – D’ i que es dugui a terme el més ràpid possible.
La tecnologia és un factor clau en la competència, i totes les empreses
es veuen obligades a emprar sempre noves tecnologies per tal de reduir
els costos. En aquesta carrera tecnològica, tota innovació de qualsevol
empresa queda ben aviat obsoleta per la següent, incorporada per les
empreses competidores. Aquest element té implicacions a diversos
nivells: suposa la generació d’excedent de treball, perquè en la
producció, la força de treball és reemplaçada per màquines; fa que els
capitals invertits, d’enorme magnitud, es devaluïn; i també provoca la
4
concentració del capital, ja que tan sols amb una escala de producció
prou àmplia es poden fer front a les grans inversions necessàries.
La competència fa que les empreses desenvolupin constantment canvis
en l’organització dels mitjans de producció i la tecnologia aplicada per
estalviar costos. Té lloc un reordenament dels sectors productius que
afecta als preus, a les productivitats i a empreses i branques que
creixen i declinen, la inversió es desplaça i el consum canvia. Les
empreses han de competir, entren en crisi i es veuen obligades a haver
d’introduir més innovacions, o bé desaparèixer. Això té enormes
implicacions sobre la força de treball. La introducció d’innovacions per a
reduir el temps de treball necessari per a produir fa que es destrueixin
llocs de feina i el treball esdevé superflu. La recorrent reestructuració
de branques productives incorpora canvis en les qualificacions del
treball: algunes professions esdevenen necessàries i d’altres es tornen
obsoletes.
La producció és la fase central de l’acumulació capitalista i de la seva
estructura de classes. És on té lloc l’explotació del treball per part del capital.
En la producció s’ha generat un valor que correspon al d’aquelles mercaderies
necessàries per a la reproducció de la força de treball (salari), i també un valor
excedent, produït per la força de treball però apropiat pel capital (plusvàlua).
La magnitud del salari de reproducció social no és homogènia al llarg del
temps i dels territoris, sinó que depèn de múltiples factors que cal tenir en
compte. El factor institucional que pot prestar una protecció social i que
incrementa el salari mínim acceptable, la força del moviment obrer per a
imposar l’alça de les retribucions salarials, l’expansió del mercat i de les
plusvàlues que eixamplen el marge de pujades salarials, la competència entre
els empresaris per a contractar mà d’obra, la capacitat dels col·lectius laborals
de blindar-se de la competència entre treballadors i treballadores per
mantenir alts els salaris, etc. Aquests vectors també actuen a la inversa, quan
el capital ocupa una posició reforçada en les relacions de poder.
La producció de mercaderies és una part de la producció total d’una societat,
que és més ampli i inclou altes temps i tipus de treball. De fet, es recolza en
altres formes de producció no mercantil de les qual en treu profit, mitjançant
altres relacions d’opressió i apropiació. En l’àmbit familiar, fora de les
relacions laborals, tenen lloc un seguit de feines domèstiques i de cura que
faciliten la reproducció de la força de treball. Feines que no computen en les
estadístiques de producció (PIB) i no generen rendes monetàries, però els
seus fruits són indispensables per la societat i per l’economia. Es tracta de
5
feines no assalariades, i per tant, no s’expressen en termes del valor – treball.
D’altra banda, la producció mercantil empra els recursos sense haver-se
d’ocupar de la regeneració de les seves fonts, fet que comporta una
sobreexplotació i esgotament. També genera uns impactes sobre el medi
ambient, de residus i de contaminació, dels quals no s’ha de fer càrrec.
Formes de producció en el capitalisme actual
Al llarg del desenvolupament capitalista, l’organització empresarial ha canviat.
Avui en dia hi ha una complexa xarxa d’empreses transnacionals. I la
conformació de l’estructura empresarial actual és el resultat del que s’ha
anomenat globalització. La competència entre les empreses cada cop és més
dura, i la necessitat d’expansió ha portat a empreses a seguir certes
estratègies.
Expansió mitjançant els canvis en l’organització empresarials
Com a resultat de la necessitat del capitalisme de superar les seves
contradiccions internes, el model de producció ha anat canviant. El període
anomenat l”època daurada del capitalisme”, comprèn les tres dècades
posteriors a la segona guerra mundial. Amb unes condicions d’excepcionalitat
històrica, el capitalisme, sota la doctrina keynesiana que donava major
intervenció pública en l’economia, va experimentar altres taxes de creixement,
un fort desenvolupament tecnològic i un creixement dels salaris generalitzats
a àmplies capes de la població dels països centrals: Amèrica del Nord, Europa
Occidental i Japó. Els increments sostinguts en la productivitat del treball i la
potent lluita de classes, enfortida per l’existència del socialisme en els països
de la URSS, va permetre l’extensió de l’Estat del benestar i augments de la
producció basats en el consum. La organització de la producció a gran escala
anava de la ma de l’estabilitat dels llocs de feina i l’expansió salarial. Però
aquest patró d’acumulació va durar fins als anys 70, moment en que van
esclatar els desequilibris: sobreproducció, caiguda dels guanys i desequilibris
financers. Per superar aquesta crisi, el capitalisme va reestructurar aquest
patró i va iniciar un atac directe a totes les conquestes socials i laborals. En
l’àmbit de l’empresa, canvis en l’organització de la producció per alliberar el
capital de tots aquells compromisos que s’havien adquirit amb el treball, és a
dir, incrementar la proporció de les plusvàlues en detriment dels salaris. El
nou model de producció té dues vessants, que coexisteixen i es
complementen.
6
Model de producció del fordisme “sangonós”. Els mercats mundials
estan altament concentrast en unes poques empreses, que utilitzen
grans plantes de producció que generalment s’instal·len en un país
perifèric i exporta les mercaderies, i els beneficis. Sovint se situen en
zones franques (per exemple, les maquiladores) on els compromisos
per part de l’empresari són inexistents. Les jornades de treball són
llarguíssimes, i els salaris no superen el llindar de pobresa. La pressió
del treball i les precàries condicions fan que la rotació del personal sigui
molt gran. El model laboral que es configura es un en el que la
protecció laboral és molt escassa, el treball molt vulnerable i els salaris
molt baixos. Els empresaris tenen una capacitat gairebé total de decidir
sobre els llocs de treball i les seves condicions i el moviment obrer molt
represaliat. Els enclavaments productius coexisteixen amb una elevada
economia informal.
Model de producció variable. Les empreses actualment produeixen sota
comanda, és a dir, ajusten la quantitat de mercaderies que tenen la fase
de la realització del capital assegurada. D’aquesta manera eviten els
estocs, que impliquen una interrupció temporal del procés
d’acumulació de capital. Per a eliminar els estocs, els mètodes de
producció són variables, i han de poder disposar de mitjans de
producció per a ser activats quan la demanda creix, i també poder
prescindir d’ells quan la demanda baixa. Els temps d’espera, que són
temps del treball no emprat directament en el procés productiu, es
redueixen. El cicle del capital es reprodueix amb les menors
interrupcions possibles i guanya velocitat. D’aquesta manera, les
empreses obtenen uns creixement dels beneficis que es sostenen
perquè els possibles xocs externs sobre les plusvàlues (per exemple,
caiguda de la demanda, o pujada dels costos de les matèries primes)
són absorbits pels canvis en l’estructura de costos, bàsicament del
treball. L’organització empresarial del model de producció variable,
també anomenat “taylorisme” té una alta externalització, amb la qual
una empresa contracta a d’altres per a fer tasques que abans feia en la
seva pròpia organització. Aquest fenomen es reprodueix en cadena i
dóna lloc a la subcontractació. Els vincles que s’estableixen entre les
empreses permet que s’externalitzin i subcontractin tasques pagant
salaris més reduïts, un abastament ininterromput de les mercaderies
necessàries per al procés de producció, i una ajustament de la força de
treball a les variacions del mercat. El resultat és una atomització de les
unitats de producció, en moltes petites i mitjanes empreses, que estan
subordinades a les decisions de producció d’empreses grans, que
concentren el mercat. Amb aquesta transformació de l’organització
7
productiva, els models laborals s’han anat precaritzant. Poden haver-hi
economies on el treball està absolutament desregularitzat, i els llocs de
treball no tenen garanties enfront l’acomiadament o l’estabilitat dels
salaris i condicions de treball. No obstant, la regulació no és la única
variable que defineix la qualitat del treball. Per exemple, que les
estructures productives generin llocs de feina suficients o la protecció
social ofereixi prou garanties per les persones desocupades. En algunes
economies, especialment l’espanyola i la catalana, el sistema de
producció variable ha suposat un model laboral dual, en el qual una
part dels llocs de feina són precaris i una altra part són estables i tenen
més drets. A la pràctica, la dualitat acaba comportant una destrucció
general de garanties laborals que homogeneïtza les condicions dels
llocs de treball a la baixa.
Expansió mitjançant la inversió
D’una banda, hi ha hagut un procés de concentració empresarial. Les
empreses més fortes han aconseguit expandir-se perquè han absorbit a les
competidores (fusions i adquisicions) o bé perquè han absorbit les quotes de
mercat de competidores que desapareixen (tancament d’empreses). Avui
existeixen unes poques grans empreses multinacionals concentren i
centralitzen el capital: monopolis i oligopolis. Encara que, la producció es
troba disseminada, el control sobre el procés productiu es concentra en mans
de les grans empreses.
Formes de producció en el capitalisme actual
La crisi que el capitalisme va patir a finals dels 70, que va posar fi a un llarg
període de creixement econòmic, va impulsar que nombrosos capitals es
desviessin de la inversió en l’economia real, amb una rendibilitat esperada
baixa, cap als circuits d’especulació financera. El trencament de l’arquitectura
financera de postguerra establerta en els acords de Bretton Woods va obrir
pas a una desregulació de les finances. L’expansió financera va comportar
una revalorització molt forta dels actius, i es va imposar el circuit D –D’, en el
qual sembla que el diner creix per si mateix. Una de les causes de l’expansió
de les finances és la proliferació del crèdit. Amb el crèdit, les entitats
financeres estan donant una liquiditat a sectors econòmics (empreses i llars) a
canvi de que, en el futur, els diners seran retornats amb un increment (tipus
d’interès). Per tant, el crèdit incrementa l’activitat empresarial i de consum,
però ho fa a costa d’anticipar un valor que es produirà en el futur, ja que part
de les plusvàlues i salaris de períodes posteriors s’hauran de destinar al retorn
del deute. Com a resultat de la pròpia activitat financera i a la desregulació
8
que permet pràctiques més arriscades, la magnitud dels diners disponibles en
les entitats financeres per a ser prestats es va engrandint, i el creixement del
crèdit acaba sent molt intens. La pròpia dinàmica de cercar rendibilitat
prestant diners fa que el volum del crèdit superi les possibilitats reals de
l’economia productiva de generar el seu equivalent en valor. Al cap del temps,
l’incapacitat de l’economia real acaba fent esclatar la bombolla. Una altra
manera per la qual s’han expandit les finances és el capital financer que es
revaloritza a si mateix amb la compra i venda de títols a preus cada cop més
elevats. Malgrat l’aparent autonomia del creixement d’aquest tipus de capital
financer, no hi ha una expansió del valor que en doni suport. L’expansió
financera ha permès que el capital pugui superar, temporalment, la
insuficiència de la rendibilitat. Però els problemes tan sols s’han aplaçat en el
temps, i amb la bombolla del deute, s’incrementa la virulència de la crisi.
Avui, ja sigui per l’efecte de les desigualtats en l’explotació o per una alta
composició orgànica de capital, existeixen economies exportadores i
economies importadores de producció, que ho acostumen a fer a crèdit. Com
a conseqüència directa de tot això, s’obtenen dèficits i superàvits de les
balances comercials amb desproporcions importants. Observem com existeix
un flux de valor que va dels països productors cap als països consumidors, i
com els primers mai són compensats amb valor dels països receptors de
mercaderies. Com es “solucionen” aquestes desproporcions, aquestes
injustícies? Amb la creació de fluxos internacionals de capital financer de
magnituds mai observades. Per exemple: l’economia xinesa, fàbrica del món,
envia tones de mercaderies als Estats Units. Produeix la seva roba, les seves
joguines i els seus equips electrònics. Què rep a canvi? Milions de dòlars. La
Xina els guarda en infranquejables càmeres cuirassades, i després decideix
rendibilitzar-los per obtenir algun benefici. Els canvia per milions de bons
sobirans, el famós deute públic, sobretot del tresor dels Estats Units, nous
paperets semblants als dòlars però amb rendibilitat, amb un interès pels
diners prestats. També es dirigeixen grans inversions a Wall Street o als
derivats de crèdit que genera la industria bancària dels Estats Units.
El capitalisme també s’expandeix penetrant en nous àmbits d’inversió.
L’estratègia neoliberal ha transformat totes les àrees de l’activitat econòmic i
social i els interessos empresarials, anomenats genèricament “competitivitat”
per ocultar que beneficien a uns pocs rics molt poderosos, estan impuslant
amb molta duresa que el mercat sigui el principal proveïdor de mercaderies
que hem de comprar per a satisfer les nostres necessitats. Privatitzar els
beneficis, i socialitzar les pèrdues. El capital busca expandir-se
permanentment en tots els àmbits, els envaeix i mercantilitza. Per a que el
capital creixi, tots els béns i serveis que corresponien a l’àmbit públic han de
convertir-se en un àmbit que generi beneficis directes. Tot allò que no
9
formava part de l’esfera mercantil, com són els recursos naturals, el
coneixement, gran part de la cultura i la vida social de les persones, es
converteix en un àmbit de negoci, amb el qual el capital obté beneficis:
patents de plantes, medicaments, mercantilització de l’oci, ocupació per part
del capital l’espai públic,... Aquestes pràctiques de mercantilitzar àmbits que
no estaven subjectes al mercat, que David Harvey anomena “acumulació per
despossessió” tenen moltes similituds amb aquelles que Marx va descriure
com a acumulació “primitiva” durant l’ascens del capitalisme coma mode de
producció dominant: mercantilització i privatització de la tera, expulsió de
poblacions, conversió de diverses formes de drets de propietat col·lectiva en
drets de propietat privada, supressió de drets de les àrees públiques,
mercantilització de relacions laborals,...
D’altra banda, les empreses han intentat superar les limitacions dels mercats
domèstics amb la internacionalització del capital, i així han aconseguit tota
una sèrie d’avantatges. Als 80 es va iniciar un procés d’internacionalització del
capital a escala mundial, amb el suport de la revolució de les comunicacions i
els transports. Els increments de la producció, impulsats per transformacions
tecnològiques i increments de productivitat del treball, van ser absorbits nous
espais d’acció del capital. D’altra banda, els capitals trobaven millores en la
taxa de guany desorganitzant i deteriorant sectors productius i comercials,
donat que marxaven a invertir i produir a altres indrets. El marc de
l’acumulació del capital supera les fronteres dels estats nacionals i el cicle
productiu del capital s’internacionalitza. El procés de producció s’ha
descompost i les diferents parts s’han traslladat a diferents estats. Entre altres
avantatges, les empreses aconsegueixen menors salaris i una major indefensió
dels treballadors i treballadores. Les empreses transnacionals s’abasteixen de
components produïts a diversos estats, per tal de vendre al mercat mundial. I
tenen una capacitat de pressió molt elevada sobre els governs, per tal
d’obtenir tot tipus d’avantatges amb la desregulació, les rebaixes fiscals i les
subvencions.
Les empreses transnacionals són les que més s’internacionalitzen i els
productes dels quals es subministren provenen de diversos estats per tal de
vendre al mercat mundial. En la divisió internacional del treball resultat d’això,
els centres de producció s’han traslladat als anomenats països perifèrics,
mentre gran part del consum dels productes es fa als països “rics”. La gran
expansió de capital a la Xina i als països emergents, per exemple, va ser
seguida d’una política de preus sense competència, que va destrossar una part
important dels sectors productius de les economies centrals. Fruit d’això,
aquests països emergents es van convertir en la fàbrica del món i la gran
10
capacitat de les seves empreses per extraure plusvàlua va atraure la inversió
productiva d’arreu del món.
Conclusions
Les estratègies de deslocalització de la producció cap a altres zones
geogràfiques han deixat sense llocs de treball a nuclis de població cada vegada
més grans dins de les economies centrals. La constant mecanització
tecnològica del capitalisme, unida al no repartiment i reinversió dels
excedents produïts, ha generat desocupació sistèmica i grans bosses de
pobresa. També fa pressionar a la baixa els salaris. En els països perifèrics,
lluny d’aportar prosperitat econòmica, el capitalisme condemna a la misèria i a
l’exclusió amplies capes de la població, i la diferència entre els sectors més rics
i més pobres és gegant. El 40% de les persones que treballen al món són pobres
(menys de 2 dòlars al dia). A Àsia Meridional, és el 78% i l’Àfrica Subsahariana el 81%
Per a que el capitalisme pugui seguir existint, requereix una dosi més alta de
brutalitat, impartida mitjançant la precarietat, la pobresa, l’exclusió, el
sotmetiment i la repressió. El capitalisme sempre ha estat salvatge, i ara s’està
traient la màscara que en mostrava un rostre humà. Perquè el capital ha
decidit que ja no donarà concessions per a suavitzar els problemes que ell
mateix provoca, amb el deteriorament de les condicions de vida i la creixent
desigualtat. El capitalisme
Bibliografia:
Les llavors de la crisi”, Ferrer, F., Gordillo, I. i Gràcia, X., Quaderns d’Illacrua, La
Directa.
http://economiacitrica.seminaritaifa.org/2012/01/21/les-llavors-de-la-crisi/
Cómo estudiar hoy al capitalismo. Katz, Claudio.
http://www.herramienta.com.ar/revista-herramienta-n-7/como-estudiar-hoy-al-capita
lismo
11
Elementos fundamentales para entender cómo funciona el capitalisme y su
evolución històrica. Juan Junyent i Miren Etxezarreta. A Informes d’Economia
Crítica número 6, Apuntes teóricos para entender la crisis.
http://informes.seminaritaifa.org/informe-06/
Las relaciones laborales al principio del siglo XXI. Taifa. A Informes d’Economia
Crítica 3, Del pleno empleo a la plena precariedad.
http://informes.seminaritaifa.org/informe-03/
12