Estado y Constitución

PAC 1 : L'Estat i la Constitució
1.− Existeixen nombroses expressions del iusnaturalisme que es troben en la Declaració dels Drets de l'Home
i del Ciutadà de 1789 i que són:
Els homes neixen i resten lliures i iguals en drets ; La finalitat de tota associació política és la conservació
dels drets naturals i imprescriptibles de l'home i aquests drets són la llibertat, la propietat, la seguretat i la
resistència a l'opressió, La llibertat consisteix en poder fet tot el que no sigui perjudicial a altri, Tot el que no
està prohibit per la llei no pot ser impedit, i ningú no pot ser obligat a fer el que la llei no ordena, La llei és
l'expressió de la voluntat general, tots els ciutadans tenen dret a cooperar personalment o per mitjà dels seus
representants en la seva formació, ha de ser la mateixa per a tots..., Tots els ciutadans són iguals als seus ulls,
Ningú no pot ser castigat sinó en virtut d'una llei establerta, Tot home és considerat innocent fins que hagi
estat declarat culpable, si es jutja indispensable arrestar−lo, tot rigor que no sigui necessari per a exercir un
control sobre la seva persona ha de ser severament reprimit per la llei.
La declaració de drets de l'home i del ciutadà de 1789 és un pilar important en el moviment constitucional. El
constitucionalisme sorgeix de la combinació de dos grans corrents de pensament, d'una banda les idees
liberals i democràtiques i de l'altra, el moviment codificador com a expressió del racionalisme il·lustrat.
Aquest document assenta els principis bàsics sobre la legitimitat democràtica del poder, l'estat de dret i el
reconeixement dels drets i llibertats, integrant les idees liberals i democràtiques i a la vegada és un document
escrit que segueix el moviment codificador de caire positivista que proclama que el dret estigui comprès en els
codis.
Les idees liberals i democràtiques són el producte de les idees contractualistes que van influir en el
iusnaturalisme i el moviment codificador, aplicat a l'organització de l'estat, pretén dotar al ciutadà d'un codi
sistemàtic sobre els seus principals drets i competències dels òrgans bàsics de l'estat.
Tanmateix, la Declaració de drets de l'home i del ciutadà de 1789 no pot assimilar−se a una Constitució ja que
només conté principis constitucionals bàsics i la proclamació de drets fonamentals però no inclou normes
organitzatives de l'estat.
2.− Al seu inici, l'estat de dret vol conciliar tres idees, que semblaven antagòniques en els segles XVII i
XVIII, i que són: llibertat, dret i estat.
És reconeix la llibertat individual com un estat de naturalesa però que pot ser limitat per la llei. Tanmateix,
aquestes lleis han de ser legítimes en el sentit que han de ser el producte de la pròpia voluntat (element
democràtic) i han de ser generals, en el sentit de mateixa per a tots i sense cap discriminació entre els homes.
Kant afegirà que en aplicació d'una concepció estricta de la igualtat entre els homes, el poder no ha
d'ocupar−lo cap persona humana sinó un ens jurídic, l'estat, creat pels homes i sotmès a la voluntat de tots.
L'estat de dret és el govern de les lleis i no dels homes i estan sotmesos tots els homes i tots els poders sense
cap excepció. En aquest context, l'estat de dret ha de tenir com a finalitat possibilitar la llibertat i doncs la
justificació per a limitar legalment la llibertat d'una persona ha de ser l'exercici d'aquesta llibertat que amenaci
o sigui obstacle per a la llibertat d'una altra persona. El contingut de la llei, s'ha de limitar únicament a evitar
que l'exercici de la llibertat dels uns vulneri els drets dels altres. És doncs un estat que reconeix drets però
també deures que tenen com a única finalitat la igual llibertat de tots els ciutadans.
L'estat de dret s'ha projectat de diferents maneres i des dels inicis de l'estat liberal (1789) fins a la Segona
Guerra mundial (1945), han sorgit dos models clàssics d'estat de dret: un model europeu continental o estat
legal de dret i un model anglosaxó o estat judicial de dret. El primer és caracteritza per la submissió dels
òrgans de l'estat a la llei i el segon on és primordial la sentència judicial i l'equilibri entre els poders,
1
especialment perquè el poder judicial és més independent respecte a la resta de poders.
A partir de la segona guerra mundial, aquests dos models convergeixen i es produeix una transformació de
l'estat de dret en un estat constitucional. Aquest estat constitucional considera la constitució com a norma
suprema que vincula la llei, i es regulen matèries que incideixen en totes les branques jurídiques i la
jurisprudència constitucional adquireix una gran transcendència per al conjunt del sistema jurídic atès el seu
caràcter vinculant. Un estat, el constitucional, és doncs un conjunt d'òrgans i de normes que té com a funció
principal convertir l'individu en ciutadà amb plenitud de drets.
L'estat social i democràtic de dret és un sistema que engloba tres subsistemes: de poders públics, de normes i
de finalitats. L'estat s'expressa per normes que conformen l'ordenament jurídic i que convergeixen en un
sistema estructurat en els principis de seguretat jurídica i de juridicitat que tenen com a finalitat obtenir i
garantir la igual llibertat per a tothom. Com a sistema de poders públics, que està organitzat d'acord amb el
principi democràtic i els principis de divisió i responsabilitat dels poders públics. Com a sistema de poders
públics, on l'estat (legislador i altres operadors públics) té com a finalitat garantir la igual llibertat de tots els
ciutadans i de garantir per igual el dret de les persones.
La Constitució Espanyola proclama en l'article 1.1 aquesta igualtat i la considera conjuntament amb la
llibertat, la justícia i el pluralisme polític, com un valor superior de l'ordenament jurídic. L'article 9.2 de la CE
exigeix als poders públics que promoguin les condicions perquè la llibertat i la igualtat de l'individu i del grup
en què s'integra siguin reals i efectives i que permetin a tots els ciutadans de participar en la vida política,
econòmica, social i cultural. I finalment, l'article 14 de la CE concreta la igualtat entre els ciutadans quan
estableix que tots els espanyols són iguals davant de la Llei i prohibeix la discriminació per motius de
naixement, raça, sexe, religió i opinió i per qualsevol altre condició o circumstància personal o social.
3.− La Constitució racional normativa de la revolució era una Constitució de la igualtat en la teoria i una
Constitució de la desigualtat a la pràctica. En teoria tots els homes eren iguals però a la pràctica no. En
aquestes condicions, la Constitució no podia convertir−se en una norma jurídica. A partir de finals de la
primera guerra mundial (1914−1918), l'estat experimenta canvis profunds que repercuteixen en el concepte i
contingut de les constitucions. Assistim a un procés important de democratització de l'estat que suposarà la
transformació d'una Constitució de caràcter programàtica vigent durant el segle XIX a una Constitució de
caràcter normatiu i jurídic pròpia del constitucionalisme del segle XX.
Aquesta transformació de l'estat liberal en un estat social i democràtic té repercussions en les constitucions. A
partir d'aquest moment, les constitucions no solament ordenen els principis bàsics de l'estat, però també
regulen molts aspectes de la societat i en particular garanteixen uns valors− llibertat, igualtat, justícia i
pluralisme polític, determinen els òrgans constitucionals i estableixen els principis bàsics de totes les branques
de l'ordenament jurídic. A la vegada s'amplien els drets fonamentals constitucionals, puix al catàleg de drets
liberals i democràtics ja consagrats constitucionalment s'hi afegeixen els drets socials i els anomenats drets de
tercera generació( protecció del medi ambient i altres).
En les noves constitucions del segle XX, la sobirania resideix en el poble. El poder constituent només està en
el poble, que elabora la Constitució, és el poder suprem no subordinat a cap altre. En aquest context, la
sobirania ja no és un poder fàctic, sinó que en el seu exercici és un poder jurídic sotmès a regles. El poder
constituent es limita a fer una constitució, la qual crea uns òrgans i estableix uns límits de la seva actuació: els
drets dels ciutadans. Totes les normes jurídiques de l'ordenament, inclosa la constitució, són democràtiques.
Aquesta democratització de les institucions es produeix amb la introducció del sufragi universal, l'afirmació
del principi republicà: el titular de la sobirania és exclusivament el poder constituent del poble, la supressió de
les segones cambres històriques i la implantació de mecanismes de democràcia directa: el referèndum i la
iniciativa legislativa popular. En el constitucionalisme del segle XX existeix una tendència a reforçar
l'executiu per evitar la inestabilitat però es crea un desequilibri notori entre el poder del govern i el poder del
parlament, a favor d'aquest primer.
2
En aquest segle, també es desenvolupa la institució del Tribunal Constitucional que té per funció garantir que
les lleis ordinàries siguin conformes a la Constitució. Aquesta funció del Tribunal Constitucional és coherent
amb el caràcter jurídic − no programàtic − de la norma constitucional i també és coherent amb el caràcter
suprem de la Constitució, derivat de la posició preeminent del poder constituent sobre els poders constituïts,
d'acord amb el principi de legitimitat democràtica. El Tribunal Constitucional es converteix en garantia de la
constitucionalitat de tot l'ordenament en la qual la Constitució és el nucli central i la interpretació de les
normes s'ha de fer d'acord amb les seves regles, principis i valors.
5
3