1. Història de l'esquí
L'ús d'algun tipus de material per translladar−se sobre la neu és molt antic.Alguns historiadors grecs diuen
pells , patins o sabates especials utilitzats amb haches proposit; referencies similars que es troben en la
mitologia nordica.Els primers esquís del que es té proba documental es van trobar en unspantans suecs i
findlandesos, elqual la seva antiguitat és de 4000 a 5000 anys, són allargats i curvats coberts de pells.
L'història de l'esquí comença en el segle XI, com demostren els grabats localitzadors en els països nordics i
datats en aquella epoca.Sempbla que en aquell segle es realitzaben concursos durant lesfestes tradicioneals.En
els seus orígens els esquís van tenir dicverses mesures i disenys.En el segle XVI apareix la primera literaura
sobre l'esquí.Més tard, també en els països nordics, va començar a tenirimportància militar i així en el 1738 es
va esitar el primer manuel destinat a baytallons militars.
Història de l'esqui a Europa
L'esport modern de l'esquí va començar a practicar−se a mitjans del segle XIX en Noruega, i aviat es va
extendre per tot escandinavia.Les primeres carreres d'esquí es van celebrar en Noruega en les decades de 1850
i 1860, després de que Sondre Nordheim desenvolumpara tecniques i esquís a la provinvia Noruega de
Telemark.L'Asociació Noruega d'Esquí es va fundar en el 1883 i el primer torneig internacional es va celebrar
en el 1892, aprop de Criastiania (avui Oslo, Noruega)L'esquí a fons i l'alpí es van separar per a les
competiciomns, tot i així els premis es donaven per els resultats totals obtinguts.En les decades de 1880 i
1890, l'esquí va començar a tenir popularitat en altres països europeus, en gran part degut als tstimonis escrits
pel explorador noruec Fridtjof Nansen, del seu viatje amb esquis en el 1888 a través de Groenlandia.
El primer club suec d'esquí es va formar al 1893 i al finalitzar el segle va començar als Alpas en el periode
deurat de l'esquí de montanya.El pioner de la tecnica de l'esquí alpí va ser l'austríac Mathias Zdarsky, a finals
del segle XIX, i els aficionats britànics també van fer molt per popularitzar l'esquí i desemvolupar els esports
d'hivern i les carreres.La majoria de les espedicions impoeratnts d'esquí es van realitzar en aquests anys i tota
la zona dels Alps va ser explorada i marcada.El primer club d'esquí alemany es va formar en el 1890 i les
primeres competicions d'aquest esport es van celebrar allá en el 1896.Després d'un inici lent, , l'esquí es va
inplantar en Chamonix (França) en 1898, guanyant més endevant una gran popularitat.En Europa central i
Rusia, on existeix un terreny apropiat i neu de qualitat, aviat va guanyar molt adeptes.En Espanya, el primer
club d'esquí es va crear en Barcelona en el 1890, el Centre Excursionista de Catalunya(CEC) .
La I Guerra Mundial va servir com acicate(agulló−esperó−fibló) per el desenvolupament del esquí, ya que
l´ entrenament i l´us de tropes especials d´ esquiadors va extendre el coneixement de les técniques. La
Federació Internacional D´esquí, con a seu en la ciutat sueca d´ Estocolm, es va formar en 1924 i l´esquí
nórdic va formar part dels Jocs Olímpics d´ivern desde aquest any.
En l´actualitat, l´ esquí de competició comta amb molts aficionats gracies a la televisió, que permet veure i
disfrutar d´aquest esport. L´esquí nórdic va dominar la competició internacional fins 1936, cuan l´esquí alpí
va ser inclos en els Jocs Olímpics d´ ivern. En 1967 es va crear la Copa del Mon d´esquí alpí. En les décades
de 1970 i 1980 es va desarrollar circuits de Copa del Mon d´estil lliure, esquí de fons, salt de trampolí y
nórdic combinat. Les probes d´esquí alpí dels Jocs d´Ivern son: descens, eslalon, eslalon gegant, eslalon
supergegant y combinada (eslalon y descens), competicions d´estil lliure de salts y figures; salt de trampolí
(nomes masculi), i nórdic combinat. Les competicions d´esquí de fons comprenen probes individuals i per
equips tant per homes com per dones. La carrera de llarga distancia más famosa del mun es la Vasallopet, que
es celebra desde 1922 sobre una distancia de 90 km, desde Sälen fins Mora (Suecia). Entre homes y dones
participen unes 12.000 persones. Ademés dels Jocs Olímpics d´Invern i la Copa del Mun, la competició mes
important es el Campeonat del Mun d´esquí alpí, celebrat per primera vegada en 1931 en Murren i el d´esquí
1
nórdic, desde 1937. Un gran aconteixement anual dins del programa d´esports d´inviern en Escandinavia es la
setmana de Holmenkollen, aprop d´ Oslo, que es celebra en març.
2. Aspectes generals
ESQUÍ ALPÍ
Equip de l'esquí alpí
L´ equip básic, es similar per a totes les formes d´esquí. Els esquís están fabricats amb franjas de fusta, metall
o materials sintétics, que permiteixen acoplarse a unes botes diseñades per aixó. L´unió es consigueix a través
d´uns dispositius anomenats atadures o fixacions, que permiteixen regular la força de l´enganxament. La
superficie de la sola de l´esquí es de materials molt resistents i deslitzants, i es mantenen amb la aplicació de
ceres especials que aumenten la velocitat de lliscament, depenent de les condicions de la neu. Els esquís son
de diferent longitut d´acuerd amb l´altura, el pes de l´ esquiador y la modalitat que es practiqui, i per lo
general varíen entre 1,8 y 2,1 m de llarg. La amplada també varía desde 7 fins 10 cm en l´extrem debanter
(espátula), es fan estrets lleument fins al centre i tornan a eixamplar una mica cap a l´extrem posterior (cua).
L´espátula sol estar curvada cap amunt per evitar clavarse en la neu. Els esquís de la modalitat alpina son més
curts y amples que els utilizats per la modalitat de fons.
Les botes, de sola llisa, son una part important de l´equip; per l´ esquí alpí s´utilitzen botes de cuir rígit o
plástics especials i per l´esquí nórdic s´utilizan materials mes lleugers i flexibles amb la part superior de cuir o
nailon. En la modalitat alpina les fixacions subjectan les botes per la puntera i el taló amb uns mecanismes que
proporcionen flexibilitat i seguretat, i salten en cas de caiguda, permetent que es desenganxi la bota. Per
l´esquí de fons s´ enganxen nomes en la puntera, deixant lliure el taló per a permitir el moviment amunt i
abaix en la zancada(Gambada−camada). Els bastons que solen tindre una longitud entre 1,2 y 1,5 m
s´utilitzen per mantindre l´ equilibri i facilitar els moviments. Están fets de tub lleuger, metall o fibra, i tenen
punys i corretjas per facilitar l´agafament, així com un petit disc en la punta per recolzarse en la neu.
Tecniques de l'esquí alpí
Desde principis del segle, austríacs, suizos y francesos, han competit per liderar aquesta cuestió. Actualment
la técnica enseñada varia lleugerament segons els paísos i les escoles. Totes elles coincideixen en lo
fundamental. En la iniciació es parteix de la correcta situació sobre els esquís i de la posició de cuña per
controlar la velocitat i realizar viratjes, per despres evolucionar perfeccionant l´equilibri i la precisió de els
moviments cap un esquí en paralel capaç de descendre amb seguretat, eficacia y rapidesa adaptanse a
cualsevol tipus de pista.
Les instal·lacions de les estacions de l'esquí Alpí
Actualment les estacions d´esquí disposen d´una completa infraestructura per la satisfacció de els seus clients.
Els remontes mecánicos son telesquís, telecadiras o telesférics i en algún cas funiculars, que es distribueixen
adaptan−se al relieve i al volumen de pasatjers estimat. Les pistes diariament son preparades per máquines
especials que apelmazan la neu i modelan la superficie per facilitar la práctica del esquí. Les pistes están
señalizades per dificultats i disposen de cafeteríes, puestos de socor i d´ informació per millorar la seguretat i
benestar del esquiador/a. Tots aquestos serveis es pagan al acceder a la estació amb la adquisició d´un pase
d´utilizació de els remontadors.
Les cuatre modalitats de probes d´esquí alpi varíen en el tipos de pista i la forma en que deu ser cuberta.
1. Descens
En aquest tipus de carrera l´ objetiu es deslizarse per una pendent molt inclinada en el menor temps posible,
2
per lo que es convenient mantindre una trayectoria lo mes recta posible. Es requereix equilibri i coordinació
de braços y camas, ya que es pot alcançar velocitats superiors als 140 kilómetres per hora. L´ esquiador deu
mantindres en la pista i pasar entre una serie de señalitzacions anomenades `portas', que están colocades de
forma estratégica. Golpejar i inclus tirar una porta no descualifica al corredor, sempre que hagi pasat per dins
d´aquesta. La proba de descens está considerada com la proba reina de l´esquí alpi.
2. Eslalon
Un segon tipus de carrera d´esquí alpi es l´eslalon. Aunque també es una proba de descens per una pendent,
l´esquiador deu ejecutar molts movimients en zig zag per superar les marques (pals), que es troben situats a lo
llarg de tota la pista i a curta distancia unes de altres. El promig(promedio?) de longitud d´una pista es de
536 m i el desnivell es troba entre 140 y 200 metres. L´esquiador deu maniobrar a través d´un número de
portes que solen oscilar entre un mínim de 45 fins un máxim de 75. La carrera es disputa en dos manegues, on
sol variarse el recorregut utilitzan la situacio y el numero de pals; l´esquiador que consigueixi? el millor temps
acumulat de les dos manegues es el guañador. Es esencial la rapideza i la agilitat, ya que la superficie de la
pista presenta moltes irregularitats.
• Eslalon gegant
Un tercer tipus de carrera d´ esquí alpi es l´eslalon gegant, que es ba introduir en les probes internacionals
d´esquí alpi al finalizar la II Guerra Mundial en 1945. Básicament, es diferencia de l´eslalon en la longitud de
la pista, que sol ser d´uns 1,6 km, i en el desnivell, que oscila entre 300 y 400 metres. Les pistes per dones son
una mica mes curtes. També es corren dos manegues y guanya el millor temps acumulat.
♦ Eslalon supergegant
En 1983 es ba introduir en l´esquí internacional la proba de l´eslalon supergegant, una combinació de les
probes d´eslalon i descens. Girs llargs i majestuosos efectuats a gran velocitat fan aquesta proba molt atractiva
per els espectadors. La carrera es decideix en una sola manega.
ESQUÍ NÒRDIC O DE FONS
L´esquí de fons posa mes énfasis en la resistencia i la força que en la velocitat. No obstant, en les
competicions, el promig de temps que es tarda en cubrir una carrera de 15 km es d´unos 50 minuts; per la
carrera llarga, d´unos 48 km, s´utilitzen unes 2 hores i 45 minuts. Les distancies habituals de les carreres de
fons oscilen desde els 5 hasta els 50 kilómetres. Les pistes están señalades com marques de colors per que els
esquiadors segueixin una trayectoria similar. Les variacions en l´altura son petites, ya que el moviment
fundamental es horizontal y no vertical.
Históricament, les curses d´esquí de fons provenen de la necesitat d´un medi de transport. En el vertiente no
competitiva, es un esport en el que poden participar junts grans i joves. No s´ adapta gaire be en terrenys molt
arbolats, pero es poden practicar en cualsevol zona que es trobi coberta de neu.
Els fundaments del `pas del patinador', técnica utilitzada en l´esquí de fons, combinen un pas amb un peu per
impulsarse, mentres es realiza un deslitzament amb l´ altre. Aquestos pasos s´ alternan de forma suau i rápida.
El bastó de una ma es planta en la neu mentres l´altra cama comença l´impuls. Distintes variacions del pas
básic serveixen per ascendre o descendre i permiteixen la maniobrabilitat necesaria e inclus proporcionen ciert
descans. En la técnica de deslizament, desarrollada en la década de 1980, l´ esquiador es mou d´ un canto a
l´altre impulsán−se amb al costat intern de l´ esquí.
Aquesta modalitat consisteix en el desplaçament per plans o suaus relieves impulsats per els moviments de les
cames i l´ empenta a través dels bastons, per lo que no necesita remontes mecánicos. Es practica
fundamentalment en els paísos nórdics i els paísos de l´ est d´ Europa.
3
L´ equip de esquí nórdic
El primer adjectiu que defineix l´ equip d´esquí nórdic es el de lleuger ( esquís fixacions menys de 3 Kg.) els
esquís son una mica mes llargs que els de esquí alpi arribant fins els 225 cm. i son molt mes estrets ( de 3 a 5
cm.). La curvatura de l´espátula es superior que en aquells. La sola te escames que dificultan el desplaçament
cap enrere sense perjudicar l´ avance. Normalment la sola no te cantos metálics. En competició i en zones on
la neu no te bruscos cambis de temperatura s´utilitzen esquís llisos a els que s´ aplican ceras que realizan, amb
molt millor rendiment, el traball de les escames ( en realidad con las ceras se reparten por el esquí en caliente
de forma que se solidifican formando pequeñas escamas). Existeixen diferents tipos de ceres per cada
temperatura i textura de la neu. Els bastons son llargs per poder realizar millors impulsos. Les fixacions
solament subjectan l´ extrem debanter de la bota deixant el talón lliure per poder aixecarlo. Les botes son
flexibles, lleugeras i confortables, amb una puntera especial per subjectar−se a la fixació i una sola que
s´adapta a la peça posterior de la fixació per evitar que cuan el taló está apoyat la bota es desplaçi
lateralmente. En cas de caíguda la bota no es llibera automáticament.
Les técniques de l´esquí nórdic.
Benen dels paísos nórdics i están desarrollades per aprofitar eficaçment l´impuls de les cames y
l´empenyament del braços. En la técnica tradicional el desplazament de els esquís es en el sentit de la marcha,
de forma alternativa, simultánea, o una combinació de les dos. Actualment existeix una altra técnica que s´ha
demostrat mes rápida en les pruebes de velocitat i que s´han denominat SKITING en la que el esquiador/a es
impulsa amb els esquís amb un pas similar al de els/las patinadors/as i empenyar simultáneamente amb els dos
bastons.
Salt de trampolí
Tradicionalment, el salt de trampolí es considera una part de la competició d´esquí nòrdic i ha arribat a ser
molt popular en el segle XX. El saltador es deslitza per una superfície preparada, bastant inclinada, fins el
punt d´enlairament; la distancia del salt es mideix desde el canto del punt d´enlairament fins el punt on els
esquís del saltador toquen la neu en l´aterriçatje. Es conceden punts per la distancia conseguida i per l´estil en
la ejecució del salt. Per minimitzar la inevitable subjectivitat al qualificar l´estil, els jutges utilitzen un sistema
molt complex d´evaluació. L´ èxit del saltador depèn mes del equilibri i la coordinació que de la habilitat per
saltar. L´ objectiu últim es el control del moviment durant el vol i un aterriçatje precis, de forma que desde
l´inici del salt fins el final del aterriçatje pugui ser vist com un tot continu. En la competició olímpica hi han
dos probes de salt de trampolí: 70 i 90 metres.
Les instal·lacions de les estacions de l'esquí nòrdic.
En terrenys plans o de suau pendent ofereixen recorreguts amb la pista preparada i les empremtes dels esquís
marcades i enfonsades uns centímetres per facilitar el desplaçament per elles. Les pistes estan senyalitzades i
existeixen llocs de avituallament i socor. Normalment la longitud dels circuits varia entre 2 y 50 Km. Es cobra
normalment una quantitat per utilitzar aquests serveis.
ESQUÍ D'ESTIL LLIURE
L´ estil lliure (també denominat artístic o acrobàtic) es compon de tres disciplines: ballet, figures i saltos.
Ballet. Disciplina semblant al patinatge artístic que consisteix en un programa de salts, girs i passos
deslizants, ejecutats al ritme de la música, durant un màxim de 2 minuts i 15 segons. Una pista de ballet te una
longitud de 260 m i una amplada de 40 metres. El programa es jutja per la dificultat técnica, coreografía i
execució de l´ esquiador.
Figures. Prova que consisteix en efectuar giros molt calculats a gran velocitat sobre una pista amb una
pendent molt pronunciada i plagada de bañeras (petites irregularitats en forma de montículs i valls). El
4
competidor es jutjat per la qualitat i tècnica dels girs i la línia per on es realitza. També es puntua els salts i la
velocitat.
Salts. El saltador realitza una sèrie de acrobàcies iniciant l´exercici llançantse per la pista cap una rampa
especial desde la que surt projectat cap en l´aire. La puntuació judga l´enlairement, la forma i execució de la
maniobra en l´aire i l´aterriçatje. Les puntuacions dels jutges es multipliquen per el grau de dificultat i es
descarten les puntuacions major i menor.
ESQUÍ DE MONTAÑA
L´esquí de montanya consisteix en realitzar recorreguts amb esquís per zones de montanya en hivern
combinant ascensions amb descensos per neu verge fora de les estacions d´esquí. Es poden practicar en
qualsevol zona muntanyosa que es mantingui nevada en alguna época de l´any. Els Alps i els Pirineus son les
cordilleres on mes es practica.
El equip d´esquí de montaña.
Els esquís de montaña son similars als de l´esquí alpí fins el punt que poden ser utilitzats indistintament.
Tenen una amplada una mica superior que els de l´alpí, una longitud una mica menor, menor pes, mes
flexibilitat i normalment l´ espàtula (extrem davantera) mes levantada. Aquestes característiques suposen una
major facilitats de gir en neus profundes (verges) i comoditat i disminució de l´esforç en les ascensions. Per la
ascensió, en les soles dels esquís es fixen les anomenades pells de foca, que, provistes d´un pelatge sintètic
convenientment dispost, permeten desplaçar l´esquí cap a davant, però no cap enrere, inclòs en pendents de
gran inclinació quan la neu no està molt gelada. Per aquestes situacions s´emplenan les cuchillas de gel, que es
col·loquen sota la fixació per proporcionar mes adherència. Les fixacions actuen en el descens com les del
esquí alpi, fixant sòlidament la bota a l´esquí, con el automatisme que libera la bota en esfuerços de tracció i
torsió que poguessin danyar la cama en les possibles caígudes. Per la ascensió poden lliberarse les fixacións
de la talonera (part trasera de la fixació) lo que facilita de gran manera la progressió. Les botes de l´esquí de
montanya sa semblen a las de l´alpi proporcionant una gran subjecció durant el descens, però son una mica
mes flexibles i comptan amb dispositius que faciliten el moviment del tobillo(canell?) alcaminar. Existeixen
uns bastons de longitud regulable, útils per l´ascensió en diagonals. Per la major part de les ascensions es
necessari acarrear el material propi del montañisme hinvernal (crampons, piolet etc. ) Además es recomenable
portar un detector de víctima d´avalancha, i una pala de neu aligerada, que faciliti extraordinàriament la
busqueda de la persona enterrada per una avalancha.
Las tècniques de l´esquí de montaña.
La progressió en les ascensions es fa desplazando els esquís alternativament i cap adevant (com faríem al
caminar a peu) però sense arribar a aixecarnos del terra, deslitçándnos cap davant. La progressió es realitza
cara a la pendent si aquesta no es molt fort, en cuyo caso se hacen zig−zags. Depenent de la dificultat de la
ascenssió i la quantitat qualitat de la neu pot ser necessari realitzar part de la pujada a peu o amb crampons. El
descens se realitza amb les tècniques pròpies de l´ esquí alpí, aunque la qualitat i la varietat de la neu verge
exigeix un control de la técnica molt mayor que en les pistes d´esquí preparades. Ademas s´ha de considerar
que el descens es realitza normalment amb una motxilla a vegades pesada i que aquesta circumstancia fa
disminuir una mica la estabilitat del esquiador/a.
Zones d´esquí de montanya.
No son estacions d´esquí pròpiament perque no ofereixen uns serveis específics, i qualsevol montanya
suficientment nevada serveix per practicar aquest esport Sin embargo existeixen zones sobre les que hi ha
guiés d´itineraris editades, que tenen refugis oberts durant l´hinvern, serveis de rescat organitzats, informació
nivológica i meteorològica , i bones condicions orogràfiques i de inivació que fa que poden ser considerades
5
zones d´esquí de montaña.
3. La preparació física
En les proves d'esquí alpí ,com el desens o l'eslalon, es treballa la resistèmcia aeròbica, ja que és una activitat
fisica que es realitza de manera que els músculs reben oxigen suficient .Són esforços moderats on es treballa
també la força resistencia, es a dir, es repeteixen contínuament treballs de força muscular durant bastant
temps. Es treballa la velocitat de reacció perque en el desens l'esquiador ha de pasar per unes señalitazacions
anomenades portes, i en l'eslalon l'esquiador a de realitzar moviments en zigzag per superar les marques
(pals).També s'utilitza la velocitat de desplaçament que consiteix en recorrer una distància en el menor temps
possible. En la prova del desens l'objefctiu és lliscar sobre una pendent molt inclinada en el menor temps
possible.
En l'esquí a fons es treballa més la resitència i la força que la velocitat.Es treballa la resistencia aeròbica pel
motiu anterior, y la força resistencia .En l'esquí a fons la velocitat no es fonamental.És un circuit que es
realitza en qaulsevol lloc nevat, i pot participar−hi persones joves o grans.
6
Descargar

1. Història de l'esquí

AlpinoSkiHistoria y evoluciónNórdico
Ski

Ski

SaltosHistoriaEvoluciónEquipamientoDeportes de inviernoNieveEsquí alpino y nórdico

1.HISTORIA DEL DERECHO:

1.HISTORIA DEL DERECHO:

MonarquíaSistemas normativosEdad ModernaDerecho EspañolDerecho VisigodoDerecho RomanoDerecho de la Alta Edad MediaDerecho musulmánDerecho judíoDerecho en la Baja Edad MedioHistoria del Derecho Español

Instal·lació d'una bomba de calor

Instal·lació d'una bomba de calor

MaterialsCaracterístiques de la máquinaMontatgeConnexionament eléctricPressupost

EL TRANSPORT El Transport: 1.1. Per a què serveix el transport?

EL TRANSPORT El Transport: 1.1. Per a què serveix el transport?

AutobúsTransports ferroviaris, per carretera, marítim, aeri, públic i militarSistemes de Transport Intel·ligentHistoriaITSTren

Pena de mort

Pena de mort

ElectrocucióExecució per gasDecapitacióAfusellamentInjeccio letalLapidacióPosicionamentsSociologíaAhorcamentÉtiqueMètodes executoris

Revoluciones del siglo XVIII

Revoluciones del siglo XVIII

Naixement d'Alemanya i de ItaliaConstitucions espanyolesHistoria universal # Revolucions franceses

Qualitat

Qualitat

SistemaNivellsHistoriaNormesEmpresa # ProducteFundamentsObtenció de beneficisCompetitiuClient

Si puges al Sagarmatha; Josep Francesc Delgado

Si puges al Sagarmatha; Josep Francesc Delgado

PersonatgesNarrativa catalana de aventuras y juvenil # ArgumentLiteratura española contemporánea