Era media noche en Bhopal; Dominique Lapierr y Javier Moro

Anuncio
Maria Bacardit
Era medianoche en Bhopal
Abans de començar a comentar el llibre, cal una petita biografia delsa autors, l'obra ha estat escrita per
Dominique Lapierre i Javier Moro.
Dominique Lapierre no ha deixat mai de recorrer el nostre planeta buscant les grans epopeies humanes, de
perseguir als protagonistes i testimonis dels nostres temps des del més cèlebre fins al més anònim. Es va
associar a Larry Collins per escriure ¿Arde París?, O llevarás luto por mí, Oh Jerusalén, Esta noche la
libertad, El quinto jinete, i també ha escrit, sol, La Ciudad de la Alegría i Más grandes que el amor. Tots
aquests llibres han estat best−sellers internacionals publicats en una trentena d'idiomes i llegits per millons de
persones.
Javier Moro col·labora des de molt petit en mitjans de premsa nacionals i internacionals i extranjers ha
treballat com investigador en varis llibres de Dominique Lapierre i Larry Collins. Es coproductor i coguionista
de pel·lícules com Valentina i Crónica del alba. Va estar sis anys a Estats Units desenvolupant projectes de
cine i televisió. El seu primer llibre, Senderos de libertad, una epopeia de la defensa de la selva amazònica, ha
sigut objecte de vuit edicions a Espanya i quatre a América Llatina. El seu segon llibre, El pie de Jaipur es
troba ja en la seva séptima edició i ha estat publicat a França.
Era medianoche en Bhopal, es un llibre escrit a finals del segle XX, es un intermig entre novela crònica i
realista, assaig històrico, i aventura humana i tecnològica.
El tema es la vida de millons de persones que es veu afectada per un accident químic que mata a millons de
persones a Bhopal.
Largument es, els Nadar, una familia que vivía a Mudilapa, un dels pobles més pobres de la India, es veu
obligada a traslladar−se a Bhopal, una ciutat de la zona central de la India, capital del Estat de Madhya
Paradsh ,es nus de ferrocarril i important centre comercial. Perden el poc que tenien incluit al seu fill Ashu de
tan sols set anys en un accident al hangar on aquest treballava fabricant petards i es que tots treballaven per
poden viure.
No eren els únics que es traslladaven, marxant així en busca d'una vida millor, però quan arriben es donen
conta de la dura realitat i tenen que viure en un dels barris més pobres de la India, un barri de xaboles on més
tard construeix una fàbrica nordamericana (ja que les industries americanes busquen establir les seves
fàbriques en països subdesenvolupats, com la India i molts més pel seu baix cost de mà d'obra entre altres
beneficis la fàbrica es d'Unión Carbide, fabrica d'insecticides i pesticides, que té grans interesos en la India
degut a que es un país agricultor, el que significa que consumeixen el seu producte, la causa d'instal·lar−se a
Bhopal es buscar una bona red de comunicacions que conectés amb tot el país, i Bhopal tenia una bona red de
carreteres) la fàbrica va comptant amb diferents jefes fins que les ventes del Sevin disminueixen, i per
questions econòmiques es veuen obligats a no prestar atenció a les mesures de seguretat que comporta una
fàbrica de gasos tòxics fins que una nit, es produeix un escape de 40 tonelades de gasos letals perquè les
mesures de seguretat dissenyades per a prevenir un escape de gas no van funcionar bé, van ser desconectades
o bé van resultar inadequades. A més es va desconectar l'alarma, els gasos van cremar els ulls i les víes
respiratòries de la gent i van fer malbé els seus sistemes corporals, de tal manera que molts van morir.
Molts van morir als seu llit, altres van sortir com van poder de casa seva, cecs i ofegant−se i van morir al
carrer i molts altres van morir després al arribar a un hospital o centre de socorrs.
1
I com totes aquestes coses, a sobre, van acompanyades de la pitjor sort, la tragèdia va tenir que passar el dia
que més gent i havia fora de casa seva, ja que aquell dia se celebrava una festa india i se li suma la ignorància
que tenia tota la població sobre com prevenir o què fer en aquests casos va ajudar a la gran masacre perquè els
hospitals que ja es troben normalment desbordats en aquests països, no sabien què fer, els ferits no paraven
d'arribar i l'empresa no va voler revelar el que contenien aquells gasos de tal manera que els metges no sabien
què havien de fer per curar tota aquella gent.
Lamentablement, la nit del desastre va ser tan sols el començament d'una tragedia que encara no ha arribat a la
seva fi. La multinacional Carbide va abandonar la fàbrica deixant enrere grans cantitats de substancies
perilloses i al poble de Bhopal un suministre d'aigua contaminada i un llegat tòxic que encara avui causa la
mort de persones infectades.
La meva opinió personal: el que mes em crida l'atenció es que, encara avui, la multinacional nordamericana
no hagi estat jutjada pels fets. Crec que això es el que vol denunciar el llibre. L'assumpte es va acabar amb el
pagament d'unes indemnitzacions ridícules i mai va arribar als tribunals per un acord entre l'empresa i l'estat
indi.
Una de les coses que he pensat varies vegades després d'haver acabat el llibre es que avui en dia se li pregunta
a algun nen pel que va passar amb el Titanic i tots contesten sabiament el que va passar en canvi preguntes
sobre l'accident de Bhopal i ningu en sap res. al igual que amb les grans catàstrofes que han tocat fortament
als països del Nord, en canvi, del tercer món, numés ens arriben imatges de nens morint−se de fam, imatges
de guerra... si hi ha un sol mort en una fàbrica d'algun païs del Nord hi han vint cadenes de televisió de tot el
món per cobrir la notícia però hi han cada dia més de 1000 accidents d'aquest tipus on moren nens en
fàbriques per falta de protecció i ningu li dona importancia.
Es un llibre que et fa pensar molt i et fa concienciar sobre varies coses, les injustícies del tercer món, la falta
d'ajuda humanitària, catàstrofes, pobresa...
També et concencia sobre els riscs que es corren a l'hora de llançar un nou prducte, així com les coses que
s'han de tenir en compte per guanyar diners manejant diners però sense que això resulti un risc per a la gent.
L'important es que no hem d'oblidar el que va passar i reclamar justícia. Es una de les majors trajèdies
industrials de la història, va haver−hi entre 16.000 i 30.000 morts i més de mig milló de afectats, els habitants
actuals segueixen patint les consequències de l'accident .
Ens apropa a les víctimes de tal manera que desapareixen les xifres, a les que estem desgraciadament tan
acostumats i apareixen les persones. No es una crònica exclusivament, va més enllà. No acaba l'història al
llegir l'última pàgina.
Es esgarrifós llegir els detalls d'un accident real al que s'arriba per escatimar esl costos que suposa el
manteniment d'una fàbrica química.
Ojalá totes les persones que tinguin poder de decisió sobre els presupostos en aquest tipus d'empreses, ho
llegeixin i reflexionin sobre la importància del manteniment preventiu.
En resum, es una historia esgarrifosa però instructiva.
.
2
Documentos relacionados
Descargar