DIFTÈRIA La diftèria es una malaltia causada per bacteris que normalment...

DIFTÈRIA
La diftèria es una malaltia causada per bacteris que normalment afecta a les amígdales, la gola, el nas o
la pell.
Es transmet per mitjà del contacte directe amb descàrregues de secrecions de nas, gola, pell i ulls de les
persones infectades.
Existeixen dos tipus de diftèria. Un al nas i a la gola, i l'altre a la pell.
Els símptomes inclouen mal de coll, temperatura lleu, i glàndules limfàtiques augmentades o inflamades
a la gola. Es pot formar una membrana al coll. Les lesions de la pell poden ser doloroses, inflades i
envermellides. Una persona amb diftèria també pot no tenir símptomes.
Els símptomes normalment apareixen de dos a cinc dies després del contagi, amb marge d'un a sis.
Recuperar−se de la diftèria no sempre produeix immunitat duradora
Certs antibiòtics, com la penicil·lina i la eritromicina, poden ser receptats pel tractament contra la
diftèria.
Si la diftèria no és tractada, poden sorgir series complicacions (danys al cor i desordres nerviosos).
TÈTANUS
És una malaltia molt greu de difícil tractament però que té una prevenció totalment eficaç si es realitza
de manera correcta. La provoca un bacteri, Clostridium tetani, que es troba en els sòls i en els
excrements d'alguns animals, i que té la propietat de formar espores. Quan ens fem una ferida els
bacteris hi penetren però no envaeixen la resta del cos. Desprenen una toxina que ataca el sistema
nerviós, provocant espasmes musculars i convulsions. Els símptomes més freqüents són la dificultat per
engolir, la rigidesa de coll, braços o cames, el mal de cap, la febre, el dolor de gola, l'inquietud i les
esgarrifances. Els músculs de les galtes queden contrets i el malalt queda amb un somriure fix, la rialla
sardònica.
La prevenció és molt eficaç i es porta a terme amb la vacuna antitetànica que està dins del protocol de
vacunes infantils. De totes maneres, com que els efectes de la vacuna es perden amb el temps, es
recomana continuar amb les vacunacions periòdiques en l'edat adulta, cada deu anys.
TOS FERINA ACEL·LULAR
La tos ferina és una malaltia infecciosa altament contagiosa causada
per un bacil gram (−) anomenat Bordetella pertussis.
El començament sol començar amb una fase catarral, amb tos irritant que poc a poc es torna paroxística,
normalment en el termini d'una a dues setmanes, i que dura d'un a dos mesos o més. Els paroxismes es
caracteritzen per accessos repetits i violents de tos; cada sèrie d'ells comprèn innumerables toses sense
inspiració intermitja i pot estar seguida per un estridor respiratori de to alt característic. Els paroxismes amb
freqüència culminen amb l'expulsió de mucositats clares i adherents, normalment seguida de vòmit. Els
lactants menors de 6 mesos d'edat, els adolescents i els adults freqüentment no tenen el quadre típic d'estridors
1
o tos paroxística.És una malaltia endèmica comú a la infància.
POLIOMIELITIS
És una malaltia infecciosa aguda que pot presentar−se amb una àmplia varietat de manifestacions clíniques,
que van des de la infecció asimptomàtica i quadres faringis lleus fins a l'afectació de la medul·la espinal amb
paràlisis i deformitats òssies.
El virus es multiplica a l'orofaringe de l'individu infectat, per passar a continuació a l'aparell digestiu.
Fonamentalment la transmissió es produeix per les secrecions faríngies i la femta de les persones infectades,
per objectes contaminats i, fins i tot, per aigües residuals, contaminades amb les excrecions dels malalts o
portadors dels virus.
La major part dels quadres afecten nens més petits de 5 anys.
HAEMOPHILUS INFLUENZAE TIPUS B
Haemophilus influenzae és un bacteri pot ocasionar malalties molt diverses, algunes més greus com la
meningitis, epiglotitis, pneumònia, infecció generalitzada (sèpsia)... i d'altres de menor gravetat. Haemophilus
influenzae tipus b és el que sol causar les infeccions més greus. La meningitis es caracteritza per un inici
sobtat amb mal de cap intens, febre de 39 a 40°C, nàusees, vòmits i rigidesa de nuca; l'epiglotitis, per mal de
coll, dificultat per empassar i respirar, i ronquera.
Aquest bacteri no causa grans epidèmies, sinó casos aïllats o petits brots. Afecta sobretot els nens menors de 5
anys i la màxima incidència es troba entre els 3 mesos i els 3 anys d'edat. En el nostre país és poc freqüent.
Habita en les vies respiratòries d'algunes persones (portadors sans) sense causar cap mena de símptomes.
Aquestes persones tenen un estat immunitari o de defenses que els protegeix de patir la malaltia. Tanmateix,
els portadors sans eliminen el germen cap a l'exterior i juguen un paper molt important en la transmissió, ja
que pot arribar a una persona sana i, en comptes de convertir−la en portadora, causar−li la malaltia.
El mecanisme de transmissió de les infeccions per Haemophilus influenzae tipus b és per contacte
directe amb les secrecions faríngies i nasals que contenen el microorganisme
MENINGOCOC C CONJUGADA
La malaltia meningocòccica és una malaltia infecciosa produïda pel meningococ, que apareix durant tot l'any i
de forma més freqüent durant els mesos d'hivern i primavera. Acostuma a donar−se en forma de casos aïllats,
però pot aparèixer també com a brots (presentació de dos o més casos relacionats), sobretot en guarderies o
parvularis, ja que els nens petits tenen unes defenses o estat immunitari més immadur.
Aquesta malaltia, que pot presentar−se a qualsevol edat encara que és més freqüent en nens entre 1 i 5 anys,
de vegades afecta exclusivament el sistema nerviós (meningitis) i d'altres, ocasiona una infecció generalitzada
(sèpsis meningocòccica) que pot acompanyar−se de meningitis o no.
La meningitis meningocòccica es caracteritza per un inici sobtat amb mal de cap intens, febre de 39 a 40º C,
nàusees, vòmits i rigidesa de nuca. La infecció generalitzada acostuma a iniciar−se amb els mateixos
símptomes i, posteriorment, en un període d'hores variable, pot afegir−se l'aparició de taques a la pell de color
morat i de distribució per tot el cos, però també pot començar directament amb les taques.
El meningococ habita en la faringe d'algunes persones (portadors sans) sense produir cap mena de símptomes.
2
Aquestes persones tenen un estat immunològic o de defenses que els protegeix de patir la malaltia. Tanmateix,
els portadors eliminen el meningococ cap a l'exterior i juguen un paper molt important en la transmissió de la
malaltia, ja que el meningococ pot arribar a una persona sana i, en comptes de convertir−la en portadora,
causar−li la malaltia.
El microorganisme es transmet de persona a persona mitjançant les secrecions faríngies i nasals, i requerint un
contacte estret per al contagi (dormir a la mateixa habitació, viure a la mateixa casa, fer petons amb intercanvi
de saliva). El contagi no es produeix per contacte amb joguines o altres estris escolars, perquè el meningococ
és un germen que, un cop fora de l'organisme, resisteix molt poc al medi ambient.
Hi ha diferents grups de meningococ: A, B, C i altres. El B és el més freqüent al nostre país
HEPATITIS B
L'hepatitis B es una malaltia enganyosa. El virus que la produeix és molt perillós. Ataca al fetge, pot produir
cirrosi i és responsable de la producció de càncer hepàtic.
Fins fa poc es creia que la hepatitis B es transmetia només per la sang, sèrum o plasma contaminats que
penetren en l'organisme. No obstant, actualment se sap que el virus pot també transmetre's per mitjà d'altres
líquids orgànics com la saliva, moc, semen i secreció vaginal. No obstant, la sang infectada es encara el mitjà
més comú de transmissió.
Els atacs d'hepatitis B solen dividir−se en dos categories, sent les dues greus: Aguda i Crònica
− En l'atac agut, el virus es multiplica en el fetge en aproximadament un a sis mesos (promig de tres mesos).
La fase aguda es desenvolupa en etapes que poden variar de molt lleus a greus. En alguns casos és mortal.
Els afectats per l'hepatitis B habitualment es recuperen. es requereixen no obstant varies setmanes abans
d'aconseguir la recuperació i de reiniciar les activitats normals.
En general, el pronòstic de recuperació total (suposant que el patiment no agafi un curs mortal fulminant) està
en relació al sistema immunològic del pacient que entra en acció, produint anticossos per a combatre el virus.
Aquesta resposta immunològica acompleix un paper crític en el curs de la malaltia. Quan és l'adequada
s'elimina el virus i proporciona al individu una immunitat prolongada. Però, una resposta inadequada
immunològica, permet la multiplicació persistent del virus del fetge. Així, el subjecte es converteix en
portador del virus, capaç d'infectar a altres i corre el risc de desenvolupar hepatitis B crònica, cirrosi i més tard
càncer hepàtic.
− L'hepatitis B crònica té un rang d'expressió clínica molt ample. Sol ser asimptomàtica, de manera que el
pacient no sent dolor ni molèsties. La majoria ni tan sols sap que allotja el virus fins que la malaltia progressa
a l'etapa terminal de cirrosi o càncer hepàtic. Els afectats per l'hepatitis B crònica asimptomàtica tenen 270
vegades més probabilitat de desenvolupar càncer hepàtic que els no portadors.
XARAMPIÓ
El xarampió és una malaltia vírica aguda i altament contagiosa. Dura per terme mig entre 7 i 10 dies.
Comença amb símptomes catarrals (ulls envermellits, secreció de nas o tos) i febre superior als 38ºC, amb
afectació de l'estat general. Passats 3 dies apareix una erupció vermellosa característica, molt poc prominent,
envellutada al tacte, que s'inicia en el cap (darrera de les orelles), i es va estenent a la resta del cos, sense
afectar els palmells de les mans ni la planta dels peus. Les complicacions més freqüents són les otitis i
pneumònies; també pot produir encefalitis.
3
La malaltia és més greu en nens molt petits i en adults.
La malaltia es pot transmetre per contacte directe amb les secrecions nasals o de la gola de les persones
infectades i, menys sovint, per contacte amb objectes recentment contaminats amb aquestes secrecions.
El xarampió és una de les malalties que es transmet amb més facilitat.
El temps en què els malalts poden contagiar altres persones va des de poc abans del període catarral fins a
quatre dies després de l'aparició de la granissada.
Des que una persona susceptible s'ha infectat fins que apareixen els primers símptomes de xarampió poden
passar 10 dies o més.
RUBÈOLA
La rubèola és una infecció respiratòria molt contagiosa provocada pel virus de la rubèola, que es
transmet entre persones a través d'esternuts, tos o el contacte amb superfícies contaminades (mocadors,
gots, o mans). La possibilitat de que una persona no vacunada adquireixi la malaltia si conviu amb algú
que la té es del 90%. Quan el virus s'introdueix en l'organisme, passa a la sang atacant als glòbuls
blancs, que transmeten la infecció a las vies respiratòries, la pell i altres òrgans. Una vegada es pateix la
malaltia, el pacient adquireix immunitat permanent.
El període d'incubació de la malaltia (temps que passa des de que s'entra en contacte amb una persona
malalta fins que es comencen a desenvolupar els símptomes) sol oscil·lar entre dos i tres setmanes. Una
persona infectada pel virus de la rubèola pot transmetre la malaltia a altres persones dos dies abans que
els símptomes es mostrin, no desapareixent el risc de contagi fins una setmana després de quatre dies
després de l'aparició dels signes de la malaltia.
La rubèola es caracteritza per l'aparició de petites erupcions a la pell d'un color rosaci que s'inicien al
cap i progressen cap als peus, fent−se més intenses al tronc, que no provoquen picors ni molèsties i solen
desaparèixer en pocs dies. Les erupcions solen mostrar−se un o dos dies després del contagi. Junt a les
taques vermelloses, els símptomes de la rubèola són bastant similars als d'una síndrome gripal, amb
malestar general, febre poc intensa, envermelliment dels ulls, mal de gola (faringitis) i inflamació
dolorosa de ganglis al voltant del clatell i en la regió posterior de les orelles.
Mentre que en els nens la rubèola no sol tenir gaire gravetat, acompanyant−se algunes vegades d'otitis,
és més freqüent la complicació de la malaltia entre els adults que la pateixen, que poden sofrir altres
patologies més greus provocades per bacteris, com pneumònia o encefalitis. Aquesta última consisteix
en una infecció que afecta al cervell i comporta un risc immediat de coma, retràs mental a llarg termini,
epilèpsia i inclús la mort del pacient.
PAROTIDITIS (O GALTERES)
Les galteres són una malaltia generalitzada ,vírica ,aguda i altament contagiosa que es caracteritza
principalment per l'augment de volum de las glàndules salivals , i que generalment ocorre en la
infància. Es transmet per contacte directe i ingressa a l'organisme per via respiratòria, i normalment
triga en aparèixer de dues a tres setmanes.
Molts nens tenen símptomes molt lleus o no tenen cap símptoma. A continuació, s'enumeren els
símptomes més comuns de las galteres. No obstant, cada individu pot experimentar els símptomes d'una
forma diferent. Els símptomes poden incloure els següents: malestar general lleu, molèsties a les
glàndules salivals, les quals poden estar inflamades i doloroses, dificultat per a mastegar, febre (durant
4
tres o quatre dies, poc elevada), mal de cap, dolor a les glàndules salivals quan menja aliments àcids.
Les complicacions de les gateres ocorren més freqüentment en adults que en nens i poden incloure:
meningoencefalitis (inflamació de les membranes que cobreixen el cervell i la medul·la espinal); orquitis (
infla−mació del testicle); sordera; oforitis (inflamació de l'ovari) i pancreatitis (inflamació del pàncrees)
El tractament està limitat generalment a l'administració de medicaments per alleujar el dolor y la ingestió
abundant de líquids. Algunes vegades el repòs al llit és necessari durant els primers dies.
5